/ CREANT ESPAISOBRIM CAMINS

Cicle Violeta nasqué d’unes dones que pensàvem que a El Prat li mancaven espais transgressors de lluita feminista. Després de recuper-ar les Jornades Antipatriarcals del 8 de març el 2012 i d’un cinema a la fresca de prou èxit, ens vam plantejar fondre aquestes dues activitats. Per nosaltres, i sembla un tòpic però és així, 8 de març és cada dia i a tot arreu: a la feina, a la família, a l’assemblea, al carrer... Per tant, vam decidir treballar el feminisme cada mes, perquè ningú oblidi on estem i què volem. Vam tractar temàtiques entorn les dones mitjançant passis de vídeo, tallers, obres de teatre, etc., sempre enriquits amb debats. Volíem aconseguir articular una mirada feminista al nostre entorn i a les nostres activitats i lluites quotidianes, veure el món en violeta.

El nostre objectiu és acabar amb el patriarcat que ens ofega i es-clavitza. Per aconseguir-ho creiem que primer ens hem de treballar nosaltres mateixes, destruir tots els conceptes de l’educació heteropa-triarcal rebuda i construir-nos un pensament crític i propi. Per això ens calen espais per la reflexió, l’aprenentatge, l’intercanvi i el debat. Volem ser capaces d’autoorganitzar-nos, difonent la idea i establint una xarxa sòlida entre els diferents moviments que combatem el sistema actual. Sols així podrem definir la lluita i fer realitat el somni d’un món on les dones puguem viure plenament en llibertat. Cicle Violeta ha volgut ser un d’aquests espais.

Després de mig any d’activitat i amb sis sessions a l’esquena, no sabem si tornarà la violeta, però el que tenim clar és que hem ob-ert un nou camí. Tindrà dreceres, cruïlles i zones espinoses, però el rumb està marcat i la brúixola ens du a la destrucció del patriarcat.

Crida, lluita, crea, denúncia i educa... en llibertat!

Coincidint amb la vetlla del Dia Internacional Contra la Violència Masclista, el 25 de novembre, es va estrenar el Cicle Violeta. La primera projecció fou: “¿No queríais saber porqué las matan? Por nada.”. Aquesta pel·lícula és fruit de la recerca real-itzada per un grup d’antropòlogues de la Universitat de Barcelona, liderades per Mercedes Fernández-Martorell. Durant anys aquestes dones han seguit més de cent casos de maltractadors. Assistien als judicis i en acabar els de-

manaven permís per entrevistar-los. Sorprenentment la majoria no hi posaven traves. Per tant, no els va ser difícil realitzar múltiples entrevistes i tenir un bon fons d’estudi. No obstant, van confessar que no va ser una feina fàcil ja que van viure situacions tenses i compli-cades a causa de la pressió psicològica a la qual les sotmetien alguns entrevistats. L’anàlisi de tot aquest treball de camp els va servir per intentar respondre la pregunta que dóna nom al documental: per què ho fan? Quina és la raó perquè morin tantes dones cada any?

Com a ponents tinguérem a la directora i inves-tigadora, Mercedes Fernández-Martorell, i a l’actriu protagonista, Ángela Rosal. L’Àngela ens va confes-sar que no va ser fàcil el rol de protagonista ja que en alguns moments les entrevistes, tot i ser fictícies, la

feien sentir incòmode. Després del visionat i el debat entre les assistents i les ponents es van arribar a un seguit de conclusions:

1. El maltractador no té una edat ni un estatus social definit, el podem trobar en qualsevol àmbit. Fins i tot els moviments socials no resten indemnes d’aquests comportaments.

2. Els homes estableixen vincles socials entre ells on el millor considerat és el que domina en el seu àmbit laboral i familiar. Aquests vincles són molt difícils de trencar i per fer-ho, caldria canviar tot el concepte relació home-dona.

