Els ocElls i El mEdi alpí

Els passeriformes dels ambients supraforestals

canvi climàtic i ocells d’alta

muntanya

la perdiu blanca: la reina del medi alpí

PLOMES 2008/Nº 3

Pàg. 22La custòdia en ambients alpins

PLOMES

SUMARI

Dues cares de l’alta muntanyaPàg. 16

Els ambients supraforestals Pàg. 4

Pàg. 9Estatus de conservació dels principals ocells de l’ambient alpí

Voluntariat a l’alta muntanya Pàg. 18Itineraris pels

ambients alpins catalans Pàg. 20

Pàg. 10La perdiu blanca:

la reina del medi alpí

Pàg. 6Els passeriformes dels

ambients supraforestals

Canvi climàtic i ocells d’alta muntanya Pàg. 13

Plomes, Núm. 3 · 2008Els ocells i el medi alpíRevista editada per SEO/BirdLife Catalunya

directora:Cristina Sánchez

Equip editorial:Ignasi OliverasJordi PrietoJordi Canut

maquetació:Mauge Soberanas / maugeweb.com

Foto portada:Perdiu blanca / Pere Ignasi Isern

Foto contraportada:Perdiu blanca / Juan Bécares

col·laboradors d’aquest número:Ivan AfonsoPere AymerichJordi CanutFrancesc CapdevilaDiego García-FerréGerard GiménezPere Ignasi IsernXavier ParelladaMontserrat PeretJordi PrietoJob RoigCristina SánchezElisabet del ValleXarxa de Custòdia del Territori

amb el suport del parc Natural de l’alt pirineu (departament de medi ambient i Habitatge de la Generalitat de catalunya). ajuts per a actuacions en els espais prote-gits de catalunya (ordre: maH/869/2008)

correcció:Centre de Normalització Lingüística de Barcelona. Delegació de Sant Martí.

Redacció:c/ Múrcia 2-8, local 13 – 08026 BarcelonaTelf.: 932 892 284www.seo.org/?catalunyaCorreu-e: catalunya@seo.org

Edició:SEO/BirdLife Catalunya

president de sEo/Birdlife:Eduardo de Juana

director executiu de sEo/Birdlife:Alejandro Sánchez

SEO/BirdLife és una associació sense finali-tat de lucre, d’utilitat pública, fundada l’any 1954 per a l’estudi i la conservació dels ocells i els seus hàbitats. No està finançada per cap opció política, ni hi està adscrita.

Per poder reproduir parcialment o total qual-sevol contingut d’aquesta publicació és ne-cessari sol·licitar-ho a SEO/BirdLife Catalun-ya. PLOMES no comparteix necessàriament les opinions que els autors expressen en els articles publicats.

dipòsit legal: NA-3141-2006 ISSN: ISSN 1887-3944

impremta:LINEGRAFIC

imprès en paper 100% lliure de clor.

pere

igna

si is

ern

EDITORIAL

Catalunya és un país petit però amb una biodiversitat impressionant. La seva lo-calització geogràfica –una zona temperada en el context de la Mediterrània– i la variada altitud –des del nivell del mar fins a l’alta muntanya– conformen una gran diversitat d’hàbitats, en molts ca-sos transformats per la mà huma-na. Aquest número de PLOMES està dedicat precisament a un dels ambients més extrems, l’alta muntanya, en el qual les espècies presents hi són per la seva gran especialització. Per tant, es tracta d’un hàbitat que allotja espècies molt sensibles als canvis, que hi són presents en poblacions molt reduïdes i sovint allunyades d’al-tres amb qui poder mantenir un intercanvi genètic. Aquestes es-pècies, en alguns casos, són testi-moni d’altres èpoques en què les glaciacions van establir ponts de comunicació entre el nord d’Eu-ropa i els espais muntanyosos del sud.

L’alta muntanya presenta un pai-satge singular, caracteritzat per la manca d’arbres i la presència de prats i roques, amb una elevada innivació que es pot allargar fins

a l’estiu. En el passat, l’acció an-tròpica, a través de les pràctiques ramaderes com la desforestació per a la creació de pastures, va propiciar una extensió d’aquests ambients cap a cotes inferiors, i es van crear els ambients que anomenem alpinitzats. Aques-tes zones acullen poblacions d’ocells menys especialitzats que els seus veïns alpins, però que en conjunt conformen el que ano-menem les comunitats d’ocells supraforestals.

Després d’haver dedicat una publicació als ambients estèpics i una altra al medi marí, hem volgut volar a l’altre extrem dels nostres ecosistemes i, de la mà de PLOMES, us convidem a recórrer alguns dels ambients de l’alta muntanya, i a descobrir les comunitats d’ocells i la situa-ció de conservació d’algunes de les espècies més emblemàtiques com la perdiu blanca. També tractarem les principals ame-naces de conservació d’aquests ambients i de les poblacions, diferenciant les produïdes per la nostra espècie i que els afecten directament a curt termini, de les també produïdes per l’acció an-

tròpica però amb un efecte a mig i llarg termini. Així mateix, escol-tarem la veu d’habitants propers a aquests ambients, i donarem un cop d’ull a exemples de custòdia del territori en ambients alpins o alpinitzats.

Les poblacions de les espèci-es supraforestals troben a Ca-talunya el màxim exponent en comparació amb el conjunt de la península Ibèrica. De fet, moltes d’elles tenen una major represen-tació en altres països del centre i nord d’Europa, però l’aïllament genètic ha produït, en molts ca-sos, subespècies diferenciades, i això implica una gran responsa-bilitat en la conservació d’aques-tes poblacions, ja que la pèrdua d’efectius d’aquestes poblacions difícilment podrà recuperar-se. Només amb una planificació i una regulació acurada de les acti-vitats a l’alta muntanya, així com l’impuls de polítiques adreçades a minimitzar els impactes antrò-pics (canvi climàtic i canvi en els usos del sòl), es pot desenvolu-par una veritable estratègia de conservació per al conjunt de la flora i fauna de l’alta muntanya.

PLOMES 3

pere

igna

si is

ern

amBiENts alpiNs i amBiENts alpiNitzatsEs poden considerar com a am-bients alpins, pròpiament dits, les zones d’alta muntanya en les quals els condicionants naturals (sobretot la curta durada del període vegetatiu anual, que és de menys de sis mesos) no per-meten el desenvolupament d’ar-bres. El límit altitudinal inferior d’aquests ambients se situa en la major part dels Pirineus cata-lans, d’influència mediterrània, entre els 2.200 i 2.400 m., amb variacions locals que depenen de l’exposició, la continentalitat i les formes del relleu. A la Vall d’Aran, situada al vessant nord dels Pirineus i amb una marcada influència atlàntica, la zona alpi-na en general comença a menor altitud, entre 2.100 i 2.300 m.

Però, com ha pogut constatar tothom qui conegui una mica els Pirineus, és habitual trobar grans extensions de pastures i matollars a partir de 1.900 m. o menys, dins la franja que corres-pon a l’estatge subalpí, el qual, de forma natural, és domini dels boscos de coníferes. Aquestes superfícies sense arbres tenen un aspecte molt similar al dels prats que hi ha més amunt, amb els quals formen un mateix con-junt paisatgístic, però el seu ori-gen sol ser diferent. Tot i que alguns d’aquests prats i mato-llars són naturals (els que es fan en terrenys de sòl molt prim), la majoria s’han configurat a conseqüència de les pràctiques ramaderes tradicionals a l’alta muntanya: antics boscos que van ser desforestats per crear pastu-res d’estiu per als ramats trans-

humants i que s’han mantingut així durant segles a conseqüència de la pressió ramadera. Aquestes pastures subalpines s’anome-nen també prats alpinitzats. Els prats alpinitzats estan sotmesos a unes condicions ambientals menys severes que les dels prats alpins, de manera que presenten diferències pel que fa a les co-munitats vegetals i animals.

Les fronteres entre els ambients alpins i els alpinitzats sovint són difuses, i en el cas dels ocells hi ha moltes espècies que viuen a les dues zones, raó per la qual sol resultar més pràctic parlar d’ambients supraforestals, tot i que sí que podem diferenciar entre els ocells alpins, que apa-reixen regularment a l’estatge alpí i que sovint hi tenen tota o la majoria de la seva població, i els ocells supraforestals, que se solen limitar als ambients oberts de l’estatge subalpí i que, en ge-neral, són espècies que tenen els seus hàbitats preferents en zo-nes de menor altitud.

ExtENsió i divERsitat dEls amBi-ENts supRaFoREstals a cataluNyaA Catalunya els ambients supra-forestals de característiques més o menys alpines estan limitats als Pirineus axials (des del Cos-tabona, al límit Ripollès-Garrot-xa, cap a l’oest) i en unes poques serres dels Pre-pirineus orientals (Cadí, Pedraforca, Ensija i port del Comte). Més cap al sud, al Montseny i al Boumort, hi ha algunes taques de prats cul-minals, on poden trobar-se de forma anecdòtica unes poques parelles isolades d’ocells d’alta muntanya.

Els ambients supraforestals ocu-pen entre 1.100-1.300 km2 de su-perfície a Catalunya, el 5% de tot el territori català. Un 2% corres-pon a ambients alpins, amb uns

Els paisatges de les parts més altes dels pirineus –i d’altres grans serralades d’Europa i d’arreu del món– es caracteritzen per la manca de vegetació arbòria i pel predomini absolut dels prats i dels ambi-ents de roca. aquests paisatges oberts d’alta muntanya són anomenats sovint ambients alpins, però aquest terme no sempre s’utilitza de forma adequada.

Pere Aymerich, Francesc Capdevila i Job Roig

Jord

i prie

to

Els amBiENts supRaFoREstalsEls amBiENts supRaFoREstals

PLOMES4

593 km2 (vegeu taula 1), i un 3% als ambients alpinitzats.

coNdicioNaNts amBiENtalsEls ambients d’alta muntanya es caracteritzen per tenir una orografia molt accidentada i estar coberts de neu gran part de l’any. Els elevats gradients tèrmics, els forts vents, la baixa concentració d’oxigen (hipòxia) i una intensa radiació ultraviolada limiten la producció primària i la disponibilitat d’aliment. L’oferta de recursos alimentaris és força simplificada i molt fluctuant es-tacionalment. Durant la major part del període reproductor el recurs bàsic de gairebé tots els ocells són els insectes, que re-sulten relativament abundants i accessibles. La biomassa d’in-sectes més important la repre-senten els ortòpters, que s’ali-menten de les herbes dels prats i que a partir de mig estiu poden ser molt abundants. Cal destacar que a les zones altes, dins l’estat-ge alpí estricte, una part notable

dels insectes que nodreixen els ocells hi arriben arrossegats pel vent des de zones apartades i de menor altitud. Aquesta “plu-ja d’insectes” (coneguda com a fall out) és important sobretot a la primavera, quan els ocells aprofiten la gran quantitat d’in-sectes morts, arrossegats pels corrents ascendents des dels fons de les valls i dipositats so-bre les congestes de neu. Entrat l’estiu, als prats d’alta muntanya també hi ha una disponibilitat considerable de llavors d’herbes (sobretot compostes), però que no són consumides pels ocells nidificants en aquests ambients, sinó per espècies que crien més avall i que hi pugen durant unes setmanes per explotar aquest recurs, bàsicament passerells i llucaretes. A l’hivern la neu difi-culta molt l’accés al menjar, i els pocs ocells que resten a la zona supraforestal s’alimenten de matèria vegetal i es concentren als indrets amb poca cobertura nival, on mengen llavors, tiges

(aquestes només en el cas de les perdius) i, sobretot, els fruits dels arbusts.

