XAVIER DE MAISTRE

VIATGEAL VOLTANT DE LA MEVA CAMBRA

TRADUCcrÓ DE RAFEL PATXOT l JUllERT

BARCELONA

BIBLIOTECA POPULAR DE «L'AvENÇ»

NOTA DEL TRADUCTOR

Cal tellir algulls anteredcnts pera ml/irtota l'intenció de rerts rapitol.' d'aquesta obra,així com pera explicar-se la jJarada sobtosaque clou el llibre.

En Xavier de Maistre llasqué a Cham­bel] (Savoia) l'auy 176}.

Entra a l'exercit i passà la joueuesa ellles guarnirions del Pial1lont.

Estant de servei a Alexandria (Italia)tingué Ull desafiament a conseqümr;a del qualarrestMm el jove oficial. Llm'Ors j'l/! quanagafà la ¡Jloma pera matar el temps i escriglu;el seu primer llibre: Viatge al voltant dela meva cambra. L'ai.yec¡7Il1cllt de l'arrestdcterminà I final sobtós del llibre.

6 Nota del Traductor

Quan la Savoia s'uní a la França, en

1792, el nostre autor cnidI, a l'exercit aw­

triac, i més r¡¡davant, l'any 1799, anà a

Russia. No volent-lo adlllelre r¡¡ l'exercit

rus) tingué de guanyar-sc la vida fent de

pintor) per cert am poca fortuna.

El seu germà gran) En Josep Maria)

Comte de Maistre) el tragué de l'estretor que

passava obtenj¡zt que l'ocupessin en el depar­

tame1lt de Marilla de Sant Petersburg.

De llavors ençà millorà ra¡Jida1lle1lt. Féu

les campanyes del Caucas: fou 1l01lle1lat ge­

neral) i després se n11l11era amb Ullil dama

d'honor de l'elilperat riu.

A lIlés d'obres !iteraries) n'esCligué algu­

nes de química.Morí a Sallt Petenburg l'any 1852.

CAPITOL I

Q UE n'es de gloriós començar una novavia, i d'aparèixer tot d'un cop, en el

món savi, amb un llibre de descobriments ala mà, lo mateix que una cometa inesperadaguspireja en l'espai!

No; jo no guardaré pas més el meu llibreili pet/o: ací I teniu, cavallers: llegiu. Heemprès i executat un viatge de quaranta-dosjorns al voltant de la meva cambra. Les ob­servacions interessantes que hi he fetes i elplaer continu que he sentit per tot el camí,me feren desitjar publicar-Jo; la certesa d'es­ser util m'hi ha decidit. El meu cor té unasatisfacció inexpressable quan penso amb elnombre infinit de malhaurats als quals jooferesc un recurs segur contra l'enlleiment iun endolciment pera ls mals que ells patei­xen. El goig que fa de viatjar en la propria

8 X. de Maistre

cambra està a redós de la gelosia inquietadels homes: es independent de la fortuna.

En efecte, ¿hi ha cap esser prou desgraciat,prou abandonat, pera que no tinga ni un recóon pugu i retirar-se i amagar-~e de tot-hom?Veus-ací tots els preparatius de viatge.

Jo sóc segur de que tot home sensat adop­tarà I meu sistema, qualsevol que sia I seucaracter i sia I que sia I seu temperament: jasia avar o prodic, ric o pobre, jove o vell, naten la zona torri da o vora I pol, pot viatjarcom jo; es a dir, que en la familia immensadels homes qui formiguegen dessobre la su­perficie de la terra no n'hi ha pas un sol-unsol (s'entén d'aquells qui habiten cambres)­qui pugui, després d'haver llegit aquest llibre,refusar la seva aprovació a la nova manera deviatjar que jo introduesc en el món.

CAPITOL Il

Podria començar l'elogi del meu viatgedient que no m'ha pas costat res. Aquest puntmereix atenció. Vet-el-ací de bon comença­ment, alabat, festejat per la gent d'una mit­jana fortuna. Hi ha una altra llei d'homesrespecte ls quals encara té més segur un bonaculliment, per aquesta raó mateixa que no

Viatge al voltant de la meva cambra 9

costa res. Doncs, respecte de qui? ¡ ara? Hopregunteu? Es respecte la gent rica. D'altrabanda, quin recurs no es pera ls malaltsaquesta manera de viatjar! No tindran pas detémer lïntemperi de l'aire i de les estacions,Pera ls covards, seran a cobert dels lladres; notrobaran precipicis ni barrancs. Milers de per­sones qui abans de mi no havien pas gosat,d'altres qui no havien pogut, d'altres, en fi,qui no havien pas pensat de viatjar, s'hi deci­diran am b el meu exem ple. L'esser el mésindolent no s'atreviria a posar-se en camí ammi pera procurar-se un plaer que no li cos·tarà cap pena ni diner? Coratge, doncs! l\Iar­xem. Seguiu-me tots vosaltres que una mor­t¡flcació de l'amor, un oblit de l'amistat retéen la vostra cambra, lluny de les petiteses ide la perfidia dels homes. Que tots els mal­hau rats, els malalts, els enutjats de l'universme segueixin! Que tots els peresosos s'alcinen massa! ¡ vosaltres qui rumieu en el vostreesperit projectes sinistres de reforma o de re·tirament per causa d'alguna infidelitat; vosal­tres qui, en un salonet, renuncieu an el mónpera tota la vida; amables anacoretes d'unavetllada, veniu també: creieu-me, deiXl'uaq uestes iJees negres; vasal tres perdeu uninstant pera I plaer, sense guanyar-ne un perala saviesa; digneu-vos acompanyar-me en el

10 X. de Maistre

meu viatge. Caminarem a petites jornades,rient, pel camí, dels viatgers qui han vistRoma i Paris. Cap obstacle ns podrà deturar,i, lliurant-nos alegrement a la nostra imagi­nació, la seguirem per tot arreu on li plauràd'emmenar-nos.

CAPITOL III

Hi ha tanta de gent curiosa en el món!Jo sóc convençut de que s voldria saber

perquè I meu viatge al voltant de la mevacambra ha durat quaranta-dos jorns enllocde quaranta-tres o de qualsevol altre espai detemps; emperò, com voldrieu que ho expli­qués an el llegidor, essent així que ni jo ma­teix ho sé? Tot lo que puc assegurar es que,si l'obra es massa llarga pera I seu gust, noha pas dependit de mi fer-la més curta: totavanitat de viatger a la banda, jo m fóra con­tentat amb un capitol. Es veritat que jo eraen la meva cambra am tot el plaer i el diver­timent possible; emperò, ai! que no era pasamo de sortir-ne a la meva voluntat: adhuccrec jo que, sense l'intervenció de certes per­sones influientes qui s'interessaven per mi, ipera les quals el meu agraiment no es pas aca­bat, jo hauria tingut lleure de fer sortir un

Viatge al voltant de la meva cambra II

in-folio, de tant que eren disposats al favormeu els protectors qui m feien viatjar en lameva cambra.

I, no obstant, llegidor raonable, mireu sin'anaven d'errats aquells homes, i entengueubé, si podeu, la logica que vaig a exposar-vos.

¿Hi ha res de més natural i de més just quetallar-se I coll mutualment amb algú qui ustrepitja per inadvertença o bé qui deixa anaralguna expressió picanta en un moment dedespit, del qual es causa la vostra impruden­cia, o bé, en fi, qui té la desgracia d'agradar ala vostra dama?

Se va a un prat, allà, com Nicol ftia ambt:I Burgès gentilhome, se prova de tirar quartaquan ell para terça; i, pera que la venjançasia segura i completa, se li presenta I pit des­cobert, i s corre perill de fer-se matar pel seuenemic a fi de venjar-se d'el\. Ja veieu que nohi ha pas res de més conseqüent, i, no obs­tant, trobareu gent qui desaprova aquellalloable usança.

Emperò lo que es tant conseqüent com totlo restant, es que aquestes mateixes perso­nes qui la desaproven i qui volen que se lamiri com una falta grave, tractarien encaramés malament an aquell qui refusés de come­tre·la. Més d'un malhaurat, volent-se confor­mar am llur opinió, ha perdut la seva reputa-

12 X. de Maistre

ció i el seu empleu; de manera que quans'escau la dissort de tenir lo que sen diu unassumpte, no s faria pas ma/amen t de fer-ho ala sort pera saber si cal acabar-lo seguint leslleis o bé seguint l'usança; i com que les lleisi l'usança són contradictories, els jutges po­drien també fer a daus la llur sentença.

I probablement es així mateix una decisiód'aquest genre que cal cercar pera explicar elcom i el per què I meu viatge ha durat qua­ranta-dos jorns justos.

CAPITOL IV

La meva cam bra es situada sota I q uaran­ta-cinquè grau de latitut segons les mides delpare Beccaria; la seva direcció es de llevant aponent; forma un carrat llarg que té trenta-sispasses de vol, rasant la murada de ben apropoEl meu viatge, no obstant, ne contindrà més,car sovint la travessaré de llarg i de travers, obé diagonalment, sense seguir cap regla nimetod. També faré zig-zags i descriuré totesles ratlles possibles en geometria, si de per casn'hi ha necessitat. No m'agrada pas la gentqui es tant senyora dels llurs passos i de lesllurs idees, que diu: Avui.faré tres ¡)isites, es­criuré quatre l/elres i acabaré aquesl Ireball

Viatge al voltant de la meva cambra [3

que he començat. La meva ànima es talmentoberta a tota mena d'idees, de gustos i de sen­timents; ella reb tant avidament tot lo que spresenta L'O I per què ls refusaria ls goigs quesón esbarriats pel camí dificil de la vida? Sóntant rars, tant clars, que caldria esser boigpera no aturar-se, i adhuc d;ixar el camí peracullir tots els que són al nostre encalç. Permi no n'hi ha pas cap de tant atractivol comseguir les idees per la petja, lo mateix que Icaçaire persegueix la peça, sense afectar detenir cap ruta.

També, quan viatjo en la meva cambra,rares voltes seguesc una ratlla dreta: vaig dela meva taula vers un quadro que es posat enun recó; d'allà men vaig obliquament peraanar a la porta; emperò, encara que al comen­çar el meu intent sia ben bé d'anar-hi, si trobopel camí la cadira de braços, no faig pas com­pliments, i m'hi assec tot seguit. Es un mobleexcellent una cadira de braços; sobre tot esde la més gran utilitat pera un home medi­tatiu. En les llargues vetlles d'hivern, a vol­tes es agradós i sempre prudent d'estirar-s'hitovament, lluny del brugit de les assambleesnom brases. Un bon foc, llibres, plomes:quants de recursos contra l'enemic! I adhucquin plaer d'oblidar els seus llibres i les sevesplomes pera espavilar el foc, donant-sc a una

14 X. de Maistre

dolça meditació, o bé arreglant algunes rimespera alegrar els vostres amics! Les hores llis­quen llavors sobre de vosaltres i cauen en si­lenci dintre l'eternitat, sense fer-vos sentir elllur trist passar.

CAPITOL V

Després de la cadira de braços, marxantvers al nord, se descobreix el meu llit, po­sat an el fons de la meva cambra i queforma la perspectiva més agradosa. Es situatd'una manera molt encertada: els primersraigs del sol vénen joguiners entre les mevescortines. Jo ls veig en les belles diades d'estiucom s'avancen seguint la murada blanca, amida que I sol s'aixeca; els olms que són da­vant la meva finestra ls destrien de mil mane­res i els fan balancejar sobre I meu llit decolor de rosa i blanc, que escampa de tots cos­tats una llum encisadora per llur reflexió.Sento 1 xerroteig confós de les aurenetes ques'han fet mestresses del teulat de la casa id'altres aucells que viuen en els olms; alesho­res mil idees rialleres ocupen el meu esperit;i, en l'univers enter, ningú té un despertartant agradós, tant tranquil com el meu.

Regonec que m'agrada fruir aquests dolços

Viatge al voltant de la mel)a cambra 15

instants, i que jo allargo sempre, tant comes possible, el goig que trobo meditant en ladolça tebior del meu llit. Que hi ha cap teatreque presti més a l'imaginació, que despertiidees de més tendresa, que I moble on jom'oblido de vegades? Modest llegidor, no usespanteu pas; emperò, que no podria, doncs,parlar de la felicitat d'un aimador qui estrenyper primera volta en els seus braços una mu­ller virtuosa? Goig inefable, que la meva malasort me condemna a no tastar mai! Que no espas en un llit ant una marc, ubriaga de joiaper la naixença d'un fill, oblida ls seus dolors?Es allà que \s plaers fantastics, fruit de l'ima­ginació i de l'esperança, vénen a neguitejar­nos. En fi, es en aquest moble deliciós quenosaltres oblidem, durant una meitat de lavida, els mals-de-cap de l'altra meitat. Empe­rò, quina colla de pensaments agradables itristos s'agambolen ensems en el meu cer­vell! Barreja extranya de situacions terriblesi delicioses!

Un llit ens vel! naixer i ens veu morir; esel teatre variable on la gènera humana repre­senta per torn drames interessants, farses risi­bles i esfereidores tragedies. Es LI n breçolguarnit de flors; es el trono de l'amor; es unsepulcre.

16 X. de Maistre

CAPITOL VI

Aquest capitol no més es, absolutament,pera ls metafisics. Va a fer molta de llum so·bre la natura de ¡'home: es el prisma arn b elqual sc podran analisar i descomposar les fa­cultats de l'home, separant la potença animaldels raigs purs de l'intelligença.

Me fóra impossible d'explicar com i perquè vaig cremar·me ls dits en els primers pas­sos que vaig fer començant el meu viatge,sense explicar, amb el més gran detall, an e'llegidor, el meu sistema de l'ànima i de la bestia. Aquest descobriment metafisic, d'altribanda influeix talment en les meves ideesles meves accions, que seria molt dificil d'en·tendre aquest llibre si jo no n donava la claLal començament.

Me som adonat, per observacions diverses,que l'home es composat d'una ànima i d'unabestia. Aquests dos essers són absolutamentdistints, emperò talment encaixats l'un dintrel'altre, o l'un sobre l'altre, que cal que ¡'ànimatinga certa superioritat sobre la bestia peraesser en estat de fer·ne la distinció.

M'ensenyà un vell professor (es del méslluny que m recordi) que En Plató anomenavala materia l'altre. Està molt bé; emperò a mi

ViatRe al1Joltant de la meva cambra [7

m'agradaria més donar aquest nom per excel­lença a la bestia que es junyida a la nostraànima. Es realment aquesta substança que esl'altre i que ns fa parterir d'una manera tantextranya. A l'engròs se veu bé que l'home esdoble; emperò es, diuen, perquè es composatd'ànima i de cos; i s'acma an aquest cos deno sé quantes de coses, ben Illal a proposit se­gurament, car es tant incapaç de sentir comde pensar. Es am la bestia que cal haver-se­Ies, am b aq uest esser sensi ble, perfectamentdistint de l'ànima, veritable individu, que téla seva existença separada, els seus gustos, lesseves inclinacions, la seva voluntat, i que noes superior als altres animals sinó perquè esben educat i proveit d'orguens més perfectes.

