Tema : L ART CLÀSSIC II . ROMA - ildefonsosuarez.es · L’arquitectura A/ Característiques...

© Reme Serrat Benlliure / Ildefonso Suárez Garrido

1

Tema : L’ART CLÀSSIC II . ROMA

I.- Context Històrico-Cultural II.- L’art etrusc: antecedent de l’art romà. III.- Característiques Generals de l’art romà. IV.- L’arquitectura

A/ Característiques generals B/ La ciutat romana C/ Construccions urbanes: El Fòrum. El tem-ple. La Basílica. Les Termes. La vivenda D/ Els edificis espectacles: El Teatre. L’Amfiteatre. El circ. E/ Monuments triomfals i commemoratius: L’Arc de Triomf. La columna

F/ Obres d’enginyeria: L’aqüeducte. El pont. La calçada romana.

V.-Escultura V.1.- El Retrat a/ Característiques Generals. b/ Evolució del retrat V.2.- El Relleu Històric. a/ Característiques Generals. b/ Obres.

VI.-Pintura Romana VII.-El Mosaic

I.- CONTEXT HISTÒRICO-CULTURAL

El que hui coneixem com art romà té el seu origen en una triple in-fluència, la cultura dels pobles de la regió del Laci (d’ahí poble llatí), al vol-tant de Roma; la del poble etrusc, originari de la regió d’Etrúria i la de l’art grec, ja present a la península itàlica cap al segle V aC a la regió de Magna Grècia. PERÍODES.- Segons la llegenda, Roma fou fundada el 753 a.C. pel primer rei llatí Ròmul (llegenda de la Lloba i Ròmul i Rem).

Monarquia: Del 753 al 510 la ciutat de Roma és governada per set reis. Tret del primer, els reis són etruscos ja que Roma va caure sota la dominació etrusca fins el 510, quan els romans van aconseguir expulsar a Tarquini Sever, darrer rei etrusc. República: Aleshoress, cansats de reis, els romans funden la República Romana i inicien la seua expansió. El fet de ser un poble assetjat, els va fer aprendre a viure en permanent estat de guerra i la seua estratègia era ben senzilla: la millor defensa és un bon atac. Així van iniciar la seua expansió por la península italiana. Al segle III ja havien absorbit el regne etrusc i la resta d’Itàlia. Aviat van a ser atacats per la potència veïna que pugnava amb ella pel domini de la Mediterrània occidental, Cartago. De les Guerres Púniques Roma resulta dominadora de l’Occident i ben prompte conquerirà la Mediterrània oriental fins convertir-la en un Mare Nostrum. Imperi: La República s’estén fins l’any 30 a.C. quan, després de Julio Cèsar, August és proclamat emperador i la República romana es converteix en Imperi Romà. August viu fins l’any 14 i amb ell té lloc el cènit militar i cultural de l’Imperi instaurant un llarg període de “pax romana”. Tot i això, des d’ell fins a les darreries del segle V dC, l’Imperi no pa-ra de declinar. Després d’August vindran Tiberi, Cal·lígula, Claudi, Neró, etc, pertanyents a les famílies patrícies, Júlia, Clàudia, Flàvia, etc.

En 313 es produeix l’Edicte de Milà. L’emperador Constantí permet y acull el cristianisme com a religió i trasllada


2

la capital a Constantinòpolis (Constantinoble, Bizanci). Llavors comença l'art Paleocristià o tardoromà. En 380 l'emperador Teodosi declara religió oficial i única el cristianisme. A la seua mort, divideix l'Imperi entre els seus dos fills Honori i Arcadi. La part occidental sucumbirà el 476 dC, després de ser derrotat el seu últim emperador Ròmul Augústul pels Odoacres. La part oriental sobreviurà fins al segle XV i en ell es desenvoluparà l'anomenat art bizantí.

INFLUÈNCIES.-

L'art romà serà tribut, d'una banda, del realisme etrusc, que aportarà els "retrats" en les seues tombes, així com l'ús de l'arc i la volta, que els etruscos van importar de Mesopotàmia.

En ser un poble petit que s'expandeix militarment i que ha d'ocupar amplis espais amb diferents re-ligions, l'arquitectura serà fonamentalment pràctica i menys estètica que la grega, dirigida menys a allò religiós i més a respondre a les necessitats d'organització i entreteniment dels habitants de les urbs. D'aquí, les calçades, circs, teatres, temples, clavegueres, ponts, aqüeductes, etc.

Però no cal oblidar que ja els etruscos i, posteriorment, els romans "van contactar" amb l'art grec molt aviat (s.V aC.) i fins i tot van colonitzar l'Hèl·lade al segle II aC. Per això gran part de la tècnica i models romans s'inspiren en l'art grec en totes les seues etapes. Així els etruscos "van copiar" la forma dels temples grecs i cert hieratisme en les seues estàtues a la manera dels Kuros, mentre que els romans de la república i l'imperi van imitar la tècnica i els models grecs clàssics i hel·lenístics. En certa manera es produeix un triomf cultural dels vençuts (grecs), sobre els vencedors (romans).

Això ha donat lloc a una certa polèmica historiogràfica entre els que opinen que no hi ha un art romà independent del grec i els que li donen a l'art romà prou entitat pròpia. Avui s'obre pas el corrent que diu que l'art romà és deutor del grec en tècnica i models, però que aporta un sentit o finalitat nova a l'arquitectura i escultura amb aportacions universals com l'arc, i la volta i el sentit propagandístic, al servei del poder, de l'art. Així com un art "popular", per a les classes mitjanes que aporta entre altres qüestions el retrat.

II. L’ART ETRUSC, antecedent de l’art romà. Aquest poble situat a la regió italiana d'Etrúria, té un origen incert. Possiblement procedia d'Àsia Menor, encara que altres autors afirmen que sempre es van localitzar a la mateixa Etrúria. És un poble que rendeix culte als seus morts, per aquest motiu les seves manifestacions artístiques estan relacionades amb el tema de la mort. Són importants les seves tombes, decorades amb frescos de clara influència grega i que presten molta atenció al retrat. Les escenes tracten as-

pectes alegres de la vida. Els sarcòfags estan decorats amb l'efígie del difunt que apareix semigitat sobre la tapa. També hi ha urnes cineràries (vasos canopis) decorades. Es tracta de perfectes retrats de les persones que descansen en els fèretres, ja no estan idealitzades com en les representacions gregues. En arquitectura, els etruscos introdueixen l'ús de l'arc, la volta (de vegades voltes falses), importat de Mesopotàmia, i que ells desenvoluparan amb absoluta perfecció (restes de la Claveguera Màxima de Roma). També la columna toscana, de fust llis, i tan utilitzada pels romans, és de creació etrusca. El símbol del traspàs de la cultura etrusca a la romana podrà considerar-se en una escultura anomenada "La lloba Capitolina". Es tracta d'una obra etrusca realitzada en bronze que alguns indiquen que té proce-dència hel·lenística. És el símbol de la ciutat de Roma, origen del gran Imperi Romà. En realitat només la figura de la lloba és etrusca, els nens Ròmul i Rem són afegits al s. XV.

