4140

TT

IP

El TTIP agreujaria la crisi ambiental globalTom Kucharz (Ecologistes en Acció), amb aportacions de Laura Hernández Pérez1, Isabel Bermejo, Luis Rico, Gabriela Vázquez, Mariano González, Samuel Martín-Sosa, Pia Eberhardt i Nina Holland

En un informe poc conegut, el Servei d’Investigació del Parlament Europeu va assenyalar ja l’octubre de 2013 que la regulació ambiental, en àrees tals com els Organismes Modificats Genèticament (transgè-nics), el control i la regulació dels químics, els tractaments de reducció de patògens en carn de pollastre i la reducció de les emissions de gasos d’efecte hivernacle de l’aviació, podria veure’s negativament afectada per l’harmonització reguladora que està prevista en el marc de les negociaci-ons del Tractat Transatlàntic de Comerç i Inversió (més conegut per les seves sigles en anglès, TTIP)2.

L’esmentat informe va ser elaborat a petició de la Comissió de Medi Ambient, Salut Pública i Seguretat Alimentària (ENVI) del Parlament Europeu que, al seu torn, segons una “opinió” no vinculant, va assenya-lar a la primavera del 2015: “produeix preocupació el fet que l’objectiu del TTIP de reduir i eliminar les actuals barreres no aranzelàries3 pugui conduir a un acord que pugui posar en perill el nivell de protecció de la UE en matèria de salut pública, incloses la seguretat alimentària, la salut animal i el medi ambient”4.

Això és degut, entre altres, a què hi ha diferències entre els sistemes normatius de la UE i dels EUA també en termes de protecció de la salut pública i del medi ambient, incloses la seguretat alimentària, la informació als consumidors i les consumidores i la salut animal, a causa de sistemes jurídics i polítics diferents, i que es reflecteix en preocupaci-ons i enfocaments diferents, com principis (per exemple, el principi de precaució, inexistent en els EUA), judicis de valor, objectius polítics i mètodes d’anàlisi de risc diferents.

Amb una sola mirada a la pàgina oficial de la Comissió Europea sobre les negociacions del TTIP, ens fem una idea de la gran quantitat de polítiques ambientals i temes que s’hi veuen involucrads.5

Considerant que les negociacions del TTIP contenen tres pilars, que cobreixen: a) l’accés al mercat, b) qüestions reglamentàries i barreres

no aranzelàries, i c) normes globals relacionades amb l’Organització Mundial de Comerç, l’ampliació de l’accés al mercat de “serveis” per a les empreses transnacionals nord-americanes inclouen serveis ambi-entals, energètics, certificació (ISO...), estudis d’impacte ambiental, i un llarg etcètera. Amb la liberalització de la contractació pública es pretén prohibir qualsevol requeriment de sostenibilitat i de compli-ment de les normes ambientals en la compra i licitació pública. Amb el capítol de la mal anomenada “Cooperació reglamentària” es pretén eliminar o canviar un 25-50% de la legislació de la Unió Europea i els Estats Units, entre d’altres una part molt rellevant de la legislació ambiental, sota el pervers lema “Legislar Millor” (Better Regulation). Després estan els “Obstacles tècnics al comerç”: parlant en plata, el dret a un medi ambient sa i la conservació de la naturalesa són consi-derats “barreres al comerç”. Pretenen retallar les normes de seguretat alimentària i sanitat animal i vegetal (mesures sanitàries i fitosanitàries que afecten una part molt important de la legislació ambiental). I, un altre gran perill: la desregulació en productes químics i sanita-ris (directiva REACH, entre d’altres), plaguicides (un dels aspectes més controvertits de les negociacions), els productes farmacèutics, els productes tèxtils i el sector dels vehicles (en la mira de tots arran del frau de Volkswagen). D’igual importància són les negociacions sobre els capítols “petites i mitjanes empreses (PIMES)”, empreses de propietat estatal, subvencions (amb el TTIP es busca eliminar molts ajuts públics que milloren la protecció ambiental), solució de dife-rències entre administracions i la protecció de les inversions (una de les pedres a la sabata de les negociacions i un veritable assalt al dret a regular en l’àmbit ambiental).

A més de tot això es pretén negociar un capítol, “Desenvolupa-ment sostenible i acció pel clima” que, per endavant, estaria en con-tradicció amb les posicions de la Unió Europea sobre “Energia i matè-ries primeres”, com veurem més endavant, o el capítol sobre “Drets de propietat intel·lectual”, que frenaria la transició energètica.

Però abans d’analitzar algunes conseqüències que tindrien les nor-mes previstes, veiem que, fins i tot sense TTIP, la UE ja està facilitant retrocessos molt perillosos en matèria ambiental.

4342

TT

IP

Amb l’afany d’aprovar el TTIP, i acords comercials i d’inversió simi-lars, s’han vist afectades accions legislatives de la Comissió Europea i del Parlament Europeu relacionades amb, per exemple, la prohibició de substàncies químiques que contenen els alteradores hormonals, la seguretat alimentària (com en el cas dels organismes modificats genèti-cament o el tractaments contra els patògens de la carn, l’etiquetatge de carn d’animals clonats i les seves cries) o la protecció del clima, amb el debilitament en la negociació i aplicació de la directiva sobre qualitat dels combustibles.

1. Brussel·les autoritza 17 nous transgènics amb destinació alimentària: un

cas aïllat?

L’abril del 2015, organitzacions ecologistes, d’agricultors/es i consumi-dors/es van denunciar l’autorització –en el context de la novena ronda de negociacions del TTIP– per part de la Comissió Europea de l’entra-da a Europa de 17 cultius modificats genèticament destinats a l’alimen-tació com una “greu amenaça per a la seguretat alimentària”. Es tractava d’una decisió precipitada que no té en compte la recent classificació del glifossat com a “probable cancerigen”, ni l’oposició de diversos governs a la seva autorització. Només pot entendre’s com a concessió a les pres-sions de la indústria agroalimentària en les negociacions del TTIP.

La decisió de la Comissió Europea va resultar tremendament ino-portuna per dues raons fonamentals. La primera concerneix al procés d’aprovació, i ve a confirmar el caràcter antidemocràtic de la Unió Euro-pea. El procediment actual permet a la Comissió donar llum verda a un nou esdeveniment modificat genèticament (OMG) si no hi ha acord al si del Consell –és a dir, fins i tot si una majoria d’Estats membres s’oposa a la seva aprovació. De fet, la pràctica totalitat dels transgènics autoritzats a la Unió Europea han estat aprovats per la Comissió fent ús d’aquesta prerrogativa. Sorprèn tanmateix que la decisió adoptada l’abril del 2015, que va posar terme a un període de 17 mesos sense cap nova autorització, es va realitzar justament als dos dies d’haver-se publicat una proposta de nova normativa de la Comissió suposadament encaminada a corregir aquest dèficit democràtic.

La segona raó es refereix al fet que la Comissió no hagi tingut en compte que el 20 de març del 2015 l’Organització Mundial de la Salut, Agència Internacional d’Investigació del Càncer, declarava l’herbicida glifossat “probable carcinogen”, incloent aquest producte entre aquells el consum dels quals convé evitar (Categoria 2 A). Això hauria d’haver portat immediatament a la paralització del procés d’aprovació de tots els OMG resistents a aquest herbicida, i fins i tot a la revocació de les autoritzacions concedides anteriorment.

Es dóna la circumstància que dels 17 OMG amb destinació ali-mentària autoritzats per la Comissió, 15 són resistents a herbicides i 8 són resistents al glifossat. Els cultius transgènics resistents als herbi-cides impliquen una presència de residus químics tòxics més gran als aliments. En el cas del glifossat, la introducció d’aquest tipus de cultius va suposar que s’incrementessin els límits màxims de residus d’aquest herbicida permesos en l’alimentació.

A més, alguns dels nous OMG autoritzats per la Comissió tenen trets “combinats”, és a dir, incorporen diversos caràcters transgènics (tolerància a un o diversos herbicides i resistència a plagues) en una mateixa planta. Aquests OMG han estat desenvolupats per la indústria en resposta a la proliferació de superplagues i de males herbes resis-tents als agroquímics utilitzats en els cultius transgènics. El seu cultiu suposa una preocupant fugida cap endavant, i augmenta la dependència d’agroquímics tòxics que passen als aliments. En conseqüència, la seva importació amb finalitats alimentàries resulta enormement preocupant des del punt de vista de la salut. Per si fos poc, en l’avaluació d’aquests productes no s’han tingut en compte els efectes sinèrgics que podrien produir-se en combinar-se alguns d’aquests trets (i herbicides) en una mateixa varietat.

Els negociadors europeus han afirmat per activa i per passiva que els transgènics quedarien fora de les negociacions del TTIP. Tanmateix, la decisió adoptada per la Comissió el 24 d’abril del 2015 és una clara picada d’ull als interessos de les multinacionals i el Govern nord-ame-ricà, que pressionen per aconseguir l’obertura dels mercats europeus als OMG, malgrat una majoria de la població europea que s’oposa a

4544

TT

IP

aquests productes. Tot indica que la Comissió Europea s’ha plegat a les pressions de la poderosa indústria biotecnològica i agroalimentària (inclosa la química), sacrificant a les exigències del lliure comerç el dret a una alimentació saludable per a les persones i a la sobirania alimentà-ria dels pobles.

2. Un assumpte tòxic: com el lobby químic va bloquejar mesures davant els

disruptors hormonals químics.

Mentre Brussel·les i Washington negocien el TTIP, els fabricants de plàstics, pesticides o cosmètics –que contenen substàncies químiques també anomenades “disruptors endocrins”– contemplen amb interès les negociacions de l’acord transatlàntic, que permetrà igualar normatives entre la UE i els EUA, i que esperen els serveixi per guanyar temps i imposar una regulació que els afavoreixi.

“La indústria es va aferrar a les negociacions com una oportunitat perfecta per desfer-se de l’assumpte de la regulació dels EDC”, assegura l’estudi “Un assumpte tòxic: com el lobby químic va bloquejar mesures davant els disruptors hormonals químics”6 de l’Observatori Corporatiu Europeu, un grup d’activistes enfocat en vigilar l’activitat de les multi-nacionals europees i denunciar irregularitats o delictes.

