Penso, pero, quc podem dir quc

aquest esglao ha estat pujat. D'una Ban-da tenim les aportacions al nostrc intent

de prendre la prudencialitat com clanhermeneutica de la filosofia modcrna.

Les hem explicades a la terccra part do

la conclus16 i em sembla que n'hi hauria

prou en aquest moment amb recordar-les:

La tendencia de la bibliografia carte-siana a redefinir Descartes com empiris-

ta, complementari de 1'esforc presentdes de les primeres pagines del treballper mostrar les profundes divergenciesquc hi ha entre Descartes i el racionalis-me. (Potser es pot esmentar el subratlla-ment que hem fet de l'arrel cartesiana dela filosofia de Locke, nota 38, cap. I).

- La vinculacio amb Kant.

- La trobada d'un element comb dclsautors a partir dcls quals pensem amb lanocio de decepcio. Aquesta ultima es es-pccialment important quant es un delselements quc ens ha permes al final do-nar una definicio mes precisa del que hade suposar el prudencialisme (pag. 421).

Es clar que aquestes aportacions no sonencara suficients per tancar la giiestio,pero em sembla quc no son menysprea-bles, atesa la dificultat de la tasca que enshem proposat. La nostra reflexio prime-ra sobre el tema es remunta als primersanys de carrcra 1 haura d'anar mes (lunyencara. Ws enlla d'aquesta giicst16, larao del nostre optimisme rau en quc pernosaltres la mateixa reflexio sobre eldubte es encoratjadora enfront d'aques-ta crisi a quc abans ens referiem i aixoper dues raons basiques:- Mostra que la decepcio no nomcs noofega el pensament sing que cs fructife-ra, que pot esscr un motor autcntic dcla reflexio.- L'estructura de I'accio meditativacartesiana es la incarnacio del quc nosal-tres hem definit corn actitud critica.L'accio que pren com a punt de partidael desig d'alliberar-se de tota aflrmac16previa 1 de prendre distancies amb elsentit comu. En aquest sentit, el dubtees la millor imatge de 1'assumpci6 de('escepticisme que hem preconitzat al fi-nal del nostrc treball. Es du a terme una

accio quc prep postures negatives amb

1'6nica finalitat d'assolir la vcritat. Un

escepticismc constructiu quc es contra-

posa al nihilisme, doncs a difercncia d'a-quest no es vcu a si mateix com realit-

zacio ultima sing quc cerca la seva pro-

pia transfomacio. Per tant, una teoria

feta per oposar-se a les moltcs maneres

en que 1'arrogancia del pensament tota-

litzador pot presentar-se.

Des d'aqucstcs consideraciones calentendre la significacio que dins del nos-

tre treball tenen les filosofies de Husserl

i de Levinas. Si abans deiem quc des del

punt de vista desenvolupat en la prime-

ra part d'aquesta exposicio no calla fermassa distincions entre aquests autors i

la resta dell tractats, ara s'entcn mes beper quc ells constitueixen per si sols unapart diferenciada del nostre treball. Elseu si al dubte, la seva utilitzacio per ferfilosofia, es una manera d'enfrontar-se

als problemes que defineixen la nostra

situacio. Malgrat que ells visquin plena-ment la crisi, (la seva crisi es la nostra

-el problema real que hi ha al fons de1'anomenada post-modernitat es quasitan veil com cl segle-), son capacos defer un pensament que prenent la nociode decepcio com a element primigenidesenvolupa un discurs que, com el casde Descartes, s'adequa perfectament auna concepcio critica: tot caractcritzant-se per l'antidogmatisme (pag. 404) i eldesig dc radicalitat filosofica (pag. 408).

J. Ramirez

Jaumc MENSA I VALLS, La polemica esca-tologica entre Arnau de Vilanova i elsfilosofs i teolegs professionals (1297-1305): analisi dels arguments i de lesargumentacions. Tesi doctoral llegidael 29 de maig de 1993 al Departamentde Filosofia de la Universitat AutO-noma de Barcelona.I

Durant molt dc temps hom ha cone-gut el pensament d'Arnau de Vilanova,en general, i les seves tests profetico-es-

1. Jaume Mensa i Valls, La polemica escatologica entre Arnau de Vilanova i els filosofs i teolegs profes-

sionals (1297-1305): analisi dels arguments i de les argumentacions . Tesi Doctoral dirigida pcl prof. Dr. Jo-

sep M . Udina, Bellaterra 1993, 600 + (II. Apendixs: materials de treball) 394 pags. Fou llegida el 29 de

263

catolot;iques, en particular, no a partirdo les seves obres, moltes de les quals fo-ren perseguides 1 cremades pels inquisi-dors, sing per la sentencia (Tarragona,1316) que les condemnava. Res no hau-ria passat si les dades que es desprcnend'aquella sentencia fossin fidels a la rca-litat, al pensament d'Arnau de Vilano-va; pero, 1'estudi del manuscrit Vat. lat.3824 -que 1'autor catala va prescntar aCliment V, de qui era merge, perdue eldefenses dels atacs dels teolegs-,- queconte totes les obres Ilatines escrites finsal 1305, mostren el contrari.

L'objectiu de la tesi consisteix a estu-diar, basicament a partir de Ies obrescontingudes en dit manuscrit, la polemi-ca escatologica3 entre Arnau dc Vilano-va i els filosofs i teolegs d'ofici (profes-sors de Paris i dominics), des del puntde vista dels arguments emprats per a fo-namentar les propies tesis.'4La tesi s'estructura, basicament, en tres

parts, que intentare resumir a continuacio.5

Primera part: aproximacio bibliograficaa 1'obra espiritual d'Arnau de Vilanovai a la polemica escatologica 6

Aquesta primera part es bibliografica.D'Arnau de Vilanova no hi havia una hi-bliografia propiament dita que apleguescis manuscrits amb obres «espirituals», Icseditions, els cstudis, les fonts per a la bio-grafia, Ics presentacions en obres do refc-rencia, etc. Un primer objectiu d'aquestapart consistia, doncs, a fer balan4, a ana-litzar 1'estat de la g6est16 dcls cstudis ar-naldians. El segon, la se centrava en cltema de la nostra tesi: estudiar que s'ha-via dit de la polemica escatalogica, coms'havia presentat, quines havien estat les

fonts d'estudi, quires repercussions haviaprovocat en el transcurs del temps.

La polemica escatologica cntrc Arnaude Vilanova i els filosofs-teolegs profes-sionals ha provocat comentaris de totamena, pero ha estat molt pot estudiada.Com ja hem dit, la majoria de les obrespertanyents a aquest pcriode tan interes-sant i agitat de la vida d'Arnau do Vila-nova no estan ni tan sots cditades; lesdels teolegs professionals, els seus ad-versaris mes directes s'han perdut gaire-be totes. Gracies a aquesta situacio pre-caria de les fonts principals dc la pole-mica, la sentencia de Tarragona ha ad-quirit un valor afegit.Hem de distingir diferents fases en els

estudis arnaldians. A grans trots, la pri-mera aniria de la sentencia de Tarrago-na a la Il -lustrac16. Durant aquest temps,Arnau de Vilanova es considerat un he-retge a causa dels seus evaticinis profe-tics,. Hom crcu que Ics vertaderes tesisarnaldianes son Les que consten en lasentencia de 1316.Durant el segie XVIII 1 gran part del

XIX, alguns estudiosos comencen a des-confiar de la sentencia, pero hom co-neix, encara, pots manuscrits amb obresespirituals d'Arnau de Vilanova 1 es im-possible de contrastar la sentencia ambles obres espirituals. Segueix perdurant,doncs, malgrat les desconfiances 1 recels,la mateixa imatge d'Arnau de Vilanova.En els darrers anys del seglc XIX hom

descobreix nous manuscrits, que demica en mica -s. XX- es donen a co-neixer amb descriptions 1 transcrip-cions. Es van comprenent diferents as-pectes concrets de la polemica. Manca,pero, un estudi general.

