El Pedraforca

El Pedraforca és un massís emblemàtic del nostre paisatge i representa una fita clàssica de

l’excursionisme català. La seva silueta calcària, amb dues puntes (pollegons) separades per un coll profund és la imatge amb més personalitat del

Prepirineu.

Per a joves de 12 a 16 anys

Aquesta excursió la podeu trobar al llibre Explorar

Catalunya

Volum 3

Excursió nº 66

La nostra ruta comença a tocar del Mirador de Gresolet, tot just a la zona habilitada com a pàrquing

Allà mateix ja trobem la marca d’un dels senders de petit recorregut que travessen el massís

Al començament del pàrquing trobem uns esglaons de pedra que, mai millor dit, ens indiquen l’inici del camí cap al cim del Pedraforca

La cruïlla de camins és evident i està molt ben senyalitzada. Nosaltres anirem en direcció al refugi Lluís Estasen i el coll del Verdet

Es tracta d’un camí molt fressat pel pas continu de persones que pugen al Pedraforca o que, simplement, s’acosten a la zona del refugi per tal de fer una passejada

En aquesta primera fase del recorregut, trobarem algunes cruïlles i uns cartells antics que resulten

il·legibles. De totes maneres seguim pel camí més fressat

X

El qual està marcat amb els senyals de pintura característics dels senders de petit recorregut

Més endavant, tornem a trobar una altra cruïlla amb un altre cartell de fusta. Nosaltres, però, continuem recte.

El camí de la dreta està clarament barrat per una creu blanca i groga que ens indica que la nostra ruta no continua per allí.

Al llarg del recorregut, trobarem d’altres marques de pintura, com és el cas d’aquestes marques taronja tot just abans d’arribar al refugi

Alguns encreuaments, com aquest sender de l’esquerra, no ens han de confondre. El nostre camí continua recte tot i la manca de senyals de pintura.

X

Ens trobem davant del refugi Lluís Estasen, tot just al peu de la impressionant cara nord del Pedraforca.

Podem parar un moment, agafar aigua de la seva font, gaudir del paisatge i conèixer com és un refugi de muntanya

Just a tocar del refugi, trobem un indicador amb les diverses excursions que es poden fer des del refugi.

Nosaltres anirem en direcció al coll del Verdet, i la tornada la farem per la tartera.

Li diem adéu al refugi fins la nostra tornada

Al costat del refugi, també trobarem unes marques verdes i blanques que ens indiquen una drecera que porta al refugi des de la pista del Collell

Des d’aquest punt podem observar la cara nord, amb les seves canals i fer-nos una idea de la pujada tot resseguint la línia de la carena

Continuem per un camí evident marcat amb les marques del PR

Hi ha infinitat de petits corriols que surten del camí principal, la majoria oberts pel bestiar, d’altres per

boletaires o escaladors. Nosaltres avancem pel més marcat, cercant les marques grogues i blanques

X

El camí travessa canals i tarteres

El paisatge és impressionant. La roca calcària s’acosta a nosaltres com si ens convidés a apropar-nos als seus dominis, a la magnífica cara nord

Al començament del recorregut, el camí transcorre quasi paral·lel a la pista forestal que porta al Collell i que podem observar a la imatge

En aquest punt, el camí es troba interromput per un despreniment que ens demostra la força de la muntanya i la nostra insignificança respecte de la natura

Aquest pas el superem fàcilment, com si es tractés d’una porta a la muntanya

A partir d’aquí, el camí comença a enfilar-se, tot resseguint les marques del PR

També apareixen algunes marques grogues, com aquesta, però de moment ens oblidem d’elles i ens centrem en les marques del PR

Fins i tot, travessem una conducció d’aigua, que de ben segur aprovisiona el refugi d’aquest líquid tant important

Continuem travessant canals. En realitat, n’hem de travessar quatre de diferents

I la cara nord ens observa ben atentament

El camí és evident

I travessem la famosa Canal del Riambau, la més profunda de les quatre canals que travessem durant aquest primer tram del recorregut.

Tot seguit, el camí puja i guanya alçària.

Tingueu en compte que des del pàrquing fins al Coll del Verdet hem de guanyar més de 650 metres de desnivell

I la roca ens contempla

La pujada comença a ser evident.

Només cal mirar enrere per veure com s’enfila el camí

I la vista sobre les muntanyes del voltant és espectacular. Arribar fins aquí només per veure aquest

paisatge ja val molt la pena

El camí és dur i requereix un cert entrenament, però això no treu que tinguem els ulls ben oberts per gaudir de la natura

Tot i que, de ben segur, les nostres cames començaran a notar la muntanya en la seva plenitud

Una mica més endavant, trobarem un altre

indicador, que assenyala la ruta cap a les Set Fonts i

ens indica el camí que hem fet fins ara

És un bon lloc per descansar, ben marcat i que ens evita desviar-nos del camí

El nostre camí és evident, i la fletxa vermella ens ho deixa molt més clar. Diem adéu al corriol que porta a les Set Fonts

I comencem a enfilar-nos en direcció al Coll del Verdet, tot fent servir les mans en algun punt concret.

