Am

índola

1

dA

Orígens de la impremta

22núm.

abril '17

Maria Clara Prat i Roig

L'invent de Gutenberg va permetre la difusió de les idees del renaixement a tot Europa

ARTS GRÀFIQUES

Garbuix de lletresCèlia Suñol i Pla

Llaminadures de l’ànimaLes constel·la-cions familiars

A cop de llapis:Els dibuixos i poemes de Ralph Garmont

Els tipus mòbils de Gutenberg, fets de metall, eren més resistents que els xinesos Gutenberg es va inspirar en les premses de vi per al seu invent

Johannes Gutenberg, un orfebre i inventor alemany que vivia a Ma-gúncia, el 1449 va inventar la im-premta de tipus mòbils, anomenada tipografia. Fins aleshores el sistema d’impressió que es feia servir ma-joritàriament era la xilografia, que utilitzava una matriu de fusta que es gravava amb gúbies, i per a cada pàgina s’havia de gravar una matriu diferent. La invenció de Gutenberg, que consistia en una matriu forma-da pels tipus mòbils (peces soltes foses en un aliatge de plom, estany i antimoni, amb el relleu de cadascun dels caràcters de l’alfabet llatí), per-metia reutilitzar i formar noves ma-trius amb les mateixes peces. Va ser un gran avanç, doncs feia possible reproduir textos de forma més àgil i tantes vegades com es volgués.

Sembla ser que va adaptar una premsa vinícola per a poder-la uti-litzar per imprimir sobre paper o també sobre vitel·la (un pergamí fi fet de pell d’animal). Les matrius eren entintades amb tampons de pell que, al pressionar-les sobre el paper, estampaven les pàgines.

A la Xina, entre el 1041 i el 1048, Bi Sheng ja havia inventat uns tipus mòbils de ceràmica. No se sap si Gu-tenberg n’era coneixedor o no, però els seus eren més resistents pel ma-terial, i de fet, se’l considera, potser per això, l’inventor de la impremta moderna.

El primer llibre imprès amb aquest sistema, el dels tipus mòbils de Gu-

tenberg, va ser El Missal de Cons-tança, tot i que el que es coneix més va ser la Bíblia de les 42 línies, que tot i que va ser impresa més tard (1453), és el document que ha passat erròniament moltes vegades com a primer. De fet, del primer llibre es varen fer molt poques còpies. En canvi, de la Bíblia se’n van imprimir uns 180 exemplars, 45 en pergamí i 135 en paper, així que es conside-ra la primera impressió massiva de textos. Tant l’un com l’altre, després de ser impresos, van ser il·lustrats a mà tal com es feia amb els manus-crits, i el tipus de lletra utilitzada va ser la gòtica. Actualment queden 60 Bíblies, 12 en pergamí i 48 en pa-per, 15 de les qual són a Alemanya, la majoria en biblioteques d’institu-cions universitàries. Les còpies es van vendre a un preu de 30 florins la unitat, que era barat si comparem el preu amb el d'una Bíblia manuscri-ta, que necessitava més d’un any per ser copiada a mà.

Aquest invent va revolucionar i va promoure la divulgació de la infor-mació escrita, i va ser l’inici de la publicació dels llibres, que va per-metre la difusió de les idees del Re-naixement a tot Europa. Es calcula que abans de la impremta hi havia trenta mil llibres i, al cap de 50 anys després de la seva invenció, es va arribar als 12 milions de llibres im-presos.

Ràpidament, l’invent es va anar estenent, sobre tot a Itàlia i con-

cretament a Venècia, on molts im-pressors alemanys havien emigrat. L’admiració per Grècia i Roma va portar un d’aquests impressors, Ni-colaus Jenson, a dissenyar un tipus de lletra inspirada en la inscripció de la columna de Trajà per a la lle-tra majúscula i en la carolíngia per a la minúscula. Era molt més llegi-ble que la gòtica que havia utilitzat en Gutenberg i seria l’origen de les tipografies que s’anomenen “roma-nes” i que utilitzem encara actual-ment.

Abans del 1500, la major part dels llibres estaven escrits en llatí. L’ex-tensió de la impremta va possibilitar que cada vegada més s’imprimís en els idiomes locals, fet que el Vaticà ho va trobar com un desafiament, i el Papa Inocenci VIII va exercir de censurador dels llibres impresos, imposant la seva censura a cada lli-bre abans de l’aprovació definitiva.

Fins ben entrat el segle XX el sis-tema d’impressió tipogràfic (tipus mòbils) havia estat molt utilitzat. Amb l’arribada dels ordinadors va quedar apartat i oblidat, però des de fa un temps s’està tornant a utilit-zar, perquè molts joves impressors han tornat a recuperar aquest sis-tema d’impressió des d’un punt de vista més artístic.

Si bé l’invent va ser un èxit, Gu-tenberg va morir arruïnat, al no po-der fer front als préstecs que havia demanat per a posar en marxa la seva idea. Una ironia del destí.

sumariJohannes Gensfleisch zur Laden zum Gutenberg, orfebre i inventor alemany

Fotos: Internet

d'A L'AMINDOLA

Am

índo

la

2

dA

Com vam dir a l’article anterior, el piano va ser inventat per Bartolo-meo Cristofori a principis del se-gle XVIII. Ell en va construir uns quants al seu taller de Florència (alguns dels quals han arribat als nostres dies), però va ser a Alema-nya on l’invent va interessar imme-diatament. Gottfried Silbermann (1683-1753), prestigiós elaborador de clavecins i orgues, va construir el seu primer piano el 1732, un any després de la mort de Cristofori. Silbermann va tenir coneixement de l’invent italià a través de la tra-ducció alemanya de 1722 d’un arti-cle publicat per S cipione Maffei, el 1711, al Giornale dei Letterati d’Ita-lia, en el qual es feia la descripció de la mecànica de Cristofori. El primer piano de Silbermann va ser provat per Johann Sebastian Bach, qui va donar una opinió desfavorable del nou instrument. El 1747, però, Bach va tenir novament l’oportunitat de tocar un piano de Silbermann de la col·lecció del rei Frederic el Gran de Prússia, per qui treballava el cons-tructor saxó, i en aquesta ocasió la seva percepció va ser molt positiva. En el piano de Silbermann, Bach va improvisar unes fugues sobre un tema del propi rei que donarien lloc a l’Ofrena musical. El 1749, un any abans de la seva mort, Bach va fer de mitjancer en la venda d’un piano al comte Branitzky de Polònia.

Del taller Silbermann van sorgir els anomenats “dotze apòstols”, un grup de col·laboradors seus que durant la Guerra dels Set anys van emigrar a Anglaterra, on van posar les bases del piano modern. La mecànica o acció anglesa, desenvolupada per Americus Backers (mort el 1778) en el piano de cua a partir del model de Cristofori, es pot considerar la base de la mecànica moderna. El 1772 inventà els pedals –que patenta-ria l’escocès John Broadwood onze anys més tard– i aplicà una palan-ca intermèdia al mecanisme d’acció dels martells. Per la seva banda, Jo-hannes Zumpe (1726-1790) treballà en el piano de taula o quadrat. Amb l’aplicació d’un mecanisme molt senzill permetria el desenvolupa-ment d’un piano molt econòmic i adequat a totes les classes socials.

Anglaterra, gràcies a aquests emi-grants, era un dels centres de pro-ducció i desenvolupament més importants d’Europa. Les millores introduïdes per Broadwood i pel músic i constructor Muzio Clementi, entre molts altres, farien del piano anglès un referent de tota l’etapa. La revolució industrial i les relacions comercials de Gran Bretanya eren el terreny ideal per a aquest desen-volupament. França, que també faria grans aportacions al nou ins-trument, es trobava de ple en la Re-volució Francesa. Alguns fabricants com Sébastien Érard (1752-1831) i Ignaz Pleyel (1757-1831) haurien de treballar llargues temporades a

Londres on, amb el contacte amb els constructors d’aquesta ciutat, apor-tarien les seves millores al model de mecànica anglesa. Érard, el 1821, patentà el mecanisme que s’aplica al piano modern, conegut com “doble escapament”.

Per la seva banda, a Àustria, es desenvolupava un altre tipus de mecanisme, denominat “acció vie-nesa”. Andreas Stein (1728-1792), deixeble de Johann Andreas Silber-mann (1712-1783), nebot de Gott-fried, construí el seu primer piano el 1768. El mecanisme s’apartava de l’original de Cristofori situant el martell en la pròpia palanca de la tecla, oferint al pianista un toc més sensible, encara que menys potent. Aquesta tecnologia seria molt apre-ciada per Mozart per la seva afinitat musical. La mecànica anglesa, però, s’imposarà a la vienesa al llarg del segle XIX a causa, entre altres mo-tius, de les necessitats sonores de les grans sales de concerts.

Si fem un repàs a les diferents eta-pes del piano, podríem senyalar quatre períodes:

• Descobriment i artesania: segle XVIII i inicis del XIX. Cristofo-ri, tallers anglesos, alemanys i francesos. Recerca de solucions mecàniques i sonores. Algunes marques: Broadwood, Clementi, Collard, Erard i Pleyel.

• Industrialització: primera part del segle XIX. Introducció d’elements industrials i de sèrie, com parts de ferro. Augment de la potència sonora, de la tensió de les cordes. Elements de resistència. Érard, Pleyel, Babock, Pape, Fischer...

• Estandardització: segona part del segle XIX i primera del segle XX. Consolidació de grans mar-

ques. Potència del mercat euro-peu, americà i japonès. Steinway, Bechstein, Blüthner, Yamaha, Chickering, Grotrian, Pleyel, Pe-trof, Bösendorfer...

• Producció massiva en cadena: se-gona part del segle XX. Irrupció del mercat oriental. Abaratiment dels costos de producció. Com-petència comercial extrema dels productes electrònics.

El piano s’associa al naixement de la burgesia. Això té una gran part de sentit si tenim en compte que és l’instrument que va permetre la difusió de la música a les cases pri-vades. El mercat d’instruments tin-gué una gran repercussió econòmi-ca durant tot el segle XIX i XX. Es fabricaren pianos adequats a totes les cases: pianos verticals i de cua petits, pianos de diferents preus i qualitats. Però cal tenir en comp-te que, inicialment, Zumpe i altres constructors anglesos van pensar en les classes socials menys afavorides. Per aquest motiu van fer pianos de qualitat però molt senzills.

Al llarg de tot el segle XIX van apa-rèixer milers de fàbriques de pianos a Europa i Amèrica. Fins i tot al Japó, la coneguda empresa Yama-ha va néixer el 1887 com a fabricant d’harmòniums i, el 1900, de pianos. No fou fins al 1955 que aparegué Ya-maha Motors i diversificà els seus productes industrials pels quals és més coneguda pel públic no especia-litzat en música.

Abans i als voltants de 1900, a Bar-celona hi havia més de 20 fabricants de pianos. El Camp de l’Arpa rep aquest nom perquè era el lloc a on s’abocaven les arpes de piano defec-tuoses. Algunes de les marques de pianos barcelonines van tenir una gran qualitat i es van exportar a Eu-

ropa i, especialment, a Sud Amèrica. Ortiz i Cussó, Guarro, Chassaigne, Bernareggi o Boisselot van ser algu-nes de les marques més conegudes.

EL PIANO (part 2)

Marina Rodríguez Brià

Desenvolupament tècnic i difusió de l’instrumentPiano de taula Clementi & Co. c1810 Londres

HISTÒRIA DE LA MÚSICA

Pianoforte Cristofori, 1720, Florència.Metropolitan Museum de Nova York

Piano girafa Franz Schumacher, 1840, Viena. Museu de la Música de Barcelona

d'A L'AMINDOLA

Am

índola

3

dA

Carmina Moncau i Bassa

Quin ha estat el teu recorregut educatiu fins a arribar al Con-servatori d’Amsterdam?Vaig seguir l’Educació obligatòria com tothom, després va arribar el moment de decidir quin batxillerat m’agradaria fer; totes les opcions eren interessants però vaig pensar que cap d’elles em faria feliç. La meva mare em va donar a conèixer el batxillerat escènic a Granollers, i vaig dir “Bé, si res del que hi ha em farà feliç, aquesta es l’única opció que em queda”. No havia fet teatre mai! Fèiem dues classes de dansa contemporània amb la Carmen Náje-ra i és allà on vaig descobrir la dansa per primera vegada i es va convertir en la meva passió.

Quan vaig acabar el batxillerat, vaig buscar una escola de formació de dansa, vaig fer una audició a l’Insti-tut del Teatre però no em van agafar, també vaig postular per a una beca d’Àrea i, per sort meva, me la van donar. Així que, l’any següent el vaig passar fent la formació a Àrea, a Bar-celona. Ells em van encoratjar a mar-xar fora d’Espanya, ja que el món de la dansa és molt precari aquí a causa de les poques ajudes. Em van dir de fer audicions com a entrenament, “perquè així, l’any que ve, quan les facis de veritat els nervis no et juguin una mala passada”.

Així doncs, una amiga em va suggerir l’audició del Conservatori d’Amsterd-am. No tenia ni idea de la seva existèn-cia. Com que era una pràctica i m’era igual on fer-la, hi vaig anar. Després de tres dies d’audicions duríssimes i 500 concursants em van agafar! No m’ho podia creure! Així va acabar la pràctica, cap a Amsterdam!.

Què creus que aporta la dansa a la teva vida?Tots tenim habilitats i afinitats; per sort, el meu cos té moltes facilitats per a la dansa i, per tant, com és nor-mal, l’habilitat es va fer una afinitat. Però per ballar, primer es necessita la ment. La meva ment sap parlar i comunicar-se amb la dansa, la dan-sa és el llenguatge amb el que el meu cervell pot comunicar-se millor. Crec que tothom, i quan dic tothom és tot-hom, neix amb l’habilitat d’expres-sar-se amb un llenguatge concret amb més precisió i plenitud. La meva és la dansa.

Per què dan-sa contem-porània i no clàssica?Bé, primer per-què la contem-porània va ser el meu primer contacte amb la dansa, però la decisió va ser d’allò més na-tural. La dansa clàssica és com la música clàssica, és la gran mare, la tècnica pura de l’es-tètica. Des que vaig començar a ba-llar, la dansa clàssica m’ha fascinat, la seva virtuositat i claredat m’atra-uen molt, però a través d’ella no puc comunicar allò que em cou per dins, sé que si vull arribar amb profundi-tat al públic necessito la llibertat de desenvolupar el meu propi llenguat-ge. Ha de ser propi perquè només puc comunicar allò que és proper a mi. El ballet limita el teu vocabulari a uns certs passos que ja estan cre-ats i tenen un nom i d’allà no en pots

sortir. La dansa clàssica per a mi és una eina, una inspiració, m’ensenya claredat, precisió, control, eix, conei-xement... crec que hem de mantenir el ballet sempre en ment, no podem fugir d’allà on venim, n’hem d’apren-dre i evolucionar. El passat és la in-formació mes sàvia que posseïm.

Què vol transmetre un ballarí quan balla?Tot allò que portes dins és la clau per expressar allò que les paraules no po-den.

Quin és o quins són els teus re-ferents?De fet, no n’he tin-gut mai cap. Sem-pre he sabut que volia marxar fora i, des de fa poc, un dels meus somnis és anar a la com-panyia holandesa Netherlands dans Theatre o Batshe-va, amb seu a Is-rael.

Quins són els teus projectes de futur?Vull anar a una companyia de re-pertori, on convidin diferents coreò-grafs de tot el món, així puc apren-dre diferents llenguatges, maneres de pensar, gestionar, coreografiar... vull omplir la meva caixa d’eines tant com pugui perquè el meu gran somni és crear el meu llenguatge, les meves coreografies i la meva companyia.

Com és el dia a dia d’un estudi-ant de dansa? Quantes hores és necessari dedicar-s'hi?Al matí haig de ser a l’escola a les 9

i, depèn del dia, puc plegar a les 7, a les 8 o bé a les 9. Tinc assignatures teòriques, però la major part del dia estem ballant sense parar, entrenem tant o més que un atleta olímpic. Al darrera tenim un equip de fisiotera-peutes, psicòlegs, entrenadors artís-tics...

Què creus que li falta al nostre país per poder oferir un ense-nyament de qualitat en aquest àmbit?Definitivament els ballarins del país posem moltíssim esforç. No sé del cert què és el que ha de canviar, però tinc la sensació que és un tema cul-tural i educatiu. Crec que falta edu-car la sensibilitat a les escoles, tot i que ja s’està fent, però queda molt camí per recórrer; falta recolzament per part del govern, amb prou feines rebem beques d’ajuda . Molts coreò-grafs catalans reben les ajudes d’al-tres països europeus, ho trobo molt trist, crec que el canvi comença des del cor del país. El Govern dona exemple d’on posa prioritats, però també crec que comença tot des de casa. Som éssers hipersensibles i n’hem d’estar orgullosos, ho hem de motivar i fer-ho florir, hem de deixar els nostres fills ser allò que vulguin ser perquè així seran la millor versió i la més feliç d’ells mateixos. Entre-nem sensibilitat perquè ara mateix i per sempre el món la necessita.

Què recomanaries a un noi o noia que comencés aquests es-tudis? No tinguis por, si és el que t’apassio-na, lluita fins al final i, sobretot, gau-deix del camí.

Marc Oliveras CasasVa haver de marxar a Amsterdam per poder fer realitat el seu destí, ser ballarí de dansa contemporània

AMETLLATANS AL MÓN

En Marc Oliveras i una companya, assajant dansa contemporània.En Marc, a la dreta, i el seu germà, a Amsterdam

Tal com ell diu, els preparen per a ser

atletes però afegint l’artisticitat.

Un aprenentatge dur que comporta una

disciplina estricta i, certament, moltes

renúncies

Marc Oliveras Casas té 20 anys i un gran entusiasme per aconseguir el seu objectiu: ser ballarí i comunicar tot allò que porta dins. I la dansa li proporciona les eines.

Foto

s: M

. Oliv

eras

d'A L'AMINDOLA

Am

índo

la

4

dA

L’octubre del 2014 es publicà Pri-mera part, la seva primera novel·la autobiogràfica, per la qual va rebre el premi Joanot Martorell de no-vel·la el 1950. El mateix any, Se-lecta va publicar L’home de les fires i altres con-tes. El desembre del 2016, Adesi-ara en publicà dos relats inèdits: El bar i el Nadal d’en Pablo Nogales, i va reeditar Primera part.

Tot i ser guardonada amb diversos premis literaris i haver escrit dife-rents relats, Cèlia Suñol (Barcelona 1899-1986) no va poder dedicar-se plenament a la literatura en una postguerra dura i complicada.

A inicis dels anys 50, ja vídua, vingué a Ametlla. Era Setmana Santa i havia llogat un pis a la Villa Elvira amb la

seva filla Rosa i el seu fill Anton, malalt de tuber-culosi. La ma-laltia de l’Anton s’agreujà i calgué ingressar-lo al sanatori de Puig d’Olena. Ella i

la seva filla, amb moltes dificultats econòmiques, es quedaren aquí per veure si podien rellogar el pis i pagar els deutes.

