1 - El Poblema - Nº 1

Jo Pense

Una veïna més

Els Quatre Vents

Que m’arreglen el camerino

Juventud: divino tesoro

Obri l’Ull

Serra Mítica

Oh mio corrupto caro

¿Qué pasa con los veranos...?

La Pallissa

Coneixes el teu poble?

Els estius de La Dipu

El Bassi

A mi, què m’agrada?

Correu-et: [email protected]

Novembre de 2009 - Nº 1

Full editat pel col·lectiu del Bloc de La Torre de les Maçanes

Jo pense... SumariQuè passa per ací...?Una veïna més

Editorial. Mari CarMEn HErnándEz raMos

Una veïna més. I per aixó vaig a parlar sobre els Mes-

tres d’escola.

Jo acabe, altres comencen, al-tres segueixen… El saber no ocu-pa lloc, i hui és tot molt més fàcil.

Voldria que este escrit fora un xicotet homenatge als meus com-panys de professió i que almenys despertara un somriure en el que ho llisga. Que quedarà reflexat el bon fer d eixe cos d ensenyants que formen part de la vida dels nostres fills i per tant de la nostra familia durant un muntó d anys .

Opinións n´hi ha per a tots els gustos, com en tots els oficis, peró convindre´m en que un bon mestre és un tresor, i d eixos bons bonissims jo n´he conegut moltis-sims, diria que quasi tots.

He de precisar que quan dic mestre, em refereix tant a dones com a homes.

De totes les coses que m´han escrit per ami, he triat dos molt representatives. Com venien es-crites en castellà així mateix van reproduides. Després d´un prin-cipi molt bonic, que deixarem de costat i que es refereix a la meua persona i la meua tasca profesio-nal, diu: Deseo que recuerdes con mucho orgullo y alegría que …

- ¿En qué sitio sinó aquí, te abraza un apuesto jovencito de tres cuatro o cinco años y te dice que te quiere?

- ¿Dónde más atas lazos, ajus-tas cinturones, ves un desfile in-fantil de modas a diario, y lleves tú la ropa que lleves, te dicen ¡qué guapa estás!

- ¿Dónde más puedes guiar en la escritura de las primeras letras, una manita que quizá algún día escriba un libro?

- ¿En qué otra parte olvidas tus penas porque tienes que atender arañazos, cocos y “corazones afli-gidos”?

- ¿Dónde conservas el alma jo-ven, sinó en medio de un grupo con el que siempre hay que tener a mano una caja de sorpresas?

- ¿En qué otro sitio derramas lágrimas porque hay que dar por terminado un año de relaciones felices?

- ¿Dónde más crees, creas, y cultivas el arte?

Continua en la pàg. 2

2

Els quatre vents

Articles relacionats amb el poble, el veinat, natura, cul-tura, agricultura, etc. Elaborats per la gent del Grup de col·laboradors

Que m’arregen el cameriiiiinooooo...!llúCia torrEgrosa. MEstra i MarE

1 de setembre, 7’45 a. m. Sona el despertador. D’un

bot m’alce disposada a encetar un nou curs escolar, amb tota la il·lusió en que un@ xiquet@ acu-deix al “cole” per tal de retrobar-se amb els companys.

Uns dies abans m’he preparat i m’he comprat alguna carpeta nova, he buidat el pen-drive i he creat una carpeta nova que diu: “coses d’enguany”.

És la famosa “vuelta al cole”, sense tòpics ni frustracions, amb moltes ganes d’arreglar-me “el pi-sito”.

Però, “el pisito” ha estat ocu-pat per un estiu cultural “comple-tíssim”. Rode la clau amb por del que puc trobar-me. Estic prepa-rada per a tot. Al primer cop d’ull sembla no ser molt greu: el guió del Mago de Oz, alguna ploma del vestit de Dorita pel terra, un CD

de La Peña Lírica, botelles d’aigua buides i les cadires un poc reboli-cades.

