Download - Treball Recerca Mikel

Transcript
Page 1: Treball Recerca Mikel

«Introducció»

“Què és el que sent-ho ara? Com l’expresso? Sé realment dominar les meves relacions amb els altres? Em respecto a mi mateix? Què és la intel·ligència emocional? Té alguna relació amb la intel·ligència clàssica? Com aprenc a sentir-me millor amb mi mateix? Puc canviar la meva forma de veure les coses?

Es considera el segle XXI com el Segle d’Or de la Ment, un temps determinat en el que l'estudi d'aquesta ha donat un salt immens, i la seva evolució, igual que el seu desenvolupament i explotació, estan a l'ordre del dia. La Intel·ligència Emocional viu amb nosaltres, està present allà on anem, i es converteix a poc a poc en els pilars essencials de qualsevol empresa i qualsevol relació entre col·lectius de persones aparentment diferents. La Intel·ligència Emocional està de moda, es duu, es transforma i es modela per tal de donar caràcter i esperit al seu cos, i així destronar a l'antiga Intel·ligència Clàssica.

Durant molts anys s'ha donat per verídic el fet de que la capacitat mental estava directament unida als coneixements de Ciències, Lletres, Música... y que la intel·ligència tant sols es mesurava mitjançant exàmens que posaven número a la teva qualificació especulativa. Això és l’anomenat coeficient intel·lectual (resultat d’un test generalitzat per a mesurar les habilitats cognitives de les persones, “intel·ligència”, en relació amb l’edat.). No obstant això, avui en dia es creu que la capacitat mental és un conjunt de coneixements intel·lectuals i també emocionals, que units en una simbiosi equilibrada, fan que l'èxit sembli fàcil d'aconseguir. Així doncs assimilem que la intel·ligència no ha estat sempre coneguda com la coneixem actualment, si no que aquesta ha evolucionat de manera lenta però continua (al menys fins fa relativament poc) i es l’evolució la que ha donat lloc al concepte més contemporani de intel·ligència

Bàsicament el principal error de l'educació mundial és que les escoles no ensenyen aquests coneixements emocionals, i els estudiants no surten preparats per a afrontar situacions del dia a dia, moments que la vida t'intenta penjar d’un fil i humiliar-te. Possiblement molts d'ells en el seu futur no tindran la suficient intel·ligència emocional com per a arribar a assolir la felicitat, i el que és pitjor, cada dues de cinc persones es consideraran unes fracassades, i la veritat és que ho seran.Ara bé, si els errors que s'han comès al llarg de la història de l'educació s'intenten arreglar mitjançant exercicis bàsics i fàcils, el coeficient emocional dels alumnes, és a dir, el conjunt d'habilitats emocionals, augmentarà de forma gairebé inevitable. Qui vol ser intel·ligent

Page 2: Treball Recerca Mikel

emocionalment, ho serà, i si s’introdueix i es fa de la Intel·ligència Emocional un concepte més en les aules (Educació Emocional) el problema quedarà eradicat al complet. Les persones viuran la vida d'una forma més alegre, contínua i buida de situacions amargants i descontrolades, d’aquelles plenes d'estrès i de pors.

El món cada vegada és més competitiu. Alguns individus exhibeixen un potencial aparentment superior al dels altres, y això els converteix en persones amb major facilitat -o probabilitat- per arribar a aconseguir l’èxit personal i professional. Quin és doncs el propulsor primer d’aquesta carrera guanyada? Sense dubte, les habilitats emocionals.A més a més, una encertada educació emocional, així com les sòlides bases d’una intel·ligència emocional, pot donar com a resultat l’obsequi desitjat per milions de generacions; la felicitat.

Ara bé, l’ intenció d’aquest treball de recerca es contactar amb el món de la intel·ligència i traçar una línea que reflecteixi la seva evolució al llarg dels anys, destacant les personalitats més importants i propulsores d’aquesta evolució, així com també centrar-nos en el tema nuclear del treball, la intel·ligència emocional, encunyada per Salovey y Mayer y després per Daniel Goleman, essent ells els pilars primaris d’aquest concepte contemporani que tanta acceptació ha causat.”

Page 3: Treball Recerca Mikel

«Part Teòrica»

Page 4: Treball Recerca Mikel

«Bloc Primer»

Page 5: Treball Recerca Mikel

Bloc Primer

«Pròleg»No ha existit ni existeix univocitat en el concepte D'INTEL·LIGÈNCIA, encara que darrere de les diferents concepcions existeixen plantejaments generals teòrics que d'alguna manera els donen sentit i validesa. Un aspecte curiós de les investigacions sobre la intel·ligència és que, conforme han anat evolucionant les idees de la mateixa, paral·lelament a cadascuna d'elles ha sorgit i s'ha imposat més la necessitat d'amidar-la que validar els constructes teòrics de partida, generant-se més investigacions sobre la instrumentació per a amidar-la que sobre la conceptualització.

La recerca dels conceptes d'intel·ligència ha seguit les pautes marcades pels investigadors que volien amidar-la. Fins a la dècada de 1970 sembla que l'única cosa que interessa als estudiosos de la intel·ligència és el seu component cognitiu. La justificació d'aquesta tendència estaria en la peculiar història del desenvolupament de la psicologia que, en el camp que estem tractant, només ha estat rigorosa en la investigació sobre construcció de tests, però no sempre en la validació científica dels constructes teòrics dels quals partia, ni en l'aplicació correcta d'aquestes investigacions. Per aquest motiu el diagnòstic de la intel·ligència ha passat per diferents fases, des de un rebuig social tan accentuat causant de que en alguns estats d'Amèrica es prohibís administrar als nens test d'intel·ligència en les escoles o es produïssin cremes públiques d'aquests tests en places d'algunes ciutats.

