“AQUESTA REGATA NO LA GUANYAREM”

Crònica dels Fets de Cabrera (2017-2023)

11 de setembre de l'any 2017

Aquest matí, quan ja érem a les envistes de l'illa de Cabrera, he recordat els fets dels últims dies com si haguessin passat fa molt de temps, en els segles antics que cantaven els poetes amb el cor exultant: com ara una expedició bíblica que fuig d'un gran desastre, en una nau carregada de bèsties de totes les espècies, a la recerca d'una terra en què els supervivents s'hi puguin arrecerar; o potser com l'odissea d'un grup de soldats heroics que marxen a l'exili per trobar, dellà l'horitzó, una nova Ítaca on els seus somnis puguin florir una altra vegada...

La nostra nau, emperò, no era la del patriarca Noé (tot i que hi dúiem també molts animals), sinó la fragata Manzanares (cedida graciosament per la Nova República), que va salpar del port de València, ple d'una gernació de nostàlgics que ens deien adéu enmig de grans ploreres, com si acomiadessin la família que mai no ha de tornar... Fugim (com Ulisses i els seus companys) d'una terra devastada, l'Espanya que portem al cor, ara convertida en un ermot infestat de males herbes, només bo perquè hi pasturin les cabres...

Em dic Jaume Rocasegura, i vull deixar una memòria escrita de la caiguda de la família Borbolls, que regnava fins ahir mateix en aquesta nació mil·lenària de guerrers cristians.

Jo, un cronista de notes de societat en revistes de gran prestigi arreu del món, per raó de la fidelitat deguda al nostre Monarca (que Déu guardi molts anys), he abandonat la dissortada Península tot seguint l'expedició reial fins a l'illa de Cabrera, que la Nova República (en un gest que l'honora) ha preservat com a territori ex dominii perquè la Cort a l'exili s'hi pugui establir.

Tres quilòmetres quadrats, pedres nues, un castell vetust, un port per a passar-hi l'estona: ens caldrà un gran esforç d'imaginació per sobreviure en aquest món tan petit!

13 de setembre de l'any 2017El desembarcament

Com per obra d'un pacte tàcit, ningú a l'illa ha gosat encara proferir la més lleu de les queixes contra el nostre infortuni.

El Rei sembla ser qui millor ho ha encaixat. Amb l'esperit esportiu que sempre l'ha caracteritzat, l'home ha decidit llevar-se cada matí per anar-se'n a l'espigó del port, canya en mà, i no en tornar-ne fins haver pescat prou com per obtenir els elogis de la seva família. Fins ara tan sols ha dut morralla, bona per fer brou de peix i prou, però ja ens ha explicat que la mar és plena d'orades i que aviat les tastarem.

La Reina, en canvi, calla i baixa els ulls. Senyora de maneres suaus i caràcter ferreny, ha optat per refugiar-se a l'esglesiola de l'illa amb la seva serventa i sortir-ne el mínim possible.

La princesa no sap estar-se de mans plegades, tal vegada fruit de la seva procedència no aristocràtica. Només desembarcar ja va posar potes enlaire la casa del port on ens allotgem, habilitant un despatx de treball i una sala d'estudi pels infants. Un cop aconseguit el que desitjava, s'ha bolcat en la plantació d'un hort i d'un camp d'arbres fruiters per, segons diu ella, abastir-nos de fruita i hortalisses fresques. Val a dir que en cap moment la seva gràcil persona ha hagut de patir els inconvenients d'agafar una aixada, per bé que ha sabut encomanar la feina al Modest Giner, valencià fidel i coneixedor de les feines del camp, que ens fa de servent.

A les antípodes del frenesí organitzador de la seva esposa, el príncep sembla haver-se reclòs en ell mateix i amb prou feines parla amb ningú. Després de passar-se tot el dia d'ahir desaparegut -no va tornar fins l'hora de sopar-, aquest matí no m'he pogut estar de seguir-lo per veure on anava. Sempre des del major dels respectes i a una distància suficient com per no ser vist, l'he trobat assegut damunt les roques del Cap de Llebeig, on hi ha restat immòbil fins el capvespre. Davant seu, la mar oberta. I allà lluny, el far de Ses Salines, de l'illa de Mallorca.

Tan sols catorze quilòmetres el separaven del que una vegada va ser l'extrem oriental del seu regne.

21 d'octubre de 2017 Les duquesses

Des dels primers dies de la nostra arribada, contra l'estat general d'atuïment de la Cort, les dues filles de Ses Majestats han mostrat a tort i a dret el millor del seu caràcter, indiscutiblement reial, sense cap dissimulació.

La filla gran, la duquessa de Larios (que sempre ha estat la preferida del Rei, potser perquè tots dos tenen el mateix somriure bonhomiós, la fesomia afable que demostra la bondat de cor dels Borbolls), sembla que ha trobat el seu destí veritable a l'illa de Cabrera: com una gran senyora, s'ha posat al capdavant (amb l'ajut de Sor Patrocinio, la monja que tant de consol li va donar durant la separació matrimonial, i que després va esdevenir la seva amiga de l'ànima) de l'Escola dels Nens Feliços, la primera institució oficial de la Cort a l'illa, dedicada a l'ensenyament de tots els infants, siguin membres de la família reial o fills dels criats (una gran mostra d'aiguabarreig democràtic que, sens dubte, ha d'agradar força les autoritats de la Nova República, que observen atentament tot el que fem nosaltres, uns pobres exiliats...).

D'altra banda, la duquessa de Palmira (acompanyada pel seu marit, Pau-Ignasi, el qual, després d'uns anys de persecucions judicials ferotges, havia recuperat ja la seva posició natural de gran senyor per amassar, sense donar explicacions a ningú, tota una fortuna), que residia a Suïssa, no es

va creure allò que veia: un estat de prostració tal, una família - la seva, abans tan orgullosa - ben decandida. Per això, aquella duquessa (que tan bon nas tenia, a l'igual que el seu marit, per als grans negocis) va suggerir a Ses Majestats unes quantes vies per al futur, que passaven per coneixences d'ella que volien (i això no era cap secret) una Restauració monàrquica. Que Déu sigui lloat !

22 d'octubre de 2017La cacera

No m'agradaria donar la impressió al lector que el nostre dia a dia és sempre una successió de cares llargues i sospirs. Ans al contrari, la proverbial alegria d'esperit dels Borbolls s'imposa a les adversitats, i aquí a Cabrera ha començat fins i tot a contagiar-se als qui no som de la Família.

Avui, sense anar més lluny, hem viscut un episodi més d'aquesta joie de vivre dels Borbolls: quan de bon matí hem sortit del port per anar de cacera.

La comitiva la integràvem el Rei (que és qui ha tingut la feliç ocurrència), el general Machado, el valencià Modest Giner i servidor. No ha estat possible localitzar el Príncep; en llevar-nos ja havia partit cap al Cap de Llebeig. La quitxalla de les duquesses també volia venir, però el Rei, amb molt de seny, ha considerat que era perillós deixar-los dur armes i els ho ha prohibit.

Sa Majestat i el general Machado duien les escopetes -disparant-les sempre en gentil ordre jeràrquic-, mentre que en Giner portava els ganivets de caça, els cartutxos i un sarró ple de queviures i bon beure. Jo els seguia armat amb la meva ploma i el bloc de notes.

La caça a l'illot és pobra i escassa: dues dotzenes de conills, quatre parelles de cabres salvatges i un milió de serps de tota mena. Com que a més, per bé o per mal, les bestioles disposen tan sols de tres quilòmetres quadrats on amagar-se, no ha calgut caminar massa per fer la primera captura: un magnífic boc adult de pelatge negre.

De tornada, tot just quan discutíem la conveniència o no de fer dur bèsties de més envergadura a l'illa per poder caçar-les, ha ocorregut l'incident de la jornada. En girar un revolt ens hem topat, cara a cara, amb un cabró terrible barrant-nos el pas. L'estampa era d'impressió: els ulls grocs, demoníacs, injectats de sang, fitant Sa Majestat des de l'avern, al temps que esbufegava amenaçador i d'entre els llavis se li escapava un rajolí de bava. La confusió ha estat grossa: amb els fusells descarregats i enxampats d'imprevist, tots havíem quedat glaçats i sense saber què fer. Ràpidament Machado ha reaccionat interposant-se entre el Rei i la bèstia, impedint amb el seu costellam que l'envestida impactés en Sa Majestat. Llavors el valerós Giner s'ha llençat contra el cabró brandant els ganivets de caça i l'ha foragitat.

