AIGUA TOSSUDA · 2021. 1. 10. · tes competeixen amb les fotos de les seves guies turístiques i...

comarquesgironines

NÚMERO 13

DIVENDRES 24 D’OCTUBRE DEL 2014

MONTSERRAT CARULLA

l’entrevista

Actriu

“Estaria disposada a formar part d’una llista electoral per aconseguir

la independència de Catalunya”

P 06 - 10

Les millors propostes per gaudir de les Fires de Girona

La ciutat enceta avui 10 dies de festa grossa

AIGUA TOSSUDA

INUNDACIONSP 04-05

EN PIRAGUA PER LA RAMBLA Els aiguats del 1962 van convertir el carrer Argenteria i la Rambla en un canal navegable. AJ. GIRONA. CRDI. JOSEP BUIL MAYRAL

La inundació de l’estació del TGV a Girona és una més de les reiterades destrosses que el desbordament dels rius ha causat a la ciutat

02 DIVENDRES, 24 D’OCTUBRE DEL 2014 ara comarques gironines

DE MARIA MERCÈ MARÇAL mol-ta gent en recorda aquells versos: “A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona / de classe baixa i nació oprimida. / I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel”. Els va escriure el 1976, esclar. Trenta-dos anys abans, tot just acabada la Segona Guerra Mundial, Jean-Paul Sartre havia sacsejat el lector de Lettres françai-ses afirmant: “[Els francesos] no ha-víem estat mai tan lliures com du-rant l’ocupació nazi”. Darrere els versos de Marçal i la frase de Sartre hi batega una mateixa experiència. El filòsof francès l’expressa en ter-mes de llibertat. La poeta catalana, de rebel·lia.

És una experiència que no pot te-nir tothom. Per exemple, els unio-nistes que s’oposen a la consulta perquè és contrària al dret i al seny, els que han augurat que una Catalu-nya independent es perdria en l’es-pai exterior. Cap d’ells no ha pogut passar per l’experiència de qui, sa-bent-se víctima d’una opressió po-derosa, s’adona que, malgrat tot, la lluita val la pena; cap d’ells no pot gaudir de l’experiència de demos-trar que un encara és viu perquè planta cara. La llei, els diners, el po-der, la història, la comunitat inter-nacional, l’Església, els acadèmics noruecs i el fill gras de la corista; tot, absolutament tot, li és favorable. La victòria és seva. I, tanmateix, li falta una cosa: l’escalfor dels braços ager-manats. L’unionista és una figura essencialment trista, el funcionari de l’Estat Homogeni Universal. Ín-timament potser ho anhela, però mai serà un soldat de Salamina.

Un soldat de Salamina

frustrat

CELOBERT

JOAN VERGÉS FILÒSOF

ARA PLA!

En alguns barris amb població im-migrant és freqüent veure grups de joves amb cotxes tunejats que carre-tegen delicadament gàbies de cardi-nes. Hi ha una creixent afició, que passa de pares a fills, a establir com-peticions de cant entre aquests ocells. Hi ha també un actiu mercat de compravenda d’aquests ocells, els jilgueros, en castellà. Un veí de Torre Gironella, un barri de barra-ques que s’ha anat dignificant, expli-cava que les seves cardines s’animen cap al tard i ho fan tan bé que deci-deixen apagar la tele i escoltar-les.

Del radiocasset a la cardina

Els serveis de neteja municipals no poden arribar a tot arreu, i encara menys a les peces de metall més al-tes del pont de les Peixateries Velles de Girona, el pont Eiffel. Els turis-tes competeixen amb les fotos de les seves guies turístiques i busquen noves perspectives, de manera que una simple teranyina constitueix tota una oportunitat per captar un nou angle. A diferència d’altres ponts de la ciutat, aquest, pel gruix de les peces, s’ha lliurat de la moda dels cadenats que està arrasant en molts ponts turístics del continent europeu.

Teranyines al pont

PERE CALDERS “ La vida dóna capgirells quan hom els espera menys, i això, per més

que la filosofia ens ho vulgui fer entendre, ens sorprèn sempre

“

A LA XARXA

FACEBOOK

facebook.com/aracomarquesgirona

TWITTER

@ARAcomarquesGi

ARA.CAT

ara.cat/comarquesgironines

Iolanda Bustos (@IolandaBustos) Cuinera i comunicadora

“Si fem metàfores marineres, us dic que a la barca hem de remar tots al mateix ritme i en la mateixa direcció, si no no avancem i ens maregem! #9N”

Meius Ferrés (@mefferes) ‘Social manager’ de la UdG

“Si mai esteu temptats a renunciar al #9N, penseu en la mirada del vostre fill quan el mireu

als ulls i li hàgiu de dir que us heu rendit”

Dolors Lloveras (@DLloveras) Tuitaire

“Ja em perdonareu, però no entenc la diferència (a part del tema del cens)

entre la consulta d’ahir i la d’avui. Aquesta encara no l’han prohibit, no?”

Carles Puigdemont (@KRLS) Alcalde de Girona

“La validesa del 9-N la donaran la participació i el resultat, no el mecanisme. Deixem-nos de

romanços i posem-nos-hi, que tenim pocs dies”

Clara Jordan (@clarajordanvila) Periodista

“Gràcies, Adif, pel vostre intent de convertir Girona, a banda de la Florència catalana,

en la Venècia catalana. #AVE”

Pep Prieto (@PepPrieto) Periodista i escriptor

“Espero de veritat que la dona infectada d’Ebola se’n surti i, com la núvia de Kill Bill, agafi

una katana per venjar la mort d’Excalibur”

Vicenç Pagès Jordà (@WhistPlayers) Escriptor

“Anomenar «deriva» una sèrie de passos perfectament determinats des de fa mesos

#malperiodisme”

Rafel Nadal (@nadalrafel) Periodista i escriptor

“La ministra Mato i el conseller Rodríguez no es mereixen que els deixin dimitir.

La dignitat col·lectiva necessita que els cessin abans”

Eduard Solà (@eduardsola) Periodista

“Doncs jo, al contrari que en Toni Nadal, quan estic en un vestidor dutxant-me

m’agradaria que entrés una dona. I res, tu, mai”

Callahan Ruiz (@callahan_ruiz) Realitzador, guionista i crític de cinema

“La meva mare dient-me: «El veí té cara d’apagafantes». Sí, ha creat un estadi superior al de pagafantes” #heflipat”

vist altwitter

(Los Sitios de Gerona, 28 d’octubre del 1956, als 25 anys de la mort de Santiago Rusiñol )

Podeu enviar les vostres fotografies i textos al correu [email protected]

RETALLS D’AHIR

“...Don Santiago, hombre popular en nuestra tierra, anecdótico, curi-oso, gran bohemio, pero más que to-do infinitamente humano y sensi-ble. No viene aquí a cuento propagar la vida de Rusiñol, sobradamente conocida y divulgada por doquier, ni divagar en torno a su persona, tan recordada por los gerundenses, en la mente de los cuales están vivas aún las anécdotas, las gracias y las costumbres del autor del Auca del Sr. Esteve. Pero sí diremos que con este homenaje Gerona se asocia a la serie de manifestaciones llevadas a cabo en otros centros donde una pléyade de amigos del mundo soci-al y cultural se ha reunido para que de una manera digna y solemne se

“Gerona a Santiago Rusiñol”

les claus del dia

recordara la obra inmensa que des-arrollara el pintor, el novelista y el autor teatral. Con ello ha sido posi-ble hacer revivir aquel hombre tan bueno y sensible que León Daudet llamara un día “Príncipe de los cata-lanes” por su temperamento humo-rista, sentimental, exquisito”.

M. Oliva Prat

03ara comarques gironines DIVENDRES, 24 D’OCTUBRE DEL 2014

L’ACUDIT - JC NEGRE elcapdesetmana

EL GIRONA FC, líder de Segona A, i el Barça jugaven a la mateixa ho-ra. Em resistia a triar entre la meva devoció culer i la simpatia que des de fa poc em desperta el Girona, ai-xí que vaig posar un partit a la tele i l’altre a l’ordinador. Malgrat que el Barça feia un bon joc, el Girona va captar tota la meva atenció. Els seus jugadors no mostraven tanta destresa tècnica, però suplien les mancances amb un plus d’esforç i joc d’equip. Deixaven l’ànima en cada jugada. Veig en aquest equip que barreja veterans ansiosos de rescabalar-se d’antics fracassos i joves promeses que somien la glò-ria uns llampecs de lucidesa, una ànsia de gol, una generositat en la lluita i, sobretot, un cervell ordena-dor que distingeixen els equips destinats a les més altes fites.

El Girona FC pujarà a

Primera Divisió

RAS I CURT

GERARD BAGUÉ PERIODISTA

Ombres fractals de tramuntana

Des de començaments dels anys 70 que visc a Llers, el poble de les

bruixes. D’aleshores ençà m’he dedicat exclusivament a l’art, en un paratge que m’ha proporcionat, pictòricament parlant, una realitat plena de força, llum i color. La meva obra és indestriable d’aquest territori, ha evolucionat d’una pintura expressionista i enèr-gica cap una visió més des-til·lada del paisatge. En els úl-tims anys sovintegen les om-bres, els fractals i la tramunta-na. Tinc una relació d’amor i odi amb la tramuntana: d’odi, pel que té de descarada i des-tructora; d’amor i estima, pel fet de ser un vent benefactor. Als empordanesos, una bona tramuntanada ens neteja i pu-rifica. L’art és una experièn-cia... la vida també...

Text i pintura: Josep Ministral

EL RACÓ DIBUIXAT

ALGUER MIQUEL (cantant de Txarango): “El segon cap de set-mana de Fires de Girona serà molt especial per a mi i per a al-tres membres de Txarango. El dissabte 31 d’octubre actuarem a l’escenari de la Copa, a les bar-raques, justament on fa uns anys havíem anat a escoltar els grups que nosaltres admiràvem. El dia abans, divendres, haurem actuat a Castellbisbal. Després de l’actuació, ja de matinada, aniré a dormir a casa meva, a Vic, on l’endemà quedarem tots els del grup al nostre local d’assaig per anar cap a Girona. A mitja tarda se-rem a l’escenari de la Copa per fer les proves de so i assegurar-nos que tot estigui a punt per al concert de la nit, que s’inscriu en la gira La tempesta; és el tercer, de fet. Hi repassarem temes dels dos discos i ho farem en versió molt ballable”.

La tempesta de Txarango

les claus del dia


temadeldia

arribar a repetir, tal com s’ha pogut veure aquest mateix mes d’octubre.

Per sort, allà on no arriba la memò-ria arriben els papers. Hi ha constàn-cia documental que el 1193 la pluja ja va provocar el desbordament del Ter. Les conseqüències van ser nefastes: diversos morts, cases ensorrades i l’aparició de la fam i la pesta per les males condicions higièniques. D’allò fa més de vuit segles. Mireu si són se-gles que el rei de la Corona d’Aragó era Alfons el Cast, l’avi de Jaume I.

Un aiguat per generació Gairebé totes les generacions han si-gut testimoni d’una crescuda fluvial com a mínim. Val la pena recordar que a Girona de rius n’hi ha quatre: el Ter, l’Onyar, el Güell i el Galligants, i quan no se n’ha desbordat un, ho han fet dos o, en el pitjor dels casos, tots de cop. El més habitual és que quan plou en excés el Ter baixi amb tanta força

que no pugui engolir l’Onyar i, en conse-

qüència, aquest úl-tim es desbordi de

tant ple que va. A l’Edat Mitjana això provocava que les crescu-des s’endues-sin els ponts –quasi tots de

fusta– i deixes-sin incomunica-

des algunes parts de la ciutat. A mesura que pas-

saven els anys, els testimo-nis de cada catàstrofe van procu-

rar ser més precisos a l’hora d’ano-tar els estralls de l’aigua. L’octubre del 1552 es va produir l’anomenat ai-guat de Sant Lluc: la crescuda de l’Onyar, el Güell i el Galligants va

Quatre rius que inunden la

història de GironaEls estralls al TGV s’inscriuen en les periòdiques destrosses pels aiguats

inundar l’església de Sant Pere i l’Ajuntament i, a més, va ensorrar di-verses cases del carrer Ballesteries.

