E X P R E S S I O N S

Srebrenica,la ciutat de les viduesON TOTS INTENTEN PERDONAR SENSE PERDRE LA MEMÒRIA

E N T R E V I S TA

Carles JoherEL NOI DE CAN MALHIVERN DE BORDILS

42 HIVERN 2006 -07

50 ANYS DE REIS MAGS50 ANYS DE REIS MAGSDe les mandarines a la play stationDe les mandarines a la play station

T E L E F O N S A M À

B O R D I L SAjuntament 972 490003Consultòri Mèdic 972 491177Casal d’Avis 972 491191Escola 972 490115Farmàcia 972 490012Llar d’infants 972 490533Parròquia 972 490067Pavelló Municipal 972 490565Casal 972 490704

C E L R ÀAjuntament 972 492001Cultura 972 493026Serveis Socials 972 492224Piscines 972 493030Biblioteca 972 494141Escola de Dansa 972 492631Ràdio Celrà 972 493003Cap 972 492500Escola l’Aulet 972 492305Farmàcia 972 492018Jutjat de Pau 972 494052Llar d’Infants 972 492452Parròquia 972 492082IES 972 492405Centre Cívic 972 493060

E N C O M ÚAigües, Prodaisa 972 202078Autobusos:Estació de Girona 972 212319Sarfa 972 201796Bombers:Informació 972 240908Urgències 085Consell Comarcal del Gironès:Servei de Català 972 213262Consorci Ambulàncies 972 410010Electricitat:Casas (L’Aurora) 972 201792Enher:Avaries 900 770077Informació 900333330Escombraries 972 250387Gas Girona:Avaries 900 394041Informació 900 303132Hospital Josep Trueta 972 940200Mossos d’Esquadra 088Protecció Civil Girona 972 418655Renfe Informació Girona 972 207093Urgències 972 213262Urgències veterinàries 972 218668Telefònica:Atenció al client 1004Atenció tècnica (avaries) 1002

H O R A R I S D E L C A P D E C E L R À

UUnniittaatt dd’’AAtteenncciióó aa ll’’UUssuuaarrii.. De dilluns a divendres, 8 a 20 hores.Per demanar dia i hora pel metge i/o infermera, truqueu a SanitatRespon: telèfon 990022 111111 444444, les 24 hores dels 365 dies de l’ any.Per parlar amb els professionals del CAP Celrà, telèfon 972 49 25 00.

MMeeddiicciinnaa ddee ffaammíílliiaa.. DR. ARTEMI ROSSELL: dilluns, dimarts, di-jous i divendres al matí. Els dimecres a la tarda.DRA. Mª JESÚS GELADO: dilluns, dimecres i divendres al matí.Els dimarts i dijous a la tarda.DRA. ROSA ARCEGA: dilluns i divendres a la tarda. Els dimarts idijous mig matí i mitja tarda. Dimecres matí.

IInnffeerrmmeerriiaa.. SR. JÚLIO GIL: de dilluns a divendres al matí.SRA. MARTA QUIRCH: de dilluns a divendres, de mig matí a mit-ja tarda.

PPeeddiiaattrraa.. DRA. PILAR MARTÍN: dilluns, dimecres i divendres a latarda. Els dimarts i dijous al matí.

IInnffeerrmmeerraa ddee ppeeddiiaattrriiaa.. SRA. FINA ROMANS: dilluns, dimecres idivendres a la tarda. Els dimarts i dijous al matí.

TTrreebbaallllaaddoorraa SSoocciiaall.. SRA. IMMA MARTÍNEZ: dimecres i diven-dres al matí.

OOddoonnttoollooggiiaa.. DRA. AGNÈS MINISTRAL: dimarts a la tarda. Di-jous al matí.Auxiliar d’infermeria: SRA. ESTER MATAMALA: dimarts a la tar-da. Dijous al matí.

LLlleevvaaddoorraa.. SRA. ISABEL ZEGARRA: dilluns matí i tarda, dimecresal matí.

GGiinneeccòòlleegg.. DR. SANTIAGO SEGUÍ: dijous a la tarda.

OObbsstteettrríícciiaa.. DRA. MAR CADIÑANOS: dimecres al matí.

EExxttrraacccciioonnss ((AAnnààlliissiiss ddee ssaanngg)).. Dimarts i dijous de 8:15 a 9:15 delmatí.

AAtteenncciióó CCoonnttiinnuuaaddaa.. Per atendre les urgències o problemes de sa-lut que no poden esperar a ser atesos pel seu metge de família, pe-diatre o infermera:De dilluns a divendres: de 15h fins les 24h.Els dissabtes, diumenges i festius: de les 8 del matí fins les 24h.

PPeerr aa uunnaa uurrggèènncciiaa vviittaall,, ttrruuqquueeuu aall 006611

S E R V E I S S O C I A L S

EEdduuccaaddoorraa ssoocciiaall.. EVA BARTOMEUBordils: Dimarts, de 10 del matí a 12 del migdiaCelrà: Dimecres, de 10 del matí a 1 del migdia.

TTrreebbaallllaaddoorr ssoocciiaall.. EDUARD BASTERBordils: 1er i 3er dimecres de cada mes, de 10 del matí a 12 del migdia.Celrà: Dimarts, de 10 del matí a 1 del migdia.

OOffiicciinnaa dd''aatteenncciióó aa llaa ggeenntt ggrraann.. Atenció al públic, dimarts i di-jous, de 4 a 9 del vespreInfermera: MARIONA RUSTULLETPsicòloga: MARIA ROSA COROMINA

DDiinnaammiittzzaaddoorraa dd''AAtteenncciióó aa llaa GGeenntt GGrraannAtenció al públic: dilluns dimecres i divendres de 5 a 8 de la tarda.NEUS ORIOL

Per a qualsevol consulta, a Celrà, cal trucar al telèfon de l'ajunta-ment, el 972 49 20 01.

A la resta de poblacions, per concertar hora de visita cal trucar al972 49 22 24. També podeu demanar hora personalment o bé pertelèfon al vostre Ajuntament.

R E P O R T A T G E 5 0 A N Y S D E R E I S M A G S

A I G U A B A R R E I G

E S P O R T S

E X P R E S S I O N S E X P O S I C I Ó S R E B R E N I C A

E N T R E V I S T A C A R L E S J O H E R

H I S T Ò R I A

E N T R E T E N I M E N T S

C A R T E S O P I N I Ó

A G E N D A B O R D I L S

42 HH II VV EE RR NN 22 00 00 66 -- 22 00 00 77

Edita: ASSOCIACIÓ CULTURAL LA LLERA.Ctra. de Juià 48 -17460- CELRÀTelèfons: 972 49 30 26 o 972 49 41 41

CONSELL DE REDACCIÓ:Jordi Barrera i Coll, Carme Congost i Escura, Xavier Jou i Viola,Pere Bussé i Carreras, Jordina Torró i Ferrer i Montse Vila Gotarra.

DISSENY: Xavier FontanèINFOGRAFIA I IMPRESSIÓ: Gràfiques Palahí, S.L.DIPÒSIT LEGAL: GI-737-96

La Llera del Ter no s’identifica necessàriament amb l’opinió dels ar-ticles signats.

Amb la col·laboració de:

4-9

10-24

25-27

28-31

32-34

35-41

42

43

43

50 anys dereis mags a Celrà iBordilsDE LES MANDARINES A LA PLAY STATION

Enguany fa 50 anys que els reis vanarribar per primera vegada alsnostres pobles. A Celrà, la primeracavalcada es va celebrar l’any1957, i s’ha continuat fent fins arasense cap interrupció; i a Bordils esva començar el mateix any, però hiha hagut èpoques en què no ha estat possible organitzar l’acte. Entot cas volem aprofitar aquest número de La Llera per fermemòria de l’origen d’aquestatradició i al mateix temps oferir elnostre modest homenatge a tota lagent que ha col·laborat en aquestafesta, en què els vertaders reis sónels nens.

R E P O R T A T G E 5 0 A N Y S D E R E I S M A G S A C E L R À I B O R D I L S

4

Reis de Celrà 2007

En el Costumari català, Amades explica que, se-gons la tradició, els tres reis d’Orient estaven tancontents d’haver pogut adorar l’infant Jesús que,de tornada als seus països, van anar repartint pelcamí tot el que portaven com a mostra d’alegria.I sembla ser que aquest gest és l’origen de la fes-ta que celebrem cada any.

Els reis de cinquanta anys enrere, però, eren moltdiferents dels d’ara. Llavors, en consonància ambl’època, ses majestats eren molt més austers imenys generosos, però malgrat tot anaven acom-panyats de molta i molta il·lusió, potser igual omés que ara. Solien portar com a regals algun tallde torró o alguna mandarina, que en aquelltemps eren com un dolç; de joguines, en el millordels casos, algun cotxe fet de llauna o de fusta, unflabiol o una nina de roba per a les nenes; i tam-bé estris per anar a l’escola, com una cartera decartró o llapis de colors. Tot això si hi havia sort.

El relat que ens han fet els avis que fa cinquantaanys van fer de reis per a la mainada, gent que araronden la setantena, coincideix sorprenentmentamb el que fa Amades en la seva gran obra, elCostumari català, fins i tot en el tipus de regals i

en la seva distribució per grups. Diu Amades, i elrecord dels nostres avis ho corrobora, que el reiros duia les joguines; el blanc, les llaminadures; iel negre, el carbó i les altres coses que no feientanta il·lusió (com els estris escolars) o les méspràctiques (com unes espardenyes). L’únic dubteque planteja aquesta descripció és que les espar-denyes no fossin un regal apreciat pels nens del’època: si a ple hivern es tenen les sabates es-quinçades, caminar amb unes de noves i ambuna bona sola deu representar una alegria per aqualsevol.

Els avis ens han explicat també com era passartota la infantesa sense veure els reis cap vegada,sempre imaginant-los, només. Recorden com ca-da any, cap a les set de la tarda, ja ben fosc, els pa-res els agafaven de la mà i els portaven a l’estació.Allà s’esperaven que passés el tren cap a Portbou.Els grans explicaven a la mainada que els reis hiviatjaven a dins, de retorn als seus països. Quanfinalment passava el tren, els nens feien els ullspetits esforçant-se per fer aguda la vista i aconse-guir veure els reis. Però en realitat la majoriad’ells només devien veure el seguit de llums delsvagons il·luminats passant a tota velocitat.

5

Els primers reis que van visitar Celrà.

En Joaquim Ramírez va ser un d’aquests nensque, any rere any, només van veure una filera dellums. I és el que ens ha fet aquest relat. Potserper això, quan només tenia 19 anys, va ser undels organitzadors de la primera cavalcada dereis que es va fer a Celrà. Els reis d’aquesta pri-mera vegada van ser en Joaquim, en Francesc Ra-mírez –el seu germà– i en Tomàs Hereu. Semblaser que la cavalcada es va organitzar en un tempsrècord gràcies a la gran col·laboració de la gentdel poble, que hi van abocar totes les seves ener-gies.

La Victòria Font, la germana d’en Xavier, recordaque a ella la van “fitxar” per fer de patge del reinegre a la farmàcia mateix, on treballava juntamb el seu pare. De fet, va ser gràcies a ella que

els primers reis de Celrà van sortir acompan-yats de tota una comparsa de soldats de les Ca-sernes de Girona, muntats a cavall: una tieta dela Victòria estava casada amb un militar, i vaser aquest el que els va fer venir. D’aquesta pri-mera vegada la Victòria recorda com es van di-vertir i també que el recorregut va acabar ambl’adoració del nen Jesús a l’església, ambmossèn Josep.

Joaquim Ramírez ho recorda també com una ex-periència molt maca, però insisteix que el mèritdels reis de Celrà no és dels que van organitzar laprimera cavalcada, sinó que s’hagi sabut anarpassant el relleu de generació en generació demanera que s’hagi continuat celebrant durant 50anys sense interrupcions.

6

R E P O R T A T G E 5 0 A N Y S D E R E I S M A G S A C E L R À I B O R D I L S

Cavalcada de Celrà de 2007.

Celrà

La Maria Negre i la Carme Mallorquí, segonsexplica en Joaquim, van ser impulsores i col·la-boradores de l’acte, tot i que elles ja es cuidavend’organitzar un betlem preciós que es feia a lavella escola. “Els treballadors de la fàbrica Pa-gans van fer una tarima de fusta, amb un cofreal damunt que anava il·luminat i que represen-tava el cofre dels regals. La perruquera del pobleva fer les perruques, de pèls de cànem, i les vatenyir i pentinar adequadament per a cada undels monarques. Les corones es van fer de car-tró i es van pintar i guarnir amb teles de fanta-sia. I fins i tot hi va haver gent que va cedir unescapes de nadó amb les quals es van fer les capesd’ermini dels reis”.

En Joaquim recorda també que es va qüestionarsi havien de sortir els reis, perquè hi havia gentque deia que els menuts reconeixerien les perso-nes disfressades i se’ls trauria la il·lusió, “i va pas-sar que quan els reis varen pujar al balcó de canSerra, una nena que hi havia allà al costat va que-dar tan impressionada que es va posar vermellacom un pebrot i va fer una genuflexió com la quees fa als monarques de veritat. I la nena era la fi-lla d’una de les persones que més havien defensataquella idea”.

7

Diferents moments de les primeres cavalcades de Celrà.

