L’humor en la conversa [Cap. segon d’Acròbates de l’emoció]
Fractures imperceptibles
Chesterton va escriure unes línies precioses sobre com és de delicat
perdre el fil en la conversació, o més aviat, conservar-lo. Poques vegades
s’assenyala aquesta qüestió en els estudis sobre conversació. Chesterton
comentava com tot podia fer aigües de sobte si la conversa prenia una orientació
nova, o si, versemblantment, s’encaminava cap a un altre tema conegut que tant
ens hauria fet abordar-lo com no. [1] La qüestió que li interessava era com és
possible que una conversa improvisada dugués a un altre lloc tant diferent del
que s’havia partit. Millor encara, què ocorria quan perdíem el fil. Això és el que li
semblava fascinant i el que segons ell, conferia aquest caràcter seriosament
important a la conversa –especialment a la conversa ordinària.
Goffman (1987) també va ser especialment sensible a la diversió de la
conversa: al fet que una mateixa frase presa com a punt de partida pogués
originar tantes sortides diferents, fins i tot fent variar molt poc la situació –les
circumstàncies contextuals. Li encantava imaginar respostes diferents a una
mateixa pregunta convencional (“Et va agradar la pel·lícula ahir, carinyo?”) i
explorava quina mena de circumstàncies contextuals semblaven disponibles en
cada resposta. Anava seguint aleshores els canvis en funció de les diferències
que anava introduint en la resposta –per exemple, relacionant estrictament el
temps verbal, posem per cas, o un adverbi temporal precís, amb la mena de
respostes possibles. Però sempre estava obert a un canvi d’orientació que
permetés descobrir un context situacional nou. Crec que l’aspecte interessant
d’aquest procediment és que els contexts per descobrir són també contexts
conversacionals: és a dir, que no es tracta de grans canvis en les
circumstàncies, sinó de girs imprevisibles on la mateixa conversa s’encamina en
una direcció completament nova. Evidentment, aquesta feina es pot fer amb
parells mínims, com mostra Goffman, en la mesura que són unitats de sentit, i
que les alternatives interpretatives queden fixades en la relativa conjunció dels
enunciats. Però la decisió a la llarga sobre el que ha estat seguir el fil o perdre el
fil en la conversa, allò que insinuava Chesterton, demana en qualsevol cas una
sèrie d’intercanvis continuats.
Crec que seria possible anomenar fractures aquestes reorientacions, ja
que percebem també fractures a gran escala quan examinem històries més
complicades –fins i tot parlem de fractures o fissures epistemològiques quan ens
referim a idees i a relacions entre idees. Sabem que les fractures en el
vocabulari són una pista per entendre el passat (els canvis històrics), i intuïm
també que hi ha fissures així en la comprensió com a pas necessari. D’alguna
manera, com insinuava Francis Jacques (1991), l’espai de la interlocució no és
un espai protegit o segur, no hi ha subjecte al marge de la tempesta; les
mateixes persones som arrossegades en el curs del diàleg per la novetat o per
l’interès. Què és el que hi ha dins d’aquest decurs? Entre altres coses, l’aparició
de l’humor? La flexibilitat que comporta l’humor proporciona arguments
interessants per a una fonamentació no estrictament racionalista del que és la
conversa ordinària. A més a més, estar atents a l’aparició de l’humor en la
conversa significa també acostar-nos a l’evolució conversacional, a les seues
formes canviants, creixents i extingibles.
Bromes i acudits
La conversa ordinària, i més probablement l’humor corrent, reben
l’etiqueta d’assumptes trivials. La percepció social estàndard és que l’humor i la
rialla no són aspectes que mereixin un examen seriós. La gent tocada i posada
no confien gaire en els riallers i els bromistes. El racionalisme, com a actitud
teòrica, desconfia dels contextos variables i de les definicions relliscoses.
Antigament, l’església catòlica i el pensament oficial mantenien que calia apartar
la intel·ligència de la rialla i la paròdia. Evidentment, estem davant d’una inversió
històrica si reconeixem que l’humor pot merèixer un examen atent i que pot
aportar informació valuosa per entendre el discurs, el llenguatge i el pensament
humà. Ocorre el mateix quan considerem amb el mateix rang la conversa
ordinària.
Crec que caldria iniciar l’exploració en dues direccions. Pel que fa als
estils, és evident que cal distingir entre la formalitat i la informalitat, i que l’humor
pertany rigorosament al segon dels extrems. No hi ha manera d’agrupar l’humor
entre les coses o les situacions solemnes, no cal ni dedicar un minut a aquesta
qüestió –la seua mateixa aparició és la irrupció de la informalitat. La segona
dimensió és la dels àmbits d’ús, i ací les coses es compliquen. És evident que hi
ha àmbits d’ús ordinaris que no són en absolut informals i a la inversa, àmbits
d’ús especials que no exigeixen, per exemple, la formalitat tot el temps. Ací estic
pensant també en gèneres i en temes, que són produïts en específics àmbits
d’ús. La confusió entre les dues dimensions –la mateixa confusió del purista, que
pren l’essència per l’existència i no tolera o concep que es diguin coses que no
són a la quadrícula-- duu a pensar que les bromes i la ironia estan renyides amb
els temes seriosos, a barrejar la seriositat amb el marbre, com digué Cortázar.
Es pot usar el marbre per a la solemnitat, i també per a la coentor, i es pot ser
tremendament greu amb espardenyes o en pijama. És evident que és possible
abordar temes seriosos amb bon humor, i sembla clar també que les cultures
difereixen en les combinacions que toleren de temes i estils, o d’àmbits d’ús i
estils, i que aquesta és una altra de les variables que es poden explorar.
És més fàcil abordar la relació entre conversa i humor pensant
simplement en la felicitat humana. En primer lloc, hi ha el plaer associat a parlar,
a enraonar simplement. Un plaer que genera enveja, és a dir ganes de practicar
el mateix amb el mateix gust. No sé per quina raó aquesta dimensió no apareix
més sovint en primer terme. Parlar és part de les pràctiques plaents de
l’experiència. Si l’escola primària reprimeix la conversa és simplement perquè
voldria reorientar el diàleg traient-ne major profit. Les empreses de telèfons
també pensen en el profit, però ací segurament no apareix això en el primer
terme. Parlar és un plaer absolut. Practicat en poca o en molta quantitat, tant se
val, és una font impressionant d’inspiració. El que sabem sobre l’humor va en la
mateixa direcció. L’humor en la conversa és una font de plaer. La felicitat
humana podria expressar-se d’altres maneres, però el somriure en la
conversació n’és una, com el despropòsit a punt, com la gràcia o l’enginy en la
resposta. M’agradaria prendre una cosa, la conversa, com a coixí de l’altra,
l’humor, i totes dues en relació a una felicitat activa.
