1079HIS001 10/2/05 16:07 Pagina 1

C M Y CM MY CY CMY K

NÚM. 44

FEBRER 2005

APAREIX AMB EL

NÚMERO 1.079

DEL SETMANARI

d’història

3 EDITORIAL / 4 APUNT Emili Giralt i Raventós: un homenatge7 Rostres de València / 9 PERSONATGES AMB HISTÒRIA TeresaClaramunt / 11 FER I DESFER / 12 DOSSIER La dona indomable17 Publicista i periodista anarquista / 21 La primera ministra24 Germinal Esgleas, l’altra meitat / 27 La veu de Federica30 Cronologia / 31 LLIBRES

Federica Montseny

ELTEMPSDEL 15 AL 21

DE FEBRER

DE 2005 3

El 12 de febrer de 1905 va nàixer a Madrid una dona destinada a representar un paper de primer ordreen la vida política catalana i de l’estat durant el segle XX: Federica Montseny Mañé, feminista, lliu-repensadora, anarquista, que fou la primera dona que va arribar a ser ministra en un Govern espanyol.Només aquesta darrera eventualitat seria suficient perquè consideràrem històrica la fita assolida per

Federica Montseny. Però segurament en el decurs dels seus quasi noranta anys de vida el seu pas pel mi-nisteri era l’acte de què menys orgullosa se sentia. Com corresponia a una militant anarquista que no va re-nunciar mai a cap ni un dels seus principis.

Recordar avui Federica Montseny representa recordar una dona que, en un món dominat i controlat perhomes, va aconseguir deixar sentir la seua influència i va començar a qüestionar una societat que conti-nuava regint-se pels principis sacrosants del patriarcat. No va ser l’única, però, ben segur, va ser de les queva anar més enllà. Recordar Federica implica recordar altres dones, com la seua mateixa mare, Teresa Ma-ñé, la Teresa Claramunt –a qui hem volgut evocar, també avui, de manera més concreta–, Amparo Poch,Balbina Pi, Llibertat Ròdenas, Roser Dolcet, Antònia Maymon, una generació de dones que han ocupat unlloc a la història sovint en l’anonimat.

Recordar Federica Montseny vol dir també recordar la coherència ideològica d’una vida dedicada a unideal. Avui, potser, aquestes paraules sonen una mica anacròniques. Però Federica pertanyia a una genera-ció que gairebé ja no existeix, que s’està extingint. Aquella generació formada per molts milers de dones id’homes que van sacrificar el bo i millor de les seves vides –molts i moltes la van deixar pel camí– perconstruir una societat més justa, lliure i igualitària. Recordar, avui, aquest llegat, al marge d’implicacionsideològiques de cap mena, és un deure amb el present i amb el futur.

El dossier d’EL TEMPS d’Història d’avui recull una sèrie d’articles que ens aproximen a la figura i a latranscendència històrica de Federica Montseny. Antonina Rodrigo dibuixa un retrat general de la seua vi-da, matisat per Susanna Tavera i per Mary Nash en les seues respectives aproximacions a les tasques querealitzà com a publicista i com a ministra. No hem volgut oblidar tampoc Germinal Esgleas, el companyde la seua vida. I hem volgut també donar la veu a la mateixa Federica perquè ens parlara d’homes i de do-nes que havia conegut, de retalls de la seua vida i de fragments del seu ideal.

Federica Montseny:cent anys d’història

EDITORIAL

“Recordar avui Federica Montseny representa recordar una dona que, en un món dominat

i controlat per homes, va aconseguir deixar sentir la seua influència i va començar

a qüestionar una societat que continuava regint-se pels principis sacrosants del patriarcat.

No va ser l’única, però, ben segur, va ser de les que va anar més enllà”

Coordinació: Pelai Pagès i Miquel Payeras.Col·laboradors: Núria Cadenas, Xevi Camprubí, Mary Nash, Antonina Rodrigo, Sergi Tarín i Susanna Tavera.Documentació gràfica: Jesús Prats.Producció: Josep Agustí, Miquel Benítez, Laia Carreras i Vanessa Prieto.

ELTEMPSDEL 15 AL 21

DE FEBRER

DE 2005 4 APUNT

El proppassat dia 20 de gener va tenirlloc, a la Sala Prat de la Riba, del’Institut d’Estudis Catalans, un ho-menatge a qui fou, successivament,

catedràtic d’història contemporània deles universitats de València i de Barcelo-na, Emili Giralt i Raventós. L’acte, ambla publicació d’una miscel·lània inclosa,va posar de manifest la importància del’herència historiogràfica llegada pelsalumnes de Jaume Vicens Vives i la con-tribució que aquests han desenvolupat enla renovació de la historiografia catalana,que, a excepció d’uns casos molt con-crets –com ara el de Pierre Vilar– no varequerir d’una intervenció forana.

L’herència de Vicens Vives. Certa-ment, la universitat catalana dels anysquaranta i cinquanta –com les espanyo-les– estava presidida, llevat d’honrosesexcepcions, per un desert ignominiós: eldesmantellament de la Universitat Autò-noma de l’època de la República haviaanat seguit per la depuració del professo-rat universitari del període republicà, queva ser substituït per un nou personalcientífic el mèrit més important del qualera l’afinitat política i ideològica amb elsvencedors. Per aquesta raó la reincorpo-ració de Jaume Vicens a la Facultat de Fi-losofia i Lletres de la Universitat de Bar-

celona –controlada en la branca d’Histò-ria per professors com A. del Castillo oAntonio Palomeque– va representar unaalenada d’aire fresc. En contacte ambl’Escola francesa dels Annales, Vicensva saber motivar molts dels seus alumnesen aspectes metodològics i temàtics quehavien estat molt poc conreats per la his-toriografia catalana i que, gairebé de ma-nera inevitable, els acostava a una con-cepció marxista de la història. I ben aviatvan sobresortir deixebles com Emili Gi-ralt, Jordi Nadal, Josep Fontana, etc. quees van interessar per l’estudi de la histò-ria sobretot des d’un punt de vista sociali econòmic.

No és per casualitat que els primers es-tudis que va publicar Emili Giralt, a co-mençament dels anys cinquanta –tot justacabat de llicenciar-se– tractessin sobrel’evolució de l’agricultura al Penedès, laviticultura i el comerç català del segleXVIII o un primer assaig sobre la pobla-ció catalana que va publicar en col·labo-ració amb Jordi Nadal. En aquests pri-mers títols s’apuntaven ja les preocupa-cions i interessos de Giralt en el camp dela història: els estudis demogràfics, queva desenvolupar sobretot amb Jordi Na-dal, el varen menar a estudiar l’impactede la immigració francesa sobre la pobla-ció catalana entre 1553 i 1717, un estudique va merèixer la seva publicació enfrancès, a París, amb un pròleg de Fer-nand Braudel. El tema de la immigraciófrancesa, en aquest cas centrat a Mataródurant el segle XVII, fou premi Ilurol’any 1963. El comerç fou objecte de laseva tesi doctoral, que va presentar l’any1957 i que només parcialment ha estatpublicada. Però Giralt ha estat, sobretot,

Emili Giralt i Raventós: un homenatge

L’homenatge una figura estel·lar de la

historiografia catalana, Emili Giralt, arribà

el passat gener en vida del protagonista. Estranya

i afortunada excepció per a un home del país.

ELTEMPSDEL 15 AL 21

DE FEBRER

DE 2005 5

l’introductor dels estudis d’història agrà-ria a Catalunya. Com recordava Eva Se-rra en l’acte de l’Institut d’Estudis Cata-lans, dels dos alumnes de Vicens Vives–que durant la seva joventut eren cone-guts com “els bessons”– Giralt es va es-pecialitzar bàsicament en l’agricultura,mentre que Nadal ho va fer en la indús-tria, les dues activitats per excel·lència dela Catalunya contemporània.

I en l’àmbit dels estudis agraris a Giraltdevem treballs molt diversos, vinculatsen alguns casos al seu Penedès natal, enaltres a síntesis històriques sobre l’agri-cultura catalana i en uns tercers, sobretot,a la importància de la viticultura per al’economia catalana. L’interès per l’estu-di del vi l’ha acabat especialitzant, gaire-bé inevitablement, com no podia serd’altra manera en una persona procedentdel Penedès, en el cava, en l’anàlisi sobreel seu origen, desenvolupament i trans-cendència a la Catalunya contemporània.Ultra altres estudis sobre el conflicte ra-bassaire o els moviments camperols desde finals del segle XVII –que fou la seva

aportació al Congrés Internacional deCiències Històriques de Moscou de l’any1970–, Giralt ha estat, però, l’impulsorde multitud de recerques sobre històriaagrària que el converteixen, sens cap me-na de dubte, en la primera autoritat en lamatèria. Bona part d’aquesta tasca l’hadesenvolupada a partir de la revista Estu-dis d’Història Agrària, que va fundarl’any 1978.

El compromís amb el país. Mésenllà, però, de la tasca com a investiga-dor, Giralt ha manifestat un compromísamb el país que s’ha evidenciat en múlti-ples facetes. De bell antuvi, a València,on es va traslladar l’any 1965, després deguanyar la càtedra d’Història moderna icontemporània, va portar a terme unatasca que avui molts han qualificat d’in-gent i que va culminar amb la realitzaciódel I Congrés d’Història del País Valen-cià, l’abril de 1971, el primer i, de fet,l’únic que s’ha celebrat fins ara. Durantels set anys que va romandre a Valènciava aconseguir fer escola, dirigint i orien-

tant deixebles com Alfons Cucó, RafaelAracil, Manuel Ardit, Joan Brines o Xa-vier Paniagua, entre altres. I, com ha re-cordat Aracil, en un moment en què elPaís Valencià començava a sortir d’unamena d’ensopiment de dècades va parti-cipar en les múltiples tertúlies que a lesdarreries dels anys seixanta van co-mençar a reunir personalitats com JoanFuster, Vicent Ventura, Ernest Lluch–que en aquells moments, com JoanReglà i Miquel Tarradell, també impar-tien docència a València–, Eliseu Cli-ment, Ramon Pelejero i Ricard Pérez Ca-sado, entre molts altres. Eren aquellsanys en què el País Valencià començavaa retrobar-se com a país i calia anar pen-sant en el seu futur. La tasca que va des-envolupar a València l’Emili Giralt li foureconeguda, l’any 2001, quan la Univer-sitat de València decidí investir-lo amb eldoctorat honoris causa.

L’any 1971 va retornar a Barcelona perocupar la càtedra que havia deixat vacantJaume Vicens Vives. I, ací, la tasca queva acabar desenvolupant durant més de

JOR

DI PL

AY

dues dècades fou impressionant. D’en-trada, va aixecar una enorme expectacióentre els estudiants que, en aquells mo-ments, estàvem acabant la carrera. I lesexpectatives no es van veure defrauda-des. Recordo –en aquells moments esta-va en el cinquè curs de la llicenciatura–les nombroses sessions de discussió que,en grups reduïts, vam fer durant tot elcurs en el seu despatx. En pocs anys vacontribuir a organitzar el departamentd’història contemporània i bona part delseu quadre docent actual –començant perRafael Aracil, que s’emportà de Valèn-cia, Montserrat Caminal, Àngels Solà,Joan Oliver, Jaume Suau, Antoni Segura,Llorenç Ferrer, Ricard Vinyes, MaryNash i jo mateix– li devem l’estada a laUniversitat. Des de la direcció del depar-tament va impulsar nous ensenyaments iva ser el responsable que la Universitatde Barcelona fos la pionera a posar enfuncionament, l’any 1977, per primeravegada a tot l’estat, una història del rè-gim franquista. Reactivà el Centre d’Es-tudis Històrics Internacionals, que haviafundat en Vicens Vives, i mentre en foupresident va possibilitar el funcionamentde diversos centres de recerca, que en eldecurs dels anys vuitanta i noranta vandesenvolupar una tasca molt fructífera.Dirigí importants treballs d’infraestruc-tura cultural, com la “Bibliografia delsmoviments socials a Catalunya, País Va-lencià i les Illes” –l’any 1967 amb AlbertBalcells i Josep Termes havia publicatuna petita perla: Els moviments socials aCatalunya, País Valencià i les Illes– o labibliografia sobre el franquisme. I a mésva ser degà de la Facultat de Geografia iHistòria, als inicis de la transició, en unmoment especialment difícil, i va posaren funcionament una junta de facultat as-sembleària que, posteriorment, en la ple-nitud democràtica, es va reconvertir enjunta de “representants”.

En uns anys tan intensos, com els dar-rers del franquisme i els primers de latransició, desenvolupar totes aquestestasques i, a més, donar una projecció so-cial a tot el que s’estava fent, no sempreva ser fàcil. Recordo els neguits que vapassar, conjuntament amb mi mateix iamb en Jordi Planas, l’any 1979, en l’or-ganització del Primer Congrés Interna-cional sobre la Guerra Civil espanyola

que, des de tots els punts de vista, haviadesbordat les nostres previsions. Era elprimer congrés que se celebrava sobre laGuerra Civil a l’estat espanyol des de lamort de Franco i el Palau de Congressosde Montjuïc esdevingué petit per acollirtots els qui hi volien participar. O aquellaocasió quan, en plena transició, amb unaaula magna de la Universitat plena degom a gom, havia de presentar l’historia-dor francès, especialista en la GuerraCivil, Pierre Broué en una taula rodonaque no es va poder celebrar per l’oposi-ció que va mostrar el grup trotskista es-panyol a què pertanyia Broué. Quan des-prés de la conferència solitària de Broué,i per evitar mals majors, durant el col·lo-qui Giralt va donar per aixecada la ses-sió, va haver de sentir com era acusatd’estalinista. O la vegada que, essentdegà, va haver d’enfrontar-se a una en-trada de la policia a la Facultat que vacausar estralls. Les protestes estudiantilsen aquesta ocasió es devien al processa-ment del grup teatral Els Joglars a causade l’obraLa Torna. Durant setmanes Gi-ralt, a la seva taula del deganat, va con-servar pilotes de goma com a testimonimut del pas de la policia per la Facultat.