Si haguessim de reduir a tests la valo-

maig de 1993, davant el tribunal format per Raul Gabas, Josep Perarnau, Lluis Garcia-Ballester, Mikel d'E-palza i Agusti Boada. La test ha estat editada en microfitxes pel servei de publications de la UniversitatAutonoma i la primera part, en Ilibre, per l'Institut d'Estudis Catalans.

2. El manuscrit, certament , per esser de qui era, se salva del -zel de justicia " d'uns inquisidors moltapassionats.

3. Utilitzo la paraula «escatologica.> en un sentit molt concret, referit sobretot a la vinguda de I'Anticrist.4. Dels adversaris d'Arnau de Vilanova, no ha romas cap obra o document important que ens permeti

de reproduir la polemica. Per a molts esdeveniments, les obres d'Arnau de Vilanova representen Tunicafont d'informacio.

5. Aquestes tres parts, certament, van acompanyades d'una introduccio, de les conclusions i de dos apen-dixs (el primer, amb els esquemes-resums de les obres arnaldianes d'aquest periode, i el segon, amb I'analisi(leis textos mes destacats des del punt de vista de I'argumentacio).

6. Jaume Mensa i Valls, Arnau de Vilanova, espiritual: guia bibhografica (Treballs de la Seccio de Ei-losofia i Ciencies Socials, XVII), Barcelona, Institut d'Estudis Catalans 1994, 175 pigs.

264

racici mcs gcneralitzada i divulgada doles obres de la polemica d'Arnau dc Vi-lanova, podrfem formular-lcs amb Icsparaules seguents:1. Reduir la teologia, I'espiritualitat, clpensament d'Arnau de Vilanova, cnconcret, a I'anunci do la vinguda deI'Anticrist.2. Suposar que ics obres polemiquesd'Arnau de Vilanova son escrits screns,sistematics , en els quals Arnau de Vila-nova tracta de questions ,doctrinals'>.3. Creure que les afirmacions d'Arnaude Vilanova sobre els temps finals songratuites, sense fonament de cap tipus,consequencia de capricis i de visionspersonals. Negar tota logica als argu-ments d'Arnau de Vilanova. Ja que lessever tesis -diuen- son « sobrenatu-rals», visionaries, tenen una «logica,,aliena a la naturalesa humana. Arnau deVilanova es cixclebrat.4. Valorar Arnau de Vilanova com ungran merge i com un nefast teoleg. Re-petir les paraules que ja Bonifaci VIII lidirigi: ulntromitte de medicina et nondo theologia et honorabimus to..5. Suposar que els anhels reformistesd'Arnau de Vilanova no tcnen un ori-gen sinter, sing que estan motivats peruna voluntat ferma d'ultratjar els teolegsprofessionals, la innocencia dcls qualsmai no es posa en questio.6. Pensar que la sentencia de Tarragona

de 1316 fou justa, la millor resposta que

Arnau de Vilanova podia rebre per Ics

seves impertinencies.

Aquesta valoracio es fonamenta en cisprincipis hermeneutics seguents:1. Absolutitzar la literalitat de ics pro-posicions cscatologiques, sense tenir en

compte cl context, la intencio i la fina-litat.II. Considerar que Ics tcsis apocalipti-ques arnaldiancs s'han de Ilegir en claude futur, cs a dir, com unes previsionscscatologiques.III. Intcrpretar cls escrits polemics comsi fossin un cos doctrinal, una radiogra-fia perfecta del pensament d'Arnau deVilanova.IV. Considerar, atesa la suposadamentcxigua fonamentacio ,racional» i « bibli-ca» de les seves tests, Arnau de Vilano-va com un incoherent, un hcrctge, quemalevolament provava d'abatre els teo-legs professionals.

Segona part: la polemica escatologica(1297-1305). Arguments i argumenta-clons

Es la central, cl cos de la test. Es di-vidida en nou capitols. L'objectiu prin-cipal cs estudiar cls arguments i les ar-gumentacions do la polemica (capitolsIII-VI). Hi ha tambe capitols dedicats ala histdria de la polemica (I), a les obresd'Arnau (II), als teolegs i fildsofs pro-fessionals (VI), a altres personatges vin-culats a la polemica (VII), a repercus-sions posteriors (VIII) i a conclusions(IX).'

(1) Historia de la polemica

El fi pcrscguit cn aquest capitol es lareconstruccio histdrica dels fets de lapolemica. Ates el caracter del present re-sum, no cs ara, em scmbla, cl momentde refer pas a pas la histdria de la pole-mica." Si que m'interessa ressaltar la

7. Fm centrare exclusivament en les conclusions de cada apartat, especialment en les dell arguments iargumentacions. La reconstruccio dels fets de la polemica, I'analisi do les obres, les posicions de les dife-rents parts, etc. son aspectes que, ates el caracter d'aquest resum, no podem tocar.

8. Diguem, pero, que la transcendencia de la polemica fou cabdal. Dura mes de cinc anys (1299-1305),ocasiona directament o indirecta la majoria de les obres religioses d'Arnau de Vilanova, s'estengue per di-versos escenaris (Paris, Girona, Lleida, Marsella, Bordeus, Perusa, Valencia...). S'hi veieren implicats pro-fessors de Paris (entre d'altres, Pere Cros d'Alvernia i Joan Quidort), dominics catalans i provencals (Ber-nat de Puigcercos, Joan Vigoros, Martin d'Ateca, Guillem de Colliure), pages (Bonifaci VIII, Benet Xl,Climent V), reis (Jaume 11, Felip el Bell) i nombroses dignitats eclesiastiques, notaris, amics personals, ifins i tot tinguc difusio entre el poble senzill. Comporta consequencies disciplinaries greus a Arnau de Vi-lanova com, per exemple, preso, processos ,in causa fidei,,, dels quals nomes se'n lliura grades al fet detenir entre els sous pacients i amics els gapes abans esmentats, cspecialment Climent V (cl qua] es reservaper a ell el judici de les obres arnaldianes) i pet suport inestimable de Jaume II; mort el famos metge i elseu maxim protector Climent V, origina, tambe, una sentencia condemnatoria -Tarragona 1316- d'algu-nes tesis d'Arnau de Vilanova i la prohibicio de tinenca de les seves obres, amb conseguents cremes de Ili-bres i persecutions d'aquells que en posscien. Un altre tipus do repercussions foren Ics doctrinals: Nicolaude Lira, Henry of Harclav, Guiu Terrena, Agostino Trionfo d'Ancona, Pico delta Mirandola son algunsdels personatges que dedicaren escrits a comentar Ics tesis arnaldianes.

265

magnitud de la polemica escatologicaentre Arnau de Vilanova i cis teolegsprofessionals . Els tries de cinc anys deconfrontacio directa; la diversitat d'es-cenaris ; les grans personalitats que d'unamanera o altra hi intervingueren, entreles quals trobem reis i papes; la gravetatdels fets (preso, crema de llibres, perse-cucions, condemnes); la mateixa dimen-sio social i les nombroses repercussionsdoctrinals i disciplinars que se'n deriva-ren son una bona prova del caracter ex-traordinari d'aquest trist episodi.

Les ferides provocades per aquests in-cidents mat no foren totalment guarides.Es mes, m'atreviria a dir que en la me-sura que actualment encara no s'ha re-visat tot aquest proces historic, les na-fres continuen sagnant.

