Viure en el neolític. Elspoblats neolítics, reconstruïtsdigitalment en un llibre.

El català a la Franja. El català continuasense reconeixement en un dels llocsdel país on més gent el parla i l’entén.

Lluís Martínez Sistach. «El Papa sapcom som els catalans», diu el cardenalen una entrevista.

Núm. 1926. ■ Del 23 al 29 de gener del 2009. ■ Any XLIV. www.presencia.cat

LA RETIRADAL’exili republicà através de la miradade Manuel Moros

Imatge captada el 5 de febrerde gent esperant al punt

fronterer de Cervera de laMarenda. / MANUEL MOROS

(© FONS PENEFF)

6 • PRESÈNCIA • Del 23 al 29 de gener del 2009

DOSSIER

L’èxoded’un pobleEl febrer del 1939, uns 500.000 republicans van travessarels Pirineus fugint de l’exèrcit franquista. Manuel Morosva retratar la seva retirada cap a un futur incert

Del 23 al 29 de gener del 2009 • PRESÈNCIA • 7

PAU LANAO / MIQUEL TORNS

CARME VINYOLES

questes terribles foto-grafies em retornen al

passat, el 4 de febrer del 1939, da-ta en què vaig passar a Françajuntament amb el meu pare, lamare i la meva germana. Tenia12 anys. Vàrem sortir a peu delpoble de Santa Perpètua de Mo-goda seguint el camí de la fronte-ra entremig de pobra gent jamolt masegada, que aviat hauriade començar des de zero, despro-veïts de tot, també del més mí-nim, per abrigar-se i alimentar-se. En el camí, la columna de ci-vils va ser metrallada diverses ve-gades i ens vèiem obligats a llan-çar-nos a la cuneta. Per tranquil-litzar-nos, el pare ens deia queanàvem cap a la pàtria de la Re-volució francesa i de la Comunade París i que al Rosselló tothomparlava català. Collons! Com aacollida els gendarmes triavenles criatures, les dones i els ho-

«Ames cridant: ‘Allez hop! Allezhop!’, per accelerar el ritme. Và-rem ésser transferits cap al Voló,on dormírem al costat d’un riuamb una manta cadascú per pro-tegir-nos del fred d’una nit gla-cial, les mateixes mantes foto-grafiades per Manuel Moros ambquè s’abriga la mainada a la car-retera de Portvendres. Desprésvam ser triats de nou. El meu pa-re, que havia pogut quedar-seamb nosaltres, hagué d’ajuntar-se amb els homes. Fou una sepa-ració terrible. La meva mare, lameva germana i jo vàrem partiren combois cap a Argelers. Tot-hom caminava, fins i tot les ma-res que portaven nadons a coll.Camp de concentració d’Arge-lers... D’allà també m’esgarrifenels records!»

Han transcorregut setantaanys i Josep Sangenis, fill d’unideòleg llibertari que es va esca-par amb la família de la fúria delsvencedors de la guerra, reviu do-

lorosament i en primera personauna part inesborrable de la histò-ria del nostre país mentre va re-passant les imatges recentmentrecuperades de l’artista francoco-lombià Manuel Moros que il·lus-tren –en una petita representa-ció– aquest reportatge de Presèn-cia sobre l’èxode republicà. Cer-tament, aquest material inèdit,compost de vuitanta instantà-nies captades entre el 5 de febrer iel 3 de març del 1939, entre elpunt fronterer Portbou/Cerverai el camp de concentració d’Ar-gelers, passant per Portvendres,Cotlliure i el camp de la Moresca,narra per si sol tota la desolaciód’un poble forçat a marxar de ca-sa, a retirar-se del seu «captiu idesarmat» país, i a dirigir-se cap aun futur incert sense més mit-jans per afrontar-lo que allò quepogués carregar damunt les es-patlles, amb el pes afegit, sovint,de la separació de la família mésdirecta, de la dona, dels fills, dels

CronologiaDel 25 de juliol al 16 denovembre del 1938.Batalla de l’Ebre.

23 de desembre. Ofensivageneral sobre Catalunya.

15 de gener del 39. L’exèrcitfranquista entra a Tarragona.

26 de gener. Cau Barcelona.

27/28 de gener. Fronteraoberta per a dones i nens.

31 de gener. Oberta per aferits.