Quan al vespre sopàvem el boc, cuit a la brasa i condimentat amb sal gruixuda i romaní, per un moment ha semblat que les protestes del fill gran de la duquessa de Larios espatllarien el sopar, negant-se a menjar cabró perquè li semblava dur i amb “gust d'ovella”. Però l'ambient general s'ha imposat, tot rialles i facècies al voltant del coratge del general Machado i de Giner, i la cosa no ha anat a més. L'ex-militar ha estat de sort: tan sols un parell de contusions però cap os trencat.

Jaume Rocasegura

31 d'octubre de 2017

Els nostres amics els animals

La impressió que el boc terrible (tal com s'hi va referir la Reina, sempre tan sensible amb els animals) va deixar en tots nosaltres - i també en l'estómac dels qui en vam menjar, i jo ara enyoro més que mai els porcellets cruixents o la llebre à la royale que em preparaven al Palace de Madrid... - va durar encara uns quants dies, com si de sobte ens haguéssim adonat del món tan feréstec on havíem anat a raure.

Alguns membres de la Família (especialment la Reina, sempre un exemple de virtut i de resignació davant dels embats de la vida) s'han tombat aleshores cap als seus animals de companyia, aquells que van fer amb nosaltres el viatge des de València: els óssos panda que la Xina va regalar temps enrere a Ses Majestats i que, en l'exili, els han entaforat (pel seu bé) en l'antic pou de gel del castell, nodrits del farratge de males herbes que mengen a cor què vols les cabres de l'illa; les llames que el príncep va aplegar en totes les anades a l'Amèrica del Sud (ara més llunyana que mai) i que, bèsties dolces i manyagues com són, fan tanta companyia al fill de Ses Majestats, cada cop més entotsolat; el gosset (de raça indefinida) que la princesa va trobar un bon dia pels carrers d'Oviedo (la ciutat d'ella) i que s'ha convertit en el reflex fidel de la seva mestressa, tan inquiet i bellugadís, de vegades fatigós...

D'altra banda, les cabres (que són els habitants naturals de l'illa) ens donen la seva llet - molt lloada per la Reina, pendent sempre dels beneficis d'una vida saludable - i fan riure molt els nens; així mateix, de peix anem molt ben servits (pels pescadors que el Rei ha contractat, ell personalment, com a amic del poble que és, tan lluny de la imatge encimbellada que els seus enemics n'han volgut donar...), no només d'orada sinó també de mussola, que és tan abundant aquí, i amb la qual el cuiner, mestre Pep, ens fa unes panades molt delicades.

De tant en tant hi ha festa grossa: els pescadors porten cabassos plens de llagosta.

Aleshores el príncep (malenconiós com un Hamlet qualsevol) somriu per fi.

Jaume Rocasegura.

1 de novembre de 2017Confessions d'una ànima torbada

Aquest matí he tingut una trobada colpidora amb Sor Patrocinio, cristiana pietosa i amiga de l'ànima de la duquessa de Larios. M'ha assaltat per sorpresa, mentre em posava al dia de la meva correspondència amb l'exterior: sota el pretext de comentar-me no sé quina minúcia de la recent inaugurada Escola dels Nens Feliços, de seguida s'ha enfonsat i m'ha fet una confessió insòlita.

M'ha revelat que, des que som en aquesta illa, no ha hi ha hagut nit que pogués dormir d'una tirada, sense patir horribles malsons. L'índole d'aquests, m'ha confessat ruboritzant-se, és indubtablement diabòlica i estantissa. Llavors ha trencat a plorar i no li ha estat possible acabar d'explicar-m'ho fins que s'ha calmat.

A grans trets, la pobra dona somnia serps. Ofidis de totes mides, colors i textures: de fredes i viscoses, reptilianes; però també d'envellutades i palpitants, com musteles de malson àvides de mossegar-la. Però el pitjor de tot no és la repetició d'aquestes imatges dins el seu cap, sinuoses, ondulants i amenaçadores. El pitjor és que rere els rèptils sempre s'hi amaga la figura del general Machado, company d'exili i amic personal de la Família.

Subtilment, Sor Patrocinio m'ha donat a entendre que tal vegada aquests malsons esgarrifosos siguin una advertència celestial, un avís des de dalt, i que potser el militar no sigui realment qui diu ser. De seguida jo m'he afanyat a consolar-la i treure-li la idea del cap, aconsellant-li una visita a la Benedicta, infermera de la Cort, perquè li donés unes pastilles de valeriana que l'ajudin a dormir millor.

I quan Sor Patrocinio ha marxat i m'he quedat sol de nou, no he pogut estar-me de recordar tot allò que em van explicar anys enrere a la universitat sobre Freud i la interpretació dels somnis, i el que aquest deia de la gent que somniava en serps, paraigües o bastons.

Jaume Rocasegura

2 de novembre de 2017Una visita providencial

Avui, l'endemà de Tots Sants, ens ha arribat un regal ben bé des del cel. Un helicòpter ornat amb la bandera suïssa ha aterrat al pati d'armes del castell de Cabrera. De l'aparell n'han descendit, amb passes gracioses i elegants, dues de les persones que admiro i estimo més en el món: la duquessa de Palmira i el Gran Khan. Els lectors d'aquestes Cròniques, que no tenen per què conèixer la bona societat (tal com la conec jo), preguntaran amb una curiositat legítima: qui és el Gran Khan? I jo els respondré amb orgull (perquè me'n considero amic) i alegria (perquè crec que és la Providència qui l'ha enviat fins a aquest exili nostre, tan lúgubre): ell és un dels homes més rics del món. El Gran Khan va estudiar a Ginebra i Oxford; es va graduar a Georgetown amb honors (com el nostre benvolgut príncep) en Relacions Internacionals; va esdevenir aviat (després de la mort del seu pare, una figura mítica que va aconsellar tot de governs d'Europa i Amèrica) el propietari feliç d'un negoci petrolier que ha foradat tota la terra coneguda, fins i tot el gel de l'Àrtic, un tresor de la humanitat. La Família l'ha rebut a la Sala del Tron del castell, enmig d'unes draperies arnades i tot de vitralls esquinçats. Un vent tardoral que venia de lluny ha embolcallat les paraules del Gran Khan quan, tot emocionat, ha dit fent una reverència: Els Borbolls tornaran a regnar a Espanya, us ho prometo, Majestats. El Rei, amb un aire somiador, ha mig somrigut; la Reina ha semblat que anava a plorar, com també la duquessa de Larios. He tingut la impressió que la duquessa de Palmira s'ha mirat llavors el multimilionari amb un fort desig que no feia res per dissimular. Només el príncep ha restat impassible. No he sabut interpretar aleshores la seva expressió impertèrrita: ¿indiferència? ¿Fàstic del món? Vull fer constar que la princesa no ens ha acompanyat en aquell moment tan solemne - perquè ha hagut d'atendre uns periodistes que la volien entrevistar per la ràdio. Llums i ombres: la vida a Cabrera és com la de la resta del món..., però aquí el sol està més a prop, i a les nits somiem amb els abismes del mar que engoleixen els vaixells. De vegades creiem en la feliç Monarquia: un Rei benèvol com el llegendari Artús, "rex quondam rexque futurus".

Jaume Rocasegura

6 de novembre de 2017El missatge de ràdio

Aquí a l'illa de Cabrera no tenim Internet. A l'espera que el descastat govern de la Nova República accedeixi a fer-nos arribar el cable de fibra òptica submarina necessària, ens comuniquem amb la península i la resta del món per mitjà d'un aparell de ràdio.

I ha estat aquest matí, mentre la princesa me'n mostrava el funcionament, que hem interceptat el curiós missatge, per casualitat:

El pardal ja és dins la cova... Canvi! Necessari l'enviament de més escaiola pels canaris... Canvi! La garsa sospita alguna cosa... Canvi! A l'espera de noves instruccions... Canvi i fora!

Després de sentir-lo ens hem quedat de pedra. Ambdós hem convingut que havia de tractar-se d'una conversació xifrada, atès que a l'illa no hi tenim cap canari ni cap garsa. Però amb qui? I per què? I des d'on?

La princesa i jo hem fet broma amb l'assumpte, fingint que pensàvem que es tractava d'un joc dels infants a costa nostra, però jo me n'he tornat capficat a la meva habitació, i em penso que aquesta nit em serà difícil conciliar el son.

Ara ja no tinc cap dubte: tenim un talp entre nosaltres.

