2,30 e Any 5 • núm. 36 • La Franja, abril de 2004 · allunyada de les guerres que maten a tort...

Any 5 • núm. 36 • La Franja, abril de 20042,30 e

Revista de les Comarques Catalanoparlants d’Aragó

Entrevistaa XavierTerradoEl professor dela Universitat deLleida ha rebutel darrer premiGuillem Nicolau

RIC

AR

D S

OLA

NA

Curs de Corals a Mont-roigEls afeccionats al cant coral del Matarranyafan classes pràctiques d’interpretació, cantcomú i ampliació de repertori

Es constitueix l’Ateneu de FragaAquesta entitat del Baix Cinca anima aljovent de la comarca a participar en lesseues activitats

Reu

nió

cons

titut

iva

a Sa

idí d

e la

Inst

ituci

ó C

ultu

ral d

e la

Fra

nja

CREACIÓ DE LA INSTITUCIÓCULTURAL DE LA FRANJA

Instituto de Estudios Altoaragoneses(Diputación de Huesca) CREACIÓ DE LA INSTITUCIÓ

CULTURAL DE LA FRANJA

La uniófarà la forçaLa uniófarà la força

Núm. 36. Abril de 2004 TEMPS DE FRANJA2 EDITORIAL

EDITA:INSTITUCIÓ CULTURALDE LA FRANJAAssociació Cultural del MatarranyaC/ Pla, 4, 44610 Calaceit, Tel. 978 85 11 52

A/e: associació@matarranya.comConsells Locals de la FranjaInstitut d’Estudis del Baix Cinca-IEAApartat de Correus 116, Fraga (Baix Cinca)

DIRECTOR:Màrio Sasot

COORDINADORS:Josep Galan, Enric Marqués i Hipòlit Solé

COL·LABORADORS:C. Alcover, D. Badia, S. Barber, A.Bengochea, F. Blanch, M. Blanc, J.Boix, D. Borbon, V. Borbon, T.Bosque, A. Capdevila, J.A. Carréga-lo, J. Cases, C. Castany, A. Castell-nou, A. Enjuanes, J.L. Escuer, M.Espitia, J. Espluga, P. Fontoba, R.Ferrer, G. Francino, J. Galan, Q.Gibert, M. Gimeno, À. Huguet, V.Ibarz, V. Labara, O. Labat, P. Labat,J. Laforga, C. Lapresta, A. Larrégola,J.A. Llerda, E. Marqués, C. Martí, M.Martínez, Mauri, C. Messeguer, M.Mateo, D. Maza, C. Mesalles, I.Micolau, J. Micolau, G. Miret, J.Montclús, H. Moret, J. Motis, A.Orús, J. Pallarol, J. Puche, A.Quintana, Ll. Rajadell, F. Ricart, M.Riu, M.C. Roca, E. Sabaté, A. Sáez,J. Salleras, M. Sampietro, J. SanMartín, C. Sancho, X. Sebastià, J.L.Seira, A. Serés, J. Seuma, R. Sistac,R. Solana, C. Terés, R. Ventura, P.Vidal, D. Vidallet, G. Xacon.

CORREU ELECTRÒNIC:[email protected]

SUBSCRIPCIONS I PUBLICITAT: 974 47 19 93 / 93 805 02 70

MAQUETACIÓ I IMPRESSIÓ:Gràfiques del Matarranya, [email protected]

DIPÒSIT LEGAL: TE-88/2000ISSN: 1695-7709

EN VENDA A:Albelda Estanc ConchitaCalaceitPapereria AbàsEl TorricóLlibreria PilarínFragaLlibreria Badia, Llibreria CabreraGironaLlibreria Les VoltesLleidaLlibreria de la GeneralitatMequinensa Papereria GonzálezReusLlibreria GaudíSaidí Llibreria PanadésTamaritEstanc PatritoTortosaLlibreria El TempleVall-de-roures Llibreria Serret

El matí de l’11 de març ens va colpir profun-dament a tots. Veure morir una pila d’innocents:homes, dones, infants, gent senzilla amb els quiens podríem sentir identificats, hi afegia un graumés de dolor, de solidaritat i, fins i tot, de ràbiaperquè ens mostrava la cara més amarga d’aquestterrorisme indiscriminat que colpeja brutalmentuna societat que té la sensació de viure en pau iallunyada de les guerres que maten a tort i a dret.Que a l’Iraq, per exemple, morin esquarteradesdones i nens sembla que forma part del guiómacabre d’una guerra, sigui justa o no ho sigui.

Potser aquí és on podríem trobar l’arrel delproblema de la violència que cada cop està mésdesmarxada al món en què vivim. Només cal ferun tomb per la història, especialment la histò-ria dels pobles que ens diem i ens creiem méscivilitzats, i veurem com hem edificat el passatsobre piles i piles de cadàvers que hem llançatels uns contra els altres.

Rarament hem vist fer una autocrítica serio-sa per les bestieses i animalades provocadesper les innombrables guerres que han farcit lahistòria dels Estats actuals. Gairebé mai no hemescoltat, les altes instàncies dels diferents«Poders», que es dignessim a demanar perdó perles morts d’innocents que han fet els seus braçosarmats; com si els Estats fossin un ens abstrac-te que quan canvia el cap del dirigent caduca,alhora, tota responsabilitat.

I, ara mateix, l’11 de març, ho hem tornat aveure. Hem vist com el govern intentava instru-mentalitzar una pila de morts jugant a fet-i-amagar amb la veritat i intentant treure’n unprofit electoral. I encara és hora de sentir unareflexió autocrítica o de reconèixer l’error que

van cometre al posar a tot un poble en guerra encontra de la seva voluntat majoritària i d’intentarvendre com a «danys col·laterals» les morts d’in-nocents a l’Iraq; de mirar cap a una altra bandaquan el terrorisme d’Estat del Sr. Ariel Sharon matacada dia palestins innocents, nens i nenes també;d’intentar posar al servei del Sr. Aznar –com sid’un monarca absolutista es tractés– tots elsressorts mediàtics, mentre llençava anatemes furi-bunds contra els qui exercien el seu dret a lallibertat d’expressió; de fer el ridícul més clamo-rós a nivell internacional davant els governs,davant l’ONU mateixa, davant la premsa i elsmitjans de comunicació de tot arreu amb «desin-formacions» sectàries i manipuladores de la veri-tat. No n’ha tingut prou el govern del PP tensantla corda fins a límits perillosos durant tota lalegislatura, tractant gairebé de terroristes tots elsqui no combregaven amb les idees del Sr. Aznar,el «Zar» de les Espanyes, que fins i tot anome-nava a dit el seu successor.

I ara, després d’haver parlat el poble prou clara les eleccions del 14 de març, encara aixequenel cap intentant convertir les mentides i els errorsen virtuts del més ranci espanyolisme.

Vet aquí com no hem après les lliçons de la histò-ria. Vet aquí com encara haurem de seguir patintels efectes d’aquesta política que no vol solucio-nar l’arrel mateixa dels problemes i s’entossudeixa continuar aplicant les velles receptes que maino han donat resultat al llarg de la història delspobles. Només el diàleg, la convicció, la humili-tat de saber-nos limitats, l’interès per compren-dre l’altri, poden ajudar-nos a arraconar definiti-vament la violència i a deixar desarmats elsviolents.

ESTISORESMiguel Estaña

Tots morírem un poc aquell dia

Temps de Franja 36 16/4/04 16:41 Página 2

Núm. 36. Abril de 2004TEMPS DE FRANJA 3

s u m a r i salutació del directorDesprés d’unes setmanes increïbles des del punt de vista de la

normalitat política i social en el nostre país, en les quals elssentiments més profunds i contradictoris han tingut cabuda enun mínim espai de temps, quasi dóna gust comprovar que la vidacontinua i que les tasques del dia a dia tornen a tirar-se endavant.

Per això reconforta veure que les associacions comarcals de la Franja van avançant, ambreunions com la que va tenir lloc a Saidí el passat 27 de març, de cara a articular les seues acti-vitats en una acció comuna més coordinada, donant passes fermes cap a la creació d’una Insti-tució Cultural que treballe i lluite pel Català a l’Aragó.

Aquesta unió, especialment la implicació més directa i intensa de les associacions de la Riba-gorça i la Llitera podria donar una empenta important a un dels projectes comuns a tota la Fran-ja com és aquesta revista. Sol els que assumim la tasca de treure endavant, mes rera mes, durantmés de tres anys i mig, aquesta publicació –que cada volta som més, afortunadament– sabem comfacilita la nostra tasca el compromís dels socis capdavanters de les entitats editores de participarde forma regular i estable en la seua elaboració.

Màrio Sasot

CARTES CREUADES

cartes dels lectorsEditorial

Salutació del director

Cartes dels lectors

El Matarranya

El Baix Cinca

EntrevistaXavier Terrado i Pablo,

premi Guillem Nicolau 2003

La Llitera i la Ribagorça

Tema del mes: Premi Guillem Nicolau/DesideriLombarte: les raons d’un canvi

Aragó

Gent de Franja

Països Catalans

ReportatgeSaidí acull la creació de

l’Institució Cultural de la Franja

2

3

3

4

7

10

14

16

17

18

19

12

Units pel servei i la llengua En un món globalitzat com el nostre i en un

context social, polític i cultural que fa seguidismed’aquella tendència uniformitzadora, apareixcom un respir i assossec de l’ànima, la iniciati-va que glossarem tot seguit. Efectivament, elproppassat dia 25.10.03, es constituí a Barcelo-na i al si de l’AIV –Associació Internacional delVoluntariat– un projecte anomenat Units pelservei i la llengua, que abasta els territoris quecompartim llengua i cultura, amb representacióde l’Alguer, de Balears, del Principat, de la Cata-lunya Nord, del País Valencià, d’Andorra, de laFranja de Ponent i de la Vall d’Aran. A la fi,s’apleguen persones vinculades a accionsvoluntàries i desinteressades, però altamentcompromeses en molts diferents àmbits socio-culturals i units, precisament, per servei i la llen-gua.

Els compromisos als que s’arriba, inicialment,són:

—Assenyalar, com a l’objectiu fonamental, lavinculació de voluntariat i llengua.

—Conformar un projecte específic –Units pelservei i la llengua–, en el marc d’AIV i en elcontext europeu.

—Ubicar la Secretaria, del projecte UNITSa Barcelona, a la mateixa seu de l’AIV i esta-blir una presidència rotatòria per territoris.

—Celebrar una reunió mínima anual, pervalorar la marxa del projecte.

—Difondre les propostes i activitats d’UNITSi afavorir la implicació d’altres col·lectius queutilitzen la nostra llengua en la vehiculació deles seues tasques.

—Organitzar sessions formatives del volun-tariat envers l’objectiu del projecte.

Hem de celebrar, doncs, la proposta integra-dora de l’AIV, perquè tot i l’existència de plata-formes a favor de la llengua, es trobava a faltar

una institució –amb projecció europea– aglu-tinadora de les diferents iniciatives, arreu delterritori. És per això que saludem esperançatsla constitució del projecte UNITS PEL SERVEII LA LLENGUA, que ens permetrà:

-Unir esforços.-Treballar en equip.-Facilitar intercanvis entre els territoris i

comunitats que compartim la mateixa llengua.-Participar en programes europeus.I tot això amb l’aixopluc de l’AIV. Què és,

però, l’AIV? L’Associació Internacional delVoluntariat és una entitat d’àmbit internacio-nal, sense afany de lucre, apolítica i aconfes-sional. Està gestionada exclusivament pervoluntaris, perquè creu en el voluntariat coma esperit de servei i de donar-se als altres a canvide res i en els valors ètics, que han de confor-mar una societat humanitzada i humanitzado-ra. Hi són convidats a integrar-se tot tipus depersones –grans, joves, estudiants…– i d’ins-t i t uc ions – famí l i e s , e sco le s , g rups ,col·lectius…– disposats a prestar un serveidesinteressat, a qui ho necessite.

