0macroeconomia_introduccio

PART 1: INTRODUCCIÓ A LA MACROECONOMIA

1.1 El mercat agregat 1.2 Les principals variables de la macroeconomia: la renda nacional, la inflació i l’atur 1.3 Comptabilitat nacional: mesurament de la renda nacional

En aquesta primera part introductòria a la macroeconomia:

Agregació magnitud microeconòmiques (consumidors, empreses...) macroeconomia (són dades, estretament relacionada amb la realitat).

Aquestes dades macroeconòmiques (agregats degudament quantificats) Plantegen qüestions que es tractaran de solucionar mitjançant les polítiques del govern.

Atur, inflació (deflació), cicle, creixement... (Comptabilitat Nacional).

PART II: RENDA I DESPESA, DINER I ECONOMIES OBERTES

2.1 Renda i despesa: el model de 45º. 2.2 Diner: el sistema monetari i el sistema financer. 2.3 Economies obertes: la balança de pagaments, el comerç internacional, els tipus de

canvi i el mercat de divises.

En aquesta segona part:

S’explicaran aspectes d’economia monetària i economia internacional: com es crea el diner, com funcionen les finances, el comerç internacional... Farem un supòsit d’economia tancada.

PART III: EL MODEL DE DEMANDA AGREGADA I OFERTA AGREGADA

3.1 La demanda agregada 3.2 Política fiscal i política monetària 3.3 El mercat de treball i l’atur 3.4 L’oferta agregada. El curt i llarg termini 3.5 La inflació. L’alternativa entre atur i inflació 3.6 Estabilització i política anticíclica 3.7 Creixement econòmic

En aquesta tercera part:

És una unió de la primera i segona part. Determinarem la producció, la renda nacional.

Sabrem què s’ha de fer per aconseguir els objectius de la macroeconomia: plena ocupació, estabilització econòmica, estabilitat de preus, creixement a llarg termini...

Objectes d’estudi de l’economia:

- Sistema de preus: consumidor/demanda, empresa/oferta, mercat/intercanvi.- Diner: economia monetària.- Comerç exterior: comerç internacional.- Nivell d’activitat: producció a l’economia: cicle creixement.

TEMA O: INTRODUCCIÓ A LA MACROECONOMIA

L’economia com un tot

La inflació o l’atur, entre d’altres, són fenòmens econòmics que afecten al conjunt de l’economia. En canvi, adquirir un automòbil implica al comprador, al venedor i, en definitiva, al mercat que aplega la transacció. En un cas, l’èmfasi recau en els aspectes agregats; en l’altre en els aspectes individuals.

En definitiva, la microeconomia s’interessa per l’estudi dels mercats específics (considera les “parts”) i per la pressa de decisions individuals i la macroeconomia analitza l’economia com un tot (considera globalment). ¿Què estudia la macroeconomia? Els resultats de les economies nacionals i les polítiques que utilitzen els governs per tractar de millorar-los.

La macroeconomia ha d’utilitzar indicadors específics. Macroeconòmicament, s’utilitza l’agregació. Implica sumar les variables econòmiques individuals per determinar els totals relatius al conjunt de l’economia. Però aquesta suma resulta complexa, per això els agregats macroeconòmics solen expressar-se en valors monetaris.

La Gran Depressió i J. M. Keynes

La Gran Depressió s’inicià en 1929 i es prolongà durant els anys trenta. Fou una època fonamental per a la macroeconomia moderna: el seu objectiu principal seria precisament evitar que un cop més es produís una cosa semblant a la Gran Depressió. La crisis començà a l’agost de 1929 amb un lleu descens de la producció agregada, contribuint al crac de la borsa de l’octubre de 1929. En conseqüència, va pujar la taxa d’atur (al voltant del 25%) i la producció agregada va baixar enormement.

La Gran Depressió provocà un esforç entre els economistes per intentar entendre què és el que estava passant i què es podia fer per solucionar-lo. En 1936, la teoria econòmica va canviar dràsticament amb la publicació de l’obra del britànic John Maynard Keynes, Teoria general de l’ocupació, l’interès i el diner. El conjunt de l’obra es donà lloc al naixement de les polítiques macroeconòmiques i microeconòmiques actuals.

La comptabilitat nacional, al igual que la pròpia macroeconomia, deu el seu naixement a la Gran Depressió. Keynes s’oposà a l’ús de conceptes de producció agregada i el nivell agregat de preus (sistema de preus).

Keynes proposà tenir en compte l’economia com un tot: la renda nacional i els seus components. Els governs no han d’esperar a que l’economia s’autoreguli: s’han d’aplicar polítiques monetàries i fiscals per fer que l’economia torni a la producció potencial desprès de que s’hagi desplaçat la corba de demanda agregada.

Model del sistema de preus:

Hi ha atur: Ot > Dt

La Gran Depressió era un desajustament entre l’oferta i la demanda de treball. L’oferta és superior a la demanda.

La recuperació econòmica requeria una expansió fiscal agressiva, una despesa molt gran que creés treball (encara que creés dèficit).

S’havia de retornar al salari inicial baixant els salaris. En una situació d’anormalitat (l’economia estava en crisis) això no funciona. La població tindria menys ingressos i per tant, consumirien menys. Això provocaria que les empreses produïssin menys i l’atur, en conseqüència, continuaria a l’economia.

¿Què diu la Teoria General de Keynes?

Com s’ha dit, la política monetària no era massa efectiva en condicions de recessió. Trampa de liquiditat: situació en la que la política monetària és inútil ja que el tipus d’interès nominal ha arribat al seu nivell mínim (límit cero).

Cal fer una política macroeconòmica, manipulant (en aquest cas, incrementant) la renda nacional.

És a dir, en 1936 apareixen dues opcions molt diferents (vs):

- Sistema preus: oferta de treball, demanda de treball i preus (salari).- Economia com un tot: RN (renda nacional) que es desdobla en Consum (C) i Inversió

(I).

Recordar:

Renda Nacional (RN o Y): els ingressos que s’originen en la producció de béns i serveis subministrats pels residents en el país.

Consum (C): béns i serveis comprats pels consumidors.

Inversió (I): béns comprats per persones i empreses per augmentar el seu estoc de capital.

Estalvi (E): renda del país menys la despesa en consum (privat i públic).

La Renda Nacional (RN) està composada per dos grups importants:

Famílies (C + E) + Empresa (C + I) E = I

En aquest cas, per posar fi a la Gran Depressió i iniciar la recuperació, cal augmentar, per tant, el C o la I. Augmentar el consum de les famílies (C) en una situació de recessió era difícil. Per tant, la única solució era augmentar la inversió (I).

Keynes també posà de manifest que la inversió (I) es desdobla en dos:

- Inversió privada.- Inversió pública. La inversió pública era susceptible d’augmentar a través de la

despesa pública (o despesa pressupostària, sinònim). Augmentaria la inversió (I), desprès la renda nacional, en conseqüència la producció i finalment baixaria l’atur (es crearia ocupació).

Com augmentar la despesa pública?

Recordar:

Impostos (T): ingressos obtinguts per l’estat a través de la recaptació fiscal.

Despesa Pública (DP): béns i serveis comprats per l’estat.

El govern ha d’endeutar-se. Els ingressos venen donats pels impostos i la despesa a través de la despesa pública (DP), per a que l’estalvi internacional em compri el deute. L’estat que emet el deute no té més remei que generar dèficit (ja que gasta més del que ingressa). Els recursos els obté de l’endeutament, emetent deute públic.

En conclusió, l’anàlisi es sustenta en la renda nacional.

Com el govern s’assegura de que li compraran el deute? Necessita que es compleixin els següents dos punts:

- Amb un tipus d’interès competitiu (que sigui una mica més alt dels que hi ha al mercat actualment), amb una major rendibilitat, perquè aquest deute suposa un major risc pel país comprador: no saben si els hi tornaran els interessos del deute o no.

- Que el país que emet el deute tingui credibilitat (serà capaç de retornar els interessos al comprador del deute).

Què passa si l’estalvi internacional no vol comprar aquest deute públic?

Si l’estalvi no vol comprar aquest deute públic pel risc que genera, el país que està en crisis i emet el deute, ha de finançar-se ells mateixos el deute (autofinançament): monetitzant el deute. És a dir, a si mateixos es compren el deute.

¿Què vol dir monetitzar el deute?

La política monetària (la “norma” monetarista) ens diu que el PIB creixerà de manera constant si l’oferta monetària creix també de forma constant. Això vol dir que es deixa al Banc Central que fixi una taxa de creixement constant de l’oferta monetària, independentment de les fluctuacions de l’economia.

No obstant això, amb aquest augment de l’oferta monetària, l’economia es desestabilitza (perquè la quantitat de diners en circulació altera el preu de les coses).

Donada l’equació quantitativa:

QP = MV

Q: la producció, quantitat de béns i serveis que es produeixen en l’economia en un període determinat (normalment un any).

P: el nivell de preus.

M: quantitat de diners que hi ha a l’economia.

V: velocitat de circulació dels diners.

QP: producció nacional valorada monetàriament.

A curt termini, la velocitat de circulació (V): per exemple, les vegades que un euro canvia de mans durant un dia, es suposa constant i que no variarà molt d’un dia per l’altre, al igual que la producció (Q). Què passa, per tant, si el govern vol monetitzar el deute i Q i V romanen més aviat constants? Només té com a única solució augmentar M (massa monetària).

En conseqüència, genera un augment continuat del nivell de preus (P); és a dir, inflació, per a que es mantingui la igualtat (QP = MV). Això és l’anomenada disjuntiva atur/inflació. És a dir, a llarg termini era factible elegir un objectiu de baixa desocupació a costa d’una inflació tolerable.

TEMA 1: EL MERCAT AGREGAT, EL CONEIXEMENT ECONÒMIC

L’anàlisi positiva i l’anàlisi normativa

La posada en pràctica de polítiques macroeconòmiques també està subjecte a les implicacions de l’anàlisi positiva i l’anàlisi normativa.

L’anàlisi positiva, és un estudi objectiu per saber les conseqüències econòmiques d’un programa concret, sense tenir ni majors ni menors discrepàncies derivada de que es té coneixement, dades i degut a la naturalesa del problema plantejat. Exemple: la taxa d’atur a l’economia es d’un 15%.

L’anàlisi normativa, es mou en el món dels judicis de valor, i per tant, les connotacions personals de tipus filosòfic, religiós i cultural juguen un paper important. S’aplica la mesura en funció de les connotacions de cadascú. Exemple: què faríem nosaltres per baixar la taxa d’atur a l’economia: creació de llocs de treball, reformar el mercat laboral, baixar el nivell salarial per l’excés d’oferta... Cadascú tindria la seva pròpia opinió.

La teoria econòmica

S’entén per teoria econòmica cada una de les hipòtesis que pretenen explicar els aspectes de la realitat econòmica. És a dir, pretén l’explicació d’un determinat fenomen econòmic que permet posteriorment fer un anàlisi (causa – efecte). A partir d’unes teories es poden fer lleis per, amb aquestes, fer pronòstics. En la teoria econòmica es distingeixen dos enfocaments diferents:

- Microeconomia.- Macroeconomia.

Definició d’agregats macroeconòmics i interrelació

Els agregats macroeconòmics són magnituds que sumen dades de diferents mercats de béns i serveis: factors de producció, actius financers, conductes dels agents econòmics...

Principals agents macroeconòmics:

Renda Nacional (RN o Y): ingressos que s’originen en la producció de béns i serveis subministrats pels residents en el país.

Renda disponible : renda que disposen els consumidors sumades les transferències rebudes de l’estat i deduït dels impostos pagats. És a dir, RN (total ingressos) – T + S.

Producte Interior Brut (PIB): quantitat de tots els béns i serveis produïts per l’economia en el decurs d’un període determinat (normalment un any).

Despesa agregada (DA): despesa per l’adquisició de béns i serveis en el conjunt de l’economia. Tenir en compte que és diferent de demanda agregada (dA).

Consum (C): béns i serveis comprats pels consumidors.

Estalvi (E): renda del país menys la despesa en consum (privat i públic).

Inversió (I): béns comprats per persones i empreses per augmentar el seu estoc de capital.

Impostos (T): ingressos obtinguts per l’estat a través de la recaptació fiscal.

Subsidis i transferències (S): pagaments de l’estat a famílies i empreses que no s’efectuen a canvi de béns i serveis.

Despesa Pública (DP): béns i serveis comprats per l’estat.

Deute Públic (DE): per deute públic s'entén al conjunt de deutes que manté un estat enfront dels particulars o un altre país.

Importacions (IMP): béns, serveis i actius comprats a altres països.

Exportacions (EXP): béns, serveis i actius venuts a altres països.

Exportacions netes (XN): diferència entre el volum total d’importacions i el volum total d’exportacions. Balança comercial. És tràfic de béns (fluxe real).

Sortides netes de capital (SNC): és la diferència entre els actius que els nacionals compren a l’estranger i els actius que els estrangers compren als nacionals. És el fluxe monetari (circulació de diners, sortida de capital).

Si X > M superàvit comercial. Exporta més que importa. El saldo de la balança comercial és positiu. Per tant, SNC és positiu.

Si X < M dèficit comercial. Importa més que importa. El saldo de la balança comercial és negatiu. Per tant, SNC és negatiu.

Valors nominals (preus corrents) i valors reals (preus constants, any base)

- Els agregats macroeconòmics solen expressar-se en valors nominals i en valors reals.- Una magnitud monetària o nominal ve donada pel producte de la quantitat (Q) pel

preu (P): Q x P.- Una magnitud real ve donada pel nombre d’unitats físiques. Exemple: 10Kg de patates.

Preus corrents (termes nominals) i preus constants (termes reals)

Macroeconòmicament, un agregat nominal no ha estat ajustat pels canvis en els preus, mentre que un agregat real és el que ha estat corregit pels canvis que experimenten els preus.

- Els preus corrents són els preus que regeixen cada període (cada any). - Els preus constants són els preus d’un període determinat, que es denomina

comunament període base.

http://ca.wikipedia.org/wiki/Estat

http://ca.wikipedia.org/wiki/Deute

PIB real i PIB nominal

- El PIB real és el valor total dels béns i serveis finals produïts a l’economia en un any, suposant que els preus no haguessin canviat en relació a un altre any que té la consideració d’un any base. És a dir, econòmicament ens interessa, per exemple, produir 2.000 cotxes més (incrementa la producció perquè incrementa el consum de les famílies, volen comprar més cotxes), no que ara el preu dels cotxes sigui més car i es mantingui la producció.

- El PIB nominal és el valor total de béns i serveis finals produïts a l’economia durant un any suposant vigents els preus de l’any en què es realitza la producció.

Exemple:

Any t Any t + 1 Any t + 2 Any t + 3

Bé A 5 (nº unitats, producció)

5 (nº unitats, producció)



Preu del bé A 4 € 5 € 5 € 2 €

Bé B 10 € 12 € 12 € 8 €

Preu del bé B 3 (nº unitats, producció)




Anàlisi de la taula:

Any t:

- PIB nominal: 5 x 4 + 3 x 10 = 20 + 30 = 50 €.- PIB real: 5 unitats del bé A + 3 unitats del bé B = 5A + 3B.

Any t + 1:


Amb respecte l’any anterior (t), la producció real (és a dir, el número d’unitats produïdes a l’economia, el PIB real) es manté: 5 unitats del bé A i 3 unitats del bé B. Però el PIB nominal ha augmentat de 50 a 61 €, ja que han augmentat el preu dels béns A i B: el preu del bé A ha passat de 4 a 5 € i el preu del bé B ha passat de 10 a 12 €. És a dir, hi ha hagut un augment de preus (inflació).

Any t + 2:


Amb respecte a l’any anterior (t + 1), la producció real (és a dir, el número d’unitats produïdes a l’economia, el PIB real) ha augmentat: el bé A passa de se 5 a 7 unitats i el bé B passa de 3 a 5 unitats. El PIB nominal ha augmentat també (de 61 a 95 €) degut a l’augment de la quantitat produïda dels dos béns, perquè els preus de A i de B s’han mantingut. És a dir, hi ha hagut un augment de la quantitat. Augmenta el benestar de la gent: es compra més de A i de B.

Any t + 3:


Amb respecte a l’any anterior (t + 2), la producció real (és a dir, el número d’unitats produïdes a l’economia, el PIB real) es manté amb respecte l’any anterior. Continuen produint-se 7 unitats del bé A i 5 unitats del bé B. El PIB nominal ha baixat (de 95 a 54 €) degut al descens dels preus: el preu del bé A passa de 5 a 2 € i el preu del bé B passa de 12 a 8 €. És a dir, hi ha hagut un descens dels preus (deflació).

Continuant amb el mateix exemple i tenint en compte les mateixes dades, expressarem els resultats en PIB a preus corrents (preus de cada any) i PIB a preus constants (preus de l’any base, que és l’any de referència).

Això es fa perquè les magnituds s’expressen millor les dades en unitats monetàries que en unitats físiques: durant l’any seria impossible portar el còmput de tots els béns que es produeixen a l’economia i expressar-los a una taula, estadísticament no tindria sentit i seria difícil interpretar els resultats. A l’exemple anterior sí perquè només hi ha dos béns (A i B), però el model es complica quan s’afegeixen molts béns. És a dir, gràcies a expressar les magnituds monetàriament, evitem el posar: 5A + 3B...

Continuant amb l’exemple anterior:

Any t:

Preus corrents: 5 x 4 + 3 x 10 = 20 + 30 = 50 €.

Preus constants: 5 x 4 + 3 x 10 = 50 €.

Els preus corrents i constants de l’any t coincideixen, ja que prenem com a referència els preus d’aquest mateix any i, per tant, han de coincidir.

Any t + 1:


Preus constants: 5 x 4 + 3 x 10 = 20 + 30 = 50 €. Prenem 4 € com a preu del bé A i 10 € com a preu del bé B, que són els preus de l’any base (t) i així els mantindrem en els diferents anys. Evolució de quantitats i preus, però tenint en compte que els preus no han variat.

Any t + 2:


Preus constants: 7 x 4 + 5 x 10 = 28 + 50 = 78 €.

Any t + 3:


Preus constants: 7 x 4 + 5 x 10 = 28 + 50 = 78 €.

Recordar que una teoria es divideix en:

- Definicions.- Supòsits.- Implicacions.

El mercat agregat

Sabem que:

- Els mercats específics caracteritzen l’àmbit microeconòmic. En aquest cas parlarem d’equilibri parcial, ja que considerem o estudiem mercat a mercat per separat.

- El mercat agregat caracteritza la macroeconomia. En aquest cas parlarem d’equilibri general, es consideren tots els mercats conjuntament, un únic mercat però sense que cap mercat individual perdi la seva identitat. L’economia com un tot implica, per tant, la visualització imaginativa d’un mercat entès operativament com l’agregació del conjunt de l’activitat del país (ens ho imaginem, perquè en realitat no existeix).

Per tant, el mercat agregat el configuren una oferta “total” i una demanda “total”. És a dir, l’oferta agregada i la demanda agregada. És a dir:

- Oferta: tota l’oferta.

- Demanda: tota demanda (consum nacional).- p: nivell general de preus, índex general de preus.

La determinació de la renda nacional d’equilibri és el punt de referència de l’anàlisi macroeconòmica. Les finalitats que es prenen assolir són: la plena ocupació, l’estabilitat de preus, l’estabilització cíclica, l’equilibri exterior i el creixement. ¿Com es fonamenta aquest equilibri? Mitjançant la interacció de l’oferta i la demanda.

DA: allò que es compra: compra de béns i serveis efectiva a un nivell de preus determinat.

La demanda agregada (dA): quantitat que potencialment es compraria (disposat a comprar) donat els diferents preus. Ve donada pel total de despeses en consum, inversió, despesa pública i exportacions netes.

PIB: allò que es produeix.

L’oferta agregada (oA): quantitat que el conjunt d’empreses estan disposades a produir al país donat el nivell de preus. Té a veure amb la producció nacional.

L’oferta i la demanda agregada, ceteris paribus, guarden relació amb el nivell de preus:

- El conjunt de les empreses del país estan disposades a augmentar la producció si el nivell de preus augmenta.

- El conjunt de consumidors estan disposats a augmentar les compres si el nivell de preus baixa.

L’oferta té pendent positiu i la demanda pendent negatiu. L’encreuament entre les dues línies determina el punt d’intersecció; és a dir, l’equilibri macroeconòmic: determina el volum de renda nacional (producció) i el nivell de preus.

Els gràfics següents mostren aquesta determinació de l’equilibri macroeconòmic, la capacitat d’ajustament d’oferta i demanda al llarg temps:

En aquest cas, el gràfic fa referència al curt termini. La corba d’oferta agregada és perfectament elàstica. Amb aquest supòsit, el nivell de preus ve donat i la producció pot prendre qualsevol volum. És a dir, el volum de producció no afecta al nivell de preus. És a dir, a curt termini, l’equilibri macroeconòmic està en funció de la demanda agregada i d’aquesta depèn la producció d’equilibri. En una situació en crisi i a curt termini, podríem augmentar la producció: augmentaria el treball i disminuiria l’atur.

En aquest cas, el gràfic fa referència al llarg termini. La corba d’oferta agregada és perfectament inelàstica. Amb aquest supòsit, l’economia opera a plena capacitat i, per tant, tots els recursos disponibles estan ocupats (es determina la producció potencial). Això vol dir que la producció depèn només de l’oferta agregada. El nivell de preus, donada l’oferta, està en funció de la demanda agregada. La oA (oferta agregada) és rígida i la dA (demanda agregada) fixa el preu, creant inflació o deflació.

En aquest cas, el gràfic fa referència al mig termini. És el lapsus temporal en què l’oferta agregada passa de ser horitzontal a vertical. La corba d’oferta té pendent positiu. La determinació de la renda nacional i del nivell de preus d’equilibri, respon tant a canvis de l’oferta com de la demanda. Per tant, es pot fer tant polítiques de dA (variant la demanda) i polítiques de oA (variant l’oferta).

En cada situació, l’encreuament oportú de l’oferta i demanda agregades determina l’equilibri macroeconòmic. Les actuacions sobre els components de l’oferta i de la demanda agregades són rellevants per assolir les finalitats perseguides: plena ocupació, a l’estabilitat i al creixement, etc; la qual cosa porta a instrumentar, en cada cas, la política econòmica adient.

La política macroeconòmica

És el conjunt de mesures i actuacions que tenen per finalitat incidir sobre l’economia com un tot. Depenen del govern i del conjunt d’autoritats econòmiques i financeres.

Microeconòmicament, el mercat lliure determina assignacions eficients. L’Estat actua quan hi ha fallades del mercat (provisions béns públics, efectes externs, fonament de la competència, redistribució dels resultats del mercat, potenciació d’igualtat d’oportunitats...).

Macroeconòmicament, s’accepta que no sempre les decisions individuals provoquen resultats globals òptims. És a dir, les polítiques governamentals actives són adequades, en particular, en situacions conjunturals adverses on la iniciativa privada és inoperant i impotent. Exemple: crac de l’any 1929 i la Gran Depressió, que va posar de manifest la necessitat de fer polítiques governamentals en l’àmbit macroeconòmic.

Hi ha quatre polítiques macroeconòmiques importants:

- Política monetària: fa referència al control de l’oferta de diner: bitllets, monedes i altres instruments del sistema bancari. A les economies modernes, es duu a terme mitjançant un organisme autònom i independent del govern que, com a autoritat monetària, recau en el Banc Central.

- Política fiscal: en relació amb la determinació del pressupost estatal. El pressupost és el conjunt d’ingressos i despeses del govern, normalment durant un any. Els ingressos depenen bàsicament del sistema impositiu i les despeses són les compres directes de béns i serveis i els pagaments corresponents a transferències i subsidis.

- Política comercial i canviària: conjunt de mesures que el govern adopta per ordenar les relacions econòmiques internacionals. El referent és la balança de pagaments, que registra les transaccions realitzades i els seus pagaments. Ja que el comerç exterior implica l’ús de monedes d’altres països, junt amb la política comercial, apareix també la política canviària, és a dir, sistemes mitjançant els quals s’intercanvia moneda nacional per divises.

- Polítiques estructurals: actuacions que incideixen en l’estructura establerta i en el marc institucional. Aquestes actuacions afecten a modificacions organitzatives que, a partir dels canvis legals pertinents, recauen en: el mercat laboral, el sistema bancari, l’ordenament financer, l’educació, la salut, comunicacions i transports, l’impuls tecnològic...

Evolució dels agregats macroeconòmics

Recordar:

- PIB nominal: el valor total dels béns i serveis finals produïts en l’economia durant un any, calculat utilitzant els preus corrents de l’any en que es genera la producció.

- PIB real: el valor total dels béns i serveis finals produïts en l’economia durant un any, calculat utilitzant els preus d’un any base.

Taxa de creixement de l’any t:

És la fórmula per determinar el creixement d’una magnitud.

Exemple:

PIB t = 120

PIB t-1 = 105

tc (taxa de creixement) = 120 – 105 / 105 = 15 / 105 = 0,14 (14 %). Per tant, la taxa de creixement de l’any t és d’un 14%.

Altre exemple:

PIB t = 90

PIB t-1 = 105

tc = 90 – 105 / 105 = -15 / 105 = - 0’14 (-14%). Per tant, la taxa de creixement (decreixement en aquest cas) de l’any t és d’un -14%.

Mesuraments de la taxa de creixement:

- Taxa intertrimestral- Taxa interanual- Taxa anual

Taxa de creixement intertrimestral de l’any t:

I II III IV

PIB (al llarg del temps) 1% -0,3% 0% 2%

I, II, III, IV Són els quatre trimestres de l’any. Cadascú d’aquests valors (xifres) ens mostren la taxa de creixement intertrimestral del PIB d’una economia al llarg del temps (en aquest cas, per trimestres).

Per exemple, el -0,3% significa que l’economia ha tingut un decreixement durant el segon trimestre d’aquest any t.

Taxa de creixement intertrimestral de l’any t+1:

I II III IV

PIB (al llarg del temps) 1,5% -2% -1% 3%

De la mateixa manera que a l’any anterior t I, II, III, IX són els quatre trimestres de l’any. La comparació entre dos taxes trimestrals (siguin les dos taxes del mateix any o de l’altre) torna a ser intertrimestral.

Exemple: al segon trimestre de l’any t el PIB va caure un -0,3%, mentre que al segon trimestre de l’any següent (t+1) el PIB va caure un -2%.

Taxa de creixement interanual:

Comparació del primer trimestre de l’any t amb el primer trimestre de l’any t + 1 (mateix trimestre d’anys diferents).

En aquest cas, seria: 1’5 (de l’any t+1) – 1 (de l’any t) / 1 (de l’any t) = 0,50%.

Taxa de creixement anual:

Taxa de creixement de tot el període (anual): 1 + (-0’3) + 0 + 2 = 2’7 / 4 (trimestres) = 0’68 % és la taxa de creixement anual.

Altre exemple:

Taxes de creixement trimestrals del Japó durant els anys 2008 i 2009:

I II III IV I II III IV

PIB (llarg temps)

1,4 1’3 0’3 1’1

-2’1 -2 -2’7 -3’5

Els quatre primers trimestres fan referència al 2008 i la resta al 2009.

tc anual 2008: 1’4 + (-2’1) + (-2) + (-2’7) / 4 (trimestres) = -5’4 / 4 = - 1’35% és la taxa de creixement anual de l’any 2008.

tc anual 2009: (-3’5) + 1’3 + 0’3 + 1’1 / 4 (trimestres) = - 0’8 / 4 = -0’2% és la taxa de creixement anual de l’any 2009.

tc interanual = - 0’2 - (-1’35) / (-1’35) = 1’15 / (-1’35) = -0’92 % és la taxa interanual (entre 2008 i 2009).

TEMA 2: QÜESTIONS DE MACROECONOMÍA

Aquestes qüestions són:

- L’atur (ocupació, es busca la plena ocupació).- Inflació (o deflació, nivell de preus). Es busca la estabilització de preus.- Cicles (estabilització). Es busca la estabilització de la economia.- Nivell de vida i creixement econòmic.

A aquestes qüestions es poden afegir altres dos:

- Dèficit comercial (es busca l’equilibri de la balança de pagaments).- Dèficit fiscal (es busca l’equilibri pressupostari).

1. Atur

Un objectiu macroeconòmic important és la plena ocupació.

La plena ocupació significa la utilització, sense malbarataments, de tots els recursos disponibles a l’economia (no vol dir que treballin tots).

En l’àmbit macroeconòmic està íntimament relacionat amb el factor treball. L’atur fa referència a les persones que busquen feina de manera activa, però momentàniament no troben treball. Aquella situació on la gent vol treballar i no troba feina als preus (salaris) de mercat.

És el gran problema de l’economia espanyola enfront d’altres països de l’entorn (UE). Està al voltant del 19 – 20% de la població activa. Caracteritza una situació macroeconòmica perjudicial, personal i social molt delicada.

Tipus d’atur

Hi ha dos tipus d’atur principals:

- L’atur voluntari: quan els treballadors abandonen els llocs de feina perquè no accepten el salari vigent.

- L’atur involuntari: són les persones disposades a treballar al nivell de salaris vigent i que no troben feina. Òbviament, la macroeconomia s’interessa per l’atur involuntari, que presenta diferents aspectes i matisos:

1) Atur friccional: originat pel trànsit d’un lloc de feina a un altre o, normalment, el que sorgeix abans de trobar la primera feina (situació de la gent que no ha treballat mai, ja que acaben de finalitzar els estudis...).

2) Atur estructural: apareix per motius de canvi tecnològic, la gent es queda sense feina per un canvi tecnològic (necessiten un nou aprenentatge o reciclatge), per alteracions importants de la demanda de treball i per l’existència de dificultats de mobilitat geogràfica, etc.

Atur friccional + atur estructural = atur natural.

L’atur natural és qualsevol atur que hi ha en una economia que està en plena ocupació (com hem dit abans, plena ocupació no significa que treballi tothom). És a dir, encara que l’objectiu de la política d’ocupació es la taxa d’atur igual a zero, se sap que aquest requeriment és teòric. Existeix un nivell de desocupació compatible amb el volum de producció “normal” de l’economia.

3) Atur estacional: per l’estació, en certes èpoques de l’any hi ha feines que no es poden desenvolupar plenament (agricultura, construcció, turisme...).

4) Atur residual: persones que per diferents problemes (físics, mentals...) tenen limitacions pel que fa a les oportunitats de trobar feina (persones discapacitades).

5) Atur cíclic: motivat per les fluctuacions de l’economia; augmenta en conjuntures contractives i disminueix en conjuntures expansives.

Plena ocupació = població activa – atur natural

Mesuraments: la taxa d’atur i altres indicadors

El nivell d’aturats existents és un indicador important per avaluar l’estat d’una economia. És un indicador d’ineficiència, el volum d’atur és un indicador rellevant de la situació del mercat de treball.

Taxa d’atur = persones en atur / població activa x 100 (s’expressa en %)

A més de la taxa d’atur, es tenen en compte altres indicadors. Per la comparació cronològica i la harmonització de resultats, s’ha de tenir en compte certes precisions abans de tot. Són les següents:

Població civil = població total – persones de menys de 16 anys.

Població activa = població civil – població inactiva ó població ocupada + població en atur.

S’ha de tenir en compte:

- Població civil (designada també com població adulta): nombre de persones disponibles per a una ocupació. A més de la població de menys de 16 anys, es consideren també les persones que integren les forces armades, empresonats...

- Població inactiva: és una part de la població civil que ni treballen ni busquen activament treball. És un grup heterogeni, on destaca (dins d’aquesta població inactiva) els treballadors desanimats: aturats que no busquen feina activament.

- El treball domèstic no es computa com a “treball” en les estadístiques oficials.

Exemple gràfic d’una estructura de població imaginària (dades) i càlcul de diversos indicadors:

Taxa d’atur = Aturats / Població activa x 100 = 50 / 450 = 11’11 % Indicador ineficiència.

Taxa activitat = Població activa / Població total x 100 ó Població activa / Població civil x 100 = 450 / 1000 = 45 % ó 450 / 800 = 56’ 25 % Indicador d’eficiència.

Taxa ocupació = Població ocupada / Població total x 100 ó Població ocupada / Població civil x 100 = 400 / 1000 = 40 % ó 400 / 800 = 50 % Indicador de la distribució funcional de la població.

% població activa = Població activa / Població total x 100 ó Població activa / Població civil x 100 = 450 / 1000 = 45 % ó 450 / 800 = 56’ 25 % Indicador d’eficiència. Coincideix amb la taxa d’activitat, però quan es presenten els dos indicadors alhora, si un l’expressem per mitjà de la població total, l’altre l’expressem per mitjà de la població civil. Normalment, la taxa d’activitat es presenta per mitjà de la població civil i el % de la població activa per mitjà de la població total.

Versemblança de la taxa d’atur (problemes estructurals de l’atur)

El nombre de treballadors aturats a una economia és objecte de controvèrsies; ja que segons els procediments de càlcul, no es té una mesura precisa del nombre de persones que efectivament o realment estan buscant treball i no el troben.

- Hi ha una alta taxa d’atur juvenil, en aquesta franja d’edat.

- Incorporació de la dona al món laboral.

- Desajustament del nombre de la població activa com a conseqüència de la incorporació dels immigrants.

- Els treballadors desanimats no s’inclouen en la població activa. Són aquells treballadors que no busquen feina activament. Computen com a població inactiva.

- Existeixen aturats fraudulents, que són aquells que reben subsidi realitzen alguna feina.

- Existeix atur encobert: són persones que estan ocupades; però els seus serveis o la seva capacitat resten infrautilitzats. Per exemple, una família d’agricultors que té una petita propietat i tres fills. Amb un dels fills ja està el treball necessari per cuidar la terra, però els altres dos també treballen aquesta terra (per tant, treballen encara que no és necessari, la producció és la mateixa).

- Subocupació: realitzen tasques redundants. Per exemple, un llicenciat universitari que treballa d’escombraire. És a dir, per sota de les seves capacitats i coneixements. La subocupació no es configura com atur.

El problema de l’atur rau en la quantia de la gent sense feina, però cada cop es té més en compte:

1) La durada de la desocupació (individualment considerada).2) L’edat dels aturats, degut a la major dificultat per retrobar feina per par dels d’edat

laboral avançada.

Tres aspectes importants a tenir en compte

1) Tresorejament (atesoramiento) de treball:

Combatre la desocupació i propiciar l’ocupació és un objectiu prioritari de la política macroeconòmica. Amb aquesta denominació es fa referència a una mena d’atur encobert que s’origina quan les empreses mantenen treballadors en nòmina sense ser ocasionalment necessaris. La raó d’aquest comportament empresarial rau en els costos de formació.

És a dir, les empreses, en aquells treballs que són més flexibles i que poden acomiadar la gent, no ho fan degut als costos de formació superiors que suposen llogar nous treballadors, recerca, etc; majors que els que suposarien mantenir al treballador (antic).

Les empreses durant les fases contractives del cicle, en què s’acumula major nombre d’aturats i que podien prescindir de treballadors, en comptes d’atendre a suspensions temporals mantenen els treballadors en nòmina sense gairebé activitat.

2) Salaris d’ineficiència:

Fa referència al fet de que moltes vegades es paguen salaris per sobre dels preus (salaris) de mercat d’equilibri, amb la intenció de fidelitzar al treballador. Això es fa perquè amb aquest incentiu es busca que sigui més productiu i en conseqüència s’evitaria l’absentisme laboral.

3) Llei d’Okun:

El tresorejament de treball respon a conductes relacionades amb l’evolució del nivell d’activitat econòmica, és d’interès la relació entre ocupació i producció.

Okun (1929 – 1979), economista assessor del president J. F. Kennedy, va observar que les apujades i abaixades de la taxa d’atur són similars a les fluctuacions a llarg termini del PIB real.

És a dir, les fluctuacions de la producció (PIB) acostumen a estar correlacionades amb més intensitat que d’altres variables amb l’atur (òbviament en sentit invers).

Va anunciar una llei que porta el seu nom, que diu el següent:

Si l’economia millora (augmenta el PIB) l’ocupació augmenta més a poc a poc que la producció (menys que proporcionalment).

Si l’economia empitjora (disminueix el PIB) l’ocupació decreix (atur) més de pressa que la producció (més que proporcionalment).

És a dir, per exemple: l’ocupació creix a la meitat del que ho fa la producció quan l’economia s’expandeix i es redueix el doble quan l’economia es contrau.

2. Preus i inflació

El preu és allò que es dóna a canvi d’un bé o servei. L’agregació de tots els preus de l’economia fixa el nivell general de preus o nivell de preus. Els preus varien i, en conseqüència, també el nivell de preus.

Els preus habitualment pugen (inflació); ocasionalment, poden abaixar-se (deflació). L’anàlisi de l’economia com un tot s’interessa pels dos fenòmens, si bé és més freqüent la inflació. Assolir l’estabilitat de preus és un objectiu important de la política macroeconòmica.

No qualsevol fenomen d’alça de preus pot considerar- se com a inflació. Si en el conjunt de l’economia, els preus d’alguns béns pugen mentre que altres baixen, no pot afirmar- se l’existència d’inflació, ja que el nivell de preus es mantindrà constant. Fins i tot, si només el nivell de preus puja transitòriament, tampoc hi ha inflació en sentit estricte. Una pujada temporal pot compensar-se també amb una abaixada temporal.

Tan sols hi ha inflació si l’apujada del nivell de preus és persistent. La taxa d’inflació és la taxa en què augmenta el nivell de preus.

