Download - la transició a Espanya fins l'actualitat

formación. Sus clientes o em-

pleados esperarán su publica-

ción.

Este ar�culo puede incluir 175

-225 palabras.

El propósito del bole�n es

proporcionar información

especializada para un público

determinado. Los bole nes

cons tuyen un buen método

publicitario para sus produc-

tos o servicios, además de

otorgar credibilidad y afianzar

la imagen de su organización

tanto fuera como dentro de

ella.

En primer lugar, determine el

público al que va dirigido el

bole�n; por ejemplo, emplea-

dos o personas interesadas en

un producto o servicio.

Cree una lista de direcciones a

par r de las tarjetas de res-

puesta, hojas de información

de clientes, tarjetas de pre-

sentación obtenidas en ferias

o listas de miembros. Puede

adquirir también una lista de

direcciones de una organiza-

ción.

Publisher incluye numerosas

publicaciones que se ajustan

al es lo de su bole�n.

A con nuación, establezca el

empo y el dinero que puede

inver r. Estos factores le ayu-

darán a determinar la fre-

cuencia con la que publicará

el bole�n y su extensión. Se

recomienda publicar un bole-

�n al menos trimestralmente,

con el fin de que se considere

una fuente constante de in-

Tıtulodelartıculoprincipal

Tıtulodelartıculosecundario

Este ar�culo puede incluir 75-

125 palabras.

El �tulo es una parte impor-

tante del bole�n y debe pen-

sarlo con detenimiento.

Debe representar fielmente y

con pocas palabras el conteni-

do del ar�culo y despertar el

interés del público por leerlo.

Escriba primero el �tulo. De

esta manera, el �tulo le ayu-

dará a desarrollar el ar�culo

centrado en este punto.

Algunos ejemplos: Premio

internacional para un produc-

to, ¡Este nuevo producto le

ahorrará empo! y Próxima

apertura de una oficina cerca

de usted.

Microsoft

Fecha del bole�n

Volumen 1, nº 1

Inicidemocracia

Puntosdeinteres

especial:

• Destaquebrevementeunpuntodeinteres.




Contenido:

Artículo interior 2







Pie de imagen o gráfico.

Jaume Company Ferrer

4t ESO

Història

19/03/2012

2a avaluació

Francisca Nicolau Colom

Índex Pàgina 1. Portada

Pàgina 2. Índex

Pàgina 3. La transició espanyola.

Pàgina 4. Les primeres eleccions després de la dictadura.

Pàgina 5. El govern d’Adolfo Suárez.

Pàgina 6. La Cons tució del 1978.

Pàgina 7. El cop d’estat.

Pàgines 8 i 9. El govern de Calvo Sotelo.

Pàgines 10, 11 i 12. El govern de Felipe González.

Pàgines 13 i 14. El govern de José María Aznar.

Pàgines 15 i 16. El govern de José Luís Rodríguez Zapatero.

Pàgina 17. El govern de Mariano Rajoy.

Pàgina 18. Opinió personal.

Pàgina 19. Bibliografia.

La La La La transiciótransiciótransiciótransició espanyolaespanyolaespanyolaespanyola Després de la mort de Franco,

dia 20 de noviembre de

1975, Joan Carles I va ser pro-

clamat rei dos dies després en

un context polí c de

gran incertesa. S'iniciava un

complex procés de transició

que portaria de la dictadura a

un sistema democrà c.

El Rei va confirmar en el seu

lloc al President del Govern del

règim franquista, Carlos Arias

Navarro. No obstant això, aviat

es manifestaria la dificultat de

dur a terme reformes polí -

ques sota el seu Govern, el que

produiria un distanciament ca-

da vegada major entre Arias

Navarro i Joan Carles I.

Finalment el President del Go-

vern va presentar la seva dimis-

sió al rei el dia 1 de juliol de

1976. Arias Navarro seria relle-

vat en el seu càrrec per Adolfo

Suárez, qui s'encarregaria d'en-

taular les converses amb els

principals líders dels diferents

par ts polí cs i forces socials,

de cara a instaurar un règim

democrà c a Espanya.