A partir dels interessos dels investigadors, podríem establir la següent classificació de models d'intel·ligència:

1. MODELS CENTRATS EN L'ESTRUCTURACIÓ-COMPOSICIÓ DE LA INTEL·LIGÈNCIA. L'interès ha estat la recerca del factor o factors que componen-dominen en el constructe intel·ligència, les seves relacions, identificar-los per a amidar-los, establir les seves relacions i, sobre la base d'aquestes mesures i relacions, poder descriure algunes diferències.

2. MODELS CENTRATS EN EL FUNCIONAMENT COGNITIU DE LA INTEL·LIGÈNCIA. El seu interès és el coneixement dels processos mentals que dirigeixen les accions per a intervenir modificant cognitivament les estructures, de manera que el mesurament afavoreixi altres estructures més apropiades i més complexes que permetin major autonomia a les persones en l'aprenentatge i el coneixement.

3. MODELS CENTRATS EN LA COMPRENSIÓ GLOBAL DEL DESENVOLUPAMENT SOCIAL DE LES PERSONES EN LA RECERCA DE LA SEVA FELICITAT COM NECESSITAT VITAL. Això comporta necessàriament la consideració que el funcionament de les persones en societat es produeix mitjançant cognició i sentiment, predominant en algunes situacions comportamentals altres dimensions diferents a la cognició.

Page 6: Treball Recerca Mikel

ALFRED BINET

ALFRED BINET (Niça, 11 de juliol de 1857 - París, 18 d'octubre de 1911) va ser un pedagog i psicòleg francès. Se li coneix per la seva essencial contribució a la psicometria com dissenyador del test de predicció del rendiment escolar, en col·laboració amb THÉODORE SIMON, que va ser base per al desenvolupament dels successius test d'intel·ligència. El

test tenia com finalitat pràctica i única

la d'identificar a escolars que requerien una atenció especial. Tenia l'esperança que el seu test s'utilitzaria per a millorar

l'educació dels nens, encara que temia que s'emprés per a etiquetar-los i en conseqüència es limitessin les seves

oportunitats.

MODELS CENTRATS EN L’ESTRUCTURACIÓ-COMPOSICIÓ DE LA INTEL·LIGÈNCIA.

INTEL·LIGÈNCIA MONOLÍTICA

Des de que l'equip BINET-SIMÓN, psicòlegs i pedagogs francesos, rebessin dels responsables de l'Administració francesa l'encàrrec de dissenyar la manera de complir amb el principi d'igualtat en les escoles, fins als nostres dies, el major interès de la investigació ha estat identificar les dimensions o aspectes fonamentals de la intel·ligència.

BINET (1904) va partir del següent supòsit teòric: la intel·ligència es manifesta en la rapidesa d'aprenentatge (almenys d'aprenentatges a llarg termini). A partir d'aquí va tractar d'elaborar proves que identifiquessin la rapidesa amb la que aprèn un nen normal. Aquestes proves estarien constituïdes per coneixements que es corresponien a cada edat en situacions de normalitat. Aquests coneixements van constituir els ítems de l'escala per a amidar la intel·ligència.

La conseqüència lògica d'aquest plantejament va ser que es podia amidar la capacitat intel·lectual a partir del nivell de coneixements que es mostra en un moment donat. El concepte fonamental per a BINET va ser L'EDAT MENTAL com l'edat que es correspon amb les respostes correctes que una persona dóna al contestar la seva escala. La classificació de la persona com intel·ligent normal, superior o inferior vindria donada per les respostes correctes als ítems dels diferents coneixements corresponents a la EDAT CRONOLÒGICA de l’alumne, als de major o als de menor edat que ell. La intenció era discriminar els febles mentals. Si la intel·ligència els discriminava, llavors és que podia ser mesurable. Per a amidar-la tenia en compte diferents funcions com la memòria, fantasia, imaginació, atenció, comprensió, suggestibilitat, apreciació estètica, sentiment moral, abstracció, pensaments sense imatges, temps de reacció, etc . La concepció de la intel·ligència que protegeix a aquestes proves és multidimensional, basada en diferents aptituds; no obstant això quan s’amida i s’interpreta, es fa com si d'una sola variable es tractés (EDAT MENTAL). La influència dels estudis de BINET-SIMON es va produir de forma rellevant en els instruments desenvolupats amb posterioritat dintre de la concepció monolítica de la intel·ligència, entre els quals ressalta l'adaptació americana: El STANDFORD-BINET de TERMAN (1916) i les versions posteriors (STANDFORD-BINET, 1960) transformant el concepte de COEFICIENT INTEL·LECTUAL en una mesura de dispersió, però amb variacions essencialment de tipus psicomètric.

Page 7: Treball Recerca Mikel

Diagrama frenològic del s. XIX

THÉODORE SIMON

THÉODORE SIMON, (Dijon, 10 de juliol 1872 - París, 1961) va ser un mèdic psiquiatra, i psicòleg francès . Va estudiar Medicina i es va doctorar en Psiquiatria. Encara que va col·laborar amb els metges d'alienats més reputats de la seva època i a pesar d'haver publicat diversos articles en col·la-

boració amb BINET, la seva fama dintre del món psicològic i pedagògic li ha vingut donada per haver elaborat,

juntament amb BINET, una Escala per a amidar la Intel·ligència.

TEST DE BINET-SIMON

En 1899, la SOCIÉTÉ LLIURE POUR L'ETUDE PSYCHOLOGIQUE DE L'ENFANT va oferir a ALFRED BINET la possibilitat de formar part d'ella. En aquesta època, el govern francès va promulgar una llei que ordenava l'escolarització obligatòria de tots els nens entre els 6 i els 14 anys. Però aquests nens arribaven amb uns nivells de formació àmpliament dispars, motiu pel qual la classificació dels mateixos segons la seva edat resultava massa ineficaç.