Jaume Rocasegura

20 de novembre de 2017L'Honorable Durancamps

Afortunadament, he pogut deixar enrere (ni que sigui de moment) les sospites amargues que han començat a empaitar-me (hi ha un espia entre nosaltres?), perquè avui (un dia de ressonàncies magnífiques per a l'Espanya que estimem) ha arribat a l'illa l'Honorable Durancamps.

Un helicòpter ha aterrat (a l'igual que el del nostre protector i amic Gran Khan, petrolier suís i monàrquic de tot cor) al pati d'armes del castell; n'ha sortit - elegantíssim, sempre distingit, la calba al vent com els senadors romans de l'antigor - l'Honorable Durancamps.

No diré res que ningú no sàpiga ja: Durancamps és un polític d'una intel·ligència formidable, que es pot comparar a l'històric cardenal Mazzarino, un home (i quin home!) que ha sabut resistir tots els embats del temps i alhora prosperar com cal, a la manera dels que sempre miren més enllà...

Ha estat un actor brillant dels últims trenta anys de la Monarquia, amic de tothom (però especialment del Rei, que el va crear Marquès del Campell en un acte tan solemne que encara, quan el recordo, em vénen llàgrimes als ulls...), Ministre d'Afers Exteriors de la Nova República (el President Ansorena el considera, des de fa anys, un home imprescindible)..., tot això demostra com, a partir d'un caràcter extremament dúctil i un sentit de la diplomàcia tan assenyat, ell ha arribat a ser l'heroi dels moderats de tota Espanya (i, no cal dir-ho, també de Catalunya, tan lluny ja dels quefers de Madrid, des que va assolir, la província sempre traïdora, la categoria tristíssima de República, ai las!).

L'Honorable Durancamps, tot somriures, la genuflexió d'entrada, les confidències més tard (i durant tot el sopar que el Rei va oferir-li, magre també per a un home tan acostumat a les delícies de l'Hotel Palace...), sempre al servei de la Família.

Buscaré la manera perquè torneu triomfalment al tron de Madrid, ha murmurat sibil·linament a cau d'orella del Monarca, que mirava d'empassar-se una cuixa de cabra un poc estireganyosa.

L'Honorable Durancamps és, veritablement, el nostre talp a la Nova República!

I com pot ser, jo em pregunto, que la gent hagi dit coses tan lletges (Judes, el de la closca pelada i d'altres aberracions que m'estalvio) d'algú que és tot noblesa, un espanyol exemplar?

El món és ple de desagraïts.

Jaume Rocasegura

22 de novembre de 2017Les meves indagacions

Les visites recents de prohoms com Durancamps o el Gran Khan, malgrat omplir-me el cor de joia i esperança, no han aconseguit treure'm del cap la sospita que tenim un traïdor entre nosaltres. Ans al contrari; si nosaltres -que som tan sols una petita comunitat a l'exili- disposem d'infiltrats de confiança treballant per la re-instauració de la monarquia i el just govern, em demano, què no han de tenir ells?

El més difícil va ser la tria de sospitosos perquè, a priori, tots ho podien ser (llevat de La Família, és clar). Personatges humils, sense contactes visibles a les altes esferes, com la infermera Benedicta o el valencià Modest Giner, podrien estar-se venent l'ànima per trenta miserables monedes de plata. Però també els altres, gent de carrera i prestigi com el general Machado o Mestre Pep, podrien tenir els seu motius inconfessables. Essent així, vaig decidir-me a vigilar-los a tots per igual, sense distinció de sexe, afinitat personal o posició social.

I ha estat avui quan he fet una descoberta vergonyant. Ha succeït mentre seguia la Benedicta, amagat rere uns matolls de garriga, i he vist que es tancava a la cabana de ràdio. Això ha encès totes les meves alarmes, perquè he recordat el recent missatge encriptat que vam interceptar fa uns dies amb la princesa, i per això m'he quedat a l'aguait. He estat de sort: poc després el general Machado ha aparegut en escena, caminant al trot devers la cabana, mirant a banda i banda com si temés ser perseguit, i també s'hi ha tancat dedins.

No m'ha calgut esperar gaire estona ajagut entre les garrigues; tot just començava a sentir-me els genolls quan ha aparegut Sor Patrocinio, caminant també cap a la cabana. La religiosa però, no ha arribat a entrar-hi: s'ha limitat a treure el nas pel finestró i mirar què passava. Un minut després la monja es retirava, a pas solemne i -posaria la mà al foc-, llàgrimes als ulls.

Sense comprendre massa bé la naturalesa de la conxorxa que pogués estar associant aquests tres individus, jo també m'he atansat fins el finestró de la cabana de ràdio. M'ha calgut passar-hi la mà primer per netejar-ne la pols que cobria el vidre i, tot i així, encara no ha bastat per veure-hi bé, ja que per dins estava tot entelat. Confesso que això m'ha impedit advertir massa detalls més enllà d'una selva de cuixes, esquenes i culs sacsejant-se amb frenesí.

Atès que la meva professió m'obliga a ser sempre honest amb els meus lectors, em veig forçat a deixar constància d'un fet indiscutible: el que ara mateix es duen entre mans el Machado i la Benedicta ben poc té a veure amb les maniobres polítiques i d'espionatge que s'esperarien d'un talp.

Jaume Rocasegura

25 de novembre de 2017L'horror

Des que ha descobert que el general Machado i la infermera Benedicta són molt més que amics, Sor Patrocinio s'ha convertit en una persona força malenconiosa: es distreu més del compte a l'Escola dels Nens Feliços (que amb tanta il·lusió havia muntat la duquessa de Larios), renya les criatures per foteses, es queda en blanc quan la Reina li fa saber els seus plans devots (hem d'engrandir l'esglesiola, fer venir regularment un capellà que ens digui missa i ens confessi dels nostres pecats...) i les seves preocupacions sobre els néts (en Perot s'enrabia i pega els seus germans, l'Elionor és una presumida i no vol beure la llet de cabra perquè diu que fa pagès...).

Aquests dies, Sor Patrocinio vagareja per l'illa sense rumb: s'apropa de vegades als penya-segats amb passes vacil·lants, es deixa agombolar sobtadament pels ramats de cabres (que belen espantades o potser agraïdes...), enceta camins nous entre les bardisses salvatges... Ha perdut ja la por a les serps ?

(Jo la segueixo de lluny, no la deixo de petja: a mi em preocupa aquella dona que ha sacrificat una carrera ascendent en l'orde de les Dominiques per la gràcia d'una amistat amb una senyora tan important com la duquessa de Larios.)

El vespre d'avui, assotat per un vent molt fort, Sor Patrocinio ha anat molt més enllà del que és el seu costum: llavors semblava com si s'eixamplés, aquella illa tan petita (tan gran en la meva imaginació), i és que la monja ha anat a parar a una cova desconeguda a prop de la mar.

Jo he vist com s'hi endinsava, ben decidida, i com n'ha sortit, al cap d'una estona breu, tot cridant: L'horror ! L'horror !

A partir d'aquest dia, la vida de tots nosaltres ha canviat per sempre més.

Jaume Rocasegura

26 de novembre de 2017La drecera a l'avern

Després que Sor Patrocinio es passés sense badar boca des de la seva sortida de la cova, avui hem decidit organitzar una partida d'exploració, per veure què va ser el què la va consternar d'aquella manera.

Hi érem el general Machado ( a qui no m'he pogut estar de mirar amb recel) acompanyat dels quatre soldats de què disposa sota el seu comandament, el valent Modest Giner (habitual en tots els saraus de l'illa), Leopoldo Piñástegui (catedràtic emèrit en Constitucionologia Comparada per la Universitat de La Laguna) i servidor. Com és natural entre gent del seu llinatge, ningú d'entre els Borbolls ha mostrat cap desig d'acompanyar-nos; llevat del jove Perot, que ens ha obsequiat amb una rebequeria perquè sa mare l'ha forçat a quedar-se estudiant.

L'entrada de la cova -o més ben dit, de l'avenc, perquè es tracta d'un forat obert a terra, com una ferida sense tancar damunt l'escorça de l'illa- és estreta, i amb prou feines hi pot passar una persona adulta. Un cop dins de seguida s'eixampla, donant lloc a una gran volta oberta al mar que Piñástegui ha identificat de seguida com Sa Cova Blava, famosa entre els submarinistes i espeleòlegs el món

sencer. Sense entendre massa bé l'espant de Sor Patrocinio, l'hem explorat a fons fins que el bo d'en Giner ha trobat una obertura a la paret, oculta fins llavors pel peculiar joc de llums que hi ha allà baix.

