La festa de Sant Antoni. Àngels i dimonis del futur.Molí d’en Beió, Escola de Mallorquí. Manacor, 13 de novembre de 2013.
1. Agraïment i presentació
Bon vespre,
Primer de tot m’agradaria agrair a la directora de l’Escola de
Mallorquí, Emma Terés, i molt especialment a Antoni Gomila i
Albert Carvajal que tenguessin la pensada de convidar-me a
participar en aquest cicle de conferències sobre la festa de Sant
Antoni.
Quan Antoni Gomila em va telefonar per demanar-me si hi voldria
participar, em va recordar la meva intervenció a les Jornades
sobre la festa de Sant Antoni que l’any 2007 es varen celebrar a
Manacor. Allà hi valorava l’evolució de la festa i parlava dels
reptes que el futur ens envidaria. Han passat sis anys de llavors
ençà i crec que tenim molts més elements de judici, tant
vivencials com documentals, per completar les tesis que aleshores
exposàrem.
Gomila em proposà, idò, que parlàs sobre les perspectives de
futur, i aquí em teniu, amb el guant recollit. L’envit, però, no
és fàcil de resoldre, ni per a mi, ni per a vosaltres que
escoltareu. Seria molt senzill, a partir de les pròpies vivències
i dels nombrosos llibres que ja s’han publicat sobre la qüestió,
explicar com ha estat la festa fins ara. Però a mi no m’han
comanat això, a mi m’han demanat que expliqui com serà a partir
d’ara, aquesta festa. Entenc que aquesta situació em dóna
llicència i llibertat per, a partir dels fets actuals, aventurar,
elucubrar, especular i arriscar. És per això que les conclusions
que jo us presenti per ventura no agradaran a tothom, però no
passarà res, perquè, al cap i a la fi són opinions meves passades
primer pel garbell de l’emoció i després pel sedàs de la raó. I
com que l’emoció i la raó són facultats intrínsecament humanes,
tan vàlids seran els meus postulats com els de qualsevol de tots
els que sou avui aquí. Aquestes opinions, no cal dir-ho, també
pretenen ser la llavor per a un possible debat o col·loqui que es
desfermi en acabar la meva intervenció.
El meu parlament d’avui estarà dividit en dues grans parts, totes
dues amb títols escuets, directes, brevíssims: “Som” i “Serem”.
En la primera part, a partir dels estudis ja fets mirarem de
posar les bases que expliquen la festa de Sant Antoni tal com la
tenim avui. En la segona, a partir d’aquestes bases, mirarem de
traçar un camí per on pugui transitar el Sant Antoni del futur.
2. Som
Abans de començar amb aquesta primera part, m’agradaria relatar-
vos quina ha estat la meva vivència personal de Sant Antoni.
Estic segur que els qui comparteixen generació amb mi, se
sentiran plenament identificats amb moltes de les situacions que
ara us narraré. D’adolescent vaig ser molt introvertit, potser
com molts, potser com pocs. Fos com fos, el cas és que el Sant
Antoni de la meva infantesa i adolescència és el d’un nin que va
a les Beneïdes i que mira els foguerons. Que té por dels dimonis,
i que torra amb la seva família, o ja de més grandet, amb els
amics, a un fogueró qualsevol. Però que viu la festa de lluny.
Sense comprendre massa bé què s’hi fa, i participant-hi com un
extern, com un qui n’aprèn, com un qui ho vol entendre.
Als devuit o denou anys, però, vaig tenir una revelació. Havia
conegut unes al·lotes d’Artà i em convidaren a viure la seva
festa, amb elles d’amfitriones. Potser el canvi l’havia fet jo.
Però la festa d’Artà, per a mi, no va tenir res a veure amb la
que estava avesat a veure i viure a Manacor: joves que canten als
foguerons, dimonis, música, ball, alegria desbordant, alcohol amb
mesura i sense, cotxeries obertes on els santantoniers i els
cantadors de ver eren convidats a menjar i a beure. Potser tot
això també passava a Manacor, abans dels anys noranta, però el
cert és que jo, o no ho vaig veure, o no ho vaig viure.
El meu entusiasme per la festa i la gent artanenca era tal que
cada any pregonava que em voldria fer ciutadà artanenc, adquirir-
ne la nacionalitat, vaja. Fins que un any, no record quin, em
vaig posar a festejar per Manacor i vaig tornar a la festa
d’aquí. Vaig tornar-hi amb una motxilla plena d’entusiasme i de
cançons, però carregada també d’escepticisme, davant la que jo
creia que era una possibilitat remota de viure unes emocions com
les d’Artà a Manacor.
A partir d’aquí tot va ser com que desfer calça. Primer vaig
descobrir la volta dels dimonis, el cèlebre camió i la camiona
dels músics. Després vaig descobrir els foguerons emblemàtics, el
de la Concòrdia, un temps era sonat, el de l’IES Mossèn Alcover o
el del Porrón. I les Completes. Tots els més granats recordau
l’església plena, però amb entrada franca per a qui ho volgués,
perquè era plena, però tothom podia seure als bancs. Els goigs
eren cantats per les corals del poble i de tant en tant s’hi
afegia qualque santantonier, calent d’orella o no, per ajudar-los
a entonar. Els més heretges hi entràvem pel portal de la
Puríssima, a peu pla i sense haver d’empènyer ningú, els
passadissos eren lliures de gent. D’això no fa més de vint anys.
Podem dir que l’esclat de la festa de Sant Antoni a Manacor es
forja durant els anys noranta i esclafeix amb el canvi de
mil·lenni. Les coses han canviat molt, des d’aquells anys noranta
de les nostres joventuts a ara. Els moments àlgids de la festa
estan absolutament massificats (sortida de cal Baciner, ball
davant l’Ajuntament i Completes). El Manacor reposat encara
conserva la festa del dia 17, on la gent pot parlar, on els
cotxets amb infants transiten amb normalitat, i on els pares
poden deixar els fills a lloure sense passar pena que els
atropelli una marabunta de formigues que són persones.
Però entrem amb olivetes: fixau-vos que els dos títols triats per
a cadascuna d’aquestes parts són dues formes conjugades del verb
ser, una en present i l’altra en futur. El verb ser és el que
empram per identificar-nos, per remarcar la nostra identitat,
personal (som en Toni), professional (som professor) i
col·lectiva (som català de Mallorca). Un debat interessant, que
no toca avui, seria demanar-nos si la identitat ens ve donada o
si la podem triar. Som el que volem ser? O som el que ens ha
vengut donat de ser? Sigui com sigui el que volia fer-vos avinent
amb aquestes apreciacions és que la festa de Sant Antoni tal com
la coneixem avui és, sobretot, un fet identitari, i el seu
esclafit s’ha degut, primordialment a la capacitat que té aquesta
celebració de fer-nos sentir part d’una tribu, d’un grup, d’una
comunitat, d’un poble, d’un país. És per això que em reafirm en
el fet que els títols triats no són gratuïts.