3. Els maltractadors no són desequilibrats mentals sinó el reflex de la por a que-dar exclòs d’aquests vincles masculins que els obliguen a no poder mostrar debilitat i haver de sotmetre constantment la dona davant de la societat. És la por al què

/ VIOLÈNCIA MASCLISTA

diran els altres mascles.4. Malauradament, tan els vincles entre homes com el domini sobre les dones es

veuen encara en les relacions adolescents.5. Segons la ponent, no ens hem de considerar ni homes ni dones, sinó per-

sones. I només respectant a l’altre es pot arribar a unes relacions satisfactòries i plenes.

6. En temps de crisi, en general, és l’home qui s’enfonsa i la dona qui aguanta i intenta tirar endavant la família. L’atur masculí pot ser un factor desencadenant de maltractament, ja que l’home sense feina externa a la llar es sent insegur en el seu àmbit laboral i familiar. Per intentar recuperar aquesta seguretat sotmet encara més a la dona.

7. Aquests homes són el resultat d’un sistema heteropatriarcal imposat durant tota la nostra vida que ens domina i ens ofega, tan a dones com a homes.

Gràcies a la recerca d’aquestes dones tenim més informació sobre els maltrac-tadors i més eines per combatre i a la llarga eliminar aquests xacra de la nostra societat.

L’últim treball de la Mercedes és el llibre: Ideas que matan (Bcn, Alfabia, 2012) on exposa i completa els resultats mostrats en el documental.

El gran malEntès sobrE El quE dEscansa aquEst sistEma d’intErprEtació és quE admEt quE és natural pEr a l’éssEr humà fEmElla convErtir-sE En una dona fEmEnina: no n’hi ha prou En sEr hEtErosExual , ni marE, pEr rEalitzar aquEsta idEa. la “dona, dona” és un productE ar-tificial quE fabrica la civilització com abans Es fabricavEn castrats ; Els suposats “instints” dE coquEtEria, dE docilitat, s’implantEn com a l’homE l’orgull fàlic.

simEonE dE bEauvoir

No queríais saber porqué las matan? Por nada.” és un fals documental on actors interpreten al grup d’antropòlogues i als maltractadors entrevistats.

Durant la pel·lícula es veuen diversos perfils d’agressors, de diferents edats i estatus social; així com la progressiva desestabilització emocional que pateix la jove estudiant de doctorat que col·labora amb la protagonista. També que-den reflectides actituds masclistes de dones de l’entorn de la Mercedes, tot i ser un ambient predominantment pro-gressista. Aquestes “amigues” la jutgen i li qüestionen la feina realitzada. Fins i tot, en alguns moments arriben a justificar l’agressió i a veure l’agressor com la víctima i no com el botxí.

*

El Cicle Violeta dedicat a Mujeres Libres va reafirmar aquest grup com a refe-rent del feminisme a tot l’estat espanyol. A partir del documental Indomables, una historia de mujeres libres, i del debat desencadenat per Laura Vicente, historiadora que apareix al documental, vam redescobrir dones que no han passat a la “nostra història” explicada sempre des de l’androcentrisme.

Mujeres Libres no va néixer del no res, té uns precedents clars al segle XVIII i, de fet, va haver-hi una transmissió directa del coneixement i les pràc-tiques. Com per exemple, Teresa Claramunt, pionera del feminisme obrerista de la qual la Laura Vicente n’és una gran coneixedora i difusora.

El moviment llibertari, que era majoritari en aquella època, va tenir una quarta pota que mai va ésser reconeguda dins les organitzacions anar-quistes. Tot i comptar amb l’ajuda d’alguns compa-nys, les dones de Mujeres Libres van ser totalment incompreses pels homes anarquistes i algunes dones, que van rebutjar que el feminisme tingués un espai propi. Vam sentir les paraules de les dones de Mujeres Libres on explicaven el fet que molts anarquistes eren explotadors i opressors en

les seves relacions personals. Aspecte dels més difícils de canviar.