Per descomptat, un enfocament sociològic de la conversa i l’humor en
tant que activitats hauria de partir de dues variables inicials bàsiques: el paper
social associat a qui produeix la gràcia, i el grau d’organització narrativa de la
conversació. La primera de les qüestions discrimina el paper del bromista o el
pallasso, la segona identifica l’acudit o la broma. En la meua situació preferida,
la conversa espontània sense cap guió preestablert, qualsevol és amo i senyor
de fer totes les gràcies que vulgui, de començar i acabar la broma quan li
convingui, independentment dels temes i les situacions. El graciós del grup és el
que trau partit còmic de qualsevol situació de forma sistemàtica, denigrant-la,
denigrant-se o denigrant algú. [2] Crec que arribem a un grau major
d’especialització quan el graciós d’un grup esdevé el que fa les pallassades,
fent-se ell mateix objecte sistemàtic de les burles. Sabem que la comèdia pot
tenir els seus pallassos especialitzats, i que els mateixos pallassos poden
professionalitzar la seua activitat convertint-la en genèrica. L’altra variable
estaria constituïda per les situacions divertides, que emergeixen en la conversa
espontània sense cap ordre previsible, sense una durada concreta –es pot
tractar d’una simple remarca deixada caure a l’atzar, o de tota una sèrie de
despropòsits encadenats. Les anècdotes representen un grau més alt
d’elaboració textual, perquè, encara que sorgeixen en el curs mateix del diàleg,
construeixen una estructura narrativa pròpia. Els acudits representen el nivell
més alt d’autonomia textual, perquè poden funcionar al marge del context –es
poden explicar com a texts autònoms, independentment de la conversa, i és
possible mantenir una conversa només explicant acudits, amb un alt grau de
participació col·lectiva. Aquesta sembla la partició mínima que caldria prendre en
consideració. [3]
Els estudis sobre humor s’han multiplicat i especialitzat, afortunadament,
en els darrers anys, de manera que a ningú se li ocorreria avui dir que es tracta
d’un terreny d’estudi negligit o poc explorat. En tant que sociolingüistes i
analistes del discurs, la recerca més completa fins ara, des d’aquest punt de
vista, continua sent la d’Attardo (1994), que arriba a endinsar-se en la
documentació històrica i alhora repassa les teories explicatives més sòlides i
més utilitzades en les discussions acadèmiques. L’aspecte més interessant de la
perspectiva que encapçala Attardo seria la constatació que la dimensió verbal
(pragmàtica, en diríem en aquest moment) aporta un punt de vista pertinent i
propi per a l’estudi de l’humor. Durant la primera meitat del segle vint, i sota la
influència de Bergson, l’enfocament predominant fou el psicològic (evident fins i
tot en Koestler). Però la psicologia ha creat també els seus propis camps
d’especialitat. Mentrestant, els estudis lingüístics sobre humor s’han anat obrint
el seu camí, i han desenvolupat una metodologia pròpia.
Per començar, crec que cal esmentar la pertinència de la divisió bàsica
entre bromes verbals (= puns) i bromes referencials (= jokes). Es tracta d’una
partició antiga, reconeguda formalment per primera vegada, a propòsit de
l’humor, per Ciceró a la seua Retòrica (encara que Attardo n’esmenta algun
referent anterior), i que enllaça amb la mateixa divisió entre verba & res que tant
ha servit per articular els estudis retòrics, lingüístics i literaris. Freud no va saber
trobar el referent de Ciceró quan va articular en dues parts el seu estudi de les
bromes, sobre unes bases probablement homòlogues; però Jakobson sí que va
saber reprendre la distinció de Freud per projectar-la en altres àmbits de les
ciències humanes i socials, i Todorov la va recuperar per circumscriure-la a la
història de la retòrica (cf. Viana 1997b:197; Attardo 1994:54). Es tracta d’una
distinció cognitiva, on el llenguatge representa una de les dimensions importants.
La seua reaparició en diferents àmbits, i fins i tot la seua desaparició –es tracta
també de dos modes de classificar, i classificar el que classifica és difícil—
mostra la seua consistència. L’antropòleg Leech (1976) va explorar com influïen
els dos grans modes de classificar en la mateixa organització de la cultura.
D’acord: aquests dos modes de classificar són, a gran escala, també els modes
que va reconèixer Ciceró per als tipus d’humor.
L’humor verbal està xifrat en les frases d’un idioma concret. Eagle i
seagull són fàcils de confondre per a un xiquet de parla anglesa. Un adult que
confongui, a la platja, la bèstia per la denominació estarà fent un xiste més o
menys bo. En anglès, el diner és dimoni, com pretenia un antic humorista català.
Totes aquestes coses són intraduïbles, fins i tot les que són autèntics jocs de
traducció. És possible discutir sobre el grau d’implicació relativa de l’element
verbal en la gràcia d’un xiste, però aquesta és una de les dimensions pertinents.
A l’altre costat de l’espectre, hi ha bromes exclusivament situacionals --o
referencials, diu Attardo, col·locant-se en el punt de vista de l’enunciat— on la
inversió dels continguts passa directament a primer terme. Aquesta mena de
bromes es poden traduir --sempre que es puguin fer paral·lels els continguts-- i
la llengua vehicular serà relativament indiferent. Per exemple: els finlandesos
probablement miren el termòmetre en comptes del rellotge, i poden dir coses
com “Si a menys vint no ha arribat el meu amic, me’n vaig”. Tot el problema
(lingüístic) ací és trobar expressions paral·leles per a l’equivalència del
termòmetre i el rellotge (com ara, “menys vint”), però la gràcia de la broma rau
més enllà d’això, en l’analogia situacional creada. Un altre exemple:
Un amic pregunta a l’altre: “Saps com es diuen els habitants de
Salamanca?” I l’altre fa: ”Tots?”
És possible que el gentilici dels habitants de Salamanca sigui difícil per a
un català, però la broma no descansa sobre això, sinó sobre una dificultat
encara major, no lingüística, sinó conceptual. Aquesta és la base de les bromes
referencials. Hi ha un ampli ventall de possibilitats retòriques entre aquests dos
clars extrems, de manera que és possible fer-hi diferents subclassificacions,
però el fonament de l’articulació és interessant. [4]
L’altra qüestió que vull destacar de l’anàlisi d’Attardo, i per tant, de
l’aportació de la lingüística o la sociolingüística, és la distinció entre bromes
conversacionals o espontànies i acudits o xistes estereotipats. La distància entre
elaboració textual i improvisació conversacional que he assenyalat més amunt
és indicativa d’altres coses. Un acudit és un text ja construït, finit, que es pot
repetir, exportar, emmagatzemar, oblidar, editar, publicar, transformar, repetir,
contar, recordar o el que sigui. La repetició dels acudits és una de les bases de
la seua existència, com ocorre amb qualsevol peça substancial de la cultura oral.
