Les persones, com tots els altres animals, rebem informació provinent del medi extern i del medi intern gràcies als receptors sensorials localitzats en diferents parts del cos.

Quan els receptors reben un estímul adequat, el converteixen en un impuls nerviós que es transmet pel sistema nerviós perifèric fins al sistema nerviós central, on s'interpreta en forma de sensacions.

Els receptors sensorials són estructures formades per cèl·lules nervioses, especialitzades a captar estímuls i a transformar-los en impulsos nerviosos.

? L’equilibri

Cada receptor sensorial està especialitzat a captar un tipus d'estímul (llum, so, pressió, canvis de temperatura, gravetat, etc.). Segons l'estímul al qual són sensibles, els receptors es classifiquen en els tipus següents:

Quimioreceptors. Són sensibles a les substàncies químiques. Mecanoreceptors. Són sensibles als estímuls mecànics, com ara la fricció, la pressió, el so o la gravetat. Fotoreceptors. Són sensibles a la llum. Termoreceptors. Són sensibles a les variacions de temperatura.Nociceptors. Sensibles a pressions intenses, són responsables del dolor.

 Els receptors sensorials també es poden classificar segons on estan localitzats en l'organisme. En aquest sentit, n'hi ha els tipus següents:

Receptors interns o interoceptors. Estan localitzats a l'interior de l'organisme, especialment a les vísceres. S'encarreguen de recollir la informació dels òrgans interns per informar-nos de l'estat general de l'organisme, com ara de la posició, la gana i la set, les ganes d'orinar, etc.

Receptors externs o exteroceptors. Estan localitzats a la superfície del cos. S'encarreguen de recollir els estímuls provinents de l'exterior: la llum, el so, la temperatura, etc.

Determinats exteroceptors s'agrupen en punts concrets del cos i s'envolten d'estructures sensorials que formen els òrgans dels sentits. Les persones tenim cinc sentits que ens informen del món exterior: la vista, l'oïda, el tacte, l'olfacte i el gust.

La pell és l'òrgan més gran del nostre cos. Consta de les tres capes següents:

L'epidermis. És la capa exterior, formada per teixit epitelial amb diversos estrats de cèl·lules. Les cèl·lules més externes estan mortes i es desprenen contínuament en forma d'escates i caspa. Aquestes cèl·lules tenen queratina, una proteïna que té la funció d'impermeabilitzar la pell. El derma. És la capa situada sota l'epidermis, formada per teixit conjuntiu, que proporciona elasticitat a la pell. Al derma es localitzen nombroses estructures: fol·licles pilosos, glàndules sudorípares, glàndules sebàcies, músculs, fibres nervioses, etc. L'hipoderma. És la capa més interior, també anomenada teixit cel·lular subcutani. Està formada, principalment, per teixit adipós.

Els receptors sensorials de la pell poden ser: mecanoreceptors, nociceptors i termorreceptors i estan situats, bàsicament, al derma, tot i que també n'hi ha a l'hipoderma, i poden ser terminacions nervioses lliures o terminacions nervioses encapsulades que formen corpuscles tàctils, com els corpuscles de Meissner (sensibles al contacte), de Vater-Pacini (a la pressió), de Krause (al fred) o de Ruffini (a la calor). El conjunt d'informacions que aporten aquests receptors produeix la sensació del tacte.

El dolor es percep per les terminacions nervioses lliures, que es poden excitar per una àmplia varietat d'estímuls (fred, calor, pressió, etc.).

DOLOR SOMÀTIC I VISCERAL

POSICIÓ I MOVIMENT

POSICIÓ I MOVIMENT

CANALS SEMICIRCULARS I CARGOL

Les orelles són els òrgans sensorials de l'audició i de l'equilibri. Permeten captar els sons i convertir-los en impulsos nerviosos.

A l'orella es diferencien tres regions: l'orella externa, la mitjana i la interna.

A l'orella es duen a terme dues funcions diferents, l'audició i l'equilibri.