Per la seva proximitat amb la zo-na fluvial, el barri de Sant Pere ha si-gut dels que més han patit. El 1599, per exemple, l’aigua va arribar al primer pis de les cases de la zona. Tot just divuit anys després, el 1617, a Catalunya va ploure tant que de les inundacions patides en van dir l’ai-guat del Diluvi. A Girona va provo-car el desbordament del Ter i l’Onyar. El dia de Santa Llúcia de 1663 –el 13 de desembre– el Ter va tornar a atacar i va provocar des-trosses extraordinàries: es van en-sorrar 112 metres de la muralla a la zona de Sant Feliu i, a més, van cau-

re quinze cases. Feia quatre anys que Espanya i França s’havien re-partit Catalunya amb el famós Trac-tat dels Pirineus i el Principat mira-va de refer-se de quasi vint anys d’un conflicte que havia començat el 1640 amb la Revolta dels Sega-dors. Com diu el tòpic, les desgràci-es no vénen mai soles, i al segle XVIII va passar una cosa semblant. Després de la Guerra de Successió i el mateix any que Felip V imposa-va el Decret de Nova Planta (1716), a Girona el Ter i l’Onyar van tornar a fer de les seves. El pitjor episodi provocat per unes inundacions es va viure el 1843. A causa de les fortes pluges dels dies 18 i 19 de setembre, es van desbordar els quatre rius,

El carrer de Pedret inundat pel desbordament del Ter el 1919.

AJ. GIRONA. CRDI. AUTOR DESCONEGUT

El 29 de setembre a Girona van cau-re 123,6 litres per metre quadrat. Segons el Servei Meteorològic de Catalunya feia 32 anys que no plo-via tant en un sol dia a la ciutat. El resultat d’aquell xàfec es va fer evi-dent de seguida: es va inundar el tú-nel del tren d’alta velocitat i es va haver d’aturar la línia ferroviària entre Barcelona i França.

La imatge del túnel convertit en una mena de canal venecià indoor va córrer com la pólvora per les xarxes socials i va ser motiu de bromes a tort i a dret que posaven en evidèn-cia la incapacitat dels responsables de la infraestructura més cara que s’ha construït mai a Girona. L’enra-biada dels usuaris va ser directa-ment proporcional a la sornegueria local quan el tall del servei es va allargar uns quants dies i l’Adif va requerir l’ajuda de l’exèrcit per s o l u c i o n a r l’emergència.

Una vegada més es va fer present el que ha atemorit més els giro-nins al llarg de la història: l’aigua. O, per ser més pre-cisos, els aiguats. Els anys avancen a la mateixa velocitat que es perd la memòria i és possible que algú pensi que les crescudes dels rius són cosa del pas-sat. És cert que fa temps que la ciu-tat no pateix els mals de l’aigua pe-rò això no vol dir que no es puguin

GIRONAXAVIER CARMANIU MAINADÉ

Tan subtil com Venècia a la primaveral’Onyar al costat de l’escriptor/ar-tista Prudenci Bertrana– i Jaume Ministral, que li va dedicar algunes pàgines magistrals a Ciutat petita i delicada. De ben segur que l’episo-di del túnel de l’AVE li hauria ser-vit d’inspiració.

Ara ja sabem que per més que les inundacions converteixin carrers i vies ferroviàries en canals, Girona no és Venècia, però continua inspi-rant tota mena de creadors.e

quatre rius i titulava la cinta La Ve-nise espagnole.

No era el primer cop que es com-parava Girona amb Venècia, ja que abans ho havia fet Pau Piferrer l’any 1839. I el 1937 Tomàs Garcés va re-lacionar Girona i Florència, una comparació que resorgiria amb for-ça el 1983, amb la rehabilitació de les cases de l’Onyar. Els cànons es-tètics de l’època veien les ciutats flu-vials com a urbs somortes, endor-

miscades pel pas de les aigües: Ve-nècia, Bruges... i Girona, on el pas de l’Onyar encisava tota mena d’artis-tes. No és estrany que Narcís-Jordi Aragó hagi dit que és el riu literari de la ciutat. Ho demostren poemes de Josep Carner, Joan Badia o Rafael Masó; narracions de Joaquim Ruy-ra, Josep Pla, Josep Maria de Sagar-ra o Narcís Comadira, i textos carre-gats d’ironia com els de Santiago Rusiñol –que també va pintar

Inspiració L’Onyar és el riu literari que encisa tota mena d’artistes

“Girona, a punta de tardor, no és, en veritat, menys subtil que Venècia en hora de primavera”. Així comen-çava el discurs pronunciat per Eu-geni d’Ors en els Jocs Florals del 1911. Un any més tard el cineasta Se-gundo de Chomón filmava els llocs més emblemàtics de la ciutat dels

GIRONAX.C.

01

Girona Sota el signe de l’aigua

Vuit segles El 1193 hi va haver un aiguat que va causar morts, enderrocs, fam i pesta

Quatre rius Si el Ter baixa amb força, és habitual que no pugui engolir l’aigua de l’Onyar

Les crescudes de l’Onyar han originat moltes inundacions.

AJ. GIRONA. CRDI. JOSEP BUIL MAYRAL

01. La imatge de les vies de l’estació del TGV com si fossin un canal venecià indoor van ser motiu de bromes a les xarxes socials. ARA

05ara comarques gironines DIVENDRES, 24 D’OCTUBRE DEL 2014 temadeldia

L’emplaçament de l’estació del TGV, encara

pressió de l’exministra Magdalena Álvarez. Línies útils conviuen amb altres pràcticament sense deman-da, però la inversió no s’atura. Tam-poc no cal ser gaire viu per adonar-se que l’execució del projecte, en el cas de Girona, no és tan bona com caldria, per no fer servir expressi-ons més dures. La inundació ha si-gut la gota que ha fet vessar el vas, però, sis anys després de l’inici de les obres, encara hi ha ferides ober-tes i a la vista, especialment on hi havia el Parc Central. Aquests punts continuen sent font de tensions i polèmiques polítiques i socials. Ai-xí doncs, per què construir l’estació al centre ha sigut positiu?

El principal argument és perquè al centre és on hi ha la demanda més gran a la distància més petita pos-sible. L’estació s’ubica en un lloc amb molta densitat de població, fins al punt que uns 30.000 gironins te-nen l’estació a un radi màxim de 10 minuts a peu. Aquest fet redueix la necessitat de desplaçaments en cot-xe o transport públic.

Menys temps Construir l’estació a la perifèria (l’aeroport, un dels vells emplaça-ments alternatius, ja no és ni perifè-ria, sinó més enllà) hauria suposat més moviments en vehicle privat i hauria requerit posar en marxa ser-veis de transport per arribar-hi, fins i tot alguna infraestructura feta ex-pressament. En tot cas, el temps és or i l’estació al centre significa menys temps per a una majoria d’usuaris, reals o potencials. En el primer any de servei els serveis fer-roviaris d’alta velocitat van tenir uns 1.800 usuaris diaris de mitjana, una cinquena part dels quals recur-

rents (mobilitat laboral, principal-ment). Hi ha, doncs, una demanda situada a la banda alta, i Girona és una ciutat mitjana i intermèdia.

A més, aquesta centralitat facili-ta l’accés i la descoberta de la ciutat a qui arriba de fora. Els protagonis-tes són els visitants, que arriben a Girona i de seguida es troben recor-rent carrers comercials camí dels nombrosos punts d’atracció de la ciutat. Ras i curt: l’estació al centre és bona per al turisme i per a l’eco-nomia urbana.

Una estació intermodal Un altre argument té a veure amb la intermodalitat de l’estació, ja que és un punt on conflueixen el tren d’al-ta velocitat, els trens regionals i de rodalia i els autobusos urbans i in-terurbans, i a més cal sumar-hi tam-bé la dotació d’aparcament existent, sense oblidar les bicicletes públi-ques, la Girocleta. Segur que hi ha temes que cal millorar, com la coor-dinació horària entre els diferents transports, però la intermodalitat facilita l’accessibilitat a l’estació.

En resum: l’estació central va ser una bona idea, encara que sigui pos-sible criticar molts aspectes de l’execució, incloent-hi el cost (so-terrar sempre és car i dificultós). Un projecte que no ens cansarem de re-cordar que ha quedat incomplert. Sí, el soterrament del tren conven-cional no s’ha fet i no sembla que s’hagi de fer a curt o mitjà termini. Girona ha conviscut quatre dècades amb el viaducte i és pràcticament segur que hi conviurà molt més temps, sense perjudici que calgui integrar-lo millor en el paisatge ur-bà. Aquest tema, però, donaria per a tot un altre article.e

La ubicació al centre és bona per al turisme i per a l’economia

Els bombers, juntament amb l’exèrcit, van participar en les tasques per evacuar l’aigua que inundava les vies soterrades del TAV a Girona. DAVID BORRAT

Opinió

La inundació de l’estació del tren d’alta velocitat de Girona és un tema que continua portant cua. Les preguntes són moltes i les

respostes que ha donat l’Adif són es-casses o de crèdit escàs. La polèmi-ca ha revifat les crítiques al tren d’alta velocitat, les quals sovint es formulen de manera confusa, ja que tan aviat es qüestiona el model es-panyol d’alta velocitat com l’eleva-da inversió, la manera d’executar les obres per part de l’Adif, el fet que el projecte ferroviari s’hagi deixat a mig fer i que l’estació s’hagi constru-ït soterrada i al centre de la ciutat.

L’encert del centre Voldria centrar-me en aquesta últi-ma crítica, els motius de la qual són diversos i van des de dir que l’estruc-tura urbana de Girona no estava preparada per a la infraestructura fins a afirmar que s’hauria d’haver evitat pel trasbals que ha suposat la seva construcció. Tot i que part d’aquestes opinions són fonamen-tades, sóc dels que pensen que ubi-car l’estació al centre ha sigut un en-cert. Voldria, doncs, rebatre els ar-guments contraris a la centralitat de l’estació, però abans voldria fer unes consideracions de tipus general.

D’entrada, és cert que el model d’alta velocitat ferroviària que ha seguit Espanya té un alt component ideològic, amb la idea de “cosir Es-panya amb cables d’acer” com a ob-jectiu últim, per utilitzar una ex-

GEÒGRAFNARCÍS SASTRE

amb conseqüències terribles: van morir 120 persones i 22 cases van quedar destruïdes. L’altra gran ca-tàstrofe fluvial del segle XIX va ser el 1861. El 8 d’octubre l’aigua va ar-ribar al segon pis de les cases de la part baixa i va causar dos morts.

15 víctimes durant la postguerra Durant el primer terç del segle XX la ciutat va patir quinze inundacions, però la més greu es va viure quan fe-ia un any i mig que s’havia acabat la Guerra Civil. El 17 d’octubre del 1940 va caure un gran xàfec i molts curiosos van anar a veure passar el Ter per la Devesa. La força de l’aigua es va endur el pont de Can Vidal i es van ofegar diverses persones. El ba-lanç total va ser de quinze víctimes, entre les quals l’alferes Huarte, un dels militars que participava en les tasques de rescat. En honor seu, es va posar el seu nom a un pont de l’Onyar però la construcció no va durar gaire perquè la riuada del 1962 el va inutilitzar. Una dècada més tard va ser substituït per una passera que encara es manté ferma.

De fet, els aiguats de 1962, 1963 i 1970 són els més grans que hi ha ha-gut recentment. Per no oblidar-los, a la façana del número 11 del carrer Ba-llesteries hi ha pintat on van arribar les aigües. És un bon recordatori per al que pugui passar en el futur.e

120 morts El 1843 es va viure el pitjor episodi amb víctimes i es van esfondrar 22 cases

Un heroi Un pont porta el nom d’un alferes ofegat mentre participava en un rescat

La plaça del Vi inundada pel desbordament de l’Onyar.


Els carrers Ballesteries i Calderers inundats el 1962.



Girona Sota el signe de l’aigua

tum de banyar-se al riu, desplaçar la plataforma que sosté la plaça Cata-lunya per acostar-la al Mercat del Lleó, renaturalitzar i enjardinar l’Onyar en el tram de formigó que corre paral·lel al carrer del Carme o fer néixer un gran passeig en l’ai-guabarreig entre l’Onyar i el Ter, un punt que els gironins desconeixen perquè queda darrere de l’aparca-ment de la Copa.

