NNúúmmeerroo 2288 MMaarrçç 22001111 11..000000 eexxeemmppllaarrss

- 8 de març, de les fàbriques a les escoles Pàg. 3

- Sobre el cessament de les emissions de TV3 al País Valencià Pàg. 4

- La CUP escalfa motors Pàg. 5

- Debat de formació sobre feminisme i prostitució Pàg. 6

- URV i Banco Santander: sobre el desmantellament de la universitat pública Pàg. 10

- La Guàrdia Civil decideix què són festes tradicionals Pàg. 11

- Entrevista a Diables i Bruixes del Riberal Pàg. 12

Des de fa uns mesos no s’ha publicat el Punt de Mira degut a la manca de temps de la militància de Maulets, entre d’altres motius possiblement obvis en una assemblea juvenil com la nostra: la dèbil formació teòrica que tenim com a jovent socialista i revolucionari, i la poca experiència.

Degut a aquests fets, la nostra l’assemblea ha reflexionat i ha dut a terme una reformulació de la revista, modificant-ne alguns apartats per tal de fer més palesa la seva funció d’eina formativa (tant a nivell intern de l’assemblea com a nivell extern), amb la qual cosa hem ampliat aquesta secció amb monogràfics on s’exposen diferents posicions respecte un tema en concret amb els quals busquem fer sorgir el debat entre els lectors del Punt de Mira. Creiem que el debat i l’intercanvi d’opinions són dos dels millors recursos de què disposem per formar-nos dins d’una societat on les fonts d’informació manipulen el pensament de la gent.

Si analitzem el nostre entorn sentirem a parlar de les revoltes al món islàmic, on el poble s’ha alçat davant l’augment de preus de productes bàsics, i en resum, contra la dictadura que els ha governat durant dècades. Aquests conflictes podrien ser aprofitats pels grans poders imperialistes (EUA, Itàlia, França...) amb interessos energètics i geoestratègics. Cal recordar que aquestes potències encara dominen els països islàmics i donen suport als seus governs. La ONU no va manifestar cap ofensiva davant la massacra a Líbia per part de Gadafi. En tot cas ja s’entreveuen les eleccions el proper estiu.

Mentrestant a casa nostra, se celebra el 30è aniversari de la farsa del 23F, un muntatge per tal de fer de la monarquia, un òrgan democràtic. Després de les sentències del Tribunal Constitucional (sobre els Estatuts votats pel poble, la immersió lingüística...), les retallades socials, la privatització de serveis públics com les universitats i el transport, i l’aturada de les emissions de TV3 al País Valencià ens hem de fer sentir més, i des de Maulets pretenem reforçar la formació del jovent català a través del Punt de Mira. Per part de l’Esquerra Independentista també exaltem la necessitat de crear un front comú cap a la llibertat del nostre poble amb la campanya “Som Països Catalans”, recordant les peripècies i lluites que ha dut a terme el poble català fins a dia d’avui.

La caiguda dels dictadors àrabs gràcies a les lluites dels obrers ens hauria de fer reflexionar i actuar amb el seu símil. Tenim motius per fer-ho, però ens cal teixir el conglomerat on pertanyin forces amb un mateix objectiu i una estratègia clara.

2

El naixement o bé la commemoració del Dia Internacional de la Dona no respon a un esdeveniment aïllat com és la manifestació de les obreres del sector tèxtil novaiorquès, alhora que tampoc l'incendi en una fàbrica del mateix sector on moriren més d'un centenar de dones, sinó que ha d'enquadrar-se en un context històric i ideològic molt més ampli.

Dins el món textil, les dones constituïen la major part de mà d'obra. Les condicions en què treballaven eren deplorables. La jornada laboral era de vuit del matí a sis de la tarda, amb un descans de mitja hora per menjar. Les hores de treball setmanals, que normalment eren cinquanta-sis, podien arribar fins a les setanta hores durant l'estació amb més activitat.

Una vegada fetes les quatre pinzellades, cal realitzar un anàlisi introspectiu en el si del nostre dia a dia socio-laboral per tal d’entendre la vigència de la importància que adquireix el Dia Internacional de la Dona Treballadora. Actualment, tot i els avenços que hi ha hagut en el camp de gènere, ens mantenim en el pedestal de les desigualtats tot mesclant les velles tradicions amb les noves adquisicions. Parlem de l’antic per referir-nos o valorar el treball domèstic i reproductiu de les dones dins les llars, una tasca encara ara destinada moltes vegades, unilateralment a un gènere. Tasques esmentades reiteradament des dels sectors crítics fins a les poesies de Mercè Marçal, tasques no remunerades que contemporàniament, encara són motiu de mofa dins l’àmbit social. Per altre banda, parlem de les noves adquisicions quan incorporem al dia a dia d’aquestes dones les feines externes a la llar, feines de dignificació i reconeixement social a les quals tothom (totadon) ha de poder arribar. La compaginació d’ambdues tasques i, el poc repartiment d’aquestes dins els àmbits familiars condicionen completament una quotidianitat femenina molt difícil de compaginar.