Ara l’AIV, amb la intenció de fomentar iconsolidar les iniciatives disperses en favordel voluntariat i la llengua, engega el projec-te UNITS, al que us convida a integrar-vos.

La proposta, doncs, esdevé especialmentoportuna entre nosaltres, amb un panoramalingüístic gens engrescador Cal que totes lesinstàncies cíviques i polítiques, tots elscol·lectius i persones sensibilitzades i democrà-tiques facen causa comú, per exigir a les insti-tucions coherència i compromís amb la gent ala qual serveixen, en l’acompliment del mandatconstitucional de respecte i protecció de les llen-gües, al seu territori.

[email protected]


Núm. 36. Abril de 2004 TEMPS DE FRANJA4 EL MATARRANYA

BalearitzacióEl govern balear està tirant

endavant la TV autonòmica.La majoria absoluta del PP hafet del bilingüisme –exigitnomés als catalanoparlants,naturalment– un dels puntsbàsics del seu programa. Aixòes tradueix en accions diver-ses, moltes d’elles contesta-des per la societat civil. Ambl’assumpte de la TV, es veuque el camí serà el mateix.S’intentarà fer la major partde la programació en les«modalitats lingüístiques»balears. Això significarà,segons la futura directora del’ens, que les pel·lícules s’eme-tran en castellà. Es veu que ésmolt car el doblatge a les«modalitats» i «inacceptable»(sic) passar-les en estàndardprincipatí. Ja hi som! M’agra-daria que el PP parlés clar –isi pot ser, català: si l’objectiués que tots acabem parlant la«nostra modalitat» només dinsde casa, que ho digui. Potserés el que vol la majoria delseu electorat. No cal quesegueixi amb aquests malaba-rismes absurds que ja noenganyen ningú. I si està perla pervivència de les llengüesno castellanes, que s’escoltila universitat.

Aquí a l’Aragó l’estratègiaés la mateixa: ben trossejadetsfins que mos morim d’inani-ció. Tant els fa que el dialec-te del castellà d’Alcanyís oCasp es perdi: no veig capcampanya en contra que s’en-senyi l’estàndard a les escoles.Però que no entri ni una parau-la de principatí al nostre voca-bulari –encara que substituei-xi un castellanisme de novaadquisició–, perquè aleshoresmos acusaran de la pitjor de lestraïcions: de catalans.

Carles Terès

L’E

SM

OLE

T

Salvador Benítez, naixcut aVall-de-roures fa 86 anys i undels personatges més singularsi populars del Matarranya, vamorir el passat dia 2 d’abril aCeret, localitat del sud deFrança on vivia.

Benítez, més conegut a totarreu com «Lo boig del Mata-rranya», va participar a laGuerra Civil amb el bàndolrepublicà –mai va amagar laseua ideologia anarquista– i,en acabar la lluita, va exilar-secom van fer molts milers decompanys d’armes al país veí.

En començar la II GuerraMundial, va incorporar-se alexèrcit francès i, amb la derro-ta a mans dels nazis, va serdeportat al camp de concen-t ració de Mauthausen, aÀustria, on va passar els pitjorsanys de la seua vida, segonsaconstumava a recordar.

Allí va ser espectador delsavatars de la II Guerra Mundiali de la consegüent desfilada delsexèrcits derrotats per Hítlerconvertits ja en presoners sensemés futur que la humiliació i lamort. Comentava que elsprimers presos del disortada-ment famós camp de Mauthau-sen van ser precisament els repu-blicans espanyols. Una vegadaalliberat del captiveri pels exèr-cits aliats, va retornar a França.Allí, la seua casa, es va conver-tir en un autèntic centre dereunions de la colònia de mata-rranyencs exiliats –per motiuspolítics– o emigrats –per esca-par de la misèria econòmica dela posguerra–. No va retornaral seu poble fins a la reinstau-ració de la democràcia desprésde la mort de Franco.

Per a molts veïns de Vall-de-roures la seua arribada al

poble després de la democrà-cia va ser un senyal de norma-lització democràtica i de queles ferides obertes per la GuerraCivil es començaven a tancar.

És a partir d’este momentquan es converteix en un perso-natge popular a gairebé tot elpaís. Autorebatejat com “Elboig del Matarranya”, disfru-ta a tope de les festes de distin-tes ciutats vestit amb indu-mentàries espectaculars que escomplementen amb barrets iparaigues cridaners. Uns delsactes en què no podia faltarera en les dotze campanades dela Porta del Sol i en el sorteigde la loteria de Nadal a Madrid.

Els seus vestits preferits erenels esmoquings rebotits debotons de dalt a baix. Van serels que el van passejar, carre-gat de bon humor i lliure deprejudicis, per les portades deperiòdics de tot l’Estat.

Però, on el seu paper va sersempre destacat –al menys,quan li ho van permetre–, vaser a les festes del seu poblenatal, on va dedicar una espe-cial atenció a la canalla mésmenuda. Els concursos quepatrocinava i organitzava vanser, en moltes ocasions, l’únicprograma d’actes pensat perals més menuts.

La darrera vegada que va estaral poble va ser a l’agost de 2003.No volia perdre’s les festesmajors. Però la salut ja nol’acompanyava. A la diabetesque arrossegava des de feia moltsanys, se li havia ajuntat unahèrnia discal. Al remant, la cosaes va complicar amb problemespulmonars fins al desenllaç final.

El seu cadàver va ser inci-nerat a Ceret i les seues cendresretornarant a Vall-de-roures pera ser aventades sobre el seuestimat riu Matarranya.

Mor Salvador Benítez, «Lo boig del Matarranya»

Lluís Rajadell


Núm. 36. Abril de 2004TEMPS DE FRANJA 5EL MATARRANYAVIL

ES

I G

EN

TS Les guies del

MatarranyaEls últims anys la comarca

del Matarranya ha apostat deci-didament pel turisme. Elsprojectes en aquest sector i lesofertes culturals s’han multi-plicat extraordinàriament:museus, centres d’interpreta-ció, serveis turístics, itinerarisde tota mena, visites guiades,cases de turisme rural, boti-gues de productes del país, etc.I per donar notícia de tot aixòhan sortit un munt de guies.Omezyma va publicar laprimera Guía turística delMezquín-Matarraña (2001) iel mateix any aparegué la sego-na, Guía de la comarca delMatarranya, per encàrrec del’encara Mancomunitat delMatarranya. Dos anys méstard, a la col·lecció «Rutas CAIpor Aragón» la tercera, ElMatarraña y los Puertos deBeceite. Tres volums on escombinen un text reduït, peròsuficient, i magnífiques foto-grafies i il·lustracions on haparticipat un notable equipd’investigadors que coneixenel territori. I, finalment, dins lacol·lecció «Territorio 7» edita-da per la Diputació Generald’Aragó, Comarca del Mata-rraña, que més que una guiaés ’una carta d’identitat’, coms’argumenta en el pròleg; aquíel text és essencial, les il·lustra-cions el complementen.

Però resulta sorprenent queles quatre guies del Matarranyaestiguen escrites en castellà.Si, com diuen els seus textos enl’apartat de llengua i literaturaredactats per Artur Quintana, lallengua pròpia del Matarranyaés el català. Per què cap volumestà escrit en la nostra llengua?Per què amaguem aquest tretd’identitat? I una altra raó. Siels visitants a la comarca el2003 el 49% van ser catalans iel 21% valencians, per què nooferim la possibilitat d’unstextos en la nostra i a la vega-da seua llengua?

Carles Sancho

El dissabte de glòria d’en-guany a les set del vespre s´hapresentat al Saló de Plens del’Ajuntament de Calaceit,atapeït de públic, el llibre d’enMiquel Blanc i Grau Les plan-tes medicinals del Matarranyaamb pròleg de Lluís de TorresEspuny i dibuixos de l’autor. Elbaix-llobregatí amb arrels fami-liars i de residència a Calaceit,Miquel Blanc i Grau, químic,investigador de la nostra llen-gua i cultura i animador d’amb-dues, especialment al Matar-ranya, és ben conegut delslectors de Temps de Franja, onfins fa ben poc mantenia unacolumna. La mesa estava presi-dida per la regidora de culturade l’Ajuntament de Calaceit, iprengueren la paraula, glos-sant les qualitats personals iliteràries d’en Miquel Blanc, amés d’aquella, el president dela Comarca del Matarranya,Roman Roda , i un representantde l’Associació Cultural delMatarranya, entitat que haeditat el llibre dins de la sevacol·lecció d’investigació «LoTrill», on Miquel Blanc jahavia publicat anteriorment elllibre La fauna del Matarranya.El llibre fou presentat pelbiòleg Lluís de Torres Espunyque en destacà les principalscaracterístiques i en lloà l’acu-rada presentació.

Consta el llibre de la descrip-ció de 122 plantes medicinalssegons l’esquema següent:nom que té la planta al Mata-rranya, nom llatí, dibuix encolors de la planta i breudescripció botànica del tretsmés característics i lloc on sesol criar. Segueix l’enumeracióde les qualitats curatives de laplanta, qualitats sobre les qualsl’autor es mostra, tanmateix,

força escèptic: «He de confes-sar –escriu a la introducció delllibre–, que la meua fe enaquesta mena de curacions ésmés aviat minsa, i la reduiriaal tractament de petites molès-ties i malestars». I afegeix: «Pera minimitzar l’aurèola màgicaque de vegades envolta totaquest món, he indicat lacomposició en termes químicsde cada planta, que és, en defi-nitiva, la responsables delspossibles bons resultats. A partde la fe, que també fa mira-cles». Si s’escau s’hi donenaltres detalls de les plantes,com ara ús en la condimenta-ció d’aliments, llegendes,costumari, etimologia. etc.Finalment s’indiquen algunsaltres noms que té la planta en

català, castellà i en alguns casosen l’aragonès residual de lescomarques castellanes veïnesdel Matarranya.

Clogué l’acte el propi MiquelBlanc que indica que conside-ra tancada la seua tasca com ainvestigador –a més dels dosllibres ja indicats ha fet reco-pilacions de mots, de danses, deliteratura popular i de recullsmemorialístics–, i d’ara enda-vant pensa dedicar-se a la crea-ció, no a la poètica, que malgratalgunes provatures creu massadifícil, però sí a la prosa, quefa de més bon fer. Tanmateix,no semblà rebutjar del tot, lespropostes que el públic assi-tent li feia de descriure, mésendavant, totes les plantesrestants que tenen nom al

Miquel Blanc presenta a Calaceitun llibre sobre les plantesmedicinals de la comarca

Artur Quintana

RIC

AR

D S

OLA

NA

RIC

AR

D S

OLA

NA


Núm. 36. Abril de 2004 TEMPS DE FRANJA6 EL MATARRANYA

Mont-roig va acollir el Curs pràctic d’interpretaciócoral, cant comú i ampliació de repertori

Margarita Celma

El passat 22 de febrer totesles corals del Matarranya esvan desplaçar a Mont-roig. Eltemps pronosticava neu, però eldia va sortir de lo milloret. Mésde setanta persones estaven ales deu del matí al Centre deDia esperant que Josep Pratscomençara el curset. Tots tení-em el fullet a les mans: Curspràctic d’interpretació coral,cant comú i ampliació de reper-tori. Sonava bé, però… Quèseria tot allò? I a més a més endiumenge de matí. El que estàclar és que tothom s’ho voliapassar bé i si no quedava mésremei…l lavor s hau r í emd’aprendre un poc; d’aquestamanera feiem cas a la nostraresponsabilitat i sempre ganesde superació.

Ens acompanyava Javier,regidor de l’Ajuntament deMont-roig, que en tot momenti, des del primer dia ens vaajudar en tot el que va sermenester; també hi era la Cris-tina, presidenta de la Associa-ció Cultural Sucarrats, que ens

va confessar que té verdaderadebilitat per la música i la RosaDomènech, Consellera de laComarca del Matarranya, quen’estava molt satisfeta. Lessopranos a punt, les contraltstotes decidides i com va dirPep: «Hi ha molts homesenaquest coro!»