Ha estat aleshores, quan hi hem apropat les llanternes, que ens n'hem adonat que aquesta obertura era l'inici d'un passadís descendent i enrajolat que s'endinsava en les entranyes de la terra, vers una destinació ignota. En fila índia, com els infants que juguen a ser exploradors, els quatre soldats i en Giner s'hi han ficat per veure cap on menava. La resta ens hem quedat a l'entrada, inspeccionant unes inscripcions a la paret d'allò més curioses.

Les nostres especulacions sobre l'hipotètic origen pre-romà d'aquests petròglifs s'han vist interrompudes pels crits i passes accelerades dels quatre soldats i del valencià, fugint en desorde, que ens han apartat d'una empenta i no han deixat de córrer fins arribar a la superfície. Un cop allà, una mica avergonyits sota la llum del sol, ens han acabat confessant que han vist coses. No han volgut donar-nos detalls, temerosos de no ser creguts, però han insistit amb vehemència que calia dinamitar aquell avenc i la cova sencera, tapant-ne la sortida per sempre més.

Jaume Rocasegura

CRÒNIQUES DE MADRID: EL GRAN JERARCA

En aquells dies, un home furibund es passejava amunt i avall d'un gran despatx decorat amb tapissos flamencs i quadres d'El Greco.

Aquell home semblava que volgués omplir tot ell l'amplària de l'habitació amb les seves passes impetuoses - que ressonaven com si, en lloc d'un sol home, desfilés tot un exèrcit sobre el terra encerat del despatx.

L'home es va aturar un moment davant d'una finestra: a fora, sota la llum crepuscular, la Plaça d'Orient badallava en la seva immensitat buida de gent - només uns coloms s'hi posaven innocentment ara i adés, i marxaven de seguida quan advertien l'ombra de la mola grandiosa.

L'home es va apartar de la finestra amb un gest de disgust i es va apropar al mirall de cos sencer que feia angle amb una paret tota recoberta de llibres en tafilet d'or: s'hi va veure sense màscares, baix, revingut, amb una ombra de bigoti, la mirada freda i colèrica.

Va tornar a seure darrere la taula, va esguardar amb un aire cansat allò que hi havia al damunt: el diari As a mig llegir, el cafè amb llet encara fumejant, la seva biografia L'home de ferro que havia escrit el periodista Ruiz del Prado... En un extrem de la taula, els informes quotidians del S.I.R.E. (Servei d'Intel·ligència Republicana Espanyola) esperaven també una lectura atenta; hi trobaria (no en dubtava pas) les últimes notícies dels il·lustres exiliats de Cabrera, una família que havia caigut en el desprestigi més gran...

L'home va pensar llavors de fer-los una visita: no seria una bona manera de remuntar la seva pròpia popularitat, la de la Nova República ? Igualment, l'home lamentava el caràcter tan voluble del poble espanyol: no havia clamat tothom perquè tornés ell al poder, perquè exercís el comandament d'aquell règim acabat de néixer amb la mà ferma d'un pare autoritari ?

L'home va despenjar el telèfon i va donar una ordre.

Al cap d'uns minuts, va entrar al despatx la seva secretària particular (els cabells recollits pulcrament, la faldilla llarga i elegant, la mirada submissa i plena d'admiració) i va dir-li: Senyor President, l'avió cap a Cabrera l'espera demà al matí a Cuatro Vientos.

Adolf Ansorena, President de la Nova República, va agrair la notícia amb un mig somriure de llop.

La nit queia sobre la mola del Palau Reial, una nit freda i sense estels que embolcallava la terra amb un silenci espaordidor.

28 de novembre de 2017L'aljub i les visions

Un parell de dies sota el sol net del Mediterrani (i dues nits passades amb les llums enceses) han bastat perquè els quatre soldats i en Modest Giner recuperessin l'enteresa. Ha estat aleshores que ens han explicat què és el que van veure -o van creure veure- allà baix, al passadís enrajolat de Sa Cova Blava. Ho han deixat anar entre balbucejos, amb veu tremolosa. I la mirada al·lucinada, qui sap si pels nombrosos ansiolítics que la infermera Benedicta els ha estat receptant des de llavors.

El professor Leopoldo Piñástegui, catedràtic emèrit en Constitucionologia Comparada, se'ls escoltava amb interès i sense dir res. Quan els cinc homes s'han retirat, ens n'ha donat la seva opinió. Val a dir que l'hem escoltat tots amb atenció i delit, atès que en aquests temps de disbauxa i desori no és gens comú poder gaudir de l'erudició i mesura d'un home com ell. Piñástegui, que va accedir al seu càrrec docent després que el President Ansorena s'inventés l'assignatura (els malpensats diuen que a propòsit de l'infame procés secessionista català), ha exercit des de llavors d'intel·lectual lúcid i fidel als Borbolls, fins al punt d'acceptar gentilment compartir l'exili amb nosaltres.

El parer de Piñástegui és que el passadís no és més que l'accés a una cova natural usada en altres temps de pou, com Sa Cova del Moro que també hi ha a l'illot de Sa Dragonera, pensada per abastir d'aigua dolça als mercants en ruta cap a Còrsega i Sardenya en temps pretèrits. Això explicaria les rajoles del terra i també l'estranya escriptura de les parets (que Piñástegui pensa que podria atribuir-se a l'avorriment d'algun mariner fenici del passat). I pel que fa a les visions, Piñástegui s'ha mostrat ferm: de la mateixa manera que passa amb Sa Cova del Moro, on la mala circulació de l'aire pot provocar desmais i marejos, al passadís de Sa Cova Blava els quatre soldats i en Giner degueren d'emmalaltir per l'aire enrarit.

Jo me l'he escoltat, sense gosar contradir-lo. Al cap i a la fi, qui soc jo per confrontar les explicacions d'aquest vertader martell de bruixes dels nacionalismes perifèrics que encara avui assoten Ibèria?

Però un cop a la meva habitació, mentre redacto aquestes línies, no m'he pogut estar de qüestionar-me com d'insòlit és que els cinc homes tinguessin exactament la mateixa visió: la d'un repugnant ésser antropomòrfic i trets reptilians barrant-los el pas al bell mig del passadís. Perquè això va més enllà del que l'autosuggestió i les visions en grup poden explicar, oi?

Jaume Rocasegura

1 de desembre de 2017L'AMO DEL MÓN

He deixat de banda les cabòries sobre la cova (i els seus efectes al·lucinògens sobre els qui s'hi endinsen), ni que sigui de moment, perquè un gran esdeveniment ha revolucionat l'illa: ha vingut a veure'ns l'amo del món, ço és, el President de la Nova República d'Espanya, l'il·lustre Adolf Ansorena.

Quan l'he vist baixar de l'helicòpter (el mitjà usat pels jerarques que ens visiten, com és el cas), he sabut de seguida que l'Ansorena ha reeixit en allò que s'havia proposat: ser finalment el cabdill de l'Espanya republicana que ell, un rei sense corona, per fi presidia implacablement...

Sa Majestat l'ha saludat com si fos un col·legial davant del mestre.

Darrere d'ell, la Família: la Reina, tan germànica, feliçment impertèrrita; la duquessa de Larios, angoixada (i això és constant en aquesta pobra dona solitària) perquè havia deixat els seus alumnes sense una hora de classe; el príncep, present i absent alhora, fins i tot davant d'algú com l'home de ferro (no és així com l'anomenen els seus addictes?); la princesa, a la fi, curiosament riallera (una dona encantadora, tal com Ansorena la va qualificar al final d'una entrevista televisiva que ella li va fer abans del seu matrimoni reial, en una vida que ara mateix em sembla que tan sols l'he somiat...).

I quin era el propòsit de la visita a Cabrera? Doncs anunciar-nos personalment (i també a la corrua de periodistes que l'acompanyaven, que volien ficar el nas pertot arreu i tractaven de tu els membres de la Família, una irreverència que m'ha fet enfurismar d'allò més) que les connexions amb l'espai radioelèctric aviat serien restablertes (una avaria molt oportuna les havia fet caure des que vam arribar a l'illa, per fer més evident la nostra trista condició...).

Aplaudiments, fotografies, l'espectacle de la pompa entremig d'unes roques pelades lluny de tot arreu!

L'anècdota del dia l'ha protagonitzat en Perot: el President s'ha acostat al fill de la duquessa de Larios per fer-li una moixaina i el nen li ha clavat una puntada de peu... als collons que gairebé el fa caure.

