aracriatures

P. 4-5

DISSABTE, 28 DE MAIG DEL 2016

AIRE MÉS PUR, CANALLA MÉS SANA

GETTY

L’ENTORN AMBIENTAL AFECTA LA SALUT INFANTIL, I TAMBÉ L’APRENENTATGE

aracriatures28 20160502

“DDIRECTORA Esther Vera DIRECTOR FUNDADOR Carles Capdevila

SUBDIRECTOR Jordi Cortada COORDINACIÓ Aure Farran DIRECTORA D’ART Cristina Córdoba

EDICIÓ Rosa Rodon FOTOGRAFIA Xavier Bertral i Ruth Marigot LLENGUA Albert Pla

ARA C/ Diputació, 119. 08015 Barcelona Telèfon: 93 202 95 95 Correu electrònic: info@ara.cat

Es tracta d’un escola ben particular. De tant en tant fan classe, però quan hi són es fa estrany veure’ls allà, se’ls veu absolu-tament fora de lloc. No, en aquesta esco-la el que fan és patinar. Patinen i patinen sense parar. En lloc de fer arrels quadra-des o treballs de recerca sobre la flora de la comarca fan piruetes i coreografies treba-lladíssimes dignes de l’equip infantil d’ho-quei del Reus Deportiu. Ah!, i quan no pa-tinen fan actuacions amb cançons que componen ells i munten videoclips. O fan concursos de ball.

No patiu, no estic parlant pas de l’esco-la del meu nen, parlo d’una sèrie de Disney Channel. Es diu Soy Luna i marca un abans i un després en la vida del meu fill. Fins ara el seu hàbitat televisiu estava farcit d’ani-malons que parlaven, porquets cubistes, esponges descerebrades, superguerrers galàctics i tortugues amb noms de pintors renaixentistes. Però arriba un dia que ne-cessiten referents més propers a la seva re-alitat quotidiana i, sense avisar, et colen a casa les sèries d’adolescents amb rialles enllaunades. Per això, a casa, des de fa unes setmanes tot el que sentim des de la tele té accent porteño. Estem fent un curset tan intensiu i accelerat que ja sabem que vol dir celular, chico fresa i andate (així amb l’accent a la segona a). Vist des d’una òp-tica adulta tot plegat sembla terriblement banal i inversemblant, però mai se m’acu-dirà ridiculitzar-ho davant del nen. Amb el temps he après a respectar les seves opci-ons i acceptar que ara li toca emocionar-se amb aquest tipus de programes.

El que em sap greu, però, és comprovar com el seu canal de capçalera fins ara, el Super3, ha desaparegut del seu imaginari. És com si la televisió pública catalana ab-diqués de manera voluntària de formar part dels referents televisius dels adoles-cents. Tota la seva graella sembla enfoca-da únicament als més petits. No hi ha res del que proposen que pugui competir amb l’humor iconoclasta de Mordecai y Rigby, per exemple. Bé, no vull ser injust. De fet hi havia una sèrie d’aquest estil, però va desaparèixer d’un dia per l’altre. Potser l’han tret perquè el títol els recordava massa aquest fracàs absolut per retenir una audiència òrfena de referents en la se-va llengua en un moment cabdal de la seva vida. Ah!, la sèrie es deia Un drama total.✖

EL PARE QUE ET VA MATRICULAR

DRAMA TOTAL

LLUÍS GAVALDÀ Cantant

De tant en tant és inevitable fer un crit. Jo n’he fet i he après a fer-ne menys. N’aprens quan t’adones que és un mal negoci. Quan crides has fet servir la rà-bia per desencallar una situació molesta, però després tu et sents intranquil i tens la feina de refer-te. Aquest malestar amb tu ma-teix te’l pots estalviar.

Com? Els fills sovint et duen al límit. I els pares hem de trobar prou serenitat per aconseguir que allò que fem sigui educatiu. Des de la crispació eduquem incorrecta-ment. Per mantenir la serenitat cal adonar-se de quines circums-tàncies ens duen al límit i fer al-guna cosa abans de perdre el control. Hi ha persones que te-nen més facilitat que altres per aturar-se a respirar. Per educar cal respirar. És fonamental. Surt de la situa-ció i respira en un altre lloc tu sol. A mi em passava. Durant un temps notava que arribava a ca-sa carregant la inèrcia i la tensió

AIXÍ FA DE MARE

ALBA CASTELLVÍ “CRIDAR ÉS UN MAL NEGOCI” FRANCESC ORTEU

de tot el que m’havia anat pas-sant. Què vaig fer? Aturava el cotxe abans d’arribar, apagava el motor en un camí, tancava els llums i m’estava un parell de mi-nuts en la foscor. Quan tornava a posar en marxa el cotxe ja con-duïa de manera diferent. Aquest és un bon consell: abans d’obrir la porta de casa, estigues una es-tona a l’escala. Si ho fas, quan et trobis la bossa d’esports al mig del passadís actuaràs amb més intel·ligència per ajudar els teus fills a canviar els seus hàbits. Ai-xò sembla fàcil però no ho és gens. Demana disciplina. Què més t’ha funcionat amb els fills? Diverses estratègies que com-parteixo a Educar sense cridar. Sempre n’has d’estar inventant, i provant coses noves, perquè els fills creixen i canvien les se-ves necessitats i el seu compor-tament. I tu també t’has d’anar revisant. Quina lliçó t’ha servit sempre? Que cal que miri els fills com el

que realment són, deixant de banda la imatge de com m’agra-daria que fossin. És important saber veure qui tens davant i no qui t’agradaria tenir-hi. Una al-tra cosa que he après és que edu-quem sempre i no només quan pretenem educar. Eduquem amb l’esquena. Tots els gestos, totes les mirades, les nostres actituds en moments de tensió o dificultat, tot això educa. Eduquem sense ser-ne conscients. Jo, del pare vaig aprendre’n una mirada. La mare va morir quan tenia dos anys, en un accident, i el meu pare tam-bé havia d’haver mort en aquell accident, però va sobreviure. T’estalviaré els detalls. El cas és que després de sobreviure, el pa-re sempre va recordar que vivia de propina. Li agradava moltís-sim viatjar i vaig tenir la sort que se m’emportava. Viatjant amb ell vaig descobrir que es mirava les coses amb més intensitat. Explica’m un moment. Érem al Sàhara i ens llevàvem a les quatre del matí per anar a veure sortir el sol al desert. Jo, que era adolescent, no entenia per què ho fèiem. Però per a ell el moment era un regal preciós i ir-repetible, calia aprofitar-lo lla-vors, just en aquell moment, per-què potser no tornaríem a tenir l’ocasió de viure’l. Ell em va ex-plicar moltes coses, em va donar moltes lliçons, però el més valu-ós que em va donar va ser la se-va mirada.✖

PERE TORDERA

Alba Castellví és sociòloga, educadora i mare del Guillem i la Cesca, de 20 i 18 anys. S’ha dedicat a la mediació de conflictes i és autora d’‘Educar sense cridar. Acompanyant els fills d’entre quatre i dotze anys en el camí cap a l’autonomia’, d’Angle Editorial

aracriatures 28 201605 03

LA PITJOR MARE DEL MÓN

ANNA MANSO Mare, escriptora i guionista

FILLA ÚNICA PER UN DIANo sé com va anar però a casa només hi vam quedar el pare de les criatures, ser-vidora i ella, la menor d’edat a càrrec (MEC) número 1. Era festa i feia un sol esclatant capaç de fer-ne gaudir als vampirs. Vaig proposar d’anar a dinar a Sitges i el pare de les criatures hi va es-tar d’acord. Només quedava ella per afe-gir-s’hi. Va remugar, va remirar els seus cent setanta-vuit grups de WhatsApp i, en comprovar que no hi havia alternati-va, va acceptar. Aquell dia exerciria de filla única. I va sobreviure.