A Bordils la iniciativa va sorgir d’una colla de jo-ves del grup de teatre Arc Bordilenc, del qual for-mava part en Joaquim Font, un dels que van ferde rei la primera vegada. En Quim recorda queells mateixos es van fer els vestits i van llogar lescapes amb els diners que havien recaptat a les re-presentacions de teatre que feien: “D’aquesta ma-nera una part del que ens havia donat la gent tor-nava al poble. I a l’Ajuntament només li vàremdemanar que ens pagués els caramels”.

Uns altres participants a la primera cavalcada vanser Josep Perich i la seva germana Empar. En Jo-sep va fer de rei negre, perquè era molt morenode cara i tenia els cabells arrissats. Ara ens potsemblar estrany, però llavors cap dels que feien dereis no havien vist mai cap persona negra.“Ni perla tele”, diu en Josep, “perquè no teníem televisor.L’únic negre que havíem vist era el del pot delCola-Cao”. Entre tots varen guarnir un camió ivan buscar tres cavalls de colors: un de blanc, unde negre i un altre de ros, per a cada un dels reis.Perquè l’animal estigués més tranquil i no hi ha-gués problemes durant el recorregut, el propieta-ri o un mosso feien de patge, i d’aquesta maneraacompanyava rei i cavall al mateix temps.

Així, els tres reis de Bordils van ser en JoaquimFont, en Josep Perich i en Narcís Combis. Elsacompanyaven en Joaquim Cornellà –o Quimetbarber–, que feia de presentador de l’acte, i en Jo-sep Serrats, que feia d’intèrpret. Tal com ha deser, els reis de Bordils parlaven en una llengua es-tranya, ja que vénen de països llunyans, i en JosepSerrats era l’encarregat de fer la traducció perquètothom pogués entendre el discurs.

Els participants a la cavalcada es vestien i prepa-raven al barri del Molí, i després desfilaven per lacarretera, pel camí del Torrentó i fins a les escolesvelles, on els esperava el cor parroquial per cantaruna cançó. Seguidament anaven cap a la plaça delpoble, on hi havia gent concentrada, i es tornavaa cantar, i llavors es dirigien cap a l’església, puntfinal del recorregut, on els reis adoraven el nen Je-

8

R E P O R T A T G E 5 0 A N Y S D E R E I S M A G S A C E L R À I B O R D I L S

Bordils

Cavalcada de Bordils de 2007.

sús a l’altar. En aquest punt es donava un caramela cada nen i llestos... Res de llançar caramels abossades! L’Amades explica en el Costumari queantigament es repartien ametlles, que es tiraven agrapats.

Els reis de Bordils havien sortit a cavall, en trac-tor i més tard en carrosses fetes sobre un remolc.Els que varen fer de reis ho recorden tot amb unabarreja d’alegria i de nostàlgia. En Josep Serratsexplica que llavors les diferències socials erenmolt més marcades i evidents. Recorda com lifeia mal el cor d’haver de dir-los als nens aquelltòpic que si s’havien portat bé, els reis els porta-rien moltes coses, sabent perfectament que elmés premiat no era, ni és, la bondat. “Els que te-nien menys a vegades eren els més bons nens, i entot el poble només n’hi havia un parell o tres quetinguessin joguines de veritat o una bicicleta. I nosempre eren els més bons, només els més rics”.

Avui tindríem por que els nens agafessin un trau-ma i aquesta desigualtat seria un drama; enaquell temps els altres nens s’espavilaven per có-rrer al darrere del que tenia la bicicleta i mirar defer amb les cames el que l’altre feia amb els pe-dals, igual que els grans es miraven amb delit elsdos o tres privilegiats del poble que tenien cotxe,mentre ells anaven a peu o en carro.

Rics i pobres, altra vegada. Una dualitat que ex-plica moltes coses; quasi totes, potser. I que fa en-tenedora també la tradició, ara tristament obli-dada, de posar una sabateta al balcó la nit de reis.Segons el Costumari català, hi havia dos germa-nets, nen i nena, que van saber que el nen Jesúsera tan pobre que no tenia ni sabates i van deci-dir donar-li les seves. Com que les portaven bru-tes les van rentar ben netes i les van posar al bal-có a eixugar. El nen Jesús, commogut per aquestgest, va deixar les sabates on eren i a més les vaomplir de regals, com a premi per la seva bondat.Sembla que aquest costum de posar la sabata albalcó es va anar perdent i es va substituir la saba-ta per un plat. Amades interpreta que això vapassar perquè el plat era un recipient molt mésadequat per deixar-hi els quatre dolços o les co-ses de menjar que durant molts anys van ser elsregals de reis de la majoria dels petits.

Sigui com sigui, en tots aquests anys han canviatreis i presents. Han canviat els hàbits i els cos-tums, els pares i els fills, els desitjos i les possibi-litats. Però si hi ha una sola cosa que no ha can-viat i que encara és el motor d’aquesta festa és lail·lusió dels nens per veure els tres reis i la delsreis per veure les cares de felicitat dels nens.

MONTSE VILA

9

Diferents moments de la primera visita reial a Bordils.

Els nens i nenes de primària de l’escola de Bordilsvàrem tenir l’oportunitat de visitar una carbone-ra a Juià. Els alumnes de cicle inicial i cicle mitjàhi van anar el 4 de desembre i els de cicle supe-rior el 13 de desembre.La carbonera va ser construïda pel senyor PereColomer a l’exterior de casa seva, al darrere del’antiga estació de tren de Bordils.

En Pere ens va explicar com l’havia fet. Va fer ser-vir troncs, sorra, pedres, branques, una tapa gros-sa de ferro... i amb tot això va fer com una mun-tanya, on va deixar uns forats que és per on surt elfum. Al principi aquest fum que surt de cremar lallenya que és a l’interior de la muntanyeta és de

color blanc i al cap d’uns dies ja surt de color ne-gre. Vol dir que és el moment de tapar els foratsper ofegar el foc i així al cap de tres o quatre diesmés ja es pot treure el carbó, rasclant amb un ras-clet per separar la terra del carbó.

En Pere va construir també una barraca molt xu-la feta del mateix material que la carbonera, ex-cepte la porta, que era feta de canyes. A dins hi te-nia un llum de carbur per fer companyia als car-boners en les llargues nits d’hivern.Sabem que molta gent dels pobles del voltanttambé l’ha anat a veure.

Felicitats al senyor Pere Colomer!

10

Visita a la carbonera

Escola de Bordils

11

Els alumnes de sisè de l’escola de Bordils es-tem fent un taller de cinema que es diu “Cine-ma en curs”. Ha vingut un especialista, en Jo-an López, que és director de cinema. Abanshavia fet de càmera a diferents televisions iara es dedica a fer documentals i pel·lículescom a director.

Per començar a aprendre a gravar i tenir con-tacte amb la càmera de filmar hem gravat unminut Lumière. És una gravació que dura unminut i que la càmera ha d’estar quieta, sensemoure-la i sense fer zoom. Es grava una situa-ció qualsevol de la vida quotidiana en què lagent no ha d’estar pendent de la càmera. No-més es pot gravar una vegada, no s’hauria derepetir.

Això era el que feien els germans Lumière, quesón els que van inventar el cinema fa cent onzeanys a París.

Per gravar el nostre minut ho vam fer ambequips de quatre persones i en Joan. El minut l’-havien pensat per parelles però necessitàvem serquatre per gravar. Cada alumne tenia una funció:el director, el càmera, l’ajudant de càmera i el res-ponsable del so.

Vam gravar a diferents llocs de Bordils: a l’escola,a l’estació de tren, a la llar de jubilats...

Després, per completar l’experiència, les grava-cions es passaran a l’ordinador i aprendrem a ferel muntatge.

Minut Lumière

12

De Nador a Vic

El dilluns 4 de desembre els alumnes de cinquè isisè de l’escola de Bordils vam anar a la bibliote-ca de l’escola l’Aulet de Celrà. L’escriptor JoanSurroca ens va presentar la Laila Karrouch, auto-ra dels llibres De Nador a Vic i Contes àrabs per anens i nenes.

Ens van ensenyar en un mapa del Marroc on erala ciutat de Nador (on va néixer i vivia la Laila) iel trajecte que va fer fins arribar a Vic.

La Laila ens va explicar el que ha escrit en el seullibre i tot el que li va passar quan va haver de

marxar de Nador i va arribar a Vic, on el seu pa-re ja feia temps que hi era.

Quan li van dir que vindria cap a Espanya es pen-sava que aquí seria molt rica i que podria anarmolt sovint a la perruqueria, però va trobar cosesmolt diferents i estranyes: aquí escrivien al revés,parlaven una altra llengua, celebraven el Nadal,l’aigua sortia de l’aixeta, hi havia llum elèctrica,els nens i nenes tenien moltes coses...

Ens va fer veure que molts nens quan arribend’un altre país, al començament s’ho passen ma-lament i que nosaltres els hem d’ajudar.

És un llibre ple de records i de sentiments. Ens vaagradar molt l’explicació que ens van fer.

A la visita de l’escriptora Laila Karrouch hi vamassistir tots els nens i nenes de 5è i 6è de les esco-les de Flaçà, Bordils i Celrà, i a la tarda els alum-nes de 1r d’ESO a l’IES de Celrà.

Aquesta activitat ha estat comuna a les escoles delProjecte PuntEdu de biblioteques escolars.

ALUMNES DE CINQUÈ DEL CEIP BORDILS

A l’anterior número de La Llera, coincidint ambl’inici del curs escolar 2006-2007 i amb el desèaniversari de l’IES Celrà, us vam donar a conèixerels primers anys de l’institut i la seva situació ac-tual. Entre les activitats de cada trimestre, al cen-tre s’han anat incloent un seguit de modestes ini-ciatives per festejar-ne i recordar-ne la història.Tot seguit us oferim un extracte de les que ja s’-han realitzat i us presentem les que a hores d’araestà previst dur a terme.

Al setembre, els trets de sortida els van donar la re-vista La Llera i la lliçó inaugural que any rere anyenceta el curs escolar, com ja va recollir l’anteriornúmero de la revista. Per tancar el trimestre, l’ins-titut va elaborar un calendari que recull els deuanys de l’IES. La portada és prou significativa, jaque mostra la seva ubicació inicial, al costat de laFàbrica, amb la representativa xemeneia –que, ditsigui de passada, servia com a element de referèn-cia per localitzar-nos ràpidament–. La carretera de

Activitats del desè aniversari del’IES de Celrà

Juià ens va dur un xic més enllà, alcarrer Països Catalans. Cada fulldel calendari fa memòria d’unany, del lema que el presidia, i in-clou un tret identificatiu del nos-tre centre i algunes fotografiesd’activitats que es van realitzaraquell curs. Val a dir que ens hemhagut de cenyir a l’arxiu fotogràficde què disposem, que no ens hapermès triar gaire la qualitat ni lavarietat de les imatges. El calenda-ri s’ha repartit als ajuntamentsdels municipis dels quals prove-nen els nostres alumnes i als seusrespectius centres escolars deprimària, així com a les entitatsbancàries i l’empresa que hancol·laborat en la seva edició. El da-rrer dia de classe del mes de de-sembre també se’n va regalar un acadascun dels alumnes i profes-sors del centre.

Des d’aquestes ratlles aprofitemper fer extensiu aquest present atots els exalumnes i exprofessors

que vulguin passar a recollir-neun exemplar.

El dia 26 de gener es va cele-brar la Diada de l’institut ambactivitats al voltant del lema del’any i amb la participació detots els cursos del centre.

De tot plegat, procurarem fer-nos-en ressò al proper númerode la revista.

Finalment, cap a final de curs s’or-ganitzarà un àpat amb els profes-sors i professores que hagin passatper l’institut, antics alumnes, au-toritats, pares i mares... Clouremaixí el nostre desè curs i empren-drem el camí cap als propers, i es-perem que els educadors i educa-dores del nostre centre continuïntreballant amb il·lusió, amb novesidees per formar futurs ciutadans iciutadanes dels quals puguemsentir-nos orgullosos del seu paspel nostre institut.

13

Un any més s’ha dut a terme el mercat solidari desegona mà a Bordils. Enguany es va fer el diu-menge 3 de desembre. El sol ens va acompanyaren una jornada amb molt d’èxit pel que fa a l’a-fluència de visitants i recaptació de diners. Laquantitat recollida, 1.214 €, servirà per contri-buir en el projecte “Proyecto de vaso de leche”.Aquest projecte consisteix a assegurar un vas dellet diari als nens de preescolar de l’Escola NuevaVida a Managua (Nicaragua).Des del Voluntariat de Bordils agraïm la col·labo-ració de tots els que hi vau participar, i aprofitemper comunicar-vos que hem estrenat web: volun-tariatdebordils@gmail.com.

Mercat solidari de segona mà

Ja han passat alguns mesos des del primer dia al’escola. A poc a poc, els més petits van entrant enla dinàmica habitual i es van interessant pel quepassa més enllà del seu voltant. Aquesta tardorpassada hem volgut celebrar la primera festa tra-dicional i popular de l’any: la castanyada.

Per poder-ne gaudir necessitàvem una castanye-ra i un castanyer i vam demanar la col·laboraciódels avis, ja que un dels objectius de l’escola bres-sol és compartir amb la família aquests dos anysde vida dels infants. Trobem interessant sempreque podem demanar-los la seva participació.