L’oportunitat en explicar-los és, en canvi, una virtut exclusivament
conversacional, que pertany al decurs, no al paradigma i a la memòria.
Assenyalo això perquè, efectivament, som davant de dues estratègies i de dos
modes comunicatius diferents. [5] Una cosa és fer gràcia en una conversa –i és
possible fer gràcia en una conversa tant explicant acudits com participant en
bromes verbals o situacionals sobre la marxa. Un altra, l’acudit estereotipat, i a
aquests efectes, també l’anècdota narrada, que implica algun grau d’autonomia
textual, una situació fonamentalment reportada –estil indirecte— i tancada
narrativament. El fet que trobem acudits gràfics o verbals en pàgines de revistes
o diaris mostra la seua relativa autonomia lògica i comunicativa. La qüestió clau
per al sociolingüista és que el text autònom és completament independent del
context, i que l’ocasió per introduir-lo oportunament en una conversa és un
problema d’un altre ordre. Inversament, el caràcter fresc o viu de les bromes
conversacionals espontànies les fa difícilment traslladables fora del mateix
context conversacional en què han ocorregut, les vincula precisament al decurs
de la interacció –es tracta de bromes en directe. Tanmateix, resulta possible
resseguir atentament l’aparició de bromes en la conversa i la narració
d’anècdotes, i reconstruir així la trama delicada que uniria aquestes dues
dimensions complementàries, la de les bromes ja fabricades i la de la fabricació
de les bromes.
Presa amb alguna distància, la diferència entre acudit construït i broma
espontània, encara que s’ocupin del mateix objecte referencial o del mateix joc
de mots, és la diferència entre dins i fora, des del punt de vista contextual. Per
tant, té algun sentit el fet que es tracti d’una dimensió retòrica també reconeguda
des d’antic. No és el mateix un conferenciant fent bromes enmig (o abans o
després) de la seua conferència sobre qüestions alienes al tema del que s’està
ocupant (com ara referències a la dificultat per arribar al lloc, o al que li agradaria
dinar), que el mateix conferenciant fent riure l’audiència amb ironies i acudits
relacionats amb el tema, en el curs de l’exposició. Sé que els matisos entre
aquests dos extrems són interessants en ells mateixos, i que el criteri de ser aliè
a o relacionat amb és ben susceptible de ser examinat. Però el que ens indica el
sentit comú sembla ser també que unes coses cauen fora del discurs (són
excursos) i les altres hi estan perfectament integrades. Els acudits s’han
constituït com a textos complets, susceptibles d’aquesta mena de transport
extracontextual a què em referia. Com a tals, sempre s’han d’explicar en algun
context. Les altres gràcies, en canvi, només existeixen en el moment mateix en
què són produïdes i són disfrutades per qui les fa i per qui les viu. En la mesura
que la percepció del context és clau en l’aparició de l’humor, la conversa
proporciona un observatori adequat i ideal per estudiar aquestes coses.
L’emergència de l’humor en la conversa espontània
Si imaginem la conversació com el gènere no marcat, el grau zero dels
estils, a partir del qual els altres estils i gèneres s’articulen, i si tenim present que
l’humor per definició és un atac als gèneres i a les formes, resulta que
l’existència de l’humor depèn, precisament i paradoxalment, del fet que no
progressin gèneres o formes, o del fet que puguem navegar amb alguna felicitat
(o facilitat) entre gèneres i formes. Aquest és un problema interessant, que
afecta alhora la gènesi de les formes i la gènesi de l’humor.
Abans de continuar, i com a precaució general, podem dir alguna cosa
sobre el gènere humorístic, en la mesura que aquest també s’articula amb
propietat i crea un domini específic. És evident que hi ha gèneres còmics, fins i
tot discursos completament còmics, hi ha programes de televisió còmics que
parodien la mateixa televisió (així com els bufons medievals representaven el
contrapunt necessari del rei, l’interpretaven i li donaven consells). Aquesta és
una qüestió, de la qual no ens ocuparem ací especialment. El gènere treballa
fent la seua pròpia funció classificatòria, com habitualment, com en qualsevol
altre supòsit de classificació genèrica. Es tracta del mateix assumpte de
l’especialització, apuntat abans a propòsit dels pallassos i comentat ara mateix
amb ocasió dels xistes (com a textos finits). Sembla clar que l’humor pot crear
els seus propis gèneres, construir les seus pròpies formes. Crec que cal separar
aquesta qüestió de la de l’aparició de les fractures conversacionals, de la de la
irrupció de l’humor en la conversa ordinària, en situacions no marcades. [6]
En qualsevol cas, disposem d’un vocabulari col·loquial ampli per detectar i
assenyalar la irrupció de l’humor. Parlem de la gràcia d’una cosa, de si ens ha
fet gràcia, de si algú explica les coses amb gràcia, de la poca gràcia d’aquest o
d’aquell. Apel·lem a l’expressió és una broma per desambiguar un esdeveniment
tal vegada confús, parlem de bromes pesades, o diem que allò va ser una dita
sucosa, o una ocurrència graciosa. És possible enfotre-se’n d’algú, prendre-li el
pèl, estar de conya, o fer conya sobre això o allò. El nostre propi col·loquial ha
generat categories suficients per classificar i jerarquitzar els objectes còmics.
Les jerarquitzacions i les classificacions poden ser més o menys metafòriques,
més o menys narratives, però tenim un cert lèxic disponible. De manera que
sabem quan apareixen aquestes coses.
Ara: poc del lèxic col·loquial és tan generós i comú com el que indica la
tonteria o la ximpleria. A un observador ràpid li semblaria que aquest lèxic és
més prominent que el lèxic corrent sobre la rellevància o la pertinència (Sperber
& Wilson 1986). Quan algú hi toca, quan una cosa té la seua punta, encara ho
fem notar. Però ningú fa notar les respostes ordinàries, quan són les esperades,
quan encaixen amb les pressuposicions convencionals. Encara que hi hagi un
treball lògic i argumentatiu que sigui implícit, no ho fem notar, ningú diu “Són les
deu i deu, com que porto rellotge miro quina hora és quan em pregunten, abans
de donar la resposta”. La frase “Només tinc dues mans” està dient moltes més
coses, precisament perquè el seu significat és l’inesperat conegut. Aquesta
qüestió elemental (que encaixa perfectament amb el que sabem sobre la
pertinència) és crucial per reconèixer en la superfície la presència generosa de
vocabulari sobre la bajanada, la ximpleria i la poca-soltada. L’humor posa en
primer terme el tema central de l’implícit en el discurs, d’una manera molt viva.
