ESTUDI DE DETECCIÓ DE NECESSITATS COMPETENCIALS,

FORMATIVES I DE RECURSOS EXISTENTS AL MERCAT

LABORAL DE COL·LECTIUS EN RISC D’EXCLUSIÓ

SPORA SINERGIES

Director de projecte:

Aleix Caussa

Equip de recerca i producció:

Marcel Balasch i Aleix Caussa

SPORA SINERGIES

Consultoria Psicosocial

C/ Joaquín Costa 62, pral 2a

08001 Barcelona

www.spora.ws

e-correu: info@spora.ws

telèfon: 93 481 56 22

2

www.spora.ws

Índex

0. Introducció 4

1. La concepció del treball 8

2. La situació actual 12

2.1. Lʼescenari sociolaboral 12

2.2. Les problemàtiques emergents 15

2.3. Els efectes associats o col·laterals 17

3. Lʼarribada als serveis 19

3.1. Lʼaccés als serveis per iniciativa pròpia 19

3.2. Lʼaccés per derivació des dʼaltres serveis o entitats. 20

4. Lʼacollida 21

5. El procés de inclusió sociolaboral 23

5.1. La relació entre persones usuàries i professionals 23

5.2. El procés de cerca de feina 28

5.3. La formació 34

5.4. Les actuacions dʼorientació 40

5.5. Lʼempoderament comunitari i lʼenfortiment de les xarxes socials 42

5.6. Lʼatenció personalitzada vs lʼenfortiment de les xarxes socials 46

5.7. Les relacions amb les empreses 47

5.7. El seguiment 50

6. Les situacions professionals 52

7. Treball en xarxa i coordinació entre entitats, serveis i administració 56

8. Consideracions i propostes 61

3

www.spora.ws

0. Introducció

L’informe de recerca que presentem a continuació s’emmarca en el context del projecte ANADROMES: itineraris plurals per a la inserció. Aquest projecte es desplega a partir de dues línies de treball.

En primer lloc, s’ha creat una taula participativa conformada per una representació de l’administració local (l’ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat) de l’àrea de benestar social i del departament de promoció econòmica de així com per dotze entitats locals d’inserció sociolaboral de l’Hospitalet del Llobregat. Les entitats convocades a la taula són, concretament, Fundació Fias, Associació Cultura Tretze, Mujeres Pa’lante, Afemhos, Fundació Akwaba, Fundació Ecom, Drecera SCCL, JIS, Insercoop, Recollim, Associació de veïns Collblanc la Torrassa i Fundació Secretariat Gitano.

En segon lloc, s’ha dut a terme la present recerca amb l’objectiu de conèixer la realitat de la inclusió sociolaboral del territori de l’Hospitalet. El conjunt de persones que conformen la taula han participat en el disseny, desenvolupament (la definició dels objectius, el guió temàtic de les entrevistes, la definició dels perfils i la cerca dels participants) i implementació del present estudi.

Els resultats obtinguts hauran de guiar la fase de planificació de l’acció. Aquesta fase consisteix en el desenvolupament d’actuacions territorials des de la taula de treball per optimitzar l’àmbit i les metodologies d’inclusió sociolaboral del territori.

Objectiu General

• Avaluar el procés d’inclusió en l’àmbit sociolaboral de persones de l’àrea de l’Hospitalet del Llobregat.

Objectius específics

• Conèixer les característiques psicosocials dels usuaris i usuàries de les entitats d’inserció sociolaboral de l’Hospitalet de Llobregat.

• Identificar les valoracions i significats atribuïts al treball

• Explorar i identificar el procés, d’acollida, d’assessorament, d’orientació i de formació de les entitats d’inserció sociolaboral.

• Analitzar els itineraris i metodologies emprats per a la inserció dels col·lectius i persones en risc d’exclusió social.

• Formular estratègies que afavoreixin la integració, la inserció i la promoció social de les persones en risc d’exclusió social en el context de la ciutat de l’Hospitalet de Llobregat, partint de les percepcions i coneixements dels diferents agents socials.

Desenvolupament metodològic

Aquest informe s’ha desenvolupat mitjançant la metodologia de recerca qualitativa. Aquesta metodologia s’orienta en la recerca de l’atribució de sentits i significats que fan els col·lectius

4

www.spora.ws

socials de la seva realitat. Concretament, seguint la corrent dels estudis etnogràfics, la recerca qualitativa produeix el que s’anomena descripció densa1. Parlem d’una descripció que està simultàniament constituïda pel relat de les persones participants i per la interpretació que en fan els investigadors i investigadores. La tasca de la descripció densa és extreure estructures de significació que sovint semblen irregulars, no explícites o inconnexes, però que, al en el transcurs de l’anàlisi, l’investigador/a ha de poder connectar.

Aquest tipus d’enfocament qualitatiu suposa un tractament intensiu de la informació que no permet universalitzar el coneixement produït. Aquest coneixement s’adreça, en canvi, a produir coneixements localitzats i situats en el context i àmbit de la recerca. L’aprofundiment comprensiu proporciona un major poder explicatiu vers el nostre objecte d’estudi. Això és possible, principalment, perquè la utilització de mètodes qualitatius té com a característica principal l’anàlisi i interpretació del significat que les persones donen a les seves accions i a les accions dels altres.

Així, podem dir que la metodologia qualitativa resulta primordial quan es volen analitzar determinades situacions, identificar les dimensions més significatives que hi estan implicades i generar orientacions i propostes per a la seva transformació.

Tècnica de recollida de dades

Per tal d’obtenir la informació i coneixements necessaris del conjunt d’agents involucrats en l’àmbit de la inserció sociolaboral del territori s’ha emprat la tècnica dels grups focals. Aquesta tècnica de recollida de dades consisteix en reunir a un grup de persones per tal que discuteixin i valorin un conjunt de temàtiques. L’objectiu que es persegueix amb aquesta tècnica és que les persones puguin expressar-se amb el seu propi llenguatge.

L'avantatge que aporta aquesta tècnica de recollida de dades és que l’elaboració de significats es realitza a partir de la discussió entre grups reduïts (entre 6 i 10 persones). És precisament aquesta interacció entre el conjunt de membres del grup allò que constitueix el fet distintiu del grup focal. La discussió en aquests grups focals no té com objectiu l’obtenció d’un consens entre els seus membres. Al contrari, aquesta tècnica permet recollir un ampli ventall d’opinions i punts de vista, els seus arguments i la mútua contraposició per poder accedir als diferents discursos que envolten la realitat de la temàtica estudiada.

En aquesta recerca, concretament, s’han dut a terme un total sis grups focals durant el mes d’Abril de 2009. Tres grups han estat constituïts per persones usuàries dels serveis i recursos d’inserció sociolaboral. Els altres tres grups han estat conformats per persones professionals de l’àmbit de la inserció sociolaboral del territori. En cadascun dels sis grups han participat entre sis i vuit persones de manera que per dur a terme la recerca ha esta necessària la participació d’unes 50 persones aproximadament.

La constitució d’aquests grups focals obeeix a un doble procés que busca posar en contacte posicions equivalents i, alhora, heterogènies. Així, el fet de generar grups d’usuaris i de

5

www.spora.ws

1 Utilitzem el terme de C. Geertz (1973) “descripció densa” tal i com apareix en el seu llibre “The interpretation of cultures”.

professionals per separat, permet que les persones participants en les dinàmiques comparteixin una posició equivalent.

• 3 grups focals constituïts per persones professionals dels serveis, recursos i entitats de l’Hospitalet.

• 3 grups focals constituïts per persones usuàries dels serveis recursos i entitats de l’Hospitalet.

Així mateix, cadascun dels grups focals ha estat conformat per persones amb perfils heterogenis. Per seleccionar les persones de cada grup i assegurar la seva heterogeneïtat s’han tingut en compte un conjunt d’aspectes que s’han operativitzat en categories binàries. Els criteris emprats per seleccionar els perfils de les persones participants han estat:

Persones usuàries

• Gènere: Proporció equivalent d’homes i dones.

• Participació en els dispositius: Proporció equivalent de persones usuàries que han fet ús d’algun servei del territori i d’usuàries que no han fet ús de cap servei.

• Qualificació: Proporció equivalent de persones que han rebut formació postobligatòria

reglada i de persones que no l’han rebuda.

• Trajectòria laboral: Proporció equivalent de persones usuàries sense experiència

laboral, amb poca experiència i amb trajectòries professionals de llarga durada.

Els relats, discursos i comprensions aparegudes en el transcurs dels grups focals permeten conèixer quin significat i valoracions s’atorguen en relació amb els diferents moments del procés de la inclusió sociolaboral i elaborar un diagnòstic de l’estat de la realitat local de l’Hospitalet.

Persones professionals

• Gènere: Proporció equivalent d’homes i dones.

• Especialització professional: Proporció equivalent de professionals vinculats directament amb els processos d’inserció (orientació i inserció) i de professionals que no

hi estan directament vinculats (prospecció i derivació).

• Experiència i bagatge professional: Proporció equivalent de professionals amb poca

experiència professional (menys d’un any) i de professionals amb trajectòries

professionals de major durada (més d’un any).

6

www.spora.ws

Per finalitzar, volem donar les gràcies a totes aquelles persones que han col·laborat i participat en el transcurs dels grups focals, ja que la seva implicació i participació desinteressada ha estat clau en el desenvolupament d’aquesta recerca.

7

www.spora.ws

1. La concepció del treball

Les persones participants en les entrevistes, tant les professionals com les usuàries dels serveis, atorguen múltiples concepcions al treball. Com veurem, les valoracions que s’atorguen al treball són força diferents i, fins i tot, contraposades. La controvèrsia existent al voltant de les formes de conceptualitzar i valorar el treball s’emmarca, fonamentalment, en el context de la crisi del treball.

Una de les formes de conceptualitzar el treball posa èmfasi en la relació instrumental que mantenen les persones en relació amb el món laboral. Segons aquesta explicació el treball és un mal necessari, el peatge que cal pagar per tal de poder subsistir i aconseguir recursos econòmics. La relació que es manté amb l’àmbit laboral és distant, no hi ha implicació personal.

La situació actual del mercat laboral, caracteritzada per la mobilitat, la flexibilitat i la precarietat afavoreix que la relació que s’hi manté sigui merament instrumental. Tenir una ocupació mal remunerada, inestable i fràgil fa que les persones prefereixin no implicar-se ni emocionalment ni personalment amb l’àmbit laboral. Es considera que, donat que el treball és l’única via d’accés als béns de consum de les societats capitalistes actuals, no hi ha més remei que treballar.

“P8: Tengo un jefe mío de hace muchos años. Me dijo que ‘El trabajo es un castigo bíblico que nos ha tocado sufrir’, y es verdad. El que no tenga dinero, pues es un castigo que tenemos que (…) Para mí el trabajo es un medio para ganarse la vida.

P5: Para sobrevivir.

P7: Por supuesto. Si no tienes dinero no haces vida social, digamos. Porque te puedes ir por ahí sin dinero o dos días a dar una vuelta, pero no te vas a estar toda la vida sentado en un banco. Digo

yo.” (3:1)

Un dels arguments emprats per justificar aquesta forma d’entendre el treball és la dificultat per accedir a feines de caràcter vocacional o que impliquin una motivació afegida. L’accés a ocupacions mal remunerades, rutinàries, poc estimulants i/o amb mals horaris, constitueixen el conjunt de factors que justifiquen aquesta valoració del treball. Així, el temps dedicat al treball és vist en oposició al temps de vida.

La desafecció amb el món laboral pot provocar que, a pesar de travessar situacions econòmiques difícils, les persones arribin a descartar ofertes laborals o bé perquè no responen a les seves expectatives econòmiques i horàries, o bé perquè no els satisfan les tasques que haurien de desenvolupar-hi.

“En la mayoría de los casos la gente trabaja por necesidad, no por que les guste ese trabajo o

porque les parece que ese trabajo es de ellos. En la mayoría de los casos trabaja por la misma necesidad, porqué lo necesita. Pues va y trabaja y cumple con su trabajo y ya está. Le pagan y ya está.” (4:4)

Aquesta concepció del treball és compartida per bona part dels participants. Tanmateix, emergeixen arguments que la matisen i introdueixen altres elements. Així, tot i que es

8

www.spora.ws

considera que, en efecte, el treball constitueix un peatge d’accés la vida normalitzada i que seria preferible poder destinar el temps a altres activitats, sorgeixen explicacions que destaquen que treballar comporta certs beneficis que no es redueixen a l’obtenció instrumental de recursos econòmics.

En aquest sentit, s’argumenta que el treball opera com a organitzador de la vida quotidiana. El fet de treballar contribueix, segons expliquen, a organitzar, vertebrar i donar sentit al dia a dia. Així, haver d’ajustar-se a uns horaris, haver de llevar-se pel matí, haver de preocupar-se per la cura personal, haver de sortir al carrer i haver de relacionar-se amb els i les companyes de feina, ajuda que les persones se sentin útils, contribueix a augmentar la seva autoestima i insereix a les persones en la vida normalitzada, la qual cosa és vista com un valor afegit i quelcom que es valora positivament. Treballar contribueix a que s’assumeixin un conjunt de responsabilitats i hàbits socials. Segons aquesta concepció, el treball és alhora una oportunitat per aprendre, per formar-se, per assolir coneixements i per interioritzar la cultura i els valors del treball.

“Y a nivel emocional el trabajo repercute en todo. Necesitamos salir a trabajar y ya no es solo económico, es moral. Es decir, contactamos con las personas (...). Nos sentimos útiles, que es muy importante.”(3:1)

En altres casos, s’explica que el valor afegit del treball remet a la seva funció d’autorrealització. En aquests casos es considera que el treball és una font de satisfacció personal perquè les persones gaudeixen amb la seva ocupació quotidiana. És quelcom estimulant, els atorga autoestima i se senten socialment ben valorades. L’ocupació laboral és allò que permet que les persones se sentin completes, útils per a la societat. La conversa que reproduïm a continuació sintetitza aquesta concepció i valoració del treball:

“P8: (...) el trabajo es todo, es que el trabajo te posiciona en la sociedad, te da un status, te da...

P1: Autoestima.

P8: Una autoestima.

P1: Seguridad.

P8: Una persona con un trabajo, con un cargo, con un tal… No es lo mismo que una persona

parada: ‘Que no tengo nada. No tengo trabajo, no tengo dinero. No soy nada en la sociedad’.

P1: Eso deprime mucho. No tener trabajo puede deprimir a la gente.

P2: Por supuesto.” (3:2)

Aquesta explicació és rebatuda per altres persones participants que afirmen que la situació del mercat laboral actual impedeix, precisament, accedir a ocupacions en les quals sigui possible assolir aquesta fita.

En aquest sentit, qüestionen la idea que el treball sigui una forma de sentir-se realitzat o socialment útil. Segons aquest grup d’explicacions no s’ha de dipositar en la nostra vida laboral ni la nostra realització personal ni el fet se sentir-nos socialment útils. Així, s’explica que cal abandonar la concepció del treball com a eix vertebrador de la identitat personal i de

9

www.spora.ws

l’autorealització. El treball no ha de ser allò que atorga sentit a les vides sinó que això s’ha d’aconseguir o bé amb altres activitats i ocupacions, o bé en altres esferes de la vida.

Des d’aquesta concepció es qüestiona la centralitat que socialment s’atribueix al treball. S’argumenta que les recents transformacions del mercat laboral han conformat “un nou sistema d’organització social del treball, una manera de tenir la gent controlada i que ens han fet creure durant el llast, des de sa revolució industrial, que realment a través del treball nosaltres podem aconseguir aquell benestar i aquelles necessitats mínimes que tenim per viure.”2 En aquest sentit, es considera que atorgar-li aquesta funció integradora i valorar-lo en tant que principi d’organització vital té l’efecte contraproduent que les persones desocupades puguin percebre’s com incompletes o no realitzades.

Des d’aquesta concepció s’afirma que és preferible no atorgar-li tanta rellevància al món del treball i obtenir la satisfacció personal en altres àmbits. Així mateix, s’argumenta que és preferible ser capaç de resignificar els estils de vida i hàbits quotidians i adaptar-los a la situació econòmica, en comptes de lamentar-se o frustrar-se pel fet de no poder assolir certs béns de consum. S’explica que en situacions de desocupació o de crisi econòmica cal revisar la nostra cultura de consum i ser capaços de transformar els nostres estils de vida, desempallegar-se d’aquelles necessitats supèrflues que hem anat adquirint progressivament.

“Por supuesto que sin trabajo no se paga el piso, no se paga el agua y no se paga la luz. Pero…

cuando estoy sin él, tengo una capacidad, pues un poco por lo que me han inculcado, como para no agobiarme hasta el extremos de pensar que ahí se me acaba el mundo, que me voy a deprimir, que ya no me realizo, que ya no me arreglo para salir, que ya no valgo. ¡No! yo sí que valgo, y

lucho. Entonces, si no puedo ir todo los domingos a comer por ahí, pues no voy.” (3:1)

“No nos olvidemos que la sociedad es lo que es porque nosotros la mantenemos con nuestro trabajo y con nuestros impuestos, ¿no? Pero yo digo, que a mí eso no, o sea que a mí el trabajo no es lo que me realiza, ¿no? A no ser que de pronto dijera, de nuevo he encontrado el trabajo de mi

vida, ¿me entendéis?” (6:14)

En resum, aquesta concepció del treball entra en controvèrsia amb l’exposada anteriorment i posa en qüestió els valors i principis socialment atorgats al treball. Així, tot i que s’admet que el treball productiu és la forma d’organització social privilegiada de les societats democràtiques actuals, això no és condició suficient per considerar que ha de ser l’eix regulador de la vida.

La controvèrsia entre ambdues formes de valorar el treball adquireix la seva màxima expressió en aquells casos en què s’argumenta que cal trencar el binomi treball/productivitat. El treball és actualment entès com aquella activitat socialment productiva que s’ha erigit en un dels eixos fonamentals d’organització social. Per aquest motiu es tendeix a considerar que una persona integrada socialment és aquella que ha assolit una ocupació laboral. Algunes persones participants qüestionen aquesta relació i consideren que hi ha activitats no productives que també afavoreixen la inclusió social de les persones.

“Yo no estoy de acuerdo, porque es así como funciona actualmente. Pero yo creo que habla más del trabajo productivo. A ver, hay personas que quizás no pueden acceder a un trabajo productivo.

10

www.spora.ws

2 (1:6)

Tal y como está el mercado laboral que también es importante... más que lo productivo, lo ocupacional. O sea, que estén... que las personas puedan estar ocupadas con algo que se sientan

realmente realizadas y que no tiene porque ser productivo.” (5:5)

El valor del treball, des d’aquesta concepció entra en crisi. Aquesta explicació no es limita, com passava des de la concepció instrumental, a afirmar que el treball només es valora perquè és una font d’obtenció de recursos. L’argument que se sosté des d’aquesta perspectiva qüestiona els valors predominants associats al treball: com ara la funció integradora, la de font d’estatus i prestigi social, la identitària, així com la idea que treballar ajuda a desenvolupar destreses i contribueix a estructurar el temps de les persones. Segons aquesta concepció el treball ha entrat en crisi i, per tant, ja no respon als valors que se li atribuïen tradicionalment.

“Yo tengo que deciros que el trabajo que realizo, a pesar que lo hago a gusto, no lo hago por

gusto. Hay una diferencia importante. Yo para realizarme tengo otras actividades, cosas que me gustan y ojo, cosas que también suponen trabajo de implicación y de decir aquí hago cosas. Y esto es lo que a mí me gusta. (…) Yo creo también que la disciplina no pasa por tener un trabajo, sino que es una cosa que uno se impone ¿No? (…) Para mí también aprovechar el día no quiere decir

tener que levantarme para trabajar. Para mi aprovechar el día pasa por eso, para disfrutarlo, para hacer cosas que me gustan, también el trabajo, ¿no? Pero no únicamente el trabajo. Yo para realizarme no necesito trabajar.”(6:7)

Aquesta concepció que advoca per la dissolució del binomi treball / productivitat és compartida per algunes participants que emfasitzen en el fet que no tothom pot arribar a treballar. Les exigències pròpies del mercat laboral exclouen a certes persones que, per diversos motius, difícilment podran inserir-s’hi. Per això, es considera que insistir en la idea que la inserció passa necessàriament per l’ocupació laboral és contraproduent, sobretot en aquells casos en què aquesta fita és difícilment assolible. Es considera que cal entendre que la ocupació laboral no és l’únic projecte vital possible i que s’ha de donar sortida a altres projectes de vida que no s’orienten cap a la inserció laboral. S’emfasitza que aquestes altres activitats, tot i que no estan lligades a la lògica de la productivitat, també requereixen disciplina, impliquen una ocupació, es basen en activitats que són beneficioses per les persones que les duen a terme i requereixen de l’assumpció de responsabilitats. Des d’aquesta concepció, crítica amb els valors del treball, s’explica que la centralitat que se li ha atorgat a l’activitat productiva ha provocat que es menystinguin les activitats no productives o no remunerades econòmicament.

Finalment, en el cas de les persones joves immigrades per reagrupació familiar i que, per tant, no disposen de permís de treball, emergeix una concepció del treball força singular i allunyada de les que hem explicat fins ara. Per aquestes persones el treball, o més concretament el dret a treballar, és un horitzó que és desitjable assolir. Per aquestes persones és molt important poder contribuir a l’economia familiar. Per aquest motiu aposten per formar-se i conèixer les particularitats i necessitats del món laboral. Tanmateix, aquestes accions únicament tindran sentit si, finalment, les ajuden a accedir a una ocupació. Atès que el primer escull que han de sortejar no té a veure amb les seves competències personals sinó amb els impediments legals, la concepció predominant d’aquestes persones no fa referència, com hem vist en les valoracions anteriors, a la forma de relacionar-se i valorar el món del treball, sinó

11

www.spora.ws

amb les disposicions legals que els en distancien. La majoria d’aquestes persones no ha tingut mai cap experiència laboral i el mercat laboral és un entorn desconegut, desitjat i llunyà.

Com hem vist, el conjunt de persones participants expressen concepcions i valoracions relacionades amb el treball força diferents entre si. Cadascuna d’aquestes concepcions incideix en la forma que tenen de relacionar-se amb els seus processos d’inserció laboral, en la manera de planificar les accions que duen a terme per tal d’accedir-hi, així com a l’hora de decidir acceptar o refusar una oferta laboral.

En el context de la crisi econòmica actual i d’increment dels índex de desocupació algunes d’aquestes concepcions experimenten transformacions significatives. Així, el fet que actualment hagin disminuït les ofertes laborals i que sigui més difícil accedir al mercat fa que algunes persones estiguin disposades a acceptar ocupacions que, donada la seva forma de concebre i valorar el treball, haurien refusat. En altres casos, en canvi, es considera que és preferible esperar a que les condicions del mercat laboral millorin i aprofitar aquest període per formar-se i assolir coneixements que puguin ajudar-los a obtenir una bona ocupació quan remeti la crisi econòmica.

Com veurem, conèixer quines són les concepcions i valoracions de les persones en relació amb el món del treball ens ajuda a comprendre les formes en què, tant les persones usuàries dels serveis com les professionals, enfoquen el procés d’inserció.

2. La situació actual

Com són les persones que s’adrecen als serveis? Quines són les seves principals problemàtiques i demandes? Han canviat darrerament els perfils de les persones ateses? Abans de conèixer com s’accedeix als serveis i entitats val la pena esmentar quines són les situacions en què es troben les persones que s’hi adrecen. Com veurem, la conjuntura econòmica actual ha generat noves situacions de vulnerabilitat social i ha provocat que s’hi apropin persones amb problemàtiques i situacions noves que suposen un repte per les entitats i els serveis que les atenen.

2.1. L’escenari sociolaboral

A grans trets, el conjunt de processos de precarització i flexibilitat laboral s’han accelerat en el context de la crisi econòmica i han afectat significativament les condicions de les ofertes laborals.

“P2: Allí se comentó que las empresas están exigiendo más que nunca y pagando menos que nunca.

P5: Evidentemente.

P5: Lo mínimo, pagan lo mínimo. Y gente joven.