Cavallers i dames, sigueu-ne orgullosos dela vostra intelligença tant com voldreu, em­però malfieu-vos molt de l'altre, sobre totquan sou ensem ble!

He fet no sé quantes d'experiences sobre¡'unió d'aqueixes dues criatures heterogenies.Per exemple, he reconegut clarament que l'à­nima s pot fer creure per la bestia, i que,per una enutjosa inversió, aquesta ben sovintobliga l'ànima a obrar contra I seu grat.En les regles, una té I poder llegislatiu i l'al­tre I poder executiu; més aquests dos po­ders se contrarien sovint. El gran art d'un

2

18 X. de Maistre

home de geni es saber criar bé la bestia, a fide que pugui anar sola, mentre que l'ànima,deslliurada d'aquesta penible companyia, potelevar-se fins al cel.

Emperò, s'ha d'aclarir això amb un exem­ple.

Quan vosaltres llegiu un llibre, cavallers, ique una idea més agradosa entra tot d'un copa l'imaginació, la vostra ànima s'hi aficionadesseguida i oblida I llibre, mentre que ls vos­tres ulls segueixen maquinalment els mots iles ratlles; acabeu la plana sense entendre-la isense recordar-vos de lo que haveu llegit. Açòve de que la vostra ànima, havent ordenat ala seva companya que li fes lectura no l'hapas avisada de la curta absença que anava afer; de manera que l'altre seguia la lectura,que la vostra ànima ja no escoltava.

CAPITOL VII

Allò no ho trobeu pas clar? Veus-ací unaltre exemple:

Un jorn, a l'estiu passat, jo m posava encamí pera anar a la cort. Tot el matí quehavia pintat, i la meva ànima, com plavent-semeditant sobre la pintura, deixà I carrec a labestia de transportar-me cap al palau del rei.

Viatge al voltant de la meva cambra [9

«Quin art sublim es la pintura I-pensavala meva ànima. -Feliç aquell que l'espectaclede la natura ha commogut, qui no es pasobligat de fer quadros pera viure, qui no pin­ta pas unicament pera passa-tem ps, sinó que,corprès de la majestat d'una fisionomia bellai dels admirables jocs de llum que s fon enmil tintes sobre la cara humana, assaja en lesseves obres d'apropar-se an els sublims efectesde la natura! Feliç també I pintor que ¡'amordel paisatge se ¡'emporta en passejades solita­ries, qui sab expressar sobre la tela I sentimentde tristor que li inspira un bosc fosc o unacampinya deserta! Les seves produccions imi­ten i reprodueixen la natura; crea mars novesi negres baumes desconegudes del sol; a laseva ordre, verls boscatges surten del no-res,l'azur del cel se renecta en els seus quadros;coneix l'art de moure l'aire i de fer udolar latempesta. Altres vegades ofereix a ¡'ull de ¡'es­pectador encisat les campanyes delicioses del'antiga Sicilia; se veuen nimfes fugint esma­perdudes, a travers dels canyers, persegui­des per un satir; temples d'una arquitecturamajestuosa enlai ren el 11 ur fron t soperb perdessobre I bosc sagrat que ls envolta; l'ima­ginació s'esgarria en les rutes silencioses deaquest país ideal; llunys blavencs se confo­nen amb el cel; i el paisatge tot enter, repe-

20 X. de Maislre

tint-se dintre les algues d'un riu tranquil,forma un espectacle que cap llengua pot des­criure.» Mentres la meva ànima feia aqueixesreflexions, l'altre feia sa via, i Déu sab ontanava! En comptes .d'anar-sen a la cort, comella n'havia rebut ordre, decantà talment versl'esquerra, que al moment que la meva àni­ma l'aconseguí, ja era a la porta de madonade Haut-castel, a mitja milla del palau reial.

Deixo pensar an el llegidor lo que hauriasucceit si fos entrada tota sola a casa una damatant bella.

CAPITOL VIII

Si bé es agradós de tenir una ànima des­lligada de la materia fins a fer-la viatjar totasola quan se creu a proposit, aquesta facultattambé té ls seus inconvenients. An ella dec,per exemple, la cremada de que he parlat enels capitols precedents. Ordinariament la mevabestia té l'encarrec d'enllestir l'esmorzar: esella que fa torrar el pa i el talla a llesques. Elcafè I fa molt rebé, i adhuc ben sovint el prensense que la meva ànima se n'adoni, a menysque aquesta se diverteixi guaitant-la com tre­balla; emperò açò es rar i molt dificil d'exe­cutar; car es molt senzill, quan se fa qualse-

Viatge al voltant de la meva cambra 21

vulga operació mecanica, de pensar en altrescoses; en cambi, extremament dificil de guai­tar-se obrar, diguem ho aixi; o, pera expli­car-me seguint el meu sistema, d'emplear laseva ànima en examinar la marxa de la sevabestia, i de veure-la treballar sense pendre-hip3rt, Aquesta es la més sorprenenta habilitatmetafisica que l'home pugui executar.

Jo havia ajegut els molls sobre les brasespera fer torrar el pa; i u na estona després,mentres la meva ànima viatjava, vet-ací queuna rabaça encesa cau sobre I caliu: la mevapobra bestia allargà la mà cap als molls i vaigcremar-me ls dits.

CAPITOL IX

Crec haver desenrotllat prou les mevesidees en els capitols precedents pera fer ru­miar al llegidor i pera posar-lo en condicionsde fer descobriments en aquesta orillantavia: no podrà pas menys d'esser content desí mateix si arriba un jorn a saber fer viatjarla seva ànima tota sola; el goig que aquestafacultat li procurarà compensaran altramentels quiproquoque n podrien resultar. ¿Hi hacap goig mé, afala¡¡.ador que l'aixamplar aixíla seva existença, d'ocupar la terra i el cel tot

22 X. de Maistre

a l'hora, i de doblar, diguem-ho així, el seuesser? El desig eternal, i jamai satisfet del'home, que no es d'augmentar la seva potençai Ics seves facultats, de voler esser allà on no espas, de recordar el pas'at i de viure en el per­vindre? Ell vol comandar els exèrcits, presidirles academies; vol esser adorat de les dònesbelles; i, si posseeix tot això, allavors li requenels camps i la tranquilitat, i enveja la jaça delspastors: els seus projectes, les seves esperances,s'encallen séns treva en les malhaurances realsencastades a la natura humana; no sabria pastrobar la felicitat. Un quart d'hora de viatgeam mi li n'ensenyarà I camí.

Eh! Per què no deixa a l'altre aquestsmals-de-cap miserables, aqueixa am bició queel tormenta? Vine, pobre malhaurat, fes unesforç pera rompre la teva presó, i de dalt delcel on vaig a conduir-te, d'entremig de lesorbites celests i de l'em pireu, guaita la tevabestia, varada en el món, córrer tota sola lacarrera de la fortuna i dels honors; mira amquina gravetat camina per entre ls homes: lagentada s'aparta am respecte, i, creu·me, nin­gú s'adonarà de q uc es tota sola; es la méspetita taleia de la corrua entremig de la qualse passeja, el saber si ella té una ànima o no,si ella pensa o no. Mil dònes sentimentalsl'estimaran am furor sense adonar-sen; adh uc

Viatge al voltant de la meva cambra 23

pot enlairar-se, sense l'ajuda de la teva ànima,

als més alts favorsia la més gran fOltuna. En

un mot, que no m'extranyaria pas gens si, a

la nostra tornada de l'empireu,la teva ànima,

entrant a casa seva, se trobés dintre la bestia

d'un gran senyor.

CAPITOL X

Ara no aneu pas a creure que en lloc de

tenir paraula fent la descripc:ò del meu viatge

al voltant de la meva cambra, jo m'esgarrio

pera sortir del pas: vos errarieu del tot, car el

meu viatge continua realment; i, mentre que

la meva ànima, recullint-se sobre sí mateixa,

recorria, en el capital precedent, les marrades

tortuoses de la metafisica, jo era en el ba ¡an­

d, sobre I qual m'havia estirat, de manera

que ls seus dos peus de davant eren aixecats

a dos dits de terra; i, tot gronxant-me a la

dreta i a la esquerra. i guanyant terrer, in­

sensiblement era arribat fins a la vora de la

murada. Es de la manera que viatjo quan no

tinc pressa. Allà, la meva mà havia agafat

maquinalment el retrat de madona de Haut­

caste!, i ¡'altre s'entretenia a treure la pols que

la cobria. Aquella feina li donava un plaer

tranquil, i aquest plaer se feia sentir en la

X. de Maistre

meva anIma, encara que ella fos perduda enles vastes planes del cel; puix es bo de remar­car que, quan l'esperit viatja així en l'espai,sempre .resta depen:Je!1t dels sentits per nosé quin lligam s.ecret; de manera que, sen­se destorbar-se de les seves ocupacions, potpendre part en els goigs tranquils de l'altre;emperò si aquest plaer creix fins a cert punt,o si ella es sorpresa per algun espectacle ines­perat, l'ànima tot seguit retorna an el seu llocam la pressa del llamp.

Es lo que va succeir-me mentre netejava Ire tra 1.

A mida que I drap aixecava la pols i feiasortir rulls de cabells rossos, i la garlanda deroses am la qual són coronats, la meva ànima,desde I sol on s'era transportada, sentí unalleugera frisança Je cor i compartí simpatica­ment la fruició del meu cor. Aquesta fruiciódevingué menys confosa i més viva quan eldrap, d'un sol cop, descobrí I front radiantd'aquella encisadora fisonomia; la meva àni­ma fou a punt de deixar el cel pera gaudirl'espectacle. Més encara que havés estat enels camps Eliseus, encara que havés assistit aun concert de querubins, ella no hi fóra pasrestada mig segon, quan a la seva companya,prenent sempre més d'interès en la seva obra,se li acudid'agafar una esponja mullada que li

Fiatge al voltant de la mel'a cambra 25

oferia i de posar-la tot d'un cop sobre les cellesi els ulls, sobre I nas, sobre les galtes, sobreaquella boca,-ah, Déu meu! el cor me bate­ga, -sob,'e la barba, sobre I pit. Fou qüestiód'un moment. Tota la figura semblà renàixeri sortir del no-res. La meva ànima s precipi­tà del cel com un estel que cau; va trobar al'altre en una extasi encantadora i conseguíaugmentar-la prenent-hi part. Aquella silua­ció singular i imprevista feu esvair pera mi I'emps i l'espai Un instant vaig existir en el)assat, i vaig rejovenir contra l'ordre de la,ntura. Sí; vet-el allà, aquella dòna adorada;es ella mateixa; la veig com somriu; va aparlar pera dir-me que m'estima. Quin mirar!Vine, que jo t pugui estrènyer sobre I meucor, ànima de la meva vida, la meva segonaexistença! Vine a com parti r la meva u bria­guesa i la meva felicitat! Aquel moment foucurt, emperò fou encisador; la freda raó bentost reprengué I seu imperi, i en l'espai d'unaullada vaig envellir un any enter; el meu cordevingué fred, glaçat, i vaig trobar-me a ni­vell am la colla dels indiferents qui pesen so­bre I globo.

X. de Maistre

CAPITOL XI

No cal pas avençar res sobre ls esdeveni­

ments: la pressa de comunicar an el llegidor

el meu sistema de l'ànima i de la bestia m'ha

fet abandonar la descripció del meu llit més

aviat de lo que devia; quan l'hauré acabada,

rependré I meu viatge a l'indret on l'he inter­

romput en el capitol precedent. Solament

us demano que us recordeu de que ha vern

deixat la meitat de mi mateix aguantant el

retrat de madona de Haut·castel a la vora

de la murada, a quatre passes del meu des­

paig. Jo havia oblidat, parlant del meu llit,

d'aconsellar a tot-hom qui pugui, de tenir un

llit de colorde rosai blanc: es ben cert que ls

colors inf1ueixen sobre nosaltres fins al punt

d'alegrar·nos o d'entristir-nos, segons els llurs

matisos. El rosat i el blau són dos colors con­

sagrats an el plaer i a la felicitat. La natura,

donant-los a la rosa, li ha presentat la corona

de l'imperi de Flora; i quan el cel vol prego­

nar una bella diada al món, colora les nuvo­

lades amb aquest tint encisador a la sortida

del sol.Un jorn nosaltres pujavem arn treballs se­

guint un corriol sobtat; l'amable Rosina era

endavant; la seva agilitat li donava ales: nos-

Viatge al voltant de la meva cambra 27

altres poc que podiem seguir-la. Tot d'un cop,arribant a dalt d'un turonet, ella s gira enversnosaltres pera pendre halè, i somrigué de lanostra catxassa. Jamai potser els dos colorsdels quals faig l'elogi havien triomfat així.Les seves galtes inflamades, els seus llavis decorall, les seves dents brillantes, el seu coll dealabastre, sobre un fons de verdor, sOl'pren­gueren tots els esguarts. Calgué que ns alu­ressim pera contemplar-la. No dic res delsseus ulls blaus, ni de la mirada que ella llençàsobre nosaltres, perquè jo sortiria del meuassumpte i que altrament mai hi penso sinó Imenys que m'es possible. Ne tinc prou ambhaver posat el més bell exemple imaginablede la superioritat d'aquells dos colors sobretots els altres i de la llur influença sobre labenhaurança dels homes.

Avui no aniré pas més endavant. Quinassumpte podria tractar que no resultés insí­pid? Quina idea no es esborrada per aquestaidea? Ni tampoc sé quan podré tornar a po­sar-me a la feina. Si la continuo, i el llegidordesitja veure ¡'ac"bament, que s'adressi a¡'angel repartidor dels pensamen ts i que I pre­gui pera que no barregi més l'imatge d'aquellturonet entre la colla de pensaments deslli­gats que m dóna a cada instant.

Sense aquesta precaució, el meu viatge esben llest.

X, de Maistre

CAPITOL XII

el turonet

CAPITOL XIII

Els esforços són debz.des; cal deixar lapartida per un altre dia i sojornar ací malgratjo mateix: es una parada militar.

CAPITOL XIV

He dit que m'agradal'a d'una manera espe­cial meditar en la dolça tebior del meu llit, ique I seu color agradós contribueix força alplaer que jo hi trobo,

Pera procurar·me aquest plaer, el meucriat ha rebut l'ordre d'entrar en la cam­bra mitja hora abans de la que he resoltllevar-me, Jo I sento caminar lleugerament iremenar per la meva cambra arn discreció, i

Viatge al )Jol/ant de la me)Ja cambra 29

aquesta fressa m dóna I plaer de sentir-menyonyejar; fruició delicada i desconeguda amolta de gent.

