Unitat 6. La Gran Guerra (1914-1918)

Història del Món Contemporani

IPM / Jordi Manero

El 1914 esclatà la Gran Guerra, després anomenada

Primera Guerra Mundial.

Primer va ser un conflicte europeu, després mundial.

Fins aleshores només s’havien donat guerres locals.

Participa gairebé tota Europa

(amb les excepcions d’Espanya,

Suïssa, Holanda, Dinamarca,

Noruega i Suècia).

També hi participen les colònies

(Canadà, Austràlia, africans…).

El teatre d’operacions és molt

ampli (Europa, Àfrica, Proper

Orient, mar…).

Destacaven dues potències democràtiques:

Europa a inicis del segle XX: Antecedents i causes de la guerra.

Gran Bretanya:

França:

Tenia relacions tenses amb Alemanya per la qüestió

d’Alsàcia i Lorena.

Monarquia liberal, l’imperi més destacat

del món i una potència econòmica.

Tercera República. Es tractava d’una democràcia

que impulsà la laïcització de l’Estat.

L’Imperi Rus:

Imperi endarrerit, de base agrícola i amb una

industrialització molt localitzada.

Estat autocràtic dirigit per Alexandre II

Romanov.

II Reich alemany:

Era una potència industrial que inicialment

aspirava a ser la potència hegemònica a Europa.

Més endavant Guillem II aspirava a convertir

Alemanya en una potència mundial.

Destacaven els ideals pangermanistes.

Estat federal. Molt autoritari, no era una

veritable democràcia (encara hi havia

sufragi censatari).

Imperi Turc Otomà: Autocràcia en franca decadència.

Havia anat perdent territoris en la

zona dels Balcans (Sèrbia, Romania,

Bulgària, Montenegro...).

Imperi

Àustro-

Hongarès.

No era una democràcia.

El seu gran problema eren les pretensions

nacionalistes dels territoris.

L’emperador Francesc Josep tenia un

poder gairebé absolut.

La Pau Armada (1870-1914).

Es tracta d’un període de

tensió diplomàtica i rivalitat

entre les potències europees.

Crisis diplomàtiques

constants:

Marroc, Balcans....

A Europa es va anant creant un complex sistema

d’aliances internacionals.

Creació i consolidació

de les aliances.

Triple Aliança (1882) entre Alemanya, Àustria-

Hongria i Itàlia.

Triple Entesa (1907) es creà la entre Gran

Bretanya, França i Rússia.

Les crisis diplomàtiques són constants:

L’Imperialisme significa la unió d’economia i política. Per això

hi ha l’aflorament de rivalitats econòmiques.

Especialment França i GB tenen por de la

potència industrial d’Alemanya.

Alemanya amenaça el domini del mar de

GB, amb Guillem II (Weltpolitik).

Creació de polítiques armamentístiques (PAU ARMADA).

La guerra es comença a veure com a inevitable.

Augmenta el pressupost en defensa i el tamany

dels exèrcits, que milloren l’equipament.

Els governs crearen

un clima de por i

tensió, i així

justifiquen el futur

conflicte (just,

necessari).

Polítiques ultranacionalistes

defensen que en la hipotètica guerra

cal cercar la victòria total, la

destrucció definitiva de l’enemic.

Les rivalitats estratègiques i

colonials van augmentant la

tensió.

Destaquen les crisis

marroquines i

balcàniques.

Crisis marroquines.

Primera crisi marroquina

(1905-1906).

França i Espanya

cobegen el Marroc.

Conferència d'Algesires, 1906.

Alemanya protesta i

ofereix ajuda al soldà.

França i Espanya obtindran un

protectorat sobre el Marroc.

Hi haurà la supervisió d’un inspector general suís.

Es respectarà l’autoritat del soldà.

Segona crisi marroquina o

d’Agadir (1911).

Es produí una insurrecció al sud Marroc.

Alemanya acusa França d’excedir-

se i envia un vaixell de guerra a

Agadir.

Alemanya vol colònies, per això

demana o el sud del Marroc o el

Congo.

Finalment obtindrà

l’ampliació del Camerun.

El desig de revenja per part de

França s’incrementa (Alsàcia,

Lorena, el Congo).

Crisis balcàniques.

Turquia (el gran malalt) és un imperi en crisi.

Grècia, Montenegro, Sèrbia, Bulgària,

aconsegueixen territoris.