El rebuig a què les dones s’organitzessin autònomament dins del moviment llibertari, justificat perquè suposadament crearia una divisió en el mateix, també estava motivat pel fet que les organitzacions són limitants. Les dones feministes de l’època van trencar amb tants límits personals i polítics que van anar molt més enllà. De fet, per Mujeres Libres, organitzar autònomament el feminisme per ar-ticular una reivindicació pròpia era un element clau. Això avui en dia no es dóna en el moviment anarcosindicalista.

L’instrument clau de la lluita feminista era l’educació. Els índex d’analfabetisme

/ INDOMABLES

femení en aquella època eren altíssims. Per a prendre consciència de les seves pròpies problemàtiques les dones havien de millorar el seu nivell cultural i per tant, aquesta va ser una de les prioritats de Mujeres Libres. L’anarquisme, al contrari del socialisme, limitat a les reivindicacions laborals, incorpora un conjunt d’elements molt útils per comprendre l’opressió de gènere i la seva articulació amb l’explotació de classe. De fet, per ara, el moviment llibertari és l’únic que proporciona l’espai i les eines necessàries per lluitar des de diferents àmbits per l’assoliment dels drets de les dones com a éssers realment lliures. Mujeres Libres, que no es consideraven feministes ja que aleshores s’identificava el feminisme amb les sufragistes, van batallar per a què les dones no fóssin considerades inferiors.

La revolució social del 36 va tenir una participació molt gran de dones que, en totes les seves lluites, es van topar amb el menyspreu de la incomprensió. Tanmateix, la revolució en comptes de minvar l’actuació de Mujeres Libres va ampliar les seves perspectives. Un projecte que va ser truncat pel feixisme. Sens dubte, una experiència apassionant i irrepetible, les testimonis de les quals van viure des de la quotidianitat i la recorden amb modèstia.

punY alÇat donEs dEl món | cap a horitzons fEcunds dE llum | pEr rutEs ardEnts, Els pEus En la tErra | El cap al cEl.afirmant promEsEs dE vida | dEsafiEm la tradició | modElEm l’argila calEnta d’un món quE nEix dEl dolor.quE El passat s’Enfonsi En El no rEs! què Ens importa l’ahir! volEm EscriudE dE nou la paraula dona.

Mujeres Libres” va ser una organització feminista de tall anarquista que tenia com a objectiu dotar les dones d’eines per alliberar-se del cruel esclavatge

al qual aboca la ignorància. Arribà a comptar amb més de 20.000 afiliades. Tot i que la guerra estroncà els seus projectes, no va poder impedir que germinés la llavor que duien a les entranyes.L’objectiu del documental Indomables, una historia de mu-jeres libres és en part, rescatar de l’oblit a aquestes dones, denunciar la invisibilització a la que són sotmeses, no no-més “Mujeres Libres” sinó altres dones i grups de dones que per coherència duen fins al final la seva dissidència i es mantenen al marge d’estructures preestablertes.

*

El Cicle Violeta que va analitzar el paper de la dona en l’esport ho va fer con-cretament a través de l’escalada i l’alpinisme, com la majoria, esports tradicional-ment assignats al sexe masculí.

El documental “Encordades” ens mostrà un ampli ventall de visions. Des de la iaia de 90 anys que formà part de les primeres Guies d’un Agrupament Escolta i s’enfrontaven al meny-spreu dels homes i d’algunes dones de l’època. Passant per les dues primeres catalanes que en els anys 80 culminaren cims de més de 8000 metres a l’Himalaya. Magda Nos i Mòni-ca Verge denuncien al documental que es van trobar soles davant el projecte. La dona en aquells anys tenia un paper d’acompanyant, no de persona capaç de fer un cim. Per això ningú va creure en elles ni les va voler espon-soritzar. Tanmateix, obstinades per fer realitat aquest repte, van finançar-se elles mateixes l’expedició. Per sort, no es van aturar ni van perdre la il·lusió i acabaren marcant una im-portant fita en l’alpinisme femení i català.

