El transport public a la comarca és un dels més cars de l’estat. Des de fa més d’un any, molts dels usu-aris habitual de la línia d’autobús que uneix el Berguedà amb Barce-lona paguen una diferència d’onze euros més per viatge que els usu-aris que baixen a Navàs. Això és

degut a que el Bages forma part de les comarques que al 2009 es van incloure dins la zona de sistema tarifari integrat. En canvi, la co-marca del Berguedà no.

El propi pla de viatgers aprovat pel govern reconeix que 10 dels

23 municipis del Principat que el 2008 no tenien cap tipus de transport públic eren municipis berguedans. Manel Nadal -sec-retari de mobilitat i germà del conseller del ram- es comprometé l’onze de novembre de 2009 a que el Berguedà entrés dins la zona

d’integració de tarifes a partir de juny de 2010.

L’Accent del Berguedà hem reco-pilat diversos aspectes que dem-ostren que a nivell de xarxa fer-roviària el nostre país es troba a la cua d’Europa.

DISTRIBUCIÓ GRATUÏTA | PUBLICACIÓ MENSUAL D’ÀMBIT COMARCAL | 3.000 EXEMPLARS

www.accentbergueda.cat

Núm. 03

SUMARI

>>Política 12

>>Cultura 15

>>Societat 11

>>Cultura 14

>>pàg. 4

Dos joves berguedans van ser detinguts a Barcelona el passat 17 de març de 2006. Aquest dia es va convocar un macrobot-ellón paral•lel a altres ciutats de l’Estat espanyol. Des del moment de l’arrest i fins a l’arribada a la comissaria de les Corts de Barce-lona, els joves van patir maltrac-taments i abusos per part dels agents dels Mossos d’Esquadra. L’Accent Berguedà hem parlat amb un d’ells.

El Berguedà és escenari, des del passat mes de maig, d’uns refer-èndums que s’estan portant a terme a tots els centres esco-lars de la comarca. L’objectiu d’aquests és donar a conèixer l’opinió de la comunitat educati-va respecte a la política del Gov-ern de la Generalitat en aquest àmbit i avaluar les mesures que promou el conseller d’Educació, Ernest Maragall. La idea va sor-gir de les consultes indepen-dentistes fetes fa uns mesos i del fet que al País Valencià ja s’havia promogut aquesta inicia-tiva amb l’objectiu de valorar la política educativa del Departa-ment d’Ensenyament.

El jaciment de Fumanya ha am-pliat el seu fons paleontològic amb fiblons de rajada de més de 70 milions d’anys d’antiguitat. S’han trobat al mateix nivell d’excavació de les famoses pet-jades de dinosaures de Fuman-ya. L’Accent Berguedà ha parlat amb Josep Marmi, un dels in-vestigadors de l’Institut Català de Paleontològia que treballa al jaciment

Entrevista: Adrià Chueca

Referèndums a les escoles

Important troballa aFumanya

El Berguedà té un dels sistemes de Transport Públic més cars de l’Estat

Amb l’única finalitat de veure quins resultats donava la relació entre la creació artística, la re-ligió i el convent on se celebra l’esdeveniment, artistes bergue-dans i de fora de la comarca han tornat a exposar les seves obres a l’edifici abandonat. Es tracta d’una mostra artística que s’ofereix a l’edifici que al segle XIX formava part del conjunt de la colònia tèxtil de Cal Rosal i després de més de 100 anys, va

abandonar les seves funcions reli-gioses per esdevenir un espai po-livalent per a joves de la mateixa població.

Des de fa més de quinze anys i fins a l’actualitat, s’ha fet servir per tirar-hi endavant diferents ac-tivitats i projectes culturals. Du-rant els tres dies de la mostra han passat pel convent més de 3.000 persones. Dels treballs exposats se n’han hagut d’excloure 20.

Konvent.0

>>Economia 11

La crisi de la fusta

[ ]`02 OPINIÓ JUNY 2010 | L’ACCENT BERGUEDÀ 3

E D I T O R I A L

Número 3. Tirada: 3.000 exem-plars. Número de dipòsit legal: L-671-2010. La responsabilitat dels articles d’opinió recau ex-clusivament en els seus autors.

L’ACCENT Berguedà és una publicació mensual d’informació comarcal. Per a contactar amb nosaltres podeu

fer-ho a accentbergueda@gmail.com

Consell de Redacció: Balma Badal, Abel Caldera, Berta Francàs, Jordi Pont, Hug Tuyet i Montse Venturós. Maquetació: Balma Badal. Han col·laborat en aquest número: Sergi Serra Uró, Mònica Pérez, Marc Solé,

Alex Moreno, Quirze Vilella, Lluís Parcerissa, Carles Romero, Susanna Peidro i Marcel Tuyet.

Els continguts estan subjectes a una llicència Reconeixement-No comercial-Sense obres de-rivades 3.0 de Creative Com-mons.

accentbergueda@gmail.comEnvia’ns les teves informacions a:

La idea que són les institucions qui a la pràctica promouen els canvis en la societat, que fora d’elles poc hi ha a fer i que tot passa per votar cada quatre anys, està força arrelada i és la base de la desmobilització que patim actualment. Com que la societat no és estàtica, sinó dinàmica, i es basa en interes-sos enfrontats, la desmobilit-zació d’una part suposa l’avanç de les posicions de l’altra part. Per això, degut a la desmobil-ització de les classes populars, l’ofensiva del capital està es-combrant qualsevol dret labo-ral aconseguit en els darrers trenta anys.

Confiar-ho tot a les institu-cions i als nostres suposats rep-resentants és una forma més de desmobilització. Els canvis re-als, per petits que siguin, només poden venir d’un moviment popular que -tingui presència o no a les institucions- situï el terreny de batalla principal en la societat, i no el reclogui en despatxos oficials.

D’exemples de moviments so-cials triomfants contra l’estat en trobem diversos. El servei militar va ser abolit perquè desenes de milers de joves, al-guns del Berguedà, es van negar a complir-lo malgrat l’amenaça d’entrar en presó -que es va materialitzar per a més de 500 d’ells-.

A partir d’aquest desafiament, que va aconseguir les simpaties d’una majoria social, els par-tits polítics no van tenir més remei que acabar amb el servei militar. El mateix es podria dir del transvasament de l’Ebre o de la reivindicació del 0,7% del PIB per a cooperació amb el Tercer Món. Només la societat i la seva força mobilitzadora ha pogut imposar a l’estat les seves reivindicacions, i si alguna vegada aquesta mobilització ha afluixat, automàticament s’han incomplert les reivindicacions.

De reivindicacions actuals al Berguedà en tenim unes quantes. Que si la demanda d’un canal de TDT comarcal, que si la millora del transport públic -ja sigui abaratint el bus o fent arribar el tren-, que si una línia de batxillerat per al SES Serra de Noet, etc. Això per no parlar de les reivindicacions

laborals. Gairebé totes aque-stes lluites es fan a partir d’un grup de pressió l’objectiu del qual és que els polítics de la co-marca recullin la reivindicació i treballin per a aconseguir-ho. Tots els esforços van destinats a aconseguir l’anomenat compro-mís de les institucions, i un cop aconseguit simplement es resta amatent a les vicissituds i mati-sos del compromís. Malaurada-ment, qualsevol iniciativa amb aquest plantejament està con-demnada al fracàs. Els polítics no recullen reivindicacions i treballen per a materialitzar-les de forma natural, sinó que actuen empesos i condicionats per la força de la mobilització.

Les classes dominants, aquells que controlen el poder real, actuen en forma de lobby d’influència perquè només poden fer-ho així: són pocs i en canvi tenen molt poder. Si les classes populars volem actuar en relació a les nostres reivin-dicacions imitant les classes dominants, només farem que el ridícul. Nosaltres, a diferència d’ells, som molts però tenim poc poder efectiu. Per tant, allò que cal fer prevaldre és el nostre gruix, i l’únic camí per a fer això són les mobilitzacions públiques.

No tindrem TDT comarcal fins que la pressió popular els obli-gui, no tindrem batxillerat al SES de Berga fins que la gent que el necessita no es manifesti i assenyali els culpables d’aquest incompliment amb noms i cog-noms, no tindrem transport públic de qualitat si la societat berguedana és incapaç de posar dempeus i fer funcionar una plataforma que mobilitzi no els prohoms comarcals sinó els 30.000 ciutadans amb dret de vot, continuarem pagant més de 25 euros per anar i tornar de la capital en autobús. I si no entenem el conjunt de la classe treballadora que si en toquen a un ens toquen a tots, arribarà el dia que ens hauran tocat a tots un per un.

Quantes mocions referents a aquestes reivindicacions estan fent malves al fons d’un calaix després de sumptuoses aprova-cions a les sessions plenàries dels 31 ajuntaments de la co-marca i del propi Consell Co-marcal?

Només amb la mobilització es guanyen batalles

En visitar la colònia industrial de cal Vidal, a part de poder fer per una estona un retrocés en el temps i retrocedir un segle, hi podem fer un retrocés en drets laborals i en drets humans.

Així doncs, un cop allà, podem comprovar les condicions labo-rals d’aquella revolució industrial catalana: els jornals, els sala-ris, les condicions de seguretat, l’edat mínima de treball, etc. I on l’amo de la colònia controlava l’educació, la creença, l’habitatge i l’alimentació. Llavors, tot i la baixa tecnologia, la relació cost laboral–benefici empresarial deu-ria de ser el model perfecte per a molts economistes i membres de la CEOE que han propiciat la re-forma.

La vella Europa semblava hav-er après dels errors del lais-ser faire dels governs i encetà l’intervencionisme polític, i la regulació judicial de molts aspect-es, després de les experiències de la Primera i Segona Guerra Mun-dial. En tot, menys en l’aspecte econòmic, ja que el liberalisme del capitalisme radical, que com-batia contra el marxisme, volgué fer creure (i avui encara ho fa) que el fet de no regular en excés era el millor.

Ara, al 2010, i enmig d’una cri-si econòmica sense precedents històrics contemporanis (cal re-marcar que la crisi social, cultur-al, ètica i política l’empitjora amb escreix), l’Estat espanyol no aprèn de res i no intervé en l’esfera

econòmica i financera regulant les seves disbauxes i esquizofrè-nies, i empès precisament pels sectors causants de la crisi, fa un pas cap a la desitjada gran Colònia Laboral espanyola.

I això es basa en grans i antics mites, promoguts com sempre per gairebé tothom amb prou poder: mitjans de comunicació, bancs, multinacionals i part de la pa-tronal.

Pensar que la solució a la crisi financera recau en l’excessiu pa-ternalisme de la legislació laboral i que posar-hi fi és la sortida, és una gran barbaritat i estupidesa. És simplement el no hay mal que para bien no venga tan famós. Una estadística recent sobre el cost laboral en la indústria man-ufacturera a Europa xifra el cost laboral per hora a Bèlgica en 35,90 euros, Alemanya en 33, i a Espa-nya, en 19,60.

Segons les últimes dades de l’lNE, el cost salarial mitjà per trebal-lador a Espanya se situa en 1.802 euros i el cost laboral mitjà, en 2.466. Un cost excessiu? El salari mitjà real a Alemanya, Holanda i el Regne Unit gairebé duplica el d’Espanya. Podríem dir, doncs, que el seu salari mitjà és el cost laboral mig de l’Estat.

Per tant, culpar els grans benefi-cis de què gaudeixen els treballa-dors de l’Estat, com ara la culpa i la sortida de la crisi, és, simple-ment, una gran mentida.

Primer de tot, sempre cal pensar que la regulació del Dret Laboral a

l’Estat no pot ser plantejada com una eina en mans del mercat, que es retalli i modifiqui en funció del que necessitin les empreses. Estem parlant de drets, de la regu-lació del lloc i espai on els trebal-ladors s’hi passen una tercera part del dia, i on canvien hores, esforç, i en alguns casos salut, per sostre, menjar i oci. La seva regu-lació, doncs, té com a fi defensar els drets de les persones, no pas els poders econòmics.

La legislació laboral existent fins a la Reforma Laboral ja contem-plava l’acomiadament procedent per causes objectives, amb una indemnització de vint dies per any treballat. O el Contracte de Foment del treball, amb una in-demnització màxima de 33 dies per any, i els famosos contractes temporals, amb 8 dies per any.

Fins i tot en molts casos ja sus-tentava tota la indemnització o part el Fogasa per alguns ca-sos d’acomiadament per causes econòmiques. Simplement serà una atemptat que en cas d’un acomiadament improcedent, per exemple, en què s’acomiada una treballadora per estar embarassa-da, en realitat contribueixi el Fo-gasa (un òrgan públic) en abonar part de la indemnització.

El 43% del pressupost de les llars catalanes es destina a pagar l’habitatge, la llum, l’aigua i el transport. A Alemanya, el litre de llet costa 0,89 euros, 500 gams de pasta, 0,79 euros i el seu salari mitjà és el doble. Comencem per solucionar això i no per reformes laborals innecessàries.

La Reforma Laboral: l’última colònia de l’Estat

Alex Moreno

FE D’ERRADES: L’adreça de correu electrònic del banc del temps era errònia. L’adreça correcta és afmu-ber@gmail.com

[ ]`L’ACCENT BERGUEDÀ 3 | JUNY 2010 OPINIÓ 03

COL·LABORACIÓ QUIRZE VILELLA

La vaga general del sector públic del 8 de juny passat, amb una participació de més del 60% al Principat de Catalunya, va tenir un seguiment majoritari i dem-ostra el rebuig dels treballadors i les treballadores a les mesures preses pels governs central i au-tonòmic, en especial pel que fa a la seva reducció salarial, al pro-fund atemptat als serveis públics que està tenint lloc i al qüestiona-ment de l’escarransit Estat del benestar que patim.

Tot i així, si una cosa s’ha pogut veure al Berguedà en la darrera vaga general del sector públic ha sigut la poca capacitat de mo-bilització i de coordinació que tenen els sindicats UGT i Comis-sions Obreres. Sindicats que a dia d’avui ja han anunciat una vaga general per el 29 de setembre, un cop la reforma laboral estigui en vigència i que resultarà estèril i amb poc marge per maniobrar.

Tanmateix, un cop vista la ca-pacitat de mobilització i resposta dels treballadors i treballadores del sector públic, és hora de reco-nèixer que les mesures preses els darrers mesos i les que s’intueixen per als propers, reforma laboral inclosa, no faran més que fer precàries les condicions laborals i de vida del conjunt de la classe treballadora i de les classes popu-lars. Per això, cal posar fre a les polítiques neoliberals hegemò-niques, deixar de donar suport als sindicats afins al poder per tal de construir un model sindical que defensi realment les classes populars i convocar una vaga general combativa per exigir un repartiment just del treball i la riquesa!