S'es prou despert pera adonar-se de que nose n'es pas del tot i pera calcolar confosamentque l'hora de les feines i dels mals-de-capencara es dintre I rellotge del temps. Insensi­blement el meu criat va fent més remor: estant dificil de contenir-se! Altrament ell jaho sab que s'acosta l'hora fatal. Mira I meurellotge i fa dringar els penjolls pera avisar­me; em però jo faig el sord; i, pera alIa l'gal'encara aquesta hora encantadora, no hi hapas cap mena de roncejar que jo no faci anaquell pobre malhaurat. Tinc cent ordres pre­liminars pera donar-li a fi de guanyar temps.Ell sab molt bé que aquestes ordres, que jo lidono de prou mal humor, no són més queprotestes pera quedar-me al llit sense aparen­tar desitjar·ho. No fa pas semblant d'adonar­sen, i jo li n soc verament agrait.

A la fi, quan ja he gastat tots els recursos," s'avança fins al mig de la cambra i se planta

allà amb e's braços creuats en l'immobilitatmés perfecta.

Cal regonèixer que no es pas possible dedesaprovar el meu pensament am més traça imés discreció: per això mai resisteixo an aques­ta invitació tacita; allargo ls braços pera signifi-

3° X. de Maistre

car-li que ho he comprès, i vet-cm-aCÍ assegut.Si I llegidor medita sobre la conducta del

meu criat, se podrà con vèncer de que, encerts assumptes delicats, de la classe d'aquest,

la senzillesa i el sentit comú valen infinida­ment més que l'esperit més habi!. Goso asse­gurar que I més estudiat discurs sobre laperesa no Ol decidiria pas a sortir tant depressadel meu llit com la muda reprensió d'EnJoanet.

Es un perfecte home de bé, En Joanet,i al mateix temps, de IOls els homes, aquellqui més convenia a un viatger com jo.Es acostumat an els freqüents viatges de lameva ànima, i jamai se riu de les inconse­qüences de l'altre: adhuc a voltes la guiaquan es sola; de manera que aleshores sepodria dir que es menada per dues ànimes.Quan ella s vesteix, per exemple, ell m'avisaamb un signe que ella es a punt de posar-seles mitjes a l'mrevés, o el gec abans de l'ermi­lla. La meva ànima sovint s'ha divertit veientel pobre Joanet córrer darrera la folla sota lesglorietes de la ciutadela, pera avisar-la quehavia oblidat el barret; un altre cop, el seumocador.

Un jorn (que ho diré?), sense aquest fidelcriat qui la va atrapar abaix de l'escala, labarroera s'encaminava vcrs la cort sense espa-

Viatge al voltant de la meva cambra '11

sa, tant ardidament com el gran mestre decerimonies portant la vareta augusta.

CAPITOL XV

-Té, Joanet,-vaig dir-li,-torna a penjaraquest retrat.-Ell m'havia aj udat a netejar-lo,i no s dubtava pas més de tot lo que ha pro­duit el capital del retrat, que de lo que succe­eix a la lluna. Era ell qui del seu propri intentm'havia ofert l'esponja mullada i qui, ambaquesta feta, indiferenta en aparença, haviafet recórrer a la meva ànima cent millions delIeugues en un instant. En comptes de tor­nar-lo an el seu lloc, ell l'aguantava pera aixu­gar-lo al seu torn.

Una dificultat, un problema pera resoldre,li donava un aire de curiositat que vaigremarcar.

-A veure, -vaig dir-li, -què hi trobesa dir en aq uest retra t?

- Oh I Res, senyoret.- Emperò, què?Ell va posar-lo dret sobre una de les enfiles

del meu despaig; després, allunyant-se algu­nes passes:

- Jo voldria, - digué, - que 1 senyoretm'expliqués per què aquest retrat me guaita

]2 X. de Maistre

sempre, qualsevol que sia l'indret de la cam­bra on jo m trobi. 1\1 matí, quan faig el llit,la sel'a cara s gira vers mi, i si vaig a la fines­tra, ella també m guaita, i amb els ulls mesegueix pel cam í.

-De manera, Joanet,-li diguí,-que sila cambra fos plena de gent, aquesta belladama miraria de tots costats i a tot-hom a lavegada?

-Oh t Sí, senyoret.Ella somriuria als anants i vinents lo ma­

teixqueami?En Joanet no va respondre res. Vaig

estirar-me en la cadira de braços i, acotantel cap, me vaig endinsar en les meditacionsmés serioses.

Quin raig de llum! Pobre aimador! Mentreque tu t fons lluny de la teva estimada, vorade la qual pot-ser ja ets reemplaçat; mentretu fixes avidament els teus ulls sobre I seuretrat i t'imagines (al menys en pintura)esser el sol contemplat, la perfida efigie, tantinfidel com l'original, escampa ls seus esguardssobre tot lo que l'envolta i somriu a tot-hom.

Vet-ací una semblança moral entre certsretrats i llur model, de que cap filosof, cappintor, cap observador encara no s'haviaadonat.

Vaig de descobriment en descobriment.

Viatge al voltant de la met'a cambra 33

CAPITOL XVI

En Joanet seguia en la mateixa positura,esperant l'explicació que m'havia demanada,Vaig treure I cap d'entre ls replecs del meuvestit de viatge, on jo l'havia enfonsat perameditar a plaer i pera remontar-me de les tris­tes reflexions que acabava de fer.

-Que hono veus, Joanci,-li diguí des­prés d'una .estona de callament, i girant lameva cadira de braços cap al seu costat; ­que no ho veus que un quadro, essent unasuperficie plana, els raigs de llum que surtende cada punt d'aquesta superficie ... ?

En Joanet, oint aquesta explicació, obrítalment els ulls, que n va deixar veure lanina tota entera; a més, tenia la boca badada.Aquests dos moviments en la cara humanarevelen, segons el famós Le Brun, el darrerperiode de l'astorament. Sens dubte era lameva bestia que havia començat una diserta­ció semb:anta: altrament la meva ànima ja hosabia que En Joanet ignora completament loque es una superficie plana, i encara més loque són raigs de llum: la dilatació prodigiosade les seves parpelles, ha vent-me fet retornara mi mateix, vaig acotar altre cop el capdintre I callet del meu vestit de viatge, i de

3

34 X. de AIaistre

tal manera li vaig enfonsar, que pagui ama­gar-lo tot cnter.

Resolguí de dinar cn aquest indret: elmatí era molt avençat: una passa més en lameva cambra hauria retraçat fins a la nit elmeu dinar. Relliscant fins a la vora de lacadira de braços, i posant abdós peus sobrel'escalfa-panxes, vaig esperar pacientment elrepas. Aquella es una actitut deliciosa: crecque fóra ben dificil de trobar-ne una altraque aplegués tants avantatge, i que fos tantcomoda pera ls sojorns inevitables en un llargviatge.

La Roseta, la meva goça fidel, aleshoresno manca mai de venir a estirar els panys delmeu vestit de viatge, a fi de que la prenguisobre meu: ella hi troba un llit tot amanit iben comada, en el vertex de l'angul que for­men les dues parts del meu còs: una V conso·nant representa a meravella la meva situació.La Roseta s tira sobre meu, si jo no l'agafopas prou aviat al seu voler. Sovint la troboallà sense saber com hi es vinguda. Les mevesmans per sí soles s'arreglen de la manera mésfavorable al seu benestar, jatsia que hi hagiuna simpatia entre aquesta amable bestia i Jameva, jatsia que solament l'atzar ho deci­deixi; emperò jo no hi crec pas en l'atzar, enaq uest trist sistema, en aq uest mot que no

Viatge all)oltant de la meva call1b,-a ]5

significa res. Més aviat creuria en el magne­tisme; creuria més aviat en el martinisme.No, poc que hi creuré mai.

Hi ha tal realitat en les relacions que exis­teixen entre aquells dos animals, que, quanjo poso ls dos peus sobre l'escalfa-panxes, perpura distracció; quan l'hora de dinar es en­cara llunyana, i que jo no hi penso de cap deles maneres en pend re l'e:apa, de totes passa­des la Roseta, presenta an aquell moviment,mostra 1 plaer que sent remenant lleugera­ment la cua; la discreció la reté en el seu lloc;i l'altra, que se n'adona, li n sab grat: en­cara que incapaces de raonar sobre la causaque ho produeix, així s'estableix entre ellesuna conversa muda, un lligam de sensaciómolt agradós, i que' no podria pas esser abso­lutament atribuit a l'atzar.

CAPITOL XVII

Que no sem retregui pas l'esser abundósen els detalls: es la manera dels viatgers.Quan se surt pera pujar al mont Blanc, quanse va a visitar l'ampla obertura de la fossa deN'Empedocles, no s manca pas mai de des­criure exactament les més petites circumstan­ces: el nombre de persones, el dels matxos,

X. de Maistre

la qualitat de les provisions, la gana excellentadels viatgers, tot, en fi, fins les passes en falsde les cavalleries, es cuidadosament registraten el diari, pera instruc:c:ió de ¡'univers seden­tari, Seguint aquell principi, he resolt parlarde la meva preada Roseta, animal amable quejo estimo amb un afecte veritable, i he deter­minat consagrar-li un capitol sencer.

De sis anys ençà que vivim plegats, no hiha pas hagut la més petita fredor entre nosal­tres; o si hi han hagut entre ella i jo algunesbaralles, regonec de bona fe que I major tortsempre ha estat de la meva banda i que laRoseta ha fet sempre els primers passos versla reconciliació.

AI vespre, si jo l'he renyada, se retiratristament i sense murmurar. AI sentdemà, atrenc de dia, ella es vora del meu llit, en unaactitut respectuosa; i al més petit movimentdel seu amo, a la més petita senyal de des­pertar, ella anuncia la seva presença amb elcolpejar precipitat de la cua sobre la tauletade nit,

I per què refusaria jo I meu afecte anaquest esser manyagoi que mai ha deixat d'es­timar-me d'ençà del jorn que començàrem aviure plegats? La meva memoria no fóra pasprou pera enumerar Ics persones qui s'haninteressat per mi i qui m'han oblidat. He tin-

Viatge al voltant de la meva call1bra 37

gut alguns amics, varies estimades, una collade relacions, encara més de coneixences; i araja no sóc res pera tota aquesta gent, qui hanoblidat fins el meu nom.

Quantes d'assegurances, quants oferimentsde servei I Jo podia comptar am la llur fortu­na, amb una amistat eternal i sense reserva!

La meva preada Roseta, que no m'ha pasfet cap oferiment, me fa 1 més gran servei quese puga fer a l'humanitat: ella m'estimavaabans, i ara encara m'estima. També jo pocque tinc por de dir-ho que l'estimo amb unapart del mateix sentiment que concedeixo alsmeus am ics.

Que n diguin lo que vulguin.

CAPITOL XVIII

Havem deixat an En Joanet en un posatd'astorament, immobil daval1t meu, esperantl'acabament de l'explicació sublim que johavia començat.

Quan me va veure enfonsar tot d'un copel cap en la meva gonella i acabar així l'ex­plicació, no va pas dubtar un moment que jono m fos aturat per falla de bones raons, ater­rat per la dificultat que ell m'havia proposat.

Malgrat la superioritat que ell prenia sobre

X. de Maislre

meu, no va pas sentir el més petit movimentd'orgull, ni va cercar d'aprofitar-se del seuavantatge. Després d'un petit moviment desilenci, agafà I retrat, el retornà an el seu lloc,i se n'anà lleugerament de puntetes. Ell hosentia bé que h seva presença era una menad'humiliació pera mi, i la delicadesa va sug­gerir.li de retirar-se sense deixar-men adonar.La seva conducta, en aquesta ocasió, m'inte­ressà vivament, i el posà sempre més avanten el meu cor. Segurament que ell tindrà unaplaça en el del llegidor; i si n'hi ha algul1 de

. prou insensible pera refusar-li després d'ha·ver llegit el capital següent, el cel, séns dubte,li ha donat un cor de marbre.

CAPITOL XIX

-Diastre!-li diguí un jorn.-Ja va latercera vegada que us dic que m compreu unrespall! Quin cap 1 Quin animal!

Poc que va respondre una sola paraula:el dia abans tampoc havia contestat res a undesfogament semblant. «Tant exacte que es!»jo m deia; no ho entenia.

- Aneu a cercar un drap per netejar lesmeves sabates,-vaig dir-li tot enfurismat.

Mentres hi anava, jo m penedia d'haver-lo

Viatge al voltant de la meva cambl"a 39

tractat així tant bruscament. El meu enfadopassà del tot quan vegi la solicitut am quemirava de treure la pols de les meves saba­tes sense tocar les mitges. Vaig posar la màsobre d'ell en senyal de reconciliació. «I ara!- vaig dir-me a mi mateix. - Doncs hi hahomes qui netegen les sabates d'altri perdiners?» Aquest mot dine! s fou un raig dellum que vingué a illumin~r-me. Tot d'nncop vaig recordar-me de que feia molt detemps qu~ jo no n'havia pas donat al meucriat.

- Joanet, - diguí arreconant el peu;­teniu diners?

Una mitja rialla de justificació apareguéen els seus llavis an aquesta pregunta.

- No, senyor; fa vuit dies que no tinc niun sou. He gastat tot lo que m pertanyia perels vostres gastets.

-I el respall? Vols-te jugar que es peraixò?

Ell va somriure altre cop. Hauria pogutdir an el seu amo: «No; poc que ho sóc uncap buid, un animal, com haveu tingut lacrudeltat de dir-ho al vostre fidel servidor.Pagueu-me 23 lliures 10 sous 4 diners quevós me deveu, i compraré I vostre respall». Sedeixà maltractar injustament abans d'exposaral seu amo a enrogir de la seva còlera.

X. de Maistre

Que 1 cel el beneesca! Filosofs! Cristians!

Ho haveu llegit?

-Té, Joanet,-vaig dir·li; - corre a com­

prar el respall.- Emperò, senyor, voleu quedar així amb

una sabata blanca i l'altra negra?

- Vés, te dic, a comprar el l'espaI!. Deixa,

deixa aquesta pols sobre la meva sabata.

Ell va sortir; jo prenguí 1 drap i deliciosa­

ment vaig netejar \a sabata esquerra, sobre

la qual deixí caure una lIagrima de penedi­

ment.

CAPITOL XX

Les parets de la meva carn bra són guarni­

des d'estampes i quadros que l'embelleixen

singularment. De tot cor voldria fer-los exa·

minar an el llegidor els uns darrera ls altres,

pera divertir·lo i distreure-l durant el camí

que encara devem recórrer pera arribar al

meu despaig; emperò es tant impossible d'ex­

plicar clarament un quadro com fer un retrat

retirat basant-se en una descripció.