No és per a disgustar-se, no? Tenint en compte que tota una població i part dels estiuejants ho han passat d’alló més bé.

Però el que passa quan u és “queixó” i tot li “pega” mal és que agafa un cabreig de campionat. Ara explique per qué.

Raó 1 : l’última setmana de juny vaig haver d’empaquetar totes i cadascuna de les coses que dins d’una aula d’infantil poden arribar a acumular-se (i que en són mol-tíssimes).

Raó 2 : després de tot un estiu, no s’havia produït cap millora dins de l’aula. El que haviem demanat que s’arreglara estava sense arre-glar.

Raó 3 : els primers 7 dies de se-tembre hauria de tornar a buidar caixes i menejar mobles i prestat-

geries per a fer que la classe tor-nara a ser una aula i no un camerí “d’artistas variados” .

Jo m’hauria estimat més passar eixos dies preparant projectes de treball per al curs amb els meus benvolguts alumnes. Però què li anem a fer… és “lo que tiene” no ser important.

Les millores que jo concreta-ment demanava les enumere a continuació:

1.- Instal·lació d’un termo elèc-tric al lavabo. La seua justifica-ció és que els xiquets i xiquetes d’infantil es passen el dia ren-tant-se les mans (l’aigua ix com el “granissol”): després d’usar el

La Torre de les Maçanes - Novembre 2009 - Nº 1

- ¿Dónde sinó en la escuela te sientes grande trabajando con pequeños?

ENSEÑAR, ES TOCAR LA VIDA DE ALGUIEN PARA SIEMPRE.

Y educar, según Gabriel Celaya, “es lo mismo que poner un motor en la barca”.

Hay que medir, pesar, equi-librar, y poner todo en marcha. Para eso, uno tiene que llevar en el alma, un poco de marino, un poco de pirata, un poco de poeta… y un kilo y medio de paciencia con-

centrada. Pero es consolador so-ñar, mientras uno trabaja, que ese barco, ese niño, irá muy lejos en el agua… Soñar que ese niño, lleva-rá nuestra carga de palabras hacia puertos distantes, hacia islas leja-nas… Soñar que cuando un día esté durmiendo nuestra propia barca en los barcos nuevos segui-rá nuestra bandera enarbolada.

Un ensenyament lliure, demo-crátic, públic, compartit amb la familia i amb la risa d’un xiquet, és el que ens mereixem. Lluitem per conseguir-lo.

3

Juventud: Divino tesoroEstHEr Espí

Setmanes culturals van assenyalar amb escanda-

lera el final d’estiu. Sempre he pensat que ser iaio en La To-rre no havia de ser agradable, potser per que després d’anys d’exili voluntari no recordava el que significava ser jove per açí. Esta terreta podria cridar-se el país de Nunca Jamás, on els joves no creixen, creixen els vells i creixen encara més els seus drets. I depres de tot enca-ra hi ha qui se sorprèn de que la gent jove porta una vida di-soluta, que no participen, que no s’informen. Però és que no hi ha amb què ocupar-se, ni en què participar, ni sobre què informar-se. Tant el que va estu-diar fora com el que no, ha d’e ixir també a buscar-se les cas-tanyes, i el chiste arriba a les 7 de la vesprada; Poble Mort, de vegades ni s’encenen els faròls

a la seva hora, s’escolten cade-nes de fantasmes, i no solament pels carrers.

I és que mira tu, avui no m’apeteix anar a bailes de sa-lón, tampoc se si aniré demà a pintar mosaics o a fer gerros amb fang. Em quede en casa, almenys a esperar complir els 60. “Juventud; Divino tesoro”, doncs per ara sembla que és l’únic que em queda, i és que una administració que no dóna a la joventut oportunitat de créixer no solament nega el que és inevitable, si no que ens roba oportunitats.