Si PIB ATUR MENYS QUE PROPORCIONALMENT

Si

PIB

ATUR MÉS QUE PROPORCIONALMENT

Conseqüències de la inflació

Són remarcables tres tipus de repercussions:

1) Altera les funcions del diner, distorsiona la significació del diner (el funcionament dels preus): disminueix la seva capacitat com a dipòsit de valor, insatisfactori com a unitat de compte i, fins i tot, perd utilitat com a mitjà de canvi.

2) En la perspectiva individual, comporta un perjudici pels prestamistes (els retorns tenen menys poder adquisitiu: hauran d’imposar un tipus d’interès més alt per fer front a l’apujada de la inflació). També perjudica i afecta negativament a les persones que reben renta fixa (comporta una disminució real dels ingressos): lloguers d’un immoble, pensions, rendes d’un actiu financer... Distorsiona les relacions financeres. La inflació comporta un augment del cost de la vida.

3) En el conjunt de l’economia, hi ha distorsions en els mecanismes d’assignació dels recursos. Els preus relatius perden coordinació, es fan més canviants. “Soroll en el sistema de preus”: als agents que participen en el mercat se’ls fa més difícil interpretar la informació que transmeten els preus. A més, la inflació augmenta el risc, els pronòstics pel futur esdevenen incerts. La competitivitat surt perjudicada amb efectes negatius sobre producció i l’ocupació.

Classes d’inflació:

Segons sigui l’augment del nivell de preus, la intensitat de la inflació és diferent. Es distingeixen tres classes d’inflació:

1) La inflació moderada: taxes anuals d’inflació d’un dígit. En les economies modernes es conviu amb inflacions moderades. Malgrat l’augment del nivell de preus, la gent manté diner en efectiu i concerta contractes a llarg termini nominats monetàriament.

2) La inflació galopant: taxes de dos i, fins i tot, tres dígits. El funcionament de l’economia resulta distorsionat: el valor del diner disminueix amb rapidesa; els mercats financers perden contingut i la població tendeix a acaparar béns i a adquirir actius reals (sistema de troc: canvi d’un bé per un altre).

3) La hiperinflació: de caràcter excepcional i més preocupant, les experiències reals corresponen a èpoques de guerra o de grans trasbalsaments.

Causes d’inflació:

1) Inflació de costos: augmenten els costos de producció (augment del preu del petroli, per exemple). El preu dels productes que arriben als consumidors són majors; és a dir, el preu final és major.

2) Inflació de demanda: els desitjos de compra en el seu conjunt superen la capacitat productiva de l’economia. Si augmenta la quantitat demandada augmenta el preu.La demanda, consum, inversió, etc; el ritme de creixement d’aquests agregats és molt ràpid (superant a l’oferta); sempre hi ha un desfàs que pot fer que hi hagin desequilibris. Les decisions d’augmentar la producció per equiparar la demanda és decisió única de l’empresari. Al començament si que augmenten l’oferta, però un cop es tenen que continuar augmentar treballadors o maquinària, es comença a dubtar: hi ha incertesa amb la demanda (pot caure bruscament, que canviïn les preferències...).

En realitat, una i l’altra estan enllaçades. A la pràctica, una puja dels preus de consum gairebé origina en conseqüència una de puja de salaris (per mantenir el poder adquisitiu d’abans) i, igualment, un augment dels salaris portarà a una puja de preus. La importància d’aquesta interrelació (que succeeix a les economies actuals), origina el que es coneix com a espiral inflacionista.

La teoria quantitativa del diner

Per aquesta teoria es fa servir “l’equació del canvi” o “l’equació quantitativa” establerta per Fisher. Segons l’expressió:

M x V = P x Q

Recordar:

M quantitat de diner en circulació (oferta monetària).

V Velocitat de circulació (ritme amb el que el diner canvia de mans).

P El nivell general de preus.

Q Quantitat de béns i serveis produïts a l’economia.

En aquest marc, es suposa que V i Q es mantenen constants. Per tant, és obvi la interrelació entre P i M, de tal manera que a l’augmentar la quantitat de diner augmenta el nivell general de preus (per a que es mantingui la igualtat). Per tant, l’oferta monetària és un factor inflacionista.

El producte de P x Q equival al PIB nominal. Per tant:

M x V = PIB nominal

I, representant per k (una constant) el quocient 1/V:

PIB nominal = M / k

Això vol dir que es guarda una relació proporcional, afectaran de manera proporcional en el PIB nominal tant una variació de M o de k. En conclusió, la teoria quantitativa del diner diu que el nivell general de preus varia directament i proporcionalment amb la variació de la quantitat de l’oferta monetària a l’economia.

Mesurament de la inflació (índex de preus)

Mesurar l’evolució del nivell de preus és molt important. Aquesta mesura implica saber quant s’ha de pagar en el moment present pel mateix conjunt de béns que va adquirir- se en un moment anterior.

Fonamenta la determinació dels índexs de preus. Un índex de preus pren com a referència un conjunt específic de béns o altres variables. El més freqüent és tenir en compte els béns de consum corrents, que és el que es coneix com a Índex de Preus al Consum (IPC). També hi ha d’altres índexs de preus, com el que té en compte “tots” els béns que composen el PIB i que es coneix com a deflactor del PIB.

És a dir, un índex de preus mesura el cost d’adquisició d’una cistella representativa de la compra d’un determinat any en relació de la mateixa cistella d’un any anterior o any base. La cistella recull un conjunt de béns i serveis representatius, així com un consumidor també representatiu. En el cas de béns de consum són les despeses ordinàries d’una família: alimentació, vestit, habitatge, transport... A cada bé se li assigna una importància relativa (un pes), l’índex esdevé una ponderació del conjunt de béns que el composen.

Taxa d’inflació

L’índex de preus s’utilitza per calcular la taxa d’inflació. L’índex de referència és l’Índex de Preus al consum (IPC). La taxa d’inflació mesura la variació percentual de l’IPC en el decurs d’un any.

Per tant, la taxa d’inflació indica, doncs, la variació del cost de la vida. S’utilitza per compensar (tant des del punt de vista econòmic com social) les conseqüències de la inflació, ja sigui per:

1) Deflactar: indicar en termes reals quantitats registrades en valors monetaris.2) Indexar: indicar en termes (valors) monetaris quantitats reals.

Deflactar consisteix en dividir una quantitat nominal per l’índex de preus, expressant – la així en termes reals (es depura de la influència del preu). És habitual utilitzar aquest procediment en el cas del PIB. El deflactor del PIB d’un any determinat s’obté:

També el deflactor del PIB és un indicador versemblant del cost de la vida. Si es tenen en compte períodes llargs de temps, tant el deflactor del PIB com l’IPC mostren una evolució similar de la inflació.

Inflació i taxa d’interès: efecte Fisher

La forma en què la inflació afecta a la taxa d’interès rau en la distinció entre taxa d’interès nominal i taxa d’interès real. La taxa d’interès real es defineix com:

Exemple:

Taxa d’interès nominal: 5 %.

Taxa d’inflació: 10%.

Per tant, la taxa d’interès real és: 5 % - 10 % = - 5 %.

Altre exemple:

Si una persona té 100 € i la taxa d’interès nominal és un 5 %.

En el decurs d’un any, aquests 100 € es transformaran a final d’any en 105 € (si la taxa d’inflació és igual a zero). Haurà augmentat la seva capacitat de compra en 5 unitats.

Altre exemple:

Si la mateixa persona té 100 €, la taxa d’interès nominal és un 5 % i, a més, la taxa d’inflació és d’un 10%.

Té 100 € i al final de l’any tindrà 105 €, però en aquest cas podrà comprar una mica menys que a l’any anterior, perquè la taxa d’inflació és d’un 10 % (els preus s’hauran apujat de 100 a 110 €, amb la qual cosa la seva capacitat de compra baixa en 5 unitats (110 € en front els 105 € que tindrà al final de l’any 105 € - 110 € = - 5 €).

El rendiment del diner (taxa d’interès nominal) és inferior a la taxa d’inflació. Per tant, per no perdre poder adquisitiu s’ha de pujar la taxa d’interès nominal.

Relació entre inflació i atur: la corba de Phillips

La disjuntiva usual entre inflació i atur s’analitza específicament a través del que s’anomena corba de Phillips.

L’economista neozelandès A. W. Phillips, va elaborar un gràfic en un pla de coordenades, mesurant l’eix vertical les taxes d’inflació i a l’horitzontal les d’atur, com mostra el gràfic següent:

D’aquesta interrelació se n’extreuen conclusions variades:

1) La relació inversa entre atur i inflació. S’observa que per sota d’un cert nivell d’atur els preus deixen de ser estables i a taxes d’atur inferior, la inflació comença a créixer.

2) Amb inflació zero la taxa d’atur corresponent mostra un cert valor, que Phillips va fixar, per l’època estudiada, al voltant del 5,5 %.

3) Aquest volum d’atur, coexistint amb inflació zero, se’l considerà com la taxa d’atur natural. En aquest cas, es fa servir el terme NAIRU: és un acrònim derivat de l’expressió anglesa Non-Accelerating Inflation Rate of Unemployment (Taxa d’atur no acceleradora de la inflació).

Recordar:

Taxa d’interès real = taxa d’interès nominal – taxa d’inflació.

Per tant:

Taxa d’interès nominal = taxa d’interès real + taxa d’inflació.

Trampa de liquiditat:

Si el tipus d’interès és molt baix el diner tendeix a mantenir – se líquid (perd velocitat de circulació). Situació que es produeix en el mercat monetari quan els tipus d'interès estan molt baixos i els inversors decideixen guardar el seu diner i no invertir.

http://portal.lacaixa.es/apl/buscador/index_ca.html?q=diner&site=Par_ca%7CEmp_ca

http://portal.lacaixa.es/apl/buscador/index_ca.html?q=inversors&site=Par_ca%7CEmp_ca

http://portal.lacaixa.es/apl/buscador/index_ca.html?q=tipus%20d'inter%C3%A8s&site=Par_ca%7CEmp_ca

http://portal.lacaixa.es/apl/buscador/index_ca.html?q=mercat%20monetari&site=Par_ca%7CEmp_ca

3. Els dèficits comercials

Les compres de béns i serveis que un país realitza a altres països són importacions, mentre que les vendes de béns i serveis del país a l’exterior són exportacions. El registre d’unes i altres defineix la balança comercial, que pot estar equilibrada o desequilibrada. En el primer cas, importacions i exportacions són iguals. En l’altre cas, pot succeir dos casos:

- Que les exportacions superin les importacions (X > M): superàvit comercial.- Que les importacions superin les exportacions (M > X): dèficit comercial. Aquest cas és

bastant freqüent.

En el cas espanyol, el dèficit comercial és secular (encara que en termes relatius ha millorat en relació amb l’evolució del PIB). L’obertura a l’exterior de l’economia espanyola ha anat augmentant des del “Plan de Estabilización” del 1959, en què es liberalitzen les importacions.

L’ingrés a la CEE l’any 1986 i l’adopció de l’euro han reforçat la tendència. De fet, la zona euro representa més del 60% de les relacions comercials espanyoles amb l’exterior.

Espanya exporta principalment producte tecnològic de grau mitjà: els sectors característics són els de semimanufacturats, béns d’equip i automòbils. S’importen productes energètics i matèries primeres. També s’importen béns de consum i automòbils (augment comerç intraindustrial).

Comerç internacional

Teòricament, l’equilibri de la balança comercial és un resultat desitjable. Habitualment, però, es registren desequilibris; les situacions de dèficit comercial són les que presenten normalment una problemàtica més complicada.

¿Quin és el paper dels governs? Procuren evitar aquestes situacions o, en qualsevol cas, minimitzar els efectes perjudicials que puguin suposar en el funcionament de l’economia. Per fer-ho, utilitzen diferents instruments i mesures que caracteritzen la política comercial.

Per què hi ha comerç internacional? És beneficiós o perjudicial participar en el comerç exterior? Quines són les orientacions per impulsar o frenar les transaccions internacionals de béns i serveis? Es pretén donar resposta a aquestes preguntes, indagar les causes del tràfic exterior dels béns i serveis.

Avantatge absolut i avantatge comparatiu

David Hume (segle XVIII) va ser un dels primers pensadors que va destacar la naturalesa compensadora que suposa el comerç exterior. Mitjançant el comerç lliure es mitiguen els desequilibris o les desigualtats entre els països a partir de les dotacions de recursos, habilitats, condicions climàtiques, etc.

Adam Smith sintetitza aquesta idea en el principi de l’avantatge absolut. Si un tipus de país disposa d’un tipus de recursos i un altre d’uns tipus diferent, l’intercanvi mutu els beneficiarà a tots dos.

En canvi, la qüestió no és tant evident si cadascun dels països produeix tots dos productes. David Ricardo va explicar que el comerç continua sent eficient si cadascun dels béns es produeix a cada país atenent els diferents nivells d’eficàcia.

És a dir, si es dóna avantatge comparatiu, perquè cada país s’especialitzarà en la producció i en l’exportació de béns que pot produir a un cost relativament més baix i importarà aquells que produeix amb costos relativament més elevats. L’especialització farà més profitosos els intercanvis (els preus de tots dos béns seran més petits que si ambdós els produís cada país) i, en definitiva, augmentarà el benestar dels que participen en el comerç (disposaran de tots dos béns a costos comparativament menors).

Un exemple

David Ricardo va posar l’exemple del comerç entre Anglaterra i Portugal. Tots dos països produeixen teixit i vi. Un país i l’altre són iguals d’eficients en la producció de teixit, però Portugal ho és el triple en la producció de vi.

Així, amb una hora de treball Anglaterra produeix 3 metres de teixit o 1 litre de vi i Portugal, 3 metres de teixit o 3 litres de vi, com mostren les línies A i P dels gràfics adjunts:

Son les línies representatives de les corbes de possibilitats de producció i tenen forma rectilínia perquè per simplicitat se suposen rendiments constants.

Sense comerç, cada país pot situar-se en qualsevol punt de la línia respectiva i obtenir les quantitats de teixit i de vi desitjables. En a, per exemple, Anglaterra obté a’ metres de teixit i a” litres de vi, i en b, Portugal b’ metres de teixit i b” litres de vi.

Per tant, mentre que a Portugal per 1 litre de vi s’obté 1 metre de teixit, a Anglaterra per aconseguir 1 litre de vi s’han de lliurar 3 metres de teixit. Per tant, el teixit és més barat a Anglaterra i comparativament el vi ho és més a Portugal.

D’aquesta manera, si els països s’obren al comerç, Anglaterra comprarà vi a Portugal a canvi de teixits i Portugal teixits a Anglaterra a canvi de vi. Per tant, l’existència d’avantatge comparatiu afavoreix l’existència de comerç encara que cada país pugui produir originàriament cada país pugui produir cadascun dels béns objecte de tràfic.

Els guanys del comerç

Les exportacions modificaran les corbes d’oferta i també ho faran els preus de cada bé. A la llarga, s’originarà un mercat únic i una única relació de preus i es consolidarà l’especialització. Però, el resultat és beneficiós per a tots dos països?

Si es combinen els dos gràfics anteriors, se n’obté un de nou (la posició de Portugal capgirada).

Les superfícies de color blau mostren les produccions que poden obtenir- se a cada país sense comerç. A mesura que el tràfic exterior esdevé atractiu perquè un o altre bé es relativament més barat en un país o en l’altre, les possibilitats de comerç estan determinades per la línea X, que mostra una relació de preus constants en una posició intermèdia entre els que representen les línies de possibilitats de producció, A i P.

No obstant, no tots els punts de la línia X són situacions avantatjoses. Només ho son aquells que es troben en el tram de la línia que travessa la superfície groga.

En el punt x, per exemple, Anglaterra augmentarà el consum de teixits passant de a’ fins a’c en relació amb la quantitat inicial 0a’. També el consum de vi passa de a” fins a”c des de 0a”.

Portugal, augmentarà el consum de teixits passant de b’ a b’c des de 0b’ i el de vi en b” fins a b”c en relació amb 0b”.

A la superfície groga, el comerç lliure reporta guanys (els guanys del comerç) a cadascun dels països.

Dos indicadors: taxa de cobertura i relació real d’intercanvi

El comerç beneficia tots dos països, però no necessàriament amb la mateixa proporció. Per això, a l’interior de la superfície groga, cada país s’esforçarà per situar – se en aquell punt que li permeti augmentar els guanys relatius.

Per això, ens hem de fixar o estar en funció dels preus possibles d’acord amb la línia X de possibilitats de comerç.

Si la línea X de possibilitats de comerç s’apropa a P beneficiarà a Anglaterra. Si la línia X coincidís amb la línia P, tots els guanys del comerç serien per a Anglaterra.

Si la línea X de possibilitats de comerç s’apropa a A beneficiarà a Portugal. Si la línia X coincidís amb la línia A, tots els guanys del comerç serien per a Portugal.

És a dir, els intercanvis només es duran a terme a l’espai entre les línies A i P.

- La taxa de cobertura (TC): indica la proporció d’importacions d’un país que poden finançar-se amb el valor de les exportacions (per període de temps). Es representa percentualment (%).

Si TC és més baix que 100 les exportacions són inferiors a les importacions (dèficit comercial).

Si TC és més alt que 100 les exportacions són superiors a les importacions (superàvit comercial).

La fórmula és:

- La relació real d’intercanvi (RRI): és el quocient entre l’índex de preus de les exportacions i l’índex de preus de les importacions. Així, fa referència, per tant, a la quantitat de béns importats que poden obtenir- se per unitat de productes exportats.

Si la tendència és que la RRI augmenti és un canvi favorable. Amb allò que el país ven pot pagar allò que compra. Pot importar més per unitat exportada.

Si la tendència és que la RRI baixi és un canvi desfavorable. Amb allò que el país ven no pot pagar allò que compra. Pot importar menys per unitat exportada. O sigui, ha de pagar més per les importacions.

La fórmula és:

En conclusió, aquests indicadors serveixen per mesurar quantitativament els guanys del comerç internacional.

Política comercial

Malgrat els avantatges del lliure comerç, a la pràctica han sorgit històricament posicionaments contraris. La realitat és que els governs tendeixen a tutelar l’ordenació dels intercanvis. El conjunt d’accions que pren el govern en relació amb les importacions i exportacions s’anomena política comercial.

Hi ha dues orientacions de tipus contrari que tenen relació o amb la incentivació del comerç o amb l’obstaculització:

- El lliure canvi. Els arguments que defensen el lliure canvi, és a dir, les relatives a la llibertat de comerç, ens mostren que sorgeix l’especialització, incrementen la competència i la innovació; eixamplen el mercat i es defensen els interessos dels consumidors, pel que suposa la disponibilitat de productes i l’abaratiment de preus.

- El proteccionisme. Els arguments que defensen el proteccionisme, és a dir, la restricció del comerç, ens diuen que s’utilitzen com a la necessitat de protegir les indústries naixents davant de la competència estrangera; la possibilitat de modificar la RRI a favor de països que produeixen i exporten una part important del comerç mundial d’alguna mercaderia; com a respostes de polítiques comercialment agressives (deslleials) de l’exterior, etc.

Regulació del comerç

Mentre que la pràctica del lliure comerç comporta una política passiva, l’establiment de restriccions és una política activa que dissenya els instruments pertinents. Són els propis de les barreres al comerç, que poden ser aranzelàries (afecten els preus) i no aranzelàries (afecten a les quantitats de les importacions).

Les barreres aranzelàries poden ser:

- Els aranzels:

1) Aranzels específics: s’augmenta el preu dels productes importants per unitat de producte.

2) Aranzels ad valorem: s’augmenta el preu dels productes importants mitjançant un % sobre el preu total.

- Els impostos de duanes.

Les barreres no aranzelàries: aquelles que afecten directament a les quantitats importades o altres pràctiques més sofisticades (barreres tecnològiques d’uns determinats tipus de béns si no es compleixen requisits en relació a les normes de seguretat industrial o de qualitat...). En el primer cas es tenen en compte els contingents o quotes d’importació: determinen el límit quantitatiu que es pot importar d’un bé determinat durant un període concret.

Hi ha un altre tipus de pràctica, la política antidumping. El dumping implica vendes ocasionals a preus inferiors als costos reals de producció. Aquestes accions són polítiques de defensa (joc net) i no apel·lacions al proteccionisme.

4. El sector públic: dèficits pressupostaris i deute públic: ingressos i despesa pública

L’Estat, quan realitza les seves funcions de tipus econòmic i social, realitza despeses i obté ingressos. El pressupost és el registre comptable dels ingressos i de les despeses de l’Estat.

Si les despeses superen els ingressos es genera dèficit pressupostari o dèficit fiscal.

Si els ingressos superen les despeses es genera superàvit pressupostari o superàvit fiscal.

Si les despeses i els ingressos coincideixen hi ha un pressupost equilibrat.

El pressupost

És l’enumeració que fa el govern dels objectius i possibilitats per afrontar- los, avaluats monetàriament. La seva estructura formal és l’estimació, per partides, de les despeses i dels ingressos esperats durant un període establert de temps (normalment un any).

Ingressos

Els impostos són la font principal de finançament de l’activitat governamental. L’Estat pot acudir també a altres fonts de finançament.

El deute públic és també un instrument important de finançament estatal. Es fonamenta al crèdit que el govern demana a particulars i institucions privades.

Ocasionalment, l’Estat pot recórrer a l’emissió de diner per disposar d’ingressos per sufragar la seva despesa. Aquest procediment s’anomena senyoratge, en referència a la potestat que els senyors feudals tenien d’emetre moneda. Aquesta possibilitat és objecte de rebuig pels seus efectes inflacionistes.

També pot obtenir ingressos a través de la venda d’actius, ja sigui mitjançant la venda de béns reals o transferint activitats productives a través de privatitzacions.

Despesa

La despesa estatal inclou dos apartats, la despesa pública (directa) i el pagament de transferències.

La despesa pública és la destinada a l’adquisició de béns i serveis, i afecta l’activitat econòmica de la mateixa manera que l’afecten la compra de béns i serveis per part del sector privat.

Les transferències són pagaments que l’Estat realitza per atendre finalitats de caire social, com per exemple els subsidis d’atur. També les subvencions i ajuts adreçats a les empreses i els particulars. Igualment són transferències les aportacions a organismes internacionals i donacions a altres països.

El dèficit: efectiu, cíclic i estructural

Un cop establert el pressupost, la diferència entre els ingressos i les despeses, en la mesura que aquestes superin aquells, determina el dèficit del pressupost o dèficit efectiu. És a dir, el dèficit efectiu és el registre nominal de la diferència entre ingressos i despeses corrents que recull el pressupost anual.

En conclusió, és el dèficit que el govern registra quan fa el pressupost, té una desviació.

No obstant això, la diferència entre ingressos i despeses sovint difereix de l’establerta en el pressupost, com a conseqüència de l’evolució de l’economia: els dèficits cíclics. Quan l’economia està en expansió, augmenten els ingressos fiscals, que es redueixen quan l’economia travessa una fase de poca activitat (contracció).

El dèficit de plena ocupació o dèficit estructural és el tercer tipus de dèficit. Fa referència al dèficit que faria falta per a que no hi haguessin aturats a l’economia, en la mesura que la política fiscal és un instrument important per reequilibrar l’economia.

El gràfic següent mostra la interrelació entre aquests tipus de dèficit:

Es suposa l’evolució dels ingressos fiscals (línia T) i un volum de despesa determinat (DP).

Per una renda de plena ocupació (Yp), la diferència entre el nivell d’ingressos i despeses pressupostàries, ab, determina el dèficit de plena ocupació. Per un nivell de renda inferior, com el Y1, el dèficit efectiu equival a cb’, que amb relació al de plena ocupació indica una

diferència equivalent a ca’. En aquest cas, el dèficit efectiu és superior al de plena ocupació i la diferència és dèficit cíclic.

Recordar la corba de Laffer:

És un gràfic que relaciona la recaptació tributària amb el tipus impositiu. Ens mostra que si s’augmenta el tipus d’interès de mica en mica, la recaptació també augmenta; però a partir d’un determinat nivell de tipus impositiu (si és molt alt), la recaptació comença a abaixar – se, perquè es redueix el consum en béns i serveis per part dels agents econòmics; i en conseqüència, la recaptació mitjançant els impostos també es reduirà.

Dèficit i naturalesa de la política fiscal (estabilitzadors automàtics)

En situacions en què es produeixen dèficits cíclics, la política fiscal es passiva. És a dir, no cal que el govern dugui a terme, en general, altres actuacions que les que es deriven d’aplicar instruments reglats, com els estabilitzadors automàtics: són instruments (com l’impost sobre la renda o els subsidis d’atur) que redueixen l’amplitud de les fluctuacions de l’economia (ajuden a estabilitzar el dèficit) sense necessitat d’un canvi deliberat de política fiscal.

En les fases expansives l’impost de la renda augmenta i les prestacions de desocupació disminueixen, amb la qual cosa s’incrementa la recaptació fiscal i disminueix la despesa pública.

En les fases contractores, disminueixen els impostos que s’han de pagar i s’incrementen els subsidis d’atur i, tot plegat, contribueix a incentivar la situació econòmica.

En canvi, si es consideren els dèficits estructurals, la política fiscal esdevé activa i discrecional. Per assolir la plena ocupació, l’autoritat econòmica cal que intervingui de manera persistent i adoptar les mesures i els instruments adients a la situació.

L’efecte expulsió

El fet d’acceptar el dèficit expansiu com a mesura per remuntar les recessions i combatre l’atur, fa que augmentin les crítiques degut a les tensions inflacionistes que pugui generar i sobre els efectes que provoca sobre la inversió privada.

L’efecte expulsió (crowding – out) sorgeix quan l’aplicació d’una política fiscal expansiva provoca un augment de la taxa d’interès i això desincentiva la demanda d’inversió (l’Estat expulsa a la inversió privada al apujar els tipus d’interès).

Els “dèficits bessons”

Normalment, s’observa que els països que sistemàticament tenen dèficits comercials (el govern s’endeuta), sovint genera dèficits fiscals (pressió per recaptar i pagar els deutes).

En el cas dels dèficits bessons trobem el cas a l’inrevés; és a dir, l’existència de dèficits fiscals provoca l’aparició de dèficits comercials.

Com es produeix (quina és la causa)? Per finançar el dèficit pressupostari, el país emet deute que, perquè esdevingui atractiu, s’ofereix amb taxes d’interès elevades, apreciant- se la moneda nacional (incentiva l’entrada de capitals). Una moneda apreciada, evidentment, motiva que augmentin les importacions i es redueixin les exportacions, generant en conseqüència dèficits comercials.

El deute públic

Els dèficits pressupostaris no liquidats determinen (si es van acumulant) el deute públic. El deute emès es finança a través de l’apel·lació que l’Estat fa al mercat.

Els mercats financers són els punts de referència per a la col·locació del deute, i els títols emesos resten en propietat de particulars i institucions privades.

No obstant això, a vegades s’utilitza el que es coneix com a monetització, que consisteix en el fet que el deute que emet el govern és adquirit pel Banc Central, el qual emet, al seu torn, moneda.

Mesurament del deute

En termes generals, un deute públic d’elevada quantia esdevé una càrrega per a l’economia, tant pel que fa al seu funcionament com pel que pot suposar vers la solvència nacional. Tanmateix, no és tant la quantia absoluta del deute com la seva consideració relativa el que es té en compte.

Per aquest motiu, l’indicador convencional de referència és la relació entre la quantia del deute i el volum de producció del país, és a dir, el coeficient deute – PIB.

L’avantatge d’aquest indicador es que ens indica la recaptació tributària “potencial” que pot aconseguir el país. És a dir, si la taxa de creixement del PIB és més ràpida que la de l’augment del deute, el coeficient disminuirà encara que el deute augmenti en termes absoluts. El coeficient deute – PIB mostra així la capacitat del govern per poder liquidar el deute.

5. El cicle econòmic

L’activitat econòmica es manifesta en períodes d’expansió i de contracció, i fa moviments oscil·latoris que reben el nom de cicles econòmics (o fluctuacions econòmiques). Constatat el fenomen, la política macroeconòmica persegueix l’estabilització de l’economia.

La llei de Say

Sigui quin sigui el sistema d’organització de l’economia, s’evidencia la coexistència de fluctuacions i activitat econòmica.

L’anàlisi moderna de la naturalesa cíclica de l’economia té la seva arrencada en el període de l’economia clàssica amb el rerefons de la Revolució Industrial.

L’anàlisi de l’economia clàssica té en compte principalment el llarg termini, fonamentant – se amb el que es coneix com a llei de Say: “la mera circumstància de la creació d’un producte obre immediatament un mercat per a altres”. En síntesi: l’oferta crea la seva pròpia demanda. L’augment de la producció fa que augmenti els salaris dels treballadors i en conseqüència s’augmenta la demanda.

És a dir, no pot existir sobreproducció perquè si l’ingrés total de l’economia equival al valor tota dels béns i serveis produïts, la part dels ingressos no aplicats al consum, o sigui l’estalvi, és igual a la inversió, i llavors la demanda agregada s’iguala a l’oferta agregada.

Classes de cicles

- Juglar: moviments de durada mitjana (de 10 a 12 anys). Coneguts com a cicles Juglar o cicles comercials.

- Kondratieff: major durada temporal (de 50 i 60 anys).

- Kitchin: curta durada, al voltant de 40 mesos de durada.

Aquests tres classes de cicles són referents genèrics per a l’anàlisi d’aquests tipus de fenòmens. En realitat, serveixen per significar moviments cíclics de durada mitjana, llarga i curta.

A efectes pràctics, s’ha d’afegir el que es designa com a variacions estacionals. Són moviments interanuals, caracteritzats per factors de temporada: augment de les vendes al detall pels volts de Nadal, menys activitat en la indústria de la construcció a l’hivern, etc. També s’ha de tenir en compte la consideració de cicles específics, el més conegut dels quals és el cicle d’estocs o d’inventari (derivats de la problemàtica relativa als volums d’emmagatzematge en les empreses).

Cicles reals i cicles financers

Els cicles s’originen arran de canvis en un sentit o altre dels volums de producció i ocupació. Els cicles reals fan referència a l’economia com un tot, els cicles financers fan referència a l’evolució financera.

El més important d’aquesta comparació és que gairebé sempre el cicle financer anticipa al cicle real, principalment en els moviments baixistes.

Les fases del cicle

Les pujades i baixades del nivell d’activitat dibuixa una trajectòria oscil·lant que es representa amb l’evolució del PIB.

La línia TS indica la tendència secular o l’evolució del PIB en el decurs del temps. Al seu voltant hi ha trajectòries d’expansió i de contracció, que segons se situen al damunt o al dessota marquen les convencionals fases del cicle: prosperitat (I), recessió (II), depressió (III) i recuperació (IV).

A efectes pràctics, l’economia entra en recessió quan es registra un descens de la taxa del creixement del PIB durant dos trimestres consecutius.

En la mesura que, en general, el cicle ve determinat per fases expansives i contractores, de vegades es té en compte, el punt inferior, c, que és l’avanç del cicle o punt mínim (sòl, l’activitat és escassa), i el punt superior, a, que és el cim o punt màxim (sostre, molta activitat).

En el límit superior o sostre, la producció real no pot augmentar ateses les possibilitats de l’economia a curt termini (la capacitat de l’economia és la que és, no s’amplia d’un dia per l’altre), i un límit inferior o sòl, situació per sota de la qual no és usual que la renda real pugui baixar (el nivell d’inactivitat no és absolut).

Intensitat i durada del cicle: producció potencial i producció efectiva

Les fluctuacions del nivell d’activitat, segons sigui la intensitat i la durada, poden ser “grans” o “reduïdes”, en relació amb la situació que, en termes tendencials, es considera normal respecte de la producció.

La escletxa de producció serveix per avaluar l’abast de la distorsió, a partir de distingir entre producció potencial i producció efectiva.

La producció potencial (PIB potencial o producció de plena ocupació) és el nivell màxim d’activitat que pot donar – se i mantenir – se a l’economia. La producció efectiva (PIB efectiu o producció conjuntural) és el nivell d’activitat que efectivament registra l’economia, el que hi ha.

L’escletxa de producció es mesura per la diferència entre producció efectiva i producció potencial en un moment determinat del temps (habitualment s’expressa en %).

Tant una escletxa com l’altra són un problema.

L’escletxa expansiva origina sobreutilització dels recursos i, correntment, inflació.

L’escletxa contractora comporta un desaprofitament dels recursos i, per tant, desocupació.

La intensitat i durada del cicle estan en funció de la magnitud, en cada cas, de l’escletxa de producció, i la política d’estabilització de preus consisteix a reconduir – la a la situació de normalitat.

Causes de les fluctuacions

L’anàlisi actual del nivell de producció i ocupació, pren com a referència l’economia com un tot, i les explicacions rauen en les pertorbacions que pateix el nivell d’activitat o taxa natural de producció.

Factors exògens i factors endògens

- Factors exògens: incidència d’elements aliens al funcionament de l’economia. Les explicacions addueixen raons d’excepcionalitat, difícils de controlar. Exemple: la incidència de les taques solars i en correlació, els cataclismes que experimenta l’astre solar sobre la producció agrícola.

- Factors endògens: tenen en compte els que s’originen en el si de l’evolució de l’economia. Fa referència a les percepcions psicològiques (influeixen en el comportament dels agents, que reaccionen diferent als successos econòmics, socials i polítics); l’existència de subconsum (oscil·lacions cícliques on es mostra que ocasionalment el consum s’endarrereix a la producció, ja que una part significativa de la renda s’estalvia); la sobreinversió (augments o disminucions sobtades de la inversió); influències monetàries, on es remarquen les conseqüències dels canvis de la quantitat de diner, de les condicions del crèdit, les taxes d’interès sobre l’evolució de l’economia, etc.

Política anticíclica

L’ús dels models de predicció serveix per orientar el contingut, la naturalesa i l’abast de la política anticíclica o d’estabilització. L’objectiu és reconduir, compensar o, si més no,

Escletxa de producció = producció efectiva – producció potencial

PIB efectiu > PIB potencial escletxa expansiva = escletxa de producció positiva

PIB efectiu < PIB potencial escletxa contractora = escletxa de producció negativa

minimitzar els efectes de les pertorbacions que origina la discrepància entre renda efectiva i renda potencial.

Les diferents teories sobre els cicles econòmics condicionen l’abast d’aquest tipus de polítiques anticícliques: alguns reclamen l’intervencionisme públic, d’altres el rebutgen, en relació amb l’eficàcia i els resultats de les polítiques fiscal i monetària i també sobre les actuacions reglades o discrecionals.

En conclusió, les afirmacions contundents sobre l’eficàcia de polítiques anticícliques específiques són arriscades. Però les fluctuacions continuen sent un problema. La successió de fases de prosperitat i de depressió és consubstancial a l’evolució mateixa de l’economia. Amb ones d’amplitud de durada llarga o curta i de més o menys intensitat, el cicle és una realitat.

6. Creixement econòmic

Fa referència o és un procés a llarg termini.

Si s’accepta que el benestar material millora quan augmenta el nivell de vida, el creixement econòmic és l’objectiu a desenvolupar. El creixement econòmic és una cursa entre l’augment de la producció i el creixement de la població.

Si la producció creix més de pressa que la població el nivell de vida augmenta i l’economia en conjunt prospera.

En els dos darrers segles, el nivell de vida dels països industrialitzats ha millorat enormement, atès l’increment del PIB real per càpita, que és l’indicador convencional que es fa servir per reflectir el creixement econòmic.

La productivitat

Des del darrer terç del segle XIX el nivell de vida dels països industrialitzats ha experimentat una transformació radical: millores sanitàries, transports i comunicacions, esperança de vida, educació, etc. El creixement econòmic ha estat important degut principalment a l’augment continuat de la productivitat mitjana del treball.

La productivitat és la quantitat de producció obtinguda per unitat de factor productiu emprat per obtenir – la. El PIB real per càpita s’expressa com el producte de la productivitat mitjana del treball (Q / PO) per la proporció de la població ocupada (PO / PT).

Q representa la producció, PO la població ocupada i PT la població total.

La renda per càpita o PIB per càpita és la relació que hi ha entre el PIB d’un país i la seva quantitat d’habitants. S’utilitza també per veure si el país està desenvolupat o subdesenvolupat. Per aconseguir- ho, s’aplica la fórmula següent:

PIB real per càpita = Q / PO x PO / PT

PIB (renda per càpita) = RN / POB

És a dir, s’ha de dividir el PIB del país entre la població d’aquest.

Com s’ha dit abans, l’evolució del PIB és l’indicador convencional del creixement econòmic, la taxa de creixement ve determinada per l’expressió:

Ens mostra l’evolució d’any darrere l’altre; evolució que es mostra mitjançant la productivitat.

- El creixement econòmic referenciat pel PIB real per càpita (quantitat de béns i serveis que pot consumir cada persona) depèn de la quantitat que es pot produir cada treballador i del nombre de persones que estan treballant.

- La taxa de creixement està condicionada per l’augment que pugui experimentar la productivitat del treball i/o la proporció de població ocupada.

Cal adonar-se, que és diferent el pes relatiu de cadascuna d’aquestes dues fonts de creixement. La proporció de població ocupada és probable que tingui un pes menor a llarg termini. En els darrers temps s’han experimentat canvis importants com a conseqüència de la incorporació de la dona al treball i, en alguns casos, per l’explosió de la natalitat. És versemblant, però, suposar una certa estabilitat en la població ocupada.