El President ha xisclat de dolor (però ell no era l'home de ferro?) i ha enfilat tot tentinejant cap a l'helicòpter, seguit dels periodistes, que reien dissimuladament.

En Perot, a l'últim moment, encara li ha fet llengotes, i a mi m'ha semblat que el Rei s'hi afegia, en aquell gest de comiat al gran jerarca.

L'helicòpter s'ha envolat ben de pressa, com si el perseguís el dimoni.

JAUME ROCASEGURA

16 de desembre de 2017La trucada de la televisió

La visita d'Ansorena, en aparença tan sols protocol·lària, ha començat a donar els seus fruits. I quins fruits! Només dos dies després, vam rebre una trucada telefònica d'una important cadena de

televisió espanyola, demanant-nos permís per filmar l'imminent desembarcament de La Família en sòl valencià.

Aquí a Cabrera vam quedar-nos tots astorats. Sense saber ben bé com reaccionar, i després de consultar-ho amb el Rei de pressa i corrents, vam acordar una data i una hora pel gran dia amb els de la televisió. Ells semblaven tenir molta pressa -confesso que encara ara m'emociona recordar el seu fervor monàrquic-, i van insistir en que tornéssim com més aviat millor.

A l'illa estem tots en estat de xoc, i si no fos per la proverbial bondat i fidelitat del poble espanyol envers els Borbolls, no ens ho creuríem. Però és un fet: segons els de la televisió, un influent benefactor anònim -potser El Gran Khan? Tal vegada Durancamps?- s'ha ofert a fer les gestions corresponents i cobrir totes les despeses, amb la sola condició de mantenir-ho tot en secret. “Naturalment, tot plegat és un afer d'alta diplomàcia, i no convé esbombar-ho abans de temps si no volem espatllar-ho”, van dir-nos. Després de moltes reticències, passats uns dies jo m'he permès consignar-ho aquí, amb vistes a l'indubtable interès històric que algun dia tindran aquestes anotacions.

Dit i fet: abans que acabi l'any, els Borbolls tornaran a ocupar el lloc que els correspon al tron d'Espanya.

Jaume Rocasegura

GRANS ESPERANCES27 de desembre de 2017

Quina excitació, la vetlla del nostre Gran Retorn (permet-me, lector improbable d'aquestes notes d'un exiliat, que escrigui amb majúscules unes paraules que són com la música més dolça per a les meves oïdes)!

Quin tragí a l'illa de Cabrera, ja no una sucursal de l'infern a la Terra, sinó l'avantsala d'una vida nova, d'una Espanya feliç un altre cop !

El Rei sembla un nen que espera un regal molt especial: amb una ànsia fora mida, ell diu (tan excitat que s'enrojola com un enamorat i s'embarbussa com un que perd l'oremus) d'abillar-se amb el Toisó d'Or, l'Encomienda de Carles III i, fins i tot, amb la Gran Palma Daurada que el rei de Botswana va oferir-li després de l'última cacera en aquelles terres llunyanes.

La Reina ha desembalat totes les joies que la Nova República no li va arrabassar (la diadema Sancto Spiritu d'Isabel II, l'òpal Foc pàl·lid de la reina Frederica, els dos ous Fabergé que Sa Majestat va poder amagar entre la seva roba íntima...) i ha proclamat que les lluirà quan posi els peus a València, la flor més bella d'Espanya, ha remarcat la Reina amb el seu fort accent estranger.

El príncep (oh misteris de la vida!) no ha semblat gaire content amb la idea d'abandonar l'illa: potser per les amistats que ha lligat amb alguns pescadors? O tal vegada perquè ha descobert el plaer de la vida eremítica, l'anhel d'una existència isolada, sense retre comptes a ningú... fora dels núvols i el vent?

La princesa, ben al contrari del seu marit, té tot l'aire d'estar francament entusiasmada amb el retorn de la Corona - i també, com m'ha confessat ella mateixa, tot somrient amb malícia, per poder veure novament els seus antics companys de la televisió, que tant em van envejar quan vaig triomfar per damunt d'ells, i jo no he sabut si es referia a un dels seus grans reportatges o al seu matrimoni feliç...

La duquessa de Larios, joiosa com el seu pare, s'ha passat tot el dia assajant amb els seus alumnes de l'Escola dels Nens Feliços una gran peça musical: el Cor dels Esclaus de l'òpera Nabucco de Verdi... Jo penso que l'autor italià n'estaria ben content, perquè el desig de llibertat traspassa totes les èpoques!

Pel que fa a mi, de seguida que acabi d'estrafer aquestes línies del final del nostre exili, m'afanyaré a recollir tot allò que més m'estimo (les Memòries del duc de Saint-Simon, la col·lecció completa i enquadernada de la revista Hola! i la medalla al Mèrit Civil amb la qual Sa Majestat em va condecorar un dia gloriós de la meva vida...) i em disposaré a saludar la pàtria com un fill agraït.

Visca Espanya! Visca el Rei!

JAUME ROCASEGURA

LA GRAN ONADA 28/12/2017

Escric aquestes línies des de la coberta de la fragata Manzanares, sota la llum titil·lant dels fanals d'a bord. Les frases em fan giragonses, com serpentines damunt el quadern; no és pas culpa de les onades, ni del fet que amb prou feines pugui veure el que estic escrivint. És per l'ira que sento, que ja m'ha fet esberlar dues estilogràfiques de tant com les premo contra el paper, imaginant que són baionetes en posició de càrrega i jo el darrer soldat fidel que els queda als Borbolls.

A babor, ja lluny en l'horitzó, les llums de València són a punt de ser engolides per la mar. Enrere queda -potser per sempre més?- la ciutat llevantina, escenari de la més gran escena de traïció i descrèdit que mai s'ha vist. Abatuts i enfurismats com estem, a parts iguals, tota la tripulació, coincidim en una cosa: passarà molt de temps abans no tinguem ganes de tornar a la península!

Ara ja no es veu més València. Als meus peus només les ones de la Mediterrània, plàcides. Llengües fosques que rellepen el casc de la nau. Allà davant, encara invisible, el refugi de Cabrera cap el qual retornem. Tant de bo aquestes aigües s'alliberessin del jou de mansuetud que les té captives... I escombressin d'una sola onada, brutal i abassegadora, el poble embrutit i miserable que ha ocupat Espanya!

Jaume Rocasegura

CRÒNIQUES DE MADRID: LA GRAN BROMA

El president Ansorena, que era un home tan seriós (tan tètric, segons els seus enemics de les tertúlies madrilenyes, tan greu i espiritual com Felip II, segons la seva esposa, enamorada encara del bigoti de mosca de l'home de ferro), no podia aguantar-se el riure des de feia dies.

La causa d'aquell bon humor (també la secretària del president se n'havia adonat: les seves mans eren més àgils que de costum quan ella li duia el cafè amb llet) s'exposava en textos i fotografies a tot de diaris que Ansorena repassava amb delit a l'ombra dels tapissos flamencs.

El Món: " Una gran broma ", reportatge signat pel director Ruiz del Prado a les pàgines centrals, amb frases subratllades com " L'escena grotesca de la Família Borbolls quan intentava d'evitar el

llançament d'ous després del desembarcament... és inoblidable i fa honor a l'esperit enjogassat del poble espanyol ", o també " Ara l'un, ara l'altre, tots imploraven pietat, i només van rebre les burles dels republicans més abrandats ".

La Raó: " La decadència imparable dels Borbolls ", article de fons signat pel sociòleg Gili-Calbot, en què es destacava " com l'esperit racial d'Espanya ha abandonat del tot les formes caduques i s'ha incardinat en l'autoritat incontestable dels nous líders de la Nació ".

Marca: " Un gol en pròpia porta ", gasetilla irònica que comparava la dissort d'un porter del Rayo Vallecano amb la del Rei, que va ensopegar quan baixava l'escaleta del Manzanares i va haver de ser atès urgentment per la infermera Benedicta.

Alguns diaris estrangers, així mateix, es referien a l'incident: el Wall Street Journal el considerava " A bravura accomplishment (Poor Royal Innocents) ! "; Le Figaro exclamava " Cette Famille... Qu'ils crèvent tous ! ", i fins i tot L'Avantguarda de Barcelona en parlava, però tot compadint-se'n elegantment: "Les relíquies de la vella Espanya es mereixen el respecte i la cura de les porcellanes familiars que admirem, els dies de festa, a les cases més honorables".

