2

1r PREMI

POESIA

El temps passa,se m’il•lumina

la ment.

Veig com les coses canvien,es fan grans i petites,

interessants i avorrides,llargues i curtes,

llunyanes i properes.

Veig com em preparen,em preparen per al destí,

una vida diferent,que canviarà en un moment.

Sento com els grans parlen,i com els més petits que jo

entren en el laberintde les mentides,

on entres i ja no surts.

La inspiracióés l’eina més important

per poder seguir endavant.

Per trobar un forati un significat.

A la vida llunyana que m’espera,

i que no sé on comença,

on acaba,què fas allà,

què busques,què no busques.

Preguntes sense respostes,és la idea d’aquest pensament!

Clara Vilariño

VIDA LLUNYANA

catalanaPrimera categoria

1A ESO

3

Un poema no sé ferperquè estic molt estressada.Ho hauré de deixar de seri no ser tan despistada.

M’hauria de concentrarper fer una poesia.Només m’he d’espavilari acabarà aquesta agonia.

Ja em sento més inspirada,però quin tema escollir?Els gats, les flors, la rosada?Potser m’hauré de decidir.

Ja sé quin tema fer.Em sento decidida.El començaré i l’acabaréamb el tema de ma vida.

Eva Rovira

DECIDINT UN POEMA

Prestatges amb grans hostes,amb riqueses que són nostres.

Prestatges amb tresors,sense sedes, diamants, ni ors.

Un llibre és una vida,la lectura és alegria.

Un llibre amaga un secret,un codi d’escriptors,

que cada vegada que ho penso,m’imagino, escrivint jo.

Ens parlen sense dir res,ens transmeten un missatge,

sigui d’animació o por,de la natura o la imaginació.

Els llibres, lliures,la lectura, la meva cultura.

Patrícia Martínez

LA LECTURA, LA MEVA CULTURA

2n PREMI

1A ESO

Accèssit

1C ESO

4

Nens feliços, nens tristos.

Regals,pobresa.

Dia important,dia casual.

Dia de família,dia de carrer.

Dia feliç,dia fred.

Il•lusió,esperança.

Joguines,salut.

Esperen regals,esperen menjar.

Llums de carrosses,llums de fanals.

S’estranyen de misèria,viuen la misèria.

Demanen més, comparteixen.

Dos punts de vista.

Gabriel Pombo

DIA DE REIS

1r PREMI

No sé per què me’n vaig anartan lluny de tu i del teu amor,

ni sé per què hauria de lluitarsi no és això el que em diu el cor.

Explica-m’ho, no té sentit:

jo no sóc part d’aquesta guerra.Patint, fugint, ferint, morint

només per un grapat de terra.

No vull lluitar, no vull seguir,no em veig capaç de continuar.

No puc matar, no puc ferir:per cada mort hi ha molt plorar.

I si mai més torno a abraçar-te

i encara així m’has esperat,entén això que intento dir-te:

estimes un mal soldat.

Anna Desola

MAL SOLDAT

Segona categoria

2n PREMI

Tercera categoria

1B BAT

3C ESO

5

Tu tens previst triomfar,buides i importants paraules,les corxeres calculades,ser perfecta i elegant,d’aus reials plomes dauradesper lluir de dalt estantde gran veu i bella alçada,perquè tu ets sensacional.La lira tremolariai hi has d’invertir tant…Vols ser la soprano més gran de París,però digues: Cal que escrigui una gran odaperquè m’ajudis a cuidar els nens petits?

Dius que els ulls cansats et pesen,tens àcid al coll llimona,per tu acaba ràpid l’esmai les mans tremolen d’hora.No pots anar on més voldries,ja agafaries mà amigames les parpelles es tanqueni la veu de vidre es trenca,grans descansos necessites,prou voldries ser d’ajuda.Vols ser la soprano més gran de París, però digues: Cal que escrigui una gran odaperquè m’ajudis a acabar de fer els llits?

Gola ferma la millor,sons de cel que Orfeu admira.No em dediquis cap cançóquan els grans focus et mirin,t’adorin fidels pel món,i jo aplaudeixi en butacaperquè per llàgrimes aigua.Jo et dic, diva de París,que de vida en tenim setze,de deessa res de res.Vols ser la soprano més gran de París,però digues: Cal que escrigui una gran odaperquè m’ajudis a fregar els plats de la nit?

Diva, soprano més gran de París!

Alba Romanyà

LA SOPRANO MÉS GRAN DE PARÍS

I EL GEBRE ES TORNA ROSADA

2n PREMI

1B BAT

Accèssit

2B BAT

Prenc el gel amb la nua palma,ardent gebre de la matinada,

crema fredament la pell descuidadaque fa bullir el record de la nit trencada,

memòria gèlida i real esquinçada...

I vet aquí que la mar calmadaacabà amb la temença recordada,

i aconseguí fondre la sofrençaque, com el gebre, ara líquid,

entre els meus dits suau relliscavacaient sobre el lliri, ja en rosada transformada.

Marina Albaladejo

6

1r PREMI

Comienza a llover,lluvia fina, chirimiri,bellas caricias sobre la piel.

Siguen gotas moderadas,olor de tierra mojada,suave perfume en la ciudad.

Más tarde fuertes aguaceros,charcos en las calles,intensos latidos en los corazones.

Después lluvias torrenciales,calles desiertas,extraños pensamientos en mi interior.

Al fin gotas envueltas en nieve,sensaciones blancas,nuevos deseos en el aire.

Marta Tutó

LA LLUVIA

POESIAcastellana

Primera categoria

2A ESO

7

Azul como el mar,Que arrastra a la orillaMil maravillasQue me hacen soñar.

Marrón es el tronco, Marrón las montañas,Marrones los monos,Trepando en la rama.

Rosas son las flores,Rosa es el amor,Los besos son dulcesY de buen sabor.

Amarillo como el sol,Que brilla en el cieloY a nosotros en el sueloNos calienta con amor.

Paula Martínez

LOS COLORES

1r PREMI

Niños en una burbuja de cristal, viviendo de papá y mamá.

Otros en las ruinas de la realidad sin nadie que les puede ayudar.

Y algunos cada día van a la escuela pero pocas ganas tienen de verla.

En cambio otros trabajan noche y día, deseando poder estar en ella.

Unos platos sobre la mesa siempre tien,pero se comen lo que les conviene.

Muchos por un poco de lo que ellos tiran, sin pensarlo la boca se llenarán.

Ellos se desviven por la ropa de lujo, pues su aspecto les alimenta.

Otros visten simples trapos sucios, preocupaciones mayores tienen en cuenta.

Juana García

LA INJUSTA SOCIEDAD

Accèssit

2C ESO

Segona categoria

3B ESO

8

No dejaré caer mi zapato para llamar tu atención.No morderé la manzana para dormir hasta mi primer beso.No miraré por la ventana hasta que mi cabello logre rozar tus dedos.No esperaré encerrada esquivando la mirada del dragón.No cantaré hasta que mi voz se pierda en el eco para que no me olvides.Yo no soy así. Soy otro tipo de princesa.Cuando me quites esta pesada espada de las manos y te deshagas de estas cade-nas,y juntos empuñemos el arma contra las dificultades que se presenten,entonces, y sólo entonces,me abandonaré a tus brazos y a tus cálidos labios.

Marina Albaladejo

NO DEJARÉ CAER MI ZAPATO

¿Dónde viven las promesas?En el más profundo valle,la cumbre de la razón,pasando el olvido antesy tu herido corazón. Allí sobre la colina,sorteando el espigóndel monte melancolíadonde se esconde tu “yo”. Justo donde las estrellasnunca dejan de brillar,allí es donde las promesasacaban cuando se van.

Anna Desola

VI. ANASTASIA

Tercera categoria

2n PREMI

2B BAT

Accèssit1B BAT

9

L’any 1940, la meva família i jo vivíem a Alemanya en una colònia de jueus als afores de Berlín, en un petit indret, refugiats de la dictadura del Tercer Reich. Les nostres cases estaven bastant aïllades de les carreteres i els camins principals i únicament en sortien dos camins: un per anar a un pou i un altre per anar a uns refugis antiaeris.La nostra vida era molt grisa. Les lleis contra els jueus eren cada cop més dures i Chaörem, així em deia jo, era una més del centenar de jueus que vivíen amagats i amb por dels nazis en aquella colònia. Jo vivia amb la meva mare Caliçe, el meu pare Emil i la meva germana gran Shaourd. Jo aleshores tenia 10 anys. Aquell dia estava plovent i de sobte es van sentir les sire-nes antiaèries i vam veure avions que s’apropaven. Tota la colònia cridava, estàvem tots molt espantats i tots vam anar corrent cap als refugis antiaeris. Un cop a dintre vam tancar les portes i la gent es va anar reunint en una sala per poder resar. Aquell bombardeig va durar poques hores, però nosaltres no vam sortir dels refugis fins al cap de moltes hores. Quan ho vam fer ja era de nit. Tots vam sortir en filera i ens vam dirigir cap a la colònia, resant perquè les cases seguissin senceres.Quan estàvem arribant a la colònia, uns esquadrons militars nazis que estaven fent guàrdia per la zona van començar a envoltar-nos i, a mesura que tornàvem a les ca-ses, ens anaven detenint. La gent, envoltada de militars, plorava i cridava sense poder fer-hi res. Els militars no es mogueren fins que no va arribar una persona que semblava ser un superior. El superior va ordenar que ens posessin en dues fileres, una d’homes i l’altra de dones. El grup d’homes, entre els quals hi havia el meu pare, se’l van emportar. Un vell jueu que anava amb un bastó de fusta va intentar alliberar-se, però un dels soldats li va barrar el pas. Llavors el vell va escopir als peus del soldat i aquest li va donar un cop tan fort que va quedar estès a terra i, abans que s’aixequés, el soldat li va disparar un tret al cap.Aquella va ser l’última vegada que vaig veure el meu pare. A mi i al meu grup ens van fer caminar durant molt de temps, fins a arribar a una esplanada on hi havia una fàbrica tèxtil i uns barracons. Allà ens van fer dir els noms i ens van repartir.El terra era de sorra i el recinte estava tot tancat amb uns filferros acabats amb punxes. Aquella nit no vaig poder dormir, i a la matinada va ressonar una sirena molt forta i van començar els crits. Ens vam llevar i vam sortir a l’exterior. Em vaig agrupar amb la meva mare i la meva germana i vam seguir les ordres dels guàrdies de dirigir-nos cap a la fàbrica.