A l’informe es denuncia com la indústria química ha intentat “retar-dar tant sí com no les regulacions”, després del desembarcament del TTIP, “un altre projecte amic de la indústria”. Per a això les empreses no han tingut objecció en ordenar als seus lobbistes que pressionessin a crear presumptes panells d’experts –molts d’ells vinculats a la indústria– que desautoritzessin els estudis que exigien una regulació, a demanar un estudi d’impacte que dilatés els terminis almenys durant un any, o fins i tot a carregar des de les institucions contra els qui alertaven dels perills dels EDC.

De fet, el Parlament Europeu va marcar com a termini el mes de desembre de 2013 a la Comissió Europea de José Manuel Durão Barro-so per elaborar un marc normatiu sobre aquestes substàncies, però l’ex-president va permetre que arribessin les eleccions de 2014 sense haver complert aquesta exigència, deixant la pilota en mans del seu relleu. Des de la seva butaca d’actual president de la Comissió, Jean-Claude

Juncker tampoc no s’ha desviscut per accelerar la creació d’aquestes normatives. Segons el document de l’Observatori Corporatiu Europeu, l’estudi d’impacte sobre la classificació dels EDC que van exigir els lob-bies encara portarà temps, per la qual cosa previsiblement aquesta no estarà enllestida fins a la segona meitat de 2016. “Les pressions de les indústries químiques i de pesticides continuaran sense pausa en els dos eixos paral·lels: el procés de la UE, obstruït, i les negociacions sobre el TTIP”, resa l’estudi.

Els EDC afecten a persones i animals i al medi ambient, però l’únic estudi d’impacte encarregat a propòsit de la seva regulació només al-ludeix a factors econòmics. Són les mateixes multinacionals que no faciliten dades sobre les quantitats que inverteixen a contractar lobbis-tes, les mateixes que no volen que es publiquin les seves agendes de reunions. Per a les corporacions, la càrrega per al sistema de salut per l’efecte d’aquestes substàncies tampoc no sembla merèixer consideració, malgrat que segons l’estudi supera els 157.000 milions d’euros anuals només a la Unió Europea.

L’estudi denuncia també l’immobilisme de la Comissió Europea, que el gener d’aquest any va portar Suècia a emprendre accions legals contra aquest organisme per no haver establert els criteris per classifi-car els EDC. Tant l’Europarlament com el Consell Europeu han donat suport a aquesta denúncia, que torna a enlletgir la tasca de la Comissió a l’hora de legislar sobre una realitat que segons alguns experts haurien d’haver afrontat fa gairebé 20 anys.

“No volen regular de forma valenta”, assegura en una conversa amb el diari Público Nicolás Olea, director de l’Institut d’Investigació Bio-sanitària de Granada i un dels experts consultats per Brussel·les sobre això dels EDC. Olea va participar en els primers informes sobre els dis-ruptors per a la Comissió, el 1996, i des d’aleshores, i malgrat la “ingent quantitat de treballs “ que alerten del perill dels EDC, assegura que les autoritats “continuen encallades per tal de paralitzar l’avenç” d’aquesta regulació.7

El també catedràtic de Medicina de la Universitat de Granada cita un estudi francès que alerta que cada persona entra en contacte amb prop de 130 disruptors hormonals només durant els tres menjars del

4746

TT

IP

dia, i lamenta l’”enorme sensació de indefensió” dels experts que durant anys han exigit el desenvolupament de normatives europees, que tampoc no existeixen a nivell estatal.

A l’informe “Toxic Affair, how the Chemical Lobby Blocked Action on Hormone Disrupting Chemicals”, –nom original en anglès– s’explica també que s’han plantejat diverses maneres de clas-sificar i regular aquestes substàncies, amb els lobbies sempre interfe-rint per defensar les més laxes, i en tots els casos prenent com a base les tres normatives europees existents sobre això.

El 2013, l’Organització Mundial de la Salut i el Programa Mediambiental de les Nacions Unides van llançar un informe en el qual reconeixien que la immensa majoria dels químics al mercat mai no han estat sotmesos a proves que avalin o descartin els seus possibles efectes com a disruptors hormonals. Segons aquests orga-nismes, els EDC representen “una amenaça global que necessita ser resposta”, però fins ara l’única resposta de la Comissió Europea ha estat fer promeses, no canvis.

Un exemple d’aquesta realitat és el Bisfenol A, possiblement el més conegut dels disruptors hormonals. És una substància prohibi-da en la fabricació de biberons infantils, però que encara es fa servir en embalatges d’aliments, als rebuts de les caixes enregistradores de la majoria d’establiments, en canonades, joguines o a les paelles amb què es cuina en la majoria de les cases. I sense que cap etiqueta adverteixi de la seva presència.

“El Bisfenol A es fa a Cartagena. Cada any es produeixen 250 milions de quilos”, explica l’expert, que recorda que aquesta subs-tància s’utilitza fins i tot en la fabricació d’incubadores. En aquesta línia, Olea critica que les autoritats europees continuïn perdent el temps en lloc de marcar línies vermelles a l’ús d’aquest tipus de substàncies, cada vegada més presents en el nostre dia a dia, i sovint amb efectes totalment impredictibles per l’absència d’estudis sobre això. “Quan a les rates no les pots tenir posades en caixes fetes amb Bisfenol perquè s’estrogenitzen, no pots ficar dins nounats”, con-clou.

3. Canviarà la manera d’aplicar la legislació ambiental en la UE?

Un altre informe dels Serveis d’Estudis del Parlament Europeu, aquesta vegada per encàrrec de la Comissió d’Indústria i Energia (ITRE)8, ha alertat que el TTIP podria canviar la forma en què s’aplica la legislació ambiental de la UE. La Comissió Europea no deixa de repetir que no hi haurà una abaixada en els estàndards europeus de legislació ambiental; tanmateix, com resa l’informe dels serveis parlamentaris, “fins i tot si no es treu la legislació vigent, hi ha necessitat de preocupar-se per l’aplica-ció de determinades polítiques”.

La recentment debilitada Directiva sobre la Qualitat dels Combus-tibles (FQD) és un amarg exemple de la influència que les normes i tractats de comerç i d’inversió, com el CETA i el TTIP, tenen en la legislació de la UE. L’informe del Parlament Europeu conclou que és probable que es beneficiïn dels tractats comercials les empreses nord-americanes que desitgin exportar combustibles a partir de sorres bitu-minoses del Canadà a Europa: “La Directiva assignava una intensitat de carboni més alta per a les sorres de quitrà que per a altres crus. Això té conseqüències per als combustibles d’automoció extrets de recursos no convencionals de més impacte climàtic.9 El representant dels Estats Units per al comerç Michael Froman ha expressat la seva preocupació per la directiva com una barrera per al comerç entre la UE i els Estats Units. Després d’una intensiva intriga dels representants governamen-tals i de la indústria dels Estats Units i el Canadà, la Comissió Europea ha proposat un debilitament de la legislació.10 D’acord amb la proposta, es requereix que els proveïdors de combustible només utilitzin un valor mitjà de carboni de la UE, és a dir, un valor mitjà de tota la indús-tria en lloc de diferents valors de carboni específics de l’empresa per les seves diverses fonts de petroli. Organitzacions ecologistes han acusat la Comissió Europea que el debilitament de la regulació es deu a les nego-ciacions del TTIP i CETA.”11

3.1. Les grans companyies petrolieres, a través dels governs del Canadà i

els EUA, han utilitzat les negociacions comercials, amb la UE, per aconse-

guir rebaixar regulacions ambientals

4948

TT

IP

Des de la seva concepció el 2009, la Directiva relativa a la Qualitat dels Combustibles (FQD, per les seves sigles en anglès), una norma-tiva de la Unió Europea encaminada a reduir l’impacte sobre el clima dels combustibles de transport, ha rebut atacs pels interessos de pode-rosos lobbies, que no volen que la UE prengui mesures per limitar l’ús de combustibles fòssils, en especial dels més intensos en gasos d’efecte hivernacle.

Mentre que l’FQD pretén reduir l’impacte climàtic dels carburants fòssils abordant totes les fonts de petroli amb alt contingut en carboni (per exemple, el petroli d’esquist, el carbó liquat o les sorres bitumino-ses), el sector petrolífer ha llançat una àmplia campanya de lobby per reflectir com en l’FQD es discrimina injustament una font de petroli concreta: les sorres bituminoses.

El Govern canadenc ha actuat com a defensor del petroli més con-taminant, pressionant la UE mitjançant negociacions comercials i ame-naçant de presentar una queixa davant de l’Organització Mundial del Comerç (OMC). Però des de 2009 la pressió a la UE per debilitar la Directiva relativa a la Qualitat dels Combustibles ha augmentat dràs-ticament, amb estratègies de pressió liderades per grups de la indústria petroliera. I les empreses petrolieres i de refinament han trobat un nou mitjà de pressió per atacar l’FQD: les negociacions per a l’Acord Eco-nòmic i Comercial Global entre la Unió Europea i el Canadà (CETA), que es va negociar entre 2009 i 2014, i les de l’Acord Transatlàntic de Comerç i Inversió (TTIP, per les seves sigles en anglès), que s’estan celebrant actualment.

Els negociadors de la UE i els EUA han declarat una vegada i una altra que pretenen fer del TTIP l’acord “per excel·lència” o un avantpro-jecte per a futurs acords comercials. Per tant, resulta vital que l’esmentat acord no mini objectius socials o mediambientals, ni la capacitat dels governs per afrontar el canvi climàtic.

En aquest context, l’FQD, l’eina clau de la Unió Europea per abor-dar les emissions de gasos d’efecte hivernacle dels carburants de trans-port, es pot veure com un exemple paradigmàtic de com els grans nego-cis i els seus grups de pressió estan utilitzant les negociacions del CETA

i el TTIP per edulcorar i dilatar la normativa mediambiental. Mentre que EUA argumenta de manera oficial que només li interessa una presa de decisions transparent, les cartes i els correus electrònics que s’han obtingut gràcies a una sol·licitud d’accés a documents mostren que ha actuat en connivència amb aquells amb interessos en els carburants fòs-sils i que ha pressionat entre bastidors contra una regulació eficaç que reduiria les emissions empremta dels carburants de transport consumits a Europa. Per ser més concrets, autoritats del Govern d’EUA han reba-tut el tractament que es dóna a les sorres bituminoses en l’FQD, com mostra l’informe “Tractats Bruts”.12

I sembla que els esmentats intents per debilitar aquesta mesura cli-màtica de referència han tingut èxit. La Comissió Europea ha decidit suavitzar notablement l’FQD i enquadrar els seus estàndards regulatoris dins dels desitjos del sector petrolier, els negociadors nord-americans i el Govern canadenc. Si es compara amb una proposta prèvia de 2011, serà molt menys eficaç en aconseguir que els carburants de transport d’Euro-pa siguin menys bruts i en evitar que els combustibles més contaminants per al clima, com el procedent de sorres bituminoses, entrin a Europa.