Les principals conseqüències ecològiques del fet de viure en ambients alpins (amb una dis-tribució disgregada i força esta-cional dels recursos) són: un alt cost energètic, una baixa densi-tat en les poblacions, una dismi-nució en el nombre de postes i polls, un retard en els calendaris reproductius i un elevat risc de predació tant en joves com en adults.

Per afrontar amb èxit aquests condicionants els ocells han hagut de desenvolupar adapta-cions biològiques i evolutives. Les adaptacions biològiques varien entre les fisiològiques (adaptacions bioquímiques a la hipòxia, flexibilitat reproducti-va), les estructurals (modificació dels apèndixs per estabilitzar-se amb forts vents, increment del gruix del plomatge) i de com-portament (minimització de la despesa energètica, dormidors i vocalitzacions no direccionals). Les adaptacions evolutives con-sisteixen sobretot en plomat-ges críptics, patrons de muda extensius, increment de la cura parental, relacions monògames, ús de l’hàbitat intensiu i estaci-onal, alta capacitat migratòria i dispersiva i longevitat gran.

A conseqüència, doncs, de les dures condicions ambientals, la diversitat de l’avifauna supra-forestal és baixa si es compara amb la de zones de baixa altitud i, dins els ambients suprafores-tals mateixos, s’observa un em-pobriment progressiu a mesura que s’incrementa l’altitud.

pere

ayme

rich

Els amBiENts supRaFoREstalsEls amBiENts supRaFoREstalsambients alpins (km2)

Vessant sud dels Pirineus i oest del Segre 338 Vessant nord dels Pirineus centrals (Vall d’Aran) 130 Pirineus axials a l’est Segre (Pirineus orientals) 95 Serralades pre-pirinenques (eix Cadí - port del Comte) 30 Àrea territori català 593

Hàbitats

ambients alpins (km2)

ambients alpinitzats (km2)

total (km2)

prats 470 300-450 800-900 matollar 17 (matollars nans) 137 (matollars alts) 154 ambients rocallosos - - 200-250

taula 1. superfície que ocupa l’ambient alpí a les diferents zones de catalunya.

taula 2. superfície dels diferents hàbitats dels ambients alpins i alpi-nitzats a catalunya.

PLOMES 5

Els ocElls NidiFicaNts a l’EstatGE alpí piRiNENcA casa nostra, als Pirineus, els passeriformes territorials nidifi-cants a l’estatge alpí són vuit: el grasset de muntanya (Anthus spi-noletta), l’alosa (Alauda arvensis), el cercavores (Prunella collaris), el còlit gris (Oenanthe oenanthe), la merla roquera (Monticola saxati-lis), la cotxa fumada (Phoenicurus ochruros), el pela-roques (Ticho-droma muraria) i el pardal d’ala blanca (Montifringilla nivalis). Hi ha dos altres passeriformes nidi-ficants a l’estatge alpí: les gralles de bec groc (Pyrrhocorax graculus) i de bec vermell (P. pyrrhocorax), de mida netament més gran que les espècies anteriors i de compor-tament gregari. La gralla de bec groc és un ocell propi de l’alta muntanya, on concentra la seva població, mentre que la de bec vermell es troba igualment en es-pais oberts de terra baixa. A l’avifauna nidificant de l’estat-ge alpí pirinenc encara cal afegir dues altres espècies no passeri-formes: la perdiu blanca (Lagopus muta) –estesa per gran part de la serralada– i el corriol pit-roig (Charadrius morinellus) –reproduc-tor irregular als massissos orien-tals del Puigpedrós i Puigmal. A més, hi ha diversos ocells que exploten de forma regular els recursos alimentaris de l’estatge alpí però que normalment no hi

crien: quatre rapinyaires –l’àgui-la daurada (Aquila chrysaetos), el trencalòs (Gypaetus barbatus), el voltor comú (Gyps fulvus) i el xo-riguer comú (Falco tinnunculus)–, el corb (Corvus corax) i dos frin- gíl.lids –el passerell (Carduelis cannabina) i la llucareta (Carduelis citrinella).D’aquestes espècies, les que es poden considerar com a pròpi-ament alpines són: el grasset de muntanya, el cercavores, el pela-roques, el pardal d’ala blanca i la gralla de bec groc. Dues espèci-es –la perdiu blanca i el corriol pit-roig– són articoalpines, és a dir, tenen la major part de l’àrea de distribució global a les zones nòrdiques i presenten poblacions isolades en algunes muntanyes més al sud. La merla roquera, la cotxa fumada i la gralla de bec vermell són ocells del sud del Paleàrtic, propis de zones ober-tes de relleu trencat i preferent-ment d’insolació alta, en altituds molt diverses. Les dues espècies que resten –l’alosa i el còlit gris– són ocells generalistes dels espais oberts de clima temperat o fresc que, a escala local, troben en l’al-ta muntanya pirinenca una bona disponibilitat d’hàbitats i hi asso-leixen densitats altes.Pel que fa als hàbitats dels pas-seriformes territorials, l’alosa, el grasset i el còlit estan vinculats a les extensions de prat. La merla

roquera i la cotxa fumada prefe-reixen ambients que combinen, en diverses proporcions, roca i prat. El cercavores i el pela-roques viuen en ambients amb predomini de la roca (cingles, tarteres, vessants amb molts aflo-raments rocosos). El pardal d’ala blanca –que als Pirineus catalans té una presència quasi anecdòti-ca– és un cas particular, ja que viu en llocs amb cingles i prats, però té una dependència gran de les congestes, on aconsegueix una part molt important de l’ali-ment durant l’època de cria. Les densitats dels ocells citats solen ser febles i molt diverses segons les característiques locals del medi. En estudis realitzats a la zona alpina dels Pirineus ara-gonesos s’han citat densitats to-tals d’entre 1 i 12 ocells per cada 10 hectàrees, considerant tots els passeriformes nidificants menys les gralles. Als Pirineus catalans, els resultats d’alguns transsectes del programa SOCC (Seguiment d’Ocells Comuns a Catalunya) de l’Institut Català d’Ornitologia (ICO), aporten informació sobre la freqüència relativa dels ocells d’ambients oberts d’alta munta-nya, però es tracta de dades es-biaixades, ja que gairebé tots els recorreguts disponibles es fan a la franja inferior de l’estatge alpí, on les condicions ambientals són en general més favorables que a

ELS PASSERIFORMES DELS AMBIENTS SUPRAFORESTALS

pere aymerich, Francesc capdevila i Job Roig

Jord

i prie

to

PLOMES6

si es considera la seva distribució general, els ocells nidificants a l’estatge alpí tenen orígens diver-sos, i són les espècies que tenen la seva àrea de distribució mundial limitada a les grans serralades del paleàrtic les que es poden considerar com a pròpiament alpines. les comunitats de passerifor-mes nidificants a l’estatge alpí de les muntanyes del paleàrtic occidental solen tenir entre 4 i 10 espècies, depenent de la serralada i de les condicions ambientals locals.

la zona alpina estricta, o bé en zones subalpines alpinitzades. En sis itineraris SOCC contro-lats durant 3-5 anys les mitjanes conjuntes dels passeriformes al-pins –exceptuant les gralles– se situen entre 16 i 37 individus per cada quilòmetre lineal de trans-secte, i s’observen diferències importants entre els resultats dels Pirineus centrals, en general de relleu abrupte (16-20 ocells/km en tres itineraris), i dels Pi-rineus orientals, en general més planers (29-37 ocells/km en tres itineraris). Les espècies més abundants i constants són el grasset (6-12 individus/km) i el còlit gris (2,4-31,4 individus/km). L’alosa pot tenir densitats importants (4,2-15 individus/km) però està limi-tada als sectors amb més prats i de relleu poc abrupte. En canvi, la cotxa fumada està ben distri-buïda però rarament assoleix densitats altes (0,8-5,5 individus/km). Molt més escassos i irregu-lars són el cercavores i la merla roquera, que es detecten poc en els transsectes SOCC, amb fre-qüències màximes respectives de 2,2 i 1 individus/km. Les dues espècies més rares són el pela-roques i el pardal d’ala blanca, els quals es localitzen en deter-minats sectors geogràfics amb hàbitats adients i, rarament, hi te-nen densitats superiors a 1 terri-tori/km2. Pel que fa a les gralles, a causa del seu comportament gregari és freqüent observar-ne estols grans (100-400 individus), que poden donar una falsa im-pressió d’abundància, però les freqüències mitjanes obtingudes amb els transsectes regulars són baixes, en general inferiors a 5 individus/km.

Els ocElls NidiFicaNts a la zoNa supRaFoREstal iNFERioRTots els ocells comentats en l’apartat anterior es troben tam-bé als ambients supraforestals situats dins l’estatge subalpí, que molt sovint són originats per la desforestació. I no únicament hi estan presents, sinó que la major part –amb les excepcions del cercavores i del pardal d’ala blanca– hi solen tenir poblacions locals més denses que no pas a l’estatge alpí. Però en aquesta zona supraforestal inferior els ocells pròpiament alpins convi-uen amb altres espècies absents a més altitud, i configuren unes

comunitats ornítiques més diver-ses i complexes.A escala dels Pirineus catalans, hi ha unes quantes espècies inte-ressants perquè tenen a la zona supraforestal inferior una fracció majoritària o molt important de les seves poblacions locals, tot i que no són, en absolut, ocells d’alta muntanya. El cas més clar és el del pardal de bardissa (Pru-nella modularis), que troba als di-versos matollars subalpins –amb pins esparsos o sense cap arbre– hàbitats òptims i assoleix densi-tats altes. També estan molt lli-gats a aquests ambients la perdiu xerra (Perdix perdix), pròpia so-bretot dels matollars subalpins, la verderola (Emberiza citrinella), que viu als prats amb alguns ar-busts i arbres de la major part dels Pirineus, i el bitxac rogenc (Saxicola rubetra), localitzat bàsi-cament als prats i matollars hu-mits dels Pirineus centrals, on pot assolir freqüències de 6 in-dividus/km. Aquestes quatre es-pècies són de distribució general eurosiberiana i estan molt esteses per les zones baixes de l’Europa de clima no mediterrani, però, a Catalunya, es comporten com a ocells de muntanya. Altres ocells de distribució similar que també penetren fins als espais oberts de l’estatge subalpí són l’escorxador (Lanius collurio) i la piula dels ar-bres (Anthus trivialis), però tenen les poblacions més importants a la muntanya mitjana.Als vessants oberts i assolellats de l’alta muntanya, a l’estatge subalpí, viuen també regularment altres ocells que en general asso-ciem a les zones baixes i càlides. Es tracta d’elements de l’avifauna que tenen una distribució paleàr-tica meridional o fins i tot me-diterrània. Les tres espècies més esteses són el bitxac comú (Saxi-cola torquatus), el sit negre (Embe-riza cia) i la perdiu roja (Alectoris rufa), aquesta darrera –en contra del que sovint es pensa– tant o més freqüent a l’alta muntanya que la perdiu xerra. De forma més local hi podem trobar l’hor-tolà (Emberiza hortulana) –que as-soleix en alguns solells subalpins dels Pirineus orientals densitats molt altes (6,2 territoris/km2)–, el trobat (Anthus campestris) –lo-calitzat en alguns solells secs– i fins i tot la tallareta cuallarga (Syl-via undata) –present localment en

alguns matollars de ginebró i de bàlec. Si hi ha arbres i matollars alts esparsos es poden fer presents moltes altres espècies. Els ocells més regulars són diversos frin- gíl.lids –el pinsà (Fringilla coelebs), la llucareta (Carduelis citrinella) i el passerell (Carduelis cannabina)–, dos túrdids –la merla de pit blanc (Turdus torquatus) i la griva (T. vis-civorus)– i el cotoliu (Lullula arbo-rea). La llucareta i la merla de pit blanc són ocells propis de l’alta muntanya, que viuen sobretot en ambients forestals oberts però que també exploten temporal-ment els prats i matollars supra-forestals, sobretot la llucareta.