2.1. Per què som?
Francesc Vicens diu que el nostre model de festa és “construït” o
“recuperat”. El que és molt clar és que la corretja de
transmissió entre la tradició “autèntica” i l’actualitat en
qualque moment va quedar trencada.
Aquesta idea, poc o molt és coincident amb la tesi que sosté
Antoni Vives a La festa de Sant Antoni a Manacor. Vives parteix
de les tesis que defensa el filòsof polonès Zygmunt Bauman, que
es qüestiona l’evolució de la identitat personal i col·lectiva
dins el que ell anomena “modernitat líquida”. El concepte es
refereix al “procés pel qual l’individu ha de passar per poder integrar-se en una societat de cada vegada més global, però sense identitat fixa, i en canvi maleable, voluble. La identitat s’ha d’inventar, s’ha de crear, s’ha de fabricar màscares de sobrevivència”. És així que Bauman conclou que a partir de la lluita de classes, a final del segle XIX, s’arriba a la
“desintegració de les societats col·lectives per donar pas a la individualitat en termes de ciutadania”.
Vives reinterpreta Bauman i l’aplica a la festa manacorina: “La celebració va passar de ser un mecanisme de cohesió social interna de la vila a adquirir una funció més aviat de construcció
identitària i de diferenciació de les particularitats locals respecte al món exterior”.
Bauman, explicat per Vives, sosté que “la reviscolada identitària que s’experimenta a moltes parts del món des de final del segle XIX, s’explica no com un fenomen de persistència d’antigues identitats prèvies als processos de modernització sinó com una conseqüència mateixa de la globalització entesa com l’etapa més recent dels processos modernitzadors”. Dit d’una altra manera, entre la liquiditat de la societat moderna i la reviscolada
identitària que recentment ens ha afectat hi ha clarament una
relació causa-efecte. I és això que explica que “molts grups
humans centren les seves polítiques d’identitat en aquells trets
que els diferencien respecte dels altres”.
La modernitat líquida implica un procés d’individualització, atomització i privatització de la vida diària que desemboca en la descomposició de les estructures socials de caire comunitari.
En el món actual es troben a faltar aquelles identitats i aquells rols socials sòlids, definits i permanents que en el passat condicionaven les actituds individuals en el marc d’unes estructures comunitàries amb una dinàmica de canvi lenta. Tot
plegat es combina amb la precarietat i la falta de mitjans amb
què es troba l’individu per prendre el control de la seva pròpia
vida. Unes circumstàncies que generen ansietat, por i inseguretat, un quadre que, segons Bauman, es pretén mitigar amb l’adopció espasmòdica d’identitats col·lectives de caire ètnic o local. Aquestes identitats són moltes vegades inventades a partir del no-res o de mites relacionats amb la tradició i el passat. Tanmateix, això dóna a l’individu una falsa sensació d’acompanyament i una línia de continuïtat imaginària respecte al propi passat.
Identitats inventades o mitificades. Aquesta afimació de Bauman i
Vives ens mena als conceptes aportats per Vicens que apuntàvem
inicialment en aquest punt: "construït" o "recuperat". Això ens
ha de servir per desmitificar el Sant Antoni que vivim. És cert
que hi és molt important la sacralització d'uns rituals, la
continuïtat d'uns rituals que tots hem de conèixer, però al
mateix temps hem de ser molt conscients que la recuperació de la festa s'ha fet a partir d'una baula inventada. D'acord que la cadena manté una continuïtat, però la baula que ens uneix amb el
passat, en el cas de Manacor, és fràgil i de vegades parteix més
de l'especulació històrica o de la voluntat emocional que no de
la continuïtat real. És per això que, a l'hora d'especular i
opinar sobre el futur de la festa no ens hem de tancar en banda
en segons quines postures.
En aquest sentit, Bauman arriba a afirmar que "com més poca comunitat, més identitat". Una altra vegada els conceptes de Vicens tornen a sorgir amb força: ell parla de "festes de
participació emergent". L'adjectiu "emergent", significa "que
aflora, que sorgeix, que emergeix". Però formalment, i també en
el fons, també ha donat lloc al substantiu "emergència". És a
dir, la festa de Sant Antoni a Manacor s'ha recuperat per
"emergència", una urgència, una necessitat vital, un tot o res. O
cercàvem una festivitat que ens diferenciàs com a poble o moríem.
Quantes vegades nosaltres mateixos hem afirmat que no hi ha com
anar a fora poble per trobar manacorins, envejosos com érem de
les festes dels altres llocs? Avui això ja no ens passa, perquè
estam orgullosos del nostre Sant Antoni, i ja pensam, sense
enrevolts que és la millor festa de Mallorca.
D'altra banda, i aprofundint en aquesta situació d'emergència, un
cas semblant que ens ha de servir de reflexió és el de la festa
del Much, a Sineu. La celebració, inclosa dins les festes de la
Mare de Déu d'Agost, vol ser una trobada popular de participació
activa, però amb la particularitat que tota, des del principi
fins al final, és inventada. Això li resta valor? És menys festa
que un Sant Antoni a Manacor o que un Sant Agustí a Felanitx? És
obvi que sí, però no cal perdre de vista la feblesa de la baula
que ens unia al passat, en el cas de Manacor... Bauman i Vives
insisteixen que amb l'esbucament de les identitats sòlides, la modernitat líquida ens insereixen en un context en què "tot és possible i res no és de per vida".
Vives no va de verbes i ho afirma sense embuts: "Els manacorins s'han inventat un passat mític i unes tradicions determinades per crear una falsa sensació de germanor col·lectiva i de continuïtat respecte al passat".
I això és així perquè en un moment determinat, en passar de la societat sòlida a la líquida, esdevenim individus sobirans, que decidim, ara sí, qui volem ser, amb quina comunitat ens volem identificar. No solament ho decidim, sinó que no necessitam.Vives és molt dur en assumir els postulats de Bauman i arriba a
dir que "aquestes identitats no impliquen gairebé relacions de solidaritat i reciprocitat social. Són identitats inventades, pràcticament d'usar i tirar".
Pensa global actua local: davant la centralització de poder que
la globalització comporta, les persones concentren la seva acció
a l'àmbit local i a problemàtiques menors.
2.2. Què som?
El musicòleg Francesc Vicens, en el seu llibre Diguem visca Sant
Antoni, estableix tres maneres de celebrar les festes populars.
La primera és la que anomena festa de participació mediàtica.
N’és el paradigma la festa de Sant Antoni a la Pobla. En aquesta
festa es fa “distinció entre protagonistes i observadors” i “té
la finalitat d’impressionar d’una manera premeditada qui
participa de la festa i es donen facilitats als mitjans de
comunicació perquè facin la cobertura mediàtica. Hi predominen
els valors de tradició, ruralia i antigor i és entesa com una
festa de caire més cultural i de vegades més sacralitzada que el
tipus participatiu. Hi ha una visió del passsat com quelcom
inalterable i estàtic.