Dona de caràcter, de sòlida formació literària i de conviccions progressis-tes, va intentar treballar en diversos projectes, mai del tot reeixits. To-tes aquelles experiències i, sobretot

les més personals, les recollí en nou quaderns que conformen el seu dia-ri íntim, que no van ser ni seran mai publicats.

D’aquest diari íntim n’hem extret els passatges on parla de l’Ametlla amb una prosa descriptiva molt emotiva, i on descobrim com veia el poble a ini-cis dels 50 i d’on podem treure algu-nes conclusions del canvi sofert per una població encara rural cap a un entorn, el d’avui, bàsicament urbà.

Cèlia Suñol deixava clar que: “ja ho sé que el que escric és un xic carrin-cló, però això només és un diari, i no vull posar traves al que la meva mà va escrivint.”

Cèlia Suñol i PlaNascuda a Barcelona, traductora i escriptora, va passar part de la seva vida a l’Ametlla del Vallès

GARBUIX DE LLETRES

Vallès estimat, tens una pau i una mesura que m´entren a l´ànima i m'aconsolen. Em volen allunyar de tu, d´aquest poblet que és com la meva casa! A l´Anton, si viu, pobre fill meu, li convenen llocs més alts, més aspres. I jo t´estimo, Ametlla del Vallès, i no et vull deixar!

Veus ara ploro. Parlant dels noms dels teus camps i dels teus ocells no em queia cap llàgrima. Però parlant de la teva ànima, que estimo i con-sola la meva, ja no veig el que escric.

….

8 d´abril. Un altre dia blau, esplèndid, encara que no tan net i clar com el d´ahir. Demà passat, és probable que vagi a veure el Ton. L´Antònia i en Carles Badia m´hi duran amb el seu cotxe. Estic impacient per saber com està. Tin por que l´exsudat li hagi augmentat i li doni febre i el perjudiqui. En mig del benestar d´aquí, d´aquests dies de repòs, no penso en altra cosa.

No tinc res per posar. Ja hem vist orenetes, tanmateix. Xerren i xerren, perquè no canten ni piulen ni xisclen. Enraonen, xerren.

El poble està tranquil·lament animat. Els “coros” del poble canten en català. Els veranejants que hem vingut a passar els dies de Pasqua, parlen gairebé tots una mena de llenguatge que es pensen que és cas-tellà. Tothom compra cuixes de xai i mitjos cabridets (menys la nena i jo). Aquest vespre anirem a escoltar les caramelles. Demà hi ha futbol i ball a la sala, a la nit. Jo no sé què té aquest poble… té la mesura, l´har-monia, la felicitat. Totes les diversions que la gent d´aquí fa i organitza són netes, senzilles i ingènues. Els homes madurs les segueixen tant com els joves. Les envejes i les malícies, que també existeixen, resten apaga-des, ofegades per aquesta alegria, aquesta naturalitat i senzillesa de la majoria. A fora, el món s´ha tornat boig. L´Ametlla del Vallès no s´hi ha tornat encara.

……

Canta un grup de vuit xicotets de 6 a 8 anys, davant la porta del senyor metge (sota del nostre pis) Porten barretina i faixa vermella, canten en català amb molt bona fe i bastant ben avinguts. No porten ferrets ni aquells instruments primitius que duien els caramellaires d´El Masnou quan jo era petita.

9 d´abrilAhir al vespre van cantar les caramelles els “coros” de grans. Van can-tar els del Serrat, bastant tronat, per cert. El coro d´aquí “El lliri”, diri-git pel Sr. Argemí, de la Garriga. Bastant unit i amb un baix i un tenor de veu molt bonica encara que aquest darrer es desborda quan canta. Homes que no saben gens de solfa però tenen una bona voluntat, bon sentit i amor a la música admirables. Després va cantar el “coro” dels Escamots, quatre xicots que canten sàtires dels esdeveniments del po-ble. I després va cantar el coro improvisat, dit dels vuitcentistes, format per gent del poble i forasters assidus, vestits amb brusa llarga, espar-

denya, mocador al coll, gorra i un clavel a l´orella com els tractants de bestiar que es veien encara per Barcelona fa uns quants anys i es veuen encara per algun poble.

……

Estic llegint una “Vida de Napoleon” de Dimitri Merejkovsky, i hi ha ci-tada una frase de Talleyrand: “tot allò que és exagerat és insignificant”. Aquesta és una definició que pot ajudar a definir el perquè de l´encís i de la transcendència d´aquest poble de l´Ametlla. Tot és important perquè res és exagerat. El clima es suaument desigual, les estacions hi passen, diferents les unes de les altres, però evolucionant dolçament. Els hiverns secs, lleugerament freds, clars; llargues i dolces les tardors, calurosos els estius – és veritat- però no en excés per un home ibèric, les nits són tolerables, inclús fresques, sense estridències , la primavera. Suau el paisatge que rodeja el poble, ni massa sec ni exageradament verd; les muntanyes no massa altes, tot harmònic, temperat. Alegre i tranquil·la la gent. Treballadora, sense excés ni avaricia. Reflexiva i conscient, sense derrotisme i pessimisme. Confiada, sense imbécil in-genuïtat. Devota, sense intransigencia, quan creu. Lliure i comprensiva, quan no posseix cap fe definida.

Aquest terme mig encisador de gent i paisatge d´aquí s´aparta, per una gràcia especial, del perill dels termes mitjos: la grisor, la mesquinesa. Aquí tot és bell, cordial i clar. Jo no sé si tothom que coneix l´Ametlla pensa i sent com jo. Però em diuen que tots els que hi venen un cop, tornen. Per quin motiu, jo, que he viscut en tants altres llocs, sento per aquest tanta predilecció? Vull creure que és perquè, realment, aquest poble és tal com jo el veig.

Ara són dos quarts de vuit del matí i estic a la galeria. Hauria d´ésser compositor per poder-ho descriure, perquè l´harmonia més tangible és la dels sons. Res dissonant. Un gall de tant en tant, molt de tant en tant. El refilar, piupiueig i cant dels ocells. Un soroll, llunyà, del tren que pas-sa a cinc quilòmetres. Les fulles, que un airet movia, van callant, aqui-etant-se; les campanes de l´església toquen els quarts i les hores, sense amoinar ningu.

A aquesta harmonia s´hi ajunta la dels perfums. Perfums delicats de roses, glicines i lilàs; d´arbres que canvien les flors per les fulles. Per-fum d´herba tendra, de bosc. El sol ja escalfa més fort, la matinada ha restat enrera. Aviat se sentiran les veus dels infants, els comentaris de la gent del poble que, anant a missa, parlaran dels cors d´ahir. Però, ara, no se sent ningú. Tota l´harmonia es deu a les plantes, als ocells, a la naturalesa sense homes. Dieu-me, no és extraordinària aquesta gent d´aquest tros del Vallès que ha sabut incorporar-se a aquesta harmo-nia de la terra, sense enlletgir-la, sense trencar-la?

*Text inèdit, extret dels diaris íntims de la Cèlia Suñol i Pla, cedit per gentilesa de la família Hansen-Sans

Carmina Moncau i Bassa

La Cèlia Suñol i Pla l’octubre de 1943

Després de ser cap de servei dels Arxius de la Corona d'Aragó,

va treballar per a l'Editorial Joventut

Foto

: Fam

ília

Han

sen-

Sans

a+

5

dA

Núria Farràs i Giol

+amíndolaRecuperem el nostre passat Butlletí especial núm.1

En el número 20 del suplement cultural Amíndola vam voler fer un recor-datori dels 80 anys de l’inici de la Guerra Civil i vam demanar a unes quan-tes persones grans del poble que ens diguessin, en un parell de frases, com havien viscut aquells moments convulsos. És clar que només eren unes cria-tures, aleshores, però ens va semblar interessant remoure la memòria dels nostres veïns per conèixer, de primera mà, les seves experiències.Totes les persones amb qui vam parlar, la Carme, en Francesc, la Núria, la Maria Rosa, en Joan, i moltes d’altres amb qui vam anar comentant l’arti-cle, ens van expressar la seva alegria per haver donat veu a la gent de més edat de l’Ametlla, i entre uns i altres, ens vam engrescar per donar forma a un document molt més extens en què féssim aflorar els records dels qui van viure a l’Ametlla molt abans que la major part dels que tenim aquest diari entre les mans haguéssim nascut. Les seves vivències ens permetran fer-nos una idea bastant clara de quina era la geografia física i social de l’Ametlla del Vallès durant la primera mei-tat del segle XX. Amb ells passejarem per les masies on algunes famílies feien de masovers, i pels comerços on es venien les primeres rentadores del poble. Visitarem les telefonistes, sentirem el campaner de l’església, seurem

a la classe de les noies, passarem de la República a la Guerra i a les carti-lles de racionament. Reviurem els balls del diumenge, la feina a la fàbrica Feliubadaló, sabrem com s’ho feien les famílies pageses per arribar a final de mes, acompanyarem el recader fins a Barcelona, veurem els paletes que construïen les cases de la colònia i, fins i tot, caminarem per la neu durant la gran nevada de 1962.El recull de textos que us oferim en aquest número especial de l’Amíndola té la peculiaritat que han estat els mateixos fills i nets dels protagonistes qui els han escrit. Creiem que el matís a l’hora de conèixer l’autoria dels articles és important, perquè les persones grans del nostre poble han pogut parlar amb els seus familiars de manera tranquil·la i propera, i així, el document resultant és molt més valuós, al nostre parer. D’altra banda, no volem deixar de recordar-vos que, ja fa alguns anys, i amb motiu del Milcentenari de l’Ametlla del Vallès, des de l’Ajuntament es va propiciar la creació de tres documentals on, mitjançant 51 entrevistes a persones grans, feien una aproximació a la història social del nostre poble. Us recomanem, doncs, recuperar els tres documentals Perspectives d’un poble, que podreu trobar a la Biblioteca i a l’Arxiu Municipal.

Sumari

Presentació

Rosa i Carme Ganduxé

Josep Iglesias Viver

Josep Calbó i Barbany

Josep Martí i Partegàs

Pàgina 6 Pàgina 14

Josep Canudas i Concepció Badell

Remei Batlles Palau

Pàgina 8 Pàgina 16

Quintina Cortés i Francisco García

Núria Puigdomènech

Pàgina 10 Pàgina 17

Pàgina 12 Pàgina 18

Aquest Especial 2017 ha estat ideat i realitzat pel Consell de Redacció de l’Amíndola, el suplement cultural del Diari de l’Ametlla. Es publica anualment. Direcció, coordinació i correc-ció: Carmina Moncau i Bassa i Núria Farràs i Giol. Col·laboradors en aquest número: Sílvia Torres, Família Calbó, Raimon Argemí, Família Argemí-Puigdomènech, Albert Canudas, Família Canudas-Badell, Marta Prims, Família García-Cortés, Enric Costa, Família Ganduxé Girbau, Laia Martí, Família Martí-Partegàs, Franc Marín-Camps, Família Batlles-Palau, Jaume Iglesias i Família Iglesias-Viver. Disseny i maquetació: Estudi de Comunicació Intus SL.

La direcció de l’Amíndola vetlla perquè tots els articles siguin respectuosos amb tothom, però no es fa responsable de les opinions dels col·laboradors. Si voleu col·laborar amb l’Amín-dola o publicar algun conte, article o fotografia, poseu-vos en contacte amb la redacció al correu electrònic amindola@live.com

a+

6

dA

+a Sílvia Torres Calbó (Neta)+a

Sempre has viscut a l’Ametlla, Josep... Explica’m on vas néi-xer.Doncs mira, la meva casa natal just està al costat de la casa on visc actu-alment. Aquesta, la vàrem construir quan em vaig casar i és la casa que he viscut fins al dia d’avui amb la meva dona i les meves dues filles, la teva mare, la Teresa, i la Núria, que va néixer amb una discapacitat físi-ca i intel·lectual que la va portar a la mort a l’edat de 21 anys.Sempre he viscut a l’Ametlla, no he traspassat mai fronteres espanyo-les... [riu]Provinc d’una família humil i de classe obrera, sóc el petit de cinc ger-mans. Casa meva era coneguda com a Can Mir. Està situada al centre del poble, al carrer Àngel Guimerà, 1. Una casa gran de pagès antiga amb uns quatre-cents anys d’antiguitat, però reformada en diferents etapes. Hi vivíem 8 persones, els meus pa-res, una germana del pare, els meus dos germans, les meves dues germa-nes i jo.

A què es dedicava la teva famí-lia?Els meus pares es dedicaven a la pa-gesia. Tenien camps de conreu propi i eren arrendataris d’uns camps que, a canvi de diners, els conreaven du-rant un temps indefinit. Els meus pares treballaven de sòl a sòl i fins hi tot alguns festius, no tenien un ho-rari preestablert. El Manel, el meu germà gran, que era manobre, sí que feia les vuit hores diàries reglamen-tàries, però sense cap mena de pro-tecció social. Actualment, tot i que sembla que anem enrere a vegades amb alguns drets, tenim un sistema de benestar social, desconec fins a quin punt serà sostenible en el futur, però el tenim.

Quins són els fets que van mar-car la teva infantesa?Doncs sobretot que, només amb tretze anys de vida, vaig patir qua-tre morts molt pròximes a causa de malalties com la tuberculosi, menin-gitis, etc, incurables aleshores. Un sentiment de dolor que em va marcar molt. El dol em durà molts anys. De

vuit persones que érem a casa vàrem passar a ser-ne quatre.

I l’escola?Vaig començar a anar a l’escola del poble, situada a la plaça de l’Ajunta-ment, quan tenia quatre o cinc anys. En total érem uns 50 nois. Les noies es trobaven en una aula a part. En aquell temps el meu mestre va ser Don Joaquín Tremosa, bon mestre, però sincerament tenia una manera d’ensenyar a base de càstigs, a la vi-eja usanza, violent i agressiu. Tenia realment por d’anar a l’escola, quan havia de ser un lloc per a aprendre i passar-ho bé.

I durant la República, va ha-ver-hi temps de calma?Pel que fa a l’escola sí, el mestre que vaig tenir a la primera etapa va ser substituït el 1934, quan tenia nou anys, per en Modest Clavé i Huguet, una antítesi del primer. Era un mes-tre progressista, d’idees avançades i amb sentit crític. Va ser tot un re-ferent per a mi. En aquest moment començà una nova etapa. Em va fer

revifar les ganes d’anar a l’escola. Durant aquest temps, les autori-tats del Govern de Madrid i les de la Generalitat de Catalunya van in-vertir molt en educació. Els nous governants estaven convençuts que es podia transformar el país –fer-lo més europeu, més civilitzat, més de-mocràtic– fent que els nois i noies tinguessin una educació millor i els mestres una formació més professio-nal. Consideraven que l’educació era un element fonamental en la millora de la societat i que la transformació del país passava necessàriament per l’escola i l’educació.

I com va afectar a l’entorn local i social aquest nou sistema po-lític?Els primers anys de l’època repu-blicana els vam viure tranquil·la-ment al poble, foren uns anys de calma i benestar, a grans trets po-dria dir que vaig viure una infància més o menys tranquil·la. El 1931, quan es va proclamar la II Repúbli-ca jo comptava amb sis anys d’edat. Es va iniciar una nova etapa, amb

En Josep Calbó Barbany va néixer el 12 de març de 1925 a l’Ametlla del Vallès. Avui, amb 92 anys, ens relata la seva història de vida. Un home amb identitat ametllatana, arrelat a la seva terra, al seu poble. Una motxilla d’experiències i records, un pou de saviesa del qual se n’ha d’exprimir el màxim perquè com a néta que sóc, la seva vida marcarà la meva, i la de la meva filla i de totes les generacions futures. El passat en constant consonància amb el present i el futur. La memòria és vida i el seu relat em fa comprendre com sóc jo ara, però també i, molt important, és que és una font de primera mà de la història col·lectiva del nostre poble i de la nostra cultura. Processar la nostra histò-ria, poder-la conèixer i adonar-nos dels errors i també dels bons fets, és bàsic per poder evolucionar com a societat. En Josep, el meu avi, m’explica en aquesta entrevista la seva trajectòria vital, passant per la infantesa, la joventut, la maduresa i la vellesa. Vivint canvis i transformacions socials de manera molt accelerada, m’explica corprès com aquests canvis van modificar la identitat d’un poble, el seu poble. Em rep a casa seva, on viu juntament amb la seva dona, l’Angelina de 87 anys d’edat..

Josep Calbó Barbany (92)

Quatre morts molt properes van marcar la infantesa del Josep, que va ser pintor, i que ha decidit aprendre i cultivar-se mentre tingui energia

Foto

: Sò

nia

Torr

es C

albó

a+

7

dA

+a

una decidida voluntat de reformar estructuralment Espanya per assem-blar-se a les democràcies parlamen-tàries europees. M’agradaria recalcar el canvi que es produeix a favor de les dones on s’obre un horitzó nou per a elles, amb la possibilitat real de dur a la pràctica les seves principals aspi-racions. Durant els primers anys de la República s’implementa la conces-sió del dret de vot, per exemple. Amb l’esclat de la Guerra Civil es produeix un canvi radical a la vida política, so-cial, econòmica i cultural i les dones en quedaran al marge, excloses de tota esfera pública.

Com va afectar l’esclat de la Guerra Civil la teva vida quoti-diana, i als teus pròxims?Tenia aleshores onze anys, el 18 de juliol de 1936; des del poble vèiem com l’església de La Garriga flame-java per tots els seus quatre costats. Vaig poder presenciar cossos assassi-nats als vorals de la carretera de Gra-nollers. A l’Ametlla es va constituir el «Comitè Local», un òrgan revolucio-nari i de resistència política que fun-cionava independentment de l’Ajun-tament i que intentava garantir cert ordre, en tots els sentits, al poble i a tots als seus habitants.Com que l’Església parroquial va quedar intacta, durant el mes de se-tembre de 1936, va ser utilitzada com a «sindicat agrícola». Més endavant aquesta institució va ser un òrgan importantíssim per a subministrar els aliments a la població. Tot acabava sent rutinari: la gana, les bombes dels pobles veïns, la cerca d’informació en la premsa, els comu-nicats per ràdio, les notícies del front, les cartes dels soldats... sempre amb l’ai al cor, sabent que la guerra seguia i que ningú sabia fins quan.

I el teu germà, el Manel, enviat a l’operació bèl·lica de la batalla de l’Ebre…Doncs sí, en Manel era de la lleva del 1937 i el dia 22 d’agost d’aquest any va ser cridat a incorporar-se a l’exèrcit de la República. Recordo el comiat de tota la família, amb plors i abraçades. No va tornar a casa fins el dia 6 d’abril de 1939, pocs dies abans de la mort del pare.