Les tonteries, les ximpleries, les poca-soltades, són destacades de seguida com
a peces d’una trama que no haurien d’haver aparegut. Indiquen, més que les
fractures discursives, una manera de cobrir les fractures que en si mateix és
incoherent, una tapadora escandalosa –un destrellat. Semblen el terme no
marcat –perquè apareix en multituds de contextos indiferenciats— que,
desenvolupat verbalment d’una manera oportuna, es convertirà en la gràcia
d’una explicació, en una broma sobre algú, o en una anècdota.
Sabem que les nostres classificacions destaquen unes coses i
obscureixen d’altres. El filòsof John Locke (1956:140) es va referir a dues formes
d’error comú, l’error sobre les raons i l’error sobre els contextos. [7] El nostre
tonto o boig, o ruc o idiota, dels apel·latius (carinyosos) col·loquials no diferencia
entre les dues formes de fractura, però empra indistintament vocabulari dels dos
camps semàntics. Històricament, el foll era també el bufó, de manera que la
connexió entre els dos camps és força antiga. Parlar a tontas y a locas, encara
que l’expressió estigui passada de moda, reuneix perfectament les dues
dimensions lockeanes. En tots els casos es pensa en fractures, en deslligos, en
destarifos, en destrellats, en desficacis. No cal que representem exactament de
quina mena de destarifo es tracta –no totes les llengües distingeixen entre
destarifos verbals i destarifos referencials, per exemple--, n’hi ha prou que el
lèxic ens indiqui l’origen de la fractura i la nostra manera de conceptualitzar-la.
Vull insistir en el fet que es tracta de qualificacions i apel·latius
perfectament corrents i ben intencionats. Corrents perquè representen, com he
dit, el terme no marcat per indicar una reorientació, una fractura. Ben
intencionats perquè és aquest el sentit que prenen en la interacció, al marge del
seu valor lèxic. “Que ets boig”, “Mira que eres fava”, no han de ser preses com a
expressions denigratòries. Estaríem ací en el terreny de l’insult ritual, on
expressions d’un cert valor agressiu s’anul·larien en benefici del seu sentit
invers. M’imagino que a través d’aquest procediment integrem l’humor (el
destrellat, el desficaci) en l’experiència corrent, i pot arribar a passar realment
desapercebut. I per què hauria de passar desapercebut? Perquè diem
moltíssimes coses que no sabem si toca dir-les o no, perquè una conversa no
s’ha de conduir sempre sota el rigor de la lògica, perquè el mateix
desenvolupament conversacional comporta la desviació i l’anècdota. Crec que
és important assenyalar l’alta freqüència d’aquestes locucions discursives en la
conversa corrent, com a manera d’integrar les fractures, en la mesura que
esdevenen decisives per a la continuïtat de la conversa mateix. Una fractura no
integrada derivaria cap a un error lògic (algú que pren una paraula per una cosa
que no és, per exemple) o cap a la patologia conversacional, cap a algun dels
dos modes que va assenyalar Locke. Maniobrem sempre amb contundència per
evitar algun d’aquests camins mal senyalitzats. “Això quin trellat trau?” o bé “Va,
siguem seriosos”. Tornem al tema de seguida que podem, o al que pensem que
és el tema.
He començant aquesta secció referint-me a la irrupció. Vull comentar un
moment el caràcter puntual de l’esdeveniment, la incidència del fet: diem que
l’humor sorgeix, apareix, penetra de cop en el discurs, pops up. D’alguna
manera, ens agafa de sobte. Diem petar-se de riure, o esclatar a riure. La rialla,
que és la marca física i corporal (semiòtica, ens agradaria dir) més explícita de
l’humor, emergeix com una explosió. La comparació més adequada és un globus
petant, justament. Diem que és irrefrenable, i ens posem les mans a la boca per
contenir una rialla que s’ha escapat quan no (sabem si) tocava. Les etimologies
de xiste (una onomatopeia) i d’acudit (relacionat amb enginy) suggereixen també
aquest caràcter sobtat i fugaç, en la línia d’una explosió innocent, o de la
sorpresa de la intel·ligència.
Tot aquest vocabulari té a veure també amb les categories que ens han
servit per pensar en el que és còmic, relacionant-lo amb la trivialitat i la
intranscendència. Seria difícil escapar a aquestes metàfores. Relacionem les
coses serioses amb la duració i amb la consistència, no amb els globus
inestables i efímers. Seriós pot significar també perillós, en el doble sentit de
delicat o de rígid: una cosa massa delicada es pot trencar, una cosa massa
rígida també. En aquest sentit l’humor no és seriós, i no ho podria ser. Els
mateixos trets d’inconsistència i de fugacitat ens permeten associar-lo a la
variació i a la flexibilitat. El mot humor, no emprat sempre en el mateix sentit,
prové de la mateixa designació de la variabilitat humana. [8] El fet que es tracti
de quelcom que pugui aparèixer o no, que sigui imprevisible, encaixa bé amb la
idea de flexibilitat i adaptació. De manera que les estratègies per designar
l’humor en col·loquial ens diuen alguna cosa sobre quines són les relacions
conceptuals acceptables i significatives.
El replec d’anècdotes i històries
Anècdota, literalment, significa allò que no és publicat, allò que no s’ha
editat, que no consta. M’ha atret sempre la intricada combinació d’històries i
anècdotes en la conversa ordinària. L’anàlisi del discurs ha preferit parlar de
temes i comentaris, referint-se a una cosa molt semblant. La combinació del
conegut i de l’inconegut és la font de la progressió temàtica, com se l’anomena
sovint. La conversa progressa enllaçant temes i comentaris de temes, afegint
predicacions i construint després temes nous. Això és el que sabem. Però si
parlo d’anècdotes i històries afegeixo un component diferent en l’anàlisi.
L’anècdota, per definició, és trivial, és una història al marge del que realment
contem, com si diguéssim. Mantenim el fil amb les històries, creem la intriga,
esperem el desenllaç. L’anècdota pot no conduir enlloc, però en canvi té valor en
si mateixa. Ara: observem que si continuem analitzant, és possible que no
arribem a distingir les anècdotes de les històries, cosa que seria enormement
indesitjable. Mantenir un mínim de rigor ens obliga a recordar de seguida que les
anècdotes funcionen dins de les històries i no pas a la inversa.
Ara bé, ací és justament on la classificació es replega sobre si mateixa.
En la conversació ordinària les anècdotes generen històries. Com les cireres,
quan estires una díada te’n pot eixir tot el ramellet. El coneixement comú sobre
aquestes coses és molt gran, perquè no hi ha res de misteriós o de particular en
tot això. El problema és trobar-hi una explicació adequada. L’explicació que
normalment he tingut present és que en la progressió temàtica s’activen dues
menes d’ordres classificatoris, el jeràrquic o arbori i el connectiu o reticular. En
comptes de representar l’oposició tradicional, la conversa els manté units per
assegurar la continuïtat. L’ordre jeràrquic assegura la lògica de la història,
d’acord amb uns principis narratius elementals. L’ordre reticular no fa res de tot
això: opera per contacte, desenganxant els vagons de la via. Desencadena, més
que encadena. D’alguna manera desencadena altres històries, però no és l’ordre
encarregat de narrar-les. Essent realment la juntura, o la disjunció, és tant
important com el curs de la història.