El segon tipus de festa per a Francesc Vicens és el de
participació activa, exemplificada amb el model d’Artà. Vicens fa
servir paraules de Damià Duran per descriure-la: “Ningú és allà
qualcú, tothom és u”. Engloba els elements simbòlics entorn dels
quals es dinamitza la festa: els dimonis, la banda de música, les
colles, els obrers i la gent. Demanen als mitjans de comunicació
que no interfereixin en la seva festa, que els la deixin fer. Es
té la percepció que la pròpia festa és la millor de Mallorca.
El tercer tipus de celebració és el que ens inclou a nosaltres,
els manacorins. Vicens l’anomena festa de participació emergent.
Es tracta d’un model “construït/recuperat” que pretén fer de la
festa de Sant Antoni l’esdeveniment social més important de
l’any. Es donen instruccions de procediment i comportament pels
diferents rituals, tot amb la voluntat de revifar la festa.
Aquest fet origina tensions dins la comunitat per a crear un
model de festa que complagui tothom. No es gaudeix d’un model
protocol·lari tradicional assumit per tots els membres de la
comunitat de la mateixa manera. Es fomenta el gaudi amb esperit
alegre i mesurat, mirant d’emmirallar-se en les festes de
participació activa. Inevitables tensions entre maneres diferents
d’entendre la festa. Sorgeixen grups que proposen alternatives,
com els Amics de Sant Antoni, que promouen aspectes paral·lels a
la festivitat o a subtils posicionaments d’oposició a les
decisions del Patronat. Hi ha un esforç per fomentar el sentit de
pertinència a una comunitat. Tothom està d’acord que no es fa
espectacle.
En aquest sentit cal remarcar que la festa és viva, dinàmica,
canviant. Voler preservar la festa intacta implicarà, a la fi,
relegar-la a pur folklore.
3. Què serem?
3.1. Dimonis
3.1.1. Seguretat
La massificació és una de les primeres conseqüències d'una festa
de participació activa consolidada. Sant Joan a Ciutadella, Sant
Bartomeu a Montuïri, la Patrona de Pollença, Sant Antoni a Artà,
la Patum de Berga, són només algunes mostres de festes de
participació activa. Totes tenen en comú un mateix tret: la
massificació. Qualsevol acumulació més o menys incontrolada de
persones comporta uns perills més d'una vegada inevitables, però
molt sovint regulables. Vegem el cas manacorí. El primer dels
perills són les allaus humanes. La gent apinyada pels carrers
encalçant els dimonis per poder-los veure ballar resulta un
perill tant per a petits com per a grans. En aquest sentit, cal
destacar que la volta de dia 17 sembla que ha esdevingut el
territori en què els santantoniers més familiars, amb infants
d’uè, cotxets, nins que comencen a ser més autònoms i persones
majors. Cal cuidar la massificació d’aquest dia perquè tots
puguem participar de la festa. Això vol dir no publicitar-lo en
excés ni fer-ne bandera.
Un altre dels perills potencials que, de moment, no han esclatat
és l'acumulació de gent als balcons. Especialment preocupants són
els balcons de la plaça del Convent durant el primer ball, on
s'han arribat a comptar més de cinquanta persones a cada un, amb
el consegüent risc de despreniment.
Sant Antoni és també una festa relacionada estretament amb el
foc. Foc al solstici d'estiu, per Sant Joan; i foc al solstici
d'hivern, per Sant Antoni. Són perilloses les espires i també el
risc d'incendi provocat per una mala ubicació del fogueró o bé
per un cop de vent que desviï una flamarada. Capítol a part el
mereixen els petards, que durant molt de temps han estat a l'ull
de l'huracà, ja que havien esdevingut element indissociable de la
festa, tot provocant molèsties i més d'un incident desagradable.
Sembla, no obstant això, que ara per ara van perdent protagonisme
en les celebracions santantonieres.
El darrer dels elements de risc pel que fa a la seguretat és la
ingesta d'alcohol. Són molts els santantoniers que viuen la festa
amb passió i delit sense ingerir un glop d'herbes de tota la
vetlada, així i tot, els festers que beuen suc semblen una gran
majoria. És important que s'entengui l'alcohol com un element
desinhibidor per augmentar el sentiment de bauxa i alegria i no
com una diversió en si mateixa. Són massa ja les festes de
participació activa en què el jovent hi pren part tot practicant
el botellot en les hores prèvies. És un costum encara no
instaurat al Sant Antoni manacorí. I esperem que per molts
d'anys.
3.1.2. Eufòria: allargament i descontextualització
Ja és tradició entre els santantoniers més sentits començar a
comptar els dies que falten per al pròxim Sant Antoni just el
moment d'acabat el darrer ball a la plaça de la Bassa. Si es
compten els dies és precisament perquè s'ha tractat d'una festa
intensa, concentrada en poques hores. Un dels riscs de tota festa
exitosa, multitudinària i de participació activa és allargar-ne
la durada, amb l'objectiu d'allargar els dies de gaudi. Ni per
capacitat física i per disposició psíquica és possible de
mantenir una festa intensa durant gaire més de quaranta vuit-
hores. Les festes que s'han volgut allargar fugint dels preceptes
que marcava el ritual han acabat tornant a la tradició o
desapareixent. Un bon exemple en són els cossiers d'arreu de
Mallorca. La dansa començà a ocupar èpoques de l'any i espais que
no li eren propis i, a molts d'indrets, acabà desapareixent. A
Manacor s'ha implantat amb gran èxit de públic l'assaig dels
goigs, un acte promogut en principi pels joves del poble per
assajar els goigs que es canten a l'església després de les
Completes i que ha acabat sent assumit per l'organització
oficial. Cal dir, però, que en aquest acte no hi acudeix ni la
banda municipal de música vestida de gala ni la colla de dimonis.
És un acte per encalentir motors el divendres anterior a la
revetla de Sant Antoni. Una altra cosa és el denominat "primer
ball". Tradicionalment el primer ball ha estat sempre el que s'ha
fet davant cal Baciner el dissabte de Sant Antoni o, en tot cas,
davant l'Ajuntament just després de l'encetada de la festa a cal
Baciner. A Manacor, des de fa molts d'anys se celebrava un sopar
previ a les festes en agraïment a tots els col·laboradors de la
celebració. En aquest sopar hi acudien polítics, periodistes i
santantoniers. I com a colofó els dimonis es vestien i, al compàs
marcat pels sonadors, feien un parell de balls. El sopar se
celebrava al Jordi des Racó, un local propietat de l'església.