Seré una xiqueta, però se que això esta molt però que molt lleig. Ara be, potser siga més fàcil acontentar als que mai han tingut res, que als que saben el que haurien de tindre. Sembla que els interessa que els morts siguen els de la meua edat. Que curiós que tenint un tot un sen-yor diputat com a abanderat, a lo més alt que puguem aspirar siga a que la Sabater ens trans-porte a Oz en la seua dolçoreta de veu. Esta no és una distrac-ció sense més transfons, sinó una roïn estratègia que amb els anys es desmorona, per que inevitablement el temps passa per a tots, els favors s’obliden, els llocs privilegiats s’esfumen, i els somriures fingits s’estiren hasta el punt de la carassa.

Però clàr, no sóc aueleta, tampoc sóc sàvia; no entenc de res, ... tu que saps de la vida? Ara de la vida saben els senyors florejats que venen de la terra on regalen duros a quatre pese-tes... O era on lligaven els gos-sos amb llonganisses? Doncs mira: millor esperaré a ser iaia pera poder opinar.

wc, abans i després de menjar, quan renten els pinzells, després d’utilitzar la plastilina, la pintura de dits, les ceres toves,… Crec que estava justificat i per a “colmo” hi ha dos termos elèctrics al centre inutilitzats que podrien haver ser-vit.

2.- Tombar el tabic que separa els 2 wc i llevar les portes, ja que els marcs i les portes estan cor-cats. No cal dir res més.

Tot açó esmenat, crec que su-posaria el jornal de dos operaris de l’ajuntamnet d’un dia. Tot un “derroche”.

Malgrat les mancances de l’edifici escolar i el mal-suposat “baix nivell” dels xiquets que for-men part de la comunitat escolar torruana… els professionals que treballem a l’escola de La Torre no perdem la il·lusió i dediquem to-tes les nostres forces en fer bé la nostra feina, encara que no siga la d’artistes d’estiu i tinguem “el camerino” que s’ens cau a trossos.


4

Obri l’ull...!Secció de continguts múltiples de la comarca, del món... que ens pareguen interessants per a compartir-los amb la gent del poble

Serra MíticaQuiM duran

El prest(i)digitador de l’espectacle somriu amb

desgana a les populars Penèlope Cruz, Heidi de la Muntanya i Vilma Picapedra. Totes, torrudanes o no, criden el seu nom per exigències del guió. Mentrestant, l’actriu pro-tagonista, altiva, dóna els últims retocs de vestuari i maquillatge per a la representació a l’avinguda principal del poble. L’obra? Una lliure adaptació de la faula “La ca-lle es mía” de Manuel Fraga Iribar-ne.

Sona La Morena de mi Copla i algú canvia la lletra i el nom d’un pintor conegut. La gent del poble, al·lucinada, s’assenta al peu de l’olivera i comenta el show:

-Txè, però algú ha votat a esta dona que camina per l’ajuntament como Pedro por su casa?

-No sé, Mari. He sentit dir que és la que més mana allà dins. Que fa, refà, i desfà tot el que vol i més.

-Però, i l’alcalde, a on està l’alcalde? (...)

Quan una persona no té com-petència per fer una cosa se li diu incompetent. Quan la té i ho fa malament, també. Si ho ajuntem tot amb tics habituals de 1939, tindrem l’ajuntament de La Torre 2009 en un trist culebrot que po-dríem anomenar “La dictadura de la incompetència”.

De classe política en extinció i hereu d’aquell Zaplana cartage-nero que es va ficar en política para forrarse, el nou Comanaor

no mana ni en “sa casa” (eleccions europees) i lluita amb desespe-ració per sobreviure a la capital. Incapaç de dir una sola paraula (Bona nit!, per exemple) en la llen-gua majoritària del poble que diu representar, l’esborra despòtica-ment de la vida pública (Setmana Cultural inclosa). L’ajuntament ni sap ni contesta a qui li demana per un professor d’Escola d’Adults a La Torre. És la barraqueta, el mas a la serra o el cortijo del señorito, “su” cortijo.