Quina emoció no sentiria, per exemple,

contemplant la primera estampa que s presen·

ta als ulls! Hi veuria la malhaurada Carlota

netejant lentament, i am mà tremolosa, les

Viatge a/voltant de /a meva cambra 4r

pistoles de N'Albert. Negres pressentiments, itotes les angoixes de l'am'or sense esperança,són marcats en la seva fesomia; mentres que Ifred Albert, voltat de sacs de plets i papersvells de tota mena, se gira fredament peradesitjar un bon viatge an el seu amic. Quan­tes vegades he tingut la temptació de trencarel vidre que cobreix aquella estampa, peraarrebassar-Io de la taula aquest Albert, perafer-ne traços, pera trepitjar-lo! Emperò semprehi quedaran masses Alberts en aquest món.¿Quin es l'home sensible que no té pas el seu,amb el qual se veu forçat de viure, i contra Iqual els esplaiaments de l'ànima, les dolcesemocions del cor i les arrancades de l'ima­ginació van a rompre-s com les marratxadessobre les roques? Feliç aquell qui troba unamic el qual cor i el qual esperit li convenen,un amic qui s'uneixi amb ell pera una con­formitat de gustos, de sentiments i de conei­xences; un amic qui no sia pas tormentat perl'ambició o l'interès; qui s'estimi més l'ombrad'un arbre que la pompa d'una cort! Ditxósaquell qui posseeix un amic!

X. de Maistre

CAPITOL XXI

Jo n tenia un: la mort me ¡'ha pres; el vasobtar en el començament de Ja seva carrera,en el moment on la seva amistat era devin­guda una necessitat pressanta pera I meucor. Ens sosteniem mutualment en els tre­balls penibles de la guerra; no més teniemuna pipa pera tots dos; beviem en la mateixacopa; dormiem sota la mateixa tenda, i, enles circumstances malhaurades on som, l'in­dret on vi viem ensemble era pera nosaltresuna nova patria: jo I vegi exposat a tots elsperills d'una guerra, i d'una guerra desastro­sa. La mort semblava perdonar-nos l'un perl'altre: va gastar mil voltes els {fets al seuen torn sense tocar-lo; em però era pera fer­me més sensible la seva perdua. El tumultede les armes, l'entusiasme que s'apodera de¡'ànima davant del perill, potser haurien pri­vat els seus crits d'arribar fins al meu cor. Sila seva mort fos estat util al seu pais i fune;taals enemics, m'hauria dolgut menys, Emperòperdre-l en mig de les delicies d'Ull quarterd'hivern; veure·¡ expirar en els meus braçosen el moment en que semblava vessar salut;en el moment en que la nostra amistat en­cara s'estrenyia en el repòs i la tranquilitat I

Viatge al l'oitant de la meva cambra 43

Ah I Poc que men consolaré mai I No obstant,la seva recordança ja no viu sinó en el meucor; ja no existeix pas, entre ls qui 1 voltaveni que l'han reemplaçat: aquesta idea Ol famés penós el sentiment de la seva perdua. Lanatura, també indiferenta a la sort dels indi­vidus, se torna a posar la roba brillanta deprimavera, i s'orna am tota la seva bellesa alvoltant del fossar on reposa. Els arbres secobreixen de fulles i entorlliguen llurs bran­ques; els aucells canten sota 1 fullam; lesmosques zumzegen entre les flors; tot respiragoig i vida en el sojorn de la mort; i al ves­pre, mentres la llum brilla en el cel i jo me­dito vora aquell trist indret, sento 1 grillcontinuar alegrament el seu cant infadigable,amagat sota l'herba que cobreix la fossa silen­ciosa del meu amic. La destrucció insensibledels essers i totes les desgracies de l'humanitatno com pten per res en el gran tot. La mortd'un home sensible qui expira entremig delsseus amics aclaparats i la d'una papellona quela fredor de matinada fa morir en cI caliçd'una flor, són dues epoques semblantes enel curs de la natura. L'home no es sinó unafantasma, una ombra, una fumera que s'es­vaeix en l'aire ...

Emperò l'auba matinal comença a blan­quejar el cel: les idees negres que m'agitaven

44 X. de Maistre

s'esborren am la nit, i l'esperança renaix en elmeu cor. No: Aquell qui aixís inonda de lluml'orient no l'ha pas feta brillar al meu esguardpera enfonsar-me aviat en la nit del no-res.Aquell qui extengué aquest horitzó incom­mensurable, Aquell qui aixecà aquestt·s mas­ses enormes, d'ont el sol daura ls cimals gla­çats, es també Aquell qui ha manat al meucor de bategar i al meu esperit de pensar.

1\0: el meu amic no hi es pas entrat en elno-res; sia la que s vulla la barrera que nssepara, jo 1 tornaré a veure. No es pas sobreun sillogisme que fonamento la meva es pe .rança. La volada d'un insecte que atravessal'aire es prou pera persuadir-me; i sovint l'as­pecte dels camps, la sentor de l'aire, i no séquin encís escampat al meu entorn, talmentenlairen els meus pensaments, que una pro­vança invencib:e de l'immortalitat entra amviolença en la meva ànima i l'ocupa to!aentera.

CAPITOL XXII

Ja feia moit de temps que I capital queacabo d'escriure sem ver.ia a la ploma, i sem­pre l'havia rebutjat. M'havia fet el propositde no deixar veure en aquest llibre sinó la

Viatge al Iloltant de la mel'a cambra 45~~~-~------------~

cara riallera de la meva ànima; emperò aquestprojecte m'ha fugit com tants d'altres: jo mrefio de que I llegidor ,ensible m perdonaràd'haver-li demanat algunes Ilagrimes; i si algútroba que a la verilat I jo hauria pogut ratllaraquell trist capital, pot esquinsar~lo en el seuexemplar i fins tirar el llibre al foc.

Ne tinc prou am que s'acordi amb el teucor, preada Jenny, tu, la mellor i la mésestimada de les germanes; es a tu que jo hededicat la meva obra; si té la teva aprovació,tindrà la de tots els cors sensibles i delicats; isi tu perdones les follies que m'escapen deve­gades malgrat jo mateix, desafio tots els cen­sors de l'univers.

CAPITOL XXIII

Sols diré un mot de l'estampa que segueix.Es la familia del malhaurat Ugolí morint

de fam: a l'entorn, un dels seus fills es estiratals seus peus sense moviment; els altres liallarguen els braços decaiguts i li demanenpa, mentre que I desgraciat pare, apoiat enuna columna de la presó, am l'esguard fixe i

I) Vegi·s la novela de Wertha, lletra XXVIII, 12

d',\gosl.

X. de Maistre

perdut, am la cara immobil, en l'horribletranquillitat que dona la darrera fase de ladesesperació, mort ensems de la seva propriamort ide la de tots els seus fills, i pateix totlo que la natura humana pot patir.

Brau cavaller d'Assas, vet-ací expirant sotacent baionetes, per un esforç de coratge, perun heroisme que en els nostres temps ja no sconeix!

I tu, qui plores sota aquelles palmeres,infeliç negra; tu, que un barbre, qui sénsdubte no era pas inglès, ha trahida i abando­nada; què dic? tu, que ell ha tingut la crudel­tat de vendre com una vil esclava malgrat elleu amor i els teus serveis, malgrat el fruit dela seva estimació que portes en la teva sina, nopassaré pas davant la teva imatge sense fer-tel'homenatge que s deu a la teva sensibilitat ia les teves desgracies!

Deturem-nos un moment davant d'aquestaltre quadro: es una jove pastoreta qui guardatota sola I seu remat en el cim dels Alps: esasseguda sobre una soca vella de pibet aterrati emblanquit pels hiverns; els seus peus sónrecoberts am les llargues fulles d'una mata decucalia, d'on la flor de color lilar s'aixeca perdessobre la seva testa. L'espigol, la farigola,l'anemona, la centaurea, flors de tota llei, queam treballs se cultiven en els nostres inver·

Viatge al voltant de la meva cambra 47

nacles i els nostres jardins i que naixen sobreels Alps arn tota la llur bellesa primitiva, for­men la brillant catifa sobre la qual s'esbarrienaquells bèns. Amable pastoreta, diga-m on setroba 1 benhaurat recó de terra que tu habi­tes? De quina masia llunyana ets sortidaaquest matí a trenc d'auba? Que no hi podriaanar a viure arn tu? Emperò, ai! la dolçatranquilitat que tu gaudeixes no trigarà pas aesvair-se: el diable de la guerra, no contentde desolar les ciutats, aviat portarà I desordrei l'esglai fins al teu clos solitari. Ja avencenels soldats; ja ls veig pujar de mon tanya amontanya i acostar-se als nuvols. El ressò delcanó s fa sentir en el sojorn enlairat del tro.¡."uig, pastoreta; toca la teva remada, amaga-ten els antres més perduts i els més ferestecs:ja !JO hi ha pas repòs sobre aquesta tristaterra.

CAPITOL XXIV

Poc que sé com me succeeix aIxa: d'u ntemps ençà ls meus capitals sempre acabenamb un to sinistre. Debades al començar fixoel meu esguard en algun objecte agradós;debades m'embarco fent calma: ben tost mearreplega una gropada que m fa anar a ('arrun.

X. de Maistre

sa. Pera posar terme an aquesta agitació, queno m deixa pas amo de les meves idees, i peraapaibagar els batecs del meu cor, que tantesimatges enternidores han agitat massa, no veigpas altre remei sinó una dissertació. Sí: vullposar aquest troç de glaç sobre I meu cor.

J aqueixa dissertació serà sobre la pintura,car de dissertar sobre qualsevol altre punt nohi ha pas manera.

No puc pas davallar del tot, del punt antera pujat suara: altrament, es el tatà del meuoncle Tobies.

De passada voldria dir quelcom sobre laqüestió de la preeminença entre" l'art encisa­dor de la pintura i el de la musica; sí: vullposar alguna cosa en la balança, mal no siasinó un gra de sorra, un atom.

Se diu a favor del pintor que deixa quel­com després d'ell: els seus quadros li sobre­viuen i eternisen la seva memoria.

Se respon que ls compositors de musicadeixen tam bé operes i concerts; em però lamusi~a es subjecta a la moda i la pintura noho es pas.

Els traços de musica que enternien alsnostres avis són ridicols pera ls aficionatsd'avui dia i els posen en les operetes comi·ques pera fer riure als néts d'aquells als qualsfeien plorar en altre temps.

Viatge al voltant de la me/la camb,'a 49

Els quadros d'En Raphael encantaran lanoslra posteritat com han encisat els nostrespassats,

Veus-ací ¡ meu gra de sorra.

CAPITOL XXV

«Emperò que m fa ane mi-me digué unjorn madona de Haut-castel- que la musicad'En Cherubini o d'En Cimarosa sia diferentade la dels llurs predecessors? Que se m'endonaque la musica antiga m faci riure, mentres Janova m'enterneixi deliciosament? Es, doncs,necessari a la meva felicitat que ls meus plaersse semblin als de la meva retebesavia? Perquè men parlen de la pintura, d'un art queno més frueix una classe poc nombrosa deper,ones, mentres que la musica encanta totlo que respira?»

No sé pas gaire, en aquest moment, lo que spodria respondre an aq ueixa observació, que jono m'esperava pas al començar aquest capital.

Si ¡'hagués prevista, potser no hauria em­près aquesta dissertació, I no s prengui pasaixò per un joc de music, Jo poc que n sóc,paraula d'honor; no, poc que ho sóc de mu­sic: ne prenc el cel per testimoni i tots aquellsqui m'han sentit tocar el violí.

4

50 X. de Maislre

Més, su posant el merit de l'art igual depart j d'altra, no caldria pas apressar-se a con­cloure del merit de l'art al merit de l'artista.Se veuen criatures tocar el clavecí com gransmestres: no s'ha pas vist mai un bon pintor dedotze anys. La pintura, a més del gust i delsentiment, demana un C3p que pensi, del qualels musics se poden passar. Tots els jorns seveuen homes sense ca p i sense cor fer sortird'un violí, d'una harpa, sòns encisadors.

Se pot educar la bestia humana pera tocarel clavecí, i quan es criada per un bon mestrel'ànima pot viatja¡" al seu grat, mentre que lsdits van maquinalment a traure sòns amb elsquals ella poc que s'embolica. Al contrari,no s podria pas pintar la cosa del món méssenzilla sense que l'ànima hi posés totes lesseves facu ¡tats.

Si, no obstant, s'acudia an algú de distin­gir entre la musica de composició i la d'execu­ció, confesso que m'agafaria un xic. Ai! Quesi tots els qui fan dissertacions anessin de bonafe, es així que acabarien totes elles. Al comen­çar l'examen d'una qüestió, ordinariament sepren el to dogmatic, perquè s'està decidit ensecret, com jo ho era realment per la pintura,malgrat la meva hipocrita imparcialitat; em­però la discussió desperta l'objecció, i tot aca­ba amb el dubte.

Viatge al voltant de la meva cambra 51

CAPITOL XXVI

Ara que estic més tranquil, vull mirar deparlar sense emoció dels dos retrats que se­gueixen al quadro de La Pas/ora dels 11lps.

Raphael! El teu retrat no podia pas esserpintat sinó per tu mateix. Quin altre hauriagosat empendre-sel? La teva cara oberta, sen­sible, aixerida, pregona I teu caracter i el teugeni.

Pera complaure la teva ombra, he posatvora teu el retrat de la teva estimada, a laqual els homes de totes les centuries demana­rau eternalment compte de les obres sublimsde que la teva mort prematura ha pril'at lesarts.

Quan examino I retrat d'En Raphael mesento penetrat d'un respecte gaire bé religiósper aquest gran home qui, a la flor de l'edat,havia sobrepujat tota l'antiguetat, els qualsquadros fan l'admiració i Ja desesperació delsartistes moderns. La meva ànima, admirant­lo, sent un moviment d'indignació enversaquella italiana qui preferí I seu amor al seuaimador, i qui apagà en la seva sina aquellbrandó celest, aquell geni diví.

Malhaurada! I doncs que no ho sabiesque En Raphael havia anunciat un quadro

X. de Maistre

superior al de la Transfiguració? Que ho igno­raves que estrenyies en els teus braços l'afa­vorit de la natura, el pare de l'entusiasme, ungeni sublim, un déu?

Iv1entres la mev¡J. ànima fa aqueixes obser­vacions, la seva companya, mirant atentamentla figura encisadora d'aquella funesta bellesa,se sent tota disposada a perdonar-li la mortd'En Raphael.

Debades la meva ànima li retreu la sevafeblesa exlravaganta, car no es pas escoltada.Hi ha entre aqueixes dues dames, en ocasionsd'aquesta mena, un dialeg singular que aca­ba massa sovint a l'avantatge del principi do­lent, i del qual reservo una mostra pera unaltre capital.

CAPITOL XXVII

Lesestampes i elsquadrosde que acabo deparlar palideixen i desapareixen al primer copd'ull que s dóna al quadro que segueix: lesobres immortals d'En Raphael, del Correggioi de tota l'Escola d'Italia no aguantarien pasla comparança. Per això jo I guardo semprepera I darrer troç, per peça de reserva, quanprocuro an alguns curiosos el plaer de viatjaram mi; i puc assegurar que, d'ençà que ense-

Viatge al voltant de la meva camb,'a

nyo aquest quadro sublim als coneixedors i

als ignorants, a la gent de món, als artesans,

a les dònes, a les criatures, als mateixos ani­

mals, sem pre he vist eis espectadors de tota

llei, cadascú a la seva manera, donar senyals

de plaer i d'astorament: talment la natura hi

es admirablement representada!