Adolf Ansorena es fregava les mans, li queia la bava: feia temps que no reia tant (almenys, des de les festes galants del cavaliere Scozzonatori o les barbacoes amb botifarrons amb el President dels Estats Units...).

Va despenjar el telèfon per felicitar el director de la cadena de televisió que havia tingut la feliç idea; de fet, ja hi pensava com a futur ministre.

8/1/2018La revetlla de Cap d'Any

Aquest Nadal ha estat marcat per l'apatia i la tristor. Cadascú ha paït com ha pogut la gran decepció que va suposar el desembarcament a València, però es podria dir que, després d'una primera fase d'ira i indignació, ja fa dies que tots hem estat vençuts pel desànim.

La nit de Nadal i de Sant Esteve van passar sense pena ni glòria: àpats frugals i cares llargues, converses monosil·làbiques que s'esllanguien de seguida.

Hi ha hagut tan sols un breu parèntesi entre tanta grisor i recolliment, que va ser la revetlla de Cap d'Any. Llavors sí que mestre Pep va llençar la casa per la finestra, cuinant-nos el bo i millor que va trobar al rebost! Potser atrets pels cants de sirena del nostre gastrònom, els sempre fidels Durancamps i el Gran Khan van fer acte de presència, així com també van desembarcar els caps de la Casa d'Orange-Nassau i de la monarquia sueca, i Giuseppe Scozzonatori, acompanyat d'un esbart de donzelles i mosses de pits turgents. Val a dir que l'antic primer ministre italià -acusat per alguns de luxuriós i llibertí-, va demostrar en tot moment la seva categoria i savoir-faire, comportant-se sempre com un cavaliere. Si més no fins la una de la matinada, hora en què les dones de La Família, les criatures i jo vam decidir retirar-nos a dormir...

Jaume Rocasegura

9/1/2018L´ENDEMÀ DE LA FESTASSA

El primer dia del nou any vaig entrar als salons del castell de molt bon ànim, perquè havia dormit tota la nit d'una tirada (cosa estranya, en aquests temps de tant desvari i guirigall).

La claror lletosa del matí traspuava els finestrals i deixava veure un espectacle poc edificant: un príncep suec, encara adormit, ben aferrat al mamellam d'una corista italiana; un gran duc holandès a la gatzoneta, embriac sota les faldilles vaporoses d'una altra bagassa; Giuseppe Scozzonatori, l'antic premier d'Itàlia, assegut (oh gran atreviment!) en el tron del Rei, al saló principal, surrant ell amb grans alegrois una hostessa televisiva que plorinyava com una gata maula...

D'una cambra vaig veure com en sortien plegats el Gran Khan i l'Honorable Durancamps: semblaven molt satisfets i feien broma entre ells, com dos col·legials després de fer una juguesca i guanyar-la.

Quan els amics de la Família es van haver allunyat (demanaven un cafè, uns ous remenats, unes guatlles del sopar de Cap d'Any...), jo vaig entrellucar per la porta mig oberta, com si fos una visió grotesca, el Rei i el príncep tots emborbollats, Sa Majestat abraçat a una marfanta que em va mirar amb gran basarda, Sa Altesa Reial als peus d'una altra barjaula que badallava beatíficament...

No vaig poder evitar que les llàgrimes em rodolessin cara avall (pensava en el decòrum, en la dignitat malmesa de la Reina i la princesa...), i, abans que la vista se m'emboirés del tot, vaig arribar a clissar unes píndoles blaves i lluents pel terra de la cambra...

Vaig tancar la porta davant d'aquella visió funesta.

JAUME ROCASEGURA

19 de gener de 2018UNA PROPOSICIÓ... INDECENT?

Quan el fru-fru dels vestits de cap d'any encara ressona entre aquestes quatre parets, avui hem rebut una carta amb una proposta molt interessant. El remitent n'és El Gran Khan, que ens la fa arribar des del seu despatx, a les Illes Caiman. L'ha obert el Rei, qui després de llegir-se-la en diagonal me l'ha passat perquè fos jo (en qualitat de secretari de la Família Borbolls) qui l'estudiés amb més deteniment i l'aconsellés. Tenia pressa; dissortadament l'ha rebut tot just quan ell i Modest Giner eren a punt de partir cap a les roques amb el desig d'omplir el sarró de congres i gallinetes.

El contingut de la carta és breu però concís. El reprodueixo a continuació:

Tal i com vam parlar la nit de Cap d'Any, sol·licito permís formal a Sa Altesa per iniciar les prospeccions petrolieres en aigües de Cabrera.

Una abraçada afectuosa,

Abd-al-Jabbar Khan

Jo, que de bona fe he intentat ponderar els pros i els contres d'aquesta proposta tan engrescadora, he hagut de desistir miserablement. No he estat capaç! Per molt que ho he intentat, cada vegada que llegia la carta el cap se m'omplia del record del Gran Khan i Durancamps sortint plegats com dos col·legials de la mateixa cambra el dia de l'any nou. I la conjunció d'aquesta evocació amb l'expressió “prospeccions petrolieres” em regira per dins, omplint-me d'un malestar indescriptible.

Demà dematí, amb el cap fresc, provaré d'enfrontar-m'hi de nou.

Jaume Rocasegura

20 de gener de 2018MALSONS

Aquesta nit he tornat a patir d'insomni (des de l'incident de València no m'ha abandonat del tot, el descans de debò ara sembla una pura il·lusió) i, quan per fi he aconseguit adormir-me, m'han assaltat uns malsons grotescos que m'han fet suar com si estigués a ple dia, sota el sol.

Tot ha començat quan una visió estrafolària se m'ha plantat al davant: l'Honorable Durancamps s'arrossegava per terra, com una serpent aviciada, fins a la vora d'una taula gran i acolorida com la d'un casino, al damunt de la qual el Gran Khan exhibia una titola magnificent i cantava una cançó amb veu gutural i una estridència fora de mida.

Una mica més enllà, la duquessa de Palmira (ja no a Suïssa, sinó dins el malson d'aquella sala de jocs estranys i clandestins) era lligada minuciosament pel seu il·lustre marit (sempre empalmat) als pals d'un galliner (ella, submisa com una lloca) que feia l'olor dels llocs resclosits i bruts, on la femta regna pertot.

A l'altre costat de la sala (o en un altre moment del malson), l'escena tristíssima del Rei besant els peus d'una dona (que no era la Reina) i que no era prou visible (tot i que jo tenia la impressió que la coneixia molt bé), la qual dona, completament silenciosa, esguardava els altres participants en l'orgia amb uns ulls fulgurants i hipnòtics... El príncep també volia arraulir-se a prop de la dona misteriosa, però la princesa l'estiregassava severament cap a fora d'aquell lloc horrible, tot fent uns crits eixordadors que recordaven ben bé els d'un lloro furiós enmig de la selva...

M'he despertat mort de por; la claror de la lluna entrava pel finestró de la meva cambra i dibuixava un camí argentat als peus del meu llit; he enyorat la vida passada, els somnis tranquils, la pau d'esperit.

De bon matí, he donat el meu vist-i-plau a la petició del Gran Khan per a les exploracions petrolíferes, i m'ha semblat que Sa Majestat s'emocionava de debò (també he tingut la impressió que Durancamps, fent la gara-gara a prop del Rei, em feia l'ullet maliciosament...).

La resta del dia he estat pescant amb dos mariners joves que m'han fet oblidar (Déu els ho pagui!) totes les cabòries que em turmenten.

JAUME ROCASEGURA

29 de gener de 2018Els acampats

L'illa de Cabrera deu ser un dels poc indrets al món on inexorablement es compleix allò de que els problemes són oblidats per mor d'altres d'encara majors, que fan semblar minúcies els que hi havia fins aleshores.

Per si no foren poc els embolics de faldilles del general Machado, els malsons que em turmenten des de Cap d'any, el missatge de ràdio en clau que vam interceptar fa més de dos mesos, la baixesa moral del poble espanyol, les pardalades constants d'en Perot o el monstre reptilià que s'amaga a Sa Cova Blava, ara tenim això dels acampats.

Ningú sap del cert quan van venir, ni com, ni si ho van fer tots de cop o han anat instal·lant-se esglaonadament. El cas és que aquest vespre, mentre feien un volt per estirar les cames, el príncep i Modest Giner s'han trobat amb el campament rere unes roques, a Cala en Boixar.

