! "!

!#!

6 anys de concentracions de la Mesa de Catalunya:

Veritat, Justícia i Reparació

Anul·lació dels judicis del franquisme

Mesa de Catalunya d’Entitats Memorialistes

! $!

Als nostres companys Álvaro Fernández, Joan Aguirrezabal i

Carme conill, In Memoriam.

A totes les persones lluitadores, a les víctimes amb memòries que no saben agenollar-se,

als defensors a mort dels drets humans, per a totes.

!%!

Els nostres blocs: http://mesadecatalunya.blogspot.com.es/ http://mesadecatalunyanoticies.blogspot.com.es/ http://lesnostresvictimesmesacatalunya.blogspot.com.es/ http://llibrecondolcombatiu.blogspot.com.es/ El nostre canal You Tube: https://www.youtube.com/user/mesadecatalunya/ Facebook: https://www.facebook.com/mesacatalunya.entitats Contactar: mesacatalunya@gmail.com

! &!

Petita presentació De vegades es pot tenir la impressió que des del món de la memòria no es fa

gairebé res, perquè les notícies que generem són considerades menors. Amb algunes excepcions, els mitjans formen part d’un sistema ferri defensor de la transició, guardiana de la impunitat franquista amb les seves lleis de punt final, la seva monarquia constitucional, regal del dictador, que encara roman present en el dèficit democràtic que acumulem. El missatge de la importància de la veritat, la justícia i la reparació com a una eina per construir una societat democràtica, lliure per prendre decisions, totes les decisions, com a ruptura amb l’etapa franquista, els seus vicis i corrupcions, no ha arribat. Traslladar que la nostra tasca no és passat, és present i és futur, que està lligada als esdeveniments actuals i que som una barricada més contra el neoliberalisme salvatge i el feixisme, que creix perillosament a tota Europa, i que això constiteix la raó de ser de les nostres concentracions davant el Palau de la Generalitat. Amb aquest motiu hem fet aquest recull, perquè el reenvieu visualitzant un treball de més de 6 anys de presència al carrer, posant en evidència la manca de drets de les víctimes del feixisme, dels seus familiars i de totes les persones que defensem els drets humans. Hem fet visible el robatori de moltes conquestes, l’espoli dels nostres drets més elementals i la involució terrible que estem patint.

També neix aquest llibre com a homenatge a totes les companyes i companys que

ho han fet possible i amb els quals confiem per continuar aquesta lluita fins a la victòria final. És de justícia.

!'!

! (!

Índex

1. Totes les nostres paraules ………………………………… 8 2. Tots els cartells de les nostres convocatòries ……………... 95 3. Altres imatges i muntatges nostres ………………………. 151 4. Tots els poemes llegits i les lletres de les músiques ……….. 157 5. Textos de algunes de les nostres cròniques ………………. 227 6. Les cartes de comiat de les víctimes del franquisme ……… 247 7. In memoriam dels nostres companys …………………….. 252 8. Part de les nostres víctimes ………………………………. 257 9. El nostres mots encreuats ………………………………... 274 10. 6 anys d’imatges ……………………………………….... 280 11. Com a mostra de difusió de les nostres concentracions ...... 302

!)!

De l’última a la primera, totes les nostres paraules. 58- Carta oberta des d’una fossa tancada. 28/02/2015. Carta oberta des d’una fossa tancada. Des d’aquest forat fosc on ja no tinc constància del meu propi cos, els meus ossos

es barregen amb els dels meus companys i m’esforço per agafar-me a la persona que vaig ser. Ningú aquí sap on comença i on acaba el seu esquelet i dins d’aquesta germanor de terra i pedres, que és el nostre orgull i la nostra pena, plorem pols i oblit. És aquí mateix on la nostra sang vessada es va solidificar amb les nostres idees antifeixistes, que continuen tan fortes com el tronc de l’arbre que sabem creix formós sobre els nostres cranis foradats, alimentat des del seu bressol, aquell dia plujós, per la nostra carn coratjosa. Aquest arbre és el nostre contacte amb la vida, les seves arrels s’entrellacen amb les nostres restes i ens parlen de fulles, flors i fruits i així sabem que fora d’aquesta cavitat humida el món conserva encara coses que podríem reconèixer. Entenem que la vida continua, sense nosaltres, els que vam perdre, però que no ens vam agenollar perquè aquells que seguien les nostres passes es mantinguessin dempeus sense acotar el cap.

En aquesta soledat infinita en la qual ens fem una companyia muda, les

preguntes ens assalten, en silenci, perquè sabem que estem morts i perquè som conscients que el alè que ens van robar una nit sense estels mai tornarà. Una resposta si en tenim, la certesa de què no veurem ni mares, ni pares, ni filles, ni fills, ni germanes, ni germans, ni companyes, ni companys, mai més. Ens preguntem amb molt neguit, si aquells que ens van sobreviure ens van tenir en el seu record i en el seu cor. Tenim por de saber perquè encara estem aquí, és que potser encara mana i ordena el terror feixista? El nostre consol en la gelada foscor només és la seva memòria i saber que potser encara ens busquen amb la determinació de trobar-nos.

Jo no crec en cap déu, només necessito tenir fe en què un dia algú obri aquesta

fossa, que la llum del sol em torni a tocar, que el vent m’acaroni i que em tornin a casa a descansar, a la meva petita terra, amb aquells que vaig estimar i em van estimar.

! *!

Dins dels nostres silencis que tanquen gelosament les històries compartides en una cel·la, les repensem una per una perquè no desapareguin, per recordar qui som i perquè vam lluitar, i en aquest silenci enyorem tant i tantes coses… No puc cridar, no puc gratar aquest pesat sostre, però jo, que no sé resar, prego perquè unes mans vives i fermes retirin aquest pes que m’ofega. Si us plau, algú ho ha de fer abans que

els nostres ossos perdin la memòria i ningú pugui dir que jo un dia vaig ser un treballador de sobrenom filòsof, coses del meu poble, que amb un fusell i molts somnis va partir al front a defensar la llibertat. Un fuster que feia taüts per qui emprenia el viatge sense retorn, molts, abans d’hora per culpa de la injustícia. Un home que tenia una família i uns amics. Jo, quina ironia, no vaig tenir l’abric de la fusta, i per dormir aquesta son induïda pels assassins, com únic matalàs la freda terra d’aquesta fossa que no en sé ubicar. Fa tant de temps que resto aquí que ja no tinc forces ni per a recordar-me des de quan us espero.

Joan. És totalment inadmissible que encara milers de desapareguts forçats restin en

foscos forats arreu del territori. És indecent que les restes dels soldats antifeixistes que van deixar la seva vida lluitant pels nostres drets siguin la joguina d'un gos, el souvenir d'un turista de muntanya o siguin destruïts pel pas del temps. Sembla molt grotesc, però no deixa de ser cert. També és una realitat que hi ha encara molta gent que porta a aquests dignes lluitadors a la memòria i que plora la seva pèrdua en un dol etern fins que no els trobin, els tornin el seu nom i un lloc on poder deixar unes flors, unes llàgrimes o un somriure el dia que puguem celebrar que per fi la veritat, la justícia i la reparació forma part d'una democràcia viva sense corones, sense cap llast del passat.

Per això exigim que s'obrin les fosses, no una l'any com proposa la Generalitat,

perquè si tenim centenars de fosses a Catalunya, d'aquí que s'obrin totes només trobarem pols sense identitat. El seu ADN té data de caducitat, els familiars directes que poden aportar les seves dades genètiques per cotejar, per llei de vida cada dia són menys. No tenim temps a perdre, per això fem difusió de la iniciativa del Banc d'ADN gestionat per la Fundació Bosch i Gimpera (arqueòleg, professor, advocat, Conseller de Justícia de la Generalitat i exiliat a Mèxic on va morir) i la Universitat de Barcelona (#BANCdADN). Un projecte que tracta de crear un banc de dades com esperança de futur, perquè les següents generacions, néts i besnéts, d'aquells que van patir la pèrdua en primera persona, puguin un dia complir l'encàrrec que

!"+!

els han deixat de tornar a casa l'ésser estimat. És el nostre deure col·lectiu fer-ho possible.

Avui, per desgràcia celebrem el nostre sisè aniversari d'exigència de compliment

dels Drets Humans per a les víctimes del franquisme i la transició, crims de lesa humanitat sense prescripció. Avisem que continuarem demanant justícia el temps que calgui, sense defallir, i esperem no haver de complir més anys en aquesta plaça per haver estat satisfetes les nostres demandes de veritat, justícia i reparació i l'anul·lació dels judicis del franquisme.

57- Ara que callin ells!. 31/01/2015. A punt de complir el sisè aniversari de les nostres concentracions per la Veritat, la

Justícia i la Reparació i per l'anul·lació dels judicis del franquisme, no podem més que reiterar-nos en la nostra denúncia constant del procés involutiu que estem patint en el camp dels drets humans, de les llibertats personals i col·lectives, en una retirada a la caverna franquista, de la qual mai vam sortir, només observàvem un holograma de democràcia que ja no enganya a ningú.

Aquest mes, 76 aniversari del passeig triomfal de les tropes feixistes per

Barcelona, han estat aprovades més lleis coercitives i retrogrades, amb l'única intenció de tancar-nos la boca a aquells que fem dels drets humans la nostra bandera per viure en una societat democràtica de debò. A aquells que volen passar les justes reivindicacions de ciutadanes i pobles com fets de terrorisme i jutjar-nos, amb lleis que volen llençar la clau de la nostra cel·la al mar, com feia la dictadura argentina amb els lluitadors contra els Generals. A aquells que ens venen una falsa seguretat a canvi de llibertat, ja els avancem que continuarem amb les nostres demandes de justícia per a les nostres víctimes de la repressió franquista i la transició, com a un deure cívic vers els que van vèncer la por. No ens aplicarem l'autocensura i continuarem denunciant, que els terribles crims comesos no tenen prescripció en el marc de la justícia universal i que la força dels immolats per la llibertat ens empeny.

L'advocada de la querella argentina, Ana Messuti, en una conferència recent a

Santa Coloma de Gramenet, a la pregunta del nostre company Josep de què podíem fer per trencar el marc jurídic estatal espanyol, que impedeix jutjar els crims del franquisme, li va respondre que nosaltres som la resposta. Va explicar que el paper de les àvies de la Plaça de Maig, amb la seva perseverança, va ser un puntal

! ""!

fonamental per a la derogació de les lleis de punt final i obediència deguda a l'Argentina. Que de vegades no som conscients de les passes que donem, i de la seva importància. És veritat. Encara que la situació és cada vegada més grollera i més insultant, també és cert que amb el nostre granet de sorra hem contribuït a crear una opinió pública favorable a la nostra causa, més informada i crítica. Per això demanem a tothom que encara que no surtin al carrer per por a la indefensió, les multes o altres conseqüències, que des del seu coneixement faci proselitisme dels drets humans amb els seus cercles més propers. La Veritat, la Justícia i la Reparació per a les víctimes de la repressió franquista posa en relleu les mancances de seguretat en matèria de drets i llibertats en l'actualitat, si no reconeixem i reparem la tortura, la privació de llibertat, els assassinats, els espolis, els segrestos de criatures, els exilis forçats, les desaparicions, l'esclavatge .... en definitiva, la repressió d'ahir, sense esgarrifar-nos, com podem reconèixer i combatre la d'avui?

Ni censures, ni cadenes perpètues, ni eufemismes legals que encobreixen un

atemptat contra un veritable estat de dret, de drets, no volem més lleis franquistes. Prou de silenci per a les víctimes, ara, que callin ells!

poder crear, i per reconstruir allò que ens han llençat a terra. 56- Extradició Sí o Sí. 29/11/2014. A l’estat espanyol la justícia és un paper mullat de llàgrimes de víctimes del

feixisme, dels antifeixistes. Ja hem explicat un milió de vegades que la senyora amb la bena als ulls no ens ha deixat de travessar el cor amb la seva espasa. Ho ha fet guiada per una mà que des de la seva tomba segueix manant sobre el nostre futur, perquè ell no ens ha deixat sols, continua tutelant les vides i les morts de les seves víctimes a través dels seus hereus fidels. Sembla mentida que al mateix temps que nosaltres continuem demanant el dret als drets fonamentals, a la capital del regne es col·loqui una placa a un almirall d’alts vols, com va ser Carrero, on ja existeix una, que no ha estat retirada per la llei de la desmemòria, amb el següent text: “aquí rindió su último servicio a la patria con el sacrificio de su vida víctima de un vil atentado el almirante (…) para honrar su muerte heroica y perpetuar su memoria”. Ara la Botella vol afegir altra que finalitza amb les paraules: “Verdad, memoria, dignidad y justicia". Veritat, memòria, dignitat i justícia reclamen els descendents polítics del dictador pels ultranacionalcatòlics. Nosaltres ens preguntem: És que no han tingut prou de la seva mentida, la seva història, la seva lloa als botxins i la injustícia pels vençuts? Perquè és això el que hem sentit els que patim aquesta

!"#!

propaganda franquista en el 39 aniversari de la mort al seu llit del genocida, els mateixos anys que va sembrar de mort la nostra terra.

Quan la justícia mira cap altra banda, la dels impresentables constitucionalistes

monàrquics, que van soterrar la memòria sota una farsa de reconciliació forçosa i que continuen venent la transició com a model d’una Espanya, que cap demòcrata pot acceptar. Quan aquesta figura al·legòrica, que no vol escoltar els nostres crits d’exigència d’allò que en justícia ens pertoca, no ens ha quedat altre remei que buscar en altres ulls més valents i justos, els de la justícia argentina. Ara ja en tenim més de 20 imputats per la jutgessa María Servini, ja tenim ordres internacionals d’extradició, ara ja hem fet un pas molt important, encara que la balança segueixi inclinada del costat dels colpistes, dels rebels a la legalitat republicana, dels assassins. I és així perquè complim una condemna de la qual no hem estat alliberats, 37 anys, un mes i dues setmanes farà el dia de la nostra concentració, el 29 de novembre. 37 anys d’ençà que va ser aprovada la llei d’Amnistia que tantes vegades hem denunciat i de la qual estem fartes de demanar la seva derogació.

Aquesta llei que nega l’extradició dels culpables els vol retenir, en la seva pàtria

nostàlgica de braços aixecats. A Martín Villa, Governador Civil i Jefe del Movimiento de Barcelona, anomenat la “porra” de la transició, responsable dels crims de Vitòria i de la repressió brutal a la lluita obrera. A Utrera Molina, Ministro Secretario del Movimiento, que va signar la sentència a mort de Salvador Puig Antich, que va ser assassinat amb garrote vil, una terrible mort destinada als delinqüents, una venjança per la mort uns mesos abans d’un Carrero mirlo blanco del general feixista. A Antonio Carro, Ministro de la Presidencia, que va convalidar la condemna a mort de Salvador i la dels últims afusellats del franquisme el 27 de setembre de 1975: Ramón, Xosé Humerto, José Luis, Jon (Txiki) i Angel. A Carlos Rey, l'advocat que el 1974 va redactar la sentència de Salvador i que ara presta els seus serveis a la popular Sánchez Camacho. I a més d’una vintena de càrrecs del franquisme que han viscut d’esquena al patiment que van ocasionar, alguns encara orgullosos dels seus crims.

Tot això continuarà si entre tots no fem girar la truita d’una vegada, i que siguin

els criminals i els seus còmplices necessaris els que tastin la cremor a la qual hem estat sotmesos. No és venjança, és justícia, encara que quan la demanem nosaltres ho converteixen en un concepte poc digne. En les seves ments tergiversadores i corrompudes per l’odi a aquells que van defensar uns ideals nobles, amb el somni lloable de canviar un món que els havia escanyat durant segles, la justícia és revenja.

! "$!

La sang vessada, vermella de cor, ha germinat i la seva collita és un camp de roselles i blat que hem segat amb una eina del poble: la determinació a aconseguir la veritat, la justícia i la reparació. No ens aturarem aquí, volem, demanem, exigim l’extradició dels imputats per la justícia argentina i si per això hem de fer caure murs corcats de franquisme, continuarem lluitant, cadascú des de les seves possibilitats, però sense descans, fins que caiguin les cadenes de la injustícia.

Us esperem a la nostra batalla de la paraula pels drets humans a la plaça Sant

Jaume el dissabte 29 de novembre a les 12 hores, veniu carregats de la vostra empenta solidària perquè la victòria, no tingueu cap dubte, serà nostra, serà dels nostres.

Derogació llei d’Amnistia! 55- El preu del valor, el valor dels ideals. 25/10/2014. Octubre és el mes que dediquem al record dels brigadistes internacionals i d'en

Lluís Companys. És el mes on els nostres companys de l’Associació Pro-memòria als Immolats per la Llibertat a Catalunya fan el seu homenatge als 1717 assassinats pel franquisme al Camp de la Bota de Barcelona. Tots ells tenen un denominador

comú: el valor per plantar cara al feixisme i el preu que van haver de pagar per defensar la llibertat.

En un temps on tot es mesura amb la vara del pragmatisme, de la por o del

conformisme, recordar aquelles dones i homes que van aixecar la seva veu, el seu puny i fins i tot el seu fusell, posant la seva vida a disposició dels seus ideals és una crida d’atenció. Un focus sobre la importància de saber quan has d’estar disposat a pagar un preu per allò que creus, quan ser dissident, desobeir, rebel·lar-te és una obligació davant de la imposició, la repressió i la prohibició.

Els brigadistes que van venir de més de 50 estats no eren bojos, aventurers o

suïcides, eren convençuts antifeixistes que sabien que venien a una guerra i que podien morir i que, en sobreviure, si perdien la batalla, patirien les conseqüències. Alguns serien estigmatitzats, altres apàtrides, represaliats i inclús morts als seus països. 15.000 van morir aquí, molt lluny de casa seva, defensant els nostres drets, uns van marxar quan van ser obligats, altres van continuar a les nostres trinxeres, tot

!"%!

desobeint les ordres internacionals, i després van continuar lluitant contra el nazisme. Els seus ideals els empenyien.

En Companys tampoc va ser un il·luminat sense nord, va prendre decisions per

les quals va haver de pagar un preu. Des del 6 d’octubre de 1934 va ser a la presó fins a la victòria del Front Popular el febrer de 1936. Va ser empresonat per pronunciar aquestes paraules:

“Catalans! Les forces monàrquiques i feixistes que d'un temps ençà pretenien trair la República, han aconseguit el seu objectiu i han assaltat el Poder. En aquesta hora solemne, en nom del Poble i del Parlament, el Govern que presideixo assumeix totes les facultats del Poder a Catalunya, proclamo l'Estat Català de la República Federal Espanyola, i en restablir i fortificar la relació amb els dirigents de la protesta general contra el feixisme, els invita a establir a Catalunya el Govern Provisional de la República, que trobarà en el nostre poble català el més generós impuls de fraternitat en el comú anhel d'edificar una República Federal lliure i magnífica. Catalans! L'hora és greu i gloriosa. L'esperit del president Macià, restaurador de la Generalitat, ens acompanya. Cadascú al seu lloc i Catalunya i la República al cor de tots. Visca Catalunya! Visca la República! Visca la llibertat!”

Més tard, l’any 1940 va ser capturat pels nazis, entregat a la dictadura feixista

espanyola, jutjat pels tribunals il·legals i il·legítims del franquisme, condemnat a mort i afusellat un 15 d’octubre.

“Fallamos que debemos condenar y condenamos al ex - Presidente del disuelto

gobierno de la generalidad catalana Luis Companys Jover como responsable en concepto de autor por adhesión del expresado delito de rebelión militar a la pena de Muerte (...) Lo que por esta nuestra sentencia juzgando, pronunciamos, mandamos y firmamos.”

El seu últim crit va ser: Per Catalunya! Una exclamació que ens arriba al cor com

moltes altres que es van pronunciar davant dels escamots d’afusellament feixistes: Visca la República!, Per la llibertat!, UHP!, Visca la CNT!, Viva el socialismo!

D’ençà que va néixer la llei de la desmemòria, la 52/2007, diferents presidents de

la Generalitat han passat per la tomba d’en Lluís Companys a deixar flors. No sabem si s’han parat a reflexionar que aquell home que resta sota terra, al costat dels seus germans defensors de la República, va ocupar el mateix càrrec que ells. I si han pensat què haguessin fet ells en les circumstàncies d'en Companys, si haurien

! "&!

estat a la seva alçada. Ell va sofrir, va lluitar, però va perdre sent el president de Catalunya. Continua vençut, com tots nosaltres, mentre que el seu botxí continua exhibint-se com ex–cap d’estat en l’edifici que es va fer construir pels seus represaliats esclaus rojos i amb flors fresques i misses cada dia.

Alemània i França van demanar perdó pel seu paper en el final del Molt

Honorable Lluís Companys, l’estat espanyol li nega la veritat històrica i l’anul·lació del seu judici, i els de tots els milers que van ser condemnats pels tribunals, que van exercir el terror d’estat durant la dictadura. Després el van ofendre lliurant-li un certificat de bona conducta en un gest humiliant que rebutgem per a ell i per a totes les nostres víctimes. El 2013 Esquerra Republicana es va querellar a Buenos Aires pel President Companys, com moltes altres companyes i companys han fet pels seus familiars, i per ells continuem recollint adhesions a la querella argentina.

Tenir ideals i gestos, que recull la història que no han pogut silenciar, no és ser

boig o ser imprudent, perquè d’aquests es fan gestes i neixen referents. No són màrtirs, són herois, i aprenent i millorant els seus exemples continuem fent camí fins que l’impossible somiat sigui una realitat. Ho fem amb valor perquè coneixem el preu de la dignitat del poble.

Prou de patir herències imposades! 54- Setembre: memòria i futur. 27/09/2014. Dins la M de Memòria es pot trobar una V de Veritat, dret imprescindible per

obtenir Justícia i Reparació. Una veritat que no es pot amagar sota cap tipus d’interès d’un Sistema sobre el qual s’estenen dues ombres tenebroses: la clàssica del feixisme espanyol i la del neoliberalisme de les oligarquies, tots dos interessats en l’oblit i la mentida com a eina de control i sotmetiment.

En aquesta ocasió i coincidint amb les reivindicacions de democràcia d’una

societat cansada de la por, la mentida i el trágala, volem, perquè és el nostre dret, decidir sobre la nostra història. Escriure un futur que no es pot construir sense els centenars de milers de testimonis directes i indirectes dels ignorats, dels estigmatitzats, dels represaliats, de les víctimes del verí de l’escurçó franquista que encara perviu a les institucions de l’estat. La mateixa metzina de la censura, la prohibició, l’amenaça, l’opressió, la repressió i la negació.

!"'!

La Memòria és imprescindible per construir un demà digne on el valor, la voluntat, el verb i el vers, el vincle dels lluitadors contra el feixisme sigui un exemple per empènyer a totes i tots els que diem no a la prohibició a decidir-ho tot a desobeir, a treballar, a fer via cap a la nostra emancipació individual i col·lectiva. Caminem vers un món de solidaritat i justícia social com van somiar les i els antifranquistes, com somiem nosaltres, i els hi regalarem la victòria que no van poder celebrar, la moral i l’efectiva.

Amb la “v” s’escriu vidriol, el líquid corrosiu que li van fer ingerir a Cipriano

Martos Jiménez en la caserna de la Guàrdia Civil de Reus i que li va provocar la mort un 17 de setembre de 1973. Però amb aquesta mateixa lletra comença la paraula vent, el vent de llibertat de Txiki, mort el 27 de setembre de 1975 a Collserola, un dels cinc darrers afusellats del franquisme, que no assassinats, perquè la mort també va acompanyar la Transició. Txiki va deixar aquestes paraules:

“Mañana cuando yo muera No me vengáis a llorar Nunca estaré bajo tierra Soy viento de libertad” Ell i Xosé Humberto, José Luis, Ramón i Angel. Tot és possible. A Xile, en aquest mes de record per a les víctimes de la dictadura

de Pinochet, des de Salvador Allende a Victor Jara, comiats de setembre i immortalitat de la paraula i la veu, s’ha derogat la llei equivalent a la nostra llei d’amnistia de 1977. Nosaltres en canvi hem de demanar empar a la justícia argentina a la qual també li volen barrar el pas amb l’escut de lleis de punt final. Aquí continuem lligats a una estaca que encara que corcada ens manté sotmesos a la injustícia, hem estirat ben fort, molt fort, però ens calen més mans per a tombar-la d’una vegada i per sempre. Per això t’esperem a la nostra propera concentració per la Veritat, la Justícia i la Reparació i l’anul·lació dels judicis del franquisme.

! "(!

53- La Nueve. 30/08/2014. Aquesta vegada volem dedicar la nostra concentració mensual, dins del nostre

cinquè any de reivindicacions, als homes i dones que van formar part de la resistència activa contra el feixisme en la França ocupada pels nazis. I molt especialment a aquells milicians que l’any 36 van defensar la legalitat republicana començant una llarga lluita contra el feixisme: Uns pioners antifeixistes a Europa i al món, alguns dels quals van acabar sent els soldats que van entrar a Paris el 24 d’agost com alliberadors. Aquells que uns dies després van desfilar pels carrers de la capital francesa sobre els seus carros de combat, vehicles que lluïen el nom de batalles anteriors com Brunete, Guadalajara, Madrid, Teruel o Ebro: Era La Nueve.

El 26 d’agost de 1944 els soldats que van plantar cara al cop d’estat sagnant dels

rebels espanyols portaven 9 anys deixant-se la vida i passant per terribles experiències i necessitats. Anys veient caure els seus companys, de fondes ferides, temps de trinxeres, de pèrdues, d’exili, de camps de concentració francesos a França i a l’Àfrica, presó en condicions infrahumanes, allistaments forçats a les tropes de la legió, fins al breu moment de glòria a Paris. Més tard, molts d’aquells que van desfilar per la ciutat de la llum van morir a altres camps de batalla fins al dia que la guerra mundial va acabar i amb ella l’esperança. Tanta sang vessada amb un objectiu: l’alliberació de l’estat espanyol. Però ben al contrari la caiguda del III Reich va suposar l’ancoratge de la dictadura franquista durant quatre dècades. Aquells que van desfilar el 1944 no van poder tornar a casa i sentir aquella mateixa joia d’agost pels carrers de Madrid, Barcelona o Alacant, el seu port va ser l'última terra republicana que van veure. Es va produir la gran traïció. Aquells que van plantar cara el feixisme alemany, abans que ningú, no van rebre més recompensa que l’oblit. El xovinisme francés i la necessitat de fer creure que els francesos havien pres París a Hitler va fer desaparèixer el nom de La 9 de les cròniques oficials i dels llibres d’història, amagant les fotos dels tancs batejats amb noms com “Guernica” que no van poder onejar la bandera republicana. Nosaltres sabem molt de com la propaganda aniquila la veritat i com el poder guanyador silencia la història real, és la ignomínia que han fet suportar als perdedors. Per això volem recordar aquests homes valents, els de la 9 i els que van lluitar a altres unitats, que ho van fer en una guerra que pensaven era la seva i van descobrir amb molta pena i ràbia que els hi havien robat la victòria una altra vegada.

Aquest abandonament va començar el 36 amb la no-intervenció dels que després

serien anomenats “aliats”, tot girant l’esquena al govern legal i legítim republicà (tret de la Unió Soviètica i Mèxic). Fins als visionaris brigadistes internacionals,

!")!

que van entendre que aquesta no era una guerra local sinó internacional, van ser obligats a deixar la seva lluita l’any 38. Mentre negaven l’ajuda als defensors de la República, que sí van ser bons per defensar les seves europees cases, corria la sang antifeixista per les tàpies dels nostres cementiris. Però els que eren assassinats eren “rojos” i revolucionaris que en realitat ningú volia als seus “democràtics” països. Així van contemplar com l’estat espanyol es convertia en un laboratori de crims de lesa humanitat sense moure un dit. El nostre destí va ser sacrificat perquè els antifeixistes espanyols els feien por i en deixar impune el feixisme espanyol van contribuir al pensament de què Hitler era un monstre però que Franco i el seu seguit de mort tenia un lloc a l’Europa que va derrotar el nazisme. I en aquest contrasentit continuem. La Real Academia Española de la Lengua defineix el franquisme com "Movimiento político y social de tendencia totalitaria iniciado en España durante la Guerra Civil de 1936-1939, en torno al general Franco, y desarrollado durante los años que ocupó la jefatura del Estado" mentre que el nazisme com "Movimiento político y social del Tercer Reich alemán, de carácter pangermanista, fascista y antisemita", no cal dir res més. Van condemnar la Memòria, però aquesta “guerra” encara no ha acabat i en justícia l’hem de guanyar.

Dir als fills de la república francesa, que aquest agost commemoren aquesta

victòria, que aquí també es cantava la Marsellesa com a un himne propi de llibertat. Es feia en francès, en català i en castellà. Les seves notes van sonar a la Setmana Tràgica, pels carrers de Barcelona el 14 d’abril de 1931 i a les trinxeres antifeixistes, sortien de les goles dels que volien combatre la injustícia. Com a homenatge als homes de La 9, la majoria dels quals eren anarquistes, compartim la lletra de la marsellesa anarquista, un himne contra l’opressió.

A la revuelta, proletario Ya brilla el día de la redención Que el sublime ideal libertario Sea el norte de la rebelión (bis) Dignifiquemos del hombre la vida En un nuevo organismo social Destruyendo las causas del mal De esta vil sociedad maldecida ¡ A la revolución ! ¡ Obreros, a luchar ! Con decisión a conquistar

! "*!

Nuestra emancipación No más al amo gobernante Por vil salario queremos servir Ya no más la limosna humillante Ya no más suplicar ni pedir (x2) Que al pedir pan, por hambre acosado El proletario con potente voz Le contesta mortífero y feroz El fusil del verdugo uniformado ¡ A la revolución ! ¡ Obreros, a luchar ! Con decisión a conquistar Nuestra emancipación Los privilegios de la burguesía aniquilamos con brazo tenaz Y los antros de la tiranía Sean pasto de fuego voraz (x2) No quede en pie el Estado y sus leyes Que siempre al pueblo, feroz esclavizó Y la ignorancia caduca conservó Con sus patrias, sus dioses y sus reyes. 52- La importància de la Memòria avui més que mai. 28/6/2014. Treballar per la veritat, la justícia i la reparació és tenir memòria. Molts poden

dir que la memòria és selectiva i nosaltres direm que és cert, això és una realitat inamovible a l’estat espanyol. Els hereus del franquisme que es perpetuen al poder només volen recordar els seus morts elevats a màrtirs, ells van fer la seva cruenta creuada contra la democràcia. Però aquests i molts altres, que es consideren fins i tot fills polítics d'aquells que van combatre el feixisme fins al seu últim alè, ignoren el patiment de les víctimes del franquisme més enllà d’un copet a l’esquena. Aquests “republicans”, després s’inclinen davant el símbol que representa el lligat i ben lligat del dictador, una entitat que no ha estat votada per ningú.

!#+!

En el cas dels antifeixistes i els seus descendents sanguinis o ideològics, la memòria ha hagut de ser reivindicada a cop d’arxiu i investigació, tractant amb un estat que moltes vegades fa de custodi enemic que no vol que la veritat sorgeixi a la llum. Com a exemple, els Papers de Salamanca. La nostra veritat ha estat contínuament qüestionada i s’ha qualificat de rancúnia. Hem hagut de certificar cadascuna de les nostres paraules per fer valdre les nostres raons i, encara així, els nostres testimonis són minimitzats, enfosquits i arreplegats.

Però aquells que no volen que res canviï tenen un greu problema i és que la

nostra memòria és indoblegable i recorda com si fos ahir, que sota la dictadura feixista espanyola es va construir aquesta realitat monàrquica. Ho van fer com si es tractés d’un temple on hem de claudicar en termes de fe. La gràcia del seu déu continua legitimant un estat de coses que no tenen cabuda en una societat realment democràtica.

Ens han volgut vendre el rei “saliente” com un ultra-heroi que ens va salvar de nosaltres mateixos sent el garant del progrés “nacional”. Ara ens deixa el seu fill per continuar la tasca, que ens etiqueta a tots com a menors d’edat polítics, sense criteri per decidir el nostre futur. Aquesta segona transició és encara més perversa perquè ara la gent és conscient de la manipulació i vol votar. Amb el nou rei es vol tapar les urnes on hem de dipositar el nostre rebuig a continuar castrats i censurats. Ara és l’hora de decidir moltes qüestions que ens defineixen com a ciutadania que vol ser lliure, encara que la normalitat democràtica constitucional bipartidista defensi la no alteració de l’anomalia que constitueix l’estat espanyol.

Ens volen convèncer de què aquest nou rei no és hereu dels fantasmes del passat,

però es passeja en el Rolls del General Franco, saluda des de la plaça d’Orient i la gent és detinguda al seu pas per portar la bandera tricolor. Aquesta nova mentida transicional no passarà per molt que es repeteixi a tots els mitjans de la Cort. El tron on seurà l’últim Borbó estarà marcat pel seu origen perquè és el mateix on va seure el seu pare i que li va regalar el dictador per perpetuar el seu triomf sobre la República per secula seculorum. Un testament sagnant que arrosseguem per a no deixar-nos passar pàgina. Però està per escriure el penúltim full: el de la veritat, la justícia i la reparació, el de les repúbliques.

El monarca en el seu primer discurs va tenir un record per a les víctimes del

terrorisme, però no va tenir ni una paraula per a les víctimes del terrorisme d’estat franquista i menys per a les de la transició. És lògic, les nostres víctimes són la prova fefaent de què la seva corona no és legítima.

! #"!

La nostra memòria no té rei i mai serà súbdita ni s’agenollarà davant els que ens neguen els nostres drets: els drets humans.

No pot escollir príncep qui vessa sang, qui ha traït o roba o qui no alça a poc a poc el temple del seu treball. Amb el foc primer cremes la llibertat. Salvador Espriu. 51- Extermini i oblit. 31/05/2014. No són fum, són història tangible. No es pot ignorar que entre els filferros electrificats, la fam, la malaltia, els

treballs forçats, les vexacions i humiliacions hi havia antifeixistes d'arreu de l'estat espanyol, persones posades al límit humà de resistència que no hem d'oblidar mai. Els hi van robar el seu últim alè a la càmera de gas, amb el tret gratuït, amb l'esgotament sota el cop de bastó, amb experiments perversos, amb el suïcidi induït per la desesperació com a última sortida. La mort els va arribar a alguns com a una alliberació per fugir d'un infern indescriptible. I els sobrevivents són herois anònims, exponents de la fortalesa humana vers l'odi dels que en les seves mancances busquen culpables per sacrificar en nom de les seves pròpies misèries. La majoria assassinada d'una manera o altra pel feixisme que va créixer sense impediments en una Europa que tenia més por de l'organització del poble contra l'opressió que dels majors criminals de la història moderna. Dins de l'abominable holocaust hi ha un genocidi antifeixista silenciat.

Si hi ha un lloc de memòria destacat per a nosaltres, en el mapa genocida

europeu, és el camp de Mauthausen i els seus camps satèl·lits de Gusen i Hartheim.

!##!

Allà més de cinc mil antifeixistes de l'estat espanyol, que segur van pujar per la seva famosa escala de la mort, van deixar la seva vida. Per aquests camps van passar més de set mil víctimes. La dictadura feixista espanyola va deixar que el braç executor fos el del seu aliat alemany, que el va ajudar en el seu sagnant triomf a canvi d'oferir-li un laboratori perfecte, un assaig general. Franco va considerar apàtrides als presoners ara de Hitler que van lluitar contra el seu cop d'estat, però aquests tenien una pàtria molt més gran que la "una, grande y libre", una que lluïa en la pancarta amb la qual van rebre els alliberadors del camp.

En un moment històric on partits i associacions de caràcter feixista d'una Europa

insolidària i cega davant la pujada de l'extrema dreta és molt important recordar l'horror viscut. La memòria històrica universal ha de ser reivindicada però sense oblidar que aquí també va haver-hi un extermini del dissident i també van existir camps de concentració, centenars d'ells desconeguts pel gruix de la població, amagats, tapats. Amb aquesta ocultació es continua assenyalant que aquestes coses només passava amb el nazisme i fent servir el terme nazi de manera vergonyosa per insultar a aquells que van plantar cara a aquest monstre feixista, aquí i allà, ahir i avui. Tot el que no els agrada als que emparen el franquisme és titllat de feixisme, tergiversadors històrics. Aquesta distorsió es manté inalterable des dels consells de guerra on els rebels eren els que jutjaven i després assassinaven sota aquesta acusació a aquells que van defensar la legalitat democràtica republicana.

Per això és tan important tenir presents totes les víctimes que van ser engolides

per l'avenç del feixisme, cal recordar que la història es repeteix sota la batuta dels que volen esclafar les veus de llibertat i de justícia social. No hem d'oblidar que la conquesta i la defensa de drets es fa des d'una posició activa i visible, que el no dir no en el moment oportú és estar sota l'esclavatge del consentiment encara que sigui per omissió. La Mesa de Catalunya ha dit no, diu no i dirà NO! No passareu pas per la nostra passivitat.

El dissabte 31 tindrem una nova jornada de memòria militant i activa,

recordarem i reivindicarem els antifeixistes caiguts als camps d'extermini, els sobrevivents i els resistents que després de tant patiment es van sobreposar per continuar lluitant pels seus ideals i contra la dictadura.

! #$!

50- Abril republicà. 26/04/2014. Per l'abril, República! Com cada any recordem el període de la República i reivindiquem el que va

suposar en avenços socials, per a la dona, l'educació, els drets de les treballadores i treballadors, la cultura democràtica, pel camí del reconeixement de la diferència, la recerca de la igualtat social i per la laïcitat de les institucions. No va ser suficient el que es va fer, però tampoc no vam poder saber fins a quin punt la República hauria canviat unes vides d'explotació, de submissió al poder oligàrquic etern espanyol, d'ignorància sota la creu de l'Església, de carència de drets fonamentals d'una Espanya caciquista ancorada en el passat d'amos i servents. No vam poder saber perquè les alegries d'abril es van convertir en el terror dels juliols, en el feixisme trepitjant l'esperança per submergir-nos en 40 anys de foscor i repressió, que encara roman impune.

Ara és temps de repúbliques. Estem farts de transicions, de constitucions

monàrquiques, de reis imposats per generals assassins, d'impunitats de dictadures feixistes i dels poders econòmics, eclesiàstics i polítics que li van donar suport i que encara no l'han condemnat, de la vexació dels drets de les víctimes del franquisme i la transició. És l'hora de primaveres, de colors de rebel·lió pacífica civil, d'exercir la democràcia al carrer i a les urnes, de les paraules amb significat i compromís, de recuperar el que ens van robar per la força de les armes i el que ens roben per la força d'una minsa democràcia malentesa. I tot això es basa en el respecte als drets humans, que tantes vegades ens han negat, pel reconeixement dels que van deixar la vida, la joventut, la salut, la família, els amics, mai els ideals, per defensar allò que volem, la llibertat i la justícia social. Per això aquest abril les banderes republicanes, d'ahir i les de demà, que onegin al vent ho faran en nom de la justícia, de la veritat i de la reparació.

Us convidem aquest 26 d'abril a recuperar república a partir de la solidaritat amb

les víctimes del franquisme i com cada mes recollirem signatures de suport a la querella argentina.

Salut companyes i companys! Salut i Repúbliques!

!#%!

49- Les dones antifeixistes: lluitadores i conqueridores de drets. 29/03/2014. Març, mes de relacions perilloses. Quan parlem de desconeixement, de la repressió més oculta, de les morts més

silenciades, quan diem desmemòria, sobretot estem fent visible la història de la dona sota el franquisme criminal i vexatori.

La presó de la dona va ser universal, la conculcació de drets va estar en tots els àmbits. Ja no era tan sols una qüestió de les idees polítiques de la dona sinó de l’única obsessió d’un règim feixista sustentat per una Església masclista. La mateixa Església que cremava les dones lliures a les fogueres de la Santa Inquisició, que tan bé van il·luminar la dictadura de la creu i el jou del general sanguinari i el seu seguici de missa diària, va aplicar la tortura amb les seves monges governantes de presidis.

Totes les dones estaven sotmeses socialment i familiarment, laboralment i domèsticament, moralment i sexualment, unes acceptaven aquest paper i el defensaven en la seva ignorància provocada, altres ho imposaven en la seva ceguesa feixista i altres es rebel·laven i ho pagaven car. Volien dones-úters per donar fills a una pàtria “gran” a cop d’estat i “lliure” a cop de fusell al carrer i regla a l’escola, femelles orgull d’una dictadura que volia que el guerrer estigués ben reposat. Unes màquines reproductores sense cap dret sobre el seu cos amb unes lleis tan assassines i repressives com les que es volen instaurar en aquest moment per part d’un govern misogin, que vol arraconar la dona a l’àmbit domèstic i condemnar-la així a la misèria i l’alienació. Mesures intolerables en qualsevol època, però més greu en una etapa de crisi que afecta sobretot a les dones, aquestes no podran viatjar com feien les filles dels franquistes a desfer-se de la seva vergonya, perquè les lleis només estan per castigar els indefensos, els invisibles i els desafavorits, que cada dia són més.

Així el ministre Gallardón vol portar-nos a la més fosca caverna franquista, a

l’úter del nacionalcatolicisme per governar el cos de la dona i la seva capacitat de decisió. Abolir la llei d’avortament que ja la República va posar en marxa entre altres moltes mesures per afavorir la igualtat de drets entre dones i homes. Aquesta voluntat del ministre de justícia segur que es compartida amb el seu sogre Utrera Molina, ministre de Franco, que encara fa apologia del feixisme espanyol del qual tan orgullós se sent. Un Utrera que va formar part del consell de ministres que va

! #&!

matar Salvador Puig Antich un 2 de març a Barcelona a garrote amb tot el patiment, el seu, i el de les seves germanes que no han deixat de lluitar per ell. Aquestes demanen que Utrera Molina segui a la banqueta del tribunal argentí que jutjarà els crims del franquisme. La unidad de destino en lo universal pot tenir el seu fi en la justícia universal i en els drets humans, que cada dia trepitja un Govern que no nega només la justícia sinó també la veritat i que lluny de reparar vexa les víctimes del franquisme, les dones encara més.

Si el dia 2 de març de 1974 van assassinar a Salvador, un dia després, dos anys

més tard, eren cinc treballadors els que eren abatuts per les bales a Vitòria. Més de cent van quedar ferits en una massacre de la transició que encara lluïa la mateixa cara franquista. Un rostre que apareix sota les màscares democràtiques dels que encara defensen aquest període interminable amb una llista imperdonable de centenars de morts. L’església on estaven reunits en assemblea les treballadores i treballadors es va omplir de fum i els carrers, dels quals Fraga deia ser propietari, plens de sang dels que lluitaven pels seus drets. Conjuntament amb Fraga un Governador Civil i Jefe Provincial del Movimiento de Barcelona durant el franquisme, conegut pels sindicalistes i estudiants per la seva mà repressiva, va ser responsable d’aquesta matança. Rodolfo Martín Villa, fet prohom de la democràcia pel poder i enriquit per aquest amb consells d’administració i presidència privats. També ell pot veure la seva falangista carrera de polític clau de la Transacció, assegut a un banc de fusta a la capital argentina davant d’una jutgessa que li demani responsabilitats per uns fets que aquí han estat premiats, així ho demana l’Associació Víctimes 3 de Març.

Tot això succeïa amb un príncep, després rei, que com ara, restava, al seu

benefici, de vegades més que impassible davant la repressió. Avui com un ornament car, vell, prescindible i caduc. Ni llavors, ni ara va condemnar el franquisme, més aviat tot el contrari, ni ha fet res per reparar les seves víctimes. Ha ignorat que la seva cadira reial està fonamentada sobre la mort dels que van defensar la legitimitat democràtica republicana.

Els marços del passat persegueixen el març present tot buscant justícia pel que va

passar i pel que passarà en propers marços si ho permetem. Els que sempre perden és l’hora de què guanyin d’una vegada el dret incontestable als seus drets intocables, a la llibertat personal i col·lectiva i a la igualtat. Per això en aquest mes de la dona, com tots els mesos de l’any, continuarem lluitant com i amb elles per la veritat, la justícia i la reparació. Us esperem el dissabte 29 a les 12 hores a Sant Jaume perquè tot està relacionat i tot és lluita.

!#'!

48. Cinc anys de reclamacions al carrer. 22/02/2014. La Mesa de Catalunya d'Entitats Memorialistes porta cinc anys de reivindicació i

denúncia al carrer exigint Veritat, Justícia i Reparació i l'anul·lació dels judicis del franquisme. Des de la primera concentració davant el Palau de Justícia de Catalunya el febrer del 2009 han passat moltes coses, la més important és la força, constància i dignitat de totes i tots els que ens apleguem darrere d'una pancarta cada mes reivindicant els nostres drets, els dels nostres pares, mares, avis i àvies.

A partir d'aquí podem parlar dels diferents governs que han passat per l'estat

espanyol i pel Parlament de Catalunya que no han canviat la nostra situació d'indefensió davant la injustícia comesa en nom de lleis que no reconeixem per traïdores als nostres represaliats, al nostre patiment i a la veritat històrica. Davant el poder polític la nostra situació segueix sent la mateixa, la de víctimes de tercera categoria. L'estigmatització de molts lluitadors antifranquistes, les mentides repetides fins a convertir-les en veritats, la crònica de la història dels vencedors, la ignorància dels que han d'agafar el relleu en aquesta lluita per un sistema educatiu contagiat d'oblit còmplice i interessat, els tòpics d'una guerra que continuen tapant amb un dit els centenars de milers de morts, desapareguts, torturats, exiliats, nens robats..., crims d'estat, crims de lesa humanitat. Se'n riuen de nosaltres: tribunals, governs i altres poders, per això moltes víctimes han decidit querellar-se a l'Argentina contra els crims del franquisme, tot buscant empara internacional contra la vergonya nacional. Tot això ha passat en aquests temps d'exigències que continuen sense resposta, on alguns es pensen que si ens passen la mà per l'espatlla, sense donar cap solució ja han fet suficient.

En els primers mesos vam recollir signatures per l'anul·lació del judici d’en Lluís

Companys en una campanya de col·laboració ciutadana que desconeixia la situació jurídica en què es trobava el President de la Generalitat de Catalunya i els centenars de milers de dones i homes que sotmesos als tribunals il·legals de la dictadura franquista des de 1936 fins al 1975 es troben desemparats. Es pot veure que els seus judicis plens de mentides, començant per adjudicar la rebel·lió als defensors del govern legal i democràtic de la República i les sentències emeses continuen vigents, tot injuriant els antifeixistes. Ens hem indignat amb els certificats de bona conducta com a única resposta a la reivindicació de l'anul·lació dels judicis de la dictadura i hem reiterat el nostre rebuig a demanar un paper mullat sense cap validesa ni tan sols moral, per totalment amoral, on es diu que les víctimes no eren dolentes. Vergonya. Ara els companys de la Xarxa de Suport a la Querella Argentina, de la

! #(!

que alguns membres de la Mesa són part com a querellants i denunciants, recull adhesions a aquesta causa cada mes, fulls que són enviats a la jutgessa que porta el cas a Buenos Aires.

Hem reivindicat les víctimes del feixisme, les de la dictadura i les de la transició,

hem honorat tots els col·lectius que van patir la repressió dedicant concentracions per denunciar els seus casos: mestres, dones, homosexuals, els desapareguts i les fosses, els exiliats, els deportats als camps d'extermini nazi, els camps de concentració francesos i a l'estat espanyol, les nenes i nens robats, les víctimes més vulnerables, els afusellats i els seus darrers testimonis, els empresonats i les seves sentències, els torturats i assassinats als centres d'interrogatoris, els maquis, els últims assassinats del franquisme, les víctimes de la transició, els estudiants, els advocats, els càrrecs públics, els esclaus del franquisme, els brigadistes internacionals, les ciutadanes i ciutadans resistents, les víctimes dels bombardejos, les lluites veïnals i obreres, la prohibició de l'ús de les llengües, la censura i segrests de diaris i els inferns de les biblioteques, la situació dels arxius i l'accés restrictiu, el robatori de propietats, documents i llibres d'institucions i particulars per part de la dictadura i de l'Església. El poble sota el silenci.

Hem denunciat el paper de l'Església cooperant necessària en l'extermini

antifeixista, el derrocament de la República i la consolidació de la dictadura franquista a través del monopoli de l'educació i l'obligatorietat de passar per aquesta organització per realitzar moltes gestions de la vida quotidiana. També hem denunciat les oligarquies que arreu de l'estat van col·laborar econòmicament en patrocinar i sostenir el cop d'estat i la guerra i que van treure beneficis més enllà de la mort del dictador. Moltes d'aquestes famílies encara tenen el poder econòmic i per tant polític, empreses que van beneficiar-se de la mà d'obra esclava antifeixista i que avui cotitzen a l'IBEX35. Hem explicat el paper dels nazis i els feixistes italians, els bombardejos de Gernika, de Barcelona, de la carretera de Málaga a Almeria i tants altres. També el paper heroic dels resistents antifeixistes de l'estat espanyol durant la segona guerra mundial i l'abandonament dels aliats coneixedors de la mort, la fam i el dolor que va portar la dictadura del General assassí. Hem posat de relleu l'origen franquista de la monarquia, el paper necessari en el atado y bien atado del rei, la seva complicitat amb el Règim del qual va formar part, el 23-F, la paralització dels primers intents de recuperar la memòria i els cossos soterrats que la van escriure, la consagració de la transició i la impunitat franquista en un canvi fictici on res no es va moure. Hem reclamat la derogació de la Llei d'Amnistia des de totes les nostres concentracions com a peça indispensable per trencar el cercle d'injustícia al que estem sotmesos: llibertat pels botxins, esclavitud per a les víctimes i les seves famílies, amics i companys.