Novament torna l’estiu i amb ell també ho fa el Rebrot, l’aplec de joves dels Països Catalans, el qual durant quatre dies (15, 16, 17 i 18 de juliol) convertirà el Berguedà, i més concretament Berga, en un punt de trobada per al jovent crític i combatiu del nostre país. Enguany, es presenta un aplec

farcit d’activitats, que referma l’aposta per la formació política, el debat i la participació, tal com bé ho demostra l’ampli ventall de tallers i xerrades que hi ha progra-mats, els quals abordaran temes tan diversos com ara la situació ac-tual del món rural, la lluita anti-nuclear, cooperativisme, resistèn-cies al capitalisme o l’esquerra al

segle XXI, que comptarà, entre d’altres, amb les intervencions de Raimundo Viejo (professor de Cièn-cies Polítiques de la UPF), Carles Busqueta (membre del seminari d’economia crítica Taifa), Yodenis Guirola (professor de la UB) i Pa-nos Raptis (membre d’ARAN, Par-tit Anticapitalista de Grècia). D’altra banda, en el marc del

Rebrot, també es realitzarà el 2n certamen de literatura social i el ja conegut Esclat (concurs de joves grups dels Països Catalans), així com les actuacions de grups i can-tautors consolidats de l’àmbit mu-sical català. A més, en aquesta edició també

hi tindran lloc cercaviles amb grups de cultura popular vinguts d’arreu dels país, una caminada (per mostrar el patrimoni natural

del Berguedà), un torneig de fut-bol, olimpíades i també l’actuació del grup d’animació infantil Kolo-raines, que pretén acostar el Re-brot als més menuts. Pel què fa als espais, cal dir que

la principal novetat és el canvi d’ubicació dels concerts de di-vendres i dissabte, que es traslla-daran al Pavelló Vell, tot i que l’aplec continuarà sent totalment gratuït. Un cop més, el Rebrot ens mostra

la seva voluntat de construir un oci alternatiu i rupturista amb el model imposat pel capitalisme, que es basa en el consum irracio-nal i la formació d’un jovent indi-vidualista, acrític i atomitzat. D’altra banda, el Rebrot és un es-

pai en el qual podem transgredir els rols establerts, on podem esde-

venir subjectes lliures de les rela-cions de dominació i subordinació que ens imposa el sistema capi-talista, conèixer altres persones i realitats, compartir lluites i experiències, generar sinergies i teixir llaços de solidaritat. En de-finitiva, és un espai des del qual començar a construir el somni; la independència i la revolució. Finalment, el diumenge 18 de

juliol es clourà l’aplec amb la cel-ebració de la diada independen-tista al Pi de les Tres Branques. Una data que omple de sentit el Rebrot, el qual té com a objectiu fer rebrotar la diada i, alhora, fer rebrotar les reivindicacions na-cionals i socials del nostre poble. Unes reivindicacions que passen

ineludiblement per la consecució d’un marc plenament democràtic

que reconegui sense ambigüitats la totalitat de la nostra nació, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, que prengui com a subjecte del dret a decidir el poble català i que, sobretot, garanteixi el dret a l’autodeterminació i el respecte de la voluntat popular. Un respecte que, sens dubte, ens

haurem de guanyar dia rere dia a través de la lluita, el treball i la perseverança en l’assoliment dels nostres objectius. Ja per acabar, vull aprofitar per

convidar-vos a tots i a totes a gaudir i a participar activament d’aquest aplec i, sobretot, vull an-imar-vos a construir l’alternativa a l’actual sistema polític i social, ja que solament de nosaltres depèn que els somnis esdevinguin realitat.

TORNA EL REBROT, L’APLEC DE JOVES DELS PAÏSOS CATALANSL’APUNT

Quan vaig pensar en escriure aquestes línies el primer que em va passar pel cap va ser que més d’un em pot considerar una veu poc autoritzada per parlar de la Patum, però durant el transcurs de la festa més d’un patumaire em va mostrar el seu acord amb les meves opinions i això m’ha animat a redactar aquest escrit.

Sent conscient, també, que molts altres patumaires no comparti-ran el que jo pugui opinar.

Durant els dies previs a la festa, els anuncis sobre la retransmis-sió per TV3 d’un salt en directe van despertar la curiositat entre alguns del meus amics i compa-nys de feina que no són de Berga i a qui amb molt de gust els vaig intentar fer entendre què és la

Patum. Em sembla que aquesta explicació de la festa l’hem hagut de fer, qui més qui menys, tots el berguedans.

Arribats el dimecres, però, vaig començar a sentir frases gaire-bé ja típiques com ara “... cada any hi ha més gent...”, “... amb tanta gent de fora no se salta bé...”, entre d’altres. La majoria de bars estaven plens i el negoci que devien fer no me’l vull ni imaginar, perquè si s’ha de jut-jar per la quantitat d’ampolles de barreja que voleiaven, plenes i buides, per sobre els caps dels patumaires, realment no devien notar la crisi.

El dijous, a lluïment, ja vam poder gaudir de l’amable presèn-cia d’alguns mitjans de comuni-cació i és que una furgoneta amb una bonica parabòlica al sostre estava feliçment estacionada una mica més amunt de la barana. Però el punt àlgid va arribar a la Patum completa de la nit, quan per megafonia es va demanar es-pai al centre de la plaça perquè es poguessin desenvolupar els salts de les diferents comparses amb total comoditat, i de pas recordar que el proper salt seria retransmès per TV3.

Allò em va fer recordar la mani-festació del mes de febrer de 2009, a la qual molts vam assistir perquè deien que una directiva

europea posava en perill les pro-peres edicions de la Patum. Allà es va deixar clar que no es volia tocar res d’una festa declarada Patrimoni Oral i Immaterial de la Humanitat per la Unesco, però suposo que per sortir a la televisió sí que es pot alterar la manera de fer d’algunes comparses, en clara referència a fer esperar el nans vestits dins de l’ajuntament per no fer demorar gaire el seu salt.

A part de TV3, hi havia alguns reporters de mitjans de comu-nicació de l’Estat espanyol que van fer el seguiment de la Patum durant més dies i gravant el bo i millor de cada un dels moments que presenciaven. Estic segur que la presència televisiva de la festa de la Patum servirà perquè més gent vingui a gaudir de la festa i, perquè no dir-ho, a portar negoci a la ciutat. Però, de tot això, com se’n ressentirà la Patum? Algú s’ha plantejat que el fet de voler fer de la nostra festa un negoci pot afectar-la? Conversant amb una bona amiga, ella va treure

la idea de potenciar el que va anomenar l’”extraradi de la Pa-tum”, és a dir la fira, la zona de barraques, els diferents bars de Berga on s’hi passen tantes bones estones...

En aquest àmbit, potenciar fa referència a fomentar les diferents maneres que significa entendre la festa, la primera, l’ancestral i que a tots ens agra-da viure; la segona, aquella que als forans tant els agrada i que embriacs de barreja confonen amb qualsevol altra festa del foc de Catalunya, alhora que en difi-culten el seu desenvolupament.

Tots tenim ganes de passar-nos-ho bé, per Patum, i com més bé, millor.

No crec, però, que veure com un impresentable tira un got de cervesa al cap d’un geganter, o presenciar com algun graciós ruixa de barreja tots aquells que pugen cantant l’Ella s’ho pensa pel Carrer Major o descobrir que alguna persiana dels comerços de Berga ha patit desperfectes per obra i gràcia d’algun personatge inclassificable, sigui sinònim de passar-s’ho bé. Si el negoci i la promoció televisiva de la Patum han de passar per sobre la festa popular, més que Patrimoni Oral i Immaterial de la Humanitat en podrem dir Patrimoni Lucratiu i Material de la Ciutat.

Lluís Parcerissa

Militant de Maulets

La directiva del foc no afectarà la Patum. I TV3?

“Durant els dies previs a la festa, els anuncis sobre la re-transmissió per TV3 d’un salt en directe

van despertar la curiositat entre al-guns del meus am-ics i companys de

feina que no són de Berga”

“En aquest àmbit, potenciar fa refer-

ència a fomentar les diferents maneres

que significa enten-dre la festa”

Un model sindical realment popular

Carles Romero (Intersindical) Susanna Peidro (COS)

[ ]`04 POLÍTICA, SOCIETAT I ECONOMIA JUNY 2010 | L’ACCENT BERGUEDÀ 3

EL TEMA DEL MES

Des de fa més d’un any, molts dels usuaris habituals de la línia d’autobús que uneix el Berguedà amb Barcelona -especialment els estudiants- se les empesquen per

a poder arribar o que els recullin a Navàs, en comptes de fer tot el trajecte.

La raó, una diferència d’uns onze euros per viatge si s’utilitza un bitllet integrat. A aquests onze

euros cal sumar-hi el fet que amb el bitllet integrat que es pot utilit-zar des de Navàs, un cop arribats a Barcelona es pot fer un despla-çament en metro o bus urbà sense haver de pagar un altre bitllet. En el cas dels estudiants univer-

L’Accent del Berguedà hem recopilat diversos aspectes relacionats amb el transport públic a la comarca, que demostren que aquest és un dels més cars de l’estat, que a nivell de xarxa ferroviària el nostre país es troba a la cua d’Europa i que les promeses dels partits polítics respecte aquesta matèria són cada vegada més etèries i gens respectades. El darrer episodi, la integració tarifària promesa per aquest juny.

El Berguedà té un dels transports públics més cars de l’estatAbel Caldera sitaris, això pot arribar a suposar

un estalvi mensual de prop de 80 euros.

Per què aquesta diferència? Doncs pel fet que la comarca del Bages està inclosa des d’inicis del 2009 a la zona de tarifes integrades de l’àrea de Barcelona, i la del Ber-guedà no. La integració tarifària de cada vegada més àrees del país era un compromís electoral del PSOE. De fet, al Pla de Transports de Viatgers aprovat el gener de

2009 es concreta el 2012 com l’any en què tot el Principat hau-ria de quedar inclòs en alguna de les zones de tarifes integrades que

gestionen els diversos consorcis de les autoritats del transport.

Amb l’entrada en vigor de la in-tegració tarifària fins a Navàs, l’abril de 2009, es feu més evident encara el dèficit de transport públic que pateix el Berguedà. El propi pla de viatgers aprovat pel govern reconeix que 10 dels 23 municipis del Principat que el 2008 no tenien cap tipus de transport públic eren municipis berguedans. I això es dóna en una comarca encaixonada viària-ment entre dos dels peatges més cars d’Europa. Davant d’aquest fet, Manel Nadal -secretari de mo-bilitat i germà del conseller del ram- es comprometé l’onze de no-vembre de 2009 a que el Berguedà entrés dins la zona d’integració de tarifes a partir de juny de 2010. El mes anterior a aquesta promesa, el parlament havia rebutjat una moció de CiU reclamant aquesta integració.

“10 dels 23 municipis del Principat que el

2008 no tenien cap ti-pus de transport públic eren municipis bergue-

dans”

Què és una tarifa integrada?

El Sistema Tarifari Integrat per-met la utilització de diferents modes de transport (metro, au-tobusos urbans, metropolitans e interurbans, tramvia, Ferrocar-rils de la Generalitat de Catalu-nya i Renfe Rodalies) necessaris per realitzar un desplaçament amb un únic bitllet, sense hav-er de pagar dues vegades si cal combinar dos tipus de transport diferent.

A qui correspon de-cidir la integració de nous territoris al Sistema Tarifari Integrat?

Al Departament de Política Terri-torial i Obres Públiques de la Gen-eralitat. El seu titular, Joaquim Nadal, és alhora el president del Consell d’Administració de l’ATM.

Per què als auto-busos de compa-nyies privades posa “Transport Públic de Catalu-nya”?

Perquè aquestes línies són conces-sions administratives de la Gen-eralitat, que alhora pacta el preu dels bitllets amb les empreses con-cessionàries.

Com funcionen aquestes conces-sions?

La concessió d’una línia regular suposa que una companyia té el dret en exclusiva -el monopoli- per explotar-la sota unes determinades condicions de preu i de servei. Aquest sistema de concessió, here-tat del franquisme i refrendat per la Llei del transport de viatgers per carretera de 1987, no és ni una situ-ació de servei públic complet -com

podrien ser els autobusos urbans de Barcelona-, ni una situació de lliure mercat, sinó un model tan-cat que a la pràctica es composa de petits monopolis.

Qui regula la tarifa integrada?

L’Autoritat del Transport Met-ropolità (ATM). És un consorci d’administracions que gestionen algun tipus de transport públic. Integra tant la Generalitat com els ajuntaments metropolitans amb les seves respectives empre-ses públiques de transport.

Qui composa i gov-erna l’ATM?

La composició del consell d’administracio correspon en un 51% a la Generalitat i en un 49% a l’administració local. Actual-ment, totes les administracions representades són governades pel PSOE, a excepció de l’ajuntament de Prat de Llobregat, governat per ICV.

Allò que cal saber

Autobús de la línia Berga - Barcelona.

FOTO: BALMA BADAL

[ ]` POLÍTICA, SOCIETAT I ECONOMIA 05L’ACCENT BERGUEDÀ 3 | JUNY 2010

Després de la desaparició del tren al Berguedà l’any 1973, hi ha hagut algunes veus que han reclamat el seu retorn a la comarca. Aquesta reivindicació ha estat dita esporà-dicament per polítics locals de partits amb responsabilitats gov-ernamentals, com el PSOE o CiU. També figurava de forma clara en el programa electoral de la CUP, i ERC a la comarca ho defensava enèrgica-ment malgrat que no ho fes explícit en els programes electorals per a les eleccions autonòmiques. Des de la societat civil va sorgir, l’any 1999, la plataforma Via Lliure, que reclamava també el retorn del tren. Aquesta plataforma, vinculada in-directament als entorns polítics dels partits que posteriorment con-figurarien el tripartit a la Generali-tat, intentà fer tasca de lobby per a fer comprometre l’acció de govern amb aquest projecte. A diferència del que va passar amb la qüestió del desdoblament-autovia, en què el tripartit recollí la demanda de la plataforma pro-desdoblament, el govern autonòmic prioritzà altres projectes ferroviaris, especialment l’eix transversal. En cap dels plans elaborats per la Generalitat en els set anys de govern tripartit apareix com a futurible el ferrocarril al Ber-guedà, donant així un cop de porta a les reivindicacions de Via Lliure, que a partir de 2008 pràcticament ha congelat les seves activitats públiques.

De resultes de l’experiència del Berguedà, el 2002 nasqué a Manresa Via Lliure al Bages. Aquesta plata-forma plantejà diverses reivindi-cacions, algunes de les quals han estat assumides -almenys sobre el

paper- com el tramvia Santpedor-Súria-Manresa-Sallent o l’esmentat eix transversal, i d’altres no, com la reivindicació d’escurçar el trajecte entre Manresa i Barcelona en 45 minuts.

Les actuacions ferroviàries al Bages, si bé no satisfan les aspira-cions del Berguedà, sí que poden tenir certa repercussió. Amb la pro-jecció de la nova estació de Renfe, que habilitaria moltes més places d’aparcament, i la reclamada reduc-ció del trajecte Manresa-Barcelona a 45 minuts, els berguedans que tin-guin vehicle privat podrien viatjar a la capital en 1 hora i 30 minuts combinant el cotxe fins a Manresa i el tren fins a Plaça Catalunya. Mal-grat les demandes en aquest sentit -per exemple, la CUP de Manresa ha plantejat reiteradament aquest tema-, no hi ha un compromís ferm per dur a terme el projecte Manre-sa-Barcelona 45’, que entre altres actuacions suposaria la construcció d’un túnel al seu pas per Montcada i Reixach i el doblatge de vies en-tre Sabadell i Cerdanyola. Aquesta seria una solució provisional a les necessitats del Berguedà.