Al cotxe, però, vaig voler marcar ter-ritori, perquè no es pensés que tenia les prerrogatives de MEC única guanyades, i vaig fer-li escoltar la música que més m’agrada del món (bé, una de les que més m’agraden), l’Springsteen. Em va perdonar, perquè feia vint-i-quatre ho-res que el pare de les criatures i jo haví-

em assistit al seu concert i encara està-vem catatònics després de veure aquell senyor de seixanta-sis anys i els seus amics, cantant i ballant durant quatre hores. I al cotxe, tancada, lligada, sense possibilitat d’escapatòria, va començar a xerrar amb nosaltres. I ja no vam parar de fer-ho ni mentre passejàvem, ni quan dinàvem, ni tampoc després.

Vam parlar de tot. Dels amics, dels MEC número 2 i 3, del futur, del mar, de pantalons amb forats que calia canvi-ar, de política, de com estava de bona la fideuada, de l’esplai, de les vacances, de la mort, de grups de música valencians, de cremes solars, d’horaris, de ser d’es-querres dient frases que semblen de dretes i ser de dretes dient frases que semblen d’esquerres, d’escoles, d’insti-tuts, de cambrers que fan coses rares... Una conversa interrompuda només per quatre llambregades al mòbil (moltes menys de les que hauria jurat que faria). O per la seva demanda de fer-se un ta-tuatge de henna “i ja us tornaré els di-ners a casa”, una frase que va fer petar-se de riure la tatuadora: “Sembla que es-tigui sentint el meu fill”. I, oh!, casua-litat, el fill de la tatuadora i la MEC va resultar que es portaven només dos me-sos. I encara fent-se el tatuatge vam continuar xerrant, quan va veure que podia fer-ho sense esguerrar el dibuix, perfecte i meravellós.

FI DEL REGNAT Després, de tornada, vaig deixar que es-collís ella la música, i vam recollir el MEC número 2, que dormia a casa un amic, sense entretenir-nos, ja que el MEC número 3 arribava de casa un al-tre amic. El regnat de filla única s’ha-via acabat, i la conversa lleugera i pro-funda, tot alhora, va ser substituïda rà-pidament per exabruptes gens frater-nals entre germans. Les paraules adreçades a nosaltres van passar a ser “Eh”, “Un moment” i “Ara vinc”, men-tre els ulls se li clavaven a la pantalleta del mòbil dels pebrots. Però no em va importar gaire. Ara ja sabia què fer per fer-la garlar: buscar un lloc on passejar i un bon plat de fideuada.✖

D’aquí dues setmanes marxaré amb els alumnes de quart d’ESO a l’estranger. Durant tot l’any la coordinadora ho ha preparat minuciosament amb una agèn-cia de viatges i, tot i que val diners, amb diferents activitats els alumnes han po-gut finançar bona part del cost del viatge. Fa pocs dies vam fer la reunió in-formativa davant dels pares. Vam dir-los on ens hostatjaríem i quines activi-tats faríem cada dia. Els tres professors que viatjarem amb ells vam deixar molt clar que l’objectiu era que tots ens ho passéssim molt bé i que ens quedés un gran record, però durant cinc dies nosaltres serem els absoluts responsables de les seves vides. Per això no volem cap sorpresa desagradable.

En altres viatges, amb altres alumnes, ja hem tingut problemes com quan, com qui juga, uns quants van furtar articles d’una botiga. Els van detenir i fins i tot els professors els van haver d’anar a recollir a la comissaria. Evidentment ja hi van els que s’ho han merescut al llarg del curs i, en principi, hi tenim ple-na confiança, però també és veritat que les temptacions de fer-ne alguna sem-pre hi són. En aquest tipus de viatges sempre hi ha la necessitat d’aprofitar-los en el vessant cultural, segurament ineludible segons on vagis, però totalment secundari per als alumnes. Els deixem ben clar que s’han de respectar els ho-raris de descans a l’hotel, ser curós amb l’entorn i la gent de la ciutat que vi-sitarem, i que fumar i beure alcohol estarà prohibit perquè són menors. En tot cas, no ho poden fer en la nostra presència.

Mentre dius en veu alta aquestes normes saps, tot i així, que forma part del joc del gat i la rata. Tenim alumnes fumadors. En aquest sentit, un pare va plantejar el debat de si al seu fill li havia de comprar el tabac aquí perquè se l’endugués a la maleta o si algun adult, com per exemple els tres profes-sors acompanyants, li podríem comprar a l’estranger. Davant de preguntes d’aquest tipus, sóc dels que pensen que si els alumnes han de sortir de nit des-prés de sopar a l’hotel, millor que vagin amb nosaltres i almenys així ens con-trolem els uns als altres. Curiosament, de la meva època d’estudiant recor-do que la direcció va expulsar el professor de matemàtiques perquè durant el viatge de final de curs va agafar un pet tan descomunal que l’endemà no va poder llevar-se per anar al museu.✖

FORA DE CLASSE

EL REPTE DE VIATJAR AMB ALUMNES

XAVIER GUAL Escriptor i professor

aracriatures28 20160504

L

Portada UN ENTORN QUE CONDICIONA

La contaminació del trànsit altera la

connectivitat cerebral dels escolars i pot

afectar el seu rendiment. L’entorn

en què creixen determina la salut

L’entorn que envolta infants i joves, ja sigui l’ambiental, l’econòmic o el social, condiciona la seva salut i, oca-sionalment, també pot afectar el seu creixement personal. Així ho confir-men diferents estudis i experts con-sultats, com el doctor en epidemiolo-gia Jordi Sunyer, codirector i inves-tigador del Centre de Recerca en Epi-demiologia Ambiental (CREAL) de Barcelona, que ha coordinat una in-vestigació que conclou que l’exposi-ció continuada a la contaminació de l’aire urbà interfereix directament en la maduració funcional del cervell d’escolars d’entre 7 i 10 anys.

Les conclusions de l’estudi Brea-the, presentat el març del 2015, reve-len que els infants que estudien en es-coles situades a prop de les vies amb un trànsit intens presenten “un des-envolupament cognitiu més lent” en comparació amb els alumnes de col·legis exposats a nivells de trànsit inferiors. Sunyer, un dels autors de l’estudi, explica que “les partícules ul-trafines que desprenen substàncies com el dièsel poden travessar la bar-rera hematoencefàlica, penetrar en el cervell i actuar interferint en l’allibe-rament de certs neurotransmissors”, i poden arribar a alterar el desenvolu-pament cognitiu dels menors. Els in-vestigadors del CREAL van analitzar 2.897 infants de segon a quart de pri-mària que estudiaven en 39 centres

escolars exposats a diferents nivells de contaminació, situats en diferents barris de Barcelona, entre el gener del 2012 i el març del 2013. També van te-nir en compte altres factors que po-guessin influir en els resultats de l’es-tudi, com el nivell socioeconòmic i cultural de les famílies.

Es van valorar els nivells de conta-minació associada al trànsit, tant a l’interior de les aules com a les zones de fora de l’escola. “Vam fer proves als estudiants cada trimestre per avaluar, entre altres paràmetres, el desenvolu-pament de la seva capacitat d’atenció, la velocitat de resposta i la memòria de la feina, ja que són funcions que crei-xen en les edats dels menors estudi-ats”, prossegueix Sunyer.

Els resultats de la investigació mos-tren que mentre la memòria de la fei-na de les criatures que assistien a es-coles menys exposades al trànsit aug-mentava un 11,5%, en el cas d’estudi-ants de centres sotmesos a més contaminació el percentatge de crei-xement era del 7,4%.

En alguns països com Dinamarca la normativa impedeix que s’estableixin centres educatius en zones amb alta densitat de trànsit. A l’estat espanyol, no. Sunyer indica que a l’interior de les ciutats hi ha grans variacions en els ni-vells de contaminació: “L’Eixample i alguns carrers de Sarrià-Sant Gerva-si de Barcelona –on hi ha un entorn so-

PALOMA A. USÓ

Més pobresa, més contaminació

Segons l’últim informe sobre la qualitat de l’aire urbà publicat per l’OMS, entre el 2008 i el 2013 els nivells globals de contaminació atmosfèrica urbana van augmentar un 8%. A més a més, segons aquest estudi, hi ha grans diferències entre els països desenvolupats i els subdesenvolupats: el 98% de les ciutats als països amb pocs ingressos o de nivell mitjà no compleixen les pautes de qualitat de l’aire establertes per l’OMS, davant el 56% de les ciutats en països en què els ingressos són alts. I tot això tenint en compte que l’aire brut de les ciutats afecta les poblacions més vulnerables, com els nens, tal com recorda la doctora Flavia Bustreo, subdirectora general de Família, Salut de la Dona i Nens de l’OMS.