Aquesta societat psicològica per a l'estudi dels nens esperava poder estudiar el cas d'una forma científica, i BINET, jun-tament amb altres membres de la societat, van rebre la demanda de crear alguna forma mecànica d'identificar alumnes que necessitessin una educació especial. BINET va comprovar

que no es podia avaluar la intel·ligència amidant atributs físics, com la grandària del crani (frenologia) o la força amb que s'estreny el puny al tancar-lo. Per això, va rebutjar el mètode biomètric defensat per SIR FRANCIS GALTON, proposant un nou mètode d'execució en el qual la intel·ligència es calculés sobre la base de la correcta execució de tasques que exigirien comprensió, capacitat aritmètica i domini del vocabulari. La línia central d'investigació de BINET va passar a ser l'elaboració d'un test capaç de diferenciar aquells alumnes les capacitats dels quals els permetrien adaptar-se al sistema educatiu normal d'aquells que necessitarien un reforç extra, assenyalant a més les manques dels mateixos. En 1903, BINET va publicar L'ETUDE EXPERIMENTALE DE L'INTELLIGENCE (Estudis Experimentals sobre la Intel·ligència), on explicava els problemes que presentava establir les diferències entre els nens avantatjats i els retardats i els mètodes emprats per avaluar les seves diferències. Aquesta publicació no va trigar a donar pas a noves investigacions i a l'aparició de més test, aquesta vegada contant amb la col·laboració del seu antic alumne, el jove psiquiatra THÉODORE SIMON, a qui havia nomenat ja feia algun temps el seu assistent en les investigacions. Junts, van treballar en l'elaboració de test per a amidar l'edat mental, fins l’any 1905, en el qual publiquen la seva primera escala BINET-SIMON, que revisarien en 1908, rebutjant, modificant i afegint nous test així com adaptant les exigències d'aquests a l'escala per a poder aplicar-la a nens de 3 a 13. Per a crear el standart inicial de l'escala van prendre 50 alumnes (10 distribuïts en 5 grups d'edats) seleccionats pels seus professors com estudiants mitjos.

L'escala consistia en trenta tasques de complexitat creixent. Les més fàcils podien ser resoltes per tots els nens, fins i tot aquells que presentaven un retard sever. Consistien en tasques

Page 8: Treball Recerca Mikel

senzilles com seguir una llum amb els ulls o moure les mans seguint les instruccions de l'examinador. Les tasques un poc més difícils requerien que els nens assenyalessin parts del cos que l'examinador nomenava, fer comptes enrere de 3 en 3 dígits, repetir frases i definir paraules comunes com casa o mare. Tasques més complicades eren demanar als nens establir les diferències entre dos objectes, reproduir dibuixos de memòria, o construir frases a partir de grups de tres paraules, com "París, riu i fortuna". Les més complicades de la prova consistien a fer repetir als nens seqüències aleatòries de 7 dígits al revés, trobar tres rimes per a una paraula determinada i respondre a preguntes del tipus: "El meu veí ha estat rebent visites bastant estranyes últimament. Li han visitat un metge, després un advocat i finalment un cura. Què pot estar ocorrent?".

Després de contrastar els resultats de les proves, la puntuació duta a l'escala BINET-SIMON revelaria L'EDAT MENTAL del nen, un concepte utilitzat per a determinar de forma pràctica el lloc que havia d'ocupar en el sistema educatiu. Per exemple, un nen de 6 anys que passés les proves corresponents a la seva edat, però no més, presentaria una edat mental de 6 anys. Si a més de les de la seva edat pot avançar sobre les més complexes, el nen demostraria una edat mental superior a la qual li correspon fisiològicament, i, per tant, presentaria un desenvolupament intel·lectual precoç. Si, per contra, no aconsegueix arribar a les proves corresponents a la mitjana de la seva edat, indicaria que el nen posseeix una edat mental inferior a la corresponent a la seva edat cronològica, és a dir, que no ha arribat al nivell de desenvolupament intel·lectual d'acord amb el seu desenvolupament físic, i, per tant, presentarà algun tipus de retard (mesurable en funció de les proves no superades) que haurà de ser complementat amb una educació especial que reforci les seves manques.

BINET va ser franc pel que fa als límits de la seva escala. Era conscient que les diverses classes d'intel·ligència no podien ser estudiades amb precisió de forma quantitativa, tan solament podien ser apreciades qualitativament. També va remarcar que el desenvolupament intel·lectual progressiu es veia en certa mesura influenciat per l'ambient (com va poder observar en la similitud de resultats entre nens d'ambients semblants; els nens de famílies acomodades solien presentar una edat mental superior a la dels nens dels suburbis), no era solament una qüestió genètica, i que, en conseqüència, els retards podien ser reforçats i reparats.

BINET va publicar la tercera revisió de l'escala BINET-SIMON just abans de morir en 1911, però aquesta no estava completa. De no ser per la seva sobtada mort a causa d'un vessament cerebral, segurament hauria continuat revisant l'escala. Ja que aquesta va tenir molt bona acollida, principalment perquè resultava fàcil d'aplicar i podia acabar-se en un breu període de temps, la qual cosa la feia molt pragmàtica.