Es van engrescar en Joan (l’avi d’en Jan Companyi Garrido) i la Isabel (l’àvia de l’Ona Bossacoma iGarcia).

Vam fer la castanyada el divendres 3 de novem-bre.Des de l’escola Trapelles volem aprofitar aquestespai per donar les gràcies a en Joan i la Isabel pelmatí que varen compartir amb nosaltres.

Més informació

Aquest mes de febrer, del 5 al 16, els Trapelles ce-lebraran el Carnestoltes. El divendres dia 9, lamainada de l’escola rebrà la visita del rei Carnes-toltes i el dia 16 es farà una festa de disfresses. En-guany, vist que a alguns nens no els agrada gensdisfressar-se, la direcció de l’escola ha decidit dei-xar llibertat als menuts per fer-ho o no. Per tant,a l’escola hi haurà peces de roba per als que esvulguin caracteritzar, però no s’obligarà ningú afer-ho. D’aquesta forma tots els nens podran par-ticipar de la festa, cadascun a la seva manera.

I durant els mesos de febrer i març l’escola conti-nuarà treballant el tema dels contes. Aquest any,cada aula de l’escola bressol té el nom d’un contetradicional. Sembla que aquesta programació estàdonant molt bon resultat entre els nens. Primers’explica la història a tota la classe i després elsmenuts treballen la comprensió de l’argument, elspersonatges, aprenen cançons tradicionals rela-cionades amb el conte i fan altres activitats.

14

Activitats de l’Escola Bressol

Tot és jazz!

Chicago, anys 20. Aquesta és unahistòria de crim, corrupció,violència, adulteri i perfídia; totesaquelles coses que portem en elfons dels nostres cors...

El Grup Vocal Season, dirigit per Joan Rigat icompost per cinc veus femenines i una de mas-culina, provinents de diversos àmbits i forma-cions, es va formar l’any 1997. Especialitzats enmúsica vocal de cambra, han actuat en festes ma-jors, festes privades, festivals d’àmbit català, pre-sentacions literàries, festes esportives, etc.

Cap al final de l’estiu de 2005 van decidir engegar unprojecte ambiciós de col·laboració amb la celebracióde la Festa Major de Celrà de l’any 2006, on ja havienactuat en diverses ocasions. Així va sorgir la idea deposar en escena una obra de teatre musical.

La peça escollida va ser Chicago, un musical escritper John Kander, Fred Ebb i Bob Fosse amb tres pro-tagonistes principals: la veu, la música en viu i el ball.Entre altres tasques, va caldre traduir totes les pecesdel musical al català, buscar ballarins per al cos deball, escriure els guions i trobar músics professionalsinteressats en el projecte. El repartiment final de l’es-pectacle està format pels artistes següents:

VVeeuuss ((ddiirreecccciióó aa ccààrrrreecc ddee JJooaann RRiiggaatt))Laura Casademont: veu sopranoMònica Madrenas: veu sopranoMariona Carolà: veu contraltSara Mitjà: veu contraltLaura Poch: veu contraltJoan Rigat: veu tenor

MMúússiiccss ((ddiirreecccciióó aa ccààrrrreecc ddee LLlluuííss GGoonnzzáálleezz))Lluís González: pianoCésar Martínez: bateriaToni Pujol: contrabaixEnric Masriera: clarinet i saxo

CCoorr ddee bbaallllaarriinnss ((ddiirreecccciióó aa ccààrrrreecc dd’’EEdduuaarrdd TTeeii--xxiiddoorr,, BBáárrbbaarraa GGaarrccííaa ii MMaallbbaa VViillaa))Ester Puigdemont, Judit Nierga, Montse Graupe-ra, Ferran Folch, Carmen Dilmé, Pere Bussé,Marta Vayreda, Manel Abellán, Adara Miret i Sa-ra Bover.

Gràcies a la col·laboració de l’Ajuntament deCelrà i la Comissió de Festes la Gresca, el musicales va estrenar el dia 6 de maig al Teatre Ateneu deCelrà. El gran èxit de públic va fer que la posadaen escena de l’obra hagués de ser prorrogada finsa tres sessions més, dues de les quals es van rea-litzar durant el mateix mes de maig i l’última elmes de desembre.

Però l’èxit de Chicago no s’ha limitat només aCelrà. Aquest espectacle, que narra la història decrim i corrupció d’unes estrelles de vodevil quevolen ser famoses, ha començat ja a córrer per te-rres gironines. El 22 d’octubre passat es va repre-sentar a la població d’Anglès, amb un públic assis-tent de més de 300 persones, i posteriorment hova fer a Maçanet de la Selva, amb el mateix èxit.

Aquest any 2007 el grup estarà de gira per altrespoblacions. Si encara no heu pogut gaudir de l’o-bra, aneu a veure-la. No us deixarà indiferents.

Més informació

Dissabte dia 12 de maig, a les 10 de la nit, Tot ésJazz! es representarà al Teatre de Roses.Per a més informació es pot consultar el web delgrup: www.grupvocalseason.com.

15

Escola Aulet de Celrà

16

Els alumnes de cicle inicial de l’Aulet visiten indrets històrics de Celrà

Els nens i nenes de cicle inicial vam triar el nom de la classe relacionat amb indrets del poble.Els de primer vam escollir la torre Desvern i el castell de Palagret.Vam fer dues sortides per situar-nos millor i a partir d’aquí ens hem endinsat una mica en la història del nostre poble.

La Torre Desvern

El castell de Palagret

El 14 de novembre passat, els cursos de 3r fins a6è de l’escola l’Aulet vam anar a veure el teatre deRudolph. L’obra anava d’en Rudolph i els seuscompanys els rens, el Pare Noel i la reina del gel.En l’obra s’explica com la reina del gel va captu-rar el Pare Noel i en Rudolph el va rescatar.

ALUMNES DE 4T CM

Alumnes de l’Aulet assisteixena una obra de teatre de Nadala Bordils

Cinquè Rocamare

17

Un grup d’alumnes fa una exposició als companys de lainformació que han trobat sobre un dels animals dels qualsvan trobar restes durant la sortida al bosc.

Alumnes de 5è realitzen el treball de classificació de plantesposterior a la sortida de descoberta de l’entorn natural delpoble.

Sortida d’educació infantil a la Fageda d’en Jordà

El 9 de novembre passat, els nens i nenes d’edu-cació infantil de l’Aulet vam anar d’excursió a laFageda d’en Jordà. Ens vam passejar amb tartanaper la fageda i ens va agradar molt.

També vam veure el volcà de Santa Margarida iles graderes.

ALUMNES D’EDUCACIÓ INFANTIL

Del 12 al 16 de febrer es celebrarà la festa deCarnestoltes, amb tot un seguit d’actes relacio-nats amb aquesta festa. La cloenda es farà el dia16 de febrer amb una sèrie de sortides a dife-rents indrets. Els nens i nenes d’educació infan-til aniran al Prat de Dalt. Els alumnes de cicleinicial faran una caminada fins a Juià, els de ter-cer visitaran el Castell de Sant Miquel i els dequart curs aniran fins al castell de Mabarrera.Els de cinquè i sisè faran una bicicletada per lariba del riu Ter.

El mes d’abril, com ja és tradició, es celebraranels Jocs Florals, un concurs de narrativa en elqual participen tots els alumnes del centre. Elsalumnes d’educació infantil i els de cicle inicialtreballaran en els contes col·lectius, una iniciati-va que ja es fa des de fa anys i que té com a resul-tat uns contes molt graciosos i de gran qualitatestètica. I els dels cicles mitjà i superior concur-saran a títol particular amb les seves obres de na-rrativa. Els premis s’entregaran en un acte solem-ne que es fa al mateix centre amb l’assistència detots els alumnes, els professors, els membres deljurat i les autoritats convidades.

Els alumnes de 4t de l’Aulet vam fer les activitatsde descoberta de l’entorn natural els dies 18, 19 i20 d’octubre de 2006.

Dimecres 18, a la tarda, van venir l’Emma i enQuim, monitors de Rocamare, i ens van expli-car el conte del Núvol de Fum, vam fer una ma-queta de Celrà i hi vam posar els punts cardi-nals: nord, sud, est i oest; després ens van en-

senyar el llibret de les activitats que faríem l’en-demà.

Dijous 19, dia de la sortida, vam anar a un parat-ge prop de la font de les Escales. Pel camí ens vamparar i vam dibuixar el poble des d’allà dalt, vamtravessar la riera i, un cop arribats al lloc, vam ferdiferents activitats: de situació i orientació ambla brúixola, d’identificació de vegetals, dibuixant-los i explicant les seves característiques, i vam fertambé el joc del Núvol de Fum, que en va sortirderrotat. Llavors vam esmorzar, dinar i fins i totens va sobrar temps per trobar bolets i per jugari construir cabanes.

L’últim dia, divendres 20, al matí vam fer un mu-ral-joc on vam posar tot el que havíem après so-bre les utilitats del bosc: que ens hi podem rela-xar, que serveix de refugi als animals, que ens dó-na oxigen per respirar, que ens proveeixd’aliments, fusta, llenya, plantes medicinals, etc.En resum, van ser uns dies molt divertits i ens hovam passar molt bé.

JOAN I ALUMNES DE 4T CURS (CICLE MITJÀ)

18

Alumnes de l’Aulet treballen l’educació ambiental en unes jornades a bosc

Més informació sobre les activitats de l’Aulet

19

Sortida 2n Cicle Inicial

Un grup d’alumnes de segon (cicle inicial) a la bassa de canMarturi, durant la sortida d’entorn d’inici de curs.

Per la sortida d’entorn d’inici de curs, una colla d’alumnes desegon (cicle inicial) van visitar alguns indrets de les Gavarres.

El nostre organisme és un ens al qual sovint te-nim bastant abandonat. Les tensions que patimen alguns òrgans són la resposta i la crida que ensfa el cos, reclamant l’atenció. La gimnàstica ho-lística, una disciplina que s’està impartint des defa anys dins l’oferta de cursos de l’Escola deDansa de Celrà, pot ajudar a trobar el benestar, lamobilitat natural i a alliberar-se de les tensionsmusculars, tibantors i dolors.

L’Anna Sala, la professora de gimnàstica holística,explica que el mèrit bàsic d’aquesta disciplina és queens aporta eines pràctiques per al bon funciona-ment de la nostra vida diària. Així, l’holística es basaen la presa de consciència del propi cos i els movi-ments que es fan han de sortir sense cap esforç, pertal que cadascú els pugui fer al seu ritme. És, pertant, una gimnàstica indicada per a totes les edats icondicions, gens agressiva, i que prioritza la respira-ció i el benestar a través del moviment natural.

I és que tots nosaltres sabem que de vegades elnostre cos reacciona abans que la nostra ment, so-

bretot a canvis o esdeveniments desagradablesque no esperàvem. L’anunci d’una mala notícia,per exemple, ens pot provocar tibantor a les cer-vicals o un fort mal de cap. I això no és res mésque la reacció del nostre cos a un problema emo-cional, quan encara el cap no ha aconseguit pro-cessar-lo. La gimnàstica holística és una disciplinaencaminada a retrobar aquest diàleg amb el nos-tre físic, a establir relacions entre el cos i la ment,de forma lliure. Sense programar el que hem desentir, només deixant sortir a través del cos totesaquestes emocions negatives que, si queden tan-cades, ens faran sentir dolor o rigidesa.

Més informació:

Si voleu gaudir d’aquesta pràctica podeu assistira les classes que es fan els dilluns, de 2/4 de 9 a 10del vespre, a l’aula de les escoles velles. La profes-sora és l’Anna Sala. Per apuntar-vos heu de de-manar-ho a l’Escola Municipal de Dansa deCelrà, telèfon 972 49 26 31.

Gimnàstica holísticaO com viure millor dins el nostre cos

20

Ara fa vint anys que teníem trenta anys, i per aixòels bordilencs de la generació del 56 ho vàremanar a celebrar al restaurant La Masia de Banyo-les, el dissabte 11 de novembre, amb una trobadaon vàrem sopar i fer una sèrie d’activitats lúdi-ques.

Vàrem tenir la sort de compartir vivències de lanostra infantesa i joventut, la sort de poder-nosretrobar en unes condicions de salut encara moltbones, la sort d’emocionar-nos amb aquellscompanys que feia més de 35 anys que no vèiemi la sort de poder gaudir de la sorpresa, ja quemolts de nosaltres no ens reconeixíem en un pri-mer moment, per la “millora” que amb els anyshavíem experimentat.

Podem dir, doncs, que som una generació ambsort i que estem orgullosos de ser del nostre po-ble, Bordils.

Companys

Sortosament, la vida es fa més lleuentre els amics, aquells companys de sempreque mai no havies oblidat,malgrat el temps i la distància.Ens coneixem per sobre les paraules,per damunt de la veu i les discòrdies,i tots portem la vida escrita al front:el goig escrit amb lletres blavesi la tristesa amb grisos de dolor.Havíem fet plegats camins i pluges,taboles i complicitats,i hem anat ascendint sense feblesa,d’un a un, els graons que ens feien més humans.Ara, en aquest relleix entre dos celshavent passat el vèrtex de la vida,davallarem, a poc a poc,l’altre vessant de la muntanya.El vent del temps s’ha endut les boiresque, a voltes, no ens deixaven veure el món,el petit món que som nosaltres.

JOAN MERCADER, OLOT 1932FELICITATS!

