Força gent es passa la vida quei-xant-se del que els altres fan. Obé del que els altres deixen defer. I sovint, d’ambdues coses.En l’educació del jovent no éscert allò de “qui dia passa, anyempeny”. Es malmenen videsreals si no es va per feina: unany perdut ja és massa. Els re-sultats i la realitat de l’ensenya-ment a casa nostra necessitagent valenta: els nostres col·le-gues ho són, però ens han fallatels líders.Sabíem –però només ara ens

atrevim a escriure-ho– quecerts moviments de renovació

pedagògica del país, tan macosper fora i tan estètics, han resul-tat greument inútils i fins i totperjudicials. Aquell bonisme,aquell llenguatge aparentmentintegrador, potser eren políti-cament correctes o interes-sants però han conduït moltsprofessionals, famílies i alum-nes a una trista anèmia forma-tiva: quina llàstima! Cerquemsolucions? En proposo una quefunciona d’allò més bé a forçapaïsos: ens cal una avaluació ex-terna, independent del govern idel Departament d’Ensenya-ment, que orienti i il·lusioni tot-hom. Necessitem una indicaciói un criteri clars, per matèries,sobre què ha d’ensenyar el do-cent i què ha de saber el jove.Cap trauma. Cap competitivi-

tat iniqua. Cap mena de punya-lades entre professionals. Novolem que se’ns pagui en funciódels aprovats que donem. Imolt menys que es valori l’ense-nyament amb un “progressaadequadament”. Això pot serun comentari en passant peròno pas la qualificació: així bai-xem i baixem els nivells, perquedar bé, i aleshores res no tésentit.No fa gaire, a Londres, vaig

remenar a la llibreria Watersto-ne’s de Gower Street fins a tro-bar llibres dels exàmens GSCE.Allà es fixa el nivell, per matè-ries, per als estudiants adoles-cents: currículums clars i ope-ratius, exemples d’exàmens, in-dicacions pedagògiques exi-gents. Això tira cap amunt! Re-

facin, si els plau, els papers delDecret 143/2007 i associats:necessitem que s’estableixi quècal saber. I que això sigui judicatper un avaluador independent,amb unes proves serioses, i nola broma que es fa ara.El docent dóna una nota de

continuïtat, i això és just i és bo.Però qui ha de posar el llistó hade ser algú diferent. I s’ha de fertot públic –com al Regne Unit– iaquí no passarà res: tots tin-drem motius per millorar.Si algú ens volgués baixar el

sou als qui no tinguem tantd’èxit, serà ben segur queaquest tal no serveix per dirigirla Conselleria d’Ensenyament.Tant de bo la il·lusió del nostrealumnat fos com la que els bri-tànics tenen davant dels A le-

vels i la difusió dels resultats decada centre.Parlar, en general, de fracàs

escolar és un mite: estadísticabarata. Si el primer any no s’as-soleixen els nivells previstos, jaens hi esforçarem per fer-ho mi-llor. O és que en queda encaraalgun, de polític, que gosi dirque si l’alumnat no s’esforçase’ls ha de posar exàmens méssenzills? Aquesta va ser l’aplica-ció errònia del concepte decompetències bàsiques on se’lsdemanava allò que saben tambéels que no van a escola. Posem-nos a treballar: que el 2011-2012 sigui l’any de l’esforç i dela satisfacció dels deures fets.

Professor de filosofia a l’Institut Illa de

Rodes (Roses) / fserra@catalonia.net

— — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — —

Ensenyament: una primera solucióXavier Serra iBesalú

El Punt, 6/7/11

http://www.elpunt.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/431343-ensenyament-una-primera-solucio.html