SER VIU NO SEMPRE ÉS VIURE

2n PREMI

Primera categoria

Prosa catalana

10

En entrar a la fàbrica em van donar una camisa amb una estrella groga que ens identifi-cava com a jueus, taps per a les orelles i una corda per lligar-me els cabells. A la meva mare la van enviar a una banda de la fàbrica, però a mi, a la meva germana i a deu o dotze noies més ens van portar a una sala annexa on ens va rebre un home gras i no gai-re alt, amb els ulls clars i els cabells rossos. Era pàl•lid i vestia roba grisa i blanca, però no era militar. L’home es va presentar: es deia Bern. Ens va fer seure en unes cadires de fusta i dos guàrdies van tancar la porta de cop i van posar-se al costat de l’home de gris. Aquell home ens va explicar la nostra feina, com havíem de fer-la i una mica del llen-guatge dels sords per poder comunicar-nos.Ens va acompanyar fins als telers on treballaríem i ens va demanar que mentre treba-llàvem li donéssim tot el que portàvem a sobre perquè ell ens ho guardaria. En arribar als barracons ja ens havien pres gairebé tot el que teníem a sobre, però jo encara duia al coll un petit penjoll que m’havia regalat el meu pare i que quan tenia por agafava amb força perquè m’ajudés. Totes les nenes li van donar el que tenien, però jo no li volia donar el meu penjoll. Em vaig girar per no donar-l’hi, però llavors em va agafar per la mà i amb molt de respecte em va demanar que l’hi donés. Jo plorava, però em va mirar als ulls i, encara que era una persona que treballava per als nazis, aquells ulls clars em van semblar sincers i em van inspirar confiança, de manera que li vaig donar el collaret.

Any 1942, camp de concentració d’Auschwitz-Birkenau

Havíem arribat al camp després d’un viatge en tren en què la brutícia i els orins es barrejaven amb l’olor de suor en l’aire dels vagons. Ens van despullar i ens van fer for-mar. Després de fer el recompte, la meva mare va quedar separada de nosaltres. La van portar cap a una altra filera amb les dones més grans i les malaltes. La meva germana i jo encara érem al camp quan, «bang, bang, bang», ressonaren els fusells, que van dispa-rar a la meva mare. La vam veure caure a terra morta. Mentre els meus ulls s’omplien de llàgrimes veient com la sang brollava del cap de la mare, la meva germana, en un atac de ràbia, corregué cap a la mare morta. Dos guàrdies que vigilaven la van aturar i se la van endur. Vaig quedar-me sola. Ja no esperava res, només la meva pròpia mort. Però no. Encara em van traslladar de nou al camp 3 de Monwitz, on em van fer treballar com a esclava a la fàbrica de combusti-bles que hi havia. En aquell temps només volia que em matessin, però no ho van fer, i ara sóc una supervi-vent sola, vella i trista..., però encara sóc aquí.

Marc Barron

1B ESO

11

Accèssit

QUI HO HAURIA ESPERAT?

Qui ho hauria esperat? Qui hauria pensat mai en les nefastes conseqüències que va provocar la meravellosa idea que ajudaria a gran escala a la població mundial? Ningú no va poder imaginar-s’ho! Aquell científic polonès va pensar que havia dissenyat la solució definitiva per a evitar grans pèrdues materials i personals a les guerres i que faria les delícies de la gent que hi havia sofert. En realitat, era un procediment bastant simple, però ningú hi havia pensat abans: portar totes les ba-talles a l’espai, utilitzant, per a la construcció de les naus, materials d’última generació i de baix cost, aliant minerals molt abundants al planeta. Es va decidir en una reunió internacional en què hi havia tots els líders de tots els països les disputes dels quals s’haurien de resoldre a l’espai si havien de ser vio-lentes, només lamentarien la pèrdua dels militars que hi defallissin. Però allò va arribar molt lluny. Moltes d’aquelles naus espacials van explotar al cosmos i no es va produir el resultat esperat. Tothom va deduir que els materials destruïts a les guerres quedarien flotant per sem-pre en aquell immens oceà de foscor, però va resultar que aquells aliatges de materials van ser fortament atrets per la gravetat terrestre, convertits en petites partícules. I totes aquelles partícules van quedar enganxades al sòl de la Terra. Va ser massa tard per evitar-ho quan una reacció va fer que poc a poc una gran quantitat de roques i minerals adquirissin capacitats que recordaven vagament les dels éssers vius i que, bàsicament, es movien toscament i amb gran lentitud. Aquells primeres senyals de consciència van evolucionar ràpidament i van anar a pitjor. Les pedres van mostrar clars senyals d’hostilitat. Es movien per exterminar humans o per enderrocar construccions i no hi havia manera de matar-les, ja que realment no eren vives. Poc després dels atacs els minerals van anar-se desenvolupant encara més, fins a formar el que semblaven exè-rcits que no van tardar a provocar una situació post-apocalíptica. Qui ho diria de les pedres, elles sempre tan estàtiques i aparentment inofensives, però presents a tot arreu, observant-nos i parlant en el seu idioma mut! Hi havia poques zones al món on es pogués resistir la invasió, com per exemple alguns llocs que fossin totalment de gel. Els humans que encara es resistien eren anomenats “miners” i feien curtes escomeses per atacar i es tornaven a retirar. La resta dels hu-mans eren fets servir com a esclaus o com a aliment: les pedres absorbien els éssers vius. Aquest document està sent escrit des d’un dels pocs assentaments humans que encara resisteixen. Ah! Derrotats per les pedres! Qui ho hauria esperat?

Sergio Martínez

2B ESO

12

En Sam era un noi que tenia 13 anys. Anava a l’institut, però no treia molt bones no-tes. Tenia el cabell de color negre i curt. Era del Perú, però va venir a viure a Màlaga perquè els seus pares hi van trobar un treball. En Sam era un noi conflictiu perquè es ficava en molts embolics i treia unes notes pèssimes. Hi havia un noi que es deia Marc que ho passava molt malament. En Sam es ficava amb ell i l’agredia físicament en horaris escolars. El buscava a l’hora del pati i li robava els diners que portava, li destrossava la motxilla, el pegava quan ningú el mirava, li ficava el jersei al vàter, li trencava els llibres, etc. Els de la classe del Marc no el defensaven perquè tenien por que els passés el mateix. En Marc tenia por de dir-ho als seus pares perquè en Sam li havia dit que, si ho feia, rebria encara més. Els professors no s’adonaven de tot el que passava perquè en Sam a classe era un noi callat i discret, de manera que pensaven que era un noi tranquil.

En Sam se’n va haver d’anar al seu país d’origen perquè els seus pares, que estaven a l’atur, els havien ofert un treball a la mateixa ciutat on havien viscut anteriorment . A ell li feia il•lusió perquè nomes havia estat allà quan tenia un any. A en Marc, això el va alleujar molt i estava molt content per aquella decisió perquè podria seguir la secun-dària sense preocupar-se, la qual cosa significaria un gran canvi positiu a la seva vida.

Només arribar al Perú, en Sam i la seva família es van instal•lar a la ciutat on ante-riorment havien viscut. El van inscriure en un institut religiós gegant amb un pati tres vegades més gran que el de la seva anterior escola, 2.000 alumnes i tots amb els mateixos uniformes. Hauria de començar el primer dia després de les vacances de Nadal.

El primer dia de classe es va perdre pel camí de casa a l’escola i va arribar tard. Quan va entrar a la classe, va haver-hi un silenci una mica desagradable i tothom el mirava com si fos una criatura inhumana. El professor, amb una cara de menyspreu, li va dir: - Fes el favor de presentar-te als teus companys i explica’ns d’on véns.

- Bon dia, em dic Sam. Tinc 13 anys, sóc peruà però fins fa uns dies vivia a Màlaga.

Un grup de nois del fons de la classe va començar a riure pel seu accent i va co-mençar a xiuxiuejar entre ells i un d’ells va dir:

-Se l’entén millor a un gos que a tu...

Després d’això, van començar la classe i resulta que anaven molt més avançats en tot que en Sam i li exigien molt més que a l’altra escola i es va adonar que hauria d’haver parat més atenció a classe.

QUAN ET TOCA A TU

Accèssit

13

Quan va marxar cap a casa, a mig camí, es va trobar amb el grupet de nois que s’havien rigut d’ell quan es presentava a l’arribar a classe, tal com li va demanar el professor. Un dels nois se li va apropar i li va dir:

-Ei, espanyolet, que t’has perdut?

Després de preguntar-li allò, li van agafar la motxilla i la van tirar a les escombraries, el van agafar i el van començar a pegar cops de puny i patades fins que algú els va veure i es va dirigir cap a ells. En aquell moment, els nois van sortir corrents. Així va començar el seu primer dia de classe.

Durant un mes, gairebé cada dia, el pegaven i cada vegada en Sam estava més deses-perat, però va arribar moment que ja n’estava fart, que va explicar tot el que li pas-sava als seus pares i no volia anar a l’escola. En aquell moment va pensar en el Marc i es va sentir molt malament. Ara sentia tot el que li havia fet passar al Marc.