Davant d’aquesta situació, la doctora Bustreo reclama que es prenguin mesures per millorar la qualitat de l’aire. Les partícules analitzades per l’OMS inclouen contaminants com el sulfat, el nitrat i el carbó, elements que penetren profundament en els pulmons i que augmenten el risc de patir malalties respiratòries cròniques i agudes, incloent-hi l’asma.

La dada

Els infants que estudien en escoles situades

a prop de les vies amb trànsit intens presenten un

desenvolupament cognitiu més lent

aracriatures 28 201605 05

cioeconòmic més benestant– són al-guns dels més contaminats, mentre que a Nou Barris o al Guinardó hi ha menys pol·lució”.

UN SEGON ESTUDI Un any després s’han escollit 300 dels gairebé 3.000 alumnes estudiats i s’ha fet un segon estudi, liderat per Jesús Pujol, investigador de l’Hospital del Mar, i coordinat per Jordi Sunyer. En aquesta ocasió s’han fet exploracions del cervell amb ressonàncies magnèti-ques. Els investigadors han trobat que l’exposició a la contaminació de l’aire “s’associa a canvis de naturalesa funci-onal del cervell, sense efecte evident en l’anatomia i l’estructura cerebral o els metabòlits de membrana”, subratlla Sunyer. “Hem vist que una concentra-ció més alta de contaminants està rela-cionada amb una menor maduració funcional de les xarxes cerebrals clau per a la integració de l’activitat in-tel·lectual”, explica Pujol. En l’estudi s’ha observat que l’efecte de la conta-minació sobre el cervell és l’oposat a l’efecte de l’edat. “En l’edat escolar, els grans sistemes cerebrals s’integren els uns amb els altres i s’estableixen les bases del que serà el cervell adult. En l’estudi hem vist que la contaminació urbana pot retardar aquest procés ma-duratiu cerebral”, explica Sunyer.

Per provar si la contaminació me-surada s’associava amb el rendiment

cognitiu, es va utilitzar el rendiment dels nens en la memòria de la feina, en la velocitat de resposta motora i en l’atenció. “La presència de contamina-ció més alta va indicar un temps de re-acció més lent”, conclou Sunyer.

I LES SOLUCIONS? Després dels resultats, els investiga-dors han fet diferents propostes al Consorci d’Educació de Barcelona, des d’on ja fa temps que s’han anat in-corporant projectes com els camins escolars, més carrils bici, la regulació del trànsit a l’hora d’entrada i sortida de les escoles i una aposta més clara pel transport públic. Sunyer té clar que “cal incentivar el màxim de zones enjardinades i amb molt d’arbrat al voltant d’escoles perquè el verd fa de pantalla, tant acústica com ambiental. Proposem tota mena de jardins verti-cals, horts urbans, sostres verds per millorar la qualitat de l’aire”, afirma convençut.

LA POBRESA, UN NOU ESCULL No només la contaminació i el soroll afecten la salut dels infants. Créixer en un entorn socioeconòmic desafavorit afecta la salut física del nen, ja que, en-tre altres conseqüències, fa que s’en-darrereixi el creixement, i incrementa fins a tres vegades el risc de patir obe-sitat, així com de tenir asma. La pobre-sa, fins i tot, perjudica el desenvolupa-

ment del cervell en la infància i podria explicar fins al 20% del baix rendiment escolar dels menors amb pocs recur-sos, segons l’informe de JAMA Pedri-atics, una associació nord-americana que estudia la salut infantil.

No són dades menors, sobretot si tenim en compte que fins a un 27% dels nens de 0 a 17 anys estan en situ-ació de pobresa a l’Estat. Setanta anys després del concepte de salut definit per l’OMS, són molts els condicio-nants que afecten aquest “estat com-plet de benestar físic, mental i social, i no només l’absència d’afeccions o malalties”. Créixer en situació de po-bresa suposa una salut més deficient no només per als nens actuals, ja que la pobresa s’ha convertit en un mal he-reditari. A més, “l’impacte del context socioeconòmic en la infància perdu-ra més enllà de la infància. I aquesta si-tuació d’inquietud no disminueix, si-nó que ha augmentat. La salut no es pot abordar si no hi ha equitat, perquè majoritàriament l’opció més saluda-ble no és la més econòmica”. Aquestes són algunes de les conclusions que es van treure el 7 d’abril en la VII Jorna-da Infància, Salut i Ciutat: Un repte so-cial del nostre futur, organitzada per la Fundació Roger Torné. Aquesta enti-tat és una fundació privada sense ànim de lucre que va néixer el 1984 amb l’objectiu de millorar el benestar de la infància.✖

CRISTINA CALDERER

Contaminació acústica i fracàs escolarLa contaminació acústica als centres educatius està relacionada amb el fracàs escolar, segons assenyala l’estudi La seguretat integral als centres d’ensenyament obligatori d’Espanya, encarregat per la Fundació Mapfre i la Universitat Autònoma de Barcelona. El fet és que els estudiants no comprenen bé les explicacions del professor i aquest aixeca la veu, cosa que genera més soroll i afecta el desenvolupament cognitiu infantil, ja que el redueix i provoca dificultats del llenguatge, socials i del son, entre d’altres. Segons l’informe, el 60% dels centres pateixen contaminació acústica a les aules i un 20% de les escoles declaren que coneixen les queixes reiterades sobre les condicions acústiques de les classes, com la reverberació provocada pels materials de construcció i el mobiliari. En aquest sentit, s’ha demostrat que en les escoles o acadèmies que estan a prop d’aeroports, vies de tren o autopistes les qualificacions són més baixes.

Per reflexionar

aracriatures28 20160506

FAMÍLIES... PARLEM-NE

PM. JESÚS COMELLAS

Doctora en psicologia i pedagoga

EL LLOC DE LES MASCOTES, A DEBATProbablement és la tendència a donar satisfacció a totes les demandes infan-tils el que ha afavorit la presència de mascotes a casa. També és cert que s’han promogut informacions sobre els possibles beneficis de tenir cura dels animals de companyia: millora del llenguatge, autoestima, tendresa, responsabilitats... i això ha portat a de-cidir tenir mascota com si així es po-guessin assolir aspectes tan bàsics i que costa tant que s’aprenguin i s’apli-quin en el dia a dia com la responsa-bilitat pels materials propis i per les activitats de la vida quotidiana (parar taula, baixar les escombraries) i la comprensió sobre què implica tenir cura d’un ésser viu. Just com passa amb les persones: participar en la pre-paració dels àpats, comprar aliments, jugar amb els germans... Potser sí que serà més fàcil d’aprendre, perquè amb la mascota hi ha més motivació. O com a mínim això diuen.

Quan el tema ha estat sobre la tau-la, és a dir, quan ja hi ha un cert conven-ciment que es tindrà una mascota, hi ha tot un temps de debat, d’alliçona-ment, un temps per sensibilitzar i in-formar les criatures dels punts conflic-tius: “Qui traurà a passejar la masco-

ta?”, “Qui hi jugarà?”, “Com es farà la higiene?”... i un llarg

etc. La resposta dels nens és espontània i

ben segur que since-ra. Ràpidament di-

uen que ells se n’encarregaran, sobretot perquè encara és una si-tuació descone-guda. La seva actitud serà po-sitiva, però les persones adultes

ja veuen que la realitat s’acabarà

imposant: “Tin-drem problemes”. I,

en el fons, la canalla també ho percep.

En aquest procés de debat previ, cal fer èmfasi en dos punts importants. El primer, les mascotes no són joguines. No es poden desar i agafar quan volem i no poden quedar en l’últim lloc de les activitats quotidianes. Sorgeixen avi-at arguments del tipus: “Tinc deures”, “He d’anar a...”, “Ara no puc”, o si es treuen a passejar es fa en el mínim temps possible, just perquè facin les seves necessitats.