Així, es pot concloure que a llarg termini els augments de la producció per càpita es deuen principalment als augments de la productivitat mitjana del treball. Com més pugui produir la gent, més podrà consumir.

Determinants de la productivitat

1) El capital físic. Són els béns produïts destinats a produir altres béns, com les instal·lacions o la maquinària. El capital físic fa que els treballadors siguin més productius. Cal tenir en compte que el capital està subjecte a la llei dels rendiments decreixents. És a dir, si la Q de treball i altres factors es mantenen constants, cada unitat addicional de capital físic per treballador provoca increments de la productivitat cada cop més reduïts.

2) El capital humà. Fa referència a les millores en el treball originades per l’educació i els coneixements que tenen i adquireixen els treballadors.

3) La tecnologia. La tecnologia exerceix una gran influència sobre el creixement. El progrés tecnològic es defineix com els mitjans tècnics de què es disposa per produir béns i serveis. Els treballadors produeixen més i millor. La innovació tecnològica tenia tradicionalment utilització sectorial; les noves tecnologies, però, s’utilitzen en el mateix sector i s’expandeix a la resta.

Hi ha d’altres factors, com la terra i els recursos naturals, pel que fa a la disponibilitat i abundor relativa, encara que van tenir més importància al passat que a l’actualitat.

Taxa de creixement = (PIB real any t + 1 – PIB real any t) / (PIB real any t)

També el marc jurídic i clima polític tenen un paper important en el creixement. Establir uns “drets de propietat” ben definits (normes clares per decidir la titularitat de cada recurs i la manera com pot utilitzar- se...). Pel que fa al clima polític, l’experiència ens diu que la inestabilitat és perjudicial pel creixement.

Un altre factor a tenir en compte és la capacitat emprenedora, perquè la productivitat dels treballadors depèn en gran mesura de les persones que decideixen el que s’ha de produir i com s’ha de produir. Els empresaris creen noves empreses, nous productes i serveis, introdueixen avenços tecnològics als processos de producció, etc.

Entorn polèmic

El creixement de l’economia comporta major abundància de béns i serveis. No obstant això, el consumisme, els abusos productius, la malversació de recursos, la contaminació i la destrucció del medi constitueixen problemes. La conscienciació social ens fa preguntar si, de debò, és correcte dipositar una confiança il·limitada en el creixement econòmic. Cal trobar, doncs, un creixement òptim.

Guanys i costos

Entre els avantatges obvis del creixement econòmic es troba la millora del nivell de vida. La major disponibilitat de béns i serveis és una força principal que a llarg termini incideix sobre aquesta millora. El creixement també condiciona en positiu la qualitat i el nivell de vida. Contribueix també a la redistribució de la renda (“toca més pastís si és més gran”) i el poder i la imatge nacionals en surten beneficiats en la mesura que ho fa la producció.

Comporta però, una sèrie de costos, el sacrifici que la societat ha d’assumir en termes de disponibilitat actuals enfront les futures: sacrifici de temps de lleure a favor d’una major ocupació; sacrifici de consum a favor de la inversió; sacrifici del present per al futur; sacrifici de la qualitat del medi per una major producció, etc.

S’han d’imputar, genèricament, els costos socials (pol·lució, contaminació...) i costos individuals (urbanització, estrés...).

Pel que fa als límits (és possible el creixement il·limitat?) es planteja un creixement sostingut, o sigui, un estat d’enteniment econòmic i ecològic. El creixement sostingut no renuncia ni a la productivitat ni a la tecnologia, per bé que les vol fer compatibles amb la maduresa, compassió i saviesa.

Creixement i desenvolupament

En termes generals, la renda (PIB) per càpita, que es calculava mitjançant el quocient entre renda nacional i la població del mateix país, es fa servir per diferenciar entre creixement i desenvolupament.

En termes estrictament economistes, el creixement és l’augment de la renda per càpita, i el desenvolupament, la suma a aquest resultat de canvis estructurals. Es creix quantitativament i

hi ha desenvolupament quan alguna cosa es fa qualitativament millor. Per tant, hi ha límits al creixement (el planeta és un sistema de terra i recursos finits); no al desenvolupament.

TEMA 3: LES DADES MACROECONÒMIQUES

Recordar:

Atur

Inflació (deflació)

Dèficit comercial

Dèficit fiscal

Cicles (producció i ocupació)

Polítiques d’estabilització

Política fiscal

Política monetària

Polítiques comercials i

canviària

Producció, renda i despesa

El model del flux circular de la renda (tema 1) constata una identitat macroeconòmica rellevant. El conjunt de béns i serveis produïts per les empreses determina la Producció Nacional. Per obtenir aquesta producció, les empreses retribueixen a les famílies els serveis que presten en tant que factors productius, la qual cosa estableix l’Ingrés nacional. Les retribucions percebudes per les famílies els permeten la compra de béns i serveis produïts i configuren la Despesa Nacional.

Producció Nacional = Ingrés Nacional = Despesa Pública

Es designa el Producte Nacional amb PIB (Producte Interior Brut), l’Ingrés Nacional amb RN o Y (Renda Nacional) i la Despesa Nacional amb DA (Despesa Agregada). És a dir:

A partir d’aquesta triple identitat, l’anàlisi del nivell d’activitat d’una economia pot realitzar-se segons l’èmfasi en la Producció, en la Renda o en la Despesa.

Enfocament de la producció (PIB)

El PIB és la suma de tots els béns i serveis finals produïts en el país durant un període de temps determinat (normalment un any). Posa de manifest que no es tenen en compte per al càlcul del PIB els béns intermedis: amb això s’eviten les dobles computacions o més en el seu càlcul.

El Valor Afegit és l’instrument adequat per determinar el PIB segons l’enfocament de la producció: és el valor de la producció final menys el valor dels béns adquirits per l’empresa.

Creixement Polítiques de creixementPolítiques

estructurals

Renda nacional (RN) = PIB =

PIB = RN = DA

S’obté restant del valor de les vendes del productor les compres relatives a un productor o un altre. És a dir:

Exemple de càlcul del Valor Afegit:

El valor afegit és el valor final menys el valor dels béns adquirits. Es distingeix així entre productes intermedis i productes finals, segons es tracti, respectivament, de béns i serveis utilitzats com a factors en les etapes productives o de béns i serveis definitivament acabats pel que fa al procés de producció.

En l’exemple, un pagès conrea blat, un moliner fa farina i un forner fa pa, a efectes d’agregació, i sense tenir en compte el valor afegit, el blat computaria tres vegades (el collit pel pagès, el manufacturat pel moliner i l’elaborat pel forner). El càlcul del valor afegit evita aquesta triple computació, perquè posa de manifest que, mentre que el blat és producte final per al pagès, és producte intermedi per al moliner, i igualment la farina, que és producte final per a aquest, és intermedi per al forner.

Ateses aquestes interrelacions, el quadre adjunt mostra el càlcul del valor afegit en el cas de tres empreses, A, B i C, en què el producte final de la primera és intermedi per a la segona, i al seu torn, sent final per a aquesta, és intermedi per a la tercera.

Empreses A B C

Valor de factors productius 10 5 3 18 Valor afegit

Compres interempresa 0 10 15 25 Vendes interempresa

Valor de producció 10 15 18 43 Valor total vendes

L’empresa A fa servir factors productius per valor de 10 unitats i no compra res a la resta. Té una producció de 10 que correspon al seu valor afegit. Aquesta producció la compra l’empresa B (i que indica la fletxa), que la manufactura i la ven per 15. N’obté un valor afegit de 5, resultant de la diferència entre el valor del producte final i el dels factors productius adquirits. L’empresa C compra la producció de la B que, manufacturada de nou, la ven per 18, equivalent al valor dels béns i serveis produïts, i és inferior al total de transaccions. L’accepció de valor afegit a nivell agregat correspon a la suma de tots i cadascun dels valors afegits del conjunt d’empreses que operen en el país i origina la producció nacional.

PIB = suma del Valor Afegit de totes les empreses de l’economia.

Enfocament de la renda (RN o Y)

La RN és la suma dels ingressos de tots els factors que intervenen en el procés de producció. Aquest enfocament té en compte:

1) Els salaris pagats per les empreses del país al factor treball que ha contribuït a la producció.

2) Els interessos pagats a qui ha prestat el seu estalvi a les empreses per materialitzar els programes d’inversió.

3) El lloguer dels propietaris de terrenys i immobles que els han arrendat a les empreses per dur a terme la seva funció.

4) Els beneficis que obtenen les empreses fruit de la seva activitat, establert per la diferència entre els ingressos de les vendes i els costos relatius al pagament de salaris, interessos i lloguers. És a dir:

Enfocament de la despesa (DA)

La DA ve establerta per la totalitat de pagaments realitzats per adquirir béns i serveis.

En termes generals, pot assumir- se que les famílies adquireixen béns de consum (C) i les empreses béns d’inversió (I). Per tant, la suma dels dos components, despeses en consum i despeses en inversió, determina la despesa de l’economia o despesa agregada. Per tant:

DA = C + I

Ara bé, conjuntament amb les famílies i les empreses, també s’ha de tenir en compte el govern i les relacions exteriors. El govern gestiona la despesa pública (DP), i les compres i les vendes a l’estranger constitueixen importacions (M) i exportacions (X). La consideració així del sector públic i del sector exterior, afegits a la pròpia del sector privat, provoca que l’expressió anterior quedi de la manera següent:

Si es té en compte:

- Sector privat + sector públic: economia tancada.

- Sector privat + sector públic + sector exterior: economia oberta.

La comptabilitat nacional

RN = suma de salaris, interessos, lloguers i beneficis.

DA = C + I + DP + (X – M)

La comptabilitat nacional és l’instrument que transforma xifres, dades i estadístiques en informació. Una informació que reflecteix en cada moment l’estat de l’economia i constitueix l’estructura formal dels models macroeconòmics.

El nucli de la comptabilitat nacional és la triple identitat entre el PIB, la RN i la DA. El Producte Interior Brut és habitualment el referent en l’actualitat, l’agregat més emblemàtic en la comptabilitat nacional.

Definicions i regles contables

La determinació de les magnituds comptables nacionals es fa mitjançant un conjunt de definicions i regles d’acceptació convencional que, normalment, tenen a veure amb el càlcul del PIB i dels seus components.

El PIB és el valor de mercat del conjunt de béns i serveis finals produïts pel conjunt de factors residents al país en el decurs d’un període de temps determinat. Les precisions a tenir en compte són:

Consum

Són els béns i serveis adquirits per les economies domèstiques. Se’n consideren tres tipus d’especificacions:

1) Béns duradors: tenen utilitat en el decurs del temps (es poden emmagatzemar amb una durabilitat mitjana d’uns tres anys): electrodomèstics, automòbil...

2) Béns no duradors: són els d’ús immediat produïts en l’economia durant un exercici comptable. Exemple: aliments, el vestit... Poden emmagatzemar-se però amb una durada inferior als tres anys.

3) Serveis: el treball realitzat per individus i empreses. No pot emmagatzemar-se i es consumeix en el lloc i en el moment en què s’adquireix: metge, perruquer...

Inversió o formació (interior) bruta de capital

Són els béns que s’adquireixen per utilitzar- se en el futur. Es distingeix la que realitza el sector privat i la que realitza el sector públic. Es tenen en compte tres tipus de especificacions:

1) La inversió en béns d’equip (o inversió en capital fix): és la compra de nous béns de capital per les empreses. Exemple: noves plantes (instal·lacions), béns d’equip (maquinària...).

2) La inversió en construcció: compra de nous habitatges per part de les famílies.

3) La variació d’existències: l’augment o la disminució d’estocs de les empreses.

La suma total de despeses d’aquestes tres categories defineix la inversió total. S’han de tenir en compte, però, certes matisacions:

Els béns de capital estan subjectes a un procés de desgast, ja sigui per la utilització (depreciació), per l’envelliment tecnològic (obsolescència) o quan es fa necessari disposar de quantitats addicionals per a reposicions (amortitzacions), amb la finalitat de mantenir útil l’aparell productiu.

El concepte d’amortització és important i distingeix la inversió bruta de la inversió neta. La inversió neta és la que resulta de deduir les amortitzacions de la inversió bruta. És a dir, inversió neta = inversió bruta – amortitzacions. És a dir, la distinció entre magnituds brutes i magnituds netes la determina el volum d’amortitzacions.

També s’han de tenir en compte, a efectes de registre, les puntualitzacions següents:

- La comptabilitat nacional considera la compra de nous habitatges com a inversió, però els serveis relatius a l’habitatge es computen com una part del consum.

- La comptabilitat nacional defineix com a inversió la compra de béns d’equip, en la mesura que contribueixen a la producció de nous béns. En canvi, les despeses en formació, aprenentatge, etc.; que també contribueix a l’augment de la producció en el futur, se les considera com a serveis.

- Els béns intermedis no entren a formar part del càlcul del PIB, ja que el seu valor està inclòs en el valor del bé final corresponent (el valor afegit és el referent comptable). No obstant això, s’exceptuen els béns intermedis produïts i que no s’han venut en el decurs de l’exercici comptable (considerant- se el bé intermedi com una inversió en existències i, en conseqüència, forma part del PIB. Quan aquests béns intermedis en estoc es venen en un període futur, el seu valor minora l’estoc d’existències i disminueix el PIB de tal període.

Despesa pública

Són els béns i serveis que compren les administracions públiques. Exemple: despesa relativa a l’equip militar, la realització d’obra pública i les remuneracions que perceben els funcionaris. Constitueix, tot plegat, la despesa pública directa o despesa exhaustiva, o també designada com compres de l’estat.

Encara que l’Estat realitza més despeses. En particular, les transferències als individus en forma de pensions i prestacions socials. Les transferències o pagament de transferències no afecten el PIB, ja que són reassignacions de la renda existent sense implicar comprar béns i serveis per part de l’Estat. L’Estat afronta també els interessos del deute públic, que tampoc es corresponen amb compres de béns i serveis.

A efectes de comptabilitat nacional, és necessari, doncs, distingir entre compres de l’estat i despesa pública. La despesa pública sempre és major, ja que a més de l’adquisició de béns i serveis, inclou les transferències i els interessos de deute.

Exportacions netes

En una economia oberta, part de la despesa nacional s’utilitza per comprar a l’exterior i part dels béns i serveis produïts es venen a l’estranger.

Des del punt de vista del registre, és rellevant el còmput de les exportacions i les importacions; el terme exportacions netes es defineix com la diferència entre el valor del que s’exporta i del que s’ha importat.

Preus de mercat

La comptabilitat nacional utilitza preus de mercat per calcular el valor total dels diferents béns i serveis. La valoració dels béns i serveis a preus de mercat (valor dinerari que els atorguen), determina un indicador adequat per expressar la quantia del PIB. S’han de fer, però, dues matisacions:

El preu de mercat de béns i serveis inclou habitualment el recàrrec tributari propi de la imposició indirecta (IVA). Per tant, aquest recàrrec es computa en el càlcul del PIB i determina la quantia de l’import total. El resultat obtingut defineix el PIB a preus de mercat. Per conèixer el preus de producció, s’ha de deduir dels registres comptables la quantia de l’impost percebut (i afegir- se, si escau, els subsidis), i l’agregat resultat es designa com a PIB a cost de factors (a preus bàsics). És a dir: PIB a preus de mercat – Impostos indirectes = PIB a cost de factors.

La segona matisació fa referència amb les limitacions a que està subjecte la comptabilitat nacional. És a dir, els càlculs corresponents exclouen totes aquelles transaccions que no passen pel mercat. Per exemple: si algú fa la bugada a casa seva, aquesta producció no forma part del PIB; però si va a una bugaderia a rentar la roba, el pagament corresponent s’inclou en el PIB.

Les úniques activitats que no són de mercat i formen part del PIB són: els autoconsums en el sector agrari i ramader, el consum públic (educació, sanitat...), que es valora d’acord amb el seu cost de producció.

Béns usats (béns de segona mà)

Els registres a la comptabilitat nacional corresponen al “període temporal de referència” (habitualment, l’any). El PIB és una variable flux, un contrast, en contrast amb variables estoc com la riquesa nacional, la disponibilitat de capital, valor de las instal·lacions, maquinària, edificis...

Els registres comptables es concreten en el període temporal de referència i el còmput corresponent es fixa quan els béns produïts (any de producció), i no quan són consumits.

És a dir, pels articles de consum, exercici per exercici, té en compte només la producció corrent de cadascun d’aquests i, en conseqüència, no s’hi inclouen les transferències d’articles de segona mà. És a dir, els béns usats poden considerar- se com un actiu, i la seva venda és una transferència d’aquest actiu, però no un augment de la renda de l’economia.

Àmbit geogràfic

Convé tenir en compte que els béns que entren a formar part del PIB són produïts per factors de producció residents en el país.

El valor dels béns produïts en el país per empreses de capital estranger o els treballadors immigrants es té en compte per al càlcul del PIB nacional. En canvi, el valor de la producció d’empreses nacionals localitzades a l’estranger no computa.

Del PIB a la Renda Disponible

La suma de totes les despeses d’una economia defineix la despesa final total, que és la necessària per adquirir els béns i els serveis i, a més a més, els produïts a l’interior i consumits a l’estranger.

Si a aquesta magnitud, s’hi resten les importacions, s’obté el PIB a preus de mercat, que indica el valor de la despesa final dels béns i serveis que són produïts domèsticament segons els preus de venda.

Però, com que aquests preus estan gravats pels impostos indirectes, si se’ls dedueix i se sumen, si escau, els subsidis, s’obté el PIB a cost dels factors. Sumant a aquest agregat les rendes netes de l’estranger, es determina el PNB a cost dels factors, que deduint- se les amortitzacions, defineix el PNN a cost dels factors.

En la comptabilitat nacional, el PNN a cost dels factors s’equipara a la renda nacional.

Coneguda la renda nacional i restant-ne l’impost de societats, sumant-hi les transferències, restant-ne els beneficis no distribuïts i les cotitzacions empresarials a la Seguretat Social, s’obté la renda personal, i deduint-ne l’impost sobre la renda i els pagaments a la Seguretat Social s’arriba finalment a la renda disponible. La renda disponible estructura la disponibilitat dels individus per al consum i l’estalvi. El quocient entre renda disponible i població dóna la renda per càpita.

DESPESA FINAL TOTAL

- importacions

PRODUCTE INTERIOR BRUT a preus de mercat

- impostos indirectes

+ subsidis

PRODUCTE INTERIOR BRUT a cost dels factors

+ rendes netes de l’estranger

PRODUCTE NACIONAL BRUT a cost dels factors

Renda nacional i benestar

Els agregats de la comptabilitat nacional són objecte de polèmica pel que fa a la versemblança. Què expliquen i què amaguen, de debò, aquests indicadors? Les estadístiques de la producció nacional no inclouen un seguit d’activitats ben evidents en les economies actuals.

En primer lloc, no s’anota l’economia submergida. Són transaccions legítimes, però il·legals, ja que eludeixen els registres comptables per evitar el pagament d’impostos i altres taxes.

En segon lloc, tampoc s’incorporen les produccions il·legals, que són béns que es produeixen i es distribueixen, però que no tenen registre. Exemple: les drogues.

domèstic, bricolatge, feines voluntàries...

Tampoc es computen a la renda nacional les satisfaccions del lleure, els nivells de qualitat de vida, les conseqüències de la degradació del medi ambient, la contaminació...

Quina és, doncs, la utilitat d’aquests càlculs macroeconòmics sobre producció, renda i despesa? Les estimacions del PIB o de la renda nacional no s’han d’entendre, en sentit

DESPESA FINAL TOTAL

- importacions

PRODUCTE INTERIOR BRUT a preus de mercat

- impostos indirectes

+ subsidis

PRODUCTE INTERIOR BRUT a cost dels factors

+ rendes netes de l’estranger

PRODUCTE NACIONAL BRUT a cost dels factors

estricte, com a indicadors del benestar nacional. Tot i les imperfeccions i les deficiències, les xifres estadístiques que reporten els comptes nacionals aporten dades numèriques de referència i sèries cronològiques per a estudis comparatius i per a la presa de decisions de política econòmica.

Agregats nominals i reals

Amb caràcter general, el PIB a cost dels factors reflecteix la producció, pel costat de l’oferta, i el PIB a preus de mercat, pel costat de la demanda. El PIB a cost dels factors determina el preu de “fàbrica” que, sumant-li els impostos indirectes, determina el preu de “venda” en tant que PIB a preus de mercat. El PIB s’expressa en termes nominals o en termes reals.

Aquesta diferenciació obeeix al fet de referenciar el PIB segons els preus corrents de cada període (PIB nominal) o segons els preus d’un període determinat és a dir, a preus constants (PIB real).

La determinació d’agregats reals considera tan sols la modificació de la quantitat; la dels agregats nominals, la variació conjunta de volums i preus.

La mútua comparació dels agregats esdevé distorsionada, amb diferències importants. Per homogeneïtzar les comparacions cal una correcció adequada. Les estadístiques de la comptabilitat nacional que s’expressen nominalment es “recalculen” en termes reals, la qual cosa equival a deflactar-les. És a dir, mesurar-les en termes dels preus d’un any determinat (que es considera any base).

Deflactors i índexs de preus

Deflactar és el procediment que converteix les variables nominals o monetàries en variables reals. Consisteix a dividir la variable monetària per un índex de preus.

Un índex de preus és un indicador (expressat en nombre índex) de com ha variat el preu mitjà d’un conjunt de béns durant un període de temps determinat. És a dir, el mesurament de la variació d’una cistella de béns o d’altres variables entre dos períodes diferents de temps. Es calcula de la manera següent:

L’índex de preus més usual és l’índex de Preus al Consum o IPC. Mostra la variació dels preus de consum elegits com a representatius en el si d’una cistella d’un consumidor igualment representatiu. Normalment, els preus es ponderen per la seva importància específica. Aquest índex es fa servir habitualment per mesurar la inflació.

Els deflactors també són índexs de preus. Referits al PIB, indiquen la variació del nivell mitjà de preus de l’economia (a diferència de l’IPC, que reflecteix la variació mitjana dels preus de consum).

Variació de les quantitats i/o dels preus

Índex de preus any corrent = (cost cistella any corrent / cost cistella any base) x

o 1) Variació conjunta de volums i preus: PIB nominal o PIB a preus corrents

Són magnituds monetàries (nominals): P x Q de cadascun dels diferents béns.

o 2) Variació de volums: PIB real o PIB a preus constants

Són magnituds reals: P any base x Q de cadascun dels diferents béns.

o 3) Variació de preus: índex de preus

Per determinar els valors del PIB real s’ha considerat fix el preu de l’any base, i s’han acoblat a cada període les produccions respectives, és a dir: P corrent x Q constants (any base). És a dir, s’agafen com a referència les quantitats produïdes a l’any base i indica com varien els preus.

El deflactor del PIB

Tenint en compte que el càlcul es fa sempre sobre el mateix any. Així, el deflactor del PIB de l’any base és igual a 100, i segon, el deflactor dels altres anys reflecteix la variació del nivell agregat de preus que incorpora el PIB nominal. És a dir, amb el deflactor calculem la variació del PIB tenint en compte la variació quantitativa i no dinerària.

La relació estalvi – inversió

La inversió (I) és la part de la despesa agregada (DA) no aplicada al consum (C), i l’estalvi, (E) la renda nacional (RN) no consumida, és a dir:

I = DA – C

E = RN – C

Com que DA = RN I = E.

RND = C + E

PIB = RN = DA

DA = C + I + DP + XN

RND = RN – (T + S)

És a dir

Estalvi privat, públic i exterior

La relació estalvi – inversió té caràcter general. La relació d’estalvi – inversió s’expressa segons la fórmula següent:

Deflactor del PIB = [PIB nominal / PIB real] x 100

E = [Ep + Eg + Eex] = I

Ep = estalvi privat.

Eg = Estalvi públic.

Eex = Estalvi exterior

RN = C + E (punt vista ingressos)

DA = C + I (punt vista gastos, despesa)

RN = DA

Per tant: E = I (Fixa l’equilibri de

L’estalvi privat ve donat pel que realitzen les famílies i les empreses. Sorgeix com a conseqüència de la diferència entre renda disponible (RND) i despesa en consum, recordant que la renda disponible és el resultat de restar dels ingressos totals el pagament d’impostos (T) i, si escau, la suma de subsidis i transferències estatals (S). És la part de la renda que els consumidors no apliquen al consum més els beneficis que les empreses no distribueixen.

L’estalvi públic és la diferència entre els ingressos fiscals que s’obtenen mitjançant la pressió tributària (impostos) i la despesa pública (DP) en compra de béns i serveis per part de l’Estat i el pagament de transferències i subsidis.

La suma de l’estalvi privat i l’estalvi públic determinen l’estalvi intern (Ei). És a dir, Ei = Ep + Eg.

L’estalvi exterior depèn de si s’ha de rebre finançament pel dèficit comercial o concedir-ne pel superàvit de la balança comercial (es deixa a l’exterior). L’estalvi exterior està relacionat amb les exportacions (X) i les importacions (M), en el sentit que:

a) Si les vendes nacionals són superiors a les compres a l’estranger, la balança comercial experimenta un superàvit, implica capacitat de finançament i origina la sortida de capitals (Sk).

b) Si les compres del país superen les vendes de béns i serveis, es registra un dèficit comercial i s’experimenta necessitat de finançament i origina l’entrada de capitals (Ek).

La diferència entre exportacions i importacions defineix el terme exportacions netes (XN). La diferència entre sortides i entrades de capitals defineix la sortida neta de capitals (SNC). Sortida neta de capital fa referència a capital en forma de recursos: béns i serveis, no monetari.

Interrelació sectorial: dèficits i superàvits

La igualtat entre estalvi i inversió (E = I) estableix l’equilibri del sector privat. La igualtat entre ingressos i despeses estatals determina l’equilibri del sector públic (T = DP + S). La igualtat entre exportacions i importacions fixa l’equilibri del sector exterior (X = M).

Si hi ha capacitat de finançament hi ha SNC (increment de les exportacions)

(es deixen recursos a l’exterior)

Sk > Ek

X > M Superàvit comercial

XN > O SNC > O

Si hi ha necessitat de finançament ( increment de les importacions)

Ek > Sk

X < M Dèficit comercial

XN < O SNC < O

Quan el volum de despesa d’un sector supera el volum d’ingressos s’origina un dèficit; a l’inrevés, és a dir, quan la renda obtinguda és superior a la despesa realitzada, s’obté un superàvit.

Si:

ECONOMIA MONETÀRIA I ECONOMIA INTERNACIONALTEMA 4: EL DINER I ELS BANCS

El diner i les seves funcions

Ei (estalvi intern = privat + públic) > I El país té capacitat de finançament (superàvit comercial). Pot incrementar exportacions. Sortida de capitals.

Ei (estalvi intern = privat + públic) < I El país té necessitat de finançament (dèficit comercial). Ha de demanar finançament a l’exterior: ha d’incrementar

importacions. Entrada de capitals.

El diner és un instrument que permet alliberar els deutes. Serveix per efectuar qualsevol pagament de manera immediata (és l’actiu més líquid).

Les funcions del diner són les següents:

1.- Com a mitjà de canvi, equival que alhora sigui mitjà de pagament. És a dir, permet o facilita els intercanvis.

2.- Serveix d’unitat de compte o mesura de valor. El diner és la unitat en què s’indiquen els preus, la qual cosa permet comparar el valor dels diversos béns. És a dir, els preus els expressem en diners.

3.- Com a dipòsit o reserva de valor, el diner és un actiu que conserva el valor al llarg del temps. Pot guardar-se o emmagatzemar-se. És a dir, es permet l’adquisició de béns i serveis en el futur.

Els requisits que ha de complir el diner són els següents:

1.- Ha de ser genèric i de fàcil acceptació. És a dir, qui el rep té la certesa que, desprès, un tercer també l’acceptarà.

2.- Ha de ser transportable i manejable amb facilitat. És a dir, comporta un valor alt en relació amb el pes.

3.- Ha de ser divisible, si el diner només tingués un valor gran quedaria inservible per a transaccions de quantia reduïda.

4.- Pe raons òbvies, ha de ser de difícil falsificació.

Diner legal, diner bancari i pseudodiner

El diner, estrictament, es concreta en bitllets i monedes. També es fan servir per a finalitats equivalents els xecs bancaris. Els bitllets i les monedes caracteritzen el diner legal, i els xecs i documents de crèdit, el diner bancari.

Els bitllets els emet l’autoritat monetària, sovint el Banc Central. Les monedes són emeses pel Departament del Tresor, que depèn del govern. Els xecs responen als dipòsits dineraris que el públic en general diposita a la banca.

Conjuntament amb el diner legal i el diner bancari existeixen altres instruments que compleixen unes funcions del diner o altres, però no totes. És el que s’anomena pseudodiner. Aquests instruments evolucionen per canvis en les pràctiques comercials, en els hàbits financers o senzillament per modes.

Sota la denominació genèrica del pseudodiner es diferencia entre quasidiner (dipòsits a termini) i substitutius del diner (targetes de crèdit).

Els dipòsits a termini compleixen la funció de dipòsit de valor, però estrictament no són un mitjà de canvi. Per ser-ho, s’han de convertir en dipòsits a la vista o bé en efectiu.

Les targetes de crèdit (diner magnètic), ni tan sols són dipòsit de valor, encara que serveixen com a mitjà de pagament.

RESUM EN FORMA D’ESQUEMA

El sistema bancari

Pel que fa a la manera com el diner flueix en l’economia, l’organització bancària té un paper remarcable. L’organització difereix segons el país, per motius històrics, legals i polítics. Però en general, tots els sistemes bancaris actuals es regeixen segons tres institucions bàsiques:

DINER LEGAL

(El que emet l’autoritat monetària)

Bitllets (efectiu)

Monedes (fraccionari)

DINER BANCARI

(xecs bancaris)Oferta monetària: legal + bancari

PSEUDODINER

(instruments que poden arribar a servir com a

Quasidiner (dipòsits a termini)

Substitutius del diner (diner magnètic: targetes de crèdit)

DINER

efectiu

de contingut ple signe

fraccionari paper

convertible inconvertible

LEGAL BANCARIMERCADERIA

- El banc central.- La banca comercial.- La cambra de compensació.

El banc central

Abans, els bancs centrals eren institucions privades, desprès monopolitzaren el privilegi d’emissió de bitllets i, finalment, passaren a ser corporacions de dret públic. Son peces indispensables per al funcionament del sistema bancari.

Responen a la funció de ser banc de bancs. És a dir, de la mateixa manera que la banca subministra crèdits al públic, també la banca, en situacions determinades, ha de poder apel·lar al recurs del préstec, i això, en principi, ho proporciona el banc central.

El banc central es caracteritza per:

1- Executar la política monetària: control i seguiment de l’oferta monetària i dels nivells de solvència i liquiditat.

2- Ser banquer del govern (tresoreria de l’estat, servei del deute públic...).

3- Operar en els mercats de divises (pagaments i cobraments a l’exterior, control i manteniment de reserves, vigilància dels tipus de canvi...).

4- Supervisar el sistema financer (regulació, inspecció i disciplina d’entitats bancàries...).

5- Evacuar consultes (assessorament i informació al govern).

La banca comercial

Són la resta d’entitats que constitueixen el conjunt de bancs i caixes. Genèricament es fa referència a la banca comercial en el sentit de banca de dipòsits, però la diversitat bancària és molt àmplia.

Les caixes d’estalvis, són entitats financeres que fan a la pràctica funcions semblants a la dels bancs, encara que amb un cert decantament vers el préstec hipotecari. La diferència és que són entitats fundacionals, tant de tipus privat com públic i, per tant, no tenen socis.

Dipòsits, crèdit i préstecs

En general, els bancs reben dipòsits i atorguen crèdits i préstecs.

Els dipòsits, que són els diners que els individus dipositen als bancs i caixes d’estalvis, s’estructuren en dipòsits a la vista i dipòsits a termini.

Els dipòsits a la vista o comptes corrents són utilitzables sense restricció a petició de l’interessat.

Dels dipòsits a termini no es pot disposar fins el termini temporal del compromís pactat, i per això reben una retribució lleugerament superior a la dels dipòsits a la vista.

Amb els crèdits (que poden anar-se utilitzant en el decurs del temps pactat) i els préstecs (es rep íntegrament a l’inici) es deixen fons dineraris dels bancs i caixes a favor dels particulars per un temps determinat, en què s’han de retornar amb una determinada taxa d’interès.

La cambra de compensació

La cambra de compensació respon al mecanisme de liquidació i ajustament dels deutes entre bancs i caixes sorgits com a conseqüència de les transaccions. Tenen sentit, òbviament, en el si d’un sistema de banca múltiple; és a dir, l’existència de diversos bancs i caixes.

La funció de la cambra de compensació consisteix en el fet que, al final d’un període determinat (habitualment, al final del dia), tots els xecs subscrits pels clients d’uns bancs i dipositats en uns altres són compensats amb els xecs subscrits pels clients d’aquests bancs i dipositats en aquells. Per mitjà de sumes dels saldos deutors i creditors s’obtenen les diferències corresponents.

Regulació: garanties vs. pànics bancaris

El negoci bancari consisteix a recaptar dipòsits del públic en general i concedir préstecs i crèdits amb un diferencial de taxes d’interès. Els bancs, doncs, realitzen la seva activitat emprant, més enllà dels recursos propis, el diner de tercers. Això és així perquè es té la percepció que ni tots els clients ni de sobte demanaran el total dels seus dipòsits.

No obstant, existeix la possibilitat que això pugui succeir i, de fet, ha ocorregut en moments històrics propis de crisis econòmiques profundes i de llarga durada. Es produeixen en aquestes situacions pànics bancaris. Un nombre considerable de dipositants volen retirar els seus fons per por que l’entitat faci fallida.

L’autoritat monetària, que en les economies modernes recau en el banc central, exerceix funcions de tutela i introdueix garanties per prevenir les conseqüències de situacions d’aquest tipus.

Les regulacions usuals en aquest sentit són les següents:

- Reserves mínimes. L’autoritat monetària obliga la banca a mantenir una part dels fons dipositats pels clients en forma de reserves. Es regula així el coeficient de reserves, que és un percentatge que s’aplica al total de dipòsits i ve determinat, per tant, pel quocient entre reserves totals i dipòsits totals. És a dir:

Rs: indica el coeficient de reserves.R: les reserves.

Rs = R / Dv

Dv: els dipòsits.

Al coeficient de reserves també se’l sol denominar coeficient de caixa.

- Autorització i capital reglamentari. L’obertura d’entitats bancàries està subjecta a autorització. El banc central exigeix una sèrie de requisits per a l’exercici de la professió bancària: l’honorabilitat personal, la quantia del capital reglamentari. És un sector regulat.

- Fons de garantia de dipòsits. Es un organisme regulat oficialment que garanteix, en casos d’insolvència i fins un màxim estipulat, l’efectiu que els clients han dipositat en el sistema bancari. Assegura, per tant, els dipòsits, tot garantint als dipositants que se’ls tornarà una part en cas de fallida del banc dipositari. És a dir, minimitzen els pànics bancaris, ja que els depositants saben que els seus fons estan protegits en el cas que el banc faci fallida.

L’oferta de diner

L’oferta monetària és la quantitat total de diner existent a l’economia. Es considera diner tant l’efectiu a mans del públic com els dipòsits a la vista.

En la mesura que l’oferta de diner ve donada per la suma de l’efectiu en mans del públic i els dipòsits a la vista en poder de la banca, resultaria que si no existissin els bancs el volum d’efectiu en mans del públic seria igual a l’oferta monetària. És a dir, l’oferta monetària equivaldria a la totalitat del diner legal emès.

Però, com que els bancs existeixen, l’oferta de diner en rep les conseqüències, ja sigui perquè detreuen de la circulació diner legal atresorat a les caixes fortes, ja sigui per la transformació de dipòsits en crèdits. Per tant, en les economies actuals, el volum de diner legal és inferior a l’oferta monetària.

El diner bancari

L’oferta monetària està composta per diner legal i diner bancari, és important conèixer, més enllà del procés emissor de diner legal per part de l’autoritat monetària, com es crea (i es destrueix) el diner bancari.

Suposem un model senzill en el que se suposa:

1) Hi ha un sistema de diversos bancs (banca múltiple).2) El públic en general només disposa d’efectiu que pot dipositar a la vista sense meritar

interessos.3) Els bancs tan sols atorguen crèdits als clients.4) Els bancs mantenen com a garantia de solvència (i de manera legal) unes reserves

mínimes o coeficient de caixa.

BANC AActiu Passiu

Oferta monetària = diner legal + dipòsits a la

Efectiu 100 100 Dipòsits100 100

Actiu PassiuReserves 10 100 DipòsitsCrèdits 90

100 100BANC B

Actiu PassiuEfectiu 90 90 Dipòsits

90 90

Actiu PassiuReserves 9 90 DipòsitsCrèdits 81

90 90BANC C

Actiu PassiuEfectiu 81 81 Dipòsits

81 81

Actiu PassiuReserves 8,1 81 DipòsitsCrèdits 72,9

81 81

En el marc del model, un individu disposa de 100 unitats monetàries de diner efectiu (diner legal) decideix dipositar-lo al banc A. Com a conseqüència, aquest banc registre un passiu equivalent a aquestes 100 unitats monetàries, com a dipòsits, i un actiu amb l’ingrés equivalent, com a efectiu.

Les reserves mínimes es fixen en un 10%. És a dir, per cada unitat monetària dipositada, el banc haurà de proveir “reserves” per valor de 0,1, i restarà lliure per atorgar crèdits per valor de 0,9 unitats. Per tant, amb un dipòsit a la vista de 100 unitats, el banc A mantindrà 10 unitats com a reserves i 90 unitats en crèdits.