El compromís d’Emili Giralt amb el pa-ís va anar molt més enllà de la seva tascadocent i universitària, com posa de relleuel fet que entre 1987 i 1995 fou presidentde l’Institut d’Estudis Catalans. Catala-nista convençut, però al mateix tempsuna persona molt preocupada per lesqüestions socials, va esmerçar molts es-forços per obrir l’Institut a la societat, peratorgar-li un paper científic de primer or-dre, i durant la seva presidència va donarun impuls definitiu al Diccionari de lallengua, que es va presentar en societatpoques setmanes després que abandonésla presidència de l’Institut. No és per ca-sualitat que l’homenatge se celebrés a laseva seu i fos presidit per Josep Laporte.Com va recordar el conseller JoaquimNadal –que hi va assistir en representaciódel president de la Generalitat, però tam-bé com a antic alumne seu– el país, mas-sa acostumat a honorar les seves perso-nalitats quan ja són mortes, en aquestaocasió se n’ha recordat en vida. Que si-gui per molts anys!

Pelai Pagès

ELTEMPSDEL 15 AL 21

DE FEBRER

DE 2005 6 APUNT

Emili Giralt, en l’acte d’investidura com a doctorhonoris causa per laUniversitat de València,el 6 de juny del 2001. El 1965 Giralt va guanyar la càtedra d’Història modernai contemporània d’aquestauniversitat, on desenvolupàuna meritòria tasca docent i cultural en uns moments extraordinàriament difícils.

RAF

A G

IL

Alfonso Moreira, director editorialde Faximil Edicions Digitals(www.faximil.com), introdueix elCD-Rom a l’ordinador. Una vega-

da carregat el disc, apareixen en pantalla24 facsímils de plànols de la ciutat deValència que Moreira comença a passarun per un. “Fixa’t! En aquest apareix uncadafal en la plaça del Mercat. O miraaquest altre, amb les muralles de la ciu-tat encara dretes”, comenta amb la pas-sió del progenitor que examina l’àlbumfamiliar i s’adona de com a crescut elseu fill.

No obstant això, si hi ha uns veritablespares de la criatura aquests són els ar-quitectes Amando Llopis, Luis Perdigóni Francisco Taberner, autors d’aquesttreball. “És un pas gegantí digitalitzarels plànols i que es puguen ampliar tantcom vulgues fins al punt de llegir elnom dels carrers. A banda, és molt pràc-tic que cada representació vaja acom-

panyada d’una fitxa amb les seues ca-racterístiques tècniques i una descripciódel context històric durant la qual foutraçada”, manifesta Perdigón, i alhoracomença a rememorar els orígens d’unaobra que, en realitat, té més de tres dè-cades d’història. De fet, tot començà aprincipi dels setanta amb l’edició d’unllibre revelador: La ciutat de València,de Manuel Sanchis Guarner. Una publi-cació que va sacsejar el món acadèmicde l’època, en especial el referent al’àmbit de l’Escola d’Arquitectura.“L’obra va influir en un sector interessatper les transformacions de la ciutat en elseu context històric. En aquell momentera un estudiant més i, quan vaig acabarla carrera, vaig entrar en el Col·legid’Arquitectes, on es vivia també un in-terès per documentar aquestes transfor-macions.” Perdigón va participar enaquest afany que, finalment, cristal·litzàen una exposició a la fi dels setanta i en

la publicació d’un llibre el 1985, Carto-grafía histórica de la ciudad de Valen-cia. 1704-1910, que va ser, al final,l’embrió de l’actual CD-Rom.

Una ciutat en creixement. Però,quines diferències hi ha, a banda de lesformals, entre la publicació de 1985 i elnou treball digitalitzat que s’edita ara?El CD-Rom és una ampliació i una se-lecció al mateix temps. Per un costat, elperíode que cobreix és major, però elnombre de plànols passa dels prop deseixanta del llibre als vint-i-quatre delCD-Rom. “Hem volgut traure només elsmés significatius: els que expliquen mi-llor la transformació de la ciutat o elsque, per alguna raó, tenen un mèrit es-pecial.” En aquest segon grup trobem elplànol d’Antoni Manceli i els de TomàsVicent Tosca. El primer, del 1608, signi-fica la primera representació fiable de laciutat de València: una laberíntica amal-gama de carrerons prèvia a l’expulsiódels moriscos.

Quant a les representacions de Tosca(1704 i 1738), aquestes han esdevingutdurant dècades la icona cartogràfica dela ciutat. Tosca, conegut com el “capellàde les ratlletes”, solia compondre elsplànols sobre la paret de la seua cel·la enla congregació de l’Oratori de sant FelipNeri, d’on era prevere. Si aprofundim enels seus traços, s’albira a la perfecció laciutat conventual, solcada de bigarratscarrers que desembocaven en placespresidides per sumptuosos edificis reli-giosos. “Es tractava d’un tipus d’arqui-tectura on el clergat, mitjançant la seuaesplendor i les seues nombroses propie-tats, buscava controlar i sotmetre elsciutadans”, apunta Perdigón.

Altres plànols de gran expressivitatsón els que van compilar les tropes na-poleòniques durant el seu setge a Valèn-cia. Destaquen el del general Moncey,1808, i el del general Suchet, 1812. Totsdos s’esgrimeixen segons les necessitatsmilitars que palesaven les seues accions.D’aquesta manera contemplem no sols

ELTEMPSDEL 15 AL 21

DE FEBRER

DE 2005 7

Rostres de ValènciaHi ha rostres taciturns. Altres mostren els rastres

d’una felicitat benestant, pròpia d’aquells

a qui els ha anat bé la vida. Però també hi ha

inexpressions que amaguen fortes decepcions

o el turment d’una gran culpa. Aquest últim cas

podria correspondre a la fisonomia de València,

urbs que ha viscut en els últims temps l’impuls

de nombroses i complexes cirurgies

urbanístiques. En aquest sentit, ‘Cartografía

histórica de la ciudad de Valencia (1608-1929)’

esdevé una obra indispensable per a entendre

com s’ha modificat durant segles la faç

de València fins a convertir-se en el que és avui.

la ciutat amb els seus emplaçaments de-fensius sinó també una àmplia panorà-mica de la rodalia on es realitza una mi-nuciosa descripció de la topografia i elpaisatge: xarxa de camins, camps deconreu, sèquies, cases aïllades i fins i totun tros de l’Albufera.

Finalment, els facsímils que denotenuna major complexitat urbanística res-ponen al moment en què València vadesfer-se de les muralles i prenguéconsciència de créixer més enllà delsseus límits tradicionals. La ciutat con-ventual deixava pas a la burgesa, here-va de la revolució industrial, que vatraduir-se de manera eloqüent en laconstrucció de l’eixample. Aquest perí-ode, comprès entre la segona meitat delsegle XIX i la primeria del XX, con-formà una autèntica operació d’estèticano sempre ben resolta pels seus precur-sors. L’illot urbanístic que represental’avinguda Baró de Càrcer o la caòticaampliació de la plaça de la Reina esde-venen clars paradigmes.

Vestigis del demà. Segons contaPerdigón, tot el trajecte urbanístic quedescriu aquesta edició facsimilar enspermet intuir vestigis de la València deldemà. Projectes tan antics com el pas-seig cap a la mar continuen trastornantuna urbs que viu sota els influxos de la

Copa de l’Amèrica. “Si al CD-Romparlem de la ciutat conventual i de laburgesa, pense que ara seguim un altremodel: postcapitalista, liberal, on s’im-posa el mercat del sòl.” No debades,sembla que València camina des de faanys sobre la corda fluixa d’una espe-culació delirant “basada en l’impuls deconvertir la ciutat en objecte de benefi-ci privat”.

Per aconseguir això s’utilitzen tècni-ques ja gastades en altres èpoques, comara durant l’esplendor de la classe bur-gesa. En aquell moment es feia servir untipus d’arquitectura de caire majestuós,visualment impactant, en què la burge-sia pretenia veure’s representada i, depas, influir psicològicament sobre elsciutadans fent-los sentir-se orgullososde la seua ciutat. “Això es veu ara ambla Ciutat de les Arts i de les Ciències,una obra clau en aquest sentit.”

Tanmateix, una altra maniobra d’hip-nosi col·lectiva que sembla que ha calatamb força és la utilització constant perles autoritats i els mitjans de comuniacióde l’expressió de València com a ciutatd’esquena a la mar. “No és altra cosaque un tòpic absurd, potser les ciutatstenen esquena, cul o cames?” Siga comsiga, València necessita d’una estratègiaurbanística esgrimida amb lleis que pro-picien la millora urbana i que impedes-quen convertir la totalitat del seu perfilen un mer producte de consum. “Sócpessimista i alarmista pel que fa a aquesttema. Però bé, ací tenim aquest treballque esperem que ajude a tenir una visiócrítica no sols del passat sinó també delpresent de la nostra ciutat”, conclou Per-digón.

Sergi Tarín

ELTEMPSDEL 15 AL 21

DE FEBRER

DE 2005 8 APUNT

El primer plànol aplegat en laCartografía histórica ésaquest de 1608, en què encara es pot apreciar la trama urbana de carreronslaberíntics prèvia a l’expulsiódels moriscos. A la dreta, undetall de la plaça del Mercat,amb un cadafal enmig.

FAXI

MIL

ED

ICIO

NS

DIG

ITAL

S

Teresa Claramunt(1862-1931)

Obrera del tèxtil i dirigent anarquista

“Ales set del matí del dia 8 dedesembre de 1896 els proces-sats vam ser traslladats a unagran sala de la planta baixa

del castell, a la part que dóna al mar, desd’on es veuen les roques en què s’esta-vellen les onades del Mediterrani i elsbonics horts a tocar de la desembocadu-ra del Llobregat. L’opinió de tots era queaquell trasllat era un evident senyal quela celebració del consell de guerra era aprop. Tres dies després, a les nou del ma-tí, una vintena de guàrdies civils ens vafer formar en fila de dos i, emmanillats,ens va conduir davant del tribunal. Entrenosaltres hi havia la Teresa Claramunt.”

D’aquesta forma s’inicia el manifestque els 87 involucrats en l’anomenatprocés de Montjuïc adreçaven a l’opiniópública el febrer de 1897 per denunciarles irregularitats que s’havien produït enaquell consell de guerra i les tortures quehavien patit els principals acusats. “Sa-bem d’una manera certa –continuava elmanifest– que abans de comparèixer da-vant del consell els sis martiritzats ha-vien sigut amenaçats i obligats a apren-dre de memòria el paper que havien derepresentar, de tal manera que aquells in-feliços, cagats de por, no es van atrevir adescobrir la farsa”. Teresa Claramunt,detinguda des del 14 de juny de 1896,havia rebut també maltractaments físics ipsicològics. “Un dia –explicava en unesnotes– em va arribar el rumor que seriaafusellada per inductora; ho vaig arribara creure, però no per això vaig defallir niun sol moment; al contrari, aquella cre-ença va avivar encara més el meu amorper l’ideal anhelat.”

El desenllaç del procés de Montjuïc vadesfermar una gran polèmica internacio-nal i, segons els historiadors, va deixaren evidència el sistema jurídic de l’Es-panya de la restauració. Tanmateix, perconèixer les causes que el van provocar i

perquè Teresa Claramunt hi estava invo-lucrada haurem de retrocedir uns quantsanys.

Teresa Claramunt i Creus. Va néixera Sabadell, a les 11 del matí del dia 4 dejuny de 1862, com ha establert la inves-tigadora Laura Vicente, i no a Barbastre

com han dit fins ara la majoria de petitesbiografies disponibles. La seva infànciava discórrer entre Alcoi i Sabadell; ciu-tats amb una gran activitat tèxtil on elseu pare feia de mecànic de telers. És peraixò que ja de ben petita va començar atreballar de teixidora i va ser víctima deles discriminacions socials de l’època.

ELTEMPSDEL 15 AL 21

DE FEBRER

DE 2005 9PERSONATGES AMB HISTÒRIA

EL T

EMPS

“No havia tingut la sort de rebre cap me-na d’instrucció –escriuria uns anys des-prés Teresa Mañé, amiga seva– perquèels seus pares eren com aquells d’antany,que creien que és un perill per a la donael saber llegir i escriure. Però Teresa Cla-ramunt va saber il·lustrar-se ella mateixai amb constància va corregir aquella pre-ocupació dels seus pares. Dotada d’untalent natural, aviat veia ben clara lasolució de les qüestions que se li presen-taven”.

L’interès per l’educació va fer queTeresa Claramunt adquirís consciènciade classe i, ben aviat, s’adherís al movi-ment anarcosindicalista de Sabadell. A mitjan 1883 l’acció dels piquets revo-lucionaris, entre els quals es trobava Cla-ramunt, va aconseguir, al llarg del que esconeix com la “vaga de les set setma-nes”, paralitzar gairebé del tot la indús-tria tèxtil de la ciutat. La protesta, que esfeia per reclamar la jornada de vuit ho-res, va ser reprimida pel sometent i, apartir d’aleshores, mentre el gruix delsobrers, desencisats i esporuguits, es des-mobilitzava, altres van radicalitzar lesseves posicions.