Tampoc es tenen gaire presents les necessitats afectives i de joc perquè l’animal no demana, suporta, i, a més, sempre és fidel i està a disposició i de bon humor. A diferència dels humans, no poden dir el que volen, ni el que ne-cessiten. ¿Potser per això ens resul-ten tan seductors? No respondre a les seves necessitats és maltractar-los i només afavoreix l’egocentrisme.✖

Tenim un debat que ve de fa anys i que ara, rejovenit, ocupa espais d’opinió amb tota la força que tenen les situacions que semblen noves. Dit això, ens cal do-nar la benvinguda a aquest debat i n’hem d’estar contents, perquè les aigües edu-catives baixen remogudes. Parlem, com us podeu imaginar, del projecte Esco-la Nova 21. Aclarim d’entrada que nosaltres som dels que sempre ens hem opo-sat a fer llistes, sigui qui sigui que les faci. Ni ens agradaria que l’administra-ció educativa, a partir de les avaluacions externes, establís una mena de jerarquia entre els centres, ni ens fa el pes que es parli d’escoles que estan “avan-çades” en relació a unes altres que, seguint la lògica, hem d’entendre que que-den enrere. I no patiu, que si veiem les coses així no és perquè sentim la neces-sitat de protegir d’una manera malsana tots els centres. Al contrari, pensem que hi ha massa situacions encarcarades que s’han de denunciar, per això podem afirmar que coincidim amb el propòsit final de la proposta, però no ens acaba de fer el pes la manera d’arribar-hi.

Són tres les qüestions que ens preocupen. En primer lloc, els criteris de se-lecció. Qui i com ha decidit que hi ha unes escoles que es poden autoanome-nar “avançades”? Sabem els criteris, però no com s’han destacat uns noms con-crets. En qualsevol cas, us podem ben assegurar que nosaltres mateixos podrí-em fer, sense gaires problemes, una llista amb 26 centres diferents d’aquests. En segon lloc, la desestabilització. Tenim un sistema educatiu en molts punts tan fràgil que difícilment pot suportar la pressió que comporta qualsevol ràn-quing; pensem en les directores que fan mans i mànigues per mantenir equips amb una certa cohesió i en les que no tenen manera d’esquivar docents d’un im-mobilisme de pedra picada; pensem també en la matrícula, perquè: ¿quina res-

posta es donarà a les famílies que volen una escola “avançada” i no hi te-nen plaça?, ¿quin suport rebran de l’administració les escoles que vulguin innovar? En tercer lloc, el rol dels agents implicats. Ens sembla estrany que les universitats públiques responsables de la formació inicial no apareguin

enlloc; així mateix, sospitem que tot plegat no sigui un primer pas de l’ad-ministració educativa per externalitzar la formació permanent. Tot plegat, reflexions i sospites per a un debat molt necessari.✖

LA SETENA HORA

UN DEBAT QUE CONTINUA OBERT

JAUME CELA Mestre i escriptor

JULI PALOU Doctor en filosofia i educador

Les mascotes no són joguines.

No es poden desar i agafar

quan volem i no es poden quedar en l’últim lloc de les activitats

quotidianes

aracriatures 28 201605 07

Compartim un futur

Barcelona

El Pratde Llobregat

ViladecansCastelldefels

Castellbisbal

L’Hospitaletde Llobregat

Sant JustDesvern

Sant Feliude Llobregat

Molinsde Rei

El Papiol

Sant Andreude la Barca

Corberade Llobregat

La Palmade Cervelló

Cervelló

Pallejà

Sant Climentde Llobregat

Torrellesde Llobregat

Sant Vicençdels Horts

Espluguesde LlobregatCornellà

de Llobregat

Begues

Gavà Sant Boide Llobregat

Sant Adriàde Besòs

Montgat

Tiana

Badalona

Santa Colomade Gramenet

Santa Colomade Cervelló

Sant Cugatdel Vallès

Cerdanyoladel Vallès

Montcadai Reixac

Ripollet

Barberàdel Vallès

Badiadel Vallès

Sant JoanDespí

CLES CLASSES ES TRASLLADEN A L’HORT

Cada quinze dies els alumnes de segon de primària de l’Escola Lola Anglada de Badalona passen el matí dels divendres envoltats de natura. Traslladen els apre-nentatges teòrics de l’aula a les pràcti-ques agroecològiques que fan al Jardí de les Ciències del Parc de Can Solei i Ca l’Arnús, un important pulmó verd de la ciutat. Hi han instal·lat un hort ecològic on fan totes les tasques necessàries per poder-ne recollir els fruits i aprendre a treballar en equip. “L’escola planteja des de fa uns anys un canvi metodològic important. Volem posar l’èmfasi en aquelles situacions que promouen un aprenentatge significatiu i funcional en els alumnes. Considerem que l’espai ha de ser estimulant, provocador i real. Per això quan es crea el Jardí de les Ciènci-es veiem les oportunitats que ens ofe-reix i ens posem en contacte amb l’ajun-tament per mirar d’engegar-hi aquesta experiència”, expliquen els professors de l’escola.

En l’última sessió al jardí, els alum-nes van aprendre, dividits en quatre grups, a collir pastana-gues i sembrar ruca, van instal·lar una xar-xa per protegir les ble-des que hi creixen, van identificar diferents besti-oles per saber si són benefici-oses o no per a les verdures i van plantejar hipòtesis per saber què passa amb els naps –alguns animalons se’n mengen les fulles–. “Combinem tre-ball i experimentació, discussió i refle-

xió a l’aula, cosa que afavoreix l’expres-sió de les emocions viscudes, la comuni-cació i l’intercanvi d’idees”, diu Mònica Palau, directora del centre.

CONSCIÈNCIA ECOLÒGICA En arribar al Jardí de les Ciències, la ca-nalla saluda la Maria Blasi, sòcia de la cooperativa Conreu Sereny, que tam-bé hi va cada 15 dies des que es va posar en marxa la iniciativa, al febrer. Ella as-sessora l’escola i ofereix una orientació més especialitzada sobre les tasques a fer a l’hort: “Anem dissenyant les activi-tats perquè tinguin un primer contac-te amb les plantes, el camp i sobretot l’ecologia. Els volem conscienciar que no toca cuidar només la nostra planta,

JUDIT MONCLÚS

Un espai participatiu

➜ Oferta educativa A mitjans del mes d’abril de l’any passat, l’ÀÀrea Metropolitana de Barcelona (AMB), amb la col·laboració de l’Ajuntament de Badalona i l’Associació per a l’Estudi i la Conservació de la Flora i la Fauna de la Mediterrània (ALOC), va ampliar l’oferta educativa del Parc de Can Solei i Ca l’Arnús amb el Jardí de les Ciències. Aquest espai, obert a experiments i projectes científics, recull una mostra de plantes que s’utilitzen per a diferents usos medicinals (la matafaluga, la menta i la camamilla), alimentaris (la vinya, el blat de moro, el gira-sol i diferents tipus de cereals d’hivern) i industrials (l’espart i el lli). També hi ha conreus de varietats tradicionals de l’horta de la zona, que ajuden a connectar amb la història agrícola de Badalona.

“Volem que sigui un espai participatiu i educatiu, per això els caps de setmana hi dinamitzem activitats en què la gent pot col·laborar en el manteniment del jardí. A més, escoles com l’Artur Martorell hi fan activitats fora de l’aula”, explica Aida Girona, responsable de projectes educatius de l’AMB. Sobre la iniciativa de l’Escola Lola Anglada, Girona indica que el fet que l’hort sigui una aula d’aprenentatge és també un dels objectius buscats des d’un principi. “Considerem que s’aprèn molt més observant, tocant i sent-hi, tot és molt més vivencial. L’espai que cuiden els alumnes forma part d’un espai més gran, on hi ha molta vegetació i biodiversitat. El fet que s’impliquin en la conservació del seu hort dóna a entendre que s’ha d’estimar i conservar la resta del parc”, assegura.

El Jardí de les Ciències

MANOLO GARCÍA

sinó sobretot la terra que l’alimenta, l’entorn i els animals que hi conviuen”.