Carles Puigdemont, l’alcalde de la ciutat, creu que aquest projecte tindrà un impacte equiparable al que va tenir la recuperació del Bar-ri Vell. Tot i que no hi ha terminis ni pressupost per a aquest ambiciós projecte, el Consorci del Ter, que porta la direcció ambiental, presen-tarà a final d’any la seva proposta de naturalització de l’Onyar des de la plaça Catalunya fins a la font del Rei. Ponç Feliu, gerent del Consor-ci del Ter, afirma que la ciutat ha de fer un “pas valent” i que podria arri-bar a ser “un model i una referèn-cia de la integració urbana i fluvial”. Feliu està convençut que la propos-ta d’acostament als rius que projec-ta Girona podrà accedir al finança-ment europeu.e

01. L’ambiciosa proposta de piscines naturals a les Ribes del Ter. 02. La naturalització de l’Onyar podria ser la primera actuació. AJ. DE GIRONA

La ciutat vol transformar els rius en zones de verdor i lleure

Un projecte proposa renaturalitzar i eliminar barreres

La por atàvica a les inundacions ha deixat un pòsit amarg en la memò-ria dels gironins que s’ha reflectit en la manera com l’urbanisme ha do-nat l’esquena als rius. Aquests temps ja han passat, com també han deixat de volar bosses d’escombra-ries llençades al riu des de les cases de l’Onyar. Ara que els ciutadans es miren els rius amb orgull i respecte, l’Ajuntament vol començar a recu-perar les lleres i els entorns dels quatre rius (Ter, Onyar, Güell i Ga-lligants) i la sèquia Monar. L’objec-tiu és que els ciutadans puguin acos-tar-se més als rius per fer-hi activi-tats esportives i de lleure. Piscines naturals i ribes-jardí Les imatges virtuals de l’estudi Qua-tre rius i una sèquia, realitzat pels arquitectes Olga Felip i Josep Camps, constitueix un primer pas que estimula la imaginació. Preve-uen la possibilitat de crear piscines naturals d’aigua neta al parc de les Ribes del Ter per recuperar el cos-

GIRONAGERARD BAGUÉ

Debat obert L’Ajuntament vol que els ciutadans participin en les propostes fluvials

01

02

07ara comarques gironines DIVENDRES, 24 D’OCTUBRE DEL 2014 PUBLICITAT


(11.30 h, plaça del Vi) juntament amb els Minyons de Terrassa i els Capgrossos de Mataró, s’han pro-posat que per Fires Girona tingui dues catedrals. El seu objectiu és bastir un castell que la colla no ha carregat mai fins ara: el 5 de 8, que, per la seva estructura, amb cinc persones a cada pis, és conegut com la Catedral.

Un altre esdeveniment impres-cindible de les Fires, per al qual s’ha hagut de limitar l’aforament per raons de seguretat, és la pujada d’un pilar de quatre per l’escalina-ta barroca de la catedral de Girona que fan els Marrecs de Salt (dissab-te 1, 21 h).

Fira de Mostres La 53a edició de la Fira de Mostres se celebrarà del 29 d’octubre al 2 de no-vembre, de les deu del matí a les vuit del vespre a la Fira de Girona, a tocar del Parc de la Devesa. Amb el lema “Negoci i talent actiu”, la mostra es-trenarà nous espais i propostes per convertir-se, un any més, en el gran aparador del teixit industrial, agrí-cola i comercial de les comarques gi-

ronines. Alimentació, decoració i construcció, indústria, serveis, mo-tor, oci i turisme i tecnologia estaran representats en aquesta edició, que oferirà a empreses, compradors i vi-sitants les propostes més atractives i innovadores del mercat. La fira de mostres, una de les poques grans mostres multisectorials de la de-marcació, també acollirà, els dies 30 i 31, les jornades Girona, City of Ta-lent, dissenyades per promoure el

coneixement i les idees en l’era de les noves tecnologies. Experts en noves tecnologies i empresa presentaran les seves ponències en públic.

Atraccions La Devesa, el parc urbà més gran de Catalunya, acollirà un any més atraccions de tota mena, incloent-hi la nòria monumental i la munta-nya russa. Les Fires no serien el ma-teix si no es fessin sota els plàtans monumentals.

Tornen els titelles Titelles Vergés, casa centenària que ja va per la tercera generació, reprèn les obres consolidades en anteriors edicions de la fira pel TEI de Sant Marçal. En presentarà quatre en sessions dobles de matí i tarda: Gui-nyol als Setges de Girona, El restau-rant d’en Guinyol, En Guinyol i les Illes Formigues i El Guinyol cuiner. El Circ Raluy, un altre habitual de les Fires, oferirà sessions diàries del seu circ vintage.

Just Casero, la festa literària La literatura també té un paper destacat a les Fires. Com cada any des del 1980, la Llibreria 22 orga-nitza el premi de novel·la curta Just Manuel Casero, dotat amb 2.200 euros i publicat per Empúries. El veredicte del jurat es farà públic el dijous 30 (20 h, sala d’assaig La Pla-

FIRES DE SANT NARCÍS DE GIRONA

Parlar de les Fires de Girona, que se celebraran des del 24 d’octubre fins al 2 de novembre, sense caure en els tòpics –els plàtans de la Devesa, les castanyes, les barraques i el premi Casero, per esmentar-ne només quatre dels més recurrents– és gai-rebé missió impossible, però l’auto-ra del cartell d’enguany, Anna So-ler, ha sigut capaç de crear una imatge alegre i vistosa que, malgrat que es basa en sant Narcís lligant mosques i en el famós Tapís de la Creació, aconsegueix provocar en l’observador una certa sensació de novetat, com si l’artista hagués aconseguit reciclar els materials de sempre per crear una obra nova. Referint-se al seu cartell, Anna So-ler va dir que pretén “que pugui agradar a gent de totes les edats i, com que és una festa, que sigui tam-bé una cosa simpàtica”.

Pregó de maridatge El pregó de Fires, que es farà aquest divendres a les 20 h a la plaça del Vi, serà força diferent dels habituals. Un maridatge entre la Fundació Síndrome de Down de Girona i Co-marques Astrid-21 i el Cor Geriona permetrà que col·lectius de caracte-rístiques molt diferents compartei-xin protagonisme al balcó de l’Ajun-tament. L’alcalde, Carles Puigde-mont, ha reconegut que la idea de fer aquest pregó conjunt va sorgir després de la participació del Cor Geriona en la gala dels 25 anys d’As-trid-21, una entitat que atén 132 usuaris a les comarques gironines. Pel que fa al Cor Geriona, la seva po-pularitat és deutora de la seva parti-cipació al programa de TV3 Oh hap-py day. Després del pregó, retrò de coets i anella de focs que encercla-rà tots els barris de la ciutat.

Una segona catedral humana Els Marrecs de Salt, que participa-ran en la diada del diumenge 26

GIRONAJOSEP PASTELLS

Festa i foc El correfoc dels Diables de l’Onyar i el castell de focs són dos actes molt populars

05

Les millors propostes

per a deu dies de festa grossaGirona obre aquest divendres les Fires de Sant Narcís amb

una atractiva programació

01

03

Els capgrossos, com aquesta monja en plena cercavila del pregó de les Fires, són part indestriable del folklore popular gironí. ACN


Jeff Mills i Txarango, plats forts de la proposta musical

havaneres, per exemple, podran as-sistir a la cantada amb Terra Endins (dimecres 29, 19.15 h) a les escales de la Catedral, i els adeptes a les sar-danes podran ballar-ne al compàs marcat per la cobla La Principal de la Bisbal (dimecres 29, 22 h, plaça Miquel de Palol) i l’Orquestra Montgrins ( divendres 31, 19 h i 22 h, al mateix escenari). Molts amants de la música de ball tampoc no dei-xaran passar l’oportunitat de seguir l’Orquestra Maravella (dissabte 1, 19 h i 22 h, plaça Miquel de Palol).

L’ànima de Niña Pastori L’artista gaditana Niña Pastori tor-na a l’Auditori de Girona (dimecres 29, 19 h) amb el seu últim especta-cle, Lo que quiere el alma. Hi ofereix un repàs dels temes més coneguts de la seva carrera i també hi inclou algunes peces inèdites. Pujarà a l’es-cenari acompanyada a la guitarra de Diego del Morao i Jesús Guerrero, del bailaor David Paniagua i d’un elenc de músics que oferiran músi-ca flamenca en estat pur. Res a veu-re amb el repertori centrat en la mú-sica barroca de la soprano francesa Patricia Petibon (dijous 30, 21 h, Auditori) o amb la proposta sempre suggerent d’Hotel Cochambre (di-marts 28, 23 h, la Copa), un grup que barreja les icones més destacades del pop llatí. Altres actuacions des-tacades són les de Reincidentes (dissabte 25, 23 h, la Copa), Joan Colomo (dissabte 25, 21 h, plaça de Sant Feliu), i Quico el Cèlio, el Noi i el Mut de Ferreries (dimarts 28, 21 h, plaça de Sant Feliu). Per Fires, i sobretot a la zona de barraques, hi ha gent que beu molt. O massa. Potser alguns usuaris ni se n’adonaran, però el disseny dels gots reutilitzables d’enguany, obra d’Helena Ordóñez, recrea una rajo-la amb dibuixos i sanefes modernis-tes. Un homenatge a la Girona mo-dernista de Rafael Masó.e

Els Txarango seran una de les grans cites musicals de les Fires, juntament amb Jeff Mills, Chambao, Love of Lesbian o Sílvia Pérez Cruz i Raül Fernandez, Refree. RUTH MARIGOT

També actuaran Chambao, Love of Lesbian i Pérez Cruz

El DJ nord-americà Jeff Mills, una de les llegendes indiscutibles del techno, oferirà el dijous 30 d’octu-bre a les barraques de la Copa una de les actuacions més esperades d’aquestes Fires de Sant Narcís, tres hores de concert que seran possi-bles gràcies a la col·laboració d’Eu-mes, una escola gironina de música avançada i so. Ferris & Fauden i Ni-una completaran la proposta més electrònica d’una programació mu-sical que inclou una trentena d’ac-tuacions, repartides en cinc escena-ris de la ciutat amb l’inequívoc ob-jectiu d’atreure públics ben dife-rents. A més de la Copa i l’Auditori, es faran concerts a la plaça Sant Fe-liu, a l’envelat de la plaça Miquel de Palol i a les escales de la Catedral.

La millor tribuna “Les Fires són la millor tribuna mu-sical per als grups nacionals, esta-tals i internacionals arreu de Cata-lunya”, afirma l’alcalde de Girona, Carles Puigdemont. Potser algú pot pensar que exagera, però una sim-ple ullada a l’oferta d’aquests dies permet conjecturar que no deu anar gaire errat. Txarango (dissabte 1 de novembre, a les 23 h, a la Copa), Lo-ve of Lesbian (el mateix dia 1, a les 21 h, a l’Auditori), Chambao (diven-dres 24, a les 23 h, a la Copa) i Sanjo-sex (divendres 31, 21 h, plaça de Sant Feliu) són algunes de les propostes més destacades d’un cartell que també compta amb Sílvia Pérez Cruz & Refree (divendres 31, 21 h, Auditori), Pungle Lions (el mateix divendres 31, en aquest cas a les 23 h i a la Copa) i La Metropol (dimarts 28, 22 h, plaça Miquel de Palol).

L’oferta és tan àmplia que serà difícil que algun amant de la música se senti desatès. Els aficionats a les

GIRONAJ.P.

Qualitat Joan Colomo, Reincidentes, Sanjosex i Pungle Lions, altres músics del cartell

Diversitat L’oferta, molt variada, inclou 30 actuacions repartides en cinc escenaris

neta) després d’un concert recital de l’Orquestra Fireluche dedicat a la figura de Julio Cortázar en el centenari del seu naixement. La 22a proposta de poesia també in-clou, per exemple, una lectures de poemes de Vinyoli amb la música de Toti Soler i la veu de Joan Mas-sotkleiner i Gemma Humet (diven-dres 31), i la projecció del film Il gattopardo, de Luchino Visconti, com a homenatge al malaguanyat escriptor Miquel Pairolí (Cinema Truffaut, diumenge 2).

Actes al carrer Altres actes destacats són els que tenen lloc al carrer. Al Parc del Mig-dia es faran curses de sacs, llança-ment de sarbatana i campionats de bèlit amb la intenció de recuperar jocs infantils antics. També s’han organitzat dos espectacles sobre rodes: Bicicadabra, del Màgic Fèlix, i l’obra de teatre Cíclic, de produc-cions La Trapa. El venedor d’histò-ries oferirà sessions de matí i tar-da al Punt de Trobada de la Rambla (dimecres 29).

Fires Populars Des del 1999, diverses entitats cívi-ques de Girona promouen activitats al marge de la programació oficial: les Fires Populars. La seva oferta lú-dica combina reivindicació i parti-cipació ciutadana.

Instawalk d’arquitectura L’1 de novembre es farà la primera edició de l’Instawalk d’Arquitectu-ra a Girona, l’#Arkiromantix_Giro-na. Són 40 places per a instagramers (20 de Barcelona i 20 de Girona) que visitaran la ciutat guiats per arqui-tectes gironins. Hi participarà Nica-nor García (@nicanorgarcia), el ter-cer iger més influent d’Espanya, amb 628.000 seguidors, que impar-tirà una master class a la seu del Col·legi d’Arquitectes.

Per rius i muntanyes A més de la clàssica baixada del riu Onyar amb andròmines flotants or-ganitzada pels agrupaments escol-tes de la ciutat (dissabte 1, 11.30 h, entre la plaça Catalunya i el pont de Sant Feliu), els més esportistes po-dran participar en la caminada noc-turna a Sant Miquel (divendres 31, 22 h), que sortirà de Sant Pere de Galligants.

