- UdGhabilis.udg.edu/~info/webs/TACT/CORELLA.doc · Web view Molt magnífica, virtuosa,...
359
<Title Ann> <Page 1> <Number 1> Molt magnífica, virtuosa, honestíssima senyora na Monpalaua de Castellví: Los serveis, per ésser acceptes, volen que, proceint de sencera e bona voluntat, sien conformes a la vida e condició de qui s'endrecen; e per ço, virtuosa senyora, he pensat, jo Joan Roís de Corella, estudiant en sacra teologia, que a vós serà gran i singular espiritual delit llegir la present història de la gloriosa santa Anna, mare de la Mare de nostra salut i misericòrdia; perquè moltes vegades he oit dir a l'estrenu e virtuós cavaller mossén Lluís de Castellví, marit vostre, que teniu gran e especial devoció en aquesta excellent senyora. <Page 2> <Number 1> De la ciutat de Betlem fon natural aquesta honestíssima senyora, del noble estrenu reial trip de Juda, filla de magnífics pare e mare. Lo pare hagué nom Achar; la castíssima mare, Lia; los quals criaren la insigne donzella segons los nobles costums d'aquella santa llavors llei judaica. e així altament acostumada, venc a edat de quinze anys, ab elegant forma e venusta bellea en lo cos; e, en la ànima, en gran perfecció ornada, tant, que era una concordant harmonia veure les virtuts de la sua ànima, ab la corporal bellea així concordes; d'on, tots los qui la veien, exemple de virtuosa vida contemplaven, e a la divina Magestat exalçants beneien. <Number 2> E eren tants los nobles e estimats homes que en lícit matrimoni la tant estimada donzella demanaven, que lo prudent pare, perquè de molts bons elegís lo millor, dilatà lo casar de la estimada filla fins a edat de divuit anys; e, invocada ab oració devota la divina Magestat, contractà matrimoni de la ínclita donzella Anna ab
Transcript of - UdGhabilis.udg.edu/~info/webs/TACT/CORELLA.doc · Web view Molt magnífica, virtuosa,...
<Title Ann><Page 1><Number 1>Molt magnífica, virtuosa, honestíssima senyora naMonpalaua de Castellví: Los serveis, per ésser acceptes,volen que, proceint de sencera e bona voluntat, sienconformes a la vida e condició de qui s'endrecen; e per ço,virtuosa senyora, he pensat, jo Joan Roís de Corella,estudiant en sacra teologia, que a vós serà gran isingular espiritual delit llegir la present història de lagloriosa santa Anna, mare de la Mare de nostra salut imisericòrdia; perquè moltes vegades he oit dir a l'estrenu evirtuós cavaller mossén Lluís de Castellví, maritvostre, que teniu gran e especial devoció en aquestaexcellent senyora.
<Page 2><Number 1>De la ciutat de Betlem fon natural aquesta honestíssimasenyora, del noble estrenu reial trip de Juda, filla demagnífics pare e mare. Lo pare hagué nom Achar; lacastíssima mare, Lia; los quals criaren la insignedonzella segons los nobles costums d'aquella santa llavorsllei judaica. e així altament acostumada, venc a edat dequinze anys, ab elegant forma e venusta bellea en locos; e, en la ànima, en gran perfecció ornada, tant, que erauna concordant harmonia veure les virtuts de la sua ànima, abla corporal bellea així concordes; d'on, tots los qui laveien, exemple de virtuosa vida contemplaven, e a la divinaMagestat exalçants beneien.
<Number 2>E eren tants los nobles e estimats homes que en lícitmatrimoni la tant estimada donzella demanaven, que loprudent pare, perquè de molts bons elegís lo millor,dilatà lo casar de la estimada filla fins a edat dedivuit anys; e, invocada ab oració devota la divinaMagestat, contractà matrimoni de la ínclita donzella Anna abun noble e ben heretat jove del mateix trip de Juda nomenatJoaquim, natural de la ciutat de Natzaret.
<Number 3>I no sens gran misteri disponia la divina Providència que elpare e mare de la sacratíssima senyora nostra l'u fos deBetlem, l'altre de Natzaret; car Betlem significa casa depa, e Natzaret flor; figurant que la filla de Joaquim i de
santa Anna, gloriosa verge Maria, devia concebre i parir loPa celestial, Déu Jesús, sens perdre la flor de virginitat.
<Page 3><Number 1>No es poria acabadament escriure la pau, tranquillitat iconcòrdia, alegria, contenta e reposada vida, que lahonestíssima santa portava ab lo marit estimat. Lostemporals béns, en tres parts eguals partits,distribuien; la primera als ministres del santificattemple, la segona als altres pobres, la terça en lanecessitat de la casa e honesta família, lo regiment de laqual era un espill de virtuós viure. E, lloant e beneint ladivina Magestat, devotament per la adveniment del rei Messiessuplicaven, perquè ja veien acabar lo temps de les profètiquespromeses.
<Number 2>Però nostre senyor Déu, infinit bo, aquells qui ama e a la suaeterna glòria ordena, vol en aquest món algunaadversitat sostinguen, perquè a major grau de humilitatatenyguen, e, recorrent a la sua Magestat, millor loconeguen. Ordenà, doncs, la divina Providència, la casta senyoraAnna no concebés, ans, semblant a dona estèril, vint anys sensconcebre passassen del principi del seu honest matrimoni; la qualesterilitat en aquella lleisenyal de maledicció se reputava, perquè esperaven en carn humanalo rei Messies.
<Page 4><Number 1>Així portava la sua honestíssima vida la casta senyora, ab moltahumilitat e paciència; comportant lo nom de oprobi de estèrildonava tostemps llaors e gràcies a la divina Magestat que així hodisponia. E ordenà la eternaProvidència que, oferint lo justificat Joaquim alsministres del temple les acostumades ofertes, no acceptà losacerdot la sua oferta, dient-li tals paraules:
<Number 2>
"Clarament se mostra, Joaquim, a la divina Celsitud no sónacceptes los teus sacrificis, que essent jove ab edat perfeta dela tua muller Anna no produeixes fruit per a multiplicar lopoble de la sement del gran patriarcaAbraham. E per ço, concorde a la divina justícia, de tu,esteril, no vull en lo temple a nostre senyor Déu oferirsacrifici."
<Number 3>Foren aquestes paraules un coltell de dolorosa vergonya que,travessant les entràmenes de Joaquim, en tan gran tristor loconstituiren que, sens tornar a despedir-se de la mullerestimada, endreçà lo seu camí a les muntanyes de Judea, en lesquals los seus pastors abundants bestiars guardaven; estimant dela política conversació e vida apartar-se e en los florits campse arborats monts passar solitària e quasi ermitànea vida.
<Page 5><Number 1>Romania en la deserta casa, absent lo marit, lahonestíssima senyora ab entristida pensa e sollicitud trista; quela sua adolorada ànima tenia assetjada de la absència del marit,lo qual, en egual de la sua vida, amant estimava. Recorria ladevota santa a la infinidaclemència e ab elevada pensa e devot ànimo perseverava en oracióde contemplació excelsa; tant que un jorn, orant com acostumathavia, alt en un porxe de la casa girà losulls --que així ho disponia la divina Providència-- a uns colomsque peixien colomins, que pocs dies havia que,eixits dels ous, piualant refecció a llurs paresdemanaven.
<Number 2>Moguda llavors la honesta senyora en desig de fills major del quetenia, los quals pogués criar e endreçar en servei de la divinaMagestat, posà los genolls en terra e, los ulls endreçats a la
celestial esfera, quasi més alt del que orar acostumava, enfervent e devota oració a tals paraules féu principi:
<Page 6><Number 1>"Oh Déu infinit, bo, immens, alt, incomprensible,omnipotent, Creador universal, factor de totes escreatures, qui de no-res, mogut de sola infinida bondat, haveufet tots los animals per a l'home, e a l'home,imatge vostra, sol per a vós: Jo, senyor Déu inscrutable, ans quede alguna cosa vos suplique, clarament confesse que els meusdefalliments mereixen que vostra celsitud nom'atorgue la gràcia que un demane. Però, misericordiós Senyor, ala vostra excelsa pietat e misericòrdias'esguarda humilment la vostra immensa bondat suplique que --aixícom als ocells e als altres animals la vostra infinidaliberalitat atorga fruit de generació perservitud dels homes-- a mi, humil serventa vostra, encara que noho mereixca, vos, ver Déu d'Abraham, de Isac e de Jacob, qui hodonàs a Sarra, mare de Isac, e oís laoració de la estèril Anna, mare de Samuel, doneu a mi, devirtuts estèril, fruit de generació per al servir de vostraexcelsa Magestat; lo qual, de ara, benigne piadós Senyor, jopresente, ofir e vote al servir de vostre sant temple. E,apartant de mi lo nom e oprobi de maledicció, coneixeran lesgents que vostra misericorde bondat nodesampara, encara que sien pecadors, aquells qui ab devoció avostra excelsa pietat reclamen."
<Page 7><Number 1>Pujà tan alt la mèrit d'aquesta fervent devota oració que tocàlos sentiments de misericòrdia de la divina Magestat; e delliberàlo etern consistori a la humil e castaserventa Anna trametre un àngel que ab tal ambaixada limanifestàs com la sua devota oració a Déu omnipotent era estadaaccepta:
<Number 2>"A vós, humil de Déu serventa, --dix lo gloriós àngel-- la divinaMagestat m'envia perquè ab gran goig vosnotifique que en vostre cast ventre concebreu una filla, lo nomde la qual serà Maria. Aquesta, mare verge del rei DéuMessies, per son fill Déu e home repararà los dans de vostramare Eva; aquesta, entre les altres donesbeneita, adoraran angèlica natura e humana, per reina excellentsenyora, mare de aquell qui de no-res ha fet totes les creatures,e a ella perquè li fos mare. Siau, doncs, alegra, haver sofertlo nom d'estèril per atènyer do de tan excellent gràcia. Epassats tres dies ireu a la porta daurada a rebre lo vostre castmarit, al qual jo he ja explicat lo que ara a vós manifeste."
<Number 3>Desaparegué l'esperit angèlic, acabada la ambaixada,de la vista de la devota santa; la qual, alterada de visió tanalta, romàs la sua persona tota cansada, abllassament d'espiritual alegria. Aprés, recordada e no poccontenta, cridà una moça que entre les altres la servia; a laqual al primer e segon crit no responent ab benignemansuetud dix per què tant se era apartada. Ab veu baixamurmurant respós l'impacient serventa: "Ni lo marit ni lesserventes ab aquesta dona poden viure; e per ço nostre senyor Déufruit de son ventre no li atorga."
<Number 4>Dissimulant que no ho entenia la discreta mansueta santa acceptàab gran paciència aquest oprobi, reconeixent que la divina bondataixí ho ordenà: Quan alguna singulargràcia als qui molt ama atorga vol alguna adversitat tantostsenten, perquè en supèrbia exalçant no caiguen. <Page 8><Number 1>Era ja partit lo justificat Joaquim dels monts de Judea, e loseu camí a la ciutat de Jerusalem endreçava, ab
inefable desig de veure la muller honesta que sobres totes lescoses d'aquest món amant estimava. Venia la casta senyora abgoig que escriure no es deixa a rebre lomarit, en lo qual la sua vida tenia; e, seguint la veritat de laangèlica paraula, anant l'u a l'altre s'encontraren de la ciutata la porta daurada.
<Number 2>Havia la sollícita santa aparellat un sopar de arreglada e nosupèrflua abundància per al desitjat marit; lo qual venguéacompanyat de molts pastors que los seus bestiars guardaven. Eaprés de refecció temprada, ab espiritual alegria lo cast maritentrà en lo estrado de la muller santa; la qual trobà que, aboració devota, a la divina Magestat reconeixia la excellentgràcia que esperava. E ab voluntat concorde, ab pensa elevada,ab fermetat de sencera fe e ferma esperança, posaren los genollsen terra e les penses en lo cel, suplicants en semblantestil la Magestat divina:
<Number 3>"Oh rei eternal, bondat infinida, pèlag sens fons de pietat emisericòrdia. Llaors e gràcies, les que podem, a la vostraexcelsa magestat oferim, de la gràcia excellent que l'esperitangèlic per part de la vostra celsitud a nosaltres indignes hapromés. Supliquem-vos, senyor e pare nostre celestial, la vostragràcia no ens desampare, perquè nostra vida, ab totes nostresobres, a vós, felicitat eterna, se endrece."
<Number 4>Així passaren en oració devota gran part de aquella nit santa enla qual la beneita senyora, essent de edat de trenta e vuit anys,a vuit dies del mes de desembre,dissabte en la nit, concebé aquella sacratíssima verge senyora
nostra, del pecat original exempta, perquèeternament era eleta per ésser mare de aquell anyell sens màcula,Déu fill de Déu, qui en la sua humanitat havia del món los pecatstolre.
<Page 9><Number 1>No sentia la santa prenyada aquell tan enutjós pes efeixuga càrrega que les altres prenyades senten; que lo gran goigque de portar tal mercaderia dins la sua pensa reposava li feialleugera del prenyat l'acostumadafatiga; e més, que la sacratíssima verge, mare de Déuesdevenidora, tenint ús de raó e ciència perfeta, ab tantamodèstia e discreció en lo ventre de la mare casta los seusmoviments ordenava que no li era fatiga sostenir pes de tandiscreta càrrega. Així arribà la horadesitjada de aquell part tan alegre, que ab poques dolors e moltaletícia féu a la santa partera de perill e del nom d'estèrildelliure.
<Number 2>Ab quanta modèstia, ab quanta sollicitud, ab quin delit, goig ealegria, la casta mare servint tractava lagloriosa filla. Ab quanta reverència, ab quin recel,ensems ab lo pare tocaven la munda e immaculada carn de lasagrada infanta, no comportant la beneita mare altra llet mamàssinó de les sues castes mamelles.
<Number 3>E acabats tres anys de la sua edat santa, per complir lo vot quea la divina Magestat votat havia, ja desmamada la sacratíssimaverge, delliberà la devota mare portar la tan estimada filla altemple, per viva, plaent eimmaculada oferta de odorant sacrifici. Així arribà lojustificat Joaquim ab l'honestíssima muller, portantensems e contemplant aquella estela radiant, més venusta quel'estel de l'alba, al santificat temple; a la porta del qual, per
grans quinze graons se pujava. E la sagrada filla, mostrant queel seu cos era a la sua ànima sens pecat lleugera càrrega, pujàquasi volant, que algú no la sostenia, aquells alts quinzegraons; al temps que els sants pare e mare aparellaven per a ladivina Magestat les grans ofertes.
<Number 4>E acabades les cerimònies segons la consuetud de la llei judaica,lo patriarca Joaquim ab la muller santa deixaren a nostre senyorDéu en lo temple aquella qui en edat de catorze anys li haviad'ésser mare.
<Page 10><Number 1>Poc temps més d'un any discorregué aprés que el santJoaquim ab la sua muller casta presentaren la vergesenyora nostra al temple, que ordenà la celsitud eterna, pagantl'acostumat deute de la mort lo justificatJoaquim, portassen los àngels la sua ànima santa al repós dellim dels sants pares, en lo si d'Abraham; la qual fon rebuda perlos justs patriarques, reis e profetes e en tan gran honorcollocada com mereixia l'ànima santa d'aquell qui, essent pare dela humil alta verge Maria, prestament seria avi del rei DéuMessies, que a tots los elets en breu s'esperava donar eterna eperfeta glòria.
<Number 2>Algun poder no basta poder escriure la discreció, tento e mesuradel greu plant, dol e tristor que la honestíssima viuda sobre locos sant de l'estimat marit mort plorant lamentava; portant-liacords d'aquest dolorós plànyer aquella filla sua, mare deconsolació, a la qual totscontemplant se meravellaven com en edat tan poca ab tantamodèstia, seny, assossec e tento tan intensa dolor ensemsarreglada lamentant planyia. E així, tots los qui plorant sedolien estaven atents a la dolça e dolorosa harmonia del
meravellós plànyer d'aquella verge infanta, queparia los cels, los planetes e esteles no es moguessen, escoltantl'acordat plant que la sagrada filla de Joaquim plorava en lasepultura del sant pare. E aprés de tan dolorós plànyer, qualllengua porà recitar les paraules de dolça consolació que a lasua mare parlant aconsolava? <Number 3>E acabades les obsèquies segons la consuetud d'aquell sant poble,tornà-se.n al temple la sagrada senyora nostra, en lo qual habitàfins al temps del seu verge matrimoni.
<Page 11><Number 1>Portava lo seu honest viduatge la santa viuda, nopraticant ni conversant sinó ab aquelles honestes persones que lanecessitat de la sua casa requeria; e dejunis,oracions, penitència, en lo seu estrado en lloc de Joaquimsucceien. E així relluia la sua excellent virtuosa vida de humilcastedat per exemple que tots los noblesvirtuosos del trip de Juda la honestíssima viuda en lícitmatrimoni ab gran instància demanaven.
<Number 2>Havia ordenat l'eterna Sapiència que, puix ell Déu volia nàixerhome de verge donzella, santificant e exalçant l'estament de lavirginitat excelsa, que la sua àvia santa aprovàs la religió delsant matrimoni; e més en aquella llei, en especial en lo trip deJuda, del qual lo reiMessies Déu en carn s'esperava. E com la honestíssimaviuda de fill no fos mare, ignorants los parents losprofundes misteris de la sacratíssima filla suaMaria verge, ab gran instància consellants l'amonestaven foscontenta en lícit matrimoni en la magnànim trip de Judamultiplicar la generació del sement del gran patriarca Abraham.
<Page 12><Number 1>
Ab humil mansuetud assentí la viuda santa al que sosparents bé li aconsellaven, contractant matrimoni abCleofàs, de nobles costums e llinatge; al qual, ansd'acabar l'any, lo féu pare de una graciosa gentilinfanta; no consentint la honesta partera altre que Maria fos lonom de la segona filla.
<Number 2>E no passà espai de long temps que lo segon marit,Cleofàs, seguí del primer de la mort lo viatge. E nopodent contrastar la mansueta viuda al que sos parentshonestament de la sua vida ordenaven contractà terceres noces abSalomé, de tals virtuts acompanyat que als dos primers en res nodessemblava; del qual concebé la fecunda santa e parí una elegantdonzella, que fon gran goig al pare pensant que era dona en totsemblant a lahonestíssima mare, e en especial a Maria verge. E per çodelliberà, ensems ab la contenta partera, lo seu nom fos Maria.
<Page 13><Number 1>Així portava en gran perfecció la beneita Anna alegra, contentae reposada vida, regraciant a la divina Magestat tant com podiaque de tals filles l'havia feta mare; e sobre tot, contemplantatenia en aquella sacratíssimaverge, la qual esperava que prestament portaria lo repar e rescatdel general cativeri.
<Number 2>Disponent la divina Providència que ab tot que en vot e propòsitfos verge, en edat de catorze anys contractàs matrimoni abJosef, verge d'innumerables virtuts insigne, en edat jadeclinant a vellea; e dos mesos aprés delsagrat verge matrimoni, portant-li ambaixada lo gloriós arcàngelsant Gabriel, concebé de l'Esperit sant Jesús, ver Déu e hom,redemptor senyor nostre; essent ans del part e en lo part e apréstostemps verge.
<Number 3>La segona Maria, filla de Cleofàs, casà ab Alfeu, del qualengendrà quatre fills: sant Jaume, sant josef just, santSimon, sant Judes Tadeu.
<Number 4>La terça Maria, filla de Salomé, casà ab Zebedeu, al qual féupare de sant Jaume Major, e del gloriós sant Joan Evangelista.
<Number 5>Així passava la beneita santa la sua vellea, contenta, reposada,circuida de tals nets e filles; e aquella que tants anys de lasua florida joventut havia pacientment sofert l'oprobi e nomd'estèril, en la senectud, de tan noble e facunda generaciódotada, és mostrà e clarexemple de la divina misericòrdia no desespere.
<Page 14><Number 1>Era vengut lo temps que la beneita Anna comptavasetanta-quatre anys de la sua edat virtuosa; e lo seu net DéuJesús vint de la sua humana vida; e trenta-e-tres la sua fillasacratíssima senyora nostra, a la qual la maresanta, ab benigne mansuetud, dix semblants paraules: <Number 2>"Oh estimada filla mia, mare de nostra consolació: Si a vós eraplaent jo seria molt contenta suplicàsseu al fill de Déu evostre, Déu, net e senyor meu, que no comparàs ma vida tan seallargue que els meus ulls mirassen l'excès dolorós de la suamort ignominiosa, ab la qual dellibera natura humana rembre; eportaré alegres noves al si d'Abraham als sants patriarques,reis e profetes de la bella vista de la sua deífica persona. Eencara, estimada filla, tant com puc vos pregue a la magestat suademaneu en do de singular gràcia que a la fi de mos dies la sua
presència m'aconsole; que la mort no em serà trista essent ellpresent, qui és vida, goig e alegria; e sens temor la mia ànimadeixarà lo corporal càrçre per anar a aquelles mans que de no-resl'han creada."
<Number 3>Ans llàgrimes dels ulls, fonts de pietat de la senyora nostra,que semblants paraules, sortiren: "No usmeravelleu, senyora e mare santa, si els meus ullsabundants llàgrimes destillants ploren, tenint presentl'esdevenidora mort e passió excessa de mon fill, Déu e senyormeu; e ara, que considere que vós, a qui jo tanestimant ame, delliberau de mi, obedient filla vostra,partir-vos. Però, puix vostra pensa així ho determenà, jo en resno us puc ésser discorde."
<Page 15><Number 1>Obedient, humil, mansueta, la senyora nostra en semblant estilsuplicà a Déu son fill del que la sua àvia santa demanava: "Ohrei eternal, Déu gloriós, unigènit fill de Déu e meu. La miamare santa, àvia vostra, per mi e ensems ab mi, vostra magestatsuplica que, més avant, si a vós és plaent, la sua vida nos'allargue, perquè los seus ulls no vegen la dolorosa mortvostra. E encara, Déu infinit, fill meu natural, en do desingular gràcia vos demana a la fi dels seus dies siau present,perquè en vostres mans la sua ànima acomane."
<Number 2>No acostumava, ni de present acostuma, la divina Magestat Déuomnipotent a la sua mare denegar alguna cosa; ans, ab graciosa eafable cara de humil e obedient fill, liatorgà tot lo que demanava. E així fon content del que la santaàvia lo suplicava; e encara li manifestà la hora que d'aquest mónla sua beneita ànima se partiria.
<Page 16><Number 1>Ab virtut de gran esforç e constància, sens temor, a la morts'aparellà la virtuosa santa, que en res nol'espantava, puix lo seu net, Déu Jesús, li havia promés quepresent hi seria. E convocades les tres filles, ab tots losnets, que ensems ab elles molt amava, a la sacratíssimaverge Maria endreçà tals paraules:
<Number 2>"A vós, humil alta reina de misericòrdia, mare de Déu, filla miamés del que puc dir estimada, recoman les mies filles, germanesvostres, ab tots mos nets; preneu-los per fills, siau-los mare,e ab vostre fill Déu singularadvocada; que, puix vós, goig e alegria de natura humana eangèlica romaniu, jo d'aquest món me partiré contenta." <Number 3>Acabades aquestes paraules, juntes les mans, ab devota e elevadapensa, girant los ulls al rei de glòria, Déu Jesús, a semblantoració féu principi: "Oh Déu infinit, alt, immens,incomprensible, sol de justícia desitjat per los santspatriarques, reis e profetes, qui per la vostra immensa pietat emisericòrdia davallant en la terra haveu pres carn humana de lespuríssimes e sagrades sangs de la mia filla, Maria verge, e,verdader home, haveuconversat ab nosaltres, inútils factures vostres. Gràcies,tantes com a mi és possible, a la celsitud vostra regràcie, losmeus ulls indignes hagen atés contemplar e veure la vostradeífica persona, lo que tan han desitjat Abraham, Isac eJacob, ab tots los seus fels descendents; e encara, rei deglòria, verdader esperat Messies, siau estatcontent, ab mi dejecta pecadora tenir estret deute que siau fillnatural de la mia estimada filla, Maria verge. No comporteu,doncs, infinit piadós, algun esperitimmunde a la mia ànima, vostra, se acoste; la qual, a les vostres
sagrades mans que l'han feta tornant acomane; e humilment lavostra magestat suplique, als nostres sants àngels mane que alrepós del si d'Abraham la guien; e portaré alegra ambaixada alssants patriarques, reis e profetes, de la vostra deífica vista."
<Page 17><Number 1>Acostàs més prop lo rei de glòria, Déu Jesús, ab la cara ensemsreverent, humil e afable; pres ab les sues mans sagrades les dela sua àvia santa; e Ell, eterna infinida paraula, ab talsparaules la consolava: "La vostravirtuosa vida, àvia mia molt cara, tostemps a mí és estadaaccepta, e eternament vos he tengut ab los meus elets en lollibre de vida escrita. Solament vull que la mia verge mare,humil estimada filla vostra, vaja per vós a demanar perdó a unaveina, a la qual vós no teniu culpa, mas perquè és acte d'altaperfecció humiliar-se a aquell de qui hom ha rebut ofensa. E mésvull que de present se pague una primícia, la qual vos creeu quesia pagada, e vostresministres, per oblit e no per frau, han deixat depagar-la. E vinga sens recel la vostra ànima santa en les miesmans, e jo trametrà-la, acompanyada ab lo meu capità, arcàngelMiquel, qui ab multitud d'angèlica milícia la guiarà a la casadels meus patriarques; als quals, e en especial al meu aviJoaquim, direu de ma part alegres saluts."
<Number 2>Acabant aquestes paraules, nostre Déu e senyor Jesús posà lessues mans sagrades sobre los ulls de la santa àvia, per donar-liconfort a la hora que de la corporalhabitació la sua ànima se partia; la qual, d'innumerables àngelsacompanyada, portà alegres e certes saluts al si d'Abraham, delseu net, Déu verdader Messies, que ab
inefable desig tots esperaven.
<Page 18><Number 1>Gran plor e dolorós plànyer sobre lo sant cos lesfilles ploraven, e sobre totes la font de pietat, senyora nostra,a la qual totes planyents atenyien, e més avant no gosavenplànyer, sinó tant com a ella veien doldre.
<Number 2>Plorà encara lo rei de glòria, Déu Jesús, senyor, creador eredemptor nostre, la santa àvia que molt amava; e més com plorarveia la sacratíssima mare que sobre totes les coses creades senscomparació més estimava. Però no comportà tal plant elamentacions celebrassen com era de costum en les pomposessepultures del judaic poble; ans, ab veritat de l'immortalitat del'ànima, e ferma esperança de laresurrecció certa, no consentí en llarg ni excès plànyer lesobsèquies durassen; mas que lo sant cos fos collocat en honrada edecent sepultura. Lo qual ell, Déu infinit, acompanyà fins alsepulcre; qui de present en Jerusalem als devots peregrinsencara es mostra.
<Page 19><Number 1>A vós, gloriosa mare de la reina de misericòrdia, àvia santa delrei Déu Jesús, senyor, creador e redemptornostre, humilment jo, indigne pecadora, suplique, peraquella gràcia e goig tan excellent que vós, senyorabeneita, rebés quant lo gloriós àngel vos denuncià que sens pecatconcebríeu la sacratíssima verge Maria, mare de Déu, senyoranostra; vós, excellent, per a tan granmisteri per nostre senyor eleta, siau singular advocada mia,suplicant la magestat de vostre net, Déu eternal, e de lasacratíssima filla vostra, mare sua, giren los ulls demisericòrdia a la mia misèria, rosant ros de fecunditat de gràciaen la mia estèril voluntat, que puga obrar actes que a la sua
magestat sien acceptes; e encara, perquè les coses eternals abmajor confiança demanant espere, e perquè les gents coneguen quela sua misericòrdia no fall als qui humilment l'invoquen, siaplaent a la sua excelsa magestat donar a mi, indigna pecadora,fruit dematrimonial generació, perquè al servei de la sua magestatl'endrece. E vós, gloriosa santa, a qui jo devotament reclame,que haveu sentit la dolor que de present jo passe, ab eficàciasupliqueu la reina de paraís, filla vostra, que del seu fill hoimpetre, lo qual no acostumadenegar alguna cosa que com a mare li demane. E jo,indigna inútil, a vós, singular intercessora mia,devotament donaré llaors e gràcies tots los dies de ma vida.Amen.
<Title Aqu><Page 1><Number 1>
Si sobres-gran amor, fent-me report d'extrema pena, de prestamort no m'assegurava, temor bastaria robar la ploma a la mia mà etua; per on, del perill de ma vida, encara per lletra no seriescerta. Mas no em par, per, mi a qui nunca has ofès, atenyguesnom d'homecida; e, si per lo poc que de tu fins ara mereixc, mesparaules de fe no et paren dignes, serà, cert, ma presta mort,obligant-te a tard penediment, los sia testimoni de veritat. E,si a la fortuna ha plagut de tu no haja atès coneixença, e si,penedint-se, algú de perdó és mereixedor, no solament de tu jo elmereixc, mas encara guardó per l'esmena que enl'esdevenidor m'espera, si só cert de mon servir no et desplàcia. Ab tot, que si la fi de mes obres tens vista, m'estimaries deculpa delliure, encara que, en nom
d'enemic, haja ofès los murs de Troia; puix mon voler no ha presterme en destruir lo gran Elion, mas, seguint les cruels lleisde Març, he ofert ma persona a sangonoses batalles, tenyint, enaugment de l'estima de ma honor, los verds camps troians de lamia sang, e no com a espia, mas com a cavaller, he seguit losmilitars costums. Ne ab cautela he pensat, com Ulixes, furtarlos cavalls, fills de l'Aurora, per la pèrdua dels quals sónvostres esperances fallides.
<Number 2>E si, per tan justes excuses, no et doldràs del perill de mavida, hages pietat a la tua terra, la qual, ja quasi destruida,de tu sola repar espera; puix sobre mi tant poder la granea de mabenvolença t'atorga, que, si de tu m'és pres en compte, socontent més no ofendre los murs de la tua ciutat, ab tot queAgamenon, perdudes sesesperances, me reptara de poc ànimo o de negligentcavaller. Però, als qui de tu atenyen complida coneixença,m'hauran per quiti de tal infàmia, e no em desplau, per fermajors mos mèrits en esguard teu, diguen que aquell qui ha sobratles forces e ànimo del gran Hèctor, sols de tu, desarmada sinód'extrema bellea, sia vençut. E encara que, com a dona, mesesperances tinga en llàgrimes, les quals, banyant ma lletra, crecper elles, millor que per mes poc avisades paraules, te seràmanifesta la sobres-gran dolor que de continu de mi no s'absenta;la qual, si no et parrà mereixedora d'ésser per amor satisfeta,mereixca depresent me comportes enamorat, fins tant que mos mèrits de tantabenvolença te facen mostra, que no tingues poder ésser-meingrata.
<Number 3>
E puix totes mes paraules te mostren tens poder de perdre orestaurar ma vida, elegeix qual més te plàcia; puix fora tonvoler, cosa alguna delit no em comporta. Sol unpremi de tan extrema benvolença m'espera: que la tuabellea te fa mereixedora, no solament desamant ésseramada, mas, com a deessa, te presenta d'adoració digna. E, si ala fi, la mia lletra no et parrà de semblantresposta mereixedora, suplique los déus, contra mi, asemblant ira moguen a la de Medea contra Jason; perquè,desesperat de guardó, ab presta mort prenga fi tanpenada vida.
<Page 2><Number 1>Ja la nit era passada, e los cavalls de Febo a l'acostumat camís'aparellaven, e la mia mà encara dubtava prendre lo paper,creent no admetria la ploma, escrivint a tuparaules d'amistat, ne menys alegria, de la malvolença a què tesobres cruels m'obliguen, ma lletra te fes mostra; perquè em pariala crueldat de tos actes no mereixiasatisfacció d'irades paraules. E, en tal contrast, lo no e lo síper a tu escriure egualment mon voler acceptava, dubtant tantacrueldat ensems ab tan extrema amor en tu poguessen haver posada;e la fi de tals contrasts era llegir altra vegada la tua lletra,la qual me paria de presta resposta mereixedora, si cregués lestues mans fossen lo darrer terme on ella arribaria. Mas recelavaque la glòria que de ma lletra atenyeries te faria a tos amicsdescobrir lo que per amor és raó tingués celat. E sols peraquest esguard m'era enutjosa ma vàlua, puix creia seriadescobridora de ma benvolença, portant exemple als grecs que malletra veurien de la fragilitat de nostra femenil condició; queaquella a qui en tantes maneres tens ofesa, ara t'escrigaparaules a enemic no-degudes. E així, més cansava la mia mà, pera tu escriure, l'estima de ma honor, que no ira; e, sens dubte,sobre la lletra
atenyguera terme ma tribulada vida, si amor no em fes claramentveure que, restaurant ta vida, devia d'homecida fugir lo nom. Eper ço dellibere respondre a les paraules de ta lletra, de lesquals me plau, per ésser de tanta amor acompanyades, que, a ellesresponent, no puc mal escriure. <Number 2>Tu em demanes guardó de present, per l'esmena que de tos mals enl'esdevenidor t'espera; a la qual no basta lo preu de ta persona,e promets les tues armes no ofendran los murs de Troia. Crecque, delliure de tants passatstreballs, desitges dels que encara t'esperen guardar-te, e volsper causa l'estima de ma bellea, en excusa de ton poc ànimo. Pensa los déus, ja cansats de més als troians noure, se deixarand'afavorir a vosaltres; e així, siJúpiter egualment nos mira, e la ira de Juno s'amansa, seràforçat la tua persona tantes ofenses sostinga, ab tan gran pèrduade ta honor, que fretures d'altra mésjusta excusa per al que m'has ofès. Però als déus,envejosos de nostra pròspera fortuna, perquè de llur poder noperdèssem coneixença, ha plagut, de vosaltres a qui tan pocestimàvem, hajam pres tants dans, que repar noesperem, ab tot que els vostres no sien menys; però la granestima nostra egualment perdent, fa adversa nostrafortuna.
<Number 3>Ni açò et dic perquè em plàcia escriure't paraules que d'enuig tefacen report; mas perquè, atribuint als déus la causa de nostresmals, estimaré menors les tues ofenses; d'on se porà seguir que,ab menys pèrdua de ma estima, sia possible atenygues lo que talletra em demana. Abandone la ploma, tement la tarda de monescriure no meta en perill ta vida.
<Title Bib>
<Page 1><Number 1>
Perquè parega menor l'erra de les dones que, persobres-gran amor, han passat los estrets límits decastedat, accepte lo treball de la ploma, fent palesa la senyoriaque amor sobre mi ha tengut, atenyent per darrer guardó tristamort. No hagen a mal les enamorades,obedients a Venus, per mi a sos enamorats en menyspreud'honestat donar, puix deute de germandat no ho veda. <Number 2>Jo, Biblis, més que altra desaventurada, he amat mon germàCauno de major amor de germà, creent ésser cosa justa que la miaboca s'acostàs a la sua més que a la d'algunaltre. E vent los seus muscles més honrats dels meusbraços que dels d'alguna altra dona, així, ab ombra depiadosa amistat, s'és encès en mi aquell foc de desordenat voler,que límits ab si no porta, essent-me ja odiós lo nom de germana,ans era'm més alegre ésser dita per ell Biblis; e ja en la suapresència me paria poca la miabellea, e no gosava esperar la sua vista, si el fiatespill no feia testimoni a la indústria de mes mans,posseint terrible oi, acompanyat de molta enveja, si alguna de mies deia pus bella. E paria'm que nom degermà no deia prou la senyoria que l'amat Cauno sobre mi tenia,e per ço, nomenant-lo, la mia llengua aldre desenyor dir no sabia.
<Number 3>Mas, perquè la gran estima de les coses molt desitjades causadubtoses esperances, de mon poder treballavaapartar de ma pensa lo desorde de tanta amor; e aprés, enutjadade tan extrem treball, desitjava soledat, puix ab tals pensamentsno era sola; e així, prenguí posada en l'estrado de ma cambra,havent a mal que en lo fred llit, desacompanyada de Cauno,degués reposar la bellea de ma persona. Però, vençuda e mésabandonada, per terrible son, la mia mà esquerra, en lloc de
coixí sostingué la mia cara freda e banyada d'enamoradesllàgrimes; així lo plaent dormir algun descans consentí a matribuladapensa, e paregué'm reposar en los bells braços de Cauno, teninttan prop la mia boca de la sua, que no tenia poder de dir-lil'extrema pena que fins en aquella hora sofert havia.
<Number 4>Però lo somni, envejós de tanta glòria mia, essent més breu delque jo volguera, absentà de mi la possessió de tan granbenaventura, fent-me report de tanta dolor, que a la d'infern lacomparava. E comencí a dir, ab veu rogallosa per sanglots dedolorós plor: "Oh, més que altraatribulada. E quina fi portarà aquest somni? Jo bé veig que labellea de Cauno no mereix sinó per mi ésserposseida, però nou-me ésser-li germana. Mas crec que los somnisno són del tot vans, e si ho són, la vanitat d'ells no em pottolre l'extrem delit del qual ells m'han fet report. E plagués aDéu en tan plaent dormir passàs ma vida."
<Number 5>Però doldre's ni alegrar-se de les coses passades, fallença deseny ho causa; mas assajaré si, ab mudat nom, poré enganar aCauno, e que sia nora de mon pare, puix altra que jo no hi veigmés digna mare de mos nebots. Oh Cauno: e si altra és tamuller, jo no et seré sinó germana, e no tendré ab tu sinó lodeute que més a mon voler contrasta. Millor han elegit los déus,liberts de nostres lleis: car los tàlems de Tetis posseíOceano; e Saturno és alegre que Opis sia mare e tia de sosfills; e Juno triumfa en lo cel, no en nom de germana, mas com amuller del gran Júpiter.
<Number 6>Mas, per què assage egualar les lleis divines ab les
nostres humanes? Sinó que em force que un tan deslimitat desigde mi s'aparte, o pereixca en guardó de ma honestat; e així,morta, en lo trist llit lo meu cos fred rebrà lo desitjat besarde Cauno, puix altre conhort, sinó perdre la vida, no pucatènyer; car ab tot que en tan alt grau jo de Cauno siaenamorada, a ell parrà tanta erra galardonar ma benvolença, queans en defensió de ma virtut se deixarà de viure, que consentir atant desorde.
<Number 7>Mas, per què en ma pensa exemples tan enemics d'honestat sedescansen, sinó que sia contenta que Cauno sia de mi amat com agermà? Car, si jo fos d'ell primer requesta, abmenor càrrec poria satisfer a sa demanda; mas, dient-li cosa queab si tanta vergonya porta, com porà la miallengua formar tals paraules? E la mia cara pauruga e mésvergonyosa li darà causa de negar descans e fi a mos treballs. Eper ço, com per millor me parega que, ablletra segellada d'infinida amor, jo tempte lo voler de Cauno,lo qual, si bé no l'accepta, ja per ço del tot no seran fallidesmes esperances.
<Number 8>En aquest delliber los contrasts de ma pensa concordes, e la miamà dreta sostenint la ploma, e en l'altra acceptant lo blancpaper, ab estudi d'enamorades paraules etemerosa mà, comencí a escriure e damnar, dubtant elloant e culpant lo que havia escrit; e ab gran afany la mia màregia la ploma, car ignorava e dubtava escriure lo que més volia,damnant lo nom de germà; lo qual ans me paria haver ben escrit, eparegué'm mal haver escrit germà. Mas, a la fi, la sobres-grandolor que de mi sols un punt no s'absentà, donà tant esforç a laploma, que li consentí pintàs les següents paraules:
<Number 9>"Aquella t'escriu que altre bé no espera, sinó lo que per tu liserà atorgat, e, per vergonya, no gosa dir-te qui és. Si desitgessaber què vull, plauria'm, sens dir-te mon nom, la causa de madolor te fos palesa, ne per tu fos coneguda jo ésser Biblis,fins que l'esperança de mosdesigs fos certa de la granea de ma benvolença. E porien éssermostra la magrea de ma cara, e los ulls humitssovint de piadoses llàgrimes; e, si et recordes, lo meu besar noera de germana, acompanyat de sospirs no venint de causa sabuda;e ab tot lo meu ànimo fos nafrat de tan enamorades ferides, losdéus prenc en testimoni que quant he pogut, he assajat d'éssersana de tal mal. Temptava resistir a les forts armes de Cupido,ab tan grantreball, que hauries a impossible una donzella l'hajasofert; però a la fi vençuda, m'és forçat ab temerosa plomademanar-te mercé. Puix tens poder de perdre o restaurar ma vida,elegeix lo que més te plàcia; mas pensa que la que t'escriu not'és enemiga, ans, encara que et sia germana, desitge ab deutepus acostat lligar-me ab tu. Als antics en edat és degut queconeguen les lleis, e obrant segons aquelles, vegen que és lícita nosaltres haver a creure que tot lo que plaer nos porta se deufer. Car l'amor per granea desordenada, és deguda a la nostraedat; e en açò segueixcam los exemples dels grans déus, e pensemque temor de pare ni reverència de fama no allargarà lo terme denostres desigs; ans, ab l'honest nom de germans, celarem lessuaus batalles de Venus, puix a mi no és tolta libertat ab baixaveu parlar ab tu, e de besar-te.Doncs, puix tan poc és lo que ens fall per aconseguirbenaventurada fi, hages dolor de la que es confessa
enamorada; la qual no ho fóra, si infinida amor no la'n forçava. E no vulles merèixer ésser escrit, damunt lo meu sepulcre, causade la pèrdua de ma vida.
<Number 10>Encara la mia mà, obedient a més escriure, ocupava lodarrer espai del paper; e segellant l'escrit de tanta amor, albanyar del segell supliren les abundantsllàgrimes, car dolorosos sospirs havien robat la saliva al'amarga boca. E cridant un de mos servents del qui més fiava,doní-li la lletra, dient: "Porta-la a l'amat-- e, ab distància detemps, diguí --més que germà.
<Number 11>Oh immortal Déu, qui sobre tots los altres tens senyoria, fill deVenus. Fins en los inferns tens subjugat aPlutó. Atorga'm esforç que acabe d'escriure la miadesaventura, puix l'has causada. Donant jo al dit servent la tanadolorida lletra, ans que en ses mans prenguésposada, caigué en terra; e poc no em deixí de viure,esbalaida de tan mal senyal. Esperara altra hora, si no fiàs enlos mèrits de molta amor, los quals jo, més que tota altra,posseia. E així anà la desaventurada lletra, sens que no mereixedora ésser tota llegida per lo meuCauno; lo qual, llançant-la, dix al servent: "Fuig davant mi,que, sinó per recel de ma honor, tantost ne passaries la pena, ala qual la tua temeritat t'obliga."
<Number 12>E recitades a mi tals paraules, e fallida ma esperança, fugirende mi tots mos sentiments. Oh benaventurada mort, terme darrerde les coses, la qual deixant reposar los alegres en felicitat,véns als qui et desitgen. Però los fats cruels no permeteren tanplaent dormir, car Latessis encara no era enutjada de tirar lofil de ma vida; e
restituides mes forces, acompanyades de ma primera amor, a penesde la mia boca proceien tals paraules:
<Number 13>Justa cosa és que de tan desordenada demanda jo no sia escoltada:fóra'm millor, ans, ab dubtoses paraules,temptar a Cauno, e donara les veles a pus suau vent. Mas com aindiscret mariner he dreçat la proa de mosdesigs a les roques, en les quals perdré ma vida, puix no tincpoder de tornar atràs de tan enamorat viatge.Almenys deguera esperar altre dia, puix ab tants malssenyals veia la desaventura de ma fi; car no sens causa caigué lalletra de mes mans, e, si no fos poc avisada, no haguera comanatal paper ço que ab vives raons li poguera haver dit. E, si mesparaules no el moguessen a pietat, haguera dolor de les miesllàgrimes, e de la tristor de la mia cara; e jo poguera-lirespondre altrament que lo paper mut, e assajara, abraçant,placar la ferocitat de son ànimo. E si totes aquestes coses nohi tinguessen poder de moure'l a pietat, caiguera morta davantlos seus peus, e dolent-se de la mia desaventura, ab dolçosbesarstreballara en restaurar ma vida; car no és fill de lleona, niserps l'han alletat, ni lo seu cor és de diamant. Mas lo poccautelós missatger, fallit de discreció, no esperà dispost tempsen donar-li la lletra, ans crec Cauno, fatigat de moltes faenes,no ha advertit a les enamorades paraules de mon escrit. Doncs,seguiré la fi on mosdesigs me porten, car si me'n lleixava, mostraria'm pocenamorada, e sospitaria Cauno que jo havia fet aguait a sacastedat sens que amor no ho causava. E pense quevirtuosa cosa és portar a fi lo començat, e més comfortuna hi contrasta, car en atènyer les coses de molta estima,comunament fortuna és adversa. E puix la lletgea de tal crim no
puc apartar de la mia pensa, treballaré en aconseguir-ne alegreguardó, e faré menys mon pecat,atenyent la bellea de Cauno; e per ésser-me germà molt car, tantme lloaran d'avisada, quant m'inculparan de poc honesta; que lagranea del delit de sa persona me farà oblidar la pèrdua de mafama. E així no seré envejosa de Juno, per ésser germana emuller del gran Júpiter.
<Number 14>E constant ma pensa, ab concòrdia de mon voler, en altra vegadarequerir al més que amat germà, moltes vegades assagí, ab dolcesparaules, robar lo premi de sahonestat. Però ell, menyspreant la mia bellea ab lo cruel nom degermana, no consentí jo perdés la clara corona de Diana; ans,fugint, desamparà la pròpia terra,
<Number 15>E foren tan fallides mes esperances, que, desitjosa depresta mort, acompanyada de llàgrimes seguint a ell per losdeserts, moguí a tanta pietat les deesses e nimfes, que assajarenab suaus paraules llavar mos mals. Mas, a la fi, caent en lafreda terra, los arbres que prop mi estaven eren pus verds,regats de les fonts de mesabundants llàgrimes. E així plagué als fats que lo meu cos,convertit en font nomenada per mon nom, fos exemple a les altresdones de no amar sinó solament ço quejustament puguen atényer.
<Title Cal><Page 1><Number 1>
A tan alt grau l'extrem de ma dolor ateny, que depresent me dolc en algun temps sia ver ma tristor finar puga; enaçò passe los infernats, que l'ésser trist me delita, e sócontent ma dolor eternament colre. E, si a ma dolorida pensaalguna hora la mort se presenta,
refuse acceptar, per lo delit que la pèrdua de ma vida em porta. Com, doncs, serà, causa de tanta dolor escriure's puga? Quinpaper soferrà ésser tint de lletgea de tant crim? Consentrà l'aire que veu se conforme, per a que tanta culpa clarament siallesta? Obra's l'infern,esperits immundes sobreixca; tornen los elements en la confusióprimera; mostren-se clar dels damnats lespenes, perquè lo món, en terror convertit, alegria no celebre. Estiguen los rius segurs e los monts cuitats córreguen; bullintla mar, los peixos a la riba llance; repose lo sol davalll'habitable terra, e nunca jamés en nostra vista los seus dauratscabells estenga; no es compten pus de l'any los dotze mesos, esola una nitl'esdevenidor temps comprenga.
<Number 2>Mas, per què vull ab llarguea de paraules encarir crim de tansobreabundant lletgea, la qual, planament raonada, feredat de tanespantable meravella ab si porta, que és impossible los oints,sens gran altercació, les orelles a tan profanes paraulesabandonen?
<Number 3>En la part del món a la qual encara de present de lagentil filla d'Agenor propi nom li resta, en la feroce bellicosaprovíncia d'Espanya, en lo delitós ameníssim regne de València,dins los murs de la sua major ciutat, regnant aquell que al'animós troià ha succeit en egual ànimo, rei don Joan, unaínclita donzella, en bellea sens par, en avisament passant totesles altres, abgràcia e singularitat tan extrema que seria foll qui en sapresència alguna altra lloàs, en estima de tanta vàlua,delliberà, après que en son servir molt temps de monadolorit viure despès tenia, los meus cansats pensaments, ensemsab ma persona, en lo desitjat estrado de la sua
falda descansassen.
<Number 4>Llarga història seria tenyir lo paper de les enamorades raons queentre nosaltres, ab mostra d'extrema benvolença, passaven. Fingia la bella senyora tant contentament de mos passats servirse presents paraules, que lo seu ésser en mi transportava; tot loque a sa , persona eviure s'esguardava, abandonadament deixà en discreció de maconeixença. Mas, perquè de mi no fos ver paraís enaquest món haver atès, aprés poc espai de tan reposat estament,tocant a la porta de la casa, dix l'avisada senyora que, peraquella hora esperava una persona, ab la qual sens tardadesempatxant de molta necessitat breus faenes, a mi tornaria,perquè ab més repòs tot aquell jorn algú no tingués poder partirdos persones a les quals extrema benvolença en tan alta edelitosa concòrdiaacordava.
<Number 5>Ab esperança de tan discretes noves, romanguí jo sol en lacambra, la porta de la qual ella no s'oblidà ab fel tancadurasegellar. No sé si fretura de finestra feia la casa tenebrosa,que a mi paregué, dos hores aprésmigjorn, la nit ab ses escures ales ocupava la terra, o siApollo amagava la sua lluminosa cara, estimant cosa no raonableaquesta casa fos per ell illuminada a l'hora que tan celeríssimcrim se cometia.
<Number 6>Així passí la major part d'aquest egipcíac dia, sol e acompanyatde molts e dubtosos pensaments. Lo cos,carregat per feixuga càrrega de mortals enuigs,llançant sobre el llit, esperava la fi de tan enutjosa tarda;però, ma pensa tribulada no consentint la miapersona estar segura, -me forçat, passejant, seguir la varietat
de mos trists e sollícits pensaments. Dreçant los ulls a unapoca finestra que en lo pati de la casa responia, viu un homeque, ab continença d'esperar algun altre, suaus passos passejava,donant resposta, als qui de la bella senyora demanaven, que enfaenes secretes e de gran importància ocupada estava.
<Number 7>Oh piadosos oints. Transportant vostres misericordespenses en mi, diga cascú si semblant dolor a la mia jamés hasofert, e ab adolorit pensament mirau la tristor que a tal horama trista pensa combatia, esperant quina seria la fi que de tandolorós principi esdevendria. Mas, per què detinc lo temps,cercant paraules a tanta penaconformes, puix és impossible tan gran tristor raonar se puga? Ala fi, restant del dia tan poc que els cavalls de Febo dellà lescolones d'Hèrcules en l'occidentcalcigaven, los meus plorosos ulls mereixqueren veure la tanestimada donzella, que partint-se d'una cambra,gest, paraules, abraçar, ab altres mostres d'amorextrema, d'honestat enemigues, a un enamorat presentà, la figura,pràtica, manera, gràcia e gentil continença de la qual d'escriuredeixe, perquè la fi de la present sol esguarda en fer palès quantla granea de ma desaventura les altres totes avança. E, per casde més adversafortuna mia, lo darrer comiat al terme de ma oidaarribà, en estil de semblants paraules: "Adéu sies,manyeta", tancant la darrera síllaba un deshonestbesar, lo so del qual les mies orelles ofené, no de menor ofensade la que sentiran en la trista vall los de la part sinistra,dient-los nostre Redemptor: "Anau, maleits, al foc eternal",quan, ab justa sentència, en aquest món formarà les sues darreresparaules.
<Number 8>Partint-se de la casa lo tan estimat enamorat, féu-li present lasenyora de una tan loçana e humil reverència, que sol la gonellaféu estalvi lo seu genoll esquerre no tocàs la dura terra,senyalant ab la sua bella cara tristor no poca de la suaabsència. Acompanyà les sues espatlles ab piadosa e enamoradavista, acostant-se aprés a un pou, que poc espai d'ella distava. Ab la fredaaigua assajà apartar de la sua afable cara la color e calor que,en la no sangonosa mas plaent e delitosabatalla de Venus pres havia; e, acostant-se al carçre de la miatrista presó o cambra, obrint la porta, fingí alegria de la miavista, tanta com havia mostrat vera dolor, al que en extremamava, de la sua partida.
<Number 9>Estava, però, la sua delicada persona maculada, semblant a rosesab blancs lliris mesclades, si ab sútzies mans se manegen; que lapersona del galant que ab ella reposat havia, era en extrem noconforme al delicament de tantendra donzella.
<Number 10>Demanant-me si la sua tarda m'era estada enutjosa, que les faenesque desempatxat havia, si no ella present no era possible seacabassen --oh Déu immortal, qui lo món en nombre, pes e mesuraregint les creatures ab degut orde administrau, no refuseu altravegada metre les vostres d'infinit preu estimades espatlles enl'estret pal, per acabadament rembre tan profana culpa--, ab grantreball, l'extrem de ma dolor, los ulls endreçats a la terra, mellicencià ab tremolosa llengua formàs, en dos cobles, raons desemblant manera:
<Number 11>/Mourà's corrent la tramuntana ferma//e tots ensems los cels cauran en trossos,//tornarà fred lo foc alt en l'esfera,//e, en lo més fons, del món veuran lo centre;//tinta de sang se mostrarà la lluna//e tot escur lo sol perdrà la forma,//ans que jamés de mi siau servida;//e lo meu cos, del prim cabell fins l'ungla,//mirant-ho vós, sia partit en peces,//e, tornat pols, no prenga sepultura,//ni reba el món tan celerada cendra,//ni es puga fer algú gire la llengua//a dir "Bon pos" a l'ànima maleita,//si Déu permet mos ulls vos puguen veure./
<Number 12>/E, si és ver vos diguí mai Senyora,//no es trobe en l'any lo jorn de ma naixença,//mas lo meu nom, a tots abominable,//no sia al món persona que l'esmente;//ans, del tot ras de les penses humanes,//sia passat com un vent lo meu ésser;//tinguen per fals lo que de mon viure,//e res de mi en lo món no hi romanga.//E si per cas del meu cos gens ne resta,//sia menjar als animals salvatges://prenga'n cascú la part d'una centella,//perquè en tants llocs sia lo meu sepulcre,//que, el món finit, no es trobe la carn mia,//ni es puga fer que mai jo ressuscite./
<Number 13>Conegué, per l'adolorit estil de mes paraules, l'ínclita senyoraque la granea de sa culpa clarament a mi erapalesa; e, ab moltes llàgrimes, sospirs e sanglots, ab veu tanconforme, gentil e delicada, que no és possible en semblantmanera recitar-la, respós en rims estramps la seguida cobla,acompanyada de gest no estrany alsignificat de ses paraules:
<Number 14>/Clarament veig que, en la mundana orla,//Déu no ha fet persona tan culpable://jo us he comès abominable culpa,//tal, que en l'infern no trob pena conforme.//Es-me la mort més dolça que no sucre/
/si fer se pot en vostres braços muira.//En vós està que prengau de mi venja://si us par que hi bast, per vostres mans espire;//o, si voleu, coberta de celici//iré pel món peregrinant romera.//Déu no farà que el passat fet no sia;//mas, si esperau esmena de mon viure,//jo la faré, seguint a Magdalena,//los vostres peus llavant ab semblant aigua./
<Number 15>Si follia és començar lo que és impossible fi atenyga, folla cosaseria assajar escriure los contrasts que ma dolorosa pensacombatien, aprés d'haver oit resposta de tan humils paraules:volguera, ab preu de ma vida, la sua tan gran erra se poguésrembre. Oh, quant estimarabeure de l'aigua del riu Letes perquè, lo passat absent de lamemòria, sol en lo present atenygués mon enteniment terme. Efóra més alegre, aquesta bella senyora en parts de singularpartida, la sua gentil persona ab tan subtil enteniment fos lapart mia, e la sua falla e moblevoluntat, de falsa estima guiada, cercàs un cos lleig e diforme,en part d'aquell qui indignament l'haviatractada.
<Number 16>Ab diversitat de tan impossibles pensaments, me partí de lacambra o sepulcre aon tanta pena sofert havia,acceptant la ploma, que sovint greus mals descansa, la present abma pròpia sang pinte, perquè la color de la tinta ab la dolor queraona se conforme.
<Title Car><Page 1><Number 1>
Espill en lo qual lo saber divinal se representa; estela novamentcreada per a guiar, no solament tres reis, mas a tots los qui devostra magestat atenyeran clara vista, mostrant-los camílluminós, lo qual seguint arribaran a la posada on justícia
reposa; altre Salamó, o ell mateix, si l'opinió de Pitàgorasveritat reporta; tramuntanaimmoble, a l'entorn de la qual set esteles no poc clares, tresteologals e quatre cardinals, de continu se volten; Rei, per dretnatural, de l'habitable terra -- car lo més sabent dels homes deusenyorejar, perquè els altres,obeint, sien participants de ciència, seguint la deguda proporcióde la composició humana: que les parts, per si ignorants,participen saber, si a la potència superior obeeixen. E puix abdret natural la raó em força obeir als manaments de vostraexcellència, en mostra de mon poc avisat estil accepte la ploma,ab la qual damne lo que em par haver bé escrit, e ab temerosa màlloe e deslloe, e contradictoris en un mateix atorgue; car mesparaules me condamnen, si al gentil estil de vostra senyoriaesguarde. Mas, així com los mals a l'univers embelleixen, per lacompanyia dels quals los béns pus clarament se mostren, e loscontraris ensems millor sa força manifesten; per dar mostra alsobre-gentil escriure de vostra senyoria,oposant-li color contrària, responc. No oblidant que protestque, si res escric ara ni en esdevenidor que a la disciplina devostra magestat contraste, de tal raó vull ésser desdit ereprotxe: car les paraules de vostrasenyoria per article tretzè en mon enteniment s'assenten. <Number 2>Jo em record haver oit que de dos mals lo menor ésd'elegir; la qual cosa, si sanament no és entesa, falsiamanifesta ab si porta: que res que malícia acompanya no té raód'ésser elegit, puix sols en lo bé nostra voluntat reposa. Perço, senyor del món, vassall de raó, de dos mals no entenc quealgú sia d'elegir; mas, per seguir son costum, la voluntathumana, que sempre en lo bé prenterme, si d'elegir dos mals és constret, lo menor
accepta, perquè del bé, qui és son terme, menys se llunya. E perço, en aquest desaventurat passatge, tinc delliber, si vostramagestat lo contrari no m'amonesta, llançar en lo riu la que noame. No que la mia voluntat en tal acte termene, mas enl'estalvi de la vida d'aquella a qui, en egual de Déu, ame.
<Number 3>L'opinió o raó que en tal acte mon voler endreça, és que sovintlos homes treballen en la conservació d'aquells a qui han fetbenefici, perquè són quasi factura e imatge de nostres obres. Ela virtut que ordena recordar-se més d'aquells a qui hom dóna,que no per lo contrari, car de les coses que més nós deliten ésraó major record nos'atenyga; e com amor sia do sol en lo qual los altres tots sedonen, tinc prepòsit no matar o destruir la fi erepós on mos desigs s'aposenten. Car seria'm forçat,llançant la que en infinit ame, ab tard o no-agraitpenediment llançar aprés a mi, perquè ma vida ensems ab mosdesigs prengués terme.
<Number 4>/Beda sou vós, senyor, quant vos contemple,//O sant Francesc pricant als animals,//Que no us entenc, ni escric sinó mals://Per ço conec que sou de virtuts temple./
<Page 2><Number 1>Criat en los braços de la sacra teologia, me recorda haver llest:"Benaventurada culpa d'aquell inobedient primer home, puix fondigna d'ésser remuda ab preu d'infinida vàlua." E així, leserres per les quals benaventurades fins se n'alcancen, no ésmeravella si lo nom de bones atenyen.
<Number 2>Aquesta sola esperança ha donat esforç a la temerosaploma, tenyint lo paper, responent a la no poc avisada lletra de
vostra senyoria; la singularitat de la qualexplicar deixe, perquè vocables me fallen per a dir la menor partde la perfecció que en ella mon entenimenttroba; e no vull, per fallença de paraules, sia vostraexcellència perjudicada. Mas, perquè ma lletra, per ser breu, demenor reprensió serà digne --e les paraules, que semblar deuen ales coses de què parlen--: Puix amor és lo tema sobre qui meslletres recolzen, si en tanta granea en mi no fós aposentada,l'evident e clara réplica de vostra senyoria en ma pensa perveritat determenada reposaria; car en mi les opinions per ciènciase canvien, siautoritat de vostra excellència les advoca. Però amor, qui deles altres passions principat e senyoria alcança, me fa pensarrespostes o frèvols raons, ab certa promesa que, puix sovint téper costum ab son semblant sergalardonada, si de la present qüestió fama de grosser porfidiósme resta, no em fallirà títol de fel enamorat; lo qual, d'aquestadama, la vida de qui en infàmia de mon saber defense, o d'altramés piadosa, me farà merèixer algun delitós guardó.
<Number 3>Doncs, perquè la part mia no reste indefensa, d'on perillàs lavida de ma vida, com a procurador, encara que malagrait, d'aquesta amada e cruel dama, responc: que les paraulessón senyals ab los quals nostres entencions se mostren; car enaltra manera elles, closes dins loscorporals murs, e segellades ab lo secret segell de nostravoluntat, a algun altre sinó a Déu no són descobertes. E sovintpobrea de perfet llenguatge causa que, solauna paraula, moltes coses senyala; com s'esdevé en les cases delsno-opulents senyors un sol servir diversos oficis.
<Number 4>
E així, senyor del món, esclau de virtut he pres jo aquest nom"elegir", equívoc a qualsevol acte que de nostrapotència proceeixca; però encara, segons vostra magestatl'accepta, quítia e despullada de sensibles passions, no demanal'orde de verdadera caritat, amor libidinosa sia satisfeta sinóab cilici, dejuni o aspra penitència; car no per estalvi de totala mundana màquina un sol pecat déu ésser comés. Mas,acostant-me a la senda per on les passions caminen, puix amor enmi en tant extrem ha pres posada, la facilitat e promptitudd'alcançar delits no em fan desviar de la fi, a la qual, com adarrer bé,esguarde; ans, les dificultats, si en contrastar a monvoler se forcen, com l'aigua encenen majors les flames de mabenvolença; e així, ab malalt e infecte gust, les coses alsaltres no poc dolces, a mi en egual de fel amarguen. E com siacondició general als elements elementats,vegetables, sensibles e racionals, que la fi e delit ab propisactes alcancen, segueix-se que, en amar, no en ésser amat, mondarrer bé reposa; per lo qual alcançar, és forçat una dona muira,perquè mos desigs revixquen. E si lo do de tanta amor no ésacceptat, no per ço deixa ésser do, com l'ésser tal no li vingaper lo qui accepta, mas de la liberalitat del que líberament hoporta. Car de cada dia vem los senyors tirans acceptar coses,les quals no els són donades; e la sang del redemptor nostre,ésser doinfinit, encara que infinits no l'accepten. Ni l'amor seu hamester ésser recíproca, segons vostra senyoria considera; ans libasta, si les doctrines dels doctors no m'enganen, sia principid'apetit, fent camí per atènyer lo que ama. <Number 5>E per descarregar prest aquesta flaca barca, tinc conhort que, si
erre en l'homei de la que vostra senyoria diumereix la vida, serà'm pres en compte d'amor extrema; d'on poràprendre fonament l'esperança de la darreraglòria.
<Number 6>/D'un bell joiell, senyor, tinc inventiva://Per a l'engast prenc l'habitable terra;//Lo gran esforç que por de si desterra,//Ab la virtut qu'és part intellectiva,//A l'un costat, seran safir e perla;//Per diamà estarà la temprança;//E bell robí la qui porta balança,//Florint en vós pus verd que canyaferla.//Fénix del món, en mig d'aquesta dansa//Estareu vós per resplendent carboncle,//Puix en virtuts semblau a l'antic oncle,//Emperador del reialme de França./
<Page 3><Number 1>En natura humana e angèlica, los qui subtilment l'ésser epropietat de les coses contemplen, entre les altres d'una taldiferència parlen, que les substàncies no corporals, ansd'elegir, libertat franca a cada part tenen. Però, aprés que sonvoler en algun terme han fet endreça,d'elegir lo contrari libertat no els és atorgada, carl'entendre d'ells, clar, sens discurs e prompte, e lafretura de material composició, no els consent de llur elecció sepeniden. Però la natura humana, fràgil,mísera, de contraris composta, sinó ab corporalsinstruments no podent entendre, sovint per ver aprova lo que ansfalsia li semblava, e, per consegüent, sos volers en contrarisactes recànvia. E per ço, temps d'esmenar e penedir la sobiranaveritat los atorga, quant a l'úixer celestial, demanant-liquantes vegades nos perdonaria, respós que jamés en la presentvida d'indulgència no ens fós escàs. E així, aquell doctor, llumde nostra fe, ans perseguidor aprés apòstol, prés martiri,estimantsobiran bé lo que ans abominava. E a la moral virtut que ens
amonesta, segons diversitat de temps, un mateix acte de vici ovirtut denominació prenga; e les coses del món, totes mudables,la nostra no-constant e vària natura, nos manifesten quequalsevol cosa que nom de creatura atenyga, Déu no pot fer siaper natura impecable; que segons que en veritat la fe cristiananostra testifica, puix deno-res princípia nostra factura, en defalliment lo nostre ésser,ensems ab les obres, si la gràcia de Déu li fall, ab cuitatspassos camina; la qual en nostres actes, si de premi són dignes,més que nosaltres obra.
<Number 2>Doncs, rei de Salem, príncep d'universal ciència; si, en elegirde la qüestió la pitjor part, he fet gran erra, puix d'ací avantpecant contra el sant Esperit, veritat coneguda, no em façavostra magestat indigne de vènia; que sovint grans heretgesinfels cristians se converteixen, e als infels ab pus fort ànimocontrasten. E dels prudents s'espera saber los mals, puix de lapràtica s'obliden; e en lo cel, del pecador convertit gran festacelebra. <Number 3>E com veritat sia una de les causes que nostres passions refrena,les fundades e invencibles raons de vostrasenyoria, los escurs núvols de la mia, apassionada, en vaporsconvertint, ab sol lluminós de vera doctrina han illuminat lo meuentendre, calfant ma voluntat tant en lo servir de vostrasenyoria, que la vida no tinc en car, si per vostra magestatl'havia a desprendre. E, perquè lo pecat en públic confés de pusabundant perdó és causa, no vull a vostra magestat sia cobertal'ocasió de la mia malaestima.
<Number 4>
Assignà-se diferència entre l'enteniment e la voluntat, etc.;ans, la voluntat transportant-se en lo que ama, poc difer de lacosa amada, e ab tot que l'enteniment, en si, més noble que lavoluntat se atorga. E per ço, lloctinent de la divina magestat,transportant-me jo en la cruel dama a qui desordenadament amava,les raons que contra laveritat de vostra senyoria tinc escrites, no les haescrites la mia mà, sinó ella, en qui jo m'era canviat. Però, permèrits d'aquella qui per molta gentileaafectadament m'ama, ha Déu volgut, qui lo cor dels jutges ordena,ans que plegàs al mig jo havia conegut la falta de ma injustasentència; la qual revoc sobre l'ingratadesamable dama. E vull que les aigües prenguen posada en lloc dela sua perversa ànima; la qual, rasa del llibre de vida, perquèsia exemple a les que en amar forçades ab tards passos caminen; ela no-misericorde jamésmisericòrdia alcance, mas, penant per lo món, ab terror e espanta les altres denuncie la pena que reporta; puix al qui en extreml'amava, d'egual amor havia denegat loguardó. E perquè llargues paraules no allarguen la sua culpablevida, si vostra magestat llicència m'atorga, calaré los remsd'aquesta sotil barca: canviant amor per raonable ira, llançaréla cruel dama en les fondes e braves aigües; e jamés per mi no liserà tramés sols un \requiescat \in \pace.
<Number 5>/Senyor del món, qui passau en saber//Lo qui guarí lo cast fill de Teseu://Les vostres mans són les de Prometeu;//O nodrís-vos lo gran fill de Peleu,//Qui fon valent e animós guerrer;//O sou d'aquells qui saberen curar//Aquell infant per qui lo pare pena//Dins en l'infern, lligat ab fort cadena,/
/En mig d'un riu, davall un bell pomar./
<Title Dur><Page 1><Number 1>
Sinó sola vós, neguna altre a ma passió remei donar és possible;per ço us fas la present perquè siau certa quant vostresingularitat en servir-vos m'obligue; e, per més sentir si mosserveis a vós seran agradables, suplic-vos que, per l'avís devostra desitjada resposta, pense ab mes dificultats puixa metreper obra lo que fins ací la temor d'ofendre vostra fama tenir mefeia celat; e tenintllicència de vostre gentil entendre, seré content regir-me per laregla que per vós me serà dada, per ço com, ab menys dificultat,nostres voluntats concordes puixen atendre la fi per on la sendad'amor aconseguir puixa.
<Number 2>/En vós és ma fe e tota ma vida;//Usau de mercé, e serà complida./
<Number 3>Qui poria dir lo grandíssim descans que seria a matribulada pensa, jo, sens mitjà algú, pogués mostrar sol laquarta part del bé que en mon desdenyat cor catiu està? Seriaremei a ma pena, la qual no és comparable a neguna passió, quevós en mi haveu llançat ab vostra vista,robant-me la voluntat, essent ja més vostre que de mi. E novolent-vos enutjar en llarg escriure, suplicant-vos si plaent vosserà, volent-me fer mereixedor de vostraresposta, e dar lloc e avinentea d'on jo més distinctament vospuga dir lo bé que us vull; car per lletra alguna, no seriapossible recitar-vos-ho. Emperò, senyora, de libert qu'estava,en cativitat enamorada m'haveu transportada la mia ànima.
<Number 4>
/Jo desig ésser vostre, e la sort mia//No ho vol que ho sia./
<Title Hec><Page 1><Number 1>
Cruel, ficta, mortal e sangonosa pau, Eneas e Antenor havienfinat, deu anys passats, aprés que els superbos grecs en lesfèrtils ribes d'Asia havien posat llursriques tendes. Los camps veins de nostra ciutat, nosolament tints, mas fins en lo profunde centre de sangs enemiguesgregues e troianes en gran abundància abeurats, fertilitat alssollícits llauradors prometien. En altitud que de lluny mirar sepodia, estaven no mesclats, ennombre sens compte, los cossos, acompanyats d'ossos de laconsumpta carn ja despullats, d'aquells qui, a la cruel citacióde la mort primers comparegueren.
<Number 2>Oh veritat de gran meravella, no immèritament als quil'oiran dubtosa. Que, partint-se dels cossos esquinçats llursenemigues ànimes, no se'n partia la mortalinamistat: ans si per cas --o perquè eren tants que la terrarebre no els podia-- se mesclaven, en breu espai los uns a partdels altres trobats eren, retenint en la descolorida cara aquellaferocitat que fins al darrer espai del viure els acompanyava; e,en diverses esquadres, als uns paria que ells, morts, desitjadabatalla esperaven, fins que multitud de diversos ocells, encompanyia d'animalssalvatges, dels ossos la carn despullant, mobles evolants sepulcres los donaven, perquè semblant a lainquieta vida fos llur darrera sepultura; los ossos dels quals,si una flama ensems cremar assajava, com la humida sal, ab soespantable, los uns dels altres ab velocitat no poca s'apartaven.
<Number 3>Romania Troia, dels infants abundant pobladora, de viusdespoblada. Estimàvem benaventurats, de llur repòs tenintenveja, aquells qui la piadosa mort de conflicte de tanta misèriahavia fet delliures, puix eren exempts de ladolorosa vista de mals e dolors; que ans los cels, ab fatiga dellur voluntari moviment, per destrucció de la mundana màquinareposaran, que, semblants als nostres, se troben, prorrogant-nosla cruel mort, per major mal, trista vida; la qual, creixentd'inefables misèries,mostrava'ns poc doldre d'aquells qui, ab una sola mort de tantespus doloroses estalvis, ans festa que obsèquies mereixien llurssepultures; e gravitat d'innumerablesmultiplicades tristors, en mortal letargia havia conduit nostrescansades penses: érem dits vius, no perquè enveritat vixquéssem, mas perquè ab algun poc e tard moviment alsmorts en part dessemblàssem.