Sempre m’he preguntat per la professió d’aquells que viuen de la política sense professió coneguda i em malfie d’ells perquè defensen la seua cartera i no la nostra. Llui-ten per mantenir la seua cadira, que hauria de ser de tots i de nin-gú més. No puc sinó posar-me a la defensiva amb pactes polítics a la basca (PPSOE) i amb algun saba-ter poderós que volia/vol urbanit-zar i que no és Zapatero.

He titulat este article Se-rra Mítica perquè, tant de bo m’equivoque, molts no es donen compte que la diferència entre La Torre de hui que trobaran a faltar els nostres néts i la Serra Mítica Zaplanera només hi ha un “misto” encès o un vot a l’ajuntament.

La seua fragilitat? Estar en mans d’aquells que, després de Relleu, Terra Mítica o Marina d’Or, volen trinxar-la i convertir-la en una arruïnada Serra Mítica. Amb aquest objectiu ja aconseguit amb el deute, anem cap el següent, de Torre Mítica a “Maçana d’Or, Aldea de Vacasiones”.

P.S: Agrair la generosa contribució dels habitants de Hong Kong i Honolulú al finançament de l’Excel·lentíssima Diputació Provincial d’Alacant que dis-fruten, de bades, torrudans i torruda-nes. Moltes gràcies.


5

Oh mio corrupto caro...! (oh, estimat corrupe meu...!)La Torre de les Maçanes - Novembre 2009 - Nº 1

pau torrEgrossa

En el món del bipartidisme real i mediatic, és a dir, on

sols sembla que hi ha i compta el joc PP-PSOE, com si ningú més hi estiguera o existira; assistim impàvids a un nou fenomen que ens sorprèn: el fenomen de la co-rrupció estimada i tolerada, d’un ambient de porquera salvatge ací i allà (en ajuntaments de tot l’Estat i de tots els colors polítics). I les enquestes d’intenció de vot no reflexen, ni de bon tros, el càstig social a aquestos comportaments deslleials, immorals i lamentables des del punt de vista de la decèn-cia i els valors democràtics... i això per què?...

Un regidor d’un poble veí, m’explicava les regles de joc: - els partits com el vostre (BLOC) no us entereu que no teniu res a fer... açò funciona així: ara mane jo... doncs, la tallada ampla per a mi i l’estreta per a tu; desprès manes tu, doncs, la tallada ampla per a tu i l’estreta per a mi... açò és un joc de dos, i prou...!

Aqueixa explicació tan ximple ens dóna dimensió de lo forta-ment arrelada que està la corrup-ció a les nostres administracions públiques..., i el que és pitjor, en el subconscient col·lectiu, accepta-da per quasi tots COM UNA COSA NORMAL...!!!

Contemplen els recursos econòmics que són fruit de l’esforç fiscal dels ciutadans i ciu-tadanes, del nostre treball, com una “tallada” a repartir-se entre uns i d’altres.

Els interessos i necessitats de les persones es satisfan si tenen ren-diment electoral beneficiós per al partit en el poder. La gent s’apega a ells per pur interès particular, per tal d’aconseguir alguna cosa

per a medrar... i gira la roda... ara ells, ara nosaltres, ara els “nostres”, ara “els altres”... Si els corruptes són de l’altra banda, a mort amb ells amb la crítica i l’espasa i amb els tribunals I VICEVERSA... però si el corrupte, desvergonyit, carade-porc, aprofitat, enxufat, malparit o desgraciat és “dels nostres” del nostre partidet, de la nostra cor-da i vorera... aleshores ens sem-bla tot perfecte i a les properes eleccions, imputats, condemnats, esguitats, sota sospita, amb públi-ca exposició de maledicència i per interessos personals, amb clara imatge pública de mafiosos, pijos, idiotes que viuen de nosaltres i no per a servir els ciutadans... amb tot això... A TORNAR-LOS A VO-TAR... perquè són “dels nostres” de la nostra i estimada corrupta canalla... i l’argument es repeteix: “Total tots són iguals, doncs que guanyen els meus, encara que si-guen pitjors que “Corleone”...