Les marques de pintura groga i blanca són evidents.

La vista és colpidora

I podem aprofitar per fer alguna foto.

Roca, cel, arbres… un conjunt immillorable per a una fotografia.

A l’esquerra del camí trobem la bauma de la Rua Gran, de vital importància en cas de mal temps.

Com heu pogut comprovar al llarg del camí, el Pedraforca no és el lloc més recomanat en cas de pluja. Si la previsió no és òptima, millor deixar l’ascensió per un altra dia

Continuem la pujada per un pendent pronunciat

L’esforç val la pena

Darrera nostre podem veure el Cadí , amb els Pics de la Comabona, el Coll de Tancalaporta… més objectius per les nostres botes

Aturem-nos i gaudim de la muntanya

Per aquesta zona rocosa arribem a un torrent, que pujarem per l’esquerra

Allà trobarem la font de Ruagran que raja d’un tronc col·locat a terra

A partir d’aquest punt, començarem a trobar algunes fites de pedra. A l’hivern, la neu amaga les marques de pintura tant evidents a l’estiu

La natura a l’alta muntanya és exuberant, només cal contemplar-la

Les marques de pintura són evidents

I el camí s’enfila enmig de fites i marques

Algunes de les quals semblen col·locades artísticament

Si hi aneu un cap de setmana a la tardor, també podeu aprofitar una estona per buscar bolets

Ens acostem a la base de les parets i cada vegada semblem més insignificants

Sempre ens sorprèn veure un

animal com aquest prop del coll del Verdet

Sobretot tenint en compte que el camí costerut s’enfilapel bosc, tot resseguint les marques de pintura

Ens acostem a la zona on el bosc comença a desaparèixer per deixar pas als prats.

Aquest tronc serveix com a base natural per a la fita.

Respirem fort i gaudim de la muntanya

Entrem al domini del pi negre, amb les seves formes capritxoses esculpides pel fred i la neu

Ens acostem al coll i les marques se situen en punts prominents, com és el cas d’aquest tronc

Ara ens falta el tram més costerut fins arribar al Coll del Verdet

En aquesta zona, les cames noten el fort

desnivell enmig d’un paisatge encisador

Davant nostre, ja podem veure el coll

Si les nostres forces ens ho permeten, gaudim de les flors d’alta muntanya. Val la pena!

És un tram de pujada continua i forta, però la visió del proper coll ens ajuda a superar les rampes finals

Ja som a dalt del coll del Verdet, a 2224 m d’alçària

Es tracta d’un lloc ideal per agafar forces abans

de la grimpada

I gaudir una vegada més de la muntanya.

Al fons, el poble de Gósol

Al coll del Verdet abandonem les marques del PR, que tornarem a trobar l’enforcall, i seguim marques de pintura groga, que ens acostaran cap a la base de les parets

També trobarem fites de pedra que ens complementaran les sovint discretes marques grogues

El camí, en forta pujada, ens acosta a la canal per la qual hem de pujar.

En aquesta zona el bosc ha deixat pas als herbassars i a la roca nua

Ja som a peu de paret i podem observar com la gent enfila la grimpada inicial

Busquem les marques de pintura groga de la paret, tot cercant el millor camí a la pujada.

Cal parar molta atenció d’agafar-se molt bé, pujar sense pressa i gaudir de l’ascens.

Atenció a les pedres soltes i a la gent que puja davant nostre. Qualsevol pedra que caigui pot ser molt perillosa.

En aquest primer tram, cal que ens familiaritzem amb el terreny i que ens aturem per poder cercar el millor camí

Es tracta d’una roca excel·lent, la

qual cosa facilita la pujada

Veurem com de seguida anem

guanyant alçària

Per trams força

verticals

No cal dir que aquesta no és una pujada apta per a gent sense gaire experiència a la muntanya o amb vertigen.

Si no és així, gaudiu de la pujada i feu algunes fotos de record, l’ocasió s’ho val.

Les marques grogues ens

aniran orientant. Cal seguir-les

per tal d’evitar situacions perilloses.

Roca calcària en la seva màxima expressió

La canal de pujada és evident, però no val a badar amb les pedres soltes, el gran perill d’aquesta grimpada, sobretot en caps de setmana de molta afluència de gent

Guanyem alçària, i als nostres peus

el coll del Verdet

La pujada és més llarga del que sembla a primer cop

d’ull, ja que hem de carenar tota la cresta nord.

De totes maneres, ja podem veure la famosa

enforcadura.