(2) Les obres d'Arnau de Vilanova

Les disset obres i les dotze epistolespolemiques, mes les dues obres i tresepistoles no polemiques redactades enaquest periode que va de 1297 a 1305 perArnau de Vilanova , representen aproxi-madament la meitat de tots els seus es-crits espirituals : es un senyal inequivocde la transcendencia de la polemica en lapropia vida del personatge . Trobemobres de tot genere: « doctrinals,,, de-nuncies, protestes , apel•lacions , escritsnotarials , confessions, epistoles i -ars».9Son pero , per regla general, escrits

breus, fragmentaris 1 cap al final fins itot violents . Llevat de la Confessio deBarcelona, redactada en un vigoros ca-

talc, Arnau de Vilanova cinpra habitual-ment el llati.

Les dedicatories i els destinataris delsescrits arnaldians mostren, d'una banda,que cl cercle d'amistats del metge catalaes nombros i selecte; i, de l'altra, quemajoritariament Les obres «doctrinals ide confrontacio> tingueren un caire ein-directe », es a dir, que en molts casos nohi ha un cos a cos entrc les dues partsde la contesa. En cis escrits de tipus ofi-cial observe- una confrontacio mes di-recta. Arnau de Vilanova la cercava tot-hora: reptava cis sous adversaris, dona-va la cara, s'obligava lliurement a pre-sentar-se davant les autoritats si el rccla-maven, ordenava als notaris quc dones-sin copia dels seus escrits a qui la dema-nes i pretcnia que els bisbes -el de Gi-rona, per exemple- proposessin als teo-legs de la diocesi a dir-hi la seva. Els teo-legs professionals, pero, defugien les rei-terades peticions: amagaven cis scus es-crits, no els feien publics. Es ben curiosi simptomatic que d'Arnau de Vilanova,malgrat la persecucio de que foren ob-jccte per part dels inquisidors, se n'ha-gin conservat Les obres; en canvi, do lesdels teolegs nomes en tenim una petitamostra. El fet que les obres arnaldianesromanguin encara inedites pot interpre-tar-se com un indici del paper que ha ju-gat la historiografia.

(3) Els ar1uments emprats per Arnau deVilanova

En aquest capitol son examinats elsarguments emprats per Arnau dc Vila-

9. Les obres polemiques son certament nombroses i de generes literaris diversos. Una classificaci6 pos-sible, que em sembla forca util , podria esser la seguent . Escrits doctrinals i de confrontaci6: De temporeadventus Anticristi..., reelaboracio del De consummatione saeculi ( obra escrita el 1297 i divulgada a Parisel 1299 per la qual s'inicia la polemica), De mysterio cymbalorum, Apologia..., Gladius..., Carpinatio..., An-tidotum ...; -confessions - -escrits Ilegits davant notari en que exposa les seves tesis per tal que ningu noles pugui tergiversar : Eulogium ..., Confessio Ilerdensis ..., Confessio de Barcelona; escrits de caire oficial:Apellatio... dirigida al papa Bonifaci VIII, Protestatio ... al rei Felip de Franca, les tres denuncies de Girona,les tres de Marsella ; I'Ad Benedictum ..., a Benet XI, la Protestarm facia Perusii , i la Praesentatio facto Bur-degalie a Climent V ; quinze epistoles , la majoria per enviar alguna de les seves obres; i finalment obres nodirectament polemiques pero escrites tambe en aquest periode: Pbilosophia .... Allocutio cbristini... i la Dan-cia illustris .... En total sumen quaranta - set, quantitat que representa la gran majoria de les obres, diguem-ne, ,espirituals -. En el segon volum de la tesi, apendix primer, hom pot trobar esquemes - resums amb elcontingut de totes aquestes obres.

10. Per a la classificacio i estudi dels arguments i argumentacions vaig seguir I'estudi de Ch . Perelman,L. Olbrechts-Tyteca, Tratado de la argumentacion. La nueva retorica. Traduccion espanola de Julia SevillaMunoz (Biblioteca Romanica Gredos. 111. Manuales, 69), Madrid, Editorial Credos 1989. En aquest breuresum de la tesi no m'es possible de descriure o definir els arguments utilitzats ; per aix6 em permeto deremetre al Ilibre anterior . Per -argument - entenc la tecnica concreta encaminada a donar suport a una testpropia o a rebatre la d'un adversari. Busca I'adhesi6 ; « argumentacio - es la tesi sostinguda per diferents ar-guments.

266

nova. El mctge catala normalment com-plcix dos requisits en els seus raona-ments. En primer Hoc cerca la sintonia,la concordanca i el fonament amb la Bi-blia. L'argument d'autoritat (inquestio-nablement el mes emprat en la polemi-ca: 83 ocasions), el sil•logisme biblic (elsegon amb una trentcna d'ocasions),('argument pci model (una desena) i1'exemple (14) ho acrediten. Es l'objec-tiu principal. El segon es donar coheren-cia, aspecte logic, a la tesi: en aquest sen-tit hem d'entendre cis arguments per in-compatibilitat i les contradiccions (28),les definitions dissociatives (27) i l.'argu-ment etimologic (15). I aixo tant en1'aspecte <<constructiu», es a dir, en laproposta positiva d'una tesi, com en el« destructiu», quan ataca una afirmaciod'algun tcolcg. Globalment, pero, el pesrecau en aqucsts arguments mes <des-tructius».

L'us sovintcjat de l'argument de lanovetat (una quinzena de vegades) esun indici de la predisposicio d'Arnaude Vilanova d'acceptar valors nouso considerats com a nous i de refu-sar la tradicio com a «lloc» d'argumen-tacio.

Els arguments pragmatics son un se-nyal del valor relatiu de la <doctrina» enel mon mental d'Arnau de Vilanova i dela seva instrumentalitzacio.

Constatem el predomini dels argu-ments quasi-logics (es clar, si excloeml'argument d'autoritat del grup dels ar-guments basats en l'estructura de la rea-litat). Deis 103, cl d'autoritat es empraten 83 ocasions. Arnau de Vilanova cri-tica ('argument d'autoritat, entes com asimple invocacio d'autors famosos; encanvi, el grup mcnys important, es elformat pets arguments derivats d'en-Ilacos. La importancia de les dissocia-cions s'acosta almcnys quantitativamenta la dels arguments quasi-logics. Enaquest sentit destaquem, doncs, la «ra-cionalitzacio» quc Arnau de Vilanovacerca constantment per mitja dels argu-ments quasilogics, Ics dissociations i elcaracter binari, dual, quadrat dels seuscsquemcs dc pensament.Podem sistematitzar les conclusions

mes importants d'aqucst capitol cn Itstesis seguents:

1. En general observem pocs Rocs co-muns entre Arnau de Vilanova i cis teo-legs professionals. D'aqucsts el mes des-tacat es la Biblia, tot i que el valor quccada part li concedeix es diferent.

2. En canvi, la tradicio no es un hoccompartit. Mentre cis teolegs professio-nals solen argumentar a partir do la tra-dicio, Arnau de Vilanova hi sol contra-posar la novetat, un futur diferent. Unfutur, pero, que sera el restabliment devalors mes evangelics, mes biblics. Hiha, doncs, una tensio entre el present(defensat psis filosofs professionals itransformable per a Arnau de Vilanova),el futur (es a dir, l'alternativa, la refor-ma que Arnau de Vilanova proposa) i elpassat (pets teolegs professionals entescom a tradicio-continuitat).