Al Pep vam tenir el gust deconèixer-lo a Barcelona al festi-val internacional EuropaCantat. És un bon professio-nal amb molta experiència itambé una alta dosi humana,cosa que té un gran valor. Quanens va fer la classe a la capitalla connexió va ser molt bona isabíem que l’havíem de tornara veure, i on millor que a lanostra terra. Així doncs, teníementre nosaltres a un gran direc-tor que havia estudiat amb elsmés destacats i que en l’actua-litat dirigeix la Coral Cantigade Barcelona i el Cor Ciutat deTarragona, alternant amb lesclasses que imparte ix a lConservatori Superior de Músi-ca del Liceu. Pep té molta vida

i ha viatjat molt i per moltspaïsos, dirigint i també impar-tint cursos; això ens va impres-sionar.

I per fi va començar la clas-se. «Quin home més vital, peròsi faria cantar a les pedres»deien els cantaires. I no s’equi-vocaven, la capacitat de Pepés a més d’innata magistral-ment ben adquirida. –Totavant– i el so sorgia. En primerlloc va ser un canon Da PacemDomine que vam acabarcantant les quatre veus, senseoblidar la cara de sorpresa delscantaires. Ens havia sortit i envariacions i tot! Després d’aixòvenia una cançó qualificada demolt distreta, un cant dels indisbrasilers, ritual de petició demà i casori: Pátchô iuenerêdjô sirê. I tant que pareixia unaselva! Quin ritme i sorollina, sicap! Tot se va solucionar i entremig de l’eufòria vam donar pasal descans: un cafè i pastes típi-ques de Mont-roig, tot bennostre. Vam començar a xarrar,el volum va pujar de sobte il’emoció es veia brotar per partde tota la gent. —Que bé queens ho estem passant. La veri-tat és que Pep té una gràciaespecial per ensenyar i a lavegada fer que la gent s’hopassi d’allò més divertit. Seguitsenties riure, a alguna contraltmés que a un altra. «Vinga totsa cantar el meu avi!» I allí està-vem ara cantant el meu avi vaanar a Cuba a bordo del català,el millor barco de guerra de laflota d’ultramar –Cuba es unailla molt evocadora– deie Pep,–que es noti– i tots ho intenta-vem. Va sortir una peça bastantben adreçada, l’afinació espodia millorar, però la inter-pretació n’estava acceptable,fins i tot quan vam canviar lalletra i vam afegir: «visca elMatarranya, visca el català», síque hi havia decisió.

Vam haver de pensar demala manera i arribar a laconclusió que el millor recordper a Pep era alguna cosaautòctona, autèntica i indíge-na: un cuixot DO SoincarMont-roig. No va fer malacara el sofrit director i el vaaixecar com un preciós trofeu.Però aquí no acaba tot. Laf e s t a n o m é s f e i a q u ecomençar i després de dinaral restaurant el Molino, unesxulles de carn a la brasa, ambllenya de carrasca que deixa-va parat el millor paladar, ensdisposàvem a mirar amb unsaltres ulls el poble de Mont-roig. L’Albert i el Javier ensexplicaven cada racó d’aquestbonic poble i també l’orgueque prompte han d’inagurar. «Pujeu cap amunt, que ja ensesperen els membres de l’as-sociació Sucarrats i els gaitersde la Galdrufa» –ens recor-dava Javier. Allí estaven tots,molts veïns que ens acom-panyaven i nosaltres, un plecde cantaires disposats a oferirel repertori més destacat: trescançons populars del Mata-rranya. Me fa l’efecte que vanagradar a més d’un i queaquella gent aplaudia i no eraper compromís. «Ha sonatbastant bé» –afegia la Bea. Idins de la Llonja ens presen-ten les casquetes i el calmant.—Això encara no ens hohavien fet mai, ens en recor-darem d’esta – i acte seguit aballar Lo moixó de Montpe-ller, típic de Mont-roig i delMatarranya.

Que bé que ho vam passar!En van tenir la culpa els gaitersde la Galdrufa que al final dela peça ens van fer estirar pelterra, tots arrossegats. Quinacolla! I així anem tirant, l’ob-jectiu complit: vam passar-homolt bé i vam aprendre. Lapropera ens està esperant.


Núm. 36. Abril de 2004TEMPS DE FRANJA 7EL BAIX CINCA

Damunt la història natural. La floraAlfons Maillo

En aquest i durant propersarticles anirem detallant lestroballes fòssils fetes al BaixCinca, des de la flora i faunapetites fins a arribar a la macro-fauna. Veurem l’evolució enacció: rosegadors, tortugues,cocodrils, grans mamífersextingits, i ens podrem fer unaidea de com era e l mediambient a la nostra terra, moltsmilions d’anys abans que caphumà hi posés el peu damunt.

Començarem amb la flora, ésa dir, les espècies vegetalsfòssils trobades al Baix Cinca.

Hi ha dos formes bàsiques dedetectar la flora fòssil: lamacroscòpica, que és simple-ment veure i analitzar restesvegetals a cop d’ull, i lamicroscòpica, en què es tractade descobrir les restes vege-tals molts petites que pot conte-nir qualsevol estrat.

En la visió macroscòpica, aull nu, podem trobar tiges, tron-quets, fulles, fruits, llavors, orestes de raïls, sigui fossilit-zats sigui com empremta nega-tiva, en forma de motlle. Elsnegatius de raïls poden serabundants al final d’ unaseqüència de colmatació decalcàries, com la que hi ha aMequinensa, a la part de dalt dela costa de Faió. Algunesd’aquests buits de raïls conte-nen celestina.

En l’anàlisi microscòpica,

s’ha de prendre una mostra deterra de l’estrat que es vol estu-diar. Podrem detectar diferentstipus d’estructures vegetals,inclosos petits grans de pol·leni diminutes espores.

Els estudis pol·línics portatsa terme fins ara evidencien unvariat mosaic florístic. S’hatrobat vegetació higròfila(humida), hidròfila (aquàtica),halòfita (de tipus salí), xeròfi-la (de tipus sec), de prada ober-ta i de tipus boscós poc dens.

Els pòl·lens dominants sonels de gimnospermes (conífe-res), principalment pins. Tambés’han trobat angioespermes,però minoritàries. Tant lesgimnospermes com les angio-espermes són majoritàriamentrelacionables amb la floraactual.

A Fraga en concret s’handetectat espores de Cyathea-ceae, que són plantes de distri-bució tropical i subtropical,però en escàs nombre. S’ha dedir que en zones d’ecosistemacomparable properes geogrà-ficament però uns milionsd’anys mes antigues, el gène-re Cyatheaceae estava mésrepresentat. També apareixen aFraga sapotàcees i Engelhard-tia, plantes de clima més càlidque l’actual.

Els lignits de Mequinensatenen un origen bàsicamentvegetal. Són acumulacions de

matèria orgànica en un medipantanós i anaeròbic. El ritmed’acumulació de la matèriavegetal era superior al de laseva desintegració, de maneraque es van anar acumulantcapes vegetals que, en quedarsoterrades, es van anar lignifi-cant.

De tot això es pot deduirque tant la temperatura com lahumitat a l’ Oligocè superior,fa uns 30 milions d’anys, erenuna mica més altes que les queavui tenim, conformant unambient subtropical. S’ha dedir que aquests indicadorsassenyalen un cert descens dela humitat i de la temperaturarespecte a flores com les deCalaf, de l’ Oligocè inferior.Posteriorment, cap al Miocèinferior, la humitat encara vadecaure més, i el medi ambient

es va fer més sec i àrid. Aques-tes dades acoblen bé amb lesproporcionades per la paleo-fauna, com veurem més enda-vant.

En moltes de les mostresd’estrats procedents de la MinaPilar a Mequinensa que hepogut estudiar personalmentapareixen profusió de caròfites(un tipus d’algues verdes),representades pels oogonis,que són com petites llavors ique per la seva duresa esconserven molt bé, tot i queno serveixen ni com indicadorclimàtic clar ni per establircronologies detallades. Comalgues que són, mos indiquenmedi aquàtic. Altres arbres omatolls detectats a Fraga sonQuercus, Salix, Cistus, Tilia,etc. que ens parlen del variatdel medi.

El propassat 27 de març tingué lloc al PalauMontcada de Fraga l’Assemblea Fundacionalde l’Ateneu del Baix Cinca, una entitat basa-da en l’acció participativa i arrrelada a la reali-tat sociocultural i lingüística més propera,però alhora oberta al món que l’envolta.

Les entitats promotores (associacions deveïns, Amics del Casc Històric de Fraga, collade Giganters, associació Lo pont, Grup d’Art,l’IEA, etc.) i persones a títol individual presentsa la reunió animaren a participar en les acti-tatats que s’organitzin a tos els interessats entemes com la fotografia, el cinema, la litera-

tura, el teatre, la gastronomia, la pintura, elmuntanyisme, la solidaritat, la diversitat cultu-ral, les tradicions o la natura.

L’Ateneu va començar a fer activitats desde fa més d’un any. Debutaren amb una expo-sició de fotografies del Baix Cinca nevat. Desd’aleshores han programat amb regularitatsessions de cinema, xerrades, debats, sortidesculturals i excursions familiars.

Per a fer-se soci cal inscriure’s a la Casade la Joventut, o l’Associació Lo Pont, deFraga.

M.S.

L’ATENEU, UNA PROPOSTA DE FUTUR


Núm. 36. Abril de 2004 TEMPS DE FRANJA8 EL BAIX CINCA

Bus StopUn fill d’una amiga, a qui

li costa molt entendre queparlem català, a qui no li costagaire agafar la brotxa i omplirFraga de pintades en contra dela llengua catalana, i a qui nol i costa gaire vantar-sed’aquesta heroïcitat i anar-se’n de la llengua, fa un tempsva tenir l’honor de rebre unelogi de categoria per part deldirector de La Voz del B. C.per aquesta malifeta, tot i queno es va mencionar el seunom, per ser menor d’edat.Personalment no solament notinc res contra els artistes sinóque els admiro. Si MiquelÀngel pintava i esculpia,altres deixebles menys quali-ficats, poden pintar i rascar.No és ben bé el mateix, peròpodem considerar que rascarés una faceta de l’art. Ara,major d’edat, i preparant-seper, el dia de demà, ser unbon mestre, el noi té una novaoportunitat de manifestar laseua passió per l’art, ja que nopintant, rascant.

Des de fa temps algú es dedi-ca a rascar la senyalització encatalà de les parades del bus dela ciutat, i jo em suposo quel’autor –o autors– és el mateixque pinta. Malauradament,però, l’Ajuntament ha refettotalment la senyalització i araels rètols estan magníficamentexposats a cada una de les para-des. Quant tardarà el nostreheroi, com a Sísif, a tornar acomençar a rascar? Per què noes rasca una altra cosa encompte d’espatllar el mobilia-ri ciutadà? Tant costa enten-dre que no és de joves pintar irascar, sinó d’irresponsables?Més li valdria a algú posar-seen l’ona acadèmica i no anar debaturro cachirulero.

Josep Galan

L’H

AM Mequinensa vol recs

Gilberto Obiol

De tots el recursos que hi haavui dia a l’Aragò l’aigua deuser dels més importants.

Mequinensa i el seu termeés envoltada de terres més omenys planes, càlides, batudespel cerç i quasi bé desèrtiquesamb el seu estat natural.

En un informe de «Recs del’Aragò» publicat per la D.G.A.als anys 80, obviant les petitesqüestions, diu: «El fet és quedes de una visiò global de comtenim organitzat el territori a l‘Aragò, s’haurie de potenciarels municipis amb regadiusmàxim quan aquestos poblestenen la suficient entitat perrespondre al repte de la sevatransformaciò, ja que dispossende una bona estructura demo-gráfica».

La transformació del secà aregadiu, supossa la modifica-ciò de la funciò de la produc-ciò agraria al variar els factorsque intervenen, especialment laterra i l’aigua, i com a conse-qüència de tot aixó, tambévariarà la participació del agri-cultor com a factor de produc-ciò que determinarà directa oindirectament ser el receptorde nous bens o serveis generats.