Dies desprès li va passar pel cap la idea d’enviar-li un e-mail al Marc demanant-li disculpes que deia així:

-Marc, m’he adonat de tot el que t’he fet passar, que durant el temps que he estat al Perú ho he passat molt malament i que per experiència et vull dir que em penedeixo de tot el que t’he fet passar. Et demano les meves sinceres disculpes i penso que has estat una persona molt gran aguantant a un tonto com jo.

Salutacions, Sam.

Desprès d’això, en Sam va demanar als seus pares que el canviessin d’escola i així ho van fer. En aquella escola el tractaven bé, com un company més i es trobava a gust. Va decidir apuntar-se a jugar al futbol perquè li agradava molt i allà va trobar bons amics i anava a entrenar amb ganes de passar-s’ho bé. Va ser una de les millors temporades que ell va passar i amb una ment conscient del que feia i del que no havia de fer.

Simón Pombo

1A ESO

14

1r PREMI

Segona categoria

4C ESO

RECAUREGener–Imagina. Tu i jo. Junts. Agafats de la mà. Caminant, rient, passejant pels carrers infinits de Barcelona. Amb la sensació que tot és nostre i que res ens pot separar. Orgullosos d’estar junts, d’haver trobat la persona que ens completa. Imagina la platja, veient la posta de sol, estirats a la sorra. Em mulles. Et mullo. Riem, tot és per-fecte. El matí, la tarda, la nit. No ens n’adonem i el dia

s’ha acabat. Imagina la sortida de classes. Ens trobem. Em somrius, et somric. No hi ha pors. No hi ha de què avergonyir-se. Contents de tornar-nos a trobar, ens escapem. Es-capem els dos. Corrent fem bogeries, coses que mai podies haver imaginat que faries. Imagina que anem al port. Pugem a un vaixell. Intrèpids, buscant el límit, hi naveguem. M’agafes de la cintura. Gairebé caiem, riem, ens abracem. Imagina a l’habitació. Agafes la guitarra, cantem una cançó, estirats al llit. Allarguem el temps, fent-lo infinit. No volem que s’acabi el moment, la cançó, la melodia. Imagina que això fos possible. Imagina que arri-béssim a estar així. Imagina que es fes realitat.

Juny–Mira. Tu i jo. Junts. Agafats de la mà. Caminant, pendents de si algú ens veu. Amb por pels carrers infinits de Barcelona. Amb la sensació de no saber què dir i que qualsevol mot ens pot separar. Nerviosos d’estar junts, de no saber fer el correcte. Mira, som a la platja, veient la posta de sol, estirats a la sorra. M’acosto. M’abraces. Ens adonem inquiets que el dia s’està acabant, que hauríem de tornar a casa. Mira, s’han acabat les classes. Ens evi-tem. No sabem què dir ni tampoc què diran. Hi ha por. Tornem a classe, avergonyits de no haver fet res més. Mira, som al port. Veiem molts vaixells, barques, creuers. La temptació és de pujar-hi. Però sabem que no és el correcte. Mira, som a l’habitació. Hi ha una guitarra. Ens preguntem si estaria bé agafar-la. L’agafem, cantem. No volem que s’acabi el moment, la cançó, la melodia, però s’acaba. Mira, això és real. No és el que ens vam imaginar. Però estem junts i no volem deixar de mirar endavant.

Desembre–Oblida. Tu i jo. Junts. Agafats de la mà. Oblida el somriure nerviós de quan caminàvem pels carrers infinits de Barcelona. Oblida el voler que tot fos nostre i la sensació de sepa-rar-nos a cada pas. Oblida la platja. La posta de sol que ens il•luminava el rostre enamo-rat d’aquella meravella que després comparàvem l’un amb l’altre. La sorra que es colava entre els nostres cossos quan s’abraçaven. El sentiment de tristesa en veure que el dia arribava a la fi. Oblida les mirades de quan s’acabaven les classes. Les mirades de no sa-ber què dir ni què fer. De voler escapar i fer mil bogeries que no ens atrevíem a fer. La por dels pensaments dels altres que superaven tots els nostres. La ràbia quan ens n’adonàvem. Oblida el port. Els vaixells, les barques, els creuers. El voler navegar en un d’ells com si estiguéssim en una pel•lícula però que no vam fer perquè no era el correcte. Oblida l’habitació. La guitarra. La cançó. La melodia que sé que estàs recordant sense poder-ho evitar en aquest moment. Oblida que el que t’imaginaves no va arribar a ser mai. Que no volíem deixar de mirar endavant. Oblida el que acabes de llegir. És el millor, el correcte. No és el final que t’imaginaves? Però mira’t, no estàs fent res per canviar-lo. Tan sols espe-res oblidar-te’n per tornar a començar a imaginar.

Laia Peyrí

15

2n PREMILa meva germana sempre ha sigut una noia forta. Després de tot el que ha estat passant, en comptats moments ha perdut el somriure, i en cap les ganes de viure.

Ens hem passat aquests últims dies dibuixant, amb la nostra música de fons i cantant en veu baixa, només fins que arriba la tornada; llavors apugem el to de veu i ens movem balancejant-nos al llit. Però no dibuixem sobre paper, sinó sobre les nostres pells, amb un retolador negre.

Noto com em rellisca la punta del retolador i la tinta freda es posa sobre la meva pell a la part superior dreta de l’esquena. L’Amber m’està dibuixant un parell de mans que s’agafen (segons ella) per agrair-me que sempre he estat al seu costat des que va començar tot, encara que no sé per què ho fa. Sóc la seva germana, com no ho hauria de fer? Crec que no entén la sensació que tinc. Sempre penso per què ha hagut de ser ella la bessona que s’ha emportat tots els problemes, que ha perdut la seva oportunitat de viure una vida normal, de tenir amics, d’enamorar-se, de fer alguna cosa més que estar-se tot el dia en un hospital des dels cinc anys, acompanyada de la seva germana. És ella, no jo, la que ha tingut aquesta mala sort.

A l’Amber li van detectar una malaltia molt estranya quan acabàvem de fer els quatre anys. Les investigacions d’aquesta malaltia han estat posposades fins d’aquí a uns anys, ja que només afec-ta una persona d’entre noranta mil, i només es dóna entre infants. No té cura i tampoc se sap d’on prové, si és hereditària, o si la desenvolupen els malalts mateixos, o... Podria venir de qualsevol lloc i els investigadors no tenen ni idea d’on ni en tenen cap cura, però tampoc pensen buscar-ne una de moment. Així que simplement tanquen en un hospital els afectats fins que els arribi l’hora. El 95% dels que presentaven aquesta malaltia han mort mentre dormien, en cap moment concret de la seva vida. Simplement un dia se’n van a dormir i l’endemà no tornen. Però no no-més hi ha això. A més, en les revisions setmanals que han fet a l’Amber, han notat que cada mes li surt una marca desagradable a l’esquena, com si la pell estigués cremada. Cada dia li posen una injecció que la deixa feta pols la meitat del dia. Serveix per alleujar el dolor intern que li provo-quen les marques. Em costa molt veure-la cada dia estirada al llit amb els ulls entretancats, amb la vista caiguda. Jo li acaricio sempre la cara i l’animo dient-li que ben entrat el vespre anirem a veure les estrelles al terrat, amb el permís especial de l’hospital que tenim conforme ella té aquesta malaltia.

Li aixeco la samarreta i li encerclo la nova marca que fa tres dies li ha començat a sortir, perquè sàpiga on la té. M’aixeco del llit i m’acosto a la finestra. És migdia, sembla que l’Amber ja co-mença a recuperar les forces. Li xiuxiuejo que de seguida tornaré, que vaig a buscar el seu dinar al primer pis. Surto de l’hospital i vaig a comprar dos paquets de xocolata, un amb l’interior de xocolata blanca per a l’Amber i un amb ametlles per a mi, i me’ls amago a la butxaca interior de la jaqueta. Als pacients de l’hospital no se’ls poden donar llaminadures, però sempre que puc li’n porto d’amagat. De tornada a l’habitació recullo la safata amb el seu dinar, que sempre com-partim, i al final ho combinem amb la xocolata que he portat.

Passem la tarda escrivint al terra del terrat amb uns guixos de colors, enfilant-nos al gran arbre que hi ha a una banda i observant des d’allà tota la ciutat fins que es fa fosc. Llavors ens posem a comptar estrelles. Al cap d’una estona l’Amber assenyala el mar. Em diu que li agradaria anar a la lluna, però no la del cel, sinó la que s’hi reflecteix. I prometo que la hi portaré, a ella i a mi. Per què l’Amber ha de viure amb la por que no pugui haver-hi un demà amb només quinze anys? Crec que és el mínim que puc fer per ella, treure-la de l’hospital i complir el seu desig abans de morir. Li demano que descansi, que demà serà un dia molt especial. Ella em fa un petó als llavis i diu que el seu desig és estar amb mi fins que el cor li pari de bategar. Jo li responc que llavors el seu desig es complirà, que a més anirem a la lluna del mar juntes, i ens quedarem adormides allà mateix, sota les estrelles. Però ella ja no es desperta.

Aina Güell

AMBER

3C ESO

16

1r PREMI

Tercera categoria

Va enfonsar la mà a la sorra aspra. En va palpar els grans a poc a poc, fent-los girar un per un pel tou dels dits. Semblaven de vidre, cristalls fets d’onades cansades. Escuma cristal•litzada en sorra de platja.