Va ser durant aquests anys quan l’Ametlla va acollir els pri-mers nouvinguts?Sí, durant el conflicte bèl·lic el nú-mero d’habitants va augmentar con-siderablement. Persones procedents de les grans ciutats van venir a refu-giar-se dels possibles bombardejos.

Com es va organitzar el poble per proveir d’aliments a la seva població?Es va optar pel racionament de certs productes, bàsicament els de primera necessitat. El racionament va ser in-

troduït durant la Guerra Civil (1936-1939). Després de la guerra, la situació no va millorar i el govern de Franco va mantenir el racionament existent i es va ampliar amb mesures com el Dia del Plat Únic. Van ser especialment estrictes amb el pa (prohibició inici-al i limitació, més tard, de fabricar pa blanc), el sucre, l’oli d’oliva i els com-bustibles. A l’Ametlla el racionament va funcionar de manera diferent. Hi havia dos tipus de targes, una per als autòctons on apareixia la paraula «Veí» i una altra per als forasters, on apareixia inscrit «Resident». Aquesta diferència servia per evitar les grans aglomeracions de gent en el lloc on es distribuïen els productes, no es discri-minava ningú.Els habitants de l’Ametlla es podria dir que no vam patir gaire fam, ja que el poble estava ben organitzat i ad-ministrat pel que fa a aquest aspecte. Quan mancaven productes que no es produïen en el municipi, agafaven un camió i sortien cap a les terres de Lleida o a altres indrets per a com-prar els productes que faltaven.

I els preus a mesura que avan-çava els conflicte pujaven de manera insostenible…Sí, a causa del conflicte hi va haver una crisi financera a Catalunya on la moneda legal va resultar escassa. Tots els municipis, a fi de poder ad-quirir les seves fonts de subminis-trament, varen crear un fons fictici. Cada poble tenia una bitllet diferent que es podia fer servir també als po-bles del voltant. Durant aquell temps la pesseta era en bitllet de paper, però l’Ametlla va ser un cas insòlit ja que es va imprimir una moneda me-tàl·lica de llautó, d’un valor de 5, 10, 25 i 50 cèntims.

I quan entraren les tropes naci-onals al poble?Van entrar l’1 de febrer de 1939 amb un gran aparell de propaganda que semblava que ho havien de donar tot. Van ser moments difícils. Des-prés de la Guerra i fins el 1955 apro-ximadament, va ser aplicat el comerç extra legal d’aliments, medicaments, combustible i manufactures. El man-teniment del sistema de racionament (1939-1952) va afavorir el desenvo-lupament de l’estraperlo i la forma-ció d’enormes fortunes. Van aparèi-xer els nous rics o «estraperlistes», un grup social amb característiques molt definides, que va desaparèixer gradualment amb la normalització dels mercats (1952-1955). Per exem-ple, per comprar pa, un bé escàs, s’havia de recórrer al mercat negre, i valia unes 18 pessetes el kg, i el salari d’un obrer era de 32 pessetes al dia. Això demostra la crisi social que vi-via el país, i el desastrós sosteniment de la classe mitjana-baixa per mante-nir els seus familiars.

I durant la postguerra?Em vaig posar a treballar d’aprenent de pintor, ofici que vaig realitzar fins a la meva jubilació. Va ser una època de represàlies, misèries de tota mena i unes llibertats totalment nul·les que duraren molts anys, fins a la mort del dictador, pràcticament.

Després d’aquest relat de la contesa bèl·lica durant la teva infantesa, em podries explicar la transformació que ha viscut el poble, la dualitat entre la ru-ralitat versus poble residenci-al/dormitori?El nostre poble fa seixanta anys en-rere era tot un altre món; les grans finques eren en mans d’uns quants terratinents. La gent es guanyava la vida gairebé únicament amb la pa-gesia i conreava les terres en règim d’arrendataris, majoritàriament. De petits propietaris, n’hi havia molt pocs. L’agricultor que podia cultivar les seves terres de propietat podia te-nir el seu hortet, la vinya, els avella-ners, les sembrades de blat i llegums, a més de tenir un parell de vaques, uns quants porcs, l’aviram i l’euga. Aquest perfil ja es podia considerar un home benestant.

Urbanísticament ha canviat molt el poble...Sí, molt. Dins els meus records, les grans propietats que jo he conegut i que moltes he vist desaparèixer eren: can Xammar de Dalt, can Xammar de Baix, can Viver de la plaça, ca l’Apotecari, ca l’Anglada, les Quatre Carreteres, ca l’Antoja, can Draper, can Diví del Sot, can Forns, can Plan-tada, can Plandolit i can Coromines. La de més extensió de terreny, i que encara continua íntegra, és can Plan-tada que està situada a la part sud de l’Ametlla. Can Camp, era la més dinàmica en tots els sentits. L’he coneguda des de la meva tendra in-fantesa, després com a professional i finalment, en la seva decadència i la seva divisió total.

El poble ha passat per una trans-formació i creixement accelerat, sobretot a partir del boom de la construcció després de la Guerra i la Postguerra, urbanitzant de manera desmesurada, sense cap mena d’or-dre, zones agrícoles i boscoses. Sen-se una estructura clara, l’Ametlla va ser dividida en grans zones i/o urba-nitzacions, perdent la seva identitat com a poble i perdent el teixit social que en alguna època va romandre entre nosaltres. I fins avui, un poble on els joves marxen a zones a prop de la gran ciutat, i persones nouvin-gudes que busquen la tranquil·litat d’un poble lluny de la ciutat, però amb el qual no hi tenen un vincle o un arrelament i no participen massa a l’activitat social que pot oferir.

S’ha perdut o s’està perdent la identitat ametllatana, creus?Sí, totalment. A causa, com ja t’he co-mentat, del gran desordre urbanístic, en gran mesura.

Ja per acabar, explica’m com afrontes aquesta etapa de la vida, la vellesa.Un cop em vaig jubilar el 1990, a l’edat de 65 anys, vaig dedicar-me a la pintura artística, i més tard em vaig apuntar a un curs de català. La meva filosofia és aprendre i culti-var-me fins que la salut i el meu cos em deixi. Cada dia llegeixo atenta-ment el diari i tinc una col·lecció de llibres, sobretot de novel·les històri-ques. A més a més, des del 2003 cada dia escric en un dietari. Escric anèc-dotes, vivències personals, fets del context polític actual, etc. Podríem dir que són com una mena de memò-ries, amb les quals m’agradaria que quedés constància, a les generacions futures, dels records, fets d’una èpo-ca i una manera de ser i de viure, que forma part de tots i de totes. Moltes gràcies, Josep, pel teu relat tan detallat i tan precís.

+a

Avi i neta prenent el sol al pati de la casa actual d’en Josep

En Josep amb 6 anys i la seva germana Teresina, de 12 anys, davant de Can Muntanyola

a+

8

dA

+a Albert Canudas Mas (net, 24 anys)+a

Foto

: Núr

ia M

as C

aste

llsag

ue

+a

Avi, què recordes de la guerra?El pare va anar amb els rojos al front de Caldes. Era l’últim any de la guer-ra i venia cada dia a dormir a casa, i l’endemà al matí, tornava cap a Cal-des on hi havia un quarter. Per tant, jo, al sortir de l’escola, havia de fer la feina del pare: repartir les cartes i els diaris.Recordo que els rojos van treure to-tes les imatges de l’església i van fer una gran foguera a la plaça: els nens, sense consciència, jugàvem al vol-tant.Dies abans d’entrar els nacionals, va esclatar una bomba prop de la bassa

de Can Anglada on jugàvem el Rafel Verdaguer i jo, i de l’impacte vàrem caure enrere. Aquella nit no vaig po-der dormir pel soroll dels carros, ca-valls, soldats... que anaven en direc-ció a Puiggraciós i direcció a França.Quan van entrar els nacionals, el dia 1 de Febrer, a l’Ametlla, els que esta-ven més a favor d’en Franco van sor-tir de seguida al carrer i van agafar els càrrecs més importants. El carrer que avui es diu Pompeu Fabra va re-bre el nom de Primero de Febrero. M’ha quedat molt gravat a la memò-ria que de Granollers a l’Ametlla van tardar 3 dies, perquè a Llerona hi va

haver conflicte, molta resistència per part dels rojos. Recordo especial-ment un combat aeri que contemplà-vem bocabadats.Quan ja s’acabava la guerra, el pare no va sortir de casa durant uns quants dies per por de represàlies. Tampoc no hi havia massa gent al carrer perquè tothom estava intran-quil.Alguns estiuejants es van va quedar a viure aquí per por als bombarde-jos que queien sobre Barcelona. Hi anaven a treballar, baixaven amb un camioneta i al vespres tornaven a pu-jar. Per celebrar que no els va passar

res durant aquest temps, es va orga-nitzar la festa de la camioneta, que es feia cada any. S’anava fins al santuari de Puiggraciós i es donava gràcies a la Verge.

I tu, àvia, què recordes?El pare sempre va treballar durant la guerra, menys quan els rojos es reti-raven, que el van agafar i se l’enduien cap a Puiggraciós, Figaró... Com que es coneixia la zona perquè hi havia lí-nies elèctriques, es va amagar, els va deixar marxar i va tornar cap a casa.També tinc molt present que, cami-nant amb la mare, vàrem veure un avió que anava a aterrar al pla de

El meu avi Josep actualment té 87 anys, va néixer el desembre del 1929 i ha viscut quasi tota la seva vida a l’Ametlla, tot i que la seva família no n’és originària. El meu avi va venir a viure aquí quan tenia 2 anys. El seu avi era carter a Sant Hipòlit de Voltregà i el seu pare, després d’estudiar l’ofici, va aconseguir la plaça de carter a l’Ametlla del Vallès. Quan era petit vivia al Carrer Major, al costat d’on és ara la Botiga del Barri. En aquell temps, allà era casa el carter, però més endavant, el seu pare va començar a vendre diaris i van fer-hi una petita merceria de la qual s’encarregava la seva mare. Abans de la guerra, l’avi anava a l’escola on actualment hi ha l’Ajuntament i, avançada la guerra, al Casal de la Visitació; un cop acabada, va començar a anar a l’escola dels Hermanos, a la Garriga. Als 14 anys, quan va acabar l’escola, va fer d’aprenent de lampista a Can Verdaguer, al costat de casa seva.La meva àvia Conxita va néixer a Can Mir, davant de Can Cariteu l’any 1931 i actualment té 85 anys. Can Cariteu era una casa de pagès amb una era molt gran situada on avui hi ha les Caixes d’Estalvis. Quan no ventaven el gra, era un molt bon lloc per jugar. En acabar la guerra hi van deixar un cotxe abandonat que va ser motiu de joc una bona temporada i que va anar sent desballestat de mica en mica. Dels 3 als 6 anys, durant la guerra, l’àvia no va poder anar a l’escola. Al col·legi de l’Ametlla hi va anar, doncs, dels 7 fins als 14; més endavant, a les monges franciscanes de la Garriga va fer un curs de taquigrafia, on va aprendre a escriure amb una Underwood. L’any següent va fer un curs de Corte y Confección a la Garriga, que és el que feien les noies aleshores. Va cosir una temporada i, després, cap a la fàbrica Feliuba-daló on també hi treballava la seva mare.El seu pare, el Daniel de la llum, com el coneixia tothom, treballava a la companyia elèctrica Estabanell; s’encarregava d’arreglar les avaries de la línia elèctrica, fer escomeses, llegir les lectures i passar a cobrar les factures... De tant en tant també havia de revisar que la línia de telèfon que connectava Granollers amb Camprodon (on Estabanell hi tenia el salt d’aigua) estés en bones condicions i no es veiés afectada per la meteorologia, ni pels nens que jugaven a trencar-la. Acabada la guerra, van canviar de casa i es van traslladar al carrer Torregassa cantonada amb Anselm Clavé. Allà hi van viure fins als 20 anys del seu fill, el meu tiet Josep.

Josep Canudas Caselles (87 anys)i Concepció Badell Pinies (85 anys)

El matrimoni, que es va conèixer als balls de la Sala i va anar de viatge de noves a Madrid, coincideix que troben a faltar la convivència i el saber que tothom es coneixia

L’Albert Canudas i els seus avis, en Josep i la Conxita, al menjador de casa

a+

9

dA

+a+aFotografia de fotògraf de l’àvia. Tenia uns 2 o 3 anys i era abans de la guerra.

Foto de l’àvia, feta a la Garriga, l’any 50.

Fotografia de fotògraf de l’avi. Tenia uns 3 o 4 anys

L’avi l’any 50, just abans de marxar a la mili. Fotografia feta a Granollers

Fotos: família Canudas-Badell

Llerona; la mare em va fer estirar immediatament en un marge amb un tronc a la boca. Era el que fèiem davant d’un bombardeig.Sembla mentida però, en acabar la guerra, vaig veure i menjar plàtans per primera vegada.Recordo molt bé que el dia que van entrar els nacionals, a casa menjà-vem escudella, era el migdia, són aquells moments que et queden gra-vats a la memòria. Teníem unes vi-drieres i a través d’elles vaig veure pujar els nacionals amb banderes. I por?No era molt visible la guerra per als nens, no n’érem gaire conscients. Els que tenien familiars al Front, sí que patien molt, no cal dir-ho. Hi havia nois de l’Ametlla que van anar a la guerra i no van tornar. Aquestes fa-mílies van patir de valent.

Havies passat gana?No vàrem passar mai gana. El pare, gràcies al seu ofici, coneixia gent i podia obtenir pa, llet, ous... La gent del poble s’ajudava, s’intercanviaven coses ja sigui amb diners o amb es-pècies. Tot i això, amb diners no tot-hom ho aconseguia. Teníem targetes de racionament, que eren uns cu-pons que els canviàvem per aliments bàsics. De totes maneres, la canalla no sabíem gaires coses. El meu pare tenia un hort a l’actual parc Joan Plumé, cedit pels Plumé, que feia servir per plantar-hi patates. A sota can Verdaguer hi tenia un altre hort. L’avi fumava molt, però, com que no hi havia tabac, fumava ridolta, que era una mena de branca porosa. També esmicolava fulles d’avellaner

i de cap d’ase per fer-se els cigarrets.L’avi Josep intervé i explica que ana-ven a peu a casa d’uns tiets que vivi-en prop de Centelles per anar a bus-car pa i altres aliments.

Com era l’Ametlla?Molt tranquil·la. No hi havia gai-res coses a fer. El dia a dia era anar a l’escola i jugar a la plaça o a l’era. Es feien grupets en funció del barri on vivies, però a l’escola es coneixia tothom. El poble era: l’església, la plaça i el raval. Després hi havia moltes cases de pagès aïllades: Can Plantada, Can Seniqueda, Can Panedes, Can Camp, Can Panxa Rossa...Amb els anys es va començar a cons-truir cases d’estiueig, bàsicament, i va arribar gent procedent d’Andalu-sia a treballar. Molts es van quedar a viure aquí, s’hi van casar i van portar familiars i coneguts.Per la Festa Major hi havia un gran embalat a la plaça. Tothom ho espe-rava. En sortir de Missa, es ballava la dansa i les noies estrenàvem el vestit. Per Carnaval, l’altra gran festa gros-sa, gitanes a la plaça i ball de disfres-ses a la Sala. Tot plegat, molt lluït i amb molt de renom. Tots els pobles del voltant en parlaven molt bé. Els joves de l’Ametlla estàvem tot l’any pensant què ens posaríem.La convivència que hi havia entre les famílies i entre els nens era molt maca, diu la Conxita. Ara els nens no poden jugar al carrer, hi ha massa cotxes.El Josep diu: ens ho passàvem bé amb jocs de barri o jugant a futbol en el primer camp de futbol, que era

davant la Torre de la Punxa. El que trobo més a faltar és la convivència i el saber que ens coneixíem tots.A mi m’agradava molt llegir -diu l’àvia- però a casa em deixaven lle-gir poc perquè creien que perdia el temps i el podia aprofitar fent la roba per quan em casés. Escoltava novel-les a la ràdio, com per exemple, una que es deia Vinieron las lluvias, que passava a Ranxipur.Avi: a partir dels 14 anys vaig estudi-ar ràdio amb Ràdio Maimó, per cor-respondència. Feia aparells de ràdio i treballava al mateix temps.Vaig començar a ballar sardanes per-què el meu pare va ser el primer en ensenyar-ne a l’Ametlla. Assajàvem a la Sala amb una gramola. Durant tota la vida n’he anat ballant. Ha estat sempre una de les meves pas-sions.

Quan vàreu començar a feste-jar?L’àvia comenta: Abans comença-ves a conèixer-te els dies que feien ball a la Sala; et venia a buscar un noi i pensaves: a veure qui vindrà? I de mica en mica comences a ballar més amb un que amb un altre i trobes que et va agradant més... i un bon dia ja festeges.Després de 5 o 6 anys festejant i amb la mili entremig, ens vam casar l’any 54. Al cap d’un any va néixer el teu tiet Josep i aquell mateix any l’avi es va posar a treballar pel seu compte. Volia formar una família i crear un negoci.Ens vàrem casar a la parròquia de l’Ametlla. Entre tota la família s’or-ganitzà el casament. Vàrem anar a

comprar els mobles de l’habitació a un ebenista de la Garriga. Era el pri-mer model que feia d’aquell tipus i els clients de l’ebenista venien a casa a veure’ls. No hi havia recursos per fer gran cosa. El banquet va ser a la fonda Ri-era (cantonada del carrer Josep Car-reras). A la tarda vàrem marxar cap a Barcelona i, l’endemà, cap a Madrid amb avió d’hèlices. Des de Madrid vàrem visitar Toledo, l’Escorial... i als vespres, a teatre. Aquella època, molta gent de l’Ametlla anava a Ma-llorca de viatge de nuvis. Vàrem anar a veure el Madrid-Santander!, diu l’avi Josep.El capital per comprar les primeres eines i el primer material del taller el vàrem treure de les 6000 pessetes que ens varen sobrar del viatge de noces. La botiga la teníem al passadís de la casa del carrer Torregassa cantonada amb Anselm Clavé, on vam comen-çar a vendre les primeres cuines de butà i les primeres neveres de gel i elèctriques.Fa uns 40 anys vam comprar el ter-reny, que ocupaven unes antigues quadres, per fer-hi el primer taller (construït pel Soler), que més enda-vant seria el que és actualment Can Canudas. La Conxita explica que els seus pares els van ajudar a comprar el terreny que valia, aleshores, unes 75 pessetes el pam.Primer van fer el taller i més en-davant la vivenda actual (cons-truïda pel Matias).

+a

Fotografia dels avis al casament d’en Cisco Garcia i la Maria Rosa Gironés. Feta a l’església de l’Ametlla

Any 1948. A la plaça de l’ajuntament hi havia Ball de gitanes. Al rengle de l’esquerra, els primers són Genís Viaplana i Conxita Badell.

