1 Parcial Apunts Història

Història Social Contemporània

Blocs temàtics

1. Història social contemporània

2. Els grans problemes demogràfics del món contemporani

3. De les revolucions liberals a la crisi imperialista de final del segle XIX

1. HISTÒRIA SOCIAL CONTEMPORÀNIA

Sebastian HAFFNER, Historia de un alemán. Memorias, 1914-1933, Barcelona. Destino, 2006.

Adaptació.

“[...] el relato científico pragmático de la diferencia de intensidad en los sucesos históricos.

Quien desee saber algo al respecto ha de leer biografías, y no precisamente de los hombres de

Estado, sino las de los individuos desconocidos, mucho más escasas. En ellas comprobará cómo

un “acontecimiento histórico” pasa de largo ante la vida privada, es decir, la verdadera, como una

nube sobre un lago, nada se inmuta, sólo refleja una imagen fugaz”.

La història com a reconstrucció del passat. Hi ha fets històrics que per la vida de la gent no

tenen importància. La intensitat dels fets és relativa. N’hi ha que no tenen transcendència en la vida

de les persones; d’altres sí, com la crisi econòmica (gent a l’atur, no incorporacions al treball, etc.).

En tot això, el canvi polític és un altre exemple. El canvi de líder és important, igual que un canvi de

règim.

En aquesta primera frase, l’autor ens vol dir que tot allò que diem succés històric no té la

mateixa intensitat.

En la segona frase, ens ve a dir que hi ha moltes biografies de diferents personatges. Les

memòries ens poden servir per diferents coses (desacreditar, justificar, ...). Per tant, les biografies

de gent sense història, comunes, són difícils d’accedir, però igualment interessants. No ens

interessa l’individu en sí, sinó utilitzar-la per arribar a l’època en què es trobava (trajectòria vital).

Ens ajuda a reconstruir una època i saber com els fets van afectar a la persona. Si anem a

aquestes biografies és important per veure com els fets històrics incideixen en els individus. Hi ha

episodis que no ens afecten, però altres sí. Hem de saber quins són, com afecten i per què.

1


Per altra banda, hi ha esdeveniments que ens poden neutralitzar. La intensitat del fet històric

sobre la societat és important i s’ha d’estudiar. Hem d’anar més enllà del lloc i la data. Des del

testimoni personal, l’autor ens parla d’això.

El nacimiento del mundo moderno, Paul JOHNSON.

La història es divideix en dos períodes: la prehistòria i la història. La transició d’una etapa

cap a una altra es produeix amb l’aparició de l’escriptura, diferent arreu del món.

El període de la història s’ha dividit en edats: l’edat antiga, caracteritzada per la caiguda de

l’imperi romà, que s’agafava com a referent per explicar la següent; l’edat mitjana, període d’uns

2000 anys, caracteritzada per una estructura social concreta, on sorgeix la societat estamental;

l’edat moderna, amb el descobriment d’Amèrica, la caiguda de Constantinoble, ... i caracteritzada

per l’edat de l’Antic Règim que donarà pas a l’edat contemporània i al Nou Règim.

Per entendre els processos i canvis històrics, has de saber què va abans i què va després.

En la història hi ha un eix historiador que és la cronologia. Es necessària per marcar les dues

societats, en aquest cas l’Antic Règim i el Nou Règim. Es pot parlar també d’anacronisme, és a dir,

situar malament un fet en un moment històric.

1815-1830: l’autor de El nacimiento del mundo moderno considera que en aquests anys es

va formar la matriu del món modern. Per què? Hi estem d’acord?. Moment en que les

estructures de l’antic règim s’enfonsen.

1815: derrota de Napoleó a Waterloo

1830: inici procés revolucionari, Las Tres Gloriosas.

És el moment en el que realment les estructures de l’Antic Règim s’esfondren a l’Europa occidental.

ANTIC RÈGIM (s. XVI-XVII): model polític, social i econòmic. Es contraposa amb el Nou Règim (s.

XIX-XX). Aquest canvi es produeix amb la revolució, o una sèrie de revolucions, que canvien el

patró de model polític, social, econòmic i cultural.

Antic Règim (S.XVI-XVIII)

Model polític: la monarquia absoluta (Lluis XIV de França). Menys Anglaterra (monarquia

parlamentària) i Itàlia (República). La monarquia absoluta suposava una manca de llibertats.

Model social: figures dividides en estaments. Societat estamental [clergat, noblesa, tercer

estat (camperols, treballadors, ...)+ tots els no privilegiats]. La societat es basava en els

2


privilegis, és a dir, uns tenien uns privilegis que els altres no tenien. Per exemple, el tercer

estat pagava impostos. Els representants d’aquest tercer estat era la burgesia, alta i baixa.

Són diferents davant la llei respecte als privilegiats, però amb el temps es van anar

desenvolupant. No hi ha democràcia ni sistema liberal, és una societat jerarquitzada. La

noblesa i el clergat són els privilegiats.

Model econòmic: societat agrària. Majoritàriament es un món de pagesos i camperols

(jornalers, arrendataris, ...) . Alta agricultura, activitat comercial i de finances. Comença a

agafar un pes específic. Indústria artesanal al marge de les estructures gremials

(manufactura).

Model cultural: la majoria de la població és analfabeta, no saben llegir ni escriure. Però no

vol dir que no hi hagi cultura, sinó que hi ha una bifurcació: alta cultura i cultura popular

(amb diversos nivells i fonamentalment de TRANSMISSIÓ ORAL).

Això són els punts que canviaran al llarg del temps, a diferent ritme, a conseqüència de la

revolució: implica violència espontània però que es troba rere un programa de canvis.

Nou Règim, societat liberal/capitalista/industrial (S.XIX-XX)

La clau de canvi, des del punt de vista polític i ideològic, és el liberalisme. S’allibera el

sistema. Des del punt de vista econòmic parlem de societat capitalista. Enfront d’una economia

basada en l’agricultura, ara en tenim una sustentada en la indústria. Hi ha una transformació. La

societat estava basada en la diferència, en el privilegi, en la desigualtat. Ara s’anirà cap una

societat on els individus seran iguals davant la llei. No vol dir que tothom sigui socialment igual,

sinó que hi haurà una llei igual per a tothom. Des del punt de vista cultural, si abans parlàvem duna

societat analfabeta, ara es produeix un procés de disminució de l’analfabetisme a través de

l’ensenyament. Un procés lent i complicat. Primer comencen els homes, i poc a poc les dones.

Això també ens assenyala una desigualtat.

Processos revolucionaris

Segle XVIII, motors del canvi:

Revolució Industrial: mitjan s. XVIII, iniciat a Anglaterra com a pionera. Canvia les

estructures socials i econòmiques, ja que és una revolució econòmica, social i tecnològica

(important perquè disminueix les distàncies, relació espai-temps). Ja al s. XIX es veu

3


reflectit en els mitjans de transport. La gent del s. XIX (1805-1869) que ja va començar a

experimentar els canvis produïts per les estructures polítiques, les transformacions de la

industrialització, maquines de vapor, ferrocarril..., aquesta gent veu canviar el món, i canvia

la seva percepció.

Des del punt de vista social, la industrialització té uns costos socials importants: explotació

classe treballadora, no hi ha una legislació social, ...

Implica una revolució demogràfica, tecnològica i social.

Revolució Francesa: 1789-1799. Revolució política, ideològica i jurídica. Els canvis polítics

de les idees es consagren en les lleis, en el dret. El dret és més important perquè d’alguna

manera reflexa la societat, és un retrat. Per exemple, el 1714 Catalunya és derrotada en la

guerra de successió. Dos anys després s’apliquen els Decrets de Nova Planta, però hi ha

una part del dret que no és suprimit: el dret civil, que continua vigent avui dia.

Aquests mecanismes es posen en marxa per produir els canvis mitjançant la revolució.