!#)!

Hem denunciat les polítiques del Memorial Democràtic i de la Generalitat amb el Tripartit quan es va anar a Madrid a demanar el certificat de bona conducta per al President Companys. Amb CIU quan es va tancar la seu del Memorial Democràtic a la Via Laietana amb explicacions més que sospitoses per comunicar-nos després la seva decisió de portar la seu al Castell de Montjuïc, amb tota la significació i amb una ubicació inaccessible per a moltes persones. També vam criticar durament que el President Mas i la Vicepresidenta participés en l'acte dels Màrtirs de l'Església, en una actitud insultant per a les víctimes del franquisme. Hem demanat la dimissió de la Delegada del Govern per donar premis als falangistes i també a d'altres membres del PP per injuriar els que van patir la repressió franquista.

Hem assenyalat dates al calendari, algunes per denunciar, altres per celebrar.

Gener de conquesta de les tropes feixistes a Barcelona, febrer d'exilis i camps de concentració, març de crims d'obrers a Vitòria, abril de celebracions de Repúbliques, maig de reivindicació dels drets de treballadores i treballadors, juliol de cop d'estat i sang, agost de cruentes matances d'antifeixistes en places de braus en Badajoz, setembre de darrers afusellaments, octubre de comiats de Brigadistes Internacionals, novembre de mort de dictador al seu llit, desembre de constitució monàrquica votada amb pregunta trampa.

Hem denunciat el passat feixista de morts lloats i reconeguts com Samaranch i

Fraga, de futurs imputats per la justícia argentina com Martín Villa i el sogre del ministre Gallardón. Hem honorat víctimes com Grimau, Ruano, Puig Antich, Delgado i Granados, Cipriano Martos i moltes altres anònimes tan importants per a nosaltres com les víctimes més properes a nosaltres, els nostres familiars. Hem donat la benvinguda a noves companyes i companys i hem hagut d'acomiadar-nos, per desgràcia, d'altres com l'Álvaro i en Joan, lluitadors que han deixat la seva memòria en les nostres reivindicacions.

Hem estat al costat de les demandes i mobilitzacions ciutadanes d'aquests últims

anys perquè aquestes no demanaven al carrer res més que el que van conquerir o van lluitar per conquerir tots aquells pels quals demanem ara, en reciprocitat pel seu sacrifici i la seva dignitat, justícia. Reivindicacions tan bàsiques com educació, salut, llibertats individuals, col·lectives i dels pobles, drets de les dones, treball, drets laborals i socials...

Hem recolzat els drets humans, hem denunciat la seva vulneració arreu, perquè

una víctima de crims de lesa humanitat en la seva imprescriptibilitat ha de rebre

! #*!

satisfacció a les demandes que empara l'organització de drets humans, sota dictadura i democràcia, ahir, avui i demà.

Sempre hem estat plurals i oberts. Qualsevol víctima antifeixista és la nostra

víctima a banda de la seva filiació o ideologia. Totes les organitzacions de defensa de drets humans i la memòria que han volgut compartir amb nosaltres unes reivindicacions tan bàsiques i imprescindibles, que tothom pot fer seves, han estat benvingudes i continuarem així perquè la nostra decisió és la de sumar des de la independència.

Hem llegit cartes de condemnats a mort, sentències judicials, retalls de diaris,

disposicions de lleis, comunicats de les forces de repressió franquista, discursos de diferents antifeixistes polítics i activistes, testimonis dels represaliats, articles de la constitució republicana, l'argumentari de la secció femenina, l'adhesió als Principios del Movimiento per Joan Carles I, les homilies de l'església nacionalcatòlica, documents privats i públics que posaven en evidència el terror franquista, bàndols de guerra. Hem llegit poemes i texts d'escriptors compromesos amb la República i l'antifranquisme, hem cantat, hem sentit cançons, ens hem emocionat i també hem plorat.

Hem recollit el testimoni de tothom que s'ha apropat a nosaltres per explicar la

seva història, per escrit al nostre llibre de condol, o de paraula en la nostra taula. Gent de totes les edats que sota les seves llàgrimes ocultava un dolor que havia passat de generació en generació, uns en la vivència directa, altres en les mancances emocionals que van portar les absències forçades a les seves llars. Ens hem abraçat i hem rebut el seu ànim, la seva ràbia, la seva necessitat de trencar el silenci i de rebre reparació i sobretot el seu agraïment i encoratjament. Han estat concentracions catàrtiques i emocionants on hem après molt i on també hem ensenyat, perquè la nostra tasca ha estat la de la difusió didàctica amb cor i veritat, amb amor i documentació, de la situació d'indefensió de les nostres víctimes, les que hi són i les que no hi són. Unes vegades amb ressò mediàtic i altres persona a persona, d'arreu de l'estat espanyol i de totes les nacionalitats del món, que estupefactes no entenen que encara estem en aquest punt tan surrealista d'injustícia en un país que creien democràtic, però que evidentment no ho és.

Continuem, però esperem no haver d'estar concentrats cinc anys més, ni veure

els companys marxar sense haver assolit els nostres objectius, ni haver d'explicar cada darrer dissabte de cada mes la nostra lluita a desconeixedors de la seva pròpia

!$+!

història, ni veure morir els feixistes amb reconeixement social i les seves víctimes en silenci i oblit. I ...

47- Els centenars de morts de la transició. 25/01/2014. El dissabte 25 de gener en la nostra 47a concentració per la Veritat, la Justícia i la

Reparació recordarem els centenars de víctimes de la Transició. 75 anys després de l’entrada de les tropes franquistes en la ciutat de Barcelona, i 39 anys després de la mort del dictador, les víctimes del franquisme i la transició continuen sense veure respectats els seus drets.

El 24 de gener de 1977, un grup de pistolers d'extrema dreta van irrompre en el

despatx d'advocats laboralistes situat al carrer d’Atocha a Madrid i van disparar a les nou persones presents. El mateix dia, hores abans d’aquesta matança, l'estudiant universitària Mariluz Nájera va ser assassinada amb un pot de fum que va llançar la Policia quan es manifestava en protesta per l'assassinat d'un altre jove estudiant. Un dia abans: Arturo Ruiz, tirotejat per un grup d'extrema dreta, els guerrillers de Crist Rei, durant una manifestació que demanava l'amnistia per als presos polítics que encara estaven empresonats. La manca de Justícia va quedar palesa, una Justícia al servei del tancament de files en defensa de la constitució monàrquica que va beneir el punt final.

L'anomenada transició no va ser el període modèlic i pacífic del qual tant es va

presumir. Centenars de persones van morir per violència política d'origen institucional, assassinats desplegats per mantenir l'ordre establert, organitzats, encoratjats o instrumentalitzats per una part de les institucions de l'Estat.

La Transició del franquisme a una democràcia gatopardista va ser un procés

controlat, sense canviar el poder de mans, sense càstig pel franquisme, sense jutjar les oligarquies que el van sostenir. Canviar-ho tot perquè tot segueixi igual. Ara, la cultura de la Transició ja no apareix com a salvadora, sinó com a còmplice. Una transició fundada en la impunitat del franquisme i l'oblit total.

Avui, en plena ofensiva neoliberal, es veuen amenaçats els drets humans, drets

que donen contingut a una vida digna de ser viscuda: els drets laborals, a un salari just, a l'educació, a la sanitat, a una pensió digna, a manifestar-se, al seu propi cos… Avui no entren en les nostres vides amb els seus tancs, de moment; entren amb les seves retallades i reformes, però igualment ens volen robar tot allò que es va

! $"!

conquerir després de molts anys de lluites socials per una vida digna. Tenim memòria, la lluita segueix.

46- Les víctimes més innocents. 28/12/2013. Entre els companys que ens concentrem el darrer dissabte de cada mes, des de fa

més de quatre anys, subjectant una pancarta que demana veritat, justícia i reparació, hi ha víctimes innocents entre les més innocents. Nenes i nens llavors, ara joves que porten dècades i dècades suportant una història oficial que ha ignorat el seu patiment. Innocents com en Lluís que va perdre el seu pare afusellat pels feixistes quan encara no tenia edat per tenir records, tan sols li va quedar una carta que és un llegat de vida. En Pere que a més de perdre el pare, també assassinat, va ser l'objectiu d'un mossèn que volia treure-li la seva família i que li va robar el sostre. La Paquita que va ser "niña de la cárcel" on va morir la seva mare de la qual només li queda una foto, amb un pare a presó i un oncle assassinat pel franquisme. La Inocencia que va patir bombardejos, persecució, vexacions, que va quedar només amb unes parets i els homes de casa seva tots a la presó. La Josefina, que ja no és entre nosaltres, però que volem recordar, amb la que també vam compartir reivindicacions a Sant Jaume, que va conèixer les bombes caient a Barcelona i l'exili. Altres, que més enllà de la postguerra van haver de cantar himnes feixistes al col·legi o aixecar el braç o rebre una educació nacionalcatòlica, els més afortunats, perquè educar-se va ser un luxe durant molt de temps. Alguns fins al 1975 cantant "Montañas nevadas".

Altres nens, que viuen dins d'aquells que els dissabtes s'agafen a la nostra

reivindicació de respecte i dignitat per a les víctimes del franquisme, no van tenir coneixement dels patiments, pèrdues o vexacions dels fills i néts dels lluitadors antifeixistes. Cap llibre els va explicar la veritat de la història d'un estat feixista, primer, i diuen que democràtic més tard, sense posar-se vermells, que ha sepultat els relats de les vides de centenars de milers de dones i homes. Aquest és un crim

més imperdonable, si és que es pot mesurar, perquè negociar deixant els represaliats de la dictadura feixista al calaix de la concessió és abominable i es va fer en nom de la democràcia, un exercici de cinisme i amb el pas del temps terriblement covard. Llei de punt final per a tot i per a totes i tots, uns amb benefici total i altres amb les mans buides i la dignitat trepitjada, però mai perduda.

!$#!

Per ells, per nosaltres, innocents, víctimes generacionals del franquisme

continuem exigint que l'aplicació dels drets humans sigui una realitat. Si no potser a l'estat negacionista espanyol, amb un govern cada dia més emmirallat en el franquisme, esperem que sigui a la República Argentina i els seus tribunals de justícia: Per això també es recolliran signatures de suport a la querella argentina.

45- 77 anys de lluita antifeixista. 30/11/2013. Aquest novembre fa 38 anys de la mort física del dictador, que no presencial per

a tots aquells que des de l’estat i el regne continuen sense condemnar les seves obres de mort, tortura i desolació cultural i política. Lluny de reconèixer aquests negacionistes, que ens insulten dia rere dia de paraula i obra, i que governen sobre la terra erma que va deixar el franquisme, s’omplen la boca d’uns ¡Viva España! com aquells que es sentien a la plaça d’Oriente quan sortia el Caudillo al balcó. Una terra plena d’ossos antifeixistes enterrats dins la cal viva de l’oblit per mà del terror, una terra que encara no ha donat els seus fruits, ja que els dignes aprenents del General ens retallen les llibertats i els drets cada dia que passa.

Mentre molts antifeixistes vivien l’infern del règim franquista i passaven coll avall

la transició, els que manen per l’imperatiu de la majoria absoluta van viure aquella etapa com a un estadi de pau, alguns inclús com un paradís. Són els fills de l’aparell.

Si anem a la premsa, no n’hi ha un dia que no es produeixi una notícia sobre

com els drets humans en aquest estat són trepitjats, com es continua humiliant a les víctimes del franquisme i els seus familiars, com les mentides sobre la nostra història es fan veritat per la màquina de propaganda, que no ha deixat de funcionar des del “I Año Triunfal”. Fórmula amb números romans copiada dels seus amics els feixistes italians. Anem ara pel 77 any triomfal i per celebrar-lo com cal ens estan amenaçant amb l’aplicació d’unes lleis que ens recorden aquelles que va instaurar el franquisme, per la gràcia del Dios dels nacionalcatòlics.

Els molesta que demanem Veritat perquè deixa en evidència el seu

col·laboracionisme amb la total impunitat dels botxins de la dictadura, amb corbata, amb cartera o sense. I en la seva història de bons i dolents el seu paper seria el d’amagar i emparar el culpable. Recordem Martín Villa i els assassinats de Vitòria del 3 de març de 1976, on és el primer i on són les cinc víctimes de la Transició?

! $$!

Els irrita que demanem Justícia perquè es pot passar de la implicació, defensa i justificació ideològica de l’indefensable en democràcia a veure a la banqueta a familiars, amics i interessos polítics i econòmics comuns. Com el ministre de justícia, que està deixant el seu ministeri a l’alçada dels anys 40, ell no pot permetre que el seu sogre, ministre apologista del franquisme, sigui assenyalat a la querella argentina, quan Gallardón ha presentat el llibre de les memòries del seu familiar on continua mostrant gran admiració per Franco.

Els escandalitza que es demani Reparació, tant moral com econòmica, encara que

sigui per localitzar els desapareguts pel règim feixista, com si fossin uns revengistes interessats en una recompensa. Com tan ofensivament ha declarat recentment Rafael Hernando (PP) referint-se als antifeixistes assassinats sense localitzar: “Lo que ocurre es que algunos se han acordado de su padre parece ser cuando había subvenciones para encontrarle”. Res pot rescabalar a les víctimes més que el restabliment oficial de la seva dignitat a través de la veritat i el reconeixement del seu paper en defensa de la llibertat i la seva lluita contra el monstre feixista, com a exemple viu dels valors que ha de defensar una societat plenament lliure.

Recentment el PP es va negar a fer un reconeixement al poeta Cernuda en el 50è aniversari de la seva mort, com a censors cecs i estúpids, i per aquells que encara tenen dubtes d’allò que va passar a la seva Espanya deixem les seves paraules:

44 - Contra el feixisme. 26/10/2013. Aquest octubre el feixisme ens ha saludat braç en alt, però la Memòria ha respost

aixecant el cap. De cara al vent amb tota la dignitat que ens dóna la lluita per les nostres víctimes per dir que, per molt que ens vulguin trepitjar, no tenen autoritat moral per coaccionar-nos i fer-nos enrere perquè el nostre camí només va cap endavant, cap a la justícia, fins i tot creuant l'oceà. I per més obstacles que ens posin, per molt que ens vulguin insultar amb les seves paraules o els seus fets, els hi diem que no passaran. Els botxins han estat desfilant per sobre dels ossos de les seves víctimes, els nostres familiars i amics, i les seves accions assassines i repressores han creat un exèrcit democràtic a la recerca de la veritat i la reparació. La seva salutació feixista ha tingut resposta al Fossar de la Pedrera i al Cementiri de Tarragona i cada mes la tindrà a la plaça de Sant Jaume per part de la Mesa de Catalunya d'Entitats Memorialistes. No oblidem mai.

!$%!

43- La Via de la Memòria. 28/09/2013. Ara és hora de fer via cap a la justícia total i universal. Una via de la memòria,

col·lectiva, plural, agermanada, de tots aquells que van patir tot buscant la llibertat per a pobles i persones. Tots els que van constituir i constitueixen una cadena invisible però indestructible que ha aguantat, molt de temps soterrada, els anys de la brutalitat feixista i els de la vergonya dels miserables transicionals i transaccionals. Una cadena d'igualtat que trencarà les oxidades i velles baules de l'opressió i l'oblit.

És l'hora de la veritat, de dir les coses pel seu nom, de condemnar el feixisme

espanyol i d'il·legalitzar els partits que avui agredeixen diputats, partits que lleis políticament interessades van "oblidar". Membres de partits emparats en diverses sigles legals que porten tants i tants anys colpejant i humiliant antifeixistes arreu de l'estat espanyol. Feixistes que es presenten a eleccions orgullosos de la seva impunitat sota les banderes de les fletxes que van matar els nostres pares i avis. Vergonya!

Ja n’hi ha prou de ser tebis, de conviure amb un estat de coses que van passar de

la terrorífica dictadura a la seva lamentable democràcia, on tot semblava canviar vist des de fora però on res es va moure en essència. El poder va mutar del seu aspecte ranci marcial-clerical a un look jovial capitalista però va seguir trepitjant els ossos i el dolor de les víctimes d’aquell que va morir al seu llit. No es pot permetre doncs que aquest maquillatge infame es perpetuï en una distorsió barroera de la història. S'ha d'evitar que el falangista Samaranch tingui un carrer a la ciutat de Barcelona com a un prohom de la nostra societat i s'ha de fer dimitir a una Delegada del Govern que entrega diplomes a Falange sota la mirada satisfeta de la Guardia Civil. A Europa es crida a capítol el govern espanyol per actes com l'atac a la Generalitat a Madrid mentre que a les tertúlies d'Espanya li resten importància dient que és una anècdota, equiparant això amb la crema d'un retrat del rei i una rojigualda, perquè els seus símbols estan per sobre del dolor físic dels que els "demòcrates de café con leche" consideren també enemics. Quants cops s'han rebut per parlar idiomes no "patriòtics", per no aixecar el braç davant la creu al mur d'una església a glòria dels caiguts per déu i la pàtria, per no posar-se dret davant l'himne o la bandera franquista, per no saludar els falangistes que sortien de nit a fer caceres humanes, per no entregar als uniformats el poc que portaves per posar a taula de casa teva, i seria interminablement inenarrable perquè la via del terror franquista donaria vàries voltes a la seva fastigosa Espanya. A aquests els diem que no tenim por.

! $&!

Ara és temps de dir prou. Són temps on la piràmide del poder s'ha d'invertir per força, ningú a dalt de cap tron, sota cap corona, ningú sobre cap cadira, sota cap títol presidencial, ningú sobre cap altar, sota cap símbol de fe, ningú sobre cap tanc, sota cap gorra de plat, ningú sobre cap estat, sota cap mercat es pot atorgar la sobirania de cap poble, de cap ciutadana i ciutadà. Perquè ara la societat civil va caminant davant i ells es perden sota les nostres passes. Ara és l'hora dels somnis de tantes i tants lluitadors antifeixistes fets realitat, de canviar el món i fer-lo lliure emplenant-lo de justícia, de benestar, d'educació, de progrés, esborrant la corrupció i la repressió. Ja no serveix allò que s'hauria d'haver fet després dels darrers afusellaments del franquisme del 27 de setembre de 1975, després de la mort d'un dictador ebri de sang, abans de la coronació del seu dofí Borbó, perquè allò que no es va fer és insuficient ara. Ni lleis de punt final, ni amnisties pels assassins, ni partits feixistes, ni Espanyes grans i lligades, ni poders seculars i oligàrquics, ni lleis de misèria moral i econòmica, ni espolis de drets lluitats, això ha de ser història, que nosaltres sí explicarem als llibres.

Si les víctimes del franquisme i els que demanem veritat, justícia i reparació, a

més d'immortals més enllà de les nostres memòries, poguéssim caminar per sobre l'aigua podríem fer una cadena d'aquí fins a l'Argentina, on s'ha obert un camí cap a la justícia, esperem que sense retorn. Passarem per sobre totes les barreres que l'estat negacionista espanyol ens posa. L'internacionalisme en la lluita per les víctimes de crims de lesa humanitat ens fa més forts.

Ara és hora de mirar enrere per rescatar el millor de totes aquelles i aquells que

ens van donar el seu exemple i el seu testimoni per construir totes i tots no una cadena, sinó una gruixuda corda on cada fil entrellaçat sigui una raó per lligar la ignomínia i la infàmia dels hereus del franquisme, allò establert, sacralitzat i inamovible, i estirar ben fort fins que caigui i sigui enterrat al mar.

Si jo l'estiro fort per aquí i tu l'estires fort per allà, segur que tomba, tomba, tomba, i ens podrem alliberar. ¡A galopar, a galopar, hasta enterrarlos en el mar!

!$'!

42- Juliol: temps de dol, temps de lluita. 27/07/2013.

41- No demanem justícia, l’exigim. 29/06/2013. Altre dissabte més exigint justícia. Ha passat el temps de demanar, fins i tot el

d'exigir, és l'hora d'actuar, de denunciar, d'arribar a l'última porta i llençar-la a terra. Les víctimes i els seus familiars i amics no som pidolaires no volem almoines, volem JUSTÍCIA I RESPECTE.

Cap impediment més, estem farts de stops d'impunitat, de semàfors vermells

posats per la democràcia, d'aturades i retencions amb excuses per part dels que van tenir el poder de fer justícia i van mirar cap altre costat. Aquests que van aixecar la catifa i espantats de tanta pols franquista acumulada la van deixar caure formant una polseguera que només va portar més indignació i més desconeixement.

Estem molt farts de que aquells que van guanyar la guerra i mai van pagar,

d'aquests que amb el seu llegat continuen governant els nostres destins no esperàvem res. Altres ens van trair abans i després, i ens van deixar indefensos, però

! $(!

tan enutjats que ens van encoratjar a continuar aquesta lluita que no tindrà més fi que la victòria de la justícia per a aquells que van lluitar contra el feixisme. No pararem.

40- Dimissió de la Delagada del govern espanyol. 25/05/2013. Les víctimes del franquisme no deixen de ser agreujades pels diferents governs,

pels seus representants i aquells que legitimen les seves accions. És tan inadmissible, com imperdonable, actes com el que va celebrar la

benemèrita. Un cos militar que tant ha de treballar per esborrar de la memòria col·lectiva de més d'una generació les seves caceres humanes i els seus negocis basats en la misèria que el cop d'estat feixista, la seva guerra i la dictadura del General criminal va imposar a cop de fusta i fusell. És per tant inacceptable que una institució que no pot ser democràtica però que sí ha d'estar al servei de la democràcia atorgui un diploma a la División Azul. Però és més terrible encara que els que formen part de l'aparell democràtic reparteixin aquestes distincions a falangistes vestits de blau mort i que altres mirin amb complaença.

El perill d'establir precedents és que constitueixen la coartada de la il·legitimitat i

la il·legalitat. En aquest cas és el senyor Bono qui ho va fer el 2004 en la desfilada que va equiparar els defensors de la democràcia amb els seus sanguinaris destructors. No satisfet amb això, el fill del falangista, va insultar els lluitadors antifeixistes en el seu santuari de la democràcia, el Parlamento, renyint-los com a infants per treure la bandera legal i legítima de la democràcia, la de la República. Un gest pervers d'humiliació per part de qui es diu socialista però li queda gran aquest títol. Si els que consideraven que estaven del seu costat els van tancar les portes a la justícia més d'una vegada, que es pot esperar dels que mai han condemnat el franquisme.

Així els senyors del PP justifiquen, uns obertament i altres per omissió, el cop

d'estat a les institucions democràtiques. Fins i tot en seu parlamentària com ho van fer les senyores diputades del PPC davant de les víctimes del franquisme i els seus representants tot equiparant els defensors de la legalitat republicana i els que van atemptar amb terror contra aquesta. Van defensar que era legítim equiparar perdedors i guanyadors perquè aquests també lluitaven pels seus ideals respectables. Aquestes senyores haurien de pensar quan reben la seva nòmina, pagada per totes i tots nosaltres, que aquests diners que perceben mai els rebrien si el sistema dictatorial establert per aquelles persones que elles defensen i que van tancar el

!$)!

Parlament de Catalunya continués vigent. Elles amb el seu cinisme ens van insultar greument a totes i tots nosaltres.

En aquesta línia de suma y sigue estem farts de què els que denuncien les

pràctiques feixistes dels organismes estatals i dels qui manen sobres aquests siguin titllats de nazis, feixistes, antidemocràtics. Aquestes paraules que reparteixen amb generositat, no sabem si per por, si ho fan mirant-se al mirall o són fruit de la propaganda, invent nacionalsocialista, eina que utilitzen amb abús i barroeria: repetir la mentida fins a convertir-la en veritat. En l'era del tràfic d'informació no pot funcionar, no ho hem de permetre.

No es pot fer un escrache al tot poderós Martín Villa i a la tortura i la mort que

porta associada, ni al sogre del ministre Gallardón que encara defensa amb orgull el Movimiento i el que va significar, perquè diuen que és feixisme. Però el govern espanyol si port interferir en la justícia argentina posant bastons a les rodes al procés engegat contra els crims del franquisme amb noms i cognoms, els de les víctimes i el que és més important, els dels seus assassins, amb lleis que han de treure del bagul dels codis. Tretes per disfressar el que és sabut: que la seva impunitat sorgida de la dictadura, la transició i la seva llei d'Amnistia pot ser esquerdada per una democràcia que ha sabut posar els culpables de crims de lesa humanitat, assassins i torturadors, a la garjola. Un exemple meritori és que el dictador Videla ha mort privat de la llibertat que ell va robar a tantes víctimes.

Tot això no són anècdotes, són perilloses legitimacions en un intent de reescriure

la ja reescrita història dels vencedors, un crim més a afegir a la llista dels que busquem veritat, justícia i reparació. No es pot distingir a aquells que van cometre els pitjors crims contra la humanitat i el genocidi més gran de la història. Estan obrint pas a la cara més fosca de la societat, la que pot executar ordres criminals, la dels que les justifiquen o simplement miren cap a un altre costat fins que no li toca amb ell. Vigilem perquè el monstre és viu, està dins de molts i aquesta vegada no pot passar.

39- Prou del atado y bien atado. 27/04/2013. Sota la impunitat d'una monarquia pervertida en el seu origen dictatorial les

víctimes del franquisme no han trobat ni veritat, ni justícia, ni reparació, ni tan sols reconeixement a la seva lluita per les llibertats i la real democràcia, aquella que exerceixen les ciutadanes i els ciutadans no els súbdits.

! $*!

En aquesta fase de l'agònica transició, més que mai, és necessari un trencament democràtic, la reivindicació de l'esperit de la república en els seus principis de laïcitat, igualtat, fraternitat i de llibertat. Tot això en un temps de criminalització de la mobilització social que reivindica tot allò pel que van lluitar les i els antifeixistes que amb el seu sacrifici van custodiar la veritable memòria democràtica.

En aquests temps insuportables de retallades socials i econòmiques, de drets i

dignitat hem de dir prou al atado y bien atado del general assassí. Prou a una constitució que neix amb el signe de l'àliga i que es modifica amb nocturnitat a favor dels que ens escanyen cada dia. Prou a un dia a dia de mentides que volen convertir en veritats amb la seva màquina de propaganda al més pur estil nacional-socialista. Prou a una etapa on l'immobilisme dels de sempre marquen el nostre destí i l'oblit i el menyspreu pels que van conquerir les nostres victòries socials. Prou a un estat espanyol que assenyala amb el dit a aquells que no es resignen a la mort de la nostra malalta i corrupta democràcia, a aquells que la volen guarir dels seus mals endèmics per fer-la forta, participativa, militant dels drets humans i viva, titllant-los de feixistes en aquest món del revés.

Per un abril de repúbliques, de valors republicans universals, laic, de serveis

públics gratuïts i de qualitat, de conquestes pendents per a les dones, de minories sense marginar, de defensa dels drets humans. Un abril on les nostres víctimes visquin en una eclosió d'una primavera de veritat, justícia i reparació.

38- El vía crucis de les víctimes del franquisme. 30/03/2013. El dissabte 30 de març a les 12 hores la Mesa de Catalunya es concentrarà sota el

lema "La crucifixió dels drets humans i la resurrecció del feixisme espanyol. El via crucis de les víctimes del franquisme massacrades per la dictadura, trepitjades per l'Església que va donar suport al règim i maltractades per la "democràcia". No oblidem.

37- Contra el cinisme. 23/02/2013. Aquest gener ens hem assabentat que l'Audiència de Barcelona investigarà els

bombardejos de l'Aviazione Legionària Italiana al servei dels feixistes espanyols, avions del Duce que van formar part de la maquinària assassina del seu aliat Franco. Milers de morts indiscriminades de civils. La Legió Còndor alemanya va ser l'altra ala de l'avió exterminador que va sobrevolar tot l'estat. Una alemanya que va omplir

!%+!

els seus camps d'extermini dels antifeixistes espanyols, milers no van tornar perquè van ser alienats, torturats i assassinats. Al fil d'això recordem com el 2008 la justícia espanyola va demanar l'extradició dels SS Totenkopf-Sturmbann que van ser desposseïts de la seva nacionalitat nord-americana per pertinença a banda criminal. La mateixa Audiència Nacional, que més tard no permetria que es jutgessin els crims del franquisme, veia amb bons ulls jutjar altres feixistes de més enllà dels Pirineus perquè això no esquitxava a molts que encaren ocupen llocs a l'aparell de l'estat. Però què es pot esperar d'un òrgan de justícia hereu del franquisme com l'AN, l'antic TOP, que tantes i tants lluitadors per les llibertats mai oblidaran.

És donar-se un vernís de democràcia assenyalar els dolents d'altres països,

sobradament identificats amb els crims de lesa humanitat, amb l'extermini, el genocidi i el feixisme. Això està dins de la correcció política internacional i nacional i no té cap cost, més aviat tot el contrari. Però assenyalar els dolents de casa és molt diferent, llavors surt l'escut protector indestructible fabricat per la transició, la Llei d'Amnistia. L'etern punt final a totes les reclamacions de justícia de les víctimes de la dictadura il·legal i criminal d'en Franco. El negacionisme i la impunitat per als assassins.

Quan anem pel camí de complir un altre aniversari de la consagració del

monarca, de la transició sense fi i de la trivialització del franquisme. Aniversari d'un cop d'estat de la por que va beneir la monarquia i el bipartidisme, el sistema empara la corrupció i el soterrament dels valors republicans.

Així doncs, continuem en un estat de misèria moral, sense justícia, sense

democràcia, sense vergonya i cínic. Ens concentrarem contra el cinisme d'aquest estat, que sempre ens vol equiparar en les obligacions amb els països més transparents, més garantistes, més socials i jurídicament més justos però mai en els drets dels quals gaudeixen els seus ciutadans. També compartirem el nostre quart aniversari de reivindicació amb tots els que us apropeu a recolzar l'exigència de veritat, justícia i reparació per a les víctimes del franquisme i la transició. Quatre anys ja reivindicant els drets humans per a totes aquestes víctimes i l'anul·lació dels judicis il·legals de la dictadura feixista. Esperem no haver d'arribar al cinquè any, però si no s'escolten les nostres demandes, sense cap dubte, seguirem ocupant la plaça de Sant Jaume el darrer dissabte de cada mes. La lluita per la Memòria no es pot parar perquè és un arma carregada de futur i justícia, les lluites d'ahir són les d'avui i sens dubte els drets de demà.

! %"!

36- Conquesta i desmemòria. 26/01/2013. El 26 de gener de 1939 les tropes franquistes desfilaven per Barcelona en un acte

de conquesta i ocupació que va suposar un acte d'odi i sotmetiment contra la Catalunya antifeixista, la de les llibertats i els drets ciutadans, la del poble català. Franco i el seu exèrcit assassí i espoliador va celebrar misses públiques de braç aixecat i l'església va beneir les presons plenes d'homes i dones honorables, els afusellaments massius, l'estigmatització i el robatori del qual es va beneficiar, només va lamentar que molts escapessin cap a l'exili. *Així el canonge José Artero va cridar en una missa a Tarragona en plena exaltació "Perros catalanes! No sois dignos del sol que os alumbra."

*El cos de l'Exèrcit de Navarra va rebre l'honor d'encapçalar la desfilada triomfal

sobre la Barcelona roja i deserta. Segons un general britànic del cuartel general de Franco "no por haber luchado mejor sino porque odiaban como nadie. Es decir, cuando el objeto de su odio es Cataluña o los catalanes”.

Franco i els que li van donar suport fora i dins de Catalunya van mostrar la seva

fixació contra la llibertat d'aquest territori. Van ser quatre dècades d'opressió, de prohibició, però també quasi 40 anys de lluita, des dels maquis fins a les lluites obreres i estudiantils passant per la de les llibertats d'una Catalunya que defensava el dret de l'autodeterminació, de la seva independència. Lluites que van anar molt lligades, moltes vegades en un front comú. Al mateix temps que els assassinats, la tortura, els empresonaments, la persecució de l'antifranquista continuava fins i tot més enllà de la mort del dictador, que no del seu règim, un no tant petit príncep compartia amb el sanguinari Franco taula i balcó. Joan Carles jurava i rejurava els principis del Movimiento, defensava al seu fadrí dins i fora de les fronteres d’aquell que seria el regne que Franco li regalaria a canvi de la seva adhesió sense fissures. Un regne val una missa, una camisa blava i un uniforme d'un exèrcit traïdor a la democràcia i a la legalitat republicana.

Podem dir que si aquell que Franco va considerar el seu hereu governa com a cap

de l'Estat i dels seus exèrcits el regne d'Espanya, és que el continuisme és vigent. Igualment es pot deduir que si aquell 26 de gener les tropes d'ocupació van intentar humiliar la Barcelona resistent imposant la seva tirania, aquest 26 de gener la seva conquesta continua. I si llavors, en la foscor feixista, es va lluitar, ara també.

!%#!

Com a una tragèdia de Shakaspeare el drama de les ciutadanes i ciutadans de Catalunya segueix amb les supressions per part dels diferents governs dels seus drets adquirits a força de sang, llàgrimes i suor, amb la imposició de l'oblit perquè siguem víctimes sense possible defensa. Amb la bandera de la desmemòria perquè no puguem recollir el testimoni dels que van plantar cara al feixisme, que com el diable té moltes cares i noms, com neoliberalisme salvatge o neonacionalcatolicisme, però només un principi, sotmetre el poble a l'esclavatge i el desconeixement. Com a Hamlet, alguna cosa fa olor de podrit, però no a Dinamarca, sinó a aquesta Espanya corrupta i decadent. Un regne encapçalat per un rei partidari de l'amnèsia, sense germà, sense pare, sense ossos i elefants, receptor de regals de tots tipus dels amics dels seus favors, amb filles i fills legítims i polítics amics d'embutxacar-se els diners públics, d'històries clàssiques de Borbons i banyes subvencionades per les arques públiques. Un monarca que per molt que parli en català, ell o el seu successor, continuarà sent la representació d'una institució parasitària que viu de tots nosaltres i que té com a màxima simbolitzar la unitat d'una entelèquia de nom Espanya, on ja no es posa el sol perquè ja ha deixat de sortir.

• El holocausto español de Paul Preston. 35 – El feixisme mata. 1/12/2012. El feixisme sota totes les seves formes, ahir, avui i demà, mata. La Memòria antifeixista és la lluita per la vida dels drets i les llibertats dels

individus, els col·lectius i els pobles, una memòria universal i internacionalista dels drets humans com a principi bàsic e imprescindible de qualsevol democràcia.

La Memòria és veritat, justícia i reparació, la llum en aquesta foscor inaguantable.

No és passat, és futur. Som totes i tots els que no claudicarem. Aquesta vegada NO PASSARAN!

34- Per la memòria. 27/10/2012. Un poble sense memòria és un poble sense futur, sense drets ni llibertats.

! %$!

Quan ens roben la memòria ens volen robar la legitimitat de la lluita pels drets anul·lats ara per llei i la lluita per conquerir tot allò que es va somiar quan es va plantar cara el feixisme sense por i amb dignitat durant més de 40 anys.

Per les llibertats engarjolades per la història, per les robades i exterminades, per

les que encara queden per recuperar i conquerir, defensem la memòria com una eina imprescindible de victòria contra el totalitarisme neoliberal i feixista.

Us esperem el dissabte 27 a les 12 hores a Sant Jaume per una memòria activa,

reivindicativa i lluitadora. 33- Víctimes molt honorables. 29/09/2012. Tenim víctimes que ocupen els fulls dels llibres d'història i víctimes que ningú

recorda, ni tan sols la seva família o els seus amics perquè ja no hi són i amb ells van marxar les històries d'un seguit de lluitadores i lluitadors, que ho van donar tot i no van obtenir res a canvi, ni tan sols la glòria del seu record entre els que van defensar les seves idees i pels quals van ser estimats. Els seus noms s'han perdut en la història.

Aquesta concentració a cavall entre setembre de víctimes considerades terroristes

per l'estat, a hores d'ara, i l'octubre d'un president víctima de la dictadura i la transició, encara no exonerat del judici d'un tribunal il·legal i feixista, és una reivindicació de com la història oficial nega la veritat i amaga la realitat. De l'oblit i la tergiversació.

És trist que any darrere any haguem de reivindicar els últims afusellats pel

franquisme. Aquell 27 de setembre de 1975 es va cometre l'últim crim oficial de la dictadura, però la llista extraoficial de centenars de víctimes després de la mort de l'exterminador general va anar creixent, per ser també oblidades o col·locades en altres llistats sota altres epígrafs. Com cada any recordarem els seus cinc noms d'antifranquistes que estimaven la llibertat: Xosé Humberto, José Luis, Ramón, Jon i Angel. Potser si les coses continuen per aquest pendent de pèrdua de conquestes socials i dels drets més fonamentals l'any vinent no tindrem ni el dret de recordar-los.

A més de trist és una vergonya nacional tenir un president de la Generalitat

marcat per un judici franquista que no ha estat anul·lat, un president recordat per

!%%!

alguns només una vegada l'any, en l'aniversari del seu assassinat un 15 d'octubre de 1940, que a l'hora de la veritat no exigeixen amb valentia i admeten un certificat humiliant per a tot un poble. A l'octubre també, però de 1975, un rei que diu que no es poden aprofundir en les ferides, en quines?, en les nostres ho fan cada dia, va sortir al balcó del palau d'Orient al costat d'un dictador donant suport a un règim criminal. Això no surt als mitjans cada dia com la publicitat d'una Casa Real en continua campanya propagandista per a combatre l'augment de republicans i independentistes entre els quals no volen ser súbdits de cap corona.

Si avui Lluís Companys ocupés la cadira de President, seria anomenat Molt

Honorable. El diccionari diu que honorable és el que és digne d'honor i el que fa honor. Tan Companys, com els últims afusellats del franquisme, com tots aquells que van ser assassinats per defensar les llibertats contra el monstre del feixisme, els que ho van ser el dia 15 d'octubre, el 27 de setembre, o qualsevol altre dia del calendari, tots plens de víctimes conegudes i anònimes, són dignes d'honor. És la nostra tasca honorar-los amb l'exigència dels principis de veritat, justícia i reparació com víctimes de crims de lesa humanitat, víctimes de l'extermini sistemàtic franquista, dels crims del feixisme de l'estat espanyol. Tots aquells que no treballin en defensa d'aquests principis per els quals van fer costat a la legalitat democràtica republicana, la paraula honorable els queda molt i molt gran.

Us esperem el dissabte 29 a la plaça Sant Jaume perquè la lluita segueix i les

nostres reivindicacions d'avui, si no treballem per recuperar tot el que ens han tret per la força de decrets i reformes, aquestes mateixes reivindicacions, la dels nostres avis i pares, les nostres, es convertiran en les del demà per les següents generacions.

32- Querella argentina. 1/09/2012. Diu l’Estatut de Roma (1998, signat per l’estat espanyol) que crim contra la

humanitat és l’assassinat, l’extermini, el desplaçament forçós, l’empresonament, la tortura, la violació, la desaparició forçada, la persecució per motius polítics o qualsevol acte inhumà que causi gran sofriment o atempti a la salut mental o física de què els sofreix quan tots aquests actes formin part d’un atac generalitzat o sistemàtic contra una població civil. És clar, llavors, que el cas de les víctimes del feixisme de l’estat espanyol és un cas de llibre de crims contra la humanitat.

Per altra banda la Convenció sobre la Imprescriptibilitat dels Crims de Guerra i

dels Crims de Lesa Humanitat (1968, no signada per l’estat espanyol) diu en el seu

! %&!

article quart que els Estats Parts es comprometen a adoptar les mesures legislatives o d’altra índole que sigui necessària perquè la prescripció de la pena establerta per llei no s’apliqui als crims de lesa humanitat, i en cas que existeixi sigui abolida. I aquí tenim el perquè l’estat espanyol es nega a signar aquest document perquè hauria d’abolir la Llei d’Amnistia, la seva llei de punt final i impunitat.

En resum, l’estat espanyol reconeix el crim de lesa humanitat però només

reconeix la seva imprescriptibilitat si es comet en altre estat, per això ha jutjat i condemnat a Scilingo pels seus crims a l’Argentina, ha fet retenir Pinochet pels seus crims a Xile o ha reclamat l’extradició de los SS Totenkopf pels seus crims als territoris ocupats per l’Alemània nazi. Amb aquests precedents és fácil respondre a aquestes preguntes:

Què passa a l’estat espanyol amb la dreta i la pseudoesquerra que, des de les seves

diferents tribunes de difusió pública, poden censurar i condemnar la dictadura argentina, mirant amb bons ulls que es faci Justícia a les seves víctimes, mentre neguen la justícia a les víctimes de la dictadura espanyola? Què els hi passa que critiquen el nazisme i parlen dels seus crims com de lesa humanitat reconeixent el genocidi mentre aquí practiquen el negacionisme?

El bipartidisme regnant, llavor de la transició que encara dóna els seus fruits, ha

negat, nega i negarà, però la seva negació també és un crim, tant si es fa per conservar la immunitat o per covardia.

Des de fa més de 3 anys que ens concentrem a la plaça Sant Jaume per exigir

Veritat, Justícia i Reparació i l’anul·lació per llei dels judicis del franquisme. Més de 3 anys observant l’estupefacció de la gent d’arreu del món que s’atura per demanar-nos que fem sota la pluja o sota el sol amb les fotografies de les nostres víctimes i que no donen crèdit a la realitat que vivim. Gent de països que potser si han signat tots els convenis sobre drets humans. Especial incredulitat mostren els argentins que han vist com aquí es sentenciava un criminal de la seva dictadura i no podien entendre que no es jutgessin els crims del franquisme. Moltes vegades els hem comentat que hauríem de fer a la inversa, que els seus tribunals haurien de jutjar els crims de la nostra dictadura. I des de 2010 que es va presentar la primera querella a la justícia argentina pels crims comesos pel franquisme, i després de vàries vicissituds judicials, ara sembla que per fi aquesta querella, a la qual ja s’han afegit quasi un centenar de particulars i entitats, tirarà endavant. No sabem si arribarà a bon port, però el que si és cert és que es tracta d’una oportunitat més d’obtenir la justícia que tant l’estat espanyol com Europa ens ha negat fins ara. Una altra via a

!%'!

explorar que passi el que passi no hem de permetre que es converteixi en una frustració, ni en decepció, després de tants anys i anys de lluita de familiars i d’associacions de la memòria. Perquè la nostra lluita també és imprescriptible, és el nostre conveni signat amb el cor i la raó amb les víctimes de la dictadura feixista i la transició.

Reiteradament hem expressat la universalitat de les víctimes dels crims de lesa

humanitat, hem dit que les víctimes de crims d’estat són de totes i de tots, no tenen fronteres, que una desapareguda o desaparegut de Guatemala, de Colòmbia, de Xile, d’Argentina, de Mèxic, d’Espanya és una víctima de tot un món que lluita pels drets humans, la seva defensa i el seu compliment. Que totes i tots tenen dret a la Justícia, que les fronteres geopolítiques no li poden barrar el pas, que és un treball col·lectiu en el qual ens hem de donar suport. Una veu escoltada i recolzada es pot multiplicar per mil, per un milió o milions. Per això la nostra veu serà present aquest 1 de setembre a la nostra trenta-dosena concentració, oberta a totes les víctimes de crims de lesa humanitat, per constituir un altaveu humà de denúncia, que no hagi d’oblidar, que no hagi de demanar perdó, ni sigui obligat a perdonar, que cridi ben fort Veritat, Justícia i Reparació.

31- Censures, també al Memorial Democràtic. 30/06/2012. Hi ha moltes maneres d’exercir la censura, obertament, des del tret silenciador

que va aplicar la dictadura a la més burda expressió del censor inculte franquista, com enviar a la foguera llibres en els quals apareixien paraules com República, encara que fos la de Platón, o Roig i Negre, encara que fos l’obra de Stendhal, potser sí eren llibres subversius, però ells no ho sabien. N’hi ha censura per plorar i per riure, però no deixa de ser un crim en qualsevol dels casos, perquè tot formava part del mecanisme exterminador que va posar en marxa el rodet feixista per eliminar de la seva Espanya tot opositor sota l’epígraf “roig”. Encara hi havia una més trista, l’autocensura, el trágala i els ulls clavats a terra, pel terror que va desfermar el règim colpista i que els va proporcionar quatre dècades de regnat absolut marcades per la repressió total, des del primer assassinat a Melilla, en Virgilio Leret, als últims afusellats del franquisme el 27 de setembre de 1975.

I arriben les censures post-mortem del sanguinari Caudillo, i de la tristesa passem a la vergonya de la transició o claudicació, on es va canviar la justícia pels represaliats per la impunitat dels seus botxins, per la monarquia i pel bipartidisme interessadament amnèsic. L’indigne oblit a canvi d’una democràcia que no ho ha estat. La capitulació de la veritat, la negació del genocidi. Els centenars de morts de la transició, els segrestos de publicacions, els judicis a directors de cinema, exilis,

! %(!

censures que encara perviuen com el no tant llunyà segrest de El Jueves o el judici amb absolució, no de l’església, a Krahe. Continuisme sense ruptura democràtica.

I seguim pel mateix camí, perquè deixar que l’olla deixi anar una mica de vapor

per a què no exploti no és cap avantatge. La llei de la desmemòria no va obrir cap porta ens va posar el punt final burocràtic, perquè el final de tot camí és la 52/2007, una excusa política, un mur de la vergonya que volen infranquejable.

I continuem a casa, el Memorial Democràtic, altre mur de contenció de les

reclamacions de veritat, justícia i reparació, un aparador de la memòria assumible pels que no haurien de tenir la consciència tranquil·la, una vitrina on mostrar la punta de l’iceberg sense reclamacions per els repressors. Un Memorial que va néixer limitat per CIU i permès pels partits que han posat els seus morts a la balança dels consens, que sempre juga en contra dels interessos de les víctimes i de la construcció d’un estat veritablement democràtic. Un Memorial que ara es modelarà a imatge del Govern.

Assistim a la censura encoberta i la misèria política. La retallada de la llei

Òmnibus. Una llei que serveix per a tot, també per escollir un nou Consell de Participació del Memorial sota l’argument de la simplificació administrativa i la racionalització d’organismes públics. Es poden aplicar objectius basats en aquests criteris als crims de lesa humanitat? Si això, a més d’un insult, no és censura, què és? Una presa de pèl. Ara les nostres víctimes, nosaltres mateixos, hem de passar per una nova humiliació. Un òrgan que no costa un euro als contribuents, que hauria d’obrir-se a més veus, a la participació de totes aquelles i aquells que treballen pels drets humans al nostre territori, es tanca més. Els actuals membres que no es donin de baixa seran eliminats per la consellera tal com diu la llei. I en el cas de què el número de cessats voluntàriament deixés l’opció a l’entrada de més entitats de la memòria, serà interessant observar si assistirem al bateig en societat d’alguna associació que vingui a defensar les víctimes de la rereguarda, els crims que ells anomenen religiosos en la seva dèria per la persecució dels catòlics per part de la República. No volen un Memorial activista, però la gent de la memòria és tossuda i continuarà demanant espais, no només amb veu sinó també amb vot. I la Mesa de Catalunya continuarà aixecant la veu en nom de milers de veus ofegades, ho farà al carrer, informant el poble, sense censura, denunciant, reclamant i exigint veritat, justícia i reparació, i l’anul·lació dels judicis del franquisme.

!%)!

Seguim replegant les teves paraules, lliures, en el nostre llibre de Condol Combatiu, t’esperem el dissabte 30 de juny a les 12 hores a la plaça de Sant Jaume de Barcelona.

30- Llibre de condol combatiu. 26/05/2012. La Mesa de Catalunya d’Entitats Memorialistes en aquesta trentena

concentració per la veritat, la justícia i la reparació vol presentar-vos el llibre de condol combatiu, un llibre en construcció on la vostra paraula i les vostres històries seran les protagonistes.

Per què de condol? Perquè aquesta democràcia no ha sabut donar resposta a les

peticions dels familiars de les víctimes del franquisme, ni a tots aquells que volen sentir-se ciutadans de ple dret i viure en una societat respectuosa i complidora dels mandats dels drets humans. Una societat que vol deslligar-se de la dictadura i dels seus vestigis actuals tenint total accés a la veritat, a la justícia i a la reparació per a les víctimes que van defensar la legalitat democràtica republicana de l’atac colpista del feixisme.

Per què combatiu? Perquè formarà part de la lluita pels drets de totes i tots els

antifeixistes víctimes del franquisme. Un llibre que vol donar la paraula al poble amb total llibertat per expressar les preocupacions, idees i reclamacions que no han estat escoltades per l’administració, donar veu a aquells que han vist dia rere dia com les institucions els hi giraven l’esquena, i també el poder legislatiu i el judicial. La paraula és una eina que esmolada amb la pedra de la democràcia i la llibertat potser tan perillosa per a aquells que no volen que es faci justícia, que quan no és segrestada, és tergiversada o manipulada per disfressar la trista realitat d’un estat i d’un país que no avança pel camí correcte dels drets i les llibertats.

Amb quina intenció presentem aquest llibre en construcció?, aquest llibre de

condol per la democràcia i combatiu per la Memòria neix per a què s’assabentin de primera ma de la nostra frustració però també de la nostra determinació de continuar en aquesta lluita. Els familiars, amigues i amics de les víctimes, els represaliats pel franquisme que encara viuen i la gent conscienciada i amb principis NO OBLIDEM i guardarem amb gelosia les memòries perquè, un dia molt proper, la lluita d’aquestes dones i homes per alliberar-nos del feixisme, ocupin el lloc que per dret els hi pertoca a la història. Els traurem de la infrahistòria que va fabricar el franquisme, que va continuar la transició i que encara forma part d’una societat que percep les reclamacions de drets per a les víctimes de la dictadura com una cosa del

! %*!

passat i, pitjor encara, com un perill pel present. El veritable perill és oblidar i no fer els deures democràtics i creure que vivim en un estat de dret on no tenim res a dir.