Els Balcans són un punt calent, car hi

ha una gran confluència d’interessos:

Àustria vol una sortida a la

Mediterrània, per això el 1908

s’annexiona Bòsnia-

Herzegobina.

Rússia vol també una sortida al

mar, per això signarà una

aliança amb Sèrbia.

Itàlia vol controlar Albània.

Les causes de l’esclat de la Gran Guerra van

ser diverses. El detonat fou l’atemptat de

Sarajevo.

El 28 de juny de 1914 va ser assassinat

l’arxiduc Francesc Ferran, hereu d’Àustria.

L’atemptat de és només una excusa.

L’assassí és Gavrilo Príncep (serbi anarquista).

Entren en funcionament les aliances...

Àustria dóna un ultimàtum a Sèrbia, 23/VII;

Àustria declara la guerra a Sèrbia, 28/VII;

Rússia decreta la mobilització general, 30/VII;

Alemanya dóna un ultimàtum a Rússia i França....

L’agost del 1914 s’inicià la Gran Guerra

Alemanya

Imperi Austríac

Bulgària

Imperi Turc

Gran Bretanya

França

Rússia

Itàlia

Sèrbia

Grècia

Romania

EE.UU.

Japó

Arreu es crearen

les Unions

Sagrades:

Totes les forces polítiques s’unien a

cada país per afrontar la guerra.

Els qui s’oposaven eren perseguits.

Arreu Deliri

Patriòtic

La majoria de la població

està a favor del conflicte.

La Gran Guerra (1914-1918).

És una nova forma de fer la guerra:

Economia de guerra: Mobilització massiva de recursos

i efectius. Subordinació total a la guerra (planificació

per part dels governs).

Primera guerra

industrial.

Guerra econòmica per entorpir les actuacions dels

enemics (guerra submarina).

Utilització de la propaganda com a arma de guerra

(guerra psicològica).

Desenvolupament de noves i poderoses armes: Armes

químiques, tancs, avions, metralladores ...

La combinació de mentalitat del XIX i armes del XX

donarà una dimensió terrible a la guerra, autèntica

carnisseria (milions de morts) mai vista.

La guerra afectà a la població de manera

generalitzada:

Grans moviments de refugiats

que fugen dels conflictes.

Inicià la tendència actual a incrementar de

manera brutal les víctimes civils en les

conflagracions.

Economia de guerra.

Lleves massives de la

població masculina.

Bombardejos de ciutats.

Les fases de la guerra.

Els imperis centrals formaven un bloc més homogeni i

tenien més força militar.

El gran problema era haver de lluitar

en dos fronts simultàniament.

Aconseguir una ràpida victòria al front

occidental per després acabar amb Rússia.

Moltke ataca a través de la neutral Bèlgica i ràpidament

arriba prop de París.

Joffre atura els alemanys

en la batalla del Marne.

Alemanya queda atrapada

entre dos fronts i Moltke és

substituït per Falkenhayn.

Pla Schlieffen

Guerra de moviments (1914)

La guerra de moviments s’atura.

Guerra de posicions (1915-1916).

El fracàs de la guerra de

moviments dóna pas a la

guerra de posicions o de

trinxeres (símbol de la

guerra).

Es demostra que el conflicte

serà molt llarg.

Al front oriental Alemanya es va

veure sorpresa inicialment per

l’ofensiva russa.

Després es donaren

grans victòries

alemanyes

(Tannenber, febrer

1917). Rússia es trobava paralitzada

pels problemes interns.

Es donaren victòries dels aliats

alemanys als Balcans.

La victòria definitiva

dependrà del front

occidental.

El front occidental era el més estable. Es va mantenir

pràcticament inalterable durant gairebé 3 anys.

Aquesta situació fa que sigui necessària una gran capacitat

de resistència (econòmica, psicològica).

Les potències centrals es troben envoltades i GB domina el

mar, per això Alemanya inicià la guerra submarina.

Per trencar aquesta dinàmica,

grans batalles i ofensives

(Verdún, Somne, 1916) que no

aconsegueixen trencar

l’equilibri de forces.

Durant la segona etapa del conflicte es

produí la seva mundialització

Els aliats demanaren prèstecs als EUA.

Les colònies ajuden les metròpolis,

estenent-se el conflicte a l’Àfrica, el

Pròxim Orient i l’Extrem Orient.