Les últimes generacions, molt més tècniques, s’han trobat una important part del camí desbrossada, però no del tot. Concretament, la nostra ponent Ester Sabadell, va confessar que ella ho va tenir molt més fàcil gràcies a la valentia de les pioneres que van trencar molts tabús. No obstant, va reconèixer que les actituds masclistes hi són encara presents i que, malauradament massa sovint, comencen en una mateixa, reflex de l’educació androcèntrica rebuda. Les dones molts cops, amb una autoimatge construïda a partir de la submissió i la baixa autoestima, no ens sentim mereixedores de molts drets ni de ser capaces de superar certes fites, cosa que els homes ni es plantegen. L’Ester ens va explicar també que, treballant amb l’equip de “Al filo de lo imposible” o actualment, en el

/ ENCORDADES

cos de bombers de la Generalitat, esferes generalment fora de l’abast femení, sovint sentia el pes del masclisme. Per escapar d’aquestes situacions es refu-giava en el seu cercle de dones.

Un altre tema que va aflorar en el debat fou l’alta competitivitat que hi ha en el món de l’esport. La ponent ens va explicar com va començar passant-s’ho bé amb la gimnàstica esportiva, però aviat se li exigiren uns sacrificis personals que no estava disposada a assumir. Quan el patiment va superar el gaudi ho va plantejar a l’entrenadora qui li contestà que si no entrava en les competicions ja podia marxar. I així ho va fer. Un temps més tard va descobrir l’alpinisme i va veure que es podia practicar un esport sense el neguit permanent de la rivalitat.

En l’alpinisme qui es posa els desafiaments és una mateixa, i els límits la mun-tanya. I quan de vegades no es superen les fites marcades, sigui per causes per-sonals o naturals, es torna a casa amb un somriure i amb la satisfacció d’haver-se sentit plenament viva. La muntanya ens ensenya a estimar i a respectar, així com la passió pel que es fa i l’obstinació per aconseguir el que es vol. Tanmateix, també ens obliga a acceptar les nostres frus-tracions i a extreure’n l’aprenentatge que hi ha en elles. La muntanya, amb sensibilitat de dona, ens educa en valors totalment vàlids per la vida i útils per superar moltes de les barreres que ens imposa el patriarcat.

nosaltrEs, donEs, fartEs dE contEs dE fadEs, fartEs dE granotEs En-cantadEs, dE carrossEs dE carabassa i dE damisEl·lEs, prudEnts i dEco-rosEs, dE dElicada pEll blanca. fins al monYo dE tòpics, típics i frasEs fEtEs –lEs donEs no sabEn fEr això, EllEs sEmprE tEnEn mal dE cap, has dE satisfEr al tEu homE, això no Es fa… ah! cansadEs dE jugar a ninEs, volEm un amor pEl quE no Ens faÇa por Embogir, i on bogEria siga vida i riurE. ací i ara manifEstEm la nostra fErma convicció dE quE Els prín-cEps blaus no ExistEixEn, així quE no Els EspErarEm mai més.

Encordades”, de Gerard Montero, repassa la histò-ria de l’alpinisme i l’escalada a Catalunya a través del testimoni de cinc generacions de dones amb un

nexe comú: l’amor per la muntanya. El projecte però, va més enllà: té l’objectiu de reflectir el paper de les dones en aquest àmbit de la societat i, alhora, mostrar com les dones han aconseguit superar les limitacions, tan socials com físiques i tècniques, al llarg de moltes generacions.*

La projecció de L’agressió quotidiana va treure a la llum un document de la història de les dones al Prat. Les vivències de les dones, en la seva vida quo-tidiana, no és un tema gaire documentat en el cinema. Però poques vegades s’havia mostrat aquesta realitat des d’una perspectiva tan crítica i punyent. Testimonis de dones relataven que tenien més fills dels que volien, no gau-dien de la sexualitat. Aquest curtmetratge de l’any 1979, en el que es veuen

espais del Prat com l’Artesà, el mercat munici-pal i el barri de Sant Cosme, ofereix una visió retrospectiva. Les dones han canviat molt des d’aquella època. Però encara resulta trenca-dor parlar obertament del plaer sexual de les dones i de l’anticoncepció i reproducció.