WILLIAM STERN Y EL CIWILLIAM STERN, influenciat enormement pel treball D'ALFRED BINET sobre la intel·ligència dels infants a França, es va veure temptat a aportar el seu petit gra de sorra en l'evolució del constructe intel·ligència. Per a això va examinar els fruits de l'estudi de BINET i així va desenvolupar la idea d'expressar la mateixa intel·ligència mitjançant un nombre sencer -fins al moment s'havia fet en decimals- i va decidir dividir l'Edat Mental per l'Edat Cronològica, i seguidament multiplicar el resultat del quocient per cent, naixent d'aquesta forma el COEFICIENT INTEL·LECTUAL (CI), usat més endavant per LEWIS TERMAN i altres investigadors del desenvolupament de proves d'intel·ligència.

CI= Edat mentalEdat conologica

×100

Page 9: Treball Recerca Mikel

LEWIS. M TERMAN

(Johnson County, 1877 - Pal Alt, 1956) Psicòleg experimental nord-americà. Professor de psicologia en la universitat de Stanford, va introduir el test STANFORD-BINET i els tests d'intel·ligència

de Grup de Terman en l'exèrcit dels Estats Units. El seu treball més important i conegut és el realitzat amb

nens superdotats. La seva obra més important és El mesurament de la intel·ligència (1916).

Universalment s'accepten unes taules que relacionen el CI amb certs estats intel·lectuals. Així:

DEFICIENTS Idiòcia 0 -24Imbecil·litat 25 - 49

Debilitat Mental 50 - 69

CASOS LÍMIT O BORDER-LINE Borderline 50 - 69

NORMALS Mediocre 80 - 89Mitjà 90 - 109Superior 110 - 119

SUPERIORS Superior 120 - 129Molt Superior 130 - 140Superdotat + 140

Molts psicòlegs han cridat l'atenció sobre les connotacions purament acadèmiques dels tests d'intel·ligència. Segons ells, serveixen per a amidar el rendiment acadèmic però no la intel·ligència general. També se'ls acusa de etnocentrismes, és a dir, d'estar elaborats segons el concepte occidental d'intel·ligència. Aquells qui defensen teories genetistes rebutgen aquest tipus de critiques, ja que per a ells la intel·ligència mesurada pels tests es troba molt més determinada per l'herència que per influxos ambientals o educatius. Altra crítica habitual és la qual es refereix a la pretesa homogeneïtat o consistència interna dels tests. Alguns psicòlegs han assenyalat que és molt difícil provar que tots els ítems d'una prova concreta amidin una mateixa habilitat

TEST DE STANDFORD-BINETDurant la I Guerra Mundial, l'Exèrcit dels EUA es va veure en la necessitat de classificar per les seves aptituds a la gran quantitat de reclutes que ingressaven en ell. Per a això, es van utilitzar tests, i en aquesta labor va participar com psicòleg, LEWIS MADISON TERMAN, professor de psicologia cognitiva de la Universitat Stanford.

En 1916, TERMAN va publicar la “STANFORD REVISION OF THE BINET-SIMON SCALE” o REVISIÓ STANFORD DE L'ESCALA BINET-SIMON, coneguda ràpidament com el test STANFORD-BINET, mesura de la intel·ligència humana, que encara se segueix utilitzant a pesar de les controvèrsies entorn de la validesa i l'ús d’aquest.

En realitat, mentre que BINET i SIMON pretenien descobrir als escolars menys capacitats per a ajudar-los, prestant-los l'assistència necessària, TERMAN va proposar utilitzar el seu test per a classificar als nens i adscriure'ls a itineraris diferents segons els possibles treballs als quals poguessin accedir en virtut de la seva intel·ligència. A més, TERMAN va adoptar la idea de WILLIAM STERN, consistent a dividir L'EDAT MENTAL (dada bruta obtinguda en el test) per L'EDAT CRONOLÒGICA i

Representació gràfica d’una població organit-zada segons els seu QI.El punt màxim es elQI de 100.

Page 10: Treball Recerca Mikel

CHARLES. L. SPEARMAN

CHARLES EDWARD SPEARMAN (Londres, 10 de setembre de 1863 - Londres, 7 de setembre de 1945). Psicòleg anglès. Va estudiar en les universitats de Leipzig, Wurzburgo i Göttingen i va ensenyar i va investigar en la Universitat de Londres (1907 - 1931). Va formular la teoria que la intel·ligència es compon d'un factor general i altres específics. Va creure en l'existència d'un factor general que intervé en totes les fases de la conducta humana i va atribuir a

les capacitats específiques paper determinant en cada activitat. Va escriure The Abilities of Man (1927), Creative Mind (1930) i Psychology Down the Ages (1937).

LOUIS. L. THURNSTONE

Louis Leon Thurstone (29 de maig de 1887, Chicago - 30 de setembre de 1955, Chapel Hill) va ser un Enginyer mecànic i psicòleg nord-americà, pioner en els camps de la psicometría i psicofísica. És reconegut per les seves aportacións a l'anàlisi factorial i per la creació de l'escala Thurston para la mesurament d'actituds.

.

multiplicant el resultat per 100 (per a eliminar els decimals). Aquest seria el QUOCIENT INTEL·LECTUAL o CI, el qual LEWIS pensava que s'heretava i que era el millor predictor de l'èxit futur en la vida

LA TEORIA DEL FACTOR

Altre estudi rellevant, que demostra la poca rugositat dels constructes teòrics de partida, és el de SPEARMAN, que recolzant-se en procediments matemàtics d'anàlisis multivariant, si escau la metodologia de l'anàlisi factorial, el que genera LA TEORIA DEL FACTOR. Dels tests d'intel·ligència analitzats per aquest autor, ell destaca que tots amiden en el seu major percentatge un FACTOR GENERAL «G», que és la intel·ligència pròpiament dita, i altre FACTOR ESPECÍFIC «S», que apareix en menor grau i que correspon a les característiques de cada test. O sigui, que el factor principal «G» estaria implicat en tota activitat intel·lectual i, per tant, estaria contingut en tots els ítems i en tots els tests intel·lectuals. El factor «S» només estaria relacionat amb la tasca concreta que constituís cada ítem i per tant depenent d'altres destreses específiques no intel·lectuals.