Eh! Quin quadro us podria presentar, se­

nyors; quin espectacle s podria donar als vos­

tres ulls, dames, més segur del vostre sufragi

que la representació fidel de vosaltres matei­

xes? El quadro d'on jo parlo es un mirall i

a ningú fins ara se li ha acudit de criticar,lo;

es, pera tots els qui I guaiten, un quadro per­

fecte el en qual no hi ha pas res a dIr.

Se convindrà, sens dubte, en que deu

esser com una de les meravelles de l'encon­

trada en jo m passejo.

Passaré sense dir res del plaer que sent el

fisic meditant els estranys fenomens de la llum

que representa tots els objectes de la natura

sobre aquella superficie llisa. El mirall ofereix

al viatger sedentari mil reflexions in\eressan­

tes, mil observacions que I fan objecte uti! i

preciós.Vosaltres que ¡'amor ha tingut o té encara

baix el seu imperi, sapigueu que es davant

d'un mirall que ell fa punxa als seus trets i

medita les seves crudeltats; es allà que ell as-

X. de Maistre

saja les seves maniobres, que estudia ls seusmoviments, que s prepara per endavant pera laguerra que vol declarar; es allà que ell s'exer­cita en les mirades dolces, en les posturetes,en les rareses savies, com un actor s'exercitadavant sí mateix abans ¿e presentar-se a Icstaules. Sempre imparcial i veritable, un mi·rall retorna als ulls de l'espectador les rosesde la jovenesa i les arrugues de l'edat, sensecalumniar ni afalagar a ningú. Es ¡'unic entreels cancellers dels grans, que ls diu constant­ment la veritat.

Aquell avantatge m'havia fet desitjar l'in­venció d'un espill moral, on tots els homes sepodrien veure amb els llurs vicis i les llurs vir­tuts. Jo pensava adhuc proposar un premi allalguna Academia per aquell descobriment,quan retlexions madures me n'han provatl'i nu ti Iita t.

Ai! Es tant rar que la lletjor se regoneguii trenqui ¡ mirall! Debades els espills se mul­tipliquen al nostre entorn i retlecten amb unaexactitut geometrica la llum i la veritat: en elmoment que ls raigs van a entrar dins delsnostres u lis i a pi ntar·nos tal com som, l'amorpropri posa I seu prisma enganyós entre nos­altres i l'imatge nostra, i ens presenta una di­vinitat.

I de tots els prismes que han existit, d'ençà

Viatge al poltant de la me1Ja cambra 55

del primer que sortí de les mans de l'immor­

tal Newton, cap ha tingut una força de re­

fracció tant patenta ni produeix colors tant

agradoses i tant vives com el prisma de l'amor

propri,Ara bé: ja que ls miralls comuns anuncíen

deb:1des la veritat i que cadascú està content

de la seva cara; ja que no podeu fer conèixer

als homes llurs imperfeccions fisiques, de què

serviria I meu mirall moral? Poca gent hi

donaria una ullada i ningú s'hi coneixeria,

excepte ls filosof" Fins ne dubto una mica,

Prenent el mirall per lo que es, espero que

ningú m farà carrecs d'haver-lo posat per da­

munt de tots els quadros de ¡'Escola d'!talia,

Les dames, el qual gust no podria pas esser

fals i qual decisió ho deu regular tot, donen

ordinariament llur primera ullada an aquest

quadro quan entren en una peça,

Mil voltes he vist dames, i adhuc damise­

les, oblidar en el ball llurs aimadors o llurs

mestresses, la dança i tots els plaers de la

festa, pera contemplar am marcada compla­

sença aquell quadro encisador, i honorar-lo

també de tant en tant amb un cop d'ull en

mig del ball de quadro més animat.

Qui, doncs, podria disputar-li 1 lloc que jo

li concedeixo entre les obres mestres de l'art

de N'Apelles?

56 X. de Maistre

CAPITOL XXVIII

A l'ultim ja era arribat ben a la vora delmeu despaig; adhuc, allargant el braç, ja hau­ria pogut tocar l'angul més aprop meu, quansen va anar d'un trist que no veig destruit elfruit de tots els meus treballs i a punt deperdr'e la vida. No deuria pas dir-ne res del'accident que m va succeir, a fi de no desco­ratjar als viatgers; emperò es tant dificil devolcar am la cadira de posta de que jo m ser­veixo, que per força s'haurà de convenir quecal esser desgraciat fins el darrer extrem, tantdesgraciat com ho sóc jo, pera córrer sem­blant perill. Me t "obi estirat per terra, volcatcompletament i cap·girat; i això lant depressa,tant inesperadament, que hauria estat temp­tat de dubtar de la meva malhaurança, si unxiulament d'orelles i un violent dolor a l'es­patlla esquerra no m'hague~sin provat massaevidentment l'autenticitat de la cosa.

Fou encara una mala passada de la mevamei"lt. Esverada per la veu d'un pobre quitot d'un cop demanà caritat a la porta i pelslladrucs de la Roseta, ella féu girar bruscamentel meu balancí abans que la meva àn ima ha­gués tingut temps d'avisar-li que mancava uncairó a darrera: l'impuls fou tant violent, que

Viatge al voltant de la 1lIel'a cambra 57

la meva cadira de p8sta s trobà entelamentfòra del centre de gravitat i volcà sobre meu.

Veus ací, ho confesso, una de les ocasionsen que més m'ha llegut de planye-m de lameva ànima; perquè en lloc d'enfadar-sc del'absença que acabava de cometre, i de renyara la seva companya per la precipitació, ella sdeixà anar fins al punt de compartir el ressen­timent més animal i de maltractar de paraulaan aquell pobre innocent.

-Gandul, aneu a trebal'ar!-li digué ella(execrable apostrof inventat per la riquesaavara i cru del).

-Senyor,-digué ell aleshores pera enter­nir-me,-jo sóc de Chambery.

- Pitjor per vós.-Jo sóc En Jaume; sóc jo que vos haveu

vist a la campanya; jo sóc aquell qui manavaels moltons pel camp...

- Què hi veniu a fer ací?La meva ànima començava a arrepentir-se

de la brutalitat de les primeres paraules. Finscrec que ja se n'havia arrepentit un instantabans de deixar-les anar. Es així que, quansobtosament se troba pel mig del camí unclot o una fotja, se I veu, emperò ja no s'es atemps d'evitar·lo.

La Roseta acabà de retornar-me al sentitcomú i al penediment: ella havia reconegut an

58 X, de Maistre

En Jaume, qui sovint s'havi3 partit el pa ambella i li expressava am festes la seva recar"dança i el seu agraiment.

Durant aquest temps En Joanet, haventrecullit les sobrances del meu dinar, que erendestinades pel seu, les donà, sense pensar-s'hi,an En Jaume.

Pobre Joanet!I es així com, en el meu viatge, vaig rebent

lliçons de filosofia i d'humanitat del meu criati del meu goç.

CAPITOL XXIX

Abans d'anar més lluny, voldria esvairun dubte que podria haver-se introduït a l'es­perit dels meus Ile¡:idors.

Poc que voldria, per res del món, que semsospités d'haver emprès aquest viatge unica­ment pera no saber què fer i forçat de qual­que manera per les circumstances. Jo confessoací i juro per tot lo que m'és preat, que feiamolt de temps que tenia intent d'cmpcndre-lben abans de l'esdeveniment que m'ha fetperdre la meva llibertat durant quaranta.dosjorns, Aquest retirament forçat no fou sinóuna ocasió de posar-me més aviat en camí.

Ja sé que la protesta gratuita que faig ací

Viatge a/l'oilant de la mel'a cambra 59

semblarà sospitosa a certes persones; emperòtambé sé que la gent sospitosa no llegirà pasaquest llibre: tenen prou feina a casa seva i acasa ls seus amics; ja tenen prou d'altres que­fers; i la gent bona m creurà.

No obstant, hi convinc que m'hauria esti­mat més ocupar-me d'aquest viatge en unaaltra ocasió, i que hauria escullit, pera execu­tar-lo, la Quaresma més aviat que I Carna·val: altrement, les reflexions t110sofiques quem'han vingut del cel, m'han ajudat força asoportar la privació dels plaers que Turinofereix a grapats en aquests moments debrugit i d'agitació. «Es ben segur-jo mdeia - que les parets de la meva cambra nosón pas tant magnificament daurades com lesd'una sala de ball: el silenci de la meva cabinano val pas l'agradosa remor de la musica i dela dança; emperò en mig dels brillants perso­natges que s troben en aquelles festes, n'hi hacertament de més enutjats que jo.

I ¿per què m posaria a considerar aquellsqui són en situació més agradosa, mentre 1món formigueja de gent més malhaurada de loque jo ho sóc en la meva? En comptes de trans­portar-me am l'imaginació an aquell soperbcasino on tantes belleses són eclipsades per lajove Eugenia, pera sentir-me feliç no més calaturar-me un instant pels carrers que hi con-

60 X. de Maistre

dueixen. Una pila de desgraciats, ageguts mignus sota ls porxos d'aquells estatges sumptuo­sos, semblen a punt de finar de fred i de mi­seria. Quin espectacle! Voldria que aquestaplana del meu llibre fos coneguda de tot ¡'uni­vers; voldria que se sabés que en aquesta ciutaton tot respira opulença, durant les nits mésfredes d'hivern una colla d'infeliços dormena descobert, el cap apoiat sobre una fita osobre I pedriç d'un palau.

Ací, un acoblament de criatures apretadesles unes amb les altres pera no morir de fred;allà, una dòna tremolant i sense veu pera pla­nye-s. Els passants van i \énen, seme com­maures d'un espectacle al qual són fets. Lesremors de les carrosses, la \'eu de l'intempe·rança, els sons encisadors de la musica, sebarregen a voltes amb els crits dels desgra­ciats i formen una horrible dissonança.

CAPITOl~ XXX

Aquell qui s'afanyaria a jutjar una ciutatsegons el capítol precedent s'erraria força. Heparlat dels pobres que s'hi troben, dels llurscrits llastimosos i de l'indiferença de certagent envers ells; emperò no he pas dit res dela colla d'homes caritatius qui dormen men-

Viatge al voltant de la meva cambra 61

tre ls altres se diverteixen, qui s lleven a puntade dia i van a socórrer l'infortuni sense testi­moni i sense ostentació. No: poc que passaréaixò sense parlar-ne: ho vull escriure al reversde la plana que tot l 'ulliFe/'S deu llegil·.

Després d'haver compartit la llur fortunaamb els germans llurs; després d'haver abocatel balsem en aquells cors rebregats pel dolor,sen van a les iglesies, mentre I vici, cançat,dorm sota l'edredon, pera oferir a Déu Ics llurspregaries i remerciar-lo dels seus favors. Lallum de la llantia solitaria lluita encara en eltemple am la del jorn naixent, que ells ja sónagenollats al peu dels altars; i l'Eternal, irritatde la duresa i de l'avaricia dels homes, detu­ra 1 llamp a punt de ferir.

CAPITOL XXXI

He volgut dir quelcom d'aquells malhau­rats en el meu viatge, perquè l'idea de la mi­seria llur sovint es vinguda a distreure-m pelcamí A voltes, adonant-me de la diferençade llur situació am la meva, aturava 101 d'uncop la berlina, i la meva cambra m sem­blava prodigiosament embellida. Quin luxe¡nutil! Sis cadires! Dues taulesl Un des­paig! Un mirall! Quina ostentació 1 Sobre

62 X. de Maistre

tot el meu llit, el meu llit de color de rosai blanc, i els dos matalassos, me semblavendesafiar la magnificença i la noblesa dels mo­narques de l'Asia. Aqueixes reflexions mefeien indiferents els plaers que m'havien pro­hibit; i, de reflexió en reflexió, el meu atac defilosofia tornava de tal manera que jo hauriavist un ball a cambra del costat, que hauriasentit el sò de violins i de clarinets, sensemoure-m del meu lloc; hauria escoltat arn lesmeves dues orelles la veu melodiosa d'EnMarchesini, aquella veu que tant sovint m'haposat fòra de mi; sí: l'hauria escoltada sensesomoure-m; molt més, hauria mirat sensegens d'emoció la dòna més guapa de TUfin,la mateixa Eugenia, enflocada de cap a peusper les mans de la dam isela Ra pous 1. No obs­tan t, això no es pas ben segur.

CAPITOL XXXII

Emperò, permeteu-me que us ho demani,senyors: us divertiu tant com abans al ball ia comedia? Pera mi, us ho confesso, fa alguntemps que totes les assamblees nombrosesm'inspiren cert terror. Hi sóc assetjat per un

I) Famosa modista del temps de ['autor.

Viatge al voltant de la metia cambra 63

pensament SInIstre. Debades faig tots els es­

forços pera foragitar-lo: ell sem pre torna, com

aquell de N'Athalia. Pot-ser es que l'ànima,

inundada avui d'idees negres i de quadros

que trenquen el cor, troba arreu causes de

tristor, com un pahidor malmenat converteix

en metzines els aliments més sanitosos. Sia

com se vulga, veus-ací I meu pensament.

Quan sóc en una d'aqueixes festes, entremig

d'aquella colla d'homes amables i amanyaga­

dors que ballen, que canten, que ploren en les

tragedies, que sols mostren goig, franquesa i

cordialitat, jo m dic: «Si en aquesta assamblea

culta, tot d'un cop hi entrava un ós blanc, un

filosof, un tigre, o algun altre animal d'aquesta

llei, i que, pujant a l'orquestra, cridés am veu

enrabiada: «Malhaurats humans! Escolteu la

»veritat que us parla per la meva boca: vosal­

»tres sou oprimits, tiranisats; sou desgraciats;

»us enlleiu. Sortiu d'aquesta letargia!

»Vosaltres, musics, comenceu per rompre

»aq uests instrumen ts sobre ls vostres ca ps;

»quecada hu s'armi amb un punyal: desde ara

»no hi penseu pas mai més en el repòs i les

»festes; pugeu cap al public, escanyeu a tot­

»hom; que les dònes mullin així llurs mans

»timides am sang!

»Sortiu, sou iliures! Arrebasseu el vostre rei

»del seu trono, i el vostre Déu del seu santuari!»

X. de Maistre

I bé! Això que I tigre ha dit, quants d'a­quests homes encantadors ho executaran?Quants pot-ser hi pensaven abans d'entrar?Qui ho sab? Que no s'hi ballava a París facinc anys? 1

- Joanet: tanquèu les portes i les finestres.No vull pas veure més claror. Que cap homeentri a la meva cambra. Poseu el meu sabre al'encalç de la mà, vós mateix sortiu, i no tor- .neu pas a presentar-vos al meu davant.

CAPITOL XXXIII

- No, no, queda-t, Joanet; queda-t, pobrexicot; i tu també, Roseta meva; tu que enda­vines les meves penes i que les endolceixesam les teves cari cies; vine, Roselel meva, vine.V consonan t i sojorn.

