SANT JORDI A LES ESCOLES

2013

Llibre de 3r i 4t d’ESO i Batxillerat

XIV JOCS FLORALS BADALONA SUD

Pla educatiu d’entorn

Badalona Sud 2013

CENTRES I ENTITATS PARTICIPANTS

Llar d’infants Ralet-ralet Escola Baldomer Solà

I.Eugeni D’Ors CC Lestonnac

CC Mare de Déu de l’Assumpció CC Santíssima Trinitat

Escola Maregassa CFA Sant Roc

Escola Oficial d’Idiomes Centre de Normalització lingüística

ORGANITZA Comissió de dinamització de la lectura

COL·LABORACIÓ Consorci Badalona Sud

CENTRE TITOL AUTOR/A CURS I.Eugeni d’Ors Que ploro Jacqueline Velázquez 4t ESO

I.Eugeni d’Ors La família ho és tot Safaa Dlal 4t ESO

I.Eugeni d’Ors L’amor com el primer dia Isma Benmehdia 2n Btx

I.Eugeni d’Ors Aquell dia Kenia Rodríguez 2n Btx

Escola M. D. Assumpció Un canvi Mireia Muñoz 4t ESO

Escola S. Trinitat La trobada Martí Cal de los Santos 3r ESO

El jurat atorga la FLOR NATURAL a : Martí Cal de los Santos Pel seu treball: “La trobada”

El jurat atorga l’ENGLANTINA D’OR a : Jacqueline Vázquez Pel seu treball: “ Que ploro ” El jurat atorga la VIOLA D’OR I ARGENT a : Mireia Muñoz Pel seu treball: “Un canvi ”

INST. EUGENI D’ORS Jacqueline Velázquez 4t ESO

QUE PLORO

Mai m’he sentit tan sola

com quan ahir de sobte et vaig entendre mentre callaves.

La vida em va dir a crits

que mai t’he tingut i mai t’he perdut i m’explicava que l’amor és una cosa

que es dóna de cop, de forma natural, plena de foc.

Així la força es marceix,

sense tenir principi, arriba al seu final. Ara potser pots entendre,

que si em toques, se’m crema la pell, ara potser pots entendre,

que no has de tornar si no vols veure que ploro per tu,

que ploro sense tu…

              

INST. EUGENI D’ORS Safaa Dlal 4t ESO

LA FAMÍLIA HO ES TOT

Fa uns anys, una noia que es deia Julieta vivia amb la seva família molt

contenta i bé, fins que un dia va morir el seu pare. Ella es va posar molt trista

perquè no va poder acomiadar-se’n, però van passar coses pitjors: la família es

va separar per causa de l’herència que els va deixar el seu pare. Els seus

germans van arribar a barallar-se i separar a Julieta de la seva mare per causa

dels diners. Ella només volia tenir una bona família. La pobra noia ja no podia

dormir bé, plorava quasi cada nit i no sabia què fer amb aquella situació.

La Julieta ja no podia més i va demanar-li a la seva mare una explicació de per

què ja no era com abans amb ella. La seva mare li va dir que era perquè els

seus germans havien parlat malament d’ella i havien dit coses que no eren

veritat. Llavors es van donar una abraçada i un petó i tot va arreglar-se. La

Julieta pensava que la família era més importat que qualsevol altra cosa; per

ella ho era tot. Els seus germans no pensaven igual que ella. Però ella ho va

deixar tot enrere i va voler començar de nou: va perdonar la seva germana fins

i tot sabent tot el que li havia fet i dit d’ella; perquè per a ella la felicitat ho era

tot i la felicitat és la família unida, que es recolza en tot i és feliç.

Amb aquesta història vull dir que si teniu una bona família intenteu fer tot el

possible per mantenir-la unida, perquè com la família no hi ha res.

INST. EUGENI D’ORS Isma Benmehdia 2n Btx

L’AMOR COM EL PRIMER DIA

Fa tants anys que estem junts

i t’estimo com el primer dia tu segueixes essent la mateixa perquè l’essència no canvia.

Fa tants anys que estem junts

i de tu no puc separar-me t’estimo nit i dia

i això, gràcies a la confiança.                          