Aquest llibre no el podran cremar, ni trencar, ni tancar a l’infern, als soterranis de

les biblioteques segrestats per una dictadura malalta de censura fins al ridícul, com es va fer durant 40 anys de pensament únic i repressió. Aquest llibre som tots nosaltres i cada vegada que ens apleguem creixerà i com més ens afegim i més ens comuniquem més gran es farà fins al punt de caure amb tot el seu pes sobre la impunitat del franquisme esclafant aquesta anomalia “democràtica” regnant.

Recollim memòria. Parlem amb els pares, amb els avis i els besavis, abans de què

les seves memòries es perdin en l’oblit i el silenci. Poden semblar històries petites però juntes són grans i dignes, i mantenir-les vives és una manera de donar les gràcies per la seva lluita i el seu compromís a totes aquestes persones anònimes.

Et convidem a participar en aquesta iniciativa reivindicativa i solidària amb les

nostres víctimes, les teves víctimes, el dissabte 26 de maig a la plaça Sant Jaume de 12 a 14 hores. Us hi esperem a vosaltres i les vostres paraules.

Gràcies a totes i a tots pel recolzament i el suport rebut en aquests més de tres

anys de demostració al carrer del nostre rebuig a lleis i governs de desmemòria. Continuem.

També pots fer arribar la teva queixa, exigència, reflexió o la teva història al

següent correu: mesacatalunya@gmail.com. 29- No oblidem. 28/04/2012. No oblidem. I no oblidem pas perquè siguem rancuniosos, no. No oblidem

perquè estimem. Estimem els nostres familiars, amigues i amics assassinats, represaliats i perduts. Estimem amb la força que ens donen les seves raons i els seus exemples, amb l’obligació dels que no veuen passat en aquest sentiment sinó futur, el de les seves idees i la seva lluita per canviar un món sobre el qual s’estenia l’ombra del feixisme, la mateixa ombra que ens barra avui el pas a la justícia.

Són molts els sentiments que s’apleguen en aquesta recerca de la veritat, la

justícia i la reparació que duem a terme, cap d’aquests es diu venjança, tots són

!&+!

dignes i justos i ens empenyen amb tota la determinació a continuar amb les nostres reivindicacions per molts pals que ens posin a les rodes.

Diu el Director del Memorial Democràtic que el que distingeix una democràcia

d’una dictadura és la capacitat de la primera per dignificar totes les víctimes sense excepció. Aquesta és una apreciació moral arrelada en qüestions religioses tan importants per a aquest govern, fins al punt de caricaturitzar el “conflicte”, com ells l’anomenen, i convertir-ho en una guerra de religió on les víctimes de la rereguarda eren màrtirs de l’Església per qüestions de fe. Ja portem massa anys de transició per estar encara en aquest punt. Ja estem farts de què ens llencin a la cara els religiosos morts cada vegada que parlem dels antifeixistes assassinats, com si les seves vides tinguessin més valor, com si ells no s’haguessin posicionat al costat dels colpistes. Estem farts de què no ens deixin parlar alt i clar sobre els morts i espoliats, republicans i antifeixistes, responsabilitat directa d’una Església que va atemptar contra els seus propis manaments, per salvar els seus privilegis, construïts durant segles sobre la misèria d’un poble sotmès a la seva llei. Ja estem farts de dir que hi ha unes víctimes que ja van gaudir de la glòria i el benefici per no haver estat al costat de la legalitat, però què passa amb les víctimes que van defensar-la i que encara han de demostrar la seva dignitat?, Quina democràcia és aquesta que no reconeix els drets de les víctimes del feixisme, però que exigeix el perdó i la reconciliació com una claudicació democràtica? Ningú ens ha de donar lliçons de democràcia i volem expressar que el que diferencia una democràcia d’una dictadura és la capacitat de fer justícia de veritat als seus defensors.

Va ser un abril de 1931 quan la República es proclamava als balcons dels

ajuntaments de les viles, per les places i els carrers del país. Aires de llibertat feien onejar tricolors i quadribarrades i s’emportaven l’olor de ranci de corones i a encens d’estats confessionals. S’ensumava una nova flaire a drets, a pa, a terra, a educació i a dones emancipades. Una primavera on el poble marcit i oprimit va florejar amb els colors de la dignitat dibuixant nous camins de prosperitat. 81 abrils després enyorem aquestes sensacions i somniem repúbliques de llibertat, de drets i de justícia social robats, altres recuperats i altra vegada robats pels feixistes que van colpejar de mort la república, i pels que avui no han renegat de la seva herència ideològica, moltes vegades heretada per via genètica.

Per tot això la noia de la foto, com antifeixista, estima i defensa el dret a la

justícia del seu rebesavi José, que va conèixer a través del testimoni de la seva àvia, nena de la guerra, que encara plora pel patiment del seu avi. Per això exigeix l’anul·lació del judici d’en José.

! &"!

El respecte per a totes les persones que van ser víctimes de la repressió feixista és

un fort fil conductor que no podran trencar, un cable pel qual viatgen milers d’històries vives que es connecten formant una xarxa on atrapar la negació dels crims de lesa humanitat, l’amnistia dels botxins, la impunitat del feixisme, les dates de caducitat per a qüestions imprescriptibles, … Unes víctimes pàries entre els pàries a les quals se’ls hi nega qualsevol dret emparant-se en lleis incompatibles amb els drets humans, lleis intocables i sublimades per uns polítics que no saben de democràcia sinó d’interessos, de por i de vassallatge al llegat del franquisme. Ella pateix indignació i com ella, milers de néts i besnéts comparteixen aquest sentiment. Aquests joves en aquest temps de retallades de tota mena recorden la lluita dels seus familiars i s’encoratgen en la defensa dels seus somnis mirant-los a uns ulls sense vestigis de resignació.

Els que ens va precedir van cridar “No passaran”, ho van fer tan fort i amb tanta

dignitat que van travessar les barreres del temps i l’espai i encara arreu del món es crida amb tot tipus d’accents la seva consigna per aturar la injustícia i el feixisme, d’Escòcia a Marsella, d’Atenes a Barcelona. Els que van morir amb aquest crit a la gola, amb aquest pensament al seu cap, amb aquest sentiment al seu cor són les nostres víctimes, les que una societat democràtica ha d’honorar.

28- Veritat, Justícia i Reparació. 31/03/2012. I la dona va agafar la paraula, les eines i el fusell. Març ha quedat com un temps de referència per la visibilització de la lluita per la

conquesta de drets per les dones tot buscant la igualtat. La igualtat, paraula intrínseca als valors republicans, uns valors que va defensar la República del 1931 al 1939 i que van significar un avenç per a les dones moltes vegades capdavanter al món. La dona va gaudir d’una sèrie de lleis que li reconeixien com a ciutadana els mateixos drets que els homes començant pel dret a vot que recull l’article 36 de la constitució de 1931 i que és fruit de la lluita d’una dona, Clara Campoamor: “Els ciutadans d'un i un altre sexe, majors de vint-i-tres anys, tindran els mateixos drets electorals conforme determinin les lleis”. Per això dediquem aquesta vint-i-vuitena concentració a la dona antifeixista que va defensar la legalitat republicana.

Van ser moltes les millores a partir del 1931: L'accés a càrrecs públics diversos a tots els nivells de l’administració, fins i tot dones diputades, alcaldesses i una ministra, la primera d’Europa, l’anarquista Frederica Montseny. Amb la República va arribar el matrimoni civil i el divorci, la supressió del delicte d’adulteri només

!&#!

aplicat a la dona, la regulació del treball femení protegint la maternitat i prohibint els comiats per matrimoni o embaràs, l’equiparació salarial, el dret a la pàtria potestat dels fills (investigació de paternitat i reconeixement dels fills naturals). També va ser pionera en la creació de llars infantils, cases per a prostitutes per alliberar-les de l’esclavatge sexual, la interrupció legal de l’embaràs. A Catalunya la Generalitat republicana va aprovar la dispensació d’anticonceptius i va despenalitzar i legalitzar l'avortament. En educació es van fer escoles mixtes, es van abolir assignatures domèstiques i religioses i es van crear escoles nocturnes de treballadores.

Un punt essencial per a la dona de la República és l'estat laic. El paper de

l'Església sobretot en educació, on fins ara havien tingut el monopoli, havia estat una llosa per l'emancipació de la dona. La separació Església-Estat dóna una llibertat a una dona esclavitzada pel paper que el catolicisme li reservava: el de submissió i resignació. Per això també l'Església catòlica va formar part tan activament del cop d'estat a la República perquè volia recuperar la seva situació de privilegi, d’explotació social femenina com vehicle de transmissió de les seves reaccionàries i masclistes idees. L’emancipació de la dona era un fet revolucionari que trencava l’ordre secular del poder eclesiàstic i de la societat immobilista i classista de l’oligarquia espanyola.

Van sorgir diferents associacions i col·lectius de dones que lluitaven contra el feixisme com l’Unión de Mujeres Antifascistas però el grup més actiu que tenia com a prioritat l’emancipació de la dona va ser Mujeres Libres, una organització llibertària que va fundar la revista del mateix nom i que volia fer la revolució de la dona dins de la revolució.

Amb el cop d'estat feixista del 17 de juliol de 1936, les dones també van voler

formar part de la defensa del règim legal i democràtic republicà en primera línia de batalla. No es podien perdre tots els avantatges que havien guanyat i la possibilitat de conquerir més drets. La dona va formar part activa de la lluita contra els colpistes des de la vaga general convocada els primers dies del cop d’estat com rebuig i contraofensiva a l’opressió i repressió criminal dels enemics de la República, en la petició d’armes als governadors civils, en la construcció de barricades. Va formar part de les milícies agafant el fusell, preparant explosius, conduint cotxes, fent de correu, com personal sanitari en els primers dies de la lluita contra l'exèrcit feixista. Més tard amb la formació oficial de l'exèrcit republicà moltes d'aquestes dones van haver d'anar a la rereguarda substituint en molts casos els homes que estaven en el front en els seus llocs de treball i organitzant la vida civil perquè la lluita contra el feixisme fos possible. Entre aquestes dones lluitadores als fronts antifeixistes cal

! &$!

destacar la figura de les brigadistes internacionals que van venir d’arreu del món a defensar amb total altruisme la llibertat dels nostres pobles.

Les dones van lluitar i molt però van perdre la guerra, no una, ni dues sinó més

vegades perquè les dones sempre són les primeres i eternes víctimes i les que van patir amb més cruesa les conseqüències de la llarga i sagnant dictadura. Rapades, exhibides i assenyalades, violades, passejades, engarjolades, jutjades i assassinades, espoliades, robats els seus fills i filles o morts de gana i malaltia dins i fora de les presons, represaliades per ser dones de, mares de, filles de, germana de rojos, vexades socialment i en treballs de misèria, explotades per un tros de pa per a la família empresonada, prostituïdes per una recomanació pel familiar pres, treballant dins de les presons per alimentar la seva família, castigades per no agenollar-se davant el crucifix, exiliades, … Crims comesos en les seves persones, crims de lesa humanitat imprescriptibles però emparats per les lleis d'impunitat de l'estat espanyol, la llei d'amnistia de 1977, carta de llibertat pels assassins feixistes, i la Llei de la Memòria, segona llei de punt final. Lleis fetes en democràcia i qüestionades pels organismes internacionals de drets humans pel seu tarannà gens democràtic, organismes com l'ONU que han demanat la derogació de la llei del 77.

Amb la dictadura les dones van perdre tots els seus drets i llibertats, per passar de

la custòdia del pare a la del marit o la del convent sota l’ull vigilant de l’estat feixista.

Amb el franquisme la dona no podia treballar sense l’autorització de l’home i

aquest podia cobrar el salari de la dona. La dona no tenia res, tot era del seu home, fins i tot la vida, fins als anys 60 el crim d’honor era legal, l’home podia matar o maltractar a la seva dona adúltera. Van quedar anul·lats tots els matrimonis civils i els divorcis que es van produir durant la República; ara només existia una unió legal, la qual es feia per l’Església i una única educació, la del nacionalcatolicisme. La Secció Femenina creada per Falange va ser una eina més de repressió i va marcar el camí d’una dona sense veu ni vot submisa a l’home i al règim.

No podem oblidar totes les dones que van lluitar i patir per la llibertat de totes i

tots nosaltres. Les seves reivindicacions continuant vigents i en un estat on les retallades ens fan perdre els drets conquerits per moltes lluitadores i lluitadors antifranquistes en les lluites obreres i associatives, també durant la transició, no podem oblidar. Perquè així com les dones van ser les primeres víctimes de la dictadura també ho són de les crisis, perquè aquí encara les dones guanyen un 30 per cent menys per fer la mateixa feina, són les primeres acomiadades i més si es

!&%!

queden embarassades, tenen molt difícil accés als càrrecs de responsabilitat, s’encarreguen de la casa, la família, els malalts com un treball propi sense cap retribució, són víctimes de tot tipus de violència masclista, no poden decidir sobre el seu propi cos i han d’estar sempre estupendes i en bona disposició com propugnava l’ideal falangista.

Demanem Veritat, Justícia, Reparació i Reconeixement per a les dones que van

somiar un món més just i igualitari i es van trobar amb l’obscurantisme del nacionalcatolicisme i la repressió cruenta d’una dictadura feixista. Defensem la seva memòria, defensem el nostre futur. Per aquelles dones, les nostres àvies, les nostres mares, les nostres grans companyes que encara avui no deixen de lluitar.

El dissabte 31 de març a les 12 del migdia a la plaça de Sant Jaume homenatge a

les dones antifeixistes, elles també necessiten Justícia i l’anul·lació dels seus judicis il·legals, per llei.

27 – Totes les víctimes no són iguals. 25/02/2012. El 26 de gener de l'any 1939 les tropes franquistes van passejar-se per la ciutat de

Barcelona. Milers de persones de totes les edats i tota condició antifeixista havien fugit els dies abans amb allò que podien arrossegar els seus dèbils cossos i les seves abatudes ànimes. Eren els perdedors que fugien de la mort, els únics guanyadors morals d'una guerra filla del catòlic-feixisme que no va ser un conflicte bèl·lic sinó un cop d'estat de 40 anys, on cada dia era omnipresent el 18 de juliol.

1936 - 1939. Tres anys de repressió brutal que donarien pas a quasi quatre

dècades més, totes tacades de sang i amb la mordassa de la prohibició. Les bales dels fusells dels assassins "nacionals", d'una nació d'odi i mort que no ens representa, van travessar la carn del poble lleial des del primer dia a Àfrica, el 17 de juliol, fins a l'últim a Barcelona, Burgos i Madrid, les últimes víctimes del franquisme d'aquell 27 de setembre de 1975, que van ser les darreres del seu cabdill. Després caurien més innocents sota el plom feixista, les víctimes de la transició, víctimes també de crims d'estat, víctimes també sense dret a la justícia.

Aquest febrer de 2012 encara l'ombra de les banderes nacionals ens tapa el sol de

la Llibertat, la Veritat i la Justícia, el so de les botes feixistes marcant el pas no deixa sentir la veu d'un poble que va ser ofegat en la seva pròpia sang, les locucions de la propaganda exterminadora continua vexant i criminalitzant les víctimes de la

! &&!

dictadura, els seus fills i filles, els seus néts i nétes perquè la Reparació pels hereus del franquisme és rancor i venjança, i és veritat, la seva no la nostra. La justícia ens nega mentre accepta les demandes dels franquistes d'ahir i d'avui en un estat on és legal la Fundació Francisco Franco. I tot sota el sostre de la democràcia en la casa de la impunitat. Ara no vénen de front, no porten uniformes, ni pistoles però ens continuen ferint.

A casa nostra el Memorial Democràtic segueix amb la seva línia de reconciliació

nacional, ja ens havíem adonat que aquesta institució no està per a fer justícia però si almenys hauria de tenir l'ètica i la vergonya de fer honor a la veritat. El seu director que a títol personal pensa que s'ha de jutjar el franquisme però que no ho pot expressar com a director del Memorial DEMOCRÀTIC juga al joc de les víctimes. Víctima, un concepte molt llaminer que entra en les consciències d'un poble educat en la carència democràtica i en la línia del catolicisme que pensa que perdó i reconciliació és el mateix que justícia i reparació. És molt fàcil apel·lant a la visió més primària del concepte humanitat parlar del patiment universal, de totes les víctimes buidant a aquestes de contingut, idees i raons, això és tolerable a l'àmbit íntim del dolor personal, però a l'àmbit públic les institucions i administracions públiques no poden aplicar el mateix nivell i sota una categoria asèptica posar una etiqueta única de víctimes i col·locar-les a la mateixa capsa, una positura molt còmoda pel Govern. El Memorial Democràtic no pot ser un Valle de los Caídos on es barregin els ossos dels colpistes i els afins i els ossos d’aquells que van defensar la legalitat democràtica. No estem disposats a tolerar això, és un joc brut que col·loca les nostres reclamacions a l'alçada dels que van obtenir justícia i venjança, reparació moral i econòmica i que mai van mostrar cap mostra de penediment per haver format part d'una manera o d'altra de l'aparell franquista o per simpatitzar amb la causa. Aquesta estratègia és una manera de legitimar el feixisme a través de les seves víctimes, que es veu no tenien idees polítiques, només van ser morts per ser catòlics, i d'intentar desactivar la nostra lluita per les nostres víctimes, víctimes de crims de lesa humanitat emparades per la legislació internacional. Prou manipulació, juguem net.

Aquest febrer ha estat un dels més foscos de la transició amb retallades de drets de tot tipus que no suposen sempre un estalvi econòmic. Estem en una persecució de tot allò que simbolitza la memòria de les nostres víctimes, un mes en què treballadors i treballadores, dones, minories discriminades, laics i laiques, estudiants, els més febles de la societat han perdut conquestes socials imprescindibles. I vindrà més, i potser voldran retallar el nostre dret a manifestar-nos, per això és tan important fer sentir la nostra veu que és avui tan actual com

!&'!

quan els nostres avis i pares van aixecar-la per aconseguir un món on segur no hauríem de sortir cada mes a demanar Veritat, Justícia i Reparació.

La lluita per la Memòria és democràcia, és antifeixisme, la seva difusió és

pedagogia més que necessària. Esperem el vostre suport el dissabte 25 de febrer a les 12 del migdia davant el Palau de la Generalitat.

Veritat, Justícia i Reparació. Anul·lació dels judicis del franquisme. No els

deixem passar. 26- Només veritat. 28/01/2012. Quan la història l’ escriuen els vencedors i la beneeixen els seus fills, fins i tot els

“progres”, i s’enganya a la gent de bona fe i se li diu que no existeixen més opcions i es vota una constitució monàrquica sota el signe de la llarga transició, la injustícia és omnipresent. Quan aquesta història oficial persisteix i resisteix el temps, la suposada democràcia, les pressions internacionals en compliment dels drets humans, blindada amb lleis de punt final, és un crim. Quan aquesta història es continua explicant, si s’explica i breument, a les escoles, instituts i universitats de forma interessada en la línia de la correcció política oficial, en la no veritat, amb ulls de reconciliació que es miren al mirall de l’oblit. Quan les veus informants beuen de les mateixes fonts d’on venen totes les informacions que arriben a aquesta societat mediatitzada pel capitalisme manipulador, que no dóna a conèixer més que, amb sort, els fets. Quan es fa així perquè no és útil a l’establishment explicar els antecedents, els motius, les raons dels antifeixistes. Quan passa tot això és un insult per a tots nosaltres perquè ens tracten com babaus.

És la negació històrica i política. El dia 27 d’aquest mes es recorda

internacionalment les víctimes de l’Holocaust entre les quals va haver-hi uns 5.000 antifeixistes de l’estat espanyol, dada poc coneguda encara. Ningú s’atreviria a treure-li importància al genocidi comès pels nazis. L’holocaust dels defensors de la república, l’extermini franquista, no té cap dia per recordar-ho.

Moltes consciències estan adormides perquè s’han cregut la propaganda de què

l’oblit és sinònim de pau i estabilitat, com si la veritat i la justícia fossin companyes de l’enfrontament. Ja ho va dir fins i tot la directora de TV3 en seu parlamentària, que els catalans no estàvem preparats per veure un documental sobre la república i la monarquia, que ja porta més de tres versions i potser quan s’ajusti a la història

! &(!

oficial es podrà emetre, quan la còpia s’assembli a l’original com un ou a una castanya. Terribas va dir: “Aquesta peça (documental) no respon als criteris necessaris perquè la gent pugui extreure el seu propi criteri sobre aquest tema". Sense comentaris.

Quan es dóna per bo que la societat ha de ser desigual, que hi ha rics que ho són

perquè ho eren els seus pares i els seus avis i també ho seran els seus fills, que és inevitable i per tant normal que hi hagi pobres, que la gent passi gana i no tingui sostre, que l’Església tingui poder econòmic, polític i moral i sigui propietària de l’educació i la sanitat. Quan la terra ve donada per la sang, la blava secular que la posseeix i la vessada per aquells que la treballen. Quan el poder està en mans del privilegiat i el cap d’aquesta piràmide és una corona. Quan el poble que no té res, ni feina, si el patró no vol. Quan s’ha de passar pel llit del burgès o del noble per poder ser explotada i portar pa als teus fills. Quan passa tot això i estàs del costat del gruix de la població, que depèn de l’estat d’ànim del terratinent, l’empresari o el mossèn, com va estar el teu pare i el teu avi i veus que venen temps de drets i canvis, de sentir-te un ésser humà, no un esclau, sinó un ciutadà, quan penses que els teus fills s’educaran i viuran millor que tu i t’ho volen prendre tot, no et queda altre remei que sortir a defensar el futur dels teus. Això no és un acte criminal és justícia, justícia social. Per això no es pot equiparar la seva lluita amb la violència salvatge dels que es van aixecar en armes contra la democràcia per perpetuar els seus privilegis, aquells que volien continuar tenint sota el peu el treballador, amb la boina a la mà i els ulls mirant la terra que mai seria seva. Per això no es pot parlar de bàndols en igualtat de condicions, sense adjectius que els diferenciïn, no tan sols perquè el fet de ser demòcrata t’ho impedeix, ja que no deus fer cap concessió al feixisme, sinó perquè moralment és una perversió.

Llavors com és possible que encara es parli d’una guerra civil, d’una guerra entre

germans? Una guerra que sembla va sortir del no-res, en el millor dels casos, ja que encara s’ha de sentir que el cop d’estat estava justificat perquè regnava el caos, cosa totalment incerta. El “conflicte” de la Memòria es vol tancar només amb l’enterrament de les víctimes sense cap més adjectiu, sobretot si han de dur una creu al seu fèretre. Un “conflicte” que es pensava que ignorant-lo desapareixeria i que té com a única sortida acceptable la reconciliació, donar-se la ma i aquí no ha passat res, perquè tothom va matar. Potser per això el nou director del Memorial Democràtic és un especialista en resolució de conflictes. Llàstima que no es tracti d’un conflicte sinó només d’ajustar-se a la llei internacional, de justícia, de donar i de fer justícia i prou. Ni perdons, ni reconciliacions, no estem en una església sinó en un estat de dret que no deixa de caminar tort per sobre de les nostres víctimes.

!&)!

El fet que el Guernica de Picasso estigui en un museu de Madrid amb nom de reina, que es pugui representar La casa de Bernarda Alba de Lorca o que es puguin fer recitals amb els poemes de Miguel Hernández o es cantin els poemes d’Antonio Machado no té cap valor, ni guareix cap ferida, ni és símbol de què ja hem passat pàgina. No té cap valor si el quadre no es pot exposar a la població de Gernika amb les fotos al seu costat de la ciutat bombardejada i els morts pels carrers, si al final de l’obra no surt el director a explicar que Lorca va ser assassinat pels colpistes a la seva Granada, si al principi del recital no es diu que Hernández va escriure al seu fill las Nanas de la Cebolla a la presó franquista d’on no va sortir i si el cantant no recorda que Machado no va poder caminar més enllà del seu breu exili francès on va morir malalt i de pena. No es pot buidar la icona de contingut.

De quina veritat parlem quan Manuel Fraga Iribarne quedarà a la història oficial

com un polític espanyol pare de la Constitució espanyola, fundador d’un partit “democràtic”, diputat, president de la Xunta de Galícia i senador? No sortirà als llibres com a part de l ‘aparell franquista còmplice dels crims de la dictadura en les persones de Julián Grimau, Joaquín Delgado y Francisco Granados, responsable dels fets de Vitòria on van ser assassinats cinc treballadors. Ha mort al seu llit, com el dictador, sense que la justícia truqui a la seva porta, ni la jutgessa argentina hagi arribat a temps perquè també puguem llegir a la seva biografia que va ser jutjat.

Si es continua amb aquesta idea de la història i es continua transmetent, quina

justícia tindran les víctimes del franquisme, sobretot aquelles que van ser-ho en el període del 17 de juliol del 36 a l’1 d’abril del 1939? Són víctimes d’una guerra? No, són víctimes del feixisme repressor que va començar l’aniquilament del lleial a la República el mateix dia del cop d’estat feixista a Melilla. Els morts del llavors protectorat són les víctimes més oblidades; allà no hi va haver guerra, a Galícia i Navarra tampoc, només milers d’assassinats. A l’agost del 36 ja eren milers els consells de guerra que condemnaven a mort per adhesió a la rebel·lió als defensors de la democràcia, condemnes executades amb devoció i eficiència, que van escampar la sang de les víctimes pel mapa de les conquestes dels generals assassins de Franco. Aquestes víctimes no es poden diluir en un període de guerra i formar part d’una estadística de baixes bèl·liques, també són víctimes del franquisme que reclamen veritat, justícia i reparació.

La injustícia sembla no tenir final, ens volen fer arrossegar el complex de víctima

i ens passen per sobre mentre ens barren el pas. Ens volen tancar a les hemeroteques com a part d’un passat que els fa nosa perquè potser en aquests temps de crisis de tota mena el nostre missatge, la veu de les lluitadores i lluitadors

! &*!

antifeixistes és més actual que mai i creix proporcionalment a les mesures que els governs ens imposen per la llei “del ordeno y mando por vuestro bien” com va fer el dictador.

No som passat, som present i futur. 25- Nadala per a un rei. 24/12/2011. Tots els 24 de desembre el rei d'Espanya es dirigeix als seus súbdits amb un

discurs que es repeteix i que comença amb una fórmula per tots coneguda "En estas fechas tan señaladas me llena de orgullo y satisfacción ..." Amb aquest principi tan parodiat com satiritzat el monarca s'ha dedicat a enviar-nos recomanacions sobre moltes qüestions com el terrorisme, com l'emigració, com la crisi, consells que moltes vegades posaven en evidència l'anacronisme d'una institució que volia imposar el seu model de poble fidel que estima el seu cap dels exèrcits per la seva simpatia i per ser salvador de la pàtria. Un rei que demana els seus contribuents que s'estrenyin el cinturó mentre la seva família no renuncia a res, fins i tot alguns dels seus membres s'ha dedicat a ficar la mà a les nostres butxaques amb nocturnitat perquè a la llum del sol ja ho fan diàriament. Tot aquest temps de discursos de nadal sa majestat borbònica no ha demanat perdó ni una sola vegada per haver jurat els principis del moviment reiteradament, per haver format part de l'aparell franquista presidint consells de govern, per haver estat catapultat a una corona que va ser abolida el 1931 per la força de les urnes, per la decisió d'un poble fart de l'abús i la vida dissipada d'una estirp reial que ha tornat una vegada darrere altra com una maledicció.

Aquest Borbó no ha demanat perdó per la seva participació en l'ocultació dels

crims franquistes i per emparar la impunitat dels culpables. La seva corona ha facilitat als criminals l'entrada en una democràcia feta a imatge d'una reconciliació nacional que no ha estat altra cosa que una capitulació forçada dels que van defensar la legalitat republicana i dels que van lluitar per la veritable democràcia, on ningú pot ser cap de res per dret de sang. Una monarquia que de manera il·legítima va ser reafirmada en un referèndum constitucional on es votava un pack indivisible amb un vot captiu de la por del res o del tot. Tan la constitució com la monarquia vetllen per la impunitat dels que van ser els culpables de crims de lesa humanitat imprescriptibles, que encara marquen "aquestes dates tan senyalades", en què per tradició acostuma a ser-hi present l'absència dels éssers estimats. Però el monarca d'això no en sap res, perquè com li va comentar a una escriptora, ell només s'estima

!'+!

amb devoció el seu tron i els seus privilegis entre els quals està el no poder ser jutjat per molt greus que puguin ser els crims comesos.

Aquest rei mai ha tingut una paraula, ja no de penediment, sinó de condol per les víctimes del seu tan lloat i estimat predecessor, el colpista, el dictador que amb les seves mans tacades de sang va lligar el nostre futur a una monarquia que no ha reconegut la dignitat de les lluitadores i lluitadors antifeixistes tot apropiant-se d'una democràcia de molt baixa intensitat com si fos el súmmum democràtic.

En realitat no volem les seves paraules d'alè, volem veure la seva signatura en una

llei que per fi ens torni allò que ens van robar, i ens permeti assolir veritat, justícia i reparació. Això sí que ens ompliria de satisfacció a tots nosaltres.

Nadala a sa majestat de l’occident Vint-i-cinquena concentració, fuig, fuig, fuig Vint-i-cinquena concentració, fuig, fuig, fuig Exigirem un altre cop veritat, justícia i reparació Per a les víctimes del franquisme i les de la transició, fuig, fuig, fuig Víctimes trepitjades, fuig, fuig, fuig Soterrades, ignorades, fuig, fuig, fuig Totes víctimes de crims de lesa humanitat Imprescriptibles i per jutjar una qüestió inajornable, fuig, fuig, fuig Assassinats, assassinades, fuig, fuig, fuig Represaliats, represaliades, fuig, fuig, fuig La Mesa de Catalunya cridarà clar i ben fort Anul·leu els judicis ja n’hi ha prou d’impunitat, fuig, fuig, fuig No a les lleis de punt final, fuig, fuig, fuig Ni amnistia, ni certificats, fuig, fuig, fuig Els volem recordar al rei, a en Rajoy i a en Mas Que la lluita continua i que d’aquí no ens mouran, fuig, fuig, fuig

! '"!

24- No a les lleis d’impunitat. 26/11/2011. Us convoquem a una nova concentració amb les mateixes reivindicacions de

Veritat, Justícia i Reparació per a les víctimes del franquisme i la transició. D’ençà que van optar per posar rostres i veus a les nostres demandes en forma de concentració pública les coses no han deixat d’empitjorar per a la Memòria per culpa del canvi de rumb dels diferents governs. La nostra tasca és i continuarà sent necessària perquè és una exigència de democràcia i de respecte pels drets humans sense la defensa dels quals cap estat pot posar-se l’etiqueta de democràtic. El fet que políticament hi hagi hagut un gir a posicions que no respecten, sinó que més aviat menyspreen, la memòria històrica democràtica i antifeixista, ens encoratja a continuar amb aquesta tasca de denúncia pública. Denúncia de les actituds que vulneren drets des les diferents administracions i poders de l’estat. Perquè és a la vida real, al carrer, als espais públics comuns on ens hem d’apropar a la gent per donar les lliçons d’història, de democràcia i de drets bàsics que no es donen a les escoles, instituts, ni universitats, ni als mitjans de comunicació, ni per part de les institucions públiques. Molta gent se n’assabenta els finals de mes a Sant Jaume de que el franquisme viu i perviu barrant-nos el pas a la justícia, i es queden bocabadats perquè donaven per fetes i satisfetes les nostres reivindicacions. Aquestes persones ens donen suport i les gràcies per la nostra tasca de difusió.

I per què hem d’estar a la plaça amb la pancarta i les fotos dels nostres familiars

que esperen justícia? Per què no satisfer les nostres peticions emparades en la universalitat dels drets humans? Per què a altres països es fa i aquí no és possible?

Aquí no és possible perquè no hi voluntat política per part d’una classe de

polítics, que majoritàriament encara diuen que la transició va ser modèlica i no una trampa per a la democràcia. Polítics ancorats en un passat de naftalina que veneren la Constitució com un llibre sagrat, que puja als altars la figura d’un monarca que està per sobre de qualsevol súbdit, figura indiscutible i que no es pot jutjar per cap instància. Llibre que en un article et pot emparar per desemparar-te al següent, que menteix quan diu que tenim dret a treball, habitatge digne quan els que més aferrissadament defensen el seu articulat neguen aquesta realitat al poble. La Constitució conjuntament amb la Llei d’Amnistia són un blindatge de la impunitat del feixisme i dels seus crims de lesa humanitat. Blindatge també de la figura d’un rei, que va presidir consells de ministres durant el franquisme, que va jurar lleialtat a una dictadura sagnant i va ser ordenat successor a un Regne d’Espanya creat pel cap del criminal nacionalcatolicisme. (Ley de la Sucesión en la Jefatura del Estado (1947): Artículo 1. España, como unidad política, es un Estado católico, social y representativo que, de acuerdo con su tradición, se declara constituido en Reino”)

!'#!

Ens van dir per activa i per passiva que aquesta Constitució no es podia modificar, però quan va venir la supraestructura financera, únic poder real, sí que es va fer. Així no s’havia gosat modificar ni per abolir la llei Sàlica, ni per treure el punt del servei militar quan ja no existia des de feia molt de temps, totalment ridícul. Si no es podia fer perquè quedava oberta la capsa de Pandora, s’ha demostrat que el món no s’enfonsa per modificar el llibre on dorm la nostra democràcia el somni etern. Si no posem sobre la taula la transició, la constitució i la monarquia i posem en evidència que no són cap avenç democràtic no podrem arribar a satisfer les nostres reivindicacions de veritat, justícia i reparació per a les nostres víctimes. No podrem donar per honorada la seva memòria fins que aquella fita per la qual les lluitadores i lluitadors antifeixistes van donar el millor de si mateixos no es faci realitat, perquè l’actual realitat és un obstacle per a les nostres demandes i el panorama s’enfosqueix cada dia més als diferents parlaments. Al contrari, cada dia brillen més les peticions de justícia i democràcia als carrers i places dels nostres pobles i ciutats, i allà estarem nosaltres amb les cares dignes i valents de les nostres víctimes mirant als ulls d’aquells que encara protegeixen els seus botxins.

El 20-N de 1975, per un moment, el món va ser un lloc millor, va morir l’assassí

Franco. Amb el seu enterrament al Valle de los Caídos, aixecat amb la suor i la sang dels seus esclaus físics, no va ser enterrat el seu llegat, que va deixar lligat i tan ben lligat que encara ens barra el pas. Amb el dictador es va soterrar encara més dolorosament la nostra Memòria, perquè es feia en nom de futures democràcies, de reconciliacions i progrés. En un acte sàdic la memòria antifeixista va ser enterrada viva, quan una vegada mort Franco, que no el franquisme, començava a treure el cap de la terra buscant la llum de la veritat. Ara s’apropa un altre 20-N, fita electoral, on la Memòria té presència només als programes dels considerats petits partits d’esquerra. Passi el que passi el 21-N no llençarem la tovallola, per això el dissabte 26 t’esperem a la plaça Sant Jaume per plantar cara a tanta injustícia i per a dir que per sobre de la nostra lluita i la nostra dignitat: No passaran!

23- Companys de lluita. 29/10/2011. Octubre és un mes de revolució, mort i dignitat, de gran significat polític al

nostre país, és el mes Companys, és el mes del reconeixement a totes les víctimes sepultades al Fossar de la Pedrera, lloc de memòria per excel·lència a Barcelona. Al Fossar està el president Lluís Companys esperant l’anul·lació del seu judici i també els dels seus companys de lluita. Allà no descansen, perquè no poden, els anònims defensors de la legalitat republicana, totes les seves vides importants per a la nostra

! '$!

història, de la primera a l’última, mereixedores d’homenatges i honors però sobretot de justícia i reparació.

L’octubre de 1934 va esclatar una revolució contra la injustícia de segles

d’opressió. Repressió sobre els nous ciutadans i sobre els pobles de la República durant el bienni negre, avantsala del feixisme que més tard donaria un cop d’estat contra la democràcia. Una revolució esclafada per la força de les armes: morts al carrer i milers d’empresonats fins a l’amnistia del Front Popular dos anys després.

Gent valenta i polítics valents, que arriscaven la seva llibertat i la vida per les

llibertats del poble, uns polítics d’aquells que ja no en queden. Avui es pensen que estan per sobre de tots nosaltres com una casta d’intocables que manen i no reten comptes, alguns encara emparats en l’escut d’impunitat de la llei de punt final del 77. Fins ara els diferents governs han sentit però no han escoltat les legítimes reivindicacions de les víctimes del franquisme, ni la de les seves hereves i hereus. S'ha fet una política de memòria de mínims dins de l’esperit d’una reconciliació nacional construïda amb materials febles i defectuosos sobre la renúncia de les víctimes i el perdó als botxins. Ara el nou govern de Catalunya dóna un pas enrere en aquesta política fins ara insuficient per espoliar-nos els drets adquirits, ignorant a associacions i protagonistes de la defensa de la legalitat republicana, basant-se en la mateixa cançó que porta des de la mort del dictador sonant dins el nostre cap: tot sacrifici és poc per a un nou futur, que passa com sempre per sobre del passat dels més febles, dels perdedors, com piconadora que esclafa els ossos dels nostres morts i que ens vol lligar les mans per barrar l’aspiració a la veritat, la justícia i la reparació. Volen que ens autocensurem, que claudiquem tot col·locant-nos l’etiqueta de rancuniosos, revengistes, obsessionats amb un temps que molts volen superar, però això sí, que el preu ho pagui el de sempre, com passa amb les crisis, el més necessitat, en aquest cas de justícia. Mentre quedi una espurna del foc d’esperança, que van alimentar els combatents per les llibertats en els seus néts o besnéts no ens deixarem trepitjar per aquest discurs, no els deixarem passar.

L’octubre és també el mes dels companys de lluita internacionals, dels joves

brigadistes que van venir d’arreu del món a defensar la democràcia, la República. Gent que va pagar molt cara la seva solidaritat i generositat perquè van deixar la seva vida a les terres dels pobles de l’estat espanyol lluitant contra el feixisme. Visionaris que van veure que la república era la primera víctima de les forces feixistes que assolarien Europa. Dones i homes, alguns dels quals després van lluir amb nom propi, altres van morir, sense nom, a camps de batalla més llunyans, a camps de concentració o en mans dels seus compatriotes quan van tornar als seus

!'%!

països, cosa que no tots van poder fer, convertits en apàtrides. El 28 d’octubre de 1938 Barcelona va retre un emotiu i multitudinari homenatge a les Brigades Internacionals, nosaltres també ho fem. Ells cantaven el seu himne:

Els germans d'Espanya són a les barricades, els germans d'Espanya són pagesos i obrers. Endavant les Brigades Internacionals, amunt la bandera de la solidaritat! Endavant les Brigades Internacionals, amunt la bandera de la solidaritat! Nosaltres buscarem aires de llibertat i justícia on fer onejar aquesta bandera de

solidaritat antifeixista. Per recordar i honorar les víctimes del franquisme des del president Companys a

l’última de les víctimes del feixisme espanyol i la transició monàrquica. Per reivindicar i exigir els drets d’aquestes víctimes, que van patir tot tipus de vulneració dels drets humans i van ser víctimes de crims de lesa humanitat imprescriptibles. Per continuar difonent la dignitat dels lluitadors antifeixistes seguim amb les nostres concentracions per la veritat, la justícia i la reparació. Per denunciar l’atac que està patint la Memòria Democràtica de Catalunya ens reunirem a la plaça Sant Jaume el 29 d’octubre a les 12 del migdia.

Us convidem a aquest exercici de memòria i dignitat. 22- No al tancament del Memorial Democràtic al Castell de Montjuïc. 17/09/2011. El futur no es pot construir sobre la reafirmació en els errors del passat. Això és

quelcom més que una evidència, és el que ha estat passant en la nostra petita democràcia que ha minvat a l’ombra d’un parany de la dictadura: la constitució monàrquica i la transició. Una ombra que ha enfosquit i barrat tota possibilitat de justícia per a les víctimes del feixisme espanyol. No és casualitat que un dels crits més escoltats en les darreres mobilitzacions socials hagi estat: “li diuen democràcia però no ho és”.

! '&!

No és res de nou que denunciem aquest fet. Ni la llei d’impunitat i punt final del 77 que va amnistiar els culpables de crims de lesa humanitat ad eternum. Ni la monàrquica constitució que una important part de la població actual no va votar i que ha deixat de ser intocable per obra i gràcia dels mercats. Ni la corona imposada pel dictador. Ni l’estat aconfessional que es confessa de genolls tot esperant el perdó d’una església catòlica i les seves poderoses sectes enfortides sota les branques de la dictadura. Una església que mai no ha demanat perdó pels seus crims i per la més que necessària col·laboració en el cop d’estat del 36 i la interminable repressió, sinó tot el contrari. Aquests dies que ha estat Ratzinger a Madrid han repartit un llibret on s’explica el període republicà com als llibres franquistes. Ells no perdonen i nosaltres no estem disposats a continuar posant la galta esquerra batejada com a reconciliació nacional perquè ja portem moltes bufes. El que farem és el que hem anat fent aquest darrers anys, plantar cara però amb més contundència perquè no estem disposats a continuar amb aquest “trágala” ad infinitum que pateixen les víctimes, els seus familiars i les associacions ciutadanes que vetllen pel seu dret a rebre justícia. També dir a la senyora vicepresidenta que així com els catòlics no poden utilitzar en va el nom de déu que ella no ho faci amb Ferrer i Guàrdia o amb el president Companys, que van ser assassinats a un castell des d’on es bombardejava la ciutat, que no els utilitzi en nom de cap reconciliació.

Ningú ens ha de donar lliçons de democràcia, cap govern, ni partit, ningú ens ha

d’explicar la història que ja coneixem de primera mà a través dels testimonis d’aquells que van representar i defensar els valors democràtics de la República, l’única democràcia legítima i legal que hem tingut en aquest estat. Són les mateixes dones i homes que van lluitar contra el feixisme i van deixar la vida en aquesta lluita.

Per tot això diem no al Memorial Democràtic al castell de Montjuïc. No volem

que ens tanquin a la garjola de l’oblit del soterrani de la història, per convertir-nos en una atracció més d’aquesta ciutat de cartró-pedra, com un record llunyà d’una guerra a un castell militar de molt difícil accés. Volem un espai cèntric i ben comunicat per a ubicar el Memorial, volem que aquest no es converteixi en un museu de la seva Guerra Civil sinó en un espai interactiu i viu on les víctimes de la repressió franquista del 36 al 77 i les víctimes de la transició tinguin tot el protagonisme com a lluitadors antifeixistes. No es tracta com diu el senyor Duran i Lleida en referència al període 36-39: “unos y otros las hicieron de todos los colores”, frase d’un simplisme inaudit que comparteix la vicepresidenta Ortega, les víctimes del franquisme no són les baixes d’una guerra. Aquest govern ha de comprendre que es tracta de denunciar el terrorisme d’estat, els crims de lesa humanitat d’una dictadura terrible que volen fer passar per altra cosa. Es tracta de

!''!

què aquests crims no prescriuen i per això no estem disposats a què ens tractin com a rancuniosos àvids de venjança, sinó com a víctimes amb tot el dret a rebre justícia i reparació i que la veritat surti a la llum en tota la seva dimensió. Nosaltres no en tenim por, i vostès? No volem un memorial amb dues sales, amb dues categories de víctimes anivellades amb l’esperit de la transició, no volem que ens expliquin allò de la guerra fratricida perquè es va tractar d’un cop d’estat a un govern democràtic, que es va defensar d’una agressió contra el poble que representava. Un cop d’estat dut a terme per uns generals, una església i una oligarquia que només volien perpetuar un model d’explotació dels que eren els únics beneficiaris. I d’aquell triomf venen encara les nostres mancances, la nostra impotència i la llosa perpètua que porten les víctimes. Víctimes que han estat criminalitzades, i que trenta-sis anys després de la mort del dictador al seu llit, continuen sentint els mateixos arguments per no rebre justícia. Ja en tenim prou.

No al Memorial Democràtic al castell. No a l’equiparació de víctimes i

victimaris, que tants anys de glòria han tingut i que van ser tan ben pagats. No a la tergiversació de la història. No a la discriminació de les víctimes antifeixistes i la seva divisió en acceptables i criminals. Per això el 17 de setembre ens concentrarem a la plaça Sant Jaume i us convidem a totes i a tots per mostrar la nostra indignació i continuar exigint veritat, justícia i reparació per a totes les víctimes del franquisme. Recordarem els darrers afusellats del franquisme que van ser assassinats el 27 de setembre de 1975, 36 anys després de la caiguda de la República. També tornarem a demanar l’anul·lació dels judicis del franquisme. Ara que la constitució ja no és tan sagrada i pot canviar-se en benefici d’uns quants, no hi haurà cap problema per fer-ne més canvis si cal i no ens la podran posar com excusa per barrar-nos el pas a la justícia.

Avui més que mai és necessària la nostra unitat i el nostre rebuig a tanta

humiliació, no podem consentir que ens tanquin al nas la petita porta que havien obert a la memòria democràtica. Molts ja no poden esperar més perquè el temps s’esgota, ajudem-los. Us esperem.

21- Juliol de resistència. 2/07/2011. Juliol de resistència a Barcelona, juliol de resistència a Catalunya. El poble català

va guanyar aquell 19 de juliol de 1936, va plantar cara al cop d’estat feixista dels generals deslleials a la República i va guanyar. Va ser una victòria dels antifeixistes, dels lluitadors defensors de la legalitat republicana que van continuar resistint fins al seu darrer alè a les trinxeres, fins al seu darrer sospir davant dels escamots

! '(!

d’afusellament, fins a la seva última ullada al món abans de ser tirotejat en un voral del camí. Resistents fins a l’últim pensament abans de creuar la frontera a camps de malaltia, fam i mort. Resistents en les garjoles, a l’exili, en l’estigmatització i la gana, en la lluita clandestina. Resistents alguns encara avui en dia. A totes aquestes i aquests resistents honorem cada vegada que exigim veritat, justícia i reparació, també les seves famílies i els seus amics.

Aquell juliol victoriós a Catalunya va ser un mes de foc, sang, dolor, terror i mort

a Ceuta, Melilla, Galícia, Navarra i altres punts de l’estat on va triomfar l’exèrcit traïdor del general més criminal de la nostra història. Aquest personatge no era només totalitari, aquest seria un adjectiu modest senyor Suarez i senyors de la Real Academia de Historia. Franco va ser un dictador, un assassí, un aliat del nazisme alemany i del feixisme Italià, tan culpable de crims de lesa humanitat, ell i els seus comandaments, com Hitler amb la seva SS i la Gestapo, que tan bé va ensenyar als futurs repressors de la dictadura franquista com Melitón Manzanas, condecorat per Aznar. 40 anys de dictadura i desenes i desenes de milers d’assassinades i assassinats (els últims el 27 de setembre de 1975), de desaparegudes i desapareguts, de torturades i torturats, de preses i presos avalen que aquest colpista va ser i continua sent després de mort un dictador culpable de crims que mai prescriuran.

Nosaltres resistim i continuem lluitant. Alguns ho fem en nom dels que ja no

tenen veu, d’altres ho fem per ells i en nom propi. Ho fem en nom dels nostres pares i mares, avis i àvies, dels nostres familiars, perquè la dignitat que a elles i ells els sobrava és equivalent a la nostra indignació, que és molta. Estem indignats per la manca de respecte d’unes institucions i estaments lligats a una constitució monàrquica, que va propiciar un dictador. Un sistema fill de lo atado y bien atado que ha girat l’esquena a la legitimitat i legalitat de la República i que es nega a donar el que per dret pertoca a aquelles i aquells que si coneixien el significat de la paraula democràcia. Resistim i resistirem fins que siguin reparades totes les víctimes del franquisme sense excepció, des del 1936 fins al 1975, i les víctimes de la transició fins al 1978. Fins que siguin anul·lats els judicis dels il·legals tribunals franquistes i fins que el franquisme sigui condemnat sense pal·liatius pel govern de l’estat espanyol. Fins que no deixin d’estableixer comparacions i equiparacions grolleres entre els colpistes i els defensors de la llibertat i per part de totes aquelles i aquells que es consideren representants democràtics del nostre poble.

Dissabte 2 de juliol ens tornarem a trobar a les 12 del migdia a la plaça Sant

Jaume per exigir veritat, justícia i reparació, per demanar l’anul·lació dels judicis del franquisme i per homenatjar els resistents que van sobreviure i aquells a qui van robar la seva vida un estiu de fa 75 anys.

!')!

20- Resistència. 28/05/2011. El dissabte 28 de maig ens tornem a concentrar a la plaça de Sant Jaume a les 12

hores per continuar amb les nostres dignes exigències de Veritat, Justícia i Reparació per a totes les víctimes del franquisme i l'anul·lació dels judicis de la dictadura franquista.

Aquesta reivindicació de justícia és un deure moral democràtic de tota la societat

i és un homenatge imprescindible per honorar la memòria dels nostres lluitadors antifeixistes i la seva defensa, fins a les darreres conseqüències, de la legalitat democràtica republicana, així com la seva valenta i compromesa actuació per combatre el feixisme a Europa.