A part de la distribució de les tasques podem centrar l’àmbit de la divergència de gèneres alhora d’analitzar els rols i les formes d’actuació d’homes i dones. Sovint l’ assumpció de dinàmiques socials per part d’ambdós sexes ens condiciona a respondre d’una manera o d’una altre davant de situacions adverses, fet que ens priva d’un alliberament emocional i personal molt important alhora d’ exterioritzar i comportar-nos com veritablement ens sentim siguem del gènere que siguem.

Des de la plataforma Dones en Acció, cada any s’elabora una commemoració dedicada a la diada del 8 de març per tal de fer prevaldre aquesta lluita tantes vegades oblidada per una igualtat social i com a tal, l’alliberament dels rols i les imposicions socio-culturals vigents i rellevants tantes vegades encara avui en dia.

Agenda d'activitats

8/03 Diada de la Dona Treballadora Pintura al carrer, 16:30 a la plaça Prim

12/03 Sopar i festa Dona 2011, a partir de les 20:30 al local dels Xiquets de Reus i a la Taverna Des-pertaferro

19/03 Debat Obert sobre feminisme i prostitució a les 18h al Casal Despertaferro

Sobre el Punt de Mira

Revista mensual editada per:L'Associació juvenil i Cultural el Sutge de Reus

Impresa per:Arts Gràfiques l'EstelDL: T-235-2010ISSN:2013-7281 (v. impresa)2013-729X (v. digital)Contacte:revistapuntdemira@gmail.omWeb:www.revistapuntdemira.blogspot.com

Segueix-nos també al facebook

3

8 de març, de les fàbriques a les escolesTot el dia m'estava sola amb els llibres i ara sé que la tradició culta és

resistir Montserrat Roig

El passat dijous 17 de febrer, cap a tres quarts de deu del vespre, TV3 i tots els seus canals, van deixar de veure's a tot el País Valencià després de vint-i-sis anys d'emissió. Acció Cultural del País Valencià (ACPV), es va veure forçada a tancar els repetidors ja que no podia continuar fent front a la pressió i l'ofec del Govern valencià.Aquesta pressió es va materialitzar modificant la llei 1/2006 a mida, fet que els permetia multar a ACPV amb 60.000 euros cada quinze dies mentre duressin les emissions.

Aquest fet, que es preveia en molta antelació, no és res més que una jugada més de l'estat espanyol per tal d'assimilar la realitat cultural, històrica i lingüística dels Països Catalans i convertir-la en quelcom folklòric, regional dins d'una Espanya (o França) unificada.

Cal assenyalar que nosaltres no considerem en cap cas que TV3 sigui la televisió perfecte, i volem deixar clar els arguments per a mantenir-la al País Valencià.

Per fer un anàlisi correcte del cas, primerament, hem d'obviar el nom de la companyia. El fet consisteix en privar a la població del territori de l'única cadena de televisió que emet en la llengua pròpia d'aquest. Cal recordar que TV3 al País Valencià no nasqué fruit de la voluntat de cap administració, sinó de la voluntat i l'esforç popular: la xarxa de repetidors fou pagada mitjançant aportacions populars, i que fou la gent qui defensà aquests mateixos repetidors dels diversos intents de tancament perpetrat pels cossos policials de l'Estat al dictat de jutges i ministres.Defensar TV3 al País Valencià no és defensar un projecte comunicatiu en concret ni la seva línia editorial, és defensar la llibertat d'expressió, la llengua pròpia i la voluntat de tenir un espai comunicatiu d'àmbit nacional. Defensar TV3 és, també, defensar un Canal 9 al servei de la llengua i la cultura, i amb abast també nacional.

El problema d'arrel no és el fet concret de TV3 sinó la totalitat de les agressions al nostre poble que estem vivint, de manera molt més gràfica, des de fa un temps. Tan sols cal mirar d'altres exemples clars i relacionar-los entre si.

Primerament, el cas del Tribunal Constitucional vers la sentència de l'Estatut d'Autonomia de la C.A. de Catalunya, tant en maneres (recordem que les deliberacions van durar gairebé quatre anys. Quatre anys fotent-se de la voluntat democràtica poble català) com en conclusions, retallant-lo i deixant clar que “la constitución no conoce otra que la nacións española”. Aquesta sentència ja obria les portes a noves agressions contra la Terra, les que ja hem vist i les que encara falten per arribar. La gran resposta popular front la sentència no només no ha fet aturar l'estratègia espanyolista sinó que l'ha accentuat.

Segons la majoria dels especialistes en dret constitucional la sentència del TC suposa una reinterpretació de la situació jurídica del català, del concepte de llengua pròpia i del concepte d’oficialitat; imposa una impossible igualtat de les dues llengües constitucionalment oficials, que parteixen de drets i deures totalment desiguals i nega el caràcter “preferent del català en les administracions i els mitjans de comunicació”. Això ha comportat que el Tribunal Suprem espanyol dictes una sentència, el desembre del 2010, contra el procés d'immersió lingüística i pretengues aturar el desenvolupament de l'escola catalana.Sentència que actualitza el plantejament assimilador i contradiu a les anteriors del TC (1994), del TS (1995, 1996), del TSJC (1999, 2004, 2005, 2008) ja que havien estat o de desestimació dels recursos o de no-admissió d’alguns dels motius al·legats. Admetien les sentències que “el castellano no ha sido excluido normativamente como lengua vehicular y docente”.