Celebració del 50è aniversari d’una colla de bordilencs

Celebració del Nadal al CEIP CelràL’últim dia de classe, abans de les festes de Nadal,vam organitzar una festa al pati de l’escola, junta-ment amb tots els papes i les mames. Vam recitarels nostres poemes i vam cantar nadales. Els paresi mares ens van preparar un berenar i van fer elsorteig d’un pernil i d’altres regals.

El dimecres a la tarda vam tenir una visita moltespecial, ja que van venir a l’escola el patge del reiblanc i el pare Noel. El patge recollia les cartes quehavíem escrit als reis, i el pare Noel ens va donaralgun caramel. Ens van dir que havíem de conti-nuar sent igual de bons i portar-nos molt bé, quetan bon punt arribessin a casa es llegirien totes lescartes i que mirarien si podien portar-nos el quehavíem demanat.

Ens ho vam passar molt bé i va ser un dia molt es-pecial!

ALUMNES CEIP CELRÀ

Més informació

Durant aquest mes de febrer se celebrarà a l’esco-la la festa de Carnestoltes. Es proposaran tres diestemàtics en què els infants es podran disfressar dediverses maneres.

El proper mes de març el CEIP Celrà celebrarà lasetmana cultural, que enguany estarà dedicada al’arquitecte Rafel Masó. Entre altres activitats, hiha programada una visita a Girona, per veure al-gun dels edificis emblemàtics d’aquest mestre delmodernisme, i una sèrie de tallers per als alumnesde P3, P4 i P5 en què es treballarà molt el tema dela imatge.

Per al mes d’abril està previst que visiti l’escola lail·lustradora Mercè Arànega, una de les autoresmés importants del panorama actual de la litera-tura infantil en el nostre país.

21

22

Recentment va sortir al carrer el número 8 deles Guies de Cultura i Patrimoni que edital’Ajuntament de Celrà, aquesta vegada amb unitinerari per la sèquia Vinyals, que travessa elstermes de Bordils i de Celrà. Simultàniament al’edició de la guia es va aprofitar per restaurarel safareig de la zona d’Orriols (en el mapa,situat entre els punts 2 i 3), és a dir, l’anticsafareig on les dones de Celrà havien passattantes i tantes hores rentant.

L’Anna Vicente Romà, l’Anita, és una de les do-nes que va viure –i patir– el fet d’haver de rentara mà, al riu o al rentador. Ara té 72 anys, encara

que la seva vitalitat enganya i ningú no ho diria,i recorda haver rentat al riu des que era molt jo-veneta. “Abans que ens fessin el safareig ja rentà-vem a la barana del rec”, ens comenta.

I és que al davant d’aquest safareig n’hi havia unaltre, l’originari, que no estava cobert i que en re-alitat era només una barana d’obra que separavael camí de l’aigua i que servia alhora de rentador.Però la barana tenia el problema que era massacurta i de vegades no podia encabir totes les do-nes que hi anaven. En aquestes ocasions s’haviade fer cua i esperar torn: “Nosaltres solíem anar-hi cap allà a les nou, a l’hivern, perquè si no feiamassa fred, i a l’estiu cap a les set”.

El safareig nou, el que ara ha estat restaurat, es vafer cap als anys 50 i va ser un gran avenç per a lacomoditat de les rentadores. “Estàvem a sopluig,a recer del fred i de la calor i sempre teníem elmateix nivell d’aigua. Abans, a la barana, es nota-va molt quan treballava el moliner de Bordils,perquè estirava l’aigua del riu i no podíem rentarbé. Llavors havíem d’agafar una galleda i anar es-bandint la roba allà dins”, ens explica l’Anna. Amés, al darrere els van instal·lar un filferro per-què la roba s’anés escorrent.

El problema en aquell temps no era que a les ca-ses no hi hagués safareigs per rentar, sinó que nohi arribava l’aigua corrent i si algú volia rentar acasa havia de pouar aigua de la cisterna, una fei-na potser encara més dura que anar fins al riu.L’aigua corrent no va arribar a Celrà fins a l’any1970, o sigui, fa quatre dies, per la qual cosa el sa-fareig públic es va fer servir fins no fa gaires anys.Llavors el sistema era agafar un carretó i un cossiamb una mica d’aigua calenta que escalfaven a ca-sa, posar la roba en remull i baixar amb el carretó

Guies de Cultura i Patrimoni.La recuperació de l’antic safareig de Celrà

cap al safareig. “Passàvem per un corriol que eramolt estretet, el corriol de les Massanes”, diu l’An-na, “i recordo que al matí era tot blanc; a les nouencara estava tot ben glaçat. I com que no teníemguants i feia molta fred, agafàvem els mitjons queanàvem a rentar i ens els posàvem a les mans, per-què així no ens quedaven tan encarcarades”.

O sigui que per anar a rentar s’havien de comp-tar tres hores ben bones, i això el dia que es po-dia fer, perquè de vegades es trobaven que l’aiguadel riu era bruta: quan venia de la fàbrica d’enTorres baixava plena d’una mena de fils que s’en-ganxaven, i llavors no es podia fer res i se n’ha-vien de tornar a casa.

L’Anita diu que a vegades es trobaven més de vintdones al rentador al mateix temps. Se solia anar arentar un cop a la setmana i ja n’hi havia prou,perquè “abans la gent es canviava de roba cadaquinze dies. Entremig la roba es deixava ventilar,s’espolsava i au! I quan es rentava no s’hi posavagaire sabó, perquè la roba quedava sense color, osigui que, per treure la brutícia, es picava la robaben picada i així treia el suc”.

L’Anna recorda que elles mateixes es feien el sa-bó, amb greix i sosa. De fet encara no fa gaire enva tornar a fer i ha estat tan amable de voler com-partir amb nosaltres la seva recepta, per a qui esvulgui animar a provar-ho.

Les mides i ingredients per fer sabó són les se-güents:

6 quilos de greix12 litres d’aigua1.250 grams de sosa càustica1 paquet de detergent

Cal anar en compte en fer la barreja perquè la so-sa fa una reacció química molt forta i deixa anarun fum tòxic.

També el lleixiu, és a dir, la fórmula que feien ser-vir per blanquejar la roba, es fabricava de formacasolana: “Agafàvem un parrac i cendra i enfèiem un farcellet que posàvem dins un cossi quetingués una aixeta a baix. Llavors s’omplia el cos-si d’aigua molt calenta i hi afegíem la roba. Quanja havia estat una estona en remull i l’aigua s’ha-

via refredat, es deixava sortir tot el líquid per so-ta, per l’aixeta. Llavors es tornava a tirar dins delcossi l’aigua ben calenta, que escalfàvem en unperol que teníem al foc, i es repetia la mateixaoperació... Quedava una roba preciosa! Ara, totaquest procés durava un dia o dos”. Això es feiaamb la roba blanca un parell o tres de cops l’any.

“Quan em vaig casar”, explica l’Anna, “el meu pa-re em va comprar una màquina de rentar i la và-rem posar al menjador, perquè era de les cosesmés valuoses que teníem i perquè no se’ns fesmalbé”. L’arribada de l’aigua corrent primer, imolt després de les màquines de rentar, va supo-sar un canvi substancial i es va guanyar en como-ditat, però, segons comenta l’Anna, també vantrobar una mica a faltar el sistema d’abans:“Quan anàvem a rentar ‘fèiem safareig’, ens hopassàvem molt bé, ens explicàvem el que havíemfet el diumenge, la que havia vist una pel·lícula larelatava, les que en sabien deien acudits i parlà-vem de tot el que passava al poble...”.

El safareig, doncs, tal com indica la frase feta, eraun lloc de relació importantíssim per a les dones,un espai que ara, sortosament, ha estat recuperaten el nostre poble perquè sempre en quedi testi-moni.

23

24

L’últim dia de l’any la Coral Sant Esteve de Bor-dils va oferir el tradicional concert de Nadal, queva constar de dues parts. En la primera es va po-

der gaudir d’una audició de sardanes, i la segonava consistir en un seguit de cançons de Nadal, en-tre les quals destacava una suite feta amb un po-purri de nadales.

Finalment, després de cantar la Santa Nit i de de-sitjar un bon any a tothom, vam acomiadar elmagnífic públic que ens va acompanyar al llargde tota l’hora de concert amb un cant ja tradicio-nal, que es fa servir com a cloenda, i en el qual vaparticipar tothom.

Aprofitem l’avinentesa per agrair la presència delpúblic i alhora convidar els interessats a formarpart de la Coral. Els assajos es fan cada dimarts ales 9 del vespre.

Concert de Cap d’Any de la Coral de Bordils

Enfanga’t

25

S’inicia una nova temporada, amb més de 35atletes del Club inscrits per participar en el Cir-cuit Gironí de Cros organitzat pels consells es-portius de la Selva, el Gironès, la Garrotxa, el Plade l’Estany i l’Alt Empordà.Enguany, dos monitors dirigeixen els entrena-ments, que es realitzen al pati de l’escola l’Aulet deCelrà cada dilluns de 5 a 2/4 de 7 de la tarda i queestan destinats als atletes de base de 6 a 12 anys.Aquests són els resultats obtinguts pels atletes delClub en la Final Comarcal del Gironès que es vacelebrar a Salt:

A banda dels resultats, valorem la participaciódels atletes del Club en aquestes proves. L’esforç,la motivació i l’entusiasme dels joves esportisteses reflecteix en el seu progrés i millora. Altres

atletes que s’han inscrit a curses són: Lluïsa iEduard Paredes, Maria Fernández, Guillem Bus-quets, Laia Alcalá-Bejarano i Mahmadou Ceesay,

Secció Duatló/Triatló

La finalització dels triatlons coincideix amb l’ini-ci del Circuit Català de Duatlons de Muntanya.Cal destacar la progressió de Lluís Rafart i JosepHurtado en els triatlons de final de temporada.PPrrooppeerr dduuaattlloo ddee mmuunnttaannyyaa: Vilanova i la Geltrú(17/3/07).

Més informació de lesactivitats

Recordeu que el proper diumenge dia 4 de marçtindrà lloc el Cros Escolar de Celrà, organitzatpel Club. Com en les passades edicions, es realit-zarà a l’entorn del Pavelló, amb horaris i distàn-cies diferents segons cada categoria.Aquí teniu un petit resum de les activitats previs-tes per a l’any 2007. Posteriorment en farem pú-blica una programació més detallada:

CCoonnttaaccttee:: Club Esportiu Nice SportTel. 972 49 25 12 – 659 33 25 01A/e: nicesport@gmail.com

E S P O R T S

L’actualitat delClub Esportiu Nice Sport deCelrà

Foto de grup dels atletes més menuts del Club en el Crossde Girona.

Secció Cros

— Cadet Masculí: Josep Coromina (3r),Roc Faixeda (5è) i Sergi Pérez (6è)— Cadet Femení: Meritxell Figueras (2a)— Infantil Masculí: Lluc Faixeda (6è) i Al-bert Pérez (12è)— Aleví Masculí: Lluís Coromina (4t) iAdrià Mir (13è)— Aleví Femení: Aixetu Dumbuya (12a),Hawa Dumbuya (13a) i Jeneba Dumbuya(14a)— Benjamí Masculí: Jan Cabarrocas (7è),Arnau Pérez (8è), Max Janer (9è), Joan Su-reda (10è) i Abubakari Dumbuya (12è)— Benjamí Femení: Eva Pérez (4a), Maria-ma Dumbuya (9a), Fatumata Dumbuya(10a), Carmen Alcalá-Bejarano (11a) i Àn-gela Lechado (12a)— Prebenjamí Femení: Noa Janer (3a) iClara Mir (4a)

Març: Cros Escolar Abril: Taller de BTTMaig: Excursió Festa MajorJuny: AcampadaSetembre: Inici entrenamentsOctubre: Cursa de BTT Escolar

26

Club patinatge Aulet

Aquest és un resum de la passada temporada delnostre club de patinatge, que va començar el mesde gener passat amb molta marxa. Els patinadorsi patinadores van tenir una primera trobada, aprincipis d’any, en el campionat que organitza elGEF. Del nostre club hi van participar la MariaRibas, la Jenny Silva, la Laura Ayala, la MiriamPoch, la Nerea Gavilán, la Iria, la Maria Pascual ila Judit Ayala. Van aconseguir pujar al pòdium laMaria Pascual , la Miriam , la Laura i la Judit. Unbon principi d’any...

La primera prova del calendari federatiu va ser elcampionat provincial Grup show. El nostre clubhi va participar amb el seu nou espectacle titulat“Atrapats” i ens vàrem classificar en 13a posicióper anar al campionat català.

El mes d’Abril es celebrava el Campionat territo-rial junior. El nostre club hi participava amb duespatinadores, la Jessica Esponella i l’Estel Bataller,que van fer una actuació magnífica i van aconse-guir classificar-se per anar al Campionat Català.L’Estel va obtenir la 12ª posició, la qual cosa re-presentava que podria participar en el Campio-nat Espanyol. Així que maletes i cap a Saragossaon d’entre 27 participants va aconseguir la posi-ció número 12. Des d’aquí volem aprofitar perfelicitar-la molt sincerament.