Per aconseguir-ho, es va elabo-

rar una nova Llei Fonamental,

la vuitena, la Llei per a la Refor-

ma Polí ca que va ser final-

ment aprovada per les Corts i

sotmesa a referèndum el dia 15

de desembre de 1976.

Aquesta llei es va promulgar

el 4 de gener de

1977. Aquesta norma conte-

nia la derogació tàcita del sis-

tema polí c franquista en no-

més cinc ar cles i una convo-

catòria d'eleccions democrà -

ques.

Aquestes eleccions es van ce-

lebrar finalment el dia 15 de

juny de 1977. Eren les prime-

res eleccions democrà ques

des de la Guerra Civil. Unió de

Centre Democrà c resultar el

par t més votat. Va ser el

par t encarregat de formar

govern. Estava liderat per

Adolfo Suárez. A par r d'a-

quest moment va començar

el procés de construcció de la

Democràcia a Espanya i de la

redacció d'una nova cons tu-

ció.

El 6 de desembre de 1978 es

va aprovar en referèndum la

Cons tució Espanyola, en-

trant en vigor el 29 de desem-

trant en vigor el 29 de desembre.

A principis de 1981 va dimi r Adol-

fo Suárez a causa del distancia-

ment amb el Rei i a les pressions

internes del seu par t. Durant la

celebració de la votació al Congrés

dels Diputats per triar com a suc-

cessor a Leopoldo Calvo-Sotelo es

va produir el cop d'Estat dirigit per

Antonio Tejero, Alfonso Armada i

Jaime Milans, entre d'altres. El

cop, conegut com 23-F, va fracas-

sar.

Les tensions internes de la UCD

provocarien la seva desintegració

al llarg de 1981 i 1982. El segment

democris à acabaria integrant-se

amb Aliança Popular. Els membres

més pròxims a la socialdemocràcia

s'unirien a les files del Par t Socia-

lista Obrer Espanyol (PSOE).

Que va succeir a la UCD després

d'obtenir majoria absoluta en les

eleccions generals del 82, ocupant

202 dels 350 escons, i començant

així la II Legislatura d'Espanya.

Les primeres eleccions després de la dictadura

Les eleccions generals legisla-

ves d'Espanya de l'any 1977

van ser celebrades el dimecres

15 de juny. Quaranta-un anys

després de les úl mes elec-

cions generals a Espanya cele-

brades durant la Segona Repú-

blica. Els espanyols aposten

per la moderació al primar els

par ts de centredreta i cen-

treesquerra.

El nou president del govern,

Adolfo Suárez, va ser nomenat

al juliol de 1976 pel Rei per tal

de conduir la reforma polí ca.

Lidera i crea la Unió de Centre

Democrà c, que aconsegueix

guanyar les eleccions quedant

-se a uns escons de la majoria

absoluta.

Felipe González lidera el PSOE

des de 1974 i és el cap de llista

d'aquest par t, obtenint la

segona posició amb quasi 120

escons.

Així li arrabassa l'hegemonia

en l'esquerra al PCE, par t

que s'havia dis ngit per la

seva lluita contra el franquis-

me, i que liderat per l'històric

San ago Carrillo obté el ter-

cer lloc amb 19 diputats.

A la dreta de la UCD, Manuel

Fraga, qui va ser ministre

portaveu i de Turisme durant

els anys del desarrollisme

franquista i, posteriorment,

vicepresident i ministre d'In-

terior del primer govern del

rei Joan Carles, lidera la Fe-

deració de Par ts d'Aliança

Popular que obté 16 dipu-

tats.

El PSP del professor Enrique

Tierno Galván concorre a les

eleccions amb diversos par-

ts que havien format part

de la Federació de Par ts So-

cialistes, sota el nom Unitat

Socialista, va obtener 6 es-

cons.

