Els nens són, sense excepció, uns éssers passius meravellosament fets que si se'ls atén a temps i es manté l'atenció al llarg del procés d'educació, basant-se en un coneixement correcte de la matèria, se'ls pot procurar una formació col·lectiva de manera que adquireixin qualsevol caràcter que es desitgi. I encara que aquests éssers, com qualsevol altra espècie de la naturalesa, posseeixin innombrables variants, tots participen en aquesta qualitat de ser modelats {...} La generació present pot controlar aquestes condicions de manera que les generacions futures podran arribar a tenir, sense excepcions individuals, qualsevol caràcter que avui l'home desitgi que tinga.    

Robert Owen

La invenció i l'ús de la màquina de cardar llana, que té com a conseqüència reduir la mà d'obra de la forma més inquietant produeix (en els artesans) el temor seriós i justificat de convertir-se, ells i les seves famílies, en una pesada càrrega per a l'Estat. Constaten que una sola màquina, manejada per un adult i mantinguda per cinc o sis nens realitza tant treball com trenta homes treballant a mà segons el mètode antic (...). La introducció d'aquesta màquina tindrà com efecte gairebé immediat privar dels seus mitjans de vida a gran part dels artesans. Tots els negocis seran acaparats per uns pocs empresaris poderosos i rics (...). Les màquines l’us de les quals els peticionaris lamenten es multipliquen ràpidament per tot el regne i fan sentir ja amb crueltat els seus efectes: molts estem ja sense treball i sense pa.

Extret del Diari de la Càmera dels Comuns,

1794.

Sabut és que un gran nombre d'obrers i jornalers, en diverses parts del Regne, han intentat, mitjançant reunions i coalicions il·legals, obtenir un augment de salari o perseguir altres fins il·legals. S'ha fet precís prendre mesures molt enèrgiques amb la finalitat d'evitar la formació d'aquestes coalicions, imposant als culpables un càstig ràpid i exemplar. Per tant, es decreta que tots els contractes, convenis i acords de qualsevol classe, fets o signats amb, per o entre jornalers, manufacturers o altres obrers, dintre d'aquest Regne, amb la finalitat de reduir o alterar les seves hores habituals de treball o per a disminuir la quantitat de treball o per a impedir o dificultar la quantitat que qualsevol persona pot emprar a qualsevol que ell pensi que és apropiat per a treballar en la fàbrica, serà il·legal, nul i sense validesa.

I tots els jornalers i obrers que siguin culpables de qualsevol de les citades infraccions, havent estat declarats convictes d'això…, seran, per ordre d'aquests jutges, lliurats i empresonats durant un temps no superior a tres mesos, o seran lliurats a un Reformatori i compliran treballs forçats durant com a molt dos mesos.

Anti Combination Act (1800)

Primeres manifestacions obreres

Primeres manifestacions obreres

Ludisme(Ned Ludd) Destrucció de

màquines

Primeres Associacions obreres: els sindicats

Primeres Associacions obreres: els sindicats

Anglaterra, 1824Catalunya, 1843

Sindicats

Reivindicacions laborals:millor sou, menor jornada,limitar treball infantil,...

Lluitaven per

Daumier

2. La resposta dels obrers. Els orígens del moviment obrer2. La resposta dels obrers. Els orígens del moviment obrer

REACCIÓ EMPRESARIS?

1800-1840

Formes d’acció

Negociació?Vaga?

LuditaObrer que, als primers temps de la industrialització, destruïa màquines (ludisme).

LudismeMoviment sorgit entre els obrers anglesos al principi del s. XIX que destruïa les màquines de la indústria. El ludita rep el nom de Ned Lud (o Ludd), obrer que el 1779 destruí un teler mecànic. El ludisme és considerat com una reacció visceral, bé que pogués estar més o menys organitzada, a les conseqüències del maquinisme industrial: els obrers prenien com a causa dels seus mals (atur, degradació del treball, baixos salaris, etc.) els instruments, enlloc d'atribuir-los a l'organització i el sistema de la producció industrial. Els ludistes protagonitzaren accions violentes consistents a malmetre les màquines i les eines de treball, úniques responsables, segons ells, de l'atur existent. Tanmateix, el ludisme constitueix l'inici del moviment obrer.