L’entrada de l’Imperi otomà (1914) i

Bulgària (1915), traslladà el conflicte als

Balcans.

Japó entrà al costat dels aliats portant

la lluita al Pacífic.

La guerra s’estengué al mar. Batalles navals (Jutlàndia,

1916) i guerra submarina.

Crisi del 1917. És l’any clau de la guerra.

Arreu es manifesta clarament el cansament, la qual cosa

provoca problemes interns a diferents països.

França: Les tropes es revolten, no volen anara al

front. Petain substitueix Neville, imposant

600 penes de mort (60 execucions).

Alemanya: Gran desmoralització, en gran part

provocada pels greus problemes de

subministrament.

Rússia: Revolució que fa caure el Tsar.

Poc després, Rússia surt de la

guerra (Pau de Brest-Litovsk,

1918)

La sortida de Rússia (Pau de Brest-Litovsk, 1918), podria

significar la victòria alemanya.

A banda de tancar el front oriental obté importants

territoris (Ucraïna, Polònia, països bàltics...).

Precipita l’entrada en el conflicte dels EUA.

Tot i declarar-se neutrals, eren un

aliat clau de l’Entesa (préstecs,

material).

El 2 d’Abril de 1917 declara la guerra.

L’afer del Lusitània.

Telegrama Zimmerman. Excuses.

Realitat. Si guanya Alemanya,

qui pagarà els crèdits?

Les grans ofensives (1918).

El 1918 es produí el desenllaç definitiu del conflicte.

Els aliats s’imposen al front

dels Balcans (desfeta turca,

búlgara i austríaca).

Turcs i austíacs

demanaren armisticis.

Alemanya, debilitada,

llença grans ofensives.

De març a juliol es donaren

5 grans ofensives

alemanyes, fracassades

Vol la victòria abans de l’arribada de tropes dels EUA.

Els exèrcits alemanys patiren la desfeta del Marne.

Cal afegir els greus problemes interns (revoltes militars,

vagues).

El 9 de novembre de 1918 Guillem II abdicà i el dia 11 es

signà un armistici.

L’organització de la pau.

L’any 1918, quan la guerra encara no havia acabat,

Wilson publicà el 14 punts.

Es tracta d’una declaració de com

hauria de ser la pau:

Rebuig a la diplomàcia secreta.

Recolzament de la democràcia.

Principi de les nacionalitats...

En teoria aquests punts es

consideraren a l’hora de redactar

els tractats de pau.

Es signaren diversos tractats de pau, el més destacat dels

quals serà el de Versalles.

En aquests tractats hi ha

dues qüestions claus:

Les reparacions de guerra.

Les reivindicacions territorials.

D’altra banda, han de considerar:

La por a l’extensió del bolxeviquisme rus.

L’esfondrament de l’Imperi Turc i Àustro-Hongarès.

La força d’Alemanya (gairebé guanya, pràcticament en

solitari).

La necessitat d’evitar una nova guerra.

La diversitat d’interessos dels guanyadors.

Negociar la pau no

és tasca fàcil.

Canvis territorials després de la Gran Guerra:

A llarg termini, desastrosos:

No respecten les reivindicacions nacionals.

El Tractat de Versalles.

Hi van

prendre part:

Clemenceau

Lloyd George

Wilson

Orlando

Sobre Alemanya i la

reconstrucció europea.

Alemanya ho considerarà una imposició (diktat),

car és humiliada, imposant-li duríssimes

condicions.

A la llarga generà greus problemes (IIGM).

Tractat més destacat.

Clàusula de la responsabilitat.

No pot entrar en organitzacions internacionals.

Pèrdues territorials i la prohibició de l’Anschluss.

Alsàcia, Lorena, Prússia oriental, Eupen,

Malmèdy, Schlesvig i totes les colònies.

Limitació de la seva força militar:

Desmilitarització marge esquerra del Rin

(Renània), pèrdua de la força aèria, limitació de la

flota, reducció exèrcit a cent mil homes.

Ocupació del Sarre durant 15 anys.

Pagament de reparacions de guerra (220M marc or).

Exagerada i impossibles de fer front.

Les condicions són tan dures que provoquen tensió entre els

mateixos guanyadors:

GB no vol ser tan dura (vol mantenir el control del mar).

Els EUA no volen tanta humiliació (són els més forts).