CAPITOL XXXIV

La caiguda de la meva cadira de postaha fet al llegidor el servei d'cscursar el meuviatge una dotzena de capitals, perquè aixe­cant-me vaig trobar-me ben al davant i a la

I) Se veu bé que aq uest ca pitol fa u escrit l'an y 1794.Llegint aquesta obra no costa pas gaire d'adonar-se quefou deixad,\ i represa.

Viatge al voltant de la meva cambra 65

"ora del meu escriptori, i ja no vaig pas essera temps de fer reflexions sobre I nombre d'es­tampes i de quadros que encara m restavenpera resseguir, i que haurien pogut allargarles meves excursions sobre la pintura,

Deixant, doncs, a la dreta, els retrats d'EnRaphael i de la seva aimia, el cavaller d'Assasi la Pastoreta dels Al ps, i vorejan t vers l'es­querra de la banda de la finestra, se descobreixel meu escriptori: es el primer objecte i elmés aparent que s presenta a l'esguard delviatger, seguint la ruta que acabo d'indicar.

AI dessobre hi ha unes enfiles servint debiblioteca, el tot essent coronat per un bustque remata la piramida, i es l'objecte que méscontribueix a l'embelliment del país.

Estirant el primer calaix de la dreta, setroba una escribania, paper de tota llei, plo­mes ja tallades, lacre. Tot això faria venir ga­nes d'escriure al ser més indolent. Sóc segur,estimada Jenny, que si tu arribessis a obrirper atzar aquest calaix, respondries a la cartaque t vaig escriure l'any passat. En el calaixcorresponent dormen confosament apilonatsels materials de l'historia cnternidora de lapresonera de Pignerol, que ben aviat llegireu,estimats amics meus "

I) L'autor no ha pas complert la paraula, perquè

5

66 X. de Maistre

Entre aquells dos calaixos hi ha un desfo­nament on tiro les cartes a mida que les rebo:allà s'hi troben totes les que he rebudes de dèuanys ençà; les més velles són arreglades endiversos paquets, per ordre de data; les novessón barrejades; men resten varies que datende la meva primera jovenesa,

Quin plaer de reveure en aquelles lletresles situacions interessan tes dels anys joves,d'esser transportats altra vegada an aquellstemps feliços que mai més reveurem!

Ah! El meu cor es ple! Com frueix trista­ment quan els meus ulls ressegueixen les rat­lles escrites per un lsser que ja no existeix!Vet-ací ls seus caracters, es el cor que guiavala seva mà, es ane mi que ell escrivia aquestalletra, i aquesta lletra es tot lo que m restad'ell!

Quan fico la mà an aquell indret, es rarque jo n surti en tota la jornada, Es així comel viatger traversa rapidamcnt algunes pro­vineies d'ltalia, fent a corrc-cuita unes obser­vacions superficials, pera roma;¡dre a Romamesos enters. Es la beta més rica de la minaque jo exploto. Quin cam bi en les mevesidees i els meus sentiments! Quina diferença

si ha sortit quelcom a:l1b aquell títol, el nostre autordeclara que no hi té res que veure.

Viatge a/I)o/tant de la nlel)a cambra ó /

en els meus amics! Quan els examino allayo­res i avui, els veig agitats mortalment perprojectes que ara ja no ls interessen. Miravemcom una gran desgracia un esdeveniment;emperò l'acabament de la lletra manca i l'es­deveniment es completament oblidat: poc quepuc saber de lo que s tractava. Mil prejudicisens asseljaven; el món i els homes ens erencompletament desconeguts; emperò tambéquin escalf en les nostres relacions! Quinlligament tant intim! Quina confiança senselimits!

Erem feliços mercès als nostres errors. Iara? Ah! Ja no es pas això: ens ha calgutllegir, com els altres, en el cor humà; i laveritat, caient en mig de nosaltres com unabomba, ha enderrocat pera sempre J palauencisat de l'illusió.

CAPITOL XXXV

No més dependria de mi fer un capitolsobre aquella rosa seca que veieu, si l'assump­te n valia la pena. Es una flor del carnavalde l'any passat. Jo mateix yaig anar a cullir-Iaan l'hivernacle del Valentí, i al vespre, unahora abans del ball, rublert d'esperança iamb una emoció agradosa l'aní a presentar a

68 X de Maislre

madona de Haut-castel. Ella va agafar-la, laposà sobre I seu pentinador, sense guaitar-lani mirar-me a mi mateix. Més, com ho hau­ria fet pera adonar-se de mi, si era ocupadamirant-se ella mateixa? Dreta davant d'ungran mirall, tota arresada, donava I darrercop de mà al seu engalanamenl. .

Estava tant preocupada, la seva atencióera talment absorbida pels flocs, les gases i lesborletes de tota llei apilonades al seu davant,que no vaig pas obtenir ni tant sols unamirada, una senyal. Vaig resignar-me. Joaguantava humilment les agulles preparades,arreglades en la meva mà; emperò 1seu coixi­net, essent-li més a l'encalç, les prenia delcoixinet; i si jo allargava la mà, les preniade la meva mà, indiferentment; i pera agafar­Ies palpava, sense allunyar els ulls de l'espill,de por de perdre-s de vista.

Una estona vaig aguantar un segon miralldarrera d'ella, pera que jutjés mellor el seuornament; i la seva fisionomia, repetint-sed'un mirall a l'altre, jo vegi aleshores unaperspectiva de coquetes, d'on cap s'adonava demi. En un mot, que ho confessaré? la mevarosa i jo fèiem una trista figura.

Vaig acabar perdent la paciença, i, nopodent aguantar més el despit que m devo­rava, deixí I mirall que t.enïa a la mà, i vaig

Viatge al voltant de la meva cambra 69

sortir amb un posat de rabia i sense pendrecomiat.

-- Que us en aneu?-ella m digué, girant­se del meu costat pera veure de perfil la sevacin tura.

No responguí res; emperò vaig escoltarun moment a la porta pera saber l'efecte quefaria la meva sortida sobtada.

-Que no ho veieu,-anava dient a laseva cambrera després d'un instant de silenci;-que no ho veieu que aquest C,ll'<lCO es massaampla per la meva cintura, sobre tot de baix,i que cal fer una basta amb agulles?

Com i per què aquella rosa seca s trobavaallà sobre la lleixa del meu escriptori, es loque jo no diré pas certament, car he declaratque una rosa seca no mereixia pas un capitol.

Remarqueu bé, senyors, que poc que faigcap reflexió sobre l'aventura de la rosa seca.Poc que ho dic que madona de Haut-castelhagi fet bé o mal de preferir el seu enfloca­ment anc mi, ni que jo tingués el dret d'esserrebut altrament.

Jo m guardo encara am més solicitut detreure les conseqüences generals sobre la rea­litat, la força i la durada de l'afecte de lesdames pera ls amics llurs. Mc contenta dellençar aquest capital (car n'es un), de llen­çar-lo, dic, al món, amb el restant del viatge,

7° X. de Maistre

sense endreçar-lo a ningú i sense recomanar-loa ningú.

No més afegiré un consell per vosaltres,senyors: fiqueu-vos bé en el magí que I diade ball la vostra dama ja no es per vosaltres.Desde I moment que comença l'empolaina­ment, l'aimador no es més que 'un marit, isolament el ball devé l'aimador.

Altrament tot-hom sab lo que guanya unmarit de voler-se fer estimar per força: pre­neu, doncs, el vostre mal am paciencia i totrient.

I no us feu pas illusions, senyors: si se usveu am plaer en el ball, no es pas en vostraqualitat d'aimador, car vós sou un marit: esperquè feu part del ball i que sou, per conse­güent, una fracció de la seva novella con­questa; sou una decimal d'aimador; o bé,pot-ser, perquè balleu bé i que la fareu lluir.En fi, lo que hi pot haver de més afalagadorpera vós, en el bon aculli ment que ella us fa,es que espera que, declarant aimant seu a unhome de merit com vós, ella excitarà la gelo­sia de les seves companyes: sense aquesta con­sideració, ni tant sols us guaitaria.

Veus-ací, doncs, que ja som entesos: calque us resigneu a esperar que I vostre paperde marit sia passat. Ne conec més d'un quivoldrien esser-ne quitis tant barato.

Via tge a I voltant de la meva cam bra 7[

CAPITOL XXXVI

He promès un dialeg entre la meva ànimai l'altre; emperò hi ha certs capitals que mfugen, o, mel Ior dit, n'hi ha d'altres que ragende la meva ploma malgrat jo mateix, i queesgarrien els meus projectes. D'aquest nom·bre es el de la meva llibreria, que faré lo méscurt possible. Els quaranta-dos jorns van aacabar-se, i un espai de temps igual poc quefóra prou pera acabar la descripció del ric paíson viatjo tant plasentment.

La meva lli breria, doncs, es formada denoveles, ja que cal dir-vas-ho; sí: de novelesi d'algu ns poetes triats.

Com si jo no tingués pas prou de mals,encara comparteixo voluntariament els demil personatges imaginaris, i ls sento tantvi vament com els meus: quantes de llagrimesm'han caigut per aquella malhaurada Clarissai per l'àimador de Na Carlola!

Emperò si cerco així al1iccions fingides,trobo, per contra, en aquell món imaginari,la virtut, la bonesa, el desprendiment, que en­cara poc que he trobat aplegats en el món realon jo existeixo. Hi trobo una dòna tal comla desitjo, sense geni!, sense lleugeresa, sensesubterfugis: poc que dic res de la bellesa; vos

X. de Maistre

podeu refiar de la meva imaginació: la faigtant maca, que no hi ha res a retocar. Des­prés, tancant el llibre, que ja no respon a lesmeves idees, l'agafo per la mà i recorrem en­semble un país mil voltes més deliciós que Ide l'Edem. Quin pintor podria representar elpaisatge encisat ant he plaçat la divinitat delmeu cor? I quin poeta podrà jamai descriureles sensacions vives i variades que sento enaq uelles regions encan tades?

Quantes vegades no he maleit aquell Cle­veland, qui s'embarca a cada moment ennoves desgracies que podria estai viar-se! Pocque I puc sofrir aquell llibre i aquell encade­nament de calamitats; emperò si l'obro perdistracció, cal que I devori fins a l'acabament.

Com voleu deixar aquell pobre home enel país dels Abaquis? Què esdevindria d'ellamb aquells selvatges? Encara goso menosabandonar-lo en l'excursió que fa pera sortirdel seu captiveri.

En fi, sento talment les seves penes, m'in­teresso tant per ell i la seva familia infortu­nada, que l'aparici,j inesperada dels ferotgesRuintons me fa eriçar els cabells: una suorfreda m cobreix quan llegeixo aquests passat­ges, i el meu esglai es tant viu, tant real, comsi jo mateix tingués d'esser rostit i menjat peraquella canalla.

Viatge al voltant de la meva cambra 73

Quan he plorat prou i fet l'amor, cercqalgun poeta i novament me poso en camívers un altre món.

CAPITOL XXXVII

Desde l'expedició dels Argonautes fins al'assamblea de Notables, desde lo més pregonde l'infern fins al darrer estel fixe al dallà dela via lactea, fins als confins de l'univers, finsa la porta del chaos, veus-ací I cam p espaióson me passejo de llarg i de travers i am totalleura; car el temps no m manca pas ni tam­poc "espai. Es allà que jo transporto la mevaexistença, seguint N'Homer, En Milton, EnVirgili, N 'Ossian, etc.

Tots els esdeveniments que s'escauen entreaqueixes dues epoques, tots els paísos, lotsels mons i tots els sers que han existit entreaquelles dues fites, totallà es meu, me pe/tanytant bé, tant J1egitimament com e:s vaixellsque entraven an el Pireu pertanyien a uncert atenià.

Me plauen sobre tot els poetes qui m trans­porten a l'antigor més reculada: la mal t del'ambiciós Agamemnon, els furors de N'Ores­tes i tota l'historia tragica de la niçaga delsAtrees, perseguida pel cel, m'inspiren un ter-

74 X. de Maislre

rar que ls moderns esdeveniments poc quesabrien fer nàixer en mi.

Guaiteu-la, l'urna fatal que conté les cen­dres de N'Orestes, Qui es que no tremolariadavant d'aquell aspecte? Electra! :vlalhauradagermana, calma-t: es el mateix Orestes quiporta ¡'urna, i aquestes cendres són les delsseus enemics,

Ara ja poc que sen troben de voreres sem­blantes a les del Xanthe o del Scamandre;poc que sen veuen de planures com aquellesde ¡'Hesperia o de l'Arcadia, On són avui diales illes de Lemnos o de Creta? Ont es elfamós labyrinthe? Ont es la roca que N'Aria­na abandonada regava am les seves llagrimes?Ja poc que sen veuen de Theseus, encaramenys d'I-Ierculs: els homes i adhuc els heroesd'avui en dia són uns pigmeus,

Quan després vui donar-me una escenad'entusiasme i fruir am totes les forces del'imaginació, m'arrapo ardidament als plecsde la roba f!otanta del sublim cego d'Albion,en el moment que s llença vers el cel i quegosa acostar-se al trono de l'Eternal. Quinamusa ha pogut aguantar-lo en aquella alçariaant abans d'ell cap home havia gosat posar elseu esguard?' De l'enlluernadora plaça celestque l'avar Mammon guaitava amb ulls en ve­j030S, jo passo am b horror a les vastes coves del

Viatge al voltant de la meva cambra 75

sojorn de Satan, assisteixo al cancell infer­nal, me barrejo arn la colla d'esperits rebels iescolto ls llurs parlaments.

Emperò ací cal que confessi una feblesaque ben sovint me sóc rel rda.

No puc pas estar-me de pendre cert interèsper aquell pobre Satan (parlo del Satan d'EnMilton) desde que es estimbat del cel. Totreprovant la toçuderia de l'esperit rebel, rego­nec que la fermesa que mostra en l'excés dela desgracia i la grandor del seu coratge meforcen a l'admiració malgrat jo mateix. Enca­ra que jo poc que ignoro les malhaurancesderivades de la funesta empresa que l'induía forçar les portes de l'infern pera venir atorbar la vida dels nostres primers pares, permolt que jo faci, no puc pas desitjar ni unmoment de veure-I acabar pel camí en laconfusió del chaos. Adhuc crec que l'ajuda­ria de bon grat, si no fos la vergonya que J11

detura.Segueixo tots els seus moviments i trobo

tant de plaer a viatjar amb ell com si fos enbona companyia. Per moll que reflexioni que,després de tot, es un dimoni, que es en camíde perdre I genre humà, que es un veritabledemocrata, no d'aquells d'Athenes, sinó deParís, tot això poc que pot guarir-me de lameva prevenció.

X. de Maistre

Quin vast projecte! quina hardidesa enl'execució.

