Download - Suplement 1714

DIMECRES, 11 DE SETEMBRE DEL 2013

2 DIMECRES, 11 DE SETEMBRE DEL 2013

1714 LES VEUS DE LA RESISTÈNCIAPUBLICITAT

3DIMECRES, 11 DE SETEMBRE DEL 2013

1714 LES VEUS DE LA RESISTÈNCIA

La seqüenciació de l’ADNha demostrat que compartim mésd’un 98% del nostre material genè-tic amb els ximpanzés. I ens ha per-mès saber que tots tenim més dedos-cents ancestres del 1700. I bé,podria perfectament ser que algund’aquests hagués lluitat a la Barce-lona assetjada per Felip V. Tot aixòve a tomb per explicar que les restesdel Born, si no són tan antigues, síque ens són, en canvi, ben properes.És la ciutat dels nostres avantpas-sats, ells la van defensar i ells es vanveure forçats a soterrar-la. A nosal-tres ens ha tocat redescobrir-la,com un d’aquests estranys regalsque vénen del passat. Primerl’obres i no li dónes gaire valor: elveus polsós i rònec. Però un dia t’hientretens, el neteges i sense enten-dre ben bé per què, de cop et saltauna llàgrima. De cop sents unafiblada, com si algú t’hagués fetarribar un missatge antic, com sihaguessis recollit a la platja unaampolla amb una carta esgrogueïdaa dins. A través del Born, ens parlenels nàufrags catalans de la ciutatvençuda. Val la pena escoltar lesseves veus ofegades, el seu som-riure glaçat. La nostra redescobertaés la seva victòria pòstuma.

IGNASI ARAGAY

DIRECTOR ADJUNT

UNA LLÀGRIMA

DirectorCarles Capdevila

SubdirectorIgnasi Aragay

CoordinacióSílvia Marimon

Col·laboradorsJaume Clotet

Direcció d’artCristina Córdoba

EdicióRosa Rodon

FotografiaPere Virgili

DissenyMaria Lluïsa Fouz

LlenguaAlbert Pla

ARA c. Diputació, 11908015 Barcelona

Telèfon: 93 202 95 95Web de l’ARA del Tricentenari:

www.ara.cat/especials/tricentenari/

SUMARI01 TESTIMONIS

Francesc de Castellví Capità austriacista Pàgines 04-05

Aleix Claramunt Notari botifler Pàgina 06

Francesc Bellsolell Metge d’Arenys de Munt Pàgina 08

Duc de Popoli Capità general borbònic Pàgina 10

Josep Moragues General austriacista Pàgina 12

Manuel de Mas i Soldevila Jurista Pàgina 14

02 ENTREVISTA A RAFAEL CASANOVA Pàgina 16

03 DONES EN PEU DE GUERRA Pàgines 18-19

04 LA GUERRA DE SUCCESSIÓ (MAPES) Pàgines 20-21

05 EL FRONT MEDIÀTIC Pàgines 22-23

06 MENTIDES EMMETZINADES Pàgina 24

07 EL TRIST FINAL DELS EXILIATS Pàgina 26

08 ELS ROSTRES DE L’EXILI Pàgines 28-29

09 LA BATALLA PER SALVAR EL BORN Pàgines 30-32

10 QÜESTIONARI Què en saps de la Guerra de Successió? Pàgines 34-36

11 11 DE SETEMBRE DEL 1713 Pàgina 38

12 PER QUÈ HA SOBREVISCUT TRES SEGLES L’ONZE DE SETEMBRE? Pàgines 40-42

13 LA DIADA COM A MOTOR DELS PROCESSOS POLÍTICS CATALANS Pàgina 44

14 EL 1714 ALS LLIBRES Pàgines 46-47

15 LES WEBS DEL 1714 Pàgina 48

16 ENTREVISTA ALS COMISSARISMiquel Calçada Pàgina 50

Toni Soler Pàgina 52

17 COM VIUS L’ONZE DE SETEMBRE? Pàgines 54-58

18 RESISTIR FINS AL FINAL Pàgina 60

19 ‘MAKING-OF’: EL BORN Pàgina 62



4 DIMECRES, 11 DE SETEMBRE DEL 2013 ara

FRANCESC DE CASTELLVÍ, CAPITÀ AUSTRIACISTA

“EL HAMBRE QUE SUFRIERON, NO HAYPLUMA QUE LA PUEDA DESCRIBIR”

20 de setembre del 1697 El Tractat de Ryswick posa fi de manerafràgil a la Guerra dels Nou Anys queFrança ha lliurat contra la Gran Aliançaliderada per Anglaterra i el Sacre ImperiRomanogermànic.

25 de març del 1700 Anglaterra, França i les Províncies Unidesfirmen, amb l’oposició d’Espanya, elTractat de Londres, pel qual es designal’arxiduc Carles d’Àustria rei d’Espanyaquan mori Carles II, que no té fills.

3 d’octubre del 1700 El rei Carles II firma el seu testamentdefinitiu, en què designa Felip d’Anjou, nétde Lluís XIV i membre de la Casa Borbó,successor en el tron de la monarquiahispànica.


5ara DIMECRES, 11 DE SETEMBRE DEL 2013

SÍLVIA MARIMON

Francesc de Castellví iObando (Montblanc, 1682-Viena, 1757) va deixarescrit un dels principals

testimonis de la Guerra de Succes-sió: Narraciones históricas desde elaño 1700 hasta el año 1725. Va parti-cipar en la Junta de Braços de Bar-celona del juny del 1713, en què esva decidir que la ciutat resistiriadavant el setge de les tropes deFelip V fins a les últimes conse-qüències. Va comandar la 7a com-panyia del II Batalló de la Coronelade Barcelona. Derrotat, es va exiliara Viena i va ser un dels fundadors dela Nova Barcelona, una nova ciutatcreada a l’actual Sèrbia, que va tenirun final tràgic. Va viure, des de pri-mera línia, els principals esdeveni-ments de la guerra, i va destacar elvalor de les dones:

“En el tiempo que duró el fuegoconcurría entre los riesgos un grannúmero de eclesiásticos a retirar losheridos y muertos y mayor de muje-res, llevando refrescos (pues era laprimavera) y municiones. No lescontenía el peligro ni reparaban enel riesgo. Siete fueron heridas. Suardor infundía constancia a los sitia-dos. Una mujer viuda, nombradaFrancisca Gual, encontró en labajada de la prisión que llevaban asu hijo malherido. Sin turbarse dijo:«Ahora luego mandaré otro que mequeda y si muere iré yo»”.

A finals de 1713, les autoritatsborbòniques van encomanar a Jo-sé Patiño que organitzés un reparti-ment extraordinari o contribució deguerra a tot Catalunya per mantenirl’exèrcit d’ocupació borbònic i eli-minar els últims reductes de resis-tència. Aquesta contribució era co-brada manu militari cada quinze di-es i va provocar una gran revoltaprotagonitzada fonamentalmentpels pagesos: “Las tasas excedían atoda posibilidad de los naturales, […]que empezaron con más reflexión aconsiderar los estragos que sufríanen sus bienes y la severidad de casti-gos que Pópuli mandava ejecutar.Havia reducido el Pays a los más trá-gicos infortunios, por los exhorbitan-tes imposiciones que en diciembrehabía impuesto aquel ministerio, queen breve tiempo, tomando la mayor

parte de Cataluña otra vez las ar-mas, se encendió una obstinadaguerra”. Les protestes populars vanesclatar el 4 de gener del 1714 a SantMartí de Sarroca. Castellví descriu,perplex, la difusió de la revolta: “Larevolución se incendió todo de unavez […] en toda Cataluña. Esto es:desde Puigcerdà hasta el mar, desdeel río Ter al Ebro...; con pocos días dediferencia tomaron las armas las co-marcas del Vallés, Panadés, monta-ñas de Prades, Ribera Salada, Llusa-nés, Ribera de Sió, baronía de Bagá,Conca de Trem, y casi universalmen-te todo lo monstruoso de Cataluña.Aquello que no habían conseguido si-guiendo el diputado de Cataluña loconsiguieron los sitiados con mayo-res esfuerzos de los pueblos”.

Les tropes borbòniques hi vanrespondre amb contundència. Ar-reu de Catalunya van ser executatssense contemplacions els qui opo-saven resistència. Sallent va ser in-cendiat dues vegades en sis mesos:“Fueron pasados a cuchillo cuantosencontraron en la vila, excepto losque se refugiaron en la iglesia, yahorcaron a uno de los dirigientes”.

La fam durant el setgeEl juliol del 1714, després d’un pro-longat i demolidor atac de les tropesborbòniques, la situació a Barcelonava començar a ser insostenible. Elsescassos aliments que arribaveneren venuts pels especuladors apreus desorbitats: “La pérdida de lamayor parte del último comboy, queen julio de este año havía de entrar enel puerto de Barcelona, [...] introdujodel todo la hambre en la ciudad, yaceleró el rendimiento de la plaza”.Castellví descriu com van ser elsúltims dies del setge del 1714: “En losmeses de agosto y setiembre aumentóla carestía y no se hallavan los preci-sos alimentos a precio ninguno. Losextremos del hambre que sufrieronlos barceloneses no hay pluma quelos pueda referir con indiviudalidad;de esta penuria se siguieron muchasenfermedades y muertes entre lossitiados; la escasez de los vívereshavía llegado al extremo que todosexperimentavan; que al soldado lefaltava el preciso alimento; que elpan sobre ser poco era de pésima cali-dad; que tanta indigencia minoravalas fuerzas de todos”. e

Repressió“Fueronpasados acuchillocuantosencontraronen la villa”

Valentia“A las mujeresno lescontenía elpeligro nireparabanen el riesgo”

1 de novembre del 1700 El rei Carles II mor a Madrid als 38 anysdesprés de patir una llarga malaltia,possiblement relacionada amb problemesrenals. La notícia arriba a Versalles el 6 denovembre.

16 de novembre del 1700 El rei de França Lluís XIV proclama el seunét Felip d’Anjou, de 17 anys, nou monarcad’Espanya amb el nom de Felip V i li diu:“Porta’t bé a Espanya, però recorda que vasnéixer a França”.

18 de febrer del 1701 Després d’entrar a Espanya per Irun,Felip V entra triomfalment a Madrid, lacapital del seu nou regne. L’acompanyen unestol de francesos que de seguida ocupenels alts càrrecs de la cort.

* Hem rescatatles cròniquesi cartes delsque van viurela Guerrade Successió, in’hem respectatl’idioma original:el català del segleXVIII o el castellà.Us oferim elseu testimoni

LA VEU DELSTESTIMONIS



SÍLVIA MARIMON

El notari Aleix Claramuntno volia que Catalunyaplantés cara a Felip V. Enla seva crònica del setge,

que va redactar entre el 1712 i el1715, reflexiona sobre les nefastesconseqüències de la guerra. Era,pels austriacistes, un “botifler traï-dor”. Però com els resistents, des-prés de la guerra, va perdre títols ipropietats. Claramunt va abando-nar Barcelona el 24 de juliol del1713, el dia abans que l’exèrcitcomandat pel duc de Pòpuli poséssetge a la ciutat. Es va refugiar aPremià, a Granollers, i més tard aSarrià. Va entrar a Barcelona el 13de setembre del 1714, juntamentamb l’exèrcit d’ocupació: “Voliavèurer mare y deme´s persones dema estimació”, explica. El seuobjectiu, quan va redactar la sevacrònica, era prevenir les generaci-ons futures de “l’exigència inexcu-sable d’obeir sempre els reis”: “Yaixí lo que ab darramament demolta sanch havien alcansat nos-tres passats lo perdérem derra-

ment-ne moltíssima per a pèrdernostres privilegis que tant haviencostat. Y haver-los volgut pèrdrertant voluntàriament, com sobreresta explicat, no essent de la inten-ció de la magestad en llevar-los. Y sepòdan donar moltas gràcias a Déucom tots els habitatns no forendegollats y saquejats, que se potatribuhir a miracle y a la gran cle-mència del rey nostre senyor, queno ha permès se venjassen los agra-vis se li havían fet. Vulla sa divinamagestad mirar-nos ab ulls de pie-tat perquè sapiam esmenar-nos ycumplir a la obligació de lleals vas-salls. Que ab lo temps se acomòdanlas cosas. Axí sie. Amén”.

Claramunt crítica el fet que Barce-lona no es rendís: “Y por totas estasparts, no donant ohidos los citiats alsavisos y señals se’ls donaren per partde dit senyor duch de Bervich, quevingué ap ple poder y com si fos lamateixa persona del rey, se avansàab gran foch a punta de dia del diaonse ab 15.000 hòmens. Y fent-sedueños al primer assalt de tota lacortina des de Sant Pere a la Pescate-ria y Ocata, ab totas las cortaduras y

no menos de totas las baterias teníanlos acitats. Y no obstant assò, sedetingueren las tropas, fent alto entots los dits paratges. Y fent-losdifferens señals perquè se rendissiny no passassen por degüello y saco,que may donare ohidos, sinó foch imés foch. Fins a les 4 de la tarde, queveyent no y havia més remey, y quese’ls acostàban las tenebres de la nit,feren llamada y demanaren suspen-ció. La qual se’ls concedí benigna-ment per dit senyor duch de Bervich,aguardant-los horas. Y a las 4 de latarde del dia 12 hisqueren 3 personasa dar la obediència a mercè del rey. Yno deixà lo mal esperit de remòurera tot lo exèrcit, posant-se en armaper entrar a degüello, disparant totaslas baterias”.

Per ell, la resistència no haviavalgut la pena: “Y durant dit siti deBarcelona, que ha durat per espayde un any, un mes y 18 dias, no hansuccehit sinó robos, cremas de mol-tíssims llochs y vilas de gran cir-cunstància, saqueichs, morts pen-jats per los arbres, degollaments nosols de dotsenas sinó de sis y set-cents hòmens y soldats”.e

Clemència“El rey nostresenyor no hapermès sevenjassen losagravis se lihavían fet”

LA

VE

U D

EL

S T

ES

TIM

ON

IS

ALEIX CLARAMUNT, NOTARI “BOTIFLER”

29 d’abril del 1701 Una de les primeres decisions del nou reiés destituir i expulsar del país el fins llavorslloctinent reial a Catalunya, Jordi deHessen, príncep de Darmstadt, moltarrelat i estimat entre els catalans.

7 de setembre del 1701 Es torna a formar la Gran Aliança percontenir l’expansionisme de França. Elsaliats reconeixen Felip V, però lliuren aÀustria els territoris italians i holandesosde la monarquia hispànica.

3 d’octubre del 1701 Felip V jura les Constitucions deCatalunya, aconsellat pel seu avi Lluís XIV,que li recomana governar un país tandiferent fent especial atenció als drets iprivilegis dels catalans.

“VULL SADIVINA

MAGESTADMIRAR-NOSAB ULLS DE

PIETAT”



12 d’octubre del 1701 Comencen les sessions de les CortsCatalanes a Barcelona, amb la presènciadel rei. És la primera vegada des del 1640,llavors sota el regnat de Felip IV, que esconvoquen Corts.

3 de novembre del 1701 El rei Felip V confirma les seves noces ambMaria Lluïsa Gabriela de Savoia amb unacerimònia pública a la ciutat de Figueres.La nova reina, nascuda a Torí, té només 13anys.

14 de gener del 1702 Es clausuren les Corts Catalanes, que nomodifiquen el sistema polític català, is’aproven mesures comercials. A canvi,el rei rebrà de Catalunya 13 milions delliures en 7 anys.

SÍLVIA MARIMON

El metge i hereu de CanBellsolell de la Torred’Arenys de Munt, Fran-cesc Bellsolell (1683-

1754), és un testimoni privilegiatdels últims mesos de la guerra.Explica com Barcelona decideix norenunciar als seus drets i llibertats:“Quant luego, la ciutat de Barcelonaresolgué lo defensar-se, havent peraixò convocats los síndics de les ciu-tats que es trobaven llures, com Vic,Manresa, Solsona i Mataró, i de lesdemés viles grans, on convocats a laCasa de la Diputació, votaren o lasubjecció de Phelip Quint o prendreles armes. Prevalgué lo vot de pren-dre les armes, per quant lo rei novolia concedir los privilegis deCatalunya”.

La repressió borbònica contra larevolta antifiscal que es propagàràpidament per tot Catalunya aprincipis del 1714 va ser brutal. Laprotesta, protagonitzada sobretotpels pagesos, es va difondre ràpida-ment. És un indici de la situaciólímit, tant de misèria com de vio-lència, que vivia la població.

La protesta de Caldes de Mont-bui i d’altres poblacions de la roda-lia és descrita minuciosament perAntoni Bellsolell en els seus dieta-ris: “Avent succehit la demanda deldonatiu se comensaren a albarotarlos pobles de la montanya, y ay aguéqüentos y asbatassas, y així la terrase comanssà a sublevar, y baixà gentde la terra ab partidas de voluntarisy micalets, y lo endemà y enviarenun destacament de més de dos milhòmens, y los voluntaris no y tin-gueren bo y se retiraren, y los deldestacament saquejaren la vila ycremaren més de la meytat y aymataren algunas personas que nopogueren fugir, y ab algú se ohí dirque se li llevaren els punys de viu enviu”, descriu Bellsolell.

La seva narració és colpidora:“Lo destacament borbònic se’npassà a Granollers, y se’n pujà a laplana de Vic, i es digué que cremàha Torelló i algun altre lloch, quecrech és Sant Ipòlit, i per allí se tin-gué alguna escaramussa, ab volun-taris y paysans, y després se diguése’n passava ha Moyà ahont sedigué avían cremat algunes casas, lodestacament era de vuyt o nou-

cents homes, i més de cent cin-quanta cavalls, y se n’anà ha Arbú-cias, y més amunt los de Sant Ilary iViladrau baixaren a envestir-los iprengueren les armes y los derrota-ren”. Al cap de pocs dies les tropesborbòniques van incendiar la vilade Prats de Lluçanès, on van calarfoc a més de cent cases, és a dir, gai-rebé dues terceres parts de la pobla-ció. “Se era arribat ja en tanta misè-ria en est Principat que los quetenien fama de tenir alguna cosaavian ausentar-se de sas casas yanar-se’n en part segura”, relataBellsolell.

Ni una casa senceraL’hisendat d’Arenys relata els efec-tes demolidors dels bombardejosdurant la primavera del 1714 a laciutat de Barcelona: “Lo sr Duch dePòpuli feu tirar grandíssima canti-dad de bombas sobre Barcelona,que foren més de setanta mil lasque y tiraren, que fou de una grancrueldat de la menera que posarenaquella ciutat, que a penas quedàcasa sencera, ab tal conformitat quesols al convent de Santa Caterina n’icaygueren passat de tres-centas,

que ja es deia de considerar loestrago que degueren ocasionar”.

La pluja de bombes durariamolts mesos. Des del 23 de maigfins al 19 de juny, els atacs van sermolt intensos: “Lo dia 23, a les 10 dela nit, comensà des de las cercaniasdels Caputxins a manar lo duch dePòpuli bombardejar ab gran cruel-tat la ciutat. Des de dit dia fins al 19de juny, disparant-se en dit temps15.000 bombas, arruinant casi totala ciutat, cathedral, iglésia del Pi, ablo [convent] de Santa Caterina, abgran terror del veynat”.

Bellsolell denuncia els casos fla-grants d’arbitrarietat i de favori-tisme per les autoritats borbòni-ques: “A los que se han mantenidofieles [...] conviene absolverlos detributos y demás cargas”, afirmavenels enviats de Felip V. Algunes vega-des, com en el cas de Manlleu i Cen-telles, la mesura de gràcia de lesautoritats borbòniques va incloureel perdó de tots els deutes i endar-reriments fiscals.

Les noves autoritats municipalsactuaven de manera despòtica i esbeneficiaven econòmicament delsseus càrrecs.e

Violència“Matarenels que novan fugir illevaren elspunys de viuen viu”

FRANCESCBELLSOLELL, METGED’ARENYS DE MUNT

“DISPARAREN15.000 BOMBES,

ARRUINANTQUASI TOTALA CIUTAT”

LA VEU DELS TESTIMONIS



SÍLVIA MARIMON

Restaino Cantelmo-Stuarty Brancia, duc de Pòpoli,(Nàpols, 1651 - Madrid,16 de gener del 1723) va

ser un noble i militar napolità. Vaser el capità general de les tropesborbòniques a Catalunya i vacomandar la primera fase del setgede Barcelona.