Aquest crèdit, el rep una altra persona que, al seu torn, el diposita al banc B. Com a conseqüència, aquest banc registre un passiu de 90 unitats monetàries com a dipòsits, que, en mantenir-ne el 10%, o sigui, 9 unitats com a reserves, estarà en disposició d’atorgar crèdits per valor de 81 unitats monetàries.

El procés es repeteix successivament, amb el banc C i següents. La interrelació entre dipòsits i crèdits explica el procés de creació de diner bancari, el qual afecta l’oferta monetària.

Efectivament, al començament l’oferta monetària estava composta tan sols per les 100 unitats monetàries (de diner legal) que l’individu diposita a la banca. Arran d’aquest dipòsit i el

consegüent crèdit a la segona persona, l’oferta monetària augmenta en 90 unitats monetàries addicionals. Per tant, ara, davant de les 100 unitats inicials, l’oferta monetària suma 190.

Després del segon dipòsit i segon crèdit, aquell precisament de 90 unitats monetàries i aquest de 81 (al aplicar el coeficient de reserves per part del banc B), novament l’oferta monetària s’incrementa addicionalment en aquestes 81 unitats. Passa, doncs, de 190 a 271 unitats i així successivament.

Designant per rs el coeficient de reserves (o de caixa), s’estableix que el total de dipòsits a la vista (Dv) ve donat per:

Per tant, segons l’exemple anterior si:

R = 100

rs = 0,10 (10%)

Dv = 1.000 unitats monetàries.

Ja que rs = R / Dv 0,1 (10%) = 100 / Dv Dv = 1.000 unitats monetàries. És la quantitat total de dipòsits que hi pot haver a l’economia. És a dir, amb 100 unitats de diner legal (efectiu) es poden crear 900 unitats de diner bancari, formant les 1.000 unitats de OM (oferta monetària) = 100 (diner legal) + 900 (diner bancari) = 1.000 (OM).

El multiplicador monetari

Definit el coeficient de reserves, rs, com:

rs = R / Dv,

resulta que

Aquesta expressió indica la variació que poden experimentar els dipòsits a la vista quan varien les reserves segons el quocient 1/rs. Aquest quocient rep el nom de multiplicador monetari, ja que indica la proporció en què varien els dipòsits en variar les reserves.

Un coeficient de reserves del 10% fixa el multiplicador a 10 (=1/0,1) que, amb un volum de reserves de 100 unitats monetàries, determina un volum total de dipòsits de 1.000, amb una expansió de diner bancari (crèdit) de 900 unitats monetàries.

Si el coeficient de reserves es rebaixa a la meitat, 5%, el multiplicador puja a 20 (=1/0,05) i, amb el mateix volum de reserves, el total de dipòsits ascendeix a 2.000 amb una expansió de diner bancari de 1.900 unitats monetàries.

És a dir, el coeficient de reserves condiciona la creació (destrucció) de diner bancari, justament en proporció inversa. Per tant:

Dv = R (volum total possible de reserves) / rs

Dv = (1 / rs) R

Base monetària

El resultat anterior és important pel que fa al control de l’oferta monetària per part de l’autoritat corresponent. L’autoritat monetària controla, en tant que emissor, el diner legal. És a dir, el total format per l’efectiu en mans del públic i les reserves bancàries.

L’autoritat fixa el coeficient de reserves o coeficient de caixa (i, per tant, el multiplicador monetari).

En aquest sentit, rep el nom de base monetària la xifra que està sota el control de l’autoritat monetària, és a dir, la suma de l’efectiu en mans del públic (diner legal en circulació) i les reserves bancàries.

La base monetària (BM) no és equivalent a l’oferta monetària (OM).

Coeficient d’efectiu

El diner legal (efectiu) es reparteix entre recursos en mans del públic i dipòsits a la banca, que és la conducta habitual dels individus, en el sentit de mantenir un determinat nivell de liquiditat d’acord amb els hàbits i costums. És a dir, no tot l’efectiu disponible es transforma en dipòsit. El multiplicador monetari (1/rs) no té en compte això i, per tant, incorpora una manca de realisme important.Es defineix el coeficient d’efectiu com la proporció entre la quantitat d’efectiu i el volum de dipòsits.

Si augmenta rs baixa el multiplicador monetari (creació de diner menor)

Si baixa rs augmenta el multiplicador monetari (creació de diner major)

BM = efectiu + reserves

OM = efectiu + dipòsits

ef = Ef / Dv

ef = coeficient d’efectiu.Ef = efectiu total (del sistema).Dv = import dels dipòsits a la vista.

Cal distingir entre OM (efectiu en mans del públic, diner legal + dipòsits, diner bancari) i BM (efectiu + reserves). La BM sovint se la designa com a diner d’alta potència, la potencialització del diner no utilitzat.

La base monetària és el referent per determinar l’oferta monetària, el quocient OM/BM mostra la quantitat de diner de què pot disposar-se per unitat de base monetària. És a dir, les vegades que l’OM (capacitat per a fer servir el diner) supera el manteniment del diner (BM).

Fins ara cal recordar:

A partir de les igualtats següents:

ef = E / Dv Ef = ef x Dv

rs = R / Dv R = rs x Dv

OM = Ef + Dv

BM = Ef + R

Substituint aquests valors en el quocient OM / BM:

OM / BM = (Ef + Dv) / (Ef + R) = (ef x Dv + Dv) / (ef x Dv + R) = (ef x Dv + Dv) / (ef x Dv + rs x Dv) =

Efectiu Dipòsits Reserves

Crèdit

OM

BM

1 /

Multiplicador monetari

(1 + ef) / (ef + rs)

Pot expressar-se com:

Aquesta fórmula ens indica que l’oferta monetària és proporcional a la base monetària condicionada pel coeficient d’efectiu i pel coeficient de reserves. El quocient (1+ef) / (ef + rs) es coneix amb el nom de multiplicador del diner, que té en compte rs i ef, per tant, és més realista que el multiplicador monetari (1 / rs) que només té en compte rs.

Exemple:

Si la gent vol mantenir un 40% d’efectiu sobre el total tenint en compte:

BM = 100, rs = 10% i per tant ef = 40 %.

OM = [(1 + ef) / (ef + rs)] x BM OM = [(1 + 0,4) / (0,4 + 0,10)] x 100 = 280

És a dir, el multiplicador del diner es xifra en 2,8 i l’oferta monetària en 280 unitats. Cal observar que, en una hipotètica comparació respecte al multiplicador monetari (1/rs = 1/0,1), aquest es xifraria en 10 i l’oferta monetària en 1.000.

Control de l’oferta monetària

L’autoritat monetària té el control de l’oferta de diner, i aquest control configura la política monetària. En les economies modernes, aquestes mesures les pren el banc central, com a entitat autònoma i independent del Govern.

A l’edat mitjana, el senyor feudal tenia el dret d’encunyar moneda. En l’actualitat, quan el Govern, al marge de l’autoritat monetària, emet diner per disposar de més recursos dineraris, es diu que hi ha senyoratge. La impressió de diner pel Govern augmenta l’oferta monetària i origina sovint inflació.

Quan el banc central emet diner (ja que té el monopoli d’emissió) modifica l’oferta de diner legal, té el control directe. No obstant, normalment la política monetària l’exerceix de manera indirecta, alterant la base monetària o bé la relació entre reserves i dipòsits. Aquestes actuacions es concreten en tres instruments principals:

- Operacions de mercat obert. Són compres i vendes de bons de l’Estat (títols de Deute Públic) per part del banc central. Quan es realitzen compres, l’efectiu que en comporta l’import augmenta la base monetària i, en conseqüència, l’oferta monetària. Si es produeix una venda de bons, l’efectiu que ingressa el banc central redueix la base monetària i així l’oferta de diner.

- Coeficient de reserves. Per imperatiu legal el banc central pot establir el coeficient mínim obligatori, és evident que qualsevol augment de les reserves exigides redueix el multiplicador de diner i l’oferta monetària.

MULTIPLICADOR DEL DINER

OM = [(1 + ef) / (ef + rs)] x BM

- Taxa de descompte. És la taxa d’interès que cobra el banc central quan atorga els préstecs a la banca. Normalment, la banca demanda crèdits al banc central per fer front a necessitats temporals de reserves.

Mesuraments de l’oferta de diner: els agregats monetaris

Per al seguiment de l’oferta de diner, l’autoritat monetària se serveix del que es coneix com a agregats monetaris. Aquests agregats es designen amb la lletra “M”.

Els agregats monetaris més usuals són M1, M2, M3. Conceptualment també es té en compte l’agregat M0, representatiu de la base monetària.

Dipòsits a la vista fa referència a xecs, talons... M1 es considera com l’oferta monetària.

Dipòsits d’estalvi fa referència a les típiques llibretes d’estalvi; és a dir, la persona ha d’anar personalment al banc o caixa a treure el diner en efectiu. Permeten la realització de transferències i la domiciliació de pagaments, en moneda nacional.

Aquest agregat es coneix com a disponibilitats líquides. Dipòsits a termini fa referència a aquest tipus de dipòsit on no es poden treure els diners fins a la data pactada, sinó hi ha una penalització; ja que el banc dóna rendibilitat precisament si es mantenen els diners durant el temps pactat. Són els pagarés del crèdit oficial, emprèstits del sistema bancari i actius líquids en moneda estrangera.

La demanda de diner

El diner, és a dir, les monedes, els bitllets i els dipòsits a la vista, formen part de la riquesa o patrimoni d’una persona, junt amb els actius reals (immobles, equips, obres d’art...) i els actius financers (accions, obligacions, dipòsits d’estalvi...).

El fet que la gent mantingui diner líquid a la seva estructura patrimonial comporta un cost d’oportunitat: allò a que potencialment es renuncia per la rendibilitat que aquests diners donarien si es dipositessin al banc (a un producte financer) segons una taxa d’interès determinada. Per això es diu que la taxa d’interès és el cost d’oportunitat de mantenir diner líquid.

No obstant, es manté diner líquid. Es necessita per realitzar transaccions. Igualment es vol disposar de diner en efectiu com a precaució si es produeix algun imprevist. També es té diner

M0 = BM (efectiu + reserves)

M1 = OM (efectiu + dipòsits a la

M2 = M1 + dipòsits d’estalvi

M3 = M2 + dipòsits a termini

per aprofitar les oportunitats de negoci que puguin presentar-se; és a dir, per una conducta especulativa.

Aquestes tres motivacions o circumstàncies establertes per Keynes són les que permeten explicar funcionalment de què depèn la demanda de diner:

- Motiu transaccions.

- Motiu precaució.

- Motiu especulació.

La funció de demanda de diner (condicionants de la demanda de diner)

A partir dels tres motius anteriors assenyalats, la quantia demandada depèn principalment de les variables següents:

- La renda: com més renda es tingui, major es la possibilitat de compra. Si augmenta la quantitat de béns i serveis que desitja adquirir- se, més gran haurà de ser la quantitat d’efectiu disponible. En conseqüència, la demanda de diner augmenta en proporció directa a la renda nominal.

- La taxa d’interès: la taxa d’interès és el preu del diner. Si la taxa d’interès és alta, la gent serà més reticent a mantenir diner líquid, atesa la major quantia del cost d’oportunitat (la rendibilitat que li poden donar al banc). Si la taxa d’interès és baixa, mantenir diner líquid en aquestes circumstàncies implica pèrdues o ingressos potencials reduïts.

Per tant, pot formular- se com:

DM = f (RNN, i) DM = RNN f (i). + -

És a dir, la demanda de diner (DM) és una funció (f) de la renda nominal (RNN) en sentit positiu (+) i de la taxa d’interès en sentit negatiu (-). La funció de demanda de diner es defineix com el producte de la renda per la funció de la taxa d’interès, f(i).

A una taxa d’interès relativament elevada es demana menys diners que a una taxa baixa.

Demanda nominal i demanda real de diner

L’expressió anterior considera la demanda nominal de diner i, per tant, el seu valor està condicionat per la variació del nivell general de preus. Es té en compte, però, que el diner és un “bé d’utilitat indirecta”, és a dir, no es demanda per ell mateix sinó per la seva capacitat de compra o poder adquisitiu, així doncs és rellevant la demanda real de diner, que és invariant respecte al canvi del nivell de preus.

Aquesta doble apreciació subratlla aspectes monetaris importants:

- Neutralitat del diner. La doctrina clàssica s’interessa només per variables reals, amb l’argument que, a llarg termini, l’oferta monetària no influeix en les variables reals. Els clàssics, defensen, per tant, la neutralitat del diner. És útil per a determinats anàlisis, però és inservible per comprendre el món actual on, a curt termini, el diner influeix significativament en l’economia. Per tant, el diner no és neutral.

- Il·lusió monetària. Fa referència a la creença que les xifres expressades en preus són rellevants i, en conseqüència, la variació del preu nominal d’un bé té sentit en si mateixa. Ara bé, si es té en compte la demanda real de diner, s’està lliure d’il·lusió monetària, ja que si varien els preus i es mantenen constants la resta de variables, els individus no alteren la seva conducta.

- Saldos reals. La demanda real de diner pot semblar una cosa abstracta. No obstant, el diner s’ha d’associar al seu ús. Per exemple, amb 1 € es pot comprar un entrepà de formatge. El diner emprat per a aquesta transacció equival a un entrepà, de tal manera que si el preu es duplica, 2 €, augmentarà la necessitat de tenir diner efectiu per aquesta quantia, però la capacitat adquisitiva del diner disponible continuarà sent un entrepà. És a dir, la demanda nominal de diner serà de 2 € i la demanda real es concreta en l’entrepà (els preus s’han duplicat perquè s’ha duplicat la quantitat de diner, però la producció física és la mateixa i les rendes reals no varien). Quan es té en compte la demanda real de diner es diu que es tracta d’una demanda de saldos reals.

Les conclusions són les següents:

- La demanda nominal augmenta en proporció al nivell de preus.- La demanda real no varia quan ho fa el nivell de preus, i tampoc no canvien la resta de

variables reals (taxa d’interès, renda i riquesa).

Representació gràfica

A l’eix vertical es representa la taxa d’interès , i a l’horitzontal, la quantia nominal de diner, M. Suposem que la renda es manté constant. Les corbes tenen pendent negatiu per la relació inversa entre demanda de diner i taxa d’interès.

Donat un nivell de renda determinat, cada corba mostra que, en abaixar – se (pujar- se) la taxa d’interès, augmenta (disminueix) la quantitat demandada de diner. Si la renda varia i augmenta o disminueix, les corbes es desplaçaran paral·lelament a la dreta o a l’esquerra, però es mantindrà la relació inversa entre demanda de diner i taxa d’interès.

Distinció entre valors nominals i valors reals

- Demanda nominal de diner: la renda disponible (RN) determina la demanda de diner (DMN). Si els preus pugen (P), augmenta la renda nominal ( RN) i la demanda nominal de diner ( DN).

- Demanda real de diner: la renda disponible (RNR = RNN / P) determina la demanda real de diner (DMR). Si els preus (P) pugen, augmenta la renda nominal. Per tant, P implica RNN i RNR no experimenta modificació.

Disminueix Q demandada de diners

Puja la taxa d’interès

Disminució de la renda. Pel mateix tipus d’interès, menys Q de diners es

demanden.

Augment de la renda. Pel mateix i, es demanden més diners.

Nominal DM M x P

Si augmenta R (renda) augmenta Q de diner (la gent vol més diner líquid), invariable al tipus d’interès (ti).

Si augmenta ti (P, nivell preus) augmenta la demanda de diner nominal.

Real DR DM / P

Si augmenta R (renda) augmenta Q de diner (però sí que hi ha variació de ti, associada a P o nivell general de preus.

Si augmenta ti (P, nivell preus) no traslladarà cap a la dreta la corba de demanda.

Teoria de la demanda de diner

Les relacions entre variables que estableix la funció de demanda de diner són objecte de diferents enfocaments teòrics. Entre altres, sobresurten les teories següents.

1) Teoria de la velocitat de circulació del diner

La velocitat de circulació fa referència al fet que cada unitat monetària de l’economia és susceptible de ser “gastada” diverses vegades en el transcurs d’un temps determinat.

Per exemple, l’euro que una persona fa servir per comprar el diari, el quiosquer el gasta al bar prenent-se un cafè. El cambrer el dóna de canvi a un altre client que, al seu torn, l’utilitza per comprar el bitllet d’autobús, etc. Si aquest euro fos el diner existent, s’hauria aplicat per una despesa igual a 4 unitats.

La despesa agregada (DA) d’un període concret és igual a la quantitat de diner (M) multiplicat pel nombre mitjà de “voltes” en què gasta cada unitat monetària, o sigui, la velocitat de circulació (V). És a dir:

Ja que DA equival a la producció nacional (PIB) que, en termes nominals, és igual a multiplicar les unitats físiques produïdes (Q) pel nivell de preus (P), resulta que:

De l’expressió anterior es dedueix:

La velocitat de circulació del diner permet formular la demanda de diner (M/P) com un multiplicador de la producció real, ja que:

Explica, suposant V constant, la demanda real de diner manté una relació proporcional amb la producció o, equivalentment, amb la despesa agregada. L’expressió anterior és una altra forma d’expressar la demanda de diner. Indica la quantitat de saldos reals que desitja mantenir el públic en general (M/P) és proporcional a la renda real Q.

Degut a la relació entre taxa d’interès i demanda de diner, l’expressió anterior també posa en relleu que les variacions en la taxa d’interès, en relació amb la demanda real de diner, es manifesten a través de canvis en la velocitat de circulació.

DA = MV

QP = MV

V = QP / M

M/P o DMR (real) = (1/V) Q

Si el tipus d’interès puja (i) la DM (demanda de diner) baixa i augmenta la velocitat de circulació (V). Baixa M/P (demanda real de diner).

Si el tipus d’interès baixa (i) puja la M/P (demanda real de diner) i baixa la V (velocitat de circulació): hem de tenir més diners a la butxaca perquè el diner circula menys.

De l’equació quantitativa es desprèn que la quantitat de diner (M) multiplicada per la velocitat de circulació (V) equival a l’oferta monetària, i que multiplicar la producció real (Q) pel nivell de preus (P) expressa la demanda de diner.

Teoria de cartera (disponibilitat) d’actius

El risc i el rendiment del diner (i d’altres actius financers) són els punts d’atenció de la teoria de cartera per explicar la demanda de diner. Cal tenir en compte quan es té com a dipòsit de valor (M2 i M3).

El punt d’arrencada d’aquesta teoria és la riquesa total, perquè configura el volum de la cartera (disponibilitat), que es compon de diner i d’altres actius. En aquest marc suposem que el diner ofereix un rendiment segur, mentre que el preu dels bons pot pujar o baixar.

Es formula una funció de demanda de diner que té com a variables:

On:

σ: rendiment esperat dels bons (-). π*: taxa esperada d’inflació (-).w: riquesa (+).

Si la rendibilitat dels bons és molt alta (i la taxa d’inflació es redueix), la gent invertirà en bons i no preferirà tenir diner líquid (baixarà la demanda de diner). Un augment de la riquesa incrementa la demanda de diner perquè suposa un major volum de cartera (disponibilitat) d’actius.

Teoria basada en les transaccions

Aquesta teoria té en compte el diner com a mitjà de canvi o de pagament (en lloc de considerar-ho com a dipòsit de valor). És a dir, en aquest cas té en compte l’agregat monetari M1. Es remarca el paper del diner en les transaccions.

La gent demana diner per fer compres, malgrat que sigui l’actiu que menor rendibilitat ofereix en relació amb la resta. Els individus el necessiten per realitzar transaccions, la qual cosa té el “cost” que implica mantenir-lo en forma líquida i el “benefici” que comporta la seva comoditat per fer les transaccions.

PQ = MV

PQ demanda de diner.

MV = oferta monetària.

DM = f (σ, π*, w)

El model Baumol – Tobin

Aquest model es proposa determinar la quantia òptima d’efectiu que cal mantenir tenint en compte la interrelació entre el cost i el benefici de disposar de diner líquid, és l’objectiu del model que van plantejar els economistes W. Baumol i J. Tobin.

El model s’estructura a partir de les particularitats següents:

1) Per disposar d’efectiu cal anar a retirar-lo al banc. L’efectiu retirat té un cost: la pèrdua d’interessos que deixen de percebre. També proporciona un benefici: la disponibilitat immediata per realitzar els pagaments.

2) Per avaluar el cost, cal conèixer la quantitat retirada i les vegades que s’acudeix al banc per fer-ho. La mitjana dels saldos disposats es determina tenint en compte les quanties en relació amb els viatges requerits per cada reemborsament. Es calcula dividint la quantitat retirada (Y) per les vegades que es va al banc (N) dividit per dos. És a dir:

El saldo mitjà és la quantitat òptima de diners en efectiu que convé tenir.

3) La disponibilitat d’efectiu no origina interessos, el que es deixa de percebre (si la taxa d’interès vigent és i) és igual al producte del saldo mitjà d’efectiu per la taxa d’interès. És a dir:

És el cost de mantenir diner líquid, en efectiu, el cost d’oportunitat del diner.

4) Retira fons comporta temps, despeses de transport, incomoditats, cues, etc. Tot plegat origina uns costos addicionals, CA, que augmentaran segons les vegades que es va al banc. Si són N vegades, els costos addicionals per aquest motiu seran CAN.

Òbviament, es tracta de que aquest cost sigui el mínim possible. El mínim exigeix que la primera derivada de la funció s’iguali a zero, a l’expressió anterior formulada en termes de N, s’ha de complir que:

dCT / dN = 0

Diner líquid

Cost = el que deixes de guanyar per no tenir el diner invertit en actius financers. No perceps interès, no hi ha

rendiment.

Benefici = poder fer transaccions al comptat.

SALDO MITJÀ D’EFECTIU: (Y/N) / 2 = Y /2N

COST SALDO MITJÀ D’EFECTIU: (Y/2N) x i

COST TOTAL: iY / 2N + CAN

Operant i fent els càlculs:

dCT / dN = - iY / 2N2 + CA = 0,

CA = iY / 2N2 N2 = iY /2CA,

En definitiva:

Substituint aquest resultat que optimitza N en l’expressió relativa al saldo mitjà d’efectiu:

(Y / 2N),

s’estableix finalment que la demanda de diner (DM) és:

En conclusió, segons el model Baumol – Tobin depèn de la quantitat d’efectiu de què vol disposar la gent (Y), del cost de retirar fons del banc (CA) i de la taxa d’interès (i). Aquesta dependència es manifesta en el sentit que augmentarà la demanda de diner:

- Quan la quantitat d’efectiu de què es vol disposar és més gran.- Quan el cost de retirada d’efectiu del banc és elevat (menys vegades anirà la persona

al banc i més gran serà la quantitat que retiri cada cop).- Quan la taxa d’interès (preu del diner) és relativament baixa.

L’equilibri monetari

Quan l’oferta monetària és igual a la demanda de diner s’assoleix l’equilibri monetari. Aquest equilibri és equilibri d’estoc, en contrast amb l’equilibri dels mercats de béns i serveis, que constitueix un equilibri de fluxos.

La demanda de diner pressuposa mantenir-lo en existències: no implica el consum d’aquest, pot retornar al mercat. L’equilibri és una situació on la quantitat de l’actiu adquirit es manté disponible. Això és un equilibri d’estoc.

L’oferta monetària (OM) equival a la quantitat de diner existent (M), formada segons les actuacions de les autoritats monetàries. La demanda de diner (DM) depèn dels hàbits del públic pel que fa a la tinença d’efectiu. Per tant, l’equilibri ve determinat per la igualtat:

M = DM

N = √ iY2C A

DM = √Y C A2 i

I com que DM = RN f (i),

És una expressió que indica que la taxa d’interès fa viable que el públic tingui una quantitat de diner igual a l’oferta monetària existent. Gràficament:

En l’eix vertical es representa la taxa d’interès (i) i a l’eix horitzontal la quantitat de diner (M = oferta monetària existent). L’equilibri monetari ve determinat per l’encreuament de les corbes d’oferta i demanda.

La corba de demanda, que correspon a un determinat nivell de renda nominal, té pendent negatiu, ja que els individus mantenen menys diner líquid com més elevada sigui la taxa d’interès. La corba d’oferta és independent de la taxa d’interès, ve representada per una línia vertical que arrenca de l’eix horitzontal d’acord amb la quantitat de diner existent a l’economia. L’encreuament determinar un equilibri amb una taxa d’interès (ie).

Desplaçaments de l’equilibri

Les variacions de l’oferta i la demanda alteren l’equilibri monetari. La demanda varia en funció de la renda, i l’oferta, segons la quantitat de diner.

Com es veu al gràfic, si la renda augmenta, la corba de demanda es desplaça cap a la dreta (DM1) i, en conseqüència, la taxa d’interès augmenta (i1).

M = RN f (i)

De la mateixa manera, en cas de que la renda disminueixi, la corba de demanda es desplaçaria cap a l’esquerra i, en conseqüència, la taxa d’interès disminuiria.

En conclusió, un augment de la renda nominal provoca una pujada de la taxa d’interès. Cal que la taxa d’interès augmenti per disminuir la quantitat de diner que volen tenir els individus (sinó hi hauria excés de demanda).

Com es veu al gràfic, si augmenta la corba d’oferta (de diner) es desplaça cap a la dreta, i la taxa d’interès, en conseqüència, disminueix.

De la mateixa manera, en cas de que l’oferta monetària es redueixi, la corba es desplaçaria cap a l’esquerra, i la taxa d’interès, en conseqüència, augmentaria.

En conclusió, un augment de l’oferta monetària comporta una reducció de la taxa d’interès. Hi ha major quantitat de diner a l’economia, la taxa d’interès disminueix i es mantenen més diners en forma líquida i, per tant, es demanden més diners.

Equilibri de cartera

La taxa d’interès d’equilibri és la que iguala la quantitat de diner disponible amb la que es desitja mantenir en efectiu. Com és un equilibri d’estoc, qualsevol altra taxa d’interès alterarà l’equilibri degut als reajustaments dels individus respecte a la tinença de diner líquid.

Si la taxa d’interès és més baixa que la d’equilibri, sorgirà un excés de demanda: es desitjarà mantenir una quantitat més gran de l’estoc disponible i, per tant, es vendran actius financers.

Si la taxa d’interès és més alta que la d’equilibri, sorgirà un excés d’oferta: es voldrà mantenir en efectiu menys diner del disponible, i s’adquiriran actius financers.

Així doncs, és important la relació entre la taxa d’interès i el preu dels altres actius financers.

La relació entre el preu dels bons i la taxa d’interès és de sentit invers, és a dir, quan baixa la taxa d’interès puja el preu dels bons i a l’inrevés. En el supòsit que el total de la riquesa ( Rq) només pot mantenir-se entre diner (M) i bons (B), un cop s’estableix la quantitat de diner d’equilibri (M*) quedarà fixada la quantia en què es materialitza la resta de la riquesa.

Rq = M* + B

On B = Rq – M*, amb la qual cosa s’estableix un equilibri de cartera, ja que la taxa d’interès determina la quantitat demandada de diner d’equilibri.

Quan no s’aconsegueix aquesta taxa d’interès, s’aniran produint excessos d’oferta o de demanda. Com es restablirà l’equilibri? Variant la tinença de bons (variació de cartera), d’acord amb els diferents nivells de la taxa d’interès.

En el cas d’excés de demanda, l’escassetat de saldos monetaris farà que empreses i consumidors venguin bons; el preu dels bons baixarà i la taxa d’interès pujarà, cosa que comportarà la igualtat entre demanda i oferta.

En el cas d’excés d’oferta, l’existència de saldos monetaris sobrers repercutirà en la compra de bons; el preu dels bons puja i es redueix la taxa d’interès, que pressionarà l’oferta fins que s’iguali a la demanda.

En realitat, un excés de demanda de diner implica un excés d’oferta de bons, i a l’inrevés, perquè tota la riquesa està compresa entre bons i diner. Això és vàlid des del costat de la demanda (Rd

q = dB + dM) com des de l’oferta (Roq = oB + oM). És a dir, en equilibri:

ó

Per tant:

- Si dB > oB (excés de demanda de bons), resultarà oM > dM (excés d’oferta de diner).- Si dB < oB (excés d’oferta de bons), resultarà oM < dM (excés de demanda de diner).

En definitiva, quan es dóna una situació d’equilibri, hi ha equiparació entre oferta i demanda monetàries, el públic no procedirà a nous ajustaments i, en conseqüència, restarà inalterada la cartera entre diners i bons. Hi ha equilibri de cartera.

Taxa d’interès vs. oferta monetària

Si es modifica la taxa d’interès, en conseqüència es modifica la quantitat de diner existent a l’economia (M) i a l’inrevés. Gràficament:

dB + dM = oB + oM

dB – oB = oM - dM

És a dir:

A la taxa d’interès a què s’estableix l’equilibri monetari, la tinença de diner i de bons per part dels individus es mantindrà estable, llevat que es produeixin canvis en les conductes o en la resta de variables.

L’equilibri és un resultat desitjable, i en la mesura en que s’originen pertorbacions, l’autoritat monetària, és a dir, el banc central, pren mesures per restablir l’equilibri. Entre les diferents funcions del banc central es troba el control de l’oferta de diner i la fixació de les taxes d’interès. Com es veu al gràfic, no pot fixar simultàniament la taxa d’interès i la quantitat de diner, sinó que en modificar una en conseqüència es modifica l’altra alhora.

El banc central i les operacions de mercat obert

L’actuació del banc central per aconseguir l’objectiu de la taxa d’interès es concreta en operacions de mercat obert: compra – venda de deute públic a curt termini per modificar la base monetària i, en definitiva, l’oferta de diner.

Si l’objectiu és fixar una taxa d’interès més alta que l’establerta a l’equilibri inicial, el banc central ven deute, la qual cosa provoca una disminució de la base monetària que, via multiplicador, redueix l’oferta monetària (agafa diners i deixa títols de deute).

Al contrari si l’objectiu és establir una taxa d’interès més baixa que l’existent al mercat (deixa diners i agafa títols de deute): el banc central compra deute i així augmenta la base monetària que, igualment a través del multiplicador monetari, comporta un increment de l’oferta de diner.

Una operació de mercat obert de compra és una injecció de diner al sistema i una operació de mercat obert de venda és un drenatge al sistema.

Si el banc central incrementa la base monetària en 25 unitats monetàries:

BANC CENTRAL BANC COMERCIAL

Actiu Passiu Actiu Passiu

Compra deute + 25 Augment base + 25 Venda deute – 25Reserves + 25

Si el banc central disminueix la base monetària en 25 unitats monetàries:

- Si augmenta el tipus d’interès baixa M- Si disminueix el tipus d’interès augmenta M- Si augmenta M disminueix el tipus d’interès- Si disminueix M augmenta el tipus d’interès

BANC CENTRAL BANC COMERCIAL

Actiu Passiu Actiu Passiu

Venda deute - 25 Disminució base - 25 Compra deute + 25Reserves - 25

TEMA 5: DEL DINER A LES FINANCES

El sistema financer

Els fluxos dineraris en els mercats financers són el resultat de les decisions d’estalvi per part de les famílies i dels requeriments d’inversió per part de les empreses.

L’estalvi de les famílies és la part de renda no gastada (l’efectiu que no s’aplica a les necessitats corrents). La inversió empresarial és degut als requeriments de fons addicionals, més enllà dels recursos propis.

Com que els que estalvien no són els mateixos que els que inverteixen, l’existència del sistema financer fa viable la interrelació, generant eficiència a l’economia. La vehiculació (relació) de l’estalvi a la inversió és la funció primordial del sistema financer.

El sistema financer contribueix a minimitzar els costos de transacció. Es tracta d’un mercat organitzat, redueix les despeses que es generen en negociar i dur a terme els contractes. També contribueix a reduir el risc, hi ha una gamma d’opcions suficients per poder diversificar el risc. Facilita la liquiditat. L’actiu més líquid és el diner, i els actius financers, són els més propers a aquesta accepció.

Actius financers

En l’àmbit financer qui disposa d’estalvi o el diposita en el sistema bancari o bé el col·loca en l’adquisició d’actius financers. Qui desitja fons o en demana dels bancs o emet títols al mercat.

Quan un individu diposita part del seu efectiu en una entitat bancària es genera un actiu financer en forma de dipòsit (a la vista o a termini). La concessió d’un préstec també suposa la creació d’un actiu financer. El propietari d’aquest actiu és el prestamista, o sigui, el banc, i el prestatari, el client que rep els fons. Si una empresa decideix ampliar el seu capital i emet noves accions també es creen actius financers. També són actius financers les emissions de títols de deute (obligacions, deute públic). De manera genèrica, els principals actius financers són:

- Dipòsits bancaris. Efectiu que el públic en general diposita a la banca.

- Préstecs. Contracte on una persona o entitat lliura una determinada quantitat de diner a una altra per un temps acordat, donades garanties suficients i percebent una compensació.

- Títols de deute. Són bàsicament obligacions que emeten les empreses i deute públic emès per l’Estat. El venedor està obligat a pagar un interès anual al titular del títol i a retornar-li el principal en una data establerta.

- Accions. Títols representatius d’alíquota del capital social d’una empresa. És un títol de propietat sobre l’empresa. És un actiu financer per al propietari i un passiu per a l’empresa.

Dipòsits bancaris i préstecs s’integren en el sistema bancari; títols de deute i accions en l’àmbit financer, l’anàlisi econòmica acostuma a referir-se conjuntament a títols de deute i accions sota la denominació genèrica de bons.

Intermediaris financers

Els intermediaris financers faciliten la connexió entre estalviadors i inversors. Des de bancs a fons d’inversió, des de companyies d’assegurances a fons de pensions. També s’han de considerar els agents de borsa, les companyies de factoring, leasing, vendes a termini...

Es distingeix, no obstant, en funció de si la vehiculació de l’estalvi a la inversió pot transformar o no la naturalesa del fons objecte d’aquesta interrelació.

Quan la transforma (per exemple, diner líquid en compte corrent en hipoteques), es diu que hi ha intermediació; si no hi ha transformació, es tracta de mediació (per exemple, col·locació d’accions).

Els intermediaris financers creen nous i diferents actius. Transformen i, en fer-ho, assumeixen riscs. Per exemple, quan es transformen dipòsits a la vista en crèdits a les empreses es corre el risc que resultin impagats.

D’aquesta manera, els intermediaris financers en funció del risc i segons la diversitat i complexitat dels tipus d’actius, es divideixen en bancaris (bancs i caixes) i no bancaris (societats d’assegurances, empreses de factoring, leasing...).

Per la seva banda, les figures típiques de la mediació són els comissionistes (brokers), comerciants (dealers) i la modalitat d’aquests últims que té l’obligació d’oferir contrapartida (market – makers).

Degut a aquesta diferenciació, els actius financers es divideixen atenent a la intermediació (dipòsits a la vista, a termini, préstecs, crèdits...) o a la mediació (accions i títols de deute).

Mercats financers

Els mercats financers venen determinats per la naturalesa dels actius i pel tipus d’operacions, així com la significació i abast de les funcions d’intermediació o de mediació.

Cada mercat té particularitats pròpies que el distingeixen dels altres: de negociació, de liquidació i garanties. En general, un mercat financer ha de satisfer els requisits següents:

1) Possibilitar els contactes entre els agents que hi intervenen.2) Especificar el mecanisme de determinació dels preus.3) Subministrar pautes per proporcionar liquiditat als actius.4) Minimitzar els terminis per a la concreció de les transaccions.5) Reduir els costos d’intermediació i mediació entre la formalització i la liquidació dels

contractes.

L’eficàcia del mercat (un cop establerts els requisits) dependrà del nivell en què s’aconsegueixen aquestes condicions:

1) Amplitud: quantitat d’actius diferents negociables.2) Transparència: possibilitat de disposar d’informació amb rapidesa i barator.3) Llibertat: facilitats per accedir-hi.4) Profunditat: nombre d’operacions.5) Flexibilitat: capacitat de reacció davant canvis sobtats dels preus.

Genèricament, els mercats financers es divideixen en mercats de crèdit i mercat de capitals.

El mercat de capitals, es divideixen en mercat de diner i mercat de capitals pròpiament dit. En els mercats de diner es fa transacció amb actius a curt termini (lletres del tresor, pagarés d’empresa...); en els mercats de capitals es negocien amb actius financers a llarg termini (accions, obligacions, deute públic...).

En cadascun d’aquests mercats es distingeixen les accepcions relatives a mercat primari i mercat secundari. En el primer es creen els actius; en el segon, els actius creats o emesos es “negocien”. Els mercats secundaris generen liquiditat, les borses de valors són els mercats secundaris de capitals més emblemàtics. També cal tenir en compte el mercat de derivats, que possibiliten la realització de contractes sobre futurs i opcions.

Regulació financera

La regulació, la supervisió, el control i el seguiment d’operacions creditícies i financeres respon a un ordenament jurídic específic. En termes generals, tanmateix, existeixen dos sistemes organitzatius. Un distingeix els mercats; l’altre, les funcions.