Cicle Violeta vam preparar un vídeo, en que, mitjançant les entrevistes i declaracions que vam gravar, oferíem una pinzellada de tots els temes que conflueixen en el dret a l’avortament lliure i gratuït. Les entrevistes a Maruja Pelegrín, del Centre de planificació familiar, i Pilar Aramburu, de SISA i d’atenció a la dona, van exposar el passat, present i futur. Quan estava prohibit, els avortaments es feien en la clandestinitat, amb un risc molt elevat per la salut de les dones, o bé

es feien pagant. El Centre de planificació del Prat, el primer a l’Estat espanyol, oferia assessorament i facilitava, a les dones que ho necessitessin, el viatge i la intervenció a clíniques a l’estranger. Quan es va despenalitzar l’avortament, les dones havien d’acollir-se a escletxes legals per a entrar en els supòsits. En l’actualitat, la llei de l’avortament, malgrat les seves mancances, reconeix aquest dret lliure, però aviat deixarà de ser així.

Un aspecte molt relacionat amb aquest tema és la sexualitat, i la posició que les dones prenen en les seves relacions íntimes. Hi ha molta llibertat i

/ DRET AL PROPI COS

informació, però les dones encara no hem assumit del tot el coneixement

del propi cos, com viure una vida sexual satisfactòria.

La Sandra Campañón ens va explicar la Campanya per l’avortament lliure i gratuït. Va començar quan els grups catòlics contraris a l’avortament

van fer moltes campanyes de denúncies i protestes contra les clíniques i les

dones que havien avortat. Recentment, amb l’anunci de Gallardón de la reforma de la llei, va prendre més força. El debat de l’avortament, segons la Sandra, es desenvolupa enmig de qüestions morals, qües-

tions que ens sobrepassen. El dret a la vida. Però la realitat és que les dones tenen dret a decidir sobre la

seva reproducció. Supòsits, temes econòmics,... tot això són traves per a que les dones hagin de seguir la tutela del

metge, i de la llei. Les dones són plenament capaces de decidir, i això s’hauria de reconèixer.

torcar la pols sEmbla monòtoni El drap – amunt i avall – és groccom tot El cansamEnt quE Ens vEssa. torcar la pols –diuEn algunEs –és Esborrar El pas dEl tEmpsquE cau sobrE totEs lEs cosEsi s’Esmicola a poc a poc.

torcar la pols cada matíés El cilici quE portEmobrE la carn, i Ens dol vivíssimi molt asprE. i jo pEr consolar-mE,només pEr consolar-mE, pEnsEquE també podria éssEr El fErmmotiu dE la nostra rEbEl·lió

c.sánchEz cutillas

DRET AL PROPI COS L’agressió quotidiana és una petita joia cinematogrà-fica. És un curtmetratge filmat el 1982 al Prat en que

diverses dones expliquen les seves vivències amb rela-ció a la sexualitat i la reproducció. Va ser molt trencador. Carles Duran, director del curt, va ser un creador inquiet i innovador. *

La Karin Konkle, amb 15 anys d’experiència ensenyant autodefensa, ens va fer una presentació molt suggerent sobre defensar-se de les agres-sions. Es va centrar en l’autodefensa feminista. I és que les dones patim uns tipus de violència específiques pel fet de ser dones. L’autodefensa femenina dóna un pes molt important a les actituds i comportaments que hem de tenir per a trobar una sortida a les situacions

de violència. Com diu la Karin, l’autodefensa no és saber fer cops, sinó aconseguir allò que volem. En totes les situacions en que altres persones ens molesten i ens agredeixen, cal tenir clar què volem de l’altra persona: que ens deixi en pau. I tenim eines per a acon-seguir-ho.