Reconstrucción templo etrusco

Columna Toscana


3

Lluci Juni Brutus

Sarcòfag etrusc

La Lloba Capitolina

III. CARACTERÍSTIQUES GENERALS DE L’ART ROMÀ.

Eclecticisme: La cultura i l'art de l'antiga Roma respon, com hem vist, a moltes i variades influènci-es, etrusques, gregues i hel·lenístiques.

Així en arquitectura els romans fonen l'ús de l'arc de mig punt, la volta de canó i d'aresta amb els ordes grecs, als quals afegeix el toscà i compost,

També va afegir el romà en arquitectura la seua priorització pels aspectes tècnics i funcionals da-vant dels estètics, la qual cosa va permetre un gran desenvolupament de l'enginyeria.

Quant a l'escultura cal destacar la còpia de models grecs, però adaptada al fet que prevalguera freqüentment el gust pel realisme associat a la consciència històrica del poble romà. D'ahí l'èxit del retrat i del relleu històric.

A més, els grecs tenen un art bolcat cap a l'exterior, reflex d'una intensa vida pública, de comunitat; els romans, en canvi, es bolquen cap a l'interior, per a ells el nucli fonamental de la societat és la família, i per això presten especial atenció a l'habitatge. Es desenvolupa així moltíssim en les parets i sòls de les "viles i domus" la pintura i el mosaic

IV. L’ARQUITECTURA. A/Característiques generals.

1. - Serà una arquitectura més ornamentada que la grega. Augmenten els temes decoratius, la co-lumna deixa de ser només un element sustentant per esdevenir pura ornamentació (exemple: tem-ples pseudodípters). 2. - L'arquitectura és pràctica i utilitària. Utilitzaran elements i recursos d'altres civilitzacions, sem-pre que serveixquen als seus interessos. La volta, l'arc i la cúpula és de procedència etrusca. Gràci-es al seu ús podran tancar espais molt amplis que una arquitectura arquitravada no permetria. 3. - Predomina el sentit colossal, tots els edificis tindran grans proporcions. És típic d'un estat que es considera amo del món. A més els edificis han de proporcionar, per complir òptimament la seua comesa, un espai per a l'oci i per al treball. 4. - Es potencia la focalització (incidir la mirada en algun lloc de la construcció a destacar), la per-spectiva, la simetria, tant a l'edifici en si, com en la integració dels mateixos en l'espai urbà. 5. - Davant d'una arquitectura aclaparadorament religiosa com era la grega, la romana és molt més civil i militar. Si els grecs són urbanistes més que arquitectes, els romans més que arquitectes són enginyers. 6. - Pel que fa als materials, els romans fan servir els materials més barats i sòlids: el maó, el for-migó, el carreu quan cal, etc. El formigó o morter el fabricaven amb calç com a base d'unió i còdols o grava. El resultat era un material fort i barat. L'exterior d'aquests murs podia anar revestit amb plaques de pedra o marbre per donar-li més vistositat.


4

Els romans construïen amb quatre sistemes d'aparell als quals els van donar noms:

1. - Opus reticulatum: és només revestiment a base de tessel·les (normalment de maó) pi-ramidals amb base quadrada. 2. - Opus testaceum o latericium: són maons a soga i tizón. 3. - Opus incertum: blocs de pedra irregulars amb carreu només en les cantonades (maço-neria). 4. - Opus cuadratum: blocs paral·lelepípedes (carreus) units amb morter.

7.- En arcs només utilitzaran el de mig punt i quant a sostres usen l’adovellada però també la volta de canó, la d'aresta i la cúpula semiesfèrica o de mitja taronja. 8.- Pel que fa als suports els romans copien el concepte d'orde arquitectònic dels grecs i de fet uti-litzaran els tres ordes grecs però amb plena llibertat: allargant les seues proporci-ons, superposant els dife-rents ordes en les plantes d'un mateix edifici, etc. No obstant això ells creen dos ordes que són pròpiament seus: l'orde toscà i el com-post.

L'orde toscà és d'origen etrusc, els quals l'havien copiat dels Doris, per això no és més que una simplificació del Dòric. La columna té basa simple i el fust és llis i una mica més llarg. La resta és igual.

Van utilitzar molt el corinti hel·lenístic perquè era el que tenia més presència, el més carregat però aviat van crear ells mateixos un orde compost similar al corinti: és una combinació de vo-lutes jòniques i fulles d'acant corínties.

B.- La ciutat romana En gran part dels territoris conquistats, el domini romà va marcar el pas del llogaret a la ciutat. Els romans són urbans, creuen en la ciutat com a unitat administrativa, militar i eco-nòmica. Ells divinitzen una ciutat i tot l'Imperi portava el seu nom. Aquest passat converteix els romans en urbanistes con-vençuts, però més pràctics que els grecs. Hi ha dos tipus de ciutat: les "coloniae" o de nova planta i les "municipia" sobre un nucli ja existent. Ells són igualment bons reformant i rehabilitant ciutats antigues com construint-ne de noves.


5

El model el prenen de la ciutat hel·lenística alexandrina: un recinte de planta rectangular o quadrada, dotat de portes en cadascun dels seus quatre costats. Dues artèries principals formen una creu dins el recinte: el Cardus de Nord a Sud i el Decumanus d'est a oest. En la intersecció d'ambdu-es se situa el Fòrum o plaça major, també amb funcions polí-tiques, com l'Àgora. D'aquests dos carrers principals naixen altres carrers secundaris que van articulant la ciutat però cap no es decora com els dos principals, amb pòrtics i columnates. El Pomerium és la línia sagrada que envolta la ciutat, la qual podia ser una muralla segons les necessitats defensives i des-prés hi havia les necròpolis, sempre extramurs.