Darrere hi ha en Josep Canudas i la Dolors Canudas (la germana de l’avi). Darrere seu hi ha la Maria Rosa Coromines.

Al rengle de la dreta hi ha l’Anton Puigdomènech i la Teresina Taña.

a+

10

dA

+a Marta Prims Garcia, neta+a+a+a

Com era la vostra vida abans de venir a L’Ametlla?Som d’un poble d’Extremadura, Campillo de Llerena. Érem una famí-lia humil que vivíem de la meva feina de pastor d’ovelles. A Campillo viví-em des que ens vam casar a casa dels pares de la Quintina. I allà van néixer els nostres dos primers fills, el Joan i l’Antònia. Com que no hi havia sufi-cient feina al poble, ens vam traslla-dar al poble de Guadalcanal, a la pro-víncia de Sevilla, on seguia treballant de pastor i podíem viure una mica millor. Allà van néixer tres fills més, el Francisco, la Tina i la Maria. La família anava creixent, es necessita-ven més diners i cada vegada costava més tirar endavant. Mentrestant, jo anava estudiant un curs de mecànic a distància per veure si podien sortir més oportunitats de feina.

I com va sortir l’oportunitat de traslladar-vos aquí?A Guadalcanal treballava amb el Ma-nuel. Els dos compartíem la feina a la mateixa finca, ell s’encarregava de l’horta i jo de les ovelles. El fill del Manuel ja vivia a l’Ametlla treballant per al senyor Samper, que es dedica-va a la construcció, i el va trucar per dir-li que necessitaven molta gent per treballar perquè tenien molta fei-na i es cobrava molt millor. El sou del camp eren 50 pessetes al mes i men-jar, ens donaven cigrons i oli d’oliva. Mai havíem passat gana, però amb cinc fills necessitàvem cada vegada guanyar més. Com que també volia

deixar la vida del camp, vaig deci-dir de marxar amb el Manuel cap a l’Ametlla a treballar i buscar un lloc on poguéssim viure tota la família.

Així ja vas venir amb feina cap aquí?El primer que vaig fer quan vaig ar-ribar a Catalunya va ser anar a Bar-celona per mirar de trobar feina rela-cionada amb el diploma que tenia de mecànic, però em van dir que neces-sitava fer tres mesos de pràctiques sense remuneració, i jo tenia cinc fills! No els podia deixar sense en-via-los diners durant tant de temps. Vaig decidir deixar de banda el que havia estudiat i acceptar treballar a l’Ametlla amb el senyor Samper fent d’ajudant de paleta.

Com van ser els mesos sense la família?Treballava molt. Vivia amb el fill del Manuel, el Rafalito, que em va aco-llir a casa seva mentre no trobava un lloc on anar. Anava enviant tots els diners que podia per a la família i, mentrestant, buscava una casa on poguéssim viure tots set. Vaig estar a punt de tornar cap a Sevilla perquè no trobava enlloc que em lloguessin ni una habitació, fins que, final-ment, una dona, l’Assumpció, em va llogar les golfes de casa seva a Can Bernat, al costat de l’ermita de Sant Bartomeu de les vespes. Tenint un lloc assegurat, ja vaig poder portar la família.

Com van venir la resta de la fa-mília des d’allà?Els vaig anar a buscar jo per poder carregar tots els trastos que ens ha-víem d’endur.

I què portaveu amb vosaltres?Tot! Ens vam endur fins i tot els llits.

El viatge deuria ser una odis-sea...Sí, ja vam començar quan havíem de marxar de la casa de Guadalcanal. Ens va venir a buscar un cotxe per anar cap a l’estació amb tots els tras-tos carregats, i la Tina petita no volia marxar de cap manera. La vam haver d’estar perseguint una estona per un camp abans no vam poder marxar!El viatge es feia amb tren des de Sevi-lla, un tren que li deien “El Catalán”. Trigava 24 hores a arribar a Barcelo-na, i anava seguint tota la costa. Va ser la primera vegada que els nens van veure el mar, i estaven espantats de veure tanta aigua junta.

Quin és el primer record que te-niu un cop éreu aquí?Vam arribar uns dies abans de Na-dal. El tren ens va deixar a Grano-llers ben d’hora al matí, i el primer que vàrem fer va ser esmorzar tota la tropa al bar Layon. Després, va venir un veí de la casa on ens allotjàvem, el Josep Ciurans, a buscar-nos amb el seu tractor. Ens van posar a tots no-saltres i els trastos en el remolc i, cap a l’Ametlla hi falta gent!

Com vau passar la primera nit?Va ser una mica caòtic. Primer de tot vam arribar i ens vam haver de po-sar a netejar tots, ja que a les golfes de Can Bernat, on viuríem, encara estava tot brut perquè hi havia hagut gallines. Després, vam haver d’anar carregant els mobles que dúiem amb ajuda dels veïns de la zona. La Quin-tina es va fer un fart de plorar fins que no va estar tot més o menys de-cent per poder dormir. Dormíem tots a la mateixa habitació però era molt gran i compartíem altres estances de la casa, com la cuina, amb la senyora Assumpció.

I vau arribar per Nadal, com el vau celebrar?Vam anar tots a la Missa del Gall a Sant Bartomeu i va ser molt maco perquè al sortir estava començant a nevar. El problema és que no va pa-rar, i al matí següent ens vam desper-tar que no es podia sortir de casa. Va ser la famosa nevada de l’any 1962.Vaja, així només arribar vau te-nir sorpresa...No vam poder sortir de casa en 4 o 5 dies! Un dels germans Ciurans ens portava llet perquè no es podia anar enlloc i anàvem fent amb les provi-sions que hi havia a la casa, que no eren gaires. Al cinquè dia, vaig poder sortir i vam anar amb el Josep cami-nant a buscar provisions per a tots. Recordo que el camí que havien fet els veïns per baixar al poble gairebé et cobria, del gruix de neu que havia

Ens trobem en un menjador petit ple de gent; al sofà, els iaios un al costat de l’altra i els seus fills asseguts al voltant. El iaio Francisco comença a explicar com van venir a parar a un poblet com l’Ametlla del Vallès

Quintina Cortés Navarro(87 anys) i Francisco García Sánchez (88 anys)

El periple d’aquesta família va ser molt dur, fins que van poder estabilitzar-se a l’Ametlla. Destaquen que tothom els va ajudar molt i, quan van poder, ells també ho van fer

Els avis Francisco i Quintina, a casa seva, abans de fer la xerrada en família

Foto

: Mar

ta P

rim

s Gar

cia

a+

11

dA

+a+a

Els avis Francisco i Quintina davant la casa del carrer Gaudí, al centre del poble

El primer dia que varen arribar a l’Ametlla, el 1962. D’esquerra a dreta, l’Antònia, l’àvia Quintina amb la Maria en braços, en Joan i l’avi Francisco amb el Francisco i la Tina asseguts a la falda. Encara falten els dos fills petits, en Josep i en Manel, que encara no havien nascut.

Resta d’entrevistadors: Joan Garcia Cortés, fill; Antonia Garcia Cortés, filla; Francisco Garcia Cortés, fill; Tina Garcia Cortés, filla; Maria Garcia Cortés, filla; Josep Garcia Cortés, fill; Manel Garcia Cortés, fill.+a

caigut. Ens vam parar a saludar la gent de Can Sous i no recordo haver passat mai tant fred com aquell dia.

Un cop aclimatats, com era el teu dia a dia, iaio?Jo marxava ben d’hora al matí amb la bicicleta per anar a treballar. Baixava des de casa fins a Can Quico on em recollien els companys de feina amb cotxe per anar a les diferents obres on treballàvem. A vegades fèiem feines per a la Renfe i vam arribar a anar fins a Sant Joan de les Abades-ses. Un cop plegàvem, em tornaven a Can Quico, i un altre cop cap a casa. Abans de pujar anava a buscar el pa a ca la Carmeta; em donaven un sac ple per a tots, me’l carregava a la bicicle-ta i cap amunt! Recordo que aquella bicicleta pesava com un dimoni i la pujada es feia molt i molt llarga.

Ara es posen a xerrar tots perquè re-corden una anècdota del iaio amb la bicicleta i la iaia Quintina comença a explicar la història...La bicicleta! Recordo que el segon any d’estar aquí va tornar a nevar bastant, i el Francisco va enganxar una placa de gel amb la bicicleta i va caure, amb la mala sort que es va trencar un braç. El Josep Ciurans em va acompanyar a l’hospital de Gra-nollers per poder-lo anar a veure. Va ser una odissea caminar amb la neu que hi havia; vaig perdre fins i tot les sabates baixant de casa. Un cop al poble, vaig anar a la botiga de la Te-reseta a comprar unes espardenyes

i em va veure tan atabalada que me les va regalar. Després vam poder ar-ribar fins a l’hospital de Granollers, vam estar una estona amb ell i, altre cop de tornada cap a l’Ametlla. Tan-tes hores caminant per la neu va ser molt dur.

Us movíeu tots amb bicicleta?Teníem només una bicicleta que és la que feia servir el Francisco per anar a treballar. La resta anàvem caminant a tot arreu i fèiem molts quilòmetres, no teníem cap altra manera de viatjar.

I com era el teu dia a dia, iaia?Jo, en un principi, em cuidava dels fills i de la casa on vivíem amb l’As-sumpció. Els nens marxaven tots junts caminant cap a escola a Bigues (ja que la casa pertanyia al terme municipal de Bigues) i jo em quedava a casa i ajudava l’Assumpció a cosir espardenyes, que es dedicava a fer-les per a Can Miralles de Granollers. Els nens tornaven al migdia a dinar, tot i que tenien quatre quilòmetres! I cap a les sis de la tarda ja tornaven a ser a casa i els grans m’ajudaven en algunes feines.

I com passàveu el temps lliure?Gairebé sempre érem a casa, poques vegades baixàvem tots al poble per-què, al ser tants i haver d’anar a peu, ens limitava molt. Una vegada vam anar tots al cinema a veure la pel·lícu-la del Fray Escoba però era molt difícil amb tota la tropa i amb pocs diners.

I sempre vas estar cuidant de la casa i els fills?No, al cap d’un any de ser a la casa de Can Bernat, vam marxar a viure a Can Riera, a Bigues i Riells, també to-cant a l’Ametlla. En aquella casa van néixer els dos fills petits, el Josep i el Manel. Un cop allà, vaig començar a treballar netejant cases. De seguida vaig trobar feina gràcies a l’ajuda de la Maria de can Xic i la Francisqueta.

I quin horari feies?Marxava a peu al matí a la mateixa hora que els nens anaven cap escola i a les 9 començava a treballar al po-ble. La primera casa on vaig treballar era al passeig de l’Ametlla, a la casa de la Maria Teresa, i a partir de lla-vors no em van parar de sortir feines, se’m rifaven. A vegades només tre-ballava als matins, però molts dies em quedava a treballar a la tarda i no pujava a dinar a casa, m’enduia el menjar i m’asseia als bancs del pas-seig tranquil·lament.

Només treballaves a cases par-ticulars?Al principi sí, més endavant també vaig treballar netejant la Masia, i molts dies el Senyor Roca, quan plegava, em pujava amb cotxe fins a casa perquè no hagués de caminar tant. M’aju-dava moltíssim, molts dies m’enduia pots plens de menjar que sobrava cap a casa, i recordo que per Sant Joan m’oferien de tot! Fins i tot una vegada em van donar cava, que va ser la pri-mera vegada que el vaig tastar.

Abans la gent s’ajudava més.A nosaltres ens van ajudar a buscar feina, ens donaven menjar, roba, re-gals per als nens... vam tenir molta sort, i en els moments que ho neces-sitàvem, molta gent ens va ajudar. La Maria de can Xic, la Francisqueta i la seva cunyada, la senyora Mercedes, la Tereseta, la Carmeta i un llarg et-cètera. Vam tenir molt bona acollida.

Quan les coses van començar a anar millor també ajudàvem a qui ho ne-cessitava. Tots ens ajudàvem més els uns als altres.

I quan us va començar a anar millor, finalment vau poder anar a viure al poble.Sí, al cap de 4 anys de viure a Can Ri-era, vam aconseguir llogar una casa al carrer Gaudí, al centre de l’Amet-lla i llavors va canviar molt tot. Viví-em molt millor. Ja no havíem de fer tants quilòmetres per anar a tot ar-reu, els nens tenien l’escola a prop, jo trigava molt menys a anar a treballar i tenia més temps per cuidar-me de tot plegat. En aquella època canviava tot molt de pressa, es va començar a cobrar molts més diners i ja ens po-díem permetre més coses i mantenir bé a tots set fills i a nosaltres.

Recorden aquell temps que va ser una mica dur fins que no van trobar el seu lloc, però contents d’haver vin-gut aquí i que la família hagi crescut i s’hagi arrelat al poble.

+aFotos: Marta Prims Garcia

a+

12

dA

+a+a Enric Costa i Argemí (net de la Rosa, 37 anys)+a+a+a

Però la família Ganduxé Girbau –que també incloïa en Mariano, quatre anys més gran que elles-, a Can Plan-tada només hi feien de masovers. Per això, quan, al cap de pocs mesos, el pare va emmalaltir, es van traslladar a viure a Can Pujol –d’aquí això de “les Pujoles”-, propietat de la família de la mare. En Josep va morir quan les Pujoles tenien només vint mesos. Si la família ja era molt humil, amb la Teresa sola al capdavant tot va ser encara més difícil. Era i segueix sent així, les dones ho tenen molt més complicat.

Can Pujol era –i és- una masia que formava un veïnat diminut amb les cases de Can Xacó-Bacs i Can Quin-tetu, just a sota de la carretera de Sant Feliu, al final de l’actual Pas-seig. Als anys 30, el Passeig encara no s’havia urbanitzat, i totes dues re-corden que per allà hi pujava un ca-minet estret, entre vinyes i oliveres, fins a l’Ajuntament. Només es troba-va, a mig camí, Ca l’Arimon, que van haver d’enderrocar poc després, en construir, ara ja sí, l’actual Passeig. Les Pujoles tenien, doncs, una cami-nadeta per arribar a qualsevol dels tres veïnats més o menys importants que hi havia al poble, cadascun amb un botiga –un colmado- on es podia comprar més o menys de tot: Can Ri-era, al Raval; Can Xic, a la Sagrera; i Ca la Carolina, al nou eixample nas-cut amb l’estiueig burgès.

Al voltant de Can Pujol hi havia les úniques terres propietat de la famí-lia. Hi feien blat de moro i cols –tot de secà- per alimentar el bestiar. Els primers anys també hi tenien una mica de vinya i cirerers, però des-prés es van arrencar i s’hi van fer cereals. Però amb això no n’hi ha-via prou. La mare, amb l’ajuda de la prole, menava moltes altres terres, arrendades: un hort a Ca l’Arenys, que rebia aigua de la mina de Can Viver, prop del pont de la carretera, i que tenia dos presseguers que feien uns préssecs inoblidables; una vinya també a Ca l’Arenys, per fer-se el vi; dues quarteres a la quintana de Can Draper, per fer-hi cereal per vendre; l’olivar de Can Draper, per fer-se i vendre oli; i avellaners a Can Gafa i Can Parellada… Ai, els avellaners! No hi havia cosa més insuportable que collir avellanes, tot el dia, a ple estiu, omplir sacs, i després veure com l’amo, net i polit i ben mudat, se n’emportava una bona part. I és que totes aquestes terres, la família de la Rosa i la Carme les treballava amb contractes de parceria, en què una part sempre era per a l’amo. Sort que, quan collien avellanes, la mare sempre es posava al sol i deixava les zones amb ombra per a elles. En Ma-riano les acompanyava amb el carro, però rarament es quedava a collir-ne i elles, que havien sortit a ballar de nit, per Festa Major, somiaven que el dia que es casessin, el seu marit no

tingués avellaners. La Carme ho va aconseguir.

A banda de terres, tenien algunes vaques per vendre llet a Barcelona, gallines per vendre ous i conills i po-llastres, també per vendre. I la mare, a més, feia de mocadera –havia ar-ribat a fer vuitanta matances per temporada!-, anava cada setmana a fer botifarres a Can Riera i baixa-va a mercat de Granollers a vendre. I tenien un porc per matar i passar l’any.

A Can Pujol, ni la mainada ni, sobre-tot, la seva mare, paraven de treba-llar. Per això, va aconseguir que les nenes entressin a l’escola amb tres anys, quan normalment no s’hi en-trava fins als quatre. En aquella èpo-ca, cada família havia de pagar un tant a la mestra, però com que a Can Pujol no ho podien afrontar, la mare va acordar amb la mestra, la Sra. Sa-grera, que de tant en tant li portaria una gallina. La Sra. Sagrera tenia sis fills i molt mal humor, i ho pagava amb les alumnes, nenes de quatre a catorze anys que anaven a l’escola de nenes, a l’ala dreta de l’actual l’Ajun-tament. Només es van barrejar amb els nens durant la guerra, quan van traslladar l’escola al Casal de la Vi-sitació, darrere de l’església. Els di-vendres, els tocava netejar la classe i els lavabos. I hi havia cua per fer-ho, perquè les que netejaven tenien una

pega dolça boníssima com a recom-pensa! Durant la República, ho feien tot en català. De fet, les Pujoles van aprendre el castellà acabada la guer-ra, quan l’escola va canviar d’idioma per força.

Malgrat totes les limitacions i la fei-na que, des de ben petites els tocava fer, la Rosa i la Carme jugaven molt i s’ho passaven molt bé. Això sí, les joguines se les havien d’inventar, perquè els Reis només els portaven alguna mandarina o, a vegades, es-pardenyes, i només un any van re-galar-los una nina, una caputxeta vermella, que els va fer tanta il·lusió!

La guerra va arribar a l’Ametlla quan elles feien els deu anys. Els primers mesos, que no hi havia ni pa, les dues germanes baixaven caminant a intercanviar ous per pa amb un for-ner de la Garriga. A casa, van trobar la manera de tenir un petit ingrés extra, allotjant la família Banús, que fugia dels bombardejos de Barcelo-na. En canvi, a Can Pujol no hi van tenir refugiades: l’Ajuntament les va col·locar, sobretot, a les cases de la gent de dretes. I la mare, sense posar-se mai en política, que altra feina tenia, era d’esquerres, clar. Guanyaven el que podien, també, venent una mica de llet d’amagat. I ja durant la retirada, se’ls va om-plir la casa de soldats republicans. La mare es va quedar allà cuinant i

La gran masia de Can Plantada, va veure néixer, el juliol de 1926, la Rosa i la Carme, bessones, i filles de la Teresa Girbau Corominas i d’en Josep Ganduxé Novas. Va anar d’un pèl, perquè en Josep va haver d’anar a buscar la llevadora a Lliçà, en bici, i la Carme, que va néixer la segona, poc més i no se’n surt.