Per ells, per nosaltres, pel compliment dels drets humans, us esperem. 19- 30/04/2011. http://mesadecatalunyanoticies.blogspot.com.es/2011/05/dinovena-

concentracio-per-la-veritat-la.html 18- No és el mateix. 26/03/2011. En aquestes dues fotografies tothom aixeca un braç. Amb aquesta observació

simplista es podria dir que estan fent el mateix, quan realment estan fent tot el contrari. Uns aixequen el braç amb la mà estesa a la repressió, l’assassinat, l’aniquilació del diferent. Altres aixequen el braç amb el puny enlaire com a símbol de lluita contra l’opressió, per les llibertats, per la justícia social, per la defensa de la legalitat democràtica republicana. No fan el mateix, no són el mateix, seria obscè i groller comparar aquestes dues imatges i més encara equiparar-les.

Fins i tot els hereus ideològics dels que fan la salutació feixista no gosarien

comparar aquestes imatges, perquè per a ells seria un insult estar al mateix nivell que aquells rojos que van aniquilar. Aquesta és la diferència, ells no tenen por de la seva incorrecció política perquè se senten protegits per la impunitat, que aquesta monarquia constitucional proporciona als botxins de la dictadura, basant-se en les lleis de la Transició.

! '*!

I què passa amb els “demòcrates”? Ells no compararien fredament aquestes imatges, però si estan disposats en l’esperit de la llei de la memòria, dels dos bàndols, de la “guerra civil”, a comparar el patiment dels que van dinamitar, amb un cop d’estat sanguinari, la democràcia, amb els que van vessar la seva sang per defensar-la. Com és possible? Com pot el concepte de caritat, que l’església catòlica només practica amb els seus, i que vol que nosaltres practiquem amb tothom, passar per sobre del concepte de justícia? Com es pot demanar en noms de reconciliacions, que en realitat els culpables no volen, obligar a què la víctima continuï perdonant i oblidant?

Tan feixista és aquell que va estar d’acord amb la dictadura, o hi va conviure amb

comoditat moral, com aquell que la va fer realitat. Tan feixista és un feixista viu com un feixista mort, honorat durant tota una llarga dictadura i exculpat per la també llarga transició. Tan demòcrata és un defensor de la república viu com mort, arrossegat pel fang durant 40 anys de feixisme i sepultat en el silenci durant quasi 30 anys, i encara avui en dia, sense la consideració que hauria de tenir en un estat democràtic. Un estat que no deu ser tan democràtic quan encara no ha condemnat el franquisme com cal. Llavors per què han de compartir aquestes persones un espai, ara virtual, com el Memorial Democràtic? Per què la Direcció General de Memòria Democràtica ja no serà de Memòria sinó de Qualitat Democràtica? De quina qualitat parlem?. Si estan disposats a posar en el mateix lloc a aquells que no van plorar amb l’entrada de les tropes franquistes a les seves viles amb els que encara ploren amargament per la seva manca de drets tot esperant veritat, justícia i reparació. On està la qualitat democràtica?

La senyora vicepresidenta ha dit que defensarà la continuïtat del Memorial,

només faltaria que no respectés allò que es va aprovar en seu parlamentària. Però els passos donats no avalen les seves paraules: no hi ha edifici, no hi ha director/a titular, no ha convocat a les entitats, la web no ha estat actualitzada,.. A la senyora vicepresidenta li volem dir que aquells que vostè vol acollir ara en el seu centre de qualitat democràtica, i no cal tenir un títol de llicenciada en història per saber-ho, van tenir tants anys de glòria que no se l’acabaran mai, reconeixement, prebendes i reparació moral i econòmica. No creiem que necessitin més lloances per haver estat contraris a la legalitat democràtica, sigui per les raons que sigui. Els seus noms han guarnit els murs de les seves esglésies com a màrtirs de les seves idees. No cal que després de tot l’exposat vinguin a robar un espai a aquells que no van obtenir res més que repressió a canvi del seu compromís no amb déu i la pàtria, sinó amb la societat i la democràcia.

!(+!

Que quedi clar que les víctimes del franquisme i els seus hereus biològics i ideològics lluitarem per la seva memòria i per la justícia negada per sistema. Que la Mesa de Catalunya d’Entitats Memorialistes continua amb aquesta obligació ineludible i que tornarem a la plaça Sant Jaume a donar mostra d’aquest compromís, com cada darrer dissabte de cada mes dels últims dos anys, el dia 26 a les 12 del migdia.

17- Totes són les nostres víctimes. 26/02/2011. Totes les víctimes del feixisme, tots els lluitadors antifeixistes represaliats pel

franquisme són les nostres víctimes. Tots nosaltres, els hereus d’aquestes persones, som víctimes de la dictadura perquè sentim el seu dolor i la necessitat de justícia, que ha passat de generació en generació superant el silenci i la por. Pors o indiferència que els diversos governs no han volgut que superi una societat, disposada en molts casos, a solidaritzar-se amb moltes causes conseqüència de la violació dels drets humans, mentre passa de puntetes sobre la seva pròpia història de terror, que no es pot soterrar perquè encara és viva.

La Transició, per la qual encara transitem, va oblidar els nostres familiars i amics,

i a tots nosaltres, molts dels quals no van ser víctimes passives sinó que van lluitar contra la dictadura i ho continuen fent. Aquesta transició va oblidar la legalitat democràtica republicana i va adoptar com a seva aquesta monarquia constitucional hereva del règim que van imposar els feixistes. Es va oblidar dels drets humans i sota una fictícia reconciliació, on els vençuts tornaven a perdre i els colpistes no havien de passar comptes pels seus crims, tot caminava cap a l’oblit d’una gent lluitadora, que va patir totes les formes d’injustícia i horror imaginables. Aquesta transició, que encara transita per sobre de les nostres ferides no tancades, va camí, si no hi ha un canvi de rumb, d’una democràcia fictícia que no voldrà fer justícia a milers de ciutadans d’aquest estat, farts d’esperar, escenificant, com fins ara, la seva manca de maduresa.

El genocidi no reconegut dels nostres antifeixistes ens porta a lluitar amb tota la

nostra empenta pels seus drets, per això estem cada mes a la plaça de Sant Jaume demanant: Veritat, Justícia i Reparació, i l’anul·lació dels judicis del franquisme. Judicis il·legals, de tribunals il·legals, d’un estat il·legal, no ens cansem de repetir-ho, que va gosar representar farses de judicis fent seure a la banqueta dels acusats els innocents, defensors de la legalitat democràtica, opositors legitimats a la dictadura, en una tragèdia humana de la qual encara patim les conseqüències.

! ("!

Totes les víctimes són nostres, però al nostre pensament portem unes de molt especials, els nostres familiars, els nostres companys i companyes. Aquestes víctimes són les protagonistes de la concentració del dissabte 26 de febrer, són part de la nostra història personal que volem compartir amb tots vosaltres. Han passat, en alguns casos, 7 dècades i encara hem de continuar exigint justícia pels vius i pels morts, que ja no poden aixecar les seves veus més que a través de les nostres. Les farem volar molt alt, serà un clam de justícia, ho farem ben fort i sense repòs, i quan ens quedem sense veu, llavors, cridarem amb el cor.

Elles, les víctimes, es pregunten fins a quan continuarà la impunitat del franquisme. Nosaltres, les víctimes, exigim que aquesta s’acabi, ja!

Punt i final a la impunitat. Veritat, Justícia i Reparació. Anul·lació judicis

franquisme. 16- 2 anys exigint justícia. 29/01/2011. Sempre ens van explicar que la justícia portava una bena als ulls com a símbol

d'imparcialitat, que la balança que subjectava la seva mà simbolitzava el mateix, l'aplicació d'un veredicte just, si s'inclinés cap al bé significaria l'indult de l'acusat i si cap al mal la seva condemna. I que com la justícia no està lliure de pressions ni coaccions portava l'espasa per lluitar contra aquestes. Però la representació utòpica de la justícia a l’estat espanyol te un altre significat molt diferent. Aquí la justícia podríem pensar, sent generosos, que porta una bena per no mirar als ulls de les víctimes del franquisme i no sentir vergonya per la reiterada negació dels seus drets, però la realitat és que li han posada perquè no vegi pel camí que la porten els interessos dels governants de torn i aquells qui en realitat manen. Porta una balança que sempre s'inclina al mateix costat i que és el del mal, però això no vol dir la condemna de l'assassí, del repressor, del cooperant, del còmplice, sinó més aviat la seva absolució, el premi de la impunitat i el vestit de demòcrata de tota la vida. I és que porta la mateixa balança que li va imposar el franquisme. L'espasa no és per alliberar-se de qui la vol allunyar de la senda dels drets humans i de la veritat, la justícia i la reparació, sinó més aviat per recordar a les víctimes que encara s'han d’agenollar davant d'una justícia parcial que no li vol reconèixer els seus drets.

Ja fa dos anys que les companyes i companys de la Mesa de Catalunya estem

exigint una nova justícia, una justícia democràtica que protegeixi les víctimes defensores de la legalitat republicana dels colpistes, de l'aparell de la dictadura i

!(#!

condemni els seus botxins. Una justícia que declari il·legals els tribunals franquistes, les seves condemnes i que anul·li tots els judicis del franquisme. Dos anys exigint que la justícia es tregui la bena que li van imposar els feixistes i que miri els rostres de tots aquells que esperen la seva acció imparcial, les víctimes i els seus familiars i aquells que se les van estimar. Una justícia que es declari culpable per la seva

conducta de quasi 40 anys de sagnant crueltat i pels 35 de silenci i oblit intencionat, i que amb la mirada neta camini vers la veritat, l’autèntica justícia i la reparació. Que aixequi la seva espasa cap tots aquells interessos que no la deixen complir amb la seva tasca ineludible, que l'aixequi per sobre d'aquelles lleis d'impunitat sota les que s'amaguen els culpables. I que per fi la seva balança imparcial s'inclini del costat del bé, del costat de totes les nostres víctimes, les lluitadores i les indefenses, que van ser arrossegades pel deliri sanguinari d'un dictador, que encara deu riure victoriós des de la seva tomba. Riu tot veient a molts dels que defensen la seva impunitat en els cercles de poder i el seu dofí al front d'una monarquia, que no inclou a la seva agenda l'aplicació dels drets humans pels lluitadors antifeixistes represaliats.

Per aquesta nova justícia amb ulls transparents per veure la veritat, amb l'espasa en alt per convèncer aquells que no volen que es faci justícia i amb una balança que s'inclini vers la reparació. Per aquesta justícia, i perquè els legisladors la facin possible, continuarem manifestant-nos i concentrant-nos, independentment del color de les administracions i amb total independència, sempre en defensa dels drets de totes les víctimes del franquisme. Veritat, Justícia i Reparació. Anul·lació Judicis Franquisme.

In memoriam Álvaro Fernández Alonso, company de la Mesa de Catalunya i un

dels precursors de les nostres concentracions. 15- Dones lluitadores, dones resistents. 4/12/2010. Dones que per fi ja no eren només filles de, mares de, germanes de, d’homes.

Eren dones que tenien drets, que conquerien drets, que feien valdre drets en una societat que les atorgava el títol de ciutadanes. Eren les dones de la República.

Dones que van omplir els carrers per celebrar el triomf del Front Popular, que

van tenir activitat política ocupant càrrecs als partits i a l’administració, regidories, alcaldies, ministeri. Dones que van poder formar-se i tenir accés a l’educació superior, no només testimonialment, que van ocupar llocs de treball que eren

! ($!

propietat privada dels homes. Dones que gaudien d’un estat de llibertat pioner al món, dones protagonistes que tenien l’oportunitat d’escriure la història. Encara que alguns poden dir que això no era la norma també es pot dir que la lluita per les conquestes socials i la igualtat d’oportunitats, per a les dones i per als homes, era un camí sense retorn on s’havien de deixar enrere segles d’explotació i alienació.

Dones que després del cop d’estat feixista i la cruenta lluita per la defensa de la legalitat republicana van estar al front, milicianes amb el fusell plantant cara a l’enemic, conductores, aviadores, correus a primera línia de foc. Dones que van ocupar a la rereguarda els llocs de treball que havien deixat els homes: tramviàries, constructores de refugis i trinxeres, treballadores a fàbriques de munició, … Dones que es van organitzar i que van fer funcionar unes ciutats i uns camps sense homes, treballant sense descans amb la il·lusió de que el somni de la seva emancipació fos una realitat l’endemà.

Dones que després de la victòria dels feixistes també van quedar captives i

desarmades i van patir la repressió tant o més que els homes, però en el silenci i el sacrifici que durant segles la societat masclista catòlica havia imposat. Dones rapades, violades, humiliades, exhibides pels carrers després de prendre la popular ració d’oli de ricí. Dones a les presons, castigades per les seves idees o per les idees dels homes que les envoltaven, torturades físicament i psicològicament, que van patir fam i malalties, algunes de les quals mai van traspassar els murs entre els quals estaven tancades. Dones amb consells de guerra, condemnades a mort i assassinades, dones que eren passejades de nit i de dia, dones desaparegudes. Dones a les què van robar els fills o que van veure com se’ls morien de gana als penals. Dones roges arrossegadores de pecats de llibertat, transmissores del gen roig, que portaven nens al món que havien de ser separats d'aquestes mares malaltes de progrés, alguns d’aquests nens fruits de les violacions dels falangistes durant els interrogatoris, entre pallissa i pallissa. Dones de l’exili que van perdre els seus fills a les platges franceses, que van deixar la seva vida allà, altres encara més lluny, als camps de concentració nazis. Dones patidores i lluitadores que no van caure en el desànim perquè havien de lluitar molt dur per treure endavant allò que va quedar de la seva llar i la seva família, des de dins i des de fora de les presons.

Puntals de la societat sobre els quals es va construir la resistència i la lluita

antifranquista, relegades a un paper secundari, van constituir la logística i la infraestructura sense la qual, qualsevol projecte estat condemnat a ensorrar-se. Dona però no sempre companya, imprescindible però en segona fila, generosa però mal pagada. Sense veu durant massa temps. Per aquestes dones és el nostre homenatge, per a les dones dels rojos, per a les dones roges, republicanes i antifeixistes.

!(%!

Volem recordar que l’any 1931 va arribar democràticament una república amb una constitució que va fer possible que la dona, per fi, gaudís de l’estatus de ciutadana. Moltes d’aquestes dones estan esperant que el seu dret a la veritat, la justícia i la reparació sigui una realitat. I això ens recorda que dilluns dia 6 de desembre es tornarà a celebrar una jornada per a commemorar la constitució del 78, monàrquica per la gràcia del dictador. I que justament aquesta tan lloada constitució, que la majoria de la població actual no va votar, barra el pas, o això diuen, a aquest dret a la veritat, la justícia i la reparació per aquestes dones i per a tots els lluitadors antifeixistes. Aquesta constitució és una trinxera d’impunitat, refugi d’aquells que van formar part de l’aparell de la dictadura franquista i la pactista transició.

14- Aniversari Companys. 30/10/2010. Com cada octubre des del 1940 el cas del president Companys posa sobre la

taula la impunitat de la dictadura franquista. Ja fa 70 anys de l’assassinat del president màrtir de Catalunya, ja es compleixen,

inexplicablement, 70 anys d’oprobi per a tot el poble de Catalunya. 7 dècades d’ignomínia per a tots nosaltres, per a tots els que tenim un Lluís, un Pere, un Josep afusellat per les bales feixistes a casa nostra, i que pateixen, i nosaltres amb ells, la mateixa indiferència i manca de respecte que el que va ser President de la Generalitat.

Si les institucions i els polítics no volen fer justícia a un representant del poble

que va governar Catalunya, l’únic president democràtic europeu assassinat pel feixisme, que els importarà alcaldes, mestres, advocats, obrers, sindicalistes, … homes i dones compromesos amb la legalitat republicana i amb la lluita contra el feixisme. Res, per què aquests, per desgràcia, no surten a les primeres planes dels diaris. Ni els avergonyeix, ni els importa tot això perquè han perdut el respecte per la història democràtica del seu país. Aquest successors, aquest càrrecs públics, accepten ofensius certificats de bona conducta intentant fer-los passar per allò que no són, perquè no tenen cap validesa, ni moral, ni judicial, ni administrativa. Estem farts de repetir-ho, el consell de guerra a Lluís Companys, com els milers i milers de consells de guerra de Catalunya i de la resta de l’Estat no han estat anul·lats, ni la llei de la memòria contempla aquest supòsit, ni els òrgans judicials competents han concedit l’anul·lació a cap de les peticions individuals presentades fins ara.

! (&!

El nostre company Pere Fortuny va rebre recentment una carta de la Fiscalia de l’estat tan desconcertant, com irrisòria, si no fos el fons d’aquesta l’assassinat del seu pare pels franquistes, en Josep Fortuny i Torrens, últim alcalde republicà de Mollet del Vallès, un altre representant i servidor del poble. La Fiscal de la Unidad de Apoyo, Helena Mª Prieto González, escriu el següent: “Al ser nulas e inexistentes tales sentencias no procede la interposición de recurso de revisión alguno”. Així que primer són nul·les, la qual cosa no consta en cap punt de la llei 52/2007 per molt que ens vulguin enganyar amb la seva propaganda sense escrúpols. I després són inexistents, entrant en contradicció amb si mateixa, amb la gramàtica espanyola i utilitzant un terme buit de contingut jurídic. És molt greu que aquesta senyora digui això perquè les sentències existeixen, estan als arxius militars, tenim còpies a casa compulsades i tenim la prova del seu compliment perquè els nostres familiars van ser assassinats, afusellats per una llei franquista al servei de la repressió, l’opressió i l’extermini, que continua vigent per què ningú l’ha jutjat, ni condemnat. I existeixen perquè el concepte il·legítim, que es fa servir a la Llei de la Memòria, és una adjectiu qualificatiu de caire moral, però no un terme jurídic sinònim d’anul·lació. Això és el que rebem de l’Estat, mentides i humiliació.

Il·legítima era la conducta de l’home que maltractava la seva dona durant el

franquisme, avui és il·legal i punible. El concepte de sentències il·legítimes és propi dels que van consagrar la transició i van estar d’acord amb una llei de impunitat com és la d’Amnistia del 77, rebutjada pels organismes oficials i oficiosos de drets humans. Avui aquestes sentències, si és veritat que vivim en un estat de dret, haurien de considerar-se il·legals i hauríen de ser anul·lades per llei.

I per acabar només una pregunta: Què haurien fet aquests nous representants del

poble, que han anat a fer l’ofrena floral a la tomba d’en Companys, que han fet els seus discursos i han cantat Els Segadors amb la mà al pit, encara que alguns pensen que ja es fan massa actes aquest octubre. Què haurien fet si de sobte haguessin sortit de la terra del fossar de la Pedrera tots els homes i dones allà enterrats, si hagués sortit d’aquesta terra en Lluís Companys i els hagués dit que no volen flors que volen justícia?

A aquest acte de dissabte vinent denunciarem els crims comesos per l'Església,

coautora de la repressió franquista, tot coincidint amb la propera visita del Papa que lluny de demanar perdó pels seus crims de lesa humanitat a l'Estat Espanyol, va convertir en Sant a Escrivá de Balaguer, creador de la perillosa i poderosa secta Opus Dei, part de l'aparell franquista d’ençà que va desbancar a Falange de les estructures del més alt poder a la dictadura.

!('!

13- Crisi de Memòria. 25/09/2010. La memòria surt tímidament als carrers, està simbòlicament als museus, apareix

de vegades als mitjans de comunicació com a un recordatori, com a una efemèride més, com a una data a recordar al calendari. Però, és aquesta la memòria que volem? o desitgem una memòria sinònim de veritat, justícia i reparació, la qual ha de venir dels tribunals de justícia, la qual han de fer per obligació moral els representants dels ciutadans al Congrés de Diputats a través de la promulgació de lleis justes?. Sí, volem aquesta darrera, però de moment aquí només hem trobat portes tancades i barrades a la justícia per als lluitadors per les llibertats. La crisi i les retallades arriben també al reconeixement dels defensors de la legalitat democràtica, així el deute continua pujant sense cap intenció de pagar el que devem a tants i tants antifeixistes i a tantes víctimes dels colpistes.

Del nostre calendari no s’esborra cap aniversari, ni anònim, ni els dels que tenen

un nom a la història. Així no oblidem que el vinent 27 de setembre farà 35 anys que van assassinar Baena, Sánchez-Bravo, García, Txiki i Otaegi. Els darrers afusellats del franquisme, que no les seves darreres víctimes, perquè els anys que van batejar com a Transició va haver-hi centenars de morts, alguns a mans d’una policia encara en blanc i negre, en una situació política hereva de la dictadura. Víctimes de segona que no tenen dret ni al reconeixement social de la seva lluita, un dret fonamental dels pobles, el dret a defensar-se dels estats totalitaris.

Crisi política, ètica, moral, social, crisi de valors, crisi de democràcia, noves

dictadures invisibles que no ens poden guanyar la batalla dels drets humans, de la veritat, la justícia i la reparació d’unes víctimes que són d’avui, que són la nostra responsabilitat i com a un exercici de no repetició per no haver-nos de trobar un dia en la seva pell, perduts, oblidats, incompresos, sense dret a la més elemental justícia, infravalorats, relegats a l’estadística dels llibres d’ història.

A aquesta Barcelona de postal i moderna, aparador de disseny, que exhibeix fotos

de la policia abans de carregar al costat del monument a la “Victoria” dels feixistes. Obelisc que encara no ha tornat a ser el que va ser, un homenatge a l’insigne Pi i Margall, ubicat dins la rotonda de la plaça Joan Carles I. Molt significatiu, la monarquia filla del franquisme trepitjant altre cop la República. Una Barcelona que compra a uns grans magatzems a la Diagonal on abans estava la presó de dones de Les Corts sense que cap vianant tingui coneixement d’aquest fet. A aquesta Barcelona, a la plaça de Sant Jaume, el dissabte 25 de setembre ens tornarem a manifestar, a demanar Veritat, Justícia i Reparació, a exigir l’anul·lació dels judicis

! ((!

del franquisme i a lluitar, com ho van fer les nostres víctimes, per la memòria que volem per a ells.

12- 74 anys sense justícia. 26/06/2010. 74 anys d’impunitat, 74 anys sense justícia. Impunitat per als botxins feixistes,

manca de justícia per a les seves víctimes. Molts anys d’espera i pocs anys per oblidar tant horror. Massa temps ignorant el dolor de centenars de milers i milers de ciutadans i ciutadanes, dels seus fills i néts.

Continuem denunciant que els assassinats comesos, les tortures i tota la resta de

violacions dels drets humans dutes a terme durant la dictadura feixista espanyola i l’amnèsica monàrquica transició, constitueixen delictes de lesa humanitat i com a tals són imprescriptibles. Continuem demanant Veritat, Justícia i Reparació per a totes les víctimes del franquisme i l’anul·lació de tots els judicis dels il·legals i repressors tribunals de la dictadura amb les seves condemnes il·legals.

Els defensors de la legalitat democràtica republicana, els antifeixistes que van

plantar cara al feixisme espanyol i europeu i totes les víctimes que van patir d’una manera o una altra la repressió de l’aparell torturador i espoliador de la dictadura de l’assassí Franco es mereixen que continuem demanant Justícia.

Per ells i per nosaltres no deixarem de denunciar aquesta situació vergonyosa de

desempar, de reivindicar la defensa dels drets de totes les víctimes del franquisme i d’exigir justícia perquè d’una vegada es tanqui el paraigua d’impunitat que ha protegit els feixistes d’ahir i els seus hereus.

11- Quina justícia? 29/05/2010. És aquesta la justícia que ens ofereixen? d’aquesta ja en tenim prou. Què hauran de fer les víctimes del franquisme, els seus familiars i les associacions

de la memòria perquè d’una vegada els drets bàsics, els més elementals i universals drets de qualsevol víctima d’una dictadura arreu del món siguin respectats al nostre tort estat de dret? Fem aquesta pregunta perquè les nostres víctimes supervivents de l’horror feixista espanyol, any darrere any d’aquesta transició amnistiadora d’assassins i còmplices, van morint sense rebre justícia i no poden esperar més.

!()!

Sense llei de la memòria, i amb llei també, estem com al principi per molt que el ministre de Justícia vulgui cantar lloes a aquesta llei que tanca la porta a les víctimes i obra la finestra de la llibertat als botxins. Llei que posa punt i final a una qüestió, com diria el ministre, a l’accés a la veritat, la justícia i la reparació, que diríem nosaltres, precisament per ser una causa justa, la qual cosa la converteix en totalment incòmoda per a un estat que, recordem, és una monarquia constitucional fruit del atado y bien atado. Diu el ministre que s’han rebut indemnitzacions, moltes d’aquestes ridícules i altres negades a lluitadors antifeixistes, que s’ha atorgat la nacionalitat als brigadistes internacionals, un gest simbòlic que arriba tard per a uns ancians que van deixar la seva joventut lluitant contra el feixisme i que s’ha atorgat també la nacionalitat als descendents dels exiliats polítics, que han hagut de jurar fidelitat a la corona oblidant, molts per necessitat, que el seu avi era republicà. Fins i tot els que inexplicablement van defensar la llei ara veuen que s’ha mostrat ineficaç i de totes totes insuficient. Ens alegrem d’això i esperem que d’aquesta manera sumem més esforços en les nostres reivindicacions, que no han canviat mai; continuem com sempre demanant veritat, justícia i reparació i com a part d’aquesta petició l’anul·lació dels judicis del franquisme.

Les nostres víctimes no són personatges mediàtics, no omplen les portades dels

diaris, sí ho fan els jutges i els polítics parlant de si aquestes tenen o no tenen dret a rebre justícia més enllà dels reconeixements i homenatges. Nosaltres, com molts altres a Catalunya i l’estat espanyol, amb la nostra tasca d’informació i de denúncia, estem posant el dit sobre la nafra. Estem mostrant a la societat que per molt que s’hagi volgut ocultar i disfressar, el franquisme perviu, que està arrelat en tots els sectors i que justament per això no hem rebut la justícia que ens deuen. Els feixistes moren al 2010 amb tots els honors, tenen acomiadaments solemnes i les institucions democràtiques formen part d’aquest fet insòlit, ho hem vist en el cas de Samaranch. Ell ha marxat com a un heroi olímpic amb el beneplàcit d’una democràcia que segueix ignorant les víctimes de l’uniforme que Samaranch va lluir braç en alt, com a part de l’aparell franquista. Aquestes víctimes de tot tipus de crims contra la humanitat tenen la seva reivindicació en el treball esforçat dels seus familiars i de les entitats memorialistes, mai les abandonarem perquè la seva memòria és la nostra lluita. Per això tornarem a concentrar-nos a la plaça de Sant Jaume de Barcelona el dissabte 29 de maig, a les 12 del migdia. Per denunciar que lluny de rebre la justícia exigida, volen tornar-nos a jutjar per demanar veritat, justícia i reparació, un fet intolerable per part d’un estament sord a les nostres reivindicacions, cec a la democràcia i que dirigeix l’espasa contra les víctimes dels que mai no han deixat de portar la balança. No volem una justícia independent del sistema democràtic.

! (*!

Concentració contra la impunitat del franquisme. 24/04/2010. La Mesa de Catalunya d’Entitats Memorialistes porta més d’un any demanant

Veritat, Justícia i Reparació per a les víctimes del franquisme en aquesta mateixa plaça, el darrer dissabte de cada mes i continuarà fent-ho el temps que calgui fins que l’estat i el poder judicial atenguin les nostres demandes. Demanem que les nostres víctimes tinguin els mateixos drets que la resta de víctimes de crims de lesa humanitat arreu del món, dret a rebre la justícia negada des de la mort del botxí dictador fins al dia d’avui. No només per als desapareguts o per als nens segrestats. Reclamem justícia per als assassinats després d’una farsa de consell de guerra acusats de rebel·lió, quina ironia. Per als passejats, per als torturats, per als empresonats, per als espoliats, per a les dones vexades i violades, per als homes i dones de l’exili forçat (a l’interior i a l’exterior). Per als esclaus del franquisme, mà d’obra per a grans empreses que encara existeixen. Per a aquells que van sobreviure als camps de concentració espanyols, francesos i alemanys i per a aquells que van deixar allà la seva vida. Per als lluitadors de la resistència antifeixista abatuts durant la llarga dictadura i per a aquells que van continuar reclamant reconeixement a la seva lluita. Per a les seves famílies que varen rebre dramàticament les conseqüències directes de la repressió. Per aquells que van ser torturats per la seva condició sexual als psiquiàtrics, les comissaries o les presons. I segur que ens oblidem d’alguns perquè la ferotge dictadura franquista va cometre tots els crims imaginables, tots ells abominables, sense haver estat aquesta jutjada per cap d’ells.

Denunciem que la Llei de la Memòria ha estat un intent de tancar una ferida en

fals. Denunciem que la Llei d’Amnistia, més aviat d’amnèsia col·lectiva, va deixar lligat el llegat del dictador tancant la porta a la justícia. Llei qüestionada per l’ONU, molt preocupada per la vigència d’aquesta, que ha recordat a l’estat espanyol que els crims contra la humanitat estan per sobre d’aquest pacte i que són imprescriptibles. Pacte que només ha portat beneficis a aquells que van formar part de l’aparell franquista, des del primer a l´últim, amb corona o sense. No només amb reconeixements i homenatges es pot pagar tant patiment i tanta injustícia soferta durant més de 70 anys, això constitueix un insult per a tots nosaltres.

Estem doncs aquí avui per defensar el dret de totes les víctimes del feixisme

espanyol, durant la dictadura i la transició, a la veritat, la justícia i la reparació. Per denunciar que el franquisme continua viu en les institucions i en l’administració en les persones que ocupen càrrecs d’alta responsabilitat des de la dictadura. Per mostrar el nostre més enèrgic rebuig a que partits feixistes i associacions

!)+!

ultradretanes, la legalitat de les quals no és qüestionada per la llei de partits, puguin denunciar i querellar-se amb tots aquells que volen defensar els drets de les víctimes del franquisme, les seves víctimes. I primerament per encoratjar a la ciutadania a lluitar perquè les víctimes del franquisme rebin justícia, per demanar valentia i integritat a les nostres institucions perquè siguin reconegudes com cal totes aquelles persones que van donar el millor de les seves vides per defensar la legalitat democràtica republicana. I per últim, per recordar a tothom que les nostres víctimes no són moneda de canvi i que les associacions de la memòria que treballem perquè aquestes rebin justícia no deixarem que siguin utilitzades en profit de ningú i continuarem lluitant pels seus drets.

El dia 29 de maig a les 12 del migdia estarem aquí, com tots els mesos, per

demanar Veritat, Justícia i Reparació. Per demanar l’anul·lació de tots els judicis del franquisme, inclòs el judici al president Companys, que per més que ens insisteixin des de les institucions, no ha estat anul·lat per la Llei de la Memòria perquè aquesta no contempla aquest supòsit.

Per les víctimes i contra la impunitat. Vídeo: http://mesadecatalunyanoticies.blogspot.com.es/2010/04/contra-la-impunitat-

del-franquisme.html 10- 14 d’abril a Barcelona. MANIFEST Ens hem convocat a un 14 d’Abril diferent, un 14 d’abril reivindicatiu, obert a

tothom, un acte col·lectiu de ciutadanes i ciutadans convençuts que la monarquia no és cap opció democràtica i molt menys la de l’estat espanyol. Va ser una imposició franquista del atado y bien atado, beneïda per un constitucionalisme, llavor d’una fingida democràcia de llarga transició pactada a l’ombra dels interessos d’alguns i la decepció de molts. Un cost ètic i econòmic insostenible en temps de moltes crisis.

Aquest 14 d’Abril és un acte commemoratiu del 79è aniversari de la proclamació

de la República, però sobretot és una crida a la unitat del moviment republicà. Una

! )"!

pedra en la construcció d’un punt de trobada on republicans progressistes i antimonàrquics d’esquerres comencem a treballar per abolir d’una vegada una institució anacrònica i antidemocràtica, que constitueix l’excusa perfecta per a què l’estat espanyol no resolgui moltes qüestions que no admeten més demora.

Volem exigir que ens tornin la legalitat usurpada per la dictadura feixista un 17

de juliol del 36. Un cop d’estat que va suposar una orgia de sang, tortura, presó, assassinat, exili forçat, en un extermini meticulós de l’enemic que sota molts noms: rojo, masón, separatista, ateo, maricón, només era un, aquell que no volia renunciar a la democràcia. Això no vol dir que volem quedar-nos ancorats en el passat sinó que volem treballar per una república que doni llum a les ombres que va tenir la Segona República i que corregeixi els errors comesos, perquè no va ser un model perfecte, però si un espai de drets i llibertat capdavanter al món, sobretot per a la dona, i un pas de gegant per a un poble que vivia majoritàriament en l’esclavatge de l’analfabetisme, el caciquisme, la misèria i la por.

Volem que aquest sigui també un acte d’homenatge a totes les dones i homes,

lluitadors antifeixistes, generosos, perseverants, íntegres, idealistes, defensors de la democràcia, morts en moltes batalles lliurades durant la llarga dictadura, o víctimes de l’aparell repressor assassí del feixisme, supervivents de l’horror feixista, dins i fora de l’estat espanyol. Perquè ells van ser la República, la seva memòria és el nostre cordó umbilical amb la democràcia real, amb la representació d’una societat de ciutadanes i ciutadans lliures per escollir el seu camí i el seu destí, una societat laica impregnada dels valors republicans universals, per la cultura i la pau, per la justícia social, pel progrés i la germanor entre pobles. I és això justament el que reivindiquem avui, una república gestant de principis de veritat, justícia i reparació per a les víctimes del feixisme, per a tots nosaltres, que vivim amb la mancança de tot allò que va robar i espoliar el franquisme. Rebutgem l’únic trist i vergonyós pagament que ha estat la llei de punt final de la Memòria Històrica.

Reclamem una república laica amb la separació diàfana d’Església i Estat, una

Església que “comulgó” amb el franquisme, patrocinadora del cop d’estat feixista del 36 i cooperant necessària per a la seva llarga vida. Una simbiosi que encara dóna beneficis i privilegis. Demanem una república del dret a decidir, una república curosament respectuosa amb els drets humans, amb les llibertats individuals i col·lectives de les ciutadanes i ciutadans de tots els pobles de l’estat espanyol. No demanem només una república sinó totes aquelles que sorgeixin de la llibertat de decisió. Una república o repúbliques socials que cobreixin amb total garantia totes les necessitats bàsiques dels seus ciutadans. Una república de justícia i que faci

!)#!

justícia, que jutgi tots els crims comesos pel franquisme i durant la transició, que garanteixi tots els drets de les ciutadanes i ciutadans, i que vetlli per a què aquests drets no siguin retallats.

Aquest manifest obert i plural el signem tots aquells que creiem en una república

de veritat, justícia i reparació. 9- La lluita continua. 27/03/2010. El dissabte 27 de març ens tornarem a trobar com tots els mesos a les 12 del

migdia a la plaça de Sant Jaume per exigir Veritat, Justícia i Reparació. En aquest temps de desmotivació generalitzada on tothom vol assolir les seves

fites de manera ràpida i còmoda i si això no es produeix abandona, la perseverança de tots aquells companys i companyes que no deixem de demanar l'aplicació dels drets humans per a les víctimes del franquisme és molt lloable. No té més mèrit que el de ser fidels a la lluita antifeixista dels nostres companys i companyes, avis i pares que van començar el mateix dia del cop d'estat feixista del 36, que es va perllongar durant la dictadura, la transició i aquest espai indefinit de democràcia impossible on l'hereu del dictador ens obliga a ser súbdits sense opcions.

La Lluita continua perquè moralment ha de continuar i durant tot el temps que

calgui, fins que es faci Justícia, sense deixar espai al derrotisme, en una cursa de fons on no hem de deixar de visualitzar la meta.

En aquesta tasca de reclamació de drets inalienables d'uns pobles que volen

conformar un grup de ciutadans lliures, amb dret de decidir, necessitem sumar forces: republicans, antimonàrquics, defensors dels drets humans, amants de la veritable democràcia, tots hem de continuar plantant cara a uns temps foscos que vénen de lluny i que encara ens acompanyen.

8- Lluites d’ahir, lluites d’avui, drets de demà. 27/02/2010. Els darrers anys de la dictadura franquista es va produir un autèntic moviment de

lluita obrera que a més de reivindicar i exigir una millora en els seus salaris i condicions de treball van constituir un moviment de resistència que va plantar cara a la dictadura reivindicant justícia social. Es va crear un clima de solidaritat i unió

! )$!

entre treballadors, estudiants, comerciants, veïns i veïnes de ciutats i barris plens de mancances. Carrers de sorra, claveguerams inexistents, brutícia, rates, falta d’assistència mèdica i escoles en barris monstruosos que creixien a la llum de l’especulació, construïts amb materials deficients en llocs sense cap infraestructura. Grans vagues i manifestacions en un ambient de conscienciació i d’unió contra l’explotació i l’opressió en uns moments on la dictadura lluny de poder-se considerar “dictablanda”, com pretenen molts revisionistes, continuava torturant, engarjolant, matant i condemnant a l’exili.

Volem fer un homenatge a tots aquells homes i dones que des dels seus centres de

treball, des dels centres d’estudi, dones treballadores sense contracte i mestresses de casa puntals de la resistència obrera, van contribuir a la millora del seu entorn, de les seves condicions de vida i laborals, i van lluitar per les llibertats personals, col·lectives i nacionals. Per totes aquestes persones ens concentrarem el dissabte 27 de febrer, a les 12 del migdia a la plaça de Sant Jaume. Trobem que en aquest moment de crisi generalitzada i de manca de compromís amb la veritable democràcia i la participació ciutadana en defensa dels drets que ens queden i per la conquesta dels que hem perdut o mai hem arribat a gaudir, l’exemple d’aquests lluitadors anònims, que en uns moments on reivindicar era arriscar, fins i tot la vida, ens ha de marcar el nostre camí.

Veritat, Justícia i Reparació per a totes les víctimes del franquisme. Comunicat de la Mesa de Catalunya d’Entitats Memorialistes en defensa de

l’actuació del jutge Baltasar Garzón a favor de les víctimes del Franquisme. 20/02/2010.

En el debat sobre la Interlocutòria del Magistrat Luciano Varela Castro, de la

Sala Penal del Tribunal Suprem, dictat a principis de febrer, d’oposició a les actuacions del jutge Baltasar Garzón, hi ha diferents nivells. N’hi ha un de jurídic penal i de Justícia (que no és el mateix) i un altre de raó política.

Des del punt de vista jurídic penal, de Justícia, estem segurs que la majoria dels

ciutadans es van felicitar quan el jutge Garzón va obrir al Jutjat Central d’Instrucció número 5 de l’Audiència Nacional una causa per exigir les responsabilitats legals pels crims de lesa humanitat i contra el dret de gents comesos pel règim franquista, deguts a la repressió durant la guerra civil espanyola i en els anys immediatament posteriors, en els quals es calculen que més de 115.000 ciutadans van ser desapareguts o executats sumàriament o bé afusellats i desapareguts després de

!)%!

consells de guerra sumaríssims sense les mínimes garanties legals, així com els centenars de milers de persones que van patir penes de presó en situacions degradants i sotmesos a treballs forçats o aquells altres que van haver d’exiliar-se.

La causa es va obrir a petició d’ un seguit d’associacions de la Memòria que

entenien com a un deure de l'estat de dret l’exhumació dels centenars de milers de cadàvers que encara avui segueixen oblidats en els camps i camins de l’estat espanyol.

Com potser era d’esperar en un estat que encara manté estructures institucionals

i socials, les quals l’anomenada Transició ha deixat quasi intocables (“cal canviar-ho tot per a què res canviï”, com deia Lampedusa), va haver-hi diverses querelles d’organitzacions ultradretanes com Manos Limpias, Libertad e Identitad, i Falange Española de las Jons, acusant a Garzón d'haver dictat una resolució injusta sabent que ho era o, el que és el mateix, de prevaricació.

Fins aquí potser era tot d’esperar. Però després s’han admès a tràmit les querelles

i tot que el Magistrat Instructor de la Causa Especial Nº: 20048/2009, Excmo. Sr. D. Luciano Varela Castro, de la Sala Penal del Tribunal Suprem, ha dictat la interlocutòria de tres de febrer de dos mil deu, corroborant explícitament la tesi dels denunciants (les organitzacions ultradretanes ja esmentades), assenyalant que veu motius per jutjar a Baltasar Garzón per prevaricació, si bé donava la possibilitat al jutge de recórrer aquest escrit davant la Sala penal del Suprem perquè siguin els cinc magistrats de la mateixa els quals validin o no aquesta decisió.

Segons Valera, el "fet justiciable" consisteix que, una vegada aprovada la llei de

Memòria Històrica de 2007, Garzón va decidir en 2008 superar la limitació que aquesta llei imposava i va intentar "assumir el control de les localitzacions i exhumacions de cadàvers de víctimes de la repressió civil i militar" del franquisme, el qual és el que demanaven, entre altres coses, les associacions de la Memòria denunciants. La Interlocutòria manifesta que l'examen de les actuacions "ha revelat, com fet probable, que el Magistrat querellat va actuar amb la finalitat d'eludir la decisió del legislador sobre el règim de localització i exhumació de víctimes dels horribles crims del franquisme, erigits en aparent objecte del procediment, sabent que aquests havien estat objecte de amnistia per les Corts democràtiques d'Espanya, la voluntat de les quals va decidir conscientment ignorar o eludir".

No sabem si algú sap com acabaran les querelles contra el jutge Baltasar Garzón.

En poc dies el Consell General del Poder Judicial (CGPJ) deurà pronunciar-se

! )&!

sobre si l’aparta de l’exercici de les seves funcions o no, i és difícil per a alguns dels seus membres decantar-se per la fidelitat a uns Principios del Movimiento Nacional que en el seu dia van jurar o pels principis del Dret Penal Internacional o més senzillament, de la Justícia. Esperem que el seny i la Justícia acabin imposant-se.

Perquè des del punt de vista polític, és senzillament absurd i fins i tot esperpèntic

que un entramat d’interessos i venjances personals i professionals intentin imposar-se en un tema de defensa del drets humans, en defensa de les víctimes del franquisme i dels seus familiars.

La Interlocutòria de Luciano Varela conclou que “per descomptat els mòbils

altruistes, com l’encomiable desig de pal·liar el sofriment dels familiars de les víctimes dels horribles crims, no eximeixen, ni tan sols atenuen, l'eventual responsabilitat penal en el qual pogués haver-se incorregut.”. Una bona definició de la diferència entre el dret i la Justícia.

Des del nostre punt de vista, és d’aplicació l’article 15.2 del Pacte Internacional

de Drets Civils i Polítics de 1966: “Res del disposat en aquest article s'oposarà al judici ni a la condemna d'una persona per actes o omissions que, en el moment de cometre's, fossin delictius segons els principis generals del dret reconeguts per la comunitat internacional”, norma que invalida i anul·la la Llei d’Amnistia de 1977 respecte als crims de lesa humanitat com la desaparició forçosa comeses per la repressió franquista, com han manifestat entre altres instàncies internacionals el Comitè de Drets Humans de Nacions Unides, el Parlament Europeu o el Consell d'Europa.

Hem estat crítics a vegades davant d’algunes actuacions del jutge Garzón. Però

aquest cop hem de mostrar la nostra preocupació perquè es persegueix a l’únic jutge que fins ara s'ha atrevit a l’estat espanyol a investigar els esmentats crims de lesa humanitat, de manera que pugui acabar jutjat i inhabilitat pel fet de complir els mandats del Dret Internacional respecte els greus crims comesos pel franquisme.

Una situació d'aquestes característiques no té precedent ni a Europa ni a Amèrica Llatina, on la Comissió i la Cort Internamericanes de Drets Humans han anat declarant nul·les totes les legislacions d’amnistia aprovades per institucions democràtiques en aquells països que després de concloure períodes dictatorials, van pretendre amnistiar els crims contra la humanitat comesos pels règims dictatorials respectius.

!)'!

Tal com ha declarat Amnistia Internacional, entre altres organismes internacionals especialitzats en la defensa dels Drets Humans, les autoritats judicials espanyoles tenen l'obligació d'adoptar les "mesures necessàries" per investigar, sancionar i reparar “integralment” els crims comesos a l’estat espanyol "durant el passat". Igualment Amnistia Internacional ha recordat a l’estat espanyol que "molt recentment" el Comitè contra la Tortura es va dirigir a les autoritats espanyoles reiterant que les desaparicions forçades "no poden ser objecte d'amnistia".

Per això, reiterem el nostre suport a la interlocutòria del jutge Garzón com a una

eina més en la lluita contra el despropòsit que significa la Llei de la Memòria Històrica, contra els sectors de la judicatura més reaccionaris i contra la conscient passivitat de l’administració, la qual s’ha negat a reconèixer efectivament els més elementals drets de les víctimes del franquisme i dels seus familiars, ignorant que es tracta de delictes contra la humanitat sense prescripció.

Les raons de fons que hi ha darrere d'aquesta inconcebible situació és que una

veritable i completa recuperació de la Memòria Històrica dessacralitzaria una Transició que s'ha anat venent com modèlica i fins a exportable, desmuntant el mite del pacte i la reconciliació enfront de l'amnèsia. I això no estan disposats a permetre'l de cap manera, ja que obligaria a revisar molts plantejaments, com el d'assumir la Segona República com l'última legalitat democràtica conculcada pel cop d’estat feixista del general Franco, seguint amb la inequívoca condemna institucional del franquisme i la cruel repressió que va desfermar, fins a poder concloure amb la pròpia il·legitimitat d'origen de l'actual Monarquia com a element de continuïtat del mateix, amb el que s'arribaria al nucli de l'actual sistema.

Perquè no és només una qüestió de “Memòria” sinó de “Dret” a exigir enfront

d'aquesta incontestable anormalitat jurídica. En aquest sentit, i constatant la incapacitat existent per arribar a una completa i efectiva “veritat, justícia i reparació”, requerim el manteniment i les vies de reivindicació i mobilització social que:

a) denunciïn els incompliments de la vigent, ineficient, insuficient i deplorable

Llei de Memòria Històrica; b) exigeixin els canvis legals (canvi de l’actual Llei de Memòria Històrica) i

administratius que cobreixin les seves evidents mancances, amb l'anul·lació de totes les sentències dels tribunals repressors franquistes;

! )(!

c) requereixin el compliment de la legislació internacional sobre Drets Humans i

altres pactes signats pel nostre país, però ignorats; i d) promoguin la creació d'una Comissió de la Veritat o entitat similar,

independent, participada per totes les parts i vinculant, com a mecanisme per articular aquestes necessàries i urgents reivindicacions.

Denunciem, per tant, la insuficient voluntat del Govern, institucions i resta

d'administracions públiques sobre aquest tema, manifestant el nostre ferm suport i participació en totes les iniciatives encaminades a aconseguir una plena recuperació de la Memòria Històrica com a reivindicació d'importància cabdal pel que suposa de justícia envers les víctimes del franquisme, com l’empresa pel jutge Baltasar Garzón.

Mesa de Catalunya d’Entitats Memorialistes 7- Estimats fills, em maten. 30/01/2010. Estimats fills: Em maten. Em maten per estimar-vos més que res en aquest món, per lluitar pel

vostre benestar, per vetllar pel vostre futur. Em maten, però ni mil exèrcits feixistes podrien posar fre el meu amor de mare. Fills del meu cor, m’heu de prometre que les vostres petites llàgrimes d’avui es convertiran l’endemà en un somriure d’orgull per la vostra mare i pel vostre pare.

Recordeu sempre tot allò que us hem ensenyat i penseu que nosaltres viurem sempre en

vosaltres. Respecteu la nostra memòria i no cregueu mai cap de les mentides que contaran sobre nosaltres. Cresqueu en les idees de solidaritat dels pares i quan aquest malson de mort acabi, no oblideu els nostres principis i poseu el vostre granet de sorra per a què els somnis dels pares, de l’avi i de l’oncle Quimet es facin realitat pel bé de tota la humanitat.

!))!

Cregueu molt l’àvia, estimeu-la molt i no us comprometeu per defensar el nostre nom, ja res ens pot fer mal, només la vostra desgràcia. Sigueu forts i penseu que morim per culpa d’aquells que no poden tolerar un món més just per a tots.

Potser ara no ho entendreu tot, però més endavant sí. No ensenyeu aquesta carta mai

a ningú, amagueu-la fins que el feixisme no us pugui fer mal i després mostreu-la per a què tothom tingui coneixement del nostre assassinat.

Fills meus us estimo tant, la vostra mare. Aquesta podria ser la carta de qualsevol dona antifeixista assassinada pels botxins

franquistes, potser no estaria escrita en català perquè ningú la va poder amagar per traspassar els murs dels penals, potser estaria plena de faltes d’ortografia, donada la manca d’oportunitats d’educació per a les dones més humils, la República no va poder reparar en tan poc temps unes mancances i uns prejudicis seculars. Però amb cartes més llargues o més curtes, amb altres paraules més senzilles, més o menys explícites en els seus sentiments, escrites per homes o dones, més grans o més joves, tots els adéus eren d’amor vers els que deixaven enrere, de por per ells, ratificant-se en la seva innocència, perquè creure en millorar el món amb justícia i igualtat no es pot considerar cap delicte.

Com homenatge a tots els assassinats pel feixisme, els que van rebre sepultura, els

que sabem a quin forat es troben tot esperant sortir i els que encara desconeixem la seva ubicació, els que van deixar una carta als seus éssers estimats i els que van ser sorpresos a les seves cases en plena nit sense poder acomiadar-se, per a pujar a un camió amb destí a la mort blava. Per tots ells llegirem un seguit de cartes dels condemnats a mort pel franquisme, per lluitar contra l’oblit, per recordar el patiment dels antifeixistes, per honorar la seva memòria i perquè ningú tingui cap dubte de què demanar veritat, justícia i reparació és una obligació per a tots nosaltres.