Així, el 26 d’octubre de 1884 naixia laSecció Vària de Treballadores Anarco-Col·lectivistes de Sabadell. Una nit, enuna de les vetllades literàries que el gruporganitzava a l’Ateneu Obrer, TeresaClaramunt feia una excitada arenga enfavor de la lluita organitzada. “Compa-nyes, digueu-me –exclamava– què serial’obrer sense l’associació. Ni més nimenys que un burro de càrrega treballantde 12 a 14 hores diàries per un crostó depa negre. Avui, per sort, això no és aixíperquè tot i esclau no ho és tant com enel segle passat. No perquè els burgesossiguin millors, que són com sempre opitjors, sinó perquè no el poden tiranitzartant com voldrien perquè l’obrer d’avuidia s’instrueix, s’associa i s’uneix alsseus germans de treball.”

Tanmateix, la frustració provocada perles escasses fites assolides va fer que, aprincipis de la dècada dels 90, el movi-ment anarquista es radicalitzés encaramés i es decantés per l’acció directa. Sibé al principi el terrorisme contra la so-cietat es feia amb explosius de pocapotència, l’anomenat “petardisme”, benaviat les mortíferes bombes Orsini farien

grans estralls. El novembre de 1893 und’aquests artefactes va causar 14 morts ala platea del Liceu de Barcelona. Més dequatre-centes persones, entre les quals hihavia dirigents obrers aliens a l’atemp-tat, com Teresa Claramunt, van ser de-tingudes. Era el preludi del procés deMontjuïc.

D’aquesta forma arribem al dia de Cor-pus de 1896. Aquell 7 de juny, mentre laprocessó avançava pel carrer dels CanvisNous de Barcelona, una bomba va escla-tar i va fer sis morts i més de quaranta fe-rits. La repressió contra el movimentobrer es va desencadenar de nou. La po-licia va fer una altra detenció massiva i359 persones van anar a parar a la garjo-la; d’aquestes, 87 serien traslladadesposteriorment al castell de Montjuïc isotmeses a la jurisdicció militar. Entreelles s’hi trobava Joan Montseny, parede Federica Montseny. El consell de

guerra es va celebrar de l’11 al 14 de de-sembre de 1896 i la sentència va con-demnar cinc anarquistes, que s’haviendeclarat culpables sota tortura, a la penade mort. El veritable autor, un anarquis-ta francès que va fugir, no va ser detingutmai. La resta de processats van rebre pe-nes diverses, que anaven dels vuit finsals vint anys de presó.

Unes setmanes després els cinc con-demnats van ser afusellats vora els mursdel castell. Teresa Claramunt ho va viure,amb resignació, des de la cel·la: “Va so-nar una descàrrega tan terrible que em vafer posar les mans al cap, perquè creiaque el plom assassí també hi havia pene-trat; alguns trets més van rematar les in-nocents víctimes de l’odi jesuiticoburgès.L’aire ens va transmetre el ressò de lesmuntanyes que repetien un mori la inqui-sició! i un visca! a l’ideal pel qual aquellshomes s’havien sacrificat valentament.”

L’opinió pública internacional es vaescandalitzar i, davant la possibilitat

que un gran nombre de presos fos de-portat a Río de Oro, al Sàhara, es vaaconseguir que el govern els permetésescollir el destí de l’exili, pagant-se,això sí, el viatge de la seva butxaca. Te-resa Claramunt i Antoni Gurri, el seucompany, també processat, van exiliar-se a Anglaterra. Més tard es trasllada-rien a França.

L’any 1898 Teresa Claramunt va tornara Catalunya i va continuar participant enla campanya de protesta contra el procésde Montjuïc i en favor dels empresonats.A partir de 1901 va col·laborar al setma-nari El Productor, des d’on denunciavaun complot de la policia per implicar elmoviment anarquista en l’organitzacióde l’atemptat de Canvis Nous. “De l’in-fame procés del carrer de Canvis –escri-via– s’ha demostrat sobradament qui enforen els autors i coautors del crim, per-què si de veritat una mà miserable vallençar el projectil, no menys cert és queunes quantes mans el van confeccionarallà, en els ombrívols tuguris on s’aixo-pluguen els eterns enemics de la llibertati el progrés”.

Durant els anys següents Claramunt,amb la salut delicada per culpa d’unaparàlisi, va continuar treballant per lacausa obrera i va destacar en l’organitza-ció de grans vagues, sobretot la de febrerde 1902. Arran de la Setmana Tràgica, el1909, va tornar a ser detinguda i depor-tada a Saragossa, on, dos anys després vaimpulsar l’adhesió dels sindicats locals ala CNT. L’any 1924, malalta, va retornara Barcelona i es va allunyar de la mi-litància activa.

La vigília de les eleccions municipalsdel mes d’abril de 1931, poc abans deldestronament de la monarquia borbòni-ca, Teresa Claramunt moria. “La joven-tut d’ara gairebé no coneix el seu nom i,malgrat tot, representa prop de cinquan-ta anys d’agitació revolucionària i depropaganda anarquista”, escrivia TeresaMañé, mare de Federica Montseny, enun article necrològic. “Tota la seva il·lu-sió en els darrers anys –afegia– consistiaa poder veure la revolució abans de mo-rir. Qui havia de sospitar que durant leshores de la seva agonia aquesta s’estavagestant!”

Xevi Camprubí

ELTEMPSDEL 15 AL 21

DE FEBRER

DE 2005 10 PERSONATGES AMB HISTÒRIA

Teresa Claramunt representa

prop de cinquanta anys

d’agitació revolucionària

i de propaganda anarquista

ELTEMPSDEL 15 AL 21

DE FEBRER

DE 2005 11FER I DESFER

El 12 de febrer es commemora elcentenari del naixement d’una deles icones femenines del segle XX,Federica Montseny. Se la recorda,

quasi sempre, amb el clixé d’haver estatministra de Sanitat i Assistència Socialdurant la Segona República, càrrec alqual arribà el novembre de 1936. La pri-mera dona que es va responsabilitzard’una cartera ministerial en el nostre pa-ís, tot i que, certament, per molt poctemps, mesos tan sols, perquè el maig de1937 ja va dimitir, com feren també elsaltres tres ministres anarquistes. En elpoc temps de ministra, tanmateix, iniciàuna frenètica activitat reformadora, re-volucionària de fet, que, sumada a lacondició de ser la primera dona que a Es-panya arribava a responsabilitats tan al-tes, donà a Federica la seva imatge mésclàssica. La de la ministra anarquista.

Tot i això, Federica Montseny és moltmés. Té un vessant cultural com a es-criptora, periodista i oradora, alhora queés també la lluitadora obrera i la militant.Tota ella formada en la més exigent deles escoles: la racionalista.

La jove Federica. Va néixer a Madridperquè els seus pares hi estaven dester-rats. Eren anarquistes gairebé mítics. Totdos, Teresa Mañé, sa mare, també co-neguda amb el pseudònim de SoledadGustavo, i Juan Montseny, son pare, queusava el sobrenom de Federico Urales,havien estat detinguts a Barcelona a lesacaballes del segle XIX per la seva mi-litància i activisme. Jutjats en el procésde Montjuïc, el 1898, foren condemnatsa deixar Barcelona i Catalunya. S’ins-tal·laren a Madrid, on al cap d’uns pocs

Perfil biogràfic de Federica Montseny, la dona

indomable, la revolucionària, l’escriptora,

la periodista, l’oradora, la ministra, l’anarquista...,

la lluitadora pels drets de la dona i dels més

desprotegits.

ELTEMPSDEL 15 AL 21

DE FEBRER

DE 2005 12 DOSSIER

La dona indomable

CAR

LES

FR

ANC

ESC

anys, el 1905, va nàixer la filla en el sid’aquesta parella tan llibertària. Sensdubte, doncs, en el naixement existeix jaun vincle de Federica amb Madrid. Peròno és més que un pur accident. En reali-tat, la seva gran vinculació, i per la qualsovint se la recorda, és el fet d’haver es-tat una de les defensores de la ciutat enles tràgiques i glorioses jornades del no-vembre de 1936, quan es posaren les ba-ses de la resistència a la sublevació mili-tar feixista.

La Federica Montseny joveneta no as-sistí a l’escola, a Madrid. Sa mare, peda-goga de moral rousseauniana i una de lesabanderades del feminisme llibertari aEspanya, va ser la seva mestra i educa-dora. Excepció feta d’uns cursos a la Fa-cultat de Lletres de la Universitat de Bar-celona, i d’altres en escoles d’idiomes,no s’enclaustrà mai entre els murs d’unsistema educatiu que tan poc oferia a lesdones. El 1913 la família Montseny potretornar per fi a Barcelona. Anaren a viu-re a Horta, on instal·laren una granjaamb incubadores de pollastres. Però elnegoci no va prosperar. La guerra euro-pea, 1914-1918, va encarir el blat ambquè donaven de menjar a l’aviram i esvan veure obligats a vendre’s la granja.Tampoc els somnis teatrals de son parequallaren. I així, la transhumància va ca-racteritzar la vida familiar en els primersanys del retorn a Catalunya. Urales-Montseny aconsegueix col·laboracionspagades a El Liberal i Teresa-Soledadtradueix per a la Casa Maucci.

Són els anys en què Federica, sent no-més una nena, comença a llegir en veualta la publicació El Diluvio a la botigaon va a comprar, perquè així les donesque hi havia poguessin saber com anavala guerra europea. És la primera mostrade les dots de comunicadora de la futuragran oradora. En certa manera també espot dir que començava, a tan tendra edat,la seva vida de militant. Als dotze anys jaacompanyava el seu pare als teatres –ellexercia de crític teatral–, així com tambéals mítings, conferències, als cafès, alsateneus… L’adolescent Federica va co-neixent, fascinada, el món dels homes,que poden anar sols, on vulguin, senseacompanyament.

Els primers impactes socials els repamb els moviments vaguistes de 1917 i

després amb la vaga de la Canadenca de1919, amb el salvatgelock-out de la pa-tronal, amb l’ajuda del capità general deBarcelona, Milans del Bosch. Federica,ja una noia forta, de mans dures que tre-ballen la terra i cuiden els corrals d’ençàque era una nena, es comença a compro-metre en la lluita social, en uns temps demalestar i d’efervescència laboral a Bar-celona.

Al mateix temps que desperta l’ànimadel compromís social de Federica, les se-ves aptituds literàries comencen també arevelar-se. El 1917 escriu la seva prime-ra narració, La Novela Roja, en què esposa al costat dels oprimits i mostra elseu compromís en contra del sistema ca-pitalista. L’activitat editorial dels paresdóna cobertura a les ànsies d’escriptora iperiodista de la noia. De fet, el periodis-me es converteix en quelcom consubs-tancial en la vida de Federica, ja quepràcticament fins a la fi dels seus dies vacontinuar escrvint.

Com a escriptora, les primeres no-vel·les de la Montseny, Peregrina deamor, La Tragedia del pueblo, s’inspirenen els successos d’aquella Barcelona dela lluita de classes, de la persecució delmón obrer a mans dels assassins a sou dela patronal i de la repressió policial orga-nitzada pels generals Martínez Anido iArlegui Bayones. Foren aquests els im-peratius que contribuïren a formar laconsciència militant de Federica i que laimpulsaren a l’acció dins del movimentanarcosindicalista.

Com a militant de la Confederació Na-cional del Treball (CNT) participà acti-vament en les tasques de la propagandaanarcosindicalista. El 1922 començà aescriure a Solidaridad Obrera, publica-ció de la CNT i, ben aviat, les sevescol·laboracions apareixeran en altres pu-blicacions anarquistes: Nueva Senda(Madrid), Redención(Alcoi), Acción So-cial Obrera(Sant Feliu de Guíxols)… El1923 s’afilia al Sindicat d’Oficis Varisde Cerdanyola-Ripollet. El mateix anyels pares reprenen la segona època(1923-1932) de La Revista Blanca, des-prés que l’haguessin editada en primerainstància a Madrid el 1898. No es tracta-va d’una revista literària, ni d’una publi-cació doctrinal, sinó d’un instrumenteditorial encaminat a inculcar en la clas-

ELTEMPSDEL 15 AL 21

DE FEBRER

DE 2005 13

Els primers impactessocials els rep amb elsmoviments vaguistesde 1917 i després ambla vaga de la Canadenca de 1919,amb el salvatge ‘lock-out’ de la patronal, amb l’ajudadel capità general de Barcelona Milans del Bosch. Federica, ja una noia forta, de mans dures que treballen la terra i cuiden els corralsd’ençà que era una nena, es comença a comprometre en lalluita social, en unstemps de malestar i d’efervescència laboral a Barcelona

se obrera una intensa formació humanís-tica. L’activitat periodística no aparta Fe-derica de la narrativa, que continua con-reant intensament, i és on es veu la fer-vorosa lluita per la igualtat entre la donai l’home. A pesar de no declarar-se femi-nista, les seves novel·les contenen tesisclarament feministes, ja que tracten l’au-tonomia de la dona, el dret a la instrucciói a decidir per si mateixa en tots els àm-bits de la vida. ALa Victoria (1926) i aEl hijo de Clara(1927) –la protagonistad’aquesta novel·la renuncia a l’homeperò no al fill– introdueix el tabú de lallibertat sexual de la dona, a més de pro-pugnar l’alliberament de la ignorància ide la submissió, problemes que havienanquilosat la dona durant segles, i apos-tava per una societat d’éssers emanci-pats, home i dona, amb fills educats enles idees racionalistes. Gairebé no cal nidir que les dues novel·les provocaren en-ceses polèmiques i reaccions ferotges.Fins i tot en alguns homes del movimentllibertari. Perquè les tesis que defensa-ven eren certament revolucionàries en elpanorama sociològic de l’Espanya del’època. Quan es reeditaren el 1930, Fe-derica escrivia en el pròleg que demana-va a les dones que les llegissin amb aten-ció i als homes que ho fessin sense pas-sió i amb serenitat. El 1928 apareixLaindomable, novel·la autobiogràfica enquè es retratava “tal com vaig ser undia…”, insistint amb passió en lesprofundes tesis que ja la caracteritzaven.I no és sobrer recordar que en aquellsmoments era una jove d’uns vint-i-tresanys.