Encara que ambdós, BINET I SPEARMAN, estudien la intel·ligència des d'aquesta concepció monolítica, a l'amidar-la són radicalment diferents. BINET està motivat per aplicar en els entorns escolars les seves troballes. A SPEARMAN només li interessen els resultats bruts que obté a l'utilitzar la metodologia de l'anàlisi factorial, forçant la seva significació psicològica.

Els estudis de SPEARMAN generen una reacció en cadena que intenta millorar els processos de l'anàlisi factorial. Aquest és el cas de LOUIS L. THURNSTONE (1938). Partint dels treballs de SPEARMAN, arriba a un model d'intel·ligència multifactorial, o sigui, constituïda per una sèrie de components bàsics essencialment independents entre ells, però l'efecte combinat dels quals equival al rendiment intel·lectual. També cal destacar l’aportació de EDWARD L. THORNDIKE, qui es diferenciava amb THURNSTONE en un punt de la seva teoria. Ell també creia que la intel·ligència estava constituïda per components bàsics, però no essent aquests independents els uns dels altres, si no que tots els factors es correlacionaven i s’interconectaven.

Més tard EYSENCK, estudiant a THURSTONE, arriba a la conclusió que matemàticament es poden reorganitzar els factors al voltant d'un possible FACTOR «G» DE SPEARMAN i altres factors específics (aptituds) molt semblats als de THURSTONE.

És curiós que tantes variacions sobre el concepte de la intel·ligència, desenvolupat fins als anys seixanta, hagi tingut com origen la metodologia d'anàlisi de les dades extretes dels tests d'intel·ligència produïts. Sembla com si la intenció d'amidar-la fos independent de les concepcions teòriques de la mateixa. Així, podem observar tres interpretacions diferents d'unes dades gairebé idèntiques:

Page 11: Treball Recerca Mikel

¿Què és l’Efecte Flynn?

L'Efecte Flynn és la pujada contínua, any per any, de les puntuacions de quocient intel·lectual, un efecte vist en la major part del món, encara que amb unes taxes de creixement que varien considerablement. Va ser anomenat així per RICHARD HERRNSTEIN i CHARLES MURRAY en el seu llibre THE BELL CURVE per fer referència a l'investigador polític neozelandés JAMES R. FLYNN, que va ser qui va dedicar el major interès al fenomen i ho va documentar per a totes les cultures. La taxa de creixement mitjana sembla estar entorn dels tres punts de CI per dècada.

Ç

1. SPEARMAN es centra en el FACTOR GENERAL i menysprea la significació dels FACTORS ESPECÍFICS.

2. THURSTONE redistribueix l'efecte conjunt de G i S en les seves aptituds mentals primàries com FACTORS INDEPENDENTS.

3. THORNDIKE compartia molts punts amb la teoria de THURSTONE, però ell distribuïa l’efecte conjunt de G i S com a FACTORS DEPENDENTS

4. EYSENCK respecta el valor de G i analitza la factoralització de «S» arribant a una solució intermèdia entre els anteriors autors.

L’ESCALA DE DAVID WECHSLER

WECHSLER és conegut pels seus tests d'intel·ligència. L'ESCALA WECHSLER D'INTEL·LIGÈNCIA PER A ADULTS (WAIS) va ser desenvolupada per primera vegada en 1939 i va rebre el nom de WECHSLER-BELLEVUE INTELLIGENCE TEST. D'aquesta escala test es va derivar L'ESCALA WECHSLER D'INTEL·LIGÈNCIA PER A NENS (WISC) en 1949 i la WECHSLER PRESCHOOL AND PRIMARY SCALE OF INTELLIGENCE (WPPSI) en 1967. WECHSLER originalment va crear aquests tests per a saber més sobre els seus pacients en la clínica Bellevue al trobar el llavors vigent test de CI de BINET insatisfactori. Aquests tests estan encara basats en la seva filosofia que la intel·ligència és "la capacitat global d'actuar intencionalment, de pensar racionalment, i d'interactuar efectivament amb l'ambient".

Les escales de WECHSLER van introduir molts conceptes nous i innovacions al moviment dels tests d'intel·ligència. Primer, es va desfer de les puntuacions de quocient de tests més vells, (la

C en "CI"). En lloc d'això, va assignar un valor arbitrari de cent a la intel·ligència mitja i va agregar o va sostreure altres 15 punts per cada desviació estàndard dalt o baix de la mitjana en la qual es trobava el subjecte.

Rebutjant un concepte d'intel·ligència global (com el proposat per Spearman), va dividir el concepte de intel·ligència en dues àrees principals: ÀREA VERBAL i ÀREA D'EXECUCIÓ (no-verbal), cadascuna subdividida i avaluada amb diferents subtests. Aquestes concep-tualitzacions encara es reflecteixen en les versions més recents de les escales de WECHSLER.

El WAIS són avui dia el tests psicològics més comunament aplicats i són actualitzats aproximadament cada deu anys per a compensar l'efecte Flynn.

Test de Wechsler per preescolars i nens de primària

Page 12: Treball Recerca Mikel

JEAN PIAGET

Jean William Fritz Piaget (Neuchâtel, Suïssa, 9 d'agost de 1896 - Ginebra, 16 de setembre de 1980), psicòleg experimental, filòsof, biòleg suís creador de l'epistemologia genètica i famós pels seus aportis en el camp de la

psicologia evolutiva, els seus estudis sobre la infància i la seva teoria del desenvolupament cognitiu.