P2: Sí. Ves sueldos de seiscientos euros. Bueno, a ver, quítale gastos, quítale.

P7: (...) luchando por un jornalillo.” (3:34)

12

www.spora.ws

Una de les qüestions que sorgeix recurrentment té a veure amb la sensació de pressió i immediatesa amb que és formulada la demanda per treballar. La situació de crisi econòmica i l’increment dels índex de desocupació fa que les persones que s’adrecen als serveis estiguin angoixades i molt preocupades per la seva situació.

Aquesta sensació d’angoixa i malestar, segons s’explica, ha augmentat durant el darrer any. Mentre que fa un any les persones que estaven cercant feina, tot i estar relativament preocupades, sabien que tard o d’hora assolirien una ocupació, actualment, en canvi, la situació de crisi econòmica i la manca d’ofertes laborals fa que arribin als serveis molt més exaltades i preocupades i que s’incrementi la pressió per assolir resultats amb major immediatesa. Així, les persones que han estat cobrant la prestació d’atur durant l’any passat i els queda poc temps per deixa-la de cobrar o les persones que havien treballat en negre i tenen molt poc temps cotitzat en són un clar exemple. En alguns d’aquests casos, aquesta situació afecta a tots els membres del nucli familiar.

Així com en els cercles econòmics s’argumenta que la crisi actual es veu incrementada per la crisi de confiança, les persones que s’han vist més directament afectades per la crisi, també expressen una manca de confiança en les possibilitats que tenen de sortir-se’n. Un fet que es tradueix en angoixa, malestar i / o reaccions exaltades.

“E: Llavors aquesta urgència com s’argumenta?

P2: Pues que no tenen diners per pagar el pis.

P4: Per passar el dia.

P2: Per menjar.

P8: El tema del permís, també, moltes vegades la persona necessita treballar o trobar una feina amb dues setmanes perquè sinó ja no podrà renovar.

P1: Persones que se’ls hi ha acabat l’atur, se’ls hi ha acabat fins i tot el subsidi posterior, i, bueno, han esgotat totes les possibilitats.” (7:42)

En alguns casos, aquesta pressió per haver d’aconseguir una ocupació de manera immediata fa que les persones rebutgin les ofertes formatives que, atesa la seva situació, són vistes con inversions a llarg termini que no s’ajusten a les seves necessitats apressants.

La manca d’ofertes laborals i la pèrdua de llocs de treball està provocant un excés de demandes que el sector empresarial aprofita per incrementar de les exigències curriculars per contractar personal. Davant l’allau de demandes d’ocupació el sector empresarial tendeix a incrementar l’exigència i els requisits necessaris per a contractar a les persones i a oferir condicions laborals més precàries. Aquest increment de les exigències està relacionat amb els requeriments competencials que són necessaris per accedir a una ocupació. Així, per exemple, els coneixements en idiomes, sobretot el català, així com el domini de les eines informàtiques són els més sol·licitats.

Aquestes exigències competencials requerides des del sector empresarial no responen a les necessitats reals de la ocupació per la qual es sol·liciten. Les persones participants expliquen que moltes ofertes laborals tendeixen a la sobrequalificació. És a dir, es demanen titulacions,

13

www.spora.ws

nivells formatius o coneixements que a priori no serien necessaris per desenvolupar les funcions del lloc de treball. Alguns dels exemples que ens donen són l’exigència de titulació especialitzada, o bé català i castellà entès i parlat per ocupacions com servei de neteja o repostador de supermercat.

De forma similar, el sector empresarial aprofita les bonificacions que s’atorguen per la contractació de col·lectius especials. Les persones participants expliquen que els arriben ofertes adreçades a persones amb discapacitat per desenvolupar tasques de servei de neteja o de l’àmbit de la construcció. Òbviament, aquestes ocupacions no responen a les condicions de bona part d’aquestes persones, que no poden desenvolupar les tasques que s’hi requereixen. Igualment, en els casos en què les persones amb discapacitat són contractades per les empreses, se’ls exigeix que rendeixin i produeixin al mateix ritme que qualsevol altre persona. A tall d’exemple, una de les persones participants amb mobilitat reduïda explica que a la feina l’amonestaven per anar massa a poc a poc, tot i que aquella empresa ha obtingut una bonificació pel fet de contractar una persona que, justament, té dificultats per desplaçar-se.

“Te llaman y claro ponen la palabra discapacidad (…) De pronto las empresas te llaman a ti porque es como un chollo. Pero cuando el trabajo en realidad no es para una persona discapacitada, es para una persona que tenga sus miembros o sus sentidos muy bien puestos. Y entonces vienen las palabras hirientes, porque para mí es muy hiriente que a ti te digan en una empresa: ‘es que tú

eres muy lenta’. Pero ¿porqué me contrataron si saben que yo tengo una dificultad en una pierna, yo no puedo ir corriendo? (…) Los empresarios cogen estas personas porque saben que tienen unas ayudas muy buenas pero que a la hora de la verdad, de realizar el trabajo, no necesitan estas

personas. Necesitan una persona, por decirlo de alguna manera, normal. Aunque yo no soy anormal.” (6:77)

Igualment, en les entrevistes de feina s’introdueixen preguntes que no fan referència únicament a les capacitats i coneixements de les persones sinó que busquen conèixer altres aspectes que es consideren vinculats a la productivitat. Aquest augment dels requeriments vulnerabilitza especialment aquells sectors socials més desafavorits. Segons les persones participants algunes d’aquestes preguntes incorporades a les entrevistes de selecció són:

P5: A mí em venia al cap algunes mares (...) Que diuen: ‘Jo moltes vegades he hagut d’amagar que tinc fills, perquè si dic que tinc un fill no m’escolliran a mí, no?’ I que ja forma part, és un dels criteris que es demanen.

P7: Depèn, l’administració ha dit que no a embarassades. I això ha passat. Pel fet d’estar embarassada no l’han seleccionat. I és l’administració pública. Imagina’t!

P6: O una empresa que et demana si tens intencions de casar-te. Perquè si tens intencions de

casar-te se suposa que ja és casar-se i tenir fills. I cuidar els fills i fer les absències, no?

P3: Sí, però fins i tot si tens hipoteca (....) Et pregunta si tens pis propi, si estàs hipotecada, si es de lloguer. La gent em ve i em diu: ‘¿Porqué me preguntan esto?’ ‘Pues para saber tu grado de

fidelidad a la empresa. Està claro.’ no?” (7:18)

La crisi econòmica ha agreujat el progressiu deteriorament de les condicions del mercat laboral que ja es venia produint durant la darrera dècada i ha fet emergir nous perfils de persones en

14

www.spora.ws

situació de vulnerabilitat social i laboral. Aquestes persones presenten un conjunt d’especificitats que les diferencien d’aquelles que tradicionalment s’havien apropat als serveis i a les entitats. Aquestes problemàtiques i situacions emergents suposen un autèntic repte ja que requereixen d’un abordatge i metodologies d’intervenció que s’ajustin a la seva singularitat.

2.2. Les problemàtiques emergents

En primer lloc, s’esmenta la presència de dones majors de 45 anys sense experiència laboral prèvia que volen incorporar-se al mercat laboral. L’emergència d’aquest col·lectiu està condicionada, principalment, pel fet que els marits es troben en situació d’atur de llarga durada i ja no disposen de cap prestació social. Segons expliquen, aquesta situació acaba per amenaçar la supervivència del nucli familiar i empeny a les dones, que fins aleshores no havien accedit al mercat laboral, a buscar una ocupació.

“P4: Han treballat i van deixar de treballar i van estar vint anys fora del mercat laboral.

P3: I ara volen tornar.” (7:12)

En segon lloc, les persones amb trajectòries laborals estables i que recentment han perdut la feina es troben en una situació inesperada i desconeguda. La pèrdua sobtada d’autonomia econòmica i personal, així com la manca d’experiències prèvies de desocupació, incrementa el risc a perdre la confiança en elles mateixes i a instal·lar-se en la desesperança. La transformació vital i identitària que suposa passar de trobar-se en una situació laboral estable a una altra de vulnerabilitat econòmica i social fa que les demandes d’aquestes persones no es redueixin a la resolució i gestió de qüestions estrictament laborals, sinó que remeten, també, a la gestió de l’angoixa, l’ansietat i/o el malestar emocional. Així mateix, la reubicació d’aquestes persones en el mercat laboral implica, sovint, processos de subocupació.

“P 7: Al principi comencen a buscar i van baixant, van baixant, i van acceptant lo que hi ha. I tenen

aquestes coses que ... bueno... no sé... que també s’ha de treballar, no?

P2: Clar. Perquè algú que ha sigut... Bueno que ha treballat a una empresa i ara ha de fer de vigilant... D’auxiliars de serveis, vull dir, de vigilant. Guanyen això, 600, 700 euros. Doncs deu ni do!

P1: O gent també que acostumada a tenir un sou X, amb una hipoteca, amb el cotxe, amb uns gastos fixes molt elevats, perquè ja portaven una vida bastant més alta. Ara trobar-se amb una tercera part de lo que estava guanyant amb els mateixos gastos fixes. I, clar, aquí comença tot... I

ajustar-te a una. O sigui, adaptar-te a la nova vida, has de tenir que acomodar-te a tot això.” (7:27)

Dins d’aquest grup, aquelles persones majors de 45 anys i que han estat recentment acomiadades es troben en una situació de major vulnerabilitat atesa la dificultat de reinserir-se laboralment. Per un costat, el sector empresarial no té predisposició a contractar-les. Per un altre, el fet que hagin estat ocupades en el mateix lloc de treball durant molt de temps fa que, per aquestes persones, sigui encara més difícil reciclar-se i adaptar-se a les noves ocupacions.

“Ahora, viene gente que no la había oído antes, ¿no? ‘Es que he trabajado todo mi vida y es la

primera vez que tengo que buscar trabajo’. Y es una persona que tiene mucha experiencia, que ha

15

www.spora.ws

trabajado toda la vida pero no tiene estudios. Y ahora para este trabajo te piden un ciclo formativo o no sé qué. O te piden cosas que ellos no tiene aunque tengan treinta y cinco años de

experiencia.” (5:26)

Les persones que tenen poca formació i manca de recursos personals s’han vist desplaçades del mercat laboral per aquelles que amb més formació estan actualment desocupades. Aquest col·lectiu es troba, segons expliquen, gairebé en situació de pobresa atès que les ocupacions a les que poden tenir accés són molt precàries, estan molt mal remunerades o bé impliquen horaris – per exemple nocturns - que no es poden conciliar amb la vida familiar.

“Es que la crisis hace mucho. Porque a mí me daba faena una temporada y desde que empezó lo de la crisis ya no me han llamado más. Y claro, estaba acostumbrado a ellos que: ‘Mira, te ha salido esto’. Una semana, tres meses, un día, cuatro horas, lo enganchaba todo. Y, claro, me han

dejado de llamar. Y, claro, me vi perdido.” (3:6)

Per contra, també s’esmenten aquelles persones desocupades amb alt nivell formatiu i qualificació professional que fins fa poc no havien tingut massa dificultats per incorporar-se al mercat laboral però ara, en canvi, estan afrontant llargs períodes de desocupació i també s’adrecen als serveis i recursos del territori.

Un col·lectiu que constitueix un capítol especial, per la particularitat de la seva situació personal, són les persones joves immigrades que no estan regularitzades. Aquests casos, sobretot aquells que han arribat per reagrupació familiar, es troben en una situació especialment vulnerable atesa la seva impossibilitat legal d’accedir al mercat laboral. Així mateix, també estan excloses d’algunes ofertes formatives amb la qual cosa no poden aprofitar totes les possibilitats per seguir un itinerari formatiu o d’inserció laboral.

Aquesta situació s’està agreujant atès que aquelles persones que disposaven de permís de treball i es troben actualment desocupades corren el risc de no poder-lo renovar. Aquestes persones es troben amb un primer entrebanc relacionat amb la seva documentació que, independentment de quina sigui la conjuntura econòmica i laboral, les allunya de la possibilitat d’accedir al mercat de treball.

“E: Documentació és?

P3: Permís de treball.

P5: I, no només el permís de treball, eh?. Sinó tenen el de residència encara es complica més.

P3: Perquè no poden optar a molta formació la gran majoria.” (7:10)

També es fa referència al fet que la manca de xarxes socials i familiars que pateixen algunes de les persones immigrades provoca que, en no poder-se fer càrrec dels fills ni disposar de ningú altre que ho faci, aquests infants i adolescents no tenen cap suport social o familiar un cop surten de l’escola. Aquesta situació incrementa el risc, sobretot en la franja adolescent, que s’iniciïn activitats de pre-delinqüència. Igualment, s’incrementa el risc d’abandonament escolar. També sol succeir que la família encarrega als fills i filles adolescents d’acompanyar als seus germans i germanes menors a l’escola, amb la qual cosa augmenta el seu absentisme escolar durant les primeres hores lectives. En relació amb aquesta

16

www.spora.ws

problemàtica es comenta que en el territori de l’Hospitalet es va implementar un programa adreçat a joves immigrants en què se’ls formava i atorgava permisos de treball temporalment que va ser molt reeixit. Malgrat la bona acollida que va tenir aquest programa, segons expliquen, malauradament no ha tingut continuïtat.

En relació amb això també es fa referència a les problemàtiques singulars amb que es troben els adolescents en etapa prelaboral. Es tracta de joves que no han finalitzat l’escolarització i que tenen dificultats per accedir al mercat laboral. Aquestes persones es troben en una situació especialment dificultosa. Per una banda, acaben d’abandonar la seva escolarització, motiu pel qual reorientar-los cap altres ofertes formatives pot resultar contraproduent. Per l’altra, encara que la seva preferència sol ser la de cercar una feina, la manca d’experiència laboral i el fet de no haver assolit el graduat escolar fa que la seva inserció laboral sigui gairebé impossible.

Finalment, es comenta que s’aprecia un retorn significatiu als serveis d’aquelles persones que s’hi havien adreçat temps enrere i que havien aconseguit accedir al mercat laboral. En aquests moments tornen a estar desocupades i s’afegeixen al conjunt de les persones que s’hi ha apropat recentment per primera vegada.

Per altra banda, es fa referència al fet que, més enllà d’un perfil específic, les problemàtiques emergents tenen a veure amb factors de caire transversal, és a dir, remeten a aspectes que afecten a totes les persones i no a determinats col·lectius. En aquest sentit, s’explica que la pèrdua de xarxes socials i d’ajuda mútua aboca les persones a situacions d’aïllament social, la qual cosa dificulta que puguin afrontar les dificultats amb que es troben.

“S’ha vist un canvi en les persones que atenem, de persones que potser abans no calia que s’adrecessin al nostre servei, perquè a través de la xarxa social, a través de la xarxa familiar podien resoldre aquell problema puntual que tenien. I ara, no, perquè es troben que estan a l’atur,

i persones que tenen l’habilitat de tenir una feina, doncs, no la troben. I, llavors, comença tota la precarietat.” (1:15)

La soledat amb que moltes persones han de fer front a la seva situació és un element que incideix decisivament en la seva vulnerabilitat.

2.3. Els efectes associats o col·laterals

Aquest escenari sociolaboral està provocant diversos efectes relacionats amb el fet que les persones i col·lectius en situació de vulnerabilitat laboral estiguin competint entre si per unes poques ofertes laborals. En termes generals, la conseqüència més immediata d’aquesta competitivitat és l’emergència d’explicacions i interpretacions que assenyalen a altres col·lectius socials com els causants pròpia situació, o bé de discursos que busquen posar de manifest allò que fa que un col·lectiu presenti millors condicions que un altre en el mercat laboral. Així, una problemàtica afegida són les relacions cada cop més conflictives entre els col·lectius més desafavorits.

En primer lloc, tal com hem explicat, el col·lectiu de persones de més de 45 anys es troben en una situació especialment vulnerable atès que tenen majors dificultats per accedir al mercat laboral. Aquesta situació s’agreuja en el cas de les dones. Davant d’aquesta situació

17

www.spora.ws

emergeixen explicacions que busquen comparar les capacitats laborals que tenen els diversos col·lectius i atribuir-se millors condicions. Així, per exemple, algunes persones participants argumentaven que les dones majors de 45 anys disposen d’experiència laboral i, en la majoria dels casos, ja no tenen càrregues familiars perquè els fills són grans. Per aquests motius, sostenen que aquestes dones haurien d’estar més ben valorades, des del sector empresarial, que no pas les més joves, sense experiència, amb càrregues familiars i de caràcter més voluble. Com veiem, tot i que les persones consideren que el mercat laboral està desplaçant i menysvalorant a certs col·lectius, apareixen explicacions i discursos, entre les capes socials desafavorides i en competitivitat, que reprodueixen aquesta mateix discurs quan fan referència als altres col·lectius amb els quals competeixen per una mateixa feina.

En segon lloc, l’increment de la precarietat laboral i de les situacions de vulnerabilitat en què es troben les persones està desencadenant l’emergència de brots de xenofòbia i racisme entre les capes més desafavorides i necessitades. Així, una problemàtica afegida a la situació de crisi econòmica actual és l’aparició d’explicacions de caire xenòfob sobre els motius pels quals les persones es troben en situació de vulnerabilitat.

“A lo millor els marroquins em diuen, us ho dic textualment perquè em vaig quedar impressionada: “Los peruanos comen perros”. Perquè entre ells mateixos diuen: ‘els peruanos treballen per res, i

nosaltres que som marroquins que estem una miqueta més aquí, no trobem feina perquè aquests treballen per qualsevol diner’. Els estrangers et diuen: ‘No, és que voy a la OTG y solo le dan los trabajos a los españoles’. I los españoles: No tienen trabajo porque se lo dan a los extrangeros. O

sigui, que hi ha una feina a fer.” (7:16)

De forma semblant, algunes persones participants vinculen les seves dificultats per accedir al mercat laboral amb el fet que certs col·lectius d’immigrants estan assumint ocupacions molt mal remunerades.

“Las panaderías ¿qué pasa? Están todas llenas de sudamericanas ¿Por qué? Porque trabajan fiestas, fines de semana. (…) Y luego te obligan a hablar el catalán cuando en la panadería hay una sudamericana. Y digo: ‘A ver, ¿me he perdido?’ Es que me estoy perdiendo. Y te obligan el catalán

cuando... Ahora solo me falta aprender el árabe.” (3:47)

Aquestes situacions suposen un repte que s’ha anat posposant i que cal afrontar de manera improrrogable. Tal com explica una participant: “Jo fa un any deia: ‘quan no hi hagi tanta feina, veurem que passarà amb tot aquest’. Això que està bullint aquí i que ningú està treballant, no? I està passant.”3

Tal com hem vist, darrerament han emergit un conjunt de noves problemàtiques i necessitats socials que requereixen de metodologies d’intervenció i estratègies d’afrontament significativament diferents de les que s’han vingut implementant fins ara. Aquesta situació suposa un repte pel conjunt de serveis i entitats del territori que haurà de reajustar la seva forma de treballar per poder-hi donar una resposta adequada.

18

www.spora.ws

3 (7:16)

En alguns casos, la rapidesa amb que han sobrevingut aquestes transformacions sociolaborals ha dificultat l’adaptació a la realitat social emergent i ha tornat obsoletes algunes actuacions que fins fa ben poc oferien bons resultats.

Per aquests motius, un altre efecte que es desprèn de l’escenari sociolaboral actual és l’aparició del burn out entre el col·lectiu professional. El fet d’estar duent a terme una tasca sota condicions de forta pressió que no assoleix els resultats desitjats està provocant, segons expliquen, forts malestars.

“P2: De vegades arribes tocat. I, mira, que a lo millor tens experiència i dius: ‘Però que m’està

passant, si jo abans m’ananava a casa i no hi pensava’. I, ara, t’està passant perquè és una pressió molt forta.

P4: Tinc un patrecot de gent així i ningú s’inserta. Ja no sé que fer més. Ja els hi he dit totes les

meves eines. Ja les he utilitzat. Ja no sé que fer.

P5: Nosaltres fem una festa quan algú s’inserta. En serio. Ja s’ha becat fulanito. Una altra inserció. Uuuueee. No per números, eh?” (7:90)

El conjunt de professionals de la inclusió sociolaboral, amb experiència per afrontar situacions difícils, està patint també les conseqüències de la crisi econòmica quan les seves actuacions no reverteixen en l’èxit esperat. En aquest sentit, es comenta que hi ha una manca de recursos i serveis orientats a donar suport i recolzament a les persones professionals que les ajudi a evitar aquest esgotament. Aquesta situació pot provocar que la persona professional arribi a no desenvolupar adequadament la seva tasca i es considera que cal implementar actuacions que minimitzin aquest risc.

3. L’arribada als serveis

Amb l’objectiu d’organitzar la presentació de l’anàlisi duta a terme, exposarem la informació obtinguda en relació amb cadascuna de les fases o moments del procés o trajectòria d’inserció.

En aquest apartat, per tant, coneixerem quines són les diferents vies i canals a través de les quals s’accedeix als serveis i recursos de l’Hospitalet. A grans trets, l’accés als serveis es pot dividir en dos grans blocs força diferenciats entre si. Per un costat, les persones poden accedir als diferents serveis per voluntat pròpia. Per un altre, les persones poden arribar-hi perquè han estat derivades des d’una altra entitat o servei. Aquestes dues formes d’accés als serveis presenten diferències importants i són enteses de manera singular. Tot i que tant en un cas com en l’altre la situació és aparentment similar - una persona arriba per primera vegada a un servei o recurs – el fet que s’hagi produït o bé com a conseqüència d’una derivació o bé perquè la persona s’hi ha apropat voluntàriament fa que aquest procés sigui entès de manera diferent.

3.1. L’accés als serveis per iniciativa pròpia

El conjunt de persones participants manifesten una gran diversitat de formes de conèixer i accedir als serveis.

La manera més comuna de conèixer l’existència de serveis i recursos i decidir apropar’s-hi és el boca-orella. Les persones participants expliquen que van decidir adreçar-se a algun servei

19

www.spora.ws

gràcies a que alguna persona coneguda, familiar, amiga o veïna els va aconsellar que hi anessin. Aquesta manera d’accedir als serveis, tot i que pot semblar molt rudimentària té, segons expliquen, un valor afegit en relació amb les altres formes d’accedir a aquesta informació. El fet de rebre-la a través d’una persona de confiança contribueix a que les persones decideixin a apropar’s-hi. Tot i que, com veurem seguidament, també es fan servir altres canals per conèixer l’existència dels serveis, el boca-orella té l’avantatge que la informació és rebuda en el context d’una relació de confiança.

“P9: Yo vine por unas amigas que estaban haciendo aquí un curso de monitoras de comedor y vine

para hacerlo. Y al final terminé en cocina. Y, por eso, por ellas.” (3:7)

Tot i que el boca-orella té l’avantatge que la informació arriba a les persones des d’un context proper i això les empeny a apropar-se als serveis, presenta algunes mancances, sobretot pel que fa al coneixement previ del recurs o entitat a la que s’adrecen.

“Fue a través de un amigo que estaba en un sitio, en una escuela dando clases, o sea, empezó con educación especial, no sé lo que hacen, entonces me informó de estos sitios.” (6:18)

Una altra forma de conèixer els serveis i accedir-hi és través de diferents sistemes d’informació com els diaris, els panells informatius o Internet. En aquest cas, allò que fa que es decideixin a apropar-s’hi és la informació i els continguts que hi troben. És a dir, que allò que s’ofereix en els serveis els hagi despertat interès.

“Pues a la hora de almorzar me doy una vuelta y he visto un papel colgado de una puerta y había un aviso sobre la gente de que quieren saber sobre la función de la vida laboral y las cosas que quiero aprender.” (6:24)

Normalment, quan les persones accedeixen als serveis gràcies a la informació que hi ha disponible en diversos canals i fonts de comunicació, duen a terme un cribratge, una selecció. A diferència del boca-orella, aquesta forma d’accedir als serveis és conseqüència d’un procés previ d’elecció entre les diferents possibilitats. Habitualment l’accés als serveis és degut a una recerca activa.