Quan parlem, fem realment totes dues coses alhora, prestar atenció a
l’ordre del discurs i distreure’ns per encadenar temes. Relacionem temes a partir
de coses trivials, una observació marginal, una data, o una explicació
complementària. Suspenem temporalment la lògica narrativa per enllaçar
l’intercanvi següent. Aquest decurs general pot ser examinat amb un cert detall
en la conversa ordinària. Els diferents contextos conversacionals mostren els
matisos en què s’articula i pren volada, transformant les estratègies
conversacionals ordinàries, per donar peu a un discurs creatiu i coherent.
Lògiques en conflicte i coherència conversacional
En l’actualitat hi ha bastants estudis de qualitat sobre l’humor en la
conversa ordinària. Les primeres remarques consistents sobre l’humor
conversacional figuren a l’anàlisi detallada d’una conversa d’amics durant un
sopar, en el treball de Tannen (1984). La primera monografia descriptiva
completa, probablement, va ser la de Norrick (1993), però existeixen estudis
importants també realitzats amb converses espontànies, en alemany (Kotthoff
1998) i en francès (Priego-Valverde 1999). L’exploració del detall permet
acostar-se al moment i a la circumstància exacta en què s’alteren els patrons
conversacionals i hi apunta la possibilitat d’una organització alternativa
susceptible de prendre còmicament l’intercanvi.
Aquestes estratègies còmiques, com va mostrar Norrick (1993), s’estenen
al llarg de totes les circumstàncies conversacionals: envaeixen els demostratius i
l’orientació (= deïxi), confonent el lloc o els participants, alteren i reconfiguren la
progressió temàtica, instal·len apel·lacions a la metacomunicació, condicionen la
narració d’anècdotes i l’explicació d’acudits, organitzen informalment la
distribució de papers socials (i els mateixos torns de paraula), regulen el
coneixement de l’idioma, a través dels jocs verbals i l’habilitat per a la maniobra
lingüística, o controlen els significats i les definicions, mitjançant processos de
reformulació o crítiques a les referències imprecises. [9]
Examinarem algunes d’aquestes estratègies, en relació al conflicte
general d’ordres lògic i analògic, al llarg de vuit fragments conversacionals, que
mostren el desencadenament de l’humor, sovint indicat –però no sempre— per
rialles finals (representades en la transcripció per l’arrova [@@]). Es tracta de
fragments informals, extrets d’un context conversacional més ampli on es posa
de manifest la integració de les estratègies còmiques en el discurs ordinari, amb
l’extensió suficient perquè impregnin l’orientació de la conversa. Les seqüències,
en qualsevol cas, permeten copsar el punt de fractura i el valor del patró
conversacional alterat, amb alguna naturalitat. [10]
El primer fragment mostra la contribució crítica de l’humor a la progressió
temàtica. Es tracta d’una colla d’amics, que han sortit de casa per passar uns
dies junts, a l’hora d’esmorzar. No hi ha cap formalitat ni jerarquia. El fragment
recull un moment de la discussió al voltant de l’esmorzar –concretament de la
competició per una mica de tall. Hi surten moltes coses, però sobretot es fa
palesa la dificultat (compartida pels participants) per organitzar el rumb de la
conversa, així com la seua resolució provisional, amb rialles, cap al final:
[CH0118; EDU, AIN, NAN, FER; durant un esmorzar de grup]
EDU: i el xoriço/ òstia pero [si agafo un ganivet_ ] AIN: [no cridis_ no cridis\] EDU: per tallar un tall de xoriço i tu l’agafes_
NAN: no me n’havia adonat\ EDU: que ruïns que heu estat aquí\ FER: que vols punta o:_ NAN: correcte\
EDU: lo raro és que heu trobat el xoriço\ AIN: tu calla que és de ma mare\ FER: punta o taló\ AIN: és un regalo de ma mare\ EDU: és igual\
AIN: {(@@) per això l’he portat\} NAN: tranquil tio\ AIN: si no l’hagués portat_ TOTS: @@@
El tema principal d’aquesta seqüència és el petit enrenou que s’organitza
al voltant de qui talla l’embotit i qui se’l menja, amb la intervenció de quatre
persones. En el curs de les coses, Ain fa notar que el xoriço és de sa mare, un
argument (segurament) a favor dels seus drets sobre el tall d’embotit. Ningú ha
dit prèviament per on s’ha de desenvolupar aquest tema de l’embotit, a l’hora
d’esmorzar. Podríem haver verbalitzat altres aspectes, haver construït altres
relacions. L’assumpte del xoriço no té qualificacions fins que no les adquireix a
través del discurs. Una d’aquestes és que és un regal de la mare. Considerada
dins tota la història, que l’embotit sigui de sa mare és una observació
relativament marginal, però podria donar peu a una història complementària,
diferent. Si algú diu “Aquest tall d’embotit és de ma mare” poden sorgir
preguntes al voltant de la situació de la mare, de l’economia familiar, o de les
mares dels altres. La conversa també gira al voltant de quina mena de tall vol
Edu, però això no dóna peu tampoc a més comentaris. Les queixes d’Edu
acaben donant sentit a la seqüència (“i el xoriço, òstia”, “que ruïns”, “heu trobat
el xoriço”): ell ni talla l’embotit, ni se’l menja –ni tan sols l’ha portat, només
rondina.
Quan encetem un tema no sabem per on el poden agafar els
interlocutors. Podem considerar que és anècdota qualsevol fragment, més o
menys (potencialment) narratiu, que no sigui reprès en algun moment i no formi
part essencial del fil argumental principal. Aquesta definició genèrica ens és prou
útil. Hi ha molts fragments en les converses que no són represos en cap moment
més endavant. També hi ha històries que narrem en el context d’altres històries,
que fan disfrutar molt i són autèntiques digressions. En algun moment, aquestes
anècdotes desencadenen altres històries. En virtut de l’organització del contacte,
les coses que van juntes sembla que tinguin relació. [11]
La mare de la història anterior podria haver entrat en l’ordre del discurs i
donat peu a més intervencions. La pregunta “Punta o taló” referida al xoriço
podria haver donat entrada igualment a altres comentaris. Aquesta és una
conversa informal, desorganitzada, i qualsevol pot intervenir quan vulgui i de la
forma que vulgui. Ain es veu lliure per tornar a insistir al voltant de la seua
autoritat sobre l’embotit, i això contrasta amb la lògica de les demandes i les
disculpes dels altres participants, desencadenant la rialla. La progressió temàtica
ha fracassat (momentàniament) i tots riuen.