INST. EUGENI D’ORS Kenia Rodríguez 2n Btx

AQUELL DIA Eren aproximadament les 6 de la tarda, quan el meu marit (Thiago) i jo (Anà) van decidir anar a passejar pels carrers de Badalona, ja que feia un bon temps (feia molta calor). Caminant i caminant sense anar a un lloc fix, vam arribar al riu de Sant Adrià de Besòs, molt a prop d’aquell lloc hi havia un parc on vam aprofitar per descansar i beure aigua , Mentre parlàvem i parlàvem ens va caure la nit així que vam decidir marxar cap a casa a mirar una pel·lícula. Quan ens dirigíem cap al pont d’aquell riu, vam veure de molt lluny 2 nois que estaven caminant, tot i així ignoràvem la seva existència i vam continuar el nostre camí. Sense predir que alguna cosa dolenta anava a passar en aquell moment, els 2 nois es van apropar a nosaltres amb una pistola, ens vam demanar tots els diners i pertinències que teníem en aquell moment ,si que el meu marit va accedir donar-li tot el que tenia (Diners, mòbil , rellotge etc.) però ells no es van conformar amb tot això. Perquè el meu marit no els faci res, li van donar una pallissa, el van deixar inconscient al sòl, quan vaig voler ajupir per veure si el meu marit estava bé o conscient, un d’ells em va agafar del cabell, tenia intenció de tocar-me, però jo com vaig poder em vaig defensar, mentre demanava ajuda ,però ningú m’escoltava ,el meu marit a poc a poc va recobrant la memòria, es va aixecar com va poder i es va posar a barallar amb els lladres em va dir que corregués a demanar ajuda. Així que em vaig dirigir cap a un restaurant, però aquell es trobava tancat, vaig continuar corrents buscant algú pels carrers, però no hi havia ningú ,continuava corrents. però les meves cames m’estaven fallant, ja no volia reaccionar de la por que sentia. Per fi vaig poder arribar a la carretera, com vaig poder vaig demanar ajuda a un home que es trobava en el seu cotxe, així que de seguida van cridar a la polícia, quan van arribar vaig decidir portar-los de pressa al lloc on es trobava el meu marit amb els 2 lladres. Quan vam arribar sota el pont, vam escoltar un tret, sense pensar-ho dues vegades vaig pujar corrents, des de molt lluny vaig veure un home a terra, quan vaig arribar allí, vaig veure que aquell home era el meu marit, es trobava inconscient i molt ferit. Jo espantada ,amb llàgrimes als ulls, impactada per tot el que hi havia passat, em vaig quedar bloquejada, asseguda i mirant cap a un altre lloc desconcertada per tot el que ens havia passat, vaig sentí un soroll, era la veu d’un home que en va dir. - Lament donar-li males noticiés ,però el seu marit ha mort. Jo cridant i plorant de dolor vaig caure de genolls i demanat a Déu que tot això sigui només un malson, de sobte vaig obrir els meus ulls i me’n vaig donar compte de que tot era només un somni . De seguida vaig mirar al costat del meu llit i allí es trobava el meu marit dormint tan plàcidament ,de la felicitat que vaig sentir li vaig donar un petó a la galta i li vaig xiuxiuejar a la seva orella: T’estimo molt Thiago ,ell me va somriure i em va dir :Jo també t’estimo molt en va donar una abraçada i vam continuar dormint.

ESCOLA MARE DE DÉU DE L’ASSUMPCIÓ Mireia Muñoz 4t ESO

UN CANVI Ring, ring... sona el despertador, s’aixeca, es vesteix, esmorza, es renta les dens i cap

a l’oficina. L’agulla marca les dues, surt a dinar, torna a les tres i es posa a treballar de

nou. “Teclejar, teclejar, teclejar és la única cosa per a la que serveixo?”, es pregunta

constantment. Sent un buit al cor, que s’esvaeix en descobrir una pila de fulls més per

teclejar. Arriben les set, la gent va marxant amb les seves dones, marits i fills, però ell

no, ell es queda teclejant. Tocades les nou decideix marxar, per arribar a casa, fer-se

el sopar i adormir-se mirant la televisió.

Ring, ring... sona com cada matí el despertador, i el mateix de cada dia. En Marc no

troba el perquè de la seva existència, la seva vida es monòtona, repetitiva i rutinària,

no li troba el sentit, no és feliç on viu, ni com ho fa. Avui a l’hora de dinar ha pres una

decisió, trobar-se a ell mateix, i el sentit de la seva vida, així que s’acomiadarà, i en

qüestió de dies marxarà de viatge al sud d’Amèrica.

Cinc dies mes tard ja es sobre l’avió rumb a l’Havana. Allà s’allotja en un modest hotel,

que amb prou feines té aigua calenta. Decideix escriure un diari, això l’ajuda a situar-

se. En pocs dies ja ha conegut a dos nois que treballen en un camp, i a la mestra de

l’escola local.

Una tarda es sorprèn somrient quan veu a una parella fent-se l’ullet de banda a banda

del cafè. Allà hi va sovint, s’hi sent molt be, i fa tant de temps que va arribar que ja el

coneixen, el tracten com un més, fins hi tot van oferir-li un treball de cambrer, que va

declinar perquè ja estava ocupat treballant en un taller per ensenyar als joves una

professió.

Va vendre la casa que tenia a Barcelona per comprar-se un pis en condicions a

l’Havana. A Cuba vivia tranquil, sense preses, amb temps. Era un home molt estimat

per tothom.

Ja no s’aixecava cada matí martiritzat per aquell despertador, ni esmorzava sense ganes

de començar el dia, ni es centrava en la seva feina per tapar el buit existencial que tenia.