“Me quedé sin trabajo y durante el mes de Julio y Agosto ojeando el periódico este de Hospitalet ¿sabéis? Encontré un anuncio (...) Y me interesó porque era uno bueno. Eran cursos para mujeres mayores de 45 años y en desempleo. Reunía todos los requisitos, mujer, mayor de 45 años y en

desempleo y por eso vine.” (3:6)

Com veiem, destinen un cert temps a buscar informació sobre bona part dels serveis existents en el territori per tal de trobar aquells que puguin ajustar-se a les seves necessitats. En aquests casos, les persones avaluen quin dels serveis els pot ser d’utilitat. Abans d’adreçar-s’hi s’informen i seleccionen aquells que els atrauen.

3.2. L’accés per derivació des d’altres serveis o entitats.

En altres casos, les persones arriben als serveis o recursos com a conseqüència que han estat derivades des d’altres serveis o persones professionals. La derivació pot provenir des de diferents recursos o professionals.

“Yo por la asistenta social. Estábamos, estamos muy mal en casa.” (3:6)

20

www.spora.ws

Quan les persones arriben a un servei arrel d’una derivació es dissol o redueix sensiblement el paper proactiu que s’assumeix quan s’hi adrecen per iniciativa pròpia. Mentre que, tal com hem vist, quan hi accedeixen per iniciativa pròpia busquen informació, l’avaluen i decideixen quin recurs pot ser del seu interès, quan hi arriben per haver estat derivades el seu paper, en canvi, és molt més passiu. Igualment, el grau de coneixement d’allò que els pot oferir el servei és menor o, en tot cas, més imprecís.

L’arribada al nou servei estarà fortament determinada per les estratègies emprades en la derivació. Les metodologies i estratègies de derivació de les entitats són força heterogènies. En qualsevol cas, el fet que les persones usuàries no hagin tingut un paper actiu en aquest procés fa que les seves expectatives en relació amb el nou servei puguin arribar a ser molt dispars. En alguns casos, les persones manifesten que abans d’arribar-hi coneixien allò que els podia oferir el nou servei i comprenien la pertinència de la derivació. En altres casos, en canvi, les persones arriben als nous serveis amb un fort desconeixement sobre què els poden oferir o en què les poden ajudar. Algunes persones participants afirmen, a més, haver estat derivades en diverses ocasions amb resultats poc satisfactoris. Per tots aquests motius, l’arribada als serveis motivada per una derivació alberga un conjunt d’elements singulars que fan d’aquesta ‘forma d’accedir als serveis’ un cas clarament diferenciat de l’accés per iniciativa pròpia.

Així, el desconeixement dels serveis fa que s’hi arribi amb expectatives que no s’ajusten a allò que els podran oferir. Igualment, el fet d’haver estat derivat en diverses ocasions incrementa la desconfiança inicial en relació amb el servei. De fet, aquesta acaba per esdevenir una ‘profecia autocomplerta’, ja que el fet d’haver estat en altres serveis i haver rebut assessorament i orientació provoca que, quan el servei al qual és derivada la persona els ofereix recursos similars, les expectatives inicials de desconfiança es confirmin. Tal com ens expliquen:

“He empezado y, sin embargo, pues lo típico: el currículo. Yo tenía currículo y si que estaba más o menos.” (3:6)

Val la pena remarcar que aquest tipus d’explicacions no han aparegut quan les persones s’hi han adreçat per iniciativa pròpia. Tant si ja hi han estat prèviament com si s’adrecen als serveis per primer cop, el fet d’haver avaluat personalment la seva pertinència i adequació en relació amb les necessitats que tenen, fa que l’accés als serveis presenti menys complicacions que si és conseqüència d’una derivació.

4. L’acollida

Quan les persones s’apropen a un servei o recurs per primera vegada s’inicia el procés d’acollida. A continuació veurem quines són les metodologies emprades per dur a terme aquesta acollida, així com les valoracions d’aquest procés que han sorgit en el decurs de les entrevistes.

Segons expliquen les persones participants, quan una persona arriba al servei es concerta una entrevista d’acollida. Aquesta entrevista té diversos objectius. En primer lloc, s’explica a la

21

www.spora.ws

persona quins recursos i serveis ofereix l’entitat. L’objectiu és ubicar a la persona i explicar-li el context en què es troba per tal que es faci una idea general sobre què els poden oferir.

En alguns casos aquest procés de contextualització de la persona incorpora un valor afegit. Algunes persones professionals comenten que la informació que es proporciona durant l’entrevista d’acollida no es redueix als serveis i recursos que disposa la pròpia entitat, sinó que també s’explica quins són els altres recursos existents en el territori, al marge del propi.

Aquest primer moment del protocol d’acollida busca reajustar les expectatives amb que la persona arriba a l’entitat ja que, segons expliquen, en molts casos s’apropen als serveis amb una idea força allunyada d’allò que realment s’hi ofereix.

“‘Yo vengo a ver aquí que trabajos hay’. I venen amb l’expectativa aquesta, no?. Bueno, aquí no tenim feina… Hi ha serveis d’inserció que el poden ajudar. ‘Ah, pero ¿Esto que es? ¿Ir allí a mirar currículums? Eso ya lo hago por mi cuenta. Yo lo que quiero es trabajar’. I, clar, has d’intentar reconduir aquesta història.” (1:20)

Per aquests motius, es considera que durant l’acollida cal dur a terme una tasca per reubicar a les persones que s’hi adrecen. Tal com hem vist, en alguns casos es troben amb situacions sobrevingudes, noves i desconegudes fins aleshores. Recordem, per exemple, el cas de les persones immigrades que es troben per primer cop en situació de desocupació, les persones majors de quaranta-cinc anys amb trajectòries laborals estables recentment desocupades o bé les discapacitades sobrevingudes. Tots aquests casos comparteixen el fet d’haver d’afrontar situacions noves, escenaris que desconeixen.

Per tal de contribuir a que pugui assimilar i comprendre la nova situació, cal dur a terme un treball informatiu i de conscienciació de quines són les seves possibilitats i de les particularitats de la situació en què es troben. Cal dur a terme una tasca que ajudi a les persones a elaborar la seva pèrdua i a valorar les possibilitats que obre la nova situació. Aquesta tasca ha d’aconseguir posar de manifest tant les mancances amb que parteix la persona com les potencialitats. Es tracta de reajustar la percepció amb que arriben als serveis i ajudar-les a entendre quines són les seves limitacions – sobretot quan les seves expectatives són excessivament optimistes – i també ajudar-les a identificar quines són les seves potencialitats – sobretot quan aquestes expectatives són excessivament derrotistes i pessimistes -.

En segon lloc, l’entrevista d’acollida té com a objectiu conèixer quines són les necessitats de les persones. Durant aquest moment del procés d’acollida s’avalua la situació en què es troba la persona i si l’entitat podrà donar resposta a les seves necessitats. En aquest moment de l’entrevista es procura fer emergir les demandes explícites i les implícites. Segons expliquen les persones professionals, és important conèixer la situació de la persona i anar més enllà de la demanda que es formula inicialment.

“Nosaltres diferenciem entre la demanda explícita i la implícita. O sigui, el que ens diu: ‘Yo busco trabajo’. Però després resulta que: m’acabo de separar, que no sé que. ‘Lo que me pasa es que mis

niños’. (7:48)

Durant aquest procés s’acostumen a anotar els temes que van sorgint per, finalment, poder decidir si els serveis oferts per l’entitat s’ajusten a les necessitats de les persones. Després

22

www.spora.ws

d’haver recopilat la informació suficient i, en cas que la demanda realitzada no pugui ser atesa per l’entitat, s’opta per derivar-la a un altre recurs que pugui respondre a les seves necessitats.

“I a partir d’aquí si surt una cosa que és diferent, pues, ja, clar, ja veus que tu no li pots donar aquest servei i, llavors, l’has de derivar, que vol dir: enviar-la a un lloc on sí que li puguin donar

aquest servei.” (7:47)

Les persones usuàries dels serveis valoren positivament dues qüestions relacionades amb el procés d’acollida. En primer lloc, es valora molt positivament que durant l’entrevista d’acollida se’ls proporcioni informació relacionada tant amb els serveis que ofereix l’entitat com d’aquells altres disponibles en el territori. Segons expliquen, quan s’adrecen als serveis és perquè les persones es troben perdudes, desorientades i preocupades per la seva situació. Se senten relativament desesperades perquè no saben com sortir-se’n. Per aquest motiu, rebre informació sobre què poden fer, on es poden adreçar i informar-se sobre quins serveis disposa l’entitat i el territori en general els obre un ventall de possibilitats que no coneixien prèviament. Aquest fet redueix el sentiment inicial de desesperança amb què les persones s’han apropat a l’entitat.

“Yo cuando llegué estaba desanimado porque no encontraba curro y estaba un poco así cabizbajo, ¿sabes? Y de la forma que me hablo, hay tal, estos cursos, estas faenas... te iba situando y mostrando lo que tienes, realmente bastante bien.” (6:31)

En segon lloc, es valora molt positivament el tracte que se’ls dispensa. S’emfasitza en el factor humà i en el fet de sentir que la persona que les està atenent du a terme una escolta activa i respon en relació amb allò que se’ls ha exposat.

5. El procés de inclusió sociolaboral

Un cop la persona ha estat admesa pel servei s’inicia el procés d’orientació i assessorament per a la inclusió sociolaboral. Com veurem, aquest procés és implementat mitjançant diferents actuacions i en funció de les múltiples necessitats de les persones que s’hi adrecen.

Amb l’objectiu de facilitar la lectura de l’informe dividirem aquest apartat en XX blocs. En primer lloc s’abordarà un aspecte que transversalitza tot el procés. Com haurà de ser la relació que mantindran les persones usuàries i les professionals durant aquest procés? Com es valoren les diferents formes d’establir aquesta relació? En segon lloc, analitzarem com es desenvolupa el procés de cerca de feina, quin és l’assessorament rebut per tal d’assolir-lo i quines dificultats presenta. En el tercer apartat s’abordaran les actuacions formatives. A continuació, coneixerem quines són les actuacions d’orientació i assessorament- al marge d’aquelles estrictament vinculades amb el procés de cerca de feina i de formació- que es duen a terme. Finalment, es discutiran les valoracions i les actuacions encaminades a enfortir les xarxes socials i els vincles relacionals en el territori en què s’intervé.

5.1. La relació entre persones usuàries i professionals

La relació que cal establir entre les persones usuàries i les professionals constitueix un element força controvertit que és enfocat de formes diferents. Quin és el rol que han d’assumir les

23

www.spora.ws

persones professionals en la relació amb les usuàries? Quines són les responsabilitats que corresponen a cadascú? Quines funcions han d’assumir els professionals i quines els usuaris?

Un dels aspectes que sorgeix quan es discuteix al voltant d’aquesta relació remet a la pròpia definició que s’atorga a les persones ateses. El conjunt de professionals participants en les entrevistes està d’acord en assenyalar que, darrerament, aquesta relació ha sofert algunes transformacions que es veuen reflectides en l’expressió que es fa servir per referir-se a les persones ateses.

Així, s’esmenta que cada vegada és més comú l’ús de la noció client per referir’s-hi. Aquest concepte, segons afirmen, posa de manifest el gir que han experimentat algunes entitats nascudes amb una vocació de caire social i d’ajuda fins a convertir-se en organitzacions gairebé empresarials. Així, l’expressió clients està cada cop més estesa, sobretot en aquelles organitzacions que han interpretat l’atenció, el servei social i d’integració des d’una perspectiva empresarial i economicista.

Les persones participants coincideixen en assenyalar que aquest enfocament clientelar està deshumanitzant la relació amb les persones ateses. Per aquest motiu prefereixen emprar nocions com la d’usuari, beneficiari o simplement persona atesa per a referir-se’n ja que, aquestes nocions incorporen una valoració social i no mercantilitzada d’aquests serveis. Així mateix, aquestes denominacions, a diferència de la de client, incorporen una forma de planificar la relació usuari / professional de manera significativament diferenciada. Per tant, la discussió al voltant de com ha de ser aquesta relació parteix d’un denominador comú entre les persones participants: les persones ateses i la relació que s’hi manté no ha d’estar regulada per una lògica mercanitilista o economicista.

La preocupació per la relació usuaris / professionals té a veure, sobretot, amb l’establiment dels límits que cadascuna de les figures en relació ha de respectar. Quan un persona s’adreça a una entitat i sol·licita orientació, informació i assessorament, automàticament, es produeix un efecte de delegació de la responsabilitat cap a la persona professional. Per això és important preveure quin és el rol que s’ha d’assumir. L’extracte que reproduïm a continuació expressa clarament els arguments que desencadenen aquesta preocupació.

“Nosaltres hem de ser força properes, perquè la persona se senti atesa i compresa sobretot. I en el moment que tingui un neguit pel que sigui o una alegria, que la pugui compartir. Per tant hem de

ser bastant propers per facilitar aquestes coses. Però, per altre banda, tampoc podem dir-li que sí a tot, sinó que també hem de ser, en aquest sentit, una miqueta fredes, perquè hem de dir les coses tal com són; mostrar també la realitat tal com és. Entre cotons, també, perquè no faci mal. Però sense amagar les coses. I aquesta relació no sempre és fàcil.” (1:18)

La preocupació per la relació entre usuaris i professionals oscil·la entre dos pols que es volen evitar. Per una banda, el tracte excessivament proper pot desencadenar relacions de dependència de les persones usuàries envers les professionals. En un extrem del pol trobem, per tant, l’amenaça que suposa establir relacions excessivament paternalistes i assistencialistes.

Per una altra banda, el tracte excessivament distant, sense cap implicació personal. L’adopció d’un rol molt poc directiu pot generar malestar i sensació d’abandonament en la persona atesa

24

www.spora.ws

que, com explicàvem, acostuma a arribar als serveis amb cert desànim o amb manca de confiança en si mateixa. A l’altre extrem del pol, per tant, trobem l’amenaça que suposa que la persona es pugui sentir desatesa o poc acompanyada durant el procés i que com a conseqüència l’abandoni o no sigui capaç d’avançar.

Aquesta tensió, vinculada al procés d’assessorament, emergeix, per exemple, quan les persones professionals consideren que cal reorientar a la persona atesa perquè les seves expectatives en relació amb el procés d’inserció no s’ajusten a la realitat. Tal com explica una participant:

“Perquè a ningú li agrada que li diguin: ?Chico, búscate otra cosa, porque vas a tener que hacer una formación porque si no por ahí no vas bien’. I aquestes coses són, fins a cert punt privades,

decisions personals. I, aleshores, determinats comentaris que puguis fer com a professional que estàs amb contacte, doncs, un mica, amb la realitat laboral que hi ha actualment, doncs topen amb aquesta part d’autonomia personal que ha de conservar la persona, no?” (1:18)

Segons expliquen, també és important que les persones s’apropiïn del procés d’inserció que estan duent a terme. És a dir, assolir determinats hàbits d’organització pròpia i que siguin capaces de prendre decisions i realitzar tràmits de manera autònoma sense requerir la presència constant de la figura professional.

Per aconseguir-ho es considera que una bona pràctica és la de fer un treball constant de retorn. Aquesta estratègia s’orienta a contrarestar el fet que, quan les persones expliquen en quina situació es troben, es produeix un efecte de transferència de la problemàtica. “La persona ve, ho treu tot, i llavors diu: ‘Ara ja el tens tu el problema, ara es teu”4.

Per tal de revertir aquest efecte es proposa anotar allò que van explicant les persones i, durant la mateixa entrevista, retornar-li les seves pròpies paraules en forma de pregunta, de tal manera que hagin de ser elles mateixes les que es responsabilitzin per la resolució de la problemàtica plantejada. Es considera que cal estendre aquest principi a la totalitat del procés i ser capaç de distingir entre l’acompanyament o assessorament i el fet de suplir les persones. És a dir, cal que la persona usuària tiri endavant amb el seu propi procés, se l’apropiï i se’n responsabilitzi. Per això, és molt important no suplir-les o assumir tasques que els corresponen.

“En el moment en què caus de dir-li: ‘Ja ho faig jo’. Ja truco jo aquell dia perquè és més ràpid. Ja està, t’ho farà sempre. Serà difícil que ell truqui. El que pots fer és donar-li un telèfon i si tens

algun problema ja estic jo aquí al costat, ja t’acompanyem. Però com truquis, ja està. Vindrà cada dia i dirà: ‘He de trucar, em podries trucar, perquè clar a mi no m’entén’.” (1:26)

Aquesta preocupació s’incrementa entre aquelles persones professionals que duen a terme una atenció més continuada o diària ja que, segons expliquen, és molt més probable acabar assumint tasques que correspondrien a les persones usuàries. Els serveis o entitats que, en canvi, estan orientats a adreçar o derivar les persones a altres serveis que els poden ser d’utilitat i que, per tant, no duen a terme una tasca tan sostinguda en el temps, asseguren que aquesta preocupació és menor.

25

www.spora.ws

4 (1:26)

Per tal de resoldre l’amenaça que pot suposar establir una relació inadequada amb els usuaris, algunes persones professionals consideren que cal establir compromisos. D’aquesta manera s’aconseguirà delimitar, d’entrada, quines tasques i responsabilitats ha d’assumir cadascú.

Altres persones professionals expliquen que en la relació usuari / professional cal establir una vinculació ja que, sovint, presenten una manca important de confiança en les seves potencialitats, es troben desesperades i necessiten recolzament per revertir la seva situació. Per això, la persona professional ha d’esdevenir un referent o guia del seu procés. El rol que ha de desenvolupar és similar al d’un director d’orquestra. Per tant ha de posar ordre en la seva situació, orientar-la i ajudar-la a estructurar els passos que haurà de seguir. Així mateix, aquesta figura també estarà donant resposta a la sensació d’aïllament i soledat amb que, sovint, es troben.

Aquesta estratègia, tanmateix, no és compartida per totes les persones professionals participants. En aquest sentit, s’argumenta que assumir el rol de guia o de referent pot generar l’efecte contraproduent que, en el cas que aquesta persona professional desaparegui pel motiu que sigui, la persona que està sent atesa sigui incapaç de seguir endavant amb el seu procés. Algunes persones professionals consideren que, per tal d’evitar aquesta situació, és important que el rol de guia o referent no sigui assumit per un únic professional sinó per un equip multidisciplinar coordinat en el que diferents professionals de la mateixa entitat o d’entitats diferents s’encarreguin de guiar àrees específiques del procés d’inserció.

En altres casos, en canvi, es considera que assumir aquest rol, tant si és un col·lectiu de professionals com un de sol, genera relacions de dependència amb l’usuari que és preferible evitar

Aquesta tensió i controvèrsia en relació amb el rol professional que s’ha d’adoptar reapareix quan es fa referència a la gestió de les problemàtiques emocionals o personals dels i les usuàries. La discussió que reproduïm a continuació il·lustra aquesta disparitat de criteris.

“P6: Y hay gente que confunde también, eh, que se cree que eres un psicólogo. Y tú tienes que establecerte un límite en la relación, ¿no? Y claro, si no, allí, pues tú te conviertes en el confesor,

en el… claro, y dices pues, no, hasta aquí, ¿no?

P1: Pero en parte yo creo que hacer de psicólogo va bien, ¿no? Porque hay personas que lo que necesitan es confiar en ellas y no confían en ellas. Se piensan que no valen para nada y que no van

a conseguir nada. Porque a lo mejor es una frase que han oído toda la vida en la familia: ‘Tú no vas a servir para nada’. Y que de repente se encuentren con una persona que les diga: ‘Yo confío en ti y con lo que tu has hecho’. Y no por decirlo sino con tu currículo se ve que puedes hacer cosas

y que tienes los recursos para seguir adelante, ¿no? Entonces yo creo que eso sí que. Bueno yo trabajo desde ahí.

P6: A mí esto me pasa cuando una persona me viene con una discapacidad sobrevenida, o sea, accidente de coche, de moto. Hay gente que viene sin aceptar la discapacidad. Claro, que haces.

Bajar al mundo real y un poco asesorar qué tipo de trabajos le va a venir bien a esa persona y esto cuenta, ¿no? Porque es algo muy duro de aceptar para la gente. Y claro, aquí tú tienes que trabajar otros aspectos para llegar al objetivo laboral. O sea, que hay todo un trabajo de asesorar,

26

www.spora.ws

acompañar, motivar, etc, muy fuerte, para que la persona se pueda reincorporar a su vida laboral; que es distinta muchas veces a lo que estaba haciendo.” (5:15)

Com veiem, la controvèrsia existent al voltant de la relació usuari / professional es manté quan es discuteix al voltant de les tasques d’acompanyament emocional o psicològic. Mentre algunes professionals consideren que és clau treballar la vessant emocional ja que per moltes persones l’accés o incorporació a la vida laboral només serà possible si aquesta assoleix el grau de confiança i motivació suficient. Per altres, cal evitar jugar el paper de confessor, no convertir-se en un referent a qui les persones ateses aboquin tots els seus malestars personals i reconduir la relació, establir-ne els límits i no traspassar-los.

Tal com hem vist en referència a la demarcació de les tasques i responsabilitats que ha d’assumir cadascú, quan es parla dels aspectes d’ordre emocional torna a emergir la tensió entre fomentar una relació excessivament depenent o bé una de massa distant. En termes generals, la preocupació de les persones participants té a veure, novament, amb ser capaç de mantenir una relació equilibrada i evitar que s’apropi a cap dels dos pols o extrems – assumir el rol de psicòleg o confessor vs no donar cap resposta les necessitats emocionals de les persones ateses - de la relació.

Quan són les persones usuàries les que valoren la relació que s’estableix amb el conjunt de professionals emergeixen explicacions menys controvertides. En aquest sentit, consideren que el conjunt de professionals proveeixen dels mitjans per tal que cadascú i, en funció de les seves possibilitats, dugui a terme el seu propi itinerari d’inserció. Segons aquesta explicació, els equips professionals s’encarreguen d’assessorar-les, els ofereixen els recursos i, a partir d’aquí, són les persones les que han de moure’s per assolir els seus objectius.

També valoren molt positivament l’ajuda rebuda i el fet que les persones que les han atès hagin dut a terme un conjunt d’actuacions que no sabrien fer per si soles. Aquesta valoració es contraposa amb la preocupació expressada pels professionals. Com veiem, a les persones usuàries no els amoïna gaire que l’equip professional assumeixi certes tasques.

“Ellos me han ayudado. Me actualizaron el currículo. Mandan currículo míos, me constan que ellos ven que tal. Ellas mismas me lo han mandado. Se preocupan un montón.” (3:5)

Aquesta cita, a més, posa de manifest que, efectivament, els equips professionals assumeixen algunes tasques que poden revertir en la generació de relacions de dependència. Com hem vist, substituir a les persones usuàries i assumir tasques que els corresponen pot incapacitar-les quan ho hagin de fer per si soles. No obstant, tal com veiem, les persones usuàries no valoren negativament aquestes actuacions i consideren, en canvi, que els són de molta ajuda i els permeten sortir endavant.

A diferència de la controvèrsia existent entre les persones professionals, les usuàries coincideixen en valorar molt positivament el recolzament i suport emocional ofert pels equips professionals.

“P6: Dan herramientas y seguridad.

P2: Sobretodo la seguridad. Tienes apoyo, te animan.

27

www.spora.ws

P6: Es positivo.” (3:8)

El fet que el tracte sigui proper i càlid, segons expliquen, fa que els professionals coneguin cadascuna de les persones i que l’atenció rebuda els sigui de molta utilitat, sobretot en relació amb qüestions d’ordre emocional i a l’hora de millorar la seva autoconfiança. Aquest assessorament i recolzament es considera fonamental. Algunes persones afirmen, fins i tot, que allò que més les ha ajudat ha estat recobrar la confiança en si mateixes ja que les ha empès a afrontar el seu procés d’inserció de manera més enèrgica.

“P1: A mí me da la sensación de que los tutores no solamente son esos, esas personas que nos indican los cursos, las posibilidades de trabajo. Sino que cuando uno está en desempleo, cuando

uno está en una situación delicada, en ese sentido cuando llega a un centro de este tipo si encuentra a un buen tutor pasa casi a ser como un psicólogo.

P3: Es que es eso, es justamente lo que estaba pensando.