Ara ens cal anar

grimpant la cresta,

sempre amb molta

cura i atenció

El camí, no és absolutament dret, també trobarem punts més plans per descansar i relaxar-nos

Tot just abans de començar una nova pujada

El desnivell es nota i, malgrat que a les fotografies no ho sembli, el camí puja de valent, tot cercant el cel i els núvols

Ja veiem el cim i algunes fites monumentals. Cal estar atents als núvols i als canvis sobtats del temps. No cal dir que aquesta cresta no és el millor lloc del món per trobar-se amb una tempesta o amb boira

Continuem el camí. Com podeu veure, el Pedraforca a finals de

l’estiu no és el millor lloc si voleu solitud a la muntanya

En molts moments, el millor que podem fer per baixar és recolzar el cul a terra i assegurar les nostres passes. Cal ser eficients i evitar relliscades innecessàries.

Ja portem una bona estona movent-nos per la roca i la pintura groga és la nostra companya

Ja falta poc per arribar al cim

No cal dir que aquesta pujada no us la recomanem a l’hivern. El fred i la neu la fan molt perillosa i la roca excel·lent que tenim als nostres peus, pot tornar-se molt lliscant amb una prima capa de gel a sobre.

Ja tenim davant nostre el cim.

Aquestes parets verticals de la cara nord han viscut a les seves vies i canals bona part de la història de l’alpinisme català

De totes maneres, cal que controlem la nostra curiositat. No hem d’oblidar que a tocar del nostre camí hi ha grans canals verticals

Continuem pujant i baixant tot resseguint les marques

Si mirem enrera podrem veure tot el camí que hem fet fins aleshores

I ens emocionarem davant de la grandiositat de la

muntanya

Darreres passes i ja som al cim

El cim és petit, i en dies com

aquest quasi és necessari fer

cua per poder arribar-hi.

Enfront nostre, el Pollegó Inferior i la seva impressionant paret

Si mirem bé potser trobem

escaladors

O fems d’isard a dalt del mateix cim

La vista és impressionant, però

els núvols comencen a concentrar-se als

cims . És el moment d’iniciar la baixada

Seguint les marques

grogues ens dirigim cap a l’enforcadura

La baixada és clara i evident i cal anar amb

compte amb la caiguda de

pedres

Una vegada hem arribat a l’enforcadura cal perdre un moment per cordar-se ben fort les botes abans de baixar-la

Un repàs a la motxilla i comencem la baixada abans que canviï el temps

La baixada és pronunciada, com si

ens conduís a un abisme...

Al començament,

el terreny és descompost i cal cercar el

camí que ens porti a la

tartera

Cercant allà on es dipositen les pedres més petites que ens permetin baixar més còmodament clavant els talons a la pedra solta

Durant una bona estona hem de cercar la millor pedra per la baixada

La millor manera de no fer-se mal és lliscar tartera avall

I ser àgils en les relliscades

Al llarg de la baixada, trobarem també les marques del PR. La

tartera ens permet baixar cadascú al seu ritme, uns

corrent, i altres més a poc a poc

De totes maneres, podem aturar-nos a descansar i gaudir del paisatge

Durant la baixada podem observar com les botes i els pantalons s’omplen d’un polsim blanc provinent de la pols que desprenen les roques de la tartera

Abans de marxar és molt important revisar l’equip que portem, especialment les botes. En cas contrari, sempre ens podem trobar amb imatges com aquesta, d’una reparació d’urgència

En alguns punts, es formen cues, sobretot en espais que acostumen a ser relliscosos i on és fàcil caure

L’espectacle de la tartera és impressionant, però cal tenir cura amb la caiguda de blocs grans de pedra

Hi ha milions de pedres que formen la tartera. D’un any per l’altre, però, el paisatge canvia, depenent de la quantitat de neu que hagi caigut o el fred que hagi fet.

Cada vegada la tartera es fa més estreta i les marques del PR es fan més evidents

A l’esquerra, trobem la desviació que ens ha de portar de tornada al refugi Lluís Estasen. Només cal seguir les marques grogues i blanques que, en aquest cas, estan acompanyades per una inscripció de color blau que diu “acampada”

El camí es fa evident i s’allunya de la tartera

El camí és planer i circula a través del bosc

Ara només falta anar seguint el camí per tal d’acostar-nos al punt de partida de l’excursió

Les marques grogues i blanques ens acompanyaran fins al final de la jornada

Ja només ens falta travessar la tartera

provinent del pic de Cabirols per tal de

veure el refugi

Trobem un pal indicador del camí que des d’aquest punt ens portaria a Saldes. Seguim el nostre PR

A peu d’aquest pal, hi trobem una curiosa pedra pintada, on se situa el poble de Gósol tot just a l’altre extrem de la muntanya

Últims metres del camí...

I tornem a ser tot just davant del refugi

Ara només ens falta desfer el camí fins al Mirador de Gresolet

I acomiadar-nos de la muntanya. Fins a la propera...