Del correfoc als focs El correfoc dels Diables de l’Onyar recorrerà els principals carrers del Barri Vell (dissabte 25, 23 h). Sorti-rà de la plaça del Vi i acabarà amb un esclat de foc a la plaça Sant Do-mènec. Les festes acabaran amb els clàssics focs artificials des de les Ri-bes del Ter (diumenge 2, 20 h), que es podran contemplar des de bona part de la ciutat.e

01 02

04

LA FESTA PREN ELS CARRERS 01 i 03. La jornada castellera de la plaça del Vi, diumenge vinent,

és un dels actes populars més destacats de les Fires. 02, 04 i 05. També hi ha cercaviles i actuacions musicals que conviden al ball, com aquesta

de swing. ROSSEND GRI


Domènec Fita: llibre biogràfic i ‘mapping’ a la façana de la catedral

l’Escola Superior de Música de Ca-talunya (Esmuc). En la biografia pu-blicada fa poc, Fita apareix com un catalanista que ja a principis dels anys 70 escrivia en els seus dietaris que calia defensar la llengua i la cul-tura catalanes, i que, segons el seu biògraf, creia “amb bonhomia i sen-se extremismes” que “la riquesa d’Espanya és en la varietat dins la unitat, no en una uniformitat de ti-pus militar”.

Vida, pensament i filosofia Daniel Giralt-Miracle assegura al pròleg de la biografia de l’artista gi-roní que Domènech i Moner “ha do-cumentat com ningú altre havia fet abans detalls essencials de la vida de Fita, directament vinculats amb el seu pensament, amb la seva filoso-fia creativa i amb la seva evolució humana i artística”.

Que la biografia de Fita té uns punts àlgids que han marcat la se-va vida i el seu temperament es fa palès des del primer capítol, en què es relata el “segon naixement” de l’artista. Mentre treballava en una pintura mural al sostre del baptis-teri de l’església de Betlem de Bar-celona, el 13 de desembre de 1953, va caure de la bastida i va quedar inconscient. No el van trobar fins

l’endemà, estès a terra. S’havia fracturat la columna vertebral. Cap diari de l’època no va parlar d’aquest accident. Quan Fita va re-cuperar la consciència, passat Na-dal, “es va trobar amb el pit i l’es-quena enguixats i pesos i cordills penjant-li de les cames”. “La seva primera deducció va ser que havia tingut un accident de cotxe”, expli-ca Domènech i Moner. Llavors, va lluitar per tornar-se a sentir perso-na. “D’ençà de la meva caiguda tinc consciència que visc de regal i m’he agafat les coses en un sentit de do-nar els meus talents, frenant la competència tan desenfrenada a què ens condueix la vida”.

El llibre de Domènech i Moner no oblida el vessant pedagògic de Fi-

Domènec Fita manté el seu esperit creatiu als 87 anys. Encara treballa al seu estudi de Montjuïc i té energia per dirigir el mapping que es projectarà durant les Fires. ACN

ta, que va tenir un gran nombre d’alumnes que acabarien sent artis-tes. Repassa els seus estudis de be-lles arts a Barcelona, el seu pas pel Grup Flamma, l’etapa a l’Opus Dei, l’aproximació a Montserrat, la Ga-leria Expoart i la creació de la seva fundació.

A la Sagrada Família Domènec Fita ha participat també en l’obra escultòrica de la Sagrada Família de Barcelona. És autor, en-tre d’altres, dels símbols dels quatre evangelistes als vitralls que trobem a les columnes que hi ha a prop de l’altar central. La seva àmplia trajec-tòria abasta la pintura, l’escultura, la ceràmica, els vitralls i les arts plàs-tiques en general.e

L’artista gironí dirigirà una creació de videoart que es projectarà durant les Fires

FIRES DE SANT NARCÍS

Domènec Fita (Girona, 1927) és un dels grans protagonistes artístics de les Fires de Sant Narcís, amb el per-mís de l’incombustible i nonagena-ri Paco Torres Monsó, que acaba d’estrenar nova exposició. A més del documentat llibre biogràfic que ha publicat Joan Domènech i Moner, Domènec Fita, l’home de l’art inte-gral (Diputació de Girona), Fita es-tà realitzant, amb el suport tècnic de l’equip de Bloom, el centre de creació avantguardista multimèdia del Parc Científic i Tecnològic de Girona, un mapping que el dia 31 d’octubre a partir de les vuit del ves-pre es projectarà a la façana de la ca-tedral de Girona. La ciutat, que fa poc ha celebrat un festival interna-cional d’aquesta disciplina, busca consolidar-se com un referent en aquest àmbit.

El Tricentenari El mapping de Domènec Fita porta per títol 300 anys - ESTEL-CAT, i se centrarà en el Tricentenari del 1714. La projecció comptarà amb una banda sonora creada per Quim Ra-baseda, compositor i professor de

GIRONAGERARD BAGUÉ

Els trets de les Fires cotxes que xoquen i, encara, en una altra que es perd enmig de les bran-ques dels arbres. Vols i dols perquè és impossible abastar-ho tot. Els pa-res t’acompanyen; intenten gover-nar la teva energia desbocada. El ca-lendari està acotat i, malaurada-ment, no triga a caducar. De petit les barraques componen una ciutat no-va. Allà on no hi havia res hi sorgeix un carrer major flanquejat de para-des, restaurants i xiringuitos. L’olor dels frankfurts es barreja amb la dels xurros i els pinchos morunos. Els peus remouen la grava i el fang. I et fas gran tornant-hi cada any. En l’adolescència fas bajanades amb la colla. Retrobes les escopetes de to-ta la vida, les que de petit amb prou feines podies subjectar –t’aguanta-ven a tu–. Els escuradents eren l’enemic a batre. Quan de jove hi passejaves, espiaves. Mentre juga-ves i t’enduies premis de poca vola-da –alcohols destil·lats a l’infra-món–, esperaves veure l’amor. In-tuïes que l’amor vindria en un dia de festa. Entre la pols recordaves quan de petit hi pescaves tortugues peti-tes –vives–. Llavors a la fira hi de-ambulava el submón dels friquis.

Una de les clàssiques casetes de tir de les Fires de Girona. CLAUDI VALENTÍ

L’home amb el cap tallat o el nan malabarista. Sempre hi ha novetats impressionants –vertiginoses–. És un territori inhabitual perquè la mainada se sent valenta i els adoles-cents hi troben espais de llibertat. La fira porta i treu il·lusions. Porta atraccions d’última generació –es-tratosfèriques–. Porta una de les po-ques coses interessants que queden als pobles: la divertida bestiesa de gaudir socialment d’un no-res cons-truït pel gust de divertir-se. Un goig de gran calibre. Hi passa de tot i, al-hora, tot el que hi passa és fungible. Ràpid i efímer. És quan és fosc que la vida és tutti colori, les botzines, la música i l’atracció sorollosa de les tómboles fan avinent l’esplendor de la nova ciutat. I les escopetes? I els trets que mai no encerten diana? És ple d’armes: escopetes, metrallado-res, fletxes, anelles, boles, dards i ei-nes que remeten a la vida analògica, pedestre. Entranyable antigor. Dis-parar en una parada de fira és una de les millors coses que es poden fer: satisfà, creure’s que es té punteria. La fira conté algunes de les llesques determinants de la vida: la infante-sa, l’adolescència i la solitud.e

Veure com s’acosten les Fires és emocionant. Descobrir de sobte i de dia que es munten artefactes i casetes implica desfermar la imagi-nació. Mentre s’hi va, mudat i a punt d’embrutir-se, l’horitzó de llums s’estira i s’alça amunt, arran del cel. L’estona més excitant és quan es guanya el camí que queda abans d’arribar a l’entrada. Tothom ho fa a partir de la memòria. La memòria acostuma a servar plaques que re-meten a les festes majors. És plena d’entrebancs i brutícia, de joia i ale-gria. De petit vols viure-ho tot im-mediatament. La paciència és un fre absolut –anguniós–. La paciència s’aprèn d’adolescent. De petit vols entrar de seguida a l’embocadura de les fires, territori fora mida ple de llums, música i soroll, per confon-dre’t amb el garbuix. Gent i més gent i tu enmig d’una multitud de cares esverades, lluminoses. Aleshores, tot s’ha de negociar. Vols fer coses que no fas altres dies, vols pujar en una màquina que volta i saltar als

GIRONAJORDI ARBONÈS, ‘NIF’

Accident La caiguda d’una bastida ha marcat la seva vida i també el seu temperament

11ara comarques gironines DIVENDRES, 24 D’OCTUBRE DEL 2014 PUBLICITAT

Mirades La cursa que obre les Fires

Fotografia: David Borrat La cursa del carrer Nou, celebrada diumenge passat, és l’aperitiu esportiu de les Fires de Girona. L’atleta lloretenc José Luis Blanco, amb el número 4, es va situar en el primer lloc des de l’inici i va fer els 10 quilòmetres en un temps de 32 minuts justos. No és el primer cop que la guanya.

ara.cat24-10-2014

El millor fotoperiodisme al teu iPad. Descarrega’t l’aplicació gratuïta de l‘aramirades


Qui no ha conegut lo doctor Tomàs Ribellas que enter-ràrem no fa gaires anys a Girona? Era un dels met-ges de més anomenada de la província, director me-dical del sant hospital i de l’hospici, visitant de les principals famílies, riques i pobres de la capital. Ins-

pirava tanta confiança per sa experiència i saber, que era sempre cridat en consulta per sos con-deixebles rurals quan hi havia un cas de grave-tat; son diagnòstic, quasi sempre encertat; molts malalts li devien la vida.

Alt, sec, magre, cara enquadrada d’un collar de patilles i sotabarba de pèl gris; vestint sempre estiu e hivern de llarg paltot negre, armilla ídem, corbata blanca i barret de copa de forma antiga, que contava molts anys, puig no era amic de mu-dances; sempre net i raspallat.

Mort a 75 anys, però a pesar de sa vellesa, com era ferreny i de bona salut, no perdé mai sa bona humor, ni les qualitats morals que l’adornaven; caritatiu, visitant de balde als pobres; molt callat i reservat en tot lo que se referia a la facultat.

Quan cridat en consulta, entrava en la cambra del malalt, després de ben enterat per lo metge de cabessera, lo desabrigava, l’auscultava de cap a peus; tenia un palp i oido molt fins per a tro-bar la lesió per més arraconada que fos. Sempre amable i somrient, animant-los amb bones pa-raules, puig deia que per a curar lo cos s’ha de re-alçar abans lo moral.

Havia fet sos estudis a Barcelona, i estudiat al-guns anys a París, seguint la clínica de Trous-seau, freqüentant les celebritats medicals, dedi-cant-se especialment a la patologia interna.

Vivia al carrer del Carme, en un primer pis, amb sa germana, vella soltera com ell; puig los dos han fugit sempre del matrimoni de tant que s’estimaven.

Lo que obliga l’home i sobretot el metge a ca-sar-se és lo no trobar en son interior, en son ho-me, los cuidados, les atencions, lo bon arreglo i benestar que procura sempre la dona, la mes-tressa de casa, la muller; perquè és massa absor-bit pels malalts. Mes si eixa dona, eix àngel de la llar, és una germana també soltera, ¿per què anar a buscar una muller qual caràcter podria no simpatitzar amb lo seu?

Eixes raons també es podien aplicar a donya Rosa, sa germana. Doncs, lo doctor Ribellas i sa germana vivien amb molta pau i estimació re-cíproca. Ella callada; sempre a sa feina; dona d’església sense ser devota; procurant sempre tenir content i satisfet son germà.

Així com a mida que ve la vellesa, lo caràcter canvia, s’agreix, es torna insuportable, per don Tomàs era tot lo contrari: com més anys posa-va més bon humor.

Tenia alguns amics privilegiats, entre els quals me comptava, que anàvem casi cada ves-pre de tertúlia a casa seva, fent la manilla o bé, a l’hivern, a l’entorn de l’escalfapanxes, conver-sant, tractant de qüestions polítiques, econòmi-ques, fisiològiques, filosòfiques, etc., puig lo doc-tor Ribelles era un savi, i, cosa singular, un met-ge creient, de fe cristiana. Avui dia, los metges creients són clars como les festes anyals.