P1: Pasa a ser como un psicólogo. Tu estas ahí y no solamente le estás diciendo que estas buscando trabajo o que el curso te ha gustado más o menos o que interesante o poco interesante, sino que le estas transmitiendo y le estás hablando también de tu angustia.

P3: Una ayuda, una respuesta, yo creo que eso es muy importante, ¿no?

P5: Esto a mi me da empuje, me va bien. Me ayuda, pues ¡vamos!” (6:45)

Per aquests motius, s’argumenta que el recolzament emocional és, sobretot a l’inici, d’importància cabdal. Igualment, les entrevistes de seguiment del procés també es valoren molt positivament pel fet que operen no només com a espais d’assessorament sinó també d’acompanyament i recolzament.

5.2. El procés de cerca de feina

Encara que, com veurem, la inclusió sociolaboral no es pot reduir a l’accés al mercat laboral, certament, l’assoliment d’una ocupació constitueix un dels aspectes centrals en el procés d’inserció. Per aquest motiu un dels temes que han emergit en el conjunt de les entrevistes ha estat el procés de cerca de feina. A continuació coneixerem què suposa buscar feina, quin valor se li atribueix, com es compagina aquesta activitat amb la resta d’obligacions personals i familiars i quines eines i recursos es proporcionen des de les entitats i serveis per assolir aquesta fita.

5.2.1. La valoració del procés de cerca de feina i de l’assessorament rebut.

El conjunt de persones participants coincideixen en assegurar que el procés de cerca de feina és una feinada. Buscar feina implica dedicació, constància i habilitats. Per cercar feina cal mobilitzar-se, actualitzar-se, estar informat, saber-se moure i ser capaç de trobar l’oferta adequada a les pròpies possibilitats. Per aquest motiu, al marge de la formació i aprenentatge de diversos coneixements, el procés d’inserció laboral requereix, també, estar format en les estratègies i recursos existents que poden facilitar aquest procés.

“El trabajo del que no tiene trabajo es buscar trabajo.” (3:3)

28

www.spora.ws

Les persones que inicien el procés de cerca de feina acostumen a dedicar-hi unes hores al dia. Per tal d’assolir l’objectiu, segons expliquen, és molt important marcar-se quina serà l’estratègia a seguir, quins són els passos que haurà de donar i en quin ordre. En aquest sentit, l’accés als serveis i entitats d’inserció contribueixen, segons expliquen, a dissenyar aquest full de ruta.

Segons les persones usuàries dels serveis, la informació i assessorament relacionats amb el procés de cerca de feina els han estat de molta utilitat. En general, valoren molt positivament aquest conjunt d’actuacions. Algunes d’aquestes actuacions estan orientades a proporcionar coneixements sobre: elaboració del currículum, cerca per Internet, cerca en els diaris, afrontament d’entrevistes de selecció de personal o elaboració de cartes de presentació i autocandidatures. En general, aquest tipus d’assessorament per la recerca de feina és valorat molt positivament per les persones ateses.

Així, consideren que els ha estat molt profitós conèixer on buscar feina i aprendre a discernir quines són les ofertes laborals a les quals poden enviar el currículum. Igualment, també es dóna molta importància al fet d’haver après a cercar feina per Internet, ja que agilita el procés.

Una de les actuacions més ben valorades és l’aprenentatge i preparació per saber-se desenvolupar adequadament en el context d’una entrevista laboral. Algunes persones reconeixen que l’afrontament de les entrevistes de selecció és un dels aspectes que els produeix major preocupació. En aquest sentit, els ha estat de gran utilitat preparar-se i aprendre com comportar-se i com respondre adequadament les preguntes que els formulen. L’assoliment d’aquestes competències els ajuda a sentir-se més segures durant l’entrevista.

Algunes persones usuàries dels serveis han esmentat també les sortides a les empreses. S’organitzen sortides a diferents empreses en les quals les posen en contacte amb els entorns laborals, es lliuren els currículums i es fomenta l’establiment de convenis o contractes de formació. Tot i que aquesta actuació s’implementa en només algunes de les entitats, les persones usuàries, tant les que han fet sortides com les que no, la valoren molt positivament.

Les persones immigrades participants subratllen, així mateix, que la informació bàsica relacionada amb el funcionament formal del sistema de contractació, amb les normatives i els drets laborals i amb el funcionament de l’INEM els han estat de molta utilitat, atès el seu desconeixement inicial sobre aquestes qüestions.

Tanmateix val la pena esmentar alguns aspectes vinculats amb l’orientació i ajuda proporcionada a les persones en el procés de recerca de feina que caldria optimitzar.

En primer lloc, atès que actualment les persones que s’apropen als serveis han tingut, com hem vist, trajectòries personals enormement heterogènies, aquestes actuacions no estan recomanades per totes elles. Així per exemple, segons expliquen algunes participants, donada la seva trajectòria laboral estable, algunes persones coneixen i dominen l’ús de les noves tecnologies per la recerca de feina i, per tant, no necessiten aquest tipus d’assessorament. En canvi, pel fet de no haver estat prèviament desocupades desconeixen completament l’àmbit de les entrevistes de selecció.

29

www.spora.ws

“He tenido diferentes trabajos, pero los he ido enlazando unos con otros. Entonces nunca tuve que hacer una entrevista de trabajo tal como la conocemos ahora, o un psicotécnico o demás. A mí me,

tengo que decir que me sorprendió realmente cuando he tenido que enfrentarme a entrevistas de trabajo. Me resultaba muy difícil meterme en esa historia, bueno, colocarme en la situación de que alguien va a estar ahí al otro lado de la mesa, haciéndome una radiografía de qué hago, cómo

pienso, si me muevo así, si me muevo asá, si cruzo la pierna, si me apoyo encima de la mesa. Todas esas cosas para mi eran nuevas, absolutamente nuevas.” (6:35)

Tal com hem vist anteriorment, les persones que s’adrecen als serveis ja no responen únicament a perfils amb baixa formació i amb experiències prèvies de desocupació sinó que el ventall pot anar des de persones molt formades amb dificultats per accedir al mercat laboral, fins a persones majors de 45 anys – sobretot dones – que volen incorporar’s-hi per primer cop des de fa més de vint anys.

Igualment, l’aparició de persones i situacions noves fa que el procés de cerca de feina comporti problemàtiques que fins ara no s’havien hagut d’afrontar. A tall d’exemple, segons expliquen algunes persones participants, el col·lectiu de dones llicenciades desocupades es troba immers en el mateix procés de cerca de feina que la resta de persones. Aquest col·lectiu s’adreça als serveis amb un conjunt d’habilitats, competències i capacitats assolides que no s’han vist reflectides en l’assoliment d’una ocupació. Aquesta situació desencadena, també, sentiments de frustració, estrès i preocupació per poder sobreviure.

Per cadascuna d’aquestes persones hi haurà actuacions que els seran d’utilitat i altres que no. En alguns casos, no hi ha hagut temps suficient per adaptar les metodologies i actuacions d’inserció laboral a les noves necessitats i singularitats emergents. En aquest sentit, s’esmenten algunes propostes encaminades a respondre a aquesta heterogeneïtat emergent.

Així, alguns programes s’organitzen per fases en cadascuna de les quals es treballen competències i habilitats diferents. A l’inici s’aborden aprenentatges bàsics com l’elaboració de currículum, cerca d’ofertes i afrontament d’entrevistes de selecció. A mesura que es va avançant en el programa es contacta amb determinades empreses per conèixer quines són les seves necessitats concretes, quines són les competències o coneixements que requereixen. D’aquesta manera s’ajusta la formació de les persones a la demanda i necessitats del sector empresarial. En la fase final del projecte s’estableixen convenis amb empreses per tal de posar-les en contacte amb les persones que han arribat a la fase final del projecte. Les darreres necessitats formatives, molt més específiques, seran gestionades per la pròpia empresa en funció de les necessitats concretes requerides per les places que han de cobrir en cada moment. En altres casos, el programa beca a les persones que s’hi incorporen de forma que puguin dedicar’s-hi íntegrament i puguin treballar de forma intensiva.

5.2.2. L’evolució del procés de cerca de feina

El procés de cerca de feina, tal com expressen les persones participants, segueix un patró que es pot dividir en tres fases.

Quan la persona inicia un procés de cerca de feina acostuma a travessar un estadi de recuperació de l’autoconfiança. Tant si la persona s’ha quedat aturada recentment com si inicia el procés de cerca de feina després d’un període més llarg de desocupació, l’arribada als

30

www.spora.ws

serveis i entitats del territori li proporciona un ventall d’informacions i recursos que desconeixia fins aleshores. Aquest fet transforma l’estat de desànim amb què solen arribar-hi i les ajuda tenir expectatives de futur més esperançadores.

Durant el període en què la persona du a terme les diferents actuacions i assoleix aptituds i habilitats en la recerca de feina es produeix un increment de les expectatives d’èxit. Durant aquesta fase del procés les persones s’adonen que han anat assolit destreses i coneixements i que després d’haver-se format suficientment tenen moltes possibilitats d’accedir al mercat laboral.

Per últim, si després d’haver travessat totes les etapes ihaver seguit el full de ruta i les actuacions programades a l’inici continuen sense assolir una ocupació s’entra en un estadi de profunda angoixa i desesperança. Si després d’haver fet un esforç important no assoleixen l’objectiu que s’havien proposat, les persones passen a considerar-se incapacitades per accedir al mercat laboral i tendeixen a considerar que no serveixen i no podran sortir-se’n.

“Al final del procés és que no trobes feina, llavors passa lo contrari que es com súper frustrant perquè vale: M'he conegut a mi mateix, a veure quina feina puc fer, o no. He inspeccionat tot el

mercat laboral a veure quines feines hi ha disponibles. M'he millorat per saber fer una entrevista de feina bé. He millorat per com adreçar-me a les empreses i portar un currículum, no sé què. I tot això que he fet bé em porta a que no trobo feina perquè no n'hi ha, pues es súper frustrant ara, no?.” (5:7)

Com veiem, si les persones que estan cercant feina travessen totes les fases sense assolir la fita que s’havien marcat a l’inici es produeix una situació de desesperança que pot arribar a ser fins i tot superior a l’angoixa amb que acostumen a arribar als serveis.

La situació econòmica actual està incrementant considerablement el nombre de persones que, després d’haver realitzat un conjunt d’actuacions per millorar les seves possibilitats d’accés al mercat laboral, no ho aconsegueixen. Aquest escenari requereix d’actuacions i metodologies que puguin pal·liar aquest contraefecte. En aquest sentit, algunes persones participants proposen dur a terme un treball complementari que contribueixi a reinterpretar aquesta situació relacionant-la amb la contingència econòmica que estem travessant i no pas en termes de manca de capacitats personals. Aquest treball complementari hauria d’orientar-se, principalment, en dues direccions.

En primer lloc, s’esmenta que cal que l’assessorament sigui realista. En aquest sentit s’argumenta que cal informar a les persones de quines són les seves possibilitats de debò. Aquesta proposta és formulada tant per les persones professionals com per les usuàries. Es considera que ja des de l’arribada als serveis val la pena que les persones coneguin quines són les seves possibilitats i atenuar les expectatives d’èxit a curt termini. Aquesta tasca també s’ha de dur a terme en relació amb les ofertes laborals existents. Cal evitar que les persones assisteixin a entrevistes de feina o enviïn currículums per ocupacions que difícilment assoliran. La conversa entre persones usuàries dels serveis que reproduïm a continuació il·lustra aquesta idea.

“P1: Aunque duela. A veces puede doler. En un momento pues decir: ‘Mira, tienes estas dificultades pues puedes optar a esto. O esto es lo real, tu realidad es esta’.

31

www.spora.ws

P8: Lo que te vas a encontrar.

P1: Y la mayoría un poco creo que también se piensan eso, ¿no? Que por más enviar el currículo ya

está hecho. Envío y punto. O sea, se ha de marcar una estrategia y saber que es lo que uno quiere y cuando vas a una entrevista saber que es lo que quieres y que realmente lo sientes así.

P10: Para que no pueda ir en vano o que sé yo, para que la entreviste y vaya y le digan: ‘Ya sabes

que tú no estás para esto’.” (3:32)

En segon lloc, es considera que caldria dur a terme una tasca complementària d’assessorament adreçada a reavaluar la situació social actual. Així, per exemple, caldria destinar sessions amb les persones que s’adrecen als serveis en què s’obrin espais de reflexió conjunta al voltant de les circumstàncies socials que han desencadenat la situació en què es troben. Aquest treball té com a objectiu reduir les explicacions que atribueixen a motius interns de la pròpia persona la situació en què es troben i afavorir, per exemple, que el procés de cerca de feina i la formació obtinguda siguin interpretats com una inversió que pot recollir els fruits un cop remeti la conjuntura econòmica actual.

Finalment, es reflexiona sobre quin és el paper que han de jugar el conjunt de professionals de la inserció social en el context actual. En aquest sentit, s’argumenta que la conjuntura econòmica està abocant a les persones a situacions de forta precarietat econòmica i vulnerabilitat social. Aquest escenari respon a processos socioeconòmics que estan incrementant les desigualtats socials. Per aquest motiu, s’argumenta que les persones professionals han de vetllar per no exercir una funció de contenció de la conflictivitat social.

“I, a vegades em trobo dient: ‘paciència, que això passarà’ i perquè li dic jo això en aquesta

persona? Si realment ha d’estar així, pitjor perquè arriba allà i no hi ha absolutament res. I jo estic fent un paper d’això, la paraula ja ho diu: contenció.” (7:29)

El paper dels professionals de la inclusió sociolaboral no ha de ser el de negar les profundes desigualtats socials existents ni el de fer creure a les persones ateses que no n’hi ha per tant. Així, s’explica que encara que la funció professional ha de ser la d’ajudar, cal evitar convertir-se en agents de control social.

5.2.3. Compaginar la cerca de feina amb la resta d’activitats

A l’hora de valorar i explicar com es compagina el procés de cerca de feina amb la resta d’obligacions de la vida quotidiana emergeixen concepcions força diferents entre les persones professionals i les usuàries dels serveis.

El conjunt de persones professionals coincideixen en afirmar que el procés de cerca de feina es pot compaginar de manera relativament còmode amb la resta d’activitats de la vida quotidiana de les persones. Així, segons comenten, la cerca de feina en els casos de persones desocupades és fàcilment assumible ja que disposen de més temps lliure que no pas quan estan ocupades i han de complir amb un horari laboral.

“Tot i que tinguis, penso, la necessitat de trobar una feina, penso que és més fàcil compaginar la recerca de feina amb la vida personal o les obligacions personals, no? Que no compatibilitzar la

feina quan estàs treballant amb la vida personal.” (1:10)

32

www.spora.ws

Segons aquesta explicació l’absència d’horaris prefixats permet a les persones organitzar-se l’agenda més còmodament i decidir quin moment del dia es dedica a buscar ofertes de feina, a elaborar el currículum o a consultar les ofertes de feina en els ordinadors disponibles en les entitats.

Les persones usuàries dels serveis, en canvi, valoren aquesta qüestió de forma significativament diferent i introdueixen altres elements que fan que compaginar la feina amb la resta d’obligacions sigui quelcom complex i difícil d’executar.

En aquest sentit, la primera qüestió a la que fan referència té a veure amb la situació econòmica que travessen pel fet de trobar-se desocupades i, en alguns casos, no estar rebent cap prestació. La manca de recursos econòmics és, segons aquesta valoració, un aspecte que incideix i dificulta decisivament poder compaginar ambdues activitats.

“P2: Yo creo que es más difícil estar buscando trabajo que estar trabajando. Porque si estás trabajando, como tienes un rendimiento, se te supone.

P7: Que suplementas el otro gasto de.

P2: Si estás buscando trabajo, ¿que más puedes hacer?. Porque no tienes rendimiento. Tienes que atender más a la familia porque no tienes el sueldo. Si te vas a trabajar hay inconvenientes que se llevan mejor.” (3:4)

Segons expliquen, les dificultats econòmiques afecten directa o indirectament a bona part de les actuacions de cerca de feina. Així, el fet de no disposar de diners per transportar-se s’argumenta com un impediment per assistir a entrevistes de feina o presentar-se a l’entitat o servei per seguir amb el procés. Igualment, el fet d’haver d’anar a les entitats o a les entrevistes de feina implica haver d’assumir despeses, com per exemple el menjador dels fills. El procés de cerca de feina implica un conjunt de despeses que, tot i que són interpretades com una inversió de futur, suposen un llast que s’afegeix a una situació econòmica força precària. Per aquests motius, s’argumenta que caldria disposar de recursos que permetessin abaratir aquests costos. En aquest sentit, s’argumenta que caldria fomentar la concessió de beques per desplaçament, per menjadors o per altres despeses vinculades amb el procés de cerca de feina. Val la pena puntualitzar que alguns programes ja incorporen aquestes beques però alguns altres no en disposen.

“Pero se trata de esto, de evaluar diecisiete mujeres que ninguna, ninguna estamos trabajando. Diecisiete mujeres. Se dice pronto. En un curso de casi un año. Ni transporte ni nada. Tendrían que calibrar las necesidades de muchas personas.” (3:17)

Algunes persones participants proposen dividir la jornada en dos i dedicar la primera part a la formació i activitats de cerca de feina i la segona a dur a terme alguna activitat pel centre o servei en què es troben per tal de poder retornar, amb el seu propi treball, la beca concedida.

Un altre aspecte que, segons expliquen les persones usuàries, entorpeix el procés de cerca de feina és la impossibilitat de planificar-se l’agenda setmanal. Així, per exemple, el fet d’estar pendent de rebre alguna trucada per assistir a una entrevista de feina fa que les persones no puguin programar-se els horaris.

33

www.spora.ws

“P3: No tener el hecho de decir. Nada planeado por fuera, por si me llaman para ir a la entrevista.O sea, es una incertidumbre tal que dices: bueno, no puedo planear nada extra, porque si me llaman.

Oye lo tengo que aprovechar.

P8: Yo en la busca de trabajo lo veo como una metáfora, como si fuera una guerra. Yo vivo solo y mis cargas familiares son cero. Eso quiere decir que me puedo mover rápido, puedo cambiar de

planes, como en una guerra. Puedo estar muy pendiente de encontrar un trabajo. Una persona que tiene cargas familiares o un condicionante familiar en concreto lo que hace es dificultarte buscar.” (3:4)

Com veiem, compaginar la cerca de feina amb la resta d’obligacions personals i familiars és un dels aspectes que més preocupen a les persones usuàries dels serveis. Fins i tot, aquelles persones que no tenen càrregues familiars expliquen que això els dona una avantatge respecte a la resta. Per aquests motius es sol·licita l’ampliació dels horaris dels serveis i la concessió de beques per transport o menjador que els permetin compaginar les obligacions personals i familiars amb les activitats de cerca de feina.

5.3. La formació

En aquest apartat exposarem com és la relació que les persones tenen amb l’oferta formativa que es dóna des de les entitats i serveis. Concretament, explicarem el sentit i les valoracions que les persones entrevistades fan respecte a la formació. A continuació ens centrarem en els relats que descriuen les circumstàncies que envolten els cursos de formació i els efectes que aquestes poden tenir sobre el desenvolupament de les dinàmiques formatives.

El primer que es constata en les entrevistes és que actualment hi ha una major demanda de formació. La situació actual de crisis i les dificultats que aquesta suposa a l’hora de trobar una feina fan que la formació esdevingui l’actuació que més es promociona per les persones professionals i la més sol·licitada per les usuàries.

“Però, clar, en aquests moments en què hi ha una època de crisis sí que ens arriba molta gent a buscar, a formar-se. Vull dir, o treure’s el graduat o aprendre català o aprendre castellà perquè

és... Suposo que veuen que tenen més possibilitats de competir amb altres persones per trobar feina.” (7:4)

Com ja hem comentat en els anteriors apartats, l’actual situació de crisis ha suposat que un major nombre de persones acudeixi a les entitats. A més, aquest augment de persones que s’adrecen als serveis també ha implicat un increment de la heterogeneïtat de situacions i perfils diferents.

Aquest fet es veu reflectit en els cursos de formació. Per una banda, algunes de les entitats que imparteixen cursos de formació estan saturades o amb llargues llistes d’espera perquè no poden assumir la demanda. Per una altra, ha augmentat l’heterogeneïtat de perfils que accedeixen a la formació: trobem un ventall de perfilis que van des de les persones que no saben llegir i escriure ni en català ni en castellà, fins a les persones que s’han quedat sense feina per primera vegada en la seva vida.

La formació prendrà un sentit o un altre depenent d’aquesta diversitat de perfils i de les diferents necessitats que els porten a demandar un curs de formació. Les expectaves inicials i

34

www.spora.ws

els objectius que es volen aconseguir mitjançant el procés formatiu determinaran la valoració que es fa dels cursos.

5.3.1. El sentit de la formació

A priori totes les persones que comencen un procés formatiu tenen un objectiu comú: formar-se per acabar trobant una feina. “Todos los que están haciendo un curso de formación, el objetivo claro y único es encontrar trabajo”5. La formació es presenta com el procés de coneixement i d’aprenentatge previ al fet d’aconseguir una feina. Formar-se és l’activitat necessària per aconseguir una feina o bé aquella actuació que pot atorgar més possibilitats per accedir al mercat laboral.

El sentit i la valoració que s’atorga a la formació està estretament vinculat amb la relació que aquesta actuació té amb l’accés al mercat laboral. Els cursos de formació prenen un sentit o un altre segons l’objectiu pel qual s’hi apunten i segons el temps que consideren que trigaran a trobar feina un cop finalitzada la formació. A continuació exposarem els diferents sentits que se li atorguen a la formació.

La formació pren un sentit de professionalització quan aquesta és percebuda com un procés de capacitació i d’aprenentatge estretament vinculat al desenvolupament d’una feina. En aquests casos, formar-se està molt vinculat al fet d’aprendre un ofici. Per tant, s’espera que un cop finalitzada la formació la persona estigui capacitada per desenvolupar la professió apresa.

“Pero voy a encontrar seguro. En este curso está a tres niveles. Cada nivel que pasas. Estoy ahora en tercero. Los que están en tercero logran conseguir trabajo. Aún no he conseguido un contrato de formación, pero coges experiencia. Luego te cambian de contrato, a contrato con trabajo.” (4:13)

En aquests casos, es demanda que els cursos de formació tinguin un alt valor pràctic i que un cop realitzats permetin a la persona exercir una professió o ofici. Així, les persones pressuposen i esperen que realitzar una formació impliqui estar llesta per entrar al mercat i desenvolupar-s’hi amb naturalitat. La formació es valora en tant que suposa una especialització laboral.

En d’altres casos, la formació pren un sentit de preparació, és a dir, la formació suposa l’adquisició d’un conjunt mínim de coneixements necessaris per poder aconseguir una feina. En aquests casos o bé es tracta de formalitzar i estructurar uns coneixements que ja estan adquirits o bé es tracta d’assolir els mínims en competències transversals, com ara en informàtica o en idiomes.

“Catalán es una cosas que aquí cogen y nos machacan mucho. Es una cosa que tenemos que hacer por narices, porque hoy allí donde vaya uno lo primero que le piden es informática y catalán y si no llegas a partir de. Eso es lo mínimo, luego ya después se ponen.” (6:57)

35

www.spora.ws

5 (3:12)

Formar-se no significa realitzar l’aprenentatge d’un ofici específic sinó l’adquisició dels coneixements necessaris per poder optar a presentar-se a un ampli ventall de feines diferents. En aquest casos la formació es valora en tant que s’adquireixen unes capacitats transversals.

Així mateix, el sentit de preparació també fa referència a la mateixa persona. La formació suposa l’adquisició d’una confiança i motivació personal que fa que la persona se senti capaç de treballar. Moltes persones que realitzen els cursos de formació no es veuen capaces de treballar o tenen molta por a enfrontar-se amb el món laboral degut a la seva falta d’experiència o als llargs períodes d’inactivitat laboral.

“Per mi era important també agafar una estabilitat. Acceptar-me més, coneix-se'm més, una miqueta més també, no? Era una etapa que encetava.” (3:12)

Finalment, la formació també pren un sentit d’ocupabilitat en tant que esdevé una opció per pal·liar la impossibilitat de treballar en el moment actual. Les persones inicien un procés de formació en un moment en què no troben feina, o bé degut a la crisis actual o bé degut a la seva situació legal. En aquests casos la formació no suposa un vincle directe amb l’obtenció d’una feina. La formació esdevé una inversió que obtindrà els seus resultats quan la situació actual canviï.