Sinó que ara feia les coses amb entusiasme, amb vida, no les feia per fer. Aprofundia en

les persones, es fixava en els detalls, buscava sempre el moment d’ajudar a la resta, de

sentir-se realitzat. Els seu dubtes es van resoldre amb el pas del temps, i un dia rentant-

se les dents 6va descobrir que ell, ja era feliç.

ESCOLA SANTÍSSIMA TRINITAT Martí Cal de los Santos 3r ESO LA TROBADA

Corria l'any 1997, durant un cruel hivern en què el fred feia mal, a Barcelona prenia vida un personatge de nom Carles Harper, un nen que en passar el temps es convertiria en un malson per als seus pares. Per molt que ho havien intentat, no havien pogut dominar la seva impetuositat: era malcarat i irrespectuós Malgrat els 15 anys de seguiment i desvetllaments, els seus pares veien, impotents, com el fill se seguia extralimitant en certes actituds d’aquesta edat que "no s'entén". Carles era el típic jove vestit amb roba de marca que vivia a cor que vols, tenia tot el que volia, fins i tot li sobraven les coses, però ell sempre demanava més i els seus pares li ho donaven. Només li preocupava el seu aspecte i es creia perfecte. Era tan ignorant i estava tan ficat en el seu món, que desconeixia l’ autèntica realitat amb els seus problemes quotidians. Res no existia per a ell més enllà del seu entorn tancat, egoista i protegit.

***

En un altre racó del món, un nen amb només 3 anys, anomenat Lucas, estava jugant amb el seu camió preferit. Mentre, la seva mare controlava el seu fill i mirava si estava tot a punt. No convenia oblidar-se de res abans d’ abandonar la seva petita i necessitada llar, abans d'anar-se'n cap a un altre lloc, a la deriva, a Barcelona, allà ben lluny per intentar guanyar-se la vida. Tot estava bé. La mare s'acostà al seu fill, callada, i simplement amb un gest, Lucas va donar per fet tocava dir adéu, que, definitivament, se n’ anaven. *** Carles va llençar el got contra la paret, la rebequeria li va agafar fort, i amb un cop de porta se’n va anar de casa dient que no pensava tornar. A fora, sol, es va trobar desemparat. Provà de trucar a un munt dels seus amics, tots li deien que no podien.... que no volien..... . Se sentia decebut, va pensar que la gent l’estimava només per la seva popularitat i no pel que era. Ara que necessitava una mà, no tenia ningú al costat. El seu orgull no li permetia abaixar el cap i tornar a casa, Va caminar entre cares desconegudes, desconfiat, gris, i va acabar en un parc on s’hi va asseure a pensar. *** Lucas i la seva mare van entrar al seu nou, però modestíssim, apartament barceloní. Cansadíssim del viatge no veia el moment d’ estirar-se a dormir al llit una estona, mentre la seva mare agafava unes coses de les maletes; entre aquestes emergia un micròfon per a sords que, amb delicadesa, va posar a Lucas a l'orella. Lucas era sord, la seva sordesa era congènita, ja que la seva mare també la patia. Van baixar de l'edifici i es van anar al parc que estava en creuar el carrer. La mare es va asseure en un banc i Lucas se'n va anar al centre del parc on estaven tots els jocs, però no havia cap nen per jugar. Lucas, estirat a terra, va començar a jugar amb el seu camió favorit. S’ avorria i no sabia què fer. Va mirar al seu voltant i va veure prop seu un jove assegut, afligit. Lucas es va acostar, sentia la soledat i la tristesa d'aquell jove, encara que la seva mirada fosca no el convidava a apropar-se. Finalment, es va asseure al costat del jove i li va oferir el seu camió, aquest jove era el nostre Carles, evidentment, qui, mirant-lo, li va preguntar: -Què vols mocós? Lucas només reia, se’l veia alegre. Carles el va deixar fer, en un altre moment l’ hauria espantat al crit de “ves-te’n al teu país!”, però ara agraïa el seu somriure infantil, era confortable, li donava caliu.

La mare es va acostar i li va demanar perdó, amb un gest, i a Lucas li va dir “anem” amb un altre. Carles va veure el camió del nen sobre el banc, se l’havia deixat, llavors es va aixecar i va cridar la mare, però no l'escoltà. Carles pensava que l’ignorava, va haver de córrer per arribar-hi. Li va allargar el camió a Lucas, no sabia com retenir-lo, tan sol li va saber dir que tingués més ull amb les seves joguines. La mare va veure que Carles li parlava i amb un altre gest li va fer entendre que ella i el seu fill eren sords. És clar, com no s’ havia adonat!. El silenci, li feia bé aquella pau. Carles es va posar a jugar amb el nen i, pensatiu, mirant a Lucas jugar a la terra, embrutant-se i rient sense parar, es va adonar que el nen, tenint un sentit menys, era més complet i feliç que ell. L'endemà, Carles no era el mateix, va començar a canviar la seva forma de ser. Des d'aquell dia només li preocupava caure-li bé als seus amics pel que era i passar més temps amb els seus éssers estimats. Amb tot això Carles va aprendre una lliçó: no és més feliç qui més té, sinó el que menys necessita.