lEs comuNitats d’ocElls supRaFo-REstals a l’HivERNQuan arriba l’hivern la comu-nitat d’ocells d’ambients alpins s’empobreix molt. Les densitats hivernals són molt baixes a causa de l’escassa disponibilitat d’ali-ment, fins al punt que sovint es poden recórrer grans distàncies sense veure un sol ocell (és ben indicatiu el fet que, d’un total de 48 recorreguts hivernals d’un quilòmetre realitzats pel progra-ma SOCC, en un 19% no es de-tectés cap individu). Només dues

Juan

Béca

res

ignas

i oliv

eras

PLOMES 7

espècies, la perdiu blanca i el pardal d’ala blanca, mantenen les seves poblacions concentrades a l’estatge alpí, tot i que amb tendència a bai-xar una mica d’altitud. En el cas del pardal d’ala blanca, fins i tot es pro-dueix un increment molt important de la població, ja que els Pirineus catalans són utilitzats com a àrea d’hivernada d’ocells procedents d’altres sectors pirinencs i també dels Alps, i és freqüent observar estols de pardals d’unes quantes desenes d’individus i, no rarament, de més d’un centenar. Les gralles i els rapinyaires continuen explotant l’estatge alpí mentre hi ha poca neu, però quan la coberta nival es fa extensa es desplacen cap a cotes inferiors. El cercavores i el pela-roques es comporten com a migra-dors parcials: alguns individus res-ten a l’alta muntanya no gaire lluny de les zones de cria, però el gruix de la població passa l’hivern en muntanyes més baixes que sovint se situen a desenes o centenars de quilòmetres del lloc de cria. La res-ta d’espècies nidificants abandona completament l’estatge alpí abans d’arribar l’hivern i, com a molt, hi resten alguns individus de grasset o de cotxa fumada fins a la caiguda de les primeres nevades importants. Als ambients alpinitzats la pobla-ció d’ocells disminueix de forma molt notable, però no tant com a l’estatge alpí. En aquesta època els ocells es concentren sobretot als matollars, que proporcionen ali-ment abundant (fruits carnosos) i solen tenir superfícies importants lliures de neu. En anys amb bones produccions de fruits, els matollars subalpins, sobretot els de ginebró (Juniperus communis subsp. alpina), solen ser llocs d’alimentació molt importants per a les gralles de bec groc i per als grans túrdids –s’hi poden observar totes les espècies, però la més característica és la griva cerdana (Turdus pilaris).

amENacEs i Estatus dE lEs EspèciEs alpiNEsDe les espècies estrictament lligades als ambients supraforestals, quatre es consideren amenaça-des a Catalunya i quatre més presenten alguns problemes de conservació (vegeu taula 1). Cal dir que totes les espècies qualificades com a amenaçades ho són perquè les poblacions catalanes són petites, no pas perquè s’hagi constatat una regressió recent intensa. Les espècies qualificades com a quasi amenaçades sí que han experimentat una regressió poblacional més o menys marcada atri-buïble, en general, a la reforestació dels prats subalpins i montans.

taula 1. Estatus de les espècies supraforestals en el territori català (Estrada et al., 2004).

Les amenaces que afecten les espècies supraforestals es poden dividir en dos grans grups. Per una banda, els factors de risc puntuals (que incideixen a curt termini sobre alguns individus o poblaci-ons) i que deriven de la creixent presència humana a l’alta muntanya pirinenca bàsicament per ac-tivitats recreatives. I per altra banda, les transformacions ambientals a mitjà o llarg termini (canvis d’usos del sol i l’escalfament climàtic), que són menys aparents però més preocupants pels efectes que poden tenir sobre el conjunt dels medis supraforestals (vegeu l’article de la pàgina 13).

Freqüència altitudinal dels passeriformes supraforestals al parc Natural de l’alt pirineuAquesta taula serveix com a exemple de la freqüència relativa i les preferències altitudinals dels passeriformes que constitueixen les comunitats ornítiques dels ambients supraforestals als Piri-neus centrals (alt Àneu), en un sector on apareixen totes les espècies típiques d’aquests ambients. La taula reflecteix el percentatge de presència de cada espècie dins cada interval altitudinal de 100 metres (entre 1.900 i 2.700 m) respecte al nombre total de contactes de l’espècie en el conjunt dels itineraris.

Font: taula generada amb les dades obtingudes durant l’estudi Determinació de l’estatus del pardal d’ala blanca i del pela-roques al Parc Natural de l’Alt Pirineu. Fase I: Alt Àneu. Maig-juliol del 2006.

Espècie Categoria d’amenaça Detall de la categoria d’amenaça

Corriol pit-roig En Perill Crític Possiblement nidificant irregular

Pardal d’ala blanca En Perill Població marginal d’extrem d’àrea

Pela-roques Vulnerable Hàbitat òptim poc extens i densitat feble habitual en l’espècie

Perdiu blanca Vulnerable Risc de regressió dels hàbitats si disminueix la innivació

Còlit gris

Quasi amenaçada Certa tendència regressiva que en general afecta sobretot els nuclis d’altituds més baixes

Gralla de bec vermell

Bitxac rogenc Verderola

Espècie ContactesAltitud (metres)

1.900-2.000

2.000-2.100

2.100-2.200

2.200-2.300

2.300-2.400

2.400-2.500

2.500-2.600

2.600-2.700

Alosa 4 0 50,0 0 25,0 0 0 25,0 0

Cercavores 37 0 0 0 8,1 35,1 24,3 21,6 10,8

Còlit gris 28 3,6 7,1 10,7 39,3 3,6 21,4 7,1 7,1

Cotxa fumada 39 2,6 0 12,8 10,3 28,2 12,8 25,6 7,7

Grasset 123 5,7 8,1 8,1 24,4 28,5 8,9 12,2 4,1

Merla roquera 10 0 0 30,0 20,0 40,0 0 10,0 0

Pardal d’ala blanca 9 0 0 0 11,1 11,1 22,2 44,4 11,1

Pela-roques 3 0 0 0 33,3 0 33,3 33,3 0

Juan

Béca

res

PLOMES8

BiBlioGRaFia

ANTOR, R. J. (1992). Ecología de las comunidades de passeriformes alpinos del Pirineo. Consejo de Protección de la Naturaleza de Aragón. Zaragoza.CAPDEVILA, F. & ROIG, J. (2006). Determinació de l’estatus del pardal d’ala blanca (Montifringilla nivalis) i del pela-roques (Tichodroma muraria) al Parc Natural de l’Alt Pirineu. Parc Natural de l’Alt Pirineu. Informe inèdit.ESTRADA J.; PEDROCCHI, V.; BROTONS, L. & HERRANDO, S. (eds.) (2004). Atles dels ocells nidificants de Catalunya 1999-2002. ICO Ed. Lynx. Barcelona.SANMARTÍ, R.; CANUT, J.; MARGALIDA, A.; TOLDRÀ, L.X.; PETIT, A.; DALMAU, D. & APARICIO, T. (2005). Atlas de las aves nidificantes del Parque Na-cional de Aigüestortes i Estany de Sant Maurici y su entorno (1999-2003). Organismo Autónomo Parques Nacionales Madrid.VIGO, J.; CARRERAS, J. & FERRÉ A. (eds.) (2006). Cartografia dels hàbitats de Catalunya. Manual d’interpretació. Departament de Medi Ambient i Habitatge. Ge-neralitat de Catalunya.

ESTATUS DE CONSERVACIÓ DELS PRINCIPALS OCELLS DELS AMBIENTS ALPINSSíntesi avaluativa de l’estat de conservació de les espècies dels ambients alpins catalans. El semàfor indica l’estat d’alerta: en vermell situació crítica (aquells ocells que demanen una atenció prioritària), en groc situació preocupant (aquells ocells que no han millorat d’una manera satisfactòria o que emeten un senyal d’alerta sobre l’evolució futura), i en verd situació estable (aquells ocells que no presenten regressió acusada de les seves poblacions).

cRitERis:• libro Rojo: Categories d’amenaça: Perill crític: amb probabilitat superior al 50% d’extingir-se en els propers 10 anys; En Perill: probabilitat d’un 20% d’extingir-se

en els propers 20 anys; Vulnerable: probabilitat d’un 10% d’extingir-se en els propers 100 anys; NE: no avaluat. Madroño; Gonzalez & Atienza (Ed.) 2004. Libro Rojo de las aves de España. Dirección General para la Biodiversidad-SEO/BirdLife. Madrid.

• cNEa: Real decreto 439/90 mitjançant el qual es regula el Catálogo Nacional de Especies Amenazadas. Espècies que requereixen mesures específiques de protecció. La categoria d’Interès especial recull les espècies amb un cert grau d’amenaça al territori espanyol.

• llei 12/2006 de protecció dels animals: Espècies protegides de la fauna salvatge autòctona.

• conveni de Berna: Annexos 2 i 3, segons l’ampliació aprovada pel Comitè Permanent (Estrasburg, 8-11 desembre de 1987). Espècies de fauna estrictament protegides.

• conveni de Bonn: Convenció sobre espècies migradores d’animals silvestres, feta a Bonn el 23/7/79, segons acord de les parts de 13/9/91. Espècies que han de ser objecte d’acords internacionals.

• Directiva 79/409: relativa a la conservació dels ocells silvestres. Espècies objecte de mesures de conservació especial per al seu hàbitat.

• pla d’acció: Espècies amenaçades que consten a l’annex de la Directiva 79/409, que necessiten la intervenció concreta dels països membres de la UE.

• semàfor: Vermell: espècies amenaçades al Libro Rojo i incloses al CNEA i a la Directiva 79/409. Groc: espècies incloses en dos dels instruments anteriors. Verd: espècies incloses en un o menys dels instruments anteriors. Tanmateix, cal esmentar que en el cas dels ocells dels ambients alpins, per a la majoria de les espècies no s’ha avaluat l’estat i evolució de les poblacions en el Libro Rojo.