4 de febrer. Cau Girona.

3 a 7 de febrer. Bombessobre Figueres. Cau el 8.

5 de febrer. Frontera obertaper a soldats. Companys,Azaña i Aguirre surten pel collde Lli. Mig milió de personesse’n van a França. Entre el 9 i el13 es tanca el Pertús, Cervera ila Guingueta d’Ix.

Les columnes de refugiats i els vehicles civils i militars es van amuntegar fins al 10 de febrer. / MANUEL MOROS (© FONS PENEFF)

8 • PRESÈNCIA • Del 23 al 29 de gener del 2009

pares. A finals de gener –l’exèrcitfranquista entraria a Barcelonael dia 26–, els primers exiliats vancomençar a ajuntar-se en els pas-sos principals de Cervera, el Per-tús, el coll d’Ares i la Guinguetad’Ix, esperant l’obertura de lafrontera sota el foc intermitentde l’aviació franquista, que nodeixava de cobrar-se víctimes.N’hi havia que s’atrevien a untrajecte marítim, vorejant el capde Creus, tot i el risc de ser inter-ceptats. A l’altra banda, les auto-ritats franceses observaven ambdesconcert, preocupació i tambéamb un cert grau d’imprevisióoperativa, aquell creixent riu degent –en tres setmanes entrarienmig milió de refugiats; cent mil,per Cervera– que de fet ja estavaanunciat des de la ruptura delfront de l’Ebre, el novembre del1938, i la consegüent pèrdua deles ciutats catalanes. Eren dies –inits– de molta fred, de gana id’abatiment físic i moral enmig

de la confusió, i Manuel Moros,el pintor que als anys vint s’haviainstal·lat a Cotlliure buscant lallum del sud, va agafar la Leika,va sortir del seu estudi del barridel Port d’Avall i es va posar a se-guir els passos dels republicans–de la població civil i dels sol-dats– per imprimir rostre, veu iconsciència a la tragèdia huma-nitària que s’estava desenvolu-pant davant seu, allà en els ca-mins del Rosselló, en el mateixpaisatge idíl·lic que a elltant li agradava recrear enles seves teles.

Ara podem dir que totaaquesta colla de gent foto-grafiada per l’artista com-promès està emprenent elviatge a la inversa, que és eldel reconeixement del seutestimoni. A partir de dis-sabte que ve arribarà a laJonquera i s’hi estarà dosmesos, al Museu Memo-rial de l’Exili (Mume), com

a protagonista de l’exposicióL’exili dins la mirada de ManuelMoros, organitzada per la Direc-ció de la Cultura de la Vila de Per-pinyà, en col·laboració amb elMume i amb el suport financerde la Regió Llenguadoc i Rossellói del Consell General dels Piri-neus Orientals. La mostra, que jaes va exhibir a la Poudrière o es-glésia dels dominics de Perpinyà,del 10 de desembre al 17 de ge-ner, constitueix un clar exemple

de la necessària i profitosacooperació transfrontere-ra a l’hora de restituir lahistòria compartida –òb-viament des d’una vivèn-cia diferent– de l’èxode re-publicà. Ve acompanyadad’un catàleg llibre bilingüe–en llengua francesa i enllengua catalana– publicatper Éditions Mare Nos-trum, amb textos de JosepSangenis; Grégory Tuban,comissari de l’exposició;

El pintor Manuel Moros(París, 1898 - Banyuls dela Marenda, 1975) és l’au-tor d’aquest imponent do-cument gràfic sobre la re-tirada, bona part del qualva ser enterrat a Cotlliure,dins d’una capsa de ferrodescoberta a finals de laSegona Guerra Mundialpel nen Jordi Figueres.

El testimoni

Retrat de Manuel Moros. / ©FONS PENEFF

Pas davant del port d’Avall (Cotlliure), per on passen els republicans cap al camp d’Argelers. / MANUEL MOROS (© FONS PENEFF)

Del 23 al 29 de gener del 2009 • PRESÈNCIA • 9

Eric Forcada, que s’ha ocupat dela coordinació, i Jean Peneff,professor emèrit de la Universi-tat de Provença i nebot de Ma-nuel Moros, que aporten totsplegats una base documentalmolt completa –a partir d’entre-vistes i de recerca arxivística– percontextualitzar el punyent relatgràfic de la retirada.