Em contaren una vegada a Nàpols (Itàlia), capital de la “Ca-

morra” i d’altres màfies famoses, que aquell costum tan arrelat de matar els qui no se sotmeten als sistema de poder establert pels “capos” els la vam ensenyar nosal-tres... quan Nàpols i Sicília pertan-yíen a la Corona d’Aragó en temps del Rei Alfons el Magnànim... Els valencians, amb fama de “porcs” en aquell temps, sembla que els ensenyarem a “estimar els nostres corruptes favorits” els de la nostra corda, els que ens han afavorit...

I tot això amb els diners de tots...

Què no tindrem algun “caro co-rrupto” solt pels nostres carrers?, acceptant regals més humils: cis-telles de bacores o cireres, rams de flors, botelletes de perfum, a canvi de més i més favors?... amb els diners de tots... I NO PASSA RES... TOT NATURAL... (la cirera, del cirer; la bacora de la bacorera i el “mamoneo” de l’ajuntament...).

6

¿Qué pasa con los veranos de La Torre?

La pallissaArticles en to d’humor que poden fer gràcia, o no...

Una versió torruana de l’èxit televisiu “Slumdog Millionaire”

Coneixes el teu poble?

Mari CarMEn HErnándEz raMos

Heu de saber qúe totes les re-postes són verdaderes i que han estat contrastades abans de po-sar-les aci.

1.- Com es deia el bar que estava on tenen ara la cotxera Adelma i Pep Sevila?

a) La Costera

b) El Bolero

c) El Riuet

d) No hi havia cap bar

un aMigo dE la tranQuilidad

La gente que venía y viene al pueblo, siempre ha subido

por el clima y la tranquilidad; últi-mamente, ni lo uno ni lo otro.

Sobre el clima, nada se puede hacer, salvo ponerse a la sombra o bañarse en la piscina. Pero sobre lo segundo, hay mucho que ha-blar. Fiestas y más fiestas de fin de semana con decibelios extra y sin control alguno sobre el horario; y semanas culturales sin final.

Sobre esta segunda cuestión, algunos políticos se han empe-ñado en romper esa quietud que sólo se veía interrumpida por las preceptivas fiestas que hay duran-te el verano, no sólo para disfrazar

sus ambiciones en proyectos cul-turales que ellos dicen que son de relevancia, pero a los cuales, ni acuden, salvo que sea para subir al escenario y apuntarse el tanto, haciendo ver que son estupendos a la hora de traer actuaciones de alto nivel; sino también para traer la vorágine de la ciudad a un pe-queño pueblo de montaña.

Esto debería servir de reflexión para todos aquellos que tienen algo que ver con el organismo que los patrocina. Digo esto por-que resulta que un pueblo de ochocientos habitantes está dis-frutando de unas actuaciones que deberían ser repartidas más equi-tativamente con el resto de pue-blos de la provincia.

Todo esto es para que luego, a la hora de las urnas, digan: “mirad lo que os perdéis si no nos votáis”.


Hem rebut aquesta carta a la nostra redacció. La publiquem, no sense dir que d’ara en avant, no admetrem a la nostra revista cap es-crit que no vinga clarament identificat i signat. Si voleu contactar-nos o enviar-nos articles i suggeriments, ja sabeu: [email protected]

7

Els estius de La Dipu

Julio doMEnECH

Últimament estic un poc so-brepassat en açò dels es-

tius torrudans.

Comença l’estiu i La Torre es transforma en un festival continu.