L'equilibri. Quan ens movem, el líquid que omple els canals semicirculars es mou i canvia de posició. A les parets d'aquests canals hi ha unes cèl•lules, proveïdes de cilis sensitius, que detecten el moviment del líquid i informen el cervell, a través d'impulsos nerviosos, de la posició del cap i del seu moviment. En el procés de manteniment d'equilibri també intervé el cerebel coordinant l'acció dels músculs.

Timpà i ossets

L'audició. El pavelló de l'orella capta els sons i els transmet al timpà a través del canal auditiu extern. El timpà vibra en rebre els sons i transmet aquesta vibració, a través de la cadena d'ossets, als líquids que omplen el caragol, on hi ha unes cèl•lules mecanoreceptores sensibles a la vibració sonora. Aquestes cèl•lules transformen les vibracions en impulsos nerviosos, que es transmeten pel nervi auditiu al cervell.

CILIS

DISTENCIÓ VÍSCERES

L'ull està format pels elements següents:El globus ocular. És una esfera les parets de la qual estan constituïdes per tres capes diferents: l'escleròtica, la coroide i la retina. Hi ha dues substàncies més o menys líquides que omplen el globus ocular i que donen la forma a l'ull: l'humor aquós, situat entre la còrnia i el cristal·lí, i l'humor vitri, localitzat entre el cristal·lí i la retina.Els òrgans annexos. Són els que protegeixen l'ull i els que li permeten que es mogui. Els constitueixen les celles, les parpelles, les pestanyes, l'aparell lacrimal i els músculs de l'ull.

La llum penetra en l'ull per la còrnia, que actua com una lent convexa desviant els raigs lluminosos cap a un únic punt.

La pupil·la és una obertura que permet controlar la quantitat de llum que entra a l'ull: augmenta de mida quan hi ha poca llum i disminueix quan n'hi ha molta, procés determinat per un disc format per fibres musculars, l'iris.

Els raigs lluminosos reflectits pels objectes travessen la còrnia i l'humor aquós i arriben al cristal·lí, que adapta la forma corba que té per enfocar les imatges, procés que s'anomena acomodació de l'ull. El cristal·lí es bomba per enfocar les imatges dels objectes propers i s'aplana per als llunyans. Així es forma a la retina una imatge invertida i més petita que l'objecte real.

La imatge formada a la retina és captada pels fotoreceptors, que la converteixen en impulsos nerviosos que el nervi òptic condueix fins a l'escorça cerebral. Allà s'interpreten i es percep la imatge.

La nostra visió s'anomena binocular perquè és el resultat de l'enfocament dels dos ulls alhora. Permet reconèixer la distància, la longitud, la profunditat, l'amplada i la posició dels objectes en l'espai.

GLÀNDULA PINEAL O EPÍFISI

L'interior de les fosses nasals està entapissat per una mucosa anomenada pituïtària, de la qual es distingeixen la pituïtària vermella, amb molts vasos sanguinis que escalfen i humitegen l'aire inspirat, i la pituïtària groga, amb nombrosos receptors olfactoris que formen el bulb olfactori, des d'on surt el nervi olfactori, que porta la informació al cervell.

A la superfície de la llengua hi ha nombroses elevacions, les papil·les gustatives. En aquestes papil·les hi ha les cèl·lules sensitives (quimioreceptors).

Les papil·les detecten quatre sabors bàsics: el gust dolç, el salat, l'àcid i l'amargant. Tots els altres sabors provenen de les combinacions d'aquests.

Perquè les substàncies químiques es puguin percebre, han d'estar dissoltes. Cada papil·la gustativa té terminacions nervioses que, excitades pels sabors, generen impulsos nerviosos. Els impulsos nerviosos són transportats pel nervi facial i pel nervi glossofaringi fins a l'escorça cerebral, que interpreta els sabors i identifica de quins tipus són.

El sentit del gust també depèn, en gran manera, de l'olfacte. Això fa que, quan estem refredats, trobem insípids els aliments, perquè els receptors olfactoris queden aïllats per la mucositat nasal.

Cura i higiene dels òrgans dels sentitsPer mantenir en bon estat els òrgans dels sentits és important que adoptem un seguit d'hàbits saludables, entre els quals destaquen els següents:

• Mantenir una alimentació adequada, que sigui especialment abundant en vitamines i minerals, que són imprescindibles, per exemple, per a la vista.