Un conte irreverent de Carles Bosch

de la Trinxeria

El narrador i novel·lista Carles Bosch de la Trin-xeria (Prats de Molló, 1831 - la Jonquera, 1897) coneixia molt bé les fórmules de la novel·lísti-ca francesa, en haver estudiat al país veí i ha-ver assimilat la seva fecunda tradició fulleto-nesca (Onhet, Feuillet, etc.). El conte que avui presentem el va publicar en un recull d’articles titulat De ma cullita (Barcelona,1890) i el va ti-tular Rondalletes. Lo full de sants. Aquest re-lat curt, l’acció del qual passa al convent de Sant Daniel de Girona, monestir del qual ara ce-lebrem el mil·lenari, també fou reeditat en un volum de l’Almanach de l’Esquella de la Torrat-xa. Fa anys, “mirar sants” tenia el significat de fullejar revistes, obretes en què primava la il·lustració en detriment del text.

Ara, aquesta rondalleta ens pot semblar molt innocent, però cent anys i escaig enrere, quan només es podia pecar de pensament, era difícil publicar si s’ofenia els sentiments i els bons costums. Al conte hi roman la força del símbol, l’assalt als murs de la intimitat. El teò-leg Tomàs d’Aquino associava la falta de pudor amb la falta de vergonya. Encara avui, a les zo-nes rurals de la Xina, molts metges de dones tenen una petita figura d’ivori sobre la taula del despatx de la consulta. Les pacients, per no ha-ver d’anomenar l’inanomenable, assenyalen la figureta. Aquest conte, que segons Josep Pla era dels millors de Carles Bosch de la Trinxeria, fou traduït al castellà per ell mateix en un d’aquells llegits articles de Calendario sin fecha (Un cuento del señor Bosch de la Trinxeria, re-vista Destino, núm. 1885, 17-XI-1973). Hi afe-gí una nota de la qual copiem aquests frag-ments: “Lo hubiera podido escribir perfecta-mente Maupassant. El sistema literario es el mismo: rápido, realista, abruptamente realista, con una preparación excelente. Chejov, que escribió tantos papeles sobre enfermos, mé-dicos, hospitales y miserias humanas, también lo hubiera podido escribir, pero me pare-ce que su adjetivación hubiera sido más mórbida y de una va-guedad más lírica [...]”. Hem normalitzat el text, mantenint antigues formes, sense trair l’expressió de Bosch.e

Pep Vila

RoLo f


ondalletes Encara que molt reservat, amb los tertulians de confiança, després d’una dissertació molt seria sobre la psicologia en ses relacions amb la fisiologia, la conversa prenia a voltes un to més lleuger parlant de flaqueses i vanitats huma-nes, de caràcters, de costums socials, i llavors don Tomàs se descabdellava, i com era molt de la broma, sempre en tenia una per contar, fen-t’hi unes rialles tan contagioses que fèiem tots com ell.

Una vetllada la conversa girà sobre ordes re-ligioses, convents i clausures; de les altes esferes filosòfiques, la conversa baixà arran de terra, a les flaqueses i misèries humanes… omnia vani-tatum, nos deia.

Don Tomàs era el metge de la comunitat de monges benedictines del convent de Sant Da-niel, extramurs de Girona, de records gloriosos del setge de la guerra de l’any vuit. Les monges benedictines són totes senyores de bona posició, que viuen retirades del món, claustrades en co-munitat, subjectades a l’orde de Sant Benet.

Don Tomàs visitava aquelles bones monges sols quan n’hi havia alguna de malalta; mes so-lien tenir totes bona salut i no el cansaven gaire.

“Un dia –nos digué– vingué l’hermano perquè anés al convent. Hi aní lo mateix matí. Dues monges m’acompanyaren a la cel·la de la mare superiora que estava al llit, gemegant.

—Senyora, ¿què té? ¿Què li fa mal? —Res… poca cosa… –i aleshores la monja in-

fermera m’explicà que tenia un floronco molt gros que la feia molt sofrir.

—¿On lo té? —Un xic més avall de les caderes, en la part

més carnosa. —Ja ho entenc. Doncs si la fa tant sofrir, po-

sin-li cataplasmes de fulles de malva barrejades amb grana de llinet; això li amorosirà i se reben-tarà ell mateix.

“L’endemà hi torní; trobí la malalta amb gran turment. La mare infermera me digué que la in-flamació anava en augment”.

—Senyora, es precís rebentar-lo... Un cop de bisturí i prou, ja no sofrirà més, i amb tres dies lo tindrà guarit.

—Està bé, senyor doctor, digué la malalta; tor-ni a la tarda i lo podrà rebentar.

“En efecte, a les sis me presentí al convent; les dues mateixes monges m’acompanyaren al llit de la malalta; la trobí que estava de bocaterro-sa, la part superior i inferior del cos abrigat amb dos llençols. Entre les dues parts, es a dir, en lo punt intermedi, un gran full de paper on se ve-ien sants i santes pintats al cromo, arrenglerats, que cobrien aquella part carnosa de sota les ca-deres.

—Ja pot fer l’operació, digué una infermera. Trec lo bisturí de l’estoig, lo eixugo bé, vaig

per treure aquell gran full de paper replè de sants…

—No senyor; res ha de treure, me digué la in-fermera, detenint-me el braç.

—¡Però senyora!... ¿què significa això?... ¡Com vol que operi sense veure el bony!

—Res de més fàcil: apunti a Sant Josep… a so-ta d’ell hi ha lo floronco.

“Així ho feu, i va anar molt bé… ¡quina una se n’havien pensada aquelles bones monges per a salvar lo pudor de llur mare superiora!”

full de sants

IL·LUSTRACIÓ: JORDI VERGÉS


vidre i fusta– i que no alteri la feso-mia del camp ni s’erigeixi com un bolet per presidir-lo. Ricciotti l’ha projectat com un espai de recolli-ment que ajudi a entendre als visi-tants el dolor i el pes de la història que hi ha en aquell camp, que té una superfície equivalent a mil camps de futbol.

Història del camp La mort de Bourquin no ha afectat la marxa d’un projecte que va patir diversos endarreriments abans de començar les obres. El Museu del Memorial de Ribesaltes té un pres-supost de 23 milions d’euros i di-mensió internacional. Està en col·laboració amb altres museus com el Museu del Memorial de l’Holocaust de Washington; la Fundació per a la Memòria de la Shoah, de París; el Museu de la Creu Roja Internacional, de Gine-bra, i el Museu Memorial de l’Exi-li, de la Jonquera (MUME). “Com-partim una temàtica que ens uneix i des de fa anys estem col·laborant conjuntament en diversos àmbits, com per exemple l’organització de seminaris”, explica Jordi Font, di-rector del MUME, que afegeix que “en el consell assessor científic del MUME hi ha un representant del Memorial de Ribesaltes”. “Quan estigui acabat, aquest memorial se-rà un exponent perfecte perquè la gent es pugui fer a la idea com era la vida i l’internament als camps de refugiats”, diu Font.

El camp de Ribesaltes el va co-mençar a construir el 1935 l’exèrcit francès, que el va considerar ideal per instal·lar-hi una base per la seva posició estratègica. Hi volien fer un camp d’instrucció per als mariners i estables per a cavalls. Aquesta se-gona finalitat la van descartar des-prés d’adonar-se que les condicions climàtiques eren duríssimes: molt fred i molta tramuntana a l’hivern

i una calor insuportable a l’estiu. El van acabar el 1938 i pocs mesos des-prés, l’hivern del 1939, va tenir la se-va primera utilitat per acollir alguns dels milers de refugiats republicans catalans i espanyols que es van exi-liar davant la victòria dels franquis-tes. Poc després, amb l’inici de la Se-gona Guerra Mundial i la deportació de jueus, el 1942 van coincidir al camp exiliats republicans, jueus i gi-tanos. Amb l’alliberació de França, es va convertir en dipòsit de preso-ners de guerra. Alguns anys després, entre el 1956 i el 1968, va acollir fa-mílies d’harkis, algerians que van lluitar al costat de França en con-tra de la independència d’Algèria i que quan el país magrebí la va asso-lir van haver de marxar per evitar represàlies. Anys més tard, fins al 2007, el camp Joffre va tenir l’ús de centre de retenció d’immigrants il·legals, que ara s’ha traslladat a una altra nau, al terme municipal de Sant Esteve, on hi ha l’aeroport de Perpinyà.e

França afronta el seu passat més vergonyós

El projecte museístic té un pressupost de 23 milions d’euros i s’inaugurarà el juny que ve

MUSEU DEL MEMORIAL DE RIBESALTES

El juny de l’any vinent s’inaugura-rà el Museu del Memorial del Camp de Ribesaltes, al Rosselló. Les obres avancen a bon ritme i està previst que estiguin acabades al mes de ge-ner. Llavors faltarà executar el pro-jecte museístic, fer el centre de do-cumentació i estudis, i els serveis d’administració. No ho podrà veure el que ha estat l’ànima d’aquest pro-jecte, el socialista Christian Bour-quin, que va presidir el Consell Ge-neral dels Pirineus Orientals (CGPO) del 1998 al 2010 i el Consell Regional del Llenguadoc-Rosselló (CRLR) del 2010 fins a la seva mort, el 26 d’agost als 59 anys, víctima d’un càncer de ronyó. Bourquin ex-plicava que quan va accedir a la pre-sidència del CGPO, el 1998, es va trobar l’encàrrec d’arrasar el camp Joffre, també conegut com a camp de Ribesaltes: “Quan vaig substitu-ir en el càrrec René Marques em vaig trobar una carta a la taula del meu despatx referent a la destruc-ció del camp de Ribesaltes. Com aquell que diu, tenia les excavadores a punt. Però jo no podia ni volia afrontar de cap manera la destruc-ció del camp. No podia oblidar el

que havien patit allà milers d’ho-mes, dones i famílies durant anys en els conflictes del segle XX”, explica-va. Per això el 1998 va comprar ter-renys per començar el projecte del memorial, tot i que alguns dels vells barracons encara servirien –alguns anys més endavant– com a centre de retenció d’immigrants en situa-ció irregular. “Calia preservar la memòria del que va passar allà, cos-tés el que costés. El memorial és un projecte polític en el sentit republi-cà de la nostra societat i en el sen-tit de la llibertat, amb la voluntat que la història del segle XX ens ser-veixi de lliçó”, deia.

Sense la col·laboració de l’estat Tirar endavant un projecte d’aques-ta envergadura no és fàcil, i encara menys si l’estat no li fa costat, com va ser el cas. El president de la Re-pública, Nicolas Sarkozy, va negar l’ajut a Bourquin en diverses ocasi-ons, i personalment s’oposava a la construcció del memorial. Malgrat tot, el projecte va començar a anar endavant només amb els recursos de la regió, un cas únic en un projec-te d’aquestes dimensions a l’estat francès. El 2005 es va adjudicar la construcció de l’edifici principal a l’arquitecte marsellès Rudy Ricciot-ti, que va dissenyar un edifici rec-tangular de formigó de 230 metres de llarg per 30 d’ample i quatre d’al-tura, amb una superfície d’uns 4.000 metres quadrats. Queda en-fonsat a terra, entre les restes dels antics barracons, en el que era l’es-pai del pati d’armes. L’objectiu és que sigui auster –serà moblat amb

RIBESALTESJORDI CARRERAS

PRESERVAR LA MEMÒRIA D’UN PASSAT TRISTAMENT CÈLEBRE 01. Vista de l’interior d’un dels barracons que encara s’aguanten, ni que sigui

amb puntals. 02. Imatge antiga de com era el camp algunes dècades enrere. 03. Els treballs del memorial que s’està construint, obra de l’arquitecte Rudy Ricciotti,

i que estarà acabat al mes de gener. MUSEU DEL MEMORIAL DE RIBESALTES

Estables per a cavalls Inicialment s’hi volia guardar animals però es va desestimar per les condicions climàtiques

A punt de ser destruït El 1998 estava previst arrasar el camp. Erigir-hi un memorial va ser cosa de Bourquin

01

02

03


La muntanyeta, el xip i el vestiti, malgrat la seva situació desespe-rada, sempre sembla que troba un motiu per a l’alegria. Està conside-rada una obra mestra del teatre de l’absurd que intenta mostrar l’enorme plasticitat i capacitat d’adaptació de l’ésser humà. Els crítics han elogiat la interpretació emotiva i visceral d’Emma Vilara-sau. Aquesta obra es representarà el 25 d’octubre al Teatre de Salt.

El mateix dia 25, i l’endemà, s’al-çarà el teló per a l’obra El president, dirigida per Carme Portaceli i in-terpretada per actors de solvència com ara Rosa Renom, Josep Costa i Francesc Orella, entre d’altres. L’obra, de Thomas Bernhard, és una crítica a l’aparentment tran-quil·la societat austríaca, de la qual retrata les ridiculeses i misèries de les altes esferes de la política. La representació d’aquesta obra es complementa amb una conversa, el dia 26, a l’entorn de Thomas Bernhard amb la participació de Xavier Albertí.