No cal dir que la posibleposta en rec, supossarà per alpoble una demanda de mad’obra i en conseqüencia unmajor nombre de personesdedicades a l’agricultura, de loque és tradueix que un segmentde la poblaciò dependrà direc-tament del sector agrari i queaquest per sí mateix portaràriquessa.

Amb aquestos moments eldesitg dels Mequinensans ésel de puguer regar, és unareivindicaciò històrica:

De tots és ben conegut queMequinensa des de sempre vaser una vila eminenmentproductora de carbó, des definals del segle XIX a mitjansdel XX, l’explotació mineraaportava a les industries, majo-ritariament catalanes, unaconsiderable quantitat de mate-ria primera per a produïr ener-gía i col·laborar d’una formadirecta al desenvolupamentindustrial de Catalunya.

L’agricultura a Mequinensaera i segueix sent ara general-ment, (excepte algunes finquespuntuals), minifundis propietatdels traballadors de la mine-ría, aquestes finques sumades

als petits horts familiars a laribera del Ebre servíen alsmateixos d’una economía desubsistencia.

A partir dels anys 50, a 1km. aprox. aigües a dalt deMequinensa és va construïr unapresa hidraúlica, com a conse-qüencia d’aquest pantà i unaaltre construit 40 km. aigüesavall, és va produïr la energíanecessaria per el enlairamentdefinitiu del sector industrialcatalà.

No obstant, aquest mateixobjectiu va contribuïr d’unaforma totalment negativa perals habitants de Mequinensa, altancar-se totes les mines iinnundarse per complert elshorts familiars, que en conjuntva afavorir l’emigració del seushabitants cap altres provínciesper no tindre la industrianecessària per fomentar eltreball a Mequinensa, un altreelement negatiu va ser la NOrealització de cap elevamentd’aigua a les finques de secà,que va significar que el desen-volupament agrícola fos nul.Es per aquesta raò que Mequi-nensa vé reivindicant l’aiguapels recs fa ja molt de temps.

A la actualitat un grup dejoves agricultors del pobles’han constituit amb unasocietat de regants anome-nada APAC, amb l’assesso-rament del Ajuntament deMequinensa, i demanen alGovern d’Aragò l ’a iguaindispensable per puguerregar unes 1.250 Ha. quepertanyen a 110 propietaris;aprofitan aquest microclimaque hi ha a Mequinensaaquestos agricultors agafa-rien l’aigua de la presa deMequinensa per puguer regaroliveres ametller i plantararbres fruiters per a compe-tir amb el seus productes a laUE així com altres Països

VIC

TÒR

IA T

RIG

O


Núm. 36. Abril de 2004TEMPS DE FRANJA 9EL BAIX CINCA

ESTAMPES RIBERENQUES

Despreniments a Vila FortunatusElena Cebrián

El Justícia d’Aragó, Fernan-do García Vicente, ha obert unexpedient d’ofici per tal deconèixer detalladament elsproblemes en el jaciment romàde Villa Fortunatus, pròxim ala localitat de Fraga, deguts auns despreniments a la part quelimita amb el riu Cinca.

Abans d’obrir la investigaciói amb la finalitat de comprovarl’estat del jaciment, un asses-sor de la Institució va visitar elmonument acompanyat delguarda. Sobre el terreny, vacomprovar que, efectivament,la proximitat al riu Cinca potser una de les causes que hanproduït aquest esfondramentsen la banda est del jaciment,però també, la manca dedrenatge del conjunt, que expli-caria l’acumulació d’aigua ales zones baixes, on es troben

les termes, els banys i les sepul-tures.

Amb l’objectiu de recaptartota la informació precisa perelaborar el corresponent infor-me, el Justícia d’Aragó s’haadreçat a les Administracionscompetents: al Departamentd’Educació, Cultura i Esport ial d’Indústria, Comerç i Turis-me del Govern d’Aragó, alpresident de la Comarca delBaix Cinca i a l’alcalde deFraga.

El jaciment Villa Fortunatusés un dels més importants d’Es-panya per la seua temàtica il’estat de conservació. Va serdescobert el 1879 i s’hi apre-cien les restes d’un llarg perí-ode d’ocupació que s’estén desde l’època imperial romana,segle II d.C. fins la visigòtica.En tot el conjunt s’hi han

descobert interessants mosaicsde tema pagà i un de cristià, enquè figura la paraula «Fortu-natus», que dóna nom a lavil·la.

Atesa la importància histò-rica de l’enclavament, el Justí-cia d’Aragó, s’ha interessat per

les actuacions d’estudi, difusiói protecció del jaciment dutesa terme en els darrers anys,així com per les mesures quees van a adoptar per tal d’evi-tar els esfondraments i garan-tir la conservació del jaciment,actualment molt deteriorat.

Desaponentat

Marià López Lacasa

Encara recordo l’estranya olor d’un dia molt llunyà de febrerquan vaig arribar a Barcelona, ara farà 36 anys. Duia el paisat-ge d’un poble i d’uns rius als ulls, i a la memòria tota l’excita-ció del retrobament amb els pares i la germana (jo m’estava alPoble amb la padrina, mentre ells iniciaven el trasllat). D’aque-lla arribada a la ciutat, recordo, per què no dir-ho així, amb certaenyorança, el carrer Suïssa i, sobretot, el turó del Putxet; sortd’aquell bocí de serra on jo podia recuperar part dels meusesquemes de jocs de poble. També en ve a la memòria la porte-ria on mon pare feia de conserge i el comentari infantil d’un xiquetde ciutat que no volia jugar amb els nens dels porters. Pobre, ellnomés podia jugar amb els altres nens de pis i no amb els queerem una mena d’exploradors de tot l’entorn (una casa abando-nada, en runes, era un gran tresor).

El temps ha anat passant i no he estat encara capaç de trau-re’m del damunt la nostàlgia d’aquell vell poble atapit i coste-rut. I, certament, em quedarà per sempre el record idealitzat, desd’uns ulls de xiquet, de les persones i els carrers, dels primersamics i dels primers descobriments.

Fa 36 anys que sóc a Barcelona i la gent encara em demana si

sóc valencià –la majoria-, i d’altres, que si sóc de la Franja, laqual cosa m’afalaga. Si he de ser sincer, no sé ben bé si he estatconscient d’aquesta resistència ha deixar de parlar com al poble,pareix com si aquesta tossuderia es pogués malinterpretar comuna manera de destacar, de dir que no sóc d’aquí, de Barcelo-na, i, portat a l’extrem, com si fos un exiliat. No us cregueu, ésnomés que això és l’únic que em fa recordar tot allò que vaigperdre, i l’únic que em queda és lo parlar, la fonètica del Poble.

Quan he escrit del Poble he volgut recuperar de l’oblit tot unpassat irrepetible –com tots els passats-, però a més a més, impos-sible de tornar a visualitzar en la forma de poder fer, per exem-ple, una passejada pels racons d’un món, que ara està enderrocat.

Jo no visc al poble nou, d’acord, em trobo en certa maneradesarrelat, però sempre m’he considerat mequinensà, i visca onvisca, sempre sóc allà.

Allà és una indefinició de les fronteres, és un lloc que ja noexisteix, són quatre pedres que encara aguanten, són carrersfantasmes que només existeixen a la meua imaginació, és l’olord’un riu –ja domesticat– i del timó de la serra del Castell. Allàes el cine de dalt i el cine de baix, pipes i refrescos, missa i palma,Sant Blas i Santa Àgueda, les fogueres de Sant Antoni,… tot unmón antic dins del cap.

Diuen que no em puc considerar escriptor de Ponent, de la Fran-ja, sembla ser que no sóc digne de tal honor. El motiu, fal-laç,és que no visc allà. Quanta gent que hi és, que ni la sent ni sel’estima aquella terra. I a mi, que en la distància mai l’he deixatd’estimar en diuen «desaponentat».

RIC

AR

D S

OLA

NA


Núm. 36. Abril de 2004 TEMPS DE FRANJA10 ENTREVISTA

Xavier TERRADO nascuta Lleida, casat amb una riba-gorçana d’Areny, Cristina,amb la qual tenen quatre fills,és una persona amb gransqua l i ta t s per sona l s iintel·lectuals. Llicenciat ambgrau en Filologia Romànica,Doctor en Filosofia i Lletres,treballa a la UdL, on ha estatvicedegà de la Facultat deLletres, director del Depar-tament de Filologia I, i éscoord inador d’a lgunsprogrames de doctorat iprofessor catedràtic de Filo-logia Hispànica. Des desempre ha demostrat un graninterés per la recerca de lallengua i la literatura, i acabade rebre el premi GuillemNicolau 2003, atorgat per llaDiputació General d’Aragó aobres escrites en català.

En primer lloc enhorabonapel premi “Guillem Nicolau2003” que acaba de rebre.

Pregunta. Què se sentdesprés d’haver estat premiat?

Resposta. Jo vaig sentiralegria. Vaig desitjar que l’obrasigui d’utilitat a la gent i emvaig sentir estimulat a seguirtreballant.

P. És la primera vegada quepresentava a concurs una obraliterària?

R. Sí. Mai n’havia presentatcap altra.

P. Ens pot explicar breumentl’argument de Diàleg de lacordialitat, l’obra guardona-da?

R. Hi ha unitat de temps id’espai: una nit a la casa d’unpotacari jueu en una ciutatmusu lmana anda lus í demitjans del segle XII. Unmusulmà, un jueu i un cristiàes reuneixen prop del foc perparlar i jugar una partida d’es-cacs, mentre esperen la caigu-da imminent de la ciutat. La

serventa del jueu intervè en eldiàleg i posa un contrapunt ala visió dels altres personat-ges . Conversen sobre laviolència i la guerra, sobre lapau i sobre les condicions perconstruir la pau. Les columnesfonamentals haurien de ser laciència, la justícia i la parau-la. De fet és un diàleg queproposa el diàleg com una acti-tud vital de les persones, lesinstitucions i les cultures.

P. Com se li va acudir aques-ta idea?

R. La venia madurant desde fa bastants anys. A mim’agrada també dialogar ambpersones de cultures diferents.Algunes idees de l’obra novenen de llibres sinó de conver-ses. L’ambientació medievalno m’era extranya. Des queAmérico Castro va publicar lesseves obres, la convivència deles tres cultures és una ideaque es troba en l’ambientuniversitari.

P. Quina documentació

Las Cartas Marruecas deCadalso del XVIII. S’ha fixaten algun model previ per crearla seva obra?

R. M’he fixat en diversostipus de diàlegs, des delsDiàlegs de Plató fins al Diàlegde l’amor del pare Estradé,monjo de Montserrat, passantpels diàlegs de Llucià de Samo-sata o els de caire erasmià, comel de Juan de Valdés. Però non’he seguit cap de prop. Hemirat de construir el meu propimodel.

P. Sabem que ha escrit forçallibres que tenen com a temacentral la Toponímia, peròdesconeixiem la seva facetad’escriptor literari. Acostuma aescriure textos literaris ambfreqüència?

R. Per a mi escriure literaturaés més aviat un entretenimenti no un ofici. No tinc la inten-ció de ser escriptor. Peròm’agrada fer-ho bé.

P. Quins són els seus autorspredilectes?

R. Dante, Petrarca, AusiàsMarch, Sant Joan de la Creu,Cervantes, Sthendal, Verda-guer, Antonio Machado, JoanMaragall, Rabindranath Tago-re, Gabriel García Márquez,Miguel Delibes.

P. Des de la seva condició deprofessor, com veu l’alumnatuniversitari vers els estudisfilològics?

R. Una cosa són els estudisfilològics i una altra l’activitatprofessional a la qual puguindonar pas. Qui estudia Filolo-gia ho fa per introduir-se en elmón de la literatura o de lalingüística. És una manera moltadient per entrar en contacteamb els textos, amb els crea-dors i amb els mecanismes dela creació estètica. I si li agra-da la investigació de la llen-gua o l’ensenyament de lesllengües, trobarà en els estudis

històrica ha consultat per asituar aquesta obra en plenaedat mitjana?