• Evitar el consum de substàncies tòxiques, com ara l'alcohol i el tabac, que afecten principalment la vista, el gust i l'olfacte.

• Utilitzar ulleres apropiades per protegir els ulls dels raigs solars. Hi ha radiacions solars que són perjudicials per a la retina.

• Evitar el contacte dels ulls amb la pols i la brutícia. Quan estem cansats o quan ens piquen els ulls, no els hem de fregar mai amb els dits o la mà. És recomanable rentar-los amb aigua abundant.

• Llegir sempre en llocs ben il·luminats i, si és possible, amb llum natural.• Evitar els llocs sorollosos i amb molt de fum que puguin perjudicar les

orelles i els ulls.• Posar un volum moderat quan s'escolta música, quan es mira la televisió,

etc. Evitar un volum alt en els auriculars, ja que és un costum que comporta una pèrdua ràpida d'audició.

• No forçar la vista. Evitar mirar directament el sol i els objectes que desprenen llum molt intensa, com ara els focus.

• Quan es practica algun esport, posar-se casc i ulleres protectores que siguin adequats amb l'objectiu de protegir els òrgans dels sentits.

• Protegir la pell de les radiacions solars posant-se samarretes o aplicant-se cremes protectores abans de qualsevol exposició, fins i tot els dies ennuvolats.

• Netejar diàriament l'orella externa per evitar que s'hi acumuli cera de manera excessiva. No hem de fer servir objectes punxeguts que puguin malmetre les parets del conducte auditiu extern i el timpà.

• Fer-se fer revisions mèdiques periòdiques de la vista i de l'oïda.• Raspallar-se les dents i la llengua després de cada àpat. La mala higiene

oral fa que s'acumulin substàncies damunt les papil·les i que en limitin la sensibilitat.

L’APARELL LOCOMOTOR:

L’aparell locomotor s’encarrega d’executar les respostes motores elaborades pel sistema nerviós. Serveix de suport intern a l’organisme i facilita els seus moviments i desplaçaments

El moviment d’una part del cos no acostuma a ser el resultat de l’acció d’un sol múscul. La coordinació de tots els moviments que es produeixen en la locomoció o en la postura és obra del sistema nerviós, sobretot del cerebel, on es localitza el control de l’equilibri.

L’Esquelet dóna forma al cos humà

SISTEMES ESQUELÈTIC I MUSCULAR

L’aparell locomotor s’encarrega del moviment del cos humà, i és format pels ossos de l’esquelet i els músculs que s’hi insereixen.Sist. Esquelètic = part passiva ---- Sist. muscular= part activa

Els músculs són els òrgans actius del moviment, es contreuen com a resposta a un impuls nerviós i en moure’s arrosseguen els ossos. Els ossos estan units entre ells mitjançant les articulacions, que en molts casos els permeten una certa llibertat de moviment. Els lligaments reforcen la unió de les peces articulars, mentre que els tendons són el mitjà pel qual els músculs s’insereixen a les peces òssies. CISCO

ELS OSSOS

Hi ha ossos llargs, com el fèmur; ossos curts, com les falanges, que formen els dits; i ossos plans, com l’omòplat. La forma i l’estructura de cada os respon a la seva funció. Alguns ossos han de protegir estructures importants, per exemple els ossos del crani protegeixen l’encèfal, la caixa toràcica protegeix els pulmons i el cor. Però hi ha altres ossos que tenen la funció de sostenir el cos o formen la seva estructura interna. Les extremitats contenen ossos que estan implicats en la locomoció i en el moviment, alguns de molt llargs i resistents. A més a més, l’esquelet té una altra funció important: mantenir els òrgans i els sistemes corporals en els seves posicions correctes.

El Crani és una caixa òssia que protegeix l’encèfal.

