L’ A G

U L L

A

Desembre 2011 - Any XVI - Número 77

Les coses que són eternesAmb motiu de l’aparició del llibre que recull la seva història, el passat 16 d’octubre va tenir lloc una trobada festiva i entusiasta d’antics militants de la JOBAC, aquell moviment que es definia com a “moviment de joves de barris obrers i ambients populars”, que va néixer l’any 1974 i que el 1992 es va fusionar amb la JOC. A les pàgines d’aquesta revista hi trobareu les intervencions que aquell dia van fer Josep Hortet i Mercè Solé, que són una reflexió que va força més enllà del que seria un simple record més o menys nostàlgic d’un passat i esdevenen, en definitiva, valuoses afirmacions de futur.

Doncs bé. En la de Josep Hortet, hi podem llegir una afirmació sorprenent: que la JOBAC, diu, “és quelcom etern per a tots nosaltres”. Sí, és una afirmació d’entrada sorprenent. Però, ben pensat, és una afirmació òbvia. Perquè sort en tenim tots plegats de les coses que se’ns han gravat a dins, que han “imprès caràcter” en nosaltres, que ens han ensenyat a mirar en una derminada direcció i no en una altra. Això passa amb la JOBAC per als jobaquers, però cadascú sap perfectament quines són les “coses eternes” que ara el fan viure.

En aquests moments en què sembla que a la nostra societat els objectius progressistes ja no hi tinguin espai, en què el capitalisme ja se’ns està mostrant de la manera més descarada i desvergonyida, en què la nostra Església sembla que s’endinsi cada cop més en un temps d’hivern del qual no sabem com en sortirà, ens cal valorar com mai, i reivindicar, les coses que són eternes.

I amb aquest ànim, des de L’Agulla us desitgem, de tot cor, un bon Nadal.

Butlletí de reflexió i diàleg. C/e: agulla.revista@gmail.com Bloc: www.catalunyareligio.cat/blogs/la-puntada

Any XVI. Número 77desembre 2011

Periodicitat:5 números l’any.

Subscripció anual: 10 €Grup promotor:

Joaquim M. Cervera Salva Clarós Kitty Guirao

Maria-Josep Hernàndez Tere Jorge

Josep LligadasJosep Pascual

Mercè SoléCoordinació: Josep Lligadas

Compaginació: Mercè SoléDibuixos:

Montserrat CaboCapçalera:

Mercè GallifaImprimeix:

Multitext, S.L.D.L.: B - 41803 - 97

Adreça:Gran Via de les Corts Catalanes, 942, 5-1

08018 BarcelonaCorreu electrònic:

agulla.revista@gmail.comTelèfon: 93.308.37.37

(Josep Pascual)Bloc:

www.catalunyareligio.cat/blogs/la-puntada

Veure, mirar

03 Les eleccions del 20-N i la por. J Botey

05 Coresponsabilitat. Q. Guirao

LA PALMERA I LA FONT06 Dos testimonis a la trobada de la JOBAC. J. Hortet i M. Solé

09 Bon viure, bon conviure. M.J. Hernàndez

10 Era foraster i em vau acollir. M.A. Pérez

11 Arran del funeral d’un capellà. R. Masachs

RECEPTES PER ANAR CANVIANT12 Pollastre amb gambes a la xocolata. T. Jorge

12 L’enriquiment. S. Clarós

a peu

13 Els cims més alts de la Muntanya del Senyal a l’abast. J. Pascual

amb entitat (i experiència)

14 Asquimiem. L. Vicente

15 Puntades

16 Per airejar el cervell

Bon Nadal!

2

L’AgullaButlletí de reflexió i diàleg

Per subscriure’s a l’Agulla. Es tracta, simplement, d’omplir la butlleta de domiciliació bancària (si no voleu retallar la revista, es pot fotocopiar) i enviar-nos-la. També podeu enviar les dades per correu electrò-nic.

Butlleta de subscripcióAmics,Us faig saber que desitjo fer el pagament de la subscripció anual de l’AGULLA a través del compte que us indico.Atentament,

Firma

Nom i cognoms: ____________________________________________

NIF: ____________________________________________________

Adreça: _________________________________________________

Població: ______________________________________ CP: _____Telèfon: _________________________________________________

Correu electrònic: __________________________________________

- - -Entitat Oficina Control Compte o llibreta

Sumari - Sumari - Sumari - Sumari - Sumari - SumariSumari

Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar...

Tots tenim ja l’opinió formada sobre els resultats de les eleccions del 20N. A més, havíem tingut temps de formar-nos-la amb les previsions que es feien. Avui voldria posar l’accent, però, en un element que es té poc present en els comentaris del que va passar, i que correspon que es facin a publicacions com ara L’Agulla.

Em refereixo al sentiment de por davant el que passa. I que les situacions d’inestabili-tat o d’incerteses són el brou de cultiu per a les dretes. La gent té necessitat de buscar se-guretats encara que siguin aparents o un clau roent i té la sensació que la dreta els hi dóna.

De fet, el desenvolupament tecnològic i la com-plexitat social del món contemporani ens fa viure en la contínua incertesa en temes fonamentals que abans de la globalització i de l’espectacular desen-volupament de la ciència no estaven plantejats. Per exemple, no sabem què dir amb claredat, respecte de l’energia nuclear –símbol del caràcter potencialment destructor de la ciència–; respecte dels efectes de la contaminació i destrucció de la naturalesa; respecte de la manipulació genètica; respecte de la tecnifica-ció en la producció d’aliments i agricultura química i intensiva; respecte del model d’Unió Europea, sobre el model de globalització, sobre la immigració; sobre la construcció de criteris morals en temes controver-tits, etc... I les respostes que vénen acompanyades de seguretats dogmàtiques, per exemple des de la jerarquia eclesiàstica, més aviat ens espanten.

Sobretot, però, avui, vivim quotidianament la por desencadenada per la crisi. Por a quedar sense fei-na, por a la disminució de la pensió, por a no poder pagar el lloguer, por a no ser atès en cas de malaltía, por al diferent, por que l’immigrat em prengui els meus drets, etc. I en conseqüencia por als grups de pressió desconeguts, por als poders anònims i llu-nyans –però arrogants, implacables i inhumans, de voracitat insaciable que condicionen definitivament la meva vida– por als polítics que no sabran o no voldran gestionar allò que a mi em preocupa.

Els mitjans de comunicació ens han acostumat a una terminologia apocalíptica. Per exemple, només a La Vanguàrdia del dia 16 de novembre i només en tres planes, hi havia les següents expressions: “gra-vetat”, “falta de solucions”, “pànic”, “caiguda”,

“abisme”, “contagi”, “catàstrofe”, “les primes de risc es disparen”, “atacs a la perifèria”, “impotència”, “el contagi al cor d’Europa”, “crisi sistèmica”, “vo-latilitat”, “efecte dòmino”, “desconfi-ança”, “després del contagi només el BCE pot aturar la sagnia”, “Itàlia no es pot rescatar”, “l’impagament ha augmentat de manera exponencial”, “fallida”, “estem cohibits per la situ-ació, va dir ahir Cristóbal Montoro del PP”, “el BCE només té fins a final d’any per salvar l’euro”, “s’acaba el temps”, “la qualificació de Standart & Poor’s provoca el pànic”, “l’auto-ritat europea preveu més retalla-

des”, “l’Eurocambra prohibeix les vendes de CDS (assegurances d’impagament)”... per sort a les ma-teixes pàgines Elena Salgado des de Bangkok deia que “podem estar tranquils”!

Hi ha raons objectives per al pànic? És una situa-ció anímica provocada a fi que la població accepti més dòcilment les retallades? No ho sé, però de moment el que constatem és que té conseqüències reals per a tothom.