“Para que te vayas formando, vayas aprovechando el tiempo. Mientras no se está trabajando vayamos aprovechando el tiempo, que es ahora que tenemos que aprovecharlo porque nos viene

bien y porque indiscutiblemente nos tenemos que formar, con lo que se está viniendo encima.” (6:33)

Sota aquesta perspectiva, les persones es formen per tenir més possibilitats de trobar una feina en un futur. Quan la formació pren un sentit d’ocupabilitat, a diferència de quan el sentit és de professionalització o de preparació, la formació esdevé un fi en si mateix i s’orienta cap al desenvolupament professional de la persona i no tant envers l’obtenció immediata d’una feina.

“Altres persones no, altres persones diuen: ‘Mira, m’he quedat sense feina, i tant temps que vull

posar-me una mica al dia, aprofito ara l'avinentesa’. I la gent que ja sap un mínim de castellà i que venen a millorar-lo, gent que ja té la permanència. O sigui, la targeta permanent de residència aquí, amb aquests moments estan sense feina. O sigui, fins ara sense saber més castellà

treballaven, i en canvi. Però perquè disposen de temps.” (7:6)

Les persones valoraran els cursos de la formació segons el sentit que li hagin atorgat prèviament. Quan els cursos de formació tenen un sentit de professionalització les persones estableixen una diferenciació entre els coneixements teòrics i els coneixements pràctics. Tot i que s’esmenta que la teoria és necessàri, se li atribueix un alt valor a les pràctiques que es realitzen en els cursos. En aquest sentit, les crítiques que es realitzen als cursos de formació tenen a veure amb la manca de coneixements pràctics.

“P1: Eso son las asignaturas transversales, medioambiente y compañía, que la mayoría de los

cursos están obligados a ponerlas.

P6: Sí, sí.

36

www.spora.ws

P9: Eso lo entendemos pero no lo necesitamos. Estábamos perdiendo muchas horas, cuando las necesitábamos en prácticas. Porque yo luego me vi en el trabajo me di cuenta que estaba

perdidísima, cuando esas horas las pudimos haber aprovechado en prácticas.” (3:10)

Les persones valoren negativament la formació quan no perceben ni una especialització ni una correspondència entre allò que s'aprèn en el curs i el desenvolupament d’un ofici. Així mateix, consideren com una pèrdua de temps els cursos de formació que suposen l’adquisició d’uns coneixements de caire transversal o uns continguts obligatoris que no es corresponen amb la idea d’ofici que tenen.

“Cada uno lo habrá visto de una manera diferente. En mí caso, por ejemplo, sí, yo diría: ‘Medioambiente, sí’. Pero miraba a la clase y la mitad de la clase decía: ‘¿Y qué leches tiene que

ver, sí yo lo que quiero es encontrar un trabajo?. A mí que me cuenten del CO2, está muy bien pero.’ Y, bueno, sí, hay una parte que lo entiendes. Y otra parte es, vale, dale la vuelta e intenta encontrar, por parte del formador, la relación entre medioambiente y el puesto de trabajo que tú

vas a ocupar, ¿no? Pero eso no es fácil hacerlo.” (3:12)

En aquests casos, la transversalitat i l’obligatorietat es perceben com a poc útils de cara a l’aprenentatge que es vol realitzar en un curs. Aquesta tendència s’agreuja encara més quan les persones que participen en un curs tenen l’expectativa de trobar feina un cop finalitzin la formació. De fet, s’espera que un cop s’acabi la formació s’ha d’estar llest per entrar a treballar.

Per contra, quan la formació té un sentit de preparació, les persones valoren altament els coneixements i les competències transversals. La formació esdevé una via per aconseguir una feina en tant que amplia el ventall de possibilitats que té la persona. En aquests casos els cursos de formació són una eina per poder adquirir uns coneixements que poden ser útils per més d’una feina.

En els casos més extrems, la formació aporta les competències bàsiques que esdevenen els mínims necessaris o indispensables per poder optar a un lloc de treball. El fet de que siguin competències bàsiques i necessàries per qualsevol tipus de feina és el que les fa transversals.

“Entonces, muchas veces, quizás tiene toda la capacidad y tiene todas las potencialidades que podría para cualquier tipo de trabajo, pero el idioma es una barrera increíble que estás con la persona. Y, básicamente, es que no la entiendes. Y, claro, tampoco hay tantos recursos de

castellano, digamos. O de castellano o de catalán. Y también muchas mujeres, ya es que no es el idioma sino que no saben ni leer ni escribir y también es un. Es que no pueden acceder ni siquiera a un puesto de limpieza. Porque si tienen que ir hacer la compra, si tienen que hacer cosas.” (5:18)

Quan la formació té un sentit d’ocupabilitat els cursos es valoren atenent a la projecció de futur que li atorguen. Des d’aquesta perspectiva, la formació no es valorada en funció de si aporta o no coneixements pràctics, ni tampoc en relació amb el caràcter transversal dels coneixements assolits. En aquests casos, els cursos es valoren positivament pel seu valor simbòlic. És a dir, les persones valoren la formació en tant que aquesta és una via per l’autorealització personal, per l’adquisició d’una identitat social o pel sentiment d’utilitat que els comporta.

37

www.spora.ws

“Vamos a tener experiencia para poder enseñar, poder decir las cosas son así, las cosas son asá. Sino nos capacitamos, si no sabemos lo que es nada, si no nos ponemos a estudiar, a indagar

sobre lo que pasa a nuestro alrededor nos quedamos mudos y no hablamos nada. Por eso es muy importante, cualquier tipo de estudio es muy importante.” (4:25)

La formació esdevé una via de fer-se un lloc en la societat, per iniciar la construcció d’una posició social o bé per redefinir la que ja s'ocupava. Sigui com sigui, els cursos de formació es valoren positivament quan la persona sent que allò que està aprenent li serà útil en el futur per desenvolupar-se en la societat.

Així mateix, la formació també pot englobar els aspectes psicològics de la persona. La manca de confiança, la baixa autoestima, la desmotivació o la desresponsabilització són alguns dels fenòmens psicològics que poden travessar el procés de formació i la posterior cerca de feina.

Algunes de les persones que inicien un procés formatiu estan en situacions en què porten molt de temps sense estar en el mercat de treball o vivint sota els efectes de l’exclusió social. En aquests casos, la cerca de feina els pot suposar una dificultat afegida. Treballar els aspectes psicològics en les formacions és altament valorat quan les persones es troben en alguna d’aquestes situacions i quan la formació pren un sentit de preparació o d’ocupabilitat. Per contra, quan la cerca de feina només s’orienta per criteris instrumentals o pren un sentit de professionalització aquesta treball psicològic tendeix a valorar-se com innecessari.

“Yo no he cobrado nada, yo he invertido un tiempo en el cual he intentado sacar lo mejor. Yo no

voy a un psicólogo, terapias. ‘No, es que no hacemos terapias psicológicas’. ¡No ni poco nena! No tenían allá dos y tres y cuatro horas. No. Está muy bien el desarrollo personal, equivale a que muchas personas nos den seguridad. Hasta cierto punto. Ellos no son psicólogos.” (3:19)

Per finalitzar, les persones entrevistades, independentment del sentit que li donen a la formació, valoren molt positivament el contacte i la complicitat que pot donar-se entre companys i companyes en els cursos de formació. “I veus que no estàs sol. Que hi ha altres persones que tenen problemes, que no són teus”.6 Els cursos de formació poden tenir un efecte socialitzador entre els diferents participants. Les persones participants estableixen vincles entre si que poden perdurar més enllà de la formació mateixa.

"También los alumnos, estamos como una familia allí, ¿sabes? Aprendemos todo, vamos de excursión. Somos como amigos, se aprende muy bien, creo, allí. La verdad me gusta mucho. Y

estoy mejor." (4.15)

Fins i tot, en algunes ocasions les persones usuàries s’ajuden en el seu procés de cerca de feina intercanviant experiències o passant-se ofertes laborals entre elles.

5.3.2. Els cursos de formació

Tot i el sentit que se li atorga a la formació, les persones entrevistades també ens comenten un conjunt de factors contextuals i estructurals que determinen la valoració que se’n fa.

38

www.spora.ws

6 (3:11)

La gran confluència de perfils que demanden alguna formació provoca que algunes persones en quedin excloses. En altres casos, la manca de permís de treball i/o de residència esdevé un condicionant legal que impedeix accedir-hi.

“O sea, hay un vacío social o asistencial, llámalo como quieras, vale. No se les puede dar una respuesta porque no hay nada para poder jugar con las variables que ellos tienen. Con lo cual aún

es mayor la frustración. Entonces, son auténticos desocupados.” (5:12)

Per tant, es detecta un col·lectiu de persones que no poden accedir a la formació i un altre que tot i accedir-hi no podrà incorporar-se al mercat de treball ordinari. El primer dels col·lectius queda marginat del mateix procés d’inclusió sociolaboral. Tot i que aquestes persones arriben a les entitats d’inserció sociolaboral no se’ls pot donar una resposta. El segon queda exclòs del mercat de treball. Això fa que aquestes persones tinguin una baixa motivació i poca participació en el curs de formació ja que, en cap cas, podran aprofitar l’aprenentatge que realitzin en l’obtenció d’una feina.

El conjunt de persones que sí que poden accedir a la formació són força heterogènies. En aquest sentit, els cursos de formació han d’afrontar una dificultat afegida per assolir un bon funcionament: atendre a la diversitat de coneixements i capacitats que conflueixen en un mateix curs. Per algunes persones, els continguts que s’imparteixen en un curs poden ésser molt gratificants en tant que els suposen un aprenentatge i una novetat. Per altres, en canvi, pot suposar una reiteració del que ja saben o ja han après. Això fa que tant les persones que imparteixen la formació com les persones que hi assisteixen hagin d’adaptar-se a una dinàmica que haurà d’intentar congeniar les diferències de coneixements presents en un mateix curs.

“Si, había todo esto. A ver, a mi me fue útil porque lo practicas un poco y eso y así recuerdas y

todo. Pero lo que yo te quiero decir, que a ver. Yo tuve la suerte que el ordenador no me era nuevo para mí, y este aspecto sí que lo conocía. Pero luego había otros aspectos que ya te digo yo que la contabilidad y esos Contaplus. Pero que en un aspecto si y en otros no. Por eso digo la gente que

no tiene tanta accesibilidad con el ordenador pues sí que le puede ir bien estos cursos.” (6:54)

Aquesta diversitat de coneixements i competències es especialment probelmatitzada quan es concreta en l’idioma. En ocasions les persones que hi assisteixen no tenen els coneixements mínims de la llengua amb que és impartit el curs - català o castellà – i no poden assimilar els continguts. Normalment, aquesta circumstància es dóna en el cas del català ja que és la llengua que fa servir el professorat per desenvolupar el temari i part de l’auditori té dificultats per poder-lo entendre.

“El tema de catalán que dices tú. Lo lógico es que hagan unos niveles, pero bueno, yo también voy allí a informática y el profesor es muy catalán. Eso no es negativo, que le sale hablar catalán sin darse cuenta y a lo mejor pues la mayor parte de la clase te la da en catalán. Y no todo el mundo lo entenderá como lo entiendo yo.” (3:23)

Aquestes dificultats poden sorgir encara que les persones hagin realitzat, prèviament, formació en idiomes. Es comenta que molts dels cursos per aprendre idiomes que s’ofereixen no són suficients per assolir el nivell necessari per poder seguir un curs en aquest idioma.

39

www.spora.ws

“Porque hacemos clases de castellano y de alfabetización ¿vale? Y de castellano viene un montón de gente y en lista de espera también. Y que tampoco es. No les vamos a dar el, un titulo. Ni van a

salir. En dos meses, no van aprender castellano.” (5:19)

En aquest punt s’obre una controvèrsia respecta sobre qui recau la responsabilitat d’assegurar que les persones que assisteixen a un curs tinguin els nivells necessaris i la motivació per poder-lo seguir. En primera instància es responsabilitza a la figura professional que orienta a les persones usuàries en el marc de l'oferta formativa. “Si los envías ahí y no saben catalán, y muchos cursos están en catalán. Entonces ya tienes el problema que les estas enviando a un curso de formación y al final lo acaban dejando.”7 Així mateix, la responsabilitat també recau sobre el professorat en tant que hauria d’adonar-se de les competències dels seus alumnes i adaptar-se’n.

Es relata que aquesta figura professional és molt important per establir una bona comunicació amb els alumnes i així facilitar l’aprenentatge dels continguts del curs. Igualment, els problemes de comunicació deguts a les diferències culturals entre el professorat i l’alumnat poden provocar malentesos o biaixos comunicatius.

Tal com hem vist en relació amb l’assessorament, el conjunt de persones usuàries dels serveis considera que els horaris dels cursos de formació són insuficients. La desproporció entre la oferta formativa de matí i de tarda dificulta la conciliació entre la vida familiar i la formació. Segons expliquen, la majoria de cursos de formació s’imparteixen pels matins i, en canvi, no hi ha prou oferta per les tardes. Aquesta situació els impedeix matricular’s-hi.

I finalment, es comenta que la persona usuària també és responsable: “Es decir, que sepa cuanto vale ese curso. Cuanto le cuesta a todo el mundo que yo pueda hacer ese curso. Y, de esa manera, que yo me haga corresponsable para cumplir, para que no haga campanas.”8 Sigui com sigui, sembla clar que els itineraris formatius no només s’han de basar en una seqüenciació estructural dels continguts. També cal atendre a la qualitat i al nivell que les persones adquireixen un cop han realitzat un curs. En aquest sentit, algunes de les persones usuàries en les entrevistes s'interroguen respecte els sistemes d’avaluació que s’apliquen per conèixer la qualitat dels cursos. Es considera necessari que les persones que han realitzat el curs puguin donar un feedback sobre quina és la valoració en fan.

5.4. Les actuacions d’orientació

Tal com hem vist fins ara, la centralitat que s’atorga a la inserció laboral es reflecteix en el fet que el gruix de les actuacions d’assessorament estan adreçades a assolir l’objectiu de la ocupació laboral. Tanmateix, el conjunt de persones participants usuàries i professionals esmenten altres qüestions que també es tenen en compte i s’aborden en els processos d’inserció i que no estan directament vinculades amb l’accés al mercat laboral. Al marge de l’assessorament, informació, ajuda i formació adreçada a facilitar el procés de cerca de feina, també es duen a terme altres actuacions d’orientació que contribueixen al procés d’inserció. Vegem en aquest apartat quines són i com es valoren.

40

www.spora.ws

7 (5:66)8 (3:40)

Tal com hem vist en els apartats anteriors hi ha persones que, per diversos motius, tenen serioses dificultats o no desitgen inserir-se en el mercat laboral. En aquest sentit, encara que es tracta d’actuacions menys freqüents, es fa referència a la rellevància de poder donar resposta, també, a aquestes necessitats.

Algunes de les actuacions encaminades a oferir a les persones la possibilitat que estiguin ocupades, que realitzin alguna activitat i se sentin útils, consisteix en adreçar-los a iniciatives de voluntariat. Aquesta alternativa permet extreure a la persona del seu entorn més immediat que, sovint, és problemàtic i posar-la en contacte amb altres entorns. De manera similar, també es proposa vincular-les amb entorns, centres o associacions del territori en què puguin sentir-se partícips i socialment útils.

El procés d’inserció, per tant, no es redueix exclusivament a l’àmbit laboral sinó que les persones professionals són “insertores socio-laborals. És a dir, no només treballem la part laboral, sinó que la part social”9. Per tant, la tasca d’orientació i assessorament requereix abordar també altres aspectes vinculats a la situació personal, familiar i contexual en què es troba la persona atesa.

En aquest sentit, s’aposta per dur a terme un abordatge integral que no escindeixi la parcel·la laboral de la social i treballar els múltiples aspectes que envolten les persones. S’argumenta que donat que les persones ateses mai formulen la demanda en termes de si es troben davant d’una problemàtica social o d’una laboral, sinó que manifesten trobar-se en situacions en què allò laboral i allò social estan fortament entrellaçats, cal ser capaç de respondre a aquest caràcter multidimensional de les seves situacions. Segons aquest argument, de fet, allò que sovint les impedeix accedir a una ocupació no respon a aspectes estrictament relacionats amb l’àmbit laboral, sinó a factors socials, familiars, econòmics o contextuals.

Un cop s’esbrinen quines són aquestes situacions s’avalua fins a quin punt es fa necessari derivar-les a altres serveis, si cal sol·licitar algun ajut o bé quines tasques es poden dur a terme per atenuar-ne els seus efectes.

Així, per exemple, s’explica que aquelles persones amb manca de recursos econòmics es poden trobar amb serioses dificultats per alimentar-se, transportar-se o per subsistir, motius pels quals difícilment poden iniciar un procés d’inserció laboral. Per aquests motius cal avaluar també aquestes necessitats i ser capaç de derivar o sol·licitar les ajudes pertinents com podria ser, seguint amb l’exemple, atorgar-los beques per transport, recursos de menjadors socials, etc. Si l’entitat no pot donar resposta a aquestes necessitats socials s’encarrega de derivar a la persona al recurs adequat.

En altres casos, el propi recurs o servei està íntegrament destinat a dur a terme aquesta tasca d’orientació i derivació. El recurs no ofereix actuacions pròpies sinó que treballa amb les persones ateses per conèixer la seva situació personal i escollir quina pot ser l’entitat o servei més apropiat.

“Nosaltres ja hem treballat amb entrevistes individuals, perfilant l’itinerari de sortida, perquè això

és el que volien. I, desprès , començar amb l’acompanyament. És un acompanyament més que una

41

www.spora.ws

9 (7:37)

derivació. Encara que acaba amb derivació. És a dir, començàvem a treballar, anem a buscar recursos i una vegada que troba el recurs, nosaltres derivem l’alumne a aquell curs.” (7:64)

En qualsevol cas, entre les persones professionals emergeixen certes diferències a l’hora d’establir quins són els límits de les seves funcions. Tot i que, en termes generals s’afirma que, en efecte, el procés d’inserció no s’ha de reduir a l’ocupació laboral, quan es discuteix al voltant de quines són les actuacions concretes que cal dur a terme en relació amb la vessant social de la inserció sorgeixen desacords significatius.

Com veurem més endavant, el fet que aquesta discussió en relació amb les funcions que cal assumir es desplegui en relació amb la vessant social de la inserció posa de manifest la centralitat que s’atorga a la inserció laboral en detriment de la inserció social. A tall d’exemple, algunes persones professionals consideren que és important oferir assessorament i orientació relacionada amb alguns tràmits administratius. Altres persones afirmen que per aquestes qüestions, en canvi, cal derivar i adreçar a les persones a altres recursos.

La controvèrsia existent entre les persones professionals es contraposa amb les demandes i valoracions que en fan el conjunt de les usuàries. Una de les qüestions que generen major preocupació entre les persones ateses té a veure amb el desconeixement dels seus drets, així com amb els tràmits administratius necessaris per gaudir-ne.

“A ver, estamos en estas situaciones, dadnos información, porque yo estoy cansada de picar puerta. Hombre, no hay nada peor que la ignorancia. Y no me da la gana. Es decir, yo tengo obligaciones pero también tengo derechos.” (3:29)

Per aquest motiu valoren molt positivament que els serveis i entitats els informin de les prestacions o ajudes que, segons sigui cada cas, poden sol·licitar i que les orientin sobre quins són els tràmits que cal dur a terme per obtenir-les. Aquestes qüestions preocupen molt a les persones usuàries ja que consideren que tenen un fort desconeixement dels seus drets, així com de les ajudes que poden rebre.

5.5. L’empoderament comunitari i l’enfortiment de les xarxes socials

Tal com hem vist a l’inici de l’informe, el conjunt de participants fa referència als creixents processos d’aïllament social, a la pèrdua de les xarxes socials d’ajuda mútua i al fet que les persones es veuen abocades a haver d’afrontar en soledat les problemàtiques i situacions en què es troben. Aquesta pèrdua progressiva del sentiment comunitari i de les relacions socials del territori incrementa la pèrdua de les xarxes socials de les persones i el risc d’exclusió social.

Per aquests motius, les actuacions d’empoderament comunitari esdevenen d’importància cabdal. Tanmateix, tal com hem vist, la centralitat atorgada a les actuacions encaminades a capacitar les persones ateses amb l’objectiu d’inserir-les laboralment ha relegat a un segon pla el disseny i implementació d’actuacions d’empoderament comunitari i reagregació social.

“Porque es verdad que a lo mejor esta persona llama a la puerta pero es que la ayuda la tiene en el piso de enfrente y no lo ha intentado, vale. Es curioso pero suele pasar que, incluso nosotros

mismos, nos cuesta pedir ayuda a los que tenemos al lado. Yo no se si es una cosa cultural, pero es una cosa que se ha perdido con el tiempo. Pero nos hemos vuelto como muy individualistas para

42

www.spora.ws

funcionar y muy individualistas a la hora de solucionar las cosas. Entonces, cuesta mucho, yo creo que cuesta bastante, plantear a una persona la posibilidad de poder utilizar su xarxa social, que

seguro que la tiene. Lo que pasa que a veces como que no la tenemos muy presente. Eso es bastante complejo de practicar, de ponerlo y proponerlo. Proponerlo, se puede proponer. Ahora que luego esto surja, ¿no? Porque yo creo que cuando una persona va a algún sitio o alguna entidad o

algún servicio a pedir ayuda, ha habido un proceso previo, personal. ¿Me planteo pedirle ayuda al vecino de al lado y me dé dinero para comprar azúcar o me voy a la asistente social?” (5:37)

Així, encara que a l’hora d’analitzar i diagnosticar la realitat en termes generals es fa referència als creixents processos d’individualització i aïllament social com un dels factors de major vulnerabilitat social, quan es parla de les actuacions concretes s’observa, en canvi, una manca d’iniciatives d’inserció sociolaboral encaminades a revertir aquests aspectes.

Vegem, a continuació quines són les actuacions d’empoderament comunitari que es duen a terme i com es valoren.

Tal com hem comentat, en termes generals, les persones participants coincideixen en assenyalar que cal “capacitar a la gent en la millora de la seva xarxa social, de la seva xarxa relacional”.10 Aquest objectiu no fa referència, tan sols, a tenir en compte l’entorn social i familiar de la persona atesa a l’hora d’orientar-la, sinó que remet a la necessitat de millorar el teixit social d’un territori, enfortir-ne les relacions socials i cohesionar els seus habitants. Tot i que aquest àmbit d’intervenció és secundari apareixen algunes actuacions que se n’orienten.

En aquest sentit, l’estratègia que s’esmenta més recurrentment és la de generar espais de treball grupal. S’explica que algunes actuacions, en oposició a l’atenció personalitzada i de caire individual, es duen a terme en grup. Aquesta estratègia permet compartir amb el grup d’iguals les angoixes, problemàtiques i malestars. El treball grupal, segons expliquen, contribueix a que les persones s’adonin que n’hi ha d’altres que es troben en situacions similars i les ajuda a dissoldre la percepció que són les culpables de la seva pròpia problemàtica. Així mateix, aquesta estratègia trenca amb la univocitat de la relació usuari / professional i afavoreix l’emergència de relacions entre persones usuàries que comparteixen i elaboren entre el grup d’iguals les problemàtiques en què es troben així com les possibles solucions. Finalment aquesta metodologia de treball fomenta el coneixement mutu entre les persones ateses, les posa en relació i enforteix els llaços socials.

Aquestes experiències de treball grupal s’ha implementat de diverses formes. Així, alguns dels serveis han optat per crear grups de treball temàtics. Segons expliquen, per crear grups de treball cal buscar un mínim comú denominador entre les persones. Si es formen grups aleatòriament no funcionen. Per aquest motiu, per crear els grups es demana a les persones que escullin, d’entre un llistat, quines són les seves necessitats i preocupacions fonamentals de manera que les persones que conformin un mateix grup tinguin punts en comú.