Els darrers anys, empesos per l'embranzida de la festa, un grup
de santantoniers de cada any més nombrós acudia al Jordi des Racó
una vegada acabat el sopar per gaudir del "primer ball", set,
vuit o nou dies abans de començar les celebracions oficials. El
Jordi des Racó fou llogat per a altres usos i el Patronat de Sant
Antoni, entitat que regeix l'organització dels actes, hagué de
prendre una decisió. Des de fa dos anys els dimonis surten a
ballar a la plaça de Ramon Llull i es reparteix sopar als
assistents. L'acte provoca confusió entre els més petits, que
creuen que les festes han començat quan, realment, encara falten
set o vuit dies per al seu inici. El "primer ball" queda
desubicat en el temps, massa lluny de l'autèntic Sant Antoni,
isolat en una data confusa que cada any s'ha d'improvisar. Un
dels elements que donen consistència a qualsevol festa és la
sacralització dels seus components i actes. Precisament, aquest
"primer ball" no ajuda gens a això, ja que podria marcar un
precedent d'utilització inadequada dels vestits dels dimonis i
tot el ritual que els envolta. Un exemple interessant en aquest
sentit és el dels Cossiers de Montuïri, que surten a ballar sense
els vestits "oficials" una setmana abans de Sant Bartomeu. El
poble sap que no ha començat la festa, sinó que simplement es
comencen a encalentir motors Es tracta, per tant, de saber donar
valor a allò que ens ha ajudat a construir una festa prestigiada
dins i fora del nostre poble.
3.1.3. El bluf de la festa. La inconsciència ritual
Deien Bauman i Vives que la identitat dins la modernitat líquida
pot arribar a ser tan impostada que esdevingui “d’usar i tirar”.
Aquest és un dels perills de la festa actual de Sant Antoni a
Manacor, i de totes les celebracions populars en general. Cercam
aquella eufòria comunitària que ens faci sentir part d’un tot,
però després ens n’oblidam i deixam de pensar-hi i de reflexionar
sobre els efecte que ha tengut sobre nosaltres. No actuam amb
sentit de comunitat, sinó exclusivament d’identitat, de recerca
desesperada d’uns llaços comuns amb els nostres conciutadans, que
generalment ignorarem durant la resta de l’any. És per això que
calen accions que omplin de sentit cadascun dels moments de la
festa, de manera que qui hi participa arribi a ser conscient de
la transcendència que això té per a la seva persona i, sobretot,
per al seu poble.
D’altra banda, tot i que l'origen de la festa de Sant Antoni a
Manacor és secular, la seva recuperació vertadera, després de la
crisi identitària dels anys seixanta i setanta, és molt tendra.
L'autèntica eclosió de la festa manacorina es remunta, a tot
estirar, deu anys enrere. És així que, entre els santantoniers hi
ha molt de desconeixement de quins són els ritus tradicionals que
hi van lligats i, més encara, molt poca valoració d'aquest fet
tan transcendent. Sempre s'ha dit que per estimar s'ha de
conèixer. Els joves que viuen avui una festa recuperada més o
menys artificialment, ho fan molt sovint des del desconeixement
més pregon. Això, en principi, no hauria de ser obstacle perquè
la puguin viure amb passió i amb sinceritat. Els més grans han
d’ajudar els més joves a entendre la festa, a respectar-la i a
viure-la amb correcció i autenticitat. Així, s’han d’evitar
comportaments indecorosos dins l’església. I també s’ha d’ajudar
qui no conegui detalls que poden ser, si més no, hilarants, si
són mal interpretats. A les darreres Completes que vaig acudir
vaig sentir, per exemple, una adolescent que, amb tot el que li
donava la veu entonava la cançó a “aquest superbò dimoni”.
Cal repetir que, en certa manera, és indiferent ignorar l'origen
pagès i religiós de la festa si aquesta ens ajuda a sentir-nos
part d'una comunitat. Ara bé, sí que és imprescindible que els
qui viuen la festa l'entenguin, en coneguin cada racó i cada
esdeveniment i cada símbol, i les motivacions que puguin tenir.
El protocol de la festa manacorina ha sabut evolucionar i s'ha
sabut adaptar a la modernitat. Han estat triomfants les
incorporacions de l'assaig dels goigs o del carro de la colcada,
que a poc a poc també es va fent un lloc que va ser preponderant
ara fa mig segle. En el seu moment, també va ser enginyós el
camió per traslladar els dimonis de fogueró en fogueró durant la
revetla i els autocars que seguien la comitiva dimonial. Amb el
temps s'ha vist que els vehicles eren prescindibles i s'ha
retornat, amb notable èxit, a la volta a peu. En canvi, hi ha
hagut altres canvis no tan fàcils d'entendre. La massificació
dins l'església a l'hora de les Completes va provocar fa dos anys
que els goigs es cantassin abans de la missa. En la darrera
edició, la missa es va suprimir i es va passar a diumenge. És,
aquest, un fet del tot impensable, per exemple, a Ciutadella. Què
passaria si se suprimia la missa de Caixers? La pregunta no és
formulada en defensa d'un presumpte sentiment religiós, sinó
d'uns rituals que haurien de ser intocables. Modificar a la
lleugera el protocol de la festa és restar-li importància i
solemnitat. Un altre exemple d'això que explicam succeeix els
darrers a l'entorn de l'encesa del fogueró. Durant tot el dia, la
colla de dimonis ha estat acompanyada pels sonadors, els quals
amb guitarres, guitarrons i violins han menat el ritme de la
festa. Els instruments de vent no sonen fins a l'encesa del foc.
La banda municipal de música, vestida de gala, acompanya el cant
dels goigs dins l'església i, tot seguit, s'encamina cap a la
plaça de la Rectoria per trobar-se per primera vegada amb els
dimonis. L'espera sovint es fa llarga perquè, a banda dels
dimonis, hi han de comparèixer les autoritats i també l'escolà
major per encendre el foc. Durant aquesta espera, la banda sona
algun pasdoble o alguna peça de música popular per entretenir el
poble. Fa alguns anys, però, que també sona els acords de Sant
Antoni, encara que el foc no estigui encès. A parer nostre, es
tracta d'una actuació errònia, ja que un dels moments de màxim
esplendor de la festa s'esdevé quan el foc s'encèn, sonen els
vents de la banda municipal i els dimonis ballen per primera
vegada al voltant del foc.
Cal, per tant, intensificar la celebració de la festa. La primera
mesura que caldria prendre en aquest sentit seria la modificació
del primer ball així com s'entén ara. Buidar-lo de contingut
simbòlic fent, per exemple, que els dimonis ballassin amb la cara
destapada, o simplement vestits de carrer amb el picarol penjant.
És a dir, aportar-hi elements que anunciïn de qualque manera la
festa que se celebrarà al cap de pocs dies, però que no indiquin
que la festa ja ha començat, com sembla que passa ara. Es tracta
de ritualitzar i sacralitzar al màxim els fets festius dels dies
setze i desset, tota la resta ha de ser entesa com un simple
complement. Només així s'aconseguirà que la festa sigui viscuda a
partir dels sentits, de les sensacions, de les emocions. Caldrà,
però, un seny ordenador d'aquestes emocions, que aporti
racionalitat i coneixement, responsabilitat i transcendència.