El pavelló de Celrà va acollir els dies 22 i 23 d’A-bril el Campionat Territorial Juvenil, i el nostreclub hi participava amb les següents patinadores:Eva Morillo, Yolanda Rubio, Alba Jordà, Eva Vilài Aina Pascual. Totes elles es van classificar peranar al Campionat Català d’Aldea. Alli van acon-seguir classificar-se per anar al Campionat Es-panyol la Yolanda Rubio, l’Eva Morillo i l’AlbaJordà. Moltes felicitats!. La trobada seria a Cosla-da (Madrid), quins nervis! Els resultats aconse-guits per elles van ser la 6ª, 9ª, i 10 ª posició res-pectivament.

El mes de Maig es va celebrar a Palafrugell elCampionat Territorial cadet. El nostre club hiparticipava amb les patinadores Alba Bataller iQueralt Vila i totes dues van fer un bon resultatque els hi va permetre classificar-se pel Campio-nat Català.

A Girona, el mes de Juliol es va celebrar el Cam-pionat Territorial infantil. Aniol Barti va quedar1è en la categoria masculina i l’Ivette Jordà i l’A-riadna Esponellà, van quedar 1ª i 3ª respectiva-ment. Aquests resultats els hi van permetre departicipar en el Campionat Català. L’Aniol i l’I-vette es van classificar per anar al Campionat Es-panyol, que es celebrava a Avilés (Asturies).

Allà l’Ivette va fer un número espectacular i vaaconseguir la posició 8ª, i l’Aniol va estar senci-llament perfecte i va aconseguir proclamar-seCampió d’Espanya. Un orgull per tots nosaltres!

El 17 de Novembre es va celebrar el Girona CH lacopa territorial. Del nostre club hi participavenen la categoria cadet l’Alba Bataller i la QueraltVila i en la categoria infantil l’Ariadna Esponellà.Totes tres van aconseguir pujar al pòdium, en1ª,3ª i 2ª posició respectivament. Enhorabona!

Aquest mateix mes es va celebrar a Llagostera elCampionat de promoció i va representar el nos-tre club la Jenny Silva. El mes de Desembre les

Aniol Barti, del Club de patinatge l’Aulet, va ser proclamatCampió d’Espanya de patinatge en la seva categoria.

E S P O R T S

27

nostres patinadores, que ja han superat totes lesproves obligatòries, han participarat en el seuprimer Campionat. Maria Ribas, Cristina Mori-llo i Miriam Poch han participat en aquest Cam-pionat Debutants, de ben segur el primer d’unallarga llista d’èxits i il·lusions.

Des del club la nostra felicitació a tots els partici-pants en els diferents Campionats que hi ha ha-gut fins ara. Nosaltres com a club estem molt or-gullosos de tots i totes vosaltres i us animem a se-guir amb aquesta força i valentia que uscaracteritza.

Durant la tardor de 2006 hem dut a terme unbon nombre de sortides, que tot seguit us expli-quem.

Tot i que el mal temps va amenaçar el cap de set-mana del 16 i 17 de setembre, vam poder fer lasortida programada amb carro i cavall pel Bages.Deixant de banda que algun cavall no es va por-tar del tot bé, vàrem poder gaudir d’una ruta decap de setmana on el temps i els bonics paisatgesens van acompanyar dolçament.

El 8 d’octubre, un nombrós grup de bons cami-nants vam ajuntar-nos per fer una llarga passeja-da, de gairebé cinc hores, resseguint els corriolsde les ermites d’Amer: Santa Brígida, Santa Lenai Sant Roc.

La bicicletada que convoquem cada tardor va te-nir lloc enguany el 22 d’octubre. En aquesta oca-sió vam travessar els terraprims del baix Fluvià,amb Sant Pere Pescador com a punt de partida ide tornada. Seguint la mota del riu, vam passarpels gorgs, pels estanys naturals d’aigües verdes itransparents i pel nucli de Vila-rubau fins a arri-bar a Sant Mori, on vam girar. Llavors, passantper camins de bosc, vam tornar a trobar el Fluviài pel costat de Saldet vam tancar el cercle. Haví-em fet més de 26 quilòmetres com aquell que res!

El diumenge 5 de novembre vam pujar a la tradi-cional Castanyada de Sant Miquel, on ja ens es-peraven amb les castanyes i amb el porró de mos-catell per fer-les baixar.

Ara bé, potser l’excursió més tardoral que vamfer fou la dels Bufadors de Beví. Ho diem perquèaquests avencs, enmig d’un congost espectacularenvoltat de fagedes, estaven en el seu punt àlgidper oferir-nos tota la gamma de tonalitats prò-pies d’aquesta època de l’any. Va ser un autènticplaer per als sentits. Llàstima que no fes gensd’aire i, per tant, els “bufadors” no bufaven. Estàclar que mai no es pot tenir tot! Per acabar la temporada vam trescar per la serrade Portelles. Sortint de Falgons, al Pla de l’Estany,enfilàrem cap a la Roca Plana de Golany i, apro-fitant la bonança del dia, vam poder gaudir d’u-na extraordinària vista de les valls de Sant Miquelde Campmajor i de Mieres i, més enllà, del montBassegoda, a la serralada dels Pirineus.Si fem una valoració de tot l’any, hem de dir quela gent que ens ha acompanyat de ben segur queha pogut xalar, ja que hem passat per indrets pre-ciosos, molts d’ells desconeguts, i en bona com-panyonia, sempre present en les nostres sortides.Així que ja ho sabeu, aquest any 2007 hi torna-rem a partir del mes de febrer. Animeu-vos-hi!

Crònica de les escapades de tardordel CA Bordils i del CE Celrà

28

Srebrenica,la ciutat deles víduesON TOTS INTENTEN PERDONARSENSE PERDRE LA MEMÒRIA

Aquest mes de gener la salad’exposicions de la Fàbrica de Celràva acollir l’exposició de fotografies“Srebrenica. El silenci de lamemòria”, dels fotògrafs MiquelRuiz i Isaac Ruiz. La mostra és unhomenatge a totes les víctimesd’aquest conflicte vergonyós que vaser permès per tota la comunitatinternacional. El silenci agermanaara els covards que van deixar quepassés, sense dir res, i els valents quelluitaren però ara ja són morts,callats per sempre.

E X P O S I C I Ó S R E B R E N I C A

La majoria de les fotografies de l’exposició són detombes, però tot i així, a primer cop d’ull no te-nen un aspecte dramàtic, no quadren amb el re-gust agre que ens deixen després d’observar-lesamb deteniment: són imatges belles, de campsverds envoltats de casetes petites de rajoles ver-melles, com de nines, i grans caixes de fusta cla-ra, com les de collir pomes. Una mirada mésatenta ens ensenya que les tombes verdes escompten per milers, que les caixes de fusta sóntaüts i que les casetes, foradades per les bales, sóntestimonis muts de la massacre humana que es vaproduir en aquest indret, ara ja fa temps, l’any1995.

Potser no està fet expressament, però aquestacontradicció en la imatge és potser l’únic que enspermetrà entendre com pot ser que milers depersones que han perdut els seus familiars, les se-ves propietats i que han estat anys i anys a l’exilivulguin tornar a aquestes terres verdes, precioses,per reconstruir-hi les seves vides encara que siguial costat dels seus botxins.

Miquel Ruiz, autor de les imatges de l’exposició,fotoperiodista i membre del col·lectiu Fotògrafs

per la Pau, ens ha explicat quin ha estat el procésque l’ha portat a muntar aquesta exposició i quinés el seu propòsit real. En Miquel és un veterà endiferents guerres i conflictes internacionals, tot ique en aquesta ocasió no va poder viatjar a Sre-brenica fins un cop passada la guerra, l’any 2003.Hi tornà dues vegades més, el 2005 i el 2006,acompanyat del seu fill, l’Isaac, també fotògraf iautor de totes les imatges de l’exposició fetes enblanc i negre.

En el transcurs d’un d’aquests viatges van esta-blir relació amb les mares de Srebrenica, donessoles, la majoria vídues o esposes d’un desapare-gut, que van haver de sobreviure a la guerra so-vint amb fills petits i vells al seu càrrec. L’any2005, coincidint amb el desè aniversari de la ma-tança de Srebrenica, descrita per l’ONU com “lamajor atrocitat ocorreguda a Europa des de la fide la Segona Guerra Mundial”, va tenir lloc a Gi-rona l’encesa de 7.800 espelmes en homenatge alsmorts reconeguts en aquest conflicte. Els no re-coneguts són els més de 6.000 desapareguts queencara ballen entre el bàndol dels vius i el delsmorts.

29

Producte de totes aquestes campanyes, engegadesper en Miquel i el col·lectiu Fotògrafs per la Pau, eldia de reis de l’any passat nens i adults de Srebreni-ca van tenir una petita ració d’alegria: una furgone-ta carregada amb 1.000 quilos d’il·lusió va obrir lesseves portes al bell mig de la plaça i en varen sortir6.000 euros de regals en forma de material escolar,material esportiu i altre tipus d’ajuda necessària.L’Ajuntament de Roses, la Diputació i diferents do-nacions de particulars ho varen fer possible.

Actualment, explica en Miquel, la situació que esviu en aquest país és molt diferent segons la zona,però igual d’injusta. Sarajevo rep molt d’ajut de laComunitat Europea, que neteja la seva consciènciaa base d’enviar-hi diners i tècnics que ajudin en lareconstrucció; en canvi, la zona més rural de Bòs-nia, la que ens ocupa, es troba en una situació límit.No sé si és possible oblidar dues vegades la matei-xa cosa, però si ho és, Srebrenica n’és la prova.

Abans de la guerra aquesta ciutat vivia fonamen-talment de les mines i del turisme que generava

un balneari que hi ha a la zona. Però a Srebreni-ca hi ha un abans i un després de l’any 1995. Laguerra ho canvià tot. Ara quasi ningú hi viu; ésun luxe sobreviure en un indret habitat per ví-dues amb nens, ara jovenets, que van veure mo-rir pares i germans grans, on l’assassí de la tevafamília pot ser el teu veí, on tot just ara comen-cen a tornar els que se’n van anar a l’exili. Ha deser terrible viure amb por de morir, però potserés pitjor viure amb por de matar. Els habitantsd’aquestes zones han pogut tastar totes dues ex-periències.

I és a aquesta gent, als habitants de les ciutats deBratunac, Milici, Pijesak, Srebrenica i Rogattca, aqui va destinat el proper projecte de Fotògrafsper la Pau: aconseguir 60 vaques per repartir en-tre les famílies de la zona. Assegurar d’alguna for-ma la supervivència de moltes famílies ajudariala seva lluita diària per aconseguir recuperar elseu territori, la seva petita propietat i la seva grandignitat. Si tot va bé, està previst poder fer entre-ga del bestiar el mes de setembre d’aquest any.

30

E X P O S I C I Ó S R E B R E N I C A

EEll ggrruupp ddee mmaarreess ddee SSrreebbrreenniiccaa lluita fonamen-talment per la recuperació de la memòria histò-rica, per intentar aplicar justícia als culpables dela matança, pel reconeixement de les restes hu-manes trobades en les fosses comunes, pel retro-bament dels més de 6.000 desapareguts, pel co-neixement i conscienciació mundial sobre aquestconflicte i per ajudar a retornar als milers d’exi-liats que encara es troben repartits arreu.El contacte amb aquestes dones és molt difícild’establir i per tant us recomanem que si voleusaber-ne més us hi poseu en contacte a través del’ONG Fotògrafs per la Pau, a l’adreça fotografs-perlapau@hotmail.com.

MMiiqquueell RRuuiizz és un dels responsables d’aquestaONG a Girona i un dels professionals més actiusen la lluita per la conservació dels drets de lespersones en zones en conflicte. Ha estat testimo-ni de guerres en llocs remots i sempre ha man-tingut el seu interès centrat en la gent, mai en te-mes polítics de fons. Durant aquesta entrevistano ha volgut parlar ni mig minut d’ell mateix.

Diu que la seva vida i la seva feina són realmentintranscendents al costat de les situacions que esviuen en aquests llocs.

Quan viatja a zones en guerra viu a peu de carrer,no pas en hotels. I és així com ha après que la so-la d’una sabata Adidas, només si és Adidas, cremael temps just per fer bullir una olla d’aigua. Si lasola no és bona, no hi arriba. En Miquel cita elmestre Kapucinski per explicar que el periodistaha de veure, escoltar i sentir el pols del que passades del carrer. Qualsevol altra cosa no val.

Actualment Miquel Ruiz té una exposició per-manent al Museu d’Història de la Ciutat de Sara-jevo, o sigui, el museu més important de tot Bòs-nia. És una exposició de fotografies que va sercreada originàriament per al Col·legi d’Arquitec-tes de Girona i que ha voltat tant que ja té histò-ria pròpia. Us prometo que us en parlarem enuna altra ocasió.

MONTSE VILA

31

E N T R E V I S T A C A R L E S J O H E R

Entrevistaa CarlesJoherEL NOI DE CAN MALHIVERN DE BORDILS

Ha estat l’últim ramader de tota lazona de la llera del Ter. Quan ell vadeixar les vaques, ara farà unamica més d’un any, es va acabaruna llarga tradició de la sevafamília. I va morir també el darrerexponent d’un tipus d’explotacióeconòmica que en el passat haviaalimentat moltes llars però que araes troba a les acaballes.