C/Construccions urbanes

C1/El Fòrum Era el centre urbà, religiós, polític i comercial. Al seu voltant es trobaven els temples, les basíliques civils (no cristianes), el Se-nat, les botigues, les biblioteques. Normalment era una plaça enllossada, envoltada de pòrtics i decorada amb efígies d'em-peradors. Era el centre cívic ja que era lloc freqüent de reunió, s'hi situaven els predicadors, els oradors que es dirigien al pú-blic des d'una tribuna, etc. El primitiu fòrum romà o Fòrum Magnum de Roma es va que-dar petit per a les necessitats d'una ciutat que va arribar a tenir un milió d'habitants, de manera que se’n van construir d’altres: el Fòrum de Cèsar, el d'August i el de Trajà.

C2/ El temple És una síntesi del grec i l'etrusc. És gairebé sempre pseudoperípter i es diferencia del grec perquè està elevat sobre un pòdium al qual s'accedeix només per una escalinata de la façana principal (al temple grec la Crepis era pels quatre costats). El temple de la Fortuna Viril és un temple jònic del segle I a.C. i situat a Roma. La religió romana també estava al servei de l'Estat i era un element de cohesió. És per això que el temple romà no té tanta càr-rega estètica com el grec. S'hi fan ritus i per això sembla més sobri. La Maison Carrée o casa quadrada és un temple romà situat a Nimes. És també del segle I a.C. i és d'or-de corinti i pseudoperípter.

Maison Carrée

Fortuna Viril

Temple de Vesta

Pompeia


6

Entre els temples de planta circular el més important és el consagrat a la deessa Vesta al Fòrum Mag-num és un temple perípter amb clares influències del Tholos de Marmària. Presenta una coberta cònica de teula i una única naos o cella de planta circular també. Però el temple més grandiós de tot el món romà és el Panteó d'Agripa a Roma. Presenta una pronaos

octàstila, com si anara a ser un temple rectangular, però quan arribem a la naos veurem que aquesta és circular. És un temple de planta circular però façana recta. La naos està coberta per una gran cúpula semiesfèrica (de 43 metres d'alçada i 32 me-

tres de diàmetre). Està realitzada amb materials lleugers per evitar pes i decorada amb cassetons. En la seua clau presenta una

claraboia o òcul que fa més arriscada la seua construcció. Aquesta cúpula és una demostració del domini de pesos i contrapesos que tenien. Se situa sobre un tambor decorat amb mosaics i escultures. Es va començar a construir a finals del segle I a.C. però va ser acabat per Adrià al segle I d.C. C3/ La Basílica És un edifici pròpiament romà, destinat a afers judicials. És seu

dels magistrats i s’hi se ce-lebraven els judicis, però alhora era un centre co-mercial. La seua planta és rectangular amb tres naus, una central més alta i dues laterals separades per co-lumnes.

En la seua capçalera l'absis perllonga la planta central i és el lloc on es col·locaven els jutges. Només s’aboveda i s'il·lumina la central. Les laterals porten sostre pla a l'interior. A l'exterior la central porta sostrada de doble ves-sant i les laterals d'un sol vessant. Les naus laterals tenen un baix sostre obert a la nau central que s'anomena tribuna. Aquest es-quema de planta basilical passarà íntegre a la primitiva basílica paleocristiana a partir de l'Edicte de Milà al 313 però ja amb finali-tats religioses. La basílica més ben conservada és la de Magenci, realitzada en

temps de Constantí, on veiem les tres obertures que donaven accés a les tres naus que, en aquest cas, anaven abovedadas les tres, iniciant així l'esquema general de façana de catedral cristiana. C4/ Les termes Són els banys públics que serveixen també de lloc de reunió i conversa. Eren unes instal·lacions com-plexes, amb sales de gimnàstica, de vapor, massatges, piscina d'aigua calenta o "caldarium", calentada


7

per conductes d'aire calent sota el sòl, piscina d'aigua temperada o "tepidarium" i d'aigua freda o "fri-gidarium". Els vestidors o "apoditerium" estaven al voltant de cada sala. De l'època republicana es conserven les termes de Pompeia on s'aprecia el caldarium. Pompeia era una ciutat d'esplai i vacances. De la fase imperial les més importants eren les termes de Caracalla on podem observar una reproducció. Situades a Roma portaven el nom de l'emperador que les va fer construir. C5/ L’habitatge romà. El precedent era l'habitatge etrusca i consta d'una planta rectangu-lar amb una porta principal que dóna pas al vestibulum pel qual s'accedeix al Atri. L’Atri és el pati central, també rectangular i cobert sols parcialment. La part central de l’atri està oberta a l’exterior i al

seu voltant hi ha una part portica-da, sostinguda per columnes i amb quatre teuladetes amb vessant cap a l'interior. Pel l’obertura entra la llum a totes les estances i l'aigua de pluja es recollia en un estany o "impluvium" mentre que l'aigua de pluja de la part coberta es canalit-zava pel "compluvium" (els quatre teuladets de l'atri) cap a l’impluvium. Els dormitoris o "cubicula" se si-tuen a banda i banda de l'atri a les ales - "alae" de la casa i al fons hi ha les dues sales d'estar, el "tabli-nium" o saló i el "triclinium" o menjador. A partir del segle II a.C. la influèn-cia grega va fer que a la casa se li afegira un pati columnat o "perístilum" amb jardins, brolladors i escultures. Algunes cases tenien a la façana dues "tabernae" a manera d'aparadors i botigues on es despatxaven diferents articles si la casa era d'algun comerciant. L'exemple més clar de casa romana es dóna a Pompeia, on gràcies a les cendres del Vesuvi s'han con-servat fins als nostres dies perfectament. Allà es troba la casa de les Augustals on veiem l'atri i el perís-tilum perfectament conservats.

D/ Els edificis d’espectacles. D1/ El teatre

Deriva del grec tot i que amb innovacions considerables. Les graderies semicirculars o "càvea" es construïen sobre gale-ries voltades, no aprofitant el desnivell del terreny com a Grècia. És per això que el teatre romà té façana exterior i aquesta té una estructura mixta, adovellament més arc i volta i amb els tres ordes en superposició de pisos.