I els nens són els protagonistes. Han mesurat el seu trosset d’hort, han iden-tificat la qualitat de la terra, han disse-nyat la distribució de les diferents hor-talisses, han fet planter de bledes, han sembrat naps i participen en el procés d’elaboració de compostatge. “Tenen sensació d’equip i els fa sentir una mi-ca més responsables de la seva actuació en relació a les plantes, els animals i, en general, el medi que els envolta –expli-quen les mestres–. A més, han adquirit competències en l’àmbit de les ciènci-es i han connectat els seus aprenentat-ges amb altres àrees, com la llengua, les matemàtiques o l’art”.✖

L’opinió dels protagonistes Biel, 8 anys. “Avui hem plantat llavors de ruca. Ens han ensenyat com plantar-les, com regar-les i a anar amb compte de no trepitjar res. M’agrada molt venir i fer aquestes activitats. M’agradaria tenir un hort com aquest a casa”.

Sofia, 8 anys. “Ens han donat un full i havíem de contestar unes preguntes sobre una fulla que tenia forats i dibuixar-la. Hem descobert que els forats els han fet els cargols. A casa tinc un hort i ajudo la meva mare a regar i a plantar”.

aracriatures28 20160508

Salut GETTY

QUn nou desordre alimentari ha entrat als manuals de psicòlegs i pediatres. Es tracta de l’ARFID, que recull aquells casos en què la dieta

de la canalla és monotemàtica:

basada, únicament, en un o dos aliments

PATATES UN DIA SÍ I L’ALTRE TAMBÉ

Quan va arribar a la consulta del Dr. Eduard Serrano, psicòleg i cap de la Unitat de Trastorns Alimentaris de l’Hospital de Sant Joan de Déu, tan sols tenia 9 anys. S’alimentava exclu-sivament d’un tipus de snacks i de pa amb xocolata. Era l’únic que li agrada-va i feia anys que només menjava això. En altres temps li haurien penjat l’eti-queta d’extremadament malmenja-dor, però el que aquest nen patia és un nou desordre alimentari descrit pels manuals de la psiquiatria com a AR-FID (avoidance/restrictive food intake disorder), un trastorn per evita-ció/restricció de la ingestió d’ali-ments, que forma part del grup dels trastorns alimentaris. “Actualment ja representen un 10% dels pacients que atenem per trastorns alimentaris”, ex-plica Serrano.

No tots els casos són iguals, encara que tenen molts punts en comú. La se-va dieta és monotemàtica. Se centra en un o dos tipus d’aliments. Però també hi ha casos en què el monotema no és l’aliment, sinó el fet que no to-lerin els aliments sòlids i només men-gin líquids o triturats, i no gaire vari-ats. Tots mostren la mateixa negativa a intentar tastar nous aliments, i mal-

MÒNICA L. FERRADO

aracriatures 28 201605 09

EVA BACH Escriptora i pedagoga

No sempre que una criatura comet assetja-ment és perquè els seus progenitors li trans-meten models agressius, la consenten o l’edu-quen malament. Hi ha unes quantes preguntes essencials que pares, mestres i adults en gene-ral ens hem de fer.

Una primera pregunta òbvia és si el que di-em a les criatures sobre com han de tractar els companys es correspon realment amb el que fem, el que som i el que irradiem nosaltres. Una altra pregunta és quina intenció de fons hi ha darrere de cada agressió concreta. No podem donar per fet que l’objectiu sempre és fer mal per fer mal. Cal indagar quines necessitats, mancances, limitacions o conflictes interns, tant de les criatures com nostres, està posant de manifest l’agressió. Quins sentiments pri-maris o heretats no adequadament reconeguts, atesos, expressats o resolts hi ha al darrere. Què ens està dient la criatura o l’adolescent que no ens sap dir d’una altra manera... Ens hem de fer preguntes com aquestes si volem fer una tas-ca veritablement educadora –no només sanci-onadora– i ajudar les criatures a relacionar-se positivament. Però aquestes no són, ni de bon tros, totes les preguntes que ens convé fer-nos, ni tampoc les més incòmodes i compromeses.

N’hi ha unes quantes que ens interpel·len més directament encara. ¿Què em pot estar passant a mi, o a la meva família, emocional-ment parlant, que el meu fill ho posi de mani-fest així? ¿Com podem detectar aquestes con-ductes a temps, quan són molt incipients en-cara i més fàcils d’aturar? Quin tipus de mira-da, de sensibilitat, d’actituds ens calen per poder-les reconduir, des de la més lleu insi-nuació? ¿Pot ser que no comprenguem deter-minades ferides perquè mai no hem estat ferits així? ¿O que no tinguem el coratge d’arribar al fons per ferides obertes pròpies? ¿O perquè creiem que determinades persones mereixen ser ferides, o els toca ser ferides, o s’han d’es-pavilar soles, o aguantar-se –si són ferides– com ens ha tocat fer a nosaltres? Què va tren-car la confiança en la vida, en els altres, en nos-altres mateixos, en la pròpia dignitat, que ac-ceptem i trobem normal i inevitable el que és cruel i inhumà? On va quedar congelat el nos-tre cor, que som incapaços de veure, detectar, acollir i acaronar altres cors congelats, ferits, atrofiats o endurits?✖

FLORS DE BACH

PREGUNTEM-NOS PEL ‘BULLYING’

grat que estan desnodrits, amb totes les conseqüències que això compor-ta, no hi ha manera de canviar-los la dieta. L’impacte físic pot ser equipara-ble al de l’anorèxia. El seu rebuig a qualsevol aliment que no sigui aquell a què estan acostumats fins i tot té un impacte en la seva vida social. “No van de colònies ni a aniversaris perquè ve-uen probable que no hi trobin els ali-ments que prefereixen”, diu Serrano.

ELS ORÍGENS En alguns casos, el trastorn pot ori-ginar-se arran d’una vivència traumà-tica per un ennuegament. Pot ser que l’hagi viscut el nen en primera perso-na o que ho hagi vist en algú altre, ex-plica Serrano. “Per exemple, hem tractat casos de nens que s’han ennu-egat menjant-se un calamar, que és un clàssic, i que a partir d’aleshores només vulguin menjar aliments tritu-rats o coses molt toves, com pa de motllo, que té molta molla”, explica el doctor Serrano. En altres, l’origen es remunta a quan eren molt petits, en el mateix moment en què haurien de fer el pas de les farinetes als sòlids. “Hi ha nens a qui els costa molt aquesta tran-sició, però és normal i hi ha un mar-ge de temps, cada nen té el seu ritme”, diu el psicòleg. Però n’hi ha alguns que no s’hi acostumen i poden que-dar-se ancorats en el consum de tritu-rats, o fer el salt però només en uns quants aliments, en el consum dels quals es recrearan. La transició, doncs, es va allargant tant que s’acaba convertint en eterna. “Pot ser carn ar-rebossada, brioixeria industrial... Vaig tenir un nen que amb 11 anys no-més menjava patates i pa”, explica el doctor Serrano. Estava malnodrit i obès. A més, patia espectre de l’autis-me. “Hi ha nens amb aquesta malaltia que poden tenir fixacions i deixar de menjar alguns aliments per la textura o fins i tot pel color”, explica Serra-no. El trastorn alimentari sovint va lligat a algun altre trastorn. Acostu-men a tenir també un mal rendiment escolar i molts són obsessius. Per ai-xò és tan difícil canviar-ne la pauta.

TRACTAMENT Les famílies es mouen, fan tot el que poden davant una situació realment difícil, però la criatura no accepta al-tres tipus d’aliments. I el seu rebuig és tan gran que quan intenta ingerir un aliment que no és l’habitual té arcades.

Fet el diagnòstic, una de les mesu-res és entrenar la criatura –i els pares– en tècniques de relaxació, un pas que forma part indispensable de l’abordat-ge, perquè un punt comú és l’angoixa. “El menjar no és un estímul agradable i social, sinó un problema. Els pares es bloquegen, tots s’angoixen –explica Serrano–, i s’acaba generant una re-lació alterada amb el menjar”.