Al mas ens reben la Dolors Solés i en Carles, ma-re i fill. En Carles només té 31 anys, però feia to-ta una vida que vivia entre vaques i cinc anys quehi treballava. Igual que la seva mare, que també vanéixer i créixer en una granja. Els pares de la Do-lors ja es dedicaven a la cria de vedells, però va serel seu marit que va decidir dedicar-se a les vaqueslleteres, ara fa trenta-dos anys. La Dolors explicaque el seu home va muntar una mica d’explota-ció, primer amb marranxes grans, cantines queen dèiem, per comercialitzar la llet: “FFaa ttrreennttaa--ddooss aannyyss hhii hhaavviiaa mmoollttaa ggeenntt aa BBoorrddiillss qquuee tteenniieennvvaaqquueess,, ppeerròò llllaavvoorrss llaa ggeenntt ssoolliiaa tteenniirr--nnee dduueess oottrreess ccoomm aa mmààxxiimm,, ppeerr ccoonnssuummiirr--nnee eellllss ii vveenn--ddrree’’nn uunnaa mmiiccaa,, uunnaa aaccttiivviittaatt qquuee jjaa ffaa aannyyss qquueeeessttàà pprroohhiibbiiddaa ppeerròò qquuee aabbaannss eessttaavvaa ppeerrmmeessaa”.

32

Molts de vosaltres, sobretot els de poble, encararecordareu allò tan maco d’anar amb la marran-xa fins a la granja a buscar la llet a granel, quedespatxava la mestressa mentre els homes acaba-ven de munyir. Servien una llet no tan blancacom la d’ara, més espessa i més groga, del greix,pura mantega líquida, amb uns pots de mesura ies tornava cap a casa amb compte de no trabu-car-la, com en el conte... i un cop a casa encara s’-havia de bullir abans de prendre-la. Sanitat vaprohibir aquesta pràctica que devien considerartan insana i tan antihigiènica i tan antitot, i ambaixò es va acabar la llet boníssima, acabada desortir de la vaca i aquelles excursions cap al tarda la casa de pagès. Què hi farem!

I això que jo no recordo que mai ningú es morísper consumir aquella llet... I vosaltres? Em sem-bla que com a màxim, si no havia bullit bé, aga-faves unes bones caguetes, això sí.

En Carles explica que ara ja no hi ha ningú quetingui vaques ni a Bordils, ni a Celrà, ni a Flaçà,ni a Juià, i des de fa poc més d’un mes, tampoc aSant Martí. I és que la cosa està molt malament, iningú no vol treballar tant i guanyar-se la vidatan poc. “AArraa ss’’eessttàà ppaaggaanntt llaa lllleett mmééss bbaarraattaa qquueeffaa aannyyss ii eenn ccaannvvii ccaaddaa vveeggaaddaa eett ddeemmaanneenn mmééssqquuaalliittaatt.. FFaa aannyyss ccoobbrrààvveemm llaa lllleett qquuee vveennííeemm aa5588 ppeesssseetteess eell lliittrree,, ii aarraa eennss ll’’eessttaann ppaaggaanntt aa 4455ppeesssseetteess eell lliittrree”, es lamenta en Carles. I continua:“AA mmééss,, ss’’hhaa ddee tteenniirr ttoott mmoolltt bbeenn mmuunnttaatt,, ffeerrggrraannss iinnvveerrssiioonnss eenn iinnffrraaeessttrruuccttuurraa ii mmaanntteennii--mmeenntt ii eenn ccaannvvii eell pprroodduuccttee eess ppaaggaa mmoolltt bbaarraatt.. IIaaiixxòò qquuee eenn aaggrriiccuullttuurraa ii rraammaaddeerriiaa,, eell tteemmaa ddee llaavvaaccaa ddee lllleett ééss eell mmééss eessccllaauu qquuee hhii hhaa”.

Si es fa un altre tipus de tasca al camp, les tempo-rades en què hi ha menys feina compensen lesèpoques més dures, però amb les vaques de mun-yir s’hi ha de ser matí i vespre, dilluns, dissabtes idiumenges, plogui o nevi. En fi, sempre, perquèla vaca és un animal i necessita algú que en tinguicura. I la màquina capaç de cuidar gent o animalsencara està per inventar.

O sigui, que per a en Carles, una jornada de tre-ball normal era més o menys així: “MM’’aaiixxeeccaavvaa aaddooss qquuaarrttss ddee ssiiss ddeell mmaattíí.. PPrriimmeerr aannaavvaa aa bbuussccaarr

eell mmeennjjaarr ddee lleess vvaaqquueess ii eell pprreeppaarraavvaa,, ii ddeesspprrééssmmuunnyyiiaa aammbb ll’’aajjuutt ddee llaa mmeevvaa mmaarree.. MMuunnyyííeemmeennttrree 2200 ii 2255 vvaaqquueess aammbb llaa mmààqquuiinnaa,, ddee qquuaattrreeeenn qquuaattrree.. SSeemmpprree nn’’hhii hhaa qquuee nnoo eess ppooddeenn mmuunn--yyiirr ppeerrqquuèè eessttaann mmaallaalltteess oo aa ppuunntt ddee ppaarriirr.. SSoollíí--eemm aaccaabbaarr ccaapp aa lleess sseett oo uunn qquuaarrtt ddee vvuuiitt.. DDeess--pprrééss eellss nneetteejjaavvaa eell ttaannccaatt,, eellss ffeeiiaa jjaaçç nnoouu ii eemmccuuiiddaavvaa ddee ddoonnaarr mmeeddiiccaammeennttss oo ccuurraarr lleess vvaa--qquueess mmaallaalltteess.. LLllaavvoorrss jjaa nnoo hhii hhaavviiaa ddee ttoorrnnaarrffiinnss aall vveesspprree.. SSeemmpprree ccaall aannaarr--lleess vviiggiillaanntt,, ppeerròònnoo eess ffeeiiaa rreess mmééss ffiinnss aa ddooss qquuaarrttss ddee ssiiss ddee llaattaarrddaa,, eenn qquuèè eess ttoorrnnaavvaa aa ffeerr ttoott eell pprrooccééss ddee ddoo--nnaarr--llooss mmeennjjaarr ii pprreeppaarraarr--lleess ppeerr mmuunnyyiirr.. CCaapp aalleess sseett oo uunn qquuaarrtt ddee vvuuiitt ddeell vveesspprree jjaa hhaavvííeemmmmuunnyyiitt ii jjaa ss’’aaccaabbaavvaa eell ddiiaa”.

Aquestes hores del mig es dedicaven a fer el men-jar, treballar les terres, sembrar, collir, embalar,recollir userda, blat de moro, regar, etc., o sigui,feines del camp. En Carles explica que mai no sa-bia de quantes hores seria la seva jornada, peròmalgrat la duresa de la feina, aquest no ha estatpas el motiu de l’abandonament. Mare i fill sóngent valenta, acostumada a treballar sense por:“LLeess hhoorreess ddeeppeenniieenn ddee ll’’èèppooccaa,, ppeerrqquuèè dduurraanntteellss mmeessooss ddee ggeenneerr ii ffeebbrreerr,, ppeerr eexxeemmppllee,, hhii hhaappooccaa ffeeiinnaa.. AArraa,, aa ll’’eessttiiuu,, mmoollttss ddiieess,, aabbaannss ddee ccoo--mmeennççaarr aammbb lleess vvaaqquueess,, ccaapp aa qquuaarrttss ddee cciinncc ddeellmmaattíí,, jjaa mm’’aaiixxeeccaavvaa ppeerr aannaarr aa rreeggaarr oo ffeerr aallttrreessffeeiinneess qquuaann eennccaarraa nnoo ffaa ccaalloorr.. II aa lleess èèppooqquueess ddeeccoolllliittaa ttaammbbéé eess ttrreebbaallllaa mmoolltt.. PPeerròò aa mmii mm’’aaggrraa--ddaavvaa,, ppeerrqquuèè eennccaarraa qquuee lleess jjoorrnnaaddeess ssóónn llllaarr--gguueess,, nnoo ssóónn eessttrreessssaannttss ii mmééss oo mmeennyyss tt’’hhoo mmuunn--tteess ccoomm vvoollss”.

En realitat, el motiu pel qual en Carles va decidirabandonar aquesta activitat familiar no té capmisteri: senzillament, no s’hi guanyava la vida.Només tenia dues opcions, o fer una inversiómolt gran per engrandir l’explotació i millorarles condicions de treball o acollir-se a una sub-venció que li sufragués els costos del tancament.Segons sembla la Generalitat promociona la granempresa: de les dues línies bàsiques de subven-cions, una afavoreix l’ampliació de les grans ex-plotacions i l’altra que les petites pleguin. “JJoo ttrroo--bbaarriiaa mmééss llòòggiicc qquuee eess pprroommoocciioonnééss uunnaa mmiittjjaannaaeemmpprreessaa,, mmééss ccoohheerreenntt aammbb eell nnoossttrree mmooddeelleeccoonnòòmmiicc ddee sseemmpprree..

33

34

Segons en Carles, una empresa d’aquestes carac-terístiques pot tenir cura d’unes 80 o 100 vaquesi fer rendible el negoci, sempre que la granja esti-gui perfectament mecanitzada i modernitzada:“NNoossaallttrreess ppeerr ffeerr aaiixxòò nneecceessssiittààvveemm ccaannvviiaarr ttoottaallaa ggrraannjjaa.. FFaa vviinntt aannyyss hhii hhaavviiaa uunnaa mmaanneerraa mmoollttddiiffeerreenntt ddee ffeerr mmoolltteess ccoosseess.. PPeerr ppoossaarr uunn eexxeemm--ppllee,, aabbaannss lleess ggrraannggeess eess ffeeiieenn ttaannccaaddeess;; aarraa eess ffaannsseennssee ccaapp ppaarreett ppeerrqquuèè ss’’hhaa ddeemmoossttrraatt qquuee aa lleessvvaaqquueess eellss vvaa bbéé ll’’aaiirree lllliiuurree ii mmoolltt ddee ccoorrrreennttdd’’aaiirree.. LLeess vvaaqquueess nnoo tteenneenn mmaaii ffrreedd,, llaa ccoommeenn--cceenn aa nnoottaarr aa 88 ggrraauuss ssoottaa zzeerroo.. II aaqquueesstteess ssóónntteemmppeerraattuurreess qquuee aaqquuíí eess ddoonneenn mmoolltt rraarraammeenntt”.

En Carles i la Dolors expliquen fins a quin punthan canviat les coses en matèria d’alimentació,higiene o salut d’aquests animals. Dir que les va-ques han passat de dormir en jaç de palla a fer-hoen matalassos podria semblar exagerat, i fins i totfa riure, però el cert és que és la pura veritat:“AAbbaannss lleess vvaaqquueess ddoorrmmiieenn eenn jjaaççooss ddee ppaallllaa qquueeeess ccaannvviiaavveenn ii nneetteejjaavveenn ccaaddaa ddiiaa.. AArraa jjaauueenn eennuunn ccuubbiiccllee oonn hhii hhaa ffeerrrrooss aallss ddooss ccoossttaattss ii lleess vvaa--qquueess ss’’hhii ppoosseenn aa ddiinnttrree ddee ccaapp.. NNoo ss’’hhii ppooddeenn ffii--ccaarr ddee ccuull.. SS’’aajjaauueenn eenn uunnss mmaattaallaassssooss aammbb uunnaaeessttoorraa oo uunnaa mmooqquueettaa aall ddaammuunntt ii nnoommééss eellssqquueeddaa eell ccuull aa ffoorraa,, ppeerrqquuèè aaiixxíí ffaann lleess sseevveess nnee--cceessssiittaattss sseemmpprree aa ll’’eexxtteerriioorr ddeell lllloocc oonn rreeppoosseenn iisseemmpprree eell tteenneenn nneett””.. Increïble, no? ““II ttaammbbéé ss’’hhaaddeemmoossttrraatt qquuee nnoo nneecceessssiitteenn tteenniirr ggaaiirree lllloocc ppeerrccaammiinnaarr.. HHaann ddee tteenniirr eell sseeuu eessppaaii ppeerr jjaauurree,, uunnaabbeeuurraaddoorr ii eell mmeennjjaarr aa pprroopp.. CCoomm mmééss eexxeerrcciicciiffaann,, mmeennyyss pprroodduueeiixxeenn”.

Sens dubte, però, un dels canvis més importantsque ha hagut de patir el sector lleter es va produirel 1986, quan l’Estat espanyol va entrar a la Co-munitat Europea. És el moment en què s’instauràel sistema de quotes lleteres. “EEnnss vvaann ffeerr ddeeccllaarraarreellss lliittrreess ddee lllleett qquuee pprroodduuííeemm.. PPuulleevvaa oo RRaamm oo llaaccoommppaannyyiiaa qquuee ffooss qquuee eett ccoommpprraavvaa llaa lllleett ddeeccllaa--rraavvaa eellss lliittrreess qquuee ccoommpprraavvaa.. DD’’aaqquueessttaa mmaanneerraaddeessaappaarreeiixxiiaa ttaammbbéé eell ffrraauu,, oo ssiigguuii eellss lliittrreess ddee lllleettqquuee nnoo eess ddeeccllaarraavveenn,, ppeerrqquuèè llllaavvoorrss ttootthhoomm vvee--nniiaa uunnaa ppaarrtt eenn nneeggrree ii ll’’aallttrraa eenn bbllaanncc.. AA ppaarrttiirrdd’’aaqquuíí vvaann ddoonnaarr uunn ccuuppoo ddee lliittrreess aa ccaaddaa pprroo--dduuccttoorr ppeerrqquuèè llaa CCoommuunniittaatt EEuurrooppeeaa ppoogguuééss ttee--nniirr ccoommppttaabbiilliittzzaattss eellss lliittrreess ddee lllleett qquuee pprroodduuïïaaEEssppaannyyaa ppeerr aall MMeerrccaatt CCoommúú”, explica en Carles.