La Federació de la Demo-

cràcia Cris ana, liderada per

Joaquín Ruiz-Giménez s'esta-

vella en les eleccions. La ul-

tradreta no obté cap escó.

Cap dels tradicionals par ts

republicans, menys l'excep-

ció del en aquell dies influent

Par t Comunista, ni els seus

Hereus (Esquerra Republicana, Acció

Republicana Democrà ca Espanyola,

Esquerra Republicana de Catalunya)

van poder par cipar en aquestes

eleccions, ja que no se'ls va concedir

la legalitat fins a uns mesos després

de les eleccions.

El govern d’adolfo suárez Les Corts que havien sor t de les

eleccions del 1977 van aprobar

la Cons tució espanyola el 6 de

desembre de 1978.

El 3 de març de 1979, Adolfo

Suárez guanyava per segona ve-

gada unes eleccions generals i

iniciava el seu tercer mandat

com a president del Govern. El

seu primer error en aquest pe-

ríode va ser evitar la presentació

del seu programa de govern da-

vant el Congrés, el que li va po-

sar en contra d'algun grup, com

el Par t Socialista Andalús, que

pensava donar-li suport. D'altra

banda, el triomf a les eleccions

generals va quedar en segon pla

després de l'accés de l'esquerra

als principals ajuntaments del

país després de les primeres

eleccions municipals d’abril.

L'acord entre el PSOE i el PCE va

permetre que les grans ciutats

espanyoles fossin governades

per alcalde de par ts de l'oposi-

ció.

Va ser una etapa de govern ple-

na de dificultats polí ques, so-

cials i econòmiques. El 1980, el

PSOE va presentar una moció de

censura que, va deteriorar enca-

ra més la imatge d'un Suárez

desproveït de suports en el seu

propi par t. Finalment la falta de

sintonia amb el Rei Joan Carles i

les tensions creixents en el seu

propi par t, el van portar a pre-

sentar la seva dimissió el 29 de

gener de 1981.

En el seu missatge al poble es-

panyol va afirmar:

‘Jo no vull que el sistema demo-

crà c de convivència sigui, una

vegada més, un parèntesi en la

història d'Espanya’.

Això va donar peu a pensar que

renunciava per la pressió dels

militars. Aquesta teoria va sem-

blar confirmada per l'intent de

cop d'estat que va tenir lloc du-

rant la inves dura de Leopoldo

Calvo-Sotelo. No obstant això,

alguns autors insisteixen en el

cansament i la falta de suport de

la Corona com a principals fac-

tors per a la seva dimissió.

Altres autors com Gregorio Mo-

rán refereixen un episodi concret

que conjumina les amenaces mi-

litars amb la falta de suport real,

tot això unit a la rebel·lió en

marxa dels membres democris-

ans del seu par t, que haurien

pactat ja amb els d'Aliança Popu-

lar, com les causes decisives de la

dimissió.

L’any 1981, el rei li va concedir el

�tol de duc de Suárez pel seu pa-

per en el procés de transició.

La constitució de 1978 Té una gran importancia ja que

és la norma suprema de l'orde-

nament jurídic del Regne d'Es-

panya, a la qual estan subjectes

els poders públics i ciutadans

d'Espanya, en vigor des del 29

de desembre de 1978.

Va ser ra ficada en referèndum

el 6 de desembre de 1978, sent

posteriorment sancionada pel

Rei Joan Carles I el 27 de desem-

bre i publicada al BOE el 29 de

desembre del mateix any. La pro-

mulgació de la Cons tució va im-

plicar la culminació de l'anome-

nada Transició Espanyola.

El seu �tol preliminar proclama

un Estat social i democrà c de

Dret que propugna com a valors

superiors de l'ordenament jurídic

la llibertat, la jus�cia, la igualtat i

el pluralisme polí c. Així mateix,

es consolida el principi de sobira-

nia popular i s'estableix la mo-

narquia parlamentària com a for-

ma de Govern.