Aquestes tècniques les hauran d’aplicar durant el procés d’habitua-ció a altres aliments, que seguiran amb

l’equip mèdic. “Els demanem que fa-cin una llista ordenada d’aliments, des d’aquells que més els agraden fins als que menys suporten, i que en triïn al-guns dels que més”, explica Serrano. Hauran de portar a la consulta un dels aliments candidats a entrar al seu me-nú, i anar tastant-lo allà a poc a poc. Setmanalment s’avaluen els avenços. El que es va aconseguint és que, d’aquesta manera, la criatura introdu-eixi en la seva quotidianitat els ali-ments nous. També s’apliquen tècni-ques de recompensa, i hi ha un grup de pares amb els quals es poden compar-tir experiències i trucs i alliberar-se del sentiment de culpa que sovint els acompanya. Segons el grau d’intensi-tat de cada cas, el tractament es fa de manera ambulatòria o a l’hospital de dia, però hi pot haver casos tan greus, amb una afectació física i psicològica tan gran, en què calgui un ingrés.✖

Un trastorn acompanyat d’altres malaltiesL’ARFID és un trastorn recent, que sovint només és la punta de l’iceberg. Segons un estudi recent de la Universitat de Duke publicat per l’American Academy of Pediatrics, s’associa a altres trastorns com la depressió, l’angoixa i el TDAH. Aquest estudi es va fer entre el 2007 i el 2010 amb més de 3.400 nens atesos a les clíniques de Duke, a Durham (Estats Units).

La majoria tenien entre 2 i 5 anys (excloent-ne els casos en què hi ha autisme) i els més greus eren els que alhora presentaven alguna altra afectació greu. En canvi, els casos més lleus sovint eren nens que patien angoixa o bé tenien TDAH.

Simplement, nens llepafilsTot i que aquest trastorn s’acaba d’incorporar al manual de diagnòstic que fan servir els psiquiatres, els experts no volen alarmar els pares. Tota la vida hi ha hagut nens malmenjadors. En un extrem hi ha els nens que s’ho menjarien tot, fins i tot les pedres. A l’altre els que pateixen ARFID. I al mig hi ha tots aquells nens a qui no els agraden alguns aliments (fins i tot un grup sencer, com poden ser la verdura o la fruita), i que sovint se supleixen amb vitamines. A aquests nens els molesta sovint la textura. Tot i ser un problema, perquè tothom ha de seguir una dieta variada, això no tindria res a veure amb aquest trastorn de l’alimentació.

aracriatures28 20160510

Família TORNAR A FER COSES PLEGATS (SENSE CANALLA)

CCCom abans. Un dia. Unes hores. Pro-vem-ho, va. Ja és gran, ara; ja té una certa autonomia: no cal que hi esti-guem enganxats tot el dia. Posem-nos guapos i anem a sopar, al cine, on sigui. Deixem-lo (deixem-la, deixem-los, deixem-les) amb els avis, amb els on-cles, amb un cangur. En bones mans, vaja. No passarà res: estarà bé. Ens ho mereixem. Ho necessitem més que mai. Ens anirà bé. 6, 12, 15, 18 mesos després del part (dP) –especialment quan la lactància ja no sigui només ma-

terna o quan ja es complementi amb alimentació sòlida–, un dia arribarà per fi la primera copa, pel·li, escapada només tots dos, en parella de debò, despresos de l’apèndix infantil sense el qual els progenitors novells potser se sentiran mutilats si no són capaços de desconnectar del tot. Per què cal que els pares de fills molt petits festegin de tant en tant com quan eren nòvios sen-se càrregues familiars? Com s’aconse-gueix? Com es gestiona de la millor manera? Sortir sense el nen, sí, es pot.

Continuar sent parella (a part de pares) cal i convé. “Perquè abans de ser parella hem sigut éssers individu-als, i perquè abans de ser pares hem si-gut parella. I si han sigut etapes satis-factòries (com hauria de ser, i no cór-rer a cremar etapes perquè l’anterior ens genera malestar) no podem per-metre que el que ha de suposar un es-tadi més en el cicle vital de la vida es mengi totalment els anteriors”, argu-menta la psicòloga i psicoterapeuta Anna Maria Vilaró, del centre de psi-

MARC SERRANO I ÒSSUL

L’arribada d’una criatura és un

moment meravellós, tot i que pot afectar

la vida de parella. Cal buscar moments per tornar a festejar tots

sols. Cal i convé

GETTY

aracriatures 28 201605 11

cologia, assessorament personal i sa-lut Psigma. I ho rebla: “Ser pares no exclou ser parella, malgrat que la mi-tologia social ens parli del contrari”. I... ¿si no recuperem aquest espai con-jugal, si no podem, si no volem, pot-ser? “Poder compartir amb la nostra parella com ens sentim, les nostres pors i els nostres desitjos alleugereix el camí en la construcció de la nova re-alitat. I evita malentesos provocats pels alts i baixos que podem tenir en l’adaptació. Si no lluitem perquè l’es-pai de parella no quedi malmès, es pot generar un distanciament tan gran que acabi trencant la relació”. I això no ho volem pas, oi que no?

NOSALTRES DOS Desatendre el “nosaltres dos” ataba-lats o enlluernats pel “nosaltres tres” té altres perills, com ara, en paraules de Vilaró, “la culpabilització expressa-da directament o no (pot sortir en anys posteriors) de la criatura pels conflictes que poden esclatar amb la seva arribada”. Conflictes com ara el mateix distanciament de la parella, la pèrdua d’espai propi o els canvis –ai!– en el cos femení. La teoria queda cla-ra; ¿com la posem en pràctica? “No cal esperar a una edat en concret ni dispo-sar d’un temps determinat. Per sort –apunta la psicòloga–. Cuidar la pare-lla és una tasca que es pot dur a terme amb petits gestos i des d’un bon prin-cipi: podem obligar-nos a no parlar únicament i exclusivament de la cri-atura, sinó dedicar-nos una estona l’un a l’altre (mentre sopem?). A par-lar d’altres àmbits del nostre dia a dia i de com ens sentim. Ajudar-nos mú-tuament també és una bona manera de cuidar la relació de parella”. I pro-posa “encarregar-se totalment de la criatura mentre l’altre passa una esto-na amb els amics o simplement es dut-xa, va al gimnàs, a la perruqueria, a ju-gar un partit o dorm una estona”, uns plans que assegura que “cauen com el millor dels sopars en un restaurant d’elit”.

I alerta, atureu la rotativa: “Tampoc ens oblidem de la intimitat i el sexe, fac-tors essencials en la vida de la parella, per als quals també s’ha d’anar buscant un moment, encara que no sigui aquell en què ens havíem acostumat a fer-ho”. Flexibilitat. ¿Més idees, també per a pa-relles que, aparentment, ja continuïn cuidant-se l’un a l’altre? “Preparar-li un sopar romàntic, comprar un petit detallet o, esclar, sortir de casa i de cap de setmana amb la criatura o sense. Pel fet de ser pares, no cal que deixem de fer tot el que ens agrada fer; més ben dit, no podem deixar de fer tot allò que ens agradava fer abans”.

Vilaró admet, però: “Potser per a moments de més intimitat durant més temps haurem d’esperar a poder dei-xar la criatura amb un cangur quan ja dormi de manera més seguida, quan no depengui del pit, etc.”. Fuig, culpa-bilitat; no l’esteu pas abandonant. “Pa-res feliços i relaxats, fills feliços”, pro-clama l’experta, i insisteix que “ser pa-res no implica oblidar-nos de ser pare-lla: no només ens mereixem l’espai, sinó que és necessari cuidar-lo”. Vila-ró proposa que els pares escriguin en un paper el significat de la paraula abandonament i que es preguntin, en acabat, si encaixa amb el que fan quan surten sols.