4

Sobre el cessament de les emissions de TV3 al País ValenciàAquesta és la darrera expressió de l'estratègia assimiladora que els estats espanyol i francès duen a

terme als Països Catalans, el resultat de la qual és de gairebé 5 milions de persones sense poder veure un canal de televisió totalment amb la llengua pròpia del territori.

"A nosaltres, els treballadors, com sigui que amb una Catalunya independent no hi perdríem res, ans el contrari, hi guanyaríem molt, la

independència de la nostra terra no ens fa por"- Salvador Seguí, el Noi del Sucre

No fa falta ni parlar del ressò que hi va haver arran del fet ni de la voluntat de desobediència de gairebé la totalitat de representats de la comunitat educativa.

El fet lingüístic però no és l'únic que volen eliminar, també s'hi ha de sumar el fet cultural propi dels Països Catalans. L'estratègia traçada des, d'entre altres, els governs espanyol i francès, ha provocat que, curiosament, arribi des d'Europa una directiva per tal de restringir les expressions populars de la cultura del foc. Com ja sabeu, cada estat té autonomia de com aplicar les directives per tal d'adaptar-les al seu “context”. Resultat d'això? A una part de la nació, a Catalunya nord, ja no es poden ni realitzar correfocs (detalladament explicat per el cap de colla dels diables de Perpinyà a l'entrevista), i a l'altre, la Guàrdia Civil té la potestat de decidir el que és o no és cultura popular, a més de moltes restriccions tècniques.

L'espai de la revista ens impedeix detallar o allargar amb d'altres exemples d'agressions democràticament injustificades que sofrim dia rere dia els catalans.

Som Països CatalansÉs completament evident la realitat d'unitat del poble català, tant per raons culturals, lingüístiques, històriques o pràctiques. El nostre context d'ocupació per part de tres estats imperialistes (l'espanyol, el francès i l'andorrà) i les seves constants agressions no fan res més que confirmar-ne l'existència i el seu temor a que esdevinguem un estat de dret democràticament.

Per aquest motiu Maulets i el conjunt de col·lectius i organitzacions de l'Esquerra Independentista del Camp iniciarem la campanya titulada "Som Països Catalans", amb l'objectiu de crear consciència pròpia sobre la realitat nacional i social en que estem immersos, a defensar el que és nostre i a rebutjar les mentides i atacs constants dels nostres enemics.

5

La CUP escalfa motorsEl proper 22 de maig es celebraran eleccions municipals a arreu, i a Reus es presenta la CUP amb una llista formada amb persones provinents de realitats diverses, amb un programa elaborat de forma participativa i comptant amb la veu de tots aquells ciutadans que han participat de les diferents trobades i amb un treball previ de quatre anys de treball des del carrer.

Es decidí crear el programa electoral de forma participativa per tal d’estendre la Unitat Popular entre la ciutadania i, així, a través dels col·loquis “Els barris tenen la paraula” s’han desenvolupat debats per parlar de “Participació i transparència”, “Col·lectivitat”, “Territori i medi ambient”, “Barris”, “Identitat” i “Ensenyament” i així generar un debat sobre les mancances i necessitats que té actualment Reus en aquestes matèries.

Fruit d’aquest treball més persones s’han sumat al projecte de la CUP, creant així un projecte sòlid que ha comptat amb la participació de la societat civil des del primer moment.

Inaugurem aquest espai per tal de dotar al jovent d'esperit crític individual als debats que tots i totes ens formulem. Aquest espai es complementa amb un debat obert sobre el tema que tindrà lloc al

Casal Despertaferro! el tercer dissabte de cada mes a les 18:00h. Us convidem a tots i totes a venir i participar-hi dient i argumentant la vostra opinió.

El moviment feminista ha aconseguit no només fer visible la realitat de les dones sinó també conside-rar-les com subjectes de drets. Durant aquest reco-rregut ha posat de manifest la varietat de formes que adopta l’opressió de les dones i la pluralitat d’identitats des de les que s’enfronten a aquestes si-tuacions. Això ha dut moltes feministes a qüestio-nar alguns anàlisis i discursos que, per lineals, mantenen tancades a les dones en categories abs-tractes i que formulen plantejaments que deixen fo-ra els processos personals i les propostes de moltes d’elles. Això succeïx amb diferents col·lec-tius de dones, entre d’altres, amb el de les treballa-dores del sexe. Elles han començat a oferir una visió de la seva realitat molt més complexa del que una mirada plena de prejucidicis és capaç de cap-tar, posant de manifest les diferents circumstàncies en què realitzen i es posicionen enfront del seu tre-ball, hi ha dones que volen deixar la prostitució i d’altres que volen treballar venent aquests serveis sexuals.