La Cons tució estableix una or-

ganització territorial basada en

l'autonomia de municipis,

províncies i comunitats autòno-

mes. Després del procés de for-

mació de l'Estat de les Autono-

mies, les comunitats autònomes

gaudeixen d'una autonomia de

naturalesa polí ca que configura

a Espanya com un Estat regional.

Les en tats locals, com els muni-

cipis i les províncies, gaudeixen

d'una autonomia de naturalesa

administra va, les ins tucions ac-

tuen en base a criteris d'oportuni-

tat dins del marc legal fixat per l'Es-

tat i les comunitats autònomes.

El Rei és el Cap de l'Estat. Els seus

actes tenen una naturalesa regla-

da, la validesa depèn de la ra fica-

ció de l'autoritat competent que,

segons el cas, és el President del

Govern, el President del Congrés

dels Diputats, o un Ministre.

La divisió de poders és establerta

implícitament pel text cons tucio-

nal. A la base, la sobirania nacional

permet l'elecció, per sufragi uni-

versal (homes i dones, majors de

18 anys), dels representants del

poble sobirà en les Corts, configu-

rades d'acord amb un bicameralis-

me atenuat integrat pel Congrés

dels Diputats i el Senat. Ambdues

cambres comparteixen el poder

legisla u, si bé té més poder el

Congrés dels Diputats, que és el

responsable exclusiu de la inves -

dura del president del Govern.

Tant el Congrés com el Senat

exerceixen una tasca de control

polí c sobre el Govern.

El Govern dirigeix el poder execu-

u, incloent l'Administració Públi-

ca. Els membres del Govern són

designats pel president, i al seu

costat, componen el Consell de

Ministres, òrgan que ocupa la

cúspide del poder execu u.

El Govern respon solidàriament

de la seva actuació polí ca davant

el Congrés dels Diputats que pot

des tuir en bloc mitjançant una

moció de censura, que ne-

cessàriament ha d'incloure un

candidat alterna u que serà im-

mediatament inves t President

del Govern.

El poder judicial recau en els jut-

ges i en el Consell General del Po-

der Judicial com el seu màxim òr-

gan de govern. El Tribunal Cons -

tucional controla que les lleis i les

actuacions de l'administració pú-

blica s'ajus n a la Carta Magna

El cop d’estat El 23 de febrero de 1981 es va

dur a terme un intent de cop

d’estat a Espanya que va fallar.

Va ser oarganitzat fonameltan-

ment per alguns comanda-

ments militars, l'episodi més co-

negut va ser l'assalt al Congrés

dels Diputats per part

d’un nombrós grup de guàr-

dies civils al comandament del

qual es trobava el -

nent coronel de la Guàrdia Ci-

vil Antonio Tejero. Es va dur a

terme durant la sessió de vota-

ció per a la inves dura del candi-

dat a la presidència del Govern,

Leopoldo Calvo Sotelo de l’UCD.

Aquest cop d’estat tenia molt a

veure amb el succeït durant

l’època de la transició.

Els primers símptomes de males-

tar en l'exèrcit van tenir lloc

l'abril de 1977, quan

amb mo u de la legalització del

PCE, el dia 9 d'aquest mateix

mes, l'almirall Pita da Veiga, va

dimi r ja que no estaba d’acord

amb això.

Al novembre de 1978 va te-

nir lloc la desar culació de l'Ope-

ració Galàxia, un in-

tent colpista per la qual el

seu principal responsa-

ble, Antonio Tejero, va ser con-

demnat a set mesos de presó.

Mentre creix la volun-

tat colpista en sectors de l'exèr-

cit i de l'extrema dreta, el go-

vern progressa en l'inici de la

dècada cap a una profunda crisi, que

durant 1980 es tornarà cada vega-

da més insostenible.

La debilitat creixent de Suárez en el

seu propi par t, propicia

la presentación de la seva dimis-

sió com a president

del Govern i d'UCD el 29 de gener de

1981,en una interven-

ció televisiva, després de la qual, els

esdeveniments van aprecipitar.