A letter sent to an Huddersfield millowner in 1812

"Information has just been given that you are the owner of those detestable shearing frames, and I have been asked by my men to give you a warning to pull them down. If they are not taken down by the end of next week, I shall send at least 200 men to destroy them. If you fire at my men, they have orders to murder you and burn all your houses. Go to your neighbours and inform them that the same fate awaits them if their frames are not taken down.”

Signed by the general of the army, Ned Ludd

Cronologia

◦ 1819 Matança de Peterloo◦ 1824 Derogació Anti Combination Acts (Francis Place)◦ 1825 Legalització Trade Unions◦ 1829 Unió General del Regne Unit (John Doherty)◦ 1831 National Association for the Protection of Labour

(John Doherty)◦ 1832 Great National Consolidated Union (Robert

Owen)◦ 1834 Great Trade Union (Doherty i Owen)

SindicalismeMoviment dels treballadors organitzats en sindicats en defensa d'una millora de llurs condicions de vida i de treball. Sorgí com a conseqüència de la separació entre el treball i la propietat dels mitjans de producció, produïda pel desenvolupament del sistema capitalista. La primera lluita dels treballadors fou per aconseguir el reconeixement del dret d'associació, que els era negat pel liberalisme en nom de la llibertat. Els primers passos del moviment sindical organitzat es feren a la Gran Bretanya, on per influència de Robert Owen es creà la Great Consolidated Trade Union (1833); els precedents, però, es remunten a la segona meitat del s XVIII. El fracàs del cartisme accentuà la moderació del moviment que, per influència de la Fabian Society, donà suport al Labour Party. Organitzat en el Trade Union Council (TUC), el sindicalisme britànic ha mantingut sempre una orientació molt reformista. A Alemanya, la fragmentació política del país dificultà la creació d'un moviment coordinat, fins que la unió dels lassallians i els marxistes (congrés de Gotha, 1875) permeté l'inici d'un sindicalisme d'orientació socialista que, malgrat la política repressiva de Bismarck, adquirí una gran implantació; d'orientació també molt reformista ja des dels primers moments, s'oposà a la revolució espartaquista del 1919. A França, la llei Le Chapelier (1791) havia prohibit l'associació obrera, però més o menys clandestinament es desenvoluparen les associacions d'ajuda mútua, sobretot a partir del 1830, i les cambres sindicals d'oficis (1860). El moviment rebé diverses influències: Proudhon, Bakunin, Marx, Sorel, etc, fins que s'arribà a la formulació del sindicalisme revolucionari, que considerava la vaga com l'arma principal de la classe obrera, i cristal·litzà en la creació de la Confédération Générale du Travail (CGT), a Llemotges, el 1895. La carta d'Amiens (1906) fou el text bàsic de l'autonomia sindical amb relació als partits polítics. Els llibertaris, per llur banda, impulsaren les Borses de Treball, a partir del 1890, amb una gran preocupació per la cultura obrera. El moviment sindical s'estengué també a d'altres països europeus: Suècia (Landsorganisation), Països Baixos (Nederlansch Verbond Van Vakvereenigingen), Dinamarca, Noruega, Bèlgica, Suïssa, etc. A Itàlia es creà la Confederazione Generale Italiana del Lavoro (CGIL), a Milà, el 1906, de tendència socialista. A l'estat espanyol, la influència inicial fou bakuninista (Federació Regional Espanyola de l'Associació Internacional del Treball, 1870), i més tard cristal·litzà en dues grans centrals sindicals: la Unió General de Treballadors (UGT), de tendència socialista, fundada a Barcelona el 1888, i la Confederació Nacional del Treball (CNT), de tendència anarcosindicalista, fundada també a Barcelona el 1911. Els orígens del sindicalisme als EUA es remunten al 1860, quan fou creada una societat inicialment secreta anomenada Els Cavallers del Treball, que tenia per finalitat millorar la situació de la classe treballadora. Per influència del tradeunionisme britànic, el 1886 fou creada l'American Federation of Labor, presidida per Samuel Gompers, que agrupà diverses unions d'oficis i inicià la lluita per la jornada de les vuit hores. Malgrat la gran violència que assoliren els conflictes socials, als EUA, el moviment s'hi desenvolupà amb força. El sindicalisme revolucionari creà els Industrial Workers of the World (1905), que s'implantà en les capes menys afavorides del proletariat nord-americà. El 1938 l'AFL sofrí una escissió que donà pas al Congress of Industrial Organizations (CIO), de base industrial, impulsat pel líder miner John Lewis, que significà una renovació en el sindicalisme nord-americà. Ambdues centrals es reunificaren el 1955 formant l'AFL-CIO.