Contextualitzem:

ANTIC RÈGIM REVOLUCIÓ (Rev. Francesa 1789-1799 i Etapa Napoleònica 1799-1815). Aquest

període es marca amb fets com la Guerra del Francès o Guerra de la Independència (1808-1814).

Representa a Espanya l’esfondrament de l’absolutisme monàrquic, que ja estava deteriorat, i inicia

l’ocupació de l’exèrcit francès. Això suposa una reacció de defensa, en el que col·laboren tots

(catalans, aragonesos...), és a dir, tots aquells que estaven en contra. N’hi havia d’altres que

estaven desinteressats, els afrancesats. RESTAURACIÓ ESPANYOLA: retorn de l’absolutisme

amb la figura de Ferran VII. A Europa, la derrota de Napoleó marca també la restauració

absolutista, que intenta posar fi a tota l’obra de la Il·lustració. El 1810 fins a 1814 a Cadis es van

reunir unes corts que van posar les bases d’Espanya com a revolució constitucional, amb idees de

sobirania compartida. Ferran VII era un monarca absolut, però la Constitució de Cadis de 18121

1 Constitució espanyola 1812 (Constitució de Cadis, “La Pepa”). El 1820 es restitueix la de 1812. El 1923 es suprimeix la Constitució. El 1834 es pacta l’Estatut Reial, carta atorgada imposada per Maria Cristina de Borbó perquè els carlins qüestionen el tron de la seva filla. Els liberals progressistes (1836) obliguen a la reina a retornar la Constitució de 1812. El 1837 es consolida el procés constitucional, que dividirà la societat en liberals i moderats. El 1856 una nova Constitució no arriba a néixer. El 1869 es produeix una revolució de caràcter democràtic, ja que Amadeu I de Savoia abdica. S’ha de proclamar una República. El 1873 es crea una constitució federal en esborrany (II Repúbliques). La Restauració es produeix entre 1976-1931 (Regat d’Alfons XII, regència de Maria Cristina i regnat d’Alfons XIII). Entremig, s’imposa la dictadura per part de Miguel Primo de Rivera. Aquest dóna un cop d’estat i instaura una dictadura (1923-1930). El 1930, el rei fa una operació política de intentar tornar a la situació anterior a la dictadura. Fa un intent de transició, però surt malament i el període acaba sent curt, anomenat la dicta blanda. Es convoquen eleccions (1931) i la República estableix una nova Constitució. Fins que el 1936 hi ha un

4


dissenya les bases duna nova societat. Això es totalment revolucionari. Quan arriba Ferran de

l’exili, aboleix la Constitució i retorna a l’absolutisme. Fins al 1830 es va veure sacsejat per uns

episodis revolucionaris, que són 1820, 1830, 1848: s’anomenen revolucions liberals. Accions

revolucionàries. Aquell procés iniciat amb la Revolució Francesa no arriba a consolidar-se fins a

1830.

Per això aquest autor ens diu que al s. XVIII hi va haver una revolució per part d’aquells que

no estaven a favor de les bases de la societat, que acaba per dur a revolucions liberals, i la darrera

democràtica (1848).

Des del punt de vista d’Espanya, hi ha una guerra civil que marca més, la Guerra Civil

Espanyola (1936-1939), que posa fi a la II República. A grans trets, parlem d’una sèrie de guerres

civils:

1) Guerra Civil 1936-1939

2) I Guerra Carlina 1833-1840

II Guerra Carlina 1846-1849

III Guerra Carlina 1872-1876

Guerres en defensa del model de societat tradicional. Símptomes de resistència al canvi,

antiliberals. Es produeixen a nivell de Catalunya, territori amb més conflictivitat política.

Diferenciem entre dret consitudinari i dret positiu:

Dret consitudinari: basat en la tradició, costum.

Dret positiu: consta per escrit, redactat. Ex Constitució 1808 (Baiona, carta atorgada).

Constitució: llei fonamental d’un país; llei de lleis; norma bàsica.

aixecament militar a Canàries i Àfrica, que deriva a la Guerra Civil (1936-1939). Finalment, el 1978 s’estableix la nova Constitució, encara vigent.

5


2. ELS GRANS PROBLEMES DEMOGRÀFICS DEL MÓN

CONTEMPORANI

Dins la Revolució Industrial, van tenir lloc diferents processos revolucionaris. Parlarem

primer de la Revolució demogràfica i dels conseqüents fets.

-Revolució demogràfica. Un dels temes actuals és la superpoblació (Xina, Índia i EEUU), amb

problemàtiques diferents en tots ells. Com i per què creix és el que intentem explicar.

*Gràfic de línies, amb tres variables: 1) total de població 2) taxa de natalitat 3) taxa de mortalitat. ‰

(tant per mil) i milions d’habitants. És el model clàssic que s’aplica per Suècia. En cada període,

quantes persones moren i quantes neixen en tants per mil. La taxa de mortalitat és alta i oscil·la,

mentre que la natalitat es manté alta. La natalitat oscil·la entre el 30 i el 40‰. Tindrem unes

societats tradicionals de l’Antic Règim amb una alta natalitat i una alta mortalitat però irregular.

Durant força temps la natalitat es manté constant, mentre que la mortalitat baixa a partir de 1975.

Per què augmenta la població? Augment de la natalitat i disminució de la mortalitat. A llarg termini,

la població no canvia (estacionària alta) = la població no creix. A curt termini sí, sobretot per la taxa

de mortalitat catastròfica (a més de mort natural)= caiguda població. Això es trenca, a països com

Gran Bretanya, i finalment arreu del món. Hi ha un Nou Règim demogràfic, i això ens porta al món

modern que és el que intentarem explicar. És el moment on baixa la mortalitat però també la

natalitat. És el que comença a succeir a partir del segle XX. Excés joventut i vellesa, que implica

problemàtiques socials.

- FASE I: Estacionària alta

- Alta natalitat i constant

- Alta mortalitat, no és constant

- Societat tradicional de l’àntic règim

- A llarg termini, la població no canvia

- FASE II: 1a expansió

- Alta natalitat i es manté

- Disminueix la mortalitat

- Augmenta la població

- FASE III: Expansió alta

- FASE IV: Expansió baixa

6


L’evolució de la població mundial

L’augment de la població: en l’actualitat, al món hi ha més de 7000 milions d’habitants. La

població mundial ha augmentat de manera progressiva, especialment a partir de la segona meitat

del segle XVIII, quan va començar l’anomenada primera transició demogràfica. Es tracta d’un

procés lent i un nivell de desenvolupament relatiu. A partir de l’Antic Règim es passa a un Nou

Règim (gràfic comentat).

Fins al segle XVII, el creixement de la població va ser molt lent. Tot i que el nombre de

naixements era molt elevat, el nombre de defuncions també ho era, provocades en bona part per

l’anomenada mortalitat catastròfica, conseqüència directa i indirecta de les guerres, la fam i les

grans epidèmies de pesta (des del segle XIV fins a 1720), majoritàriament la pesta negra.

Una altra causa d’aquesta elevada mortalitat era la mortalitat infantil. Es calcula que entre

el 30% i el 40% dels nens nascuts vius podien morir durant el primer any de vida. A més, la

mortalitat continuava sent molt elevada fins arribar als 15 anys.

La demografia de l’Antic Règim

En resum, la demografia del segle XVII, coneguda amb el nom de demografia d’Antic

Règim, es caracteritzava per una natalitat i una mortalitat elevades, i per la importància i la

influència de les crisis demogràfiques, que provocaven un elevat increment de la mortalitat

(mortalitat catastròfica).

Durant aquest segle, la fam, la guerra i les epidèmies, o la combinació de tot plegat,

multiplicava per dos o per tres, i fins i tot més, la mortalitat habitual. Degut a l’impacte de les

diferents crisis demogràfiques, el XVII va ser un segle d’estancament de la població.