Atendre a tot això que les treballadores del sexe plantegen ens obliga a fer anàlisis que s’endinsin en les diverses realitats de la prostitució, hem de di-ferenciar entre la prostitució forçada i la no força-da; entre les diferents situacions de qui realitza aquest treball, si són migrants sense papers, mes-tresses de casa o estudiants; i les diferents condi-cions materials en què el realitzen: al carrer, a un pis, als clubs.El debat en el feminisme

Entre les posicions oposades de les que defensem els drets de les treballadores del sexe i de les que neguen aquesta condició i defensen l’abolició de la prostitució existeix un acord bàsic: donar suport a les dones que volen deixar la prostitució i a les se-ves demandes que exigeixen a les administracions públiques mesures de caràcter laboral i social que ho facin possible.

Aquest consens s’estén a la denúncia i condemna de les màfies de la prostitució, que extorsionen i for-cen les dones mitjançant argúcies, coacció i violèn-

cia a treballar al seu servei, mantenint-les en molts casos tancades, privades de llibertat en condicions pràcticament d’esclavitud. La urgent exigència de mesures eficaces i contundents per a perseguir aquestes màfies ha d’anar acompanyada de políti-ques que atenguin la seva demanda inicial, que no és altra que la de treballar, oferint-los una regularit-zació legal i laboral i evitant així l’aplicació de me-sures policials que no tenen cap altre objectiu que expulsar-les cap el seu país d’origen. És evident que el fenomen de les màfies està relacionat amb les polítiques d’immigració i no és casualitat la coin-cidència actual entre els governs d’Europa de l’apli-cació de mesures cada com més penalitzadoras i abolicionistas respecte la prostitució i també les polítiques restrictivesde la immigració per mitjà de lleis que retallen els drets de les persones immi-grants.

El desacord entre les diferents posicions no es pro-dueix per la caracterització de les màfies sinó per la caracterització de la prostitució, per la identifica-ció que les posicions abolicionistas realitzen entre aquesta i les màfies i, per tant, per l’extrapolació de les circumstàncies que concorren sota les mà-fies a tot l’exercici de la prostitució. S’obvien així al-tres formes d’abús i explotació de les prostitutes, òbviament condenables però no equiparables a les màfies esclavistas. Per exemple, es produeixen ex-torsions a les treballadores del sexe immigrants a partir de les xarxes “comercials” i fins i tot familiars que les introdueixen il·legalment al país, cobrant-los enormes quantitats de diners que les deixen en-deutades durant anys. Es tracta sens dubte d’una extorsió horrible i condemnable, però no és del ma-teix tipus que la de les màfies. Aquí no hi ha en-gany ni coacció sinó usura, explotació i l’utilització d’una legislació que margina, de fet, tant la prostitu-ció com la immigració realment existent.

El centre de la polèmica sorgeix de forma més cla-ra quan hem d’atendre les demandes de les perso-nes que s’autodefineixen com treballadores del sexe, afirmen que la prostitució no sempre és pro-ducte de la coacció, si més no, no ho és en el seu

6

cas, i que elles volen continuar treballant de prostitu-tes. L’existència d’aquestes persones està qüestio-nant l’argumentació ideològica central de l’abolicionisme que identifica prostitució amb esclavi-tud. Quan el sexe es monetaritza, i en més mesura, si no existeix cap tipus de regularització i per tant en absència total de drets reconeguts per a les pros-titutes, es produeix impunement la sobreexplotació de les dones pels amos de clubs, els proxenetas, els clients. Però això, contra el que evidentment es manifesten les pròpies treballadores del sexe, no és esclavitud, sinó explotació què ja és a dir molt!

Reduir les diferents realitats de la prostitució a una definició ideològica prèviament establerta en ter-mes d’agressió i esclavitud sexual no s’ajusta a la complexa realitat, i per tant no resol els problemes, més aviat al contrari perquè sense el reconeixe-ment de drets s’accentua la vulnerabilitat de les prostitutes i s’afavoreix la impunitat de qui es benefi-cien d’aquesta situació d’il·legalitat.

És més, independentment del que per a cada perso-na representi la prostitució, abolir-la resulta impracti-cable perquè les seves causes estan profundament arrelades en les estructures socials i construccions ideològiques d’aquesta societat patriarcal i capitalis-ta. Les causes últimes de la prostitució cal buscar-les en la confluència que es produeix entre, d’una banda el mercat i la progressiva mercantilització de cada vegada més aspectes de la vida i les rela-cions socials, i per altra banda un model sexual an-drocèntric i heterosexista. Un model travessat per les relacions de dominació dels homes i la subordi-nació de les dones que, entre altres característi-ques, situa en el centre la satisfacció del desig sexual dels homes al considerar que la sexualitat masculina està guiada per l’objectiu d’aconseguir el seu plaer sexual, com sigui, mentre que la sexuali-tat femenina, a més de no haver de ser explícita, hauria de saber controlar aquest desig.