A l'Amèrica Llatina, la influència inicial anarquista fou substituïda ben aviat pel corrent socialista. El moviment sindical assolí una implantació sòlida sobretot a l'Argentina (Unión General de Trabajadores, 1903; Confederación General de Trabajadores, 1930), Xile (Federación Obrera Chilena, 1903; Confederación de Trabajadores de Chile, 1931) i Mèxic (Confederación Regional Obrera Mejicana, 1918; Confederación de Trabajadores de Méjico, 1936). El 1938 fou creada la Confederación de Trabajadores de América Latina, d'inspiració comunista, presidida pel mexicà Lombardo Toledano. D'altra banda, l'AFL nord-americana impulsà l'Organització Regional Interamericana de Treballadors (1948). Pel que fa referència a la coordinació internacional, després de la Primera Internacional, els primers passos en el camp estrictament sindical es feren amb la creació de Secretariats Professionals Internacionals (SPI), que agrupaven treballadors per oficis o per branques industrials, com els miners (1890), els metal·lúrgics (1891), els ferroviaris (1893) i els tèxtils (1894). Ben aviat, però, s'arribà a la federació de centrals sindicals de diferents països, que al congrés de Zuric (1913) prengué el nom de Federació Sindical Internacional (FSI), en la qual eren representats 19 països i més de sis milions de treballadors. El sindicalisme revolucionari, representat sobretot pels francesos, hi restà en minoria i la FSI es mostrà inoperant per a evitar el desencadenament de la Primera Guerra Mundial, que l'afectà profundament en adherir-se els sindicats de cada estat a la política de "defensa nacional". Després de la Revolució Russa es dugué a terme una nova concepció del sindicalisme, el soviètic, que col·laborà en la construcció del nou estat. A Moscou, l'any 1921, es constituí la Internacional Sindical Roja, formada pels sindicats soviètics i per la Confédération Générale du Travail Unitaire (CGTU), de tendència comunista, escissió de la CGT francesa. D'altra banda, l'adveniment dels règims totalitaris a Europa (Itàlia, Alemanya, Espanya) significà la destrucció violenta del moviment sindical, que sofrí també les conseqüències de la Segona Guerra Mundial i de l'ocupació nazi de diversos països europeus. L'any 1945 es creà a París la Federació Sindical Mundial (FSM), amb participació de sindicats soviètics, europeus i americans, que representaven més de 70 milions de treballadors. L'AFL, però, no s'hi incorporà. Pocs anys després, les divergències esclataren arran de l'actitud a adoptar davant el pla Marshall, i es produí una escissió que donà pas a la Confederació Internacional de Sindicats Lliures (CISL), creada a Brussel·les el 1949, de tendència marcadament anticomunista i moderada, amb participació de l'AFL, el CIO, el TUC britànic i la CGT-Force Ouvrière, escindida de la CGT francesa. Després de la Segona Guerra Mundial s'intensificà la tendència a adoptar una línia d'actuació de tipus reformista, que obtingué millores socials, laborals i econòmiques (jornada de vuit hores, vacances pagades, seguretat social, millores salarials), sense posar en qüestió el sistema capitalista i donant molta importància a la negociació col·lectiva i a la col·laboració amb els poders públics en les tasques, cada dia més complexes i tecnificades, de la gestió pública. Existeix també un sindicalisme cristià que, inspirant-se en la doctrina social de l'Església, nega la lluita de classes; coordinat en la Confederació Internacional de Sindicats Cristians (1920), sempre fou minoritari i l'any 1968 abandonà tota referència al cristianisme i adoptà el nom de Confederació Mundial del Treball. A França, la Confédération Française de Travailleurs Chrétiens (1919) assolí una certa incidència i, més tard, s'obrí a la influència socialista fins a convertir-se, el 1964, en la Confédération Française Démocratique du Travaill (CFDT). A l'estat espanyol, el sindicalisme recuperà la legalitat amb la fi del franquisme. Les dues centrals majoritàries en aquesta nova etapa són Comissions Obreres, impulsades pel Partido Comunista de España, i la Unió General de Treballadors, impulsada pel Partido Socialista Obrero Español.