La natalitat estava relacionada directament amb la nupcialitat i l’edat matrimonial mitjana

era força alta, es situaven entre els 25 i els 30 anys. Segons diferents estudis, cada parella podia

tenir quatre i cinc fills, i en els casos extrems la xifra s’elevava a set o vuit. Aquests percentatges

representaven una taxa de natalitat d’un 40‰, és a dir, molt alta.

L’elevada taxa de natalitat s’explica com a mecanisme compensatori de l’elevada taxa de

mortalitat i, especialment, de l’elevada mortalitat infantil, que se situava en el 25%. La taxa de

mortalitat juvenil també era molt alta. Això feia que solament el 50% dels nascuts vius arribessin als

20 anys. Les taxes de mortalitat generals també eren força elevades, es situaven entre el 35‰ i el

40‰.

7


Les principals causes de la mortalitat (natural) eren una higiene personal i pública força

deficients, o simplement inexistents; una alimentació clarament insuficient i un sistema mèdic i

sanitari incapaç de respondre amb eficàcia a la major part de les malalties.

Als factors ordinaris de mortalitat cap afegir-hi les crisis demogràfiques, provocades per

les epidèmies, especialment de pesta negra i de fam. L’augment de la mortalitat provocada per les

epidèmies comportava una disminució dels enllaços matrimonials i del nombre de naixements,

circumstancies que agreujaven encara mes els efectes de les crisis.

(La plaça del mercat de Nàpols durant la pesta de 1656, obra de Domenico Gargiulo).

A l’hora d’analitzar les característiques de la demografia d’Antic Règim hem de tenir en

compte els factors diferencials, socials i geogràfics: les classes altes gaudien d’unes millors

condicions de vida que les classes populars, i l’Europa atlàntica tenia una situació geogràfica es

favorable que l’Europa central i del sud. Igual que les dones resistien més, ja que estaven

preparades per tenir fills.

Factors de les crisis demogràfiques

La pesta negra: (Article [...] EL PAÍS, Miguel Ángel Criado, 23 de febrer 2015).

La peste llegó a Europa en oleadas desde Asia empujada por el clima. Los cambios

climáticos en las estepas portaron las sucesivas plagas por las rutas comerciales hasta el

continente europeo. Ni la peor de las guerras ha matado a tanta gente como la peste. Solo entre

1346 i 1453, acabó con la mitad de la población de Europa y en los reinos hispánicos la mortandad

superó el 57%. Aunque los científicos siempre han mantenido que aquel primer brote vino de Asia,

no tenían claro el origen de las sucesivas epidemias.

La fam: La fam al món explicada al meu fill, Jean Ziegler (Empúries, 2000).

L’autor explica al seu fill un problema com és la desnutrició, el per què de la fam al món.

La FAO estima, en un dels seus informes, que el 1999 hi va haver mes de trenta milions de

persones que van morir de fam i que durant el mateix període hi va haver mes de 828 milions

d’éssers afectats per la desnutrició greu i permanent. Són homes, dones i infants que (com a

conseqüència de la falta d’aliments) han sofert perjudicis sovint irreversibles. O bé moren a més o

menys curt termini, o bé vegeten en un estat de discapacitat greu (ceguesa, raquitisme,

desenvolupaments insuficients de les capacitats cerebrals, etc.)

8


Desenvolupaments

El bany: els banys públics, relacionat des de l’època romana amb la higiene i el plaer, van

començar a caure en el descrèdit a partir de l’epidèmia de pesta de 1348. L’afany de lluitar

contra les malalties contagioses i evitar les epidèmies va portar a tancar la majoria de banys

públics al llarg del segle XVI.

Durant el segle XVII, la idea que el bany era perillós es va estendre entre la població. Es

pensava que la dilatació dels pors de la pell amb el vapor o l’aigua, sobretot la calenta,

afavorien l’adquisició de malalties. Les úniques parts del cos que es continuava rentant amb

aigua.

Les escombraries i altres restes orgàniques: la recollida d’escombraries dels carrers era

un dels problemes més greus de les ciutats de l’època. Les més netes, segons el testimoni

dels viatgers, eren les holandeses. Molts ciutadans holandesos consideraven un deure cívic

mantenir net el tros de carrer que hi havia davant casa seva. La imatge de la majoria de

ciutats europees, però, era de brutícia. Els carrers no eren nets, estaven plens

d’escombraries i de restes d’excrements d’animals, sobretot de tir.

Les restes fecals eren recollides i utilitzades com a fertilitzants, però el servei, si es que hi

havia, no era ni ràpid ni curós. A es a es, molta gent buidava els orinals en la via publica des

de les finestres i no sempre avisava als vianants. Aquest conjunt de circumstancies feia que

les condicions higièniques fossin molt deficitàries i que la fetor de molts carrers fos

insuportable, sobretot durant les èpoques de calor.

La neteja i la roba interior: el descrèdit del bany amb aigua no vol dir que no hi hagués

una preocupació per la neteja. La neteja consistia en eixugar la suor de la cara i del coll, i

netejar-se amb mocadors nets i perfumats. Es clar que això depenia del nivell social i de

cada individu. Al llarg del segle XVII es va estendre la idea que per eliminar la brutícia del

cos s’havia de canviar de roba sovint, sobretot de la interior. D’aquesta manera s’evitarien

les puces i els polls.

Un tractat sobre la construcció de castells i palaus del 1626, quan abordava el tema dels

quartos de bany deia que la roba interior permetia mantenir net el cos amb més comoditat

que els antics amb el bany. Però la majoria de la població no disposava de recursos

suficients per canviar-se sovint de roba, ni portava roba interior, especialment els més

humils. De fet, la brutícia corporal era la norma i l’eliminació de paràsits era una pràctica

rutinària, com es pot apreciar en diversos quadres de l’època.

9


Rentar la roba: era l’activitat higiènica més important. Es tractava d’una feina molt dura, de

la que s’encarregaven majoritàriament les mestresses de casa i les bugaderes

professionals. Les taques de la roba s’intentaven eliminar amb amoníac i altres productes,

però la brutícia s’eliminava fonamentalment amb aigua, refregant i copejant reiteradament la

roba.

Els segles XVIII-XIX-XX

A partir del final del segle XVIII el ritme de creixement de la població es va accelerar,

inicialment en el món occidental. Això va ser degut a dos tipus de causes: les millores tècniques en

l’agricultura, la indústria i els transports, que van permetre obtenir més aliments i distribuir-los més

ràpidament, i a les millores en la higiene i els avenços mèdics, que van millorar la qualitat de vida

de la gent i la van allargar.

El segle XX va ser el període de la història en què el creixement de la població va ser més

intens; per això es diu que va tenir lloc una explosió demogràfica. Al llarg del segle XX, la

població mundial es va quadruplicar, i va passar de 1.700 milions de persones el 1900 a 7.000

milions el 2011. De fet, en els darrers 60 anys hem quasi triplicat la població, passant dels 2.500

milions del 1950 als 7.000 actuals. El factor clau d’aquest creixement ha estat la disminució de la

mortalitat i l’augment de l’esperança de vida.

La població continua creixent a un ritme d’uns 80 milions de persones l’any. Es calcula que

cada 13 o 14 anys la població mundial augmenta en 1000 milions de persones. Amb tot, el

creixement i l’estructura de la població es diferent segons les regions i els països.

La Unió Europea, per exemple, representa el 7% de la població mundial, amb uns 500

milions d’habitants.

Actualitat

Alentiment del creixement: segons les projeccions de diferents estudis demogràfics, i

malgrat l’alentiment general del creixement, la població mundial continuarà augmentant fins arribar

als 10.000 milions d’habitants el 2085. A partir del 2070, però, es preveu una estabilització del

nombre d’habitants.