R. Estic acostumat a llegirtextos medievals i m’he basaten materials de primera mà,que de vegades no estan publi-cats. També he acudit a lestraduccions de l’Alcorà i de lapoesia àrab. I també als textosbíblics. M’han estat de granutilitat les lectures d’autorscom Alfons el Savi, per exem-ple el Libro de los cauallos, elLibro complido de los judiziosde las estrellas o El lapidario.I fins i tot obres curioses comSecretos de artes.

P. En llegir el títol, podempensar en el llibres d’assaigrenaixentista com Diálogo dela lengua de Juan Valdés o amb

Xavier Terrado i Pablo, premi Guillem Nicolau 2003

«Per a mi la literatura és més un e

«La meua obra proposa el diàleg com actitud vital.»

RA

MO

N S

ISTA

C


Núm. 36. Abril de 2004TEMPS DE FRANJA 11ENTREVISTA

filologics un fonament sòlid.En aquest sentit els estudiantssón normalment persones moti-vades. Però cal dir també queles sortides tradicionals de lesfilologies s’han anat reduïntcom a conseqüència de laconsolidació de noves titula-cions: traducció i intèrprets,periodisme, comunicacióaudiovisual. Els nostres estu-diants no sempre s’orientavencap a l’ensenyament, peròacabaven treballant en edito-rials, periòdics, medis de comu-nicació com la radio o la tele-visió. Ara no ho tenen tan fàcil.La reestructuració que suposala creació d’un Espai Europeud’Ensenyament Superiorposarà les coses en el seu lloci permetrà que els universita-ris ho vegin tot més clar.

P. Vostè creu que els estudisde Lletres i d’Humanitats, torna-ran a tenir l’estima que teniena d’altres èpoques, com les delsclàssics i del Renaixement?

R. Això de «tornaran» sonauna mica a lamentació i a enyo-rança. Potser la suposadamanca d’estima sigui més aviatuna apreciació des de la nostraòptica. Crec que els estudishumanístics no han deixat maide ser altament valorats. Peròens caldria eixamplar una micael nostre concepte de «huma-nitats». Albert Einstein oBertrand Russell són per a miesprits renaixentitstes. Commés avancen les tecnologieses fa més patent la necessitatd’una saviesa que sàpiguiconduir un món que d’altramanera corre el risc d’estimbar-se pel primer barranc. El segleXXI no hi ha dubte que apro-fundirà en el món de la místi-ca, de l’esperit, de la comuni-cació, del pensament i del queanomenem les lletres.

P. Tractant-se de vostè nopodem deixar-li de preguntar

entreteniment que un ofici»sobre la seu gran objectiu enl’estudi de la Toponímia. Quiva ser la persona o quin va serel fet desencadenant que el vaportar cap als noms de lloc?

R. En Joan Coromines voliaque el seu projecte Onomasti-con Cataloniae tingués conti-nuadors i va començar a formaren l’estudi de l’onomàstica apersones joves, com l’EmiliCasanova o jo mateix. Elmestre pensava que no havia deser ell qui el publiqués, que hofaríem nosaltres. Després es vaveure amb forces per iniciar lapublicació i em va demanarque l’ajudés. Els anys que hivaig col·laborar van ser deci-sius.

P. Què destacaria del saviJoan Coromines, mestre ambqui va col.laborar en els seusúltims treballs?

R. Tres coses. Primer uncatalanisme gens reduccionis-ta, que obria horitzons: la sevaterra estimada era Catalunya,però la llengua més bella delmón era el grec. Segon la sevahonradesa científica: clar icatalà. Tercer la seva humani-tat, amb els seus defectes i lesseves virtuts innegables.

P. La recerca de la Toponímiade la Ribagorça, per què lad’aquesta comarca i no la d’unaaltra ?

R. Perquè és una de les zonesmés interessant de la Romà-nia. Allà tenen la seva transi-ció natural els parlars catalansi els aragonesos. Quan, poctemps després de llicenciar-meen filologia, vaig haver d’ex-plicar dialectologia a la Univer-sitat de Barcelona, em vasemblar que era el millor labo-ratori per aprendre. De ladialectologia a la toponímia hihavia només un pas. Endeméshi ha una raó personal: hi hepassat molts dies de la mevavida. He conviscut amb la gent

d’allà. M’hi he casat. M’agra-da moure’m per allà. Estimoaquella terra.

P. Quina és la fita que s’haproposat en aquesta obra?

R. Aixecar acta d’una cultu-ra que es manifesta, entre altrescoses, en els noms de lloc.Recollir els topònims i els oicò-nims o noms de casa és unacontribució al coneixementd’aquesta cultura i al seu reco-neixement públic. Endemés lapublicació d’aquests materialseleva l’autoestima dels parlanti els fa valorar el tresor quesuposa la seva llengua.

P. Com es veu l’estudi topò-nímic dins de les universitats,no solament en la de Lleida?

R. Es valora molt en societatsmultilingües i multiculturals,per exemple al Canadà, alsEstats Units. Dintre de l’EstatEspanyol té un lloc especial ales comunitats amb més d’unallengua, com Galícia, Astúries,el País Basc, Aragó, Catalunya,València o Les Balears. Supo-so que pel fet que la toponímiareflecteix molt bé la identitatd’un poble. També treballenmolt bé en toponímia a Anda-lusia i a les Illes Canàries. Esclar que encara estan poc intro-duïts els continguts toponímicsen els plans d’estudis de lescarreres humanístiques.

P. Per acabar, com veu elfutur de la llengua catalana,sobretot a la Franja de Ponent,és a dir, a les comarques quevostè coneix bé des dels Piri-neus fins Terol?

R. Posem que el futur sigui

l’any dos mil cinquanta. Lasllengua depèn de dos factors: lamanera en què evoluciona lapoblació i la voluntat de lespersones. Sembla ser que anemcap a un poblament concentraten grans àrees metropolitanes oen nuclis comarcals que aple-guen el que abans era una pobla-ció dispersa. Allà s’hi reuneixenpersones d’origens distints i dellengües distintes. Quina siguila llengua predominant ho deci-deix el grup que té voluntat deguiar el procès de transforma-ció social. En ciutats com Valèn-cia, Alacant o Perpinyà elmanteniment de la llengua cata-lana és més que dubtós. A laciutat de Barcelona se donenaltres circumstàncies, quepermeten predir la seva perdu-ració. A la Ribagorça nucliscom Vilaller, el Pont de Suert,Areny o Benavarri mantenenuna població que fa pensar enla transmissió intergeneracio-nal del català. Els pobles petitspoden desaparèixer, i en aquellsque es mantinguin la llenguadependrà de les seves vincula-cions. Els que es vinculin aGraus, Monsó o Binéfar nomantindran el català. Més alsud, Tamarit, Saidí, Fraga,Torrent i Mequinensa tenendinamisme econònic i la proxi-mitat amb Lleida els pot fermantenir la seva llengua. Conecmenys la zona del Matarranya,però pel que diuen semblahaver-hi una ferma voluntat demantenir la llengua pròpia.

Després d’aquesta conver-sa, coneixem millor les inquie-tuds de aquest escriptor iprofessor, reconegut per la seuameritòria tasca docent a launivesitat de Lleida i que bonesrelacions amb professionalsd’altres comunitats univer-sitàries.

Glòria Francino Pinasa

«Corominas destacà per la seua honradesa científica.»


Núm. 36. Abril de 2004 TEMPS DE FRANJA12 LA LLITERA I LA RIBAGORÇA

Ix a informació pública l’estudi informatiude l’A-14, entre Lleida i el túnel de Vielha

Jorge Alonso/Redacció

El Ministeri de Fomentdisposa ja de diverses alterna-tives de disseny per a l’auto-via A-14 (Lleida-Vielha), quevertebrarà la Ribagorça arago-nesa i part de la Llitera a travésd’un traçat amb 12 túnels i 49viaductes. La construcció dela nova infrastructura, de gaire-bé 135 km de longitud, ha demenester un pressupost esti-mat oficialment en més de milmilions d’euros, vora de170.000 milions de les anti-gues pessetes.

Aquesta via és fonamentalper connectar la zona orientald’Osca amb la vall d’Aran il’eix de la futura autovia trans-versal Pamplona-Lleida.

L’estudi informatiu de l’A-14, encarregat la primavera del2002, va eixir ahir a informa-ció pública i planteja entre dosi quatre alternatives de traçatde la N-230 (Lleida-Vielha),que reutilitzarà en la part final.«Tret del primer tram, l’auto-via discorre pel passadís de laN-230 i molt a prop d’ella», vaassenyalar Foment.

Foment planteja salvar ladifícil orografia oscence ambtúnels i viaductes, la longituddels quals varia segons les dife-rents alternatives. A la zonadel Pont de Montanyana, s’hiplanteja soterrar la via, igualque als voltants de l’embassa-ment d’Escales. «L’embassa-ment constitueix un gran obsta-cle per a l’autovia, cosa per la

qual s’ha optat per envoltar-loen túnel», ha indicat el Minis-teri.

L’actual carretera té unintens tràfic –també és utilit-zada per connectar des de Cata-lunya amb la vall de Benasc il’estació de Cerler – i en desta-ca per tenir un dels puntsnegres de les vies aragoneses.El continu degoteig de sinistresi de morts, en els accidentatsaccessos al túnel de Vielha finsi tot el delegat del Governaragonès a osca, Álvaro Calvo,a enviar una carta al ministrede Foment, Francisco ÁlvarezCascos, el proppassat mes dedesembre. En la missiva, Calvohi va manifestar «la seuaprofunda inquietud i preocu-pació» i hi va instar a retallarels terminis per a la reconver-sió en autovia de les carreteresN-230 i N-240 (Pamplona-Lleida).

L’A-14 comptarà amb 25enllaços i 4 àrees de servei ireutilitzarà el trassat d’enllaç dela N-230 amb Vielha –entrel’embassament de Baserca i eltúnel, uns cinc km–.

El Ministeri de Fomenttambé ha realitzat el preceptiuestudi d’impacte ambiental,cosa per la qual, una volta estu-diades les al·legacions, esremetrà l’estudi informatiu aMedi Ambient per tal queemeti la declaració d’impac-te. No obstant això, ressaltaque els condicionants ambien-

tals són els més importants del’esmentat estudi.

Moderada satisfaccióLa notícia de l’eixida a infor-

mació pública d’aquest projec-te ha sigut rebuda amb mode-rada satisfacció pels batlles dela zona.

El de Benavarri, AlfredoSancho, considera positiu queel traçat de l’autovia passi pelvessant aragonès «perquè encas contrari els pobles de laRibagorça aragonesa acabariendesapareixent del mapa» peròcoincideix amb els alcaldes dela comarca en què «s’ha deparar compte que aquestainfrastructura no afecti negati-vament als peculiars tretsmediambientals d’aquestentorn».

“Concretament –continuaSancho– Benavarri té moltavançat un projecte de polígonindustrial, els terrenys del quales troben molt a prop del traçatprevist de l’autovia. Però això,d’altra banda, podria fer quesorgeixin un bon grapat d’em-preses de serveis a l’entornd’aquesta via.

Per altra banda, MiquelGracia, batlle d’Areny i sots-president de la Diputació d’Os-ca, es mostra també partidari dela creació d’aquests serveis«perquè en cas contrari escrearà una barrera insalvableque desvertebraria definitiva-ment el territori».

Una cosa en la qual estand’acord els representants delspobles implicats és que, inde-pendentment de la marxad’aquest projecte «s’han d’arre-glar de forma urgent i a curttermini els nombrosos puntsnegres de l’actual N-230 i lamillora del pis de molts tramsd’aquesta carretera i la cons-trucció de variants entorn dediferents nuclis urbans.

Carles EmiliMontañés

De petit havia sentit parlard’ell. Deien que va ser unhome molt important deMassalió que va construir elpont sobre el Matarranya, vaser diputat a Corts, i que capals anys vint va projectarportar l’aigua a Calaceit, peròels cacis d'aquells temps vanboicotejar la construcció.