Us esperem el dissabte dia 30 de gener de 2010 a les 12 del migdia a la plaça de

Sant Jaume. Si vols compartir amb nosaltres alguna carta de comiat, podràs llegir-la i fer que el nom de la persona que la va escriure no s‘esborri de la història.

! )*!

6- Contra “el atado y bien atado” 28/11/2009. Aquest mes de novembre s’ha continuat commemorant la mort del dictador

arreu de l’estat espanyol, a Catalunya també. L’Església ha format part d’aquesta lloa al genocida, que dos mesos abans de la seva desaparició material, va signar cinc condemnes a mort sense que li tremolés el pols i que van ser executades amb urgència. Dies després sortiria al balcó acompanyat pel seu successor, per reafirmar-se en els seus crims. Així doncs, el colpista va acabar com va començar, assassinant.

Al Valle de los Caídos, aquest any, com cada any, Franco ha rebut el seu

homenatge, 700 persones van cantar els himnes feixistes i van gaudir d’una missa en honor del seu General. La Llei de la Memòria hauria d’evitar aquests tipus d’actes d’enaltiment del feixisme, però les greus mancances d’aquesta i la falta de compliment del seu deplorable articulat, manquen el respecte a les víctimes, als lluitadors antifeixistes, que van deixar la seva vida construint el somni delirant del dictador, la seva tomba. És un motiu més per demanar urgentment una nova llei que contempli de debò els preceptes de VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ.

Les víctimes del franquisme han de poder gaudir de totes les garanties jurídiques

i han de ser emparades pels Drets Humans, igual que qualsevol altra víctima de crims de lesa humanitat, aquells que no prescriuen fins que no es fa justícia.

La Mesa de Catalunya d’Entitats Memorialistes es rebel·la contra “el atado y bien

atado” de l’assassí Franco, contra les estructures de poder i jurídiques que emparen el seu llegat dictatorial, contra el dèficit democràtic d’un estat que permet que les víctimes d’una dictadura feixista, que va implantar el terror durant 40 anys, segueixin sense rebre justícia, contra la mentida i la covardia d’aquells que ens diuen que no és possible fer més en aquest ordre hereu d’una anomalia feixista. Si es pot fer més, hi ha juristes solvents que ho diuen sense embuts i remarquen que a part de les pors polítiques, darrere d’aquestes postures, el que hi ha és una por econòmica, por a les indemnitzacions derivades de l’anul·lació per llei dels judicis franquistes. Aquesta por no ha existit quan els que han recuperat el seu patrimoni, com calia, han estat els partits i els sindicats, potser estan aquests per sobre dels ciutadans? Els països que han sofert la xacra del feixisme han carregat amb la responsabilitat vers les víctimes dels seus règims totalitaris, Alemanya, o del col·laboracionisme amb aquests règims, França, i encara estan indemnitzant a les víctimes del feixisme, no tan sols els seus ciutadans, sinó a víctimes d’arreu del món.

!*+!

L’estat espanyol té un deute ineludible vers tots els ciutadans que van ser víctimes de crims contra la humanitat, i com diuen juristes especialitzats en Dret Penal Internacional, aquest tard o d’hora, més aviat del que es pensa, haurà de fer front a la seva responsabilitat davant la Justícia.

La Mesa de Catalunya d’Entitats Memorialistes us convoca una vegada més a

reclamar VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ, aquest dissabte 28 de novembre a les 12 hores a la plaça Sant Jaume. Exigirem l’anul·lació dels judicis del franquisme, pas indiscutible per a la regeneració democràtica, per a la declaració de la il·legalitat de la dictadura feixista, de les seves lleis i dels seus tribunals repressors. Acabem d’una vegada amb aquest lligam fort, amb aquest “atado y bien atado” que encara és present i que és una llosa pel progrés, per la democràcia i per les llibertats. Prou impunitat!

5- No volem certificats. 24/10/2009. El 24 d’octubre, a les 12 hores, ens concentrarem de nou davant del Palau de la

Generalitat per demanar VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ per uns crims de lesa humanitat, que com recull la legislació internacional no han prescrit. I per fer el nostre petit homenatge al President Companys en l’aniversari del seu assassinat per la dictadura feixista.

Per a tots aquells que creguin que amb l’entrega de l’humiliant certificat de bon

demòcrata per en Lluís Companys, document que omet el seu càrrec de President de la Generalitat, o sigui, el fet d’haver estat un càrrec electe pel poble, la ferida es guareix i es tanca estan equivocats.

Els que comparteixen aquesta opinió però tenen esperances en la decisió del

govern de la Generalitat de demanar al Fiscal General de l’Estat Conde-Pumpido que porti a revisió la sentència de Companys al Tribunal Suprem, seure altre cop a la banqueta dels acusats al que va estar President de Catalunya, per què el senyor Carlos Dívar, ultradretà i ultracatòlic, dictamini l’anul·lació del seu judici, els hi direm que tots els recursos d’anul·lació arribats a aquesta instància fins ara han estat rebutjats.

Encara que suposant que aquesta iniciativa arribés miraculosament a bon port

què passa amb tota la resta de sentències del franquisme?, què passa amb els milers de víctimes d’aquestes? Hauran de provar sort amb la justícia per què es mirin amb

! *"!

bons ulls el consell de guerra del pare, la mare, l’avi o l’àvia? Què passarà amb les víctimes que no tinguin cap viu que reclami en el seu nom o els que no tenen recursos o capacitat per iniciar aquest tràmit burocràtic? Serà llavors millor Companys que Peirò, Puig Antic, Xosé Humberto Baena o Dorado Luque que han vist denegades les seves revisions, les seves possibles anul·lacions? Dividirem a les víctimes en categories i els hereus d’uns i altres, familiars o polítics, ens barallarem entre nosaltres mentre el govern de l’estat es treu el mort de sobre, i covard no dictamini una llei que anul·li de ple dret totes les sentències dels tribunals feixistes de la dictadura d’en Franco.

No diem res de nou per què el problema segueix en el mateix punt que ens va

deixar la llei de la memòria, segona llei de punt final: a les víctimes esperant justícia i nosaltres demanant aquesta per elles i en el seu nom.

Us esperem com sempre a la plaça de Sant Jaume, el dia 24 d’octubre a les 12

hores. Aquest és un acte molt important de regeneració democràtica, de lluita contra el feixisme, que surt del seu clavegueram a fer-se amb els carrers com en altres temps, de dignitat i de defensa dels nostres drets ciutadans i de la nostra capacitat d’elecció i decisió.

Demanen molt poc els que tant van sacrificar per la nostra llibertat, no els giris

l’esquena. 4- Contra la impunitat dels crims del franquisme. 30/05/2009. Aquesta propera concentració no és una més. Volem visualitzar que darrere de la

nostra feina, de la nostra lluita per la Veritat, la Justícia i la Reparació, hi ha un compromís de tots els que estem treballant pels drets de les víctimes del franquisme. Per això us demanem un petit esforç, creiem que no és massa comparat amb els sacrificis d’aquells que ens van precedir i dels que encara ens acompanyen, i saben perfectament que va ser la repressió franquista perquè la van patir personalment. Tots els que estem implicats en la defensa dels drets de les víctimes del feixisme en aquest Estat, tots nosaltres som víctimes del passat, d'aquest present desagraït i, si no reivindiquem i exigim, serem víctimes per sempre d'un futur d'oblit. Tots plegats hem de sortir al carrer a demanar allò que ens deuen, ho farem aquesta vegada?

!*#!

Convoqueu cadascú dels que rebeu aquest missatge els vostres familiars, amics i companys, segur que tots podem fer-nos acompanyar per diverses persones conscienciades de que l'estat espanyol té un deute a saldar amb els ciutadans, que van lluitar i lluiten per la llibertat i la democràcia en aquest país.

És molt trist haver de demanar Justícia per als lluitadors antifeixistes després de

més de 30 anys de Transició, però encara ho és més no fer-ho. Fem d'aquesta quarta concentració un acte multitudinari, entre tots podem! Prou

impunitat per als crims del franquisme! No oblideu les fotos dels vostres familiars. Rebeu la nostra gratitud.

3- Veritat, Justícia i Reparació. 15/04/2009. Aquest 25 d’abril, a la plaça de Sant Jaume, a les 12 hores, ens tornarem a reunir

per demanar Veritat, Justícia i Reparació. Les víctimes que van defensar la República tenen en aquest mes de

commemoració i reivindicació de la legalitat robada el 17 de juliol de 1936, un record més viu. És per tant, per a tots nosaltres, molt més punyent, tantes dècades després, haver de demanar Justícia per a totes les lluitadores i lluitadors antifeixistes.

A la Plaça de la República, direm: Prou impunitat per als crims del franquisme! i

exigirem que aquesta consigna sigui un fet. Es tracta d’un deute democràtic vers les víctimes, les seves famílies i tots els que volem la plena democràcia.

Tornarem a exigir l’anul·lació del judici al President Companys, l’anul·lació de

tots els judicis del franquisme, i recollirem signatures amb aquesta petició. Us convoquem i us esperem. Feu presents a aquells que per desgràcia ja no estan

amb nosaltres portant les seves fotografies. Posem rostre a les dones i homes que van patir la brutal repressió franquista per recordar a tothom que els botxins mai van pagar pels seus execrables crims.

Abril republicà, abril de reivindicació, abril de Veritat, Justícia i Reparació.

! *$!

2- Exigim l’anul·lació de tots els judicis del franquisme. 23/3/2009. Les nostres reivindicacions són molt clares i contundents. Diem prou a la

impunitat dels crims del franquisme i exigim l’anul·lació de tots els judicis d’aquesta etapa, des del cop d’estat feixista del 1936 fins a la Transició. Per tant exigim l’anul·lació del judici al President de la Generalitat Lluís Companys, representant democràtic del poble de Catalunya, assassinat pel franco-feixisme. Per una justícia més eficaç i ràpida de reparació, demanem urgentment la modificació de la Llei 52/07 de Memòria Històrica per a què totes les resolucions dictades pels tribunals franquistes siguin declarades nul·les de ple dret.

Us esperem amb les fotografies dels vostres familiars i amics, víctimes del

franquisme, per posar rostre a la repressió i donar protagonisme a tan valuosos ciutadans i ciutadanes anònimes, defensors de la legalitat vigent republicana i lluitadors per les llibertats.

Nosaltres, que encara gaudim del dret de reivindicació, no deixem de fer ús

d’aquest en nom de tots aquells que no van poder fer-ho durant la dictadura i que ara ja no estan amb nosaltres. Per ells, per elles: anul·lació dels judicis franquistes, Veritat, Justícia i Reparació.

La primera. 10/02/2009. Ahir davant del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ens vam concentrar

un seguit d’associacions memorialistes per demanar Veritat, Justícia i Reparació per a totes les víctimes de la dictadura feixista. I es va exigir l’anul·lació de tots els judicis del franquisme i del procés al President Companys, un judici a tot un poble.

A les associacions convocants es van afegir altres més, que formen part de la Mesa

de Catalunya, plataforma promotora de les properes reivindicacions que es faran a Barcelona per continuar reclamant Justícia.

Les entitats concentrades a aquest acte valorem molt positivament aquesta

primera reivindicació al carrer, acte de visibilitat i protesta contra una Llei de la Memòria totalment insuficient, que a hores d’ara només és defensada pel PSOE. Contra un sistema judicial que ens tanca sistemàticament totes les portes i sobretot

!*%!

per una fiscalia que està a les ordres del mateix govern que no permet que la Justícia arribi a les víctimes més enllà de reparacions morals, que no ens calen.

A altres països, com molt bé va assenyalar l’advocat Pep Cruanyes, portaveu de la

Comissió de la Dignitat, s’ha fet justícia anul·lant els judicis duts a terme pel feixisme. L’últim cas ha estat el de Suïssa que ha anul·lat els judicis als Brigadistes Internacionals suïssos que van lluitar contra el feixisme a la Guerra Civil. Si es vol es pot. Si Moratinos pot prometre a Livni que canviarà la llei per no jutjar als responsables de crims contra la humanitat a Gaza, el govern té a les seves mans fer una llei que anul·li tots els judicis del franquisme, només cal dignitat, valentia, sentit democràtic i de defensa dels drets humans.

A aquesta concentració es van poder escoltar moltes històries, es van poder veure

molts rostres anònims de condemnats, assassinats, morts a les presons de malaltia o fam, homes i dones, que simbolitzen el capítol de la dignitat, de la lluita contra el feixisme i de la solidaritat, de la nostra història més recent. Què farem per ells? Lluitarem. Ho farem fins que arribi la Justícia, perquè el seu triomf, el nostre triomf, serà la primera pedra per a la construcció real de la democràcia.

La propera convocatòria serà al mes de març, data a concretar, conjuntament

amb les que es faran a la resta de l’Estat, promogudes pel Foro por la Memoria. A aquest acte esperem a tothom, no només a les entitats memorialistes, als familiars de les víctimes, als republicans, als antifeixistes, sinó també a tots aquells ciutadans que creguin en la defensa dels drets humans i en la necessitat d’enfortir la democràcia a aquest estat.

! *&!

Tots els nostres cartells de l’últim al primer.

!*'!

! *(!

!*)!

! **!

!"++!

! "+"!

!"+#!

! "+$!

!"+%!

! "+&!

!"+'!

! "+(!

!"+)!

! "+*!

!""+!

Comiat Brigadistes Internacionals a Barcelona, plegats per les llibertats.

! """!

!""#!

! ""$!

!""%!

! ""&!

!""'!

! ""(!

!"")!

! ""*!

!"#+!

! "#"!

!"##!

! "#$!

!"#%!

! "#&!

!"#'!

! "#(!

!"#)!

! "#*!

!"$+!

! "$"!

!"$#!

! "$$!

!"$%!

! "$&!

!"$'!

! "$(!

!"$)!

! "$*!

!"%+!

! "%"!

!"%#!

! "%$!

!"%%!

! "%&!

!"%'!

! "%(!

!"%)!

Fossar de la Pedrera.

! "%*!

!"&+!

! "&"!

Altres imatges i muntatges nostres.

!"&#!

! "&$!

!"&%!

! "&&!

!"&'!

Ni amb aquesta tampoc.

! "&(!

Vam recitar ..... Poemes i cançons. Poema de Mario Benedetti. Desaparecidos Están en algún sitio / concertados desconcertados / sordos buscándose / buscándonos bloqueados por los signos y las dudas contemplando las verjas de las plazas los timbres de las puertas / las viejas azoteas ordenando sus sueños sus olvidos

!"&)!

quizá convalecientes de su muerte privada nadie les ha explicado con certeza si ya se fueron o si no si son pancartas o temblores sobrevivientes o responsos ven pasar árboles y pájaros e ignoran a qué sombra pertenecen cuando empezaron a desaparecer hace tres cinco siete ceremonias a desaparecer como sin sangre como sin rostro y sin motivo vieron por la ventana de su ausencia lo que quedaba atrás / ese andamiaje de abrazos cielo y humo cuando empezaron a desaparecer como el oasis en los espejismos a desaparecer sin últimas palabras tenían en sus manos los trocitos de cosas que querían están en algún sitio / nube o tumba están en algún sitio / estoy seguro allá en el sur del alma es posible que hayan extraviado la brújula y hoy vaguen preguntando preguntando dónde carajo queda el buen amor porque vienen del odio. Poema de Marcela Ibarra Mateos dedicat als 43 estudiants assassinats a Mèxic. Mamá, si desaparezco, ¿adónde voy? No lo sé, hijo. Solo sé que si desaparecieras te buscaría entre la tierra y debajo de ella. Tocaría en cada puerta de cada casa. Preguntaría a todas y a cada una de las personas que encontrara en mi camino. Exigiría, todos y cada uno de los días, a cada instancia obligada a buscarte que lo hiciera hasta encontrarte.

! "&*!

Y querría, hijo, que no tuvieras miedo, porque te estoy buscando. Y si no me escucharan, hijo; la voz se me haría fuerte y gritaría tu nombre por las calles. Rompería vidrios y tiraría puertas para buscarte. Incendiaría edificios para que todos supieran cuánto te quiero y cuánto quiero que regreses. Pintaría muros con tu nombre y no querría que nadie te olvidara. Buscaría a otros y a otras que también buscan a sus hijos para que juntos te encontráramos a ti y a ellos. Y querría, hijo, que no tuvieras miedo, porque muchos te buscamos. Si no desaparecieras, hijo, como así deseo y quiero. Gritaría los nombres de todos aquellos que sí han desaparecido. Escribiría sus nombres en los muros. Abrazaría en la distancia y en la cercanía a todos aquellos padres y madres; hermanas y hermanos que buscan a sus desaparecidos. Caminaría del brazo de ellos por las calles. Y no permitiría que sus nombres fueran olvidados. Y querría, hijo, que todos ellos no tuvieran miedo, porque todos los buscamos. Día de los desaparecidos por Eduardo Galeano. Desaparecidos: los muertos sin tumba, las tumbas sin nombre. Y también: los bosques nativos, las estrellas en la noche de las ciudades, el aroma de las flores, el sabor de las frutas, las cartas escritas a mano, los viejos cafés donde había tiempo para perder el tiempo, el fútbol de la calle, el derecho a caminar, el derecho a respirar, los empleos seguros, las jubilaciones seguras, las casas sin rejas, las puertas sin cerradura, el sentido comunitario y el sentido común.

!"'+!

Pequeña carta al mundo, poema de Marcos Ana. Los dientes de una ballesta me tienen clavado el vuelo. Tengo el alma desgarrada de tirar, pero no puedo arrancarme estos cerrojos que me atraviesan el pecho. Ocho mil doscientas veces la luna cruzó mi cielo y otras tantas, la dorada libertad cruzó mi sueño. El Sol me hace crecer flores, ¿para qué, si estéril veo que entre los muros mi sangre se me deshoja en silencio? No sabéis lo que es un hombre, sangrando y roto, en un cepo. Si lo supieseis vendrías en las olas y en el viento, desde todos los confines, con el corazón deshecho, enarbolando los puños para salvar lo que es vuestro. Si llegáis ya tarde un día y encontráis frío mi cuerpo; de nieve, a mis camaradas entre sus cadenas muertos… recoged nuestras banderas, nuestro dolor, nuestro sueño, los nombres que en las paredes con dulce amor grabaremos.

! "'"!

Y en la soledad del muro hallareis mi testamento: al mundo le dejo todo lo que tengo y lo que siento, lo que he sido entre los míos, lo que soy, lo que sostengo: una bandera sin llanto, un amor, algunos versos… y en las piedras lacerantes de este patio gris, desierto, mi grito, como una estatua crucificada y rota, en el centro. Las cárceles del poeta Miguel Hernández I Las cárceles se arrastran por la humedad del mundo, van por la tenebrosa vía de los juzgados: buscan a un hombre, buscan a un pueblo, lo persiguen, lo absorben, se lo tragan. No se ve, que se escucha la pena de metal, el sollozo del hierro que atropellan y escupen: el llanto de la espada puesta sobre los jueces de cemento fangoso. Allí, bajo la cárcel, la fábrica del llanto, el telar de la lágrima que no ha de ser estéril, el casco de los odios y de las esperanzas, fabrican, tejen, hunden. Cuando están las perdices más roncas y acopladas, y el azul amoroso de las fuerzas expansivas, un hombre hace memoria de la luz, de la tierra, húmedamente negro. Se da contra las piedras la libertad, el día, el paso galopante de un hombre, la cabeza, la boca con espuma, con decisión de espuma, la libertad, un hombre.

!"'#!

Un hombre que cosecha y arroja todo el viento desde su corazón donde crece un plumaje: un hombre que es el mismo dentro de cada frío, de cada calabozo. Un hombre que ha soñado con las aguas del mar, y destroza sus alas como un rayo amarrado, y estremece las rejas, y se clava los dientes en los dientes del trueno. II Aquí no se pelea por un buey desmayado, sino por un caballo que ve pudrir sus crines, y siente sus galopes debajo de los cascos pudrirse airadamente. Limpiad el salivazo que lleva en la mejilla, y desencadenad el corazón del mundo, y detened las fauces de las voraces cárceles donde el sol retrocede. La libertad se pudre desplumada en la lengua de quienes son sus siervos más que sus poseedores. Romped esas cadenas, y las otras que escucho detrás de esos esclavos. Esos que sólo buscan abandonar su cárcel, su rincón, su cadena, no la de los demás. Y en cuanto lo consiguen, descienden pluma a pluma, enmohecen, se arrastran. Son los encadenados por siempre desde siempre. Ser libre es una cosa que sólo un hombre sabe: sólo el hombre que advierto dentro de esa mazmorra como si yo estuviera. Cierra las puertas, echa la aldaba, carcelero. Ata duro a ese hombre: no le atarás el alma. Son muchas llaves, muchos cerrojos, injusticias: no le atarás el alma.

! "'$!

Cadenas, sí: cadenas de sangre necesita. Hierros venenosos, cálidos, sanguíneos eslabones, nudos que no rechacen a los nudos siguientes humanamente atados. Un hombre aguarda dentro de un pozo sin remedio, tenso, conmocionado, con la oreja aplicada. Porque un pueblo ha gritado, ¡libertad!, vuela el cielo. Y las cárceles vuelan. Poema de la mexicana Esther Gallardo. La pobreza. La pobreza cabalga por el mundo, entra violenta a tu casa, se disfraza de esperanzas y promesas maquilladas de justicia. Es la bruja que chupa a los niños el alma, burla las tijeras tras la puerta. Hay quienes usan amuletos, hechizos, sus diarias oraciones, su fe única hay quienes hacen sacrificios, ofrendas para desterrar al costo de su alma. La pobreza es la enfermedad de los que pierden el nombre el rostro, la voz; es la enfermedad de los indocumentados de la muerte que ataca a cada instante; es la tristeza en la mirada de los niños moneda de cambio en las políticas: palabra y demagogia, himno del dolor, lamento de la humanidad. Pobreza es la hija mayor de la corrupción, cuchillo en tu cuello

!"'%!

llaga punzante, herencia, cicatriz endeleble secuela de políticas neoliberales sed de riqueza, de acumulación estadística de los informes. Es la niña que agoniza la madre que perdió a sus niños en la guerra, la mujer que muere de parto porque le negaron atención o porque no hubo, el niño de la calle, la prostituta. Es el odio que apuñala la desesperanza del mundo la pobreza es omnipresente, la materia prima de los multimillonarios. La pobreza es cobardía que vive contigo, cuando tienes hambre. Campanades a morts de Lluís Llach dedicada a les víctimes del 3 de Març assassinades a Vitòria. I Campanades a morts fan un crit per la guerra dels tres fills que han perdut les tres campanes negres. I el poble es recull quan el lament s'acosta, ja són tres penes més que hem de dur a la memòria. Campanades a morts per les tres boques closes, ai d'aquell trobador que oblidés les tres notes!

! "'&!

Qui ha tallat tot l'alè d'aquests cossos tan joves, sense cap més tresor que la raó dels que ploren? Assassins de raons, de vides, que mai no tingueu repòs en cap dels vostres dies i que en la mort us persegueixin les nostres memòries. Campanades a morts fan un crit per la guerra dels tres fills que han perdut les tres campanes negres. II Obriu-me el ventre pel seu repòs, dels meus jardins porteu les millors flors. Per aquests homes caveu-me fons, i en el meu cos hi graveu el seu nom. Que cap oratge desvetllí el son d'aquells que han mort sense tenir el cap cot. III Disset anys només i tu tan vell; gelós de la llum dels seus ulls, has volgut tancar ses parpelles, però no podràs, que tots guardem aquesta llum i els nostres ulls seran llampecs per als teus vespres. Disset anys només i tu tan vell;

!"''!

envejós de tan jove bellesa, has volgut esquinçar els seus membres, però no podràs, que del seu cos tenim record i cada nit aprendrem a estimar-lo. Disset anys només i tu tan vell; impotent per l'amor que ell tenia, li has donat la mort per companya, però no podràs, que per allò que ell va estimar, el nostres cos sempre estarà en primavera. Disset anys només i tu tan vell; envejós de tan jove bellesa, has volgut esquinçar els seus membres, però no podràs, que tots guardem aquesta llum i els nostres ulls seran llampecs per als teus vespres. IV La misèria esdevingué poeta i escrigué en els camps en forma de trinxeres, i els homes anaren cap a elles. Cadascú fou un mot del victoriós poema. Pablo Neruda, España en el corazón 1936-1937. El General Franco en los infiernos. Desventurado, ni el fuego ni el vinagre caliente en un nido de brujas volcánicas, ni el hielo devorante, ni la tortuga pútrida que ladrando y llorando con voz de mujer muerta te escarbe la barriga. Buscando una sortija nupcial y un juguete de niño degollado, serán para ti una puerta oscura, arrasada.

! "'(!

En efecto. De infierno a infierno, ¿qué hay? En el aullido de tus legiones, en la santa leche de las madres de España, en la leche y los senos pisoteados por los caminos, hay una aldea más, un silencio más una puerta rota. Aquí estás. Triste párpado, estiércol de siniestras gallinas de sepulcro, pesado esputo, cifra de traición que la sangre no borra. Quién, quién eres, oh miserable hoja de sal, oh perro de la tierra, oh mal nacida palidez de sombra. Retrocede la llama sin ceniza, la sed salina del infierno, los círculos del dolor palidecen. Maldito, que solo lo humano te persiga, que dentro del absoluto fuego de las cosas, no te consumas, que no te pierdas en la escala del tiempo, y que no te taladre el vidrio ardiendo ni la feroz espuma. Solo, solo, para las lágrimas todas reunidas, para una eternidad de manos muertas y ojos podridos, solo una cueva de tu infierno, comiendo silenciosa pus y sangre por una eternidad maldita y sola. No mereces dormir aunque sea clavados de alfileres los ojos: debes estar despierto, general, despierto eternamente entre la podredumbre de las recién paridas, ametralladas en Otoño. Todas, todos los tristes niños descuartizados, tiesos, están colgados, esperando en tu infierno ese día de fiesta fría: tu llegada. Niños negros por la explosión, trozos rojos de seso, corredores de dulces intestinos, te esperan todos, todos, en la misma actitud

!"')!

de atravesar la calle, de patear la pelota, de tragar una fruta, de sonreír o nacer. Sonreír. Hay sonrisas ya demolidas por la sangre que esperan con dispersos dientes exterminados y máscaras de confusa materia, rostros huecos de pólvora perpetua, y los fantasmas sin nombre, los oscuros escondidos, los que nunca salieron de su cama de escombros. Todos te esperan para pasar la noche. Llenan los corredores como algas corrompidas. Son nuestros, fueron nuestra carne, nuestra salud, nuestra paz de herrerías, nuestro océano de aire y pulmones. A través de ellos las secas tierras florecían. Ahora, más allá de la tierra, hechos substancia destruida, materia asesinada, harina muerta, te esperan en tu infierno. Como el agudo espanto o el dolor se consumen, ni espanto ni dolor te aguardan. Solo y maldito seas, solo y despierto seas entre todos los muertos, y que la sangre caiga en ti como la lluvia, y que un agonizante río de ojos cortados te resbale y recorra mirándote sin término. Poema de Josep Carner. Fi de Lluís Companys Era el moment de les tenebres quan llum no veieu ni camí i amagaven la cara els àngels d'amargues menes de morir. Els grans traïdors de la terra varen lliurar-lo al més roí.

! "'*!

–Véns i et perdem –deien en veure'l la mar i l'aire pirinenc. Ulls catalans espurnejaven: Va de la mort al negre avenc. Amb posat d'ira "¡Viva España!" escopí un noi escardalenc. Del pobre clos on el tancaven sonaren pany i forrellat. De sos amics era en la casa: del perseguit i del postrat. Tenia allí per companyona la catalana llibertat. El van jutjar quatre fantasmes de l'eterna Espanya dorment, amb llurs espases de per riure i llur orgull, boira en el vent. Fins que un matí sent a la porta: Heus ací la mort, President. "La mort m'espera, bona amiga de mà cruel i tendra sí. Ara, mos peus, aneu descalços: sense embolcall m'heu de servir. És tocant terra catalana, sentint-la bé, com vull morir." Tot peresós, el sol d'octubre daurava el dia a poc a poc. Quan els fusells van encarar-li ell espera la veu de: –Foc! que, eixit d'un rengle, donaria l'oficial, rígid i groc. I en encetar-se'n la paraula amb dring de renec foraster, ell crida: –Visca Catalunya! Tot, gent i pati, es va desfer: i un batre d'ulls abans de caure la gran Invocada veié

!"(+!

com una barca tota sola però menada pels destins: per uns destins d'ales nacrades i el guspireig de les onades i els salts de joia dels dofins. Poema de Gonzalo Millán dedicat a Salvador Allende. El río invierte el curso de su corriente. El agua de las cascadas sube. La gente empieza a caminar retrocediendo. Los caballos caminan hacia atrás. Los militares deshacen lo desfilado. Las balas salen de las carnes. Las balas entran en los cañones. Los oficiales enfundan sus pistolas. La corriente se devuelve por los cables. La corriente penetra por los enchufes. Los torturados dejan de agitarse. Los torturados cierran sus bocas. Los campos de concentración se vacían. Aparecen los desaparecidos. Los muertos salen de sus tumbas. Los aviones vuelan hacia atrás Los rockets suben hacia los aviones. Allende dispara. Las llamas se apagan. Se saca el casco. La Moneda se reconstituye íntegra. Su cráneo se recompone. Sale a un balcón. Allende retrocede hasta Tomás Moro. Los detenidos salen de espalda de los estadios. 11 de Septiembre. Regresan aviones con refugiados. Chile es un país democrático. Las fuerzas armadas respetan la constitución. Los militares vuelven a sus cuarteles. Renace Neruda. Vuelve en una ambulancia a Isla Negra.

! "("!

Le duele la próstata. Escribe. Víctor Jara toca la guitarra. Canta. Los discursos entran en las bocas. El tirano abraza a Prat. Desaparece. Prat revive. Los cesantes son recontratados. Los obreros desfilan cantando ¡Venceremos! Che Guevara: “Mañana cuando yo muera no me vengáis a llorar nunca estaré bajo tierra soy viento de libertad” Vientos del pueblo del cantant xilè Víctor Jara, assassinat per la dictadura. De nuevo quieren manchar mi tierra con sangre obrera los que hablan de libertad y tienen las manos negras. Los que quieren dividir a la madre de sus hijos y quieren reconstruir la cruz que arrastrará Cristo. Quieren ocultar la infamia que legaron desde siglos, pero el color de asesinos no borrarán de su cara. Ya fueron miles y miles los que entregaron su sangre y en caudales generosos multiplicaron los panes.

!"(#!

Ahora quiero vivir junto a mi hijo y mi hermano la primavera que todos vamos construyendo a diario. No me asusta la amenaza, patrones de la miseria, la estrella de la esperanza continuará siendo nuestra. Vientos del pueblo me llaman vientos del pueblo me llevan me esparcen el corazón y me aventan la garganta. Así cantará el poeta mientras el alma me suene por los caminos del pueblo desde ahora y para siempre. Cançó dedicada a Cipriano Martos Jiménez després de la seva mort a la ciutat de Reus, on va ser torturat per la Guardia Civil. Ayer fuiste obrero y hoy eres el estandarte de tu clase y hoy eres la venganza en nuestros puños que de sufrir y de luchar ya no creen en la derrota. Ayer fuiste lucha y hoy un grito que llama a que nos alcemos sin componendas sin miedo hacia adelante como te enseñó nuestro pueblo. Ayer fuiste sangre y hoy tu sangre está llamando a cada puerta y hoy tu sangre se convierte en un cuchillo

! "($!

que romperá las cadenas abrirá nuevos caminos. Ayer fuiste obrero y de tu victoria toda España es hoy testigo tu nombre siempre estará vivo entre nosotros. Cipriano Martos, compañero luchadores como tu nos hacen falta para enterrar en la historia tanto crimen. Te juramos compañero, compañero venceremos. La Marsellesa anarquista. A la revuelta, proletario Ya brilla el día de la redención Que el sublime ideal libertario Sea el norte de la rebelión (bis) Dignifiquemos del hombre la vida En un nuevo organismo social Destruyendo las causas del mal De esta vil sociedad maldecida ¡ A la revolución ! ¡ Obreros, a luchar ! Con decisión a conquistar Nuestra emancipación No más al amo gobernante Por vil salario queremos servir Ya no más la limosna humillante Ya no más suplicar ni pedir (x2) Que al pedir pan, por hambre acosado El proletario con potente voz Le contesta mortífero y feroz El fusil del verdugo uniformado

!"(%!

¡ A la revolución ! ¡ Obreros, a luchar ! Con decisión a conquistar Nuestra emancipación Los privilegios de la burguesía aniquilamos con brazo tenaz Y los antros de la tiranía Sean pasto de fuego voraz (x2) No quede en pie el Estado y sus leyes Que siempre al pueblo, feroz esclavizó Y la ignorancia caduca conservó Con sus patrias, sus dioses y sus reyes. Versió catalana de La Marsellesa, cantada pel poble el 14 d’abril de 1931 pels carrers de Barcelona. Fills de la terra catalana abans morir que ser esclaus! un sol crit a tots agermana fora els opressors malvats! (bis). Sota el teu nom, cantar victòria podrem, vençut el combat quan tot el poble alliberat alci al vent la senyera de la glòria. Alcem-nos ciutadans! cridem tota la gent! Avant, avant! unim les mans per abatre els vils tirans! La Marsellesa Socialista. Marchemos hijos de la Patria; ¡glorioso día luce ya! otra vez el sangriento estandarte los tiranos se atreven a alzar, los tiranos se atreven a alzar.

! "(&!

¿Oís rugir por la campiña esa turba salvaje y audaz? ¡Degollar vuestros hijos desea para ahogar en su sangre nuestra idea! ¡El arma preparad! ¡No hay tiempo que perder! ¡Marchad, Marchad a defender la santa Libertad! Mirad las hordas de traidores que el suelo patrio van a hollar. ¿Para quiénes son esas cadenas que forjando iracundos están? Qué forjando iracundos están. Son para ti, pueblo querido; presto ve tal afrenta a vengar; el furor en tu pecho despierte, ¡busca ya la victoria o la muerte! ¡El arma preparad! ¡No hay tiempo que perder! ¡Marchad, Marchad a defender la santa Libertad! Poema de Pedro Garfias a Federico García Lorca También yo quiero hablarte, Federico, con esta ruda voz que ahora me brota del mar de mi garganta. El crimen fue en Granada, dijo el maestro Antonio. Y yo digo: en Granada fue la aurora decidida del mundo.

!"('!

Aquella madrugada sintió el fascismo resbalar los secos gusanos por su entraña. Muerta estaba la noche, petrificada, lívida, muerta la aurora igual que un agua presa, muerta la luz en su ataúd de sombras y muertos te mataron a tí que eras la vida y la espiga y el árbol y la yerba y la rosa. Viviste plenamente tu vida de poeta, de poeta del pueblo, y has muerto exactamente a la hora justa, cuando tu muerte es vida para el pueblo. Yo te lo digo, Federico hermano, que aguardas desvelado con el oído atento bajo la tierra pálida el disparo de luz de la victoria. Descansa en buena hora. Cada obrero español, cada soldado, tiene ya abierto por sus propias manos su agujero en la tierra que es trinchera o es fosa. Salvador Espriu. No pot escollir príncep qui vessa sang, qui ha traït o roba o qui no alça a poc a poc el temple del seu treball. Amb el foc primer cremes la llibertat.

! "((!

Poema de Luis Cernuda. A un poeta muerto. Así como en la roca nunca vemos la clara flor abrirse, entre un pueblo hosco y duro no brilla hermosamente el fresco y alto ornato de la vida. Por esto te mataron, porque eras verdor en nuestra tierra árida y azul en nuestro oscuro aire. Leve es la parte de la vida que como dioses rescatan los poetas. El odio y destrucción perduran siempre sordamente en la entraña toda hiel sempiterna del español terrible, que acecha lo cimero con su piedra en la mano. Triste sino nacer con algún don ilustre aquí, donde los hombres en su miseria sólo saben el insulto, la mofa, el recelo profundo ante aquel que ilumina las palabras opacas por el oculto fuego originario. La sal de nuestro mundo eras, vivo estabas como un rayo de sol, y ya es tan sólo tu recuerdo quien yerra y pasa, acariciando el muro de los cuerpos con el dejo de las adormideras que nuestros predecesores ingirieron a orillas del olvido. Si tu ángel acude a la memoria, sombras son estos hombres que aún palpitan tras las malezas de la tierra;

!"()!

la muerte se diría más viva que la vida porque tú estás con ella, pasado el arco de tu vasto imperio, poblándola de pájaros y hojas con tu gracia y tu juventud incomparables. Aquí la primavera luce ahora. mira los radiantes mancebos que vivo tanto amaste efímeros pasar junto al fulgor del mar. Desnudos cuerpos bellos que se llevan tras de sí los deseos con su exquisita forma, y sólo encierran amargo zumo, que no alberga su espíritu un destello de amor ni de alto pensamiento. Igual todo prosigue, como entonces, tan mágico, que parece imposible la sombra en que has caído. Mas un inmenso afán oculto advierte que su ignoto aguijón tan sólo puede aplacarse en nosotros con la muerte, como el afán del agua, a quien no basta esculpirse en las olas, sino perderse anónima en los limbos del mar. Pero antes no sabías la realidad más honda de este mundo: El odio, el triste odio de los hombres, que en ti señalar quiso por el acero horrible su victoria, con tu angustia postrera bajo la luz tranquila de Granada, distante entre cipreses y laureles, y entre tus propias gentes y por las mismas manos que un día servilmente te halagaran.

! "(*!

Para el poeta la muerte es la victoria; un viento demoníaco le impulsa por la vida, y si una fuerza ciega sin comprensión de amor transforma por un crimen a ti, cantor, en héroe, contempla en cambio, hermano, cómo entre la tristeza y el desdén un poder más magnánimo permite a tus amigos en un rincón pudrirse libremente. Tenga tu sombra paz, busque otros valles, un río donde del viento se lleve los sonidos entre juncos y lirios y el encanto tan viejo de las aguas elocuentes, en donde el eco como la gloria humana ruede, como ella de remoto, ajeno como ella y tan estéril. Halle tu gran afán enajenado el puro amor de un dios adolescente entre el verdor de las rosas eternas; porque este ansia divina, perdida aquí en la tierra, tras de tanto dolor y dejamiento, con su propia grandeza nos advierte de alguna mente creadora inmensa, que concibe al poeta cual lengua de su gloria y luego le consuela a través de la muerte. Los reyes de la baraja de Federico García Lorca. Si tu madre quiere un rey, la baraja tiene cuatro: rey de oros, rey de copas, rey de espadas, rey de bastos.

!")+!

Corre que te pillo, corre que te agarro, mira que te lleno la cara de barro. Del olivo me retiro, del esparto yo me aparto, del sarmiento me arrepiento de haberte querido tanto. A la República de Miguel Candel Vendrá un día de membrillos al sol, de colmenas hirvientes, de naranjas abiertas y puños cerrados por última vez contra la sien. Vendrá un día de cipreses ateos, de millones de vivos, de gozos sin sombras, de tierra sin parias, montañas sin nieve y banderas arriadas. Vendrá la memoria de los olvidados, se borrará el trazo azul, negro, rojo, de los censores. Todo será lo que fue en cada caso. El tiempo fluirá,

! ")"!

como quería Heráclito, en río incesante de historias fundidas que empezarán cada instante sin que nadie las cuente ni las escriba. Vendrá una hora fuera de horario, habrá debate sin portavoces, noticia sin periodistas, saber sin profesores: se cerrarán las fábricas de opiniones. Vendrán de ida las ideas, se irán de vuelta los idearios, huirán las palabras de los diccionarios y nadie distinguirá los solistas de los coros. Vendrá ese día y al despertarnos nos preguntaremos, frotándonos los ojos, cómo hemos podido soñar tanto tiempo que no estábamos soñando. Del cantautor argentino León Gieco. La memoria. Los viejos amores que no están, la ilusión de los que perdieron, todas las promesas que se van, y los que en cualquier guerra se cayeron.

!")#!

Todo está guardado en la memoria, sueño de la vida y de la historia. El engaño y la complicidad de los genocidas que están sueltos, el indulto y el punto final a las bestias de aquel infierno. Todo está guardado en la memoria, sueño de la vida y de la historia. La memoria despierta para herir a los pueblos dormidos que no la dejan vivir libre como el viento. Los desaparecidos que se buscan con el color de sus nacimientos, el hambre y la abundancia que se juntan, el mal trato con su mal recuerdo. Todo está clavado en la memoria, espina de la vida y de la historia. Dos mil comerían por un año con lo que cuesta un minuto militar Cuántos dejarían de ser esclavos por el precio de una bomba al mar. Todo está clavado en la memoria, espina de la vida y de la historia. La memoria pincha hasta sangrar, a los pueblos que la amarran y no la dejan andar libre como el viento. El poeta argentí Raúl González Tuñón va dedicar la seva poesia a la revolució dels miners en "La Rosa blindada" i més tard es va situar al costat de la República en la seva lluita contra els colpistes: “ Pero hoy, más que en la tinta, es en la sangre donde el escritor moja su pluma, si esa pluma no está al servicio de España, contra el fascismo y

! ")$!

por la defensa de la cultura (…), si esa pluma no se parece más que nunca a un arma, es preferible dejar que se oxide”. El pequeño cementerio fusilado de González Tuñón. A Luis Lacasa Él sabe quiénes son los que renuevan el homenaje, alegoría del domingo. Cada semana las tumbas de los fusilados aparecen cubiertas de flores silvestres. En las cruces la intemperie comienza a desteñir los nombres. Cada tumba se parece a otra. Cada muerto se parece a otro a medida que el tiempo transcurre. Hasta que un día la ceniza se comunique definitivamente entre la tierra por los canales subterráneos de la muerte. Sin embargo, las mujeres, como las madres de la guerra, huelen al sepultado; van directamente a la tumba, dejan la flor y la lágrima. A veces miran las otras tumbas como diciendo: Estáis ahí, camaradas. Él sabe todo lo que se puede saber. Él sabe todo lo que puede saber un sepulturero. Que los pobres no olvidan, que el pueblo vigila sus huesos caídos. Que nada, ni el terror mismo vestido de obispo, ni el verdugo, ni el hambre, pueden hacer retroceder la promesa, el recuerdo y el llanto. A veces el sol calienta la losa. Paraules de la Fanny Edelman: “Vimos aquel pueblo que con o sin armas, descalzos o con alpargatas, sin alimentos muchas veces, estaba allí resistiendo, defendiendo a su patria invadida. Vimos campos ensangrentados, ciudades destrozadas por los bombardeos, mujeres y niños asesinados en los caminos.” Poema de León Felipe. Sensibles a todo viento y bajo todos los cielos, Poetas, nunca cantemos la vida de un mismo pueblo, ni la flor de un solo huerto... Que sean todos los pueblos

!")%!

y todos los huertos nuestros. Lo que dejé por ti de Rafael Alberti Dejé por ti mis bosques, mi perdida arboleda, mis perros desvelados, mis capitales años desterrados hasta casi el invierno de la vida. Dejé un temblor, dejé una sacudida, un resplandor de fuegos no apagados, dejé mi sombra en los desesperados ojos sangrantes de la despedida. Dejé palomas tristes junto a un río, caballos sobre el sol de las arenas, dejé de oler la mar, dejé de verte. Dejé por ti todo lo que era mío. Dame tú, Roma, a cambio de mis penas, tanto como dejé para tenerte. Poema de Joan Margarit. La llibertat és la raó de viure, dèiem, somniadors, d’estudiants. És la raó dels vells, matisem ara, la seva única esperança escèptica. La llibertat és un estrany viatge. Són les places de toros amb cadires damunt la sorra en temps d’eleccions. És el perill, de matinada, al metro, són els diaris al final del dia. La llibertat és fer l’amor als parcs.

! ")&!

La llibertat és quan comença l’alba en un dia de vaga general. És morir lliure. Són les guerres mèdiques. Les paraules República i Civil. Un rei sortint en tren cap a l’exili. La llibertat és una llibreria. Anar indocumentat. Són les cançons de la guerra civil. Una forma d’amor, la llibertat. La poesía es un arma cargada de futuro de Gabriel Celaya. Cuando ya nada se espera personalmente exaltante, mas se palpita y se sigue más acá de la conciencia, fieramente existiendo, ciegamente afirmado, como un pulso que golpea las tinieblas, cuando se miran de frente los vertiginosos ojos claros de la muerte, se dicen las verdades: las bárbaras, terribles, amorosas crueldades. Se dicen los poemas que ensanchan los pulmones de cuantos, asfixiados, piden ser, piden ritmo, piden ley para aquello que sienten excesivo. Con la velocidad del instinto, con el rayo del prodigio, como mágica evidencia, lo real se nos convierte en lo idéntico a sí mismo. Poesía para el pobre, poesía necesaria como el pan de cada día, como el aire que exigimos trece veces por minuto, para ser y en tanto somos dar un sí que glorifica.

!")'!

Porque vivimos a golpes, porque apenas si nos dejan decir que somos quien somos, nuestros cantares no pueden ser sin pecado un adorno. Estamos tocando el fondo. Maldigo la poesía concebida como un lujo cultural por los neutrales que, lavándose las manos, se desentienden y evaden. Maldigo la poesía de quien no toma partido hasta mancharse. Hago mías las faltas. Siento en mí a cuantos sufren y canto respirando. Canto, y canto, y cantando más allá de mis penas personales, me ensancho. Quisiera daros vida, provocar nuevos actos, y calculo por eso con técnica qué puedo. Me siento un ingeniero del verso y un obrero que trabaja con otros a España en sus aceros. Tal es mi poesía: poesía-herramienta a la vez que latido de lo unánime y ciego. Tal es, arma cargada de futuro expansivo con que te apunto al pecho. No es una poesía gota a gota pensada. No es un bello producto. No es un fruto perfecto. Es algo como el aire que todos respiramos y es el canto que espacia cuanto dentro llevamos. Son palabras que todos repetimos sintiendo como nuestras, y vuelan. Son más que lo mentado. Son lo más necesario: lo que no tiene nombre. Son gritos en el cielo, y en la tierra son actos. Poema de Jorge-Luis Borges. Los justos. Un hombre que cultiva un jardín, como quería Voltaire. El que agradece que en la tierra haya música.

! ")(!

El que descubre con placer una etimología. Dos empleados que en un café del Sur juegan un silencioso ajedrez. El ceramista que premedita un color y una forma. Un tipógrafo que compone bien esta página, que tal vez no le agrada. Una mujer y un hombre que leen los tercetos finales de cierto canto. El que acaricia a un animal dormido. El que justifica o quiere justificar un mal que le han hecho. El que agradece que en la tierra haya Stevenson. El que prefiere que los otros tengan razón. Esas personas, que se ignoran, están salvando el mundo. Poema de Erwin Quintupil / Saltapura. Poemari del poble Mapuche. Manuel Melín Cuando mataron a Manuel algo se rompió de nuevo en mi interior. (¿Sería pequeño y moreno o tal vez tuvo ojos claros?) Todo es verde las hojas y los tallos. Delgados chorillos reflejan el cielo y me llenan los ojos desbocándose. Manuel, joven como yo y de igual vocación en mi sangre encabritado moría y nacía diez veces en cada golpe que le dieron.

!"))!

Neofaxtes globals d’en Lluís Llach Mireu-los com van, senyorets des de sempre se´ls hi nota a l´esquena que no han acotat mai. Mireu-los com van, són la vella caverna però amb les noves caretes per seguir mal manant. Ara són més polits que els seus pares i es disfressen amb plomes de Harvard però si arriba el poder, adéu Proust, adéu Brecht... Mireu-los com van, són l´Espanya de sempre, la d´antigues tenebres que van ressuscitant... Mireu-los com van presumits i fatxendes, és l´adéu als complexos pels pecats dels "papás". Pel poder, que els manté tan "contentos", ja no calen els "pronunciamientos", ara guanyen escons sense el clam dels canons. I mentre a la Gangreunió els Nostrats s´esveren, Senyor, si arriba a fer mal un fatxa pel rera, nosaltres els vestim sants per la democràcia, ja veus amb quins cops de pal ens tornen les gràcies, ells porten els pantalons, nosaltres les calces, ells són els "toreadors", nosaltres les banyes, i ara què fem, on anem, no ens queden banderes, i com se´ns creurà la gent si fem marxa enrera... Mireu-los com van, neofatxes de sempre, neofatxes per sempre neofatxes globals Mireu com anem, engreixant als bandarres,

! ")*!

empenyent el desastre fins el dia de...Ah. No pasarán de Octavio Paz (1936) Como pájaros ciegos, prisioneros como temblantes alas detenidas o cánticos sujetos, suben amargamente hasta la luz aguda de los ojos y el desgarrado gesto de la boca, los latidos febriles de la sangre, petrificada ya, e irrevocable: no pasarán. Como la seca espera de un revólver o el silencio que precede los partos escuchamos el grito habita en las entrañas se detiene en el pulso, asciende de las velas a las manos : no pasarán. Yo veo las manos frutos y los vientres feraces oponiendo a las balas su ternura caliente y su ceguera. Yo veo los cuellos naves y los pechos océanos naciendo de las plazas y los campos en reflujos de sangre respirada, en poderosos vahos, chocando ante las cruces y el destino en marejadas lentas y terribles: no pasarán. Hay una joven mano contraída, un latir de paloma endurecido y labios implacables cerrados a los besos;

!"*+!

un son de muerte invade toda España y llora en toda España un llanto interminable. En Badajoz, los muertos, camaradas, revueltos en las sombras de sus sollozos, os gritan que no pasen; de toda Extremadura, de las plazas de toros andaluzas la sangre encadenada, de Irún, árbol sin brazos, silencioso, insepulto, calcinado; de toda España, carne, rama y piedra, un viento funeral, un largo grito, os piden que no pasen. Hay inválidos campos y cuerpos mutilados; vidas secas y cenizas dispersas; cielos duros llorando los huesos olvidados; hay un terrible grito en toda España, un ademán, un puño insobornable, gritando que no pasen. No pasarán. no, jamás podrán pasar. De todas las orillas del planeta, en todos los idiomas de los hombres, un tenso cinturón de voluntades os pide que no pasen. en todas las ciudades, coléricos y tiernos, los hombres gritan, lloran por vosotros. no pasarán. Amigos, camaradas, que no roce la muerte en otros labios, que otros árboles dulces no se sequen,

! "*"!

que otros tiernos latidos no se apaguen, que no pasen, hermanos. detened a la muerte. A esos muros siniestros, sanguinarios, oponed otros muros; reconquistad la vida detenida, el correr de los ríos paralizados, el crecer de los campos prisioneros, reconquistad a España de la muerte. no pasarán. ¡Cómo llena ese grito todo el aire y lo vuelve una eléctrica muralla! detened el terror y las mazmorras, para que crezca, joven, en España, la vida verdadera, la sangre jubilosa, la ternura feroz del mundo libre. ¡Detened a la muerte, camaradas! Txoria Txori del cantant Mikel Laboa. Hegoak ebaki banizkio nerea izango zen, ez zuen aldegingo. Hegoak ebaki banizkio nerea izango zen, ez zuen aldegingo. Bainan, honela ez zen gehiago txoria izango Bainan, honela ez zen gehiago txoria izango eta nik. txoria nuen maite. eta nik, eta nik txoria nuen maite.