Tampoc cal perdre de vista que el model de família manifesta serioses limitacions com a institució legiti-madora de les relacions eròtic-afectives produint re-lacions sexuals profundament insatisfactòries.

Però a més cal entrar a analitzar quines són les causes que mouen, aquí i ara, a una dona a treba-llar venent serveis sexuals. Les causes poden resul-tar molt variades i fruit d’un cúmul de circumstàncies personals i laborals, així com de múltiples condicionaments socials, culturals i econò-mics.

En molts casos la raó resulta òbvia: la urgent necessitat de guanyar-se la vida. Que apare-gui com una opció de treball amb avantatges econòmics respecte a altres opcions, per exemple per a les do-nes immigrants, mostra també fins a quin punt són escasses i forta-ment precàries les al-ternatives laborals que se’ls oferixen (servei domèstic, hostaleria), i que, igual que en aquests altres treballs, hagin anat reem-plaçant a les dones autòctones que s’han desplaçat a altres sec-tors laborals.

La prostitució: un treball

La prostitució és un treball: la prostituta realitza una transacció econòmica en la qual ven, no el seu cos, sinó serveis sexuals a canvi de diners.

7

Continua a la pàgina següent

En una societat on el treball és la principal via d’inte-gració social negar-los la seva condició de treballa-dores no només les despulla de la seva condició de ciutadanes sinó que reforça fins al límit l’estig-ma que duu la prostitució. Però no és un treball com qualsevol altre, no només per la seva duresa, pels abusos econòmics i sexuals, pel maltracta-ment i menyspreu que han d’aguantar de clients i que els resulta difícil denunciar al no reconèixer-les com subjectes de drets. Si fora així no s’explicaria que es donés un tractament substancialment distint al que succeïx en algunes relacions no comercialit-zades, on està present la violència, l’assetjament, fins i tot l’assassinat.

La prostitució no és un treball com altre qualsevol per l’estigma que comporta, pels abusos i menys-preu que reben les prostitutes de la pròpia societat, per la criminalització i discriminació que suposa. La doble vara que s’utilitza per a amidar a les treballa-dores del sexe i a la resta de dones té a veure amb la desestabilització que les prostitutes introdueixen en el model tradicional de dona, simbolitzen en l’imaginari col·lectiu la trasgressió dels límits impo-sats a les “bones dones”, representen a la dona pro-vocativa, promíscua, que manifesta obertament la seva sexualitat.

L’estigma que per aquest fet reben es tradueix en un rebuig social que les aïlla i per tant les fa més vulnerables a l’exclusió, la discriminació i a l’explo-tació, i impedeix la millora de les seves condicions de treball. Però també suposa una desvalorització que s’estén a tota la seva vida quedant així immer-sa en la categoria de prostituta: no treballa “de” sinó que “és” prostituta. No s’accepta la seva existència més enllà de com la societat les defi-neix, per tant no hi ha cap diferència entre el seu treball i la seva vida privada en la qual també se’ls nega qualsevol posició de subjecte, fins a l’extrem de tancar la possibilitat de relacions sexuals triades i agradables per a elles. No és d’estranyar, per tant, que moltes d’aquestes dones assenyalin com un dels seus principals problemes aquesta estigma-tització social.

La capacitat de totes les dones per a formular les seves necessitats i drets, que el feminisme preco-nitza i impulsa, es nega per principi a les prostitu-tes des de les posicions abolicionistes. Articulen un discurs en el qual fan desaparèixer a les dones de l’àmbit dels drets per a reduir-les a la seva condició de víctimes, subjectes passius incapaços d’expres-sar les seves necessitats. És tal la victimització que fan recaure sobre elles elles que fins i tot en la se-va manera d’anomenar-les fan servir participis pas-sius, com “dones prostituïdes” i “dones traficades”. Per aquest procediment es nega la possibilitat que totes les dones tenen, encara en situacions tan difí-cils com les que afronten moltes treballadores del sexe, de prendre les regnes de la seva vida. Però com han expressat clarament algunes prostitutes-activistes, la seva professionalitat resideix en la ca-pacitat de controlar els seus serveis sexuals, i per tant el seu cos, en aquesta relació comercial, nego-ciant amb el client i determinant ella els serveis que vol prestar.

Volem una societat on les relacions no estiguin mer-cantilitzades, on no existeixin institucions opressi-ves ni estereotips adscrits a cada sexe, ni relacions de poder entre homes i dones, entre el Nord i el Sud; on la sexualitat l’exercim des de relacions lliu-res. I com ocorre amb altres problemes no veiem factible avançar, des de les múltiples dimensions de la lluita feminista, sense abordar els problemes socials tal i com avui es plantegen pels diferents col·lectius de dones.

8

9

Per això, contra l’estigma i la discriminació defensem el reconeixement de les treballadores del sexe com a subjectes de dret de ciutadania, i per tant drets socials i laborals. Potser així es crearan les condicions per eli-minar la prostitució forçada i per permetre el seu exer-cici en condicions de legalitat i respecte per a les dones. Això significa en primer lloc el seu dret a ser es-coltades, a establir aliances entre les dones dins la lí-nia del feminisme d’anar articulant la diversitat, i de donar suport als col·lectius amb els quals treballen.