Carles Emili Montañés iCriquilion va nàixer a Barce-lona el 18 de novembre de1877 i no a Tarragona coms’afirma en diverses publica-cions. La família paterna eraoriginària de Massalió. El seuavi va ser el coronel EnriqueMontañés, que va lluitar a lavora del general Cabreradurant la primera guerra carli-na. La família es va traslladara Tarragona on el seu pareexercia d’advocat. La sevamare va nàixer a Roma (Geor-gia, USA) i era filla d’un gene-ral de cert renom.

Montañés va estudiar lacarrera d’enginyer industrial idominava diversos idiomes.

Entre altres iniciatives,projectà l'embassament d’ai-gües per tal de crear energiahidroelèctrica. Va ser l’homede confiança de Joan March.Modernitzà algunes líniesferroviàries i creà els actualsFerrocarrils de la Generalitat(1912). L’any 1923 va fer unagestió davant del rei AlfonsXIII perquè s’aprovés la cons-trucció del ferrocarril de Val deZafán a Sant Carles de la Ràpi-ta. Al final, el tren es va cons-truir, però, segons Montañés,per interessos particulars esva fer un traçat absurd i aixívan anar després les coses. El1919 fou governador civil deBarcelona, però hagué dedimitir en rebrotar la famosavaga de la Canadenca. Tépublicats un bon grapat dellibres. Va morir a Madridl’any 1974.

Joaquim Montclús

DE

SP

ER

TA

FE

RR

O


Núm. 36. Abril de 2004TEMPS DE FRANJA 13LA LLITERA I LA RIBAGORÇA

TOT ENSENYANT LES DENTS

En els nombrosos hostals, paradors i restaurants que voregenel recorregut de la carretera N-230 (rebatejada ara com a A-14;no sé pas on la veuen, l’autovia) podeu tastar una de les espe-cialitats més típiques d’estes terres, situades al bell límit entre Aragói Catalunya, des de Lleida fins a Viella: l’amanida il·lustrada. Calque diguem, primerament, que «amanida», segons el diccionari,vol dir «Plat d’enciam, tomàtec, ceba i altres verdures cruesamanides amb oli, sal, vinagre, etc.». De tota manera esta defi-nició, per a mi, correspon més al concepte d’amanit, que és el quehem menjat tota la vida, sobretot a l’estiu. L’amanida, al meu enten-dre, és una barreja, sempre freda, de verdures, hortalisses o altreselements, i sol ser més elaborada que l’amanit (que és pròpiamentl’amanida verda). El mot amanida sol anar adjectivat: russa, detrumfa, de pasta, alemanya, italiana, de formatge, de fruites, depollastre, d’arròs, tèbia… Què és, doncs, l’amanida il·lustrada?Doncs bé; si el vostre esperit aventurer us empeny a demanar unplat de nom tan suggerent, us trobareu que l’amanida il·lustra-da no és res més que allò que en altres indrets en diuen amani-da catalana o bé ensalada aragonesa. És a dir, un plat d’amanitacompanyat d’embotits (en teoria, del país) o de conserva de peix(tonyina, anxoves, seitó, sardina…), sovint decorada amb mig oudur, els nefastos fils de pastanaga de pot i un ridícul mig espà-rrec tallat de dalt a baix, perquè no es note que només n’hi ha mig.Els occitans en tenen també versió pròpia (amanida aranesa,

Amanida il·lustrada

Ramon Sistac

ariegesa, bearnesa, gascona…), i la solen acompanyar de pedrersconfitats, pernil d’ànec i, els dies de festa grossa, un bon tall defoie-gras.

Per què, doncs, en diuen il·lustrada, d’allò que d’altres conei-xem com «catalana» o «aragonesa”? Justament, perquè la carre-tera segueix durant 150 kms. el límit entre les dues comunitatsautònomes. La pretesa «il·lustració» de l’amanida no és res mésque un eufemisme, una fugida d’estudi o, si ho preferiu, unaeixida endavant. Amb un nom descafeïnat així, cap jotera recal-citrant ni cap culer empedreït es pot arribar a emprenyar: totscontents i a fer la digestió, que és el que realment convé.

De fet, crec que ningú no pot demanar a un restaurador de carre-teres que faça una teoria sobre l’adscripció nacional de la Fran-ja en el moment de preparar el menú del dia. La cuina, al capda-vall, és una art nutrícia que res té a veure amb la política. A més;de fugides endavant, en coneixem d’altres. La novella InstitucióCultural de la Franja es dirà així, sense especificar més quina clas-se de Franja. De fet, és la proposta que vam defendre des del Centred’Estudis Ribagorçans. Per a nosaltres, la qüestió no és passecundària. De ribagorçans, n’hi ha de llengua catalana, arago-nesa, castellana i mixta. D’altra banda, n’hi ha d’administraciócatalana i d’administració aragonesa. Franja pareix un termeneutre, ben acceptat de tothom. Sense més. Ni de Ponent nid’Aragó. És una actitud covarda? Potser sí. Però és que jo, senseanar més lluny, molts matins –no tots– em llevo sense plantejar-me si sóc català o aragonès, espanyol o andorrà, europeu o ciutadàdel món. Però, de gana, sempre en tinc. I em ve molt de gust l’ama-nida, catalana, aragonesa o il·lustrada. Ara, estalvieu-m’hi, si usplau, el deplorable pernil dolç de fècula i el chorizo revilla. I l’espà-rrec, feu el favor de posar-me’l sencer.

La màgia va invair Tamarit de Llitera amb la cinquena edició de la Trobada Nacional de Mags

Anna Enjuanes

Petits i grans van gaudirdurant el cap de setmana deSan Josep de la cinquenà Troba-da Nacional de Mags “Floren-ces Glli”on hi van participaruns 150 mags. El col·lectiu Pro-Tamarit va desenvolupar unatasca fonamental en l’organi-zatzació de la mateixa i acon-segueix cada any una majorqualitat en totes i en cada unade les actuacions.

Tots esl espectacles progra-mats van tenir una gran afluèn-cia de pùblic inclús els de lessales, de pagament, van esgo-tar les entrades .

Com novetat aquest any va

ser la sessió de màgia virtualque va cridar molt l’atenció delsusuaris, molts dels quals vandemanar les adreces digitals perpoder consultar a les seves casesles pàgines que es van oferir enla sessió.

L’alcalde de Tamarit de Llite-ra, Francisco Mateo, assenya-lar que “a participació i el alnivell del mags, durant els tresdies, converteix a la població enun referent a nivell nacionaldins del món de la magia”.També va agrair a totes lespersones i entitats que van ferposible que Tamarit va éssermàgic durant tres dies fent que

els carrers de la localitat s’om-plen de il·lusió.

Tan organitzadors com parti-

cipants es van mostrar moltsatisfets d’aquesta trobada i jaes treballar amb la sisena edició.


Núm. 36. Abril de 2004 TEMPS DE FRANJA14 TEMA DEL MES

Premi Guillem Nicolau/Desideri Lombarte:les raons d’un canvi

Berenguer de Mussots

La nit del 26 d’abril de 1986,en el marc del Segon CongrésInternacional de la LlenguaCatalana, se celebrà al castellde Vall-de-roures l’acte de lliu-rament del primer premiGuillem Nicolau, guardó creatpel Departament d’Educació iCultura, presidit en aquellsmoments per José R. Bada, dela Diputació General d’Ara-gó, i destinat a premiar obresliteràries en català d’autorsaragonesos o relacionats ambl’Aragó. S’improvisà, en unmoment d’urgències, el nomde Guillem Nicolau per bate-jar el premi perquè en aquellsmoment la llista d’autorsaragonesos en llengua catala-na era gairebé inexistent. De fetno se sabia, ni encara se sapara, si Guillem Nicolau havianascut a l’Aragó o no; ni talsols si tenia algun lligambiogràfic amb les nostresterres. Només se sabia que en

alguns documents medievalses diu, com de passada, queera rector de Maella i que és eltraductor d’uns fragments deles Heroides d’Ovidi del llatíal català.

El primer jurat d’aquestpremi, format per Joan Peru-cho, Dolores Serrano, ArturQuintana, Javier Aguirre i ambJoaquim Monclús com a secre-

tari (Manuel Campo Vidal iJosep A, Duran i Lleida, quetambé formaven, en principi,part del jurat, no es presenta-ren en el moment de les deli-beracions), decidí, d’entre lestres o quatre obres presenta-des, atorgar el primer premiGuillem Nicolau a la novel·laL’home de França de Josep A.Chauvell. I després: el silenci

PASQ

UA

L VI

DA

L

Lliurament del Premi Guillem Nicolau 2003

administratiu. Amb tot, l’obrade Chauvell s’edità el mateixany 1986 a Saragossa a lacol·lecció Pa de Casa delDepartament de Cultura iEducació de la DiputacióGeneral d’Aragó, i es reeditàun any més tard. Però no hihagué més convocatòries delpremi Guillem Nicolau. Forenels anys de plom (1987-1993)en que el Govern d’Aragó esti-gué en mans de diverses coali-cions formades pels regiona-listes conservadors del PAR iels conservadors centralistesdel PP i caracteritzades per unclar i ferotge rebuig a la llen-gua i la cultura catalanesd’Aragó.

La segona convocatòria delpremi Guillem Nicolau no esfarà fins al 1995, amb un nouGovern en la Diputació Gene-ral d’Aragó. Així un juratformat per Carme Alcover,José R. Bada, Anton Bengo-chea, Teresa Claramunt iHèctor Moret atorgarà el guar-dó d’aquell any a l’obraJoglars de frontera. Cançód’autor en l’Aragó Catalanò-


Núm. 36. Abril de 2004TEMPS DE FRANJA 15TEMA DEL MES

fon de Màrio Sasot, que s’editàdos anys més t a rd a l acol·lecció Literaturas deAragón (Serie en Lengua Cata-lana), continuadora de lacol·lecció Pa de Casa. L’anysegüent, degut a una escassadifusió de les bases del premiGuillem Nicolau, s’hi presen-taren poquíssimes obres, i eljurat, format per Carme Alco-ver, Rosa M. Fort, JavierGiralt, José Ignacio Micolau iMàrio Sasot decidí declarar-lo desert.

El 1997, amb una millordifusió de les bases del premi,s’hi presentaren prou obres i eljura t , format per TomàsBosque, Josep A. Chauvell,Josep Labat, José IgnacioMicolau i Carles Terés, guar-donà el poemari Manoll de JuliMicolau i Brugués, que s’editàaque l l ma t e ix any a l acol·lecció Literaturas deAragón. El 1998 el jurat elformaren Miquel Blanc, JosepLabat, Agustí Larrégola, Anto-ni Llerda i Gemma Torrent idecidiren premiar el poemariTemps pervers d’Hèctor B.Moret, que s’edità l’anysegüent. El 1999 el jurat delp remi Gu i l l em Nico l aud’aquell any el formarenCarme Alcover, Jaume Casas,Rosa M. Fort i Ramon Sistaci l’obra guardonada fou elpoemari Reculls d’incerta vidade Josep San Martín, que s’edi-ta l’any següent, com decostum a la col·lecció Litera-turas de Aragón (Serie enLengua Catalana).