NOM CIENTÍFIC NOM CaTaLàLLEI 12/2006

PrOTECCIó dELS aNIMaLS

CNEa(rd 439/1990)

LIbrO rOjO2004

dIrECTIva 79/409/

CEECONvENI bErNa

CONvENI bONN

PLa d’aCCIó

UESEMàFOr

Lagopus mutus Perdiu blanca B Interès especial (L.m.pyrenaicus) Vulnerable I, II (1), III (2) III - -

Anthus spinoletta Grasset de muntanya D Interès especial NE - III - -

Oenanthe oenanthe Còlit gris D Interès especial NE - III II -

Tichodroma muraria

Pela-roques C Interès especial NE - III - -

Pyrrhocorax graculus

Gralla de bec groc C Interès especial NE - III - -

Montifringilla nivalis

Pardal d’ala blanca C Interès especial NE - III - -

Prunella collaris Cercavores D Interès especial NE - III - -

Charadrius morinellus

Corriol pit-roig B Interès especial En Perill I III II -

Alauda arvensis Alosa - Interès especial NE II (2) III - -

PLOMES 9

PLOMES10

LA PERDIU BLANCA: LA REINA DEL MEDI ALPÍ

Jordi canut1, diego García-Ferré2, xavier parellada2 i ivan afonso3

El medi alpí abraça una extensa superfície de la serralada pirinenca a catalunya des de la comarca del Ripollès fins a la vall d’aran, àrea que representa, juntament amb certs sectors de l’aragó, el màxim exponent de la biodiversitat del medi alpí de l’Estat espanyol. malgrat això, poques espècies d’ocells hi són presents, en comparació a la resta de medis de casa nostra, a causa de nombrosos factors limitants del mateix medi alpí.

La perdiu blanca (Lagopus muta) és una de les poques espècies d’aus a casa nostra d’origen àrtic. D’aquest ocell, de distribu-ció circumboreal, se n’han defi-nit fins a vint subespècies, set de les quals es troben a Europa. La subespècie L. m. pyrenaica té una distribució restringida i aïllada als Pirineus, a cavall entre França, Andorra i Espanya, i és a Cata-lunya on resideix el major gruix de la població estatal. L’aïllament de la població pirinenca ha pro-vocat una diferenciació genètica (polimorfisme reduït) respecte a les altres poblacions europees, fins i tot de les més properes, que són als Alps. Dins la mateixa població pirinenca, el relatiu aï-llament de la població de la zona del Puigmal-Canigó està com-portant una reducció de la diver-sitat genètica comparada a la de la resta dels Pirineus. Juntament

amb les perdius blanques del Japó i d’algunes serralades al sud de l’Himàlaia, les nostres perdius es troben al límit meridional de la distribució mundial.

Es fa molt difícil fer una esti-mació poblacional acurada de la perdiu blanca a causa de molts factors: comportament discret, dificultat d’accés i metodolo-gies d’estudi, encara ara en ex-perimentació. Malgrat això, en el vessant francès dels Pirineus s’estimen uns 4.000 adults, un nombre desconegut a Andorra i l’Aragó, quatre parelles a Navar-ra i un mínim de 222-370 parelles a Catalunya, que alberga la part principal de la població de l’Estat espanyol. L’àrea de distribució ha variat molt poc els darrers 30 anys, malgrat haver-se confirmat petites extincions locals en mas-sissos perifèrics al llarg de la ser-

ralada. La tendència poblacional és força desconeguda a mitjà i llarg termini, per bé que els resul-tats dels seguiments de densitats primaverals durant els darrers deu anys en alguns sectors dels Pirineus Centrals (Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici i àrea d’influència) i dels Orientals (Cerdanya, massís del Canigó i Freser-Setcases) sem-blen estables quant al nombre de mascles territorials. Els factors limitants de l’espècie als Pirineus es redueixen a la influència de l’activitat humana al medi alpí, la depredació i el canvi climàtic, i es desconeixen molts aspectes de l’ús de l’espai.

BioiNdicadoRa dEl mEdi?La perdiu blanca es troba distri-buïda en un mínim de 30 hàbitats diferents, d’acord amb un recent estudi sobre selecció d’hàbitat

Juan

Béc

ares

1 parc Nacional d’aigüestortes i Estany de sant maurici. dmaiH. 2 servei de protecció de la Fauna, Flora i animals de companyia. dGmN, dmaiH. 3 departament de miei ambient e pagesia. conselh Generau d’aran

PLOMES 11

als Pirineus centrals. Diverses ti-pologies de pastures alpines, com ara els prats alpins de festuca su-pina (Festuca airoides), les comuni-tats de congesteres, les pastures alpines calcícoles amb elina (Ko-bresia myosuroides), sudorn (Festuca paniculata), festuca rogenca (Festu-ca nigriscens), trèvol (Trifolium tha-lii) i les comunitats acidòfiles de congesteres, són seleccionades per l’espècie en l’àmbit esmentat. Tanmateix, és destacable la selec-ció positiva que s’observa vers al-gunes comunitats poc freqüents en l’estatge alpí, per ser ja al seu límit altitudinal, com són els dar-rers estadis de l’estrat arbori de pi negre (Pinus uncinata) i els mato-llars de neret (Rododendron ferrugi-neum), mentre que la presència de roca és una constant del seu hà-bitat (d’aquí el nom anglès Rock Ptarmigan). En definitiva, prefe-reix les comunitats típiques dels estatges alpí i subalpí. Respecte a la qualitat dels hàbitats, i d’acord amb el mateix estudi, les perdius blanques es caracteritzen per ser presents en zones d’elevada na-turalitat, endemicitat i interès co-rològic, així com d’una diversitat relativament rica –en comparació a la baixa diversitat que caracterit-za les parts més elevades dels Pi-rineus centrals. Per tant, aquesta espècie es mostra com una bona bioindicadora per al medi alpí.

iNdicadoRa dEl caNvi climàtic? La perdiu blanca fa un total de tres mudes al llarg del cicle anu-al, per adaptar-se així de manera gairebé permanent als canvis del medi en què habita, i representa un dels exemples més especta-culars de discreció i camuflatge. Però aquesta acurada adaptació, que li suposa una notable des-pesa energètica, sembla que li fa una mala jugada darrerament. En efecte, sovint la muda no es correspon amb la climatologia actual, i quan la neu es retarda a l’hivern (com passa amb més fre-qüència els darrers anys), la per-diu blanca es torna un llampant

semàfor als rasos alpins, i esdevé de fàcil detecció per als depre-dadors. De la mateixa manera, l’endarreriment de les nevades a finals de la primavera, i fins i tot a l’estiu, poden ser fatals per a l’espècie, sobretot de cara a l’èxit reproductor, que és molt feble segons es desprèn del seguiment efectuat els darrers anys. En un estudi d’àmbit local realitzat als Pirineus centrals al llarg dels dar-rers nou anys, s’ha observat com algunes variables meteorològi-ques afecten de manera negativa la reproducció d’aquesta tetraò-nida. Concretament, la precipita-ció i l’índex de fredor (que és en funció de la temperatura i la ve-locitat del vent) del mes de juliol afecten negativament el nombre mitjà de pollets per femella. Al seu torn, el retard en la fosa de la neu (que es veu accentuat per les nevades tardanes) afecta prin-cipalment el nombre de femelles reproductores. L’augment de precipitacions a final de primave-ra i a l’estiu degut a l’augment de la imprevisibilitat meteorològica associada al canvi climàtic, poden resultar fatals per a l’èxit repro-ductor d’aquest ocell i per al seu esdevenidor als Pirineus.

Altrament, l’empobriment ge-nètic esmentat del nucli orien-tal podria ser conseqüència de l’aïllament produït per l’escal-fament climàtic postglacial que va seguir la glaciació coneguda com a Würm (que tanca el pe-ríode del Pleistocè ara fa 10.000 anys), per la qual cosa un major escalfament podria incrementar aquests efectes. En aquesta línia, les previsions de cara als efectes de l’escalfament previst per als propers cent anys no són gens optimistes.

pRopostEs dE GEstió i maNEiGA causa de la importància numè-rica i qualitativa (superfície ocu-pada per l’espècie) a Catalunya en relació amb la resta de l’Estat espanyol, la responsabilitat admi-

Juan

Béc

ares

Juan

Béc

ares

Juan

Béca

res

pere

igna

si is

ern

PLOMES12

nistrativa del Principat en la con-servació de la perdiu blanca és molt gran. Recentment, s’està tra-mitant el programa INTERREG (juntament amb Andorra, França i les comunitats autònomes veï-nes) on s’estableixen algunes ac-tuacions de gestió i monitoratge de l’espècie. D’aquesta manera, s’han triat quatre zones pilot de monitoratge: el Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici i el Parc Natural de l’Alt Pirineu com a representatives de poblacions dels Pirineus centrals, i alguns sectors de la Cerdanya i del Ripollès com a representatius dels Pirineus orientals. Fins i tot, s’ha començat un programa de transferència d’exemplars de la Cerdanya (població connectada amb la resta dels Pirineus axials) cap al massís Puigmal-Canigó, on l’espècie es troba aïllada, i a la tardor de 2008 un mascle trans-ferit va ser equipat amb radioe-missor per veure la viabilitat del projecte.

Tractant-se d’una espècie indica-dora, caldria plantejar la necessi-tat de dur a terme una campanya de sensibilització ambiental diri-gida a tots els col.lectius que uti-litzen en major o menor mesura l’alta muntanya (excursionistes,

esquiadors, caçadors, etc.), a fi de fer compatible una gestió del medi d’acord amb les exigències ambientals de l’espècie. Afortu-nadament, els Pirineus axials són prou grans i sembla garantida, ara per ara, la connexió entre les poblacions de perdius blanques d’Andorra, França i Espanya. Malgrat tot, aquest ocell pot tenir seriosos problemes de conserva-ció si es porten a terme alguns grans projectes que afecten zones clau per a l’espècie, com són les ampliacions previstes de dominis esquiables del massís de Beret i de la vall de Filià-Manyanet-Boí, i si no s’aplica una regulació de l’ús públic en un medi tan frà-gil com l’alpí, sotmès a més a un futur climàticament incert i preocupant.

Finalment, cal esmentar que la problemàtica real de l’espècie vindrà determinada sense cap mena de dubte per la gestió i conservació del fràgil medi alpí a mitjà i llarg termini. El fet de tractar-se d’una població aïlla-da i molt vulnerable justifica un monitoratge poblacional detallat a casa nostra on, recordem-ho, tenim la població més important de l’Estat espanyol.

BiBlioGRaFia

BECH, N. (2006). Structuration géné-tique des populations de Lagopède alpin (Lagopus mutus pyrenaicus) sur la chai-ne des Pyrénées: approche multi-échelles. Master Recherche Ecologies Fonc-tionnelle 2ème année. Anné uni-versitaire 2005-06. Université de Perpignan.

CANUT, J., GARCÍA, D., PA-RELLADA, X. & LORENTE, L. (2003). Lagópodo alpino, Lago-pus muta. En MARTÍ, R. & DEL MORAL, J.C. (eds.). Atlas de las Aves Reproductoras de España (pàg: 208-209). Dirección General para la Conservación de la Naturaleza- Sociedad Española de Ornitologia. Madrid.

CANUT, J. & ALFONSO, I. (Co-ord.). 2006. El lagópodo alpino (Lago-pus muta pyrenaica) en el Parque Na-cional de Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. Organismo Autónomo Parques Nacionales. Madrid.