Anatomia:

Els ossos del cap formen el crani, on trobem 8 ossos fermament units. Al cap també hi h dos maxil·lars, superior i inferior o mandíbula, amb 32 dents i queixals, en l’etapa adulta ( 4 incisius, 4 ullals, 4 premolars, 20 molars ). Sobre les galtes hi ha dos ossos més, els molars, que s’articulen amb el crani. La cúpula craniana està formada per l’os frontal, els 2 parietals, els 2 temporals, els 2 esfenoides, i l’occipital. El tronc. L’eix del tronc és la columna vertebral, formada per 33 vèrtebres. Pel seu interior passa un òrgan molt delicat, la medul·la espinal. La columna vertebral pot dividir-se en cinc parts: la zona cervical, al coll; la dorsal, a l’esquena; la lumbar, a la zona abdominal; els sacre i el còccix. A la part superior del tronc hi ha la caixa toràcica, formada per les costelles, l’estèrnum i els vèrtebres dorsals. Les costelles són ossos plans i corbats, units a l’estèrnum per un fragment de cartílag. Aquesta combinació de teixit ossi (dur) i teixit cartilaginós (tou) facilita l’expansió i la contracció del tòrax.Les extremitats. Les superiors estan formades cadascuna per la mà, l’avantbraç i el braç. A la mà hi ha el canell, constituït pels ossos carpians i també tota la colla d’ossets anomenats metacarpians, els dits estan constituïts per falanges. L’avantbraç té dos ossos llargs, el cúbit, extern, i el radi, intern. El braç està format per un sol os, l’húmer. Les extremitats inferiors estan formades per la cuixa, la cama i el peu. La cuixa té un sol os, el fèmur que s’articula amb l’os coxal. La cama està formada per la tíbia i el peroné. Al peu hi ha uns ossets, el metatarsians, els dits també estan formats per falanges. Entre la cama i el peu hi ha el turmell, formats per uns ossets petits i curts, els tarsians.

Sistema Esquelètic

1. Zigomàtic

2. Mandíbula

3. Clavícula

4. Omòplat

5. Mànec de l’Estèrnum

6. Estèrnum

7. Apèndix Xifoides

8. Cúbit

9. Metacarp

10. Falanges

11. Falangines

12. Falangetes

13. Peroné

14. Falanges del peu

15. Metatars

16. Ròtula

17. Ilíac

18. Cartílag costal

19. Maxil·lar

20. Nasal

21. Frontal

22. V cervicals

23. V dorsals

24. V lumbars

25. Sacre

26. Còccix

27. Tras

28. Tíbia

29. Fèmur

30. Ossos del Carp

31. Radi

32. Húmer

33. Atles

34. Occipital

35. Parietal

Inicialment els ossos no estan formats per teixit ossi, sinó per un altre teixit, conegut per cartílag hialí, teixit que està en constant multiplicació i possibilita l’extensió dels ossos. A mesura que l’individu creix els seus ossos es van ossificant, primer la diàfisi, posteriorment una epífisi i finalment l’altra epífisi, aturant-se el creixement en longitud de l’individu (16 anys en les dones i 18 anys en els homes).

Diferents etapes d’ossificació.

Substitució del Teixit Cartilaginós pel Teixit Ossi a partir dels diferents centres d’ossificació.

L’extrem dels ossos llargs rep el nom d’epífisi, i la part central és la diàfisi. Els ossos han de ser lleugers i alhora resistents. Lleugers perquè els hem de dur amb nosaltres tota la vida, i resistents perquè han d’aguantar fortes tensions, cops i esforços que duem a terme en els nostres activitats quotidianes.

És per això que l’os està format externament per un teixit ossi compacte, mentre que internament trobem zones de teixit ossi esponjós i zones buides que ocuparà la medul·la òssia. El teixit ossi esponjós és una mena de xarxa de làmines, les anomenades trabècules òssies, disposades en diferents direccions, i amb moltes cavitats petites a l’interior.

Esquema general d’un os llarg.

Tall on s’observen les Trabècules òssies Teixit Ossi Esponjós

El teixit compacte té una gran consistència i està format per làmines òssies disposades concèntricament, de manera que formen petits tubs per on passes multitud de vasos sanguinis que reparteixen les substàncies nutritives a tot el teixit ossi. Aquests conductes poden ser verticals, anomenats Sistemes de Havers, o horitzontals, anomenats Sistemes de Volkmann.