La convocatòria del 2000 estornà a declarar deserta per unjurat format per Carme Alco-ver, José R. Bada, Javier Giralt,Josep San Martín i RicardSolana. En canvi el jurat del2001, format per Carme Alco-ver, Josep Galan, ÀngelHuguet, Maite Moret i JosepSan Martín premiaren elpoemari La Gran planúria deFrancesc Serés, obra que, perdesacords entre l’entitat convo-cant (i editora) i el seu autor nos’ha editat. El 2002 el jurat elformaren Màrio Sasot, Fran-

CARTA DEL JURAT A LA DGA

Ara, en complir-se 18 anys de la primera convocatòria del premi Guillem Nicolau,i el quinzè aniversari de la mort de Desideri Lombarte, els membres del jurat de laconvocatòria de 2003 ha cregut convenient demanar el canvi de denominació peraquest guardó, i proposar que a partir de la pròxima convocatòria el nom siga: PremiDesideri Lombarte. Algunes de les raons del canvi de denominació d’aquest premisón les següents:

a) No hi ha cap prova fefaent de l’existència de lligams sòlids entre Guillem Nico-lau i l’Aragó. No hi ha memòria de la seua biografia i ben poca de la seua escassaobra literària.

b) En canvi, Desideri Lombarte és l’escriptor aragonès d’expressió catalana mésconegut en el conjunt de la comunitat aragonesa de llengua catalana.

c) Gairebé tota l’extensa obra de D. Lombarte ha estat editada a l’Aragó.d) D. Lombarte fou un dels principals actors en el procés social de recuperació i

dignificació de la llengua i la cultura pròpies de l’Aragó catalanòfon en el segle XX.e) D. Lombarte és autor d’una àmplia obra literària i d’investigació centrada en

la seua població d’origen, Pena-roja de Tastavins, la seua comarca, el Matarranya,i en l’Aragó catalanòfon en general.

f) D. Lombarte va conrear, amb destresa, la poesia, el teatre, la narrativa i l’assaig,és a dir que fou un autor total. Cal recordar que el premi del Departament d’Edu-cació i Cultura és generalista, és a dir que s’hi poden presentar obres poètiques,narratives, dramatúrgiques i assagistes.

g) L’afecte i estimació que la personalitat i l’obra de Desideri Lombarte desperta,cada dia amb més intensitat, entre els aragonesos de llengua catalana demana unreconeixement més explícit de l’administració aragonesa, com és que el premi deliteratura catalana del Departament d’Educació i Cultura de la Diputació Generald’Aragó siga conegut a través del seu nom.

Per tot això, els membres de l’última convocatòria del premi Guillem Nicolau hancregut convenient demanar el canvi en el nom del guardó però, és clar, manteninti conservant la història del premi i la cronologia de les convocatòries.

Josep A. Chauvell, guanyador del primer premi Guillem Nicolau l’any 1986

cesc Serés i Xavier Terrado il’obra guanyadora fou L’aven-tura del desig de SusannaBarquín, encara inèdita peròque, si tot va com ha d’anr,s’editarà d’ací poques setma-nes. En l’última convocatòriacelebrada del premi GuillemNicolau, la de 2003, ha estatpremiada l’obra de XavierTerrado Diàleg de la cordiali-tat. I el jurat d’aquesta últimaconvocatòria, format perSusanna Barquín, Mercè Ibarz,Hèctor Moret, Lluís Rajadell iMàrio Sasot ha suggerit, perunanimitat, al Departamentd’Educació i Cultura delGovern d’Aragó el canvi en ladenominació d’aquest guardódestinats a escriptors vinculatsa les terres aragoneses de llen-gua catalana i que a partir de


Núm. 36. Abril de 2004 TEMPS DE FRANJA16 ARAGÓ

“Les obres d’art de la Fran-ja del fons del Museu Diocesàde Lleida pertanyen a la diòce-si de Barbastre-Montsó».Aquesta ha estat la respostadel Vaticà al darrer recurs

presentat pel bisbede Lleida dema-nant que el cente-nar i escaig debaluernes en litigicontinuï al museulleidatà. Fins aquí,res de nou: el posi-cionament de lamés alta instànciacatòlica és conegutde fa temps. Peròel cas és que lallarga polèmicaque envolta l’artmés nostra t hatornat a revifarrecentment anima-da per les declara-cions que la conse-llera de Cultura deltripartit català,

Caterina Mieras, vafer fa cosa d’un mes en refe-rir-s’hi durant la que fou laseva primera visita a Lleida.Mieras va afirmar davant elsmitjans de comunicació queles negociacions conduïdes pel

L’art de la Franja, més aprop de BarbastreAleix Castellnou

Mercè Ibarz inaugura una editorial francesa especialitzada en literatura catalana

Màrio Sasot

bisbe de Lleida havien estat lesadequades, i deixà anar que araés el moment del diàleg entreels integrants de la comissiómixta formada per represen-tats d’ambdues diòcesis. Aixímateix, la consellera es mostràconvençuda que es pot arribara una solució justa si elsGoverns català i aragonès deba-ten la qüestió amb deteniment.Al’endemà de les declaracionsde la consellera, el Governd’Aragó respongué que a Tarra-gona manxen, és a dir, que nohi ha res a negociar, a la vega-da que aprofità l’ocasió perexigir que les obres d’art enlitigi siguin restituïdes a Aragóde manera immediata.

Tot sembla indicar queaquesta llarga polèmica s’aca-barà d’un moment a l’altre ique l’art viatjarà cap a Barbas-tre. Quan arribi aquest moment,podrem preguntar-nos: lesobres d’art de la Franja, onrestaran, exactament? Quifinançarà i orquestrarà la gestió

d’aquest llegat artístic i reli-giós? Com i quan en podràgaudir la ciutadania? I la comu-nitat científica, si ho conside-ra adient? I potser arribarà unmoment en què, finalment, esparlarà del valor artístic de l’artde la Franja, encara que nosigui amb tanta freqüència coms’ha fet fins ara a propòsit dela seva propietat. Posats a ferprofecies, parlar de Marxpotser seria fer-ne un gramassa, reincidint en un tòpicmolt gastat, i més quan ambaixò es vol provar d’entendrela manera de fer de l’Esglésiai els òrgans de poder en gene-ral. Però resulta que la consi-deració del pensador barbatsegons la qual l’art és unelement clau de la superes-tructura ideològica amb quèels poders fàctics –siguinaquests del color que siguin–actuen sobre les nostres cons-ciències fent-nos beure a galets’està acomplint perfectamenten el cas de l’art de la Franja.

L’escriptora saidinesa MercèIbarz, obrirà, conjuntamentamb la pallaresa Maria Barbal,una sèrie de traduccions alfrancès d’obres narratives cata-lanes a càrrec d’una nova edito-rial d’aquest país titolada«Tintablava», segons informa-va e l d ia r i ba rce lon í LaVanguàrdia. L’editor d’aques-

ta col·lecció, Llibert Tarragó,fill de pares catalans exiliats aFrança, manifestà que aques-ta iniciativa «és un homenat-ge a mon pare, que em ficà denom llibertat i va crear unabiblioteca al camp de Maut-hausen».

Ed i c ions Tin t ab l avacomença amb la publicació enfrancès de la darrera novel·lade Mercè Ibarz, A la ciutat enobres, « pel protagonisme queté en la novel·la l’edifici del’Umbracle, un dels indretsbarcelonins preferits de Tarra-gó, i de l’emblemàtica obra de

la novel·lista de Tremp Pedrade tartera, «per la figura de lacamperola ’Conxa’, que emrecordava molt a la meva marei a eix món rural de les page-ses, tan mal conegut».

Llibert Tarragó, periodistaespecialitzat en temes catalans,conta en aquesta iniciativaeditorial amb el suport de l’Ins-titut Ramon Llull i el ConsellRegional d’Auvernie, a laFrança central.

Altres títols que estan a l’es-pera de publicar-se en aquestaeditorial, seguint el mateix crite-ri lliure i subjectiu que ha guiat

a l’editor en els dos primerslliraments, són De mica en micas’omple la pica, de JaumeFuster, i El rapt, el mort i elmarsellès, d’Albert Salvadó,que sortiran a la tardor.

Per a més endavant, a laprimavera del 2005, està previs-ta la publicació d’un altranovel·la de Mercè Ibarz, Lapalmera de blat, i Anna K, deMartí Rosselló, i s’està en nego-ciacions amb altres escritors dela Franja, com Jesús Monca-da, per a traduir una selecciódels seus contes i amb l’es-criptor saidinès Francesc Serés.

Mare de Déu de Saidí


Núm. 36. Abril de 2004TEMPS DE FRANJA 17GENT DE FRANJA

GALERIA DE PERSONATGES

Llengües en laintimitat política

Esteve Betrià

A partir de la lectura de l’anterior crònica, alguns lectors hanpogut pensar que no era de la meua incumbència inquirir apropòsit de quina llengua empraren, ni que fos en petit comitè,el senyor Salvador Milà, conseller de Medi Ambient del Governde Catalunya, i el seu homòleg aragonès, el senyor Alfredo Boné–nascut a la Torre del Comte, a la comarca aragonesa catalano-parlant del Matarranya–, en la trobada institucional celebrada aMequinensa el 22 del passat mes de gener. I potser tinguen raó,no dic que no: no s’ha d’entrar gaire a fons en la intimitat lingüís-tisca interpersonal. Però també penso que en aquest cas no hemd’oblidar que ens estem referint a una reunió entre representantsdels ciutadans de Catalunya i Aragó celebrada en una poblaciócatalanoparlant. I, alhora, tampoc no podem oblidar que elsprogrames d’actuacions d’ambdues conselleries recullen laprotecció del patrimoni natural com un dels objectius més impor-tants; i entenc que dins del patrimoni natural s’ha d’incloure tambéel patrimoni lingüístic. Tampoc no oblidem que en aquestareunió també s’acordà aprofundir la col·laboració per protegirl’espai natural d’un territori singular: Mequinensa i els seuentorn. I a Mequinensa es parla català, fins al punt que no dubtoque amb els consellers ha parlat, si n’ha tingut l’oportunitat, ambaquesta llengua l’alcadessa d’aquesta vila, Magda Gòdia, germa-

na de Miguel Gòdia, el Governador Civil d’Osca que fa més dequinze anys xerrava en català –això sí, en la intimitat postinsti-tucional– amb el llavors president de la Diputació Provincial d’Os-ca, Marcel·lí Iglésias, i amb el ministre de Sanitat, Ernest Lluch.

De la mateixa manera no dubto que l’actual president de la Dipu-tació General d’Aragó, Marcel·lí Iglésias, parla en català quanels seus interlocutors, aragonesos o no i tant a dins com a forad’Aragó, són de llengua catalana. Tothom ho ha pogut compro-var en diverses ocasions a través dels mitjans de comunicació.Fins i tot m’agrada pensar que el President d’Aragó deixa anaramb més facilitat el seu accent ribagorçà quan l’interlocutor ésun altre polític de parla ribagorçana, com ara el dirigent de la UnióDemocràtica de Catalunya, Josep Anton Duran i Lleyda. Tampocno dubto que el català és la llengua de conversa en les reunionsque des de fa alguns anys celebren, de tant en tant, els màximsdirigents socialistes d’Aragó, Catalunya, Balears i País Valen-cià, estiguen o no aquests polítics en la presidència de les respec-tives comunitats autònomes. S’entén que la unitat de la llenguaaixí ho exigeix.

Ara, si se’m permet, el que demano és que en pròximes reunionsde les conselleries de Medi Ambient d’Aragó i de Catalunya hihaja presència, ni que sia simbòlica i íntima, de la llengua cata-lana, perquè en aquest cas els símbols –per ventura, no té moltde simbòlic que la trobada s’haja fet a Mequinensa?– i, fins i tot,el trencament de la intimitat de la comunicació interpersonal delsconsellers tenen importància, sobretot si volem creure que real-ment existeix una voluntat política per protegir el patrimoni,natural i lingüístic, del territori que envolta la confluència delsrius Cinca, Segre i Ebre, altrament dit l’Aiguabarreig.