El mar era plàcid, el xiuxiueig platejat del vaivé de les ones semblava que s’esforcés a no fer massa soroll i a acariciar la costa amb compte, com un gegant que es posa una nena al palmell de la mà. Les gavines sobrevolaven l’aigua d’un gris brut trencat. No s’afanyaven, planaven en silenci, totes moixes.

Res semblava tenir pressa aquella tarda. Les onades venien i tornaven una vegada i una altra sense aturar-se mai, prova del pas del temps que no s’atura, perquè les onades no reposen i no necessiten que ningú els doni corda.

Les noies perdudes del món anaven a enfonsar les mans a la platja en tardes com aque-lla, i fins i tot els peus descalços si tenien un xic més de temps. Caminaven per sobre les onades, on l’aigua i els cristalls es remouen embravits, aquell dia calmoses. Moltes sentien que transgredien la intimitat del lloc amb la seva presència.

Ella hi escrivia a les tardes grises. Sense paper ni llapis, com escriu tothom que no pen-sa a fer-ho. Només paraules soltes al vent. Frases inconnexes a la ment. Mots frescos que ni ella mateixa es molestaria a recordar.

Duia una guitarra també, però aquell dia semblava muda, com la platja. N’acariciava les cordes distreta, mirant cap a una altra banda.

Pensava en gegants i en rellotges, també en lletres de cançons. Semblava que el vent les hi dictava a cau d’orella, però ella n’oblidava les paraules tan bon punt les entenia. Potser tot plegat s’ho imaginava, tant era.

Ja era tard. El cel començava a tenyir-se de rosat i blau marí. Començava a tenir fred.

Va marxar lentament, deixant petjades invisibles a les dunes marines. El vent va xiular per primer cop, recordant-li les cançons que li devia.

Després ja no hi era, ella, la tarda. Aquell dia silenciosa. S’havia fos, l’endemà tornaria, potser.

Alba Romanyà

LA TARDA GRISA

1B BAT

17

2n PREMI

Bon dia, amor meu! Feliç Sant Jordi! Oi que no t’esperaves que et portés una rosa al llit? Desperta ja, dona, t’he preparat l’esmorzar. M’encanta esmorzar amb tu al llit, fa tant de temps que no ho fem, una cosa més a la llista de coses que no fem junts. Però ja veus que jo sí que penso en tu, i sobretot, penso a cuidar-te. Estàs preciosa amb aquesta carona de mig adormida i sense maquillar, mostrant el teu autèntic rostre, del qual em vaig enamorar. No entenc per què t’has de passar cada matí una hora davant del mirall, si en realitat no arregles gaire cosa; es més, fins i tot t’empitjores.

El cafè te l’he posat amb sacarina. Ja sé que no la suportes, però és que darrerament estàs agafant una mica de pes. I com que estic cansat de comprar-te llet descremada perquè després aboquis la sucrera dins la tassa, crec que és el moment d’un canvi. També t’he posat una mica de pernil dolç amb una torradeta de pa integral prepara-da amb molt d’amor. Què després et passaràs el dia asseguda a la cadira i no neces-sites gaires calories més. Ja sé que el pernil dolç light el compres per a mi, però jo el vull compartir amb tu, que tots dos el trobem igual d’insípid.

Me’n vaig corrents a la feina, que arribo tard! Ens podem trobar quan plegui per les Rambles i passejarem, que t’anirà bé caminar una mica. A mi em pots regalar un lli-bre de cuina amb receptes de menjar sa i així l’aprofitem tots dos. Au, no facis aques-ta cara de desagraïda, amb tot el que he fet per tu aquest matí. Que no em mereixo un somriure, un petó o que em donis les gràcies?

Lara Gargano

2B BAT

CAFÈ AMB MALA LLET

18

Accèssit

1B BAT

És tan transparent, la tela que descansa sobre la teva espatlla, que puc veure com el teu cos s’infla i es desinfla seguint el ritme tranquil de la teva respiració. Com cada matí, em quedo embadalida mirant fixament el suau moviment: inspiració, expiració. I un altre cop: inspiració, expiració. És hipnotitzant, realment encantador. La trans-parència blanca em permet veure una piga sobre la teva pell, sobre els forts mús-culs que es contreuen cada cop que l’aire t’infla els pulmons. Somric. Avui tinc una notícia per donar-te, i espero que t’agradi. Amb tot l’amor que m’és possible dedi-car-te, allargo la mà i t’acaricio els cabells marrons que tant m’agraden. Els teus ulls s’obren, tan blaus com sempre. Tan vius, encantadors… Tan estimats.—Ei, reina —badalles somrient. Em perdo en els teus llavis un cop més. Estúpida-ment enamorada, indecentment feliç—. Què et passa? Sempre em desperto abans que tu, estàs bé?Les meves paraules es queden atrapades a la gola, però entens el moviment que faig amb el cap per dir-te que sí, que estic bé. Molt bé, en realitat.—No m’espantis, amor —dius amb una carícia. I et poses dret.Alt, esquena forta i pell brillant. Gires el cap, em mires. Ulls violentament blaus, in-creïbles. Un somriure perfecte i tendre. Tan tendre que em desfaig sobre el llit amb un somriure contagiat. Tu t’apropes i seus al meu costat. El matalàs s’arronsa sota el teu pes.—Haig de dir-te una cosa —acabo admetent, agafant tan fort com puc la mà que m’acabes d’allargar—. Però abans has de saber que t’estimo moltíssim.Somrius. No ho facis més, si us plau. És un martiri veure com els teus llavis es mouen i no poder besar-los.—Jo a tu també, cuca.I, reunint tot el valor possible, m’incorporo sobre un braç, inclinant-me cap a tu, i ho dic:—Estic embarassada.

Anna Desola

I HO DIC

19

1r PREMI

Primera categoria

PROSAcastellana

Algunos pensarán que el país Gazpacho es algo así como una de esas islas que compran multimillonarios con sentido del humor, quienes convierten esos cachitos del mundo en estrambóticas naciones sin sentido alguno. Pero no, Gazpacho es algo aún más insólito en el mundo tal y como lo conocemos, una dimensión creada con el único fin de saciar nuestra sed en verano con el fresco sabor de esa sopa fría de tomate que todos conoce-mos, dando cuerpo y vida a aquellos ingredientes que, aunque nos parezcan sólo estáti-cas verduras de cualquier huerto o plantación, han estado siempre predestinadas entre sus compañeras a recorrer la larga senda del gazpacho. Es en ese curioso mundo donde dará comienzo mi relato, una historia de dos desafortunadas verduritas que quisieron resistirse a su destino.

Era una mañana normal y corriente en la aldea Gazpocha. Fluían ingentes cantidades de sopa de tomate por los finos tubos que recorrían las calles y los tejados de las casas sin ton ni son, como el vuelo de una mosca a la que persigue una rana. En una de esas casas se encontraban el regordete y sonrojado tomate Raf, alias el Rojo, y su compañero Ajoblanco, que como imaginaréis era un paliducho ajo. El motivo de esa reunión era que el alcalde Vinagre había convocado un Día de la Cosecha, algo así como un sorteo para decidir las próximas víctimas que caerían en la trituradora para alimentar a los humanos y en el que ellos, muy a su pesar, habían sido elegidos.

Pero Raf y Ajoblanco no querían ser reducidos al burbujeante líquido rojo y se habían propuesto desobedecer a la ley. Enfrascados en una partida de cartas, iban maquinando un plan de huida en el que les iba la vida, para buscar su escondite a orillas del río Acei-teoliva, por el que fluía el producto más puro y delicado de la oliva, y que atraía a gran-des manadas de pimientos verdes que les servirían de alimento. Continuaron hablando todo el día hasta que unos policías pepinos llamaron a la puerta diciendo a voces que tenían que ir con ellos. Raf y Ajoblanco ya sabían lo que les esperaba, así que de sopetón cogieron lo que necesitaban y salieron corriendo por la puerta tirando a los pepinos al suelo.

PAÍS GAZPACHO

20

Un día entero estuvieron huyendo y escondiéndose de los implacables policías que les andaban pisando los talones, removiendo cielo y tierra para sacarlos de sus escondri-jos. Ya por la noche, muertos de sed y cansancio, consiguieron evadirse de la insistente persecución y pidieron refugio en una cabaña en la que vivía una vieja cebolla. Esta se pasó toda la noche haciéndoles llorar con las tristes historias de su juventud, hasta que, ya fatigados por aquel día, decidieron irse a dormir, creyendo haber encontrado una nueva amiga y cómplice. Pero las palabras de esa arrugada cebolla escondían gran avaricia, y como le llegaron noticias de una enorme recompensa por los fugitivos, fue hacia donde estaban los pepinos y los condujo hasta su casa para que capturasen a los dos renegados.

En esos momentos Raf había ido a despejarse un poco, dejando a Ajoblanco durmien-do, y su horror no pudo ser más grande al ver como sus perseguidores entraban en la choza a por su amigo y, al poco tiempo, lo sacaban a rastras mientras gritaba su nombre y pedía ayuda desesperadamente con las lágrimas brotando de sus ojos cual manantial. Raf se sintió un cobarde y un traidor, pero desde la sombra se mantuvo ob-servando la trágica escena y, cuando no vio moros en la costa, continuó el viaje hacia el río Aceiteoliva sin parar de atormentarse, sabiendo que había dejado a su compañero ante una muerte segura. Entre la presión de sus pensamientos y el calor, acabó deshi-dratándose y, cuando avistaba ya las cristalinas corrientes de aceite, cayó desmayado. El resto del día fue muy confuso, un cúmulo de imágenes borrosas entre desmayo y desmayo en las que se veía volviendo a la aldea llevado por los pepinos, que al fin habían dado con él.