10


El comportament demogràfic no serà igual a tot arreu. S’espera un creixement molt

significatiu a l’Àfrica, sobre tot a l’Àfrica subsahariana, que, segons les estimacions, triplicarà la

població a finals del segle XXI. Malgrat aquest dinamisme demogràfic africà, el continent més

poblat continuarà sent l’asiàtic, mentre que Europa perdrà població. Quant als països, l’Índia

substituirà a la Xina com a país més poblat.

Altres autors penses que no s’arribarà als 10.000 milions d’habitants degut al descens de la

fecunditat, que disminueix és ràpidament del previst en països que fins fa pocs anys tenien un

índex de fecunditat molt elevat, com ara l’Iran, i que el segle XXI serà un segle de pèrdua de

població.

Contrastos de la població mundial: anomenem creixement natural o vegetatiu a la

diferència enter el nombre de nascut vius i de morts en una població en el període d’un any. Quan

neixen més persones que les que moren, la població creix, i quan neixen menys persones que les

que moren, disminueix. Actualment, la taxa de creixement per al total del món se situa al voltant del

1’5 %, el que comporta entre 80 i 90 milions de persones cada any. Però es poden distingir dues

situacions oposades:

Als països desenvolupats: el creixement natural és molt baix, al voltant del 0’3%. Això

s’explica perquè la natalitat és molt baixa.

Als països pobres: el creixement natural és alt, per sobre del 2%, o molt alt, per sobre del

3%. La raó és que continuen naixent molts infants i cada vegada moren menys persones.

L’envelliment de la població: la població del món està envellint. A mitjan segle XX només el

4% dels habitants de la Terra tenien 65 anys o més. En l’actualitat, el percentatge és del 7%, i la

xifra continua augmentant. També hi ha dues situacions diferents:

Als països desenvolupats: la població de 65 anys o mes pot superar el 20%, com és el cas

del Japó (22’7%) i Alemanya (20’4%). Això és degut al fet que la població té una esperança

de vida llarga. La població jove, menor de 15 anys, es molt reduïda.

A Espanya: hi ha 8.438.497 de persones de 65 anys i més. Representa un 18% de la

població´.

Als països pobres: entre el 7% i el 8% de la població és vella. En aquests països el

problema és el contrari: tenen una població jove molt elevada, ja que neixen molts infants.

En alguns països, més d’un terç de la població té menys de 15 anys.

11


L’any 1950, 1.700 milions de persones vivien en països en desenvolupament. Segons les

previsions, aquesta xifra superarà els 8.000 milions el 2050.

Les polítiques de població

Situacions diferents: l’evolució de la població planteja problemes diferents segons els llocs.

Als països desenvolupats: el nombre elevat d’ancians fa incrementar la despesa dedicada

a sanitat, pensions de jubilació, residències i personal dedicat a la cura de persones grans,

etc.

Als països pobres: la població creix per sobre de l’economia, i aquest fet provoca atur i

misèria; en els casos més extrems, poden faltar fins i tot aliments.

Per això, alguns governs intenten intervenir en l’evolució dels seus països.

Molts països desenvolupats implanten polítiques pronatalistes, és a dir, polítiques que

afavoreixin la natalitat, com la creació d’escoles bressol, els subsidis a les famílies

nombroses, la reducció de la jornada laboral dels pares i mares, els permisos de paternitat i

maternitat, etc.

Molts països pobres, en canvi, implanten polítiques antinatalistes per controlar i reduir la

taxa de natalitat, com són les campanyes de planificació familiar o les multes les famílies

amb més d’un fill.

Xina suavitza la política del fill únic (EL PAÍS, 28 de desembre de 2013. Text adaptat):

A partir de ahora, algunas parejas podrán tener un segundo hijo, en un intento del presidente, Xi

Jinping, de relajar el control de la población para ayudar a contrarrestar una fuerza laboral en

declive. Bajo la nueva política, las parejas podrán tener dos hijos si uno de los padres es hijo único.

Antes, una pareja solo podía tener un segundo hijo si ambos padres eran hijos únicos [...].

Les migracions

El segle XIX es va caracteritzar per importants desplaçaments de la població, relacionats amb

diferents processos:

12


El creixement demogràfic i la pressió sobre el món rural (èxode rural).

La mecanització de les explotacions, que afavorí la reducció del nombre treballadors

(mecanització dels processos de producció).

Les expectatives de millora.

La Revolució Industrial, que afavorí el transvasament de població del camp a la ciutat,

potenciat per l’oferta de treball, la millora del transport i les infraestructures.

El colonialisme, que estimulà l’ocupació de noves terres en continents menys poblats i

menys desenvolupats.

Les migracions del camp a la ciutat: entre 1800 i 1930 van abandonar el continent europeu

uns 40 milions de persones. Anglaterra, amb 17 milions d’emigrants, encapçala el rànquing de

països; Itàlia, nou, i Alemanya, amb sis, ocupa el tercer lloc.

Entre els països receptors destaquen els EEUU, on arriben des dels primers anys de segle XIX

fins a l’any 1922, 38 milions d’immigrants, als que cal sumar els que van entrar a través del

Canadà.

La llengua és un factor important per explicar la destinació.

-Revolució agrària

-Revolució tecnològica

-Acumulació de capitals

3. DE LES REVOLUCIONS LIBERALS A LA CRISI IMPERIALISTA DE FINAL DEL SEGLE XIX

Els grans problemes econòmics, socials, polítics i culturals contemporanis (S.XIX)

13


Els dos motors de la contemporaneïtat van ser:

- Revolució Francesa (política, ideològica i jurídica) 1789-1799

- Revolució Industrial (econòmica, tecnològica i social) a mitjan segle XVIII

Temes polítics a tenir en compte

Revolució Americana (1776-1783)

Revolució Francesa (1789-1799)

L’etapa napoleònica (1799-1812)

La Restauració (1815-1830)

El cicle revolucionari liberal (1820-1830-1848)

Les unificacions d’Itàlia (1859-1871) i d’Alemanya (1864-1871)

Petits esquemes explicatius

La Revolució Americana va desembocar en la independència de les 13 colònies

britàniques i va difondre les idees de llibertat i igualtat.

La Revolució Francesa representà l’inici de la fi de l’Antic Règim. Es va dividir en:

Assemblea Constituent (1889-1791), Assemblea legislativa (1791-1792), Convenció

Girondina (1792-1793), Convenció Jacobina i Directori (1795-1799). Va servir de model a

altres processos revolucionaris.

L’Imperi Napoleònic es va caracteritzar per la concentració del poder, les reformes

interiors i una política exterior expansiva.

La Restauració va significar una reacció absolutista antirevolucionària i una

reorganització de les fronteres polítiques europees.

Les revolucions liberals (“filles” de la Revolució Francesa, França epicentre) van

enderrocar règims absolutistes. Es van produir el 1820, 1830 i 1848.

L’Antic Règim es va ensorrar a causa de les revolucions que van tenir lloc entre finals del

segle XVIII i mitjan segle XIX. El canvi es va iniciar a l’Amèrica del Nord, on les 13 colònies es van

aixecar contra la dominació britànica i van declarar la independència dels Estats Units el 1776

(metròpoli= capital de l’imperi colonial). El procés revolucionari, que va dur de la desobediència civil

14


i el boicot a la independència –i que s’anomena Revolució Americana- es va inspirar en els principis

il·lustrats.

Doc. La Declaració d’Independència.

Considerem [...] que tots els homes neixen iguals; que el seu Creador els ha dotat de

certs drets inalienables, entre els quals hi ha la vida, la llibertat i la recerca de la felicitat; que

per garantir aquests drets els homes constitueixen governs en què el poder just emana del

consentiment dels governats; que si un govern, qualsevol que en sigui la forma, destrueix

aquests principis, el poble té dret a reformar-lo o abolir-lo [...]. Quan una llarga sèrie d’abusos i

usurpacions, invariablement dirigida envers el mateix objectiu, demostra el designi de sotmetre el

poble a un despotisme absolut, té dret, té el deure, de derrocar aquest govern [...].