Situació desbordadaImatges i paraules que descriuenla població amuntegada dalt delcoll de Balitres amb els seus far-dells precaris, entre carros i vehi-cles militars i civils, sota la mira-da dels efectius militars, espe-rant que baixi la cadena que elsbarra el pas al país lliure, escal-fant els més petits amb braços imantes, acostant-se a un desta-cament de la Creu Roja, un nenamb els dits a la boca i un avi queno amaga les llàgrimes... Untemps aturat, amb les autoritatsfranceses absolutament desbor-

«Al nord filats,al sud filats, al’oest filats, al’est encara ensqueda el mar»

«En el camí, lacolumna decivils va sermetrallada mésd’una vegada»

dades per la magnitud de l’èxodetot i que inicien –ho explica Gré-gory Tuban– un pla de recepció id’evacuació destinat d’entrada ala població civil, a les dones, elsinfants i les persones malaltes oinvàlides. Es defineixen quatrezones: Portvendres, per a les arri-bades entre Cervera i el coll deBanyuls; el Voló, per a arribadesentre Sant Genís de Fontanes iPrats de Molló; la Tor de Querol,per a arribades per la Cerdanya;així com Vilafranca de Conflent,per a arribades entre Fontpedro-sa i els Banys de Vernet. En quèconsisteix el pla? En una vacuna-ció massiva i en la distribució debegudes calentes i menjar fredabans de la formació de comboisper traslladar els refugiats cap alsdepartaments interiors, excep-tuant la regió parisenca. El platambé afavoria el retorn dels exi-liats cap a l’Espanya de Franco amesura que precisament el seunombre augmentava per l’avenç

de les tropes feixistes. Final-ment, unes 500.000 persones,entre civils i militars (440.000 se-gons l’informe Valière i 514.000segons dades del Quai d’Orsay)«passarien» per un departamentque tenia llavors uns 200.000 ha-bitants. I l’arribada dels mili-cians –així s’anomenaven elssoldats de l’Exèrcit Popular– unsdies més tard, a partir del 5 i el 6de febrer, que és quan s’obre lafrontera per a ells, també va sersubestimada per l’administraciófrancesa. En quatre dies en vantravessar uns 220.000 per dife-rents punts del Pirineu, darrerela petja del president de la Gene-ralitat, Lluís Companys; del le-hendakari, José Antonio Aguir-re; i del president de la Repúbli-ca, Manuel Azaña que el dia 5van fer el trajecte a peu per la Va-jol i el coll de Lli fins al poble deles Illes. (El cap del govern espa-nyol, Juan Negrín, passaria el 8).Els últims soldats arribarien a

Oficials de la brigada de cavalleria estacionada a Cotlliure, retratats el 3 de març. / MANUEL MOROS (© FONS PENEFF)

10 • PRESÈNCIA • Del 23 al 29 de gener del 2009

DOSSIER L’ÈXODE D’UN POBLE

Cervera el 10 de febrer, just quanles tropes de Franco estaven ocu-pant Portbou. Havien retardat elmoment de deixar el país, però eltemps s’havia acabat. I si algú nos’hi va veure amb ànims o vaconfiar en el «perdó» dels gua-nyadors, l’esperava la repressió o–probablement– la mort.

Manuel Moros va captar tam-bé la desfilada dels combatentsrepublicans, un cop escorcollatsi desarmats, passejant solitarispels carrers de Cotlliure, davantla indiferència expectant de lapoblació –es donen mans peròtambé es tanquen porticons, re-sumeix Tuban– i de camí cap alscamps de concentració que co-mençaven a improvisar-se com asolució d’emergència per aaquell impressionant flux hu-mà. També a Cotlliure, on el 22de febrer morirà Antonio Ma-chado, Moros fotografia els ofi-cials i sotsoficials de la brigada decavalleria de l’exèrcit republicà

Del 23 al 29 de gener del 2009 • PRESÈNCIA • 11

n la programació dels actes de celebra-ció del 70è aniversari de l’èxode del

1939, l’exposició dedicada als clixés inè-dits de Manuel Moros esdevé una manifes-tació especial. Les imatges ens tornen –se-guint el camí dels refugiats– a un lloc a lavegada d’unió i de desunió: la frontera. Perraons diferents, tant a la Catalunya del Sudcom a la del Nord, la memòria d’aquestepisodi de la història ha estat durant moltde temps víctima d’una amnèsia col·lecti-va particularment entretinguda per lesinstitucions en nom d’una neces-sària «reconciliació nacional».Ara, d’una banda com de l’altra delPirineu, cal emprendre, precisa-ment, un autèntic treball de re-conciliació.