Fue lanzado a la batidora sin ningún tipo de honor ni ritual, al contrario de la tradición, junto con un montón de ingredientes, pero él solo se fijó en uno de ellos: Ajoblanco. Ni siquiera prestó atención a la terrorífica máquina giratoria que se les iba acercando para triturarlos, sino que se vio atenazado por los remordimientos hasta que, en cues-tión de milésimas de segundo, sin ni siquiera percatarse, se oyó un sonoro «¡Chof!» y todos se vieron convertidos en gazpacho. Acabaron en la mesa de un restaurante para turistas.

Sergio Martínez

2B ESO

21

Corría rápido, muy rápido, no paraba de correr, sus piernas corrían por él. Si se paraba era muy posible que los pies del dragón lo aplastaran y no pudiera seguir su camino para lograr entregar el paquete del emperador a tiempo. De repente una voz lo llama. Pablo cierra su libro para seguir leyendo en otra ocasión. Tiene que ir a la escuela, las vacaciones de verano se han terminado y otra vez tiene que conti-nuar con la rutina de siempre. Su padre está en el trabajo y su madre está en cama, enfer-ma. Cada noche Pablo le lee un cuento para que se duerma, pero la mayoría de veces él se duerme antes que ella, entonces ella llama a su marido, él coge al niño y se lo lleva a la cama.

La voz es la de Dana, la niñera. Ella es la que se encarga de llevarlo al colegio, de ayu-darlo en lo que le haga falta y sobre todo es su mejor amiga. Dana le cuenta historias fantásticas que le hacen trasladarse a un mundo diferente del de su historia, el presente. Cada viernes ella le trae un pequeño regalo, de vez en cuando son dulces, otras veces son colores para pintar grandes cuadros… pero nunca había sido un libro. Ese ahora es su preferido. Dana lo vuelve a llamar, él deja el libro en el suelo y baja a la planta baja para almorzar. Dana le ha preparado su plato preferido, unos huevos fritos y beicon. Se peina y se lava los dientes, como siempre hace, pero esta vez Dana le pone una estrella amarilla en la camiseta. Él piensa que es su regalo de viernes, pero cuando llega a la escuela se da cuenta de que no es el único que la lleva.

Al llegar a casa su padre le está esperando en la puerta, cosa que es rara ya que normal-mente cuando Pablo llega del colegio, él aún tarda media hora en llegar. También está ella, su madre, que aunque no se encuentra mejor, lo está también esperando. Pablo deja la mochila en el suelo y se sienta en la silla más cercana que encuentra. Sus padres están serios, con una postura rígida y llevan también una estrella amarilla en la ropa.

-¿Y Dana? -dice Pablo.

-Se ha marchado para estar con su familia -contesta su padre.

-Son tiempos difíciles -añade su madre.

Pablo no lo entiende, pero para ellos, los judíos, el futuro, que casi ya es el presente, se acerca poco a poco con malas intenciones. Esa noche sus padres están tristes y con un

1r PREMI

EL DRAGÓN

22

miedo infernal. Pablo lo nota en los ojos de su madre y en los de su padre… sabe que también se siente igual. Esa noche Pablo no le lee a su madre, ella le dice que está can-sada y que mañana será un día muy duro, que es mejor que se vaya a la cama a dormir, que ya es tarde, muy tarde. Él coge el libro y se estira en el colchón, tapado con la manta que su abuela le había cosido antes de fallecer. Lo abre y empieza a leer.

Se tropieza, pero con el paquete en las manos se levanta y sigue corriendo y corriendo, ve que tiene el dragón muy cerca, tan cerca…

Pablo se duerme y su padre entra en la habitación, cierra el libro, la luz, y despidiéndose de él con un beso, sale silenciosamente.

El sol se levanta, nadie llama a Pablo para ir al colegio, pero sus padres ya están des-piertos. Unos golpes muy fuertes lo despiertan, baja a la planta baja para ver qué pasa, sus padres están ya en la puerta. Unos señores uniformados entran en casa violentamen-te. Su madre lo llama, ellos lo tiran todo por el suelo, Pablo no sabe qué está ocurrien-do. Les dicen que se los llevan en un tren a un lugar indeterminado. Su madre lo coge en brazos, su padre coge de la mano a la madre y se miran con cara de preocupación durante un breve momento que se hace eterno. Él quiere coger el cuento que le regaló Dana para leerlo durante el viaje, va a buscarlo, pero cuando lo tiene ya en las manos, uno de los soldados le da un golpe y le tira el libro al suelo. Se queda allí, abierto en el suelo de la casa que ya no será nunca más su casa.

…tan cerca que casi lo atrapa. Él corría y no paraba de correr, tenía que entregar el pa-quete del emperador fuera como fuera. De pronto, notó una garra que lo agarraba, se le cayó el paquete al suelo y ya no notó nada más: el dragón lo había devorado.

Mar Haibo2C ESO

23

2n PREMI

1B ESO

Era martes. Un día más regresaba donde yo no era bien recibido; estaba medio dormido. Los es-critos y los dibujos de mi pupitre me entretenían mientras la profe de mates me daba la lata con el álgebra. De vez en cuando miraba hacia la ventana para ver caer las gotas de lluvia que moja-ban el cristal. Mi única meta era llegar a casa sin ninguna marca ni ningún moretón para que mis padres no sospecharan nada.Llegada la hora del recreo, salí de la clase y me dirigí al mismo banco que el día anterior, que el anterior a éste, y que la semana anterior. Cómo no, estaba solo. Saqué mi monedero. No sabía cuánto dinero tenía, pero suponía que dos euros y medio, porque era la cantidad que siempre me sacaba aquel niño, ya sabes, Álex. Ahí estaba. Ya venía Álex a por mi dinero, claro, pero ese día no se lo iba a dar. No, no pensaba hacerlo.--¡Hola Adrián!, ¿cómo te va?--¡¡¡ Bbb... bien!!!--¿Me vas a dar el dinero, o qué?--¡¡¡Nnn... no!!!--¿En serio? ¡Vamos, dame el dinero, tengo hambre!--¡Mm... me da igual!Álex me dio un puñetazo en la cara, pero yo mantuve mi postura y no le di nada. La gente nos rodeó. La gente se reía y gritaba a la vez, y entonces Álex repitió su puñetazo. No cedí. Dos o tres niños se unieron a Álex, me tiraron al suelo y empezaron a pegarme y a insultarme. De golpe, mientras me pegaban, se me cayó el monedero. Los niños me dejaron en paz, pero cogieron mi monedero. Yo permanecí echado en el suelo, inmóvil por miedo a no poder levantarme o a caer-me al intentarlo.De repente oí a la profesora de lengua que corría hacia mí, y el conserje, al que habían alertado, me recogió y me llevo al vestíbulo. Perdí el conocimiento en aquel momento. Esta vez se habían pasado. Mis padres me pasaron a recoger, me llevaron al médico y luego a casa. Cuando llegamos mis padres me tendieron en la cama, con una bolsa de hielo en la pierna, y me preguntaron:--¿Qué te ha pasado, hijo?--Me he caído por las escaleras...Me dormí, lo único que quería en aquel momento era dormir.De repente me despertaron unos gritos.--¡Álex, Álex, despierta, que llegas tarde al instituto!«¿Qué pasa?», me pregunté por dentro. ¿Que había pasado? ¿De verdad podía yo hacerle esto a una persona?Me paré a pensar y una cosa deduje al momento: «No puede ser. Nadie debería tener que asus-tarse por la presencia de una persona, de mi persona. Esto lo tengo que acabar.»Fui al instituto y al entrar me encontré con Adrián y le saludé, pero él bajó la mirada y no res-pondió; normal, supongo. Esperé hasta el recreo. Él, como siempre, salió de clase el primero y se dirigió hacia el mismo banco de siempre; yo salí un poco después. Me acerqué al banco donde se sentaba Adrián y, antes de llegar yo, él me tiró una moneda de un euro y me pidió que me fuera. Yo recogí la moneda pero seguí acercándome y me senté a su lado. Entonces le dije: --Adrián, ya no tienes por qué tenerme miedo. Sé que te he hecho mucho daño que no podré arreglar, pero me he dado cuenta de quién eres tú y de quién soy yo. Entiendo que no me quieras decir nada, pero quiero que sepas que ahora para mí tu eres un amigo y no ese pringado al que siempre molesto.Le miré a los ojos y le di la moneda, me volví y empecé a marcharme pero, de repente, Adrián se levantó y se dirigió hacia mí sin decirme nada, se paró delante de mí y me dio un abrazo.

Marc Barron

MI SUEÑO...