Els ossos plans i les epífisis dels ossos llargs contenen teixit ossi esponjós, en canvi el teixit compacte el localitzem en les diàfisis dels ossos llargs. Amb aquest disseny es guanya resistència.

HISTOLOGIA:

Els ossos deuen la seva consistència al fet que contenen minerals, el principal és el fosfat de calci, que representa aproximadament el 70% de tot el seu pes i que està compactat per una proteïna anomenada col·làgena.Els ossos estan formats per cèl·lules que constitueixen el teixit ossi. Trobem els osteoblasts, cèl·lules encarregades de fabrica l’os, i els osteoclasts, que són cèl·lules fagocitàries que destrueixen l’os antic. Per tant l’os contínuament es va regenerant gràcies a l’acció d’aquestes dues cèl·lules.

Histologia de l’Os Compacte: Sistema de Havers (H), Sistema Intersticials (I), Os Cortical (C), Osteocists (O) i Periosti (P), Ciment mineral (C).

Les articulacions.

El lloc d’unió entre els ossos rep el nom d’articulació. En els articulacions hi ha els lligaments i el cartílag, una capa prima de teixit cartilaginós, més tou que no pas l’os, que cobreix les superfícies d’articulació dels ossos. A totes les articulacions mòbils hi ha la càpsula articular, una membrana fibrosa que envolta l’articulació per tal de mantenir-la unida. En algunes articulacions, com en el genoll, hi ha petites “falques” de teixit cartilaginós, els meniscs, que alleugereixen la càrrega sobre els ossos. En aquesta zona trobem les membranes i líquids sinovials, que s’encarreguen d’aportar aliments nutritius i lubrificar la zona per un bon lliscament de les superfícies articulars.

Histologia d’una Articulació Sinovial: Epífisi (T,M), Cartílag Hialí (C), Càpsula Fibrosa (Cp), Tendó Extensor (E), Membrana Sinovial (S)

A la columna vertebral, les vèrtebres també s’articulen entre elles (articulacions semimòbils), però val a dir que el moviment només és important a les vèrtebres cervicals. Entre cada vèrtebra hi ha elements cartilaginosos de fixació anomenats discs intervertebrals. Els ossos del crani i de la cara estan articulats, però el seu moviment és nul i les superfícies de contacte resten unides molt fermament (articulacions immòbils). Al crani els cantells dels ossos són dentats, i l’articulació rep el nom de sutura, ja que sembla que estiguin cosits entre ells.

Sutura d’ossos plans del crani Discs

Intervertebrals

Les articulacions possibiliten els moviments. Hi ha parts del cos que tenen una gran amplitud de moviment, i d’altres que només permeten moviments molt limitats o gairebé nuls. Aquesta diversitat de moviments respon a l’existència de diferents models d’articulacions: Tipus bola-cavitat. Permet gran amplitud de moviments. És el cas de l’espatlla o del maluc, on els caps dels ossos de les extremitats són arrodonits i encaixen en un forat en les cintures escapular i pèlvica. Tipus pivot. Pot fer girar diferents parts del cos i també és força mòbil. És el cas del colze o de les articulacions de les vèrtebres cervicals. Tipus frontissa. Gairebé només es poden moure en un sol pla, com quan flexionem i estenem un dit o la cama. Aquests moviments es deuen a les articulacions del genoll o de les falanges dels dits.

El Sistema muscular:Aproximadament el 40% del pes d’una persona adulta es deu a la seva musculatura. El cos humà disposa de més de 400 músculs, i molts d’ells tenen la funció de moure diverses parts del cos. Aquest conjunt de músculs relacionats amb el moviment rep el nom de musculatura esquelètica – RÀPID I VOLUNTARI, ja que està connectada amb els ossos.