Rosa i Carme Ganduxé Girbau, “les Pujoles” (90 anys)

A l’Ametlla rural i humil de “les Pujoles” calia treballar de valent, però no s’estalviaven els balls: les esperaven a tot arreu

La Rosa (esquerra) i la Carme (dreta) amb un dels nets de la primera, l’Enric, a Can Melitre del Raval

Foto

: Ara

ntza

Gui

lera

a+

13

dA

+a+a+a

La Rosa (esquerra) i la Carme (dreta), l’any 1947

+a

treballant per a ells i vigilant que no fessin malbé res, però la quitxalla i la família Banús es van anar a refugi-ar a Can Mitjans, mentre l’hort i les terres els quedaven plenes d’armes abandonades i de trinxeres. Les dues germanes recorden quan, just en-trats a l’Ametlla els primers soldats franquistes, van baixar per un carrer Major ple de banderes espanyoles, de soldats i de veïns i veïnes fent la salutació feixista.

Just acabada la guerra i mentre en-cara anaven a l’escola, la Rosa i la Carme van començar a treballar també fora de casa, a temporades, a Can Feliubadaló, fent conserves. I una vegada fora de l’escola, amb ca-torze anys, ja hi van entrar a jorna-da completa. A Can Feliubadaló els donaven vacances: els dies de Festa Major. I prou. Hi van treballar fins que es van casar. Després van seguir treballant molt, però a casa.

Però totes dues recorden amb molta

felicitat la seva joventut. Recorden que, a l’Ametlla, hi havia molt bon ambient, que cada diumenge hi ha-via ball amb gramola a la sala. I cine. I que per St. Antoni i St. Sebastià venia orquestra. I que la festa major de l’Ametlla era la millor, que tot-hom ho deia, amb el millor envelat i la millor orquestra: els Fatxendes de Sabadell. A la Festa Major, les noies estiuejants i les de casa bona hi estrenaven vestit llarg. Elles es passaven uns quants mesos anant a buscar cargols –sobretot a l’estiu, que costaven de trobar i es pagaven millor-. La mare els venia al mercat de Granollers i així els podia com-prar un vestit –però no pas llarg!-. I com ballaven per Festa Major! Les Pujoles tenien requesta, i ja tenien compromesos els balls per a les fes-tes majors dels voltants. Anaven ca-minant a Llerona, a la Garriga, a Sta. Eulàlia i, fins i tot, a aplec a Caldes, i allà ja les esperaven. Però l’endemà de bon matí, és clar, a fer feina, que

si ets bona per anar a ballar també ho ets per treballar.

Eren, també, els anys del festeig. El futur marit havia vingut a casa a demanar permís per festejar amb la filla, i aquí començaven anys de veu-re’s un dia entre setmana, per parlar, i d’anar al cine o a ballar els diumen-ges a la tarda. I la mare els deia “En-teniment! Que d’un petó, després, ve una altra cosa, eh?”. I les Pujoles no sabien què els volia dir amb allò...

I efectivament, la Rosa –la Rossita- i la Carme, es van casar, juntes, el 28/10/1950, amb diferents homes, això sí: l’Esteve Argemí i en Joan Clapés. I van anar, també juntes, de viatge de noces. Començava, per a elles, una nova etapa, ben diferent, en una casa que no era la seva i amb una família que tampoc ho era. La Carme, durant uns anys, a Bigues, tan enyorada, amb aquells farts de plorar els diumenges, quan anava a veure la mare, el Mariano i la germa-

na a Can Pujol; després, a Can Fe-liubadaló, amb la família dels amos, quan van fer encarregat de la fàbrica en Joan; i finalment, quasi deu anys després, quan per fi van poder anar a viure sols, en un pis del carrer Ma-jor, encara no havia passat un any que en Joan va morir. I la Rossita, a Can Melitre del Raval, amb la fa-mília de l’Esteve, fent, com sempre de pagesos, pregant perquè no es posessin malaltes les quatre o cinc vaques que tenien i que els donaven la llet que venien, tan mal pagada, a Barcelona, i esperant la Festa Major per poder menjar, un cop l’any, po-llastre rostit, que els pollastres eren per vendre, no per menjar...

Tanta feina com sempre, en una Ametlla, la dels anys 50, que estava a punt de deixar definitivament de ser rural. La Rosa, la Carme i la seva família havien representat això, la vida més humil d’una Ametlla rural que ja s’apagava.

+aFoto: família Ganduxé-Girbau

a+

14

dA

+a+a Laia Martí i Enrich, (neta, 30 anys)+a

Com recordes la teva infància a l’Ametlla?Aquí al poble hi havia fet poca cosa. Jo era una mica fora de sèrie, molt trapella i el pares em vigilaven molt i no em deixaven voltar gaire, de petit. Recordo quan, amb la canalla del car-rer, anàvem a banyar-nos a la bassa de Can Matalot i jo ho feia totalment nu per a no cridar l’atenció i arribar a casa amb els calçotets molls... però la xerinola que fèiem era tan gran, que la mare ens va descobrir i em va venir a buscar. Aleshores deuria tenir 6 o 7 anys. Quan em castigaven, em posa-ven a l’espai entre la finestra i la reixa, de manera que estava a fora però no podia anar enlloc. Molta vida a l’Ametlla no feia, perquè no tenia temps: amb 9 o 10 anys ja ajudava el pare fent de recader anant cap a Barcelona.

Què recordes de la Guerra Civil, avi?Durant la guerra no portàvem llet a Barcelona perquè era perillós, la dei-xàvem a Santa Eulàlia. Jo ajudava el

meu pare a carregar el camió -fèiem de mossos– i recordo que va reclamar un jornal per a mi així com el raciona-ment de tabac i altres, tot i tenir no-més 9 o 10 anys. El meu pare va dir que jo feia la feina d’un home gran i que, per tant, havia de comptar. Els darrers anys de la guerra el meu pare va treballar en una fàbrica de Parets que feia material militar. Quan els nacionals s’acostaven a Sitges, el seu cap li va dir que s’acomiadés de la família perquè no sabia el temps que estarien fora, i que el portés amb el cotxe cap a Sitges on hi havia la reti-rada republicana. El meu pare estava molt espantat. Quan passaven per les costes del Garraf els republicans ana-ven en direcció cap a França i ell tenia molta por que no els tiressin daltabaix del barranc. El seu cap, però, el tran-quil·litzava quan li deia que ell només havia de conduir el cotxe. A Sitges van esperar que entressin els nacionals i, després, ells van anar-los al darrera fins arribar a l’Ametlla.A casa vam tenir quatre refugiats un

any abans d’acabar-se la guerra, dues dones i dos vailets que van marxar després, amb la retirada. El últims dies de l’entrada dels nacionals, jo vaig anar a viure al cafè per no que-dar-me sol a casa. El meu avi tenia molta amistat amb el propietari i em van acollir. Sé que la mare va marxar de casa aquells dies, però no sé on va anar i la meva germana potser va anar a Can Partegàs, no ho sé del cert. Quan vaig tornar a casa, ja hi eren la mare i l’avi.Recordo que vàrem tenir un mosso, en Jaume Rei, que va ser fet presoner set vegades, la meitat pels republicans i l’altra meitat pels nacionals. La pe-núltima vegada entrava en direcció a l’Ametlla i hi havia un control que ell creia que era nacional i va dir: “arriba España”, però era un control republi-cà, i el van detenir. La darrera vegada, a la carretera de Cardedeu, teníem el camió aparcat al garatge de Can Bau-lenas mentre baixava una columna de presoners entre els quals hi era ell. Quan ens va veure, va passar tan ar-

ran del camió que s’hi va ficar a dins i nosaltres vam marxar. Aquell dia es va escapar de ser presoner.

I què me’n dius de l’escola?Abans de la guerra anava al col·legi a l’Ajuntament. Durant la guerra vaig anar al Casal de la Visitació però hi van haver unes baralles i els pares no m’hi van portar més. Acabada la guer-ra, amb 11 o 12 anys, em van portar al col·legi a Granollers amb el senyor Tremosa, que havia estat mestre de l’Ametlla; amb ell també hi anava el Genís de Can Solé i el Mariano (al cel sigui). Vaig viure amb el mestre Tre-mosa a Granollers. Era una parella sense fills i hi havia bona relació amb el pare. Els caps de setmana pujava a casa i sovint ho feia a peu per no haver d’esperar l’autobús. Només hi vaig ser un any, no era bon estudiant, i des-prés, els pares em van portar d’intern a Manlleu, als Hermanos de la Salle, durant uns tres anys, aproximada-ment. Vaig deixar l’escola cap als 15 o 16 anys. Un xicot que es deia Segura, que era de Torelló, en comptes d’estu-

En Josep Martí i Partegàs neix a l’Ametlla l’abril del 1928 en una casa al costat de la llar familiar, Can Partegàs, al que avui és el carrer Francesc Macià número 56, a l’extrem nord del barri del Raval. És el primogènit de la família i té una germana, la Rosa. De classe mitjana treballadora, la família d’en Josep s’havia dedicat bàsicament a la pagesia. El seu pare provenia de Can Martí de Santa Eulàlia de Ronçana, i va venir a l’Ametlla a fer de sagal (mosso) de Can Serral. Poc després, va començar en el negoci de recader encarregant-se de recollir, entre altres coses, la llet dels pagesos dels pobles de la rodalia i portar-la a Can Soldevila, al carrer Alí Bei de Barcelona, des d’on es repartia per la ciutat. Llavors, les comunicacions, tant de mercaderies com de persones, eren escasses, per tant, cada poble solia tenir un recader que feia d’enllaç entre la ciutat i els pobles del voltant. De ben jove, el Josep ajuda en el negoci familiar, s’afecciona a la conducció de camions i segueix i amplia, amb el temps, l’ofici de recader que havia iniciat el seu pare. Abans de fer els 30 anys, agafa el negoci pel seu compte i esdevé per a ell un ofici que gaudeix i fa de gust i al que dedica tota la seva vida laboral.

Josep Martí i Partegàs (88 anys)

Inquiet i un pèl agosarat, la seva afició a conduir el va ajudar en la tasca de recader, que va fer tota la vida, acompanyat per la seva dona, la Pilar, que portava la gestió.

Foto

: La

ia M

artí

En Josep en dels moments de l’entrevista amb el portàtil al fons per donar-li els últims retocs

a+

15

dA

+a+a

diar a classe tenia un llibre obert i lle-gia una novel·la, però després li feien una pregunta i se sabia fins i tot les comes. Jo estudiava però, quan em preguntaven, no m’havia quedat res.Aquí al poble hi havia un mestre, en Ramon Capell, que ensenyava les co-ses d’una manera molt més pràctica, no tanta lletra. Crec que hauria après molt més aquí a l’Ametlla. En Capell deia que jo era un desagraït per anar a Manlleu; ell es considerava un bon mestre i li sabia greu que no hagués anat amb ell. Però jo no manava.

I els caps de setmana o les va-cances, què feies a l’Ametlla?Quan hi havia vacances a l’escola, jo treballava. Marxava a les 7 del matí dels dies de festa i no tornava fins al migdia. Els diumenges era el dia de recollir la llet dels pagesos dels vol-tants i portar-la a Barcelona; carregà-vem uns 1500 litres.

I ja de més jove, quines activi-tats feies a l’Ametlla? Havies anat a ballar, als bars...?Jo a ballar no hi anava mai, només per la Festa Major i alguna revetlla. M’agradava molt jugar a futbol. En aquella època no fèiem entrenament, jugàvem contra La Garriga, Sant Fost, etc. Vaig jugar a futbol fins que em vaig fer mal al genoll i després ja vaig deixar-ho estar. Allà, a Manlleu, juga-va fins i tot dos partits seguits, de tant com m’agradava. La bicicleta m’agradava molt, des de ben petit que la demanava i fins a l’adolescència no va arribar. Per a estrenar-la em vaig dir: me’n vaig a Bigues... de fet, puc arribar-me a St. Feliu...; encara em sembla poc i m’arribo a Moià. Un cop allà decidei-xo anar a visitar el prat a Sta. Mª de l’Estany i em quedo a l’aplec a l’ermita abans de tornar a casa.En una altra ocasió, amb un parell de companys, vam anar a Montserrat. Per si no fos prou, vam deixar les bicis per pujar a peu a St. Gregori; tornà-vem a casa de matinada. L’endemà vaig conèixer per primera vegada què eren les agulletes.També vaig ser regidor a l’Ajunta-ment uns 4 anys, (1962-1965). M’hi va posar a dit el Feliubadaló. Era un càrrec que m’anava gran, no sóc home de reunions. Alguna vegada m’hi dei-xava veure, però no m’interessava massa, tot i que crec que tothom hi hauria de passar, al menys dos anys, per poder conèixer el funcionament, la responsabilitat i el compromís que això comporta. Abans no hi havien eleccions, només el dit d’en Franco. No he estat mai una persona de políti-ca ni de bars, sempre tenia feina.

I quina relació tenies amb les noies?Tenia moltes amigues a Granollers, algunes havien pujat amb bicicleta a veure’m però jo no baixava mai. Les

mosses m’anaven al darrera però no en treien res. Ja n’havia fet de coses estranyes ja... Com que passàvem a la mateixa hora pels mateixos llocs sempre em trobava les mateixes no-ies, les xiulava i els cridava l’atenció.

Com vas conèixer l’àvia doncs?De ben petits. Amb tres mesos les nostres mares ens portaven a passe-jar amb els cotxets. Ja de més gran, cada dia anàvem amb el pare a carre-gar escales a casa seva, - el seu pare era fuster- i així ens vam anar conei-xent. El pare de la Pilar era el Joan Lluch, de can Carreter. Ell sí que va ser un alcalde convençut (1953-1962) Tenia una fusteria molt gran i feien carros i, quan va deixar de fer carrosseries, es va dedicar a fer escales. En aquella època, a l’Ametlla, gairebé ningú no tenia cotxe. El mitjà de transport ha-bitual era el carro i la bicicleta. També el cotxe de línia i el tren, que agafàvem a la Garriga. El taller estava situat a la carretera de Caldes i al costat mateix hi havia el ferrer, el Fargas. Al davant de la casa dels Lluch hi tenien una gran bàscula per pesar carros i cami-ons. Aquesta bàscula hi va ser fins fa ben poc (d’entrada era per a ús propi, però en van treure rendiment, ja que era l’única del voltant, i va fer un gran servei a la pagesia i a d’altres per a pesar fusta, farina, aviram, blat... més tard la van ampliar per a poder pesar camions).Però ni tan sols quan festejàvem po-díem passejar lliurement per l’Amet-lla, perquè els pares de la Pilar no la deixaven sortir. Recordo que sempre que fèiem una volta havíem de passar pel cafè, perquè era el lloc més trans-corregut. Així era l’època, les parelles havien d’estar vigilades constantment

Com vas començar en el negoci familiar?A casa hi havia camions i a mi sempre m’han agradat. Als 11 o 12 anys vaig agafar el cotxe i vaig anar cap a Lle-rona a fer una volta. A Mollet, mentre jo descarregava la llet, el pare va anar a la barberia i, com que trigava mas-sa, vaig pujar al camió per anar-lo a buscar. El camió s’engegava amb una manovella. Un cop en marxa, sembla-va ben bé que anés sol, de tan baixet que jo era que ni se’m veia. Vaig fer uns 200 o 300 metres carrer avall mentre el pare pujava per la vorera i quan va veure el camió va dir: “on va ara el camió?”. Però no es va enfadar amb mi, ja li deuria agradar que l’anés a buscar. Després vaig tenir feina per parar el camió.

Quan et vas treure el carnet per poder portar el camió?Abans de tenir carnet feia els reca-dos per l’Ametlla. Als 18 anys em vaig treure el carnet de 2a i ja portava el ca-mió a Barcelona sense permís perquè el carnet de 1a, el necessari, es treia

amb 23 anys. Quan me’l vaig treure, conduïa un autocar, i tots el diumen-ges fèiem excursions per a l’agència Molist, una empresa de Tona amb la central a Barcelona. Portàvem l’equip de futbol de Mollet a jugar allà on to-qués. Els d’Amposta venien en tren i després els portàvem als pobles on havien de jugar. Anàvem allà on con-vingués.

Vas tenir mai problemes amb la policia?Llavors la Guàrdia Civil no anava al darrera de la gent, sinó que l’engan-xaven amb “les mans a la massa”. Una vegada, deuria tenir entre 18 i 19 anys, estava amb un grup d’altres transpor-tistes que parlaven amb uns agents sobre infraccions de trànsit i un dels guàrdies em va assenyalar i va dir: “com ara aquest que condueix sense tenir el carnet”. La veritat és que ho sabien però no m’havien multat mai, es veu que conduïa prou bé. Tampoc la circulació era com ara. Les carrete-res eren més estretes i amb molt pocs cotxes. En una altra ocasió, vaig anar a la fà-brica de farines Lamarca a carregar uns sacs i des de can Illa baixava la Guàrdia Civil però, tot i sabent que no tenia el carnet, no em van dir res. Els deuria fer gràcia. En canvi a un cosí meu de Barcelona que també feia de transportista li havien fotut moltes multes. L’única vegada que em van posar una multa va ser baixant de Vic, al creua-ment de Centelles, havia anat a bus-car patates i un guàrdia civil em va de-manar el carnet però no el portava a sobre i em va multar. El pare va haver d’anar al jutjat de Vic a pagar-la. Però la veritat és que ja el tenia concedit, estava aprovat però trigaven dues o tres setmanes a donar-te’l.

Què fèieu com a recaders de l’Ametlla?La feina principal com he dit abans, era el transport de la llet. El recorre-gut cap a Barcelona més habitual era de l’Ametlla cap a la Garriga, Grano-llers, Sant Fost i Sta. Coloma. Apro-fitàvem el viatge a Barcelona per fer recados per a la gent del poble: pujà-vem medicaments per a la farmàcia, sacs de pinso per als pagesos, de tot. A vegades pujàvem la Sra. Roig, mes-tressa del Casal, cap a l’Ametlla des de Barcelona. La senyoreta Maria, di-rectora del casal, gairebé cada setma-na. La Pepita Pericas, de Llerona, la baixàvem a l’escola a Granollers. A la cabina hi cabíem tres persones justes.