“Pot ser de fer un currículum, de gestionar un e-mail, de l’ansietat en la recerca de feina, el que sigui. Per tant això ja els uneix. Perquè ja vas a un grup que saps que l’altre que tens al costat

43

www.spora.ws

10 (1:30)

també té aquesta dificultat. I que estem tots igual en el sentit que tothom anem allà a solucionar una cosa concreta que hem identificat.”11 (1:32)

Altres experiències de treball grupal similars han optat per fer les tutories en grup. Algunes persones participants també fan referència al fet que les activitats formatives són en grup. S’aprofita l’avinentesa per crear grups mixtos de persones immigrants i autòctones i afavorir-ne el coneixement mutu. Igualment, s’anima a les persones a que assisteixin a cursos en centres cívics per enfortir i ampliar la seva xarxa de relacions.

“P1: Y, entonces le dices que: ‘Hombre, vente a aprender informática que ahí conocerás gente’.

“P2: O: ‘Vete en los casals o centres cívics.’ Siempre hay talleres. Hay taller de idioma, hay taller de gimnasia, de costura, de manualidades, de no se qué, y todos estos sitios es un lugar donde

claro, ayudas a fortalecer la red social.” (5:38)

En aquest cas, com veiem, es subsumeix l’objectiu de l’empoderament col·lectiu en actuacions que, com les formatives o els tallers i cursets, no contemplen l’enfortiment de les xarxes socials com un dels seus objectius fonamentals. És a dir, els serveis i entitats duen a terme diverses actuacions centrades en la inserció laboral que aprofiten per treballar la generació de xarxes socials. Tanmateix no existeixen actuacions que tinguin per objectiu principal incidir en l’enfortiment de la xarxa social.

Altres persones participants expliquen, en canvi, que la creació de grups pot arribar a ser contraproduent quan sorgeixen relacions conflictives o enveges entre les participants que el conformen quan una d’elles assoleix una ocupació i les altres no.

Com veiem, en termes generals, hi ha una poques intervencions adreçades al l’enfortiment de les xarxes socials i la majoria estan subsumides en activitats principalment orientades a la capacitació i formació laboral. La cita que reproduïm a continuació sintetitza aquesta qüestió:

“P3: Amb les dones que vénen i que tenen criatures i que tenen aquest problema de que no tenen diners per poder pagar. Però és una cosa que jo sempre penso, però que mai sé com articular-ho.

Perquè posar-les amb contacte així: ‘Tu i tu per que no tal.’ Perquè clar, és normal, jo no deixaré el meu fill amb algú que no conec de res.

P2: Jo ho veig molt clar això que dius. Ho he pensat moltíssimes vegades. Però des de la meva

posició de tècnica que treballo. No sé què puc fer per articular tot això. O, com puc col·laborar a poder tirar endavant això. És una idea que a mi m’agrada molt. O, per exemple, ara que hi ha tota aquesta crisi i tal, pues si la gent es posés d’acord. Per exemple, al meu barri hi ha una cooperativa

de consum, i uns quants ens posem d’acord i comprem les verdures i no sé que. Però, clar, són una gent que deu ni do. Vull dir, han fet un procés molt elaborat per arribar a això. Bueno, potser es podrien fer coses d’aquestes, no?” (7:83)

Tal com posa de manifest aquesta interacció, per poder dur a terme actuacions com els bancs de temps cal dur a terme un treball comunitari previ de reagregació social del teixit barrial. La manca d’iniciatives d’enfortiment comunitari, necessàries per tal d’establir xarxes socials, impedeix que puguin emergir iniciatives que, com els bancs de temps, es basen en l’ajuda mútua.

44

www.spora.ws

11 (1:32)

Encara que les persones usuàries dels serveis no fan referència, explícitament, a la necessitat d’enfortir les seves xarxes socials, en el transcurs de les entrevistes han expressat implícitament aquesta qüestió. En aquest sentit, el conjunt de persones participants coincideixen en valorar molt positivament el fet de poder ampliar la seva xarxa social i d’establir relacions d’ajuda mútua amb la resta d’usuaris dels serveis.

“P1: Cuando se encuentran o nos encontramos en situaciones así realmente te haces solidario con toda la gente que está a tu alrededor y que realmente en un momento puedes echarle un cable,

¿no?

P3: hoy se lo hechas tu y mañana te lo hecha él. Una mano lava la otra y las dos lavan la cara. (Risas)

P1:¡Qué bueno!

P3: Y a veces el apoyarnos. Cada persona tiene también un espíritu distinto. Hay personas que lo mismo con menos dificultades, en teoría, es más apocado y necesita del apoyo. Y allí a veces se

apoyan los unos a los otros.” (6:47)

Algunes persones manifesten que, tot i que podrien dedicar-se a busca feina des de casa, donat que ja han après a fer-ho tant per Internet com en la premsa impresa, prefereixen apropar-se al servei o a l’entitat perquè es troben amb la resta de companys, intercanvien opinions i es formulen preguntes. Això els dóna més confiança. Val la pena recordar que per algunes persones assistir a l’entitat o al servei implica un esforç. Per aquest motiu, el fet que declarin que prefereixen anar als serveis únicament pel valor afegit que suposa poder interactuar amb la resta, expressa la forta rellevància que li atribueixen a la xarxa social.

Aquest valor atribuït a l’enfortiment de la xarxa social es manifesta de diverses maneres. En alguns casos les persones usuàries organitzen trobades fora dels serveis. Aquesta iniciativa posa de manifest que establir llaços socials és, també, una necessitat social. Malauradament , han d’assolir-la amb iniciatives que duen a terme al marge de les entitats.

“P4: También los alumnos, estamos como una familia allí, ¿sabes? Aprendemos todo, vamos de

excursión. Somos como amigos, se aprende muy bien, creo, allí. La verdad me gusta mucho. Y estoy mejor.” (4:15)

“P6: mira por ejemplo, el fin de semana que viene voy a cenar con todos, los 15 del curso, es una

manera de.

P1: ¡Eso está muy bien!” (4:28)

En altres casos, s’estableixen relacions interpersonals i algunes de les persones mantenen el contacte entre si després d’haver finalitzat el procés d’inserció.

Així mateix, un cop les persones abandonen els serveis o l’entitat mantenen el contacte virtualment amb la resta de companys i companyes. Segons expliquen, aquest contacte busca donar continuïtat a les relacions d’ajuda mútua, com per exemple, informar a l’altre si hi ha una oferta laboral que pot ser-li d’interès o preocupar-se per la seva situació actual.

Com hem vist, el conjunt de persones usuàries atorguen molta rellevància a l’enfortiment de les seves xarxes socials, encara que no ho verbalitzen explícitament. En el transcurs de les

45

www.spora.ws

converses mantingudes en les entrevistes, han emergit un conjunt d’iniciatives i pràctiques relacionals que es duen a terme per compte propi i que s’orienten a revertir les situacions d’aïllament social.

5.6. L’atenció personalitzada vs l’enfortiment de les xarxes socials

El desajust existent entre la manca d’actuacions i metodologies d’intervenció social adreçades a l’enfortiment de les xarxes socials en un context amb creixents processos d’aïllament i fragmentació social obeeix a un conjunt d’aspectes que han estat debatuts en el transcurs de les entrevistes. Val la pena dedicar-hi un apartat per conèixer quins són els factors que hi incideixen.

El conjunt de persones professionals participants manifesten una forta preocupació, com hem vist, per evitar les relacions de dependència dels usuaris. Aquesta preocupació respon a la tradició d’intervenció social de caire assistencialista que ha tendit a generar relacions paternalistes i que han estat contraproduents per les pròpies persones ateses. Per aquest motiu, s’argumenta que l’objectiu de l’actuació duta a terme és el de capacitar i dotar d’eines a les persones per tal que puguin valer-se per si soles.

“No donar’s-ho tot fet. No anar-l’hi solucionant la vida a l’usuari constantment sinó tractant d’acompanyar-l’ho i de que ell sigui capaç d’agafar les regnes de la seva vida.” (1:23)

Des d’aquesta perspectiva d’intervenció es treballa per aconseguir que la persona es faci responsable de la seva pròpia vida i es busca potenciar la seva autonomia. El rol que desenvolupa el professional és el d’acompanyar aquesta persona, assessorar-la i orientar-la emfasitzant que, en últim terme, la persona ha de ser capaç de resoldre la seva situació per si mateixa i acceptar les conseqüències de la seves decisions. La metodologia emprada és l’atenció personalitzada ja que s’entén que cada persona necessita un procés de capacitació singular i propi en funció de quina sigui la seva situació concreta.

Com veiem, per tal d’assolir la fita que les persones siguin autònomes s’ha privilegiat una concepció de la intervenció centrada en la capacitació de l’individu. Tot i que, en efecte, aquesta estratègia ha assolit la consecució de subjectes autònoms, simultàniament, ha privilegiat el treball individualitzat, personalitzat.

“I potenciar l’autonomia de la persona. Bueno, des de serveis socials es treballa des de l’entrevista,

bàsicament. A nivell individual o familiar. Incorporar-se pues a la comunitat des de l’autonomia de la persona. No em de dir, bueno: ‘Aquí esteu vosaltres, vosaltres sou els que ens heu d’indicar el camí’. ’El camí l’has d’escollir tú, nosaltres et donarem suport. Si et cal un tipus de suport, si necessites, doncs t’ajudarem o t’informarem de.’ Però sempre i quan la persona, doncs sigui la

responsable, no? d’aquest camí que tria.” (1:25)

Tal com posa de manifest l’extracte que hem reproduït l’autonomia, la responsabilitat i l’apropiació del procés d’inserció recau en el subjecte atès. Aquesta perspectiva d’intervenció aconsegueix resoldre les relacions de dependència professional / usuari. Tanmateix, referma i enforteix el discurs individualista contemporani segons el qual el subjecte modern respon a una entitat capaç de resoldre la seva vida per si mateixa. Aquesta concepció nega la possibilitat que l’autonomia es pugui assolir col·lectivament. Si un dels factors preponderants

46

www.spora.ws

de la vulnerabilitat social és l’aïllament social, cal que l’establiment de xarxes socials sigui, conseqüentment, un dels objectius de la intervenció social.

En la mesura que el procés d’assoliment de l’autonomia i la responsabilitat és considerat com quelcom personal i intransferible, la possibilitat de repensar-lo en tant que col·lectiu o comunitari queda desactivada. Aquesta aproximació comunitària, aleshores, és relegada a un segon pla.

En aquest sentit, i tenint en compte que, com hem vist, les persones usuàries manifesten una forta preocupació per enfortir les seves xarxes socials, caldria repensar les nocions d’autonomia i responsabilitat en tant que processos no únicament individuals sinó també col·lectius. Tal com explica una participant, “a la que conoces a una persona que conoce a otra persona, tienes más contactos, y si tienes más contactos tienes más recursos y más poder.”12

Tal com veiem, tot i que és important fomentar l’autonomia de les persones usuàries envers les professionals, això no implica necessàriament ni que per assolir-ho s’hagi de dur a terme un treball exclusivament individualitzat, ni que les persones hagin de ser autònomes les unes de les altres. De fet, una de les problemàtiques detectades té a veure, precisament, amb l’aïllament, la manca de relacions d’ajuda mútua i la desagregació social. Per aquests motius, cal repensar l’autonomia en termes col·lectius, territorials i comunitaris, ja que el teixit comunitari és una font d’empoderament i un potent recurs d’afrontament de les problemàtiques socials.

Seguint amb l’exemple discutit en l’apartat anterior, per tal de poder fomentar actuacions d’ajuda mútua com els bancs de temps és necessari haver enfortit, prèviament, el teixit comunitari. Des d’aquest tipus d’actuacions, l’autonomia no seria entesa com un procés individual i personal sinó, al contrari, com una fita que s’assoleix col·lectivament.

5.7. Les relacions amb les empreses

En aquest apartat explicarem el sentit i el significat que se li atribueixen a les relacions que les persones implicades en el procés d’inserció sociolaboral estableixen amb les empreses. Actualment aquesta relació està molt marcada i contextualitzada per la situació de crisis.

El primer que es comenta és que les empreses estan menys predisposades a contractar persones usuàries dels servis d’inserció. Es comenta que les empreses no disposen de tantes ofertes laborals com abans. Quan es publica una oferta s’acostuma a rebre una allau de currículums, la qual cosa els dificulta la tasca de selecció. Per una banda, les empreses estan reduint les seves plantilles o buscant fórmules per abaratir els costos dels acomiadaments. Per una altra banda, la selecció de persones esdevé una tasca més feixuga degut a la gran quantitat de sol·licituds que arriben per un mateix lloc de treball.

“P2: Hi ha empreses que ens han arribat a dir: ‘Que si us plau no els hi enviem un currículum més’.

P8: Sí.

47

www.spora.ws

12 (5:38)

P2: O et passen una oferta i els hi hem començat a enviar currículums i: ‘Prou, ja no en volem més’. Estan sobresaturats.

P7: És que estan fent ERES. També t’has d’adequar. Nosaltres ja fa mesos que ens hem dedicat més a cursos que no pas a prospecció.” (7:68)

En aquestes circumstàncies la competència per un lloc de treball és molt més intensa. Les persones en risc d’exclusió social han de competir amb els perfils emergents – com les persones recentment desocupades - que se sumen al conjunt de persones que està cercant feina. La diferència entre la oferta i la demanda laboral esta completament descompensada. Aquest fenomen fa que moltes de les ofertes laborals presents en el mercat estiguin saturades de demandes.

“Cuando le digo el numero de la oferta se echa a reír y le digo: “Que pasa algo, o qué”. Digo, “¿qué te ha hecho tanta gracia cuando te he dicho el número de la oferta?”. “Pues que eres como la

número sesenta que yo envío a esta oferta”. Que pasa que esto ha salido en todas. Imagínate los candidatos que hay. Con lo cual una oferta que estaba programada desde el día tal hasta cual, iba a estar unos diez días abierta para ver quien era el candidato mejor y dice: “Creo, creo que hoy la van a cerrar. Si no he enviado sesenta personas…” Textualmente utilizó esta palabra: “No veas lo

manoseada que está…” Me dio un poco la forma… “Manoseada que está la oferta esta” . O sea, con estas palabras. Hay un exceso de candidatos tan grande que no van a poder mirar los tropocientos mil currículum que hay. Van a coger los veinticinco primeros y van a decir: ‘Sota, caballo y rey’. Se

van a quedar con uno de esos y punto. Porque es que se volverían locos, también.” (3:38)

En aquesta línia, tal com hem explicat, les empreses disposen d’un ampli ventall de possibilitats per seleccionar a les persones que volen incorporar en la seva plantilla. Aquest fet fa que algunes puguin exigir un conjunt més gran de competències per cobrir la vacant. Les ofertes que es presenten incorporen exigències que van més enllà de les qualitats necessàries per desenvolupar la feina requerida. Així mateix, les condicions contractuals i laborals s’endureixen per a les persones treballadores.

Des dels serveis d’inserció es detecta una demanda creixent de les empreses per a contractar persones amb discapacitat per així poder-se beneficiar de les ajudes. “I la situació que et trobes és que et demanen moltes persones amb discapacitat, per el tema de les bonificacions.”13 En alguns casos les empreses demanden perfils igualment elevats i amb un alt nivell de competències però amb l’exigència que la persona tinguin el certificat de discapacitat.

Tot i aquesta circumstància, es comenta que la tendència general és que les empreses segueixen incomplint la LISMI i desconeixent les contraprestacions i avantatges fiscals que suposa la contractació de persones amb discapacitat.

En última instància, es comenta que les empreses fan principalment dues demandes a l’hora de contractar persones provinents dels serveis d’inserció. En primer lloc, que es tracti de persones conegudes i contrastades pels mateixos serveis. Des de l’empresa es volen persones amb referències i que tinguin vincles amb els serveis d’inserció. Aquest fet sembla presentar-se com una garantia per a què la incorporació i el manteniment de la feina sigui més fiable. En

48

www.spora.ws

13 (7:68)

segon lloc, les empreses demanden certa immediatesa als serveis. Demanden una resposta que els permeti operativitzar ràpidament la contractació de persones i cobrir la vacant el més aviat possible.

“P2: No, bueno... Et demanen que siguin persones que coneixes, si els hi podràs donar amb certa rapidesa.

P4: Immediatesa.

P2: Immediatesa. ‘Però quan trigaràs a donar-me una persona?’

P7: Demanen perfils molt alts, i immediatesa.” (7:72)

Les ofertes laborals que publiquen les empreses estan, òbviament, en funció de les seves necessitats productives i no responen a les situacions ni als perfils dels usuaris dels serveis d’inserció. Les necessitats de l’empresa són les que determinen el tipus de perfil que demanden, independentment de si els serveis d’inserció disposen de perfils que s’hi adeqüin.

Per aquests motius, es considera que és necessari establir un conjunt de campanyes de sensibilització amb l’objectiu de potenciar la contractació de les persones en risc d’exclusió social. Es considera que cal promoure la incorporació del criteri de responsabilitat social en els entorns empresarials.

En aquest sentit, caldria que es realitzés una estratègia de sensibilització orientada a minimitzar els prejudicis i els estereotips del sector empresarial envers els col·lectius en risc d’exclusió social. És més, la mirada de les empreses sobre les persones que estan realitzant un procés d’inserció té com a referent els col·lectius que tradicionalment sempre han estat en risc d’exclusió o marginació social. Des de l’empresa no es percep l’heterogeneïtat de perfils que hi ha en els serveis d’inserció.

“Ara em trobo amb empres que em diuen: ‘No cal que m’enviïs ningú, ni hi hauran activitats, ni visites, perquè ja tinc les vacants cobertes’. I t’ho acaben dient això. Ja no et necessiten. Es com si t’estiguessin fent un favor. I, només aquells que estan una miqueta conscients acaben participant o

has de lluitar molt perquè les persones que et venen al teu servei puguin entrar en un procés de selecció. I és això se’ls té com a últim recurs si no troben ningú més, o si és una cosa per ja. És… trobo que falta aquesta responsabilitat social de l’empresa.” (5:63)

Així, les persones professionals remarquen la importància del paper que poden jugar les empreses d’inserció o els CET com a trampolins cap al mercat ordinari. Tanmateix, es ressalta la insuficiència de places en els CET . Les poblacions més estigmatitzades, com per exemple les persones amb un TMS, tenen encara majors dificultats a l’hora d’inserir-se en el mercat de treball. La falta de places en el mercat protegit agreuja aquestes situacions.

En la mateixa línia, es comenta que les empreses d’inserció no juguen el suposat paper que tenen com agents derivadors cap al mercat ordinari. Per una banda, les empreses ordinàries no acudeixen a les empreses d’inserció a buscar persones treballadores, ja que se’n desconeix la seva existència en el territori i la seva funció de professionalització. Per una altra banda, les empreses d’inserció no tenen una política clara a l’hora de fomentar la circulació de persones cap al mercat ordinari. En ocasions, el valor de potenciar l’autonomia de la persona usuària es perd pel camí.

49

www.spora.ws

“Això està passant. Són usuaris que es queden dins d’empreses d’inserció. Que en teoria han de fer la feina de preparar-los pel carrer i, no, s’acaben sempre quedant a dins. L’usuari contento ‘porque

aquí ya me los conozco, tengo mi referente’. I, clar, l’empresa encantada que paga menos.” (7:61)

Les entitats d’inserció sociolaboral utilitzen la prospecció d’empreses com a principal via de coneixement del sector empresarial. Tanmateix, sembla que l’actual sistema de prospecció de les entitats no comparteix una estratègia unificada. Cada entitat realitza les seves prospeccions independentment de les altres. Aquest fet té com efecte que les empreses es vegin desorientades quan reben diferents visites per part d’entitats diferents. Les empreses es veuen oferint el mateix tipus de respostes a les diferents entitats i no entenen la manca de coordinació. En aquest sentit, l’empresa es sent aclaparada per la successió de visites de l’àmbit sociolaboral.

Les persones professionals remarquen l’especificitat i la idiosincràsia de cada empresa, és a dir, que cada empresa és un món. En gran mesura, les relacions que es poden establir amb l’empresa dependran de les mateixes característiques de l’empresa així com de les persones responsables de la contractació. Tant la comunicació com la negociació per establir un vincle amb l’empresa són elements relatius a la identitat de l’empresa en qüestió i a la identitat de l’entitat que fa la prospecció.

“Però igualment depèn de que contactis. Perquè els contactes amb el departament de recursos

humans, aquesta persona, doncs, teòricament té una visió molt més diferent que si contactes amb un gerent d’una Pyme, d’una petita o mitjana empresa. En canvi a una persona de recursos humans li pots comentar obertament: Mira, jo crec que una persona que sigui llicenciada i que

tingui una discapacitat, pues, bueno, potser, doncs hauríem de... bueno, doncs, de baixar una miqueta, doncs, a la realitat i veure, un miqueta, un altre tipus de... No ho sé. Jo crec que la comunicació és bàsica, i, llavors, sinó... ella... la persona buscant per altres recursos aquest perfil

concret, doncs, veurà, que, en definitiva, no trobarà aquesta persona. Llavors, es quan ells mateixos, els dels recursos humans, doncs, rebaixen aquest perfil i, bueno, canvien.” (7:73)

Tanmateix, la prospecció d’empreses de les entitats d’inserció no segueix una estratègia conjunta. Normalment la prospecció té un caràcter personalitzat, entre entitat i empresa.

“Jo no només parlaria d’empreses, perquè aquí està tot el tema de les associacions de comerciants,

de mercat... Vull dir que té molt de potencial a nivell d’Hospitalet, i a vegades també ens oblidem que és un potencial d’inserció important i amb els que es poden establir diferents convenis de col·laboració i de, no?, de derivació, de col·locació de persones.” (1:57)

El treball amb la comunitat esdevé una opció i estratègia alternativa al treball centrat exclusivament en el sector empresarial del territori.

5.7. El seguiment

Fins ara hem conegut les actuacions d’assessorament i acompanyament que es duen a terme durant el procés d’inserció. En aquest apartat ens centrarem en conèixer què passa quan les persones arriben al final de procés, ja sigui perquè han assolit una ocupació, perquè han estat derivades, o bé perquè han finalitzat la formació oferta en el servei o entitat. El moment de finalització de la relació de la persona usuària vers el servei o l’entitat és entès de manera força diferent per les persones que han participat en les entrevistes.

50

www.spora.ws

En alguns casos suposa un tancament que respon al fet que la persona atesa ha completat el procés i, per tant, contínua el seu rumb en algun altre àmbit, ja sigui en una altre servei o en la ocupació assolida.

En altres casos, en canvi, es considera que ni la derivació ni l’assoliment d’una ocupació ha de suposar una finalització de la relació i que cal dur a terme diferents actuacions de seguiment que, tot i tenir una freqüència menor que l’acompanyament dut a terme mentre la persona es troba en la entitat, impliquen el manteniment d’algun tipus de contacte amb la persona.

En primer lloc, es fa referència al seguiment vinculat a una derivació. La derivació, des d’aquesta perspectiva, no ha de reduir-se a adreçar a les persones a un altre servei que es considera que pot ser-li d’utilitat. Segons expliquen les persones participants, les derivacions poden desencadenar diferents efectes que cal prevenir.

Si l’entitat des de la qual es deriva a la persona en perd el contacte es corre el risc que s’iniciï un circuit de derivacions successives. En el pitjor dels casos la persona pot acabar per ser derivada a una entitat que ja l’havia derivada prèviament. En segon lloc, si no es coneix el resultat de la derivació ni si l’entitat a la que ha estat adreçada li ha estat d’utilitat, aquest problema es pot repetir en altres persones que hi siguin derivades. Per aquests motius, s’afirma que cal acompanyar la derivació amb un doble procés: de seguiment de la persona i de coordinació amb l’entitat a la qual és adreçada. Per tal d’assolir una bona coordinació entre entitats cal establir mecanismes de coneixement mutu entre les entitats i serveis.

Pel que fa a les actuacions de seguiment de la persona derivada s’acostuma a contactar amb l’entitat i es fa un seguiment de com evoluciona el procés.