Primer la festa de la tercera edat, a continuació les festes de Santa Anna, la Setmana Cultural i rematant les festes dels Fadrins. I totes elles subvencionades, pa-trocinades i engalanades per l’excel·lentíssima Diputació Pro-vincial (i provinciana), que col·loca un bon escenari al pati de les es-coles, que s’espolsa allí quasi un mes i ara engalana un carrer amb bombetes de colors, ara paga una colla de dolçainers, ara un home orquestra que ens “taladra” les orelles de tot el veïnat nits i nits des d’un corralet molt ben guar-dat o, un sopar multitudinari o, una actuació a la casa de cultura o, un “pack” d’artistes d’eixos que van de poble en poble o, un pro-grama de festes i el que faça falta.

I a mi em dona la impressió que tot és el mateix, com eixos centres antics de les ciutats o les galeries dels centres comercials sempre plens de les mateixes tendes i dels mateixos llocs de menjar.

Que poc ens calfem el cap, que còmode és que ens ho donen tot fet, que interessant per alguns tin-dre una parreta en la vinya.

I enguany el que faltava: ca-rrosses de veritat en Santa Anna, la Betty Missiego en plenes festes dels Fadrins i una disco-mòbil que ens ha fet les nits impossibles tant en unes festes com en les altres. I discursos i discursos de lloança al nostre regidor de cultura i als seus col·laboradors i col·laboradores que ens distrauen d’allò més, i és clar sempre en castellà, que per això són els representants de la cultura oficial, una cultura de re-gadiu, de la carxofa, del transva-sament Tajo – Segura i del “agua para todas”, que no és la nostra.

Una cultura del topònim To-rremanzanas, que fereix la nostra sensibilitat, passant-se pel forro el dictamen de l’Acadèmia Valen-ciana de la Llengua de que no s’ utilitze més. La cultura d’un regi-dor que ha trencat l’acord amb L’associació Cívica per la Norma-lització del Valencià de l’Alacantí (cine en valencià, trobades valen-cianes...).

Una cultura que minyoneja les iniciatives i els esforços dels fes-ters i de les festeres del poble, que han de ser els autèntics transmis-sors del nostre sentir i tradicions i promociona la dependència dels organismes oficials, les subven-cions i la politització de les nostres festes i de la societat torrudana.

2.- En la Festa dels Fadrins, ha hagut una dona que ha sigut Festera Major. Quí és?

a) No hi ha hagut cap dona

b) Alguna autoritat

c) Marisela Barquero

d) Paula Garcia

3.- Qué és una Moragá?

a) Rostir xulles

b) Una tontera

c) Rostir els primers cigrons ten-dres

d) Una festa de moros i mores

4.- Qué era “el bou de foc”?

a) Un bou molt calent

b) Un conte de fades

c) Un mas

d) Un bou de cartró que s omplia de coets borratxos

5.- Qué era “la cordà”?

a) Una corda de saltar molt apressa

b) Una corda molt grossa.

c) Quan ta mare t’arreava una passà de vara

d) Tirar una quantitat de coets borratxos gran

6.- On estan “els alcavons”?

a) En La Foia Blanca

b) En El Buitre

c) Enfront de “La grandiosa Casa de Cultura”(més o menys)

d) Dintre del pinar de La Foia Boix

7.- Quantes barberies de ca-vallers hi havien en el poble farà uns cinquanta anys?

a) Cap

b) Eren unisex

c) Una

d) Tres

8.- On estava la cuadra di-guem “pública” del poble?

a) En El Llavador

b) En El Pont

c) En La Casa Alta

d) En Casa del Xato

Consulteu les sol·lucions

a l’última pàgina.


8

El BassiPer a parlar de lo que dona el dia

A mi, què m’agrada?

Sol·lucions a:Coneixes el teu poble?

1.- Es deia El Bolero. Alli ana-vem a vore la tele i a “fer-nos una”. Va tindre diferents amos.

2.- Paula García. Va ser jun-tament amb Hector Espí, l any 2008. Perquè la Festa perillava, les Fadrines van decidir ajudar a mantenir-la. Des d ací gràcies.