Enmig d'un tens clima, es posen

en marxa els processos de subs tu-

ció de Suárez. El dia 10 de fe-

brer, Leopoldo Calvo-Sotelo és nome-

nat candidat a president del Govern.

En aquest enrarit escenari, el dia 18,

Calvo –Sotelo presentava el seu go-

vern, però en la votació del dia 20 no

va obtenir la majoria necessària per a

la inves dura, per la qual co-

sa s’hauria de produir una no-

va votació el dia 23, dia

que triarien els colpistes per a la seva

tempta va de cop d'Estat.

Una tempta va en la qual anaven

aconfluir les voluntats d'un cop

dur, promogut pel capità gene-

ral Jaime Milans del Bosch i

un tou promogut pel general Alfonso

Armada, en aquell moment home de

confiança del Rei.

En el cop del dia 23 coincideixen les

diferents trames colpistes que opera-

ven des de l'inici de la Transició, mitja-

naçant una acció coordinada. A les

sis en punt de la tarda comença la vo-

tació nominal per a la inves dura de

Leopoldo Calvo-Sotelo com a Presi-

ra de Leopoldo Calvo-Sotelo

com a President del Govern

d'Espanya.

A les 18:22 hores, quan anava

a emetre el seu vot el socialista

Maunel Núñez, s’ini-

cia l'operació "Duque de Ahu-

mada".

Segons el pla traçat, un grup

de guàrdies civils amb un sub-

fusell irromp a l'hemicicle del

Congrés dels Diputats en-

capçalats pel nent coronel

Antonio Tejero. Aquest, des de

la tribuna, va cridar

"Quiet tothom!" i va donar or-

dre que tots es ressin a terra.

Com militar de més alta gra-

duació allà present i com a vi-

cepresident del govern, el -

nent general Gu érrez Mella-

do es va aixecar, es va dirigir al

nent coronel Tejero, li va or-

denar que es posés ferm i li

lliurés la seva arma.

Després d'un brevíssim force-

jament i per a reafirmar la seva

ordre, Tejero efectua un

tret que és seguit per unes

ràfegues dels subfusells dels

assaltants. Sense immutar-

se, amb els braços en ge-

rres, l'ancià general suporta el

so de les armes. Mentre la ma-

jor part dels diputats han obeït

les ordres de Tejero, el dipu-

tat Carrillo i el president Suá-

rez es mantenen asseguts

mantenen asseguts als seus

escons.

El govern de Leopoldo calvo sotelo Va governar 22 mesos fins a la victòria

socialista d'octubre de 1982. D'això

tendeix a inferir que va ser un inter-

regne entre els governs històrics

d'Adolfo Suárez i de Felipe González i

que va cons tuir una breu transició

dins de la Transició, de manera que el

defineixen notes circumstancials com

les exposades.

No obstant això, la ges ó de Calvo

Sotelo va estar plena d'interès històric

i polí c, i va afrontar problemes cru-

cials, de vegades amb indubtable

èxit. No va ser un període tranquil. Els

factors d'inestabilitat van condicionar

tota la seva tasca. Calvo Sotelo va

arribar al poder en plena voràgine col-

pista. La ràpida liquidació del 23-F i

les mobilitzacions massives en defen-

sa de la democràcia no eliminaven els

riscos militars, que van subsis r, així

com les dificultats de depurar les res-

ponsabilitats de l'intent colpis-

ta. S'unia, també, l'embat del terroris-

en uns anys en què ETA va co-

metre desenes d'assassinats

per desestabilitzar la demo-

cràcia.

