Índex *La transició………………………………………………………………… Pàgina 1 a 2

*Primeres eleccions després de la dictadura………………..Pàgina 4 a 5

*Adolfo Suárez…………………………………………………………....Pàgina 7 a 9

*Leopoldo Calvo-Sotelo……………………………………………... Pàgina 11 a 12

*Felipe González………………………………………………………… Pàgina 13 a 14

*José María Aznar……………………………………………………… Pàgina 15 a 17

*Jose Luís Rodríguez Zapatero……………………………………. Pàgina 18 a 19

*Mariano Rajoy………………………………………………………….. Pàgina 20

*Opinió personal………………………………………………………… Pàgina 21

*Bibliografia……………………………………………………………….. Pàgina 22

É s el període de temps comprès

entre la fi de la Dictadura fran-

quista i el restabliment de les

institucions democràtiques a Espanya.

Els darrera anys de la dictadura no van portar cap estovament a l'hora de re-primir els sindicats o associacions polí-tiques, o bé de signar sentències de mort en el casos de terrorisme, excep-ció feta del Procés de Burgos.

L'única resposta a les mobilitzacions

de la que el Govern se sentia capaç

era la repressió, com el procès 1001, al

1973, contra deu membres

de CCOO acusats d'associació il·lícita.

El judici s'inicià el 20 de Desembre de

1973 sota una atmosfera de terror, ja

quinze minuts abans de la hora en què

havia de començar el judici, el presi-

dent del govern, l'almirall Carrero

Blanco era assassinat per un comando

d'ETA. Aquesta figura havia de ser el

garant de la continuïtat del règim a la

mort del dictador, cosa que es va veu-

re parcialment truncada. El nomena-

ment a la presidència del govern de

l'anterior director general de segure-

tat, Carlos Arias Navarro no deixava

dubtes sobre la resposta del règim: emprar la força si calia.

Les protestes estudiantils i va-gues, totes ferotgement repri-mides, van ser una altra cons-tant de les acaballes del règim. El procés de gradual re-tirada del recolzament ecle-siàstic - tret del d'excepcions malauradament notables - al règim del dictador es va con-vertir en un altre dels ele-ments característics del perío-de 1969-1975.

1

Des del 22 de juliol de 1969, el dictador

havia proclamat com al seu successor

oficial al príncep Joan Carles de Borbó,

nét d'Alfons XIII, que a l'endemà va

prestar jurament de lleialtat a Franco,

als principis del "Movimiento" i a les

lleis fonamentals de l'Estat. Durant

aquests primers anys de la dècada de

1970 el paper del llavors príncep va ser

poc rellevant políticament parlant.

La crisi del petroli del 1973, tot que si-lenciada oficialment en les repercus-sions que per Espanya podia tenir, va a començar a deixar senyals de la seva arribada. La recessió a nivell europeu va incidir en dues de les principals fonts de divises estrangeres: el turisme i les remeses dels treballadors emigrats. La perspectiva d'un augment de l'atur i d'una davallada del nivell de vida ava-nçaven un augment paral·lel de la mili-tància obrera.

Els increments salarials van ser limitats

en un intent inútil d'aturar la inflació.

L'increment real del cost de la vida va

acostumar-se a estar marcadament per

sobre de les xifres oficials d'inflació. Do-

nat que molts treballadors necessitaven

cada cop més de dues feines, o si més

no de nombroses hores extraor-

dinàries , per tal de cobrir les seves ne-

cessitats, els conflictes socials van cons-

tituir el major problema al que s'en-

frontava el govern de Carrero Blanco.

Els planificadors havien fracassat en el seu intent de resoldre el pro-blema de l'habitatge, i el buit fou omplert per l'especulació immobi-liària, que va anar acompanyada de construccions de baixa qualitat i fraus.

La protesta contra les deficients

condicions socials - baix nivell sa-

nitari i una inadequada organitza-

ció dels serveis educatius i mèdics

- van servir per intensificar la cons-

ciència de la classe obrera, que es

va convertir en una part important

del procés de politització.

Al llarg de 1975 es va reforçar la

censura, un cop més, i nombrosos

diaris van ser "segrestats".

Quan Franco va morir, el 20 de no-vembre de 1975, després d'una llarga agonia i 36 anys de dictadu-ra, el sector dur del règim ja havia perdut la partida. La solució im-mobilista del franquisme sense Franco havia mort amb Carrero Blanco, i la solució aperturista/continuista d'Arias Navarro

2

Les eleccions generals legislatives d'

Espanya de l'any 1977 van

ser celebrades el dimecres 15 de

juny. Quaranta-un anys després de

les últimes eleccions generals a Es-

panya celebrades durant la Segona

República, els espanyols tornaven

a decidir el seu destí a les urnes. Els

espanyols aposten per

la moderació al primar els partits de

centredreta i centreesquerra.

El president

del govern, Adolfo Suárez, nomenat

al juliol de 1976 pel Rei per conduir

lareforma política, desembarca a la

plataforma Centre Demo-

cràtic per liderar i crear la Unió de

Centre Democràtic, que guan-

ya les eleccions quedant-se

a uns escons de la majoria absoluta.

Un jove Felipe González, lidera el

PSOE des de 1974 i és el cap de llis-

ta d'aquest partit,obtenint la sego-

na posició amb gairebé 120 escons.

Li arrabassa així l'hegemonia en l'es-

querra al PCE, partit que s'ha-

via distingit per la seva lluita contra

el franquisme, i que liderat per l'hi-

stòric Santiago Carrillo obté el tercer

lloc amb 19 diputats.

A la dreta de la

UCD, Manuel Fraga, qui va

ser ministre portaveu i de Turis-

me durant elsanys del desarrollis-

mo franquista

i, posteriorment, vicepresident i mi-

nistre d'Interior delprimer govern del

rei Joan Carles, lidera la Federació de

Partits d'Aliança Popular

que,representant

al franquisme sociològic encara que

no ultra, obté 16 diputats.

4

El PSP del professor Enrique

Tierno Galván concorre

a les eleccions amb diversospartits que

havien format part de la Federació de

Partits Socialistes, sota el nom Unitat So-

cialista, i obté 6 escons.

La Federació de la Demo-

cràcia Cristiana, liderada per Joa-

quín Ruiz-Giménezs'estavella en

les eleccions. La ultradreta no obté cap

escó.

Cap dels tradicionals partits republicans-

amb l'excepció del en aquells

dies influentPartit Comunista-, ni els

seus hereus (Esquerra Republicana, Acci

ó RepublicanaDemocràti-

ca Espanyola, Esquerra Republicana de

Catalunya) van poder participar en

aquestes eleccions, ja que no se'ls va

concedir la legalitat fins a uns mesos

després de les eleccions.

Diversos partits nacionalistes, destacant

els catalans i bascos, obtenen represen-

tacióparlamentària. Les Corts resultants

d'aquests comicis són les

que redactarien poc després la Constitu-

ció de 1978.

Adolfo Suárez

Manuel Fraga

Santiago Carrillo

Felipe González

5

Adolfo Suárez Gonzá-

lez ( Cebreros, Àvila, 25 de setem-

bre de 1932) és

un polític i advocat espanyol. Va

ser president del govern

d'Espanya (1976-1981) i és una fi-

gura rellevant de la Transició es-

panyola.

Llicenciat en Dret per la Universitat de Salamanca i doctorat per la Universitat Complutense de Ma-drid, va ocupar diferents càrrecs dintre de les estructures del règim franquista de la mà de Fernando Herrero Tejedor.

En 1958, passa a formar part de la

«Secretaria General del Movi-

ment» ascendint, en 1961, a Cap

del Gabinet Tècnic del Sotssecretari

General, procurador en Corts per la

província d'Àvila el 1967 i governa-

dor civil de Segòvia el 1968.

En 1969 és designat Director Gene-

ral de Ràdio Televisió Espanyola, on

ja havia ocupat altres càrrecs en-

tre 1964 i 1968, romanent en el

càrrec fins a 1973.

A l'abril de 1975, novament de la

mà d'Herrero Tejedor, és

nomenat Sotssecretari General del

Moviment. El 11 de desem-

bre de 1975, després de morir He-

rrero Teixidor en un accident d'au-

tomòbil, Adolfo Suárez és nome-

nat ministre Secretari General del

Moviment, càrrec en el qual ro-

man en el primer gabinet

de Carlos Arias Navarro, format

després de la mort de Franco al

novembre de 1975.

Quan al juliol de 1976 el rei Joan

Carles I li va encarregar la formació

de govern i el consegüent desmun-

tatge de les estructures franquis-

tes, Suárez era un perfecte desco-

negut per a una gran majoria del

poble espanyol. No obstant això,

als seus 43 anys, amb no poques

dificultats, va aglutinar a un grup

de polítics de la seva generació

que havien arribat a les convic-

cions democràtiques per diversos

camins. Va saber reunir, al costat

de falangistes "conversos" com ell,

a socialdemòcrates, liberals, demo

cristians, entre d'altres.

7

En aquesta tasca va tenir l'ajuda de Torcuato Fernández Miranda, que va assolir l'autoliquidació de les Corts franquistes i treure endavant la Llei per la Reforma Política, i amb la del ti-nent general Manuel Gutiérrez Mella-do, encarregat de tranquil·litzar i con-trolar, tant com fos possible, a les altes esferes militars, compostes en la seva major part per militars que havien par-ticipat en la guerra civil i, per tant, proclius al règim franquista.

El 15 de juny de 1977, per primera ve-gada a Espanya des de 1936, es van celebrar eleccions generals lliures. Adolfo Suárez surt guanyador de les mateixes, al capdavant d'un conglo-merat de formacions de centredreta, aglutinades entorn de la seva persona, sota les sigles UCD (Unió de Centre Democràtic). Les Corts sortides d'aquelles eleccions, convertides en constituents, van aprovar la Constitució, que el poble espanyol confirmava el 6 de desembre de 1978.

El 3 de març de 1979, Adolfo Suárez

guanyava per segona vegada unes

eleccions generals, i iniciava el seu ter-

cer mandat com president del Govern.

Va ser una etapa de govern plena de

dificultats polítiques, socials i

econòmiques, que ho van conduir, da-

vant les tensions sorgides en el seu

propi partit, a presentar la seva dimis-

sió el 29 de gener de 1981.

En el seu missatge al país va afir-

mar: «Jo no vull que el sistema de-

mocràtic de convivència sigui, una

vegada més, un parèntesi en la

Història d'Espanya».

Poc després de la seva dimissió va crear, al costat d'altres exdirigents de la UCD, el partit Centro Demo-crático y Social (CDS), amb el qual es va presentar a les eleccions del 28 d'octubre de 1982, sent triat diputat per Madrid. Va revali-dar el seu escó en 1986 i 1989, però en 1991 va dimitir com Presi-dent del CDS després de la crisi d'aquest partit que abandonà la principal escena política.

En 1996 se li va concedir el Premi Príncep d'Astúries de la Concòr-dia per la seva important contribu-ció a la transició espanyola a la de-mocràcia.

Tant la seva esposa, Amparo Illana

Elórtegui, como la seva filla gran,

Marian Suárez Illana, varen patir i,

finalment, morir

de càncer (Amparo al 2001 i Ma-

rian al 2004). La seva filla Sonsoles

Suárez, presentadora de televisió,

també ha patit càncer. Suárez té

altres tres fills: Adolfo Suárez Illa-

na, que va ser candidat del Partido

Popular a la presidència de la Co-

munitat Autònoma de Castella-la

8

Manxa l'any 2003, Laura i Javier. Preci-sament el seu fill Adolfo en una entre-vista per al programa "Las Cerezas" de Televisió Espanyola emés el 31 de maig de 2005, va fer públic que l'expre-sident Suárez patia una demència senil degenerativa, o alzheimer, des del 2003, i que ni tan sols recordava haver estat president del govern i no reconei-xia a ningú, responent només a estí-muls afectius. Probablement la tra-gèdia familiar viscuda amb la seva dona i filles hauran influït negativament en el desenvolupament de la seva malaltia.

Al 2005, des del programa

"Protagonistas" de Luis del Ol-

mo (Punto Radio) se li va fer un home-

natge al que es van sumar Suárez Illa-

na, Santiago Carrillo, i els següents

quatre Presidents del Govern.

9

Va néixer el 14 d'abril de 1926 a la ciutat de Madrid. Va estu-diar enginyeria de camins a la Universitat de Madrid, en la qual es va llicenciar el 1951. L'any 1967 fou nomenat president de RENFE i tres anys més tard va esdevenir conseller delegat de la Unión Explosivos Riotinto, SA.

L'any 2002 el rei Joan Carles I li va

concedir el títol de marquès de la

Ria de Ribadeo amb Grandesa d'Es-

panya.

Era oncle de Mercedes Cabrera Cal-vo-Sotelo, ministra d'Educació en la VIII Legislatura d'Espan-ya (primera de José Luis Rodríguez Zapatero) i nebot de José Calvo So-telo, ministre d'Hisenda durant la Dictadura de Primo de Rivera i fundador del Bloc Nacional durant la Segona República Espanyola.

Va morir, a l'edat de 82 anys, el 3

de maig de 2008 a la seva residèn-

cia de Pozuelo de Alarcón.

11

Va començar la seva carrera política com a procurador a les Corts franquistes pel terç sindical i va col·laborar en els plans de Desenvolupa-ment. L'any 1976 fou designat Ministre d'Obres Públiques en el govern monàr-quic presidit perCarlos Arias Navarro.

Va participar activament en la creació de

la Unió del Centre Democràtic (UCD), es-

devenint l'organitzador de la campanya

d'aquest partit a les eleccions generals

espanyoles de 1977, esdeve-

nint diputat al Congrés per

la circumscripció de Madrid. Breu porta-

veu parlamentari del seu grup polític fou

membre del govern presidit per Adolfo

Suárez, en el qual va ocupar les carteres

de Relacions amb la Comunitat Econòmi-

ca Europea (1978-1980) i vicepresident

segon per a Assumptes Econòmics (1980

-1981).

Després de la dimissió de Suárez va ser nomenat President del Govern. Durant la sessió de la seva investidura, realitzada el 23 de febrer de 1981, es va produir un intent de cop d'Estat amb l'entrada al Congrés de Diputats d'un grup deguàrdies civils dirigits pel Tinent Coro-nel Antonio Tejero Molina.

Els trets més característics del seu go-

vern van ser l'adhesió d'Espanya a

l'Organització del Tractat de l'Atlàntic

Nord (OTAN) i la creació de la Llei

Orgànica d'Harmonització del Procés

Autonòmic (LOAPA), aprovada amb

el suport delPartit Socialista Obrer

Espanyol (PSOE). L'impuls de la Llei

sobre el divorci va suposar el prin-

cipi de la descomposició de

l'UCD en produir-se el primer cas

d'indisciplina parlamentària. Tot

això, unit a la profunda crisi

econòmica, va fer que dissolgués

les Corts i convoqués eleccions an-

ticipades.

La victòria del PSOE a les eleccions

generals espanyoles de 1982, no

tant sols va desplaçar la UCD del

poder i a ell de la direcció del Go-

vern, sinó que va suposar la pràcti-

ca desaparició d'aquest partit. Tot i

la seva reelecció com a diputat al

Congrés aquell mateix any va dimi-

tir com a president de la seva for-

mació política.

12

Després de la victòria del PSOE del 20 d'octubre de 1982, en la qual va obtenir el 48,3% dels sufragis i 202 diputats, la primera majoria ab-soluta d'un partit a la democràcia, va ser escollit president del govern espanyol pel Congrés dels Diputats, i va encapçalar un govern en el qual Alfonso Guerra fou designat vi-cepresident. Posteriorment va guan-yar també les eleccions de 1986, 1989 i 1993, les dues pri-meres amb majoria absoluta.

Va seguir una política econòmi-

ca liberal, combinada amb reformes

socials d'esquerres. Els seus governs

van portar a terme la reconversió in-

dustrial, i la universalització tant del

sistema educatiu espanyol, com del

sistema sanitari i de seguretat social,

així com una modernització de les

infraestructures, finançada mitja-

nçant un controvertit augment del

deute públic. Va portar a terme una

important tasca de modernització i

acostament a la societat de l'exèrcit,

acabant amb el fantasma perma-

nent d'un nou cop d'estat.

Sota el seu mandat, Espanya es va unir a la Comunitat Econòmica Euro-pea l'any 1985, l'entrada efectiva de la qual es va pro-duir l'1 de gener de 1986.

Va defensar l'obertura del país a l'exterior i les relacions amb Europa, els Estats Units d'Amèrica i l'Amèrica Llatina. Va donar la permanència d'Espanya a l'Organització del Tractat de l'Atlàntic Nord (OTAN) convocant un referèndum el 1986 a pesar d'haver-se oposat a la seva entrada durant el govern del seu antecessor Leopoldo Cal-vo-Sotelo. Va donar suport amb l'enviament de tropes, incloent a mariners de reem-plaçament, i logístic, a les forces aliades a la Guerra del Golf de 1990 i 1991. L'any 1993 fou guardonat amb el Premi Internacional Carlemany pels seus esforços en favor de la unitat euro-pea.

Va sofrir les primeres vagues

13

generals de la democràcia, el que va dur

al distanciament del seu partit del sindi-

cat Unió General de Treballadors (UGT),

també creat pel fundador del PSOE Pablo

Iglesias, i a la ruptura de la seva amistat

amb el líder del sindicat Nicolás Redondo,

el seu valedor al Congrés de Suresnes.

Entre els anys 1983 i 1987 els Grups Anti-

terroristes d'Alliberament van ser respon-

sables de la mort de 23 persones i d'una

trama de corrupció generalitzada basada

en els fons reservats del Ministeri de l'In-

terior que van dur a la presó, entre altres

al ministre de l'Interior José Barrionuevo

Peña i Rafael Vera, Secretari d'Estat per la

Seguretat, el secretari general del Partit

Socialista d'Euskadi Ricardo García Dam-

borenea, l'ex governador civil de Guipúz-

coa Julen Elgorriaga, el tinent coro-

nel Ángel Vaquero i el llargament conde-

corat General de la Guàrdia Civil Enrique

Rodriguez Galindo.

El mateix president del govern espan-

yol, Felipe González, fou assenyalat insis-

tentment com a màxim responsable de la

trama, tot i que no fou finalment proces-

sat, i en 2010 declarà que tingué l'oportu-

nitat de volar la cópula de l'organització i

va optar per no fer-ho.

Durant la seva última etapa de govern es

van succeir els

escàndols de corrup-

ció: Flick (finançament il·legal

del PSOE), fons reservats

(desviament de partides des-

tinades a la lluita antiterroris-

ta), Filesa (les empreses File-

sa, Malesa i Time-Export, que

servien per a finançar

il·legalment al PSOE), Iber-

corp, comissions il·legals en

l'AVE, cas Juan Guerra

(germà del vicepresident Al-

fonso Guerra) i el cas Luis Rol-

dán (director de la Guàrdia

Civil). A més, va sortir a la

llum pública el terrorisme

d'estat (GAL), que es van veu-

re involucrats membres del

seu govern. A pesar d'aquest

cúmul d'escàndols, González

sempre va negar la seva im-

plicació i coneixement sobre

ells.

14

En la primera legislatura d'Aznar el seu govern va obtenir la majoria simple per la qual cosa hagué de comptar amb el suport per a la seva investidura dels partits nacionalistes catalans i bascos, CIU i PNB, i del seu partit illenc afí Coalició Canària, el que va matisar molt la seva política.

La seva política va estar dominada per

una reeixida agenda econòmica, afavo-

rida per la bonança internacional, amb

ajustaments pressupostaris per tal d'as-

solir el dèficit zero, i amb l'objectiu de

complir els criteris de convergència amb

l'euro. Sota el seu govern l'economia es-

panyola va mostrar una força considera-

ble al créixer més ràpid que la de molts

altres països europeus, donat el baix ni-

vell del que partia. Es va reduir

l'atur (de més del 20% l'any 1996 a prop

de l'11% el 2003), es va mantenir

la inflació dintre dels marges marcats

per la Unió Europea i es van sanejar els

comptes públics per primera vegada des

del retorn de la democràcia a Espanya.

Seguint les idees liberals econòmiques

amb les quals havia arribat al poder,

part d'aquest creixement econòmic es

va fer mitjançant una política de priva-

titzacions de serveis públics.

Entre 1996 i 1999 es va procedir a la plena integració d'Espanya en l'estructura militar de l'OTAN i en la Unió Europea, tenint el país una major projecció internacio-nal.

Respecte a la política antiterroris-

ta, el seu govern s'hagué d'en-

frontar a les majors massacres

comeses per ETA i als assassinats,

d'entre molts altres,

delregidor del PP Gregorio Ordó-

ñez, el segrest i posterior assassi-

nat del també regidor popu-

lar Miguel Ángel Blanco i de polí-

tics del PSOE. El 1998 ETA va de-

clarar una treva, que va ser apro-

fitada pel President per ordenar

contactes amb l'organització te-

nint una primera reunió a la

ciutat de Zuric (Suïssa) i modifi-

cant la seva política de dispersió

dels terroristes, acostant al País

Basc a uns 135 presos. No obs-

tant això, les converses fracassa-

ren i ETA trencà la treva, denomi-

nada pel ministre de l'Inte-

rior Jaime Mayor Oreja com la

"treva-parany", el qual sempre

15

havia desconfiat de la treva soste-

nint que era només l'adquisició d'un

temps per a poder recuperar la in-

fraestructura que venia perdent a

causa de la forta persecució policial.

El 1999 l'euro va ser introduït a Es-panya, malgrat el temor anys enrere que Espanya no assoliria complir les polítiques de convergència intro-duïdes per la Unió Europea. Això va ser considerat un important èxit per Aznar i el seu govern. El PP també va considerar com èxit la contínua baixada de l'atur (encara que seguia sent el més alt de la UE. A finals de 1999 el PSOE va danyar la reputació d'eficàcia del govern quan va reve-lar que el nombre de funcionaris d'alt rang s'havia incrementat en un 15% des del passat any, malgrat les promeses del PP d'eliminar part de la burocràcia.

En les eleccions generals de 2000 el

PP tornà a ser la força més votada.

Va aconseguir la majoria absolu-

ta en ambdues càmeres, pel que no

va haver de pactar amb els partits

nacionalistes, com havia fet

el 1996 i va poder desenvolupar la

seva política sense interferències ex-

ternes.

A la segona legislatura va assolir

pactes amb el PSOE en matèria anti-

terrorista com el pacte antiterroris-

ta que va permetre, entre d'altres,

la promulgació de la Llei de Partits i

la conseqüent il·legalització

de Batasuna.

16

La legislatura es va caracteritzar per les reformes econòmiques, una baixada

en els impostos directes i una important creació d'ocupació, que va ascendir

als cinc milions de llocs de treball entre 1996 i 2004. No obstant això aques-

ta situació d'èxit econòmic no quedà exempta de crítiques. Els sindicats es

queixaren que l'ocupació s'estava convertint en precària a causa de la

"flexibilitat laboral" dels anomenats «contractes precaris», i de la

"moderació salarial". Era una política basada per tant en la teoria que amb

menys costos per als empresaris a l'hora d'efectuar contractes i acomiada-

ments s'agilitaria la creació d'ocupació. El resultat negatiu va ser una major

eventualitat en el treball, mentre que el positiu fou efectivament una dismi-

nució de l'índex d'atur. Per a un ciutadà de classe mitjana una gran quantitat

de béns de consum habitual pujaven de preu, cosa que fou interpretada

pels sindicats com un augment de la diferència entre classes i de la pèrdua

de poder adquisitiu generalitzada. La situació es va aguditzar amb l'arribada

de la nova moneda, amb la qual les pujades de preus es van fer paleses

(igual que en la resta de països europeus). Aquest mateix any el govern va

decidir canviar la manera de comptabilitzar l'índex d'inflació, adequant-se a

les normes europees, amb el que les dades reflectides van desembocar en

una pèrdua de poder adquisitiu de la majoria de pensions fixes així com

del salari mínim interprofessional i molts altres percepcions subjectes a ba-

rem estatal.

17

El 30 de setembre de 2005, després de dos anys de preparació i negocia-cions el Parlament de Catalunya va aprovar per 120 vots a favor i 15 en contra, de la proposta de nou Estatut d'Autonomia, que proclama al seu ar-ticle 1, que «Catalunya és una na-ció» (afirmació que cauria del poste-rior text definitiu). El 2 de novem-bre el Congrés de Diputats aprovà l'admissió a tràmit del nou Estatut d'Autonomia per a Catalunya amb el suport de tots els grups excepte el PP que el mateix dia va presentar un re-curs d'inconstitucionalitat. Al cap d'un temps, però, Zapatero va asegu-rar que qualsevol estatut que s'apro-vés, havia de ser respectuós amb la carta magna espanyola i venir avalat per un ampli consens.

Posteriorment, i durant les negocia-cions, Zapatero va arribar a un

pacte amb Artur Mas de CiU per

aprovar el nou Estatut d'Autono-

mia a les corts espanyoles. Aquest

pacte però només va ser subscrit

per tres del quatre grups parla-

mentaris que havien donat suport

al text al Parlament: CiU, PSC i ICV.

El quart, ERC no va signar aquest

acord i no va votar a favor Estatut

ni al Congrès ni al Senat espanyol.

Després de diferents delibera-

cions, ERC va demanar el «No» al

referèndum, el que va provocar

que Pasqual Maragall expulsés els

republicans del govern català i que

Zapatero evidenciés la intenció de

combinar els pactes amb CiU i

amb ERC a les corts espanyoles.

18

Amb l'economia castigada per la crisi

econòmica, l'esclat de la bombolla finance-

ra i uns índex d'atur superiors al 20%, José

Luis Rodríguez Zapatero es va veure obligat

el maig de 2010 a congelar les pensions,

retallar el sou dels funcionaris, frenar nota-

blement la despesa en obra pública, deixar

sense efectivitat el xec-nadó, rebaixar l'aju-

da al desenvolupament, reformar el siste-

ma de pensions, pujar l'IVA, disminuir la

despesa farmacèutica, anunciar la priva-

tització d'empreses públiques com les Lo-

teries de l'Estat i Aena, i aprovar un pla per

a la reforma de les Caixes d'Estalvis i afron-

tar el polèmic tema del dèficit de les co-

munitats autònomes.

19

Mariano Rajoy ocupa actualment la Pre-sidència del Partit Popular, primer partit de l'oposició.

Les seves crítiques al govern actual s'han

centrat en la derogació de plans de l'exe-

cutiu anterior com són el Pla Hidrològic

Nacional i la LOCE; en la política exterior,

principalment respecte a la relació amb

els Estats Units d'Amèrica després de la

retirada de les tropes espanyoles de

l'Iraq; en la política immigratòria; en

l'aprovació de la denominació de les

unions homosexuals com a matrimoni i

en les reformes de l'Estatut i d'oposició a

la tasca del Govern i de la majoria de par-

tits de l'oposició, ja que no creu en la vo-

luntat d'ETA de deixar les armes.

El 20 de novembre de 2011, la seva for-

mació va guanyar les eleccions generals

al Congrés dels Diputats i al Senat. Va ser

proposat pel rei Joan Carles I com a can-

didat a la presidència del Govern i, el 20

de desembre, el Congrés dels Diputats li

va atoragar la seva confiança amb el su-

port de 187 membres dels 350 de la cam-

bra baixa, sent investit president

del Govern espanyol. L'endemà va pren-

dre possessió com

a president del Govern de la X legislatura,

davant el cap de l'Estat.

20

M’ha parescut un treball difícil ja que no

podía instal·lar el programa per fer el

treball al meu ordenador però al final

l’he pogut fer .

Apart d’aquest petit problema, m’ha pa-

rescut un treball interessant, ja que he

pogut conèixer les diferents etapes polí-

tiques desde la transició a Espanya, i

com estaba dirigida Espanya.

La información no m’ha resultat difícil

de trobar , al igual amb les fotografíes.

21

22

http://ca.wikipedia.org/wiki/Mariano_Rajoy (18/03/2012)

http://ca.wikipedia.org/wiki/Zapatero (18/03/2012)

http://ca.wikipedia.org/wiki/Aznar (18/03/2012)

http://ca.wikipedia.org/wiki/Felipe_Gonzalez (16/03/2012)

http://ca.wikipedia.org/wiki/Leopoldo_Calvo-Sotelo (14/03/2012)

http://ca.wikipedia.org/wiki/Adolfo_Su%C3%A1rez_Gonz%C3%A1lez (12/03/2012)

http://es.wikipedia.org/wiki/Transicion_espa%C3%B1ola (12/03/2012)