“Nosaltres no derivem, que se’n vagin del servei. O sigui, nosaltres parlem del seguiment d’aquella persona. Si li dius: ‘Ves aquí a... no sé... Ves a serveis socials’, nosaltres despatxem els serveis socials, i parlem dels casos. ‘Ha vingut?, no ha vingut? Què ha passat?, li heu pogut donar l’ajuda?’

Tu vas fent el seguiment d’aquest cas. No els deixes allà.” (7:50)

En segon lloc, s’esmenten les actuacions de seguiment després que la persona s’hagi inserit laboralment. Així, s’esmenta que, un cop les persones han assolit una ocupació, és important mantenir l’acompanyament i l’assessorament. Per les persones ateses aquest acompanyament que, a vegades implica, únicament, mantenir el contacte per saber com els va, és molt important. En altres casos, s’explica que obtenir una feina no significa automàticament haver tingut èxit. A vegades s’accepta una ocupació provisionalment per obtenir una font d’ingressos mentre es segueix buscant. Per aquest motiu es considera molt important poder mantenir el contacte amb l’entitat i que no finalitzi l’acompanyament.

Quan es pregunta a les persones ateses al voltant de què esperen obtenir de l’entitat o el servei un cop estiguin ocupades s’expressa la intenció i interès per poder continuar duent a terme algunes de les activitats que hi fan, sobretot les formatives.

“P2: Poder continuar por informática y catalán, es el caso mío.

P6: O sea no por el hecho de encontrar ya nos olvidemos.

E: Es decir, ¿que siga manteniéndose algún tipo de contacto? Y, ¿cómo debe ser?

51

www.spora.ws

P3: Yo es que lo veo, si fuera en un horario que a mí, que puedo ir a trabajar.

P2: Que lo pudiera compaginar y pudiera compaginarlo con los horarios seguiría.” (6:68)

Igualment, valoren molt positivament poder-se posar en contacte amb els professionals que els han atès per resoldre qualsevol dubte que els pugui sorgir un cop ja no hi assisteixen regularment.

Finalment, una incitava que segons l’opinió de les persones usuàries els ha estat de molta utilitat consisteix en posar en contacte a les persones que ja han estat en el servei o entitat amb aquelles que hi acaben d’arribar.

Es valora molt positivament el fet de poder conèixer de primera mà l’experiència d’altres persones que han travessat un procés similar, conèixer els entrebancs que han hagut d’afrontar, que les informin de la utilitat i dels punts forts i dèbils del camí recorregut per tal d’ajudar-les a adonar-se’n de la seva utilitat.

6. Les situacions professionals

En aquest capítol explicarem les situacions i les circumstàncies amb que es troben les persones professionals en l’exercici de la seva activitat. Concretament, atendrem a aquelles circumstàncies que es defineixen com a problemàtiques i que condicionen el desenvolupament de les seves tasques. Així mateix, posarem especial èmfasi en explicar els efectes que aquestes problemàtiques poden tenir en la relació que s’estableix amb les persones usuàries. Com veurem a continuació, en ocasions, la pròpia pràctica professional esdevé, paradoxalment, part del problema que es vol resoldre.

El primer que es comenta és que l’àmbit de la inserció sociolaboral està sotmès a una forta tendència a la mobilitat laboral. Els canvis de feina i de funció professional són un fenomen habitual per la gran majoria de professionals de la inserció sociolaboral.

Per una banda, la mobilitat és deguda a la vinculació existent entre els contractes laborals i els projectes o subvencions. Bona part dels contractes professionals estan vinculats al desenvolupament d’un projecte o d’una subvenció que té establerta una data de finalització. Així, un cop s’ha s’assoleixen els terminis de la subvenció la persona acostuma a quedar-se sense feina.

“Jo porto nou anys treballant a l’inserció i aquesta feina depèn de la subvencions. Llavors, cada any, cada sis vuit mesos estàs canviant d’entitat.” (7:19)

Tanmateix, no tots els projectes o subvencions tenen una data de caducitat. En moltes ocasions la continuïtat de les subvencions o dels projectes està sotmesa a la seva renovació. Tanmateix, no hi ha cap garantia que la subvenció o el projecte s’acabi renovant. Per tant, moltes de les persones desenvolupen la seva tasca professional amb la incertesa de si el projecte que estan duent a terme es perllongarà en el temps. La incertesa esdevé una característica estructural del sector professional de la inserció sociolaboral.

“Amb la por, no? De si l’any que ve continuarem. Hi ha molta fragilitat en aquest aspecte. Que això s’ha potenciat pues, tal, no?, les polítiques que hi ha, no? Que si s’ha de presentar un projecte.

52

www.spora.ws

Que si te l’aproven, que si no. Que estàs competint amb la del costat que té pràcticament el mateix projecte. I llavors aquesta fragilitat-precarietat-pors també ens fa, doncs, recluir-nos, una

mica.” (1:41)

Per una altra banda, també es detecta una tendència a la mobilitat fomentada des dels mateixos professionals. Algunes de les persones entrevistades esmenten que són elles les que decideixen canviar de feina freqüentment. La impossibilitat de promocionar laboralment, la incertesa, els salaris baixos o el burnout són alguns dels motius que contribueixen a que les persones professionals busquin altres feines en el sector.

“Lo que sí que es verdad que llevamos unos años saliendo de este rollo de ser fijo en un trabajo, porque por tres perras te echan a la calle y ya está. Y pasar a otra modalidad de trabajo que es

cambiar bastante. Que llevamos unos años que cambiamos bastante de trabajo. Yo por lo menos he cambiado mucho de trabajo. No suelo durar más de tres años en un sitio porque me marcho, ya aprendo y me voy a hacer otra cosa. Y hasta ahora ha sido así.” (5:28)

Hi ha un acord generalitzat entre les persones professionals que l’actual situació de crisi encara ha potenciat i amplificat més aquesta situació de mobilitat i incertesa. Les dificultats econòmiques que viuen les entitats o les administracions acceleren i intensifiquen aquests processos als que es veuen sotmesos les persones professionals.

“P4: Clar, es que lo que estamos viendo también… Enlazando con lo que decía antes P1, representa que estamos en un momento donde nuestros servicios deberían ser valorados y deben existir, pero

la gente esta quedando en paro. O sea, la gente que está en inserción se le acaba el contrato y no se renueva. O en tu caso dentro de un tiempo.

P1: Se hunden los proyectos.

P3: Que dices no te vas a quedar en paro porque pobres siempre va a haber. Es lo que yo digo,

¿no? siempre, con necesidades, siempre hay. Pero, bueno, claro, a mi me tienen que pagar.” (5:59)

A aquesta circumstància se li afegeix la tendència de les administracions a la subcontractació. En termes generals, es relata que les administracions han amplificat la tendència a la subcontractació de serveis per tal de reduir costos en el desenvolupament dels serveis socials. Les administracions deleguen el desenvolupament de tasques tècniques i professionals a les entitats i aquestes passen a ser les encarregades de gestionar tant el servei com la contractació de les persones responsables. En aquesta conjuntura de traspàs de responsabilitats i de gestió, els salaris assignats per realitzar les mateixes tasques es redueixen.

“P3: Jo sóc del departament d’educació.

P1: Però estàs directament contractada o subcontractada.

P3: Sóc funcionaria.

P1: Imagina’t d’aquest col·lectiu... A veure, això et fa que, bueno, que a l’administració si per aquest tècnic paga, jo que sé, mil. Si és una entitat, un subcontracte, perquè no deixa de ser un subcontracte, doncs, en aquell li pagaran cinc-cents, no mil. I estem fent la mateixa tasca. I és una

funció necessària.“ (7:19)

53

www.spora.ws

Per tant, aquesta conjunt de circumstàncies ens porta a parlar d’una situació professional de precarietat laboral. La mobilitat, la incertesa i la subcontractació constitueixen els tres eixos principals per parlar d’una situació laboral vulnerable.

Aquesta situació de precarietat laboral genera una sensació de malestar entre les persones professionals. Mentre que es percep una davallada, sobretot econòmica, en la qualitat de les ocupacions, es considera que es manté o s’incrementa l’exigència sobre la qualitat de l’atenció que s’ha d’oferir a les persones usuàries. La cita que reproduïm a continuació il·lustra aquesta tensió.

“També s’aprofiten de la teva part social com a persona. Saps? De que encara que tinguis menos recursos, encara que et paguin menos, encara que tinguis menos temps, com que tu t’ho creus, i,

perquè estem en aquest sector perquè és vocacional, acabaràs fent més.” (7:33)

En aquests sentit, no és d'estranyar que es tingui la sensació que la persona professional està suportant una càrrega afegida. Així, s’explica que haver de suplir la manca de recursos per atendre a persones amb situacions complexes o dramàtiques des de la pròpia implicació personal i professional pot arribar a desgastar-les.

En la mateixa línia, la mobilitat, la incertesa o la subcontractació generen inseguretat entre les persones professionals. Aquesta situació es posa de manifest quan atenen a les persones usuàries, que esdevenen un mirall en què els professionals s’hi veuen reflectits.

“Jo precisament m’estic trobant amb el procés perquè ens han reduït jornada i la veritat és que està sent un procés una mica heavy, i, penso: ‘jo estic atenent aquesta persona i jo no estic molt

bé’”. (7:19)

Aquest fet ens porta a ressaltar una situació que fa uns anys seria impensable: actualment les persones professionals de la inserció sociolaboral no estan exemptes de viure o trobar-se en les mateixes circumstancies que les persones usuàries.

“És a dir, pateixo les mateixes condicions, no? I tinc una carrera i tinc uns recursos i unes competències que potser no tenen altres i jo me'n vaig al carrer en uns mesos, i estic al carrer. (7:19)

En conseqüència, emergeix el dubte sobre com es pot garantir la distància entre les persones professionals i les usuàries. S’entén que la pràctica professional requereix d’una distància mínima que garanteixi una diferència de posicions entre les persones professionals i usuàries. “O sigui, jo sóc usuària en aquest sentit també.”14 La funció professional queda amenaçada quan no es pot establir una diferència amb l’objecte d’intervenció.

Aquest conjunt de circumstàncies professionals té efectes directes en la qualitat de les intervencions que realitzen les entitats i les persones professionals. La precarietat laboral té una conseqüència negativa sobre la consolidació de persones que haurien de ser referents, tant per a les persones usuàries com per a d’altres professionals.

La mobilitat del col·lectiu de professionals i la velocitat amb que es dóna fa que les persones usuàries no tinguin un referent clar i estable. Un mateix usuari pot acabar tenint diferents

54

www.spora.ws

14 (7:19)

interlocutors per un mateix assessorament. Actualment, la circulació de persones professionals és més ràpida que no pas el procés d’inserció que dur a terme una d’usuària.

“M’agradaria que si hi ha un tècnic d’inserció laboral amb una persona que jo he derivat, sigui el

mateix tècnic sempre. Perquè si la precarietat ja comença, ja sé que és negatiu, però escolta. Que haig de dir? Si ara conec a la Maria Antònia i l’Antònia i demà passat ja no és ni la Maria Antònia ni l’Antònia és que com pot ser que una persona es vinculi si cada mes li estan canviant el referent. I

crec que això és molt important.” (1:39)

Així mateix, aquesta circulació de professionals també suposa un problema afegit per a les relacions interprofessionals. Per una banda, la circulació dificulta que les persones professionals puguin establir canals de comunicació estables amb les altres entitats. El vincle amb d’altres entitats acostuma a perdre's quan les persones referents o conegudes desapareixen d’una entitat. En aquest sentit, la pèrdua del vincle també suposa la pèrdua d’un coneixement operatiu i processual, a saber, el modus operandi d’una dinàmica de coordinació professional. Quan canvia la persona de referència cal tornar a iniciar el procés de coneixement i connexió mútua. Per altra banda, la pèrdua de referents també dificulta el coneixement i la circulació de la informació entre entitats. Els canals i vies de comunicació que depenen de la coordinació entre professionals queden tallats quan les persones que els conformen canvien d’ocupació.

La precarietat professional i els seus efectes desencadenen el predomini d’una lògica individualitzada en la organització les entitats. És a dir, les entitats tendeixen a organitzar-se cada vegada més en models de treball basats en la suma dels seus individus i cada vegada menys en estructures d’equip o de grup. Aquest fenomen és observable en el fet que els coneixements pertanyen, cada cop més, a cadascuna de les persones professionals i no tant a l’entitat o recurs en què treballen. Cada vegada és més freqüent que les persones professionals que abandonen una entitat s’enduguin amb elles els coneixements i els contactes que han adquirit durant la seva activitat professional sense que l’entitat els incorpori i afegeixi a l’estructura organitzativa.

Al marge de les conseqüències que la precarietat laboral genera en la pràctica professional, s’esmenten altres aspectes que també estan incidint en el desenvolupament de les seves actuacions.

Així, algunes persones professionals fan referència a la manca d’espais i recursos orientats a donar-los suport.

Una de les demandes que es formulen és la de rebre formació continuada adreçada específicament per a tècnics d’inserció sociolaboral. Aquesta demanada es justifica pel fet que l’àmbit de la inserció sociolaboral no disposa de formació especialitzada. Així mateix, les condicions en què es desenvolupa aquesta tasca professional són molt canviants, motiu pel qual caldria poder-se reciclar periòdicament. Aquesta formació hauria de proporcionar coneixements sobre diversos aspectes estretament relacionats amb les funcions professionals pròpies de la inserció. Per tant, s’haurien de treballar aspectes com: metodologies d’inserció sociolaboral, coneixements en interculturalitat –sobretot aspectes vinculats amb les

55

www.spora.ws

cultures de les persones nouvingudes-, tècniques de prospecció d’empreses, de marketing social i de mercat.

Igualment, es considera que, atesa la forta pressió sota la que han de treballar, caldria disposar d’un servei d’assessorament psicològic adreçat, específicament, a aquests professionals.

7. Treball en xarxa i coordinació entre entitats, serveis i administració

En termes generals, quan es parla del grau de vinculació, de les relacions i les interconnexions entre els diferents agents socials (entitats, serveis i administració) del territori de l’Hospitalet s’afirma que és gairebé inexistent.

“P3: Pues yo te voy a explicar en dos minutos cual es mi experiencia laboral en Hospitalet porque he trabajado en otros territorios. Mi experiencia laboral en Hospitalet dentro y fuera de la

administración, es que todo el mundo funciona como un bolet.

E: Y la resta de las persones com ho veieu això de la coordinació entre entitats del territori. Ho veieu igual?

P1: Igual. Sí.

P6: Més o menys sí.

P4: Hi ha un total desconeixement.” (5:51)

El gruix de les persones participants està d’acord que en el territori hi ha una manca important de coordinació i de coneixement mutu entre els serveis i els agents existents. Encara que no disposem de cites que ho il·lustrin un detall força significatiu i que ha posat de manifest aquest desconeixement mutu és que en les sessions de les entrevistes, les persones professionals aprofitaven per intercanviar-se adreces de correu, o bé s’assabentaven de l’existència d’un servei o entitat del territori. Com veurem, aquesta manca de coneixement mutu té a veure tant amb la manca de canals d’informació i comunicació entre els recursos del territori, així com amb la manca d’iniciatives de treball coordinat entre els diferents agents.

A pesar que, a grans trets, es parla de manca d’integració territorial existeixen petites vinculacions i connexions entre entitats i serveis. Tanmateix, segons expliquen, aquestes vinculacions entre entitats depenen exclusivament de la iniciativa personal de certes persones professionals que es preocupen per teixir una xarxa de contactes.

“P4: Depèn absolutament de la voluntat individual del professional.

E: I això és bo o dolent.

P4: Això és dolentíssim.

P2: Perquè en el moment que hi ha tanta variabilitat de professional això està, no? Pots tenir èpoques que hi ha molt bona relació. En una època que no n’hi ha, a tornar una altre vegada a una bona relació.” (1:48)

56

www.spora.ws

El fet que les relacions entre els recursos depenguin de la iniciativa personal afebleix significativament la consistència d’aquestes relacions. Atesa la forta mobilitat laboral existent en l’àmbit de la inserció sociolaboral i donat que els contactes estan a expenses del de relacions de caire interpersonal, si la persona canvia d’ocupació o es perd l’afinitat interpersonal, s’esbaiex el contacte.

A més, quan les vinculacions entre entitats se sostenen, únicament, com a conseqüència de les relacions interpersonals es produeix un efecte cartera de clients. D’aquesta manera, durant la seva trajectòria en diferents entitats, la persona professional es va confeccionant una agenda de contactes, similar a la cartera de clients, que activarà en cadascuna de les ocupacions que assoleixi i en funció de les necessitats del servei. Per evitar aquest problema es considera que “Lo ideal, penso jo, seria un protocol, una estructura, no? Poder generar aquest tipus de comunicacions però ja preestablertes.”15

S’explica que quan una persona professional s’incorpora a una entitat o servei del territori es veu obligada a haver de dur a terme una tasca personal de recerca per conèixer quins recursos hi ha en el territori, donada l’absència d’espais reals o virtuals en què poder-se’n informar. El coneixement del territori, per tant, es va assolint de mica en mica, a mesura que les necessitats professionals del dia a dia condueixen a aquesta persona a un altre servei i s’entra en contacte amb un altre professional.

Aquesta manca d’integració territorial implica, segones afirmen, un conjunt de limitacions a l’hora de dur a terme les actuacions d’inserció sociolaboral.

Per les persones usuàries dels diferents serveis la manca de coordinació i comunicació dificulta i minora la seva mobilitat entre els serveis. Així mateix, es percep una manca d’integració dels serveis i es considera que funcionen com compartiments estancs. Des de la seva posició això es fa visible quan es dupliquen les actuacions d’orientació o les ofertes laborals o bé quan són derivades de forma successiva a altres serveis on els ofereixen respostes similars a les que els donava el recurs des d’on han estat derivades.

“Yo lo que clamo al cielo es el tema de que no este integrado. De que no haya una red integrada. De que todo sea compartimentos estancos y el centro de al lado se solape con el otro. Incluso seguro que hay más de un centro que están haciendo el mismo tipo de oferta con un vivero de

posibles trabajos que a lo mejor está agotado.”16 (3:26)

Es considera que una millor integració territorial podria afavorir la seva mobilitat entre serveis i recursos. A tall d’exemple, s’explica que seria adient que un cop finalitzada la formació bàsica oferta per una entitat se les adrecés a altres recursos amb ofertes formatives de nivell més avançat on poder continuar el procés.

A l’hora d’analitzar els motius pels quals no ha estat possible articular i integrar els diferents recursos del territori s’esmenten diferents factors.

57

www.spora.ws

15 (1:49)16 (3:26)

Així, s’argumenta que la manca d’experiències i iniciatives que posin en contacte diferents entitats fa que persisteixi la desconfiança mútua. La manca de tradició d’experiències de treball coordinat en el territori fa que els professionals no hi estiguin acostumats i aquest és un altre factor que hi incideix. Igualment, el fet que des d’altres recursos es tinguin enfocaments i metodologies d’intervenció diferents pot disminuir l’interès per treballar conjuntament.

“He tenido también desconfianza. Me da reparo, a veces, enviar una persona a algún profesional porque sé como trabaja y porque sé un poco el trato que va a recibir y siempre me quedo como un

poco como frenado. Y siempre tengo que hacer como el esfuerzo. La otra persona hace su trabajo, tiene su criterio y tienes que confiar. Pero tengo que hacer el ejercicio a veces. Igual que les pasa a otras personas conmigo, me imagino.” (5:43)

Un dels aspectes vinculats amb la manca d’iniciatives de treball coordinat que genera major preocupació són les derivacions. Quan aquesta actuació es du a terme sense conèixer en profunditat el servei, entitat o administració a la qual es deriva a la persona s’incrementen les probabilitats que la derivació sigui inadequada o bé perquè el servei al qual se l’adreça no podrà atendre-la, o bé perquè tot i disposar d’eines per atendre-la no disposa de places per acceptar-la. Per aquests motius, es considera que la coordinació entre entitats i serveis és encara més apressant en el cas de les derivacions. Cal evitar que la persona iniciï un circuit de múltiples derivacions o bé que retorni a l’entitat des de la qual va ser derivada inicialment.

“Pero se pierden como una cosa a la deriva. ‘Te hago el papelito y te vas allí’. Y llega él con el

papelito y: ‘Oye, que me ha dicho la de allá que venga aquí porque tú me vas a decir el qué’. Esto no va así. Surge la necesidad como plantear este acompañamiento, como plantear estas coordinaciones y como plantear estos trabajos en xarxa.” (5:44)

Per aquest motiu la manca d’informació sobre els programes existents en el territori i sobre la situació en que es troba cada servei o entitat pot provocar que “vols fer una derivació i et trobes que estàs fent la derivació i aquell centre també se’l treu de sobre, entre cometes, a la persona i el torna a derivar. O està saturat.”17

Malgrat aquestes dificultats, el conjunt de persones professionals coincideixen en afirmar que cal millorar la integració del territori, fomentar experiències d’intercanvi i coneixement mutu i implementar actuacions de treball en xarxa. En aquest sentit es comenta que per tal de poder oferir una atenció de qualitat caldria superar l’enfocament sectorialitzat de cadascun dels recursos mitjançant l’establiment de mecanismes de treball coordinat.

“Quan hi ha una situació X, concreta, en la que jo detecto, però des de la meva parcel·la de responsabilitat no puc fer-hi res, necessito que sigui un altre, necessito que l’altre com a mínim

m’agafi el telèfon o em respongui un e-mail.” (1:50)

Així, s’explica que cal transformar la idea que la persona atesa pertany al professional que se n’encarrega i passar a considerar, en canvi, que la persona usuària és responsabilitat de tot un territori i del conjunt de recursos existents. La idea és poder fer el seguiment de l’usuari en coordinació amb altres entitats i serveis i no únicament quan es troba en la pròpia entitat. Aquesta metodologia, a més, evitaria la duplicitat d’actuacions sobre una mateixa persona

58

www.spora.ws

17 (7:32)

usuària. Aquesta tasca implicaria el manteniment de relacions d’horitzontalitat entre els diferents agents involucrats i no tant la presència d’un únic professional com a referent o guia de la persona atesa. El manteniment de la horitzontalitat, a més, evitaria que cap agent s’erigeixi en el director d’orquestra del procés, la qual cosa sol generar relacions asimètriques i de poder entre aquesta figura i la resta d’agents involucrats.

Per assolir aquest objectiu és necessari que les persones professionals disposin d’eines que els permetin conèixer el territori.

“Hombre igual seria interesante saber exactamente las entidades que tienes cerca. Por ejemplo,

aquí en Hospitalet. Saber exactamente cada una qué hace. Qué puedes derivar y qué no. Y conocer, también, los profesionales, porque al final acabas hablando por teléfono y: ‘Mira te mando esto’.” (5:50)

Com a conseqüència de les aportacions que van anar formulant les persones participants emergeixen un conjunt de propostes encaminades a millorar la coordinació i enfortir el treball en xarxa.

En primer lloc, es fa referència a la necessària transformació de la pròpia cultura de les entitats del territori, acostumades a treballar de portes endins. S’explica que cal transformar el funcionament intern dels serveis i entitats de tal manera que es pugui programar i destinar una franja horària per a organitzar, sistematitzar i actualitzar les informacions necessàries per tal que la coordinació entre entitats sigui possible.

“P4: Jo com a professional tinc les meves hores d’atenció a l’usuari, la feina administrativa, etc.

Vull dir que l’estratègia, també, des d’on estiguis treballant et pot afavorir o no.

P7: Però això depèn de la persona llavors.

P2: I la forma de treballar de l’entitat.” (7:39)

En segon lloc, s’esmenten les actuacions que caldria engegar per poder enfortir els lligams entre els agents del territori. Així, cadascuna de les entitats i serveis haurà de preocupar-se per actualitzar periòdicament la informació relacionada amb les intervencions i programes que desenvolupen així com de les persones que atenen. Es remarca que actualment, en molts casos, únicament hi ha disponible un nom i el telèfon de contacte.

Per tal de fer visible per la resta del territori la tasca que desenvolupa cadascuna de les entitats, serveis i administracions cal ampliar aquesta informació. Les informacions que es considera que serien de major utilitat són: quines tasques desenvolupen els professionals que hi treballen, quina és la seva disponibilitat i horari per coordinar-se, quins serveis i activitat ofereix l’entitat, què pot oferir i què no, quina formació ofereix i a qui està adreçada.