Davant de la por hi ha la necessitat de seguretats. En primer lloc les exteriors. Els moments de crisi econòmica, de debilitat política, d’individualisme, d’insatisfacció o d’inseguretat són els més propi-cis per als majors autoritarismes i arbitrarietats. En aquestes situacions els col·lectius desenganyats podran projectar les seves frustracions i trobar en la violència contra altres col·lectius aliment per a la seva autoestima. És la base d’un perillós feixisme social amagat. Els més febles de la societat, margi-nats i immigrats procedents d’altres cultures consi-derades inferiors seran les primeres víctimes. Una societat desarticulada i amb crisi econòmica greu està a la vora del feixisme.

Aquest fou el context del naixement del feixisme en-tre guerres. Una Alemanya humiliada després de la derrota, destrossada econòmicament i políticament, i amb el silenci còmplice de les grans institucions, va votar massivament el feixisme com a taula de salva-ció. El feixisme és el messianisme dels oprimits.

Però també en la recerca de seguretats interiors. Contradictòriament al que pugui semblar, en el

Les eleccions del 20 N i la porJaume Botey

3

nostre món laic i altament tecnificat els sociòlegs diuen que creix el sentit del religiós i per tant les expressions de religiositat en tots els intersticis de la societat. Es tracta d’una “religiositat” difusa o de l’aparició de “religions a la carta”, d’una gran diversitat filosòfica i teològica, cristal·litzades en grups de gran efervescència, on cadascú modela el seu Déu al seu gust.

Algunes d’aquestes religiositats són molt institu-cionalitzades, sectàries, ofereixen certeses per als que busquen seguretats i sempre vénen acompa-nyades del rigorisme moral. Són espiritualitats in-dividualistes, moviments fonamentalistes que tots coneixem, grups carismàtics que des de fa temps alimenta el Vaticà.

Altres, desinstitucionalitzades, expressió de la de-sarticulació cultural del nostre món, que amb ex-pressions com “presència del sagrat”, “misticisme oriental”, inspirades més o menys en el budisme, en el Krishna, mètodes d’autorealització, etc. posen de manifest que no podem viure sense respostes. I en aquesta “societat líquida”, també és la dreta el rerefons polític que dóna més seguretat, que treu maldecaps sobre la col·lectivitat i que permet cen-trar-se més en un mateix.

Ja sé que aquestes no són les úniques raons del re-sultat electoral. Però la por i l’individualisme són factors antropològics i culturals de tota època de crisi i que sempre apunten cap a opcions polítiques de dreta.

Jaume Botey és professor a la Universitat Autònoma de Barcelona

Tot un goig poder escoltar i parlar amb Pagola després de tant llegir-lo. Li dic que el seu llibre Jesús, una aproximació històrica m’ha marcat un abans i un després. De fet, és un goig escoltar ben explicat o llegir allò que tu penses i mai sabries argumentar ni verbalitzar tan bé... comentem amb un dels bons amics que m’acompanyen. De la conferència de Pagola a Arenys de Mar, “La alternativa de Jesús”, me n’emporto molts missatges gravats al cor i a la ment, i em proposo fer-ne un resum. Però sóc conscient que tot resum quedaria petit, ja què tot el que ha explicat és contingut, no hi ha mots sobrers. Així que decideixo compartir algunes cites que he anat anotant, certament profètiques i esperançadores (encara que a alguns no agradi), i moltes que ja li hem llegit però que cal no oblidar; frases que si es volen contextualitzar, només cal repassar el llibre que esmento.

Jesús no va fundar una religió, va impulsar una nova forma d’entendre Déu, amb una força humanitzadora que fins a Jesús no havia existit. Està desapareixent una forma de cristianisme que en vint segles ha fracassat. Som al llindar d’una nova etapa. Jesús és el poeta de la compassió, té la compassió com a principi per actuar. La compassió és l’única forma de l’ésser humà d’estar en sintonia amb Jesús. Només la compassió farà l’Església més humana i més creïble. Com seria el món si seguíssim el que Jesús ens ha ensenyat? I com seria l’Església? Què és el Regne de Déu? Un projecte humà que porta a humanitzar la vida. Som uns ignorants que cerquem. Jesús dóna a les víctimes dignitat.

El problema de Déu som nosaltres, incapaços de ser fraterns. Jesús és un gran indignat. Els seus crits subversius són les Benaurances. Cada dia moren al món milions de persones. I els culpables són principalment els països, que com diu la Constitució Europea, tenen arrels cristianes. Què importa tenir arrels cristianes si no tenim fruits cristians? Jesús guareix contagiant la seva fe, la seva pau, la seva confiança. El més gran pecat contra Jesús és fomentar la por religiosa. Quan us veieu jutjats per la religió, sentiu-vos perdonats per Déu. L’Església necessita urgentment tornar a Jesús. Per construir el Regne de Déu hem d’humanitzar el nostre entorn, allà on arribem. I ser comprome-sos amb les causes justes.

Maria-Josep Hernàndez

ESCOLTANT PAGOLA

4

Temps i treball son dos conceptes situats en l’ull de l’huracà de la societat del benestar. És així degut al fet que estem molt marcats i mancats per l’un i per altre. Cadascú ho viu des de la seva situació personal. Els passos que s’han donat per proporci-onar legislació que estructuri respostes positives a les necessitats de la societat industrial, i serveis, a l’hora de compatibilitzar la vida laboral, personal i familiar han estat tímids i poc assumits per l’em-presariat, i pels homes.

Persones que es plantegen treballar menys per viure millor i persones que necessiten treball per poder viure. Dos extrems que des d’una concepció d’esquerres i feminista han de ser considerats en l’horitzó d’una societat igualitària i amb equitat. I també per obrir sortides diferents a la crisi que patim.

La jornada laboral està en el centre de l’organit-zació social. És un fet que neix amb la societat in-dustrial i que condiciona com hem estructurat les ciutat, la nostra vida i la nostra vida familiar. Les lluites obreres van aconseguir que arribéssim a les vuit hores per jornada però de tothom és sabut que en molts sectors aquesta xifra horària és una qui-mera. Coneixem situacions on allargar la jornada no és sinònim de cobrar més, més ben dit, és en realitat fer el possible i l’impossible per tal que no ens acomiadin de la feina.

D’altra banda tenir temps és un desig compartit, segur! Això requereix prendre decisions personals per trencar l’encotillament on ens trobem de jorna-des laborals ‒de treball remunerat‒ que ens impe-deixen gaudir de les nostres afeccions, de la nostra parella, dels fills i filles, de poder participar en la vida col·lectiva... Hi ha raons socials que ens han de motivar per controlar el nostre propi temps; les que enumerava en aquest mateix paràgraf i, amb una mirada de gènere, per avançar en la corespon-sabilitat.

El treball no remunerat, el de cuidar de la família en general, en la mesura que excepcionalment és compartit, té un rostre femení. Treballar menys per treballar tothom en el cas de les dones ara suposa cuidar més. Per avançar en una societat igualitària i amb equitat requereix que la traducció masculina d’aquesta fita impliqui treballar menys en el mer-cat laboral per treballar més en l’àmbit domèstic i la femenina treballar menys en l’àmbit domèstic

per treballar més en el mercat laboral.

Tot plegat ens augura reptes col·lectius i personals de ruptura amb els valors socials imperants que passen per permetre el reconeixement social i eco-nòmic del treball domèstic i de tot el que comporta cuidar, es trenqui amb la disponibilitat laboral ab-soluta i obri la porta a un consum més responsa-ble.

De tot plegat a l’octubre d’enguany vam estar re-flexionant al Parlament Europeu amb el Partit Verd Europeu i diverses expertes en polítiques del Temps i polítiques de l’Estat del Benestar i gènere.