L’èxit de La Revista Blancapermetéals Montseny crear paral·lelament lesEdiciones de la Revista Blanca, editorialque publicà col·leccions com La NovelaIdeal, que arribà a fer una tirada setma-nal de 50.000 exemplars, i La NovelaLibre, un mensual de 20.000 exemplars. A les dues col·leccions Federica s’hiapuntà com a prolífica autora. Eren no-vel·les “moralment íntegres, sexualmentavançades, políticament compromeses iintel·lectualment avantguardistes”, talcom les qualificava ella mateixa. Aques-ta fórmula editorial, lliuraments periò-dics –setmanals o mensuals–, es mostràcom un gran èxit de vendes alhora queva ser un instrument perfecte per difonde

l’ideari propi dels seus impulsors, tota lafamília Montseny al complet, pare, marei filla. Just en començar feren tota unadeclaració de principis: no volien no-vel·les eclèctiques, ni difícils d’entendre,ni depriments, ni esgarrifoses… Els inte-ressava difondre la cultura a través de lapedagogia, com a far per a la humanitat:“El nostre propòsit és el d’interessar [ellector], mitjançat el sentiment i l’emo-ció, en les lluites per instituir una socie-tat sense amos ni esclaus, sense gover-nants ni governadors.”

Són els anys, també, en què Federicaadquireix notorietat com a oradora. Elseu verb càlid i vibrant ressonà en ate-neus obrers, seus de sindicats, places debous, en mítings i conferències per totEspanya. Amb eloqüència exaltava elsvalors del proletariat i la idea derebel·lar-se contra la injustícia.

El 1930 li canvià la vida. Va conèixerun jove amb el qual s’uní aquest mateixany. Ell era Germinal Esgleas, jove “depersonalitat inoblidable”, segons el vadefinir ella mateixa. Germinal havia co-negut als disset anys el rigor de les pre-sons, per haver participat activament enconflictes socials com a secretari delSindicat d’Oficis Varis de Calella (Bar-celona). Per a Federica, Esgleas repre-sentava “tot el romanticisme que podiaseduir una noia en aquells anys de jo-ventut i d’aspiracions utòpiques. Sensdubte jo era per a ell tot allò d’excepcio-nal que podia buscar-se en una dona del’Espanya dels anys vint”, segon evoca-va a les memòries. El 1933 la parella vatenir el primer fill, una nina anomenadaVida. Després vendrien encara Germinali Blanca. A causa de terceres persones lavida conjugal no va ser fàcil. Tanmateix,l’inalterable amor de la parella –a provatambé de cruels separacions per la clan-destinitat, presons, exilis…– els mantin-gué units fins al final de les seves vides.

La guerra i la ministra. Des dels pri-mers dies de l’aixecament militar contrala legalitat republicana, el 18 de juliol de1936, Montseny desplegà una intensaactivitat que no decauria fins al final dela guerra. El 21 de juliol, només tres diesdesprés de l’esclat bèl·lic, ingressava a laFederació Anarquista Ibèrica (FAI), onocupà diversos càrrecs de responsabili-

Era inèdit a Espanyaveure una dona al capdavant d’un ministeri. I a granpart d’Europa, també.D’aquesta manera,molta gent la considerava una intrusa en un mónreservat per als homes. El mandat ministerial fou curt,però intens. Amb el suport de les doctoresAmparo Bosch y Gascón i MercedesMestre inicià una sèrie de reformes revolucionàries:crearen els centres

de lluita antivenèria,els ‘liberatorios’ deprostitució, les escolesde puericultura, lescases de solidaritat,les cases de cecs, les llars infantils, lescolònies per a nensevacuats de les zonesde guerra…; aprovà lallei sobre dret a la lainterrupció artificialde l’embaràs…

ELTEMPSDEL 15 AL 21

DE FEBRER

DE 2005 14 DOSSIER

tat. En aquell moment inicial de l’aixe-cament feixista, la lluita aferrissada delsàcrates, sota la direcció de Durruti, Gar-cía Oliver, Sanz i Francisco Ascaso –queva morir en l’assalt al quarter de lesDrassanes– aconseguí reduir els revol-tats en poques hores a Barcelona. LluísCompanys, president de la Generalitatde Catalunya, reconegué la victòria i vaoferir als anarquistes el poder: “Heuvençut i tot està en el vostre poder, si noem necessiteu o no em voleu com a pre-sident de Catalunya, digueu-m’ho ara.”Companys estava disposat a ser un sol-dat més en la guerra contra el feixisme.Potser era el moment més dolç dels lli-bertaris, a pesar de les tràgiques cir-cumstàncies que es donaven.

Els esdeveniments polítics se succeei-xen a gran velocitat en un país en guerra.Federica ja és un nom protagonista del’anarquisme. El novembre de 1936 unadona i tres homes llibertaris eren propo-sats per entrar en el govern de FranciscoLargo Caballero, president del Consellde Ministres. La decisió provocà dursenfrontaments en el si del movimentanarquista a causa de la tradicional con-dició de no-participació en política insti-tucional. Federica Montseny acceptavael Ministeri de Sanitat sense ser metge,ni tan sols universitària. Joan Peiróocupà la cartera d’Indústria. Juan López,la de Comerç. I Juan García Oliver, la deJustícia. Per primera vegada forces espe-cíficament proletàries, organitzades ensindicats, intervenien en la direcció insti-tucional i política d’un país, fent-ne partdel poder executiu, del govern. Més tard,quan abandonaren els càrrecs, tots torna-rien a exercir les respectives professions.Els sous que cobraren com a ministresels administrava el comitè nacional de laCNT, i ells només rebien la paga de deupessetes el dia, el mateix que els mili-cians que lluitaven al front. El 4 de no-vembre, Manuel Azaña, hostil a l’entra-da d’una dona en el Govern, signava,sense gaire entusiasme, el nomenamentde ministra de Montseny. Era inèdit a Es-panya veure una dona al capdavant d’unministeri. I a gran part d’Europa, també.D’aquesta manera, per a molta gent eraconsiderada com una intrusa en un mónreservat per als homes. El mandat minis-terial va ser curt, però intens. Amb el su-

ELTEMPSDEL 15 AL 21

DE FEBRER

DE 2005 15

EL T

EMPS

El verb càlid i vibrant de Federica va ressonar en ateneus obrers, seus de sindicats, mítings i conferències per tot l’estat per exaltar els valors del proletariat.

port de les doctores Amparo Bosch yGascón i de Mercedes Mestre inicià unasèrie de reformes revolucionàries: crea-ren els centres de lluita antivenèria, elsliberatoriosde prostitució, les escoles depuericultura, les cases de solidaritat, lescases de cecs, les llars infantils, les colò-nies per a nens evacuats de les zones deguerra…; aprovà la llei sobre dret a la in-terrupció artificial de l’embaràs… S’a-venia la ingent activitat ministerial deMontseny amb el paper de la dona en lacausa anarquista, que si bé fou generalen tots els àmbits, va excel·lir sobretot enla sanitat i la tasca cultural.

El programa de la ministra quedà inter-romput amb els esdeveniments de maigde 1937: la crisi del Govern i la dimissiódels quatre ministres anarquistes. Enaquest context de lluites entre faccionsrepublicanes es produeixen afers obs-curs. La publicació del POUM,La Bata-lla, ja el setembre de 1936 denunciavales obscures intencions de Stalin de ma-nipular la guerra espanyola. Quan esproduïren els processos contra els diri-gents del POUM, Montseny declarà. Undels condemnats, Julián G. Gorkin, enuna carta adreçada a Federica, li agraeixel seu testimoni: “Compareixent com atestimoni i dient la veritat, en uns mo-ments en què o per covardia o per con-veniència tants d’altres tenen la bocatancada, has contribuït a reivindicar lanostra vertadera personalitat, la qual co-sa t’agraïm sincerament; fraternalmentteus i de la causa proletària…”

L’exili. Amb la derrota a la guerra, Fe-derica Montseny viu amb els seus fami-liars la tràgica entrada a França, cap al’exili. El 5 de febrer de 1939 moria samare, sola, en un hospital de Perpinyà.En passar la frontera, son pare i el seumarit foren empresonats. L’inici de laSegona Guerra Mundial (setembre de1939), la derrota aliada (juny de 1940) il’ocupació nazi del territori francès(1940-1944) agreujà molt la situació delsrefugiats espanyols. Federica va ser em-presonada pel règim francès col·labora-cionista nazi de Vichy, ja que pesava so-bre ella una petició del règim franquistad’extradició cap a Espanya. De la matei-xa manera com li passà, per cert, a Lar-go Caballero, amb el qual coincidí a la

presó. Quan l’exministra es presenta da-vant del tribunal, que l’havia de con-demnar a retornar a l’Espanya de Fran-co, és una dona de trenta-set anys queespera el seu tercer fill. Serà aquesta cir-cumstància, la de l’embaràs, la que alcapdavall la va salvar, perquè la llei afa-voria les detingudes en estat de gestació:“no hi ha lloc” a l’extradició, conclou eltribunal atès l’estat de Montseny. En llocdel retorn forçat és desterrada a Vergt, unllogaret de la Dordonya. Pitjor sort va te-nir Largo. Va ser internat en el camp deVals-le-Bains i després lliurat a la Gesta-po, la qual el deportà al camp d’extermi-ni de Sachsenhausen Oranienburg.

Després de l’alliberament de França,Federica és nomenada membre del co-mitè nacional de la CNT d’Espanya al’exili, en el congrés de les federacionslocals del sindicat celebrat a París elmaig de 1945. Començava el llarg exili aTolosa del Llenguadoc de Federica i deGerminal. Convertida en el cap visiblede l’anarquisme espanyol, en la principaldirigent de la CNT i en directora de la re-vista CNT,més tard Espoir. Amb la mi-litància de sempre retornà a Espanya el1977. Ja amb problemes greus als ulls,però amb lucidesa plena i amb la capaci-tat oratòria que sempre la caracteritzà. El1987 publicà la primera part de les sevesmemòries, Els meus primers quarantaanys(1905-1945).

Federica Montseny morí a la ciutat onresidí en exili, Tolosa, el 14 de gener de1994. Ni la Generalitat de Catalunya nil’Ajuntament de Barcelona no enviarenun representant al seu enterrament. Larepresentació institucional arribà de Ma-drid, en la persona d’Angeles Amador,sucessora de Federica en el càrrec de mi-nistra de Sanitat, cinquanta-set anys des-prés. Allà, en l’acte del comiat a Mont-seny, hi havia vells lluitadors que havienenvellit a l’exili, que volgueren acudirfraternals a acomiadar-se de la compa-nya de lluita i sacrificis.

En un país tan desmemoriat com elnostre, els centenaris –com el del naixe-ment de Federica Montseny– poden re-sultar plataformes convenients que, desd’un punt de vista científic, pedagògic odemocràtic, ens retornen el personatge.

Antonina Rodrigo

ELTEMPSDEL 15 AL 21

DE FEBRER

DE 2005 16 DOSSIER

Federica va ser

empresonada

pel règim francès

col·laboracionista

nazi de Vichy, ja que

pesava sobre ella una

petició del règim

franquista d’extradi-

ció cap a Espanya.

Quan l’exministra

es presenta davant del

tribunal, que l’havia

de condemnar

a retornar a l’Espanya

de Franco, és una

dona de trenta-set

anys que espera

el seu tercer fill.

Serà aquesta

circumstància,

la de l’embaràs, la que

al capdavall la va

salvar, perquè la llei

afavoria les

detingudes en estat

de gestació.

Federica Montseny, fent un discurs en un acte públic de laFAI a la plaça Monumental deBarcelona. La seva capacitatoratòria li donà un enome prestigi, conreat en múltiples intervencions públiques per totl’estat.

Federica Montseny va ser la primeradona que ocupà una cartera minis-terial en la història d’Espanya:ministra de Sanitat i Assistència

Social des del novembre de 1936 a maigdel 1937. Ella, junt amb tres destacatsanarquistes catalans més, protagonitzà,doncs, el que es coneix com el “gover-namentalisme” àcrata de guerra. Elsprincipals comitès de la CNT-FAI i tam-bé els grups anarquistes més influentsdecidiren oferir-li el càrrec a Federicaperquè, malgrat la seva joventut, gaudiad’un reconegut prestigi. Tot i això, nol’havia fet a les trinxeres de les lluitessocials i sindicals pròpiament dites; i sí,pel contrari, glossant-les, ploma en mà,des de les més destacades capçaleres pe-

riodístiques àcrates i, així mateix, a lesgires de propaganda que havien portat laseva veu i el seu gest decidit per terresde tot Espanya. Quan el “governamenta-lisme” anarquista va ser un fet, va deci-dir entrar al govern com a resposta ex-cepcional a les demandes que l’evoluciódels fets adreçà als llibertaris. Tant acausa de la política de la rereguarda ca-talana com de la capital de l’estat, no eraestrany que nomenessin algú que exer-cia el periodisme o l’ús de la ploma, per-què, per regla general, gairebé tots elsdirigents àcrates practicaren algunaforma d’escriptura com a lletraferitsconspicus que eren. I un, una, dels mésprestigiosos era ja aleshores FedericaMontseny.