Diversos factors juguen en contra del retorn del tren a la comarca. En primer lloc, la pròpia incredulitat dels poders locals en el projecte. En segon lloc, la crisi econòmica que serveix d’escut a reivindica-cions populars. I en tercer lloc, una endèmica desconfiança vers el transport públic a tots els nivells de la societat. Fa cent anys el Berguedà tenia tren, avui no. La desaparició del tren no és cosa del progrés, sinó un dels indicadors que més ens al-lunya dels estàndards europeus de transport col•lectiu.

És possible el retorn del tren?

A.C.

Les promeses del partits políticsAmb el traspàs de les rodalies RENFE a la Generalitat, la política de transport públic de proximitat és ja una competència exclusiva del govern autonòmic. Per entendre les mancances del transport públic al Berguedà, veure quines són les prioritats de qui ens governa i contrastar el què deien durant les eleccions amb els fets posteriors, L’ACCENT ha fet un buidatge dels programes electorals amb què els cinc grans partits del parlament autonòmic es van presentar a les darreres eleccions autonòmiques de 2006. Una dada comuna a tots ells és que en els apartats de transport públic no apa-reix esmentat cap cop el nom de la nostra comarca.

Els principals compromisos del PSC en matèria de transport ref-erents al Berguedà eren la integració tarifària per al 2012, la cre-ació d’una Autoritat del Transport a la Catalunya Central i la con-strucció d’estacions d’autobusos a totes les capitals de comarca. L’eix principal del programa de mobilitat eren mesures per a la reducció del tràfic privat a les grans ciutats i la integració i coor-dinació dels diferents sistemes de transport públic.

PSC

El programa electoral d’ERC no concretava cap actuació, excepte la construcció de carrils VAO a les autopistes d’accés a l’àrea de Barcelona. Parlava d’afavorir el transport públic en inversió, es-pecialment pel que fa a la connexió amb els polígons industrials. El compromís amb el ferrocarril es materialitzava en la promesa que la inversió en xarxa ferroviària superi cada any la inversió en carreteres, sense especificar quin seria el sentit d’aquesta in-versió.

ERC

ICV, juntament amb el PP, eren els únics partits que proposaven la construcció de noves línies de tren. En concret, ICV proposa la construcció d’una línia entre Granollers i Mataró, i la implant-ació de trens-trams en diverses zones del país (Tortosa, Lleida, Olot, Vic-Ripoll, Costa Brava, etc.), entre les quals no hi figura el Berguedà.

ICV

En matèria de política ferroviària, CiU portava al seu programa un seguit d’actuacions molt detallades de millores a la xarxa ja existent, però en cap cas preveia noves vies de tren. Pel que fa al transport públic en autobusos, les propostes eren pràctica-ment inexistents. Només s’esmentava la connexió dels polígons industrials, i la integració tarifària a les àrees metropolitanes de Lleida, Girona i Tarragona.

El PP també prometia una estació d’autobusos a cada capital de comarca. Pel que fa a les inversions ferroviàries, plantejava valorar si era o no convenient la construcció de l’eix transversal ferroviari, i alhora es comprometia a estudiar la viabilitat de l’arribada del tren a Olot i la connexió ferroviària amb Andorra a través de la Pobla de Segur. Entre les seves propostes d’extensió ferroviària no hi figura el Berguedà.

CIU

PP

[ ]` JUNY 2010 | L’ACCENT BERGUEDÀ 306 POLÍTICA, SOCIETAT I ECONOMIA

Nous alcaldes a Gironella i Puig-Reig

Redacció

David Font és el nou alcalde de Gironella. Ha accedit a l’alcaldia després de la renúncia de la cap de llista convergent Mercè Font. El govern municipal gironel-lenc és fruit d’un pacte entre ERC i CiU, segons el qual ERC tindria l’alcaldia els tres prim-ers anys i el darrer anys aque-sta correspondria a CiU. Aquest mateix pacte -substituint ERC per EPM- és el que ha permès a Antoni Clement, de CiU, sub-stituir Saturnino Domínguez a l’alcaldia de Puig-Reig.

El cas gironellenc, però, anà precedit per les polèmiques en què es veié implicada la cap de files convergent Mercè Font. El primer escàndol tingué lloc l’octubre de 2009, quan es desco-brí que els nous locals que volia adquirir el Consell Comarcal -governat per CiU- eren propi

etat d’una empresa en la que te-nia part la cap de llista conver-gent de Gironella, que dimití de consellera comarcal al•legant motius personals.

El segon escàndol esclatà aquest febrer quan es desco-brí que Mercè Font havia or-denat que li ingressessin al seu compte particular els din-ers que l’ajuntament devia a un proveïdor, adduint que ella havia avançat aquests diners. Quan el proveïdor reclamà a l’ajuntament, l’alcalde Ra-mon Costa la destituí, fet que feu trontollar el pacte de gov-ern amb CiU. Era Mercè Font qui havia d’ocupar el càrrec d’alcaldessa a partir d’aquest juny. Finalment, però, amb la renúncia de la regidora, accedí a l’alcaldia David Font, de no-més 29 anys, tot i que amb una dilatada militància a la JNC.

“Isanta, ni oblit ni perdó” ha es-tat el lema que durant els últims cinc anys ha marcat les lluites que s’han dut a terme per tal d’esclarir els fets ocorreguts i fer justícia per l’assassinat d’en Josep Maria Isanta, així com les temptatives d’assassinat a altres joves que es van veure involucrats en l’agressió que tingué lloc la nit de 27 al 28 de maig de 2005, durant la celebració de les festes del Corpus a Berga. Una agressió que remeteren contra tota persona assistent al concert i contra totes aquelles que intentar-en persuadir els agressors per tal d’apaivagar els diferents focus de violència gratuïta amb què propin-aren al públic assistent a les bar-raques i el concert. Durant el mes de maig del 2006,

es celebrava al Jutjat número 1 de la Fiscalia de Menors de Barcelona, el judici contra els 8 menors impu-tats pel cas. La sentència condem-nava als menors a penes d’entre 3 i 7 anys d’internament en centres de menors. Sis d’ells foren acusats d’homicidi amb l’agreujant de su-perioritat, mentre que dos foren absolts, el primer sense càrrecs i el segon condemnat per desordres públics. No va ser fins el mes d’octubre del

2007 que s’inicià, a la Secció Set-ena de l’Audiència Provincial de Barcelona, el judici contra els nou majors d’edat acusats tant pel crim com per les diverses temptatives d’homicidi, agressions i amenaces a diferents persones en el decurs de la nit del divendres de Patum. La sentència del judici es donà a

conèixer durant el mes de novem-bre del mateix 2007, en la que es condemnava per assassinat els nou acusats a penes d’entre 25 i 43 anys

de presó, i la mateixa sentència re-iterà que els agressors actuaren de forma “unida i coordinada”. La totalitat dels acusats presen-

taren recursos davant del Tribunal Suprem Espanyol, qui el passat mes de setembre de 2009, ratificà les

“La cap de files convergent a Gironella

s’ha vist impli-cada en greus

escàndols econòmics”

Cas Isanta: 5 anys després i la lluita continua

sentències imposades per la Magis-trada de l’Audiència Provincial de Barcelona, Ana Ingelmo.

Un record més viu que maiLes últimes cinc Patums que Berga ha celebrat no es poden destriar de cap manera de l’assassinat d’en Josep Maria aquell divendres de Corpus. Han estat moltes les iniciatives

que des d’aquell moment s’han dut a terme per tal que la seva memòria continuï viva en el record dels ber-guedans i berguedanes. Les entitats convocants del

concert de divendres de Patum: l’Ateneu Columna Terra i Lliber-tat, l’Ateneu Llibertari de Berga, el Casal Panxo i el Centre d’Estudis Josep Ester i Borràs s’organitzaren des d’un primer moment per a fer un front comú amb la finalitat de donar suport a la família Isanta-Casellas , a l’entorn més proper i recolzar la resta de persones agre-dides durant la nit. Paral•lelament, es creà la inicia-

tiva de la Plataforma per la Con-vivència al Berguedà, que, amb el suport de l’Assemblea de Joves, aplegava un centenar d’entitats de tota la comarca per tal de buscar suport econòmic, moral i psicològic tant a les persones agredides i amenaçades com a la família d’en Josep Maria. La Plataforma, per la seva banda, ha dut a terme durant aquests cinc anys, la ja coneguda “Marató Esportiva”, que es celebra anualment durant el mes de setem-bre a l’escola de Santa Eulàlia de Berga. En només cinc anys, aquesta iniciativa ha estat molt ben rebuda per gran part del conjunt de la so-cietat berguedana, i compta amb la participació de més d’un cente-nar de persones. La jornada inclou tornejos de bàsquet, de futbol sala i també de voleibol. En les últimes edicions s’hi ha incorporat també proves d’atletisme, de bitlles cata-lanes i petanca. Igualment, la Plataforma organ-

itza anualment i durant la pri-mavera, un recital de poesia en homenatge a en Josep Maria i un dinar a Plana Rodona, als vorals de la Figuerrassa on tothom hi té cabuda. Un dinar i un recital que ha estat molt concorreguts en totes les seves edicions. Les activitats per mantenir viva

la memòria d’en Josep Maria han estat múltiples, i actualment, con-tinuen realitzant-se ara ja, de for-ma habitual. El Punk al Bosc fou des del prim-

er moment una iniciativa d’en Josep Maria Isanta. Havia de ser un festival alternatiu i gratuït. La seva primera edició es dugué a terme l’any 2002 a La Bauma de les Bruixes a Merlès. L’any 2005, davant la malaurada notícia de l’assassinat d’en Josep Maria, seria l’única vegada que no es celebraria el Festival. L’any 2006, a iniciativa dels

pares d’en Josep Maria Isanta i de l’Assemblea de Joves creada arrel dels fets, es decidí endegar nova-ment aquest projecte i instal•lar-ne la ubicació definitiva a la Font Negra de Berga. Des d’aquell 2006, un grup d’amics propers i famil-iars, continuen treballant any rere any per tal que aquesta incitativa sorgida de la mà d’en Josep Maria, mantingui viu el seu record i un

eixi els principis d’aquest festival: música punk, festival alternatiu obert a tothom i en contacte amb la natura.

La lluita continua El proper mes de setembre es durà a terme el judici per les responsabil-itats civils dels menors implicats en el l’assassinat de Josep Maria Isanta i en les múltiples agressions i temptatives d’homicidi que es

produïren aquella nit.En el cas del menors, i d’acord

amb la Llei Orgànica 5/2000, els menors que hagin comès delictes i, per tant, tinguin transcendèn-cia penal; s’incoarà per una banda un procediment penal i paral•lelament el Jutge de Menors establirà un procés autònom conegut amb el nom de “peça de responsabilitat civil”, amb què es tracta doncs, d’un procediment ac-cessori al penal. Es tracta doncs, del judici on es requeriran les in-demnitzacions pertinents, que no van poder ser compensades en el cas dels majors d’edat, per les re-sponsabilitats d’un assassinats i diverses temptatives d’homicidi.Per altra banda, convé resaltar

la demanda patrimonial que hi ha interposada des de la primavera de l’any 2006 contra la Conselle-ria d’Interior per tal de demanar responsabilitats en l’actuació dels Mossos d’Esquadra durant aquella nit. Val a dir que durant aquests quatre anys, encara no s’ha mogut cap fil per part de l’Administració, però segons els advocats de l’acusació “ens han assegurat que abans del mes d’agost d’enguany, en tindrem una resposta”. Amb tot, sembla que l’Administració es vulgui desentendre de l’omissió del deure de socors de què s’acusà als Mossos d’Esquadra per la seva la nit dels fets, quan després de diverses trucades alertant-los dels actes violents que s’estaven produ-int a la zona de les barraques i que segons els testimonis dels fets, trigaren vint minuts llargs en fer acte de presència al lloc dels fets. El resultat: mesos més tard, el que aleshores era cap dels Mos-sos d’Esquadra de la Comissaria de Berga, Marc Fornas, rebé un ascens i fou traslladat a la Comissaria de Sarrià de Barcelona. En cas que l’Administració valori negativa-ment la demanda, queda oberta la possibilitat d’interposar una

nova demanada davant del Jutjat Contenciós Administratiu. Es resta doncs, a l’espera d’una resposta. Com és clar doncs, han passat ja

cinc anys, però a la ciutat de Berga han estat cinc anys de lluita, cinc anys de records amargs i cinc anys en els quals el record del Pep ha es-tat, és i serà viu.

“Les últimes cinc Patums que Berga ha celebrat no es poden destriar de cap man-

era de l’assassinat d’en Josep Maria

aquell divendres de Corpus “

“El proper mes de setembre es durà a terme el judici per les responsabilitats civils dels menors

implicats en el l’assassinat de Josep Maria Isanta i en les

múltiples agres-sions i temptatives d’homicidi que es produïren aquella

nit” “A la ciutat de Berga han estat cinc anys

de lluita”

Montse Venturós

RECULL DE NOTÍCIES

ADRIÀ MARTÍ BURJASSOT*

Estem d’enhorabona: ara fa vint-icinc anys que van nàixer les Trobades d’Escoles en Valencià, aquell 20 d’abril de 1986 a la Xara (Marina Alta) i Benifaió (Ribera Alta).Aquesta festa reivindicativa i lúdi-

ca per la llengua catalana al País Valencià superà la xifra de doscents mil assistents l’anterior edició, el 2009. I aquest 2010, evidentment, les previsions superen aquesta xi-fra.Amb aquestes dades us podeu fer

una idea del que suposa mobilitzar tota aquesta gent arreu del territori valencià, comarca a comarca, per a entendre la importància que real-ment té. Aquest 2010 són vint-i-una les trobades comarcals que s’estan celebrant entre els mesos d’abril i juny, on participa gent de totes les edats: famílies senceres amb xiquets i xiquetes des que comencen a anar a escola fins al batxillerat; amb la companyia de les mares i pares, i la inestimablepresència de les pro-fessores i professors dels diferents col·legis i instituts, que treballen de valent durant tot el curs per a la seua celebració.

És així com la meua generació ha crescut: amb la celebració anual d’aquesta efemèride que marca els calendaris dels habitants que ens estimem la llengua del nostre país.Aquesta reivindicació popular va

nàixer en el context de l’aprovació de la Llei d’Ús i Ensenyament en Va-lencià (LUEV), quan l’Administració valenciana reiterà que si no hi havia reivindicació i demandano generalitzaria els programes

d’ensenyament en valencià. Així, van anar naixent federacions d’àmbit comarcal que van anar canalitzant aquestes demandes i reivindicacions i coordinant-se en una federació.

Aquestes noces d’argent d’Escola Valenciana - Federació d’Associacions per la Llengua amb el català i la nació catalana, tornà a rebre un merescut reconeixement el passat dimecres 23 d’abril amb l’entrega de la Creu de Sant Jordi.I no és per a menys. Veniu a una

trobada i us sorprendreu. Tornareu a casa amb una altra visió del sud de la nació catalana: està ben viva, i ho demostrem amb la vitalitat amb que ens movem per la llen-gua.És en aquest espai lúdic, festiu

i reivindicatiu on els estudiants uinversitaris com jo hem crescut, entre cant d’estil, muixerangues,

concerts de música, representa-cions teatrals, cinema, tallers, in-tercanvis d’alumnes, etc. Tot en català.I tot, evidentment, al marge de les

institucions valencianes. Al marge de les institucions d’abans, i de les d’ara. Perquè aquest moviment per la llengua no s’entén sense una ac-ció al marge de les institucions, que han maltractat sempre, i con-tinuen fent-ho, la llengua dels va-lencians; i que no fan més que en-torpir la normalització del català al País Valencià.