Humor en uns bits En un altre registre molt diferent, Tricicle torna als escenaris gironins amb Bits, que es podrà veure el 24 i 25 d’octubre a la Sala Montsalvat-ge de l’Auditori de Girona. L’obra

condensa tres dècades de gags de la companyia formada per Paco Mir, Joan Gràcia i Carles Sans, per als quals riure és la millor manera d’en-frontar-se a l’absurd present. Trici-cle es va inspirar en els bits informà-tics per muntar aquest espectacle digital en codi de bits “trinari”. “Un bit és la unitat mínima d’informació en informàtica i un gag és la unitat mínima d’humor”, expliquen els membres de Tricicle.

Catorze veus ‘a cappella’ Amb el component de Tricicle Pa-co Mir, la companyia Cor de Teatre porta al Teatre Municipal el dia 31 d’octubre l’obra Allegro, en la qual catorze cantants, amb la força de les seves veus a cappella, eliminen fronteres entre la seriositat de la música clàssica i l’humor visual més sofisticat.

El mateix dia 31, a l’Auditori de Girona, Sílvia Pérez Cruz i Raül Fer-nandez Miró, Refree, oferiran les cançons del disc Granada. La privi-legiada veu de Pérez Cruz, acompa-nyada per la guitarra punyent de Fernandez, versiona des de Leo-nard Cohen fins a Albert Pla i Édith Piaf, entre d’altres. Un duet excep-cional que ofereix un directe capaç d’emocionar el públic.e

Sílvia Pérez Cruz i Raül Fernandez, Refree, porten a Girona la intensitat del disc Granada. XAVIER BERTRAL

El Temporada Alta arriba al punt àlgid amb Peter Brook, Tricicle, Emma Vilarasau i Pérez Cruz

TEATRE

El festival Temporada Alta ofereix durant els dies de Fires alguns dels espectacles més esperats de la tar-dor, entre els quals hi ha l’obra El vestit (The suit), que, sota la direcció del prestigiós Peter Brook, junta-ment amb Marie-Hélène Estienne i Franck Krawczyk, explica la histò-ria d’un adulteri a Sud-àfrica. L’obra, que en la seva versió francesa va fer una gira triomfal que es va allargar durant anys, arriba ara a Girona en la seva versió en anglès després de rebre molt bones crítiques i una aco-llida excepcional per part del públic als Estats Units. El vestit es podrà veure el 24 i 25 d’octubre al Teatre Municipal de Girona.

La dona enterrada Dies feliços, de Samuel Beckett, és un clàssic teatral que exigeix molt de l’actriu que porta tot el pes escè-nic malgrat estar enterrada al mig del desert en una petita muntanye-ta de cintura en avall. Emma Vila-rasau ha volgut afrontar el repte de posar-se en la pell de la Winnie, una dona que parla d’una manera rebuscada perquè perd la memòria

GIRONAMARTA COSTA-PAU


Les primeres accions promoci-onals que es duran a terme són la presentació i promoció dels pro-ductes amb segell a la Fira de Mos-tres (Girona, 31 d’octubre) i a la Fi-ra de Sant Andreu (Torroella de Montgrí, 29 i 30 de novembre). “Per nosaltres és molt important poder explicar que els productes ex-cel·lents de les comarques de Giro-na donen caràcter i dibuixen el nos-tre paisatge, i són, alhora, la base de la nostra gastronomia, reconeguda arreu del món, i això ho podem fer de manera molt directa a les fires”, va explicar durant la presentació dels productes el president de la Di-putació de Girona, Joan Giraut.

www.gironaexcellent.cat Els productes amb el segell de qua-litat es poden consultar a la pàgina web, on hi ha tota mena d’informa-cions sobre el procés de selecció i fitxes dels productes escollits. Avi-at també s’hi inclouran entrevistes a tots els xefs gironins amb estrella, en què es recomanaran altres pro-ductes de la terra de la màxima qua-litat. L’objectiu d’aquestes entrevis-tes és que els productes artesans, de producció molt limitada i caducitat curta puguin tenir també el seu re-coneixement.

Servir-se dels cuiners El cuiner Joan Roca, que va presidir el jurat de cuiners en què es va va-lorar l’arròs, el foie gras i els fesols, creu fermament en la iniciativa: “És seriosa, els tastos s’han fet a cegues, sense conèixer els productors. Ja fa temps que vam dir a les institucions que se servissin dels cuiners que te-nim a la demarcació per posar els productes de la terra en el mapa i aprofitar sinergies. Aquesta inicia-tiva n’és un bon exemple”.e

Neixen les estrelles del sector alimentari gironí

S’han escollit fins a 31 productes amb el sistema del tast a cegues

NOU SEGELL DE QUALITAT

Una competició molt disputada amb un jurat rigorós i inflexible. Els tas-tos a cegues per escollir els produc-tes que integraran el primer cistell de la nova marca de qualitat Productes Girona Excel·lent han despertat un enorme interès entre el potent sec-tor agroalimentari gironí. Els diver-sos jurats, en què destacava el cuiner Joan Roca, estaven formats per re-presentants de tots els restaurants amb estrella Michelin de les comar-ques de Girona, juntament amb tèc-nics i gastrònoms de reconeguda sol-vència. S’han escollit 31 productes que podran lluir el segell de qualitat durant el 2015, mentre que una vui-tantena n’han quedat fora.

Ajudar a exportar Els productes guanyadors es van presentar fa uns dies a la masia Can Batlle de Santa Pau, on també es va fer l’últim tast. La nova marca de qualitat és una iniciativa de la Dipu-tació de Girona i la Cambra de Co-merç de Girona, amb la col·labora-ció de la Generalitat. Les empreses guardonades es promocionaran na-cionalment i internacionalment. La Cambra de Comerç les ajudarà a ex-portar i el Patronat de Turisme Gi-rona Costa Brava promocionarà els seus productes servint-los en els tastos de les seves presentacions in-ternacionals. Els guardonats po-dran lluir a l’etiqueta el logo de Gi-rona Excel·lent. Els xefs amb estre-lla Michelin de la demarcació, que han col·laborat activament en la creació de la marca i en la selecció dels productes, actuaran també com a ambaixadors d’aquests pro-ductes gironins.

GIRONAGERARD BAGUÉ

Productes Girona Excel·lentFESOLS ● Varietat de fesol de gra petit i setsetmanera, de l’Associació de Cultivadors de Fesols de Santa Pau.

FOIES ● Fetge semicuit d’ànec fresc amb figues, fetge semicuit d’ànec amb tòfona i fetge de celler d’ànec fresc, de l’Ànec dels Pirineus SL. ● Paté al foie gras i foie gras celler Collverd, de Collverd Productes de l’Ànec SA.

ARRÒS DE PALS ● Arròs bomba, carnaroli i nembo, d’Arròs l’Estany de Pals SLP. ● Arròs semillarg cristal·lí i integral d’Arròs Molí de Pals (Arròs de Pals SL).

ANXOVES DE L’EMPORDÀ ● Anxoves en sal i les anxoves premium d’Anxoves de l’Escala SA. ● Anxoves en salmorra, d’Anxoves Callol i Serrats. ● Anxoves filet, d’anxoves de Roses (Conserves Bahia).

POMA DE GIRONA ● Poma royal gala, de Poma de Girona.

GALETES ● Galeta Organic Teules, de Trias Galetes-Biscuits SA.

● Caixa d’ametllats (galeta d’ametlla), de Galetes Camprodon SA.

VINS DO EMPORDÀ BLANCS ● Vi Blanc dels Aspres 2013, del celler Vinyes dels Aspres. ● Vi Vd’O 6.11. 2011, del celler Vinyes d’Olivardots SL. ● Blanc de Gresa 2012, del celler Vinyes d’Olivardots SL. ● Camí de Cormes 2010, del celler Roig Parals. ● Suneus 2012, del celler Av. Bodeguers. ● Finca Malaveïna 2010, del Grup Peralada. NEGRES ● Vella Lola Negre 2013, del celler Vella Lola. ● Bell-lloc Negre Jove 2013, de la Finca Bell-lloc. ● S’Alou 2011, de Vinyes dels Aspres. GARNATXA ● Torre de Capmany, del celler Pere Guardiola.

OLIS DO EMPORDÀ ● Oli de Pau, d’Empordàlia. ● Serraferran oli d’oliva verge extra, d’oli de Ventalló.

01

02

01. El cuiner Joan Roca durant el tast dels fesols de Santa Pau. 02. Els productes seleccionats participaran en els tastos de promoció que es facin arreu. DIPUTACIÓ DE GIRONA


Miquel Abras, noves sonoritats i emocions

temes com Dies de glòria i Em mi-res et miro i rius, però ja no hi té el monopoli com en discos anteriors. Miquel Abras busca ara reivindicar el paper de la música i dels músics, perfectament reflectit en el tema que dóna nom al disc, Per amor a l’art, tota una declaració d’intenci-ons dels motius que el porten a fer música i una crítica a tota la gent que veu els músics com a personat-ges carregats de diners.

De la foscor a l’optimisme La foscor del tercer disc ja ha quedat enrere i l’optimisme que va comen-çar a explorar en el disc anterior, amb temes com Gira-sols mirant la lluna, pren una nova dimensió que el por-ta a reivindicar el present per sobre de qualsevol altra cosa. “La vida és del color que la vulguis pintar”, can-ta a La vida, un autèntic himne per gaudir de les emocions que reflecteix el moment vital del cantant.

Lletres més personals I és que, per al bisbalenc, les can-çons han de ser un reflex de la per-

sona i per això busca treure tots els seus pensaments i emocions en unes lletres més personals que mai.

Crític i agraït La crítica social també hi té un lloc amb Injustícia, en què s’acompa-nya de la veu de Ramon Mirabet per clamar contra les injustícies socials més diverses que “sempre ataquen els més dèbils”, i tampoc hi falta un agraïment en forma de cançó a tots els seguidors que han estat al seu costat des dels inicis,

amb El millor premi ets tu. La veu trencada que tant el caracteritza continua marcant les cançons, pe-rò Abras demostra que ha plogut molt des d’aquell any 2005, quan guanyar el concurs Sona 9 li va per-metre enregistrar el seu primer disc, Entre mil vidres trencats.

Madurant amb el públic El Miquel Abras d’ara és un altre, ha evolucionat com també ho ha fet el seu públic i ara, des de la madu-resa musical que li han aportat els anys, ha pogut apostar per un disc que hauria sigut incapaç de fer anys enrere. Un disc més complet que ha produït Carlus Ramió i que s’ha enregistrat a Kar-Rava Estu-dis, a la Bisbal, amb l’acompanya-ment de la seva inseparable banda formada per Toni Molina (bateria i percussió), Xevi Raurich (teclats) i el mateix Carlus Ramió (baix), la banda que també l’acompanyarà en una gira en directe que ja va do-nar el tret de sortida a La Mirona de Salt divendres passat.

La factoria bisbalenca Miquel Abras va començar amb 13 anys les classes de guitarra a l’Esco-la de Música Moderna de Girona. Als 18 anys va llogar un pis a Barce-lona amb 3 amics i es va apuntar al Taller de Músics. El 1997 va enregis-trar un maxi-CD amb 4 cançons. Pertany a l’escena musical bisba-lenca, amb noms com Jaume Pla, Toni Molina i Carles Sanjosé.e

El bisbalenc Miquel Abras presenta un disc que ha fet pensant només en el que ell volia fer. RUTH MARIGOT

El cantautor de la Bisbal comença una gira per presentar el disc ‘Per amor a l’art’

MÚSICA

Miquel Abras torna a la càrrega amb un disc en què aposta per noves so-noritats. Si el gran públic sempre l’havia associat a una línia pop-rock molt marcada, ara el de la Bisbal in-tenta explorar totes les seves influ-ències per mostrar una paleta de co-lors molt més àmplia que el porti per sonoritats més diverses. Un disc sense prejudicis fruit de l’experièn-cia que li donen els prop de 10 anys de carrera i que defineix com el disc que sempre havia volgut fer. I és que, després de quatre discos, ha si-gut en el cinquè quan ha pogut des-fer-se de totes les pressions i fer un disc pensant, únicament, en el que ell volia fer.

Més enllà de l’amor Les lletres també mostren una evo-lució que ja s’havia començat a fer evident a Equilibris impossibles, la seva última referència. L’amor hi continua tenint protagonisme amb

GIRONAPAU PLANAS COLL

De gira El nou disc es podrà escoltar en directe en un cicle de concerts


Practicar l’esport al límit

de la nostra capacitat

CIÈNCIA I SALUT

Durant els últims Jocs Olímpics vaig llegir les declaracions d’una nedado-ra, amb una malaltia al cor, que ne-dava amb un desfibril·lador al costat de la piscina. Al diari, la noia deia: “Prefereixo morir abans que deixar de nedar”. Aquesta és una frase que, com a metge, podria acceptar que me la digués un peix, però no una persona de 22 anys.