24

1r PREMI

Segona categoria

4A ESO

Creo que es importante empezar este relato haciendo las presentaciones apropiadas. Soy la narradora de esta historia y soy una tijera. Sí, sé que suena extraño, pero juro que no te estoy tomando el pelo y que he sido testigo de una historia que merece la pena ser contada. Además, soy un elemento crucial en esta aventura; sin embargo, eso lo descubrirás más adelante. Pero empecemos de una vez, porque me estoy adelantando a los acontecimientos. Yo había visto crecer a esa muchacha desde que ella llevaba pañales. Se llamaba Ghazal y había nacido en el lugar me-nos apropiado para una mujer: Afganistán. No había ido nunca a la escuela, porque a las niñas no les estaba permitido, pero tenía un abuelo que era profesor y le había proporcionado una mínima educación. La niña cogió el gusto por los libros a muy temprana edad, y en la mayor parte de mis recuerdos ella aparece con uno de sus fieles amigos en la mano. El caso es que, a los trece años, se le informó que debía casarse con Naseer, un hombre de treinta años fiel seguidor de los talibanes. Entre las escasas pertenencias que se llevó con ella a casa de su marido me encontraba yo. Ghazal me asignó un lugar habitual en el aseo, aunque a veces me trasladaba a la cocina. El matrimonio no poseía mucho dinero y un objeto como yo podía desempeñar varias funciones en diferentes espacios de la casa. Estuve presente en innumerables escenas escalofriantes, en las cuales Naseer tiraba la comida que ella le preparaba durante horas, le gritaba porque el mantel tenía un borde deshilachado o le arrojaba cualquier objeto que tuviese a mano si había una miga de pan en el suelo. Cada noche la obligaba a subir con él a la habitación y los sonidos que salían de la estan-cia eran dantescos. El burka era incómodo, limitaba la visión, hacía tropezar a Ghazal y pesaba más de 7 kilos, pero ocultaba perfectamente las heridas y los moratones que cubrían el cuerpo de la joven. Mis recuerdos del tiempo que pasé en el lavabo tampoco son nada agradables. La vi desmoronarse una y otra vez, fui testigo de las lágrimas amargas que nunca derramó delante de su marido, oí su llanto durante horas y sentí su dolor como si fuese mío. Estuve demasiadas veces muy cerca de las muñecas de Ghazal. Temí que mi cuerpo metálico abriese la piel de su antebrazo y que la sangre manchara las baldosas. Ella nunca había tenido una vida llena de lujos y comodi-dades, pero al menos antes se sentía como un ser humano. La desgracia se había cernido sobre su vida y yo pensaba que no aguantaría mucho más ese calvario. Solo llevaba un año en casa de Naseer y le parecía que había pasado una eternidad desde que vivía con su familia. No obstante, un día la joven se llevó uno de sus libros al baño (más tarde entendí que ese era el único lugar en el que podía realizar esa actividad debido a su situación) y en ese instante comprendí que ella aún albergaba alguna esperanza. Me sorprendió gratamente pensar que no lo daba todo por perdido. Cada día pasaba más horas en el aseo, leía con más avidez y estaba más animada. Supongo que encontró en la literatura la fuerza y la inspiración que necesitaba, porque pronto sucedió algo que cambió el curso de su vida. Yo había pasado todo el día en el baño cuando a altas horas de la madrugada la puerta de la estancia se abrió y Ghazal entró. Iba vestida con ropas oscuras y en su cara se podía leer una agitación extraña. Mi sorpresa fue mayúscula cuando me cogió y me dirigió hacía su cabello para cortar un mechón. Hizo lo mismo con el resto de la larga melena morena que poseía, y la redujo a un corte de pelo casi militar. En ese momento supe que ella se iba a escapar y que iba a luchar por su propia vida. Sentí temor por lo que le pudiese ocurrir en su peligrosa huida, pero también me alegró que no me usase como instrumento para acabar con su vida, sino como algo que le facilitó el camino hacia la liberación. Deseé que me llevase con ella para cono-cer el resto de su aventura, pero me temo que ni tú ni yo lo descubriremos jamás. Más tarde Gha-zal se cubrió con una capa masculina y desalojó la habitación. La última vez que la vi fue a través del ventanuco del baño; ella corría calle abajo. Corría hacia la libertad.

Andrea Serrano

SUEÑOS BAJO UN BURKA

25

2n PREMI

4C ESO

Hola, me llamo Allie. Estoy segura. Y de alguna forma sé que me gusta que me llamen así. Bueno, antes. Tengo 16 años. No…, debería tener más. Pero mi piel es suave, mi pelo de un rojo perfecto y mis ojos marrones y vivos. No debería ser así. Vivo en Barcelona. En realidad ya no vivo ahí exactamente. Vivo en un sitio que nunca para de moverse. Siempre está activo. Miro, observo, pero no con mis ojos. Huelo y siento, pero no con mis sentidos. Oigo todos los sonidos, todas las palabras, cada suspiro, pero sé que están muy lejos de mí. Son inalcanzables. Cuando llueve, la lluvia me alcanza. Sé que me toca, pero mi ropa no se moja. Mi pelo sigue intacto y seco. Veo. Veo un campo. Estoy corriendo y siento la hierba entre mis pies desnudos. La puedo sentir. De golpe sonrío. Le sonrío a alguien. Después todo vuelve a ser como minutos antes. Otra vez insensible. No hay hierba que sentir ni sonrisa que hacer. Voy a la calle, voy deprisa y sé que me estoy cansando. Pero no lo siento. No siento ese dolor en las piernas y la respiración agitada. Un niño se me acer-ca. Se ha perdido. Le agarro de la mano. ¿Es suave? No lo sé. Mi mano no llega a la suya. Nunca llega del todo. Al fin llego a casa y me estiro en la cama. Hace frío. Me tapo con la manta aunque no me haga falta. Entonces vuelve a cambiar. Veo una clase. Estoy sentada y huele a chocolate. Hay galletas de chocolate delante de mí. Siento su olor. Dejo que me haga sonreír. Luego la oigo. Oigo mi voz. Ni muy grave ni muy aguda. Suave. Amable. Estoy hablando con alguien. Después lo abrazo. Lleva un jersey de lana y me gusta su tacto. Me hace volver a sonreír. Esa sensación, cómoda y perfecta. Pero todo se desvanece y vuel-vo a ser de hielo. Sin poder sentir nada. Separada de las sensaciones y los sentimientos. Me levanto de la cama y voy a mi ordenador. Leo. Abrir archivo. Documento de texto. Mis manos se van al teclado. Pero pasa algo. Veo un coche. Estoy dentro de él. Estoy cantando una canción de la radio. Sé que me gusta. Vuelvo a sonreír y miro al conductor. Vuelvo. Vuelvo al ordenador. A mi mesa. Al teclado. Pero mis manos tiemblan. Otra vez estoy en el coche. Ya no sonrío. Estoy discutiendo. Ya no hay música, solo gritos. Siento la rabia. La puedo sentir y echar fuera. Vuelvo a mi mesa. Estoy llorando. Lo sé porque caen las lágri-mas en la mesa y las puedo ver. Pero ya no siento ese ardor en los ojos ni esa respiración entrecortada. Lo que no sé es por qué lloro. Por qué estoy llorando. Algo va mal. Veo una luz. No, son dos. Dos luces acercándose hacia mí. Rápidamente. Me asusto. Se apagan. Ya no hay luz que ver sino la de mi pantalla. Y veo una cosa. Veo cómo el ratón se mueve para eliminar todo lo que estaba escribiendo. ¿Suprimir todo? Sí. No sé qué ha pasado. Solo puedo seguir viendo cómo mi mano crea otro archivo. Solo puedo oír que digo: “A ella no le gustaría que fuera así.” Entonces empiezo a escribir. De nuevo. Lo leo. Y cambio. Ya no soy insensible. Ahora lo soy más. Solo soy una imagen quieta. Solo pudiendo escuchar y ver. Nada más. Entonces repito:

Hola, me llamo Allie. Me gusta que me llamen así. Pero antes de todo, estoy segura de algo: solo soy un recuerdo.

Laia Peyrí

ALLIE

26

1r PREMI

Tercera categoria

El lobo estaba con las fauces abiertas, con la mandíbula casi des-encajada y la lengua colgando de lado, ansiosa. Babeaba antici-pándose al delicioso festín.

Tenía el pelaje brillante y de color de tierra húmeda con un ligero tono amarillento. Lo tenía erizado, casi tembloroso, a punto de saltar hacia su presa.

Los dientes blanquísimos, abrillantados para la ocasión, castañeaban y esperaban el momento oportuno. El momento en que la niña le preguntase el porqué de sus grandes colmillos y él, al punto, se abalanzaría hasta su blanco cuello infantil para matarla en el acto. Ya faltaba poco.

-Escucha, abuela, ¿por qué tienes los premolares tan grandes?

El lobo se desconcentró por un instante. ¿Premolares? Aquello era nuevo. En seguida, sin embargo, se puso en situación, un error de guion podía tenerlo cualquiera, y él, como buen personaje, tenía que adaptarse a la situación para evitar que el público notara el fallo.

-¡Son para comerte mejor!

Saltó de la cama como un muelle, ya preparado, localizando la blancura del cuello…

-¡Espera, lobo! No puedes comerme -dijo ella con una voz mandona e infantil.

Otra vez cambiando cosas. ¿Pero qué se había creído aquella niña insolente? Él tenía hambre y no estaba para aguantar a niñitas creídas, así que no desvió su ruta lo más mínimo. Su boca ya se estaba cerrando alrededor del cuello de Caperucita cuando ella se apartó sin esfuerzo y el lobo cayó de bruces al suelo.

Él la miró detenidamente un rato por primera vez, no parecía haber cambiado. Era la misma niñita pequeña, con las mismas trenzas rubias, con el mismo delantal floreado y la misma caperucita roja. Solo sus ojos, chis-peantes de burla y superioridad, parecían diferentes.

-¿Acaso no escuchas, señor lobo? He dicho que no puedes comerme.

Su voz era chillona y aguda; al lobo le dolieron los oídos.

-¿Y por qué no, listilla? -contestó él, asombrado por la impertinencia de la chica.

Ella sonrió un poco, como si supiera una verdad muy importante que él ignoraba.

-¿Cuánto hace que no revisas el guion, lobito mío?

El lobo gruñó, molesto.

-He representado este cuento un millón de veces y te informo de que soy perfectamente capaz de hacerlo sin necesidad de repasar ningún guion.

-Lobito, lobito…, tienes mucho que aprender. ¿No sabes que los cuentos cambian? -dijo ella enrollándose la trenza con el dedo, distraída.

-¿Y por qué tendrían que hacerlo? -preguntó él, enfadado por la tardanza de su comida y el ronroneo molesto de sus tripas.

-Los niños son el público de este cuento, ya lo sabes. ¿Pretendes que los niños tengan miedo del lobo el resto de sus días?