L’estiu del 1713 hi havia una grandesproporció entre defensors iassetjants. L’exèrcit borbònic espresentava com una temiblemaquinària (25.380 soldats caste-llans i 7.000 francesos, incompara-blement superior als voluntariscatalans). Malgrat tot, el duc dePòpoli es queixava de les greusdeficiències del seu exèrcit: “S.M.No ignora la mala calidad de lamayor parte de nuestra infantería,compuesta por quintados que nuncahan visto un fusil, y sobre muchosoficiales de ella se puede hacer pocofundamento; y así me parece precisoque V.M. haga vivas instancias aS.M. Cristianísima a fin de que hagapasar a este exército doce batallonesde buena calidad, además de los quetiene le marqués de Guerchy, puesno creo que el conde de Fiennes lostenga”. Reconeixia la seva incapa-citat per controlar Barcelona i vaordenar als filipistes catalans queorganitzessin arreu del territori

una xarxa de confidents que infor-messin sobre la identitat delsinsurgents.

Aconseguir espies, però, no eratan fàcil: “De tantos y tan diversosindividuos que están dentro de Bar-celona, todavía no ha havido ni unosólo que me haya hecho dar la menornoticia de lo que pasa allá dentro, yque pudiese servirme de medio paramuchas diligencias que convendríahazer al tiempo de prevenir las fuer-zas para su castigo, aunque heencargado esta solicitud a los minis-tros catalanes que conmigo vienen”.Les seves gestions no serien inútils.Finalment, el duc de Pòpoli aconse-guiria una xarxa d’espies que s’infil-traria en els llocs més insospitats dela societat catalana.

Càstigs exemplarsEl duc de Pòpoli era partidari dels“càstigs exemplars” i de perseguirde manera impecable totes lesexpressions de dissidència. Orde-nava als seus generals que apliques-sin sense contemplacions el deno-minat “diezmo de horca” iexecutessin de manera sumària elspresoners catalans: “Encargo almarqués de Lede que haga ahorcarluego a todos los voluntarios y susoficiales, y que a los demás les eche alas galeras. Bracamonte quemó tanenteramente aquella villa de Arbu-cias, que sólo la iglesia se reservó del

universal incendio, para que sirvieseeste castigo de padrón memorablepara la posteridad y el escarmiento.Con estos escarmentados, los demásno serían tan fáciles en dar oydos alos tumultuosos”. Les instruccionsdel Borbó eren prou clares: “Elconde de Montemar se halla ins-truido de lo mucho que convienevean los pueblos practicado a untiempo el mismo rigor con los obsti-nados y la mayor piedad con los ren-didos, y se logra el que estos vuelvana sus casas, y el que aquellos convi-van un gran terror y miedo”.

Concretament després d’haveraconseguit sufocar la revolta anti-fiscal de gener-febrer del 1714, i deperseguir gairebé fins a l’exterminiles partides de voluntaris i fusellersque actuaven per tot el territori,l’estat major borbònic manteniaacantonats en el conjunt de la geo-grafia catalana un total de 47.000soldats. A més d’aquest exèrcitd’ocupació escampat pel país, elcordó del setge de Barcelona estavaformat per 39.000 soldats addicio-nals, entre els quals hi havia 20.000efectius de les tropes franceses derefresc. El 6 de juliol del 1714 Pòpoliva ser substituït per James Fitz-James Stuart, el duc de Berwick, i esva iniciar el setge de 61 dies que cul-minaria amb la presa de la capitalcatalana. Pòpoli es va traslladar aMadrid.e

Escarment“Se lograráque los quevuelvan asus casasconvivan congran terror”

Espies“No ha havidoni uno que mehaya hechodar noticia delo que pasaallá dentro”

LA

VE

U D

EL

S T

ES

TIM

ON

IS19 de març del 1702 La princesa Anna és proclamada reina des-prés de la mort, el 8 de març, del rei Gui-llem III. Ella serà l’última monarca anglesade la Casa dels Estuard, perquè va morirsense descendència.

15 de maig del 1702 La Gran Aliança declara la guerra als reisde França i Espanya, que uneixen els seusexèrcits en l’Exèrcit de les Dues Corones.Poc després, Anglaterra ataca la Floridaespanyola.

16 de maig del 1703 Portugal s’incorpora a la Gran Aliança ideclara la guerra a França i Espanya. Elpaís esdevé un aliat clau per la sevasituació geogràfica, que obliga Felip V adividir les seves tropes.

DUC DEPÒPOLI,CAPITÀ

GENERALBORBÒNIC

“HAY QUEAHORCAR

A LOSVOLUNTARIOS

Y A SUSOFICIALES”



SÍLVIA MARIMON

Josep Moragues i Mas (SantHilari Sacalm, 1669 - Barce-lona, 1715) va tenir un finalmacabre el març del 1715. Ho

descriu Gregori Matas en una carta,adreçada al ministre de Felip V,Manuel Vadillo: “Se sentenció aMoragues a ser arrastrado vivo porlas calles con un caballo, a ser dego-llado, y hecho cuartos, puesta sucabeza en una jaula encima de laPuerta del Mar”. Amb aquest espec-tacle, com informava Matas, esvolia atemorir els barcelonins: “Hasido grande el terror que aquellassentencias han imprimido en loscorazones de los más obstinados”.

La testa d’un dels herois del 1714,malgrat les súpliques de la sevavídua, es va exhibir durant 12 anys.El 15 de febrer de 1727, la Cort deMadrid va decidir retirar-lo: “Hàconvenido el rey en que se recoja laCabeza de su difunto marido, quedice se halla todavía pendiente en laPuerta de la Mar de esa Capital, yme manda S.M. participarlo à V.E.para què expida la orden conveni-

ente à su cumplimiento, pero que serecoja la referida Cabeza sin publici-dad, ni ruido, y que avise V.E. dehaberse así ejecutado” .

Moragues es va fer càrrec de ladefensa de la frontera del nord desdel 1707 fins al 1713. Va persistirmalgrat la manca de recursos.S’enfadava davant les traves buro-cràtiques i els enganys. El 22 dejuliol del 1713 va escriure una cartaa Villarroel. L’informava de tot allòque necessitava: “Suplico a vostraexcel·lència se serveixi socórreramb tota puntualitat aquella plaça,que té una gran importáncia. Elsdos comuns d’aquesta ciutat i capí-tol m’han eviat síndics que s’hanofert a esmerar l’una i l’altre en allòque condueixi al major servei devostra excel·lència, i havent-los joexplicat la total falta que té aquestaplaça de mantenir-se, assenyalada-ment de pa, m’han respost que nopodien al present subvenir-la; crecque aquests senyors, com l’any 1711,quan passà per aquí l’enemic, quede semblants paraules me’n pasta-ren moltes i les obres foren poques,ara me’n puc esperar menys perquè

Mort“SesentencióMoraguesaserarrastradovivo,degolladoyhechocuartos”

en els dos comuns hi ha personesmolt mal afectes, entre elles alguncònsol i tres capitulars, i temo queaquesta oferta vagi encaminadaperquè ells puguin, amb els seussequaços, aconseguir millor la sevamala intenció, i que succeeixi elmateix que a Berga”.

El segrest de la famíliaMoragues va resistir a la fortalesade Castellciutat fins al 28 de setem-bre del 1713. En no rebre reforçosde Barcelona va capitular i es varetirar a Sort per recuperar-sed’una malaltia. Però les tropes bor-bòniques no van respectar elsacords signats amb Moragues.Davant l’incompliment, el general,a principis del 1714, va reprendre lalluita a la zona del Pallars i la Cerda-nya i va intentar recuperar Castell-ciutat. Com a represàlia, els Bor-bons van segrestar la seva família.

El juny del 1714 el marquès delPoal va rebre ordres de socórrerBarcelona. Es va decidir que elgeneral Moragues, amb les sevestropes, es fes càrrec de la defensa deles terres interiors. L’1 d’agost del

LA

VE

U D

EL

S T

ES

TIM

ON

IS

JOSEP MORAGUES, GENERAL AUSTRIACISTA“APLICARÉ EN QUANT PUGA PER LO LOGRO D’OPERACIONSENCAMINADES A LA LLIBERTAT DE LA PÀTRIA”

12 de setembre del 1703 L’emperador Leopold I proclama el seu fill,l’arxiduc Carles, nou rei de la monarquiahispànica amb el nom de Carles III, quecomença una gira per Anglaterra, Holandai Portugal.

7 de març del 1704 El rei Carles III desembarca a la ciutat deLisboa. Poc després comença la campanyapeninsular de la Guerra de Successió ambla invasió de Portugal per part de les tropesde Felip V.

7 de maig del 1704 La flota anglo-holandesa salpa deLisboa amb destinació a Barcelona. Hiviatgen Jordi Hessen de Darmstadt,antic virrei a Catalunya, i diversos mili-tars hispànics austriacistes.

1714 va escriure als consellers deBarcelona: “No ometo participar aV.E. Fid. com havent tingut l’avísper lo Marquès del Poal que l’ene-mic passava amb un fort destaca-ment a introduir algun socorro aBerga, accelerí les marxes amb lomeu destacament caminant nit idia, però havent tingut l’enemic lanotícia de la mia marxa, se despatxàluego prenent son retorno a Vicguanyant amb tota presura lo ter-reno que jo li anava a ocupar per laqual causa havent tingut avís quehavia romput al Marquès me resol-guí a apressurar amb la cavalleria lamarxa deixant la infanteria, que pertrobar-se atropellada, i per unacontramarxa que hagué de fer, nopogué seguir, arribí dia 8 al matí aPrats de Lluçanès. De quant obraréi executaré ne donaré part a V.E.Fid. assegurant-li que em desveta-llaré i aplicaré en quant puga per lologro d’operacions encaminades ala llibertat de la Pàtria i servei delRei”. Va lluitar fins al 18 de setem-bre del 1714. El 21 de març del 1715va ser capturat quan intentava fugirde Catalunya.e



27 de maig del 1704 La flota aliada arriba a Barcelona i intentaprendre-la. Tot i així, l’aixecament austri-acista de la ciutat fracassa i els seus diri-gents són capturats. La flota es retira eldia 31.

1 d’agost del 1704 Les naus aliades, de retorn a Lisboa,ataquen la fortalesa de Gibraltar i laconquereixen per a Carles III. Uns 350voluntaris catalans, comandats per JoanBaptista Basset, participen en l’assalt.

17 de maig del 1705 Un grup d’osonencs austriacistes esreuneixen a l’ermita de Sant Sebastià iacorden una revolta austracista amb elsuport d’Anglaterra que garanteixi lesllibertats catalanes.

SÍLVIA MARIMON

Manuel Mas i Soldevila,jurista, professor de laUniversitat de Barce-lona i membre de la

Junta dels Vint-i-quatre, explica aRelació del siti del 1713-1714 com elsetge va trasbalsar la vida dels bar-celonins. Soldevila descriu ambdetall la cruesa dels bombardejos:“La última festa de Pasqua a la nitse comensaren a disparar bombas aesta ciutat, per la ruhina de las casasy atemorisar als habitants. Lo queocasionà haver molts de desertar-les y trasmudar sas famílias al’Arraval, passada la Rambla, que,per la distància en quedava lliure”.

Amb el setge també van arribarla fam i l’especulació amb produc-tes bàsics, com el pa: “Per pasar abgran perill de ser apressadas lasembarcacions que venían deMalloca ab algunas provisions deboca, ne arribàvan ja molt pocas apoder entrar al moll. Y així losviúres y manteniments, ab tan llarcsiti, se anàvan molt estrechant, yper consegüent, alterant-se lospreus”, descriu Mas i Soldevila.

El professor és testimoni delfinal del setge: “Reduïda esta a tandeplorable estat, si bé animosa a lamajor defensa i resistència al’assalt, arribà la desgraciada horade cerca de la una de la matinadadel dia 11 de setembre de est mateixany 1714, en què ab lo favor de laobscuritat de la nit donà lo exèrcitdels sitiadors de improvís y ab granfúria e ímpetu, avans general, notan sols en un mateix temps a totesles ditas bretxas de muralla y balu-arts de la plaza, sinó també el fortíde Santa Eulàlia, que format degleva era baix al arenal davant ditbaluart de Llevant. Y no podent logent se trobava de guarda resistir ala multitut y fúria dels que avansa-van ni promptament ser socorre-guda pels retents que las demés nitsquedaven apostats en lo convent deSant Agustí y altres llocs pròxims. Atan imminent perill de internar-seditas tropas de l’exèrcit per la ciutaty experimentar esta sa total desola-ció y sos ciutadans y habitants lomajor rigor de la guerra, se donàprompta providència, tapant abbotas, caixas, matalassos y altrascosas les boques dels carrers

LA

VE

U D

EL

S T

ES

TIM

ON

IS

MANUEL MASI SOLDEVILA,JURISTA“ELS HABITANTSTAPAREN AMBCAIXES IMATALASSOS LESBOQUES DELSCARRERS”

d’aquella part alta de la Ribera, SantAgustí, Pla de Palau i demés partsper impedir internar-se més ditestropes dins la ciutat. Avansada ja lamatinada de est mateix dia 11, pocantes de migdia, se arribà a parla-ment entre los de la plaça i l’exèrcit,de resulta del qual nasqué unageneral suspensió de armas de unay altra part. Don Hyacinto de Olivery Marioan Duran, posaren en màd’excel·lentíssim senyor mariscalduc de Bervic, general de l’exèrcitBorbó, dites capitulacions. Yhavent-los sa excel·lència dit queentre rey i vassall no i havia pactesni capitulacions no se dignà accep-tar-les, ans bé los precisà a tornar-les a la ciutat los donà per respostaque diguessin a dita ciutat se sot-metès a la clemència del rei y a susarmas”.

No hi hauria clemència. Els der-rotats del 1714 van patir les persecu-cions, represàlies i vexacions del’exèrcit borbònic. Felip V no nomésva ordenar execucions sense garan-ties jurídiques, deportacions i repre-sàlies als familiars dels vençuts, sinóque també va aniquilar totes les ins-titucions d’autogovern.e



20 de juny del 1705 Dos delegats catalans austriacistes,Domènec Perera i Antoni de Peguera,firmen el Tractat de Gènova amb enviatssecrets de la reina Anna d’Anglaterra peraixecar el país contra Felip V.

20 de juliol del 1705 Comencen els combats del Congost, queeviten que les tropes borbòniques ocupinla plana de Vic i garanteixen el controlaustriacista d’aquest pas estratègic entreOsona i el Vallès.

28 de juliol del 1705 La flota anglo-holandesa torna a salpar deLisboa, aquest cop amb Carles III, endirecció a Barcelona. Al seu pas perGibraltar, embarca el general valenciàJoan Baptista Basset.

SÍLVIA MARIMON

El conseller en cap de Bar-celona, Rafael Casanova(Moià, 1660), afrontamoments molt difícils.

Ahir va fer pública una crida a laresistència. Després de setmanesde setge la Junta de Braços ha deci-dit no capitular.

S’ha decidit resistir fins al final.Avui, 28 de juliol del 1714, ha fetuna crida. Ha convocat naturals iforasters perquè compareguindemà, amb totes les armes quepuguin...Estem en un moment absoluta-ment desesperat. Però la Junta deBraços no ha pres aquesta decisióde manera fal·laç i buscant l’hero-isme. Resistim, perquè hi podemperdre molt. Podem perdre les nos-tres constitucions, els nostres privi-legis, el nostre sistema jurídic, queés ancestral i que no té res a veureamb el que imposaran els borbònicssi guanyen. A més, hem arribat a unpunt de la guerra que l’entrada deles forces borbòniques no nomésvol dir perdre sinó també que enspassaran per les armes. Sabem ques’ha establert el diezmo de horca,que vol dir que, per cada cent preso-ners fets, deu seran penjats. Hoseran directament, sense cap menade garantia jurídica. Resistim pertot això. Hi ha qui es partidari de lacapitulació, però la Junta de Braçosha pres una decisió i jo sóc el conse-ller en cap. El meu càrrec m’obliga adefensar l’acord que s’ha pres.

Qui està a favor de la capitulació?La petita noblesa. La gent que tébéns i propietats, la majoria delsquals han fugit a Mataró. Són unsbotiflers! Sempre hi ha gent que pre-fereix mantenir les seves propietats iels seus privilegis personals abansque defensar els col·lectius. Ara m’hadit el conseller Mateu Hereu que aMataró estan fent proclames dientque som uns traïdors i que s’ha dedesconfiar de nosaltres. Tot per des-animar els barcelonins.

Els aliats han abandonat Catalu-nya, malgrat les promeses dedefensar les seves lleis. Què enpensa de la seva retirada?L’arxiduc ha heretat la coronaaustrohongaresa. Els anglesos novolen cap imperi gran que els vetil’entrada al comerç colonial i

d’ultramar. Són molt punyeters,ens han ajudat fins que els seusinteressos econòmics han canviat.Han reclamat Gibraltar i Menorca aLluís XIV, que és l’avi d’aquest fillde la gran bagassa [Felip V] i, al cap-davall, qui mana. A canvi d’aquestsdos territoris, reconeixen Felip Vcom a rei d’Espanya. Això ens deixasols defensant la causa austriacista.

N’hi havia que defensaven elsegrest de la reina per garantirl’ajuda de l’arxiduc...No és la meva manera d’entendre lescoses i menys en el cas de la reina,Elisabet Cristina de Brunsvic, que haviscut a Barcelona i que s’ha integratperfectament en la nostra vida polí-tica i social. L’excusa que va donar ésque tenia la sacrosanta missió detenir un hereu. En realitat, va marxarperquè es va ensumar les garrotades.Només està a les nostres mans poderresistir i poder guanyar. Tenim ungran general al capdavant, que és enVillarroel. Ell coneix profundamentels mecanismes militars de defensa.

¿Creu que hi ha alguna possibili-tat de vèncer? La desproporcióés enorme...Qui defensa sempre ho té millorque qui ataca. Comptem amb enCosta, que és un cap d’artillers deles Illes i que té una gran perícia al’hora de fer anar els canons. De fet,les baixes dels borbònics són moltmés altes que les nostres. I això queels nostres milicians són gent delsgremis, són sabaters, barbers... Nosón professionals militars.

La població té fam i es queixa del’especulació amb els aliments...El pa té gust de latrina i la sopa es faamb aigua. Sempre n’hi ha que tre-uen profit d’aquestes situacions, unprofit innoble, però la capacitatd’especular amb el que queda ésmínima. Hi ha una gran sensaciód’unitat per la defensa d’un sistemapolític i de garanties personals que haestat forjat al llarg dels segles. És certtambé que hi ha molta religiositat ibeateria, cosa a la qual jo m’he oposatfermament. Això és una guerra perun sistema jurídic que, si entren elsborbònics, quedarà aniquilat.

Alguns pamflets anònims l’acu-sen de tenir una actitud massaprudent...Jo sóc doctor en lleis. De conceptesmilitars hi entenc poc, però li puc

garantir que si arriba el moment enquè he d’agafar el penó de santaEulàlia i defensar la ciutat al costatdels meus conciutadans ho faré,perquè és el meu deure.

Lluís XIV ha deixat clar que elscatalans no mereixen el perdó.Que si mantenen els privilegisserà com un premi a la revolta imai més ningú podrà ser el seuamo. ¿Té alguna esperança queel seu nét, Felip V, sigui mésconciliador?Aquest fill de la gran bagassa no res-pectarà res. Si ens derroten per-drem les nostres llibertats. A més,aquest noi seguirà els dictats del seuavi. Els espies em diuen que té unamalaltia mental que li fa tenir gransentusiasmes i grans depressions.Obliga Farinelli a cantar-li cada nit,fins al matí, les mateixes cançons.És la dona qui pren les decisions,ell no és gran cosa. Però per als bor-bònics és una qüestió d’honorentrar a Barcelona. Ha enviat elduc de Berwick, que és un granestrateg militar. Els borbònics ensvolen aniquilar, independentmentde si nosaltres proposem negociar ono. L’avi, el monstre, ja ha deciditque no se’ns concedeixi cap gràcia.

Els whigs han tornat al poder. ¿Téesperances en l’ajuda britànica?La tornada dels whigs és una bonanotícia. Però la pèrfida Gran Breta-nya sempre s’ha comportat igual.Si ets necessari, t’ajuden. Quan jano ho ets, et deixen a l’estacada. Elque puguin fer els whigs és focd’encenalls.

Si les tropes borbòniques sónderrotades, ¿creu possible pro-clamar una república?No. Ens mantindríem fidels a l’arxi-duc. Som molt petits, necessitemajuda militar i ser escoltats enl’àmbit europeu. Ser fidel a l’arxi-duc Carles és la millor manera degarantir la nostra defensa.

¿I no correm el risc de tornar aser en un futur una peça perintercanviar?L’arxiduc sempre ha estatmolt enamorat de Barcelona is’ha endut catalans a Àustriaperquè l’assessorin. A més,veient la gran defensa quehem fet de la ciutat, ja sapel pa que s’hi dóna quanens traeixen.e

RAFAEL CASANOVA“FELIP V SEGUIRÀ ELS DICTATS DEL SEUAVI. NO RESPECTARÀ RES. SI ENS DERROTAPERDREM LES NOSTRES LLIBERTATS”

L’actor Xavier Boada serà, duranttot un any, el conseller en cap

Rafael Casanova. L’espectacle,dirigit per Oriol Broggi, seràitinerant. Boada, a la pell de

Casanova, anirà allà on el cridinper respondre preguntes.