*Estudiant de la Universitat de València

Les Trobades celebren amb gran èxit el vint-i-cinqué aniversari

Mobilització de les Escoles en Valencià en el marc de la Trobada.

500 personeses manifesten a Vic contra elracisme

JORDI PASTOR VIC

500 persones s'han manifestat a Vic en una marxa i posterior con-centració amb el lema "Tots som persones" organitzada per la Co-ordinadora Antifeixista d'Osona (CAO) i per una plataforma cívica d'entitats de les quals destaca SOS Racisme.Segons els organitzadors, la

manifestació tenia l'objectiu de cridar l'atenció sobre el caire electoralista que ha adquirit la immigració a causa de la polèmi-ca de l'empadronament dels nouvinguts a la capital d'Osona.Segons la CAO, els partits

d'extrema dreta europeus han experimentat un creixement "preocupant". Exemple d'això és, segons ells, l'augment de suport que ha rebut la Plataforma per Catalunya (PxC) i les polítiques locals que ha desenvolupat el partit de Josep Anglada. Les entitats organitzadores han

redactat un manifest en el qual reclamen, entre altres coses, una postura clara de les institucions públiques a favor de la garantia dels drets de totes les persones, independentment del seu origen; un paper explícit dels partits en defensa dels valors democràtics; la facilitació de l'empadronament als nouvinguts per part de l'Ajuntament de Vic i a altres que han posat obstacles; la preser-vació de la dignitat de totes les persones per part dels mitjans de comunicació; la mobilització popular en defensa de les lliber-tats col·lectives i els valors hu-manitaris i la implicació diària, clara i compromesa de tota la po-blació contra el racisme.L'escassa participació de la man-

ifestació es deu que no ha rebut el suport de nombroses entitats presents a la comarca com el Casal Claret, el sindicat UGT o la CUP. Aquestes organitzacions asseguren que la manifestació s'ha dut a terme per "pressions i interessos de fora de la comarca" i que la marxa s'ha dut aterme sense el consens comar-

cal necessari en un cas com aquest.Segons Quim Soler, regidor de

la CUP a Vic va afirmar que el seu partit no donava suport a la concentració perquè, entre altres coses, serviria d'altaveu a PxC i a Josep Anglada."Josep Anglada es frega les

mans perquè fa anys que espera aquesta manifestació", va afir-mar Soler.

XAVIER GISPERT ZEGRÍ PALMA

Dos militars espanyols d’alt rang han estat arrestats per l’Exèrcit de l’Aire després que sortís a la llum que s’havien utilitzat aeronaus de les forces armades per traslladar des de la península els convidats i el menjar d’unes noces que es van celebrar a Formentera a finals d’aquest mes de maig. De moment, està acreditat que hi ha dos deting-uts: el pilot d’una de les aeronaus i el tinent coronel Fernando Delgado, cap del 801 Esquadró de Salvament i Rescat (SAR), amb seu a Son Sant Joan (Mallorca).Les aeronaus utilitzades per traslla-dar els comensals i el banquet a For-mentera són un helicòpter Super Puma i un avió de transport CASA C212 Aviocar, és a dir, material ofi-cial de l’exèrcit pagat amb doblers públics. De fet, els dos militars det-inguts estan acusats d’ús indegut, se’ls ha suspès de funcions i s’ha ob-ert un expedient disciplinari con-tra ells. A més, l’Exèrcit de l’Aire està investigant suposadament la

possible utilització d’una tercera aeronau que també hauria partici-pat en el preparatiu de les noces del tinent coronel.Segons publica la premsa local d’Eivissa i Formentera, el cert és que podria haver-hi més detinguts per l’afer, a banda de molts altres casos d’ús indegut que mai han es-tat investigats, potser, perquè mai havien sortit publicats a la premsa.Però la manca de transparència per conèixer les investigacions in-ternes de l’exèrcit complica molt l’esclariment públic dels fets.

De l’Albufera a Tarragona De fet, també segons ha tret a la llum la premsa local, l’ús de mate-rial militar per transportar quevi-ures i organitzar festes en benefici privat podria ser una constant dins l’exèrcit o, al manco, per part dels militars d’alt rang del SAR de l’Exèrcit de l’Aire, que s’haurien mogut per bona part del territori dels Països Catalans amb l’objectiu de saciar els més diversos capritxosen el seu temps d’oci.

Segons ha publicat el Diario de Ibiza, durant els caps de setmana aquesta mena de situacions són molt ha-bituals.Alguns veïns i persones properes als militars asseguren que aquests util-itzen els avions per anar a prendre una paella a El Palmar (a l’Albufera de València), per anar a buscar calçots a Tarragona o per passar el dia a Formentera. El mateix diari assegura que en el mes de març po-drien haver utilitzat els avions de l’exèrcit per fer de pont aeri i dur i portar gent de les Falles de Valèn-cia, i en altres ocasions haurien

utilitzat els aeronaus per transpor-tar gambes o per organitzar una barbacoa a un aeròdrom il·legal de Mallorca.Així doncs, aquestes informacions apunten que situacions com la que han viscut els veïns de Formentera són força habituals, però l’autoritat policial sempre fa els ulls gros-sos. De fet, si aquesta vegada s’han produït les detencions no ha estat per la denúncia d’un veí i la posteri-or investigació policial, sinó perquè la premsa local ho ha tret a la llum i l’exèrcit no ha tingut més remei que posicionar-se i investigar-ho.

Detenen un tinent coronel i un pilot del’Exèrcit per unes noces a FormenteraEls dos militar van utilitzar aeronaus de les forces armades espanyoles per traslladar els comensals i el banquet, una pràctica que podria ser bastant habitual als Països Catalans

JUNY 2010 | L’ACCENT BERGUEDÀ 38 NACIONAL [ ]

El controvertit tema de la Guer-ra d’Algèria ha tornat a generar polèmica, un any més, a la capital de Catalunya Nord. ADIMAD (As-sociació de Defensa dels Interes-sos Morals dels Antics Detinguts polítics i exiliats de l’Algèria fran-cesa), tornava a convocar pel prim-er diumenge de juny una concen-tració per homenatjar els antics combatents de l’OAS. Aquesta as-sociació d’àmbit estatal representa els antics algerians francesos que van actuar a les ordres de l’OAS, i està presidida per Jean-François Collin, militant del Front Nacio-nal. Enfront, s’havia convocat una concentració antifeixista per evitar aquest homenatge a una or-ganització d’extrema dreta. Final-ment, la concentració va ser prohi-bida, com també ho fou el 2009 i el 2007. La qüestió ha centrat bona part de l’actualitat nord-catalana del darrer mes.La convocatòria era davant l’estela d’homenatge als antics combatents de l’OAS instal·lada al cementiri de l’Alt Vernet de Perpinyà el 2003. Concretament, l’estela fa referèn-cia als 105 executats en la lluita per una Algèria francesa. L’OAS fou

una organització d’extrema dreta que s’oposà de forma violenta a la descolonització d’Algèria, amb ac-cions terroristes contra la població civil algeriana i també contra les autoritats franceses que acabaren signant la descolonització.De fet, ja des de 2008 hi ha hagut iniciatives per a retirar l’estela de l’espai públic. Aquesta iniciativa està recolzada per una sentència del Tribunal d’Apel·lació de Mar-sella del 23 d’abril de 2010, rati-ficant una sentència del 2007 en què s’instava l’ajuntament pro-vençal de Marinhana -governat pel FN- a retirar una estela similar instal·lada el 2005. Segons aquest tribunal, les esteles de la OAS “no tenen lloc ni dins d’un cementiri ni, més generalment, en els espais públics”.

La qüestió pied-noirDe resultes de la independència d’Algèria, més d’un milió de co-lons “francesos”, coneguts com a piednoirs, i més de cent mil col·laboracionistes algerians, anomenats harkis, hagueren d’exiliar-se a l’estat francès. En realitat, dins l’amalgama pied-noir també hi havien espanyols, italians, jueus i prop de 50.000

L’homenatge a l’OAS prohibit aPerpinyà remou la qüestió pied-noir

persones originàries dels Països Catalans que havien mantingut el català viu durant gairebé un segle a la colònia magrebina.La majoria dels pied-noirs s’instal·laren a la Catalunya Nord, la costa provençal i l’illa de Còrse-ga.Uns 30.000 també s’instal·laren a les comarques alacantines. Re-

butjats per la societat d’acollida, significaren un problema so-cial important durant els anys 60. Bàsicament eren proletariat urbà i agrícola, juntament amb petita burgesia, i el seu encaix a l’economia metropolitana fou molt difícil. D’altra banda, se’ls titl-lava de mantenir uns valors (mas-clisme, agressivitat, racisme) que

lligaven poc amb una França que en aquells mateixos moments es-tava experimentant els canvis que desembocarien en el maig del 68.Malgrat que en línies generals amb el temps havien aconseguit inte-grar-se a la nova societat, l’univers dels pied-noirs teixí una xarxa as-sociativa i de lobby per mantenir viva la seva identitat. Una part gens menyspreable d’aquesta xarxa dóna suport obert al Front Nacion-al, que s’ha volgut presentar també com el partit dels piednoirs.Amb tot, la representativitat política dels pied-noirs s’estén per diversos partits, i sense anar més lluny el propi alcalde de Perpinyà, Jean-Marc Pujol (UMP), és nascut a Algèria.Darrera del conflicte de l’estela i de l’homenatge a l’OAS s’hi amaguen altres debats més profunds, com les visions que hi ha entorn la guerra d’Algèria, el ressentiment pied-noir contra una metròpoli que consideren que els va deixar aban-donats, i l’intent del FN d’utilitzar el drama pied-noir per apuntalar el seu discurs racista antiàrab. I, també, la inevitable dissolució d’una identitat basada en una so-cietat que fa 50 anys que va deixar d’existir.

ABEL CALDERA

Estela d’homenatge als antics combatents de l’OAS.

Dels vora 150 interns que el 6 de juny encetaven una vaga de fam al Centre d’Internament d’Estrangers (CIE) de la Zona Franca el dissabte 12 quedaven 10, la gran majoria van ser deportats al seu país d’origen. Segons ha declarat per a L’ACCENT un membre del Grup de Suport a la Vaga (GSV), a banda de les de-portacions, altres persones han es-tat traslladades a CIE de València i Madrid (amb el trasbals que suposa per a la família) i altres han deix-at la protesta davant les pressions que han patit al centre. La marxa a peu des del Vallès, que s’anuncià a L’ACCENT 179, es va convertir en una concentració el diumenge 6 davant del CIE que donà forces als reclosos per començar la seua protesta.Les persones internes engegaren la vaga per protestar per les condi-cions inhumanes que pateixen al centre.Segons el comunicat emès pel GSV i altres entitats no hi ha assistèn-cia mèdica amb regularitat, hi ha intimidacions, amenaces, se’ls aïlla de l’exterior, se’ls obliga a signar la

seua deportació i fins i tot s’han de-nunciat tortures.Des de fora el GSV, SOS Racisme i d’altres associacions estan trebal-lant per visualitzar el conflicte. El divendres 11 feren una roda de premsa a la seu de la Federació de veïns i veïnes de Barcelona (FAVB) per denunciar la situació de les per-sones vaguistes al CIE. En aquell acte van encoratjar a la partici-pació de la manifestació del diss-abte 12 que es va fer al Raval. Segons el GSV hi van participar unes 200 persones, l’objectiu era interactuar amb el veïnat del Raval i fer públi-ca la greu situació del CIE de Zona Franca, no hi van haver incidents. Com que la manifestació no tenia permís, no hi havia molta partici-pació de persones immigrades.

Dificultats per entendre’s Des del GSV es posa molt d’èmfasi en ressaltar la situació interna del CIE.Destaquen les complicacions que tenen les persones internes per relacionarse: de vegades no parlen el mateix idioma, estan aïl-lades de la resta, en qualsevol mo-ment poden ser deportats (molts a

la matinada)... Encara que hi haja dubtes sobre els assetjaments el que és evident són les deportacions i trasllats. Les autoritats del CIE es-tan usant les dues eines per evitar les protestes.Així eviten, fins i tot, les denúncies per maltractament. L’associació Pa-pers i drets per a tothom contactà amb deu companys de Mohamed Abagui (mort al CIE el 13 de maig passat) perquè assitiren com a tes-timonis a la Fiscalia que investiga la mort. Quan l’associació es va pre-sentar al centre el dia de la compa-

reixença per buscar als deu interns, se’ls comunicà que la matinada d’abans havien estat deportats.Cal recordar que les persones immi-grades estan tancades per una falta administrativa (no dur la documen-tació en regla) i que les protestes amb més força, encara que ja hi havia abans, començaren com a re-sposta per la mort Mohamed. Tant les persones en vaga de fam, com els seus familiars i les entitats de-manen, per una banda la millora de les condicions a dins del CIE i per altra l’alliberament dels interns i el

tancament del que consideren “pe-tits Guantanamos il·legals”. Creuen injustes les mesures que s’empren contra persones, que en molts casos fa anys que viuen al país, només per no tenir la documentació en regla. No sols se’ls empresona en un lloc sense regulació penitenciària (per tant amb menys transparència) i, segons les persones que els han visi-tat, en condicions infrahumanes, sinó que a més se’ls expulsa del país sense informar a la família.Per la seua banda, les autoritats del centre no han fet cap declaració al respecte.

La policia es queixa Mentrestant, el dimecres 9 la Con-federación española de Policía (CEP) va publicar un comunicat on instava al Ministeri d’Interior a querellar-se contra les “organitza-cions radicals que acusen els poli-cies de tortura i assassinat”.Segons CEP, de la mateixa manera que es querella contra les associa-cions “proetarres” que denuncien tortura també ho deuria fer contra SOS Racisme i Papers i drets per a tothom.

Deporten els interns del CIE Zona Franca que fan vaga de famCESC BLANCO

BARCELONA

Centre d’internament de Barcelona on 150 interns han fet vaga de fam.