Es subratlla que aquesta informació hauria d’estar públicament disponible per tothom, evitar l’accés restringit i assegurar-se que estigui actualitzada. Pel que fa a l’administració, es considera que aquesta eina permetria que pogués difondre més efectivament la informació. A tall d’exemple, algunes de les informacions que es considera que haurien de constar-hi són: les vinculades a la carpeta ciutadana, la decisió de fer servir el certificat digital, les ofertes

59

www.spora.ws

laborals o els projectes d’obra pública que es puguin fer en el territori (ja que seria un jaciment ocupacional), així com un espai per suggeriments en què es poguessin formular propostes.

Aquests serien els objectius mínims que, segons conclouen, caldria assolir. Tanmateix, en el transcurs de la conversa apareixen altres propostes més ambicioses. En aquest sentit, es considera que més que comprometre’s a que cada entitat i servei actualitzi els seus portals web, seria preferible disposar d’un espai virtual comú o una Intranet en la qual es puguin visualitzar aquestes informacions del conjunt de les entitats, administracions i serveis socials.

Es considera que, si fos possible, caldria ampliar aquesta xarxa i poder-hi incloure altres agents rellevants de l’àmbit sociolaboral, com el sector empresarial i el teixit associatiu i comercial de l’Hospitalet. La incorporació d’aquests altres agents pot ajudar a centralitzar el funcionament de les ofertes laborals i evitar que des d’entitats diferents s’adreci a les persones a les mateixes ofertes. Igualment permetria fer més transparents les borses de treball, ja que les ofertes serien compartides per tota la xarxa. Això evitaria que, com succeeix actualment, les entitats, serveis i administracions competeixin per aquesta informació i prefereixin no compartir-la o restringir-ne l’accés.

Una altra proposta que es formula per enfortir el treball en xarxa és la d’organitzar unes jornades amb trobades entre les entitats i serveis del territori per tal que puguin conèixer-se. Aquesta proposta es formula, sobretot, perquè es considera que cal dur a terme un treball previ que afavoreixi el coneixement presencial entre les persones que recolzi les actuacions virtuals. En aquest sentit, s’afirma que és molt important que les persones es coneguin cara a cara per tal que es generi confiança mútua i es pugui iniciar un treball de coordinació. Aquestes jornades no haurien de reduir-se a ponències magistrals sinó a obrir la participació de les entitats amb espais de debat i intercanvi de coneixements.

60

www.spora.ws

8. Consideracions i propostes

En aquest apartat es sintetitzaran les temàtiques i arguments desenvolupats en el transcurs del present informe i s’assenyalaran les aportacions i propostes que han estat formulades per donar-hi resposta.

Què és el treball?

El treball és conceptualitzat, fonamentalment, de cinc formes diferents:

• El treball és un peatge que cal pagar per assolir recursos i poder subsistir. S’hi manté una relació merament instrumental, sense implicació personal, ni identificació amb l’empresa.

• El treball és una activitat que ajuda a organitzar-se la vida quotidiana, vertebra i dóna sentit al dia a dia i atorga responsabilitats i hàbits socials.

• El treball és aquella activitat que ens atorga autoestima, confiança i ens fa sentir-nos socialment útils.

• El treball no és l’eix que ha de vertebrar les nostres vides. Cal ser capaç d’assolir l’autoconfiança, la responsabilitat i el sentir-se socialment útil en altres esferes de la vida no laborals.

• Per les persones no regularitzades, el treball és un horitzó desconegut que és desitjable assolir.

En quina context socioeconòmic ens trobem?

L’escenari sociolaboral actual està determinat per un conjunt de característiques:

• La crisi econòmica actual està agreujant les situacions de vulnerabilitat social. Això està provocant major desesperança, preocupació, malestar i angoixa que es tradueix en demandes d’immediatesa.

• La desproporció de la relació entre la oferta i la demanda laboral és aprofitada pel sector empresarial per incrementar les exigències i requeriments necessaris per accedir a una ocupació. Les competències que es demanden no s’ajusten a la vacant oferta, generant-se processos de subocupació i sobrequalificació.

• Emergeixen nous perfils i situacions de vulnerabilitat social: Persones amb trajectòries laborals estables que es troben desocupades per primer cop. Dones majors de quaranta-cinc anys que, empeses pel fet que els marits estiguin a l’atur, volen incorporar-se al mercat laboral per primera vegada. Persones amb perfils formatius baixos queden pràcticament excloses del mercat laboral per l’increment de la competència. Persones amb alts perfils

Conèixer quines són les concepcions i valoracions de les persones en relació amb el món

del treball ens ajuda a comprendre les formes en què, tant les persones usuàries dels serveis com les professionals, enfoquen el procés d’inserció.

61

www.spora.ws

formatius i professionals en situació d’atur, fins ara desconeguda per elles. Persones immigrades no regularitzades es troben legalment excloses del mercat laboral. Persones adolescents en etapa prelaboral que no han finalitzat l’escolarització obligatòria i que acostumaven a encaminar-se cap a l’accés al mercat laboral.

Al marge de les situacions específiques en què es troben certs col·lectius, s’estan donant processos de caràcter transversal que incideixen sobre tots ells. Els creixents processos d’aïllament social estan provocant la pèrdua de les xarxes socials i d’ajuda mútua. Aquesta conjuntura sociolaboral genera alguns efectes col·laterals:

• La situació de competitivitat en què es troben les capes socialment més desafavorides incrementa el sorgiment de relacions conflictives entre diferents col·lectius.

‣ Es reprodueixen certes explicacions sobre els altres col·lectius basades en l’estereotip i el prejudici.

‣ Emergeixen explicacions de caire racista i xenòfob que culpabilitzen l’altre de la pròpia situació.

• Les dificultats que està desencadenant la conjuntura econòmica actual i la manca de resultats en les actuacions d’inserció sociolaboral provoca que, entre el sector de professionals, sorgeixin sentiments de burnout.

Com s’arriba als serveis d’inserció sociolaboral?

L’accés als serveis es pot produir o bé per iniciativa pròpia, bé per derivació des d’un altre servei.

• L’accés per iniciativa pròpia es dóna, fonamentalment, de dues maneres. A través del boca-orella en què la decisió d’apropar-se al recurs està influenciada per la relació de confiança amb la persona que aconsella anar-hi. O bé a través dels canals d’informació (pannells, premsa, Internet) en què la decisió d’apropar’s-hi ve determinada pel procés de cribatge i selecció previ.

• En l’accés per derivació la persona usuària adopta un rol més passiu i sol presentar un major grau de desconeixement d’allò que s’hi ofereix. Així mateix, les expectatives amb què hi arriben no s’ajusten al servei que es proporciona. Si la derivació no s’implementa de forma coordinada entre les entitats i recursos del territori es corre el risc d’iniciar un procés de derivacions successives o en cadena.

Com s’inicia la relació entre les persones professionals i les usuàries?

Quan una persona arriba a un servei o recurs del territori es du a terme el procés d’acollida. Aquesta actuació sol consistir en una entrevista en què es treballen diferents aspectes:

• S’explica a la persona què li pot oferir el recurs per contextualitzar-la. En alguns casos es fa referència també als altres recursos existents en el territori.

• Es busca conèixer quines són les necessitats implícites i explícites de les persones i quina és la demanda. Habitualment s’ajusta i reubica aquesta demanda emfasitzant i posant de manifest els punts forts i dèbils de la persona.

62

www.spora.ws

La relació entre persones usuàries i professionals és vista de maneres diferents per les persones participants. La preocupació fonamental gira al voltant de la definició del rol que haurà d’assumir cadascuna de les posicions en relació. Per un costat, el tracte excessivament proper pot desencadenar relacions de dependència de les persones usuàries envers les professionals. Per l’altre, un tracte excessivament distant pot fer que la persona es pugui sentir desatesa o poc acompanyada durant el procés. Per resoldre aquesta tensió es proposen diferents estratègies. Algunes s’adrecen a preservar l’autonomia de les persones i altres a recolzar-les. Per reduir la dependència de les persones usuàries envers les professionals es duen a terme el conjunt d’accions següents:

• Dur a terme una tasca de retorn que ajudi a que les persones s’apropiïn del procés.

• Evitar suplir-les assumint tasques que els hi corresponen i que són importants que duguin a terme per si soles per tal que assoleixin l’autonomia.

• Establir compromisos previs que contemplin quines funcions i tasques corresponen a cadascuna de les figures en relació.

• Evitar convertir-se en un confessor o psicòleg a qui la persona atesa aboca els seus malestars.

Altres propostes estan encaminades, en canvi, a oferir el recolzament i acompanyament necessari per tal que les persones recuperin la confiança en si mateixes:

• La persona professional ha d’erigir-se en guia o referent del procés d’inserció sociolaboral i ha d’acompanyar i orientar la persona

• La funció de guia o referent no ha de recaure en una única figura professional sinó en un equip multidisciplinar, preferiblement conformant per professionals d’entitats diferents.

Cal assumir tasques d’acompanyament emocional i psicològic ja que, habitualment, és un factor decisiu que dificulta o impedeix l’accés al mercat laboral en major mesura, fins i tot, que no pas les competències professionals.

Com s’arriba a un lloc de treball des dels serveis d’inserció?

El procés de cerca de feina i l’assessorament ofert des de les entitats ha rebut diferents valoracions.

• La recerca de feina és una activitat que requereix constància, dedicació i certes habilitats.

• Des de les entitats es du a terme una tasca d’assessorament i organització del full de ruta o estratègia que caldrà seguir per assolir una ocupació. Així mateix, es capacita a les persones en: elaboració del currículum, cerca per Internet, cerca en els diaris, afrontament d’entrevistes de selecció de personal o elaboració de cartes de presentació, autocandidatures i sortides a empreses.

• L’heterogeneïtat de persones que, actualment, s’adrecen als serveis, tanmateix, fa que aquest assessorament no sigui d’utilitat per a tothom.

63

www.spora.ws

• En alguns casos, no hi ha hagut temps suficient per adaptar les metodologies i actuacions d’inserció laboral a les noves necessitats i singularitats emergents.

El procés de cerca de feina acostuma a seguir un patró que es pot dividir en tres fases:

• En la fase inicial del procés de cerca de feina s’acostuma a travessar un estadi de recuperació de l’autoconfiança com a conseqüència del ventall d’informacions rebudes que desconeixia fins aleshores.

• A mesura que es duen les diferents actuacions i s’assoleixen aptituds i habilitats en la recerca de feina es produeix un increment de les expectatives d’èxit.

• Si després d’haver fet un esforç important no assoleixen l’objectiu que s’havien proposat s’entra en un estadi de profunda angoixa i desesperança.

Es proposa engegar programes amb diferents fases en què l’assessorament s’adapti a

cadascuna de les situacions en què es troben les persones ateses. En la fase inicial

s’aborden aprenentatges bàsics. A mesura s’avança en el programa es contacte amb

determinades empreses per conèixer quines són les seves necessitats concretes, quines són les competències o coneixements que requereixen. Finalment es posa en contacte a

l’empresa amb persones usuàries que estiguin en la darrera fase del projecte per tal que

les darreres necessitats formatives, molt més específiques, siguin gestionades per la

pròpia empresa.

Es proposa dur a terme un treball complementari que contribueixi a reinterpretar aquesta

situació relacionant-la amb la contingència econòmica que estem travessant i no pas en termes de manca de capacitats personals. Cal informar a les persones de quines són les

seves possibilitats de debò i oferir una orientació ajustada a la realitat. Cal evitar que les

persones assisteixin a entrevistes de feina o enviïn currículums per ocupacions que

difícilment assoliran.

Caldria destinar sessions en què s’obrin espais de reflexió conjunta al voltant de les circumstàncies socials que han desencadenat la situació en què es troben. Aquest treball

té com a objectiu reduir les explicacions que atribueixen a motius interns de la pròpia

persona la situació en què es troben i afavorir, per exemple, que el procés de cerca de

feina i la formació obtinguda siguin interpretats com una inversió que pot recollir els fruits

un cop remeti la conjuntura econòmica actual. El paper de les persones professionals de la inserció sociolaboral no ha de ser el de negar les profundes desigualtats socials

existents ni el de fer creure a les persones ateses que la no n’hi ha per tant.

64

www.spora.ws

La conciliació de les actuacions de cerca de feina amb la resta d’obligacions personals i familiars és vista de formes diferents:

• Per un costat, es considera que el procés de cerca de feina es pot compaginar de manera relativament còmode amb la resta d’activitats de la vida quotidiana ja que es disposa de més temps lliure que no pas quan s’ha de complir amb un horari laboral.

• Compaginar la cerca de feina amb la resta d’obligacions és quelcom complex. Diversos factors hi incideixen:

‣ La manca de recursos econòmics fa que les despeses derivades de l’activitat de cerca de feina -com el transport o el menjador pels fills- suposen un llast que s’afegeix a la precarietat econòmica.

‣ La planificació de l’agenda setmanal es fa més difícil pel fet de desconèixer quan els poden trucar per anar a una entrevista de selecció.

Quin paper juga el coneixement i l’aprenentatge en la inserció sociolaboral?

Les entitats i serveis del territori ofereixen un conjunt d’ofertes formatives que han rebut diferents valoracions.

• L’actual conjuntura socioeconòmica ha desencadenat un increment significatiu de la demanda de formació que està col·lapsant els servies.

• La forta heterogeneïtat de perfils, necessitats i demandes formatives requereix, cada cop més, ajustar la oferta formativa a aquestes diferències.

• S’atorguen tres significats o sentits diferents a la formació:

‣ La formació ha de servir per capacitar la persona, professionalitzar-la i afavorir la seva inserció laboral. En aquest cas es valoren els coneixements pràctics, especialitzats, i directament vinculats amb les tasques que caldrà desenvolupar en la futura ocupació.

‣ La formació ha de servir per preparar i capacitar la persona en diverses competències de caire transversal i inespecífic. En aquest cas es valoren els coneixements que poden ser útils per accedir a més d’una ocupació.

‣ La formació és una manera d’estar ocupat, de realitzar una activitat mentre no s’accedeix al mercat laboral. La formació no suposa un vincle directe amb l’obtenció d’una feina sinó que esdevé una inversió de futur. En aquest cas es valora que la formació permeti assolir l’autorealització personal i identitat social pel fet de sentir-se socialment útil.

Independentment de la concepció que es tingui de la formació, es valora l’efecte socialitzador que comporta entrar en contacte amb la resta de persones que hi assisteixen.

Es proposa la concessió de beques per transport, menjadors o per altres despeses

derivades del procés de cerca de feina per atenuar aquestes dificultats.

65

www.spora.ws

• L’oferta formativa és valorada a partir d’un conjunt d’elements estructurals o contextuals.

‣ Les disposicions legals que impedeixen a certes persones inscriure’s en algunes de les ofertes formatives són considerades un llast per al seu procés d’inserció.

‣ La diversitat de coneixements i capacitats que conflueixen en un mateix curs pot arribar entorpir el procés d’aprenentatge. La manca de coneixements i competències en la comprensió de la llengua amb que s’imparteix la formació – ja sigui català o castellà – és el factor més esmentat.

‣ La desproporció existent entre el nombre de cursos oferts en horari de matí respecte als que hi ha en horari de tarda impedeix assistir-hi a algunes persones.

Què és allò social en la inserció?

Al marge de les actuacions de cerca de feina des de les entitats i recursos del territori s’ofereix assessorament i orientació relacionada amb altres aspectes.

• S’ofereixen indicacions i assessorament per afavorir que les persones s’insereixin i ocupin en activitats no remunerades. En alguns casos s’opta per adreçar a les persones a actuacions de voluntariat. En d’altres se les posa en contacte amb entorns, centres o associacions del territori en què puguin sentir-se partícips i socialment útils.

• Es duen a terme actuacions relacionades amb les contingències socials i familiars de la persona atesa. Quan aquestes necessitats no poden ser ateses se les deriva a altres recursos del territori.

Atesos els creixents processos d’aïllament social i la pèrdua de xarxes socials comunitàries s’incrementa la vulnerabilitat social. Tanmateix, hi ha una manca significativa d’actuacions d’empoderament comunitari.

Algunes de les actuacions adreçades a enfortir els llaços socials del territori esmentades són:

• Generar espais de treball grupal temàtics que permetin compartir amb el grup d’iguals les angoixes, problemàtiques i malestars.

Es proposa incloure sistemes d’avaluació de l’oferta formativa en què les persones

usuàries puguin proporcionar un feedback del funcionament que ajudi a les entitats a

optimitzar-la.

Les persones usuàries dels serveis proposen poder rebre assessorament sobre els seus

drets socials i els tràmits que han de dur a terme per obtenir les ajudes o prestacions que

els puguin correspondre ja que solen desconèixer-ho.

66

www.spora.ws

• Aprofitar que les activitats formatives acostumen a ser grupals per crear grups mixtos de persones immigrants i autòctones i afavorir-ne el coneixement mutu. També s’anima a les persones a que assisteixin a cursos en centres cívics per enfortir i ampliar la seva xarxa de relacions.

Tanmateix aquestes actuacions subsumeixen l’objectiu de l’empoderament col·lectiu en actuacions que, com les formatives o els tallers i cursets, no contemplen l’enfortiment de les xarxes socials com un dels seus objectius fonamentals.

Les persones usuàries, en canvi, valoren molt positivament el fet de poder ampliar la seva xarxa social i d’establir relacions d’ajuda mútua amb la resta d’usuaris dels serveis. El fet d’organitzar trobades fora dels serveis, mantenir el contacte interpersonal amb altres usuàries un cop s’abandona el recurs o bé el fet de conservar el contacte virtualment, posa de manifest l’interès i rellevància que s’atorga a l’enfortiment de les xarxes socials.

El gruix d’intervencions dutes a terme s’orienten cap a l’atenció individualitzada i personalitzada per capacitar les persones en l’accés al mercat laboral. La manca d’actuacions d’enfortiment comunitari obeeix a diferents qüestions que s’han debatut.

• Les metodologies d’intervenció de caire assistencialista i paternalista tendeixen a generar relacions de dependència de l’usuari envers l’equip professional.

• Per contrarestar aquest efecte s’han desenvolupat metodologies d’intervenció centrades en la capacitació individual de les persones amb l’objectiu que puguin valer-se per si soles i ser autònomes.

• S’ha privilegiat una concepció de la intervenció centrada en la capacitació de l’individu que referma i enforteix el discurs individualista contemporani segons el qual el subjecte respon a una entitat autònoma capaç de resoldre la seva vida per si mateixa. L’assoliment de l’autonomia i la responsabilitat és entès com un procés personal i intransferible. Aquesta concepció nega i desactiva la possibilitat que l’autonomia es pugui assolir col·lectivament.

Caldria repensar les nocions d’autonomia i responsabilitat en tant que processos no únicament individuals sinó també col·lectius

Si un dels factors preponderants de la vulnerabilitat social és l’aïllament social, cal que

l’establiment de xarxes socials sigui, conseqüentment, un dels objectius de la intervenció

social.

Per tal de poder fomentar actuacions d’ajuda mútua – com per exemple els bancs de temps - cal haver enfortit, prèviament, el teixit comunitari.

67

www.spora.ws

Quina relació s’estableix amb els altres agents socioeconòmics involucrats en la inserció sociolaboral?

Quan es finalitza el procés d’inserció sociolaboral amb l’entitat o servei, en alguns casos, s’efectua un tancament o clausura de la relació. En d’altres, en canvi, es considera que cal mantenir un contacte mínim i fer un seguiment de com evoluciona. Aquest seguiment pot ser de diversos tipus:

• En cas que la persona hagi estat derivada es du a terme un seguiment de la persona i un treball de coordinació amb el recurs al qual ha estat derivada per evitar que s’iniciï una cadena de derivacions.

• En cas que la persona hagi assolit una ocupació es manté el contacte per tal de conèixer com s’hi està desenvolupant.

En quin context treballen les persones professionals?

El conjunt de professionals de la inserció sociolaboral es troba immers en un context laboral i professional singular que influencia i determina la seva forma de treballar. Els condicionats estructurals i laborals esmentats són:

• L’àmbit de la inserció sociolaboral està sotmès a una forta tendència a la mobilitat laboral.

• La tasca professional es desenvolupa en un context d’incertesa al desconèixer de si el projecte que estan desenvolupant es perllongarà en el temps.

• La impossibilitat de promocionar laboralment, els salaris baixos o el burnout són altres motius que contribueixen a que siguin les persones professionals les canvien de feina dins del sector.

• Les administracions han amplificat la tendència a la subcontractació de serveis per tal de reduir costos en el desenvolupament dels serveis socials i comunitaris. En aquesta conjuntura de traspàs de responsabilitats i de gestió, els salaris assignats per realitzar les mateixes tasques es redueixen.

• La persona professional està suportant una càrrega afegida. Així, s’explica que haver de suplir la manca de recursos per atendre a persones amb situacions complexes o dramàtiques amb la pròpia implicació personal i professional pot arribar a desgastar-les.

Aquests condicionants tenen efectes directes en la qualitat de les intervencions que realitzen les entitats i les persones professionals.

Les persones usuàries consideren que seria desitjable poder seguir amb el procés formatiu fins i tot després d’haver assolit una ocupació. Així mateix valoren molt

positivament que les persones que ja han finalitzat el procés puguin tornar a l’entitat per

explicar a les que l’estan començant quina han estat la seva trajectòria i experiència.

68

www.spora.ws

• La mobilitat del col·lectiu de professionals i la velocitat amb que es dóna fa que les persones usuàries no tinguin un referent clar i estable.

• La circulació dificulta que les persones professionals puguin establir canals de comunicació estables amb les altres entitats.

• Algunes persones professionals fan referència a la manca d’espais i recursos orientats a donar-los suport -com per exemple formació continuada adreçada específicament per a tècnics d’inserció sociolaboral-.

El treball en xarxa o la coordinació entre diverses entitats i recursos del territori és gairebé inexistent. El gruix de les persones participants està d’acord que en el territori hi ha una manca important de coordinació i de coneixement mutu entre els serveis i agents existents. A grans trets, els agents socials del territori operen com a compartiments estancs. Aquesta manca d’integració territorial és observable en diferents aspectes:

• Les vinculacions entre entitats depenen exclusivament de la iniciativa personal de certs professionals que es preocupen per teixir una xarxa de contactes. El fet que les relacions entre els recursos depenguin de la iniciativa personal afebleix significativament la consistència d’aquestes relacions.

• La manca de tradició d’experiències de treball coordinat en el territori fa que els professionals no hi estiguin acostumats.

• El fet que des d’altres recursos es tinguin enfocaments i metodologies d’intervenció diferents pot disminuir l’interès per treballar conjuntament.

Es considera que una millor integració territorial podria afavorir la mobilitat de les

persones usuàries entre serveis i recursos. Cal fomentar experiències d’intercanvi i coneixement mutu i implementar actuacions de treball en xarxa.

69

www.spora.ws

La coordinació entre entitats i serveis és encara més apressant en el cas de les derivacions. Cal evitar que la persona iniciï un circuit de múltiples derivacions o bé que

retorni a l’entitat des de la qual va ser derivada inicialment.

Cal transformar de la pròpia cultura de les entitats del territori, acostumades a treballar

de portes endins.

Cal que entitats, serveis i administració es preocupin per actualitzar periòdicament la informació relacionada amb les intervencions i programes que desenvolupen així com de

les persones que atenen.

Seria òptim disposar d’un espai virtual comú o una Intranet en la qual es puguin

visualitzar aquestes informacions del conjunt de les entitats, administracions i serveis

socials.

Caldria ampliar aquesta xarxa i poder-hi incloure altres agents rellevants de l’àmbit

sociolaboral, com el sector empresarial i el teixit associatiu i comercial de l’Hospitalet

Caldria organitzar jornades amb trobades entre les entitats i serveis del territori per tal

que puguin conèixer-se cara a cara i es generi confiança mútua. Aquestes jornades no

haurien de reduir-se a ponències magistrals sinó que haurien d’estar obertes a la participació de les entitats mitjançant espais de debat i intercanvi de coneixements.

70

www.spora.ws