És un exemple clar que evidencia la més que justificada preocupa-ció sobre l’impacte negatiu del TTIP en regulacions, mesures i normes mediambientals pels atacs de lobbies corporatius als drets ja existents (com el principi de precaució de la UE en matèria de legislació medi-ambiental). Preocupació que s’agreuja per propostes que s’estan con-siderant i que donarien a les empreses fins i tot més poder a l’hora de donar forma i objectar la regulació mediambiental, com, per exemple, a través d’un capítol sobre la protecció de la inversió que inclouria un mecanisme de resolució de controvèrsies entre inversor i Estat (conegut per les seves sigles en anglès ISDS), un consell de cooperació en matèria reguladora13 i disposicions que restringeixen la capacitat dels governs per establir les condicions de la política energètica.14 Els acords comer-cials no només amenacen el disseny de polítiques en medi ambient una vegada firmats. Normatives mediambientals que estan en el procés d’implementació, com és l’FQD, ja s’estan dilatant i corren el risc de quedar debilitades a causa del procés de negociació.

5150

TT

IP

3.2. Una bomba de rellotgeria: l’explotació i importació dels petrolis super-

contaminants del Canadà

Les sorres bituminoses són una matèria espessa, negra i viscosa composta de sorra, argila, aigua i bitumen –una mena de quitrà–, que és necessari escalfar o barrejar amb hidrocarburs tòxics més lleugers per poder trans-portar-les a través d’un oleoducte. Les grans reserves fan del Canadà la ter-cera potència petroliera mundial, després de l’Aràbia Saudita i Veneçuela. Integren el grup dels denominats petrolis no convencionals (juntament amb el petroli d’esquist o els petrolis d’aigües profundes). S’anomenen així perquè els mètodes d’extracció són diferents dels habituals, en trac-tar-se de reserves de més difícil accés. Són combustibles generalment de pitjor qualitat, de pitjor rendiment energètic i de més impacte ambiental.

En el cas de les sorres bituminoses, els efectes són variats i molt greus. El consum d’aigua necessària per a l’extracció és elevat, aproximadament 4 barrils d’aigua per cada barril de petroli obtingut; per accedir als jaci-ments d’Alberta cal obrir mines a cel obert, talant extensos boscos madurs i amb ells el seu potencial com a clavegueró de carboni; en el procés s’utilitzen substàncies químiques que contaminen els rius i produeixen malalties com emfisemes, asma o càncer; després d’esgotar-se les reserves, el que queden són enormes extensions de llacs tòxics que continuaran durant dècades, filtrant contaminants a l’aigua i el terra. A més, tant en l’explotació dels jaciments com en la construcció d’oleoductes per trans-portar el cru fins a la costa, s’estan envaint territoris col·lectius, la qual cosa s’ha convertit en l’amenaça més important per a diversos pobles indígenes als EUA i al Canadà, els drets dels quals estan sent sistemàti-cament violats.

Segons denuncia el Natural Resources Defense Council, les importa-cions d’aquests petrolis a Europa passaran de 4.000 barrils diaris el 2012 a 700.000 el 2020. A l’Estat espanyol ja són tres les refineries que han realitzat adaptacions per poder processar àmpliament aquest combusti-ble, dues d’elles de Repsol.

3.3. Les negociacions del CETA i del TTIP causen la seva primera víctima am-

biental: la Comissió Europea obre la porta a l’entrada de petrolis supercontami-

nants a la UE15

Finalment, la Comissió Europea ha cedit: la proposta de metodologia per fer complir amb els objectius de reducció d’emissions en els combustibles de transport –que pretenia la Directiva de Qualitat dels Combustibles– cedeix a les pressions exercides pel poder econòmic i polític del Canadà i els EUA en les negociacions comercials que la UE manté amb sengles països. S’evita d’aquesta manera que l’esmentada regulació pogués repre-sentar un obstacle a l’entrada de petrolis supercontaminants a la UE, i es deixa via lliure perquè el petroli de sorres bituminoses del Canadà entri lliurement al mercat europeu. Les principals beneficiades són les grans petrolieres amb interessos en aquest tipus de petrolis, entre les quals es troba l’empresa multinacional Repsol, molt vinculada als interessos polí-tics del Partit Popular a Espanya.

Amb més d’un any de retard, la Comissió Europea va publicar l’octu-bre de 2014 la proposta per comptabilitzar les emissions de gasos d’efec-te hivernacle (GEI) del petroli que se subministri a la Unió Europea. L’assumpte no és fútil, ja que depenent de la metodologia feta servir resultaria que determinats petrolis –depenent de la seva procedència o tipologia– emetrien més GEI que d’altres. I al final és la metodologia elegida la que determinarà com es complirà amb l’objectiu –inclòs en la Directiva de Qualitat dels Combustibles (FQD, per les seves sigles en ingles)– de reduir per a 2020 un 6% les emissions dels combustibles de transport respecte a les emissions mitjanes de 2010. Un dels pocs objec-tius de reducció de GEI en matèria de transport de la UE, que forma part del paquet de mesures aprovat el 2009 per aconseguir l’objectiu global de reduir el 2020 un 20% les emissions de GEI respecte a 1990.

Per saber quantes emissions s’associen a cada tipus de petroli, la Comissió Europea va encarregar un estudi les conclusions del qual van ser clares: els petrolis no convencionals (anomenats així perquè la seva obtenció requereix de tècniques més complexes i sofisticades que la sim-ple extracció mitjançant l’excavació de pous) requereixen d’un consum d’energia més gran per a la seva obtenció i transport, la qual cosa es tradueix en unes emissions majors de GEI respecte als petrolis conven-cionals: un 23% més en el cas del procedent de les sorres bituminoses, i un 50% més en el cas dels procedents d’esquistos bituminosos. Això significava que si la UE aplicava la metodologia distingint per tipologia

5352

TT

IP

i procedència de petroli, i al seu torn mantenia l’objectiu de reducció del 6%, els petrolis més contaminants es veurien penalitzats, i es difi-cultaria la seva entrada al mercat europeu. Per aquesta raó, les petrolie-res amb interessos en els petrolis més contaminants, entre elles Repsol, juntament amb els governs del Canadà i els EUA, països que acullen respectivament les reserves més grans de petroli de sorres bituminoses i d’esquist, es van oposar frontalment a la diferenciació per tipologia de petroli i a la penalització dels més contaminants. Propugnaven, a canvi, un simple valor mitjà per a tota classe de petroli, independentment de la seva tipologia.

L’àmbit prioritari des d’on exercir la pressió necessària per aconse-guir que la metodologia aprovada fos conforme als seus interessos, van ser les negociacions iniciades amb el govern del Canadà el 2009, i amb els EUA el 2013, per aconseguir sengles acords de lliure comerç. En ambdós casos, van ser els governs dels respectius països els que van fer de corretja de transmissió dels interessos de les grans petrolieres.

I sembla que finalment ho han aconseguit: la proposta publicada per la Comissió Europea no estableix diferències per tipus de petroli, sinó que, com a referència, s’utilitzarà un valor mitjà, tal com dema-naven les petrolieres. D’aquesta manera, es fa evident com la firma d’aquests acords impliquen una minva i un retrocés dels compromisos i normatives ambientals, tal com porten denunciant des d’anys desenes d’organitzacions civils a ambdós costats de l’Atlàntic.

La renúncia a aplicar una regulació que dificultés l’entrada de petrolis supercontaminants, i tendir cap a què els petrolis consumits al mercat europeu fossin el 2020 una mica més nets que els consumits el 2010, posa en dubte l’objectiu de reducció del 6% de GEI dels combus-tibles compromès per la UE: en aplicar un valor mitjà per a tota mena de petroli, no queda clar com s’aconseguirà l’esmentat objectiu, en no existir una referència clara sobre la qual avaluar.

D’aquesta manera, la UE anteposa els acords comercials als seus compromisos climàtics, ja per si mateix poc ambiciosos. Les negocia-cions per aconseguir acords de lliure comerç amb el Canadà i els EUA han causat així la seva primera víctima en matèria de regulació ambi-ental, tanmateix no serà l’última. Tret que la societat europea posi fre

a la firma dels esmentats acords (CETA i TTIP) per part de les autori-tats de la UE, veurem com es continua per la senda de la desregulació ambiental, posant en perill els escassos i poc ambiciosos compromisos ambientals de la UE.

4. La proposta energètica de la UE en TTIP reforça un model perillós de

comerç que limita la nostra capacitat per frenar la crisi climàtica

Les negociacions del TTIP estan tenint lloc en un context canviant del panorama energètic i amb l’inici del final de l’era de l’energia fòssil com a rerefons. D’una banda, durant l’última dècada els EUA s’han conver-tit en un exportador net de carbó i derivats del petroli16, i Washington pretén augmentar les exportacions de gas natural de manera significativa en els propers anys17. Per l’altre costat, la UE està preocupada no només per la seguretat energètica i la diversificació, sinó també pel declivi de l’explotació de les seves pròpies reserves de gas natural. Com a resposta, planteja: “La producció de petroli i gas de fonts no convencionals a Europa, especialment el gas d’esquist, podria compensar parcialment la progressiva reducció de la producció de gas convencional.”18

La UE importa actualment el 53% de l’energia que consumeix. La dependència de les importacions afecta el cru (gairebé el 90%), el gas natural (66%) i, en menor mesura, els combustibles sòlids (42%) i el combustible nuclear (40%). La factura energètica externa de la UE ascendeix a més de 1.000 milions d’euros diaris (entorn de 400.000 milions d’euros el 2013) i representa més d’una 3 cinquena part de les seves importacions totals. La UE importa més de 300.000 milions d’eu-ros de cru i productes petrolífers, un terç d’ells de Rússia.