MORSCHEIDT, J.; NEBEL, D. & CANUT, J. (1996). Déplacements et domaines d’activité de trois lagopèdes alpins Lagopus mutus dans les Pyrénées Centrales. Alauda 64 (2): 221-228.

PARELLADA, X.; GARCÍA-FERRÉ, D.; CANUT, J. & OLI-VERA, D. (2004). Perdiu blanca Lagopus muta. En ESTRADA, J.; PEDROCCHI, V.; BROTONS, L. & HERRANDO, S. (eds.). At-les dels ocells nidificants de Catalunya 1999-2002 (pàg: 104-105). Institut Català d’Ornitologia/Lynx Edici-ons. Barcelona.

Juan

Béca

res

pere

igna

si is

ern

PLOMES 13

Durant els anys vuitanta del segle XX, la preocupació pels aspectes ambientals va augmentar considerablement. En aquest sentit, l’any 1988, a proposta del Govern de Malta, Nacions Unides va aprovar la resolució 43/53 en què es dema-nava “(...) la protecció del clima per a les generacions actuals i futures de la humanitat”. Aquell mateix any, l’Organització Mun-dial de Meteorologia (OMM) i el Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient (PNUMA) van crear el Panell Intergoverna-mental d’Experts sobre el Canvi Climàtic (IPCC).

EvidèNciEs dEl caNvi climàticL’IPCC es va crear amb l’ànim d’avaluar la informació cientí-fica disponible sobre el canvi

climàtic; avaluar els impactes del canvi climàtic sobre el medi am-bient i sobre les activitats socials i econòmiques, i formular estra-tègies de resposta.

Els seus informes (1990, 1995, 2001 i 2007) posen en evidència els canvis detectats en el darrer segle i mig –amb un registre continuat d’informació meteo-rològica– en la temperatura, en la humitat i les precipitacions, en l’extensió de la capa de neu i de glaç de la superfície terrestre, en el nivell del mar i en els canvis en les pautes observades de cir-culació atmosfèrica i oceànica. També assenyalen les emissions a l’atmosfera de productes deri-vats de l’activitat humana com les principals causants d’aquests canvis.

L’evolució de les capes de neu i de glaç a la terra són un exemple ben visible de com s’estan per-dent les condicions climàtiques característiques de l’ecosistema de l’alta muntanya (fig. 1). Al vessant sud dels Pirineus s’ha perdut el 85% de la superfície de glaceres en el darrer segle: s’ha passat d’unes 1.800 ha a finals del segle XIX, a poc menys de 300 ha l’any 2000.

Al massís de l’Aneto (Pirineu central), s’ha observat com les glaceres disminueixen en gruix i extensió durant els períodes estivals (fig. 2). Així, mentre que a mitjan segle XIX presentaven una superfície de 700 ha, als anys noranta eren unes 250 ha i poc més de 160 ha l’any 2001.

L’any 1979, durant la primera convenció mundial sobre el clima, es van fer públiques les primeres proves de l’efecte de l’activitat humana en el clima, malgrat que arrhenius ja havia proposat, a finals del segle xix, l’existència de l’efecte d’hivernacle com a conseqüència de les emissions de diòxid de carboni (co

2) a l’atmosfera.

Jord

i prie

to

CANVI CLIMÀTIC I OCELLS D’ALTA MUNTANYA

FIG. 1. Regressió del glacial del Kilimanjaro, fotografiat el febrer de 1993 i de 2000. Font: http://earthobservatory.nasa.gov/

FIG. 2. Dues fotos de la glacera de l’Aneto des del pas del Portillón fetes amb 23 anys de diferència. Font: Greenpeace/Raul Bartolomé.

cristina sánchez i Jordi prietoDelegació de SEO/BirdLife a Catalunya

PLOMES14

com aFEctEN aquEsts caNvis als oRGaNismEs?En els primers treballs que es-tudien els efectes del canvi cli-màtic en els ecosistemes i en diferents aspectes de la biologia d’una àmplia varietat taxonòmi-ca d’espècies se cita que, en els darrers 140 anys, un 53% de les espècies presenten algun canvi mesurable en la seva fenologia o rang de distribució. També s’indica que a l’hemisferi nord, el rang mitjà d’aquestes espècies s’hauria desplaçat cap al nord a raó de 6,1 km o 6,1 m en altitud per dècada. Tanmateix, a la lite-ratura científica se cita que molts d’aquests primers estudis tenen alguns problemes metodològics com, per exemple, el fet que els estudis se solen centrar en re-gions concretes i que, per tant, manca informació a una escala geogràfica que inclogui tot el rang de distribució de les espèci-es, o que en molts d’aquests es-tudis es fa difícil separar els efec-tes locals (sovint deguts a factors no climàtics com ara els canvis en els usos del sòl, desforestació, degradació, fragmentació dels hàbitats o la intensificació agrí-cola) dels efectes deguts pròpia-ment al canvi climàtic.

Diversos estudis assenyalen que en l’actualitat la influència del factor canvi climàtic sobre les abundàncies dels ocells s’ha in-crementat i ha passat a ser més determinant que els canvis en els usos del sòl. Per contra, al-tres estudis recents, que realitzen prediccions d’àmbit global dels efectes relatius i sinèrgics de les conseqüències del canvi climàtic i la pèrdua d’hàbitat en verte-brats, suggereixen que malgrat que el canvi climàtic afectarà la biodiversitat serà el canvi en els usos del sòl el que més impac-te tindrà en la pèrdua d’espècies en un futur pròxim. Potser no es poden deslligar del tot ambdues variables, ja que previsiblement el canvi climàtic provocarà im-portants canvis en els usos del sòl (canvis d’hàbitats, de cultius, etc.).

D’altra banda, també hi ha es-tudis que es pregunten per les possibilitats que tenen les dife-rents espècies per adaptar-se als efectes del canvi climàtic i qües-tionen quin pot ser el paper de l’evolució davant d’aquests can-

vis. En aquest sentit, indiquen que les espècies difereixen en aspectes fisiològics, estratègies vitals, capacitat de dispersió, etc., fets que han d’influir en la seva resposta davant dels efectes del canvi climàtic climàtic.

Els ocElls d’alta muNtaNya i El caNvi climàticDiferents estudis assenyalen que les espècies alpines i polars, amb un rang de distribució reduït, un elevat grau d’especialització i una sèrie de restriccions ecològiques importants, són les que es poden veure més afectades per les vari-acions del clima en les properes dècades i ser de les primeres en extingir-se ja que, a més a més, sovint presenten una impossibi-litat geogràfica per migrar cap a altres zones favorables.

Un dels efectes que es postulen del canvi climàtic en aquests eco-sistemes és la disrupció potencial entre els cicles depredador-presa o planta-insecte, és a dir, quan les espècies que interactuen responen de manera diferent a l’escalfament. Aquest fet podria afectar algunes espècies en zo-nes d’altitud i crear problemes per a espècies que fan migraci-ons altitudinals per criar a l’alta muntanya, de manera que arri-bessin abans del moment més adequat per aprofitar els recur-sos d’aquest hàbitat.

A l’actualitat hi ha pocs estudis de seguiment a llarg termini que permetin obtenir dades sobre aquests efectes, però un estu-di fet durant 25 anys als Estats Units amb la població d’una perdiu blanca (Lagopus leucurus) suggereix canvis en la fenologia de la reproducció de l’espècie. La simulació realitzada en l’es-tudi suggereix que l’escalfament global podria accelerar el declivi d’aquesta espècie i, malgrat ha-ver-hi relacions no explicades prou satisfactòriament entre paràmetres ecològics i canvis cli-matològics, és un primer pas en la direcció de veure els efectes en les poblacions.

i a cataluNya? A Catalunya, els estudis climato-lògics apunten que l’increment de temperatura com a conse-qüència de l’escalfament global podria ser superior als 3,5ºC (que és la mitjana planetària es-

timada per l’ONU). Aquest fet podria provocar una reducció dels recursos hídrics, sobretot a les comarques de secà, i podria modificar l’aspecte de la cos-ta catalana i reduir les pastures i els boscos a l’alta muntanya, que són molt vulnerables i tenen poca capacitat d’adaptar-se als canvis ambientals.

Els efectes del canvi climàtic so-bre les espècies d’alta muntanya, com ja s’ha comentat, no estan prou documentats, i no hi ha sè-ries temporals suficientment ex-tenses. Tot i això, en el cas català podem fer una petita reflexió, comparant la superfície ocupada per les espècies d’alta muntanya en les dues darreres dècades.

Analitzant la distribució de les espècies lligades als ambients d’alta muntanya de Catalunya, en base als atles d’ocells repro-ductors de Catalunya de 1984 i 2004, s’ha mesurat el número de quadrícules amb presència de ca-dascuna d’aquestes espècies en els dos atles en un període, per tant, de 20 anys (fig. 3). En la to-talitat dels casos (10 espècies) hi ha una disminució en el nombre de quadrícules on l’espècie hi és present.

Una part d’aquestes diferències podria explicar-se per la diferèn-cia en la metodologia i l’esforç de mostreig (encara que aquest és major en el darrer atles) però, malgrat això, caldria aprofundir més en els aspectes que poden explicar aquesta davallada, ja si-guin factors climàtics, d’usos del sòl, presència humana, etc.

A escala europea, BirdLife ha elaborat un estudi que relacio-na el clima i la distribució de les poblacions de les espècies repro-ductores europees. A l’estudi, s’han establert uns models per a cada espècie, que intenten predir la distribució d’aquestes espècies a finals del segle XXI. Per veure si el model és prou robust, s’ha aplicat el model a les condicions actuals i es mira si hi ha moltes diferències entre la distribu-ció real i la resultant del model. Aquesta modelització indica que les espècies dels ambients alpins catalans aniran desapareixent en les properes dècades (taula 1).

PLOMES 15

implicacioNs EN la coNsERvacióDavant les tendències assenya-lades pels diversos estudis vers les comunitats d’ocells de l’alta muntanya, la designació d’espais naturals protegits per si sola no n’assegura la conservació. Les amenaces per a aquestes comu-nitats d’ocells estan lligades, per una banda, a les transformacions derivades de la presència huma-na amb una incidència a curt termini i, per altra banda, a les transformacions ambientals que afecten a mitjà o llarg termini.

En el cas dels riscos a curt termi-ni, la creixent presència humana a l’alta muntanya amb activitats recreatives (senderisme, esports d’aventura, esquí, escalada, espe-leologia, vehicles 4x4 o motoci-cletes, etc.) suposa un risc per al medi natural a causa de la feble regulació d’aquestes activitats i del desconeixement per part dels seus practicants dels riscos que comporten. En aquest sentit, la presència humana implica dife-rents efectes, com ara més pre-sència de depredadors generalis-tes com guineus o corbs (atrets per l’augment de les deixalles), o l’increment d’animals domèstics com els gossos que poden afec-tar les comunitats d’ocells alpins, en destruir nius o pollades. Així mateix, la simple presència d’in-fraestructures associades a l’oci poden provocar altres efectes, com la col.lisió d’ocells amb les instal.lacions de les pistes d’es-quí, etc.