13 d’agost del 1705 La flota aliada ancora a Altea i s’acorda queJoan Baptista Basset desembarqui a Déniaamb uns quants homes i 400 fusells peraixecar el Regne de València en contra deFelip V.

24 d’agost del 1705 Les tropes aliades desembarquen aBarcelona i hi posen setge. En paral·lel,els voluntaris osonencs es desplacen capa la capital i moltes ciutats catalanes jurenlleialtat a Carles III.

13 de setembre del 1705 Jordi Hessen de Darmstadt mor en combatdurant l’assalt al castell de Montjuïc.Malgrat el cop moral, les forcesaustriacistes aconsegueixen prendre lafortalesa.

SÍLVIA MARIMON

El 3 d’abril del 1706, Felip V,amb 23 anys, es va enfron-tar amb un altre rei, l’arxi-duc Carles, que en tenia

21. Va ser pràcticament un duel alvoltant de Barcelona. Les tropesborbòniques van ser extraordinàri-ament ràpides, els austriacistes vanrespondre amb tenacitat i audàcia.El Borbó va llançar un massiu ataccontra Montjuïc i es van produirviolents combats a Santa Madrona.Aleshores va passar una cosa extra-ordinària: unitats de la Coronela iuna massa heterogènia amb moltesdones, que anaven armades ambpistoles i tot el que van poder arre-plegar de casa, van sortir pel portalde Sant Antoni i van marxar de dretcontra els batallons franco-espa-nyols que pujaven a Montjuïc. Vanestroncar l’atac borbó.

Furioses lleonesUn text anònim, Proesas que lasbarcelonesas donas han ostentat enlo siti del Any 1706, reconeix lesheroïcitats d’aquestes dones. Lesdescriu com a furioses lleones queno temen les bales. En dóna unaimatge bel·ligerant: “El gros Exercitde Donas deixaran Casas, Patria eHijos”. Les compara amb Semira-mis, la reina d’Assíria, guerrera ifundadora de Babilònia. Com altresdocuments de l’època, no les tanca acasa, sinó que destaca el paper actiude les “Nobles Barcelonesas i Invic-tes Matrones” en la protecció delsdrets del poble català.

Entre les nobles que van defen-sar la causa austriacista destaca Eli-sabet Cristina de Brunsvic Wolfen-büttel. El 1708 es va casar amb el reiCarles III a l’església de SantaMaria del Mar de Barcelona. Ella esva instal·lar, com a lloctinent, a laciutat. Va marxar el 19 de març del1713, després que les potènciesimplicades en la guerra firmessin eltractat d’evacuació del Principat.La seva sortida es va fer en un climaforça agitat. Fins i tot, es va suggerirel seu segrest per tal de garantirl’ajuda de l’arxiduc.

Quan l’emperadriu va partir delmoll de Barcelona va garantir quedefensaria els drets dels catalans aescala internacional. El març del1714, en una carta, afirmava: “Nocesaré en hacer presentes vuestrosméritos, circunstancias y justicia,por no perder la que mi agrado desade vuestro mayor consuelo, satisfac-ción y libertad”. L’ajuda no va arri-bar mai. Ho va escriure Voltaire:“L’arxiduc va prometre socors enva. Els assetjats es van defensaramb un coratge fortificat pel fana-tisme: els sacerdots, els monjos vancórrer a les armes i a les bretxes,com si es tractés d’una guerra dereligió. Un fantasma de llibertat elsva fer sords a les ambaixades quevan rebre de llur senyor”.e

DONES EN

PEU DEGUERRAA LA GUERRA NO NOMÉS HI VAN COMBATRE HOMES. LES BARCELONINES VANMARXAR DE DRET CONTRA ELS BATALLONS ENEMICS AL SETGE DEL 1706. VANESPIAR L’ENEMIC I ES VAN MOURE HÀBILMENT ENTRE ELS CERCLES DE PODER



9 d’octubre del 1705 El governador borbònic de Barcelonacapitula davant la impossibilitat demantenir la resistència en una ciutat oncada vegada hi ha més mostres de fervoraustriacista.

7 de novembre del 1705 Carles III entra a Barcelona, on ésproclamat rei i jura les Constitucions deCatalunya. S’allotja al Palau Reial, avuidesaparegut, i convoca Corts Catalanesper al desembre.

16 de desembre del 1705 El general Basset entra a la ciutat deValència, que jura fidelitat a Carles III.Els dies precedents ho fan Alzira, Gandia iXàtiva. Les tropes borbòniques evacuen elRegne de València.

Marianna de CoponsEspia austriacistaMarianna de Copons, unaaristòcrata barcelonina quedurant el setge residia a Ale-lla, va ser una eficaç espia.Molt seductora, feia veureque simpatitzava amb l’ene-mic. Encaterinava els ofici-als i passava la informacióobtinguda als austriacistes.Una de les seves conquestesva ser el coronel Le Quer-chois, un destacat coman-dant de la Guàrdia Valona,una unitat d’elit de les tro-pes de Felip V. A través d’ellva saber que les tropes fili-pistes partien per encerclarels catalans a Mataró. L’avísde Copons va salvar més de300 homes.

Marie-Anne de LaTrémoilleLa influent dama dela cort de Felip VL’aristòcrata francesaMarie-Anne de La Trémoilleera una dama moltintel·ligent, ambiciosa i ambuna gran habilitat permoure’s en el difícil entra-mat de poder de la cort. Vaser l’encarregada de tutelarla parella formada pel joveduc d’Anjou, proclamat FelipV de Castella als 17 anys, i laseva dona, Maria Lluïsa deSavoia, quan aquests vanarribar a la cort castellana.Oficialment, només era ladama de companyia deMaria Lluïsa de Savoia, peròva arribar a tenir una graninfluència política. Infor-mava amb detall de tot aMadame de Maintenon,l’esposa secreta de Lluís XIV.

Maria Josepa Pignatellii d’AymerichLa confident del’arxiduc Carles VIL’aristòcrata catalanaMaria Josepa Pignatelli esva casar amb Miquel Joande Liechenstein, tercercomte d’Althann. Exiliada aViena, ella i el seu marit esvan convertir en una de lesparelles favorites de CarlesVI. Era de les poques queveia diàriament l’arxiduc,un fet que va provocar totamena de rumors. En el seupalau vienès de La Favo-rita, es feien tertúlies a lesquals assistien els gransnoms de la cultura del’època. Amb la seva influ-ència a la cort, va poder aju-dar un gran nombre d’exili-ats catalans.Proesas que las barcelonesas donas han ostentat en lo siti del Any 1706, DOCUMENT ANÒNIM. Font: BIBLIOTECA DE CATALUNYA



LA GUERRA DELA REINA ANNAA AMÈRICA

LA GUERRADE SUCCESSIÓA EUROPA

LAL

LA GUERRADE SUCCESSIÓ

Anglaterra i França, amb Espanya com a aliada, es van enfrontar en un conflicte llarg i irregular a Amèrica del Nord per la possessió dels territoris canadencs, que va ser conegut com la Guerra de la Reina Anna. Els dos bàndols, mancats d'efectius, van aliar-se amb tribus índies enfrontades entre elles. La guerra va ser favorable a Anglaterra i el Tractat d'Utrecht va validar les pèrdues territorials franceses a l'Acàdia i Terranova.

Quasi cap país europeu va ser neutral en la Guerra de Successió Espanyola, si bé el pes principal del conflicte va recaure sobre França i Espanya, pel bàndol borbònic, i sobre Anglaterra i Àustria, per l'austriacista. La retirada dels anglesos després de signar el Tractat d’Utrecht va condemnar la causa austriacista, perquè l'Imperi no tenia una flota militar en condicions per fer front a les forces navals franceses.

Quebec, 1709 i 1711Forces militars angleses van intentar

en dues ocasions, sense èxit,la conquesta de la ciutat de Quebec

MobileEn aquesta ciutat hi havia la principalcaserna militar francesa de Louisiana abansque es fundés Nova Orleans el 1718

Boston, 1709Tot i que sempre va estar en mansangleses, forces franceses i índies

van acostar-s’hi molt el 1709

San Agustín, 1702Tropes angleses i els seus aliats indisataquen i prenen aquesta ciutat espanyola

Utrecht, 11 d'abril del 1713Aquesta ciutat holandesa acull lesnegociacions que posen fia la Guerra de Successió

Malplaquet, 11 de setembre del 1709Tot i patir el doble de baixes, aquesta batallaes va saldar amb una victòria austriacista

VienaCapital de l'Imperi Austríac,

uns 30.000 catalans hi trobaranrefugi al final de la guerra

Gibraltar, 1704El Tractat d'Utrecht consagra la possessióanglesa del Penyal, conquerit per la flota anglesa

Brihuega, 9 de desembre del 1710Les forces austriacistes pateixen unaderrota molt greu, de la qual no es refaran mai

Gènova, 20 de juny del 1705Catalunya i Anglaterra signenel Tractat de Gènova, que garanteixel suport anglès a l'alçamentaustriacista català

MadridLa seu de la cort de Felip V

caurà en dues ocasions en poderdel seu rival Carles III (1706 i 1710)

VersallesDes del Palau de Versalles,el rei Lluís XIV assessora i

ajuda el seu nét Felip V

LondresLa seu del poder anglès està al costat

de la causa catalana fins al 1713

Oudenarde, 11 de juliol de 1708Aquesta batalla és una decisiva

victòria aliada, que debilitagreument l'exèrcit francès

Port-Royal, 1710La principal fortalesa francesa del'Acàdia cau en mans angleses i maimés tornarà a pertànyer a França

St. John’s, 1708Una expedició militar francesaassalta i pren temporalment el

principal bastió anglès a Terranova

Plaisance, 1713Tot i que aquest baluard

francès de Terranova no va sermai conquerit, el Tractat d’Utrecht

el cedeix a Anglaterra

25 de desembre del 1705 Es formalitza la creació del Regiment deReials Guàrdies Catalanes, que arriba atenir 900 combatents dividits en dosbatallons. Antoni de Peguera n’és elprimer comandant.

31 de març del 1706 Es tanquen les Corts Catalanes, queanul·len les anteriors de Felip V. S’acordenbeneficis comercials i Carles III escompromet a recuperar el Rosselló i l’AltaCerdanya, en mans franceses.

3 d’abril del 1706 Les tropes borbòniques assetgenBarcelona després d’una ràpida campanya.L’operació fracassa quan arriba, un mesdesprés, la flota anglesa amb més de6.000 soldats a bord.



LA GUERRADE SUCCESSIÓALS PAÏSOSCATALANS

Textes: Jaume Clotet / Gràfic: E. Forroll

Només la Catalunya Nord, en mans franceses des del Tractat dels Pirineus (1659), es va escapar de les conseqüències de la guerra i a la repressió de Felip V. Tot el país es va convertir en un camp de batalla durant més de 10 anys, amb un exèrcit enemic d'ocupació colossal que va arribar a tenir 90.000 soldats. La caiguda dels regnes de València i Aragó el 1707 va deixar Catalunya i les Balears com a darrer bastió hispànic de Carles III.

Dénia, 1707La ciutat, fervorosament antiborbònica,resisteix amb èxit durant més d'un anyels atacs de Felip V

Mallorca i Eivissa, 1715Després de prendre Barcelona,els borbònics encara triguen un anya sotmetre Mallorca i Eivissa

Menorca, 1713L'illa de Menorca passa

a mans angleses arran delTractat d'Utrecht signat el 1713

Tortosa, 15 de juny del 1708La ciutat capitula després d’un setgeduríssim per part de 30.000 soldatsborbònics i d'una lluita aferrissada

Tarragona, 14 de juliol del 1713Poc després de signar-se el Convenide l'Hospitalet, les tropes aliades evacuenTarragona i la lliuren a les tropes de Felip V

L’Hospitalet, 22 de juny del 1713L'exèrcit borbònic i austriacista signen elConveni de l’Hospitalet, que segella la sortidade les tropes aliades de Catalunya

Barcelona, 11 de setembre del 1714La capital de Catalunya es rendeixdesprés d'un llarg setge de 13 mesosi d'una resistència heroica

Mataró, 25 de juliol del 1708La reina Elisabet Cristina de Brunsvicarriba a Mataró per contreure matrimoniamb Carles III uns dies després

Talamanca, 13 d'agost del 1714Les tropes catalanes del marquès del Poalderroten una columna borbònica en la queés la darrera victòria catalana de la guerra

Figueres, 3 de novembre del 1701El rei Felip V i Maria Lluïsade Savoia es casen en aquesta ciutat

Cardona, 18 de setembre del 1714La fortalesa de Cardona és el darrer bastióaustriacista del Principat a capitular,set dies després de la presa de Barcelona

La Seu, 1713El general Josep Moragues rendeix

la fortalesa de Castellciutat als borbònicsdavant la impossibilitat de defensar-la

Almenar, 27 de juliol del 1710La victòria austriacista en aquesta

batalla provoca el pànic dels borbònicsi permet a Carles III prendre Madrid.

Lleida, 12 d’octubre del 1707La ciutat de Lleida és conquerida

a sang i foc pels borbònics,que provoquen una matança

al convent del Roser

València, 1707Dies després de la batalla d'Almansa,una columna manada pel duc de Berwickentra a la ciutat i la sotmet a Felip V

Xàtiva, juny de 1707La capital de la Costera és cremada iels seus habitants són deportats perhaver resistit a les tropes borbòniques

Almansa, 25 d'abril del 1707La derrota austriacista en aquestabatalla decisiva obre la porta delRegne de València als borbònics

29 de juny del 1706 Després d’una contraofensiva llampec, lestropes austriacistes ocupen Madrid, d’onha fugit l’exèrcit borbònic. Carles III hientra uns dies més tard, on és proclamatrei en un clima hostil.

6 d’agost del 1706 L’exèrcit borbònic recupera Madrid sensetrobar-hi gaire resistència. El rei Carles IIIn’ha marxat unes setmanes abans, davantla falta de suports entre la noblesa i el poblecastellans.

28 de setembre del 1706 Les autoritats borbòniques del Regne deMallorca capitulen i es proclamal’obediència a Carles III. Un mes despréses produeix l’aixecament austriacista aMenorca, que no es consolida.



14 d’abril del 1707 La vila de Puigcerdà és atacada i cremadaper una columna borbònica, peròfinalment és foragitada. Per premiar elseu valor, Carles III atorga a Puigcerdàel títol de ciutat.

25 d’abril del 1707 L’exèrcit austriacista pateix una desfetaabsoluta a Almansa. Més de 5.000 soldatsaliats moren al camp de batalla i 5.000 méssón fets presoners per les tropes del ducde Berwick.

7 de maig del 1707 La ciutat de València cau en mansborbòniques. L’exèrcit de Felip V ocuparàpidament quasi tot el territori del Regnede València pràcticament sense trobar-hiresistència.

Llegir el diari de laguerra, però tresmesos més tardAquesta crònica de la Bata-lla d’Almansa exemplifica béel funcionament de les notí-cies de guerra. Es va publicara Madrid el 14 de juliol del1707, menys de tres mesosdesprés de la batalla, i inclouun relat detallat de la lluita iuna relació dels presoners iferits austriacistes.

JAUME CLOTET

Si bé la Guerra dels Sega-dors va veure per primeravegada com s’imprimienpublicacions relatives al

conflicte, durant la Guerra de Suc-cessió el front mediàtic va prendreunes grans dimensions. Els dosbàndols van imprimir i fer circulartota mena de publicacions periòdi-ques, el contingut de les qualsestava del tot controlat i censuratpolíticament amb una única finali-tat: guanyar la guerra.

La batalla de l’opinió es podiadividir en tres esferes. D’una banda,era imprescindible donar moral inotícies positives al bàndol propi,ridiculitzant o magnificant lesfebleses enemigues. En segon lloc,molts d’aquests textos acabaven enmans de l’enemic, i calia aprofitar-ho per desmoralitzar-lo amb unenfocament triomfalista. I, final-ment, els textos arribaven a totesles capitals d’Europa, on calia argu-mentar bé el punt de vista propi perinfluir en les possibles aliances.Precisament per aquests dos últimsmotius, alguns dels pamflets i gase-tes impreses a Barcelona estanescrites en castellà.

El vaixell insígnia de la informa-ció de guerra austriacista va ser elDiario del sitio y defensa de Barce-lona, que era el diari de guerra del’antiga Gazeta de Barcelona.Aquesta publicació, editada pelconegut impressor i fervorós aus-triacista Rafael Figueró, va teniruna periodicitat regular durant totel setge, malgrat que el seu taller varebre l’impacte d’una bomba el 26de maig del 1714 que va aturar tem-poralment la producció.

Tot i la greu situació de bloqueigterrestre i marítim que patia lacapital de Catalunya, en aquestapublicació hi ha informacions moltdetallades del curs de la guerra a laresta del país i també notícies inter-nacionals. En aquest sentit, es va ferampli ressò del Tractat de Rastatt,firmat el març del 1714, del qual esva donar una lectura triomfalista.El Diario del sitio y defensa de Bar-celona també va publicar molts

documents íntegres, com les cartesque tant el rei Carles III com lareina Elisabet Cristina de Brunsvicenviaven des de Viena en què ani-maven els catalans i els prometienreforços militars.

Crida l’atenció el fet que s’hipubliquessin, també, informacionsreservades del camp borbònic, comper exemple cartes i disposicionsdel duc de Pòpuli, comandant del’exèrcit enemic. Aquest fet demos-tra que les publicacions enemiguestambé entraven dins la ciutat i quela xarxa d’espionatge catalana fun-cionava amb eficàcia.

Per la seva banda, els borbònicsvan concentrar els seus esforços deguerra mediàtica en dues publicaci-ons. A la capital de la monarquiahispànica l’oficialista Gazeta deMadrid oferia un discurs triomfa-lista magnificant els èxits de les tro-pes de Felip V, fent especial atencióa l’acció artillera sobre la capital deCatalunya. Sobre el terreny, la Rela-ción diaria del sitio de Barcelonadetallava el curs de la guerra tambédes del punt de vista borbònic, peròel fet de ser impresa a la Gironaocupada per l’exèrcit francès li per-metia una mica més de llibertat decontinguts.

Al marge de les gasetes instituci-onals, a Barcelona també es vanimprimir tota mena de pamflets iopuscles destinats a reforçar la

moral dels defensors i a rebatre elsarguments dels partidaris de la ren-dició o la negociació amb Felip V.En aquest sentit, és paradigmàticala publicació per a consum interndel Despertador de Catalunya, quedemostra la disparitat de criterisque hi havia dins la direcció políticade Catalunya.

Destrucció de publicacionsMalgrat els indicis que la producciód’escrits va ser notable, la realitat ésque n’han sobreviscut molt pocs.Aquesta circumstància es deu al fetque les autoritats borbòniques vanrequisar i destruir tota la documen-tació austriacista impresa que vantrobar, i van establir severes penesper a qui en posseís i no la lliurés alnou règim. El ban publicat el 1716pel capità general de Catalunya ésclar: “La ciega malicia en las turba-ciones que empezaron en 1705 dio ala imprenta un sinfín de papelessediciosos, libelos infamatorios, can-ciones, alegatos jurídicos, [...] indig-nos de tolerarse”, raó per la qual esdonava a qui tingués qualsevold’aquestes publicacions un terminide vint dies per lliurar-les a lesnoves autoritats d’ocupació.

Molts catalans, preveient aquestescenari, ja havien destruït ellsmateixos moltes publicacions alfinal de la guerra. De fet, alguns delsdocuments que han sobreviscut van

ser amagats a consciència. Enaquest sentit, l’historiador JosepPella i Forgas explica que va trobaruna col·lecció completa del Diariodel sitio y defensa de Barcelona quehavia estat oculta rere un envàdurant dos segles.

El conflicte dinàstic espanyol vagenerar també molta literatura forade la península Ibèrica, també demanera partidista i apassionada. Ésel cas d’Anglaterra, on els partidarisde la causa austriacista, i de retrucla causa catalana, es van mobilitzarquan van veure que Londres tren-cava els acords firmats amb Catalu-nya. Dues publicacions van veure lallum el mateix any 1714: Case of theCatalans Considered i The Deplora-ble History of the Catalans.

L’historiador Agustí Alcoberroexplica que, si bé els borbònics vanimprimir gasetes i pamflets, “laveritable política de Felip V va serel silenci, especialment després dela guerra”. En aquest sentit,Madrid no va permetre la publica-ció de cròniques sobre el conflicte,ni tan sols les que eren panegíri-ques. Precisament per això, és al’estranger on van ser publicadesquasi totes les cròniques favorablesal bàndol borbònic. A França, perexemple, va veure la llum el 1715 laHistoire de la dernière revolte descatalans et du siège de Barcelonne,publicada a Lió.e

CensuraEl poderpolíticcontrolavael contingutdels pamfletsi les gasetes

SilenciDesprés de laguerra Felip Vva vetar lapublicacióde cròniquessobre el tema

EL FRONTMEDIÀTICLA GUERRA DE SUCCESSIÓ TAMBÉ VA SER MODERNA EN EL CAMP DE LAPROPAGANDA I LA INTOXICACIÓ. ELS DOS BÀNDOLS VAN IMPRIMIR MILERSDE PAMFLETS I OPUSCLES PER LEGITIMAR-SE I DESPRESTIGIAR ELS ENEMICS



26 de maig del 1707 Les tropes borbòniques ocupen la ciutat deSaragossa, des de la qual procedeixen aimposar el seu control militar sobrel’Aragó, un dels territoris més lleialsal rei Carles III.