3. Per tal d'aconseguir aquest futur -esla finalitat- Arnau de Vilanova creujustificat d'emprar tota mena de mitjans,adhuc la por i el terror. L'us d'argu-ments basats en la por permet de distin-gir dos periodes diferents en Ies obresd'Arnau de Vilanova: les de la fase deParis, en quc el nostre autor empra lapor per tal de forcar una acceptacio po-sitiva dels seus objectius espiritualistes,i la resta do lcs obres escrites despres, enles quals no empra la por; I'objectiuprincipal ha passat a esser la justificaciode 1'anunci, la racionalitzacio i la defen-sa de les acusacions dels professors deParis i dels dominics.

4. Observem repetidament en Arnau deVilanova una tendencia a <simplificar» ia reduir a esquemes les reflexions delsseus oponents. Les formes de pensamentemprades pel metge catala son d'estruc-tura dual, molt linials i quadrats, potpropensos als jocs analogies del llen-guatge. Arnau de Vilanova nomes em-pra aquests jocs quan It convenen, quanli proporcionen algun benefici.

5. Les referencies incessants d'Arnau deVilanova a Jesucrist son una mostra delseu cristocentrisme. Tambe els argu-ments per I'etimologia i els gramaticals-en la mesura que intenten d'esser unarecerca sobre el sentit rues originari, mes

267

pregon, cl volgut per Icsucrist- en son

exemple.

6. Els arguments pci ridicul, les desqua-

lificacions personals (tant o mes empra-

des pets teolegs professionals que pel

mateix Arnau do Vilanova) ens fan ado-

nar de la duresa de la polemica. Una po-

Icmica en quc ambducs parts tractaven

d'implicar-hi diverses persones al seu fa-vor i In donavcn aixi una dimcnsio so-

cial. La gran quantitat de dissociacions

confirma que la polemica no fou since-

ra, que les gapes de veneer anaven al da-

vant de la voluntat de recerca de la ve-ritat.

7. La quantitat, pcro especialment la

funcio qualitativament molt important

que desenvolupen els arguments prag-matics, ens indiquen que per a Arnau deVilanova, el que de veritat compta son

els resultats, cis fins. La doctrina tan solses un mitja, un instrument al servei d'unfi, la reforma. Lamentablement la pole-mica no fou ben plantejada: hom con-fongue els mitjans amb cis fins.

8. Les relacions entre cis arguments i laseva disposicio manifesten que Arnau deVilanova esta amatent a Ics exigenciespedagogiques i psicologiqucs de I'expo-sicio: 1'estructura de Ics seves obrcs solesser premeditada.

9. Son simptomatiques les apel-lacionsper part d'Arnau de Vilanova a la igual-tat de tots cis cristians, siguin metges,teolegs, Apostols o laics. L'eclesiologiaarnaldiana no coincideix amb la delssews detractors, els teolegs professionals.

10. La varietat i el nombre d'argumcntsemprats ens mostren un Arnau de Vila-nova sagas i bon concixedor de la logicai la retorica; qualitats que li hem de re-coneixer cada vegada quc Ilegim la sevaexegesi d'algun pas de la Biblia.

(4) L'argument d'autoritat i autoritatsemprades per Arnau de Vilanova

L'argument d'autoritat requereix

d'csser tractat en un capitol a part. En

aquest capitol, a grans trets, hom prova

do vcurc si la critica tcorica do l'argu-ment d'autoritat que hem constatat perpart d'Arnau de Vilanova es corresponamb la praxi. Per aixb hom analitza lesfonts i les autoritats emprades, la mane-ra com Ics cita.En un conjunt d'obres no massa ex-

tenses, Arnau de Vilanova cita amb as-siduitat (1.230 vegades) un bon reperto-ri d'autors (39, do tradicions culturalsben diverses). Solia fer citacions en totamena d'obres, fins i tot en documentsnotarials i oficials. Nomes en un escritno trobern una Bola refcrcncia a algunpersonatge o obra de renom: la Protes-tatio facta Perusii....

Les refcrcncics de la Biblia (1.011cops, que representen el 82,19% del to-tal de Ics citacions) destaquen entre elsaltres grups d'autors: antics (8, el0,65%), de I'epoca patristica (90, cl7,31`Yo), de I'cpoca eseolastica (78, el6,34%) i «revelacions especials,, (43, el3,49%). Dcspres de la Biblia, Ics fonts icis autors tries anomenats son santAgusti (65 vegades, 5,28(Yo), la GlossaOrdinaria (57, el 4,63%) i Sant jerom(14, i'1,13'%,). La font adduida en triesobres (despres do la Biblia, que ho es entotes mcnys en la Denuntiatio secundafacta Massiliae i en la Protestatio factaPerusii...) es la Glossa Ordinaria que,llevat d'aiguns escrits oficials (Secundadenuntiatio Gerundensis, Denuntiatiotertia Gerundensis, Denuntiatio tertiafacta Massiliae, Ad Benedictum XI, Pro-testatio facta Perusii...) i de l'Allocutiochristini..., ho cs en totes les altres. L'usde la Biblia cs sorprenent per la sevaquantitat i qualitat i costa de recordarun autor do la tradicio cristiana anteriora Luter comparable, en aquest sentit,amb Arnau do Vilanova. D'altra banda,sembla prudent desmitificar la suposadarelacio d'Arnau do Vilanova amb lesfonts ,profctiques» i ,revelades,, supo-sicio que rant ha scrvit per a desqualifi-car-lo. En Ics obres polemiques, les re-ferencies a aquestes fonts no son tan so-vintejades com moltes vegades la biblio-grafia dona a entendre (malgrat que-s'ha de dir tot- pensi que per mitjad'elles parla el mateix Jesus i/o l'EsperitSant) i, sempre que les cita, recalca 1'ac-ceptaci6 que tenen en l'Esglesia i els tes-timonis a favor dels Pares. I, evident-

268

ment, cn cas que aquestes citacions en-

tressin en conflicts o contradiccio amb

la Biblia scrien desestimades. No son

justes des d'un punt de vista historic al-

gunes acusacions contra Arnau dc Vila-

nova entorn de les -fonts revelades > que

cita.Hom constata una definida tcndencia

a la baixa de Ies citacions bibliques en el

decurs dc la polemica i, per contra, un

augment de ics altres fonts, particular-

ment de les patristiques i escolastiques.

Les allusions de erevelacions profeti-

ques i especialsn es mantenen, pel que fa

a la quantitat, constants. En general el

nombrc de citacions decreix considera-

blement (207 en cl De tempore adven-

tus Antichrists..., 16,8 % del total; 194

en el De mysterio cymbalorum, cs a dir,

el 15,7 %; i nomes 102, que representen

un 8,2 % en I'Antidotum...). Inversa-

ment, pero, a la quantitat de citacions,

hom observa un augment en la xifra

d'autors i fonts citats (7 en el De tem-

pore adventus Antichrists..., 6 en cl De

mysterio cymbalorum i 22 a l'Antido-

tum..., per mencionar obrcs equipara-

bles).Quant a la forma, notem quc Arnau

de Vilanova cita, com la majoria dels

sous coetanis, do mantra imprccisa, sen-

se indicar amb prou detail lcs rcfcren-

cies do l'autor i do l'obra; aixi tant tro-

bem citacions directes com indirectes i,

de vegades, dona la reproducc16 d'un

text amb la seva propia interpretacio,

posant previament a les paraules pre-

sumptament rcproduidcs amb cstil di-

rects un -quasi dicat» ben sospitos.

Hom s'adona que les citacions, sobretot

ics dels autors patristics i escolastics, li

serveixen per a reforcar les seves propics

tests i els atorga una funci6 -instrumen-

tal.. Alto que Ii serveix d'un autor ho

pren, alto que no, ho deixa. No li fa res

dc trair-los, citant-los contra la seva in-

tencio, o de fer-ne un us tendcnc16s. La

critica arnaldiana a ('argument d'autori-

tat es confirmada per la praxi. I.'unica

autoritat admcsa per Arnau de Vilanova

es la Biblia; cis altres autors no son ci-

tats pcrque possecixin un valor intrin-

sec, sino amb -ad hominem-: nomes si

constata quc cis sous advcrsaris cis con-

cedeixen autoritat son aportats.