Aquest ha estat del pacient patiment d’aquest poble [...]. Per tant, els representants del

Estats Units d’Amèrica [...] fem públic i declarem: que aquestes Colònies Unides son, i han de

ser-ho per dret, Estats Lliures i Independents [...] i que qualsevol vinculació entre elles i l’estat

del Regne Unit queda [..] totalment dissolta [...]. Filadèlfia, 1776

= IDEA DE LLIBERTAT

Preguntes sobre el text:

Quins són els arguments centrals de la Declaració d’Independència? --- Important

Determinats tipus de poders són injustos, ha de dominar la voluntat popular sobre la dels

monarques...

Quins en són els fonaments ideològics? --- Important

Pensament racionalista francès (Rousseau, Montesquieu, Voltaire, Diderot, D’Alembert). Model de

societat d’Antic Règim enfront la divisió de poders.

A França, des de 1789, va tenir lloc la gran revolució que va iniciar un cicle històric que es

va concloure el 1848 (“ Primavera de les Nacions”).

La Revolució Francesa va significar l’inici de la fi de l’Antic Règim en aquest país, i la

desaparició de la monarquia absoluta (a societat parlamentària) i de la societat estamental (a

societat de classes). La nova societat de classes no suposava una igualtat social, però sí davant la

llei. Les diferències eren socioeconòmiques.

15


Aviat es va propagar per bona part d’Europa a través de l’Imperi que va formar Napoleó

Bonaparte, el qual va ser derrotat de manera definitiva el 1815. Això no obstant, els principis

revolucionaris es van estendre per Europa i Amèrica, juntament amb els moviments nacionals

(nacionalisme, amb dos vessants: la unificació i la disgregació) que van donar pas als estats-nació

del segle XIX (Alemanya i Itàlia).

La Revolució Francesa posa les bases de la transformació política, ideològica i jurídica dels

països de l’Europa occidental.

Les eines bàsiques seran la idea de sobirania nacional (el poder resideix en la nació) i la

de Constitució (llei fonamental d’un país). Sense oblidar els drets de l’home, entesos com a

principis fonamentals de la construcció d’una societat basada en la igualtat davant la llei.

El poder reial d’origen diví és substituït pel concepte de poble sobirà i de nació. Lluís XVI ja

no és el rei de França per la gràcia de Déu, sinó rei dels francesos, per la gràcia de Déu i per la llei

constitucional de l’estat (estructura política, jurídica i administrativa d’un territori delimitat per unes

fronteres polítiques reconegudes per la comunitat internacional) . La fidelitat a un sobirà és

substituïda per la identificació en una nació i per la voluntat popular que comporta. La nació la

integren els ciutadans.

La Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà

És un dels documents fonamentals de la Revolució Francesa. Aquesta declaració defineix

un conjunt de drets individuals i col·lectius. Va ser adoptada el 26 d'agost de 1789 per l'Assemblea

Nacional Constituent francesa com a primer pas per redactar una Constitució.

Doc. Declaració dels Drets de l’home i del Ciutadà

Els homes neixen i resten lliures i iguals en drets [...].

La finalitat de tota associació política és la conservació dels drets naturals i imprescriptibles

(=inalienables) de l’home. Aquests drets són la llibertat, la seguretat, la propietat i la

resistència a l’opressió.

El principi de tota sobirania resideix essencialment en la nació [...].

La llibertat consisteix a poder fer tot allò que no danyi un tercer [...] (la meva llibertat s’acaba

on comença la teva). Aquests límits només poder ser determinats per la llei [...].

La llei és l’expressió de la voluntat general. [...] La llei ha de ser igual per a tothom [...].

16


Ningú pot ser acusat, arrestat ni detingut si no és en els casos determinats per la llei [...].

Tothom és innocent fins que hagi estat declarat culpable [...].

Ningú no ha de ser molestat per les opinions que tingui, incloses les religioses [...].

La lliure comunicació de pensaments i d’opinions es un dels drets més preciosos de l’home.

L’Europa de la Restauració

Després de la derrota de Napoleó es va intentar retornar a la situació anterior a la Revolució

Francesa.

Aquesta etapa també va ser un període de reacció, per tornar a l’Antic Règim. El fonament

ideològic era el legitimisme, que defensava la desigualtat social i l’aliança entre l’Església i l’estat

per garantir els drets legítims dels monarques absoluts de l’Antic Règim.

El Congrés de Viena

El sistema de la Restauració es va dissenyar al Congrés de Viena (1814-1815), amb

l’objectiu de restablir l’equilibri entre les potències europees. La figura clau en va ser el

canceller austríac Metternich.

Es va dissenyar un nou mapa polític d’Europa. Extingit el Sacre Imperi, es va crear la

Confederació Germànica. Prússia i Rússia van guanyar territoris. Polònia –repartida des del 1795-

va continuar ocupada per Àustria, Prússia i Rússia (potències de la Santa Aliança).

Es va crear el regne dels Països Baixos amb la unificació de les Províncies Unides i Bèlgica.

Suècia va annexar Finlàndia i Noruega. Àustria va ampliar les seves possessions per Itàlia. França

va retornar a les fronteres que tenia el 1790 i les seves places militars van ser ocupades.

La Santa Aliança

La Santa Aliança va ser una coalició entre Rússia, Àustria i Prússia que tenia una finalitat

totalment diferent de les aliances estratègiques que van sorgir al Congrés de Viena. La Santa

Aliança perseguia el manteniment de l’absolutisme i la seva defensa enfront de l’amenaça

liberal.

17


Aquesta organització defensava el dret d’intervenció per sufocar qualsevol moviment

revolucionari. La principal actuació de la Santa Aliança va tenir lloc el 1823 a Espanya, on va enviar

els Cent Mil Fills de Sant Lluís per retornar el poder absolut a Ferran VII.

Liberalisme i Nacionalisme

El retorn a l’Antic Règim com si res no hagués canviat ja no era possible en molts països.

Els habitants d’aquests territoris havien lluitat per alliberar-se de l’ocupació francesa i havien

conegut les idees revolucionàries sobre la sobirania nacional i els drets de l’home, i per això ja no

es consideraven súbdits, sinó ciutadans de ple dret.

Consideraven que els seus països no eren regnes en el sentit de possessions heretades per

un rei, sinó nacions, és a dir, comunitats formades per persones que estaven unides per vincles

històrics i culturals (no és la definició francesa de ‘nació’). Aquestes persones exigien el dret a

participar en el govern de la comunitat i no admetien retornar a la situació de submissió típica de la

monarquia absoluta i de l’Antic Règim.

La pugna entre el vell i el nou ordre polític i social es va resoldre a favor de la causa liberal i

nacionalista, encara que amb ritmes diversos.

L’onada revolucionària de 1820-1825

Va començar a Espanya amb el pronunciament de Riego, que va iniciar el Trienni

Constitucional o Liberal (1820-1823). La Constitució del 1812 va tornar a estar en vigor. Els

governs liberals van reprendre les reformes suspeses per Ferran VII (“el deseado”) el 1814 (acabà

la Guerra del Francès o Guerra de la Independència), però el rei va conspirar per restaurar

l’absolutisme el 1823 i ho va aconseguir amb l’ajuda de la Santa Aliança.

La revolució es va estendre per altres països mediterranis, com alguns estats italians i

Portugal, i per l’Amèrica espanyola, la majoria dels territoris de la qual es va independitzar

d’Espanya (1824). També s’inclou en aquesta fase la lluita de Grècia contra l’Imperi otomà (turc),

que va començar el 1821 i va acabar el 1829 amb el Tractat d’adrianòpolis.

El procés revolucionari iniciat el 1820 per Riego va tenir unes característiques peculiars:

Les causes profundes de tots aquests moviments van ser l’antiabsolutisme, el

nacionalisme i el liberalisme, i responien a l’intent de canviar la situació política a favor

d’una monarquia constitucional, d’inspiració liberal.