No sabem què passarà en el futur respecte el sexe, l’amor, o nosaltres mateixes, però sí sabem que la de-fensa de la llibertat i l’autonomia de totes les dones re-quereix defensar els seus drets i combatre qualsevol estigmatització patriarcal.

Justa Montero i Begoña Zabala

Justa Montero és cofundadora i membre de l’Assem-blea Feminista de Madrid. Begoña Zabala és cofunda-dora i membre d’Emakunde Internacionalistak de Nafarroa.

L’original fou publicat al número 32 de la Revista Pueblos, el juny de 2008. El bloc La Paella pel Mànec n'ha fet la tra-ducció al català (http://paellapelmanec.wordpress.com) i l'ha publicat a www.fabrica.cat

Qüestions a debatre

- La prostitució és el factor màxim d'opressió sobre la dona o hi ha factors més problemàtics?

- La legalització de la prostitució solucionaria el problema?

- En aquesta societat patriarcal, gran part dels ciutadans tenen relacions sexo-afectives gràcies a un cost econòmic d'un altre tipus (un sopar íntim, una tarda de cinema,...). Podem comparar aquest fet a un servei i a un consumidor com en el cas de la prostitució?

- Per quines raons existeix la prostitució des de anys ençà?

Vine i participa a aquest debat obert el proper 19 de març a les 18:00h al Casal Despertaferro! (C/ Martí Napolità 7 de Reus)

Maulets obrim aquest espai d’opinió a totes les organitzacions i col·lectius, com també a totes les persones que hi vulguin participar a títol individual ja que pensem que el debat és més ampli i més

enriquidor com més opinions i més participació tingui.

Així que, oberts a les vostres propostes, envieu articles d’opinió al web www.revistapuntdemira.blogspot.com o enviant-ho a revistapuntdemira@gmail.com

El passat 23 de novembre el president del Banc Santander, Emilio Botín, i el rector de la Universitat Rovira I Virgili, Francesc Xavier Grau signaven un conveni de col·laboració a partir del qual l'entitat bancària aportarà un ajut de 200.000 euros anuals en el període 2009-2011. Alhora, Botín felicitava la URV pel recent assoliment de la distinció: Campus d'Excel·lència Regional. L'Espai Europeu d'Eduació Superior, més conegut com a Pla Bolonya, comença a vertebrar-se.

Però, què és això del Campus d'Excel·lència? Teòricament, aquesta distinció pretén promocionar l'excel·lència en investigació i formació, internacionalitzar el sistema universitari i implicar-lo en el canvi econòmic basat en el coneixement i en la millora de la innovació. L'objectiu final d'aquesta estratègia es situar les millors universitats de l'Estat espanyol entre les 100 primeres d'Europa. A la pràctica, segons un informe de l'economista nord-americana Sylvia Ann Hewlwtt, la instauració de models de finançament competitius dins del món de l'ensenyament va intímament relacionat amb la degradació del coneixement de l'estudiantat.

Si ja tenim universitats de “primera” i de “segona”, aquestes mesures no faran més que augmentar les diferències existents depenen del grau de finançament que pugui obtenir la universitat, elititzant així les que disposin de més recursos. Rebre una educació pública i de qualitat depèn i encara dependrà més del lloc on hagis nascut i del teu nivell adquisitiu. Però l'educació pública no era gratuïta, universal i de qualitat? Era... Tant l'acord amb el Banc Santader com l'assoliment de la distinció Campus d'Excel·lència són mostres de com el capital privat cada cop entra amb més força al sistema educatiu públic.

Sembla, o ens volen fer creure, que tot ens públic és deficitari i que sinó s'estimula la competència, les coses no funcionen. Que els hi preguntin als milers de nens i nenes d'arreu dels Països Catalans que han d'estudiar en una escola pública feta de barracons. De mica en mica i recolzat en la fal·làcia anteriorment esmentada, hem anat veient com l'estat del “benestar” era desmantellat per les successives privatitzacions. El procés es ben senzill, la falta de finançament i de recursos poc a poc va desvirtuant l'ens públic. Alhora mitjans de comunicació i classe política (vegis tan esquerres com dretes) s'encarreguen de difondre als quatre vents, que tan sols l'entrada de capital podrà redreçar la situació, i que a més gràcies a la concessió, s'engrandiran les arques.

Fins que l'estat, seguint les directrius del Banc Mundial i del Fons Monetari Internacional, executa la privatització. Correus, Renfe, Telefònica, recentment els aereoports... i com no, i tal com marquen els acords presos per l'OMC (Organització Mundial del Comerç), progressivament l'educació s'adequarà als interessos del mercat i de les grans corporacions.Així doncs, l'excusa és la següent: cal aplicar criteris empresarials per tal d'aconseguir que l'educació pública no sigui deficitària.