Quitèria Guirao és membre de Dones amb Iniciativa

CoresponsabilitatQuitèria Guirao

5

La palmera i la font La palmera i la font La palmera i la font La palmera i la font

Agraeixo a la comissió la invita-ció a dir unes paraules i desitjo que visquem una trobada esplèn-dida tots plegats, d’una manera especial ho desitjo a les persones fundadores de la JOBAC, mili-tants, consiliaris, amics i amigues dels inicis. La JOBAC va ser per definició una obra col·lectiva, com ho continua sent la JOC, on finalment va poder confluir la JOBAC, i l’ACO on una part hem anat arribant. Amb cinc minuts vull presentar tres punts.

1. La intuïció jocistaA la meva agenda de l’any 1973, al diumenge segon d’Advent, dia 9 de desembre, tinc escrit: “A les sis de la tarda, JOC a la residència de la Sagrera”. Al magnífic llibre de Montserrat Sintes sobre la JO-BAC es parla d’aquesta reunió prehistòrica, i de les següents, a la pàgina 39. Què intentàvem, què preteníem?

Jo ho vaig viure d’aquesta mane-ra: al costat de diversos impulsos psicològics, socials, epocals, ju-venils, eclesials, que hi eren, crec que tot quedava penetrat i enri-quit per un focus lluminós, que en podem dir la inspiració jocis-ta. Aquesta inspiració va portar a trobar-nos en aquella reunió militants d’ACO, amb consilia-ris i consiliàries, capellans i reli-gioses, que cercaven donar a la seva presència i acció als barris i pobles un sentit col·lectiu de xar-xa voluntària, fent equip i amb moltes ganes de treball i esforç al costat de la joventut.

Per a mi, el nucli fort d’aquesta inspiració jocista era i continua sent el seguiment afectiu i efec-tiu de la persona de Jesús, com el més bell dels fills dels homes, amb paraules del salm 45. El seguiment de Jesús a qui val la pena escoltar, estimar, deixar-se omplir del seu Esperit per viure i actuar a la seva manera fent co-munitat, fent Església convocada i animada pel mateix Esperit.

Deficiències i mediocritats n’hi va haver, dificultats i obstacles de fora i de dintre també, no tot van ser flors i violes, però totes i tots sabem que va valdre la pena i per això estem ara aquí. I en do-nem gràcies a Déu i mútuament a la jobaqueria reunida, i ho vo-lem celebrar.

2. La barrejaCrec que no exagero quan con-sidero que un dels aspectes més admirables de la nostra aventura va ser la barreja entre barris di-ferents i pobles, entre diverses sensibilitats del món juvenil, en-tre diversos accents i ideologies de compromís social i de vivèn-cia eclesial, la barreja entre mo-viment i parròquies i diòcesi, la barreja entre iniciativa personal i grupal i l’adhesió al moviment amb el seu mètode i disciplina, entre saber aportar i saber apren-dre a la vegada.

Com sol passar en les agrupaci-ons socials, hi havia persones i grups que se sentien més majori-taris en les seves idees o formula-cions, o intentaven ser-ho, i per-sones i grups que se sentien més minoritaris en les seves. Però a la

JOBAC es va anar mantenint un equilibri savi i respectuós per a tothom, sense manipular l’Evan-geli en aquestes contingències.

Les barreges i equilibris aconse-guits exigien molt bona voluntat, respecte i comunió de part de tot-hom, exigien a voltes morir per a ressuscitar. Sabem que no és fàcil però és fantàstic quan de veritat se sap fer. Crec que hi vam trobar goig i enriquiment. La JOBAC, obra de totes i tots, va ser un gran tresor del qual vam gaudir.

Amigues i amics, apliquem tam-bé aquest llegat tan positiu a les realitats que vivim avui en el camp social, familiar i eclesial.

3. L’eternitat de la JOBACEls anys de la JOBAC, entre 1974 i 1992, queden ja endarrere, han passat bastants anys, formen part del nostre passat, de les batalletes de joventut per expli-car. Però, oi que hi ha quelcom dintre nostre que ens fa sentir encara de la JOBAC?.

Ho podem ventilar del nostre imaginari com una sensació ri-dícula o nostàlgica o ens podem

Dos testimonis a la trobada de la JOBAC del 16 d’octubre

• Josep Hortet

6

preguntar si això de la JOBAC és d’aquelles coses que impri-meixen caràcter a la vida, com es diu d’alguns sagraments, en llenguatge eclesial.

Certament l’experiència d’aquells anys, en una etapa eminentment formativa de les vostres vides, està donant fruits abundants i diversos en l’actual fase adulta. Però em sembla que d’una ma-nera, encara més rotunda, po-dem dir també que la JOBAC és quelcom etern per a tots nosal-tres. I que tenim aquesta sort!

Sabem que una cosa és el temps matemàtic, el temps del rellotge, i una altra cosa és el temps vis-cut per cada persona, família o comunitat. Una hora plena d’un sentiment intens no ens resulta igual que una hora buida. La ple-na ens passa molt ràpidament, i l’hora avorrida sembla que no s’hagi d’acabar mai més, però, després d’un temps, en el nostre record l’hora avorrida és com un no res i l’hora plena en canvi ens deixa una sensació de plenitud, que continua present encara ara a la nostra existència. És allò que expressa Joan Maragall al cant espiritual: “Voldria aturar tants moments de cada dia, per fer-los eterns dintre el meu cor”.

Això és el que ens passa amb la JOBAC, i no només perquè érem joves, sinó per alguna cosa més profunda, perquè l’experiència de la JOBAC va ser de temps ple, de temps viscut vivament, de fruits d’amistat i de dedicació de la nostra vida cap a l’amor i el compromís social i eclesial.

La JOBAC va ajudar a enfocar l’adolescència i joventut com un èxode que ens feia sortir de nosaltres mateixos i trobar la salvació de les nostres vides en l’amor, que és el camí de salvació proclamat per l’Evangeli.

Tant de bo que també amb Joan Maragall experimentem: “Ja ho sé que sou, Senyor, però on sou, qui ho sap? Tot el que veig se

vos assembla en mi. Deixeu-me creure, doncs, que sou aquí”.

Des d’aquesta perspectiva afir-mem, doncs, modestament però amb convicció, l’eternitat joba-quera, el pòsit meravellós d’es-forç personal i comunitari, de gràcia de Déu i de testimoni, d’amistat i de comunió que con-tinua dintre nostre.

La densitat existencial que vam viure a la JOBAC, no la pot ferir ja el pas del temps. Com creiem que no l’ha ferit en els companys i companyes que han passat pel trànsit de la mort, entre els quals vull fer memòria de l’entranya-ble company consiliari Josep Maria Puxan.

Per tot plegat, permeteu-me ex-pressar el sentiment més perso-nal i íntim d’aquests moments, amb una forma ritual, plena de sentit i de vida ara i aquí: “Glòria al Pare i al Fill i a l’Esperit Sant, com era al principi, ara i sempre i pels segles dels segles. Amén”.

Josep Hortet és rector de les parròquies de Mare de Déu de Port i Sant Bartomeu,

a Barcelona, i consiliari de l’ACO.

• Mercè SoléLa meva aportació és, sens dub-te, molt personal. Amb l’esperan-ça que us hi sentiu reflectits i re-coneguts d’alguna manera. Vaig

entrar a la JOBAC l’any 1978. Tenia 21 anys. Vivia al barri del Poblenou de Barcelona, en una zona que avui és molt cèntrica, però que aleshores era una mena de terra de ningú entre el Clot i el Poblenou. A casa no eren cre-ients. La inquietud per la fe se’m va desvetllar una mica per casu-alitat (o no!) i algú em va derivar cap a la JOBAC. Treballava, amb un contracte indefinit, en una mútua, com a administrativa, i tot just acabava de començar a estudiar a la Universitat.