La critica al principi d'autoritat (entes

com a recitar opinions d'autors famo-

sos), a partir de 1'6nica autoritat, I'auto-

ritat de 1'Escriptura, es una dada ben pa-

lesa teoricament i practica. Ell matrix

tendeix a considerar-se com una autori-

tat, superior a d'altres autoritats: d'aci cl

valor instrumental que cis concedeix.

(5) Les argumentacions de les tests pro-

fetico apocaliptiques d'Arnau de Vilano-

va

Les analisis d'aqucst capitol pcrmeten

d'extreure trcs tipus de conclusions: a)

conclusions relatives a I'argumentacio

de les tesis fonamentals de la polemica;

b) conclusions concernents la rclac16 en-

tre arguments i argumentacions; c) con-

clusions generals.

a) Argumentacio de les tests mss fona-

mentals de la polemica II

La necessitat i la convenicncia de co-

ncixcr cis temps finals, que Arnau de Vi-

lanova havia vaticinat per a mitjan segle

XIV, es fonamentada principalment per

l'argument pragmatic. Tambe n'utilitza,

pero, d'altres: la prefiguracio o interprc

tacions 'ab inutili sensu», per exemple.

Aquestes dites necessitat i convenicncia

son proposades, i atacades pels scus ad-

vcrsaris, durant tota la polemica 1, a mc-

sura quc avanca la controversia, requc-

reixcn la confirmacio dc nombroses au-

toritats.Arnau dc Vilanova estableix la possi-

bilitat do detcrminar els temps finals

amb textos biblics i amb arguments ex-

11. El missatge de les obres relacionades amb Ia polemica de Paris, De tempore adventus Anticbristi...

i De mysterio cvmbalorum, basicament, recolza en tres principis: a) Es licit de furgar, no per curiositat sino

per la crida de I'Esperit Sant i per caritat, en les Sagrades E.scriptures per tai de descobrir els plans de Deu

sobre els temps finals; b) Es convenient per a I'Esglesia i per als cristians de concixer aquests temps finals,

car aixi es podran preparar; c) Es possible de determinar, en base a I'Escriptura, aquests temps finals. Fins

i tot Arnau de Vilanova va gosar de donar una data concreta. En la mesura que les obres polcmiques pos-

teriors son una prolongacio de la polemica encetada a Paris, aquestes tests continuen essent Its centrals.

269

trets de la Sagrada Escriptura, basica-ment, pero Lambe recorre, sobretot enles darreres fases de la polemica, a Nsd'arguments relacionats amb la iner-cia/novetat. Arnau de Vilanova justifi-ca la seva interpretacio de Daniel XII,11,12 concrecio de les dues tesis acaba-des d'esmentar, per autoritats, per 1'ar-gument cab inutili sensu>>, per la reglade justicia i per l'argument pragmatic.Els teolegs professionals repliquen sobrela base dels arguments d'autoritat i delprecedent.

b) Arguments i argumentacions

Algunes conclusions relatives a la re-lacio entre arguments i argumentacionspodrien esser les seguents:- L'afirmacio ,Deu no pot revelar -depotentia ordinata> els temps finals.,plantejada per Bernat de Puigcercos es,

en realitat, una objeccio a 1'exposici6 ar-naldiana de Daniel XII, 11, i d'Actes 1,7,proposada i, sobretot, resolta a partird'autoritats, d'arguments dissociatius ide sil•logismes biblics.- La interpretacio arnaldiana d'Actes I,7,13 es en realitat una resposta a les ob-jeccions plantejades pets adversarisd'Arnau de 1'exegesi de Daniel XII, 11.Arnau de Vilanova, ultra l'argument cabinutili sensu>> i d'altres arguments gra-maticals, utilitza la dissociacio.- L'exegesi de Marc XIII, 32, debatu-da arran del sentit de "dia. d'Actes 1, 7,posa sobre la taula el problema dels sen-tits de l'Escriptura: literal o analogic ?14- Temes com eel do de profecia i el dode fer miracles.," eels falsos cris-tians.,16 ,cls angels i la revelacio delstemps finals.," -la messianitat de Jesu-crist»,'s ,temes personals»19 es plante-gen sobre la base de l'argument etimo-logic. L'argument pel precedent i/o perla novetat, tambe son emprats.

12. Daniel XII, 11 es un text fonamental en el calcul dels temps finals. Jesus -raona Arnau- pregun-tat pets Apostols sobre la fi dels temps (Mt XXIV, 15) els remet a I'-abominacio de la desolacio- de laprofecia de Daniel. Arnau, doncs, seguint les indications del text biblic cerca el sentit de les paraules deJesus en la profecia de Daniel (XII, 11): -Des del temps que cessara el sacrifici perpetual i que sera expul-sada l'abominacio de la desolacio hi haura mil dos-cents noranta dies,,. Quina es la interpretacio correcta?El sacrifice perpetual es refereix al sacrifici de ('Antic Testament, que cessa amb la destruccio del Temple;la -i» s'ha d'entendre com a -fins,,; els 1290 dies, seguin Ez IV, 6b (,,dies per anys et donare>) com a 1290anys; de tat manera que, per fer-ho ben simple, si sumem els 1290 anys a la data de la destruccio del Tem-ple de Jerusalem sabrem quan es produira I'-abominacio de la desolacio»! El fet que Jesus remetes els seusinterlocutors a aquesta profecia es interpretat per Arnau de Vilanova com un signe inequivoc de la conve-niencia de coneixer els temps finals i de la possibilitat de determinar-los.

13. Els adversaris d'Arnau de Vilanova intentaven de rebutjar la interpretacio de Daniel XII, 11, al-le-gant on altre text biblic, Acres 1, 7: -Non est vestrum nosse tempora vel momenta, quae Pater possuit insua potestate,,. El text sembla definitiu. Arnau de Vilanova, pero, desfa l'objeccio sagacment. Cal aclarir-diu- que la pregunta a la qua] respon el text no es referia als temps finals sing al -restabliment- de Je-rusalem (Actes 1, 6: -Domine, si in hoc tempore restitues regnum Israhel?-) ; que la negativa de Jesus noes pot aplicar a tothom sing unicament als seus interlocutors mes immediate, es a dir als Apostols; que-non est vestrum nosse,, significa -per capacitats naturals ,: si que es poden coneixer, doors, per revelacio;que, en tot cas, unicament no es podrien coneixer els temps que el Pare s'hauria reservat, es a dir, el -dia-t I'-hora,,, car el relatiu « quae> restringeix el significat de I'oracio principal. Es clar, doncs, que aquest text,conclou Arnau, nomes nega el suposat coneixement dels temps finals als interlocutors de Jesus que per cu-riositat (faltava molt encara per la fi dels temps), volien saber el dia i ('hora. Segons el nostre autor, aquestafrase de Jesus no contradiu de cap manera la seva interpretacio de Daniel XII, 11.

14. Lls dominics interpretaven els ,tempora vel momenta- d'Actes 1, 7 com el dia i ('hora de Mc XIII,32: -De die autem illo vel hora nemo scit, neque angeli in caelo neque Films, nisi Pater-. Arnau de Vila-nova, en canvi, afirmava que el -dia» i ('-hora» d'aquest verset s'havien d'entendre en sentit literal rigoros:el Pare nomes s'havia reservat el dia i ('hora, pero no la setmana, el mes, ('any, el segle! Res rues allunyatde la voluntat d'Arnau que determiner el dia i ('hora de la fi del mon!