Alfredo Sorolla Coll«L’oli de Fraga, de primera qualitat, dóna a conéixer la nostraciutat i la nostra comarca arreu d’Aragó, Catalunya i Espanya»

D. Sarrau

L’Alfredo Sorolla Coll és eldirector gerent d’Aceites Soro-lla e hijos S.L.. L'Alfredo gestio-na un molí d’oli –un torn, se'ndiu a Fraga – que és el darrerdels tres que, temps enrera, hiva arribar a haver a la capital delBaix Cinca. Mai se n’ha perdutla tradició, d’aquest ofici, tot il’espenta de les multinacionals.Aquest és un dels mèrits del’empresa. Durant un quantsanys el seu pare, Salvador Soro-lla Pons, ha estat el mestretorner; ara, però, ja jubilat, recol-za la feina del seu fill. El tornnou segueix molent l’oli, peròamb maquinària actual. Part del’antiga es conserva en el mateixmagatzem i part, les pedresgrosses, les moles, han estat

donades al municipi i actual-ment adornen, com a patrimo-ni històric i testimoni d’un oficiartesà que ha estat a punt dedesaparèixer, el terreny annex ales piscines municipals, cosaque cal que se sàpiga. Moltambé per a particulars. Elspagesos hi porten la seua colli-ta i el torn la transforma enlíquid daurat, l’excel·lent gustdel qual l’Alfredo convidatothom a degustar. La pràcticatotalitat de la producció és de lacomarca i el mercat natural laFranja, la resta d’Aragó i l’Es-tat Espanyol, sent-ne Catalun-ya la comunitat autònoma mésimportadora ja que absorbeixun 90% de la producció, venu-da a l’engròs i també embote-

CRÒNIQUES TAGARINES

llada. La qualitat de l’oli rau enl’oliva arbequina. A la qualitatnatural d’aquest tipus d’olivase li ha d’afegir l’aval que l’em-presa va rebre en senglesprimers premis els anys 1992,

1993 i 1994, en competènciaamb diferents torns de la Comu-nitat Autònoma Aragonesa.

N’hi ha algun més de torn alBaix Cinca. Caldrà conèixer-los tots.


Núm. 36. Abril de 2004 TEMPS DE FRANJA18 PAÏSOS CATALANS

Izquierda Unida d’Aragó acaba d’inaugurar la seva pròpia pàgi-na web amb la finalitat de donar-se a conèixer a través de la xarxa.Es troba a l’adreça www.iunidaragon.org, i compta amb la pecu-liaritat de presentar-se en format trilingüe, és a dir, en castellà,català i aragonès. Tanmateix, el web, de fet, no és pròpiamenttrilingüe, o bé ho és només en part. Si, per exemple, decidimvisitar la pàgina en català, trobarem en aquesta llengua la presen-tació, l’ideari del partit i, a més, hi ha la possibilitat d’enviar-hien català qualsevol mena de comunicació mitjançant el correuelectrònic. Però les notícies d’actualitat i els programes electo-rals estatals i autonòmics d’IU hi són només en castellà. Desd’aquesta pàgina tampoc no és possible enllaçar amb cap enti-tat política o civil d’àmbit català, ni tampoc amb cap mitjà decomunicació escrit en aquesta llengua. Els responsables delpartit, amb tot, han manifestat que habilitant el web volen contri-buir al necessari procés de normalització lingüística d’Aragó, ala vegada que s’han manifestat clarament a favor de la Llei de

Llengües. Ara, pel que fa a la cooficialitat de les tres llengüesd’Aragó, Adolfo Barrena, coordinardor d’IU a Aragó, ha expli-cat que no és una prioritat, que no és un dels principals objec-tius de la seva formació.

D’avant d’aquests fets en bona mesura contradictoris, com hemd’interpretar el posicionament d’IU davant l’existència de dife-rents realitats lingüístiques a l’Aragó? Quin model de país, doncs,defensa IU? És evident que IU ha fet un pas significatiu en el reco-neixement de la pluralitat cultural i lingüística d’Aragó davant laimminent arribada de les eleccions generals –pocs mesos desprésde les autonòmiques i les municipals. Això no s’ha d’oblidar a l’ho-ra d’avaluar l’acostament d’IU, així com tampoc és necessariconsiderar-lo únicament en clau electoral: tots els partits mouenfitxa, però no pas tots, ni de bon tros, redrecen el rumb en aques-ta direcció. Cal, però, que aquest pas endavant es concreti ambmés fermesa i sense ambigüitats, perquè en darrer terme és aixòmateix o quelcom similar el que vol el PP de València i Balears,i és el que aquest partit vol també per a Aragó: fer del català unelement purament folklòric, estretament lligat als vestits regionals,a les danses típiques i a la gastronomia més nostrada. Així les coses,el català a l’Aragó integraria una mena d’univers simbòlic regio-nal, de segona fila, juntament amb les figues de Fraga, els xoriçosde Benavarri, el vi de Vall-de-Roures i les jotes de Tamarit. I totplegat, és clar, sempre supeditat als elements identitaris espanyolsamb la llengua castellana al capdavant.

Pas endavantd’Izquierda Unidad’Aragó

Aleix Castellnou

SOM D’EIXE MÓN

Els valencians portem, en lamassa de la sang, una bonadosi d’aragonesisme, que ensfa sentir-nos com a casa, quanviatgem cap al nord… La cosave de lluny, pel que ens expli-quen els historiadors, de quanla repoblació del reconqueritnou regne de València, pelnostre estimat Jaume I. El certés que, a poc esment que pares,te n’adones de com som desemblants els valencians a la

De València estantMarc Antoni Adell

gent de la Franja de Ponent, enla manera de ser, de compor-tar-nos… i de parlar. Perquè elcatalà que emprem, allà i ací,té identitats fonètiques evidentsi especialment singular resul-ta la conjugació verbal de lesformes del pretèrit, que allà iací les pronunciem amb «e»final –anave, tornave, esta-ve…–, tot i que les escrivimcorrectament com anava,tornava, estava… I més trets

lingüístics que els filòlegs hanexplicat amb detall. Això lidóna a la llengua comuna unagran varietat i riquesa, que hemde defensar. Clar que una llen-gua no es defensa si no ésusant-la en tot moment iocasió, no només en la «inti-mitat», com algun polític pocamic del pluralisme constitu-cional i del respecte democrà-tic a la diferència, s’entesta enmanifestar.

En tot moment i ocasió?Doncs sí: en la vida de relaciópública, en el món administra-tiu, en la justícia, en l’ensen-yament, en l’església, en elmón científic i cultural… Lanostra llengua té les virtualitatsi categoria suficients, com permerèixer un tracte de primeraconsideració sempre i en totlloc. I com que tota pedra faparet, de València estant ungrup de Psicòlegs ens hemconstituït en col·lectiu i, amb elnom de Societat Valenciana de

Psicologia, funcionem a favorde la llengua comuna, en lesnostres tasques professionals iacadèmiques, organitzant acti-vitats públiques a l’entorn delnostre camp científic i vehicu-lant-les en català, a més depublicar un Anuari, íntegra-ment en la nostra llengua.Altres col·lectius fan tasquessemblants en els seus àmbits,com ara la Societat de Medi-cina Dr. Peset, la Federaciód’Escoles Valencianes i, òbvia-ment, la cadena de casalsJaume I estesos per tot el terri-tori de parla catalana, gràciesal coratge i a la cabuteria d’unvalencià, precisament: EliseuCliment.

És per això que els políticshan de fer-se ressò d’un fet tanevident, com que compartimuna mateixa llengua i unamateixa cultura, fruit d’unallarga història comuna i unfutur esperançat que ningú noté dret a malbaratar.

1a Trobada d’Entitats a la Universitat de València l’any 2000

MÀ

RIO

SA

SOT


Núm. 36. Abril de 2004TEMPS DE FRANJA 19REPORTATGE

Saidí acull la creació de la Institució Cultural de la Franja

D. Sarrau

El passat dissabte, 27 demarç, va tenir lloc a la vila deSaidí (Baix Cinca), als localsdel cinema Parcerisas, la troba-da d’associacions de la Franjaque s’havien autoconvocat elmes de desembre de 2003 pertal de refrenar la creació de laInstitució Cultural de la Fran-ja (ICF). Hi eren representantsde les quatre associacions–ASCUMA, IEBC- IEA,Consells Locals de la Franja iCERI– a més de comptar ambla presència del ja president dela ICF –Artur Quintana i Font–i la seua esposa Sigrid Schmidti de l’alcaldessa de Saidí, MariaTeresa Font, que va fer d’am-fitriona i que va recordar comla vila sempre ha estat obertaa la lluita per la llengua i lacultura de la Franja. Algú alllarg de la trobada va fer esmental Premi Desperta Ferro, lapresentació del qual per prime-ra vegada, es va celebrar enaquesta mateixa vila.

El president del CERI, CarlesBarrull, va ser el primer aparlar, explicant que l’assem-blea ribagorçana havia optatper la denominació Institució

Cultural de la Franja, sense mésapel·latius, ja que el confor-men membres de la Ribagorçahistòrica, és a dir, gent de lazona de Graus, de la Franja i deCatalunya. Paco Blanch, per lagent de la Llitera es va adherira aquesta denominació i aixímateix, Josep Galán, en nom del’IEBC es va sumar a la propos-ta. Ricard Solana, per partd’ASCUMAva ex posar que laseua assemblea havia fet unaaltra proposta, sense saberl’opinió de les altres associa-cions, que s’adheria a laproposta i que confiava quel’assemblea de matarranyencsconvalidaria aquesta adhesió.Les propostes firmades aldesembre, de cara al millora-ment de l’estructura, objectiusi funcionament, van ser nova-ment refermades i, en pròxi-mes, fases s’aniran consolidanti d’elles en donarem complidainformació als nostres socis,subscriptors i lectors.

Tot seguit, els companys dela Llitera van exposar la neces-sitat que el Premi DespertaFerro de narració, que anual-ment es convoca entre les esco-

les de la Franja, fos assumitper la ICF. Els membres de lesquatre juntes, vist l’esquemad’objectius, funcionament ipressupostos, en va donar elvist i plau, encarregant-se ellspersonalment de mantenir-lo ipo t enc i a r - l o en fu tu r e sedicions. Es va proposar aixímateix que fos la DiputacióGeneral d’Aragó qui financésaquest Premi, com a deutehistòric d’Aragó amb la Fran-ja, proposta que serà ben aviatpresentada a les màximes insti-tucions de la nostra Comunitati que esperem siga rebuda ambtota la sensibilitat que ensmereixem.

També va quedar palesa lavoluntat del CERI d’entrar aformar part de la gestió i de laresponsabilitat de la revistaTemps de Franja, alhora que

tant aquesta associació com ladels Consel ls Locals , escomprometien a gestionar lespàgines de TdF que els perto-quen i que serveixen per donarconeixement de tot allò queafecta a les respectives comar-ques.

També es va proposar i enca-rregar la confecció d’una pàgi-na web que exposi, al dia, elstreballs i les gestions que laICF i les associacions que laconformen, estan duent aterme. La ICF disposa d’undomini i s’està cercant unresponsable d’aquest treball,responsabilitat oberta a qual-sevol dels nostres socis o amicsque hi siguin interessats.

La pròxima trobada, a l’es-tiu, reforçarà definitivamentles estructures de direcció i laplanificació de les activitats.

Josep Galan, president de l’Institut d’Estudis del Baix Cinca i un dels impulsors de la Institució Cultural de la Franja

RIC

AR

D S

OLA

NA

RIC

AR

D S

OLA

NA


Any 5 • núm. 36 • La Franja, abril de 20042,30 e

Revista de les Comarques Catalanoparlants d’Aragó

Entrevistaa XavierTerradoEl professor dela Universitat deLleida ha rebutel darrer premiGuillem Nicolau

RIC

AR

D S

OLA

NA

Curs de Corals a Mont-roigEls afeccionats al cant coral del Matarranyafan classes pràctiques d’interpretació, cantcomú i ampliació de repertori

Es constitueix l’Ateneu de FragaAquesta entitat del Baix Cinca anima aljovent de la comarca a participar en lesseues activitats

Reu

nió

cons

titut

iva

a Sa

idí d

e la

Inst

ituci

ó C

ultu

ral d

e la

Fra

nja

CREACIÓ DE LA INSTITUCIÓCULTURAL DE LA FRANJA

Instituto de Estudios Altoaragoneses(Diputación de Huesca) CREACIÓ DE LA INSTITUCIÓ

CULTURAL DE LA FRANJA

La uniófarà la forçaLa uniófarà la força

2,30 e Any 5 • núm. 36 • La Franja, abril de 2004 · allunyada de les guerres que maten a tort...

Documents

Transcript of 2,30 e Any 5 • núm. 36 • La Franja, abril de 2004 · allunyada de les guerres que maten a tort...