CAMBIO DE GUION

27

-¿Y por qué no? Ese era el objetivo de toda la vida. Los niños no deben ir solos al bosque, el lobo puede co-mérselos -recitó-. Moraleja aprendida.

-¿Pero quieres traumatizarlos? ¿En qué estás pensando? Los niños de ahora deben aprender a ir por la vida sin miedos. Confiando en ellos mismos. ¿Cómo quieres que amen la naturaleza si creen que es peligrosa y salvaje?

-La naturaleza es peligrosa y salvaje -dijo él, perplejo-. Lo es, no es que lo crean.

-Querido lobito, lo importante no es lo que es sino lo que crean. Piensa que en realidad casi no quedan lobos por culpa de estos cuentos. Los pastores los mataban sin piedad, esta es la realidad. Conviene que los niños de ahora crezcan amando a los lobos y protegiéndolos de las amenazas para que no se extingan.

-Me parece bien -dijo él-. Pero yo tengo que comer. ¿Qué comeré si no te puedo dañar para salvaguardar mi imagen ni cocinarte con patatas para no traumatizar a los críos?

-Te harás vegetariano -dijo ella-. Es el final clásico y el que suelen proponer los niños.

Se cruzó de brazos y lo miró esperando su reacción. El lobo estaba indignado.

-¿Esto dice el guion? ¡Pero si es absurdo! Los lobos no somos vegetarianos, moriré si solo me alimento de verduras. Además, esto sí que es mentir a los oyentes. ¡Los chicos aprenderán cosas que no son!

-Mentiras, mentiras…, todo es relativo. Eres un lobo imaginario. ¿Qué te impide alimentarte solo de hierba?

-Mi estómago… y mi dignidad.

La niña suspiró perdiendo la paciencia, cogió la cestilla con la miel, las florecillas y las tostadas y se preparó para salir.

-El guion programaba una merienda de espinacas para los dos en lo alto de aquella colina -dijo ella-. Entien-do que rechazas la oferta.

-¡Pues claro que sí! -respondió él, ya que solo con pensar en espinacas se le revolvía el estómago.

-Pero tendrás que atenerte a las consecuencias -dijo ella antes de cerrar la puerta-. Si no aceptas ser vegeta-riano, el cuento volverá a una versión anterior. Aquella en la que el cazador te abre la barriga para sacarnos a mí y a la abuela. ¿Es eso lo que quieres?

A lo lejos se oyeron unos disparos, y el hermoso pelo del lobo se erizó de miedo. Odiaba al cazador, odiaba sus disparos y sobre todo odiaba su intervención quirúrgica.

Sus ojos se fijaron en el bosque intentando calcular cuánto tiempo le quedaba. Se rindió.

-Espera -dijo él de mala gana-. Creo que aceptaré la merienda de espinacas.

Ella sonrió con superioridad.

-Así me gusta, lobito mío, tenemos que dar ejemplo.

Ella le cogió de la mano y los dos salieron de la casa como hermanos, riendo y contándose chistes. Su vida idílica juntos acababa de empezar.

Alba Romanyà1B BAT

28

-Buenas, ¿tengo el placer de hablar con Dios?

-Hola, le atiende el secretario de Dios número 325647, dígame.

-Buenos días, llamo para informarme sobre la oferta de simplicidad de vida que tienen a la venta aquí en la Tierra.

-Por supuesto, ¿puede decirme su nombre para dirigirme a usted, y su número de terres-tre?

-¿Mi número de terrestre? No tengo ni idea. Le puedo dar mi DNI, si le sirve. Mi nombre es Héctor Cortés.

-Sr. Cortés, dígame por favor en qué tarifa está usted interesado: ¿simplicidad de la vida de mañana, de tarde, o tarifa plana?

-Pues no sé. No tengo ninguna información. Le agradecería que fuese tan amable de ex-plicarme los detalles y las condiciones.

-En estos momentos solo podemos ofrecerle la contratación de simplicidad de vida por las tardes, cuya tarifa incluye una vida simple de lunes a viernes entre las 6 de la tarde y las 12 de la noche, y le regalamos los fines de semana y, además, una varita con 25 toques gratuitos al mes, para transformar en sencilla cualquier complicación que se le presente. El coste de la oferta es de 500 cabezazos contra la pared más el IDA (Impuesto Divino Añadido), que es de un 18%, a lo que habría que añadir el establecimiento de línea, que son 12 estirones de oreja y la lectura del Quijote.

-Hmmm, interesante, pero tengo que pensármelo con más tranquilidad. Ya volveré a lla-mar. Muchas gracias por su atención. Adiós. Perdón, ¡que le vaya bien!, que usted ya está con él.

Lara Gargano

PLAN SIMPLICIDAD DE VIDA

2n PREMI

2B BAT

SANT JORDI CLÀSSICSegona categoria

4A ESO

1r PREMI

La Berta era una nena corrent. Tenia vuit anys, anava a l’escola, jugava amb els amics i feia els deures que li posaven. No hi havia res d’extraordinari en ella, excepte una valentia insòlita.Tot va començar un dimarts. La Berta es dirigia cap a l’escola agafant per la mà el seu pare. En entrar a la classe, va veure que la seva mestra habitual no hi era. A la seva taula hi havia una dona de mitjana edat, amb una cabellera morena que li arribava fins a mitja esquena, i que duia ulleres de sol. Aquest detall va cridar l’atenció de la petita, perquè aquell accessori era totalment innecessari en una aula il•luminada per una desena de fluorescents. Però va decidir no donar importància al tema i es va dirigir al seu lloc. La desconeguda es va presentar: --Bon dia a tots. Jo sóc la Melissa i substituiré la vostra professora durant uns quants mesos. Seguirem amb el temari i no hi haurà cap canvi important. Ara em direu els vostres noms i d’aquesta manera ens anirem coneixent. Comen-cem.Un a un, els alumnes es van presentar. El dia va transcórrer sense cap altra novetat, però la Berta tenia un pressenti-ment estrany. Aquell cap de setmana, al parc, la Berta estava jugant a pica-paret amb uns nens quan va veure la seva mestra. Estava fent fúting i es va aturar per beure aigua. La Berta es va retirar del joc per anar a saludar-la. --Hola, Melissa.--Bon dia, Berta. Què hi fas, aquí?--Estava jugant amb uns amics. No sabia que feies esport.--Doncs sí, mens sana in corpore sano --va fer una petita rialla--. En fi, hauria de continuar el recorregut. Fins dilluns!La Melissa va marxar d’una revolada i va deixar allà la Berta, desconcertada. La mestra s’havia comportat de manera esquerpa, havia marxat de sobte i portava les omnipresents ulleres de sol. Els mesos van passar. La mestra era distant, freda i misteriosa, però tampoc no era tan desagradable per merèixer l’odi dels nens. Simplement, hi havia una relació mestra-alumne molt formal. Els infants no li feien mai preguntes de caràcter personal, ja que la dona imposava respecte i en temien les conseqüències. El que no sabien els estudiants era que ella, amb aquesta actitud, els estava salvant la vida.Però la Berta no temia la Melissa. Actuava com els altres perquè no volia destacar, però en el fons sentia una curiosi-tat irrefrenable per conèixer el que amagava la dona. Només li calia esperar el moment adequat per descobrir-ho.Quedaven cinc minuts perquè l’última classe de la setmana acabés i la Berta es bellugava nerviosa a la cadira. Quan per fi va acabar la classe i tots els companys van haver sortit, la noia es va apropar a la taula de la professora i va formular la pregunta directament:--¿Per què sempre portes ulleres de sol, fins i tot quan plou o quan no fa sol?La Melissa es va quedar mirant-la una llarga estona i va sospirar pesadament.--Els nens sou sempre tan curiosos... Però també sou prudents quan es tracta d’una persona tan antipàtica com jo. De veritat que ho vols saber?--És clar, per això ho he preguntat.--No és una resposta senzilla i comprensible, i potser et xocarà. Però també crec que els joves enteneu algunes coses millor que els adults. I a més a més, tu has estat suficientment valenta per fer una acció que ningú no s’havia atrevit a fer abans. Però anem al gra: segur que has sentit parlar algun cop del mite de Medusa, oi?--Sí, el de la dona que tenia serps en comptes de cabells i que petrificava la gent amb la mirada.--Exacte. Doncs... diguem que jo sóc aquest mite.La Berta es va mostrar impassible, esperant una explicació més clara.--El que passa és que, amb el pas dels segles, la història ha anat canviant i les persones l’han modificat afegint-hi detalls falsos. Com pots veure, els meus cabells són perfectament normals i ningú no em va tallar el cap (perquè, si no, no seria aquí). I com deus estar deduint, la meva mirada pot petrificar, però no de la manera que expliquen les llegendes. Quan els humans em miren als ulls, el que veuen és on, quan i com moriran. I s’aterreixen perquè a tots els espanta la mort i, encara que no ho reconeguin, els agradaria ser immortals. Però et puc assegurar que l’eternitat no és tan paradisíaca, i més quan arrossegues la càrrega de no poder mirar ningú als ulls. Jo no vull fer mal a cap persona, només mostro un fet que els humans es neguen a acceptar. El pànic és dins seu, no als meus ulls.--Ara ho comprenc tot... --va dir la nena uns instants més tard, després de reflexionar--. Però encara hi ha una cosa que m’agradaria saber: de quin color són els teus ulls?La Melissa va somriure, conscient del que la noia li estava plantejant en realitat. La dona va dubtar uns moments, però al final va decidir treure’s les ulleres i mostrar-li què li esperava en el futur. La Berta tenia una valentia prodi-giosa i la Melissa sabia que la por no la controlaria. Quan la mestra es va tornar a posar les ulleres, la nena tenia una expressió una mica sorpresa però seguia sent ella.La Berta va tornar a casa i es va comportar amb normalitat, perquè, en el fons, quina importància tenia un esdeveni-ment tan llunyà com la mort, per a una nena de vuit anys?