En l’“Estratègia Europea de la Seguretat Energètica” es diu: “El problema més apressant de la seguretat del proveïment d’energia és la forta dependència d’un únic subministrador extern, especialment en el cas del gas, però també de l’electricitat: sis Estats membres depenen de Rússia com a únic subministrador extern per a la totalitat de les seves importacions de gas i tres d’ells utilitzen gas natural per a més d’una quarta part de les seves necessitats energètiques totals”. Afegeix que “durant els hiverns de 2006 i 2009, els ciutadans d’alguns dels Estats membres orientals van patir greus pertorbacions temporals en el prove-

5554

TT

IP

ïment de gas. Això va suposar una dura crida d’atenció sobre la necessi-tat d’una política europea comuna de l’energia. Des d’aquell moment, s’ha avançat molt en el reforçament de la seguretat energètica de la UE en relació amb el proveïment de gas i la reducció del nombre d’Estats membres exclusivament dependents d’un únic subministrador”.19

La UE està, per tant, provant d’importar energia, inclòs el gas natu-ral i el petroli cru, de països com els EUA i el Canadà. Aquestes dinàmi-ques converteixen el tema de l’energia en un focus de les negociacions del TTIP.

La Comissió Europea ha publicat en la seva pàgina web un docu-ment de posicionament sobre energia i matèries primeres20, però manté en secret el seu anomenat non-paper sobre el capítol d’energia i matèries primeres en TTIP, on revela les seves veritables intencions.21

La comprensió d’aquesta proposta i les seves implicacions per a la capacitat dels governs i les comunitats per fer front a la crisi climàtica és important, no només pel volum de comerç de béns energètics entre els Estats Units i la UE, que el 2012 va ser de 32.000 milions de dòlars americans (fonamentalment, comerç de gasolina i dièsel), sinó també perquè aquest capítol servirà com a model per a futurs acords comerci-als amb altres països.

Gràcies a la filtració de l’esmentat document, s’ha pogut revelar que la UE busca, mitjançant les negociacions del TTIP, canviar la política d’exportacions de petroli i gas procedents dels Estats Units i mantenir la dependència europea cap als combustibles fòssils. Segons el document, la UE busca un acord jurídicament vinculant, que permetria substituir els estudis d’impacte de les exportacions de combustibles fòssils dels Estats Units per un mecanisme que les autoritzaria automàticament.

Malauradament, la proposta de la UE reforça un model perillós del comerç, que limitaria la capacitat dels EUA i la UE a fi de posar en marxa i aplicar polítiques per frenar la crisi climàtica i protegir la salut humana. Malgrat que les comunitats afectades i els científics del clima adverteixen que dues terceres parts de les reserves de combustibles fòs-sils han de romandre a terra i que els països han de posar en marxa un nou model energètic basat en les energies renovables, la intenció de la UE, si s’aprova la seva proposta en el TTIP, seria:

- Ampliar les exportacions de combustibles fòssils des dels EUA a la UE, i incrementar amb això les explotacions de combustibles fòssils als EUA.

- Augmentar la dependència de la UE de les importacions de com-bustibles fòssils.

- Limitar la capacitat dels governs per establir els termes de la seva política energètica.

- I restringir el desenvolupament de programes locals d’energia renovable.

En cas de complir-se el supòsit plantejat per la UE, es prioritzarien els combustibles fòssils, com el gas d’esquist (obtingut a través de la tècnica del fracking) o les sorres bituminoses, per sobre del potencial en energies renovables. El document confirma que el TTIP és una eina que aniquilaria qualsevol regulació ambiental dirigida a reduir l’ús dels combustibles fòssils.

Al document filtrat, la UE ha esbossat un capítol complet per al TTIP que contindria normes, principis i modalitats de cooperació al comerç de matèries primeres i energia. L’objectiu del capítol proposat, tal com s’estableix a l’Article A: Principis, és “reforçar” el lliure comerç d’energia “abolint les restriccions comercials i d’inversió en béns i ser-veis” i “la creació d’un marc de mercat més transparent.” Amb l’abolició proposada de les restriccions del comerç en energia, que als Estats Units només n’hi ha per al gas natural i les exportacions de cru, es fomentarien les exportacions de combustibles fòssils des dels EUA a la UE. L’aug-ment del comerç de combustibles fòssils entre els EUA i la UE (princi-palment en gas natural liquat, o GNL, i productes derivats del petroli) podria incentivar l’explotació de més gas natural i de petroli d’esquist als Estats Units mitjançant la utilització de fracking, que planteja riscos significatius per a la salut pública i ambiental.

La idea central de la proposta de la UE és a l’article C: Restriccions a l’exportació. L’article C (2) es refereix a les restriccions a l’exportació de “productes energètics”, que es defineixen a l’article B com a “carbó, petroli cru, productes derivats del petroli, el gas natural, en forma liquada o no, i l’energia elèctrica” (encara que “energia elèctrica” podria incloure potencialment l’electricitat produïda a partir de fonts renova-

5756

TT

IP

bles, en el context transatlàntic implicarà matèries primeres exportables, com el gas natural liquat, el carbó, el petroli i els seus productes deri-vats). El document estableix que: “les exportacions de béns d’energia a l’altra Part haurien d’aprovar-se automàticament, sense la necessitat de complir amb condicions i proves previstes en la legislació respectiva de les Parts per a la concessió de llicències d’exportació”.

Aquesta disposició té implicacions per a les exportacions tant de gas natural com de petroli cru dels EUA a la UE. Respecte al gas natural, l’article C reflecteix els requeriments de la Llei de Gas Natural (U.S. Natural Gas Act’s), que estableix que les exportacions de gas natural serien automàtiques a països amb els quals els EUA tenen un acord de lliure comerç, incloent la clàusula de tractament nacional per al comerç de gas. És important recordar que, si no existeix un acord de lliure comerç, el Departament d’Energia ha de dur a terme una anàlisi pública per determinar si les exportacions són compatibles amb l’interès públic abans de concedir una llicència per a l’exportació.

Com que la UE no té encara un tractat comercial amb els Estats Units, cobra més importància el TTIP per a la seva estratègia ener-gètica. L’article C (2) del document secret reforça la política que les exportacions de gas natural des dels EUA a la UE s’han de decretar de forma automàtica en l’interès públic; per tant, restringir encara més la capacitat dels EUA per al control de les exportacions de combusti-bles fòssils en l’interès públic relacionat amb salut, seguretat o finalitats mediambientals.

Si s’aprovessin automàticament les exportacions de gas natural a la UE, sense revisió o anàlisi d’impactes, aquestes exportacions de gas tindrien com a conseqüència:

- Més fracking als EUA. A fi d’alimentar als mercats estrangers a través de les exportacions, la indústria de fracking dels EUA necessi-ta produir-ne més i més de gas provinent del gas d’esquist mitjançant la fractura hidràulica (fracking), tot incrementant l’emissió de gasos d’efecte hivernacle i fugues de substàncies perilloses, una amenaça per al subministrament d’aigua i que presenta greus riscos per a la salut pública i les comunitats.

- Més dependència de combustibles fòssils a la UE. El 2012, els Estats membres van gastar prop de 545.000 milions d’euros en les importacions de combustibles fòssils. Això no només soscava el futur econòmic d’Europa (en augmentar el dèficit comercial i amb ell l’aug-ment del deute públic, causant noves retallades en la despesa social), sinó que també trenca la transició energètica.

- Més emissions de gasos d’efecte hivernacle. El gas natural, a fi de ser exportat a la UE, primer ha de ser liquat. El gas natural liquat (GNL) emet en el seu cicle de vida 15 vegades més emissions de gasos d’efecte hivernacle que el gas natural.22 L’energia necessària per refredar, liquar i emmagatzemar el gas natural per a la seva tramesa a l’estranger i el seu transport fa del GNL una font d’energia molt més cara i contami-nant que l’ús del gas natural “ordinari”.23 D’altra banda, la producció de gas natural i les infraestructures necessàries, incloent-hi pous i gasoduc-tes, intensifiquen les emissions de gasos d’efecte hivernacle i en disparen els costos (en tota la cadena hi han incomptables fuites de gas de metà, un potent gas d’efecte hivernacle que atrapa quasi 86 vegades més calor en l’atmosfera que el diòxid de carboni durant el període crucial de 20 anys, i 34 vegades més calor en un període de 100 anys.24 A més, les exportacions nord-americanes de gas natural augmentarien la demanda de gas natural als Estats Units, tot provocant un augment del preu del gas domèstic.25 L’anàlisi mostra que l’augment de preus als Estats Units de gas natural desplaçarà la demanda del mercat nacional de gas de nou cap a una major demanda de carbó.26 O, com diu l’Agència nord-americana d’Administració d’Informació d’Energia, la disminució en el consum de gas natural es substitueix amb un consum més gran de carbó.27 Específicament, prediu que el 72 per cent de la disminució en la producció d’electricitat amb gas serà reemplaçat per la producció d’electricitat amb carbó. Com a resultat, les exportacions de gas natural liquat augmentarien les emissions de gasos d’efecte hivernacle vincula-des a la generació d’electricitat.

Respecte a les exportacions de petroli cru, la UE pretén utilitzar les negociacions del TTIP com un precursor per aixecar la prohibició d’exportació de petroli cru dels Estats Units, i fa una interpretació molt

5958

TT

IP

lliure de la Llei de Política i Conservació d’Energia dels Estats Units de 1975, que dóna facultats al president per emetre regulacions que pro-hibeixin l’exportació de petroli cru i gas natural, però el permet també eximir d’aquesta prohibició “exportacions de petroli cru (...) consistents amb l’interès nacional (...)”. Normalment, es requereix una llicència per a totes les exportacions de petroli cru i s’autoritzen en base d’una anàlisi cas per cas, analitzant els seus possibles efectes.

L’article C (2) de la proposta filtrada de la UE podria interpretar-se com que no es necessitarien autoritzacions per a l’exportació de cru a la UE, perquè qualsevol llicència d’exportació de petroli cru a la UE com-pliria automàticament amb la prova d’”interès nacional” de les autori-tats nord-americanes. Això podria obrir la porta a les exportacions de petroli cru a la UE, la qual cosa tindria conseqüències molt negatives:

- Beneficis extraordinaris per a la indústria petroliera. Oil Change International estima que l’aixecament de les restriccions a l’exportació de petroli elevaria els preus del petroli dels Estats Units en 10 $ per barril o més.