La combinació de la lògica narrativa i l’ordre analògic és absolutament
corrent. Estem prou acostumats a considerar de forma preferent la lògica
narrativa, abans que l’ordre analògic. Una conversa completament analògica
seria extraordinàriament divertida; inversament, una conversa completament
lògica no seria una conversa. Un tall de carn pot dur a observacions sobre la
carnisseria, sobre la mena de país on ens trobem, sobre els ganivets o sobre el
plat on reposa. El truc essencial és la simple predicació. Una informació nova
que es predica d’un tema donat, present en el discurs, orienta en aquella
direcció l’enunciat.
En relació amb això, el següent fragment manifesta la pertinència relativa
d’una observació. La seqüència ocorre en un sopar, a l’hora de triar el vi. Dos
dels participants fan comentaris sobre una marca de vi de la carta, però
l’observació final no és completament pertinent, i els participants l’acullen amb
rialles:
[CH0116; G, M, JM; demanant en un restaurant] G: vi Raimat\
M: vi de la casa\ vi Raimat Jusep Maria \ JM: ah sí\ home lo_ lo Clamor aquest està bo eh/
M: aquest Clamor és bo eh / (…) sí::_ JM: lo Tetra Bri de Don Simón\ @@@_
Si es tractés d’una discussió oberta sobre marques de vi, la darrera
intervenció de JM seria considerada adequada. En el desenvolupament de la
comicitat en la conversa, la inversió dels patrons lògic i analògic sembla una de
les peces clau. Però voldria assenyalar sobretot que l’humor s’obre pas en el
rerafons d’aquests dos ordres lògics que conflueixen en la conversació. En
aquesta seqüència, JM introdueix una marca de vi que probablement no és a la
carta de vins dels restaurant, i que és coneguda per tothom que és a la taula
com a pròpia d’un altre context, i ho fa justament en el mateix to i en el mateix
moment en què demanaria els vins esmentats anteriorment, i al restaurant. Això
provoca dues interpretacions situacionals incompatibles que els comensals
celebraran rient tot seguit.
Però també és possible que els comentaris més o menys imaginatius no
siguin replicats pels altres participants, que s’assumeixin com a part de la
conversa, encara que no siguin (re)presos com a part de la mateixa. En aquest
cas no hi ha rialles, el conflicte d’ordres és simplement ignorat. La seqüència
següent ocorre mentre tres amigues parlen de les vacances, a propòsit d’un petit
viatge pròxim:
[CH0113; CRIS, GEM, IOLI; preparant les vacances]
CRIS: oh però que fareu al final/ (..) on anireu/ GEM: a la platja\ CRIS: a quin lloc/ GEM: a Vilanova_ (.) Sitges/ CRIS: oh:/ (.) que guai Sitges/ IOLI: Sitges/ CRIS: és preciós\ GEM: home si anem aquí_ IOLI: jo vinc al maletero\ (.) puc eh::/
GEM: home a Salou no hi podem anar\
Notem que aquesta mena de fissures conversacionals (“jo vinc al
maletero”) són les que donen pas a segones lectures o a la possibilitat
d’encadenar temes nous. Una manera còmoda d’integrar-les és no fer-ne un cas
especial, prendre la intervenció de Ioli com una exageració corrent (que mostra
les seus ganes d’anar amb la colla) i no com una mise en scène còmica de la
seua transformació en maleta. La lectura analògica explotaria aquest segon
sentit, convertint, possiblement, ramificacions imaginatives de la intervenció de
Ioli en proposicions coherents amb altres enunciats.
Els dobles sentits de caràcter sexual, per exemple, reclamen fàcilment la
seua activació i el seu desenvolupament per part dels parlants –contrastant amb
la intervenció ignorada de la seqüència anterior. En la mesura que sabem que
ací hi ha significats latents, el joc de possibilitats es fa més obert per als parlants.
El fragment següent ocorre en un sopar entre amigues, a propòsit d’una
intervenció senzilla purament funcional (“si acostes els pebrots”), que hauria
pogut ser perfectament imperceptible en el marc d’altres intervencions funcionals
característiques en un sopar:
[CH0114; ROS, FAT, ELI, RIUS, ANNA; tot sopant] ROS: Santa Teresita hi ha un carrer cap allà no/
FATI: sí_ (..) és un garatge allò\ ELI: aviam noia si acostes els pebrots fins aquí\ ROS: no_ RIUS: no en té de pebrots la Rosanna\ ROS: jo no en tinc de pebrots [eh/] ELI: [Com] com ho fem/ FATI: io no’n vull\ ANNA: jo tampoc\ ROS: ni provà’ls/
En aquesta seqüència només la intervenció de Rius i la següent de Ros
destapen l’al·lusió sexual. L’intercanvi continua, a base de prendre el sentit no
sexual del vegetal com a correcte, amb la repartició del plat de pebrots. El parell
d’intervencions de Rius i de Ross consideren, de forma explícita, l’argument de
prendre pebrots com a eufemisme sexual, jugant amb la seua inadequació, però
això és integrat perfectament en el curs de la conversa. Ací tampoc hi ha rialles.
Probablement tenim bastant presents els dobles sentits, però no veiem la
necessitat de posar-los contínuament en funcionament. I sobretot, no sempre
aquestes (des)integracions conversacionals arriben a ramificar-se en altres
temes.
M’interessa fer notar especialment la tensió entre digressió i integració en
l’origen de l’humor conversacional. Una intervenció imaginativa pot aparèixer
dins d’una argumentació amb finalitats precises, i transformar el curs de
l’argument i el seu eventual desenvolupament. [12] El fragment següent
presenta una colla d’amics enraonant sobre la manera de determinar a qui li toca
rentar els plats. Es tracta del mateix grup d’amics que havien anat a passar uns
dies junts. La discussió i els arguments fan així:
[CH0118; MIQ, NAN, FER, DAN, JOA, EDU; abans de fregar els plats] MIQ: pues així te toque a tu Ferran/
NAN: io no puc fregar perquè és el meu cumpleanys avui\ FER: io no puc fregar perquè és el teu cumpleanys\ NAN: cert\ (..) cert és veritat\ DAN: oh\ TOTS: @@@ MIQ: sí\ JOA: res res\ FER: si és el seu cumpleanys io no puc fregar_ és un sil·logisme\
NAN: i l’Ainhoa que no fregue/ qui fa el cumpleanys_ i de qui és el cumpleanys escolleix\ FER: exacte\
NAN: com que és amic meu_ EDU: òstia\
Nan s’excusa dient que és el seu aniversari, i Fer troba que això també és
una raó suficient per a ell. Notem l’organització modal de la primera intervenció
de Nan, “no puc… perquè”; sembla que estigui enunciant una regla. Ací tenim el
primer element de la matriu còmica que es desenrotllarà: el grup està buscant
una norma per determinar qui fregarà els plats, i Nan intervé en la forma
requerida, defensant-se per tal de quedar-ne al marge. En la nostra cultura qui fa
l’aniversari pot quedar exempt excepcionalment de tasques, però això no ha de
donar peu forçosament a una regla d’aplicació obligatòria. Ara bé, Fer continua
amb una altra regla que parodia literalment l’anterior, i n’estén l’àmbit d’aplicació.