3.- Es rostir els primers ci-grons tendres. Solia fer-se per Sant Joan i la gent feia fogueres i després es mascarava i s´ho pas-sava bé.

4.- Per festes de Sant Gregori solia portar-se un bou de cartró que quasi sempre se´l carregava René i que anava plé de coets borratxos. En les banyes se liń posaven i séncenien. Tot el po-ble estava a fosques i la gent ho estimava molt.

5.- Consistia en tirar coets bo-rratxos lliurement sobretot pel carrer de lÁjuntament i anava junt amb el Bou de Foc. Era sem-pre en les Festes Majors i sempre de nit.

6.- Enfront més o menys de la “Casa de Cultura”. Eren unes co-ves per les que baixava l aigua, i que són molt representatius del poble. Vegeu la foto. Hi vo-lien defendre l aigua i que no se lémportaren a Alacant.

7.- Hi havia varies, almenys tres, que són: La de Carlos “caxol”, on té ara el bar Berlubia, la del tio Regino, en el carrer Major, la de Juanito de “La Canaleta”, en el carrer La Creu, i la del tio Quico Bos en el carrer de l’Ajuntament.Desprès han hagut altres bar-bers, l´últim dels quals és Ama-dor. Estaven dotades de sillons de barber i demés utensilis de barberia masculina.

8.- Estava en Casa del Xato, i hi anaven els animals de per-sones que venien al poble i no tenien cuadra propia. Séntrava per on está ara la barra del bar i dintre estaven els pesebres. Va desaparéixer en canviar els mit-jans de transport.

Mari CarMEn HErnándEz raMos

En el número zero, vaig posar deu coses que “em torraven” en aquell moment. Com que tot no em “torra” i també, hi ha coses que m agraden, ahi en van deu, per a compensar. A mi m agrada...

1.- Qué tots ens saludem pel carrer amb eixe “Bon dia “, que no té preu.

2.- La Casa Alta, que está estupenda, tan ben acabada. Recorde tot el que van treballar quan era alcalde Pau, i el dia que es va celebrar en una festa línici de les futures obres de restauració. Però després no van fer el mateix en celebrar l acabament, i ara resulta difícil accedir a ella, inclús els escolars del poble han de presentar primer un projecte educatiu si volen vorer-la.

3.- Passejar per “la ruta del col·lesterol”. No sols camines per un paisat-ge preciós, sinò que converses, fas exercici i et mantens en forma.

4.- Banyar-me en la piscina pública, i més ara que han llevat l´horrible propaganda que havien posat en la valla i que no deixava ni vore be. El que em “xoca”, es que el bar estiga descuidat en el que es refereix a instal·lacio física, algún cable xorrant, algún “enxufe” al costat d aigua… és a dir, que s’hauria de vore d’arreglar-ho, més que res per evitar algún accident.

5.- Tindre que posar-me la rebeca en el mes d agost, quan estic sopant en la Terrassa d algún bar. Les nits de La Torre en estiu, son inestimables, encara que dún temps a esta part, hi han algunes vegades valles que tímpedixen circular com tu voldries, o música que no t agradaria que et fera alçar la veu per parlar amb qui en tu sopa. Caldria pensar en alguna sol.lució que derivara en molestar-nos els uns als altres el menys posible.

6.- Que conservem la memòria dels nostres avantpassats, sempre en positiu.

7.- El mercat dels diumenges. Sense ell no seriem un poble tant viu.

8.- El color del nostre cel “a boqueta de nit”. No he vist mai cosa més bonica, i més, si està la lluna i les estrelles. Per cert, aprofiteu les marxes nocturnes de plena lluna i voreu que, be.

9.- Som uns privilegiats per la naturalesa.

10.- Quan fa mils d anys els nostres avantpassats poblaren el morro de “La Barcella”, ens van deixar un regal digne dún rei. Cuidem-lo, no hi dub-tem que som especials.


1 - El Poblema - Nº 1

Documents

Transcript of 1 - El Poblema - Nº 1