Andrea Serrano Serrano

UNA MORT ANUNCIADA

Tercera categoria

2n PREMI

1r PREMI

- Hola, miri ... Sento molestar-los i suposo que molta gent us haurà dit això abans, però espero que com a mínim escolteu per què he fet aquest viatge per venir fins aquí. -Ells ni s’immuten-. Hades, Persèfone, he vingut fins aquí perquè la meva estimada, per la qual faria qualsevol cosa, morí fa mes i mig, aproximadament. M’agradaria que poguéssiu retornar-li la vida ... Faré el que faci falta perquè ella visqui. Hades, a qui agradava veure patir a la gent, li proposà una cosa. Li digué: - Jo et retorno la teva estimada amb una condició. Has de retornar al món dels vius sense girar-te i l’Eurídice anirà darrere seguint-te, però, passi el que passi, no pots girar-te. Si per alguna raó et gires, perdràs la teva estimada per sempre. Hi estàs d’acord? L’Orfeu accedí. Començà a caminar sense veure si realment a qui tenia darrere era a la seva dona o una altra persona i seguí el seu camí cap al món dels vius. Mentre caminava, Hades li anava posant proves perquè no es girés. Al principi s’espantà i gairebé es girà però aguantà i continuà caminant. Més endavant s’escoltà un soroll i un crit. Era un altre prova que posava Hades a Orfeu, però ell es girà preocupat pel crit i per si li passava res a la seva estimada. En aquell mo-ment s’escoltà que Hades reia pel que havia passat. Li digué que l’amor que sentia per la seva dona, la preocupació que no li passes res, fou el principal motiu pel qual la seva dona acabaria per sempre en aquell forat negre de la te-rra. Ell restà paralitzat i l’agafà del braç per no perdre-la i li digué que l’estimava i l’estimaria per sempre. L’última oració que rebé l’Eurídice de la boca d’Orfeu fou: - Eurídice, tu sempre seràs l’amor de la meva vida. Quan veié com s’anà la seva estimada, deixà anar tots els sentiments que havia reprimit a dins seu des d’uns quants mesos enrere. Se n’anà corrents cap al món dels vius i recorregué tots els carrers amb una gran culpa que no el deixà parar de córrer. Hores després arribà a casa seva i s’estirà al llit. Dies i dies després, els seus pares arribaren i l’animaren perquè s’aixequés d’aquell horrible llit. Però el sentiment de culpa que tenia fou tan gran que no pogué fer res sense sentir-se culpable del que havia passat dies enrere. Al mes entrant, s’aixecà del llit i se n’anà al bosc, on trobà unes mènades que l’escoltaren i l’ajudaren a passar aquesta etapa tan dolenta que visqué. Finalment, quan l’Orfeu ja tingué confiança amb les Mènades, l’esquarteraren i morí als seus braços, amb la mà al cor, volent demostrar l’amor per la seva estimada, Eurídice.

Aina Pérez Voto

AMANTES AMENTES

Recolzada al costat de la finestra mira la gent passejar pel carrer mentre s’acaba l’últim cigarret de la capsa. Observa i somriu. Gent que camina, que parla, que escolta, que va lent, que pensa, que no pensa en res. Gent tan concentrada en la seva vida que no s’adonen que els estan observant. Un cop acabat el cigarret, el deixa curosament sobre el cen-drer i es vesteix. Es mira al mirall i contempla cada racó perfecte del seu cos. Cap error, cap zona mal cuidada. Tot al seu lloc, tot on ha de ser. Abans tanta bellesa li agradava, ara només n’estava cansada. Abans li satisfeia quan la miraven amb desig i enveja, però ara ja havia avorrit tants anys de fama i riquesa. Des de sempre havia nascut amb la sort de ser de la part alta de la societat, de poder vestir robes bones i de qualitat, de poder menjar més de tres cops al dia i de poder viatjar a llocs on ni la meitat de la població es podia permetre imaginar. També havia anat guanyant fama per la seva afició amb l’amor. Havia tingut tantes parelles, tants amants, tants amors i desamors, que fins i tot l’havien anomenat la deessa de l’amor. Però tantes vegades havien utilitzat aquesta paraula que ja ni ella mateixa en sabia el veritable significat. Baixa les escales, té pressa. Un altre cop arriba tard. Però ella s’ho podia permetre, el seu nom s’ho permetia. Surt de l’apartament, disfressada, sense que ningú pugui reconèixer-la. Camina ràpid, amb passes llargues, sempre tapada, ocultant qui és en realitat. “Només sóc el que ells volen que sigui” es repeteix. Mira el rellotge i accelera. S’atura. Un gran cartell ocupa més de tres edificis que estan en construcció. Per un moment oblida que fa tard, oblida qui és i on es troba. Només té ulls per al cartell. Hi apareix una dona mig despullada. Ocupa tot el cartell de dreta a esquerra, i una mica més a baix el nom de Venus. La noia de la imatge mira despreocupada cap als ciutadans, sensual i atrevida, digne i superior, amb aires de fama i bellesa. Atrapada per la mirada de la model, li cal més d’uns quants segons tornar al món real. Somriu. “Què estúpida he estat! No vull ser aquella noia del cartell, ja no ho vull ser més. No vull que tothom m’admiri quan no sóc algú digne d’admirar. No vull ser la deessa de l’amor quan ni jo mateixa sé què vol dir estimar. No vull ser Venus. No vull ser el que ells volen que sigui”, es diu a si mateixa. Oblida tots els plans de la setmana, totes les rodes de premsa, totes les sessions fotogràfiques, totes les entrevistes i torna a l’apartament. Fa la maleta, agafa només l’essencial i se’n va. Venus ja no és el seu nom, mai ho havia estat. Només era un nom utilitzat per la fama perquè el seu nom real era massa clàssic, massa normal. Ara camina descalça per algun lloc remot on ningú la coneix, on ningú sap que ella abans era la deessa de l’amor. I qui sap, potser ara sí que en sap el significat. Venus ha deixat d’existir, ara només és un estel perdut que abans ho havia estat tot.

Abril Elies Valero

BUSCAT EL VERITABLE SIGNIFICAT DE LA PARAULA AMOR

4C ESO

2A BAT

INSTITUT JOAN FUSTER - RELACIÓ DE PREMIS - SANT JORDI 2014

1a CATEGORIA (1r i 2n d'ESO)

1r premi Clara Vilariño 1r A2n premi Eva Rovira 1r CAccèssit Patrícia Martínez 1r A

2a CATEGORIA (3r i 4t d'ESO)

2n premi Gabriel Pombo 3r C3a CATEGORIA (1r i 2n de Batxillerat)

1r premi Anna Desola 1r B2n premi Alba Romanyà 1r BAccèssit Marina Albadalejo 2n B

1a CATEGORIA (1r i 2n d'ESO)

1r premi Marta Tutó 2n AAccèssit Paula Martínez 1r C

2a CATEGORIA (3r i 4t d'ESO)

1r premi Juana García 3r B3a CATEGORIA (1r i 2n de Batxillerat)

2n premi Marina Albaladejo 2n BAccèssit Anna Desola 1r B

1a CATEGORIA (1r i 2n d'ESO)

1r premi Lara Chumillas 2n B

2n premiMarc Barron 1r BMagí Romanyà 2n C

AccèssitsSergio Martínez 2n BSimón Pombo 1r A

2a CATEGORIA (3r i 4t d'ESO)

1r premi Laia Peyrí 4t C2n premi Aina Güell 3r C

3a CATEGORIA (1r i 2n de Batxillerat)

1r premi Alba Romanyà 1r B2n premi Lara Gargano 2n BAccèssit Anna Desola 1r B

1a CATEGORIA (1r i 2n d'ESO)

1r premiSergio Martínez 2n BMar Haibo López 2n C

2n premiGuillem Martí 1r CMarc Barron 1r B

2a CATEGORIA (3r i 4t d'ESO)

1r premi Andrea Serrano 4t A2n premi Laia Peyrí 4t C

3a CATEGORIA (1r i 2n de Batxillerat)1r premi Alba Romanyà 1r B2n premi Lara Gargano 2n B

2a CATEGORIA (3r i 4t d'ESO)

1r premi Andrea Serrano 4t A2n premi Aina Pérez 4t C

3a CATEGORIA (1r i 2n de Batxillerat)1r premi Abril Elies 1r B

pO

ES

IA

CA

TAl

An

Ap

OE

SIA

C

AS

TE

ll

An

Ap

RO

SA

C

ATA

lA

nA

pR

OS

A

CA

ST

El

lA

nA

El F

uste

r. R

evis

ta e

spec

ial J

ocs

Flor

als

de S

ant J

ordi

, 201

4. C

urs

2013

-201

4 ¶

JuR

AT: M

ique

l Alm

irall,

Mar

ta M

anza

no,

Mar

ta B

es, G

eorg

ina

Cab

ayol

, Sòn

ia F

ajar

nés

i Xav

ier T

imon

eda

¶ C

On

SELL

DE

RED

ACC

Ió: M

ique

l Alm

irall,

Ada

Arbó

s, M

arta

Bes

, Ton

i Fol

ch, C

ristin

a G

arci

a, X

avie

r Ti

mon

eda

i Ser

gi V

aler

a ¶

CO

RR

ECC

Ió: M

ique

l Alm

irall,

Ada

Arbó

s, M

arta

Bes

i Xa

vier

Tim

oned

a ¶

POR

TAD

A: M

artí

niu

bó ¶

MAq

uET

ACIó

: Mar

icel

Sab

all

SA

nT

JO

RD

I C

lÀ

SS

IC