15. Sembla que Bernat de Puigcercos, i els dominics de Girona, insinuaven a Arnau de Vilanova queper a avalar la seva proposta escatologica havia de fer un miracle. Arnau de Vilanova respon dient-los queuna cosa es el do de profecia i una altra, molt diferent, el do de fer miracles.

16. Es a dir, si i com es poden coneixer els falsos cristians. Arnau de Vilanova planteja aquest temasegons la conformitat amb Jesucrist.

17. Segons Bernat de Puigcercos Den nomes revela els seus secrets mitjancant els angels. Si aquests noconeixen els temps finals (Mc XIII, 32) no hi pot haver, doncs, revelacio d'aquesta dada. Segons Arnau deVilanova, de vegades, les revelations son fetes directament per I'Esperit Sant.

18. Plantejat sobretot en la Philosophia...19. La crueltat de la polemica va comportar que, tant Arnau de Vilanova corn els seus adversaris, es

dirigissin atacs personals molt durs. Els dominics, entre d'altres acusacions, li retreuen que es merge i noteoleg.

270

- Altres tesis, en canvi, com per exem-ple «Crist i Anticrist son principis con-traris>>,20 son assentades unicament enfuncio d'argumcnts de rao, sense neces-sitat d'al•legar autoritats: argumentpragmatic, regla de justicia, etc. QuanArnau de Vilanova es requerit a donarraons, en principi i com a regla general,no recorre a l'autoritat.

c) Conclusions generals

1. La Biblia es la gran (i unica) autori-tat. La majoria dels temes debatuts en lapolemica son fonamentats per Arnau deVilanova a partir de la Sagrada Escrip-tura.2. Les tesis mes significatives son assen-tades per mitja de I'argument pragmatic,fet que ratifica la instrumentalitzaciod'aquestes tesis amb vista a uns resultatsconcrets. La finalitat practica i no doc-trinal es evident.3. Observem en Arnau de Vilanova unatendencia a justificar els mitjans a partirdel fl: si el fl (conversio personal) es bo,tambe ho han d'esser els mitjans (l'anun-ci de 1'Anticrist que, per la por que pro-dueix, fins i tot «ajuda» i <<anima>> a pro-moure la dita conversio personal).4. S'omplen de contingut cis esquernesde logica binaria, duals. Apareixen bi-nomis com: seguidors de Crist/mem-bres de l'Anticrist; vers cristians/falsoscristians; desitjar la conversio/oposar-sea la conversio; impulsar la reforma/ser-ne detractor; estar amb Arnau de Vila-nova/atacar-lo, etc. No hi ha un termemitja. Aquests esquemes son molt bel-li-gerants i exigeixen una actitud decididaper part de tothom, la indiferencia no espossible.5. En aquests esquemes logics, el critericentral de divisio tendeix a esser el ma-teix Arnau de Vilanova. D'aci el drama-tisme de la polemica: atacar-lo com fancls teolegs professionals, equival a refu-sar els mateixos plans de Deu. Also tam-be ajuda a explicar la instrumentalitza-cio de tota doctrina, de tota proposta;tot es relatiu a ell o, si es Vol, als plansde Deu.

6. El scu pcnsamcnt, implicit en la ma-joria dc Ics seves propostes Pero ben pa-les en d'altres, podriem esquematitzar-lo de la mancra seguent: Arnau do Vila-nova sc sent cridat per Den a presentarel sentit de les Escriptures. Com a con-scqucncia de Les seves recerqucs guiadespresumiblement per la hum do Deu,proposa un missatge reformista: l'anun-ci deis temps finals. Davant aquest mis-satge es poden prendre dues postures: lapositiva, 1'actitud d'acollir-lo, i la nega-tiva, el scu rebuilt. Qui pren 1'actitud ne-gativa nega el seu missatge, l'autoquali-ficacio d'« anafil,, de Jesucrist i els ma-teixos plans de Deu. Aquesta tripleidentificacio es l'eix profund de les pro-postes arnaldianes.7. Atesa aquesta triple identitat, es com-prensible la confusio total entre els atacspersonals i els atacs doctrinals: Arnau deVilanova es el missatger i el missatge. Engran part, es aixo cl que explica, d'unabanda, el to tan personal i dur de la po-lemica i, d'altra, la forca i cl convenci-ment amb clue el nostre autor proposa idefensa els seus plans.8. Una consequcncia practica de Ics pro-postes d'Arnau de Vilanova es la divisiocristians vers/cristians falsos i estar ambArnau dc Vilanova/estar contra ell.Aquesta divisio, com ja he dit, no per-met la neutralitat i comporta una dialec-tica violenta.9. Hem vist que es dibuixen dues for-mes d' argumcntar diferents: una va moltintensament relacionada amb l'argumentd'autoritat (la Biblia) 1 amb altres argu-ments clue, en darrer tcrmc, tambe es re-fereixen a les Sagradcs Escriptures o almateix Jesucrist; i I'altra, recolza en ar-guments derivats de la simple activitatdc la rao.

(6) Els teolegs professionals

En funcio dels adversaris del metgecatala podem distingir dues fascs difc-rents en l'evolucio de la polemica. Laprimera, en la qual els enemies de mes-tre Arnau son els professors de Paris,fou la mes breu i ana acompanyada tam-

20. Amb la intencio d'afegir que si hi va haver coneixement de la vinguda de Crist, tambe es logic quen'hi hagi de la de I'Anticrist.

271

be de mesures legals. Ara be, no tots elsprofessors atacaren el famos metge;sembla que els dominics es mantingue-ren al margc o adhuc alguns el defensa-ren. Dels teolegs de Paris s'han conser-vat alguns fragments, per be que la fontprincipal es formada per ics obres d'Ar-nau de Vilanova.En la segona fast, mes Varga, els ad-

versaris son els dominics: Bernat dePuigcercos, Joan Vigoros, Martin d'A-teca. Durant aquest temps la persecuciode les tests arnaldianes fou sistematica ifeta amb tota mena do mitjans. Hi inter-venen personalitats destacades. Tret delscscrits d'Arnau do Vilanova, no se n'hanconservat d'altres.

Les caracteristiques do la polemica-la clesproporcio numerica dels ban-dols, les gapes dels dominics de con-demnar, la personalitzacio de la polemi-ca, el scu dramatisme- ens obligen a es-set molt prudents a l'hora d'extreureconclusions.

(7) Altres personatges vinculats a la po-lemica

En la polemica intervenen, mes omenys directamcnt, les primeres perso-nalitats civils i eclesiastiques de l'epoca.Com hom pot veure pets destinataris iles dedicatories de les obres arnaldianes,hi ha implicades moltes persones. Lagran quantitat i qualitat dels testimonisen alguns actes publics, com per exem-ple en la lectura de -confessions- o enles denuncies davant bisbes, son indictinequivoc de la magnitud de la polemi-ca. El nombre de persones nomenadesexpressament perquc vctllessin pets in-teressos d'Arnau de Vilanova i 1'ordreals notaris de fer copia de les seves obresa qui en demanes, son elements que po-den ajudar a fcr-nos una idea del cost dela polemica i de la capacitat economicadel nostre metge.

(8) Algunes repercusions posteriors

La polemica escatologica aixeca mol-ta polsegada. En son mostra les reac-cions de filosofs i teolegs contempora-nis o posteriors que, sense cntrar en una

polcmica personal i viva amb el nostrcmetge, dedicaren algun escrit a les scvestests. Aixi, per exemple, Nicolau de Liraes manifesta Ilcugerament favorable aArnau; en canvi, Herny of Harclay,Guiu Terrena, Agostino Trionfo, Gio-vanni Pico Bella Mirandola son realmentcontraris al nostre metge.En general, en aquests autors no cons-

tatem tant apassionament com en elsprofessors de Paris i dominics. El plan-tejamcnt que solen fer es mes global,Pero alhora molt mes tipificat, esquema-titzat.