De fet la llet es compta per quilos, no per litres, jaque un litre de llet no pesa exactament un quilo si-nó una mica més. I com més bona és, més pesa, pelgreix que porta. En la quota famosa, continua ex-plicant en Carles, s’hi feia constar el nombre de qui-los de llet i el tant per cent de greix. Tot controlat.

Com sol passar, abans no es va començar a apli-car el sistema de quotes van passar vuit o nouanys ben bons. Aquella època va ser molt bonaper a la llet, perquè va arribar als seus màxims depreu i molts pagesos ho van aprofitar per anarampliant les seves explotacions. Però l’any 1995es va començar a parlar de les quotes altra vega-da, i als productors, encara que haguessin am-pliat l’explotació, els van restringir els quilos dellet que els havien assignat anteriorment: “PPooddiieessddeemmaannaarr aammpplliiaacciióó,, ppeerròò ttee’’nn ddoonnaavveenn mmoolltt ppoo--ccaa,, ii nnoommééss ssii eerreess uunn rraammaaddeerr jjoovvee.. LLaa qquuoottaa nnoo--mmééss eess ppooddiiaa aaccoonnsseegguuiirr ccoommpprraanntt--llaa aallss ppaaggee--ssooss qquuee pplleeggaavveenn,, ii llllaavvoorrss vvaa ccoommeennççaarr llaa mmààffiiaa..EEss vvaa eessppeeccuullaarr mmoolltt ii mmoollttaa ggeenntt vvaa hhaavveerr ddeepplleeggaarr ppeerrqquuèè nnoo vvaann ppooddeerr ssoobbrreevviiuurree”.

I com que precisament es tracta no només de so-breviure sinó d’intentar viure cada vegada unamica millor, en Carles ha estat l’últim productorde llet de la zona de la llera. Un dia de fa mésd’un any, ell i la seva mare es van llevar molt dematí, van munyir per última vegada i després vanhaver de veure com un camió s’enduia totes lesseves vaques. Ara potser la Dolors es podrà reti-rar merescudament, encara que la feina de casamai no s’acaba, i menys en un mas. I en Carles fade pagès per compte d’altri. Diu que no s’hi faràric però que la feina li agrada, i que ha guanyat enllibertat i qualitat de vida.Esperem que a partir d’ara tots els canvis siguinper millorar.

E N T R E V I S T A C A R L E S J O H E R

35

H I S T Ò R I A L L E V A D O R E S

Després d’haver parlat, en el número 29 d’aques-ta revista, de la llevadora Pilar Solés, que exercí ala vila de Celrà durant 44 anys, del 1954 al 1995,vaig considerar que calia tractar també sobre lescol·legues que la van precedir, i es va donar la ca-sualitat que totes elles estan emparentades, noconsanguíniament sinó per relació de sogra-jove.És per això que he dibuixat un organigrama ge-neracional que ens permetrà comprendre milloraquesta vinculació familiar.

Reprendré la narració en ordre invers, o sigui,entrevistant primer la llevadora Flora Sala, queexercí uns anys abans que Pilar Solés, i a conti-nuació parlaré de les dues llevadores del segleXIX, de les quals naturalment he pogut obtenirmenys dades, a causa de la manca de documentsi d’informació verbal.

Flora Sala Vilella

Va exercir a Celrà del 1946 al 1954, i a Barcelonadel 1955 al 1984.

—Senyora Flora, gràcies per permetre’m que li fa-ci unes preguntes sobre el seu exercici professional aCelrà i municipis circumdants. Quin dia va néixer?

—El dia 21 d’octubre de l’ any 1919, a Celrà. Elmeu pare era de Torroella, i la meva mare, de Sa-rrià de Dalt; jo vaig ser la tercera de cinc ger-mans.

—De petita va estudiar a Celrà?

—Sí, anava a l’escola amb la senyora Gertrudis,que tenia entre 80 i 90 alumnes; les més grans ha-víem de fer de mestres dels més petits. Després decasada em vaig preparar com a alumna lliure perfer el batxillerat, que consistia en tres cursos i unquart amb les assignatures de fisiologia i higienecom a preparació per a la carrera de llevadora.Abans d’iniciar els estudis lliures havies de parlaramb un professor per si estava disposat a exami-nar-te. El meu va ser un mossèn de l’institut deGirona del carrer de la Força, i quan hi vaig anara parlar em va dir: “Vols dir que no ets una micagrandeta per estudiar?”.

—I doncs, quants anys tenia?

—Mira, em vaig casar amb en Joan Amalrich aCelrà el dia 6 de juliol de l’any 1942, i just aquellmateix any, després del viatge de noces a Sant Fe-liu de Guíxols, vaig començar a estudiar: tenia 23anys. El fet que el meu germà fos mestre em vaajudar molt a preparar-me algunes assignatures.

—Tampoc no era cap edat, 23 anys!

—No, però mira, ja se sap... al mossèn li va sem-blar que era massa gran. Després de deixar l’es-cola als dotze anys vaig anar a aprendre a cosir;

Una nissaga de llevadorescelranenques, del 1831 al 1975

Noces 23-4-1872

Noces 30-7-1908

Noces 6-7-1942

MAGDALENA MITJÀ BACHLlevadora1808-1884

NARCÍS ALMALRICH

JOAQUIMA NONELLLlevadora1851-1929

JOAN ALMALRICH MITJÀ

PILAR RUBIES VIÑASLlevadora1890-1977

MIQUEL ALMLARICHNONELL

FLORA SALA VILELLALlevadora

JOAN ALAMLRICH RUBIES

Noces 10-2-1881

TELMAPILAR

36

en aquell temps totes les noies hi anàvem. Poste-riorment em vaig dedicar a fer de mainadera, imés tard vaig treballar al laboratori de la fàbricaExtractos, Curtientes y Productos Químicos deCelrà, de l’any 1938 al 1942.

—On vivien?

—Vàrem anar a viure a casa dels pares d’en Joan, aCal Maco, a l’actual carrer Doctor Romagós, núm.24, abans anomenat carrer Alau. La mare del meumarit, la Pilar Rubies, era llevadora, i es dóna la ca-sualitat que la seva mare política, la Joaquima No-nell, també ho era, i la mare política de la Joaqui-ma, la senyora Magdalena, també, encara que ellano tenia estudis. Nosaltres vàrem tenir dues filles:la Pilar, que va néixer l’any 1943, i la Telma. Potserés per això, pel fet de no tenir cap noi, que es vaperdre la tradició que les joves fossin llevadores.

—Llàstima! Va estudiar a l’Hospital Clínic?

—Sí, hi vaig cursar la carrera de practicant i dellevadora. Mira, aquí tinc el títol de matrona lliu-rat per la Universitat de Barcelona amb data 20de novembre de 1946.

—Va fer els estudis molt ràpid...

—Sí, m’agradaven i hi tenia facilitat. En aquelltemps no ens demanaven fer pràctiques de lleva-dora, però algunes alumnes vàrem demanar a lesllevadores de l’Hospital Clínic que ens deixessinquedar a les nits, d’amagatotis, a fer pràctiques.

—Va començar a exercir just després d’acabar lacarrera?

—Sí, aquí tinc els certificats. El mateix any 1946la Jefatura Provincial de Sanidad em va expedir elnomenament de llevadora d’assistència públicadomiciliària amb caràcter interí per als munici-pis de Bordils i Juià, i el juliol del 1949 em lliuràel nomenament definitiu. Posteriorment, ambdata 17 d’agost de 1951, vaig obtenir la plaça dellevadora de la Seguretat Social al mateix partitmèdic de Bordils.

—I aquest altre certificat, què és?

—Són el nombre de parts que vaig atendre, tantels particulars com els del SOE [Seguro Obliga-torio de Enfermedad], durant l’any 1950. En to-tal van ser 29 assistències, repartides així: 11parts a Bordils, 1 a Mollet, 1 a Flaçà, 4 a SantMartí Vell, 2 a Madremanya i 10 a Medinyà. Finsi tot hi ha el preu: pels particulars cobrava 250pessetes, i pels del SOE, 66 pessetes.

—Això inclosos els controls prepart i postpart?

—Sí; fèiem una visita diària durant uns 10 o 12dies i també acompanyàvem el nadó a batejar,perquè la mare no sortia de casa fins dues setma-nes després del part. Més endavant, quan la ma-re ja feia vida normal, tornàvem a portar el nen al’església, a “presentar-lo”. El mossèn el portava al’altar i li deia unes oracions.

—Com canvien els temps!...

—Sí, el sistema de treball era més dur que ara, co-mençant per la manca de mitjans de transport. Johavia arribat a caminar molt, per aquells pobles...Has de pensar que quan vaig obtenir la plaça depracticant a Celrà va coincidir amb l’arribada dela penicil·lina, que inicialment s’havia d’adminis-trar cada tres hores, després cada sis i finalmentcada dotze. De vegades, quan el domicili era moltapartat, m’hi havia quedat a dormir. Exercint de

H I S T Ò R I A L L E V A D O R E S

Flora Sala, acompanyant un nadó a batejar. La llevadora erala que acompanyava els nens a l’església mentre la mare feiales dues setmanes de repòs obligatori a casa.

37

llevadora, el doctor Jacint Muñoz i jo vàrem ha-ver de fer alguns fòrceps, i en una ocasió una cesà-ria a la taula de la cuina, ajudats només per l’a-nestesista amb la seva màscara de cloroform.

—En aquestes anades i vingudes, li havia succeïtalguna cosa curiosa?

—És curiós com es feia per creuar el riu. Quanhavia d’anar a Medinyà anava caminant per lazona del Congost, passant per la font Picant, finsa arribar a la llera del riu Ter. Allà, en Paco... bé,en Francisco Colomer, conegut també com “elbarquer de Medinyà”, hi tenia penjada una cordaque travessava el riu i arribava fins a una campa-na que tenia instal·lada a casa seva. Perquè sonésl’avís que algú volia creuar el riu s’havia d’estirarla corda, i llavors ell et venia a buscar. Això ma-teix s’havia de fer si es volia anar de Bordils aCervià de Ter, però en aquest cas el barquer erade Bordils.

—Que curiós! Ho trobo bonic i original.

—Ho era. Un dia, en Paco, mentre venia a bus-car-me per anar a Medinyà, va començar a cri-dar: “Corre, vine, fica’t a l’aigua, corre, corre!”. Jono sabia què passava, però en pujar a la barca emva explicar que al meu darrere hi havia un gos ra-biós. Quin espant que vaig tenir!... En tornar emva acompanyar per si l’animal encara rondavaper la zona buscant aigua. Dies després em va co-mentar que l’havia matat d’un tret d’escopeta.També recordo una vegada que havia plogutmolt i el fort corrent impedia travessar el riu. Jom’havia compromès a assistir i fer el seguimentd’una partera a Medinyà, i per això vaig demanarsi el camió de la Campsa m’hi podria portar. Emvan dir que sí, però amb la condició que havia depresentar un certificat de l’Ajuntament. I durantuns dies, aquest va ser el meu mitjà de transport.

—Una llevadora amb el seu maletí sanitari i enfi-lant-se al camió de la Campsa... Inèdit! Com és quese’n va anar a viure a Barcelona?

—Doncs perquè l’any 1954 van tancar la fàbricade Celrà i en Joan es va quedar sense feina. Lla-vors vàrem venir a viure a aquesta casa d’Horta.

—És un barri molt bonic. M’ha agradat moltl’ambient de la plaça Eivissa.

—Nosaltres hi estem molt bé, i a més les mevesfilles viuen molt a prop d’aquí. En arribar al ba-rri vaig anar a treballar a la Clínica La PrevisióFerroviària, com s’anomenava abans. Està situa-da a pocs metres d’aquí. També feia domicilis, ihavia d’anar sovint a les cases barates del Turó dela Peira. Aquests habitatges es van fer per allotjarels immigrants que venien d’altres llocs d’Espan-ya, i per edificar-los van utilitzar el material pro-cedent de l’enderroc de l’Exposició Universal deBarcelona de l’any 1929. Més endavant tambévaig treballar a la Clínica del Pilar amb el tocòlegdoctor Ribas Magrí, i l’any 1975, aproximada-ment, vaig començar a treballar a la SeguretatSocial en una zona pròxima al Paral·lel, on emvaig estar fins a jubilar-me.

—Quines aficions té?

—Cuinar, cosir, fer ganxet, cantar i fer excursionsper la muntanya. La muntanya ens agradavamolt, i per això sempre que podíem el meu ma-rit i jo viatjàvem a Àustria. A Celrà també hi ha-via representat sarsueles, que assajàvem a l’Ate-neu. Recordo que es van fer El manojo de rosas,La vaquerita, Los claveles i La Dolorosa.

La senyora Flora, amb pas lleuger i vital, ensacompanya fins a la clínica on va treballar i ensensenya també algunes cases modernistes del ba-rri. En arribar a la plaça Eivissa ens acomiademamb el propòsit de tornar-nos a veure.