Pels estiuejants de l’Ametlla els pujà-vem els mobles del pis de Barcelona a la casa d’estiueig de L’Ametlla, així com els armaris amb la roba i la neve-ra i, quan s’acabava l’estiu, ho havíem de portar de nou cap a la ciutat. Més endavant aquest transport ja no el fè-iem perquè els estiuejants s’anaven comprant els mobles per a la casa de l’Ametlla, i a mesura que la gent tenia cotxes, el nostre servei ja no era tan necessari. De l’agència portàvem qualsevol cosa que tinguessin per a l’Ametlla. Després, els serveis de l’agència van començar a desaparèixer perquè era més ràpid el transport directe sense intermediaris. De Barcelona també hi havíem portat bidons d’oli. Jo i en Florenci, que érem molt forçuts, una vegada vam ficar un bidó de 200 litres dins del camió. Un dia però, al carrer Bailèn, tocant a Alí Bei, vaig anar a buscar un tub d’oxigen, i com que em creia prou valent, el vaig agafar a coll i el vaig portar fins al camió, però hi vaig arribar amb penes i treballs. Aquell dia vaig pensar que això no ho faria més.Els dissabtes, havíem tingut un camió per transport de bestiar, anàvem a buscar els porcs a Puigcerdà i rodalies i els descarregàvem a Barcelona. No-més hi cabien 30 porcs al camió i, fins que no en vam tenir un de més gran, feia dos viatges. La meva jornada era de 24 hores.Vaig treballar molts anys per la mar-ca de llet Rania fins que va desaparèi-xer. Anàvem a buscar la llet a prop de Figueres i d’Olot i la portàvem fins a la fàbrica de Mollet. Mica en mica vaig passar de transpor-tar llet, mobles a particulars i garrins a l’escorxador a treballar de transpor-tista per a empreses i a fer el servei a domicili de gasoil per a calefacció.

T’ha agradat el teu ofici?M’ha agradat fer aquesta feina, però reconec que és una feina molt sacri-ficada i que ha donat per viure però a canvi de treballar molt. Això només ho he pogut fer perquè el volant sem-pre m'ha agradat molt, sinó és im-possible. També perquè he tingut a la Pilar al meu costat, portant les reg-nes del negoci i la comptabilitat. Ella, des de casa, tenia el control de tot. Jo l’ofici i ella l’empresa, hem fet un bon tàndem.Potser m’hauria agradat tenir una feina en què no hagués hagut de tre-ballat els dissabtes i diumenges per poder gaudir més de la muntanya.

+a

Compaginant feina i família, amb l’autocar al darrera i el seu fill gran, en Joan, al costat.

a+

16

dA

+a+a Franc Marín-Camp, (net, 28 anys)+a

Eres petita quan va esclatar la guerra però, te’n recordes?Durant la guerra jo encara anava a l’escola. Recordo que hi havia molta misèria, però com que a casa érem pagesos no vam passar gana. Això sí, sempre menjàvem el mateix: unes mongetes vermelles, quan a mi les que m’agradaven eren les blanques. Ara bé, hi havia gent de Barcelona que s’havia arribat a menjar les her-bes dels marges.

Com era l’escola en aquella èpo-ca?Durant la guerra les escoles eren al Casal, darrera l’església i anàvem junts nois i noies. D’aprendre, no vam aprendre gran cosa. Primer te-níem una mestra que no m’agradava gaire, després la van treure, ens en van portar una altra... Jo només pen-sava en jugar.

Quan es va acabar la guerra tu tenies gairebé dotze anys. Com van ser els darrers dies de la República?Els últims dies de la guerra ens van portar a Bigues, perquè al poble hi havia soldats i a Granollers i a La Garriga havien bombardejat. Ens vam estar amb la meva germana, la Pepis, i la meva cosina, la Maria Rosa de Can Giralt, en una masia que es diu Can Gresola. La meva germana gran, la Cati, ens portava el menjar, perquè allà on érem no en teníem. Per dur-lo, havia de passar per entre els soldats. Però ho recordo poc.

Un cop acabada la guerra, com era la vida a l’Ametlla?A l’escola era tot en castellà. Tení-em una mestra, la senyoreta Sagre-ra, que sempre arribava tard perquè anava a missa. Jo amb aquella mes-tre no vaig aprendre gens, perquè sempre ens tenia castigades de ge-nolls. Però el meu pare ens portava amb la Benita Gonyalons, una dona que feia classes de repàs a casa seva. Un dia li portàvem un farcell de cols, un altre dia una altra cosa. És amb la que vaig aprendre més.

Recordes haver viscut moments de repressió? Com era l’Ametlla de Franco?Més enllà de l’escola, que era tot en castellà, l’Església i el capellà es fica-ven per tot arreu. Cada dos per tres havíem d’anar a missa i a confes-sar-nos.

Tot i així, a l’Ametlla hi havia al-gunes concessions: el Carnaval no va estar mai prohibit...El carnaval havia estat molt maco. Sempre se’n va fer, encara que a al-tres llocs estés prohibit. La gent ana-va tapada, però abans de tot havien de passar per darrera l’escenari de la Sala on apuntaven qui era cadascú. Però a l’Ametlla el Carnaval va con-tinuar sempre, amb ball i concurs de disfresses, que la meva germana Pe-pis havia guanyat alguna vegada.

Als anys 40, un grup de noies vau montar el primer equip de

bàsquet de l’Ametlla. Malgrat els temps ereu força modernes, no?A l’Ametlla ja hi havia un club de futbol (per a nois, esclar) i van pro-posar d’ajuntar unes quantes noies per jugar a bàsquet. Per a poder te-nir una cistella ens van fer anar per les botigues a demanar cèntims. Fi-nalment la vam comprar i jugàvem a l’antic camp de futbol de Can Draper. No vam competir mai contra cap al-tre poble, ni molt menys. De fet, em sembla que no va durar gaire. A més, tret de la Margarita Llobet, la resta érem totes baixetes.

Anys més tard, tu i la teva ger-mana us vau convertir en les telefonistes del poble. Com va ser?Jo tenia uns vint anys. La meva ger-mana treballava a Ca l’Espardenyer i li van proposar d’encarregar-se del servei telefònic de l’Ametlla. Però aleshores hi havia pocs abonats i la central era familiar, així que vam anar a viure totes dues a Telèfons [la central era situada al número 1 del carrer Torregassa, davant la placeta de la farola].

Potser vau ser les primeres do-nes independents de l’Amet-lla...“Que no m’hagi d’avergonyir de vos-altres”, ens va dir el nostre pare, per-què això de dues noies vivint soles no s’havia fet mai. Esclar que hi havia problemes, però en aquells anys ens

ho vam passar bé. Llavors feien cine a l’Ametlla, i hi anàvem un diumen-ge ella i un diumenge jo, perquè mai podíem tancar. A Telèfons sempre hi havia d’haver algú. Jo vaig montar una perruqueria allà mateix i quan la Cati es va casar amb el Pere, ell va venir a viure amb nosaltres tot i que feia de pagès a Ca l’Arenys.

Era millor la perruqueria que aplegar avellanes?De ben joveneta, l’endemà de la festa major ja ens feien anar a aplegar ave-llanes. De genollons i amb el sac lli-gat a la cintura. Però no anava tan de pressa a collir-ne com la meva cosi-na Ramona, que era més gran. Cada grapat dels seus que es ficava dins el sac feia xaff, mentre que el meu feia plinc. A l’estiu, hi havia forasters de la colònia que agafaven avellanes just abans d’anar-les a plegar i encara de-ien: “només agafem les de terra!”

Trobes a faltar alguna cosa de les d’abans?El poble abans era més familiar. Tot-hom es coneixia, fins i tot els estiue-jants. Ja per Setmana Santa hi havia molta gent que venia a Telèfons per preguntar si sabíem d’alguna caseta per llogar. Al principi eren només poques famílies que venien de Bar-celona, per això els dèiem la colònia. Mira si ha canviat la cosa que ara ja som 8.000 habitants i abans no pas-sàvem dels mil. Ara hi ha massa gent, però tot i així prefereixo els temps d’ara; no tornaria pas enrera.

Quan la Remei Batlles Palau va néixer, la Torre Eiffel era l’edifici més alt del món, Istanbul s’anomenava encara Constantinoble i l’Ametlla no arribava als mil habitants. El pròxim 30 d’abril, la Remei farà noranta anys i ha viscut tota la seva vida al poble.

Remei Batlles Palau (89 anys)

“Prefereixo els temps d’ara, no tornaria pas enrera”, diu la Remei, que va treballar de telefonista amb la seva germana Cati, i van ser les primeres noies independitzades del poble

La Remei i el seu net, en Franc, durant l’entrevistaEquip de bàsquet (la Remei és la tercera per la dreta). Anys 40

Foto: Família Batlles-Palau Foto: Franc Marín-Camp

a+

17

dA

+a+aFo

to: F

amíli

a Ar

gem

í-Pui

gdom

ènec

h

Raimon Argemí Puigdomènech (fill, 52 anys)

Estàvem a la classe de les noies, la que hi havia a la dreta de l’Ajuntament quan el mires des de la plaça. A l’es-querra hi havia la dels nois. Tu encara hi vas anar mig any, em sembla.

Quan la guerra, no les fèiem pas allà, les classes, anàvem el Casal, a Can Xammar de Baix. Les escoles les feien servir aleshores de magatzem. Un cop acabada hi vam tornar i... era molt di-ferent: no acabàvem de saber per què, però tot era en castellà, cantàvem el Cara al sol amb el braç aixecat, hi ha-via capellans que tot sovint ens vení-em a explicar històries de màrtirs... Me’n recordo d’un que era gallec que no sabia pronunciar Puigdomènech i em deia Puidomené. A l’Ajuntament, un cop acabada la guerra, també s’hi parlava només en castellà. Un dia que el meu pare m’hi va fer anar a portar uns papers, vaig preguntar, en arri-bar, on els havia de deixar, i un home em va contestar cridant “¡quiere us-ted hacer el favor de hablar bien!”.

A casa fèiem de pagès. I també tení-em bestiar. Poca cosa. Vivíem a Can Fàbregues, al costat de l’Església. La casa està ben bé igual. “Onze-cents anys!” deia la mare que tenia la casa. Oi tant, que els devia tenir! Ja has vist aquella finestra tan maca que hi ha! Davant de la casa, pujant a la dreta, a Ca l’Apotecari encara hi havia ales-hores unes voltes molt maques. Quan la guerra, les van haver de tirar a terra perquè els camions no podien arribar

a l’Església, que aleshores es feia ser-vir per guardar gra, eines, roba.

A casa no eren gaire de missa. El teu avi Francesc no en volia saber res. ”Fes el bé i no facis mai el mal”, con-testava quan li preguntaven perquè no hi anava. Ell era d’esquerres. Un cop ens va explicar que li van demanar que votés la dreta en unes eleccions i que, si ho feia, li deixarien fer servir aigua per regar un camp que teníem més avall de Ca l’Anglada. No sé què va acabar fent: el vot era secret! però el cas és que per fi vam poder regar aquell camp. En aquell temps qui no tenia aigua estava ben arreglat!

Hi havia molta gent que feia de pagès. No pas a les seves terres, n’hi havia que feien de masovers, d’altres eren jornalers que treballaven terra que no era seva i es podien quedar una part de les collites. També hi havia paletes, el Soler i, més endavant, el Maties; fusters, els de Can Xorra, els de l’His-pània; pintors, el de Can Faura, de La Garriga. Però en aquell temps, les ca-ses no es pintaven gaire sovint.

A l’Ametlla teníem de tot: l’espar-denyeria de Can Blancher, al davant de la plaça que hi ha al cap de munt del parc Jaume Plumé... Com es diu aquella plaça? Abans en dèiem “la de la farola”. I a Can Canudas, més amunt de la Botiga del Barri, hi tenien diaris, estanc, merceria. I també feien de carter. I Can Xic Moret, on ara hi ha les ceràmiques dels Morte, hi te-

nien de tot: des de mistos a botifarres! El peix el compràvem a la Patro, que venia des de la Garriga amb un carro estirat per un burro. I també passava l’arengader, amb una tartana. Parava allà, a Can Bachs. A Can Calixto, just al davant de la plaça de l’Església, hi havia el barber. De perruqueria no n’hi havia pas: la majoria de dones no es tallaven els cabells, se’ls reco-llien amb un monyo. Ah, i també hi havia una biblioteca. Però abans que entressin els nacionals, els de Can Pep, els de Can Prat i el Plumé van haver-ne d’amagar els llibres.

A la Sala s’hi feia de tot: teatre, cinema, ball... Les cadires no estaven clavades al terra i, a la tarda, quan feien el ball, les posaven totes al voltant i les noies ens hi assèiem, tot esperant que els nois en demanessin per ballar. Sem-pre dèiem que sí. Hi tocaven sovint uns de La Garriga, el que cantava era un a qui li deien el Gesa. Molt guapo.

Un cop acabat el ball, feien fora tot-hom, tornaven a posar bé les cadires, i la Sala es convertia en un cinema. Portaven les pel·lícules des de La Gar-riga. La començaven allà i, quan la primera bobina s’havia acabat, la du-ien fins a l’Ametlla. De vegades, si els que havien de portar la segona part s’entretenien o era més llarga que la primera, ens havíem d’esperar!

També hi fèiem les desfilades de dis-fresses, pel Carnestoltes, que no es va deixar de fer mai! Tothom es disfres-

sava i passejava pel carrer. Un cop, amb la Maria, vam agafar la roba de treball dels pagesos de Ca l’Anglada, tota suada i empolsinada, i ens la vam posar i vam passejar-nos així per tot el poble!

Érem molt amigues amb la Maria. Era molt llesta i intel·ligent. La senyo-reta Sagrera l’ajudava, fora d’hores de classe, a preparar-se per anar a l’ins-titut, a Granollers. Un cop, però, va voler que, per final de curs, recités un poema que deia:

La Patria es feLa Patria es heroísmoFe del mártirEmblema del soldado

Ella no volia. Es seu pare estava em-presonat, com tanta gent un cop aca-bada la guerra. La Maria s’hi va negar, clar. Nosaltres no enteníem que, el que volien, era fer veure que havien aconseguit redreçar-la. No van poder.

Ara em sembla que, en veritat, érem totes molt faves. Ens engrescàvem les unes amb les altres per fer, per exem-ple, el mes de Maria. I havíem d’anar a resar el rosari cada tarda, tot el mes de maig. O, per exemple, fèiem “els set diumenges de Sant Josep”: que volia dir anar a combregar cada un dels set diumenges que hi ha abans del dia de Sant Josep. Potser no sembla res de l’altre món, però pensa que abans s’havia de combregar sempre en dejú!

Costa de creure com ha canviat tot.

“Tanca la porta, culobert!” va etzibar la Maria a la Carme. L’estufa que teníem al mig de l’aula tenia feina per escalfar-nos i, quan algú obria la porta per entrar a la classe, tothom maldava perquè ho fes ben de pressa. A la Maria, clar, la van castigar. Suposo que més per la gran rialla que vàrem fer totes que no pas per aquest cop de geni que, el vent gelat de fora, li va fer sortir de dins!

Núria Puigdomènech Viñolas (91 anys)

A casa feien de pagès i no eren gaire de missa, i la Núria recorda amb estima els anys d’escola i la relació amb les companyes

La Núria i el seu fill Raimon davant un quadre de la Plaça Vella vista des de les voltes que ja no existeixenLa Núria Puigdomènech quan era jove

Foto

: Rai

mon

Arg

emí P

uigd

omèn

ech

a+

18

dA

+a+a Jaume Iglesias, fill. (59 anys)+a

En aquest context viu en Josep Iglesias Viver els seus primers anys. I és d’on partim per fer-ne una mica de record. La infantesa d’en Josep va ser tan efímera com la pròpia repú-blica. Com és prou sabut, el fatídic cop d’estat militar de Franco va deri-var immediatament en una guerra fratricida. A l’Ametlla de llavors, que fregava el miler d’habitants, la guer-ra va tenir lleus afectacions. En Jo-sep ens explica que... “El meu pare, com tants pagesos de la zona, va haver de treballar en l’ampliació del camp privat de vol de Rosanes a Llerona, un cop va ser requisat pel govern de la Generali-tat, ampliant-lo i adaptant-lo com a aeròdrom de guerra. Fa pocs anys he conegut la transcendència que va tenir aquest camp, els seus avions i els seus pilots en els fronts de guerra del Segre i de l’Ebre, així com en la defensa aèria de Barcelona. Però tinc unes escenes gravades en

la memòria d’un nen de set anys que han perdurat en el temps pel seu im-pacte: des de Can Borbó –que té molt bona vista sobre el pla de Llerona i del Vallès, en general- veig, com si es tractés d’una pel·lícula, un combat aeri entre diversos avions i com en cau un, envoltat de flames, impac-tant al terra en una forta explosió. També recordo amb precisió com entraven i sortien de l’església els camions carregats de sacs. Penso en l’habilitat i valentia de l’alcalde Joan Plumé al capdavant de l’Ajuntament republicà, en temps molt difícils, que va reconvertir l’església en un centre de distribució del Sindicat Agrícola dels Rabassaires, crec que en deien així. Havien fet una rampa de terra a les escales d’accés per on pujaven i baixaven les camionetes i, a més a més, havien adequat l’edifici religiós en magatzem on hi havia productes agrícoles, una bota de vi i una altra d’oli.”

Algunes famílies que havien escollit a principis de segle l’Ametlla com a poble d’estiueig, s’hi van establir un temps com a refugi dels perills dels bombardejos sobre Barcelona. “Unes quantes famílies varen op-tar per establir la seva residència al poble de forma transitòria: els nens i les mares vivien aquí, mentre que els respectius pares anaven a treba-llar a Barcelona a diari. Recordo que alguns es van organitzar per anar-hi en una camioneta comunitària i d’al-tres passaven la setmana a la ciutat i tornaven el cap de setmana. També anaven arribant famílies que fugien d’altres parts d’Espanya on la guerra era més cruenta. El Comitè local les assignava a les diferents cases i ma-sies: a la nostra hi van estar allotjats set membres d’una família de Me-quinensa.” Sembla que això va ge-nerar algun problema de creixement demogràfic i d’avituallament, que es va anar resolent amb l’actitud deci-

dida de l’Ajuntament i dels veïns del poble.Els darrers tres dies de gener del 1939, quan en Josep tot just tenia poc més de set anys, la guerra es va fer molt més present a la seva vida quotidiana. “A primera hora del matí la mare va pujar molt esverada del poble on es deia que les tropes republicanes, en la seva retirada, passaven per les ma-sies i s’enduien el que podien. El meu pare molt nerviós ens va manar als meus cosins i a mi que agaféssim el bestiar, dues vaques i la mula, i ens els emportéssim al torrent de Sant Nicolau. Cagats de por vàrem estar quasi tot el dia amagats, amb la mala sort que ens va trobar un escamot de milicians. Un d’ells em va arran-car la corda de les mans amb la que subjectava fermament la mula i em vaig posar a plorar mentre se l’endu-ia. Afortunadament el soldat s’ho va repensar i va tornar enrere. Se’m van

A pocs mesos de proclamar-se la República de l’any 1931, en substitució de la monarquia d’Alfons XIII, va néixer el quart fill de la masia denominada Can Borbó, anteriorment Can Viver del Bosc. Situada a prop de l’església, era una de les cases de pagès que conformava el barri de La Sagrera, nucli originari del poble de L’Ametlla des de la seva fundació per l’abadessa Emma (s X).De fet, i gràcies a la labor arxivística duta a terme per Mossèn Anton Bassolas, està documentat l’arbre genealògic des del 1585, on l’Eli-sabet Viver i en Sebastià Borbó apareixen com a titulars de dita masia. Des d’aquell any fins al moment del naixement d’en Josep Iglesias Viver, podem comptabilitzar fins a 12 generacions que han viscut a Can Borbó, que esdevenen 15 en el moment present. A finals del segle XIX la composició familiar dels habitants d’aquesta masia era íntegrament femenina: havent mort prematurament l’avi d’en Josep, en Ramon Viver del Bosch, queda en mans de la seva dona, Coloma Bassa Moncau, el manteniment de la finca i la cura de les seves dues filles Maria i Conxita. La Maria Viver Bassa es va casar amb un xicot ben plantat d’uns 20 anys que procedia de Can Geroni de Bigues, en Jaume Iglesias Fortuny. Com no podia ser d’un altra manera, es va fer càrrec de les feines del camp i d’introduir paulati-nament petits canvis, tot transformant una casa de pagès de pura autosubsistència a una de més adaptada al nou segle XX, engreixant porcs a petita escala i obtenint llet de les vaques per a la seva venda, fent compatible l’activitat agrícola amb l’explotació com a granja. Aquest fenomen és comú a la majoria de les cases de pagès del municipi.