6 de juny del 1707 La guarnició austriacista de Xàtiva esrendeix a les tropes borbòniques. La ciutatés saquejada, cremada, jurídicamentesborrada i els seus habitants són deportatsa l’interior de Castella.

29 de juny del 1707 Felip V firma el decret d’abolició dels fursdel Regne de València i del Regne d’Aragó.Els dos territoris passen a ser regits per leslleis del Consell de Castella i les sevesinstitucions són dissoltes.

1. El primer pamfletborbònic de la guerraPublicat el 1704 a Plasèn-cia, aquest opuscle de qua-tre pàgines és un dels pri-mers textospropagandístics a favor deFelip V, imprès tot just alcomençament de la guerra.El text declara el rei portu-guès Pere II i l’arxiduc Carlescom a “enemics de l’Estat”.

2. La constància de laresistència catalanaAquest pamflet, imprès al’exili el 1734 però datat fal-sament a Barcelona permotius propagandístics,clama a favor de la recupe-ració de la llibertat de Cata-lunya i també dels territorisperduts amb el Tractat delsPirineus (1659). El textdemostra la constància dela resistència, 20 anys des-prés del 1714, i reclama lacreació d’una repúblicacatalana. El diari La Veu deCatalunya va reeditaraquest opuscle el 1898 is’ha convertit en un delstextos més coneguts de laGuerra de Successió.

3. El certificat de latraïció anglesaPublicat a finals del 1714,quan tot Catalunya jaestava sota control borbò-nic, aquest llibret és unaexcel·lent crònica dels fets ino amaga la responsabilitatd’Anglaterra en el desenllaçfatal de la guerra per alscatalans, un fet que va pro-vocar un intens debat polí-tic a Londres.

4. Panegíric en honordel duc de BerwickAquesta obra anònimaimpresa a Lió el 1715 és unarelació dels fets de la guerraa Catalunya, però és, sobre-tot, una apologia del duc deBerwick pel seu èxit militardurant la campanya.

1

2

3

4



14 d’octubre del 1707 La ciutat de Lleida cau en mansborbòniques després d’un combat ferotge.Els francesos saquegen la ciutat imassacren centenars de personesrefugiades al convent del Roser.

11 de juliol del 1708 L’exèrcit aliat derrota les tropesborbòniques a la localitat flamencad’Oudenarde en una de les batalles mésenormes de tota la guerra; cada exèrcitsuperava els 100.000 homes.

15 de juliol del 1708 Després d’un setge heroic, la ciutat deTortosa cau en poder d’un exèrcit de30.000 soldats borbònics.Simultàniament, cauen els últimsreductes austriacistes valencians.

MENTIDES EMMETZINADES

JAUME CLOTET

Dins la guerra mediàticaque els dos bàndols vanlliurar durant tot el con-flicte, però especialment

durant el setge de Barcelona, labatalla dels rumors i les mentidesinteressades va ocupar un lloc des-tacat. Mitjançant gasetes i pam-flets, però també a través del boca-orella i la difusió per mitjà d’agentsen camp contrari, austriacistes iborbònics van mantenir una versiópionera de la moderna “guerra psi-cològica”. Per exemple, mentre elsborbònics propagaven que hi haviapenúria alimentària dins la ciutat,els austriacistes asseguraven que aBarcelona no es passava gana i que,fins i tot, de tant en tant s’hi cele-braven grans banquets.

Segons Marc Argemí, periodista iexpert en rumors, “el rumor és por-tador de fets o històries que confir-men o desmenteixen la bondat de lacausa que es defensa i que fona-menten les esperances d’una reso-lució positiva per als propis interes-sos”. El nucli de la seva efectivitat,al seu parer, és que sovint un rumorés més creïble que una publicacióoficial perquè “el soldat dóna perfet que les autoritats parlin bé de lapròpia causa i que es mostrin confi-ades en la victòria, però del boca-orella n’espera la veritat, per méscrua que pugui ser”. Conscients delperill dels rumors interessants, lesmesures per contrarestar-los vanser extenses durant la G uerra deSuccessió i van incloure els des-mentiments per escrit i l’execuciód’espies que propagaven aquestesinformacions.

La batalla dels desertorsEls dos bàndols van mantenir,durant tot el setge, una particularbatalla al voltant dels desertors i eltracte que rebien. El Diario del sitioy defensa de Barcelona i altres fullsinformatius austriacistes afirma-ven que els desertors borbònicseren ben tractats i alimentats, cosaque era parcialment falsa perquè, sibé els fugitius francesos eren dei-xats en llibertat, els desertors caste-llans eren empresonats.

Per la seva banda, les publicaci-ons borbòniques informaven contí-nuament de la fugida de ciutadans isoldats de Barcelona i donava xifresde desertors difícilment creïbles.

Una de les operacions de “guerrapsicològica” més interessants delconflicte va ser la mentida que elsborbònics van fer córrer segons laqual el coronel Ermengol Amill,comandant de miquelets al frontexterior i un dels militars catalansmés actius, havia mort. L’exèrcit deles Dues Corones va publicaraquesta falsedat en pamflets i els vafer córrer intensament per desmo-ralitzar el bàndol austriacista.Conscients del mal que causava lanotícia, el Diario del sitio y defensade Barcelona va afanyar-se a des-mentir-ho. Aquesta estratègia, defet, és un clàssic de la intoxicacióinformativa. En aquest sentit,Argemí recorda que durant laSegona Guerra Mundial els aliatsvan fer córrer que el general naziErnst Udet, molt popular a Alema-nya per haver estat un as de l’avia-ció durant la Primera Guerra Mun-dial, s’havia suïcidat. El rumor vaser tan creïble que fins i tot va serrecollit pels diaris anglesos.

L’estratègia de la divisióUna altra de les estratègies que elsaustriacistes van desenvolupardurant tota la guerra va ser l’intentd’afavorir la divisió dels enemicsentre castellans i francesos. Enaquest sentit, les publicacions cata-lanes sempre feien la distincióexplícita entre uns i altres, senseenglobar-los dins del mateix exèr-cit. L’objectiu d’aquesta campanyaera acostar-se subtilment als fran-cesos o, com a mínim, intentar fer-los veure que aquella guerra els eraaliena i estrangera. Tot i així, no hiha cap indici que aquesta estratègiatingués cap èxit.

Acabada la guerra, la campanyade rumors i difamacions no es vaaturar. En aquest sentit, l’historia-dor i especialista en el períodeAgustí Alcoberro recorda que aViena va sorgir una forta campanyacontra l’actuació de Rafael Casa-nova durant el setge, a qui s’acusavade no haver confiat en la victòria id’haver afavorit l’entrada de les tro-pes borbòniques a la ciutat. Elrumor va ser tan persistent que elmateix Casanova, anys després, vaenviar una carta a Viena en què esdefensava d’aquestes acusacions iles atribuïa directament a SalvadorFeliu de la Penya, que havia estat elseu adjunt i amb qui mantenia unenfrontament personal.e

Un despertador per posar fi al somni d’un pacte amb Felip VL’any 1713 la Diputació del General va publicar, mitjançant l’impressor oficial de lacausa austriacista Rafael Figueró, un opuscle propagandístic per rebatre els argu-ments dels membres de la Junta de Braços que van rebutjar la continuïtat de laguerra i es van mostrar partidaris d’arribar a un acord amb Felip V.

FER CÓRRER INFORMACIONS FALSES PER MINAR LA CONFIANÇA ENEMIGA VASER UN OBJECTIU BÀSIC DE LA GUERRA I ES VA DUR A TERME A TRAVÉS DE

PUBLICACIONS IMPRESES I MITJANÇANT ESPIES EN CAMP CONTRARI

DESPERTADOR DE CATALUNYA. BIBLIOTECA DE CATALUNYA



25 de juliol del 1708 La reina Elisabet Cristina de Brunsvic, ques’ha casat per poders a Viena amb Carles III,arriba en una nau anglesa a Mataró, ques’aboca a rebre de manera entusiastala nova sobirana.

1 d’agost del 1708 El rei Carles III i la reina Elisabet Cristinade Brunsvic ratifiquen les seves noces ambuna cerimònia a Santa Maria del Mar.Prèviament, els 5.000 homes de laCoronela han fet una formació d’honor.

2 d’agost del 1708 Amb motiu de les noces reials, la llotjade Barcelona acull la primerarepresentació d’una òpera a lamonarquia hispànica: Il più bel nome,d’Antonio Caldara.

EL TRIST FINAL DELS EXILIATSELS PERDEDORS DEL 1714 VAN FUNDAR UNA NOVA BARCELONA PROP DEL DANUBI, A L’ACTUAL

SÈRBIA. LA VIDA D’AQUESTA CIUTAT VA SER EFÍMERA. LA PESTA VA ESMICOLAR LA COLÒNIA

SÍLVIA MARIMON

La Guerra de Successió no vatenir un bon final. Felip Vno va ser gaire magnànimamb els catalans que s’hi

havien oposat. Hi va haver execuci-ons, empresonaments, segrestosde béns, desterraments i un exilitràgic: entre 25.000 i 30.000 aus-triacistes van fugir de l’Espanyaborbònica. “La majoria es vanrefugiar en terres de l’emperadorCarles VI, en especial a Itàlia, i ungran nombre d’eclesiàstics vanescollir com a destinació Roma”,explica el director del Museud’Història de Catalunya i autor deLa “Nova Barcelona” del Danubi(1735-1738), Agustí Alcoberro.

“Sense por d’equivocar-nos,podem afirmar que, l’endemà del’Onze de Setembre, el Principat vaquedar sense la major part de laseva classe dirigent i dels seus ele-ments més actius, liquidats física-ment, represaliats, condemnats amarxar, o bé bandejats i silenciatsen un no menys amarg exili inte-rior”, explica Alcoberro. L’historia-dor ha investigat a fons i durantanys els arxius de Viena, que con-serven els documents d’un capítolde la història de Catalunya forçadesconegut i sovint distorsionat.

Entre Viena, Itàlia i HongriaL’exili, que s’havia iniciat ja lamateixa tarda del 12 de setembredel 1714, va continuar, de maneraforça regular i generalitzada,durant més d’una dècada. La Pau deViena (1725), que va acordarl’amnistia recíproca dels partidarisde Felip V i de l’arxiduc d’Àustria,Carles VI, va permetre l’allibera-ment dels presos, molts dels qualsvan decidir marxar a Viena.

“Fins al 1734 podem distingir tresgrans col·lectius d’exiliats: els que esvan instal·lar a Viena; els que es vanquedar en terres d’Itàlia, en especiala Nàpols i Milà, i les tropes en actiu,que van ser desplegades a la fronteraturca d’Hongria”, detalla Alcoberro.

A Viena hi va arribar bona part dela noblesa i els polítics. Va ser allà ones va crear l’Hospital d’Espanyols,que havia d’acollir els exiliats. Elsprimers pacients van arribar-hi elfebrer del 1718. Seguia el model delshospitals de Barcelona, Saragossa iValència. Es va dividir en tres apar-taments separats: “Para hombres,mujeres y locos”, explica FrancescCastellví en les seves cròniques.

L’ocupació de Nàpols i de Sicíliaper les tropes borbòniques (1734-1735) va tenir un efecte directesobre l’exili. Els sous i pensions vandeixar de pagar-se des d’aleshores.A més, els exiliats als regnes meridi-onals d’Itàlia van haver d’empren-dre un nou èxode.

Les autoritats imperials van aca-bar confinant prop de vuit-centsexiliats pobres al Banat de Temes-var, amb la intenció de crear-hi unacolònia estable que van anomenarNova Barcelona. Actualment cone-guda com a Zrenjanin, al territorinord de l’actual Sèrbia, fent fron-

tera amb Romania, havia de ser ori-ginàriment una ciutat ideal. Fins itot estava previst que hi haguéssufragi universal, una cosa forçaimpensable a mitjans del segleXVIII. Als plànols s’hi especificava,fins i tot, la distància entre les cases(19 metres) i el nombre d’habitaci-ons (dues cambres i cuina).

El somni utòpic, però, es va con-vertir en un malson. La majoriad’exiliats que van anar a espetegar aBanat de Temesvar eren homes idones que pràcticament havien deviure de l’almoina. Els van donaruna zona pantanosa perquè hi con-reessin arròs i moreres. No era unterreny fàcil: la regió havia estatrepoblada inicialment per colonsalemanys a partir del 1722. Havienacabat marxant. De les cent famí-lies alemanyes que participaven enel projecte, dos anys després nomésen quedaven quatre.

Avis i feritsEls exiliats austriacistes ho tenien,doncs, molt difícil. Hi van anar 122famílies. “Només en nou casoss’especifica la seva condició derobustos, hàbils o aptes per al ser-vei”, detalla Alcoberro. Moltsnomés tenien experiència en oficisurbans o en el servei domèstic.S’havien passat els últims anysvivint de les pensions. I vint anysdesprés de la caiguda de Barce-lona, començaven a fer-se grans.Els grups d’edat més nombrosos sesituaven entre els quaranta i elssetanta anys. N’hi havia que tenienmalalties cròniques i d’altres queestaven ferits per les diversesguerres que havien hagut de patir.La vida de la Nova Barcelona va serefímera. Els primers colons vanarribar-hi el desembre del 1735. Lamortalitat entre els desterrats vaser considerable. La pesta va del-mar la colònia. A mitjans de junydel 1738 van abandonar el Banatels últims supervivents. L’últimcomboi dels que van marxar estavaformat per 33 persones: sis orfes,vuit òrfenes, dues vídues amb fills idues vídues soles més. La seva des-tinació final van ser les ciutats deBuda i Viena.

Al final de la dècada del 1740,l’exili es dissolia, doncs, de manerairremeiable, per la triple via de ladefunció dels supervivents del 1714;de la fusió en les societats d’aco-llida, mitjançant els matrimonismixtos; i del retorn, en unes condi-cions força míseres. e

Gravat del llibre El últimosuplicio de las libertades cata-lanas: segunda parte de FelipeV el Animoso, de JoséHernández del Mas. Gravador:Antonio Carnicero. 1858.ARXIU HISTÒRIC DE LA CIUTAT



14 de setembre del 1708 Forces angleses desembarquen a Menorca iobliguen la guarnició borbònica a rendir-se.L’illa passa a control anglès, que seràratificat pel Tractat d’Utrecht, fins a l’any1802, que retorna a mans espanyoles.

1 de juliol del 1709 A Barcelona es funda, complint lesdisposicions comercials establerts a lesCorts Catalanes del 1705-1706, laCompanyia Nova de Gibraltar percomerciar amb Amèrica.

11 de setembre del 1709 Les tropes aliades comandades pelduc Marlborough derroten les forcesde Lluís XIV a la localitat francesa deMalplaquet, però pateixen unes baixesterribles que aigualeixen el triomf.

Ermengol AmillMilitarAbans de militar va ser mes-tre i traginer. Amb l’aixeca-ment austriacista es va con-vertir en coronel d’unregiment de fusellers demuntanya. Tenia una granhabilitat en la guerra deguerrilla. Va combatre ambferotgia al costat d’AntoniDesvalls a Talamanca i vavèncer els soldats de Felip V,que van fugir esporuguits.El 18 de setembre es vaveure obligat a capitular aCardona. Va escapar de lapresó de Girona i va conti-nuar lluitant al servei del’arxiduc contra l’imperiOtomà. Va ser empresonat itorturat. El 1718 va obtenirla llibertat. Va morir el 1732,amb 67 anys.

Pere Joan BarcelóCarrasquetMilitarVa comandar la guerrillaantiborbònica després del’11 de setembre. Va ser elterror dels felipistes fins al1720. Després va passar aÀustria al servei de l’empe-rador. Va combatre a Itàlia iEstíria i va morir lluitant alRin davant la fortalesa deBrisach el 1743.

Manuel DesvallsMilitarCoronel de cavalleria igovernador del castell deCardona, l’única plaça mili-tar que els exèrcits deFelip V mai van poder con-querir. Després de la cai-guda de Barcelona, va ren-dir Cardona ambcapitulacions favorables, iva comandar l’exili de laguarnició. Va ser governa-dor de Mallorca i Eivissa, iposteriorment de Gaeta(Itàlia). Anys més tard, valluitar a la guerra d’Hongriacontra els turcs. La filla deCarles VI, Maria Teresa, elva nomenar camarlenc. Vamorir a Viena als cent anys.

ELS ROSTRES DE L’EXILIALGUNS EXILIATS VAN TENIR PODER A VIENA I UNA VIDALONGEVA. D’ALTRES VAN CONTINUAR COMBATENT EN ALTRESGUERRES. MOLTS VAN MORIR EN LA MISÈRIA

Pri

sio

ne

sd

eE

uro

pa

.Gra

va

do

r:E

use

biP

lan

as

Fra

nq

ue

sa.1

86

1.

ARXI

UH

ISTÒ

RIC

DELA

CIUT

AT



11 de setembre del 1709 L’economista i advocat austriacistaNarcís Feliu de la Penya publica a Barce-lona els Anales de Cataluña, una obra entres volums en què recull tota la història deCatalunya.

14 de juny del 1710 Un destacament de fusellers assalta dematinada Móra d’Ebre, on sorprènla guarnició borbònica. Els austriacistescapturen 375 presoners i molts cavallsabans de retirar-se de la vila.

27 de juliol del 1710 La victòria aliada a la Batalla d’Almenar(Segrià) capgira la tendència de la guerra il’exèrcit de Carles III foragita les forcesborbòniques, que fugen precipitadamentfins a Saragossa.

Samon Frederic deVilana-PerlesPolíticDoctor en dret i notari,estava molt ben relacionatamb la burgesia ascendentde l’època. Va manegar elsfils polítics i diplomàtics dela Guerra de Successió. Exi-liat a Viena, es va convertiren la mà dreta de l’arxiduc iva ser canceller i cap de ladiplomàcia imperial. Va aju-dar els exiliats des de la cort.El 1734 va caure en desgrà-cia i va morir el 1741.

Sebastià de DalmauMilitarNomenat capità de la Coro-nela de Barcelona el 1706, vaser el responsable de les Jun-tes de Defensa de Barcelonadurant el setge. Després de laderrota, el van empresonardurant 11 anys. Alliberat,després del Tractat de Viena,es va exiliar a la capital aus-tríaca. Nomenat tinentmariscal de l’Exèrcit Imperial,va morir als 80 anys.

Josep PlantíJuristaAuditor dels exèrcits reials aSardenya des del 1709 i, mésendavant, governador del’Alguer; el 1725 es va exiliara Viena. És autor d’una obraingent d’història i pensa-ment polític feta a l’exili. Varedactar Nueva coloniaespanyola, un documentque proposa donar als exili-ats una “nueva patria”. Elseu objectiu era garantir laconvivència, la riquesa i elbenestar de tots els habi-tants de la colònia. Ho diuben clar en un document:“Queriendo ser feliz unarepública”. Les terress’havien de repartir segonsla capacitat de treball i lanecessitat. El poble seriasobirà i tots els colons serienconsiderats nobles, indepen-dentment de la naixença.Tan sols es posarien restric-cions als jueus, que hauriende residir fora de la ciutat. Elprojecte va ser desestimatpels homes de l’arxiduc.



IGNASI ARAGAY

De batalla en batalla. ElBorn, l’escenari que l’11de setembre del 1714 vaprotagonitzar la derrota

definitiva de Catalunya davant lestropes de Felip V, gairebé tressegles després va tornar a serobjecte d’una batalla, però aquestcop lliurada sobre el paper, a lesones, a les pantalles i als despatxospolítics. L’aparició, el 2002, de lesruïnes de l’antic barri arrasat com acàstig a la ciutat i miraculosamentconservades sota la preciosa car-cassa vuitcentista del mercat delBorn, va provocar una confrontacióciutadana de gran magnitud.

Mai un debat cultural haviaomplert en democràcia tantes por-tades i tants minuts dels noticiarisde ràdio i televisió. La ciutat es vadividir en dos blocs: els partidarisde fer la gran biblioteca provincial(rebatejada després com a Biblio-teca Central) que li faltava a la capi-

tal catalana, i que encara avui restapendent, i els favorables a conser-var els vestigis de la Barcelona del1714 en tota la seva extensió. Llibrescontra pedres, memòria contramemòria.