Els productes derivats

Un derivat és un producte financer. Els instruments més característics d’aquests mercats són els futurs i les opcions. Els derivats s’utilitzen com a transaccions que contribueixen a reduir el risc d’operacions comercials i financeres. Al principi s’utilitzaren amb caràcter defensiu (mecanisme de cobertura), el seu perfeccionament més tard els hi dóna caràcter ofensiu (mecanisme d’especulació). En aquests mecanismes es contracten des de matèries primeres fins a divises i des d’índexs borsaris fins a taxes d’interès.Futurs

Mercats financers

Mercats de crèdit

Mercat de capitals

Mercat de diner (c/t)

Mercat de capitals (ll/t)

Mercat primari

Mercat primari

Mercat secundari

Mercat secundari

Mercat de derivats

Futurs

Opcions

Els productes derivats

Futurs

Opcions

Opció de compra o CALL (comprador optimista i venedor pessimista)

Opció de venda o PUT (comprador pessimista i venedor optimista)

Un contracte de futur és una compra – venda ajornada en el temps, pactant en el moment del compromís el preu, la naturalesa del producte i la data del compliment. Són contractes que obliguen les parts a comprar i vendre certa quantitat d’actiu a un preu i a una data futura preestablerts.

Els futurs es realitzen en mercats organitzats i els actius estan perfectament definits. Una cambra de compensació garanteix el compliment.

Els futurs poden ser productes físics: agrícoles (blat, cafè...), metalls (or, plata...) i energia (petroli); també poden ser actius financers (taxes d’interès, divises i índexs borsaris).

Operativa

Es poden realitzar futurs de compra i de venda.

El comprador observa una conducta optimista. Les seves expectatives de futur són positives i entén que el preu del producte derivat pujarà. Compra.

El venedor, per contra, és pessimista. Les seves expectatives de futur són negatives i confia que els preus s’abaixin. Ven.

L’encert del pronòstic determina el resultat. Hi ha dos opcions possibles, òbviament:

1) El preu puja. El comprador del futur guanya. Per exemple, compra un derivat a un preu de 100 € i al cap d’un més el preu és de 110 €. Si liquida l’operació obté un benefici de 10 €. El venedor del derivat, en canvi, hi perd. Va vendre el producte al preu de 100 € per lliurar-lo a un mes. Però en aquest moment el preu de mercat és de 110 €. Per tant, ha de lliurar un producte derivat a un preu de 100 € quan disposar-lo a termini comporta pagar 110 €. En haver liquidat el contracte perd la diferència, 10 €.

2) El preu baixa. El comprador, que era optimista, s’ha equivocat i recull una pèrdua. Rep un derivat que s’havia compromès a pagar a 100 € al cap d’un mes quan, en aquest moment, el preu de mercat ha baixat fins a 80 €. Liquidar l’operació suposa una pèrdua de 20 €. El venedor hi guanya. S’han confirmat les expectatives negatives. Lliura un derivat del qual va obtenir un compromís que li pagarien 100 € i en realitzar l’entrega, després d’un mes, el mercat ha pressionat el preu a la baixa fins a 80 €. Per tant, liquida l’operació a 80 € i rebent-ne 100 €. Guanya 20 €.

Gràficament: opció compradora (figura I) i venedora (figura II).

El cas d’un inversor optimista i un altre de pessimista. En cadascuna de les figures, l’eix vertical reflecteix els resultats (guanys per damunt del punt d’intersecció i pèrdues per sota), i l’eix horitzontal, l’evolució dels preus (augments, cap a la dreta des del punt d’intersecció, i disminucions, cap a l’esquerra).

Opcions

Una opció és un contracte que atorga el dret de comprar o vendre a un preu establert i durant un període determinat. És a dir, s’emparaula una compra o una venda que, a partir de realitzar “una paga i senyal”, pot fer-se o no. El comprador gaudeix del dret d’utilitzar o no l’opció, per la qual cosa paga una prima; el venedor contrau l’obligació de complir allò pactat, i per això cobra la prima. De fet, la prima és el preu de l’opció.

Diferències entre futurs i opcions:

Un futur implica obligació per a cadascuna de les parts, una opció implica una obligació per al venedor i un dret per al comprador. És a dir, quan es realitza un futur, tant el comprador com el venedor tenen l’obligació de satisfer el compromís. En les opcions, el venedor té igualment l’obligació de compliment, però el comprador pot renunciar-hi, previ pèrdua de la prima. En el cas de les opcions, el risc màxim és la pèrdua de la prima o preu de l’opció. Hi ha dos tipus d’opcions:

Opció de compra o CALL

Els adquirents d’opcions de compres o calls són els que tenen expectatives alcistes. Per exemple, es compra un call per valor de 100 € i es paga una prima de 2 € a l’emissor. Durant el període vigència, la cotització pot pujar o baixar. Si puja fins a 120 €, el titular rebrà a 100 € una acció que a la borsa cotitza a 120 €. Obté un benefici de 20 €, al qual s’ha de restar la prima pagada. Per tant, el guany ascendeix a 18 € (20 € de benefici – 2 € per la prima).

L’emissor (venedor del call) obté la prima, és a dir, ingressa 2 €. Si no disposés de l’actiu de referència en el moment de la liquidació, hauria d’adquirir-lo per 120 € quan prèviament s’havia compromès a 100 €. En aquest supòsit, perdria 18 €, els 20 € de la pèrdua efectiva menys els 2 € de cobrament de la prima.

Si el comprador del call erra en el pronòstic optimista i el mercat baixa, llavors renunciarà al call i no tindrà pèrdues en la liquidació llevat del pagament de la prima de 2 € a l’emissor.

La figura I fa referència al titular o comprador del call i la figura II a l’emissor o venedor. El punt d’intersecció entre la trajectòria del preu i els guanys o pèrdues potencials està situat més a la dreta del preu pactat com a conseqüència de l’import de la prima.

Opcions de venda o PUT

Si la percepció sobre el mercat és baixista, l’instrument adient és l’opció de venda o put. Ara, el titular o comprador del put considera que els preus evolucionaran cap avall en el futur pròxim i, amb aquesta percepció, decideix assegurar-se que podrà vendre al preu present. Per tant, adquireix un put, o sigui, el dret a vendre (al preu actual). Pagarà a l’emissor una prima de 2 € i pactarà un preu per valor de 100 €. Si, efectivament, l’acció baixa, per exemple a 80 €, hi sortirà guanyant, ja que exercint el dret, és a dir, realitzant el put, percebrà 100 € per una acció per la qual el mercat tan sols paga 80 €. El guany és la diferència entre aquest resultat i la prima, o sigui, 18 €.

Si el mercat evoluciona en el sentit contrari i el preu puja, el comprador del put renunciarà a l’opció i afrontarà una pèrdua de 2 €, que és l’import de la prima que s’emborsa l’emissor.

La figura I fa referència al titular o comprador del put, i la figura II, a la de l’emissor o venedor. El titular només arrisca perdre la prima pactada, mentre que les possibilitats de guany són il·limitades en la mesura que el preu de l’actiu vagi baixant en el mercat. L’emissor, en canvi, cobra la prima, però pot tenir pèrdues il·limitades.

Resum:

CALL (OPCIÓ COMPRA)

PUT (OPCIÓ VENDA)

Comprador. Pot guanyar molt, perdrà com a màxim la prima

(guanya). Optimista.

Venedor. Com a mínim guanyarà la prima (perd).

Pessimista.

Comprador. Com a mínim guanyarà la prima (perd).

Pessimista.

Venedor. Perdrà com a màxim la prima (guanya). Optimista.

L’anàlisi financera

Els actius financers no satisfan necessitats immediates. Per exemple, un títol mobiliari. La seva adquisició obeeix a la creença que en el futur augmentarà de valor. Les operacions financeres atenen “al futur”, les transaccions reals “al present”. El futur és incert per naturalesa, les operacions financeres estan subjectes al risc.

El risc és una característica inseparable dels mercats financers, on es conjuga seguretat i rendibilitat. La seguretat respon a factors extraeconòmics de tipus politicoinstitucional; la rendibilitat escau en propietat a l’anàlisi financera: a més rendibilitat més risc.

El valor actual

És important conèixer el valor actual en el decurs del temps d’una quantitat de diner determinada, de la mateixa manera que es coneix el valor final d’una inversió realitzada en el present.

El valor final és el que tindrà una magnitud determinada en el decurs del temps. I el valor actual és allò que en el present suposa una magnitud futura, en concret la quantitat de diner que avui seria necessària per obtenir una determinada quantitat de diner en el futur a la taxa d’interès vigent. La taxa d’interès interactua en el primer cas (valor final), i la taxa de descompte, en el segon cas (valor actual).La taxa de descompte, equivalent a la taxa d’interès, s’anomena així perquè la possibilitat d’obtenir interessos redueix el valor actual de la quantitat futura.

El gràfic següent s’anomena línia del temps, fa referència al càlcul del valor actual i valor final:

Per exemple, amb una taxa d’interès, per exemple, del 10 % (i = 0,10), el valor final de 100 € al cap d’un any (n = 1) equival a 110 € ( = 100 ( 1 + 0.10)), i el valor actual de 100 € futurs equival avui a 90,9 ( = 100 / (1 + 0,10)). En el primer opera, doncs, la taxa d’interès, i en el segon, la taxa de descompte.

Risc financer

El valor actual, en estar condicionat a la incertesa inherent al futur pel que fa a quantitats i a taxes de descompte, incorpora risc financer o, el que és el mateix, la incertesa que afecta els possibles guanys o pèrdues dels resultats futurs.

VALOR ACTUAL

t t + n

VALOR FINAL

1 / (1 + i)n

(1 + i)n

El risc financer no es pot eludir, però sí s’intenta minimitzar-lo. L’avaluació del risc és, per tant, una operació necessària en tota anàlisi financera. L’aversió al risc es concreta en la subscripció d’assegurances, perquè la reticència al risc fa que s’apreciï més subscriure una pòlissa que cercar un mecànic que arregli el cotxe al preu més baix possible un cop ha succeït l’accident.

Diversificació

Al sistema financer es prioritza més la minimització del risc per damunt de la maximització de beneficis. La més estesa i acreditada és l’acceptació formal de la dita “no posis tots els ous al mateix cistell”. És a dir, si es diversifica (diversificació) la cartera d’actius és possible obtenir una rendibilitat mitjana. Per exemple, un empresari dóna entrada a altres accionistes davant la realització d’un projecte d’inversió, justament per minimitzar el risc. En diversificar distribueix un risc gran en riscos més petits no relacionats entre si.

A mesura que minora el risc, disminueix també el rendiment. Tot i així, el risc no desapareixeria totalment.

La valoració dels actius financers

Com a operació, l’avaluació del risc no pot desentendre’s del factor temps, perquè risc i temps suporten la valoració dels actius financers.

Els preus borsaris

El càlcul del rendiment consisteix a dividir els ingressos que reporta l’actiu pel preu (expressat percentualment). Per exemple, un actiu financer genera uns ingressos anuals de 8 € i el preu d’aquest actiu és de 80, el rendiment és 10% ( = 8/80 x 100).

Sent p el preu de l’actiu, r el rendiment o ingressos anuals i i la taxa d’interès, es compleix que

Per exemple, un títol de renda fixa que rendeix 10 € anuals, sent la taxa d’interès del 5%, té un preu de 200 € ( = 10 / 0,05). Si la taxa d’interès puja el 10%, el preu de l’actiu baixa a 100 € 8 = 10/0,1); si la taxa baixa al 2%, el preu puja a 500 € ( = 10 / 0,02). Per tant, el preu dels bons varia inversament a la quantia de la taxa d’interès.

Tècniques d’anàlisi

Hi ha tres tipus de tècniques d’anàlisi:

- Anàlisi fonamental.- Anàlisi tècnica.- Anàlisi aleatòria (no anàlisi). Es coneix amb el nom de la teoria del mercat eficient.

1) Anàlisi fonamental: consisteix a determinar el “valor intrínsec” de l’empresa mitjançant l’estudi de l’estructura patrimonial i la incidència que exerceix l’entorn. Té com a finalitat conèixer l’empresa i les seves possibilitats de futur (potencial d’obtenció de beneficis).

p = r / i

2) Anàlisi tècnica: es té en compte la interacció de l’oferta i la demanda en un context en què influeixen factors tant racionals com irracionals. Té com a objectiu estudiar l’evolució de les cotitzacions i els volums de contractació.

3) Anàlisi aleatòria (teoria del mercat eficient): considera equiparable l’anàlisi conscienciosa a elegir aleatòriament la cartera penjant a la paret les pàgines de cotitzacions borsàries del diari i llançar-los dards. Seriosament, argumenta que les cotitzacions dels actius sempre incorporen i reflecteixen tota la informació pública disponible. Les cotitzacions de mercat són en tot moment preus raonables, no hi ha cap sobrevaloració ni infravaloració. Les cotitzacions de les accions tan sols han de variar en resposta a la publicació de nova informació. Aquesta nova informació és impredictible, les fluctuacions de les cotitzacions també són impredictibles. En conseqüència, l’evolució de les cotitzacions segueix un “passeig aleatori” (ramdom walk).

La regla de les 3D

La diversificació és la conducta adequada per minimitzar el risc. No obstant, l’anàlisi de les recurrències estadístiques posa en relleu altres pautes que cal tenir en compte en les inversions d’aquest tipus. Es posa èmfasi en la durada de la inversió i en la disponibilitat de fons. Com que les tres comencen amb la lletra “d”, la consideració conjunta és el que s’anomena la regla de les 3D’s: diversificació, durada i disponibilitat.

La durada de la inversió pondera un comportament parsimoniós que fa referència que a llarg termini la borsa sempre creix. Es planteja donar resposta a quant temps fa falta per a què la persona pugui garantir un rendiment d’una inversió individualitzada en el conjunt d’inversions. Analitzant les tècniques estadístiques ens diu que es situa al voltant de 8 – 9 anys. El creixement borsari (11% de promig de rendiment anual) és més gran que l’evolució del cost de la vida (IPC) i durant aquest període temporal (8 – 9 anys), la persona no haurà perdut període poder adquisitiu.

La disponibilitat de fons fa referència amb el nombre de sessions diàries que tanquen a l’alça o a la baixa. Les dades estadístiques sobre la probabilitat d’una possibilitat o l’altra, és a dir, sessions diàries que tanquin a l’alça o a la baixa, és gairebé del 50%.

El mercat de préstecs

El mercat de préstecs sintetitza el sistema financer, ja que recull la interacció entre fluxos d’estalvi i d’inversió.

L’estalvi es forma quan les famílies no apliquen al consum la totalitat de la seva renda. L’Estat també estalvia quan obté un saldo pressupostari positiu, és a dir, superàvit. El sector exterior també contribueix a l’estalvi quan el país registra un flux net de capitals procedents de l’exterior.

L’estalvi així format determina l’oferta de fons prestables. La demanda de fons prestables fa referència als requeriments d’empreses, famílies (per finançar compra de béns duradors), estat i inversors estrangers per dur a terme projectes d’inversió.

La identitat estalvi – inversió, una vegada més

L’estalvi finança la inversió. Dels recursos que uns estalvien, d’altres se’n serveixen per invertir. El flux d’estalvi equival al d’inversió. Els comptes nacionals posen de manifest la identitat estalvi – inversió, que es compleix tant a l’economia tancada com a l’economia oberta.

1) Economia tancada.

Donada l’equació bàsica Y = C + I + DP + (X – M), on importacions i exportacions són igual a zero, resulta que Y = C + I + DP i, per tant,

I = Y – C – DP.

És a dir, la inversió és igual a la renda menys el consum privat menys la despesa pública.

L’estalvi nacional (E), per la seva banda, és igual a la suma de l’estalvi privat (Ep) i l’estalvi públic (Eg) quan es produeix arran d’un superàvit pressupostari. L’estalvi privat és igual a la renda disponible menys el consum (Ep = YD – C, on YD = Y – T + S), i l’estalvi públic és la diferència entre ingressos (T) i la suma de transferències (S) i despesa pública (DP), o sigui, Eg = T – S – DP. En conseqüència, E = [Y – T + S – C] + [T – S – DP] i,

E = Y – C – DP

expressió que indica l’estalvi nacional és igual a restar de la renda el consum privat i la despesa pública. Aquesta expressió és igual a l’anterior, amb la qual cosa es demostra que E = I.

2) Economia oberta. En aquesta situació les exportacions i les importacions no són iguals a zero i, per tant,

I = Y – C – DP – (X – M)

amb la qual cosa la identitat estalvi – inversió incorpora el resultat de la sortida neta de capitals (SNC) i es compleix

E = I + SNC.

D’aquesta manera, quan el saldo de la balança comercial és positiu (X > M) una part de l’estalvi nacional finança la inversió exterior (l’excés d’exportacions sobre importacions), i si la balança comercial és deficitària (X < M), part de la inversió nacional és finançada per l’estalvi extern (l’excés d’importacions sobre exportacions).

En tots els casos, l’estalvi finança la inversió, i la manera com s’assignen els fons estalviats als diferents projectes d’inversió és a través del mecanisme de l’oferta i la demanda en el mercat de fons prestables.

Els fons prestables

Recordar:

L’apropament de l’estalvi a la inversió fins a assolir la igualtat segueix un procés entre els que disposen de fons (prestamistes) i els que els requereixen (prestataris). L’existència de desajustos entre estalvi i inversió fa que actuïn les forces de mercat. S’estructura així el mercat de préstecs o de fons prestables.

En el model simplificat es suposa l’existència d’un mercat únic de tots els que volen prestar diner i tots els que en demanen. Com a mercat, existeix una oferta, l’oferta dels préstecs dels estalviadors, i una demanda, o sigui, la demanda de fons per part dels inversors.Quan s’igualen oferta i demanda, es determina un equilibri que fixa a la vegada el volum de préstec i el preu que reben els prestamistes i que paguen els prestataris, o sigui, el preu del diner o taxa d’interès.

La demanda de fons prestables (I)

Les empreses demanen diner fins que el rendiment esperat de la inversió iguala el cost d’obtenir-lo, o sigui, la taxa d’interès. Si el rendiment és inferior, no demanaran diner. Com més baixa sigui la taxa d’interès, major serà la quantitat demandada de fons per invertir (el cost d’inversió és més reduït respecte del rendiment esperat).

Taxa d’interès i demanda de fons prestables tenen, doncs, una relació inversa, la representació gràfica és una línia de pendent negatiu.

DINER

DM = OM

i

FINANCES

DFp = OFp

I = E

i

L’oferta de fons prestables (E)

L’estalviador sacrifica consum o despesa corrent per un major consum o despesa futura. L’estalvi té, per tant, un cost d’oportunitat: allò a què es renuncia avui per un demà més abundós. El diner estalviat és susceptible de rendir, com a mínim, a la taxa d’interès vigent. La dualitat entre el sacrifici d’estalviar i el “premi” que potencialment poden rebre els fons no consumits, influeix en la propensió a estalviar.

Una taxa d’interès alta compensa el cost, i l’estalvi augmentarà. Justament al contrari si la taxa d’interès és baixa. En conseqüència, l’estalvi i la taxa d’interès es mouen en el mateix sentit. Per tant, gràficament és una línia de pendent positiu.

L’equilibri: la taxa d’interès

La intersecció de les dues línies, DF i OF, determina un punt d’encreuament que equilibra l’oferta i la demanda de fons prestables a una taxa d’interès (al gràfic i = 7,5) i un volum de préstecs (al gràfic F = 250).

Aquesta taxa d’interès d’equilibri és la taxa d’interès en la qual el volum de préstecs oferts iguala el volum de préstecs demanats.

A través del mercat de préstecs, l’estalvi s’ha vehiculat a la inversió, just en la proporció en què els estalviadors resten compensats pel sacrifici d’estalviar, i els inversors, pels rendiments nets esperats.

Dues teories de la taxa d’interès d’equilibri del diner i les finances?

No. Només hi ha una taxa d’interès i la seva interacció és òbvia.

La determinació de la taxa d’interès a través de l’oferta i de la demanda de diner caracteritza la teoria de la preferència per la liquiditat, establerta pels keynesians. La teoria explica que la taxa d’interès d’equilibri satisfà les preferències dels individus respecte de la tinença d’efectiu d’acord amb la quantitat de diner emesa per l’autoritat monetària.

El model del mercat de préstecs, per la seva banda, també il·lustra com la taxa d’interès es forma com a conseqüència de l’oferta de fons que ofereixen els estalviadors i la demanda que realitzen els prestamistes per dur a terme els seus projectes d’inversió a través de la teoria de fons prestables.

Aquesta dualitat posa en relleu dos processos de determinació de la taxa d’interès. Les teories no entren en conflicte, és una relació lògica, això sí, segons es consideri el curt termini o el llarg termini.

Curt termini

En els gràfics següents, tant el mercat de diner (figura I, teoria de la preferència de la liquiditat) com el mercat de préstecs (figura II, teoria dels fons prestables) estan en equilibri. Qualsevol modificació de la taxa d’interès altera aquesta situació inicial: en el mercat de diner, en la mesura que s’originaran ajustaments d’oferta monetària per satisfer el desig de diner líquid d’acord amb la demanda monetària establerta; en el mercat de préstecs, perquè la modificació de la taxa d’interès alterarà la inversió, alteració que influirà en la renda real i en l’estalvi, i es produirà de nou la igualtat estalvi – inversió.

Si el banc central augmenta l’oferta monetària, l’augment desplaça cap a la dreta la corba de la demanda monetària (DM), pròpia del mercat de diner, i baixa el tipus d’interès de ie a i1 (figura I). Aquesta baixada farà que augmenti la inversió (per l’abaratiment del preu del diner, que és un incentiu per a dur a terme nous projectes) i, per tant, altera l’equilibri en el mercat de préstecs.

Augmenta la inversió i, d’altra banda, aquest augment repercuteix en més producció real, també augmenta l’estalvi. Per tant, la corba d’oferta de fons prestables (Of) es desplaça cap a la dreta i provoca una baixada de la taxa d’interès en aquest mercat (figura II). Es compleix, de nou, la identitat estalvi – inversió.

L’alteració de l’equilibri en el mercat de diner repercuteix en el mercat de préstecs, originant un nou equilibri en tots dos mercats.

Llarg termini

Es dóna també la mateixa taxa d’interès, però és la taxa d’interès financera la que condiciona la taxa d’interès monetària. Perquè? L’explicació rau en la producció potencial.

La producció potencial és la que correspon a llarg termini: es produeix el nivell de plena capacitat, s’utilitzen tots els recursos disponibles. A llarg termini el diner és neutral i les variacions d’oferta monetària no tenen efectes reals sobre l’economia.

En el mercat de préstecs, la igualtat estalvi – inversió, determinant de l’equilibri macroeconòmic, es compleix pel nivell de producció potencial. De manera continuada, l’economia no pot moure’s d’aquest volum de producció. A llarg termini, per tant, les variacions de l’oferta monetària no influeixen en la taxa d’interès.

En definitiva, la igualtat estalvi – inversió, que garanteix la producció potencial, determina, a través de la interrelació entre l’oferta i la demanda de fons prestables, la taxa d’interès d’equilibri del mercat de préstecs.

TEMA 6: DE LES FINANCES AL COMERÇ EXTERIOR

1. La balança de pagaments

Les relacions internacionals al món actual són evidents i l’economia oberta s’imposa a l’economia tancada (absència de comerç o autarquia). Degut al comerç internacional, es requereixen diferents monedes per dur a terme els intercanvis.

El registre comptable de les transaccions corresponents als moviments de béns i serveis i als moviments de capitals constitueix la balança de pagaments. Fa referència a la comptabilització de les transaccions al llarg d’un període (un any) entre els residents del país i els residents de la resta del món.

La “partida doble” és el mètode comptable que s’utilitza. Qualsevol transacció s’anota dues vegades amb un valor equivalent (com a ingrés o pagament), i així la balança sempre està equilibrada (el que es compra es paga i el que es ven es cobra).

En definitiva, malgrat el desequilibri entre exportacions i importacions, el saldo global de la balança de pagaments és zero, per definició.

Al fer el registre, cal tenir en compte:

- Crèdit: qualsevol partida subministradora de divises, com les exportacions.- Dèbit: qualsevol partida que disminueix les divises del país, com les importacions.

- Superàvit: quan les transaccions de crèdit superen les de dèbit (capacitat de finançament).

- Dèficit: quan les transaccions de dèbit superen les de crèdit (necessitat de finançament).

Estructura de la balança de pagaments

La balança de pagaments està formada per tres subbalances: el compte corrent, el compte de capital i el compte financer. S’hi afegeix una quarta partida residual: errors i omissions.

BALANÇA DE PAGAMENTS

Ingressos Pagaments

1. Compte correnta. Balança de béns (balança comercial)

b. Balança de serveisc. Balança de rendes

d. Balança de transferències

a. Exportacionsb. Exportacions

c. Rebudesd. Rebudes

a. Importacionsb. Importacions

c. Pagadesd. Pagades

2. Compte de capital

3. Compte financera. Inversió directa.

b. Inversió de cartera.c. Altres inversions.

d. Variació de reserves d’or i actius

Variació passius (a, b i c)

Disminució de reserves (d)

Variació d’actius (a, b i c)

Augment de reserves (d)

4. Errors i omissions

Balança de pagaments (1 + 2 + 3 + 4) Suma total ingressos Suma total pagaments

El compte corrent (CC)

Registra els moviments de béns, serveis, rendes i transferències. És a dir:

- Operacions de mercaderies (o balança comercial): fan referència al comerç de béns (importacions i exportacions). No inclou ni assegurances ni nòlits).

- Operacions de serveis: inclou el turisme, els transports, els viatges, les assegurances, royaltys, etc. També inclou els serveis personals, culturals i recreatius.

- Operacions de rendes: inclouen les rendes del treball, del capital, lloguers i beneficis.

- Transferències corrents: són moviments sense contrapartida. Es tenen en compte les d’origen privat (donacions a l’estranger) com les d’origen públic (subvencions de la UE als països membres). Es registren també els ajuts al desenvolupament del Tercer Món.

Pel càlcul numèric del compte corrent:

- La balança comercial: cal sumar exportacions més importacions.

El compte de capital (CK)

És la segona subbalança de la balança de pagaments. Està format, d’una banda, per les transferències de capital, i de l’altra, l’adquisició i venda d’actius no produïts.

Les transferències de capital són moviments sense contrapartida: condonacions de deute, els fons regionals de cohesió i desenvolupament de la UE, FMI, etc.

L’adquisició i venda d’actius no produït són actius físics com la terra o els recursos de subsòl, i actius intangibles: drets d’autor, marques, patents, etc.

En aquest compte és important matissar o distingir entre capital físic (format per recursos líquids per a l’adquisició de l’altre) i capital financer (format per actius financers, ve donat pels recursos disponibles per realitzar inversions i, si convé, augmentar el capital físic). Al compte de capital, doncs, es registra el capital financer.

El compte financer (CF)

Es registren les operacions de moviments d’actius en forma d’inversió i en forma de reserves oficials. Són els moviments dels residents que volen invertir a l’exterior, així com l’entrada de reserves, d’una banda, i de l’altra, moviments dels no residents que inverteixen en el país i les sortides de reserves.

És a dir, el compte financer recull el canvi d’actius del país a l’exterior i dels actius estrangers al país.

Tipus d’operacions que recull:

- Inversions directes: inversions que pretenen adquirir el control sobre empreses, edificis, terrenys, etc. D’acord amb la normativa, es considera que la inversió és directa quan es compren més del 10% de les accions d’una empresa. L’inversor pretén mantenir una rendibilitat a llarg termini. Format per les inversions a llarg termini dels residents nacionals fetes a l’exterior i les inversions a llarg termini de l’exterior fetes al país.

- Inversions en cartera: són actius financers negociables com els títols de deute, accions, etc. Generalment no suposen un control i només es vol obtenir una rendibilitat. Format per les inversions a curt termini dels residents nacionals fetes a l’exterior i les inversions a curt termini de l’exterior fetes al país.

- Altres inversions. Són els préstecs d’operacions comercials i financeres a curt i llarg termini i dipòsits a l’estranger o de l’estranger. Format per altres inversions a la resta del món i altres inversions al país per part de la resta del món.

- Variació de reserves. Registra les modificacions en els actius oficials del país (divises, reserves en el FMI i també or monetari). És un compte de reserves o divises que serveix per compensar i donar informació sobre la solvència del país.

Cal adonar-se que:

1) Un crèdit en aquest compte correspon a una sortida (decrement de reserves), com l’exportació de béns. Comptablement, les disminucions dels actius del país a l’exterior i els augments dels estrangers al país són crèdits: suposen ingressos (entrades) de capital.

2) Un dèbit en aquest compte equival a una entrada (increment de reserves), com la importació de béns. Comptablement, els increments dels actius del país a l’exterior i les reduccions dels estrangers al país són dèbits: suposen pagaments (sortides) de capital.

Errors i omissions

És una anotació de caràcter residual degut a la complexitat de càlcul i les dificultats d’obtenir determinades dades estadístiques, sobretot els sortides de capital. Un altre exemple podria ser quant es gasten els estrangers al país o els nacionals a l’estranger.

Serveix com a partida de tancament comptable entre les diferències totals d’ingressos i pagaments i els valors d’operacions no registrades, i així quadrar el resultat de la balança de pagaments. En suposar per simplicitat nul·la la partida d’errors i omissions, la suma de cadascun dels comptes és igual a zero i la balança de pagaments resta equilibrada.

La lògica de la balança de pagaments

La balança de pagaments té comptablement saldo zero. La lògica d’aquest equilibri es troba en la interrelació entre els diferents comptes o balances sectorials.

És a dir, un saldo de zero implica que han de quedar compensats els pagaments i els cobraments dels drets i obligacions respectius.

- El saldo del compte corrent ha de ser igual, però de signe contrari, al saldo de la suma del compte de capital i del compte financer. És a dir, el saldo negatiu del compte corrent és compensat per un saldo en conjunt positiu dels comptes de capital financer.

- La consideració conjunta del compte corrent i del compte de capital es compensa pel resultat del compte financer.

Capacitat o necessitat de finançament

Segons el saldo de la balança comercial, l’economia nacional pot requerir (necessitat) o oferir (capacitat) finançament. Tot i així, el compte corrent per si sol no és revelador de la situació de dèbit o crèdit de l’economia respecte de la resta del món: s’ha de considerar conjuntament el saldo del compte corrent i el saldo del compte de capital.

A partir de l’expressió general (CC + CK + CF = 0) pot formular- se:

CC + CK + CF = O

CC + CK = - CF

És a dir, el compte financer (CF) actua com a contrapartida finançadora del compte corrent (CC) i del compte de capital (CK).

En el primer cas (CC + CK > 0):

- Comporta préstecs a la resta del món anotats al compte financer (inversió a l’exterior, concessió de préstecs o augment de divises). Es proveeix capacitat de finançament.

En el segon cas (CC + CK < 0):

- Es reben préstecs de la resta del món anotats al compte financer (increment d’inversió al país per part de l’estranger, préstecs rebuts de l’exterior o disminució de divises). Provoca necessitat de finançament.

La consideració conjunta del compte corrent i del compte de capital emmarca les situacions de préstec o de crèdit de l’economia nacional en relació amb la resta del món.

Pel que fa al compte corrent és obvi que:

Per tant, la capacitat o necessitat de finançament ve donada pels comptes de capital i financer.

Liquidacions oficials

Les liquidacions oficials (la variació compensatòria de reserves) són la partida que ens indica els resultats monetaris de les relacions exteriors. Aquesta funció la duu a terme el banc central, a partir de que, globalment, el saldo de la balança de pagaments ha de ser igual a la variació neta de reserves.

- Quan la balança presenta superàvit: les divises estan augmentant i, per tant, millora la posició creditora del país vers el món. La resta del món s’ha endeutat amb el país en la mesura en què divises i reserves d’or estan creixent.

- Quan la balança presenta dèficit: les divises estan disminuint i, per tant, el país s’ha endeutat amb la resta del món per la quantia del dèficit i, naturalment, disminueixen les reserves.

En tots els casos, el banc central és el referent obligatori per a la compra o la venda de divises.

CC + CK = - CF

Si la suma de CC + CK és > 0 superàvit (sortides de capital)Si la suma de CC + CK és < 0 dèficit (entrades de capital)

CC = - [CK + CF]

Liquidacions oficials = CC + CK + Saldo del compte financer exclòs el BC

La balança de pagaments i la renda nacional

Els moviments de béns i de capitals repercuteixen en la renda nacional.

Pel que fa a la balança comercial, és evident que quan s’importen béns d’un altre país s’està contribuint, en forma de retribució als factors productius, a l’economia d’aquell país i, alhora, reduint la renda nacional pròpia. Passa el contrari quan s’exporten béns a un altre país.

Tenen els mateixos efectes l’exportació i la importació de serveis. En relació a les partides de rendes, tant les de capital com les de treball rebudes pels residents del país augmenten la renda, i els pagaments que afecten els no residents, la disminueixen. Succeeix semblant amb les transferències corrents. Els ingressos augmenten la renda nacional i els pagaments la redueixen.

Pel que fa al compte de capitals, les transferències sense contrapartida vers l’exterior no modifiquen la renda nacional.

A priori no hi ha ni partides bones o dolentes, ni saldos favorables o desfavorables, és una qüestió d’oportunitat lligada a les circumstàncies de lloc i temps. Un saldo deficitari en el compte corrent pot tenir apreciacions positives si comporta una major eficàcia productiva; en canvi, un superàvit pot significar, un empitjorament del nivell de vida (infrautilització dels recursos, etc.).

2. El tipus de canvi

Les importacions es paguen amb moneda del país venedor i les exportacions es cobren amb moneda nacional. Els estrangers necessiten moneda nacional i els nacionals moneda estrangera.

L’intercanvi d’una moneda per una altra determina el tipus de canvi (preu al qual es realitzen les transaccions exteriors). Els importadors del país demanden divises a canvi de moneda nacional per pagar les compres a l’exterior. Els importadors estrangers demanen moneda nacional a canvi de divises per pagar les compres de béns i serveis al país.

En definitiva, els importadors determinen la demanda de divises i l’oferta de moneda nacional, i els exportadors, l’oferta de divises i la demanda de moneda nacional.

Expressió del tipus de canvi

En les transaccions exteriors, cada preu s’expressa en la unitat monetària nacional. Si es vol valorar l’intercanvi, s’ha d’establir l’equivalència entre les monedes. Aquesta informació dels preus la determina el tipus de canvi, que és el preu d’una moneda en relació amb una altra.

Com es tracta d’una equivalència entre monedes, el tipus de canvi pot expressar-se de dues maneres:

1) Unitats de moneda estrangera per unitat de moneda nacional. Si són l’euro i el dòlar, el tipus de canvi es referiria a la quantitat de dòlars a canvi d’un euro (per als que disposen euros). Si la paritat és 1,25 $ (DÒLAR/EURO), significa que s’obtenen 1,25$ per 1€.

2) Unitat de moneda nacional per unitats de moneda estrangera. En aquest cas, es referiria a la quantitat d’euros per dòlar (per als tenidors de dòlars). Des d’aquesta perspectiva, 0,80€ (EURO/DÒLAR), implica que es lliuren 0,80€ per 1$.

Modalitats i sistemes de tipus de canvi

El tipus de canvi estableix el preu d’una moneda en relació amb una altra. En aquest sentit es defineix el tipus de canvi nominal. Expressa la relació en què una persona pot intercanviar la moneda del país per la d’un altre. Per tant, té en compte els preus monetaris.

Tot i així, l’equivalència de monedes afecta els preus relatius dels béns i serveis produïts al país en comparació amb els produïts als altres, és el tipus de canvi real. Expressa la relació en què una persona pot intercanviar béns i serveis del país per béns i serveis d’un altre. Si la paritat és 1,25 $ (DÒLAR/EURO), significa que s’obtenen 1,25$ per 1€. Per tant, fa referència al poder adquisitiu.

Al món real , la utilització habitual és la de tipus de canvis nominals.

- El sistema de tipus de canvi flexible fa referència al valor de la moneda nacional en relació amb la resta de monedes mundials, i està determinat, efectivament pel mercat: d’acord amb els requeriments dels participants en les transaccions exteriors.

- El sistema de tipus de canvi fix fa referència al valor de la moneda nacional respecte a la resta del món s’estableix reglamentàriament: està fixat per l’autoritat econòmica del país, ordinàriament el banc central.

Fluctuacions del tipus de canvi

Els països que adopten el sistema de tipus de canvi flexible estan subjectes a les fluctuacions que experimenten el valor de les monedes. Els països que fan servir el tipus de canvi fix pretenen obviar les fluctuacions, però no és factible aconseguir-ho permanentment.

És a dir, els tipus de canvi varien en el decurs del temps. Lliurement a través del mercat, en el cas dels flexibles; per decisió autoritària en el cas dels canvis fixos.

Les pujades i baixades del tipus de canvi tenen els mateixos efectes en el sistema, però s’anomenen diferent.

Apreciació i depreciació

En el sistema de tipus de canvi flexible, les variacions que puguin experimentar determinen apreciacions i depreciacions. Tenen les següents implicacions:

- El tipus de canvi s’aprecia si la moneda nacional guanya valor en relació amb les monedes de la resta del món. La moneda nacional es fa “forta” i, en l’intercanvi, s’obté més moneda estrangera per unitat de moneda nacional. Exemple: a partir de l’equivalència 1$ = 1€, es passa a una nova paritat: 1,20$ = 1€. L’apreciació de la moneda nacional estableix un tipus de canvi més baix, ja que disminueix la quantitat de moneda nacional necessària per disposar d’una unitat de moneda estrangera.

Quan succeeix l’apreciació i els nacionals poden adquirir més moneda estrangera per unitat de moneda nacional:

- Augmenten les importacions, ja que amb els mateixos euros poden adquirir-se més béns, serveis i actius a l’estranger.

- Els estrangers redueixen les compres al país i, per tant, les exportacions disminueixen, perquè en tenir més valor la moneda del país, les compres per part dels estrangers esdevenen relativament encarides.

- En conseqüència: l’apreciació de la moneda nacional empitjora la balança comercial: augmenten les importacions i disminueixen les exportacions.

- El tipus de canvi es deprecia si la moneda nacional perd valor en relació amb les monedes de la resta del món. La moneda nacional es fa “dèbil” i, en l’intercanvi, s’obté menys moneda estrangera per unitat de moneda nacional. Exemple: a partir de l’equivalència 1$ = 1€, es passa a una nova paritat: 0,80$ = 1€. La depreciació de la moneda nacional estableix un tipus de canvi més alt, ja que augmenta la quantitat de moneda nacional necessària per disposar d’una unitat de moneda estrangera.

Quan succeeix la depreciació i els nacionals poden adquirir menys moneda estrangera per unitat de moneda nacional:

- Disminueixen les importacions, ja que amb els mateixos euros poden adquirir-se menys béns, serveis i actius a l’estranger.

- Augmenten les exportacions, perquè en la nova paritat els béns, serveis i actius nacionals resulten relativament abaratits , en obtenir els estrangers més unitats de moneda del país per unitat de la seva pròpia moneda.

- En conseqüència: la depreciació de la moneda nacional millora la balança comercial: augmenten les exportacions i disminueixen les importacions.

Revaluació i devaluació

En el cas de sistemes de tipus de canvi fix, les fluctuacions del tipus de canvi determinen revaluacions i devaluacions.

El tipus de canvi es revalua o devalua quan l’autoritat competent decideix apujar o abaixar el tipus de canvi mitjançant procediments reglamentats. Els efectes sobre l’economia són els mateixos que en les situacions anteriors.

Una revaluació empitjora la balança de pagaments i una devaluació la millora.


SISTEMA TIPUS DE CANVI FIX SISTEMA TIPUS DE CANVI FLEXIBLE

REVALUACIÓ(la moneda nacional es

fa més forta)

DEVALUACIÓ(la moneda

nacional es fa més dèbil)

APRECIACIÓ (la moneda nacional es

fa més forta)

DEPRECIACIÓ (la moneda nacional es

fa més dèbil)

Es revalua o devalua pel Decret, ho decideix el govern.

L’apreciació o depreciació està en funció del mercat (oferta i demanda).

Tipus de canvi i nivell de preus

L’anàlisi econòmica té en compte habitualment tipus de canvis nominals, si bé se suposa que no varien ni els preus dels béns nacionals ni els preus dels estrangers. La paritat s’estableix en funció del valor de les monedes respectives.

Però la capacitat d’un país per competir en els mercats internacionals depèn dels diferents nivells dels preus dels béns nacionals en relació amb els béns dels altres països. Suposar els preus constants no és realista, sobretot a llarg termini.

TIPUS DE CANVI(Quantitat de moneda estrangera que s’obté per

unitat de moneda nacional)

UE i USA1 $ = 1 €

Revaluació € tipus de canvi fix Devaluació $

Apreciació € tipus de canvi flexible Depreciació $

Exemple: 1,25$ = 1€

Augmenten M Disminueixen X Empitjora la BC I si M > X Dèficit

comercial Per tant, SNK < 0 (Entrada

capital) Balança pagaments (?

no es sap) Poden disminuir les

reserves Necessitat de finançament

Exemple: 0,8$ = 1€

Augmenten X Disminueixen M Millora la BC I si X > M Superàvit

comercial Per tant, SNK > 0 (Sortida

de capital) Balança pagaments (?

no es sap) Poden augmentar les

reserves Capacitat de finançament

Moneda forta

Moneda dèbil

=(Reestablir l’equilibri en el tipus de canvi)

El tipus de canvi real

Parlem de tipus de canvi real quan s’abandona el supòsit de la constància dels preus. Indica la relació en què s’intercanvien els béns i serveis d’un país pels béns i serveis d’un altre.

Per conèixer l’equivalència entre el valor d’un bé (o cistella) de béns nacionals o el valor del mateix bé (o cistella) estrangera, s’ha d’utilitzar el tipus de canvi nominal per convertir els preus respectius en moneda comuna.

Per exemple:

- Una dotzena d’ous a la UE es ven per 5€ i als EUA per 3$. Si la paritat nominal vigent és 1€ per 1,20$ (1$ = 0,83€), amb 5€ s’obtenen 6$. Per tant, els residents podrien comprar als EUA no una sinó 2 dotzenes d’ous. El tipus de canvi real és, doncs, 2. El poder adquisitiu de l’euro és el doble que el del dòlar (el preu dels ous americans és la meitat del dels ous europeus).

Si apliquem la fórmula a l’exemple anterior, es confirma que el tipus de canvi real és 2. Efectivament, el tipus de canvi real ve determinat per (1,20 x 5) / 3 = 2.

A efectes operatius, el mesurament del tipus de canvi real no es fa bé per bé o cistella per cistella, sinó que es tenen en compte índexs de preus (habitualment l’índex de preus al consum). Així, la fórmula anterior es reescriu de la manera següent:

- On TCR és el tipus de canvi real.- On TCN és el tipus de canvi nominal.- On IPP és l’índex de preus dels béns nacionals.- On IPE és l’índex de preus dels béns estrangers.

El tipus de canvi real indicaria el preu d’una cistella de béns i serveis disponibles a l’interior del país en relació amb una cistella de béns i serveis disponibles a l’estranger.

En l’exemple, indica on comparativament són més barats els ous, si als EUA o a UE.

La paritat del poder adquisitiu

Pel que fa a la interrelació entre tipus de canvis nominals i reals, és rellevant la paritat del poder adquisitiu. “Paritat” fa referència a igualtat i “poder adquisitiu” fa referència al valor del diner, l’expressió “paritat del poder adquisitiu” vol dir que una unitat de moneda ha de tenir el mateix valor adquisitiu a tos els països.

Tipus de canvi real = tipus de canvi nominal x preu del bé produït al país / preu del bé produït a l’estranger

TCR = (TCN x IPP) / IPE

La paritat del poder adquisitiu és el tipus de canvi nominal que faria que una cistella de béns costés el mateix a cada país.

La teoria de la paritat del poder adquisitiu (PPA) analitza aquesta qüestió i determina com una unitat monetària permet la compra de la mateixa quantitat de béns a tots els països.

La teoria rau en l’acceptació de la “llei d’un sol preu”, segons la qual, sota el supòsit de costos de transport relativament baixos, el preu d’un bé comerciable en els mercats internacionals ha de ser el mateix a tots els països.

El fet que el poder adquisitiu sigui equivalent a tots els mercats implica que el tipus de canvi real a llarg termini sigui igual a 1.

Si continuem amb l’exemple anterior:

A la UE una dotzena d’ous val 5€ i als EUA 3$, hauria de complir-se l’equivalència adquisitiva entre el preu europeu (5€) i el preu americà (3$).

Dividint els dos preus entre ells (3/5), s’obté la relació unitària, és a dir, 1€ = 0,6$. El tipus de canvi nominal hauria de xifrar-se a la paritat 0,6$ per 1€.

D’acord amb aquest tipus de canvi nominal, l’aplicació de la fórmula del tipus de canvi real dóna com a resultat justament 1. Com que TCR = (TCN x IPP) / IPE, s’obté TCR = (0,6 x 5)/3 = 1.

Inflació (deflació) i la PPA

Establerta una paritat, els preus monetaris dels països poden variar i patir processos inflacionistes (o deflacionistes).

Si els USA, per exemple, tenen una inflació del 30%, els preus dels ous pugen, de 3$ la dotzena, a 3,9 $. Davant la puja del preu, els europeus, que continuen canviant 1€ per 1,20$ (el tipus de canvi no s’ha modificat, 1$ = 0,83€), obtindran els mateixos dòlars que abans de la inflació, és a dir, 6$ = 5€.

En apujar-se el preu, amb aquestes unitats de dòlars s’adquirirà menys quantitat d’ous. En comptes de 2 dotzenes, els europeus només podran comprar 1,5 dotzenes.

Per tant, les vendes americanes d’ous a l’exterior disminueixen (baixen les X), i empitjora així la balança comercial americana. La inflació origina dèficit comercial. Per poder remeiar-ho, l’autoritat econòmica americana pot depreciar (devaluar) el dòlar d’acord amb la taxa d’inflació.

És a dir, amb la depreciació (devaluació) de la moneda nacional es contraresten els efectes sobre la balança comercial originats per la inflació. Els efectes són els contraris en el cas de la deflació.

Versemblança de la PPA

La teoria de la paritat del poder adquisitiu constitueix, en definitiva, un model senzill de determinació dels tipus de canvi, la versemblança de la qual és rellevant a llarg termini.

No obstant això, mostra imprecisions per circumstàncies habituals del món real i que no es tenen en compte en la formulació teòrica: a curt termini, els tipus de canvi no s’ajusten per garantir que una moneda tingui el mateix valor real a tots els països.

No tots els béns poden comercialitzar-se fàcilment en els mercats internacionals. Per exemple, és difícil comercialitzar el servei que fa un sastre o un perruquer, si es que ho són. No es poden exportar pels costos de transport que suposen. Tampoc es comercien béns com edificis, terra agrícola, etc.

Com més gran és el pes dels béns i serveis que no es comercialitzen, menys aplicació teòrica de la PPA en la determinació del tipus de canvi en qüestió.

Hi ha també béns que son comerciables però que no són substitutius perfectes (ja sigui per canvis en els gustos de la gent, preferència a certes marques, etc.), com per exemple un automòbil.

En conseqüència, els béns no estandarditzats tenen difícil l’aplicació de la llei d’un sol preu i resta malmesa la versemblança de la PPA, encara que és útil per a l’anàlisi dels tipus de canvi.

3. Tipus de canvi flexible

Quan el tipus de canvi no es fixa per decret, sinó que es deixa que sigui lliurament l’oferta i la demanda els determinants de la paritat, s’està en el marc del sistema de tipus de canvi flexible.

Es compren i es venen divises que es paguen i es cobren amb moneda nacional. La funció principal dels mercats de divises consisteix a facilitar monedes i transferir fons (poder adquisitiu) d’un país a un altre, o subministrar crèdits a curt termini per al finançament dels intercanvis. En el món real, els individus que necessiten divises i els que volen desprendre-se’n acudeixen a entitats especialitzades (bancs, caixes i cases de canvi).

El mercat de divises: enfocament teòric

Per a la determinació del tipus de canvi dels sistemes flexibles, hi ha la concurrència de diversos participants, però l’enfocament teòric fa una simplificació: els compradors de divises són els importadors i els venedors de divises, els exportadors. Les paguen i les cobren, és a dir, les intercanvien per moneda nacional.

- Els importadors, per a les seves compres a l’exterior, demanen divisa a canvi de moneda nacional.

- Els exportadors, com a resultat de les vendes a l’estranger (en el supòsit que cobrin en divises), ofereixen divises per disposar de moneda nacional.

Per tant, la demanda de divises respon a l’oferta de moneda nacional, i l’oferta de divises, a la demanda de moneda nacional.

La quantitat de moneda nacional intercanviada per divises s’indica a l’eix horitzontal, i el preu de la divisa, o sigui, el tipus de canvi, a l’eix vertical. La paritat admet dues expressions, però la utilitzada usualment és la que indica la quantitat de moneda estrangera que s’obté per unitat de moneda nacional.

Per exemple, si els residents europeus desitgen adquirir dòlars, l’eix vertical registra la quantitat de dòlars per euro, i l’eix horitzontal, la quantitat d’euros que es canvien per dòlars.

Demanda de divises / oferta de moneda nacional

Els importadors demanen moneda estrangera i ofereixen a canvi moneda nacional. La variació del tipus de canvi condiciona directament la seva activitat, és a dir, les importacions.

Si la moneda nacional s’aprecia, costa menys comprar divises. Amb major poder adquisitiu per part dels nacionals, augmentarà la importació de béns i serveis. Augmentarà la demanda de divises per afrontar l’augment de compres a l’exterior i, per tant, augmentarà també l’oferta de moneda nacional per adquirir l’increment de divises. Passa al contrari si la moneda nacional es deprecia.

El preu i la quantitat varien en el mateix sentit i, en conseqüència, la corba d’oferta del mercat (demanda de divises) té pendent positiu.

Oferta de divises / demanda de moneda nacional

Disposen de divises els exportadors, fruit de les vendes de béns nacionals a l’exterior. Si la moneda nacional val més, és a dir, s’aprecia, el preu puja, i fa falta lliurar més divises a canvi: disminueixen les vendes a l’exterior.

Els exportadors disposen de menys divises per intercanviar, i és menor la quantitat demanada d’oferta nacional: disminueix la quantitat demanada de moneda nacional.

Si es registra una depreciació, la moneda perd valor. El preu baixa. Augmenten les vendes a l’exterior i els exportadors disposen de més divises: incrementa la quantitat demanda de moneda nacional.

Tant si la moneda nacional s’aprecia com si es deprecia, preu i quantitat varien en sentit contrari i la corba de demanda del mercat (oferta de divises) té pendent negatiu.

TC

0

MN

Tipus de canvi: quantitat de divisa per unitat de moneda nacional

Quantitat de moneda nacional (moneda nacional a canvi de moneda

estrangera)

L’equilibri

En el mercat de divises s’intercanvia moneda nacional per moneda estrangera. I en aquest context, la interacció entre compradors (importadors que necessiten divises) i venedors (exportadors que disposen de divises) descriu el funcionament del mercat.

S’estableix un equilibri que té com a resultat el tipus de canvi que fixa la paritat entre les divises implicades i la quantitat intercanviada de moneda nacional.

L’equilibri s’estableix en el punt d’encreuament entre oferta i demanda, i es determina així el tipus de canvi (TC*), que és el valor d’equivalència, en moneda nacional (MN), entre la quantitat oferta per adquirir divises i la quantitat demanada per desprendre-se’n.

Desplaçaments de l’equilibri

Diferents factors influeixen en l’oferta i la demanda del mercat de divises i ocasionen modificacions de l’equilibri.

1) Oferta (de moneda nacional a canvi de divises)

- La influència principal que modifica l’oferta són els canvis dels nacionals pel que fa a les preferències de béns estrangers.

- També la modificació de la taxa d’interès real del país i dels països on es relaciona: condicionen el rendiment de les inversions quan el nivell de risc se suposa que és invariable.

Si augmenten les preferències pels béns estrangers, augmenta l’oferta de moneda nacional per disposar de divises i fer així les compres a l’exterior. En sentit contrari si disminueixen les preferències.

Si la taxa estrangera puja, augmentarà la inversió exterior, la qual cosa requerirà més oferta de moneda nacional per obtenir divisa. En sentit contrari si la taxa estrangera baixa.

Si la taxa nacional puja, augmenta l’oferta de moneda nacional per disposar de més liquiditat atesa la menor rendibilitat. En sentit contrari si la taxa nacional baixa.

TC

0MN

o (oferta moneda nacional, demanda de divises)

d (oferta de divises, demanda de moneda nacional)

TC*

- Si es desplaça a la dreta: el tipus de canvi baixa i la quantia de moneda nacional intercanviada per divises augmenta. Al revés si el desplaçament es cap a l’esquerra.

- En conseqüència, l’augment de l’oferta de moneda nacional per comprar divises disminueix la paritat entre la moneda estrangera i la moneda nacional, i es registra una depreciació del tipus de canvi. Al revés si disminueix l’oferta de moneda nacional.

2) Demanda (de moneda nacional a canvi de divises)

Els mateixos factors, però en sentit contrari, afecten a la demanda:

- Les preferències dels estrangers pels béns nacionals.

- Una taxa d’interès més atractiva (o una taxa dels països exteriors més adversa).

- I, en definitiva, la quantia de la renda dels estrangers.

Més preferència pels béns nacionals augmenta la demanda de moneda nacional a canvi de divises per fer compres a l’interior. (Al revés si hi ha menys preferència pels béns nacionals).

Una taxa d’interès real baixa domèsticament o una taxa d’interès real alta a l’exterior disminueix la demanda de moneda nacional. (Al revés si hi ha una taxa d’interès real alta al país o una taxa d’interès real baixa a l’exterior).

Si augmenta la renda dels estrangers, augmenten les compres al país i, per tant, augmentarà la demanda del mercat de divises, ja que els exportadors en disposen de més quantitat per canviar-les per moneda nacional. (Al revés si la renda dels estrangers baixa).

TC

MN

o

d

TC*

MN*

TC+

TC-

MN- MN+

o-

o+

- Cap a la dreta, el tipus de canvi puja i augmenta el canvi de monedes.

- Cap a l’esquerra, el tipus de canvi baixa i es canvien menys monedes.

- Per tant, l’augment de la demanda de divises per moneda nacional augmenta la paritat.

La “lògica” del mercat de divises

El desequilibri entre oferta i demanda de divises provoca l’aparició d’excés d’oferta o d’excés de demanda en el mercat. En aquests casos, les forces de mercat actuen en sentit reequilibrador.

- L’excés d’oferta: fa pressionar a la baixa el preu de la moneda nacional.

- L’excés de demanda: fa pressionar a l’alça el preu de la moneda nacional.

Per exemple, en una situació de comerç bilateral entre la UE i els USA, els residents intercanvien euros per dòlars. Configuren un mercat de divises on es compren i es venen dòlars, que es paguen i es cobren en euros.

Per la seva banda, els residents americans intercanvien dòlars per euros i configuren un mercat de divises on es compren i es venen euros.

D’entrada, 1 euro es canvia per 1 dòlar (1€ = 1$) i 1 dòlar per 1 euro (1$ = 1€). Se suposa que l’economia europea afronta conjuntures diferents i en un cas, l’euro s’aprecia, i en l’altre cas, es deprecia.

MN

d

TC*

d+

d-

MN*

TC+

TC-

MN- MN+

o

Apreciació de l’euro (depreciació del dòlar) Si la paritat dòlar/euro passa a 1,25$ (paritat euro/dòlar 0,80€), es produiran diferents conseqüències que afectaran al mercat de béns i els mercats financers.

En el mercat de béns europeu:

- L’apreciació de l’euro augmenta les importacions i disminueix les exportacions. La balança comercial UE empitjora i la balança comercial EUA millora.

En el mercat de divises europeu:

- Com els residents UE incrementen les compres de béns i serveis americans, augmenta la demanda de dòlars i, per tant, també augmenta l’oferta d’euros necessari per disposar-ne.

- A la vegada, l’apreciació de l’euro deprimeix les exportacions i la demanda d’euros disminueix.

- Resultat: en el mercat europeu de divises augmenta l’oferta i disminueix la demanda de moneda nacional. En el mercat europeu de divises hi ha un excés d’oferta.

En el mercat americà:

- L’increment d’importacions europees augmenta les exportacions americanes. S’obtenen més euros i, en canviar-los, augmenta la demanda de dòlars.

- A més, l’apreciació de l’euro ha encarit els productes europeus, les importacions dels americans disminueixen i, per tant, són necessaris menys euros.

- Resultat: l’oferta de dòlars per euros disminueix i en el mercat americà de divises s’origina un excés de demanda.

Depreciació de l’euro (apreciació del dòlar)

Si la paritat dòlar/euro passa a 0,83$ (paritat euro/dòlar 1,20€), es produiran diferents conseqüències que afectaran al mercat de béns i els mercats financers.

En el mercat europeu de béns:

- La depreciació de l’euro fomenta les exportacions i redueix les importacions. La balança comercial UE millora i, contràriament, la balança comercial EUA empitjora.

En el mercat de divises europeu:

- La millora comercial disminueix l’oferta d’euros, ja que la disminució d’importacions prem a la baixa la demanda de dòlars.

- En canvi, augmenta la demanda d’euros perquè els exportadors disposen de més dòlars en incrementar-se les vendes als americans.

- Resultat: el mercat europeu de divises reflecteix un excés de demanda.

En el mercat americà:

- Registra els efectes contraris. L’increment d’importacions europees necessita més euros i, per tant, augmenta l’oferta de dòlars per aconseguir-los.

- A més, en ser menors les importacions de béns europeus, disminueix l’oferta d’euros, provocant la disminució de la demanda de dòlars.

- Resultat: en el mercat americà de divises hi ha un excés d’oferta.

RESUM EN FORMA DE TAULA

UE EUA UE EUA

Apreciació € Depreciació $ Depreciació € Apreciació $

Mercat de béns Dèficit Superàvit Superàvit Dèficit

Mercat financer Excés d’oferta Excés demanda Excés demanda Excés oferta

La identitat bàsica de la macroeconomia de l’economia oberta que estableix l’equivalència entre les exportacions netes (XN) i les sortides de capital (SNC).

Posa de manifest que l’existència de dèficit comercial provoca una sortida neta de capitals negativa i, per contra, el superàvit comercial provoca una sortida neta de capitals positiva.

Els efectes de desequilibri comercial sobre els mercats de divises posen en marxa els mecanismes reequilibradors de les “forces del mercat”.

Moviments de béns

Mercat de divises

Apreciació € / Depreciació $

XN < 0 XN > 0

o€ > d€ d$ > o$

Apreciació € / Depreciació $

XN > 0 XN < 0

d€ > o€ o$ > d$

Reequilibri

excés d’oferta € excés demanda $

Reequilibri

excés demanda € excés d’oferta $

Apreciació i depreciació del tipus de canvi: anàlisi gràfica

Apreciació € (Depreciació $) Depreciació € (Apreciació $)


APRECIACIÓ € DEPRECIACIÓ $

↑ M ↑ d $ ↑ o €↓X ↓ o $ ↓ d €

XN < 0 i o € > d € (excés oferta)

↓ M ↓ d € ↓ o $↑ X ↑ o € ↑ d $

XN > 0 i d $ > o $ (excés demanda)

DEPRECIACIÓ € APRECIACIÓ $

↓ M ↓ d $ ↓ o €↑ X ↑ o $ ↑ d €

XN > 0 i d € > o € (excés demanda)

↑ M ↑ d € ↑ o $↓X ↓ o € ↓ d $

XN < 0 i o $ > d $ (excés oferta)

- L’apreciació de l’euro provoca dèficit a la balança comercial europea (XN < 0) i excés d’oferta d’euros necessaris per canviar-los per dòlars (o € > d €).

- La depreciació del dòlar provoca superàvit a la balança comercial americana (XN > 0) i excés de demanda de dòlars per canviar-los per euros (d $ > o $).

SNC < 0 SNC > 0

Augment d€ i o$ Augment o$ i d€

SNC > 0 SNC < 0

Augment o€ i d$ Augment d$ i o€TC

TC

TC

TC€ €

$ $

0 0

0 0

1$ = 1€ 1$ = 1€

1$ = 1€ 1$ = 1€

1,25$ = 1€

O€O€

O$ O$

d€ d€

d$ d$

0,80€ = 1$

0,83$ = 1 €

1,20€ = 1$

XN < 0o€ > d€

XN < 0o$ > d$

XN > 0d$ > o$

XN > 0d€ > o€

A l’inrevés:

- La depreciació de l’euro genera superàvit a la balança comercial europea (XN > 0) i excés de demanda d’euros per disposar de dòlars (d € > o €).

- L’apreciació del dòlar origina dèficit a la balança comercial americana (XN < 0) i excés d’oferta de dòlars per canviar-los per euros (o $ > d $).

Tipus de canvi i taxa d’interès

Les taxes d’interès són diferents a cada país i origina moviments internacionals de capitals que cerquen els avantatges pels diferencials que puguin proporcionar.

Per realitzar les transaccions oportunes fan falta divises, el preu de les quals, el determina el tipus de canvi, la interrelació entre aquest i la taxa d’interès posa en relleu el que es coneix com a paritat d’interessos i excés de reacció.

Exemple PPA a EUA i UE amb el preu d’una dotzena d’ous (a EUA 3$ i a UE 5 €). Pàgina 276.

Si el tipus de canvi és estable i la taxa d’interès és igual entre dos països, no hi ha incentiu a curt termini per traspassar fluxos d’un país a l’altre.

És a dir, sense diferencial de risc, si el tipus de canvi es manté estable a la paritat 1$=1€ i la taxa d’interès UE és 10% i la EUA 3%, el capital internacional comprarà actius UE.

Pot succeir, però, que es produeixi una apreciació de l’euro (depreciació del dòlar) o una depreciació de l’euro (apreciació del dòlar).

Si l’euro s’aprecia a la paritat 1$=0,80€, succeeix que, respecte de la inversió en el país que al 3% reporta 1,03$, en haver invertit en el mercat europeu i convertit en dòlars el resultat, s’obté 1,375$. És a dir, a la major rendibilitat associada a la taxa d’interès (10% vs. 3%), s’hi sumem els guanys de l’apreciació de l’euro.

Si l’euro es deprecia a la paritat 1$=1,20€, succeeix que, també comparativament el rendiment inicial de 1,03 dòlars en cas d’haver invertit en el mercat americà, al cap de l’any, en convertir els rendiments obtinguts en el mercat europeu al canvi de 1,20 euros per dòlar, els guanys totals són de 0,916 $, inferiors a 1,03. Malgrat el diferencial d’interessos favorable al mercat europeu, fruit de la depreciació de l’euro, el resultat és negatiu.

Els resultats anteriors responen a factors d’inestabilitat financera internacional que podrien minimitzar-se en la mesura que fos possible assolir la paritat de les taxes d’interès.

Degut a l’existència de diferents taxes d’interès, la teoria de la paritat del poder adquisitiu (PPA) explica el que es coneix com a excés de reacció (overshooting), o sigui, el perquè de la irregularitat de les fluctuacions del tipus de canvi entre curt i llarg termini.

TC afecta al NP (TC real, PPA) i al i (paritat de les taxes d’interès, excés de reacció o overshooting)

4. Tipus de canvi fix

La fixació del tipus de canvi per part de les autoritats competents (banc central, Ministeri d’Hisenda) defineix el sistema de canvi fix. Aquest canvi regulat sovint es designa per “canvi oficial”. D’aquesta manera, totes les transaccions internacionals que requereixen divises es realitzen d’acord amb la paritat decretada.

L’adopció del sistema de tipus de canvi fix implica expressar-lo en termes de la quantitat de moneda nacional per unitat de moneda estrangera, al contrari que el tipus de canvi flexible.

Anàlisi gràfica

Els importadors (o nacionals que volen invertir o prestar a l’exterior) són els demandants de divises. Les divises s’obtenen a canvi de moneda nacional, i el banc central ha de disposar de l’estoc suficient de divises per poder respondre les sol·licituds.

Si l’autoritat competent fixa una paritat segons la qual per 10 unitats de moneda nacional (X) pot disposar-se d’1 dòlar, aquesta relació estableix un “equilibri institucional”.

A l’eix horitzontal es representa la quantitat de moneda nacional que s’ha d’intercanviar per dòlars, i a l’eix vertical, el tipus de canvi que, en el cas concret del sistema de canvis fix, és el que estableix la quantitat de moneda nacional que es requereix per 1 unitat de moneda estrangera. Per tant, la paritat ve donada per l’expressió 10X = 1$.

Infravaloració i sobrevaloració

Les necessitats de l’economia poden forçar a modificar la paritat, decretant una devaluació (si hi ha dèficits comercials excessius) o una revaluació (per millorar la competitivitat interna i el benestar relatius dels consumidors).

- Mitjançant la devaluació, les importacions disminuiran i les exportacions augmentaran.

- Mitjançant la revaluació, hi haurà més importacions i menys exportacions.

Per exemple:

Devaluació 20X = 1$.

Revaluació 5X = 1$.

TC

X

d

o

0

TC*

TCin

TCso

Al devaluar, es fixa un tipus de canvi pel damunt del de referència institucional (TCin), i s’experimenta una infravaloració.

Es dobla el preu dels dòlars i la demanda d’aquesta moneda baixarà, ja que disminuiran les importacions de productes americans per l’encariment relatiu de preus. En canvi, els residents americans, que doblen el seu poder adquisitiu, augmentaran les compres al país. Hi haurà una millora de la balança comercial.

“Empobriment del veí”:

Un tipus de canvi infravalorat afavoreix la balança comercial via reducció d’importacions, el país produeix per si mateix allò que abans comprava a l’exterior. Millora la seva economia, però empitjora relativament la dels veïns.

En millorar la balança comercial i l’economia, els països competidors responen fent el mateix, i es posa en pràctica el que es coneix com a polítiques d’empobriment del veí. Tenen com a resultat una disminució important del volum de comerç mundial i empitjora el benestar col·lectiu.

Si es decideix revaluar, el tipus de canvi estarà sobrevalorat (TCso). Els residents del país poden adquirir amb la mateixa moneda el doble de dòlars: augmenten les importacions i disminueixen les exportacions. La balança comercial registrarà dèficit.

“Atacs especulatius”:

Un tipus de canvi sobrevalorat condueix a dèficits comercials. Això porta a les autoritats econòmiques a replantejar-ne la vigència. Arriba un moment que no hi ha altre remei que adoptar una política canviària oposada i devaluar la moneda.

En la mesura que els canvis de política canviària són previsibles, sorgeixen atacs especulatius. És a dir, una venda massiva d’actius nominats en moneda nacional, tant per part dels residents del país com dels agents financers internacionals, a l’espera de la devaluació, a de devaluar. S’anticipen, i aquesta anticipació eixampla encara més l’abast del problema: els atacs acaben de manera ràpida amb un tipus de canvi sobrevalorat.

Gestió del tipus de canvi oficial

Si hi ha sobrevaloració, la demanda de moneda nacional canviada per divises és inferior a l’oferta. Si hi ha infravaloració, al contrari.

Si hi ha infravaloració:

- Hi ha excés d’oferta de divises: augmenten les reserves en poder del banc central. Es tracta d’assegurar la permanència de la paritat, ja que reporta increments de les reserves del banc central.

Si hi ha sobrevaloració:

- Hi ha excés de demanda: força al banc central a “quadrar” les reserves existents amb les sol·licituds de divises que requereix l’augment d’importacions propiciat per la sobrevaloració. Primer s’ha de limitar les transaccions exteriors (obstaculitzant les

importacions). Segon, racionar l’adquisició de divises. Tercer, redefinir el tipus de canvi devaluant la moneda nacional (quan no hi ha altre remei).

5. Moviments de béns i de capitals

Les relacions econòmiques amb la resta del món són a través de béns i serveis (moviments internacionals de béns) i els finançaments respectius (moviments internacionals de capitals).

Els moviments de béns estructuren la balança comercial (X i M), que s’expressa a través del terme exportacions netes (XN): és la diferència entre exportacions (X) i importacions (M).

Exportacions – importacions [X – M] = Exportacions netes (XN)

Exportacions = importacions [X = M] = equilibri comercial (XN = 0)

Exportacions > importacions [X > M] = superàvit comercial (XN > 0)

Exportacions < importacions [X < M] = dèficit comercial (XN < 0)

Els moviments de capital s’expressen amb el terme sortida neta de capitals (SNC): és la diferència entre sortides i entrades de capital. Les sortides són la compra d’actius estrangers per part de residents nacionals (AE

N); les entrades, a compres d’actius del país per part d’estrangers (AN

E).

Sortida de capitals – entrada de capitals [AEN – AN

E] = Sortida neta de capitals (SNC)

Sortida de capitals = entrada de capitals [AEN = AN

E] = equilibri (SNC = 0)

Sortida de capitals > entrada de capitals [AEN > AN

E] = sortida (SNC > 0)

Sortida de capitals < entrada de capitals [AEN < AN

E] = entrada (SNC < 0)

Exportacions netes i sortides netes de capital

Els resultats anteriors estan relacionats, ja que és evident que el que es compra es paga i el que es ven es cobra. L’equilibri de les relacions econòmiques internacionals implica l’equivalència entre moviments de béns i moviments de capitals.

Es compleix la igualtat entre exportacions netes i sortides netes de capital:

Implica que el saldo de la balança comercial ha de correspondre a la sortida neta de capitals. L’expressió anterior defineix la identitat bàsica de la comptabilitat nacional en l’economia oberta.

La despesa agregada (DA) és igual a la suma de la despesa en C + I + DP + XN.

XN = SNC

Dins les XN, s’entén que les importacions equivalen a la despesa de les famílies, de les empreses i del govern en béns i serveis estrangers. És a dir:


i, per tant,

Les exportacions netes (XN), degut a la triple identitat DA = PIB = RN, poden definir-se com la diferència entre la producció (PIB) i la despesa interior en béns i serveis nacionals (C + I + DP).

I d’aquesta manera, podem dir:

Si la producció és > a la despesa interior, el país exporta la diferència i les exportacions netes són positives.

Si la producció és < a la despesa interior, el país importa la diferència i les exportacions netes són negatives.

El saldo de les XN repercuteix en la SNC. Ja que DA = PIB = RN, podem escriure:

RN – C – DP = I + XN

- El primer membre és l’estalvi nacional (E), ja que RN – C és l’estalvi privat, definit per la diferència entre la renda (RN) i la suma de consum (C) més els impostos pagats (T), i DP és l’estalvi públic, donat pels impostos (T) menys la despesa pública (DP pròpiament dita). És a dir:

E = I + XN

o

E – I = XN

És l’expressió coneguda com inversió exterior neta i es correspon amb la sortida neta de capital (E – I = SNC).

La inversió exterior neta indica el diferencial entre l’estalvi interior i la inversió interior. I, segons el signe del diferencial, determina la sortida de capital o l’entrada de capitals.

Si E > I XN > 0 i SNC > 0 (Els residents nacionals estan prestant a l’exterior).

Si E < I XN < 0 i SNC < 0 (Els residents nacionals reben préstecs de l’estranger).

E = I XN = 0 i SNC = 0

També es dedueixen les implicacions següents:

XN = DA – (C + I + DP)

- Quan l’estalvi és superior a la inversió, hi ha sortides netes de capital i l’economia experimenta un superàvit en la balança comercial.

- Quan la inversió és superior a l’estalvi es demanen préstecs a l’estranger, hi ha entrades netes de capital i dèficit comercial.

- Si l’estalvi és igual a la inversió, els moviments de béns i capitals estan equilibrats. La balança comercial té saldo zero i no hi ha sortides netes de capitals.

La relació estalvi – inversió i les exportacions netes

Quan l’economia està oberta a l’exterior, els canvis que experimenta la relació estalvi – inversió (E – I) repercuteixen en la balança comercial (XN) ja que l’excés d’estalvi permet atorgar préstecs o bé sol·licitar crèdits en relació amb els volums exportats i importats de béns i serveis.

L’estalvi (a l’economia tancada) depèn de la política fiscal. Si els impostos baixen o si la despesa pública augmenta, es redueix l’estalvi nacional. Per a incrementar l’estalvi nacional seria tot al contrari.

La inversió, per la seva banda, depèn principalment de la taxa d’interès.

Ara bé, en el marc de l’economia oberta és possible que un país resti influït per la conjuntura internacional i la taxa d’interès en el país sigui la que es determina en els mercats financers mundials, suposant la perfecta mobilitat de capitals.

La taxa d’interès mundial és el referent, en comparació amb la taxa d’interès nacional, farà o no rendible l’execució de determinats projectes d’inversió al país.

L’estalvi depèn de la política fiscal (mitjançant T i DP).

La inversió depèn del i (interès nacional (iN) i interès mundial (iM)).

Gràficament:

La corba d’inversió té pendent negatiu: si augmenta el tipus d’interès disminueix la quantia de la inversió, i la corba d’estalvi és una línia vertical, ja que és independent de la taxa d’interès mundial.D’acord amb el gràfic, la igualtat estalvi – inversió (E – I) ve determinada pel punt d’encreuament. La taxa d’interès d’equilibri implica la igualtat entre la taxa d’interès nacional (iN) i la taxa d’interès mundial (iM).

La situació d’equilibri de la relació estalvi – inversió també comporta l’equilibri de la balança comercial (XN = 0).

En el gràfic següent observem variacions en la taxa d’interès mundial, que farà variar el volum d’inversió i, en conseqüència, sorgirà una diferència en la relació E – I.

- Si la taxa d’interès mundial puja (i+M), la inversió disminuirà i, per tant, E > I, la qual

cosa provocarà superàvit comercial, ja que XN > 0.

- Si la taxa d’interès mundial baixa (i-M), la inversió augmentarà i, per tant, E < I, la qual

cosa provocarà dèficit comercial, ja que XN < 0.

És a dir, les variacions de la taxa d’interès mundial alteren el resultat de la balança comercial. Dins l’economia oberta, la balança comercial també rep les conseqüències de les polítiques econòmiques, ja que es modifica la relació estalvi – inversió. Així doncs, les mesures econòmiques aplicades poden afectar a l’estalvi o a la inversió.

1) Si afecten a l’estalvi:

Els canvis que la política econòmica provoca sobre l’estalvi, repercuteixen en la balança comercial en sentit contrari.

Si les mesures econòmiques, en reduir l’estalvi, desplacen la corba a l’esquerra, en la taxa d’interès mundial, el volum d’estalvi és més petit que el de la inversió i s’origina un dèficit comercial.

A l’inrevés si la política econòmica empeny cap a la dreta la corba d’estalvi. En aquest cas, l’estalvi supera la inversió i es registra un superàvit comercial.

2) Si afecten a la inversió:

Pel que fa als efectes de polítiques econòmiques que afecten la inversió, si augmenta i desplaça cap a la dreta la corba, E < I i, per tant, es registra dèficit comercial.

Quan el desplaçament és a l’esquerra, perquè la inversió disminueix, llavors E > I, i es registra superàvit comercial.

El tipus de canvi, les exportacions netes i la relació E – I

La relació entre tipus de canvi real i exportacions netes dibuixa una gràfica de pendent negatiu, perquè, a un tipus de canvi baix, els béns nacionals esdevenen abaratits respecte dels estrangers, i a l’inrevés si el tipus de canvi és alt.

Si es té en compte l’equilibri de la balança comercial, quan el tipus de canvi vagi pujant, augmentaran les importacions, i quan el tipus de canvi es redueixi, augmentaran les exportacions.

Si augmenta el TCR augmenten les M (XN < 0). Propicia el dèficit comercial

Si es redueix el TCR augmenten les X (XN > 0). Propicia el superàvit comercial

La línia XN té pendent negatiu, i la línia vertical, que arrenca d’un volum de comerç en què XN = 0, divideix la gràfica en dues parts. A l’esquerra, valors negatius (XN < 0) i, per tant, dèficits comercials; a la dreta, valors positius (XN > 0), que reflecteixen superàvits comercials.

L’equilibri de la balança comercial, és a dir, XN = 0, es correspon amb SNC = 0 i, per tant, E = I. Amb la línia vertical s’identifica la relació E – I, vertical perquè ni l’estalvi ni la inversió depenen del tipus de canvi real. La línia és indicativa de l’oferta de moneda nacional que s’intercanvia per divises, per compres i inversions a l’estranger.

La línia XN pot identificar-se com la demanda de moneda nacional necessària per comprar béns nacionals.

El gràfic, doncs, il·lustra la relació entre oferta i demanda de moneda nacional en relació als intercanvis comercials.

El punt d’encreuament de la línia E – I i la corba XN determina el tipus de canvi real d’equilibri (TC*R), i es compleix E = I i X = M.

El tipus de canvi real d’equilibri explica que la quantitat de moneda nacional oferta (sortida de capitals) és igual a la quantitat de moneda nacional demandada (entrada de capitals).

És a dir, en el punt d’intersecció la quantitat oferta de moneda nacional per la inversió exterior neta és igual a la quantitat demandada de moneda nacional per l’exportació neta de béns i serveis.

L’aplicació de polítiques econòmiques farà variar el tipus de canvi real d’equilibri en la mesura que resti afectada la relació estalvi – inversió o les exportacions netes.

El gràfic anterior ens mostra una política econòmica que modifica el volum d’estalvi o d’inversió.

1) Si disminueix l’estalvi i/o incrementa la inversió, la línia E – I es desplaça a l’esquerra, provocant un augment del tipus de canvi real (TC+

R) i disminueixen les exportacions netes (XN < 0).

2) Si augmenten l’estalvi i/o disminueix la inversió, la línia E – I es desplaça cap a la dreta, provocant una disminució del tipus de canvi real (TC -

R) i augmenten les exportacions netes (XN > 0).

Si l’aplicació d’una política comercial fan variar el volum d’exportacions i/o d’importacions, la corba XN es desplaça, donant com a resultat el gràfic següent:

1) Si augmenten les exportacions i/o disminueixen les importacions, augmenta el tipus de canvi (TC+

R).

2) Si disminueixen les exportacions i/o augmenten les importacions, disminueix el tipus de canvi (TC -

R).

Però ni en un cas ni en l’altre la política econòmica aplicada no afecta la balança comercial. El resultat és important, ja que posa en relleu que les polítiques econòmiques comercials restrictives (mesures proteccionistes) només pugen el tipus de canvi, però no afecten el resultat de la balança comercial.

TEMA 7: DETERMINACIÓ DE LA RENDA NACIONAL

1. El model de 45º

2. El model IS – LM

3. El model oA – dA

1. El model de 45º (despesa agregada – renda nacional)

Entesa l’economia en el seu conjunt com un mercat, l’equilibri macroeconòmic ve donat per la interrelació entre la demanda agregada i l’oferta agregada.

Per a estudiar la demanda es té en compte la relació amb la despesa, diferenciant demanda agregada i despesa agregada.

La quantitat total de béns i serveis finals que els agents econòmics estan disposats a comprar a cada nivell de preus durant un període determinat defineix la demanda agregada (dA).

En canvi, allò realment comprat a un nivell de preus establert és la despesa agregada (DA).

El model de 45º és un gràfic per mostrar relacions entre despesa i renda, d’igualtat (equilibri) o de desigualtat (desequilibri). La línia de 45º reflecteix l’equivalència entre la magnitud d’ordenades (DA) i la que es representa en abscisses (Y). És a dir, en qualsevol punt de la bisectriu es compleix la igualtat entre DA i Y.

Quan s’assoleix l’equilibri, els agents econòmics gasten o empren DA, volum o nivell de despesa coincident amb la producció de l’economia, PIB, l’obtenció de la qual comporta la retribució als factors que intervenen per obtenir-la i determinen la renda nacional, RN.

És a dir, la successió d’equilibris relatius a cada punt de la bisectriu compleix la identitat bàsica de la macroeconomia:

L’encreuament de la línia DA amb la de 45º rep el nom de creu keynesiana.

La corba de despesa agregada

La relació entre despesa i renda dibuixa la corba de despesa agregada. L’evolució depèn dels canvis que experimenten les variables que la componen.

El comportament de certes variables depèn de la renda (variables endògenes, el comportament es determina “dins” el model):

- El consum.- Les importacions.- També l’estalvi i els impostos.

O també el comportament de les variables poden dependre d’altres factors diferents de la renda (variables exògenes, el comportament s’estableix “fora” del model):

Despesa = Producció = Renda

DA1 = Y1

DA2 = Y2

45º

0 Y1 Y2 Y

DA

DA2

DA1

DA = PIB = RN

- La inversió.- La despesa pública.- Les exportacions.


Depèn de la renda: C, M, E i T (Variables endògenes)

No depèn de la renda: I, DP, X (Variables exògenes)

Desplaçament (variables exògenes) i inclinació (variables endògenes)

Al considerar variables endògenes i exògenes cal distingir gràficament entre desplaçaments i inclinació (pendent) de la corba de despesa agregada.

Els desplaçaments són deguts a canvis de les variables exògenes. Cap a dalt si els canvis impliquen més inversió, despesa pública o exportacions. Cap a baix, si els canvis d’aquests

agregats disminueixen. Gràfic de la pàgina 352.La inclinació és deguda a canvis de les variables endògenes. Consum, impostos i

importacions depenen de la renda nacional. Dependència alta: més inclinada. Dependència feble: menys inclinada. Gràfic de la pàgina 353.

- Exemple de desplaçament (variables exògenes): un canvi de la taxa d’interès o les expectatives empresarials influeix en la inversió (I). Canvis de política econòmica recondueixen la despesa pública (DP) o modificacions de la renda dels estrangers repercuteixen en els volums d’exportació (X).

- Exemple d’inclinació (variables endògenes): si una gran quantitat de renda (i la dependència és elevada) es destina en consum, impostos o en importacions, qualsevol increment dels ingressos repercuteix en proporció més intensa en la despesa agregada i la corba és comparativament més inclinada. En sentit contrari si la dependència és més feble.

- Una renda per sota l’equilibri és una renda de subocupació (és una escletxa recessiva, la producció efectiva < producció potencial). No s’aprofiten tots els recursos.

- Una renda per sobre l’equilibri és una situació inflacionista, hi ha un excés d’activitat. Cal aplicar mesures restrictives.

Equilibri

- Les variables endògenes descriuen una línia de pendent positiu amb més o menys inclinació segons la intensitat de la dependència amb la renda.

- Les variables exògenes descriuen una línia horitzontal a l’eix d’abscisses, d’acord amb la quantia específica de cadascuna.

- La suma vertical dels comportaments de variables endògenes i exògenes determina la corba de despesa agregada.

La determinació gràfica posa en relleu les propietats següents:

- La corba DA és més aplanada que la línia de 45º perquè la despesa és menor, ja que no es depèn íntegrament cada unitat addicional de renda. Si més no, una part s’estalvia.

- La corba arrenca d’un cert punt de l’eix vertical, ja que fins i tot amb renda zero hi ha un nivell de despesa: l’imprescindible per a la supervivència. Té pendent positiu.

- A partir d’un punt determinat, la corba de despesa agregada intercepta la línia de 45º i, en establir-se l’equivalència entre despesa i producció, es determina un equilibri.

Determinació analítica

La despesa agregada ve determinada per la quantitat total de béns que adquireixen consumidors, empreses, govern i estrangers, atès el nivell de preus. És a dir:

En equilibri, la despesa (DA) és igual a la renda (Y) obtinguda per la participació en la producció, es compleix DA = Y i, per tant, l’expressió anterior pot reescriure’s de la forma següent:

L’enfocament entrades – sortides

La relació entre despesa i renda també pot analitzar-se a través de l’enfocament entrades – sortides. Es fonamenta de la manera següent:

1) La DA és igual a la suma del C, de la I, de la DP i de les XN.

Variables exògenes

Despesa (DA)

Variables endògenes

45º

DA

DA*

Y* Y0


Y = C + I + DP + XN

2) La renda nacional (Y), entesa com la totalitat dels ingressos percebuts, s’aplica al C, E i al pagament de T.

3) En equilibri DA = Y.

Per tant:

Gràficament (pàgina 355):

- DA = C + I + DP + XN.

- Sortides = E + T + M. Són les variables endògenes. La seva representació és una línia ascendent.

- Entrades = I + DP + X. Són les variables exògenes. La seva representació és una línia horitzontal.

- El punt d’intersecció entre ambdues línies estableix la igualtat i, en conseqüència, l’equilibri (equivalent a l’obtingut per mitjà de l’encreuament entre la corba de DA i la línia de 45º).

La renda d’equilibri és el resultat tant de la igualtat entre DA i Y com de la d’entrades i sortides. Exemple de la pàgina 355.

Despesa autònoma i multiplicador

És corrent, per qüestions operatives, agrupar en un sol terme els diferents agregats que no depenen directament de la renda (vénen determinats fora del model). Aquests agregats són la inversió (I) i la despesa pública (DP). També les importacions (M), però en aquest cas, operativament, es tenen en compte les exportacions netes (XN).

És a dir:

DAA inclou les variables exògenes: I, DP i genèricament XN (però en concret són les exportacions).

DA = C + I + DP + XN i Y = C + E + T

DA = Y

I si reordenem:

I + DP + X = E + T + M

És a dir:

ENTRADES = SORTIDES

DA = Y

Y = C + [I + DP + XN] Y = C + DAA

Un cop determinada la despesa autònoma, és rellevant conèixer-ne la influència sobre la renda nacional: és a dir, conèixer les repercussions sobre el nivell d’activitat dels canvis que puguin experimentar els seus components (la I, la DP i les XN, que orienten determinades polítiques econòmiques).

Aquestes repercussions s’analitzen des de dos punts de vista diferents:

1) La repercussió que té la despesa autònoma sobre l’economia. La despesa autònoma és la que varia (∆ DAA).

2) La repercussió que exclusivament representa la inversió. En aquest cas, només varia la inversió (∆ I).

En els dos casos, fruit d’aquesta variació, es modificarà la renda nacional (∆ Y) i en conseqüència, de manera significativa, la despesa en consum (∆ C).

És a dir, es complirà per tant:

∆ DAA ∆ Y. Com ∆ DAA? O ∆ la I mitjançant política monetària, o ∆ DP mitjançant política fiscal o ∆ X

mitjançant política comercial.

∆ Y = ∆ C + ∆ DAA i ∆ Y = ∆ C + ∆ I (famílies (C) + empreses (I), és una versió simplificada)

En termes unitaris respecte de la renda nacional determina les expressions:

∆ Y = [1 / (1 – c)] x ∆ DAA [1 / (1 – c)] és el multiplicador de la despesa autònoma

∆ Y = [1 / (1 – c)] x ∆ I [1 / (1 – c)] és el multiplicador de la inversió

On ∆ Y és la variació que experimenta la renda en variar la despesa agregada (∆ DAA) o la inversió (∆ I) i el terme [1/ (1-c)] té un significat especial. D’una banda, c és el nom que es dona al quocient ∆ C / ∆ Y, és a dir, la variació que experimenta el consum quan la renda varia en una unitat. El quocient és la propensió marginal a consumir. De l’altra banda:El terme [1/ (1-c)] rep el nom de multiplicador i es designa amb la lletra k [k = 1/(1 – c)]. És el multiplicador de la despesa autònoma (si fa referència a la despesa autònoma) i si es fa referència a la inversió és el multiplicador de la inversió.

El valor del multiplicador depèn de la propensió marginal a consumir: com més gran sigui, més alt serà el multiplicador i, per tant, major la repercussió sobre la renda nacional.

Per exemple, si el multiplicador és 5, si la despesa autònoma (o la inversió) augmenta, per exemple, en 100 unitats monetàries, la renda d’equilibri augmentarà fins a 500 unitats (100 x 5).

En constatar que l’augment de la renda nacional és un múltiple de l’augment de la despesa autònoma, cal remarcar que:

Com més gran és la propensió marginal a consumir, major és el multiplicador.

Qualsevol augment de la despesa autònoma o d’algun dels seus components eleva el nivell de la renda d’equilibri. És a dir, un augment de la despesa autònoma provoca un

desplaçament de la renda.

Per a l’anàlisi macroeconòmic, són importants les implicacions de l’efecte multiplicador. El funcionament del multiplicador ens diu que, en augmentar, via despesa autònoma, la despesa agregada, augmentarà la capacitat productiva de l’economia, que al seu torn repercutirà sobre la renda d’equilibri.

En augmentar la despesa s’incrementa la producció, i l’equivalent increment de renda repercuteix en un consum més elevat, que de nou impacta en la despesa i així successivament. Gràfic de la pàgina 357. Exemple de la pàgina 358 (mirar el quadre).

Despesa agregada i política fiscal

El model de 45º, en explicar la interrelació entre despesa i renda, posa en relleu les implicacions de la política fiscal. La política fiscal pretén estabilitzar l’economia, servint-se dels impostos i de la despesa pública.

Política fiscal: mitjançant impostos i despesa pública (transferències i subsidis).

Política fiscal expansiva: es redueixen impostos i/o augmenta la despesa pública. S’apliquen per afrontar situacions conjunturals recessives.

Política fiscal restrictiva: s’augmenten els impostos i/o es redueix la despesa pública. S’apliquen per frenar l’excés d’expansió conjuntural i, en particular, per combatre la

inflació.

- La despesa pública té influència directa sobre la despesa agregada.

- Les transferències i els subsidis, d’una banda, i els impostos, de l’altra, l’afecten indirectament. Les influències indirectes modifiquen la renda disponible, modificació que repercuteix en el consum, que augmenta quan es reben subsidis i transferències i disminueix si hi ha un tipus impositiu elevat.

Per analitzar les implicacions de la política fiscal en la relació despesa – renda, és rellevant tenir en compte que:

1) La despesa agregada pot definir-se com la suma de la despesa en consum i la despesa autònoma:

2) El consum és una part de la renda, d’acord amb la propensió marginal a consumir (C = cY) i, més pròpiament, de la renda disponible:

DA = C + DAA

C = cYD

3) La renda disponible ve determinada per la renda pròpiament dita (Y), menys els impostos (T), més les transferències i subsidis (S).

4) Com que els impostos (T) són una part proporcional de la renda (Y), si t indica aquesta proporció (t és la propensió marginal a tributar):

Substituint en l’expressió de la despesa agregada (DA):

I reordenant:

El resultat indica que la política fiscal afecta la despesa agregada en els aspectes següents:

- Augmenta la despesa autònoma en la quantia de la despesa pública.

- Augmenta la despesa autònoma induïda per l’import de transferències i subsidis.

- Modifica la propensió marginal a consumir: c vs. c (1 – t) (i, per aquesta via, el multiplicador). Exemple de la pàgina 360.

Les filtracions i els multiplicadors

Les variables relatives a determinades conductes que redueixen part de la renda destinada a consum disminueixen la quantia del multiplicador. Les variables originen filtracions i són l’estalvi, els impostos i les importacions.

1) La propensió a estalviar indica la quantitat de renda que s’aplica a l’estalvi o, en termes incrementals, la propensió marginal a estalviar és l’augment que experimenta l’estalvi en augmentar la renda en una unitat.

L’estalvi és la renda no consumida. Com la renda disponible es distribueix entre consum i estalvi:

Atès que l’expressió anterior pot escriure’s e = 1 – c i que el multiplicador, k, és igual a 1 / (1 – c), resulta que k també és igual a 1/e.

C = cYD

C = c (Y – T + S)

T = tY

DA = c [Y – (tY) + S] + DAA

DA = c (1 – t) Y + [cS + DAA]

Propensió marginal a consumir (c) + Propensió marginal a estalviar (e) = 1

Recordar:

- La c = ∆ C / ∆ Y.

- La e = ∆ E / ∆ Y.

2) La propensió a tributar o a pagar impostos indica l’augment de càrrega tributària quan augmenta la renda. En termes marginals és l’increment de l’impost arran de l’augment de la renda en una unitat (∆ T / ∆ Y).

L’efecte de l’impost sobre el multiplicador s’obté a partir de la relació entre renda (Y) i despesa agregada quan es té en compte el sector públic, i s’explicita el paper dels impostos (política fiscal).

Com que:

Y = c (1 – t) Y + DAA

Resulta que:

On ara el multiplicador ve definit per 1 / (1 – c (1 – t)). Exemple de la pàgina 361.

3) La propensió a importar és la relació entre la variació de les importacions i la variació de la renda. Equival a l’increment que experimenten les importacions com a conseqüència d’incrementar la renda en una unitat (∆M / ∆Y). El seu efecte sobre el multiplicador es determina de la manera següent:

A partir de l’expressió general Y = DA = C + DAA = cYD + DAA, i desagregant les exportacions netes amb la finalitat de considerar independentment les importacions, que evolucionen en relació amb la renda segons el factor m, que reflecteix la propensió marginal a importar (M = mY), obtenim que:

Exemple a la pàgina 362.La consideració conjunta dels efectes filtradors de l’estalvi, els impostos i les importacions, determina el multiplicador global:

Com més grans són aquestes propensions, majors seran els efectes de les filtracions i menors les conseqüències multiplicatives de la despesa autònoma sobre la renda d’equilibri. Exemple de la pàgina 362.

∆ Y = [ 1 / (1 – c ( 1 – t))] x DAA

1 / (1 – c) + m és el multiplicador condicionat per les importacions

k = 1 / [1 – c (1 – t) + m]

2. El model IS – LM (sector real – sector monetari)

El model despesa – renda (model 45º) no té en compte ni les variacions monetàries ni les del nivell de preus. El model IS – LM amplia aquesta simplificació en introduir els aspectes relatius al diner (però continua suposant constant el nivell de preus).

El model IS – LM s’endinsa en l’anàlisi de l’equilibri simultani en el sector real i en el sector monetari de l’economia.

IS fa referència a la igualtat entre inversió (I) i estalvi (S). Expressa la condició d’equilibri en el sector real (mercat de béns): allò que desitgen invertir les empreses és igual a allò que

desitgen estalviar les famílies.

LM fa referència a la igualtat entre la demanda de diner (L) i l’oferta de diner (M). Expressa la condició d’equilibri en el sector monetari (mercats financers): és la taxa d’interès a la qual

els individus estan disposats a tenir aquella quantitat de diner que és igual a l’oferta monetària existent en l’economia.

L’equilibri del sector real (mercat de béns)

El model de 45º explica l’equilibri per l’equivalència entre la renda o producció (Y) i la despesa agregada (DA). És a dir: Y = DA, on, a partir dels components de la despesa agregada i obviant el sector exterior, es compleix que: Y = C + I + DP.

El model de 45º suposa constants la quantitat de diner i el nivell de preus, i la variació de Y depèn endògenament de la variació de C, ja que I i DP són variables exògenes.

Doncs bé, si es trenca el supòsit de la constància de la quantitat de diner, resulta que la taxa d’interès (i) també influeix en la determinació de la despesa agregada, ja que la variació de la inversió respon a modificacions de la taxa d’interès. La inversió depèn en sentit contrari de la taxa d’interès.

També, la possibilitat d’augmentar la inversió està condicionada per l’evolució de les vendes, si aquestes augmenten haurà d’augmentar la producció. La inversió depèn directament de la producció.

La inversió depèn en sentit contrari de la taxa d’interès.

La inversió depèn directament de la producció.

Pot formular – se que:

I = I (Y, i) + -

Si aquesta expressió s’introdueix en la igualtat Y = DA, obtenim:

Y = C + [I (Y, i)] + DP

I si es té en compte que el consum efectiu està relacionat amb la renda disponible, Y, menys impostos pagats, T, o sigui, YD = Y – T, es compleix finalment que:

Y = C (Y – T) + [I (Y, i)] + DP

El segon membre són els components de la despesa agregada en funció dels factors d’influència: consum, inversió i despesa pública.

La intersecció de la línia indicativa de la despesa agregada amb la recta de 45º determina el nivell de renda d’equilibri, Y*. Gràfic de la pàgina 365. L’equilibri s’obté donada una determinada taxa d’interès (i*).

Si la taxa d’interès puja, la inversió disminuirà i la corba DA es desplaçarà cap a baix, i en el nou equilibri el volum de producció és menor. Segon gràfic de la pàgina 365. El menor volum d’inversió repercuteix en una reducció més gran de la renda a través de l’efecte multiplicador.

Els resultats es poden representar gràficament, a l’eix vertical es representa la taxa d’interès i a l’horitzontal la renda. Últim gràfic de la pàgina 365. Variacions de la taxa d’interès fan que s’obtinguin diferents punts, la unió dels quals dibuixa la corba IS, representativa de diverses situacions d’equilibri en el sector real (mercat de béns).

La corba IS és representativa de diverses situacions d’equilibri en el sector real (mercat de béns).

La corba IS indica que, com més alta és la taxa d’interès, més baixa és la renda o producció d’equilibri. Quan baixen les taxes d’interès, la producció augmenta i implica un augment de

la inversió.A més, en anar descendint per la corba, la renda augmenta i, per tant, també augmenta

l’estalvi. En cada punt es compleix la igualtat entre estalvi i inversió.

Desplaçaments

La corba IS s’obté en el supòsit que els valors de les variables exògenes restin donats. Si varien, per exemple, els impostos (T) o la despesa pública (DP), la corba IS es desplaçarà en un sentit o altre. Exemple al gràfic de la pàgina 366.

Una reducció dels impostos trasllada la corba IS a la dreta, perquè, atesa la taxa d’interès (i), pagar menys impostos augmenta les possibilitats de consumir, originant un augment de

la demanda de béns. En cas contrari si hi ha un augment dels impostos.A través del multiplicador, l’augment de la demanda de béns repercuteix en un augment de

la renda d’equilibri.

Si la despesa pública augmenta, la corba IS es desplaça cap a la dreta, ja que és més gran la capacitat de compra del govern. I, atesa la taxa d’interès, la major capacitat de compra repercuteix en un augment de la demanda. En sentit contrari si hi ha una reducció de la

despesa pública.

A través del multiplicador, l’augment de la demanda de béns fa que la producció creixi: el nivell de producció d’equilibri és més alt.

La renda o producció, per tant, és una funció decreixent de la taxa d’interès (com mostra el pendent negatiu de la corba IS).

L’equilibri del sector monetari (mercats financers)

El mercat de diner posa en relleu que la interrelació entre l’oferta monetària i la demanda de diner determina la taxa d’interès d’equilibri.

L’oferta expressa la quantitat nominal de diner, M.

La demanda és una funció de la renda nacional nominal, Y, i de la taxa d’interès nominal, i.

Formalment, M = f (Y, i)

Ara bé, com l’anàlisi de l’equilibri en el mercat de béns es realitza en termes de renda real, per homogeneïtzar-ho també cal expressar la relació anterior en termes reals, dividint les magnituds nominals pel nivell de preus (P). És a dir:

M/P = f (YR, iR), on YR = Y/P i iR = i/P.

L’expressió posa de manifest la igualtat entre l’oferta monetària real i la demanda real de diner.


- A l’eix vertical es representa la taxa d’interès (i).

- A l’eix horitzontal, la quantitat de diner real (M/P).

- L’oferta monetària (OMR) ve donada per una línia vertical corresponent al valor M/P, relatiu a la quantitat de diner real de l’economia.

- La demanda de diner (DMR) és una funció decreixent de la taxa d’interès, tenint en compte el nivell de renda. L’encreuament determina la taxa d’interès d’equilibri.

L’equilibri determinat respon a un determinat nivell de renda. Si la renda varia també ho farà la demanda de diner, i la corba DMR es desplaçarà cap a dalt o cap a baix segons que la variació de la renda sigui d’augment o de disminució. Exemple d’augment de la renda a la pàgina 367.

Si la corba de demanda de diner es desplaça cap a la dreta, el nou equilibri es troba amb una taxa d’interès més alta, configurant un nou equilibri en el sector monetari: l’oferta monetària i la demanda de diner estableix en cada ocasió la taxa d’interès d’equilibri.

En el segon gràfic de la pàgina 368:

- A l’eix vertical continua representant-se la taxa d’interès (i).

- A l’eix horitzontal ara representem la renda (Y).

Tornem a veure que, si augmenta la renda, la taxa d’interès d’equilibri puja. Unint tots els punts, obtenim la línia LM.

La línia LM és expressiva de l’equilibri del sector monetari i que indica que, com més alta és la renda, major és la demanda de diner i, en conseqüència, més alta la taxa d’interès

d’equilibri. La corba LM té pendent positiu. (Mirar segon gràfic de la pàgina 368).

Desplaçaments

Cada corba LM correspon a un nivell determinat de diner nominal com de nivell de preus.

Obtinguda una corba LM per una relació concreta M/P, la variació de la quantitat de diner nominal (M) o la variació del nivell de preus (P) implica desplaçaments de la corba.

Com el nivell de preus se suposa constant, els desplaçaments de la corba LM responen tan sols a modificacions de la quantitat de diner nominal.

- Si la quantitat de diner nominal augmenta (augmenta l’oferta monetària), la corba LM es desplaça cap a baix. Exemple al gràfic de la pàgina 369. El desplaçament provoca un descens de la taxa d’interès d’equilibri. La modificació a l’alça de l’oferta monetària provoca un descens de la taxa d’interès d’equilibri per a qualsevol nivell de renda. Al contrari si l’oferta monetària disminueix.

El sector real i el sector monetari

La consideració conjunta de les relacions IS i LM posa de manifest el model IS – LM.

La corba IS, amb pendent negatiu, representa en els seus punts situacions d’equilibri en el sector real. Els equilibris obtinguts pressuposen que la renda (nominal) és una funció decreixent de la taxa d’interès.

La corba LM, amb pendent positiu, indica igualment en cadascun dels seus punts situacions d’equilibri en el sector monetari. Els equilibris obtinguts impliquen que la taxa d’interès és una funció creixent de la renda (real).

Gràficament (pàgina 369), l’encreuament d’una corba i l’altra determina la taxa d’interès d’equilibri (i*) i la renda d’equilibri (Y*).

Ja que la corba IS reflecteix el sector real de l’economia i la corba LM el sector monetari, el punt d’encreuament determina l’equilibri “global” de l’economia, en el sentit de restar equilibrats alhora tant el mercat de béns com el mercat financer.

IS LM Y i

T pugen Desplaçament esquerra

No desplaçament

Baixa Baixa

T baixen Desplaçament No Puja Puja

dreta desplaçament

DP augmenta Desplaçament dreta

No desplaçament

Puja Puja

DP baixa Desplaçament esquerra

No desplaçament

Baixa Baixa

OM expansió No desplaçament

Desplaçament dreta

Puja Baixa

OM contracció No desplaçament

Desplaçament esquerra

Baixa Puja

3. El model oA – dA (oferta agregada – demanda agregada)

L’anàlisi de la renda nacional mitjançant aquest model pressuposa considerar l’economia com un tot, on, com al planteig microeconòmic, s’entrelliguen l’oferta i la demanda, però en aquest cas referides al conjunt de l’economia.

El model abandona les restriccions dels models de 45º i IS – LM. No se suposa constant ni la quantitat de diner ni el nivell de preus. L’oferta i la demanda es presenten a través de lligar el nivell de preus i la renda o producció nacional.

- La relació d’oferta agregada recull la influència de la producció en el nivell de preus.

- La relació de demanda agregada atén la influència del nivell de preus sobre la producció.

La corba dA

La despesa agregada (DA) està relacionada amb la demanda agregada (dA). Ara bé:

DA és la quantitat de producció nacional que s’adquireix a un nivell de preus determinat.

dA és la quantitat de producció nacional que es demanda a cada preu.

La relació entre DA i dA fonamenta un procediment per determinar la demanda agregada (dA) a partir d’aquella.


- Al primer gràfic hi ha la determinació de la renda nacional segons el model de 45º. La intercepció amb la línia dels 45º determina la renda o producció d’equilibri. El nivell de preus es considera constant.

- Però si es trenca el supòsit de la constància dels preus i el nivell de preus varia, s’obtenen desplaçaments de la línia de despesa agregada per a cada nivell de preus.

- A partir de la renda d’equilibri, establerta per un volum de despesa agregada amb cert volum de nivell de preus:

Si els preus augmenten, la línia de despesa agregada es desplaça cap a baix: disminueix la demanda dels diferents components de la despesa agregada.

- Al segon gràfic es representen aquests canvis en els preus. A l’eix vertical es presenta el nivell de preus i a l’horitzontal la renda o producció.

Per cada nivell de preus obtenim la renda nacional corresponent i, unint tots els punts, entenent que els preus van variant contínuament, obtenim la línia dA, és a dir, la corba de

la demanda agregada.

Pendent de la corba (de dA)

Té pendent negatiu: els canvis en la producció són de sentit contrari als del nivell de preus. El perquè és així rau en el comportament dels diferents components de la demanda agregada en resposta a la variació dels preus.

La producció (Y) és la suma del C, la I, la DP i les XN, el nivell de preus influeix en cada agregat, llevat de la despesa pública, que resta fixada per la política econòmica del govern.

Pel que fa al consum (C):

- Quan varia el nivell de preus, varia també el poder adquisitiu: com les compres es realitzen amb diner, quan els preus baixen o pugen, es disposa relativament de més o menys diner líquid. La demanda de consum està subjecte a l’efecte riquesa o saldos reals i varia en sentit contrari a la variació del nivell de preus.

Pel que fa a la inversió (I):

- Cal tenir en compte que el nivell de preus és un dels determinants de la demanda de diner.

- Si els preus són baixos es necessita menys efectiu per a les transaccions, i contràriament si els preus són alts.

- Si el nivell de preus és baix, prem a la baixa la taxa d’interès. Si els preus són alts, es necessita major quantitat d’efectiu i la taxa d’interès puja. En tots dos casos afecta a la inversió.

- Si els interessos són baixos, les empreses inverteixen més i la inversió es desanima quan els interessos pugen.

- És a dir, un descens del nivell de preus redueix la taxa d’interès, la qual cosa fomenta la inversió i augmenta la demanda agregada per l’efecte taxa interès.

Pel que fa a les exportacions netes (XN):

- La variació que experimenta la taxa d’interès com a conseqüència de la variació del nivell de preus modifica el flux de béns i serveis cap a l’exterior.

- Una taxa d’interès més baixa, arran de la baixada de preus, empeny els inversors nacionals a invertir a l’estranger. La conversió de moneda nacional augmenta l’oferta monetària en el mercat de divises i deprecia el tipus de canvi.

- En conseqüència, els estrangers poden comprar més barat al país. Augmenten les exportacions i es redueixen les importacions.

- Les exportacions netes augmenten: el resultat de la disminució de preus, via efecte tipus de canvi, fa incrementar les vendes a l’exterior i, per tant, augmenta la demanda agregada.

L’efecte riquesa, l’efecte taxa d’interès i l’efecte tipus de canvi expliquen el perquè del pendent negatiu de la corba de demanda agregada.

Desplaçaments de la corba

Gràfic de la pàgina 376.

La demanda agregada respon a variacions dels preus amb moviments en el si de la mateixa corba.

Però si varien altres factors diferents del nivell de preus, també afecten en la demanda agregada i provoquen desplaçaments.

Si dA es desplaça cap a la dreta augmenta la producció a cada nivell de preus, i quan es desplaça cap a l’esquerra disminueix la producció.

Els desplaçaments de la demanda agregada responen principalment a com s’orientin les polítiques fiscal i monetària. A més:

1) La despesa pública incideix sobre la demanda agregada.

2) La política tributària afecta la demanda agregada a través dels seus efectes sobre el consum i la inversió.

La corba oA

L’oferta agregada indica la quantitat de producció nacional a cada nivell de preus. Per a la determinació de la corba, cal fixar-se en la funció de producció en relació als factors productius utilitzats i el volum de producció obtingut.

Per tant, la determinació de la corba arrenca de la consideració del mercat de treball i de la funció agregada de producció.

Pel que fa al mercat de treball, se suposa l’existència de salaris rígids. La reducció o l’augment del salari real fa que les empreses contractin més o menys treball. I, òbviament, l’augment o disminució de treball repercuteix en augments o disminucions de la producció.

Pel que fa a la funció agregada de producció, es defineix com una relació entre producció i treball.

El primer gràfic de la pàgina 378:

- Indica la corba de demanda de treball (dt) en funció del salari real.

- A l’eix vertical es representa el salari real (s/P) i a l’eix horitzontal la quantitat de treball (t).

- Si el nivell de preus puja, el salari real disminueix i la quantitat demanda de treball augmenta.

El segon gràfic:

- L’augment de la quantitat de treball repercuteix en la funció de producció agregada augmentant la producció. A l’eix vertical es representa la producció i a l’eix horitzontal el treball.

El tercer gràfic:

- A l’eix vertical s’anota el nivell de preus i a l’eix horitzontal la producció. La pujada del nivell de preus, que ha provocat un augment de l’ocupació, repercuteix en un increment de la producció.

- La línia que uneix els punts respectius dibuixa una trajectòria creixent i defineix la corba d’oferta agregada (oA), i s’observa que el nivell de preus i producció varien en el mateix sentit.

Cal destacar:

- La deducció de la corba està condicionada pels supòsits del model: la rigidesa dels salaris nominals.

- Aquest supòsit només és factible a curt termini, i per tant:

La corba obtinguda és la corba d’oferta agregada a curt termini.

Pendent de la corba

A llarg termini suposem que preus i salaris són flexibles; a curt termini no s’observa aquesta flexibilitat degut a les imperfeccions del mercat, la qual cosa explica el perquè de la relació positiva entre nivell de preus i producció agregada.

1) Primera explicació: la rigidesa dels salaris

- L’obtenció d’una unitat addicional de producte es du a terme sempre que el preu de la unitat venuda sigui superior o igual al cost de la seva producció.

- Per tant i tenint en compte la conducta anterior, si el nivell de preus baixa, també baixa el preu del producte.

- Així, en la mesura que el benefici disminueix també disminueix el volum de producció. Al contrari si el nivell de preus puja.

La rigidesa dels salaris propicia el pendent positiu de la corba d’oferta agregada a curt termini.

2) Segona explicació: la rigidesa dels preus

- Si les empreses han establert els seus projectes de futur en funció d’un nivell de preus determinat, qualsevol variació dels preus farà variar els projectes programats (despeses en imprimir nous catàlegs, temps de formació de venedors...).

- Els preus no s’ajusten de manera immediata als canvis de situació econòmica, la variació imprevista farà que algunes empreses operin a preus més alts dels que la conjuntura imposa. Reduiran les vendes i minvarà la producció.

Preus més baixos repercuteixen en disminucions de la producció i la corba d’oferta agregada a curt termini té pendent positiu.

3) Tercera explicació: la teoria de les percepcions errònies

- Davant la baixada del preu d’alguns productes, si les empreses estimen que s’està produint una baixada de tots el preus, indueixen a disminuir els preus enfront de percepcions baixistes i pujar-los vers percepcions alcistes.

Si les empreses estimen una baixa de tots els preus, indueixen a disminuir els preus enfront de percepcions baixistes i pujar-los en percepcions alcistes. En conseqüència, la corba

d’oferta agregada té pendent positiu.

Desplaçaments de la corba

El pendent positiu de la corba d’oferta agregada a curt termini mostra que quan el nivell de preus puja també puja la producció. Al contrari si el nivell de preus baixa. Aquesta relació es mostra a través de moviments en el si de la corba.Però l’oferta també rep influència d’altres factors diferents del nivell de preus. Gràfic de la pàgina 380.

- Els desplaçaments cap a l’esquerra provoquen descensos de producció a cada preu.

- Els desplaçaments cap a la dreta provoquen augments de la quantitat oferta.

Els factors d’influència són els que condicionen el procés productiu.

Exemples de factors que condicionen el procés productiu:

1) Pel que fa al factor treball:

- Una major disponibilitat desplaça la corba cap a la dreta i una reducció cap a l’esquerra.

2) Amb el factor capital succeeix el mateix que amb el factor treball. Un augment del capital físic o el capital humà desplaça la corba cap a la dreta i les reduccions cap a l’esquerra.

3) Els recursos naturals actuen en el mateix sentit que els anteriors factors.

4) La tecnologia origina desplaçaments cap a la dreta degut als avenços tecnològics i un empitjorament tecnològic desplaçaria la corba cap a l’esquerra.

5) Els estats d’ànim, la formació d’expectatives... també condicionen l’oferta agregada a curt termini.

6) També hi influeixen en els desplaçaments les apujades o abaixades dels preus dels factors.

L’oferta agregada a llarg termini (preus i salaris nominals són flexibles)

- A llarg termini s’han corregit les imperfeccions del mercat que condicionaven l’oferta agregada a curt termini.

- Expressa la relació entre el nivell de preus i la producció agregada quan tots els preus, incloent-hi els salaris nominals, són totalment flexibles.

- La corba d’oferta agregada té forma vertical i la producció resulta inalterada tant davant de processos inflacionistes (apujades del nivell de preus) com de processos deflacionistes (abaixades del nivell de preus), ja que a llarg termini la producció s’obté amb plena utilització dels recursos productius disponibles, ús de tecnologia adequat...

A llarg termini el treball, el capital, els recursos naturals i la tecnologia existents a l’economia determinen la quantitat total oferta de béns i serveis, i aquesta quantitat és

independent de quin sigui el nivell de preus existent. (Gràfic de la pàgina 381).

- És a dir, les variacions del nivell de preus no alteren la producció a llarg termini.

L’equilibri macroeconòmic

- L’anàlisi es fa a través de la interrelació entre la demanda agregada i l’oferta agregada a curt termini.

- Gràficament (pàgina 383), l’encreuament d’una i altra determinen l’equilibri de l’economia: tot allò que es vol adquirir és igual al total del que es desitja produir.

- És a dir, es determina alhora l’equilibri a curt termini del nivell de preus (P*) i l’equilibri a curt termini de la producció agregada (Y*).

- Les forces del mercat garanteixen, un cop assolit i en absència de pertorbacions persistents, l’equilibri del mercat macroeconòmic a curt termini.

Pertorbacions d’oferta i de demanda

- Els esdeveniments del món de la realitat originen desplaçaments o de la corba d’oferta agregada a curt termini o bé de la demanda agregada.

1) Desplaçaments de l’oferta (primer gràfic de la pàgina 385):

- Una pertorbació d’oferta negativa (per exemple, augmentar els costos de producció) redueix la quantitat que les empreses estan disposades a oferir a cada preu. Redueix la producció i augmenta el nivell de preus: l’economia entra en estanflació.

- Una pertorbació d’oferta positiva (per exemple, millora de les condicions productives) incrementa la producció a cada preu. Implica més producció a un nivell de preus més baix: comparativament s’assoleix una situació òptima.

2) Desplaçaments de la demanda (segon gràfic de la pàgina 385):

- Una pertorbació negativa de la demanda disminueix al mateix temps la producció i el nivell de preus. Tendeix a originar una situació recessiva.

- Una pertorbació positiva de la demanda millora conjuntament el volum de producció i el nivell de preus. Tendeix a accelerar l’activitat amb pressions inflacionistes.

Polítiques macroeconòmiques

El model oA – dA és adequat per a l’anàlisi de les fluctuacions econòmiques: és a dir, les variacions de la producció i de l’ocupació a curt termini en el si de l’economia com un tot.

Segons la situació, tant pel costat de la demanda com pel costat de l’oferta, permet analitzar la instrumentació de polítiques de demanda i de polítiques d’oferta.

La política macroeconòmica tracta d’estabilitzar el cicle, escurçar la intensitat de les fases contractores i minorar l’acceleració de les fases expansives.

Pel costat de la demanda

Les polítiques de demanda són principalment mesures fiscals i monetàries: augmentar la despesa pública, reduir els impostos o aplicar una expansió monetària són els instruments per combatre les disminucions d’activitat que experimenten les economies a curt termini.

En sentit contrari, són pràctiques per frenar conjuntures excessivament accelerades.

Pel costat de l’oferta

És diferent a les polítiques de demanda. Els resultats en pro de l’estabilització cíclica s’observen a llarg termini i els instruments són més complicats.

Les polítiques d’oferta han de incidir sobre l’estructura productiva, i, a més a més, sol provocar conflictes socials. Perquè millorar l’eficàcia productiva afecta al funcionament dels mercats dels factors productius i, en especial, el mercat de treball. Cal impulsar la formació professional i l’educació als diferents nivells.

Modernitzar el sistema d’infraestructures, comunicacions i transports, impulsar la innovació tecnològica, etc. Requereix recursos, imaginació i temps. Per tant, no existeixen polítiques d’oferta que desplacin en la direcció adequada la corba d’oferta agregada a curt termini.

Les pertorbacions positives són desitjables:

- Conjuntures amb més producció i nivell de preus més baix gaudeixen de plena acceptació.

En canvi, les pertorbacions negatives d’oferta:

- Originen efectes particularment greus: atur i inflació, o sigui, estanflació.

TEMA 8: COMPONENTS DE LA DEMANDA AGREGADA

8.1 El consum

8.2 La inversió

8.3 La despesa pública

8.4 Les exportacions netes

8.1 El consum

- És el component més important de la demanda agregada (aproximadament 2/3 de la renda nacional).

- A curt termini, és rellevant per les seves implicacions en la despesa quotidiana.

- A llarg termini, és rellevant per la seva influència en el creixement econòmic.

- El consum obeeix tant a motius psicològics (posició social, qualitat de vida, posicionament de l’individu i familiars vers l’estalvi...) i motius econòmics: les influències més remarcables són els ingressos, és a dir, la renda, amb una doble consideració: la renda pròpiament dita (totalitat dels ingressos) i la renda disponible (totalitat dels ingressos menys pagaments d’impostos, més transferències i subsidis).

- Hi ha altres factors com: el nivell de preus, la riquesa, la distribució de la renda, les condicions del crèdit, la disponibilitat de béns duradors, etc.

- La de major rellevància és el nivell d’ingrés, entès com a renda pròpiament dita o com a renda disponible.

La funció de consum

- Expressa una relació lineal entre consum i renda.

- La renda (Y) i més pròpiament, la renda disponible (YD) són les variables més rellevants per determinar la funció de consum.

- S’expressa mitjançant la fórmula següent:

C = a + c Y o C = a + c YD

on C és el consum, Y la renda i YD la renda disponible, i els paràmetres a i c, respectivament, la despesa en consum relativa a una renda zero (nivell bàsic de consum indispensable per a la supervivència, designat habitualment com consum autònom) i propensió marginal a consumir.

- La funció reflecteix la conducta del consumir individualment considerat.

- Macroeconòmicament, la funció de consum agregada indica la mateixa relació, atenent el consum i la renda del conjunt de l’economia, i es fa servir la mateixa expressió formal.

- Com que la renda disponible està determinada per la diferència entre ingressos totals o renda pròpiament dita (Y) i els impostos (T), a efectes pràctics i un cop deduïdes transferències i subvencions, podem reescriure la funció com:

C = a + c (Y – T)

Propensions

- L’anàlisi de la relació entre consum i renda es fa a través de la propensió marginal a consumir i de la propensió mitjana al consum.

- La propensió marginal a consumir indica l’increment que experimenta el consum quan augmenta la renda en una unitat.

- La propensió mitjana al consum és el quocient entre consum i renda.

Propensió marginal al consum c = ∆C/∆YD

Propensió mitjana al consum c = C /YD

Què s’observa en aquest context:

- Suposem que a és positiu, ja que, des del punt de vista individual, si no es disposa de renda per consumir s’acudeix al préstec o a la disminució d’actius.

- La propensió marginal al consum té valors entre 0 i 1 (0 < c < 1). Si tota la renda disponible s’aplica al consum, c = 1, i si no s’hi destina res, c = 0. A la pràctica, una part de la renda va a parar al consum i la resta s’estalvia.

- La propensió marginal al consum no coincideix amb la propensió mitjana. De fet, la propensió mitjana disminueix a mesura que augmenta la renda, encara que la consideració del curt o del llarg termini té un paper determinant.

- A curt termini, es compleix l’anterior: la propensió marginal no coincideix amb la propensió mitjana i aquesta decreix en augmentar la renda.

- A llarg termini, en canvi, propensió marginal i propensió mitjana coincideix i el consum és proporcional a la renda.

Representació gràfica (pàgina 396)

- El consum a l’eix vertical.

- La renda disponible a l’eix horitzontal.

- Es suposa una relació lineal: la funció de consum és una línia recta que arrenca d’un determinat nivell de l’eix vertical, equivalent al consum autònom en resposta a un volum zero de renda disponible.

- El pendent de la recta ve donat per la propensió marginal a consumir (∆C/∆YD).

- Mostra la relació entre renda disponible i consum, suposant la resta de variables constants.

- Si canvia alguna d’aquestes altres variables, la funció de consum es desplaçarà (segon gràfic de la pàgina 396). Si la variable experimenta expectatives de creixement de la renda cap a dalt i a l’esquerra (els consumidors gastaran més). Cap a baix i a la dreta si la variable que canvia condiciona a la baixa la renda disponible (els consumidors gastaran menys). Influiran, en tots dos casos, en el consum autònom.

- Exemples de desplaçaments: si s’espera una apujada del nivell de preus, és raonable suposar que els consumidors s’hi anticiparan. Si canvien les condicions del crèdit els potencials compradors de béns duradors actuaran en conseqüència, els previsibles canvis de riquesa que generen certes expectatives que afecten la relació existent entre renda disponible i consum, etc.

Curt termini i llarg termini

- Keynes va exposar tres conjectures que definien el consum en funció de la renda corrent o actual.

1) La taxa d’interès no exerceix una influència determinant en el consum. Aquest punt de vista s’oposa al que defensaven els economistes clàssics, ja que aquests argumentaven que les variacions de la taxa d’interès incidien en l’estalvi i aquest en el consum.

2) En termes generals, la gent augmenta el consum quan augmenta la renda, però en una quantitat menor: l’altra part la nodreix l’estalvi.

3) La propensió mitjana al consum disminueix relativament quan augmenta la renda. L’estalvi té la consideració de bé de luxe: augmenta més que proporcionalment quan augmenta la renda.

Mesuraments estadístics

- Contrapunt a la funció de consum keynesiana: la propensió mitjana a consumir no disminueix en augmentar la renda, sinó que es manté constant durant llargs períodes de temps.

- Per resoldre aquesta discrepància es plantegen dues funcions de consum: a curt termini i a llarg termini (gràfic de la pàgina 398).

- La funció de consum a curt termini (Cct): s’ajusta a les prescripcions keynesianes. La propensió mitjana és decreixent, contràriament a la funció de consum a llarg termini (Clt). Té l’expressió convencional C = a + c YD. És a dir, a curt termini, la propensió marginal no coincideix amb la propensió mitjana, i aquesta decreix en augmentar la renda.

- La funció de consum a llarg termini (Clt): la propensió mitjana és constant. S’expressa com C = c YD. La propensió marginal i la propensió mitjana coincideixen i el consum és proporcional a la renda.

Propostes de comptabilització

- Dues propostes remarcables: la hipòtesi del cicle vital i la hipòtesi de la renda permanent.

- Totes dues consideren la interrelació entre el consum i les variables que l’influeixen des d’una perspectiva temporal, tenint un paper important les decisions sobre estalvi i endeutament, d’una banda, i la taxa d’interès i l’evolució dels ingressos, de l’altra.

1) La hipòtesi del cicle vital

- Es fonamenta en el fet que s’estalvia durant la vida activa i es desestalvia a la jubilació.

- Es planteja que la renda varia en el decurs del “cicle vital” de la gent i l’estalvi permet traslladar renda de les èpoques en què se’n disposa abundantment (durant els anys de treball) a d’altres en què escasseja (un cop la persona s’ha jubilat, es procedeix al desestalvi).

- Conscientment o inconscientment, es desitja mantenir en termes relatius el nivell de consum.

2) La hipòtesi de la renda permanent

- Es basa en el fet que s’estalvia a les fases cícliques expansives per compensar les fases cícliques recessives.

- Es fixa en el fet que la renda que va percebent la gent experimenta canvis aleatoris i temporals d’un període a l’altre.

- El consumidor racional pren les decisions òptimes d’acord amb els ingressos actuals i els que espera rebre en el futur (renda transitòria).

- La renda permanent té com a característica la persistència, o sigui, la certesa de la seva quantia actualitzada en el decurs de la vida. En canvi, la renda transitòria és ocasional (premi de loteria, herència...).

L’estalvi

- És el contrapunt al consum: és la part de la renda no consumida.

- La funció d’estalvi mostra la relació entre estalvi i renda, i s’expressa com:

E = -a + eY

E representa l’estalvi i Y la renda nacional. Els paràmetres a i e són rellevants.

- El primer paràmetre (-a) és el desestalvi. És el requeriment de recursos necessaris per afrontar el consum quan la renda és zero.

- El segon paràmetre (e) és la propensió marginal a estalviar. És l’increment que experimenta l’estalvi quan la renda augmenta en una unitat (∆E/∆Y). Varia entre zero i u i la suma amb la propensió marginal a consumir és igual a la unitat.


- La corba d’estalvi comença en un punt negatiu de l’eix vertical (-a), de quantia equivalent al consum autònom (a).

- L’estalvi té un desplegament negatiu fins que la renda obtinguda és suficient per costejar la despesa en consum. A partir d’aquest punt, una part de la renda s’estalvia i l’evolució gràfica de l’estalvi és positiva.

Es fa referència a l’estalvi nacional (E) com la suma de l’estalvi privat (Ep) i l’estalvi públic (Eg).

E = Ep + Eg = (Y – T – C) + (T – DP)

i, en conseqüència, la identitat estalvi – inversió pot formular- se com:

Y – C – DP = I

- El terme Y – C – DP és la renda un cop satisfetes les demandes de consumidors i estat i, per tant, determina l’estalvi nacional o, senzillament, l’estalvi (E).

8.2 La inversió

- Després del consum, sol ser el component més important de la demanda agregada.

- La inversió és la relativa al sector privat, ja que la que realitza l’Estat configura l’agregat relatiu a la despesa pública (DP).

- Una de les característiques de la despesa en inversió és la variabilitat en el decurs del cicle econòmic. El creixement de les inversions empeny les expansions, i la seva disminució condiciona les recessions.

- La inversió és un flux en contrast amb el capital, que té la consideració d’estoc.

- Cal distingir entre inversió bruta i inversió neta. La inversió bruta defineix la inversió total, la inversió neta és la que resta un cop deduïda la depreciació (ocasionada pel desgast físic per l’ús o per l’envelliment tecnològic). La inversió neta és la que correspon a la variació de l’estoc de capital (béns físics, la inversió no inclou la despesa aplicada a l’adquisició de títols mobiliaris o, en general, actius financers.

- Es diferencien tres categories de despesa d’inversió:

1) Inversió en béns d’equip: instal·lacions, maquinària i estructures que compren les empreses per utilitzar-les per la producció.

2) Inversió en existències o en estocs: béns que emmagatzemen les empreses i que inclouen les matèries primeres, els semielaborats i els béns acabats.

3) Inversió en construcció: la construcció o compra de nou habitatge.

La funció d’inversió

- Les decisions d’inversió depenen de diferents factors: les expectatives sobre el futur de l’economia, la producció o la renda, la pressió tributària, el grau de disponibilitat de fons (és a dir, la facilitat o restricció del crèdit)...

- La variable més important que condiciona la inversió és la taxa d’interès. Més concretament, la taxa d’interès real (taxa d’interès nominal – inflació).

- La relació entre la inversió i la taxa d’interès defineix la funció d’inversió:

I = f (i), (-)

on I representa la inversió i i la taxa d’interès real. El signe negatiu indica la dependència de sentit contrari entre totes dues variables: una disminució de la taxa d’interès real augmenta la inversió, ja que l’interès afecta el cost del capital. Per tant, si la taxa d’interès disminueix, també ho fa el cost de capital i, en conseqüència, la inversió és més rendible.


- A l’eix vertical es representa la taxa d’interès real (i).

- A l’eix horitzontal es representa el volum d’inversió (I).

Canvis i desplaçaments

- La modificació de la taxa d’interès real implica canvis en el volum d’inversió en el si de la corba. La variació de la taxa d’interès afecta el volum. Primer gràfic de la pàgina 409.

- La influència de la resta de factors que la poden condicionar són desplaçaments. Un desplaçament cap a la dreta (expectatives favorables, més producció, reducció d’impostos, facilitat creditícia) augmenta la inversió a cada taxa d’interès. Al contrari un desplaçament cap a l’esquerra. Segon gràfic de la pàgina 409.

- Tant en les expansions com en les recessions, la variació del volum respectiu esdevé menys que proporcional a la variació de la taxa d’interès real: la corba d’inversió és més aviat inelàstica.

Inversió en béns d’equip (o inversió en capital fix)

- Les empreses necessiten disposar d’instal·lacions i maquinària per dur a terme el procés de producció.

- És la inversió en béns d’equip o inversió en capital fix, i determina l’estoc de capital.

- Aquesta inversió està subjecta a la influència de la política monetària (taxa d’interès i condicions del crèdit) i de la política fiscal (impostos sobre beneficis i deduccions per inversions).

Rendiment i cost

- Per validar un projecte d’inversió en termes de rendibilitat comporta enfrontar el rendiment: és a dir, l’ingrés generat pel futur augment de la producció, amb el cost del finançament dels fons empleats (siguin propis o manllevats).

- L’augment de la producció depèn de la productivitat marginal del capital i el cost de la taxa d’interès.

- La productivitat marginal del capital és l’augment de producció per utilitzar una unitat més d’aquest factor.

- El cost de la taxa d’interès (d’ús del capital) és la despesa en interessos relativa a aplicar la producció aquesta unitat més.

- A l’empresa li compensa augmentar l’estoc de capital (continuar invertint) fins que el valor de la producció obtinguda afegint-hi una unitat més de capital sigui igual al cost d’utilitzar-lo.

El benefici empresarial és la diferència entre els ingressos que reporta el rendiment de la inversió (Rk) i els costos corresponents (Ck).

- El càlcul del cost té en compte tres components:

1) El cost de finançament: els interessos dels fons aplicats a la inversió si provenen de préstec o el cost d’oportunitat dels fons propis.

2) Els béns de capital són béns duradors i estan subjectes a desgast en el decurs del temps.

3) El valor dels béns de capital es modifica segons varia el nivell general de preus. Una apujada augmenta implícitament el valor monetari, i una abaixa el disminueix. La variació del nivell de preus dels béns de capital fluctua amb el de la resta de béns de l’economia, i la taxa d’inflació és el referent a tenir en compte.

La decisió d’invertir

- Avaluats per unitat de capital rendiments (Rk) i costos (Ck), la taxa de benefici resultant (Bk) estableix la conveniència de dur a terme la inversió i, per tant, l’augment de l’estoc de capital (K).

- Quan la productivitat marginal del capital és superior al cost del capital , l’empresa fa la inversió i augmenta l’estoc de capital.

- La variació de l’estoc de capital depèn positivament de la productivitat marginal del capital i negativament del cost de capital.

- La inversió augmenta per millores en la productivitat marginal del capital (per exemple, innovacions tecnològiques); perquè el cost del capital disminueix (per exemple, reducció de la taxa d’interès real) i a causa de despeses de reposició menors (per exemple, major durada i resistència dels equips).

Inversió en existències

- Les empreses mantenen existències o estocs per diferents motius: satisfer de manera immediata la demanda, es tenen en estoc primeres matèries per reduir costos en fer-se compres a l’engròs...

- Les existències garanteixen la continuïtat de la producció i eviten interrupcions per respondre a les vendes.

- La inversió en existències depèn de la taxa d’interès real. Mantenir existències implica tenir diner immobilitzat, la qual cosa comporta un cost financer.

- La taxa d’interès real mesura el cost d’oportunitat de mantenir existències.

- Si la taxa d’interès és alta, mantenir existències esdevé més onerós, motiu pel qual les empreses tendeixen a reduir-les i optimitzen el volum d’existències.

Les existències i el cicle econòmic

- Segons el signe de la conjuntura, el volum d’existències variarà i la inversió aplicada a aquesta finalitat també.

- En una fase expansiva, augmenta la inversió en existències, que disminueix en una fase contractora.

- La inversió en existències pot ser excessiva si les vendes són inesperadament baixes (a una fase recessiva) o bé si les empreses acumulen voluntàriament estocs (a una fase expansiva).

Inversió en habitatge

- L’habitatge és un bé durador: el seu ús s’estén durant un període llarg de temps.

- La comptabilitat nacional considera la construcció d’habitatge com a despesa en inversió (la inversió que realitzen les empreses constructores).

- La venda als usuaris té la consideració de transferència de propietat: la inversió en habitatge és la relativa a les noves edificacions i no la transmissió dels habitatges construïts en períodes anteriors.

- Cal distingir entre la inversió en habitatge (noves construccions període a període) i l’estoc de capital en habitatge (acumulació per la diferència entre els habitatges construïts en cada període i els no venuts o llogats).


- A l’eix vertical el preu relatiu i a l’eix horitzontal l’estoc de capital en habitatge.

- La corba d’oferta (oH) és vertical d’acord amb els habitatges existents.

- La corba de demanda (dH) té pendent negatiu perquè l’adquisició resta condicionada pel preu, que la incentiva si és baix o la desincentiva si és relativament alt.

Desplaçaments de la demanda

- Diferents variables influeixen en la disposició per demanar nou habitatge, influències que afecten la corba de demanda i la desplacen en un sentit o altre.

- Els desplaçaments de la demanda alteren el preu del mercat i els nous preus influeixen sobre la inversió en construcció. Si el preu d’equilibri és més alt hi haurà més inversió en construcció. Al contrari si és més baix.

Variables que influeixen:

1) La població: si la població augmenta, la demanda experimenta un desplaçament expansiu que eleva el preu d’equilibri.

2) El nivell de renda. A major disponibilitat de recursos, més facilitat per adquirir habitatge.

- La variable més influent és la taxa d’interès. La seva quantia encareix o abarateix el finançament per realitzar les adquisicions.

- La inversió és baixa si les taxes d’interès hipotecari són altes i disminueix sensiblement en les fases cícliques recessives.

- Si la taxa d’interès és alta la retenció de la demanda implica abaixada del preu d’equilibri i, en conseqüència, un descens de la inversió en la construcció d’habitatges.

- Si la taxa d’interès és baixa la corba de demanda experimenta un desplaçament expansiu, augmenta el preu d’equilibri i les empreses constructores fan més inversió en la construcció de nous habitatges.

- Un altre factor és el règim tributari aplicable. Un tractament fiscal favorable repercutirà en un desplaçament de la demanda, que al seu torn, comportarà més inversió per a la construcció de nous habitatges.


- Qualsevol desplaçament cap a dalt i a la dreta de la corba de demanda (dH+) augmenta

el preu de mercat i, en conseqüència, augmenta la inversió en construcció. Al contrari si la corba de demanda es desplaça cap a baix i a l’esquerra (dH

-): baixa el preu i la inversió.

8.3 La despesa pública

- Fa referència a la despesa que realitza l’Estat i es concreta en dos aspectes:

1) La despesa pública pròpiament dita: despesa directa o exhaustiva. Àmbit de la política econòmica.

2) El pagament de transferències. Àmbit de la política social.

La despesa pública pròpiament dita:

- Es concreta en l’adquisició de béns i serveis (obra pública, ensenyament, nòmines de funcionaris...). Hi influeix directament, de la mateixa manera que ho fa la inversió privada.

- Les transferències són lliuraments unilaterals de tipus assistencial a les famílies i les empreses: pensions, subsidis d’atur, subvencions a famílies i empreses, etc. No computen en la determinació de la demanda agregada, ja que no s’utilitzen directament per a comprar de béns i serveis. L’afecten indirectament, ja que, en augmentar la renda disponible dels que les reben, l’agregat que aplega les conseqüències és el consum.

El multiplicador del pagament de transferències

- Si els particulars reben transferències i subsidis de l’Estat, la renda disponible augmenta en la quantia percebuda.

- Qualsevol augment de la renda disponible repercutirà relativament en el consum. En conseqüència, la despesa pública aplicada en transferències afecta indirectament la renda nacional d’equilibri: la variable que n’aplega les conseqüències és el consum.

- És a dir, la despesa pública afecta directament la renda nacional d’equilibri a través del multiplicador, i la despesa pública en transferències incideix en la renda nacional de manera indirecta a través de la variació que experimenta el consum condicionat per la propensió marginal a consumir.

El multiplicador de pagament de transferències (kpt) = c / (1 – c)

Com c (propensió marginal a consumir) és inferior a la unitat, el multiplicador de les transferències és més petit que el multiplicador de la inversió (kpt < k). Exemple a la pàgina 424.

Deute públic i deute fiscal

- La política fiscal basada en la despesa pública té efectes directes sobre l’economia.

- La política fiscal basada en mesures tributàries (impostos) té efectes indirectes sobre l’economia: els efectes els perceben les famílies i les empreses, que experimenten canvis en la renda disponible i en la quantia dels beneficis.

- L’anàlisi econòmica considera els efectes de la variació d’impostos, a partir de dues teories contraposades.

Teoria tradicional del deute públic

- L’enfocament sosté que una baixada d’impostos afecta l’economia a curt termini a través de la despesa en consum.

- Com que l’estalvi disminueix, a llarg termini es redueix l’estoc de capital, pressionant a la baixa la producció i, en definitiva, el creixement econòmic.

En conclusió, la reducció dels impostos provocaria:

- A curt termini un augment del consum.- A llarg termini una reducció del PIB. La teoria de l’equivalència ricardiana

- Segons aquesta teoria, una baixa d’impostos no afecta el consum.

- Per tant, els efectes que té sobre l’economia són irrellevants.

- Els consumidors són previsors i si avui baixen els impostos i augmenta el deute, en el futur aquest s’haurà de retornar i, en conseqüència, decideixen augmentar l’estalvi.

Deute nominal i deute real

- La percepció del deute no és la mateixa segons que es tingui en compte la seva valoració a preus corrents o a preus constants.

Si disminueixen els T

A curt termini un augment de C. Disminueix E

(a ll/t)

Disminueix I(disminueix Sk)

Augmenta i(entrada Sk), provoca

dèficit comercial

Disminueix PIB

- El deute nominal incorpora els canvis del nivell de preus (inflació), mentre que el deute real els eludeix. Formalment:

Deute real (DER) = deute nominal (DEN) / nivell de preus (P)

- El deute nominal acostuma a sobrevalorar la quantia, mentre que les que tenen en compte la segona sovint impliquen infravaloració.

- En fases expansives es considera el deute nominal i en fases recessives el deute real (apareix en menor quantia).

El pressupost equilibrat

- Per finançar la despesa pública, el govern pot augmentar l’oferta monetària (genera inflació), pot endeutar-se i, per acabar, disposar de més ingressos fiscals apujant els impostos.

- El pressupost equilibrat implica que la despesa pública i els impostos varien en la mateixa quantia. És a dir, si s’incrementa la despesa pública també s’han d’incrementar els impostos en la mateixa quantitat.

Gràficament (pàgina 431)

- L’aplicació d’una política fiscal que incrementa alhora despesa pública i impostos en la mateixa quantia incrementa la despesa i desplacen paral·lelament la corba de DA d’equilibri inicial, i la renda nacional augmenta.

- Ara, amb la pujada d’impostos es canvia la propensió marginal a tributar i per tant, el pendent de la nova corba de despesa agregada esdevé més aplanat. Determina una renda d’equilibri inferior, però superior a la renda d’equilibri inicial.

Un augment de despesa pública acompanyat d’un increment compensatori d’impostos reporta, malgrat tot, un nivell superior de renda nacional.

Exemple a la pàgina 431.

El multiplicador del pressupost equilibrat és igual a 1 (multiplicador unitari).

∆Y = (1 – c) / ( 1 – c) x ∆DP

8.4 Les exportacions netes

- Les exportacions netes (XN) venen determinades per la diferència entre exportacions i importacions.

- Si el país participa en el comerç internacional es produeixen repercussions en la despesa agregada que modifiquen la renda nacional.

- Les exportacions incentiven la producció i les importacions impliquen disminucions de la renda.

- Saldo de la balança comercial: X (exportacions) – M (importacions). Les importacions tendeixen a augmentar quan incrementa la renda nacional.

Sector exterior i renda d’equilibri

- Les exportacions són variable exògena (depenen de la renda dels estrangers).

- Les importacions són variable endògena (depenen de la renda dels nacionals).

- L’augment d’exportacions repercuteix en la renda domèstica, i el seu increment expandeix les importacions.


- Les exportacions desplacen cap a dalt o cap a baix la corba de despesa agregada segons augmentin o disminueixin.

- Les importacions afecten la despesa agregada en sentit contrari a través de canvis en la propensió marginal a importar (alteració del pendent).

- L’augment d’exportacions desplaça la corba de despesa, amb un volum major de renda. Però l’augment consegüent de la propensió a importar resitua la despesa agregada, de manera que es redueix comparativament la renda o producció nacional.

La funció d’exportacions netes

- El signe positiu, negatiu o nul, indica l’excés, defecte o equivalència entre el valor d’allò que s’exporta i d’allò que s’importa, o sigui, superàvit, dèficit o equilibri.


- La trajectòria de la funció d’exportacions netes decreix a mesura que augmenta la renda nacional.

- Les importacions (variable endògena) creixen amb la renda.

- Les exportacions (variable exògena) tenen un desplegament horitzontal segons el volum exportat (depenen de la renda dels estrangers).

- La diferència entre ambdues magnituds determina la línia d’exportacions netes, XN ( = X – M).

- L’evolució decreixent de la funció d’exportacions netes implica que els efectes de l’economia oberta presenten una corba de despesa agregada més aplanada: fa disminuir les conseqüències multiplicatives dels moviments autònoms induïts sobre la renda nacional.

Conjunt de factors que influencien exportacions i importacions (i en conseqüència, la línia d’exportacions netes):

1) Nivell de renda

- Si la renda augmenta, augmenten les importacions.

- Si la renda pròpia augmenta en major quantia que la dels estrangers, la funció d’exportacions netes disminueix, ja que les importacions superen les exportacions. En cas contrari si la renda dels països estrangers creix majorment que la del país: la funció millora i augmenten les exportacions nacionals.


- La relació entre dèficit o superàvit comercials i renda nacional es representen gràficament.

- A l’eix d’ordenades: la funció d’exportacions netes.

- A l’eix d’abscisses: la renda.

- El planteig és diferent si varia la renda dels estrangers: si aquesta augmenta, augmentaran les seves importacions que, en definitiva, implicaran més exportacions nacionals.

- El gràfic d’exportacions netes es desplaçarà cap a dalt i eixampla les possibilitats de producció sense perill de dèficit comercial (segon gràfic de la pàgina 435). Al contrari, una reducció de la renda estrangera depara un nivell menor d’exportacions netes en tots els nivells de renda nacional.

Canvis en els gustos

- Si canvien les preferències també ho fan les propensions a gastar dels nacionals i dels estrangers i, en conseqüència, els volums d’importacions i exportacions respectius.

- Si es dóna un decantament a favor de productes de l’exterior, s’eleven les importacions per a tots els nivells de renda i disminueix la despesa nacional.

- A més, es modifica la propensió marginal a importar: en preferir els béns de fora, per cada nova unitat de renda disponible una part més gran s’aplica a adquirir-los.


- Un canvi dels gustos a favor dels productes estrangers desplaça cap a baix la funció d’exportacions netes i la nova línia és més inclinada: minora la despesa agregada.

- Si els gustos canvien a favor dels productes nacionals, els estrangers en compraran més i augmentaran les exportacions. La funció d’exportacions netes es desplaçarà de manera ascendent i la despesa agregada incrementarà (més renda nacional).

Els preus relatius

- La competència influeix en el volum, composició i direcció del comerç internacional.

- Els preus relatius determinen l’avantatge comparatiu.

- Si, per exemple, els preus dels béns estrangers s’abarateixen relativament, és obvi que es revelaran més atractius per als compradors nacionals: farà augmentar les importacions i, davant de canvis en la renda, també la propensió marginal a importar. La funció d’exportacions netes girarà cap a baix.

- A més a més, en abaratir- se els preus exteriors també disminueixen les exportacions, ja que en els mercats internacionals els béns domèstics esdevindran comparativament encarits: encara serà més pronunciat el descens de la funció d’exportacions netes: augmenten les importacions i disminueixen les exportacions alhora.

Una abaixada relativa dels preus exteriors multiplicarà la reducció de la despesa nacional i, per tant, baixarà la renda.

La inflació

- Els preus relatius estan condicionats pels processos inflacionistes: repercuteix sobre importacions i exportacions.

- Quan la taxa d’inflació és més elevada que la de l’exterior, els preus domèstics estaran encarits respecte dels estrangers: es desplaçarà cap a baix la funció d’exportacions netes, ja que disminuiran les exportacions.

El tipus de canvi

- La despesa nacional rep les influències del tipus de canvi, ja que mesura el preu amb què una moneda es canvia per una altra.

- Segons que la moneda nacional s’apreciï o es depreciï, s’alteraran les facilitats per importar o exportar.

- Si hi ha una apreciació de la moneda nacional: la moneda nacional esdevé forta i els béns domèstics seran menys demanats pels estrangers. Disminueixen les exportacions i augmenten les importacions.

- Si hi ha una depreciació, la moneda nacional s’afebleix i augmenten les exportacions i es redueixen les importacions.

Si augmenta el tipus de canvi es redueixen les exportacions netes (els béns nacionals són més cars)

El model Mundell – Fleming

- El model és d’utilitat per analitzar la interdependència entre el mercat de béns i el mercat de divises, de la mateixa manera que el model IS – LM serveix per a aquest tipus d’anàlisi en el cas d’una economia tancada.

- El model explica les causes de les fluctuacions de la renda d’equilibri a través de desplaçaments de la corba de demanda agregada i suposa la constància del nivell general de preus.

- El model permet la perfecta mobilitat de capitals: implica la consideració d’una economia “influenciable” per la conjuntura mundial.

La corba IS (MF)

- Es fonamenta en els components de la renda o producció d’equilibri (Y).

- La demanda de consum (C) depèn positivament de la renda disponible (Y – T, on T són els impostos).

- La demanda d’inversió (I) depèn negativament de la taxa d’interès, en aquest cas es tracta de la taxa d’interès mundial (iM).

- La despesa pública (DP).

- Les exportacions netes (XN) depenen negativament del tipus de canvi (tc), o sigui, la quantitat de moneda estrangera per unitat de moneda nacional.

Y = C (Y – T) + I (iM) + DP + XN (tc)

La interrelació dels gràfics (pàgina 438) mostra l’obtenció de la corba:

Primer gràfic:

- A l’eix d’ordenades el tc.

- A l’eix d’abscisses les XN.

- Si el tipus de canvi s’aprecia, els béns mundials s’abarateixen en comparació amb els nacionals, i es redueixen les exportacions i s’incrementen les importacions.

Segon gràfic:

- A l’eix d’ordenades la DA.

- A l’eix d’abscisses la renda.

- Amb l’estructura del model de 45º, mostra que la reducció de les exportacions netes desplaça cap a baix la línia de despesa agregada i disminueix la renda d’equilibri.

Tercer gràfic:

- A l’eix d’ordenades el tc.

- A l’eix d’abscisses la renda.

- Aplega els efectes dels dos gràfics anteriors: l’augment del tipus de canvi i, de l’altra, la disminució de la renda nacional.

- S’obtenen un conjunt de punts la unió dels quals dibuixa la corba IS (MF), que reflecteix la relació entre el tipus de canvi i la renda nacional.

La relació entre el tipus de canvi i la renda nacional és de sentit contrari: com més alt és el tipus de canvi, més baix és el nivell de renda.

La corba LM (MF)

- L’equilibri del sector monetari de l’economia ve donat per la igualtat entre l’oferta monetària i la demanda de diner.

- L’oferta monetària es l’oferta de saldos monetaris reals: M/P (quantitat de diner del sistema / nivell general de preus).

- La demanda de diner respon a la dependència en sentit positiu de la relació amb la renda (Y) i negativament pel que fa a la taxa d’interès, en aquest cas és la taxa mundial (iM).

M / P = f (iM, Y)

- La renda d’equilibri s’obté en el punt d’encreuament entre la corba LM convencional i la línia horitzontal, representativa de la quantia de la taxa d’interès mundial, iM. Gràfic de la pàgina 439.

- Aquest equilibri s’estableix independentment del tipus de canvi, ja que no influeix ni en l’oferta monetària ni en la demanda de diner.

- Establerta la renda d’equilibri (Y*), la determinació de la corba LM (MF), en no dependre del tipus de canvi, és una línia vertical.

L’equilibri a l’economia oberta

- La consideració conjunta de les relacions IS (MF) i LM (MF) configura l’equilibri de l’economia en el mercat de béns i en el mercat de diner.

- El punt d’encreuament entre ambdues corbes determina la renda d’equilibri i el tipus de canvi d’equilibri, d’acord amb una taxa d’interès constant i igual al nivell de la taxa d’interès mundial. Gràfic de la pàgina 440.

- El model Mundell – Fleming dóna respostes als canvis que experimenta la renda nacional i al tipus de canvi segons les variacions que experimenten les variables de referència: per una banda, les relatives a la despesa agregada i als impostos, com a instruments de la política fiscal, i d’altra banda, els canvis de la quantitat de diner, del nivell de preus i de la taxa d’interès mundial, com a instruments de política monetària.

- Els canvis impliquen desplaçaments de les corbes.

- Si varia la política fiscal, la corba IS (MF) es desplaçarà cap a dalt o cap a baix, segons sigui de tipus expansiu o contractor. El resultat serà l’augment o la disminució del tipus de canvi. Gràfic de la pàgina 440.

- Si varia la política monetària, la corba LM (MF) es desplaçarà: s’abaixa el tipus de canvi en cas d’expansió i s’apuja quan s’apliquen mesures restrictives. Gràfic de la pàgina 440.

0macroeconomia_introduccio

Documents

Transcript of 0macroeconomia_introduccio