La formació. Federica aprengué l’ofi-ci com un exercici militant a casa seva,prop dels seus pares, però va aconseguirsuperar aviat, el 1931, el marc domèstic.Es relacionà amb els sindicats únics dela CNT, en concret el de professions li-berals, i amb la redacció de SolidaridadObrera, i entrà amb contacte amb elsanomenats “los Solidarios”, Durruti iAscaso principalment. Aviat destacà enun món en el qual a les dones que es be-llugaven pels sindicats únics de la CNTels resultava molt difícil sobresortir.

Filla dels destacats anarquistes TeresaMañé i Joan Montseny, tots dos més co-neguts pels pseudònims Soledad Gusta-vo i Federico Urales amb què més habi-tualment signaven, Federica va créixeren un ambient familiar que era alhora“grup àcrata d’afinitat” i “falansteri fa-miliar” perquè combinava el publicismede les idees i les Edicions de La RevistaBlanca amb una granja de conills i ambl’hort familiar. Activitats cap a les qualsels seus pares deien sentir prelidecció i ales quals estaven, a més, abocats per talde fer front a la supervivència familiar i

ELTEMPSDEL 15 AL 21

DE FEBRER

DE 2005 17

L’obra de Federica Montseny mostra la periodista

i la propagandista de l’alliberament de la dona

i de les idees anarquistes.

Publicista i periodista anarquista

EL T

EMPS

a les despeses de l’edició. “Afeccionat ales lletres i a la agricultura”, deia pom-posament el paper de carta que el 1915utilitzava Federico Urales.

La mestra de Federica va ser la sevamare mateixa i la seva universitat lestertúlies a casa seva o a la dels amicsque freqüentava en companyia del seupare. O, fins i tot, el quiosc de llibresvells que regentava el seu coreligionarianarquista Hermós Plaja a les Drassanesbarcelonines, prop del port i al costat delque avui s’anomena el barri del Raval.També va fer la jove Federica algun pasmolt esporàdic pels bars i cafès on para-ven els sindicalistes catalans amb què elseu pare mantenia sèries diferències.Animada per l’exemple familiar –pare imare s’havien dedicat sempre i, molt es-pecialment, des del procés de Montjuïc,a la divulgació de les idees–, Federicacomençà a escriure quan encara era unaadolescent. Els primers textos, els del1920, els destruí immediatament. Peròdeixà que la novel·leta Horas trágicastingués millor destí i la publicà el 1922a “La Novela Roja”, una col·lecció quesortia a Madrid. A l’any següent, el1923, sortiren a Barcelona els seus pri-mers escrits periodístics: un d’esporàdica Solidaridad Obrera, el diari oficial dela CNT catalana, i d’altres, més regu-lars, a La Revista Blanca, la publicacióque havien tret els seus pares a Madridels anys 1898-1905 i que aquell mateixany 1923 reprengueren, en la seva sego-na etapa, aquest cop a Barcelona.

Periodista i escriptora. A La Revis-ta Blanca Federica manifestà des delmateix 1924 una clara prelidecció pelstemes d’actualitat femenina: la glossa dela situació de les dones a la repúblicaturca de Kemal Attatürk, o dels rumorsque acompanyaren la possibilitat, no re-alitzada llavors, que la laborista anglesaMargaret Bondfiel, secretària de la Sec-ció Femenina dels sindicats anglesos,ocupés la cartera d’Higiene al Governlaborista format aquell mateix any (vaser ministra de Treball en l’executiu queva presidir McDonald el 1929). Els tre-balls publicats li serviren per a mani-festar les seves personals distàncies res-pecte als moviments feministes que ellajutjava per una doble mesura: el con-

demnable del sufragisme i el de l’apoli-ticisme anarquista que sempre defensà.La conseqüència estava cantada: segonsFederica, un abisme separava les dones“que [volien] governar” i les que, comella, no volien accedir a cap mena de po-der polític i el rebutjaven obertament.

Menys incidentals, però igualmentpresidits per les idees anarquistes, forenel seus comentaris literaris. Sempre esmanifestà lectora impenitent. Guiadaper l’enèrgica voluntat pedagògica de laseva mare, va rebre també les influèn-cies del pare –que era el que sortia regu-larment de casa (havia treballat a la re-dacció d’El Liberal) i estava més encontacte amb les novetats editorials,això sí, en cercles ideològicament pro-pers– es transformà en comentarista dellibres i s’encarregà, no en solitari, de lasecció literària de La Revista Blanca. Esfixà en els futuristes italians; però tambéen Anatole France, en Gina Lombroso–la filla de Cesare Lombroso, el conegutfundador de l’antropologia criminal ita-liana–, o en Santiago Valentía Camp –elsociòleg republicà radical–, entre moltsmés. Els uns formaven part de les re-ferències del panorama intel·lectual a laCatalunya de les darreries del XIX i al-tres eren molt característics del món dellliurepensament i el pacifisme interna-cional del període de les entreguerresmundials –Romain Rolland, VíctorMargueritte, Arístide Briand i el ro-manès Eugen Relgis–. També mostrà dediverses maneres –les cites, els perso-natges i les referències que ací i allà tro-bem en els seus escrits–, que coneixia abastament les obres del modernisme detombant de segle que tant havien influïtels anarquistes catalans i molt especial-ment les d’Ibsen, però també les d’es-criptors francesos com, per exemple, elja esmentat Romain Rolland i moltespecialment el seu monumental Jean-Christophe, que feia somniar a una deles seves protagonistes en un societatamb un funcionament semblant al d’unharmònic conjunt simfònic.

La dona com a tema. Les habitualscol·laboracions quinzenals a La RevistaBlanca no allunyaren Federica Mont-seny de la seva primerenca afecció pelsrelats. El 1925 publicà La victoria

ELTEMPSDEL 15 AL 21

DE FEBRER

DE 2005 18 DOSSIER

EL T

EMPS

La dirigent anarquista Montseny,en un acte d’homenatge al pedagog Ferrer i Guàrdia,davant de la fossa on va ser afusellat. La pedagogia progressista va ser un dels interessos bàsics de Montseny.

ELTEMPSDEL 15 AL 21

DE FEBRER

DE 2005 19

(1925), seguida de la seva segona part,El hijo de Clara(1927), i un any méstard, per La Indomable(1928), totes tresles més llargues de tota la seva prolíficaproducció. Des del 1924 començà a es-criure així mateix novel·letes curtes per“La Novela Ideal”, la col·lecció també

familiar que, en format i contingut, tants’assemblava, encara que en modulacióàcrata, als relats curts i novel·les rosesque proliferaven a fi d’emular l’èxitd’“El cuento semanal” (1907-1912),editat a Madrid per Eduardo Zamacois.Les vendes van situar la col·lecció al

darrere mateix de “Los contemporáne-os” (1909-1926), també de Madrid quedes del seu inici editava Zamacois quanaquest va deixar “El cuento semanal”.Com que als Montseny els hi va anar bé,el 1929-1930 van treure una segonacol·lecció, “La Novela Libre”, en la qualtambé va escriure Federica. A les no-vel·les curtes i també a les més llargues,totes elles representatives del que elsfrancesos anomenen infralittèrature,Federica tractà de manera insistent eltema de la dona, d’altra banda molt pre-sent als seus articles. De fet, entre elsarticles i les narracions novel·ladesaconseguí establir un cicle sobre “femi-nisme”, un tema que després, en el perí-ode republicà, abandonà pel de la políti-ca i l’anarcosindicalisme.

Les claus que expliquen el contingutde La Victoria, El hijo de Claray La In-domablesón nombroses. La tercera no-vel·la esmentada és clarament auto-biogràfica i constitueix, de fet, un guióper a la primera etapa de les memòriesque publicà el 1987, mentre que les duesprimeres tenen un clar regust personalit-zat, de tal forma que totes tres es trans-formen en un exemple de la significacióque el relat en primera persona té com aafirmació de gènere dins la novel·lísticafemenina contemporània. Cal relacio-nar-les, per altra banda, amb la moda deles dones desimboltes i de costums alli-berats que seguien d’alguna manera elmodel de les flappers americanes i deles garçonnes franceses dels “feliçosanys vint”. Però, tot i que Federica vaadmetre aquestes darreres influències,va ser una influència negativa, com a talreconeguda al pròleg que va escriure pera la tercera edició de La Victoria (1930),a fi de respondre a les invectives de totsels qui havien considerat provocatiu elseu model de dona lliure i independent.Si de cas, Federica volia reivindicar unagarçonnellibertària, neta de les influèn-cies que considerava burgeses i detesta-bles per tant.

També hi havia en Federica una pro-funda animadversió respecte a José Ma-ría Vargas Vila, l’escriptor colombià,poc convencional i molt bohemi a la se-va joventut quan havia estat conspira-dor polític perseguit. Llarg temps exi-liat, mantigué una bona amistat amb el

cubà José Martí i actives relacions ambMalatesta, l’anarquista italià que –se-gons deien els rumors– de vegades rebéel seu ajut. Vivia Vargas llavors a Bar-celona, en una torre del barri de SantGervasi, talaia des de la qual vigilava lareeixida publicació per l’editorial Sope-na de les seves obres completes. Federi-ca manifestà un anti-“vargas-vilisme”molt actiu i militant fins i tot abans decomençar a escriure el cicle que formenles novel·les comentades ací. Va ser ellamateixa qui fonamentà el menyspreu enel fet que els anarquistes llegien els lli-bres de Vargas –digué que “no hi haviabiblioteca anarquista, ni lector àcrata”que no comptés amb algun títol d’a-quest autor– els quals transmetien el de-cadentisme simbolista de les seves re-presentacions i dels seus personatgesfemenins que reflectien una valoraciósegons la qual les dones eren i con-tinuarien sent mers objectes de plaersexual.

El comú denominador de les novel·lesde Federica era la reivindicació de lamaternitat. “Dona sense fills és arbresense fruits, rosal sense rosa”, afirmàsense embuts. Però la maternitat com amàxima expressió d’una diferència fe-menina, conscientment acceptada. Nocom a conseqüència d’una relació esta-ble entre home i dona, ja que l’amor,com qualsevol altre sentiment, sols s’a-limenta d’un mateix i els convenciona-lismes socials l’únic que fan és assegu-rar la submissió femenina. Més que l’a-mor lliure anarquista, el que Federicadefensava era una maternitat assumidaen solitari per les dones lliures i cons-cients dels seus deures socials respectela promoció d’una societat igualitària entermes de gènere. Afirmacions comaquesta desagradaren als anarquistes iLa Revista Blancaes transformà en latribuna per al debat: Federica es va de-fensar una i altra vegada en nom del’anarquisme individualista i d’una afir-mació femenina que ella mantinguéallunyada del feminisme no àcrata, quesempre equiparà al sufragisme polític.

El gener del 1931 emprengué la famí-lia Montseny l’aventura d’una nova pu-blicació periòdica, el setmanari El Lu-chador (1931-1933) i de nou va ser laploma de Federica un dels puntals

quotidians. Potser per això abandonà lesnovel·les més llargues, no així les méscurtes. El fet és que es transformà en co-mentarista dels esdeveniments políticsque marcaren el pas de la “dictablanda”de Primo al Govern de l’almirall Aznari, després de les eleccions del 14 d’abril,a la proclamació de la segona Repúbli-ca. També va escriure per a SolidaridadObrera, el portaveu diari de la Regionalde la CNT catalana, i per a Tierra y Li-bertad, el periòdic de la Federació Anar-quista Ibèrica –la FAI–. Com que elsMontseny s’enfrontaren des d’El Lu-chadorals sectors més moderats de l’a-narcosindicalisme català –els famosos“trentistes” que, encapçalats per Peiró iPestaña, signaren el manifest contral’insurreccionalisme dels més radicalsque sempre s’ha identificat amb la FAI–,El Luchadorfou sovint considerat coma portaveu de la FAI. No ho va ser i Fe-derica conservà la seva independènciarespecte a l’organització dels grups del’afinitat llibertària fins a l’inici de laGuerra Civil.

Propaganda, república i guerra. Elperíode de la República va ser intens pera Federica. Continuà escrivint i s’iniciàcom a propagandista en gires per diver-sos indrets de l’estat espanyol. Va anar aAndalusia, però també viatjà pels in-drets on els anarcosindicalistes eren mi-noritaris i més patien, per tant, la com-petència dels socialistes. L’objectiu erafer una tasca enfortidora que assegurés ala CNT l’estructura territorial necessàriaper assolir, com a mínim, una “repúbli-ca sindical” no solament burgesa i, encas de fer-se realitat les seves aspira-cions més veritables, el comunisme lli-bertari com a horitzó ulterior. Els des-plaçaments foren nombrosos i ni elnaixement de la seva primera filla els vainterrompre.