- Més fracking de petroli en els EUA: amb els guanys de les exporta-cions i l’augment del preu del petroli, la indústria petroliera perforaria més camps marginals, que tenen una taxa de retorn energètica menor o requereixen de més inversió, la qual cosa significaria el fracking més perillós.

- Més canvi climàtic: Oil Change International calcula que un aug-ment de mitjana de 10 $ americans en el preu del cru podria portar a un augment de la producció de fins a 9.900 milions de barrils addicionals de petroli als Estats Units entre 2015 i 2050, lliurant 4.400 milions de tones de CO2 a l’atmosfera, l’equivalent a les emissions anuals de 1.252 centrals tèrmiques de carbó nord-americanes, o les emissions de tot el cicle de vida de 42 de centrals tèrmiques de carbó.28

Segons el principal negociador de la UE en les negociacions del TTIP, “l’augment de les importacions d’energia fòssil dels EUA mitjan-çant el TTIP podria tenir un benefici ambiental positiu”. Preguntat en una roda de premsa sobre si el capítol d’energia impulsaria el comerç de combustibles fòssils i si això tindria un impacte negatiu sobre el canvi climàtic, el negociador de la UE, Ignacio García Bercero, va respondre

que era “molt difícil argumentar que les restriccions a les exportacions nord-americanes de gas i petroli poden ser vistes com quelcom que tin-gui un efecte positiu en el medi ambient”. “De fet, una de les conse-qüències que les exportacions del gas són restringides és que hi ha hagut un augment molt significatiu de les exportacions de carbó dels EUA a la UE”, va dir el Sr. García Bercero29.

5. La Cooperació Reguladora

5.1. Cooperació Reguladora, agricultura i alimentació.

Entre els molts temes que es negocien en el Tractat Comercial Trans-atlàntic estan l’agricultura i l’alimentació. Una mirada atenta sobre les demandes del gran capital ens revela que la indústria dels agronegocis sembla haver trobat l’instrument perfecte per demolir les regulacions sanitàries i fitosanitàries, així com de benestar animal, tant existents com futures.

Un dels objectius centrals que persegueixen els poders econòmics i polítics amb el TTIP és eliminar les diferències entre les legislacions de la UE i els EUA. Per exemple, acabar amb el principi de precaució. Per això, nombroses organitzacions camperoles, ecologistes i de consu-midors/es del Moviment contra TTIP/CETA/TiSA han expressat pre-ocupacions sobre que les negociacions poden portar a la relaxació dels estàndards de seguretat alimentària, així com d’altres polítiques agràries i alimentàries a la UE.

Però el TTIP també serveix per atacar polítiques tan positives com les relacionades amb els canals curts de producció i comercialització, menjadors públics o polítiques de compra pública (tant a la UE com als EUA), particularment a nivell regional i local, com les legislacions que donen preferència a l’economia local, per exemple, a l’hora d’elegir proveïdors locals per a la licitació pública en ajuntaments, hospitals, escoles o universitats.

5.1.1. La cooperació reguladora i la legislació en matèria d’Organismes Modi-

ficats Genèticament

Encara que els negociadors europeus afirmin el contrari, obrir els mer-cats europeus a les exportacions nord-americanes de transgènics és un

6160

TT

IP

dels objectius de les negociacions del TTIP. En la lògica liberalitzadora d’aquest acord, això no és estrany, ja que un procés més rigorós (i lent) d’autorització a la UE ha suposat la pèrdua d’un important mercat per a les exportacions agrícoles dels EUA. De fet, fa temps que el potent lobby de l’agroindústria exportadora pressiona a Brussel·les perquè es relaxin les restriccions europees, obrint la porta a l’entrada d’aliments transgènics no autoritzats a la UE.

El juny del 2014, el Secretari d’Agricultura dels EUA, Tom Vilsack, va deixar clar que les negociacions del TTIP haurien de servir per atacar els estàndards de la UE sobre Organismes Modificats Genèticament (OMG) i el tractament de carn de boví amb hormones artificials, així com degradar el nivell de protecció de la seguretat alimentària, amb el fals pretext que aquests estàndards haurien “de basar-se en la ciència sòlida”.30

El TTIP hauria d’eliminar les “barreres no-científiques” que eviten que les multinacionals agroramaderes dels EUA venguin collites genè-ticament modificades i carn tractada químicament amb hormones de ràpid creixement a la UE, va afirmar el secretari d’agricultura dels EUA. Vilsack va afirmar que era inacceptable que li costi quatre anys o més a les varietats d’organismes genèticament modificats accedir als mercats europeus una vegada que han obtingut l’autorització de l’Autoritat de Seguretat Alimentària Europea, en comparació amb el tràmit habitual als EUA, que dura prop de 18 mesos. En el cas dels cultius modificats genèticament, la UE ha autoritzat la importació de 30 milions de tones a l’any per als pinsos del bestiar boví, porcí i aviari, fins i tot en contra d’un ampli rebuig de la població a consumir aliments que continguin transgènics.

Però no obstant això, les traves europees a l’entrada de blat de moro i de soja transgènics van suposar un dur cop per a unes exportacions nord-americanes acostumades a gaudir d’exempcions aranzelàries privi-legiades i d’un mercat assegurat per la imposició de restriccions al cultiu d’oleaginoses a la UE.31

- Els EUA venen als mercats mundials més del 40% de la seva pro-ducció total de soja, principal exportació agrícola d’aquest país, i del 20% del blat de moro, la seva segona exportació agrícola.32

- En pocs anys, les importacions comunitàries de blat de moro nord-americà van descendir del 86% del total importat el 1995 fins al 12% el 1999, amb pèrdues estimades en 200 milions de dòlars anuals per a la indústria als EUA.

- Les importacions de soja nord-americana tenien una caiguda encara més significativa, passant d’un valor total de 2.600 milions de dòlars el 1995 a 1.000 milions de dòlars el 1999.

La soja (faves i coques de soja) constitueix el producte importat de més importància (llegeixi’s valor) al comerç agrícola europeu. I els EUA han passat molt ràpidament de principal proveïdor a ocupar un lloc secundari, molt per darrere del Brasil i l’Argentina. Seria erroni atribuir aquest canvi exclusivament a les traves europees a l’entrada de transgènics, ja que coincideix amb l’expansió de l’agronegoci de la soja al Brasil i l’Argentina (i la seva producció també és majoritàriament modificada genèticament) i la irrupció d’aquests països als mercats agrí-coles mundials. Però la insubordinació dels consumidors europeus i la no autorització a la UE de varietats transgèniques permeses als EUA va ser un factor determinant en aquest relleu.33

5.1.2. EUA: Un procés d’autorització a la mesura de la indústria

La regulació (o manca de regulació en alguns aspectes) del procés d’alli-berament de transgènics als EUA es remunta a mitjans dels 80, i no res-pon a la necessitat de protegir el medi ambient i la salut, sinó d’aplanar el camí per al desenvolupament d’una indústria biotecnològica que inicia-va llavors el seu enlairament.34 De fet, la normativa adoptada parteix del supòsit que els cultius modificats genèticament (MG) són substancial-ment equivalents als millorats mitjançant tècniques convencionals, per la qual cosa no requereixen una regulació específica. Les responsabilitats d’avaluació i seguiment es reparteixen entre diverses agències federals. La Food and Drug Administration (FDA), obertament protransgènics, és l’encarregada de garantir la seguretat dels productes MG amb des-tinació alimentària, mitjançant un procediment de consulta voluntari amb els promotors dels mateixos. El caràcter voluntari d’aquest procés fa que el paper de l’FDA en l’autorització de transgènics sigui purament testimonial: ni tan sols no pot exigir informació addicional si els estudis

6362

TT

IP

de riscos aportats pel promotor li semblen insuficients o inadequats. I ja que s’han declarat substancialment equivalents, els aliments transgè-nics tampoc no requereixen etiquetatge, encara que diversos Estats han aprovat normativa exigint-ho molt recentment.

La típica carta de l’FDA al promotor anunciant-li l’acabament del procés d’avaluació d’un producte transgènic alimentari inclou paràgrafs com el següent:

“Basant-se en l’avaluació nutricional i de seguretat realitzada [per Monsanto], aquesta Agència entén que Monsanto ha arribat a la con-clusió que el gra i el farratge de blat de moro derivats de la nova varietat no són materialment diferents en la seva composició, seguretat o altres paràmetres rellevants, del gra i el farratge comercialitzats actualment, i que no plantegen qüestions que requereixin una revisió o aprovació de l’FDA prèvia a la seva sortida al mercat.” (Font: Carta de l’FDA a Monsanto de 25 de setembre de 1996).35

El Servei d’Inspecció Sanitària Animal i Vegetal (APHIS) del Departament d’Agricultura (USDA), que té encomanada la protecció de l’agricultura davant possibles plagues, supervisa els assajos amb plan-tes transgèniques susceptibles de convertir-se en plaga, i pot donar llum verda a la seva lliure introducció en el medi si considera que els resultats de les esmentades proves són satisfactoris. L’Agència de Medi Ambient (EPA) no intervé en l’avaluació dels cultius MG tret que es tracti de plantes insecticides, en el cas de les quals li competeix únicament avalu-ar les toxines insecticides.

5.1.3. Realitat dels transgènics als EUA: una catàstrofe anunciada

En l’actualitat hi ha 181 esdeveniments autoritzats als EUA, comparat amb un total de 73 a la Unió Europea.36 Tanmateix, més enllà d’aques-tes xifres hi ha una diferència extraordinàriament transcendent entre ambdós territoris: l’únic país europeu on es conreen varietats trans-gèniques és Espanya –en una superfície petita: unes 130.000 hectàre-es d’una superfície agrícola europea estimada en més de 170 milions d’hectàrees–, mentre que als EUA la major part de la superfície dels principals cultius (soja i blat de moro especialment) és transgènica des

de fa anys. I això, amb la peculiaritat que gairebé totes les varietats MG conreades són tolerants al mateix herbicida, o produeixen les mateixes toxines insecticides (o ambdues coses alhora).