Observem com aleshores la possible regla de Nan adquireix un camp
argumentatiu propi (diferent), perquè Fer està construint una digressió, amb els
mateixos elements formals que Nan; de passada, ha introduït un subargument
nou, de forma implícita (el de l’amistat entre Fer i Nan), que apareixerà al final
amb claredat. Amb la confirmació de Nan (“cert, és veritat”) el joc es tanca: es
tracta d’una broma. La possible digressió de Fer ha esdevingut part de la lògica
narrativa, hi ha dos individus que han establert una norma, implícitament,
d’acord amb la necessitat del grup de disposar d’una norma per tal de saber qui
frega els plats: però aquesta norma en ella mateixa és una paròdia, imita i
estrafà una exempció optativa, i l’estén indiscriminadament. Segueixen a això
rialles i comentaris negatius. “Res, res” i les rialles (@@) apareixen gairebé
consecutivament, indicant que els participants estan preparats per reconèixer (i
alhora celebrar) les dues interpretacions a la vegada, la negació de la regla
inventada i pactada, i la mena d’analogia que ha dut a crear la regla i introduir-la
argumentativament en el discurs. Aquesta és la base de la matriu còmica.
Notem que Fer i Nan insisteixen en el caràcter lògic de la regla (“veritat”,
“exacte”, s’estava argumentant a favor d’una regla, recordem-ho); Fer, després
de les rialles, apel·la a la forma estrictament lògica de la seua intervenció
anterior (“és un sil·logisme”, diu, tornant a enunciar la frase), i Nan empra tot
seguit el present d’obligació per eixamplar encara més aquest contingut
particular inventat i reclamar per a ell el dret d’escollir qui renta els plats. Però
aquesta darrera formulació ve precedida d’una pregunta en uns altres termes: “I
l’Ainhoa que no fregue?” Aquest era el marc argumentatiu inicial, com s’havia
d’establir una norma per saber qui fregava els plats. La intervenció de Nan
conté, doncs, dos enunciats diferents, un que encara demana per la norma
adequada per rentar els plats, i l’altre que eixampla de forma conclusiva la
primera regla inventada. El balanç entre el marc argumentatiu acceptat per
tothom i els nous sil·logismes de Nan i Fer permet entrar en el double entendre
de la broma. El fragment conclou amb una explicació addicional, “com que és
amic meu”, que era informació coneguda per al grup, i que ara es fa explícita,
cosa que probablement genera l’admiració marcada d’Edu (“òstia”) que tanca la
seqüència, indicant que això ja ho sabien els participants i que només faltaria
que anessin donant explicacions com aquesta per argumentar a favor o en
contra de rentar els plats.
El següent és un exemple de coneixement de vocabulari. Una conversa
informal entre amigues aborda la manera de parlar d’una tercera persona que no
hi és. Això dóna peu a valorar el coneixement lèxic i a considerar definicions
possibles. La qüestió és que el vocabulari d’aquesta persona potser resulta
inusual:
[CH0114; ELI, ROS, FATI, RIUS; comentant com parla algú] ELI: entre pavo:_ (.) pavo_ ROS: talego_ ELI: talego_ (.) l’altre dia en va dir una:_ (.) las lupas_ FATI: què són las lupas/ ELI: ulleres de sol_ TOTS: @@@ RIUS: [on ho cultiva/] ROS: [ho va dir a Montserrat_]
Ací les rialles indiquen perfectament la transgressió. La comicitat rau en la
definició del mot, que és sol·licitada explícitament pel tercer participant. En la
seua forma més organitzada, la rialla apareix com a cloenda d’una sèrie
d’intercanvis que ha resultat còmica, i indica, normalment per contigüitat, la línia
clau de l’humor, la que obre la narració al que en podríem dir una segona
lectura.
Però ací també podem tenir nivells de complexitat. El fragment següent
presenta una crítica a l’organització matrimonial. La crítica es fa a través d’una
segona lectura còmica que es va obrint camí en el curs de la seqüència. Es
tracta d’una conversa sobre casaments i matrimonis que duren poc, que duren
tan poc que no vénen ni a recollir les fotos de les noces:
[CH0105; GEM, JUD, JR, IMM; sobre matrimonis]
GEM: pel casament vale/ diu_ vale ara marxarem de viatge\ i ho recolliu quan torneu del viatge (.) i tal no/ però ens heu de pagar ara\ (5) diu_ però tot/ sí sí perquè estem escarmentats_ ja portem un munt de parelles_ que marxen de viatge\ quan tornen_ JUD: [ja no vénen a buscar] les fotos\
JR: [diu no vénen a buscar] les fotos\ GEM: { (F) ostras\} IMM: ei uns amics meus_ portaven [uns deu anys_]
JR: [ens diuen_] ens diuen_ ens sap molt greu_ però es que_ GEM: però la vida [és així\] JR: [clar\]
IMM: [@@@] GEM: de dura\ JUD: són quinze dies después de la boda\
En aquesta anècdota coral, la introducció de Gem estableix un marc
narratiu convencional, amb un detall sorprenent, però, que donarà peu a la
inversió còmica: els nuvis han de pagar les fotos (“però tot”) abans de marxar de
viatge. Com que això s’explica en el rerafons d’històries sobre matrimonis, el
contrast entre les pressuposicions habituals (com ara, recollir les fotos després
de la boda, per tindre’n un record) i l’anècdota que es va obrint camí, provoca la
segona lectura, una crítica —feta a base d’implícits— de la institució matrimonial.
La rialla d’Imm marca la proximitat de la línia clau, la cloenda de Jud sobre la
curta durada dels matrimonis, i pràcticament s’encavalca amb el resum irònic de
Gem (“La vida és així de dura”): hi ha casaments que no superen les tres
setmanes. De manera que ací l’humor permet de construir sentits alternatius,
que, tot i que no es despleguin formalment, emergeixen de manera implícita en
el rerafons d’una digressió ocasional.
En la conversa ordinària els parlants entren i surten dels marcs narratius i
argumentatius tan bé com poden, enllacen i desenllacen temes i interlocutors,
amb la flexibilitat que ells mateixos toleren en cada situació. A través d’aquesta
flexibilitat, per aquestes escletxes, s’introdueixen les formes d’humor: més o
menys significatiu, més o menys ofensiu, més o menys elaborat verbalment,
segons la implicació conversacional dels parlants o el grau de coneixement
mutu. No estic dient, per tant, que es tracti d’una qüestió senzilla, sinó més aviat
que hi ha diferents variables que cal tenir en compte, precisament perquè cada
parlant fa servir la seua autonomia discursiva, tant interaccional com temàtica.