!"*#!

"Txoria Txori". (Vola ocellet). Traducció: Joanjo Aguar Matoses. Si ahir li hagués tallat les ales jo, l'ocell no hauria escapat. El que era el meu ocellet. Si ahir li hagués tallat les ales jo, l'ocell no hauria escapat. El que era el meu ocellet. Però amb les ales tallades, ja no podria ser més un ocell. Però amb les ales tallades, ja no podria ser més un ocell. I jo el que estimava era l'ocell... I jo el que estimava era l'ocell... Poema escrit a la presó de dones de Saturraran a Mutriku per María Gómez González, alcaldessa de la Segona República. Lletra feta per a la cançó “La del pañuelo rojo”, cançó popular basca. En la hermosa Guipúzcoa y a orilla del mar cercado por montañas está Saturraran. Saturraran que un día fue refugio de paz, y hoy encierra dolores porque es Prisión Central. Compañera que sufres presa en las garras de un gran dolor, desafía el destino ¡Valor chiquilla, siempre valor!

! "*$!

Una barca chiquita va bogando al azar; la brisa es un suspiro que pide libertad. Y las raudas gaviotas surcan el ancho mar dejándonos la pena de no poder volar. El niño asesinado (Romance pequeñito), poema de Amparo Poch Gascón de Mujeres Libres. Corría la bala y decía al viento: -¿En dónde me clavo para dar más duelo? El niño jugaba, soñaba sus juegos. -Pues ¿qué era la guerra con sus hombres fieros? Corría la bala... -¿Dónde irá mi hierro traidor y asesino por ser más certero? El niño soñaba, jugaba sus sueños -Pues ¿qué era la guerra si estaba tan lejos? Capullo temprano, cortado y deshecho, fruta no madura robada del huerto; los ojos cerrados, los labios resecos, los brazos tendidos... ¡está el niño muerto! Un interrogante se mecía al viento:

!"*%!

¿Qué es lo que han matado, poeta, guerrero, atleta famoso, hombre justiciero?, ¿cruel?, ¿bondadoso? ¿compasivo?, ¿fiero?, ¿egoísta?, ¿humano?, ¿cobarde?, ¿sincero? Pues, ¿Qué era la guerra si estaba tan lejos? Asturias. Poema de Pedro Garfias. Asturias, si yo pudiera, si yo supiera cantarte... Asturias verde de montes y negra de minerales. Yo soy un hombre del Sur polvo, sol, fatiga y hambre, hambre de pan y horizontes... ¡Hambre! Bajo la piel resecada ríos sólidos de sangre y el corazón asfixiado sin venas para aliviarte. Los ojos ciegos, los ojos ciegos de tanto mirarte sin verte, Asturias lejana, hija de mi misma madre. Dos veces, dos, has tenido ocasion para jugarte la vida en una partida, y las dos te la jugaste. ¿Quién derribará ese árbol de Asturias, ya sin ramaje,

! "*&!

desnudo, seco, clavado con su raíz entrañable que corre por toda España crispándonos de coraje? Mirad, obreros del mundo su silueta recortarse contra este cielo impasible vertical, inquebrantable, firme sobre roca firme, herida viva de su carne. Millones de puños gritan su cólera por los aires, millones de corazones golpean contra sus cárceles. Prepara tu salto último lívida muerte cobarde prepara tu último salto que Asturias está aguardándote sola en mitad de la Tierra, hija de mi misma madre. Grito hacia Roma de Federico García Lorca. Manzanas levemente heridas por finos espadines de plata, nubes rasgadas por una mano de coral que lleva en el dorso una almendra de fuego, Peces de arsénico como tiburones, tiburones como gotas de llanto para cegar una multitud, rosas que hieren Y agujas instaladas en los caños de la sangre, mundos enemigos y amores cubiertos de gusanos caerán sobre ti. Caerán sobre la gran cúpula que untan de aceite las lenguas militares donde un hombre se orina en una deslumbrante paloma y escupe carbón machacado rodeado de miles de campanillas.

!"*'!

Porque ya no hay quien reparte el pan ni el vino, ni quien cultive hierbas en la boca del muerto, ni quien abra los linos del reposo, ni quien llore por las heridas de los elegantes. No hay más que un millón de herreros forjando cadenas para los niños que han de venir. No hay más que un millón de carpinteros que hacen ataúdes sin cruz. No hay más que un gentío de lamentos que se abren las ropas en espera de la bala. El hombre que desprecia la paloma debía hablar, debía gritar desnudo entre las columnas, y ponerse una inyección para adquirir la lepra y llorar un llanto tan terrible que disolviera sus anillos y sus teléfonos de diamante. Pero el hombre vestido de blanco ignora el misterio de la espiga, ignora el gemido de la parturienta, ignora que Cristo puede dar agua todavía, ignora que la moneda quema el beso de prodigio y da la sangre del cordero al pico idiota del faisán. Los maestros enseñan a los niños una luz maravillosa que viene del monte; pero lo que llega es una reunión de cloacas donde gritan las oscuras ninfas del cólera. Los maestros señalan con devoción las enormes cúpulas sahumadas; pero debajo de las estatuas no hay amor, no hay amor bajo los ojos de cristal definitivo. El amor está en las carnes desgarradas por la sed, en la choza diminuta que lucha con la inundación; el amor está en los fosos donde luchan las sierpes del hambre, en el triste mar que mece los cadáveres de las gaviotas y en el oscurísimo beso punzante debajo de las almohadas. Pero el viejo de las manos traslucidas dirá: amor, amor, amor, aclamado por millones de moribundos; dirá: amor, amor, amor, entre el tisú estremecido de ternura; dirá: paz, paz, paz,

! "*(!

entre el tirite de cuchillos y melones de dinamita; dirá: amor, amor, amor, hasta que se le pongan de plata los labios. Mientras tanto, mientras tanto, ¡ay!, mientras tanto, los negros que sacan las escupideras, los muchachos que tiemblan bajo el terror pálido de los directores, las mujeres ahogadas en aceites minerales, la muchedumbre de martillo, de violín o de nube, ha de gritar aunque le estrellen los sesos en el muro, ha de gritar frente a las cúpulas, ha de gritar loca de fuego, ha de gritar loca de nieve, ha de gritar con la cabeza llena de excremento, ha de gritar como todas las noches juntas, ha de gritar con voz tan desgarrada hasta que las ciudades tiemblen como niñas y rompan las prisiones del aceite y la música, porque queremos el pan nuestro de cada día, flor de aliso y perenne ternura desgranada, porque queremos que se cumpla la voluntad de la Tierra que da sus frutos para todos. Del poeta Antonio Machado. El crimen fue en Granada: A Federido García Lorca . 1. El crimen Se le vio, caminando entre fusiles, por una calle larga, salir al campo frío, aún con estrellas de la madrugada. Mataron a Federico cuando la luz asomaba. El pelotón de verdugos no osó mirarle la cara.

!"*)!

Todos cerraron los ojos; rezaron: ¡ni Dios te salva! Muerto cayó Federico —sangre en la frente y plomo en las entrañas— ... Que fue en Granada el crimen sabed —¡pobre Granada!—, en su Granada. 2. El poeta y la muerte Se le vio caminar solo con Ella, sin miedo a su guadaña. —Ya el sol en torre y torre, los martillos en yunque— yunque y yunque de las fraguas. Hablaba Federico, requebrando a la muerte. Ella escuchaba. «Porque ayer en mi verso, compañera, sonaba el golpe de tus secas palmas, y diste el hielo a mi cantar, y el filo a mi tragedia de tu hoz de plata, te cantaré la carne que no tienes, los ojos que te faltan, tus cabellos que el viento sacudía, los rojos labios donde te besaban... Hoy como ayer, gitana, muerte mía, qué bien contigo a solas, por estos aires de Granada, ¡mi Granada!» Se le vio caminar... Labrad, amigos, de piedra y sueño en el Alhambra, un túmulo al poeta, sobre una fuente donde llore el agua, y eternamente diga: el crimen fue en Granada, ¡en su Granada!

! "**!

Canción del esposo soldado de Miguel Hernández. He poblado tu vientre de amor y sementera, he prolongado el eco de sangre a que respondo y espero sobre el surco como el arado espera: he llegado hasta el fondo. Morena de altas torres, alta luz y ojos altos, esposa de, mi piel, gran trago de mi vida, tus pechos locos crecen hacia mi dando saltos de cierva concebida. Ya me parece que eres un cristal delicado, temo que te me rompas al más leve tropiezo, y a reforzar tus venas con mi piel de soldado fuera como el cerezo. Espejo de mi carne, sustento de mis alas, te doy vida en la muerte que me dan y no tomo. Mujer, mujer, te quiero cercado por las balas, ansiado por el plomo. Sobre los ataúdes feroces en acecho, sobre los mismos muertos sin remedio y sin fosa te quiero, y te quisiera besar con todo el pecho hasta en el polvo, esposa. Cuando junto a los campos de combate te piensa mi frente que no enfría ni aplaca tu figura, te acercas hacia mi como una boca inmensa de hambrienta dentadura. Escríbeme a la lucha siénteme en la trinchera: aquí con el fusil tu nombre evoco y fijo. y defiendo tu vientre de pobre que me espera, y defiendo tu hijo. Nacerá nuestro hijo con el puño cerrado, envuelto en un clamor de victoria y guitarras,

!#++!

y dejaré a tu puerta mi vida de soldado sin colmillos ni garras. Es preciso matar para seguir viviendo. Un día iré a la sombra de tu pelo lejano. Y dormiré en la sábana de almidón y de estruendo cosida por tu mano. Tus piernas implacables al parto van derechas, y tu implacable boca de labios indomables, y ante mi soledad de explosiones y brechas, recorres un camino de besos implacables. Para el hijo será la paz que estoy forjando. Y al fin en un océano de irremediables huesos tu corazón y el mío naufragarán, quedando una mujer y un hombre gastados por los besos. Poema de Vicente Aleixandre. En la muerte del Miguel Hernández. I No lo sé. Fue sin música. Tus grandes ojos azules abiertos se quedaron bajo el vacío ignorante, cielo de losa oscura, masa total que lenta desciende y te aboveda, cuerpo tú solo, inmenso, único hoy en la Tierra, que contigo apretado por los soles escapa. Tumba estelar que los espacios ruedas con sólo él, con su cuerpo acabado. Tierra caliente que con sus solos huesos vuelas así, desdeñando a los hombres. ¡Huye! ¡Escapa! No hay nadie; sólo hoy su inmensa pesantez da sentido, Tierra, a tu giro por los astros amantes.

! #+"!

sólo esa Luna que en la noche aún insiste Contemplará la montaña de vida. Loca, amorosa, en tu seno le llevas, Tierra, oh Piedad que, sin mantos, le ofreces. Oh, soledad de los cielos. Las luces Sólo su cuerpo funeral hoy alumbran. II No, ni una sola mirada de un hombre ponga su vidrio sobre el mármol celeste. No le toquéis. No podríais. Él supo, sólo él supo. Carne sólo para amor. Vida sólo por amor. Sí, que los ríos Apresuren su curso; que el agua se haga sangre; que la orilla su verdor acumule; que el empuje hacia el mar sea hacia ti, cuerpo augusto, cuerpo noble de luz que te diste crujiendo con amor, como tierra, como roca, cual grito de fusión, como rayo repentino que a un pecho total único del vivir acertase. Nadie, nadie. Ni un hombre. Esas manos Apretaron día a día su garganta estelar. Sofocaron ese caño de luz que a los hombres bañaba. Esa gloria rompiente, generosa que un día revelara a los hombres su destino; que habló como flor, como mar, como pluma, cual astro. Sí, esconded la cabeza. Ahora hundidla entre tierra, una tumba para el negro pensamiento caváos, y morder entre tierra las manos, las uñas, los dedos Con que todos ahogasteis su fragante vivir. III Nadie gemirá nunca bastante. Tu hermoso corazón nacido para amar murió, fue muerto, muerto, acabado, cruelmente acuchillado de odio. ¡Ah! ¿Quién dijo que el hombre ama? ¿Quién hizo esperar un día amor sobre la Tierra? ¿Quién dijo que las almas esperan el amor y a su sombra florecen?

!#+#!

¿Qué su melodioso canto existe para los oídos de los hombres? Tierra ligera ¡vuela! Vuela tú sola y huye. Huye así de los hombres, despeñados, perdidos, ciegos restos del odio, catarata de cuerpos crueles que tú, bella, desdeñando hoy arrojas. Huye hermosa, lograda, por el celeste espacio con tu tesoro a solas. Su pesantez, el seno de tu vivir sidéreo da sentido, y sus bellos miembros lúcidos para siempre inmortales sostienes para la luz sin hombres. Dansa de l’odi sobre la tomba de Franco, presentat als Jocs Florals de 1957 a Mèxic. Josep Palau i Fabre. Dansaré sobre la teva tomba la dansa de l'odi immarcescible. Percussió de peus i de mans sobre la teva tomba. Crit de joia i alarit salvatge sobre la teva tomba. Creixença de les venes i les ales sobre la teva tomba. Verge la vida en el mirall del dia, sobre la teva tomba. Al.leluia, al.leluia, al.leluia! sobre la teva tomba. Seré parit pel ventre de la vida, sobre la teva tomba. Quin esgarrip anunciarà aquest dia? Crit d'orenetes: diamant i vidre.

! #+$!

Sobre la teva tomba. Retrobaré la llum de la mirada, sobre la teva tomba. Retrobaré el ritme que no es cansa, sobre la teva tomba. Retrobaré la font i la paraula, sobre la teva tomba. Vindré a dansar sobre la teva tomba, sí, sobre la teva tomba! Mils de cadàvers dansaran amb mi, sobre la teva tomba. Per cada crim comès i cada ultratge, els peus dansaran sols, dansa d'oracle, sobre la teva tomba. Pels somriures marcits a flor de llavis, per les presons de pedra morta i odi, per les muralles de silenci altes, per les ferides que no cicatritzen, per la saliva amarga coll endintre, per les mirades orbes de les mares, dansarem la sardana inviolable, sobre la teva tomba, sí sobre la teva tomba, sobre la teva tomba, sobre la teva tomba, sobre la teva tomba. Evocaré la vinguda de l'Orcus, munions de tàvecs per a fustigar-te, l'Hermes malalt per a què et paralitzi, la sang dels morts, insepulta i calenta en la dels vius on crema llur venjança. Dansaré nu sobre la teva tomba!

!#+%!

¿Qué Dirá El Santo Padre? cançó que Quilapayún i Violeta Parra van cantar a Julián Grimau, torturat, llençat per una finestra, portat a l’hospital per a poder afusellar-lo després. Miren cómo nos hablan de libertad cuando de ella nos privan en realidad. Miren cómo pregonan tranquilidad cuando nos atormenta la autoridad. ¿Qué dirá el santo Padre que vive en Roma, que le están degollando a su paloma? Miren cómo nos hablan del paraíso cuando nos llueven balas como granizo. Miren el entusiasmo con la sentencia sabiendo que mataban a la inocencia. El que ofició la muerte como un verdugo tranquilo está tomando su desayuno. Con esto se pusieron la soga al cuello, el quinto mandamiento no tiene sello.

! #+&!

Mientras más injusticias, señor fiscal, más fuerzas tiene mi alma para cantar. Lindo segar el trigo en el sembrao, regado con tu sangre Julián Grimau. Cançó de Maria del Mar Bonet amb lletra de Lluís Serrahima dedicada a en Rafael Guijarro Moreno, madrileny de 23 anys, estudiant de graduat social i zelador en un ambulatori del "Seguro de Enfermedad", que militava en el FAR i que va caure d’un sisè pis en presència de la seva mare. Després va venir el cas Ruano. Què volen aquesta gent? De matinada han trucat, són al replà de l'escala; la mare quan surt a obrir porta la bata posada. Què volen aquesta gent que truquen de matinada? "El seu fill, que no és aquí?" "N'és adormit a la cambra. Què li volen al meu fill?" El fill mig es desvetllava. La mare ben poc en sap, de totes les esperances del seu fill estudiant, que ben compromès n'estava. Dies fa que parla poc i cada nit s'agitava. Li venia un tremolor tement un truc a trenc d'alba.

!#+'!

Encara no ben despert ja sent viva la trucada, i es llença pel finestral, a l'asfalt d'una volada. Els que truquen resten muts, menys un d'ells, potser el que mana, que s'inclina pel finestral. Darrere xiscla la mare. De matinada han trucat, la llei una hora assenyala. Ara l'estudiant és mort, n'és mort d'un truc a trenc d'alba. Cançó que Joan Isaac va compondre el 1976 a Margalida, estimada de Puig Antich. Vas marxar no sé on. Ni els cims ni les aus no et saben les passes. Vas volar sens dir res deixant-nos només el cant del teu riure. No sé on ets, Margalida, però el cant, si t'arriba, pren-lo com un bes. Crida el nom del teu amant, bandera negra al cor. I potser no sabràs que el seu cos sovint ens creix a les venes en llegir el seu gest escrit per parets que ploren la història.

! #+(!

I que amb aquesta cançó reneixi el seu crit per camps, mars i boscos, i que sigui el seu nom com l'ombra fidel que és nostra tothora. Al alba de Aute dedicada als assassinats del 27 de setembre de 1975, els últims afusellats del franquisme. Si te dijera, amor mío, que temo a la madrugada, no sé qué estrellas son éstas que hieren como amenazas ni sé qué sangra la luna al filo de su guadaña. Presiento que tras la noche vendrá la noche más larga, quiero que no me abandones, amor mío, al alba, al alba, al alba. Los hijos que no tuvimos se esconden en las cloacas, comen las últimas flores, parece que adivinaran que el día que se avecina viene con hambre atrasada. Miles de buitres callados van extendiendo sus alas, no te destroza, amor mío, esta silenciosa danza, maldito baile de muertos, pólvora de la mañana.

!#+)!

Poema del llibre: " España en el corazón: himno a la glorias del pueblo en la guerra". Pablo Neruda, 1937. España pobre por culpa de los ricos. La pobreza era por España como caballos llenos de humo, como piedras caidas del manantial de la desventura, tierras cereales sin abrir, bodegas secretas de azul y estaño, ovarios, puertas, arcos cerrados, profundidades que querian parir, todo estaba guardado por triangulares guardias con escopeta, por curas de color de triste rata, por lacayos del rey de inmenso culo. España dura, país manzanar y pino, te prohibian tus vagos señores: A no sembrar, a no parir las minas, a no montar las vacas, al ensimismamiento de las tumbas, a visitar cada año el monumento de Cristóbal el marinero, a relinchar discursos con macacos venidos de América, iguales en "posición social" y pobredumbre. No levantéis escuelas, no hagais crujir la cáscara terrestre con arados, no lleneis los graneros de abundancia trigal: rezad, bestias, rezad, que un dios de culo inmenso como el culo del rey os espera: "Allí tomareis sopa, hermanos míos". Himne de les Brigades Internacionals. Els germans d'Espanya són a les barricades, els germans d'Espanya són pagesos i obrers. Endavant les Brigades Internacionals, amunt la bandera de la solidaritat!

! #+*!

Endavant les Brigades Internacionals, amunt la bandera de la solidaritat! Himno de Marcha de las Brigadas Internacionales. País lejano nos ha visto nacer. De odio, llena el alma hemos traído, mas la patria no la hemos aún perdido, nuestra patria está hoy ante Madrid, mas la patria no la hemos aún perdido, nuestra patria está hoy ante Madrid. Camaradas, cubrid los parapetos, que la vida no es vida sin la paz. Defended con el pecho vuestros hijos, os ayuda la solidaridad; defended con el pecho vuestros hijos. os ayuda la solidaridad. Libre España de castas opresoras, nuevo ritmo el alma batirá, morirán los fascismos sangrientos, en España habrá ya felicidad; morirán los fascismos sangrientos, en España habrá ya felicidad. Generales traidores a su patria del fascismo quieren saciar la sed; mas los pueblos del mundo defendemos lo que España jamás ha de perder; mas los pueblos del mundo defendemos lo que España jamás ha de perder. Guerra al pueblo no hacemos como ellos, pues nosotros luchamos por la paz, con el triunfo del mundo antifascista la tierra ensangrentarán; con el triunfo del mundo antifascista

!#"+!

la tierra ensangrentarán. Si al combate marchamos con arrojo para España obtendremos libertad. Morirán los fascismos sangrientos, en España habrá ya felicidad; morirán los fascismos sangrientos, en España habrá ya felicidad. Poema d’Apel·les Mestres No passareu. No passareu, i si passeu serà damunt d’un clap de cendres; les nostres vides les prendreu; nostre esperit no l’heu de prendre. Mes no serà per més que feu, no passareu. No passareu, i si passeu, quan tots haurem deixat de viure, sabreu de sobres a quin preu s’abat un poble digne i lliure. Mes no serà per més que feu, no passareu. No passareu, i si passeu, decidirà més tard la història, entre el saió que clava en creu i el just que hi mor, de qui és la glòria. Mes no serà per més que feu, no passareu. A sang i foc avançareu de fortalesa en fortalesa; però, què hi fa! si queda en peu quelcom més fort: nostra fermesa. Per ço cantem: per més que feu, no passareu.

! #""!

Poema de Miguel Hernández dedicat al general Franco i escrit a València el 18 de febrer de 1937. El general Pitiminí. Tu famosa, tu mínima impotencia, desparramar intento sin detener el paso ni un instante. Para lo tal, me apeo en mi paciencia, pulso un acordeón llorón de viento y socarrón de voz, y ya es bastante. Tu cornicabreada decrepitud purgante exige estos reparos de escritura, y con ellos ayudo a someterte, no al manicomio al tonticomio oscuro que tu idiotez sin mezcla de locura, pide hasta que la muerte venga a sacar tu vida de este apuro. Llevas el corazón con cuello duro, residuo de una momia milenaria concurso de idiotas, que necesita la alabanza diaria y descosido en la alabanza explotas. Cocodrilito pequeñito, ñito, lagartija de astucia, mezquina subterránea, con el rabo marchito, y la mirada alcantarilla sucia. Tarántula diabética y escuálida, forúnculo político y gramático, republico de triste mierda inválida, oráculo, sarcófago enigmático. Demócrata de dientes para fuera, altares solicita tu zapato No hagas más reflexiones de topo y madriguera en tu conejeril rincón de mentecato. Humo soberbio, sapo que te hinches

!#"#!

cuando oyes un piropo: disuélvete en berrinches resuélvete, desaparece, topo. España no precisa tu vaciedad de calabaza neta, tu mezquindad que duele y que da risa, tu vejez inconcreta, venenosa, indecisa. No te toca la sangre de los trabajadores, sus muertes no salpican tu chaleco, no te duelen sus ansias, ni su lucha, tu tiniebla trafica con sus puros fulgores su clamor no haya en ti ni voz, ni eco, tu vanidad tu mismo ruido escucha como un sótano seco. Hay ojos que derraman raíces amorosas. Sobre tus ojos tienes uñas que a hacerse dueñas de las cosas avanzan por tus sienes. Necesitan incienso e incensario tu secundaria vida, tu corazón de espino secundario, tu soberbia de zarza consumida. Sobre tu pedestal o tu peana, monumento de oficio, cuando su salvación está cercana quieres llevar un pueblo al precipicio. Te rebuznó en el parto tu madre, y más valiera a España que jamás te rebuznara con esa cara de escobilla fiera, de vieja zorra avara.

! #"$!

No llevarás mi pueblo al precipicio, dictador fracasado, rey confuso, y caerás por la punta de una bota sobre tus flacos días puesta en uso. Poema de José Herrero Pacheco empresonat al penal d'Ocaña, entre 1939 y 1956. Va ser condemnat a 3 penes de mort no executades. En una ventana un día que al campo frondoso daba un preso se sonreía y al reírse suspiraba. Al parecer no era envidia lo que en su alma albergaba. Un árbol que frente habría donde él se recreaba un pajarillo trinaba rebosante de alegría un canto que distraía a un cerebro que pensaba. Mientras el pájaro cantaba su rostro palidecía y sus labios pronunciaban lo que su alma sentía. ¡Canta, pajarillo canta! que ya esta muriendo el día y tu alegre melodía me hace olvidar lo que espanta quizás mañana o pasado si tu vuelves a la rama yo no estaré en la ventana porque me hayan trasladado. ¡Lejos, tan lejos de aquí! que a otros muchos se llevaron que tus cantos contemplaron

!#"%!

y más no te puedo oír y si me llevan a mí en mis últimos momentos posare mis pensamientos En los que sufren aquí. ¡Canta, pajarillo canta! tu no pares de trinar mientras tanto mi corazón tranquilizándose esta siente cual grande es la vida y bella la libertad. Ya viene la noche oscura tu té iras a descansar mientras yo siento los pitos y las llaves rechillar. ¡Al saber si traen mi nombre en la mano un oficial! ya siento pasos ¡qué veo! una lista repasar ¿es mi nombre? no, no lo creo. No paran de vocear. Ilusión de mis recreos te volveré a contemplar Y aquellos seres queridos Que lejos de aquí están. Llévales un beso en mi nombre El que yo no podré dar. ¡Salud esposa querida! ¡Salud padres y hermanos adorados! me van a quitar la vida por el hecho de ser honrado ¡Salud pajarillos libres! ¡Salud, nobles compañeros!

! #"&!

Uno menos en vuestras filas que va a poblar los luceros. Ya se me estremecer el alma, Me palpita al corazón Estarán dispuestas las armas Y formado un batallón. El que humanamente piensa Dios no le otorga el perdón. ¡Vengan sus hombres más fieles y los que tiren mejor y un oficial que les mande hacer el fuego a discreción! Ya suenan sobre mis sienes Rugir un motor infernal Junto con el alba viene A la puerta del penal. Pronto se acerca la hora ¡Valor; nobles compañeros moriremos como mueren los que nunca se rindieron!. Ante una vida malvada de vil servidumbre y cieno Dadnos la muerte, cobardes Dadnoslas, pronto embusteros. Apuntar vuestros fusiles a corazones sinceros antes de vivir humillados dar fin a mi vida, quiero. Y cuando nuestros cuerpos yertos inmóviles estén en el suelo no tocar nuestras féretros que mancháis la dignidad que tenemos, aunque muertos.

!#"'!

Lucía Sánchez Saornil de Mujeres Libres. "Quiero creer en Dios, quiero creer, no me enturbiéis la fe que voy buscando” “¿He de creer en ese Dios absurdo ese Dios que hizo al hombre contrahecho?” Corrandes d’exili. Pere Quart. Una nit de lluna plena tramuntàrem la carena, lentament, sense dir res... Si la lluna feia el ple també el féu la nostra pena. L'estimada m'acompanya de pell bruna i aire greu (com una Mare de Déu que han trobat a la muntanya). Perquè ens perdoni la guerra, que l'ensagna , que l'esguerra. Abans de passar la ratlla, m'ajec i beso la terra i l'acarono amb l'espatlla. A Catalunya deixí el dia de ma partida mitja vida condormida; l'altra meitat vingué amb mi per no deixar-me sens vida. Avui en terres de França i demà més lluny potser, no em moriré d'enyorança ans d'enyorança viuré. En ma terra del Vallès tres turons fan una serra, quatre pins un bosc espès,

! #"(!

cinc quarteres massa terra. «Com el Vallés no hi ha res.» Que els pins cenyeixin la cala, l'ermita dalt del pujol; i a la plana un tenderol que batega com una ala. Una esperança desfeta, una recança infinita, i una pàtria tan petita que la somio completa. Las mujeres de los rojos. Consuelo Ruiz. Quisiera escribir un himno a un pobre racimo humano las mujeres de los rojos que en España nos quedamos, para las que no hubo escape, para las que no hubo barco. Las que nos quedamos solas con sus hijos en los brazos, sin más sostén ni más fuerza que el que daba el estrecharlos como prendas de un amor contra nuestros pechos flácidos. Todos perdimos la guerra, todos fuimos humillados, pero para las mujeres el trance fue aun más amargo. Largas colas en Porlier con nuestros pobres capachos. Caminatas bajo el sol con los pies semidescalzos. Caminatas sobre el hielo tiritando en los harapos. Largas, duras caminatas

!#")!

en busca de algún trabajo. Cansancio y humillación si lograbas encontrarlo y si no lo conseguías, humillación y cansancio. Por el pan de nuestros hijos, siempre un combate diario. ¡Esos días siempre solas, esos días largos, largos, que fueron semanas, meses, que fueron tanto, tanto que, entre dolor y entre lágrimas, se convirtieron en años! Nuestros hombres en la cárcel, nuestros hombres exiliados, nuestros hombres cada día cayendo como rebaños en manos de furia ciega de matarifes fanáticos. Y las mujeres seguimos, a nuestro modo luchando y esa guerra, sólo nuestra esa guerra la ganamos. Los hijos de nuestros hombres quedaron en nuestras manos y supimos inculcarles un culto casi sagrado por los muertos, los ausentes, los padres que les faltaron. Se los pusimos de ejemplo porque siguieran sus pasos y logramos convencerles de que eran buenos y honrados, aunque en la calle, en la escuela, les dijeran lo contrario. Éramos pobres mujeres

! #"*!

y supimos elevarnos sobre el dolor, sobre el miedo, sobre el hambre y el fracaso y criamos nuestros hijos dignos de sus padres, bravos; serios, dignos, responsables. Los íbamos cultivando pilares para un futuro que aún parecía lejano y en el que siempre creímos con los puños apretados. Quisiera escribir un himno, grande, estupendo, fantástico, de pobres mujeres débiles con heroísmos callados, de esfuerzos y sufrimientos que eran el vivir diario y, que a pesar de ello supieron, con un esfuerzo titánico ir manteniendo la llama de amor al padre lejano, al padre que estaba preso o al que habían fusilado. Yo quisiera a voz en grito poder entonar un cántico que dijera todo eso, que bastante hemos callado las mujeres de los rojos que en España nos quedamos creemos tener, al menos, el derecho de contarlo. Blas Infante del company Manuel Álvarez. ¡Te dejaron morir, como a un perro abandonado! amigas de escapulario y crucifijos de marfil.

!##+!

Encontrar a un hijo tirado encogido y de perfil con el gesto horrorizado, sin las uñas de las manos de arrastrarse para huir y lentamente morir desangrado. Es lo que quisisteis para él. y lo que querríáis para mí. Las que nunca fueron madres no saben lo que es sufrir. Llamáis al cristo, redentor Pues sí, el si que lo salvaría. No creo que del hijo de dios sea su ejemplo el que os guía. Tenéis instinto predador, lo mismo que esa jauría asesinos de obreros, y de intelectuales de valía. Quién asesinó a Blas infante ¿por pregonar la Autarquía? Mirar sor limosna y rezo, para amar a Andalucía hay cosas con más peso que encerrarse todo el día adorando santos de yeso. Que el amor por Andalucía luchar, por la dignidad del pueblo, es lo que Blas infante hacia. Cuál es vuestro sueño acariciado, el que os motiva a vivir, un dios que está en otro lado y que jamás paso por aquí.

! ##"!

Si vivió fue en otro tiempo, también a él le tocó morir junto al pueblo y marginado. Los curas del sanedrín lo entregaron a un soldado, invasor, igual que aquí! Es lo que quisisteis para él, es lo que querríáis para mí. Burdeles de la nobleza Éxtasis de la razón Dureza del corazón. Poema de Josefa García Segret, mestra socialista que va estar en les pitjors presons del franquisme. Dedicat al seu pare després de ser detinguda amb el seu marit, salvatgement torturat i afusellat. Plegaria. Calla viejecito… la espada lo manda. Llévanse a tu hija a su esposo matan. Sólo a ti te dejan, solito en la casa, con unos vecinos, que de ti, se encargan mientras que tu hija, a presidio marcha. Tu lloras muy triste, cieguecito encamas; llamas a tu hija, que vuelva a la casa. Pero las cadenas, la tienen atada. No dejan venirla,

!###!

porque… es presidiaria, defendió la República … mereció matarla. Muere el viejecito… en manos extrañas. Himne de Mujeres Libres. Lucía Sánchez Saornil. Puño en alto mujeres de Iberia hacia horizontes preñados de luz por rutas ardientes, los pies en la tierra la frente en lo azul. Afirmando promesas de vida desafiamos la tradición modelamos la arcilla caliente de un mundo que nace del dolor. ¡Que el pasado se hunda en la nada! ¡Que nos importa del ayer! Queremos escribir de nuevo la palabra MUJER. Puño en alto mujeres del mundo hacia horizontes preñados de luz, por rutas ardientes adelante, adelante, de cara a la luz. Homenatge a Lluís Companys i Jover. Ramón Ballester i Batallé. És un dimarts i quinze d’octubre, va un home, mirada elevada, caminant amb les petjades segures perquè la seva sang sigui vessada als glacis de Santa Eulàlia.

! ##$!

És que la teva sang va ser vessada sobre la terra d’un oprimit poble on la llibertat li fou segada, del català en feren la gran mofa. eres humiliat cent de vegades. Doncs del teu colpit pit es reflectia el teu gran amor a la Pàtria, aquella terra sempre tan sumida fou bressol de la teva angoixa d’un fet que la història no visa. Sí, la teva sang et va ser vessada!, però, d’aquell teu serè ressò d’aquell fet de trista recordança hem encès una flama al nostre cor que ens esperota a la venjança. Sí, la teva sang et va ser vessada!, però, quan aquesta tocà a terra tenyí la gebra de la matinada amb els vius colors de la bandera que tant ens acull i ens agermana. I les teves paraules escoltem perquè ja ens omplen de gauvança i al fons de l’ànima sempre guardem amb el record, consol i esperanza: “Tornarem a lluitar, tornarem a sofrir, tornarem a vèncer” Poema de Miguel Hernández. Rosario dinamitera. Rosario, dinamitera, sobre tu mano bonita celaba la dinamita sus atributos de fiera. Nadie al mirarla creyera que había en su corazón

!##%!

una desesperación de cristales, de metralla ansiosa de una batalla, sedienta de una explosión. Era tu mano derecha, capaz de fundir leones, la flor de las municiones y el anhelo de la mecha. Rosario, buena cosecha, alta como un campanario, sembrabas al adversario de dinamita furiosa y era tu mano una rosa enfurecida, Rosario. Buitrago ha sido testigo de la condición de rayo de las hazañas que callo y de la mano que digo. ¡Bien conoció el enemigo la mano de esta doncella, que hoy no es mano porque de ella, que ni un solo dedo agita, se prendó la dinamita y la convirtió en estrella! Rosario, dinamitera, puedes ser varón y eres la nata de las mujeres la espuma de la trinchera. Digna como una bandera de triunfos y resplandores, dinamiteros pastores, vedla agitando su aliento y dad las bombas al viento del alma de los traidores.

! ##&!

Poema de Pere Quart. Quin fred al cor, camarada Quin fred, reïra de bet!, quan bufa l'airet de la matinada, tallant com un ganivet de fulla esmolada. Doncs encara fa més fred al parapet d'avançada! Quin fred en nit estelada amb el cel cruel i net, quan hi ha glaçada i cap llit no és prou estret ni té prou flassada. Quin fred al sòl, la paret d'oficina esbalandrada, sense foc ni cigarret, on hom treballa amb calfred fins a la vesprada, fins a la vesprada. Camarada, si sota abric i barret i amb bufanda ben nuada oblides que al parapet d'avançada uns homes lluiten pel dret de la terra amenaçada i tens fred, quin fred al cor, camarada! Poema a Companys de Bonaventura Gassol, any 1947. No digueu que ell és mort -no mor l'alosa, ni el gra de blat ni el roserer florit-, digueu només que el president reposa No digueu que ell és mort -la mort és cosa

!##'!

dels homes sense rels a l'infinit-, digueu només que té la boca closa i la cançó de l'herba sobre el pit. No digueu que ell és mort -la Mort seria perdre's en el no-res, i aquell que un dia acaronà la pàtria amb el peu nu, i es fa pols amb la terra que l'aferra, no podem dir que és mort-, ell s'ha fet terra, i aquesta terra ets tu i ets tu i ets tu...

! ##(!

Altres textos que vam llegir.

Discurs del President Francesc Macià. 14 d’abril de 1931. “Catalans : Interpretant el sentiment i els anhels del poble que ens acaba de donar el seu sufragi, proclamo la República Catalana com Estat integrant de la Federació ibèrica. D’acord amb el President de la República federal espanyola senyor Nicet Alcalá Zamora, amb el qual hem ratificat els acords presos en el pacte de Sant Sebastià, em faig càrrec provisionalment de les funcions de President del Govern de Catalunya, esperant que el poble espanyol i el català expressaran quina és en aquests moments llur voluntat. En fer aquesta proclamació, amb el cor obert a totes les esperances, ens conjurem i demanem a tots els ciutadans de Catalunya que es conjurin amb nosaltres per a fer-la prevaler pels mitjans que siguin, encara que calgués arribar al sacrifici de la pròpia vida. Tot aquell, doncs, que pertorbi l’ordre de la naixent República Catalana, serà considerat com un agent provocador i com un traïdor a la Pàtria. Esperem que tots sabreu fer-vos dignes de la llibertat que ens hem donat i de la justícia que, amb l’ajut de tots, anem a establir. Ens apoiem sobre coses immortals com són els drets dels homes i dels pobles i, morint i tot si calgués, no podem perdre.

!##)!

En proclamar la nostra República, fem arribar la nostra veu a tots el pobles d’Espanya i del món, demanant-los que espiritualment estiguin al nostre costat i enfront de la monarquia borbònica que hem abatut, i els oferim aportar-los tot el nostre esforç i tota l’emoció del nostre poble renaixent per afermar la pau internacional. Per Catalunya, pels altres pobles germans d’Espanya, per la fraternitat de tots els homes i de tots els pobles, Catalans, sapigueu fer-vos dignes de Catalunya.” Francesc Macià. President de la Generalitat de Catalunya. Els 100 morts de la transició. 1976. Teófilo del Valle. Francisco Aznar Clemente. Pedro María Martínez Ocio. Romualdo Barroso Chaparro. José Luis Castillo García. Bienvenido Perea. Juan Gabriel Rodrigo Knajo. Vicente Antonio Ferrero. Tomás Pérez Revilla. Aniano Jiménez Santos. Ricardo Pellejero. María Norma Menchaca Gonzalo. Francisco Javier Verdejo Lucas. Jesús María Zabala. Bartolomé García Lorenzo. Carlos González Martínez. José Javier Nuin. Ángel Almazán Luna. 1977. Juan Manuel Iglesias. José Vicente Casabany. Arturo Ruiz García. Luis Javier Benavides Orgaz. Serafín Holgado de Antonio. Ángel Rodríguez Leal. Javier Sauquillo Pérez del Arco. Enrique Valdelvira Ibáñez. Pancho Egea. José Luis Aristizabal Lasa. Ángel Valentín Pérez. Isidro Susperregui Aldako. Cándido Peña. José Luis Cano Pérez. Miguel del Caño. Manuel Fuentes Mesa. Luis Santamaría Mequelena. Gregorio Maritxalar Aiestaran. Juan Peñalver Sandoval. Miquel Grau. Manuel José García Caparrós. Javier Fernández Quesada. 1978. Agustín Rueda. Elvira Parcero Rodríguez. José Luis Escribano. Agurtzane Arregui. Germán Rodríguez. José Ignacio Barandiaran Urkiola. Gustavo Adolfo Muñoz Bustillo. Manuel Medina Ayala. Antonio Carrión. Andrés Fraguas Fernández. Emilio Larrea. 1979. Ursino Gallego. Juan Carlos Delgado de Codes. Andrés García. Gladis del Estal. José Ramón Ansa Etxebarría. Vicente Vadillo. Javier Martín Eizaguirre. Aurelio Fernández Cario. Valentín González Ramírez. Salomé Alonso Varela. Juan José Lopategui Carrasco. Emilio Fernández Castro. José Prudencio García. Ignacio Quijera. Perico Elizarán. José Luis Alcazo. Valeriano Martínez Pérez. Manuel Álvarez Blanco. Victorio Arranz. José Luis Montañés Gil. Emilio Martínez Menéndez.

! ##*!

1980. Ana Teresa Barroeta. María Josefa Bravo. Juan Carlos García Pérez. Vicente Cuervo Calvo. Jorge Caballero Sánchez. Liboria Arana Gómez. Manuel Santacoloma. María Paz Armiño. Pacífico Fica Zuloaga. Jesús María Zubicarai Badiola. Yolanda González Martín. Felipe Sagarne Ormázabal. Arturo Pajuelo Rubio. José María Etxebeste. Ángel Etxaniz. Luis María Elizondo Arrieta. Miguel María Arbelaiz Etxebarria. Joaquín Antimasbede. Joaquín Alfonso Etxeberría. Esperanza Arana. Jean-Pierre Haramendi. José Kamio. José España Vivas. Joaquín Antimasverás Escoz. Juana Caso. José Muñoz. Francisco José Rodríguez López. Daños colaterales. Kepa Tolosa Goicoetxea. Felipe Suárez Delgado. Antonio Rubio Lara. Carlos Hernández Expósito ....etc etc etc. Noms extrets de “La sombra de la Transición” del periodista Alfredo Grimaldos. Aquí només facilitem els noms però a les pàgines d’aquest interessant llibre publicat per Oberon es poden trobar edats, llocs de naixement i circumstàncies dels assassinats d’aquestes víctimes. Dones afusellades al Camp de la Bota. A la ciutat de Barcelona entre el 1939 i el 1952 van ser executades 1717 persones. Entre aquestes, 12 dones, totes assassinades al Camp de la Bota i enterrades al Fossar de la Pedrera. Aquests són els seus noms, extrets del llibre “Justícia, no venjança” dels nostres companys de l’Associació Pro-Memòria als Immolats per la Llibertat a Catalunya, un treball de Joan Corbalán Gil. Dades que consten en el seus consells de guerra. Virginia Amposta Amposta. 36 años. Casada. Ama de casa. Sí sabe leer y escribir. Nacimiento: Pinell de Brai. Residencia: Viladecans. Juzgada: el 26 de mayo de 1939. Procedimiento Sumarísimo de urgencia. Filiación: UGT. Acusación: Rebelión. Cargos: comité, presidenta UGT sección local de oficios varios. Ejecución: 8 de agosto de 1939. Nieves Bouza Gil. 22 años. Soltera. Obrera. Sí sabe leer y escribir. Nacimiento: Barcelona. Residencia: Barcelona. Juzgada: el 26 de abril de 1939. Procedimiento Sumarísimo de urgencia. Filiación: CNT. Acusación: adhesión a la rebelión militar. Cargos: patrullera. Ejecución: 26 de mayo de 1939. Carmen Claramunt Bonet. 28 años. Soltera. Ama de casa. Sí sabe leer y escribir. Nacimiento: Roda de Barà. Residencia: Barcelona. Juzgada el 27 de marzo de 1939.

!#$+!

Procedimiento Sumarísimo de urgencia. Filiación: Estat C.atalà. Acusación: Rebelión militar. Ejecución: 18 de abril de 1939. Cristina Fernández Perera. 39 años. Casada. Portera. Sí sabe leer y escribir. Nacimiento: Villasinde (León). Residencia: Barcelona. Juzgada el 12 de abril de 1939. Procedimiento Sumarísimo de urgencia. Filiación: UGT. Acusación: Rebelión militar. Cargos: Patrullera. Ejecución: 13 de mayo de 1939. Inés Giménez Lumbreras. 25 años. Casada. Modista. Sí sabe leer y escribir. Nacimiento: Madrid. Residencia: Barcelona. Juzgada: el 25 de septiembre de 1939. Procedimiento: Sumarísimo de urgencia. Filiación: Juventud Católica- Asociación de Estudiantes Católicos/FET. Acusación: Rebelión militar. Cargos: Agente del SIM, espia Republicana. Ejecución: 13 de noviembre de 1940. Dolores Giorla Laribal. 27 años. Casada. Ama de casa. Sí sabe leer y escribir. Nacimiento: Barcelona. Residencia: Barcelona. Juzgada el 8 de mayo de 1939. Procedimiento: Sumarísimo de urgencia. Acusación: Rebelión militar. Cargos: haber denunciado a su marido, que era un maltratador. Ejecución: 20 de junio de 1939. Eugenia González Ramos. 20 años. Soltera. Guantera. Sí sabe leer y escribir. Nacimiento: Madrid. Residencia: Madrid. Juzgada el 14 de abril de 1939. Procedimiento: Sumarísimo de urgencia. Filiación: UGT. Acusación: Rebelión militar. Cargos: Patrullera en Carabanchel. Ejecución: 11 de mayo de 1939. Encarnación Llorens Pérez. 45 años. Casada. Jornalera. No sabe leer ni escribir. Nacimiento: Barcelona. Residencia: Barcelona. Juzgada: el 25 de marzo de 1939. Procedimiento: Sumarísimo de urgencia. Filiación: UGT. Acusación: Rebelión militar. Ejecución: 26 de abril de 1939. Ramona Peralba Sala (Cambrilsa). 35 años. Casada. Tejedora. Sí sabe leer y escribir. Nacimiento: Gironella. Residencia: Gironella. Juzgada: el 18 de abril de 1939. Procedimiento: Sumarísimo de urgencia. Filiación: CNT. Acusación: Rebelión militar. Cargos: Delegada de fábrica de la CNT. Ejecución: 16 de mayo de 1939. Magdalena Nolla Montseny. 34 años. Casada. Ama de casa. Sí sabe leer y escribir. Nacimiento: Alforja. Residencia: Barcelona. Juzgada el 3 de mayo de 1939. Procedimiento: Sumarísimo de urgencia. Filiación: ERC-UGT. Acusación: Rebelión militar. Ejecución: 21 de junio de 1939.

! #$"!

Leonor Malich Salvador (la Roja). 60 años. Viuda. Portera. No sabe leer ni escribir. Nacimiento: El Molar. Residencia: Barcelona. Juzgada: el 26 de mayo de 1939. Procedimiento: Sumarísimo de urgencia. Acusación: Rebelión militar. Ejecución: 8 de agosto de 1939. Asunción Puigdellosas Vila. 43 años. Casada. Ama de casa. No sabe leer ni escribir. Nacimiento: Vic. Residencia: Vic. Juzgada el 14 de septiembre de 1939. Procedimiento: Sumarísimo de urgencia. Filiación: CNT. Acusación: Rebelión militar. Cargos: Izquierdista furibunda, patrullera, intervención en saqueos de iglesias. Ejecución: el 27 de marzo de 1940. Totes aquestes dones van estar a la presó de Les Corts abans de ser afusellades. Demanem l'anul·lació d'aquests consells de guerra, els d'aquestes dones i l'anul·lació de tots els judicis del franquisme. Què va aportar la República a la dona? Accés a càrrecs públics diversos: notaries i registres, cos diplomàtic, secretaries municipals, procuradors de Tribunals.... El dret a vot, el matrimoni civil i el divorci de mutu acord, la supressió del delicte d’adulteri només aplicat a la dona, la regulació del treball femení protegint la maternitat i prohibint els comiats per matrimoni o embaràs, l’equiparació salarial, el dret a la pàtria potestat dels fills (investigació de paternitat i reconeixement dels fills naturals). En educació es van fer escoles mixtes, es van abolir assignatures domèstiques i religioses i es van crear escoles nocturnes treballadores. Un punt essencial de la República és l'estat laic, el paper de l'Església sobretot en educació on fins ara havien tingut el monopoli havia estat una llosa per l'emancipació de la dona. La separació Església-Estat, dóna una llibertat a la dona que abans estava més esclavitzada pel paper que el catolicisme li reservava: el de submissió i resignació. Per això l'Església catòlica va formar part tan activament del cop d'estat a la República perquè volia recuperar la seva situació de privilegi. La República ens va donar més fets històrics com el nomenament d'una ministra, de sanitat, l’anarquista Federica Montseny, la primera dona ministra de l’Europa Occidental, que va impulsar projectes molt progressistes a favor de la dona. Va crear llars infantils, les cases de solidaritat, cases per a prostitutes per ajudar-les a deixar aquesta feina i l'aprovació d'una llei per a la interrupció de l'embaràs.