L’ACCENT BERGUEDÀ 3 | JUNY 2010 NACIONAL 9[ ]

Quan ens plantegem la inviabilitat del model socioeconòmic establert inevitablement hem de parlar d’aspectes tan diversos i conflictius com el canvi climàtic, la relació neocolonial nord-sud, l’explotació laboral, el paper de les transnacio-nals o la societat de consum entre altres... Però un tema directament lligat que sovint passa inadvertit és el de l’obtenció de l’energia, un sector econòmic estratègic pel paper que juga en la producció d’electricitat i de combustible per als transports, dos del eixos del mode de producció capitalista.Durant el segle XX han sigut els hidrocarburs (el carbó i sobret-ot el petroli) els encarregats de proporcionar l’energia necessària, perquè eren abundants i molt bar-ats. A partir de la crisi del petroli, amb el nou rol adoptat pel cartel de l’OPEP, l’occident capitalista va comprovar dues coses: d’una banda que el petroli no controlat pels països de l’OPEP començava a mancar i de l’altra, que amb la constitució d’aquest organisme i el seu control sobre la producció, el petroli havia deixat de ser un recurs d’obtenció fàcil i segura.Aquest nou escenari ens pot aju-dar a explicar molts successos de política exterior des d’aquest mo-ment fins l’actualitat, com són el paper de l’estat d’Israel, els atacs a l’Iraq o els intents d’aïllar inter-nacionalment l’Iran.Però a banda dels obstacles pel que fa al subministrament, els princi-pals problemes que presenten els hidrocarburs com a font d’energia són àsicament dos. En primer lloc, el seu paper agreujador del canvi climàtic, basat fonamentalment

en l’emissió de diòxid de carboni a l’atmosfera i l’efecte hivernacle que aquest provoca; en segon lloc, i allò que veritablement preocupa a les companyies energètiques, és el caràcter finit dels hidrocarburs com a energies no renovables que són. Segons sembla podem trobar-nos prop del zenit de la producció

petroliera, de fet, alguns experts afirmen que aquest s’ha produït a l’any 2010, o fins i tot que ja es va produir al 2005. Les implicacions d’aquest fet són determinants perquè vivim en un món total-ment dependent del petroli que ha superat el seu moment de pro-ducció màxima i es troba en una corba descendent, mentre la de-manda creix a un ritme anual del 2% incentivada per les economies emergents de països com la Xina, l’Índia i el Brasil, entre altres.Davant d’aquesta crítica situació a nivell tecnològic, econòmic i am-biental, els intents per transfor-mar el paradigma d’obtenció de l’energia han sigut molt limitats per l’alt cost que implica la sub-stitució de tota una infraestruc-tura d’obtenció del petroli basat en pous, refineries, oleoductes, petroliers... A més a més la difi-cultat de les potències emergents per assimilar el ritme del seu pro-cés d’industrialització ha fet que aquestes fixen la seua atenció en el carbó com a font d’energia molt més abundant i barata i no sot-mesa a la mateixa fluctuació dels preus que el petroli.El reviscolament del carbó, més contaminant encara que el petroli i sobretot la previsió del seu ús massiu agreuja les previsions pel que fa a la concentració de diòxid de carboni en l’atmosfera.Pel que fa als països desenvolupats, es troben d’una banda amb la ne-cessitat de transformar el seu par-adigma energètic i de l’altra amb l’alt cost pel que fa a investigació i construcció d’infraestructures que implica.

S’ha parlat molt de les ener-gies renovables, i més en concret de l’energia solar fotovoltaica i l’eòlica, però cal destacar que tot i que en els últims temps s’han fet avanços pel que fa al seu ús la gran extensió espacial que ne-cessiten, la discontinuïtat de les fonts d’energia en les que es basen i la reduïda intensitat energètica que s’obté d’elles ha fet que les grans transnacionals de l’energia sols les contemplen assignant-les

el paper de subministradores com-plementàries de l’electricitat.Pel que fa a l’ús de l’hidrogen a partir de les tan famoses piles de combustible, va despertar el 1980 una onada d’optimisme perquè obria la possibilitat de proporcio-nar una energia abundant i neta, però les dificultats d’aïllar una molècula tan reactiva com la de l’hidrogen, crear una infraestruc-tura tan costosa per a la seua ob-tenció i es escassos avanços realit-

zats els darrers temps pel que fa a l’eficiència energètica; ha aturat aquest optimisme i l’ha fet invi-able a curt termini.Les grans transnacionals opten ara per una economia de tran-sició a partir del gas natural, més abundant que el petroli, però amb dificultats pel que fa al pro-cés d’extracció i transport, ja que cal liquar-lo i tornar-lo a gasifi-car posteriorment; mentre plani-fiquen un escenari energètic en el qual cap font energètica adoptarà el paper que ho ha fet el petroli al segle XX. Potser hauríem de preguntar-nos quin és el paper que juguen les persones i els pobles en un pro-cés tan determinant. Si potser seria més convenient descentral-itzar els processos d’obtenció de l’energia i arrabassar-los de les mans d’unes poques empreses transnacionals preocupades en obtindre un benefici econòmic immediat sense tindre en compte la necessitat d’obtenir energia neta i capaç d’arribar al màxim nombre de persones possible. I si això és possible dintre d’una soci-etat de consum tan enormement malgastadora. En definitiva, és possible mante-nir el mode de vida de l’occident capitalista? O, entre altres coses,és urgent un decreixement en el con-sum energètic?

L’energia: un dels gransproblemes del segle XXI

ALMUDENA GREGORIVALÈNCIA

“Durantel segle XX han

sigut els hidrocarbursels encarregats de

proporcionarl’energia necessària”

De nou, per sort i per desgrà-cia, ha tornat a col·lació el “debat” sobre les energies de les quals vivim i el sistema que les regeix. Un altre desas-tre natural de conseqüències devastadores a la costa nord-americana va ocòrrer el passat abril. Tothom, amb una mica de seny, sap que en un futur no gaire llunyà ens hi juguem molt, o millor dit, gairebé tot. El progressiu esgotament dels combustibles fòssils és un fet imminent.La fallida del model energètic torna a reeixir: majors riscos i desastres naturals, creixement

energètic patològic, guerres pel control dels combustibles fòssils... Les preguntes bàsiques que em faig són les següents: hi ha desenvolupades ener-gies què no presenten tants riscos per aconseguir-les i què no siguen tant contaminants?; els governs i les empreses en-ergètiques estan duent a terme, ja mateix, la ingent tasca que suposarà fer una reconversió energètica de tot allò que depèn d’aquestes energies al si de les nostres societats? Com diuen per ací: espera assegut!L’hidrogen, ara per ara, re-sulta excessivament car d’aconseguir. L’ús d’electricitat provinent del sol i el vent té un impacte ambiental desastrós,

tot i que resulta menys danyina que els combustibles fòssils. Hi ha molts interrogants pel què respecta a aquest tema. Això sí, cal tenir present que les al-ternatives existeixen, que cal desenvolupar-les ben bé i que cal cercar de noves, sempre amb la intenció d’aconseguir un sistema energètic autònom i autosuficient lliure del con-trol de les empreses i del mal-baratament que vivim actual-ment. Hem d’aplegar, de nou, a l’equilibri necessari de les per-sones amb la resta de la natura i això passa per, primer de tot, un canvi pel que fa a la poduc-ció d’energies netes fora de les competicions i curses energè-tiques.

Alternatives al petroli?ÀLEX GARCIA I HERNÀNDEZ

VALÈNCIA

JUNY 2010 | L’ACCENT BERGUEDÀ 310 NACIONAL [ ]

La disputa de la fase final de la Copa del Món de Futbol,que des de divendres passat se cel-ebra per primer cop en territori africà, és un dels fets esportius més rellevants del planeta. Més enllà de l’esport, però, aquest esdeveniment és un autèntic fet social.Fruit d’aquesta di-mensió social, el mundial no podia estar exempt de lectures polítiques.De fet, al llarg de la història la copa del món ha anat íntimament lligada a la societat i a la política.Vet aquí uns quants exemples.

1934: El mundial del DuceLa FIFA no posà cap pega a que el primer mundial de la història cel-ebrat en un país europeu l’acollís la Itàlia feixista de Benito Mus-solini, el Duce. Els organitzadors no amagaren massa quina era la seva pretensió i el mateix general Vaccaro, president de la Federació Italiana de Futbol, proclamava: “L’objectiu final del mundial és mostrar a l’univers l’ideal feixista de l’esport”.Tot el mundial del Duce s’organitzà amb aquesta finalitat: el cartell de l’esdeveniment s’inspirava en un futbolista fent la salutació feixis-ta, els estadis que acolliren els partits adoptaren noms com Par-tit Nacional Feixista (a Roma), o Benito Mussolini (a Torí), al temps que es creava un clima generalit-zat de fervor patriòtic i exaltació feixista. En aquest context, només podia passar el que acabàpassant, que la squadra azzurra s’endugués el seu mundial con-vertint així, amb la complicitat de la FIFA, la seva victòria en una legitimació de les seves idees total-itàries.

1938: El mundial del Front Popular El 1938 fou la França del Front Pop-ular la que acollí la copa del món. El clima de preguerra que vivia Europa (i que a l’Estat espanyol es manifestava ja obertament a través del conflicte entre la legalitat re-publicana i els colpistes feixistes) es traslladà al terreny de joc: Ale-manya jugà amb jugadors austríacs i sense jueus (en una nova mostra de la intolerable permissivitat de la FIFA), mentre que la Itàlia feixista i la França del Front Popu-lar protagonitzaren un dels partits amb més tensió extraesportiva

de la història del futbol. A la fi, i després d’una tensa final enfront d’Hongria, la victòria fou de nou per a la selecció italiana. Abans de sortir al terreny de joc, els in-ternacionals italians reberen un telegrama del Duce que deia tex-tualment: “Vèncer o morir!”. Vet aquí per què, a la fi del matx, el seleccionador italià afirmà públi-cament: “Acabo de salvar la vida a onze homes”.

1966: Corea del Nord existeixL’any 1966 Corea del Nord arribava a Anglaterra com a únic represen-tant asiàtic a la copa del món de futbol. La República Democràtica de Corea, que feia tot just quinze anys que havia sortit de la fer-otge guerra que, entre 1950 i 1953, l’havia enfrontat a la capitalista Corea del Sud, es plantà al mundial com una autèntica ventafocs.Els coreans sorprengueren Itàlia, una de les seleccions favorites, amb un gol màgic de Doo. Als quarts de final, els coreans s’enfrontaren a una altra de les candidates a la victòria final, la Portugal d’Eusébio, i arribaren a avançar-se 3-0 al mar-cador, tot i acabar perdent el partit 3-5. En tornar a Pyongyang, Kim Il Sung va rebre amb tots els honors els jugadors nord-coreans conver-tits en els millors ambaixadors de les bondats del comunisme.

1974: La dignitat soviètica El setembre de 1973 només quedava

en joc la darrera plaça per ser al mundial de 1974, que se celebrava a l’Alemanya federal. L’atzar vol-gué que la darrera eliminatòria enfrontés l’URSS a un Xile que aca-bava de veure com la Unitat Popu-lar de Salvador Allende havia estat foragitada del govern per un cop d’estat d’extrema dreta liderat pel general Augusto Pinochet.El primer partit de l’eliminatòria es jugà a l’Estadi Lenin de Moscou i se saldà amb un empat a zero. El matx decisori havia de tenir lloc a l’Estadi Nacional de Santiago de Xile el 21 de novembre de 1973.L’URSS es negà a jugar en aquest recinte, convertit en camp de con-centració després del cop d’estat. Els soviètics al·legaren que “seria un ultratge pels milers de patriotes xilens torturats i una humiliació

per a la memòria del president Allende”. La FIFA, fent gala de la seva tradicional sensibilitat, re-butjà la petició i obligà a jugar el

partit a l’Estadi Nacional. L’URSS, per dignitat i per solidaritat amb el poble xilè, decidí no presentar-se. La farsa organitzada a l’estadi el 21 de novembre, on malgrat que l’equip soviètic no hi era els xilens sortiren a jugar i marcaren un gol vergonyós sense rivals, va perme-tre a Xile obtenir el passaport pel mundial de 1974. La dictadura de Pinochet, doncs, seria present a la copa del món d’Alemanya.1974: La venjança de Mobutu El Zaire s’havia convertit en el prim-er país de l’Àfrica subsahariana a classificar-se per un mundial i el seu president, conegut amb el nom de Mobutu Sese Seko Nkuku Ngbendu wa Za Banga (que es traduiria més o menys per “El guerrer totpoderós que, per la seva resistència i inflexible voluntat de guanyar, va de conquesta en con-questa, deixant un rastre de foc al seu pas que és fruit de la sang i les cendres dels seus enemics com el sol venç a la nit”) pretenia que la seva selecció representés el poder de l’Àfrica negra. En aquest afany, el mateix Mobutu havia partici-pat en el disseny de la samarreta dels Lleopards del Zaire. La par-ticipació mundialista zairesa fou, però, un autèntic desastre. Després de perdre contra Escòcia (0-2), el Zaire fou humiliat per Iugoslàvia, que el derrotà per 9-0. Mobutu, em-prenyat per la humiliació patida s’adreçà als jugadors zairesos en aquests termes abans del seu dar-

rer partit contra Brasil: “Perdeu per més de tres gols i no tornareu a veure mai més les vostres famí-lies”. El Zaire perdé finalment 3-0 i la venjança de Mobutu, sense ser tan salvatge com havia anunciat, esperà als jugadors zairesos un cop aquests arribaren capcots a casa.

1982: Algèria i el Tercer Món ensenyen les urpesVint anys després de la seva cruen-ta guerra per la independència, la República Algeriana Democràtica i Popular participava per primer cop en un mundial. La selecció algeri-ana, hereva de l’equip del Front d’Alliberament Nacional que, en-tre 1958 i 1962, havia passejat la causa independentista algeriana pels estadis de mig món, mostrava la puixança de l’Algèria socialista i anticolonial derrotant a una de les grans favorites per endur-se el trofeu, l’Alemanya federal, a més de fer el mateix amb el Xile de Pinochet. Només un partit in-digne al Molinón, entre Àustria i Alemanya, deixà fora els algeri-ans de la següent fase. En tot cas, la demostració de força del Tercer Món estava feta.Els antics territoris colonials emergien en l’univers futbolístic demostrant que la rellevància que adquirien a nivell polític amb el Moviment de Països No Alineats tenia també una traducció en d’altres àmbits.

1998: La mare de tots els partitsL’atzar volgué que en el mundial francès de 1998 l’Iran i els Estats Units quedessin enquadrats en el mateix grup. L’enfrontament en-tre els “bojos d’Al·là” i el “Gran Satan”, o “la mare de tots els par-tits”, com l’anomenaren alguns, es convertí, segurament, amb el matx amb més càrrega sociopolíti-ca de la història. La victòria ira-niana (2-1) provocà la invasió dels carrers de Teheran i de les princi-pals ciutats iranianes que estaven en estat d’alerta abans del partit tement el pitjor en cas de derrota. Els opositors iranians, vinculats a l’organització Mujaidins del Poble, per la seva part, aprofitaren el partit per mostrar públicament imatges dels seus líders Massoud i Maryam Rajani. Les graderies vis-queren també escenes de confra-ternitat entre afeccionats irani-ans i nord-americans, una imatge insòlita que mostrava el poder del futbol.

Mundial de futbol:apunts polítics

“Al llarg de la històriala copa del món ha

anat íntimament lligada

a la societat i a lapolítica”

RAMON USALL LLEIDA

La selecció alemanya fent la salutació nazi, un a imatge clàssica del mundial del 38.