MODELS CENTRATS EN EL FUNCIONAMENT COGNITIU DE LA INTEL·LIGÈNCIA.

L'interès ja no està centrat en la identificació, definició de les variables o dimensions del comportament intel·ligent, sinó que es centra en com evoluciona i es desenvolupa aquesta estructura. En els efectes sobre la mateixa de l'herència o influència de l'ambient. Interessa més el qualitatiu que el quantitatiu en l'anàlisi de l'estructura de la intel·ligència.

La investigació psicològica estarà influïda per la revolució cognitiva. El centre d'atenció de la ciència psicològica es dirigeix a esbrinar la forma en que la ment registra, emmagatzema, processa informació i quina és la seva naturalesa. Possiblement les bases del funcionament cognitiu són els treballs de PIAGET.

PIAGET interessat en el desenvolupament de les formes de coneixement del nen i la seva preocupació per l'origen de la intel·ligència: biològic (percepció i motricidad) i lògic (considera les relacions lògiques i matemàtiques com irreductibles); per tant, l'anàlisi de les funcions intel·lectuals superiors dependrà de l'anàlisi d'aquestes relacions.

Un altre estudiós va ser VIGOTSKY, interessat més en el desenvolupament potencial de la intel·ligència. Per a aquest autor el desenvolupament humà es basa en dos processos: la maduració i l'aprenentatge. L'aprenentatge humà pressuposa una naturalesa social específica i un procés mitjançant el qual els nens accedeixen a la vida intel·lectual d'aquells que els envolten.

La intel·ligència és, en aquest sentit, un producte social. La zona de desenvolupament potencial serà el conjunt d'activitats que el nen és capaç de realitzar amb l'ajuda i col·laboració de les persones que li envolten.

Els conceptes més representatius del nivell de desenvolupament potencial són: a) RELACIÓ ENTRE APRENENTATGE I DESENVOLUPAMENT. L'aprenentatge crea la zona de desenvolupament potencial i, com a tal, el procés de desenvolupament és una conseqüència d'aquell. b) EL DESENVOLUPAMENT DE LES FUNCIONS HUMANES SUPERIORS I INTEL·LECTUALS és necessàriament artificial. És un artifici i un producte de la cultura i de les relacions amb els altres. La zona de

Page 13: Treball Recerca Mikel

desenvolupament potencial es deu a la influència activa del mediador i a l'aprenentatge actiu del subjecte. c) ELS TEST D'INTEL·LIGÈNCIA TRADICIONALS ens indiquen la zona de desenvolupament real, però no els seus potencials.

TEORIA PIAGETIANA

En el model de PIAGET, una de les idees nuclears és el concepte d'intel·ligència com procés de naturalesa biològica. Per a ell l'ésser humà és un organisme viu que arriba al món amb una herència biològica, que afecta a la intel·ligència. D'una banda, les estructures biològiques limiten allò que podem percebre, i per una altra fan possible el progrés intel·lectual. Amb influència darwinista, PIAGET elabora un model que constitueix al seu torn una de les parts més conegudes i controvertides de la seva teoria. PIAGET creu que els organismes humans comparteixen dos FUNCIONS INVARIANTS: ORGANITZACIÓ i ADAPTACIÓ. La ment humana, d'acord amb PIAGET, també opera en termes d'aquestes dues funcions no canviants. Els seus processos psicològics estan molt organitzats en sistemes coherents i aquests sistemes estan preparats per a adaptar-se als estímuls canviants de l'entorn. La funció d'adaptació en els sistemes psicològics i fisiològics opera a través de dos processos complementaris: L'ASSIMILACIÓ I L’ACOMODACIÓ.

Segons JEAN PIAGET, el desenvolupament humà s’inicia en funció dels reflexos arcaics, el nen neix amb aquests esquemes bàsics que li serveixen per a entrar en relació amb el mitjà (el primer esquema bàsic de l'home, és l'acte de llepar-se el dit polze dintre del ventre matern), i amb s’arriba a l’origen al naixement del DESENVOLUPAMENT COGNITIU.

EL DESENVOLUPAMENT COGNITIU, és l'esforç del nen per comprendre i actuar en el seu món. Per altra banda, també se centra en els processos del pensament i en la conducta que aquests reflecteixen. Des del naixement s'enfronten situacions noves que s'assimilen; els processos en si, es donen un després de l’altre, essent factors importants en el desenvolupament, l'equilibri i el desequilibri, els quals impulsen l'aprenentatge produint l'acomodació del conèixer. L'equilibri està present des de l'edat fetal, i són reflexos que li permeten la seva supervivència en el mitjà; en canvi el desequilibri, es produeix cada vegada que el nen viu una situació nova, que no coneix ni sap. Així mateix, l'acomodació es realitza cada vegada que el nen assimila alguna cosa. Ho acomoda als successos que viu per a acomodar el seu aprenent cognitiu. El desenvolupament de les funcions que ens permet conèixer, dóna a lloc als Processos Cognitius.

Page 14: Treball Recerca Mikel

HOWARD GARDNER

Gardner, és codirector del Projecte Zero en l'Escola Superior d'Educació d'Harvard, on a més s'ocupa com professor d'edu-cació i de psicologia, i també professor de Neurologia en la Facultat de Medicina d'Universitat de Boston. En 1983 va presentar la seva teoria en el llibre Frames of Mind: The Theory of Multiple Intelligences i, en 1990, va ser el primer americà que va rebre el Premi d'Educació

GRAWMEYER de la Universitat de Louisville.

MODELS CENTRATS EN LA RECERCA DE LA SEVA FELICITAT COM NECESSITAT VITAL.

LES INTEL·LIGÈNCIES MÚLTIPLES

El desenvolupament harmònic de la vida de les persones, l'èxit social, acadèmic, afectiu, professional.... no pot ser explicat només a partir d'una concepció monolítica, factorial de la intel·ligència. Ni tampoc amb el només funcionament d'una adequada estructura cognitiva per a analitzar o executar qualsevol realitat tècnicament bé. No hi ha realitat que, al ser conceptualitzada per la ment humana, no vagi acompanyada per l'assignació d'un valor o un sentit que li atorga el qual la conceptualitza. Molts comportaments, capacitats, considerades excepcionals, no són producte exclusiu de la cognició. Les persones són capaces d'operar intel·ligentment en facetes que tenen components de molt divers matisos.

HOWARD GADNER (1989) introdueix el seu model d'intel·ligència múltiple, en el qual considera les següents varietats distintes d'intel·ligència:

- Intel·ligència acadèmica determinada per la capacitat verbal i l'aptitud LÒGIC MATEMÀTICA.

- La capacitat ESPACIAL (arquitectes, artistes en general).

- La intel·ligència KINESTÉSICA (capacitat per a la utilització del curs).

- La intel·ligència MUSICAL. - Les intel·ligències INTERPERSONALS. - La intel·ligència INTRAPSÍQUICA O INTRAPERSONAL.

Al seu torn, la INTEL·LIGÈNCIA INTERPERSONAL la subdivideix en quatre capacitats diferents: lideratge, aptitud d'establir relacions, mantenir amistats, capacitat de solucionar conflictes i capacitat per a l'anàlisi social. En treballs posteriors d'aquest autor, GARDNER, distingeix entre intel·LIGÈNCIA INTERPERSONAL I INTEL·LIGÈNCIA INTRAPERSONAL. Defineix a la INTEL·LIGÈNCIA INTERPERSONAL com la capacitat de comprendre als altres. Afirma que les persones que l'han desenvolupat són capaces de destriar

i respondre apropiadament als estats d'ànim, temperaments, motivacions i desitjos de les altres persones. LA INTRAPERSONAL seria una habilitat correlativa de l'interior que ens permet configurar una imatge exacta i veritable de nosaltres mateixos i que ens fa capaços d'utilitzar aquesta imatge per a actuar en la vida d'una manera més eficaç. El model cognitiu que encara preval constituïx una visió reduccionista del estat mental, que no acaba per explicar la unió dels sentiments en la vida

Page 15: Treball Recerca Mikel

Les emocions són la base de la intel·ligència emocional

intel·lectual, ignorant moltes de les facetes humanes que no depenen de la lògica de la raó intel·lectual, sinó dels sentiments que acompanyen a la vida i que determinen més exactament la qualitat de la informació que rebem. No obstant això, alguna cosa està canviant en la Psicologia actual.

El mateix GADNER, en el qual predomina una perspectiva cognitiva de la intel·ligència, admet que, quan escrivia per primera vegada sobre les intel·ligències personals, es referia a les emocions, especialment quan es referia a la intel·ligència INTRAPERSONAL. En els últims anys, cada vegada són més els treballs de psicòlegs que manifesten la necessitat de reformular el concepte d'intel·ligència en termes d'allò que fa que una persona enfoqui més adequadament la seva vida. Així el concepte d'intel·ligència està més prop del concepte personal o emocional.

INTEL·LIGÈNCIA EMOCIONAL

El terme INTEL·LIGÈNCIA EMOCIONAL es refereix a la capacitat humana de sentir, entendre, controlar i modificar estats emocionals en un mateix i en els altres. Intel·ligència emocional no és ofegar les emocions, sinó dirigir-les i equilibrar-les.

El concepte d'Intel·ligència Emocional, encara que sigui d'actualitat, té un clar precursor en el concepte d'Intel·ligència Social del psicòleg EDWARD THORNDIKE (1920) qui la va definir com "l'habilitat per a comprendre i dirigir als homes i dones, nois i noies, i actuar sàviament en les relacions humanes". Para THORNDIKE, a més de la intel·ligència social, existeixen també altres dos tipus d'intel·ligències: l'abstracta -habilitat per a manejar idees- i la mecànica -habilitat per a entendre i manejar objectes-.

Un il·lustre antecedent proper de la Intel·ligència Emocional ho constitueix la teoria de “les intel·ligències múltiples” del DR. HOWARD GARDNER, de la Universitat de Harvard, qui planteja ("Frames of Mind", 1983) que les persones tenim 7 tipus d'intel·ligència que ens relacionen amb el món.

Aquesta teoria va introduir dos tipus d'intel·ligències molt relacionades amb la competència social, i fins a cert punt emocional: LA INTEL·LIGÈNCIA INTERPERSONAL I LA INTEL·LIGÈNCIA INTRAPERSONAL. GARDNER va definir a ambdues com segueix: "La Intel·ligència Interpersonal es construeix a partir d'una capacitat nuclear per a sentir distincions entre els altres: en particular, contrastos en els seus estats d'ànim, temperaments, motivacions i intencions. En formes més avançades, aquesta intel·ligència permet a un adult hàbil llegir les intencions i desitjos dels altres, encara que s'hagin ocultat... " I a la Intel·ligència Intrapersonal com "el coneixement dels aspectes interns d'una persona: l'accés a la pròpia vida emocional, a la pròpia gamma de sentiments, la capacitat d'efectuar discriminacions entre les emocions i finalment posar-los un nom i recórrer a elles com un mitjà d'interpretar i orientar la pròpia conducta..."

En 1990, dos psicòlegs nord-americans, EL DR. PETER SALOVEY I EL DR. JOHN MAYER, van encunyar un terme la fama futura del qual era difícil d'imaginar. Aquest terme és “INTEL·LIGÈNCIA EMOCIONAL”.

Page 16: Treball Recerca Mikel

Avui, a gairebé deu anys d'aquesta “presentació en societat”, poques persones dels ambients culturals, acadèmics o empresarials ignoren el terme o el seu significat. I això es deu, fonamentalment, al treball de DANIEL GOLEMAN, investigador i periodista del New York Times, qui va dur el tema al centre d’atenció en tot el món, a través de la seva obra “ LA INTEL·LIGÈNCIA EMOCIONAL” (1995). El nou concepte, investigat a fons en aquesta obra i en unes altres que es van succeir amb vertiginosa rapidesa, irromp amb inusitat vigor i fa trontollar les categories establertes a propòsit d'interpretar la conducta humana (i per tant de les ciències) que durant segles s'havien dedicat a desentranyar-la: Psicologia, Educació, Sociologia, Antropologia, o altres.A continuació, en el segon bloc d’aquest treball de recerca, ens centrem en la intel·ligència emocional i en els seus propulsors.

Page 17: Treball Recerca Mikel

«Bloc Segon»

Page 18: Treball Recerca Mikel

PròlegINTEL·LIGÈNCIA EMOCIONAL

DANIEL GOLEMAN “Era una bochornosa tarde de agosto en la ciudad de Nueva York. Uno de esos días asfixiantes que hacen que la gente se sienta nerviosa y malhumorada. En el camino de regreso a mi hotel, tomé un autobús en la avenida Madison y, apenas subí al vehículo, me impresionó la cálida bienvenida del conductor, un hombre de raza negra de mediana edad en cuyo rostro se esbozaba una sonrisa entusiasta, que me obsequió con un amistoso «¡Hola! ¿Cómo está?», un saludo con el que recibía a todos los viajeros que subían al autobús mientras éste iba serpenteando por entre el denso tráfico del centro de la ciudad. Pero, aunque todos los pasajeros eran recibidos con idéntica amabilidad, el sofocante clima del día parecía afectarles hasta el punto de que muy pocos le devolvían el saludo. No obstante, a medida que el autobús reptaba pesadamente a través del laberinto urbano, iba teniendo lugar una lenta y mágica transformación. El conductor inició, en voz alta, un diálogo consigo mismo, dirigido a todos los viajeros, en el que iba comentando generosamente las escenas que desfilaban ante nuestros ojos: rebajas en esos grandes almacenes, una hermosa exposición en aquel museo y qué decir de la película recién estrenada en el cine de la manzana siguiente. La evidente satisfacción que le producía hablarnos de las múltiples alternativas que ofrecía la ciudad era contagiosa, y cada vez que un pasajero llegaba al final de su trayecto y descendía del vehículo, parecía haberse sacudido de encima el halo de irritación con el que subiera y, cuando el conductor le despedía con un «¡Hasta la vista! ¡Que tenga un buen día!», todos respondían con una abierta sonrisa. El recuerdo de aquel encuentro ha permanecido conmigo durante casi veinte años. Aquel día acababa de doctorarme en psicología, pero la psicología de entonces prestaba poca o ninguna atención a la forma en que tienen lugar estas transformaciones. La ciencia psicológica sabía muy poco —si es que sabía algo— sobre los mecanismos de la emoción. Y, a pesar de todo, no cabe la menor duda de que el conductor de aquel autobús era el epicentro de una contagiosa oleada de buenos sentimientos que, a traves de sus pasajeros, se extendía por toda la ciudad.Aquel conductor era un conciliador nato, una especie de mago que tenía el poder de conjurar el nerviosismo y el mal humor que atenazaban a sus pasajeros, ablandando y abriendo un poco sus corazones.”

La Inteligencia Emocional, Daniel Goleman.

Page 19: Treball Recerca Mikel

INTEL·LIGÈNCIA EMOCIONALEls treballs de GADNER van donar un nou sentit al concepte tradicional de la intel·ligència. L'educació necessita desenvolupar en les persones més dimensions que la capacitat d'abstracció, la lògica formal, la comprensió de complexes implicacions o amplis i precisos coneixements. És necessari incorporar el desenvolupament d'unes altres, com la creativitat, la capacitat d'organització, de relació, de motivació, d'actituds positives cap als altres, etc. variables que han estat lligades a trets del constructe «personalitat» o «caràcter», però que avui les hi considera més lligades al pla emocional del cervell.

És SALOWEY, PETER. qui, recolzant-se en els treballs de GADNER, desenvolupa el concepte d'Intel·ligència Emocional; constructe que estaria constituït per cinc dimensions principals:

1. EL CONEIXEMENT DE LES PRÒPIES EMOCIONS com la capacitat de reconèixer un sentiment en el mateix moment que apareix, al mateix temps que les causes i els seus efectes. 2. LA CAPACITAT DE CONTROLAR LES EMOCIONS per a adequar-les a cada moment sense que ens vegem arrossegats per elles. 3. LA CAPACITAT DE MOTIVAR-SE a si mateix, utilitzant el millor del que tenim per a aprendre a gaudir amb i en les pròpies tasques que fem, sense que hagin d'influir reforços extrems a la tasca o a nosaltres mateixos. La satisfacció del rendiment indueix a rendir més. 4. EL RECONEIXEMENT DE LES EMOCIONS ALIENES com la capacitat empàtica que possibilita la predisposició d'admetre les emocions dels altres, a escoltar i comprendre des de la perspectiva de l'altre així com a identificar i comprendre sentiments aliens, encara que no s'hagi expressat verbalment. 5. CAPACITAT PER A CONTROLAR LES RELACIONS i fer-les adequades amb els altres a cada moment.