Quan les espaioses i triples portes de l'in­fern s'obriren tot d'un cop a dues batents i quela pregona fossa del nient i de la nit apare­gué als seus peus am tota la seva horror, ell varesseguir am b u na ullada intrepida l'om bri \'01

imperi del chaos, i sense dubtar, obrint sesvastes ales, que haurien pogut cobrir un exèr­cit enter, se tirà a J'abim.

:'oie dono deu a acabar a dotze al més hardit.I es, al meu entendre, un dels bells esforçosde l'imaginació, així com un dels més bellsviatges que jamai hagi n estat fets, després delviatge al voltant de la meva cambra.

(::APITOL XXXVIII

No acabaria pas si volgués descriure lamillessima part dels esdeveniments estranysque m passen quan viatjo aprop de la mevabiblioteca: els viatges d'En Cook i les obser­vacions dels seus companys de viatge, elsdoctors Hanks i Salander, poc que són resen comparança am les meves aventures enaquest sol districte: per això crec que hi pas­saria la vida en una mena d'encantament, sino fos el bust d'ont he parlat, sobre I qual els

Viatge al voltant de la meva cambl'a 77

meus ulls i els meus pensaments acaben sem­pre per fixar-se, qualsevulga que sia la situa­ció de la meva ànima; i quan ella es massaviolentment agitada, o que s'abandona aldescoratjament, no més tinc de guaitar aquellbust pera retornar-la al seu seient natural: esel diapasó am b el ,:¡ual acordo l'assem blatgevdriable i discordant de sensacions i de per­cepcions que forma la meva existença.

Com s'hi assem bla t Veus-ací ben bé la fe­somia que la natura havia donat al més vir­tuós dels ho:nes. Ah! Si l'esculptor haguéspogut fer visibles la seva ànima excellen\a, etseu geni i el seu caracter! Emperò, que hecomençat? Que es, doncs, ací I lloc de fer elseu elogi? Es an els homes qui m'envoltenque jo l'endreço? Eh! Que sels hi endona?

Jo m'acontento de prosternar-me davantla teva preada imatge, oh el mel Ior dels pares?Ai! Aquella imatge es tot lo que m resta de tui de la meva patria: tu has deixat la terra enel moment en que I crim anava a invadir-Ia;i són tals els mals amb que ell ens aclapara,que la teva mateixa familia s veu forçada aconsiderar avui la teva perdua com un favor.Quants de mals t'hauria fet sofrir una vidamés llarga! Oh pare meu! T'es coneguda, en elsojorn de benhaurança la sort de la teva nom­brosa familia? Ho sabs que ls teus fills són

78 X. de Mais/re

desterrats d'aquella patria que tant has servitdurant seixanta anys arn tant de zel i d'inte­gritat? Que ho sabs que ls es prohibit de visi­tar la teva tomba? Emperò la tirania poc queha pogut arrebassar-Ios~hi la part més preadadei teu heretat¡;e, la recordança de les tevesvirtuts i la força dels teus exemples; entremigdel torrent criminal que s'emportava la llurpatri a i la fortuna llur vers l'avenc, ells sónromasos units inalterablemen t seguint la rat­lla que tu ls havies marcada; i encara quanpuguin prosternar-se sobre la teva cendra ve­nerada, ella sempre ls regoneixerà.

CAPITOL XXXIX

He promès un dialeg: compleixo la parau­la. Era un matí a trenc de dia: els raigs delsol dauraven a la vegada I cim del mont Visoi el de les montanyes més elevades de l'iliaque es an els nostres antipods; i ja ella eradesperta, sia que I seu despertament prematurfos efecte de les visions nocturnes que sovintli causen una agitació tant afadigosa com in­util, sia que 1 carnaval, que allavores era a lesacaballes, fos la causa amagada del seu des­pertar, aquest temps de plaer i de follia tenintena influença sobre la màquina humana com

Viatge all'oltant de la meJJa cambra 7.9

les fases de la lluna i la conjunció de certes

planetes. En fi, ella era desperta i ben des­

perta, quan la meva hnima se desembarrassà

dels lligams de la sòn.

Feia estona que aquesta compartia confo­

sament les sensacions de l'allra,. emperò en·

cara era envolcada amb els crespons de la nil

i de la sòn; i aquests crespons li semblaven

transformats en gases, en mussolines, en teles

de les lndies, La meva pobra hnima era,

doncs, com empaquetada am tot aquell enfar­

fec; i el déu de la sòn, pera retenir-la més de

temps en el seu imperi, afegia als seus lli­

gams trenes de cabells rossos en desordre, n u­

sos enflocats, collars de perles; era una llasti ma

pera 1 qui l'hagués vista bregar entre aquelles

xarxes.L'agitació de la part més noble de mi ma­

teix se comunicava a l'altra, i aquesta, de la

seva banda, obrava potentment sobre la meva

hnima, Tot jo e~a arribat a un estat dificil de

descriure, quan a la fi la meva ànima, sia per

sagacitat, sia per atzar, trobà manera de des­

lliurar-se de les gases que l'ofegaven. Poc que

ho sé si va trobar una sortida, o si se li acudí

senzillament d'alçar-les, lo qual es més natu­

ral; el fet es que ella trobà l'eixida del laby­

rinthe, Les trenes de cabells en desordre en­

cara eren allà; emperò ja no era un obstacle:

80 X. de Maistre

era més aviat un medi: la meva ànima I vaagafar, com un home qui s nega s'arrapa ales herbes de la riba; emperò I collar de per­Ies va trencar-se am l'acció, i les perles, des­filant-se, rodolaren ,sobre I sofà, i d'allà sobrel'enfust:ssat de madona de Haut-castel; car lameva ànima, per una extranyesa d'on fóramolt dificil de donar compte, s'imaginavaque era a casa d'aquella dama: un gros ramde violes caigué a terra, i la meva ànima, des­pertant-se aleshores, tornà a casa seva, em­menan t-se al seu darrera la raó i la realitat.Com se pot pensar, va desaprovar del tot loque era devingut durant la seva absença, i esací que comença I dialeg que ha fet l'assumptedel seu capitol.

Mai la meva ànima havia estat tant malrebuda. Els carrecs que se li acudiren enaquest moment critic acabaren d'embolicarla companyia: fou una revolta, una insurrec­ció forinal.

«I, doncs, què! - digué la meva ànima.­Es així com durant la meva absença, en comp­tes de rescabalar les vostres for.:es amb un sòntranquil, i de fer-vos així més ben disposadapera executar les meves ordres, us passa pelmagí insolentment (el terme era un xic fort)de lliurar-vos a alegrance:; que la meva volun­tat poc que ha sancionat?»

Viatge all)oltant de la mel", cambra 81

Poc acostumada an aquest to d'orgul!, l'al­tre la va retopar am còlera:

«Verament us esca u, MADONA, - (pera allu­nyar de la discussió tota idea de familiaritat) ,­verament us escau donar-vos aire de decençai de virtut! Eh! I que no es a l'esgarriamentde la vostra imaginació i a Ics vostres ideesextravagantes ql!'e dec tot lo que us desplauen mi? Per què no hi ereu vós allà? Per quètindr;eu vós el dret de fruir sense mi, en elsfreqüents viatges que feu tota sola? Que hedesaprovat mai les vostres sentades en l'Empi­reu o en els Camps Elyseus, les l'ostres con­verses am les intelligences, les vostres especu­lacions profondes, - (una mica d'ironia, comse veu),-els vostres castells en l'aire, els vos­tres sublims sistemes? I jo no tindria pas eldret, quan vós així m'abandoneu, de gaudirdels favors que m concedeix la natura i delsplaers que ella m presenta?»

La meva à.nima, sorpresa de tanta vivori eloqüença, no sabia pas què respondre.Pera arreglar l'assumpte, comença a cobriramb ci vel de la benyolença els retops queella acabava de permetre-s; i,am l'objecte deno semblar que feia I primer pas vers la re­conciliació, se li acudí de pendre també I tode ceri mania : «Madona ... » digué al seu torn,amb una cordialitat afectada. (Si I llegidor

6

62 X. de Maistre

ha trobat aquell mot desplaçat quan anava

endreçat a la meva ànima, què dirà ara, per

m.ica que vulga recordar-se del motiu de la

baralla? La meva ànima poc que I va sentir

el ridicol extrem d'aquella faisó de parlar,

talment la passió enfosqueix l'intelligença).

«Madona, - digué, doncs, - us asseguro

que res me donaria tant de gust com veure-us

fruir tots els plaers de que es susceptible la

natura vostra, encara que jo no ls compartís,

si aquells plaers no us portessin dany i si

no alteressin pas l'harmonia que ... » Ací fou

interrompuda vivament la meva ànima. «No,

no: poc que m deixaré enganyar per la vostra

suposada benvolença: d sojorn forçat que

fem ensemble en aquesta cambra on viatgem;

la ferida que he rebuda, que per poc me mal­

mena i encara sagna; tot això, que no es pas

fruit del vostre orgull extravagant i dels vos­

tres prejudicis barbres? El meu benestar, i

adhuc la meva existença, no compten per res

quan les vostres passions us arroceguen, i

preteneu interessar-vos per mi, i els vostres

renys provenen de l'amistat vostra?»

La meva ànima tot seguit va veure que te­

nia la de perdre en aquesta ocasió; començà

a adonar-se de que I calor de la disputa n'ha­

via suprimit la causa, i, aprofitant la circums­

tança pera fer una diversió: «Feu el cafè»,

Viatge al voltant d.~ la li¡eva cambra 83

digué an En Joanet, qui entrava a la cambra.La fressa de les taces cridant tota l'atenció del'illsurrecta, aquesta ho va oblidar tot desse­guida. Es així que ensenyant una joguina ales criatures sels fa oblidar les fruites dolentesque demanen fent la rabieta.

Insensiblement vaig ensopir-me mentress'escalfava l'aigua. Gaudia aquell plaer deliciósde que he parlat als meus llegidors i que s'ex­pt:rimenta quan un se sent dormir. La remoragradosa que feia En Joanet topant am la ca­fetera sobre I fogó, retrunyia en el meu cer­vell i feia vibrar totes les fibres sensibles, comla tremolor d'una corda d'harpa fa ressonarles octaves. A la fi vaig veure com una ombraal davant meu; vaig obrir els ulls: era EnJoanet. Ah! Quina flaira! Quina agradosa sor­presa! Cafè! Natal Una piramide de pa torratl

Bon llegidor, esmorza am mi.

CAPITOL XL

Quin tresor tant ric de joies la bona natu·ra ha lliurat als homes el qual cor sab fruir!l quina varietat en aquells goigs I Qui es quepodrà comptar llurs innombrables matisos enels diversos individus i en les diferentes edatsde la vida? La recordança confosa dels de la

X. de M.¡istre

meva jovenesa encara m fa frissar. Que ho

provaré de pintar la que sent el Jonzell el

qual cor comença a cremar arn tot el foc dels

sentiments? En aquella edat benhaurada en

que s desconeix adhuc el nom de l'interès, de

l'ambició, de la rancunia de totes les passions

avergonyidores que degraden i tormenten

l'humanitat; durant aquella edat, ai! massa

curta, el sol brilla amb un esclat que ja no se

li retroba més en el restant de la vida. L'aire

es més pur; les fonts són més clares i més fres­

ques; la natura té uns aspectes, els boscatges

tenen uns caminals que ja no s retroben en

l'edat madura, Déu! Quines sentors envien

aquelles flors I Que n són de delicioses aque­

lles fruites! Arn quines colors s'adorna l'auro­

ral Totes les dònes són amables i fidels; tots

els homes són bons, generosos i sensibles;

per tot se troba la cordialitat, la franquesa i

el desinterès; no hi ha en la natura sinó flors,

virtuts i plaers.La turbació de l'amor, l'esperança de la

felicitat, que no omplenen el nostre cor de

sensacions tant vives com variades?

L'espectacle de la natura i la seva contem­

plació en l'ensemble i en els detalls obren

davant de la raó una carrera immensa de frui­

cians. Tot seguit l'imaginació, surant sobre

aquest occeà de plaers, n'augmenta I nombre

Viatge al voltant de la meva cambra 85

i l'intensitat; les sensacions diverses s'uneixeni se com binen pera formar-ne de novelles; elssomnis de gloria s barregen am les palpita­cions de l'amor; la benfaença va de costat arnl'amor propri, que li allarga la mà; la melan­gia ve de temps en temps a tirar sobre nostreel seu crespó solemnial i a cambiar les nostresllagrimes en piaers. En !l, les percepcions del'esperit, les sensacions del cor, les mateixesrecordances dels sentits, són pera l'home fontsinestroncables de plaer i de benh3urança. Nous extranyeu pas, doncs, de que la fressa quefeia En Joanet topant am la cafetera sobre Ifogó, i l'aspecte imprevist d'una taça de nata,hagin fet sobre mi una impressió tant viva itant agradosa.

CAPITOL XLI

Desseguida vaig posar-me I vestit de viatge,despré~ d'haver·lo examinat amb una ulladade complasença; i fou aleshores que resolguífer un capitol ad hoc, pera fer-lo conèixer alllegidor. La forma i l'utilitat d'aquests vestitsessent prou generalment conegudes, tractarémés particularment de la llur influença sobrel'esperit dels viatgers,

El meu vestit de viatge pera l'hivern es fet

86 X. de Maistre

de la roba més calen ta i més flonja que m'hasigut possible trobar; m'embolica enteramentde cap a peus; i quan soc en el meu balancí,am les mans a la butxaca i amb el cap enfon­sat dintre I collet del vestit, m'assemblo a l'es­tatua de Vishnou, sense peus ni mans, que sveu en les pagodes de la India.

Se tractarà, si s vol, de preocupació l'in­fluença que jo atribueixo als vestits de viatgesobre ls viatjants. Lo que puc dir de certrespecte això es que m semblaria tant ridicold'avençar un sol pas el meu viatge al voltantde la meva cambra revestit de l'uniform i aml'espasa al costat, com de sortir i anar pel mónam la gonella. Quan me veig vestit així, se­guinl tots els rigors de la pragmatica. no sola­ment no fóra capaç de seguir el meu viatge,sinó quc crcc que ni tant sols fóra en estat dellegir Jo que n'he escrit fins al present, i menysencara d'entendre-ho.

I això us fa estrany? Que no s veu cada diagent qui s pensa esser malalta perquè tenen labarba llarga o perquè algú s'afanya a trobar­los un posat malaltuç i de dir-ho? Els vestitstenen tanta d'influença sobre l'esperit dels ho­mes, que hi ha valetudinaris qui s troben moltIJlcllor quan se veuen amb un vestit nou i unaperruca empolvada: sen veuen qui així enga­nyen al public i an ells mateixos amb un 01'-

Viatge al voltant de la m€¡Ja cambra 87

nament sostingut; moren qualsevol matí tots

pentinadets, i la llur mort sorprèn a tot-hom.