Personalment, m’agrada la frase que va dir un altre esportista dos anys després que li aconsellessin deixar l’esport: “Al principi em vaig enrabiar, perquè creia que m’arru-ïnaven la vida; ara m’adono que me la van salvar”.

Cada any unes 3.500 persones pateixen una mort sobtada a Catalu-nya, és a dir, es mor 10 vegades més gent per una aturada cardíaca que per accidents de cotxe. Els metges no ens cansem d’aconsellar sobre la importància de mantenir els factors de risc de malalties cardiovasculars sota control. I entre aquests consells hi ha el de fer activitat física. L’exer-cici és considerat la millor medici-na, pels efectes beneficiosos que té en els factors de risc: treu les ganes de fumar; disminueix el pes; contro-la els nivells de sucre, de colesterol, de la tensió arterial; ajuda a dormir millor...

Però l’exercici s’ha de fer sota control mèdic. I sobretot ara que s’han posat de moda les proves ex-tremes: maratons, ultratrails, Iron-man. Hem arribat a un nivell d’exi-gència social tan alt, que si no corres mitja marató cada mes els com-panys de despatx ja ni et parlen. Òb-viament, en aquesta nova afició hi han influenciat activament les fites dels Kilian Jornet, Emma Roca i al-tres esportistes. No ens enganyem, hi ha poques persones que tinguin la seva capacitat, però, si ho inten-tem, assegurem que el nostre cos ho podrà aguantar. L’exercici i la com-petició formen una part imprescin-dible de la vida de moltes persones. Malauradament, sovint a les mara-tons mor algú. Quan passa, surt a debat exigir una valoració mèdica d’aptitud esportiva. El debat dura fins que arriba la nova marató. ¿Se n’han oblidat? ¿Es tem que baixaria el nombre d’inscripcions? Per la raó que sigui, no es demana. Mentres-tant, continuaran morint esportis-tes fent esport, fent el que més els agrada. Cal tenir seny.e

Opinió

DEGÀ DE MEDICINA DE LA UDG

RAMON BRUGADA

Un nou model que no està definites pren una decisió que no és cap fotesa en una ciutat amb una estructura cultural pública tan dèbil. També estic perplex pels arguments de l’equip de go-vern. Demostra un desconeixe-ment absolut i incomprensible de la feina feta pel museu en els últims 17 anys. I estic greument preocupat per la lleugeresa amb què es planteja aquesta qüestió i el poc respecte que denota cap a la feina feta per les desenes de col·laboradors i usuaris del mu-seu que han participat en les se-ves activitats”.e

L’Associació de Museòlegs de Cata-lunya i l’Associació Catalana de Crí-tics d’Art han fet públic el seu mal-estar per “la clara voluntat de l’equip de govern de desmantellar el Museu de l’Empordà malgrat no proposar una alternativa clara”.

Una de les veus més crítiques contra el canvi de rumb al museu és la del gestor cultural i historia-dor Jaume Santaló: “Estic sorprès per la notícia i pel moment en què

FIGUERESJ.P.

Despesa L’Ajuntament diu que es gasta massa en estructura i poc en les activitats

El sector cultural defensa el Museu de l’Empordà

culturals de la ciutat” i complir “un compromís electoral”.

“Seguim endavant, moltes gràci-es”, va dir Anna Capella, visiblement emocionada, després de la mostra de suport del dia 17. “No faré servir aquest micro per expressar segons què”, va afegir. I després va confir-mar a l’ARA que no farà declaracions sobre la renovació del museu. Qui sí que n’ha fet és l’alcaldessa, que con-sidera “millorable” la gestió. “Es pot dinamitzar més”, assegura Felip. I afegeix: “Dels 300.000 euros de pressupost anual, un 85% van a des-peses d’estructura i només un 15% a activitats”.

Menyspreu per la cultura “Continuarem reivindicant i empe-nyent contra aquest menyspreu de l’equip de govern per la nostra his-tòria artística, cultural i creativa”, anunciava el periodista i escriptor Sebastià Roig després de l’acte de suport a Capella. “Vendre’ns que

els grans eixos passaran per la projecció d’artistes locals, la di-fusió de la història artística em-pordanesa o els nous creadors de la comarca, com a mínim, és un insult. Tot això, i moltes altres coses, s’ha estat fent des dels di-es d’Evarist Vallès fins ara”, va escriure al Diari de Girona. “Ni Banyoles ni Olot, per buscar re-ferents pròxims, ni altres ciutats del país es carregaran els ens mu-nicipals de gestió autònoma. El govern de Figueres sí. La cultu-ra al servei del rei”, assenyalava a El Punt Avui la periodista i docu-mentalista Cristina Masanés.

Imaginació i poc pressupost La reforma no preveu cap concurs per substituir l’equip directiu ni aporta plànols, ni projectes, ni pressupostos. El president de l’Institut d’Estudis Empordane-sos, Pere Gifre, que opina a títol personal, diu: “El funcionament del museu ha sigut un èxit, amb la poca disponibilitat econòmica de què ha disposat. La imaginació i l’esforç han servit per mantenir un nivell de qualitat i de presència ciutadana important. La feina d’Anna Capella s’ha d’elogiar”. El dinamitzador cultural i dissenya-dor Pep Canaleta destaca “la con-figuració de la biblioteca sobre art, l’aposta per la innovació concep-tual en determinats catàlegs i ex-posicions i la internacionalització del museu i dels artistes d’art con-temporani locals i comarcals”. Se-gons Canaleta, “aguantar anys en-tre indefinicions i anar creant personalitat amb un pressupost ajustat té molt mèrit”.

Per l’historiador Albert Tes-tart, candidat d’ERC a Figueres: “Durant set anys el govern muni-cipal no ha mostrat cap preocu-pació per la cultura i les arts plàs-tiques i, de cop i volta, vuit mesos abans de les eleccions, sense in-formar, sense debat polític, sen-se consens, vol variar un model que funcionava molt bé. És una manera d’escombrar cap a casa seva en temes de personal i de fer-se publicitat abans d’hora”, assegura Testart. En canvi, el pintor Daniel Lleixà afirma: “Les renovacions sempre són bones, i en aquest cas és necessària. El museu havia quedat com un an-nex d’alguna galeria comercial de Barcelona”.e

Creadors, gestors culturals i polítics en una concentració de suport a la directora. JORDI PUIG

L’Ajuntament de Figueres relleva la directora

UN CESSAMENT POLÈMIC

L’aplaudiment de cinc minuts que prop d’un centenar de persones van dedicar a Anna Capella, encara directora del Museu de l’Empordà, durant la inauguració divendres passat de l’exposició Són Europa descriu de manera fidedigna la re-acció del sector cultural contra la decisió del govern municipal de Fi-gueres (CiU) de “reestructurar” aquest espai.

Després de 17 anys en el càrrec, Capella serà cessada el 31 de de-sembre a conseqüència d’una “re-forma” que, segons l’alcaldessa, Marta Felip, respon a un triple ob-jectiu: dissoldre, d’acord amb la llei de racionalització i sostenibilitat de l’administració local, el consor-ci que gestiona el museu; coordinar l’equipament des de l’àrea de Cul-tura “per integrar-lo als serveis

FIGUERESJOSEP PASTELLS

Una de les últimes exposicions es va centrar en la memòria dels bombardejos de la ciutat. GERARD BAGUÉ


Van escollir els protagonistes a partir de coneixences i sense haver de buscar gaire: “Vam triar en fun-ció d’un passat que ens va semblar interessant –explica Garrigós– i hi ha una mica de tot. Des d’un home que de jove va lluitar voluntari amb el terç de requetès Cristo Rey al bàndol franquista fins a un altre que als anys 70 va col·laborar amb el PSUC, passant per una monja o per la filla d’un exiliat republicà que viu a Perpinyà i confia en la reunificació de Catalunya”.

Dret a decidir, sense discussió “Tots defensen el dret a decidir dels catalans, més enllà de l’op-ció que cadascú acabi votant”, afegeix Garrigós. Alguns dels protagonistes són dels que van canviar de parer durant la confecció i posterior re-tallada de l’Estatut per part del Tribunal Constitucio-nal. “És el cas de Paco Mar-tínez, que havia militat a la federació del PSOE, se sent espanyol i avui és un militant actiu de Súmate, però no és l’únic”, diu Clarió. L’actriu Montser-

rat Carulla també hi participa llegint un poema d’una de les protagonistes, Maria Rosa Marmé. Entre els entre-

vistats, Maria Dolors Duocastella, de Terrassa, va morir 19 dies

després de participar en el do-cumental, amb 88 anys.

Documental per al debat Història d’un futur s’exhi-beix de manera gratuïta en casals d’avis, ateneus i al-

tres locals socials, i s’ha po-sat a disposició de l’Assem-

blea Nacional Catalana, d’Òm-nium i dels partits perquè el di-

fonguin com vulguin. “No volem

exhibir-lo en grans sales. Preferim fer-ho en espais més petits i que des-prés de cada projecció s’estableixi un col·loqui amb els assistents”, ex-plica Clarió, que afegeix que els pocs beneficis que hi pugui haver es dona-ran a l’ANC: “És un projecte que brindem al país”, afirma.

Història d’un futur ha tingut un pressupost de 4.000 euros, una part dels quals es van recollir mitjançant el micromecenatge, i cap dels que hi han treballat ha cobrat res. El docu-mental ja s’ha exhibit a Hong Kong, on l’assemblea local de l’ANC va or-ganitzar una projecció. Més informa-ció a www.hdfutur.cat.e

01. Josep Vinyet és un dels protagonistes. 02. Maria Dolors Duocastella, que va morir poc després de participar-hi. HISTÒRIA D’UN FUTUR

El sobiranisme vist per la tercera edat

Persones de 70 a 94 anys, l’eix d’‘Història d’un futur’

DOCUMENTAL D’ENTREVISTES

Entre les propostes que estan sor-tint en els últims temps relaciona-des amb el procés sobiranista, fa poc s’ha estrenat a Girona el documen-tal Història d’un futur, de Marc Cla-rió i Bernat Garrigós, que han dut a terme amb l’ajut d’un equip de pro-fessionals compromesos. El que en un principi havia de ser un vídeo d’uns 15 minuts per penjar a You-Tube es va convertir en un docu-mental d’una hora.

Els protagonistes són vuit per-sones d’entre 70 i 94 anys de les co-marques de Girona i Barcelona, que parlen del seu passat, del mo-ment que viu el país i del futur que li espera si assoleix la independèn-cia. “La gent gran no sempre té la raó, però sí que tenen les seves ra-ons, i volíem saber com veuen ells el moment que vivim tots”, diu Cla-rió, director del documental. “Una de les lliçons que ens han donat és la gran il·lusió que tenen per aquest futur i les ganes de viure’l”, afegeix Garrigós.

GIRONAJORDI CARRERAS

02

Inflexió La retallada de l’Estatut va marcar un punt de no-retorn per a alguns d’ells

01


Treball de camp i memòria oralvid Pujol), i Girones (Gerard Ba-gué)– sumen des dels inicis més de 500 col·laboradors. La periodicitat semestral ja indica que es tracta d’una feina gairebé artesana, feta amb rigor i sense presses, destina-da a perdurar i convertir cada re-vista “en un fascicle col·leccionable de la nostra història més pròxima”, indica Madrià.

Testimonis del barraquisme El segon número de Girones, per exemple, ofereix un extens dossier amb informació sobre el barraquis-me a la ciutat i recull nombrosos testimonis d’immigrants que entre els anys 50 i 60 es van veure obli-gats a viure en barraques. Entre molts altres continguts, també in-clou una conversa amb l’escultor Paco Torres Monsó, un retrat de fa-mília dels botiguers Pujadas de la Rambla i una ruta a peu per la mun-tanya dels Àngels. “Ens importa molt de què s’escriu, però encara més com s’escriu, com s’expliquen les coses”, recalca Àngel Madrià. “No fem publireportatges disfres-sats d’informació”, afegeix. L’es-tructura de les revistes, que actual-ment cobreixen gairebé tot el terri-tori gironí, permet que puguin ser llegides a glopets, assaborint cadas-

cun dels articles. El fet que es trac-ti de temes atemporals facilita en-cara més aquesta filosofia de la cal-ma, de la lectura curosa i pausada. Un dels grans al·licients de les re-vistes és la proximitat amb els lec-tors: és fàcil que se sentin protago-nistes, que hi trobin familiars, amics o veïns.

Aquest any l’editorial tindrà un estand al certamen que se celebra durant les Fires de Girona.