Han tornat de pressa i corrents i han donat la senyal d'alarma. Encara no sabem qui són, ni si les seves intencions són bones o dolentes; tan sols que ningú els ha donat permís i que ultrapassen de llarg la dotzena de persones.

El general Machado ha estat contundent: demà dematí, a trenc d'alba, ell i els quatre soldats de què disposa els faran fora de Cabrera.

Jaume Rocasegura

30 - I - 2018GENT BEATA

L'endemà de bon matí, quan el general Machado, comandant dels seus quatre soldats, va arribar al campament de Cala En Boixar va veure una munió (molt més d'una dotzena, segons ell, un veterà falcó de la Guàrdia Civil, que els va comptar d'un cop d'ull) de gent agenollada entre el roquissar i les males herbes, agafats de les mans, tots engrescats (a una hora tan primerenca !) en un cant ben sentimental que donava al campament l'aparença d'un aplec d'excursionistes lírics o de beats febrosos, tot just abans de l'èxtasi.

Un d'aquells individus es va posar dempeus i va avançar cap al general Machado: el militar el va reconèixer de seguida i es va fondre en una abraçada amb l'altre, que semblava a punt de plorar.

L'individu en qüestió era Àngel Cebes, antic ministre de la Monarquia, gran patriota i home de profunda religiositat: un espanyol de cap a peus.

Àngel Cebes va dir: Jo i els meus companys hem vingut fins aquí perquè hem sabut que la Verge Maria ha comparegut en una cova d'aquesta illa (a la qual, des d'ara, considerem un lloc sagrat) que anomenen Sa Blava...

El general Machado va somriure: poc s'esperava aquella visita, tan inesperada, dels Legionaris de Crist, amb els quals sempre havia simpatitzat, ja des de l'època juvenil a l'Acadèmia de Toledo, després amb el tracte sovintejat amb algunes dames madrilenyes d'alta alcúrnia que encenien espelmes al Pare Maciel (mentre prenien el te amb les amigues) i més tard juraven la bandera de la pàtria, tots deures de la bona societat.

Àngel Cebes va fer aixecar d'entre els companys agenollats un sacerdot corpulent i de galtes rosades: el va presentar com a mossèn Bouvila, capellà castrense, va indicar ell mateix, amb una veu gutural que feia pensar en una llegenda carlina d'emboscats que, abans de sortir a matar enemics, confessaven els pecats com qui es renta la cara de bon matí.

JAUME ROCASEGURA

4 de febrer de 2018PAMPALLUGUES A LA MAR

Aquests dies a l'illa no s'ha parlat d'altra cosa: des que van desembarcar els beats arreu s'hi fan miracles i aparicions marianes.

A l'espera que el general Machado els permeti l'accés a Sa Cova Blava -des de l'incident de les al·lucinacions, un soldat en barra l'entrada a totes hores-, l'Àngel Cebes i Mossèn Bouvila passen l'estona com poden. Des de rere unes roques estant, jo els he vist cantar salms, lletanies i fins i tot el cumbaià. Fan sempre pinya i s'agafen de les mans, i no és estrany que algun d'ells caigui a terra de tant en tant, pres d'un èxtasi místic tan sublim que després mai és capaç d'explicar en paraules.

Potser fruit d'aquest fervor religiós i d'aquestes ganes de comunió tan sobtades, els qui ja hi érem d'abans també hem començat a veure coses. Més concretament, ahir al vespre, mentre Sor Patrocinio i en Perot feien una volta per les roques després de sopar, van comentar haver vist unes misterioses llums a la mar que feien pampallugues.

Aviam si demà puc agafar per banda en algun moment el fill de la duquessa de Larios. Li demanaré que m'ho expliqui millor.

Jaume Rocasegura

CRÒNIQUES DE MADRID: LA PROFECIA

Les senyores enjoiades s'arremolinaven al gran vestíbul de casa de la marquesa de Fonollosa. Parlaven totes alhora, s'interrompien les unes a les altres, reien molt excitades - com unes adolescents a punt de veure (i sentir) l'ídol de la cançó de l'estiu, a la discoteca de la platja de cada any...

Cap cantant seductor, emperò, les havia convocat en aquell pis enorme i silenciós del barri madrileny de Salamanca, sinó aquella marquesa (amiga d'elles, amiga de tothom) que protegia una nina mallorquina que tenia raptes místics i preveia el futur: aquests dies està molt fèrtil, deia la protectora de la nina prodigiosa, les habilitats de la qual oscil·laven segons els cicles de la lluna.

Van passar les senyores (guiades per l'amfitriona, tota estarrufada) a un saló mig en penombra: les senyores es van sentir gairebé com si fossin a l'església - però no hi havia cap altar, cap capellà de veu vellutada, només la nina (que duia un vestit blau cel) amb els ulls clucs i arraulida en una cadira de respatller alt, ben bé com si medités una qüestió molt greu.

L'aspecte infantil d'ella, l'avidesa de les senyores (que l'esguardaven com a una bèstia estranya, fins llavors desconeguda), l'olor de sagristia en aquell saló burgès, tot donava un aire pervers a l'escena, en què una meditava (o dormia) i les altres no pensaven - com d'habitud.

De sobte, la nina va obrir els ulls desorbitadament i va començar a gemegar. Al principi, no la van entendre; després van poder escoltar prou bé les seves paraules.

La nina mística va dir: Anau a Sa Cova Blava... La Madona us hi espera... Ella salvarà el món... Ella salvarà Cabrera.

La marquesa de Fonollosa (que era una catòlica furibunda i una monàrquica exaltada) va pensar que avisaria de seguida el seu cosí Àngel Cebes, comandant dels Legionaris de Crist, per tal que fos el primer d'arribar a l'illa dels malaurats Borbolls i poder veure la Verge Maria ben retornada al món dels homes pecadors...

La sessió va acabar amb un berenar de xocolata amb porras; la nina se'n va afartar: després de les seves visions quedava tota esllanguida, amb un tel de puresa en la mirada i les mans tremoloses, com si fossin de porcellana.

5 de febrer de 2018DUU EL DIMONI DINS D'ELL

No me n'he adonat fins avui de com de difícil n'és, el fill adolescent de la duquessa de Larios. I no ha estat, precisament, per falta d'oportunitats! Vaig veure'l xutar els testicles del President Ansorena en una ocasió, i a l'illa tothom comenta amb una mica de preocupació -i impotència- l'especie de comando pubescent que en Perot capitaneja. En més d'una ocasió Piñástegui, admirador confés de qualsevol paràbola cultural que pugui amagar tics autoritaris, m'ha fet notar els paral·lelismes entre aquesta colla de marrecs de casa bona que campen per Cabrera com si fos seva i els nens assilvestrats d'El senyor de les mosques.

Me n'he adonat, deia, de l'abast de la seva audàcia i desvergonyiment quan avui l'he convidat a venir a la meva habitació, perquè m'expliqués allò de les pampallugues que ahir va veure a la mar, mentre passejava amb Sor Patrocinio. No s'ho ha fet demanar dues vegades, i m'ha acompanyat, dòcil, fins on jo li he dit, amb el més dolç i encisador dels somriures als llavis. Però tot just quan ha sentit tancar-se la porta a la seva esquena, el rostre se li ha transfigurat en una ganyota cruel i m'ha exigit -amb una veu tan freda, imperativa i serena que m'ha glaçat el cor- que li regalés un parell d'ampolles de conyac i la capsa de cigars cubans (que fumo tan sols en les grans ocasions). Davant la meva cara de perplexitat, el jove Perot m'ha amenaçat amb posar-se a cridar i dir a tothom que havia abusat d'ell. He hagut de cedir a les seves pretensions.

Quan ja s'havia apoderat de les ampolles i dels cigars, llavors ha respost a les meves preguntes. Ho ha fet en un to neutre, quasi innocent, com qui parla del temps o de com ha dormit la nit anterior. Ha desmentit la possibilitat que les llums d'anit fossin d'origen celestial o paranormal, com havia insinuat Sor Patrocinio, i ha deixat ben clar que es tractava d'una barcassa de contrabandistes descarregant caixes a l'illa. Encara més, m'ha assegurat que, fos el que fos el que estiguessin desembarcant, ho feien d'amagat del Rei i de tothom: altrament no ho haguessin fet a l'empar de la foscor, de pressa i corrents i en una caleta allunyada de l'esguard de tothom.