CartismeMoviment reformista anglès promogut per les classes populars entre el 1837 i el 1848, recolzades en l'Associació de Treballadors de Londres. El dirigent més destacat fou Feargus O'Connor. El 1838 presentà al parlament una "carta del poble" reclamant el sufragi universal, el vot secret, l'elegibilitat dels no-propietaris, la immunitat parlamentària, la limitació de les legislatures a un any, etc. Hi hagué diversos avalots, i el 1839 el parlament rebutjà de prendre-la en consideració. El 1842 fou rebutjada una segona petició, i es renovaren els avalots; el 1848 els moviments revolucionaris europeus reanimaren els cartistes, però la tercera campanya tampoc no reeixí.

Demanem que en l'elaboració de les lleis pugui ser escoltada, sense límits, la veu de tots. Complim amb els deures d'homes lliures; volem, doncs, tenir els drets. És pel que sol·licitem el sufragi universal. Aquest sufragi, per a estar lliure de la corrupció dels rics i de les violències dels poderosos, ha de ser secret {..}. Les eleccions freqüents són essencials: sol·licitem parlaments anuals. Demanem que l'aprovació dels electors sigui l'únic criteri exigit per a formar part del Parlament, i que tots els diputats es vegin compensats per una remuneració justa i adequada, a càrrec del tresor públic, com indemnització pel temps que consagren al servei de la nació.

  Petició dels cartistes de Birmingham,

1838.

Socialisme utòpic

Fase inicial de l'evolució del pensament i de l'acció socialistes, caracteritzada per la crítica de les estructures i relacions socials vigents i la descripció teòrica d'un futur sistema social "perfecte", harmònic i basat en la igualtat de tots els homes.

Qualsevol intent sobtat i coercitiu que es faci per acabar amb la misèria de la humanitat resultarà perjudicial més que beneficiós. Els esperits deuen preparar-se gradualment, mitjançant una alteració essencial de les circumstàncies que els envolten, per a aconseguir algun canvi important en la millora de la seva condició{...} s'acabarà amb la ignorància; s'impedirà que les dolentes passions s'enforteixin; l'amabilitat i la caritat prevaldran universalment; no es coneixerà la pobresa; l'interès de cada individu estarà en estreta relació amb l'interès de tots els individus del món. No haurà cap contradicció entre els desitjos i les apetències dels homes. Els defectes naturals dels pocs seran àmpliament compensats per la creixent atenció i la bona voluntat cap a ells de la majoria. Ningú es podrà queixar perquè cadascun posseirà sense perjudici per als altres, tot el que pugui tendir a la seva felicitat,... AL seu degut temps es formaran comunitats que posseeixin tals caràcters, i estaran obertes de bat a bat a aquells {...} els esperits dels quals puguin estar prou alleujats dels perniciosos efectes del vell sistema, per a permetre'ls participar de la felicitat del nou.