[ ]` POLÍTICA, SOCIETAT I ECONOMIA 11L’ACCENT BERGUEDÀ 3 | JUNY V2010

La crisi econòmica amb què con-vivim afecta cada dia més sec-tors. De fet, n’hi ha ben pocs que s’escapin de les seves repercus-sions. Un dels que últimament està notant aquests efectes de manera més dràstica és el de la fusta, molt important a la nostra comarca, ja que disposem de quatre serradores que en total mouen més de 200 treballadors. Fa anys que el sector silvícola va

malament, explotar els boscos és cada cop menys rendible, el mercat potencial per la fusta catalana és reduït, ja que el producte estranger és més barat. A més, és un sector

amb producció molt tradicional i poc modernitzat, incapaç de com-petir en el mercat europeu. Les vendes en aquest sector han

patit una davallada del 40%. La crisi industrial i la forta com-petència francesa en són els grans responsables. Des de les

L’Adrià i l’Arç són dos joves ber-guedans que la nit del 17 de març de 2006 es van veure implicats en la convocatòria que aquell dia te-nia lloc a Barcelona i altres ciu-tats de l’Estat espanyol per a dur a terme el conegut macrobotellón. L’ordenança del civisme de Bar-celona s’acabava d’aprovar. És només en aquest context que cal valorar la violència indiscrimina-da que aquella nit utilitzaren les forces i cossos de seguretat.Els dos berguedans van ser det-

inguts de manera indiscrimina-da prop d’on s’estaven produint els disturbis que tant els Mossos d’Esquadra com la Guàrdia Ur-bana de Barcelona propiciaren a tota persona present en les imme-diacions de la convocatòria, que

s’havia de celebrar a la Rambla del Raval. Des del moment de l’arrest i fins

a l’arribada a la comissaria de les Corts de Barcelona, els joves van pat-ir maltractaments i abusos per part dels agents dels Mossos d’Esquadra. El desembre passat va tenir lloc al Jutjat Penal nº 18 de l’Audiència Provincial de Barcelona el judici en què, marcat clarament per les contradiccions per part dels agents, s’acusava els joves d’atemptat a l’autoritat amb l’agreujant d’ús d’instrument perillós (en aquest cas, pedres). La sentència: tres anys de presó per a cadascun d’ells. Ara, els joves han presentat un recurs davant de l’Audiència Provincial, i en demanen la lliure absolució. Avui en parlem amb l’Adrià.

La fusta berguedana no suporta la tempesta francesa

institucions, de moment, no s’ha fet cap pas important per intentar frenar aquesta tendència del sec-tor, i s’ho estan mirat des de la distància.

Competència francesaFrança és actualment un dels màxims exportadors de fusta. Abraça part del mercat català d’aquest matèria primera. De fet, la competència francesa ha abaixat molt el preu, mentre que un metre cúbic de fusta serrada berguedana es ven a 170 euros, la que prové de l’Estat francès,

la mateixa quantitat es ven entre 100 i 120 euros.Aquest fet rau en les grans tem-

pestes que van afectar la zona de les Landes, al sud de França, ara fa dos hiverns. El temporal va fer caure més de 50 milions de tones d’arbres (majoritàriament pi) que havien d’abastir Europa de fusta en els pròxims dos i tres anys. Per tal que ens en fem una idea, al Principat es gasten 5.000 tones anuals. El Govern francès va actuar de

manera molt ràpida, ja que en aquestes circumstàncies la fusta

caiguda ha de ser retirada en el termini d’un any, ja que, si no, es fa malbé, i també per evitar el risc d’incendi. Va decidir do-nar aquesta matèria primera a les serradores, va pagar els costos de transport, va cedir patis per tal de poder-la emmagatzemar i conser-var, i va subvencionar els propi-etaris de la zona perquè repobles-sin les terres. Per tant, totes les facilitats que

han tingut les serradores frances-es han provocat que hagin pogut baixar els preus fins a límits ina-bastables. Les serradores bergue-

danes no poden afrontar la com-petència i estan passant una de les seves pitjors crisis.

Cal modernitzarUn handicap de l’activitat silvíco-la (de la fusta) a les nostres terres és la difícil orografia del terreny. Els pendents dels boscos i el difícil accés no faciliten gens les tasques i fan augmentar el preu de producció, ja que tot es fa de man-era artesanal. A la resta d’Europa es fan grans plantacions d’arbres ja dedicades al mercat de la fusta;

d’aquesta manera la tala es fa més senzilla i ràpida i les màquines processadores i accedeixen mil-lor. Actualment cada cop arriba

més passada la fusta francesa de les Landes i això obre les portes a l’optimisme per al sector de la fusta a la nostra comarca. S’espera que a final d’estiu el mercat silví-cola pugui rebrotar.

“Les vendes en aquest sector han

patit una davallada del 40% “

“Cada cop arriba més passada la fusta fran-cesa de les Landes i

això obre les portes a l’optimisme “

FOTO: RAMON PICAS

Hug Tuyet

Com van anar els fets aquella nit?Aquella tarda del 17 març del 2006 s’havia establert com a data per a la celebració d’un botellón en contra de l’ordenança de civisme de Bar-celona, amb motiu de la retallada de drets que aquestes generen i per la manca d’acords dialogants entre assemblees de veïns, col•lectius de joves... El cas és que la celebració va iniciar-se sobre les 8 de la tarda i ben aviat van començar els aldar-ulls. L’Arç i jo vam estar sopant i cel-

ebrant un aniversari al meu pis i passades la una de la matinada una companya de la universitat ens convidà a fer una volta pel cen-tre de Barcelona. Érem conscients de la celebració, però no del què allí s’hi estava coent des de ja feia una bona estona. En arribar a la zona dels fets ja ens adonem que a la Rambla del Raval hi ha hagut destrosses i que està ple de policies per tot arreu... La nostra primera intenció és evitar cap càrrega de les que es practiquen per diversos llocs i dirigir-nos cap al MACBA (Museu d’Art Contemporani de Barcelona) per sortir d’allà. Una vegada arribem a la citada plaça, comencen a aparèixer furgons tant del carrer superior com dels later-als. Nosaltres ens quedem amagats

en un racó de la plaça fins que es dispersen i podem sortir en direc-ció a la Rambla de Catalunya, per marxar de nou al pis. Durant el trajecte, concretament al Carrer del Bon Succés, ens sorprenen per l’esquena dos paios i ens agafen di-rectament (a l’Arç i a mi, la noia es queda sola en un racó). Sense cap mena d’explicació ens porten dins d’un furgó, primer l’un i després l’altre. Allà dins som testimonis de les conegudes pràctiques preven-tives de les forces de seguretat del nostre país. Va ser, des del primer moment,

un judici polític, i paguem les con-seqüències, com tanta altra gent, de ser els caps de turc de determi-nades accions que es dugueren a terme aquella nit. Vam poder re-conèixer com dos dels personatges que estaven provocant el personal pel carrer i fent barricades eren membres d’algun cos de seguretat i eren també els qui entraven (hores després) els detinguts a la comis-saria de les Corts... No va ser fins al cap de 37 hores que vam ser posats en llibertat provisional.

Han estat quatre anys de procés judicial. Quina valoració en fas? Fa ja més de quatre anys i el procés judicial ha estat una mostra més de com està el panorama politicojudi-

cial... Es passaren 17 mesos amb la instrucció del cas feta i sense cel-ebració de judici. Aquests 17 mesos de moment no s’han contemplat com a dilació indeguda.

Com vau rebre la sentència con-demnatòria?La veritat és que la vam rebre amb sorpresa, ja que el judici ens va anar bastant com volíem, els dos mossos que eren allà com a agents de l’ordre d’aquella nit, no van poder provar res i l’únic que van aportar van ser imprecisions i con-tradiccions dels fets i horàries... l’un deia que eren part d’un grup nombrós, perillós i que anàvem en-caputxats i l’altre, que anàvem sols i a cara descoberta. Crec que són massa contradiccions per tancar ningú durant tres anys a la presó. Cal destacar que el fiscal inicial-ment demanava set d’anys de pri-vació de llibertat.

Actualment heu endegat algun tipus de lluita per tal d’evitar l’ingrés a presó des del carrer? A la comarca s’ha format un grup de suport amb què s’està treballant principalment de manera informa-tiva i reivindicativa. Ens plante-gem continuar amb accions un cop s’emeti la sentència definitiva des de l’Audiència Provincial. Cartell que convocava la macro trobada .

ENTREVISTA ADRIÀ CHUECA

Les serradores franceses són actualment la màxima competència de la fusta a la comarca

[ ]` JUNY 2010 | L’ACCENT BERGUEDÀ 312 POLÍTICA, SOCIETAT I ECONOMIA

La vaga de funcionaris del 8 de juny va registrar un seguiment baix al Berguedà, no perquè els treballadors del sector públic es-tiguessin contents amb les mesures antidèficit impulsades pel Govern de l’Estat i que inclouen la rebaixa del seu sou, sinó perquè, segons han manifestat sindicats com ara CCOO, UGT, CGT, la COS o la Inters-indical-CSC, les mobilitzacions es van centralitzar a Barcelona i això va fer que al Berguedà bona part dels treballadors preferissin no faltar a la feina. És una situació que es va produir

tant a les escoles com en l’àmbit sanitari. Pel que fa a alguns cen-tres educatius de la comarca, però, van fer accions reivindicatives du-rant el matí. Quant a ensenyament, aquesta

no és l’única acció que s’ha dut a terme, i és que des del mes de maig diferents escoles de la comarca han apostat per fer un referèndum als seus centres. La idea va sorgir arran de les con-

sultes independentistes fetes fa uns mesos i del fet que al País Va-lencià ja s’havia promogut aquesta iniciativa amb l’objectiu de valorar la política educativa del Departa-ment d’Ensenyament. Així ho explica la delegada sindi-

cal de CCOO al Berguedà, Charo Díez: “La idea sorgeix una mica de les consultes sobre la independèn-cia i del fet que al País Valencià ja s’havia fet això també en l’àmbit d’ensenyament; es va fer la pro-posta a la resta de sindicats i es va tirar endavant. L’objectiu que es pretén amb aquests referèndums és donar a conèixer l’opinió de la

comunitat educativa respecte a la política educativa del Govern de la Generalitat i, en concret, avaluar les mesures que promou el con-seller d’Educació, Ernest Mara-gall”. Amb aquesta finalitat, les or-

ganitzacions sindicals amb repre-sentació a la Mesa van promoure i organitzar la consulta, que va finalitzar el 17 de juny, tot i que en alguns centres que encara no havien tingut temps de poder-la fer se’ls va donar l’oportunitat de participar-hi passat el termini.

“L’objectiu que es pretén amb aquests

referèndums és donar a conèixer l’opinió de la co-

munitat educativa respecte a la política educativa del Gov-

ern de la Generalitat i, en concret, avaluar

les mesures que promou el conseller d’Educació, Ernest

Maragall”

En total, són gairebé 100 els cen-tres educatius que han fet aquest referèndum a tot Catalunya i Díez es mostra satisfeta amb la resposta que s’ha obtingut en l’àmbit ber-guedà: “A la comarca la majoria de centres han fet el referèndum i és molt positiu perquè això ha permès explicar la problemàtica

d’ensenyament als pares i mares. A més, cada centre ha anat con-

cretant les seves problemàtiques i en alguns, a part dels pares i mares, del professorat i de l’AMPA, també hi han votat els nois i noi-es”, explica.

“A la comarca la ma-joria de centres han

fet el referèndum i és molt positiu perquè això ha permès ex-

plicar la problemàti-ca d’ensenyament als pares i mares”

Bagà, Gósol, Borredà, Avià, Cercs, Berga, Puig-reig, Guardiola de Berguedà, la Pobla de Lillet, Cal Bassacs, Sant Jordi, Vilada o Berga, entre d’altres, són alguns dels municipis en què els pares i mares, professors, l’AMPA i fins i tot alumnes en alguns casos van anar a votar sobre el fet de si es-taven d’acord o no amb la políti-ca educativa del Departament d’Educació. Els resultats --que a dia de tanca-

ment d’aquest diari encara no són definitius i s’està en espera del re-compte final-- assenyalen un clar predomini del no i alguns centres destaquen la participació que hi va haver. És el cas d’Avià, que, fent la com-

parativa amb altres votacions com ara la del Consell Escolar, con-sidera elevat el nombre de pares i mares que van votar. Per altra banda, Cercs també destaca la par-ticipació del 47%.

La Bergadana tanca defini-tivament

No hi ha hagut tomb inesperat de darrera hora en forma de compra de l’empresa per part d’un grup francès. L’empresa tanca enviant els seus 123 treballadors al carrer. Els deutes, vora 6 milions d’euros, són segons els treballadors fruit de la mala gestió i de la manca de voluntat d’inversió de l’holandesa Nimbus, que en posseïa el 80%. L’altre 20% pertanyia a Mon-tañà-Tuyet SL, els antics propietaris, a qui representats dels treballadors van presentar una denúncia per haver evadit patrimoni immobiliari de l’empresa (vegeu Accent Berguedà 2). Ara, una part dels treballadors tenen intenció d’intentar tirar endavant una empresa similar però a un nivell més pe-tit. D’altra banda, caldrà veure si es confirmen les sospites que l’objectiu de la compra de 2008 per part de Nimbus era liquidar l’empresa i quedar-se amb les patents i la cartera de clients per poder servir-los des d’altres plantes europees.

L’ajuntament de Berga obre un nou expedient a Inberga Tur

El ple municipal del consistori berguedà del passat 10 de juny va aprovar tancar l’anterior expedient i obrir-ne un de nou per tal de poder fonamentar millor el procés per rescindir la concessió. Aquesta empresa porta incomplint obertament diversos punts del contracte d’arrendament de l’hotel Berga Park (vegeu Accent Berguedà 1), i el seu contenciós ha centrat part de l’actualitat municipal del darrer any. El responsable de l’empresa , Joan Sistachs, va insistir en atiar el fantasma dels “interessos ocults” darrera la decisió del consistori. Cal recordar que aquestes acusacions ja van ser fetes en la carta mecanografiada que Sistachs entrà al registre municipal la primavera de 2009. Mentrestant, Inberga Tur manté el subar-rendament del Berga Park a Queralt Gestió Turística, un fet que el contracte de concessió prohibia expressament.

Ernest Maragall, amb l’escola concertada

Quatre exalcaldes de Berga, l’actual alcalde Juli Gendrau i el propi conseller d’educació Ernest Maragall van participar en l’acte de cloenda dels jocs esportius de l’Escola Xarxa. En plena polèmica per l’incompliment de dotar el SES Serra de Noet d’una línia de Batxillerat i, en canvi, haver concertat el batxillerat a l’Escola Xarxa, el conseller d’educació sembla de-cidit a continuar la seva batalla contra els docents de l’escola pública. La seva presència en aquest acte és un clar missatge contra les demandes del professorat i famílies del SES ber-guedà. Cal recordar que el cap de files del PSOE a l’ajuntament de Berga, Daniel Bullich, és alhora el responsable de l’Oficina de Relacions Externes del departament d’educació de la Gen-eralitat, fet que fa força improbable que la presència del con-seller a l’acte fos casual.

Algunes de les mesures del Departament d’Educació que es ressaltaven a l’hora de votar el referèndum en el qual es demanava si s’estava d’acord amb la política educativa:

* Tancaments d’aules i increment del nombre d’alumnes per aula.

* Suprimir batxillerats d’una línia en centres de zones desa-favorides.

* Retalls en les plantilles de professorat i altres professionals en els centres públics i en els serveis educatius, tot i que el nombre d’alumnes està creixent.

* L’eliminació progressiva de les dotacions associades als programes d’innovació educativa amb la reducció d’hores de dedicació dels professionals que donen suport educatiu als centres escolars.