Ja sortia de la meva habitació, quan s'ha aturat un instant al llindar de la porta, per girar-se vers on jo era. Adreçant-me un somrís immaculat, el petit aprenent de xantatgista n'ha deixat caure una darrera, que ha fet reviscolar dins meu un vell fantasma que ja fa mesos que em turmenta. Com qui no vol la cosa, m'ha dit que, ajudant els contrabandistes des de terra i dirigint l'operació hi havia un bon amic de tots nosaltres: el general Machado.

Jaume Rocasegura

7 de febrer de 2018LA BARONESSA KARINA

Una nova visita a l'illa (cada cop més freqüentada..., que lluny queda la soledat dels primers dies de l'exili, quan ens sentíem uns nous Robinson suïssos!) m'ha obligat a interrompre novament la investigació sobre els fets estranys de les llums en plena nit (tal vegada una operació clandestina comandada pel general Machado, com em va fer saber amb males maneres en Perot; potser també, jo no descarto res, una manifestació sobrenatural de Sa Cova Blava, que s'ha adonat de la presència d'uns admiradors fervorosos, els il·luminats de la Cala en Boixar).

La baronessa Karina von Richtoffen (descendent del Baró Roig,el famós aviador alemany de la I Guerra Mundial) va voler complaure el seu amic íntim, el Rei, i va comparèixer a Cabrera perquè desitjava, segons va dir amb la seva veu tan melodiosa, endolcir-li a Sa Majestat les hores més amargues de la vida... Va saludar la Reina sense cap efusió, al príncep va semblar que volia agafar-lo fort ferm (i la princesa, allà mateix, s'ho mirava tota engelosida), a la duquessa de Larios la va tractar com si fos una cambrera de la cort, i al Perot i els altres infants terribles només els va esguardar de lluny, com atemorida.

Jo, que feia les funcions de Secretari de la Casa Reial, vaig dur la baronessa (d'uns ulls blaus encisadors) fins a les habitacions de Sa Majestat: el Rei l'esperava ben assegut en una butaca de cuiro, ella es va ajupir tot fent una gran reverència i el Rei em va somriure picardiosament, tot indicant-me que ja me'n podia anar.

Al passadís, vaig voler ignorar els gemecs que sortien d'aquella cambra, però la coïssor del sol contra les pedres em va recordar que la sang no té mai excuses: tot seguit me'n vaig anar a veure els meus amics, els joves pescadors que cada dia servien el Rei - també ells em servien a mi.

JAUME ROCASEGURA

9 de febrer de 2018QUE VENEN ELS VERDS!

Van arribar ahir al migdia: un ranquejant ferri amb terra de vidre -sortit de qui sap quin complex turístic en hores baixes-, escortat d'una nodrida flotilla de llaüts navegant a vela. Van desembarcar a Cala Santa Maria, i allà mateix van aixecar-hi el seu campament, sense demanar-nos permís.

Eren (i, malauradament, encara són) un grup singular. Vora una trentena de barbuts espitregats i dones que prenen el sol nues; alguns són estudiants, d'altres bregadors veterans que encara llueixen els galons de quan impediren la urbanització de l'illot de Sa Dragonera.

Ecologistes! Qui sap com, s'han assabentat de les futures prospeccions petrolieres i s'han plantat a l'illa amb la intenció d'impedir-ne l'execució. Són quatre gats, però estan ben organitzats i assessorats: darrere hi tenen els de Greenpeace, el GOB i un parell de partits d'aquests d'extremistes que refusen menjar res que no siguin bledes o enciams.

No vam trigar a adonar-nos-en que allò no era tan sols una colla d'arrauxats i pelacanyes. Quan el general Machado, en Modest Giner i els quatre soldats de la guarnició van provar d'expulsar-los a cop de culata, la xusma va plantar-los davant dels nassos un document jurídic que, segons sembla, acredita que tenen tot el dret del món a quedar-se. Pel que hem pogut saber, la seva condició de ciutadans de la República Espanyola els ho permet, i si qualsevol de nosaltres gosés posar-los un dit

damunt podríem concórrer en un gravíssim conflicte diplomàtic amb Madrid.

Aliena a la tírria que els tenim tots, la duquessa de Làrios els ha fet costat des del primer moment. Potser perquè no copsa la dimensió econòmica de tot plegat, ha manifestat ja en nombroses ocasions que troba “maco” això de “protegir els peixets i els calamarsons”. D'altra banda, el seu fill Perot també freqüenta el campament de Cala Santa Maria, sense que fins ara mai hagués donat cap senyal d'interessar-se pels ecosistemes submarins. Sospito que el fet que alguns d'aquests ecologistes fumin cigarros de porro, o com se diguin, deu tenir-hi alguna cosa a veure...

Així les coses, la nit passada això semblava el campament d'estiu d'El Petit Nicolàs o una novel·la d'El Club dels Cinc. A Cala en Boixar els beats feien foganyes i resaven parenostres; no massa lluny d'aquests, els ecologistes torraven verdures i s'inventaven constel·lacions. Uns i altres es miren amb recel, però fins ara -toquem fusta!- encara no hi ha hagut interacció.

PG

15 de febrer de 2018AMOR CONTRA NATURA

Des que han arribat a casa nostra els ecologistes barbuts (i abans que ells, els beats de Cala En Boixar), sembla que tot vagi en doina: la Reina ha permès que alguns dels verds l'ajudin en les feines del seu hort (i també que l'acompanyin a l'hora de dinar, quan es mengen les albergínies farcides i el trempó que ella, tan amant de les verdures, els ha preparat); en Perot i els seus amics (tots més salvatges encara que els barbuts que fumen marihuana a la platja sense parar, enmig de cançons rupestres que acompanyen amb tot de guitarres i platerets) han abandonat del tot l'Escola dels Nens Feliços i només tresquen per les roques a la recerca de cigarretes i begudes fortes; i, per damunt dels altres desastres, un fet tan escandalós (i penso que potser me'n sento només jo, d'aquesta ferida al cor) per a la Monarquia com és l'amor contra natura entre la duquessa de Làrios (que també, per aquest motiu, ha oblidat del tot el paper exemplar que tenia a la seva Escola, que ara està buida perquè els nens campen pertot arreu...) i el barbut que encapçala la legió d'adoradors de les plantes i les bèsties, uns folls que van nus nit i dia... El barbut i la duquessa cerquen conquilles per fer-ne collarets, ballen al ritme de músiques exòtiques, s'arreceren i parrupegen entre les canyes, ran de mar, fins a la matinada...

Pobra Monarquia ! Pobra Espanya del meu cor !

I el Rei, tancat tothora al dormitori de la baronessa Karina.

JAUME ROCASEGURA

19 de febrer de 2018ADÉU, MAJESTAT

Des de que som a l'illa de Cabrera, mai no he vist perdre la serenitat a la infermera Benedicta (fora de quan és a prop del general Machado, que l'esguarda sempre com un galant madur de sarsuela madrilenya...); per això, aquest matí m'ha sorprès tant el seu aire contorbat, tota ella enrojolada i gairebé a punt de plorar, quan se m'ha adreçat d'aquesta manera: Sa Majestat ha caigut del llit... Està tot lívid... Sembla a punt de...

Jo l'he interromput de seguida: no em podia creure el que sentia !

Ell: el caçador d'elefants a l'Àfrica, el salvador de la democràcia espanyola, el marit fidel, el pare exemplar... víctima d'un accident domèstic, vulgar i anodí ?

La infermera i jo hem corregut al dormitori del Rei.

L'escena que hi hem trobat ens ha deixat perplexos: la baronessa Karina agombolava Sa Majestat com si fos un nen que s'adorm, ell gemegava i semblava que volia dir alguna cosa, tenia la cara tota blava, el cos ha tremolat uns instants i després ha quedat rígid i immòbil.

La infermera (primera autoritat sanitària de l'illa) n'ha certificat l'hora de la mort: 10'30 del matí. Causa de la defunció: un gran esforç físic que ha dut a una aturada cardíaca.

Jo he observat (conscient del moment històric) el pijama reial, mig esgarrapat; també m'he fixat en les ungles llarguíssimes de l'amiga del Rei, i en l'estat tot desballestat de l'habitació... Quina batalla havia tingut lloc allí, en el silenci de la nit ?

Potser sí que el final de Sa Majestat havia estat realment èpic, al capdavall !

Des del matí luctuós (i fins ara, mentre tothom dorm, que escric aquestes línies) no he vessat cap llàgrima per la mort del gran home: els bons espanyols són homes ferms que suporten el dolor amb enteresa i braó.

Només queda per dir: Visca Espanya! Visca el Rei!

JAUME ROCASEGURA