<Number 4>Per acabat e darrer terme de nostra final destrucció, aprés desosteniment de tantes misèries, atès aquellaenganosa e pacífica nit, estant los nostres murs absilenci de les vigils sollícites guaites, no recelant altres malsdels que sostenguts haviem, e una general son ab fatiga delspassats treballs, repòs de no-record als mesquins troiansatorgava, estant la ciutat a vashabitació dels morts callada; sols los galls abmultiplicades veus la mitjanit senyalaven.
<Number 5>En lo llit de la sua reial cambra estant lo cansat rei Príam,los peus del qual Cassandra e Policena --de lamort, per ésser dones, delliures-- calfaven, jo no sé si dormia;que augment de dolors m'havia portat que, no menys dormint quevetllant, nostres passats e presents dans sempre ab plorosos ulls
pensava.
<Number 6>A mi paregué ensems veure e oir l'ombra d'aquell cavallerinvencible, fill meu, Hèctor, que ab cansada e plorosa veu,dessemblant a aquella que vivint parlava, fredament tocant la miamà dreta, quasi plorant deia: "Lleva't, Hècuba, reina sobretotes miserable, que si els cruels fats per força d'armes anostre decaiment perdonathaguessen, la mia mà dreta sola bastava la superba ira delsenganosos grecs amansar, e raure de les penseshumanes eternament lo nom de Grècia. Lleva't, trista mare: mirade nostra destrucció lo darrer dia."
<Number 7>Oh doloroses dones, les qui ab pèrdua de fills passau per lo camíde dolor materna. Pensau ab quanta cuitarespondre e abraçar ensems volguí a la lleugera ombra; la qual,enganant los dèbils braços, féu-se absent de la mia vera o fictavista, refrescant les passades nafres ab record present d'aquellpassat mal, quan lo cos sensànima d'aquest fill meu, pare de cavalleria, rossegat per losnostres e seus camps troians, lligat a la coa del cavalld'Aquilles, llaurant la terra a l'entorn dels murs de la suaciutat, en presència de sos vassalls.
<Number 8>Acostí'm a Príam, que ensems ab mi es dolia, puix egualmentabduis perdíem, perquè li digués la dolorosa e darrera vistad'aquella ànima que, vivint, en força e prudència als altreshomes avançava, ab humanitat tan benigna, que més fill dels déusque nostre se jutjava. Però, ma llengua dessecada per abundantsangonós plor de mare dolorada, no poguí formar lo començ de mesparaules, ans que la remor de la nostra caent e ja encesa ciutatme forçà girar los plorosos ulls a la porta de la tancada cambra,per la qual, ab forts destrals en diverses parts trencada,
l'espasa treta, ab superba iniqua continença,desesperant a misericòrdia, Pirro entrava:
<Number 9>"Vine, Príam --ab irada e espantable veu deia-- que tos fills evassalls en los inferns t'esperen; puix per lo teu mal consell ala mort primers los has oferts, porta'ls nova de nostre pròsperae darrera victòria. Lleva't, rei de misèria, estalvi de laprimera destruida Troia, perquè ab major dolor prenga fi la tuamiserable vida.Penit-te, sens que no et serà atorgat temps d'esmena,d'haver tramès a l'efeminat Paris en Grècia, per furtar labella Helena. Sies exemple a tot lo món que d'ofendre als grecsse guarden. Vine, rei de dolor ab corona demisèria: tu has engendrats molts fills per a l'espasa de monpare, e ton pare a tu per a la mia."
<Number 10>Ab veu esforçada respòs lo rei, sens temor: "Oh jove sensvergonya, vell en covardia, animós entre els morts,pauruc contra els vius. Entre los teus lleigs actes,fes-ne u de misericòrdia: tol sens tarda l'enutjosa vida aaquell, al qual en extrem series cruel si la hi deixaves; atesala desitjada mort, en tenebres deshonrada vida me venja, deixant,en recordació perpètua, lletgea de covard acte e sens vergonya."
<Number 11>fon lo mortal colp resposta a les darreres esforçades paraules dePríam, amagant la tallant espasa en lo seu envellit, dèbil eruat coll; la qual, per no tornar per lo camí on entrada era,acabà a tallar aquella part poca que del primer colp restava,prenent aquells blancs cabells ab la mà esquerra, los quals ladaurada reial corona de tota Asia, en triumfo de gran majestataplanats havia. <Number 12>
Caigué sens cap, com a tronc envellit, lo cos del rei, cobrintlos paiments de la nostra reial cambra de tapits carmesins, tintsde sangonosa porpra, en tan granabundància, que les òrfenes filles llurs peus, ni els meus, nopodien ser estalvis que en la corrent sang de Príam no esbanyassen.
<Number 13>Romania lo cap penjat en la mà del cruel carnisser; lo qual,obrint la finestra, cridant deia: "Troians:preniu lo cap de vostre rei, que lo cos resta a la muller efilles. Millor vos és ésser catius de nostres vassalls, quemiserables ciutadans de Troia, senyorejant Príam, que a si ni asos fills ni a vosaltres de nostre victòria ha pogut ferdelliures."
<Number 14>Així llançà lo cap d'aquell rei qui, ab justa suavitat, com apare dels pobles, benignament temprava les regnes de sos regnes:egualment amat de sos fills e vassalls, era ell la cosa qui solamés amaven aquells a qui senyorejava. E quan execució de crueldattan extrema en nostra retreta cambra Pirro acabava, no cessava,fumant, cremar Troia, e al cos de Príam fallien focs per dar-lireial sepultura. <Number 15>Oh cosa raonable, si la gravitat d'aquelles dolors que les altrestotes passa, ab espars e apartat llenguatge als homes se parlava,e veus, llagrimants doloroses, nostra mísera destrucciórepresentassen, transportant los oients entristits en lapresència de nostra gran pèrdua, noconsentissen sinó ab gemecs, tristors, sospirs e sanglots ésseroides.
<Number 16>Aquestes són dolors de mare e estèril reina, e cativa d'aquells
que, ella mirant, en la sua pròpia ciutat han donat cruel edolorosa mort a sos fills, tolent a Príam, en un dia, ensems lavida e los regnes. Oh invencibles, inics e implacables fats, quila veritat dels acteshumans infalliblement ordenau. Per què forçau la miatrista ànima ésser present a fatigat cos, per dies e treballsaixí dèbil, envellit e decaigut, que, deixant-me de tan dolorósviure, aldre no serà en color e magrea, sinó tal com era com falsnom de viu tenia?
<Number 17>Vixca, doncs, Hècuba, puix la mort sola de misèria la potretraure. Oh mare, semblant a ovella que, fecunda, ha parit losfills per ser trossejats, partits en diverses parts, rossegats al'entorn de la tua ciutat, com aradres fent solcs de granprofunditat en la sangonosa terra. Oh febrida espasad'Aquilles, guasta e oscada sovint,tallant reial carn en lo meu miserable ventre criada, e aixímussa e envellida en trossejar los ossos e carn dels fills, queenvides ha pogut tallar lo dèbil coll delpare. Fir sens tarda, esquinça e talla les nostres carnsfemenils e molles, perquè les ànimes prestament fugen d'habitacióderruida; que sens comparació més cruel temostres cessant de ferir en nosaltres, que matant aquells per lamort dels quals en tant extrem avorrim la miserable vida.
<Number 18>Oh defunt e no sobrat, invençut fill meu Hèctor. Oges delsprofundes inferns la mia dolorosa veu, digna demoure los cruels infernats déus a misericòrdia. Oh, si la ous,perquè venir tardes? Qui pot resistir a la tuaanimosa força? Encara en los escurs regnes Aquilles tecontrasta? Deixa lo cos en lo sepulcre; devore'l lainsaciable terra: vine, desitjada lleugera ombra, que sola tubastes vençre los covards grecs, que, de tu viu fugint, de tesvictòries són romasos; porta troiolenca companyia, que ensems
principi féu a l'honor e fi a la vida."
<Number 19>"No vingau, germà, regla d'honor e cavalleria --respòsPolicena--, no augmenteu nostres mals ab esperança de vansremeis, que, puix los cruels fats la nostra destrucció hanordenat, no solament Aquilles si tornava poria altravegada a vós, invencible, tolre la vida, mas lo covard impiadósUlixes. Esperau en breu rebre les nostresfatigades ànimes, perquè, ensems ab vós, en los campseliseus, a la verd delitosa riba del gran riu, oblidant nostrespassats mals, passem eterna, desansiada ereposada vida."
<Number 20>Ab altres espantables veus, la sibilla Cassandra: "Un malesdevenidor, entre tants presents, agudament me turmenta: que jala demència e follia de l'ignorant poble solament lo ques'esdevé, e no los mèrits dels humans actes,esguarda. E així, per a sempre piadosament planyeranTroia, dels grecs destruida; recordant-se del darrer foc que elsnostres alts palaus crema, s'oblidaran de lesflames que l'animós, sobre tots estrenu cavaller, havia llançat ales ja cremants naus gregues, en segonabatalla, aprés que en nostres platges havien llançatàncores.
<Number 21>Oh, si els recordava de l'inhumà, cruel traiment d'Eneas eAntenor, veurien los flacs grecs no han vençut, mas lainvencible ordenança dels implacables déus. Oh cosa de granmeravella: los famolencs ocells de Grècia a pèixer les nostrescarns vénen, e als grecs guarden no toquen, a mescla dels quals,ab rabiosa fam, los troians cruelment dilacerant esquincen. Elos focs cremants les pedres de Troia, sens lesió passar deixenlos cobdiciosos enemics per a prendre aquelles riquees que de lesflames grans restaurar se poden.
<Number 22>
Los pocs infants, a cativa servitud encara no aptes, dels braçosde les mares al foc los envien, semblant alsd'infern: encara que demèrits no tinguen en aquest món, dins lospetits cremants cossos les ànimes bullir constrenyen, e ab tangran cuita reial sepultura los donen, que no abans los esperitssens culpa exhalen, que llurs carns, tendres e molles, ensems ablos ossos en verdadera cendra setransporten.
<Number 23>Altres, la vida dels quals per major pena un poc espai d'ésserconsumpta s'allarga, com a troncs verds, abdoloroses veus a les flames en và contrasten, trametent a la fivers lo cel les ànimes, enceses com a centelles, corrents a lanatural esfera. Altres, plegats ab lafurtada roba, encara morts, en estrets sepulcres llurs ànimesreserven, esperant com, fugint de tal carçre, als tenebrososregnes davallar puguen. Oh miserablestroians. Als qui la flama no devora, no els deixa cruel espasa;e alguns pocs als qui la mort per augment de dolor perdona, noels fall cativeri d'iniqua, cruel, superba senyoria.
<Number 24>Oh immortals déus. Per què haveu elet ministres execudors devostra sentència los grecs, homes sens humanitat? Si tu,Júpiter, de la pròspera fortuna troiana teniesenveja, ab los teus flamejants llamps destruisses anosaltres ensems e los regnes, no romangués als grecs fals nom devencedors. Jo no ignore la destrucció que a ells mereixents losespera; però dolc-me que no la faran los troians, mas diran queels déus los puneixen per los mals que ens han fet; e així, quanen esdevenidor de nosaltres se parlarà, les darreres paraulesfinaran: "Los grecs
vencedors, los troians destruits." Mas, què aprofitadoldre sobre cas irreparable? Preneu vós, desaventurada mare,los peus del ja fred cos, e Policena e jo losbraços: no tinga per sepultura la sua pròpia sang."
<Number 25>Entrà altra vegada per la nostra cambra lo cruel Pirro, l'espasatinta, e cascuna de nosaltres esperava, com anyell davant lo quiel mata, qual primer a la mort convidaria. Ab espantable veu, locobdiciós de sang humana cridà: "No cures, Policena, de lesobsèquies de ton pare, que els seus regnes caents li serandarrera sepultura; vine,acaba lo matrimoni d'Aquilles: tenyiràs los tàlems del seusepulcre de la tua verge sang, que les ombres de mon pare,demanant desitjada venja, me forcen tolre't la vida." <Number 26>No tardà Policena a llevar-se a la veu d'aquesttrossejador d'humana carn; e una sola camisa cobria la suabellíssima persona, de la bellea de la qual d'escriure deixe,perquè ab actes de crueldat tan feroce alguna altra cosa escriureno es deixa. Un sangonós mantell, que sobre el fred cos dePríam estava, prengué Cassandra; e jo, deixant descobert lopare, cobrint la despullada filla, dient: "Aquests són los arreusque als vostres tàlems,Policena, s'esguarden; de creure era, per ésser dona, la mort,comportant-vos miserable dida, algun espai vosperdonara; però no solament dels homes, mas de les dones, loscovards grecs recelen. No els oblida sou germana d'aquell, lonom del qual encara els espanta; justa cosa és les claustres devostra virginitat romanguen tancades, e les venes del vostre collobertes, donant lloc a latrista ànima, abeuren lo sedejant sepulcre d'Aquilles, perquè nosia ver que home viu de Grècia sia gendre de Príam."
<Number 27>"Oh, com és miserable cosa no saber morir --ab esforçada veu deia
Policena. Los vençuts, animosament morint, tolen la victòriaals cruels vencedors; aquellsgloriosament vencen, los quals als catius ab humanaclemència de llurs voluntats triumfen. Anem, Pirro: que en tu,sol grec, pietat se troba, que em tols la vida, la possessió dela qual era a mi més greu e enutjosa que la pèrdua d'aquells bénsque posseia quan en prosperitatestava la destruida Troia."
<Number 28>Així ens partim del fred cos de Priam, per anar a les mortalsesposalles, deixant-li per sepultura les flames cremants tots sosregnes. Venien a nostra cambra Helena e Andròmata, portant perla mà Astianates, fill d'Hèctor, lo qual, en ànimo e benignitatno dessemblant al pare, besant les mans a la tia, ab esforç majorque de fadrí, piadosament deia: "Oh cruel mort, que a vós,Policena, assaltar gosa. A mi, Pirro, que en algun temps porévenjar crueldat de tan feroces actes. Deixa viureaquesta, la bellea de la qual en femenil condició a tot altrevencedor de mort la faria exempta. Oh engendrat de vibres,alletat de basalís: què respondràs als qui etdemanaran la causa de tan cruel acte?"
<Number 29>"Llevau-vos, nebot --deia la piadosa tia: no empatxeu lo viatgede la mia desitjada libertat; deixau, refugi dels troians:portaré als camps eliseus, a mon germà, noves de vostraadolescent semblança."
<Number 30>Ab paraules tan doloroses de recitar impossibles, arribam alsmortals tàlems del sepulcre d'Aquilles. Egualment los grecs ablos troians Policena planyien: aquesta fon la primera hora queels enemics aprengueren d'haver pietat a nostra adversa mísera
fortuna. Al mortal colp allargà lo coll l'esforçada donzella, eab la sua verge sangabundosament regant, abeurà lo dessecat sepulcre del fill dePeleu.
<Number 31>Oh espantable cavaller Aquilles, que vivint mates mos fills, emort, a mes filles. Si per a tu havia jo parit, fosses estatmadrina, perquè, ans que als bressolsarribassen, en les tues cruels mans mos fills lleixassen llurtendra vida, o, matant en lo primer part la dolorosa mare, abmenys treball fóra acabada la tua gran crueldat. <Number 32>Oh inic sepulcre, sedejant sang humana, abeura't ara d'aquestaverge, o, si no est content, no tardes per apagar tan gran setprendre aquesta, envellida e poca, que en lo meu cos ab tan granfatiga resta.
<Number 33>Oh Pirro, pèlag sens fons, on crueldat navega. Mira lo sepulcrede ton pare, que ja s'eixuga, e Cassandra e jo, no mortesromanim, perquè torques l'espasa mesclant nostres sangs ab la dePolicena: ofega o farta les ombres de ton pare.
<Number 34>Oh Fortuna monstruosa. Ab variables diverses cares, sens repòssempre movent la tua inquieta roda, contra losmiserables troians has poderosament mostrat lo pus alt grau de latua iniqua força; envejosa deessa d'animosos enemigals falcs, nodesdenyes vençre, e dels fortsdestruits triumfar te delita, quan tes cases de vil sang e terraenfosquides e fumades long temps estarpacífiques comporte, e de l'ennoblit e fort Ilion vols que se'nmostre lo lloc on primer estava. Deixa los
passats mals, miserable reina. Mira Ulixes, rei de falsedat,cavaller d'engans, covard en les armes, animós en fraudulència,ab quanta força arrapant tira Astianates dels braços de sa mare.
<Number 35>Ab veu impiadosa deia l'enganós grec: "Deixa ton fill a ladolorosa mort, que el demana per rembre los vents de nostredesitjat viatge; que als déus plau dels troians en lo món res viuno hi romanga. Aparta't, mare trista, no veges ton fill rodar enl'aire, llançat d'aquella alta torre que sola sens cremar resta,la qual de flames per aldre no és feta delliure, sinó perquèd'ella en lo més alt lo fill d'Hèctor empès, en diversos e xicstrossos lo seu cos partit, sia impossible als qui diligentment loplegaran les sues parts en ell mort tinguen lo lloc que vivinttenien."
<Number 36>"Oh piadosa mare --ab esforçada continència lo graciós infantparlava. Deixau-me, mare, anar, que no em dolc de la mia mort,mas de la vostra trista vida; e, si voleu que sens dolor muira,no mireu vós la cruel fi de mon viure, no penseu la inhumanitatde la injusta e no-mèritasentència que els superbos grecs, sens pietat, me donen; que mésserà mostra de llur crueldat, ferocitat e famrabiosa d'humana sang, que no pena de qui ab libertànimo l'accepta. No pot ésser gran mal lo quevoluntàriament se pren. Anem, Ulixes, que no resistiré a la tuaempenta; la passada por que a mon pare, covards, teníeu, vos fade present de son fill, encara infant,tembre. A mi millor és, morint, vençre vostres flacs ànimosdonant-me la mort per esdevenidora temença, que, ab vidadolorosa, tenir obligació de reparar los dans tots de ma pàtria
contra els envejosos immutables fats; los quals, no vosaltres,nos han destruits."
<Number 37>Així anava l'esforçat infant a la desitjada mort, deixant latrista mare, la cara guardant lo cel, estesa en la dura terra,semblant a verdadera morta; la boca de la qual, ja freda,piadosament besant, pres per la mà aUlixes, en semblança que ell a la mort lo portàs.
<Number 38>Los aires escurit retornaven lo sol; de color de sang se vestiala terra; murmurant, en amples cavernes obrint reclamava; e totl'univers, per extrem dol, generaldecaiment en breu prometia; e la cara del fill d'Hèctor no esmudava. Ab dolorosos siscles, que en los darrers cels claraments'oien, tots ploraven, sinó aquell sol per qui tots ploren.
<Number 39>Moltes, quasi infinides vegades he assajat la mort cruel e feroced'aquest nét meu e de Príam escriure, e jamés lo paper ha pogutcomportar tanta crueldat, escrita als qui aprés vendran sepresente; ans, la tinta negra, començant a escriure lo caure dela tan alta torre, convertint-se en abundosa sang, així lo blancpaper tenyint abeurava, que m'era força deixar-me de tan dolorosaescriptura; que en altres cartes la mort d'aquest fill del'animós Hèctor no consent ser escrita, sinó en les duresroques, sobre les quals caent lo seu delicat cos partit,trossejat edilacerat, de la reial sang ha tintes, en recordacióperpètua del traiment d'Eneas, de la cruel falsa victòria delsgrecs, de la mísera adversa fortuna dels animosos troians.
<Title Hon><Page 1><Number 1>
... esperança e caritat preclaríssimes, tres reines, qui, entranquillitat, ab totes mes gents jo obeia, tenien en apartamentlo pus alt d'aquest palau insigne, lo qual, fundat de profundesfondaments de gentil entendre,vallejat ab claredat d'antic llinatge, sitiat dins lo cor del'ínclita senyora, muller d'un estrenu cavaller, lo nom del qualcrec no ab escura fama a les orelles devosaltres és arribat: mossén Joan Fabra.
<Number 2>Envejosa, doncs, de la mort de tanta honor d'Espanya, de latranquillitat de ma reposada vida, ha lo món fet orfe d'aquestamirable dona, disponent la divina providència que la sua vida, ala dels àngels conforme, en los cels eternament sia duradora. Eaixí com, en aquest món, ab casta e fervent amor, ab son maritera estada junta, alt en paraís les ànimes abduis no separades,de l'eternaglòria sens fi s'alegren; deixant al món, en conhort de tantapèrdua, per reliquiari de llur absència, fills que ab virtuososactes testifiquen que, engendrats d'honratpare, nou mesos han reposat en la tabernacle de tanperfeta dona.
<Number 3>Aquesta era mur, refugi, defensa, infançonia de totesvosaltres; aquesta era testimoni, en vergonya dels homes, de lacelsitud de vostra condició; regla de ben viure; terme de bondat;centre de virtuts; enemiga capital destruidora de conversaciódeshonesta; la sua modesta vida desmentia als qui de vosaltresblasfemen. E, si de singulars dones se parlava, ella solanomenada, a tal parlament donantsilenci, tots responen.
<Number 4>
Aquesta és la posada per la pèrdua de la qual jo, Honestat, entan adolorida forma lamente. Sens jamés cessar,tant com la llengua puga moure cridaré: \Requiescat \in \pace.
<Title Jar><Page 0><Number 1>
Ab desig de trobar a ma dolor semblant companyia, hedesamparat aquest món, davallant en los trists etenebrosos palaus de Plutó, per aquell camí que aldesterrat de Troia mostrà l'ínclita Sibilla; e així só arribaten aquell adolorit verger, en lo qual los devots de Venus, encontinu plor, llurs penes reconten; on viu a Mirra e a Tisbe,qui, ensems ab Narciso, apartats dels altres, de sos mals enfort manera planyien, treballant cascú en major grau recitar llurpena. Però primerMirra començà en semblants paraules recitar la sua grandesaventura.
<Page 1><Number 1>"Es natural condició, a la qual fugir és impossible, que nostrevoler, sinó en sobiran bé, terme no pot atènyer; e si alguna cosadesitjam, encara que en extrem siamala, ab vel o ombra de bé nostre voler la desitja. Aixíaparegué a mi ésser cosa piadosa e digna de gran mèrit amar monpare més que a persona altra alguna; e,menyspreant matrimonis de prínceps e reis, no elegíjamés partir-me de mon pare; car pensava la sua bellea ésserdigna de ma servitud, ab tot que ell sovint me deia: "Oh Mirra. Puix la tua edat de bells néts me fa promesa, e la tua belleacontrasta als freds vots de Diana,digues-me a qui seràs contenta lliurar los teus honrats tàlems?"
<Number 2>
Mas jo callant, per la mia cara, de vergonya colorada, caienllàgrimes semblants a fonts corrents sobrefresques roses; e pensava Sinaras jo ploràs per temor d'entraren la més plaent que perillosa batalla, la qual sovint leshonestes donzelles mostren tembre; e lloant la mia castavergonya, ab les sues mans secava lesabundants fonts de mes llàgrimes, e deia que no erameravella la nova terra refusàs lo primer aradre.Demanant-me altra vegada qual me paria digne de posseir macastedat en lícit matrimoni, responguí: "Jo desitge marit que enres a vós no dessemble."
<Number 3>Oh extrema pena, no gosar manifestar lo mal a aquellmetge de qui sol la salut s'espera. E, si les paraules deuenésser semblants a aquella cosa de què parlen, en gran part netinc jo fallença, per no poder dir lacausa de mon mal; car, no sé si amor o infernal fúria, havianafrat lo meu ànimo, obligant-me a tan desordenat voler; al qualno podent resistir, en mi deia:
<Number 4>Oh Mirra: e on esperes lo terme de tos desigs? Oh déusimmortals: resistiu o mudau lo meu culpable voler, si culpa ensi porta. Però record-me dels animals, losquals, oblidant qualsevol deute de parentesc, s'ajusten permultiplicar son llinatge; ne a l'egua par mal que son pare siaavi e pare de sos fills; e sovint l'ocellconcep d'aquell qui l'ha concebut. Mas la celsitudhumana, enemiga e envejosa del meu sobiran delit, hatrobat lleis cruels, enemigues de ma enamorada pietat; les quals,ab grans penes, defenen lo que naturalíberament atorga. E més, he oit dir en una part del món habitargents que no han vergonya que una sola sia mare e germana de sosfills; d'on veig clarament lo meu desig no ésser del tot mal, carles coses que en extrem són males, en algun temps ni en alguna
part poden ésser bones, ni les lleis poden ésser fetes en perjuídel gran poder de Venus, lo qual sobre los déus en pus alt grautriumfa.
<Number 5>"Mas, per què vaig en vanes paraules? Sinó que desampare lapròpia terra, ans que en mon delliber tanta erra caiga; e perdentla vista de mon pare, atenyeré conhort o mort desesperada,venjadora de mon pecat. Mas contrasta'm lo delit, lo qual algúno em pot tolre; car Sinaras éscontent de piadosament besar-me, e no s'enutja que jorepose entre los seus bells braços. E, si algun càrrec nereporta, pense que les coses de gran estima no sens gran treballse deixen atènyer; per ço fon Júpiter quasipatricida, per senyorejar lo cel; mas les nostres erres parenmajors, perquè els déus, ab lo gran triumfo de llur poder, cobrenla lletgea de ses culpes."
<Number 6>E mentres tals contrasts ma enamorada pensa ab egualsforces combatien, la nit, ab tenebroses ales, ocupava la terra,e, amonestant plaent dormir als animals, atorgà repós als cossose a les fatigades penses. Mas tal repòs jo no aconseguia, carlos forts pensaments major força en la callada nit prenen, e ales enamorades penses ab més poder combaten en la sollicitudtenebrosa. Així, en tal temps, ma dolor tant augmentava, que,quasi fora de seny, entrí en la mia cambra, fingint que terriblesonfatigava la mia trista persona, perquè em lleixassen estar sola;car tota companyia m'era fort enutjosa, puix no podia atènyer loque tant desitjava. E llançant lo meu cos, per feixuga càrregapesat, sobre el meu llit, ab tan deseguals enuigs,no sabia qual
part millor que mort elegís; me pensí que, lleixant-me de viure,feia maculpa palesa e aconseguia perpètua infàmia, e fóramillor assajar en vida si tal infàmia me portaria algun delitósguardó. Encara me paria fort gran càrrec que, ans d'haver errat,fos de mi homecida.
<Number 7>Oh envejós enemic, aquell que de continu combat, sensvençre ni ésser vençut. Ni la lletgea de mon pecat me podiaretraure de no amar ab tan desordenat voler, ni tampoc la graneade ma benvolença bastava que clarament elegís amar lo que tantdesitjava. Mas, a la fi, jo viu expedient com mos mals per asempre remeiarien; apartant l'ànima del cos per qui totespassions vénen, recorrent a aquella certa infançonia de la mort,la qual egualment accepta qualsevol que a ella recorre. E,lligant-me lo coll ab la corda de la cortina, lleixí caure lo meuja quasi fred cos del llit, dient ab veu fort alterada: "VixcaSinaras, puix mor per ell Mirra."
<Number 8>Mas los cruels fats, envejosos de ma casta innocència, tan honestmorir no em consentiren, ans portaren lomurmur de mes darreres paraules a les fels orelles de ma dida,manifestant-li quant ma vida perillava. Oh vellea freda, enemigade ma fama, no consentint dormir ferm, aquella sola hora la qualpodia restaurar ma vida.Oint, doncs, l'antiga dona lo temerós so de mes darreresparaules, que manifestava la dolor d'aquell d'on venia, nopereosament se llevà del seu llit, car lo desig qued'acórrer-me tenia, li portava novella força; e, abtremoloses mans, deslligà aquell llaç que de mos desigs ensems abma vida era terme, acceptant ma persona enaquella falda en la qual, en ma primera edat, moltesvegades reposat havia. E puix que el cos hagué cobrat sosprimers sentiments, ab veu tremolant per temor tant com per
vellea, dix semblants paraules: "Oh, més cruel que tigre, méssuperba que lleona. Si de tu no has pietat, com te doldràs delsestranys? Si a la tua bellea noperdones, qui trobarà en tu misericòrdia? E, si de dos mals lomenor és d'elegir, qual serà l'altre, si la mort per menorelegeixes?
<Number 9>Mas jo sospite que tu tems en esdevenidor alguna infàmia, ecreus, morint, ésser-ne delliure. No et recordes que major fonl'erra de la romana Lucrècia, quan se matà, que sivoluntàriament hagués consentit al desordenat voler de Tarquí? E més si era innocenta de culpa, car les justes lleis sols alsmolt culpables obliguen a mort. Quina aigua, per sobres-claraque sia, llavarà les tues mans, si són tintes de sang innocent? Mas, puix lo remei de la mort --del qual est certa no etfallirà-- tens, pensa si per algun expedient los teus tan fortsmals descansarporien; e no dubtes dir-me la dolor que la tua ànimatant atribula, puix est segura sinó al que tu voldràs no la farépalesa. E encara que de mi acabat remei noesperes, atenyeràs algun descans, car delit és alstribulats si llur passió a persona fel recontar poden. Però tu noet desesperes del meu socors per la mia pereosa vellea, car degran estima són les forces de l'ànima, les quals, ab doble poder,en los vells reposen. E si algú t'ha ofesa, tens poder absoluten lo regne de ton pare, ab lo qual pots punir al qui et parràésser culpable; o, si deixes a mi aquest càrrec, sé jo la virtutde lesherbes e l'art de nigromància, ab les quals cosesamagadament te faré venjança. E si penses contra tu los déussien irats, tenyirem llurs ares de sang d'honrats e placables
sacrificis, car en nostre poder està amansar la llur ira, puixperdonar és llur propi ofici. Si et dols per pèrdua o absènciad'alguna persona a qui enextrem ames, record-te quant mal reparà Dido matant-se. Nopenses en los mals absents, sinó com en les cosespassades, de les quals hom se deu servir per sol exemple de lesesdevenidores.
<Number 10>Alegra't ab la tua extrema bellea, la qual, si vols, te faràposseidora de no poc gentil enamorat. E no dubtes les plaents eno mortals ferides de Venus, per guardar la flor de ta castacorona al qui s'espera ésser ton marit; fia en ma gran astúcia, eelegeix lo que plaent te sia. E si vols acabat delit atènyer, nopenses los perills esdevenidors; car pocs aradres sofriria lanova terra, si los llauradors lo mal any temien. Si de fortunatequerelles, no la veig contra tu adversa; car està enprosperitat lo teu regne, e viu ton pare honratd'honesta muller."
<Number 11>Oient jo aquest mot de pare, tolent-me plor e vergonya laparaula, no em poguí retraure d'un tan gran sospir, que pensà lamia dida que, essent jo molt enamorada,temia càstig e reprensió de pare. Ab les sues mansfredes eixugant la mia humida cara de moltes llàgrimes, demanà'maltra vegada la causa de ma dolor, prometent-me dar remei a mapena; e ab paraules dignes de fe, mefeia segura no ho sabria mon pare. Oh cruel seguretat, que emtolia lo perill en lo qual sol ma vida era segura. E llançant-sedavant los meus peus, jurà li digués la causa per on ma vidatenia avorrida.
<Number 12>
Jo fóra alegre ella sospitàs mon mal, sens que mesparaules no ho declarassen; mas, qui sospitara lo que tan a tards'esdevé? Però a la fi, per dar lloc a laimportunitat de tan animosa vella, ab sobres-gran pena la miallengua formà paraules: "Oh dona, enemigad'honestat. Per què promets altre remei que mort a ma dolor? Tudesitges saber mon mal, lo qual no consent ésser parlat, perquèl'aire s'entrenyora de rebre lo so de tals paraules, e les tuesorelles haurien ferea d'oir lo desorde de tanta amor. Senscomparació és a mi millor morir ab honesta fama, que, vivint,morir d'eternainfàmia.
<Number 13>Demanes-me de qui tinc querella: sols de les lleishumanes, les quals ab gran enveja me llunyen d'aquell a quinatura, ab molt estret grau, m'acosta. Vols saber ab gran pressaquè desitge? Sies certa, persona al món benaventurada sia noestime, sinó sola ma mare, que té Sinaras per marit."
<Number 14>E parlar més avant no em consentí vergonya, la qual,sovint, d'extrema amor és inimiga; mas, ab dolorosossospirs, manifestava lo cobert seny de mes paraulestant, que entès la sàvia dida lo gran desorde de mabenvolença, e ab suaus paraules assajava si de tandesllimitat desig me poguera retraure. Però, puix véu que lo focde mon voler resistint més augmentava, pensà ab novella esperançasi poria restaurar ma vida, dient: "No dubtes, Mirra, ni etdesesperes per la dificultat de ton desig, car tu hauràs lo teuSinaras --hagué ferea de dir: pare--."
<Number 15>Penedint-se ja los cruels fats de tant haver allargat ma vida,eren sollícits com en deshonrada mort de miprendrien venjança. Acostumaven, en lo regne de mon pare,celebrar una gran festa d'aquella deessa Ceres en virtut de laqual la terra fructificava; e les nostres matrones, ab
corona d'espigues, ornaven les ares de novelles ofertes, e, perfer més acceptables llurs sacrificis, apartant-se de la religióde Venus, per nou dies lleixaven los llits freds a llurs marits. Paregué bé a l'avisada vella en aquest temps enganar mon pare,fent-li present d'una no poc gentil donzella, dient-li: "No etdesplàcia,Sinaras, acceptar en lo teu llit la donzella de qui jo et parle,car no és menys bella que la tua filla Mirra."
<Number 16>Descansaven ja los cavalls de Febo en los humits palaus del granoceano, e les esteles corrien als freds banys de Tetis perdeixar la calor que d'Apollo havien presa, e quasi tot lo món engeneral silenci reposava, exceptats los sollícits galls qui, abaltes veus, de la mitjanit portaven ambaixada. En tal hora, abgran desig Sinaras esperava la tan lloada donzella. Jo viuDiana perdre la llum, sens que la terra no la hi tolia, e sentíab gran murmur querellar la terra, enutjada de sostenir lo meuabominable cos. Mas la certa esperança de l'esdevenidor delit,me feia oblidar la granea de tan lleig delicte, que qualsevoldolor que de tanta erra esperàs, me paria poca en satisfacció detanta glòria.
<Number 17>Pres-me per la mà l'esforçada vella, la qual jo seguí, com atramuntana ferma de mon viatge; e, entrant primera en la cambrade Sinaras, ab veu molt alegre li dix:"Presta està la tua donzella. Aparta la llum, car lacastedat li porta temerosa vergonya, e los novellshorts de Venus no poc temen lo primer cultivador."
<Number 18>Obeí Sinaras les paraules de la vella, e les tenebres, robadores
de vergonya, me portaren esforç d'entrar en l'escura cambra,tenyint de verge sang aquells tàlems en los quals fui concebuda. E tremolant en los braços de Sinaras, sovint esguardant ma pocaedat, me deia filla, e ab suaus paraules, treballava apartar demi totatemor, dient: "No dubtes soferir un mal tan pocperillós, per tants esdevenidors delits."
<Number 19>Però ans que l'aurora de la venguda de Febo portàsambaixada, quasi contra la voluntat de Sinaras me partí de lacambra, portant dins mi un fill e germà, nét e fill de mon pare. E ab tot que mon voler hagués descansat en lo terme que tantdesitjava, no em consentí que per tan poc descans fos contenta. Ans, tornant moltes vegades en la lletgea de mon pecat, desitjàSinaras saber qui era la donzella que tant semblava a Mirra; e,ab llum, enemiga dels enamorats engans, descobrí la culpa de mabenvolença. E, quasi esbalait de tan gran erra,falliren-li paraules per a reprendre'm de tan gran crim; e abcuitats passos corregué a l'espasa que prop si tenia, e assajàtolre'm la vida. Mas plagué als piadosos déus donar-me esforç detant fugir, que no tingué poderSinaras d'ensutziar-se les mans en pròpia sang.
<Number 20>E puix l'esperança de mon delit tenguí del tot perduda, coneixentla granea de ma culpa, supliquí los déus més avant no emconsentissen viure; mas, perquè los inferns s'entrenyoraven derebre la mia culpable ànima, no plagué als déus se partís del meucos, fins que fos llavada ab llàgrimes d'aspra penitència; car,puix havia ensutziat la un món, no era raó ensutziàs l'altre. Eperquè los
altres dones, oint la lletgea de ma benvolença, nocreguessen la major part ésser faula, o almenysprenguessen esmena, mirant la lletgea de mon pecat,plagué als déus mudar lo meu cos en arbre de mon propi nom; en loqual encara es mostren les mies amarguesllàgrimes, testificant la mia desaventurada vida."
<Number 21>No sé si més avant parlà Mirra, o si, en tals paraules, se deixàde recontar la desaventurada fi de sa vida.Mas viu Narciso alçar los ulls, los quals de continuendreça a l'amarga font que de les llàgrimes de Biblisabundantment corria; e quasi interrompent lo plant deMirra, ab dolorosos sospirs començà de sos mals ensemblant manera plànyer:
<Page 2><Number 1>"Puix als cruels fats plau encara, aprés nostra mort, losdeseguals enuigs d'amor nos atribulen, sens que altre majordescans no atenyem sinó recontar nostres passats mals, escoltentots aquells qui en lo temple de Cupido devotament adoren, ediga cascú si semblant dolor a la mia jamés ha sofert. Mirra sequerella de les lleishumanes, justament contrastant al desorde d'amordeshonesta; jo, sol de ma extrema bellea, la qual sovint alsenamorats benaventurada fi porta; però a mi ha portat en tan grandan, que per dir-ho no tinc bastament deparaules.
<Number 2>Partint-me d'aquella poc ansiosa edat d'adolescència, la miabellea tant augmentava, que crec la bella reina Juno més de mique del gran Júpiter fóra contenta. Mas jo, curant poc d'obeira Venus, en l'apartada religió de Diana, ab gran supèrbia, medefenia de les enamorades fleixes de Cupido; e, ab lo plaenttreball de la caça, alleujava los grans enuigs que la vida humana
porta. Oh, quant sovint les nimfes, per contemplar a mi, deixavenles clares fonts, e, menyspreant lo servir de Diana,maleien la mia bellea, que de tanta supèrbia eraacompanyada.
<Number 3>Però, més que totes, de mi es querellava aquelladesaventurada nimfa Eco, la qual no tenia poder deparlar sinó les darreres paraules que oia; l'altre parlar lihavia tolt Juno, perquè tenia per costum Eco, abgentils paraules, detenir la gran deessa quan Júpiter, en delitsfurtats, ab les belles nimfes reposava; e així eren coberts aJuno les amagats plaers de Júpiter.Veent, doncs, la poderosa reina, que per lo gentil parlar d'Ecohavien lloc de Júpiter los adulteris, pensà com, ab justapenitència, d'ella prenguera venja; e, puix sosengans havien fi ab multitud de gentils paraules, volgué que,d'aquí avant, ne tingués tanta fallença, que sol pogués dir lodarrer so d'aquelles paraules que a les sues orelles arribarien.
<Number 4>Aquesta era la nimfa la qual, entre les altres, de continu focd'extrema amor cremava, e més perquè no podia dir quant la miabellea l'enamorava; e encara que moltesvegades, seguint ella son costum, digués aquelles mateixesparaules que de mi oia, ja per això no manifestava lagranea de sa benvolença, car de continu lo meu parlar se llunyavade la libidinosa amor de Venus, e la major part de mes raonsendreçava als cans e als falcons, e enl'honest servei de la casta deessa.
<Number 5>Així passava la trista nimfa lo temps de sa penada vida, esperantquan parlaria jo alguna cosa, a la qual ellaresponent, se pogués la sua dolor fer palesa, sens que altredelit no atenyia, sinó sol esguardar la mia extrema bellea. Tant, que un jorn, fatigat del treball de la
caça e més de l'enutjosa calor d'Apollo, reposant en la plaent eescura ombra d'un verd llorer, ab altes veus diguí: "Oh granFebo, espill en lo qual totes lescreatures se miren. Si la tua calor enuig no portava, extrema ésla tua bellea." Envides la mia llengua formà tals paraules, quanrespós Eco: "La tua bellea" --que de més dir no tenia llicència.
<Number 6>E tornant jo en les mateixes raons, d'Apollo diguí altra vegada:"Sovint la tua calor, extrema pena porta". Mas l'enamoradanimfa, deixant la major part de mesparaules, solament dix: "Extrema pena porta".
<Number 7>Però les sues respostes no trobaven en mi lloc d'ésserenteses, que jo esperava si aquell suau vent Zèfirodaria algun socors a la mia fatigada persona; al qualtornant, deia: "Oh suau Zèfiro. Puix tens per costum de grancalor fer-me delliur, ara, per què fuigs de mi?" E no tardà labella nimfa respondre, ab veu piadosa,dient: "Per què fuigs de mi?"
<Number 8>Mas lo foc de gran amor, que dins si cremava, no licomportà més avant esperar; ans assajà, venint a mi,llançar los seus bells braços sobre el meu coll; de la qual jofugint, ab irada veu diguí: "Perd de mil'esperança, graciosa nimfa; que mai seré ab tu, mentres vixca." E no s'oblidà, ab gest fort adolorit,respondre: "Seré ab tu mentres vixca."
<Number 9>Mas, puix véu de son voler l'esperança del tot perduda, entranten les escures silves, en plànyer e plorardespenia tot lo temps de la sua dolorosa vida; tant, que amagríla sua gentil persona, que la trista ànimahabitar en tan dèbil cos més avant no soferí; los ossos de la
qual, convertits en dures pedres, sempre responen, seguint locostum d'aquella de qui eren.
<Number 10>Així passava ma vida casta, descuidada d'aquells treballs que alservir de Venus s'esguarden; e, sovint, perfallits de seny jutjava aquells qui en les flames d'amor cremarveia. Mas la fortuna, que de continu aguaita als qui entranquillitat reposen, pensà ab cautelosos engans com devers mise mostraria adversa.
<Number 11>Però jo estimava tan poc perdre ni posseir los béns que ella absi porta, que els seus engans en mi poc lloctrobaven. E, menyspreant aquelles coses que en extrem als altresjoves deliten, en los plaents boscs, regats de clares e gentilsfonts, prenia sovint posada; e a la suau harmonia de concordantsveus de molts e diversos ocells, alleujava los sollícits treballsque la misèria humana porta; e quasi seguia la condició d'aquellsqui, en l'edat primera, ab los pobres e abundants béns denatura passaven llur vida contenta. Fins tant que, un dia,enutjat de l'extrema calor de Febo, desamparant lo servir de lacasta deessa, entrí per una vall, la qual molts arbres aixícircuien, que no comportaven en algun temps se calfàs de lesgrans flames d'Apollo. Edavall los arbres estava la terra, de moltes colors quasibrodada, ab diversitat de florides herbes; les qualsregava una clara e bella font, que per mig de la silva, ab suau egentil so, corria, que plaent dormiramonestava als qui oien les veus de tal aigua; lahumiditat de la qual, a les herbes que prop li estaven, de colorverd sempre vestia.
<Number 12>Fui no poc alegre acceptar repòs en tan delitosa posada; mas, perdeixar la set que del gran treball dins mi
portava, tocant ab los genolls la florida terra, assagí beure enla font de tan gentil aigua. Dins la qual viu una tal nimfa, queseria fallit d'enteniment qui, en sa presència, alguna altralloàs per tan bella. E meravellat per l'extrem de tanta bellea,la primera set tenguíperduda, sens que no tenia poder apartar los ulls de tan delitosavista; ne menys tenia atreviment banyar lesmans en la freda aigua, per tocar la tan graciosa nimfa; que mésque a Júpiter temia fer-li ofensa; mas esperava oir d'ella talsparaules, que em manifestassen l'estament de sa vida; que a miparia que ella, no menys en mi que jo en ella contemplava.
<Number 13>Però l'extrem grat que de la sua bellea tenia, causà dins mi,sens llarguea de temps, tanta benvolença, que em forçà jo primer,en semblant estil, li digués a quanta amor la sua bellea novamentm'obligava: "Oh, més bella que Diana. Quant tinc agrair a Feboque, per fugir a la sua calor enutjosa, sia arribat en aquest tanplaent bosc, en lo qual só fet mereixedor de contemplar la tuaextrema bellea. Ara só no poc content que haja menyspreat lesaltresnimfes, perquè el meu servir en major grat acceptes; que mésm'obliga la tua gran vàlua, que les humils pregàries de lesaltres, sens que no tinc poder de satisfer losmèrits d'elles, ni poc amar a tu, encara que jamés non'esperàs guardó: que la bellea de Narciso sinó de la tua solamereix ésser posseida. Ix de la clara font, car perjuí és a latua bella cara que per metge algú siavista; si de mi tems ofensa, assegure't en la tua bellea, a laqual jo adore, com a déu de qui espere infinidaglòria; e sies certa sols en plaure a tu só alegrellargament desprendre lo temps de ma enamorada vida."
<Number 14>De tan enamorades paraules esperava jo resposta no gens dubtosa;que lo seu gest mostrava no enutjar-se del que mes paraulesraonaven. Aquesta era la major dolor que mapensa soferia, que no sé qual desaventura nostresvoluntats concordes separava: jo rient, ella es mostrava riure;jo plorant, ella plorava tant, que per la multitud de sesllàgrimes l'aigua de la clara font augmentava. Oh cruels fats,los quals no consentien les sues paraules a les mies orellesarribassen. No sé si la remor delsarbres ho tolia: que jo parlant, ella parlava, e ansresponia que mes paraules no acabassen. E jamés lo so de la suadelicada veu poguí percebre. Oh, quantes vegades assagí ab lamia boca tocar la cruel aigua. No perbeure, que la primera set tenguí perduda, mas per besar la gentildeessa; puix no li mostrava desplaure, anss'acostava a mi, tro a tant que ab la cara tocava l'enemiga font. E llavors se mostrava ella tan fort enutjada, que feia continençafugir de la mia vista. Mas, puix me veia retraure del que li eraofensa, reposava en la seguretat primera.
<Number 15>Oh extrema pena, veure's prop del que és impossibleatènyer. Oh cruel dona, aquella que us promet lo que jamés no usdóna, fent-vos esperar del que vol que usdesespereu. Algú no pensa res perdre, encara que noatenyga lo que en algun temps posseir no espera. Siaquesta nimfa se mostràs enutjar del que mes paraulesraonaven, assajara jo, ab enamorats serveis, mudar la suamalvolença. Però ella es mostrava en extrem alegre de contemplarla mia bellea; e no consentia les mies mans les seues vestidurestocassen.
<Number 16>Oh enutjosa e cruel aigua, més fort que los murs deTroia, que basta's llunyar-me de tanta glòria. Ara serà Eco
venja, e totes les nimfes de la mia mort s'alegraran, puix abgran supèrbia he menyspreat la humilitat de ses pregàries. Tu,més bella que totes, te penediràs que en tan gentil edat, percausa tua, me deixe de viure; e lo món ja s'entrenyora que de labellea de Narciso sia orfe.
<Number 17>En tals paraules passí tan gran part del dia, que els cavalls deFebo dellà les colones d'Hèrcules, ab cuitats passos calcigant,lo lluminós carro a la posada humida del gran oceano endreçaven. Mas, puix viu ma esperança del tot fallida, no em poguí retraureque les amargues llàgrimes, corrent dels meus plorosos ulls, enla clara font no caiguessen. E del meu plor la bella nimfa tants'enutjava, que el seu gentil gest feia mostra de mi es volguéspartir. Mas, com viu que ma dolor l'atribulava, ab sobres-grantreball dins mi retenia la multitud detantes llàgrimes, e ab fingida alegria celava la granea de maextrema pena, no sofrint poc afany de tenir tan gran dolorcoberta; que los plors e sospirs als que en extrem estantribulats gran descans porten.
<Number 18>Mas, a la fi, les tenebres de la cruel escura nit metolgueren la vista de tan estranya bellea; e los arbres, abmultitud de verds rames, defenien la gentil font de la freda llumde Diana. Augmentà tant ma dolor, que no poguí esperar lavenguda del gran Apollo; ans comencí tan fort a plànyer eplorar, que del carçre de tan tribulat cos volgué fugir la miaànima, perquè, davallant en losinferns, en la companyia de vosaltres de mos mals puga millorplànyer."
<Page 3><Number 1>
Envides tals paraules Narciso acabava, quan respòs Tisbe: "Lamajor dolor que als mesquins atribula és si en algun temps sónestats benaventurats. Per ço, la mia pena, sens comparació, lesde vosaltres sobrepuja; car, si jo he ben entès vostresquerelles, jamés amor ha mostrat llur poder en vosaltres abpròspera fortuna, ne vostres mals tenen raó d'ésser creguts, sinósols per lo testimoni de vostres paraules. Mas los meus, sens joparlar, clarament semanifesten, car està lo meu cor, ensems ab l'ànima,travessat, e les mies vestidures tintes de l'enamorada sang delmeu Piramus. Les vostres nafres són invisibles, e les miesporten ferea d'ésser mirades. Los vostres mals demanen piadososrecitadors, perquè als qui els oiranmoguen a misericòrdia; los meus, ells se manifesten, e noconsenten ésser oits, sinó ab ulls de piadoses llàgrimes. Jo emvoldria excusar de contar ma desaventura; mas, perquè vejau comcascú en estimar los mals propis s'engana,acceptaré entre tants altres aquest treball; e diré, ab veuplorosa, lo principi e fi de ma enamorada vida.
<Number 2>En un mateix jorn eixint del carçre de nostres mares,vinguem en la llum d'aquest món Piramus e jo, en aquella ciutatlos murs de la qual edificà la mare de Juno; e sola una paretdefenia que la casa de nostres pares fos una; d'on se poguéesdevenir que, en aquella poca edat que els xics infants atenyenla primera coneixença, coneguí jo a Piramus, e fui per ellconeguda; e no sé qual ennosaltres fon primer, amor o coneixença, tostemps seguint aquellaextrema benvolença que nostra infançoniacomportava.
<Number 3>Així, augmentant l'ús de raó, en nosaltres feia's molt grannostra benvolença; fins tant que atenyguem aquell temps en loqual poguérem executar lo delitós servir de Venus, si no hicontrastàs la crueldat de nostres pares. Emperò
assajam si en lícit matrimoni se poguera fer que, puix nostresànimes eren juntes, los cossos separats nopenassen.
<Number 4>Jo no sé què ens defenia de tanta glòria; car, si en losmatrimonis se demana egualtat, en nosaltres se trobava, així debellea, com en edat, e encara en los béns que la fortuna atorga. Piramus no era mon pare, com Sinaras de Mirra; ni eral'encantada nimfa de Narciso. Jo tinc raó de querellar-me de madesaventura, car aquells qui follament e sens direcció donen lesveles als vents, no es deuen meravellar si la proa de sos desigsbat los esculls; car a tard de foll navegar s'ateny segurpassatge. Sols la indiscreta vellea, fallida de memòria, denostres pares, llunyava nostres voluntats concordes.
<Number 5>Mas l'extrema amor, a la qual res no li s'encobre, nos manifestàuna secreta fenella, en aquella paret que nostres cases departia;la qual, fins en aquell temps, no era estada vista, car moltescoses jaen encobertes per minva denegligents descobridors. No sé a qual de nosaltres ella fonprimer descoberta, que, mirant jo per la dita fenella si la bellacara de Piramus poguera veure, ja ell, de l'altra part, absemblant prepòsit esperava. E sospirant, deia tals paraules:
<Number 6>"Oh envejosa e cruel paret. Per què em defens de tanta glòria,que no consents la mia boca s'acoste a la deTisbe? Com tens poder de separar dos amants, los quals infinidaamor acosta? Però no penses que desconega la molta gràcia queTisbe e jo rebem de tu, que dones segur passatge a nostresenamorades paraules."
<Number 7>
Tals e semblants raons deia Piramus, ab veu per amor tandelicada, que no tinc poder en semblant estil aquelles recitar. Així portàvem nostra amor encoberta, ab aquelles majors cautelesque amor nos consentia, e, si alguna hora la sollicitud denostres pares nos donava espai, sens tarda al sobredit llocveníem; e de continu teníemcontesa, que cascú de nosaltres deia la sua dolor ésser mésextrema. Jo no curava de les acostumades cauteles de les altresdones, les quals, sovint, ab fingides paraules tenen llur amorencoberta, ans tot mon estudi era que Piramus conegués la partque en mi tenia.
<Number 8>E ab aquest treballs passàvem nostra vida enamorada, fins que, unjorn, venguts abduis al sobredit lloc, planyent ab moltesllàgrimes nostra gran desaventura, diguí ja aPiramus: "Si plànyer e plorar nostres mals reparava, o si,nostres béns planyent, ressuscitaven com los fills de la lleona,seria raó en tal treball lo temps de nostra vida despenguèssem. Mas jo no sé en què aquest tangran dol nos aprofite, sinó en augment d'extrema pena. E puixcascú estima no podem atènyer major dolor de la que tenim,assagem la fortuna, la qual, sovint, als qui l'experimenten vepròspera.
<Number 9>Jo he pensat, si a tu és plaent, que, venint la nit, la qual abses escures ales tots los engans cobre, nosaltres enganem lasollicitud de nostres pares, fugint ab avisada cautela en aquelltemps que lo plaent dormir, alleujant los treballs, dóna repòs atotes les creatures. E siam certs d'esperar la u a l'altre, enaquella bella font, la qual fora los murs de la ciutat està,coberta ab les verds rames d'un gentil morer. E si tu primer ala font
venies, no m'esperes ab dubtosos pensaments, car la tua Tisbe notardarà, si la mort no lo hi tolia."
<Number 10>Acabant jo tals paraules, un poc espai tardà Piramus entornar-me tal resposta: "Entre tots mos mals, lo que mésm'atribula és perquè no tinc poder d'acabadamentmostrar-te la infinida amor, a la qual justament lomerèixer teu m'obliga; e per ço, guarde algun temps en lo qual,sens temor, puga mostrar als déus e a les gents que tinc en pocma vida, si per tu l'havia a desprendre. E per ço, no etmeravelles, si vinc forçat en fer lo que tudius, car l'extrema amor que dins mi reposa, me fa molt dubtarlos esdevenidors perills, e los pocs inconvenients me parengrans, si en dan de la tua persona s'esguarden. <Number 11>Jo tem los mals que a tu porien seguir, perquè só cert la mortsens dubte me procurarien; la qual me seria fort enutjosa, solsper llunyar-me de la tua bella vista. Com serà segura cosa queuna donzella, en l'escura nit, vaja sola fora los murs de laciutat? E si los déus fins a la font te guien, com seràs allí,qui et farà segura de les implacables bèsties, a les qualsresistir no porà la tua delicada flaquea? Per què vols feraguaits a nostravida?
<Number 12>Molts altres inconvenients veig, los quals poden empatxar la fide nostre prepòsit; no els vull recitar, perquè no cregues que emrecord d'ells per fugir al que tu tens per bo: seré alegre el quetu has pensat façam: manant-m'ho m'ho digues; perquè, siqualsevol desastre m'esdevenia,tendré conhort que, per obeir als teus manaments, sia en taltreball: que tot mon delit, obeint a tu, alcance." <Number 13>Envides tals paraules Píramus acabava, quan jo responguí: "No
penses tu que jo ignore los perills que esdevenir-nos poden, siseguim lo que jo desitge. Mas deuries pensar que los qui totslos inconvenients temen, a tard atenyen gran benaventura; e deflaquea d'ànimo ve pensar tots los perills. Si tens tanta amorcom tes paraules fanmostra, cobra ànimo, e sies no poc alegre en seguir lo que jovull."
<Number 14>"Seguiré --respòs Píramus--, pregant aquell déu, qui en forma desimple toro enganà la gentil filla d'Agenor, sia en guarda denostre viatge. A tu, Tisbe, deman de gràcia que, si a miseguien treballs que la mort meprocurassen, no t'enutges de viure, car gran dan seria al món lapèrdua de ta vida. E més te prec no et cuites venir primera a lafont; espera jo hi sia, perquè primer als dans ofira ma persona." Ab tal concert, e moltesllàgrimes, nos partim; besant la paret, puix d'aldre no teníemllicència.
<Number 15>Partint-me, doncs, del meu Píramus, sovint alçava los ulls aFebo; e paria'm los seus cavalls ésser tan cansats, que tenienlo dia en major espai de l'acostumat; o paria'm que Febo, percontemplar la bellea de Leuco, detardava son viatge, e ab la sualluminosa cara defenia la terra de les tenebres de l'escura nit;la qual vingué molt pus tard del que solia.
<Number 16>E, puix viu dispost temps per a ma partida, cobrint-me lo cap ela cara ab un vel, perquè no fos coneguda, ixquí del carçre de latrista casa, acompanyant-me ànimo
d'infinida amor. E, si en lo camí algun murmur sentia, reclamavaPíramus, car d'altre déu socors no esperava. E sens dubte, tantper temor com per treball, jo em cansava; mas l'esperança que deveure Píramus tenia me portava novella força. Tant, que vinguíen poc espai a la bella font, a la qual Píramus encara no eraarribat.
<Number 17>Llarga cosa seria recontar los dubtosos pensaments que en aquellahora ma enamorada pensa combatien; mas no estiguí molt espai, queviu, per la freda llum de Diana, venir una lleona, la qual pariatinta de sang, qui, ab suauspassos, a la clara font s'endreçava. E, per fugir a la ferea detan brava bèstia, ab gran cuita lleixí prop la font aquell vel,ab lo qual era venguda coberta;amagant-me en l'escura ombra d'una cova, que poc espai de la fontestava; fins que pensí que ja la lleona seriapartida. E temia molt que, venint Píramus, se tingués perenutjat de la mia tarda.
<Number 18>Eixint, doncs, de la cova, sens que la temor no havia del totperduda, deia en mi: "Oh, com contaré a Píramus los perills enquè em só vista, e serà'm pres en compted'infinida amor. E, si no em creu, mostrar-li he lospassos de la lleona."
<Number 19>Ab tals pensaments venguí fins en aquell morer, les rames delqual, ab gentil ombra, la clara font cobrien. Eparegué'm no ésser aquell lo lloc d'on m'era partida, car viu loverd morer, ab lo fruit negre, portant dol de molta tristor; loqual, ans que partís, ab càndida blancor relluia.
<Number 20>
Estant en aquest dubte, sentí gran remor prop la font, que pensítornàs altra vegada la fera bèstia. E, baixant los ulls perveure si així era, viu lo cos de Píramus, qui, ab la pena de lamort, batia la sangonosa terra. <Number 21>"Jo no sé ab quin estil, ni ab quals paraules, poré recitar lagranea de tanta dolor: perdí tots mos sentiments, e llançant-medavant lo fred cos, mesclades ab la sua sang les mies amarguesllàgrimes, ab plorosa veu deia:"Píramus. Si la mort te dóna llicència, alça los ulls, e veuràsla tua Tisbe." Ab gran pena obeí a les miesparaules, llevant un poc los ulls al nom de Tisbe; los qualsprest baixà, car la mort cruel havia robat lesforces a la sua gentil persona.
<Number 22>En tan adolorit plant passí tan gran part de la nit, que ja Feboab sos daurats cabells començava a illuminar la terra. E viu enla mà de Píramus aquell vel, lo qual jo havia lleixat, fugint ala lleona; d'on coneguí la causa de la sua mort, car estava lovel tint de sang e totesquinçat de les dents de la brava bèstia; e augmentà més madolor, puix coneguí la granea de sa benvolença. Erompent les mies vestidures, ab dolorosa veu deia:
<Number 23>"Qui és aquell, per sobres-savi que sia, puga fugir a la crueldatdels implacables fats, los quals jamés, per plors ni sospirs,muden alguna d'aquelles coses que de principi tenen ordenades? Oh Píramus. On era lo teu esforç? No saps tu que algú no esprocura la mort, sinó per flaquea d'ànimo? Oh Píramus. E perquè un poc espai no
perdonaves a la tua vida, perquè veesses Tisbe delliure de totsperills? Qui es deu alegrar, encara que d'un gran perill siaestalvi? Oh cruels déus: per què emdelliuràveu de la lleona, puix sabíeu que la mort ab tan granpena m'era veina? Mas, què aprofita lo plànyer sobre cosairreparable, car sols la mort és sens repar? Però, puix abmultitud de llàgrimes no puc ressuscitar la tua vida, plau-me lomorir; que la vida, sens tu, en extrem m'és enutjosa. Mas,perquè la causa de nostra mort per a sempre sia palesa, prec alsdéus aquest arbre jamés no consenten que lo seu fruit lleixe lodol de nostradesaventura. E als déus més suplic, puix en vida anostres desigs tant han contrastat, ara, aprés mort,ordenen que els nostres cossos en un mateix sepulcrereposen.
<Number 24>Encara dient tals paraules, me llancí damunt aquella espasa quedel cos de Píramus sangonosa eixia. Lleixant ma vida entre sosfreds braços, han-me portat los fats en aquest trist verger, enlo qual per a sempre les deseguals penes d'amor nos tribulen. Vosaltres, joves, en la pensa dels quals amor contínuamenthabita, los enteniments de pietat elevats, ojau de les mieslamentacions la nova glòria e secreta alegria, que a la deitat deCupido s'estenen." <Number 25>Entrant en lo jardí d'amor viu los arbres grans, però espinosos,que qui fort los estreny sent infinida dolor. Los fruits, desabor dolça semblança tenen. Mas en aquells havia tantesdoloroses passions, que lo delit que d'ell rebia, a la summa deles penes no bastava. Aquell jardí, d'una natural voluntat einclinació se concep, per afectat desig que dels ulls al principive; los quals representen la delitosa cosa a l'ociosa pensa. E
tan fort desperta la voluntat, que, no podent servar dret niorde, passa los termes de la raó; e, per la via de la pensa, a lamemòria recomana los dolorosos pensaments de sa natural costuma. E és de tal condició qui en aquell vol entrar, que tant quant desos delits més vol sentir, viu ab major dolor.
<Title Jos><Page 1><Number 1>Perquè manifestament se mostre com nostre senyor Déuendreçant aquells exalça qui ab virtuosa vida en la sua magestatllur esperança fermen, descriuré en vulgar de valenciana prosal'història d'aquell, de virtuts exemple, Josef, fill del granpatriarca Jacob; en la virtuosa vida del qual ab llum clara secontempla com la divina providència sens força de nostre francarbitre los humans actes endreça, e que siam atribulats, com abenigne senyor e pare, per major bé nostre comporta.
<Page 2><Number 1>L'iniqua, trista, mísera enveja que, ab entristits ulls mirant,les prosperitats sempre deplora, ab lo verí de les sues mortalssagetes havia nafrat los ànimos e penses dels fills del granpatriarca Jacob, que alguna cosa a llur vista de tan gran ofensapresentar no es podia com la mansueta benigne presència de llurgermà Josef, lo qual son pare Jacob més que els altres amava,perquè, nat de mare estèril en lo temps de la sua edat antiga,era fill d'aquella venusta e bella Raquel, per la qual, entreball de fatiga delitosa, era estat fel servent catorze anys deLaban, son oncle.
<Number 2>
Havia Raquel, ab gran dolor de Jacob, a l'iniqua mort pagat logeneral deute, deixant a Josef son fill, en virtuts e belleasemblança e figura sua; lo qual Jacob, son pare, guardava com apenyora estimada de la muller perduda.
<Number 3>No podien los germans de Josef soferir poder de tanpoderosa enveja, atenent, ab inflamada pensa, la gran amor queJacob a son fill Josef, més que a ells totsendreçava; al qual havia donat una merlota de gentilbrodadura, vera mostra e senyal quant més qu'als altres l' amava.
<Page 3>Prés augment de més poderosa força l'iniqua enveja que en ells jacremant grans flames encenia, perquè Josef, ab pensament desimplicitat benigne, recordant recità un somni, lo qual, en visióde profunde misteri, la sua humil e quieta pensa sollicitava:
<Number 2>"Estimats germans: a mi dormint, en l'escura nit,semblava que ensems ab vosaltres en un fèrtil camp lligavagarbes, e que la mia, estant dreta, les de vosaltres a ella sehumiliaven. E aprés, en altre somni, a mi paria que el sol, lalluna e esteles onze, humiliant-se a miadoraven."
<Number 3>Ira de terrible malícia travessant lo cor e pensa dels germanspartia, e en diverses colors les cares mudades, ab veu alterada aJosef tornaven resposta: "La tuareposada e infructuosa vida, Josef, així la tua pensa vagarosaescampa que, aprés de repós de llarg dormir, quiti de sollicitudd'alguna fatiga, estenent e girant lo cos en lo moll llit de tonpare, contemples ficcions d'altes poesies, a la tua ambició esupèrbia conformes, constitueixs-te senyor de Jacob, nostre
pare, e sobrel'ànima de Raquel, ta mare, e no és meravella si, a ellssenyorejant, a nosaltres subjugues. Lo teu somni, Josef, noespera interpretació de cosa esdevenidora, puix ja de presentclarament se manifesta, que l'amor sens mesura que nostre pare atu sobre tots nosaltres porta, del teu somni la veritat declara:que a ell e a nosaltres ja de present d'iniqua senyoriasubjugues."
<Number 4>Ab altres multiplicades injúries reprenent los germans a Josefvituperaven; al qual, humil mansuet, encara Jacob, son pare, abparaules de gravitat modesta reprenent,castigava, considerant dins si lo misteri profunde devisió tan alta.
<Page 4><Number 1>En los florits e verds camps de la regió de Sichenbestiars abundants e naturals riquees los germans deJosef guardaven, quant Jacob a l'amat fill dix talsparaules: "Amor e sollicitud paterna a la mia cansada pensa grandesig desperta, de saber de tos germans e fills meus, si enpròsper estament llur vida reposa." <Number 2>No tardà lo mansuet humil jove a son pare respondre: "Delitosafatiga és a mi, senyor e pare, los manaments vostres sens tardaobeint, complaure; e més, anant a veure mos germans, perl'absència dels quals la mia ànima era ja no poc trista. Iré,doncs, ab alegre e delitós treball, cercant dels bestiars lesfèrtils pastures, fins quearribe en los prats on mos germans reposen; e ab càrrec delleugera càrrega portar-los-he present d'algunes viandes, de lesquals en lo desert és forçat tinguen fretura." <Number 3>Així es partí l'obedient fill e amable germà, ab desig dreçantlos passos, cercant ab sollicitud fraterna los verds camps on los
germans als bestiars donaven abundant pastura; e la fatiga delcamí en si parlant alleujava: "Ab aquest treball que per mosgermans alegrament suporte, placant amansaré l'odi e malvolençaque contra mi tenen; e puix veuran en llur servir ma pensasollícita,oblidar-se-han del que sospitaven quant los meus somnis recitava,e de l'amor que mon pare més que a ells memostra, e encara de l'ira que contra mi primera tenien, quant, abzel de germà, diguí a mon pare de la discorde malvolença queentre ells se descobria."
<Number 4>Oh pestilència de terrible força. Oh inic verí que primer mata aaquell que el dona. Trista, mísera enveja. Los altres odis emalícies, ab servirs, ab dons, ab gràcies se amansen; aquest,fent-se major, augmenta; pensantl'envejós qu'aquell contra qui l'iniqua enveja porta, algun actede virtut acaba, encara que a utilitat sua esguarde, encén majorsles flames de malícia, quant se recorda obrant virtut d'aquelll'honor e glòria augmenta, del qual ell, envejós miserable, totaldestrucció desitja; e tan gran alegria no accepta de l'utilitatque en reporta, com ateny tristor e malícia, que les suesentràmenes crema, pensant d'aquell li vinga; al qual veuremiserable e de tot bé orfe és lo major bé que desitja.
<Page 5><Number 1>Als fèrtils monts on los germans reposaven lo mansuet humilJosef arribava, e tant com la vista humana de lluny atènyerpodia, ab odi d'inflamada enveja l'avorrit germà miraven. Eencara del tot la vista no els declarava del germà la verdaderafigura, quant l'invencible malícia los féu delliberar que en ellcruel, desempatxada e iniqua mort acabassen; e entre si ab irada
llengua parlantdeien:
<Number 2>"Lo nostre rei a nosaltres s'acosta, e aquell qui ab follaambició de superba senyoria somiant, nostre cativeriesdevenidor adevina; donem lo seu cos a vianda alsanimals salvatges, e los ocells la sua carn en altexalcen, puix ésser alt sobre tots desitja; e trametam la suainiqua ànima als inferns, on, experimentant la veritat del quesomià, prenga lloc lo pronòstic del seu imperi." <Number 3>En l'iniquitat de tan injusta cruel sentència los germans erenconcordes, quant Ruben, qui a tots era primogènit, en semblantsparaules los altres de crim tan abominableassajà retraure: "Quina aigua, per sobres-clara que sia, poràésser tan munde que les nostres mans puga llavar, si d'innocent efraterna sang són tintes, e si l'adolescent edat de nostre germà,l'innocència de ses obres, laseguretat que venint a nosaltres porta, l'alegre continent qued'haver trobats a nosaltres mostra, no us pot retraure de cometrecrim de tan abominable lletgea. Moga-us a misericòrdia lo recordde nostre antic pare, lo qual ensems ab lo fill matau si a Josefno perdonau la vida; e lo coltell, sangonós de la sang del germà,travessantatenyerà l'ànima del miserable pare, la qual ab plor, dolor emisèria trametreu a l'escur carçre del si de nostre avi Abraham,ans del terme de llur edat complida. Refrenau, doncs, germansl'ímpetu de tan furiosa malícia; que un sol Caim al món bastaper exemple del que pot fer enveja. E, si del tot no perdonau ala sua vida, alleujau la gravitat de tan lleig delicte: noesquinceu la sua carn ab coltell que vostres mans toquen, mas,acomanant la
summa providència de la sua vida disponga, llançaul'innocent germà en una cisterna antiga, que, sens aigua, pocespai de nosaltres dista. E així les vostres mans no seran tansutzes de mort abominable."
<Number 4>Pensava Ruben que, si un poc espai de Josef allargava la viure,la fúria dels germans millor amansar poguera, e a Josefrestaurant la vida tornar a la vista de son pare. <Page 6><Number 1>Lo primogènit Ruben del tot aquestes paraules no acabava quantlo mansuet anyell Josef ab humil continènciaarribant de part de Jacob en semblant estil als germanssaludava: "Estimats senyors e germans: Nostre senyor e pare, absollicitud paterna, de vosaltres saber desitja, e ab amor intensaa tots beneint vos saluda. Jo us porte de vostres mares béaparellada vianda, perquè alleugeu lo treball de la vostracontínua fatiga."
<Number 2>A la darrera sillaba d'aquestes paraules seguí un crit de veuiniqua: "Muira Josef, puix tan clarament somià, e és granmeravella com la sua mort no ha somiada."
<Number 3>Despullant-li aquella brodada roba que son pare Jacob persingular amor li havia donada, lo mansuet anyell dins l'antigaescura cisterna llançaren.
<Number 4>No pogué tant dels inics germans la fúria que tolgués a Josefl'innocent paciència, ab humil e devota oració en semblantsparaules la divina magestat suplicant: "Oh rei dels reis, senyorimmens, Déu de Jacob, Isac e Abraham: Puix de la magestatvostra alguna cosa no s'amaga, e sens vostre poder algunacreatura no es conserva, ni sens vostra voluntat algun acte obrarno es comporta, no permetau, senyor infinit misericorde, mosgermans tanta malícia acaben, als quals la vostra inefable
sapiència no ignora jamés jo no he pensat ofendre; e si vós,senyor d'infinida justícia, haveu ordenat lo terme de ma vida mésnos'allargue, ab delit la mort accepte, puix en voler lo que vósvoleu nostra major felicitat se troba. Doncs, senyor immens, dela vida jo no us pregue, mas que en mos germans tal delicte no estrobe; los quals, si mereixen que així del tot la vostra gràcialos desampare, que tan lleig delicte acaben, de bon cor e pensajo, senyor, losperdone, suplicant la vostra profunde misericòrdia aquest pecatno els impute, mas lo temps de llur viure allargue, perquè de tanlleig crim penedint-se la vostra justa ira s'amanse."