Però... coneixement i mercat lliure, són un binomi compatible? Es pot assegurar que hi ha carreres més productives que d'altres? Seguint el criteri econòmic, enginyeries i demés rebran finançament, però i les humanitats... quin rèdit es pot treure de quatre “somiatruïtes”? Conèixer la nostra història o el comportament social i humà comporta algun benefici econòmic? Segons el sociòleg Vincente Verdú, l'economia és la ciència

URV i Banco Santander: sobre el desmantellament de la universitat pública

Escrit pel nucli del Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans de la URV

10

social matemàticament més avançada, alhora que és la ciència humana més endarrerida. Verdú afirma que l'economia deixa de banda les condicions socials, històriques, polítiques, psicològiques i caòtiques, que són inseparables de les activitats mercantils. I avui en dia, aquesta “puresa” ha subordinat fins i tot al coneixement, incidint directament ens els plans d'estudi fets a mida de les grans corporacions.

Just quan em vaig assabentar de l'acord entre el Banc Santader i la URV, em trobava a la cafeteria de la facultat d'enginyeries. Fent el cafè em vaig trobar un company que estava cursant els crèdits lliures URV solidària. Vam parlar, vam comentar la notícia que sortia en portada del diari i el contingut del crèdits lliures. En aquests crèdits es feia un repàs d'accions d'empreses multinacionals que o tenien negocis amb governs dictatorials o que s'aprofitaven de la falta de drets humans per dur a terme les activitats mercantils d'una forma més rentable. Entre aquestes empreses, i sense endur-me cap sorpresa, el meu company em va comenta que es

trobava el Banco Santader. Segons un informe de l'ONG Global Witness, els grans bancs (entre ells el d'en Botín) estan ajudant a sostenir als règims corruptes al facilitar les transaccions de dictadors i èlits que trafiquen amb els guanys del saqueig de recursos naturals a l'Àfrica i Àsia Central. Concretament el Banco Santander té connexions amb la família del dictador de Guinea Equatorial, Teodoro Obiang.

Surrealista i hipòcrita, oi? Res més enllà de la gran fal·làcia en què vivim. Si els bancs privatitzen els guanys i socialitzen les pèrdues mentre el poble resta passiu... perquè no poden sotmetre el coneixement a les lleis del mercat amb total impunitat? Som la joventut que tindrem el futur més negre que els nostres pares, som la joventut que no arriba ni a cobrar 1000 euros al mes, som la joventut que no troben feina perquè no n'hi ha, la que no tindrà una casa en la vida... Som la joventut educada per servir... no pas per pensar o tenir una actitud crítica, som la joventut que “traga i calla”. Fins quan durarà la teva paciència?

11

Aquest cap de setmana (5-6 de febrer) ha estat notícia la prohibició per part de la Subdelegació del Govern espanyol de l’actuació de quatre colles de trabucaires a les Masies de Voltregà, amb l’argument que no es tractava d’una festa tradicional. «La decisió –transcric d’El Punt– es basa en un informe de la Guàrdia Civil, en què es considera que els trabucs només es poden fer servir en festes tradicionals catalanes i, segons aquesta resolució, aquesta no ho és.»

En el procés d’adaptació per part de l’Estat de la Directiva europea sobre comercialització de la pirotècnia, que va comportar l’aprovació del Reglamento de pirotecnia y cartuchería, ja va quedar prou clar que un dels grans problemes era la definició de quines són les festes de caire tradicional que s’havien de considerar a efectes de la normativa. Per aquesta raó, en el cas dels grups de foc –diables i bestiari festiu– és especialment important el decret de la Generalitat pel qual es consideren com a tradicionals totes les manifestacions festives

d’aquests grups, fet que permet a tots els municipis on s’organitzen correfocs o altres festes amb ús tradicional de pirotècnia d’acollir-se a la resolució publicada al DOGC en el moment de demanar l’autorització de l’activitat. En el cas dels trabucaires, però, sembla que la cosa és més complicada i que, de moment, és la Guàrdia Civil –cos de reconeguda solvència quant a la interpretació del patrimoni etnològic– qui interpreta quan una celebració és tradicional o no.

Aquest cop es tractava de disparar salves de trabuc en honor dels 120 patriotes catalans assassinats a la Gleva per l’exèrcit d’ocupació borbònic l’any 1714. Evidentment, la prohibició no té cap interpretació política, com s’acostuma a dir en aquest país mesell. Veurem què passa quan alguna població programi, fora de la seva festa major, alguna activitat amb la participació de diables o de bestiari de foc reivindicant la independència del nostre país.