Devegades s'oblidava de fer advertir al­

guns dies abans al comte de... que devia fer

la guarda: un caporal anava a despertar-lo de

bon mati I dia mateix que li toca va fer-la i a

donar-li aquesta trista nova; emperò l'idea

d'aixecar-se desseguida, de posar-se les polai­

nes i de sortir així sense haver-hi pensat la

vetlla, el torbava talment, que s'estimava mé,

fer dir que era malalt i no ,onir de casa seva.

Se ficava la gonella i feia entornar el perru­

quer. Això li donava un aire palid, malaltuç,

que alarmava a la seva dòna i a tota la fami­

lia. Ell mateix se trobava realment ulla mica

deixat allar, aquell jorn.

Ell ho deia a tot-hom, una mica pera sos­

tenir el paper, també un xic perquè ho creia

esser de debò. Insensiblement l'influença de

la gonella obrava: els brous que havia pres

de bon o de mal grat, li feien basca; tot seguit

els parents i els amics enviaven a preguntar;

no n calia pas tant pera ficar-lo decididament

al llit.AI vespre, el doctor Ranson li trobava I

pols concentrat i ordenava la sagnada per

l'endemà. Si I servei hagués durat un mes

més, el malalt ja era ben llest.

Qui es que podria dubtar de l'influença

88 X. de Maistre

dels vestits de viatge sobre ls viatjants, quan

se reflexionarà que I pobre comte de ... va pen·sar-se més d'un cop fer el viatge a l'altre món

per haver-se posat mal a proposit la seva go­nella en aquest?

CAPITOL XLII

Jo era assegut a la voreta del foc, desprésde dinar, plegat dintre I meu vestit de viatge iabandonat roluntariament a tota la seva in­

fluença, esperant l'hora del partiment, quanels vapors de la digestió, anant-sen cap al cer­vell. obstruiren talment els passatges per onles idees s'hi encaminen venint dels sentits,que tota la comunicació s trobà interceptada;i, de la mateixa manera que ls meus sentitsno transmetien cap més idea al cervell, aquest,de la seva banda, ja no podia pas enviar el fluidelectriC que les anima i amb el qual l'engi­nyós doctor Valli resucita granotes mortes.

Facil men t capirell, després d'ha ver llegitaquest preambul, perquè I cap me caigué so­bre I pit, i de quina manera ls muscles del ditgros i de l'index de la mà dreta, no essent jairritats per aquell fluid, s'afluixaren fins alpunt que un volum de les obres del marquèsCaraccioll, que jo tenia apretat entre aquells

Viatge al voltant de la mev,z cambra 89

dos dits, m'escapà sense q~e me n'adongués,i caigué sobre I foc.

Havia tingut visites, i la meva conversaam les persones que acabaven de sortir haviagirat sobre la mort del famós metge Cigna,qui tot just s'era mort, i la qual mort fou uni­versalment sentida: era savi, treballador, bonfisic i famós botanic. El merit d'aquest homehabil ocupava la meva pensa; i, no obstant,jo m deia, si m fos permès d'eyc;car les ànimesde tols els qui ell pot haver fet anar a l'altremón, qui sab si la seva reputació no sofririaalgun sotrac?

Insensiblement m'encaminava vers unadisertació sobre la medecina i els progressosque ha fet d'ençà de N'Hippocrates. Jo m pre­guntava si ls personatges famosos de l'antigorqui són morts en el llur llit, com En Pericles,En Plató, la celebre Aspasia i el mateix Hip­pocrates, havien mort, com la gent ordinaria,d'una febre putrida, inflamatoria o vermino­sa; si ls havien sagnat i omplert de remeis.

Dir per què vaig pensar amb aquells qua­tre personatges més aviat que amb altres, pocque m fóra possible. Qui pot dona raó d'unpensament? Tot lo que puc dir' es que foula !lleva ànima qui evocà I doctor de Cos, elde Torí i el famós home d'Estat qui féu tantbelles coses i tant grans errades.

9° X. de Maistre

Tocant a la seva elegan\a amiga, confessohumilment que fou l'altre que li féu senyal.No obstant, quan hi penso, fóra mig temptatde sentir un xic d'orgull, puix es clar que enaquest pensament la balança, a favor de laraó, era de quatre contra un. Ja es força per unmilitar de la meva edat.

Sia com se vulga, mentres jo m deixavaportar per aqueixes reflexions, els meus ullss'acabaren de cloure, i vaig adormir me fon­dament; emperò, tancant els u1Js, l'imatgedels personatges amb els quals havia pensatrestà pintada sobre aquesta tela fina que s'a­nomena memoria, i aquelles imatges, barre­jant-se en el meu cervell am l'idea de l'evoca­ció dels morts, vegi ben aviat arribar derenglera N'Hippocrates, En Plató, En Peri­cles, N'Aspasia i el doctor Cigna am la sevaperruca.

Els vegi a tots seure·s sobre ls setis encaraarreglats al voltant del foc; solament En Peri­cles se quedà dret pera llegir noves.

,<Si ls descobriments de que m parleu fos­sin veritables,-deia N'Hippocrates al doctor,-i si haguessin estat tant utils a la medecinacom vos preteneu, jo hauria vist minvar elnombre d'homes qui baixen cada jorn en elreialme ombriu, i d'on la llista comuna, se­gons els registres d'En Minos, que jo mateix

Viatge al voltant de la meva cambra Dl

he comprovat, es constantment el mateix queen altre temps.»

El doctor Cigna se girà cap a mi: «Sénsdubte que haveu sentit parlar d'aquells des­cobriments?' - me digué. - Vós coneixeu eld'En Harvey sobre la circulació de la sang; elde l'immortal Spallanzini sobre la digestió;d'ont ara coneixem tot el mecanisme?» I vafer un llarg detall de tots els descobrimentsque tenen relació am la medecina i de la collade remeis que s deuen a la quimica; en fi, totun parlament academic a favor de la mede­cina moderna.

«Puc creure - li responguí aleshores­que aquests grans homes ignoren lo que vósacabeu de dir-los, i que la llur ànima, deslliu­rada dels entrebancs de la materia, trobaquelcom d'obscur en tota la natura?' Ah! Quen'aneu d'errat! - 'exclamà I pr%·melge I delPeloponès. Els misteris de la natura són ama­gats pels morts com pels vius. Aquell qui hacreat i ho dirigeix tot es el sol qui sab el gransecret que ls homes s'esforcen en va d'as­solir. Vet-ací lo que sabem de cert en les vo­res del Stl'x'; i, creieu-me, - afegí ell endre­çant la paraula al doctor, - despulleu-vos

¡) Titol molt conegut cn la llegislació del rei deSardcnya, fent ací una broma purament local.

92 x. de Maistre

d'aquest restant d'esperit de cos que haveuporlat del sojorn dels mortals; i ja que I tre­ball de mil generacions i tots els descobri­ments dels homes no han pogut allargar unsol instant !'existença llur; ja que En Carópassa cada jorn en la seva barca una igualquantitat d'ombres, no ns escarracem pas mésdefensant un art que, entre ls morts on nos­altres so.rl, ni tant sols fóra util als metges».Així enraonà I f1mós lIippocrates, am granestranyesa meva.

El doctor Cigna somrigué; i, com que lsesperits no podrien refusar l'evidença ni ca­llar la veritat, no solament fou del parer deN'Hippocrates, sinó que adhuc confessà, enro­gint-se a la manera de les intelligences, queell sempre se n'havia dubtat.

En Pericles, qui s'era acostat a la finestra,féu un gran sospir, qual causa vaig endavinar.Llegia un número del Moni/or, que anun­ciava la decadença de les arts i de les ciences;veia savis illustres deixar llurs especulacionssublims pera inventar nous crims; i tremolavade sentir una horJa de canibals comparar-seamb els heroes de la generosa Grecia, fentperèixer sobre I cadafalc, sense vergonya niremordiments, venerables vells, dònes, cria­tures, i co:netent arn sang freda els crims mésterribles i els més inutils.

Viatge al voltant de la meva cambra 93

En Plató, qui havia escoltat la nostra con­versa sense dir res, veient-la acabada tot d'uncop d'una manera inesperada, prengué la pa­raula al seu torn: <<Jo concebeixo-ens digué- com tots els descobriments que han fet elsnostres grans homes en toles les branques dela fisica són inutils a la medecina, que jamaipodrà cambiar el curs de la natura sinó adespeses de'la vida dels homes; emperò nosucceirà pas, séns dubte, lo mateix, am lesrecerques que són fetes sobre la politica. Elsdescobriments d'En Locke sobre la natura del'esperit humà, l'invenció de l'impremta, lesobservacions acumulades tretes de l'historia,tant de llibres profans que han extès la ciençafins entre I poble; tantes de meravelles, en fi,séns dubte, que hauran contribuit a fer elshomes mellors i aquella republica feliça i pru­denta, que jo havia imaginat i que la centuriaen la qual jo vivia m'havia fet mirar com unsomni impracticable, existeixen seguramentavui en el món?»

An aquesta demanda, l'honrat doctor baixàels ulls i no respongué sinó arn les seves lla­grimes; després, quan sels aixugava amb elmocador, sense voler, féu girar la seva per­ruca, de manera que un troç de la cara se liamagà. «Déus immortals, - digué N'Aspasia,fent un xisclet, - quina figura tant estranya

94 X. de Maistre

Que es, doncs, un descobriment dels vostresgrans homes lo que us ha fet acudir de cobrir­vos així am la closca d'un altre?»

N'Aspasia, a qui feien badallar les discrta­cians filosofiques, havia arreplegat un diaride modes que era sobre l'escalfa-panxes i jafeia estona que I fullejava, quan la perrucadel metge li provocà aquella exclamació; icom que I setial estret i brandan 1 ont estavaasseguda li era molt incomodo, havia posatsense cerimonia les seves dugues cames nues,ornadesam bandeletes, sobre la cadira de pallaque hi havia entre ella i jo, i s'apoiava amb elcolze sobre una de les amples espatlles d'EnPlató.

«Poc que es un crani, -li respongué Idoctor, agafant la perruca i tirant·la al foc;­es una perruca, damisela, i no sé pas per quèno he llençat aquest ornament ridicol a lesflames del Tanar, quan arribí entre vosaltres;emperò ls ridicols i els prejudicis són tantfortament inherents a la nostra miserable na­tura, que ns segueixen encara algun tempsenllà de la fossa.» A mi m feia un plaer sin­gular de veure I doctor abjurar aixís ensemsla medecina i la seva perruca.

«Us asseguro-li digué N'Aspasia-que lamajor part dels barrets que són figurats en elplec que estic fullejant, mereixerien la mateixa

Viatge al voltant de la meva cambra 95

sort que I vostre, de tant extravagants quesón 1» La bella ateniana se divertia d'allò mésresseguint aquelles estampes, i am raó se sor­prenia de la varietat i estranyesa dels enjipo­naments moderns. Una figura entre altres la vacridar: era la d'una dama jove representadaam b un barret dels més elegan ts, i que N' As­pasia trobà solament ura mica massa alt;emperò I troç de gasa que cobria I coll erad'una amplaria tant extraordinaria, que totjust se veia la meitat de la cara. N'Aspasia, no~abent que aqueixes formes extraordinariessols eren obra del midó, no s pogué pas estarde manifestar una estranyesa, que hauriaredoblat en sentit invers si la gasa haguésestat transparenta.

«Emperò, expliqueu-nos - digué ella-perquè les dònes d'avui en dia més aviat semblentenir vestits per amagar-se que per vestir-se:tot just deixen veure la llur cara, am laqual, solamen t, se pot regonèixer el sexe llur,de tant que les formes del cos són desfigura­des pels plecs estram botics de les estofes I Detotes les figures que són representades enaquestes fulles, cap deixa a descobert el pit,els braços i les cames. Com es que ls vostresguerrers joves no han tingut la temptació dedestruir semblant vestimenta? Aparentment,-afegí ella,-la virtut de les dònes d'avui en

96 X. de Maistre

dia, que s mostra en tots els seus vestits, exce­deix de molt la de les meves contemporanies?»Acabant aquestes paraules, N'Aspasia m guai.tava i semblava demanar-me una resposta. Jovaig fer veu re que no me n'adona va; i peradonar-me aire de distinció, vaig acostar sobreles brases, amb els molls els restes de la per­ruca del doctor que s'havien salvat de l'incen­di. Adonant-me desseguida de que una de lesbetes que lligaven el calçat de N'Aspasia eradescordada: <,Permeteu-me,-li diguí. - encan­tadora persona». I, així parlant, vaig baixar·mevivament, allargant les mans vers la cadira onjo creia veure aquelles dues cames que en elpassat feren extravagar a grans filosops.

Sóc persuadit de que en aquest momentjo tocava I veritable sonambulisme, puix elmoviment de que parlo fou ben real; emperòla Roseta, que, en efecte, reposava dessobre lacadira, prengué aquell moviment per ella, isaltant lleugerament an els meus braços, vatornar a enfonsar als inferns les ombres famo­ses evocades pel meu vestit de viatge.

País encantat de l'imaginació que l'Esserbenfaent per excellença ha lliurat als homespera aconsolar-los de la realitat, cal que jo tdeixi. Es avui que certes persones de lesquals depenc pretenen tornar·me la llibertat

\ïat¡;e al voltallt de la mera cambra 9ï

com si me l'haguessin presa, com ,i fos en elllur poder d'arrebassar-me-Ia un so! instant iprivar-me de recórrer a plaer el l'ast espaí sem­pre obert al meu davant. Elles me prohibirende passejar en una vila, un punt; emperòm'han deixat l'univers enter: l'immensitat il'eternitat són a les meves ordres.

Es avui, doncs, que jo sóc lliure, o mésaviat que vaig a tornar dintre ls ferros! El joudels quefers novament pesarà sobre meu, jano faré pas més un sol pas que no sia amidatper la ben e-scaiença i el dever. Feliç encara sialguna deessa capritxosa no m fa oblidar unai altre, i si m'escapo d'aquest nou i perillóscapti veri.

Eh! Per què no m deixaven acabar elmeu viatge? Que era, doncs, pera castigar·meque m'havien tancat en la meva cambra, enaquesta encontrada deliciosa que comprèntots els béns i totes les riqueses del món?Tant se valdria desterrar una rata dintre d'ungraner.

No obstant, mai m'havia adonat tant cla­rament de que jo sóc doble. l\lentre m requenels meus goigs imaginaris, me sento consolatper força: una potença secreta se m'emporta;ella m diu que tinc necessitat de l'aire del cel,i que la solitut se sembla a la mort. Vetem­ací endiumenjat; la meva porta s'obre; camino

7

x. de Maistre

sobre ls ponies espaiosos del carrer del Po;mil fantasmes agradoses voleien davant delsmeus ulls. Sí: es ben bé ací aquell hotel,aquelil porta, aquella escala; ja tremolo perendavant.

Es aixi que se sent un abans-gust acídquan se talla una llimona pera menjar-la.

Oh bestia meva, la meva pobra bestia,'1alfia-t de tu mateixa!

DEL MATEIX TRADUCTOR

CAMIL FLAMMAHJÜN: Urania.