<Page 7><Number 1>En lo cel pus alt l'oració de Josef ab ales de fervent devocióvolant entrava e los sentiments de misericòrdia a nostre senyorDéu tocant movia, disponent la divinaprovidència per lo camí de la comuna senda a tal hora mercaderspassaven, ab camells carregats, portant enEgipte de gran preu mercaderies.
<Number 2>Menjaven los inics germans aquella vianda, de la qualJosef ab afecció fraterna los havia fet present, e mirant losmercaders que als regnes d'Egipte llur camíendreçaven, tocant la divina pietat l'ànimo de Judas, ordenà lasua llengua formàs tals paraules:
<Number 3>"Jo he pensat, germans, los actes dels homes, endiferència dels animals de raó exempts, alguna fi ésmester los endrece; e per ço la mia pensa està suspesa,fantasiant a quina fi la mort cruel de nostre germàs'endreça. Contra nosaltres obram malícia, que algunenemic nostre major dan procurar no ens poria; ni encara lo meu
enteniment entendre basta, com sia menor culpa perquè la sua mortsens coltell s'acabe; ans, so cert, morint de fam en l'escuracisterna, la sua més llarga pena augmenta major lo crim de nostraculpa. Restaurem, doncs, la vida d'aquest, qui és germà e carnnostra, que si altri la mort li donava, nosaltres per ellabandonariem la viure; estalviem de present de nostres mans lasua vida traent-lo del carçre de l'escura cisterna, e perquè dela senyoria dels seus somnis veja la falsia manifesta, alsmercaders que en Egipte passen venent la sua elegantpersona, en servitud de subjecte cativeri prendrà càstigl'ambició de la sua alta supèrbia."
<Number 4>Amansada dels germans la fúria, en lo delliber de Judas llurmalícia descansant, als mercaders qui en Egiptecaminaven lo germà catiu veneren.
<Page 8><Number 1>No es trobà lo primogènit Ruben en aquesta iniqua venda, que perdelliurar lo germà anant per los fèrtils camps cercava per albestiar delitosa pastura, perquè, apartant los germans, tinguéspoder, tornant a Josef, a lalibertat primera restituir-lo a la vista de son pare. E notrobant Josef en l'escura cisterna, fon gran lo dol que Rubenplanyia; la roba del qual, de sang d'un cabrit los germanstenyint, al miserable pare trameteren.
<Number 2>Conegué Jacob, mirant ab plorosos ulls, del fill que tant amavala sangonosa vestidura, e ab plant, dol e tristor que al món totmostrara plànyer, dolent planyia ab dolor verdadera de Josef lamort ficta. Ajustaren-se tots los germans, perquè de Jacob ladolor alleujassen, demanant-li en do de singular gràcia, remeiàspart de dolor tan
extrema; mas l'adolorit vell, reclamant son fill abplorosa veu, maleia la fera bèstia salvatge qui a Josef, a quimèritament tant amava, devorat havia. E cobert de negravestidura en dolorit plant perseverava; e celebrant obsèquies alfill qui vivia, de Josef la vida morta en honrada sepulturaplanyent deplorava.
<Page 9><Number 1>A la província d'Egipte los mercaders, alegres de la novamercaderia, llur camí endreçaven, contemplant del jove catiul'elegant forma, a la sua edat d'adolescènciaatenien --que de setze a dèset anys lo mostrava-- mirant lo gest,la noble elegant figura, la qual, no de catiu, mas de libert lodescobria; però totes aquestes coses a tant no bastaven que,placant dels mercaders l'ànimo, de Josef les mans cativesdeslligassen; de la mansuetud del qualbenigne gran meravella prenien.
<Number 2>A la ciutat de Betlem caminant s'acostaven, e a la vista deJosef de lluny se presentava de sa mare Raquel aquell altentretallat sepulcre, lo qual Jacob, per memòriad'honrada sepultura, a la muller que tant amava demeravellosa obra esculpit havia.
<Number 3>Era morta Raquel del part de Benjamin, venint Jacob de servirLaban, son oncle. Estava en la pedra marbre que el sepulcrecobria de lletres ebraiques epitafi de semblant escriptura:"Morta de part -- davall la pedra marbre / Està Raquel - per quiJacob vivia."
<Number 4>No basta estil de llengua humana, ni paraules d'elegància tanalta, descriure la dolor e miserable complànyer que el novellcatiu damunt lo sepulcre de sa mare planyia; e plorant abllàgrimes que abundants de les fonts dels seus ulls corrien, los
polsosos marbres de l'alt sepulcre llavant regava. E, llegitl'adolorit títol de l'alta sepultura, ab paraules per plors,sanglots e sospirs mal pronunciades, lo seu cativeri en semblantmanera planyia: <Page 10><Number 1>"Oh mort, a Raquel benigne, qui los seus ulls has tancats perquède son fill no mirés tanta misèria. E ara los meus no tancantpermets que, vivint catiu, la sua tomba ab tanta dolor mire. Ala mare tan benigne, al fill tan cruel, prometent-me en Egipte,aprés de servitudmiserable, peregrina sepultura. Ara és temps que la tua força enmi, jove, major se mostre; e morint damunt lo sepulcre, serancontents los novells senyors, dins en lo vas, ab lo cos deRaquel tinga sepultura; que si vivint me lo comportaven, noreclamaria a tu, cruel iniqua, mas ab força de dolor extremarompent los marbres de l'alta sepultura, dins en lo vas la miapersona cansadadescansaria; e mesclant la carn ab los seus ossos, o al seu cosla mia ànima daria vida, o la sua mortprestament faria ma vida morta. Ni prendria espant del xicespai, ni de les tenebres de la tancada tomba,acostumat d'estar nou mesos en lo seu ventre."
<Number 2>No acabava l'adolorit catiu lo dol de tan entristitplànyer, quant lo senyor, superbo, ab manaments d'aspra senyoria,del plorat sepulcre l'apartava, ab plors ellàgrimes que, fins en la terra, per los banyats pits de Josefcorrien; besant los marbres se partia, girant la plorosa vista ala desitjada sepultura; l'abundant aigua ab les mans, delslligams catives, dels llagrimants ulls apartava, perquè poguéscontemplant mirar de la marel'adolorit sepulcre.
<Number 3>Ab fatiga de llarg camí de multiplicades jornadesarribats en Egipte, al gran conestable del rei Faraó Josefcatiu mansuet veneren.
<Page 11><Number 1>D'elegant, graciosa e bella figura a tots los qui elmiraven l'adolescent catiu se mostrava, multiplicant en virtuososactes. Féu-li comanda de tota la casa lo senyor a qui servia, eera la sua vida de virtuts tan excellents acompanyada, que losenyor qui el posseia la vàlua de tot lo món al novell catiu noacomparava; e així la divina providència a Josef en singularguarda tenia, que los béns e riquees de son senyor, així naturalscom civils, en prosperitat admirable prosperaven del temps queJosef la casa regia.
<Number 2>Però l'enemic de natura humana diable, que, de continu aguaitant,impugna als qui en virtuosa vida perseverant augmenten, pensà compoguera, combatent lo virtuósadolescent vençre, la vida del qual en perfecció tan alta enalguna cosa no podia reprendre. E recordant-sed'aquelles primeres armes ab les quals vencent haviaderrocat natura humana, estimava que si Adam, més perfet delsaltres homes, havia vençut e mort per dona, que a Josef, jove debella e noble figura, ab semblant combat vencent derrocaria.
<Number 3>Encés, doncs, l'enemic diable dins la nafrada pensa de lasenyora de Josef flames d'amor, tan encesa qu'alguna altra cosalos seus ulls mirant contemplar no podien sinó del catiul'extrema bellea; la figura del qual graciosa, honestacontinència, humils elegants paraules, enpensament d'amor tan alta a la senyora transportat havien, quedavant Josef venir no presumia si ab les mans primer a la
natural bellea no ajudava, mudant cascun dia a la sua delicadapersona arreus, joiells e riques vestidures, perquè de l'honestjove encenguès d'amor deshonesta les lentes flames; donant moltesvegades espai Josefsol, sens testimoni d'alguna companyia parlant, pogués estar abella manifestament e comunicant ab ell secrets de gran estima,recitant històries, poesies, passades e presents, de semblantamor deshonesta qual ella desitjava en l'honesta pensa de Josefencendre.
<Page 12><Number 1>Havia recollit l'honest jove en lo castell de castedat epudicícia la sua voluntat e pensa, e no temia d'amordeshonesta la fort artilleria; e així lo seu virtuós ànimo detota viltat era delliur, que en la sua casta pensa no entrava dela sua senyora sospita d'algun delicte.
<Number 2>Ja no podia l'encesa egipciaca d'amor tan cremantsostenir les flames, ans la sua enamorada fúria en major augmentcreixia, quant de Josef més veia l'honestacontinència. En tant que un dia les esquadres d'amor, vencent ales de temor e vergonya, a la sua llenguatremolant forçaren a tals raons fer principi:
<Number 3>"En lo meu gest, paraules e continència, Josef, catiu e senyormeu, has pogut veure jo fóra no poc alegra les mies orelles de tuescoltassen les paraules, les quals ara la mia llengua, d'extremaamor regida, parla; peròl'iniqua fortuna, de la mia honestat e vergonya enemiga, ha cegatla tua honesta pensa de vel de tan escuraignorància, que no has pogut conèixer de mos desigs altra fi no
desitge sinó que, de tu catiu, jo sia cativa. Ni t'espantes quela natural femenil vergonya no haja tengut contra mi força,retraent la mia llengua paraules dehumilitat tan profunde parle; la tua extrema bellea, de tantsaltres béns acompanyada, los murs de la mia honestat derrocant,de mon voler així ha obert les portes, que m'és forçat als teuspeus agenollada, te manifeste de tu sol ma vida repar espera; laqual, si per honesta crueldat restaurar refuses, augmenta enésser més cruel; e, perquè menys ho sies, pren de mon marit lafebrida espasa, e serà venge de l'ofensa que, per tu, contra ellcomet; lo meu cor e persona travessant esquinça, e faràs la miaextrema amor mereixedora que en los teus cruels braços lo meuesperit espire; e al meu cos, de tu e per tu mort, les tues duresmans donen sepultura, escrivint sobre el meu sepulcre en semblantestil la pèrdua de ma vida: /"Mort per amor, dins lo negre sepulcre//Està lo cos d'aquella egipciaca//Qui per Josef partint-se d'aquest segle//Ab gran dolor abandonà lo viure."/
<Page 13><Number 1>A qual jove catiu poder de tan enamorades paraules no bastaramoure, acompanyades d'humil trista continença, ab sospirs ealtres forces d'amor deshonesta, que qualsevol honestat, sinó lade Josef, derrocar podien?
<Number 2>Havia lo fel honest catiu en lo segur port de temor de Déullançades àncores, e la nau de la sua recta voluntat les altesones de la mar de Venús no temia; ab aquella castedat e vergonyaque la deshonesta senyora tenir devia ab gest d'honestacontinença féu principi a tal resposta: <Number 3>
"La temor de Déu, de la qual tot bé comença; la castedat que peral meu lícit matrimoni guarde; la fidelitat que a ton marit,senyor meu, conserve; e encara la virtuosa vida que de tu finsara experimenté, tenen així la mia pensa suspesa, que em fancreure les tues fingides paraules volen experiència de lafidelitat que a mon senyorendrece; que el meu enteniment no pot entendre de tancruel nafra lo teu ànimo travessat estiga, que a lletgea de crimtan abominable la tua honestat subjugue, ofenent a Déu qui losnostres actes ab justificats ulls esguarda, e a ton marit, senyormeu, qui mèritament tant ames, de tan gran injúria, que en locast llit del seu estrado algun altre acollgues. E si amor oinfernal fúria així hainflamat lo teu ànimo que en tan lleig delicte la tuavoluntat creme, sies certa ans lo sol clarejant al món dariatenebres e la nit seria clara e los monts corrent se movien e losrius en repós se deixarien de córrer, que tal delliber un momenten la mia casta pensa descanse. A mi par jo he ja comés ofensaque de greu culpa nom'excusa les mies orelles hagen oit paraules que tant a Déu e amon senyor ofenen. Desvia, doncs, virtuosasenyora, lo teu voler, que foc tan deshonest no l'encenga, eacaba la tua honesta vida seguint lo principi de la castedat deton viure, e la tua nafrada pensa curant, embena ab record del'ofensa divina, de la fe del cast matrimoni, ab lo dan evergonya de la pèrdua de ta fama. E a Josef, catiu, manaqualsevol subjecte servici, dins los límits de fidelitathonesta."
<Page 14><Number 1>No podia força de tan honestes paraules refrenar del'amor ja encesa les cremants flames, ans moltes vegades la
deshonesta senyora assajà si del jove cast l'honestat pogueravençre. Mas, puix véu de son voler l'esperança del tot perduda,pensà ab força posseís lo que per grat posseir no podia.
<Number 2>Oh poder terrible d'amor deshonesta, a la qual si en lo començ abvirtut no es contrasta, així la miserable pensa cativa, que alletgea d'abominables actes la subjuga. Esperà l'infuriadasenyora entre els altres un dia que, Josef entrant sol en la suacambra, pres del seu manto la falda, dient ab veu d'afeccióextrema:
<Number 3>"Puix la dolor e pena de la mia enamorada vida e trista no hapogut amollir la ferocitat e durea del teuimplacable ànimo, que sol fosses content ésser senyor de mi,senyora tua, vull provar si, per força deixant la voluntatlíbera, poria la tua persona prendre, la bellea de la qual alletgea de tan lleig crim la mia honestavergonya força."
<Number 4>Encara la miserable senyora tan deshonestes paraules no acabava,quant lo fel honest catiu, fugint a la viltat de crim abominable,deixant en les mans no-castes lo manto, ab cuitats passos eixintde la cambra, corria semblant a l'ocell qui, rompent la llaç deson cativeri, en l'aire batent les ales, de la primera libertatgran alegria celebra.
<Number 5>Tenia en les deshonests mans sens vergonya l'envergonyida senyorade Josef lo manto, de la sua deshonestat manifest indici; loqual mirant, sens discurs de long delliber, canvià l'amor extremaen odi de terrible ira, seguint la natural femenil condició, que
qualsevol bé o mal abprompta voluntat acaba. Cridant veus d'irada fúria, com a bravalleona, corregueren tots los qui la servien,pensant algun mal la sua alterada persona afligintfatigava; e tenint del fel honest catiu lo furtatmanto, ab continença d'implacable ira, altes veusparlant, cridava:
<Page 15><Number 1>"Atorgant libertat e absoluta senyoria mon senyor emarit, per la sua condició benigne a l'estranger catiu, li hadonat atreviment d'elació tan alta. E així com en totes cosesliberta senyoria tenia, la sua deshonesta supèrbia a tan alt graués pujada, que ha volgutexperiència si encara ensems ab les altres coses a miposseiria. Perquè és llei comuna d'aquells a qui lafortuna de vil condició exalça, que passen los límits del que lasort benigne les comporta".
<Number 2>Als crits e remor de veus tan altes, lo senyor de Josef abcuitats passos venia; al qual, ans que demanàs de tan gran remorla causa, l'infuriada onça, ab irada veu e continença cridava: "Aquells qui, ans de conèixer, molt fien, meravellar no es deuensemblants vergonyessostinguen: a l'estranger esclau, la condició del qual noconeixies, has tan amat, que del catiu havies feta la tua casacativa; la mia persona, per ésser tua, de tal cativeri volies fosliberta: però ell, inic deshonest abominable, ha volgut, puix detu, senyor seu, era senyor, prendre possessió del que tu soltenies senyoria, assajant ab les sues mans deshonestes, que perals lligams eren creades, macular la mia persona, perquè delnostre honest matrimoni ensutziàs los tàlems. Mira lo seu manto,del tocar del qual encara les mies honestes mans s'espanten, que
fugint ha deixat, quant véu de la sua maldat l'esperança del totperduda. E no tingues a meravella, la mia delicadapersona haja pogut resistir de l'inic catiu a tanpoderosa força: que l'honestat e la fe que del lícitmatrimoni a tu guarde, me han portat esforç de novella força, peron de tan deshonest lligam la mia delicadapersona he pogut defendre, e la virtut, que sempre socorre al quivirtuosament obra. Està lo meu cor tremolant, e de temor encarasalta, e la mia llengua de cridar se cansa, e les mies entràmenesse alteren, pensant tan grandesaventura mia: que un catiu, sútzeu abominable, sens veure enmi sols un senyal de continença deshonesta, haja tengutatreviment de maldat tan abominable."
<Page 16><Number 1>Oh comuna plaga d'aquells a qui amor extrema embena. Que els parmés qu'impossible alguna cosa proceir puga de la boca d'aquella aqui amen, que sol a falsia tingasemblança; e, per lo contrari, estimen ésser més que falsia, sialguna veritat oen que a l'honestat derogue d'aquella qui, peramor, de la llur voluntat cativa, senyora tenen. <Number 2>Encengueren lo senyor de la muller les iniqües paraules de iratan profunde, que no esperà oir de Josef la justa causa; mas,sens discurs d'elecció ben aconsellada, sens veure del fel catiul'innocència, manà en la carçrecomú, on los delats de greus crims culpables guardats estaven, aJosef tancassen; lo qual, com anyell mansuet los ferros ecadenes comportava, ensems ab paraulesd'abominable vituperi. E per guardar fidelitat excelsa encara nodescobrí de la senyora la deshonesta culpa,perquè al senyor no procuràs dan de vergonya irreparable;esperant repar de la divina providència, la qual als qui en ella
esperen no desampara. Adversa ni pròspera fortuna, libertat nicativeri, les tenebres ni lligams de l'escur carçre, a Josefpodien mudar lo perfet estament de la sua virtuosa vida; e aixícom la prosperitat que mèritament en casa de son senyor posseia,no pogué allargar la sua pensa que esperàs libertat en deshonestterme, aixíl'adversitat que injustament en lo carçre soferia, nopogué entristir la sua ànima que desesperàs de la divinaclemència, ni que en altri sinó sol en Déu sorgís lesàncores de la sua esperança.
<Number 3>No passà espai de molts dies que lo carceler, coneixent de Josefla virtuosa vida, de tots los presos fent li comanda, loconstituí en lloc seu senyor del carçre.Regia ab mansuetud benigne lo presoner libert los qui en locarçre estaven, e ab paraules benignes alleujava de llursadversitats la tristura.
<Page 17><Number 1>Entre els altres presos que, seguint son costum, Josef de matívisitant reconeixia, un jorn, al temps que l'alba la vengudad'Apollo prometia, estaven dos sospirants ab gest d'entristidacontinença; als quals lo catiu carcelerinterrogà qual era la causa perquè de tanta tristícia feienmostra. E no tardà la u sospirant respondre:
<Number 2>"No ignora la tua prudència, virtuós jove, lo rei Faraó, senyornostre, irat contra nosaltres, ha manat en aquest carçre tancatsesperem lo decret de la sua justícia; e, en l'espai de lestenebres de la nit passada, cascú denosaltres, en visió d'alta intelligència, ha vist unsomni que nostres penses suspenent espanta: a mi, qui al gran reiFaraó servia de copa, semblava que d'un fèrtil cep tres sarmentss'estenien, que verds fulles, brots e flors, llançant raims
madurs, fructificaven; los quals, ab la mia mà estrenyent, visingular en una copa premia, e al rei mon senyor, seient en lasua reial taula, servia." <Number 3>Acabava lo boteller a Josef recitar lo somni quan l'altresospirant, qui al rei Faraó de panicer servia, a tals paraulesféu principi:
<Number 4>"A mi, jove de profunde intelligència, semblava que sobre el meucap tres paners de farina tenia, e dels tres en lo més altportava totes quantes coses per al delicatmenjar de pasta fer se poden, e que ocells, sens que jo vedar noho podia, ab gran fam menjant les prenien." <Page 18><Number 1>Acabaven los cavallers del rei Faraó recitar llurssomnis, esperant de Josef oir resposta; la qual ensemblants paraules oiren: "A Déu sol, a la magestat del qual resno li s'encobre, és possible declarar la profunde intelligènciadel que tals visions senyalen, e aquells a qui la sua magestat,per la sua infinida liberalitat ho revela. Los vostres somnisdiverses e contràriessentències senyalen: les tres sarments que tu, boteller, hasvistes, són tres dies, aprés dels quals d'aquest carçre delliur,ab gran honor al rei, ton senyor, serviràs de copa. Record-te,doncs, com sies en la libertat e favor primera, de mi qui,innocent de culpa, no tinc algú qui de mon delliurament al rei,mon senyor, parle.
<Number 2>A tu, panicer miserable, ab gran pietat del teu somni dic la veraintelligència: los tres paners que sobre el teu cap en visióportaves, són tres dies, aprés dels quals lo rei Faraó manarà
que del teu coll lo cap se talle; e, lo cos penjat en creu, losocells davallaran de l'aireperquè de les tues carns prenguen pastura."
<Number 3>Ja era vengut lo terç jorn, e lo rei, de la sua nativitat lo diaen solemne festa celebrava. Recordant-se en lo convit dels doscavallers que presos tenia, ordenà lo boteller, tornat a lalibertat e favor primera, loservís de copa; e lo panicer manà fós sentenciat; seguint deJosef l'interpretació verdadera. Oblidà's lo coper, libert edelliure, de la misèria de l'innocent catiu en la pròsperafortuna.
<Page 19><Number 1>Dos anys passaven, aprés que Josef als del carçre havia declaratlos somnis, quant lo rei Faraó somià un somni de visió aixíprofunde, que de temor tenia la sua pensacircuida; e, convocats los homes de ciència del regne d'Egipte,no podien al rei de la visió declarar laveritat encoberta.
<Number 2>Recordà's de Josef lo boteller, que així ho disponia la divinaprovidència; e, ab gran alegria, al rei Faraó de la suaingratitud recità la causa: "Lo meu pecat,excellent senyor, confessant acuse: que só estat ingrat a un jovecatiu, lo qual, dos anys passen, innocent deculpa està detengut en lo carçre. Que la tua celsitud,invictíssim senyor, no ignora com, per nostres demèrits, manà alpanicer e a mi presos estiguèssem en la carçre, fins que la tuaexcelsa magestat delliberàs de la justícia; e tres jorns ans queper la tua justícia lo panicersostingés mort, e per la tua misericòrdia jo fós delliure,nosaltres somiam somnis d'interpretació profunde, los quals lojove catiu de qui jo parle promptament declarà,manifestant-nos la sentència que la tua celsitud, dins
espai de tres jorns, disponent determenaria, així com si depresent ne atenygués clara vista; que és tan gran la suaintelligència, que a tot quant humà enteniment basta no pot éssercobert a la sua elevada pensa."
<Page 20><Number 1>Alegrà's lo rei de la gran ciència que de Josef loboteller recitava, e, ab desig extrem que pogués oir a Josef eveure, manà, del carçre delliure, ricamentvestit, davant la sua magestat libert lo portassen; al qual abcara afable parlant, a semblants paraules féu principi:
<Number 2>"No em puc excusar, graciós jove, de negligent culpa, que tanttemps innocent de crim sies estat en lo carçre. Però jo vull, abgràcies e dons de singular estimareparant lo teu dan, esmenar la mia falta. Relació tinc, dignad'ésser creguda, a la tua alta intelligència en interpretacionsde visions e misteris alguna cosa nos'amaga."
<Number 3>Ab gest e paraules d'humilitat profunde respós lo catiu libert:"Nostre senyor Déu, per la sua infinidamisericòrdia, a tu, clement e virtuós senyor, revelarà misterisde prosperitat excelsa; parle, doncs, la tuacelsitud, la visió que així té la tua pensa suspesa." <Number 4>"A mi semblava --dix lo sollícit rei-- dormint en les tenebres dela nit escura, que estava a la riba del gran riu, per l'abundantaigua del qual la mia terra d'Egipte regada fructifica; e queset vaques grasses, belles e de gran forma, de la sua ribapujant, en lo verd campprenien fèrtil pastura; e set altres, magres, diformes,miserables, les primeres seguint atenyien, les qualsdevorant, per haver-les devorades senyal d'ésser fartes nomostraven, ni la primera magrea perdien. E despert, ab
sollicitud d'aquest somni, fantasiant que em mostraria, ocupassenla mia fantasia. E tantost, en altra visió, a mi fon semblantque set espigues d'una verd palla plenes, fèrtils e bellesnaixien, aprés de les quals altres set proceien, primer,estèrils, neulades, que les primeres devoraven. Aquesta és lavisió, Josef, que lo meu ànimo e pensa així té suspesa, quesollicitud del meu nos'aparta."
<Page 21><Number 1>"Una és, rei excellent --respós Josef-- la veritat del teusomni, ab tot la figura sia diversa: Set anys,prudentíssim senyor, seran, en la tua terra d'Egipte, de granfertilitat e abundància, als quals altres set,estèrils e de gran fretura, seguiran, que serà granperill tota la terra per fam defalleixca; e serà tan granl'esterilitat e fretura que portarà en oblit la fertilitatprimera. Proveeixca, doncs, prudentíssim senyor, la tuamagestat, d'algun home prudent, justificat e sollícit, lo qual,ab general poder de la tua celsitud, en los set anys de granabundància estojant forments conserve, perquè al temps del'esterilitat los teus regnes tots nopereixquen."
<Number 2>Paregué al rei lo consell de Josef ésser de granprudència; al qual, ab cara d'afabilitat benigne, desemblant estil féu resposta: "Puix Déu omnipotent losalts secrets de la sua inefable providència a tu, virtuós jove,revela, a mi no seria possible trobar home enprudència, saber e discreció que a tu egualar se puga. Jo vulllos meus regnes e terres, obeint los teusmanaments, a tu per senyor en lloc meu, aprés de miatorguen; ni vull a tu ésser primer, sinó en la dignitat de lareial cadira. Lo càrrec de mos vassalls sobre la tua discrecióvull que recolze; los quals com a fillst'acomane, perquè ma vida, reposada en delitós oci, mésallargue."
<Number 3>
acabava lo rei aquestes paraules, quant, traent-se del dit losegell ab lo qual les secretes lletres segellava,donà-lo a Josef; manant als seus cambrers riques reialsvestidures li portassen, ab altres arreus e joies de preuinestimable. Volgué sobre un carro triumfal anant per la ciutatab pública crida de molts e diversos instruments tots los poblesa Josef visrei lo genoll ficassen; e, per lo consell que derestaurar Egipte donat havia, manà, no Josef, mas salvador delmón fós lo seu nom, donant-lo muller dels seus regnes una noblesestimada donzella. <Page 22><Number 1>Trenta anys Josef de la sua edat virtuosa acabava quant, entriumfant carro de visrei seient, los regnes d'egipte regia. Les set anyades fèrtils eren vengudes en tan gran abundància quelo forment a l'arena de la mar quasiacomparar se podia, no consentint, per la gran multitud, algunamesura pogués rebre.
<Number 2>Dos fills de la noble honesta muller sua, lo primerManasses, lo segon Efraim, en lo temps de la granfertilitat a Josef naixqueren. Los set anys d'abundànciapassaven, e los de fam, esterilitat e misèria venien; e nosolament en la província d'Egipte, mas en tot lo món, la famcreixent la mísera gent devorava.
<Number 3>Al rei Faraó lo seu poble reclamant venia; al qual, ab altesveus cridant, deia: "Anau al visrei, obeint tot lo que ell vosmane; la sua prudència restaurarà vostra vida."
<Number 4>Començà Josef, augmentant la fam, de les sitges e graners loforment traure, venent primer als d'Egipte, e aprés als de lesaltres províncies que, de tot lo món a ell recorrent, venien,perquè de la gran fam poguessen mitigar tan
extrema misèria.
<Page 23><Number 1>General fretura tota l'habitable terra ocupant devorava, e méslos regnes d'Egipte e de Canan, on Jacob, pare de Josef, absos fills habitava; lo qual, oint que forment en Egipte sevenia, a sos fills en semblant estil parlà: <Number 2>"Quina tan gran negligència a vosaltres, fills meus,ocupa, que oblidau, davallant en Egipte, proveir absollicitud modesta nostra vida no defalleixca, e fam del tot noens devore, puix la divina pietat lo remei nosmanifesta.?"
<Number 3>Delliberaren los germans obeir lo pare, deixant aBenjamin, menor de tots, ab Jacob, per consolació edescans de la sua edat antiga. E, venguts en Egipte, al visreiJosef, lo qual no conegueren, prostrats en terra com a senyortots adoraren.
<Number 4>Recordà's Josef d'aquell somni que de la sua prosperitat finmanifesta profecia, mirant los germans que tots com a senyorl'adoraven, los quals bé coneixia; ni era meravella no fós perells conegut, perquè del temps que de llur vista era absent defadrí elegant havia deixat la figura ed'home perfet tenia bella forma. E ab veu d'entonació dura, abcara no gens afable, los germans ab fingit recel interrogava:
<Number 5>"Qual és la terra d'on vostre camí ha tengut principi?" -- "Laterra de Canan --respongueren los germans-- ésl'habitació de nosaltres, servents teus, de la qual sompartits per comprar la vida dels ministres de la tuasenyoria; perquè la mort, tant quant a Déu nostre senyor plàcia,de nosaltres s'allargue." -- "Clara e manifesta --respós lo
visrei-- del que dieu se mostra la falsia, perquè, ans que al meupalau siau arribat, circuint laciutat haveu mirat dels nostres murs l'altitud e força: d'on laveritat se mostra sou exploradors o espies,considerant per qual part nostra ciutat algun dan prendre proa."
<Number 6>Eren anats los germans per la ciutat mirant si Josef poguerenveure, recordant-se als mercaders que en Egipte anaven d'ellhavian feta l'iniqua venda.
<Page 24><Number 1>A les del visrei irades paraules no tardaren los germansrespondre: "No crega la tua senyoria illustre, virtuós senyor,l'art e vida nostra sia explorar ni fer aguaits en dan d'aquellsqui pacíficament nos acullen, donant-nos la vida; ans nos basta,segons la poquea de nostres forces, ab modèstia nos defensemd'aquells qui nostra totaldestrucció procurar volguéssen. Nosaltres, servents teus,naixquem dotze germans, fills d'un pare, Jacob, qui viu encara,e viurà si nostre senyor Déu nostres desigs acaba. Un germà havemperdut, del qual ha gran temps a nostres orelles alguna nova non'arriba; e lo menor de tots roman ab lo pare, per consolació,confort e descans de la sua vellea."
<Number 2>"Per la salut e prosperitat de Faraó vos jur --respós Josef--no partireu d'aquesta ciutat fins tant vostregermà, que dieu lo més xic, en Egipte vinga, perquè ab manifestaexperiència jo experimente la veritat de vostres paraules. Trameteu la u de vosaltres que el germà que dieu menor porte; losaltres en lo carçre fins que ell vinga espereu la sua venguda;
que la mia pensa no es reposa en lo que la vostra llengua parla."
<Number 3>La fi d'aquestes paraules fon manar que, en lo carçretancats, prest delliberassen lo que farien. Desitjava Josefsaber del germà menor en quin estament vivia, lo qual sobre totslos altres molt amava, perquè d'ell sol era germà de part demare, fill d'aquella Raquel venusta, per qui Jacob tan grantreball sofert havia; e recelava Josef la malícia que en ellacabada havien, encara a son germà atenyent, li procuràs mort oinic cativeri.
<Page 25><Number 1>Tres jorns en lo tenebrós carçre los germans estigueren, perquèdel pecat de l'iniqua venda alguna penitènciaportassen; als quals, fora del carçre, ab continença no gensafable, lo visrei dix tals paraules: "Ab tot a mi sia cosa proumanifesta siau exploradors o espies, segons lo que de vosaltresconèixer se deixa, però a la justificada administració de lajustícia que en los regnes de Faraó se administra no pertanysiau punits fins que de vostra culpa la prova sia manifesta. Johe pensat que u per tots en lo carçre romanga, e los altres avostres cases portau les vitualles; e si voleu aquest que dieugermà vostre fer delliure, ensems ab vostra fama, tornant senstarda, vinga ab vosaltres lo germà xic, del qual me haveu parlat. E així manifestament se mostrarà la veritat o falsia del queraonau."
<Number 2>Acordaren los germans obeir lo que Josef volia, puix a la suavoluntat contrastar no podien. E parlant entre si, pensant
Josef no els entenia, que per torcimany losparlava, los uns als altres deien: "Oh, quant mèritament aquestapena soferim, e qualsevol altra encara que major sia, per aquellgreu pecat abominable de la mort ocativeri de Josef, germà nostre. Par que lo visrei de nostresmals entenga la culpa, e que per nostre germà la justíciaadministre; e encara de gran misericòrdia usa, comportant nostravida culpable dure, puix a nosaltres paregue impossible de nostregermà la vida innocentcomportassen. Oh, si ara trobar-lo podiem, perquè,demanant-li perdó, alleujàssem nostra culpa. Ab preu de nostrasang rembriem la sua vida; tornar-li-hem a la vista de nostrepare, qui mèritament més que a tots nosaltresl'amava."
<Number 3>"A tots deu recordar --deia Ruben, lo primogènit-- quant a mifon gran treball delliurar les vostres mans, que en fraterna sangno es tenyissen, e jamés al seny de les mies paraules volguésamansar vostra fúria. Coneixeu quant fóra millor de tantainiquitat retraure's; e ara Déuomnipotent, justificat jutge, de nostres mans l'innocent sang deJosef no demanaria."
<Number 4>No pogué més avant lo visrei escoltar, que ja per los seus ullsllàgrimes estillar començaven, e apartat delsgermans piadosament plorava. Aprés manà que, en presènciad'ells, a Simeon, lligat en lo carçre tancassen, als altres peral camí donant llicència. Dix als seus ministres los sacs deforment sens mesura als fills de Jacob omplissen, e los dinersque pagat havien en llurs taleques a la boca tancassen.
<Page 26><Number 1>Partiren-se los nou germans ab sollicitud e ànsia del
germà Simeon que en lo carçre catiu romania, e arribats al termede la primera jornada, obrint los sacs perquè a les bèstiesdonassen civada, trobà cascú en lo sac aquell mateix preu que pera comprar forment portat havia. Los uns als altres espantatsmiraven, cercant la causa de tan gran meravella.
<Number 2>Així arribaren a Jacob, llur pare, lo qual, ab desig e amorpaterna comptant los dies de ses jornades, abdubtosos e plorosos pensaments ja els esperava, estimant tardavenmolt més del que devien; e besant les mans, com a obedientsfills, al venerable pare, li mostraren les vitualles que delsregnes d'Egipte en gran abundància portaven; recitant tot quanten lo camí seguit los era, e com per més vitualles tornar nopodien, ni del carçreSimeon fer delliure, si a Benjamin davant lo visreid'Egipte no portaven.
<Number 3>Als quals Jacob, ab llàgrimes abundants que la sua antiga cararegant banyaven, respós: "Les mies entràmenes ja s'alteren delsols oir lo que vostres paraules dien.Josef, vostre germà, gran temps passà d'aquest món, o de nostrevista, és absent, de la roba del qual, tinta de sang, als meusplorants ulls fés present miserable; e encara està suspesa la miadubtosa pensa, com algun animal feroce havia pogut del'adolescent Josef dilacerar la carn tendra, deixant lavestidura sencera, o si primer per algun hom inic li fondespullada, com aprés de la sua sang en tan gran abundància eratinta. Ara dieu queSimeon en la carçre escur d'Egipte catiu reste, e que no potésser delliure si Benjamin en Egipte no davalla; e així la fide vostres paraules s'endreça que jo, paremiserable de mos fills orfe, ab dolor la mia ànima al sid'Abraham, mon avi, envie."
<Number 4>Callaven los altres germans, quant respós Ruben, loprimogènit: "Pren dos fill meus en penyora de Benjamin, e abcoltell les sues carns sens pietat esquinça, si jo no torneBenjamin a la tua vista."
<Number 5>"De tu, fill meu Ruben --respós Jacob-- tinc meravella, que çoque és meu dieu prenga en penyora; par que ignores que tos fillssien meus, com no penses que si a Benjamin perdia, molt mésperdria si aprés a tos fills meusdegollava. Cascú de vosaltres los mals propis planyent plora; ejo los de tots, perquè tots sòn meus."
<Page 27><Number 1>La fam e misèria en la terra de Canan augmentava, eJacob e sos fills lo forment d'Egipte acabat havien; als qualsdiu lo pare: "Fills meus: de la mia edat antiga, que per famdefalleixca no tinc molta cura, mas devosaltres e de vostres fills. Davallau, doncs, en Egipte, esocorregam nostra vida, puix la divina providència nos mostra comrestaurar se puga."
<Number 2>A la fi d'aquestes paraules respós Judas: "Una e moltes vegadest'havem dit, senyor e pare, que el visreid'Egipte, ab jurament dignes de fe jurant, ha promés no veuremla sua cara sinó de justa ira coberta, ni Simeon, germà nostre,farem del carçre delliure, si Benjamin a la sua presència no espresenta. Si tu vols que sens Benjamin davallem en Egipte,tramet algú ab nosaltres qui lo forment porte, que a tots és mésque cert que, entrant en Egipte sens nostre germà, no percomprar forment, mas per donar lloc a la sentència de mort,venim, ja per lo visreidecretada; e sens comparació menor mal estimam, romanint, en les
mans de la divina misericorde providència abandonar nostra vida,que no ab cruel sentència de justificatjutge, en Egipte, penjats en creu, los ocells a nostres carnsdonen moble sepultura. Tu estimes tant a Benjamin, que ansdelliberes Simeon, no menys fill teu que Benjamin, al qual demés temps est pare, en lo trist carçre d'Egipte defalleixca, enosaltres e nostres fills en miserable fam abandonem lo viure,ans que Benjamin d'ací en Egipteacamine."
<Number 3>"En augment de major misèria mia --respós Jacob--vosaltres, alegres de l'acolliment afable que el visrei vosmostrava, ab prolixitat de vanes paraules li digués altre germàteníeu, que par fósseu anats en Egipte no per comprar formentmas per recitar corónica de la generació vostra. E pot ésser acanvi d'infructuoses paraules, e no per diners, lo forment enEgipte s'atorga, que, tornant los diners haveu lleixat paraules,la veritat de les quals me voleu fer rembre ab preu de la miavida? Quinanecessitat forçant vos obligava, l'estament nostre, aixíespecificadament al visrei contant descriure?"
<Number 4>Ab altes veus tots los fills respongueren: "O a nosaltres eraforçat, al visrei responent, dir falsia, o aldre del que dithavem dir no podiem perquè així, segons l'orde de nostra vida, lovisrei nos interrogà, de l'estat e viure nostre, com si entrenosaltres gran temps hagués portat la vida. Erem certs nosaltresque, dient-li la veritat, que un germà menor teniem, ell havia arespondre que a la sua presència l'aportàssem? E per ço, en lavirtut, poder e força de la veritat, esperam a Benjamin no
esdevendrà cosa sinistra, que per dir la veritat lo visrei lodemana."
<Page 28><Number 1>Aquestes paraules tots acabaven quant, ab gran esforçreplicà Judas: "Ton fill Benjamin sens algun recel a mi comana,senyor e pare: jo sol, per tots, vull sobre mi lo pes d'aquestacàrrega recolze; que ma vida, la qual de les coses d'aquest mónmés estime, ara de present a tu, pare e senyor, empenyore, siBenjamin d'Egipte a la tua vista jo no torne; e si a ell, percas d'adversa fortuna, algun sinistre esdevenia, a mi tot soldóna la culpa, e abcruel mort la mia vida d'aquest món aparta,e, maleint la miaculpable ànima, al repós de nostre avi Abraham no atenyga. Nobaste a tant l'amor que a Benjamin portes, que a nostres fills ea nosaltres, no menys fills teus que Benjamin, la mort nosprocure? Que si un poc espai a la tua tan gran amor fós estatpossible comportar la suaabsència, altra vegada forem ja tornats d'Egipte, eSimeon, fill teu, germà nostre, delliurat del carçre; lo qualsens Benjamin no pot ésser delliure."
<Number 2>Ab llàgrimes que la sua cara venerable regaven, e un gran sospirque del retret del seu cor proceia, respós Jacob: "Si vosaltres,fills meus, estimau sia raonable Benjamin en Egipte davalle, jono puc, a la força de raócontrastant, fer obstacle; perquè la virtut de prudència ordone,seguint consell ab discreció, los seus actes home ordone, deixanta la divina providència segons la suavoluntat los acabe. E puix en aquest delliber tots sou concords,no vagen les vostres mans davant lo visrei
d'Egipte buides: puix no demanam cosa que a justíciacontraste, féu present a la sua illustre senyoriad'algunes coses singulars que en aquesta terra, més qu'enEgipte, se trobe: ametlles, mel, bàlsem, estoracs,benjoí, e altres aromàtiques gomes e espècies que a la suamagestat convenen. E no us oblideu tornar a la suasenyoria lo preu que dins vostres tàleques haveu trobat, perquè,si és ignorància d'aquells qui administren, la vostra innocènciaclarament se manifeste. E la divina magestat devotamentsuplique, així en esguard vostre al visreiplacant amanse, que a Simeon ab vosaltres tornarcomporte, ensems ab aquest Benjamin --al qual, tals paraulesdient, besant plorava-- e en aquest temps jo romandré de fillssemblant a pare orfe."
<Page 29><Number 1>En concòrdia e pau d'amor fraterna los deu germans se partien, eab sollícita cura tots a Benjamin guardaven, recordant ab quantasollicitud lo pare Jacob les ne havia feta comanda.
<Number 2>E arribats en Egipte a la presència del visrei, fon alegreJosef d'alegria inefable, mirant a Benjamin, qui tant desitjavaveure. Manà al seu majordom fes gran aparell de viandes, perquèell delliberava aquells estrangers de la terra de Cananmenjassen ab ell en la sua gran sala; e que a les bèsties queportaven fés donar en abundància lo que mester havien, manant alsseus estables les portassen. <Number 3>Estava lo visrei Josef, quant aquestes coses disponia, en lagran casa de la ciutat, en la qual celebrava a tot lo poblegeneral audiència. Acostà's lo majordom als deu germans,manifestant-los com lo senyor visrei voliavenguessen al gran palau de la sua posada; los quals, ab alegrecontinent, respongueren gran delit estimavenobeir los manaments de la sua senyoria.
<Number 4>E seguint lo majordom, acostant-se a la gran casa, temor començàsollicitar les sues penses, dient entre si: "Per lo preu quetrobam en nostres tàleques nos mana prendre, e, enculpant-nos delladres, justiciar-nos-ha a catius, ensems ab nostres robes ebèsties." E ab aquest cobert recel arribaren a la porta del'alta posada; e ans que dinsentrassen, ab temor ja manifesta a tals raons ferenprincipi:
<Number 5>"Senyor molt noble: no sia greu a la tua noblea un pocespai les tues orelles a les nostres paraules abandonar. A latua prudència és manifest, nosaltres, per comprarforment, altra vegada som venguts als regnes d'Egipte, lo preudel qual, sens frau, pagam, present la tuamagnificència, als teus ministres; e, plens e lligats los sacs,tornant a nostres cases, havem trobats los diners que pagatshaviem, cascú en la sua tàleca. E per ço, senyor molt noble,portam ara aquell mateix preu, perquè si és estada inadvertènciadels qui l'administren, no sial'espectabilitat del senyor visrei defraudada; e, percomprar més forment, tenim preu que llargament nos basta; eencara, ab voluntat d'afectats e devots servents, portam al'espectable senyor visrei algunes coses que en la nostra terra,més que en Egipte, se troben."
<Number 6>Ab gest e continença de seguretat afable, respós lomajordom: "No receleu, germans, algun dan que permanament del visrei venir vos puga; lo preu que en vostrestàleques haveu trobat, nostre senyor Déu lo us ha mes en vostressacs, perquè en mon poder són aquells diners que, en paga delforment, sens algun dan me pagàs. Perdeu recel de cosa que noureus puga, que no veniu a la casa del senyor visrei com a presos,mas com a convidats en solemne convit."
<Number 7>Acabant aquestes paraules, Simeon, delliure del carçre, alsgermans se presentava.
<Page 30><Number 1>Alegria tan gran, que millor sentir que parlar secomporta, los germans tenien, quant, oint lo majordom, ensems aSimeon delliure miraven; e ab aquest goig, major del que es potescriure, en la gran sala entraren. Als quals lo majordom manàllavar les cames, per alleujar del llarg camí lo gran treball; ea les atzembles en gran abundància donar recapte. E, esperantdel visrei lavenguda, desplegant lo que portat havien, concertaven com milloral visrei ho presentassen; e prenent cascú delpresent una part, entrant Josef en la gran sala, los genollsficats, en semblant estil lo present li oferien: <Number 2>"A la tua senyoria, senyor illustre, nostre pare Jacob,constituit en edat ja molt antiga, besant les manshumilment se comana; e perquè en la terra de nostrahabitació se troben algunes coses que en lo regne d'Egipte no escullen, ab intensa afecció aquest pobre present te presenta,suplicant a la tua espectabilitat l'accepte, segons l'afecció abquè ell l'envia. E, perquè la veritat clarament se mostre delque la tua senyoria recelava,aquest és Benjamin, menor germà nostre, lo qual la tuaespectabilitat veure volia, per experiència si ab aguaits laterra d'Egipte calcigavem. De gràcia inestimable, nostre parela tua senyoria humilment suplica, sens tarda llicència nosatorgue; que la sua vellea és impossible sens Benjamin pugaviure, perquè és bastó, confort esosteniment de la sua edat antiga."
<Number 3>Ab mansuetud benigne respós lo visrei: "Jo so molt
content e alegre que en vosaltres culpa no es trobe; que no éslo meu desig als estranys que en Egipte venen ab frau d'iniquacautela ofendre, mas guardar de mon senyor la sua reial persona,ensems ab l'estat de sos regnes, d'aguaits de gent iniqua. De lavida de vostre parem'alegre, al qual molta salut e llarga vida desitge; e encarahauré plaer me digau de l'estament de la suapersona."
<Number 4>"A nostre pare, servent teu --los germans respongueren-- sanitatacompanya, ab virtut convinent e força, segons la sua llarga edatcomporta, obedient tostemps al servei de la tua illustresenyoria." E, així parlant, tots enterra s'humiliaren.
<Number 4>Girà los ulls Josef a Benjamin, dient: "Aquest és logermà menor del qual parlàveu?" Respongueren: "Aquest, senyor:servent teu, ensems ab tots nosaltres." Al qual dix Josef:"Nostre senyor Déu, fill meu, per la suapietat e misericòrdia te conserve."
<Number 5>E amor fraterna no comportà més avant dins los seus ulls lesllàgrimes tenir tancades, mas, entrant en lo retret de la suasecreta cambra, donà lloc dels ulls en granabundància corrent los pits e encara la terra banyassen. <Page 31><Number 1>Demanà aigua Josef, per llavar de les abundants llàgrimes lacara plorosa; de riques belles vestidures la suaelegant persona coberta, ab mostre de verdadera alegria entrà enla sala del convit solemne.
<Number 2>Manà a la una part una taula parassen, en la qual los onzegermans seguessen; e una altra per als barons e nobles delsregnes d'Egipte; perquè los egipcians estimaven cosa no
religiosa que ab los descendents d'Abraham prenguessen vianda. E, tenint en la mà una copa, obrada eentretallada de singular artefici, la qual tocant, fingia que,exercint art de profunde ciència, adevinava. Al so del primertoc, en alta veu cridant, deia --que elsgermans la sua veu tots oir podien--: "Sega-s primer Ruben, quiés de tots lo primogènit." E al so del segon toc replicava:"Seurà's aprés Simeon". E així manà, per orde de llurgeneració, les onze germans seure; los quals gran admiraciótenien, com los noms ebraics de tots,ensems ab l'orde de llur naixença sabia. E manant, ordena lapart de Benjamin, major que a tots los altres fosmultiplicada en cinc parts, per temptar si aquesta honor e amorque a Benjamin major que a tots los altres mostrava, en lesllurs entràmenes lo verí d'enveja prenguera força. <Number 3>Així passaren tot aquell dia, ab repós e delit de goig inefable;e, al temps que el sol, vers occident caminant, de la vistahumana los seus raigs amagava, manà dels onze germans los sacs deforment sens mesura omplissen, ensems ab los diners que pagatshavien, e en lo sac del menor tancassen aquella copa, ab la qual,ell fingint, adevinat havia los noms e l'orde de llur naixença.
<Number 4>Prengueren llicència del visrei los onze germans, ans que adormir anassen; perquè delliberaven, venint lo dia,començar lo desitjat camí, perquè sens tarda a la vista de sonpare, Benjamin, de perill delliure, portassen; als quals Josef,ab cara e gest afable, llicència los atorgà, trametent a Jacobsaluts afectades.
<Page 32><Number 1>La colorada alba la venguda del sol prometia quant los fills de
Jacob, ab alegria inefable, lo desitjat camí començaren, raonantdel mansuet senyor l'acullimentbenigne. Espai d'una milla caminant de la ciutat sellunyaven quant lo visrei manà al seu majordom perseguís losgermans, als quals, presos, digués semblants paraules: <Number 2>"Havent comesa maldat e ingratitud que les altres totes passa,clarament se mostra, del jorn primer que entràs en los regnesd'Egipte, lo illustre senyor visrei conegué los aguaits devostra malícia. Aquest és lo servei que a la sua senyoriapresentau, de les gràcies que d'ell, liberal benigne, haveurebudes, que ab atreviment d'iniqua audàcia haveu furtat la copaen la qual la sua senyoria en losconvits a beure acostuma, e ab la sua gran ciència lo que volsaber adevina?"
<Number 3>Ab esforç de neta consciència, ab concorde e altaentonació, los germans tots respongueren: "Gran meravella tenimcom la tua magnificència, senyor molt noble, de crim tanabominable a nosaltres servents teus, així afermadament enculpa;que no ignora la tua prudència com, sens frau, havem tornat lopreu que en nostres sacs trobat haviem, d'on clarament se mostrala nostra vida no és ocupar ço que no és nostre. Com, doncs,seria, aprés de tants beneficis, honors e gràcies que del senyorvisrei, per la suabenignitat havem rebut, en tan poc espai fos tant nostra vidapitjorada, que siam induits a cometre furtsd'iniquitat e ingratitud abominable. Mas, perquè nostrainnocència prestament se declare, som contents, sens tardareconeixent a nosaltres e nostres atzembles, experiència s'enmostre; e aquell en qui lo furt se trobe, justiciat a cruel mort,sens redempció muira; e los altres romangam catius del senyorvisrei, lo temps tot de nostra vida." <Number 4>
No tardà lo majordom en semblant estil respondre: "No és monsenyor visrei de condició cruel, que fora los límits demisericorde justícia alguna pena execute; mas seràjusta sentència, aquell qui de tal furt se trobaràculpable, catiu en servei del senyor visrei romanga; los altres,delliures, lo començat camí acaben."
<Number 5>La fi d'aquestes paraules fon descarregar les atzembles, ab cuitade manifestar la veritat de llur innocència; eobrint los sacs, començant al de Ruben, en lo de Benjamin ladaurada copa trobaren.
<Page 33><Number 1>No basta estil de llengua humana poder explicar nidescriure lo dol, tristor e miserable complànyer que tots losgermans plorant planyien, rompent, ab mostra deverdadera dolor e extrema, llurs vestidures. Sens tardacarregaren les atzembles, e tornant a la ciutat, entrant per lacasa del visrei, Judas primer, tots misericòrdia cridaven, abtot que del furt no fossen en alguna cosa culpables; peròestimaven ans ésser delliures demanant misericòrdia, que nopledejant la justa causa de llurinnocència, puix altre testimoni no tenien, sinó puritat de netaconsciència, e més, que ab veritat estimaven, sens lo decret delsenyor e jutge, la daurada copa en lo sac de Benjamin no eraentrada.
<Number 2>Fon alegre Josef quant veu los germans per amor deBenjamin en semblant manera plànyer, e conegué de llur voluntatesmena, puix a Benjamin enveja no tenien, al qual ell, sobretots los altres, en lo convit, de major honor havia fet singulargràcia. Mas, per experimentar de llurs entràmenes lo mésprofunde, en penitència del què enesguard seu en l'iniqua venda comés havien, ab cara de terrible
fingida ira, en semblant estil de l'imposada culpa los volguéreprendre:
<Number 3>"Lo benigne acolliment que de mi haveu rebut, no ha pogut lavostra iniqua condició retraure de cometre maldat tan diforme,ensems ab atreviment de folla empresa: que no ignorau en lo món ami semblant no es troba, en ciència de saber les coses amagades."
<Number 4>No tardà Judas, ab los ulls que llàgrimes en abundànciaestillaven, a les paraules del visrei respondre: "Ab qualllengua, ni ab quina veu, davant l'espectable senyoria nosaltres,servents teus, podem excusar ni defendre crim de tant manifestaprova? Puix a nostre senyor Déu plau de nostres pecats enEgipte portem la penitència, no podem ni volem contra tu,justificat jutge, alguna cosa respondre: pren nostres béns epersones, puix nostres demèritsmeriten siam catius de la tua senyoria, ensems ab aquell, en losac del qual la furtada copa s'és trobada."
<Number 5>"No plàcia a la divina magestat --respós lo visrei-- que jo talinjustícia acabe: aquell sol qui ha comés lo furt, catiu meu enEgipte romanga, los altres, liberts e deculpa delliures, a la terra de llur habitació tornen." <Number 6>Aquestes paraules així les entràmenes de tots travessant partien,que en tal punt a cascú la vida en extrem eraenutjosa, e la mort, per gran benaventura acceptara.Acostant-se Judas més prop del visrei espectable, abesforçada veu e continença de dolor extrema, ab entonació altaensems e trista, a la veritat de tals paraules féu principi:
<Page 34><Number 1>
"A tu, virtuós e justificat senyor, sols una, sobre totes lesaltres, gràcia reclamant demane: que la tua espectable senyoriaenutjant-se no prenga fatiga si jo, un poc més que els altres lomeu parlar allargue; que soberga dolor així la mia ànima turmentaque seria misericordiós senyor lo qui, sens tarda, en pas aixímiserable me tolguésl'enutjosa vida.
<Number 2>A tu, espectable senyor, crec no oblida, si multitud d'ardusnegocis de la tua pensa no ho absenta, com,interrogant a nosaltres, servents teus, quant primerarribam en Egipte, si teniem pare e altre germà,responguem que sí: home d'edat molt antiga; e un germà menor, enedat d'adolescència, qui ab ell romania, lo qual nostre parecarament amava. La tua senyoria, promptament replicant, nos manàsens tarda en Egipte a la tua presència lo portàssem. Responguem no era possible lo fadrí deixàs son pare, sens lo qualla sua vida era morta. E la tua espectabilitat responent nosmenaçà no podiem altravegada en pau la tua cara veure si, ensems ab lo germà xic, no lamiravem; e encara, prudent senyor, volgué la tua senyoriadispondre, Simeon, germà nostre, fosdetengut en lo carçre, fins tant aquest Benjamin a la tuasenyoria portàssem.
<Number 3>Tornats a la terra de nostre acostumat viure, per orde contam anostre pare los manaments que de la tua senyoria teniem; eaugmentant la fam tant que al terme de nostra perdició jaarribavem, sollicitava-nos Jacob, nostrepare, que per forment a la tua senyoria vinguèssem; al qual, abuna veu concordes, tots responguem, no ens era possible si aBenjamin, germà nostre, ab nosaltres venir no comportava. E ab
llàgrimes abundants, que la sua antiga cara regant banyaven,respós: "Vosaltres, fills meus, sabeu que Raquel, per qui lomillor temps de ma vida jo serví Laban, mon oncle, parí Josef,a qui jo en egual de la vida amava; aprés a Benjamin, en lo partdel qual a la mort pagà lo general deute. Trametí-vos a Josefperquè us visitàs dels bestiars en la pastura, e, en lloc seu,tinta de sang me trametés la sua roba, dient que bèstia salvatgehavia donat fi a la sua vida; e fins ara, ni d'ell viu ni del seucos mort alguna nova a nostres orelles arribà. Si ara aBenjamin, que per Raquel e Josef tinc en penyora, portau enEgipte, e, per adversa fortuna mia, algun cas li contrasta que ala mia vista no torne,trametreu, ans del terme darrer de mon viure, la miacansada ànima al si de nostre avi Abraham, ab dolor, tristor emisèria incomparable." -- E, callant tots mos germans, espectablesenyor, jo responguí: A mi solBenjamin, fill teu, acomana; sobre mi lo càrrec de la sua vidacarrega, e de mos fills los cossos en xiques parts esquinça, si ala tua vista, sens Benjamin, jo torne. -- Com, doncs, senyorbenigne, sens Benjamin puc jo tornar a la presència de mon pare,si no per trobar-me a la suamiserable sepultura? Que és més que cert la sua vida, sens la deBenjamin, estar no comporta.
<Number 4>Doncs, virtuós senyor, puix a mi ni a mos germans, quisemblant obligació de la mia tenen, tornar sens Benjamin ésimpossible, fés-nos gràcia --que nosaltres per gràcia l'estimam--catius de la tua illustre senyoria en Egipte nostra vidas'acabe; que la divina providència així ho ordenà, e no veuremde nostre pare la mort dolorosa. Al que diu la tua prudentsenyoria, seria injusta sentència per lo delicte que u ha comés
tots siam catius, sens dubte, justificat senyor, més crueljustícia serà, matant lo fill, matar lo pare, de culpa delliure,que tenir a tots per catius, en la companyia dels quals s'éscomés lodelicte; o, si del tot la tua senyoria vol per aquest crim uncatiu romanga, no sia Benjamin, lo romandre del qual, encara quefos libert, de nostre pare és mort miserable. <Number 5>Hages record, benigne senyor, puix tens fills, los quals nostresenyor Déu en tot semblants als pare conserve,quines són les forces de l'amor paterna; e per solamisericòrdia, en gràcia de mercé no poc estimada, la tua senyorianos atorgue jo en lloc de Benjamin catiu enalegre cativeri romanga; que en tot lo que Benjamin a tu servirporia, sens dubte poré jo millor servir la tua illustre senyoria;e més: que hauràs de mi servitudalegra, estimant lo meu cativeri molt més que libertat solta."
<Page 35><Number 1>No podia lo visrei més avant detenir les piadosesllàgrimes que dels seus plorants ulls no sortissen.Volent manifestar als germans la veritat del que fingia, manàtots los altres ixquéssen de la gran sala, e ab veu tan alta quetots los de la casa lo so de les sues paraules oir podien,cridant en llengua ebraica, ab plorosa veu deia: "Jo so Josef,germà vostre. Es ver nostre pare Jacob encara visca?"
<Number 2>D'admiració extrema, ensems ab temor incomportable, oint aquestesparaules les germans estaven semblants a imatges esculpides enpedra: mirant a Josef, fora de si algunmoviment no senyalaven. Lo qual, ab veu baixa, suau e benigne,plorant los cridava:
<Number 3>
"Acostau-vos a mi germans. Jo so Josef, germà vostre, lo qualvosaltres venés en lo camp de Sichen, que així hopermetia la divina providència, per la restauració vostra ed'Egipte, Apartau la temor de vostres espantades penses, que laconeixença que tinc manifesta de vostre verpenediment, ha ras del tot l'ofensa del meu amollit ànimo. Tornausens tarda a nostre pare, al qual, de part miabesant les mans, direu que dos anys passen a la fammultiplicada, e ans passaran cinc anys que la terra, per estèrilsequedat, sofirà ésser llaurada. Vinga, doncs, ab tota lageneració vostra, e prendreu per habitació de vostre viure laregió de Gessen, que en los regnes d'Egipte més fèrtil senomena, e per a la pastura de vostres bestiars més disposta."
<Number 4>No podien los germans, per admiració extrema, al visrei jaconegut respondre; los quals Josef tots abraçant, emés a Benjamin, llàgrimes de gran amor plorava.
<Number 5>alegrà-se lo rei Faraó quant les sues orelles oiren que lovisrei sos germans coneixia, e més com sabé la suageneració noble; manant ab liberalitat de granmagnificència enviàs a son pare Jacob forment en granabundància, ensems ab carros e moltes atzembles onpoguessen portar tot quant en la terra de Canan posseien, e delsregnes d'Egipte elegissen la part que a llur viure fos mésfèrtil e conforme.
<Page 36><Number 1>Vestí, lo visrei Josef, tots los germans de riques novesvestidures, en especial a Benjamin, al qual sobre tots féupresent de joies de gran vàlua; disponent sens tardaacaminassen, perquè en veritat estimava de llur absència, e mésde Benjamin, son pare jacob tenia de temor la pensa sollícitacircuida.
<Number 2>Ab goig e alegria tan gran qu'escriure no es comporta, losgermans acaminaven; e lo pare Jacob los dies
comptava, que l'amor de Benjamin de greus temors la sua ànimacombatia. Mas, quant véu sos fills que ab mostra de tan granalegria arribaven, mirant a Simeon, e més aBenjamin, pensà que de la venguda d'aquells tan gran festacelebraven.
<Number 3>Acostaren-se los fills a l'antic pare, e, ans que alguna cosaparlassen, ab altes veus d'alegra entonació cridant deien:"Josef, ton fill, germà nostre, havem trobat e ell és lo visreique los regnes d'Egipte senyoreja, e sobre totes coses a tuveure desitja. Mira los carros eatzembles que t'envia perquè ab nosaltres, nostres mullers efills, e tot quant tenim, en Egipte davalles."
<Number 4>Admiració que les altres totes passa, de Jacob tenia la pensaassetjada, oint noves de veritat tan admirable. E semblant ahome qui de profunde dormir, ab cuita de gran remor, lodesperten, mirant los fills no tornavaresposta; que el seu enteniment, en tan poc espai, tan gransextrems discòrrer no podia: que a Josef, lo qual de bèstiasalvatge mort dilacerat estimava, de present ab vida tan pròsperalo contemplàs senyor d'Egipte. E girant los ulls als carros eatzembles que son fill Josef litrametia, assegurà l'enteniment en la veritat de tanalegre nova; e tocant ab los genolls en la dura terra, juntes lesmans, llevant los ulls d'alegres llàgrimes plorosos a lacelestial esfera, a la divina magestat en semblant estil tangrans beneficis regracià:
<Page 37><Number 1>"Senyor Déu, essència infinida, a tot lloc present, ésserimmutable, vida interminable, eternitat sens fi,omnipotent infatigable potència, causa eficient eprincipi, virtut e força de tota creatura, intelligènciaincomprensible. En vós e per vós e dins vós, art, espill e idea
de tota cosa factible, veritat infallible, pèlag sens fonsprofunde d'infinida misericòrdia, bondat per si d'on les altrestotes davallen. Contemplar no basta alguna creada pensa, com,per camins a nosaltres inscrutables, la vostra providència loshumans actes disponent administra, consentint en libertat lonostre franc arbitre; permet la vostra bondat immensa les maldatsque nostre malícia obre, de les quals vostra infinida sapiènciasingulars efectes acaba; e aprés, la vostra acostumadamisericòrdia vènia e perdó atorga a aquells qui de tals malesobres se peniden. E per ço és més que foll, infel e rebelle loqui murmurant s'entristeix del que vostra magestat per millortostemps obra.
<Number 2>Gràcies, Senyor, e llaors les que puc, a la vostra celsitudendrece, que a Josef, fill meu, factura vostra, del'iniquitat de sos germans lo vostre poder ha fet delliure, e lafont brollant de vostra infinida misericòrdia a ells ha llavat detant ennegrida culpa, e a la terra de Canan e d'Egipte lavostra inscrutable sapiència ha proveit de bastament de vianda.
<Number 3>Multiplique, Senyor, ara e tostemps la vostra misericòrdia, a laqual humilment suplique, per especial singular gràcia, me atorguelos meus ulls la cara de Josef puguen veure, perquè la mia ànimacontenta al si d'Abraham, servent vostre, davalle."
<Page 38><Number 1>Aquesta oració Jacob acabava, quant los fills a ell més props'acostaren, besant-li mans e boca. Tots ploraven; e, senstarda, ab esforç novell e força que el desig de veure Josef liportava, començà l'antic pare, ab tota la sua generació, lo camí
per als regnes d'Egipte; e ab cuita major que la sua edatcomportava, sana e salva la sua venerable persona, arribà a laterra de Gessen, que entre les altres en la província d'Egiptemolt fèrtil s'estimava. <Number 2>Tramés Judas al visrei ambaixada, denunciant-li de Jacob lapròspera venguda: segué Josef en lo seu carro ab noble triumfo ede gran excellència, acompanyat de magnífica companyia, venc arebre son pare, al qual, tocant ab lo genoll la dura terra, besàles mans, com a fill humil de gran obediència.
<Number 3>Abraçà, Jacob, e besà Josef, son fill, que sobre totes lescoses del món més amava, e llàgrimes abundants de gran amor lacara dels dos banyant regaven. Ab veu tremolant ensems e alegrade goig tan gran, que major en aquest món trobar no es poria,plorant deia:
<Number 4>"Vengut és lo temps que, si a nostre senyor Déu és plaent, paganta la mort lo general deute, la mia ànima del'antic carçre de la corporal habitació se partiràcontenta; puix he vist a tu, fill meu e de Raquel, perl'absència del qual, d'aquell jorn que et perdí, és estada mavida trista."
<Title Ju1><Page 0><Number 1>Per l'experiència manifesta que tinc de vostra verdadera amistate condició afable, mossèn Joan Roís de Corella, he presatreviment de demanar-vos, en singular gràcia, vullau acceptar laploma, seguint l'estil de vostres elegants poesies, de la fingidavisió de Paris laverdadera allegoria declarant escriure. E, per abreujar part devostre treball, atenent com sou breu ab enuig dels qui us
escolten, en vostres rims e proses seguint l'estil que de vós nopoc desig aprendre, he delliberat escriure la poesia que usdemane; remetent a vós la correcció, abl'allegoria.
<Page 1><Number 1>Alexandre Paris, fill del rei Priam e de la reina Hècuba,germà de l'invencible Hèctor, ab delitosa fatiga en lo servei dela casta deessa corrent, calcigava los florits, fèrtils earborats camps, en la delitosa muntanya d'Ida, la qual nodistava gran espai de la plorada ciutatd'Ilion en la noble província de Troia. E, al temps queApollo lo migdia senyalant les ombres apoquia, fatigat lopríncep Paris de la meridiana sesta, llançant l'acalorat cossobre un verd estrado de la pintada terra, a laflorida riba del riu Xantus --lo qual, ab lúcidesno-fondes aigües per l'arborada silva corrent, a les sues ribesvestia d'un verd esmalt de natural orfebreria-- així descansavalo fatigat caçador, a la humida e suau ombra d'una odorantflorida murta; l'arc descollat i l'aljava de les sues eletesfleixes havia acomanat al'arbre.
<Number 2>E no passà gran espai, ans que la son als seus ullstingués entrada, que, per la delitosa riba de la lúcida aigua, lasua vista començà atènyer, en majestat de gran excellència, tresmirables dones, de tan alta inefable bellea, que excellien loslímits de natura humana. E calcigant lo verd esmalt de laflorida praderia, a Paris, qui de visió tan excelsa espantatestava, ab gest afable s'acostaren; e, ab entonada veu portant locant Venus, Juno tenor, e Pallas una acordada contra, enacordant harmonia cantant, semblants paraules començaren:"A tu, Alexandre Paris, fill del gran rei Priam, criat en lessilves d'Ida libert, apartat de l'escura boira de les ocupacionsmundanes, venim, Venus, Pallas e Juno, discordes de l'estima
de nostra bellea, concordes al teu arbitre acomanar nostradiscòrdia. Mira aquest pom, e llig les lletres, e, ab breusentència pronunciant, nostra causa determena."
<Number 3>Portaven d'or un pom les altes senyores, en alt mirable arteficiobrat, cenyit a l'entorn d'unes verds lletres, tallades desingulars maragdes, que distinctament deien: "Sia donat a la mésbella." E era lo pom en figura d'una testa de la deessadiscòrdia, de la boca de la qual, ab irada continença, lesesculpides lletres proceien; així en perfecció figurada laimatge, que paria ab los ullsoísseu la veu de les pintades paraules.
<Page 2><Number 1>Estava admirat lo fill del rei Príam de tan granmeravella, que, fora de si transportat, alguna cosa noresponia. Acostà's més prop l'alta reina Juno, eallargà la mà al vergonyós jutge, consentint ab alegrecontinença, en senyal d'amor, a la sua mà dreta Paris acostàs laboca; e, ab gest afable, a semblants paraules féu principi: "Noet meravelles, graciós príncep, sinosaltres, deesses, a tu, mortal home, som contents nostra causasotsmetre: que, puix entre els homes desitjam ésser lloades, ésmolta raó a nostra glòria los homes sienjutges. Mira, doncs, ab sollicitud discreta nostra causa, e not'oblides, ans que jutjant determenes, entendre que bellea és, endeguda quantitat, ab color convenient, les parts totes al costenir conformes. Mira, doncs,l'altitud de nostra persona, e guanye la joya aquella qui, endeguda quantitat, totes les parts, ab venustacolor, en bellea té perfets. E, perquè en lo meu dret millorpensant esguardes, jo et promet, ab veritat de reina deessa, quesi la causa per lo teu juí se declara ésser mia, jo et procuraréaixí pròspera fortuna enabundants riquees, que tots los reis del món, en esguard teu,
seran en pobretat miserable."
<Page 3><Number 1>La fi de les paraules de la deessa Juno, fon principi al parlarde la deessa Pallas; la qual del seu cap llevà una celada que eldéu Vulcano ab mirable art havia obrada, e romania la sua carade color que, partint-se de lliris, a roses s'acostava. "A tu,jutge de les silves, fill del rei d'Asia --dix l'alta deessa--pregant encarregue sola una cosa recordes: quant la celsitud del'enteniment la bellea del cos arrea e, per lo contrari, defaltdegentil entendre a la bellea corporal, encara que sia gran,despulla. E perquè la justícia mia, ab sollícita pensa cercant,millor trobes, a fe de deessa, filla del gran Júpiter, jurant tepromet, si la part de la mia justícia declarant determenes, jo etseré així favorable en triumfo excellent de batalles, que delsaltres reis cessarà la passada glòria; e si vols en altacontemplació, perciència atènyer gloriosa fama, callaran les llengües dels quifins ara han escrit, en esguard de les tues elegantsescriptures."
<Page 4><Number 1>"A tu, Paris, criat a la riba de les fonts en la delitosamuntanya d'Ida --respòs la deessa Venus-- jo nosotsmetera ma causa, sinó que sé, amant a Enone, has ja sentitexperiència de les dolces nafres de les miesdaurades fleixes; e així has perfetament après quina cosa és deles dones la bellea. Doncs, recorda, enamorat jove, que grandiferència prenen les coses quan, sens praticar, solament semiren, de quan, praticades, perfetaments'experimenten; e moltes dones, per a escriure d'elles, tenen
extrema bellea, que, praticant, la voluntat noencenen. Pensa, justificat jutge, que tu no jutgesbellea d'imatge sens ànima, mas bellea de dona, en la qual secomprèn gest, paraules e gràcia, ab tots los moviments que podenembellir o enlletgir la humana forma; que, ab tot l'instrumentsia en alta proporció ben acordat, si lo qui mou les cordes nosegueix la proporció de verdadera acordança, als qui oen nodelita lo so entonat endesacordada música. E perquè, no menys de les altres, la veritatde ma justícia mirant reconegues, si la tuasentència la mia part justament pronunciant determena, jo etpromet, en do de gràcia inestimable, de les mies eletes unadaurada fleixa, d'alt e noble tempre, que cert ferrà travessantles entràmenes e voluntat de la dona que en tot lo món, entre elsvivents, mèritament més bella s'estima." <Page 5><Number 1>"De la celsitud de vostra majestat, deífiques senyores, està lamia pensa ab la llengua alterada --respós lo fill del reiPriam-- que egualment estime difícil refusar o acceptarjudicatura de tan excellent causa; car, si no accepte, jo, mortalhome, ja em condamne, desobeint als manaments de vostra deitatexcelsa; si accepte e no jutge, a totes les parts injustíciapronuncie, que dilatar la justícia és a totes les parts ferinjustícia; e si,jutjant, vostra bellea egual determene, lo vostre plet notermena, e, volent a totes complaure, de totes mèritament mereixcla gràcia perdre; e si la una part ab veritat declare, d'iraterrible de les dos no em delliure. E si, en aquests contrasts,callant, l'hoc o lo no allargue, detenint la claredat de vostrasenyoria, de grosser cortès no m'excuse. Què farà, doncs, matribulada pensa, enfortuna vàlida, ab contrasts de tan diversos ventscombatuda?