La sembra d’enormes extensions (centenars o milers de quilòme-tres quadrats) amb característiques similars ha provocat una catàstrofe anunciada: l’aparició de superplagues. I és que l’evolució natural de les denominades “males herbes” i “plagues” fa que tard o d’hora apareguin individus resistents, que en els grans monocultius proliferen i es propa-guen de forma incontrolada.

Les “males herbes” resistents al glifossat (el principal herbicida uti-litzat fins ara en els camps transgènics) han infestat ja més de 25 mili-ons d’hectàrees als EUA, i s’ha documentat l’existència de resistències a diversos herbicides en una mateixa brossa. Com a solució, la indústria agroquímica recomana la utilització d’un còctel d’herbicides cada vega-da més tòxic i costós, i està intentant accelerar el desenvolupament i l’autorització de noves varietats transgèniques tolerants a 2 i fins i tot a 3 herbicides diferents, recorrent a herbicides antics i amb més riscos.37

Referent als cultius insecticides, 7 de les 13 plagues principals com-batudes amb cultius transgènics (Bt) s’havien fet resistents a la toxina insecticida el 2010.38

La resposta a l’aparició de resistències ha estat la utilització d’un volum creixent de plaguicides cada vegada més tòxics, i el desenvolupa-ment de noves varietats que produeixen diversos compostos insectici-des, més cares i amb més impacte.

5.1.4. La fugida endavant: una nova generació de transgènics més perillosa i

menys regulada

Per incrementar els tòxics utilitzats davant unes plagues cada vegada més resistents, una majoria de les varietats MG conreades actualment als EUA porten incorporats diversos trets transgènics (resistència a un o diversos herbicides, més producció d’una o diverses toxines insecticides), amb una mitjana de més de 3 trets en el cas del blat de moro. Els híbrids de blat de moro SmartStax, per exemple, tenen 8 trets MG: 6 per a la producció de toxines insecticides i dos de tolerància a herbicides.

6564

TT

IP

Aquesta acumulació de trets transgènics en una mateixa varietat incrementa els seus riscos, a causa de la possibilitat d’interaccions impre-vistes entre els diferents gens inserits (i les seves corresponents seqüències reguladores, marcadors, etc.), i entre la informació genètica estranya i els gens de la planta hoste. La possibilitat d’interacció entre les toxines i altres compostos biològicament actius que podrien produir-se en la planta com a resultat de la inserció de nombrosos gens representa un risc addicional. Finalment, les possibles interaccions amb els residus dels her-bicides utilitzats en els cultius MG incrementen la complexitat dels pos-sibles riscos. En resum: la incorporació de multitud de trets a un mateix cultiu incrementa el risc que es produeixin efectes nocius imprevistos.

Tanmateix, l’avaluació dels possibles efectes sobre la salut de les vari-etats amb múltiples trets GM és menys rigorosa que en aquelles amb un sol tret transgènic. L’FDA considera que cada tret ha d’avaluar-se individualment, i que un cultiu amb trets que han estat aprovats sepa-radament haurà de considerar-se “segur”. Segons un expert, no existeix ni un sol estudi –ni realitzat per les companyies ni per una institució pública– que analitzi si les varietats amb múltiples trets presenten riscos nous o diferents.39

Però, a més, no es pot oblidar que la característica nova de l’última generació de transgènics nord-americans és la seva tolerància a herbi-cides més tòxics per a la salut i el medi ambient. El 14 de setembre de 2014 l’FDA donava llum verda a un nou blat de moro tolerant al glifossat i al 2,4-D, un component de l’agent taronja, el defoliant que tan terribles seqüeles va deixar en la guerra del Vietnam. I el gener de 2015 autoritzava el cultiu de cotó i de soja que tolera el dicamba, un organoclorat que va començar a utilitzar-se en els anys 60 i que està associat a un augment del càncer i de malformacions congènites en la població agrícola.40

Es tracta d’una de fugida endavant amb gravíssims riscos. Sobretot, tenint en compte que, igual com passa amb els antibiòtics, els experts alerten que malgrat les grans inversions de la indústria, les “solucions” agroquímiques per eliminar les “males herbes” sembla que s’estan esgo-tant: des de fa més de 20 anys no ha aparegut cap herbicida nou, ni sembla que hagi d’aparèixer en un futur pròxim.41

5.1.5. El TIPP, o com fer-nos empassar els transgènics que no volem

Malgrat les constants pressions de la indústria biotecnològica o del mateix Secretari d’Agricultura dels EUA perquè el TTIP permeti rela-xar els estàndards de la UE sobre OGM, els negociadors europeus asse-guren que no renunciaran a unes normes europees que garanteixen la seguretat dels transgènics. En el seu discurs ometen que l’harmonització de les lleis europea i nord-americana que busca el TTIP no es tancaria amb la firma d’aquest, sinó que obriria un procés de permanent revisió de la legislació europea per part dels EUA i del Consell de Cooperació Reguladora, creat expressament perquè les “parts interessades”, com els lobbies agroindustrials, puguin recomanar canvis legislatius en el futur. No en va, ha estat precisament aquest sector el que més reunions ha mantingut sobre el TTIP amb la Direcció General de Comerç de la Comissió Europea.

D’acord amb l’anàlisi del grup Corporate Europe Observatory, el lobby de la indústria dels agronegocis i de l’alimentació ha tingut més reunions amb la Comissió Europea en preparació de les negociacions del TTIP (entre 2012 i 2013) que cap altre sector empresarial. Però no només això. La Direcció General de Comerç ha buscat els representants de la indústria per confluir en la llista d’ajustaments perseguits amb el TTIP.42

Hi ha dues coalicions que demanden als negociadors del TTIP que les polítiques i els estàndards agroalimentaris haurien de basar-se en la “ciència sòlida”. En realitat volen dir “ciència amable amb la indús-tria”. Integren aquesta coalició, d’una banda, el lobby de la indústria que produeix pesticides, l’Associació Europea de Protecció de Collites (European Crop Protection Association) –que compta entre els seus membres amb BASF, Bayer, Syngenta i Monsanto– i la seva contra-part nord-americana Croplife America, i per l’altre costat la poderosa indústria d’alimentació i begudes –FoodDrinkEurope– juntament amb l’agrupació d’agricultors i terratinents conservadors COPA-COGECA.

Un altre aspecte no esmentat pels negociadors és que les normes europees també tenen els seus coladors, que el TTIP pretén perpetu-ar, i que petits canvis en com s’aplica la regulació serien suficients per aconseguir la desitjada obertura del mercat a les importacions nord-

6766

TT

IP

americanes. Per exemple, un informe confidencial de Comitè Científic del Parlament alemany alertava recentment que el TTIP podria obligar el país a renunciar a la seva pretensió d’ampliar als pinsos l’etiquetatge de productes transgènics.43

Per exemple, la normativa europea sobre etiquetatge, molt rigorosa pel que fa a productes destinats a alimentació humana, eximeix els pin-sos del requisit d’etiquetatge. Ja que la destinació de la major part dels transgènics són els pinsos, n’hauria prou, per tant, amb canviar el criteri de tolerància zero d’OMG no autoritzats en les importacions, perquè poguessin importar-se grans partides de blat de moro i de soja nord-americana sense que la indústria exportadora es preocupi per la seva possible contaminació per transgènics no permesos a la UE. De fet, una eina que utilitza el Tractat per facilitar el comerç és el “reconeixement mutu”, pel qual un producte aprovat al seu país d’origen seria automà-ticament apte per a la importació per part de la resta de països signants.

Respecte al cultiu d’OGM a Europa, atesa la pressió realitzada pels moviments socials, la Comissió Europea és conscient que podria resultar un tant escandalós pretendre grans canvis a curt termini en la normativa europea d’autorització, que preveu un procés d’avaluació molt més estricte i transparent que el nord-americà. Tanmateix, aquest procés podria modificar-se, per exemple, per atorgar més protagonis-me a l’Autoritat Europea de Seguretat Alimentària (EFSA), amb vincles demostrats amb la indústria biotecnològica.44

De fet, i com hem assenyalat al començament del text, de manera paral·lela a les negociacions del TTIP, el procés d’autorització de nous transgènics està sent modificat per agilitar les autoritzacions, evitant que aquells països que reclamen una avaluació més rigorosa actuïn de fre amb les seves objeccions a canvi de permetre’ls que negociïn amb la indústria la no comercialització nacional. Al seu torn, les denomina-des “mesures sanitàries i fitosanitàries” del TIPP podrien, així mateix, obligar la UE a canviar els criteris d’avaluació dels aliments transgènics, renunciant al principi de precaució aplicat (en teoria almenys) a la UE. I no menys important, d’incloure’s el Mecanisme de Solució de Dife-rències entre Inversors i Estats, el TIPP permetria a les transnacionals de la biotecnologia litigar contra les prohibicions nacionals de transgènics

i contra les declaracions locals o regionals de Zones Lliures de Transgè-nics, reclamant indemnitzacions milionàries per preteses “pèrdues del negoci esperat”.

L’espiral de dependència en productes químics creixentment tòxics associada als transgènics exigeix una normativa cada vegada més per-missiva sobre pesticides. No és estrany, per tant, que la legislació euro-pea sobre químics es trobi en el punt de mira de les negociacions del TTIP. Quan es va autoritzar la soja de Monsanto resistent al glifossat, també es van incrementar els límits màxims de residus d’aquest herbici-da permesos als aliments.45 I la indústria està aprofitant les negociacions del TTIP per augmentar els nivells de residus de pesticides admissibles, molt més baixos a Europa. La “convergència reguladora” que es vol imposar a través de l’acord significaria, així mateix, reduir les exigències de protecció ambiental i de salut de la legislació europea sobre químics, que actualment prohibeix 86 pesticides permesos als EUA.46 Obrir els mercats europeus a uns cultius transgènics la seguretat dels quals dista molt d’estar provada47, ruixats amb quantitats creixents de pesticides tòxics, suposa una greu amenaça per als consumidors europeus. I no ens enganyem: els grans beneficiats de l’harmonització a la baixa de les regulacions no serien els agricultors nord-americans, com afermen alguns documents [1]. Els veritables guanyadors serien els grans expor-tadors i les companyies gegants del sector agroalimentari, algunes de les quals superen ja les petrolieres en xifres de negoci. Perdrem les persones consumidores i l’única agricultura que pot realment alimentar al món: l’agricultura camperola, local i de petita escala, per a la qual el TTIP representa un nou perill.48

5.2. La Cooperació Reguladora i la contaminació química.

Tenint en compte la recent experiència amb el deteriorament en l’apli-cació de la Directiva de Qualitat de Combustibles, l’informe dels serveis d’estudis del Parlament Europeu per a la Comissió d’Indústria i Energia (ITRE) esmentats al començament49, proposa un “estret seguiment” de les peces importants de la legislació que s’identifiquen com a” barreres substancials” dels representants comercials dels Estats Units, tals com el reglament REACH. Aquest últim ha estat identificat per la mateixa

6968

TT

IP

Comissió Europea com una normativa el procediment d’implementa-ció de la qual podria ser modificat per adaptar-se millor a la TTIP. L’ex-comissari de Comerç, Karel de Gucht, va escriure en la seva resposta a les organitzacions Client Earth i Centre for International and Environ-mental Law, que –en nom de 111 organitzacions– havia mostrat la seva preocupació per la possible desregulació al sector químic, que el TTIP no implicarà canvis en la legislació sobre químics a la UE i que els Estats Units no havien fet cap proposta per desafiar o canviar el REACH50.