Només la polèmica d’una dècadaabans (1991) sobre l’escultura delMitjó concebut per Antoni Tàpiesper al Museu Nacional d’Art deCatalunya (MNAC), aleshores ambel Palau Nacional de Montjuïc enobres, pot rivalitzar en notorietatmediàtica i capacitat de penetraciópopular. Igual com tothom va arri-bar a tenir una posició més o menysreflexionada a favor o en contra delMitjó, els barcelonins, i els catalansen general, també es van posicionaren la disjuntiva del Born, que es vaconvertir en tema de cafè. I si en elcas del Mitjó va sortir-ne guanya-dora la visió més conservadora,amb gran disgust de Tàpies, enl’opció del Born es va acabar impo-sant el risc i l’ambició de fer eldoblet: buscar un altre emplaça-

Any 2002La dura pugnaper salvar lesruïnes es valliurar alsdiaris i alsdespatxos

LA POLÈMICACULTURAL MÉSINTENSA QUE HAVISCUT BARCELONAEN DEMOCRÀCIA VAENFRONTAR LAPROTECCIÓ DELMONUMENTALJACIMENT AMB LACONSTRUCCIÓ D’UNAGRAN BIBLIOTECA

ment per a la biblioteca i conservaral cor de la ciutat el tall d’una altraciutat, la de fa 300 anys, inventant-li un nou model de museïtzaciópatrimonial. A la vista del resultat,el risc, sens dubte, va ser encertatpel que fa al Born, però no per a labiblioteca, que no s’ha arribat a fer.El compromís del ministeri, que ésqui havia de pagar l’edifici, es vatornar a diluir i més d’una dècadadesprés encara està pendent.Madrid sempre guanya.

La via del mig: tot a mitgesPerò com va anar aquella batalla?Quins van ser els actors protagonis-tes? Quins interessos hi havia enjoc? Quin era el debat ideològic sub-jacent en la nova guerra del Born?La història és menys maniquea decom alguns la van voler presentar.Des d’un principi va quedar clar queno era una reedició de l’eternapugna ideològica entre naciona-lisme i progressisme que haviamarcat la política catalana a banda i

20 d’agost del 1710 L’exèrcit aliat pren la capital aragonesa iinfligeix una severa derrota a l’exèrcitde Felip V, que està a punt de ser capturati només aconsegueix escapar disfressatde soldat ras.

28 de setembre del 1710 Carles III entra per segona vegada aMadrid i torna a proclamar-se rei. Davantl’hostilitat de la població, fervorosamentborbònica, el rei no triga a abandonarla capital del regne.

9 i 10 de desembre del 1710 L’exèrcit de Felip V derrota les forcesaustriacistes en dues batalles consecutives:Brihuega i Villaviciosa. L’Aragó cauirremeiablement i per sempre en mansborbòniques.

LA BATALLAPER SALVAR

EL BORN

‘L’assault donnéu au Corps de la Place’. Gravador: Jacques Rigaud, 1732. ARXIU HISTÒRIC DE LA CIUTAT



en què tots hi sortien guanyant perunes pedres que no eren tan anti-gues (sotto voce, aquest era l’argu-ment estrella), suposava per a Vila-joana i Clos un sacrifici políticmassa gran. Quan creus que hasaconseguit solucionar un vell plet,quan ja et veus col·locant una pri-mera pedra, fa molta mandra haverd’engegar de nou. Però, malgratl’acord polític, la batalla tot justacabava de començar i faltavenmolts actors per sortir a escena. Perexemple, els historiadors, elsarqueòlegs i els museòlegs. La veri-tat és que la pressió va ser més eru-dita que popular.

Els protagonistesEspecialment faltava un protago-nista: l’arquitecte i historiadorAlbert Garcia Espuche, que s’haviaguanyat el prestigi amb l’exposicióEl Quadrat d’or (sobre la Barcelonamodernista) i com a responsabled’exposicions i recerca del Centrede Cultura Contemporània de Bar-

banda de la plaça Sant Jaume des del’inici de la Transició. Res d’això.Perquè, per començar, tant la con-selleria de Cultura de la Generalitatcom l’Ajuntament de Barcelona esvan declarar partidaris de fer labiblioteca dins del Born, com estavaprevist inicialment, conservant,això sí, una mostra visible de lesrestes del 1714. L’aleshores conse-ller Jordi Vilajoana, un nacionalistapragmàtic, i l’alcalde Joan Clos, pocsensible al discurs cultural i encaramenys a l’identitari, van segellarràpidament l’acord: la clàssica viadel mig, tan pròpia de la políticaquan no hi ha un projecte fort.Pedres o llibres? Doncs una mica depedres i una mica de llibres.

Dit això, és cert que la bibliotecaera una vella reivindicació, una his-tòrica aspiració de la ciutat, i que laGeneralitat tenia coll avall assumirla gestió del futur centre per con-vertir-lo en el pilar a partir del qualacabar liderant totes les bibliote-ques populars de Catalunya, un ter-

celona (CCCB). Espuche, a més, erai és el màxim expert en la Barcelonadel segle XVII, de la qual tenia unconeixement arxivístic minuciós.L’aparició de les pedres d’aquellaciutat el va deixar impactat: conei-xia els noms i cognoms de tots elsque havien viscut en aquella ciutatque renaixia de les cendres. Genssospitós de qualsevol plantejamentnacionalista, el seu convencimentque calia salvar les ruïnes del Bornde manera integral es va escamparcom una taca d’oli. A més, com aarquitecte, podia argumentar laimpossibilitat de la convivènciaentre els dos equipaments.

Vinculat a l’entorn municipalsocialista, va començar la batallaper on li era més còmode. Per l’his-toriador, i aleshores regidor de Cul-tura, Ferran Mascarell, inicialmentfavorable a la cohabitació dels dos

reny en el qual la Diputació de Bar-celona s’enduia tots els trumfos.També és cert que, després d’anysde reclamacions, finalment l’Estathavia compromès una partida pres-supostària per començar a cons-truir l’equipament, que s’havia defer en un lloc cèntric. I, per part del’Ajuntament, pesava molt la pres-sió dels veïns per omplir de contin-gut el vell mercat del Born: la pers-pectiva d’allargar el malestar albarri feia pànic. El 1993 s’havia pac-tat fer-hi la Facultat de Comunica-ció Audiovisual de la UniversitatPompeu Fabra, després descartada.I l’opció de la biblioteca al Borndatava del 1996. Eren molts anysd’espera.

Aquell 2002, doncs, haver de tor-nar a posar el fre al projecte perculpa d’unes excavacions prèviesreglamentàries era una autènticanosa. I, al capdavall, amb el pàr-quing que s’havia fet davant del’antic mercat uns anys abans ningúhavia piulat. Desmuntar un pacte

BibliotecaLa decisióinicial va sercompaginarpedres illibres dinsel jaciment

PASSA A LA PÀGINA SEGÜENT

25 de gener del 1711 Girona es rendeix a les forces franceses,que l’han assetjat durant un mes. Lacapitulació estableix que els ciutadansgironins que han pres les armes no seranrepresaliats per les tropes ocupants.

17 d’abril del 1711 Mor a la cort de Viena l’emperador Josep I,germà de Carles III. El fet de no tenirdescendents vius fa que l’hereu al trondel Sacre Imperi Romanogermànicsigui Carles III.

17 de setembre del 1711 Comença la llarga batalla de posicions dePrats de Rei (Anoia). Els aliats resisteixenels atacs borbònics fins que aquests,castigats també pel mal temps, es retirenel dia 25 de desembre.



equipaments. El mateix Mascarellrecorda que la visita a les restes elva deixar tocat: “Vaig quedar mut,impactat”. Allò s’havia de conser-var. Hi podia imaginar la ciutat vivade fa 300 anys i no podia evitar debarrejar-hi els records del mercat,de quan ell, de petit, hi anava a car-regar la furgoneta del seu pare.Mascarell –que va arribar a amena-çar amb la dimissió– i Espuche vanjugar fort davant l’alcalde Clos i elsseus dos homes forts, l’arquitecteen cap Josep Antoni Acebillo i elprimer tinent d’alcalde XavierCasas. Hi va haver una reunióextremament tensa de la qual tot-hom va sortir tocat.

A l’altra banda de la plaça SantJaume, també hi planaven els dub-tes. El fet que Espuche, amb l’avalde Mascarell, mobilitzés els granshistoriadors del país havia generatnervis, però Vilajoana i el seu homefort a Patrimoni, el llatinista MarcMayer (expert en el món romà, veiapoc importants unes restes del1700), es mantenien ferms en ladecisió de fer possible la cohabita-ció tot i el manifest avalat per lespatums historiogràfiques del paísque, com a persones de lletres, refu-

saven el fals dilema entre llibre ipedres, i exigien la conservacióintegral del jaciment: entre d’altres,el firmaven Fontana, Riquer, Culla,Albareda, García Cárcel, Salrach,Eva Serra i el mateix GarciaEspuche. Malgrat el revés inicial, elgrup no es va donar per vençut i set-manes després visitaven el mateixdia, però per separat, el presidentde la Generalitat, Jordi Pujol, il’alcalde Joan Clos. En l’entorn dePujol, el secretari general de la Pre-sidència, Carles Duarte, va jugar afavor de canviar la decisió que haviapres la conselleria de Cultura. Lavisita de Pujol al Born i la reunió

amb les patums, celebrada el 2 dejuliol, van resultar crucials. A mésdels esmentats Fontana, Riquer,Culla, Albareda i Espuche, a la citatambé hi va assistir Jordi Nadal.

Tot i que oficialment de momentres no va canviar, i que els arquitec-tes Rafael de Cáceres i Enric Sòriavan seguir treballant en la biblio-teca dins el Born, i van arribar a

presentar-lo en públic, la batalla jaestava guanyada, com finalment esva evidenciar a l’octubre.

Els mesos de polèmica, que havienpolaritzat els diaris de la ciutat, ambLa Vanguardia clarament a favor dela cohabitació, El País i l’Avui parti-daris de la conservació integral deljaciment, i El Periódico, dubitatiu,s’havia acabat. Ara començava unepisodi menys èpic, però més com-plicat: convertir el Born en un noutipus de jaciment museïtzat, en unmonument viu, que combinés lareconstrucció de la vida urbana delsegle XVII, amb l’explicació de laGuerra de Successió i la recuperacióde l’arquitectura de ferro del mercat.Es tractava, en fi, de demostrar quel’arqueologia no només no té per quèfrenar el progrés, sinó que en pot serun bon estímul.e

VE DE LA PÀGINA ANTERIOR

27 de setembre del 1711 Carles III s’embarca a Barcelona per anar aFrankfurt a prendre possessió de l’Imperi.El mateix dia la reina jura com a lloctinentde Catalunya i capitana general del’exèrcit austriacista.

12 de novembre del 1711 Les forces borbòniques posen setge a lafortalesa de Cardona. La forta resistènciade la plaça i la proximitat de l’hivernobliguen els atacants a retirar-seel 22 de desembre.

22 de desembre del 1711 Carles III és coronat nou emperadordel Sacre Imperi Romanogermànic aFrankfurt. Els aliats mostren el seu recelpel gran poder territorial que acumulael nou emperador.

Com vestienels militars de

1714?

RectificacióLa pressió de les patums de lahistòria van obligar Pujol i Closa canviar de plans



QÜESTIONARIQUÈ EN SAPS DELA GUERRA DE SUCCESSIÓ?

26 de gener del 1712 El nou emperador Carles III arriba aViena. Durant el seu viatge des deFrankfurt és informat de la victòria de lesseves tropes durant el setge borbònicde Cardona.

15 de juliol del 1712 El rei Felip V renuncia als seus possiblesdrets al tron de França, desactivant aixíun dels elements que uneix la GranAliança, que temia la unió de lesmonarquies francesa i hispànica.

15 d’agost del 1712 La Gran Bretanya i la monarquia hispànicafirmen un armistici provisional que aturales hostilitats entre els dos exèrcits,si bé encara es produeixen combatsesporàdics.

JAUME CLOTET



01. Qui era conseller en capde Barcelona el dia de la cai-guda de la ciutat?

❒ Rafael Casanova❒ Antoni de Villarroel❒ Manuel Desvalls

02. Acaba la dita: “Quan el malve d’Almansa...”

❒ “...no hi ha esperança”❒ “...a tots alcança”❒ “...ve la recança”

03. Quin any cau Mallorca enmans borbòniques?

❒ 1714❒ 1713❒ 1715

04. Quants anys va estar elcap del general Moragues dinsd’una gàbia?

❒ 22 anys❒ 15 anys❒ 12 anys

05. Quin producte exportavaCatalunya en grans quanti-tats, sobretot a Anglaterra?

❒ Cotó❒ Aiguardent❒ Barrets

06. On va néixer Felip V?

❒ A Versalles❒ A Madrid❒ A Toledo

07. Quin any se signa elTractat d’Utrecht?

❒ El 1715❒ El 1714❒ El 1713

08. Qui eren els dos catalansque van signar el pacte deGènova?

❒ Domènec Perera i Antoni dePeguera❒ Ramon Fradera i Antoni deMorera❒ Maties Riera i Antoni de Pra-dera

09. A Viena hi ha un sarcòfagamb un baix relleu de Barce-lona. Qui hi està enterrat?

❒ El mariscal Guido vonStarhemberg❒ El secretari d’estat Ramon deVilana-Perles❒ La reina Elisabet Cristina deBrunsvic

10. Quin nom reben els habi-tants de Xàtiva arran de ladestrucció de la vila pels bor-bònics?

❒ Deportats❒ Socarrats❒ Agenollats

11. Quin dia va capitular lafortalesa de Cardona?

❒ El 8 d’octubre del 1714❒ El 18 de setembre del 1714❒ El 28 de setembre del 1714

12. Quin és el títol de la pri-mera òpera estrenada a Bar-celona, el 1708?

❒ Il più bel nome❒ Adriano in Siria❒ L’Olimpiade

13. Quina ciutat va ser el llocde concentració de botiflersfugitius de Barcelona al tramfinal de la guerra?

❒ Igualada❒ Mataró❒ Vilafranca del Penedès

14. Com es deia la milícia ciu-tadana que hi havia en diver-ses ciutats catalanes amb fi-nalitats defensives?

❒ Coronela❒ Generala❒ Milícia gremial

15. Quin país va ser el princi-pal aliat de Catalunya, a partdels austríacs?

❒ França❒ Rússia❒ Anglaterra

16. Per quin barri de la ciutatde Barcelona van entrar lestropes borbòniques en el seuatac final?

❒ Pel Born❒ Pel Raval❒ Per la Barceloneta PASSA A LA PÀGINA SEGÜENT

1 de setembre del 1712 Les forces militars angleses comencen aabandonar gradualment el Principat deCatalunya. La retirada de les tropesterrestres, i sobretot de l’armada, és letalper als aliats.

27 de desembre del 1712 L’emperador Carles III envia una cartaa la reina Elisabet Cristina de Brunsvic enquè li demana que abandoni Barcelona i esdirigeixi a Viena. La carta arriba el 19 degener de 1713.

19 de març del 1713 La reina Elisabet Cristina salpa deBarcelona en direcció a Viena. Amb ellaviatja Ramon de Vilana Perles. El mariscalGuido von Starhemberg resta com alloctinent a Catalunya.

17. En quina ciutat catalanaes va casar Felip V ambMaria Lluïsa de Savoia?

❒ A Girona❒ A Figueres❒ A Ripoll

18. Com es deia l’òrgan de go-vern de la ciutat de Barcelona?

❒ Consell de Cent❒ Ajuntament❒ Junta Municipal

19. Entre quins dos baluardsvan accedir les tropes borbò-niques a Barcelona?

❒ Entre Llevant i Migdia❒ Entre Sant Pere i Jonqueres❒ Entre Santa Clara i Portal Nou

20. Quin mètode feien servirels catalans per a l’elecció decàrrecs públics?

❒ Insaculació❒ Eleccions democràtiques❒ Designació reial

21. Quina va ser l’última vic-tòria militar catalana de laguerra?

❒ La batalla de Cardona❒ La batalla de Talamanca❒ La batalla d’Almenar

22. Quantes vegades van con-querir els austriacistes la ciu-tat de Madrid?

❒ Cap❒ Una❒ Dues

23. Qui era el general JoanBaptista Basset?

❒ Un general valencià que vaservir la causa austriacista❒ Un general borbònic d’origenvalencià❒ Un general mallorquí a lesordres d’Anglaterra

24. Quin territori dels PaïsosCatalans va quedar en mansangleses pel Tractatd’Utrecht?

❒ Perpinyà❒ Mallorca❒ Menorca

25. Quin instrument feien so-nar els fusellers de muntanyaper comunicar-se?

❒ Un corn marí❒ Una trompeta❒ Un tambor

26. La bandera de quina san-ta va agafar un protagonismebàsic durant el setge?

❒ Santa Cecília❒ Santa Amèlia❒ Santa Eulàlia

27. De quin color eren les ban-deres que simbolitzaven la re-sistència a ultrança?

❒ Verdes❒ Negres❒ Blanques

28. Qui era el comandant mili-tar de la defensa de Barcelona?

❒ El general Antoni de Villarroel❒ El general Josep Moragues❒ El coronel Pau de Thoar

29. Quina fortalesa va ferconstruir Felip V per dominarla ciutat de Barcelona desprésde la guerra?

❒ El castell de Montjuïc❒ La Ciutadella❒ La torre del rei Martí

30. Quin nom rebien les for-ces militars irregulars catala-nes?

❒ Manelets❒ Miquelets❒ Josepets

31. D’on eren molts dels arti-llers que van participar en ladefensa de Barcelona?

❒ De Mallorca❒ De Tarragona❒ De la mateixa Barcelona

32. Com es deia el diari mésfervorosament austriacistaque es va imprimir durant laguerra?




11 d’abril del 1713 Es firmen els diversos tractats d’Utrechtentre França i Espanya, d’una banda, iAnglaterra, Portugal, Savoia i Holanda,de l’altra. Àustria es nega a negociar icontinua la guerra.

22 de juny del 1713 El mariscal Starhemberg firma el Convenide l’Hospitalet amb les autoritatsborbòniques. L’acord preveu la retiradaaustríaca i el lliurament d’algunes placesfortes de Catalunya a Felip V.

6 de juliol del 1713 Després de moltes deliberacions i debats,la Junta de Braços acorda i decreta lacontinuïtat de la lluita en solitari deCatalunya contra Felip V i proclama laGuerra a Ultrança contra l’enemic.

Respostescorrectesdelqüestionari

1A-2B-3C-4C-5B-6A-7C-8A-9C-10B-11B-12A-13B-14A-15C-16A-17B-18A-19C-20A-21B-22C-23A-24C-25A-26C-27B-28A-29B-30B-31A-32A-33B-34A-35B-36A-37A-38B-39A-40B-41A

ResultatsDe 0 a 10 encerts

Molt deficient

De 10 a 20

Insuficient

De 20 a 30

Aprovat

De 30 a 40

Notable

Ple al 41

Matrícula d’honor

❒ Gazeta de Barcelona❒ Diari de Catalunya❒ Crònica del Principat

33. On es va produir la pitjormassacre durant la caiguda deLleida el 1707?

❒ Al castell de Gardeny❒ Al convent del Roser❒ A la Seu Vella

34. Qui era el militar borbònicque finalment va aconseguirsotmetre Barcelona?

❒ James Fitz-James, duc deBerwick❒Restaino Cantelmo-Stuart,duc de Pòpoli❒ El mateix Felip V

35. Quin va ser el lloc de des-tinació de la majoria dels exi-liats catalans després de laguerra?

❒ Roma❒ Viena❒ Londres

36. Quin nom tenia el decretborbònic que va liquidar lesconstitucions catalanes?

❒ Decret de Nova Planta❒ Decret d’Igualtat d’Espanya❒ Decret de Dret de Conquesta

37. Quin montblanquí refugi-at a Viena va escriure la prin-cipal obra històrica sobre laguerra?

❒ Francesc de Castellví❒ Ricard de Rosanes❒ Joan de Cabrera

38. De quin color eren els uni-formes dels soldats francesosde Felip V?

❒ Roig❒ Blanc❒ Negre

39. Quin barri va ser creat peracollir els refugiats del Borndesprés que les seves casesfossin enrunades?

❒ La Barceloneta❒ Pedralbes❒ El Poble-sec

40. Quants soldats borbònicsformaven el setge de la ciutatde Barcelona?

❒ 15.000 homes❒ 35.000 homes❒ 55.000 homes

41. Quin nom va rebre la ciu-tat que Carles VI va fundar al’actual Sèrbia amb refugiatscatalans?

❒ Nova Barcelona❒ Nova Girona❒ Nova Cardona



PER QUÈ HA SOBREVISCUTTRES SEGLES

L’ONZE DESETEMBRE?ELS CATALANS VAN SER CAPAÇOS DE RECUPERAR LA MEMÒRIA DE LA GUERRAI VAN CONVERTIR EL DESASTRE DEL 1714 EN L’ESPURNA DE LA RENAIXENÇA

9 de juliol del 1713 Les últimes tropes austríaques, amb elmariscal Starhemberg al capdavant,s’embarquen a la desembocaduradel Besòs i marxen de Catalunyacap als territoris imperials.