Teatre de Mèrida


8

Entre la càvea i l'escena estava l'orquestra que, en el cas ro-mà, és semiesfèrica i no ultrasemicircular. La seua funció també canvia: servia per instal·lar als alts personatges i no com a lloc del cor (el teatre romà no és mut i la funció del cor passa a un segon pla). Ara el cor es trasllada a un lateral de l'escena anomenat tribuna. El Teatre de Mèrida va ser construït cap a l'any 16-15 a.C. i donat per Marc Agripa (gendre de l’emperador August), data de gairebé la mateixa època de la fundació d’Emerita Augus-ta. Va estar en ús fins la segona meitat del segle IV. La capa-citat del Teatre era d'unes 6.000 persones. De l'època impe-rial és el teatre Marcel on veiem l'exterior amb el sistema mixt i la superposició d'ordes.

D2/ L’amfiteatre

És com un teatre doble, és a dir, circular i tancat, com una plaça de bous i de majors dimensions que el teatre. Es dedicava als espectacles cruents: lluita de gladi-adors (els romans eren uns enamorats de la força), lluites de feres salvatges, sacrificis de lladres o dissidents -cristians- i, fins i tot, combats navals. Eren circulars o el·líptics i l’arena se separava de la càvea per una abalaus-trada molt alta. Sota l’arena hi havia les dependències sub-terrànies de les quals sortien els gladiadors, les feres, etc. A l'exterior es repeteix l'organització de façana del teatre

amb llinda més arc i superposició d'ordes. L'amfiteatre més gran de l'Imperi havia de ser el de Roma, l'amfiteatre Flavi o Coliseum del segle I d.C. Es va començar per Vespasià en el 72 d.C. i va ser acabat pel seu fill Titus l'any 80. Va ser construït per presoners jueus i consta de quatre pisos, de planta el·líptica amb un diàmetre llarg de 187 metres. A l'exterior hi ha superposició d'ordes en els tres primers pisos i llis després. En cas de mal oratge podia cobrir-se amb una gran lona sobre un entramat de raïls, quedant un orifici al centre. Té canalitzacions comunicades amb el Tíber per on podien inundar l’arena per simular combats navals. Un altre amfiteatre menor és el d'Arles, també el·líptic i de dos pisos. És un coliseu petit que avui dia s'utilitza com a plaça de bous. D3/ El circ És l'edifici més gran de tots. Té la seua arrel en l'estadi grec. Es des-tinava a les carreres de quàdrigues i altres exercicis atlètics. La se-ua planta és rectangular allargada i les graderies estan als dos cos-tats llargs i en un dels curts que acaba en redó. L'altre costat curt és recte i s'hi situen les càrceres o quadres de sortida per als carros. La pista d’arena està dividida longitudinalment per l'espina, orna-mentada amb escultures, obeliscos i el pòdium. Als extrems d'a-

Teatre de Sagunt


9

questa espina és on se situaven la meta i l’eixida. Els vencedors eixien per la Porta Triufalis situada al costat curt corb. Degué ser important el Circus Màximus de Roma però no n’ha arribat cap fins a nosal-tres.

E/ Monuments triomfals i commemoratius E1/ L’arc de triomf

És una autèntica creació romana. Es localitzaven en llocs estratègics: als fòrums, aels ponts per passar per sota d'ells, a les fronteres per delimitar territoris, sobre una via pública important o en llocs on s'ha-

via produït algun fet triomfal del personatge al qual es de-dicava. És un monument estatalista que serveix per en-grandir l'Imperi i els qui li serveixen. Hi ha diversos tipus d'arcs de triomf: solen ser de planta rectangular, però també n'hi ha de planta quadrada, amb un sol arc, amb tres i el major més gran, amb els tres iguals o, si és de planta quadrada, amb quatre, un a cada façana, amb obertures a sobre dels arcs laterals o sense. S'adornen amb diverses columnes adossades o no, però totes sobre pedestals o pòdiums i subjectant un entaula-ment que suporta una franja superior anomenada àtic, lloc on s'esculpien relleus o inscripcions commemoratives. La seua estructura sol ser en retícula amb quatre línies verti-cals i quatre horitzontals formant nou espais més o menys

delimitats. Sabem que ja existien en l'època republicana però els més importants són de l'Imperi i, per descomptat, dedicats a empera-dors. El primer és l'arc de Titus del segle I i prop del Fòrum romà. Arc d'una sola obertura central amb dos més petits simulats en els la-terals. Té quatre columnes ados-sades sobre podi, el seu entaula-ment i un àtic amb inscripcions. L'arc de Sèptim Sever és posterior i es troba en ple Fòrum romà. De tres arcs amb el central més gran,

compta també amb quatre columnes sobre podi i amb els murs adornats amb relleus. Després l'entaulament i l'àtic amb inscripcions. Però el més important és el de Constantí d'època molt posterior - s. IV dC -. De tres arcs amb el central molt més gran, l'esquema general és igual que els anteriors: quatre columnes sobre podi que subjecten un entaulament que separa un àtic dividit en tres parts per continuar les línies de les columnes amb pilastres adossades. És un arc molt barroc, en el sentit de recarregat d'ornaments, relleus i medallons so-bre els arcs laterals i una inscripció a la zona central.

E2/ La columna triomfal

També s'erigeix en commemoració de fets i persones i també és una cosa au-tènticament romana, sense precedent. Són de gruix variable, normalment marmòries. S'aixequen sobre un pedestal i de vegades tenen escales interiors

Arc de Constantí

Arc de Titus


10

per pujar fins a l'escultura que corona la columna. Solen anar decorades amb relleus. D'entre elles hi ha un tipus anomenada rostral perquè té similitud amb la rostra o pal d'un vaixell romà. La columna rostral de Gai Duli és del segle III a.C. i recorda el triomf naval del cònsol Gai Duli contra els cartaginesos durant la primera guer-ra púnica. Però la més important d'aquestes columnes és la Trajana de l'any 113, amb qua-ranta metres d'altura, una escala interior i coronada per una escultura que ara és la de Sant Pere, però perquè va ser canviada per la de l'emperador Trajà, al qual es dedicava. Commemora la victòria de Trajà sobre els Dacis. Els seus relleus són una banda contínua que puja en sentit helicoïdal des de la base fins a la punta i que narra els passatges triomfals de la batalla amb un sentit narratiu continu i sense pauses.