El col•loqui amb la Karin va ser extens, i el públic va ser participatiu i va treure molts temes diferents. L’autodefensa serveix per a tots els àmbits de la vida de les dones, i és que la violència no només és física, sinó que és un conjunt d’agressions en molts camps de les relacions socials que tenim. La gran majoria d’agressions que pateixen les dones, tenen lloc en l’entorn més prop-er: família i amics. I aquí hi ha molta feina

a fer amb l’autodefensa. Cal redreçar les relacions que es poden tòrcer i esdevenir violentes.

La societat heteropatriarcal educa a les dones per a que no siguin capaces de defensar-se. Però en opinió de les persones que vam assi-stir a la presentació, el dret a defensar-se és bàsic per les dones, per la nostra seguretat i per la vida diària. No es tracta de barallar-se, sinó de paralitzar les agressions. I això es pot fer sense haver d’utilitzar la força física. Cal valorar cada situació en el seu context: distància, estat de

/ AUTODEFENSA

l’altre persona, en quin lloc estem,...

Per a reaccionar adequadament en situacions de perill o agressions, és molt important l’autocontrol. La Karin ens va explicar els efectes de l’adrenalina al nos-tre cos, i ens va ensenyar tècniques per a poder controlar les situacions de pic d’adrenalina, i recobrar la serenitat necessària per actuar. Un consell per a desbloquejar-nos en aquests ca-sos: cridar ben fort. Cridar és un gest que permet tornar a controlar el cos sota els efectes paralit-zant d’un esglai, i també envia un missatge molt clar a l’altra persona sobre què volem.

Vam fer un exercici per a posar en pràctica la nostra reacció davant de persones que ens venen a molestar. La Karin imparteix cursos d’autodefensa en que es fan exercicis pràctics.

dona, El paradís és la fugida somniada, inabastablE, El purgatori l’habitaclE on mastEguEs la pEna, Els llimbs El solc humit on és occida la joia, l’infErn El blau infringit sobrE la tEua EpidErmis

manEl alonso, dona

ESTÀS SEGURA? Aquest llibre planteja la primera línia de defensa per-sonal com una seguretat física que es crea a partir de

mantenir la calma, escoltar la intuïció, tenir consciència de l’espai i de la possibilitat de perill, així com comunicar-se amb claredat verbal i físicament.Sota una perspectiva de gènere, l’autodefensa feminis-ta ens permet deixar una relació abusiva, denunciar una agressió i unes situacions especials. Les eines d’autode-fensa de les dones ens permeten protegir-nos i viure amb seguretat. La calma, la intuïció, l’autoestima, l’autoconei-xement, la consciència de l’espai, la percepció, la força física...

*

PROU

El 26 d’abril és el dia de la visibilitat lèsbica. La nostra societat heteropatriarcal oculta aquesta realitat. Per això el Cicle Violeta va voler abordar aquesta temàtica, que per moltes persones encara resta en l’obscuritat i el tabú.

El grup Lescat (Lesbianes a Catalunya) va analitzar diferents trossos de pel·lícules que durant la història del cinema han tractat, segons les èpoques amb més o menys encert, la temàtica lès- bica.

Es va començar amb “Las chicas de uniforme”, on en una alemanya anterior a la Segona Guerra Mundial encara hi havia certa llibertat per parlar de l’atracció noia adolescent-dona madura. En un internat les noies estan enamorades de la seva professora, el seu mite amorós i sexual.