La Flora i en Joan, el seu marit, en una foto de fa un parell d’anys.

38

Pilar Rubies Viñas((LLaa SSeellvvaa ddee MMaarr,, 11889900 –– BBaarrcceelloonnaa,, 11997777))

La Pilar Rubies era la mare política, altrament ditla sogra, de la Flora Sala, entrevistada anterior-ment. Va néixer a la Selva de Mar el dia 2 d’abrilde l’any 1890. El seu pare era de la Selva de Mar ies deia Pere, i la seva mare, Maria, era de Llers. Esva casar l’any 1908, quan tenia 18 anys, amb elseu promès, Miquel Amalrich Nonell, a la parrò-quia de Celrà. Varen tenir tres fills: la Carme, laConsol i en Joan.

El matrimoni es va quedar a viure a Cal Maco deCelrà, la casa dels pares d’en Miquel, o sigui enJoan Amalrich i la Joaquima Nonell, que llavorsera la llevadora titular de la vila.

Pel que coneixem, és molt possible que fos la ma-teixa Joaquima la que despertés la vocació de laPilar per fer de llevadora, ja que probablementaquesta va haver d’ajudar la seva sogra moltes ve-gades en les tasques d’atenció als parts. Llavors

era costum que una altra dona col·laborés amb lallevadora principal.

Sigui com sigui, la Pilar no va perdre el temps, jaque, embarassada i tot, va decidir estudiar perllevadora a la Facultat de Medicina de Barcelona.I va completar la seva preparació a temps deprendre el relleu a la seva mare política: quan vafinalitzar els estudis tenia 23 anys, i la senyora Jo-aquima, 62.

La família encara conserva el títol, lliurat per “S.M. el Rey Don Alfonso XIII” i en nom del Minis-terio de Instrucción Pública y Bellas Artes, que vaobtenir el dia 24 de juny del 1913.

Tot fa pensar que durant 18 anys la Pilar va exer-cir a títol particular, perquè fins a l’any 1931 noes va presentar a un concurs per obtenir unaplaça de llevadora titular al municipi de Bordils.Segons un document signat pel batlle i el secreta-ri de l’Ajuntament, el 13 de novembre de l’any1931 va ser nomenada per cobrir aquesta plaça a

H I S T Ò R I A L L E V A D O R E S

Foto de record de la Pilar Rubies amb les seves netes.

39

Bordils, amb un sou anual de 495 pessetes. Unany després, el 19 de novembre del 1932, l’Ajun-tament de Flaçà nomenà oficialment la Pilar lle-vadora del municipi, interinament.

Amb exercici a totes dues poblacions, Bordils iFlaçà, no li havia de faltar feina. Potser per això laseva néta Telma recorda que la Pilar explicavaque de tant caminar se li foradaven els enagos decrespó, a causa del ròssec continuat amb els ge-nolls. Però no sempre anava a peu: algunes vega-des, quan la distància era molt llarga, s’havia tras-lladat en tartana.

En ocasions els seus serveis també eren sol·licitatsal poble de Medinyà, i per anar-hi havia d’agafarla barca d’en Paco, tal com ja ens ha explicat laFlora. Durant el seu exercici professional PilarRubies va haver de viure la Guerra Civil i la post-guerra; aquesta última es va caracteritzar, entrealtres coses, per l’inici d’un progressiu incrementde la natalitat.

Sembla ser que en fer-se gran la Pilar va anar aviure a casa d’una filla a Barcelona, ja que va mo-rir a la capital el dia 10 de febrer de l’any 1977, als87 anys.

Joaquima Nonell i Pont((CCeellrràà,, 11885511--11992299))

La Joaquima, com he esmentat, era la mare polí-tica de Pilar Rubies. Va néixer a Celrà el dia 5 d’a-bril del 1851, filla de Miquel, de Celrà, i Maria, deCantallops. La Joaquima es va casar amb JoanAmalrich Mitjà a la parròquia de Sant Fèlix, deCelrà, el dia 23 d’abril de 1872; ara diríem que vaser el dia de Sant Jordi. Com era costum a l’èpo-ca varen quedar-se a viure a Cal Maco i tinguerencinc fills: Miquel, Narcís, Enric, Dolors i Consol.En els registres parroquials el segon cognom de laJoaquima consta com a Pou, en lloc de Pont.

La seva mare política, Magdalena Mitjà, feia dellevadora o de llevanera, terme que utilitzo perreferir-me a les llevadores que no havien estu-diat. Popularment se les anomenava “no passa-

des”, és a dir, que no havien passat per la Facultat,fet molt freqüent abans del 1850, especialmentper a les dones que vivien allunyades de les gransciutats.

El nom llevanera consta en un extracte de naixe-ment del segle XVI a Palamós com a substantiuemprat per referir-se a les persones que ajudavena llevar les criatures.

En aquest cas també podem suposar que la sen-yora Magdalena va lliurar algunes lliçons pràcti-ques a la seva nora Joaquima Nonell, perquèaquesta no va obtenir el títol de llevadora fins al1886, als 35 anys, edat suficient per haver tingutbones ocasions de practicar l’obstetrícia al costatde la seva mare política.

Gràcies a la seva família, que ha guardat els do-cuments amb molta cura, ara podem observar eltítol de la Joaquima, expedit pel “Ministerio delFomento i SM La Reina Regente del Reino” i da-tat a Barcelona el dia 1 de març del 1886. Aquestés un dels títols més antics de què disposem, des-prés del de Carmen Bastons, de la Bisbal, que da-ta de l’any 1878.

Joaquima Nonell. Procedència: Arxiu familiar.

Podem imaginar-nos la popularitat que devia ad-quirir Joaquima Nonell, ja que era la primera lle-vadora titulada del municipi i possiblement unade les primeres de la comarca. Va morir a Celràals 78 anys, el dia 14 de març de l’any 1929.

Magdalena Mitjà Bach((CCeellrràà,, 11880088--11888844))

Magdalena Mitjà va néixer l’any 1808 a Celrà. Laseva mare es deia Maria, i el seu pare, Joan.

Es va casar a l’edat de 23 anys amb en NarcísAmalrich a la parròquia de Sant Fèlix de Celrà, eldia 10 de febrer de l’any 1831. El matrimoni vatenir quatre fills: en Joan, la Maria, la Lluïsa i laM. Carme.No hi ha documents que demostrin si en casar-seva anar a viure a Cal Maco però, pels costums del’època, és probable que fos així. En aquest caspodríem dir que va estrenar casa, ja que a la faça-na de l’edifici hi ha inscrit l’any en què es va edi-ficar: 1829.

He esmentat Cal Maco, però llavors la casa enca-ra no s’anomenava així. Qui podria explicar bél’origen d’aquest mot és Joan Amalrich, marit dela Flora i autor d’un article que explica una histò-ria relacionada amb una sotana de capellà quesembla que va donar lloc al motiu de Maco.

Per manca de documents no podem anar mésenrere, i per això desconeixem d’on li va venir ladisponibilitat per ajudar a infantar les parteres iqui va ser la seva instructora directa. Suposem,però, que havia de ser una persona propera delseu nucli familiar; i també segurament va ser ellaqui va influenciar la seva jove, Joaquima Nonell,perquè estudiés aquesta professió.Magdalena Mitjà va morir a Celrà a l’edat de 76anys, el dia 19 d’octubre de l’any 1884.

Per situar-nos a l’època en què la senyora Mag-dalena i altres dones valentes ajudaven a néixerels infants, uns 150 anys enrere, cal recordar queera un temps marcat per la manca de llum, d’ai-

gua canalitzada potable i de material sanitari, itambé per la lentitud dels desplaçaments, que esfeien a peu o en carro.

Cal considerar, però, que disposaven d’uns co-neixements traspassats de generació en genera-ció sobre aspectes relacionats amb la dona,com els cicles menstruals, les formes d’aturarhemorràgies, l’alimentació de l’embarassadaper ajudar la pujada de la llet o com actuarquan el nen plorava de mal de ventre, restren-yiment o insomni. El coneixement d’herbes,ungüents, cataplasmes, vapors, ventoses i d’al-tres era bàsic per tractar petites dolences. So-vint eren les trementinaires les qui, amb la se-va experiència transmesa també de forma ge-neracional, oferien un ventall de recursoscuratius.

ROSA M. MASSANA RIBAS (INFERMERA)

40

H I S T Ò R I A L L E V A D O R E S

Instrumental quirúrgic utilitzat per llevadores i infermeres.

En el darrer número de la Llera demanàvem fo-tografies antigues relacionades amb els ooffiicciiss..Aquesta foto preciosa que podeu veure aquí l’haenviat una de les nostres lectores de Bordils, a quili agraïm molt la confiança.

De moment deixarem la convocatòria oberta persi algun altra lector/a s’anima a compartir aques-tes fotos amb nosaltres.

L’explicació que ens ha enviat la Carme Olivé,juntament amb la fotografia, és la següent:

“Aquesta foto està feta als anys 30.Aquesta família de sastres viviendavant de l’església, a la plaça delpoble de Bordils. El sastre es deiaNarcís Samsó i la seva esposa erala Pepa Colomè. Els seus quatrefills eren el noi més gran en Pere,la Carme, en Gaspar i la méspetita, la Mercé”.

Història Local

H I S T Ò R I A H I S T Ò R I A L O C A L

41

42

E N T R E T E N I M E N T S C O N È I X E R E L S N O S T R E S M U N I C I P Í S

SOLUCIÓ A L’ENTRETENIMENT ANTERIOR:

El repte que us plantejàvem en el número 41 de la Llera del Terera identificar on estaven situades dues finestres.La finestra de Bordils és La finestra de Celrà és

LL’’hhaa eenncceerrttaatt::

La NÚRIA ARBUSSÀ, de Bordils, que va contestar correctamental nostre repte amb aquesta descripció:

“La finestra de Bordils correspon a una casa del Barri de les Hor-tes. Està situada a uns 50m de l’entrada del carrer accedint-hi desdel carrer Montserrat. Un cop estem cap als 50 m cal girar a ladreta i la finestra està situada en aquest petit carreró, on també hiha altres figures esculpides en la roca. Cal destacar-ne una caraque hi ha en el xamfrà”.

La Núria entrarà en el sorteig que farem entre els que vagin en-certant els reptes del concurs “conèixer els nostres municipis”.

Rellotge de sol de Bordils

Avui el repte va de rellotges de sol.

Haureu de dir-nos on estan situats aquests dosrellotges.

Rellotge de sol de Celrà

Som el que mengem; per tant, els nostres fills sónel que mengen. Bona part de la seva ingesta dià-ria la fan a l’escola. Per això, una colla de pares imares ens comencem a moure per tal que elsàpats escolars siguin el més sans possible. Defu-gim els càterings industrials i promovem la cuinaamb afecte. Uns quants voluntaris de les AMPAde Flaçà, Bordils, Celrà i Cervià de Ter hem ini-ciat contactes per tal de millorar els menús d’a-quests menjadors escolars. De moment, a Flaçà,on es cuina també per a Bordils, ja s’han rees-tructurat els menús per fer-los més equilibrats.De tendresa no en manca, perquè ja n’hi ha mol-ta de part de totes les cuineres!

A la ciutat de Roma, per decret, tots els menjadorsescolars han de servir aliments de cultiu ecològic.Sense anar tan lluny, a Girona l’escola Brugueraha començat a utilitzar una part important d’in-gredients d’aquesta qualitat a la seva cuina, grà-cies al projecte i la gestió de l’associació de pares imares d’alumnes. Com una taca d’oli, esperemque això es vagi escampant arreu i, encara que si-gui sense presses, tot fent xup-xup, volem tambéque arribi a les escoles de la llera del Ter.

Així doncs, l’olla ja bull, i proposarem un projec-te amb l’objectiu d’anar incorporant, de mica enmica, unes pautes per aconseguir uns menjadorsescolars més sans i sostenibles, amb la introduc-ció de menjars de temporada produïts tan a propde casa nostra com sigui possible, de manera quepromourem la salut dels nostres fills i alhora ladel nostre entorn. Aquest projecte també ens hade permetre ajudar les economies familiars, grà-cies a un ajustament del preu dels menús, que ac-tualment en alguns menjadors està pels núvols.

REPRESENTANTS DE LES AMPA DE LES ESCOLES DE LA

LLERA (CELRÀ, BORDILS, FLAÇÀ I CERVIÀ).

OpinióHi ha una olla que bull Març

Maig

DDiiuummeennggee ddiiaa 44::18è Petit Aplec de Sardanes. A les 4 dela tarda, a la Pista Vella. (En cas de maltemps, l’Aplec es celebrarà al Casal).Organitza Ajuntament de Bordils.

DDiimmeeccrreess ddiiaa 1144::Al matí es farà una visita a les cavesTorres i s’hi esmorzarà. A la tardas’anirà al Teatre Poliorama, deBarcelona, per veure la representacióteatral “El Método Gronholm”.Organitza la Llar de Jubilats.

DDiijjoouuss ddiiaa 2299::Festival de Música, al Casal. Organitzal’Escola de Música del Gironès.

DDiissssaabbttee ddiiaa 1199::Representació de teatre a les 5 de latarda, al Casal. “Històries de la Bleda”.Organitza Àrea de Cultura del’Ajuntament de Bordils.

A G E N D A B O R D I L S

43

Ajuntament de Celrà

Amb la col·laboració de: