i

BLOC ILa política

1

1. QUÈ ÉS LA POLÍTICA?

Definició de política:

- l’activitat col·lectiva de gestió i regulació dels conflictes socials.

- pràctica individual / política que duen a terme una societat.

- regular un conflicte entre grups. El resultat que se’n deriva són decisions vinculants per a tots els

membres d’una comunitat o societat.

- l’existència de conflictes és consubstancial a la necessitat de viure en comunitat de les persones.

- les diferències entre els persones porta a desacords. La política intenta resoldre’ls.

- es recorre a la política perquè altres formes de resoldre conflictes no són vàlides.

- la clau de la política és que les normes que posa són d’obligat compliment per a tothom. Quan un

conflicte no està regulat acceptem que la persona que “guanya” està en avantatge.

- la política és la regulació dels conflictes, però mai serà una solució. No tothom hi està d’acord, però ho

acceptarà.

- l’activitat política té com a finalitat la preservació de la igualtat i cohesió social. És una garantia de

cohesió social.

Conflictes com a punt de partida

La política regula els conflictes a partir de l’adopció de decisions que obliguen als membres de la comunitat. La

sociabilitat crea desigualtats socials que impliquen risc de conflictes. Això crea incertesa i es busca la seguretat

mitjançant la política.

La política neix fruit de:

- la necessitat de convivència dels humans.

- la generació de desigualtats (inevitable).

- existeixen diferències (socials, de gènere...), el problema és que es transformin en desigualtats.

Política com a gestió de conflictes

Gestiona les desigualtats socials, que sorgeixen de:

- habilitats i talents “naturals”

- rols: gènere, edat, parentiu

- posició social

- capacitat d’intervenció

- accés als recursos

- identitats ètniques, religioses o nacionals

- ubicació en el territori: camp, ciutat

Fronteres variables de la política

Evolució de la societat=evolució política. Els conflictes varien: desapareixen i en surten de nous.

Definició de política segons alguns autors clàssics:

- Control sobre persones i recursos (exercici de poder o domini sobre els altres: imposició de conductes que no

són espontànies): MAQUIAVEL, LASSWELL i DAHL.

- L’activitat que desenvolupa un sistema d’institucions estable i està explícitament autoritzar per exercir la

coacció sempre que sigui necessari: WEBER.

- Una activitat col·lectiva orientada a valors d’equilibri social, protecció de l’interès comú, protecció de béns i

persones...: ARISTÒTIL, TOMÀS D’AQUINO, LOCKE, PARSONS i EASTON.

- Necessitat de defensar militarment una comunitat (exterior i interior) enfront d’un enemic: SPENCER i

SCHMIDT.

2

Els conflictes no són només entre persones d’un mateix grup sinó també entre diversos grups. Necessitem

política per regular els conflictes entre les diferents comunitats.

Les desigualtats no són sempre objectives. Tenim percepcions de positivitat i negativitat davant les desigualtats

(Ex: néixer negre a Espanya o blanc a Sud-Àfrica).

Els valors sempre estan pel mig.

Les fronteres d’allò que és i no regulable per la política van canviant.

Polititzar: incloure un conflicte/problema en l’esfera de les decisions públiques/polítiques. Reconèixer la

necessitat de tractar una situació dins l’esfera política (Ex: accés als recursos naturals, els drets de les dones,

etc.).

Despolititzar: excloure un problema/conflicte de l’esfera política perquè ja no es creu que sigui necessari

regular-lo.

Fases de politització:

1. Identificació d’una desigualtat derivada d’una diferència com a portadora d’un perill per la cohesió

social.

2. Presa de consciència per part dels col·lectius.

3. Voluntat d’expressar demandes.

4. Mobilització de recursos.

5. Trasllat del conflicte a l’esfera pública.

Podem viure sense tenir política?

- En societats simples, sí.

- A les societats actuals, degut a la seva complexitat, és difícil poder viure sense política.

- Una societat en la que no existissin desigualtats, podria ser que no fes falta la política, ja que no hi haurien

conflictes.

- No ens podem imaginar una societat sense política ja que és difícil imaginar-nos una societat sense

desigualtats.

2. PODER

Relació política – poder

La política és la lluita pel poder.

Cratologia (kratos, poder)

A cada acció política hi ha una obligació o imposició de poder.

Dues concepcions de poder

La idea d’obligació ens porta a pensar en la idea de poder. Com s’aconsegueix l’obediència de les normes? El

poder és essencial per la política. Els conceptes primaris de poder són els següents:

- El poder des d’un punt de vista substantiu . Recurs que es pot tenir/posseir (El poder està en mans

de...). Recurs que es pot utilitzar per aconseguir l’obediència. Com aconseguir-lo? El poder és una

capacitat d’aconseguir un determinat comportament per part dels altres (recursos econòmics, recurs de

coacció –limitar o anular la lliure elecció dels altres -, recursos simbòlics –permeten interpretar i

explicar la realitat social d’una altra manera (informació, cultura, dret, religió...) per tal que els membres

d’una comunitat obeeixin certes normes -. Altres recursos són: amenaçar, la capacitat d’organització, el

recurs de la presència pròpia (organitzada i col·lectiva, millor).

El poder és la capacitat d’influir sobre els altres amb uns recursos determinats. Predomina la idea de

coacció i d’imposició.

3

- El poder fruit d’una determinada situació/posició social . És el resultat fruit de la relació amb els altres

membres de la comunitat (no és l’status social). El poder sorgeix de les relacions socials, deriva de les

relacions entre la xarxa social. Quines posicions faciliten l’exercici de poder d’uns sobre els altres?

(relacions de domini i obediència). Exercir poder és aconseguir determinades conductes sobre els

altres. Depenen de les relacions, qui té el poder pot canviar molt d’un dia per l’altre. La idea de poder

està basada en la necessitat de negociació, sempre fluït.

El poder és la capacitat d’intervenir sobre els processos de la regulació coactiva/vinculant dels

conflictes socials (capacitat d’intervenir en política.

Aquestes dues definicions estan relacionades. La posició social depèn dels recursos que té cadascú. El fet de

posseir recursos dóna la possibilitat de tenir una posició social concreta.

Els recursos i la ubicació a la xarxa social estan molt relacionats.

Actors amb poder polític

Qui pot intervenir en política, té poder.

En el procés de presa de decisions poden intervenir actors molt diversos. Hi ha actors que tenen identitats

múltiples, i no sempre vinculades a la seva “feina”. Els mitjans de comunicació són actors molt influents en la

presa de decisions.

Poder: accés de poder sobre el poder dels altres.

- partits polítics

- lobbies

- grups d’interès

- Església

- ONG

- Mitjans de comunicació

Força, influència i autoritat: 3 components del poder polític

Força o coacció: és la capacitat per negar o limitar als altres l’accés a determinats recursos. Ex: pagament

d’impostos, embargament d’una propietat, empresonament, manera d’utilitzar la informació de manera que

limitis certs recursos, etc.

Influència: és la capacitat de convèncer la gent de que convé adoptar o abandonar certs comportaments. Es

fa operativa a través de la capacitat de persuasió (argument). Els instruments són: la propaganda (transmissió

d’informació) i l’organització.

Autoritat: obediència a allò que diu algú degut a que els individus li reconeixen de manera anticipada un cert

crèdit o solvència. Distingim l’autoritat FORMAL i l’autoritat NO FORMAL.

FORÇA AMENAÇA TEMOR

INFLUÈNCIA PERSUASSIÓ CONVICCIÓ

AUTORITAT REPUTACIÓ CONFIANÇA

Com es manifesta el poder polític?

Segons Lukes, el poder es manifesta de tres maneres, en tres dimensions:

- 1ª dimensió (defensada per autors pluralistes tals com Dahl i Truman): el poder està força

equitativament repartit entre els grups socials. Es manifesta a partir d’intentar aconseguir el que a

cadascú li interessa. Qui té poder és qui aconsegueix que l’alternativa que es tria sigui del seu interès.

- 2ª dimensió (defensada per Bardach i Bartz): el poder consisteix en evitar que es prengui una decisió.

És l’estadi previ de poder, evitar que es discuteixin certs temes. Exercir poder és controlar l’agenda

(llista de temes que s’han de debatre). Evitar la decisió, que directament no se’n parli. Els conflictes

també son observables i explícits (no hi ha cap mena de comportament estratègic).

- 3ª dimensió (defensada per Lukes): el conflicte no és explícit i observable. Les persones acceptem

l’existència de situacions socials de desigualtat sense percebre-les com a problemàtiques. És molt 4

important. La crítica que li fan altres autors a Lukes és que si un fenomen no és demostrable no es pot

analitzar ni demostrar que existeix. Lukes, en resposta a aquesta crítica diu que es pot demostrar

aquesta dimensió en moments de normalitat social comparant-lo amb moments d’anormalitat social de

la mateixa comunitat. Si en aquests moments d’anormalitat la gent es comporta de manera diferent,

aquesta 3ª dimensió es trenca.

3 conceptes importants:

- Poder: aconseguir el que vols independentment de les preferències dels altres.

- Sort: aconseguir el que vols sense intentar-ho. La sort sistèmica la té qui aconsegueix el que vol sense

la necessitat d’intentar-ho sempre (es deriva de la posició social).

- Èxit: ser decisiu en un procés. Implicar-te en quelcom i aconseguir-ho.

1 2

3 4

Przeworski

benestar

social

temps

Poder i Legitimitat

La legitimitat és la capacitat per aconseguir que siguin acceptats els límits que es poden imposar mitjançant

propostes dignes de ser acceptades. Tots els actors polítics aspiren a la legitimitat. Aquesta s’adquireix si les

propostes són adaptades a les creences i valors de la societat a qui es dicta.

Hi ha dues cares del poder polític:

- coacció

- legitimitat

Les institucions que ostenten el poder formal intenten no utilitzar massa sovint la coacció. Estan interessades

en la persuasió.

Per mantenir la relació de domini i obediència cal que hi hagi una acceptació per part dels dominats. La

legitimitat és la capacitat d’obtenir aquesta acceptació, de que la relació de domini i obediència sigui correcte (a

través de la religió, la ideologia, la ciència, etc.). Tant governs democràtics com autoritaris busquen aquesta

acceptació per part de la població.

La legitimitat està vinculada als valors predominants en una societat i hi ha d’haver un apropament a aquests

valors.

Legalitat: determinats comportaments s’ajusten a la llei en vigor. La població pot tenir per no legítimes les lleis

en vigor.

WEBER: hi ha 3 fonts de legitimitat

Tradició: les coses s’han fet sempre igual (aquesta afirmació dóna legitimitat).

Raó: els sistemes en els que s’intenten adequar els mitjans a les finalitats que vols aconseguir estandarditzant-

lo en normes d’igual compliment per a tothom.

Poder durador i estable

5

Carisma: característica excepcional de determinats individus que fa que la gent confiï cegament i massiva amb

ells. Se’ls hi confereix la capacitat de trencar amb el sistema establert i canviar-lo. Alguns dels líders

carismàtics més importants dels últims temps han estat:

- En formes democràtiques: Gandhi, Lutherking, Nelson Mandela, etc.

- En formes autoritàries: Hitler, Mao Zedung, Tito, Fidel Castro, etc.

Constitucionalisme (amb la idea de legitimitat)

Moviment polític que entén que les constitucions són una eina reguladora adequada d’una societat. Cada llei

inferior no pot contradir la superior. Hi ha coses que es poden considerar constitucionals però no legítimes.

Les normes les fan els membres d’una comunitat. Quan es planteja la possibilitat de canviar una norma ens

referim a que aquesta ha perdut legitimitat. Si les normes les fan les comunitats per poder conviure, s’han de

poder canviar.

3. LES 3 DIMENSIONS DE LA POLÍTICA

La política: estructura, procés, resultat

La política se’ns presenta com un treball col·lectiu, encaminat a gestionar els conflictes provocats per

situacions de desigualtat en una comunitat. Pot ser percebuda com:

Estructura (policy): manera estable en què una comunitat determinada organitza les seves actuacions

polítiques. Intentem identificar a quines estructures permanents s’ajusten aquelles actuacions. És l’arquitectura

fixa sobre els factors que expliquen l’aparició dels parlaments, les funcions que té assignades i com les

exerceix o sobre els mètodes existents per a designar els titulars de poder.

Procés (politics): seqüència de conductes individuals i col·lectives que s’encadenen dinàmicament. Atenem

als comportaments de diferents subjectes, examinant les seves motivacions i les seves formes d’intervenció.

Ens presenta la cara dinàmica de la política (política en acció).

Resultat (policy): les respostes que la combinació de processos i estructura dóna a cada conflicte. Aquestes

decisions són el producte final de la política, destinat a regular les tensions existents en els diferents àmbits de

la vida col·lectiva. Ressalta en quina mesura incideix la política sobre les relacions socials i els seus moments

conflictius. El que posa en relleu aquesta dimensió és la capacitat de la política d’aportar la cohesió necessària

a una comunitat.

La política com a estructura: màquina, organisme, mercat?

Les formes d’organització política utilitzades al llarg de la història s’han anat succeint les unes a les altres com

a resultat de canvis econòmics, socials, tècnics i culturals. Això explica l’aparició de formes d’organització

diverses: la polis, l’imperi, la monarquia estamental o l’estat. En totes elles hi ha regles i pautes de conducta.

Les metàfores que han utilitzat alguns autors i que aporten maneres diferents d’entendre la política s’han fet

servir per visualitzar alguna cosa que no se’ns presenta de manera sensible:

Màquina: amb l’activació física d’engranatges i palanques es desencadenen una sèrie d’efectes o resultats. El

que donaria moviment a l’estructura seria l’acció causal dels subjectes sobre els altres.

Organisme (vivent): dotar-se d’òrgans que exerceixin funcions diferents. S’ha d’adaptar al medi que habita,

d’on obté medis de subsistència i al qui aporta quelcom que justifiqui la seva supervivència. Aquí la inspiració

és la biològica i no la mecànica. El que activa l’estructura és la necessitat funcional d’adaptació al medi.

Mercat: àmbit de trobada, basat en un conjunt d’hàbits i normes. Els que hi van es guien per la recerca del seu

interès o benefici. Per a fer-ho, intercanvien béns i serveis. Aquest intercanvi mogut per l’interès serveix de

model per entendre les relacions entre els actors polítics i per a explicar l’activitat de l’estructura política que

naixeria de l’ajustament permanent entre els interessos dels seus actors.

6

El sistema polític

D’una manera encara més esquemàtica s’ha aplicat a l’estructura política un model inspirat en la cibernètica.

L’estructura de la política és la concebuda com un sistema (qualsevol organització complexa que recull i

transmet informació, genera activitats i controla resultats). Té autonomia però està vinculada a un entorn del

que rep informacions i sobre el qual actua.

(quadre de la representació simplificada del sistema polític)

David Easton: El sistema polític és l’organització complexa que recull i transmet informació, genera activitats i

controla els resultats.

Els elements del sistema: entorn, inputs, outputs, retroalimentació

Una descripció més detallada del model sistèmic ha de tenir en compte el conjunt d’elements del que es

constitueix per comprendre el seu funcionament legal.

L’entorn: conjunt d’interaccions que es donen a la societat. Aquestes reflecteixen situacions de desigualtat i de

tensió entre els diferents actors. La distribució desigual de recursos i posicions entre els individus, grups i

comunitats motiva el desacord entre ells i reclama la intervenció política. Aquest entorn és el que pressiona

sobre la política.

La connexió entre l’entorn i el medi del sistema política es fa mitjançant l’expressió de demandes i suports

(inputs) per a evocar que accedeixin al sistema des de l’exterior. Procedeixen d’actors col·lectius i individuals, i

poden adoptar la forma de demandes o reivindicacions. Aquí es troben les actituds i opinions positives o

negatives respecte del govern, parlament, partits i líders.

Outputs: és la reacció a les demandes i suports plantejats. Aquesta pot consistir en decisions circumstancials

o en polítiques sectorials més estructurades i de major abastiment. Cal distingir, en alguns casos, la resposta

del sistema de l’efecte que aquesta resposta produeix realment sobre la realitat (outcome).

Caixa negra: espai que deixa el model sistèmic als analistes per completar les preguntes: com es processen

les demandes rebudes? Com s’elabora la reacció del sistema a l’exigència externa?. Són quatre les grans

línies d’interpretació i a cada una d’elles els correspon un protagonista principal:

- institucions públiques: decisions polítiques;

- grups socials: moguts pels seus interessos i aspiracions:

- elit dominant: grup reduït;

- individu racional.

La retroalimentació: és el resultat de l’impacte que la reacció del sistema té sobre l’entorn. Amb la imposició

d’una certa acció política, hi haurà una nova situació que generarà noves demandes i suports que reclamaran

noves reaccions polítiques. Així, el procés es posa en marxa de nou.

ENTORN

Conflictes

- econòmics

- culturals

- socials

- internacionals

Avantatges del sistema polític

- relació permanent entre l’entorn i la política;

INPUTSrecepció dedemandes i

suports

processament per institucions

i regles

OUTPUTSproducció

de decisions i polítiques

RETROALIMENTACIÓ (feedback)

7

- política = efecte de les tensions i conflictes socials;

- seqüència ideal que permet l’ordre;

- interdependència dels elements del sistema entre funcions i institucions;

- aspecte dinàmic de l’estructura política;

- aplicable a qualsevol tipus d’estructura.

Desavantatges del sistema polític

- és simplista, deixa fora els elements importants;

- política = element estàtic: fa el mateix recorregut i no pretén incloure noves influències.

Ciència de la política?

La política, amb freqüència, s’ha vist obligada a justificar el seu caràcter científic davant dubtes i reserves de

qui es plantegen la pregunta: fins a quin punt és científic el coneixement sobre la política?

- Un factor que explica aquesta desconfiança és de caràcter històric. La institucionalització de la ciència política

es va iniciar en ple auge del positivisme científic, que entenia que el coneixement científic havia de respectar 3

condicions:

- descripció objectiva d’un fet;

- explicació sobre les causes;

- confirmació de la mateixa mitjançant la repetició d’experiments.

A mitjan segle XX es va fer una revisió del concepte mateix de coneixement científic, on la ciència política es

va lliurar (en gran mesura) del complex d’inferioritat posat en relleu per alguns autors.

- La connexió entre el científic observador i el fenomen observat. És característic de les ciències socials el fet

que el subjecte i l’objecte formen part d’un mateix sistema. Per tant, observador i observat es poden influir

mútuament. Els actors polítics estan exposats a la influència de la investigació politològica, transmesa a través

dels mitjans de comunicació. El saber sobre la política forma part d’un coneixement reflexiu en el que es

reflecteix la pròpia posició de qui contempla l’anomenada conducta.

4. ADMINISTRACIÓ PÚBLICA

Relació AAPP – sistema polític a les democràcies liberals

Llei electoral: la ciutadania escull els representants. Així, es forma el Parlament (poder legislatiu), que a la

vegada escull el Govern cúpula administrativa.

Les administracions públiques:

- Regula, presta servei i proveeix de serveis al poble.

- Posseeix legitimitat i el poder legal.

- Estan controlada pel Poder Judicial i el Parlament (a més de l’opinió pública i els mitjans de

comunicació).

S’ha de tenir en compte:

- sindicat de greuges;

- oposició.

Característiques constitutives de les AAPP

Especificitat: amb respecte a les organitzacions privades.

Extensió: fragmentació de les AAPP en diferents funcions:

- Reglamentació de la relació entorn – societat.

- Regla de la relació entre membres del sistema.

- Assegurar la capacitat d’acció políticoadministratiu, amb recursos humans i fiscals.

8

- Abastiment i serveis.

- Desenvolupament social a objectius.

Interdependència: entre la política i AAPP, ja que ambdues participen del poder polític.

Model burocràtic: model de les AAPP. Segons Weber els elements de la burocràcia són:

- Dimensió temporal: la burocràcia persisteix encara que canviï el govern.

- Dimensió horitzontal: competències i funcions definides per la llei.

- Dimensió vertical: jerarquia per mantenir l’ordre.

9

BLOC II

L’estat

10

1.CONCEPTE D’ESTAT

L’activitat política com a tal està molt vinculada a la sedentarització (vinculada a la Rev. Agrícola) de les

comunitats humanes. El fet de cultivar la terra fa que les comunitats estiguin més lligades a la terra. Això

genera excedent i provoca la necessitat de gestionar-lo, distribuir-lo. S’han de regular les relacions de les terres

tot intentant resoldre els conflictes que sorgeixen. l’activitat política neix a partir d’aquí (gestió de l’excedent).

Això genera interessos i és quan sorgeixen les primeres ciutats.

Surten pregunten de per què es canvien les formes polítiques.

Antecedents i trets distintius de l’estat

Antecedents:

- Comerç a llarga distància: és necessari garantir la seguretat del tràfic i disposar d’una instància per regular els

conflictes.

- Renaixement: visió del món clàssic com una unitat política enfront del poder fragmentat del feudalisme.

- Visió monopolista: només a l’estat (al rei) li correspon la producció de lleis i la seva aplicació.

- Nova organització militar: noves armes i noves tecnologies.

Trets distintius:

- L’estat és el sobirà, per sobre de la societat i col·lectius.

- Institucionalització: el que atorga la capacitat de manar i el que fomenta la disposició d’obeir (lleis).

- Doble monopoli: dret i coacció. WEBER: “l’estat té el monopoli de la violència legítima”.

- Associació territorial: territori concret, no més enllà.

Autors que es qüestionen com evoluciona l’organització de les ciutats (o sistemes urbans)

1r factor: canvi explicatiu: necessitat de perfeccionar la divisió social del treball. La figura religiosa més

important de la comunitat no fa política. Especialització en la gestió de conflictes. Per necessitat sorgeixen

persones que es dediquen a aquesta gestió.

- Durkheim: la política és una tasca més a realitzar. A mesura que les societats es fan més complexes

hi ha una especialització del treball. Es generen certes activitats que fan que la gent s’especialitzi. La política

forma part d’aquesta especialització, doncs gestiona els conflictes al voltant de la distribució de recursos.

2n factor: modificació de la forma d’organitzaciño econòmica

- Marx: diferents formes d’organització econòmica necessiten diferents formes d’organització política.

Quan canvia l’organització econòmica ha de canviar també la política. S’han de dissenyar instruments coactius

per:

- distribuir els recursos

- legitimar la distribució dels recursos

No només es basa en l’especialització. Quan es donen desajustaments provoca una traumàtica, i la política s’hi

ha d’adaptar.

- Weber i Parsons: hi ha l’adaptació necessària entre l’organització econòmica i la política però és mes

paulatina. És el procés de racionalització del capitalisme. El sistema política ha d’assegurar el sistema

econòmic. Es fa a través d’una racionalització mútua. Sí que hi ha una adaptació, però no traumàtica.

3er factor: competència entre diverses comunitats per aconseguir el control de recursos naturals:

necessitat de protegir els fluxos de transacció o rutes comercials. La necessitat de mantenir les forces militars

genera la necessitat de mantenir aquestes transaccions (Spencer i Gumplocicz).

11

2.CRITERIS DE CLASSIFICACIÓ DE FORMES D’ACCIÓ POLÍTICA

LA POLÍTICA COM ESTRUCTURA

grau màxim estat

imperis burocràtics

tendència a la polis

diferenciació monarquies estamentals

institucional de imperis “clientelars”

la política feudalismes

sistemes tribals

grau mínim grau màxim

tendència a la concentració

de la força legítima

1. Grau d’autonomia institucional política

Requereix pensar fins a quin punt l’exercici de la política està molt diferenciat d’altres activitats, si hi ha actors

especialitzats a l’activitat política. Si es pot distingir d’altres activitats o no.

- Si no hi ha distinció: relacions arbitràries. Comunitats nòmades.

- Màxima especialització: sistemes on hi ha agents especialitzats només en la gestió política.

Existeixen normes que regulen l’exercici de l’activitat política.Indicador de l’existència de

l’especialització: remuneració per persones que es dediquen a l’activitat política (dedicació).

Exemple: polis gregues (gent que anava a les assemblees cobraven les dietes equivalents als sous

d’artesans). La política era una activitat necessària per a la comunitat. No en un grau tan elevat

com ara perquè també es dedicaven a altres coses.

2. Distribució de la capacitat de l’exercici de coecció

Tothom du a terme la coacció, ja que no hi ha concentració sinó que hi ha distribució. O els membres de la

comunitat accepten que només un actor monopolitzi l’exercici de la coacció.

- WEBER: l’estat és una forma d’organització política en la que una comunitat reclama amb èxit el monopoli de

l’exercici de la coacció legítima d’un territori. Els components són: la població, el territori i el monopoli de la

coacció.

- ARENDT: cal entendre el poder com la capacitat humana d’actuar en comú, concertadament. No és una

capacitat/propietat d’un individu, sinó col·lectiva. El poder el genera un grup i és una finalitat en sí mateixa, no

és un mitjà per imposar la voluntat. És la comunitat la que permet que una persona exerceixi el poder. Si la

comunitat deixa de voler que s’exerceixi el poder, aquest es trenca.

Aquesta és la base dels sistemes representatius democràtics. El poder no és la instrumentalització de la

política per imposar la teva voluntat sobre els altres. Quan el poder trontolla, apareix la violència (i aquesta el

pot destruir).

- HABERMAS: en un sistema democràtic cal afegir-hi un requisit processual. La clau per prendre decisions

legítimes és que les decisions s’hagin pres a través d’un procediment acceptat per tothom. El contingut és

menys important.

La comunitat és un grup social que conviu conjuntament. Les decisions s’acceptaran en un procés perquè han

seguir el procediment establert. En el procediment de la presa de decisió la clau és la legitimitat procedimental

(les decisions que han seguit el procediment poden ser, també, terribles).

3.FORMES HISTÒRIQUES D’ORGANITZACIÓ POLÍTICA

12

Societats prepolítiques

No hi ha distinció de l’activitat política com a tal, no hi ha especialització. Són societats on no hi ha

concentració de l’exercici de coacció, sinó que aquesta l’exerceix qui ho creu necessari. Tothom la pot dur a

terme. Són col·lectius petits, sense complexitat. Comunitats petites, amb relacions de parentiu

Ciutat / Poli

Neixen amb la Revolució agrícola i urbana. Àrees geogràfiques: Orient mHi ha necessitat d’existir

especialització d’activitat política, però no exclusiva. La coacció està en mans d’algunes persones, per tant no

hi ha monopoli.

Imperi

Té una organització política d’àmbit territorial superiror a la de la ciutat. Sempre existeix una figura individual

(Cèsar, Faraó...) que té el control útil de la coacció. Per tant ja hi ha un intent de monopolitzar l’exercici de la

coacció, a atrvés de l’exèrcit. L’extensió territorial fa que hi hagi una societat heterogenes, amb dificultats de

controlar a causa de la diversitat.

*forma directa: imposició d’un patró idèntic a tot el territori

* forma indirecta: pactes de la figura individual amb els poders locals. Lliberant el sistema polític, monetari,

econòmic...

Poliarquies feudals

Hi ha poca diferenciació de l’activitat econòmica i política. El senyor duia a terme les dues activitats. Hi ha

multiplicitat de centres que reclamen l’exercici de coacció. Qui s’imposa és el monarca absolut. Però cada

senyor feudal té el seu exèrcit i apartir d’aquí intenten apoderar-se de la coacció. Tot és un procés llarg.

Monarquies estamentals

Ja hi ha hagut unnoble que s’ha imposat als altres. I rep el títol de Príncep o Rei, cosa que els altres senyors

feudals ho accepten. Existeicx un poder polític rellevant, i un estaments reconeguts, on cad aun d’ells porta a

terme diferents activitats.

4.ESTAT

L’Estat és el màxim grau d’autonomia i té el monopoli de l’exercici de coacció. És l’única forma actual.

L’estat tendeix a la màxima institucionalització política: Les normes estableixen com s’accedeix a la dominació ,

i com pots portar a terme la professió. També es diu l’obadiència que s’ha de tenir.

L’exercici i l’obediència es despersonalitzen, ja que nosaltres obeïm a lleis, a normes, és a dir ho feim a

l’institució, no a una persona en concret.

L’estat reivindica el monopoli de l’exercici de la coacció legítim: De les normes que regularan, i del dret i

l’administració de les normes

La capacitat de regulació de conflictes té un territori clarament delimitat.

Factors que han impulsat l’emergència de l’estat

Factor econòmic: consolidació del comerç a llarga distància, ja que amplia el marc de transaccions.

Factor cultural: recuperació del pensament sobre les formes clàssiques d’organització política de

manera idealitzada. Consideraven que l’època feudal fou una època negra i que el quee es

necessitava era un poder absolut i fort. Per evitar conflictes l’estat es basà en una monarquia absoluta,

eliminant la fragmentació.

Marc ideològic: passar a un sistema unificat amb monarca amb poder absolut.

Administració de la coacció: cal una visió monopolística que ha d’impulsar la figura del monarca.

Això facilitaria l’aparició d’una burocràcia professional (recaptació d’impostos) al servei de l’estat i que

13

serien el suport d’una força armada permanent.

Canvi d’organització de les forces militars important: apareix una força militar permanent

acompanyada per l’extensió de l’ús de les armes de foc (lleugeres i pesades). El monarca que té més

exèrcit permanent aconseguirà imposar-se.

Conclusió: la formació de l’estat es basa en l’apropiació dels mitjans de dominació; poder militar, tributs, domini

de les relacions diplomàtiques, producció del dret, administració de la justícia.

Instruments de dominació

- poder militar

- recaptació de tributs

- domini de les relacions diplomàtiques

- producció del dret

- administració de la justícia

Fonts intel·lectuals que han aportat bases a l’estat

Maquiavel (s.XV): cal observar l’entorn polític i extreure’n conclusions. Observa la ingerència de

l’Església en la política. Creu que la forma política del futur són les monarquies centralitzades. Cal

concentrar tots els poders de coacció en una figura: el PRÍNCEP. L’instrument de domini és la

capacitat de propaganda. El príncep ha de tenir la força d’un llop i la intel·ligència d’una guineu. La

política té la seva pròpia lògica de funcionament, diferent de l’Església, la ideologia, l’ètica, etc.

Bodin (s.XVI): fou testimoni de les guerres de religions. Tenia preocupació per la supervivència de les

comunitats. Creia que calia canviar la fórmula política. Defensava que l’única manera de mantenir la

supervivència d’una comunitat es basava en la creació del concepte “sobirania estatal”, d’un poder

absolut, suprem i incontestable,(en mans d’una sola persona), que cohesionés la comunitat, i així

imposar la pau. El monarca ha d’obeir una llei divina diferència amb Maquiavel.

Hobbes (s.XVII): viu la convulsió de la caiguda de la monarquia a Anglaterra. Es preguntava com es

podia evitar l’autodestrucció de les comunitats. Segons ell, cal un poder absolut per sobre de la

comunitat que imposi una situació de pau. Això només serà possible si els membres renuncien a no

exercir la coacció i a cedir-ho a un sobirà legitimat per fer-ho. L’home és un llop per l’home. Crea el

concepte de LEVIATAN (sobirà), que diu que tot el poder està concentrat. Quan aquest es debiliti o no

pugui assegurar l’estabilitat/seguretat, perdrà la seva raó de ser.

5. L’ESTAT ABSOLUT

És l’expressió final d’una lluita entre poders feudals per tal de que un arribi a monarca

Monarca: controla el poder suprem. Representa el poder sobirà (té la capacitat política última, exerceix

tots els tipus de poder) i concentra totes les funcions estatals.

- les exerceix a través de vicaris: persones de confiança del rei.

Els ciutadans són anomenats súbdits, ja que estan en submissió, a canvi de la seguretat que li

proporciona el monarca.

- El súbdit té definits els seus àmbits d’actuacions per part del sobirà.

- Es fan concessions: privilegis reials, furs, ascensions... Aquestes concessions són regulacions, dret

que genera el propi sobirà.

El dret que regula l’estat absolut són expressions de la voluntat del monarca, i només el Rei el pot

generar.

- el monarca reclama aquest monopoli envers la noblesa i l’església

La intervenció en l’esfera econòmica és una de les obligacions del Rei, ja que ha d’assegurar la

riquesa col·lectiva.

LEGITIMACIÓ

DOCTRINAL

14

- el benestar del població ho porta a terme l’església a través de la caritat.

Mercantilisme: concessions econòmiques.

- privilegis per tal de poder comerciar productes

- incidir en el tràfic mercantil

Monarquia del dret diví: es tracta de legitimar el seu govern, recorrent a la religió.

- apart intentaven regular ordres religiosos

el poder absolut es consolida cap al segle XVII. A mitjan s. XVII, amb la Pau de Westfalia (1648), es

va acabar la guerra dels 30 anys. Fins a finals del segle XVIII hi ha una estabilitat d’aquesta forma

d’estat.

el poder absolut es comença a qüestionar a finals del segle XVIII, quan es desestabilitza, comença a

rebre crítiques i canvis, ja que no és acceptat per tot arreu.

- Hi ha resistències explícites de diferents factors.

- Es reivindica la llibertat de consciència individual. Sisme de l’Església amb la reforma Protestant,

que comença a extrapolar-se a altres àmbits com el polític (descontentament social envers la forma

política).

- A més es comença a desenvolupar una activitat comercial important a les ciutats. Hi ha relacions

d’interessos que no encaixen amb l’estructura organitzativa i conceptual de l’estat absolut.

L’estat absolut s’acaba amb les revolucions liberals Francesa (1789) i Anglesa (1776)

Punts que qüestionen l’estat absolut (Rev. Liberals)

- Revolució francesa 1789

- Revolució Nord-americana 1776.

6. L’ESTAT LIBERAL

- Aparició d’una figura nova: el CIUTADÀ. Subjecte protegit pels poders públics i és titular d’uns drets. És un

subjecte disposat a intervenir en l’esfera política (dret). El ciutadà té drets naturals que el monarca no pot treure

(a la vida, la integritat física, la llibertat de consciència i la PROPIETAT).

- CIUTADÀ PROPIETARI: si no tens propietats, no ets ciutadà, perquè entorn de la propietat gira l’economia

liberal.

La defensa dels drets es fonamenta en les lleis. S’inclou l’Estat liberal de dret (tot el que fa el poder/l’Estat està

sotmès a la llei, a la que hi ha pogut participar els ciutadans).

Apareixen els PARLAMENTS: cambra reservada a persones amb cert nivell de riquesa, ja que són els que

tenen més temps disponible (no treballen) i poden interpretar l’interès general poden allunyar-se de les

preocupacions de la supervivència del dia a dia i, per tant, tenen més independència de consciència.

La manera d’evitar comportaments absolutistes és que hi hagi una divisió de poders:

- Parlament (poder legislatiu)

- Rei que tria el seu govern (poder executiu -posterior-).

El dret emana de la voluntat del Parlament.

El ciutadà ja no és súbdit.

- és un subjecte protegit pels poder públic i titulars de drets

- pot intervenir en la vida política

- la posició no depen dels privilegis

- la defensa dels drets es fomentava en les lleis

- dret natural: el monarca no li pot prendre.

Obligacions sobirà

15

1. dret a la vida

2. dret a l’integritat física

3. dret a la llibertat de conciència

4. dret a la propietat dret fonamental

- el ciutadà és propietari, ja que l’economia gira entorn la voluntat de propietat. Si no tens propietat

no tens el altres drets.

Estat liberal del Dret: tot està sotmès a la llei

- l’estat fa les lleis, però hi han pogut participar els ciutadans propietaris a través del parlament

- la noblesa i la burgesia tenien un cert nivell de riquesa i estaven més preparats per a l’interpretació

de la supervivència.

Hi ha divisió de poders: per tal de limitar o eliminar el poder absolut

- parlament: comença a ser electe. Hi ha sufragis

- el rei tria el govern, càrregs de confiança.

- Les normes es publicaven racionalització

L’àmbit econòmic: no hi havia intervenció en l’economia

- hi ha lliure circulació de l’economia

- “estat guardià”: garantir el bon funcionament de l’economia.

- No es miren les diferències socials

- “estat policial”: assegura l’ordre interior.

La crisi de l’estat Liberal es donà a mitjans del segle XIX.

- La gent que no era propietària estava en descontent ja que no tenien drets

- Es donares revolucions obreres Marx , Lennin

- L’augment de les desigualtats socials feren qüestionar el règim i es desenvoluparen moviments

com l’anarquia o el socialisme propugnaven un politíca de masses, que tothom hi pogués

intervenir.

defenses d’alguns autors

- Locke: drets naturals

- Montesquieu: divisió de poder

- Rosseau: llei d’expressió de la voluntat

- Kant: dret a la garantia de la lllibertat, Estat guardià del Dret.

6.1 ELS ESTATS LIBERALS; el cas d’anglaterra i França

Les revolucions burgeses anglesa i francesa estan molt vinculades a la crisi de l’antic règim, però varen ser

diferents:

El cas britànic

El monarca mai havia pogut prescindir de la cambra estamental, mentre que el monarca absolut si que havia

pogut governar sense controlar els estats generals.

- això passà perquè el monarca anglès no tenia exèrcit per mantenir l’ordre interior.

Després de la revolució i del reestabliment de la monarquia, els reis van tornar a governar amb la condició que

el poder caigués al parlament a última istància.

El cas Francès

16

Després de la revolució el seguit de crisis varen permetre a Napoleó Bonaparte establir un imperi amb bases

absolutistes, però finalment s’arribà a un estat liberal.

Autors amb aportacions importants:

individualisme

-segons Hobbes: és una formació fomentada en la voluntat dels individus.

-segons Locke: aprofundeix en els drets fonamentals o individuals basant-se en els drets naturals i que no

s’han de perdre per voler formar part d’una comunitat política. Drets:

- a la vida

- a la llibertat: llibertat de fer el que es vol en termes que ja s’han especificat a priori.

La llibertat en positiu arribà amb Rosseau. I Locke propugnà la divisió de poders.

- a la possessió de béns: Locke el defineix com la lluita per l’autopreservació. És un exercici

d¡apropiació de béns il·lícita sempre que no obstaculitzi a altres persones.

Aquests dret només a de sortir com a fruit del teu treball, però els diners permetia obtenir i acaparar

béns que no derivaren del teu treball. Tot això es la base de l’activitat econòmica.

La propietat és la que et fa independent i no has d’estar sotmès al poder polític i t’allibera de moltes

coses. Servia per afrontar el poder absolut del monarca.

Locke afegeix un concepte de que l’estat ha de ser neutral, ja que defensava que les opinions morals o

religioses havien de ser privades i s’havien de despolaritzar. Ell afegí per tant la llibertat de creença,

religiositat o moral sempre que no obstaculitzi el bon funcionament de l’estat.

Per Locke una manera de limitar el poder era l’estat compost: en el qual els poders públics i els ciutadans

estan sotmesos als mateixos codis o lleis.

Crisi de l’estat liberal

A mitjan s. XIX hi ha una conscienciació per part dels que no gaudien dels drets perquè no eren propietaris.

- Revolucions obreres (Marx, Lenin, etc): protesta social per part dels col·lectius que no gaudien dels drets i

havien viscut l’agreujament de la situació social (desigualtats). Qüestionen el sistema i demanen un canvi en el

model d’estat, intervenció en l’esfera social, etc.

- Política de masses: tothom pot participar-hi, no només els ciutadans propietaris.

El segle XIX fou molt turbulent per les revolucions obreres. Es qüestionà la viabilitat de l’estat liberal i a

principis i mitjans del segle XX es consolida la democràcia.

7. LA NACIÓ

Fa referència a la comunitat humana d’un territori. La gent s’hi identifica:

havent nascut en un territori determinat

criteri de pertanyença dels teus pares en una comunitat, independentment del lloc on hagis nascut tu.

Els membres d’una comunitat estatal tenen el mateix estatut de ciutadà ciutadania, que t’identifica amb una

comunitat

El terme NACIÓ apareix a finals del s.XVIII: quan es qüestionava l’estat absolut. En principi té dos significats

diferents:

1. (Sievies, França) punt de vista subjectiu

La nació està formada per totes aquelles persones que manifesten la voluntat de pertànyer i conviure en

una mateixa comunitat política independentment que entre elles hi hagi diferències ètniques, religioses...la

voluntat col·lectiva d’erxercis compartidament l’activitat política.

17

2. ( Herder, Alemanya) punt de vista objectiu

Independentment de la voluntat dels individus que formen una nació són tots aquells individus que

comparteixen una sèrie de trets objectius (ètnia, llengua...). són aquests trets els que fan que pertanyis a

una nació.

Quan l’estat es creava abans que le terme de nació: el poder estatal l’ha usat per construir una

justificació política del propi estat (ús del concepte subjectiu)

- sorgí un col·lectiu de persones que es sentien nació, tenien la voluntat de formar un estat

- Alemanya, itàlia

Concepte de PLURINACIONALITAT, NACIÓ sense estat, o una NACIÓ entre dos estats.

7.1 La Sobirania

És la qualitat que dota a una entitat política d’un govern originari.

- aquesta entitat és el conjunt de persones que la formen i que cedeix l’exercici a un determinat autor

o institució perquè l’exerceixi en benefici de la comunitat.

- El poder originari no depèn de cap altre entitat, i per això pot utilitzar la coacció.

- L’estat és sobirà perquè és superior a qualsevol altre entitat; per tal d’ordenar les comunitats

socials, i que serveixen per mantenir unida a la comunitat.

7.2 El Territori

L’estat considera el territori com una concepte definitori.

- és l’espai on es pot exercir tal coecció.

- S’ha parlat d’esài marítim i aeri per tal de delimitar el territori de l’estat.

- La major complicació va ser durant la descolonització per definir territoris estatals.

8.EL SOCIALISME

Aquesta paraula sorgeix el 1885 (?) a França i Anglaterra.

- al cap de 15 anys ja hi havia un moviment socialista a tot Europa.

el socialisme genera una visió del món que reclama una organització social fomentada en:

1. limitació del dret de propietat

2. control per treballadors dels processos econòmics i productius

3. major igualtat entre persones i grups en totes les esferes

Els primers pensadors foren socialistes utòpics: i posaren en marxa les seves idees en petites

comunitats.

- Owen

- Sant Simon

- Founich

En el segle XIX aparagué Karl Marx que desenvolupà més el socialisme.

- Aportà algunes teories més basades en la seva història

- Va creure que la història determinista evolucionava seguint uns paràmetres:

18

1. la societat progressa per i en funció del desenvolupament de les seves formes productives i

que per això marca l’evolució política

2. l’economia marcarà el pes del capitalisme i de la societat

9. LA SOCIALDEMOCRÀCIA

Comença amb la creació del partit Socialdemòcrata alemany, l’any 1875 a partir d’aquí començà la

tensió entre aquesta teoria i el marxisme.

- Lassalla deia que no s’havia de rebutjar la creació de l’estat de manera pacífica.

- Marx rebutjava aquesta idea, perque deia que això pontencia a través de un instrument d’opoosició

una altra vegada(?).

- Bernstein deia que el punt de tensió que feia sorgir una revolució no arribava perquè la classe

treballadora havia millorat el seu nivell de vida.

- Kautsky defensava que el socialisme només podia ser resultat d’una transcició pacífica perquè el

resultat d’un procés revolucionari, no podia acabar bé.

La socialdemocràcia acceptava l’estat de dret (invenció liberal) i la necessitat que tots els processos de

transformació fossin democràtics.

- Marx hi estava en desacord

aquesta ideologia també defensava que el capital podia estar gestionat de manera social que no

calia canviar el sistema, ja que el capitalisme també podia generar igualtat.

Finalment sorgeixen grups més radicals, més propers a la tesis de Marx durant la 2Internacional.

- Aquesta ruptura portà a la 3 Internacional, que va ser totalment comunista, a finals del segle XIX

10. EL LENINISME

Agafa teories de Marx es va convertir en l’ideologia de la revolució bolxevic del 1917 a Rússia.

S’aplicaren les teories a un país que Marx pensava que no tenia les característiques adequades per

porta a terme una revolució, ja que Rússia encara no tenia tensions envers el capitalisme.

Es creà:

- un capitalisme d’estat, on aquest era el principal agent econòmic del país.

- Una classe política que envoltava l’únic partit que controlava la burocràcia que tenien en les

seves mans el procés productiu.

Des de l’inici es rubtjà la democràcia i també es contraposava a l’anarquisme, ja que reclaava la

necessitat de l’estat.

Tan el règim bolxevic rus com els altres règims d’aquestes característiques no s’adaptaven a l’idea de

Marx ja que la propietat només era pública i això feia que hi haguessin més desigualtats entre l’estat

i la resta de propietat.

11. L’ANARQUISME

Sorgeix de manera paral·lela al Marxisme

19

Noms rellevants: Godwin i Proudhon

Rebutja les foemes d’autoritats basades en la coacció en qualsevol àmbit.

L’estat és un instrument de servei per una minoria: té un caràvter parasità.

- No té raó de ser

- Es creu que és bo rebujar qualsevol forma política que preservi l’estat.

Es creu en l’autorganització de la societat basada en la voluntarietat: i que garanteixi la màxima llibertat

en tots els àmbits.

Creuen en les assamblees per tal de prendre desicions el treballadors ho fan en associacions

La revolució s’ha de portar a terme quan una massa crítica, formada per molts grups diferents ho

decideixin no amb condicions objectives.

Hi ha dos tipus d’anarquistes:

1. pacífic (Tolstoi): el canvi revolucionari ha der ser pacífic

2. Violent (Ravelchd): la revolució ha de passar per una violència. Tot és vàlid per tal d’aconseguir

l’objectiu.

Les crítiques a l’anarquisme sorgiren sobre l’any 1920 quan es vincularen l’anarquisme i el socialisme.

12. EL FEIXISME

Es basa en un estat intervencionista en tots els àmbits, però sobretot en l’economia.

- potencia l’indústria

- intenta ser autàrquic

- inverteix en obre públiques

- porta a terme proteccionisme

- l’estat és un actor principal dins l’economia

- no s’accepta la complexitat de les societats

el cap d’estat és un líder militar, carismàtic, fanàtic .

- hi ha una mobilització permanent, ja que hi ha una exaltació general.

- Hi ha una organització jeràrquica

- I no hi ha divisió de poder el líder té tot el poder

L’organització jeràrquica porta a una desigualtat social, que són considerades naturals, per tant no es

modifiquen, per tal de preservar l’ordre natural.

- la disciplina, violència, propagandasón els instruments per mantenir les desigualtats i l’adeció al

règim (+violència)

- Hi ha necessitat d’evitar l’intel·lectualisme, per això hi ha crema de llibresla cultura és perillosa, ja

que fa pensar massa

- Des del punt de vista biològic s’ha de fer tornar a néixer l’home pur, i així fer una nació forta.

- Importància de la fe.

la paraula FEIXISME ve d’Itàlia, procedent de Mussoluni. El règim de Hitler era nacionalisocialista.

20

Stalinisme: tipus de règim on es consolida en forma de dictadura. Renuncia a la Revolució.

- És totalitari, feixista

- Hi ha molt grau d’intervencionisme

- Genera la burocràcia, diferent a la classe obrera: controla els mitjans de producciógenerant una

diferència social

- La diferència amb el feixisme és que l’Stalisnisme vol lluitar contra les desigualtats, al contrari que

el feixisme que les vol conservar i generar.

El feixisme és FÀCIL, ja que quan hi ha aquest intervensionisme, l’expansió és inevitable i acaba atraient a

molta gent es donen soluciones fàcils.

- culpable: jueus

- atur: s’arregla amb l’armament

- desordre social: líder i jerarquia

13. L’ESTAT DEL BENESTAR

Els programes de seguretat social sorgeixen a Prússia a finals del segle XIX “estat social”.

- Bismark en veure que els obrers no rendien prou va arribar a la conclusió que els treballadors

havien de tenir unes condicions mínimes de vida per tal depoder continuar produint.

- D’aquí el progrés de la seguretat social: que genera rendes per tal que en moment de la vida

laboral no es pot.

Podem parlar d’estat del benestar a partir de la II Guerra Mundial, ja que l’estat havia d’intervenir

perquè tothom tengués els mateixos drets socials, tot mantenint el liberalisme.

Polítiques que es duen a terme:

1. garanties de rendes: cobertura de contingències temporals (atur, malaltia...) o pensions tu vas

cotitzant i quan ho necessites rebs una renda

2. prestació de serveis : educació, sanitat, serveis socials, ...

3. polítiques de promoció : d’habitatge, família...(subvencions)

Així s’arriba a un moment que la despesa pública arriba a un 50% del PIB, i per això es van haver de racaptar

molts més impostos, i així redistribuir la riquesa.

- 1945-1960: l’estat del benestar s’ha instaurat

- Fins el 1975 es van anant configurant nous models d’estat de benestar

NÒRDIC

(socialista)

CONTINENTAL

(cristià)

ANGLOSAXÓ

(liberal)

Referent normatiu

predominant

Igualtat Seguretat assitència

Nivell de gestió

social

Alt Alt Baix

Taxa de Elevada Mitjana Baixa

21

desmercantilització

(hi ha una fotocòpia...!!!!)

13.1 LA CRISI DE L’ESTAT DEL BENESTAR

hi va haver un canvi econòmic:

- l’estat va ser incapaç de mantenir el seu compromís: sobretot en procesos socials

- els anys 70 es posà en qüestionament l’intervenció de l’estat en les seves polítiques.

- Es parlà d’una crisi fiscal: ja que l’estat gastava més del que recaptava.

pujà l’atur i hi hagué inflació: simultàniament

- tots els instruments d’intervenció econòmica al’estat es mostren inútils

- els mecanismes reguladors no funcionaven

- es parlava que l’estat deixés passar l’intervenció d’economies privades.

liberalitzar: dixar passar commpetència

desregular: eliminar la regulació que fins un det.moment regulaven el funcionament

d’un determinat sector. Eliminar normes.

privatitzar: vendre actius físics

- s’arriba a la conclusió que l’estat s’ha de retirar.

Gran Bretanya: l’estat es retira notablament

Països Nòrdics: l’estat es retira més tímidament

canvi en l’esfera social :

- des de la segona Guerra Mundial fins els anys 60 l’etsructura social era simple:

c. treball

c. Mitjans de producció

c. Mitja (?)—molt pocs

- als anys 70 l’estructura social fou més complexa i fragmentada.

hi havia un nivell econòmic bo

Es generà una conciència de classe mitja que fa que la gent es pensi i es vegi més

proper a la clase mitjana que no pas a la treballadora

- als anys 70 el sector terciari va créixer i s’expandí.

els treballadors dels sector terciari es veuen com a classe mitjana pel tipus de feina

que fan

- es donà un canvi real de l’estructura social= canvi de percepció de l’estructura social.

es generaren nous grups socials que no pertanyien a cap classe social.

22

- per una altra banda hi havia persones que ni tan sols sabien que tenien drets, com la sanitat

pública.

Però l’estat no tengué instruments per fer canviar això, ja que tot estava pensat per

una societat homogènia, no fragmentada.

- la classe mitjana es tornà més exigent i es preguntà si la qualitat dels serveis que rebien eren

equivalents als impostos que pagaven.

demanaven poder triar l’escola, o anar a l’hospitals que li tocava per districte.

Tenien la sensació de poc compromís per part de l’estat

Canvis en el procés productiu

- existia un procés productiu molt estàndard: grans plantes de producció estandaritzades + gran

inversió en plantes fixes de producció

*hi començà a haver necessitat de models de producció més flexibles:capacitat de

deslocalitzar-se ràpidament

* gran desafiament: oferien mà d’obra barata

- aquesta flexibilització fa que el procés de producció anterior ja no sigui viable.

i les empreses ja no tenen stoks: per tant passen a fabricar allò que es demana (just in

time)

L’incapacitat de l’estat per controlar els fluxos de capital van fer que les c´ritiques al model del benestar fossin

més fortes, ja que es posaven impostos per pagar coses que no eren mai físiques a cap lloc la lògica de

l’estat del benestar perd sentit

14 LA DISTRIBUCIÓ TERRITORIAL DEL PODER EN ELS ESTAT

Es donen tres ideals d’estat:

1- Estat unitari : portugal, Suècia, Dinamarca, Finlàndia, Holanda

2- Estat que estan entre unitari i compost : França (estats regionalitzats), espanya i Gran Bretanya

( estats autonòmics) Confederacions d’estats: UE

3- Estat compost: Alemanya, EUA, Rússia, Canadà, antiga URSS

14.1 L’ESTAT UNITARI

El poder polític està concentrat en mans d’un únic cercle.

- ho controla tot

- i exerceix el poder de la mateixa manera a tot el territori

Poden existir algunes demarcacions subestatals (municipis, comarques, províncies...)

- aquestes exerceixen una sèrie de competències que els delega el poder central: però de l

amateixa manera pot retirar competènciesç

23

- els recursos que controlen (materials, personals, financers...) depenen també de la volunat del

centre polític.

la relació d’aquests és purament jeràrquica vertical

l’estat liberal s’agafa a l’estat unitari, centralitzat i uniforme, per tal d’assegurar l’igualtat dels ciutadans.

- l’estat jacobí és un exemple de centralització extrema

els estats unitaris alberguen entitats polítiques locals: denominades govern local o administració local.

- en aquestes existeix un òrgan elegit encarregat de desenvolupar les funcions polítiques que la

llei estatal atribueix

- el poder central pot modificar o suprimir unitats locals territorials, variar les seves funcions i

recursos, i sotmetre la seva actuació a determinats controls

per una altra banda l’emergència de necessitats socials més complexes (sanitat, educació...) i la

dificultat de satisfer-les seguint un patró uniforme per tot el territori:

- a provocat que molts estats disminueixin el centralisme i que cerquin fórmules de cooperació

interterritorial i de descentralització.

14.2 ESTATS COMPOSTS

el poder polític es reparteix entre institucions que controlen àmbits territorials diferents.

- idò hi ha un acord polític de partida per compartir poder entre nivells del govern, sense que hi

hagi un centre que s’imposi.

predomina el model de principi de cooperació horitzontal entre institucions.

- al contrari que els estats unitaries que hi ha un jerarquia vertical.

14.2.1 LES FEDERACIONS

Són el cas més freqüent en estats compost: però no existeix un model únic de federacions.

- Estats fedarals: EEUU, Índia, Canadà, Brasil, Alemanya, Àustria, Mèxic, Rússia...

tenen una distribució constitucional de competències que especifica de mode escrit les que

corresponen a la federació

en aquesta distribució de competències el repartiment de la capacitat tributària té un paper

importantíssim.

- es senyala com es distribueix entre la federació i els estats, el dret a imposar tributs i el

rendiment dels mateixos.

les institucions federals ( càmara legislativa, govern federal, tribunal superior...) en cuya composición y

actividad intervienen de alguna manera los estados o entidades federadas.

existeix una constitució pròpia en cada un dels estats o entitas federades.

hi ha un tribunal central o deferal amb atribucions per tal de decidir sobre conflictes que enfrontin a la

federació amb altres estats o els estats entre si.

L’origen de l’estat federal es troba en tres factors:

24

1. la voluntat d’integrar dins una unitat política única a entitats prèviament existents: posant

en comú recursos i competències

* això passà a Estats Units o Suissa

2. la voluntat d’una construcció de l’estat federal que es basa en organitzar en una sola unitat

estatal a un conjunt de territoris diversos units per la dependència colonial d’una mateixa

metròpolis.

* Amèrica Llatina, Canadà, Austràlia, Índia...

3. la voluntat política de dispersar un poder excessivament concentrat i donar resposta a la

diversitat territorial , cultural, o religiosa d’un estat unitari

* Alemanya (després del nazisme)

Cal destacar que és freqüent que l’origen d’un estat federat respongui a la influència

dels tres factors combinats.

L’evolució de dels estats deferats han concluit amb una itensificació de la cooperació entre la federació

i les entitats fedarades.

- amb l’objectiu de poder fer front problemes col·lectius ( infrastructures, assistència sanitària

pública...)

- s’ha hagut de redistrubuir el poder mitjançant fórmules federals o parafederals, amb l’objectiu

de donar una resposta satisfactòria de les dues necessitats polítiques:

1. l’adecuació a demandes socials singularitzades: que un poder centralitzat no pot

identificar

2. i una major facilitat per tal d’exigir responsabilitats a qui decideixen

(mirar) variants de l’estat compost: entre l’estat unitari descentralitzat i la federació.

- Espanya des de 1978, i Gran Bretanya des de 1999

- Espanya té el poder distribuit entre diferents territoris

14.2.2 LES CONFEDERACIONS

No es poden considerar estats

Són agrupacions d’estats prèviament existents que decideixen actuar d’una manera mancomunada en

matèries polítiques determinades

Qualsevol desiciño condeferal ha de tenir l’aprovació unànime de tots els estats membres.

L’òrgan màxim de govern de les confederacions (consell, convenció o assamblea) reuneix a

representants de cada estat

- que actuen com embaixadors dels respectius governs.

la confederació no té òrgans (judicials o armats) que obliguin a un estat membre a acceptar un a

decisió adoptada

- només es pot dur a terme l’expulsió

històricament les confederacions han estat inestables.

L’exemple més important és la Unió Europea.

25

15. L’ESGOTAMENT DE L’ESTAT COM A FORMA POLÍTICA

L’estat és una forma d’organització política inventada a Europa en el segle S.XV.

- I s’ha anat expandint arreu del món en un procés relativament lent.

fases d’expansió de l’estat com a forma d’organització política

1. emergència de l’estat a Europa al segle XV

2. S.XVIII: travessa l’atlàntic i arriba a Amèrica del nord

3. S.XIX: apareixen nous estats a Europa i a Amèrica Llatina

4. Durant el 1r terç del segle XX i sobretot durant el desenllaç de la II Guerra Mundial : hi ha dissolució

d’imperis com Alemanya, Àustria, Turquia, i per conseqüent nous estats.

5. Després del 1945 : apareixen estats a causa del procés de descolanització dels continents Africà i

Americà

6. Anys 60 : l’estat es dóna com a forma d’organització política dominant arreu del món.

Opinions d’autors:

- Waberstain: l’expansió de l’estat va molt lligat a la forma d’organització econòmica capitalista.

- Anderson / Weber: opinen que l’evolució interna dels sistemes polítics ja porta a emergència

de l’estat com a forma d’exercir el poder polític.

- Tillin: l’expansió de l’estat té causes internes i externes,com l’influència d’estats ja constituits,

ja que aquests han aconseguit monopolitzar recursos que els permeten coaccions a altres

zones.

Però hi ha molts països que els trets de l’estat no els tenen assolits (exemple: una tribu de senegal no

té l’idea d’estat)

Hi ha estats que no han aconseguit “experaer” el concepte entre sobirà i ciutadà. Li posen el nom

d’estat quan no ho és perquè no s’han aplicat els trets distintius principals d’un estat rigorosament no

és correcte

Hi ha països que no han acudit a uns dels trets més essencials de l’estat, com és l’exercici

monopolitzat de la coacció i violència

- Als Eua la violència privada s’accepta

- El terrorisme és un desafiament a l’estat

- Des del punt de vista extern també hi ha organitzacions que desafien la capacitat de l’estat per

tal d’exercir les seves funcions, com; organitzacions internacions, multinacionals, l’estat veu

limitades les seves funcions per empreses superiors a ell.

Limitacions de l’estat a nivell extern:

1. l’estat ha perdut el protagonisme: ja que s’ha produït un procés d’estatalització de la política.

S’ha començat a parlar de la supercarga de l’estat, ja que es considera que fa masses coses per les

quals l’estat no estava pensat . ha multiplicat els seus instruments d’intervenció.

En molts estats s’ha optat per la descentralització; governs més propers al ciutadans sabràn més

quines són les seves necessitats.

2. l’estat apareix com una forma d’organització política massa petita, ja que hi ha molts actors que la

superen.

Aquesta visió prové de la globalització; procés on es dóna un increment en les intereccions de tot tipus

(culturals, polítiques, econòmiques...). I tot això fa que es crein organitzacions com la Unió Europea.

L’estat s’està buidant de contingut real.

26

3. l’estat perd competències.

L’estat deixa competències en mans privades, ja que o no les pot fer tot sol o les deixa de fer. És per

exemple quan l’estat decideix que no pot gestionar la prestació d’un servei i ho deixa en mans dels

sector privat argumentant que en la gestió ell és menys eficient que el sector privat.

Alguns autors opinen que esteim anant cap a una organització central a nivell munidal, per tant

afirmam que els conflictes socials com que són de manera global s’han de resoldre de manera global.

Altres diuen que estam anant cap a la digragació dels estats i altres (Castells) defensen que ens dirigim

cap a una societat xarxa, en la qual no hi ha cap actor ni polític ni econòmic que pugui aconseguir una

situació de domini global incontestable.

- una xarxa que té uns punts on hi ha actors que es vinculen de manera més intensa i

s’especialitzen en la gestió d’un cinflicte específic.

27

BLOC IIILa Democràcia

28

1. EVOLUCIÓ DE L’ESTAT I LA DEMOCRÀCIA

L’accés progressiu de l’alfabetització fa que la gent tingui més informació.

L’inici dels mitjans de comunicació en massa fa que hi hagi més informació i que la gent tingui més

interès per la política.

Es reclamen:

1. igualtat en drets polítics: no s’aconsegueix fins després de la II Guerra Mundial.

2. Igualtats en drets socials: “ “ “

L’estat i la democràcia presenten conceptualment incompatibilitats.

- La constitució del poder polític suprem que s’estableix per damunt territori i població.

- La capacitat d’intervenir de forma igualitària en la política per a tots els membres de l’estat.

- Si parlem de poder polític suprem ja no hi ha igualtat.

només una 1/3 part dels països mundials compleixen els trets de règims democràtics

L’origen de la paraula democràcia està en Aristòtil: poder del poble. Exercir el poder a favor del poble,

no pel propi interès.

tipus Exercici de poder

Monarquia Governa un sol, en

funció d’interès

general

Tirania Governa un sol, en

funció d’interès propi

Aristocràcia Governa un grup en

funció d’interès

general

Oligarquia Governa un grup en

funció d’interès propis

dels qui governen

Poligarquia (?) Governen molts en

busca d’interès

general

Democràcia Governen molts en

busca d’interès

general i propi

Això perdura en edat mitjana fins el segle XVIII fins aleshores democràcia té una connotació negativa

Els romans van distingir entre dictadura i república

- dictadura: govern d’una persona amb un caràcter temporal diferència amb monarquia. La

dictadura tenia un interès general

- República: governen molts en benefici de tots

La nostra tradició d’aquests termes romans són els sistemes democràtics i sistemes dictatorials.

29

2. DICTADURA/DEMOCRÀCIA

2.1 DICTADURA

concentració de la capacitat de la presa de descions en poques mans negant el dret a la resta de

ciutadania a la crítica i a l’oposició.

Excés difícil, arbitrari i sel·lectiu als mitjans de d’intervenció política i als recursos que permeten

participar en política.

Les desicions polítiques afavoreixen a un grup determinat i s’aparten les preferències generals dels

ciutadans.

En totes les dictadures hi ha sistemes de control amb l’objectiu de reprimir i manipular la població per

tal que senti adhesió al règim.

- Censura

- Repressió policial

- Propaganda

Hi ha certa inestabilitat en el marc jurídic de manera arbitrària.

(dossier 173. taula 3: les dictadures contemporànies). Durant el segle XX s’ha intentat passar a països

dictatorials a democràtics.

- Donant així un procés de democratització amb més o menys èxit

- Encara que en aquests països hi ha característiques de la democràcia que no s’han complert

QUI EXERCEIX EL PODER? Conservar l’estatuts

socioeconòmic

Transformar l’estatus

socioeconòmic

Grans propietaris tradicionals Monarquies parlamentàries

Aràbia Saudita, Jordània

Organització militar (directa o

tutel·la)

Nigèria, Tailàndia, Indonèsia Turquia, Corea del Sud,

Algèria, Líbia

Coalició burocràtica-militar Espanya (39-76), Portugal,

Taiwan i Perú

Xina, Cuba, Vietnam i Iraq

Organització uni Burocràtica Kènia, Sèrbia URSS, Corea del Nord i

Singapur

Organització dictatorial

la diferència entre sistemes totalitaris i autoritàries l’ha fet Juan Linz

2.1.1 Sistemes totalitaris

concentració del poder en una mà o en un grup molt reduït.

S’atribueix l’interpretació exclusiva de la voluntat de la raça, la nació, o de la classe social.

Per tal de justificar la seva acció política s’elabora una doctrina global amb intenció d’influir a totes les

expressions humanes (art, ciència mitjans de comunicació, escoles...)

Usen sistemàticament el terror per controlar totes les esferes de les relacions humanes.

2.1.2 Sistemes autoritari

30

tenen trets similars als anteriors però amb una grau d’intensitat menor (segons l’autor el franqiusme va

ser autoritari)

la concentració de poder dins un grup petit existeix, però hi ha oposició dins al grup, per veure qui es

queda amb el poder.

En aquests règims s’incorporen principis genèrics com la pàtria, família, església

No hi ha proclamada una ideologia estructurada o de caràcter global.

La repressió exiteix, però de manera arbitrària i discontínua.

2.2 LA DEMOCRÀCIA

la titulartitat última del poder s’atribueix a tots els individus de la comunitat, de manera que l’exercici es

confirma a una minoria.

La protecció dels drets de qualsevols minoria és molt rellevant estan protegits enfront de les

majories per tal d’evitar que la voluntat majoritària acabi amb les minories, i que la minoria es pugui

convertir en majoria.

Els governants es seleccionen mitjançant decisió popular en procés de competència oberta entre la

pluralitat d’adversaris eleccions periòdiques i competitives

2.2.1 Democràcia material o sustantiva

Es té en compte no només els procediments, si no també els continguts de les desicions.

Cerca que les desicions intentin reduir les desigualtats socials i econòmiques

Hi ha d’ahevr l’intervenció popular en les descions socioeconòmiques pertal de promoure l’igualtat

d’oportunitats.

A la Grècia clàssica la presa de desicions era per part d’una assamble on hi havia representants de

tots els sectors de la societat (exceote dones i esclaus, ja que no eren ciutadans)

l’assamblea prenia desicions de manera directa, exacutades per magistrats triatss a l’atzar.

- Aquest sistema de desició es va mantenir en ciutats medievals

- Però en l’estat consolidat al segle XIX es torna a parlar de democràcia en positiu, es veu que

aquests sistema és inviable.

Així es comença a parlar d’una democràcia representativa

2.2.2 Democràcia Representativa

hi ha distinció entre persones que formen la comunitat que obeeixen descions

un grup més reduït són les que prenen les desicions que són representants de la resta dels

ciutadans.

Hi ha doncs, representants i representats i això crea una línia divisòria entre els que donen ordres i els

que les reben.

Aquesta democràcia va rebre crítiques ja que els representants tenien molt de poder i s’allunyaven de

les preferències de la societat.

Per això algunes democràcies petites van introduir mecanismes de democràcia directa o participativa:

1.Referéndum

31

Es basa en que la població pugui dir la seva sobre algun aspecte, o proposta concreta. Però el

referéndum va simplificar molt el tema en una pregunta. Això fa que la població no estigui còmode

davant la pregunta.

- Suïssa és el país que més ho ha fet

2. Presssuposts participatius

s’intenta implicar a la població de les ciutats en el disseny dels pressuposts

3. democràcia deliberativa

Es seleccionen temes rellevants i es generen debats estructurals on es fan enquestes en els persones

que hi participen.

tothom pot acudir a l’activitat política.

Hi ha una designació de les autoritats via eleccions.

Les eleccions són competitives, lliures i periòdiques.

Hi ha control permanent sobre les actuacions de les autoritats.

Hi ha llibertat d’associació d’organitzacions autònoms i independents de les autoritats.

Llibertat d’expressió que permet la crítica i imposició a l’autoritat

Pluralitat de fonts d’informació accequibles per a la ciutadania.

2.2.3 Poligarquia

* existència de pluralitat de poders

32

BLOC IV

33

Les relacions entre institucions i les formes de govern

Poders separats o institucions diferenciades?

L’estat s’ha anat estructurant al voltant d’un conjunt d’institucions que tenen funcions diverses. A mesura que

les societats es fan més complexes la regulació dels conflictes requereixen una major varietat de capacitats i

recursos. Així, van sorgir noves institucions. La cerca de separació i equilibris entre institucions o pdoers de

l’Estat ha apssat per diverses etapes:

1ªFASE: l’afirmació liberal de la divisió de poders tenia com a objectiu contrarestar el poder absolut dels

monarques hereditaris. Es buscava una separació equilibrada de poders i funcions enrte el rei i un parlament

amb capacitat legislativa on només estaven representats els grups socials dominants.,

2ªFASE: aquest model es veié alterat amb l’expansió gradual del dret a vot. Un parlament escollit amb sufragi

universal expressava la voluntat de tot el poble, al qual se li reconeixia el poder polític originari. Una tradició

redical reclamava la supremacía dels parlamentaria, difícil de conciliar amb el principi de separació de poders i

del seu equilibri. S’imposà a alguns països europeus a finals del s.XIX quan el centre de gravetat del sistema

polític es situà en l’àmbit parlamentari.

3ªFASE: les transformacions polítiques i econòmiques de la segona maitat del segle XX han portat a una nova

revisió del principi de la separació dels poders. Cal assenyalar la consolidació de partits com a organitzacions

que adquirien el protagonisme en la vida política i principals actors de les arenes polítiques. També cal

remarcar el paper actiu de l’estat en les relacions econòmiques i socials, culturals, …etc. Més enllà del que

havia previst el liberalisme. Senyalar, per últim, el protagonisme adquirit per la comunicació de masses. Tot

això, ha conduit a situar en una posició central al poder executiu, la capacitat d’iniciativa política i visibilitat

mediàtica del qual ha deixat a un segon pla l’activitat parlamentaria.

Formes de govern: els models clàssics

Existeixen quatre models ideals de relació entre institucions i formes de govern. El criteri per distingir-los és la

diferent relació que sestableix entre l’executiu i el parlament.

Model de directori o assamblea l’assamblea intervé de manera decisiva i exclusiva en el naixement d’un

executiu col·legiat (directori) perquè escull individualment a cascun dels seus membres per a un determinat

període. Alhora, el parlament senyala a aquest executiu col”legiat les línies programàtiques que han d’orientar

la seva actuació.

Ex. Suïssa.

Model parlamentari: el parlament intervé de manera exclusiva i decisiva en el naixement d’un govern, en

aquest cas atorgant-li la seva confiança mitjançant un vot d’investidura. Supervisa la seva activitat i pot posar

termini a la seva existència amb un vot de censura. L’executiu pot dissoldre el parlament i convocar noves

eleccions. El cap d’Estat té un paper bàsicament cerimonial. Model molt freqüent als països de tradició liberal-

democràtica (ex: deu membres de la UE).

34

Model semipresidencial: el parlament influeix parcialment (però no és exclusiu) en el naixement d’un govern

ja que el cap d’Estat intervé també en la seva designació i cessament. El cap d’Estat no és una figura

merament representativa: és elegit per sufragi universal, participa d’algunes atribucions de l’executiu i

comparteix amb el govern la facultat de dissoldre el parlament. El parlament controla l’activitat del govern i pot

igualment posar termini a la seva existència mitjançant el vot de censura (ex: França, Finlàndia o Portugal).

Model presidencial: parlament i executiu tenen existències independents. El parlament no exerceix cap

intervenció en la designació de l’executiu, elegit directament pel poble mitjançant sufragi universal. El

parlament no pot ser dissolt pel president, ni el president pot ser rellevat de les seves funcions pel parlament,

només en cas d’activitats del·lictives i mitjançant un procés d’acusació: impeachment o imputació. El parlament

supervisa les activitats de l’executiu i ha de donar el seu assentiment a algunes de les seves iniciatives o

nombraments. El president pot vetar lleis aprovades pel parlament (ex: EUA i països d’Amèrica Llatina per

imposició).

Cada tipus senyala graus diferents de predomini d’una de les dues institucions:

- 1r model: executiu sotmès a l’assemblea.

- 2n model: s’inclina cap al costat de l’assemblea.

- 3r model: s’inclina cap al costat de l’executiu.

- 4rt model: separació entre parlament i executiu.

Democràcia majoritària:

1. governs majoritaris i monocolors.

2. predomini del govern sobre el parlament.

3. bicameralisme asimètric.

35

4. bipartidisme.

5. divisòria política principal: socioeconòmica.

6. sistema electoral majoritari.

7. estat unitari i centralitzat.

8. sobirania parlamentària en matèria constitucional.

9. absència de referèndum.

Democràcia de consens:

1. governs de coalició variable.

2. control del parlament sobre el govern.

3. bicameralisme simètric.

4. pluripartidisme.

5. divisòries polítiques diverses: social, cultural, ètnia…

6. sistema electoral proporcional.

7. estat descentralitzat o federal.

8. control judicial de la constitucionalitat.

9. referèndum com a mitjà/mètode de decisisó popular

FUNCIONS DE L’EXECUTIU I DE LES ADMINISTRACIONS PÚBLIQUES

FUNCIONS DEL GOVERN (executiu)

- els governs tenen la iniciativa política principal (elaboració de polítiques públiques i la presa de

decisions).

- És el principal actor en la direcció, coordinació i supervisió de l’administració pública.

- Assumeix la representació simbòlica de la continuïtat d’una comunitat política.

- Gestionen les crisis de qualsevol tipus i són els encarregats de prendre les decisions necessàries

en aquell moment.

FUNCIONS DE LES ADMINISTRACIONS PÚBLIQUES

- S’encarreguen d’aplicar les normes genèriques als casos particulars (individus, empreses,

actors...).

- Realitza les funcions com la inspecció, denúncia, assessorament, sanció.. etc. Per aconseguir que

s’apliqui la norma general.

- Presta serveis de tipus diversos, produeix béns... (sanitat, educació...).

- Recapta recursos econòmics, els gestiona, recapta i liquida impostos, taxes...

- Acumulació d’informació i la prestació d’assessorament a nivell polític a l’hora de dissenyar

propostes polítiques públiques.

EL PODER JUDICIAL

El poder judicial té com a especial funció la interpretació de normes i la seva aplicació (fa d’àrbitre), per aclarir

les discrepàncies que apareguin a l’hora d’interpretar i aplicar les normes.

Aquesta funció es duu a terme als tribunals. Els òrgans que formen els tribunals són:

36

1. Els jutges i magistrats : personal professionalitzat en la funció de jutjar. Els requeriments per ser

jutge i magistrat varien segons els països, i pot anar de sistemes d’elecció per mèrits, com ara les

oposicions, des de vies de designació política, o des dels vots...

2. Jurat : fa referència al col·lectiu de ciutadans que sense ser un personal professionalitzat participa

en el procés d’arbitratge. A través de processos de sorteig. El jurat dictamina si es considera

culpable o innocent. El jurat només participa

Com s’organitzen els tribunals?

Els tribunals s’organitzen a partir de dos principis:

1. ESPECIALITZACIÓ: s’especialitzen temàticament per àrees.

2. JERARQUIA: fa referència al fet que les decisions preses per un tribunal poden ser recorregudes

per un tribunal superior, la decisió del quan preval per damunt de l’anterior. Així successivament

fins arribar al tribunal suprem.

Aquest principi de jerarquia és un intent d’assegurar la imparcialitat del poder judicial, perquè com

més llunyà és el jutge, menys implicació emocional tindrà amb el cas i, per tant, podrà prendre una

decisió amb el màxim d’imparcialitat.

La imparcialitat i la independència són dos conceptes diferents però relacionats.

Quan parlem de independència ens referim a les pressions que pot exercir el govern al judicial.

Com més pressions té, més independent és.

En països democràtics per evitar excessiva influència del govern al judicial s’han creat formes

d’organització que estan coordinades per col·legiats que s’encarreguen de dissenyar els processos

de reclutació, de gestió de recursos...etc. que els dóna un alt grau d’autonomia.

A més, es procura que no coincideixin les eleccions del govern amb les eleccions del judicial.

El problema de tanta independència és que, com demanes responsabilitats als jutges?

Això és important perquè des de fa uns anys s’està donant un fenomen que s’anomena

judicialització de la política: implicació dels jutges en temes polítics. Hem arribat a aquest

fenomen per dos motius:

o Per l’augment dels litigis que es porten davant dels tribunals, ja que ha augmentat l’àmbit

d’actuació del judicial en la societat.

o Els canals habituals on els conflictes de naturalesa política es resolen han perdut la

confiança dels individus.

Aleshores, enlloc de deixar que el conflicte es resolgui al parlament es va directament al tribunal

perquè tindrà una resolució més ràpida i hi haurà més pressió perquè es resolgui.

Aleshores, els tribunals accepten el cas, prenen una decisió i dicten sentència. Quan es crea la

sentència, es converteix en la intervenció vàlida d’una norma7llei.

D’aquí es plantegen certes preguntes:

o Com podem demanar responsabilitats als jutges si no els hem elegit i estan fent política?

Hi ha hagut una evolució social que ha fet que persones que no disposen d’un nivell econòmic alt, i que per

tant, pertany a un estrat social baix, tinguin accés al poder judicial.

Un altre fet que explica això és que els valors socials de la comunitat han canviat molt més ràpid que no pas

les lleis.

EL TRIBUNAL CONSTITUCIONAL (el 4t. Poder)

37

EL PODER DE CONTROL DE CONSTITUCIONALITAT

És un poder proper al poder judicial perquè controla i interpreta normes, però unes normes especials. Aquest

poder interpreta l’adequació respecte de la constitució a les normes de rang inferior (lleis, decrets...).

Aquest poder apareix quan un determinat poder reclama per si mateix l’apotastat de revisar si les lleis

aprovades s’adeqüen a una suposada constitució del país. (el primer lloc on aparegué aquest poder fou als

EEUU).

A Europa l’emergència d’aquest poder va ser més tardana (passat el 1614). A Europa es va crear un

organisme especialitzat, per això l’anomenen el 4t. Poder.

Això és rellevant perquè hem de distingir si es tracta d’un control constitucional difús o d’un control

constitucional concentrat:

- control constitucional concentrat : tribunal constitucional

- control constitucional difús: poder judicial i els jutges en general.

ELABORACIÓ DE LES CONSTITUCIONS

La constitució és la norma de les normes, per tant, tothom ha d’estar sotmès a la constitució.

Normalment les constitucions s’elaboren en determinats moments (revolucions, canvis de règim,

independència, crisis constitucionals...), d’aquí el simbolisme que pot prendre. A part, també marquen les

relacions de poder entre els actors, a més de marcar les regles del joc.

Canviar la constitució és, també, canviar les relacions de poder.

Normalment la constitució es redacta a partir d’una assemblea representativa (electe), que té com a única

funció: redactar la constitució i dur-la a referèndum.

Què garanteix l’estabilitat de la constitució?

La percepció de la seva legitimitat, que vol dir que durarà anys. És a dir, quan una constitució és il·legítima és

torna inestable.

No necessàriament una constitució que pateix canvis ha de ser menys il·legítima, menys funcional, més

dèbil..etc. tot depèn del simbolisme que li dóna cada país.

L’objectiu últim d’una constitució és que sigui funcional.

SISTEMES ELECTORALS

Els sistemes electorals posen en relació el procés de transformar les preferències dels votants en la designació

col·lectiva dels titulars del poder.

Hi ha diversos components en un sistema electoral:

Districte o circumscripció:

És el conjunt d’electors que normalment estan agrupats en base territorial (però no sempre),a partir dels vots

dels quals es procedeix a la distribució d’ascons entre els candidats que competeixen. Així, per exemple, els

aborígens australians són una circumscripció en base no territorial.

No s’ha de confondre districte amb:

- Territori

- Col·legi o mesa electoral : que ajunta els electors per emetre el vot, no per distribuir els ascons.

- Demarcacions que són les presentacions de candidats que s’han d’escollir.

De districtes n’hi poden haver un o més d’un

- districte únic, quan només hi ha un districte.

- Pluralitat de districtes, quan n’hi ha més d’un.

38

Ex: Espanya té pluralitat de districtes. Distribueix els districtes a partir de les

províncies.

Això és important perquè els ascons es distribueixen en províncies en relació al seu cens Aleshores el resultat

final (ascons- partits), en un districte únic és més proporcional i a més hi ha partits que tenen el seu suport

electoral en un a zona territorial concreta, i amb un sistema de pluralitat de districtes pot treure més ascons que

no pas en un sistema de districte únic, i altres partits els afavorirà més un sistema de districte únic (que es

carrega les minories territorials polítiques).

La delimitació dels districtes

La delimitació de districtes es pot fer a partir de:

- Demarcacions ja existents (que tenen altres usos).

- Demarcacions electorals específiques per les eleccions, a partir de motius històrics, geogràfics,

culturals... i altres motius.

El prorrateig electoral, és el procés pel qual s’estableix una relació entre el nombre d’habitants o electors d’una

circumscripció i cada ascó del districte. Aquesta relació és la prorrata.

Hi ha estats en que es parteix d’un nombre d’ascons i a partir de l’últim cens es calcula la prorrata del districte.

I altres països en que el nombre d’ascons el trobem després de votar.

La magnitud del districte, fa referència al nombre d’ascons que li corresponen, és a dir, quants representants

han d’elegir. Podem trobar sistemes:

- Sistemes uninominals, només han de triar un ascó.

- Sistemes plurinominals, han d’escollir més d’un ascó.

En aquest sentit, parlem de districtes de magnitud petita (2-6- ascons), magnitud mitjana (7-14 ascons) i els de

magnitud elevada (més de 15 ascons).

La magnitud mitjana, és la suma i divisió dels ascons.

Els sistemes de combinació de districtes, són aquells que en una fase del procés de distribució d’ascons es

treballa en base de la pluralitat de districtes, i una altra fase del procés es treballa sobre una distribució de

districtes diferents.

La dimensió de les cambres. A mida que disminueixen el nombre d’ascons, menys representativitat i

proporcionalitat tindrà la cambra i viceversa. A més una cambra de 80 o menys ascons comporta una

desproporcionalitat superior en 1/3 a una cambra que tingui 400 escons. A partir de 400 ascons la

proporcionalitat augmenta poquíssim.

Ex: Espanya té 350 ascons.

L a fórmula electoral:

És un procediment de càlcul aplicat als vots emesos pels electors d’un districte, amb l’objectiu d’obtenir una

distribució d’ascons entre els candidats.

Hi ha dues famílies de fórmules electorals:

- fórmules majoritàries.

- fórmules proporcionals o distributives.

Entre aquestes dues grans famílies hi ha certes diferències:

- Històricament, les majoritàries, són més antigues. Aquestes fórmules intentaren resoldre el

problema de distribució d’ascons de forma senzilla. Aquesta fórmula té com a objectiu reforçar la

capacitat política dels guanyadors buscant govern efectius.

Ex. EEUU

39

Empíricament acostuma haver-hi una relació entre el tipus de sistema de districte i les fórmules

electorals, però teòricament no té perquè ser així.

- Les fórmules proporcionals pretenen donar el màxim de representació política de les diferents

sensibilitats polítiques que hi ha presents en una comunitat.

Tot això es basa en dues lògiques:

- compartir el poder.

- Excloure del poder.

LES FÓRMULES MAJORITÀRIES:

N’hi ha diversos tipus:

- F. Majoritàries simples o relatives , (Gran Bretanya), on el candidat que reuneixi més vots és qui

s’emporta l’escó. Pot aplicar-se tant a districtes únics o plurals.

- F. Majoritàries de majoria absoluta , on s’intenta reforçar la posició dels que acabaran sent electes.

Qui s’emporta l’escó és aquell que té més del 50% dels vots. Aquesta majoria absoluta es pot

aconseguir abans de votar, a partir d’aliances i coalicions; o a partir de dues voltes: primer hi ha

una votació i si ningú aconsegueix més del 50 % dels vots, es fa una segons votació després de

que els partits hagin fet les seves aliances per aconseguir més d’aquests 50% que necessiten.

LES FÓRMULES PROPORCIONALS O DISTRIBUTIVES:

La idea és que els ascons es distribueixin de forma proporcional als vots. El que es fa és establir el nombre de

vots necessaris per aconseguir un ascó (quota).

La quota es calcula:

q = vots emesos/ magnitud del districte

Per calcular els ascons que cada partit pot obtenir fem:

Ascons = vots per partit/ magnitud del districte

Hi ha diferents fórmules de tipus proporcionals:

- Fórmules de la resta major (quota de Harf):

q = vots/ magnitud del districte

Es distribueixen els ascons segons la divisió de vots de cada partit per la quota i

segons la resta major.

Es treuen els decimals i els ascons sobrants es reparteixen a la resta més gran

(partits amb menys ascons?).

- Fórmula de la mitjana més gran, variant de Hondt (Espanya i Catalunya)

El nombre de vots de cada partit / divisors (1,2,3,4,5...)

Si hi ha X ascons, s’atribueixen als X quocients més elevats, de manera que

quedaran repartits entre els partits.

Altres propostes varien en algun punt, tot i que són similars provoquen unes reparticions molt diferents,

Tot i que totes elles pertanyen a fórmules proporcionals n’hi ha que introdueixen petits càlculs que reforcen els

partits majoritaris.

Ex. Durant les eleccions del 1982 a Espanya, el PSOE va aconseguir una majoria absoluta tot i que

només tenia un 47% dels vots.

La fórmula més representativa és la de la resta major i la menys representativa la de Imperial.

40

La barrera mínima

És un requisit legal per poder participar en la distribució d’ascons. Varia segons el país. De vegades la barrera

legal no és l’efectiva o real, sinó que actua amb altres factors com per exemple la magnitud del districte, el

nombre de partits, la fórmula electoral...

A = 27 m = 3

B = 25

C = 24

D = 23 passa la barrera mínima però no té ascó perquè la magnitud té 3 ascons. Funciona per

circumscripcions. Un partit pot optar als ascons de Barcelona però no els de Huelva, per exemple.

Els percentatges acostumen a ser baixos. A Espanya és un 3%, Alemanya un 5%...

Modalitat de vot

El vot és l’expressió de la voluntat política dels electors en donar recolzament a un candidat a un col·lectiu.

Hem de distingir entre diverses modalitats de vots:

- Vot personalitzat: implica un sufragi que és un acte d’adhesió a un candidat amb exclusió de tots

els altres. Si no guanya el teu candidat el vot es perd. Podem distingir entre:

Vot en bloc , quan votes totes les persones que poden omplir els ascons de la

circumscripció.

Vot limitat , consisteix en que només pots votar a un nombre inferior de candidats

als nombre d’ascons total de la circumscripció.

Vot únic i intransferible, consisteix en votar a un candidat en concret en exclusió

als altres candidats.

- Vot de llista: consisteix a expressar el recolzament a una llista. Quan votem a la llista hem de

distingir:

Vot de llista tancada i bloquejada , on tu només elegeixes a una llista concreta i no

modificable.

Vot de llista tancada però no bloquejada , on el votant pot establir un ordre entre

els membres de la llista que ell7a escull.

Vot de llista oberta , on el votant pot eliminar o afegir candidats d’una llista, a més

d’establir ordres entre els candidats d’aquesta.

Vot de Panachage , on pot barrejar llistes.

41

BLOC V

PROCÉS POLÍTIC, BASES CULTURALS.

42

1. LA SOCIALITZACIÓ POLÍTICA

La socialització política és el procés d’adquisició i transformació de les creences, actituds, valors, ideologies...

que cada individu experimenta al llarg de la seva vida. No només d’adquisició, sinó que també de

transformació.

Mitjançant aquests procés, l’individu interioritza els elements dels seu entorn i construeix la seva personalitat

política.

Les actituds polítiques no són innates, són adquirides, assumides i transformades al llarg de l’existència.

L’entorn ofereix oportunitats i limitacions per adoptar actituds i valors concrets

La socialització política és un procés informal, fragmentari, difús, poc conscient, sense una lògica d’ordre... i

és un procés que només el podem reconstruir a posteriori, perquè les pressions i les influències són constants.

Preguntes fonamentals entorn aquestes procés de socialització política:

- De quina comunitat nacional formes part?

- Sóc de dretes o d’esquerres?

- Fins a quin punt em compensa participar en les eleccions?

- Estic disposat a donar diners per una causa política?

Elements de la socialització:

1. una idea general de què és la política com a activitat .

2. una percepció del paper de l’individu en l’escenari polític (rol actiu, passiu...).

3. a partir de la socialització política cada individu comença a fer una identificació de grups als quals

l’individu pertany o no pertany (si se sent membre o no). Hi ha consciència de diferències

col·lectives. Distingim entre “nosaltres” i “ells”.

4. ubicació personal respecte algunes dimensions imaginaries

- Eix dreta- esquerra.

- Eix religiós- laic.

(eixos imaginaris als quals ens ubiquem).

Fases de la socialització política.

Hi ha dues parts:

1. La socialització política primària

Va des de la presa de consciència de la política, fins al moments de la vida activa (estudis post-

obligatoris).

S’adquireixen una sèrie de creences i actituds polítiques:

consciència de l’existència de l’autoritat.

Identificació d’un col·lectiu més ampli.

L’assumpció de diferències ideològiques entre col·lectius

amics/adversaris

Comença a manifestar-se posicionament enfront a líders polítics.

Posició davant de partits.

Adopció d’actituds d’interès o desinterès en la política en el seu conjunt.

Adoptem implicació o desinplicació en el procés polític.

2. La socialització política secundària

43

Hi ha experiències personals o col·lectives que confirmen o qüestionen i transformen les actituds i

creences polítiques.

Els factors que poden influir en la transformació d’actituds polítiques, són:

Canvis en la situació familiar.

Canvis en la residència geogràfica.

Canvis de dedicació laboral.

Canvis del nivell econòmic.

Experiències històriques que afecten a tota una generació (viure una guerra, una gran crisi

econòmica, un procés d’independència...).

exemple: el cas espanyol, la generació viscuda al:

- 1910 monarquia liberal (1900- 1923)/ dictadura militar (1923- 1930)/ la segona república (1931-

1936).

- 1935 Guerra civil (1936- 1939)/ dictadura franquista (1939- 1960)/ dictadura franquista i

expansió econòmica (1960- 1975).

- 1960 transició democràtica (1975- 1982)/ Governs del PSOE (1982- 1986).

- 1985 PSOE fins que governs del PP (1996-2004)/ PSOE (2004- 2006)

Així, podem veure que un mateix procés polític a acabat afectant a quatre generacions.

Els agents socialitzadors:

Hem de distingir entre els grups:

- Primaris , que es constitueixen a partir de relacions de contacte directe i freqüent (família, amics,

veïns, associacions locals...).

o La família, ens dóna en el procés de socialització primària les ubicacions bàsiques sobre la

tendència ideològica, sobre el sentiment de col·lectivitat... és un nucli original de

socialització. Ens transmet la curiositat o el desinterès per la política, algunes tendències,

o A mesura que les societats es tornen més complexes, la família perd el seu pes i aquest es

redueix.

o Grups d’iguals (companys, amics, col·legues de feina...) tenen un impacte que pot reforçar

i rebutjar les teves conviccions.

- Secundaris , que són els que es constitueixen per raó d’objectius comuns, encara que no tots els

membres mantinguin relacions cara a cara (institucions escolars, ONG, partits, sindicats,

esglésies...).

Aporten pautes de conducta compartides, valors comuns...

o Escola , és l’agent més potent després de la família. Com a institució dóna coneixement,

però també actituds i pensaments polítics.

Controlar l’escola és tenir control polític.

o Mitjans de comunicació, (depèn de la generació), tenen un rol important segons la

generació que ha tingut. També ha anat augmentant el poder com a agent polític. A part

del contingut també transmeten valors. A més, el canal té un impacte sobre l’efecte del

contingut. També ha tingut una paper important sobre la imatge que donen sobre la

política.

La distinció d’un espai privat i públic ha quedat més difuminat a causa dels mitjans de

comunicació.

44

- Grups de referència , són els que comparteixen un conjunt de característiques objectives (professió,

ètnia, religió, classe social...).

No implica necessàriament que aquests individus s’organitzin de forma formal. Moltes vegades

amb certes característiques objectives hi ha certa correlació amb certs valors i actituds polítiques.

Moltes vegades l’adopció i valors s’aconsegueix de forma espontània. Hi ha una segons forma

d’adopció de valors que és intencionada es tracta d’inculcar a un individu un seguit de valors i

actituds polítiques, a partir d’una sèrie d’institucions (escoles religioses,...).

2. COMUNICACIÓ POLÍTICA I OPINIÓ PÚBLICA.

La comunicació política és l’intercanvi de missatges que acompanyen al procés polític (necessàriament al

procés de decisions vinculants sobre conflictes d’interès col·lectiu).

La majoria d’experiència política dels individus és indirecta, ens arriba a través de la comunicació política.

La política no es pot concebre sense comunicació. A Grècia la política s’anomenava retòrica art de

persuadir. La comunicació política és el que ens permet apropar-nos a l’activitat política.

Fases on trobem comunicació política en el procés polític:

expressió de demandes.

Definició de la qüestió objecte del conflicte. Depèn de la definició el problema

emprendràs una solució o una altra (ex. dormir al carrer).

Elaboració de propostes d’actuació.

Mobilització de recolzament per a cada proposta

Adopció i aplicació de la proposta guanyadora.

Això és consistencial a la socialització (comunicació- socialització). La comunicació és important per crear

institucions, per generar política, per alguna part del procés de socialització, la comunicació és clau.

En la comunicació distingir entre diferents elements:

1. Emissor, transmet el missatge, selecciona el contingut, el format, el destinatari, i el canal del

missatge. Tot això pot provocar un impacte diferent. Els destinataris han d’entendre el missatge

2. Receptor, és el destinatari principal del missatge i n’hi poden haver d’altres, que moltes vegades

no l’interpreten. Hi ha una filtració del missatge perquè els receptors els puguin interpretar.

Aquestes filtracions es busquen a partir del nivell cultural (mirar quines són les característiques del

teu objectiu).

3. Missatge, és el contingut del missatge pròpiament dit, que serà interpretat de manera diferent

segons el receptor.

4. Canals, són el medi a través del qual es transmet la informació (cara a cara, mitjans de

comunicació,...). el codi també és rellevant. És la paraula, el gest... a vegades ni això (imatges

concretes, un himne, visita d’un lloc o una persona, una determinada acció...) cada canal és

sensible a diferents codis.

L’evolució dels canals ha revolucionat la manera com s’envien els missatges i fins i tot, el propi

contingut condiciona el que dius i el que no dius.

Exemple ràdio dels anys 30, Internet l’any 2006.

Les autoritats públiques sempre han sabut la importància dels mitjans de comunicació i per això els

usen de forma sistemàtica i conscient.

Exemple el feixisme de Mussolini

l’Alemanya nazi de Hitler

45

5. Retroalimentació. El receptor no sempre és el mateix actor, i l’emissor no és sempre el mateix

actor. Hi ha canvis de rols retroalimentació: quan els rols s’intercanvien. La població acostuma a

ser l’emissor quan són eleccions, en les manifestacions, en els sondejos, en els referèndums...

LA COMUNICACIÓ DE MASSES

La comunicació també es desenvolupa com a una activitat col·lectiva. És a dir, és una comunicació de masses.

(el que no vol dir que no hi hagi una actors que estan més atents).

Dins els grups hi ha personatges que són els líders d’opinió que fan el rol de seleccionar determinats

missatges, reinterpretar-los, reelaborar-los, i els torna a emetre. Això fa que siguin individus que estan entremig

del missatge original i el receptor. Aquests líders d’opinió es troben en situació de privilegi, ja que l’emissor ja fa

el missatge orientat cap a aquests tipus d’individus.

En aquests procés de canvis de rols fan que a vegades es forci l’agenda o els discursos polítics. També

afecten els canals.

Els líders d’opinió poden ser periodistes, professors...; que són els multiplicadors del missatge.

Això complica l’esquema del procés de la comunicació política.

Hi ha hagut línies d’anàlisi que s’han fixat en punts o actors d’aquests esquema. Aquest anàlisi es fa, en un

primer moment, a partir de:

- L’emissor, implícita capacitat il·limitada per manipular el missatge. En aquests tipus d’anàlisi

s’atribuïa un paper massa passiu al receptor, cosa que feia vincular una visió pessimista a la

concepció dels sistemes democràtics.

Aquest tipus d’anàlisi comprenia les masses com a manipulables.

I en un segon moment

- L’emissor i el receptor. El receptor era una còmplice necessari de l’emissor, si és que aquests

missatge ha de tenir algun efecte.

La capacitat de manipulació de l’emissor queda molt reduïda. A partir de la cultura política i el

coneixement. Estudiant aquesta relació, la funció de la comunicació no modificaria les conviccions

polítiques, sinó que més aviat les consolidaria.

La forma que adquireix el missatge és tant o més important que el propi contingut del missatge. Per això hi ha

hagut anàlisis de comunicació política fixades en la forma i el canal del missatge.

TV (selecciona i altera el contingut del missatge). A més, la seleccio d’actors que es consideren

rellevants, a vegades se’ls selecciona a partir del domini del gest.

Els canals estan transformant el contingut del missatge.

La TV pren protagonisme a altres mitjans de comunicació.

Un canal de comunicació moltes vegades crea agenda i obliguen a tractar certs temes.

Tot el que fan l’emissor i el receptor és un missatge. Qui té la capacitat de controlar aquests missatges és qui

té poder.

OPINIÓ PÚBLICA I SONDEJOS

La opinió d’un ciutadà és l’expressió verbal o escrita de les seves actituds en relació a alguna situació o

esdeveniment. Quan ho expressa es fa de palesa (perceptible) una predisposició anterior. Quan aquesta

predisposició s’expressa, parlem d’opinió.

46

Opinió pública és un fenomen col·lectiu. Ens referim a una determinada distribució de les opinions

personals en el si d’una col·lectivitat.

També és el resultat de la combinació de dos factors:

- actituds que predominen dins la societat

- la intervenció dels mitjans de comunicació que és qui emet el missatge.

La cultura política és la pauta estable d’actituds bàsiques que duren en el temps. La opinió pública és molt més

movible (actitud específica sobre un tema concret en l’actualitat).

L’anàlisi de la cultura política i la opinió pública requereixen qüestions de recerca molt diferents.

L’anàlisi de la opinió pública es centra en saber fins a quin punt aquesta opinió pública està relacionada amb la

naturalesa , el contingut i la forma del missatge polític. Si és variable o no.

La opinió pública el que vol es veure com s’expressa la opinió pública agregada en una comunitat. Per captar

la opinió pública, els mecanismes més importants són:

eleccions.

Sondejos.

L’origen dels sondejos es troba als anys 30 del s. XX als EEUU (enquestes de GALLUP). Els

sondejos són una eina per conèixer la opinió pública.

Origen de les enquestes màrqueting

Gallup del màrqueting a la política.

Dels anys 70 als anys 90 hi hagué una gran extensió en la pràctica d’enquestes gràcies a la

informàtica. A partir d’aquí hi hagué un ús massiu.

Fa un segle mig els mitjans de comunicació es van adjudicar el paper d’intèrprets de la opinió

pública, oferint-se com a tribuna per a personatges populars, intel·lectuals (per donar legitimitat). La

publicació d’enquestes ja és l’emissor del missatge.

L’objectiu és conèixer les preocupacions de la població i se suposa que arrel d’això, els polítics

inclouen aquests temes dins el seu programa polític.

tota enquesta ha de tenir una fitxa metodològica.

Els avenços tecnològics, el dret a la llibertat d’expressió... etc ha fet que la opinió pública s’expressi de forma

permanent.

Quin paper ha jugat realment la opinió pública en la decisió política?

Del 1936-1939 la opinió pública britànica estava a favor d’una relació més amigal amb Hitler, però el primer

ministre estava totalment en contra. Churchill no va fer cas de la opinió pública i va començar a estendre les

seves idees. Va optar per una via totalment contrària.

Entre 1955-1960 la major part de França no volia deixar que Algèria fos independent. En canvi, es va iniciar

el procés d’independència d’Algèria.

1975-1980 la població espanyola estava en contra d’entrar a formar part de l’OTAN i el PSOE va entrar al

poder dient que Espanya no ingressaria a l’organització.

1982 el PSOE entra al poder. L’any 1986, Espanya fa l’ingrés a l’OTAN.

Els protagonistes de la vida política recorren habitualment a aquests tipus d’eines per justificar la importància

de les seves mesures o projectes. Així, és cada cop més densa la xarxa de missatges.

Aquesta xarxa està plena d’interferències i sorolls que et poden fer malinterpretar els resultats i prendre males

decisions polítiques.

47

ACTITUTS I CULTURES POLÍTIQUES

Els missatges tenen efectes incerts (no sempre hi ha els efectes o reaccions esperats). Depenen de certes

variables: (lloc, situació, economia ... ) la conjuntura del missatge. Però també hi ha altres factors com ara la

cultura política de les persones (actituds).

El fet que no tothom respongui igual davant del mateix missatge és perquè som racionals (una racionalitat

instrumental -_> raonament que relaciona mitjans i finalitats).

Aquesta teoria és occidental.

Aquestes teories d’acció racional diuen:

els individus en qualsevol situació actuen racionalment. Els individus fan un càlcul racional que condicionen

la reacció del missatge.

Teoria de l’elecció racional:

Teoria dels jocs.

Elecció social.

Public choice.

El càlcul racional és:

(benefici de l’acció * probabilitat d’impacte al resultat final) – costos de fer l’activitat costos d’oportunitat d’una

altra activitat.

Això comporta un problema d’acció col·lectiva

Hi ha poc impacte de la teva acció cap al bé o benefici col·lectiu. Aquest benefici col·lectiu és indivisible i es

pot gaudir de forma conjunta. Per tant, aquest benefici tindrà un signe <.

A partir d’aquests raonament ens adonem que les persones no col·laboraran de forma espontània cap a la

recerca d’un bé col·lectiu.

Els mecanismes per contrarestar aquesta tendència del signe, són:

- cultura política deure cívic.

- Incentius selectius donar prioritats, avantatges ...etc amb la condició de participar.

- La ideologia que fa que les persones ignorin aquests raonament.

Hi ha teories que diuen que els individus no fan aquests raonament. Hi ha teories que diuen que els individus

són poc calculadors i racionals, poc informats i sense interès per formar-se. El que fan és valorar molt els

missatges que els evita fer càlculs i que els ajuda a economitzar esforços ( rebre i creure. Recórrer a la

ideologia per decidir – no haver de calcular-). Es tracta de recórrer a ideologies prèvies que eviten el càlcul i el

fet d’haver de pensar.

Així, no tots els ciutadans actuen de forma igual a l’hora de rebre un missatge perquè no tothom fa servir els

mateixos mecanismes d’economització d’esforços. suposat bàsic de l’egoisme.

Fora de la línia de l’elecció racional, hi ha molts individus que actuen d’acord amb la seva ideologia, i no actuen

en base racional.

Aquesta línia d’actuació ve determinada pels prejudicis (en sentit positiu) i les persones no parteixen de zero a

l’hora d’enfrontar-se a cada situació, i tenen una sèrie d’instruments per economitzar esforços (prejudicis,

valors, ideologies...).

no em llegeixo els estatuts de cada partit sinó que voto per ideologia.

Les persones tenen uns filtres (valors, orientacions prèvies) que condicionen les respostes individuals.

Tret definitoris de l’actitud política:

48

són propensions adquirides, no innates.

Aquestes propensions són perdurables al llarg del temps i canvien de forma gradual.

No són directament perceptibles i només les podem observar a través del comportament de les

persones (què diuen, què fan...).

Presenten diferents graus d’intensitat.

Acostumen a aparèixer de forma correlacionada: relació amb actituds en el mateix temps i el

mateix individu.

1. si passa A, també passa B

2. si no votes mai, és que no tens informació

(ambdues coses és a nivell estadístic. També hi ha excepcions).

A partir d’aquí s’han intentat definir uns models de personalitats i actituds polítiques. A partir de les

constel·lacions de valors

esquerres dretes

existeixen 4 categories d’actituds Polítiques:

AP d’orientació cognitiva:

Són aquelles que inclouen allò que el ciutadà coneix o creu que coneix.

símbol.

AP d’orientació afectiva:

Són les que generen reaccions emocionals davant d’objectes polítics que et fan sentir rebuig, afecte...

Líders, la constitució, una idea, una situació...

AP d’orientació valorativa:

Són les que volen emetre un judici de valor davant d’un objecte polític.

AP d’orientació intencional:

Valors que et predisposen a actuar en una línia o en una altra.

Aquestes actituds estan relacionades a certs estímuls. Podem distingir entre diferents fonts d’estímul:

1. principals components del sistema polític

normes, procediments, lleis...

símbols (himnes, banderes, festivitats...)

actors col·lectius partits, sindicats...

actors individuals líders.

Institucions del sistema polític.

2. imputs (aportacions des de la societat)

formes d’intervenció (manifestacions...).

3. outputs del sistema polític

les decisions que es preveuen

4. la posició que el propi subjecte i altres actors ocupen en el procés polític.

capacitat d’influència.

Aquests procés de formació d’actituds ens evoca a dues teories:

Teories psicològiques:

Intenten explicar la formació d’actituds polítiques. Posen èmfasi en les experiències personals i d’aquí deriven

les actituds polítiques dels individus.

49

+ àmbit personal

- àmbit social.

Teories sociològiques:

Les actituds polítiques no deriven de les experiències personals sinó que deriven de les circumstàncies

històriques i socials en les que has nascut. I les circumstàncies socials actuals amb les que vius.

ex. Alemanya. Situació històrica amb l’emergència de Hitler com a líder.

+ àmbit social

- àmbit personal.

Aquestes teories han sorgit perquè es vol caracteritzar l’origen de les actituds (sistema coherent de valors)

hi ha contradiccions internes o tensions que no es qüestionen fins que hi ha algun esdeveniment que

qüestionen els nostres valors.

Pot canviar de forma gradual, tot i que és bastant estable.

Els individus som hàbils a l’hora d’ignorar les incoherències que apareixen en el nostre sistema de valors

(memòria selectiva, obviar els esdeveniments...).

ex. CIU, en el moment que l’Estatut va marxar del parlament de Catalunya cap a les

negociacions amb Madrid, varen dir “aquest estatut és una bona proposta i a Madrid no

negociarem res, no canviarem ni una coma”.

Els votants van interioritzar aquest discurs i fins el moment era coherent.

Artur mas es reuneix amb Zapatero i canvien els dos punts més claus de l’Estatut (la definició

de nació i el finançament de Catalunya), i diu als seus votants que “ja tenim estatut!”.

Mas havia canviat dos punts que havia dit que no canviaria

incoherència en el sistema de valors dels votants de CIU, però els votants protegeixen el

seu sistema de valors a partir de:

- ignorar els fets

- reinterpretant els fets (encara que CIU està a la oposició, ha estat capaç de negociar amb Madrid

abans i tot que el propi govern de Catalunya).

resultat: CIU no ha perdut recolzament polític.

Cultura política:

1963 cultura cívica (Almnd, Verba.)

la actitud política és una característica individual, no col·lectiva i deriva dels comportaments. Quan un mateix

sistema d’actituds igual es distribueix de la mateixa manera entre els individus d’una col·lectivitat, s’afirma que

aquests individus tenen la mateixa cultura política seguiment d’una mateixa pauta d’actitud política.

Identifiquem l’existència d’una cultura política a partir dels sondejos d’opinió. Es fan preguntes d’actituds

individuals que després ens permetran identificar una mateixa pauta d’actituds i ens fan veure que existeix una

cultura política.

Es pot distingir en tipologies de cultura política (estudi d’Itàlia, Mèxic, EEUU, Alemanya occ., Gran Bretanya).

Són:

cultura cívica (cultura participativa , es caracteritza perquè els individus tenen una propensió a

participar en la vida política d’alguna manera. Els individus estan disposats a participar, a

intervenir, a emetre imputs...

això no vol dir que tots els individus participin en la mateixa intensitat.

50

Cultura de súbdit , es caracteritza perquè els individus estant força atents i s’interessen per la vida

política, però no són gaire conscients de la seva capacitat per intervenir en aquesta vida política.

Els individus tenen una actitud més d’espectador interessat que no pas d’actors. Són passius.

Cultura localista o parroquial , es caracteritza per tenir una referència molt llunyana i molt vaga

del que és l’esfera política. Tampoc els interessa i no tenen informació.

Conclusió

Les tres cultures polítiques estan presents als 5 països.

Els països amb més presència de cultura cívica tenen més possibilitats que es consolidés un sistema

democràtic.

A partir d’aquí es va generar un debat de “quin és el paper del ciutadà”. La cultura política pot influir sobre la

democràcia. Les característiques d’una comunitat política poden influir sobre el rendiment de les institucions

polítiques.

Putman, amb la publicació dels seus llibres, deia que el rendiment institucional depèn del capital social d’una

comunitat.

RENDIMENT= capacitat d’exercir de forma eficient i eficaç les polítiques públiques.

CAPITAL SOCIAL= (capital social +rendiment). La densitat de pertanyença a organitzacions o associacions de

tot tipus presents en una comunitat. I també el grau de confiança interpersonal que es deriva d’aquest alt grau

d’associació. Genera sensació de confiança i augmenta la idea de capital social (potencial de col·laboració).

La seva hipòtesi es que en les societats que tenen un alt capital social, també tenen un alt rendiment

institucional.

Ex. Un estudi d’Itàlia. Comparació de diferents regions italianes.

1. demostra que les regions tenien diferents rendiments institucionals

2. buscar indicadors per calcular el capital social (pertanyença a organitzacions).

3. resultat les regions amb menys capital social, menys rendiment institucional.

I les regions amb més capital social, més rendiment institucional. Perquè com a institució

no t’has d’esforçar tant perquè saps que la gent ja col·labora, s’esforça, s’implica...

Ex. Un altre estudi fet als estats units corrobora aquesta relació. Una societat on la gent juga sola a les

bitlles, és una societat on el sistema polític té mals rendiments en les institucions polítiques.

Tarrow es pregunta perquè hi ha regions amb més capital social, i perquè la gent s’implica més en una regió

que no en altres?

Estudi les institucions polítiques són generadores de capital social. Existeix tot un cicle que s’ha d’anar

alimentant.

Putman

El sistema d’indicadors de Putman és precari ja que existeixen casos excepcional. Per exemple, si la relació de

capital social fos certa, a Catalunya hi hauria una implicació política desbordada, perquè, per exemple, el barça

té milers de socis. Per tant, aquesta relació, en aquest cas, no es compleix.

Les crítiques li deien que havia de distingir entre diferents tipus de capital social:

- lúdic.

- Polític.

Subcultura política

En una comunitat podem trobar grups força consistents no majoritaris que tenen una constel·lació de valors

diferents.

51

Moltes vegades aquestes subcultures polítiques comparteixen valors en relació amb la pertanyença a un grup

generacional, àmbit territorial, classe social, proximitat a una determinada força política, si analitzem les elits

polítiques o no.

Hi ha que comparteixen subcultures més per la posició jeràrquica que no pas pel partit

La cultura política és una variable explicativa per dir el tipus de règim polític que s’instaurava en una societat i

si és estable o no.

3. VALORS I IDEOLOGIA

- els valors ocupen una part central a l’hora d’estendre les actituds de les persones dins la vida política.

- és el nucli organitzatiu (que donen coherència als nostres actituds) de les nostres actituds.

- els valors i les ideologies s’interposen entre l’estímul que rebem i el resultat.

El valor és una qualitat apreciable, positiva i que podem associar a persones, accions, circumstàncies... els

valors són els que generen coherència en el nostre sistema d’actituds. És degut a aquesta coherència que

sabem què hem de fer davant d’una situació, circumstància... els valors deriven de la perspectiva filosòfica, a

partir de la que triem els valors. Les perspectives filosòfiques són les que solen donar interpretacions sobre el

món i la societat.

Els valors són construccions socials, per tant, fenòmens històrics. Els valors sorgeixen de la interacció amb les

persones. Els valors evolucionen històricament, per tant, poden haver-hi valors que vagin de menys a més

intensitat, i d’altres que de més a menys, i amb això es poden generar canvis en les institucions.

Ex. Esclavitud de més a menys – deslegitimada

Pena de mort de més a menys – està desapareixent

Sufragi femení de menys a més – gràcies a un canvi de valors.

Els valors moltes vegades són la variable depenent d’un canvi. A vegades va abans el canvi que no pas la

modificació de valors.

Ex. El pas de les societats agràries a les societats industrials en base tecnològica, o el pas de les

societats industrials a les societats postindustrials, han comportant una sèrie de canvis de valors. Però

primer hi hagueren els canvis en base tecnològica.

ELS SISTEMES DE VALORS DE...

Les societats agràries,

economies de subsistències.

Valors:

- respecte a la tradició.

- Respecte a l’ordre i la jerarquia.

52

- Visió religiosa del món i de les estratificació social.

- Confiança en les estructures familiars (solidaritat familiar indispensable per la subsistència).

- Renuncia resignada al benestar. Hi ha una recompensa en una altra vida.

Aquesta és una constel·lació que és bastant general a les societats agràries.

Societats industrials,

economies industrials

valors:

- progrés, canvi (no tradició)

- competitivitat econòmica, hi ha excedents productius.

- Productivisme (ser productiu és positiu).

- Racionalitat i secularitat laïcitat (desvincular la religió de la vida quotidiana).

- Altres tipus de solidaritat (de grup de classe...) i la familiar queda en segon pla.

- Afany d’assolir benestar material immediat.

- Apareix una valoració a la llibertat individual de la vida privada.

- Concepció d’una esfera política molt definida.

Aquesta constel·lació de valors com a filosofia es pot vincular a la il·lustració. Es comença a concebre l’home

com a capaç d’influir en el seu futur i el de la societat. Progrés il·limitat.

Aquest progrés es fomenta en la ciència i la tecnologia, la base de la productivitat i del benestar material.

base personal.

Societats postindustrials

economia de serveis que es fonamenta al benestar d’objectes intangibles. Les economies

postindustrials han canviat els valors.

valors:

- més que el benestar material, valorem la realització personal.

- Diferenciació personal.

- Autonomia del treball.

- Llibertat en les relacions socials.

- Qualitat del medi ambient.

- Preocupacions del(?).

- Heterogeneïtat de valors.

Tots aquests valors conformen el relativisme cultural:

Cada individu té els seus valors. Hi ha un pensament fracturat (ningú ens diu com hem d’actuar. Tot és bo).

Això també crea una inseguretat la societat del risc: hi ha més inseguretat material, una organització

personal, però ens sentim insegurs perquè hem perdut els referents establerts.

Ens sentim insegurs, també, a causa de l’avenç tecnològic i científic:

- Economia i polítiques de treball.

- Energia nuclear i biogenètica...

Els canvis socials tenen una repercussió en les tendències i les estructures polítiques.

- societat agrària producció tradicional.

- No hi ha ideologies tancades.

Cada canvi de valors porta una crisi en l’esfera política, canvis. Aquestes crisis es manifesten a partir de:

- canvis revolucionaris.

53

- ?

- ?

- ?

En una mateixa societat poden existir diferents sistemes de valors, que poden disputar-se l’hegemonia.

Aquesta disputa és política perquè el que està en disputa és la manera com pretens gestionar els conflictes

que a partir dels valors es gestionen d’una manera o d’una altra.

El canvi de valors és un conflicte polític.

Quan observem barreges de sistemes de valors els conflictes encara s’observen més clarament.

Ex. Xadoc de les dones àrabs.

Etnocentrisme no

Pluralitat cultural si

Laïcitat no

Tradició no

Gènere no

Llibertats individuals si

Diferenciació individual no

IDEOLOGIA POLÍTICA

La ideologia política és un conjunt compartit de conceptes i valors que pretenen descriure l’univers polític i, al

mateix temps, indicar els objectius i estratègies per aconseguir-los.

Les ideologies intenten oferir un caràcter sistemàtic, coherent, ordenat... que facin una descripció consistent de

la realitat social i política. tenen una base instrumental (què i com).

Les ideologies pretenen explicar la realitat social i política. és una interpretació de la realitat, i a més a mes ens

diu com hauria de ser per ser millor. Per aquest motiu les ideologies tenen un caràcter militant, te l’has de

creure. A més es presenten explícitament i s’intenten expandir-les, convèncer a la gent. Es considera que té

èxit quan és compartida per un gran nombre de gent i que s’associa la ideologia al sentit comú.

Una ideologia conté certs elements:

defensa una determinada concepció de la naturalesa humana.

- efectes culturals

- biològicament

- ...

Definició de les relacions entre individus.

- diferències entre individus (raça, edat, gènere), són un valor dominant i diferències a preservar.

- Diferències a suavitzar o a eliminar.

Proposen un esquema de relacions entre individu i societat.

- individu sobre el col·lectiu.

- Col·lectiu sobre l’individu.

Tenen un punt de vista sobre la capacitat de la política per influir sobre l’evolució de la societat.

- no serveix, no influeix.

- Si que serveix, si que influeix.

L’origen del terme ideologia no té un origen polític que actualment se li dóna. El terme ideologia ve de finals del

s.XVIII i principis del s. XIX. Feia referència a l’anàlisi apistèmic i psicològic del pensament de les persones.

Feia referència al coneixement,a les idees, a la ciència...

54

Marx i Engles, van fer una crítica a aquesta concepció de la ideologia. Però van dir que les idees de les

classes dominants són una font de poder polític.

La visió més freqüent d’ideologia actualment és que el fet més important de la ideologia és la defensa d’uns

interessos. És a dir, que la ideologia és un engany deliberat del benefici propi sobre els altres.

IDEOLOGIES CONTEMPORÀNIES

Són ideologies que van començar al s.XIX i que encara estan vives.

Liberalisme

- primera ideologia que es proposa la creació d’un nou ordre polític per oposició a les monarquies

absolutistes.

- Neix amb la il·lustració, inspiraren la revolució francesa i americana.

- Individu component essencial de la societat.

- Valors llibertat individual (l’únic límit és la llibertat dels altres)

organització (- política, sorgeix de l’acord i la interacció voluntària entre individus

lliures)

Implica que el progrés de les societats és fruit de la competència espontània dels individus

lliures i racionals. D’això sorgeix un equilibri d’interessos que és beneficiós per tothom.

- El rol de l’activitat pública és establir les regles del joc. No intervenir, sense restriccions.

Conservadorisme:

Apareix com a reacció del liberalisme (elabora les classes socials avançades noblesa, i l’església per

aquest liberalisme).

- la unitat principal de la comunitat és la pròpia comunitat social (entès com a un organisme viu

visió funcionalista, és a dir, cada part té una funció que la té per naturalesa) mateixa entesa

globalment.

- La organització social té una explicació natural. La comunitat és com és per naturalesa.

- Principals elements constitutius de la comunitat són col·lectius (família, gremis, estaments...) i no

els individus.

- L’ordre social es fonamenta en les tradicions i en l’autoritat política que s’estructura en la

obediència jeràrquica que garanteix les tradicions.

- No confia gens en el progrés.

Socialisme:

Es presenta com a oposició al liberalisme. En base a les conseqüències del liberalisme (exclusió,

desigualtat...).

Hi ha diferències entre

el conservadorisme que el que voldria és tornar enrere.

El socialisme que vol una transformació social cap a una societat de naturalesa social.

Ideologia:

- la dimensió social fa que sigui més important el col·lectiu que l’individu . preocupar-se per les

relacions d’igualtat. De tal manera que:

- l’ordre social no es basa en la competència (liberalisme) ni en la tradició o costum, sinó en la

solidaritat entre persones que parteix d’una igualtat pel que fa als recursos i els valors.

55

- L’activitat política té una gran capacitat per influir en la societat.

Anarquisme:

Punt en comú amb els liberalistes:

- la comunitat ha de sorgir de l’acord voluntari dels individus.

Punts que no tenen en comú:

- la política no ha de tenir cap paper. Qualsevol forma d’autoritat pot alterar l’ordre públic (?).

- la cohesió social és fruit d’un pacte voluntari entre individus i col·lectius,

- participació directa en fórmules d’autogestió (que tothom pugui participar en els processos de

decisió).

Feixismes S.XIX i S.XX

Es presenta com la solució entre els liberals i els socialistes. És, sobretot una oposició al liberalisme.

- visió de la política on l’individu és un súbdit, sotmès a les decisions individuals d’un líder.

La voluntat individual la voluntat nacional.

Punt en comú amb el conservadorisme:

- jerarquies naturals (classes, races...).

- ordre social obediència dels inferiors respecte als superiors i respecte al líder.

o Massa – elit.

o Dona – home

o Negre – blanc

- el líder té característiques sobrehumanes i les seves interpretacions s’han d’obeir.

- Les comunitats nacionals s’han d’interposar damunt d’altres, ni que per això faci falta fer us de la

violència, sinó perilla la subsistència.

Nacionalisme s.XIX- s. XX

Ni individus, ni col·lectiu element principal és la nació.

La nació surt de barrejar elements objectius (història comuna, un projecte col·lectiu...) i subjectius.

- els individus es situen en l’esfera política per pertànyer en una nació.

- La base de l’ordre social és la unitat nacional

o Les amenaces s’han de combatre com sigui, i dins d’aquestes amenaces podem trobar:

Altes nacions.

Minories dins de la nació.

- La única garantia de consolidació nacional ve per la via de tenir un instrument essencial: l’estat.

Sense Estat no es consolidarà mai.

Fonamentalismes religiosos

- element principal: no individu, ni col·lectiu, ni nació. L’element principal és la comunitat de creients.

- Les creences religioses determinen les formes d’organització social, política, i econòmica de la

societat. Les lleis i les institucions polítiques deriven totes de les normes religioses contingudes en

els seus textos religiosos.

- L’ordre social es basa en la coincidència de les creences religioses i de la mateixa interpretació.

56

La dissidència és un perill (no es tolera la dissidència religiosa), per tant, és necessari limitar la

llibertat de pensament dels individus per mantenir l’ordre social.

A la segona meitat del s.XX van aparèixer noves ideologies:

- ecologisme

- feminisme.

Als anys 70 i 80 apareixia un debat vell sobre el final de les ideologies, ja que durant el segle XX varen passa

moltes coses que donaven a pensa que les ideologies algun dia s’acabarien:

- Mur de Berlín final de la història perquè ja no hi ha ideologies.

- L’evolució tecnològica i científica anava cap a un pensament únic l’Aldea Global.

- Els partits s’ajunten partits de centre.

- Falten propostes alternatives...

57

BLOC VI

COMPORTAMENT POLÍTIC

58

Per parlar de comportament polític cal començar amb alguna definició:

Comportament o activitat política: ens referim a les accions que els individus o els grups porten a terme en

relació al procés de gestió de conflictes socials (política).

És un concepte molt ampli. Va des d’activitats com anar a votar, anar a un míting, difondre missatges, recollir

signatures, manifestar-se, fer d’intermediador polític....

Malgrat aquesta amplitud l’activitat política ens ocupa una part petitíssima dels temps dels ciutadans. Participar

en política és una acció puntual i intermitent excepte en les persones que s’hi dediquen professionalment.

La major part de l’acció política es concentra en pocs subjectes (un 2% de la població) els que tenen una

funció política institucionalitzada.

Els països on l’activitat política és més constant, pot arribar fins a un 25% de la població. Amb això es podria

dir que hi ha una participació i una implicació molt gran.

DIFERENTS ROLS O PERFILS DELS CIUTADANS SEGONS LA INTENSITAT DEL SEU COMPORTAMENT

POLÍTIC.

Hi ha estudis que divideixen en tres gran grups:

1. APÀTICS, 1/3 part de la població indiferents a la política i les seves manifestacions.

2. ESPECTADORS, interès intermitent i irregular de la política (50- 60% de la població).

3. GLADIADORS, implicació durada i permanent, participació sostinguda en l’activitat política

(militants i professionals). 2- 10% de la població.

Hi ha altres estudis que han trobat rols d’especialització i han elaborat una altra divisió pel que fa a la intensitat

del comportament polític:

1. INACTIUS, s’especialitzen en la inhibició.

2. VOTANTS, emeten un vot i no fan res més.

3. COMUNICADORS, estan especialment interessats en informar-se i debatre, i critiquen en matèria

política. és un tema de conversa.

4. ACTIVISTES LOCALS, participen en activitats sociopolítiques del barri, o com a molt, del poble.

Mostren posicions o alguna implicació en els serveis, generant intervencions en debat... defensa

dels interessos del barri.

5. VOLUNTARIS SOCIALS, desborden l’àmbit social del barri i estan implicats a un nivell més ampli i

amb uns objectius més generals.

ecologistes

6. MILITANTS, participen de manera regular en activitats d’organitzacions estables.

7. ACTIVISTES TOTALS, l’activitat política conforma el centre de les seves preocupacions i a moltes

formes de participació

Un altre tipus d’estudi veuen:

la política com a ocupació professional persones que aspiren a exercir responsabilitats

institucionals i hi dediquen tot el seu temps i capacitat.

La resta de la població, que s’hi dedica de forma puntual i ha de ser compatible amb la resta

d’activitats de la seva vida.

Per què participen els individus? (en qualsevol activitat política)

59

Hi ha certs models que expliquen aquesta qüestió:

1. MODEL ECONÒMIC

Els individus decideixen participar o no en política a partir del càlcul racional de beneficis i costos, de

forma individual.

Aquest model parteix d’un seguit de supòsits:

- els individus tenen unes preferències jerarquitzades.

- L’individuo té tota la informació necessària per fer els càlculs dels seus interessos.

(B * P) – C > R

2. MODEL SOCIOCULTURAL

Qüestiona que els individus pensin en el cost- benefici en base individual. I qüestiona que sempre

tothom tingui la informació necessària.

Els individus es mouen més per valors.

No es fa el càlcul perquè sempre és negatiu i si els votants fessin el càlcul ningú aniria a votar, i hi ha

més gent que va a votar que no pas gent que no hi vagi.

Quins són els factors que fan que certs individus siguin més proclives que d’altres?

S’han trobat diverses variables:

Edat , com a factor per explicar la proclivitat. De fet, durant el cicle de la vida es senten diferents

graus de responsabilitat i deure cívic envers a l’activitat política.

Durant la joventut hi ha un gran interès per l’activitat política.

Durant la maduresa aquest interès encara s’intensifica més.

I finalment, a la vellesa es pateix una certa pèrdua d’interès.

Gènere , el fet que la ubicació social marginal i marginada de les dones també en la política fa

que sigui més habitual trobar homes implicats en la política que no pas dones.

Nivell d’instrucció (com a instrument més potent). L’educació no només dóna més informació,

sinó que dóna més capacitat per entendre i relacionar i criticar. Dóna més capacitat

d’expressar, de manera que hi ha més confiança per pensar que pots influir en el procés polític.

Situació laboral i qualificacions personals, com més renda i més qualificacions professionals,

més intervenció en la vida política hi ha. La persona se sent més confiada en la capacitat

d’influir.

Altres variables, en menor mesura, com ara pertànyer a alguna associació, encara que no sigui

de naturalesa política; o bé, la identificació amb una ideologia forta.

FORMES DE FER POLÍTICA

Una primera classificació es basaria en : l’acció política individual, i l’acció política col·lectiva. La nostre

pregunta és quins mecanismes fan passar d’una acció política individual a una de col·lectiva.

Una altre forma de classificació seria si s’exerceix de forma espontània o bé es tracta d’una estratègia

coordinada amb uns objectius específics..

Una altra classificació seria les formes de fer política convencionals de les no convencionals, la qual cosa varia

segons el context polític amb el que et trobes.

Les formes de política convencionals , és un tipus d’acció política que és generalment

acceptada per la comunitat. S’ajusta als valors, les formes d’actuacions legitimades, el que no

es correspon sempre a actuacions legals, i promogut les elits polítiques.

60

Actualment hi ha formes d’actuació convencionals i legals, que anys enrere pertanyien a

formes de fer política no convencionals, com ara la vaga.

Aquesta línia divisòria és bastant difusa i no sempre coincideix amb la legalitat.

Les formes de política no convencionals , són les que són rebutjades o mal vistes perquè entren

en conflicte amb els valors de la comunitat i normalment no hi ha una coincidència amb la

legalitat. Les formes de fer política menys acceptades són la violència cap a altres persones o

objectes, la obstrucció d’activitats alienes, ocupar, boicotejar, una tancada...)

Malgrat que abans no era així, actualment des de l’anàlisi política reben la mateixa atenció les formes de fer

política convencionals de les no convencionals.

De les formes convencionals, que tenen una coincidència amb els drets de la legislació dels sistemes liberals

democràtics. Podem distingir entre diversos grups:

Relacionades amb el procés electoral, (reconegudes com a drets dels ciutadans) votar, seguir

una campanya a través dels mitjans de comunicació, assistir a mítings, participar a la

campanya donant suport, donar diners, intentar persuadir a les persones, o presentar-se com a

candidat.

Relacionades amb la creació d’opinió , informar-se, debatre amb familiars, amics, companys...,

enviar cartes als diaris, telefonar a la ràdio i televisió...

Contacte amb les institucions i autoritats , missatges de suport de queixa cap a les institucions,

sol·licitar entrevistes, recollida de signatures per reclamar una acció pública...

Mobilització política organitzada , manifestacions autoritzades, participació en moviments afiliats

o partits polítics (o no), contribuir econòmicament en causes específiques.

L’activitat política convencional per excel·lència és el vot, té molta capacitat de participació i l’anàlisi del vot

s’ha tornat en l’anàlisi estrella perquè és una conducta explícita, organitzada, pública i simultània, i a més és

quantificable. Per tant, es presta molt bé a ser analitzada. Capta gran part dels estudis de comportament

polític.

El vot legitima el poder.

La intervenció al procés electoral pot prendre altres formes –ajuts, mítings,

econòmicament, presentant-se com a candidat...-.

El vot és l’acte més massiu.

Hi ha tres dimensions en l’estudi del vot:

PARTICIPACIÓ

ORIENTACIÓ DEL VOT (quin partit, perquè, l’evolució al llarg del temps...).

VOLATILITAT, és a dir, fins quin punt la gent està disposada a canviar la orientació del seu vot.

1ª dimensió participació

El vot manifesta una preferència explícita entre candidats. Al mateix temps, el vot també és l’expressió d’una

sèrie de demandes i de polítiques, i també és un acte d’identificació amb una col·lectivitat.

Suïssa 48- 49% dels electors participen.

EUA 53%

Irlanda, Espanya, França, Regne Unit i Japó 73- 76%

Portugal i Grècia 80%

61

Països Nòrdics, Països Baixos, Dinamarca, Itàlia (el vot és obligatori) i Alemanya 85%

Islàndia i Suècia 89’9%

No totes les eleccions són igualment atractives pels votants:

- les eleccions en primer ordre (a nivell estatal) que reuneix més participació.

- Les eleccions en segon ordre (regionals o locals) que reuneixen menys participació.

També es registra més participació si el resultat és incert o si hi ha dos candidats molt igualats.

2ª dimensió orientació del vot

Decantar-se per una determinada posició política o candidat. Normalment, malgrat que hi hagi molts candidats

o opcions, molts pocs reben algun suport.

Hi ha països on només dos o tres partits amb suport electoral rellevat i n’hi ha que dotze o tretze alhora, com

és ara el cas d’Israel.

Els partits expressen la seva divisòria ideològica que és fruit de la història del país. Tot plegat explicaria la

concentració o dispersió del vot.

3ª dimensió volativitat

Com més variable és l’emissió del vot o participació (o no) més volàtil serà l’electorat ( o no). En aquets sentit

podem distingir entre.

Votant captiu vot estable i no canvia mai. La mateixa opció política, i és un elector rutinari,

fidel i submís. Sempre vota el mateix independentment de la circumstància.

Votant volàtil és el que té més capacitat de canviar el seu vot i comportament. És un elector

frívol i no té cap tipus d’identificació, té una manca de principis / és assenyat i preocupat

avalua la circumstància i els partits. O també decideix si vota o no vota.

En aquests estudis s’ha calculat que a partir de finals dels anys seixanta, i principis dels setanta hi ha hagut nu

augment de la volatilitat:

- voto o no voto

- canvi d’orientació del vot.

Cal tenir en compte, però, que hi ha altres tipus d’acció política a part del vot.

25- 30% s’inhibeixen a qualsevol activitat política convencional.

8% utilitza pràcticament totes les formes d’actuació política convencional.

60- 80% discuteix sobre política en cercles propers i en freqüència.

Des de finals dels anys 60 fins ara es nota un canvi de preferències en l’activitat política.

hi ha hagut una disminució de la participació en activitats polítiques convencionals, com ara afiliar-se en

partits, sindicats, associacions (vehicles d’acció política propis del s.XX).

hi ha hagut un augment de la participació en altres formes d’acció política no convencionals. Els estudis

diuen que a partir dels anys 80 hi hagué una reducció de l’activitat convencional, però no és que perdessin

interès sinó que participaren en altres tipus d’acció (grups ecologistes...). Són activitats que entren en conflicte

amb els valors de la comunitat, i sovint es fan al marge de la llei o de les institucions. Acostumen a emetre’s

per persones que han perdut la confiança en les vies polítiques convencionals. També estan incloses les que

estan totalment fora de la llei.

62

Pel que fa a les activitats convencionals i no convencionals, durant els anys 50, 60 i 70 es consideraven

pràctiques no convencionals com a pràctiques pre-polítiques que no prenien formes de política moderna

(moderna= legal, convencional).

A partir dels anys 70 es va començar a veure les pràctiques convencionals com importants

es comencen a fer estudis

es comencen a considerar igual d’importants

Es considerava un fracàs de la democràcia que es practiques formes de fer política no convencionals, però

finalment es va entendre que no és tractava d’una pèrdua d’interès per la política, sinó que simplement estaven

canviant les seves formes de participació.

Els motius que impulsen a participar en la política són:

agrada el sistema polític.

No agrada el sistema polític.

Intent de forçar una reforma del sistema o per trencar-lo (casos extrems).

Aquesta divisió ha quedat difusa ja que individus i col·lectius porten a terme activitats convencionals i no

convencionals alhora, és a dir, es perd aquesta dualitat.

activitats polítiques convencionals

mai/gairebé

mai inactius → conformistes

activitats

polítiques no

convencional

s sovint

contestatari

s →

reformistes/activistes

(segons els objectius

que persegueixin)

Així, la classificació de les persones és molt diversa. Hi ha una constant redefinició de què és política, què és

activitat política....

Per què hi ha un canvi en l’esfera política del que és o no és política?

Perquè cada vegada hi ha més gent que participa en política? Darrere d’aquests canvis trobem:

- increment a l’accés a la informació.

- Difusió dels mitjans de comunicació base de la mobilització cognitiva.

- Canvi en el model econòmic productiu

i. Terciarització de l’economia

ii. Canvis dels models familiars

iii. Revolució de la comunicació

iv. Canvis de la relació urbà/rural.

- Canvis en les perspectives

Cada cop aquests canvis han fet que les nostres necessitats no siguin l’eix central de la nostra activitat política.

ecologisme, feminisme, homosexualitat...

Ara la política s’ha fet més selectiva a l’hora de decidir en què i com vol participar en

política. cada cop més ens preocupem per coses més útils i menys idealistes.

Si es fa o no una autopista, si es crea una incineradora prop del poble...

63

Existeix una relació entres aquestes preocupacions concretes i els problemes de la

naturalesa global (naturalesa de les balenes a l’antàrtida, per exemple) i el mediambient.

Gestió de l’activitat diària

Política general

Les dades a nivell general indiquen que malgrat que es pensa de les nostres generacions hi ha una

preocupació creixent sobre la política i una major predisposició a participar en accions polítiques , amb una

única accepció a nivell electoral. El més habitual és que els individus combinin les activitats convencionals amb

les no convencionals.

ACTORS POLÍTICS COL·LECTIUS qui dóna vida a l’activitat política.

L’activitat política no és exclusiva dels polítics, ni tan sols dels partits polítics. Qualsevol activitat té una

dimensió col·lectiva.

Els actors polítics col·lectius es caracteritzen per la participació dels actors polítics és voluntària, per una

estabilitat relativa i una activitat sostinguda, per una comunitat d’objectius, latents o explícits que és el que

dóna coherència al grup, tenen una acció coordinada i organitzada, tenen una intervenció freqüent i regular i

incideixen o pretenen incidir en la gestió de conflictes (la base de l’activitat política)

Existeix una possible classificació dels actors polítics col·lectius (s.XIX la política de masses, més els

canals de participació. Ex. Organitzacions, sindicats... els col·lectius es converteixen en actors polítics

revolucions obreres

Revolucions liberals

Desamortitzacions del s.XX

Tot això conformaven les bases per la aparició de la consideració dels actors col·lectius).

A mesura que augmenta la possibilitat de participar en política, comença a emergir la necessitat d’organitzar-se

per fer eficients les demandes.

apareixen grups d’intermediaris amb les institucions que prenen les decisions.

El pensament liberal no havia previst la necessitat de que hi haguessin actors col·lectius,. I malgrat les

resistències, es va anar incorporant al dia a dia de la política organitzada que controlaven les fonts de poder.

Hi ha tres tipus de col·lectius. Partir des de tres criteris:

1. grau d’estructuració , col·lectiu molt estructurat i fort (partits polítics), col·lectius amb una estructura

menys forta (grups d’interès) i col·lectius amb menys estructuració, més variable, més feble...

(moviments socials).

2. tipus de discurs que elaboren o difonen , de caràcter global i amb una intervenció en tots els àmbits

de la societat o comunitat (partits), a partir de temes específics (grups d’interès o moviments

socials).

3. àmbits d’actuació que ocupen normalment , en un àmbit institucional (partits polítics) encara que no

sempre; en un àmbit d’actuació extrainstitucional (grups d’interès i moviments socials) però n’hi ha

que tenen activitats que es desenvolupen en àmbits institucionals.

moviments socials

criteri

s 1 poc estructurat. Activitats esporàdiques.

2 variable--> tema transversal

3 àmbit no institucionalitzat (normalment)

64

grups d’interès

1 més estable, clar i fort. Però no tant com els partits

2 discurs molt més focalitzat a un interès pacífic.

3 institucional o extrainstitucional

partits polítics

1 molt elevat. Incrementa segons els ascons.

2

global, abordat a tots els temes que preocupin a la

comunitat

3

típicament institucional però amb activitats fora de la

institució.

Els grups d’interès

També es poden dir grups de pressió. Es caracteritzen per ser associacions voluntàries que tenen com a

objectiu influir sobre el procés polític, defensant interessos d’una part de la societat (interessos focalitzats).

No tenen cap interès en assumir responsabilitats institucionals sobre l’impacta de les decisions que es prenen.

organitzacions empresarials, laborals, eclesiàstiques...

L’etiqueta de grups d’interès o de pressió té una certa connotació negativa, i en alguns casos tenen una

activitat intermitent.

Podem distingir entre els grups d’interès segons en quin tipus d’esfera s’agrupin per incidir en el procés de

presa de decisions:

1. Esfera econòmica

Col·legis professionals.

Els grups patronals (empresaris).

Sindicats.

Associacions de consumidors.

...

2. Esfera social (edat, sexe, ètnia...)

Dones.

Drets de la 3ª edat..

...

3. Esfera ideològica i cultural

Religiosa.

Patrimoni cultural.

...

4. Esfera política determinada

Defensa pels drets humans.

Col·lectius pacifistes.

...

Per tant, els grups d’interès es un món que es basa en la capacitat d’influència que pugui tenir el grup en

qüestió.

65

Capacitat d’influència dels grups d’interès:

La capacitat d’influència dels grups d’interès depèn dels recursos i de les formes d’acció (variades i orientades

a influir en les processos que els afecten) que fan servir.

Activitats públiques recursos formals i jurídics

publicitat

donacions econòmiques.

coacció (tallar el trànsit, fer vaga...)

Activitats secretes que no tenen perquè coincidir en activitats convencionals o no convencionals, simplement

a vegades no interessa que les activitats que es duen a terme siguin públiques.

Així doncs, els recursos dels que pot servir-se un grup d’interès són:

nº d’afiliats.

capacitat organitzativa

recursos econòmics.

aliances

accés als mitjans de comunicació.

informació i capacitat de recollida i anàlisi d’informacions.

Per tant, un grup d’interès pot ser més o menys influent segons el nombre de recursos que tingui al seu abast.

Hi ha grups, però, que han perdut recursos, com ara el nombre d’afiliacions, i, per tant, capacitat d’influència.

Ex. Els sindicats.

ELS LOBBIES

Els lobbies és un tipus de grups d’interès. La paraula lobbies és anglosaxona i fa referència a empreses o

serveis d’influències per aconseguir l’objectiu que a tu t’interessa. La seva activitat es desenvolupa en la part

alta de l’administració pública.

Grups d’interès lobby administració

Els lobbies estan especialitzats en el funcionament de les administracions públiques. S’encarreguen de

dissenyar i dur a terme campanyes a favor del client.

EEUU , és on van néixer els lobbies, ja que en uns estats federals és necessària l’existència d’empreses que

actuïn com a lobbies.

Són empreses regulades amb un codi de conducta, és a dir, hi ha una regulació legal de la seva activitat que

determina què pot i què no pot fer un loby.

Aquesta pràctica va arribar a Europa amb l’emergència de la Unió Europea que és un poder lluny de la

població.

Ex. Brussel·les està ple d’oficines de lobbies.

Els lobbies poden tenir un origen públic o privat. Els buròcrates i polítics d’una posició alta a vegades actuen

com a lobbies d’ells mateixos. Exerceixen la funció de loby.

A vegades costa de distingir la administració amb els lobbies perquè sovint les pròpies administracions actuen

com a grups d’interès i de lobbies.

El criteri per identificar què és i què no és una activitat de grup d’interès:

activitat que no busca un interès general, sinó els interessos d’un grup d’interès específic.

Moviments socials

66

Els moviments socials tenen una estructura molt difusa i, per tant, s’identifiquen com una dinàmica de

mobilització. Els moviments socials són una línia de mobilització que costa identificar amb una estructura fixa i

una sèrie d’individus concrets.

Tenen un discurs transversal (un tema aplicat a tots els àmbits)

Es distingeixen, per tant, en les:

activitats molt variades i de tendència no convencional.

Recursos difusos (no hi ha la base d’uns membres estables).

Els moviments socials tenen com a objectiu difondre una sèrie de valors i no pretenen exercir el poder, només

pretenen influir en determinades decisions.

Els moviments socials no tenen intensió de perdurar en el temps i la seva desaparició pot ser a causa de:

èxit en transmetre aquests valors.

fracàs en transmetre aquests valors

A nivell d’evolució dels moviments socials hem de distingir entre:

Moviments socials antics que fan referència a l’emergència a la política de masses

ex. Moviment obrer

nous moviments socials que van començar a la dècada dels 60, i eren moviments de caràcter

progressista i contestatari, i van tenir lloc a les societats més avançades del mon accidental.

o Anys 60 Eren moviments duts a terme pels fills dels burgesos, que tenien les

necessitats materials cobertes i es fixaven en aspectes de les necessitats que tenia la

personalitat. Es trobaven en una època post-materialista i divergien en el funcionament

polític i econòmic.

o Anys 70 enlloc de tenir una naturalesa progressista o contestatària, eren uns

moviments socials conservadors i nazis.

Més endavant, els moviments socials van ser incorporats a l’anàlisi política. es vinculava l’emergència dels

moviments socials amb la crisi del sistema democràtic, la ingoverrnabilitat, i fins a quin punt l’eix esquerra dreta

era l’únic que es podia fer servir en competència de partits, potser hi havia altres eixos (ecologisme, la pau...) .

Els moviments socials tenen una estratègia organitzativa poc estable i lleugera. Critiquen l’oligarquia i s’inclinen

per formes de participació directa, una contribució esporàdica. Podem distingir tres tipus de mobilitats segons

l’actuació i l’estratègia que segueixen.

Moviments socials en sentit genèric . Mobilització ciutadana que s’articula de manera molt fluida a una

organització molt flexible i poc definida. No consisteix en una organització única.

Ex. ONGs, metges sense fronteres...

Moviments socials organitzats . Organitzacions una mica més estructurades que poden entrar en

competència entre elles amb organitzacions més tradicionals (grups d’interès, partits).

Grups d’acció amb un objectiu públic . Moviments socials amb una organització molt específica, es

centra en la defensa en una únic tema, normalment de tamany reduït i lligat a una temàtica concreta. El

moviment desapareix al mateix temps que desapareix el problema concret.

Ex. Campanyes per mobilitzar sectors.

Quan una causa de mobilització socials varia segons la capacitat d’organització i estructura que tingui. Aquesta

causa apareix perquè hi ha un grup que té certa desconfiança amb els canals habituals de la política i sovint

actuen a partir de formes no convencionals.

Accions directes amb cert grau de coacció i de violència.

Accions d’impacte mediàtic

67

Els moviments socials combinen una doble identificació:

1. instrument de pressió simbòlica de determinats valors per presentar una certa personalitat.

2. instrument de participació: pretén articular formes de participació per fomentar la participació i per

expressar certes demandes.

Al liberalisme els actors polítics eren els individus. Només l’individualisme polític garantia que seguís

perpetuant l’interès general per la política.

El liberalisme no preveia l’actuació política a partir d’actors col·lectius, sinó només d’individus. És per això que

la política té una certa actitud de rebuig enfront als moviments socials, i hi ha una emergència de partits polítics

i de grups d’interès.

És per això que alguns actors col·lectius estaven perseguits durant el segle XIX.

Els representants d’un moviment social ho ha de ser en general i no d’una partir o un petit grup d’interès. Fins

després de la II Guerra Mundial els actors col·lectius estaven regulats per la via del sistema jurídic: a partir del

dret a la associació, de formació de partits... i es comencen a acceptar els actors col·lectius, però entre tots

ells hi havia una desigualtat en funció als recursos de que disposen.

El sistema liberal/ sistema dictatorials fins a quin punt de llibertat d’actuació poden arribat als

col·lectius = més en un sistema liberal que no pas en un de dictatorial.

L’acceptació socials dels moviments socials ha anat creixent i cada cop més els individus consideren que els

actors col·lectius són necessaris pel bon funcionament, i els consideren com uns “intermediaris voluntaris entre

les demandes de la societat i els actors públics”.

Els partits polítics

Partit polític: actor col·lectiu més estructurat, amb un discurs global i són associacions que tenen com a

objectiu arribar al poder i exercir-lo (el poder formal, el que dóna competències). Són associacions voluntàries

d’individus que proposen un programa, amb una organització institucionalitzada per tot el territori, normalment

interestatal, partits d’àmbit no-estatal, o d’àmbit subestatals.

La política de masses s’articula a partir de partits, que s’encarreguen de fer d’intermediaris entre les demandes

de les gent sobre els sectors socials.

Els partits politics i les seves formacions han partit dues etapes:

1. els partits que representen les necessitats dels grups dominants. Partits que es constitueixen des

de posicions institucionals i s’organitzen en fraccions diferents i es mobilitzaven de manera visible

quan arribaven les eleccions solien sobre grups clientela. El seu programa es basa en la defensa

d’interessos concrets. Faccions de persones amb càrrecs institucional per defensar determinats

drets polítics.

2. partits creats per determinats grups socials exclosos de l’àmbit institucional i externs a la institució

que reclamen aprticipar als processos polítics. Representaven els assalariats, les minories

nacionals, els grups religiosos... a diferència dels grups prèvis, per tenir èxit es basen en una

organització estable, i amb una base dafiliació molt nombrosa amb un programa d’afiliació

explícits. L’èxit d’aquests partits polítics va lligat a l’implantació progressiva del sufragi, que

implicava més poder i capacitat d’influència de la població.

Aquestes dues etàpes van donar lloc a la tipologia clàssica de partits polítics:

68

partit de quadres o notables , emergeix d’institucions que ja han tngnut un càrrec institucional. Els

membres del partit són reclutats en funció de certes característiques, com ara el prestigi social, la

capacitat econòmica, la influència intel·lectual. Són membres que no intenten expandir-se en base

militar i amb unes característiques molt concretes. La organització es fomenta en comitès de notables,

personalitats que tenien una combinació força dèbil entre ells al voltant d’un grup parlamentari que

havien finançat el partit. propostes d’actuació no es fomenten en un ideari col·lectiu, coherent i sòlid,

sinó que es fonamenten en interessos derivats del grup de notables.

Parlamentaris : iniciativa.

Aquests partits tenen una importància molt gran a partir de la II Guerra Mundial, però actualment han

perdut importància.

Partits de masses , partits adreçats a tota la població. Primer van prendre una ideologia de la

socialdemocràcia i posteriorment les ideologies de la socialdemocràcia s’expressaven a partir

d’aquests tipus de partits (comunisme, feixisme, nazisme democratacristià), és a dir, partits que es

creen a partir d’una posició social. En un principi es van concentrar com un partit de massificació amb

un gran nombre d’afiliats que paguen una quota cada mes, la qual cosa eprmet que amb l’aportació de

cada soci:

més recursos per accedir al poder.

més capacitat d’augmentar els altres recursos.

El problema d’aquests partits és que com més creixien, més emergia el conflicte: la burocràcia feia que

hi hagués una separació més gran entre l’elit del partit dirigent i la base dels afiliats.

L’aparell del aprtit es pot dintingir entre: dirigents

base

La burocràcia del partit està professionalitxada i la base dels afiliats i la cúpula directiva són la cara del

partit.

Partits d’electors o catch-all party , deriva dels partits de masses i ja no tenen per objectiu mobilitzar la

població, sinó que el seu objectiu és mobilitzar el màxim de votants en el moment de les eleccions.

En aquests tipus de partits ha deixat de ser necessàri tenir una base d’afiliats potent. En el debat polític

és quan busquen el màxim d’electors.

Són partits que difuminen les fronteres ideològiques del seu programa: tenen grans principis genèrics,

poc conflictius... també desdibuixen la conexió que puguin tenir amb determinats sectors socials, no

volen identificar-se massa en cap sector concret.

Són partits que es caracterñitzen per una redefinició del lideratge polític: és molt important el lideratge

polític i la imatge, i és oer això, que hi ha un personificació i una professionalització del partit. Es

treballa amb el líder polític que ha de tenir una bona imatge i ha de ser un bon comunicador per atraure

vots.

Comparació entre els partits de massa i els partits d’electors (‼ típica pregunta d’examen).

Aspectes:

Els partits de masses dipositen un poder molt fort a una estructura burocràtica central amb molt de

poder. En canvi, als partits d’electors, aquesta maquinària és més lleugera i tenen un poder menor

i concentren al poder als professionals del partit (líders...).

En els partits de massa, el partit es recolza amb una base d’afiliats nombrosa vinculats a

l’organigrama del partit, jerarquitzada. La feina d’aquesta organització és mantenir vinculats als

69

afiliats al partit ja que es tracta d’un tipus d’electorat fidel. En canvi, en els partits d’electors la base

d’afiliats és feble i els llaços organitzatius molt dèbils i el que busquen és un vot del més ampli

aspecte de la societat, en un electorat poc fidel que han de buscar (electorat volàtil).

Els partits de masses tenen una preeminència cap a una direcció col·legiada al capdavant de la

organització que lideren aquesta maquinària. En canvi, els partits d’electors la preeminència és

dels representants electes del mateix partit. La direcció del partit és menys col·legiada i més

focalista .

Els partits de masses depenen de les quotes dels afiliats i d’activitats col·laterals, mentre que els

partits d’electors cobreixen el seu finançament a partir de donacions dels grups d’interès i a partir

del fons públic.

En els partits de masses el seu discurs està al voltant d’una ideologia específica, forta... els més

fidels a nivell de discurs i ideològic són els més actius i amb més poder. En canvi, en els partits

d’electors, la ideologia ha deixat pas a la generació de debats al voltant de temes específics.

En els partits de masses és important connectar amb els votants a partir d’una organització que es

vagi estenent per tot el territori, per tenir un contacte directe amb els votants. En canvi, en els

partits d’electors es comuniquen amb els seus votants a partir dels mitjans de comunicació i no fa

falta una ubicació física al territori

I finalment, en els partits d’electors ha adquirit molta importància el lideratge. És a dir, el líder del

partit és interessant que tingui influència o contactes amb els grups d’interès i han de demostrar el

grau de vincles d’influència i la capacitat que tenen per influir. En canvi, els líders dels partits de

masses han de tenir la capacitat de controlar aquesta gran maquinària.

Partits empresa

Són partits i organitzacions que s’han creat específicament per promoure el suport electoral a un candidat

concret.

Ex. Partit de Berlusconni.

Els partits empresa, són una organització molt petita, molt eficient i amb una capacitat d’aconseguir el suport

econòmic de grups d’interès per poder finançar la campanya electoral.

tenen bona relació amb els mitjans de comunicació.

tenen una capacitat de control i d’influència bastant forta.

A partir d’aquesta afirmació:

“els partits empresa són l’evolució necessària dels partits d’electors”.

Hi ha teòric que opinen que és certa perquè cada cop és més difícil aconseguir el poder sense aquest tipus

d’influència.

I hi ha teòrics que consideren que no és certa aquesta teoria perquè són dos tipus de partits molt diferenciats,

amb una història molt diferent i en els partits empresa hi ha un candidat sense abse ideològica amb més

recursos i capacitat que no pas en un partit d’electors.

Hi ha teòrics que creuen que aquests partits acabaran controlant el sistema electoral i deixant enrere altres

tipus de partits.

Quan parlem de partits hem de diferenciar entre la seva:

- Estructura formal , plasmada en els estatuts dels partits, que diu com s’organitzaran, a

partir de quin sistema, quines competències tocaran a cada grau de la organització...

70

- Estructura informal, que no està escrita enlloc però és amb la que realment funcionen els

partits.

relacions de poder entre diferents faccions.

Al marge de tot això, la majoria de partits funcionen en base a una cúpula vigent del partit que sol coincidir amb

les persones que acaben ocupant els càrrecs més importants de poder. En aquest sentit podem distingir entre:

- Els permanents , dirigeixen la maquinària interna del partit.

- Els dirigents o cares visibles, que són els que acaben ocupant carrecs visibles a les

institucions.

El grup parlamentari és un actor diferent del partit polític, és a dir, no cal que sempre tinguin les mateixes

opinions i els mateixos interessos.

- Els militants , que dediquen només una mica del seu temps en tasques de vinculació i

col·laboració puntual.

- Els afiliats , que paguen una quota i és la seva vinculació amb el partit i no acostumen a

participar-hi activament.

El finançament:

Partits de notables finançament privat

Partits de masses finançament privat

Després de la Segona Guerra Mundial i després de concebre els partits polítics com a actors mundials amb un

paper rellevant, es comença a debatre la necessitat de regular el finançament dels partits per aconseguir certes

igualtats de condicions entre partits per poder intervenir en la vida política de forma igualitària. Els criteris que

es van fer servir per considerar el repartiment financer són els ascons i les votacions.

Les funcions dels partits polítics

Les funcions dels partits polítics han anat variant al llarg del temps, i actualment les funcions típiques dels

partits polítics son:

1. reclutar i formar elits polítiques que després hauran d’ocupar càrrecs a les institucions.

2. interpretar les demandes socials, agregar-les, i reformular-les en missatges simples. Aquestes

reformulacions es transformen en propostes d’actuació política programes electorals i del

govern.

3. erigir-se en agents de comunicació i transmissió de missatges entre governants i governats, és a

dir, fer una tasca de pedagogia en les dues direccions (educar, explicar...).

4. enquadrar i organitzar preferències.

A part, hem de distingir entre:

a) sistemes dictatorials

b) sistemes democràtics

perquè moltes vegades en la societat de partits, les funcions que fan els partits són les de legitimar les accions

del govern i es tracta de contribuir a que aquestes accions siguin acceptades per la població. Aquesta situació

també la podem trobar en països amb un passat colonial proper.

71

Es pot dir que els partits polítics van començar com a organitzacions privades però han patit forts canvis de

naturalesa i això ha fet que els partits s’allunyessin de la societat civil i acabessin representant a les institucions

públiques i ara són organitzacions públiques.

Això ha comportat crítiques, pèrdues d’afiliació i canvis en la manera de concebre la forma de participació

política (a partir d’activitats no convencionals, amb ONGs, a partir d’associacions...).

Sistemes de partits polítics

Quan parlem de sistemes de partits polítics ens referim a les relacions que es creen entre els partits polítics i a

quants partits polítics hi ha en el mateix escenari.

Quins factors expliquen que hi hagi un nombre diferent de partits polítics i que hi hagi diferents tipus de

relacions entre ells?

Els diferents eixos de conflictes dins de la societat, varien segons la societat. El més comú que hi ha en el món

occidental és l’eix esquerra dreta, però no és l’únic, n’hi ha més:

laïcitat de l’Estat laics versus confessionals.

Capitalisme econòmic esquerra versus dreta

Conservadors versus liberals

Radicalitat dels mitjans per la reforma social Reforma social versus revolució

Unitat de l’Estat- Nació nacionalisme estatal versus nacionalisme perifèric.

Democràcia política demòcrates versus feixistes.

Creixement econòmic i mediambient productivistes versus ecologistes.

El nombre de partits polítics i les relacions que hi ha entre ells dóna com a resultat un sistema de partits

específic.

Així els sistemes de partits s’han classificat de diferent manera però els autors DUVERGER i SARTORI, el

primer que diuen és que els partits no emergeixen només per la regulació dels conflictes i posicions, sinó que

també per la regulació institucional de la competència electoral, que influeix en el tipus de sistema de partits

que puguem tenir.

Així, podem classificar els sistemes de partits entre:

Sistema de partit dominant , on hi ha una força política que aconsegueix assolir de manera continuada

una majoria absoluta al parlament. El segon partit aconstuma a distanciar-se molt en els vots.

Ex. Suècia, Japó,Índia...

Sistema de partits bipartidista, on hi ha un relatiu domini entre dos partits. Tots dos tenen prou poder

per aconseguir governar. Entre els dos partits més grans sumen el 80% dels vots. Els altres partits no

entre en joc de la repartició de poder.

Ex. Gran Bretanya, Estats Units, Canadà...

Sistema de 2 partits i mig , on hi ha dos partits amb un cert domini per damunt els altres i un altre partit

que actua com a soci de poder.

Ex. Irlanda

Sistema pluripartidista, on hi ha una distribució del vot més fragmentada, i hi ha més de dos partits que

poden assolir el pdoer. No destaca la posició dels dos partits més grans. en sistemes moderats hi ha 4

o 5 partits que poden influir en la formació del govern

Ex. Bèlgica, P. Baixos, Suïssa, Israel, Birmània...

72

I en els sistemes extrems, hi ha més de 4 o 5 partits que poden influir en la formació del govern.

També cal tenir en compte una altre característica en els sistems pluripartidistes, hi ha una polaritat

ideològica entre els partits. Com per exemple passava a Espanya entre el 1931 i el 1936. en els

sistems pluripartidistes moderats hi ha una distància curta ideològica entre partits.

Ex. Països Baixos, Bèlgica...

Sistemes de partit únic, que es dóna en règims dictatorials. El pdoer està en mans d’una sola potència

política que impedeix la competència entre partits. Hi ha una vinculació i identificació molt gran entre

partit i institucions.

Sistema hegemònic , on hi ha una fesomia de pluripartidisme però hi ha una predomini d’un partit per

damunt dels altres i controla els processos electorals a través de sistemes i regulacions poc

democràtiques.

Ex. Egipte, Taiwan, Corea del Sud...

73

74