Deixant de banda les simplifica-cions de les respectives tradicionsestatals, convindria contemplarl’èxode del 1939 com el de cata-lans refugiant-se en una altra terracatalana. Un territori que teniaaleshores 200.000 habitants i quehavia d’acollir en poques setma-nes prop del doble de la població global.Els historiadors sud-catalans han posat enrelleu –per transcriure la memòria dels re-fugiats– els «Allez! Allez!» dels gendarmesfrancesos, però mai no han donat la parau-la a la població rossellonesa, que vivia ales-hores una autèntica «arribada». També,malgrat la catàstrofe humanitària, la Cata-lunya del Nord va protagonitzar nombro-sos actes de suport ignorats encara per la

E historiografia sud-catalana. El col·loquiorganitzat per la Direcció de Cultura de laVila de Perpinyà, el 7 de febrer, tractarà so-bre aquestes mostres de solidaritat enversla República i la Generalitat del 1936 al1946. En efecte, Perpinyà, com el conjuntde la Catalunya del Nord, va esdevenir apartir dels anys 1940 un dels centres mésactius de la lluita antifranquista. Una di-mensió també negligida o, en el millordels casos, estudiada des d’un etnocentris-me mutilador. Esperem que les actuals ce-

lebracions permetin contemplar en laseua complexitat un territori català trans-estatal, amb una relació fluida que donipas a una nova «reconciliació nacional».Aquesta vegada no a partir del mutisme, si-nó de la presa de paraula.

ERIC FORCADATècnic de Cultura de l’Ajuntament de

Perpinyà

La frontera com a lloc d’unióL’autor defensa la «reconciliació nacional» de Catalunya

Camp d’Argelers, amb el filat d’espines en primer pla. / MANUEL MOROS (© F. PENEFF)

Portvendres, 5 de febrer. / M.M. (© F. PENEFF)

que porten el fèretre del poetacaigut de cansament i de pena.Les escenes recollides d’aquestdestacament militar, allotjat alfort Mirador i al castell reial, quedisfruta d’un règim de semilliber-tat –amb prohibició de sortir delmunicipi– mentre té cura delsseus gairebé 900 cavalls estacio-nats als alts del poble, són tambéunes de les més impactants.

La ciutat de la derrotaLes llargues i amples platgesapartades de les zones habitadeses convertien en l’únic espai«possible» per acollir els exiliats.Argelers, Sant Cebrià..., els pri-mers camps de concentració,abans de conèixer –una bonapart dels republicans espanyols–la deportació cap a indrets demolt difícil retorn; els nazis jas’estaven menjant Europa. El 6de febrer el camp d’Argelers co-mençava a rebre els primers esta-dants. Si pensaven en un refugiper «descansar el seu cos exte-nuat» –segons paraules del ti-nent d’alcalde Pierre Izard–,aviat es desenganyarien: «No-més hi havia gentada, sorra fredai un grapat de militars sense re-cursos.» Més de 100.000 perso-nes s’hi quedarien atrapadesl’any 1939, en condicions de vi-da deplorables, segons explicaun testimoni: «Trist decorat en-mig del fred, milers de pobrespersones, dones, algunes emba-rassades i sense socors; criatures,algunes ferides; ancians esgotatsque excaven la sorra per fer lesnecessitats o per crear un dèbil

refugi contra la intempèrie. Ca-da dia havent d’acontentar-sed’un magre menjar distribuït perla intendència, sense foc per es-calfar-se...»

Al mes de maig, quan s’acabal’hivern, es començaran a cons-truir les primeres barraques, a lavegada que s’instal·laran o rees-tructuraran nous camps per des-congestionar els de les platges:Gurs (Baixos Pirineus), destinatals bascos, als aviadors i als briga-distes internacionals; Vernet(Arieja), per als milicians de la 26divisió; Bram (Aude), per alsobrers especialitzats i els an-cians; Agde (Hérault), per als ca-talans; el Barcarès (PirineusOrientals), per als enrolaments ales companyies de treballadorsestrangers; Cotlliure (PirineusOrientals), per als caps calents.