Per tal de minimitzar els efectes negatius de la presència huma-na als ambients alpins, s’haurien d’emprendre accions de regula-ció de les activitats, de manera conjunta, entre els gestors del territori, la propietat i els usuaris de les infraestructures de lleure per compatibilitzar la conserva-ció i el lleure, analitzar la capaci-tat de càrrega d’aquests ecosiste-mes i estudiar quin és el llindar en què les activitats humanes són sostenibles. En el cas dels riscos ambientals a llarg termini, lligats al canvi climàtic i als can-vis d’usos del sòl, la seva predic-ció és complicada i es fa difícil avaluar quines accions caldria emprendre per mitigar-los. Tot i així, és fonamental redreçar les polítiques actuals per tal de miti-gar els efectes associats al primer i emprendre polítiques innova-

dores que minimitzin el segon, i assegurar una gestió adequada del territori per tal d’afavorir i re-cuperar ambients necessaris per a aquestes espècies. Tanmateix, les estratègies de conservació ac-tuals estan basades en una visió estàtica del món i, per tant, serà essencial revisar i adaptar aques-tes estratègies tenint en compte que les àrees protegides en un futur potser ja no acolliran les es-pècies per les quals es van desig-nar i que potser la xarxa d’espais protegits podrà mitigar l’efecte de la pèrdua d’hàbitat, però no els efectes del canvi climàtic.

Fig. 3. Variació en el número de quadrícules 10x10 que ocupen di-verses espècies, entre l’atles dels ocells nidificants de Catalunya 1975-1983 i 1999-2004.

Taula 1.- Detall de les espècies del medi alpí identificades per a Catalunya, ajustament del model per a cada espècie (en base a la comparativa entre el model en data actual i la distribució actual), tendència estimada per als propers 50 anys i situació en què quedarà l’espècie al Pirineu català.

Nom

bre

de q

uadr

ícul

es a

mb

pres

ènci

a

ajustament del model:

molt bo bo moderat dolent

tendència estimada per als propers 50 anys:

desplaçament de les poblacions al nord

desplaçament de les poblacions al sud

manteniment de les poblacions desconeguda

situació en què quedarà l’espècie al pirineu català:

desaparició davallada augment desconegut

Espècie Nom científic ajustament del modeltendència de

distribuciósituació al

pirineu català

Lagopus muta

Charadrius morinellus

Anthus spinoletta

Oenanthe oenanthe

Tichodroma muraria

Pyrrhocorax graculus

Montifringilla nivalis

Prunella collaris

Perdix perdix o

BiBlioGRaFiaESTRADA J.; PEDROCCHI, V.; BROTONS, L. & HER-RANDO, S. (eds.) (2004). Atles dels ocells nidificants de Catalunya 1999-2002. ICO Ed. Lynx. Barcelona.

HUNTLEY. B.; GREEN, R.E.; COLLINGHAM, Y.C. & WI-LLIS, S. 2007. A climatic atlas of european breeding birds. Durham University. The RSPB and Lynx Editions, Barcelona.

MOLLER, A.P.; FIEDLER, W. & BERTHOLD, P. (Eds.) 2006. Birds and climate change. Academic Press. Elsevier Ltd.

MUSTIN, K.; SUTHERLAND, W.J. & GILL, J.A. 2007. The complexity of predicting climate-induced ecological impacts. Climate Re-search. Vol 35: 156-175.

PARMESAN, C. 2006 Ecological and evolutionary response to recent climate change. Annu. Rev. Evol. Syst. 37: 637-669.

1. quiN lliGam t’uNEix a aquEst tER-RitoRi?Sóc filla del Pallars Sobi-rà i bona part de la meva vida l’he passada en aquest territori, on hi vaig néixer, créixer i estudiar fins que la voluntat de tenir una for-mació universitària em du-gué a Barcelona. El retorn al Pallars va venir rodat i mig forçat ja que la ciutat em va permetre créixer, personal i socialment, i en els darrers anys he realitzat diverses feines de responsabilitat de gestió en l’administració pública que m’han ensenyat a veure el territori des d’un punt de vista global i com-plex al mateix temps. A més a més, tota la meva família és i viu al Pallars Sobirà i provenen de petits pobles allunyats del fons de la vall.

2. soviNt tRoBEm iNdREts aNomE-Nats “malpaís”, la vida ERa REal-mENt taN duRa allà?Els meus “padrins” eren de pobles com Arestui i Baias-ca o Roní i jo els havia sentit explicar vivències molt du-res vinculades sempre amb la duresa del clima i de l’oro-grafia i la baixa productivitat de les terres on, a més, les comunicacions eren especi-alment dolentes amb el fons de la vall. Sempre recordo i explico que vàrem propo-sar a la padrina d’anar amb la família al poble on havia nascut i viscut la meitat de la seva vida, (per buscar un record familiar conjunt), doncs bé, la seva resposta fou: “ A mi no se m’hi ha perdut res, allò és un mal país! ”. Realment tots els seu records eren de “penes” i de molt esforç, i encara més pel fet de ser una dona. En

aquells anys el barem de va-loració del “mal país o bon país” era en funció de les dificultats que l’indret tenia per cobrir les necessitats bà-siques. Actualment allò que abans eren llocs que sofriren un important despoblament són productes altament de-sitjats i motiu d’especulació, i les importants millores en les comunicacions ho han fet possible juntament amb el canvi de la climatologia: “els hiverns ja no són el que eren”, comenten els padrins de la comarca.

3. miRaNt FotoGRaFiEs dE Fa uN o dos sEGlEs vEiEm uN paisatGE BEN diFERENt a l’actual. com ERa l’alta muNtaNya llavoRs? El paisatge actual no té res a veure amb el de temps en-rere i els nostres “padrins” comenten que la muntanya de la seva infància era una “muntanya treballada”. Les cases dels pobles eren ple-nes de gent que treballava la terra fins a bancals on avui ens sembla impossible que valgués la pena conrear-hi o fer-hi arribar un animal. A més, els animals eren l’altre puntal de l’economia ja que durant tot l’any anaven mo-delant el paisatge i, de fet, en formaven part. Abans el paisatge era més harmònic, les cases s’hi confonien i els únics elements que hi sobre-sortien eren els campanars de les esglésies tot i que, al mateix temps, la necessitat feia que la mà de l’home ar-ribés de manera habitual a indrets que actualment qua-lifiquem de verges, tots els racons dels nostres boscos havien estat explotats.

4. i avui EN dia, quEda alGuN “malpa-ís”? com Ha passat a sER la muNta-Nya quE vEiEm? Avui en dia no queden llocs on la gent no desitgi anar i tots els llocs que es conside-raven mal país ara es consi-deren llocs amb encant. La situació actual permet que puguem gaudir d’aquests llocs tant especials a diferèn-cia dels nostres avantpassats que els va tocar patir-los. La muntanya que ens ha tocat viure és més còmoda, qui hi treballa ho fa en vehicles adaptats i el bestiar es ges-tiona d’una manera més ex-tensiva. Els pobles cada dia s’assemblen més a les ciutats pel que fa a avenços tecno-lògics i, malgrat no comptar amb algunes ofertes d’oci i tenir una oferta cultural concentrada en l’època es-tival, les petites distàncies i la inexistència d’aglomeraci-ons compensen amb escreix les possibles mancances.

5. aBaNs Es paRlava dE tREBallaR al Bosc, a la muNtaNya, a lEs pas-tuREs.... pERò avui EN dia paRlEm dE tREBallaR a lEs pistEs d’Esquí, al HotEls i REstauRaNts o amB Es-poRts d’avENtuRa. És REal aquEst caNvi EN El modEl? Els números canten i actual-ment la gent de la muntanya viu majoritàriament del tu-risme. El model ha canviat i treballar a la terra continua sent dur ja que la seguretat no existeix i les planifica-cions són gairebé impossi-bles: un part d’una vaca es pot avançar o complicar-se, una quinzena de pluges pot fer malbé la collita i al bes-tiar no pots explicar-li que estàs malalt! Les feines que ofereix el turisme, malgrat el nombre d’hores que s’ar-

riba ha treballar, permet ob-tenir un sou a final de mes, un dia de descans setmanal i les vacances establertes legalment. Tot i així, hi ha un petit percentatge de gent que és capaç de combinar les dues activitats: la rama-deria i el turisme.

6. El sEctoR sERvEis com a pRiNci-pal FoNt d’iNGREssos, podRà maNtE-NiR Els valoRs NatuRals quE l’HaN pRopiciat? Potser encara haurem arri-bat a temps! Durant els anys que la nostra muntanya va viure el canvi econòmic la gent pensava que el paisat-ge i els valors que havien conviscut amb ells fins al moment es mantindrien inalterables i se’n podria gaudir il.limitadament. Vull pensar que l’aturada que la crisis actual ha comportat permetrà que la consciència que molts empresaris turís-tics ja tenen de respecte als valors naturals s’estengui a tots els racons de la nostra muntanya i puguem arribar de nou a aquell equilibri tant desitjat. Hem guanyat temps per reflexionar i planificar, la muntanya ha de continu-ar tenint vida però hem de pactar un nou model amb el territori.

7. Cap a quin moDeL De DesenvoLu-pamENt HauRíEm dE tENdiR? Ningú té el mateix model al cap, però el que veig és que actualment hi ha una gran distància entre el model de muntanya que es vol des de la “ciutat” i el model de muntanya que volen els seus habitants. Fins al moment només hem estat capaços de fer-nos retrets sense re-conèixer que si volem con-

moNtsERRat pEREt i Gasia, és nascuda a Sort, llicenciada en Antropologia Cultu-ral per la Universitat de Barcelona i màster en Gestió del Patrimoni. Ha treballat en l’administració local en tasques de gestió de temes turístics, de patrimoni cultural i de gerència en el Consell Comarcal del Pallars Sobirà.montserrat peret i Gasia

DUES CARES DE L’ALTA MUNTANYA

PLOMES16

tinuar tenint i gaudint de la muntanya hem de treballar per trobar un pacte i que és necessari afrontar com vo-lem que sigui la muntanya dels nostres fills.

8. i com Ho vEu la GENt quE Hi viu sEmpRE allà? Hi ha gent que els sap greu que aquesta eufòria cons-tructora s’hagi aturat i confi-en que això tornarà a remun-tar com abans, mentre que la resta esperem que el tipus de construcció que es faci en un futur tingui una raciona-litat i una sostenibilitat tant ambiental, com social i eco-nòmica. És un tema com-plex i cal un esforç d’empa-tia per entendre que la gent que ha viscut bona part de la seva vida en un “mal país” i que ara té l’oportunitat de vendre un terreny ho faci i s’asseguri la seva vellesa, i no podem caure en la crítica fà-cil de demanar-los que no ho facin, argumentant un bene-fici col.lectiu. El nou model ha de passar per no generar expectatives com les que hi ha generades a hores d’ara que, en molts casos, acaben en frustracions i en acusaci-ons d’engany.

9. ENs podRiEs diR quiN És El tEu Racó FavoRit? Hi ha dos camins històrics que em fan sentir especial-ment bé cada cop que els camino: els antics camins d’Olp a Altron i de Peramea a Balestui. Les seves parets de pedra seca, empedrats, obagues amb molsa, fruiters en els marges i ocells fan que et sentis acompanyat en la teva passejada i m’evoquen directament a aquella munta-nya treballada i plena de gent i bestiar, en definitiva una muntanya plena de vida.