R. Owen, Alocució als habitants de New Lamarck,

1816

Es reuniran de 1500 a 1600 persones, gradualment desiguals en forma, edat i caràcter, així com en coneixements teòrics i pràctics; es procurarà que hi hagi en aquesta reunió la major varietat possible, perquè quanta major varietat existeixi en les passions i facultats de qualsevol gènere dels societaris, més fàcil serà harmonitzar-los en poc de temps…

S'haurà de, davant tot, decidir sobre la valoració dels capitals aportats mitjançant accions: terres, materials, ramats, instruments,... Totes aquestes inversions estaran representades per accions transmissibles i cupons d'accions {...} Serà necessari, abans de l'arribada de l'hivern, aconseguir que es vinculi passionalment la massa dels societaris, integrar-los en la Falange i, sobretot, aconseguir l'acord perfecte dels repartiments del benefici en raó de les tres facultats: Capital, treball i talent...

  Charles Fourier, Traité de l’association domestique agricole, 1822

Primera Fase (1850-1875)◦ Sindicats locals i sectorials◦ “Aristocràcia” obrera (30% obrers afiliats)◦ Politització moviment obrer Revolució 1848◦ Aparició Socialisme Internacionalista

Anarquisme Marxisme

Segona Fase (1875-1889)◦ II Revolució Industrial◦ Sindicalisme de masses

Estructura centralitzada i burocràtica Major capacitat de pressió i negociació

Restauració (1815-1830): associacionisme i mutualisme

Consolidació Estat Liberal 1830: defensa interessos industrials Oposició a la regulació de les condicions laborals

Revolució 1848: democràcia i intervenció estatal en les relacions laborals (Tallers Nacionals) ◦ Victòria electoral Republicans moderats (liberals)◦ Insurrecció obrera juny 1848◦ Repressió militar (1500 afusellats)

Anarquisme

Teoria politico-social que preconitza la llibertat total de l'ésser humà, la desaparició de l'Estat i de la propietat privada i la creació d'una societat sense classes. Rebutja tota idea d'autoritat i afirma que la societat ha de basar-se en relacions jurídiques voluntàries convingudes lliurement entre les persones. Els partits polítics i els governs revolucionaris socialistes tampoc no són acceptats en el seu ideari.

L'Estat ha estat sempre el patrimoni d'una classe privilegiada qualsevol: classe sacerdotal, classe nobiliària, classe burgesa. Classe burocràtica, en fi, quan l'Estat, havent-ne esgotat totes les altres classes, cau o s'eleva, com es vulgui, a la condició de màquina {...} Sempre garanteix el que troba: a uns, la seva riquesa; a uns altres, la seva pobresa. A uns, la llibertat basada en la propietat; a uns altres, l'esclavitud, conseqüència fatal de la seva misèria. {La religió} ha traslladat a un cel fictici la humanitat, la justícia i la fraternitat, per a deixar en la terra el regne de la iniquitat i de la brutalitat. Ha beneït als bandits feliços. I per a fer-los més feliços encara, ha predicat la resignació i l'obediència entre les seves innombrables víctimes: els pobles. I quant més sublim semblava l'ideal que adorava en el cel, més horrible es tornava la realitat en la terra. La base de tota l'organització política d'un país ha de ser la comuna absolutament autònoma, sempre representada per la majoria dels sufragis de tots els habitants majors. Cada país, cada nació, cada poble (petit o gran, feble o fort), cada regió, cada província i cada comuna tenen el dret absolut de disposar de la seva sort, de determinar la seva pròpia existència, d'escollir les seves aliances, d'unir-se i separar-se, d'acord amb la seva voluntat i les seves necessitats i sense cap mirament envers els supòsits drets històrics... La unió de les parts en un tot, per a ser veritable, fecunda i fort ha de ser absolutament lliure.