La JOBAC em va aportar moltes coses valuoses:

L’oportunitat d’aprofundir en aquella fe que naixia, de consoli-dar-la, d’adquirir un sentit d’Es-glésia, un sentit d’Església críti-ca, però d’Església. La revisió de vida, l’acompanyament del con-siliari, la lectura, els recessos, les Eucaristies, la pregària, les cele-bracions pasquals... tot ajudava. Val a dir que al costat de la JOBAC també la parròquia hi va tenir un paper important. Es complemen-taven sense antagonismes, cosa que no a tot arreu ni sempre va passar. Recordo la participació en l’Assemblea Diocesana, que es va clausurar un 22 de febrer de 1981. El 23-F ja sabeu què va passar. I el 24 va caure un llamp a la meva parròquia. Naturalment, el full diocesà del diumenge següent no 7

va esmentar cap de les tres coses. Va ser un tastet d’aquest tan com-plicat engranatge que és la insti-tució eclesial.

La revisió de vida em va aportar una inquietud per esbrinar les causes i les conseqüències de les coses. Una mirada sobre la reali-tat, crítica i esperançada. Bé, dit així, sembla pretensiós. Però em va ajudar a entendre que hi ha-via també una implicació perso-nal i un compromís. Si vols que les coses canviïn t’has de posar en marxa. Encara m’ho crec... tot i que sóc més realista respecte a les limitacions personals i col-lectives, començant per mi ma-teixa.. Però l’esperança persis-teix. També perquè m’he tornat més fresca en el pitjor sentit de la paraula. És a dir, he après que les coses no depenen solament de mi. També dels altres. I que l’Esperit bufa quan vol. Cosa que em fa sentir més lliure i més tranquil·la.

La revisió de vida (i la crida a fer o a demanar articles per al but-lletí, a preparar trobades, materi-al de formació, taules rodones...) em va ajudar també a pensar, una cosa que amb el temps m’he adonat que és menys comuna que no semblaria. Atrevir-se a no donar per fetes les coses, a no deixar el pensament en mans dels experts. A creure’m de debò que l’aportació de la gent més senzilla és molt valuosa.

Jo venia d’una família treballado-ra i en principi tenia ben clar això de la classe obrera. “Clar” és una manera de dir que en tenia una vaga consciència. La JOBAC em va ajudar a donar-ne raó, a co-nèixer la història del moviment obrer. Em va ensenyar què era un sindicat i el valor de l’associa-cionisme. Em va fer concretar les coses. De fet va ser una formació que no vaig rebre al sindicat i que per tant em va ser molt útil.

La JOBAC em va fer valorar molt el món del treball i les persones que eren les meves companyes.

No només a través de la feina sindical, que també, sinó senzi-llament la feina va adquirir una altra dimensió. De fet, jo tenia la dèria d’estudiar i vaig acabar la carrera. Però la JOBAC i el con-venciment que això de l’opció pels pobres valia la pena, però que m’hi havia de preparar, em va portar a estudiar treball soci-al, i a treballar a Càritas...

La JOBAC em va fer sortir del meu ambient habitual. Jo era una bona noia, seriosa. Que es-tudiava i treballava. De tant en tant anava a algun concert. Tenia uns quants bons amics. I prou. A la JOBAC vaig tenir ocasió de conèixer i fer amistat amb molta gent d’altres barris, pobles i ciu-tats, però jo valoro molt el fet de tenir tants amics al Bon Pastor i a Nou Barris. Això em va aportar una dosi considerable de realis-me i una bona aproximació a la classe obrera immigrada, que vi-via en condicions força diferents de la de Poblenou. També em va aportar gràcies al Fisa i a l’equip del butlletí, un coneixement in-tens d’algunes Festes Majors. I gràcies al Quim i amics, un altre bon coneixement de “fiestas y festejos” diversos.

També valoro de la JOBAC la llibertat. La JOBAC no era una secta, encara que els meus com-panys del sindicat, que a més a més de suportar-me a mi, supor-taven mitja JOC, de tant en tant em deien que els cristians érem una “secta”. La JOBAC, deia, m’impulsava a anar més enllà en allò que jo considerava impor-tant, però l’opció era meva, els amics de tota la vida hi continu-aven. No em va apartar, sinó que em va implicar més. Per cert que a mi aquesta coincidència mili-tant amb gent de la JOC, de la qual tinc un molt bon record, em qüestionava l’existència de dos moviments tan semblants i em va portar a veure com un bé la fusió de tots dos moviments.

La JOBAC em va aportar grans

dosis de transcendència. Però per damunt de tot, em va aportar grans dosis de bon humor, d’es-timació, d’amistat. Són impaga-bles els acudits que van sortir a la primera època del Marxem. I els records que tinc de les tro-bades. Molta gent de la JOBAC continuem sent amics, dins o fora de l’ACO, que ens ha donat continuïtat. I amb molts ens hem embolicat en d’altres magnes obres.

A la JOBAC vaig aprendre a ac-tuar, a fer coses, a treballar en equip, a valorar el moviment as-sociatiu, a adquirir una identitat de barri. Vaig descobrir habili-tats desconegudes. També vaig ensopegar amb coses de mi ma-teixa que no m’agradaven. Però fonamentalment vaig aprendre a contradir el guru dels nostres dies, en Pep Guardiola, que amb molt de treball, uns valors cons-tructius i l’equip dels millors va d’èxit en èxit. Jo en canvi a la JO-BAC vaig aprendre que un jove treballador val més que tot l’or del món i que tothom, vingui d’on vingui, és Fill de Déu i bon company de viatge. I que els fra-cassos de vegades no ho acaben de ser, perquè la lluita, l’acompa-nyament, l’amistat són signe d’al-guna cosa més gran i contenen una gran força de transformació que es manifesta quan vol. I que els èxits mai no són individuals ni de per vida.

El tema de l’evangelització pot-ser és per a mi l’interrogant més gran, encara avui. Em sembla que jo tenia una visió molt prose-litista de la qüestió. Avui ho veig senzillament com un compartir a fons, de forma explícita, sense amagar res, allò que vivim, allò que dóna sentit a les nostres vi-des amb la gent que ens acom-panya. I que Déu hi faci més que nosaltres. Que és la seva feina.

Mercè Solé és militant de l’ACO

8

Bon viure, bon conviureMaria-Josep Hernàndez

Moltes veus, sovint silen-ciades, ens ho deien: la presumpta racionalitat del sistema en què hem cres-cut ha estat devastadora amb les persones i amb el planeta, i ara la crida és a refundar la humanitat mà a mà, poble a poble, i co-mençar a treballar per un futur que només podrem crear en la mesura que plantem noves llavors per fer créixer nous fruits. Al-guna de les noves llavors que anhelem les descriu l’Agenda Llatinoamerica-na 2012, que té per lema “Bon Viure, Bon Conviu-re”. És l’Agenda, en certa forma, de la utopia, però que ens convida a reflexi-onar sobre la inviabilitat del sistema actual i els nous camins que hem de crear. De fet, la utopia indígena del Sumak Kawsay, que vol dir “Bon viure” en quítxua, és senzillament aquella saviesa que la humanitat necessita recupe-rar enfront de “la bona vida” que ens proposa el sistema capitalista, i que és el reflex de la dita “pa d’avui, gana per demà”, i sobretot, reflex d’una re-alitat insultant del pa en abundància per a pocs i la gana extrema per a molts. Aquest és el planeta que volem? És conscient la humanitat que camina cap a l’autodestrucció si no canvia el rumb?