11 de juliol del 1713 El Regne d’Aragó, mitjançant els seuslíders refugiats a Barcelona, proclama laseva adhesió a la Guerra a Ultrança.L’endemà ho fan els representants delRegne de València.

13 de juliol del 1713 El tinent mariscal Antoni de Villarroel ésnomenat comandant en cap de l’exèrcit deCatalunya i assumeix ràpidamentla defensa de Barcelona davantel setge imminent.



JAUME CLOTET

La política repressiva delnou règim borbònic va serimplacable i va tocar totsels aspectes de la vida polí-

tica, econòmica, religiosa, lingüís-tica i social dels territoris de laCorona d’Aragó. Amb les elits naci-onals exterminades, empresonadeso exiliades, el país lliscava irremeia-blement cap a l’objectiu buscat perla cort de Felip V: que els catalansoblidessin per sempre que havienestat una nació política.

Aquest objectiu no va ser assolit,si bé la manca d’escrits sobre eltema va convertir la Guerra de Suc-cessió en una qüestió menor del’imaginari col·lectiu català durantmés de cent anys. En aquest sentit,durant la primera meitat del segleXIX els mites històrics populars iliteraris eren uns altres. SegonsJordi Roca Vernet, professor de laUniversitat Rovira i Virgili (URV) iespecialista en aquest període, “finsals anys 40 els mites liberals de lahistòria de Catalunya van ser sobre-tot Pau Claris i el record de les gransgestes medievals a la Mediterrània

dels almogàvers o Jaume I”. Noobstant, la invasió francesa decaràcter absolutista del 1823, i elsetge al qual les tropes francesesvan sotmetre Barcelona, va motivarcomparacions amb la Guerra deSuccessió i el bloqueig que va patirla ciutat el 1714. Ja durant els pocsmesos que va durar el setge del 1823es van publicar a Barcelona algunsarticles que posaven els defensorsdel 1714 com a exemple a seguir.

En aquest sentit, Roca apuntaque “aquests textos enaltien elcomportament dels catalans durantla Guerra de Successió, perquè vanavantposar les lleis i llibertats a lareligió catòlica quan van pactaramb els protestants anglesos”, i afe-geix que “aquell argument esdeve-nia extraordinàriament modernperquè demostrava que el libera-lisme a Catalunya podia tenirrecorregut sense vincular-se alcatolicisme”. Aquest punt de vistalligava molt bé amb la idea dels libe-rals catalans segons la qual lesConstitucions i institucions catala-nes, desaparegudes el 1714, espodien considerar com la principalaportació catalana al règim de

monarquia liberal que volien ins-taurar a Espanya.

A partir del 1840 aquest relatacadèmic perd protagonisme i, percontra, s’escampa a nivell popularuna fascinació pel relat heroic de laGuerra de Successió a través denovel·les i obres teatrals. A mitjansde segle també apareixen les prime-res poesies dedicades als herois del1714, signades per Jacint Verdaguero Víctor Balaguer, i uns anys méstard el cartell dels Jocs Florals deBarcelona convoca premis especí-fics per a composicions sobre laGuerra de Successió.

De fet, Balaguer és una figuraclau en la recuperació de la memò-ria de la guerra. Si bé fa una lecturaexcessivament romàntica i vincu-lada als seus interessos encaminatsa la reforma liberal d’Espanya, ellcatalitza com ningú la difusiód’aquells fets bèl·lics. Per exemple,promou l’enderrocament de la for-talesa de la Ciutadella, a la qual vin-cula directament amb la repressióborbònica contra Catalunya i lesseves Constitucions.

En aquest context patriòtic,algunes veus comencen a reclamar

que l’11 de setembre es converteixien la Diada Nacional de Catalunya.Irònicament, els dubtes de l’estatespanyol sobre quina havia de ser ladata de la festivitat nacional espa-nyola va esperonar el debat entreels catalans.

Onze de Setembre o Sant JordiMentre Madrid dubtava sobre ladata, Catalunya ràpidament vaposar fil a l’agulla i es va decidir,quasi amb naturalitat, que havia deser l’11 de setembre. Només algunesentitats havien apostat per SantJordi, per la seva càrrega lingüísticai cultural, però no van poder frenarel fervor patriòtic i simbòlic queprovocava l’apoteòsic setge final deBarcelona.

En paral·lel a l’entusiasme popu-lar, les organitzacions polítiquescatalanistes incorporen el conflicteals seus discursos ideològics. És apartir del 1869, quan apareix unpoema reivindicatiu amb una fortacàrrega catalanista, que es comença

SegadorsFins a mitjansdel segle XIXla Guerra delsSegadors erael mite méspopular

CatalanismeLa vinculaciódel 1714 ambla pèrdua deles llibertatscatalanes vaser un èxit

PASSA A LA PÀGINA SEGÜENT

16 de juliol del 1713 Les tropes catalanes i aragonesesdel general Rafael Nebot, que es dirigien aocupar Tarragona abans que fos presa pelsborbònics, són aturades i derrotadesa Torredembarra.

25 de juliol del 1713 Queda establert el setge de la ciutatde Barcelona per les forces borbòniquesal càrrec del duc de Pòpuli. L’artilleria de laciutat dispara contra l’enemic i es fandiverses sortides de fusellers.

29 de juliol del 1713 El duc de Pòpuli exigeix la rendició de Bar-celona. El Consell de Cent i la Diputaciódel General responen negativament a laproposta i ratifiquen la seva lleialtatal rei Carles III.




a vincular la commemoració del’Onze de Setembre amb la necessi-tat de promoure un canvi polític aCatalunya. Però no serà fins a l’any1886 que es durà a terme una com-memoració específica el dia 11 desetembre. El Centre Català, ambValentí Almirall i Àngel Guimerà alcapdavant, va organitzar a SantaMaria del Mar una missa en honorals caiguts durant la Guerra de Suc-cessió. La missa es va oficiar mal-grat les crítiques dels militars, quevan aconseguir prohibir el sermóque havia de pronunciar el canongevigatà Jaume Collell.

La premsa catalana se’n va ferampli ressò, i un comentari al diariL’Arch de Sant Martí declarava que“los catalans tením lo deber derecordar lo 11 de Setembre de 1714 ytraballar ab fé y constancia perarecuperar lo que’l tirá perjur nosusurpá”. Dos anys més tard, l’Ajun-tament de Barcelona va inaugurarel monument a Rafael Casanova.L’estàtua va oferir un lloc físic on

fer les commemoracions i a partirde llavors els actes memorialístics ireivindicatius es van convertir enuna constant cada 11 de setembre.

La pèrdua de les colònies espa-nyoles d’ultramar va rellançar laDiada i li va donar, per primeravegada, un enfocament nítida-ment independentista. En aquestsentit, la incapacitat d’Espanya deretenir les seves colònies va oferiruna esperança al nou corrent sobi-ranista que s’obria pas dins delcatalanisme.

L’any 1901 marca un abans i undesprés. L’Onze de Setembred’aquell any un grup de joves queportaven, com cada Diada, coronesde llorer i olivera a l’estàtua deCasanova van ser atacats per poli-cies a cavall i sabre en mà. Una tren-tena de joves catalanistes van serdetinguts i empresonats, la qualcosa va provocar una onada de pro-testes polítiques i ciutadanes que vaculminar en una manifestació con-vocada per la Unió Catalanista(UC), a la qual van assistir més de15.000 persones, entre les qualsdelegacions de la Catalunya Nord,les illes Balears i el País Basc.

Aquest episodi va dinamitzar lacommemoració de l’Onze deSetembre i la data va quedar associ-ada, més que mai, a la reivindicaciócatalanista contra l’estat espanyol.L’Esquella de la Torratxa, burlant-se de la barroera intervenció poli-cial, li agraïa de passada el fetd’haver convertit els actes comme-moratius de l’Onze de Setembre“en una especie d’altar venerat deles aspiracions catalanistas”. A par-tir de llavors, els actes es van multi-plicar i se’n van començar a fertambé fora de Barcelona, com perexemple a Roda de Ter, al mas quehavia estat propietat de Bac deRoda. A més, es van començar avendre estatuetes que reproduïenel monument de Casanova i se’nvan imprimir milers de postals.

A mesura que passaven els anys,especialment després de la instau-ració de la Mancomunitat de Cata-lunya, la Diada va adoptar un caràc-ter menys unitari i es va adaptar ales polèmiques polítiques de cadamoment, sobretot entre els dife-rents sectors del catalanisme. Apartir del 1913 també es van comen-çar a fer ofrenes de record al Fossar

de les Moreres. La dictadura delgeneral Miguel Primo de Rivera,instaurada el 13 de setembre del1923, va posar fi a les celebracionsdurant set anys. Després de la cai-guda de la dictadura, la commemo-ració va retornar amb molta força ies va institucionalitzar. Durant elsturbulents anys 30 la Diada va estarsempre marcada pel context polític.Així, les celebracions dels anys 1931i 1932 es van convertir en actes desuport a l’Estatut de Núria.

40 anys sense DiadaEl 1935, amb l’autonomia suspesa iel president Lluís Companysempresonat arran dels Fets d’Octu-bre, la celebració es va convertir enun clam a favor del seu allibera-ment i el retorn a l’autogovern, unaprotesta que es va cloure amb dursenfrontaments i molts detinguts.Els tres anys següents, del 1936 al1938, la Diada es va commemorarsempre sota el signe de la guerra i esva convertir inevitablement en unclam contra el feixisme. Precisa-ment la victòria militar del feixismeva posar fi a les commemoracionsdurant 40 anys.e

Guerra CivilEntre els anys1936 i 1938els actes dela Diada vanser un clamantifeixista

7 d’agost del 1713 El sergent Manuel Eguiluz és detingut aBarcelona per haver mantingutcorrespondència secreta amb elsborbònics. Dies més tard és executat perespia i els seus còmplices són capturats.

9 d’agost del 1713 Surt de Barcelona l’expedició deldiputat militar Antoni de Berenguer ambl’objectiu d’aixecar el país, dividir les forcesenemigues i prendre Hostalric. El projecteacaba en un fracàs absolut.

13 d’agost del 1713 La ciutat de Manresa és assaltada isaquejada per tropes borbòniques.L’incendi de les cases dels simpatitzantsaustriacistes es descontrola i el foccrema la meitat de la ciutat.



JAUME CLOTET

El règim dictatorial delgeneral Franco era tanconscient de la càrregasimbòlica de la Diada que

una de les primeres decisions delprimer alcalde franquista de Barce-lona, Miquel Mateu, va ser la reti-rada del monument a Rafael Casa-nova. Les autoritats municipalssabien que no podrien evitar acci-ons reivindicatives cada 11 desetembre, però van optar per posar-hi les màximes pegues possibles.

Efectivament, ja durant la Diadade l’any 1940 el Front Nacional deCatalunya (FNC) va realitzar diver-ses accions reivindicatives mitjan-çant el llançament d’octavilles il’exhibició de senyeres. De fet, vaser aquesta organització clandes-tina la que va mantenir viu cada anyel record de la Diada, però a un preumolt alt. L’any 1946 el militantJosep Corbella va ser mort a tretsper la policia al carrer Riera de SantMiquel, on estava enganxant car-tells nacionalistes.

En aquest clima repressiu, la pri-mera gran mobilització ciutadanaper la Diada va ser el 1964, any en elqual coincidien el 250 aniversari dela caiguda de Barcelona i els 25 anysdel règim franquista. Més de 3.000persones van respondre a Barcelonaa la crida d’un comitè organtizadorformat, entre d’altres, per HeribertBarrera, Jordi Carbonell i JoanReventós. A partir d’aquell any, el tode les accions de la Diada va aug-mentar i cada vegada les activitatseren més descarades i concorregu-des. Segons l’historiador i políticJaume Sobrequés, “durant la dicta-dura s’aprofitava qualsevol ocasiócatalanista per protestar, i és evi-dent que la Diada és l’ocasió catala-nista més assenyalada de l’any”.

Relaxació de la repressióEn paral·lel, el règim va anar rela-xant la repressió fins que l’any 1976,malgrat prohibir els actes a Barce-lona, els va autoritzar a Sant Boi deLlobregat, on una multitud va cla-mar per l’Estatut i l’amnistia en elque va ser el primer acte polític de

Durant aquests anys, les manifes-tacions habituals durant la tarda de laDiada estaven també dividides endos blocs: l’un convocat per ERC il’altre per les formacions extraparla-mentàries, com l’MDT o CatalunyaLliure. En tot cas, el tronc central delcatalanisme no donava suport a lesmanifestacions i les mirava amb unacerta distància.

Aquesta va ser la dinàmica habi-tual durant més de trenta anys finsque, tal com apunta Sobrequés, “apartir de l’any 2010 la Diada recu-pera de cop el valor reinvindicatiuque tenia durant els anys de la dic-tadura”. Al seu parer, això passaperquè “malgrat que Catalunya téinstitucions pròpies, la força sim-bòlica i política de la Diada és supe-rior a la força de les nostres institu-cions”. I, com ja va passar l’any1977, la gran mobilització de laDiada de l’any passat, amb un miliói mig de manifestants al passeig deGràcia, va tenir efectes políticsimmediatsts i determinants: avan-çament de les eleccions i activaciódel procés sobiranista.e

masses des dels anys trenta. LaDiada de l’any següent més d’unmilió de catalans van manifestar-sea Barcelona, fet que va precipitar elsesdeveniments. Abans d’acabar-sel’any, la Generalitat havia estat res-tablerta i el president Josep Tarra-dellas havia tornat de l’exili, demos-trant que les grans mobilitzacionsde la Diada tenen efectes polítics.

Amb la instauració i desplega-ment de la Generalitat autonòmica,els actes i activitats al voltant de laDiada es van dividir en dos: d’unabanda, les institucions polítiques isocials del país feien ofrenes florals iactes de marcat caràcter institucio-nal, mentre que les organitzacionsindependentistes donaven un con-tingut explícitament combatiu a lajornada. Aquesta divergència, fins itot, va adoptar dos escenaris físicsdiferents, de manera que l’estàtua deCasanova va acollir els actes institu-cionals i el Fossar de les Moreres esva convertir en la meca de l’indepen-dentisme intransigent atomitzat entota mena de partits, la majoria delsquals sense representació política.

ContinuïtatJa l’any 1940es van dur aterme accionsclandestinesdurant laDiada

CatalitzadorLes diades del1977 i del2012 vanaccelerar elscanvis políticsa Catalunya

LA DIADA COM A MOTOR DELSPROCESSOS POLÍTICS CATALANS

15 d’agost del 1713 Les forces catalanes situen bateriesartilleres a la Creu de Sant Francesc,fora muralles, des d’on baten elscampaments borbònics situats aSant Martí i el Guinardó.

17 d’agost del 1713 Les forces angleses lliuren la fortalesad’Hostalric a les tropes franceses encompliment del Conveni de l’Hospitalet,cosa que deixa en mans enemigues unaplaça clau per a la defensa de Catalunya.

28 de setembre del 1713 El general Josep Moragues rendeix lafortalesa de Castellciutat a les forcesborbòniques. Ell obté llibertat de pasi es retira a Sort, el poble natalde la seva dona.



DEL CAMP DE BATALLAAL MENJADOR DE CASA:EL 1714 ALS LLIBRESAMB LA CELEBRACIÓ DEL TRICENTENARI ES REVIFA L’INTERÈS PER LA GUERRA DESUCCESSIÓ. D’AQUÍ AL SETEMBRE DEL 2014 SORGIRAN MOLTES NOVETATS EDITORIALS.HISTORIADORS I NOVEL·LISTES EXPLIQUEN LES CLAUS DEL CONFLICTE

26 d’octubre del 1713 Entra al port de Barcelona un comboi pro-cedent de Mallorca format per més de 30naus, entre vaixells de càrrega i fragatesde guerra. Aquestes naus seran el nucli dela nova marina catalana.

2 de novembre del 1713 Delatat pel botifler Josep Riera de Vallfo-gona, el líder austriacista Francesc Macià,conegut popularment per Bac de Roda,és executat a la plaça del Mercadal de Vic.Tenia 55 anys.

11 de novembre del 1713 Es publica a Barcelona el Despertador deCatalunya, un opuscle polític impulsatper la Diputació del General per rebatreels partidaris de la capitulació o el pacteamb l’enemic.



SÍLVIA MARIMON

En plena Guerra de Succes-sió ja va començar unaguerra de papers. Austria-cistes i filipistes jugaven

amb la propaganda i difonien lesseves pròpies publicacions. El con-flicte va generar centenars de pàgi-nes: cròniques, pamflets i opuscles,cartes... Una documentació, enmolts casos, perduda fins pràctica-ment el segle XXI, que dóna nouselements per reflexionar sobre quèva passar fa 300 anys.

Aquest 2013 i durant l’anyvinent, han sortit i sortiran moltsllibres que analitzen i interpretenles causes i les conseqüències de laguerra. N’hi ha que disseccionenamb precisió antropològica i arque-ològica com era la Barcelona del1714. D’altres rescaten de l’oblit his-tòries poc conegudes com l’exili i laguerra mediàtica. N’hi ha que des-criuen amb rigor i tècnica cinema-togràfica les trinxeres i els bombar-dejos. La ficció també converteixaquesta tragèdia en una novel·lad’aventures i d’intriga, o ajuda aentendre que no va ser només unaguerra mundial, sinó que el con-flicte també es va lliurar a l’interiorde les persones. Hi ha moltes mira-des i moltes interpretacions, i dese-nes de possibilitats per viatjar al1714. Us oferim una selecció d’algu-nes novetats i llibres que s’han con-vertit en clàssics.

La història d’amorcinematogràfica del’11 de setembre

El 1714 des de múltiples mirades

Barcelona 1714La història d’amor entre un oficialaustriacista i la filla d’un taverner ala Barcelona assetjada és el filconductor de Barcelona 1714.Dirigida per Anna M. Bofarull iproduïda per Kaboga Films,s’estrenarà al setembre i es podràveure en sales però també esdistribuirà per internet per arribaral públic internacional.

HISTÒRIAEls herois del 1714L’historiador Francesc Serra rescatade l’anonimat els herois del 1714, ambnoms i cognoms, a Els herois del 1714.Els defensors de Catalunya (EditorialBase). Molta de la informació queconté aquesta obra és inèdita. Per lespàgines del llibre hi desfilen uncentenar de lluitadors que vanplantar cara als Borbons.

La guerra en tres volumsAra Llibres repassa amb tot detall i alllarg de més de 800 pàgines tot elconflicte a Catalunya durant la Guerrade Successió. Aquesta extensa obra,dirigida per Agustí Alcoberro,comença amb la mort de Carles II,continua amb el Tractat d’Utrecht il’evacuació de les tropes aliades,descriu la caiguda de Barcelona iacaba amb la repressió, els exilis i lesreivindicacions.

L’11 de setembre alssegles XIX i XXL’Onze de Setembre al llarg de lahistòria (IEC), de Robert Surroca iTallaferro, analitza totes lescommemoracions de l’11 de setembredes del 1886, any en què es va fer elprimer acte de la Diada, fins al 1977,la primera celebració legal des de laGuerra Civil i que va comptar amb mésd’un milió de persones.

La memòria gràficadel 1714Flor Edicions, amb el suport del’Institut Cartogràfic de Catalunya,l’Arxiu Històric de la Ciutat, el CentreExcursionista de Catalunya i lacol·lecció de Jordi Estruga, publicaMemòria gràfica de la Guerra deSuccessió (1700-1714). L’obra recullmapes i gravats sobre el conflicte ques’han localitzat en diferentsbiblioteques europees.

La repressió de Felip VDesprés de cinc anys de recerca, elcatedràtic d’història Josep MariaTorres va publicar el llibre Felip Vcontra Catalunya: testimonis d’unarepressió sistemàtica. L’editorialRafael Dalmau ha tret la cinquenaedició d’aquesta obra, que descriutotes les operacions, tant militars compolítiques, destinades a aconseguir elsotmetiment de Catalunya. Ho fa ambla documentació que van elaborar elsmembres de l’estat major borbònic iles informacions dels arxius catalans.

La guerra a tot el territoriPer què Catalunya va decidirdecantar-se per l’arxiduc? Com vanviure l’ocupació els diferents poblesde tot Catalunya a partir de l’any1707? Quines van ser les seqüeles dela violència militar i la repressióindiscriminada que van afectar

gairebé una tercera part del territori?L’historiador Josep M. Torras i Ribérespon a totes aquestes preguntes aLa Guerra de Successió i els setges deBarcelona (1697-1714).