* El departament triga en cobrir les substitucions que es generen als centres. La cobertura de totes les baixes amb sub-stitucions no es fa des del primer dia

* Nous tipus de contractacions del professorat en precari i sense qualitat (terços de jornada…)

* Disminució dels diners que reben els centres públics per al seu funcionament, per segon any consecutiu.

* Un decret d’autonomia i direcció de centres amb dèficits en la gestió democràtica i participativa i que obre les portes a la desregularització de les condicions laborals del profes-sorat.

* Imposició d’un nou calendari escolar, en el qual la inclusió d’una setmana de vacances al mes de febrer o març comporta un canvi molt significatiu en l’organització de la vida familiar, i obre una bretxa de desigualtat entre l’alumnat. El Departa-ment d’Educació traspassa una responsabilitat que no corre-spon ni a les AMPA ni als ajuntaments, sense un pressupost que garanteixi una oferta educativa alternativa i equivalent per a tot l’alumnat de Catalunya.

El món de l’ensenyament també vol decidir

Berta Francàs

CASSERRES CLUB DE FU-TBOL

Durant aquests quatre anys d’existència que té el club, el Casserres s’ha consolidat com un dels bons equips de la categoria de 3a Territo-rial. Amb només un equip amateur d’uns 21 jugadors, el Casserres ha sovintejat les primeres posicions de la Lliga sense haver arribat a aconseguir la promoció en cap campanya.

Tot i que quan es va fun-dar el club va aconseguir el suport de 220 socis, ac-tualment ha baixat fins a 150. Econòmicament el club assegura haver notat la crisi, però no veu perillar la seva continuïtat grà-cies a les ajudes dels seus fidels patrocinadors i de l’Ajuntament.

CLUB ESPORTIU VILADA Aquest any ha quedat en última posició de Tercera Territorial. Tot i això, s’ha de destacar l’esforç de la gent implicada amb el club que vetlla any rere any per-què el poble de Vilada pugui continuar gaudint de futbol. L’entitat no té equips de fut-bol base i actualment té uns 155 socis. Anys enrere en

tenia uns 130, aproximada-ment. En l’àmbit econòmic el Vilada passa per un mo-ment molt difícil i veu perillar la seva existència, ja que, segons indiquen, estan en mans dels diners que pugui facilitar enguany l’Ajuntament, que no sap si hi podrà destinar la partida pressupostària necessària.

CLUB ESPORTIU BERGA

EN L’ÀMBIT ESPORTIU:Esportivament el club passa per un dels mo-ments més difícils de la seva història. La mala situació econòmica va fer perdre la columna verte-bral del primer equip i això ha comportat el de-

scens del Berga a Segona Territorial aquesta tem-porada.

EN L’ÀMBIT ESCOLAR:Tot i estar en un mo-ment complicat, el club continua sent una de les escoles de futbol més grans i amb més nivell de la comarca. Actualment té nou equips de futbol base i una escola de fu-tbol de 4 a 6 anys, amb una totalitat de 140 nens. També cal destacar que és el club amb més equips del futbol base a Primera Divisió: infantils, cadets,

alevins i benjamins tots amb equips a 1a i els juve-nils a 2a Divisió.

EN L’ÀMBIT SOCIAL I ECONÒMIC:Encara lluny de sortir del forat econòmic en què va caure, el C.E. Berga ha lluitat aquest any per sanejar la situació de deute en el qual va caure l’any passat. Pel que fa a socis, continua sent un dels clubs amb una massa social més gran. Compta amb uns 313 socis, tot i que n’havia tingut més fa unes temporades.

CLUB ESPORTIU PUIG-REIG:

EN L’ÀMBIT ESPORTIU:El club es manté. Tant el seu primer equip com el segon han fet un bon paper a Pri-mera i a Tercera Territorial. De fet, aquesta temporada

s’ha de parlar del Puig-reig com un dels equips forts de la categoria i de la comarca.

EN L’ÀMBIT ESCOLAR:Actualment és el club amb l’escola de futbol més gran de la comarca. Consta d’una totalitat de 14 equips: tres equips de futbol amateur: primer, segon i equip fe-mení, deu equips de futbol base i un equip de veterans. A més, s’ha de destacar que és l’únic equip de la comarca que ha apostat de veritat pel futbol 11 femení. En global,

el club presumeix de tenir una plantilla amb més de 200 futbolistes.

EN L’ÀMBIT SOCIAL I ECONÒMIC:Des que va entrar la nova junta, ara fa dos anys, el club ha augmentat de man-era significativa el seu número de socis, i ha passat de tenir-ne 250 (ara fa dos anys) als 340 que té actual-ment. Econòmicament el club es manté estable, tot i que reconeix que passa per moments difícils.

CLUB DE FUTBOL SANT SALVADOR

Aquesta temporada ha quedat tercer classificat a la categoria de 3a Ter-ritorial i ha estat a punt d’aconseguir la promoció a 2a. Tot i ser un club pe-tit, presumeix d’anar aug-mentant s poc a poc el seus equips de futbol base. I la pròxima temporada ja dis-posarà de tres equips: ju-venils, cadets i infantils.

La seva política de futbol base garanteix uns serveis als nens, com ara el trans-port, que pocs altres clubs garanteixen.

Econòmicament el club mostra una bona salut grà-cies als seus patrocinadors i a l’Ajuntament. Fa temps que ronden la xifra dels 220 socis.

UNIÓ ESPORTIVA AVIÀ:

EN L’ÀMBIT ESPORTIU:Esportivament, gaudeix d’una bona situació. Ha aconseguit l’ascens a Pref-erent després d’una bril-lant promoció. La seva bona

política de fitxatges ha as-segurat un equip molt com-petitiu amb una millora no-table respecte a l’equip de la temporada anterior.

EN L’ÀMBIT ESCOLAR:Disposa d’un equip de fut-bol amateur i quatre equips de futbol base. L’escola de futbol sempre ha estat l’assignatura pendent del club, també a causa de la poca població del muni-cipi. Tot i això, cal destacar que ha millorat, ja que l’Avià

havia estat molts anys sense categoria de juvenils.

EN L’ÀMBIT SOCIAL I ECONÒMIC:Tot i reconèixer aquest mo-ment com un període compli-cat a causa de la crisi, el club mostra amb els seus fitxatges que és el club amb menys dificultats econòmiques de la comarca. La seva massa social és important quant a poble, tot i que ha perdut so-cis. Actualment en té uns 250 i fa uns anys n’havia arribat a tenir 400.

[ ]`L’ACCENT BERGUEDÀ 3 | JUNY 2010 CULTURA I ESPORTS 13

CLUB ATLÈTIC DE GIRONELLA:

EN L’ÀMBIT ESPORTIU:És el club de futbol que mostra un millor estat de forma de la comarca, es-portivament parlant. El seu primer equip ha quedat campió de Lliga i ha acon-seguit l’ascens directe a Preferent. I tot i que el seu

segon equip ha perdut la categoria que va aconseguir l’any passat i haurà de ju-gar a Tercera Territorial, es pot albirar un nivell altís-sim en les seves categories del futbol base.

EN L’ÀMBIT ESCOLAR:Tal com s’assenyalava, el Gironella gaudeix, junta-ment amb el Berga, dels millors equips de la comar-ca referents al futbol base. Amb l’equip de juvenils a Primera Divisió i l’infantil i el cadet, a Segona. Actual-ment el club té dos equips de futbol amateur d’uns 35 jugadors i sis equips de fu-

tbol base amb uns 85 nens. El Gironella també disposa d’un equip de veterans.

EN L’ÀMBIT SOCIAL I ECONÒMIC:Socialment el club es man-té, tot i que reconeix haver notat una pèrdua de socis aquests darrers anys.

Actualment l’entitat té uns 230 socis i fa uns qua-tre anys rondava els 250. Econòmicament el club es manté dins d’una situació estable, tot i que reconeix que arrossega un petit dè-ficit que va eliminant a poc a poc.

La situació del futbol a la comarca

OLVAN CLUB ESPORTIU El club es manté i es consol-ida com un bon equip de 2a Territorial. S’ha de destacar un mèrit esportiu molt im-portant si tenim en compte que el municipi d’Olvan té menys de 1.000 habitants.

Sense disposar de futbol base, el club treballa per mantenir el seu equip ama-

teur a una categoria en què juguen els primers equips de pobles tan grans com són Santpedor, Sallent o Sant Fruitós. Tot i que asse-guren que tenen problemes econòmics, el club tira enda-vant temporada rere tempo-rada. Actualment l’Olvan té uns 90 socis i una plantilla d’uns 21 jugadors.

Jordi Pont

[ ]` JUNY 2010 | L’ACCENT BERGUEDÀ 314 CULTURA I ESPORTS

Potser és només una casualitat. És mitja tarda de diumenge i als entorns del convent de Cal Rosal hi plou i ho fa amb ganes. Trona, llampega, i una entrada estreta convida a pujar l’escala d’un lloc, habitualment, abandonat. Desconcert i gent amunt i avall.

Costa situar-se dins un edifici rònec amb un passat tan conegut, però un cop superat el primer con-tacte, la barrera entre la realitat exterior i el que forma part de Konventpuntzero és enormement gran. El temps es para i, contràriament

al que es podria despendre d’un lloc així, la ment es va obrint. Del que en un passat es concebia com un indret de reclusió, l’aïllament pren una dimensió totalment par-adoxal, i fa dels visitants ments obertes i preparades per veure com a úniques cadascuna de la cinquan-tena d’obres que tenen al davant. Pintura, escultura, videoart, fo-

tografia, instal•lacions i música variada, entre altres disciplines, són les que han protagonitzat per cinquè any consecutiu tres dies d’art a l’antic convent de Cal Rosal. Aquest any, tot sota la temàtica

del ritual, amb l’única finalitat de veure quins resultats donava la relació entre la creació artística, la religió i el convent on se celebra l’esdeveniment. Es tracta d’un edi-fici que el segle XIX formava part del conjunt de la colònia tèxtil de Cal Rosal fundada pels germans Antoni, Ramon i Agustí Rosal i Cor-tina, i després de més de 100 anys, va abandonar les seves funcions religioses per esdevenir un espai polivalent per a joves de la mateixa població. Des de fa més de quinze anys, i fins

a l’actualitat, s’ha fet servir per ti-rar-hi endavant diferents activitats i projectes culturals. Entre aquests projectes, i amb la

voluntat de disposar d’un lloc on presentar propostes artístiques, neix Konventpuntzero. Així ho ex-plica un dels directors artístics de Freqüènciapuntzero, l’altre braç d’un certamen nascut ara fa dos anys que pretén aglutinar les ini-ciatives més sonores, Eduard Fin-estres: “Hem escollit un lloc com el convent bàsicament per dos mo-tius: per la proximitat i perquè té molts espais desaprofitats que ens permeten donar l’oportunitat a ar-tistes que habitualment no tenen un lloc on mostrar les seves obres, que aquí poden fer-ho”. Es tracta d’una iniciativa de

l’art per l’art, i és que el benefici econòmic és zero: “És un projecte totalment gratuït, el contacte que s’estableix amb els participants

Filosofia artística al Konventés mitjançant una convocatòria oberta a través de la pàgina web i a partir d’aquí els artistes presenten les seves obres”, explica Finestres. En aquest sentit, el director artís-tic de Freqüència.0 també assegura que no es reivindica res més enllà de l’art: “No reivindiquem res de manera crítica; no reivindiquem amb pancartes; l’únic que fem és aprofitar l’avinentesa per ser usu-fructuaris d’un espai que està aban-donat i que nosaltres utilitzem per-què hi ha una mancança d’espais en l’àmbit territorial”, afirma.

“No reivindiquem res de manera

crítica; no reivin-diquem amb pan-cartes; l’únic que fem és aprofitar

l’avinentesa per ser usufructuaris d’un

espai que està abandonat i que

nosaltres utilitzem perquè hi ha una

mancança d’espais en l’àmbit territo-

rial”Seguint amb la premissa de no

fer negoci amb l’art, Finestres ex-plica que mai han buscat cap tipus de subvenció per tirar endavant el projecte: “Econòmicament ho por-tem com podem, no hem demanat mai cap subvenció perquè no volem estar lligats a cap cosa: l’anarquia que es respira, aquesta llibertat de poder fer i desfer constantment, quedaria estroncada perquè en el moment que et cases amb algú per poder obtenir uns diners que et permeten fer el que sigui, et vas limitant, vas tancant el cercle, i no-saltres de moment volem una cosa molt oberta”, explica. És potser també en aquesta línia

que es pot perfilar una mica la tipo-logia artística que acull Konvent.0: “No hi ha un perfil clar de les per-sones que hi participen, però sí que hi ha una filosofia que no tot és comerç”, explica Finestres. Possiblement és aquesta filosofia,

o potser és el fet de ser una cosa diferent, però el cas és que després de cinc anys, Konvent.0 continua atraient un nombre important de públic i de participants: “Ha sigut un èxit rotund, tant pel que fa a pro-postes com de resposta del públic, i a més, el públic que hem tingut ha

sigut un públic que ja ha vingut pre-parat a veure aquesta proposta. No és un públic que hagi passat per la carretera i hagi vist el cartell. Això és fruit del temps que fa que s’està treballant en la difusió del projecte i els resultats obtinguts són molt òptims: no és que m’hi vulgui com-parar, però són resultats que no aconsegueix el Macba en un cap de setmana”, assegura Finestres. I és que durant els tres dies han

passat pel convent més de 3.000 persones i dels treballs exposats se n’han hagut d’excloure 20. En aquest sentit, enguany també

s’ha incorporat una novetat: “Es van rebre moltes propostes de gent que hi volia participar, i l’espai és el que és, de manera que vam haver de seleccionar i les que vam trobar interessants, però no s’hi podien encabir, s’han exposat dins de com-erços de Cal Rosal. És el que hem anomenat Foradekonvent”, explica Finestres.

“Es van rebre moltes propostes

de gent que hi volia participar, i l’espai és el que

és, de manera que vam haver de se-leccionar i les que

vam trobar interes-sants, però no s’hi

podien encabir, s’han exposat dins

de comerços de Cal Rosal. És el que hem anomenat Fo-

radekonvent”Segons el director artístic de

Freqüència.0, l’evolució al llarg d’aquests cinc anys és molt bona: “Hi ha un creixement constant i, a més, hem de destacar que el 20% de les propostes són comarcals i això vol dir que hi ha un molt bon plant-er”, argumenta Finestres.

“Hi ha un creixe-ment constant i, a

més, hem de desta-car que el 20% de les propostes són comarcals i això

vol dir que hi ha un molt bon planter”

Berta Francàs

FOTO: ROSA SUÑÉ

Algunes obres de l’edició d’enguany.