Però estem observant que està passant just el contrari. La UE i els EUA estan discutint com podrien alinear els seus sistemes de regulació al sector químic i compartir la tasca d’avaluació dels productes químics. Les ONG han advertit que la cooperació reguladora podria retardar l’aplicació de normes més estrictes a la UE.

5.2.1. Contaminació química: el TTIP pretén minimitzar les diferències en les

regulacions entre els EUA i la Unió Europea

Un dels perills de les negociacions del TTIP, i d’altres tractats i normes comercials, podria ser debilitar l’aplicació en el futur del Reglament REACH de la Unió Europea (abreviatura de: registre, avaluació, auto-rització i restricció de les substàncies i preparats químics), que el 2007 va fer un pas important en el control de substàncies químiques, encara que és un instrument insuficient i ha estat acompanyat de múltiples intents per part de la indústria i del poder polític per impedir la seva correcta aplicació. La finalitat de REACH és millorar la protecció de la salut humana i el medi ambient contra els riscos que poden presentar els productes químics. Estableix l’obligació d’efectuar un registre de totes les substancia químiques que es comercialitzen dins del territori de la UE, i teòricament no es podrà comercialitzar cap substància que no es trobi registrada. A més, trasllada la càrrega de la prova a les empreses, la responsabilitat de les quals és identificar i gestionar els riscos vinculats a les substàncies que fabriquen i comercialitzen a la UE, alhora que han de demostrar a l’Agència Europea de Substàncies i Mescles Químiques (en anglès, European Chemicals Agency, LLANÇA) com pot utilit-zar-se la substància amb seguretat, i han d’informar els usuaris sobre les mesures de gestió del risc. Si no és possible gestionar el risc, les auto-

ritats poden restringir l’ús de les substàncies i a la llarga, aquelles més perilloses s’hauran de substituir per altres que comportin menor perill. Els correspon tant als fabricants com als importadors o usuaris interme-dis garantir que només fabriquen, comercialitzen o utilitzen substàncies que no afecten negativament la salut humana.51

Cal recordar que el lobby de la indústria química europea i nord-americana va intentar impedir l’entrada en vigor del REACH i va acon-seguir debilitar en el seu tràmit algunes propostes respecte a l’esborrany de 2001. La patronal alemanya va anunciar la pretèsa pèrdua d’1,73 milions de llocs de treball (si el projecte REACH tirava endavant); a França, l’empresa de consultoria Mercier estimava que es perdrien 360.000 llocs de treball al país, sense mai no publicar la metodologia de càlcul utilitzada. També funcionaris de l’administració dels EUA de l’era George W. Bush, juntament amb representants de la indústria quí-mica nord-americana, van emprendre accions per crear oposició a la Directiva, incloent pressions en països específics, viatges a Europa per fer arribar el missatge de la indústria química nord-americana en con-junt amb el Consell Químic Americà (American Chemistry Council, ACC), així com encoratjar Àsia i altres països no europeus que s’oposes-sin al REACH52. És interessant tenir present que al llarg de la campanya electoral de Bush el lobby de la indústria química va donar més diners als republicans que als demòcrates (9 milions $ americans davant 2.3 milions $ respectivament, entre 2000-2001).

Amb aquests antecedents, la inclusió d’un apartat específic sobre químics en les negociacions del TTIP sota el pretext d’harmonitzar les regulacions només pot desembocar en una nova reducció dels estàn-dards i exigències establertes al reglament REACH.

Els EUA presenten aquesta forta oposició a causa que el seu marc legislatiu és molt més permissiu i no sol·liciten tanta informació per introduir una substància química al mercat. La seva base jurídica es regeix per la Llei de Control de Substàncies Tòxiques (Toxic Substances Control Act, TSCA) de 1976. Abans de la promulgació d’aquesta llei ja hi havia en el mercat unes 60.000 substàncies químiques per a les quals no es va exigir automàticament l’estudi dels seus riscos després de l’aprovació de la TSCA. Des de 1976, només un 2% dels químics pree-

7170

TT

IP

xistents han estat analitzats per l’Agència de Protecció Ambiental (EPA) pel seu risc per a la salut humana. Específicament, la llei requereix que l’EPA justifiqui davant d’un tribunal la seva decisió de retirar un químic del mercat o d’imposar requisits de proves addicionals.53 En el cas dels nous productes químics que es volen introduir al mercat, una de les principals diferències davant la normativa europea és que la càrrega de la prova recau sobre els reguladors públics, és a dir l’EPA. Tanmateix, aquesta compta amb una capacitat molt limitada perquè no té l’autori-tat per obligar els productors que li proporcionin dades sobre seguretat i salut sobre els químics, que fa molt difícil recopilar informació en què poder basar-se per emetre els seus estudis. Malgrat això, l’EPA compta amb 90 dies per avaluar la substància demostrant el risc d’exposició a l’esmentada substància química en condicions normals d’utilització i determinar si aquesta exposició constitueix un risc inacceptable. A més, a l’hora de regular una substància química preocupant, ha d’aplicar la mesura que resulti menys costosa.54

5.2.2. Les posicions negociadores recullen moltes demandes del lobby químic

Prop de 29.000 empreses estan agrupades en el Consell Europeu de la Indústria Química (CEFIC), que en el seu conjunt constitueixen més d’un terç de la producció mundial de substàncies químiques. Els membres del CEFIC són corporacions i empreses sectorials amb seu de producció a Europa, que mantenen estreta col·laboració amb els seus homòlegs en altres parts del món, en concret amb el Consell Químic Americà (American Chemistry Council, ACC). Ambdós són grans grups de pressió que van redactar una proposta per a la millora de la cooperació reguladora, un dels tres pilars centrals de les negociacions del TTIP. L’esmentat document es va semblar bastant a l’esborrany filtrat el 2014 de la Comissió Europea sobre l’apartat dels productes químics en el TTIP. S’hi pot observar que la majoria de les peticions de la indústria han estat recollides, però ateses les grans diferències entre ambdues legislacions, aquestes mesures només crearan obstacles addi-cionals que retardaran el desenvolupament i la millora de les lleis de la UE i els EUA.

A part de tot això, la UE està adaptant la seva legislació comunitària als criteris del Sistema Globalment Harmonitzat (SGA) de les Naci-ons Unides sobre classificació, etiquetatge i envasament de substànci-es i mescles químiques per aconseguir una harmonització reguladora a nivell internacional. A l’esmentat sistema es poden adherir tots els països, per la qual cosa no seria necessari incloure la cooperació regu-ladora del sector químic en les negociacions del TTIP. El problema d’establir un catàleg de classificació comuna és que pot actuar com un sostre regulador en el qual s’impedeixi el progrés de mesures més exi-gents sorgides unilateralment en alguns Estats. A més, no és obligatori i permet als governs flexibilitat en el nivell de protecció que decideixin adoptar. Mentrestant, al Catàleg de Classificació i Etiquetatge publicat en la pàgina web de l’Agència Europea de Substàncies i Mescles Quí-miques s’hi inclouen fins al moment 4.140 substàncies cancerígenes, de les quals 1.210 són dins de l’SGA de Nacions Unides; 2.213 substàn-cies mutagèniques, 619 pertanyent a l’SGA; 4.041 tòxics per al sistema reproductor, amb 350 dins de l’SGA, entre altres classificacions.55

Els EUA estan adaptant la seva legislació al sistema proposat per NN.UU. encara que d’una manera més feble. La seva Administració de Seguretat i Salut Ocupacional ha aprovat una normativa que requereix l’aplicació de l’SGA als llocs de treball, però ni l’EPA ni altres agències importants no han seguit el camí.56

La proposta del lobby industrial –Consell Químic Americà i Consell Europeu de la Indústria Química– pretén que les parts estableixin un mecanisme per documentar i compartir procediments de priorització, alhora que cooperen a identificar les esmentades prioritats. Amb això, la indústria pretén ignorar els mecanismes que existeixen actualment i restablir-los de manera que siguin més favorables als seus interessos. El reglament REACH ja inclou criteris de priorització per a l’avaluació dels químics, o aquests poden ser discutits en comitès que estan oberts a les parts interessades.

La UE ha desenvolupat el pla d’acció mòbil comunitari (CoRAP), consistent en una llista de substàncies prioritàries que han de ser avalu-ades pels Estats membres. Els criteris de selecció estan relacionats amb

7372

TT

IP

els perills i l’exposició utilitzats de manera combinada per adoptar un enfocament basat en els riscos. Els Estats contribueixen a la formulació del CoRAP, podent indicar altres motius de preocupació basats en els riscos i fonamentats en les prioritats nacionals, així com notificar en qualsevol moment que disposen de prou informació per donar prioritat a l’avaluació d’una substància encara que no estigui inclosa inicialment en la llista. El 2012 es va aprovar el primer CoRAP, amb 90 substàncies previstes per analitzar durant el període 2012-2014. Cada any es rea-litza una revisió i s’afegeixen nous elements. L’última llista comprèn el període 2014-2016 i compta amb 120 substàncies per ser analitzades.