1. quiN lliGam t’uNEix a aquEst tER-RitoRi?El lligam és tant a nivell per-sonal com professional, ja que per una banda visc i treballo en aquest territori: professional-ment com professor i director de l’institut de Camprodon he fomentat l’estudi i la sensibi-lització dels meus alumnes cap a la fauna i la flora de l’alta vall del Ter amb nombroses sorti-des de camp i treballs sobre els ecosistemes de l’alta muntanya pirinenca. Així mateix també sóc Jutge de Pau de Campro-don i formo part del Patronat Germans Vila Riera, un dels seus principals objectius del qual ha estat la protecció i di-vulgació científica dels nostres espais naturals. Actualment soc fotògraf i naturalista d’alta muntanya i col.laborador ha-bitual amb l’administració ca-talana i francesa en els censos de diferents espècies d’animals i plantes de l’alta vall del Ter.

2. quiNEs sóN lEs caRactERístiquEs quE FaN diFERENt Els amBiENts d’al-ta muNtaNya dEls dE la REsta dE cataluNya?La climatologia extrema amb un relleu abrupte i en alçada –circs glacials farcits de llacs- converteixen el medi alpí en un bioma fràgil i difícil pels és-sers vius, semblant a la tundra europea, on gairebé només sobreviuen espècies vegetals com les gramínies, salicàcies i ericàcies. Aquests organismes formen part de la cadena ali-mentària d’animals com l’isard (Rupicapra rupicapra), l’ermi-ni (Mustela erminae), la perdiu blanca (Lagopus muta), el par-dal d’ala blanca (Montifrigilia nivalis), l’àliga daurada (Aquila chrysaetos), etc. i que manifesten unes condicions morfològi-ques excepcionals per poder adaptar-se a aquests merave-llosos ecosistemes.

3. HaN caNviat Els amBiENts d’alta muNtaNya a l’actualitat REspEctE aNys ENRERE? quiNa cREus quE És la sEva tENdèNcia?L’escalfament del planeta su-posa desplaçaments en les es-pècies en altitud i cap el nord. Algunes plantes com el ranun-cle glacial (Ranunculus glacialis), espècie que en flor té el rècord altitudinal europeu, podria desaparèixer de les nostres contrades. En relació amb els animals, els ocells són molt vul-nerables i, per exemple, la per-diu blanca suporta malament les altes temperatures i si les nevades es retarden o no nevés estaria a l’abast de qualsevol depredador.

4. cREus quE actualmENt Hi Ha uN caNvi REal dE modEl d’ús dEl tERRi-toRi i dEl mEdi dE l’alta muNtaNya?Sí, ja que fins a mitjans del segle passat la ramaderia fou l’activi-tat fonamental de l’alta mun-tanya catalana mentre que, en l’actualitat, hi ha un canvi en el model d’ús cap a activitats recreatives i d’oci (senderisme, esquí, escalada,...).

5. lEs activitats HumaNEs EN Els daRRERs sEGlEs HaN pRoduït pRo-FuNdEs altERacioNs. quiNs sóN Els Riscos mÉs GRaNs als quals s’EN-FRoNtEN aquEsts amBiENts i Espè-ciEs avui EN dia? Està a lEs NostREs maNs miNimitzaR-los? Tal i com he esmentat, crec que els riscos principals són la contaminació i el canvi cli-màtic, però també l’afluència massiva de persones en aquest medi per a practicar-hi tota classe d’esports (muntanyis-me, escalada, esquí, motos de neu, parapent, etc), així com l’alteració de l’hàbitat associada a aquesta presèn-cia humana (a causa de la instal·lació de complexes tu-rístics i obertura de pistes, etc.). També poden haver-hi

altres riscos, ja que per exem-ple, actualment a l’alta vall del Ter hi ha un projecte d’instal.lació d’un parc eòlic des de Coll d’Ares fins prop del Pic de Costabona (2464 metres).

6. És compatiBlE El dEsENvolupa-mENt Humà actual dE lEs zoNEs d’alta muNtaNya amB la coNsER-vació dEls valoRs NatuRals quE allotGEN?Caldria sensibilitzar la població amb l’educació, la divulgació i la conservació dels valors na-turals d’aquest medi. Les ad-ministracions públiques auto-nòmiques i comarcals haurien de senyalitzar l’ús de camins, espais protegits, restringir el pas de vehicles, maquinaria, cables, etc. i minimitzar tot allò que pugui representar un im-pacte visual o auditiu.

7. Cap a quin moDeL De DesenvoLu-pamENt HauRíEm dE tENdiR?Ens hauríem d’acostar a mo-dels dels països nòrdics (com ara els països escandinaus) que en aquests aspectes estan més avançats.

8. com cREus quE vEuEN aquEst mo-dEl la poBlació dEl tERRitoRi?La majoria de la població defensa els criteris de con-servació de la fauna i la flora i dels espais naturals que for-men els ecosistemes de l’alta muntanya.

9. ENs podRiEs diR quiN És El tEu Racó FavoRit? quiN És El sEu FutuR?L’alta vall del Ter, amb pics com el Gra de Fajol o circs com el de Concròs, uns pai-satges fascinants on hi trobem els animals i les plantes més rellevants del medi alpí. Seria convenient que aquest biòtop arribi a formar part d’un es-pai protegit com el d’un pos-sible futur Parc Natural dels Pirineus.

pere ignasi isern

PLOMES 17

pERE iGNasi isERN és fotògraf professional de natura, especialitzat en fotografia de la fauna i la flora de l’alta muntanya pirinenca i ha publicat reportatges fotogràfics en diverses revistes de prestigi (com National Geogra-phic, Naturaleza Salvaje o Natura Catalana). Fotògraf i naturalista i, a més, de realitzar diverses xerrades, exposicions, publicacions de fotografies en revistes i llibres vers l’entorn de l’alta muntanya pirinenca és col·laborador habitual del Departament de Medi Am-bient i Habitatge de la Generalitat de Catalunya i amb l’ONCFS francesa en els censos de diferents espè-cies d’animals i plantes de l’alta vall del Ter.

El voluntariat ambiental, entès com aquelles iniciatives socials que es desenvolupen de manera altruista, lliure i sense ànim de lucre, té a SEO/BirdLife la finalitat que els participants realitzin tas-ques directes de millora ambien-tal i de conservació del patrimoni natural.

La delegació de SEO/BirdLife a Ca-talunya té una àmplia experiència en l’organització de campanyes i programes de voluntariat a dife-rents espais de Catalunya i en el medi alpí, en concret, es realitzen programes de voluntariat al Parc Natural de l’Alt Pirineu (PNAP) i al Parc Nacional d’Aigüestortes i Es-tany de Sant Maurici (PNAESM).

Les tasques realitzades pels vo-luntaris en aquests dos progra-mes han estat diverses. Entre les que més dedicació suposen hi ha el seguiment d’espècies amena-çades o sobre les quals manca informació (distribució, densitat, etc.) o tasques diverses (com l’eliminació d’espècies al·lòctones o tasques d’ús públic). En rela-ció amb el medi alpí, en ambdós parcs s’ha treballat en el segui-ment de l’èxit reproductor de la perdiu blanca (Lagopus muta), una espècie amenaçada i catalo-gada com a vulnerable en el Libro rojo de la Aves de España. Els re-sultats dels censos, realitzats pels voluntaris conjuntament amb els tècnics dels parcs, s’incorporen a les bases de dades dels parcs i representen les dades d’èxit re-productor de l’espècie per aquell any i localitat.

L’objectiu d’aquests dos pro-grames de voluntariat és el de col·laborar amb els parcs en la millora del coneixement de les espècies i de la qualitat dels hà-bitats. Per això, SEO/BirdLife ha coordinat al llarg d’aquests anys més de 190 voluntaris, repartits en 26 torns (amb un promig de 9 dies cadascun) i amb un esforç de més de 1.750 hores de dedicació en els dos parcs citats (en el cas del PNAP només es van fer activi-tats els anys 2006 i 2009).

Els voluntaris valoren molt posi-tivament el fet de poder treballar amb aquestes espècies, algunes d’elles amenaçades, i encara més pel fet de fer-ho en un entorn na-tural privilegiat i treballant con-juntament amb els tècnics dels parcs. Tanmateix, realitzar un vo-luntariat a zones d’alta muntanya no és fàcil. Així, per exemple, cal tenir present que l’accessibilitat al medi, especialment en els mesos d’hivern, és complicada i, fins i tot en els mesos en els quals la clima-tologia és més benigna, accedir

a l’alta muntanya requereix estar en un bon estat físic, ja que s’han de fer llargues caminades i salvar desnivells importants.

Malgrat tot, l’opinió de les desenes de voluntaris que han passat per aquests camps sempre és positi-va i el fet de saber que els seus es-forços serveixen per incrementar el coneixement i la conservació de l’avifauna amenaçada els compor-ta una gran satisfacció, cosa que fa que, sovint, es vulgui repetir l’activitat en anys posteriors per seguir amb aquesta implicació i col·laboració.

Des de la delegació valorem la col-laboració entre els parcs naturals i la nostra entitat com a molt po-sitiva, i entenem la participació dels voluntaris com una eina de sensibilització i intercanvi d’ex-periències molt important. Un agraïment per endavant a tots els participants d’aquests pro-grames i el nostre més sincer reconeixement.

Els paisatges de les parts més altes dels pirineus –i d’altres grans serralades d’Europa i d’arreu del món– es caracteritzen per la manca de vegetació arbòria i pel predomini absolut dels prats i dels ambients de roca. aquests paisatges oberts d’alta mun- tanya són anomenats sovint ambients alpins, però aquest terme no sempre s’utilitza de forma adequada.

voluntaris Nº dies Nº hores Nº torns

PNAESM PNAP PNAESM PNAP PNAESM PNAP PNAESM PNAP

2002 12 - 18 - 144 - 2 -

2003 27 - 18 - 144 - 3 -

2004 27 - 27 - 216 - 3 -

2005 27 - 30 - 240 - 3 -

2006 26 7 30 8 240 64 3 1

2007 7 - 10 - 80 - 1 -

2008 21 - 30 - 240 - 3 -

2009 21 14 30 16 240 128 3 4

total per parc 168 21 193 24 1.544 192 21 5

total ambdós parcs 189 217 1.736 26

Jord

i prie

to

Jaum

e sole

r

voluNtaRiat a l’alta muNtaNya

PLOMES18

zoNEs alpiNEs impoRtaNts d’EspaNya

coRdillERa caNtáBRica

1. Les espècies adaptades a les dures condicions de l’alta muntanya sovint només les trobem en aquest medi, i a Catalunya aquest am-bient és força restringit en proporció a la resta del territori. Apreneu, doncs, a reconèixer aquestes espècies i a respectar-les per poder gaudir-ne en el futur.

2. Les condicions de l’hivern a la muntanya són molt dures i els ocells tenen els recursos limitats. Qualsevol molèstia implica una despe-sa extra d’energia i, especialment en aquesta època d’escassetat, suposa un perill per a la seva supervivència. No circuleu fora de les zones autoritzades i feu cas de la senyalització per no destorbar-los. Si teniu la sort de trobar-vos amb aquest ocells, gaudiu-ne però no els perseguiu, ja que cada molèstia representa un risc afegit per a la seva supervivència.