Petjades, rutes amb esmorzar L’editorial Gavarres, amb un equip de set persones, té la seu a Cassà de la Selva. Un dels seus últims projec-tes són les Petjades, unes visites guiades “per connectar el contingut de la revista amb espais vius”, acla-reix l’editor. “Es tracta de viure so-bre el terreny els temes que desen-volupem al paper, sempre amb gui-es excel·lents i amb el valor afegit d’uns esmorzars magnífics amb productes de la terra”. De moment ja s’han fet una dotzena de Petja-des, amb una assistència mitjana de cinquanta persones. Als Aigua-molls de l’Empordà, per exemple, el guia va ser el naturalista Jordi Sar-gatal. Ara preparen una visita als escenaris del barraquisme a Girona que es farà al novembre.e

L’equip de l’editorial Gavarres i la portada de la revista Girones, que acaba de sortir. EDITORIAL GAVARRES

‘Girones’ és l’última publicació de Gavarres, una editorial que ja suma cinc capçaleres

ETNOGRAFIA DIVULGATIVA

En aquests temps de fluxos d’infor-mació accelerats i gairebé instanta-nis, de veus simultànies i caòtiques que sovint repeteixen missatges poc elaborats, les 68 revistes publi-cades en els últims 12 anys per les cinc capçaleres de l’editorial Gavar-res aporten un contrapunt basat en el treball de camp reposat i minuci-ós, en la documentació exhaustiva i, sobretot, en una atenció extrema a la memòria oral. Els 25 números que acumula la revista Gavarres, apareguda per primer cop el juny del 2002, i els dos que tot just du Gi-rones, que va néixer al mes d’abril i ha obtingut el premi Carles Raho-la al millor projecte sobre comuni-cació, són els dos extrems tempo-rals d’unes publicacions creades amb l’objectiu de deixar “un testi-moni escrit i gràfic d’un espai, una gent i un temps”, afirma Àngel Ma-drià, director d’editorial Gavarres.

Cinc revistes i 500 col·laboradors Entre totes cinc revistes –Gavarres, dirigida per Pitu Basart; Cadí-Pe-draforca (Carles Pont); Les Garrot-xes (Ramon Esteban); Alberes (Da-

GIRONAJOSEP PASTELLS


Bugarach, el poble que havia de sobreviure a la fi del món

zat per algunes de les principals ca-denes de televisió europees, que atorga la Comissió Europea, i que es lliuren aquests dies.

A partir de cinc personatges que s’enfronten a l’anunciada fi del món, el documental, a mig camí en-tre la comèdia i la tragèdia existen-cialista, mostra com la por, l’espe-rança i la cobdícia es van apoderant dels protagonistes a mesura que s’acosta el Dia D, en una faula que explora la crisi existencialista d’Occident.

Lloc misteriós de fa dècades L’anunci de l’apocalipsi que ho ha-via d’afectar tot menys Bugarach va desencadenar al poble un fenomen que es va traduir en l’arribada de nombrosos turistes, new agers, pe-riodistes, comunes hippies, sectes, especuladors i tafaners. Molts ve-ïns es van apuntar a la moda del souvenir esotèric, els preus de les cases es van multiplicar per quatre, i el poble es va partir entre els au-tòctons i els nouvinguts.

El circ mediàtic en què es va con-vertir va fer que la policia francesa controlés els accessos al poble per evitar una aglomeració de curiosos. Anteriorment, Bugarach ja havia inspirat Jules Verne, per escriure el

seu Viatge al centre de la terra, i Steven Spielberg, per a la pel·lí-cula Encontres a la tercera fase, i ha sigut durant dècades un lloc on hi ha nombrosos casos d’avis-tament d’ovnis. També es diu que Nostradamus va passar la seva infància en un poble del costat.

El resultat del treball de Du-rall, Sunyer i Cameron, de poc més d’una hora i mitja, es podrà veure a les sales de cinema a par-tir del 7 de novembre als cinemes de Girona i Barcelona.e

El desembre del 2012 Bugarach va ser el centre d’un món que s’havia d’extingir pels seguidors de creences maies. NANOUK FILMS

ESTRENA A PRIMERS DE NOVEMBRE

José Argüelles, que per als segui-dors dels maies és un conegut –i po-lèmic– estudiós, el 21 de desembre del 2012 havia de desaparèixer el món tal com el coneixem. Només un petit poble de menys de dos-cents habitants, Bugarach, al cor del país dels càtars, a la vall de l’Au-de, s’havia de salvar. A partir d’aquest fet que va trasbalsar com-pletament aquell poblet dels Piri-neus orientals francesos, a uns sei-xanta quilòmetres de Perpinyà, Sal-vador Sunyer, Ventura Durall i Ser-gi Cameron hi van anar aquelles setmanes i van codirigir un docu-mental de producció catalanoale-manya. La primavera passada es va estrenar al festival Visions du Réel, de Nyon, Suïssa, i aquesta tardor fi-nalment arriba a Catalunya, des-prés d’exhibir-se en festivals d’ar-reu del món.

Entre la comèdia i la tragèdia Fruit d’això, ha recollit alguns guardons internacionals, entre els quals el premi Internacional de la Crítica de Sant Petersburg, i és fi-nalista dels Prix Europa, organit-

GIRONAJORDI CARRERAS

Marina Rossell canta Moustaki a Roses

Marina Rossell interpretarà diu-menge al Teatre Municipal de Roses les cançons del segon disc que ha dedicat a Georges Mous-taki. En aquest treball, Rossell incorpora Absents, una cançó dedicada al cantautor, amb qui va tenir una forta amistat.

Anna Roig a Sant Feliu de GuíxolsAcompanyada de la banda l’Ombre de ton Chien, l’autora penedesenca portarà al Teatre Auditori Narcís Masferrer les cançons del seu últim disc, Un pas i neu i un pas. El concert es concep com un espectacle glo-bal, amb recursos de diferents arts escèniques.

24.10.2014

El campanar de l’església de Santa Eugènia de Saus adqui-reix un to daurat sota el sol de tarda d’aquest octubre inusu-alment càlid. És el campanar

que va captivar Montserrat Carulla l’any 1975. El va descobrir de camí cap a Bar-celona després d’haver passat un cap de setmana a la casa que el seu amic Teren-ci Moix tenia a Ventalló. Des de llavors, l’actriu té casa a Saus, al cor de l’Empor-dà, on troba la pau que necessita per des-cansar del brogit de Barcelona i de la vo-ràgine d’una professió, la d’actriu, que exerceix des de fa més de 50 anys amb la mateixa passió que el primer dia.

Què la va fascinar de Saus? Quan hi vaig comprar la casa era un po-ble fantasma. No hi havia pràcticament ningú, i hi vaig conèixer uns personatges molt pintorescos. Tot just entrar al po-ble vaig trobar-hi aquella pau, aquell si-lenci... Vaig veure aquesta casa on som ara que estava en ruïnes. Vaig assaben-tar-me que era de l’advocat Isern i Dal-mau, i vaig anar-lo a veure a Barcelona. Em va dir que me la vendria només si la volia per viure-hi i no per tornar-la a ven-dre. En aquella època aquestes cases es venien per mig milió de pessetes, però per a sorpresa meva ell me’n va demanar només 50.000 pessetes. Vaig veure que em feia un regal i ell va admetre que era per les estones bones que li havia fet pas-sar com a actriu. He trigat 25 anys a re-construir-la. Ho vaig anar fent de mica en mica, primer un tros, després un altre. Quan el paleta em veia per la tele sabia que les coses anaven bé i que li donaria feina per fer un altre tros de casa. Ara a Saus s’hi han arreglat moltes ca-ses i hi viu més de gent de fora. ¿Hi con-tinua trobant el repòs d’abans? Sí. Arribo aquí, em trec el cap i el deso en una cadira, i miro de no pensar en res, i de fer aquesta cosa meravellosa que és badar. Aquí bado molt. Vaig a l’Escala a veure el mar, a sentir la seva aroma, a es-coltar-lo quan està enfadat... I m’agrada la tramuntana. Penso que és una cosa ge-nètica, perquè la meva mare és del Mont-sià, d’un poble on hi bat forta, la tramun-tana, com aquí. És un vent net, que ve de cara, que et treu els pensaments que no t’interessen. Sentir com la seva força et dificulta caminar ho trobo fantàstic.

Està en plena gira de l’obra La iaia. Se n’han fet més de 600 representacions i en té contractades fins a l’abril. S’hi sent bé, interpretant aquesta iaia? Sí, tot i que el meu fill, Roger Peña, la va escriure pensant no en mi, sinó en la se-va iaia, és a dir, la meva mare. I sí, m’hi sento bé perquè és un personatge ron-dinaire, que es fica en tot, que emprenya el nét, però que és una persona capaç

MONTSERRAT CARULLA

24.10.2014

“Estic disposada a entrar en una llista electoral per assolir la independència”

l’entrevista

MARTA COSTA-PAU

“Vivim un moment esperançador perquè hi ha un poble darrere de la idea, i no ens mouen els que

manen. Dels polítics no me’n refio, però al carrer sí que me’l crec. No es poden posar portes al camp”

l’àvia o l’avi, que aporten la seva pensió perquè en visqui tota la família. Crec que és bo que a totes les famílies hi hagi una iaia. De vegades són impertinents i és di-fícil aguantar-les, com em va passar a mi amb la meva sogra, però si són avis i àvi-es normals resolen molts problemes, do-nen escalf a les famílies i, si cal, hi apor-ten el que estan cobrant de la seva pen-sió. O sigui que beneïts siguin les iaies i els avis.

Es retirarà amb aquesta obra? Sí, però cada vegada tenim més bolos. Vaig dir que em retiraria quan s’acabés La iaia, i que em retiraria tenint el cap molt clar, abans que em facin fora. He co-negut grandíssims actors que han estirat massa el temps, que han continuat fent teatre i ens feien patir molt perquè es quedaven en blanc. Jo em vaig jurar que no em passaria el mateix. Em vaig dir: “Carulla, ara que estàs en plenes facul-tats, més val que te’n vagis que no pas que t’acabin fent fora”.

I quan La iaia abaixi el teló? M’inventaré una altra cosa. De fet, ja en tinc una de mig planejada, semblant a L’itinerari de les paraules, que fa anys em va portar a recitar per diversos pobles. Tinc 84 anys, però estic molt bé de salut i em temo que duraré molt encara. I sen-se fer res no m’hi sé estar. Estic prepa-rant una recopilació que es titularà De-sem la falç i utilitzem les paraules, i par-laré dels personatges que m’interessen per explicar què és Catalunya i cap on va. Recitaré poetes i escriptors catalans, i al-gun de castellà, com ara Machado.

¿Ho farà perquè tem enyorar el públic? Ho faré per la necessitat d’estar activa, de col·laborar amb la societat en el moment que estem vivint. Hi he participat sem-pre, abans que es parlés del procés.

¿Sempre ha sigut independentista? Tota la vida. Quan ens prohibien parlar en català al carrer i a l’escola, jo em sul-furava. El meu pare, que ho havia passat molt malament al camp de concentració i després a la Model, em deia: “El soldat vençut calla”. I jo em deia: “Molt bé, ca-llo, però per dins continuo protestant”.

Com veu el moment actual? Esperançador, però no ens hem de con-fiar. Esperançador perquè hi ha un poble darrere de la idea, i no ens mouen els que manen. Els polítics s’aprofiten d’aquest moviment cívic del carrer que demana la llibertat del nostre poble. Dels polítics no me’n refio, però al carrer sí que me’l crec. No es poden posar portes al camp. El po-ble vol la independència i estic segura que l’aconseguirem. Tinc una ampolla a la nevera per brindar i ens hem d’afanyar perquè vull ser-hi a temps

Anirà a votar el 9-N? I tant que sí! I, si cal, que es faci una de-claració unilateral d’independència.

¿Aniria en una llista electoral sobira-nista com a representant de la societat civil, com s’ha ofert Lluís Llach? Sí. No he volgut ser mai de cap partit, pe-rò si es fa una llista de país amb gent de la societat civil per aconseguir la indepen-dència, estic disposada a entrar-hi.e

d’estimar, de sacrificar-se pels altres. L’obra parla de diferents generacions, dels problemes de la gent molt jove, que en tenen molts, de la gent de mitjana edat, i de la gent gran. I ho fa sense trans-cendència, des d’un punt de vista humo-rístic i divertit, i la gent s’ho passa bé.

És un homenatge a les àvies? En aquests moments de crisi moltes fa-mílies que estan a l’atur sort en tenen de

DAVID BORRAT

/comarquesgironines

Actriu

AIGUA TOSSUDA · 2021. 1. 10. · tes competeixen amb les fotos de les seves guies turístiques i...

Documents

Transcript of AIGUA TOSSUDA · 2021. 1. 10. · tes competeixen amb les fotos de les seves guies turístiques i...