L’Agenda, cada any, l’hem d’explicar i no ens cansarem de fer-ho. Ens pregunten: “Serveix per pagar alguna cosa? Es recullen diners per alguna causa?” La causa és la comunicació. Tots els can-vis, petits o grans, són la suma de l’acció més la co-municació. Si algú fa un gran pas, però en silenci, no provocarà que d’altres s’hi afegeixin. Per això, la comunicació ha d’anar de la mà de les causes justes i generar canvis en la mateixa direcció. Cal recordar cada any que l’Agenda ha esdevingut un autèntic mitjà de comunicació i expressió de les veus que fa temps reivindiquen un canvi de sis-tema, i defensen la necessitat (o ja urgència) d’una altra política, d’un nou compromís amb el planeta, d’una mirada renovada de Déu i la religió… De fet,

aquests han estats alguns dels eixos dels articles que amb l’Agenda, impulsada per Pere Casaldàliga, es difonen de Llatinoamèri-ca cap al món, en diversos idiomes.

Pere Casaldàliga, a la pre-sentació de l’Agenda Lla-tinoamericana, n’explica el sentit i el lema: «Bon viu-re, bon conviure», perquè la vida humana, perquè sigui digna, ha d’anar de la mà d’una bona convi-vència. Casaldàliga, pro-feta d’avui de les causes justes i de l’esperança, ens recorda que som corres-ponsables perquè el món sigui just i fratern, a fi que tots hi tinguem cabuda i tots hi puguem conviure.

Diu Casaldàliga: “Jesús de Natzaret, profeta de la Utopia més gran («que siguem bons com Déu és bo, que ens estimem com Ell ens va estimar, que donem la vida per les persones que estimem»), va promulgar, amb la seva vida, i amb la seva mort i la seva victòria sobre la mort, el Sumak Kawsay del Regne de Déu. Ell és personalment un paradigma, perenne i universal, del Bon Viure, del Bon Con-viure, del Bon Morir.» A l’Agenda, Casaldàliga defensa una vida digna per a totes les persones i tots els pobles, “contra la bona vida insultant, blas-fema, d’una minoria que intenta ser i estar tota sola a la casa comuna de la humanitat”.

Més vigent que mai, l’Agenda 2012 ens fa aquesta crida: som allò que estimem, allò que fem, allò que somiem. Personalment, crec que ens podem sen-tir petits enfront de la immensitat dels problemes del món, però prenguem consiència que la suma de totes les nostres petiteses pot ser immensament transformadora. El problema és que sovint no ens ho creiem prou. Contagiem-nos, un any més de l’esperit de l’Agenda Llatinoamericana i de la pro-funda saviesa evangèlica del seu inspirador, Pere Casaldàliga.

Maria-Josep Hernàndez és periodista 9

Era foraster i em vau acollirMiquel Àngel Pérez

“Fingir que no ens n’hem ado-nat”. Aquesta frase forma part de la lletra de la cançó de Bob Dylan “Escolta-ho en el vent”, de conegut renom i que tantes vegades ha acompanyat les nos-tre vetllades.

Ell es referia al drama de la guer-ra del Vietnam, on volia fer pre-sent el dolor de la gent; un do-lor que restava amagat per a la majoria de la gent del seu país. Per desgràcia és, aquesta, una actitud molt comuna. Si un pro-blema no ens afecta directament, el més còmode es fer com si no existís. Ulls que no veuen, cor que no sent, diu la dita.

Què passa ara? Doncs que si de-ien que un dia Espanya se’n va anar a dormir monàrquica i es va despertar republicana, podrí-em dir que ara ens n’hem anat a dormir com una societat neta i solidària amb tot el món, i ens hem aixecat amb creixents tics i partits racistes, alguns del més pur estil Alabama o Minessota. Martin Luter King ja no és ni co-negut ni referent per a una part significativa de la nostra socie-tat.

La vinguda de perso-nes pobres d’altres llocs ha fet créixer la xenofòbia, moltes ve-gades d’un racisme pur i dur. De dificul-tats en la convivència

n’hi ha hagut sempre, de delictes n’hi ha hagut sempre, de barba-ritats n’hi ha hagut sempre, de vandalisme n’hi ha hagut sem-pre, de fracàs escolar n’hi ha ha-gut sempre. Però ara tot això té una causa que abans no tenia: els immigrants.

Simplista però no innocent. Tot es basa més en impressions que en realitats, es juga amb les sen-sacions, es juga amb les persones. La foscor de la pell, l’aspecte del rostre, la nacionalitat d’origen, la religió dels pares, la regió del mon d’origen... Ara no és el que tu ets, sinó el que la teva família és, el que el teu país és, el que la teva raça és.

Identificar països amb delictes, religió amb olors, colors amb le-galitat. De mica en mica així es va configurant una part de la nostra societat. Què podem fer? “Fingir que no ens n’hem adonat”?

Com a comunitat cristiana no podem quedar-nos en el silenci; que es fa còmplice quan no alça la seva veu, entre alçades veus que criden a la intolerància, a la desconfiança.

“Era foraster i em vau acollira”, paraules de l’Evangeli, paraules de Jesús. Tot home, tota dona és imatge de Déu. Cadascú val pel que ell és, cal deixar que cadascú parli per ell mateix. Sense jutjar-lo abans que obri la boca, per la forma de la boca.

Les parròquies de Santa Coloma, Sant Josep Oriol i Sant Miquel de Santa Coloma de Gramenet hem posat pancartes a l’entrada

de les esglésies amb aquesta frase. L’Evangeli és anunci

i denúncia, anunci de la germanor univer-sal de tots els fills de Déu i denúncia de la infravaloració

de moltes persones. Finalment tots som estrangers que cal aco-llir.

Miquel Àngel Pérez Sànchez

és capellà a Santa Coloma de Gramenet

10

El mes de maig moria Martí Amagat, capellà de Girona i membre del Fòrum Joan Alsina. Un persona que ha deixat petja allà on ha passat. La família volia dir unes paraules a la celebració igual que demanà al Fòrum fer el mateix. Davant la negativa del bisbe a cap inter-venció, al final es va poder consensuar la intervenció de la família i d’un membre del Fòrum.

La celebració, per uns, digna d’un capellà, per altres, no és això el que li hagués agradat, en aquells moments, a en Martí ni a la família ni als companys del Fòrum.

El Fòrum Joan Alsina, el mes de setembre, va anar a parlar amb el bisbe demanant que en els fune-rals dels capellans no es continués fent tal com es va fer en la mort d’en Martí on el bisbe no volia deixar parlar a la família ni als amics ni al Fòrum a part de tota la faramalla de la celebració amb bàculs i mitres i capellans revestits a l’altar, signes com són de poder i autoritat. (”Pel que fa a la intervenció dels capellans, sí que vaig manifestar recels i reticènci-es –ens va dir–, però no pas per imposició d’auto-ritat, sinó per evitar la classificació i la divisió entre el clergat, per no qualificar alguns com a capellans de primera i altres de segona classe, cosa que sí que vau fer vosaltres”).

El Fòrum li va expressar al bisbe que en la propera ocasió sigui sensible a la família (que els capellans també en tenim), sensible als amics que ens conei-xen i que sigui flexible a les circumstàncies que es donin a cada moment. Hi ha moments que val més una paraula amiga d’un que et conegui i una cele-bració senzilla que no pas això que es fa.

El bisbe no va pas mostrar cap mena d’acolliment a la nostra reflexió i petició. Ans al contrari, ofès ens va dir que “si del que es tracta és que el bisbe no sigui present als enterraments (si no pot presidir-los no hi pot ser) cal que cada capellà que ho desitgi m’ho manifesti personalment i davant del notari di-ocesà fixarem les condicions i els detalls de les cele-bracions”, i sabent que hi ha comunitats que no són fidels a la litúrgia romana ens continuà dient que “pel que fa a la Litúrgia, aquesta és la que hi ha i no n’hi pot haver d’altra. És única i uniforme per a tota l’Església, perquè així manifesta la comunió universal i no s´hi pot canviar res, no es pot tocar ni una coma”.