<Number 2>Però, si mal no em recorda del que en ma adolescència he oit demoral filosofia, consell sobre cas necessari no es comporta;doncs, a mi consellar no em fretura si acceptar he lo juíd'aquesta excelsa causa, que necessitat ésmanifesta als vostres manaments jo desobeir no puga. E així,puix lo viatge en aquesta mar tempestuosa excusar no es comporta,dreçaré la proa de ma sentència a latramuntana de la veritat immoble. E, ab aquesta entenció recta,lo gran Júpiter, qui les penses dels jutgesendreça, farà sorgir la mia sentència en lo port de rectajustícia. E si, verament jutjant, de vostres majestats algunaroman descontenta, romandré jo content, puixveritat sia contenta.
<Number 3>Però, ans que en lo procés de vostra causa atentamentesguarde, no vull a vostra majestat s'amague que, ab tot que enaquestes brodades silves, en l'honest servir de la casta deessala mia vida se deporte, però estan les mies entràmenes ensems abl'ànima, nafrades d'amor verdadera d'Enone, nimfa de bellea tanexcelsa, que de mi tot, en libert cativeri, en aquesta silvatriumfa. E així, amor, en los retrets de mon juí té posadacerta, que a mi, sens ella, jutjar ni viure és impossible."
<Page 6><Number 1>"A nosaltres --respòs la reina deessa Juno--, Paris, ésmanifest amor té assento de reposat estrado en lospaiments de la tua pensa. E així, a tu ab acordat prepòsitvenim, perquè amor lo teu enteniment en los retrets de nostrabellea guie; que, sens amor, entrar no hi pories. E puix Enone,a qui mèritament ames, en lo juí de nostra causa no entra, anosaltres la tua amor ofensa no procura, ni tu saps, absentEnone, de nostre juí ella qual part determenaria.
<Number 2>Sies, doncs, obedient en prestament jutjar nostra causa, que,així com tu has determenat, dilatar la justícia és a totes partsfer injustícia; e de l'amor d'Enone l'excusa desampara, quenosaltres som contentes Enone en totaperfecció nos avance; car tenim per foll aquell qui ama, si creualguna altra a la que ama s'acompare, e encara més, si pensa quealgun altre sinó a ell amar puga. E aquestes són dos claus quedins lo carçre d'amor a tots losenamorats tanquen, ab les quals Enone mèritament a tutanca. E per ço de tu havem fet elecció, per singularjustificat jutge, puix ames tant a Enone, que algunad'ella no et porà prendre, ni la tua justícia lo camítorçre."
<Page 7><Number 1>"Puix ab delliberada voluntat, ínclites altes senyores --respòslo fill del rei Príam-- la vostra majestatdellibera de tan ardu negoci jo sia indigne jutge, a mi no seriapossible, ab dret de vera justícia, determenaraquesta gran causa, si vostra persona, sens algun vel, primer jono contemple; ni a mi par a l'honestat de vostra excellènciaperjudique, que si la deitat de vostracelsitud alguna malaltia vos consentia, sens ofensa de pudicícia,a Esculapius o Apollo les parts secretes de vostra personaestarien descobertes; jo só metge del'estima de vostra bellea, la qual, ab tot que en la cara, pusnoble part del cos, tinga certa posada, però, si egual bellea lacara de vosaltres arrea, seria justícia guanyàs lo pom aquellaque les altres parts tingués més perfetes. E sia vostra majestatcerta, que el meuenteniment estaria així atent en poder, sens frau,determenar aquesta gran causa, que no consentrà la mia voluntaten afecció d'amor deshonesta s'aposente; e mon voler més avant no
passarà, sinó així com si, entre blancs lliris, colorades roses,odorants violes, qual és més bella flor determenava."
<Page 8><Number 1>Atenien les altes reines, l'una a l'altra mirant, al que Pariscom a jutge demanava, quan la deessa Pallas començà en semblantestil respondre: "Puix ambició de vanitat de llaor humana nos hacativat en ésser subjectes al juí d'aquest jove, a nosaltres ésforçat obeir les lleis, les quals, com a jutge, determena." E,encara parlant, començà desnuar d'or la cordadura d'un brial dedomàs burell, del qual les obres estaven en alta musa perfiladesdemaragdes, que, ab safirs mesclats, la vista humanaafalagant, d'aquest món la transportaven; e estava delbrial la cortapisa sembrada d'uns fullatges de verdolivera e fèrtil: les olives de negres e verds esmalts cobertes,que als miradors convidaven allargar la mà per collir lo fuit delpintat arbre; e en los tapins, de setí morat. estaven brodatsflorits espinosos abriojos, així ab mostra de verdaderes espines,que no gosàveu les mans estendre per collir de l'ampla cortapisales sobrellevades olives; e un mot de lletres d'or, entre lesespines,clarament deia: Obriu los ulls als dans que seguirpoden. E portava en los pits, l'excelsa reina, unrelluent carboncle, lo qual, del seu coll, una madeixa de fild'or tirat sostenia; tan prims los fils, que sols la color, e nola quantitat, la vista humana atenyia.
<Page 9><Number 1>De l'alta reina Juno fon la resposta dels seus muscles deixarcaure un reial manto de vellut carmesí, així de color ardent que,
per la semblança que a enceses brases tenia, les mans humanes lotoc refusaven. E del seucoll, un fil de perles tenia un transparent diamàesculpit en figura de calandri, la cara girada als quicontemplaven la bellea de l'alta reina, que semblava lo fingitocell verdadera mort als miradors pronosticava; e estava lo reialmanto en rica orfebreria brodat de verds florits agnus-castus,sobre los quals entristides tortres planyien, així ab verdaderacontinença de plànyer, que ab les orelles ateníeu escoltar loplorosa veu de la pintada figura; la qual, dels becs delsplorosos ocells proceint, clarament deia: Dins honestat tots mosdesigs se tanquen. E eren los tapins de l'excelsa deessa, de setínegre, cremats d'unes pintades flames que en alt pujaven, fentmostra les faldes de la deessa volen encendre; edavallava una pluja d'un núvol brodat, en aquell lloc on la reinalos peus tenia, de mostra d'així verdaderaaigua, que, rosant sobre los focs, les flames fumaven. <Page 10><Number 1>Ab vergonya, d'extrema gràcia acompanyada, la deessaVenus quasi refusava deixar una bèrnia de setí negre, que, enlluor, de l'orient les perles vencia, brodada d'unes colomesblanques e burelles, los ulls e los becs e los peus, d'encesosrobins, sobrellevats en perfecció extrema; e estaven les simplescolomes sobre una praderia de verds mates de falguera, que pariacercassen lallavor de l'estèril herba, que als miradors convidaven portar-lossement de verdadera pastura; e lletres d'or, escrites sobre lesfulles de la brodada falguera, que, ajustades, clarament deien:Lo fruit d'amor ab grantreball se troba. E més baix dels pits de la graciosa deessa, un
gesaran fet de balaixos no deixava caure un robí esculpit enimatge de basalís, ab la vista aixímortal encesa, que als miradors, si els ulls no baixaven,verdaderament esmortia; e eren los tapins de l'excelsa reina desetí carmesí, en estrany artefici brodats d'uns trossos decaramida, dels quals naixien brots verds de florida artemisa, lesfulles esmaltades de blaves lletres que, distinctament, deien:Venç gran amor paraules,herbes e pedres.
<Number 2>Fingia, doncs, l'alta reina per honestat no volia deixar delsseus muscles caure la brodada bèrnia; però, a la fi, perquè nofos vist sens combatre ésser vençuda, sobre la florida terra lodevisat mantell deixà caure, los ulls dreçats a la vista deParis; los sentiments del qual així cremant encenia, que notenia poder, lo subornat jutge, de mirar a Venus poder seretraure.
<Page 11><Number 1>Oh, cosa no poc difícil, que la voluntat en lo regne de nostraànima, senyora del ver juí, a l'enteniment noforça los seus passos torçre, e, no pensant fals jutjar, sovintsentència pronuncia que manifestament als qui sens tal passiójutgen, per iniqua se descobre. Singularitats estranyes en ladeessa Venus l'encegat jutge mirava, e no entenia, ni entendrevolia, l'estimat pom sinó en les sues mans degués prendre posada. E així, mirant a Venus, estava la sua voluntat encesa, que nocomportaval'enteniment entràs en los retrets de les excellentsbellees de Pallas e de Juno, estimant que si algú reprenia lodecret de la sua justa sentència, li esdevenia perquè de Venusles singularitats no bastava entendre. Aquest és naufraig que
sovint encorren aquells a qui gran amorencega; que si a la que amam, bellea ni virtut noacompanya, e los miradors de nostre engan se rien,nosaltres nos riem e tenim per folls a ells perquè se'n rien,estimant ab poc saber ells no poden veure lo que nosaltres,embenats, pensam subtilment entendre. Qui pot dir quant folls'estimaria aquell qui, sens instruments sonants, ballant moguésles parts totes de la sua persona, lo qual, si ab acordada músicamovent ballava, de graciós ballador mèritament s'estimaria? Així, miserablesencegats los qui amor encega, mouen nostre voler, actes e vida,al dolç e mortal cant de l'amor deshonesta; e los miradors quital voler no tenen, ab veritat folls nos estimen, perquè nosenten l'entonat so de l'amor que ho entona; semblants a aquellsqui de lluny als qui ballen ab la vista mirant atenyen, e lo so,a les sues orelles noatenyent, a ballar no els convida. Així aparegué al'encegat jutge la deessa Venus, ab a sua gràcia, gest e afablecontinença, vencia l'elegant e noble figura de Pallas e Juno.
<Page 12><Number 1>Estaven les tres deesses al juí afectat de Paris atenentsubjectes. Oh, cosa de misèria inefable, que el desig e ambiciód'aquesta fosca, falsa e breu glòria algunvirtuós subjugar puga a la popular vana sentència de l'ignorantpoble. Tenia l'apassionat jutge en la mà dreta lo pom de tantadiscòrdia; del qual fent present a Venus, pronuncià en semblantestil breu sentència:
<Number 2>/"Preniu lo pom, mare del gran Cupido:/que no és tan clar lo lluminós Apollo/quan, al migjorn, escureix a Diana;/ni així venç lo relluent carboncle/en claredat totes les altres pedres,/com venceu vós a Pallas e a Juno."
<Number 3>No acabava lo fill del rei Priam lo darrer vers de la breusentència, quan Pallas e Juno, fugint de la suavista, ab irada veu cridant deien: "Oh gran misèria nostra, ed'aquells semblants a nosaltres miserables, qui a la varietat deles folles afeccions humanes les sues grans singularitatssotsmeten, d'on los és forçat dels falsos ju's alguna tristíciasostinguen. Si és verdader bé lo que dins tu posseeixes, ellsol, ab delit de virtut, sobre tots los altres alegrant tedelita. E si no és verdader bé, com no prens vergonya, ensems abtristícia, del que no posseeixes falsament lloant te difamen?
<Number 4>Romania la reina Venus, ab continent alegre, regraciant a Parisla desitjada sentència; al qual donant una daurada fleixa, desemblant estil dix afables paraules: "Ab tot que del teu juí,justificat jutge, la veritat clarament sia manifesta, la qual persi dóna premi a aquells quirectament jutgen; però, per atènyer lo que promès t'havia, com areina deessa --no per inclinar la tua afecció a la part de majusta demanda, mas perquè, en la mia justícia, ab tot fosmanifesta, millor considerant mirasses--, pren aquesta dauradafleixa, ab encantament de tan poderosa força, que dels núvolsd'honestat derrocarà qualsevol alta senyora a qui afectadament,ab empenes de verdadera amor enutjant, l'endreces." E, encaraparlant, per l'airecomençà llunyar-se de la sua vista.
<Title Ju2><Page 0><Number 1>Ni vull ni puc negar, mossèn Joan Escrivà, lo delit gran que la
mia pensa, per continuat estudi fatigada, ateny llegint l'altestil de vostre elegant poesia; que, ab tot diverses vegades e enllocs diversos jo haja llest de Paris la fingida judicatura,però no ab tal estil ni de tan riques profundes sentènciesarreada. Estic no poc alegre los entenents manifesta experiènciamiren del que jo de vós, ab molta veritat testificant, parle.
<Number 2>Al que afectadament voleu, que, seguint lo meu baixestil, l'allegoria --o, més propi, tropologia-- d'aquesta poèticaficció pintant jo descriva; puix no us pucdescomplaure, ab tot que l'estudi de la sacra teologia la majorpart de mon viure ocupe, ab lleugera fatiga,pensant per vós l'accepte, só content dels sermons girar laploma, e en breu expondre vostra excelsa poesia.
<Page 1><Number 1>Es manifesta veritat a tots aquells qui dels poetessubtilment les ficcions contemplen, que, escrivint algundocument, entenien escriure o de moral filosofia --eaquest se diu seny tropològic--, o determenaven algun secret denatural filosofia --e aquest se nomena allegòric--, o entenien dellur diabòlica teologia escriure --e aquest se nomena senyanagògic. Encara que tots aquests senys en una mateixa ficciótrobar se poden, dels quals en la sacra Escriptura tenimmanifesta experiència, perquè en ella sola, pròpiament, totsaquests significats, per la sua gran excellència, singularment setroben; però crec, estimat germà e senyor, vos recorde que, al'expondre de lespoesies, no és mester totes les particularitats se declaren, masbasta la fi per la qual se diu expondre. E mostra's clar en losagrat Evangeli, on lo nostre mestre e senyor, en la paràbola dela vinya, determenà que els primersmurmuraven quan veien que tant lloguer com ells los darrers
atenyien; e és certa cosa, segons expon lo gloriós sant Gregori,que els primers eren los sants patriarques eprofetes; los quals, en la cort de parais, ni quan estaven en losi d'Abraham, per enveja no murmuraven, ni murmurar podien sivolien; mas entenia significar, lo nostre mestre e senyor déuJesús, que els darrers, nosaltres gentils, no hauríem menorpremi en la sua glòria del que han hagut los primers sants paresqui portaven lo jou e feixugacàrrega de la pesada llei d'Escriptura.
<Page 2><Number 1>Acostant-me, doncs, al breu expondre de vostra elegant poesia: Paris, fill del rei Priam, criat en les silves ab delitsnaturals, és qualsevol home en l'edatd'adolescència, fill per creació del gran rei, Déuuniversal, dotat de naturals dons d'ànima e de cos.Passeja e deporta's e caça, per noblea d'enteniment, per totesles coses d'aquest món, les quals calciga, perexcellència que té sobre totes les altres creatures. E, nodetermenant quina vida elegesca, llança lo cos sobre la floridaterra, prenent delit en les coses naturals, en les quals ésimpossible algún no es delite. Està a la riba del riu dels bénsmiserables d'aquest món, transitoris semblants a corrent aigua;ha deixat l'aljava de leseletes fleixes, ensems ab l'arc, que és l'esforç ab lo qual lavida virtuosa deu ésser elegida. E així, en natural oci, enemicde virtut, a la sua vista se presenten tres deesses, les qualsnosaltres havem fet del món senyores: Juno, deessa de riquees;Pallas, deessa d'honors;Venus, deessa de la carn. Sots aquestes tresconcupiscències lo pern d'aquest món girant, fa lo seu vogi,prometent-li grans dons; que les coses d'aquest món miserableaixí ens enganen, prometent-nos bastament del que una mínima part
donar no poden, llevant-nos lo bé que dins nosaltres posseim.
<Page 3><Number 1>La reina Juno, ab la misèria de les sues tristes riquees, nospromet contentament perfet en delitosa vida; e, si de la veritatno volem los passos torçre, algú no ésdescontent, pobre, miserable, en vida trista, sinó lo ricdesventurat avar, al qual fall lo que desitja, e més lo queposseeix, puix no li val sinó per a poder més desitjar. Ohemmetzinada aigua de la sedejant avarícia, que augmenta la setals que més ne beuen. Oh enutjosa escala, que, més alt pujant,nos trobam més baix, perquè lo desig de més adquerir augmenta,d'on la fretura major se causa; que algú no li fall sinó tant comdesitja. Oh treball defatiga infinida, que es fa major aprés que atenyeu lo per quètreballau, car sens dubte, ab major dolor de la que es guanya, seposseeix la trista pecúnia. Oh gran pietat del miserable que,davall tan gran pes treballant, seturmenta. Quina dolor de vera misericòrdia nos cobriria, sivèiem algun home carregat de tan gran càrrega, que no tinguéssempoder, socorrent, fer-lo delliure? Sentiu, doncs, major dolord'aquell qui, ab miserable ànimacarregada del pes dels metalls ponderosos, davallarà fins en loscentres dels inferns, ab eterna pena. Ohsollicitud humana, enemiga de nostra felicitat, que ha volgutdescobrir e traure de les entràmenes de l'escura terra losenemics nostres metalls, los quals la primera causa amagatshavia, davall los nostres peus soterrats, e la mísera sollícitaavarícia, enemiga de nostre estat tranquille, ab les ungles derapacitat cavant, ensems los ha descoberts e ha fet ample camíper als trists escurs regnes de Satanàs. E ja en aquest món, en
la tristícia e sollicitud de l'alterada cara, mostren aquell iniccativeri que, sens poder haver libertat, los encarcera, tancantla cativa ànima en lo carçre estret de la pesada caixa. D'onmanifestament se mostra lo nostre parlar és impropi quan diem queel miserable avar té los diners; ans és veritat manifesta que elsdiners tenen a ell; si no ho entenem semblant al malalt, del qualdiem que té la febre, o a l'endiablat, que té lo diable. Ohbenaventuratsapòstols, e aquells qui semblant vida perfeta segueixen, losquals, d'aquest món menyspreant les falses promeses, ara eeternament en la ciutat de paraís posseiran riquea infinida.
<Page 4><Number 1>Pallas, qui es nomena deessa de batalles, ab la victòria de lesquals gloriosa fama han atès molts grecs, romans e cartaginesos:Qui pot dir los perills, dolors e misèries que senten los quiseguint acacen, ab popular fama,honor d'aquest món miserable? Los quals, molt tard onunca, sinó ab sang, d'aquest món se parteixen, e en l'altreeterna deshonor, ab inefable pena, senten? Oh, quant sovint lavana popular glòria, no els mèrits de virtut, mas la pròsperafortuna esguarda, e tostemps lloen lo que desitgen en ellss'esdevinga. Oh ombra transitòria; oh fantasma nocturna; ohfollia que les altres totes passa: Lloaren los superbos romans alprimer Bruto e a Collatí, primers cònsols, los quals, abconjurada tració, llançaren los reis que Roma senyorejantposseien; e, entre els déus, a Cèsar e Octovià collocaren, queab molta sang de nobles ciutadans, destruiren lo que Bruto eCollatí havienedificat; e als uns e als altres, per actes contraris,
alçaren en llurs temples de metalls altes figures, perquè als unse als altres seguí pròspera fortuna. Oh vententerbolit de negra pols, que les populars penses encega. Si elprimer Bruto mereixqué de metall alta estàtuaperquè, conjurant contra el rei Tarquí, la ciutat havia fetliberta, lo segon Bruto, què mereix, ensems ab Càssio conjurantcontra Cèsar, lo qual, un ciutadà, a general monarquia aspirant,tenia la ciutat més que Tarquísubjecta? A l'u, entre els déus triumfant, adoraven,perquè destruí aquells qui Roma justament posseien. A l'altre,perquè matà aquell qui, injustament, la teniacativa, ha'l trobat lo poeta florentí en lo centred'infern, al costat de Judes; Judes, perquè traí Déu homeredemptor del món.
<Number 2>Oh benaventurats martres, en aquest món e en l'altreeternament lloats; que, vencent a la mort, han fet passar l'ànimaliberta, per les belles nafres dels esquinçats cossos, alt enparaís, atenyent arcs triumfalsd'inefable victòria; e, en companyia de l'emperador Déu Jesús,davallaran sobre la vall de Josafat, quan losmiserables capitans Cèsar, Anníbal, e els altres, encompanyia d'innumerables diables, oiran aquella trista veu,d'eterna sobre totes dolorosa sentència.
<Page 5><Number 1>La terça deessa, Venus, quines dolors nos procura. Nostreprimer pare, sobre tots miserable, ara sant gloriós,clarament ho testifica; e aquell sobre tots ingrat, més sabentdels altres homes, Salamó, ensems ab lo penident justificatDaviu, son pare; los quals, per lo servei de Venus, actesabominables contra Déu e contra el proisme cometeren. Ohceguedat sobre totes cega, que els ulls de nostre entenimentembena. E cascú de nosaltres és un altre Paris, que, a Venus,de nostra vida donam la joia; eaprés, ab quins treballs, ab quantes culpes, treballamatènyer lo que Venus, per nostre major dan, nos promet. Noservam amistat ni fe, juraments ni promeses; e fins en los
inferns cercam mortals remeis de nostra amor furiosa. E si algunatrobam que ab poc seny a nostra folla amor responga, quina glòriaestimam haver atesa, lo jorn que sola una lletra nostra accepta. E quina dolor, que les d'infern passa, nostres entràmenestravessant turmenta, si aprés, ab honestat a la deshonestatnostra e de nostresdesigs fugint contrasta.
<Number 2>Oh benaventurats en repós tranquille, aquells qui,desdenyant a Venus, ab castedat matrimonial, o ab honestaviduitat, o ab excellent virginitat, de la mar tempestuosa deVenus delliures, en l'honest port segur de pudicícia han llançatàncores, prenent terra en l'alta ciutat de paraís.
<Page 6><Number 1>Féu present, lo miserable Paris, de la joia de son viure, a lavoluptat de Venus, quan, acollit per lo rei Menelau en Grècia,ab reial cortesia li acomanà la casa, ensems ab la muller reina,en fiada comanada, perquè li era forçat, per ardus negocis,partir-se del seu regne. E vençut lo ben acollit hoste del'extrema bellea de l'alta senyora, rompent de verdadera amistatla poderosa força,portà-se'n en los regnes de Troia aquella Helena, per la qualencara de present, entre tots los vivents, per tragèdia sobretotes trista, de la misèria e cruel destrucció de Troia totesles nacions ab dolor parlen; e ell,miserable, combatent davant los murs d'Ilion ab lo rei Menelau,vençut se convertí en vergonyosa fuita, e aprés, en los camps deTroia mort, perdé, ensems ab Helena, la voluptuosa vida.
<Number 2>Oh, quants exemples d'inefable misèria als ulls del meuenteniment se presenten, d'aquells que, ab mort dolorosa, servinta Venus, han deixat a Venus e la vida. E no us vull negar,
magnífic senyor e germà, gran part de mon viure he despèsnavegant, no ab vent pròsper, en aquesta mar tempestuosa deVenus, e sovint les sues entuixegades fleixes han travessat lomeu enamorat ànimo, e en lo temps que ab més lealtat he servit lasua iniqua senyoria, he trobat en la sua cort ingratitud mésdesconeguda. E ab tot que ma pensa de present tinga embenada,encara somiant, tinc coneixença a mi és millor, desamat e malsatisfet, en dolor contínua portar ma vida, que si, amat esatisfet d'aquella per qui tan gran dolor me cobre, havia llançatàncores de contentament en los inquiets ports de Venus. Car losports d'amor deshonesta són principi de fortuna vàlida; e senscomparació, amar e ésser amat en latempestuosa cort de Venus és mal de més terriblepestilència que, amant e desamat, portar la vida trista; quemanifesta experiència nos mostra, aquell és més catiu qui abmajors cadenes e de rompre més difícils, té la vida cativa. Oh,quant li fóra millor al miserableLeànder, que la sua Hero, ab castedat honesta als seus desigscontrastant, d'abduis hagués delliurat la vida. La mort dolorosadels quals, entre les altres històries, ja crec vos és manifesta;per la qual, e per moltes altressemblants, ab manifest exemple se mostren los dans,dolors e morts miserables que, als qui són amats, ladeshonesta deessa de Paris procura.
<Title Lea><Page 1><Number 1>En la nostra mar Mediterrànea, en la província de Grècia, enles illes que vulgarment l'Arcepèlag se nomenen, estan duesciutats, Cesto e Abidos, distants la una de l'altra espai demitja llegua; lo qual espai la mar ocupant, veda les dues illessien una. Estava en la ciutat de Cesto Hero, noble donzella,
d'alt enteniment, gràcia e bellea, que per tots aquells regnes abclaredat d'ínclita fama relluia; e en la ciutat d'Abidos estavaLeànder, d'alta perfecció, seny e gentilea. Sols diferien que,Leànder d'home e Hero de donzella, singulars gràcies posseia. <Page 2><Number 1>Era passat Leànder a una gran festa que solemnecelebraven en l'illa de Cestos; e, entre les altresdonzelles, Hero sobre totes estava, de clara e elegant figura, ala qual Leànder, ab modesta e entristidacontinença, dreçà la vista; que així ho disponia la iniquafortuna.
<Number 2>Ixqueren a l'encontre al mirar de Leànder los ulls de lagraciosa donzella, e a l'u e a l'altre fon semblant ab viresd'enamorada herba tenien les entràmenes travessades, e que elspenetrants ulls, dels retrets de la nafrada pensa, entre siportaven secretes ambaixades. E fon tan gran lo mal d'aquestaprimera vista, que a l'u e a l'altre constituí en pensament desollicitud profunde.
<Number 3>Ab aquella major discreció que amor extrema comporta, demanàLeànder de la tan estimada donzella, e Hero de Leànder,seguint aquella arreglada honestat que a la sua fama gens noofenia; e sollicitud d'amor verdadera, a la qual res no lis'encobre, descobrí a l'enamorat Leànder que tenia Hero unadida, Latíbula, de la qual sola en egual de la sua ànima fiava.
<Number 4>Treballà Leànder ab delitosa fatiga, mostrant altresnegocis lo portaven, pogués parlar ab la tan fiadavella; e, ab gest vestit de temor honesta, a semblants paraulesféu principi: "La fama de la tua honestat,l'assossec e gravitat de la tua edat antiga, bastarien los meus
desig ordenar, si a terme deshonest s'endreçassen. E, perquè veigla tua continença ja em mostra no ab plaer les mies paraulesescoltes, no vull en llargues proses la mia dolor estendre; sinóque a tu, ànima d'Hero, siamanifest dins los termes d'honestat altre bé en aquest món nodesitge, ni m'és possible desitjar puga, sinó que, ensems catiu emarit, en los braços de la tua criada ma vida s'allargue. E atu, benaventurada dida, a qui ella tan mèritament ama, ofir losbéns, la persona e la vida; que, puix és tot d'Hero, la raó volab les altres suesjoies ho tingués en comanda."
<Page 3><Number 1>"De la tua discreció, afable graciós jove --respós la discretavella-- tinc la mia pensa per admiració suspesa, que els actes devirtut vulles enlletgir, cobrint-los ab vel de viciosos tractes,semblant aquells que la fruita del seu hort més saborosa gusten,si per les parets, com a lladres, la prenen. Si tu, així comdius --lo queraonablement se deu creure--, dins los límits d'honestat desitgesHero, ma criada, muller tua vixca, puix est tan prudent enelegir, no ho sies menys en proseguir lo que virtuosamentdesitges. La mia criada e senyora tévirtuós pare, de gran prudència, mare honesta, de clara evirtuosa fama, parents en gran nombre e estima, ab los qualshonestament pots tractar lo que demanes. Si tant com diusmèritament l'estimes, fuig no solament cosadeshonesta, mas tot lo que a deshonestat pot tenirsemblança; que si per altres camins venies al terme que desitges,a tu mateix faries gran ofensa, en lo temps que per muller esenyora la posseiries."
<Page 4>
<Number 1>Partí's Leànder de sa discreta vella, ab pensament de sollicitudtrista com poria d'Hero tractar lo matrimoni, cercant totsaquells camins que al desitjat termeportar-lo podien. E, per altra part, l'honesta donzella vots eprometences als déus prometia, li fossen tanfavorables, que a Leànder per marit li atorgassen.
<Number 2>Espai d'un any passava que Leànder, desdenyat delmatrimoni, ab esperança perduda per lo camí de virtut ni perforça d'amor lo seu voler pogués atènyer terme, delliberà de lavista d'Hero un poc espai apartar-se; passant la vida trista,esperar lo temps, lo qual grans negocis termena. E, partint-sede Cestos, los ullsendreçats a la riba e més a la casa d'Hero, dins si mateix, queels altres no ho oissen, parlant murmurava:
<Number 3>/Tan gran dolor lo meu cor trist esquinça,/que tinc recel la mort prest no m'assalte;/la qual jo tem perquè no em faça perdre/a vós, mon bé, per qui porte lo viure./E per ço fuig venir-vos a l'encontre;/que els vostres ulls del mur d'honesta vida/ab tempre d'or les fleixes de Cupido/tiren, matant a tots los qui no us fugen.
<Page 5><Number 1>Era tan gran l'honestat, seny, discreció e bellea de la nobledonzella Hero, que molts joves d'alta sang, ab grans béns,naturals e de fortuna, al pare, qui Austerus se nomenava, delmatrimoni de l'ínclita fillasollicitaven. Però, atenent Austerus als miserables béns defortuna entre els altres, per a gendre, elegia un jove desert debéns naturals e morals, perquè en gransriquees abundava; que sovint s'esdevé que, per mostrar nostresenyor Déu dels béns de fortuna la poca estima, permet sien
posseits per aquells qui alguna virtut noposseeixen. No volia l'entristida donzella lo matrimoni, perquèno era de Leànder, e encara perquè aquell la demanava a qui totsol entre els altres, ella, encara que no volguès a Leànder,avorria. E al pare donava resposta que, per al present, lavoluntat en matrimoni no la inclinava,excusant-se no ab algunes indisposicions fingides de la suadelicada persona; callant la verdadera malaltia de l'amor deLeànder, sola per la qual la sua pensa, ensems ab la persona,era malalta.
<Page 6><Number 1>Atenia la prudent dida, ab sollicitud de gran amor, en la vida del'honesta criada; e la color de la sua cara, e magrea de tota lasua persona, ab contínua tristícia sens manifesta causa,descobrien que algun pensament en los retrets de la sua pensaafligint la turmentava; e continus sospirs espirant senyalaven lofoc que de l'amor deLeànder les sues entràmenes cremant encenia.
<Number 2>Així portava la sua primera e extrema amor encoberta la tristadonzella, ab pes de tan feixuga càrrega, que altre remei, sinó lavida perdre, de sos mals no estimava.Tant, que un jorn, a l'hora que el sol de nostre habitable terracobrir se volia, era pujada la plorosa donzella en una altatorre, de la qual los murs de la ciutat d'Abidos, on Leàndervivia, clarament se miraven. E sollícita la discreta dida de ladolor e tristura de la criada, ab suaus passos pujant, escoltavasi l'entristida Hero, estant sola, planyent se dolia; la qual,contemplant la ciutat de Leànder, ab llàgrimes que dels seusullsabundants corrien, en veu piadosa plorant deia:
<Number 3>/Del món no em dolc, que ma vida vull perdre,/perquè del cos l'esperit ja delliure/puga, volant, estar prop de Leànder.
<Page 7><Number 1>Encara més parlara la trista donzella, sinó que Latíbula,entrant per lo terrat de l'alta torre, no esperà més oir del nomde Leànder; e, acostant-se a l'estimada criada, a semblantsparaules féu principi: "La contínua tristícia que dins lo teu coracollint comportes, en dan de la tua bella delicada persona,manifestament declara algunaextrema dolor la tua ànima greument turmenta. E nopenses quant perjudiques a la gran amor que et porte; que ma vidaja no l'accepte sinó perquè a tu, així com desitge, puga veure. Com no em descobres la causa d'on fascontinent vols abandonar lo viure? Si és mal queremeiar no es puga, per què, tenint-lo celat, majorl'augmentes, no donant lloc per on espire? Abandona, estimadafilla, una part de la càrrega de tos enuigs sobre mi, puixegualment ab tu l'accepte, e portem dos, ab carro de verdaderaamistat, aquell pes que u tot sol sostenir no poria. E, puixtens seguretat manifesta los teus secrets que fora de la miaboca, sinó ab l'ànima, passar no poden, comunicant a mi de tonmal la causa, és forçat algun remei o descans atenygues,recolzant tan gran pes damunt lo pilar de la verdadera amor, quea tu, vida mia, endrece." <Page 8><Number 1>Un sospir que dels retrets del cor de la plorosa Hero espirantpartia, fon principi a semblants paraules:"L'honestat que de les tues mamelles, estimada dida,mamant he presa, ha tenguda ma llengua muda, celant la tristor dela trista desaventura mia, esperant algun dia tu, per l'amor queem portes, ab gran instància
m'interrogasses; perquè em paria no tant, responent, la miahonestat prendria injúria, car de moltes coses retrau honestavergonya per a interrogar, que lo respondrecomporta. La causa per on ma vida se va a perdre, és Leànder,al qual, dins los límits d'honestat, jo per marit desitge; e, sidel terme d'aquest desig ma vida sedesespera, no vull que mos mals, sinó a mort desesperada,passen."
<Number 2>Un poc espai, los ulls endreçant a la llagrimantdonzella, tardà Latíbula tornar semblant resposta: "Molt tard onunca, d'indiscrets principis fi pròsperas'espera. Si el teu desig ab lo meu era conforme, estimada fillae senyora, hauries marit aquell qui, plaent a tu, a ton pare nodesplauria. E si tu no vols aquest joveExosus, a qui mèritament tan gran oi portes, dels altres poràsprendre algú a la tua voluntat e a la de ton pare conforme."
<Number 3>"Oh gran desaventura mia --respòs la trista donzella-- que aixímon pare vol Exosus per gendre, que d'algun altre solament no hoescolta; e ab tot que per si, encara que en lo món fos sol,Leànder tant valga, pensa, estimada dida, en comparaciód'Exosus, quant dins la mia pensa més perfet se troba. Però atu ni vull ni puc negar, pensant en Leànder, egualment tots medesalten, perquè a totsavorreixc, perquè no són Leànder, e a Exosus avorreria, encaraque tant no amàs a Leànder."
<Page 9><Number 1>Fatiga seria de prolixitat enutjosa recitant descriure lesdiscretes honestes raons que, per aconhortar la trista criada,Latíbula parlant raonava. Mas a la fi, amor, que sobre lesaltres passions nostre enteniment embenat encega, vencé a la
prudent honesta vella, prometent a l'enamorada criada per marit aLeànder, puix altre remei acceptar no volia; pensant no cometiagran erra, per restaurar de la criada la miserable vida; e al'enamorada donzella vencia l'amor de Leànder, e a la prudenthonesta vella, l'amor d'Hero.
<Number 2>Oh gran follia, creure que algun mal ab altre remeiar se puga,com sia determenada sentència qualsevol cosa augmenta si ab sonsemblant s'ajusta. Oh: benaventurats aquells qui, servint a Déu,per regla de virtuosa vida los seusmanaments contemplen, e, qualsevol cosa los esdevinga, per no resl'estimen, puix a Déu no sia ofensa. Quant fóra millor a Herosoferir qualsevol tristor o pena, ans que furtadament contractarde matrimoni ab Leànder. E si ans per dolor fos mortacontrastant a vici, fóra la sua mort vida eterna, digna de premi,e ara en los inferns nosentira aquella pena inefable, que els miserablesdesesperats eternament senten.
<Number 3>No passà espai de molts dies que, vengut Leànder a la ciutat deCestos, ab la discreta vella concertantacordaren com a l'enamorada Hero presentar se poguera. E perquèdelliberava Leànder ans la vida perdre que la fama de l'estimadadonzella ofendre, fon lo concert de ladiscreta vella ab Leànder que, al temps que l'escura nit alsfurtats plaers lloc abandona, Leànder nadant passàs aquell espaide mar que les dues ciutats separava; e que sens tarda, davanttothom, se partís de la ciutat de Cestos. <Page 10><Number 1>Ab gran alegria, d'ésser escrita impossible e de
tenir callada difícil, se partí Leànder de la ciutat de Cestos,mirant les aigües, la ciutat e la riba, e,sobre tot, la casa d'Hero, en la qual la sua ànima en alegrecativeri cativa romania; e, ab atenta sollicitudconsiderant, atenia pogués recordar bon esme per a la nit, quenadant sorgiria al port e terme que tantdesitjava.
<Number 2>Oh esforç terrible d'amor extrema. Ni la fredor del'aigua fonda, ni temor de la mar espantable, ni espant de lesbèsties marines, ne recel dels filats que elspeixcadors estenen, pogueren a Leànder retraure que,espai d'un estiu, diverses vegades nadant passàs lo freu de lamar espantable, sorgint lo seu cos e l'ànima en les faldes de lasua Hero. E tan sovint aquest difícil viatge ab esforç d'amoracaminava, que li paria ja los peixos lo coneixien e la mar liobria camí de calcigada senda. E, navegant lo novell mariner alcontrari dels altres navilis, la nau del seu cos per les aigüesdiscorria; que Hero, que era lo vent de les sues ales, en laproa, anant a l'illa de Cestos, semblant a caramida tirant loportava; e,tornant a l'illa d'Abidos, aturant lo detenia.
<Number 3>Oh terrible força d'amor, e com fa lleuger lo pes dels treballsque ab si porta. Així feia lleuger lo cos de Leànder, que alspeixos nadant vencia; e les plomes de la prompta esperança sobrel'aigua sostenint lo llevaven, e tant la pròspera fortunafavorint l'afalagava, que los peixos e los ocells de la marvolant e nadantl'acompanyaven; e les esteles de tan gran claredat les ribes deCestos illuminaven, que l'escura nit al migdia egualar se volia.
<Number 4>Així acostuma afalagar la iniqua fortuna, quan del tot voldestruir al qui engana, que de la sua adversitat alguna part nomostra, perquè aquell a qui prospera contra ella no s'arme. Ohgran infortuni, que els molt prosperats en la més alta fortunaacompanya, que no tenint experiència d'adversitat alguna, lospocs dans majors estimen, e los grans sostenir no poden.
<Page 11><Number 1>Era arribat aquell egipcíac dia que la iniqua sort havia ordenatLeànder perdés a Hero, ensems ab la vida.Començaren los vents a moure les aigües més del queacostumat havien; e aparellava's l'esforçat jove,acompanyat de l'amor que d'ell nunca es partia, al desitjatviatge. E, venint a la riba de la mar furiosa, ab irada veucontra la sua fúria blasfemant deia:
<Number 2>"Oh gran desaventura mia, que tantes vegades coms'enterboleix l'aigua lo meu cor se faça escur e tèrbol. Enl'adversa fortuna conec lo bé que jo, ingrat, posseia quan, abgrans querelles, de la iniqua sort me clamava, que, sinó perl'aigua nadant, a la mia Hero acostar no em podia. Ara, moltmés fort cridant, contra la marblasfeme, perquè lo meu cos no puc acomanar a l'aigua; e perfortuna sobre totes pròspera, acceptaria lo que ans estimavaadversitat extrema. Oh, sobre tots los vivints miserable, e comés poc espai lo que a mon voler contrasta, e tant major madesaventura augmenta. Jo no demane nau, galera ni altra fusta,ni veles, rems, timó ni brúixola, ni mire la tramuntana perquè elmeu navegar s'endrece, ni, per atrobar lo port del meu desitjatviatge, desplegue dels mariners la carta. La llum que en la
torre per a mi encesa mire, és l'estela a la qual lo meu timóesguarda; e lo meu cos és la fusta on l'ànima d'Hero mia, d'amorcarregada, ab los rems dels meus braços passa. Oh mar d'aigüesamargues, per a mi més que als altres amarga. Un poc la tuafúria amansa, fins que en la riba de Cestos haja pres alegreposta; e aprés, cobrada la fúria, fes difícil la mia tornada,perquè ab justa excusa en les faldes d'Hero la tua tranquillitatespere. Mira quant és poc lo quedemanant te suplique: no vull que el deute m'absolgues, mas queun poc espai prorogant me comportes; e treta en terra la mia nau,en la tarassana de l'estrado d'Hero, no la vararé en les tuesaigües sinó ab gran temor; e llavors, ab discreta prudència,esquivaré los perills de la tua fúria, e, per molt que la vàlidafortuna dure, noblasfemaré contra les tues ones."
<Page 12><Number 1>Ensems, aquestes paraules parlant, Leànder la sua personadespullava; e vestia's una camisa de les mans d'Herofilada, cenyint-se ab una corretja, la qual sostenia una gentilcopagorja; que altra arma nadant portar no podia. E acostant-se ala furiosa aigua, cridant lo nom d'Hero, acomanà lo cos e lavida a la mar tempestuosa, la força de la qual no pogué vençre;ans, forçat, girà les espatlles a les espantables aigües, tornanta la riba d'on separtia. E, estant de peus en la banyada arena, dreçant los ullsa la llum que, encesa en la torre d'Hero, lo seu cor encenia,tornà altra vegada llançar lo cos en la mar fonda: dient, ab veuper amor esforçada:
<Number 2>/Lo foc que veig encès alt en la torre,/crema dins mi la por de la mar fonda:/o prendré port en la illa de Cestos,/o beuré prest de la mort lo trist càlze;/e ab vostres mans donant-me sepultura,/vós, per qui muir, tancar-me-heu dins la tomba,/llavant lo cos de llàgrimes ab l'aigua./No us espanteu besar ma boca freda.
<Number 3>Oh escura ceguedat d'aquells qui desordenadament amen. E ab quinànimo, ab quina sollicitud e diligència treballen ensems l'ànimae la vida perdre. Oh animosa por d'aquells qui, recelant, temenlos perills de viciós morir e viure, e, ab invencible e discretànimo, per lo regne del cel la vida abandonen.
<Number 4>Començà la mar un poc detenir la sua fúria, per donar lloc al'ànimo de Leànder; e ja sens temor l'esforçat jove per l'aigualos braços movia, gloriós dins si, ab esforç d'enamoradaesperança havia vençut l'adversafortuna; e ab record dels passats delits, los esdevenidorscontemplant en breu esperava; e en la sua pensa paraules triadestreballava compondre, per raonar a Hero los grans perills, losquals, ab esforç d'amor, per anar a ellavencent sobrats havia.
<Page 13><Number 1>Enutjada l'adversa iniqua fortuna de l'esforçat ànimo deLeànder, restituí a la mar furiosa ab multiplicades ones laprimera fúria. L'esforç de l'enamorat mariner, anant al desitjatport, no es cansava; e, ab ales d'amorextrema, alçà lo cos sobre les aigües, endreçant lavista a la llum que en l'alta torre relluia, la qual li semblàmenor del que acostumava. E, reclamant lo nom d'Hero, ja propde la terra, s'aparellava prendre posta en la desitjada riba,quan les aigües en gran tempestat
augmentaven, fent semblant, ab delliberada fúria, en ladestrucció de l'esforçat jove ab ira terrible totesatenien.
<Number 2>No podia a tan gran fúria ja resistir lo miserableLeànder, e les ones altes, venint-li a l'encontre, de la riba deCestos l'apartaven, e el defenien que ab la vista a la llum dela torre no atenyia; e ja sens orde losbraços per l'aigua començava moure, e era cas de misèria inefablelo treball que, per esquivar la mort, sostenia. E, si un pocespai lo cap de les ones alçava, reclamant lo nom d'Hero escopial'aigua salada, la qual, ab terrible porfídia, volia entrar en locos de Leànder; però l'amor d'Hero així tot l'ocupava, que ales amargues aigüesl'entrada defenia. La fortuna vàlida augmentava; les forces delcombatut jove defallien; la fredor de l'aigua la sua personacomprenia; e, per reclamar lo nom d'aquella per qui la sua vidas'anava perdre, quan més prop de la mort e de la riba s'acostava,donà lloc les aigües entrassen en los retrets d'on Hero separtia; e, ab l'agonia de la mort que ja l'assaltava, dreçà losulls a la torred'Hero, per qui moria, e, abandonat a la fúria de la martempestuosa, ensems ab l'ànima de la sua boca tals paraules separtiren:
<Number 3>/Cuite, cos mort, que l'amor que et fa perdre/te guiarà fins al peu de a torre;/seguint del foc la miserable ensenya,/fes-te present a la plorosa Hero.
<Number 4>La darrera síllaba del nom d'Hero en aquest món fonterme del seu parlar, amar e viure. Oh cosa de gran meravellainefable. Que, semblant a vira de fort ballesta empesa, venc lo
seu cos pesat de la salada aigua en la riba de Cestos, al peu dela torre empès de l'amor que, viu, lo guiava; la qual, per ésserextrema, encara mort lo feia córrer, seguint la força que vivintl'empenyia,semblant a lleugera galera que, llevats los rems, encara ab lafusa pren segura posta; e en la boca morta aquell gest guardava,ab lo qual no nom d'Hero se pronuncia. <Page 14><Number 1>Al temps que en les amargues aigües l'enamorat miserable per amord'Hero la vida perdia, l'enamorada donzella aparellava l'estradoe les teles netes per eixugar aLeànder, que de la salada aigua fred e banyat venia. E, pujanten l'alta torre, un poc la llum descobria perendreçar de la sua via lo desitjat viatge; e ab diversoscontrasts en sollícita pensa combatuda, mirant lesaigües, desitjava nadant passar a l'illa d'Abidos, o en lo camíencontrar a Leànder; e si la mar un poc espai les ones detenia,estimava l'entristida Hero que Leànder ab poca amor lo camí nogosava emprendre; e si les ones la riba molt fort batien, aixícom si la sua veu pogués a les orelles de Leànder atènyer,plorant deia:
<Number 2>"Si els altres homes los folls perills recelen perguardar sola una vida, quant més tu, Leànder, los deus mésrecelar, que, ensems ab la tua, tens la mia acomanada, e és certla tua sens la mia no pots perdre. No emprengues, doncs, ànima evida mia, tan perillosa empresa, ni ab tal tempestat lo teu cos,meu, a la furiosa mar acomanes. Record-te lo nadar és perill queels navegants mésrecelen, e sinó aprés de naufraig no l'experimenten, al'hora que en altra manera la vida restaurar no poden, e molt
tard, vius, nadant a la riba atenyen. Espera lo temps que abdiversitat lo torn de la sua roda girant volta; e pensa quantseria foll aquell qui en juliol, per fugir a la calor, estiguésals raigs d'Apollo, e en gener, per escalfar, cercàs la fredaombra. Aquesta mar que ara tan fort crida, pocs dies ha,semblant a oli estava segura; e no passarà molt tornarà en laseguretat primera. Oh gran saviea, oh animós recel, al temps del'adversa fortuna estalviar la vida per a la prosperitatesdevenidora. Així canten les serenes en lo temps de la martempestuosa, esperant la tranquillitat quieta. Oh, quan fóramillor, animós Leànder, quan aprenguist de nadar, ab l'arteficide Dèdalus, portasses per l'aire lo desitjat viatge, e llavorssols lo vent, e no la mar, a nostres desigs contrastaria. Ohgran fortuna mia; que de quatre elements los tres, ab totes sesforces, en la destrucció nostra ab gran sollicitud atenen: laterra escassa les nostres ciutats no termena; l'aigua abundant lonostre freu ocupa; l'aire esforçat al teu nadar, ensems ab lamoguda mar, contrasta; sol lo foc, dins nosaltres e en altatorre, nostres voluntats ajusta. Però jo em record que el fillde Dèdalus, indiscretament volant, deixà en la mar les plomes ela vida, ab tot que tantes coses, com a tu e a mi, no licontrastassen. Doncs, sola discreció, que molt tard en los quiamen se troba, té poder dels perillsfer-te delliure, trobes ara en tu, animós Leànder, econsent ab la tua amor extrema un poc s'acompanye, perquè nostresdelits e vida en breu no es perden."
<Page 15><Number 1>Ab tals contrasts, e los ulls corrent aigua, davallà de l'alta
torre l'entristida Hero; e ans que l'antiga dida la interrogàsper què plorava, a tals paraules, decontínues llàgrimes acompanyades, féu principi: "Oit he dir,prudent dida mia, que moltes vegades la mísera pensa pronosticantadevina los dans que l'adversa fortunaprocura, ab tristor que el nostre cor miserable turmenta,ignorant de tal dolor la causa. E per ço tinc recel algun graninfortuni la mia vida assalte; car del retret de la mia ànimasospirs, sens delliber meu, espiren, e los meus ulls, no sé perquè, fonts d'amargues llàgrimes brollen, e ab dolor que lo meucor travessant esquinça, mirant contemple la roba del qui ab tangran desig espere, e la mia llengua, per extrema tristícia, nopot claramentpronunciar lo nom de Leànder."
<Number 2>No pogué més avant parlar la trista donzella, quan respòs laprudent esforçada dida: "Per fallença de seny, entre els méssabents, se declara afermar les cosesesdevenidores, que sol al gran Júpiter són descobertes; eflaquea d'ànimo s'estima, ans que la causa de la dolor siamanifesta, avançant sos mals, començar primer a doldre's; ab totque alguns filòsofs han volgut declarar: quantristor nos assalta per cosa no sabuda, esdevé que, per ésserlluny la causa de nostra dolor, no presenta ennosaltres coneixença del que ens dolem, mas una lentatristícia, semblant aquell qui dels enemics se recela, que fuigqualsevol que a l'encontre li vinga, encara que no conega qui ésaquell de qui s'aparta. Però açò és més somni de vanesfantasies, que no veritat declarada, perquè és certa cosa algú nos'entristeix, si primer no té en oi la causa per què senttristícia; ni algú no pot tenir oi, si primer no coneix. E aixís'esdevé ara en tu, estimada senyora e filla, que la remor de les
braves ones que tota la nit la nostra riba ab gran fúria baten, ales quals tens gran oi, han entristida la tua enamorada pensa,sollícita de la venguda de Leànder, a qui mèritament tant ames. Deuries pensar és així prudent que no emprendrà tan perillósviatge, o, si l'emprèn, ab esforç d'enamorat ànimo ja acostumatde les ones, passant la mar sobre la qual tantes vegades hanavegat segur viatge, prendrà port en lo teu desitjat estrado, eab aquestes teles les tues mans l'eixugaran; e per lo treball queper tu, en aquest més que en los altres viatges ha sofert, ab pocafany lopregarem que entre nosaltres més de l'acostumat descanse." <Page 16><Number 1>"Oh prudent esforçada dida --respòs la trista donzella--. Tangran assento de tristor ha pres dins mi lo recel de la vida deLeànder, que les discretes paraules dels teusconforts en la mia pensa no troben repòs de posada certa. Com lamar assossega, lo meu cor se mor recelant queLeànder en la falda d'alguna altra reposa; e no sé qual de dosmals per major avorreria: o que, mort per mi en les aigües, fredbanyat estigués en la mia falda, e jo ab ell morta, o vivint demi apartat, d'altra estigués en l'estrado. Quan la mar, moventles braves ones, la sua gran fúria descobre, la mia entristidapensa figura que el meuLeànder, per mi, en les amargues aigües ja no per mi, mas per lavida, treballa. E així, no són majors les ones que al meuLeànder, si per mi navega, combaten, de les que la mia tristadolorada ànima ara turmenten, la qual, entèrbola aigua de dolor extrema, per ell navegantegualment perilla."
<Number 2>Un gran crit fon la fi d'aquestes paraules, semblant a la
miserable Hero a l'encontre dels seus ulls una ombra de lafigura de Leànder passava; a la qual, ab veu per dolor e temoralterada, e per llàgrimes e sanglots malpronunciada, cridant, ab les mans abraçar volia: "Nopasses avant, lleugera ombra, que jo no m'espante. Si estLeànder, atura ab mi fins que de Leànder lo cos arribe, e,esperant, pren lo meu per certa posada; descansa un poc en lacasa on, per amor, ab gran delit reposar acostumes. E no penses,ànima mia de Leànder, llarg espai jo etdetinga; comporta que al teu cos, meu, jo done sepultura, eaprés, ensems ab la mia, davallaràs als regnes de Plutó, perquèun carçre, una pena, unes cadenes, aprés la mort lliguen aquellesdos ànimes, les quals una amor havialligat en vida; e així, los cossos morts abraçats estaran en unsepulcre, e nosaltres, en dolor vivint, juntes en una pena."
<Page 17><Number 1>On és Homero, on és Virgili, qui en metres: on ésDemòstenes, on és Tulli, qui en prosa: on són los tràgics grecse llatins poetes, que tanta dolor escriure puguen? On són totslos qui tristícia, dolor e misèria sostenen? Lligen e entenguen,e ensems llurs mals obliden, e ploren ab Hero la dolorosa mortde Leànder.
<Number 2>Pujà sens tarda la miserable donzella, ensems abl'esforçada vella, en l'alta torre; e mirant per la llum escurade Diana si Leànder poguera oir o veure, baixà los plorantsulls, que fonts amargues destillaven, a la riba on les onesbatien; e ab les mans de la vistaapartant les llàgrimes, conegué lo cos del seu Leànder quel'acostumat gest no portava, ans, la cara girada al'ensenya de la torre, les espatlles a l'arena, les ones, senspropi moviment del cos, a la riba lo portaven.
<Number 3>
Seguí al dolorós mirar un crit de veu espantable: "Oh Leànder,respon a la tua Hero, la qual, encara viva,mirant te crida." No tardara, sobre lo cos mort, la ja quasimorta donzella, saltant de l'alta torre, acabar de matar-se, sinóque volia, encara vivint, la boca freda besar de Leànder.
<Number 4>Rompé los seus cabells, les vestidures ensems ab lo cuiro delspits e de la cara, la trista sobre totes les altres adolorada, edavallant de la torre per aquella portasecreta que Leànder entrar solia, ixqué al cos mort, banyat efred, d'aquell qui, ab inefable desig, viuesperava. E, estesa sobre lo cos, besant la boca freda, mesclavales sues llàgrimes calentes ab l'aigua de la mar amarga, e volentpronunciar, no podia ni sabia tristes paraules a tanta dolorconformes; e ab les mans tremolant los ulls de Leànder obria,los quals primer ab la boca e aprés ab los ulls besant, aixíd'abundants llàgrimesomplia, que semblava Leànder, encara mort, plorant la dolor dela sua Hero viva, planyent deplorava.
<Number 5>No feia menor plant la miserable vella, la qual, ensems per lafilla e per Leànder lamentant, la sua dèbil persona ab cruelsmans rompia, e d'algun remei a Hero, ja quasimorta, parlar no gosava; perquè és augment de dolor --si en Heroaugmentar podia-- al que en extrem se dol, fer-li record la suadolor remeiar puga.
<Page 18><Number 1>Estava la mar segura, que paria sol contra la vida de Leànderhavia pres tanta fúria; lo cel clar, la nit quieta, los aires,
los elements e Diana, los planetes e les esteles ab unaseguretat atenta, a l'adolorit plant d'Hero planyent atenien;los peixos e los ocells, per l'aigua nadant, e volant a la riba,venien a lesobsèquies de Leànder, e ab llurs veus ensems ab Herodolent, la mort de llur hoste planyien. Mas sobre totes plorantsang --que d'aigua les llàgrimes ja teniadespeses-- lamentava, estesa sobre lo cos, aquella que, sola,perdia aquell qui per ella en les aigües havia perdut la vida. Eab paraules que les pedrenyeres, los diamants, l'àcer bastarien arompre, en semblant estil planyent deplorava:
<Number 2>"Oh, per mi sobre tots miserable Leànder, e per mi en les aigüesmort, qui per mi sol en la terra vivies. Quinplant sobre el teu cos puc jo, encara viva, mirant a tu mort permi, dignament plànyer? Jo viuré, perquè lo teu naufraig, un pocespai vivint, ab gran dolor lamentant deplore. Que si jo tantostla vida abandone, qui bastarà la tua, mia, iniqua sort mèritamentplorant doldre? Doncs, viuré jo, perquè la tua mort per micausada dolga; e prest per tu morré, e per tu no seré plorada, abtot que per tu muira; e és molta raó, puix tu primer per mi hasperdut la vida.
<Number 3>Oh, lo meu e no d'altre Leànder. Per mi ab los peixosconversaves, als quals ja, nadant, vencies; per mi avorries lanatural terra, e en les salades aigües prenies deport en delitósviatge; per mi del teu cos havies fet galera, portant a la ribade Cestos la mia sobre totes estimada mercaderia, e passantfortuna vàlida, has llançat locàrrec de la tua ànima, la qual lo teu cos sostenir no podia, perlo pes que, de la mia amor carregada, portava; e així, lleuger,
sens càrrec, has pogut sorgir en la riba de Cestos, e estèsfred, banyat e mort, tens lesespatlles en aquell lloc on tenies los peus quan, viu,m'abraçaves.
<Number 4>Oh entristits piadosos peixos, que ensems ab mi planyeu la mortde l'amic vostre Leànder. Per què no li ajudàveu fins aldesitjat port? Però encara molt vos regràcie mansuetud tanbenigne, que lo seu cos entegre haveu acompanyat fins a la riba;d'on clarament se mostre viu l'acompanyàveu, si l'adversa fortunaa la sua vida e a la mia tan fort no contrastara.
<Number 5>Oh miserables pare e mare de Leànder, als quals més temps que ami la mort del fill serà dolorosa, perquè tant com jo no sabreula sua mort doldre. E tu, pare meu Austerus, no ab lo gendreque volies veuràs en un dia les noces esepultura de ta filla. E tu, Leànder, perdona si mésllargues les tues obsèquies no celebre, que a la mia boca fall laveu e als meus ulls aigua e sang, ab què mésllargament la tua mort deplorant lamente. E si aixímorint espire, no poré calfar ni untar lo teu cos ab los engüentsque hi aparelle; doncs, serà millor que, morint per tu e sobretu, ab la mia sang llavant e escalfant lo teu cos ja fred,embalsemant unte; e ab aquelles teles que per eixugar a tu viuaparellades tenia, la mia dida --la qual a tu no menys que a miamava-- abduis abraçats, semblants a un cos amortallant nosembene, e en un sepulcre tan estret nos tanque, que els nostresossos mesclats a la fi en una pols se converteixquen; e enlletres gregues sobre lanostra tomba, semblant epitafi esculpit escriva:
<Number 6>/Amor cruel, qui els has units en vida,/e, ab gran dolor, lo viure els has fet perdre,/aprés la mort los tanca en lo sepulcre.
<Number 7>
Encara dient aquestes paraules, de greus plorsacompanyades, tirà de la baina la copagorja que lacorretja de Leànder mort sostenia, e, mès lo pom sobre lo cor deLeànder e sobre lo seu la punta, llançant lo cos ab esforçd'amor cruel pesada sobre el de Leànder, espirà la miserableHero entre els braços freds d'aquell mort per qui moria.
<Title Lle><Page 1><Number 1>Contínua experiència de greus mals e dolors m'ha mostratcomplanyent als adolorits socórrer, e més d'aquelles coses queraonablament deuen ésser comunes. E per ço, germà e senyor, hepres la ploma per respondre a vostra ben raonada lletra, no fianten la pobrea del meu poc e despoblat entendre, mas enl'experiència que tinc, havent moltes vegades sofert lo mal quede present a vós tan fort turmenta. Navegant en lo tempestuósmar d'amor deshonesta he sovint encorregut naufraigs en vàlidafortuna, batent los esculls ab la proa de mos volers, de continuendreçats a dones ingrates. E així he passat una vida maldespesa sentint delits dolorosos, repós inquiet, dolçor amarga,alegria trista, frescor calenta, vida morta, font seca, riallesplorosos, contentament descontent, fi ab desig, seguretatperillosa, treves guerrejades, llum tenebrosa, victòria vençuda,tranquillitat tempestuosa, riquea pobra, felicitat mísera.
<Number 2>Aquests e semblants altres contraris la cort d'amor deshonestaseguint, crec, de present en vós tenen assentament depacífica posada, fent-vos cert no ha molt temps que en los malcultivats prats de ma voluntat lo seu camp alleujat tenien, e,sinó que la senyora qui els trametia del més darrer cabell finsl'ungla era d'extrema lletgea compresa, sens dubte en lo regne de
mon voler encara de present fins a total destrucció correrien. Però en llur defensió altre capità no portaven sinó comunicacióab deshonesta pràtica, la qual espai de quatre mesos jo posseithavia ab aquella ingrata per qui ells mecombatien. Mas puix bellea en tal combat llurs esquadres noregia, passà temps de no molts dies que dels confins de mon volerjo els he llançat, romanint en estat de tranquilla reposada vida. Lo major valedor que en aquest familiar debat jo tenia, eracontinu pensar e raonar la veritat de la sua lletgea, recordantles parts totes de sa persona, diformes, mal arreglades, ab colorno venusta cobertes, pensant quantes vegades en la prosperitat dema benvolença tot lo que en sa persona tenia, ensems ab lacontinença, me desaltava. En mi deia: "No és aquesta la qual,posseint, tant era diforme? D'on ha minvat la sua lletgea? L'haver-me fallit la fa menys lletja? Ajustament de mals lamilloren? L'ésser de mi apartada la porta a mon voler conforme?" Oh cruel enemic, que com fuig vos fa guerra e present no usdamnifica. A la fi, aquests contrasts plegant, veritat perillarno em deixava, portant ab si lo procès dels defalts de la suacara e persona.
<Number 3>Però aquests remeis, germà e senyor, a vós aprofitar no poden,perquè la senyora de qui vostra lletra raona dieu en extrem debellea ésser acompanyada. Mas si bé reconeixeu lo que us roman,no haveu tant perdut que l'atènyer conhort vos dega ésserdifícil. Car si les paraules de vostre escrit a mi són clares,aquella part que'abans teníeu no us és tolta en la possessió dela sua bella persona, puix l'acollir-hi ella altre no minva lasua bellea, ni la part vostra. Mas, direu que us doleu de perdre
lo que més noble posseir creieu, que era ab mostra d'extremabenvolença tenir senyoria en la sua ànima. Però no us deveudoldre com si tota l'havieu perduda. E lo remei que a mi haprocurat sanitat perfeta, pensant la lletgea del cos de la qui heperduda, porà valer a vós, recordant la lletgea de l'ànima de laqui a vós mereixent no ama; que així viciós viure la bellea del'ànima fa diforme, que natura monstruosa no pot fer un cos tanlleig se perdeixca com és l'ànima enlletgida per lleigs actes deviciosa vida. E si alegria perfeta, com és veritat, tristor absi no comporta, lo delit, que raonablament a vós és present, nodeu comportar tristor alguna nos asombre, havent conegut unmortal enemic a qui vostra vida, honor e béns fiadamentabandonàveu. Oh gràcia de gran estima, que hajau baratat ànsies,sollicitud e despesa, ab repós d'ociosa vida, romanint-vos lodelit de la sua bella persona.
<Number 4>Vós, germà e senyor, par que us dolgau perquè, anant en mans delsenemics la vida perdre, vos han descobert la celada. Oh, quantdeveu més amar aquell qui tal benefici vos presenta del què nuncaamàs a ella en lo temps que falsament creieu ésser tal quemereixia per vós fós amada. Sol vos roman un perill, al qual ésmester de continu tingau talaia, que l'extrem de vostrabenvolença a la sua deshonestat no us faça trobar excusa; perquèmoltes vegades s'esdevé que de les erres que elles cometen, abuna poca llàgrima acompanyada d'entristida continença, davantnosaltres, piadosos jutges, no solament s'excusen, mas encarapronunciam ésser de culpa delliures; demanant-les perdó de lessues erres, atorgam que del que havien errat era nostra la culpa,
e del que nosaltres virtuosament obram és d'elles lo mèrit. Ohfollia, passant totes les altres, d'aquells que ab vanitat de tanfolls pensaments passam lo temps de la humana vida. No pensamque lo primer jorn qu'ens par tenir-les guanyades les començam aperdre, puix la pèrdua de llur honestat és la porta per on locombat de nostres enamorades obres entra? Com se farà honestatals altres la tanque, si per l'entrada d'u tot sol de la guardade tal posada del tot s'és partida?
<Number 5>E si dieu que nostres enamorades obres mereixen que més per nósque per altre la sua honestat se perdés: Oh, gran pèrdua de seny,portar raons per la part d'amor deshonesta ab les quals honestatse mereixca perdre. Però no vull qu'ignoreu que, puix libertat esenyoria és la fi que la major part d'elles desitja, sempred'aquells s'aparten a quí per enamorades obres e per beneficisrebuts gran obligació tenir creuen. La vista dels quals losenutja, com pensen que raonablament en res no els deuendescomplaure. E lo voler d'elles, vagabunt e peregrí, avorreixrepós de certa e coneguda posada, e així cercant a quí iníquamente superba senyorejar puguen, d'aquells fugen a quí per raó éssersotsmeses deurien; e més si són tals a quíavisament acompanye, si fer-se pot tal saber se trobe, ab losquals no puguen tenir poder absolut d'iniqua tirana cruelsenyoria.
<Number 6>E perquè més escriure seria de lletra passar los límits,comanant-me a vós abandone la ploma, escrivint per peu una malrimada cobla que ha temps tinc feta, en los infortunis de mabenvolença:
<Title Mag><Page 1><Number 1>A la magnífica, virtuosa, honestíssima senyora, la senyoravídua Flors de Vallterra. Devotíssima senyora: per obeira les honestes pregàries que vostra mercè moltes vegadesm'ha endreçat, que en lo vulgar nostre volgués escriure dela seràfica Magdalena l'excellent vida, satisfent e obeinta vostra devotíssima afecció, jo, Joan Roís de Corella, ablo baix estil de ma escriptura, he trelladat dels santsdoctors la vida d'aquesta gloriosa santa; demanant-vosper mos treballs, en do de singular gràcia, quan vostradevoció la llegirà e li endreçarà les devotes oracions,sia jo participant en vostres mèrits.
<Page 2><Number 1>De l'alta ciutat de Jerusalem fon natural la gloriosaMagdalena, de clara e noble sang, de l'excellent virtuósllinatge del reial trip de Judà, germana menor d'aquellamic de nostre senyor Déu, Llàtzer, e d'aquella beneitasanta Marta qui, ab tan devota sollicitud, al rei deglòria servia.
<Number 2>Partiren-se per eguals parts los béns, en gran quantitat eriquea, les germanes ab l'estrenu cavaller Llàtzer, engran amor e concòrdia, aprés obté del noble pare; lo nomdel qual fon Sirus, la mare Eucària. E pres la senyoraMagdalena, entre les altres heretats, ab la part sua uncastell qui es nomenava Magdalo, d'on se pogué fer senomenàs Magdalena sobre lo propi nom, lo qual, del tempsde la sua naixença, fon Maria.
<Number 3>Aquesta rica pomposa senyora, dels béns d'aquest món engran abundància dotada, ab extrema bellea, graciosa eafable llengua, en vanitats, pompes e gales portava lotemps de la joventut alegre, poc recelant del tristcarçre de l'infern les eternes penes. Començant, trobante mudant novelles entencions en diverses riquesvestidures, despenia lo temps del seu delitós viure enconvits, danses e festes, les orelles afalagades endiversitat de ben entonada música, ab perfums desingulars mixtures; prenia cansat deport, passejant perla seca enganosa praderia, en la trista vall de llàgrimesd'aquesta miserable plorosa vida.
<Page 3><Number 1>La fama excellent, gloriosa, del rei de glòria, ver Déu
e hom, desitjat messies, Jesús de Natzaret, illuminantresplendia per totes les províncies de Judea, així de la suaelegant reverent persona com de la celsitud de la inefabledoctrina, ab deífiques obres de transcendents miracles,los quals, com a Déu senyor omnipotent, manant acabava.
<Number 2>A les orelles de la pomposa senyora pervenc la veritatd'aquesta mirable fama, e ordenà la divina clemència --queper diversos camins als miserables pecadors convida-- que,oint la senyora Magdalena com aquest sant profeta aixíaltament la vida esdevenidora pricant mostrava e, ab lessues obres e doctrina, menyspreant d'aquest món miserableles vanes pompes, denunciava del trist infern les eternesinsuportables penes que als impenitents pecadors justamentesperen. Aquesta sobrellevada fama tocà les orelles deles portes del cor de la senyora Magdalena e, inspirant del'Esperit Sant ab dolça suavitat lo vivificant aire, apartàles cendres que estaven sobre la centella de la sua naturalconsciència; e les entràmenes del seu cor se començaren aencendre e los ulls de l'entenebrat enteniment aprenguerenmirar e veure, en los retrets de l'encesa consciència, lespompes miserables, e los pecats dels quals la sua ànima estavadeshonestament moblada. Recordant que, entre les altresexcellències que del gran profeta Jesús ab veritatparlaven, era la profunda mansuetud e benignitat afable,ab la qual los penidents pecadors benignament rebia, ereconeixent de la sua nafrada consciència les sangonosesnafres, considerant la infinida ciència, omnipotentpoder, misericorde liberalitat del clementíssim metge,delliberà als peus de la sua majestat prostrada, demanantmisericòrdia, confessar de la sua contrita ànima lesmortals ferides.
<Page 4><Number 1>Disponent ordenà la divina clement providència que el reide glòria, Jesús, convidat ab los seus deixebles, entràs amenjar ab Simon fariseu dins la ciutat de Jerusalem; lacasa del qual llarg espai no distava de la gran altaposada de la senyora Magdalena. No havia tengutatreviment la feta humil senyora, convidar al rei déumessies, però havia fort encarregat, a tots los qui ab ellavivien, li portassen alegres noves si en alguna casa logran profeta Jesús entraria. E, a l'hora que el sol enlo mig del món egualment parteix la llum, ella, de la suasalut ja sollícita, fon avisada com lo rei Jesús eraentrat, ab sos deixebles, a prendre corporal refecció encasa de Simon fariseu. E aquesta primera nova, de la sua
salut certa ambaixada, fon una flama de caritat encesaque, ja escalfant la sua voluntat, començaren a regar lesllàgrimes de penitència; les quals, destillant llavaren losulls de l'ànima del negre alcofoll de la transitòriamiserable bellea. E, deixant de la vanitat d'aquest mónles pomposes riques vestidures, ab un mantell burellcoberta, pres d'aquelles en gran abundància aigües, abmescla d'odorants aromàtiques pòlvores, un veixell degran e bella forma, ja figurant la vera contricció deprofundes llàgrimes, que la sua contrita ànima, en odorantsacrifici, a nostre senyor Déu sacrificaria.
<Page 5><Number 1>Qual llengua no serà muda, qual mà no tornarà paralítica,per a parlar o descriure quin recel, quina temor, lamansueta ànima de la vera penident comprenia, que el reiDéu Jesús, mostrant la sua justícia, no li digués que esllunyàs dels peus que ab tan gran devoció besant llavava,e que ella, immunda pecadora, no presumís acostar-se a lapuritat immensa? Tremolaven los ossos humiliats de lamansueta Maria, e les medulles de la sua contrita ànima sefregien en foc de caritat temerosa, e en l'altar secretde la sua ja munda consciència, a Déu Jesús sacrifici dellaor e glòria oferint, sacrificava; e per continuatssospirs e plors la vocal llengua detenguda, dins losilenci de la sua adolorada pensa, tals paraules ab losllavis del contrit cor parlava:
<Number 2>"Oh, fill de Déu, Déu infinit e home qui, davallant delcel en la terra, has pres carn de Maria verge, perquè anosaltres pujasses de la terra en lo cel. No em llances detu, font de pietat e misericòrdia, que la lletgea de mesculpes la tua dignitat no pot ofendre, ni pot sinó per latua puritat ésser munda. Comporta, alt Déu transcendentincomprensible, la mia boca abominable als teus sagratspeus s'acoste, e los sentiments de la tua justa ira no esmoguen si ab les mies llàgrimes immundes los llave; no ogenles mies orelles que de tu, llum e vida, jo m'aparte,perquè en cert la mia trista ànima, del miserable cosfugint, s'apartaria. Mostra en mi, omnipotent poderós,la riquea infinida de la tua misericòrdia, e los altrespecadors acostar-se-han a la tua clemència si a mi, sobretots los del món abominable, tu, infinit misericordiós,perdones. Perdona'm, doncs, pietat sens terme, no perquèjo ho mereixca, mas perquè la glòria del teu nom així en laterra com en lo cel eternalment sia exalçada."