F/ Obres d’enginyeria. F1/ L’aqüeducte

És una construcció pràc-tica i funcional, però be-lla alhora. Servia per abastir d'aigua a les ciu-tats. El més gran de tot l'Imperi és el de Segòvia, de temps d'August i Tra-jà. Té 728 metres de llarg i doble línia d'arcs su-

perposats i executats a base de carreus perfectament tallats i disposats sense argamassa. Són també importants el de les Ferreres a Tarragona i el de Los Milagros a Mèrida. F2/ El pont

És el resultat d'una calçada sobre un pont. Les calçades travessa-ven tot l'Imperi i quan aquestes havien de travessar un riu els ro-mans no dubtaven a construir ponts enormes que alhora que obres d'enginyeria són també obres d'art. El d'Alcántara va ser ordenat construir per Trajà al 105 sobre el riu Tajo i amb un arc de triomf en la seuva part central. El pont sobre el riu Gard a Proven-ça és un pont aqüe-ducte on la primera sèrie d'arcs suporta la calçada per on pas-sava la via gala i so-bre ella s'alça una

segona sèrie d'arcs que suporten un aqüeducte d'aigua per sobre. Així una sola obra tenia una doble funció. Tant en ponts com en aqüeductes sobre rius, procuraven que els fonaments no caigueren dins del llit per evitar l'e-rosió dels pilars i si no hi havia més remei, aquests pilars es remataven a vèrtex per fer menys resistència a l'aigua. Els ponts romans gairebé sempre eren de calça-

Pont d’Alcántara (Càceres)


11

da recta, mentre que els ponts amb "gepa" solen ser medievals. . F3/ La calçada romana Era la millor obra d'enginyeria, d'una tècnica superior i la prova està en que encara es conserven gairebé totes. En secció té diverses parts: una solera de terra fina i trepitjada, a sobre blocs més o menys regu-lars i sobre ells una capa de pedres arrodonides de riu i unides amb argamassa. Després el sistema evo-luciona: solera de pedra més o menys regular, després fang o terra ben ajustada, després una capa de pedres arrodonides o cants de riu i després una capa d'argamassa per cobrir els buits entre pedra i pe-dra. Les vies més importants eren l’Appia que recorria Itàlia de nord a sud, la via Aemilia que anava cap al nord-oest pel sud de França i la via Flaminia cap al nord i el Danubi. A Espanya la més important era la via Augusta que, passant per Tàrraco, anava en diagonal fins Emèrita (Mèrida).

V.- ESCULTURA. Dues tendències o corrents coexistiran en l'escultura romana. Un corrent idealista que copia temes i com-posicions de l'art grec. Hi ha així quantitat de Dianes, Mart, Júpiter que es deuen a la multitud de còpies que artistes romans anònims van fer dels originals grecs. Obeirà al gust de les famílies dominants i dels grans edificis oficials. Un altre corrent "popular" realista i d'origen etrusc que derivarà en el gust pel retrat a les escultures i pel relleu històric, narraciones de gestes i fets dels emperadors. V.1 El retrat.

a) Característiques generals.

El costum del retrat ve de la tradició etrusca de fer màscares de cera dels avantpassats tra-ient motlles de les cares dels morts. El retrat havia de ser el més fidel possible, plasmant tant la semblança física com la psicològica. Els retrats romans volen deixar empremta dels individus per ells mateixos i no per la idealització dels seus rostres.

El material més utilitzat és el marbre i el bronze, aquest últim per mitjà del mètode de la cera perduda.

Solen ser representacions de bust (originalitat romana), encara que també n'hi ha de cos sencer. Les figures s'allarguen o s'escurcen segons la moda de l'època. Si es tracta de retrats de cos sencer hi ha múltiples postures: de peu (la més comuna), sedent (normalment per a les dones), eqüestre (postura triomfant pròpia de l'emperador)...

Els temes preferits són les representacions de l'home concebut en funció de la seua catego-ria social. Els emperadors poden aparéixer amb diferents vestimentes segons la seua funció:

o a) funció militar i imperial -amb cuirassa militar o mantell consular- o b) funció de pretor -amb toga i el rotllo de la llei en la mà- o c) funció de sacerdot -mantell al cap i patena en la mà-


12

o d) com heroi –mig nu i amb la corona de llorer al cap; de vegades, junt a l’emperador, es col·loca l’emblema del Déu al qual se li assimila-.

• A Roma no hi ha interés pel cos humà com a Grècia, el que realment importa és la cara. És per això que moltes obres se serveixen de cossos iguals i després es treba-lla el cap de manera retratística, a l'inrevés que passava amb els pastitxos de les primeres èpoques. • Roma introdueix el "retrat democràtic", és a dir, que no només els em-peradors, els déus o els patricis poderosos tenien dret a tenir retrats, sinó que també qualsevol particular podia guardar els seus a casa (funció priva-da). b) Evolució del retrat segons les èpoques. - De l’època de la República. Se segueix la tradició hel·lenística, per exemple en la representació antro-pomòrfica dels rius, com passa amb el seu "riu Tíber". Però al costat d'a-questes obres d'influència purament grega, apareixen ja les típicament romanes, els retrats de la República. Destaca el retrat de Juni Lluci Brutus, o "Romà desconegut", cap en bronze de la primera meitat del s. III a.C, avui sobre un bust renaixentista. Es tracta d'un noble romà que va ser identificat amb el "Libertador" que l'any 509 expulsa l'últim rei de Roma Tarquini el Superb, creant-se així la República. Plàsticament és un treball perfecte de realisme, al qual contribueix la utilització de materials com la pasta vítria usada en l'iris i la pupil·la dels ulls, i l'ivori de la còrnia. Es va aconseguir a partir d'una màscara de guix feta sobre el seu rostre, de la qual, es treia una empremta de cera i d'ella la peça en bronze. Al costat del realisme físic s'obté el factor psicològic. El treball del cabell ens re-corda l'estatuària clàssica grega.

Al costat d'aquest retrat cal també des-tacar el del "romà portant els retrats dels seus avantpassats", i els retrats de "Pompeu el Gran", "Ciceró" i "Juli Cèsar". Es tracta, aquests últims, de bustos molt curts. El cap presenta un cabell de talla molt plana. Existeix encara una influència de l'idealisme grec, però l'enèrgica personalitat és pròpiament romana.

- De principis de l’Imperi, època d’August (s. I a.C.)