Arran del funeral d’un capellàRamon Masachs

Per la nostra part, dit està el que li vam dir i que tothom actuï amb consciència. Voldria acabar amb les paraules que en Fèlix, company del Fòrum, va dir en el fune-

ral:

“Martí, les nostres paraules queden curtes davant la teva figura, la teva vida i la teva

lluita. Persona sempre en recerca, sense creu-re’t mai en possessió de la veritat. Perquè com deia el teu admirat Cardijn: “Una veritat només és veritat quan és viscuda”.

Compromès, des del començament, amb la classe obrera, en la JOC i l’HOAC, en les

barraques de Montjuïc, patint l’infortuni dels immigrats. Revivint sempre el Veure, Jutjar i Actuar de la Revisió de Vida. Amb

esperit de líder i pastor, mai per damunt, sempre al costat. Amb criteri i paraula clara i

compromís social transparent.

Martí, tenies una fina i profunda sensibilitat humana, que traduïes en poesia, de versos àgils i florits (....). Tenies el do de la paraula i del missatge, missioner dels nostres pobles i ciutats, tocant el cor de les perso-nes, assenyalant Jesucrist com al més gran valor (....)

Sempre motivat per l’Evangeli, et senties identificat del tot amb l’esperit del Concili Vaticà II: Els goigs i les esperances, les tristeses i les angoixes de les per-sones, tenien un lloc cabdal en el teu cor de cristià.

Mogut per aquests principis vas ser un dels creadors del Fòrum Joan Alsina, treballant en la comissió du-rant deu anys. Encès per la fidelitat a la teva voca-ció, et preocupava l’escassa renovació de la vida i la missió del capellà i la situació dels companys sense l’exercici del ministeri.

Perquè estimaves l’Església, eres un defensor de la llibertat d’expressió, dintre i fora d’ella. Crític amb l’ostentació, el poder i l’autoritarisme d’una part de la jerarquia. Somniaves i maldaves per una Església de germans, cadascú en el seu lloc, però tots iguals, ni superiors ni inferiors. Volies una Església que s’encarna i pateix amb el poble. Una Església bona nova, més fidel a l’Evangeli que a les lleis. No t’em-passaves l’Església de Constantí, sinó que combre-gaves amb l’Església de Jesús de Natzaret (....)”

Ramon Masachs és capellà a la comunitat de Poblenou de Pineda de Mar 11

RECEPTES per anar canviant Receptes per amar canviant Receptes per anar canviant

Pollastre amb gambes a la xocolata

Tere Jorge

Ara ve Nadal, matarem el gall.... Arriba aquest període de bons desitjos on hom sol fer revisió de com ha anat tot l’any i es fan els plans, intencions i programes de les coses que es volen fer en aquest any que estrenarem en qüestió de dies. Cada dia és un dinar familiar, de llarga sobretaula i panxa plena i cada dia ens jurem que no podrem menjar mai més, però l’endemà hi tornem.

La gent en trobar-se pel carrer es desitgen salut, felicitat i que tinguem un bon any i ben cert que ho necessitem potser més que mai.

Us proposo un plat amb ingredients senzills, de tota la vida. Aquí, a casa nostra, és molt habitual barrejar carn amb peix i verdures. Anem una mica més enllà amb aquest plat incorporant-hi un toc de xocolata que en fa una menja molt especial per fer aquests dies de festa. Com tots els plats de cassola estan molt més bons fets d’un dia per un altre i això ens permet afrontar qualsevol d’aquests dinars de Nadal amb més tranquil·litat i poder fruir de la família, les nadales i un esperit de pau que tant de bo que duri tot l’any.

Ingredients (4 persones): 1 pollastre tallat en vuit parts; 12 gambes o escamarlans o llagostins; 1 ceba mitjana; tomàquet; all; julivert; xerès sec o brandi; ametlla torrada; pa fregit; xocolata negra.

Preparació: Fregim una mica les gambes (o es-camarlans o llagostins) i les reservem. En el ma-teix oli fregim el pollastre, prèviament salpe-brat, fins que estigui daurat i també el reservem. En el mateix oli fem un sofregit amb la ceba, l’all i el julivert a foc lent fins que agafi una mica de color. Hi afegim el tomàquet rallat. Quan hagi perdut l’aigua hi afegim una culleradeta d’ametlla mòlta i li donem unes quantes voltes per daurar-la, hi afegim una mica d’aigua i deixem uns minuts que faci xup-xup.

Ara és el moment de tornar a posar el pollastre a la cassola afegint-hi una mica més d’aigua o bé caldo de pollastre. Mentre es va coent, a foc molt baixet, fem una picada al morter (o a la batedora) amb les ametlles, el pa fregit i una presa de xocolata negra.

Quan veiem que el pollastre està tendre, hi afegim la picada desfeta en una mica del suc de la cocció, les gambes (escamarlans o llagostins) i el xerès o bran-di.

El deixem que es cogui una mica més i ja està llest.

L’enriquimentSalvador Clarós

L’enriquiment d’alguns banquers i alts directius d’empresa ha escandalitzat darrerament. I el que és més bo, ha estat qualificat d’il·legítim. Sobta per-què ningú semblava fins ara qüestionar la legitimi-tat de guanyar sous molt elevats. Tot això ja es veu que és molt confús perquè trepitja el terreny de la moral. Una categoria a la qual la societat no recorre gairebé mai per a fer judicis.

Fora de l’administració pública i dels representants parlamentaris, no existeixen limitacions a l’hora de fixar salaris elevats per sobre del que marca el conveni laboral corresponent. Si bé els salaris dels treballadors es troben ben acotats i regulats, els emoluments de directius, de diversos rangs perquè no tot són alts directius, i de professionals liberals i altres adscrits al règim d’autònom no tenen altre límit que a vegades la necessitat d’amagar-los per-què no constin, cosa que s’aconsegueix a través de mecanismes diversos, per exemple plans de pensi-ons. Així, algunes persones (moltes) cobren salaris desproporcionats en relació al que marca el conve-ni laboral segons ram i qualificació, que és l’únic instrument amb alguna objectivitat.

Doncs bé, la il·legitimitat de l’enriquiment és una descoberta recent. Mentre milions de persones en aquest país han sobreviscut amb rendes de tre-ballador, sovint mileurista, molts altres (caldria quantificar) s’han dedicat a “estalviar”. No perquè fossin gent continguda i previsora sinó perquè els seus ingressos excedien tant que els havien d’in-vertir en segones i terceres residències i en actius financers especulatius, alimentant aquest monstre de les bombolles, la financera i la immobiliària. Així les coses, els governants, cecs a la desigualtat, eliminaven impostos sobre patrimoni i sobre trans-missions de patrimoni per evitar que l’acumulació acabés sent un problema fiscal per els afortunats “estalviadors”. Aquell enriquiment, llavors no qüestionat, ara esdevé un frau i un delicte moral per la senzilla raó que al carrer hi ha gent desno-nada de la feina i fins i tot de casa seva que ho pas-sa malament. Massa persones que afronten una duríssima realitat de supervivència amb pensions misèrrimes, amb la necessitat de demanar i d’escu-rar els contenidors de les escombraries. És clar que això qüestiona la legitimitat de l’enriquiment. Com és que no ens n’havíem adonat abans? 12

A PEU A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu

Sovint, parlant de passejades amb amics i cone-guts, m’adono que molts no han fet mai un tomb pel Turó de l’Home i les Agudes del Montseny (etimològicament “muntanya del senyal”, segura-ment perquè era una referència per als antics des del mar). Els dic que si prenen la precaució d’anar-hi un dia de bon temps, sense neu ni boira, i si pot ser després de pluges i ventades, gaudiran d’una caminada per la carena que uneix els dos cims a gairebé 1.700 m sobre el nivell del mar, entre una vegetació que els recordarà l’alta muntanya, i una panoràmica impressionant que abasta del mar (en dies nítids s’arriba a veure el Puig Major de Mallor-ca) al Pirineu, i cap a ponent dels cingles de Bertí, Sant Llorenç, Montserrat... a la Maladeta.

Pels que no són gaire caminadors i volen gaudir d’aquest espectacle hi ha la possibilitat de pujar amb cotxe fins al Coll Sesbasses, a 1.643 m, que queda al nord al peu del Turó de l’Home. Aquí hi ha un aparcament i el senyal de trànsit que prohi-beix continuar cap a l’observatori del Turó i cap a les antenes del Puig Sesolles. En dies de festa de vegades els guardes us fan aparcar un quilòmetre abans d’arribar al coll. La carretera que s’enfila fins dalt surt de la carretera de muntanya que uneix Santa Fe amb la Costa del Montseny. Aquestes vies segueixen un recorregut molt bell però, compte, que són estretes.

El camí cap a les Agudes el farem gairebé tota l’estona pel GR 5.2 (senyals blancs i vermells) que segueix pràcticament per dalt aquesta serra que uneix sense estridències el Turó de l’Home i les Agudes. Al cap de poc de sortir del Coll Sesbasses, deixem a mà dreta un camí que baixa cap a la font de Briançó. Continuem avançant pel GR, voregem per l’esquerra el puig Sacarbassa, i tornem a avan-çar per dalt l’ampla i planera carena fins que arri-bem al coll de les Agudes. Deixem el GR i enfilem directament cap a la creu que corona les Agudes, juntament amb un curiós rellotge de sol situat a terra uns metres més enllà amb un poema de mos-sèn Pere Ribot. Des d’aquí tenim a prop, a l’altra banda de la vall de la riera de Sant Marçal, la mola del Matagalls. Val la pena passar-hi una estona contemplant tot l’entorn. Per fer aquest recorregut haurem estat una horeta encara no.

Els cims més alts de la Muntanya del Senyal a l’abast

Josep Pascual

La tornada la podem fer pel mateix camí, o bé un cop siguem al coll de les Agudes tirar avall fins a la font de Briançó per després tornar a pujar cap al Coll Sesbasses. Aquest recorregut s’endinsa per la part superior de la fageda de la falda soleia de les Agudes amb grèvols ací i allà. Preciosa. Si torneu per la font, seguiu el petit corriol marcat amb se-nyals vermells que surt del coll de les Agudes pel vessant de la vall de Santa Fe. Aneu amb compte a no perdre el camí senyalat perquè deixem corriols i camins a banda i banda. Hi ha un moment que el camí es bifurca, amb senyals vermells en tots dos camins; el que baixa a l’esquerra ens porta de se-guida a la font de Briançó, i el que continua enda-vant enfila a poc a poc i amb menys pintades altra vegada cap a la carena fins a deixar-nos al GR 5.2 molt a prop dels cotxes. Si fa no fa la tornada per aquí és igual de llarga que l’anada però amb força més desnivell.

Com sempre és recomanable que seguiu aquestes notes acompanyats per un bon mapa detallat (en aquest cas pot ser Montseny, parc natural. Mapa i guia excursionista, de l’Editorial Alpina), que us permetrà contextualitzar la zona dins el conjunt del massís del Montseny. També és molt recoma-nable, per a aquesta excursió (explicada amb molt detall) i per a conèixer el massís a peu, el llibre de Joan López, Montseny, vint excursions per a totes les edats, de la sèrie Els Camins de l’Alba, també de l’Editorial Alpina. 13

El día 30 de noviembre se hizo público el documento de consenso sobre Sensibilidad Química Múltiple en el Ministerio de Sani-dad, Política Social e Igualdad.

Desde las Asociaciones de SQM, hemos estado esperando este momento ya que llevamos años luchando y pidiéndolo.

El 4 de febrero del 2010 se tuvo la primera reunión en el Mi-nisterio de Sanidad y una representación de las Asociaciones, médicos, jurídica, etc, para abordar toda la problemática de este colectivo tanto a nivel laboral, médica, hospitalaria, social, etc. en la que se creó un grupo de trabajo formado por científicos/as, médicos/as,técnicos/as del Ministerio de Sanidad, Política Social e Igualdad y del Ministerio de Ciencia e Innovación y Sociedades Científicas.

Desde esta asociación, sentimos una gran decepción. Esperába-mos que realmente, este documento ayudaria al entendimiento y comprensión de esta enfermedad por parte sanitaria, adminis-trativa y ciudadana. Que por fin dejarían de vulnerarse nuestros derechos como ciudadanos a tener una Salud Pública donde se trate esta patología con un protocolo que por desgracia esta en-fermedad requiere, ya que uno de nuestros problemas es no poder estar en contacto con productos quimicos. Que cuando nos man-den al tribunal médico no nos agredan, ridiculicen y nos ofendan simplemente por padecer SQM, obligándonos a acudir a la justi-cia para que nos amparen dándonos el derecho a una vida digna, dado que nosotros no hemos elegido padecer esta enfermedad.

Los médicos que hasta ahora nos habían atendido, no sólo han dejado de hacerlo por “orden de arriba”, sino que tampoco nos ha apoyado en el reconocimiento de esta enfermedad. De este documento esperábamos un pro-tocolo que nos protegiera en centros sanitarios para poder acudir a ellos sin poner más en riesgo nuesta salud. Darle a esta enfermedad la importancia que tiene ya que es una enfermedad medioambiental que cada día afecta a más personas. Cuando Australia reconoció la SQM, habló de pandemia mundial del siglo XXI.

Es por eso que no llegamos a entender que hayan colaborado en la elaboración de este documento, investigadores, sanitarios, profesionales que nos han visitado, atendido y diagonosticado la SQM y que públicamente reconocen la enfermedad y no le hayan dado, en el último momento, la importancia y gravedad que requiere.

Amb entitat (i experiència) Amb entitat (i experiència) Amb entitat (i experiència)

La asociación Asquimiem, creada por enfermos de SQM y EM, se creó con el propósito de dar apoyo a las personas afectadas por éstas patologías, ofrecién-doles información de médicos, abogados y cómo hacer, en la medida de lo posible, control medio ambiental en su entorno y vida. Así como la divulgación de la enfermedad, sintomas y patologías que producen los químicos tóxicos y las on-das electromagnéticas en el organismo, a nivel de dermis, aparato digestivo, respi-ratorio y sistema nervioso central.

Asquimiem trabaja en colaboración con el resto de Asociaciones estatales, por el reconocimiento por parte de la OMS, de la SQM y por un protocolo hospitalario para estos enfermos, al igual que ya ex-siste en algunos paises europeos, Cana-dá y Japón.

Asquimiem, Sensibilitat Química Múltiple, Ambiental i Electromagnètica

Loli Vicente

Desde el blog de l’Assiociació (http://asquimi-em-asociacion.blogspot.com) podeu accedir a informació i a enllaços molt interessants, com el document de consens sobre Sensibilitat Química Múltiple o el reportatge que recent-ment es va emetre per TV3.

14

Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades

I NTUÏCIONS DAVANT LA CRISI. Tothom parla, discuteix, dóna solucions, s’escriu so-bre la crisi, que ja es fa un tema potser massa recurrent. Les meves intuïcions, no demostra-

bles ja que els futuribles es basen en “ensumades” i no en ciència, és que:

El capitalisme se’n sortirà d’aquesta crisi.1. Potser serà a base d’alguns retocs i correccions 2. (a veure quin paper hi tindrà la política) i amb alguns canvis importants en l’hegemonia econò-mica del món.Com sempre ho farà a favor dels interessos dels 3. poders econòmics.A costa i pagant el preu de morts, fam, set, an-4. goixes, sofriments, tensions, i depressions de mi-lions de persones.Se’n sortirà aplicant solucions que no van a l’arrel 5. dels problemes, de les estructures (reproducto-res de desigualtat i depredació), ja que s’ha de mantenir l’afany de lucre dels lucrats.I per això, tot plegat produirà una nova fase en la 6. qual arribarem a una altra crisi pitjor que aquesta.

Ja ho veurem! Caldrà potenciar les nostres creativi-tats solidàries! Quim Cervera

A LTERNATIVES AL COST DELS PRE-SOS. Un intern als Centres Penitenci-aris nostres costa 25.000 euros l’any. Si es dediqués una persona preparada

per cada pres, o millor una entitat (que hi són, ben dotades, professionals i preparades), amb menys de 25.000 euros, la majoria dels presos (tancats per raons de toxicomania, robatoris, o infraccions del trànsit...) es rehabilitarien. Quin és el problema? Per què no es fa? No es va a les causes, a les mo-tivacions de les persones que han arribat a delin-quir. En els centres penitenciaris mana la dimensió punitiva i disciplinària sobre la reinsertora i reha-bilitadora més humana i que demana educadors, psicòlegs, sociòlegs i mestres. De fet les presons són per a moltes empreses un negoci que no es dei-xaran escapar (economats, tallers, seguretat, dro-ga...). Quim Cervera

P ROTOCOL. No fa gaire, en una associ-ació de familiars de discapacitats d’un taller ocupacional, de la qual formo part, vam organitzar una jornada de caire in-

tern. La junta vam decidir convidar-hi algunes persones amb responsabilitat política, entre elles el president de la Fundació de la qual depèn el taller, que també ho és del Consell Comarcal i a més és l’Alcalde de Gavà. Doncs bé, mitja hora abans de començar teníem la seva cap de protocol donant-nos instruccions. Ell venia només per obrir l’acte. O sigui que només va saludar i no es va quedar ni per escoltar la presentació de la jornada. Però sembla ser que segons el protocol li tocava presidir formal-ment l’acte. Jo em pregunto per què, si era un con-vidat; no és pas membre de l’associació, i a més a més no va tenir temps d’escoltar res del que hi vam parlar. També és la gent de protocol qui diu qui i en quin lloc seu a la mesa. Jo pensava que el protocol servia justament per afavorir una correcta i pròxi-ma comunicació i en canvi el protocol converteix els polítics en arrogants i maleducats, sospito que sovint al marge de la seva pròpia actitud personal i voluntat. Jo no sé si els polítics s’adonen de com tot plegat els distancia de la gent. S’agraeix l’esforç de venir, però francament a mi m’agradaria que potser vinguessin menys sovint però que quan ho fessin poguessin escoltar i conèixer. Segurament, en aquest cas, tindria més disponibilitat si tingués menys responsabilitats. Per què aquesta acumula-ció de càrrecs? Això els permet fer una bona feina? Sospito que no.

Per cert, això no passa només als polítics. També als bisbes. N’he vist algun dient on han de seure la gent en una celebració privada en la qual ell, i el seu seguici, s’havien convidat. El protocol hauria de recordar que polítics i bisbes són servidors dels altres com els agrada dir-se, no presidents de tot i més. Mercè Solé

U N NOU PECAT. “¿Quanta gent quan es confessa reconeix que hagués hagut d’anar a la reunió de l’AMPA i no hi va anar perquè es va quedar apalancada al

sofà, quan de fet a la reunió es tractaran qüestions

bàsiques en relació a l’educació dels seus fills?” Aquesta reflexió la feia, encertadament, el bisbe Agustí Cortés en cloure unes Jornades amb el tema El compromís social dels cristians. Drets i Deures. A mi em sembla que el bisbe va captar perfectament quina era la qüestió que es plantejava. El pecat so-cial de l’individualisme i el desentendre’s de les qüestions comunes és avui una xacra que no ens permet viure a fons la democràcia per manca de participació. Mercè Solé

15

Tres coses hi ha destructives a la vida: la ira, la cobdícia i l’excessiva estima d’un mateix

Mahoma

El llibre de Nadal. Centre de Pastoral Litúrgica, Barcelona 2011, 44 pàgines.

Les publicacions que estan fetes amb qualitat cui-dant tots els detalls són d’agrair. Aquí en tenim un exemple: el llibre de Nadal publicat per l’edi-torial CPL i que acaba de sortir al carrer. El text és de Josep Lligadas i el disseny de Mercè Solé (els coneixeu?). Un llibre cristià que recomano a tothom. Inclou una explicació de què és el Nadal des d’una perspectiva cristiana, els dos fragments evangèlics de referència en què es narra el nai-xement de Jesús, amb unes consideracions sobre el significat de la presència de Déu en el nostre món, també algunes coses que cal saber sobre la celebració del Nadal, i un recull de poemes i can-çons nadalenques, aquestes amb partitura inclo-sa. El podem trobar en català i castellà pel mòdic preu de 8 euros. Quitèria Guirao

La missa de cada dia. Publicació mensual. Edito-rial Claret.

Aquesta és una publicació força coneguda i este-sa, però com que darrerament a mi em fa molt de servei, en parlo aquí per si hi ha qui no la coneix. Són una llibrets de mida petita, autènticament de butxaca, que es publiquen cada mes i que recu-llen per a cada dia del mes els textos de la missa, bàsicament les lectures bíbliques i les oracions, i que es reben a casa per subscripció. Al costat de la pregàries de les Laudes i les Vespres, aques-ta és una altra bona manera de tenir cada dia un

contacte senzill amb la Paraula de Déu; o sigui, un moment de pregària, de referència cristiana. En aquest temps d’Advent, per exemple, llegir cada dia el text d’Isaïes i l’evangeli és una manera d’anar vivint aquestes setmanes que, amb els atabalaments quotidians, fàcilment s’escapen. Josep Lligadas

Dietari d’un viatge per les terres de l’Iraq (1922-1923). Pel P. Bonaventura Ubach. Publicacions de l’Abadia de Montserrat 2010, 194 pàgines.

D’aquest llibre n’ha sortit la versió novel·lada de Martí Gironell titulada L’arqueòleg. Però us asse-guro que el dietari original és molt millor. El P. Ubach recorrent, amb els mitjans de principis del segle XX, les terres de l’actual Iraq, tan absoluta-ment diferents de com són ara, per conèixer més la bíblia i recollir materials per al museu de Mont-serrat. Una epopeia plena d’experiències insòlites i que a vegades semblen impossibles, explicades en primera persona d’una manera vivíssima, com si allò fos la cosa més normal del món. Us ho pas-sareu bé, sens dubte. Josep Lligadas

El violí vermell. Un programa de Catalunya Mú-sica sobre música de cinema, que també podeu escoltar per internet, i que compta amb un blog propi on a més de la música hi ha fragments dels films comentats (http://blogs.catradio.cat/elvioli-vermell.php). Xavier Cazeneuve n’és el conduc-tor, amb un peculiar sentit de l’humor. I de debò que el programa és una delícia. Potser de vegades una mica reiteratiu, però a mi no em pesa gens, perquè la música de cinema té entitat pròpia i perquè el programa és ocasió de reviure esplèn-dides pel·lícules. Mercè Solé

El re

tall