El 1935 Federica hagué de responsabi-litzar-se de les edicions familiars ensubstitució de Joan Montseny, el seu pa-re –la mare es cuidava de l’administra-ció–. Federico Urales havia tingut un ti-fus el 1934 i el 1935 patí un nou entre-banc de salut que l’apartà de la feinaquotidiana. Federica tirà llavors enda-vant les edicions que treien des de feiatemps –La Revista Blancai les novel·le-

tes “ideals i lliures”–; i, a més, n’iniciàuna de nova, els fulletons d’“El Mundoal Día”, en què va tractar de reflectir elsgustos d’una dona jove que, atenta a l’e-volució de la societat de masses i delsmitjans de comunicació, s’obria versnous temes: un jovençall Josep Peiratspublicà aquí un text sobre el cinema, unmitjà “avantguardista” pel qual sentienmés predilecció tots els grups d’anar-quistes joves que ja estaven un xic tipsde les vetllades teatrals tardomodernis-tes que tant agradaven als de la genera-ció de l’Urales.

Com és sabut, la Guerra Civil marcàuna divisòria en la trajectòria de l’apoli-ticisme anarquista i, en concret, en lamilitància de Federica Montseny, quiacceptà el Ministeri de Sanitat i As-sistència Social. L’anada a Madrid i,després, a València, així com la càrregaque suposa el poder no interrompiren lacol·laboració de Federica amb els periò-dics anarquistes. Ella i la seva famíliahavien tancat l’edició de La RevistaBlanca l’estiu del mateix 1936 però vacontinuar escrivint per a la SolidaridadObrera. També col·laborava activamentamb les oficines de premsa i propagan-da de CNT-FAI, en la promoció del dis-curs de “disciplina” amb què els princi-pals comitès i publicacions anarquistestractaren de donar suport al “governa-mentalisme” i d’eradicar les accions“incontrolades”. Quan deixà el ministe-ri es va ocupar de la secció de propa-ganda al comitè penisular de la FAI, pri-mer a València i després a Barcelona.Tampoc deixà d’escriure per als periò-dics anarquistes a l’exili, quan estabi-litzà la residència de la seva família aTolosa del Llenguadoc.

Des de la seva joventut, havia viscut lamilitància com una dedicació a la pro-paganda i al mon de l’edició anarquistai, sens dubte, va ser aquest fet el que liva fer reconèixer el juny de 1937 aValència, llavors capital de la Repúbli-ca, que “taquigrafia i mecanografia” ha-vien estat els seus únics títols i el perio-disme la professió que sempre va exer-cir amb una mai dissimulada aspiracióde canvi social i polític.

Susanna TaveraUniversitat de Barcelona

ELTEMPSDEL 15 AL 21

DE FEBRER

DE 2005 20 DOSSIER

Primera dona ministra a l’estat es-panyol, líder anarquista carismàti-ca, propagandista i escriptora, Fe-derica Montseny va ser una de les

dones més emblemàtiques de la societatespanyola del segle XX. El novembre de1936, juntament amb tres anarquistesmés (Juan García Oliver, Joan Peiró iJuan López) es va convertir en ministradel segon govern del socialista LargoCaballero. Montseny va exercir la carte-ra del Ministeri de Sanitat i AssistènciaSocial entre novembre de 1936 i maigde 1937.

La ministra. La fita històrica de la se-va carrera –ser la primera dona ministra

en un govern estatal– va trencar amb undels postulats àcrates més consagrats: elde l’apoliticisme i la crítica a l’estat. Laseva autobiografia posterior va deixarclar fins a quin punt li va resultar difícilvèncer l’angúnia i els dubtes que li vagenerar l’audàcia històrica d’acceptarun càrrec ministerial a passar de la con-dició de militant anarquista. Aquesta de-cisió significà per a ella no solamentanar en contra de les seves fermes cre-ences àcrates d’apoliticisme sinó tambéenfrontar-se amb els ideals del seu pare,Frederico Urales, i de la seva mare, So-ledad Gustavo.

De fet, poc després d’haver deixat elcàrrec de ministra de Sanitat i d’As-sistència Social, en una conferència pro-nunciada a principi de juny de 1937 so-bre aquesta experiència, Montseny vaadmetre que encara no sabia el significatde la seva opció, però el va justificarcom una decisió política d’aglutinamentde totes les forces antifeixistes en el Go-vern per vèncer el feixisme, encara queaixò pogués representar ajornar els seusideals anarquistes.

En nomenar-la candidata a una carteraministerial, les seves companyes anar-quistes eren perfectament conscients delcop d’efecte que podia causar una donaministra a Espanya. De fet, des d’unaperspectiva de gènere, el seu accés alMinisteri representà una fita històrica, jaque significava l’accés d’una dona perprimera vegada a un dels màxims òrgansde poder polític, espai completamenttancat a les dones fins llavors i que no estornaria a obrir fins moltes dècades des-prés.

En aquell moment, la triple condiciód’anarquista, dona i persona llunyana dela professió de la medicina, juntamentamb les pròpies restriccions derivadesde la guerra, limità l’envergadura de lesseves iniciatives com a ministra. En unbalanç que va fer de la gestió en el Mi-nisteri denuncià una obstaculització sis-temàtica a l’agenda d’actuacions per ra-ons polítiques i professionals. Els retallspressupostaris constants foren una altradificultat en el seu treball. Montsenyarribà a descriure la frugalitat i el rega-teig del seu pressupost com a propi d’u-na mentalitat de mestressa de casa. Mal-grat això, el voluntarisme i la decidida

La primeraministraTot i el breu termini en què va ser ministra,

Federica Montseny deixà clara la capacitat

d’innovació en benefici social.

ELTEMPSDEL 15 AL 21

DE FEBRER

DE 2005 21

Federica Montseny amb JuanGarcía Oliver, quan tots dos jaeren ministres del Govern presidit per Largo Caballero.L’activitat ministerial els va durar poc, uns mesos, del novembre de 1936 al maig del 1937, ja que els quatre anarquistes presents al Govern dimitiren dels càrrecs.

EL T

EMPS

ELTEMPSDEL 15 AL 21

DE FEBRER

DE 2005 22 DOSSIER

convicció van permetre avançar en certsaspectes de la gestió ministerial. Preveiarenovar la rutina burocràtica amb un plad’agilitació dels serveis del Ministeri,amb la descentralització de certes àreesd’Assistència Social i, en canvi, la cen-tralització d’altres, com ara el servei desubministrament de medicaments. Du-rant el breu període de sis mesos al cap-davant del Ministeri, una de les iniciati-ves més interessants va ser el desenvo-lupament d’un pla de benestar social. Lareforma tenia com a eix modificar lesbases filosòfiques i assistencials de latradicional caritat i beneficència privadaper assentar una “terapèutica social” ba-sada en el dret a l’assistència social coma inherent a la dignitat humana. Va con-cebre, per tant, el benestar social com adret i servei de l’estat.

Montseny desenvolupà una política sa-nitària de medicina preventiva orientadaparticularment a las capes populars. L’a-tenció hospitalària als ferits de guerra ila seva posterior reinserció social amb lacreació d’un Institut de Reeducaciód’Invàlids i de cases de repòs per alscombatents foren altres projectes del seuMinisteri. Responent a la tradició anar-quista de reforma higiènica i eugènica,s’interessà pel desenvolupament d’unacultura popular d’higiene. En aquestsentit, plantejà la creació de centres pri-maris i secundaris d’atenció sanitària,així com de les cases de solidaritat peralbergar els captaires. Entre el projectesfigurava la fundació de les “estacions”per eliminar els polls i instruir en els va-lors de la higiene i de la neteja personalcom a garantia de la salut. Aquesta ini-ciativa va despertar la resistència demolts refugiats, que titllaren de feixistesels membres del Ministeri que dirigiaMontseny, senzillament perquè els obli-gaven a espollar-se i banyar-se.

Des d’una perspectiva més eugènica,Montseny es va proposar avançar en lalluita contra la propagació de les malal-ties venèries, plaga social de l’època iamenaça sanitària avaluada per algunsmetges com la causa principal de lesbaixes, per damunt fins i tot de les balesdels fronts de guerra. Seguint una llargatradició anarquista de reforma sexual,aquesta política es proposava una àm-plia campanya d’educació i d’higiene

sexual mitjançant la difusió dels mitjanspreventius antiveneris. És en aquestapreocupació sanitària de reducció delsfocus d’infecció que s’hauria d’emmar-car la preocupació de Montseny per re-duir la prostitució. Montseny va recollirla proposta de l’organització de donesanarquistes, Dones Lliures, i plantejà lacreació dels liberatorios de prostituciócom a centres de rehabilitació moral,mèdica, sanitària i professional de lesdones dedicades a la prostitució. Caldestacar també la seva política de nome-nar altres dones per a alts càrrecs del seuMinisteri, com les doctores en medicinaMercedes Maestre –de la UGT– com asubsecretària de Sanitat, i d’AmparoPoch –de la CNT– com a directorad’Assistència Social.

Encara que s’ha atribuït a Montseny lapromulgació d’una llei de regulació del’avortament voluntari, en realitat no vaser iniciativa seva, sinó del doctor Mar-tí Ibáñez, anarquista i aleshores directorgeneral de Sanitat i Assistència Socialde la Generalitat de Catalunya. Al de-sembre del 1936 es va regular la inter-rupció artificial de l’embaràs en els ser-veis sanitaris catalans. Aquesta mesura,coneguda com la reforma eugènica del’avortament, va ser capdavantera i unade les més avançades de l’època. Pre-veia com a justificant de la pràctica del’avortament voluntari causes terapèuti-ques –malaltia mental o física de la ma-re, que podia contraindicar l’embaràs–,eugèniques –l’incest paternal o la possi-bilitat de transmissió de malalties físi-ques o mentals– i neomaltusianes, la vo-luntat conscient de practicar el controlde la natalitat. També pionerament, re-coneixia la prioritat de la voluntat de ladona, és a dir, admetia com a causa d’a-vortament la voluntat de la dona de noportar a termini un embaràs. En les se-ves memòries, Montseny explicà que vaser l’oposició del Govern la que va im-pedir l’aplicació d’aquesta regulació ca-talana a tot l’estat.

La labor en el terreny de l’assistènciaals refugiats de guerra, que fugien de leszones ocupades per l’exèrcit de Franco,i de l’assistència sanitària i social al’evacuació representaren altres pecesfonamentals del seu programa. Dedicàatenció preferent als nens refugiats amb

La ministra Montsenydesenvolupà una política sanitària de medicina preventiva orientada particularment a lescapes populars. L’antenció hospitalàriaals ferits de guerra i laseva posterior reinserciósocial foren altres projectes del seu Ministeri. Responent a la tradició anarquistade reforma higiènica i eugènica, s’interessàpel desenvolupamentd’una cultura popular d’higiene. Montseny es va proposar avançar en la lluita contra la propagació de les malalties venèries, plaga social de l’època i amenaça sanitària avaluada per alguns metges com la causa principalde les baixes, per damunt fins i tot de les bales dels fronts de guerra

ELTEMPSDEL 15 AL 21

DE FEBRER

DE 2005 23

la creació de llars infantils, juntamentamb l’organització de la solidaritat in-ternacional a la infància amb la col·loca-ció de nens a l’estranger i la redistribu-ció dels milers de nens refugiats de laguerra. Innovadora en la seva manerad’entendre les llars infantils, Montsenyintentà crear centres amb un nombre re-duït de nens en una casa familiar, a curade dues o tres dones, amb la voluntatd’integrar-los en la vida cultural i socialdel seu entorn. Un vegada més, les pre-visions de Montseny quedaren desbor-dades per les devastadores conseqüèn-cies de l’avanç militar franquista, elsbombardejos creixents i la dispersió deles famílies refugiades.

Com a anarquista en un càrrec de mà-xima responsabilitat política, va haverd’afrontar les contradiccions de la res-ponsabilitat institucional. Les crítiques liprovenien tant dels altres partits com,també, dels propis companys anarquistesque refusaven la seva decisió. Aquesta

crítica constant configurà després la sevaamarga experiència de la derrota i de lapostguerra. Persona amb contradiccions,però a la vegada amb fermes convic-cions, Federica Montseny es va mantenirfidel durant tota la vida als seus idealsanarquistes. Pionera com a dona i anar-quista en un càrrec polític de govern enel moment més tràgic de la història con-temporània del nostre país, tant durant laGuerra Civil com, després, durant la llar-ga repressió franquista i l’exili, sempreva mostrar un coratge indomable. Lescircumstàncies de la guerra i l’etapa tanbreu de gestió de Federica Montsenycom a ministra no li van permetre realit-zar moltes de les seves iniciatives. Tan-mateix, el fet mateix d’articular propos-tes concretes i de formular noves neces-sitats sanitàries marcaren el signe inno-vador de la seva gestió.

Mary NashUniversitat de Barcelona

Federica Montseny en un discurs a València. L’acte és de la fi de l’any 1936,tot just després de ser nomenada ministra de Sanitati Assistència.

EFE

ELTEMPSDEL 15 AL 21

DE FEBRER

DE 2005 24 DOSSIER

“Amb la seva formosa cabelle-ra cargolada, els seus ullsverd-blaus i el seu tipus es-lau, realçat pel vestit que

normalment portava: un vestit blau decoll oficial, o sigui, tancat fins a dalt isobre un costat, que aleshores era la ves-timenta habitual dels joves obrers. Teniauna personalitat inoblidable i, en efecte,jo no el vaig oblidar. Al començamentva ser un sentiment informulat i difús,que més tard va anar adquirint cos i con-vertint-se en amor.”