Torna una acusada influència del corrent idealista, però per motius dife-rents. Ara ja no són estètics, sinó criteris polítics. August ha d'aparéixer davant els seus súbdits intel·ligent, fort, bo, poderós i, malgrat la seua edat, sense indicis de vellesa. És representat sempre amb una "jove edat madura", més d'acord amb els cànons i proporcions clàssics. Destaquen els retrats de l'emperador de "Prima Porta" i com "Summe Pontífex". L'ano-menat Emperador de Prima Porta va estar realitzat en el seu moment en

August Prima Porta

Emperadriu Lívia


13

bronze o en or, el que es conserva avui és una còpia que Lívia, l'esposa de l'emperador, va manar realitzar en marbre després de la mort del seu marit. L'estàtua està clarament inspirada en el Dorí-for de Policlet, tot i que amb algunes variants: August apareix en actitud d'arenga, estenent el braç cap al front, així mateix la cama esquerra es doblega molt més per agilitar l'estàtica del model poli-clètic. La inspiració clàssica és palesa en el contraposto, la idealització del gest i el treball dels draps. La còpia estava policromada com ho proven les nombroses restes de daurat, porpra, blau, etc, el que accentuaria l'efecte de la peça. Vesteix l'emperador una túnica curta i una cuirassa, en la qual es representen en relleu nombrosos símbols: el cel a la part superior estenent el seu mantell, la Terra en la part inferior, Apol·lo i Diana sobre ella. Al centre un representant de Roma i la Lloba Capitolina. No falta la representació de Mart així com les províncies recentment conquistades, Germània, Hispània i la Gàl·lia. Les faccions de l'emperador estan recollides en un exercici de retrat psicològic insuperable, tot i l’idealisme gestual abans esmentat. El fet que aparega sense calçar i que als seus peus es trobe Eros, símbol de la divinització de l'emperador, pot indicar que aquesta còpia es va realitzar després de la seua mort, quan ja era considerat com un déu. Eros es troba sobre un dofí, símbol de la família Júlia. Altres retrats del mateix període són els de l'emperadriu Lívia, també amb acusada idealització, jove i bonica. Molts emperadors de la mateixa família es divinitzen després de la seva mort (ho solen fer els seus successors perquè després facen el mateix amb ells), per això són freqüents retrats de divinitzats com el de Claudi, seminú, amb corona de llorer i amb l'àguila de Júpiter. Un altre retrat a esmentar és el de l'emperador Cal·lígula, amb un profund estudi psicològic. Els retrats no pertanyents a la família reial són més realistes seguint la tradició popular, són de bust curt i gairebé no tenen policromia, a més, per augmentar el seu efecte, solen tenir l'iris retallat. - De l’època dels Flavis (s. I d.C.)

L'escultura adquireix gran esplendor, amb retrats més reals i familiars, fins i tot arribant a un aspecte una mica des-cuidat, quotidià. Els caps es decanten com a signe de familiaritat i la mida del bust s'allarga fins al pit. De vegades, la part del cos és treba-llada en sèrie i tan sols se li acobla el cap espe-cífic. La mida augmentarà tendint a la monu-mentalitat. En els bustos femenins s'observa l'evolució de la moda sobretot en el pentinat, pujat i amb rínxols en filera. En els homes el cabell s'allar-ga i s'arrissa. Per treballar s'usa el trepant. Amb Adrià comença a generalitzar-se l'ús de la barba i es combinen pedres diferents en les togues per aconseguir major realisme.

- De l’època dels Antonins (s. II d.C.) El retrat es fa ostentós i colossal i els cabells i la barba apa-reixen molt crescuts i treballats a trepà. Destaca l'estàtua eqüestre de l'emperador Marc Aureli, en què el cavall es recolza sobre tres potes. Era una actitud habitual en les representacions dels emperadors, sobre cavall, en posició de revista militar. Vestits amb túnica i estenent el braç en la seua salutació al poble i l'exèrcit. Però no ha arribat fins a nos-

Emperador Adrià

La dama de la permanent


14

altres cap altra escultura eqüestre més que la de Marc Aureli, que va eludir la seua destrucció du-rant l'Edat Mitjana. La seua influència serà decisiva en retrats eqüestres del Renaixement, com el Colleone de Verrochio o el Gattamelata de Donatello.

Com Marc Aureli era un home de raó, en l'escultura no apareix retratat amb els atribucions militars, sinó amb la toga de filòsof. Sota el cavall hi havia la figura d'un bàrbar, avui desaparegut. El retrat psicològic guanya ací molts punts, i la mirada lateral l'acosta al públic. Fins el cavall amb la seua actitud rotunda, però no violenta, contribueix a transmetre la idea de poder seré i savi. La composició és equilibrada i tancada, a això contribueix considerablement la postura del cavall, amb el cap i la cua cap avall i les potes marcant direccions cap al centre de la composició, i la pròpia posició de l'emperador, dominada per l'equilibri i l'estabilitat . Una altra obra és el retrat de Còmode. Es tracta d'un bust llarg amb ex-tremitats superiors. Se li divinitza com a Hèrcules i marca el triomf de la fase barroca de l'art romà. - De l’època dels Severs ( s. II-III d.C.)

Ara s'inicia la decadència de l'imperi romà i, en oposició a ella, s'augmenta el colossalisme dels retrats (en relació inversa al poder real de Roma). Des-taca el retrat de Caracalla, en el qual es fa un estudi moral de l'emperador que reflecteix la seua extrema crueltat, apareix doncs el detall psicològic. També veiem la mirada lateral i una barba petita i curta que es posarà de moda endavant. Les dones es retraten ara amb perruques d'ones làcies. - A partir de finals del segle III

Es va cap a l’anticlassicisme i la simplificació. S'apre-cia una deshumanització i un esquematització profunda dels trets, iniciant un camí sense retorn cap a una idealització màxima de les imatges, que abona l'evolució artística que caracteritzarà l'Edat Mitjana. Destaca el retrat colossal de l'emperador Constantí, ple de simplicitat i hieratisme. Només queda el cap, una mà, un peu i algun que altre membre solt, d'una descomunal està-tua sedent de Constantí. Ara es tracta d'encunyar una representació on s'ha d'imposar el sentit del símbol i per tant de la idealització de qui ostenta el poder. Cal afegir a aquesta tendència la pròpia influència del cristianisme (durant aquesta èpo-ca el cristianisme serà reconegut com a religió de l'Imperi), que atorga un caràcter espiritual a la tasca del governant, el qual accentua la seua idealitza-ció. Una altra obra del moment és l'anomenat Colós de Barleta, possible-

ment un retrat de Teodosi.

V.1) EL RELLEU HISTÒRIC.

a) Característiques generals.

El relleu s'utilitza com a mitjà de propaganda política i prové del costum d'esculpir en pedra les gestes dels cònsols i emperadors perquè el poble els admire. Té el seu precedent en els relleus que decoraven els edificis egipcis i assiris.

Els relleus estan vinculats als edificis commemoratius i tenen sentit narratiu continu. Deco-ren columnes commemoratives, arcs de triomf i altars.