L’arribada d’un nadó a casa ¿degra-da la parella o pot, fins i tot reforçar-la? Afegits al desgast físic i psíquic i al canvi d’horari, malentesos entre les dues mitges taronges sobre el model de paternitat o el paper dels avis posen a prova els lligams conjugals; sobretot, el primer any. “A mesura que anem avançant satisfactòriament en cada tram del camí –puntualitza la psicòlo-ga– anem reforçant l’equip parella sentint-nos més propers, confiats i es-timats”. Ara bé: també adverteix: “Si la parella ja anava coixa i s’ha decidit la parentalitat com a pedaç, és a dir, nens que han sigut concebuts amb la idea de tornar a encendre l’espurna de la rela-ció per veure si així es deixa de discu-tir pel mateix de sempre, perquè un

GETTY

Contrastar models de criança

Abans d’engendrar, parlem de com criarem. “L’arribada d’un fill comporta un abans i un després ple de satisfaccions i sorpreses meravelloses però, alhora –subratlla Vilaró–, nous problemes amb els quals no ens hem hagut d’enfrontar mai”. Compte: “És important preguntar-nos sincerament si volem ser pares i veure si el moment triat no representa un obstacle afegit. I, a més, una tasca fonamental prèvia consisteix a parlar de les expectatives que cadascú té en relació als conceptes de maternitat i paternitat, ja que tots portem una motxilla de referències que poden ser similars o no”. Sincronització: “Així, potser un té al cap que la funció parental serà la prioritat absoluta davant la conjugalitat, quan l’altre està pensant a combinar-les. Si no ho plantegem obertament, una petita diferència es pot llegir com una falta d’interès pel fill o per la parella”.

La recomanació

¿Com es pot aconseguir tornar a fer coses tots dos sols? Anna Maria Vilaró proposa que les parelles es preguntin: ➜ “Què ens agradava fer abans de ser pares? Com podríem fer-ho ara?” ➜ “¿Hi ha res que no hàgim fet encara i ens vingui de gust fer?” ➜ “Quines necessitats de la meva parella han quedat en un segon pla pel naixement del nostre fill? ¿Puc fer res per afavorir-ne la satisfacció?” ➜ “Què podem fer per trencar la rutina i compartir-ho amb el nostre fill?” ➜ “¿Sé com se sent i com ho està vivint?” ➜ “¿Em sento sol i tinc la meva parella al costat? Potser també ens toca comunicar en lloc d’acumular” ➜ “¿Comptem amb la xarxa familiar o social per deixar el nostre fill unes hores? Si és que no, haurem de començar a buscar cangur!” ➜ “Quant fa que no ens acariciem i que no tenim una trobada sensual i/o sexual?” ➜ “Quant fa que no li dic a la meva parella que l’estimo? ¿Li he agraït tot el que fa?”

Nou preguntes per tornar a ser nòvios

La proposta

dels dos tingui una distracció i/o deixi de molestar l’altre...; en resum, per omplir buits, tindrem una degradació segura de la parella amb resultats ne-fastos. La criatura no ha d’arribar a la vida amb cap altra funció més que es-devenir un ésser humà feliç i estimat pels seus pares”. Navegants avisats.

TROBAR EL MOMENT Els barcelonins Noemí Artal i Daniel Barberan, de 38 i 32 anys, són pares de la dolça Paula, de nou mesos. I ep: pa-rella, també. “Des que em vaig quedar embarassada –explica la Noemí– tots dos teníem molt clar que, amb el temps, intentaríem reservar-nos algu-nes estonetes per a nosaltres dos sols. A més, la majoria d’amics i familiars que ja tenien nens ens ho recomana-ven. No havíem pensat ni planejat com ni quan ho faríem, perquè érem molt conscients que, fins que no ens trobés-sim en situació, no ens en podríem fer a la idea. Ara ens encanta sortir tots tres junts, però penso que és cert que, de tant en tant, la parella necessita una estona per cuidar-se l’un a l’altre”.

En aquests nous mesos de paterni-tat novella, ho han fet un únic cop: “Era el nostre aniversari i vam anar a un balneari per relaxar-nos, a picar al-guna cosa i, després, al cinema. La ne-na es va quedar amb la iaia, que és qui la cuida cada dia mentre treballem, i s’ho va passar pipa! Nosaltres vam es-tar molt tranquils, ja que sabem que no es pot quedar en més bones mans”. Us vau sentir culpables? “No, culpa-bles, no, però sí que era una sensació estranya... Després de sis mesos d’es-tar 24 hores amb ella, deixar-la, ni que fos unes hores, era estrany. Tot i així, ens va anar molt bé! I, a l’hora d’anar a buscar a la nena, ja teníem moltíssi-mes ganes de veure-la!” A dos quarts de deu, confessa, ja eren a casa, i con-clou: “Si tens la sort de tenir persones de confiança, amb les quals saps que els teus fills estaran bé i amb les quals els agrada estar, és molt més fàcil i re-sulta molt positiu per a la parella”.✖

aracriatures28 20160512

LEscola MONTESSORI ESTRENA NOU CENTRE A GIRONA

La demanda creixent de professors d’arreu de món per veure i viure en primera persona la pedagogia Mon-tessori, al col·legi de titularitat priva-da que tenen ubicat a Girona, ha por-tat l’escola a crear el Centre Interna-cional de Recerca i Formació Montes-sori-Palau (MIRTC). És un dels cinc que hi ha a Espanya i treballa seguint la metodologia d’aprenentatge im-pulsada per l’educadora italiana Ma-ria Montessori, que fa que el profes-sor posi el focus en l’observació clíni-ca de l’alumne per ajudar-lo a desen-volupar el seu potencial individual. “Era una necessitat, ja que fa anys que tenim més de 400 visites a l’any pro-cedents d’Anglaterra i de diferents punts d’Amèrica, entre d’altres llocs, per observar les nostres aules”, expli-ca una de les directores del MIRTC, Ana Julià.

El MIRTC està acreditat per l’Asso-ciation Montessori Internationale (AMI), el centre de formació més im-portant del món de la pedagogia Mon-tessori. La seva particularitat, però, és que és l’únic que oferirà la formació per ser mestre guia Montessori de pri-mària. “El docent adquireix uns conei-xements profunds de psicologia infan-til per aconseguir posar el nen en con-

tacte amb l’ambient durant aquesta etapa educativa”. Actualment a l’Estat només hi ha tres cursos de formació Montessori validats per l’AMI però cap és de l’etapa de primària. Els altres dos són el que hi ha a Santiago de Compos-tel·la, amb el qual es pot aconseguir el títol per a edats de 3 a 6 anys, i el de la Universitat de Vic, que, a més de donar accés al diploma d’edats de 0 a 3 i de 3 a 6 anys, també és un màster oficial eu-ropeu en pedagogia Montessori en què participa l’escola gironina. “Ara estem treballant per vincular la formació de primària a un màster amb la Univer-sitat de Girona”, avança Julià.

A part del professorat, el MIRTC també inclou propostes pensades per als pares. “Són els principals i primers educadors dels fills, però això no vol dir que les escoles no els hagin de do-nar indicadors per saber com fer-ho”, diu la directora del centre. A través de càpsules s’ajuda les famílies a adquirir les eines necessàries per afrontar els reptes de l’etapa de creixement dels seus fills.

Algunes d’aquestes càpsules les comparteixen pares i mestres. “Hem de portar les famílies a l’escola perquè, si no, acabem parlant llenguatges di-ferents. Ja fa anys que fem tallers amb

ELISABET ESCRICHE

les famílies, però el que volem ara és augmentar les activitats i fer forma-cions de mestres que també són bones per als pares”, puntualitza Julià. En-tre les activitats dirigides a tots dos grups ja s’ha fet, per exemple, un semi-nari internacional centrat en les claus de l’educació durant els primers anys de vida del nen, mentre que de forma-ció només per al professorat s’ha fet un curs d’actualització per ensenyar matemàtiques a nens de primària. “Cal aquest centre per seguir avançant en la recerca dels elements que inci-deixen en el creixement de la canalla, com les lleis, els programes educatius, els entorns d’aprenentatge, les apor-tacions de la neurociència o la impli-cació i el rol de les famílies”, diu Julià.