Josep Iglesias Viver (86 anys)

Fill del campaner, en Josep va fer d’escolanet i ajudava a son pare a donar corda al rellotge del campanar de l’església.

En Josep i en Jaume, pare i fill, durant l’entrevista

En Josep en una fotografia feta a l’escola, ben habitual en aquella època, cap al 1938 o 39

Fotos: Família Iglesias

a+

19

dA

+a+a

quedar gravades les seves paraules: “Toma, chaval, no llores más” L’endemà, una veïna de 16 anys que ajudava a casa i jo mateix vàrem anar en carro a buscar menjar per les va-ques a “la peça de Can Draper”. Re-cordo que un soldat a cavall ens va estar assetjant una bona estona i per-seguint la Leonor que, finalment, va poder-lo esquivar amagant-se cor-rents al bosc. Jo no entenia res, ell va desaparèixer. Cap al tard, en tornant cap a casa, vaig poder veure com uns altres soldats talaven el primer pla-taner de la carretera d’entrada (avui hi ha la Ferreteria) per fer-ne un niu de metralladora en el bell mig de la carretera. A tot el poble hi havia camions i sol-dats amunt i avall. Sorprenentment, l’endemà no hi havia ni rastre de tota aquella activitat. En una sola nit tot va canviar de forma radical al meu entorn i a la meva infància. A part d’explicar resumidament aquestes senzilles anècdotes, he de dir que, naturalment, en aquells moments no en tenia ni la més remota idea del que tot allò significava. Aviat vaig anar a escola i fins als catorze anys em van ensenyar moltes coses noves per a mi i fins i tot una nova llengua!”L’exèrcit franquista va fer la seva entrada a l’Ametlla el dia 1de febrer de 1939. Com és prou sabut, però so-vint poc recordat, el règim franquista comportà un canvi total de les nor-mes, els valors i la forma de pensar que regirien la vida quotidiana dels ametllatans i l’existència dels ciuta-dans espanyols durant gairebé qua-ranta anys.Les campanes com a medi de comu-nicació de l’època.Quan en Josep va néixer a l’Ametlla, encara no hi havia telèfons a les cases i tot just s’anava desplegant la xarxa de fils de coure pel poble. El sistema públic de comunicació seguia sent el toc de campanes.“Anys abans de la guerra el meu pare ja feia de campaner. La proximitat de Can Borbó a l’església el permetia anar a diari a fer el toc de l’alba a pri-mera hora, i el darrer toc de vesper-tines al final de la jornada. A més a més, els dissabtes havia d’anar a do-nar corda al rellotge, que tinc entès que data del 1857. “A la celebració del milcentenari de la parròquia, originalment denomina-da Amíndola, celebrat el 2006, es va fer molt bona difusió del seu origen i fundació. (Recomanem visitar el lloc de la wikipedia https://ca.wikipedia.org/wiki/Sant_Genís_de_l’Amet-lla). En l’esdevenir del temps, aque-lla església romànica original s’anirà adaptant als diferents estils arqui-tectònics i necessitats parroquials, i amb ella el seu campanar. El que potser pugui resultar curiós per al lector i que difícilment podrà

trobar documentat, són alguns dels records d’infància d’en Josep en re-lació a la funció i activitat del cam-panar.“Tot i que el capdamunt del campa-nar era diferent de l’actual, recordo que ja hi havia les esferes del rellot-ge i unes quantes campanes que ara no sabria precisar. El meu pare, a part dels tocs d’alba i del capvespre, havia d’anar tots els dissabtes a “do-nar corda” al rellotge.Poca gent deu saber que del seu me-canisme hi pengen uns pesos que van baixant per la força de la gravetat per l’interior del campanar. Aquests pe-sos, lligats per cables d’acer, donen l’energia perquè el rellotge funcioni i, a més a més, pugui tocar la corres-ponent campana per assenyalar les hores i els dos quarts de forma total-ment precisa i automàtica. L’alçada del campanar i l’enginy del mecanis-me del rellotge permeten que aquest “tingui corda” per una setmana exac-ta. Si es trigava unes hores de més, el rellotge s’aturava.De nen havia acompanyat el meu pare a donar corda al rellotge. Això consisteix a pujar a dalt de tot del campanar i, a la sala on s’ubica la complicada maquinària, donar vol-tes amb una maneta especial a unes bobines on s’enrotllen els cables que sustenten els pesos i que ja estan a punt de tocar el terra. Dir també que el mecanisme central del rellotge, a la part de dalt de tot del campanar, fa moure les busques de les quatre esferes que s’orienten a cada punt cardinal. Aquest rellotge i els seus tocs horaris de campana, han estat el referent que permetia regular la vida quotidiana de la gent del poble fins i tot quan estàvem treballant al camp. Un cop pujats els pesos, el campaner francament entresuat i esbufegant, passava a fer el repic de campanes, mentre jo quedava bocabadat de les vistes des de l’edifici més alt d’aquells moments a tot el poble. Es feia coin-cidir l’operació de donar corda en dissabte, per així fer la batallada o re-pic de campanes i anunciar el cap de setmana i la festivitat del diumenge.”El so de les campanes, anunciant es-deveniments civils i religiosos, for-ma part de la nostra cultura i de les nostres tradicions. Des de sempre les campanes han acompanyat la vida dels ciutadans, anunciant la festa i el dol (si havia mort un home, una dona o fins i tot un nen “albat” –cri-atura morta abans d’arribar a tenir ús de raó-), alertant del foc, el toc de sometent o bé alertant de qualsevol altre perill. Potser cal contextualitzar que, tot i que és prou conegut, finalitzada la guerra, el nou règim totalitari va im-pregnar-ho tot amb l’ideari del naci-onalcatolicisme, on la manifestació més visible va ser l’hegemonia que

tenia l’Església catòlica en tots els aspectes de la vida pública i privada.“La majoria de nens de la meva edat anàvem a les “Escuelas Nacionales” com a mínim fins als 14 anys. La gent de la meva generació no podíem apre-ciar les diferències entre el model d’ensenyament republicà i el fran-quista, doncs vam néixer i créixer en aquest nou règim totalitari. Penso que jo ho trobava tot normal. El mestre Capell ens va ensenyar moltes coses sota l’atenta vigilància dels dos retrats franquistes, col·locats a un costat i a l’altre del Sant Crist. Però també va tenir una forta influència, en l’educa-ció dels nens i molta presència en la vida de les famílies del poble, mossèn Jesús Ventura. Desconec si vàrem tenir altres opci-ons, però vivint al costat de l’església i el pare fent de campaner, ràpidament em vaig veure fent d’escolanet i ell de sagristà. Ell seguia fent de pagès de sol a sol, mentre que jo feia de nen, també de sol a sol. No tinc conscièn-cia de passar-ho malament fent d’es-colà, doncs, a part de quant pesades que podrien ser algunes intermina-bles misses o cerimònies, érem una bona colla de trapelles que anàvem d’un cantó a l’altre. Haver fet aques-ta “feina” em permet explicar alguns costums que ja pocs poden recordar.Quan al capellà li arribava la notí-cia de la mort d’un veí, al cap de po-ques hores, el meu pare feia el toc de morts pertinent, tot avisant a la po-blació del succés, mentre que el mos-sèn i tres escolanets anàvem a casa del difunt, seguits del carro mortu-ori. Perquè sí, sí, a L’Ametlla teníem un carro específicament dedicat al servei fúnebre. A vegades ens havia tocat fer una llarguíssima caminada per anar a masies molt distants del centre del poble per anar a recollir el difunt que, un cop feta la processó de tornada, era traslladat directament al cementiri, on rebia les exèquies i pregàries corresponents. Un diumenge al mes es feien batejos: allò sí que era divertit! Sovint es ba-tejava més d’un infant en el mateix acte. En sortir-ne, el repic de campa-nes era alegre i festiu i a les escales de l’església els padrins llençaven ametlles confitades i, de tant en tant, alguna moneda (crec que eren de deu cèntims de pesseta). He de confessar que tant els escolans com el campa-ner, menys sovint del que volíem, re-bíem una discreta propineta. Llavors l’alegria era doble i fèiem la “feina” amb més entusiasme.També ens ho passàvem molt bé,

doncs no hi havia massa distraccions per als nens, anant casa per casa du-rant la Pasqua i, sobretot, per les ma-sies, a fer el “salpàs”, que consistia a beneir-les amb aigua i sal. A part d’anar d’excursió per tot el terme municipal, era molt divertit esquit-xar-nos entre nosaltres quan el mos-sèn es distreia i gaudir del ressopó o berenar que algunes pageses ens preparaven. Per anar acabant aquesta pinzellada de records, diré que les processons eren també esdeveniments que aple-gaven molta gent: ves quin remei! Recordo que la de Corpus tenia es-pecial importància i concurrència. El seu recorregut és similar al que avui dia fa la cavalcada dels Reis, però justament en sentit invers. Mentres-tant, les campanes batallaven com a acompanyament durant la seva llar-ga durada. El meu pare sí que sabia molt bé què era allò de no poder es-tar repicant i anar a la processó!Quan pujar al campanar es comença-va a fer feixuc per al meu pare, el va anar substituint el meu germà gran Genís i, al cap dels anys, el meu nebot se’n va fer càrrec fins als volts de 2006 que es va instal·lar un sistema elèctric que automatitzava la campaneria. Fa uns quants anys vaig animar al meu nebot en Jaume a participar a la trobada anual de campaners que se celebra a Os de Balaguer (La Nogue-ra) i així ho ha fet diverses vegades. Enguany celebraran la trentena tro-bada. Passats uns quants anys des d’aques-tes senzilles memòries d’infantesa, es van dur a terme unes reformes del campanar el 1955 i s’hi van instal·lar vuit noves campanes el 1956. Sabíeu que totes elles tenen un nom propi? Femení, és clar!”A més d’haver ensenyat el seu propi fill el toc de campana, de tant en tant l’actual “mestre campaner”, en Jau-me Iglesias Barbany, puja al campa-nar i fa dringar de forma manual les estimades campanes per commemo-rar ocasions especials.El professor i escriptor saguntí, Sergi Durbà Cardo, en el seu llibre “Cos-tumari de records”, escrivia el 2011: “Els campanars formen part del nos-tre entorn. No és qüestió de ser catò-lic o no…. els campanars han anunci-at, al llarg del temps, altres aspectes gens menyspreables: vida, identitat, personalitat, pau”. També diu: “Sen-tiu les campanes? Ja m’ho direu. Si la resposta és afirmativa podreu des-cansar en pau, el vostre entorn enca-ra batega. Amén”.

+a

En Josep, a primera línia, ballant Gitanes, tan típiques de l’Ametlla

d'A L'AMINDOLA

Am

índo

la

20

dA

Tots tenim una història de vida per explicar plena d’emocions viscudes, de pors latents, de secrets arxivats a l’armari dels records, de situacions familiars que fan endolcir el nostre cor i d’altres que esdevenen més amargues; una motxilla de vida, en definitiva, plena d’experiències que configuren qui ets i el camí que dia a dia vas traçant.

Aquesta història, en constant movi-ment, es va nodrint de les relacions o vincles emocionals que, de ben pe-tits, anem teixint amb les persones que ens envolten i que ens ajuden a construir els pilars de la nostra personalitat i a evolucionar. De ve-gades, aquests vincles són, alhora, els que també ens fan patir i frenar el nostre impuls innat d’avançar i de construir nous camins per obrir portes inèdites. Es van creant nu-sos emocionals que, si no els tenim presents, fan trontollar els nostres pilars i també el de les generacions futures, ja que, el que no s’aprèn i se soluciona… es repeteix fins que no és alliberat i sanat.

Les Constel·lacions Familiars són una eina terapèutica basada en la Teràpia Familiar Sistèmica, en els principis transgeneracionals i exis-tencials, i que va ser creada per Bert Hellinge, que afirmava que el 70% dels problemes psicològics eren fruit de la nostra història i de la nos-tra relació familiar.

Per tant, aquesta eina terapèutica de gran impacte a nivell emocional s’utilitza per desbloquejar aquesta energia congelada o nus emocio-nal que, moltes vegades, ha quedat submergit al món inconscient i que, de manera espectacular, emergeix quan es constel·la, ajudant a la per-sona a trobar el seu lloc i el seu rol dins el sistema familiar.

Tot aquest treball profund es realit-za a través de dinàmiques vivencials grupals o individuals, on la persona interessada en constel·lar una situ-ació concreta n’és un observa-dor extern. Des d’aquesta posi-ció de distància, com qui mira una obra de te-atre, la persona observa l’escena, els personatges, els moviments, els nusos, etc. i per tant s’ado-na del que està passant amb la seva circumstància personal i és capaç d’extreure’n una conclusió.

Es treballa des de l’amor, la com-prensió, l’acceptació i el perdó: no-més així es pot sanar una situació i seguir endavant, no solament per

a la persona en qüestió, sinó per als que vindran després (fills, nets,…), ja que, com he comentat anteriorment, un nus emocional congelat vincula tot el sistema fa-miliar.

Com a Teràpia Quàntica, el que succeeix en una

sessió de Constel·lacions Familiars repercuteix en cadascun dels mem-bres de la família, encara que no hi

siguin presents: l’efecte és immedi-at.

El Terapeuta té un paper fonamental en tot el procés. Acompanya, guia, orienta, ajuda a expressar els senti-ments més profunds i, en definitiva, mostra allò que fins ara no es veia per tal d’aconseguir el benestar interior de qui constel·la.

Algunes de les situacions que es tre-ballen en Constel·lacions Familiars són: problemes de parella o famili-ars; dificultats en la relació i la co-municació; mort de familiars i situa-cions de dol; patiment, insatisfacció, tristesa, sense saber-ne l’origen ni el per què; situacions que es repeteixen de generació en generació: suïcidis, dependències, dificultats econòmi-ques, etc.

Les constel·lacions familiarsLa nostra història personal es nodreix de les relacions i de les experiències familiars presents i passades

LLAMINADURES DE L’ÀNIMA

Caixa FòrumBarcelona

Els pilars d’Euro-pa. L’edat mitjana al British MuseumFins el 18 de juny de 2017

Tot i que els historiadors han considerat aquesta època com un pont desafortunat entre dos grans períodes, en realitat, aquests més de 1.000 anys van donar grans talents artístics i progres-sos intel·lectuals. Hi troba-reu objectes i obres d’art de l’època.

CCCBBarcelona

Fenomen fotollibreFins el 28 d’agost del 2017Juntament amb la Fundació Foto Colectania, ofereixen una doble mostra que posa en valor el llibre de fotogra-fies. Hi podreu trobar foto-llibres nipons, exemplars de denúncia o propaganda, i obres d’artistes com Laia Abril o Vivian Sasser.

MUME, Museu Memorial de l’ExiliLa Jonquera

D’orificis al mur, de Roser BoverFins el 4 de juny de 2017

Instal·lació artística en què l’autora transforma imatges de refugiats sirians trobades a internet en obres tridimen-sionals i proposa una reflexió sobre les actituds que adop-ten les altes esferes davant els moviments migratoris i el tracte que reben els “humans residuals”

Museu de GranollersGranollers

Nines del mónFins el 23 d’abril del 2017Col·lecció d’Antònia Pericas de més de 200 nines porta-des d’arreu del món, com Cuba, Tailàndia, Escòcia, Finlàndia o la Xina. Una oportunitat per conèixer l’imaginari de cultures ben llunyanes.

Museu de MontserratMonestir de Montserrat

La força d’una idea, d’Elisa ArimanyFins l’11 de juny del 2017Mirada retrospectiva de l’obra de l’escultora que va treballar elements com la pe-dra, el ferro o el paper fet a mà. Les seves escultures són eminentment abstractes i les podeu trobar arreu, a nivell internacional, en format pe-tit, mitjà i monumental.

No et pots perdreEn aquesta edició us recomanem:

Marta Datzira

Les constel·lacions Familiars són una

dansa on es busca la melodia per tal que

els ballarins sentin la música i es moguin en harmonia, gaudint de l’experiència i essent

lliures.

El que succeeix en una sessió de Constel·lacions Familiars repercuteix en cadascun dels membres de la família

Foto: Internet

Núria Farràs i Giol

d'A L'AMINDOLA

Am

índola

21

dA

Maria Clara Prat i Roig

Explica’ns la teva trajectòria personal i professional fins arri-bar a la fotografia.Com que les matemàtiques no se’m donaven bé, vaig fer el batxillerat de lletres. Ja des de petit m’agradava lle-gir, escriure, tenia curiositat per tot el que passava al meu voltant. Vaig coincidir amb l’arribada de la televi-sió. Des de sempre m’ha interessat la noticia, saber el que succeeix, escoltar o donar veu als qui ho expliquen.Després del preuniversitari em vaig decidir per Filosofia i Lletres (durant anys 70 no hi havia facultat de perio-disme). Per a guanyar uns diners, vaig fer pràctiques al desaparegut Diari de Barcelona. Allà vaig veure i vaig viu-re com era la feina de periodista. I l’important que era la fotografia, per a donar-li tota la força a les informa-cions. Vaig passar per diversos diaris, sempre com a redactor, però sabent que una gran imatge val més que mil paraules. Per molt que expliquis com s’ha marcat un gol, una fotografia bona ho explicarà millor. Vaig apren-dre molt dels meus companys fotò-grafs. Per això, quan vaig sortir del món professional i em vaig jubilar, la fotografia es va convertir en el meu hobby-passió.