Conten els majors de Manacor que, un temps, els dimonis feien més
por i també que els vestits dels dimonis i la careta del dimoni
gros eren guardats amb zel extrem pels seus responsables durant
tot l'any i que el respecte que tenien els manacorins per aquests
materials durant la festa era fora mida. Això sembla que avui es
troba a faltar. Cal aconseguir altra volta que aquesta marabunta
de gent que segueix la festa de manera endimoniada i passional
entengui també quins en són els símbols. Una festa només és gran
quan té un protocol clar, marcat, rigorós. Una festa improvisada
és una festa de barriada i punt.
El poble és l'amo de la festa, però no en el sentit de fer-la
anar cap allà on vulgui de manera capriciosa, sinó en el de
mostrar als més joves i als externs d'on ve, com s'ha de viure,
quins protocols la regeixen, quins mites la sostenen, quins són
els moments més emocionants. Una festa de participació activa
gairebé es fa tota sola, però per això necessita tenir una
tradició potent, continuada i que es perd en el pou del temps.
Dubtam que aquest sigui el cas de Manacor, que durant molts
d'anys ha viscut a la deriva aquesta festa. És per això que és
primordial que es faci una feina educativa intensa i
conscienciosa. Els majors han de saber renyar els joves, fora
por, quan aquests actuïn d'una manera que pugui pervertir la
celebració normal de la festa. Els santantoniers més pregons
s'han d'erigir en guardians i propagandistes de la festa alhora.
També ha de quedar clar, però, que allò que atorgarà prestigi a
la festa no és l'antiguitat de la tradició, sinó la fortalesa del
ritual.
3.1.4. Els foguerons i les beneïdes. La folklorització de la festa
Cal tenir present l'origen pagès de la festa i la distància cada
vegada més gran entre la celebració popular i el seu origen
primigeni. Podria passar que els santantoniers del futur
perdessin l'ànima de la festa, en definitiva no sabessin per què
la celebren. Explicarem més endavant per què és relativament poc
important que els santantoniers no siguin pagesos, ni s'hi
sentin, ni s'hi vulguin sentir encara que sigui només per un dia.
El santantoniers d'avui són urbanites i moderns. I viuen la festa
de manera autèntica, sense renunciar a gairebé res del que
marquen els preceptes santantoniers. Però és certament un risc
que cal tenir en compte el fet que la festa va néixer amb dos
puntals sobre els quals se sustentava: la devoció religiosa i la
pagesia. És també una obvietat que la pràctica catòlica perd
adeptes de manera exponencial a mesura que passen els anys i és
així que els joves d'avui viuen amb passió Sant Antoni però no
per dur-hi a beneir els animals ni perquè el sant els protegeixi.
Podria això afectar el futur de la festa?
Els organitzadors de la festa han insistit sempre a remarcar-ne
el caràcter pagès. Foguerons i carrosses són premiats si inclouen
motius pagesos en les seves composicions. Ja hem dit que això fa
que siguin els moments més folklòrics, de participació més
mediàtica, de la festa. Tanmateix, és una obvietat que els
foguerons, amb aquestes condicions, han aconseguit una notable
participació i són centenars les persones que participen en la
seva elaboració i milers les que els visiten a peu, en bicicleta
o en cotxe el dissabte de Sant Antoni abans de ser cremats. La
participació a les Beneïdes, en canvi, tot i que és concorreguda
no es pot qualificar de massiva. El repte, en aquest cas, és
clar: aconseguir una participació més concorreguda a les
beneïdes. Però com? La caiguda del sentiment religiós fa que
sigui molt poc probable que els ramaders i pagesos vulguin dur
els seus animals a beneir per salvar-los de qui sap quina pesta i
no sembla que una societat en la qual l'agricultura i la
ramaderia suposen un u per cent del producte interior brut pugui
tenir una festa pagesa de massiva participació.
Les festes de Sant Antoni d'Artà o de sa Pobla fan foguerons de
llenya. No hem de perdre de vista que l'origen de les pires
rituals dels solsticis d'hivern i d'estiu marca que les cremes es
fan per cremar andròmines i, a la fi, cremar tot allò de negatiu
que hi hagi hagut durant el darrer any. Així, podríem demanar-nos
quin sentit té cremar figures i composicions fetes a posta per a
l'ocasió. Els foguerons avui són ja una tradició consolidada. El
risc més greu que pateixen, però, rau en la competència generada
pel concurs. No hi ha any que no hi hagi protestes entre els
concursants pel veredicte del jurat.
On segurament es coneix més aquesta distància entre l'origen de
la festa i la seva celebració actual és a les Beneïdes. És per
ventura l'acte de la festa que menys s'ha sabut adaptar a la nova
era. Un dels motius pels quals passa això és que és tracta d'una
"festa de mirar", una festa "de participació mediàtica". I per
això és, en el sentit més pejoratiu del terme, folklòrica. Les
carrosses premiades habitualment són les que fan referència a
motius pagesos, les que descriuen i imiten més detalladament la
vida de fora vila, però una vida antiga, inexistent, perduda dins
el fondal dels anys. No ho dubteu: els pagesos que surten a les
beneïdes hi surten desfressats. I els pagesos d'avui descansen de
la dura tasca a ca seva. Per què no surten a les Beneïdes les
enormes guardes d'ovelles que encara resten a tot el municipi? I
per què no hi van les vaques? Per què no hi menen els porcs? I
per què es premia l'ús d'animals en comptes de tractors a l'hora
d'estirar les carrosses? Simplement, perquè les Beneïdes no han
pogut travessar l'ample llindar que hi ha entre allò que és
folklòric i allò que és popular, en el sentit de viu, de viscut.
Un símil prou gràfic que ho explica és el ball de bot: els anys
setanta, a la nostra comarca, va començar a recuperar-se el ball
de pagès. A cada ballada, els mestres feien una demostració
vestits a l'antiga, de pagesos, i després el ball s'obria al
públic. Avui el ball de bot està plenament recuperat i salvat.
Se'n pot fer un ús folklòric, com el que s'estila a moltes de
poblacions de la serra de Tramuntana i també a Palma, on encara
es fan demostracions amb vestits pagesos. Però també se'n fa un
ús popular, en què la gent, el poble, balla com una part més de
la seva vida quotidiana, amb el vestit de cada dia, perquè és un
fet viu, real.
De tots els reptes, el de les beneïdes és, sens dubte, el més
complicat, perquè unes beneïdes sense referència pagesa deixarien
de tenir cap sentit i, justament, la pagesia representa, avui, un
u per cent de l'economia illenca i europea en general. Encara que
fos mantenint aquestes imatges pageses, les beneïdes haurien
d'aconseguir augmentar l'índex participatiu. Se'ns ocorren ara
mateix dos exemples. El primer, el de la Colcada d'Artà, on els
joves que poquíssimes hores abans cantaven al sant durant tota
la nit, ara surten damunt el llom d'una bístia en el que senten
com la continuació de la festa. Per què, per exemple, no es poden
estructurar les beneïdes de manera que els dimonis hi cobrin més
protagonisme i els mateixos que seguien la festa la nit anterior
la puguin continuar el dematí?