La Guàrdia Civil decideix què són festes tradicionalsExtret de www.lateiera.wordpress.com

“Nosaltres, peti com peti amb foc farem festa, no tindrem descans”D'on i per què surt la idea de crear els Diables i Bruixes del Riberal i el Drac Hamlet? El 1995 vàrem crear l'entitat Aire Nou de Bao amb l'objectiu de pro-moure i defensar la llengua i la cultura catalanes. El 1996, per Sant Joan vam decidir crear una colla castellera. El novembre fèiem el primer assaig i entrà-rem en contacte amb GRAFIC una entitat de la Jonquera que té com a objectiu la promoció de la cultura popular. Amb ells vam aprendre en un primer temps cas-tells i gralles. Vam presentar la colla "Castellers del Riberal" el 1997.La multiplicació dels intercanvis i la participació a Festes Majors va donar ganes a desenvolupar més activitats. El 1998 vam crear la colla de percussions i lògi-cament el febrer 1999 cremàvem les primeres carretilles com a co-lla de Diables. L'any següent vam afegir les Bruixes. Vam espe-rar el 2006 per a presentar Ham-let el Drac del Riberal.

Com ha afectat la Directiva del foc de la UE als correfocs a la Catalunya del Nord?Si Catalunya nord representa 400.000 habitants dels 13.000.000 dels Països Cata-lans, és a dir una part molt peti-ta, Catalunya nord som encara més petits a nivell dels 60.000.000 de ciutadans de l'es-tat francès. Això explica el poc pes que representem a nivell es-tatal, i per tant el poc interès que ens porten des de París.Quan veiem com ha estat de complicat per a fer decidir Ma-drid a moure's, podem imaginar la dificultat de fer moure París.

Com ha reaccionat la societat i les institucions enfront la Di-rectiva del foc?Només hi ha una colla de Dia-bles a Catalunya nord. La prem-sa catalana se limita a Ràdio Arrels, tota la resta és premsa de llengua però sobretot de pen-sament francès.

Aquest fet no ha pas ajudat a la sensibilització de la població.Hem contactat les Institucions. Hem tingut una moció de suport del Consell general que és la mà-xima institució democràtica nord catalana.Hem tingut una moció de suport del Consell regional, institució que representa Catalunya nord i 4 "departements" occitans.25 dels 200 ajuntaments han aprovat mocions de suport.Dos dels 4 diputats han dema-nat al govern una adaptació de la Directiva, però la resposta ha estat negativa.Llavors hem anat a Brussel·les per a portar el cas al Parlament. L'Oriol Junqueras i el Ramon Tre-mosa ens hi han fet entrar, també ens hi ha acollit el Raul Romeva. També hi era el secreta-ri de l'eurodiputada nord catala-na Marie Therese Sanchez Schmidt.

Diables i Bruixes del Riberal i el Drac Hamlet ha servit per apropar la cultura catalana a la població? L'objectiu d'Aire Nou de Bao és de fer viure la llengua catalana en tota normalitat al nord. Ja veiem com n'és de complicat quan la llengua és oficial, llavors en terres on les lleis hi són hos-tils hi ha més dificultats. Però si al llarg del mig segle passat s'ha notat un descens real de l'ús de la llengua catalana, podem asse-gurar que la llengua és encara vi-va i parlada.

El que volem és fer sortir la llen-gua al carrer. Els correfocs, com els castellers i bona part de la cul-tura popular se passa al carrer. I al carrer hi toquem tota la gent: els catalans i els qui acaben d'arribar. Els correfocs agraden a tots, espanten una mica a l'ini-ci però agrada i agrada sobretot al jovent, llavors sí els Diables, les Bruixes i Hamlet ajuden a di-vulgar la llengua i la cultura cata-lanes a una població a vegada poc coneixedora.

Com us sentiu quan us convi-den a actuar a la resta dels Països Catalans?Sempre és un plaer. Fins el 2009 participàvem a 4 o 5 inter-canvis l'any però enguany és molt especial.A nivell de les colles de Diables federades i de les Bèsties agru-pades hem rebut suport sota for-mes diverses. Podia anar del simple missatge a invitacions, passant per agraïments o felicita-cions...Un del suport més important ha estat la participació de les Fede-racions i d'unes quantes colles a la manifestació del 18 d'abril.Ara ens toca respondre a les in-vitacions, però no és sempre evi-dent. El que ens sap greu és de refusar.Ara cal comprendre que som dia-bles, castellers, trabucaires, gra-llers... i tenim una agenda molt plena. Els airenovencs, i els dia-bles són molt actius, poden parti-cipar a més de 50 actes cada any.

Es podria arribar alguna mena d'acord amb l'Estat francès per fer un pla especial per sal-var els correfocs?Nosaltres, peti com peti, amb foc farem festa, no tindrem des-cans. Farem correfocs i paral·le-lament demanarem als responsables polítics nord cata-lans que es moguin, als respon-sables polítics sud catalans que ens ajudin, a París que ens res-pecti i a Brussel·les que solucio-ni el problema.Hem tornat a engegar una cam-panya a prop dels municipis nord catalans amb la intenció de trobar suport a prop de la meitat dels ajuntaments.Sabem que des de la Federació de Diables, de l'Agrupació de Bestiari, de les colles de diables i Bestiari tindrem suport, entre tots ho farem tot.I amb una mica de sort el dia de la independència de Catalunya no és tan llunyà, llavors el pes de Catalunya augmentarà, i París escoltarà.

12