<Number 3>Baixà los ulls de misericòrdia lo misericordiós senyor e
redemptor del món a la humil convertida, ab gest depietat tan excelsa que Simon fariseu e tots los del convitclarament conegueren los plors de la contrita penidentMaria a la sua majestat eren acceptes.
<Page 6><Number 1>A l'hora e temps que en la gloriosa santa tals actesobrava, Simon fariseu, dins los estudis de la maliciosapensa, seguint la condició dels hipòcrits, iniquafabricant, deia: "Si aquest fos profeta e així singular comdien, sabera en cert qui és aquesta dona que el toca, laqual és gran pecadora." E així, lo santificat hipòcrit,iniquament tirant de la ballesta de malícia, ab unaenervada sageta assajà ferir dos nafres: l'una en Déuinfinit senyor nostre, argüint que no era profeta puix nosabia qui era la dona que la sua santa persona tocava;l'altra, enculpant la convertida penident pecadora, comtenia tan gran presumpció d'acostar-se a un sant que ellaestimava de tan gran reverència. Que tota la santedat delsmiserables hipòcrits és agravar fort los pecats delsaltres, perquè la sua ficta falsa bondat se mostreperfeta.
<Number 2>Però la veritat infinida, Déu Jesús, qui ficció nocomporta, alçant los ulls de la humil serventa, endreçàal fariseu la sua deífica vista, dient: "Simó, un poc ésmester que us parle". -- "Digau, Senyor" --respòs lofariseu. -- "Dos deutors devien a un home la u cinc-centsflorins, l'altre cinquanta; e no tenint d'on tornar lospoguessen, féu-los abduis quitis. Qual d'aquests estimau ésobligat a més amar el senyor qui els ha deixat lo deute?"-- "Jo estime --respòs lo fariseu-- que aquell qui de majorpreu és estat absolt."
<Number 3>"Rectament haveu jutjat --respòs lo rei de glòria--; e perço, ateneu: perquè jo he molt deixat a Magdalena, lacondició de la qual no us pensau jo ignore, essent-megrata del gran benefici que de mi ateny, molt me ama, emostra-ho en los seus actes; que jo só entrat en la casavostra, e no m'haveu donat aigua per llavar-me los peus; eaquesta, ab les sues abundants llàgrimes, regant los m'hallavats, e ab los seus cabells torcant eixugats; vós nohaveu donat pau d'alegre acolliment; aquesta no ha cessat,des que és entrada, besar-me los peus; vós, damunt lo meucap no haveu llançat licor alguna; aquesta, ab aromàtiqueslicors en gran abundància ha untat los meus peus. Per lesquals obres clarament se mostra que ella molt m'ama, perquè
jo li he molt deixat."
<Number 4>E tornant los misericordes ulls a la humil Magdalenadiu-li, ab gest e afabilitat benigne: "Los teus pecats tesón remesos." E digueren entre si los qui seien en loconvit: "Qui és aquest ab tan gran poder que los pecatspot remetre?" E, ab cara de pietat inefable, dix a lapenident aconsolada Maria: "La ferma fe que en mi hastengut t'ha procurat salvació. Ves-te'n ab la mia pau."
<Page 7><Number 1>Convertida santa e illuminada, la gloriosa Magdalena fonaixí d'una transcendent amor tota encesa que, aprés de lasacratíssima verge Maria, algun altre sant no ha més amata nostre senyor Déu, per nosaltres fet home. E per çol'Església santa ab mantell d'ardent carmesí larepresenta, senyalant l'excellent inflamada amor que ella,devotíssima, en aquest món portava a la font de pietat,Jesús, on ella havia les sues culpes llavades.
<Number 2>Començà a distribuir e vendre de sos béns la devotasanta, per servir e seguir el fill de Déu, ver Déu ehome, e a la sua Mare sacratíssima, senyora nostra; edespullada lo cos e l'ànima de la vanitat de pomposesvestidures, ab humilitat profunda, mansueta e pobra, detot lo que tenia havia fet senyor aquell senyor qui, ab lopreu de la sua preciosíssima sang, del poder del diablehavent-la remuda, de sos pecats li havia deixats los gransdeutes. E així, exempta de les misèries mundanes, ja enaquest món de l'eterna glòria sentia la pacífica vida; emés quan mirant contemplava la reverent deífica persona denostre senyor Déu e de la sua mare sacratíssima. E ladivina clemència del rei Jesús, que no s'oblida d'aquellsqui ab munde cor lo serveixen, així amava la convertidasanta que ab gran familiaritat ab ella conversava. E sovintprenia posada en la vila de Betània, en casa de la suagermana Marta; la qual guarí de fluix de sang, noesperant que per naturals medicines pogués sanitatatènyer.
<Page 8><Number 1>Ab gran sollicitud, humilitat e prudència, servia al reidel cel la beneita Marta. E un dia, a hora que el sol jadeclinava, la sua majestat entrà per la sua casa, e abgran cura, pensament e diligència, tota sollícita ladevota santa, treballant aparellava donar refecció
corporal a aquell Déu e senyor que l'univers tot governa.E oblidada la gloriosa Magdalena de les coses totesd'aquesta present vida, als peus del rei Déu Jesúscontemplant reposava.
<Number 2>Fatigada la cansada Marta del continu treball, al reiJesús interpellant invocà per jutge: "La majestat tua noignora, misericordiós senyor, la gran fatiga e treballque jo sostinc per lo teu servei e dels teus mansuetsdeixebles; que, essent hora tarda, la tua reverentpersona no haja pres refecció alguna, e aquest solpensament lo meu treball augmenta. Com, doncs, no tensànsia que ma germana, als teus peus asseguda, me deixasola en lo treball del servir teu? Amador de veritat ejutge just, digues que es lleve e que m'ajude."
<Number 3>Qual elevada pensa a tan alt grau atènyer poria que,descrivint, acabadament pogués representar la temor erecel que la contemplant Magdalena constrenyia que, essentrepresa per aquell ver Déu e hom que tant amava, li fesmanament que es llevàs per ajudar a la germana, e que ellaperdés aquell celestial delit que, ab elevada pensa, enell contemplant atenyia? Ab aquest temerós recel, dins loretret del seu humiliat cor, sens parlar, devotament deia:"Oh espill sens màcula, resplendor de la llum eterna, enlo qual totes les creatures representades clarament semiren, e los humans pensaments, amagats e tenebrosos,manifests e descoberts se contemplen. A tu, saberinfinit, és més que cert jo, indigna, no estic als teus peusper recelar lo treball que en servei de la tua deíficamajestat m'atenyeria, mas perquè, en tu contemplant e ointla dolça harmonia de la tua celestial doctrina, la miaànima així contenta reposa, que no ha tengut record depensament que a la present transitòria vida esguarde. Sihe errat, oh pèlag d'infinida misericòrdia, perdona'm comhas acostumat e fes-me conèixer la culpa, la qual joignore; que la mia consciència no em mostra que per moltamar a tu, bé infinit, jo pogués erra cometre. Parlaper mi, paraula encarnada, que tan estic en contemplar latua reverent persona atenta, que no dellibere, responent ama germana, de tan alta contemplació apartar-me."
<Number 4>Ja responia lo verb divinal, Jesús, ab mansuetud benigna,quan Magdalena dins si tals paraules acabava: "Bé conec,Marta, la sollicitud virtuosa, lo gran treball e fatigade vostre cos e pensa; però entre les virtuoses obres lamés perfeta e necessària, a la qual les altres s'endrecen,
és ab verdadera e transcendent amor ésser unit ab Déu.Virtuós e bo és lo treball que per lo meu corporal servirvós pacientment sosteniu; però vostra germana, Marta, lamillor part ha eleta, la qual algú, en la present vida nien l'esdevenidora, jamés li llevarà."
<Page 9><Number 1>En aquesta resposta, la deífica veritat manifestamentdeclarà com, per la sollícita Marta, era entesa la vidaactiva, ab la qual molts sants, multiplicant de virtuososmèrits, han atès en l'alta ciutat de paraís gloriosospremis. Per la contemplant Magdalena se figura la vidacontemplativa, la qual, en si considerada, ateny aperfecció més alta, perquè és la fi dels virtuosos actes,e així té més semblança a la vida dels sants en l'eternaglòria. No enculpa, lo jutge just, de Marta la sollicitudvirtuosa, ans, dient que la contemplació alta de Magdalenaera millor, atorgà ésser bo lo sollícit treball de lagermana. E així ell, Déu e senyor nostre, regla de nostreésser e viure, en si e en la sua mare gloriosa, elegíl'una e l'altra; perquè la contemplativa llavors és pus alta,excellent e perfeta quan la sua celsitud, per l'escala dela vida activa pujant, s'ateny. Així, lo rei de glòria,ab tot que lloàs de més perfecció la contemplació deMaria, però, la sua deífica persona en casa de Martatenia certa posada.
<Number 2>Aquestes dos virtuoses vides ja en lo vell Testament erenfigurades per les dos honestes germanes, mullers del granpatriarca Jacob, Lia e Raquel: Raquel, venusta, bella egraciosa, però no molt fecunda; Lia, los ulls lleganyosos,ab fecunditat abundosa. Nostre senyor Déu, fent-se home,per la generació de Lia pres carn humana, significant queper les bones obres de la vida activa se deixa atènyerl'excelsa celsitud de la vida contemplativa.
<Page 10><Number 1>Acostava's l'hora que el rescat e deute de la míseranatura humana se devia pagar en la dura aspra taula delpal de la santa creu, e lo redemptor universal, perquèels inics jueus no tinguessen excusa de llur infidelitat eperfídia, volia acabar en persones de gran estima untranscendent miracle, disponent la sua infinida sapièncial'estrenu noble Llàtzer, germà de les santes devotesMarta e Magdalena, emmalaltís de gran malaltia en lavila de Betània, en lo temps que lo nostre mestre e senyor,declinant la fúria dels jueus perquè no era venguda l'hora
de la sua mort, habitava dellà lo flum Jordà, distant bésis llegües de la vila de Betània.
<Number 2>Atenent les devotes germanes que de Llàtzer la malaltiatostemps augmentava, desempatxaren un correu al metge depoder infinit, Déu Jesús, ab una lletra de semblantestil e paraules: "En la gràcia e mercè de la tua infinidamisericòrdia, les tues inútils serventes Marta e Magdalenahumilment se comanen, notificant a tu, fill de Déu, metgetotpoderós, com aquell germà, a qui per la tua immensabondat molt ames, és de gran malaltia malalt, de la qualno esperam per naturals remeis guarir puga. No anam atu per l'experiència que tenim de la tua profundahumilitat, e encara perquè no siam represes que, deixant loservei del malalt germà, som promptes a discórrer fora denostres cases."
<Number 3>Rebé aquesta lletra nostre Déu e senyor lo dimarts, e enaquell mateix dia, partint-se del cos l'ànima santa deLlàtzer, davallà en lo si d'Abraham, en companyia delssants patriarques. E lo rei Déu Jesús reposà dos jornsallí on estava, aprés d'haver rebut lo correu de les santesgermanes; e lo divendres, acaminant tot lo dia, jadeclinant lo sol a la posta, arribà a les portes de lavila de Betània.
<Page 11><Number 1>No era entrat en la vila lo rei Déu e senyor, quan de lasua majestat venc a l'encontre la sollícita Marta, a laqual, ans que a la germana, pervengueren les noves de lasua venguda. Notificà la beneita santa a la notíciainfinida la mort de Llàtzer; e, aprés d'un breu raonamentde gran misteri, ab gran cuita tornant a casa, diu ensecret a la devota Maria: "Lo mestre e senyor és vengut edemana que vingues."
<Number 2>No tardà la plorosa Magdalena llevar-se de l'estrado enlo qual, ab molta noble gent acompanyada, la mort delgermà planyent deplorava. Seguiren-la tots aquells qui,ensems ab ella, segons les costumes judaiques, lamentantendetxaven, estimant anava a plorar e plànyer sobre losepulcre del germà que molt amava.
<Number 3>Era venguda molta gent de la gran ciutat de Jerusalem, quepoc menys d'una llegua de la vila de Betània distava, peraconsolar les nobles germanes, que la sua humil
conversació, e la gran estima del noble excellentllinatge, ho procurava. Llançà's als peus on tantamisèria experimentat havia la gloriosa Magdalena, e, abveu de plors e sanglots debilitada, pogué, ab grantreball, en tals paraules los llavis de l'amarga bocaresoldre:
<Number 4>"Oh, bé infinit, vida, salut, alegria nostra. Tant com abnosaltres, indignes, has habitat, mort, dolor ni malaltiano ha gosat en casa nostra mostrar-se; e era molta raó enla posada de l'eterna vida la mort no hi estengués lo seuennegrit estrado. Aprés de la tua partida, llum e glòrianostra, combatent ab no molt llarga malaltia, ha vençut loteu servent Llàtzer, qui tant amaves. D'on clarament semostra si la tua majestat fos estada present, no fóra ella,miserable, tan atrevida d'alleujar en lo nostre castell locamp de les sues escures tendes."
<Number 5>Estigué en si mateix lo rei, Déu e senyor nostre, senyalantdolor e tristícia, mesclada ab raonable ira contral'enemic de natura humana, per enveja del qual la tristamort en lo mar d'aquest món havia desplegat les negresveles. Entristí's aquell qui és eterna alegria, mirantplorar e plànyer a l'entristida Magdalena; e aquell lavista del qual és fruició e goig infinit de naturaangèlica regava la sua cara de piadoses llàgrimes.Plorà, doncs, nostre senyor Déu, per nosaltres fet home, lamort d'aquell lo qual ell, Déu verdader, ressuscitardelliberava. E així, plorant, la font de pietat arribà ala tomba de Llàtzer qui, mort de quatre jorns, ja esconsumia.
<Number 6>Estaven a l'entorn quasi innumerables pobles, contemplant lafi de tan ardu negoci. Acostant-se més prop del sepulcrela vida eterna, ab alta veu cridà l'ànima santa. Laqual, del si d'Abraham revocat a la present vida,entrà-se'n ab Llàtzer ressuscitat, en la vila de Betània,al castell e alta posada de les santes germanes.
<Page 12><Number 1>No basta facúndia de vocal llengua, ni ploma de màdiserta, ni enteniment d'alguna pura creatura, poderexplicar ni descriure les gràcies, llaors e glòria que ladevota Magdalena, agenollada als peus de la sua infinidamisericòrdia, parlant declarava. Ab la sua mellíflua
boca, pronunciava tan seràfiques paraules, que les angèliquesjerarquies estaven atentes:
<Number 2>"Oh Déu immens, alt, transcendent, incomprensible. Quèpuc dir ni obrar, en esguard de la tua excelsa majestat,jo, inútil miserable pecadora? Tu, infinit poderós, hasde no-res la mia ànima creada, la qual, ab innumerablespecats, jo havia ensutziada, enlletgida e desfeta; e tu,font de misericòrdia, recreant l'has llavada; has guarit ama germana Marta de la malaltia que, sinó sol tu, Déuomnipotent, negú guarir la podia; e a mon germà Llàtzer, dequatre jorns mort, ressuscitant has tornat en la presentvida viu. Llaor, honor e glòria sia eternalment donadaa la tua majestat, així en la terra com en lo cel, perquètot lo món, en especial lo teu poble de Judea, coneixentconfessen que tu, fill de Déu, Déu verdader e home,davallant del cel en la terra, singularment est vengut ala generació del gran patriarca Abraham perquè, vencent ala mort, a tots los que en tu creen del trist carçre del'infern faces delliures."
<Page 13><Number 1>Partí's l'endemà lo nostre mestre e senyor de la vila deBetània, perquè els inics jueus, per tan excellent miracleconspirant contra la sua majestat, en nefandíssim consellla mort li decretaren. E passant lo flum Jordà, estiguéen una vileta nomenada Efrem, prop lo desert, esperant lotemps que la sua infinida sapiència tenia ordenat, per adelliurant rembre de l'antic cativeri natura humana. E lodissabte, vigília que de rams se nomena, al vespre, tornàen la vila de Betània, convidat a un ben aparellat soparen casa de Simon llebrós, amic molt estimat de les santesgermanes; al qual lo metge Déu Jesús havia guarit, e encaralo nom present li restava de la passada malaltia.
<Number 2>Fon alegre, u dels qui en la taula menjaven, recitant alsconvidats de l'altre món veritats meravelloses. Lasollícita Marta, ministrant, tot lo convit ordenava.Entrà en lo palau la devota Magdalena, portant d'alabaustun gran veixell ple de nardus fidelíssim, e ab tan grandevoció cuità sobre lo cap del rei Jesús la licorestendre que, provant com prestament obrir no es podia,trencà lo veixell, estenent l'engüent de gran preu sobrelo cap del nostre cap, Déu, senyor e mestre. E fon lopalau on menjaven d'odor així perfumat, que pres ocasióinjusta, l'avar lladre Judes miserable, murmurantincrepar de vana despenedora la devota Magdalena, dient:
"Quin profit és aquesta preciosa licor se perda, la qualpodia tres-centes de moneda ésser venuda, e lo preuadministrat a pobres?"
<Number 3>Induí encara l'inic veixell d'iniquitat als altresdeixebles que semblants paraules diguessen; ells per unagrossera misericòrdia; ell, perquè era receptor de lesalmoines que el rei de paraís rebia; -- les quals Judes, endamnació de la sua perversa ànima, distribuint ne furtava.
<Page 14><Number 1>No recelava, la gloriosa Magdalena, d'aquest damnatl'improperi, esperant aquell Déu e senyor per qui ella hodespenia, responent, així com ho acostumava, contra l'inicJudes del qui era increpada, la faria delliure. Girà's alsseus apòstols lo nostre Déu e senyor, advocat especial de ladevota Magdalena, dient ab cara de rei benigne: "Per què,deixebles meus, ab tristícia vos escandalitzau contraaquesta devota Maria? Tant com lo món dure, no usfalliran pobres en los quals poreu tostemps exercitaractes de pietat e misericòrdia; però a mi no tindreutostemps present perquè a la mia persona pugau servird'obres de piadosa almoina. Doncs, no increpeu la miaserventa d'acte de prodigalitat vana, que bona obra deperfeta virtut e liberal magnificència ha obrat en mi,prevenint a untar lo meu cops per la mia sepultura; e siaucerts d'aquest singular acte per tot lo món, quan se vullaque se'n parle, aquesta devota Maria n'atenyerà renom degloriosa fama."
<Number 2>Oh, amor transcendent, que el rei de glòria, sobre elsaltres sants, ha mostrat a la humil contrita Magdalena,advocat amparant, defensant e sentenciant la part sua. Lofariseu Simó la increpava de presumptuosa, que del granDéu e profeta Jesús gosà tocar la deífica persona; e lamajestat sua respon que no per atrevida presumpció, mas pergratitud e excellent amor, llavà de llàgrimes, eixugà ablos seus cabells, untà e besà los peus de la sua celsitudbenigna. La germana Marta, reptant-la d'ociosa, que no liajudava al servir del rei de glòria --quasi increpar voliade negligència a la divina providència perquè, manant, noli deia que, llevant-se del lloc on reposava, li ajudàs altreball de gran fatiga-- demanava'l per jutge lasollícita Marta, e ell, veritat infallible, respon,advocat de Maria, declarant que no per oci, mas per alta,devota e excellent contemplació, estava als seus peus,reposant e fruint en lo convit que ella sollícita
aparellava. Judes e los deixebles de pròdiga vanadespenedora la increpen; lo jutge just, Déu e senyornostre, pronunciant la part sua, declara com, en tal lloc,en tal temps e per qui ella, devota, ho despenia, obravaacte de liberalitat magnífica.
<Page 15><Number 1>La ploma ja es cansa e la fretura de mon enginy e llenguase publica, e los fils de la pobra roba de mon saber sedescobren, per a poder raonar e descriure en quines flamesde caritat l'encesa ànima de la gloriosa Magdalenas'apurava, cremant aquell seu infinit bé, e nostre, DéuJesús. Era venguda la reina de misericòrdia, sacratíssimaverge Maria, a la vila de Betània, sabent que la mortdolorosa de son fill, Déu redemptor nostre, s'acostava.Oh, excellent posada, alta, profunda e ampla, de labeneita Marta; dins la qual Déu immens, de qui la infinitatlo món tot no pot atènyer, e la sacratíssima mare suaposaven.
<Number 2>Entrà lo diumenge de matí dins la ciutat de Jerusalem lorei mansuet, ab magnificència d'excellent triumfo; e, alvespre, caminà una llegua per tornar a la posada, on lessantes germanes, ab la sacratíssima mare, servintl'esperaven. Així treballà lo redemptor del món, repòs edelit nostre, lo dilluns e lo dimarts, anant de matí a laciutat; e al vespre venia prendre corporal refecció a ladevota posada. Lo dimecres, no partint-se de Betània,anà a la ciutat lo lladre comprador Judes, per fermar lonefandíssim pacte ab los prínceps de la sinagoga, perlliurar a mort la vida eterna. Lo dijous delliberàcelebrar la Pasqua, per donar fi a la llei judaica. fondolor que no consent escriure's puga quan, a hora devespres, se despedí lo rei de glòria de la maresacratíssima, lo servei de la qual singularment acomanà ala devota Magdalena.
<Page 16><Number 1>Partí's per anar al sacrifici l'anyell mansuet sensmàcula, ver Déu e hom, gran sacerdot segons l'orde deMelquisedec. Tantost aprés se partiren, acompanyant a lareina de paraís, les santes devotes Marta e Magdalena,ab aquelles beneites germanes Maria Jacobi e Salomé, ealtres honestes viudes que al rei de glòria seguien.
<Number 2>Venc la sacratíssima senyora nostra a posar a casa de ladevota Magdalena, a la majestat de la qual, ab gran
sollicitud, servint aguardava, e més en aquella nit, sobretotes les altres de dolor escura, en la qual, ab elevadacontemplació, la senyora nostra clarament veia tots losimproperis que en son fill Déu Jesús los inics jueusacabaven. Fins que venc aquella hora, sobre totes les delmón dolorosa, que el nebot Joan a la sua tia, mareesdevenidora, féu la trista ambaixada que el redemptor delmón, per recrear lo món, ab sentència de mort ja portavala creu sobre los muscles, en la qual devia ésser clavat emort enmig de lladres.
<Number 3>No puc en més ampla mar les veles de ma escripturaestendre, perquè no entenc sinó de la gloriosa Magdalena lahistòria, a l'ombra de brevitat, escriure, per a la qualles forces del meu dèbil enginy aflaquint, ja tremolenpensant la virtut de fortalea d'aquesta admirable santa,ab la qual, acostant-se a la sacratíssima senyora nostra,sostenint la sua delicatíssima persona, la portà fins almont del Calvari, ab voluntat prompta de morir ab aquellDéu Jesús qui per ella moria. E aquesta esforçada voluntate dolorosa pena que en la mort e passió de nostre senyorDéu sostingué, li fon mèrit d'així excellent martiri quel'Església sacra, sobre les altres santes primera, en locànon de la santa lletania la colloca; perquè la divinaprovidència ordenant determenà que tots aquells sants que,en lo mont de Calvari, de la sua mort dolorosa sedolgueren, morint aprés sens coltell, lo coltell de ladolor de la sua mort los sia estat perfet martiri. Entreels quals la gloriosa Magdalena excellent triumfa, que lasua dolor les altres sobrepujava, perquè la dolor és tangran com és l'amor de la cosa perduda.
<Page 17><Number 1>Així acompanyà, serví e sostingué la dèbil e aflaquidapersona de la sacratíssima senyora nostra la gloriosaMagdalena; fon pilar on recolza tota natura humana, puixsostenia la mare de Déu, en la vida de la qual l'Esglésiasanta romania. E quan, per excessiva dolor esmortida, alpeu de la creu era ja propinca, ensems ab son fillespirà's la vida, ab quin esforç, dolor e discreció,sollicitud e tento, la gloriosa Magdalena pres enl'estrado de la sua falda a la sacratíssima sobre totes lesdel món dolorosa mare, procurant-li tots aquells remeisque ella, prudentíssima, sabia, per a despertar e confortaraquella dolorada angèlica ànima, llum dels pecadors eesperança, perquè de natura humana no es perdés loverdader refugi. E, al temps que espirant son fill, Déu eredemptor, lo sol, cel, lluna e esteles ab gran dolor etristícia senyalaven que moria aquell de qui elles eren
factura, ab quanta modèstia cobrí lo seu sacratíssim capd'un mantell, senyalant viduitat de la mort de la vidaeterna. Aprés, ab quant mesurada dolor ixqué a rebre enlo mont de Calvari al noble cavaller Josep ab Arimatia,e al gran doctor Nicodemus, comunicant, tractant edisponent del gloriós soterrar d'aquell en qui viuenaquells qui el soterraven: endreçant, aparellant emesclant en gran abundància aquelles aromàtiques pòlvoresque, per a tan noble sepultura, s'esguardaven. E, aldavallar de la creu lo sagrat cos, ella, per amoresforçada, sobre tots hi ajudava, e sostenint lo portà ales castes faldes, on tantes vegades xic infant reposathavia; e, ab les mans ja mundes, de les passades culpesllavades, mesclant aromàtiques llàgrimes en l'aigua,llavà lo sagrat cos d'aquell qui la sua ànima haviallavada. Ab mundes llençols embolicant, l'embenà a lamanera judaica; prenent los peus de la sua acostumadamisericòrdia, quan lo portaven a la venerable sepulturaestojant los claus e la santa corona, tornà a sostenir,ab fortitud tan excelsa que en gran part los límits defemenil condició sobrepuja, al bastiment de la santaEsglésia, sacratíssima senyora nostra, fins a la porta delgran cenacle. E ab elegants, modestes, humils paraules,que humana ploma no les pot escriure, despedí a l'estrenucavaller Josep e a l'egregi doctor Nicodemus, regracianta les sues noblees, per part de la reina de paraís queparlar no podia, lo treball e despesa de la magníficasepultura.
<Page 18><Number 1>Los llavis de retòrica se tanquen, e tota eloqüència setorna muda, per a poder clarament escriure ab quinasollicitud, humilitat e prudència, la humil serventaMagdalena aparellà corporal refecció a la sacratíssimaverge Maria, de son fill viuda, suplicant, los genolls enterra, la sua majestat s'acostàs a la pobrelleta taulaper prendre confort, perquè no perís lo confort de naturahumana. Ab quina afabilitat e modèstia recollint,confortava e rebia a sant Pere e als altres apòstols, quehavien desamparat aquell Déu, senyor e mestre, lo qual elladevota no desamparà fins a tancar-lo dins lo sepulcre. El'ardent inflamada amor, que espai e temps no comporta,juí no espera, a la raó no obeeix, d'algun espant nos'espanta, no pogué tenir closa a la tota encesaMagdalena, que lo dissabte al vespre, no podent tan gransflames d'amor tenir cobertes, anà cercant les abundantsbotigues per comprar, dels béns que li restaven,aromàtiques pòlvores, perquè lo diumenge per lo matí, ansque lo sol del tot no illuminàs l'habitable terra, ellapogués lo sol de justícia, Jesús, tocar e veure. Oh,
transcendent amor. Bé sabia, e saber no volia, que locos sagrat lo divendres a vespre en tan gran abundànciamirrat, ni li freturava en temps de tan poc espai setornàs a regonèixer; però, quina altra excusa pogueral'encesa Magdalena prendre per a contractar, besar e veurelo sagrat cos que tant amava, sinó dient que venia perquèab los preciosos engüents preservàs de podridura a lapuritat eterna. Com tots los perills no temia, ni se'nrecordava, no tenia recel de les armades guardes, dellevar del tancat sepulcre lo segell decretat per lopresident Pilat, ni prenia espant de la cruel furor delsinics prínceps de la sinagoga.
<Number 2>Passà sens dormir la major part de la nit llarga deldissabte, atenent a la desitjada alba del diumenge, la qualli semblava que molt pus tard del que acostumat havia semostrava. E encara del tot sobre lo nostre horitzon no esdescobria com, ab relonge d'amor sollícita, despertà lesaltres santes Maries, instant ab gran cuita es llevassenper anar del rei Jesús al gloriós sepulcre.
<Number 3>Així es partiren del sant cenacle les devotes beates,recordant e raonant de la plorosa passió los profundesmisteris, sembrant piadoses llàgrimes per aquella senda enla qual lo redemptor de natura humana, per elles e pernosaltres portant la creu, gotes de sang humana haviasembrades, perquè nosaltres collíssem les violes del'eterna glòria. Endreçaren los passos al desitjat hortde la santa sepultura e, acostant-se al terme que tantdesitjaven, tingueren record d'aquella gran pedra que laporta del sepulcre tancava; e, parlant entre si, parlavendemanant: "Qui bastarà llevar pes de tan pesada llosa?"
<Number 4>E, acabant tals paraules, veren obert lo sepulcre egirada la gran pedra, e un àngel qui, en figura d'home,cobert de vestidura blanca, los denuncià tals paraules:"No tingau espant --que espantades de la visió estaven--: AJesús de Natzaret cercant demanau? Ressuscitat és, aixícom ell vos dix. No és ací: mirau lo lloc on lo posàs.Anau, portau-ne alegres noves als seus deixebles, enespecial a sant Pere, e que a tots se mostrarà en Galilea,així com vos ha promès."
<Page 19><Number 1>Espantades les santes beates, que temor les haviacircuides, del moniment fugiren; sola, plorant prop losepulcre seguda, romàs la trista Magdalena, que ja no
podia alguna cosa esperar ni tembre, puix no trobavaaquell sol per qui lo viure sostenia. E, si de la suaànima havia perduda la vida, poc estimava que l'afligitcos perdés l'ànima morta, elegint sobiran bé: lo morirper aquell viu, vivint, trobar no podia. Que tot lo delitdel qui verament ama és obrar singulars actes, per on lasua amor sia manifesta en esguard d'aquell per qui els obra.E encara estimava l'encesa Magdalena que morta trobarporia lo que, viva cercant, no trobava.
<Number 2>Així transportada, unida e quasi feta una, era l'ànima deMagdalena ab Déu Jesús, qui tant amava que, mort lo seurei, Déu, senyor e mestre, li paria que la mitat d'ellaera morta; e per ço lo viure l'enutjava, que no volia,partida en mitat, portar imperfet viure, ni la mort deltot elegia perquè estimava que, morint, perdera la mitatd'aquell Jesús qui, en ella encara vivint, ab la devotapensa contemplant lo mirava.
<Number 3>En aquesta d'amor fortuna vàlida, ab tants contraris ventscombatuda, girà altra vegada los plorants ulls alreconegut sepulcre; perquè, lo qui perd cosa que moltestime, no és content encara que, moltes vegades cercant,mire lo lloc on creu haver-la perduda, sol per contemplare veure on primer estava. Així cercant los ulls del cos eànima, en forma humana dos àngels li parlaren: "Dona, perquè plores"? -- Un dolorós sospir fon principi de la suaprompta resposta, dient: "Plore perquè se n'han portat lomeu senyor, e no sé on l'han posat, que és causa de majordolor."
<Number 4>Acabava aquestes paraules quan, girant la vista a l'hort,mirà un home que, a manera d'hortolà, estimà la inflamadaMaria poguera saber on era lo sagrat cos d'aquell Jesúsper qui tan gran dolor sostenia. Ab afable gest eparaules li parlà l'hortolà, qui en la sua ànima jasembrava: "Dona, per què plores?" -- E l'extrem desig quetenia de saber noves del que cercava li mostrà en breusparaules respondre: "Senyor, si tu l'has llevat d'ací,digues-me on l'has posat e jo el me'n portaré."
<Number 5>Oh, alt pensament d'amor intensa. No el nomenà, que li éssemblant, al qui molt ama, tots los altres no pensen sinó enaquell per qui ell sospira. Oh, estrenu esforç de vós,encesa Maria. D'on collireu tan grans forces que la
vostra delicada persona, per continuats plors e sospirsdèbil e aflaquida, un cos tan gran d'un lloc en altrepuga portar e moure? Josef, cavaller d'excellent ànimo,no l'ha gosat desclavar sinó ja en la vesprada, e de Pilatobtesa llicència; vós, ab ànimo d'amor encesa, no esperautemps, llicència ni companyia; no n'exceptau algun llocd'on lo pugau prendre ans, sens condició prometent, vosobligau que, onsevulla que sia, vós lo prendreu.
<Page 20><Number 1>No volgué lo piadós hortolà, Déu infinit, qui haviasembrat en l'ànima devota la sement d'amor tan excelsa,que més avant passàs la dolor d'aquella qui, ab tan granpena cercant, mort lo plorava. E puix dient-li "dona" nol'havia conegut, diu-li: "Maria" --quasi dient: Coneixesaquell qui tan bé t'ha coneguda? -- Ab alta e alegre veu,de cor e de pensa, respòs: "Mestre, senyor" --quasi dirvolia: Jo, confessant ma culpa, conec e veig que vós soumon Déu, senyor e mestre--, llançant-se als seus peussegons acostumat havia.
<Number 2>No comportà que el tocàs lo rei de glòria, perquè ella nopensàs que era ressuscitat en la mortal comuna vida. Abgoig tan gran com era la dolor del que perdia, cuità ladevota santa per declamar de la immortal vida del reiJesús la nova certa. E encara en lo camí pogué les altresMaries atènyer, que poc acaminaven esperant si ellavendria e, encara ,perquè no portaven lo que volien.
<Number 3>Ab veu alegra e entonació elevada, contant-los del'home Déu Jesús la resurrecció verdadera, per verificarlo que Magdalena santa contava, los aparegué a totesl'universal redemptor, e consentí los peus li tocassen,perquè, manifestament coneixent, vessen no fantasma, ansverdader cos humà, aquell que ans tenia, tocant adoraven.
<Number 4>Corregué la santa elevada, que lo goig als seus peusportava ales, feta dels apòstols apostolessa,denunciant-los del qui mort estimaven la vida gloriosa.Oh, excellent dignitat. Oh, digna excellència de lafemenil condició. Oh, verdader repar, en les dones, de laprimera vergonya de nostra mare Eva. Ella en paraís e enla casa de vida primera trobà la mort; la devotaMagdalena en lo sepulcre e en la casa de la mort primeraha trobat la vida. Eva al seu espòs Adam denuncià lamort; la gloriosa Magdalena a sant Pere, espòs per Jesúsde l'Església, ha denunciat la vida. Havia disposta la
divina providència mudar lo general orde: que així coml'oprobi començà per dona, la honor e glòria de laresurrecció primer a dona fos denunciada.
<Page 21><Number 1>Quin estil d'elegants paraules, quin torrent d'abundanteloqüència, qual font de Parnasso regant poria fecundarles estèrils planes perquè, escrivint, se pogués descriurelo goig e l'alegria ab lo qual la gloriosa Magdalena entràper la cambra de la reina de misericòrdia, contant-lialegres noves de la vida gloriosa de Jesús Déu, son fill,la resurrecció del qual la majestat sua primer que totssabia?
<Number 2>"Oh, mare de Déu, verge, excellent senyora. Hui per atostemps ha pres fi lo vostre dol e plànyer, puix vostrefill, Déu e senyor nostre, aprés que, morint, havia lanostra mort morta, ara, ressuscitant, ha nostra vidareparada. Ha fet molt més del que los inics jueus lidemanaven quan, ab maligna perversa voluntat blasfemantdeien, si era fill de Déu, davallàs del pal e creurien enell. No davallà de la creu, perquè a nosaltres pujàs en locel, però ha fet més: que, ja mort, s'és llevat delsepulcre ab aquell mateix cos e nafres que estava clavat enla creu, lo qual vós, excelsa mare verge, de les vostrespuríssimes sangs li haveu comunicat. Es ara tanresplendent, que lo sol és escur en esguard de la suaclaredat lluminosa. Jo l'he vist, tocat e adorat, per lasua caritat infinida. Ensems ab les vostres santesgermanes, venim a vós, font de pietat e misericòrdia,confessant nostres culpes, regoneixent lo defalt de nostrapoca fe; que, sens dubte algú, creure devíem en lo seupropi cos ell, poder infinit, podia lo que havia pogut enlo cos, de quatre jorns mort, de mon germà Llàtzer. Ell,immens poderós, la nostra fe, per nostra culpa morta,ressuscitant ha ressuscitada, mostrant-nos clarament ésDéu verdader e home, per nosaltres fill vostre. A vós,doncs, recorrem, com a senyora mare d'aquell de qui somcreatures; que siau nostre refugi, port tranquille, segurmur e defensa, goig, consolació e esperança dels quinavegam en la mar fluctuant d'aquesta miserable vida."
<Page 22><Number 1>Havia mudat la sacratíssima senyora nostra aquella suaplorosa cara, la qual, al peu de la creu sobre totes lesdel món entristida, jamés del tot cobrà la color primera;però, sens dubte, aprés d'haver vist lo seu fill Déuressuscitat en vida gloriosa, lo dèbil cos e lo cor
esmortit, ab tal restaurant cobraren esforç de viure e,l'entristida cara, modesta alegria; tal, que els miserablespecadors d'acostar-se a la sua majestat perden la temença.
<Number 2>"Alegre estic, devota Magdalena --respòs la senyoranostra-- d'haver vist, tocat e odorat Déu, mon fill,senyor e redemptor meu, a la majestat del qual devotamentsuplicant, demaní, en gràcia singular, no miràs lodefalt de vostra poca creença mas, com a benigne senyor,atenent guardàs a la devoció de vostra bona voluntat. Ela benignitat sua, com a fill mansuet e prompte, obeintles mies suplicacions devotes, partint-se d'ací és anat avosaltres, eixugant de vostres plorants ulls les tristesllàgrimes; ha regat lo vostre cor e pensa, fent-hibrollar e crèixer verdadera fe e creença, ab caritat eesperança que, en l'eterna glòria, farà en vosaltres lo queara en lo seu cos glorificat vos ha mostrat. Denunciau laveritat de la sua excellent resurrecció als entristitsapòstols, que l'amor e dilecció e devoció que haveu tingutd'untar lo seu cos sagrat ha pogut merèixer que ara, viu,unteu de vera llaor, honor e glòria, la qual los seuselets li cantaran \in \secula.
<Page 23><Number 1>La humor de la llengua de mon enteniment se desseca, e ladèbil mà de mon enginy se cansa per a poder representarni escriure d'aquesta santa les flames de caritat encesaab les quals encenia la sua elevada pensa en contemplarsecrets de les altes seràfiques jerarquies. E no erameravella, perquè estigué dotze anys servint, contemplant eadorant aquell puríssim retaule de Déu, esculpida imatge emare sacratíssima, senyora nostra, ab la majestat de la qual,ensems ab los apòstols, rebé en redundant abundàncial'Esperit sant en lo cenacle, atenent major que de donasingular privilegi; essent al món de la santa fe gloriosadenunciadora. E aprés que la sacratíssima senyora anà deparaís a prendre la possessió eterna, la humil Magdalenadonà lo sacratíssim cos, de Déu tabernacle, ensems ab losapòstols, a venerable sepultura. Acabat lo servei de lasenyora nostra, tota flamejant mostrava la plenitud degràcia que dins la sua ànima brollava, pricant a la santaEsglésia, en diversitat d'estranyes llengües, la veritatdel sagrat evangeli; la qual declarant confermava, abmultitud d'innumerables miracles.
<Number 2>No pogueren los inics prínceps de la sinagoga comportarclaredat de tan excelsa doctrina; semblants a miserables
òlibes, que del sol la llum no poden veure. Prenguerenlos obstinats malignes la devota santa, ab la germana e loressuscitat Llàtzer, e aquell sant Celidoni, qui fonilluminat cec de la sua naixença, e sant Maximí, u delssetanta deixebles, e santa Marcella, criada de santaMarta, qui dix al nostre mestre e senyor "\Beatus \venter\qui \te \portavit", e altres devots cristians. Posats dinsuna fusta, sens veles, rems, timó ni altres aparells denavegar, deixaren-los a la mar perillosa, dient perescarn que s'acomanassen a Jesús crucificat, lo qual abtanta devoció pricaven.
<Number 3>Oh, rei de glòria, infinit piadós, que jamés no desamparaaquells qui, ab ferma fe, en la majestat sua esperen e,desamparats dels humanals adjutoris, recorrent a la suaimmensa pietat, acaben lo que ab socors e prudènciahumana acabar no porien.
<Page 24><Number 1>Així es partiren de la terra de Judea aquests santsgloriosos, mirant e aguardant tots a l'excelsa Magdalena,com a tramuntana, carta, brúixola de son viatge; la qual abestil de tals veritats los confortava que a persona humanasón impossibles. Guiats per la divina providència,navegaren ab vent tan pròsper en mar tranquille, que enpoc espai en los ports de Massella prengueren seguraposta.
<Number 2>Davallà en terra la devota companyia. Acompanyant totssanta Magdalena, arribaren en un porxe, que altra posadano trobaren, a la porta d'un diabòlic temple, sotsnefandíssima invocació de la deshonesta deessa Venus.Mogueren-se les entràmenes de caritat de la devotaMagdalena mirant lo poble, així discorrent venir alsacrifici de l'enemic de natura humana; e, en llengua quetots l'entenien, començà, ab angèlica entonació, de lasanta fe les altes matèries declarant resoldre.
<Number 3>Corria la gent a la pricació de veritat manifesta,portant als sants benignes corporal refecció; però,venint la nit escura, romàs, sens altra posada, la santacompanyia a la tempestat e fredor de l'aire. Ordenà ladivina providència que l'àngel custodi de la gloriosasanta, en visió de flamejant figura, aparegués dormint alpríncep de la terra, dient:
<Number 4>"Oh, indevot ingrat a la divina misericòrdia. Tu dormintreposes en alt, moll e delicat estrado, de rics pompososparaments ornat e cobert; e los mansuets pobres de Jesús,Déu e senyor nostre, descoberts estan a la tempestat delfred e aire. Lleva't sens tarda e proveeix d'almoina loshumils deixebles; si no, jo encendré de foc, ensems ab tu,lo palau, ciutat e regne."
<Number 5>Ab espant de gran terror se despertà lo príncep, que lisemblava altes flames tota la reial casa cremantdestruien. Despertant a la reina, que, de tal visió quasiesmortida, no podia la llengua moure, delliberaren anar eescoltar e veure la gloriosa Magdalena que, ab llengua tanalta, les celsituds de l'eterna glòria pricant declaravae, ab multitud d'innumerables miracles provant, claramentfeia veure la veritat dels sagrats evangelis. Pres losant baptisme, oint la gloriosa Magdalena, lo príncep,ensems ab los vassalls de son regne, destruint de lesídoles los abominables temples; prometent la devota santaa la reina estèril que li procuraria un fill, lo qual,aprés de llarga vida del pare, los regnes heretaria.
<Page 25><Number 1>Desitjava lo convertit e devot príncep visitar e veure laterra de Judea, la qual de la sua preciosa sang haviasantificada aquell Déu redemptor, que la santa Magdalenapricant demostrava. Desitjava encara oir, conversar eveure aquell general vicari que nostre senyor Déu haviadeixat en la terra, lo gloriós sant Pere. Ab devotasollicitud féu aparellar una nau perquè, navegant ensecret hàbit de pobre romero, pogués visitar les santesromeries.
<Number 2>Era l'honesta reina prenyada de temps que del partdesitjat gran espai no distava; la qual, ab femenilimportunitat de moltes llàgrimes acompanyada, al rei maritinstant requeria ensems ab ell acabàs la peregrinaciódevota, e, sospirant, ab plorosa veu a tals paraules féuprincipi: "Si pogués pensar ni creure, estimat rei,senyor e marit, que ma vida sens vós sol un punt sepogués sostenir, no suplicaria ab tan gran insistènciaacompanyar-vos en aquest tan llarg viatge. Però jo só mésque certa que, vós absent de la mia vista, la mia ànimas'absentarà del meu cos, e ensems perdreu a mi e lo fruitdel meu ventre, lo qual esperau per les devotes pregàriesde la santa Magdalena. Doncs, puix la mort, no anant abvós tinc certa, anant ab vós dieu que ma vida és
perillosa, deixau-me elegir per millor ans lo perill demon viure que no certitud de la mort miserable."
<Number 3>No podia lo piadós príncep tenir les llàgrimes dins losretrets dels ulls tancades, oint de sencera amorparaules tan doloroses. Pres delliber ab la mullerhonesta, si la santa Magdalena ho consellava, era contentensems acabassen lo sant romiatge. Illuminada e plena del'Esperit sant, la gloriosa Magdalena, havent pietat de lesllàgrimes castes de l'honesta reina, amonestà al piadóspríncep portàs a la devota muller en sa companyia; e queella, de continu al rei del cel suplicant, en singulargràcia demanaria los endreçàs en la peregrinació santa.
<Page 26><Number 1>Com a peregrins mendicants, mansuets e pobres, lo príncepe la muller prenyada del port de Massella se partiren,Estenent als pròspers vents les blanques veles. Les ribesde Proença de llur vista ja es cobrien, quan l'enemic denatura humana, que als bons prepòsits tostemps contrasta,torbant les aigües mogué de la mar les profundes ones e,corrent mal temps en vàlida fortuna, les dolors del partde la fatigada reina se cuitaren; e, reclamant de lagloriosa Magdalena ensems l'ànima e un elegant fill, delseu fatigat cos se partiren.
<Number 2>Qual tràgic excellent poeta tan intensa dolor poriadescriure? Tenia lo miserable marit e pare en los braçosla muller partera morta, e lo fill viu, sens esperança depoder viure. Així prova la divina bondat los seus elets,per apurar lo fi de llurs mèrits en lo foc de profundapenitència. Besava lo desert marit la muller morta eaprés, lo fill orfe a les mortes mamelles acostava; e,ensems l'infant e lo cos de la mare defunta abraçant,deia paraules que les forts pedrenyeres bastaven rompre.
<Number 3>La fúria de la mar ja s'amansava, que paria demanava llocper escoltar lo plant de la lamentació trista. Ab clamormodesta, lo rei miserable donava de la santa Magdalenatristes querelles e, dins los límits de religió cristiana,semblant al sant Job extrema dolor planyia. Aixílamentant deplorava l'adolorit rei sobre la mort de lareina morta e sobre la vida del fill, qui de fam semoria. Los mariners molt fort instaven lo cos mort notingués en la nau sepultura, protestant, segons llursopinions e fantasies, que en altra manera la fustaperillant se perdria.
<Number 4>Llarga e adolorada tragèdia seria descriure les dolorosesparaules, les lamentacions tristes, que l'entristitperegrí e tots los de la nau planyien. E mirant, abplorosa vista, si alguna terra se deixava veure, ordenàla divina clemència un escull o roca miraren, que llargespai de la fusta no distava. E varant de la nau labarca, portaren la trista mercaderia del cos de la reinamorta, ab l'infant, que de la mort poc se llunyava. Aixícollocà, lo miserable marit e pare, la muller en tristadeserta sepultura; e davall lo mantell de la mare morta,cobrint donà mortalla al fill que encara vivia, cridantveus que en la pedra cavaren per al cos mort la tristasepultura.
<Number 5>Tornà a la nau l'adolorit peregrí e, ab esforç de la santafe que en la sua ànima esculpida portava, no revocà delsant viatge lo devot prepòsit, portant ab gran mansuetude paciència ensems la dolor e lo treball de l'adoloradaromeria.
<Page 27><Number 1>Dos anys acabaven quan el rei peregrí acabà les santesvisites e, presa benedicció del clauer de paraís, santPere, desplegaren les veles en la mar alta, endreçantllur navegar a la ciutat de Massella.
<Number 2>Aparellava l'adolorit príncep doloroses paraules, ab lesquals pogués tan grans infortunis a la Magdalena contar eplànyer. Així navegaren ab vents tranquilles, fins que ladivina providència los portà en aquell lloc on havienlleixat lo cos de la reina morta.
<Number 3>Saltà lo rei en aquella mateixa barca en la qual haviaportat la muller tan plorada, e, acostant-se a la riba dela trista sepultura, mirà un petit infant que, al tall deles salades aigües, en l'arena jugava; lo qual, noacostumat de semblant vista, fugí de la humana figura.
<Number 4>Ab gran cuita desembarcà lo meravellat príncep, seguintdel xic infant en la terra los petits vestigis; lo qualtrobaà davall lo mantell de la mare morta, semblant apersona que dormia. Als plors de l'infant se despertà ladefunta reina e, abraçant lo fill, al marit, que fora desi per inefable alegria estava, endreçà tals paraules:
<Number 5>"No estigau dubtós, rei, senyor e marit, que els mèrits dela gloriosa santa a tan alta excellència atenyen que, enlo meu part, ella és estada la madrina, e lo seu àngelcustodi ha guiat la mia ànima en totes les vostres santesvisites; e en aquesta deserta roca ha criat aquest infant,fill nostre, nodrint-lo de celestial vianda. Anem, doncs,a donar llaors e gràcies a la divina misericòrdia, que tanexcellent santa ha tramés en nostre regne, e ofiram-li, enservei del rei Déu Jesús, tots nostres béns e vida."
<Page 28><Number 1>Així tornà a la nau lo sobre tots los del món més alegredevot peregrí, portant en aquella mateixa barca la mullerviva, en la qual, com a tomba miserable, havia portada ala deserta sepultura. E, llevades les àncores, dins pocespai plegaren les veles en lo desitjat port de Massella,recitant e regraciant a la gloriosa Magdalena les gràciesexcellents que, per los seus mèrits, de la divinamisericòrdia havien atès, endreçant tot lo restant de savida en servei de nostre senyor Déu e de la suasacratíssima mare. Constituiren bisbe de la ciutat deMassella lo sant ressuscitat Llàtzer, e al gloriós santMaximi de la ciutat d'Ax. E, concertades totes les cosesque al servei de la divina majestat en la vida activaesguardaven, la inflamada Magdalena volgué tornar asentir aquell inefable delit que, en alta contemplació,als peus del rei Jesús sentit havia.
<Number 2>Guiada per l'Esperit sant, partint-se de la ciutat deMassella, pres alta posada en una aspra muntanya, en laqual dins la seca roca havia una cova tallada en la pedra,quasi semblant al gloriós sepulcre on ella, devota, haviaajudat a cloure lo sagrat cos de nostre Déu e senyor emestre. Portà-se'n per joia de vàlua inestimable, e persuau refecció del seu cos e ànima, aquella reial d'espinescorona, de nostra supèrbia vera medicina; la qual lo reide glòria, ab gran vituperi coronat, ab la sua preciosasang de color carmesina havia coberta.
<Number 3>Oh, cosa de meravella excelsa. Que, portant en lo mónangèlica vida, passà trenta anys la seràfica santa sensprendre refecció de corporal vianda, sinó que, set horesdel dia, innumerables àngels, llevant lo seu cos, lopujaven a la celestial esfera; e, consumptes les humilspobres vestidures, aquells cabells que havien eixugats lossagrats peus, en tan gran longitud creixent augmentaren,
que pogueren fins en terra de la gloriosa santa cobrir lapersona.
<Page 29><Number 1>Era venguda l'hora que el rei de glòria volia donar, desos treballs, a la devota santa sobre tots los santseternal premi. E ordenà la sua majestat que un devotprevere, prop d'aquella muntanya portant vida perfeta,començà a oir los cants e dolça harmonia que l'angèlicamilícia cantava, a les hores que portaven al celestialconsistori lo cos de l'elevada santa.
<Number 2>Suplicà, ab oració devota, lo sant ermità la divinaclemència li volgués revelar lo secret de tan altmisteri. E, acostant-se més prop per millor escoltar lamúsica de tan entonada melodia, començaren a tremolar losossos tots de la sua persona, la qual més avant no poguémoure. Cridà ab veu alta l'espantat ermità: "Jo etrequir, qualsevol creatura que tu sies, de la part de Jesúscrucificat, fill de Maria verge, me denuncies quin és loteu ésser."
<Number 3>Una veu oí per resposta, amonestant-lo s'acostàs mésprop, sens temor de cosa que el pogués ofendre. Ab grandesig començà los passos moure lo sant prevere e, abdolça suavitat, entès aquella angèlica veu de la gloriosasanta, que li dix: "Has oit mai parlar d'aquella profundapecadora, Magdalena, a qui lo redemptor del món, per la suainfinida misericòrdia, perdonà tots sos pecats? Jo sóaquella, de la divina pietat manifest exemple. Vés depart mia al sant bisbe Maximi, denunciant-li que lo jornde la inefable resurrecció, a l'hora que lo meu redemptor,en cos glorificat, isca del sepulcre, jo seré en la suaesglésia, per rebre de les sues mans lo cos sagrat del meuDéu, creador e mestre, perquè la mia ànima, partint-se delmiserable cos ab ales de celestial vianda, atenyga volantel repòs de l'eterna glòria."
<Number 4>"Oh, gloriosa santa-- respòs ja confortat lo santermità--. Humilment te suplique, per reverència d'aquellDéu e senyor que les tues mans tantes vegades han untat,sies contenta que més prop te parle, perquè de tu escoltarpuga revelacions de celestial colloqui." --"Acosta't mésprop --respòs la humil Magdalena-- e deixa lo manto queportes, perquè la mia persona cobra."
<Number 5>
Així s'acostà, ab gran alegria, lo devot prevere, deixantlo manto, ab lo qual la gloriosa santa cobrí lo seu cos,de cabells cobert. E, en angelical colloqui, li denunciàrevelacions de profundes misteris, remetent-lo al santbisbe d'Ax li aparellàs del seu redemptor lo sagramentsant de la sagrada eucaristia.
<Page 30><Number 1>No comporta en lo paper representar-se lo goig excellent ealegria que el bisbe devot, sentint explicava, quan sabénoves certes de la gloriosa santa. Esperant, ab desiginefable, lo beneit dia, e elevat en alta oració, lotemps e les hores ab gran diligència comptava, quanvendria aquell desitjat diumenge de la sua alegre vista.Del qual, ans que l'alba del tot fos illuminada, per misteride gloriosos àngels, la seràfica Magdalena fon presentdavant l'altar, elevada en alt sobre la terra, saludant econfortant lo devot bisbe; lo qual, per excelsa admiració,estava pensant si era ver lo que mirava.
<Number 2>Acostà's més prop la gloriosa santa, besant les mans almansuet bisbe. Confessà en lo sagrament de penitència,llaors e gràcies a la divina misericòrdia, com, del tempsque la sua contrita ànima havia atès de sos pecats plenaindulgència, no era estada jamés ennegrida de mortalsofenses. Portava en les mans l'excellent corona delnostre redemptor, fent-ne present, per joia de preuinestimable, al sant bisbe; lo qual, tot inflamat abdevoció intensa, donava a la divina clemència llaors egràcies d'haver atés tan alta relíquia, ensems e havervist la gloriosa mà qui la portava.
<Page 31><Number 1>Ja havia convocat lo rei de paraís corts generals de totesles jerarquies, per venir a rebre de la Magdalena, que tantamava, l'ànima santa; e als seus peus havia fet aparellaruna cadira on ella, gloriosa, tingués repòs de l'eternavida, puix en aquest món eren estats lo lloc de la sua altapenitència, alt en paraís, en aquell mateix estrado,atenyga lo premi de les sues llàgrimes.
<Number 2>Començà's a moure nostre Déu e senyor de l'eternconsistori, portant per la mà la sacratíssima senyoranostra, verge mare sua; e, per òrdens e jerarquies, totslos celestials esperits davallaren, ab acordancesd'entonades, suaus, transcendentals salmòdies, a l'hora que
la santa gloriosa de les mans del sant bisbe pres aquellDéu e senyor que tantes vegades vist e tocat e contactathavia.
<Number 3>Acostà's lo rei Déu Jesús, ab la sua sacratíssima mare,dient a la devota Magdalena, la cara de la qual més que elsol resplendent se mostrava: "Vine, ànima santa; entraen lo goig de ton senyor. Donar-te-he de tos treballsexcellent premi. Estaràs collocada als meus peus, en lesfaldes de la reina de paraís, mare senyora mia, a lamajestat de la qual tu, en aquest món aguardant, hashonrada e servida."
<Number 4>/Flor d'honestat, senyora devota,//la vida us tramet de la Magdalena;//que vós la pregueu, dels cels en la mota//nos faça pujar, ab àngels en flota,//tirant-nos lo cor d'amor ab cadena./
<Title Mar><Page 1><Number 1>/Ans que dels cels girant mogués la roda//e de la mar hagués fermat lo terme,//Déu infinit, en l'etern consistori//Vós elegí, perquè li fósseu mare.//Per ço us guardà no us vengués a l'encontre//La Satanàs, posant en vós l'empremta//Del primer crim; puix dins la verge tanca//Volia entrar, per fer-se novell home./
<Number 2>/Així vingués al viure d'aquest segle,//Passant lo port sens pagar en la marca,//guiant-vos Déu per una dreta senda.//Sobre la llei del general edicte,//Portàs al mon llavor de novell arbre://A Déu servint de fresca nova fruita//Dins en lo clós de vostra mare casta,//Ab seny perfet votant serieu verge./
<Number 3>/Aprés, naixent, se mostrà lo retaule//Pus net que.l sol, de vós, estel de l'alba,//Portant-nos pau; del general diluvi//Ab goig sens par humil simple coloma;//E, en lo terç any de vostra vida excelsa,//Pujàs, volant, quinze graons al temple;//Que vostre cos fon molt lleugera escorça/
/A l'esperit, que mai li fon rebelle./
<Number 4>/Així vixqués, criada en lo sacrari,//Clar entenent los profundes misteris://Que.n vostre temps vendria Déu, per rembre//L'univers món, de l'inic cativeri.//E èreu tal en virtuts e figura,//Que.ls mals desigs tots fèieu tornar cendra//Dels miradors, matant en ells los vermes//La vostra carn, que dins tenia bàlsem./
<Number 5>/Als catorze anys, estant dins vostra cella,//En Natzaret, orant ab gran silenci,//U dels serafs més alt, del més alt cercle,//Humil servent de vós, alta reina,//"Déu és ab vós, humil verge profunde"//--Vos dix cantant-- "de les dones beneita;//Ab vós és Déu, no us dic sol en la pensa,//Ans és dins vós, vostre fill, en lo ventre."/
<Number 6>/Pujàs tantost, ab pes que us dava plomes,//Alt en los monts del regne de Judea,//Per visitar, prenyada de sis mesos,//Elisabet, mare del gran Baptista;//E vostra veu, passant per les orelles,//Santificà lo fill d'aquell' estèRil,//Lo qual sentí la llum del ver carboncle,//Qu'estava clos dins la verge llanterna./
<Number 7>/"\Magnificat" ab veu humil concorde//Tan bé cantàs, que.ls serafins ballaren,//E en los inferns celebraren grans festes//Al si d'Abraham, sants pares e profetes;//Aprés, tornant, portàs lo qui us portava,//Vers Natzaret, verge de Déu prenyada,//Fins que pujàs de Betlem al pesebre//Per a parir lo fill de Déu e vostre./
<Number 8>/De vós naixqué, com raig del sol per vidre,//La vera llum per qui l'escura boira//Ha pres bandeig d'aquest món idolatre,//De vostra carn portant un noble camís;//Vos alletàs aquell qui les esteles//Féu de no-res e a vós, que l'alletàsseu;//Vos adormís aquell qui tostemps vetlla,//Ab vostre cant humil, de simple tortra./
<Number 9>/Remei perfet de nostre dol e plànyer;//E com ploràs quant aquella carn vostra//En vostre fill un coltell la partia,//De vostre cor dur travessant escarpre.//Mirant plorar lo qui tots nos alegra,//De vostre ulls, besant la sua cara,//l'aigua mesclàs; la qual, de nostra vista,//llevà los tels que teniem per Eva./
<Number 10>/Port de salut, dels peregrins endreça;//Al tretzén jorn vos feren homenatge,//De l'orient portant-vos grans estrenes,//Senyors e reis del món, prínceps illustres;//Espanten-se quant vos miren donzella,//Mare de Déu, parlar la sua llengua;//Mirant l'engast, Jesús, en vostra falda,//Adoren-vos mare de Déu e filla./
<Number 11>/Llum sens foscor que'n los inferns penetra,//E en paraís enceneu los antorxes;//Lo fill portàs al temple per oferta,//Que donàs llum al món de la llei fosca;//Mas, al tornar, volgués lo camí torçre,//Per lo desert fugint-lo en Egipte,//Ab tal dolçor, que nostre cor vol rompre//Veure-us fugir portant Déu en los braços./
<Number 12>/De quant fa Déu clos segellat registre;//Ab quin recel lo portàs per les roques,//Ab fam, ab set, passant camí tan aspre,//Dormint la nit en les humides silves.//Fins que vingués en un lloc, prop lo Caire,//On descansàs; passant la vida pobra,//Filant, cosint, perquè tingués que viure//vostre fill Déu, qui tot lo món governa./
<Number 13>/Set anys aprés, lo tornàs de l'exili//Ab gran temor, tement lo fill d'Herodes;//En Natzaret prengués posada pobra;//E vostre fill vos era tan subjecte,//Qu'en Natzaret se mostrà lo pou fondo//D'on Jesucrist, ver Déu, portava l'aigua//Per fer servei a vós, humil serventa,//Llavant ab vós la vostra poca roba./
<Number 14>/Doncs, mereixeu los àngels vos adoren,//Puix lo qui.ls féu, servint així us adora;//Besà-us la mà, ab continent alegre,//Lo qui ha fet los cels e los abissos;//Mas, com passà lo vostre cor un ascle,//Quan vos perdés aquell qui tots nos guia.//Fon gran dolor la que tingués tres dies,//Fins que.l trobàs disputant, en lo temple./
<Number 15>/Estec ab vós trenta anys dins vostra regla,//Fins que pujà a prendre lo baptisme//Al flum Jordà, perquè llavàs les aigües//Per a llavar totes les nostres taques;//E, en lo convit, perquè vós ho manàveu,//Obedient, començà fer miracles,//Donant-los vi, en los veixells de marbre,//Vostre fill Déu qui.l donà en les vinyes./
<Number 16>/Vera Judit, de Satanàs en peces//partís lo cap, que mort no.ns pot ofendre,//Quan no deixàs la fe ni vostre mestre;//Al peu del pal, en lo mont de Calvari,//Plegàs la sang, que tota era vostra;//Per tot lo món residís en persona,//Que l'univers tot se devia perdre,//Sentenciant, lo jutge, en contumàcia./
<Number 17>/Vida dels morts, dels esmortits alquermes,//Per gran dolor estigués esmortida;//Com no morís, fon singular miracle,//passant turment major que tots los martres.//Mas, vostre fill, clavat en mig de lladres,//Tingué record de vós, al peu del cedre;//Déu, vostre tot, perquè no fòsseu orfe,//fill vos deixà que un tingués en comanda./
<Number 18>/Aprés, del fust desclavat, en les faldes//mort lo cobràs, besant les sues nafres;//E consentís al cavaller insigne//Que embalsemat lo donàs al sepulcre;//Mas al terç jorn entrant dins vostra cambra,//Cobrat l'esmalt de vostre bell vericle,//Vos féu present de la noble desferra//Dels sants catius, que portava del carçre./
<Number 19>
/Ab aquest goig esperàs lo triumfo;//Que sobre tots fon en lo cel gran festa,//Quan vostre fill, volant sobre los núvols,//Al cel pujà, mirant-ho lo seu poble;//E no tardà, al vostre sant collegi,//Tot flamejant l'Esperit sant trametre,//Portant-los foc d'amor així encesa,//Que, per Jesús, la mort los era dolça./
<Number 20>/Oh ver confort dels miserables òrfens.//Oh clar estel dels qui estan en tenebres.//Oh fort pilar on tot lo món recolza.//Oh bastiment de nostra santa Esglèsia.//Prega-us lo fill romanguèsseu maestra,//Deu anys e dos, dels seus pubils apòstols;//Així vixqués en la ciutat perversa,//Reconeixent de vostre fill les sendes./
<Number 21>/Ciutat de Déu, dels exellats refugi;//Quin goig tingués com vostre fill illustre//Tornà del cel, dient-vos: "Cancellera//De paraís, veniu a la cadira."//La vostra mà tenint sobre lo muscle//D'aquell gran Déu, a qui pogués concebre.//Pujàs tan alt sobre les jerarquies,//Com los serafs estan, sobre los àngels./
<Number 22>/Vos acollís dins en los verges tàlems,//Peregrinant Déu en la nostra platja;//Ell vos acull, donant-vos tot lo ceptre//De quant ha fet, ab general imperi.//Emperadriu, sieu a la part dreta;//Als vostres peus, los serafs per estrado;//Ab cos pus clar que llum meridiana,//Mare de Déu, de paraís lo fènix./
<Page 2><Number 1>/Terme perfet de l'etern consistori;//Goig sens tristor de nostra vida trista;//Vos sou l'estel per qui l'escura boira//Ha pres bandeig d'aquest món idolatre,//Ver Déu mostrant, vestit de nostra sarga.//Guiant-vos Déu per una dreta senda.//Passàs lo port, sens pagar a l'entrada;//E mostrés ver que estant dins lo sepulcre,//Lo vostre cos nunca.s pogué fer cendra,//Lo qual, vivint, matava tots los vermes,/
/Puix era carn d'aquell qui, ans del segle,//Vos elegí perquè li fòsseu mare./
<Number 2>/Dins un instant s'acabà lo retaule,//Pus net que.l sol, de vostre cos insigne;//Usant de seny, fés vot serieu verge,//A Déu servint de fresca nova fruita,//Dins en lo clos de vostra mare casta;//Partint lo cap de Satanàs en peces,//Verge filàs a Déu la vestidura,//Ab què, vencent, combaté lo diable;//Déu, vostre fill, tingués dins en la claustra//En gran repós, dormint en vostres lliris//Ab tal delit, que hi reposà nou mesos,//Per vós passant com raig de sol per vidre./
<Number 3>/Vida dels morts, dels esmortits alquermes,//Pa de salut, a Déu, vós donant vida;//De l'orient vos feren homenatge//Senyors e reis del món prínceps illustres;//Mirant l'engast, Jesús, en vostra falda,//Adoren-vos, mare de Déu e filla;//E vós, humil, sens fel coloma e tortra,//Lo fill portàs circuncís en lo temple,//Per deslliurar lo món de la llei morta;//Aprés, fugint lo fugís en Egipte,//Ab tal dolor, que nostre cor vol rompre//Veure-us fugir e ab Déu, verge partera./
<Number 4>/Ab greus treballs lo tingués, prop lo Caire,//Filant, cosint, passant la vida pobra;//D'on mereixqués que fos vostre subjecte//Aquell Déu gran, que tot lo món governa;//Vós lo tornàs set anys aprés l'exili,//E, ja fadrí, lo perdés en Judea;//Cobràs-lo prest, ab tal obediència,//Que.n Natzaret se mostrà lo pou fondo//D'on Jesucrist, ver Déu, portava l'aigua,//Per fer servei a vós, nostra senyora;//E en lo convit li fés cuitar miracles;//D'on clar se véu, nunca us donà repulsa./
<Number 5>/Tingué record, clavat en mig de lladres,//Déu, vostre tot, de vós, al peu del cedre;//Per tot lo món residís en persona,//Passant turment major que tots los martres;//Com no morís fon singular miracle./
/Que l'univers tot se devia perdre//Sentenciant, lo jutge, en contumàcia.//Mas, al terç jorn, vós entrà dins la cambra,//Cobrat l'esmalt de vostre bell vericle;//Morta la mort, lo vés sobre los núvols,//Al cel volant, perquè us paràs cadira//Tenint als peus los serafs per estrado./
<Number 6>/Deu anys e dos dels apòstols maestra,//Déu vos deixà, per que.ls fòsseu refugi;//Fins que pujàs, tenint en la mà ceptre,//Alt sobre.ls cels, passant lo més alt cercle//Ab cos pus clar que relluent carboncle;//Emperadriu, sient a la part dreta./
<Page 3><Number 1>/Ab plor tan gran que nostres pits abeura,//E gran dolor que nostre cor esquinça,//Venim a vós, filla de Déu e mare;//Que nostre carn dels ossos se arranca//E l'esperit desitja l'ésser perdre,//Pensant que, mort per nostres greus delictes,//Ver Déu e hom, lo fill de Déu e vostre//Jau tot estés en vostres castes faldes./
<Number 2>/Ab fonts de sang regà lo verge estrado//Hon, xic infant, lo bolcàs ab rialles;//E els vostres ulls estillen tan gran aigua,//Que pot llavar les sues cruels nafres,//Fent ab la sang un engüent e colliri//D'infinit preu, per llevar-nos les taques//Que.l primer hom, com a vassall rebelle,//Nos ha causat, ensems ab nostra culpa./
<Number 3>/Lo vostre cor, partit ab fort escarpre,//De gran dolor nos mostra tan gran plànyer,//Que.ls serafins, ensems ab tots los àngels,//Mirant a vós planyent aprenen doldre.//Plany-se lo món cobert d'aspre cilici,//Crida lo sol plorant ab cabells negres,//E tots los cels, vestits de negra sarga,//Porten acords al plant de vostra llengua./
<Number 4>/Oh fill tot meu: oieu a mi què us parle;//Que.n lo dur pal haveu oit lo lladre.//Puix no voleu que de present jo muira,/
/Estiga ab vós tancada en lo sepulcre;//Jo us acollí en lo meu verge ventre,//Ara vós, fill, rebéu-me dins la tomba;//Que no.s pot fer entre.ls vius jo converse,//Puix que, vós mort, és ja ma vida morta./
<Number 5>/En major lloc no penseu jo m'estenga//Del que vós, fill, prendreu dins en la pedra.//Giten a mi primera de la fossa,//Que no és nou dormir en los meus braços.//Cobrir-vos-ha lo mantell que a mi cobre,//E si no us par vos baste tal mortalla,//La mia carn que viu haveu vestida,//No us sia greu que, mort, encara us cobra./
<Number 6>/Mare de Déu, humil tostemps e verge,//Llum d'aquest món, del cel lluent carboncle://Mirra portam de nostra vida amarga,//Dolent-nos fort com havem fet ofensa//Al vostre fill, Déu e senyor benigne.//Ensems tenim que nostre cor perfuma,//Que som contents se faça sacrifici//De nostra carn, si.l vostre fill ho mana./
<Number 7>/E no gosam les nostres mans estendre//Per a untar de vostre fill insigne//Lo cos sagrat; mas preneu aquest balsem://Que sens temor nostra llengua el confessa//Redemptor Déu, a Déu plaent oferta,//Qui, al terç jorn, traent del fondo carçre//Los sants catius, lo veureu dins la cambra//Més clarejant que.l sol alt en lo cercle./
<Title Med><Page 1><Number 1>L'extrema malvolença que, per u sobre tots desconeixent, atots los altres homes porte, no em consent, entre tantsaltres treballs, d'aquest sia delliure;.... que, per la inhumanadesconeixença del ple d'engans, dissimulat, ficte Jason--ab tot que el record de mals tan dolorosos, nova dolorde present me presenta--; mas, perquè en exemple manifest,de poc creure, les dones que aprés de mi vindran, tinguenen guarda de llur estimada honestat.... Per la desaventuradafi de mes amors e dolors, retrauran la femenil promptituddels perillosos e allenegables passos, als quals la folla
desordenada benvolença als empalliats, fictes, mortals ebreus devots de Venus empeny. D'on se porà seguir queels vans e pomposos homes, qui de continu nostra estimada,casta e honesta fama, ab mostra d'enamorades dolorscombaten, desprendran en và l'inútil temps de llur miserablevida.