Com a part del programa de seguretat química de l’EPA, als EUA també s’ha elaborat un llistat amb les substàncies prioritàries per ava-luar, denominat “Work Plan”. La versió actualitzada de 2014 compta amb 90 químics, dels quals fins al moment només s’ha finalitzat l’ava-luació completa de quatre d’ells. Aquesta xifra dista enormement de les analitzades per la UE fins ara: 36 el 2012, 46 el 2013 i 51 el 2014. L’insuficient ritme d’avaluació dels EUA és preocupant per fixar una cooperació transatlàntica entorn de la regulació de la priorització.

A més, existeixen processos a la Unió Europea que no compten amb un d’equivalent als Estats Units, sent, per exemple, el full de ruta pel qual es fixa l’eliminació gradual de substàncies d’especial preocupació (SEP). Qualsevol Estat membre pot proposar que s’identifiqui una substància com a SEP, i la seva inclusió en la llista generarà obligaci-ons legals per a les empreses que les fabriquen, importen o utilitzen en preparats o en articles. Si la concentració és superior a 0,1% del pes de l’article, les empreses han de notificar la seva presència als destinataris i com utilitzar-lo amb seguretat. Actualment hi ha inscrites 155 subs-tàncies, principalment amb característiques carcinògenes, mutàgenes, reprotòxiques, persistents o bioacumulables. Atesa la gran diferència entre les llistes de la UE i els EUA a causa de l’avançada etapa en què es troba la normativa europea, els esforços per coordinar les prioritats d’ambdues parts és poc probable que resulti d’una eficàcia significa-tiva. De fet, aquests processos són molt més propensos a retardar els processos de priorització, reduint dràsticament el nombre de productes químics tòxics que progressen fins a la fase final de gestió dels riscos.

D’altra banda, l’harmonització de mètodes d’avaluació de riscos i perills pretesa bilateralment en el TTIP pot encallar els esforços de l’OCDE, en la qual participen més de 30 països, de generar dades sobre els químics a través de mètodes acceptats globalment. També pot afectar al criteri seguit per la UE sota el qual la regulació es substàncies quí-miques es duu a terme en funció de les seves característiques perilloses, mentre que els EUA es regeixen per la regulació de les substàncies si es demostra el seu risc. Els mètodes per a l’avaluació dels riscos són febles, a causa de la falta d’informació fiable sobre exposició i perquè, en general, no es tenen en compte els efectes acumulatius o sinèrgics dels productes químics, o els grups de població més vulnerables, com els fetus en desenvolupament, els treballadors del sector o les comunitats que han estat exposades durant un període de temps més llarg.

Una altra proposta de la indústria gira al voltant del desenvolu-pament de noves normes respecte a com els governs accedeixen a la informació. La Directiva REACH preveu que la majoria de la informa-ció es faci pública a través del web de l’ECHA, de manera que tant els governs com la ciutadania poden consultar-los en qualsevol moment. No succeeix el mateix als EUA, ja que, d’una banda, les dades exigides per registrar una nova substància són menys estrictes i per l’altra, els fabricants no estan obligats a provar la seguretat d’aquests químics, per la qual cosa l’EPA disposa de molt poca informació per exercir la seva autoritat en la prohibició o ús de les substàncies al mercat. L’EPA ha endegat alguns programes voluntaris animant les companyies a revelar informació sobre les substàncies que desenvolupen, però aquests pro-grames no inclouen tots els químics i tampoc no garanteix que l’EPA rebi prou informació per determinar el nivell de perill que té. Per tant, el suggeriment que aquesta informació només pugui ser intercanviada sota l’aprovació dels titulars de dret, és a dir les indústries, soscava el dret públic d’accés al coneixement i la capacitat per exercir una bona feina per part de les autoritats reguladores.

Canvis perillosos en la definició dels paràmetres per determinar quina informació pot ser considerada confidencial és una altra recla-mació de la indústria química, garantint el “respecte dels drets de pro-pietat, d’ús exclusiu i de compensació”. La UE forma part del Conveni

7574

TT

IP

d’Aarhus, vigent des del 30 d’octubre de 2001, sobre accés a la infor-mació, participació pública en la presa de decisions i accés a la justí-cia en matèria de medi ambient. Aquestes disposicions jurídicament vinculants estableixen que la informació ambiental ha d’estar disponi-ble públicament, amb molt poques excepcions al respecte. Per això, la divulgació de les dades en la Directiva REACH respon a aquests prin-cipis. En canvi, els EUA no han firmat l’esmentat conveni, i s’estima que uns 16.000 químics estan subjectes com a informació comercial confidencial sota la llei TSCA. Si s’aproven les propostes de la indús-tria per implementar normes més estrictes en matèria de protecció de dades i d’informació confidencial a través del TTIP, es limitaria l’accés al coneixement, tot afectant negativament la innovació en la millora de la salut pública, la seguretat del consumidor, dels treballadors i la protecció al medi ambient.57

5.2.3. Indústria vol evitar regulacions estrictes en noves àrees

5.2.3.1. Nanomaterials

En la llista de demandes de la indústria per a les negociacions del TTIP figura la proposta d’alinear les regulacions per prevenir futures diver-gències abans de la promulgació de les lleis. És el cas dels nanomate-rials, un producte nanotecnològic de creixent importància, utilitzat en camps com el sanitari, l’electrònica, la cosmètica i els aliments, entre d’altres. Les seves propietats físiques i químiques solen diferir de les d’altres materials, per la qual cosa requereixen d’una avaluació de risc especialitzada, tot i que encara es necessiten més dades per millorar les tècniques actuals per avaluar l’exposició a les nanopartícules. Les dades de les exposicions aèries són escasses, les estimacions als aliments i pro-ductes són difícils de concretar i la informació proporcionada sobre l’ús del producte és limitada. Algunes evidències sobre els efectes potencials dels nanomaterials sobre la salut assenyalen que podrien provocar danys als pulmons, al cor, la circulació sanguínia i també genètics. Tampoc no se sap gaire sobre quin pot ser el seu comportament en aire, aigua o terra, però s’estima que, igual com altres contaminants, poden passar d’un organisme a un altre i possiblement anar pujant a la cadena trò-fica. Fins ara, els experiments han demostrat possibles efectes nocius

en invertebrats i peixos, inclosos efectes en el comportament, la repro-ducció i el desenvolupament.58 Per tot això, cal desenvolupar mètodes segurs per mesurar l’exposició i identificar els perills, seguint sempre el principi de precaució aplicat a la Unió Europea.

Encara no existeix un marc legal explícit per als nanomaterials, per la qual cosa la Directiva REACH, juntament amb el Reglament CLP europeu, s’han convertit en els marcs que estableixen la gestió dels seus riscos i etiquetatge. L’ús de nanomaterials per a aplicacions particulars sí que està subjecta a la legislació d’aquests àmbits, com és el cas dels cos-mètics (R (EC) núm. 1223/2009) on es requereix que la presència de les esmentades nanopartícules siguin notificades a la Comissió Europea sis mesos abans de ser introduïdes al mercat, i la llista d’ingredients ha d’incloure el prefix nano- abans de la substància química. De la mateixa manera, se segueixen patrons similars en el camp de la seguretat alimen-tària (R (CE) núm. 133/2008 i R (CE) núm. 1169/2011) i els biocides (R (EU) 528/2012).

Als EUA, el control dels nanomaterials recau sobre la Llei de Con-trol de Substàncies Tòxiques (TSCA). L’EPA està canviant la seva polí-tica d’actuació cap a un enfocament d’obligat compliment per garantir la recollida d’informació i imposar estàndards en la fabricació i ús dels nanomaterials. També ha proposat una regla per la qual es requereix de realitzar proves sobre algunes de les substàncies que ja estan comercialit-zades. D’altra banda, la gran diferència respecte al sistema europeu és que no està regulat el seu etiquetatge als productes que els contenen, roma-nent confidencial gran quantitat d’informació i no garantint als consu-midors el dret a saber tots els ingredients dels articles que compren.59

5.2.3.2. Un revés en la prohibició dels alteradores hormonals

En les últimes dècades s’ha incrementat, sobretot als països més indus-trialitzats, la incidència de malalties del sistema reproductor (inferti-litat, malformacions, pubertat precoç, etc.), de càncer (ovaris, mama, testicles, tiroide), i de malalties neurològiques i metabòliques (síndrome metabòlica, obesitat, diabetis). També s’ha observat el declivi de la capa-citat reproductiva de les poblacions de nombroses espècies d’animals salvatges, incloent invertebrats, amfibis, aus, peixos i mamífers.

7776

TT

IP

Aquestes malalties estan relacionades amb l’exposició, en particular durant el desenvolupament uterí, a contaminants ambientals que tenen la capacitat d’alterar el sistema hormonal, coneguts com a alteradores hormonals o disruptors endocrins (EDC en les seves sigles en anglès). Substàncies que es poden trobar en aliments, productes i articles de consum d’ús habitual.60

Un alterador hormonal és una substància química capaç d’alterar l’equilibri hormonal, podent provocar diferents efectes adversos sobre la salut de les persones i els animals. Poden ser causa de perjudicis com el càncer, alteracions del comportament i anomalies reproductives. Els efectes depenen del sistema hormonal que afectin, el moment d’expo-sició i el sexe.

Davant d’aquesta perillositat, la UE ha començat a regular l’ús de químics amb propietats d’alteració endocrina. El Reglament 1107/2009, relatiu a la comercialització de productes fitosanitaris, pro-hibeix l’ús d’EDC com a components de plaguicides; la Directiva 98/8/CE, relativa a la comercialització de biocides, no autoritza substàncies actives amb propietats d’EDC, i la Directiva REACH estableix que són substàncies d’elevat nivell de preocupació subjectes al seu procés d’au-torització. Tanmateix, encara no s’aplica cap d’aquestes normes, a causa que la UE no ha definit els criteris i els mètodes d’assaig que s’han d’uti-litzar, pressionada pel lobby de la indústria química.61 Un criteri clau a l’hora de classificar aquests compostos és el principi de precaució, basat en la perillositat intrínseca d’aquestes substàncies. La resolució aprova-da el 14 d’abril de 2013 pel Parlament Europeu establia que s’havien de prendre mesures urgents per protegir la salut dels ciutadans, i subratlla-va que no existeix una base prou científica per fixar un valor límit per sota del qual no es produeixin efectes adversos, per la qual cosa s’ha de considerar que els EDC són substàncies “sense llindar”.62

Les indústries estan preocupades pel gran nombre de substàncies que poden veure’s afectades si s’incloue