Ataquen la literalitat de les tests apo-caliptiqucs arnaldianes i no tenen encomptc la seva finalitat practica, es a dir,la necessitat o no d'una reforma en pro-funditat dc I'Esglesia. Consideren les te-sis arnaldianes com si fossin un cos doc-trinal i no el fruit d'una polcmica agra oel mitja per aconseguir un fi.

La manera de veure les coses que haperdurat en aquest afer ha estat la de lasentencia de Tarragona de 1316. Durantsegles la polemica no sera coneguda perles obres arnaldianes ans per les tests quecondcmnen.

(9) Els arguments i les argumentacionsen les obres polemiques d'Arnau de Vi-lanova. Intent de recapitulacio

Quina valoracio podem fer de l'es-tructura argumentativa emprada per Ar-nau de Vilanova? Abans de res advertimque I'objectiu real de ]a polcmica no vaesser plantejat correctament (o proba-blcment va esser tergivcrsat), es a dir, entcrmcs politics i pastorals de rcforma,sing en mascares profetico-apocalipti-ques. Sigui com sigui, els teolegs profes-sionals ho tingueren facil: es mes senzillatacar les posicions apocaliptiques d'Ar-nau de Vilanova que plantejar-se i assu-mir les consequencies d'una reforma enprofunditat. Es dona, doncs, una -ocu1-taci6-, una confusio que barreja cls mit-jans amb el fi: s'ataquen els mitjans (lestests apocaliptiques) com si fossin finsen si matcixos, quan el veritable fl era lareforma.

Feta aquesta observacio m'agradariarecollir Ics conclusions principals d'a-questa segona part i expressar-ics en for-

272

ma de tesis, tot replicant les tradicionals

o classiques, exposades en la primera

part d'aquest resum.1'. L'anunci profetico-apocaliptic no-rues es un cami vets un fi, un mitja peraconseguir la reforma i una vida mes es-piritual.2'. Contra una absolutitzacid de la lle-

tra do I'anunci profetic d'Arnau de Vi-

lanova, hem de remarcar les finalitats

practiques. Hem de distingir, tambe, di-

ferents etapes en la seva evoluci6 in-

tel-lectual3'. El missatge profetico-apocaliptic

d'Arnau de Vilanova es presentat,

doncs, segons una logica i unes argu-

mentacions ben paleses.4.' Arnau de Vilanova distingeix ben cla-

rament el terreny de les veritats de rah

i el terreny de les veritats de fe. De cap

manera no es una pcrsonalitat esquizo-

frenica.5.' Arnau de Vilanova ataca el principi

d'autoritat, tal com l'entenen els tcolegs

professionals amb la finalitat d'empe-

nyer vers un futur diferent. La seva gran

aportac16 es la critica al cristianisme i a

la societat del seu temps i el desig d'una

reforma.6'. A partir de les dades que proporcio-

na la sentencia de 1316 obtenim una

imatge irreal, falsa, d'Arnau de Vilanova.

Paral•lelament als principis hermeu-

tics classics, i d'acord amb algunes con-

clusions que hem extret en aqucsta se-

gona part, podem explicitar els principishermeneutics que han servit per formu-

lar les propostes anteriors amb 1'enun-

ciat seguent:

I'. L'anunci profetico-apocaliptic d'Ar-

nau de Vilanova (1297-1305) s'ha d'in-terpretar en clau reformista i espiritual,

es a dir, s'ha d'entendre com un mitja al

scrvei d'un fi: la conversi6 personal i la

reforma de 1'Esglesia.

I1'. L'anunci profetico-apocaliptic d'Ar-

nau de Vilanova (1297-1305) s'ha d'in-

terpretar, tambe, en clau de present, es

a dir, no com a vaticinis refcrits al futur

Sind com una eina per a transformar el

present.

III'. L'anunci profetico-apocaliptic

d'Arnau de Vilanova (1297-1305) no in-

tenta d'esser ni es ,doctrinal,, i, per tant,

la pregunta que hom s'ha de fer davant

aquest anunci no es si esta fonamentat o

no, si es heretic o no, ans si es justificat

d'emprar-lo com a mitja per aconseguir

un fi suposadament licit.

IV'. Arnau de Vilanova no es un eixele-

brat que parla per parlar sing que les se-

ves obres estan impregnades de raciona-

litat i logica. No es un heretge que bus-

ca baralles, sing que es una persona pro-

fundament cristiana que s'adona dels

punts debits del seu temps i els denun-

cia. Davant qualsevol fet, idea, etc. que

Arnau de Vilanova proposa cal buscar,

doncs, el seu perque, la seva causa.

No seria fidcl a la realitat historica de

basar la valoraci6 de les obres polemi-

ques de mestre Arnau prenent com a

base exclusiva les seves tests sobrc la vin-

guda de 1'Anticrist. Els arguments del ti-

pus "Arnau de Vilanova va predir la vin-

guda de 1'Anticrist per al segle XIV.

L'Anticrist no va apareixer en aquest se-

gle. Per tant, Arnau de Vilanova va equi-

vocar-se!", molt emprats per a desqua-

lificar el famds metge (ja en la sentencia

de Tarragona), no sc situcn, segons la

meva modesta opinio', en cl punt de vis-

ta just per a fer una valoraci6 adequada.

Tampoc no em semblaria escaient valo-

rar el missatgc profetico-apocaliptic d'a-

quest autor tenint en compte exclusiva-

ment els elements que els seus adversa-

ris, professors do Paris i dominics, em-

praren per <refutar-lo», aixo es, basica-

ment, si la seva proposta era nova, si te-

nia al darrera <autoritats»...

Davant l'obra polemica d'Arnau de

Vilanova, em scmbla, ens hem d'inter-

rogar per la finalitat que espera aconse-

guir, per la conveniencia i la necessitat

d'una reforma i d'una "vida mes espiri-

tual» i sobre els mitjans que empra per

a convcncer aquells que Phan de portar

a terme o que la poden afavorir. Valo-

rar les tests prof&tlco-apocaliptiquesd'Arnau dc Vilanova representa, en pri-

mer Iloc, valorar la necessitat de la re-

forma i d'una "vida mes espiritual» a co-mcncaments del segle XIV.

Cal dir, d'antuvi, que una reforma

com la que Arnau de Vilanova proposa-

va dificilment podria portar-se a terme

273

en ag cells temps sense topar amb ele-ments justificadors i legitimadors delstatus quo>>. La tradicio, entesa en cl

matcix sentit que els tcolegs professio-nals entenien l'«autoritat'>, cs a dir, corna ncgadora de tota novetat i justificado-ra del present, era un obstacle per Ar-nau de Vilanova. El scu missatge profe-tico-escatologic necessariament havia detopar amb qui va topar. La reforma i lanecessitat d'una >vida mes espiritual,, noes podien plantejar altrament.Hem de valorar en Arnau de Vilano-

va el scu interes per esser coherent, percercar racionalitat i logica interna, perfonamcntar constantment les seves pro-postes en el missatge biblic que seguia.En canvi ens podem preguntar Si es licitPus de la por per aconseguir els seus ob-jectius, si es enraonat instrumentalitzar-ho tot en benefici propi, si els esquemesde logica binaria que normalment con-dueixen a dualismes violcnts son els triesaptes per portar a tcrme una reforma,evangelica».

L'autoqualificacio que Arnau de Vi-lanova concedeix a les seves obres (,sunta Deo»), que comporta la desqualifica-cio dels seus adversaris (,membra An-tichrists-) es una primera condicio perfer for4a contra una dcterminada situa-cio, en be d'una reforma. Es lcgitimd'cmprar la forca, en aquest cas psico-logica, per promoure una societat mi-Ilor?

Tercera part: Arnau de Vilanova(1297-1305), avui. Vers an intent de sin-test

En la tercera part, en una mena d'as-saig, vaig provar d'oferir la imatge d'Ar-nau de Vilanova que rcsulta de les re-cerqucs do la segona part, amb un intc-res especial per contextuar la polemicaen la biografia de mestre Arnau, d'unabanda, i, de 1'altra, en el seu temps.

La polemica escatologica va esser, enrealitat, un parentesi en la vida d'Arnaude Vilanova, la consegiiencia d'una re-lliscada, d'haver posat un terme concreta la vinguda de 1'Anticrist. L'eix verte-brador del pensament arnaldia no cs I'a-nunci profetico-apocaliptic (cs una sim-ple anccdota!) ans la seva antropologia

cspiritualista. La incidencia, pcro, dc lapolemica cscatologica en la vida d'Ar-nau de Vilanova i en el conjunt de lcs se-ves obres, ens permet d'establir tres pe-riodes diferents: cl pre-polemic (fins aI'any 1297), el polemic (1297-1305) i elpostpolemic (1305-1311).

L'objectiu de la tesi ha consistit,doncs, a estudiar les obres polemiques,contingudes totes elles en el manuscritVaticanus latinus 3824 de la BibliotccaApostolica Vaticana; el manuscrit quepresentat per mestre Arnau a Climent Vs'ha conscrvat, malgrat el zel dels inqui-sidors en fer desapareixer i crcmar lesobres arnaldianes.

La hipotesi del treball de la tesi erasimple: les afirmacions profetico-apoca-liptiqucs d'Arnau de Vilanova no son,propiament, >un cos doctrinal, uns va-ticinis sobre els temps futurs, sing uninstrument per transformar el present.Crec que aquesta hipotesi s'ha vist con-firmada en els capitols tercer, quart icinque de la segona part de la tesi, en elsquals hem pogut constatar la instrumen-talitat de les tcsis profetico-apocalipti-qucs del metge catala en funcio d'una re-forma que crcia absolutament necessa-ria. Hem constatat tambe que si van mo-tivar tantes reaccions no va esser perquecren afirmacions gratuItes d'un boig,sino justament perque comportavenunes exigencies de rcforma que dcvicnfer sentir incomodes moltes autoritats.La transcendencia de la polemica fouenorme, fins i tot despres do la mortd'Arnau.

Definitivament, tal com suggereix Jo-sep Perarnau, Arnau de Vilanova no fouun al-lucinat que proferia vaticinis inco-herents sobre la fl dels temps, sino unesperit molt lucid que va captar la im-possibilitat practica del gran projectemedieval de «societat cristiana>>. Es vaadonar que si aquella societat no es re-formava profundament no tenia capmena de futur, s'acabaria. Arnau de Vi-lanova es un testimoni molt primerencdel fracas de la cristiandat. El mon queva preveure que s'acabaria, certament, esva acabar: curiosament -ni quc no si-gui de la ma d'Arnau- una de les dates

274

de 1'anunci de la vinguda do I'Anticristque liegim en un manuscrit d'una sevaobra coincideix amb el fatidic i simbolicany de I'inici del Cisma d'Occident!

Jaume Mensa i Valls

Maria Rosa BORRAS. Estudio sobre laidea definalidad en la Critica del Jui-cio de Kant. Tesi doctoral presentadaa la Universitat de Barcelona el dia 2de setembre de 1993.

La Critica del Judici de Kant exposal'arrel comuna entre la rao pura teoricai la rao pura practica: la facultat de ju-dicar quc es regeix pcl principi a prioride la finalitat. Ara be, si hom to encompte que la facultat de judicar to elseu origen en el sentiment de plaer/do-lor, cal reconcixer quc aquesta terceracritica transcendeix ('ambit de les duesprimeres; mes enlla de Ics «condicionsde possibilitat del concixcment» i de Ies«condicions do possibilitat de I'acciomoral', Kant a la Critica dei judici exa-mina Ies «condicions de possibilitat deI'esser huma en general>, do manera quepotser sense proposar-s'ho es troba ambla necessitat de definir una concepcio deTosser de ('home. Aquest pas filosofic e'sinjustificable des del context teoric de laCritica de la rao pura en la mesura enquc representa atrevir-se a donar una in-terpretacici de caracter noumenic. Cer-tament, I'abast d'aquesta concepcio que-da bastant matisat per la distincio entrejudici determinant i reflexionant quepermet situar les afirmacions com a,,discutibles", es a dir, fora del coneixc-ment detcrminatiu. Malgrat tot, a mi emsembla clar que Kant s'atrevcix a definir1'home, a la tercera critica, com a sub-jecte de rao i creador del seu propi es-set, o que ha de ser autonom, en funciodel principi de la finalitat.

Habitualment se sol interpretar laCritica del Judici com una obra quc noassoleix alto que planteja Kant, tant alProlog com a la Introduccio, en termesde principal objectiu d'aquesta obra:('intent do Iligar els dos extrems que Iessever dues primeres critiques varen con-traposar de manera aparentment incon-ciliable, es a dir, 1'ambit del coneixement

huma, per una banda, i ('ambit dc I'ac-tuacio humana responsable, per I'altra.Les regics de la racionalitat que regeixenen relacio al saber no son d'aplicacio enel terreny de la moral i es precisamentaquesta clara separacio el que va perme-tre a Kant fundar una solida teoria delconeixement que exclou tot intent d'ins-trumentalitzacio practica inspirada encosmovisions o concepcions metafisi-ques; pel que fa a la moral, la Critica dela rao practica nomcs postula cis princi-pis quc permeten d'interpretar I'acciohumana en termes de racionalitat res-ponsablc i solidaria amb la idea d'huma-nitat. Aquest resultat filosofic no hauriapermes a Kant aconseguir cap mena desolucio articuladora entre el dos mons,i aixi, la tercera critica seria un conjuntde tematica dispersa (idees estetiqucs,etiques, telcologiques i teologiqucs), obe una obra que introdueix concepcionsfilosofiques contradictories amb Iesobrcs anteriors i que cal interprctar apartir de claus externes al kantisme gno-seologic.

Al meu entendre, la idea central de laCritica del Judici, la idea de finalitat, in-trodueix un ambit nou de reflexio a la fi-losofia kantiana, concretament el quecorrespon a una concepcio de ('homecom a esscr que es determina a si ma-teix per finalitats; es a dir, Kant enaquesta obra estudia l'arrel teleologicade lesser huma. Ara be, aixo representaque 1'objecte d'estudi es allo que escomu a la capacitat cognoscitiva i a la ca-pacitat moral de 1'home: Ilibertat i indc-terminacio. Set home cs principalment(i diferenciadament) ser subjecte d'accio.A difercncia de les coses que son comson, l'home entra en relacio amb el monquc 1'envolta dotat do la seva capacitatde judici la qual li permet limitar i defi-nir la diversitat mitjan4ant criteris d'u-nitat significativa. Si considerem que elsmecanismes i principis que intervenen ijustifiqucn I'accio cognoscitiva Kant jaels ha explicat a la Critica de la rao purai que a la Critica de la rao practica va ex-posar en quin sentit la rao constitucix lainstancia ultima de determinacio en I'ac-cio moral (accio Iliure i interhumana),convindrem en quc hi mancava a la con-cepcio global explicar com ambducs di-mensions de l'activitat humana responen

275