!#$#!

A Catalunya la Generalitat republicana va aprovar la dispensació d’anticonceptius, va despenalitzar i va legalitzar l'avortament, va abolir la prostitució reglamentada i va prohibir contractar dones per treballs perillosos. El Doctor Félix Martí Ibáñez, Director General de la Conselleria de Sanitat va dir: "Ja no assistirem més a l'espectacle de mares mortes a causa d'una fallida maniobra abortiva, d'infanticidis dimanats de l'odi al nen que va néixer sense ser desitjat, de dones amb el seu rumb vital torçat per un fill que és un estigma o una reminiscència d'alguna cosa que es desitjaria oblidar, de nens arribats a llars sense pa i a pares sense amor". També hem de parlar de Mujeres Libres una organització llibertària que va fundar la revista que portava el seu nom. El Maig de 1936 eren 500 afiliades, però el 1938 eren ja 30.000. Aquestes dones anarquistes van treballar pels drets de les dones, volien la seva revolució dins de la revolució, de vegades en contra dels seus companys que no ho compartien. Els seus objectius eren donar les eines, educació i formació tècnica i professional, a la dona perquè aquesta pogués incorporar-se a la producció amb major qualificació i retribució, creant per a això guarderies, menjadors... que facilitaven la incorporació de la dona al món del treball. Les dones durant la República, del 1931 al 1939, van poder accedir a llocs que li estaven vedats. Amb el cop d'estat feixista del 17 de juliol de 1936, les dones també van voler formar part activa de la defensa del règim legal i democràtic republicà en primera línia de batalla. La dona va formar part de les milícies, va agafar el fusell en els primers dies de la lluita contra l'exèrcit colpista, més tard amb la formació de l'exèrcit republicà moltes d'aquestes dones van haver d'anar a la rereguarda substituint en molts casos als homes que estaven en el front en els seus llocs de treball. El franquisme la pèrdua de tots els drets de les dones. Amb el franquisme la dona torna a l'àmbit domèstic. La funció de la dona era tenir molts fills per educar-los en el catolicisme i ser el descans i refugi del seu espòs. La dona torna a la submissió d'una societat totalment patriarcal per llei. Lligar la dona a les feines de la casa és una manera d’alienació i acceptació del poder de qui la relega a aquestes tasques. Fer un treball repetitiu que queda desfet poc després de realitzar-ho en un espai molt determinat, sense gratificació ni remuneració de cap tipus mina l'autoestima i s'acaba acceptant que l'home és superior i és qui deu manar. Es va suprimir l’escola mixta, el treball nocturn de dones, molt poques treballaven en tallers i fàbriques i majoritàriament dones solteres, era molt costós accedir a professions liberals: metges, advocats, i no es podia accedir a càrrecs de la funció

! #$$!

pública, registradors, jutges, ambaixadors…. en els casos en què les dones podien treballar, la majoria en el servei domèstic, a més de necessitar l’autorització de l’home aquest podia cobrar el salari de la dona. Moltes dones que treballaven per donar menjar els seus fills i veien com els seus homes es gastaven el seu sou en el bar. Es va prohibir el matrimoni civil i el divorci, es va penalitzar l’avortament i l’adulteri femení. La majoria d’edat es va posar als 25 anys i la dona sortia de la casa paterna per casar-se o anar al convent. El matrimoni era per l’Església i l’educació era religiosa. La dona no podia sol·licitar un passaport, ni sortir del país, no podia obrir un compte al banc, ni comprar una vivenda, ni administrar el seu patrimoni sense l’autorització del marit. Hi havia lleis molt humiliants com aquella que permetia a un violador si era perdonat per la víctima o es casava amb ella quedar lliure. I lleis terribles com les que emparaven l'uxoricidi, causa d'honor, que havia estat anul·lat per la legislació republicana. Uxoricidi en la llei franquista: L’home en defensa del seu honor pot matar o lesionar a l’esposa sorpresa en adulteri o a la filla menor de 23 anys, si viu a casa del pare. Això es va mantenir fins al 1961. L’home podia violar i maltractar la dona dins del matrimoni la llei considerava que aquests fets pertanyien a l'àmbit domèstic i l’Església sempre deia a la víctima: resignació i obediència marital. El 1934 Pilar Primo de Rivera va crear la Sección Femenina de Falange. Aquesta tenia com a objectiu formar bones patriotes, bones catòliques i bones esposes, el paper fonamental de la dona era obeir en tot l'home. El 1937 neix el Servicio Social de la Mujer era la versió femenina del Servei Militar, però no ensenyaven a disparar i fer maniobres, ensenyaven a cosir i a cuinar. Alguns consells de la Sección Femenina: «Todos los días debíamos dar gracias a Dios por habernos privado a la mayoría de las mujeres del don de la palabra, porque si lo tuviéramos quién sabe si caeríamos en la vanidad de exhibirlo en las plazas» Las mujeres nunca descubren nada; les falta, desde luego, el talento creador, reservado por Dios para inteligencias varoniles; nosotras no podemos hacer más que interpretar, mejor o peor, lo que los hombres nos dan hecho.

!#$%!

Ten preparada una comida deliciosa para cuando él regrese del trabajo. Especialmente, su plato preferido. Ofrécete a quitarle los zapatos. Habla en tono bajo, relajado y placentero (...) En cuanto respecta a la posibilidad de relaciones íntimas con tu marido, es importante recordar tus obligaciones matrimoniales: si él siente la necesidad de dormir, que sea así no le presiones o estimules la intimidad. Més consells de la Secció Femenina. Si pensem que l'educació primària era la fi dels estudis per a la majoria de dones, on aprenien bàsicament a fer les tasques de la llar i la cura de les criatures, que aquesta educació estava en mans de l'Església que considerava la cultura en la dona com poc femení o de dones poc decents, era fàcil que en un ambient de repressió i en una cultura del sacrifici femení les dones acabessin acceptant el seu paper d'esposa, mare i filla sense cap més identitat. Manuel Fraga mort en impunitat. Per què la història no sigui tergiversada i explicada de manera interessada vam apel·lar a la veritat i vam treure a la llum l’autèntica biografia del desaparegut franquista Manuel Fraga perquè tothom tingui present que la mort no esborra el passat quan hi ha memòria. Part de la carta de la CRMH da Coruña, a la jutgessa argentina Dña. María Servini, informant dels serveis al franquisme prestats per Manuel Fraga Iribarne com a ministre. Algunos datos biogràficos del “Camarada Fraga”. “Esto decía el Decreto 154/1961, de 2 de febrero: “A propuesta del Ministro Secretario General del Movimiento, cesa el camarada Manuel Fraga Iribarne en el cargo de Delegado Nacional de Asociaciones de Falange Española Tradicionalista y de las JONS, agradeciéndole los servicios prestados” (Firmado por Francisco Franco y publicado en el BOE de 9 de febrero de 1961) . Este cargo no figura en su biografía oficial . Manuel Fraga Iribarne recibe en 1968 el título honorífico de “Hijo Adoptivo” de A Coruña cuando la represión era brutal, ya que un mes después el Consejo de Ministros declaraba el Estado de Excepción

! #$&!

Se afilió muy joven a la Falange, iniciando una carrera política que lo llevaría en 1951 al cargo de secretario general del Instituto de Cultura Hispánica (1951); secretario general del Consejo Nacional de Educación (1953); secretario general técnico del Ministerio de Educación (1955-1958); secretario de la Comisión de Asuntos Exteriores de la Cortes (1958-1962); director del Instituto de Estudios Políticos (1961) . Fue consejero nacional del Movimiento (el partido único), procurador de las Cortes franquistas y miembro del Consejo de Estado . Fraga estaba en el Consejo de Ministros, participando en la represión 10-7-1962 . Manuel Fraga entra en el Gobierno de la Dictadura, un mes después de la reunión en Munich de 118 delegados, de todas las tendencias políticas opositoras al franquismo, convocados por el IV Congreso del Movimiento Europeo . Este congreso solicitaba a la Comunidad Económica Europea (CEE) que exigiera democracia en España antes del ingreso en el organismo europeo . Los asistentes a esta reunión -calificada por la propaganda oficial cómo “Contubernio de Munich”- sufren la represión . Fraga , ya como ministro, apoyaba las medidas represivas y presumía ante la prensa de que con el exilio y confinamiento en diferentes islas de Canarias, los participantes en este congreso “se podrán librar de las justas iras del pueblo español” 1-4-1963 . Creación del Tribunal de Orden Público (TOP), herramienta para la represión de los demócratas y privación de las libertades, que hace las funciones del Tribunal Especial para la Represión de la Masonería y el Comunismo . 20-4-1963 . Es fusilado el dirigente comunista Julián Grimau . 17-8-1963 . Ejecutados a garrote vil los anarquistas Francisco Granado y Joaquín Delgado . Octubre-1963 . Enfrentamiento entre Fraga y 103 intelectuales, encabezados por José Bergamín, que firmaban un escrito denunciando las torturas y abusos cometidos por las fuerzas represivas contra las huelgas de la minería asturiana . En carta abierta (la de los intelectuales no fue publicada), Fraga justifica la represión y el corte de pelo al rape de mujeres, y contestaba así a Bergamín: “Parece por otra parte posible que se cometiese la arbitrariedad de cortar el pelo a Constantina Pérez y Anita Blaña, aunque las sistemáticas provocaciones de estas damas a la fuerza pública la hacían más que explicable” . 1964 . Fraga, como ministro de propaganda, dirige la campaña “25 años de paz” .

!#$'!

Agosto-1965 . Son separados de sus cátedras Enrique Tierno Galván, Luis López Aranguren y Agustín García Calvo . Asambleas y manifestaciones de estudiantes en apoyo de los profesores represaliados . Marzo 1965 . El abad de Mon tserrat, Aureli Maria Escarré es obligado a exiliarse por la presión del Gobierno . Había criticado duramente el régimen franquista en Le Monde . 18-3-1966 . Se promulga la nueva Ley de Prensa e Información . Continuarían los expedientes, sanciones a periodistas y cierres de medios de comunicación . 9-3-1966 . La policía asalta el convento de los Capuchinos de Sarriana (Barcelona), cuando se celebraba una asamblea del Sindicato Democrático Universitario . 30-4-1966 . El Gobierno cierra la Universidad de Barcelona . 28-6-1966 . Detención en Madrid de Marcelino Camacho, dirigente de CC . OO . 22-7-1966 . Secuestro del periódico ABC por un artículo de Luis María Ansón, titulado “La monarquía de todos” . 22-11-1966 . Franco presenta en las Cortes el Proyecto de Ley Orgánica del Estado 14-12-1966 . Se celebra el referéndum para aprobar la citada ley . Fraga consigue el imposible: en muchos colegios electorales los votos del SÍ superan el censo electoral 14-3-1967 . El Tribunal Supremo declara ilegal a CCOO . 21-4-1967 . El Gobierno declara el Estado de Excepción en Vizcaya . 1-5-1967 . Numerosas detenciones en las manifestaciones del Primero de Mayo . 19-8-1967 . Detención de 20 sacerdotes vascos . 7-9-1967 . El Tribunal de Orden Pública (TOP) condena a Alfonso Carlos Comí por un “delito de opinión” . 28-3-1968 . El Gobierno cierra por tiempo indefinido la Universidad de Madrid . 31-5-1968 . Secuestro del diario Madrid .

! #$(!

3-8-1968 . El Gobierno declara el Estado de Excepción en Guipúscoa . Noviembre-1968 . Sesenta sacerdotes vascos ocupan el seminario de Derio en defensa de las libertades . 17-1-1969 . Es detenido en Madrid el estudiante Enrique Ruano Casanova, que muere cuatro días después en dependencias policiales . 25-1-1969 . El Gobierno declara el Estado de Excepción en toda España, que dura hasta el 25 de marzo . Hay detenciones masivas y muchos intelectuales son confinados . 22-7-1969 . Las Cortes franquistas designan al príncipe Juan Carlos como sucesor de Franco en la jefatura del Estado . 30-10-1969 . Fraga sale del Gobierno, después de una remodelación provocada por el caso Matesa. Manuel Fraga regresa al Consejo de Ministros con el último Gobierno de Carlos Arias Navarro, siendo vicepresidente para Asuntos de Interior y ministro de la Gobernación . Durante su mandato en ese ministerio, de diciembre de 1975 a julio de 1976, la policía asesinaba la cinco trabajadores en Vitoria con motivo de una huelga laboral; en el tradicional Vía Crucis que organizaban los Carlistas en Montejurra (Navarra), un grupo de fascistas, dirigidos por un comandante del ejército, asesinaba a dos personas.” Les víctimes de Fraga. Un senyal d’identitat de Fraga era el seu ultra-catolicisme quan era jove es va sentir plenament identificat amb la frase «mitad monjes, mitad soldados» i fins i tot va voler ser cura. Fa poc temps va dir: «Creo en todo lo que manda la Santa Madre Iglesia, de modo que no discuto ninguno de sus dogmas». Però se li va oblidar el cinquè manament “no mataràs”. Ja sabem que l’Església cooperadora i instigadora de la repressió dispensava del compliment del cinquè quan es tractava dels rojos. Julián Grimau. Testimoni de la companya Milagros Riera. Fraga ha muerto y ha sido alabado por toda la desmemoriada clase política del estado español, yo quiero recordarle como el ministro que firmó la condena a muerte de Grimau, no solo firmó este asesinato sino que orquestó una campaña

!#$)!

nacional e internacional para calumniar a nuestro compañero, se rió de él burlándose de un luchador que fue un modelo de valor, quiero recordar la protesta internacional contra este nuevo crimen. Yo estaba en París, hacía poco tiempo que había llegado a Francia huyendo de la policía franquista, nos reunimos en una plaza como en la que hoy estamos, esperábamos que la sentencia de muerte fuera conmutada, bajo el balcón donde Angelita Grimau esperaba también la decisión de los asesinos, había dirigentes sindicales franceses, autoridades, políticos, españoles y franceses todos unidos y compartiendo la misma angustia, estaba con nosotros Marcos Ana, también recién llegado de las cárceles franquistas, había un gentío allí, reunidos, en silencio, no gritábamos, nos mirábamos en silencio nos estrechábamos las manos para darnos ánimos ante el trago que nos esperaba. Yo estaba con mi novio, abrazada a él vi como Angelita se retiraba llorando del balcón, la sentencia había sido confirmada, todos los ministros la firmaron, Fraga, el gran demócrata fue uno de los que firmó, nuestra protesta no sirvió para arrancar a nuestro compañero de las garras de la muerte, hacia unos meses conseguimos con el clamor internacional que no se ejecutara otra condena la de un joven anti-franquista, esta vez no pudimos detenerlos , el alba seria mortal para Grimau. Fraga, nunca olvidaremos que quitaste la vida a un luchador y quisiste también quitarle el honor, el deshonrado eres tú, que nuestra memoria te acompañe al infierno. Enrique Ruano. In memoriam d’Enrique Ruano, estudiant madrileny, que un 20 de gener de 1969, després d’haver estat detingut tres dies abans per llençar propaganda, va caure d’un setè pis d’un edifici on va ser portat per la Brigada Político Social. Ningú va creure la versió del suïcidi. Manuel Fraga va trucar per telèfon al seu pare per coaccionar-lo amb amenaces perquè callés. Fraga li va recordar que tenia altra filla de la qual s’havia d’ocupar. Salvador Puig Antich In memoriam de Salvador Puig Antich assassinat el 2 de març de 1974, un dia després que Manuel Fraga signés el enterado de l’ordre de sometre el jove de 25 anys a garrote vil. Mor al llit, impunement, Manuel Fraga, icona del franquisme i responsable dels assassinats de Gasteiz. Article de David Fernàndez. La Directa. 1963. Es fa un silenci i se sent un crit. Algú crida "Fascista!". Segons la crònica de l'època de Luis Ramírez a 'España hoy': "Fraga se abrió la chaqueta, sacó el pecho y contestó: ¡A mucha honra, gracias!". El dramaturg José Bergamín no el desdiu pas:

! #$*!

"En la meva vida he vist molta gent amb fama de feixista o que volia professar el feixisme, però només n'he conegut dos de veritat: un va ser José Calvo Sotelo, l'altra és Manuel Fraga". A Europa ho veuen pràcticament igual: "Escolti amb atenció, amic: vosté és bona persona, tant que llinda la ingenuitat. Monsieur Fraga és un feixista, va néixer feixista i morirà feixista. I no obtindrà res dels gaullistes. Li diu algú que ha estat lluitant contra el feixisme tota la seva vida". Són paraules de Jean de Lipkowski, responsable d'Afers Exteriors de l’UDR francesa. Paraules citades per Jorge Vestrynge al llibre "Memorias de un maldito" (1999). D'idèntic parer era la família de Luis Cernuda, el poeta que va immortalitzar els versos "recorda-ho tu i recorda-ho als altres". Quan en plena dictadura van demanar-li al ministre franquista permís per a que el poeta pogués assistir a l'enterrament de la seva mare des de l'exili mexicà, Manuel Fraga Iribarne els hi va etzibar: "¡Que se quede donde està! ¡Ya tenemos bastantes maricones en España!". Poc abans, a les dones dels miners en lluita de la conca del Nalón d’Astúries les va titllar, el 1962, de “polloses”. Havien estat rapades a la caserna de la Guàrdia Civil, humiliades i passejades pels carrers de Langreo i reiteradament colpejades. De Palomares a Ruano Després de l'abans, el 1966, el ministre estrella de Franco (1962-1969) es va remullar els seus genitals nuclears a Palomares, després que un B-52 nordamericà perdés cinc bombes d'hidrogen vora la localitat d'Almeria. En banyador, 'inasequible al desaliento', va anunciar a tort i a dret que no havia passat res. Però Palomares va esdevenir després l’accident nuclear més greu succeït mai a l’Estat espanyol: el 29% de la població va resultar contaminada per plutoni. Com contaminada de mentides, va ser, el 1969, la mort a comissaria del jove estudiant Enrique Ruano, que va inspirar la cançó “Que volen aquesta gent” de Maria del Mar Bonet. Fraga va lligar en curt la campanya de premsa impulsada per ABC -a través del periodista-policia Alfredo Semprún- per presentar-ho com un 'suïcidi. El ministre va trucar personalment el pare de l’estudiant mort, el va amenaçar i li va dir que abandonés tota protesta: li va recordar que tenia una altra filla de la que preocupar-se. Quan ja se sap que la diferència entre màfia i feixisme és, precisament, que no n'hi ha. Aquell mateix any, Fraga va ser l'encarregat de dirigir la campanya del règim "25 años de paz" i sis anys després, el 24 de gener de 1969, s'encarregà d'anunciar l'estat d'excepció que va omplir les presons de lluitadors obrers.

!#%+!

De Granados i Delgado a Puig Antich, currículum de mort Fraga també està, segons totes les investigacions, rere la decisió d'executar els anarquistes Francisco Granados i Joaquin Delgado, assassinats pel garrot vil rere un judici de pantomima el 1963. Un crim que Fraga va justificar per ràdio i televisió. Amb paraules potser no tan exactes com les que va haver d’escoltar un reporter de Reuters el 20 de maig de 1974 a Londres. El periodista requeria a Fraga, nomenat ambaixador al Regne Unit el 1973, amb quina legitimitat es constituiria el nou govern. Sempre torrencial, forasenyat va cridar: “¡Con la legitimidad de las metralletas!”. Abans, el febrer de 1974, Fraga ja havia rebut al director d’una revista: “Usted no ha venido a verme; ha venido a interceder por Puig Antich”. Òbviament Fraga no va moure un dit. El 1975 tampoc li va ‘tremolar la mà’ ni la veu quan un grup d’oposició li va demanar a l’ambaixada londinenca que intercedís pels que serien els darrers afusellats del franquisme, militants d’ETA i del FRAP. El diàleg parla sol: - Vostè, com a catedràtic, estarà en contra de la pena de mort? - A certa gent, jo no l’afusellava. Se l’hauria de penjar pels collons –va respondre Fraga. Màxim responsable de la matança de Gasteiz. El 3 de març de 1976, ja nomenat ministre de governació a l'executiu protofranquista d'Arias Navarro, comanda personalment la repressió al moviment obrer autònom de Gasteiz, que va provocar la mort de cinc treballadors en l’atac policial a l’esglèsia de Zaramaga, mentre es celebrava una assemblea oberta. Fraga, el ministre més actiu de Franco, va ser qui va ordenar obrir foc real, qui va va popularitzar aleshores la maldestra dita “la calle es mía” i qui va manipular barroerament el relat dels fets. Fraga teoritzà que "la responsabilitat íntegra es dels que continuen treient gent al carrer", però a la propagandística visita a l'hospital per veure els ferits no se'n va sortirt pas. "Què vens, a rematar-los?" preguntà la filla d'un ferit. Un altre familiar li tancà la porta. "Feixista", li criden, "fill de puta". Crits que encara ressonaven el 2006, amb motiu del 30è aniversari dels assassinats impunes de Gasteiz. Aleshores Lluís Llach -que va composar 'Campanades a mort' en tribut- va declarar: “tots sabem que allò va ser un acte de terrorisme d’estat, executat per responsables ministerials encara vius, tots ho sabem perfectament; (…) per a nosaltres mai hi haurà transició fins que es demani perdó a les víctimes de Gasteiz; els perseguirà la nostra memòria per sempre més”.

! #%"!

Ni abans ni després ni durant Fraga retrocedeix. Només tres dies després de la matança, en roda de premsa, Fraga aixeca el braç i escup. "El que no haya aprendido la lección de Vitoria, el verá lo que hace (...) el que quiera plantear la lucha, la tendrà. Con todas sus consecuencias. ¡Dejémonos de pamplinas!" brama. I es deixa de pamplines només dos mesos després: el 9 de maig a Navarra. Reincident en la violència estatal, arriben els morts de Montejurra, l’intent de l’estat franquista –amb Fraga ordint la trama ultradretana en connexió amb els serveis secrets- per llaurar la cultura del terror i desactivar els anhels del canvi polític i social que es covaven en el carlisme autogestionari. D'aquella època és un altre cita bíblica de Fraga Iribarne: "el millor terrorista, el terrorista mort". De raser hipòcrita fil: el 1983 Fraga fitxa Rodolfo Eduardo Almirón, ultra de la sinistra Triple A argentina, com a cap de seguretat d'Alianza Popular. Res estrany: el 1964 -vegeu la segona imatge de la fotogaleria- Fraga s'adreçava per carta a Otto Skorzeny, membre de les Wafen-SS resident a Pollença (Mallorca) i directament vinculat a la xarxa Odessa de fugida d'antics dirigents nazis. De Pinochet a Guatemala passant per Banzer. Franquista resistencial, fundador d’AP i el PP i alhora ‘pare de la constitució’, el temps mediocre de la farsa de la transició i el camuflatge de la reconversió no van pas arreglar res. Franquista de soca-rel, el 1986 proposa una ‘marxa sobre Gasteiz’, a l’estil mussolinià de la marxa sobre Roma, per forçar un cop d’Estat. El 1999 diu als militars guatemalencs responsables de 34 anys de genocidi: “Teniente Fraga a las órdenes de todos ustedes. En España desde 1936 hasta la muerte del Generalísimo transcurrió una transición social muy importante: la larga paz”. El 2000 visita l’exdictador bolivià Hugo Banzer i a la sortida declara: “M’honoro mantenir una vella amistat amb el General, per qui tinc admiració”. Tres dies més tard defensava Pinochet públicament. Sempre obertament oposat a l'esclariment del cas GAL, el 2002, en un documental sobre la guerra bruta al País Basc, va qualificar com a “moviment d'autodefensa” el terrorisme d’estat amb connexió ultradretana (Batallón Vasco Español, ANE, ATE) de la transició polític espanyola i va afegir, enigmàticament, que "tornaria a produir-se en els propers temps”. Quatre anys després, en una entrevista a ‘El Pais’ el 30 d’abril de 2006 afirma no empenedir-se per res de l’afusellament de Julian Grimau. Fraga va ser l’encarregat d’anunciar l’execució, va signar personalment la condemna –Franco ho va requerir a tots els ministres- i va titllar el dirigent comunista del PCE com “ese caballerete”. De la nostra cultura i el nostre país ja havia dit, el 1968, "Cataluña ... la ocupamos en 1939 y estamos dispuestos a ocuparla tantas veces como sea necesario".

!#%#!

La Galícia caciquil. No hi cap tot l'oblit condensat en una peça. Impulsor de la Galicía més caciquil i regionalista, designador d'Aznar com a successor i adulador dels colpistes del 23F ("persones plenes de bona voluntat"), constructor d’un sistema ferri de censura des de la Xunta de Galícia, ordidor de la corrupció en el vot dels immigrants gallecs dispersats pel món, minimitzador de l’holocaust nazi, ferotge amb el feminisme, comprador de doctorats honoris causa a universitats de països pobres, nombroses biografies -alguna immediatament retirada per les falsedats que incorporava- han provat de maquillar el seu passat i present, fins i tot el desastre del Prestige que va arruinar la costa da morte galega. Autopresentant-se com el tercer gran prohom del conservadurisme espanyol etern: Cánovas, Jovellanos i ell. La història concreta, però, desbrossa la crònica d'un personatge que va esdevenir el darrer governant feixista d'Europa. Així ho categoritza el periodista gallec Gustavo Luca de Tena, autor del lúcid ‘Retrato de un fascista', publicat el 2002 per Kalegorria. Argentina investiga avui. Temps a contratemps, aquest mateix gener, la justícia argentina a través de la magistrada María Servini reactiva les investigacions sobre els crims del franquisme. Sol·licitava a l’executiu espanyol els noms dels ministres i caps de les forces repressives entre 1936 i 1977. L’Estat no ha respost encara, però apel·lant als principis de justícia universal la Comisión de Recuperación da Memoria Histórica da Coruña va lliurar per voluntat pròpia les dades referides a Manuel Fraga. En la documentació facilitada, sintetitzen que "Manuel Fraga hauria de formar part de la causa que la jutgessa Merini té oberta a l’Argentina per a investigar els crims del franquisme, ja que des del Consell de Ministres va ser partícep i còmplice de toda la política represiva: afusellaments, empresonaments, camps de concentració, acomiadaments, exili, Tribunal d’Ordre Públic, greus violacions dels drets humans, expedients a periodistes, tancament de mitjans i assassinat de treballadors ". Tot està escrit a les parets i inscrit als dolors acumulats. Cruel rigor d’impunitat, quan es furga, la memòria sempre crema. Potser avui, per això, ressonen tant, com mai abans, els versos que Mario Benedetti va dedicar a Ronald Reagan quan va morir. I que concorren avui, puntualment i a la cita de la justícia, no a la memòria de Fraga Iribarne, sinó a la memòria de totes les seves víctimes. Negades. Silenciades. Oblidades. Tres cops assassinades ja: per ordres de Fraga, per la transició de l'amnèsia i per l'oblit de la pressumpta democràcia. L'any 2000 l'Estat que retribuia Fraga com a senador va negar que els assassinats de Gasteiz fossin víctimes del terrorisme. D'Estat.

! #%$!

'Recorda-ho tu i recorda-ho als altres' escrivia Cernuda. Un país amb memòria, fins i tot un país normal, no recordaria avui amb lloes, cantarelles i elogis el nom sinistre del botxí, que és alhora president honorífic del PP, pare constitucional i incontinent defensor de la 'legitimitat de les metralletes' que va guanyar la transició. 'Fraga, passió per la llibertat' ha dit Mariano Rajoy: fàstic. Un país amb mínima memòria vindicaria altres noms. Tants. Per començar, els dels cinc obrers assassinats impunement a Gasteiz, per començar: Pedro María Martínez Ocio, Francisco Aznar Clemente, Romualdo Barroso Chaparro, José Castillo i Bienvenido Pereda. Alternativa memòria contra el frau de la història oficial, tots ells han tornat avui per quedar-s'hi. Per recordar-nos, des de la dignitat dels vençuts, que mentre Fraga mor al llit, elles viuen, malden i perviuen encara. Avui, més que mai. I ara mateix; contra l'horror de l'oblit, la desvergonya de la hipocresia i la crueltat de la impunitat. Amb Walter Benjamin cridant contra el vent: "mentre ells segueixin guanyant, ni els morts se salvaran". I amb els versos de Brossa -Final!- del 20N de 1975 ressonant pertot arreu: "Havies d'haver fet una altra fi/ et mereixies, hipòcrita, un mur a / un altre clos. La teva dictadura, / la teva puta vida d'assassí, / quin incendi de sang! Podrit botxí..." Recordem en Xosé Humberto Baena, en Ramón García, en José Luis Sánchez Bravo-Solla, l’Angel Otaegi i en Jon Paredes Manot, els últims afusellats del franquisme. Recordem els cinc treballadors assassinats a Vitòria el 3 de març de 1976, Pedro María Martínez, Francisco Aznar, Romualdo Barroso, José Castillo i Bienvenido Pereda, dos d'ells menors d'edat. Fraga era llavors responsable primer d'aquesta assassina i salvatge intervenció policial quan els carrers eren seus. Recordem en Juan Gabriel Rodrigo Knafo, jove mort el 6 de març de 1976 durant una càrrega policial a la manifestació que aleshores tenia lloc a Tarragona en protesta per l’assassinat dels cincs obrers a Gasteiz. Les víctimes d'Atocha Volem recordar que el dia 24 es va complir el trenta-i-cinquè aniversari de la matança d’Atocha de 1977, atemptat terrorista-feixista al despatx d’uns advocats laboralistes a Madrid. Van ser assassinats a trets Enrique Valdevira, Luis Javier Benavides, Francisco Javier Sauquillo, Serafín Holgado i Ángel Rodríguez i van quedar greument ferits Miguel Sarabia, Alejandro Ruiz, Luis Ramos i Dolores González dona de Sauquillo que estava embarassada i que va perdre el seu infant. Va haver-hi un judici, no es van seure a la banqueta tots els responsables, els autors

!#%%!

intel·lectuals lligats a Fuerza Nueva van quedar amagats en la impunitat. Quatre dels inculpats van ser condemnats, un es va escapolir, altre va complir 15 anys, altre es va morir al cap de poc temps d’una malaltia i l’única dona implicada va ser condemnada a un any. Un dels testimonis d'aquesta terrible matança, que va quedar greument ferit físicament i espiritualment va escriure per a la revista de l'AMHDBLL: El 24 de enero (1977) era lunes. Llovía suave y frío en Madrid. El invierno estaba en pleno desarrollo. “Todo sucedió en pocos minutos. El grupo que acabaría con la vida de cinco de nosotros esperaba en un piso superior al del despacho, probablemente a que el despacho se desalojara y poder actuar mejor y con mayor impunidad. Al entrar en el amplio hall, donde aún no habíamos comenzado la reunión, nos juntaron en una esquina y amenazándonos con sus grandes pistolas ... y sin mediar otra palabra, dos de ellos empezaron a disparar sobre nosotros tiro a tiro, mientras un tercero vigilaba la puerta y la huida, rematándonos en el suelo en una segunda oleada de disparos. Caíamos unos sobre otros, pues nuestra cercanía era grande....” Aquestes morts van costar molt poc, però encara menys les centenars de morts de la transició, assassinats per l’extrema dreta i per l’estat, víctimes de terrorisme que esperen justícia. Testimoni de la companya Carme Conill. El meu germà Jordi Conill va ser condemnat a pena de mort. La pressió internacional va aconseguir que Franco li commutés la pena de mort per la de 30 anys de presó, de la qual va complir 12 anys a la presó de Burgos. Una de les personalitats que van pressionar va ser Giovanni Battista Montini, arquebisbe de Milà que arribaria a ser el papa Pablo VI. Montini va ser menyspreat i acusat de “comunista” per Fraga. Afirmacions de Fraga. A Franco: “Un gran hombre, el mayor y más representativo de los españoles del siglo XX”. “Fue uno de los mayores gobernantes que hemos tenido en nuestra historia”. “La calle es mía”. 1976

! #%&!

“El que no haya aprendido la lección de Vitoria, él verá lo que hace. Pero yo no estoy dispuesto a pasar porque ahora se venga diciendo: ustedes tienen la culpa. Desde luego, el que quiera plantear la lucha, la tendrá. Con todas las consecuencias. Dejémonos de pamplinas”. Manuel Fraga, ministro de Gobernación, 7 de marzo de 1976, 4 días después de la matanza de Vitoria. “Es evidente que el glorioso alzamiento popular del 18 de julio de 1936 fue uno de los más simpáticos movimientos político-sociales de que el mundo tiene memoria. Los observadores imparciales y el historiador objetivo han de reconocer que la mayor y la mejor parte del país fue la que se alzó, el 18 de julio, contra un Gobierno ilegal y corrompido, que preparaba la más siniestra de las revoluciones rojas desde el poder”. “Es un grave error la condena realizada por el Congreso al levantamiento militar de 1936, y si se habla del 36 habría que hablar también del 34 y del 31 hasta llegar a la lucha civil más fuerte que ha habido en el mundo, entre Caín y Abel. Yo siempre miro hacia delante y estoy en contra de querer revisar la historia o de juzgarla”. 1999. “El juicio acerca de Franco será positivo, tanto sobre 1939 como al final, en 1975”. Septiembre de 2005. “Habrá que ponderar el peso de los partidos nacionalistas colgándolos de algún sitio”. 2008. Paraules del company Pere Fortuny. La nostra democràcia ha estat construïda i blindada amb lleis de punt i final, negant la veritat i predicant l'oblit, malgrat les pressions internacionals per l'incompliment dels drets humans. Exemples són: la llei d'amnistia de 1977, que eximeix de tota responsabilitat política i patrimonial als franquistes pels crims comesos durant la dictadura, i la llei de la Memòria Històrica de l'any 2007, que no anul·la les sentències dictades per aquells tribunals militars durant la dictadura. Quan passa tot això, és un insult per tots aquells republicans que foren impunement assassinats. És la negació històrica i política del nostre país. L'església catòlica també ha contribuït a proclamar l'oblit, no amb esperit de reconciliació, si no per ocultar els danys personals i materials que van fer els seus representants. Ella va ésser la principal promotora del cop d'estat militar del 17 de juliol de 1936, instigant als militars i els feixistes. La casa de Déu no s'ha dignat a

!#%'!

demanar perdó, però si ha procurat santificar sense escrúpols als seus màrtirs, oblidant i amagant els crims que ella va consentir i beneir. Amb la proclamació de la Segona República, l'església va perdre tots els privilegis i això mai ho van pair ni perdonar, ella sempre vol tenir el domini del poble. Durant la dictadura franquista, les jerarquies religioses beneïen les sentències que dictaven a mort als defensors de les llibertats democràtiques i els drets socials, sense poder-se defensar de les acusacions que se'ls imputava. Per l'església era una acte criminal que el poble reclamés igualtat de drets i deures sense privilegis, quan això era un acte de justícia social. Ara pretenen equiparar a tots els morts, els de la rereguarda i les víctimes del franquisme, la qual cosa és un altre injustícia, tenint en compte què les víctimes del franquisme, se'ls hi nega per llei la rehabilitació jurídica. Els nostres morts han estat dues vegades jutjats, primer pels tribunals militars il·legals que van guanyar la guerra i després per l'actual democràcia, aquesta segona vegada és més dolorosa pels familiars, doncs, estàvem convençuts de que serien reconeguts com a víctimes de la repressió franquista i serien rehabilitats jurídicament, la qual cosa se'ls hi nega per llei. Ni perdons, ni reconciliacions, diuen que estem en un estat de dret, però no deixen de caminar trepitjant les nostres víctimes i això no ho podem consentir ni oblidar. Reclamem JUSTÍCIA, no venjança.

! #%(!

Les cartes de comiat de les víctimes del franquisme.

Mi último adiós. Carta de Antonio Mojón Vázquez, jove mestre afusellat a Vigo el 31 d'octubre de 1936, a la seva mare. ...) ¡No sabes lo que a mi me apenó hasta la hora de mi despedida de la vida el recuerdo de tu sufrimiento! Y por última vez te pido que me perdones por todos los sufrimientos que te he hecho pasar en todo el lapso de mi corta vida. Pues tu perdón lo es para mi todo. ¡El perdón de mi madre!...¡El perdón de lo que más quise en este mundo! ¿Qué vale todo lo demás comparado con ello? Nada. Madre mía, ya que el pulso me falla, ya que las lágrimas me vendan los ojos, y el dolor me transtorna el cerebro, y aquí quiero dar fin a esta carta, la última que he de escribirte, la última de mi vida. Madre queridísima, mi último adios para ti, mi adios postrero. Mi último recuerdo para ti. Adios para siempre, mamaiña. Tu hijo. Antonio.

!#%)!

Carta de Jerónimo Riera Álvarez des de la presó d’Oviedo, dies abans de ser afusellat. Para mi querida compañera Patrocinio Vuelta y para mis queridos hijos Abelardo Riera y Sara Riera. Querida compañera y queridos hijos, en mis últimos días os escribo estas líneas de recuerdo para vosotros. Me encuentro en la cárcel de Oviedo condenado a pena de muerte y esperando ser fusilado. En estas horas tan amargas para todos pienso en vosotros por ser los seres mas queridos a quienes dedico mis recuerdos a través de la distancia qué nos separa, he sido detenido en alta mar marchando en un barco pretendíamos llegar a Francia, para juntarme con vosotros, la fatalidad ha querido que mis ilusiones quedaran rotas y que las tragedia se cebara en nosotros y solo deseo que vosotros os queráis mucho y que en la vida seáis ejemplo de honradez y virtud. Tenéis que afrontar las consecuencias de mi ausencia, pensando que venimos a la vida a cumplir una función y que yo ya la he cumplido. Abelardo, tendrás que cubrir mi ausencia trabajando para tu madre y tu hermana, siendo un hijo como lo fue tu padre, trabajador y luchador por el bien de la humanidad. A ti Patro te recomiendo cuides bien de nuestros hijos procurando educarlos conforme a mis ideas anarquistas, a tu Sarina también te digo que seas buena con tu madre y tú hermano. No quieroque guardéis ningún luto por mi y no os preocupéis donde reposen mis huesos. En el tiempo que estuve preso estuve bien atendido por mis hermanos, no faltándome nada. De todos me despido diciendo que me matan por mis ideas, pero las ideas no mueren, siguiendo la marcha progresiva a través de los tiempos. Para ti Patro, para ti Abelardo y para ti Sarina son mis últimos besos y mis últimos recuerdos. Solo deseo que seáis muy felices y tu Patro no dudes en juntarte a un hombre que pueda hacerte feliz y olvidar tanto como has sufrido. Recibir muchos besos de este que mucho os ha querido. Jerónimo Riera Álvarez abril 1938

! #%*!

Carta de la Inés Giménez a la seva mare i a la seva filla Hortensia datada el dia del seu afusellament, el 13 de novembre de 1940 al Camp de la Bota. Queridísimas mamá e hija. La una y media de la madrugada se me despierta para llevarme donde unos cuantos hombres apuntarán para quitarme una vida pletórica de juventud. Yo, como otro recuerdo no puedo dejarte que más puedas guardar, te envío estas letras estampadas en momentos últimos, en que vida exhalará su postrer suspiro. En la mesa donde ahora me sirve de apoyo, hay flores y me las ha ofrecido no la Oficiala que tu conoces, sino la otra llamada doña Teresa, para que sean mis compañeras de tumba, y yo os envío un capullo para que guardes tú, hasta que vivas, y después hagas entrega a mi hija para que siga conservándolo. Me voy con el consuelo a la tumba de haberos tenido entre mis brazos y esta satisfacción me da valor y fuerza para ir a la muerte. Ahora yo no te digo esto como una farsa alarmante, sino como una triste realidad y solo te pido en estos momentos, tengas la serenidad que yo, cuando de ti me despido. Perdono a todos y una vez más deseo felicidad para ellos y para vosotras desde el Cielo pediré vuestra dicha. Sí, tesoros de mi alma en vida. Ahora lo seguiréis siendo, cuando más feliz que en la Tierra con la maldad de los hombres, sea en el Cielo. Besos para todos los de la familia y personas buenas a quien ya conocemos, y mi amada hija y tú, no os canséis de recibir los que os envía vuestra hija y madre, tres o cuatro horas antes de caer y que por lo tanto, podréis apreciar ya soy cadáver. Me llevo vuestra foto, para morir besándoos. Hasta en la muerte; vuestra hija y madre.

!#&+!

Carta del brigadista nord-americà Samuel Levinger als seus pares. Solo en caso de muerte, por favor, Envía la presente a Mrs. Lee J. Levinger 2257 Indianola Ave. Columbus, Ohio, USA No enviar en caso de resultar herido. Gracias, camarada. Samuel Levinger Queridos Padre y Madre: Supongo que cuando os llegue esta carta llevaré varias semanas muerto. La guerra es muy confusa, desde luego, he visto bastantes cadáveres certificados dando vueltas por aquí como para sentirme un poco escéptico. Pero si recibís esto y también un anuncio oficial, consideradlo definitivo. Este es el último día de descanso. Mañana vamos hacia el frente a echar a los fascistas. No tengo dudas de que conseguiremos que se larguen de aquí, aunque será a un precio considerable; y dado lo bueno que es el Batallón Lincoln, estaremos en mitad de todo ello. Me aferro todavía a mi convicción original, según la cual seguiré con vida mucho después de que un montón de dictadores hayan muerto intoxicados por el plomo o con las arterias colapsadas; aunque me he equivocado antes en otras materias. Así que decidí escribir esta carta. Ciertamente, no me entusiasma la idea de morir. Me lo he pasado muy bien en mis primeros veinte años a pesar de que, salvo los seis últimos meses, han sido bastante inútiles. Supongo que habría disfrutado igual de los veinte siguientes. De todas formas, quería escribir esta carta para dejar claro que no hay absolutamente nada de lo que arrepentirme. Si volviera a vivir creo que me uniría de nuevo a esta lucha, en este lugar crucial. Había una tarea extremadamente importante que hacer aquí y fui uno de los hombres que decidieron llevarla a cabo. Es una lástima que al hacerlo una buena cantidad de nosotros resultáramos muertos, y el hecho de que yo muriese es todavía más lamentable desde nuestra perspectiva. Sin embargo, eso carece de relevancia respecto a la necesidad de emprender esta tarea. La diferencia entre el fascismo internacional y el socialismo internacional es demasiado grande para permitir que nuestra seguridad sea un factor a considerar.

! #&"!

Lo siguiente que quiero pediros es que no veáis esto fuera de contexto. Cambiar el mundo es un asunto muy serio. Ha matado y seguirá matando a miles de muchachos tan queridos para alguien como yo para vosotros. Los fascistas quieren guerra, y les daremos guerra a muerte. Sois más afortunados que la mayoría de los padres, porque todavía tenéis dos niños con futuros muy brillantes. Tenéis oficios realmente valiosos. No estoy tan capacitado como para valorar el trabajo de Padre, aunque soy consciente de que es de gran valía, pero en mi terreno, el de un autor, puedo decir que Madre se convertirá en una de las mejores escritoras de su generación. Y todavía tenéis que lograr la emancipación de América. Creo que mis ideas sobre la inmortalidad coinciden ampliamente con las vuestras. Escribí una vez un pésimo poema: “Si lo que aguarda es oscuridad dormiré, si es luz despertaré”. Así que, si volvemos a encontrarnos será genial; si no, hemos disfrutado de muchas alegrías juntos mientras duraron. un camarada menos para hacer el trabajo del soldado insatisfecho. Algo tendrán que hacer todos ellos para compensar mi baja. A ver si eso hace que algunos de ellos dejen de ser tan independientes y pasen a la acción. Ha sido una carta torpe. Solo quería decir que os quiero muchísimo a los dos, y también que esto no es tan grave. Amor y saludos revolucionarios. Alegría para el mundo. Samuel Levinger.

!#&#!

In memoriam dels nostres companys. Àlvaro Fernández Alonso que va marxar el 31 de desembre de 2010. Despedida a Àlvaro, enero 2011. Es muy difícil hablar de alguien como Álvaro en cinco minutos, pero los que tuvisteis la oportunidad de conocerlo ya lo sabéis. Era un entrañable bicho político, una persona visceral que vivía con pasión los acontecimientos a pesar de su timidez, convencido de sus ideas pero no sectario, ni dogmático, erraba poco, pero cuando lo hacía lo reconocía y rectificaba. Ateo, marxista, siempre aferrado al periódico o a los libros, a los que estaba enganchado,

! #&$!

su cultura era ilimitada, no había tema que él no conociera, bueno, nunca hablamos de física cuántica. El machismo no existía en su diccionario y sí el respeto ilimitado. Él siempre nos decía: en cuánto cumpla los 70 no me dejéis hablar que seguro que empiezo con las tonterías de la senilidad. No era amigo de protagonismos, en nuestro colectivo era un compañero más, aunque todos sabíamos que él era parte de la historia que reivindicábamos y una persona de mucho arrojo y generosidad, que sacrificó buena parte de su vida por una causa que le seguía y nos sigue ocupando. No era hombre de pasados, era poco habitual oírle contar alguna anécdota de su militancia, y no por pudor o por ocultamiento, sino porque era un hombre de luchas de presente y de futuros, de seguir adelante a pesar de las adversidades. El depositó su confianza en los compañeros de la Mesa de Catalunya aquí presentes, para seguir adelante en nuestra exigencia de justicia para las víctimas del fascismo español. No debemos defraudarlo. Su lucha era muy clara: la verdad, la justicia, la reparación, la república del derecho a decidir de los pueblos del estado español. Una república anticapitalista, laica y de justicia social. Una verdad, una justicia y reparación internacionalista por el reconocimiento de las víctimas de la barbarie fascista allá donde se produjeron o se producen: en Uruguay, en Argentina, en Colombia, en México, en Palestina o en el Sáhara, también aquí presentes quienes alzan su voz por ellas. Generoso hasta el fin, dio su cuerpo a la ciencia para la investigación y puede que gracias a él otras personas no tengan que pasar por terribles enfermedades. No tendremos un sitio donde esparcir sus cenizas, ni un lugar donde ponerle flores, bueno, eso sí, las pondremos en aquellos rincones especiales de nuestra casa y al pasar por ellos esbozaremos una sonrisa y recordaremos al camarada, al compañero, al amigo, que no tendrá que volver porque vivirá en nosotros por siempre. Gracias a todas y todos y gracias a Álvaro por regalarnos tan incondicionalmente toda una vida de lucha y su amistad.

!#&%!

Joan Aguirrezabal Foraste. Va partir el gener de 2013.

Este mes de enero el compañero Joan se ha ido de forma clandestina hacia ese destino del que solo vuelven en forma de memoria quienes han sembrado sentimientos, aunque sean encontrados. No sabemos que día se fue, ni como fue su viaje, se fue silenciosamente sin causar más molestia que la preocupación de sus amigas y amigos por saber de él. Ahora ya sabemos que está donde los que no ganaron más que alguna batalla y perdieron casi todas esperan que nosotros ganemos la guerra. Él nunca renunció a sus principios aunque estos le costaron sacrificar muchas cosas, marcado profundamente por su militancia. Siempre tenía presente y reivindicaba a sus camaradas del FRAP caídos en la lucha, a algunos los llevaba muy adentro como a Cipriano Martos. Fue rígido, cariñoso, irascible, categórico pero también conciliador sin que se notase que daba su brazo a torcer, sensible, obstinado, exaltado y generoso, siempre tenaz a pesar de su mala salud. No dejó de esperar el momento, la ocasión, la coyuntura en

! #&&!

que se iniciara por fin la lucha final y ver la victoria antes de tener que marcharse. Le vimos muchas veces intentar cambiar el mundo a su manera, estrellarse y levantarse para intentarlo de nuevo, enfadarse y desesperarse, pero también le vimos sonreír cuando satisfecho conseguía materializar algún pequeño logro. Le recordaremos esperanzado y contento con el camino emprendido en los tribunales argentinos contra los crímenes fascistas de la dictadura, con La Comuna y la Xarxa Catalana i Balear de Suport a la Querella Argentina contra els crims del Franquisme. Le veremos siempre con su bandera republicana al hombro, con su corazón rojo de proletario orgulloso, su irrenunciable admiración al padre, la defensa de la dignidad de los últimos fusilados del franquismo y sosteniendo durante cinco años la pancarta de la Mesa de Catalunya pidiendo verdad, justicia y reparación en representación de l’Ateneu Republicà de Gràcia. Le imaginaremos en el Alto de Igal con los esclavos del franquismo, en Collserola homenajeando a Txiki, en las organizaciones del 14 de abril en Sant Jaume, en las calles de Madrid contra la constitución monárquica, en el Infoespai rodeado del olor del café zapatista, bajo la placa de Lina Ódena, en las playas de Argelès, en infinitas manifestaciones, en los actos contra los crímenes de estado en Colombia, en México, en Israel, con su pañuelo palestino al cuello. Un hombre culto entre cientos de libros, muchos de los cuales regalaba a sus compañeras y compañeros. Se fue como acostumbraba a ser, discreto y celoso de su intimidad como si los tiempos de clandestinidad no hubieran acabado. Sin pedir nada y ligero de equipaje. A cada uno de nosotros nos dejó ver solo una parte de él, nos hizo enfadar, nos hizo reír y nos entregó su ternura. A nadie dejó indiferente. Joan sembró en nosotros, no dejó de soñar, y por eso tendrá un lugar en nuestra memoria, en la Memoria. Hasta siempre compañero.

!#&'!

Carme Conill Vall. Va lluitar fins al 5 d’agost de 2014.