Les cròniques del setgeA través de dietaris i cròniquespersonals, entre les quals hi ha la d’unbotifler, la d’un frare i la d’un advocatmembre del govern català, que s’hanlocalitzat de manera forçarecambolesca, Cròniques del setge deBarcelona (1713-1714), a curad’Agustí Alcoberro i Mireia Capadabal,dóna cinc visions força diferents delsetge de Barcelona.

La vida quotidianaL’historiador i ànima de la recuperaciódel Born, Albert Garcia Espuche, famés de 30 anys que estudia el segleXVIII. Ha publicat nombrosos llibressobre el dia a dia de l’època. La ciutatdel Born. Economia i vida quotidiana aBarcelona (Ajuntament de Barcelona)és una exhaustiva investigacióextreta de les excavacions. Espuchereconstrueix la vida quotidiana defamílies senceres i dóna un visióglobal de la societat barcelonina.

El setge en il·lustracions1714. El setge de Barcelona (Angle),amb les il·lustracions de Guillem H.Pongiluppi i text de l’historiador F.Xavier Hernández, mostra amb grandetall l’organització dels exèrcits, lestàctiques de guerra i eldesenvolupament del setge.

La batalla dels papersEl conflicte no es limitava al camp debatalla. També hi va haver un combatentre els papers impresos. El setge deBarcelona 1713-1714 (Tres i Quatre) ,a cura de Mireia Campadabal, AgustíAlcoberro i Xevi Camprubí, recull enversió facsímil dues publicacions: laGazeta de Barcelona i la Relacióndiaria del sitio de Barcelona, capitaldel Principado de Cataluña. Són lesmàximes expressions cronístiques del’opció austriacista i borbònica. Dostestimonis excepcionals, però en capcas innocents, del setge. Com al segleXXI, els diaris també són actors delsesdeveniments.

FICCIÓLa tragèdia perfectade Sánchez PiñolVictus (La Campana), d’AlbertSánchez Piñol, ja és tot un fenomenliterari. Per l’escriptor, 1714 és latragèdia perfecta. La seva novel·lasón les memòries des de l’exili de MartíZuviría, un enginyer militarnonagenari. Sentimental idesenganyat, desqualifica Casanova ies desfoga amb el duc de Pópuli. Encanvi, perdona la brutalitat delmariscal Berwick.

Intriga i misteriAndreu Martín, un autor prolífic queja ha publicat més d’un centenar dellibres, la majoria dels quals són delgènere negre, és l’autor de Cicatriusde 1714. Espionatge, secrets familiarsi traïcions durant el setge deBarcelona.

La visió britànicaLa Mansarda ha publicat Lesmemòries de guerra del capità GeorgeCarleton, de Daniel Defoe. L’escriptoranglès utilitza un personatge real–Carleton va existir però mai vaescriure les seves memòries– pernarrar el conflicte europeu. Hiapareixen citats tots els actorsanglesos que van actuar a Catalunyaentre el 1705 i el 1711.

La victòria de TalamancaEl coronel de fusellers de muntanyaErmengol Amill va ser un militar atípictant a la guerra com a casa. AmbAntoni Desvalls va combatre aTalamanca i va vèncer els Borbons,que van fugir esporuguits. Va plantarcara a Felip V fins al 1732. Seduïts peraquest heroi temerari, Jaume Clotet iDavid de Montserrat han escrit aquatre mans Lliures o morts. Lanovel·la que et descobreix l’heroioblidat del 1714 (Columna).

La trilogiaLa pionera en barrejar ficció i realitatva ser la trilogia 1714, d’Alfred Bosch,una de les novel·les històriques mésexitoses de la literatura catalana. Finsi tot va tenir adaptacionsradiofòniques. Set de rei, Sota la pelldel diable i Toc de vespre (Columna)relaten les aventures de John Sinclair,un enviat del govern anglès. La sevamissió és esperonar la revolta.Enamorat, es quedarà a Catalunyafins al final de la guerra.

30 de novembre del 1713 S’escullen els nous càrrecs del Consell deCent. Rafael Casanova és nomenatconseller en cap de la ciutat, funció quecomporta el grau de coronel de laCoronela de Barcelona.

28 de desembre del 1713 En un cop de mà sorpresa, voluntariscatalans capturen als borbònics 990 capsde bestiar i els fan entrar a Barcelona, cosaque alleugereix la falta de queviures delsassetjats.

4 de gener del 1714 El poble de Sant Martí Sarroca s’alçacontra els borbònics per l’espoli fiscalextrem. El país sencer s’aixeca contrales quinzenades impositives i esclatencombats arreu.



LES WEBS DEL

1714EL TRICENTENARI HA TRET LA GUERRA DESUCCESSIÓ DELS ARXIUS I HA CONVERTITINTERNET EN UN CONTENIDOR DE RECURSOS IDOCUMENTACIÓ A L’ABAST DEL GRAN PÚBLIC

JAUME CLOTET

Malgrat que la Guerrade Successió i la com-memoració de laDiada formen part del

nucli de l’imaginari col·lectiucatalà, no ha sigut fins fa pocs anysque la qüestió ha desembarcat a laxarxa amb rigor i voluntat pedagò-gica. És cert que hi ha milers dereferències digitals al 1714, peròfins ara tenien més contingut pro-pagandístic que no pas pedagògic odivulgatiu. La commemoració delTricentenari ha omplert internet

Els pioners de la guerraa internetDurant molts anys, aquesta pàgina haestat la web de referència sobre laGuerra de Successió. La pàgina, que noamaga el seu austriacisme, conté unaexcel·lent sèrie de biografies i unacronologia molt completa.

www.11setembre1714.org

14 de gener del 1714 La ferotge repressió borbònica contra larevolta fiscal provoca combats i incendisa Torelló, Sant Quintí de Mediona,Prats de Lluçanès, Sallent i Oristà,entre altres viles.

1 de febrer del 1714 Un total de 35 vaixells de guerra castellansi francesos estableixen el bloqueig marítimde la ciutat de Barcelona per intentaraturar l’arribada de provisions i municionsprocedents de Mallorca.

26 de febrer del 1714 La Diputació del General transfereix tot elpoder executiu i la defensa militar de laciutat al Consell de Cent de Barcelona.Rafael Casanova esdevé, en conseqüència,la màxima autoritat política del país.

El museu virtual del 1714El grup de recerca Didpatri, vinculat ala Universitat de Barcelona (UB), vacrear i gestionar una de les webs deconsulta més completa i amb mésrecursos (mapes, documents del’època, biografies) sobre el conflictemilitar i polític.

www.guerradesuccessio.cat

La web de la ‘zona zero’L’antic Mercat del Born acull avui elcentre cultural imprescindible perentendre el conflicte i lesconseqüències que va tenir. Nodebades, el Born va ser la zona zero dela repressió borbònica ambl’enderrocament de mig barri.

www.elborncentrecultural.bcn.cat

La recreació militar a la xarxaCoincidint amb el tricentenari,l’associació Miquelets de Catalunya haactualitzat la seva web, amb especialatenció a la història militar del conflicte ials regiments catalans que recreen ambels seus uniformes. Inclou una relaciód’indrets històrics visitables.

www.miquelets.cat

La pàgina oficial del 1714La Generalitat de Catalunya ha posaten marxa una web amb els actesoficials i tota la informacióinstitucional relativa al tricentenari.També dedica un espai al primercentenari de la Mancomunitat deCatalunya (1914-2014).

www.tricentenari.cat

El tricentenari a BarcelonaL’Ajuntament de Barcelona haactivat una web institucional ambtota la informació dels actes deltricentenari encapçalada amb ellema Viure lliure. A més delprograma oficial, és una bona einadivulgativa sobre els fets.

www.tricentenari.bcn.cat

de pàgines excel·lents amb unaquantitat infinita de recursos, commapes i documents de l’època, quefins ara només es podien consultarals arxius històrics.

Iniciativa pública i privadaCal destacar que no totes aquesteswebs són fruit de l’acció institucio-nal, sinó que moltes associacionshan dut a terme una tasca enormede recerca i divulgació. El granpúblic disposa, doncs, de tot elmaterial per conèixer i contextua-litzar un conflicte que ha marcatCatalunya fins avui.e



7 de març del 1714 França i el Sacre Imperi Romanogermànicfirmen el Tractat de Rastatt pel qualposen fi a les hostilitats entre els dosregnes i acorden una sèrie demodificacions territorials.

17 de maig del 1714 Les forces borbòniques capturen elconvent dels Caputxins, situat a l’actualcarrer Còrsega, on instal·len 30 morters.Serà un dels llocs des d’on més esbombardejarà la ciutat.

22 de maig del 1714 El duc de Pòpuli ordena l’inici delbombardeig sistemàtic sobre la ciutatamb la intenció de rendir-la através del terror. En un mes cauen11.700 granades.

MIQUEL CALÇADA“EL SETGE I CAIGUDA DE BARCELONA

VA SER LA LLAVOR QUE ARA FRUCTIFICA”JAUME CLOTET

Apartir del mes de generla Generalitat activaràel seu programa d’actesper commemorar el Tri-

centenari de la Guerra de Succes-sió. El periodista Miquel Calçadan’és el comissari i creu que l’esdeve-niment arriba en un moment polí-tic excepcional.

¿Ser un poble vençut ens hadonat una mentalitat vençuda?Procuro fugir sempre d’aquestavisió, tot i que és cert que aquestaopinió ha perviscut històricament.Per exemple, tenim molta litera-tura en què ens dediquem a autofla-gel·lar-nos. Tot i que és una actitudmolt humana i comprensible, crecque si realment fóssim un poblederrotat ja fa molt temps que, delscatalans, no se’n cantaria ni gall nigallina. Precisament ara que com-memorem els 300 anys de la des-feta del 1714 estem més vius quemai i ben a prop de recuperar el queque ja teníem.

Però durant molts anys elscatalans hem evitat elsconflictes i les tensions...Això és cert. Però aquesta actitud,que ara en diríem resilient, ens hafet perviure com a poble. Si hagués-sim estat rígids potser ens hauríemtrencat, perquè la força dels ene-mics del país ha estat sempre moltmés gran. La nostra capacitatd’adaptació a la conjuntura, senseperdre la identitat i el sentiment depertinença, ha fet que ara ens tro-bem en un moment polític i socialmolt engrescador. Hi ha una gene-ració que ha revifat, i ha revifat per-què la generació anterior, sense fersoroll, ha estat empenyent.

¿La generació política actual témés coratge que l’anterior?A Catalunya vivim una situacióexcepcional en un sentit. Qualsevolgeneració política de qualsevol paísdóna per garantides les milloresque ha heretat de la generació ante-rior i aspira a millorar-les. En el cascatalà, però, aquestes millores quedonem per descomptades en reali-tat no ho estan perquè vivim unprocés d’involució.

Espanya també celebra els 300anys de la guerra. ¿L’Estat hacanviat gaire en tres segles?És evident que han evolucionat,

però no necessàriament en positiu.Espanya, per exemple, segur quetenia més bona imatge abans queno pas ara. Per exemple, l’anome-nada Transició va tenir molt predi-cament de portes enfora i es va ven-dre com una sortida política en quètothom hi guanyava. Després hemdescobert que una de les parts nocedia del tot honestament. I peraixò, des de Catalunya, molta gentha dit prou. Fent un símil futbolís-tic, diuen que canviaran d’àrbitre ique ens respectaran, però l’equipcatalà ja no té més ganes de jugar.

Quin és el llegat que ens haarribat avui dels defensors deBarcelona el 1714?Veig un doble llegat. D’una banda,aquells homes tenien perfecta-

ment clar què s’hi jugaven i quinmodel de societat estava en perill.Resistir no va ser un acte arrauxatni d’ofuscació. Aquesta conscièn-cia de país ha de ser un exemple. Itambé perviu l’èpica del setge. Unsetge de 13 mesos era molt pochabitual, i menys encara quans’enfrontaven un exèrcit no pro-fessional contra un dels exèrcitsmés poderosos d’Europa. Aquestaèpica ha perviscut de generació engeneració.

N’hi ha que diuen que si elscatalans haguéssim sigut fidels aFelip V no ho hauríem perdut tot.Sí, però és exactament al revés.Després de 30 anys de democràciamolta gent ha entès que si conti-nuem així ho perdrem tot igual-

ment. L’Estat i els seus partidarishaurien de ser els primers interes-sats a combatre aquesta percepció ia intentar convèncer els catalans deles bondats de continuar dinsd’Espanya. Paradoxalment, però,actuen en sentit contrari. Per noparlar de nosaltres, només cal veurecom actuen a Gibraltar.

¿Confiem poc en nosaltres imassa en Europa?Aquesta és una de les grans lliçonsde la Guerra de Successió. Vullcreure que un sector de la nostraelit política té això molt clar. Peròdetecto una gran part de la poblacióque està convençuda que Europaens entendrà i ens ajudarà. I això nocrec que passi. Nosaltres serem perallò que nosaltres farem. Nomésdesprés d’haver fet allò que farem, idesprés d’haver-ho fet de manerademocràtica i transparent, elsgoverns de fora prendran les decisi-ons que hagin de prendre. Això noexclou que el Tricentenari farà unesforç per fer pedagogia en diversescapitals mundials rellevants.

¿Li preocupa que el Tricentenarisigui objecte d’atacs polítics?No em preocupa gaire, si bé donoper fet que rebrem atacs partidistesinteressats. Per contra, la respostaque estem tenint en la preparaciódels actes ha estat sempre entusi-asta i voluntària per part de tothom.La nostra intenció és no excloureningú i que tothom trobi algunaspecte que li resulti interessant almarge de la seva ideologia. Em pre-ocuparien les crítiques si féssimuna commemoració excessivamenthistòrica, i no serà el cas. El Tricen-tenari arriba en un context políticmolt especial i ha de servir per feruna reflexió interna i replantejar-nos quin país volem.

I quin país volem?Això ho decidiran els ciutadans deCatalunya. Personalment crec quenecessitem un país amb un bonestat del benestar, socialment just,econòmicament pròsper i amb unaadministració transparent i eficientque, per primer cop, ens puguemsentir nostra.

Si neix un estat català el dia dela independència passarà a serla diada nacional?No ho tinc clar perquè el setge i lacaiguda de Barcelona va ser la llavorque ara està fructificant.e

Involució“Si Catalunyacontinua comels últims30 anysperdrem totel que tenim”

Miquel Calçada, comissari dels actes del Tricentenari de la Generalitat, creu que elscatalans han de decidir quin país volen. CÈLIA ATSET



6 de juliol del 1714 Davant la incapacitat del duc de Pòpuli,arriba a Barcelona el duc de Berwick ambun exèrcit de 20.000 homes. Prenel comandament i ordena que s’obrintrinxeres cap a la ciutat.

9 de juliol del 1714 La flota borbònica captura 18 naus quees dirigien a Barcelona amb queviures imunicions procedents de Mallorca.Això debilita molt la capacitat de resistèn-cia de la ciutat.

12, 13 i 14 d’agost del 1714 Les tropes borbòniques llancen atacsmassius al baluard de Santa Clara quesón rebutjats pels catalans malgrat lainferioritat numèrica. Cada bàndolregistra més de 1.500 baixes.

TONI SOLER“EL 1714 ÉS UN EPISODIMOLT POTINEJAT PER

PREJUDICIS IDEOLÒGICS”

JAUME CLOTET

Toni Soler és un periodistaapassionat pel passat delpaís. Aquest interès l’hadut a escriure llibres i a

presentar programes de televisióamb la història com a protagonista,i ha estat una de les raons per lesquals l’Ajuntament de Barcelonal’ha designat comissari dels actesdel Tricentenari de la ciutat.

Cap altre país commemora unaderrota com a festa nacional.Això és cert i és complicat d’expli-car portes enfora, si bé recentmentn’hem tingut un altre exemple queens pot ajudar a il·lustrar el nostrecas. Els nord-americans comme-moren la seva tragèdia de l’11-S ambun gran sentiment nacional i depertinença a una comunitat que hapatit una desfeta. Això demostraque les desgràcies uneixen, i crecque quan són desgràcies col·lectivessón capaces de generar un senti-ment de dol compartit que es potconvertir en una força positiva iregeneradora, en una promesa detemps millors. Personalment, amés, m’agrada que sigui així perquèno em motiven les commemoraci-ons triomfalistes. El paper de victo-riosos conqueridors no m’atrautant com el paper de la gent que halluitat per defensar casa seva i elque troba just.

¿La desfeta del 1714 va fermutar el caràcter català, fent-nos més pacífics i prudents?Estic convençut que sí, perquè totesles cròniques d’abans del segleXVIII, escrites per catalans oestrangers, coincideixen a dir queels catalans eren un poble bel·licós iuna mica busca-raons. Molta gentanava amb l’arma al cinturó. Larepressió posterior al 1714 i laimpossibilitat de fer política va pro-vocar que a partir del segle XIXmolts catalans es dediquessin a tre-ballar, progressar i guanyar diners.Potser aquest esperit bel·licós es vacanalitzar cap al treball. Ara bé, enel temps present és impossible ima-ginar un esclat de violència a Cata-lunya, i això és un avantatge impor-tant en el moment polític queestem vivint.

¿La Guerra de Successió s’hamanipulat políticament?Totalment. Aquest conflicte i altrescom la Segona República o la Guerradels Segadors són episodis moltpotinejats per la política, contami-nats pel present i marcats pels pre-judicis ideològics. Em ve a la memò-ria un alcalde de Barcelona que,quan li parlaven del jaciment delBorn, deia que el segle XVIII no liinteressava, i que li cridava l’atencióel segle XIX perquè hi havia lluitesobreres i Revolució Industrial, comsi poguessin haver-hi segles de dre-tes i segles d’esquerres. Per a moltspolítics, per desgràcia, la història ésun instrument. Per això el Tricente-nari és una bona ocasió per acostar-s’hi d’una manera detinguda, ja quedono per fet que cap català s’hi potacostar d’una manera freda.

N’hi ha que diuen que Catalunyava fer el gran salt modernitzadorgràcies a Felip V.I tant, i a sobre hem d’aguantar quediguin que Felip V va permetre queCatalunya prosperés gràcies a lasupressió de les pròpies instituci-ons. Això és fals i no és plantejableen cap país del món. Està demostratque el progrés català comença aldarrer terç del segle XVII i laGuerra de Successió només endar-rereix aquesta modernització.

¿La gent coneix prou la Guerrade Successió per ser immune ales lectures interessades?Hi ha molt desconeixement, però jono me n’exclamaria gaire. Si anemper Espanya i preguntem per laGuerra de la Independència veu-rem que la gent tampoc no en sapgaire, més enllà del setge de Sara-gossa i els fets del Dos de Maig.Tampoc gaire gent relaciona lesCorts de Cadis amb la Guerra delFrancès. Hi ha molts països on laignorància respecte del seu propipassat, més enllà dels dies assenya-lats al calendari festiu, és molt evi-dent. Hem de treballar per divulgarla nostra història, però per desgrà-cia el passat interessa d’una maneramolt relativa.

¿El Tricentenari ha de servir permillorar-ne el coneixement?Sens dubte, aquest és un dels nos-

tres objectius. Ara bé, he de dir queen el programa d’actes de l’Ajunta-ment de Barcelona també hemposat el focus en el present i el futur,perquè al nostre país hi ha moltagent amb passats molt diversos peròque per contra comparteixen el pre-sent i el futur. La commemoració noha de posar l’èmfasi només en elpassat, sinó també en un presentque és fill d’aquest passat.

¿Catalunya va ser temeràriaquan va canviar la seva lleialtatde Felip V a Carles III?Així com la Guerra dels Segadors ésfruit de la desesperació i d’una crisique aboca el país a posar-se enmans del rei de França, la Guerra deSuccessió respon a un cert opti-misme. Crec que després d’unesdècades de progrés, i veient que laCorona espanyola es debilitava, elscatalans de llavors van pensar quel’ocasió era propícia per atiar uncanvi polític que fes que la monar-

quia hispànica s’ajustés als interes-sos de Catalunya. La direcció polí-tica del país tenia un projecte i peraixò van fer un acte d’autodetermi-nació quan van canviar de rei i vansignar un acord amb Anglaterra.L’únic punt temerari va ser el fet deconfiar que, sense ser un regne nitenir cap imperi colonial, Catalu-nya seria tinguda en compte en eldesenllaç final del conflicte. Potserva haver-hi un excés d’ingenuïtat ode confiança en els anglesos.

¿Els catalans confiem massa enels aliats exteriors?Els catalans del segle XVIII van sermolt realistes perquè Catalunya eraun país massa petit per poder plan-tar cara a dos colossos com França iEspanya. L’aliança amb potèncieseuropees era, doncs, imprescindi-ble. Avui també ho és, perquè lesbatalles són més diplomàtiques oeconòmiques que mai i crec quetenim cartes per jugar.e

Desfeta“Ladesgràciacol·lectivauneixiesconverteixenunaforçaregeneradora”

Toni Soler considera que els actes commemoratius del Tricentenari han de servir perconèixer la història però també per projectar el futur. PERE TORDERA



13 i 14 d’agost del 1714 Les forces catalanes del front exterior,comandades pel marquès del Poal, AntoniDesvalls, derroten una columna castellanaa Talamanca. És l’última victòriacatalana de tota la guerra.