M. Bakunin

Reemplaçant el culte de Déu pel respecte i l'amor de la humanitat, afirmem la raó humana, com criteri únic de debò; la consciència humana com base de la justícia; la llibertat individual i col·lectiva com únic creador de l'ordre de la humanitat La llibertat és el dret absolut de tot home i dona, major d'edat al fet que la seva consciència i raó siguin els únics responsables dels seus actes, de realitzar-los per pròpia voluntat i de no ser responsables, en conseqüència, més que enfront d'ells mateixos i a la societat de la qual formen part, però solament en el cas que hagin consentit lliurement formar part de la mateixa. […] Només sóc veritablement lliure quan tots els éssers humans que m'envolten, homes i dones, són igualment lliures... de manera, doncs, que quants més siguin els homes lliures que m'envolten i més profunda i àmplia sigui la seua llibertat, més extensa, profunda i àmplia el serà la meua {...} l'esclavitud d'un només entre la terra, és una ofensa contra el principi de la humanitat, és una negació de la llibertat de tots.

Bakunin, extracte de la futura societat internacional revolucionària “La Fraternitat”, 1865

Ser governat, és a dir, que cada operació, transacció, cada moviment és anotat, registrat, timbrat, cotitzat, patentat,... autoritzat, postil·lat, amonestat, impedit, reformat...corregit. És, sota el pretext d'utilitat pública i en nom de l'interès general, ser reduït a la contribució, inspeccionat..., explotat, monopolitzat, robat; després, a la mínima resistència, a la primera paraula de crítica, reprimit, amenaçat, vilipendiat, vexat, tancat, afusellat, jutjat, condemnat, deportat, sacrificat, venut,... deshonrat. ¡Aquí teniu al govern, la seva justícia, la seva moral! I pensar que entre nosaltres hi ha demòcrates que pretenen que el govern és bo; socialistes que sostenen en nom de la llibertat, igualtat i fraternitat, aquesta ignomínia... ¡Hipocresia! ¿La idea cabdal, decisiva d'aquesta revolució, no és en efecte: es va acabar l'autoritat, ni de l'església ni de l'estat, ni en la terra, ni en els diners? S’acabat l'autoritat vol dir alguna cosa que mai s'ha vist... l'harmonia entre l'interès individual i l'interès de tots, identitat entre sobirania col·lectiva i sobirania individual. ¡S’acabat l'autoritat!, és a dir, deutes pagats, servituds abolides... hipoteques aixecades, despeses de culte, de la justícia i de l'Estat suprimits; crèdit gratuït, intercanvi igual, associació lliure..., educació, treball, propietat, domicili, mercaderies garantits; s’acabat l'antagonisme, la guerra, la centralització... ¡S’acabat l'autoritat!, és a dir a més que el contracte lliure ha substituït a la llei absolutista; la transacció voluntària a l'arbitratge de l'Estat.

Proudhon, Idea general de la Revolució en el segle XIX, 1851

L'existència i la dominació de la classe burgesa tenen per condició essencial la concentració de la riquesa en mans d'uns quants individus, la formació i increment constant del capital; i aquest, al seu torn, no pot existir sense el treball assalariat. El treball assalariat descansa exclusivament sobre la competència dels obrers entre si. Els progressos de la indústria, l'agent voluntari i passiu de la qual és la burgesia, imposen en comptes de l'aïllament dels obrers per la competència, la seua unió revolucionària per l'organització. I així, al desenvolupar-se la gran indústria, la burgesia veu trontollar-se sota els seus peus les bases sobre les quals produeix i s'apropia del produït. Produeix, abans de res, als seus propis enterradores. La seua caiguda i el triomf del proletariat són igualment inevitables. C. Marx, El manifest comunista, 1848

De totes les classes que a l'hora present es troben enfrontades amb la burgesia només el proletariat és una classe veritablement revolucionària. Tots els moviments històrics han estat realitzats per minories o en profit de minories. El moviment proletari és el moviment espontani de la immensa majoria en benefici de la immensa majoria {...}

La primera etapa de la revolució obrera és la constitució del proletariat en classe dominant, la conquesta de la democràcia. El proletariat se serviria de la seva supremacia política per a arrencar a poc a poc tot el capital a la burgesia, per a centralitzar tots els instruments de producció en mans de l'Estat, és a dir, del proletariat organitzat en classe dominant... Això, naturalment, no podrà complir-se al principi sinó per una violació despòtica del dret de propietat i de les relacions burgeses de producció.