18


Les noves formes de lluita, mitjançant societats secretes de caràcter liberal (maçons,

carbonaris, comuners).

La participació de l’exèrcit, ja fos donant suport a la insurrecció o reprimint-la.

El fracàs de les revolucions per la reacció interna o per la intervenció de la Santa Aliança.

Les revolucions del 1830 i la independència de Bèlgica

L’onada revolucionària del 1830 va començar a França i es va estendre a Bèlgica i Polònia.

Va ser una revolució liberal, però amb un component nacionalista molt destacat.

A França, Carles X va succeir el seu pare Lluís XVIII i es va accentuar el caràcter

conservador del govern. La revolució va començar a París, enmig d’una crisi agrícola i financera, i

que la pressió dels partidaris de Lluís Felip d’Orleans per enderrocar els Borbó.

La guspira que va encendre la flama revolucionària va ser l’aprovació de les Quatre

Ordenances del 1830, que van suspendre la llibertat de premsa, van dissoldre les cambres, van

reduir la base electoral i van permetre governar per decrets. Les <<Tres glorioses jornades>> del

28, 29 i 30 de juliol amb barricades a París, unides a la complicitat de l’exèrcit, van obligar Carles

X a exiliar-se.

Les revolucions del 1830 i la independència de Bèlgica

L’onada revolucionària del 1830 va començar a França i es va estendre a Bèlgica i Polònia.

Va ser una revolució liberal, però amb un component nacionalista molt destacat.

A França, Carles X va succeir el seu pare Lluís XVIII i es va accentuar el caràcter

conservador del govern. La revolució va començar a París, enmig d’una crisi agrícola i financera, i

que la pressió dels partidaris de Lluís Felip d’Orleans per enderrocar els Borbó.

La guspira que va encendre la flama revolucionària va ser l’aprovació de les Quatre

Ordenances del 1830, que van suspendre la llibertat de premsa, van dissoldre les cambres, van

reduir la base electoral i van permetre governar per decrets. Les <<Tres glorioses jornades>> del

28, 29 i 30 de juliol amb barricades a París, unides a la complicitat de l’exèrcit, van obligar Carles

X a exiliar-se.

19


Així s’iniciava el regnat de Lluis Felip D’Orleans (1830-1848), en teoria oposat als principis

de la Restauració i disposat a donar suport als moviments revolucionaris que sorgien per tot

Europa. Però quan va arribar al poder va anar augmentant les tendències autoritàries.

Bèlgica formava Holanda el regne dels Països Baixos des del 1815. Però mantenia

serioses divergències amb la seva veïna, tant religioses (una Bèlgica catòlica davant d’una Holanda

de majoria calvinista) com de models de desenvolupament econòmic diferents (Bèlgica s’està

industrialitzant).

L’aixecament belga, d’inspiració liberal i nacionalista alhora, va tenir el suport del Regne

Unit i França. Aquest moviment va tenir èxit i Bèlgica va assolir la independència el 1831.

La nova constitució del 1831 va ser un model per a totes les monarquies constitucionals

d’Europa. Bèlgica va ser declarada nació neutral, com Suïssa, fins al 1914.

Polònia es va rebel·lar contra el poder absolut del tsar Alexandre I. Però la revolució va

fracassar per la coacció del clergat, la pagesia i la burgesia, i per la neutralitat del Regne Unit i

França.

Finalment, els russos van derrogar la constitució polonesa i van incorporar plenament el

territori a l’imperi rus.

En altres zones d’Europa, els moviments revolucionaris van tenir un caràcter sobretot

nacional, i tampoc no van reeixir. Als estats alemanys, italians i suïssos, les societats secretes,

com la maçoneria, van tenir un paper molt important. Alguns estats van aconseguir una constitució

liberal. Les revoltes a Itàlia (Mòdena, Parma, Estats Pontificis) van fracassar per la intervenció de

l’exèrcit austríac.

Estat federal: (EEUU)

Estat confederal:

Les revolucions del 1848

Les revolucions del 1848 van ser degudes a un conjunt de causes econòmiques (crisi

agrícola i financera del 1847), de política internacional (ruptura de l’aliança de França amb el

Regne Unit) i socials (avenç del moviment obrer, republicà i socialista).

La revolució va començar a França, per la prohibició d’uns actes revolucionaris a París, fet

que va degenerar en barricades al final de febrer. La pressió popular va obligar Lluís Felip

d’Orleans a abdicar i el 24 de febrer es va proclamar la Segona República.

20


El nou govern va adoptar mesures de caràcter revolucionari: va convocar eleccions per

sufragi universal masculí, va abolir l’esclavitud, va crear els Tallers Nacionals2 per donar feina als

obrers que estaven a l’atur, va reduir la jornada laboral a 10 hores i va reconèixer el dret de vaga.

Però el triomf moderat a les eleccions d’abril va limitar aquestes mesures (per exemple, els

Tallers Nacionals es van tancar) i consegüentment hi va haver motins populars.

Els propietaris volien “ordre” i van donar suport a la candidatura de Lluís Napoleó, nebot de

Napoleó Bonaparte, com a president de la República, càrrec al qual va accedir el 1849. El seu

règim va adquirir des del primer moment importants tendències autoritàries i el 1851 va fer un cop

d’estat, es va autoproclamar emperador, amb el nom de Napoleó III, i va assumir plens poders.

Balanç del procés revolucionari del 1848

Encara que van ser moviments fonamentalment liberals i nacionalistes, també s’hi van

unir moviments socialistes.

Les revolucions del 1848 van tancar el cicle revolucionari liberal iniciat a França el

1789 i a la resta d’Europa el 1820.

En conjunt, es considera que les revolucions de 1820-1848 van fracassar. Però va ser un

fracàs relatiu, perquè es van assolir alguns objectius: el sufragi universal masculí a França,

l’abolició de la servitud a Àustria i l’enfortiment del nacionalisme als territoris italians i

alemanys.

Concepte de nació:

Tradició alemanya: sentit cultural, esperit del poble (volksgeist).

Tradició francesa: sentit jurídic, ciutadania.

La idea de nació impulsarà els moviments nacionalistes.

La defensa de la llibertat dels ciutadans, impulsarà els moviments liberals.

En moltes ocasions, moviments nacionals i liberals coincidiran. La lluita pels drets

individuals coincideix amb la lluita per la llibertat dels pobles.

La idea de nació esdevindrà el gran motor de transformació política: Espanya, Itàlia,

Bèlgica, Grècia, Alemanya, l’Imperi d’Àustria, l’Imperi rus experimentaran sacsejades

polítiques, conseqüència de la lluita de la nació. En uns casos serà una lluita pels drets dels

ciutadans, d’altra per la llibertat dels pobles: processos d’unificació o de separació.

2 Tallers Nacionals: organització estatal per donar feina i pagar un salari als aturats parisencs els primers mesos de la Segona República Francesa (1848-1852). Aquesta experiència social va durar molt poc, del 27 de febrer al 20 de juny del 1848.

21


Les velles monarquies absolutes es transformaran en repúbliques o monarquies

constitucionals, trencant amb el vell model d’Antic Règim, basat en el poder absolut del rei i

en els privilegis de la noblesa i del clergat.

El procés de transformació no serà ni ràpid ni senzill.

La resistència de les velles classes dominants donarà pas a un llarg i difícil cicle

revolucionari que es coneix amb el nom de revolucions liberals, que s’allargarà fins 1848.

Algunes antigues estructures imperials, com la russa o l’austríaca, perduraran fins la Gran

Guerra 1914-1918.

El Nacionalisme

Reflexions de Francesc de Carreras, catedràtic de dret constitucional a la UAB.