Amb aquestes paraules Federica Mont-seny descrivia la seva primera trobadaamb Germinal Esgleas, l’any 1922,aquell jove anarquista del Maresme,amb qui pocs anys després, el juny de1930, s’uniria per a tota la vida. L’amorentre ambdós s’acabà de forjar en la pre-só, on Germinal havia anat a raure jun-tament amb el pare de la Federica, JoanMontseny, la tardor de 1928, arran d’unple sindical de la CNT celebrat a Lloretde Mar (Selva). Eren els darrers anys dela dictadura de Primo de Rivera, quan laCNT era objecte de tota mena de perse-cucions. La presó va acabar sent fona-mental a l’hora d’establir la relació defi-nitiva: “Entràvem llibres a la presó, per-què en Germinal i el meu pare matessinl’oci de les hores que passaven sols tan-cats en les respectives cel·les. Entre elsllibres lliurats a en Germinal, hi figura-va una traducció espanyola de l’obra deJudith de Hebbel. Germinal me’l va tor-nar havent subratllat paraules i parà-grafs, a través dels quals, unint-los, hihavia una clara declaració d’amor”.

Germinal. Abans d’establir la relacióamb la Federica –es van casar civilmentel 7 de juny de 1930 i van viure juntsfins a la mort d’en Germinal el 21 d’oc-tubre de 1981 a Tolosa de Llanguedoc–en Germinal era un jove llibertari que,des de Calella (Maresme), on havia nas-cut el 5 d’octubre de 1903 sota el gen-tilici de Josep Esgleas i Jaime, haviadespuntat ja en el si de la CNT. De petithavia passat per una experiència extra-ordinàriament dura: residint a Melillaamb la seva família, una ràtzia de sol-dats rifenys va assassinar el seu pare i elseu germà petit i a ell el va deixar mal-ferit. Era l’any 1909, l’any de la Setma-na Tràgica, quan es va iniciar l’escaladade la guerra del Marroc. Retornat amb laseva mare a Malgrat de Mar, de molt jo-ve va començar l’ofici d’ebenista, finsque va entrar a treballar en una fàbricatèxtil de Calella. Com ha explicat JordiAmat, ben aviat va manifestar afeccionsliteràries i va col·laborar als periòdicslocals La Falç (1918) i Germanor(1920). En contacte amb la CNT –haviaconegut el sindicat, naturalment, a la fà-brica– l’any 1920 ja era secretari delSindicat d’Oficis Diversos de Calella, iel gener de 1923, el mateix any en quèes va instaurar la dictadura de Primo deRivera, participava en el míting de clau-sura que el ple regional de Sindicats deCatalunya celebrava al Teatre Espanyolde Barcelona.

Durant la dictadura va conèixer les pri-meres presons, alhora que, en contacteamb l’organització, anava definint elspostulats ideològics d’un anarquisme

Germinal Esgleas, l’altra meitat

Esgleas va ser el marit de Federica Montseny i,

també, protagonista del moviment llibertari,

causa que defensà fins al moment de la mort.

ELTEMPSDEL 15 AL 21

DE FEBRER

DE 2005 25

No hi ha gaires imatgesd’Esgleas, l’home de FedericaMontseny, d’acord amb laseua personalitat reservada i discreta, poc amiga delprotagonisme. Tot i això,el seu paper en el movimentanarquista abans i durant la guerra va ser molt rellevanti fins i tot ha merescut unabiografia.

cada vegada més identificat amb les po-sicions més ortodoxes. Proper a la Fede-ració Anarquista Ibèrica (la FAI), ques’havia constituït de manera clandestinaa la platja del Saler, a València, el 1927,amb la proclamació de la República vaesdevenir un destacat publicista des deles pàgines de La Revista Blanca–la pu-blicació de la família Montseny– i ElLuchador, la nova revista que a partir de1931 van començar a publicar també elsMontseny. Eren anys d’un importantcombat ideològic per intentar evitar queels sindicalistes –que s’havien agrupatentorn del Manifest dels Trenta– es fes-sin amb el control de la CNT. Esgleas vacontribuir des de la premsa a combatreles idees trentistes i durant els aquestsanys va dur a terme una intensa cam-panya com a publicista des de totes lestribunes possibles. Al mateix temps, desde l’any 1927 feia de mestre a l’EscolaRacionalista que havia posat en funcio-nament el Sindicat del Forn del Vidre deMataró. Aquesta etapa de la vida d’Es-gleas estava repartida entre Calella –oncontinuava treballant en el tèxtil i presi-dia el Sindicat Fabril d’Obrers del Gè-nere de Punt–, Mataró i Barcelona.

La guerra. I va ser a Calella on l’a-trapà l’esclat de la guerra civil, el 19 dejuliol de 1936. A partir d’aquest momentl’activitat d’Esgleas es va dividir entrela política que portar dur a terme a Ca-lella i la que va coordinar des de Barce-lona. Des dels primers moments de l’i-nici de la guerra, organitzà la vida localde la població del Maresme, posà enfuncionament el Comitè de Salut Públi-ca i les milícies antifeixistes, i entre elsmesos de gener i agost de 1937 va ocu-par l’alcaldia de Calella, tot i que sovintdeixava al càrrec de l’Ajuntament aRamon Agustí. Eren els mesos en quèFederica exercia de ministra de Sanitatal Govern de la República. I Esgleas,que no havia abandonat la vida organit-zativa, viatjava a París com a membred’una comissió encarregada de la com-pra d’armes.

La guerra havia provocat, certament,una revolució econòmica i social, peròtambé es desenvolupava en un front mi-litar que calia cobrir. I això els anarquis-tes –a desgrat del que posteriorment ha

dit una determinada historiografia– tam-bé ho tenien molt clar.

Durant els fets de maig de 1937 –elsenfrontaments que van esclatar a la rere-guarda catalana entre la CNT-FAI i elPOUM d’una banda, i l’ERC i el PSUCde l’altra– Esgleas va intervenir-hi desde Calella, fet pel qual uns mesos méstard, l’octubre de 1937, fou incapacitaten una sessió municipal. La Federica,juntament amb altres ministres anar-quistes, com García Oliver, s’havia des-plaçat a Barcelona per calmar els ànims

CAR

LES

FR

ANC

ESC

/ E

L TE

MPS

de la militància confederal. I durant lacrisi del Govern de la Generalitat quevan provocar aquests enfrontaments, elnom de Germinal Esgleas va figurar,com a conseller d’Economia, en el nouGovern de la Generalitat que Companysva donar a conèixer el dia 28 de juny de1937 però que mai no es va arribar aconstituir.

Els darrers mesos de la guerra es va in-tensificar la tasca orgànica de GerminalEsgleas, en un moment en què la CNT-FAI havia abandonat de manera definiti-va el Govern de la Generalitat i nomésmantenia una presència simbòlica en elde la República. Des de la seva militàn-cia a la FAI, l’abril de 1938 va formarpart del comitè executiu del MovimentLlibertari i va ser un col·laborador habi-tual de les pàgines de la SolidaridadObrera, l’òrgan del premsa de la CNT,des d’on escrivia articles destinats a re-forçar la moral combatent en una guerraque s’estava perdent. El dia 22 de generde 1939, quan una part de Catalunya ha-via caigut sota el control de l’exèrcitfranquista, i pocs dies abans que Barce-lona fos ocupada, escrivia un articleamb el significatiu títol de “Cataluñainabatible”.

L’exili. Esgleas va travessar la fronteraamb França el 10 de febrer de 1939 i, apartir d’aquest moment, el seu exili esdivideix en dues parts molt marcades:en la primera va viure les vicissituds detots els republicans espanyols i a causade la seva militància confederal va patirpresidi a la França ocupada. Durantaquests anys la separació de Federica vaser inevitable. Després de passar unsdies al camp de concentració d’Arge-lers, va poder marxar a París, on, el junyde 1939, a la mort de Marianet, esdevin-gué secretari general del consell generaldel Moviment Llibertari. Amb l’ocupa-ció alemanya de França visqué en laclandestinitat, però fou detingut el 21d’octubre de 1941 i condemnat per untribunal militar, el novembre de 1942, atres anys de presó. No va recuperar lallibertat fins al 10 de juny de 1944, quanva ser alliberat pel maquis d’Angulema.A final d’agost es tornava a reunir ambFederica, i aquest mateix any la famíliase n’anà a viure a un poblet prop de To-

losa de Llenguadoc, on van treballar depagès.

Faltava poc perquè s’acabés la GuerraMundial i l’exili passés de ser provisio-nal a definitiu, i perquè, així mateix, elsproblemes, polítics i ideològics, s’a-greugessin. L’1 de maig de 1945, en uncongrés que es va celebrar a París, Es-gleas fou nomenat secretari general dela CNT-Moviment Llibertari a l’exili.Federica es va ocupar de la secretaria dePremsa i Propaganda. La seva actitud,intransigent en el manteniment delsprincipis anarquistes més ortodoxos, i laseva oposició a deixar que la CNT for-més part d’un govern encapçalat per Gi-ral a l’exili va provocar la divisió delmoviment llibertari, que, en la pràctica,es va mantenir fins a la mort de Franco.Durant aquests trenta anys llargs ocupànombrosos càrrecs de responsabilitat,publicà nombrosos articles a la premsallibertària de l’exili i mantingué una ac-titud no exempta de polèmica. Tot, aixòsí, en defensa dels principis.

Uns anys després de la seva mort Ger-minal Esgleas va ser recordat per la ma-teixa Federica Montseny i per MariaAnguera, que va ser la seva secretària iamiga de la família, amb les següentsparaules, recollides per Jordi Amat: “Totel seu cos era ple de ganivetades de l’ex-periència al Marroc. De salut molt deli-cada, fràgil, era home de poca vida,menjava poc, però s’havia cuidat molt,sempre havia treballat i llegit. De tem-perament melancòlic, místic, la tragèdiadel Marroc el marcà tota la vida, espe-cialment perquè la seva mare en quedàafectada, trista. […] Esgleas era un ho-me d’una gran austeritat, costava moltque es canviés un vestit, d’un purita-nisme i una integritat extraordinària.Peirats li deia el frare. Va ser un gran de-fensor de les idees, dels principis, deltreball silenciós d’organització, un ho-me d’una conducta i honradesa exem-plar i per això patí molt per la quantitatde calúmnies que li van prodigar des-prés de l’escissió del 1945. Però ell sem-pre va caminar pel camí fidel a les ide-es, en la línia que l’organització s’haviatraçat, i va continuar així fins al final.”

Pelai PagèsUniversitat de Barcelona

ELTEMPSDEL 15 AL 21

DE FEBRER

DE 2005 26 DOSSIER

“Va ser un gran defensor de les idees,dels principis, del treball silenciós d’organització, un home d’una conductai honradesa exemplari per això va patirmolt per la quantitatde calúmnies que livan prodigar desprésde l’escissió del 1945.Però ell sempre va caminar pel camí fidel a les idees, en la línia que l’organització s’haviatraçat, i va continuar així fins al final”, escrigué Federica del seu home

Al’inici de la transició a la de-

mocràcia, tot o gairebé tot del nos-tre passat més recent era descone-gut per la immensa majoria del pa-

ís i de la resta de l’estat. Havíem viscutquaranta anys de desmemòria històricaque per als joves i no tan joves represen-tava una llosa de silenci sobre la històriamés recent, que quan no havia estat si-lenciada es presentava del tot tergiversa-da. Després de la mort del dictador, caliarecuperar, i amb una certa urgència, lamemòria d’aquest passat. Es tractava dedonar a conèixer altres versions de lanostra història, diferents a les que elfranquisme havia donat fins ara, i perso-nes i idees que havien estat del tot mar-ginades i que eren completament desco-negudes per la majoria de la poblacióperò que havien representat un impor-tant paper en la història. I no sempre esva fer tot el que hagués calgut. Una deles perles que es van publicar durantaquests anys, en concret el 1977, va serun llibre de Converses amb FredericaMontseny, que va escriure el periodista

Agustí Pons i que fou publicat per l’edi-torial Laia, avui ja desapareguda. A tra-vés de llargues entrevistes, en aquest lli-bre Federica feia un repàs a la seva vida,des dels anys d’infantesa fins als de latransició, parlava de la història viscuda,dels combats de l’anarquisme, de la Re-pública i de la guerra civil, de les perso-nes que havia conegut i de l’exili… Re-cuperar una petita mostra d’aquestesconverses ens serveix per recuperar laveu de la Federica i aproximar-nos alque pensava i al que va viure.

Pedagogia i anarquisme. “Nosal-tres consideràvem que l’home, per poderrealitzar les idees anarquistes, havia desuperar-se ell mateix, ell primer. És a dir,que una cosa és el fet insurreccional dela revolució i una altra l’obra pedagògi-ca que s’havia de fer, a partir de les cria-tures, preparant l’home per viure en unasocietat sense estat, sense necessitat depolicies ni de ningú que dirigeixi i vigililes seves accions i la seva vida. Per això,la nostra obra a Espanya ha estat múlti-

ELTEMPSDEL 15 AL 21

DE FEBRER

DE 2005 27

Per conèixer a fons

la personalitat

de Federica Montseny

continua sent de gran

utilitat una de les

primeres contribucions

a la difusió dels grans

personatges de la

Guerra Civil, el llibre-

entrevista que Agustí

Pons va publicar el 1977.

La veu de Federica

CAR

LES

FR

ANC

ESC

ple. Obra pedagògica, basada en les es-coles racionalistes; de cultura general, abase dels ateneus, dels centres de cultu-ra. No es pot oblidar que l’AssociacióObrera de Concerts va ser creada perPau Casals amb un grup de joves anar-cosindicalistes. Consideràvem tant l’artcom la cultura, com el periodisme, comla pedagogia, elements essencials per ala creació d’aquest home que era neces-sari per fer que les nostres idees reeixis-sin.”