Es va seguir amb “La calumnia” dels anys seixanta. On es veu clarament com, posteriorment a la Guerra, ens endinsem en un període buit de temàtica lèsbica que no es recuperarà fins a finals del segle XX. Aquesta pel·lícula no tracta directament cap relació lèsbica però en canvi, mostra com un rumor pot destrossar dues vides. A més, queda palès que una relació afectiva en-tre dues dones més enllà de l’amistat podia ser el pitjor dels rumors. Anys després una de les protagonistes demanà perdó per haver fet aquesta pel·lícula.

“Tomates verdes fritos” fou la següent. Adaptació cinematogràfica d’un llibre amb gran èxit als anys 90. Originalment

en el llibre la relació amorosa entre les dues dones queda ben explícita. En canvi a la pel·lícula, per ordres de producció, es considerà que la societat nord-americana no estava preparada per acceptar aquest tipus de relacions i ho deixen totalment ambigu. A més sembla que la relació entre les dues dones és fruit de la necessitat de fugir d’un marit maltractador, no de l’amor.

A partir de mitjans dels 90 es tanca el període de silenci posterior a la Guerra i es recupera la llibertat per parlar de lesbianisme. “Antònia” mostra una relació sexo-afectiva entre dues dones totalment normalitzada i en llibertat. No obstant, encara perduren al-guns estereotips com que la sexualitat lèsbica no és tan salvatge, passional i instintiva

/ (IN)VISIBILITAT LÈSBICA

com l’heterosexual. És l’anomenada “relació vainilla”. Finalment, “Mujer contra mujer” reflecteix les dificul-

tats i el rebuig que va trobar el lesbianisme en els anys 70 per incorporar-se a la lluita feminista.

Moltes dones lesbianes viuen la seva condició en l’anonimat. S’agrupen en petits corpuscles, ja sigui un grup d’amigues o la parella, on es senten alliberades i còmodes. Però cal sortir fora, al món real, i allà la societat heteropatriarcal no ho posa gens fàcil. Primer de tot s’han de vèncer els propis prejudicis, fruit de l’educació buida de diversitat sexu-al que rebem. I posteriorment ens hem d’enfrontar als altres. En general, el primer repte és el més difícil de superar, el segon és molt més fàcil del que es pensa. Per facilitar aquesta sortida de l’armari i normalitzar aquesta opció sexual serà imprescindible aglutinar els corpuscles on ens refugiem, viure amb orgull el lesbianisme i desenvolupar un paper rellevant en la lluita feminista exigint la nostra plena inclusió.

lEs muntanYEs són lEsbianEs, i Es bEsEn falda avall. Els cor-rEn riErols quE baixEn a la vall. pEr això la gEnt dEl poblE no sap d’on Els vE la passió quE Els Encén quan bEuEn o Es banYEn nuEts.

maria fullana

Lescat (Lesbianes a Catalunya) és un grup de dones lesbianes, bisexuals i transsexuals que recentment ha ressorgit amb molta il·lusió i molt d’esforç, arran

de les V Jornades de Visibilitat Lèsbica. El seu objectiu principal és treballar per fer visible aquest col·lectiu en tots els àmbits socials. Fent-nos visibles aconseguirem unir forces, construir més referents i una vida més plena! Vi-sibilitzant-nos podrem exigir al nostre entorn social, a la feina, a l’escola i a les institucions que prenguin les me-sures necessàries per tal que ens puguem desenvolupar plenament en tots els àmbits de les nostres vides.

*

El Cicle Violeta voldríem agrair a Mercedes Fernández-Martorell, Laura Vicente, Ester Sabadell, Sandra Campañón, Karin Konkle i Grup LesCat (Lesbianes de Ca-talunya), haver accedit a dedicar una part del seu temps a difondre la idea. També a l’A.E.G. Conxita Busquets per cedir-nos el local els divendres i al Xavi Iroz per la maquetació d’aquest llibret.

I finalment, a totes les persones que hi han assistit i que amb la seva participació i aportacions l’han enriquit i fet possible.

Moltes gràcies.

23 d’abril de 2013 - El Prat de Llobregat