Una altra de les mostres d'aquest trencament és la colcada.
Suprimida els anys cinquanta, no s'ha tornat a recuperar mai. És
cert que des de fa uns anys torna a sortir el carro de la
colcada, que ha encaixat bé dins la festa i n'és un element ja
indissociable. Però, i els animals, les bísties, on són? Estranya
que Manacor, amb una afecció tan pronunciada per l'hípica, no
hagi sabut incorporar una celebració com aquesta a la festivitat
de Sant Antoni. Desconec si aquest divorci pot tenir res a veure
amb la crisi patida els anys cinquanta explicada per Vives i
Serra així: "Una de les raons que s'han donat per explicar la
decadència de les Beneïdes en aquella època és la creixent afeció
a l'hipíca, i més concretament al trot, que hi havia a Manacor",
tot i que després ho matisen dient que "això no vol dir ni molt
manco que les beneïdes estiguessin a punt de desaparèixer per
culpa del trot".
Sempre hi ha hagut interrogants a l'entorn de les figures que es
col·loquen damunt els foguerons de Sant Antoni a Manacor.
Tanmateix, la tradició fa anys, dècades, que està consolidada.
També dura en el temps el concurs que hi fa associat. Els
foguerons han aconseguit moure col·lectius de gent molt
importants que col·laboren en la confecció i construcció de les
figures que han de ser cremades.
3.1.5. Modernització i democratització de la gestió de la festa
Un dels aspectes més controvertits per a alguns és el de la gestió de
la festa. Cal partir de dues premisses importants. La primera és que
la festa és del poble, i que, de cada dia més, és el mateix poble el
qui la fa i el qui en coneix tots els moments de ritualització. El
segon és que formalment qui organitza la festa és el Patronat de Sant
Antoni i no l'Ajuntament.
En aquest sentit, per tant, el Patronat té la funció de vetlar per
servar la rectitud de la celebració, de donar continuïtat a aquells
elements que funcionen i que tenen tradició que els avala i, en
canvi, bandejar aquells altres que no formin part de la festa.
Que la gent del Patronat ha fet una feina encomiable i desinteressada
durant tots aquests anys és un fet que està fora de tota discussió. I
pens també que el Patronat ha estat obert a l'entrada de noves
incorporacions que el modernitzassin i li aportassin una visió nova
de la festa. Ara bé, hi ha algunes qüestions espinoses que no crec
que ens hagi de saber greu tractar avui aquí:
La primera, qui decideix qui fa de dimoni? Quants d'anys dura un
dimoni? Hi ha models d'actuació diferents a cada poble. Fixem-nos que
a Pollença des de fa anys trien en eleccions qui fa de Joan Mas i qui
fa de Dragut. En la mateixa línia hi ha les Valentes Dones de Sóller,
que també són triades per elecció. Els Cossiers de Manacor són triats
a partir de l'assistència als assajos i de la demostració que ja
estan preparats per ballar, però a aquests balls hi pot anar tothom.
A Montuïri triaren uns cossiers nous no fa gaires anys. Són tots de
la mateixa generació i segurament ho seran durant una vintena d'anys.
A Artà fa molts d'anys que els dimonis són els mateixos.
La meva proposta en aquest sentit és desvincular la tria de qui balla
com a dimoni dels vincles de sang. És a dir: crear una comissió que
vetli pel ball (a l'estil dels cossiers) i quan hi hagi una baixa en
els tres dimonions, en Sant Antoni o en el baciner, cobrir-la amb la
persona que es consideri més indicada, però que això no hagi de venir
determinat pels vincles de sang. D'altra banda, pens que no cal
limitar la durada dels dimonis.
Una passa més enllà, que no la faig de manera tan segura, però que
pens que també s'ha de plantejar és la incorporació de la dona en el
paper de "dimoni". Tenc els mateixos dubtes que pugueu tenir molts de
vosaltres, però és molt clar que en una societat moderna no hi hauria
d'haver motius per fer que una dona no pugui ser mai dimoni. En
aquest sentit, cal destacar que la figura de dimoni és un paper, és
un símbol i que, com a tal, ha de poder ser encarnat per qualsevol
ésser humà. Si un home pot fer de dama en els cossiers de Montuïri,
per què una dona no pot encarnar el paper de dimoni, encara que
aquest sigui un símbol masculí?
Una altra qüestió és el paper de les autoritats. La festa és del
poble i per això hi és cabdal també la participació de la màxima
institució que el representa, en aquest cas, l'Ajuntament. Per això
no ens ha d'estranyar que el primer ball que es fa després de la
sortida de cal Baciner sigui el de davant la casa de la vila. Més
discutible, per exemple, és el privilegi que determinades persones
tenen de pujar a la Sala de Plens per veure'ls ballar. La sala
s'omple de familiars i amics dels polítics de torn, en una
demostració poc sana del valor de la nostra democràcia. En tot cas,
aquest moment hauria de ser per als polítics i els funcionaris que hi
volguessin ser presents.
D'altra banda, l'altre moment de protagonisme al qual la classe
política s'aferra amb dents i ungles és l'assistència a completes.
Amb l'excusa de la seguretat (ben raonable, d'altra banda),
l'organització deixat sense ocupar el passadís central. Això sí,
aquest passadís és aprofitat moments abans de començar les completes,
per fer-hi desfilar les autoritats, que solen rebre una sonora
esbroncada. No hi ha d'haver privilegis per a la classe política. Són
ciutadans com els altres i han d'assistir a completes com els altres.
En tot cas, si això fos massa mal de canviar, no costaria gens fer-
los entrar discretament per un portalet de darrere, i no ocasionar
aquesta humiliació per al poble.
3.2. Àngels
3.2.1 Els dimonisL’alliberament del “pes” religiós de la festa ha provocat que els
vertaders protagonistes de la celebració de Sant Antoni a Manacor
siguin els dimonis, i més concretament el dimoni gros. Justament
l’antagonista del patró venerat. No és dolent que els dimonis
tenguin aquest paper. Són, en definitiva, els grans animadors de
la festa, l’element aglutinador. Antigament ho era la fe, ara ho
és un antic símbol del mal reconvertit a animador sociocultural.
Els dimonis de Manacor no han de ser com els d’Artà, on la seva
participació és cabdal a l’hora d’engrescar els joves i no tan
joves.
Hi ha controvèrsia en aquest sentit: hi ha gent que critica
l’excés d’eufòria dels dimonis al balcó de l’Ajuntament. Mentre
d’altres reclamen més nervi en el ball o més arrambades a les
fadrines. Molts, dels dimonis, n’enyoren la por.