La força i la determinació de la companya Carme plantant cara a la seva malaltia amb valentia i amb un optimisme que s’encomanava, és l’últim record que guardarem en la nostra memòria. Ella no s’amagava i parlava amb total normalitat del seu càncer, una postura que les persones que hem conviscut d’una manera o altra amb aquest ho agraïm molt. Carme era una lluitadora, una més que marxa sense veure els fruits d’una batalla de tota una vida, encara que creiem que confiava en què nosaltres guardarem la nostra trinxera dels drets humans amb fermesa. Durant anys vam compartir pancarta, vam llegir, vam recitar, fins i tot vam cantar cançons de resistència en el comiat del company Álvaro. Carme, no has de patir, continuarem defensant les conquestes dels avis i dels pares, les vostres i recuperarem tot el que ens han robat en nom d’una crisi que només és el vell enemic, el feixisme. Salut!

! #&(!

Part de les nostres víctimes

Em dic LLUÍS SERRA I GIRIBERT i sóc fill de Manresa des de l'any 1903, però vaig créixer a l'Horta de Sant Joan. Bon home, idealista, generós, obert i afable així em qualificaven els meus coneguts i així volia ser. Militant del PSUC, vaig ser alcalde d’ El Prat de Llobregat fins que vaig decidir anar-me al front a lluitar per la República. Vaig estar al camp d'aviació de Reus, per això vaig tenir l'oportunitat de fugir quan entraven les tropes franquistes. No vaig voler, tenia una dona i un fill de pocs mesos en el meu cor. Vaig ser detingut, com ja sabia que passaria, però el meu càlcul de 30 anys de condemna va ser erroni i em van afusellar un 18 de novembre de 1939 al Camp de la Bota. Al meu consell de guerra diuen que em vaig rebel·lar, i sí, ho vaig fer, però no com ells volen fer creure, em vaig rebel·lar tota la vida contra la injustícia i vaig lluitar fins a l'últim moment contra el feixisme, contra els colpistes. I encara avui em rebel·lo a través del meu estimat fill Lluís contra la manca de justícia, per mi i per tots els que van patir la repressió franquista i que ens demanem: fins a quan?

!#&)!

Soy FAUSTINO CRUZ, miembro de las Juventudes Socialistas Unificadas y defensor de la República. Fui encarcelado junto a mi hermano, su mujer y su pequeña Paquita en la cárcel de Uclés. Las condiciones eran tan pésimas que mi cuñada murió y mi único pensamiento era para mi hermano y mis sobrinos. Siempre le decía que si oía su nombre en la lista para fusilar que no se moviera, que yo iría en su lugar, no lo hubiera dudado, pero mi nombre sonó primero. Formo parte de una familia luchadora, masacrada por el fascismo, de la que me siento muy orgulloso. Yo no puedo creer como es posible que los crímenes de la dictadura fascista no hayan sido juzgados y que nuestros juicios no hayan sido anulados, y me pregunto hasta cuando va a durar esta impunidad. ¿Hasta cuándo?

! #&*!

Me llamo PAQUITA PUNTEROS LÓPEZ, pertenezco a una familia golpeada muy duramente por el fascismo. Fui encarcelada con mi niña tan pequeña y sólo tenía pena por ella. Mi marido y mi cuñado también estaban en la misma prisión. Las condiciones tan terribles en las que nos encontrábamos, hambre, falta de higiene, hacinamiento, hizo que enfermara y que no pudiendo resistir más mi cuerpo, tuviera que rendirme. En realidad mi muerte no deja de ser un asesinato. Yo no debería haber estado allí, no era culpable más que de estar al lado de los míos defendiendo la legalidad de la República que tantas esperanzas traía para las mujeres. Lo destrozaron todo, vidas, ilusiones, familias, futuro, libertades… y nadie les ha hecho rendir cuentas por sus crímenes ¿hasta cuándo?

!#'+!

Me llamo EUDALDO SERRANO RECIO, soy natural de La Torre de Esteban Hambrán, Toledo, y nací en enero de 1903. Amo la música, el teatro y a mi pueblo, por eso creé varios grupos artísticos allí. Fundé el PSOE y el sindicato obrero en La Torre. Fui concejal en el 31 y Teniente de Alcalde en el 36 por el partido socialista. Impulsé la reforma agraria e hice construir las actuales escuelas, que hoy en día llevan aún el nombre de un franquista. Pertenecí al cuerpo de Carabineros durante la guerra y en abril del 39 fui detenido en Madrid, encarcelado y condenado a pena de muerte en un consejo de guerra de una dictadura fascista. Me fusilaron el 6 de marzo de 1941. Los que me condenaron y asesinaron no han sido juzgados, mi juicio no ha sido anulado, mi familia represaliada y exiliada pide justicia en mi nombre. Yo pido justicia en nombre de todos los antifascistas y como socialista pregunto a los que militan en las siglas de mi partido ¿Hasta cuándo?

! #'"!

So tiña 27 anos e tres fillos moi pequenos cando me asasinaron. Chámome JUSTO MOURE GIRÁLDEZ. O meu delito para os golpistas ser tenente de alcalde polo partido socialista en A Cañiza, Pontevedra. Eu non entendín nada o día que ingresei na cadea, non entendín nada o día do meu xuízo, non entendín nada a tarde do 31 de outubro de 1936 cando fun fusilado xunto os meus compañeiros Antonio, Tirso e Xesús no Castro de Vigo. Non entendín nada porque simplemente era inocente. Fun xulgado polos culpables de roubarnos a democracia pola forza do terror. Eles nunca foron xulgados polos seus crimes e a farsa de xuízo que me fixeron aínda non foi anulado. Ata cando?

!#'#!

Mi nombre es JERÓNIMO RIERA ÁLVAREZ, nací en La Felguera, Asturias. Pertenezco a la CNT-FAI, soy electricista y desde el día 11 de mayo de 1938, en que fui asesinado, tengo 42 años. Intenté huir a Francia por mar cuando Asturias ya estaba perdida. Todo fue en vano. Fui capturado y conducido al campo de concentración de Camposancos, en Pontevedra, donde fui identificado y trasladado a Oviedo, sometido a un consejo de guerra de un estado fascista e ilegal que me condenó a muerte. Siempre fui un luchador. No pudieron doblegarme. Mis hijos fueron educados en el exilio en mis ideas. Mi familia pide justicia para mí, yo la pido para mis compañeros. Nadie ha pagado por los crímenes del franquismo, sus mentiras fascistas siguen en pie en sus consejos de guerra y ya han pasado siete décadas ¿Hasta cuándo?

! #'$!

Vaig ser detingut a la Bretanya francesa l'agost de 1940 per la Gestapo, lliurat a les autoritats franquistes i portat a Madrid on vaig ser torturat i més tard traslladat a Barcelona on un tribunal que no podia tenir el meu reconeixement, ni el de cap demòcrata, em va condemnar a mort. Allò que ells consideraven el meu delicte era el meu orgull, ser president de la Generalitat de Catalunya, haver estat escollit democràticament pel meu poble. Em van assassinar una matinada del 15 d'octubre de 1940 al Castell de Montjuïc i l'ultratge que suposa les injúries que consten al meu consell de guerra encara estan vigents. Vaig morir per Catalunya, però no per la impunitat dels colpistes opressors del meu poble, impunitat que nega l'anul·lació del meu judici. Fins a quan? No oblideu: Tornarem a lluitar, Tornarem a sofrir, Tornarem a vèncer!

!#'%!

Em dic JOSEP FORTUNY I TORRENS i sóc fill de Mollet del Vallès. Vaig néixer el 25 d'octubre de 1902 i em van assassinar el 16 de juliol de 1939. Sóc un republicà compromès amb la llibertat de Catalunya, militant d'Esquerra Republicana i l'últim alcalde republicà del meu poble. Amb l'entrada dels feixistes a Barcelona vaig haver de creuar la frontera patint l'horror del camp d'Argelès. Les mentides franquistes em van fer tornar perquè no havia fet gens més que treballar com a servidor públic d'un estat democràtic. A la meva tornada els feixistes i l'església m'ho van prendre tot, el patrimoni, la meva estimada família i la vida. Els meus assassins i els que van vessar al Camp de la Bota la sang de 1717 antifeixistes, aquells no han estat jutjats, ni la seva dictadura tampoc. El judici il·legal que em van fer no ha estat anul·lat. Els que m'estimem, que mai han deixat de lluitar per mi, i jo mateix, hem complert 71 anys d'impunitat franquista i democràtica. I em pregunto: Fins a quan?

! #'&!

Sóc en JOSEP GINÉ I ESTIVILL i la meva història és la de molts assassinats per l’aparell franquista a Tarragona. Sóc fill d’Els Guiamets on vaig tornar acabada la guerra i on vaig ser denunciat, detingut, torturat i finalment empresonat a l’antiga fortalesa romana, per on ara passeja la gent aliena a tot el nostre patiment, per què no està marcat com lloc de memòria. La meva farsa de judici va durar una hora i en aquest temps van dictar cinc condemnes de mort. Vaig ser afusellat el 19 d’octubre de 1939 al Mont de l’Oliva amb 44 companys més. Ho sento de tot cor per la meva dona que va morir cinc dies després, per la meva filleta que ho va fer al cap de dos mesos i pels meus cinc fills petits que van quedar orfes. No vaig fer res per ser jutjat per un tribunal il·legal, no vaig fer res per no merèixer justícia avui. Aquell vil judici continua vigent: Fins a quan?

!#''!

Mi nombre es NARCISO CRESPO LOZANO, sólo tengo 19 años, y soy originario de Morés, Calatayud. Soy comerciante. Mis ideas progresistas de justicia social molestaban a algunos de mis vecinos que no dudaron en denunciarme tras el golpe de estado del 17 de julio. Me apresaron y encarcelaron. Mi pobre madre, cuyo sufrimiento aún me acompaña, venía todos los días a preguntar por mí sin encontrar respuesta, hasta que tres días después de mi desaparición las balas fascistas acabaron con su vida. Se me olvidaba comentarles que un 10 de agosto de 1936 me pasearon, me asesinaron. Con esta oscuridad no reconozco el lugar, en esta fosa común, donde podrían haber hasta 2000 compañeros, se comenta que estamos en el Barranco de Bartolina, Calatayud. Mi madre no me encontró, pero mi familia me sigue buscando porque quieren hacerme justicia. Sólo eran 19 años de ilusión y de ansía de libertad y toda una vida por delante, para construir un mundo mejor, robada a punta de fusil. Un día nuestros huesos cansados de esperar justicia saldrán a la luz y preguntarán a aquellos que nos niegan la verdad y la reparación ¿hasta cuándo?

! #'(!

Me llamo PETRA LOZANO FORCEN, tengo 50 años y soy aragonesa. Soy una madre herida en los más hondo de mi corazón por la pérdida de mi hijo Narciso, asesinado por los fascistas por desear un mundo mejor para todos. Cada día iba a preguntar por él allí donde lo tenían cautivo, hasta que una mañana me dijeron que me iban a llevar con él. No sé si me llevaron al mismo sitio donde le robaron la vida, pero en ese lugar me mataron un 13 de agosto de 1936. Mi cuerpo está en la fosa común del cementerio de Ricla, en Calatayud, pero no descansa allí, ni lo hará en ningún otro sitio, hasta que haya justicia para mi hijo y para todos los que compartieron nuestra siniestra suerte. Ya ha pasado demasiado tiempo de espera insoportable y no dejamos de preguntarnos porqué y hasta cuándo.

!#')!

Me llamo PEDRO AGUAYO DELGADO y defendí a la República contra el fascismo, lo hice para defender a mi familia del horror de la guerra provocada por unos golpistas. Cuando sufrimos la amarga derrota aún no habría acabado el sufrimiento para los míos. Fui detenido, encarcelado y sometido a un consejo de guerra en Córdoba, en un mundo al revés, donde los culpables hacían rendir cuentas a los inocentes. Humillación y penurias en prisión y al salir nos esperaba el hambre y la etiqueta de rojo cerrándonos el paso. Pude ver llegar lo que dicen es la democracia, pero no pude ver de nuevo la de verdad, la República, por la que mi sobrino dio su vida en el frente. El juicio que me hicieron no ha sido anulado, seguramente si hoy hubiera un gobierno republicano esta injusticia no existiría y no tendría que preguntarme ¿hasta cuándo?

! #'*!

Mi nombre es JOSÉ FERNÁNDEZ BERNETE, desde que no voté por el cacique de mi pueblo entré en una lista negra, una de esas listas con las que se aplicó la represión y la muerte a partir del golpe de estado fascista. No eran listados improvisados sino que se venían gestando desde el mismo día de la proclamación de nuestra República e incluso antes. Dicen de mí que era un buen hombre y eso intenté ser toda mi vida. Sobreviví a los bombardeos, al hambre y a la pena de ver a mis nietos padecer lo mismo. Al volver a mi pueblo cordobés de Silillos sólo me encontré las paredes de mi casa, me lo habían robado todo. No conformes con eso, me detuvieron, encarcelaron y me juzgaron. ¿Cómo pudo ser posible que nadie viniera a salvarnos de esa locura? ¿Cómo puede ser que todavía sigamos en las listas de aquellos que desde siglos nos han estado oprimiendo? ¿Cuánto más puede durar esto? ¿Hasta cuándo?

!#(+!

Me llamo JOSÉ BARAJAS GALIANO y soy natural de Huelma en la provincia de Jaén. Nací el 11 de abril de 1916, mes republicano, como yo. Heredé de mi padre sus ideas socialistas y llegado el momento de defender nuestra República no lo dudé un segundo, no nos podían quitar lo que el pueblo había decidido en las urnas. Luché contra el fascismo pero este nos ganó la partida y acabé formando parte de un Batallón de Trabajadores o lo que es lo mismo, siendo un esclavo del franquismo. Vi enfermar y morir de hambre y frío a compañeros que no pudieron resistir más aquel tormento. Ellos no han recibido justicia, los supervivientes tampoco, no nos devolvieron aquello por lo que luchamos y no hemos tenido el reconocimiento de nuestro sufrimiento ¿hasta cuándo?

! #("!

Me llamo FRANCISCO BARAJAS, soy de Huelma, Jaén. Socialista desde mi juventud, de la que recuerdo como acompañaba a Pablo Iglesias en los mítines que daba en nuestra provincia. Eduqué a mi hijo en mis ideas y fue un firme defensor de las mismas. Tenía mis olivos y mi república y soñaba un futuro para mi hijo, pero los golpistas hicieron de mi José un esclavo de Franco y de mi uno más de los cientos de miles que sufrieron sus cárceles. Cuánta hambre, cuánto frío, cuánta miseria, enfermedad y muerte. Allí dicen que perdí el juicio y que sólo reía en mi desesperación. Al salir en libertad no pude reencontrarme con el hombre que fuí, honesto, bueno y cabal, ni tan siquiera podía comer sólo, me convirtieron en un niño viejo y derrotado. Todo el cariño derrochado de mi familia a espuertas, de mi hijo con lo que tuvo que sufrir, de mis nietos que me regalaban sus caramelos, todo eso no pudo rescatarme de ese pozo donde me hundió el fascismo. Y aquí me encuentro todavía perdido, sin respuestas, sin justicia, sin reparación ¿hasta cuándo?

!#(#!

Me llamo AGUSTÍN LÓPEZ ALVÁREZ y soy de Órgiva, Granada. A los 9 años ya aprendí lo que era trabajar y ser explotado. Supe que lo único que nos sacaría de la miseria era la educación y con mucho sacrificio fui a la escuela. Más tarde me afilié a las Juventudes Libertarias donde me formé políticamente. Tras el golpe de estado fascista luché en el ejército republicano y siendo teniente, y estando herido, fui hecho prisionero. Estuve en un campo de concentración y en varias prisiones. En 1942 fui juzgado por unos tribunales ilegales de un estado ilegal y condenado por rebelión ¡qué cinismo! Me asesinaron con 28 años, un 22 de mayo de 1943 en Granada, dejando mujer y un hijo al que siempre he añorado. Defendí la legalidad democrática ¿y qué he recibido a cambio? Mis asesinos no han sido juzgados, su dictadura tampoco y mi juicio no ha sido anulado. ¿Hasta cuándo?

! #($!

JOSÉ SALMERÓN CÉSPEDES tenía 41 años, mujer y cuatro hijos. Era Jefe de Policía en Tetuán, republicano y masón y los golpistas le arrebataron la vida por defender la legalidad surgida de las urnas. Fue detenido el 17 de julio de 1936, siendo uno de los primeros en sufrir la sublevación militar, tras llevar a su familia a casa e ir a cumplir con sus obligaciones para con la República y sus compañeros. No rehuyó sus obligaciones, cumplió con su deber con lealtad. El 20 de agosto de 1936 tras pasar por prisión y por el campo de concentración de El Mogote, fue torturado, fusilado y su cuerpo fue enterrado sin nombre en una fosa del cementerio civil de Tetuán, junto a unas cincuenta personas represaliadas más. Sus ideas de defensa de los Derechos Humanos siguen volando libres al compás de las notas de su admirado Mozart. Buscamos escribir y dar a conocer su historia en base a verdad, justicia y reparación.

!#(%!

Solució: http://mesadecatalunyanoticies.blogspot.com.es/2014/07/solucio-mots-encreuats-mesa-de-catalunya.html.

! #(&!

La força de la ploma contra el fusell, la resistència d'una gran xarxa de lletres que componen lluites i solidaritats. Interrogants de pensaments lliures i crítics. Exclamacions de llibertat i victòria. Punts finals convertits en punts suspensius com un camí d'emancipació per recórrer per pobles i persones contra el feixisme i la vulneració dels drets humans. Recuperant la memòria per avançar en la història que volem escriure sense que ningú ens imposi cap guió. Cap juliol més cara al sol, ja estem prou cremats. Dediquem aquest passatemps de consciència i reflexió a gent com la que emmarca aquests mots encreuats. Molts dels que aixecaven el puny en aquesta fotografia, feta a Vigo, lluïen un somriure de futur i esperança i no van sobreviure a aquell juliol de mort feixista. Com ells, molts més arreu de l’estat espanyol no van veure cap estiu més. Horitzontal • 1. Allò que va implantar a sang i foc el règim feixista. Por transmesa per generacions de la qual encara trobem mostres. • 3. Sinònim de traïció als que van plantar cara al franquisme des de 1936 fins a la mort del general colpista. • 6. Allò que l'estat espanyol nega a les víctimes del feixisme. • 9. Privilegi dels que van sostenir la dictadura franquista més enllà del seu final i del qual encara gaudeixen. • 13. L'aconseguirem al final de la nostra lluita pels drets humans, per les nostres víctimes. • 14. Els nacionals sense aquest complement imprescindible haurien estat orfes. • 17. Ho va ser tothom que va plantar cara al feixisme a l'estat espanyol i a Europa. • 20. Totes i tots els que van venir de tot arreu en un exercici de generositat internacional visionari que encara ens emociona. Gràcies. • 21. Antònim de la història relatada pels vencedors: tergiversacions, realitat robada, falsedat oficial. Sense aquesta no pot haver-hi una societat lliure. • 24. Carta magna que ens barra el pas a la reparació que demanem. • 26. Llei de punt final de l'estat espanyol, una vergonya que protegeix els criminals. • 28. La va patir tothom que va aixecar la seva veu contra la dictadura feixista espanyola. • 30. Pràctica sistemàtica des de tots els estaments de la dictadura que va causar la mort a molts antifeixistes.

!#('!

• 32. Secta catòlica que li va treure el seu lloc de privilegi a la Falange i que va seure a la 'diestra' de Franco. • 33. Robatori de nenes i nens tractats com objectes, de Papers amb fins repressors, saqueig material i emocional, botí de guerra. • 34. Allà on romanen els ossos dels desapareguts pel feixisme. Singular. • 35. Exterior i interior, geogràfic i emocional, diàspora de molts imprescindibles per tot el món. Vertical • 2. Classe treballadora que diuen ja no existeix i que dóna nom a una lluita. • 4. República que posa nom a la querella contra els crims de lesa humanitat de la dictadura. • 5. Socors Roig Internacional. • 7. Per aquesta va treballar Mujeres Libres, dones lluitant pels drets de les dones en una etapa de llibertat, un somni d'igualtat que va trencar la llarga nit nacionalcatòlica. • 8. Pagament que han rebut els defensors de la legalitat republicana. • 10. La Mesa de Catalunya porta més de 5 anys de .......... per la veritat, la justícia i la reparació per a les víctimes del franquisme i la transició i per l'anul·lació dels judicis de la dictadura. • 11. Una de les moltes plagues dels anys triomfals del franquisme. • 12. Van ser centenars els de concentració a l'estat espanyol dels quals s'ha volgut esborrar tot rastre. Singular. • 15. Fita per la qual van donar tot els lluitadors contra el feixisme. • 16. Es va cometre per afusellament, garrot, llançament de finestra, pallisses, fam, malaltia, ... pràctica que no es va abandonar ni després de la fi del 1975. • 18. Les víctimes del franquisme i la transició i els seus familiars l'esperen. • 19. Sigui individual o col·lectiva, moltes associacions i particulars treballen per la seva recuperació, en nom de la veritat. • 22. L'Audiència Nacional n'és hereva. • 23. Ho va ser l'obrera, l'estudiantil, la sindicalista, la clandestina, la veïnal i l'associativa. • 25. Actuació criminal, terrorisme d'estat de l'Espanya feixista per exterminar el dissident, crim sense prescripció. • 27. Lluitadors antifranquistes considerats delinqüents ahir i encara avui, resistents fins a l'últim sospir. • 29. Fet militar patrocinat per l'oligarquia i l'església el 17 de juliol de 1936. • 31. A l'estat espanyol algú que seu en un tron herència d'un dictador.

! #((!

Solución en: http://mesadecatalunyanoticies.blogspot.com.es/2008/04/solucio-crucigrama-mesa-de-catalunya.html.

!#()!

Horizontal • 3. La conseguiremos al final de nuestra lucha por los derechos humanos, por nuestras víctimas. • 5. Luchadores antifranquistas considerados delincuentes ayer y aún hoy, resistentes hasta su último suspiro. • 6. Práctica sistemática desde todos los estamentos de la dictadura que causó la muerte de muchos antifascistas. • 8. Secta católica que destronó a Falange y se sentó a la diestra de Franco. • 11. Carta magna que nos cierra el paso a la reparación que exigimos. • 12. Por esta trabajó Mujeres Libres, mujeres luchando por los derechos de las mujeres en una etapa de libertades, un sueño de igualdad que rompió la larga noche nacionalcatólica. • 13. Sea individual o colectiva, muchas asociaciones y particulares trabajan por su recuperación en nombre de la verdad. • 15. Lo fue todo aquel que plantó cara al fascismo en el estado español y en Europa. • 18. Socorro Rojo Internacional • 21. Los nacionales sin este complemento imprescindible hubieran estado huérfanos. • 22. Todas y todos los que vinieron de todo el mundo en un ejercicio de generosidad internacional y visionario, que todavía nos emociona. Gracias. • 23. Sinónimo de traición a los que plantaron cara al franquismo desde 1936 hasta la muerte del general golpista. • 24. Privilegio de los que sostuvieron la dictadura franquista más allá de su final y del que todavía disfrutan. • 25. En el estado español alguien que se sienta en un trono herencia de un dictador. • 29. República que pone nombre a la querella contra los crímenes de lesa humanidad de la dictadura. • 31. Actuación criminal, terrorismo de estado de la España fascista para exterminar al disidente, crimen sin prescripción. • 32. Lo fue la obrera, la estudiantil, la sindicalista, la clandestina, la vecinal y asociativa. • 33. Robo de niñas y niños tratados como objetos, de Papeles con fines represores, saqueo material y emocional, botín de guerra. • 34. Exterior e interior, geográfico y emocional, diáspora de muchos imprescindibles por todo el mundo.

! #(*!

Vertical • 1. Allí donde permanecen los huesos de los desaparecidos por el fascismo. • 2. Las víctimas del franquismo y de la transición y sus familiares la esperan. • 4. Ley de punto final del estado español, una vergüenza que protege a los criminales. • 7. Una de las muchas plagas de los años triunfales del franquismo. • 8. Pago que han recibido los defensores de la legalidad republicana. • 9. Clase trabajadora que dicen ya no existe y que da nombre a una lucha. • 10. La Mesa de Catalunya lleva más de 5 años de .......... por la verdad, la justicia y la reparación para las víctimas del franquismo y la transición y por la anulación de los juicios de la dictadura. • 14. La sufrió todo el que levantó su voz contra la dictadura fascista española. • 16. Lo que el estado español niega a las víctimas del franquismo. • 17. Meta por la que lo dieron todo los luchadores contra el fascismo. • 19. Se cometió por fusilamiento, garrote, lanzamiento de ventana, palizas, hambre, enfermedad, ... práctica que no se abandonó ni después del final de 1975. • 20. Antónimo de la historia relatada por los vencedores: tergiversaciones, realidad robada, falsedad oficial. Sin ella no puede haber una sociedad libre. • 26. Fueron centenares los de concentración en el estado español de los cuales se ha querido borrar todo rastro. • 27. Lo que implantó a sangre y fuego el régimen fascista. Miedo transmitido por generaciones del que todavía encontramos muestras. • 28. La Audiencia Nacional es su heredera. • 30. Hecho militar patrocinado por la oligarquía y la Iglesia el 17 de julio de 1936.

!#)+!

6 anys d’imatges, de la primera a l’última

El Punt, dimarts 10 febrer de 2009.

! #)"!

!#)#!

! #)$!

30/05/2009

!#)%!

! #)&!

!#)'!

! #)(!

26/02/2011

!#))!

! #)*!

!#*+!

! #*"!

!#*#!

! #*$!

!#*%!

! #*&!

!#*'!

! #*(!

!#*)!

! #**!

!$++!

! $+"!

!$+#!

Crònica de la nostra darrera concentració, però no l’última.

! $+$!

!$+%!

! $+&!

Text de la concentració: Massa sovint la gent de la Memòria ens trobem al correu, perquè a premsa és més difícil que sigui considerat notícia, que un monument, una escultura, un monòlit, una paret, inclús alguna fossa, ha estat violada per aquells que no suporten, tants anys després de la seva victòria de sang i terror, de la seva impunitat insuportable, que aixequem el cap i intentem fer homenatges a les seves víctimes, els nostres familiars. Hi haurà qui digui que ha vist plaques a los caídos por España en alguns murs d’esglésies tacades de pintura, però la qüestió és que si encara hem d’estar en el punt d’explicar com als nens petits, feixisme dolent, antifeixisme bo, és què no estem a un estat democràtic, les proves són evidències. Plaques amb “Arriba España” o “José Antonio presente” insulten els nostres ulls i la nostra dignitat. No podem permetre equiparacions barroeres, estem farts d’empassar-nos en nom de què hem d’acceptar que els fets històrics són història, i és la que és, que llueixin estàtues eqüestres, marbres en places públiques lloant els franquistes, noms de carrers a assassins colpistes amb ofrenes de flors oficials, amb alcaldes que proclamin sense que ningú els tregui del seu càrrec que en el seu municipi el franquisme és viu, i en realitat no s’equivoquen perquè ningú no l’ha declarat il·legal. Cremar una bandera estelada o una republicana és una bretolada, cremar una bandera espanyola és un passeig per l’Audiència Nacional, filla del TOP. Per això quan apareixen els nostres petits homenatges en pedra o bronze trencats, esmicolats, pintats, amb insults irrepetibles i els reparem, i tornen a aparèixer tacats amb el seu odi i ens queixem, molts diuen que no hem de pensar-hi en el passat i que el deixem estar. Ningú diu això quan apareix una esvàstica sobre una làpida jueva, amb tota la raó troben que és inadmissible i un sacrilegi, però esclar, les nostres víctimes no tenen cap valor. Tot això suposa un insult que en democràcia hauria de tenir un preu. Ara, aquest preu l’han posat, però per a totes aquelles que sortin al carrer a defensar les llibertats com vam fer els nostres familiars i companys antifeixistes. Potser aviat declarar-se defensor dels drets humans i demanar veritat, justícia i reparació per a les víctimes del franquisme i la transició al carrer, serà tipificat com a delicte i no

!$+'!

podrem concentrar-nos, perquè tindrà un preu, contant i sonant, que no podrem pagar. Mentrestant continuaran els reconeixements, els diplomes a divisiones azules, les beatificacions de màrtirs de la croada, les misses a camises blaves amb legionaris nostàlgics de Franco i actes com els que es van celebrar recentment a L’Hospitalet de Llobregat amb participació de l’administració, alimentant la bèstia feixista que creix i expandeix la seva negra ombra per Europa. Sense oblidar la neteja del senyor García Albiol, que pensa arribar a tots els racons, “limpiando Badalona, supongo que ya me habéis entendido”. Continuem sense aprendre que la democràcia és una criatura feble que s’ha de cuidar cada dia, que s’ha de defensar cada minut i que en un segon es pot trencar com un vidre i donar pas a una nit molt fosca. Demanem que tota simbologia feixista desaparegui de qualsevol lloc públic. Exigim que no surti tan gratuït arrencar el cap al president Lluís Companys, trencar una branca a un pi que ja no podrà honorar el seu nom, escriure sobre el mur del fossar de Santa Eulàlia “Arriba España”, trencar monòlits amb els noms dels assassinats pels colpistes dins i fora dels cementiris de tot l’estat espanyol com recentment a Saragossa o a Iruñea, fins i tot destrossar plaques al mig d’un port de muntanya poc accessible al Pirineu d’Osca. I no només una vegada, ni dos, ni tres, com en molts casos.

La placa de Port Vell, endinsada en el Pirineu d’Osca ha estat ultratjada en diferents ocasions. L'últim atac sofert va ser amb tal ferotgia que no van quedar més que petits trossos, va ser esmicolada. Reproduïm el text que va llegir l'escriptora Victoria Blat Bell el passat 25 d'octubre de 2014 quan va ser posada una nova placa en aquest racó entre muntanyes, camí de fugida del feixisme.

! $+(!

Hemos vuelto a Puerto Viejo. Hemos vuelto. Hemos vuelto con la cabeza, el puño y la palabra en alto. Hemos vuelto para reparar la agresión de la intolerancia. La barbarie quiso borrar la memoria que en 2008 colocamos en este paraje que tantas lágrimas conoció. Pero la saña contra nuestra causa sólo consiguió romper una placa material. El mensaje de la misma sigue intacto y con él hemos vuelto a Puerto Viejo.

La sociedad que permanece indiferente hacia la ocultación o manipulación de la historia, está prisionera de la irreflexión y del convencionalismo. Afortunadamente, para algunos ciudadanos existen la conciencia responsable y el tesón de continuar reivindicando, superando zancadillas que demoran afrontar con seriedad las cuentas que cuanto más viejas son, más pendientes están. Para el poder establecido nunca es el momento de reconocer a los ultrajados. Para nosotros nunca será el de olvidarlos.

!$+)!

La experiencia nos demuestra que en esta democracia donde tantas veces y tan gravemente colisionan la ética y la legalidad, somos nosotros desde las asociaciones o desde las aportaciones individuales quienes hemos de asumir el reto de exigir dignidad para cuantos todavía hoy siguen sin ser reconocidos como víctimas de la dictadura. Por eso hemos vuelto a Puerto Viejo. Hemos vuelto porque no nos acobarda el poderío de quienes niegan y retrasan la justicia hacia los atropellos del franquismo. Hemos vuelto porque nos rebelamos frente a la tibieza del olvido. Hemos vuelto porque nadie nos va a imponer el silencio. Por eso aquí, en este escenario en el que perdura el eco de tanto dolor gritamos: ¡Viva la 43 División! ¡Dignidad, Memoria y Libertad! Font: http://bolsadebielsa.blogspot.com.es/

De vegades es produeixen declaracions institucionals de respecte a la memòria de les víctimes del franquisme. Davant l’“acte feixista” que suposa l'atac al monòlit col·locat per Ahaztuak en memòria de les persones assassinades durant la guerra civil i el franquisme en el fort Sant Cristóbal, presó franquista. Van tacar la seva placa de negre i van pintar una creu gamada el 5 de gener de 2015. Aquest monòlit recorda la fugida de més de 700 presos d’Ezkaba, una de les fugides més importants de tota la història.

! $+*!

Notícia del diari Noticias de Navarra: La Junta de Portaveus del Parlament de Navarra va aprovar per unanimitat una declaració institucional per la qual la Càmera foral reprova l'atemptat contra el monòlit dedicat als 11 republicans afusellats a la muntanya Ezkaba, un text presentat per Bildu i Aralar-NaBai. Segons el text aprovat, el Parlament de Navarra mostra la seva “reprovació més rotunda” davant “aquest atemptat a la memòria d'aquestes persones assassinades per defensar la democràcia i la llibertat del poble navarrès enfront de la dictadura franquista”. El Parlament de Navarra exigeix així mateix que “es prenguin les iniciatives legals necessàries perquè els responsables d'aquesta actuació responguin pel greuge comès”. Així mateix, mostra la seva “solidaritat” amb les famílies de les persones afusellades en aquest lloc.

!$"+!

Agost de 2014. Notícia de Vilaweb. Destrossen l'estàtua al president Companys al Tarròs, el seu poble natal.

Avui al matí ha aparegut destrossada l'estàtua dedicada al president Lluís Companys al Tarròs, el seu poble natal. L'estàtua ha estat destrossada aparentment a cops de mall, se n'han endut el cap i han trencat la peça de marbre amb l'explicació de la vida política de Companys, segons que ha explicat a VilaWeb Amadeu Ros, batlle de Tornabous (Urgell), on pertany el poble del Tarròs. A més, han trencat el pal de la senyera i també se l'han endut. El monument que recorda la memòria de Companys al Tarròs fou construït el 1978. Cada any s'hi organitzen diversos homenatges, entre els quals destaca la commemoració de l'afusellament del president català. El monument ha rebut

! $""!

múltiples atacs durant tots aquests anys, però segons el batlle, aquest és el de major rellevància, perquè mai havien arribat a arrencar el cap de l'estàtua.

En honor al President Companys la nostra companya va llegir amb molt sentiment aquest poema de Bonaventura Gassol de l’any 1947, una poesia que ens interpel·la a totes i a tots. No digueu que ell és mort -no mor l'alosa, ni el gra de blat ni el roserer florit-, digueu només que el president reposa No digueu que ell és mort -la mort és cosa dels homes sense rels a l'infinit-, digueu només que té la boca closa i la cançó de l'herba sobre el pit. No digueu que ell és mort -la Mort seria perdre's en el no-res, i aquell que un dia acaronà la pàtria amb el peu nu, i es fa pols amb la terra que l'aferra, no podem dir que és mort-, ell s'ha fet terra, i aquesta terra ets tu i ets tu i ets tu...

!$"#!

Per què la violació de la nostra memòria surt gratis igual que l'exhibició de símbols feixistes? Doncs perquè l'estat es converteix en garant de la impunitat. Una mostra és la resposta del govern espanyol al Grup de Treball de desaparicions forçades de l'ONU, on es segueix falsejant la història amb total indecència. Diu el govern: En su informe parece estar latente la idea de que en la guerra civil no hubo más víctimas que las que también lo fueron de la dictadura y el franquismo, cuando si algo caracteriza el “holocausto español”, en expresión de Paul Preston, es que el odio y el exterminio fueron una constante en ambos bandos. Al referirse a la Guerra civil y al franquismo como si se tratase de un fenómeno ininterrumpido, el Grupo de Trabajo se atribuye una competencia para el examen de los hechos del pasado que de otro modo no tendría. (…) En la Guerra civil (en ambos bandos) se produjeron numerosas violaciones de derechos humanos y de muy diverso tipo. Hubo casos de desapariciones forzadas (“paseos” y “sacas”), pero esta no fue la única forma de violación de los derechos humanos, ni los desaparecidos y sus familiares las únicas víctimas. Al contrario, muchos murieron en el frente, otros fueron objeto de ejecuciones sumarias y, además, se produjeron crímenes de guerra contra la población civil. Distinguir cada uno de estos supuestos es importante pues el Grupo de Trabajo carece de competencia para abordar indiscriminadamente el examen de los crímenes que se produjeron durante la guerra civil. (…) (...) si se habla de alrededor de trescientas mil víctimas, resulta muy dudoso que prácticamente la mitad se correspondan con desaparecidos y que los soldados y

! $"$!

milicianos muertos en el frente o la población civil que fue víctima de los bombardeos contabilicen un número equivalente al de los desaparecidos.

La multa que et pot caure per fer una pintada al Valle de los Caídos, Patrimoni Nacional, no ha de ser barata. Una indecència construïda amb la suor i la sang dels represaliats del franquisme, mà d'obra esclava a major glòria del megalòman assassí dictador. Respecte a l'horror del Valle de los Caídos respon el govern als relators de l'ONU: El Gobierno trabaja para evitar el deterioro del conjunto artístico y natural. (..) Aunque también debe reseñarse que la misma Comisión reconoció que las posibles actuaciones sobre el Valle de los Caídos requieren un desembolso económico, el cual no es aconsejable realizar en momentos de restricciones presupuestarias. La principal dificultad deviene de las canalizaciones de agua, y el problema que ello ocasiona tanto en el conjunto arquitectónico como en los osarios, haciendo muy compleja la identificación de las víctimas aún no reconocidas. El Gobierno ha realizado numerosas intervenciones de reparación en este sentido para la protección del conjunto (…); además, se ha reforzado la protección de la escultura de La Piedad, se ha reparado la tapia perimetral de la finca y se ha trabajado igualmente para preservar el ecosistema de este Espacio Natural. En los dos últimos años, se han desembolsado más de seiscientos mil euros en las actividades llevadas a cabo para evitar el deterioro del Valle de los Caídos.

!$"%!

600 mil euros per reparar una estàtua a la glòria de los caídos por Franco, por dios y por la patria. Quantes exhumacions es podrien haver fet amb aquests diners?

I el punt més indignant de la resposta als relators de l’ ONU és sobre la Llei d'Amnistia. Una autèntica vergonya que reproduïm a continuació. Conviene recordar en este punto la importancia que en la construcción de la España democrática moderna tuvo la Ley de Amnistía de 1977, y su carácter de verdadera seña de identidad de nuestra transición democrática. La Ley de Amnistía fue una Ley emanada de un Parlamento democrático, único órgano legitimado para establecer cuáles son las leyes que deben configurar el ordenamiento jurídico. Fue una ley promulgada con el propósito consciente de cerrar heridas y olvidar la Guerra Civil y las enemistades políticas. Buscó promover una reconciliación que habría de ser pilar y fundamento efectivo del Nuevo régimen democrático. La Ley de Amnistía fue una ley formal que extinguió la responsabilidad penal de españoles de todo signo político; un medio para facilitar la transición democrática, y en ningún caso una ley de punto final otorgada por la dictadura para perdonarse a sí

! $"&!

misma, sino adoptada por los partidos parlamentarios democráticamente elegidos y plenamente conscientes de la importancia del paso que estaban dando, en todas sus dimensiones. Tanto en los debates parlamentarios que precedieron la adopción de la Ley de Amnistía, como en las declaraciones de los políticos de los partidos de oposición, y en los análisis políticos que se han hecho a posteriori, se encuentran múltiples referencias a esa voluntad de reconciliación y convencimiento de que sólo a través del olvido, la amnesia y el perdón era posible esa reconciliación. Partiendo de la base de la independencia de los jueces y tribunales y el respeto al principio de legalidad como rasgos esenciales del Estado de Derecho, hay señalar que en el sistema jurídico español, no hay atajos para dar satisfacción a las víctimas al margen del proceso legal y del respeto al sistema de garantías propio del Estado de Derecho. Investigar y juzgar unos crímenes cuando sus responsables o las responsabilidades han prescrito es una pretensión inútil y carente de fundamento legal. Durante mucho tiempo las víctimas permanecieron inactivas y los procedimientos judiciales no se iniciaron hasta transcurrido demasiado tiempo. Esta falta de diligencia es el principal argumento que ha llevado al Tribunal Europeo de Derechos Humanos a desestimar las demandas contra España en varios casos de desapariciones forzadas.

Tenim encara a Barcelona noms de carrers que són un insult a la memòria per aquells que van patir repressió. Un cas que va denunciar Tàrio Rubio aquesta setmana al Col·legi d’advocats de Barcelona, en una taula rodona sobre la Justícia Universal, és el del carrer dedicat al Pare Pérez del Pulgar, principal ideòleg de la

!$"'!

“redención de penas por el trabajo” o com convertir els presos en mà d’obra esclava. Ell va escriure: “Alrededor de cada cárcel, como alrededor de un tumor maligno, existe una parte de la sociedad, quizá mayor de lo que se cree, compuesta por familiares, amigos y conocidos más o menos afectados por la suerte de los reclusos y, si no disgustada, por lo menos preocupada y apenada. Ello crea un estado de tensión y de malestar inevitable, enteramente semejante al que crea un tumor maligno en derredor del órgano en que se localiza. Y cuando, en vez de un tumor, existen muchos repartidos por todo el cuerpo de un paciente, ello sólo, sin otra enfermedad, constituye una no leve, que es preciso atender”

Així que aprofitant que estem davant l’ajuntament, que en dues ocasions ha negat canviar aquest carrer de nom, segons en Tàrio, demanem, que cognoms que porten tant de dolor i indignitat siguin esborrats definitivament dels nostres carrers, si no es fa, l’administració d’aquesta ciutat farà apologia de la impunitat.

! $"(!

Cada mes dedicamos un espacio para recordar a nuestras víctimas más allegadas asesinadas en la fecha de nuestra concentración. Este mes recordamos a Eudaldo Serrano Recio, leyendo un texto de su hermano Daniel exiliado en París. Las declaraciones de testigos a favor de Eudaldo Serrano Recio no sirvieron para nada, sólo sirvieron las calumnias y mentiras para asesinarle. Eudaldo era el teniente alcalde y tesorero del pueblo, de una junta municipal democrática, presidida por el alcalde Pedro Caballero Bermúdez. La sublevación de las derechas con la Falange entrañó una reacción de defensa de las autoridades municipales, que enviaron una comisión (Eudaldo con tres concejales) a la puerta del jefe de Falange (Juan Aguado), quien les arrojó una bomba de fabricación artesanal, en vez de salir a hablar con sus convecinos. Tal vez fuera la consigna para disparar, porque así fue, y los disparos de las derechas ocasionaron dos muertos y varios heridos delante de varias casas donde se parapetaron los facciosos. De esto no se dice nada. La República estaba en estado de legítima defensa. Propietarios de derechas, que fueron alcaldes (algunos) durante la dictadura de Primo de Rivera, aliados con la Falange y las fuerzas más reaccionarias de la Iglesia arremetieron contra las personas progresistas del pueblo. La Panificadora Obrera, fundada por los labradores de izquierdas, fue objeto de la envidia que implicó para los panaderos de derechas que prosperara esa obra ejemplar de la solidaridad campesina y obrera.

!$")!

Bien lo dicen unos testigos, con valor y clarividencia: las denuncias fueron consecuencia de « la envidia y rencillas » que minaban a aquellas derechas rancias que se creyeron propietarias para la eternidad de los siglos del sudor y del trabajo de la gente humilde que empezaba a liberarse de su yugo, encabezada por algunas personas esclarecidas y generosas.

También queremos recordar a las víctimas del 3 de marzo de 1976 en Vitoria y pedir de nuevo la extradición de Martín Villa a Argentina como responsable de esta matanza de obreros indefensos ante el aparato policial del estado.

! $"*!

Recordem que ha passat altre 8 de març, dia de la dona treballadora, de totes les dones, sense que s’hagin esquinçat les desigualtats que ens desprotegeixen, més aviat al contrari, que ens tornen ciutadanes de segona categoria i les primeres víctimes de qualsevol tipus de crisi. Per recordar aquesta data, que neix de la lluita valenta, de la mort i el patiment de dones amb empenta i coratge, llegirem part d’un discurs de l’única dona ministra durant la República, l’anarquista Federica Montseny:

La realidad es ésta: un enemigo apoyado internacionalmente por potencias fascistas. Frente a este enemigo, un pueblo valiente, un pueblo entusiasta, un pueblo que, además de luchar contra el fascismo, comprende que ha sonado la hora de las grandes transformaciones sociales y que construye sobre la marcha. Junto a este pueblo, dos naciones unidas en la lucha a favor del proletariado español. El enemigo, armado y apoyado internacionalmente por esa farsa de neutralidad, ha conseguido algunas victorias; y aunque no las hubiera conseguido, ha concentrado su esfuerzo máximo en la conquista de Madrid, que representa para él la legalidad de la insurrección facciosa y para que los países legalicen su existencia de gobierno faccioso. Es preciso que todo el pueblo de Catalunya, es preciso que Barcelona y España entera, que tienen la seguridad de la victoria por su heroísmo y energía y además por el apoyo de todo el mundo antifascista, se una en un esfuerzo máximo para batir de una vez para siempre esta intentona suicida.

!$#+!

Argentina tiene un día festivo, el 24 de marzo, para recordar y honrar a las víctimas de la dictadura de Videla. En el estado español tenemos 365 días de olvido y humillación para todos los antifascistas que padecieron la represión de los golpistas asesinos. En la memoria de todos los desaparecidos leemos estos poemas. Ana Messuti leyó estas poesías con gran emoción, como persona afectada por la dictadura argentina y porque Gelman es su amigo. Este año no pudo leer en Buenos Aires los nombres de sus compañeros desaparecidos, esperamos que nuestro pequeño homenaje le haya resarcido en parte. Gracias Ana. Despedida, poema de Marcelo Gelman, desaparecido en 1976 e hijo del poeta Juan Gelman.

Marcelo y su compañera.

! $#"!

Me despido de este país. Me despido de mis amigos, de mis enemigos. Amigos. Sólo quiero recordarles que no dejen de ser mis amigos. Sólo quiero recordarles que no me olviden a la marcha del tiempo, a la marcha del tren en que me vaya que borran las huellas de la amistad lejana. Poema de Juan Gelman a su hijo Marcelo, desaparecido junto a su mujer embarazada. En 1989 su cuerpo fue encontrado dentro de un tambor de 200 litros relleno de cemento y arena con un tiro en la nuca (los restos fueron exhumados por el Equipo Argentino de Antropología Forense). Estas visitas que nos hacemos, vos desde la muerte, yo cerca de ahí, es la infancia que pone un dedo sobre el tiempo y dice que desconocer la vida es un error. Me pregunto por qué al doblar una esquina cualquiera encuentro tu candor sorprendido. ¿El horror es una música extrema? Las penas llevan a tu calor cantado en lo que soñaste, las casas de humo donde vivía el fulgor. De repente estás solo. Huelo tu soledad de distancia obediente a sus leyes de fierro. El pensamiento insiste en traerte y devolverte a lo que nunca fuiste. Tu saliva está fría. Pesás menos que mi deseo, que la lengua apretada del aire.

!$##!

La nostra Paquita amb la seva fràgil memòria i el seu fort convenciment va tornar a cantar Las flores. Una canción. Pueblo de España ponte a cantar pueblo que canta no morirá. una canción, una canción llena las calles de la ciudad. Canta el martillo, canta el motor ya canta el hombre trabajador. las herramientas quieren cantar la canta el hombre al trabajar. Todas las manos se van a alzar un solo grito las unirá libertad libertad ¡libertad!

! $#$!

Un grup de dones portugueses va aturar-se quan van sentir a Zeca Afonso cantant Grândola Vila Morena i van acompanyar amb les seves veus aquest himne internacional. Lletra de Grândola en castellà. Grândola, villa morena Tierra de fraternidad El pueblo es quien más ordena dentro de ti, oh ciudad Dentro de ti, oh ciudad El pueblo es quien más ordena tierra de fraternidad Grândola, villa morena En cada esquina, un amigo En cada rostro, igualdad Grândola, villa morena Tierra de fraternidad Tierra de fraternidad Grândola villa morena En cada rostro, igualdad El pueblo es quien más ordena

!$#%!

A la sombra de una encina de la que ya no sabía su edad juré tener por compañera Grândola, tu voluntad Grândola, tu voluntad juré tener por compañera a la sombra de una encina de la que ya no sabía su edad.

La informació en aquesta plaça, per la qual han passat milers i milers de persones d'arreu d'ençà que van començar les nostres concentracions fa 6 anys, és bidireccional. Ahir una parella de joves ens van informar de què una jutgessa del jutjat d'Almazán a Sòria havia reobert el dia anterior un cas sobre uns crims del franquisme. Informació que recollim del diari digital elplural.com: La titular del Juzgado de Primera Instancia e Instrucción de Almazán en Soria ha decidido reabrir la causa por el asesinato de diez ciudadanos en la localidad de Barcones el 14 de agosto de 1936. Además de pedir a la Compañía de la Guardia Civil del pueblo las hojas de servicio de aquella fecha de los agentes en las zonas afectadas, la jueza María Luisa García requiere se investiguen “las órdenes de puesta a disposición de Guardia Civil y Falange dadas por el Comandante Militar y se averigüe si fueron únicas o bien si fueron sistemáticas”. Así lo expresa en un auto

! $#&!

dictado el 17 de marzo, que ayer conoció la Asociación Recuerdo y Dignidad de Soria promotora de la causa. Esta causa, iniciada mediante una denuncia de esta asociación el 12 de julio de 2013, pasó distintos vericuetos legales hasta que fue sobreseída provisionalmente al no conocerse los autores de los hechos. Pero, en un escrito presentado el pasado 15 de marzo por la asociación de Memoria Histórica de la mano del abogado Eduardo Ranz, se apuntaban varios nombres indicando la imposibilidad de investigar, como asociación civil, más allá de lo comunicado y solicitando la ayuda judicial. Seguir leyendo en http://www.elplural.com/2015/03/27/una-jueza-abre-una-causa-por-los-crimenes-del-franquismo-la-primera-desde-que-el-supremo-impidiera-la-de-garzon/

Vam tornar a recollir signatures contra els crims del franquisme i la transició i d'adhesió a la querella argentina. Més d'un centenar. Gràcies a totes!

!$#'!