Aquestes mesures...seran molt diferents en els diversos països. No obstant això, per als països més avançats les mesures següents podrien ser posades en pràctica:

1. Expropiació de la propietat territorial 2. Impost fortament progressiu 3. Abolició de l'herència 5. Centralizació del crèdit en mans de l'Estat per mitjà d'un Banc Nacional 6. Centralizació en mans de l'Estat de tots els mitjans de transport 10. Educació pública i gratuïta de tots els nens; abolició del treball d'aquests en les fàbriques tal com es practica avui

Una vegada desapareguts els antagonismes de classes en el curs del seu desenvolupament i estant concentrada tota la producció en mans dels individus associats, llavors perdrà el poder públic el seu caràcter polític. El poder polític, parlant pròpiament, és el poder organitzat d'una classe per a l'opressió de les altres. Si el proletariat, en la seva lluita contra la burgesia, es constituïx fortament en classe; si s'erigeix per una revolució en classe dominant i com classe dominant destrueix al mateix temps que aquestes relacions de producció les condicions d'existència del antagonisme de les classes, destrueix les classes en general i, per tant, la seva pròpia dominació com classe.

Karl Marx, Das kommunistische Manifest, 1848.

El capitalista posa a treballar al seu obrer. En un temps determinat l'obrer realitza el treball representat pel seu salari setmanal. Suposem que el salari setmanal d'un obrer representa 3 dies de treball. En aquest cas, l'obrer que comença a treballar el dilluns, el dimecres ja ha restituït al capitalista. Deixa per això de treballar? En absolut. El capitalista ha comprat el treball d'una setmana i l'obrer ha de continuar treballant durant els dies que queden. Aquest treball excedent de l'obrer, per sobre del temps necessari per a reemplaçar el seu salari, és la font de la plusvàlua. És la font del benefici. És la font de la creixent acumulació de capital... No és cap suposició arbitrària, perquè si el capitalista només extraguera de l'obrer el treball que li ha pagat en forma de salari, a llarg termini hauria de tancar la fàbrica, perquè els seus beneficis serien iguals a zero.

F. Engels, recensió de El capital, 1868

“Pot la socialdemocràcia declarar-se en contra de les reformes?. Hem d'oposar la revolució social, la transformació de l'ordre existent, la nostra meta final, a les reformes socials?. Certament que no. La lluita diària per les reformes pel millorament de la condició dels treballadors dintre del sistema social existent i per les institucions democràtiques, ofereix a la socialdemocràcia l'únic mitjà de prendre part en la lluita de classes al costat del proletariat i de treballar en direcció al seu objectiu final: la conquesta del poder polític i la supressió del treball assalariat. Entre les reformes socials i la revolució existeix per a la socialdemocràcia un llaç indissoluble: la lluita per les reformes en el seu mitjà la revolució social la seva fi.

És en la teoria d’Edward Bernstein... on vam trobar per primera vegada l'oposició d'aquests dos factors del moviment obrer. La seva teoria tendeix a aconsellar-nos la renúncia a la transformació social, la fi última de la socialdemocràcia; i inversament, a fer de les reformes socials (els mitjans de la lluita de classes) la seva fi. El mateix Bernstein ha formulat molt clara i característicament el seu punt de vista quan va escriure: La meta final, no importa com sigui, no significa gens; el moviment ho és tot.

Rosa Luxemburg, Reforma o revolució