UN LLARG RECORREGUT Fa vint anys que l’escola Montessori-Palau, que el curs 2017-18 celebra el 50è aniversari, va decidir fer un gir cap a la innovació tenint com a “pal de pa-ller” la filosofia Montessori, explica la directora del MIRTC. Es va enviar professorat a l’estranger perquè es formés, i un cop van tornar es va im-plementar el model educatiu, primer en el cicle de 3 a 6 anys i després en el de 6 a 12 anys.✖

Una metodologia estesa a tot al món

La pedagogia de Maria Montessori va començar l’any 1907 i ja l’apliquen 130.000 escoles d’arreu del món, que formen tres milions de nens. Hi ha escoles en països com Austràlia, el Canadà, Corea, la Xina, Finlàndia, França, Alemanya, Irlanda, Itàlia, el Japó, Mèxic, els Països Baixos, el Pakistan, Romania, Rússia, Espanya, Suècia, Suïssa, el Regne Unit, els Estats Units i l’Índia. L’escola més gran que hi ha en aquest últim país segueix aquesta metodologia d’aprenentatge.

La xifra

CCE MONTESSORI-PALAU

El nou centre de recerca de Montessori a Girona és el primer

de tot l’Estat que forma docents

de primària

aracriatures 28 201605 13

Lleure

ATLL

Q

QUÈ HI HA DARRERE D’UNA AIXETA?

Quina aigua bevem? Per què raja aigua quan s’obre una aixeta? Aquestes són dues de les preguntes que es responen en els tallers que poden fer des d’alum-nes de primària fins a estudiants de màsters a les estacions de tractament d’aigua potable del Ter i del Llobregat (ATLL). El programa educatiu, de nom Hidrus (www.atll.cat), ofereix visites i tallers tant a la planta del Ter, a Carde-deu, com a la dessalinitzadora del Llo-bregat, al Prat de Llobregat.

“A la planta del Ter fem un taller participatiu en què els alumnes de Pri-mària són els protagonistes”, explica Irene Obis, d’ATLL Concessionària de la Generalitat de Catalunya. Així, una de les tasques que hi han de fer és en-devinar quins dels diferents organis-mes que els ensenyen (un enciam, una llavor, una medusa, etc.) conté més ai-gua. En un altre taller simularan la po-tabilització d’aigua (amb els processos de filtració i decantació) per preparar

la visita que faran després, en què els mostren com es fa pas per pas.

Els alumnes d’ESO tenen un taller personalitzat, a la planta dessalinitza-dora, que porta per nom Patates osmò-tiques. L’osmosi inversa és un procés complex amb el qual, en aquest cas, es converteix en potable l’aigua del mar, i per això la visita està indicada per a alumnes d’ESO i cursos superiors. Ara bé, amb el taller i les explicacions, el procés s’entén fil per randa. I és que, a més de la pràctica, tant la planta del Ter com també la planta dessalinitza-dora disposen de panells informatius, que incorporen un sistema de realitat augmentada, amb codis QR, que es converteixen en un suport explicatiu de les visites, que tant es poden fer en català i castellà com en anglès i francès.

I ara tornem a les preguntes. “So-vint els alumnes ens pregunten per què no tota l’aigua té el mateix gust”, continua explicant la Irene. La respos-

TRINITAT GILBERT

ta fa referència a les característiques pròpies dels rius , als cabals i a la in-fluència que pugui tenir el terreny pel que passen els rius. “És una aigua po-table ja que l’ATLL s’encarrega de fer-ne les analítiques i els controls neces-saris, però cada aigua té el seu gust”.

En general, explica la Irene, “la po-blació no és conscient de com n’és de difícil potabilitzar l’aigua”. D’aquí la importància de conèixer la tasca d’unes infraestructures que treballen les 24 hores perquè sempre que s’obri l’aixeta en ragi aigua.

PRENDRE CONSCIÈNCIA En tots els tallers, els monitors parlen de la importància de l’estalvi d’aigua. “Justament és un dels temes que més consciència desperten”, explica la Ire-ne. Concretament, a Barcelona cada habitant consumeix entre 102 i 103 li-tres d’aigua per dia. “És una xifra bai-xa si es compara amb altres comar-

Les plantes d’aigua potable d’ATLL potabilitzen l’aigua dels rius Ter i Llobregat i del mar Mediterrani perquè més de 100 ajuntaments de les comarques de Barcelona en gaudeixin. En total, són 9 comarques, amb 5 milions d’habitants, que beuen aigua gràcies a unes plantes potabilitzadores que treballen les 24 hores

ques de Catalunya o amb altres països, com per exemple França, on hi ha xi-fres de consum del voltant de 200 li-tres per persona i dia”. Així doncs, es demostra que aquí les recomanacions de tancar l’aixeta mentre ens rentem les dents, de dutxar-nos en comptes de banyar-nos i d’altres que afavoreixen l’estalvi de l’aigua han calat.

Deixant l’aixeta al marge, en els ta-llers els alumnes també entenen per què no poden beure aigua directa-ment del riu o del mar. “La dessalinit-zació de l’aigua del mar es fa a tot el món, i els països àrabs en van ser els pioners”. Es requereix tecnologia, que cada cop és més avançada, perquè l’aigua del mar perdi la salinitat. “La planta dessalinitzadora més gran d’Europa per a aigua de boca, és a dir, per beure, és al Prat de Llobregat, jus-tament a les instal·lacions de la Gene-ralitat de Catalunya que gestiona l’ATLL”, conclou Obis.✖

aracriatures28 20160514

arakids Textos: CCRISTINA SERRET Il·lustracions: MARTA CAYUELA

From the

forest to the laboratory

Many modern medicines are synthetic versions of

natural products.

!!Les aplis

Els primers que les van fer servir Qui va descobrir que la menta és bona per a la respiració? Doncs el primer que la va tastar! Els avantpassats primitius menjaven el que trobaven pel bosc, i sovint els causava algun efecte. Per exemple, diarrea, son o alleujament del dolor. Així, experimentant, van fer la primera farmaciola natural de la història.

Com va passar la informació? Les propietats de les plantes es van transmetre de pares a fills. Primer, només amb la paraula. Més endavant, amb llibres. Els antics egipcis eren grans seguidors de la medicina natural, i els grecs i els romans en van escriure molts tractats.

Abans que existissin les farmàcies i els medicaments, la farmaciola era al bosc. Allà hi trobàvem plantes que ens ajudaven a estar millor. Les propietats saludables de les herbes medicinals es coneixen des de fa segles, i avui encara en traiem profit.

Sound Touch

Una apli per a nens de fins a 4 anys, dissenyada perquè els dits més petits la puguin fer servir. Amb més de 400 imatges d’animals salvatges, ocells, vehicles, etc., que, en tocar-les, emeten sons. Disponible en català. Preu: 4,99 €. Plataforma: iOs, Android i Amazon

Profesor Astro Solar Cat’s System

Basada en un exitós llibre homònim, aquesta aplicació educativa ens convida a fer amb el professor Astro Cat i el seu company Astro Mouse una exploració intergalàctica. Preu: 2,99 €. Plataforma: iOS.

Bruixes o dones sàvies? A l’Edat Mitjana es van condemnar moltes dones, acusant-les de bruixeria, perquè guarien amb ungüents i pocions màgiques. Avui sabem que en realitat eren dones sàvies, que coneixien el poder curatiu de les plantes, i que el feien servir per ajudar la gent.

Plantes que curen

La nit de Sant Joan i les herbes remeieres La tradició assegura que les plantes que es cullen la nit de Sant Joan tenen més potència curativa. Sobretot herbes com l’hipèric, que pels volts del solstici d’estiu és quan està més florit.

Vocabulary forest: bosc

synthetic: de laboratori, sintètiques

medicine: medicaments medicinal plants: plantes

medicinals

The very first medicine

The first medicine that humans had came

from medicinal plants.

Una petita farmaciola natural Hi ha moltes plantes que ens resolen petits problemes. Per exemple, l’àrnica va bé quan ens fem un cop o un nyanyo, perquè és antiinflamatòria. L’àloe vera ens pot alleujar petites cremades, i l’eucaliptus ens obre les vies respiratòries quan estem molt refredats. La llista és molt llarga, perquè al món hi ha milers d’espècies amb propietats curatives.

aracriatures 28 201605 15

El Racó de les CriaturesPER POSAR ANUNCIS EN AQUESTA SECCIÓ O AL SUPLEMENT, CONTACTEU AMB ROSA BLANCH - RBLANCH@ara.cat - Tel. 656962.221