4 de setembre del 1714 El duc de Berwick exigeix la rendicióincondicional de la ciutat. Davant lanegativa del Consell dels Tres Comuns,el general Villarroel dimiteix dos diesdesprés del seu càrrec.

11 de setembre del 1714 Alto el foc després d’un colossal atacde 28.000 soldats borbònics contra labretxa oberta a la muralla, tot i que elsatacants són continguts dins la ciutat encombats casa per casa.

COM VIUS

L’ONZE DE SETEMBRE?NINGÚ VIU IGUAL LA DIADA. PER A ALGUNS ÉS UNA FESTA EMOTIVAI ÍNTIMA. PER A D’ALTRES ÉS SINÒNIM DE CARRER, REIVINDICACIONS ICORREDISSES. N’HI HA QUE HO VIUEN COM UN DIA PER DESCONNECTAR

Andrea DazaPeriodista veneçolana

Sortir d’un proceso per arri-bar a un procés. Venir d’unpaís on es consulta tot perarribar a un en què no deixenconsultar res. A les festes delscasaments a Veneçuela, elclàssic és ballar Que vivaEspaña. Passar una dècada dela meva vida ballant flamencper acabar a Catalunya.L’Onze de Setembre passatvaig explicar a uns australi-ans, enmig d’una gentada a laVia Laietana, per què diuenque “Catalonia is not Spain”.A nosaltres, que hem mamattota la vida de Castella –al’escola vaig interpretar Isa-bel la Catòlica–, ens fa goigveure-us en aquesta cruïlla.Feu el que decidiu. Però feu.

Carles CastillejoAtleta de Marató

La Diada sempre m’enganxacompetint o entrenant. Elsúltims anys l’Onze de Setem-bre sempre corro la cursapopular de la ciutat on visc,Viladecans, que l’organitzensempre aquest dia per la festamajor. Per mi aquest dia sem-pre ha sigut un dia més per-què des que tinc consciènciasempre he estat entrenantaquell dia. Els atletes notenim dies festius, ni ponts, niDiades, ni Nadal.

Anna TarrésEntrenadoraD’ençà que em van donar laCreu de Sant Jordi, la Diadaés un dia molt important per ami perquè em conviden al’acte oficial del Parc de laCiutadella. Abans d’això lesDiades les vivia d’una maneramolt diferent, ja que empodien enganxar de vacancesfora de Catalunya o bé treba-llant (entrenant o en algunacompetició), però si era a Bar-celona participava de la festa.I ara, des de l’any passat, tincl’honor de viure els actesinstitucionals.

Rafel NadalEscriptor i periodistaÉs un dia de molta feina. Parti-cipo poc de la festa perquè hed’informar-ne a la ràdio i a latelevisió. Recordo especial-ment les primeres celebraci-ons, que van ser molt reivindi-catives i participatives. El1976, quan es va celebrar lafamosa Diada a Sant Boi –erala primera tolerada però nol’havien aprovat oficialment–,a Girona ens vam reunir alCamp de Mart de la Devesa.Estava ple, però van començara arribar notícies que a SantBoi s’hi havien aplegat més de80.000 persones. L’emocióera molt forta, perquè per pri-mera vegada teníem la sensa-ció de formar part d’una xarxamolt important.

Màrius SerraEscriptor

He viscut Diades de totscolors, però aquesta la viuré ala carretera. M’he apuntat a laVia Catalana amb una collad’amics d’Horta i anirem al’Empordà, concretament aBàscara. Encara no sé quin jocproposaré als companys dequilòmetres. Estic entre fer-los jugar al telèfon, a passar lacorrent o a paraules encade-nades. El millor seria fer lafrase maleïda. Dir-la d’unaputa vegada i no haver de tor-nar a celebrar cap més Diadareivindicativa.

Laia BonetDiputada del PSC

La Diada és una festa per seral carrer. En el meu cas,comença molt d’hora, amb lesofrenes florals al monumentde Rafael Casanova i, per tant,la visc moltíssim. Els últimsanys també vaig al Parc de laCiutadella, on es barreja lareivindicació política amb lafesta ciutadana. També és undia que acostumo a passaramb la família, baixen tots aBarcelona i ho aprofitem perestar junts, parlar molt de totplegat i dinar plegats. Sobre-tot, l’Onze de Setembre és undia de moltes abraçades.

Xavier TriasAlcalde de BarcelonaFa ja molts anys que per a mila Diada és una jornadaintensa que ve marcada pelsactes institucionals i de par-tit, els homenatges al conse-ller en cap Rafael Casanova ila participació en manifesta-cions i altres actes de reivin-dicació nacional.

La vigília de la Diada, el dia10 a la nit, normalment assis-teixo a la marxa de torxes il’acte polític que les joventutsde Convergència i d’Unió cele-bren al Fossar de les Moreres.Ja el dia 11 assisteixo a pri-mera hora a l’ofrena floral almonument a Rafael Casa-nova, a la ronda de Sant Perede Barcelona. Primer encap-çalo com a alcalde la que femen nom de l’Ajuntament deBarcelona, i després participotambé en les que fan CDC iCiU. Com a president del’Àrea Metropolitana de Bar-celona participo en l’ofrenainstitucional que se li ret aCasanova a Sant Boi de Llo-bregat, on va morir. I abansd’acabar el matí també assis-teixo a l’acte institucional queorganitzen conjuntament perla Diada el Parlament i elgovern de la Generalitat.

Però aquest any hi ha dosactes especials que vull desta-car. El dia 9, dilluns, inaugura-rem el nou Born Centre Cultu-ral, en un acte que també seràl’inici de la commemoració deltricentenari de la desfeta del1714. I a la tarda del dia 11, atítol personal, participaré enla cadena humana que orga-nitza l’Assemblea Nacional deCatalunya al seu pas perBarcelona.



12 de setembre del 1714 Barcelona firma la seva capitulació. El ducde Berwick no la firma per por a la reaccióde Felip V, que exigia la rendicióincondicional, però dóna la sevaparaula que la respectarà.

13 de setembre del 1714 Complint els acords de capitulació, lesportes de la ciutat s’obren i l’exèrcitborbònic ocupa la ciutat. El dia anteriorja s’ha lliurat la fortalesa de Montjuïca l’ocupant.

14 de setembre del 1714 Les autoritats catalanes són obligades aentregar a les forces d’ocupació tots elsestendards militars: les 42 banderes de laCoronela, la bandera de Sant Jordi i labandera de Santa Eulàlia.

Isona PassolaCineasta

Devia tenir setze o dissetanys, la cita al carrer Trafal-gar cantonada amb el passeigLluís Companys. Com esdevia dir aleshores? Prou aprop de l’estàtua de RafaelCasanova pel valor simbòlicdel lloc i prou lluny per res-pectar les mesures de segure-tat, l’hora, les set de la tardaen punt, de sobte, una música,Els segadors! Una veu jove ipotent d’home recordava lesllibertats perdudes, només260 anys abans, i exhortavaels passejants que feien el dis-tret en la necessitat de recon-querir-les. D’on venia aquell

so? Una interrupció sobtadade l’al·locució, socials, grisos,corredisses. Algú havia llogatl’habitació d’una pensió i hihavia deixat una cinta magne-tofònica amb la gravacióengegada i connectada al’altaveu, algú que no podiasospitar que abans de cin-quanta anys, aquelles lliber-tats perdudes les recupera-ríem completes gràcies alsque no van permetre que obli-déssim mai que les havíemtingudes.

Agustí AlcoberroHistoriador

L’Onze de Setembre del 1976vaig participar en un acte

independentista rigorosa-ment clandestí convocat alFossar de les Moreres pelPartit Socialista d’Allibera-ment Nacional dels PaïsosCatalans – Provisional. Gai-rebé un any després de la sevamort física, Franco continu-ava ben viu. L’acte va seguir lamateixa mecànica d’altresconcentracions que s’havienfet en els mesos anteriors:una convocatòria molt res-tringida, boca-orella; un actebreu, amb parlaments, crits ipintades, i tot seguit la dis-persió, amb cites de segure-tat, intentant evitar o mini-mitzar les detencions.

Núria Picas‘Skyrunner’El dia Onze de Setembre ésllevar-se al matí i posar l’este-lada al balcó, alçar el cap iveure amb satisfacció que lamajoria de veïns del meupoble, que és Berga, han fet elmateix gest.... anem bé! Segui-dament em truca la meva

mare i em recorda si ja l’hepenjada: “Esclar que sí,mare!”, li dic.

Recordo molts Onzes deSetembre pujant al Pedra-forca i veure de lluny la màgiade Montserrat i, des d’allàdalt, dono gràcies pel país onm’ha tocat viure, desitjantque algun dia siguemindependents.

És, sens dubte, un dia espe-cial, ple d’esperança, de refle-xió, de lluita, però sobretotd’orgull de sentir-mecatalana.



18 de setembre del 1714 Veient que és impossible resistir després dela caiguda de Barcelona, Cardonacapitula davant els borbònics. El pacteinclou garanties de seguretat per alsresistents de la fortalesa.

22 de setembre del 1714 Incomplint els acords presos a Barcelonai Cardona, les autoritats borbòniquesd’ocupació decreten la recerca i detencióde tots els caps militars catalansaustriacistes.

3 d’octubre del 1714 El duc de Berwick publica el ban queestableix la prohibició dels catalans detenir armes. Qui no les lliuri al nou règims’arrisca a la pena de mort. Són requisadesdesenes de milers d’armes.

Pere BoschDiputat d’ERCDes de molt jove que participoen les manifestacions. Primera Girona i després a Barcelona,al Fossar de les Moreres.Recordo especialment lesmanifestacions de finals dels80 i principis dels 90, en quèacostumava a haver-hienfrontaments amb la Guàr-dia Civil. Tinc també unrecord especial de la Diada del’any passat. Va ser molt dife-rent, perquè els altres anys nohi anava gaire gent, i en aque-lla la resposta va ser massiva.A més, hi havia gent de totesles edats i molt diferent. N’hihavia que parlaven català, cas-

tellà... És un bon baròmetred’aquest país. Les coses hancanviat moltíssim en 20 anys.

Marc PastorEscriptor

És un pèl estrany. M’hauriaagradat anar a la Via Cata-lana, però seré a Londres per-què es publica La mala donaen anglès l’any vinent. Tinc unsopar amb llibreters per par-lar de la novel·la. Durantmolts anys m’ha tocat treba-llar per la Diada i estar deguàrdia (a la policia treballemmoltíssim aquell dia), peròquan no em toca res vaig a lesmanifestacions i el passo enfamília.

Arcadi OliveresEconomistaAcostumo a passar l’Onze deSetembre amb Justícia i Pau ala fira d’entitats catalanes quese celebra a l’Arc de Triomf.Estic a la paradeta de l’entitat,atenent els que hi passen i fir-mant llibres. El cert és que ésun dia en què m’ho passo moltbé. Et passes hores xerrantamb molta gent. Una de lesDiades que em va emocionarmés és la de fa dos anys, quanem van convidar a Moià, elpoble on va néixer RafaelCasanova, a fer una xerrada.Aquest any, malgrat que ésuna decisió que ha causat unacerta polèmica, hem decidit

fer una cadena que encercliLa Caixa. La voluntat del Pro-cés Constituient és unir elsdrets socials amb els dretsnacionals. Crec que aquestaacció enriqueix la manifesta-ció i no l’empobreix pas, comalguns s’entesten a dir.

Matias AlonsoDiputat de Ciutadans

No he celebrat mai la Diada.Algun any hem fet una trobadaalternativa amb afiliats, peròaixò és tot. Si el temps acompa-nya, l’Onze de Setembre l’apro-fitaré per fer esport, anar ambbicicleta, banyar-me a la platjade Sant Salvador, al Vendrell, idinar amb la família. És un diaper descansar i desconnectar.



10 de novembre del 1714 Per evitar la fugida de catalansaustriacistes a l’exili es publica l’edicteque prohibeix que cap català marxi delPrincipat sense un passaport atorgat perles noves autoritats d’ocupació.

27 de març del 1715 El general Josep Moragues és degradatdel seu càrrec militar, arrossegat pelscarrers de Barcelona, decapitat i executat.El seu cap és tancat dins una gàbia sobre elPortal de Mar per a escarni públic.

2 de juliol del 1715 Josep Antoni de Rubí, governadoraustriacista del Regne de Mallorca,firma la capitulació de les illes de Mallorcai Eivissa, que són ocupades per lesforces borbòniques.

Pilar RaholaPeriodista i escriptoraDes de fa molt de temps, cadaOnze de Setembre el comen-cem amb sardanes a casa. Ésuna tradició familiar que ser-veix per arrencar el dia. Al matíens reunirem tota la família ifarem un recorregut per Barce-lona passant per l’estàtua deRafael Casanova i fins al Fossarde les Moreres. Portarem ban-deres, cantarem Els segadors ivindrà la meva filla (que estàestudiant fora) i els meuspares, de 87 i 80 anys. És totauna excursió que forma partd’un ritual tradicional de lafamília. A la tarda tota la famí-lia anirà a la Via Catalana

excepte el meu marit i jo, per-què he de fer directe amb elJosep Cuní. L’altra part de lafamília formarà part del tramde l’Alt Empordà.

Quimi PortetMúsic

La Diada més emotiva que heviscut va ser la de l’any passat.Va ser molt especial, perquè hihavia molta gent i es va demos-trar que el desig d’independèn-cia no és testimonial. No tinccap rutina especial l’Onze deSetembre. No acostumo a anara les manifestacions, perquèsempre m’hi sento una micadespistat. Em sento incòmodeenmig de tanta gent. Aquestany, al matí, tenim un assaig

perquè actuem al Mercat de laMúsica Viva de Vic. Intenta-rem acabar ràpid per partici-par a la Via Catalana.

Empar MolinerEscriptoraFins l’any passat l’Onze deSetembre el passava al sofà. Nom’agraden les aglomeracions.Però l’Alícia Sánchez-Camachom’ha fet aixecar. M’han inflatels mugrons. Aquest any aniré al’Ebre, hi tinc uns amics que fanuns arrossos fantàstics. A més,allà hi haurà moltes celebritiescatalanes. Hi aniré amb tota lafamília, perquè m’hi han de por-tar (no sé conduir). Al vespreseré una esclava del Bassas en elprograma que farà a l’ARA.

Raül RomevaEurodiputat

Quan sóc al Parlament Euro-peu, ho celebro des d’allà, fentintervencions que donin aconèixer què succeeix a Cata-lunya. Quan sóc a aquí, vaig al’ofrena floral i després parti-cipo en alguna activitat ambels Castellers de Sant Cugat. Ala tarda acostumo a anar aalgun concert. Per mi, lamanifestació de l’any passatva ser molt emotiva. La del1976 l’he viscut a través de lesfotografies del pare. Sempreme les ensenyava. Tinc cincanys i estic sobre les sevesespatlles. És també moltespecial.



“Les infraccions de lleis i privilegisque executaven els ministres delsereníssim duc d’Anjou són prova-des; les públiques ofenses i injustíciesque en tants anys ha tolerat Catalu-nya del ministeri castellà s’han fetnotòries. Què esperem? [...] ¿VolCatalunya tornar a subjectar-se al’ultratge que tants anys ha sofert[...]? Donem per succeït el més llasti-mós succés, de veure’s aquesta ciutat[...] reduïda a la necessitat d’un rendi-ment. ¿Poden, per ventura, ser pit-jors les condicions que d’haver-nosd’entregar a la discreció, com volennostres enemics? [...]

”Recordi la invicta Coronela, queencara viuen en aquesta ciutat fills

d’aquells que amb tant valor abate-ren l’orgull del marquès de Vélez enels repetits assalts que, el 26 de generde 1641, donà al fort dels reis deMontjuïc. I avui consentiria sonhonor ser dissemblants als qui ambtants esforços saberen mantenir lohonor i la justícia [...]

”¿Qui pot creure que en un sol diase vulga consentir a entronisar-se lavanitat i violència castellana, fentservir als catalans com nos diu la his-tòria de Castella, feien sofrir alsindis? [...] Acabe’s la nació amb glòriai resignació, que val més patir quesofrir extorsions que no practicarenlos moros.

”Per totes aquestes raons, empu-

nyen tot seguit les armes, alcem ban-deres, allistem soldats, sense perdreun moment. Valguin-se els Excms. iFidelíssims Braços Generals del’autoritat que l’omnipotent Déu, justi misericordiós, ha dipositat en llursmans. Manin fer manifestos perquèconsti a tot Europa, de nostra justíciai la posteritat del nostre obrar. Restidesenganyada la vana presumpciódels ministres de Madrid, abusant deles regles d’humanitat i de justícia,volen castigar per delicte a sa imagi-nada fantasia, lo afecte que judicamtenim en nostres cors a la [...] personadel rei nostre senyor que, per losactes públics, no els assisteix més raóque un suposat pretext”.

Resistir fins al final

Re

cre

aci

ód

elq

ua

dre

‘L’O

nze

de

Se

tem

bre

’d’A

nto

niE

stru

ch.G

UILL

EMH

.PON

GILU

PPI-

DIDP

ATRI

Discurs de Manuel Ferrer i Ciges a la reunió del braç militar (6 de juliol del 1713)

9 de desembre del 1715 Les noves autoritats borbòniques aCatalunya aproven l’aplicació delReial Cadastre, l’impost que grava elsbéns immobles, per contribuir ales arques de Castella.

16 de gener del 1716 Entra en vigor el Decret de Nova Planta,pel qual són dissoltes totes les institucions,furs i privilegis de Catalunya. El Principatpassa a ser governat per la jurisdicció de lallei de Castella.

11 de maig del 1717 El rei Felip V promulga a Segòvia lacreació de la Universitat de Cervera,que esdevé l’única de Catalunya a causade la clausura de totes les altres existentsprèviament.



IGNASI ARAGAY

Per bastir el relat gràficque dóna coherènciaestètica a aquest suple-ment dedicat a la ciutat

del Born, l’ARA ha comptat amb lacol·laboració entusiasta de l’associ-ació Miquelets de Catalunya, fun-dada el 2005 i que en l’actualitat jaté una vuitantena de membres,cadascun dels quals es finança laseva costosa i rigorosa equipaciód’època, amb un preu superior als1.000 euros per soldat. Els mique-lets van ser milicians i soldats d’undels regiments d’infanteria creatsper la Diputació del General i quedes del 1704 fins al 1714 van defen-sar, durant la Guerra de Successió,les llibertats i constitucions deCatalunya.

Amb la seva participació, i sota ladirecció fotogràfica de Pere Virgili,autor de les imatges, els miqueletsvan recrear per a l’ARA escenogra-fies històriques al jaciment delBorn. Va ser una llarga, calorosa iemocionant sessió matinal, en quètambé va participar l’expert en his-tòria militar Xavier HernándezCardona. Entre el públic hi havia el

‘MAKING-OF’

EL BORN

director de l’equipament, QuimTorra, que ens va donar totes lesfacilitats, i Miquel Roca, membre del’equip del Born.

La idea del suplement, i mésconcretament de la part il·lus-trada, ha estat donar vida al jaci-ment del Born, que avui s’obre alpúblic després d’un llarg procés derecuperació, simulant escenes querecordin el moment tràgic de laderrota catalana. Naturalment, elBorn és molt més que una batalla,és també la memòria petrificadad’una ciutat viva i dinàmica, cos-mopolita i puixant, però enaquesta ocasió, coincidint amb laDiada Nacional, i just un any abansdels 300 anys de l’efemèride, ensva semblar que tocava fer un petithomenatge als que van lluitar imorir a la Barcelona assetjada.

El realisme i la qualitat de lesimatges, que podrien correspondreperfectament al making-of de lagran pel·lícula que encara no s’hafet sobre la Guerra de Successió isobre el dramàtic setge de la capitalcatalana, volem que siguin unaaportació iconogràfica més a larecuperació de la memòria i la his-tòria de la ciutat i el país.e

L’ASSOCIACIÓ MIQUELETS DE CATALUNYAVA PARTICIPAR AL JACIMENT EN LARECREACIÓ DE LA BATALLA

El vídeo del‘making-of’

30 d’abril del 1725 El Tractat de Viena entre Àustria iEspanya posa punt final a la Guerra deSuccessió. L’emperador Carles renunciaal tron espanyol, es permet el retorn delscatalans exiliats i s’alliberen els presos.

1 de febrer del 1727 La calavera del general Josep Moraguesés retirada de la gàbia situada damuntdel Portal de Mar arran de les pressionsdiplomàtiques de l’ambaixadoraustríac a Madrid.

3 de setembre del 1743 Pere Joan Barceló, dit el Carrasclet, mor aBreisach el Vell en combat contra tropesfranceses. Exiliat després de servir lacausa austriacista, era coronelde l’exèrcit imperial.