3.2.2. La volta dels fogueronsUn dels elements més sans de la festa és la volta dels foguerons.
És molt participat, té presència constant de la cançó i de la
glosa. Els joves en són els vertaders protagonistes. Els músics i
la xaranga l'animen constantment. La volta ha evolucionat de
manera positiva i ha tengut la valentia de suprimir un element
molt popular, com era la volta dels dimonis en camió i autocar, i
incorporar la volta a peu.
La força de la festa, a més, ha fet que els foguerons visquin
Sant Antoni de manera de cada vegada més autònoma i que el pas
dels dimonis hi sigui secundari.
3.2.3. La música i les cançons. La llenguaJa n'hem parlat més amunt. No es pot viure la festivitat de Sant
Antoni sense tenir un domini ampli de la llengua catalana. Això
pot ser vist com un risc però també ha de ser vist com un repte.
Si la festa és potent, seductora i generosa serà atractiva per a
qualsevol que s'hi acosti mínimament, per allunyat que estigui de
la nostra cultura. Aquest atractiu només es convertirà en
enamorament si el qui s'hi ha acostat aconsegueix participar-hi
activament. I això només ho podrà fer sentint les cançons en
català, entenent-les, cantant-les i, fins i tot, creant-les. És
per això que el refermament identitari del qual parlàvem més
amunt mostra un poble fort en les seves conviccions
diferenciadores, orgullós de ser qui és, convençut del seu origen
i, per tant, com diria el cantautor, també de la seva identitat.
Un poble que sap fer una festa atractiva és un poble atractiu. Si
aquesta festa aconsegueix, mal que sigui per dos dies, que qualcú
extern a l'ètnia catalana se'n vulgui sentir part, vol dir que
també el poble pot aconseguir, la resta de l'any, incorporar al
seu col·lectiu una gran part de la gent vinguda de fora. La resta
de mallorquins, aquest dia, volen ser manacorins. Els qui no són
de Mallorca, volen ser mallorquins. I els qui no parlen ni
entenen el català, el volen entendre i el volen parlar: volen ser
catalans.
3.2.4. Identitat versus origenÉs un fet inevitable el distanciament amb els dos referents
bàsics de la festa: la pagesia i la religió. Però això, atenent a
les teories de Bauman referenciades per Vives, no ens hauria de
preocupar. S'ha demostrat clarament que Sant Antoni, com
qualsevol altra de les festes de participació activa dels Països
Catalans i d'Europa en general, no sols pot sobreviure abandonant
aquests dos referents, sinó que pot renéixer i es pot consolidar
d'aquesta manera, en tant que fet identitari que el diferenciï de
la resta i el consolidi com a unitat. Però de quina identitat
parlam? En primer lloc d'una identitat manacorina. En demanar a
un manacorí qualsevol quina és la festa més important que tenim
la resposta serà: Sant Antoni. I sense dubte. Avui la celebració
està tan consolidada que els manacorins, després d'un període
d'autoafirmació interna, han començat a parlar-ne orgullosos als
externs, que han començat a comparèixer per veure de primera mà
com feim la festa i alhora per participar-hi com un santantonier
més. La identitat manacorina, per tant, es referma primer
internament i després externament. En segon lloc hem de parlar
d'identitat mallorquina. Els qui viuen la festa se senten
profundament mallorquins i saben que Sant Antoni a Manacor forma
part ja de l'imaginari festiu de l'illa, en companyia dels
d'Artà, la Pobla o Pollença, per anomenar els de més ressò. I
quan deim mallorquins volem dir, sense embuts, mallorquins
d'ètnia catalana, la tercera baula d'aquesta cadena identitària
forjada en el tombant entre els segles XX i XXI a la capital de
la comarca del llevant mallorquí. Només els pertanyents a l'ètnia
catalana poden entendre i viure la festa en tota la seva dimensió
cultural. Mallorquins, valencians, rossellonesos, menorquins,
gironins, castellonencs, barcelonins, formenterers: ells són els
qui poden participar en una festa que forma part del patrimoni
cultural català i que, a més, maneja, a tots els Països Catalans,
protocols semblants relacionats amb el foc, els dimonis i la
beneïda d'animals. En definitiva, Sant Antoni serà català, o no
serà. És del tot inimaginable, impossible, una festa de
participació activa i de tan alt component lingüísticocultural
com Sant Antoni i que no sigui catalana i en català.
3.2.5. Una festa del poble. Una societat sana i una veu contestatària
Hem parlat d'una festa de participació activa. I ho hem fet
referint-nos gairebé tot el temps a la volta que fan els dimonis
tant el dissabte de la festa, com el dia de la festa mateixa. Els
santantoniers segueixen la ruta dimonial cantant, fent
mamballetes, ballant fins i tot. També, òbviament, parlant,
cridant, bevent i estimant. Tots formen part de la comitiva. Tots
són indispensables perquè la festa sigui viva. I la festa és
indispensable perquè ells siguin feliços, perquè gràcies a ella
saben qui són com a col·lectiu. Hi ha un acte, a Manacor, que
pateix el llast de la folklorització: les beneïdes. Es tracta
d'una festa de participació mediàtica, sense mitges tintes. Les
autoritats presideixen l'acte. La banda municipal de música hi
acudeix vestida de gala. Hi ha un presentador amb micròfon. Els
participants reben un regal material. I, sobretot, hi ha més
públic (mudat per a l'ocasió, com toca) que no participants
actius. Es premia, a les beneïdes, l'animal més ben presentat, o
la carrossa més pagesa, o els vestits pagesos més fidels al
vestit tradicional de Mallorca. A la ruta dels dimonis, els
participants hi acudeixen vestits "de paisà", perquè és una festa
viva. A les beneïdes, ho fan a l'antiga, perquè és una festa que
es mor. El segon dels exemples fa referència al poble veí de Son
Macià. Allà les beneïdes no tenen concurs i els participants
únicament s'enduen un obsequi material, tots el mateix. Compten,
aquestes beneïdes, amb una valuosa participació juvenil, festosa,
espontània i crítica, que cerca la provocació, la riallada, amb
ironia i a voltes amb sarcasme. Aquests joves es vesteixen de
pagesos, però no a l'antiga, sinó com ho fan els pagesos d'avui.
L'explicació és senzilla: a Son Macià no hi ha tanta sensació de
folklorització simplement perquè viuen més de cara a fora vila
que no a Manacor. Per què, doncs, no se suprimeix el concurs de
les beneïdes i es fomenta la participació del jovent de manera
alliberada? Per què no se cerca una baula que uneixi el sentit
pagès de la festa amb la seva celebració actual? Són preguntes
que deixam en l'aire perquè estam convençuts que els responsables
de la festa ja fa molts d'anys que se les fan.