Hi ha, però, molts altres músculs que s’encarreguen de dur a terme altres tasques, no precisament relacionades amb la locomoció. Així, per exemple, la musculatura dels òrgans de l’aparell digestiu intervé directament en la digestió mecànica i en el transport de l’aliment; els músculs de la caixa toràcica en la respiració...(músculs llisos) – LENT i INVOLUNTARI; o el miocardi (múscul cardíac) – RÀPID i INVOLUNTARI

Aparell Locomotor

La membrana plamàtica que envolta la cèl·lula s’anomena endomisi, observant-se sota d’ella la presència de nuclis, ja que la fibra muscular és una cèl·lula multinucleada. Un conjunt de fibres s’organitzen en una estructura superior que anomenem feix de fibres musculars, recobert per una membrana anomenada perimisi, i un grup de feixos organitzats donen un conjunt encara més gran anomenat múscul, i envoltat per una membrana anomenada epimisi.A l’extrem dels músculs, les unions de tots els embolcalls de teixit connectiu formen els tendons, que uneixen el múscul a l’os.

Estructura general d’un òrgan muscular

1. Frontal

2. Zigomàtic

3. Quadrat del mentó

4. Trapezi

5. Pectoral major

6. Bíceps braquial

7. Oblic de l’abdomen

8. Supinador llarg

9. Tensor de la fàscia lata

10. Recte anterior de la cuixa

11. Sartori

12. Vast extern

13. Bessó

14. Cara interna de la Tíbia

15. Extensors dels dits

16. Peroneu llarg

17. Vast extern

18. Abductor

19. Recte abdominal

20. Tríceps braquial

21. Pectoral menor

22. Deltoide

23. Elevador de l’omòplat

24. Esterno-clido-mastoïdal

25. Temporal

26. Semimembranós

27. Soli

28. Bessó extern

29. Bíceps crural

30. Semimembranós

31. Gluti major

32. Extensor dels dits

33. Flexor

34. Dorsal ample

35. Rodó major

36. Trapezi

Tots els músculs, independentment a llur funció, tenen en comú que es poden contreure. Els nostres músculs presenten una gran diversitat de formes, però, d’una manera general, poden classificar-se en: músculs llargs. Els trobem especialment en les extremitats i participen en moviments amples i ràpids. Els músculs amples. Són plans i tenen poc gruix. Es troben en les parets abdominal i toràcica, i proporcionen un revestiment a les dues cavitats més grans del cos. Músculs curts. Són petits i de formes diverses. Abunden al voltant de la columna vertebral. Proporcionen poca amplitud de moviment, però poden fer molta força.

ANULAR – PLA – ORBICULAR - FUSIFORME

Fisiologia:

Els músculs esquelètics estan units als ossos i, així, quan es contrauen, els estiren i els mouen. Per tal de fer possible aquest moviment, els músculs han de treballar per parelles. Quan cal moure una part del cos, uns músculs es contreuen i esdevenen més curts i gruixuts, alhora que els altres músculs han d’estar relaxats, ja que, quan aquests es contreuen, produeixen el moviment oposat (ACCIÓ ANTAGÒNICA)

Els músculs, per si sols, no són capaços de fer cap tipus de moviment. Per poder produir moviments calen els ossos i les articulacions. Tot el conjunt funciona com una PALANCA

Funcionament per parelles dels músculs

Patologia :

Osteoporosi

Osteosarcoma: o sigui tumor maligne localitzat a nivell ossi.Osteoartritis: es deu a la degeneració progressiva i inevitable que tenen els cartílags articulars a mesura que passen els anys. Apareix també dolor articular.

Osteoporosi: és una situació en la que està disminuïda la massa total de l’os per culpa de la reducció del nombre o bé la grandària de les trabècules de l’os. És un procés freqüent en la gent gran i sobretot en la dona postmenopàusica. Raquitisme: malaltia que era freqüent abans entre els infants, degut a les males nutricions, on la manca de vitamina D provocava una mala construcció òssia.

Os normal

Les fractures: quan un os es trenca o s’estella. Cal immbolitzar-lo. Les distensió: rotura parcial o total dels tendons. Els esginços: rotura parcial o total dels lligaments. Les luxacions: és el desplaçament d’un os de la seva posició Les contractures: per una contracció involuntària i mantinguda d’un múscul

LA PREVENCIÓ DE LESIONS I HÀBITS SALUDABLES• FER EXERCICI FÍSIC

• DIETA EQUILIBRADA

• CALÇAT ADEQUAT

• POSICIONS CORRECTES

• EVITAR PESOS EXCESSIUS