¿Existe el nacionalismo español?, article Francesc de Carreras, EL PAÍS, 10 març 2015.

http://elpais.com/elpais/2015/03/02/opinion/1425327476_937186.html

Nacionalismo deriva de nación, pero no de cualquier concepto de nación sino, al menos en

el contexto europeo moderno, de uno específico: del concepto de nación identitaria (o

cultural), muy distinto al de nación jurídica (o política).

Sin entrar en complejas disquisiciones, entendemos por nación identitaria aquella

comunidad cuyo vínculo de unión entre las personas que la componen está basado en un

sentimiento de pertenencia debido a compartir ciertos rasgos peculiares que condicionan o

determinan su personalidad individual.

Estos rasgos, de naturaleza más o menos objetiva, suelen ser una lengua, una religión, una

raza, un pasado histórico común, una cultura, un territorio o unas arraigadas costumbres.

Se considera que tales rasgos —todos, algunos o solo uno de ellos— confieren una

identidad colectiva nacional que genera una corriente de afecto mutuo y de solidaridad entre

sus miembros, capaz de crear una sociedad diferenciada respecto de su entorno.

Muy distinto es el concepto de nación jurídica (también denominada nación política).

Desde esta perspectiva, la nación está formada por un conjunto de personas libres e iguales

en derechos, es decir, por ciudadanos, que residen en un determinado territorio y cuyo

vínculo de unión es una Constitución elaborada y aprobada por ellos mismos o por sus

representantes.

Su función consiste en delimitar el ámbito de libertad de estos ciudadanos mediante normas

jurídicas y garantizarlo mediante órganos institucionales. A este conjunto de normas y

órganos le denominamos Estado de Derecho y, si asegura la igual libertad de todos, le

añadimos los calificativos de democrático y social (= monarquía parlamentaria).

22

http://elpais.com/elpais/2015/03/02/opinion/1425327476_937186.html


¿Son incompatibles ambos tipos de nación?

No necesariamente. Sólo serán incompatibles si se considera que la identidad nacional, una

construcción ideológica derivada de los rasgos antes dichos, determina, condiciona y, en definitiva,

limita, la igual libertad de los individuos.

No és una construcció artificial, obra dels homes, com l’Estat. No és l’evolució cultural i històrica. Si

l’Estat nacional delimita la llibertat dels individus, sí son incompatibles.

Amb qui s’identifica l’Estat? Si és així, exclueix les altres.

Cuando en tiempos de Franco se decía que alguien era antiespañol, o en tiempos democráticos se

tacha a algunos de ser anticatalanes o antivascos (o antiespañoles), se está hablando desde esta

perspectiva excluyente.

Pots ser ciutadà i espanyol en ciutadania, però no sentir-te espanyol.

Así pues, el nacionalismo deriva de la idea de nación identitaria, no de la idea de nación jurídica,

porque esta, precisamente, se basa en los valores universales que inspiran el Estado democrático

de Derecho.

Estado centrípeto, Estado centrífugo, Estado banal.

Resultado: el tema del nacionalismo no es un tema del pasado, sino de rigurosa actualidad.

Debemos participar en las cuestiones.

La Revolució Industrial

La paraula ‘revolució’ significa un canvi radical, que canvia les coses. Canvi de model

econòmic, canvia la base: deixa de ser l’agricultura per esdevenir la indústria.

Temes que tractarem:

La Revolució Industrial a Anglaterra

L’expansió de la industrialització (Segona Revolució Industrial)

La societat urbana industrialitzada (la industrialització es farà en un marcat urbà

La Primera Revolució Industrial va començar a Gran Bretanya (segona meitat del segle

XVIII). Va ser possible gràcies a la Revolució demogràfica, la transformació de l’agricultura, la

innovació tecnològica i l’aparició d’una nova mentalitat (liberal-capitalista). Van destacar dos

sectors: la indústria cotonera i la indústria siderúrgica.

23


Amb la Revolució Industrial va paral·lela la Revolució dels transports, que permetrà reduir

les distàncies. Va millorar les comunicacions terrestres (ferrocarril) i marítimes (vaixell a vapor),

així com impulsa el comerç. S’aplica la tècnica i les noves fonts d’energia als transports. El

concepte de mercat també cobra importància, ja que amb l’augment de la demografia, també

augmenta la demanda per part de la població.

En la Segona Revolució Industrial es va desenvolupar les noves indústries: siderúrgiques,

elèctriques i químiques. Van sorgir noves formes empresarials i nous sistemes financers.

En totes les invencions de transport durant els segles XVIII i XIX, cal destacar:

1769: màquina de vapor, patentada per James Watt. L’aplicació de la màquina, el procés de

producció i el transport canvien la societat.

1825: primera línia de ferrocarril de vapor al Regne Unit

1827: primera línia de ferrocarril a França. Els prenem com a punt de referència per

recordar les primeres línies a Catalunya (Catalunya-Mataró)

La revolució industrial va ser una de les dues grans transformacions que van marcar el

començament del món contemporani a occident.

El terme Revolució Industrial sol aplicar-se per definir els canvis tècnics i econòmics que van

començar a Anglaterra a mitjan segle XVIII

La difusió de l’exemple britànic a altres països es coneix amb el nom de procés

d’industrialització.

El Regne Unit es va convertir durant la primera meitat del segle XIX en el << taller del

món>>, perquè la resta de països consumia els seus productes industrials o li subministrava

primeres matèries (cotó, ferro, carbó).

El desenvolupament fabril va transformar profundament la societat britànica i, més tard, la

dels altres països d’Europa i també les dels Estats Units i el Japó.

D’aquesta transformació va sorgir una burgesia industrial i financera (empresaris i

banquers), i una nova classe social, el proletariat industrial (obrer de fàbrica).

EL GRAN CANVI: de l’Antic Règim a la societat urbana i industrial (del s. XVIII al XIX)

24


En les societats preindustrials o de l’Antic Règim predominava una agricultura de

subsistència i una indústria artesana poc desenvolupada. A més, la majoria de la població tenia una

capacitat de compra escassa, els mitjans de transport eren lents i el comerç estava obstaculitzat

per les duanes interiors.

El desenvolupament de la indústria moderna va estar impulsat per transformacions en la

demografia, l’agricultura, les formes de producció de manufactures, la banca, el comerç i els

transports. Va ser un procés de canvi que va afectar tots els sectors de l’economia i de la

societat, fet que permet classificar-lo de revolucionari.

Aquest procés es va iniciar a la regió de Lancashire (Anglaterra), on des de mitjan segle

XVIII es van concentrar nombroses fàbriques tèxtils i siderúrgiques. És el que coneixem com a

Revolució Industrial britànica.

Aquests canvis iniciats al Regne Unit, es van estendre aviat per altres països, i això va

permetre parlar de la creació d’un mercat mundial.

(MERCAT local/regional nacional mundial =internacional)

LES CLAUS

Aquesta primera revolució industrial va tenir lloc entre el 1780 i el 1850, aproximadament,

i es va caracteritzar per l’ús del carbó com a font d’energia; la màquina de vapor i la fàbrica com

a símbols del nou maquinisme, i la indústria tèxtil del cotó com a pionera del canvi.

Posteriorment es va produir una nova fase que anomenem Segona Revolució Industrial.

Es va iniciar cap a la dècada del 1870 i va tenir l’electricitat, el petroli i el motor d’explosió com

a símbols de la nova transformació del capitalisme.

LA TRANSFORMACIÓ DE L’AGRICULTURA

El sector agrari va contribuir de manera decisiva a l’èxit de la industrialització. L’anomenada

revolució agrícola es va iniciar al principi del segle XVIII amb les lleis de tancaments de camps

(enclosure acts) i la introducció de novetats tècniques en l’activitat agrària. També va ser decisiva

l’aparició de nous empresaris agrícoles amb mentalitat capitalista.

A Anglaterra, més de la meitat de les terres eren propietat de la baixa noblesa (gentry), que

les arrendava als camperols sense terra. La resta pertanyia a l’alta noblesa i a propietaris lliures.