3. A l’estiu, la major accessibilitat a la muntanya implica una major afluència de visitants. Quan practiqueu activitats (senderisme, es-ports d’aventura, esquí, escalada, espeleologia, vehicles 4x4 o mo-tocicletes, etc.) sigueu respectuosos amb el medi per no deteriorar el fràgil ecosistema de l’alta muntanya i per no molestar els ocells que hi viuen.

4. Mantingueu l’entorn net i no tireu deixalles ja que les restes orgàni-ques poden atraure depredadors oportunistes que poden atacar els ocells. Tingueu en compte que en l’època de reproducció els ous i els polls són molt vulnerables.

5. La presència d’animals domèstics (com ara els gossos) també po-den afectar les comunitats d’ocells alpins amb la destrucció de nius o la depredació de polls. En aquest entorn, aneu amb els gossos lli-gats o mantingueu-los sempre a prop vostre.

6. Per observar o fotografiar la fauna respecteu una distància prudent, no us apropeu massa, i tingueu cura de no molestar-los.

i Jo, què Hi puc FER?

piRiNEus

SIERRAS DE LA DEMANDA, DEL URBIÓN, CEBOLLERA I MONCAYO

SIERRAS DE CUENCA I TERUEL

sistEma iBÉRico

SIERRA DE LOS ANCARES I DE CABRERA

SIERRA DE GREDOSI GUADARRAMA

SISTEMA PENIBéTICO (SIERRA NEVADA I BAzA) I CORDILLERA SUBBéTICA (SEGURA I CAzORLA)

moNtEs dE lEóN

sistEma cENtRal

sistEmas BÉticos

marc

marti

n

PLOMES 19

aquesta zona d’alta muntanya granítica, amb un munt d’estanys d’aigües transparents, pertany a la zona perifèrica del parc Nacional. prop del refugi de colomers encara hi ha una mica de bosc de pi negre però, a mesura que pugeu, entrareu de ple al domini dels roquissars i els prats alpins. dormir al refugi (2.130 m) us permetrà aprofitar més el dia per descobrir les parts altes de la vall o fins i tot pujar a algun cim on poder sorprendre alguna perdiu blanca.

El recorregut permet veure gairebé tots els ambients oberts d’alta muntanya, tant subalpins com alpins, en un interval altitudinal entre 2.000 i 2.500 m, al límit entre els pirineus d’influència mediterrània i els d’influència atlàn-tica. la major part de l’àrea és inclosa en l’espai xarxa Natura 2000 alt pallars, i la serra de Baciverols ja és dins els límits del parc Natural de l’alt pirineu. a la part baixa hi ha pastures subalpines, en gran part originades per desfo-restació, i matollars de bàlec, bruguerola i ginebró, enmig dels quals apareixen alguns afloraments de roca. a partir dels 2.300 m comença l’estatge alpí, dominat per pastures rases. més amunt, entre el cap del muntanyó d’àrreu i la serra de Baciverols, predominen els ambients rocallosos –sobretot les grans tarteres– que formen mosaics amb prats i matollars nans.

REcoRREGut: Per arribar al refugi s’ha de caminar unes dues hores des de l’aparcament dels Banhs de Tredós. També hi ha la possibilitat de pujar un tros amb taxis 4x4 (informeu-vos prèviament dels horaris).

Sortint del refugi ben d’hora, hi ha dues opcions de circuit molt recomanables:

• El circuit petit està senyalitzat amb marques de color groc i es pot fer en unes tres hores de caminar, passant pels estanys Mòrt, Garguilhs o Cabidornats.

• El circuit gran demana unes cinc hores de caminar i puja fins als 2.600 m d’altitud al Còth de Pòdo. Les marques són de color vermell, malgrat que en alguns trams cal parar atenció per seguir el camí desdibuixat.

La millor època per poder fer aquests camins és de finals de juny a octubre, malgrat que a l’agost hi ha força gent. Si es vol fer nit al refugi cal tenir present que s’ha de reservar plaça.

EspèciEs:No serà difícil poder observar algun dels grans rapinyaires pirinencs com el trencalòs, el voltor o l’àguila daurada. Altres espècies interessants que es poden veure són el cercavores, el còlit gris, el grasset de muntanya, les gralles de bec ver-mell i bec groc, el xoriguer o fins i tot podem trobar la perdiu blanca, en el circuit gran, a principis d’estiu, quan encara hi ha una mica de neu als cims. Als estanys i rierols hi viu la merla d’aigua i també s’ha arribat a veure algun bernat pescaire.

Pel que fa als animals de pèl, gairebé segur que trobareu algun grup d’isards i colònies de marmota, sota els ports de Colo-mers o de Ratera, i si pareu atenció potser podeu arribar a ob-servar l’aparició d’algun ermini a les zones més pedregoses.

Gerard GiménezTècnic del Parc Nacional d’Aigüestortes

i Estany de Sant Maurici

REcoRREGut: L’inici de l’itinerari se situa entre els km 47 i 48 de la ca-rretera C-28, al principi del tram més suau abans d’arribar al port de la Bonaigua des del Pallars Sobirà. Pujant veureu a mà dreta de la carretera una esplanada que serveix d’aparcament on comença el camí, senyalitzat amb pintu-ra, que arriba a la capçalera de la petita vall al fons de la qual hi ha un estanyol (bassa del Pudo o del Boscàs) i gira cap a l’est per dirigir-se cap a l’estany del Muntanyó d’Àrreu.

A partir d’aquest punt es deixa el camí i se segueix sempre en sentit nord, tot seguint els vessants orientals del tuc de la Cigalera, del Muntanyó d’Àrreu i de la serra de Baciverols. Primer es pot seguir un camí més o menys marcat, per on se sortirà a la capçalera de la vall d’Àrreu. Més endavant és millor caminar camp a través, ascendir progressivament i passar a la capçalera de la vall de Garrabea i a la carena de la serra de Baciverols, que separa la vall anterior i la de Ba-civer, ja al vessant atlàntic.

itiNERaRis pEl ciRc dE colomERs (val d’aRaN) al paRc NacioNal d’aiGüEstoRtEs i EstaNy dE saNt mauRici

itiNERaRis pEls amBiENts alpiNs catalaNs

itiNERaRi dEl muNtaNyó d’àRREu (pallaRs soBiRà) al paRc NatuRal dE l’alt piRiNEu:

PLOMES20

Jaum

e sole

r

itiNERaRis pEl ciRc dE colomERs (val d’aRaN) al paRc NacioNal d’aiGüEstoRtEs i EstaNy dE saNt mauRici

itiNERaRis pEls amBiENts alpiNs catalaNs Per fer l’itinerari cal una caminada de mig dia, preferentment al matí. No es recomana fer-lo quan és cobert de neu, tant per la dificultat d’avançar com pel risc d’allaus i gel. Tanmateix, sí que resulta interessant fer caminades curtes pels vessants sobre la carretera quan només estan mig nevats.

EspèciEs:A l’època de cria, a les pastures de l’inici de l’itinerari es po-den veure aloses, còlits grisos i grassets de muntanya, amb l’afegit d’algunes cotxes fumades i alguna verderola i, a l’estiu,

petits estols de passerells i llucaretes. A mesura que pugem, als matollars és freqüent el pardal de bardissa, alguna merla de pit blanc i són un bon lloc per observar la perdiu xerra. Més amunt, als afloraments de roca, podem trobar merla roquera, que es fa més freqüent als vessants pendents entre el tuc de la Cigalera i la serra de Baciverols, sempre en densitat baixa. A les tarteres del circ de Garrabea i, sobretot, a la carena de la serra de Baciverols s’hi pot observar el cercavores i, amb sort, la perdiu blanca. En tot l’itinerari, cal anar mirant el cel, ja que és fàcil veure rapinyaires (àguila daurada, voltor, trencalòs, xoriguer) i gralles de bec groc i bec vermell. A l’hivern, les densitats d’ocells són molt febles, però la zona és interessant sobretot per la possibilitat de trobar alguns es-tols de pardal d’ala blanca als vessants mig nevats, així com també grives cerdanes als matollars sobre la carretera.

Pere AymerichParc Natural de l’Alt Pirineu

PLOMES 21

l’aplicació dE la custòdia dEl tER-RitoRi EN amBiENts alpiNsEn hàbitats i paisatges alpins la propietat privada representa un percentatge baix i generalment es tracta de terrenys públics. Se-gons l’anuari 2007 d’Europarc-Espanya, un 73% del territori que es troba per sobre dels 1.500 metres és el que més protecció rep, atès que forma part dels espais gestionats per l’adminis-tració competent. Quatre dels

14 parcs nacionals existents a l’Estat espanyol es troben per sobre dels 1.500 m i que el 64% dels espais protegits a l’Estat són boscos i pastures de mun-tanya. Així doncs, l’acció pública de conservació és especialment important en ambients alpins.

Això, i el fet que es tracta d’in-drets on la presència i l’activitat humana és baixa, excepte en aquells llocs molt transformats

per les infraestructures, fa que les iniciatives de custòdia del ter-ritori siguin escasses en aquests ambients. Donada la seva im-portància botànica i faunística, hi ha un convenciment clar so-bre la necessitat de conservar el medi alpí, amenaçat i en fase de deteriorament. En conseqüèn-cia, s’han desenvolupat diverses estratègies de conservació, pro-tecció i recuperació des de dife-rents sectors.

la custòdia EN amBiENts alpiNsElisabet del Valle

aquest article mostra experiències de custòdia del territori en ambients alpins. la custòdia del ter-ritori pot esdevenir una estratègia útil de gestió i protecció dels hàbitats i paisatges alpins, però a diferència d’altres ambients, l’alta muntanya és singular i imaginativa pel que fa a la custòdia, com ens demostren els exemples següents.

Una adquisició en el territori català de finques que contenen espais de prats alpins, per part de l’Obra Soci-al de Caixa Catalunya, és el cas de la muntanya d’Alinyà,. L’entitat de custòdia ha marcat com a objectius prioritaris la protecció i conservació de l’entorn natural de l’espai tot com-patibilitzant l’activitat tradicional ramadera de la població. Així mateix, també s’han dut a terme actuaci-

ons centrades en l’estudi del siste-ma natural i la difusió del patrimoni adequant itineraris i senyalitzaci-ons. L’adquisició de finques per a la conservació i gestió del patrimoni natural és l’estratègia de custòdia de màxim compromís per part d’una entitat. per a més informació: http://obrasocial.caixacatalunya.com/osocial/main.html?idioma=1

Un altre exemple d’organització priva-da amb finalitats de conservació mit-jançant la custòdia dels espais alpins és l’anomenada Mountain Wilderness. Aquesta entitat està formada per alpi-nistes de tot el món amb l’objectiu de protegir i tenir cura de l’entorn munta-nyenc i recuperar zones que s’estiguin degradant a través d’una reforma de la

cultura alpinística. L’entitat anima els excursionistes de muntanya a col.la-borar en l’eliminació o la reutilització d’instal.lacions obsoletes per al bene-fici del paisatge i l’entorn.La secció catalana d’aquesta associ-ació es va constituir l’any 1989 amb l’agrupació de les persones que volen conservar l’alta muntanya. Com la res-

ta de delegacions, l’entitat fa accions de neteja, restauracions d’espais natu-rals, controls ambientals i recuperació de l’entorn en finques alpines, i també es dediquen a fer reivindicacions per a la qualitat de l’alta muntanya.per a més informació: www.mountainwildernes