Argelers, però, ja havia esde-vingut símbol de la degradació,la ciutat de la derrota, descritaper Agustí Bartra: «Haver estatvençut no era prou... No hi habarracots, ni fustes per fer-ne, pe-rò cal fer quelcom per als diesventosos i les nits fredes. Ambquatre o cinc mantes és possiblebastir una xabola, si les canyesens arriben per a tots. Què hi faque les xaboles hagin de ser tanbaixes de sostre que només siguipossible romandre-hi estès o as-segut. Fa fred, fa vent. Que noplogui... Els sostres de manta dei-xen passar aviat l’aigua, i mentrela pluja duri hom tremolarà i pe-tarà les dents... Al nord filats, alsud filats, a l’oest filats... Encaraens queda el mar.»

L’exposició, a la JonqueraLes vuitanta fotografies que componen la mostra L’exili dins lamirada de Manuel Moros s’exhibiran a partir d’aquest dissabte31 de gener i fins al diumenge 29 de març a la sala d’exposi-cions del Museu Memorial de l’Exili de la Jonquera (carrer Ma-jor, 43-47). La inauguració tindrà lloc a les 12 del migdia i re-presenta la primera de les moltes activitats previstes per l’enti-tat per al 2009 com a commemoració del setantè aniversari del’èxode republicà, sobre les quals s’informarà en el pròxim dos-sier de Presència dedicat als «camins de la memòria». Horarisde visita: de dimarts a dissabte, de 10 del matí a 6 de la tarda, idiumenges i festius, al matí de 10 a 2 (dilluns, tancat).

12 • PRESÈNCIA • Del 23 al 29 de gener del 2009

DOSSIER L’ÈXODE D’UN POBLE

a ser de les primeres de vi-sitar la Poudrière per retor-

nar, a través de les imatges deManuel Moros, com una mésde les 500.000 persones que elfebrer del 1939 van deixar en-rere el país dels seus ideals aca-bat de perdre. Ens en parla moltemocionada i amb orgull tam-bé: el que pot lluir legítima-ment per una vida de lluitacontra la bota feixista damuntd’un continent però senseocultar tampoc la modèstia deno considerar-ho «res extraor-dinari ateses les circumstàn-cies». I ens assenyala el detallque troba més remarcable del’exposició: l’ull del fotògrafcaptant nítid i amatent total’atmosfera d’incertesa, fred,pena i soledat que atrapa lamultitud anònima mentre es-pera el pas de la frontera o quancomença a transitar, amb unamanta al cim i un fardell a lamà, pels camins de França. «Es-tà molt bé que s’expliqui la his-tòria de la població civil, del so-friment de les dones, dels avis,dels nens, que sovint s’oblidaquan es tracta d’una guerra.»

I és precisament aquesta lahistòria que conta Lluïsa Mira-lles Forcadell (Ulldecona,1928) amb la mirada viva de lanena arrancada als deu anysd’una existència feliç al seu po-ble del Montsià i amb la de ladona que es va anar fent gran icompromesa en l’Europa ocu-pada, alliberada i avançada delsegle passat. Ens presenta elsseus pares, Vicenç Miralles Vis-carro i Lluïsa Forcadell Bel, bas-ter d’ofici, autodidacte, espor-

Vtista i regidor de l’Ajuntamentell, i cosidora i també republi-cana convençuda ella; gent«d’esperit elevat» socialment iculturalment, i sempre dispo-sats a portar la filla a tot arreu,al cine, als mítings, a votar i al’Orfeó, a fi i efecte de regalar-lide ben petita un món ben gran.Ens ensenya la seva escola laicai mixta, les primeres classes encatalà i uns mestres que feienestimar l’estudi estimulant lacuriositat i el respecte. Hi tro-bem en Quico, el jove aprenentdel pare caigut a Madrid, re-cord inesborrable del primerdolor personal provocat per«aquells traïdors aixecats en ar-mes contra un govern demo-cràticament constituït». Ob-servem l’avenç de les tropesfranquistes i –abans que passinl’Ebre– acompanyem la Lluïsa ila seva mare, que es repleguencap al nord mentre el pare com-bat al front i el fill petit, Vicen-tet, de salut delicada, es queda acàrrec dels avis; ningú no es potimaginar que passaran dissetatzarosos anys fins que els dosgermans es tornaran a veure.