<Number 2>A les fèrtils, daurades e pacífiques ribes de Colcosarribà aquell grec qui, primer de tots les homes, mostràals veloces vents blanques veles estendre, e a lesiniqües ones de la indòmita mar soferir ésser llaurades,ab la primera nau, nomenada, del nom del qui l'havia feta,Argon. Acompanyat de noble companyia d'animosos estrenusjoves de Grècia, entre els quals Hèrcules, Orfeu, Càstor,Pòllux, Linteu e altres, los noms dels quals ni virtuososactes escriure seria en prolixitat de llargues històriescanviar la fi de ma breu escriptura.
<Number 3>En tranquillitat de pacífica, opulent e benaventuradavida regnava mon pare; lo qual, no com a hoste, mas enegual de fill o gendre, acollí a l'ingrat Jason. E sienten reial cadira de la sua empalliada sala, ab graciosa ebenigna cara abandonà les orelles a les animosesparaules, en estil de semblant manera: "La viril inquietajoventut, de nobles esperances guarnida ab honorosavictòria, virtuosíssim rei, als teus regnes me porta; nocom a explorador ni espia, fent aguaits al pròsper estatde ton viure, mas per oferir ma persona, si a tu és plaent,en la perillosa conquesta del daurat anyell, perquèeternament ma fama revixca. Car estime morts lo jornprimer de llur naixença aquells qui, en tenebres d'escuravida així callat ociós viure passen, que ans d'aquest mónlos implacables fats los transporten, que a coneixençad'algú lo seu viure pervinga. Essent més que pedres oarbres, aquells estime gloriosament viure, los quals, abestrenuitat d'ànimo morint, sens jamés poder morir, ensegura vida, ab serenitat de gloriosa fama eternamentreviuen."
<Number 4>Plagueren al rei les paraules animoses de Jason, que unpoc espai tardà en donar-li tal resposta: "La tua elegant,reial e bella forma, afabilíssim jove, m'assegura que nocom a espia has pres los ports segurs en les ribes de mosregnes. Mas voldria, així com no tens enveja altranquille estat de ma senyoria, tinguesses llarguea devirtuosa e benaventurada vida, e, per la feeldat e amorque a les estranyes coses portes, perdonasses a la tua
proporcionada e gentil persona, perquè no sia past alsanimals tan feroces. Augmenta, ab multiplicades evirtuoses obres, l'honor de ta fama, reservant la vida peractes de virtut estimada; que dels prudents animososs'espera, en diferència dels animals sens raó, los follsperills esquivar. Aquella cosa rectament és desitjada, laqual, aprés que és atesa, fa millor al qui la posseeix. Eper ço algú, de virtut acompanyat, no deu elegir la mort,sinó per vàlua que més de la vida dignament estime.
<Number 5>Lleixa, doncs, animós grec, pensaments de tan vanaempresa, puix verdadera virtut te contrasta que, per amorde popular pomposa fama, no perdes la vida. Si a tuvirtuts acompanyen, primer elegeix la mort, la qual, sifosses jutge just, sinó al viciós e de greus delictesculpable, no la daries. E si virtut no t'acompanyen, abcrueldat contra la tua pròpia persona vols començarvirtuós viure?"
<Number 6>No mogueren a l'esforçat Jason les paraules de mon pare;al qual, ab semblant estil, no tardà respondre: "A tu, reiprudentíssim, antic en benaventurada vida, mèritaments'esguarda en l'execució de les obres virtuoses subtilmentmirar; e a mi, jove, seguint les regles de cavalleria, abgrandíssims perills gloriosa fama obtinga. Als vellsanimosos basta que, sens fer lletgea de covards actes,sostinguen la primera glòria que en la joventut, ab actesde perillosos treballs, guanyaren; que altrament avançarriquees lo pobre jove mercader treballa, que no aquellque, ja riquíssim, sols li basta la conservació del queposseeix.
<Number 7>E posat cas, de veritat les tues prudents paraulesadvoquen raó, raonablement tingueren en mi força, ans quemon delliber havent publicat, justament me fos obligat al'execució de tal empresa. Que de moltes coses, ans depalesament ésser eletes, sens vergonya hom se potretraure; les quals, aprés, sinó ab grandíssima infàmia, noconsenten ésser lleixades. Lo món tot no ignora, no com amercader, ab companyia tan noble, he llançat àncores enles ribes de tos regnes; hages, doncs, més pietat a mafama que a la vida, si no desitges que, ab tenebrós eincriminat viure, eternament muira."
<Number 8>Meravellà's lo prudentíssim rei de l'esforç de tananimoses paraules, a les quals responent dix: "Claramentveig, magnànim jove, que el contrast de mes raons encén
majors les flames de tos desigs audaces. A mi plau,desplaent-me, llicenciar a tu per al que vols,manifestant-te les lleis e condicions d'aquesta mortal eperillosa conquesta.
<Number 9>En espai de tres milles de nostra gran illa de Colcos, unapetita illa dista, en la qual un anyell, cobert deresplendent, lúcida e daurada llana, reposa. E perquè lescoses que sens dificultat haver-se poden, l'estima de llurvàlua perden, ha plogut al déu Març, en guarda d'aquestamirable joia estiguen dos indòmits ferocíssims toros que,de continu, per lo nas e per la boca fumants espantablesflames exhalen; lo mirar sols dels quals així la vistahumana aterra, que, sens aldre, basta al daurat anyelldonar segura defensa.
<Number 10>Està aprés una escura espantable cova, l'entrada de la qualun terrible drac ocupa, així corrompent lo circumstantespai de pestilent aire, que és impossible sols un momenten tal lloc algú puga viure. A tu, graciós jove, ésforçat, puix tu mateix te forces, domar aquests indomablestoros, e fer que els seus colls ab mansuetud benigne lojou sostinguen. Aprés, ab bellicosa força, matarl'inexpugnable drac, del qual sembrades les dents en lanovament llaurada terra, se convertiran en cavallers tanaudaces que cascú per si bastarà a metre en perill tavida.
<Number 11>Jo tinc dolor en los regnes de Peleu no hi haja terra queper a tu fos deguda sepultura, que ab tant perill hagesnavegat, elegint sepulcre en los meus pacífics regnes.Doncs, en lo temps que els fats llicència t'atorguen,deixa delliber de tan perillosa empresa; que del prudentsavi s'espera millor pensar lo que ans pensat no havia.E, puix est home, seguint lo consell e prudència humana,no prenga la tua elecció en cosa impossible terme, la qualper algú no pot ésser rectament eleta ni consellada."
<Number 12>"A les tues paraules, rei humaníssim --respòs Jason--lleixe respondre, perquè, partint dels regnes de mon pare,responguí a totes les raons que a la fi de mos desigscontrastar podien. E per ço, com majors perills me raonesperquè no ho vulla, tant més afectadament ho vull; que, pera tenir ociosa e reposada vida, no em freturava lleixarl'estrado d'Hisifila, qui, ab claredat de llinatge, belleasens par, riquea incomparable, ab mostra d'amor extrema,als volers de ma joventut bastantment satisfer podia; les
pregàries de la qual, doloroses e abundants llàgrimes,piadoses paraules, que a les feres bèsties a misericòrdiapogueren moure, a mi no han pogut retraure que als teusports arribat no sia, lleixant a Hisifila, en penyora dema absència, prenyat que en breu la farà partera.Regracie't, doncs, rei de gran benignitat, la llicènciaque m'atorgues; en la qual te mostres misericorde, més queen amonestar-me que lleixàs tan honrada empresa."
<Number 13>La inquieta fama, que ab veloces ales sens fatiga semprevolant majors forces ateny, plegant Jason en nostresplatges les blanques veles, havien portat a les miesorelles la sua venguda; e, perquè és quasi impossible al quenatural desig de veure coses noves inclina, jo no pucdir quant desitjava veure lo novell hoste, acompanyatd'excellent, noble e gentil companyia, essent la sua famaaixí parcial e favorable, que entre els vivents singular locridaven; ab proporció d'elegant forma, de color venusta,ab graciosa, afable e modesta continença, e així de lesaltres perfeccions que en prompte conèixer se poden, queparia excellís límits de condició humana.
<Number 14>Per veure, doncs, lo tan lloat grec, sabent l'hora de lasua venguda, entrí en la reial cambra de mon pare, la qualuna porta a la gran sala obria, tancada e closa abparaments de gran estima; en manera que, sens ésser vista,podia jo per estrets espais veure. A mi paregué que lasua presència gran part avançava al que, en llaor sua,oit havia. Aprés, escoltant suavitat de tan animoses egentils paraules, que dolça harmonia a les orelles delsoints ressonaven, de tant esforç acompanyades, que pariajamés en lo seu cor temor havia pres posada, o que era déuimmortal, de poder soferir impossible.
<Number 15>En aquestes singularitats que de Jason escric, par que lafi de mon escriure sia pintar lo paper de les perfeccionsque naturalesa a Jason líberament atorgà. Mas, permostrar a les dones, a les quals los meus escrits endrece,quant se pot creure ni fiar en cosa alguna, que, en lesenganoses promeses dels variables homes fiant-se,atendre no deguen; dels quals, llur major pomposa victòriaés si de nosaltres benignes, ab pèrdua de nostra estimadahonestat, triumfen.
<Number 16>Escoltava jo les raons d'aquest, sobre tots ficte; les quals
me portaven pietat humana --e més quan les veia de tantesforç acompanyades-- que tant me paria dignament merèixermés d'ella, com afectadament mostrava poc estimar-la. Peròno es feia en mi tan gran la misericòrdia, que estimàs de lamort fer-lo delliure, fins que oí lo nom d'Hisifila; laqual, sens tarda, benignament considerí ab quina dolordubtoses esperances entristien la deserta prenyada,absent Jason, qui, entre tots los homes, digne d'ésseramat se mostrava. E així, no per socòrrer a Jason, mas aHisifila, delliberí, sens discurs de prudent delliberseguint la femenil condició, restaurar la vida d'aquest,esdevenidora mort mia.
<Number 17>Per al novell e ben acollit hoste, ab companyia taninsigne, estava aparellat un apartament de nostra altaposada, en gran abundància de moltes e delicades viandes,e altres coses que a la reial condició s'esguarden; e,presa llicència de mon pare, la fatiga del treballòsnavegar ab repòs de molts e rics estrados alleujaren.
<Number 18>Retragué's lo rei en la mia cambra, per contar-me la novavenguda de Jason, recitant l'esforç de les sues animosesparaules, mostrant dolor pressentint de la suaesdevenidora pèrdua. E perquè als reials costumss'esguarda acollir los pacífics estrangers ab triumfod'honrada festa --en altra manera, ab tenebrosa escuravida, los reis avars e miserables porten lo viure clososdins los límits de sos regnes e terres--, delliberà lo reimon pare per aquella nit aparellar a Jason gran e bellafesta; en la qual volgué, acompanyada ab les donzelles, eab les nobles dones de nostra ciutat, jo vingués.
<Number 19>Les qui passau per lo camí de voler ésser en belleaestimades, pensau ab quin estudi, ab quanta sollicitud,folla ambició de vana e pomposa glòria, ab l'artefici deles mies mans volguí ajudar a la natural bellea, seguintla miserable, vana e femenil condició; que, ab diversitatd'unts e colors estranyes, així reparant cobrim denovella escorça la veritat de nostre cuiro, que a Linteuseria difícil nostra verdadera figura --al qual erapossible tallar les espesses e grosses parets-- veure. Eno solament, culpant als déus de nostra factura, volemadobant millor fer lo que ells han bé fet, mas encara, abmultiplicats e pestilents e mortífers materials, nospresentam en altra manera nova figura, testificant lonostre miserable desig d'ésser lloades, ab vera mostra depoca honestat; despenent lo temps de nostra inútil vida,
cercant, fins en les entràmenes de la terra, menes demetalls que a nostra bellea ajudar poden; e, com a corbs eocells immundes, dels pudents ossos dels morts animals,ab sollicitud no poca, cercam les medulles; fent ídola denostra bellea, ab engans de tan manifesta falsia, que sensdubitació neguna, fermament assentim a qualsevol llaor qued'ésser belles parle: estimant cascuna raonablement éssermuller del gran Júpiter. D'on s'esdevé que, ab lletgea detan abominables erres, encorrem sovint en inconvenients degran infàmia, portant ab nosaltres les armes ab què,prenent, nos maten; semblant a l'aspis, que, escoltant ladolça mortífera veu de l'encantador, a perdre la vidaafectadament se presenta.
<Number 20>Resplendia, ab multitud de cremants enceses antorxes, lanostra reial cambra, de llum e claror tan extrema, queparia encara Febo sobre el nostre horitzon lo seu lluminóscarro detenia. Ressonava la dolça harmonia de diversosacordats instruments, ab acords de proporció tan alta, queab grandíssim treball aquells a qui lo delitós so atenyia,altra cosa podien fer, sinó lo gest e continença que lasuau e plaent harmonia amonestava.
<Number 21>Tardí algun poc espai --perquè ab més honor fos rebuda--venir a la tan honrada festa, acompanyada de nobles,gentils e gracioses donzelles; acostant-se primer a midels altres Jason, ab aquella humil reverència que a fillade rei s'esguarda; aprés del qual, Hèrcules, mostrant en laviril continença l'ànimo e força que en si portava.Vinguem en lo lloc en lo qual mon pare, ab majestat denoble e honrada companyia, en la sua reial cadiramagníficament reposant, ab cara afable: "Filla Medea:preneu a Jason e, ab gracioses paraules, alegres danses,passau sens fatiga, en la delitosa festa, l'espai de lanit tenebrosa."
<Number 22>Seguem-nos en lo més alt estrado de nostra sala, Jason ejo; passant entre nosaltres aquelles gentils cortesies ehonestes paraules que, entre persones afables, en laprimera vista passar poden; aprés de les quals, demaní aJason la causa de la sua venguda, mostrant ignorar lo quesabia. E tardà un poc espai, ab los ulls baixos, poquesvegades endreçant-los ab gran modèstia a la mia cara,tornar-me resposta; acompanyant ab gran sospir lo començde tals paraules:
<Number 23>"No desig de veure novells pobles, ni avara cobdícia del
daurat anyell, m'han portat als opulents e delitososregnes de ton pare, mas l'ínclita fama de la tuasobres-excellent bellea; la vista de la qual, sola, hedelliberat de rembre ab tan perillós viatge, en pèrdua dema vida oferint la mia persona, en la perillosa e mortalconquesta de la lúcida e daurada llana. Per què, si alsdéus és plaent de tan incerta e dubtosa victòria atenygagloriós triumfo, tindré mèrits de novella fama, per on atu, sobre totes singular, poré en alguna cosa plaure; jaque no m'era possible, encara no combatent, la tua extremabellea me comportàs longament viure."
<Number 24>Semblants paraules Jason acabava, quan jo, no ab carafalaguera, responguí: "Clarament se mostra que no estarribat a nostres terres per avara cobdícia de la lúcidallana, ni per desig de veure novells pobles; ans, seguintton costum, que vages per món enganosament, conquistantl'honestat d'aquelles dones que a les tues fictes e falsespromeses donen vana creença, has pensat en qualsevolregne de Grècia haja una Hisifila; a la qual, per ésser laprimera a qui, ab empalliades paraules de ficta benvolençavestides, has enganada, alguna ignorància l'excusa. Mas,si a mi feies creure lo que falsament les tues paraulesraonen, essent quiti de culpa e jo culpable, no tendriacontra tu raó de justa querella; que no mèritament algú del'enemic se clama, si ab manifestes cauteles combatut lodestrueix. Les tues ficcions e mals, a mi ja descoberts,clarament mostren de tu no dega creure cosa que veritatni fermetat acompanye. E més, que no ignore la mortalinamistat de vostres desordenats desigs contra nostrahonesta pudicícia; fingint ab inquirides, inútils e vanesparaules, sostenir tals mals e dolors, que, no solament unhome, mas un regne o província, a total destruccióportarien, sofrint los greus dans que vosaltres, fictes,raonau. Així passau vostra inquieta viciosa e incriminadavida, oblidant cosa que a veritat s'esguarde, endreçantla fi de tots vostres treballs al deshonest servir deVenus. Si l'amor, Jason, que fingida raones, tens, no ami, mas a Hisifila, l'endreçaries; la qual, sens ficció, atu mèritament ama. Mas, perquè en vanes paraules nodespengues lo temps de tan honrada e delitosa festa: si depresent, en esguard meu, extrem de tan gran amor com raonesen tu reposa, has oblidada a Hisifila; d'on és raó losemblant en l'esdevenidor, sens algun dubte, de tu espere.E si Hisifila no has oblidada --com és digna cosa creure--lo que em dius, essent coneguda la falsia, me dóna ocasiójusta, manifestant al rei, mon pare, l'atreviment de tanfolles paraules, ans de la vanitat de ta conquesta, prengafi la tua culpable vida: mort d'aquelles dones que, defàcil, a inútils paraules ab ferma creença les orelles
abandonen."
<Number 25>No tardà molt, ab modesta e humil continença, Jasonrespondre: "No penses, sobre totes bella senyora, que monvoler sia que de present tu dones creença a la veritat demes paraules; solament só content atorgues que podenésser veres. Que la tua en tan alt grau bellea, e lo teuextrem avisament, ab les altres tantes singularitats,basten e forcen a qualsevol que de tu tinga claraconeixença, obligar encara a major benvolença de la qual joraone. Que, si en lo present món felicitat quietaatènyer se lleixa, fora de tu és impossible posseir-la, e,posseint a tu, perfetament s'atenyeria; perquè les tresparts del bé on los humans actes s'endrecen, en tu solaacabadament se troben: honest, útil e delitable. Que lestues virtuts, passant límits de femenil condició, deessamés que dona te presenten, e, als qui t'adoren, exemptsd'idolatria, reserven. Les parts proporcionades de la tuabella persona, ab color venusta, a tan alt grau de belleaet transporten, que tu sola est bella, e les altres més omenys, segons que en alguna semblança seguir te poden. Lestues riquees, esdevenidora reina, en tan gran abundànciapugen, que bastarien saciar l'apetit de la insaciableavarícia. Encara que lo repar de mos mals, que de tu solaespere, jamés no em vinga, si les nomene, perquè mon voleren alguna part a elles endrece, mas per reduir a la tuamemòria los béns que posseeix; sols perquè atorgues ésserpossible en tant extrem sies amada. Ab tot que mon voler,encara que sobre tots gran, solament pren terme en tu, noen cosa que fora de tu se trobe; guiat per tramuntanad'honestat, dins los límits de la qual, e no fora, mosdesigs enclosos, ta fama, honor, honestat e belleademanen; e per ço, invocant los déus que a matrimoni favordonen, he tingut limitat atreviment en dir-te lo que de mihas oit.
<Number 26>Al que dius d'Hisifila responent, sobre totes bella reina:que de present no tinc Hisifila oblidada, perquè ni, jamés,en mon enteniment, ni en voluntat, m'ha tengut tan ocupatque fos mester eixir-ne fora perquè tu hi entrasses. Nipenses jo desig tu entres en la part de mon voler on estào és estada; jo a tu, ab voler cobert, e vestit de tanhonesta benvolença, que lo delit que ma carn sentirespera, solament l'acullc perquè és impossible delit granen aquest món sentir, si l'ànima e el cos abduis no elsenten. A Hisifila he amat e ame perquè, essent joveno-cast, al delitós lloc de la carn afectat, algun espaide temps he tengut l'ànima cativa; fins que, ab esforç devirtuós ànimo, regoneixent ma pensa tarda, partint-me
d'ella só arribat als termes de la tua bella vista; perlos quals atènyer de ma pàtria era partit, ans qued'Hisifila tingués coneixença, passant per los seus tàlemscom a explorador e hoste; no fent-li injúria, ans gràcia nopoca, d'estalviar-li la vida; puix ab força d'armes, envenja de tants homeis, conquistí a ella e a son regne,acollint-la en ma voluntat, no com a muller, mas com abella cativa, presa e conquistada per capità jove.
<Number 27>A tu, Medea, mèritament reina de l'habitable terra,desig, si de la lúcida llana pròsper estat me resta,posseir los teus honestíssims tàlems en lícit matrimoni,ab lo daurat anyell per despulla de més noble victòria. Esi, per adversa fortuna, me deixe de viure, tant quantvixques sies certa per tu, no per lo velló d'or,animosament Jason, perdent la vida, reviu de gloriosafama."
<Number 28>Encara Jason tan avisades paraules acabava, quan, ab caraun poc afable, jo responguí: "No cregues tu, animós grec,que de mi tant ignore, que les singularitats que recites permies les tinga; però una cosa la part tua advoca: que, sien mi són, fer se pot, tant com dius, m'ames; e si fora demi, com és veritat, se troben, tinc més raó d'agrair-teque granea d'amor en tal grau de ceguedat t'haja conduit,que per ver afermes tenir en mi posada les perfeccionsque, fora de mi, en alguna altra descansen. Mas tinc recel,les raons que dius, si en la tua enamorada pensa reposencom la tua llengua les parla; lo que raonablement se deucreure, per los límits de la tua honesta demanda. Però nopenses, Jason, que de present així done fe a les tuesparaules, que de cosa alguna, encara honesta, te pose enesperança. Mas, seguint la femenil misercorde condició,faré la tua vida delliure ab honrada e triumfantvictòria; car ja tinc dolor la daurada lúcida llana detants cavallers sia estada sepultura; los quals, primer detu, morts cruelment, així han amollit lo meu ànimo, que nosols a tu, mas a qualsevol que aprés d'ells a morir portàsl'adversa fortuna, delliber fer de mort estalvi. No emsentes, doncs, grat de tan singular benefici, lo qual, nocom a Jason, mas com a home o creatura, de mi rebs; fes-negràcies a la invariable ordenança dels immutables fats,los quals en tots los teus fets se mostren no pocfavorables, disponent lo teu novell navegar en temps ales nostres platges que jo delliberàs, havent misericòrdiaa qualsevol que, així com tu, afectadament, per estrenuitatde valent ànimo, desitjàs la vida perdre, fer-lo delliure.
<Number 29>No vull que ignores que el temps de ma vida, despès encontinuat estudi d'alta e profunda ciència, m'ha portatsaber los secrets als altres mortals no intelligibles. Ami los mobles vents m'obeeixen, e tots los elements, losol, la lluna e planetes; a mi los infernats cruels déustemen; la virtut diversa de les no conegudes herbes a miés manifesta; del cant dels ocells tinc plenaintelligència; e, a la fi, lo que persona mortal permàgica ciència atènyer ha pogut, jo só aquella que alsdarrers termes de saber, si tals se troben, só arribada.Ab alguna d'aquestes coses, jo faré los indòmitsferocíssims toros a tu humils e mansuets; l'espantabledrac, sobrat e vençut, estarà en la tua libertat fer deles sues dents ço que les lleis de la conquesta ordenen.Que el teu animós esforç als déus ha mereixcut, ab extremaaudàcia, hages sobrat l'envejosa fortuna. Alegra't,doncs, Jason, puix la noble victòria tua està en les miesmans, llargues en haver-te pietat."
<Number 30>Oh cosa de gran meravella. La ferocitat de l'ànimod'aquell qui perills tan excessos no havien pogut amollir,les misericordes paraules d'una donzella així havien placat,que, les llàgrimes caent dels ulls, un poc espai tardà enrespondre, seguint estil de semblants paraules: "D'aquellsqui ab gravitat als beneficis rebuts satisfer volen,s'espera que, no cercant la entenció de qui els benefica,ab grandíssima obligació se'n recorden, pensant quant ésgran la cosa que reben. No solament de tu, sobre totessabent reina, he jo atès la corporal vida, mas l'altraper la qual treballava, eternament sempre vivint en gloriosafama. Oh, més virtuosa que totes les mortals. Dius que,no com a Jason, mas com a home o creatura, m'est donadorade tanta glòria. Així mostres tu lo lloc on tes virtutsatenyen: que sens interès, sens altre esguard, no ab altrepremi sinó sols de la virtut, uses de pietat tan excelsa,restaurant la vida e fama a mi, que de tu fins ara res nomereixia. Ara tinc causa de més agrair-te, perquè lescoses que per sola virtut s'obren, de major guardó sóndignes. E per ço, ma vida, ma libertat e ma persona,d'ací avant no tinc per mia; puix havent-la perduda, de tul'he cobrada, e ara la prenc en comanda, ab la glòria del'esdevenidora victòria. De la qual, no per mi, mas per tu,só alegre; perquè, més honrada, major sia ta senyoria, comde cosa de més estima libertament seràs senyora."
<Number 31>Acabava Jason la darrera veu de ses paraules, estant ja depeus: que li paria, de tan llargues raons, alguna sospita,no sens causa, los qui a nosaltres miraven prendre'nporien. E, prenent-me per la mà, en danses, festes ejocs passam l'espai d'aquella nit; que ja Apollo sobre laterra los seus daurats cabells començava estendre, lessummitats del món illuminant, quan, presa llicència de monpare, acompanyada d'aquelles donzelles ab les quals eravenguda, entrí en lo meu apartament.
<Number 32>E perquè no vull en llarga història la ploma estendre: losconstrasts, les temors, les esperances que ma pensa, deson exempta, combatien, lleixe d'escriure; e encara perquèla fi de mon treball no és mostrar a les dones les nosangonoses batalles d'amor, per a fer-les enamorar mésprompte del que llur benigna misercorde condició lesinclina. Ans desitge, lo meu mal essent-los exemple, llurvida, en virtut e honestat despesa, gloriosa e eternafama els presente. E puix aquesta és la fi de ma breuescriptura, e d'elles s'espera, segons la fi que volenelegir, tals coses ab què més fàcilment atènyer-la puixen,solament diré, de les coses de a adversa fortuna, aquellesqui la inhumana ingratitud dels homes conserven.
<Number 33>Molts dies no passaren que, seguint lo consell de maindústria, l'ingrat Jason animosament obtenc del dauratanyell gloriosa victòria, que fon als mortals cosa de talmeravella, que més déu que hom l'estimaven. Lo qual, abhumils semblants paraules, me presentà la despulla de tannoble victòria: "No estimes, bella senyora, que del que hevençut m'alegre, sinó com a socors d'ésser vencedor de tavoluntat. Tu est la fi on tots mos volers s'endrecen; eres no vull, sinó perquè tu a mi vulles fer-te gràcies.Del que a mi has fet no só obligat, perquè cosa impossiblejustament a negú obliga; ni a mi s'esguarda regraciar-tecosa que hages feta, puix sobre mi no tinc poder: que aixítot en ésser teu me só transportat, que Medea, no Jason,m'estime. Doncs, si gràcies fer se poden, fes-les tu aMedea, que Medea ha vençut, Medea ha navegat, Medea éspartida de Tesàlia per conquistar lo daurat anyell. Tuaés la victòria: Jason res no ha fet, sinó que es mostrà fersenyal del que tu pots fer.
<Number 34>Doncs, puix sens tu lo meu ésser no es troba triumfant,reina de gran prudència, acaba de fer-me vencedor: que elteu poder de major estima es troba, e, si tu vols,llargament basta que, romanint jo lo pus honrat cavaller
que entre els altres se trobe, encara tu romans sobre totesmés honrada. No refuses venir en los regnes de Grèciamuller mia, car en altra manera los meus desigs als teustàlems no endrece. A tu vull tota, perquè de mi tot siessenyora; record-te que, sobre les coses que en aquest mónposseir se lleixen, és ésser amat de vera e no fictabenvolença."
<Number 35>No tardí respondre a Jason, en manera de semblantsparaules: "En và lo temps de mon estudi despès fóra, si lavàlua, forces e gran poder d'amor ignorava. Mouen loscels les infatigables intelligències, delitant-se en talmanera, sols per l'amor que a la primera causa tenen;reposen los elements en llurs esferes, per l'amor que alspropis llocs porten; e així tots los vivents, coses que allur ésser se condonen, afectadament volen, que no enaltres parts trobar se deixen, sinó en aquelles que a sacondició són conformes. Aprés, los animals de raóexempts, ab quant delitosa fatiga llurs fills nodrint,sovint a mort per ells se presenten, e ab quanta sollicitudla pròpia natural companyia conserven. E així, si del'univers la conservació mires, veuràs amor és sola quila conserva; la qual si es perdia, en un moment, la mundanamàquina a no-res caminant, en total destrucció pervendria.Pensa en los animals de raó acompanyats, en los exemplesdels quals en breu prolixitat me vull estendre.
<Number 36>Mira los actes tots de nosaltres si amor los governa, quedesitjam viure, perquè en extrem amam lo nostre ésser; e ésla causa que tan afectadament vullam tenir fills, perquè,amant a nosaltres, no podent eternament conservar lo nostreésser, treballam en nostres fills se conserve. Miracosa de gran meravella: que lo gran pes e feixugacàrrega d'amor, alleuja e fa delitosa la càrrega sobre laqual se carrega; car si per cosa que no ames sostenstreballs, ab quanta dolor, tristor e congoixa lossuportes. E, si per cas, comences amar lo per quètreballes, aquells mateixos treballs que tristamentsostenies, novament ab quin delit alegrament los suportes,e de majors cercar encara treballes, perquè ton delit eplaer en servir lo que ames se causa. E perquè veges laignorància dels mortals, que moltes coses senten lescauses de les quals no saben: e més vosaltres, joves, a quinatura de claredat de llinatge ha dotats: que par novoleu diferir dels menors altres homes, sinó en ésser enegual de bèsties ignorants prenent glòria. Com res nosabeu, vos teniu per enganats d'ésser homes, e treballauque de bruts animals tingau la pràtica. E per ço dubte,Jason, en lo teu enteniment aquestes coses subtils
s'aposenten.
<Number 37>Vosaltres dieu que, en ésser amats, vostre delit se troba:e així vostres treballs endreçau, que d'ésser amats tingauseguretat ferma. Fallits d'enteniment. Com cercau deliten los estranys e no propis actes? Si tu, Jason, algunat'ama, e tu ho ignorasses, negun delit n'atenyeries; e sicreies ésser amat, encara que ver no fos, gran alegriatendries. E així, negú no s'alegra per ésser amat; mas perquè,sabent o creent que és amat, ell ama; en la qual sua amor,e no en l'estranya, delit ateny. Per què penses, Jason,que lo mal dels cels se causa? Per poc amar lo que ansamàveu. Has pensat com nostres adversitats, pèrdues,afanys, ab amor les alleujam? Mira: com nostres amics denostres mals se condolen, la dolor nos alleuja. Com sepot fer que la tristícia de l'amic, que entristir-nosdeuria, e, ensems ab la nostra, fer-se major, nos alegre?Jo crec, Jason, tu n'has vist experiment, no ignorant lacausa, la qual és aquesta: per la certenitat e coneixençaque tenim d'ésser amats, quan vem que dels nostres malsl'amic se dol, nosaltres més novament l'amam; a la qual mésamor, se segueix alegria, que ens tol o alleuja latristor que de nostres adversitats tenim. E perquè en breules forces d'amor comprengues, record-te quants han lamort eleta, encara dubtosos e incerts de l'esdevenidoravida, sols per l'amor que a la gloriosa fama portaven; eno solament l'han eleta, mas sens tristor en les pròpiespersones executada; que els tolia la inefable tristor del'espantable mort, lo delit que els portava la gran amorde llur fama.
<Number 38>Mas, perquè més llegir de filosofia que dir-te lo que vullseria, si en l'ésser e obres d'amor allargava, solamentvull cloure: que els perills, dans e desconhorts que,seguint a tu com a muller, seguir me poden, alegrament lossostendria, puix tes obres fossen tals, que mèritamentm'indicassen en extrem amar-te, e nostra vida, en augmentd'amor passant totes les altres, així nostres ànimes fossenunes, que jo fos Jason més que Medea, e tu Medea més queJason; perquè, en tranquilla vida, del triumfo delsimmortals déus perdéssem enveja."
<Number 39>"Oh, més que totes bella reina, de gran prudència.Diverses vegades les mies orelles han oit dolça harmonia:de la concordada veu de l'arpa d'Orfeu lo seu so, lo cantde les mortals serenes. Aquells són delits que en lesorelles s'aturen; e més la suavitat de les tues ciències,
passant dins l'ànima, tan novell delit li presenta, queestime, si tots los dolorosos turments ab acerbitat depenes sentia algú, la sua carn seria insensible. E encarad'una singularitat als altres sabents avances: que lesprofundes e altes ciències que els mortals tots ignoren,així en vulgar e gentil estil explanes, que la suavitat detan graciós parlar obre los passos de l'entendre, per onles greus e altes ciències liberalment passen; d'onclarament se mostra tu sola est sabent del que els altrestots ignoren, com de ciència lo verdader senyal sia alsignorants saber mostrar. Ara conec molts que lo nom decients usurpen, e res no saben, sinó que dels llibresalguns vocables recorden, poc o no gens entenent lo quesignifiquen. Però no vull, lloant a tu, desprendre entreball de fi impossible lo temps que de parlarm'atorgues.
<Number 40>Jo no puc de l'esdevenidor a tu fer certa, perquè tal sabersols als déus s'esguarda; ni lo que de present en mesenamorades entràmenes reposa ab aldre que ab verdaderesparaules puc manifestar: pren la tua vàlua per seguretatde mes promeses, ab la coneixença que d'aquella en monenteniment reposa. E si, naturalment, així tots desitjamésser benaventurats --que no és possible desitjar locontrari--, com se porà fer que, posseint a tu, elegíslleixar-te, perquè, voluntàriament, de benaventurat passàsen extrem miserable? Los déus, qui són veritat inefable,prenc en testimoni, suplicant sens tarda en ta presència metolguen la vida, si alguna ficció mes paraulesacompanyen. De les altres coses que a la fortunas'esguarden, no és en mon poder fer-te certa; però de mi nosies dubtosa: que ans lo sol, mudant l'acostumat curs,illuminarà la nit, e la lluna lo dia, e los cels fatigatsreposaran, que Jason d'altri que de Medea sia. E, si percas, aprés de llarga vida, a la cruel citació de la morttu primer comparies, sens dubte sies certa, en tal cas, demi seré homecida; perquè, en aquest món sens tu viure,mortal e gran afany estime, e, morint ab tu, delitosamort sostendria; e encara per tolre'm poder e avinenteaque, aprés de tu, no presumís alguna de Jason éssersenyora."
<Number 41>Oh mansuetes, púdiques, honestes e castes dones. Apreneuen guarda de vostra pudicícia, e mirau, les paraules deJason, de quanta honestat acompanyades: que no vol de micosa alguna, sinó lícit matrimoni; mirau ab quantafermetat, los déus, invocant, pren en testimoni; mirau dequanta amor és sobrat; que la mort per millor elegeix,que apartat de mi viure. E veureu que, molt temps no
passarà, més afectadament de mi es voldrà partir del queara d'ésser ab mi desitja. No sé què és pitjor: o quefictament tals paraules diga, o que, dient-les ab veritat,d'haver-les dites se penida. Aquesta és la comuna condiciódels variables e fictes homes; d'on s'esdevé que, rescert de ses promeses esperar, és, en vanes e follesesperances, cercar repòs en la mar furiosa. Ni m'éspossible acomanar a l'insensat paper la humil continença,les llàgrimes, los sospirs, los enamorats esguards; ab lesquals coses així les sues paraules acompanyava, que eraquasi impossible qualsevol cosa que demanàs li fosdenegada.
<Number 42>Bastà en mi tant la força de les sues raons e promeses, queno solament fui alegra fes segura a Jason, mas encara,d'abundant tresor despullant los rics còfrens de monpare, ensems ab mi lliurí a Jason un regne. Ni amor depare ni de pròpia pàtria, ni temor dels perills del'espantable mar, ni pèrdua de mos regnes, no em poguerenretraure que, muller de Jason, no arribàs, aprés de llargnavegar per moltes e diverses ribes, a les desitjadesplatges de Tesàlia. E perquè d'amor deshonesta acurteulos passos, no vull que us sia cobert quant la femenilcondició a execució de qualsevol mal és prompta, si perdesordenada benvolença és guiada.
<Number 43>La temor que de perdre a Jason tenia, me féu portar ab miun infant, germà meu: lo qual, ab mes pròpies mansdegollant, partí e dilacerí lo seu xic, moll e tendrecos en parts diverses, sembrades en la polsosa terra;perquè mon pare, perseguint a Jason per cobrar a mi, fosaixí torbat en cobrar e collir los trossos e membres deson fill, escampats en la sangonosa terra, que a mi restàsespai de fugir ab lo meu Jason. E no vull ab cruelsparaules encarir lletgea de tan diforme delicte, perquè éspoc, en esguard del que dellibere escriure. No prengaumeravella, honestes dones, que mans femenils a execuciótan feroce fossen promptes: que lo jorn que l'estima denostra castedat elegim perdre, en crueldat e qualsevol altramalícia no solament avançam los homes, mas les feressalvatges bèsties; que, per atènyer lo que desordenadamentdesitjam, oblidant misericorde e mansueta condició, totamaldat estimam poca.
<Number 44>Set anys passaven, que, en tranquilla benaventurada vidaestant Jason ab mi, augmentava nostra benvolença; que no emsent bastant poder escriure l'estat de tan plaent
enamorada vida. Relluia Jason de gloriosa fama,multiplicant cada dia en forts animosos actes, volant pertota Grècia ab suaus daurades ales la sua inefablevirtut. Tant, que a les orelles de Creon, rei delscorintians, los actes de Jason així pròsperamentpervengueren, que delliberà, donant-li una filla, Creusa,per muller, gendre e successor lo cridàs de son regne.Trametent per ell, en poc espai arribà en lo regne delnovell sogre. Oh immortals déus, los qui Jason invocà entestimoni de les sues promeses: Altres socors no us deman,sinó que em siau favorables, que tantes desconeixencesdescriure puga.
<Number 45>Parlà lo rei ab lo desitjat gendre; aprés del qualparlament, per una lletra, de semblant manera lesesposalles de Jason, ensems ab la condemnació de la miajusta sentència, me foren paleses: "Creon, rei delscorintians, a tu, Medea, per nefandíssims crimsmereixedora no d'una mort mas de mil, si tantes la tuapersona sostenir-ne podia, a pregàries de l'amat e cargendre Jason mitigant la justa sentència, exellant denostres regnes un dia d'espai t'atorga."
<Number 46>Rompen-se los cels, obra's la terra, caiguen losplanetes, destruixquen-se los aires, refrede's lo foc, lafreda aigua s'escalfe. Perquè, ple d'engans, de mi hashagut pietat? La mort, a pregàries tues, m'has en exilicanviada. Per la mia vida has pregat, puix jo restaurí latua? Però, no et recorda que, exellat e ofert a la mortper lo cautelós oncle, per mi en triumfo de noble victòriaest tornat en tos regnes, e la vida en edat antiga de tonpare, sols ab la mia art he canviat en verd e floridajoventut? Si els meus delictes de mort fossen culpables,quines lleis, quals excuses te delliuren? Tu, Jason, loshas fets, ab les mans de Medea, que eren tues. Qui deu,culpant lo coltell, a tu que els has obrats fer delliure?Refuse la tua sentència, Creon, si a Jason lleixant, nomésque a mi, culpable, bandeges. Jason ha mort mon germà, eha fet les filles de Peleu sens culpa matassen son pare.Mira com has fet bona elecció de gendre: si Jason volésser teu, què n'espera Creusa, si a Medea lleixa? Si no hovol ésser, per què el forces, que forçat no pot ésser teu?Lleixa'l a mi; que els maleficis de Jason no el fan maritsinó de Medea.
<Number 47>Mas, per què despenc en và, com a dona de socorsdesesperada planyent, lo temps breu de mon exili? Si els
déus ab ulls de justícia los humans actes no esguarden,mal impunit, virtuós acte sens remuneració, és impossiblereste; e encara que les penes dels mals s'allarguen, noper ço lleixen de venir als qui les mereixen. Retrauré,doncs, les mies mans d'obrar mals, e ab virtuosa paciènciaalleujaré lo decaiment de la mia adversa fortuna. Rompaen diverses parts lo cor de Medea, e lo seu cos siapartit en xiques peces, ans que ella comporte que Creusade sos fills sia madastra. Ara vols començar a obrarvirtut, Medea? Multiplica en mals, que tard començariesvirtuós viure. Fallida d'ànima, als enemics est piadosa:a l'esposa de Jason seràs misericorde? Los teus mals ja nocomporten esmena: multiplica en gravitat de lleigsdelictes; sies temuda, puix Jason no t'ama. Preneu,fills meus, e semblants a vostre pare, portau aquestacapsa a vostra madastra Creusa, e digau-li que s'alegre abJason, puix sens ell Medea resta trista. E no tardeu,fugint de la casa de Creon, tornar a mi."
<Number 48>Partiren-se los xics infants, portant a Creusa presentple d'encantaments e maleficis; lo qual, poc espai aprés quefón oberta, encès foc espantable, que ensems Creon, e lafilla, e los alts palaus de la reial posada, convertí encendra, en altitud de tan altes flames, que els celsmenaçaven.
<Number 49>Alegra't, Medea, que ara Creusa no posseirà los teustàlems. Aquesta era la festa que Jason de les sues nocesmereixia. Vixca l'ingrat, que poc saben ésser cruels losqui, donant una mort, se vengen. Muira, doncs, vivint enaugment de dolorosa vida. Què li has fet, Medea? Has-limort l'esposada. Aqueix és lo seu plaer: que no passaramolt temps que, així com a tu, l'haguera lleixada.
<Number 50>Quan jo dins mi semblants paraules raonava, arribà lo pled'engans desconeixent, tocant a la porta de la casa on joera. Al qual, de la finestra, diguí: "Enemic de veritat:Com tens atreviment de venir en lloc on jo sia? On són lestues promeses? On és la gratitud de tants beneficis? Ohfallit d'enteniment. Oblidaves-te aquella qui t'havia fetreviure no et podia fer morir? Tu creies que lo poder deMedea no podia sinó ajudar Jason? Pensa, aquella qui abextrem de quasi infinida amor t'ajudava, ab terrible ira,de la tua ingratitud causada, los jorns tots de ta vidaobrarà de tanta misèria, que entre los vivents seràsnomenat per exemple d'adversa fortuna. No et recordavesque de tu tenia fills? los quals, ans que d'ací et
parteixques, en la tua presència degollaré; fent trossosde llurs tendres carns e molles, comportaré que tu elsdónes sepultura. E no em desplau sinó que soberga irapoc espai haja tardat prendre de tu acabada venja,semblant a la de Progmes e Filomena: donant-te a menjartos fills; perquè, engendrats de tal pare, dins les tuesperverses entràmenes tinguessen, aprés llur mort,convinent sepultura.
<Number 51>Les llàgrimes, en gran abundància, la cara de Jason finsen los pits regaven, quan, ab veu plorosa, respòs: "A mi,Medea. Jo só culpable: lleixa tos fills; elegeix e pensade mi la mort que més plaent te sia: executa-la sens tarda.O, si vols, ab les mies mans pròpies cruelment dilacerantma persona, donaré ample camí a la mia ànima. On és loteu saber, que per noure a mi mates tos fills? Què etporia més noure qualsevol ferocíssim enemic, a que enextrem de soberga ofensa haguesses ofès, sinó matar losfills que tu has parit? E si la fúria té la tua pensaaixí obtenebrada, que de ferocitat de tan lleig acte no etvulles retraure, augmentant en crueldat, sies més piadosa:mata primer a mi, perquè, ab més homeis, sies menys cruel;e encara, perquè és natural orde los fills les obsèquiesdel pare celebren; o, per ventura, farta de la mia sang,perdonaràs a l'escampament de la tua."
<Number 52>Encara crec més parlara Jason, sinó que oi de terribleira me forçà rompre les sues piadoses paraules, ab iradaveu e continença: "Ara és contenta Medea, puix t'haconduit en lo pus alt grau de misèria que trobar se puga:que afectadament vols la mort, e no trobes qui la't done.Aqueixes són llàgrimes verdaderes, en paga de les fictesque, essent en Colcos, ploraves, quan, ab paraules d'amorextrema, demanaves los meus tàlems. Tu est lo culpable,Jason, e per ço tos fills morran; que són teus, e, per tu,culpables. Tu, puix no has conegut l'obligació de tantaconeixença, és forçat que, ensems ab tu, les tues coses hopaguen. Engendra cada dia fills en mullers enganades,puix tan benaventurada fi los espera. Par-te molt justacosa que, per los teus mals, tos fills muiren? Aqueixa ésla mia glòria, perquè a tu sia major pena. La fi de mosdesigs no és fer actes de justícia, mas a tu fer miserable.Dius que altre mal no em faria mon enemic? Los malss'estimen, no per lo que són, mas per qui els fa. Si jo de lamort de mos fills me dolc, prenc de mi venja, de l'erraque fiu d'amar-te; si no me'n dolc, venge'm de tu, quemate tos fills. Però, Jason: no dubtes que, així com ansde la tua ingratitud res no podia avorrir que tu amasses,
així ara m'és forçat haver en oi tot lo que tu ames; e aixícom res no podies posseir que no fos meu, ara res no potsposseir que meu sia: amor feia les nostres coses unes,desamor les parteix. Creusa havia nostra benvolença,nostres béns e nostres fills, partits: teus són, Jason, eper ço no són meus, ni els ame, sinó perquè ab llur cruelmort m'han venjat. Crec encara, si vivien, irien pelmón, semblant al pare, enganant honestes dones ab fictesesposalles. Muiren, doncs, en ta presència, ficte pled'engans. E viuràs tú, conquistador de femenil honestat,per exemple de miserable pare.
<Number 53>Ensems ab tals paraules, tallí los caps dels fills deJason, tirant-los a la cara del pare, ab lo coltell quede la corrent sang tint estava, dient: "Dóna sepultura atos fills, puix les tues desconeixences no els han comportatmés viure. Aprés, ab lo coltell sangonós, travessantesquinça lo teu cos pervers, abominable; perquè, en losinferns, la miserable ànima inefable pena suporte."
<Title Par><Page 0><Number 1>Per la celsitud transcendent de la senyora de lesciències, sacra teologia, davallant, ab delitós estudi,en los florits e verds camps d'afable poesia, llevantles àncores de pereós oci, lleixats los prats de reposatsilenci, estendré les càndides veles, ab plaentexercici, en les baixes antenes de vulgar poesia. A latempestuosa mar de Venus la proa de ma escripturaendreçant, descriuré naufraigs d'aquells qui, en ellafollament navegant, dolorosa e miserable fi prenen.Mas, perquè el meu despoblat entendre, a descriure ensemse trobar per nova invenció no basta, sols recitaré unparlament que, pocs dies passats, entre alguns homesd'estat esdevenc; los noms dels quals recitant l'alt egentil estil de tan ben raonades proses, seria a la suaínclita fama haver enveja e a verdadera amistat girarles espatlles.
<Page 1><Number 1>En manera de semblants paraules començà BerenguerMercader nostre silenci rompre: "Puix ab abundància nosupèrflua d'aparellades viandes los miserables cossoscontents reposen, pensaments delitosos a nostresdesansiades penses comporten: passem alguna part de lallarga nit en condició de tals paraules, que a nostreacostumat viure aprofiten. E, perquè al treball de la
comuna vida humana delit la major part de les suesobres endreça, jo estime gran delit en aquest mónatènyer no es deixa sinó ab ignorància d'aquella cosa enquè ens delitam; e així, lo major goig de nostra míseravida se causa en la falsa estima del que amam, torcentlo camí de nostre ésser. Primer en extrem volem que noconegam si tant dubta amor; e aprés que amor té nostrespenses entenebrades, ab obfuscat entendre fals estimamtant com nostra benevolencia empeny, perjudicant l'altitudde nostra condició humana, deixant l'esdevenidor fi delsobiran bé; elegint bonaventura, fem contra regla, nosolament de la santa fe cristiana, mas de natural raó,que ens mostra la fi de les altres causes més noble sia,de més vàlua, que les coses que a ella s'endrecen. Eperquè la veritat dels humans actes ab exemples millor semira e en nostra memòria més temps atura, no us siafatiga escoltant pensar quant, a la delitosa vida deCèfalo, nogué voler de la bondat de la mullerexperiència veure.
<Number 2>En amor e lícit matrimoni, Cèfalo, lo fill d'Eolo, reidels vents, amava Proca, filla del duc d'Atenes; e aixíen l'amada muller tenia la pensa transportada, que lavida ni cosa que posseís no estimava, sinó que fos perella posseida. No menys amava la casta senyoramèritament a l'estimat marit, ab pensa de continuatestudi com, en totes ses obres a ell servint pogueraplaure.
<Number 3>Ab delit de tan pacífica concòrdia, portaven repòs debenaventurada vida, estimant cascú posseir béinestimable. Mas la iniqua fortuna, a tranquille estatenvejosa, aguaitant sempre noure en les coses de moltaestima e de nostre major repós, perquè més gran mostre lavictòria, pensà que, ofenent a Cèfalo en l'honestat deProca, lo portaria a vida miserable, triumfant de llurmajor benaventura. Car de les altres singularitats que aProca embellien, estimava Cèfalo l'honesta castedat, coma carboncle relluent entre pedres de gran vàlua.
<Number 4>Ordenà, doncs, la sort maligna, que a la vista de lacolorada aurora prevenc la bellea del cast marit, de quila fama, entre els joves d'aquella edat, ab dauradesales de molta virtut e bellea, volava. Ja havia encèsVenus les sues lentes flames dins les medulles de lamatutina deessa; la qual, ab continuades pregàries, al'estimat Cèfalo requeria, manifestant l'extrem de la suabenvolença, sens que altra resposta d'ell oir no podia,
sinó que Proca, de son voler e persona senyora, nocomportava lo lligam de lícit matrimoni rompre, e ans lamort per millor acceptara, que fer polluts de la suamuller casta los matrimonials tàlems; perquè era certlos rius estarien e los monts corrents se mourien, e enl'honesta pensa de Proca no prendria posada pensament quea cosa deshonesta tingués semblança. De la pudicícia detan virtuoses respostes la bella deessa envergonyida,roman la sua cara serena eternament més que rosacolorada, e molt tard sobre el nostre horitzon, sinócoberta de núvols se mostrà; e, no esperant la vengudad'Apollo, a la vista humana s'amagà.
<Number 5>No pogué poder, de tanta vergonya, apagar de l'amor jaencesa les furioses flames, ans pensà la desitjadadeessa que ab força posseís lo que per grat posseir nopodia, fent aguait al virtuós marit, que en lo treballdelitós de la casta deessa, sol acompanyat d'enamoratspensaments de la muller estimada, se delitava. E, al'hora que els cavalls de Febo sobre els paiments denostra habitable terra calcigar començaven, la coloradasenyora, furtant a l'amat Cèfalo, ab poder de granforça lo transportà en los seus orientals estrados.Llarga pintura seria, escrivint pintar lo blanc paper deles humils enamorades paraules, dels servirs, joies eriquees, ensems ab la sua noble persona, que la bellafilla de Titan al cast marit presentà. Les respostesdel qual, a la fi, eren: ans Febo l'acostumat camílleixaria, que sol en lo pensament ofenés a l'amor que,sens ficció a la sua muller honesta tenia; lo nom de laqual, ab un dolorós sospir, plorant acompanyava.
<Number 6>Enutjada l'envergonyida deessa de fermetat de tandesdenyoses paraules, al fidelíssim marit llançà delsseus colorats estrados, ab raons de semblant manera: "Joet lleixe a la tua Proca, si em promets de la sua honestatexperiència veure."
<Number 7>Encara dins les orelles de Cèfalo aquesta veu acabava,quan extrema amor, que de sospita nunca es desacompanya,ferí l'inflamat ànimo de Cèfalo de temor enamorada. Efón la primera vegada que, en los camps de la sua reposadapensa, los mals d'amor començaren a córrer. Així, no percomplaure a l'enemiga aurora, promès lo virtuós marit, abpoderosa força de l'envejosa deessa lleixantl'acostumada figura, assajar experiència en l'honestat dela qui tant amava.
<Number 8>Oh follia passant totes les altres, voler veure perilld'aquella cosa, ab la qual ensems nostra vida perilla. Ohgran erra, provar aquelles armes ab les quals, forts oflaques, tenim ferm delliber entrar en la batalla. Fónalegre la irada deessa a Cèfalo la primera bella figuramudar, donant-li'n altra que de mercader era imatgevera.
<Number 9>Dels carmesins estrados de la bella filla de Titan lofingit mercader se partia, endreçant los cuitats passosa la desitjosa posada. A mi no basta estil de conformesparaules per a descriure los contrasts e dubtosospensaments que, en los camps de la sua fatigada pensa,combatien; portaven los uns, per capitans de tan enutjosabatalla, l'edat de Proca, l'extrema bellea e femenilcondició; los altres tenien seny, amor e honestat;socorria, per la una part, absència, que de llarga amorsempre fón enemiga. E, sens dubte, les esquadresd'honestat, desbaratades, giraren les espatlles, sifermetat de ferir tardara, la qual torna la batalla envictòria egualment dubtosa. Així entrà lo combatut efatigat marit dins les portes de la sua casa, que ab grantreball soferir podia la bella vista de Proca no liforçàs descobrir-li la ficta enganosa figura; e dins sideia: Oh, més foll que tots los homes. Per què allarguedelit de cosa tan desitjada? que espere altraexperiència, de la que veig en l'entristida cara de lamuller casta? Oh, més cruel que animal salvatge. Com noem dolc de la dolor que de la mia absència mostra?
<Number 10>Estava lo gest de l'honesta senyora adolorit de tristorque a la sua bellea no ofenia, ocupada en la sollícitaart de Minerva ab les qui la servien; les sues vestiduresnegres e los paraments del seu estrado claramentmostraven, Cèfalo absent, en los seus palaus alegria nocelebrava. La casa sola, de sollicitud acompanyada; lesparets descobertes, del perdut senyor dol senyalant.Fora de tota sospita, sens dubte, lo ficte mercader semanifestara, sinó que esperava quin delit atenyeria quanProca, ab estimada afecció per ell requesta, en majormostra de la sua honestat, paraules a tota viltatcontràries, responia. Oh gran erra, creure sobiranaperfecció en les creatures se trobe, les quals, puix deno-res tingueren principi, sempre llur ésser e obres aimperfecció ab cuitats passos camina.
<Number 11>Començà, doncs, l'enganós marit, sollicitar l'honestat
de Proca, fent-li mostra de joies de vàlua inestimable.Estava la casta senyora ab fermetat d'honesta continença,sospirant per l'absència del qui amava, creent fer-liofensa que sol comportàs a les sues orelles tals paraulesarribassen.
<Number 12>A qual assenat aquesta experiència no bastava? Oh, comfóra gran discreció deixar batalla de vergonyosa eenutjosa victòria. Durà Cèfalo paraules de llargaporfídia, augmentant la promesa ab joies de gran estima,dient que no volia cosa que als honests tàlems de sonmarit portassen injúria, mas que sola la sua bocas'acostàs a la de Proca, com a ben acollit hoste; cosaque, en altres regnes, per afabilitat se pratica, e locontrari agresta rusticitat se jutja. Aquestes raonsmultiplicava, ab estil d'elegant facúndia, acompanyadesd'entristida continença; tant que, a la terra endreçantlos ulls l'honesta senyora, la cara semblant a coloradesroses, en semblants paraules tornà resposta:
<Number 13>"La gran amor, extrema bellea, virtuosa vida de Cèfalo,així en ell mereixent me transporten, que, ignorant on sia,só present al lloc on ell és; e així crec és present ami, absent de ma vida; e per ço estime ésser-me tan prop,que les mies paraules a les sues orelles toquen. Com,doncs, Cèfalo present, la mia llengua a honestat cosa noconforme porà respondre? Però, puix los límits de la tuademanda a ell tant no ofenen que l'estimada castedat seperda, per fer-me delliure de tan continuada enutjosaporfídia..."
<Number 14>No pogueren les orelles de Cèfalo més avant escoltar,quan, ab crit de veu alterada: "Cèfalo és a tu present--plorant deia--. Jo só lo marit a qui tu no mèritamentames. Mia és l'erra: sia en elecció tua la pena, puix deperdó no em faces indigne."
<Number 15>No responia la muller vergonyosa a la humilitat de tanenamorades paraules; mas, ab les blanques mans cobrint lasua colorada cara, entrant en lo retret de la sua secretacambra, vestí la sua delicada persona d'habit semblant ales nimfes de Diana. Los seus daurats cabells sensmesura, ab arc e aljava d'eletes fleixes, calcigant lesflorides silves, seguia les verges nimfes en la cort dela casta deessa, havent en oi, per l'engan de Cèfalo,tots los homes.
<Number 16>Romania lo desacompanyat marit en la deserta casa,portant ira terrible a l'envejosa aurora, endreçant aProca major amor de la que abans li tenia; e perquè éscostum d'aquells en qui extrema amor reposa que si algú,de la que amen, defalt nos reporta, encara que així sia,avorrim al que tals noves nos presenta, tant quant deuriemdesamar aquella qui, de virtut deserta, tal deshonestatacaba. Aprés que molts plorosos sospirs, amarguesllàgrimes, trista miserable vida l'adolorit maritportava, no gosant a l'enutjada muller mostrar-se,delliberà en manera de tal estil escriure:
<Number 17>"La coneixença d'haver-te fallit me porta tan verpenediment, que ab delit espere qualsevol pena que de tuem vinga, puix a tant baste, que torne ma vida en loplaent e libert cativeri de la tua senyoria. No sia tangran lo poder de la iniqua aurora, que ab envejósconsell nostres volers en tan alta benvolença concordessepare; que la tua dubtosa resposta no podia prendre fide vergonyosa promesa, ab tot que els infernats déus totsajudaven, procurant-ho l'aurora, ab encantaments depoderosa força, si fer se poguera, la tua honestatsoferís injúria; e lo gran Júpiter, qui mèritament permos demèrits ho permetia, puix que acabadament jo nofiant, de la tua gran virtut volia experiència. E encarano vull negar les mies promeses, ab paraules de tantaamor cobertes, essent jo Proca, no solament dubtar, masla fi de la mia demanda atorgar me forçaren; però lapudicícia del teu honest ànimo te fa estimar ésser grandelicte lo que en altra seria erra de molt poca culpa.Per què vols portar aspra vida, per crim --si així volsque es nomene-- que davant justificat e rigorós jutge noen reportaries pena? Si tens recel en esdevenidor detu jo tinga sospita, assegure't l'honesta vida que depresent, per ocasió mia, ab lloable pudicícia portes; que,fugint de mi per ma culpa, altre déu no serveixes, sinóla casta Diana. E, si tant vols estimar un dubtard'honesta resposta, record-te que Cèfalo ho demanà:encara que en lo teu ànimo hagués delliber d'atorgar lopoc que mes paraules senyalaven, com pot ésser, atorgantal marit lo que de tu volia, a ell sies culpable? E ab totque la tua vista de mi no tenia acabada coneixença, pensaque les tues orelles, acostumades d'ésser obertes al so deles sues paraules, a la veu de Cèfalo delliure passatgedonaven; e així, sens coneixença tua, la veu del marit,entrant en los retrets de l'entristida pensa, tenial'acostumada força. Però si tu, Proca, haguesses fallit,quant ara més falleixes, donant penitència a aquell de quila deuries prendre? E si en nostres béns e voler res
partit no hi havia, per què en tan gran dan e pèrdua miatu comportes se parteixca? Si has errat, ensems he joerrat, puix en tu transportat era. Acull-me, doncs, en lapenitència, o sies contenta jo tota la suporte; que aldelicament de la tua persona basta que vulles que per tualtri l'acabe; e, a la fi, tu mateixa per tu jur, si latua presència cobre, só en extrem alegre estimes haver-mefallit, puix la tua honesta vida de tant penediment esmostra, que dubte s'espera, romanint més cautelosa, enlos extrems dels regnes de la tua pudicícia, no jamésamor deshonesta assegure fer correguda."
<Number 18>Pogué la força de les enamorades paraules d'aquestalletra tornar a Proca en la deserta casa, ab delit erepòs d'amor tan acordada, que paria un sol ànimo alsdos cossos donàs contenta vida. Mas, perquè ésimpossible en la miserable vall d'aquest món longamentgran benaventurança dure, partint-se Proca de la castacompanyia de la nocturna deessa, presentà a Cèfalo undard, del qual Diana, en preu de gran amor e estima, lihavia fet present, ab virtut de cert ferir qualsevolcosa a què fos tramès. Qui pot fallir los decrets delsfats implacables? Qui es deu alegrar de cosa queposseeixca, com vejam, moltes vegades, que ab nosaltrestenim joies que miserable mort nos procuren e, abafecció, treballam atènyer cosa per on nostra vida se vaa perdre?
<Number 19>Escriure no es lleixa lo delit que Cèfalo atès, deposseir do de propietat tan certa; e més, de les mansd'on li venia. Afectat al delit natural de la caça, abaquest sol dard, sens cans ni falcons, passava plaentdescansada vida. Al temps que Febo en les summitats delsmonts en los daurats cabells trencar comença, partint-sedels tàlems de la sua Proca, sens que l'enamorada pensa nose'n partia, en lo servir de l'honesta deessa passava tangran part del dia que, distant Apollo en egual delsextrems de l'habitable món, sobre Jerusalem los seusraigs estenia; apoquint en la cara de la terra leshumides ombres, sols les baixes arborades valls senscalor lleixava; a tal hora se retraia Cèfalo de l'honesttreball de Diana a la riba d'una poca lúcida font quesobre les verdes florides herbes ab suau remor corria.Llançant lo seu acalorat cos sobre la humida terra,esperava en la fresca ombra, los sins oberts, lahumiditat del suau aire; e, semblant a fatigat llauradorqui, ab molt entonat so de ruda cançó relleva lotreball de la dura agricultura, cantava Cèfalo enllengua llatina, dreçant al desitjat vent la veu de
semblants paraules: "Vine, aurora. Per què tardes? Quema vida, sens tu, és impossible dure. Tu sola los meustreballs alleuges, e, ab l'esperança de la tua desitjadavenguda, calcigant los arborats monts, sostinc la fatigade l'honest servei de Diana." Moltes altres enamoradesparaules al suau vent Cèfalo cantant adreçava; que elscruels fats així ho ordenaven.
<Number 20>Arribà lo so de la cançó dubtosa a les orelles d'unllaurador, la condició dels quals iniqua en reports desemblants noves se delita. E, perquè és costum d'aquellsqui iniquament reporten, adverar, no solament lo queveen, mas encara lo que ells pensen que es pot seguir delque han vist, reportà a la muller de Cèfalo, lo maliciósmissatger ensems haver oit tals paraules e vist lanimfa a qui les endreçava.
<Number 21>De fàcil creen los qui en extrem amen. Caigué semblanta morta, sobre lo seu estrado, la celosa senyora; queamor extrema no li comportà espai d'una hora cobràs lesprimeres forces. E, ab enamorada fúria, quasi fora deseny, del marit en fort manera se querellava, tement envà lo nomenat aire. Però, recordant la fermetat e claraexperiència de l'amor de Cèfalo, e més per veure la nimfade qui tan gran ofensa tenia, ab veu alterada a l'inicambaixador respòs que a tals paraules jamés no donariacreença, si la veritat del que les sues paraulesreportaven clarament no veia; e encara, perquè és decostum que tots volem veure lo mal que fort nosatribula.
<Number 22>Dolor e pietat e raonable complànyer, font de piadosesllàgrimes als meus plorosos ulls descobren, pensant lamiserable fi de la història que recite. Seguint Cèfalol'estil de l'acostumada caça, vestí la sospitosa mullerla sua delicada persona d'aquelles vestidures ab les qualshavia servit la casta deessa. Ans que el sol al'escalfada terra los seus lluminosos raigs en dret envie, guiada per l'inic reportador, venia de verdsespessos rams coberta; poc espai a la vista deixava,semblant a cautelós caçador, fent aguaits als cruelsfats que la mísera mort li portaven, querellant-se del'adversa fortuna, perquè Cèfalo tardava.
<Number 23>Mas no passà espai de longa tardança, que, ab lo dardcorrent sang de mort d'animals salvatges, lo desitjatmarit arribà; portant calor de meridiana sesta,
llançant l'acalorat cos sobre les humides herbes,començà la trista cançó, al fred vent endreçant, ab lodubtós nom d'aurora; dient paraules tals, que no poguédonar lloc que el fals nom d'aurora no arribàs a lessues orelles. Encara esperava més cantar lo fatigatcaçador, quan, per lo desig que la celosa muller tenia deveure la falsa estimada nimfa, començant lentament lasua delicada persona moure, causà no molt gran remorentre les lleugeres fulles.
<Number 24>Estimant lo sollícit caçador algun animal per rellevarla calorada set a la lúcida font de la humida silvavenia, tramès lo dard que tant estimava, ensems abmortal ferida, a la mereixent Proca; la qual lo rebé enlos blancs e tendres pits; no contrastant la mollea deles sues carns delicades, passà en la part esquerra deles planes espatlles. Oh iniqua sort. Oh malignafortuna. Oh dolor inefable. Que les armes que d'ella endo de tan gran estima preses havia, ab nafra cruelsangonosa, tolgués la vida a aquella per qui ell solvivia, a l'hora que, en esguard d'ell, obrava cosa deamor extrema. Seguí un crit de veu adolorida lo cruelcolp, dient: "A la tua Proca has morta, perquè enlibertat ab aurora vixques."
<Number 25>A la mare d'Orfeu, ab totes les llàgrimes, seriaimpossible tan afortunat cas, de dolor tan extrema,recitar. Pres en los braços lo descolorit cos, que abla mort ab cuitats passos acaminava: tirant lo dard dela mortal ferida, pogué l'amarga aigua de les llàgrimesdoloroses llavar la corrent sang, que ab gran abundàncial'esblanquit cos tenyint colorava.
<Number 26>Qui darà al meu cap viva font de tantes llàgrimes que,passant per los plorosos ulls, eternament la mia cararegue? Qui presentarà a la mia llengua estil delamentació trista, que tan dolorosa fi descriure puga?No tardara Cèfalo, ab la mateixa iniqua arma, travessarla fatigada persona, per mesclar la sua sang ab la deProca; sinó que pensava encara era possible de la mullerestimada restaurar la vida. E més, per no perdre lotemps que ella vivint lo podia veure, rompent la pròpiacamisa, eixugava les sangonoses nafres; ab paraules deplors, sospirs e sanglots mal pronunciades, deia: "Ohsola en qui los meus delits tots prenen terme,esperant-lo de mos mals e tristors: quina és estada lacausa de la tua trista venguda?"
<Number 27>Ab veu tan dèbil, suau e cansada, que envides la paraulasegona a la primera seguir podia, respòs, a la mort javeina, la muller celosa: "Per la mia cruel mort, te prec--si de tu, per tu morint, res mereixc-- en lloc dels meushonestíssims tàlems aurora no acollgues."
<Number 28>Augmentà la dolor del miserable Cèfalo, si augmentarpodia, coneixent que cels d'amor extrema eren estats lacausa de la sua venguda; e, ab paraules tals com tan grandolor comportava, a la sospitosa muller, ja quasi morta,descobrí la veritat de la sua falsa sospita. La color dela descolorida cara mudà, ja morint, Proca, entenent lofals estimat nom d'aurora; e encara los cruels fatstals paraules li comportaren:
<Number 29>"Si algun delit en lo terme darrer de nostra miserablevida atènyer se deixa, la coneixença que tinc de la miafalsa estima, plaent morir m'atorga. E perquè crec sensmi la vida a tu en extrem seria enutjosa, te prec, enpenitència de la mort que, no mereixent, m'has donada, noet lleixes de viure; e encara, perquè lo meu cos sens ànimaaltri no el toque sinó aquell sol qui en la vidamèritament l'ha tocat, ab les tues mans tocant lo meusepulcre, esperaran los ossos, de la consumpta carn jadespullats, ab los teus mesclar-se, quan los inics fatsordenaran Latessis de filar la tua vida s'enutge."Seguí l'ànima casta la darrera síllaba de tan dolorosesparaules.
<Number 30>Los nostres ulls, ensems ab los de Berenguer Mercader,estaven no-eixuts de piadoses llàgrimes, quan acabava ladolorosa fi de tan trista història. Miraven los uns alsaltres, esperant qual primer parlaria; però no tardà granespai Joan Escrivà donar fi a nostre silenci.
<Page 2><Number 1>Après de tan alta ciència, en història tan bé raonada,serà lo parlar fatiga a les vostres orelles, ab dolçaharmonia de l'estil, en vulgar prosa, passant totes lesaltres. Mas, puix voleu aquesta llarga nit se despengaen paraules que a nostra vida alguna utilitat presenten,ab gran delit prendré plaent fatiga, recitant d'Orfeu ladolorosa faula; per mostrar que, en l'amarga mar denostra habitable terra, molt tard o nunca ab tan pròspervent algú navega, que, venint a segur port, de l'adversafortuna defendre's puga. E, si alguna vegada les
tranquilles aigües de la sort pròspera nos conviden queles blanques veles acomanem a l'arbre, és perquè mésprest e ab dolor de major pèrdua, sens repar trabucant,encorregam cruel naufraig de nostres béns e persona; e,quasi semblant al dolç cant de la mortal serena,l'enganosa fortuna ja més no ens afalaga, sinó perquè, abmés gran caiguda, en triumfo de major victòria denosaltres triumfe; car tan gran és la honor del que vençquant és del vençut la perduda glòria. E així alsmesquins la passada pròspera fortuna més atribula, e sil'ésser estat benaventurat, als entristits més que altradolor entristeix, cobrar la perduda benaventura los éscausa de major alegria; però, si après d'haver-la cobrada,se lleixa altra vegada perdre, qual dolor a tal segonapèrdua s'acompara? E per ço los mals d'Orfeu los altrestots avancen.
<Number 2>Al temps que el gran Júpiter de natural tapisseria lapintada terra cobre, per un verd esmalt de floridapraderia, collint odorants florides herbes, Euridicepassejava, ab contenta reposada vida, de vagarosospensaments en delitós oci acompanyada. Mas, perquè estattranquille llarga durada no comporta, enutjada Latessisde més tirar lo fil de tan delitós e ociós viure,dispongueren los fats la trista senyora calcigàs unamortífera vibra; la qual, ferint lo seu delicat peu depestilent mos, en breu espai dilatà lo mortal verí perles cobertes venes de la sua tendra persona, trametent,ans d'edat perfeta, als regnes de Plutó la lleugeraànima.
<Number 3>Romania Orfeu desert de muller e senyora, avorrintqualsevol altra companyia, als boscs e solituds endreçantlos passos. Ans que en les arborades silves prenguésposada, començà temprant los fils de l'acordada arpa, enmelodia de proporció tan lamentable que, fent principi alplorós cant de lamentació trista, los arbres, a qui lasua dolorida veu pervenia, acostant-se a l'entonadaharmonia, portant-li fresca ombra, lo defenien de lacalor d'Apollo e, ensems ab ell plorant Euridiceperduda, convertint les llàgrimes en aromàtica goma,singular odor portaven. Davallaven los ocells a ladolça harmonia, ab cuitades ales, semblants als qui van ala natural pastura. Oh, proporció d'acordada música.Los mansuets indefensos ocells, prop de la cruel àguila,ab seguretat reposaven; e un mateix past de tristaharmonia, als famolencs falcons e a la mansueta coloma,contentava. Allí escoltava Viso, oblidat de perseguir laSilla; lo rei Tereu la cruel mort d'Itis ulular
lleixava; Filomena e Progmes la robada virginitat noplanyia; los animals feroces se lleixaven de voler mourellurs apetits, quietats en la lamentable veu del quisonava; e al famolenc lleó acostada, la lleugera cervano temia. Però la força de tan dolç cant, que alsanimals tots amansava, movent a piadoses paraules lestenors de l'acordada arpa, portant-li amor esforçd'invencible ànimo, ans que a la mort pagàs lo deute,assajà davallar en los escurs e tenebrosos regnes dePlutó, esperant cobrar e veure Euridice perduda.