Has viatjat per quasi tot el pla-neta amb la teva dona. Quina és la finalitat dels vostres viatges? Amb la Roser sempre hem tingut com a objectiu conèixer món, en l’ampli sentit del concepte. Ens encanta ca-minar per carrers de ciutats o llocs remots, conviure amb les seves gents, entrar a mercats, pujar a transports públics, menjar en xiringuitos locals, viure el dia a dia de gent amb altres cultures. Són experiències úniques que van des dels frenètics carrers i el trànsit de Hanoi fins a la grandiosa experiència d’assaborir una obra de ballet al teatre Bolshoi de Moscou, passant per una posta de sol en una illa grega, una cerimònia religiosa a Varanasi o un passeig per l’illa Ele-fantina, al Nil. Sempre hem intentat construir el nostre propi viatge i, una vegada a lloc, ens deixem portar. Mai anem amb prejudicis culturals o estè-tics. Intentem penetrar en les cultu-res, en les seves idees i religions. Ens agrada la proximitat. A vegades, bus-quem un guia local perquè ens ajudi a entendre l’autèntica realitat del lloc. Tampoc tenim prejudicis estètics en quan a la natura: trobem bellesa tant en l’aridesa d’un desert com el d’Ata-cama, com en la imponent força dels salts d’aigua d’Iguazú o l’idíl·lic verd-blau dels fiords noruecs. Ni tampoc prejudicis artístics: sempre ens dei-xem penetrar per l’estètica dels grans monuments llaurats per les mans dels homes. I també pel que signi-fiquen o han significat en les seves cultures. Des del meravellós equilibri de les piràmides egípcies fins a les im-pressionants escultures dels moais de l’Illa de Pasqua, passant per la grandi-ositat dels temples d’Angkor i la per-fecció urbanística del Machu Pichu.

Intentem sempre tenir les portes de la nostra sensibilitat obertes.

En la darrera exposició a la Sala Carles Sindreu l’objectiu va ser recaptar diners per a un orfenat a Tanzània. Estàs satisfet de l’ex-periència?El nostre objectiu al viatjar a Tanzà-nia era un safari fotogràfic. Però, quan vàrem sortir d’Arusha per a anar al cràter Ngorongoro, vàrem passar per unes poblacions en les que la pobresa es vivia a peu de carretera. No podíem ser insensibles. Evidentment, volíem veure i fotografiar lleons, elefants, lle-opards, en el seu hàbitat, com convi-uen, degustar inoblidables postes de sol al Serengetti, però no podíem tan-car els ulls davant una tremenda pe-núria humana. Li vàrem dir al nostre xofer que volíem fer alguna cosa per ajudar especialment els nens. Ens va portar a un orfenat, el Gracious View Children’s Center. Se’ns va encongir el cor. Nens que no tenien res ni a ningú i encara eren capaços de som-riure. Vivien en absoluta escassetat. Com ells, n’hi ha molts al món. Vaig voler compartir, en la meva exposició “Naturaleza, Gente y Cultura”, aquest sentiment de solidaritat. La nostra ajuda econòmica va servir perquè po-guessin pagar un termini del terreny que ocupa l’escola, reparar la teulada, i comprar vitamines i material esco-lar. Va ser un bon motiu, el millor rendiment que podia treure de les meves fotografies. Vaig agrair de cor la col·laboració de tothom.

Amb la fotografia volem conge-lar moments i experiències vis-cudes per no oblidar-les. Quina fotografia, de les que has fet, té un significat especial per tu?La fotografia, per mi, són tres coses:Un reflex de la realitat: congela un moment.És una interpretació d’aquesta rea-litat: intentes donar-li un significat amb una perspectiva, un enfocament, una composició, un entorn. En fi, in-tentes que aquesta fotografia digui alguna cosa, sigui més que una ins-

tantània, vagi més enllà del que veus.És estètica: té la força dels colors, el volum que li donen les seves ombres, contrastos i llums, és impacte visual. Per descomptat, molt poques vegades aconsegueixes les tres coses alhora. Per mi, una fotografia que té un es-pecial significat és la d’unes dones índies purificant-se en les aigües del Ganges, amb l’acoloriment dels seus vestits reflectint-se a l’aigua i la ciutat de Varanasi (Benarés, Índia), al fons, difuminada per la boirina de l’albada. Però bé, això és una qüestió molt sub-jectiva. Viatjar és l’excusa per fotografiar o la fotografia és l’excusa per al viatge? Viatjar té un valor per sí mateix. Pots gaudir d’un viatge sense fer fotos... però no és el mateix. No viatges tan sols per fer fotos, però les fotos reflec-teixen la interpretació que has fet del teu viatge. No tan sols són el reflex, un arxiu per al record, sinó com ho has viscut. Viatges i fotos són dos concep-tes independents que es troben molt bé junts, però no sempre han d’anar-hi. Al nostre entorn proper podem fer fotos carregades d’estètica i significat. Els quilòmetres de distància no són el que dóna valor a una foto, sinó la idea que hi ha darrera abans de la seva rea-lització. Un exemple: el paisatge urbà, que tan proper tenim, s’obre davant nostre perquè puguem interpretar-lo a través d’una càmera. Les fotografi-es poden expressar la seva bellesa o la seva sordidesa: denunciar, a tra-vés d’una imatge d’un sensesostre demanant almoina a les portes d’una oficina de La Caixa, els tremends de-sequilibris socials, o interpretar una realitat social a través de murs amb grafits o de gratacels envidrats, sím-bols del negoci i el benestar.

Quin és el tema que més t’agra-da fotografiar?No tinc prioritats. Depèn del lloc, del moment, de l’entorn. Recordo que, des de lluny, les salines de Maras, al Perú, oferien la imatge d’una preciosa quadrícula il·luminada pel sol. Pura estètica. A través del zoom vaig po-

der veure un home gran, vestit amb indumentària tradicional, treballant amb tècniques molt antigues. Em vaig apropar i el vaig poder fotografiar en plena feina. No hi ha categories de fotos estanques. També al Perú, unes dones estaven confeccionant peces de llana en una illa del Llac Titicaca. Vaig realitzar dos tipus de fotos: elles en-focades en primer pla en plena feina i elles, desenfocades, amb un preciós panorama de muntanyes, núvols i el preciós blau intens de l’aigua del llac. Des del mateix lloc, una foto de gent i una altra de paisatge.

Quin és el proper lloc a visitar?Un dels nostres destins somiats és el Japó. En realitat és un país que vaig conèixer el 1979. Em va impactar el seu ordre, com n’estaven, d’avançats tecnològicament, aleshores, la seva combinació entre cultura, tradició i modernitat. Em varen impressionar els seus edificis, el seu transport pú-blic.Vaig anar-hi d’enviat especial per cobrir un Mundial júnior de futbol. Allà va emergir un jovenet Marado-na. Vaig tenir l’ocasió de fer-li una entrevista cara a cara: tímid, poques paraules, respectuós. Res a veure amb el que després va ser com a futbolista consagrat. Els meus records de Tokio són molt bons. Vull tornar-hi amb la Roser per a submergir-nos en la seva història i la seva actualitat, la seva tradició i la seva natura. La preparació d’un viat-ge provoca una mena de fascinació. Es comença a gaudir. T’informes dels llocs on vols anar, com moure’t, nave-gues per internet per veure vídeos que et vagin situant, llegeixes guies, sor-geix una mena d’excitació, t’imagines quines fotos faràs. Després, quan ar-ribes a lloc, com deia abans, et deixes portar, improvises i segur que la teva càmera capta un moment que no ha-guessis imaginat. En aquesta fase es-tem. Toca decidir si escollim els colors grocs i vermellosos dels boscos a la tardor o el florir de la primavera. Fal-ten molts mesos, però ja en gaudim.

Josep Prats i FiolDesprés de dedicar-se tota la vida al periodisme com a redactor, ara gaudeix a fons de la fotografia

A CURTA DISTÀNCIA

Dones índies purificant-se en les aigües del Ganges, i la ciutat de Varanasi al fons

En Josep Prats al despatx de casa seva

Foto

s: J

. Pra

ts

d'A L'AMINDOLA

Am

índo

la

22

dA

Dibuixant i pintor autodidacta, Rafael Garcia, amb el nom artístic de Ralph Garmont, s’ha format en dibuix tècnic per l’ETSEIB i en dibuix artístic i pintu-ra en seminaris en el Col·legi Alemany i en el taller d’art Espaimedusa, de Bar-celona, durant 5 anys.

Ha realitzat diverses exposicions col-lectives, catorze a la sala Sindreu de L’Ametlla del Vallès i tres al barri de Gràcia, a Barcelona, i també li han de-dicat tres exposicions individuals: una a la Unió Cívica de Bigues i Riells, el 2013, i dues més a la Sala d’Exposicions Carles Sindreu, al nostre poble, els anys 2014 i 2016.

Ens explica que li agrada dibuixar i

pintar la natura imaginada, no la real. “Quan era petit i sortíem de passeig o d’excursió” diu recordant la seva infan-tesa, “imaginava ser un ser minúscul que caminava entre boscos de gespa, o un de gegantí. Llavors els arbres no m’arribaven als turmells, i la natura que m’envoltava canviava de colors se-gons fos el meu estat d’ànim. I després, a casa, no em costava dibuixar falsos records o no tan falsos”, afegeix.

A part dels seus dibuixos, l’ànsia artísti-ca d’en Rafael Garcia també té una ves-sant d’escriptura. En aquesta pàgina de A cop de llapis us oferim un dels seus poemes i tres de les seves creacions pic-tòriques.

Ralph Garmont (Rafael Garcia) Donem veu pròpia als il·lustradors, dibuixants i pintors de les nostres contrades

A COP DE LLAPIS

Maria Clara Prat i Núria Farràs

ONDES

Ntre l cel i la terra /tot son ondes/transparents als ulls dls neòfits/en un mar d gasos barrejats/q fan d la vida un gran depòsit./Creuen ondes electromagnètiques de tot tipus./Arriben intergalàctiques ondes inimaginables,/Si ulls siderals naltres tinguéssim/ veuríem raigs d llum inhòspita/derrotxant sa potència inacabable./L’energia creativa s’hi apareix/transmutació d altres ondes d la vida,/la rutina dl món es destrueix/si ta mirada un instant tot il·lumina./Aqsta snsació s energia /q s difumina pr totes ls galàxies/va rebotant pr ls estels, sols i planetes/fins q per fí s dilueix rere una branca/d una planteta dl balco d casa meva/a on arribat rere un billar d caramboles /havent surcat oceans interestel·lars amb sperança./Posteinstenianes són aqstes ondes/no ls provoquen /variacions n l energia ni n la massa /només ls sentiments d sa natura/rere l imperceptible calor d ta mirada./La pregunta d una Física perplexa/davant dl significat d aqstes paraules /s marida amb ls cants d altres èpoques/d joglars pls camins d ls romances./Exterior i interior tot existeix,/Milions d anys i segons ,són les escales,/ai el temps! La vida es desvaneix/n els estels el amor i ses mirades...

Foto: R. Garcia

Dibuixos de Ralph Garmont

d'A L'AMINDOLA

Am

índola

23

dA

Joan Guarch i Calvet

Nova Consagració de l’església de St. Genís de l’AmetllaJa hem vist com l’any 995 el Comte de Barcelona Ramon Borrell donà el feu del castell de Montbui a Gombau de Besora.El 1059 Mir Giribert, senyor d’Olèr-dola i gendre de Gombau de Besora, signà la pau de les seves lluites amb el Comte Ramon Berenguer I el Vell, i obtingué els dominis del feu del castell de Montbui i incorporà, entre altres, la parròquia de l’Ametlla. Fou amb aquesta donació que nasqué, de fet, la Baronia de Montbui.Finalment, el 1135, el senyor Guillem de Sanmartí, segurament net de Mir Giribert, el dia del seu casament amb Beatriu de Montcada, reté homenatge al Comte de Barcelona Ramon Beren-guer IV per l’anomenat feu de Mont-bui.El 24 de novembre de l’any 1123 el bis-be Oleguer, arquebisbe de Tarragona i administrador de la seu de Barcelona, portà a terme la consagració de l’es-glésia de Sant Genís de l’Ametlla.Oleguer Bonestruga (1069- 6/3/1127) era de procedència noble. El seu pare fou secretari de Ramon Berenguer I. Oleguer era amic de Ramon Beren-guer III i del fill, Ramon Berenguer IV. Va ser un figura impressionant: va ser ordenat bisbe de Barcelona el 1116, i el 1118, també bisbe de Tarra-gona, i exercia una gran influència en la política. Quan el 1123 va venir a l’Ametlla, procedia del Concili Laterà I, fet a Roma. Va aconseguir que el 10 de març de l’any 1131, en una reunió de les Corts celebrada a Barcelona i presidida pel fill de Ramon Berenguer

III, s’acceptés el dret de trenta passes, que dictava que ningú podia envair les esglésies i els seus annexes en un es-pai de trenta passes a l’entorn. Aquest dret de les trenta passes fou l’origen de la Sagrera.Retornant a l’Ametlla, segurament el fet de tornar a consagrar l’església es degué a la necessitat d’adaptar les antigues esglésies preromàniques, ge-neralment amb sostre de fusta, a les noves necessitats sorgides de la refor-ma promoguda pel Papa d’aleshores, Sant Gregori VII. Sant Oleguer (va ser canonitzat el 1675) confirmà les propietats que ja tenia l’església, així com els delmes i primícies que havia de rebre, i també el dret de les trenta passes.Aquest dret era una certa jurisdicció, el de les trenta passes a l’entorn de l’església, que exercia el rector en nom de la parròquia: esdevingué un lloc on els pagesos hi guardaven els fruits de les collites per posar-los a l’empara de l’església i salvar-los de les arbitrarie-tats dels senyors. Fou a on, més enda-vant, fins i tot s’hi construïren les se-ves cases, donant lloc així als primers nuclis de població pròpiament dits. A més a més, era en aquest espai l’únic lloc on es podien enterrar els morts. Era la Sagrada Era. D’aquí el nom de Sagrera.Per altra banda, en aquella època també es confirmà la subjecció de la nostra església al Bisbat de Barcelona.En l’Acta de consagració es fixà, tam-bé, els límits de la parròquia, que eren:“Començant pel castell antic (no hi ha cap dubte que es tracta de les restes de l’antiga construcció ibèrica de Sant Nicolau, al capdamunt del bosc de

Can Busquets), baixa fins a la petita prominència que s’aixeca sobre el riu Congost, segueix per tot el Sota Mar-ge fins a la casa d’en Pere de Sobre el Marge (s’identifica amb Can Màrgens que ha perdurat fins els nostres dies), a migdia sobre les cases d’en Pous, que són d’en Bernat Pons d’Olivera (segurament l’actual Can Bernat Ser-ra de Canovelles, per sobre les quals passa el terme de l’Ametlla), i passant per sobre la casa d’en Carbonell, del mateix Olivera, s’allarga fins el camí que va a l’Espina (a part de notar que ja surt el cognom Carbonell, que ha perdurat fins els nostres dies, la casa d’en Carbonell era segurament l’actual Can Marquès de Canovelles; el camí que va a l’Espina era un mas entre Sant Cristòfol, una ermita del terme de Santa Eulàlia i a l’actual bar-ri de Bonaire), a occident amb el tor-rent que hi ha davant la casa d’en Pere Guerau de Cantallops (segurament l’actual Can Ribafort de Bigues), i pu-jant, passant per les Artigues, arriba fins el capdamunt de la Serra que hi ha davant l’església de Sant Bartomeu (les Artigues són segurament la care-na de Santa Creu amunt; la Serra no hi ha dubte que és Puiggraciós), tor-nant després al castell antic pel coll de la Bodecha, baixant per la vall d’Oli-va (el camí de Can Sous i l’antic camí mercader)".Aquests termes són gairebé calcats als actuals del nostre municipi.En aquesta Acta també es feia cons-tar que les esglésies de Sant Nicolau, al Puig Castellar, i Sant Bartomeu de Mont-ras, quedaven subjectes a l’es-glésia de l’Ametlla. No s’hi feia cons-tar, en canvi, l’església de la Santa Creu, ja existent en aquell moment,

i de la que avui se’n poden apreciar restes de parets i fonaments, i que fou enderrocada després de l’any 1595.Per altra banda, l’Acta feia constar to-tes les propietats de la parròquia, que en aquells moment eren força abun-dants.Finalment, signaren l’Acta el bisbe Sant Oleguer, diversos sacerdots, sotsdiaques i levites, entre ells el sacerdot Guillem, que considerem rector de l’Ametlla. A més, signaren l’Acta diversos parroquians: Arnaldus Mir de Plandaulito (Can Plandolit continua existint en l’actualitat), Pas-qual de Forns (Can Forns ja se citava el 932, venia de l’època dels ibers i perdura avui en dia), Bernat Mir de Cabanyes (segurament del llogaret Kabanas, que se citava el 932), Pere Seniofred, Guillem Bernat d’Olivera, Pere Ramon d’Olivera, Guerau Oggeri d’Olivera, Guerau Riambau, Bernat Sunyer (Sunyer és un nom que en-cara avui trobem a l’Ametlla), Aron Rarimundi, Bracons, Trebuch, Pere Bernat de Torruella (segurament de Can Rosanes) i Vines de Sant Cristò-fol (avui al terme de Santa Eulàlia de Ronçana).En altres documents de l’època surten noms com, entre altres, Raimundus Barcelonus (propietaris molts anys del Mas Barceló, actual Can Draper), Domènec Palau (cognom que ja tro-bàvem en l’època romana i que ha perdurat fins avui) i Burgués d’Arenys (avui en dia encara existent).Són els fonaments de l’inici d’un període d’esplendor, tant de l’Amet-lla com dels pobles dels volants, com Sant Pere de Vilamajor on, alguns historiadors, situen el naixement del futur Rei Alfons I el Cast.

La Baronia de Montbui (1059-1835) Segle XII. (1)Els cronistes del nostre poble, Josep Badia, Mn Anton Bassoles, Mn Joan Bellavista i altres ens han anat aportant les dades generals de la vida local. Amb tot, i també en honor a ells, volem aportar una visió més concreta dels moments més rellevants de la història de l’Ametlla

L’AMETLLA HISTÒRICA

L’Amíndola és el suplement cultural del Diari de l’Ametlla. Es publica trimestralment. Direcció i coordinació: Núria Farràs. Consell de redacció: Marta Bayo, Núria Farràs, Joan Guarch, Carmina Moncau i Clara Prat. Col·laboradors en aquest número: Maria Clara Prat i Roig, Marina Rodríguez Brià, Carmina Moncau i Bassa, Marc Oliveras i Casas, Família Hansen-Sans, Marta Datzira, Núria Farràs i Giol, Josep Prats i Fiol, Ralph Garmont, i Joan Guarch i Calvet. Disseny i maquetació: Estudi de Comunicació Intus SL.

La direcció de l’Amíndola vetlla perquè tots els articles siguin respectuosos amb tothom, però no es fa responsable de les opinions dels col·laboradors. Si voleu col·laborar amb l’Amín-dola o publicar algun conte, article o fotografia, poseu-vos en contacte amb la redacció al correu electrònic amindola@live.com