Les dones en el moviment obrer.“També vaig veure l’actuació magníficade les dones. S’ha de veure com es vanportar aquelles dones! Hi havia la Lli-bertat Ròdenas, la Lola Ferrer, la RoserDolcet, la Balbina Pi i d’altres que arano recordo. En moltes ocasions, els ho-mes no actuaven i eren les dones les quefeien front a la guàrdia civil. […] Toteren dones obreres, sorgides de la classetreballadora, que formaven part dels co-mitès de vaga. No diré que tinguessinuna gran preparació, una gran cultura,però gaudien d’un gran prestigi entre lesseves companyes de treball.

”Tenia amistat amb Antònia Maymon,que era una companya de Llibertat Rò-denas; amb Teresa Claramunt, que vamorir el 12 d’abril de 1931. Durant totaquell període de la dictadura anàvem acasa de Teresa Claramunt, on ens trobà-vem un grup de noies joves. Teresa ensparlava, ens explicava coses. […] Cadadissabte ens reuníem a casa seva i es-coltàvem com Teresa explicava les per-secucions, els desterraments, els anys depresidi, quan la van tancar a Montjuïc,juntament amb tots els presos del famósprocés. Tot això a nosaltres ens formavamoralment, pensàvem que volíem sercom era aquella dona.”

Salvador Seguí i la vaga de La Ca-nadenca. “El Noi del Sucre tenia unapresència humana extraordinària: jol’havia arribat a conèixer, poc abans quefos assassinat. Dominava molt la tribunai, per això, ell va acabar amb el conflic-te de la Canadenca. Va ser, cal dir-ho,molt atacat per aquest motiu. Es va dir sihavia cobrat de la patronal, que si havieninfluït sobre ell forces polítiques. Jo noho he cregut mai. Perquè en Seguí tenia

molts defectes, però va ser honest. Si ellho va fer és perquè va considerar queaquella vaga havia d’acabar, que no po-dia continuar més. I va aconsellar que estornés a treballar.”

Francesc Layret. “El van matar sim-plement perquè era un dels advocatsdefensors de la classe obrera, dels treba-lladors de la CNT. […] Jo subscric com-pletament la frase del Noi del Sucrequan camí del desterrament cap a la Mo-

la de Maó, juntament amb altres diri-gents sindicalistes, va dir: ‘Ja saben elque es fan, ja.’ Sobretot, en el sentit queLayret era un exemple d’honestedat id’idealisme. I matant en Layret sabienque donaven un doble cop: matavenl’advocat, mataven l’home auster i ínte-gre, i mataven un corrent de simpatiaque a través de Layret es canalitzava capa la CNT i els treballadors.”

Federalisme i autonomia. “Nosal-tres, tanmateix, anàvem més lluny que larepública, i dins de la mateixa república,concebíem una república federal que ha-gués reconegut els drets de les regions ique hagués estructurat Espanya d’unamanera molt diferent a com es va fer enaquesta república dominada pels socia-listes, centralistes sempre i autoritaris

ELTEMPSDEL 15 AL 21

DE FEBRER

DE 2005 28 DOSSIER

“Quan tot haurà fracassat, quedaremnosaltres. Ha fracassat el comunisme d’Estat, l’experiència de Rússia és desastrosa”

El socialisme […] s’haconvertit, realment, enel gerent de la societatcapitalista”

“Com a esperança desubstitució del móntal com l’ha forjat elcapitalisme nomésquedem nosaltres. Nosaltres, forçosament, hem d’arrelar de nou”

JOR

DI VI

CEN

T

ELTEMPSDEL 15 AL 21

DE FEBRER

DE 2005 29

sempre –amb un mal odi aferrissat a lesautonomies regionals i sobretot a laCNT i als anarquistes–.

”[…] Els anarcosindicalistes semprehan estat, som i serem federalistes. I peraixò es pot dir que la Generalitat [de Ca-talunya], nosaltres l’enteníem com unaplasmació burgesa d’aquest ideal fede-ralista. La Generalitat va recollir lesaspiracions autonòmiques, desfetes apartir de l’11 de setembre de 1714 i dela desaparició dels furs. I la Generalitat

va anar interpretant aquest sentit fede-ralista amb un caràcter burgès, adaptant-se al sistema, mentre que les nostresconcepcions ultrapassaven el sistema.Per tot aquest conjunt de factors, nosal-tres mai no vam estar en contra de laGeneralitat. No cal confondre les coses:va ser la Generalitat, sobretot en l’èpocadels germans Badia, la que va estar con-tra nosaltres.”

L’esclat de la guerra civil. “El 17 iel 18 vaig fer com tothom: estava a l’a-guait, passejava pels carrers de Barce-lona, anava als centres obrers a demanarnotícies: ‘què hi ha?’, ‘què en sabeu?’,‘surten o no surten?’.

”Després, quan efectivament van in-tentar sortir, vaig treballar a la mevabarriada, al Clot. Vivíem al Guinardó,

però pertanyíem al Clot. A la barriadadel Clot no va passar gran cosa perquèno hi havia casernes ni edificis estra-tègics. Però de seguida es va ocupar l’A-juntament i, com que teníem també elslocals de la Farigola i els del fabril-tèx-til, es van anar establint una mena decentres de coordinació. Recordo quevam organitzar menjadors, vam intentarposar de nou en funcionament les fàbri-ques perquè tot seguit es pogués tornar atreballar, etc.”

Federica, ministra. “Jo vaig dubtarmolt perquè pensava: ‘La que s’armarà,si accepto. Tots els companys et diranque és un disbarat.’ Entre molts d’altres,ni Germinal ni el meu pare no hi estavend’acord. Però al final em van convèncertot dient-me: ‘En aquests moments, si noho acceptes, la gent veurà la teva deser-ció, perquè aquí del que es tracta no ésde ser ministre sinó d’anar a Madrid i ferfront a una situació desesperada. Si noacceptes, diran que ho fas per por.’

”[…] A mi se m’ha censurat molt per-què, sent anarquista, i com a anarquista,he ocupat un ministeri. Quantes vegadesm’ho han retret! Però, i els que van arri-bar a magistrats o militars? Perquè, ésclar, va arribar un moment que nosaltresérem a tot arreu. Si col·laborar en políti-ca és ser ministre, també ho és ser con-

seller, regidor, comissari polític o gene-ral com fou Mera. I, això no obstant, enconjunt, fou una continuació lògica, finsi tot obligada, de les necessitats de lalluita.

”[…] L’error més gran, però justificatper les circumstàncies, va ser l’entradaal Govern perquè, de fet, no vam poderfer gran cosa i del tol·le-tol·le que es vaarmar internacionalment encara n’estempagant les conseqüències. Aquest, pro-bablement, va ser un error greu.”

El congrés de 1945. “Es pot dir queva ser el congrés que va cancel·lar elperíode d’intervenció política de laCNT. Ja havia començat el que endèiem ‘la recuperació ideològica’ is’havia decidit que s’havia acabat elparèntesi obert amb la intervenció en el govern i amb la col·laboració de tipuspolític, militar i de tota mena amb lesaltres forces polítiques. La CNT torna-va a recobrar la seva independència, laseva llibertat d’acció i el seu apoliticis-me. Això és molt important perquè esva nomenar una ponència gegantina,composta per més de trenta o trenta-cinc delegats, en la qual hi havia repre-sentades totes les tendències.

”[…] Aquest Congrés va tenir unaimportància extraordinària. Es va cele-brar al Palau de la Química. La nostragent, en el petit interval que va del se-tembre de 1944, quan els alemanys mar-xen de França, al maig del 1945, quan secelebra el Congrés, s’havia reorganitzatcompletament.”

El futur de l’anarquisme. “Quan tothaurà fracassat, quedarem nosaltres. Hafracassat el comunisme d’estat, l’expe-riència de Rússia és desastrosa; la gentja en torna. El socialisme, per la sevabanda, a poc a poc ha anat adaptant-se is’ha convertit, realment, en el gerent dela societat capitalista. Com a esperançade substitució del món tal com l’ha for-jat el capitalisme després de la revolu-ció francesa, i tota la revolució indus-trial, només quedem nosaltres. Nosal-tres, forçosament, hem d’arrelar denou.”

Presentació, selecció i transcripció a cura de Pelai Pagès

Cronologia de Federica Montseny

ELTEMPSDEL 15 AL 21

DE FEBRER

DE 2005 30 DOSSIER

12 febrer 1905. Neix a Madrid, filladels publicistes anarquistes Joan Mont-seny (“Federico Urales”) i Teresa Mañé(“Soledad Gustavo”).

1912. Passa a residir a Barcelona, aHorta, amb la seva família. Posterior-ment van residir a altres indrets al vol-tant de Barcelona. Federica és edu-cada per la seva mare i cursa estu-dis a l’Acadèmia Cots de Barcelo-na. També va estudiar Filosofia iLletres a la Universitat.

1923. Reapareix La Revista Blan-ca, editada per la família Montsenydes de Barcelona. Montseny co-mença a publicar a SolidaridadObrera, òrgan de la CNT. Tot i queella, com els seus pares, es conside-rava “anarquista individualista”,passa a militar al Sindicat de Pro-fessions Liberals de la CNT.

1925. Apareix a Barcelona lacol·lecció “La Novela Ideal”, onFrederica publicà una quarantenade novel·letes. PublicaLa Victoria,la primera d’una trilogia reivindica-tiva.

1927. Publica la novel·la El hijode Clara (Segunda parte de La Vic-toria).

1928. Publica La Indomable, novel·laconsiderada autobiogràfica, que tanca latrilogia.

7 juny 1930. Es casa amb GerminalEsgleas, qui esdevingué el seu companydurant tota la vida.

Gener 1931. S’incorpora a la redaccióde Solidaridad Obrera. La famíliaMontseny publica el setmanari El Lu-

chador. Durant els anys de la República,a través dels nombrosos articles que vaescriure, es manifesta en contra dels“trentistes” i a favor de l’insurrecciona-lisme propugnat per la FAI.

13 novembre 1933. Neix la seva pri-mera filla, Vida.

19 juliol 1936. Amb l’esclat de laguerra civil, s’afilia a la FederacióAnarquista Ibèrica. Montseny passa aocupar càrrecs orgànics importants: es-devé membre del comitè regional de laCNT catalana i del comitè peninsular dela FAI.

4 novembre 1936. Federica Mont-seny és nomenada ministra de Sanitat iAssistència Social al Govern de la repú-blica presidit per Francisco Largo Caba-llero.

Maig 1937. Durant els Fets de Maigintervé, amb altres ministres anarquis-tes, a parar els enfrontaments que tenenlloc a la rereguarda de Barcelona. Pocsdies després abandona el Govern de larepública.

1937. En el decurs de l’any publica di-verses obres: El anarquismo mili-tante y la realidad española, LaCommune de París y la revoluciónespañolai Mi experiencia en el Mi-nisterio de Sanidad y Asistencia So-cial.

Febrer 1939. Travessa la fronte-ra. El dia 5 mor la seva mare en unhospital de Perpinyà.

Juny 1940. Amb l’ocupació ale-manya de França és detinguda pelGovern de Vichy i ha d’afrontaruna amenaça d’extradició.

Desembre 1944. Passa a residirprop de Tolosa de Llenguadoc.

Maig 1945. Congrés de la CNT aParís, on és elegida per a ocupar lasecretaria de premsa i propagandadel comitè.

1958. Dirigeix el periòdic CNT,que més tard es va convertir en Espoir.

1977. Fa el seu primer viatge a Barce-lona després de la guerra.

21 octubre 1981. Mor Germinal Es-gleas a Tolosa de Llenguadoc.

1987. Publica les seves memòriesMisprimeros cuarenta años (1905-1945).

14 gener 1994. Mor a Tolosa deLlenguadoc.

EFE

ELTEMPSDEL 15 AL 21

DE FEBRER

DE 2005 31HISTÒRIA EN LLIBRES

Homenatge al doctor Emili Giralt i Raventós

El volum d’homenatge al Dr. Emili Giralt i Raventós, en el qual figuren com a edi-tors Rosa Congost i Colomer, professora de la Universitat de Girona, i LlorençFerrer i Alòs, professor de la Universitat de Barcelona, conté, com totes les mis-cel·lànies d’aquesta mena, una àmplia varietat de temes i de períodes històrics.Els prop de seixanta investigadors de les diverses universitats dels Països Cata-lans que han col·laborat a l’homenatge –bàsicament del Principat i del País Va-lencià, però també alguns de les Illes Balears– han teballat aspectes relacionatsamb la història agrària. Temes com la desamortització, el sindicalisme al camp,les condicions de vida pagesa, l’estructura de la propietat, el poder senyorial, laconflictivitat social en períodes ben diversos, el clima i el paisatge, els delmes,la ramaderia, el cooperativisme, etc. A la miscel·lània hom hi pot trobar també

estudis sobre estratègia matrimonial, el comerç, la demografia, la producció industrial, o les dones enel segle XX. Tot plegat obra d’historiadors consagrats –com Manuel Ardit, Pere Anguera, Antoni Riera,Josep M. Salrach, Manuel Riu, Eva Serra o Ramon Garrabou–, però també de joves investigadors quehan volgut sumar-se a l’homenatge a Giralt. El llibre inclou una semblança d’Emili Giralt que firmenRafael Aracil i Antoni Segura, l’evocació dels records d’un antic alumne, signat per Pedro Ruiz Torres,i una aproximació biobibliogràfica a l’homenatjat. P. P.

Col·lecció Homenatges, 23-– Estudis d’Història Agrària”, 17. Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona,

desembre 2004. 974 pàgs.

ELTEMPSD’HISTÒRIA

és possiblegràcies a

EL T

EMPS