<Number 4>Ab esperança de tan difícil empresa, començà endreçar lospassos a la tenebrosa obertura, per la qual a les cruelsplatges se camina, vencent a la temor extremabenevolencia. Llarga cosa, e fora de prepòsit, seriaraonar tot lo que Orfeu en los escurs regnes obrava.Arribà, de camí de gran fatiga, a les negres espantablesaigües de Caron, estant l'antic barquer en l'alta riba;que molt espai no passava que, ab les altres novamentvengudes ànimes, a Euridice havia atorgat libertpassatge. No atenyia lo suau cant a les orelles deCaron, quan, mirant Orfeu cobert de mortal vestidura,cridant ab espantable veu, deia: "Torna atràs tangosats passos, quisvulla que tu sies, ab empresa de tangran audàcia, que els immutables fats no permeten la miasubtil barca gravitat de mortals ossos porte."
<Number 5>Ab entonació més alta del que solia, començà Orfeucantar resposta de semblants paraules: "La dolor de laperduda Euridice, prenent força d'aquella verdadera amorque per mort no passa, als adolorits regnes me porta; noper fer violença als lleugers pobles, ni, semblant alfill d'Altimena, perquè als lluminosos regnes el caCerbero porte; ni per violar los tàlems de la fortunapròspera, mas perquè Latessis, a gran enuig, me téordenat més avant filar ma dolorosa vida. E amorextrema, a la qual llarga esperança és enemiga, esperarno em comporta la mia ànima del mortal carçre delliure,libertament fins Euridice venir puga. Hages dolor delmeu trist, desert e miserable doldre, puix, renunciantals drets d'ella, encara viu, só content, com a mort, alsinfernats déus cometre ma causa."
<Number 6>No acabava Orfeu lo so de tan entristides paraules, quanla negra lleugera barca, semblant a sageta de fortballesta empesa, a la riba era venguda; sens que altresveles, ni rems, no la portaven, sinó desig que, aldolorós cant acostant-se, pogués oir d'Orfeu la
lamentació trista. Lo velocíssim riu, semblant apereosa llacuna estava; les aigües, segures, al so de lasuau harmonia; los ulls feroces del mariner crudelíssim,ab piadoses llàgrimes eren humits.
<Number 7>Pujà Orfeu en la fatal barca, la qual, de tal pes noacostumada, poc espai lleixava per l'orla no acollguésl'espantosa aigua; reposant l'inquiet barquer així atenta la dolça harmonia que, perduda l'antiga força, lesnegres aigües ab los rems no feria. Mas, desitjant lafalaguera aigua més prop oir lo trist plant,acostant-se a la part de la popa, en la qual Orfeu sientcantar no cessava, seguint la proa la baixea de lesaigües, ans d'espai de llarga tarda arribà a ladesitjada riba. Coneixent Caron de la dolorosa cançó lapoderosa força, lo seu envellit cos lligà a l'eternabarca, perquè, seguint a Orfeu, no lleixàs les antiguesaigües.
<Number 8>Arribà a la ciutat de Plutó lo fill de Calíope, Orfeu,quan Cesifone, ab les germanes, de no acostumadesllàgrimes llurs espantoses cares regaven. Lo miserableTàntalo, la insaciable set perduda, en la lúcida font noassajava beure, e, baixant la mà de les fugints pomes,l'eterna fam tenia perduda; saciat de paraules bécantades, lo famolenc voltor menjar cessava; e, aldolorós cant atenta, la inquieta roda el gigant paredels centauros no movia; l'eternament caent pedra, sobreel tremolant cos de Sísifo ja no menaçava caure; lesnétes de Veri d'omplir les foradades conques selleixaven. A la fi, pogué la dolor d'Orfeu, bécantada, en los discordes regnes de Dite portar pau derepòs tranquille e, als eternament a penes inefablescruelment cruciats, consentí repòs, ab comport de penainsensible.
<Number 9>Ja entrava per lo palau del cruel tirà, calcigant losnegres estrados de Prosema, quan l'implacable rei, nosens gran meravella, pensava quina era la causa que elsdolorosos crits cessaven d'aquells qui, per sos mals,d'eterna pena misèries inefables sostenen. Mas no tardàOrfeu moure los fils de la melodiosa arpa, als acords desemblants paraules:
<Number 10>"Si en los vostres tenebrosos palaus veritat consent éssertrobada, Júpiter prenc en testimoni no és la causa de lamia venguda al teu reial estat pensar de fer ofensa.
Euridice, novament morta, sens temor, a les tuesespantables terres me davalla, per demanar-te, en gràciad'estima inestimable, als lluminosos regnes tornar lasua vida comportes, o a mi, ensems ab ella, en los teuscruels regnes detingues; que amor no sofir distància tangran d'inhabitables terres dues persones separe; lesquals eterna benvolença en una voluntat ajusta.L'esperança que a mi ha guiat, en demanar a tu, gran reide tota desesperació, és força de gran amor, la qual,crec, encara en lo teu ànimo no ha trobat segura posada--si en la nostra habitable terra lo ver se raona delfurt de Proserpina--; record-te que est rei de la tristamort, la qual a algú no perdona, e així, a Euridice e ami, als teus regnes fugir és impossible. E encara etprec, si la primera gràcia m'atorgues, en un mateix diala cruel mort als dos envies, perquè ensems a lesespantables ribes de les negres aigües nostres ànimesdavallen. Doncs, ara sies content, essent ja Euridice tua,l'ús de la sua presència m'atorgues, en singular do demercè no acostumada."
<Number 11>Pogueren les paraules d'Orfeu, a l'animòs Dídiceamollint, mostrar de doldre; lo qual, girant-se a laplorada filla Coges, ab pietat novament presa contemplàla sua entristida cara, banyada per abundància depiadoses llàgrimes; aprés a Orfeu, lleixant la ferocitatacostumada, tornà de semblant estil afable resposta:
<Number 12>"Als meus discordes regnes comportar no es lleixa tu,cobert d'humana carn, espai d'alguna tarda los teuspassos hi detingues; perquè la concorde proporció del teumelodiós cant és enemiga a les iniques lleis de les miesescures terres, en les quals sentir no es lleixa sinótristor, dolor e penes inefables. Pren la tua Euridice,ab lamentable so de dolça harmonia mèritament remuda;ensems ab la llei, de fàcil obediència, que els ulls nogires a la muller cobrada, fins que, en les alegresterres de mon germà, tingues segurs los passos."
<Number 13>Ab alegria de goig inefable cobrà lo fill de Calíope lamuller perduda, portant dins si amor extrema, que, sobreles altres lleis, als mesquins enamorats obliga. Sonantles primes de l'acordada arpa en proporció d'alegreharmonia, dels infernats girant les espatlles, a la nostrahabitable terra començà endreçar lo difícil viatge.Seguia Euridice, temerosa, així del marit l'estretasenda, que d'una persona sol deixaven vestigis. Nogosava Orfeu sinó lentament mudar los passos, esperant
la delicada muller, que seguir no podia, portant en lopeu del pestífer animal la fresca mordadura.
<Number 14>Als termes dels tenebrosos regnes, ab egual desig, proparribaven, quan Orfeu a tals paraules féu principi,seguint a la sua veu acordades tenors de nova alegria:"Los treballs que, per cobrar a tu, Euridice, he sofert,novell delit a ma enamorada pensa presenten, perquè hagesvist clara experiència, lo món, los béns, la vida, quantpoc estime, que sols per veure a tu, s'hagués adesprendre; mereixent l'audàcia del meu inflamat ànimo losdéus me sien tan favorables, que, en les iniqües terresde Plutó, en les quals eternament crueldat s'executa, hihaja trobat misericòrdia. Ara só més alegre que siperduda no t'havia, perquè de major estima tenim lescoses que molt cares nos costen. E més, que tu absent,m'has fet conèixer de quanta vàlua és la possessió de latua presència; mas, puix en les tenebroses terres no puc ala tua bellea girar la viciosa vista, no prengues fatigaa la mia veu sens tarda respondre, perquè, ab l'oida, siacert segueixques los meus suaus passos."
<Number 15>Qual deitat invocaré que la mia llengua endrece, que abbreus paraules tanta dolor acabadament parle? Oh penainefable. Oh adversa fortuna. Oh cort maligna, que molttard per una adversitat comença. Poc espai tardava lacobrada Euridice respondre, que, de tan llarg camícansada, per a respondre tenia la veu escassa; masl'extrema amor que jamés de temor no s'aparta, forçà almiserable marit girar la vista, per veure si la cobradamuller lo seguia; d'on pres lloc la iniqua llei, que detan excés treball perdés lo premi.
<Number 16>Així havia transportat Joan Escrivà la ben raonada faulaen nostres entristides penses, que cascú de nosaltressemblava Euridice havia perduda; e lo poder de l'atentaimaginativa, forçà a tots fer aquell gest que d'Orfeu seraonava: girant-nos a les espatlles, per veure si Euridicevenia.
<Page 3><Number 1>Però no tardà Guillem Ramon de Vilarrasa a nostra falsaimaginació donar terme, en estil tal, com ací felmentrecite. De la fràgil benaventura d'aquesta miserablevida, ab tan alta entonació Berenguer Mercader e JoanEscrivà han raonat, que no comporten, al propòsit de talsparaules, algú puga més dir ni respondre. Mas, perquè lo
temps tot de ma vida he abominat los lleigs e deshonestsactes en la femenil condició, e més en aquelles senyores aqui natura en noble claredat de llinatge embelleix, unabreu faula, de Silla, a les vostres penses reduiré, perquèla follia de nostres obres més clarament se mostre; queestimam sobiran bé, si per dones de semblant manera somestimats, e, quan per nosaltres executen acte de més granlletgea, tant llur condició tenim en preu de major vàlua;e llavors pensam tenir-les més guanyades, quan per nosaltresfan coses d'on les comencem a perdre. Que si la pèrdua dellur honestat és la porta per on lo combat de nostresenamorades obres entra, com se farà honestat als altres latanque, si, per l'entrada de l'u, de la guarda de talposada ja serà partida? E encara vem clara experiènciaque, si en elles l'estimada pudicícia s'abandona, a totaldestrucció d'inefables vicis en breu pervenen, ab perdudatemor de metre per obra qualsevol delicte, puix alcançarla fi puguen, a la qual l'ímpetu deshonest de llur amor,ofert los endreça.
<Number 2>Per venjar Minos, rei, la mort de son fill Andiogeu, enestol de gran armada, ab força de bellicoses armes,pres terra en les enemigues ribes de Grècia, posantsetge en la ciutat en la qual lo rei Niso, de mullerorfe, pacíficament regnava; ab una sola filla, Silla,de son regne esdevenidora reina, refugi, repòs e confortde la sua edat antiga.
<Number 3>Sis mesos ja passaven, que entre els estols dels dos reisla victòria, ab dubtoses ales, egualment volava; perquètenia lo rei Niso, ab los blancs cabells de les reialscanes, semblant a puríssim or, un daurat cabell, lo qualera mur, força e segura victòria, e ferma defensa delseu regne; disponent los immutables fats la sua ciutatfos impossible ésser destruida si primer, del seu anticcap, lo daurat cabell llevat no era.
<Number 4>Acostumava pujar, la donzella Silla, en la més altatorre del palau de son pare, a l'hora que les sangonosesbatalles s'executaven; e, per la continuada vista delsenemics, los noms ja coneixia, entre els quals lo reiMinos, pus singular, entrava, contemplant ab delitósveure, en militar disciplina estrenus actes exercia; e,si armat sobre lo seu cavall lo mirava, en si deia: "Joestime que lo déu Març en semblant manera les armesporta." E si, en temps de pactades treves, baixades lesarmes, li veia tirar lleugeres fleixes, pensava que era
semblant al déu Apollo. E així es deportava en ladelitosa vista del rei de Cret, que maleia la sort suacom no comportava més prop, no com a enemic, lo poguésveure; e dins la sua nafrada pensa deia:
<Number 5>"Si ab terrible oi de mortal inimicícia, la persona, lacontinença, los actes tots d'aquell, tals a la mia vistase presenten, què seria si, tal oi de mi absent, jo elcontemplava? E ab tot que del seu estat la destrucció jodesitge --per ésser enemic als regnes de mon pare--, peròno voldria a la sua elegant persona dan ni injúriapresentassen, perquè gran dol seria al món de talcavaller la pèrdua. E per ço, afectadament, desitgeconcorde pau fos la fi d'aquesta batalla; sens ferperjuí al regna de mon pare, jo li pogués desitjarqualsevol glòria. Oh, quant sàviament obrara lo rei Niso,si, ab qualsevol pacte, feia lo que Minos demanava. Que,sens dubte, si veritat per los enemics consent ésserdemanada, en justa causa, per la mort de son fillAndiogeu, après les armes vencia. Doncs, puix justíciala sua part advoca, e llavors seré presa de senyor abvirtut tan excelsa, què porà ésser, essent cativa, siamajor l'estat de ma fortuna? Que a molts és estat profitésser vençuts e presos per clements vencedors. E així noplagué menys al gran Hèrcules, presa e cativa, del que lipoguera plaure rica, triumfant reina. Mas tinc recelque, si la sort a tan plaent cativeri me porta, qualsevolextrema amor que a ell mereixent jo mostre, creurà lasubjecta servitud ho causa. Plagué a déu tal guerra nofos començada, perquè de tals contrasts ma pensa seriadelliure. Però no coneguera jo a Minos, lo qual, sensocasió de tals batalles, jamés en nostres platges àncoresllançara."
<Number 6>Tan gran part del dia passà en contrasts e pensamentsaixí dubtosos, que la nit ab escures ales la terracobria, augmentant als tribulats la sollicitud trista,portant esforç de qualsevol erra cometre. En los altsparaments del seu reial llit comanà lo seu feixuc cos; alpes d'enutjosa càrrega la infuriada donzella no podentresistir, no permetia als seus ulls la son tinguésposada. E així la força de Cupido la sua pensa teniaassetjada, que aldre no contemplava, sinó a l'enemic reide Cret. Tornant al contrast de pensaments aixídiscordes, en si deia:
<Number 7>"Quina injustícia seria donar la victòria, puix justíciala hi dóna? E si pacíficament la pren, més clement
vencedor raonablement s'espera; que si, aprés desangonoses batalles, per força de bellicoses armes a ladesitjada victòria ateny, no sens raó, de tantes mortsde cavallers estrenus demanaria venja. Serà, doncs,millor jo sia pacífic jutge d'aquesta causa, la qual lodéu Març, sens escampament de molta sang, jutjar noporia. E si lo meu major bé estime estar prop de Minos,no com a enemiga, per què, allargant la sua victòria, donelloc a la iniqua fortuna que destorbar se puga?"
<Number 8>Fugí d'ella temor e vergonya, a extrema amor mortalsenemigues. La fi d'aquestes paraules fón entrar en loretret de son pare, al qual, dormint, tirà lo dauratcabell, de son regne ferma esperança, ab la màtremolant, no per temor del que obrava, mas per recel que,despertant l'antic rei, se torbàs la fi de tantdesorde. E per una falsa secreta porta, la celeradadonzella fora els murs davallant, enmig dels enemics lareial tenda demanava; a la qual arribada, ab esforçadaveu despertà al justificat rei, fent començ a talsparaules:
<Number 9>"A la celsitud de ta majestat vinc jo, Silla, filla deNiso, portant la victòria ensems ab les claus del meuregne, a tu, lo qual mereix, per estrenuitat d'ànimo, ésserrei de l'habitable terra; guiada ab esforç d'amor tanextrema, que no sols los regnes de mon pare, mas lo móntot, poc estimaria, per ésser de tu cativa. Mira lodaurat cabell de mon pare, en què estava la fermaesperança de nostra esdevenidora victòria. Sies contentvoler acceptar lo do que jo et presente; e si a tu semblala mia erra porte feredat tal, que no mereixca premi, noem dónes tu la pena; puix sol per tu jo l'exercite, e lafi del meu delicte és la tua victòria."
<Number 10>De lletgea de tan gosada empresa estava lo virtuós reiquasi espantat, oint malícia passant totes les altres; e,ab veu per extrema ira alterada, respòs: "Oh, de lafemenil condició oprobi, vergonya d'humana natura,pestilència de nostra habitable terra. Fuig sens tardade la mia vista, que sens dubte, dilacerant lo teu cos, lacondemnada ànima als inferns trametria; sinó que recelerompre los lloables costums de reial majestat, los qualsno em comporten algú la vida tolre, si fiadament a mapresència ateny. Com esperaré de tu, iniqua, servitudsegura, que contra aquell a qui tu mateixa est deutora, hascomès lletgea de tració inefable?" De la presència delrei justíssim, la miserable donzella los cavallers
apartaren; la fabulosa fi de la qual d'escriure lleixe,que lo terme de mes paraules solament era portar exempledels lleigs actes que en la femenil condició se troben."
<Number 11>"Oh celerada donzella --respongueren tots a les darreresparaules de Vilarrasa--. Gran alegria ha nostra presentvida, que tals actes no es troben, ab tot que algunes denostres senyores lo deshonest servei de Venus devotamentcelebren; però de lletgea de tals delictes són delliures."
<Page 4><Number 1>Gran malícia d'acte deshonest comès Silla, per amor deMinos --respòs Lluís de Castellví; mas, perquè vejam laveritat de llurs folles eleccions, en lo temps quel'atrevida donzella per amor de Minos tal deshonestatobrava, contra ell mateix Pasife, muller sua, viltat delletgea inefable cometia. Oh força terrible d'amordeshonesta, la qual molt tard, en la baixa fortuna, lessollícites dones assalta. Però aquelles qui la sortpròspera exalça, passejant per los camps de vagarosospensaments, en oci de vida delitosa, en abundància deviandes delicades, de riques vestidures cobertes, enajusts e colloquis de vanes paraules, tenint lo quevolen, comencen a voler lo que és impossible, e més enl'absència dels marits; que, perdut lo delit del qual, nodonzelles, tenen experiència, fetes novament senyores, ablleigs nefandíssims desigs, a deshonests abominablesfins llur incriminada vida endrecen.
<Number 2>Estant Minos en setge d'animoses batalles contra lo reiNiso, delliberà Pasife --la qual romania, per son marit,regint lo poble-- per rellevar la tristor de l'absènciadel rei, fora la ciutat prendre honest deport, ab losflorits e fèrtils camps de sos regnes, mirant de molts ediversos bestiars les abundants naturals riquees. E,entre les altres bèsties que en la florida pasturacorrien, de blanc relluent pell estava un toro, al qualPasife dreçà la vista, perquè, entre els altres, major emés bell se mostrava; però concebé altra amor, la castasenyora, en la primera vista, d'aquella que a un animalbrut se comporta. E, demanant al pastor qui era la vacadel blanc toro companyona, pensà major benaventuratenia que no ella, de qui Minos absent, en sangonosesbatalles, a grans perills la sua reial persona, abestrenuitat d'ànimo, oferia. E així tornà més a mirar logran toro, dient al qui el guardava, si era simple; quealdre no li fallia, sinó que a les humanes mans comportàsésser tractable.
<Number 3>Acostà's lo pastor, prenent per les llargues banyes lagran bèstia, e portà'l, ab mansuetud benigna, a lesfaldes de la senyora; la qual, sens temor, acostà a la suaboca odorants florides herbes, que, per deport, ab lescàndides mans collides havia. Pres lo delicat pastl'animal benigne --que els inics fats així hodisponien--, de les belles mans; meravellant-se la reinade la suavitat de tan gran bèstia, girà la vagarosapensa, semblant Júpiter estava, quan, en forma de blanctoro, furtà la bella Europa; e, si tal era, no tenia raóla temerosa donzella d'ésser espantada. E fantasiant,pensava algun déu o altra vegada Júpiter, dins aquelltoro, per ventura, tenia posada; e, ab més atenció, de lagran bèstia mirant la bella forma, començà collird'amor deshonesta les primeres purnes --oh infernalfúria--, estimant gran benaventura la vaca que tal toroposseia; e, dins si pensant, raonava: "Oh, si a mi erapossible, semblant a la mare d'aquell, en diversitat deformes mudar la figura. No em desdenyaria amar tanmansueta bèstia; mas, si ara jo l'ame, a quina fi monvoler acabaria, si ell no coneix la humana bellea?"
<Number 4>Oh maldat deshonesta, passant totes les altres. Desitjavala racional ànima perdre, perquè tenint de brut animal la forma, la lletgea de tant desorde pogués venira miserable terme. Pogué tant la infernal enamoradafúria de la deshonesta reina, que, de reials riquesvestidures coberta, assajà si l'amat toro als tàlems dela sua castedat entraria. Mas lo cast discret animal, nopassant los límits de la condició acostumada, a son rei esenyor fidelíssim vassall e servent, girant la caratornà atràs quan de la deshonesta reina véu la personadescoberta, abominant entrar en les claustres de lacastedat de la sua senyora. Ja tenia vergonya ladesvergonyida senyora, de veure lo fel toro retraure'sde cometre lletgea de tan delicte e vil acte; però a tantno bastà que, ab infuriada pensa, deixàs cercar qualsevolart, ab què lo seu nefandíssim desig atenygués aldesitjat terme. E a la fi, ab artefici de Dèdalo, qui,en aquella edat, de maceria art los vivints totsexcellia, ella, abominable, féu en fusta esculpir unavaca: en acte deshonest enganant la innocent bèstia,concebé lo monstruós animal Minotauro, de qui la fama, envergonya de la femenil condició, eternament dura.
<Number 5>En tranquille repòs de raons així delitoses, era tangran part de la nit ja passada, que les inflamades
esteles a les aigües del gran oceano ab cuitats passoscaminaven; e, en les elevades penses, defenien la son anostres ulls tingués entrada. E tots, ab alegreconcòrdia, d'una veu dèiem que altre delit, sens mesclad'enuig, en aquest món atènyer no es deixa, sinó abcomunicació de virtuoses persones, en vida e entendreconformes. E per ço, los que ja parlat havien, abpregàries afables, a don Joan de Pròixita e a mi fortinstaven, la part de la nit que restava, escoltant anosaltres, ab delit inefable se pogués desprendre; alsquals, ab benigna humilitat, jo supliquí fossen contentsdel gran treball que, ab plaent fatiga acceptava,escrivint lo que ells raonat havien, si tal seguretat medonaven, que ab mansuetud benigne comportassen, si labaixea del meu escriure ofenia l'alt e transcendentestil de les sues altes poesies.
<Number 6>Ab voluntat tots concorde, mostraren ésser contents jo,cronista de les històries tan bé raonades, per aquellanit de parlar fos estalvi; però a don Joan de Pròixita,d'entonació afectada tots pregaren no prengués a grantreball les nostres orelles la suavitat de les sueselegants paraules sentissen, que, en cert, estimaven alsvivints tots excellia, en celsitud d'alt estil, envulgar de valenciana prosa. Ab humilitat benigna, lonoble baró de tan afectades pregàries se defenia; però ala fi, vençuda per nostres raonables desigs la suacondició afable, a tal parlar féu principi:
<Page 5><Number 1>Si les mies paraules, aprés tan altes ciències, avosaltres afalagades orelles seran enutjosa càrrega, abquè la pena sia mia, publicant la misèria del pobre edesert entendre, però la culpa clarament se mostra és devosaltres, que teniu en mi força de poder absolut, que elsbéns, la vida e honor al voler vostre abandone. Doncs,puix la fi de mon viure és qualsevol cosa que vullaucomplaure, ab alegre treball --si vostres orelles,adormides en la suau harmonia de les elegants passadesparaules, ofensa no prenen-- a mi plau, puix vosaltresvoleu me plàcia, del rei Tereu recitar la cruelbenvolença; perquè vejau no solament les dones, quan del'honesta pudicícia la corona perden, a grans crueldatsllurs obres endrecen, mas encara de nosaltres, homes, siamor deshonesta nostre voler assalta, cometem viltat detals actes, que, d'ésser oit, ferea porten. Doncs,clarament se mostra les creatures racionals líberavoluntat d'arbitre tenen; que els animals, de raóexempts, no: jamés en llurs obres passen los límits que
llur instint natural e condició els comporta; e per ço,l'ésser d'ells major ni menor no s'espera del jornprimer de llur naixença. Però nosaltres, si virtuós viurenos acompanya, fets quasi déus, l'ésser nostre al delsàngels se transporta; e si, en viciosa vida nostravoluntat s'abaixa, a les miserables bèsties lo nostreésser se conforma; e cascú, en la viciosa ànima,esculpida porta d'aquell animal la figura, al qual ésnatural aquell vici on son voler abandona. Que amor, quiés primer, d'on nostres obres totes proceeixen, així ens faésser presents a les coses que amam, que en l'ésserd'elles quasi ens transportam; perquè la fi de nostrabenvolença és, en estret lligam, fer-nos una mateixa cosaab lo que volem; e per ço, si el desorde de nostre voler,quan a vils coses s'endreça, no refrenam, encorrentcrims d'inefable malícia, perdem d'homes laintellectual figura.
<Number 2>Aprés que Tereu, rei de Tàrcia, fill de Març, ensangonoses batalles combatia los forts murs d'Atenes,fermada pau ab lo rei Pandion, per lligam de veraamistat li donà l'assetjat rei Progmes, filla major sua,per muller; romanint Filomena per repòs de la sua vellea.Pres, doncs, lo bellicós rei de Tàrcia, ab alegrefesta, la bella reina; e, ab pròsper vent navegant, enespai de no gran tarda arribà als ports segurs de sosregnes, portant la muller prenyada; de la qual, aprés del'acostumat temps, de fill semblant al pare, d'elegantforma, ab gran alegria fón partera.
<Number 3>Sis anys passaven que Progmes, absent d'Atenes, al maritTereu suplicant demanà en gran estima, o que fos contentportar-la a veure la germana, o que Filomena portàs alsseus regnes. Delliberà lo rei a les paraules de lamuller complaure; e, ab les fustes que, fent cruelguerra, era passat en Grècia, tornà a navegar.
<Number 4>Com a fel amic e gendre, recitar no comporta quant fonalegre Pandion de la venguda del rei; demanant, abafecció paterna, de la filla e del príncep, après de totl'estat del regne. E, tornada resposta al que Pandionafectadament volia saber, ab paraules tals com de lamuller reina portava, dix a l'antic sogre la causa deltreball de la sua venguda.
<Number 5>No acabava Tereu la trista ambaixada, quan Filomena de lasua cambra venia, de tan riques vestidures coberta, que
de tot l'univers paria sobre si portàs la vàlua.L'extrema bellea de la qual en celsitud tan altaresplendia, que, sens discurs de long delliber, pogué al'animós rei així inflamar en amor deshonesta, que,augmentant la facúndia de ses paraules, ab afeccióextrema, en grau d'estima inestimable, a l'antic sogrela venguda de Filomena suplicant demanava.
<Number 6>Ab los ulls humits de piadoses llàgrimes, entre les suesraons, plorosos sospirs, d'humils afectades pregàries lihavia fet comanda; e, si més del que devia a Pandionsuplicava, l'excès de tals paraules ab lo ficte vel del'extrem desig de la muller cobria; e, difícil cosa, alsdéus sols reservava conèixer los secrets en lestenebroses penses humanes. Lloava lo fidelíssim sogrebenigne al cruel gendre, donant-li llaor de pietat a ladeshonesta malícia; girava's aprés lo ficte ambaixador ala humil honesta donzella, e, ab paraules d'amorextrema, al desig seu més que al de Progmes conformes, perla vida de la germana atenygués al pare lo desitjatviatge.
<Number 7>Pogueren tant les pregàries de l'amada filla, que, abgran dolor, lo vell Pandion atorgà al gendre lo que tanafectadament volia; ab juraments de seguretat que, espaisols de tres mesos, de Filomena fos major tarda.
<Number 8>A les humides terres de la gran mar lo lluminós Febos'acostava, quan, en abundància de diverses e moltesviandes les taules parades, los ben acollits hostesrellevaren lo treball de la mar tempestuosa. No podiaTereu extrem de tanta alegria dissimular, e, raonant deProgmes l'esdevenidor delit, cobria lo seu que de presentlo delitava.
<Number 9>Gran part de la nit passaren en danses e jocs, abdelitosa festa, donant al repòs del plaent dormir lapart que restava. Però lo foc d'amor o fúria deshonestaa Tereu no comportava les pestanyes cloure; e, en lestenebres de la nit escura, ab elevada pensa Filomenacontemplant, les parts que de la sua elegant persona en lallum de Diana vistes no havia, dins en la tenebrosacambra fantasiant mirava, tals com volguera per aldesorde de la sua benvolença.
<Number 10>Gran part sobre el nostre horitzon los cavalls d'Apollo
de l'acostumat camí passaven, quan, dels rics estrados dela reial cambra, l'antic Pandion en gran majestat venia,portant per la mà a Filomena. Altra vegada a l'amatgendre per los immortals déus conjurava lo terme de lapromesa no passassen; fossen contents Progmes, filla suamajor, absent, en braços de Filomena los seus darrersdies aconhortada fi atenyguessen. No podia l'anticrei més parlar, que les llàgrimes corrents no hocomportaven; plorava la bella donzella, per dolor delpare; plorava Tereu quan veia així amollit lo seuferocíssim ànimo, que als seus ulls ja les llàgrimes erenconformes.
<Number 11>Pres per la mà Tereu la bella cunyada, entrant en ladaurada galera; calcigava lo vell Pandion la banyadariba ab los tremolants peus, que paria per mig de lesfondes espantables aigües l'amada filla seguiresperava; e, quasi sentint los esdevenidors mals,semblant com si la miràs morta, en trist e miserableplant la sua deserta vida planyia.
<Number 12>Los dels rems los trasts tenien, que lo sollícit cunyatdesempatxat viatge senyalava, e pròspers ventsconvidaven les plegades veles en les altes antenesestendre. En los braços de l'enemic cunyat llançada,estava Filomena, mirant les fugitives ribes de Grècia,que de la sua vista s'apartaven.
<Number 13>L'infuriat Tereu, de continu pensant com poguera lo seudesordenat desig portar a terme, contemplant la cansadadonzella, la cara del treball de la espantable mardescolorida; e res en ella no veia, ab què minvàs lescremants flames de la sua amor deshonesta; semblant al'avar vencedor, ab estranya cobdícia atenia la desferrade la victòria prendre. Mas temptar no gosava l'honestatde la virtuosa cunyada, perquè lo seu gest, paraules econtinença, de tanta pudicícia feien mostra, que sendaalguna no lleixaven per on als extrems de la sua honestatpogués acostar-se. E per ço, ab més sollicitud,contínuament pensava com poria de sos vils desigs acabarla fi deshonesta.
<Number 14>Eren los vents suaus, e la mar tranquilla; que els déus,favorint l'honestat de la casta donzella, lo viatgecuitaven. E ja les fustes a les ribes de Tàrcia erenveines, com lo rei manà que, espai de deu milles delsports de la ciutat, sorgissen àncores en segura posta.
<Number 15>La fatiga de l'enutjosa mar havia així cansat la bellaFilomena, que, ab desig incomparable, afectadamentdesitjava calcigar la segura terra. Estant prop lesribes un antic palau --lo qual Tereu tenia per alleujarla sollicitud de la reial fatiga, ab plaent deport, en ladelitosa caça--, pres per la mà l'inic tirà la fatigadadonzella. Fingint que li mostraria l'antiga posada,portà-la en lo més estret apartament, dient-li paraulesal desorde de la sua amor o fúria conformes; a les qualsl'honesta cunyada contrastant, a al fi, com a lleófamolenc, dilacerant les vestidures de la ploranttemerosa donzella, e ab tan gran força com la sua tendrapersona resistir podia, entrant en los prats de la castapudicícia, collí los lliris de la sua virginitat honesta.Oh cosa de gran meravella, a tots los qui amen quasiimpossible. Que si la principal fi d'amor és posseir lavoluntat de la cosa amada, quina fúria bastaria d'aquesttirà l'ànimo forçar, que ab tant enuig de la que volia,cometés acte passant d'animal sens raó los límits?Aquells qui seguint la condició humana amen, los delitsdel cos solament acullen quan són certs posseir lavoluntat de la que amen; e no l'estimen, sinó perquè éssenyal que són amats d'aquella qui a son voler s'abandona.
<Number 16>Ab vituperi de tanta vergonya, l'envergonyida donzella,ab crits que els darrers cels passaven, dels immortalsdéus se querellava, ab tan irades paraules, que a Júpiterofenien. Aprés, al cruel inic cunyat, ab irada veudeia: "Oh animal exempt de racional ànima, implacable,feroç. Ni la comanda plorosa de mon pare, ni vergonyosatemor de ma germana, ni la mia castedat verge, ni lovincle del sagrat matrimoni, t'han pogut retraure decometre crim de lletgea inefable, tenyint ab la miaverge sang los honests tàlems de ma germana. Acaba,cruel, de natura humana oprobi, ab presta mort lo que detan lleig delicte resta; puix has fet per força lo meucos culpable, la desculpada ànima als Eliseus campsenvia. Oh, quant menor crueldat en tu se trobara, si ansque les tues maculades mans lo meu cos munde tocathaguessen, ab lo febrit ferro de la tua espasa tallant lomeu coll, ensems ab l'ànima la mia persona restaramunda. Però, si los immortals déus en los humans actesesguarden, e si ensems ab mi tots no pereixen, de tu joprendré venja a la lletgea del teu delicte conforme; de mavergonya aconhortada, per los pobles crim de tan inhumanaferea iré publicant; e, si en les silves me tensencarcerada, ab veu d'ira dolorosa mouré les durespedres; e los aires, e los cels, e los déus que en ells
habiten, oiran de la mia amarga veu les tristesparaules."
<Number 17>Pensant lo cruel tirà en la lletgea del que acabava, abmajor pecat delliberà si el primer cobrir podia; perquèés de costum dels viciosos actes, si ab penediment nos'esmenaven, majors delictes nos conviden. Pres, doncs,lo feroce animal les blanques mans de la llagrimantdonzella, e lligades sobre les espatlles, com a carnisserque al mansuet anyell degollar s'apresta, de la bainatirà la febrida espasa. Esperant la trista cunyada ladesitjada mort, allargant lo coll, començava la llenguamoure, per dir paraules tals que major ira li portassen,perquè cuitàs lo colp de la mortal ferida.
<Number 18>Mas la iniqua fortuna encara de morir no la voliacomplaure; perquè acostuma, la cruel mort, sovint fugirdels qui la demanen e, als benaventurats qui la temen, sensalguna mercè assalta. Pres, doncs, ab les deshonestesmans l'inic cunyat la tendra llengua, la qual tallant,llançà en terra; aquella part que pres havia, estavasaltant en terra, cercant lo lloc d'on era tallada.
<Number 19>A mi no basten paraules per raonar acte de tantalletgea; que pogué l'enamorada crueldat d'aquesta feraimplacable bèstia, tornar altra vegada de la sangonosacunyada entrar en les claustres de la sua virginitatrobada. Aprés, tancant-la, ab fels guardes acomanada, noli perdonà la vida per pietat --que en les sues entràmenesno podia haver posada--, mas perquè, vivint, pogués enella executar acte a la sua amor o fúria conforme. Etornant als ports, fingí, lo ple de cruels engans, quela trista Filomena lleixava morta.
<Number 20>Ab mostra de dolor extrema manà llevar les àncores; ablos rems ferint les aigües, en breu espai sorgí davantlos murs de la ciutat, e, ab doloroses llàgrimes eparaules, a la sua muller féu creure la germana Filomena,del mal de l'espantable mar havia lleixat la vida.Rompé la miserable reina les riques reials vestidures, esens mesura ferí la sua banyada cara; dilacerant loscabells, en fort manera la germana planyia, e més latrista vellea del miserable pare. E, sens tarda,celebrà obsèquies de reial sepultura, a la tomba de laviva Filomena.
<Number 21>
Les diverses figures de tots los dotze signes haviailluminat Apollo, quan la trista cativa encaraignorava quin remei los seus inremeiables mals prendrien.Les sollícites guardes no la lleixaven, ni li erapossible ab llàgrimes ni promeses assajar si llurfidelitat poguera moure; perquè la part de la talladallengua que restava, bastant no era a formar sod'acabades paraules.
<Number 22>Però, gran és lo poder que en l'entristida pensa delsmolt atribulats se descobre; e subtils astúcies a lesgrans misèries acompanya, augmentant l'enginy vexaciócontínua. Ab aquells senyals que millor se lleixavaentendre, a una serventa que més familiar la servia,demanà una tela, en la qual, per alleujar --si dir sepot-- tanta misèria, ella brodant passàs lo treball del'enutjós carçre.
<Number 23>No tardà la humil serventa portar a Filomena lo quesenyalant demanava; e, estenent en lo teler la blancatela, no gosà los lleigs casos de la sua adversa fortunabrodant descriure; però, entre moltes e diversespintures, ab lletres gregues tals com Progmes en Grèciaaprès havia, escriví de la sua trista presó la cruelcausa. E, acabada la gentil brodadura, servint lesmans, ab gest e continença, a l'ofici de la talladallengua, tramés a la reina l'escrit de la sua misèria.
<Number 24>Oh cosa de creure impossible. Que llegint Progmes de lagermana tanta injúria, pogué tenir la femenil veu, nofent senyal del que llegia; ans, fora de seny esbalaida,no sabia ab quines paraules de tal mal començàs a doldre.Mas, entenent l'execució de prompta venja, l'extremadolor canvià en oi de terrible ira lo costum de femenilcondició; que si a crueldat l'ímpetu d'elles s'esguarda,perquè llurs obres molt tard l'enteniment refrena, a lesferes implacables bèsties avancen.
<Number 25>Temps era que el sacrifici de Baco les nobles dones e lareina celebrar acostumaven. Crits d'agres espantablesveus cridant, ab garlandes de sarment fullades,calcigaven de furiosos passos los deserts e arboradessilves. Pensà la cautelosa reina que, ab excusa de talssacrificis, al carçre de Filomena acostar-se poguera; eja la nit ab tenebroses escures ales sobre nostrahabitable terra volava, quan la irada germana, més perdolor que per los infuriats sacrificis, ab les nobles
dones de sa casa corrent per les espesses silves, arribàa l'alta posada; de la qual rompent les tancadures, atésa la trista Filomena.
<Number 26>No gosava la vergonyosa germana llevar en alt lamansueta vista, com si en lo lleig crim de Tereu lihagués fet ofensa; que gran honestat e vergonya, sensculpa la mostraven culpable. Portava la prudent reinauna vestidura semblant a les altres, ab la qual cobrint lafurtada germana, en breu espai la portà en los granspalaus de la sua reial casa.
<Number 27>Començà novament la mísera Filomena tembre, sentint queels passos en la casa del cruel tirà movia; plorantllàgrimes de tan gran abundància, que els paiments de lasecreta cambra llavaven. Posant les mans sobre unareverent imatge, santament jurar volia, si la talladallengua ho comportava, que del crim de l'inic rei eradelliure. Movien-se de Progmes les irades entràmenes,mirant sens llengua la muda germana, que parlant excusarse volia; e lo callar més la desenculpava, puix lono-consentir-hi n'era estat la causa.
<Number 28>"Deixa les llàgrimes, trista germana --ab irada veu lareina cridava--, que poc aprofiten per a punir crim detan diforme culpa. Oh, quant fóra millor lo bàrbaro Tereua la nostra casa eternament fos estat enemic, que més noens podia noure en cruel desamistat del que ara nos hanogut, extrem amador de la tua bellea. Jo cremaré,ensems ab lo cruel tirà, la reial casa; e, ab foguejantferro dilacerant lo seu cos abominable, la perversaànima als escurs inferns trametré; o del seu caparrancaré los feroces e inhumans ulls, ab los quals poguétanta lletgea veure, perquè, en tenebres vivint, moltesvegades muira. E tinc conhort que lo seu crim, lleigabominable, a tant basta, que no puc contra ell, enemiccorrompedor dels límits de natura humana, crueldatacabar que culpa en reporte; que tot serà poc, en punicióde tant delicte."
<Number 29>Encara parlant Progmes infuriada, Itis, fill de Tereu,per la reial cambra entrava, los braços oberts perabraçar la venguda mare; d'infant afable portantgraciosa continença, que qualsevol irada fúria amansarbastava. Però és costum de nostra voluntat apassionada,coses que a la sua passió se conformen; e per ço, lafuriosa reina, no pensant de l'elegant príncep les sues
afalagadures, girà la irada pensa solament a lasemblança que al pare tenia; e, ab oi inefable,oblidant-se que ella l'havia parit, encès en lo seumaliciós ànimo foc de tan cruel venjança, que delliberàab la cruel mort del fill de Tereu venjar del cruelpare la injúria.
<Number 30>L'afable graciós infant no cessava demanar al'entristida mare, ab llengua encara no deserta, què erala causa de la sua trista continença. Les entràmenesmaternes ja s'alteraven, e piadoses llàgrimes, a despitde Progmes, dels seus inics ulls corrien; e, a la fi, locor de la mare, per condició de natural força, amollircomençava. Mas, pensant la iniqua onça aquells afalacsdel graciós príncep lo seu pervers delliber suspenien,girant los ulls a la injuriada germana, féu presents ala furiada pensa los lleigs actes del cruel tirà,interrogant la muda germana, perquè, no podent respondre,en major grau augmentàs la delliberada ira. Endiversitat de colors la sua cara canviant se mudava;però, a la fi, les espatlles girades al miserable príncep,fermà la vista en la deshonrada germana. E collint dinsla cruel voluntat les irades forces, a greus veuscridant deia: "Fugiu de mi, pietat e misericòrdia a cosaque de Tereu sia. E, si us doleu de la germana,encrueliu-vos contra Tereu."
<Number 31>Encara tals paraules no acabava, quan pres per los dauratscabells lo miserable príncep, lo qual, plorant, solamentrecelava mal d'acostumat càstig de piadosa mare; e, abla febrida espasa del pare, ferí de cruel colp lotendre coll del fill, ajudant-li la injuriada tia, emultiplicant en mortals colps, lo xic infant ensangonosos trossos esquinçaven. A la una part, encaramig viu, en les bullints olles donaven inquietasepultura; los altres, ab asts aguts travessats, alsgrans focs acostaven. Oh cosa d'admiració excelsa, queles cremants flames fugint temien rostir ignorant carnhumana. La mare e la tia, grans troncs ajustant,treballaven acabar de coure la miserable vianda.
<Number 32>Tramès a Tereu, la brava lleona, suplicar fos content,sens altra companyia, venir a un convit en la sua retretacambra. Ab mostra de gran alegria, obeí lo desaventuratpare les suplicacions de la iniqua reina, venint a latrista miserable taula; a la qual Progmes sola servia,dient aquell era lo costum dels antics avis, que en talsecret convit les reines servien.
<Number 33>Començà lo rei, ab les cruels dents, de son fill la carnesquinçar; les quals mastegar la rostida carn no podien,refusant tan feroce crueldat cometre. La sua golas'estrenyia, per no donar passatge que dins les suesentràmenes les mastegades carns de son fill s'amagassen.Demanà l'ignorant rei a beure, per donar passatge a lamísera vianda; al qual portà Progmes la copa ab vi epart de la sang del trossejat infant mesclada. La mà deTereu, no-sabent, tremolava; l'or se descoloria; e,l'emmetzinat vi, dels seus llavis fugint, ab gran afanydins lo ventrell passava. E la ira de Progmes mitigar noes podia.
<Number 34>Gran part del fill rostit Tereu menjava, quan,afectadament, demanà de l'amat príncep, dient que l'hiportassen; al qual, sens tarda, respòs Progmes: "Ja tenslo que demanes." E, mirant lo miserable pare, per tota lacambra, si el fill poguera veure, davant la sua taula,del fill sepulcre, estigué Filomena, tenint per loscabells lo cap del menjat infant. Lo qual llançant a lacara de Tereu, fón l'hora que, ab major enuig, lifalliren paraules; perquè Progmes, ab irada veu parlant,lo miserable present acompanyava.
<Number 35>Semblant a esculpida marbre estava Tereu espai no degran tarda, que la llengua no podia moure a ferprincipi a paraules de tan plorós plànyer. Mas, tirantla colorada espasa, de la sang del fill novament tinta,començà cuitats passos moure perquè, dilacerant de lacruel muller e cunyada los abominables cossos, lesànimes perverses als escurs regnes de Plutó sens tardapogués trametre.
<Number 36>De les quals fictament los poetes escriuen que, saltantper una alta finestra, fugint a la fúria de l'irat rei,ans que la terra tocassen, de noves plomes vestides perl'aire volaven; coberta de negre, los pits encara de lasang d'Itis colorats, volava Progmes, tornada oroneta,fallint-li la part de la coa, la qual Tereu, la suagonella esquinçant quan la volgué prendre, li havia tolta;e, seguint los reials costums, de continu en los altspalaus o cambres reposa. Fuig encara Filomena, enrossinyol convertida, de les habitables cases en losflorits horts o arborades silves; no podent, per latallada llengua, formar paraules, ab suau modulacióplanyent deplora la castedat robada. Lo miserable rei,
perseguint les cruels dones, saltant per la mateixafinestra, pres d'ocell immunde pintada figura; e, encarade present, la cruel mort de son fill ululant deplora, ealè corrupte porta de miserable vianda.
<Title Poe><Page 21><Number 1>/Si.l ferro calt refreda la mà casta,//Calfar-l'heu vós, encara que fred sia;//Si tot lo foc en lo món se perdia,//Prendrien-ne de vós, que.n sou molt basta;//Si en algun temps cremant la terra es guasta,//No perreu vós, vivint com salamandra,//Ni perdreu l'ús de bonaca d'Irlanda,//Perquè us deixeu de vostra gentil casta./
<Number 2>/Casta serà la vostra, no poc bella,//Sens que jamés serà orfa de pares;//No crec lo món vos baste a compares//Si gens pariu; segons vostra querella,//En dubte estic que fòsseu mai donzella;//Dot sens escreix demana la llei vostra,//E tot lo món de vostre cos té mostra;//fels e infels, e los de la llei vella./
<Number 3>/En flames grans fon verd la gavarrera,//E vós, sens foc, teniu calor que us crema;//Prendran gran llum, si s'acosten ab tema//De batre en vós com en la pedrenyera;//Per vós se dix, la dona baratera,//Que portau foc davall les vostres faldes,//Del qual tothom, puix no.l tancau ab baldes,//Prendre.n porà com d'una gran foguera./
<Number 4>/Calda cremant, més que.l foc en l'esfera;//Per a dir "no" féu-vos serrar les dents,//Que no.s pot dir, algú dels requirents//En negun temps oís de vós espera./
<Page 22><Number 1>/En lletres d'or, tendreu en lo sepulcre//La mia mort per excellent triumfo,//On clar veureu m'aveu llançat del segle,//Ab honestat matant ma vida morta.//E jo, esculpit, als vostres peus, en marbre,//Agenollat, mostraré gest tan simple,/
/Que tots diran, ab los ulls corrents aigua://"Cruel virtut, que no la pogué vençre//Gest tan humil d'aquest, qui fon un fènix//en vera amor, més amant que tot altre."/
<Number 2>/Estareu vós d'alabaust en figura, //Treta del viu; imatge de Helena,//En lo dit quart tenint un esmaragde,//E en l'altra mà un ram de agnus castus,//Sobre lo qual planyerà una tortra;//E dirà el mot, escrit sobre verds lliris://"Si per algú virtut se degués perdre,//Sol per a vós, jo la volguera rompre;//Però lo mal no.s deu jamés concebre//Per esperar algun bé.n puga nàixer."/
<Number 3>/Si no poguí restaurar-vos lo viure,//Sol per temor d'honestat ofendre,//No us vull negar com aprenguí de doldre://A Déu pregant guardàs del fondo carçre//Vostre esperit, que al meu era conforme.//Mudarà el gest la mia forma en pedra,//Quant llegirau aquest mot en la tomba://"Pensant per mi haveu aprés de plànyer."//E no em doldrà la mia vida trista,//Que, sol per vós, la poguí bé desprendre./
<Page 23><Number 1>/Es vostre cor d'acer, ab tan fort tempre,//Que.ls diamants pot acunçar e rompre,//E.ls braus lleons venç en l'ésser aspre,//E, en crueldat, de l'orient los tigres;//E l'alta mar, moguda fins al centre,//Escolta més lo cant de les serenes,//Que vós, cruel, mon trist plorar e plànyer;//Al meu gran plant més sorda que no l'àspis./
<Number 2>/E coneixent que sou tal com blasone,//E que, per vós, ma vida se deu perdre,//So ja content per amor sia martre://Puix que, dins mi, vos tinc en bella forma,//Treta del viu en perfeta figura,//Ab les colors sobre.l fresc, e l'empremta,//Que ni la mort, ni.l temps, ni l'altre segle,//Raure no us pot, ni del riu Letes l'aigua./
<Number 3>
/Es tot mon dan perquè en vostra imatge//Mostrar no.s pot la crueldat coberta;//Ans, vostre gest, que par sia benigne,//Quant vull pintar, tinc davant per exemple./
<Page 24><Number 1>/Es pietat, si bé hi voleu atendre,//Dolor de mal ab bona voluntat.//La vida molts de si ha.n bandejat,//Perquè d'enuigs no.s podien defendre://Los Segundins, segons jo puc conèixer,//Moriren tots per haver libertat;//D'on s'esdevé, se causa pietat//En lo matar, com en la vida crèixer./
<Number 2>/Quant se partí lo desterrat de Troia,//De la ciutat on reparat havia//Sos greus treballs, per adquerir la via//De la virtut, que ab si porta joya,//Dido morí, per la gran pietat//Que Juno hac de la sua fort pena;//Que, als mesquins, los és molt greu cadena//Viure long temps ab importunitat./
<Page 25><Number 1>/Ab los peus verds, los ulls e celles negres,//Pennatge blanc, he vista una garça,//Sola, sens par, de les altres esparça,//Que del mirar mos ulls resten alegres;//E, al seu costat, estava una esmerla,//Ab un tal gest, les plomes e lo llustre,//Que no és al món poeta tan illustre,//Que pogués dir les llaors de tal perla;//E, ab dolça veu, per art ben acordada,//Cant e tenor, cantaven tal balada:/
<Number 2>/Del mal que pas no puc guarir,//Si no.m mirau//Ab los ulls tals, que puga dir//Que jo no us plau//Que jo per vós haja morir./
<Number 3>/Si muir per vós, llavors creureu//L'amor que us port,//E no.s pot fer que no ploreu//La trista mort/
/D'aquell que ara no voleu;/
<Number 4>/Que.l mal que pas no.m pot jaquir,//Si no girau//Los vostres ulls, que.m vullen dir//Que ja no us plau//Que jo per vós haja morir./
<Page 26><Number 1>/\In \utroque \iure gran doctor, com somies;//\Ad \omne \quare, respons en tots vicis;//\In \ignem \eternam, segons los indicis,//Ab passos cuitats endreces les vies;//\In \iniquitatibus te concebé ta mare;//\Ante \quam \gallus, tu reneguist lo pare,//Despuix a Déu, per fer-te cavaller./
<Number 2>/En l'espital hauràs la sepultura,//Prop Sant Francesc, que està davant taverna;//Sobre lo cos, que de vi fon cisterna,//Estarà.l mot d'una tal escriptura://"\Ego \sum Bernat, de maldats tabernacle;//\Sicut \equus et \mulus vivint en mala vida,//Perquè en l'infern tinc l'ànima punida;//Doncs, no espereu que faça algun miracle."/
<Number 3>/\"Vae \qui \destruhis", veixell d'iniquitats,//Te cantaran, \per \requiem \eternam;//\Templum \Dei, lo cos ple de pecats//No hi entrarà, que se.n irà \in \Geennam.//Judes, Caim, te vendran recibir;//Diran cantant: "Veniu, renegador//Dels òrdens sants; que vós sereu prior,//Ab Lucifer, del nostre monestir."/
<Number 4>/\Consumptis \carnibus, tot hom deu presumir,//La tua pell, sens mudar la color,//Odre serà, ab tan gentil blanor,//Que, sens adob, se.n poran bé servir./
<Page 27><Number 1>/Mos ulls tancats perquè altra no mire//Si.ls obre mai, la mort suplic los tanque;//L'aigua de plor, puix no.s pot fer s'estanque//Un poc espai prendrà per on espire;/
/Sol pel desert, fugint la primavera,//En ram florit no prendre mai posada;//Ab plorós cant, en aigua reposada,//Nunca beuré en font ni en ribera./
<Number 2>/Flor d'honestat, estarà en la bandera,//Sobre.l meu vas, un mot de lletres negres://"Corella és mort, qui en dies poc alegres//Sempre vixqué, per amar ab espera."/
<Page 28><Number 1>/De béns e plaer tostemps abundós//Sempre freturós de dol e tristor//No estic desitjós de veure dolor//De prendre muller ben cobdiciós//Solàs ab cantar jo prenc en repós//Del tot vull sofir pensar en la mort//Ni.m plau gens oir res que.m desconhort//Lo riure e ballar tinc per mon espós./
<Page 29><Number 1>/Los qui amau, preneu aquesta cendra//Sobre lo cap, que no perdau l'arbitre://Amor és tal, que si us obre la porta,//Tard s'esdevé que pels altres la tanque.//La part del mur que el fort enemic trenca,//Mostra camí per on se puga vènçre;//E som tan folls los ferits d'esta fleixa,//Que tots pensam tenir un esmaragde//Ab tal virtut, que.ns fa trobar la senda,//Vedant aprés algun altre no hi passe./
<Number 2>/Amà Narcís a si mateix, en l'aigua;//Pigmaleon volc bé una imatge//Que ell, ab ses mans, esculpí en lo marbre;//Aquests dos sols no.ls calia gens tembre//De llurs amants altri n'hagués triumfo.//Però jo viu mon lluminós carboncle,//Ab gran repós, en mans del qui amava,//Fer-li present de festa tan ben colta,//Que no hi romàs d'amor una centella//No s'acabàs, venint al darrer terme./
<Number 3>/E no us penseu que parle gens en somnis;//Que no és tan clar lo sol alt en lo cercle,//Com jo viu clar aquest tan gran oprobi;/
/E, del record, tan gran dolor m'asombra,//Que.l meu cor trist en quatre parts vol rompre./
<Page 30><Number 1>/Si en lo mal temps la serena bé canta,//Jo dec cantar, puix dolor me turmenta//En tan extrem, que ma pensa es contenta//De presta mort; de tot l'aldre s'espanta.//Mas, si voleu que davall vostra manta//Muira prop vós, hauran fi mes dolors;//Seré l'ocell que.n llit ple de odors//Mor, ja content de sa vida ser tanta./
<Page 31><Number 1>/Flor de saber de qui.l saber estilla://Si per Adam no fos natura manca//En paraís, jamés feren estanca,//Ab tantes lleis que no hi basta postilla.//Mas vós, senyor, en tal edat tranquilla,//Ple de tot bé seurieu en gran banca,//Tot immortal, cobert d'estola blanca,//Puix de perfet no us fall una centella./
<Number 2>/Fénix del món, de vós cantà Sibilla://"Gran rei de pau, del romà temple tanca."//Tot lo món diu no hi basta Salamanca//Al vostre cap, que jamés no vacilla./
<Page 32><Number 1>/Tres causes són que, ab fredor de marbre,//Lo nostre cor fan molt pus dur que pedra://Lo primer crim de l'hom, comés en l'arbre//Bell e florit, semblant a la verd hedra;//E el nostre cos, que.ls seus apetits cerca,//Aquells tots sols que.l sensual li causa;//Hoc e també la voluntat enterca,//Per fer en nós dels mals habits la pausa./
<Number 2>/Fenoll molt dolç, esculpir-vos han marbre,//On sereu tret del viu en bella pedra;//E dirà el mot: "Aquest és lo bell arbre//Que parla flors, en rims pus verds que l'hedra."/
<Page 33><Number 1>/No fon tan gran dels jueus la temor/
/Quant "\Ego \sum" dix lo fill de Maria;//Ni.ls covards grecs, si Hector combatia,//Temien tant, quant jo, per gran amor.//Pert lo record, si us veig ab fellonia;//Sens mal obrar, temor me porta culpa;//Mon gest pauruc, mirant a vós, m'enculpa;//Mostre-me confés de culpa que no és mia./
<Number 2>/Sola sou vós, la tan singular dona,//A qui amant, ma voluntat no peca;//Vós me fes cec com si miràs la Meca,//D'on me roman la vista no prou bona./
<Page 34><Number 1>/Ma gran caritat, amor e llarguea,//Que.l poble coneix del nostre esperit//...//L'estil virtuós de tanta proesa.//Doncs, què fareu vós, gentil, magnífica,//Que no fos virtut, sabent d'on veniu?//Un baix teixidor per pare teniu;//La mare, com vós, bagassa pública./
<Number 2>/Pensau que les gents sien cegues gallines,//Que lo fust e lo fruit ignoren de vós;//Baladre florint, sou fort verinós,//Que vostres amors, són aspres metzines.//Per mills sadollar de llop les afectes,//D'ovella la pell haveu manllevat;//La fama teniu de test cascarat;//Enfingeu quant pujan sens mil los defectes./
<Number 3>/Negar no podeu, per desvirginesa//Sens tàlem fugiu, com altre quistor;//En tot mal talent vos creix la color,//Per ço us expolsau sens tota perea.//Fortuna cruel a vós tant portàtil,//Que, morta, cercau poblat o desert,//Del nostre setril, puix l'oli n'és verd,//Lo cap, si fa bla e no madur dàtil./
<Number 4>/Estant en la seu, en aquella indulgència,//Un timbre que viu en l'arca llançàs://Valguera més, cert, en bossa restàs//Que d'aquell que.l prengués, sens tota consciència;//Si vós lo guanyàs, los moros de Meca/
/Se.n van dret al cel, per cert, clarament,//Car no satisfés ni fos penident;//Tornau a estibar la bruta taleca./
<Number 5>/De ma qualitat fent-vos empresa,//Restareu galant molt desfavorit;//Mou-vos passió posar en escrit,//Ab gran furor, paraules d'ofensa.//Pene, cruel, a vós tan propinca;//Que faré, doncs, que tant m'avorriu?//Mon pare vell sí bé el descriviu,//malícia gran que bé us notifica./
<Number 6>/En los rosers naixen les espines,//Si bé de les roses ixen grans olors;//Gust destemprat no jutge en sabors//Perfetament, errant les estimes,//Puix ixen de vós tan irats conceptes,//E sabeu que jamés han emprat//Les vostres eines per mal mon pecat,//Per la causa de semblants respectes./
<Number 7>/De gentil dir teniu fallença,//D'on se dirà que no sou amador,//E, pel contrari, gran avorridor//De l'exercici de Venús deessa.//Cové-us a vós, doncs, mudar d'estil,//Perquè la gent vos jutgen discret,//E no fassau tant defallit dret,//Sinó tendran-vos per home subtil./
<Number 8>/Qui sinó vós, home de mala consciència,//Haguera dit ço que vos jutjàs?//Valguera més, cert, que tal dir se callàs,//Fins fos oblidada vostra sentència.//Així ho perdés com los moros de la Seca//Del rei moro de Tremicen;//Ja sou damnat: teniu-vos esment,//Així com aquell que tots dies peca./
<Number 9>/Calda cremant, que no sentiu hivern,//Ni menys sabeu en quin temps s'hiverna;//Si en lo bordel n'hi ha una coerna,//Una sou vós, senyora, en aquell qüern;//Calda cremant que no sentiu hivern,//Ni menys sabeu en quin temps s'hiverna;/
Ferux Bertran vos calà lo seu pern//Descapulat, la vista s'enlluerna./
<Number 10>/De vós se condol e plany gentilea,//Oh dama galant, de tots béns complida.//Lo vers pren espant contar vostra vida;//Mas força cové, per tanta malesa.//Si cal, per no dir faré peguea;//Si parle, direu ma llengua quant talla;//Digau que us vullau, puix no puc fer falla;//Que ja, poc parlar, no.m par saviea./
<Number 11>/Sempre que us mir ab gest elevada,//Ab tants continents que.l dir meu no hi basta,//Del pago pintat seguiu vós la rasta;//Mirau baix als peus: ireu mesurada.//Defora mostrau paret reparada,//Però dins teniu fumada la casa,//E l'ànima és \ut \tabula \rasa;//és vostre cabal la cara pintada./
<Number 12>/Teniu per costum de prest fer mudança;//Saturnus vos sou, del cel la planeta;//La lluna seguiu com una cometa;//A un mes, no pus, vos féu la prestança.//No resta al fi la vostra balança,//Ni pot fer gran colp la flaca ballesta;//Corcada teniu gran part de la testa;//Meteu-vos al cap, sens tota ultrança./
<Number 13>/En actes d'amor sou molt baratera://Lleixau tot estil per prendre despulla;//Portau-vos-ne el fruit ensems ab la fulla,//E així caminau per tota carrera.//Lo gest que mostrau de molt falaguera//...//Teniu fals lo cor e bona la cara,//E prendre sabeu conills ab sendera./
<Number 14>/Briseida seguiu, la falsa troiana://Plorau ab un ull e l'altre s'alegra;//Mordeu com a serp o brava culebra;//Lo vostre acost dolor ja comana.//De vós se pot dir que creix la gran fama;//Miracles fareu, deessa, sens falla.//"Mentiu" --me digués-- "per mig de la galta."/
/E dol-me de vós, perquè sou galana./
<Number 15>Contraris en vós jo veig que hereten:/Mostrau gest gentil e sou una aranya;//Pus netes n'hi ha que guarden cabanya,//E los elements de vós...//... tots se despiten;//Vestiu samaro en temps no conforme;//La cara del cos en vós és diforma;//Extrem e no als sens dubte meriten./
<Number 16>/Si.m lleix de més dir, senyora sabuda,//Pensau que no fall pertret per a l'obra,//Que, tostemps dient, encara me.n sobra;//Mas vull, per honor, ma llengua fer muda./
<Page 35><Number 1>/Una sou vós lo remei de ma vida,//Sola en lo món que mon voler adora,//On mos desigs esperen fi complida.//La gran amor, me força e.m convida//A vós servir, e prendre per senyora.//Del que volent-vos servir no reposa,//ço és, sens ventura, espera la fi;//La que és prest a vós servir,//Lo nóm no us fretura a dir,//Cos de què vos sou la vida.//A dos departir, units d'un voler,//No hi baste poder, sinó lo morir;//Lo que podeu entendre//Sens paraules comprendre.//Ma libertat vers vostres peus se llança,//L'enteniment del qual//Jamai de vós se parteix.//Oh cor, e bé em vols mal,//Que.m fas passar pena mortal.//Pena pas, no menys del que vos sabeu.//Féu-me socors e no us enutgeu,//Que, ans del temps, vós e jo serem//Ensems, e parlarem//Del que faré dir no gose;//Com serem en lloc que negú no ens oge./
<Page 36><Number 1>/Des que perdí a vós, Déu de ma vida,//Perquè vejau porte corona casta,//Està.l meu cos qu'extrema set lo guasta;/
/Car jo sol bec aigua descolorada,//Ni em pose mai en rama verd florida,//Mas vaig pel bosc passant vida cativa,//E prest responc, si alguna em demana,//Que sola vós de mi sereu servida./
<Page 37><Number 1>/Del jorn que us viu, d'altra gens no.m pot plaure,//Sinó de vós, a qui prenc per senyora.//Ab ferm voler ma pensa en vós adora,//E de mon cap absència no.s pot raure.//Oh folls jueus: bé mereixquèreu caure,//Adorant déus de fust sens tal bellea.//Mas qui bé us véu, quítia de lletgea,//D'adorar-vos és foll si.s pot retraure./
<Page 38><Number 1>/Conteu los carbonclines alimàries//Que centellen al cel, en l'ampla nit,//E us diré les bellees literàries//D'aqueix llibre que vos heu traduit.//Conteu-me les bellees sumptuàries//De les grans catedrals que han reflorit//Per art gòtica e divina: Jo ab los dits//Mostraré les del llibre. - Són tan vàries//E tan riques en nombre com paraules//S'hi contenen. Per mi no hi ha retaules//D'Esplendors e bellees corruscants//Com són les que en ses planes he trobades,//E ab tal gaudi, amic meu, les he gustades,//Que no sé com sotstreure'l de mes mans./
<Title Sep><Page 1><Number 1>Acostava's l'hora que la santa religió cristiana serecorda d'aquella salutació excelsa que fon principi denostra felicitat eterna, quan, ab espiritual cansament decontinuat estudi, per reparar les dèbils forces de mosaflaquits sentiments, fora los murs de la noble ciutatvalenciana endreçava suaus passos a la santa posada ons'invoca del gloriós Vicent invencible lo nom propi. Eera dia que l'Església sacra de tots los sants gran festageneralment solemnitza; e, ans que m'acostàs al temple,on lo meu reposat viatge endreçava, passant per unareligiosa capella sots invocació del sant gloriós doctorJerònim, ja lo sol de la nostra habitable terra així escobria, que Diana sobre lo nostre horitzon clara semostrava e, los seus raigs ab los d'Apollo mesclant, no
jutjava la vista humana ab qual llum les colors atenyia.
<Number 2>En aquest temps, girí a l'orient lo començat viatge,deixant l'ample camí de la principal visita per visitarprimer e veure del gloriós nomenat martre aquellacapella, on la imatge del seu cos devotament serepresenta. E no moguí en llarg espai los suauspassos, quan acordada música d'angèlica melodia així lamia ànima tingué elevada, que els meus peus, en la terra,ab fermetat immoble senyalaren vestigis.
<Page 2><Number 1>Endrecí la vista, dels altres sentiments talaia, a aquellapart d'on l'oida jutjava que tan suaus veus ressonantvenien. E foren los meus ulls illuminats de claredataixí perfeta, que jo estimí Apollo, deixat l'acostumatcercle, recordava del temps del noble duc Josuél'estació mirable; e era l'excelsa claredat així deperfecció alta, que la dèbil humana vista fortificantconfortava, portant-me esforç de més prop acostar-me a laporta de la santa capella.
<Number 2>No fon gran lo nombre dels atentats passos, quan a lailluminada vista se presentà una magnífica sepultura,així altament fabricada, que no seria possible humanesmans acabar-la poguessen; e estava sobre l'alabaust,esculpit del viu en figura humana, d'un cavaller laimatge, en forma no molt alta, d'elegant proporció, lacara venusta, d'aquella edat que, al darrer jorn, losbenaventurats elets cobraran glorificats los propiscossos. D'armes d'Espanya tenia la persona coberta;l'espasa en la mà, la major part de la qual estava defresca corrent sang rubricada d'ardent carmesí, que lesbrases enceses en color vencia. Cobrint l'esculpidasepultura, un ric papalló en alt se llevava, sembrat, ensobrellevada orfebreria, dels arbres de la mirra; e en lesfulles, esmaltades lletres sens dificultat se llegien:\Milicia \est \vita \hominis \super \terram. E era delbrodat papalló la flocadura, d'or tirat, en lletresfigurada: \Preciosa \in \conspectu \Domini \mors \sanctorum\eius. Sobre la qual suau harmonia una àguila les alesbatia, volant a l'entorn de la clara sepultura, sobre lopom del ric papalló se posava.
<Page 3><Number 1>Estaven a l'entorn del mirable sepulcre, d'alt compàsinefable figura, set donzelles, d'excelsa bellea, gràcia
e modèstia de les quals a les humanes mans no es comportala puguen escriure; perquè, en veritat, l'angèlica formade tals figures no entra en semblança de coses humanes.La primera, com a reina coronada, en lo primer lloc a lapart dreta, portava en cada merlet d'una alta corona,que en nombre set eren, de sobreencesos robins esculpidade l'Esperit Sant una gràcia. La dreta mà d'apurat orun ceptre regia; e la sinistra d'una oberta bossadaurada moneda escampava; e a l'entorn del sac d'on lamoneda es partia, sobre setí carmesí, d'orfebrerialletres distinctament deien: \Caritas \non \querit \quae\sua \sunt. E cobria la sua reial persona un reial manto,los costats oberts fins en terra, cremat d'unes encesesbrodades flames que sobre fil d'or tirat s'estenien,deixant solament espai, en los extrems de la ricavestidura, que d'encesos carboncles esculpides lletresparlassen: \Finis \autem \precepti \est \caritas. E lospits, que de viva blancor relluien, en excelsa facturaun collar embellia de set roses blanques, en apuratsdiamants esculpides; en les quals se representaven les setbeatituds que a ella, reina, ja en aquest món acompanyen;e en les fulles de les diamantines roses, lletres de blauesmaltades llegir se podien: \Merces \vestra \copiosa \est\in \celis. E en los pits, a la part sinistra, endret delcor, portava, per joia d'inestimable vàlua, en diversespedres fines figurat un pelicà que, picant-se en lospits, de viva sang fins en los peus li rosava; e així dela sang les gotes per compàs plovien, que sobre l'or delric manto lletres dels càntics senyalaven: \Fortis \est\velut \mors \dilectio. Eren los tapins d'aquesta triumfantreina, en no molt alta figura, de domàs burell, sembratsen orfebreria d'espigats nardos; en les fulles, brodadesriques paraules clarament deien: \Nardus \mea \dedit\odorem \suum.
<Page 4><Number 1>Estava al costat d'aquesta excelsa reina una donzella, lacara venusta, ab viva natural color declinant un poc anereina, ab tal mesura e tempre, que per a ésser en extrembella més blancor no li fallia; e un vel d'estranyatextura la sua noble cara cobrint venustava, ab una benaque en lo front la sostenia, de safirs esculpits ensemblants lletres brodada: \Cum \autem \conversus \fueris\ab \Deum \auferetur \velamen. Portava un mongil de talld'honesta beata, d'un blau setí, sembrat de lletres derica orfebreria en tal assento e mesura que sens treballse llegien: \Sine \fide \impossibile \est \placere \Deo.Tenia en la dreta mà aquella mateixa gaiata ab la qual lomansuet duc Moisès obrà tantes meravelles, coberta de
compàs d'unes quantes perles que en lletres figuradesdeien: \Omnia \quecumque \voluit \fecit; e en la sinistra,d'apurat diamà un espill on tota la mundana màquinarepresentant se mirava, cenyit a l'entorn, en or, d'unaescriptura que als devots ulls parlava: \Videmus \nunc\per \especulum. E fermava los peus --cosa de granmeravella-- sobre uns tapins de marbre, transparent mésque diamà, en estima així lleugers que enutjosa gravitatno portaven: e de verd fe en maragdes tenien unapraderia, ab lletres d'esmalts, que en fulles se llegien:\Statuit \supra \petram \pedes \meos.
<Page 5><Number 1>En forma d'illustre duquessa, estava la terça donzellade vellut verd en estranya vestidura coberta; e eren lesobres de la rica seda de bàlsem unes sarments, fulladesd'or sembrat d'orientals perles, en tal mesura que endistinctes lletres s'estenien: \Non \dabis \sanctum \tuum\videre \corruptionem. E en les mans, que d'una càndidablancor sens afait relluien, tenia un tabac --paria fosen maragde--, tot rosat d'uns petits redonsdiamants mesclats ab eguals perles, d'aquella magna queen lo desert los fills d'Israel colliren; e a l'entorndel ric veixell, sobrellevades lletres cantaven:\Expectans \expectavi \Dominum \et \intendit \mihi. Eportaven, endret del cor, per joia d'inestimable estima,de diverses fragants olors, de fènix la sepultura, en laqual lo singular ocell cremant se moria; per tal orde lesflames en alt se llevaven, que a la humana vistasemblant figura de lletres se presentava: \Rursum\circumdabor \pelle \mea. E d'un acunçat safir en lostapins unes àncores esculpides se mostraven, de talslletres circuides: \Spem \sicut \anchoram \habemus \animae\tutam \ac \firmam.