Itàlia no obtindrà totes les seves demandes (protesta).

Per la seva banda França vol encara ser més durs (és qui

més ha patit la guerra).

A la llarga

generà

greus

problemes:

Segona Guerra

Mundial

Imperi queda esquartert.

Saint Germain: Àustria-Hongria.

Prohibició

de

l’Anschluss.

Perdrà: Hongria, Iugoslàvia, Galitzia, Txecoslovàquia...

Limitacions

militars.

Pèrdues territorials.

La resta de tractats: Nevilly: Bulgària.

Trianon: Hongria.

Sèvres: Turquia.

La resta de tractats, sobre els aliats

alemanys, en general tenen dos

punts fonamentals:

Pèrdues territorials.

Limitacions militars.

Les conseqüències de la Gran Guerra.

Demogràfiques.

10M de morts, desapareguts, a més d’uns 6M de

ferits i mutilats.

Dèficit de joves, població activa, la qual cosa incidí en

un elevat descens de la natalitat (generacions

buides).

Econòmiques.

Europa perdrà de manera definitiva l’hegemonia

econòmica mundial.

Patí una gran devastació, sobretot França.

Es donà la subproducció, una gran inflació...

Alemanya ho tindrà pitjor (reparacions de guerra).

Endeutament d’Europa respecte els EUA.

Els nordamericans són els grans beneficiats del conflicte

(atorgaren crèdits, realitzaren grans vendes).

El Japó també resultà molt beneficiat econòmicament, car

augmentà la serva producció industrial.

Polítiques i Geopolítiques.

A Europa:

Avenç de la

democràcia: S’aplica el sufragi universal.

La crisi d’entreguerres veurà com sorgiran els

moviments totalitaris.

Comença el vot femení.

Moltes de les dinasties tradicionals

(autoritàries) són enderrocades.

Aparició de les nacionalitats europees, afegida a una

política fronterera nefasta.

A la llarga ocasionarà multitud de conflictes.

Els tractats de pau

modificaren els límits

territorials i provocaren

l’aparició de nous

Estats

Hongria, Txecoslovàquia,

Iugoslàvia, Polònia, Finlàndia,

Estònia, Lituània i Letònia.

El declinar europeu és molt

clar, mentre es produeix

l’ascensió dels EUA i el Japó.

La Revolució Russa significarà

l’aparició de l’URSS.

S’inicia el procés d’emancipació de

les colònies.

Socials. La guerra significarà grans canvis en

l’estructura social de molts països.

Mentre la misèria afectava a una part de la població,

“nous rics” feien ostentació de la seva riquesa.

La crisi de la postguerra estimularà la tensió social.

Augmentarà el racisme, la xenofòbia i el puritanisme.

La crisi de consciència europea

possibilità l’arribada influències

orientals.

Augmentà la tensió social.

Dificultats d’integració dels excombatents.

Es trencà el moviment obrer.

Hi haurà una clara presa de consciència

femenina (sufragisme).

Les dificultats dels primers anys de postguerra provoquen una crisi política. Alemanya no pot pagar les reparacions de guerra i França ocupa el Ruhr (1923). La tensió augmenta. Per tal de solucionar aquest problema es realitzà el Pacte de Locarno, 1925. Aquest pacte va permetre la teòrica reconciliació francoalemanya, amb l’acceptació de les fronteres occidentals d’Alemanya, així com l’acceptació del Pla Dawes, per afavorir el pagament de les reparacions de guerra. Milloren les relacions diplomàtiques, i això fa possible el Pacte Briand-Kellogg, 1928, sobre seguretat col·lectiva.

C.Aranda & J.Manero

Creació de la Societat de Nacions.

C.Aranda & J.Manero

La creació de la Societat de Nacions. La Gran Guerra fou un conflicte sense precedents per la magnitud del desastre. Ja durant la guerra Wilson proposa crear una organització per preservar la pau mundial. Així sorgí la Societat de Nacions. Volia garantir la pau (negociació, transparència) i fomentar la cooperació internacional. La seva seu es trobava a Ginebra. Tenia dos organismes bàsics, l’Assemblea General (45 estats) i el Consell (guanyadors (F, EUA, GB, I, Japó) i 4 estats). No tenia força moral, car els vencedors no hi ingressaren, com tampoc ho va fer l’URSS ni els mateixos EUA. Fracassarà. No evitarà la II GM.