Còmodo

Caracalla

Constantí


15

Si a Grècia els relleus representaven escenes mitològiques, a Roma són fets històrics, to-talment autèntics.

El relleu és de tipus pictòric, realitzat amb un alt nivell tècnic. En ells s'utilitza el detallisme, la perspectiva, els fons paisatgístics i les composicions molt denses. Si la perspectiva ja la utilitzaven els grecs, els densos fons, plens de personatges i paisatge, són típicament ro-mans.

Es tracta d'un Art Èpic, que interessa perquè és veritat. Precisament aquest sentit il·lustratiu passarà a l'art cristià. Si el relleu romà narra els fets històrics polítics i militars, el cristià ens mostrarà els religiosos, tant de l'Antic com del Nou Testament.

b) Obres. - Del temps de la República i començaments de l’Imperi. El seu origen és hel·lenístic, art en el qual s'inspira. Presenta per tant un marcat idealisme quan re-presenta les classes altes. Destaca "Perseu i Andròmeda" i sobretot el "Ara Pacis". L'Ara Pacis és un altar obert, gairebé quadrat, d'uns 10 metres de costat, decorat amb relleus tant en el seu interior com en el seu exterior. Ho va ordenar construir August per commemorar la Pau per ell es-tablerta després del seu retorn de les campanyes d'Hispània i la Gàl·lia. Presenta dues entrades (origi-nalment a l'est i l'oest), la principal amb escalinata per als oficiants, la posterior per a les víctimes. Dins se situava un ara sobre un pedestal on s'encenia el foc pels sacrifis.

- Del temps dels Flavis. (s. I d.C.)

És de destacar l'Arc de Titus, construït cap al 75 d.C. en commemoració de la seua victòria sobre els jueus de Jerusalem. Es caracteritza per la seua recarregada de-coració, la seua composició en tres plans i la seua ma-jor profunditat i perspectiva. S'aprecia un marcat cla-robscur i l'anomenat "barroquisme romà", aconseguit a través d'un efecte d’il·lusió espacial que representa imatges de quàdrigues o llances en perspectiva des del fons. D'aquesta època és també la Columna Trajana que s'allunya de l’hel·lenisme pel seu corrent realista i po-pular. Es tracta ja d'un monument aïllat i no d'un mer suport. Les seues característiques més rellevants són les següents:

- La columna s'eleva sobre un pedestal decorat amb

àguiles, trofeus, etc. - La successió de les escenes es realitza de forma helicoïdal o de rotllo, és a dir com si es tractara d'un guió cinematogràfic amb escenes ordenades cronològicament. - Es relaten les batalles de Trajà contra els dacis. - Presenta perspectiva cavallera i jerarquització de figures segons la seua mida (l'emperador sempre

Ara Pacis

Relleus Arc de Titus


16

més gran). De vegades algunes figures estan situades sobre d'altres. - El paisatge té valor testimonial, tant els campaments com les escenes de lluita en espais oberts són totalment reals (arbres, plantes, muntanyes, rius, edificis ...). - L'execució és un poc ruda ja que de vegades els fons se simulen amb línies merament incises. - També podem veure en aquests relleus alguns errors, tant de proporció com de contingut històric. - De l’època dels Antonins. (s. II d.C.) Destaquen els relleus dels sarcòfags. Fins al segle I se solien cremar els cadàvers, però a partir de la segona meitat del s. I s'enterren, d'ací la necessitat de construir sarcòfags i decorar amb relleus de temes mítics relacionats amb ultratomba. Al principi, se solia fer al capdavant un medalló amb el retrat del difunt, això prové d'influència etrusca. Després preferiran les escenes contínues i de ve-gades se separaran per mitjà de columnes. Aquesta forma de separació serà utilitzada pel primer art cristià. D'època una mica posterior destaca el Sarcòfag Ludovisi deco-rat amb temes mitològics, molt barrocs i amb un ús excessiu del trepant. Entre els seus personatges gairebé no existeix es-pai lliure, de manera que apareixen amuntegats i en postures distorsionades. Ja en plena decadència de l'estil cal esmentar la columna de Marc Aureli que imita la de Trajà. Representa les campanyes d'aquest emperador contra sàrmates i germans. Les seues figures són rígides, sense varietat en les seues posi-cions i la pobresa de modelatge és ben palesa. També podem trobar signes de decadència a l'Arc de Septimi Sever i a l'Arc de Constantí. Aquest últim, malgrat la seua grandiositat, presenta modelatge pobre, composició monòto-na, juxtaposició de personatges, manca de realisme i patent ri-gidesa. Constantí és al centre i a cada costat es disposen els seus súbdits, en posició totalment simètrica. Aquesta rigidesa passarà al primer art cristià. També d'aquest període data la transició cap als sarcòfags cristians amb estrígiles, o decoració geomètrica, que pot ser utilitzada tant en sarcòfags pagans com cristians.

VI. PINTURA ROMANA.

Ens queden molt poques restes de pintura romana, tan sols les de dues ciutats, Pompeia i Herculà, pre-servades per la lava del volcà que les assolar al s. I d.C.

Es tracta de pintura mural, decorativa i profana, que s'usava en interiors. Tracta de cobrir la pobresa de les pedres de maçoneria i el seu paper encara serà més patent considerant la mancança mobiliar que ca-racteritzava, pel que sembla, l'interior de les cases romanes. A més del caràcter purament ornamental, busca altres efectes, com els jocs de perspectiva i amb això l'ampliació fictícia dels espais interiors. Utilitzen la tècnica al fresc, però protegint les pintures amb una capa de cera.

Van existir quatre estils pictòrics que es van succeir cronològicament.

1.- Estil d’incrustacions. El seu origen és hel·lenístic i es va utilitzar fins a principis del s. I a. C. Imita les plaques de marbres de colors i sol distribuir la paret en tres bandes: el sòcol inferior, un alt

Relieves Sarcófago Ludovisi


17

sòcol intermedi i una rematada a manera de entaulament. Un exemple és la Casa de Salusti a Pom-peia. 2.- Estil arquitectònic. Naix amb l'Imperi, a principis del s. I a.C. Imita els espais arquitectònics que reprodueixen els diferents ordes clàssics. Freqüentment sobre aquests "marcs" arquitectònics es plasmaven escenes figuratives, a la manera de les representaci-ons teatrals gregues. Exemple: el Jardí de la Vila de Lívia en Prima Porta o la Vila dels Misteris a Pompeia 3.- Estil ornamental. Correspon a la primera meitat del s. I a.C. És una evolució de l'anterior, amb una decoració fina i lineal sobre fons foscos i sense efectes ar-quitectònics. Destaca El mural de la Vila Farnèsia 4.- Estil il·lusionista arquitectònic. Va sorgir a Pompeia durant la reconstrucció de la ciutat després del sisme de l'any 62 d.C. anome-nant-se en ocasions teatral, perquè no es limita a decorar sinó que pretén crear un ambient. Hi ha un gran interés pels espais i la profunditat (il·lusionisme). És una pintura molt més ambiciosa i, per això, només queda dins de les possibilitats de les villae dels clients rics.