En aquest darrer exemple un participant aprofita l’analogia per estrafer un
eslògan comercial, i finalment això dóna peu a una nova orientació temàtica.
Ocorre en una seqüència on s’enraona sobre la vida del barri:
[CH0114; ANNA, ELI, ROS, RIUS, FATI ; sobre el barri on van a comprar] ANNA: allà al barri potser / ELI: mm\
ROS: al barri_ RIUS: al barri hi ha de tot_
ROS: si:: / RIUS: Bé ho diuen els cartells de les botigues_
ELI: hi ha gent amb -- RIUS: avui ha set bo perquè ho he llegit a una botiga:_ ELI: què diu/ ROS: hi havia això_ RIUS: al barri hi ha de tot al barri hi ha de tot @@ ELI: qui ho diu això/ RIUS: putes::_ (.) travestis:_ ELI: però qui ho diu/ (.) agon ho diu això/ RIUS: al:-- sats al-- a la farmàcia que hem nat a comprar/ FATI: he\ RIUS: una mic-- sats ont-e hi ha els congelats/ ELI: sí_ RIUS: una mica més amunt que hi ha -- FATI: saps que m’ha fet fer/ (.) marxar d’una botiga\
Abans que, al final de la seqüència, la darrera intervenció de Fati comenci
una altra història, i a propòsit de la remarca inicial a propòsit del barri,
confirmada en les tres primeres intervencions, Rius esmenta un eslògan
comercial, “Al barri hi ha de tot”, per pura analogia, i acabarà fent-lo servir per
jugar. L’eslògan se’l troba cada dia probablement quan va a comprar, de manera
que per a ella es tracta d’una frase comercial prou coneguda i habitual, com
explica de seguida. Malgrat això, arrenca amb una crida narrativa, “Avui ha set
bo perquè…”, que crea algunes expectatives, conserva el torn de paraula (es
tracta d’un sopar, s’ha de ser àgil a explicar històries) i estrafà l’eslògan amb
comentaris pujats de to social que converteixen l’anunci innocent en un avís per
a viatgers no experimentats. Amb aquesta senzilla transformació, que Rius
acompanya d’una rialla, tot el marc argumentatiu canvia: el barri deixa de ser el
lloc tranquil i ben servit que pretenia ser, i l’eslògan deixa d’anunciar productes
comercials per esdevenir la presentació de totes les formes de vida de l’entorn.
Les dues interpretacions són possibles, i les dues estarien disponibles per a un
observador extern, encara que l’aspecte del cartell comercial i la seua distribució
en botigues corrents semblaria indicar més aviat la primera lectura, el marc
pressuposicional contra el qual s’estructura la lectura activa de Rius, produint un
marc alternatiu per a una ciutat imaginada diferent i de vida difícil. Ara bé,
l’observació és desatesa pels altres participants, quan Eli demana per la
literalitat contextual de l’eslògan. Aleshores la conversa canvia de rumb, i se
centra, efectivament, en les circumstàncies del barri, en referències concretes a
la farmàcia i la botiga de congelats, desencadenant per analogia una altra
vegada, una nova seqüència conversacional (ací tan sols apuntada, “saps què
m’ha fet fer?”) també centrada en una història de barri.
El que hem d’aprendre d’aquestes entrades i sortides de temes,
d’aquestes lògiques narratives i d’aquestes analogies creatives, és que sovint
una irrupció còmica en ella mateixa (com ara aquest barri capgirat i agitat
apuntat per Rius), es transforma en la base, còmica o no, d’una història
consistent. No hauríem de descartar, doncs, les bajanades o els desficacis en la
conversació. Són la base dels salts qualitatius que fem –tot i que fem també
salts qualitatius sense recórrer a destrellats.
Ací un barri capgirat podria ser el barri real dels participants, on compren i
on tenen problemes, on paguen i on es barallen. Més amunt, un viatge de nuvis
amaga encara més sorpreses de les esperables, els nuvis desapareixen després
de la boda, o potser després del viatge de nuvis. Més amunt encara, uns amics
decideixen que un aniversari val per eximir-los als dos, del treball. Doble o no
res, com als jocs. L’humor ens fa entrar ràpidament en (i sortir de) aquesta
esfera insòlita de la imaginació. Les converses ordinàries es tornen petites
mostres d’enginy quan les mirem amb la lupa (o les ulleres) de l’analista. Per
això l’analista sol quedar-se enganxat als seus exemples. Quan es tracta
d’humor, la fugacitat amb què s’apunten els temes, la intensitat dels implícits i
les històries dobles i fantàstiques que s’insinuen encara els fa més interessants.
Però l’ordre conversacional té les seues exigències, per això tornem a reprendre
el fil.
Les persones no ens podem transformar en maletes, per tal de viatjar de
qualsevol manera. Les classificacions dels vins separen abruptament els brics
de cartó de les ampolles amb etiquetes setinades. Tanmateix, el llenguatge està
fet també per posar juntes aquestes coses, per fer-nos veure com serien, per
imaginar-nos-les. Les coses que apareixen juntes sembla que tinguin relació. Un
refrany valencià sentència càusticament i còmicament, “en ser negre, botifarra”.
No m’interessa ara especialment el fet que l’origen històric de la dita tingui a
veure amb la pràctica de fer llonganisses i botifarres de colors diferents (o que
això sigui encara una diferència curiosa). M’interessa com s’assenyala la
deducció, per pura metonímia. El refrany s’usa a València per desprestigiar les
associacions per metonímia, i evidentment, per fer riure. Però dis-me què
desprestigies i et diré de què presumeixes. “En ser negre, botifarra”, igual que
“Sabó i fil, tot és per a la roba”, insisteixen en la gratuïtat de l’associació.
M’agradaria quedar-me ara amb aquest aspecte. Qualsevol cosa negra podria
ser botifarra, la qual cosa és una deducció massa àmplia, certament. Però
funciona com a base inductiva. Mentre no tinguem una altra cosa, podem anar
fent servir aquest principi tan bé com Sherlock Holmes.
Recordem que ningú havia dit quins atributs podia tindre el nostre
predicat: els atributs són especificats pel discurs mateix –i esborrats igualment,
no ho oblidem, pel mateix discurs. És ací on la idea (valenciana) de gratuïtat
resulta creativa. No tot el pensament està sotmès a control. Podem anar saltant
d’ítem a ítem a través del color. Com els ocorre als nostres amics
conversacionals de més amunt, aquests pensaments laterals de vegades
serveixen per encetar un tema, o per definir una paraula, per requalificar algú,
per cloure una anècdota, o per difuminar les fronteres d’una classificació. [12]
Top Related