[ ]`L’ACCENT BERGUEDÀ 3 | JUNY 2010 CULTURA I ESPORTS 15

A PEU PER LA COMARCASobrepuny pels cingles de Tastanós

Sortim de Vilada i enfilem cap a la part alta del poble a buscar el PR C-47. Seguirem aquest camí durant una bona estona. Anem guanyant altura progressivament. Passem el Pla de les Collades i la Creu de Ro-set, des d’on hi ha una bona vista dels cingles de Tastanós i la roca Gotzera. Anem seguint l’evident camí ben marcat, normalment cor-riol, però amb algun tram de pista. Passada la collada de Roset, el camí ja és més estret i interessant. Anem seguint el camí de l’Aigua, que servia per conduir l’aigua des del brollador de la font de l’Arç fins a Vilada. El camí va serpentejant, guanyant altura de mica en mica, còmodament.Passem pel costat d’un dipòsit

d’aigua i continuem endavant. A cap d’una estona passem per un túnel excavat a la roca, la Mina de l’Aigua, un estret túnel que es va excavar per facilitar el pas dels tubs. Poc més endavant arribem a la font de l’Arç, que brolla ufanosa. Després de la font, el camí canvia de sentit, baixa uns metres i arribem al pla que hi ha just a sota del Castell de Roset. Un caminet que marxa a l’esquerra ens hi conduiria en pocs minuts. Val la pena acostar-t’hi per veure’n les restes i la vista des d’aquest punt.Al mateix pla sota el castell hi ha

una casa ensorrada, una antiga mas-overia del castell, la casa del Castell de Roset. Passem per davant mateix

Important troballa al jaciment de Fumanya

El jaciment de Fumanya ha am-pliat el seu fons paleontològic amb fiblons de rajada de més de 70 milions d’anys d’antiguitat. En concret són tres fiblons d’1 a 3 centímetres que provenen d’un tipus de rajada anomenat Mylio-batiformes. Aquesta trobada és important, ja que les rajades són molt difícils de mineralitzar pel seu esquelet de cartílag i perquè és de principi de la història evolu-tiva d’aquesta espècie. El fiblons s´’han trobat al mateix

nivell d’excavació de les famoses petjades de dinosaures de Fu-manya. L’Accent Berguedà ha parlat amb Josep Marmi, un dels investigadors de l’Institut Català de Paleontològia que treballa al jaciment i ha explicat que “el fet de trobar peixos com ara la rajada i dinosaures en el mateix nivell es deu al fet que aquesta zona era fa milions d’anys uns aiguamolls pantanosos”. D’aquesta manera s’entén la coexistència de restes de peixos i de dinosaures en el mateix indret. De fet, la zona

El jaciment berguedà té una

col•lecció de més de 3.500 petjades de

dinosaures

d’aiguamolls se sap del cert que s’estenia de Vallcebre fins a Coll

de Nargó (Alt Urgell). De fiblons com els trobats aquí al

Berguedà tan sols se’n tenen doc-umentats a dos llocs més en tot el planeta: el Marroc i Bèlgica.

Importància de FumanyaEl jaciment berguedà té una col•lecció de més de 3.500 pet-jades de dinosaures, entre 40 i 50 rastres, tortugues, invertebrat i restes de plantes. Aquestes trobades són una mostra que es pot relacionar els dino-saures amb l’ambient, a banda d’assegurar que l’espècie –sauròp-odes- que va habitar a la zona pan-tanosa de Fumanya (ara a 1.500 metres d’altitud) vivia en grup, eren animals socials. Totes les restes d’aquest indret daten del Cretaci superior, època de la qual només hi ha quatre jaciments al món: tres a Bolívia i un a la nos-tra comarca. Segons Marmi, el següent pas és

”retornar a la població bergue-dana un rendiment en l’àmbit local i convertir Fumanya en un referent turístic de qualitat”. Es creu que en un o dos anys aquest projecte podria ser una realitat.

de la casa per anar a buscar un camí poc evident que marxa de pla i en direcció oest. Cal anar en compte en aquest punt en encertar bé el camí, ja que aquí deixem les marques del PR i ens endinsem en un corriol poc freqüentat. Un cop trobem el camí, està prou fressat per seguir-lo sense problemes. Primer marxa de pla, però després s’enfila molt fort.Aquest camí poc freqüent i molt

dret busca el pas que hi ha entre la roca Gotzera i el cap de Tastanós (1.343 m.). Es tracta d’un camí estret que enfila entremig dels garrics, molt proper a les parets verticals dels cingles de Tastanós. Es tracta d’unes parets de magnitud consider-able, d’estil monserratí i orientades al sud. A mesura que anem pujant gaudim de bones vistes cap al sud, a la zona de Vilada i la serra del Picancel. El camí és molt costerut i en alguns punts ens ajudem de les mans per agafar-nos a algun arbre i pujar amunt.Arribem a un petit pla després

d’una dura pujada. Creuem el pla sense camí evident, però seguint el sentit que portàvem. Al fons veiem uns senyals de PR i els seguim. Al cap de poc, es bifurca. El camí que marxa amunt a la dreta ens portar-ia al cap dels cingles de Tastanós, però cal fer una bona grimpada. No-saltres seguim el camí que marxa de cara i comença a baixar. Anem seguint el camí estret que primer baixa, però ben aviat va flanquejant la zona coneguda com a Esquena d’Ase, la part occidental dels cin-

gles de Tastanós, que formen una doble serra en forma de ve baixa. El camí en alguns punts és força aeri i mostra unes boniques vistes cap a l’oest de la zona de la Nou en primer terme, i més enllà els cin-gles de Vallcebre, Ensija i els Rasos de Peguera.Passem aquest tram ben entret-

ingut de camí fins a arribar a la collada de Pasquals. A partir d’aquí seguim una pista sovint enfangada que passa pel vessant est del serrat de Picamill. Ben aviat tenim dues opcions: seguir el PR per un camí que fa marrada o bé seguir per la mateixa pista. Més endavant els dos camins es

tornen a trobar. La pista va pujant. El pendent primer és moderat, però es va adreçant i puja força fins a arribar a la collada de Baix. Aquí deixem la pista i tombem cap a l’esquerra, seguint el PR que hem recuperat ja fa una mica. Pugem encara més per camí fins a la col-lada de Dalt. Baixem uns pocs me-tres i tornem a pujar fort per una fageda obaga fins al Collet del Faig. En aquest punt el camí canvia de di-recció i s’encara cap al sud. En una curta però forta pujada arribem a l’ampli cim del Sobrepuny (1.656 m.)El cim és ampli i arrodonit. Cap

al nord és boscós i suau, i cap al sud queda tallat per cingles ben verticals. Nosaltres hem pujat des del sud, però en l’últim tram cal vorejar el cim i coronar-lo per la cara nord. Al cim hi ha un vèrtex

geodèsic i una senyera. Les vistes són molt boniques. Cap al nord els arbres impedeixen la visió clara, tot i que s’apunten alguns dels cims pirenencs. Cap al sud es pot contem-plar tota la serra del Picancel, i es-pecialment cap al sud-oest la vista és àmplia: Rasos de Peguera, Ensija, cingles de Vallcebre...Hem fet poc més de 1.100 metres de

desnivell, i hem trigat poc més de 3 hores a fer aquesta volta, un camí llarg però molt bonic per arribar al Sobrepuny. Per tornar desfem el primer tram de camí fins arribar a la pista. Passem els colls del Faig, de Dalt i de Baix. Un cop a la pista anem amb compte per buscar un camí directe per baixar a Vilada. Just després del primer revolt vei-em uns senyals grocs just als peus del Puig Cubell. Seguim el camí força fresat i baixem ràpidament. El camí baixa decidit i directe. Pas-sem pel Grau de Dalt, un tram força dret, arribem a una pista que ens porta fins al Camp Gran, un planell extens. Cal anar amb compte, ja que en alguns punts és difícil seguir els senyals. Deixem la pista al gran planell i busquem un camí al fons del planell, que seguim en direcció sud.En poca estona tornem a ser a la

Collada de Roset, per on ja havíem passat a l’inici de la sortida. Desfem el curt tram de camí i aviat tornem a entrar a Vilada. Es tracta d’una sortida ben entretinguda, pel ves-sant solei, assolint un cim fàcil i agradable.

Lloc de sortida: ViladaDistància: 14,2 quilòmetresDesnivell positiu: 1.100 metresTemps aproximat: 3.15hNivell de dificultat: fàcilCartografia: Catllaràs-Picancel, (1:25.000), Editorial Alpina

FITXA:

Amb 1.656 m. d’altitud, el Sobrepuny és un cim modest, però té unes àm-plies vistes cap a la zona de la serra del Picancel i també cap als Rasos i Ensija.

D’entre els diferents camins que hi menen en triem un de peculiar, vol-tant pels cingles de Tastanós. Una matinal circular pel vessant solei, amb sortida i arribada a Vilada.

Més informació a la web www.engarrista.com

Marc Solé

Hug Tuyet

HISTÒRIES DELS PAÏSOS BERGUEDANSSergi Serra Uró

Mònica Pérez

LA SAL DE LA TERRA

Torna, torna carrilet

FOTO: BALMA BADAL

El funicular de Núria ja estava en construcció i els berguedans no volien ser menys que els veïns del Ripollès. En aquells temps, la mare de Déu de Núria i la Verge de Queralt competien entre elles per la medalla de plata de les marededéus catalanes. Cap de les

Fa cent anys, els berguedans te-nien tren. Ara no. Coses del pro-grés. A final del segle XIX, al Baix Berguedà hi havia ferrocarril: el tren va fer parada a Puig-reig per primera vegada l’any 1885. Amb el canvi de segle, el ferro-carril arribà a l’Alt Berguedà: el 1903, fins a les mines de Fígols.

Un any després, Guardiola de Berguedà ja disposava d’estació pròpia. Berga, no. El Carrilet pas-sava a tocar de la fàbrica del riu (la colònia Rosal) i del pont de Pe-dret, però mai no acabà d’arribar a la capital comarcal: el Vall, la Valldan, la plaça de la Creu o el carrer del Roser no donaren nom a cap estació de tren. Els promotors del Carrilet –els amos

de les colònies tèxtils i mineres de l’Alt Llobregat- ho justificaren dient que fer pujar el tren de cal Rosal a Berga era massa car i com-plex.

Al tombant del segle XIX, el tren passà de llarg de Berga, però l’expansió del ferrocarril berguedà no s’aturà: el 1914, la Pobla de Lillet va rebre el primer tren de la seva història i el 1923 s’inaugurà el tram de ferrocarril que unia la Pobla amb la fàbrica del Clot del Moro. A la dècada dels vint, abans de la crisi econòmica posterior al crac del 29, la premsa berguedana parlava de continuar construint noves vies. El 1927, per exemple, La comarca Bergadana es feia ressò d’un rumor que feia referència a una possible nova línia ferroviària: Súria-Cardona-Solsona-Berga.L’any següent, el 1928, els rumors ferroviaris en-focaren un altre projecte: un fu-nicular entre Berga i el santuari de Queralt.

Madrid, 1936. Un grup de nens i nenes van ser exportats des del cor d’Espanya a la resta de l’Estat amb l’objectiu de defugir una guerra. Aurèlia Calvo arribà a Barcelona amb sis anys d’edat, juntament amb un grup d’uns 30 nens, d’entre els quals també hi havia el seu germà, en Pedro, de vuit anys d’edat. Des de la ciutat comtal arribaren a Sant Corneli, on van trobar un grup de persones disposades a encarregar-se d’ells fins que acabés la Guerra Civil. “No sabíem pas on ens por-taven”, explica .L’Aurèlia i el seu germà tingueren

la sort de ser acollits per dues famí-lies veïnes. Després d’un any, es traslladaren a Vallcebre, a Cal Ber-nat. Quan es va acabar la guerra, però, l’Aurèlia i en Pedro foren reclamats per la seva mare, la qual, tal com comenta l’Aurèlia, “durant la guerra no va saber mai on érem, ni si ens anava bé ni malament. Més tard, ens va aconseguir local-itzar gràcies a la família del meu germà”. A Madrid hi imperava la fam:

“Havíem de fer cues llarguíssimes per aconseguir un trosset de pa”, recorda. S’hi estaren tres mesos i mig, ja que, d’amagat de la seva mare, en Pedro escriví una carta a les famílies que els havien acollit on els explicava la situació en què es trobaven. Al cap de poc, tornaren “cap a casa

nostra. La mare plorava, no volia que marxéssim, però la situació, a Madrid, era insostenible”, comen-ta. I és que a Vallcebre les coses es vivien d’una altra manera.Quan tenia dotze anys va comen-

çar a guardar vaques i, al cap de poc, amb catorze, ja entrà a la mina. “Les noies crivàvem el carbó, en destriàvem les pedres”, detalla l’Aurèlia. El jornal abraçava des de les set del matí fins a la una del mig-dia i explica que “teníem una bar-raqueta on hi anàvem a menjar”. Quan nevava, dues mules els obrien el pas per arribar fins a la mina, i recorda com els hiverns “eren molt dolents”.Al cap d’uns anys, l’Aurèlia es casà

amb en Jaume i tingué dues filles. Reconeix que “malgrat la misèria amb què vivíem, tornaria enre-re, amb el meu home i les meves nenes”. I és que «el camí més llarg comen-

ça amb una passa».

Aurèlia Calvo

dues no podia discutir, però, la posició de privilegi que ocupava la Moreneta de Montserrat.

Uns quants anys més tard, en ple-na dictadura franquista, semblava que el Berguedà veuria néixer un projecte encara més ambiciós -i estrambòtic- que el funicular de Queralt: el mes d’octubre de l’any 1950, el setmanari falangista Berga publicà que el Ministerio de Obras Públicas havia aprovat la construc-ció d’un funicular (aeri) que havia d’unir Berga i els Rasos de Peguera, passant per Queralt i Corbera.

Segons aquesta publicació, la societat Transportes y Urban-izaciones Pirenaicas S.A. va re-

“Al tombant del se-gle XIX, el tren passà

de llarg de Berga, però l’expansió del

ferrocarril berguedà no s’aturà”

bre la concessió de l’execució i gestió d’aquest funicular per a un període de 99 anys. Potser un dia d’aquests saltarà la sorpresa i el faran. Tenen temps fins al 2049.

Tornant al passat, hem de dir que, a la dècada dels seixanta, l’eufòria

ferroviària va decaure del tot. Les vies i els trens començaren a fer marxa enrere: el 1963 quedà

clausurada la línia de ferrocar-ril que unia Guardiola i la Pobla, l’any 1972 deixà de funcionar el tram Guardiola-Cal Rosal, i el 30 de juny de l’any 1973 el Carrilet va desaparèixer de la vida quotidi-ana berguedana. Aquell dia, féu l’últim viatge el tren que comu-nicava cal Rosal i Sallent, passant

per Gironella, Puig-reig i difer-ents colònies del Baix Berguedà. Per què es va quedar sense tren, el Berguedà? Per entendre aquest trist final -i la nostra lamentable realitat: som una comarca sense transport ferroviari- hem de tenir en compte com a mínim tres mo-

tius: la construcció del pantanu (el tren passava per la vall on ara viu la Gran Sargantana, el monstre de la Baells); l’estat de decadència i envelliment que mostrava el Car-rilet en els seus últims anys i, fi-nalment, la sensació -ben present i real als anys 60 i 70- que el futur passava per les carreteres, els cotx-es i les motos.

Més de trenta anys després de quedar-nos sense tren, la memòria i el futur dels Països Berguedans convergeixen entorn d’una pre-gunta: el 30 de juny del 1973 vam dir fins mai més al ferrocarril o no és descartable que algun dia el Berguedà torni a recuperar –mai millor dit- el tren del progrés?

“El 30 de juny de l’any 1973 el Carrilet va desaparèixer de la vida quotidiana

berguedana”

Un dels túnels de l’antiga via per on passava el tren, prop de Pedret.