<Page 6><Number 1>Aquestes sobreexcellents senyores, a la dreta de la noblesepultura, cant, tenor e contra en celestials veusentonaven. E a la part sinistra, estava primera unaillustre princesa, en majestat excelsa, d'un setí colorde samitell vestida; d'antiga faiçó la rica vestidura,d'unes balances sembrada en perles mesclades desobrellevada orfebreria, dins les quals un mot se pesava:\Beati \qui \esuriunt \et \sitiunt \justitiam. En la dretamà tenia una febrida espasa, així coberta d'un relluentcristall per baina, que molt pus bell lo ferropresentava; e un veixell d'alabaust ple de bàlsem lasinistra mà sostenia, ab la qual licor, quan ferirvolia, la febrida espasa ventava, perquè de la sang de
rigorosa justícia no s'alteràs lo ferro; e a l'entorn delpuríssim alabaust riques lletres parlaven: \Noli \esse\nimis \justus. E per fermall d'incomparable vàlua,portava en lo front, en lo lloc on distinctament loscabells se parteixen, aquella venusta estela que del'alba porta certa ambaixada, illuminant d'estranyaclaror la gravitat de la sua cara; e de tal forma losraigs de la radiant estela se partien que semblantslletres senyalaven: \Sicut \stela \matutina \in \medio\nebule. E en lo costat sinistre, un resplendentcarboncle així clarament mostrava lo secret de les suesentràmenes, que dins lo seu cos unes lletres esculpidesse llegien: \Diligite \justitiam \qui \iudicatis \terram. Een los tapins, de forma prou alta, del viu estava sobresetí violat representada la història quan lo rei Salamófingí partir l'infant, lo qual per fill dos maresdemanaven; e unes lletres entre la brodada història sellegien: \Firmabitur \justitia \tronus \regis.
<Page 7><Number 1>Estava al costat d'aquesta alta princesa aquella nobleprudència, ab lo consell de la qual totes les altressenyores arreant se visten; e multiplicats ulls així pertotes parts la sua elegant persona circuien que, en laprimera vista, me fon present Argos, aquell pastor quiperdé la vida per guardar de Júpiter la mansueta vaca.En la mà dreta mirava un llibre, en lo qual los acteshumans de les passades històries tots se representaven; e,segons les cartes que girava, canviava en diversitat decolors la sua bella figura. En la sinistra mà, unamansueta serp d'or en viva forma tenia, ab un mot deperles que sobre l'esculpit animal deia: \Estote\prudentes \sicut \serpentes. E de vellut tenat la suahonesta vestidura estava d'espesses riques brodadesformigues sembrada, que en los extrems de la roba escàsromania l'espai que d'orfebreria lletres diguessen:\Prudentia \liberavit \te. D'or tirat tenia los tapins,figurats de la celestial esfera ab lo zodíac per on losol fa l'acostumat vogí, cenyits d'un mot en llenguallatina: \Duodecim \horae \sunt \diei.
<Page 8><Number 1>En tercer assento, d'armes que relluint illuminaven,armada estava una verge donzella, l'espasa en la mà, desang tirana fins a la croera tinta. E de tal mesura lasang en lo ferro s'apartava que distinctes lletresfingia: \Manum \suam \misit \ad \fortia. En lo sinistrebraç sostenia una embraçadura de tan admirable art
fabricada, que lo cap de Golies així del viu esculpit semirava, que paria degotàs bé sang, a l'hora que el segonrei de Judea lo feria; e a l'entorn sobrellevadeslletres se llegien: \Fortes \facti \sunt \in \bello. Etenia del cap la febrida armadura, en or esculpida, deJudit la història; e sobre l'assento de la rica celada,de cambrai una bandereta en robins de lletres brodada:\Fortitudo \et \decor \indumentum \eius. Per tapins portavaunes escarpes, en les quals així la mort figurada pariaviva, que a la humana vista delitava; e deixava espai,de la mort la viva figura, a lletres que diguessen: \Qui\amat \animam \suam \perdet \eam.
<Page 9><Number 1>Coberta de burell estava la quarta senyora, d'un ricdomàs les obres, de balaixos mesclats ab perlesbrodades; la sua no-comuna bellea de tan excelsa honestatacompanyada, que els mals desigs en los miradors matantapagava. Tenia en la dreta mà d'or unes disciplines,d'encesos robins les puntes, e a l'entorn paraulesesculpides: \Castigo \corpus \meum. E en lo cap una altacorona de boscanes violes ab gesmirs e lliris mesclades,en diverses riques pedres esculpides, ab lletres groguesque en les fulles dels lliris clarament deien: \Non \est\digna \ponderatio \animae \continentis. E tenia lasinistra mà de jacint un veixell en bella forma, en loqual de la primera edat així arbres ab los fruitsentretallats se miraven, que los gests dels miradorsmovien per atènyer dels arbres a les estimades fruites; euna font, així verdadera en semblança, los esculpitsarbres regava, que els mirants ulls de l'aigua bevien; ea l'entorn del jacint en or paraules deien: \Habentes\autem \alimenta \his \contenti \sumus. Tenia los peussobre tapins de setí blanc en maragdes sembrats abrobins, de florit agnus-castus, e en les fulles unalletra en alt compàs sobrellevada: \Quam \pulchra \est\casta \generatio \cum \claritate.
<Page 10><Number 1>La mà d'Homero, de Virgili, de Demòstenes e de Tullicansades reposarien, ans que singularitat tan excelsad'aquestes sobreillustres senyores poguessen escrivintdescriure. Perdí lo record d'aquesta present miserablevida, transportada la mia pensa en contemplar figures deperfecció tan alta, ab les orelles del cos e ànima aixíafalagades en veus de tan acordada melodia que, si en lasacra escriptura altra felicitat no hagués apresa, veuree oir tals excellències acabada beatitud estimara.
<Number 2>No deixaren lo cant de les venerables obsèquies lesdeífiques senyores, ab tot que em mirassen acostar a lamagnífica sepultura; ans aquella noble donzella que derelluents armes tenia la persona coberta, ab carad'afabilitat honesta, me senyalà més prop acostar-me atan excelsa companyia; la qual, acabant l'acordada músicade les alegres obsèquies, en llengua llatina d'elegantalta sentència entonà una breu collació en dues partsdistincta. E fon lo tema: \Beati \mortui \qui \in \Domino\moriuntur.
<Number 3>Estigué la mia pensa no menys elevada, en poder entendreparaules de tan profunda sentència, del que era estadaatenta en escoltar del suau cant la dolça melodia.Declarava, la segona part de la breu collació modesta,los actes e virtuosa vida d'aquell estrenu cavaller,mossén Francí d'Aguilar, de qui la gloriosa sepulturacelebraven, lo qual pocs dies havia que en la ciutat deCòrdova, de la gran Espanya, ab fi cristianíssimad'aquesta miserable vall de llàgrimes era passat enl'eterna glòria.
<Page 11><Number 1>No em comportà la dolor que sentí, oint la mort d'aquestestrenu jove, que dins los plorants ulls les llàgrimesestiguessin; pensant que, en lo verd de la floridajoventut, l'envejosa mort l'havia robat a la nobleValència. Mas no tardà lo meu adolorit cor acceptarconhort acompanyat d'espiritual alegria, com me recordíque de martre alegres obsèquies tan excelses senyores licelebraven; que no sé algú en la catòlica santa feinstruit que no desitjàs per semblant sepultura deixar lapresent vida morta, perquè en paraís pogués viure deviva eterna vida; la qual aquest virtuós jove, abcontinuats virtuosos actes, eternament posseirà, e, enaquest món, de gloriosa fama perpètua memòria. Peròrecordant-me era mort de natural malaltia, ver contrite penident, untat ab la gràcia dels sagraments de laredempció nostra, estava lo meu enteniment sobrellevat enadmiració alta com en paraís de martre atenyia glorióspremi. E no poc desitjava d'aquest dubte tenir claranotícia, per l'afecció gran que a la sua virtut portava;e, encara, perquè lo temps tot de ma vida despés tenia enlo continuat estudi de la sacra teologia, en extrem fóracontent de tan profunda veritat tenir informació certa.Ab aquest honest desig e humilitat mansueta m'acostí mésprop a l'excelsa donzella, la qual, ab afabilitat benigna,
me senyalà tal continença que jo poguí sens temor la miallengua en semblants paraules resoldre.
<Page 12><Number 1>"La condició de nostre enteniment, sobreillustre senyora,que sol en la veritat reposa, me fa més prop acostar-me,demanant, en do de gràcia inestimable, la vostra prudentsenyoria me declare d'aquest nostre valencià, cavallerestrenu, de qui tan excellents obsèquies vostressenyories han celebrades, com no haja deixat la presentvida per mort violenta, la sua sepultura com de martre ésintitulada."
<Number 2>Ab un riure de gravitat modesta, la fort illustresenyora me tornà semblant resposta: "Si a tu, estudiant ensacra teologia, bé recorda lo que llegint has après enles sagrades planes, martre és aquell qui, testificant laveritat de la catòlica fe, voluntàriament sofir mortviolenta. E així, si ab ulls de vera amistat, sensenveja mires d'aquest nostre e vostre cavaller la mortcristianíssima, poràs clarament veure que per testificarla veritat de la santa fe cristiana, oblidant los delitsde la natural pàtria, ha deixat noble senyor e pare,ensems ab un estimat oncle lo qual, sens fills, absobreabundant heretat, adoptant-lo en fill, llargamentl'heretava. Ha deixat virtuós germà, a qui mèritamentmolt amant reveria; ha deixat elegant, honestíssimamuller virtuosa, ab naturals gentils dolces penyores. Een servir e per servir de nostre senyor Déu e de lasacratíssima nostra senyora mare sua, e dels sereníssimsreis d'Espanya, ab estandar de Jesús crucificat, Déu esenyor nostre, ab noble invencible ànimo, en los regnesde Granada ha tenyit les sues ofensives armes de sanginfel, de nostra catòlica fe enemiga; e en aquestreligiós militar exercici, la sua fatigada persona hasofert treballs, per los quals l'assaltà aquell mal per onha deixat la present vida per guanyar l'eterna; lesdolors e febres de la qual malaltia ell, cristianíssim,soferí ab aquella pacient fortalea que vencent combatialos enemics de la santa església.
<Page 13><Number 1> E perquè més senyaladament pogués los seus virtuosos actesraonant descriure, lo principal dan de la sua corporalmalaltia se causà un jorn quan, l'invictíssim reid'Espanya calcigant e guastant los regnes de Granada,aquest virtuós cavaller, ab altres estrenus e nobles,anhelant a l'exalçació de la santa Església, perquè en
sang infel poguessen tenyir les febrides espases,passaren un riu d'així abundant corrent aigua que,nadant los cavallers, arribaren dels infels enemics a lariba. E aquest, animós entre els altres, perquè lo seucavall no era d'alta estatura, pogué en gran abundànciaprendre del fondo riu la freda aigua; e, davall lo ferrode les refredades armes, tot aquell jorn la sua personabanyada, pres llavor e causa de mortal malaltia; e, ablo cor calent d'afectat animós combatre, no sentí ladesegual fredor que les sues carns, de treballsfatigades, alterava. Ara mira subtilment e contemplacom de la mort d'aquest gloriós martre és estada la causalo treball e destent que voluntàriament ha sofert,testificant la veritat de nostra santa creença. Erecord-te que de molts martres l'Església sacra festacelebra, que al temps que moriren no travessava coltelllos seus cossos; però, si per testimoni de la fe catòlicatals dans ja soferts havien que, aprés, de la sua mortfossen causa, de verdaders martres atenyien lo premi;així com de molts que en los tenebrosos carçres,testificant la veritat de la santa fe cristiana,deixaren la present vida. E perquè veges d'aquest jovevirtuós l'entenció cristianíssima ab la qual l'exercicimilitar seguia, aquell jorn que de la sua mort fonprincipi e causa, ell havia tint en sang infel la febridallança, la qual, ans que atenygués dels altres a lavista, ell, verdader humil, llavà en l'aigua del riu queab tan gran perill e dan de la sua persona nadant passathavia, quasi deixant a les fluctuants corrents aigües latransitòria miserable fama de la vana mundanal pompa, novolent inútil temporal premi dels estrenus actes de lasua religiosa milícia. D'on és molta raó, perquè lahonor als qui en veritat la fugen acaçant ateny,nosaltres li celebrem de martre aquesta magníficasepultura, puix la sua ànima santa en lo cel imperi entrelos martres posseeix eterna glòria."
<Page 14><Number 1>"Alta excellent senyora --no tardí jo a respondre--,clarament està resolt lo núvol que ma pensa obtenebrava;e no em desplau la mia passada ignorància en haver dubtatveritat així manifesta, per què de vós haja après tandeclarada sentència. Atorgue'm llicència vostra mercèillustre que, escrivint, raonar puga les excellènciesque mos sentiments han pogut atènyer d'aquesta noblesepultura."
<Number 2>"A nosaltres plau --respós l'alta senyora--, escrivintdenúncies d'aquest sant estrenu cavaller los seus
virtuosos actes, perquè cesse lo plànyer e plorard'aquells qui molt l'amen. E prenguen exemple e esforçlos cavallers virtuosos, del seguir en la santa milíciaestrenus actes, perquè en aquest món e en l'altreatenyguen semblants premis."
<Title Tel><Page 1><Number 1>Mort lo gran fill de Tetis, pestilència terrible delstroians, vall a segura defensa de les tendes gregues,tramuntana ferma de noble victòria, lo qual moltesvegades de la reial sang de Priam tenyint los campstroians, a la fecunda Hècuba havia fet quasi estèril,poblant de cada dia los inferns de nobles ànimes troianes;aquell, lo qual Júpiter no gosà engendrar, tement laresposta de Proteu, armat de les forts armes de Vulcano,banyat en l'estany per lo qual jurar los déus no poctemen; a la fi, vençut per l'extrema bellea de Policena,lo vencedor de tots los homes fón mort, ab sola unafleixa tirada del flac braç d'Alexandre Paris; e,cremant lo seu cos, aldre no en romàs al món del fortAquilles, sinó una tan poca cendra, que envides no bastàomplir un no molt gran veixell; les armes del qual, òrfens,Ulixes e Telamó ab egual instància demanen; havent per bolo savi duc Agamenó que, davant ell, ensems ab los altresducs e reis, cascú d'ells raonàs ab quin dret de posseirtals armes se feia digne.
<Number 2>E girant los ulls Telamó a les naus gregues, ab superbaira féu principi a tals paraules: "Oh immortal Júpiter.Si, ensems ab les altres virtuts, justícia en tu reposa, comcomportes que davant les nostres naus Ulixes ab mi gosecontendre, lo qual no dubtant dar lloc a les flamestroianes, fón forçat, per l'estalvi de tota Grècia, josols contrastàs a l'animosa força d'Hèctor, apagant lofoc de nostres ja cremants fustes? Mas deixaré lo treballde recitar mos actes a la fama, puix ella per mi en eternamemòria los recita: diga Ulixes los seus, per a la veritatdels quals fretura de testimonis. Jo no ignore, ni menysnegue, les armes d'Aquilles ésser gran premi, però és fetpoc per demanar-les Ulixes; lo qual tant los perills tem,que los murs no li paren armes saldes: e ara, desarmat, abmi gosa contendre, puix ab paraules se pot atènyer la fide nostra contesa; e no pot acampar sens glòria, que,perduda l'esperança del que demana, serà alegre ab Telamóhaja contés. E si per pròpies virtuts vos par nostrejustícia dubtosa, essent jo nét del gran Júpiter, laclaredat de mon llinatge, e l'acostat deute que tinc a
Aquilles, declara Ulixes prest l'esperança perda de talsarmes. Doncs, d'on ve a tu, Ulixes, fill del gran lladreSísifo, al qual en lladronicis no dessembles, haver deute abla noble e reial sang d'Aquilles? Jo deman les armes,perquè primer e sens força he ofert ma persona a Menelau,en venja dels seus reials tàlems.
<Number 3>Si tu res digne de premi has fet, lo guardó a Palamidess'esguarda, que descobrí la virtut de la tua ficta etemerosa follia. E plagués a Déu que fos estada, o almenyscreguda, perquè vixqués l'animós Palamides, o, si ja fosmort, visquera la sua ínclita fama quítia de criminosainfàmia, la qual tu, maliciosament e no vera, li hasimposat. Així saps tu ofendre. A tals engans deu éssertemut Ulixes, lo qual, ab tot que en belles paraules vençala saviea de l'antic Nèstor, no el socorregué quan, enmigdels troians, pesat per vellea, li demanà socors, nopodent, sinó ab tards passos, dels enemics retraure's.Peró Ulixes, desamparant lo tan honrat duc, recorregué alseu segur ofici; fugint, no ab suaus passos, car la temorals seus peus portava ales, pensà los déus ab ullsjusts miren les coses humanes. E, així, fóra raó quimal socorregué fos mal socorregut, e lo desamparant fosdesamparat.
<Number 4>Jo viu Ulixes ab altes e paurugues veus, dignes demisericòrdia, reclamar als grecs que de mort lorestaurassen; al qual no tard socorreguí: cobrint-lo ab lomeu escut, restaurí la sua vida, mort de molts innocents.Oh Ulixes. Si ab mi vols contendre, torna davall lo meuescut, ab aquella mateixa temor, e d'allí narra los teussingulars actes. Cavaller no conegut sinó en treves,vet: Hèctor ressuscita, llançant foc a nostres naus;defensa-les tu ab pintades paraules, puix jo sol lesdelliurí ab forts e ofensives armes, e fui pluja queapaguí lo foc de nostres ja cremants fustes. Oh grecs:Per mil naus, les quals jo he reservades, no us parmereixca les armes? Car, sens mi, perpetu exilisostinguéreu per minva de fustes. E si no vull celar lover de ma demanda, les armes, desitjoses cobrar senyor nomenys fort que el primer, demanen més a Telamó, que Telamóa elles.
<Number 5>Parle Ulixes dels seus furts, recite la mort de Resus, lofurt del palladi: les quals coses, fetes de nit, no creenta Diomedes són quasi faules. Ne jo sé Ulixes per què lesdesitja, puix ell, desarmat, ab nit escura engana los poc
cautelosos enemics; ni, si les te donen, lo teu flac cosles porà sostenir; ans, si proves la fort llançad'Aquilles, serà pilar pesat als teus dèbils braços; ne latua mà esquerra, hàbil sol en furtar, porà sostenir lopesat escut, en lo qual la imatge del món està figurada.
<Number 6>Cavaller egualment flac en ànimo e en persona: si l'errordel poble aquestes armes t'atorga, no hauràs causa d'éssertemut, mas prest despullat; essent honrada despulla alsenemics, faràs present poc agrait als troians de bellesarmes: o, carregat de tan gran pes, no atenyeràs les tuesvençudes victòries, les quals sovint aconsegueixes; eperdràs lo nom de lleuger guanyat ab vergonyoses fuites.
<Number 7>Oh Ulixes. Pensa que el teu escut no és menys romput nemenys despintat del primer dia, d'on n'hages a desitjaraltre. Lo meu, guast e envellit per molts colps, és raórepose, e que altre, nou e fort, en tan perillós ofici lisucceeixca. Tu, renova d'esperons, los quals sóninfançonia e socors a la tua gran temor.
<Number 8>Penses que jo desitge tolre't aquestes armes perquè crega,essent desarmat, sia ta vida més perillosa? Ans só cert lesarmes d'Aquilles mort corporal prest te procurarien: eper ço treball per tu no sien posseides, puix, vivint,mors cada dia, multiplicant en lletgea de covards actes.
<Number 9>No t'embelleixca la fortalea de tals armes, que, per ésserforts, volen dobladura d'ardit ànimo, la qual en tu notrobarien. E pensa tots jorns se prenen castells benproveits, per minva de flacs defensors. Les tues seguresarmes sien ambaixada demanant treva, e faràs més llargala tua deshonrada vida: que la llebre, ab son acostumatfugir, no resistint se restaura. E perquè la fi de nostrademanda no sien llargues paraules, oh nobles ducs,llançau les armes enmig dels forts enemics: e siaucontents sien posseides per aquell qui de tal presa lesfarà salves."
<Number 10>Acabant en semblants paraules Telamó la fi de sa demanda,un poc espai, baixant los ulls, se girà Ulixes als reis educs, esperant del poble lo murmur cessàs, perquè lessues avisades paraules, ab dispost silenci, lloc demillor ésser enteses trobassen; les quals, de gentil estilornades, augmentaven la veritat de sa justícia, responent:
"Si els vostres desigs, oh animosos ducs, ensems ab lo meuse complien, no seria dubtós l'hereu d'aquestes armes; mastu, Aquilles, posseiries les tues armes, e nosaltres a tu.Però, puix desplau als cruels fats, no veig qui millorpuga haver los béns d'Aquilles, sinó aquell per qui losgrecs hagueren Aquilles.
<Number 11>E, lleixant llarguea de vanes e pomposes paraules, solconsentiu cascú de nosaltres dels propis béns s'alegre,que la claredat de nostre llinatge e les virtuts de nostresavis, solament fan pus clars los nostres actes, mas no empar nostres mèrits més augmenten; ab tot que si Telamó sediu nét de Júpiter, en aquell mateix grau só jo acostat algran Júpiter, e més a Mercuri, per la part de ma mare.
<Number 12>Però no vull per la vàlua de mos antecessors la mia partsia més favorable, mas que lleixem los déus en los cels, denostres misèries poc ansiosos, e los morts en los sepulcresreposen; nosaltres guanyem premis ab mèrits de pròpiavirtut. Si per deute d'acostat parentesc algú tals armesdeu posseir, viu encara Peleu, pare d'Aquilles, e Pirro, sonfill, los quals per tal dret primer que Telamó lesdemanen, sens que no els seran atorgades. Així, puix ésforçat ab carta de singulars actes nostre dret raonar, eTelamó tant desitja, en vergonya sua, saber de mos actes--los quals crec per vosaltres no són ignorats, puix al béde tots s'esguarden--, no em serà treball, si l'escoltar avosaltres no treballa, dir-ne algú, perquè prest Telamóperda l'esperança del que demana, e a vosaltres paregahumil la fi de ma demanda, en satisfacció de tanprofitosos treballs. Mas jo só content del premi quevirtut ab si porta, e les armes sols deman per senyal emostra de tals obres.
<Number 13>Tement la deessa Tetis les esdevenidores guerres per lofurt de la bella Helena, assajà ab cautelosa indústriamudar o mitigar los implacables e cruels fats, los quals,en los camps de Troia, a son fill Aquilles de mortmenaçaven; vestint aquell ab femenils vestidures, enganà atots los grecs, e fón meravella lo avisat Telamó, ensems abells, fos decebut; d'on les forces troianes, augmentant decada dia, allargaven nostra victòria: que los fortsinvencibles murs de Troia, sols del fort vencedorAquilles podien ser vençuts. Per què fón forçat a mi,fingint-me mercader, portàs moltes joies a les noblesdonzelles en la casa del rei Licomedes, entre les quals, enhàbit femenil, Aquilles reposava, poc ansiós de sullar
ses mans en sang troiana. Mas, perquè entre tantesdonzelles millor conegués lo vergonyós jove, ensems ab lesaltres joies jo portí una no poc gentil llança,acompanyada d'un molt bell escut: lo qual, sens tarda,Aquilles pres, poc curant de la vàlua de les altres cosesque a la femenil condició s'esguarden; e, ab indústria mia,ell conegué quant perjudicava a la reial e noble sang deson llinatge. E veu com jo só estat causa, ell, en ajudanostra e augment de sa honor, haja obrat tals e tantsactes, que, per a recitar-los, en gran part tinc fallençade paraules: ha fet present de la mort del quasi immortalHèctor, vida e segura defensa dels troians, entrant abell en pus estreta batalla que Telamó; e no solament haapagat lo foc de nostres naus, mas ha tolt la vida e lopoder al qui altra vegada les poguera encendre.
<Number 14>Jo deman aquelles armes, les quals Aquilles per mi posseí.Telamó: tu vols que en mon dret la mia indústria em noga,la qual induí a l'esforçat capità Agamenó sacrificar safilla, e despullant-se la pietat de pare, remé los ventsab la innocent e verge sang d'Ifigènia. De mos actes novull més recitar, perquè no cové als savis reis éssercronistes de llurs victòries: ni vull minvar lo premi demos treballs ab superba jactància. Mas, perquè veges notinc del tot ma esperança en paraules, mira els meuspits, més nafrats que el teu escut, los quals sens llenguaper mi parlen.
<Number 15>Tu dius tens romput l'escut: jo la persona. No sónmortals los colps dels quals ab les armes hom se potdefendre. Desitges altre escut perquè el teu de moltscolps és guast: jo, pel semblant, deuria desitjar altrecos, e tu que mudasses altra ànima, la qual te fesconèixer quant ofens natura humana, que en hàbit d'homeest pitjor que animal brut. Glories-te que has defès delfoc nostres fustes, sens que no tens vergonya la glòriade tots apropiar-te; la qual no consent ésser robada, masacompanya e fa gloriós al qui per gran virtut l'ateny.
<Number 16>Oh, bé fóra poc avisada Tetis, que les armes, les qualsl'enteniment ensems ab los cos armen, hagués donat aAquilles, perquè aprés d'ell les posseis un cavaller sensànima. Del que m'enculpes de Palamides, e que forçat sóvengut a la batalla, no et cur respondre, perquè a tanmanifestes falsies la resposta alguna autoritat los daria;però sies cert que ans se deixaran los rius de córrer e losmonts correran, e ans socorrerà a Troia, que lestues avisades astúcies als grecs aprofiten.
<Number 17>Oh fallit d'enteniment. E ab los béns de natura, los qualscascú sens delliber posseeix, vols atènyer nom e premi devirtuós, que sinó ab multitud de treballosos actes, no esdeixa atènyer? E, fiant en la tua nua e corporal força,tens atreviment de demanar tals armes, oblidant-te que elstoros e grans orifanys, ab major força que tu, sovintnostre camp han socorregut, sens que no demanen les armes?
<Number 18>Oh Telamó. Desitja armar l'ànima, puix tens estalvi locos de les passades batalles; e no tingues esperança enaquelles coses les quals natura als altres animals puslibertament que als homes atorga. Pensa que ladiscreció e prudència humana sovint doma e amansaanimals, no menys forts que feroces. Tu, sol batalles abforça; jo, ab animoses astúcies. No est menys diferenciatde mi que un cavaller del capità, o un fort galiot deldestre nauxer.
<Number 19>Oh vosaltres, grecs. Puix coneixeu aquesta diferència, daules armes a Telamó, per premi de mos treballs; car, si reshi resta per acabadament Troia ésser destruida, Telamó,com ha acostumat, ho delliurarà. E si no us par jo lesmereixca, dau-les a aquell per qui posseiu tantavictòria." E mostrà lo palladi, que cobert tenia.
<Number 20>Paregué a tots los reis les armes fossen d'aquell lo qualab tan gentils paraules havia raonat los mèrits de sosactes; e fón manifest quant lo gentil estil fa pus clara lajustícia.
<Number 21>Desesperat, lo fort Telamó, de les tan desitjades armes;aquell qui, no vençut ni jamés sobrat, havia sofert lesgrans forces d'Hèctor, sobrant e sovint vencent losestranys enemics; a la fi, vençut d'una poca ira devisibles armes desarmada, e tirant la sua pròpia espasa,ab animosa continença dix als grecs:
<Number 22>"No crec la facúndia d'Ulixes baste a tolre'm aquestaespasa; mas encara tem que, en presència de tan justs eavisats jutges, provarà ésser sua; però de present no emvedarà que, així com moltes vegades és estada tinta en lasang dels enemics troians per defensa de vosaltres, ara,banyant-se en la sang de son senyor, li procuraràlibertat eterna. E portaré primer en los inferns a
l'animós Aquilles alegres noves de l'esforçat hereu deses armes."
<Title Tri><Page 1><Number 1>Veritat, eternament regnant, dels cels e del món reina, ales virtuoses dones ínclita fama e perpètua felicitatenvia: Del principi del món les orelles tenim ofeses delssuperbos homes, de vosaltres --humils, castes, piadoses,misericordes-- indignament blasfemants, e ab irada llenguavomitant; e en rimes e en proses molts qüerns tenen delleigs e viciosos actes, los quals més pròpiament d'ellsescriure's porien. E la follia de sos volers, ab lacontrarietat de llur desitjar, a dan de vostra famaatribuir volen, e ensems honestat, ab acabament d'apetitsdeshonests, en vosaltres cerquen. E si vostrasobre-excellent bellea, vallejada e defesa del murd'honestat, a ells se presenta, de cruels vos infamen; e sibenignament vostra afabilitat los remunera, de no-castesvos inculpen. E cascú d'ells en tan alt grau de follia seconstitueix, que pensa alguna singularitat posseir sol perla qual, e no per altra, vostra honestat se deu perdre. Ohinefable demència, passant comú estil de paraules. Si devosaltres viciosament desitgen, prenguen de les no-bonesexcellència de gran bellea. Si virtuosament vos amen,ínclites senyores sens nombre trobaran, que, ab acabamentde virtuts, los faran de verdadera amistat gracióspresent.
<Number 2>Però ells, com insensats alquimistes, los vils metalls dela lletgea de llurs desigs en puríssim or convertirassagen; d'on és forçat la sua desordenada benvolença enfum de vanitat prenga son darrer terme; e, d'entenimentfallits, ab fantasia de folls pensaments, com a pocdiscrets infants, los àtomes del sol afectadamentestrenyen.
<Number 3>Mirant aprés de tan inútils treballs la gran pèrdua, devostra noble condició, sinó de pròpia virtut indefensa, nomèritament blasfemen; tant, que aquell ingrat, de reprensiódigne, fill de Berçabé, gosà sens temor escriure que demil un home bo trobat havia, e de les dones no alguna.
<Number 4>Oh justa sentència, condemnant al qui injustament la dóna.Oh certera fleixa, mèritament tornant contra aquell quifollament la tira. Al qui Déu sobre tots los altres haviafet savi, abominable idolatre per la lletgea
d'innumerables pecats, encorregut en tenebres de tan granignorància que li fon impossible en tot l'univers trobaruna dona de virtuts acompanyada. Oh gran prudència denosaltres, absentant-nos de la presència d'aquest seguidorde la sensualitat, que sol trobava aquelles que al desordede sos apetits satisfer podien. D'on és raonable creuredins en lo més fons dels inferns pague aquella penitènciaque, en aquest món voluntària, de sos crims lo deixaraimmunde. Ni raó acompanyà la sua perversa vida fosesmenada, puix llarg temps aprés que es deixà de viure,lo bon rei Josies, zelant la llei divina, destruíaquells abominables temples que ell, rei poderós, destruirpodia, si ab llàgrimes de ver penediment hagués llavat lasutzietat de la lletgea de ses culpes.
<Number 5>E ab tot que molts illustres doctors de la femenilcondició blasfemat hagen, la llengua dels quals lo santEsperit sempre endreçant, no entenien de nosaltresmansuetes mal-dir, segons que els poc avisats maliciososglossar s'esforcen; ans, moltes vegades, en lo nom de dona,l'humana sensualitat entenen, o a les no-bones llur parlarendrecen. E si de totes parlen, amonesten als sensualshomes d'ocasió de mal-viure se guarden; car per losgrandíssims delits que en elles s'atenyen, sovintinnumerables desigs los endrecen, per los quals acabarinnumerables mals assagen, elles restant sempre bones. Eaixí, los gloriosos doctors, blasfemar del bé acostumen,si de mal ocasió porta; e al mal, encara que en extrem siagran, benaventurat nomenen si per ell algun grandíssim bénostre senyor, infinit bo, nos presenta. E per ço, aquestestil seguint, maleixca aquell bell arbre, portant lofruit en lo qual lo fill de la terra comès lo primercrim, e la culpa, remuda per l'universal redemptor,benaventurada nomenen.
<Number 6>Cessen, doncs, mal-dir aquells qui, sens fonament de raó,de nosaltres piadoses parlen; als quals respondre seria, atan vanes paraules donant autoritat, en vilà deshonestparlar a ells ésser contrasembles. Mas, per informar alsqui, ab afecció d'honesta amistat servint, nos amen, noprendrem a gran fatiga allargar en blanc paper nostraverdadera escriptura, en estil de gentils paraulesmostrant egual és nostra perfecció a la dels homes; e, siés ver desegualtat s'hi trobe, essent nosaltres mésperfetes, nostra vàlua sens algun dubte la d'ells enperfecció avança.
<Page 2><Number 1>
Pública e verdadera sentència, ab consona veu, entonà lonostre antic criat Aristòtil, que, cercant de dos cosesqual era més perfeta, deuen ésser acomparades en aquellaperfecció que en qualsevol d'elles més excellent se troba.E per ço, tots los animals de raó exempts, menors quel'home s'estimen, perquè l'ànima, que en ells és la mésnoble cosa, a la de l'home acomparada de neguna valor sejutja. E ab tot que en altres propietats a l'home avancen,no per tant de major perfecció l'ésser d'ells prennomenada, ans, lo lleó més fort, lo cervo més corrent,l'àguila pus alt mirant, a l'home acomparats en no-resquasi tornen. Doncs, encara que en algunes condicions, loque no atorgam, los homes a nosaltres avancen, callenenvergonyits los maliciosos ignorants que menys perfetesnos aposenten; que si les ànimes, per qui perfecció e viurelos cossos atenyen, en llur creació eguals són creades,d'on vé als homes aquesta gran follia que majors denosaltres s'estimen? E si en llur creació les unes a lesaltres en perfecció sobrepugen, no totes les dels homes ales nostres avancen, ni totes les de nosaltres de majorperfecció són dotades.
<Number 2>Venint a les altres perfeccions que en elles més abundant,segons la major part, se troben, glorien-se que són mésanimosos, forts, ab elecció pus ferma, a comport detreball més aptes, prudents, de major estatura.Obliden-se de nostra misericòrdia e pietat, castedat,mansuetud, afabilitat, promptitud a perdonar, vergonya,començ de virtuós obrar. E així, l'universal creador, enproporció d'egualtat ab ells nós ha creades, que si algunacosa perfeta en ells se troba, alguna altra més perfeta anosaltres atorgà. Si d'ésser animosos atenyen glòria, lodefalt de tal ànimo, ?quanta humilitat, fonament devirtuts, en nosaltres causa? Si de més forts prenenestima, per minva d'aquesta fortalea, mansuetud,misericòrdia en nosaltres tenen posada. D'elecció ferma selloen: nosaltres ab promptitud de perdonar atenyem ladarrera glòria. Elació prenen de major estatura, asosteniment de treballs més apta: miren nostra delicadaforma, quanta major bellea nos presenta. De més prudènciaparlen: e no els recorda que nostra condició vergonyosa, aben obrar, més que a ells, nos amonesta? Veurien, enqualsevol altres condicions que singulars en ells se troben,altres semblants o de major perfecció de nosaltres nos'absenten.
<Number 3>E perquè los maldients homes, quant la justícia tenimfavorable, no vull per nostra part portar frèvols raons,
que alguns, indignes de lloar, nos han escrites, de lesquals dos, al present, la mia memòria ateny. Dien que Déuomnipotent, creant lo primer home de la terra, a nosaltresformà de la sua carn e costella; ignorants naturalfilosofia no saben que moviment, no d'on comença, mas d'ontermena, ateny la sua noblea; e així, de cada dia, denosaltres e dels homes se fan imperfets animals, que solnomenar grandíssim fàstig porta. Dien encara més aquestsinútils defensors de nostra condició, l'ésser de nosaltreshagué principi en lo ternal paraís, lo primer home en locamp damacè; oblidant-se que el lloc a l'essència d'algúneguna perfecció porta, ans tots jorns l'infinit senyorsembra puríssimes ànimes en los cossos per lo primer criminfectes; los quals la bellea de l'ànima no ensútzien,encara que a ben obrar dificultat li porten.
<Page 3><Number 1>Deixem, doncs, paraules de fonament de raódesacompanyades, e ab alta veu cridem los homes tots,los passats, presents e esdevenidors; e estant del'Aristòtil la ja escrita sentència, elegeixquen de tots lopus noble, ab la que més val de nosaltres comparació siafeta. E si per sa profunde humilitat no refusa venir,per part nostra, la verge ensems e mare d'aquell qui,eternament havent-la eleta, essent Déu infinit, volgué éssercreatura per nàixer de tan perfeta dona; volent ésserfactura d'aquella a qui ell havia fet; e així afectadamentdesitjà son fill ésser que, essent Déu tot-poderós, nosolament li plagué morir, mas ignominiosament, ab excèsd'inefable dolor, en lloc abominable deixà la vida enmans d'aquells qui en ell e per ell vivien.
<Number 2>Oh misteri de profunde excellència, passant humà eangèlic entendre. Oh perfecció acostant-se a l'infinit,de tan excellent creatura, que l'ésser son fill compràstan car lo qui l'havia creada. Ajudadora de nostraredempció, companyona de Déu lo pare, qui en son fill,creant lo món, li ha plagut ella ab son fill lo recreàs;Ell, Déu omnipotent, creà l'home; ella, mare deltotpoderós, l'ha restaurat. Quin profit era haver fetl'humanal llinatge, per sa culpa en general cativeriencorregut, si, ab closa e tancada nau del seu vergeventre, ella de nostra redempció no hagués portat lotresor, pagant tan abundant lo rescat, que infinits mónsbastantment se ne podien rembre? Arca de Noé, verdaderarestauració nostra, de tot pecat exempta, estalviant-nos lavida del general diluvi, en lo qual mort encorriem per lopecat del primer pare. Mereix, doncs, ésser dita vida e
redempció nostra, aquella, la perfecció de la qual sola,basta engendràs aquell per qui, no solament remuts vivim,mas fets quasi déus esperam eternament reviure.
<Number 3>Aquesta sobre-excellent de Déu mare, en l'instant de la suaconcepció acabadament organitzada, ús de raó méssingularment atés que alguna altra creatura en edatperfeta. E encara, en aquest món vivint, lo seu munde edelicatíssim cos a la gloriosa ànima així obeia, que lavista e pràtica dels àngels no l'empatxava, ab los qualsbenignament conversant com a deixebles instruia; essentd'ells sempre guardada e servida, e adorada com a senyorad'aquell de qui ells eren factura. E passat lo cinquantènany de la sua perfeta vida, encara la celsitud de la suabellea en tan alt grau resplendia, que a Dionís, mestrede la ciutat d'Atenes, en raó natural més sabent delsaltres homes, de tan gran admiració fon causa, que senstemor confessà, com a Déu, làtria adoració li presentara,si la santa fe no l'amonestàs d'Ell que devia adorar eramare. D'on clarament se mostra la sua sobre totesbellíssima e proporcionada persona de Déu infinit eraimatge; essent la pus noble e bella figura que, abvenustat de color, a nostres ulls presentar se podia;aprés sobre els serafins en tan alt lloc collocada, quesobre tot lo que no és Déu com a emperadriu senyoratriumfa. E son fill és sol qui en perfecció l'avança; detanta gràcia e, per premi, de glòria tan excellentdotada, que, si tota la de tots los sants en u solajustant-se fós unida, encara menor sens comparaciós'estimaria.
<Number 4>Cessen, doncs, mal-dir los impiadosos homes, o porten persa part creatura que, no essent Déu, tanta perfeccióposseeixca; que gran meravella és pensar d'on han preselació de tan gran supèrbia, menyspreant les mansuetesdones. Per la part de les quals volem encara més nostraploma estendre.
<Page 4><Number 1>No dubtosa mas determenada sentència la senyora de totesles ciència, sacra teologia, canta, aquelles coses éssermillors que per Déu, infinit bo, més són amades. Lo verd'aquesta raó los morals filòsofs en estil de semblantsparaules amonesten: que la voluntat divina, essentsobiranement recta, de ver juí de l'enteniment no pot losseus passos torçre; e així, sens alguna passió regida, mésama ço que l'enteniment digne de més ésser amat jutja.Los subtils teòlegs, pus altament aquesta sentència
provant, determenen que la voluntat divina, universalcausa de totes les creatures, aquelles coses fa millor lesquals ell més ama. E pròpiament parlant, la sua amor éscausa de nostre bondat, e no lo nostre bé causa d'Ell mésamar-nos; així com aquells qui ab los grans reis en altgrau priven, les gràcies que de llurs senyors reben no sóncausa d'ells ésser amats, mas perquè primer són amatsaquestes gràcies líberament los atorguen.
<Number 2>Essent, doncs, certa cosa, la comunitat de les dones perDéu omnipotent més que la dels homes amada, que sienmillors no sofir disputa. Mas, provant que la divinabondat a nosaltres més que als homes ama, sens temordetermenam: aquelles coses per Déu, sobiranement bo, méssón amades, les quals la sua inefable providència aixíordenà que pus fàcil atènyer poden l'última fi del'eterna glòria, per a la qual la sua benigne magestat lesracionals creatures, de no-res, ha creat; essent la majorque ell, Déu infinit, donar nos puga. E com sia palés alsqui defalt d'entendre no tenen, les dones, segons llurscomplexions, pus fàcilment poder acabar aquells actes demisericòrdia, ab los quals, segons l'universal redemptordetermenà, l'última felicitat atènyer se deixa, claramentse mostra elles, misericordes, de l'omnipotent creador mésamades, e així més perfectes. Ni estimam sia mester provarmajor promptitud elles tinguen per acabar aquestes obresde les quals, en la trista vall, l'home Déu Jesús cortsgenerals celebrant, juí irrevocable, nos demanarà lodarrer compte, sient en lo tribunal de magestat infinida.Perquè és supèrflua cosa portar raons on l'experiènciaclarament testifica.
<Number 3>E no solament en acabament d'aquestes virtuts, per llurcorporal composició, promptitud més que els homes tenen,ans encara la vanitat e follia d'aquest món, que sovint lobé vituperant lo mal exalça, ab llur ben-obrar han fetconcorde, atenyent en la present vida ínclita fama, e enesdevenidor felicitat eterna; que als homes, per lafollia de sus lleis, és impossible que tard o nuncagloriosa fama alcancen, sinó d'actes que al servei de Déue a tota virtut contrasten: com de sangonoses batalles, lesquals, si contra justícia vencen, més animosos s'estimen.
<Number 4>Oh insensats. Perquè un poc espai del temps de vostravida no pensau en la crueldat e follia de vostres pompososactes, e veureu que no solament al nostre cap e mestreJesús són no-conformes, mas encara natural raó loscondamna? Considerau los inics castells o sepultures
d'Espanya: que algú a si mateix e als seus no puga ferestalvi, per restaurar quatre parts de vil terracompostes. D'on prenen fonament les cerimònies superbesde vostres batalles, d'ultrança nomenades, en les quals, coma insensats baratau la vida per mort, paraís per infern?Ab estils plens de popular pompa a l'orde dels santsapòstols comparau la desordenada regla de la Garrotera,oferint-vos, no solament a raó tota contraris, mas d'éssertenguts impossibles; què portau dubte a les discretesdones sia ver en vostres cossos racionals ànimestinguen posada.
<Number 5>Oh follia passant totes les altres, que no solament vos faobrar actes que d'enteniment tenen tanta fretura, masencara, entre vosaltres, fallits de seny, no voleu atènyergloriosa fama. E si un poc mal vostra persona asombra,metges de gran prudència, ab innumerables medicines, absollicitud no poca, cercau; e atesa la tan desitjadasanitat, per cosa de neguna vàlua, com animals de raóexempts, oferiu la vida, e ab molts perills e treballsguanyar lo trist carçre de l'infern afectadamenttreballau. E ja en aquest món vostra inquieta vida ésimatge de la que en esdevenidor infernada us espera.
<Number 6>Oh colomes humils, mansuetes, púdiques e castes dones.Com a destres guerrers, les parets de vostres mursforrant ab blanor d'humilitat, fent estalvis vostresànimes e persona, resistiu a les espantables bombardes,aturant les pedres en la mollea de vostra mansuetud, a lesquals, les grosses e altes parets dels superbos feroceshomes, resistir no porien.
<Page 5><Number 1>E ab tot que innumerables exemples, vera mostra de nostraperfecció, a la mia memòria se presenten, dels quals tenyirlo paper deixe, tement prolixitat que sovint a gentilestil és enemiga. Mas, qui porà tenir la ploma no pintela casta honestat de Susanna, lo fort virtuós ànimo deJudit, lo zel de la fe de la màrtir dels Macabeus mare;e sobre totes en la llei perfeta aquella Magdalena, lesllàgrimes de la qual aromatitzants tan abundants de lesfonts de les seus ulls corrien, que pogueren llavar lospolsosos peus d'aquell Déu e hom, qui, per la erra denostres culpes, descalç calcigava lo món, lo qual deno-res creat havia. Bastà encara l'odorífera licor detant destillants llàgrimes llavar la sua contrita ànima,en grau de bellea tan alta, que en la celestial posada li
preceeix sola aquella, del món, del cels, dels àngelsreina, a la qual no li desplau, per semblança d'humilitat,de semblant nom se nomene. E encara, en aquest món vivint,mereixqué tenir advocat aquell Déu infinit, a quiafectadament ella servia, ab raons, impossibles aresposta, fent callar als qui l'assajaven reprendre, com aenamorat espós de la sua embellida ànima, responent a lagermana Marta, a l'envejós fariseu, a l'avar lladredeixeble.
<Number 2>Qual llengua porà callar de Lucia, Catarina, Ursula, ealtres quasi infinides, les virtuts e mèrits de les quals,de l'eterna glòria per a sempre premiades, poc la popularfama freturen? Deixe parlar de les infels, gregues eromanes, les quals, ignorants la llei divina, a la mundanala fi de ses obres endreçant, neguna verdadera virtutjamés obraren.
<Page 6><Number 1>Si algun envejós home, ab molèstia de tanta perfecciónostra, a nostres escrites raons assajava respondre, queen alguna dona, moltes vegades, pus abundants se troben totslos mals, dels quals en la present als homes enculpe,major crueldat d'ànimo, més gran ferocitat, extrem degran supèrbia, bandeig de tota vergonya, e en excès altresmals, que a la femenil condició no convenen. Aquestesparaules atorgant, no volem ignorar en extrem és pitjorque el mal home la no-virtuosa dona. E açò ésser senyalde nostra major perfecció mostra, com aquell naturalmentsia millor, que, mal obrant, pot ésser pus mal; e aixíl'àngel, en lletgea d'abominable pecat ha pres majorcaiguda, perquè, sobre les creatures, en més alta perfeccióera sobiranement creat; car lo mal, per si no tenintésser, tant és més gran com de major bé és absència; quesi, per impossible, Déu mal se trobava, la sua malícia eninfinit les altres sobrepujaria. Doncs, si així és que lamalícia de les no-virtuoses dones a la dels homes avança,que llur natural perfecció sia més perfeta clarament semostra.
<Number 2>Es encara de nostra gran excellència manifest senyal queels pocs mals a nosaltres més enlletgeixen, e de majorinfàmia dignes nos mostren; e les erres que als homes noensutzien, a nosaltres en fort manera infamen. Que lasingularitat e bellea de nostra natural condició fanostres taques més ésser mirades; perquè és propietat delscontraris que, ensems posats, pus clarament se manifesten;
e una poca negror, enlletgint la bellea d'una gentil eneta vestidura, als ulls dels que la miren abominable senstarda se presenta; la qual, sobre vil roba posada, sensésser vista moltes vegades passa.
<Page 7><Number 1>E si tant és la femenil condició perfeta --dirà algunmaliciós home--: per què Déu omnipotent, assumint naturahumana, no fon dona? Oh inútil demanda, mostrant lestenebres de llur maliciosa ignorància; que no pensen ell,Déu infinit, per nosaltres incarnat, no pres totes lesperfeccions que poguera prendre, mas aquelles ab moltsdefalts acompanyades que a nostra redempció eren mésacceptes. E així, per a sostenir la sua aspra per nosaltrespecats penitència, e per a conversar ab multitud dediverses impiadoses persones, més li convenia ésser home.Ni la femenil honesta vergonya li comportaria alt en lacreu, en mig de lladres, per les ofenses dels qui l'ofenienésser clavat; e altres profundes misteris, per los qualsacabar volgué ésser home; encara que ésser dona sensangèlica assumpta, no per ço de menor perfecció prenestima; ans ell, nostre Déu e senyor, exemple de nostravida, les menors coses, per a ell, infinit perfet, hapreses, la sua sobres-gran humilitat singularmentmostrant. E encara convenia, aquell qui eternament totpoderós era, fill novament en lo món prenent naturahumana, no fos filla; mas era decent convenint en laterra singular dona tingués mare; e així, essent home,la sua puríssima carn haja pres de verge dona.
<Page 8><Number 1>Callen d'ací avant los superbos homes, e ans virtuosamentviure que follament reprendre aprenguen; e responguen a lesraons que en la present se contenen, a les quals jo,Veritat, per qui tot parlar a força acompanya, que si leshumils perfetes dones eren tals com, en mostra de granmalícia e obtenebrat entendre, moltes vegades ells pinten,quina excusa prenen que a nosaltres, així fallides, losbéns, la persona, la vida, cada dia nos ofiren,endreçant-nos la fi de tots los seus pomposos actes?Eguals a Déu s'estimen, si nosaltres, imperfetes, d'ells tanperfets los treballosos servirs acceptam. E continuatviciós viure, en tenebres de tan escura ignorància losasombra, que aquells qui de nosaltres més lletjamentblasfemen, per nosaltres majors treballs sostenen. Per alsquals respondre, si de paraules tenia fallença, mostrantla perfecció que en les dones més abundant que en los homes
se troba, la mare d'aquell Déu Jesús, en qui totes lesperfeccions infinidament termenen, a ells maldientsconfonent, alt sobre los cels triumfant per nosaltresparla. A la qual la present escriptura, "Triumfo de lesdones" nomenada, en estil de semblants paraules humilmentpresente:
<Page 9><Number 1>/Mare d'Aquell qui de la creu en l'arbre,//En mig del món, acompanyat de lladres,//Pujà, per fruit a si mateix accepte;//Qu'infinits móns bastava tots a rembre,//Tenyint de sang aquell dur pal de cedre;//En estret llit decantà les espatlles;//Deixant lo fust cobert de bella porpra,//Remé lo crim del qui morí sens nàixer;//A vós present lo meu escrit "Triumfo".//Que sobre.ls cels vostre valer triumfa,//Puix volgué Déu, dins en los vostres tàlems,//De verge carn prendre la vestidura//D'hom verdader, més bell dels altres homes,//En tot semblant a vós, que li sou mare.//Mirau del cel les vostres humils dones;//Que dona sou, mare ensems e verge,//Parint aquell qui lo mundanal cercle//Féu de no-res; e a vós, que l'engendràsseu./
<Title Vis><Page 1><Number 1>La mitja nit ab multiplicades veus los sollícitsgalls senyalaven, e les altes campanes de la insigne seuals fels cristians despertaven per a donar llaors egràcies a la divina bondat infinida, e encara los meusulls tant quant no havien obertes les portes al repós de lanatural són que als meus treballats polsos donàs algunadescansada hora. Havia la sollicitud combatent aixíassetjat la mia sollícita pensa que no comportava lofatigat cos pogués descansar ni seure, pensant com laflaquea, poquedat e misèria del meu dèbil despoblatentendre poguera alguna invenció moure que, servint esatisfent al noble reverent mossèn Ferrando Dieç, poguésen alguna mínima part descriure la celsitud inestimable dela humil tostemps e verge intemerada, de Déu mare. Abpensament de pensa tan alta endrecí los meus passos a lasua devota casa que de Gràcia se nomena, estimant que lainfluència de les sues gràcies en aquesta devota capellapus fàcilment sobre mi rosaria. Oh cosa de meravellaexcelsa: que entrant per lo carrer la fi del qual a la suaporta termena, tan gran claredat resplendia sobre el
novell retaule que de la santa Encarnació pintat semostrà, que paria al mig jorn lo sol en dret los seus raigshi endreçava.
<Number 2>Los meus esperits fora de mi ja quasi espiraven quant, arribata la illuminada porta, de quinze graons viu una escalaque d'alabaust era la pedra, però així transparent que elsdiamantsen perfecció excellia. E dels quinze en cada graó de sàfirsesculpida estava una dignitat d'aquella alta senyora que sensdificultat, quasi volant, pujat los havia. E estava sobrel'admirable escala de balaixos una cadira --cosa als infelsdifícil de creure-- en la qual del Vell Testament tots losmisteris així en veres figures a la humana vista se mostravencom en veritat mirats los havien aquells que en lo temps queeren los miraven. Estava seguda la reina de misericòrdia, marenatural d'aquell Déu qui l'havia feta en bellea e perfecciótan excelsa que ni pensar-lo qui no lo mira ni recitar-ho pot loqui lo mirava. Coberta estava la nostra senyora de domàs burell,ab una albèrnia d'orfebreria, les obres perfilades d'apropiats mots d'aquells vuit capítols de Salamó en losCàntics; e per los extrems de la brodada albèrnia estaven percompàs, en artefici de celestials obres, aquells set goigs quedel seu fill, Déu infinit, en aquest món l'havien alegrada;lo qual --més que altre, fill, semblant a ella-- tenia en lavergefalda. Un ropo de cetí blau davall lo burell mantell semostrava d'esmalts de rochiquer. Ab encesos robins estaven enell les cinc transcendents dolors que lo seu inflamat cor enaquest món travessat havien. Set donzelles --que seria llargahistòria de cascuna recitar tan gran excellència-- la suamajestat servien; e cantant una entonada antífona, l'universtot ressonava: "\Tota \pulchra \es, \amica \mea, \et \macula\non \est
\in \te". Però de gran familiaritat especialment a la magestatsua servia una humil mansueta beata, ab lo gest tan mansuetbenigne que poguí estimar que Humilitat era, perquè, acabantles set eletes donzelles l'antífona entonada, oí la discretabeata, que portà uns acords a la verge mare de Déu, senyoranostra, la qual ab veu d'humil simple tortra entonà: "\Quia\respexit \humilitatem \ancille \sue".
<Number 3>Innumerables clergues, seculars e religiosos, a la dreta partestaven, ab tan alegra cara, gest e continença que ser und'aquells per major bé estimara que posseir del món la generalmonarquia. E a la sinistra part, d'estrany compàs estava unagent de malencònica figura, que paria no ab dreta vista, quasivischs, no per dretes línees, a la reina de paraís losentenebrats e distorts ulls endreçaven. E de maragdes enplats, d'admirable figura àngels, e dels més alts, una collacióportaven al fill e a la mare d'aquelles confeccions que enparaís se candeixen. E eren coberts los plats d'aquellesverds fulles de l'arbre de vida que en mig de paraís plantà sonfill Jesús, al temps que ja havia delliberat ell mateix Déuplantar-se per ésser home en lo paraís del seu immaculat vergeventre. E entre los confits per gran meravella en cada platset pomes d'aquest excellent arbre portaven. Prenien delsplats lo Déu fill e la mare e partien dels candits e fruita abalegre e afable continença, dient als de la part dreta:"Preneu, devots meus, refecció, delit e goig, en premi e pagade les dignes llaors que de nosaltres haveu declarades."
<Number 4>Giraren-se aprés los fill e la mare als de la part sinistra,que envergonyits se mostraven, manant als àngels los fessenpresent del que en los plats romania. --Confits menuts estimavajo que eren, segons aprés jo clarament ho poguí veure.--Obeiren los manaments del rei etern e de la mare losbenaventurats àngels e abaixaren los plats als cetrinsmalencònics de la part sinistra. Oh profunde misteri
d'excellent miracle: prenien dels plats los confits querestaven, los quals de llurs mans així passant caien com latreballada aigua dels veixells de les vetes de Belus, e abtreball s'esforçaven una e moltes vegades de terra llevar-los, een llurs mans jamés sostenir-los pogueren.
<Number 5>Admirat de cosa de tan gran meravella estaven rient los de lapart dreta de l'inútil treball que els miserables suportaven. Eviu entre els reverents clergues passar ab devoció, que pariaguiant l'endreçaven, un reverent noble prevere, acabadamentrevestit de missa. Volria dels quatre sants doctors la ricallengua per a poder recitar, l'infinit Déu ensems ab la vergemare quin acolliment presentaren a l'humil devot prevere. Nopoguí conèixer qui era, que les espatlles li mirava; peròprestament les mies orelles oiren que la senyora nostra li dixab benigne cara: "Siau benvengut, lo meu humil noble devot,mossén Ferrando Dieç; lo fill de Déu meu e jo ja us esperavem,eper ço en la mia falda de la collació vos havem guardada.Menjau, fill meu devot, que Déu mon fill e jo vos dispensam queaquesta celestial vianda no us torbe que dignament no pugaucelebrar, puix de la mia immaculada concepció sia la devotamissa."
<Number 6>Alegria major qu'escriure e recitar se puga atés la mia elevadapensa quant oí lo nom d'aquell noble devot nostre valencià queab tan intensa devoció servint la nostra senyora entre tots losdevots la puritat de la sua concepció celebra. Estigué sobres-atent, lo mansuet humil benigne què respondria; lo qual,prostrat primer en terra, aprés --ab los ulls que per devociófonts d'aigua destillaven, les mans cancellades-- a talsparaules féu principi: "Mare d'aquell ver Déu e home que ara
teniu en les castes faldes, verge tostemps humil, profunde, tanalta que sol Déu en perfecció vos avança, e tot lo que no ésDéu los vostres peus adora; e ell --Déu vostre fill, en vós eper vós fet home humil obedient-- com a senyora mare les mansvos besa. No mireu, digna senyora, de Déu mare, la mia misèria,defalt e ignorància, mas la devoció, ab la qual reclamant vossuplique me declareu del que ara veig lo que significa."
<Number 7>Oh vera profunde humilitat que no comportà tardàs tal respostarespondre: "Devot amat fill meu: Per a contemplar de mon fille de mi los divinals misteris, lo més propri és calor de ferventdevota pensa ab devoció penetrant e aguda, que poc val lasubtilitat si intensa amor no l'inflama. La vostra devoció meconvida que del que ara véu entengau la sentència. Aquestagent venerable que a la dreta part s'alegren són aquells que,atenent la dignitat --que nomenar-se pot infinida, de ésser jonatural de Déu mare-- ab raons evidents e veres provant handeclarat de la mia concepció la puritat excelsa, del pecatoriginal exempta. Aquells altres de la part sinistra sónaquells miserables qui ab penses indevotes tot llur treball,vida e estudi és en vana fatiga ab llurs enteniments inics esinistres --semblants a la vista que ara miren-- cercar comfer se poria en mi trobassen del pecat original la taca, norecordant-se de moltes veres aprovades raons; en especial set,per les quals per honor de mon fill de tal lletgea tostemps fuiexempta.
<Number 8>Perquè vejau, fill meu e devot, e millor entengau de les setraons l'eficàcia, ateneu a quatre fonaments sobre los qualscom a fermes colones està fermada immoble la veritat del quedeclare:
Lo primer fonament o notable és una certa regla en la sacrateologia, la qual promulgà lo meu amat devot gloriós Agostí,que on l'Escriptura sacra res no determena, cercar déu homab raó sentència que a la veritat convinga; la qual veritatsia feta autoritat, sens la qual veritat no val res autoritat.Lo segon fonament o notable és que l'Església sacra és aquellaa la qual sola pertany determenar les veritats de la santa fecatòlica; e la qual Esglèsia jo sola sostenguí en aquell dia ennit tenebrosa del sant divendres. De la qual Esglèsia vicari,espós e cap en lloc de mon fill és lo Papa.Lo terç fonament és d'un parlar del meu devot Jerònim e delmeu venerable Beda, que qualsevol llaor mia és més de mon fill,no sols perquè és mon fill, mas perquè ell me donà les gràciesper les quals me lloen. E cert és entre los entenents que majorllaor ateny lo qui dóna que no aquell qui reb. Així determenàmon fill dient: "Més benaventurada cosa és donar que prendre."Lo quart fonament és un parlar del meu privat Agostí, que locostum del catòlic poble e estatut dels prelats deuen éssertenguts per llei. E així determenà lo sant doctor Tomàsd'Aquí,que una provada consuetud de santa mare Esglèsia té més forçaque qualsevol sentència dels quatre sants doctors de la santaEsglèsia.
<Number 9>La primera raó és: Estant, doncs, aquests quatre fonaments enveritat infallible, sia la primera raó que les mies puríssimessangs e sagrada carn se vestí Déu, fill de Déu, per fer-se monfill. E així, per lo primer fonament, no pogué entendre logloriósAgostí se pogués fer que la mia carn, encara sens l'ànima, sepogués convertir en cendra, perquè era estada carn de la qual se
era feta la de mon fill, Déu home. Doncs, menys se potentendre ni comportar se deixa que fós maculada de la lletja tacadel pecat original, perquè havia d'ésser carn de mon fill, Déuhome; car no li derogava tant que aprés se convertís en pols ocendra, quant li prejudicava que ans fos tacada e de màcula;que pecat és major lletgea que pena de pecat.
<Number 10>La segona raó és que s'hi volen atendre car mon fill Jesús, Déuomnipotent, en paraís ternal promulgà la sentència. Ans quedecretàs la llei del pecat original dix a la serpent Satanàsparaules que a la lletra sinó de mi no es poden entendre, que jono solament li trencaria lo cap, mas que lo hi esmenuaria; eaprés promulgà la general sentència. Clarament mostràeternalment me tenia eleta; e no solament eleta, mas preeleta e--així ho canta l'Esglèsia sacra-- del pecat originalpreservada, perquè eternament tenia delliberat que en temps lifós mare.
<Number 11>La tercera raó és: Si considerau del Vell Testament totes lesfigures, començant aquell arbre de vida lo fust del qual vermeni corco no podia mordre, lo barzer verd florit que Moisèsvéu en les flames, l'arca de Noé de fusta bé cimentada, dedins e de fora ab bitum espalmada, lo llit de Salamó ab aquellsforts armats que el guardaven per les temors nocturnes delpecat original, la llei no decretada per la reina Ester, ealtres innumerables històries e figures que per esquivarprolixitat d'escriure lleixe; e en lo Novell Testament aquellsepulcre, no de pedres mas de pedra, perquè no hi hagués algunarímola de pecat original, en lo qual novament obrat Ell fon loprimer qui mort s'hi volgué estendre, les teles netes de botiga
nunca ensabonades. E si per al seu cos mort e així maltractatell, mon fill, sapiència infinida, elegí les coses així mundes,no primer sútzies e aprés llavades: què podeu creure qu'elegísper a vestir la sua divinitat?
<Number 12>La quarta raó és que ell, Déu fill de Déu e meu, ha fet la lleid'honrar pare e mare. Que ho haja pogut fer, negú no ho dubta,que pertany a la sua potència. Menys deuen dubtar que ho hajafet, que pertany a la sua benignitat; que per aquesta raódecretà lo meu subtil Agostí, així com dit he, que lo meu cosno se convertí en cendra. E los qui desitgen honrar llurs mares,si fos estat en llur poder haver-les fetes, deuen pensar qualsles hagueren creades. E per ço dix mon fill per la boca delprofeta Isaies: "Que he pogut fer jo a la mia vinya, ?qui ésla mia mare que no ho haja fet?"
<Number 13>La cinquena raó és que deuen pensar que així com sobre totesles altres dones so estada privilegiada en la vida e en l'eixida de la vida, qu'així en l'entrada de mon viure. E perço em dix lo meu privat gloriós Gabriel --e la mia casta cosinagermana-- que era beneita entre les altres, car no m'havia atésla general maledicció. Fuí privilegiada en la vida d'aquestmón que la mia carn jamés no em temptà ésser-me rebelle,significant que no tenia l'amargor del pecat original.Concebí verge, fuí prenyada verge, parí sens dolor, vergeportí mon fill, sens treball d'enutjosa càrrega, no sentí lesespecials penes que mon fill promulgà contra la mia mare Eva;partí-se la mia ànima del meu cos no solament sens dolor, masab alegria que recitar no se comporta, mostrant --puix no sentia
la dolor de la mort, que és pena del pecat-- que no haviatengut la causa, que era lo pecat. E si algú volia dir:"doncs, per què no excusava la mort, que és estipendi de pecat?",responc que també morí mon fill, qui és cert no tenia pecat.E així volgué que jo morís no perquè tingués pecat, mas perquèvenia del llinatge d'Adam qui havia pecat. E per mostrar açòvolgué que la mia mort fós alegra, no semblant a la dels altresque han tengut pecat.
<Number 14>La sisena raó és com sia certa cosa l'Escriptura sacra vosdone acabat bastament del que haveu mester en aquesta presentvida per atènyer la fi de l'eterna glòria; la fi de la qualEscriptura sacra és donar llaor e glòria a la divina bondat, emajorment de la redempció de natura humana. E per ço, lo pecatde Lúcifer per què no fon remut, l'Escriptura sacra no lorecita: és manifesta sentència. Millor s'ateny e se declara lafi de la qual dita Escriptura sacra, adverant la veritat de lamia concepció, que no dient lo contrari; perquè millor se mostrala benignitat de mon fill e la sua abundant copiosa redempció,essent redemptor universal no solament de persones mas deredempcions, havent exercit en mi --perquè més que a totes lescreatures me ama-- aquesta alta redempció, preservant-me no siacaiguda, perquè alguna puritat sobre la mia --puix havia éssersa mare-- no pogué ésser entesa, segons diu lo meu familiarAnselm, que altrament fóra estada, ans de pecar, major la de lamia mare Eva.
<Number 15>La setena raó és pensar la seguretat que tenen los qui talveritat declaren de la santa mare Esglèsia, la qual sola e noalgun altre pot donar tal assegurança. Doncs, què dubten de
lloar-me? O no fien que fer-ho puguen assegurant-los l'Esglèsia?E així són nefandíssims heretges que estimen madastra la que lesés mare, o se publiquen per enemics meus, que so mare demisericòrdia. E no solament aquesta seguretat seria raó que,puix cada jorn a mi recorren, ab aquesta veritat me lloassen;mas encara considerar deurien que no solament la catòlicaEsglèsia de poder-ho creure los assegura, mas encara miren lageneral consuetud que té força de llei, animada per totl'universal cercle, com ja es celebra de la mia concepció laveritat manifesta. Miren l'espós de l'Esglèsia, vicari de monfill benaventurat, papa Sixt, quines indulgències e gràciesatorga als qui la puritat de la mia concepció celebren. E jamon fill Déu haguera decretat que fossen condemnats heretgeslos qui la part contrària maliciosament sostenen, sinó perquèell, infinida misericòrdia, los vol donar espai que es peniden.Oh, quants miracles e meravelles, que són los propis argumentsde la santa fe catòlica, ha obrat mon fill, manifestant laveritat que raone; dels quals parlar cesse perquè llargaprolixitat seria. Però, fill meu, bé crec vos recorded'aquell llamp que ferí e on ferí e en quin dia. Gran eral'estrall que mon fill executar delliberava contra aquells quemaliciosament denigrar me treballen; però jo supliquí la suamagestat solament fés un senyal mostrant la fi per què ho feiae lo que fer podia. Digau, fill meu: par-vos poc miracle quelo meu tan insigne retaule en la mia seu tan estimada així siaconvertit en cendra?
<Number 16>No em poria venir a l'encontre, devot meu, algun altre a quimillor pogués acomanar l'ambaixada que a vós acomane. Quanthaureu acabat la devota missa de la mia concepció, hui que és
lo meu dia, anau de part mia als meus amats devots reverentsvicari general e canonges en lo meu insigne capítol, edigau-los que jo els pregue e els encarregue, puix tant pensenen servir-me e de mi cada jorn celebren noves festes, que d'acíavant no comporten que en la trona de la mia casa en algun dia,temps ni hora, algú de la puritat de la mia concepció blasfeme;e que facen un decret e devot edicte que algú de la sacrateologia no puixa tenir la cadira si del pecat original nom'atorga exempta. Aquests dos serveis prestament jo elsmostraré, si els fan, quant me seran acceptes."
<Number 17>Més avant esperaven oir les mies orelles, elevades e atentes enla dolça harmonia de tan elegantes sentències, com l'esvetllatsagristà obrí la porta de la devota casa. La remor de lesportes sobre rovellades pollegueres me féu baixar los ulls perveure qui obria. Los quals prest alçant, ab tot que els endreçàs a veure lo que mirat havien, desparegué de la miavista la delitable contemplació del que ací felment recite.
<Number 18>Sobre-excellent alta senyora nostra, e dels àngels de paraísreina, mare de puritat pura: Los vostres devots servents, abtot que miserables pecadors, qui devotament colem e celebram lapuritat de la vostra concepció, humilment e devota vossuplicam que, així com nosaltres fermament creem e celebram quevós, eternament eleta verge mare de Déu, sou estada neta, pura,del pecat original preservada, així vós, reina de misericòrdia,de nosaltres excellent advocada, per les vostres pregàriespurifiquem les nostres consciències, perquè nostres obres sienacceptes al vostre fill, Déu Jesús, salvador nostre. En lahora de la nostra mort mostreu lo poder vostre de mare de Déu,delliurant-nos del príncep de tenebres, enemic nostre Satanàs.E maneu als vostres sants àngels que ab goig presenten les
nostres ànimes davant lo conspecte de vostre fill, omnipotentDéu e senyor nostre, qui està segut en l'estrado de la vostrafalda. E vós, mare de puritat, que li digau: Unigènit fillmeu, acceptau aquesta ànima e collocau-la entre els àngels enla vostra glòria, perquè en la militant santa Esglèsia hadevotament celebrat la puritat de la mia concepció, per llaor eglòria vostra. Amen.
<Title Vit><Page 1><Number 1>Al molt reverent magnífic e més virtuós senyor, cavaller edigne religiós del sagrat e militar orde de lasacratíssima senyora nostra, verge Maria de Montesa,frare Jaume del Bosch, comandador de Honda, síndic eprotector de la religió sobredita, e diputat de regne deValència.
<Number 2>Reverent senyor e en amor e amicícia germà major moltestimat: Vençut m'han les vostres multiplicades pregàries,acompanyades de contínues obres d'amistat verdadera,majorment quan pense la cristianíssima afecció que vostrareverència porta a la sacra Escriptura, e singularment alssagrats Evangelis, lo zel de caritat que les vostrescristianes entràmenes inflama, d'exercitar totes lescreatures a lloar, magnificar e colre Jesús, Déu e senyornostre, e la sua intemerada verge senyora mare; que, ab totque vostra magnificència sia experta en la llatina llengua,però, fervent e ardent caritat de l'amor del proisme,semblant al mansuet duc e capità Moisès, e al veixelld'elecció apòstol, voleu que l'amor e llaor de Déu en vósno es trobe sola; totes les creatures, e vós ab elles,voleu que el lloen, que el magnifiquen e l'adoren.
<Number 3>Aquesta és vera mostra de caritat verdadera: no demana respropi, mas l'honor de Déu e l'utilitat del proisme; e perço, ab tot que per a la vostra elevada intelligència e a lavoluntat devota plenament aquest excellent llibre baste,així com està en còngrua llatina llengua, però zel de lacasa de Déu, Esglèsia santa, vos estimulà per los llecs,qui són gran part e la major en nombre de la fe catòlica,per als quals aquest tresor, aquesta preciosa margarida estàamagada, voleu doncs, virtuós senyor, aquest tresor jo eldescobra, perquè los cristians llecs a salvació de les
sues ànimes e de les nostres lo troben, e sien tan rics quela gràcia e l'eterna glòria comprar e adquerir puguen.
<Number 4>Gran és l'obra, profunda, alta, ampla e llarga; treball demana per a la mia dèbil intelligència quasiinsuportable; amor e caritat la demanen: amor e caritatsien plomes que la càrrega de mos treballs fassenlleugera. Jesús, mon déu e senyor, porté, trelladantaquest sobre tots los altres excellent; Simeon lo portava,e lo senyor portava a Simeon, qui en los braços lo tenia.Suplique, doncs, virtuós senyor, vostra devoció al benignesenyor a qui escrivint porte, e a la sua verge senyoramare, no em desamparen, fins que aquest servei de la suamagestat s'acabe, e lo cristianíssim desig vostre.
<Number 5>E no m'oblide que, de cor, voluntat e pensa proteste, coma cristià catòlic, ab tot que gran pecador indigne, quetots los meus escrits, obres e paraules, humilment sotsmete presente a correcció, decret e esmena de la sacrosantaromana Esglèsia, e de tots los reverents mestres qui en lasua unitat e obediència viuen.
<Number 6>Serà partit en quatre parts aquest llibre de la "Vida deJesús, Déu e Senyor nostre": la primera part comença a la sua generació eterna, fins al miracle del servent decenturió, en la ciutat de Cafarnaum; la segona part començaen lo sobredit miracle, e a la sua transfiguració acaba; laterça part en la transfiguració comença, e en la sua últimacena acaba; la quarta part comença acabada la cena, eacaba en lo juí final e eterna glòria.