Tant Vives com Vicens fan referència explícita al caràcter
carnavalesc de la festa de Sant Antoni. En un moment de societat
sòlida, el carnestoltes era l’únic moment de l’any en què el
poble podia sortir del paper que li era assignat, i encara que
fos en to de befa festiva, qüestionar el poder establert. La
festa de Sant Antoni, entesa com a festa de participació activa
ha de donar veu al sentit crític del poble, ja no tant com a
oportunitat de contestació puntual i simbòlica, sinó com a
presentació activa i efectiva de la crítica.
Hi ha diversos exemples que s’hi relacionen: cada any, entorn del
concurs de foguerons, hi ha polèmiques. Són estranyíssimes les
vegades que un fogueró crític (de continguts satírics relacionats
amb el món polític, social o religiós) ha aconseguit el primer
premi. I per molt que els organitzadors s'entestin a combatre els
foguerons de missatge, sempre n'hi haurà. I per una raó molt
senzilla: una festa de participació activa parteix de l'actuació
lliure del poble, que, de manera molt natural s'expressa entorn
d'allò que el preocupa o l'afecta. Si és així, aquest repte es
bifurca en dues direccions contraposades. La primera, que
l'organització de la festa assumeixi com a propis, naturals i
normals els foguerons amb missatge crític i no els penalitzi per
això. I la segona, que la festa tendeixi al refermament actual
de la participació activa i, per tant, sorgeixin foguerons
espontàniament, dins o fora del concurs, que manifestin de manera
desimbolta i lliure els pensaments o les crítiques dels qui els
han fets.
També Vives i Serra parlen dels "intents de domesticació de la
festa" durant la dictadura franquista. Creim que les beneïdes
manacorines, en certa mesura, podrien ser hereves d'aquestes
malèvoles accions. A Manacor, les beneïdes són compostes,
correctes, ordenades, formals i oficials. I tot i que els
estirabots i les protestes són seguits amb humor i amb atenció
pels assistents no hi són un fet habitual. Donar veu al poble en
un acte com aquest podria esdevenir el camí correcte per assolir
el repte marcat. Son Macià n'és, segurament, el millor exemple.
És cert que els macianers viuen molt més de cara a fora vila que
no els manacorins, però així i tot han aconseguit que els seus
joves, tendents a abandonar l'activitat agrària, participin a les
beneïdes i que les facin entretengudes, dinàmiques i, sobretot,
populars. A Son Macià, a més, no hi ha concurs i, tanmateix, la
participació no se'n ressent. És cert, les beneïdes són una part
de la festa que ens ajuda a entendre d'on venim i per què se
celebra la festa, però, repetim, si deixam que la distància entre
el nostre origen i la nostra realitat es faci massa gran les
beneïdes acabaran de perdre el poc sentit que encara els queda.
Altres mostres de l'actitud crítica del poble expressada durant
les festes poden ser les de rebuig a la presència de determinades
autoritats relacionades amb la corrupció política. És cèlebre la
Colcada en què el poble acompanyà les autoritats, encapçalades
per l'aleshores conseller d'Interior José María Rodríguez amb
crits de "Hoy es lunes y estoy en mi despacho" o "Els corruptes
no van a completes". Sabem que hi va haver una repolsa per als
impulsors d'aquesta iniciativa. Amb repolsa o sense, l'autoritat
santantoniera (política o protocol·lària) no podrà aturar mai les
ànsies de protesta del poble durant les festes, que esdevenen
escenari natural de publicació del sentiment de tot un poble.
Finalment, la classe política sempre vol apuntar-se al cavall
guanyador. És per això que s'aproxima a la festa, s'hi identifica
i se la intenta apropiar com a mèrit. Discutim amb tota la nostra
energia el paper que fan els polítics durant les completes com ja
hem dit més amunt.
Antoni Vives també ha parlat de la importància de la festa com a
dinamitzador social, "a través de lespràctiques d'integració
social que encara s'hi donen, el poble de Manacor s'ha constituït
i s'ha reproduït com a subjecte social que incideix activament en
la història a través de la seva agència col·lectiva". En aquest
sentit, Vives es refereix a les manifestacions per a la
construcció d'un hospital comarcal a Manacor l'any 1987.
Vives afirma que "les festes de Sant Antoni poden ser vistes com
un assaig de mobilització col·lectiva anual, com un entrenament
que permet donar una resposta ràpida davant problemes comuns a
tota la població de Manacor, i és clarament un indicatiu de la
vitalitat de què gaudeix la societat manacorina com a subjecte
històric.
És aquí on Vives arriba a qüestionar les tesis de Bauman: ja no
parlam d'una identitat d'usar i tirar, atès que "les identitats
col·lectives sorgides del reviscolament identitari de les
darreres dècades no són identitats buides sense cap funcionalitat
social".
4. ConclusióVolem una festa popular, que defugi el folklorisme. Volem una
festa que engresqui. No volem una festa que mostri. No volem
mirar. Volem participar. Per ser popular, indefugiblement, la
celebració s'ha d'adaptar a la modernitat, tant pel que fa a l'ús
de les noves tecnologies, com als usos normals de cada època.
Això, però, no ha de suposar un trencament dels rituals que tanta
de feina ha duit consolidar. El dia que els joves pensin que
"Sant Antoni és una cosa de vells" la festa serà morta. Per això,
tampoc l'hem de voler conservar a qualsevol preu, perquè les
festes no es conserven, sinó que, simplement es fan. Hem de tenir
una festa segura, on l'eufòria se sàpiga complementar amb el
coneixement i el civisme. Es tracta d'un repte complicat, aquest,
perquè està directament relacionat amb la caiguda de valors que
pateix la nostra societat i també amb la pèrdua de referents
educatius i vitals per part dels joves, que deixen d'emmirallar-
se en els majors encegats per l'ardent sol juvenil. Finalment,
volem tornar a incidir en la importància del fet identitari de la
festa, que actua com a element aglutinador i integrador alhora,
en tant que estableix els fonaments de la nostra manacorinitat,
de la nostra mallorquinitat i, a la fi, de la nostra catalanitat.
En aquest sentit, us llegesc un fragment de l'aportació d'Antoni
Gomila al llibre que edità el patronat de Sant Antoni fa uns
anys:
"En les nostres mans està decidir si continuam celebrant o no Sant Antoni. Si pensau que sí perquè és un dia que us podeu engatar com qualsevol altre dissabte només que canviant el pasquí de l'entrada del bar "avui festa jb-xupitos a 1 euro" pel de "Viernes 16, avui festa de Sant Antoni-camisetes a 12 euros", no heu entès res. Contribuireu a la desfeta de la nostra societat. Si pensau que heu de ser a cal Baciner a tal hora, i a completes a tal altra, i sabeu les cançons i compreneu la festa en el seu sentit ampli, i pensau que els valors d'ecologia, cultura i societat han de marcar el futur d'aquesta comunitat que és la nostra, ara ja ens podem dir nació, benvinguts. Tot això mereix una festa, i per molts d'anys".