25


La producció va augmentar tant que va caldre desenvolupar nova màquines de teixir per

assolir la producció de fil disponible. Entre aquestes noves màquines va destacar el teler mecànic.

Aquests canvis no haurien estat possibles sense la introducció de la màquina de vapor.

Les màquines usaven carbó com a combustible, un mineral molt abundant al Regne Unit.

La indústria cotonera es va concretar a la regió de Lanchslire, sobretot a les citats de

Manchester i Liverpool. La major part del cotó en brut que necessitaven per produir els teixits,

procedia de les plantacions dels Estats Units.

La indústria del cotó va ser un sector punta, el sector que va impulsar el desenvolupament

industrial i que va ser seguit per altres.

L’elevada productivitat de la indústria del cotó va permetre una dràstica reducció dels preus,

que també es va veure afavorida del desenvolupament del ferrocarril, que va abaratir el transport

dels productes.

La difusió de la industrialització

Tots els països europeus, els Estats Units i el Japó, van transformar les seves economies

cap al model industrial i també van tenir els sectors tèxtils i siderúrgics com a motors de la

industrialització.

Si a Anglaterra la Revolució Industrial va ser un procés propiciat per la iniciativa privada; a la

resta de països europeus, l’Estat va tenir un paper més o menys important en l’impuls de la

industrialització.

Els governants van estimular la construcció de ferrocarrils, el desenvolupament de la banca i

la fusió empresarial.

També, van promoure una legislació laboral favorable als interessos empresarials.

El moviment obrer

26


La Revolució Industrial va transformar profundament la societat.

La burgesia va aconseguir el predomini social gràcies al control que va exercir sobre els

negocis.

No obstant això, la gran majoria de les persones pertanyien a la classe baixa (populars),

integrades pels nous obrers de la indústria i del camp, criats, empleats, marginats socials, etc.

El nombre d’habitants de les ciutats va augmentar de manera notable, i això va generar

problemes sanitaris i socials.

Els barris que acollien a l’allau d’immigrants que arribaven per treballar a les fàbriques o als

tallers no reunien les mínimes condicions d’habitabilitat.

Alguns reformadors van denunciar la penosa situació de la classe obrera, que va anar

prenent consciència de la seva condició.

El moviment obrer va ser conseqüència lògica de les dues condicions de treball i de vida

dels obrers i de la negativa inicial dels empresaris i les autoritats a respondre a les seves

reivindicacions de millora.

També van sorgir pensadors (reformisme catòlic, socialitses utòpics, metges higienistes)

que van denunciar els abusos dels patrons i van proposar projectes socials revolucionaris que van

replantejar una ruptura amb l’ordre social – liberal – capitalista perquè el consideraven injust. El

moviment obrer vol les millores socials dels treballadors.

27


DESARROLLO Y LIBERTAD – AMARTYA SEN

L’autor de l’obra és Amartya Sen, indi economista, filòsof i professor universitari

àmpliament reconegut pel seu treball en temes de fam, teories del desenvolupament humà,

l'economia del benestar i els mecanismes subjacents a la pobresa.

Aquests dos capítols, 7 i 8, ens parlen de l’actitud i l’execució de la vida activa i

l’agència de les dones i el seu conseqüent benestar, així com també dels principals

problemes de la humanitat, com són els països pobres, la superpoblació i la fam endèmica.

Resum capítols:

http://fiebregreen.com/onewebmedia/desarrolloylibertadjosegregoriodelsolcobos.pdf

CAPÍTULO 8

Agència de la dona: autònoma i independent, tenir capacitats i habilitats. Formació,

estudis, alfabetització.. això li permetrà el fet de no haver de dependre de ningú.

28

http://fiebregreen.com/onewebmedia/desarrolloylibertadjosegregoriodelsolcobos.pdf


Bienestar de las mujeres: objetivo fundamental

La autonomía de las mujeres: para conseguir el objetivo fundamental

“Las mujeres han dejado de ser receptores pasivos de la ayuda destinadas a

mejorar su bienestar y son vistas, tanto por los hombres como por ellas mismas, como

agentes activos de cambio: como promotores dinámicos de transformaciones sociales que

pueden alterar tanto la vida de las mujeres como la de los hombres”.

És a dir, han d’adoptar una figura activa i de canvi. La transformació de la dona

afecta a la vida d’ambdós gèneres, per tant de la vida social. Afecta a tots els àmbits.

“El aumento del poder de las mujeres es uno de los aspectos fundamentales en el

proceso de desarrollo de muchos países del mundo moderno”.

Equiparación e igualdad. Discusión actual en los gobiernos, por ejemplo, en el

griego. Independencia económica de la mujer.

“Entre los factores que intervienen se encuentra la educación de las mujeres, su

pauta de propiedad, sus oportunidades de empleo y el funcionamiento del mercado de

trabajo”.

Inserción laboral fuera de casa, formaciones fuera de sus labores.

“La concentración de la atención en el papel de agencia de las mujeres influye

directamente en su bienestar, pero su alcance va mucho más allá”.

Independencia.

“En este capítulo, hemos tratado de analizar la distinción entre la agencia y el

bienestar”.

1) Su contribución a aumentar la posibilidad de supervivencia de los niños.

La cultura te da acceso a otras fuentes de conocimiento más racionales. De las

supersticiones solo te libera el conocimiento.

2) Su contribución a reducir las tasas de fecundidad

“Ambas cuestiones tiene un interés general desde el punto de vista del desarrollo que

va más allá de la búsqueda específica del bienestar de las mujeres, si bien (como hemos

29


visto) el bienestar de las mujeres también interviene directamente y desempeña un papel

mediador fundamental en la mejora de estos logros generales”.

Es necesario una planificación familiar, acceso a cursos de educación para la salud,

infantiles, etc., políticas de creación de escuelas, un mínimo de infraestructuras y

profesionales (profesores, médicos, etc.). Una parte de los recursos tiene que ir destinado

a esas políticas.

“El enorme alcance de la agencia de las mujeres es una de las cuestiones más

descuidadas en los estudios del desarrollo, algo que debe subsanarse sin pérdida de

tiempo. A lo mejor nada es tan importante hoy en la economía política del desarrollo como

que se reconozca como es debido la participación y el liderazgo en el terreno político,

económico y social de las mujeres. Se trata de un aspecto muy importante del “desarrollo

como libertad”.

¿Qué entendemos por libertad? ¿Somos libres e independientes? ¿Existe libertad sin

desarrollo? La libertad en sentido absoluto no existe. La sociedad se encuentra sustenta en

la ley. ¿Dónde acaba mi libertad? Donde empieza la de los demás. Dentro de las reglas del

juego, cada uno tiene un concepto de libertad diferente. La libertad no depende de escoger

simplemente un estilo de vida. Nos condicionan diferentes cosas, por ejemplo, el marco

familiar, las leyes, la cultura (relativismo cultural), etc. En este relativismo cultural, surgen

debates como por ejemplo si una persona de otra cultura tiene tanto o más libertad que tú.

Sociedades libres, como en el campo o en la ciudad.

CAPÍTULO 9

“En la actualidad no faltan acontecimientos terribles y desagradables, pero uno de

los peores es, sin duda alguna, el persistente problema general del hambre en un mundo

que goza de una prosperidad sin precedentes”.

“Las hambrunas visitan muchos países con asombrosa gravedad”.

“El hambre endémico y general causa, además, grandes sufrimientos en numerosas

partes del mundo, debilitando a miles de persones”.

30


“Lo que hace que este extendido problema del hambre sea una tragedia aún mayor

es el hecho de que hayamos acabado aceptándolo y tolerándolo como si constituyera una

parte integral del mundo moderno, como si fuera una tragedia imposible de evitar”.

31

1 Parcial Apunts Història

Documents

Transcript of 1 Parcial Apunts Història