Arqutectònic Exemples Incrustacions Il·lusionisme Ornamental

Al marge de la pintura decorativa també es donaran a Roma retrats pintats sobre taula (exemples a l'Egipte romà) i al fresc (com el re-trat del forner i la seua dona. VII. MOSAIC

S'utilitza per decorar interiors, en parets, sostres i sobretot sòls. Els bizantins, que seguiran amb l'ús decoratiu del mosaic, l'executaran sobre parets. Les obres més importants seran la Batalla d'Alexandre amb Dàrius, a casa del Faune de Pompeia; i a Espanya, el Sacrifici d'Ifigènia (Empúries), el Triomf de Bacus (Museu Arqueològic de Madrid) i Medusa (Museu Arqueològic de Tarragona). El sistema que utilitzen és l'Opus tesselatum (tessel·les regulars de diversos colors), l'Opus sectile (tessel·les irregulars pintades amb posterioritat) i l'Opus verniculatum (tes-sel·les molt petites, menys d'1 mm. de costat).


18

ART ROMÀ: Elements arquitectònicos (alçada, planta i motiu ornamental)

Bucranis


19

Amfiteatres

Termes


20

Arcs de triomf i ponts Basíliques

Arc de Barà (Tarragona). L’antigua Via Au-

gusta passava per baix.

Arc de Constantí (Roma)

Pont du Gard: Pont aqüeducte s. I a.C. en la Gàl·lia Transalpina.

De temps d’August. Amb tres files d’arcs superposades. És el millor document d’enginyeria romana

Planta de la Basílica Nova, anomenada també de Maxentius

Planta i alçada de la Basílica Júlia s. I a.C.


21

TEATRE/S

Basílica de Majenci i Constantí. Segle IV d.C. Ini-ciada per Majenci va ser finalitzada per Constantí. Tal va ser l'èxit del model dissenyat que la seua estruc-tura es va convertir en referència per a les esglésies paleocristianes, sobretot pel que fa a la seua orienta-ció longitudinal amb pòrtic d'entrada, nau principal i absis a la capçalera. La seua influència es deixaria exercir també al Renaixement, on va causar enorme fascinació, reflectida en l'obra de Bramante i el fresc de L'escola d'Atenes de Rafael


22

CIRC/S PALUS i MAUSOLEUS

Columnes

Circ Màxim. Reconstrucció . Actualment dalt. La demanda d'entrete-niments populars a gran escala per part de la ciutadania romana va portar a Juli Cèsar a ampliar el Circ sobre el 50 a.C. Després d'això la pista mesu-rava aproximadament 600 metres de llarg, 225 metres d'ample i podia albergar a uns 150.000 espectadors asseguts (molts més, potser un nom-bre semblant, podien vore els jocs de peu, amuntegats en files sobre els turons adjacents ). L'actual Plaça Navona a Roma ocupa el solar de l'antic circ de Domicià

s. I d.C.

Palau de Dioclecià (Split). Reconstrucció

Mausoleu sepulcre d’Adrià (Avui Castello de Sant’Ángelo)

Columna Trajana. S. II d.C.

Columna Rostral

Arc Caparra (Càceres). S. II d.C.

L’antiga ciutat de Caparra està abandonada en l’actualitat


23

CASA ROMANA ARQUITECTURA RELIGIOSA

Ínsula

La domus era la casa unifamiliar romana de famí-lias amb cert nivell econòmic. El cap de família

s’anomenava dominus.

Maison Cairrée. Nimes

Temple de Vesta. S. I a.C.

Planta del Temple de Venus i Roma

Reconstrucció del Temple de Venus

http://es.wikipedia.org/wiki/Antigua_Roma


24

El Panteó d'Agripa o Panteó de Roma

(Il Pantheon en italià) és un temple circular cons-truït a Roma a comen-

çaments de l'Imperi romà, dedicat a tots els déus (la paraula panteó significa temple de tots

els déus).


25

Escultura d’influència hel·lenística RETRAT ROMÀ

Juli Cèsar Claudi deificat L’emperador Otó L’emperador Adrià

El Nil

El xiquet de l’espina

Brutus Barberini

August de Prima Porta

August amb túnica sa-

cerdotal


26

Retrato ecuestre de Marco Aurelio

L’emperador Còmode deificat com a Hèrcules

Retrat eqüestre de Marc Aureli

Cap de Constantí

Retrat femení de Júlia Flàvia, filla de Titus

Agripina la Major, esposa de Germànic i mare de Cal·lígula. L’alta

consideració de la dona noble condueix a representar-les amb

llibertat i desimboltura

Relleus de la Columna Trajana. S. II d.C.

Ara Pacis. Relleus per-

tanyents a la família

d’August

Relleus de l’arc de Titus


27

EVOLUCIÓ DEL RETRAT ROMÀ

Lívia, del Fayum (Egipte) Lívia Drusil·la, esposa d’August, estàtua sedent trobada a Paestum s. I a.C.

Juli Cèsar, bust colossal Bust de Pompeu (Copenhaguen) Emperador Adrià s. II d.C

Septimi Sever i la seua esposa, Júlia Domna s.II/III d.C. Caracalla s.III Desconegut s.III


28

ART ETRUSC

Sonador de Flauta doble. Tomba dels lleo-

pards. Cap al 470 a.C.

Quimera de Arezzo. Cap al 370 a.C. Museu arqueològic de Florència

Juni Lucius Brutus, s.III a.C.

Sarcòfag dels esposos de Vila Júlia. S. VI a.C.

Lloba Capitolina. S.V a.C.

Tema : L ART CLÀSSIC II . ROMA - ildefonsosuarez.es · L’arquitectura A/ Característiques...

Documents

Transcript of Tema : L ART CLÀSSIC II . ROMA - ildefonsosuarez.es · L’arquitectura A/ Característiques...