Ara és l’estiu del 1938 i són aPortbou, acollides per una fa-mília de toledans a qui ante-riorment els Miralles havien re-fugiat a Ulldecona. No hi hacèntims ni amb prou feinesmenjar. Sort que la mare es po-sa de minyona amb uns que fanestraperlo i sort també de l’es-cola muntada a Cervera per laCreu Roja: la Lluïsa i altres nensdel poble s’hi desplacen cadadia en tren, fugint dels bom-bardejos que vénen per mar iesperant, amb molt més delit

Història deLluïsa MirallesTenia deu anys quan va passar la fronteraamb la seva mare i a França va viure laresistència contra l’ocupació nazi

P. LANAO / C. VINYOLES

Del 23 al 29 de gener del 2009 • PRESÈNCIA • 13

que les classes, el bon àpat delmigdia. Es respira preocupació iangoixa per la situació del ger-mà petit i del pare ferit a la bata-lla de l’Ebre, i encara més perl’avi. La mare li ha escrit viaIrun, des de l’adreça d’una boti-ga francesa, i la resposta l’ha fettremolar: diu –i no és la seva lle-tra– que se’n va a Pontevedra aestudiar, o sigui que l’han tan-cat, i ja és molt vell, al camp deconcentració de San Simón per-què és el sogre d’un rojo.

El 31 de gener de 1939 s’enfi-len al coll de Balitres i passen lafrontera oberta només per a do-nes, nens, ancians i malalts. Abaix, a Cervera, un cop vacuna-des, s’escapoleixen dels com-bois organitzats i s’acullen a ca-sa d’uns parents llunyans, onromandran fins al 3 de setem-bre, dia que finalment França ila Gran Bretanya declaren laguerra a Alemanya –que ja haenvaït Àustria, Txecoslovàquiai Polònia– i les autoritats no ac-cepten població estrangera forade control. A la nit, el familiarles acompanya amb el seu carroal camp d’Argelers per evitar «lavergonya» de ser-hi conduïdesl’endemà, a plena llum, pelsgendarmes. La Lluïsa, que lla-vors estava a punt de complir 11anys, no guarda el record terri-ble dels qui van passar un hi-vern d’intempèrie física i morala la platja –del febrer al maig,quan es van aixecar les primeresbarraques–. Per a ella, Argelersrepresenta la retrobada amb elpare –que hi era des del 10 de fe-brer–, l’escola improvisada perles mateixes refugiades republi-canes, el menjar escàs i tota ladesolació que transmetien elsgrans, però cap episodi de mal-tractament o vexació personal.Diu que al poble francès no li re-crimina res perquè «va fer el queva poder en aquella situaciódesbordada».

I això que Argelers era tan solsla parada d’una història que ve-nia pròdiga de nous episodis iperills. «Després de Franco, Hit-ler», deia la mare. Ara la família

és a Rennes, a la Bretanya, on elpare treballa a l’Arsenal Militar,però aviat inicien un nou èxodefugint de l’exèrcit nazi. A Tour,

els ponts del Loira salten darre-re seu i quan arriben a Bourgesels alemanys ja hi són. Al parel’envien al camp d’Avord, on

s’hi està fins a finals del 1943,quan l’aconsellen «deixar-seperdre». Sota les rajoles del fornde la casa de Nerondes on viuens’hi oculta bona part de la prem-sa clandestina de la regió. Lamare va a cosir a la casa dels bur-gesos i la Lluïsa es treu el certifi-cat d’estudis. Posem fi al relat –ino a la seva vida militant– el diaque la noia ja ha complert 16anys i veu plorar per primera ve-gada el pare: Pau Casals inter-preta El cant dels ocells per RàdioLondres. La guerra s’ha acabat.La d’Europa.

En la festa de l’Humanitédel 1947 va conèixer Mi-quel Serra, fill de Roda deTer i supervivent deMauthausen, amb quicompartiria la vida i lalluita antifranquista fins ala seva mort, el 1989.

Memòria deMiquel Serra

Retratada a Perpinyà. / P.L.

Fotografiada amb els seus pares a la ciutat de Bourges l’any 1944. / ARXIU FAMILIAR