I, en un altre ordre de coses,

con nuava la crisi econòmica

que havia acompanyat a la

Transició. El Govern havia de

recolzar en una fragmentada

Unió del Centre Democrà c,

en la qual s'enfrontaven amb

acarnissament diferents ten-

dències polí ques. El deterio-

rament del par t governa-

mental era tan gran que havia

provocat la dimissió de Suárez,

el seu fundador i principal lí-

der. Calvo Sotelo va ser un

president de Govern amb sòli-

da preparació i llarga ex-

periència. Sobre la seva ges ó

gravitar en tot moment el pro-

gressiu deteriorament

d’UCD. Aquesta circumstància

permet valorar adequadament

una acció governamental que

té en el seu haver el judici als

implicats en el 23-F, una qües-

ó capital en aquella conjun-

tura en què persis a el temor

a la impunitat colpista. Es va

crear el marc legal per repri-

mir una altra conspiració mili-

tar. I al febrer de 1982 van ser

jutjades 32 persones per la

seva par cipació en l'intent

del 23-F. El president del Go-

vern, com l'opinió pública, va en-

tendre que les condemnes van

ser insuficients. La causa es va

traslladar al Tribunal Suprem,

que les va incrementar substan-

cialment. Aquest aspecte de la

ges ó de Calvo Sotelo, que va

dilucidar les responsabilitats del

23-F en un termini rela vament

breu, va resultar decisiu en la

consolidació democrà ca.

El seu programa de govern in-

cloïa una ac va polí ca exterior,

el principal propòsit era la inte-

gració espanyola a la Comunitat

Europea. En aquest procés d'in-

corporació als organismes inter-

nacionals Calvo Sotelo va dur a

terme l'entrada d'Espanya a

l'OTAN. La mesura va trencar el

consens parlamentari sobre la

polí ca exterior i va ser contesta-

da pel PSOE, la oposició va ser de

tal calibre que ja en el poder li va

generar un dels seus principals

problemes polí cs.

Calvo Sotelo va propiciar també

la LOAPA (Llei Orgànica d'Harmo-

nització del Procés Autonòmic),

pactada pels dos principals par-

ts, UCD i PSOE. En els seus prin-

cipals punts va ser declarada in-

cons tucional pel Tribunal Cons-

tucional, però va servir per a un

cert ordenament de la polí ca

autonòmica.

En l'haver de Calvo Sotelo cal situar

també la llei del divorci, que es va

aprovar el 7 de juliol de 1981, im-

prescindible en el marc jurídic que

es va crear en la Transició. Venia re-

tardant per les re cències dels sec-

tors més conservadors de UCD. La

seva tramitació en Corts a par r de

març de 1981 va provocar una serio-

sa ruptura en el par t governant,

del que el seu sector socialdemòcra-

ta va votar amb l'esquerra. Amb els

seus dèficits i clàusules retardato-

ries, la llei de 1981 va incorporar

amb naturalitat el divorci a la vida

espanyola i no va ser objecte de mo-

dificació en gairebé 25 anys.

Altres projectes del govern de Calvo

Sotelo no van arribar a bon port,

pels enfrontaments que se succeïen

en UCD. Aquest va ser un dels lunars

de la seva ges ó, la incapacitat

de fer-se amb el control del seu

par t i de restablir la unitat. A

finals de 1981 el deteriorament

d'UCD a la imatge pública era

palmari, el que va agreujar les

tensions internes. El mateix Cal-

vo Sotelo, la imatge estava més

a la dreta que la de Suárez, va

pa r les crí ques de grups

d'UCD i dels suports empresa-

rials, que l'acusaven de no apos-

tar per la dreta, ja que assegura-

ven era la majoria natural, una

idea que no va ser avalada per el

que va venir després.

Al desembre de 1982 Calvo Sote-

lo va traspassar el govern a Feli-

pe González, després de la catàs-

trofe electoral d'UCD, la major

soferta mai a Espanya per un

par t governant. Amb les se-

ves llums i ombres, el llegat de

Calvo Sotelo incloïa la posi va

ges ó de les seqüeles del 23-F,

mesures progressistes i ne-

cessàries com la llei del divor-

ci, i, en un altre ordre de co-

ses, la incorporació a l'OTAN,

una mesura impugnada però

que va ser defini va i fet i fet

assumida pels qui encapçala-

ven l'oposició.

La ges ó governamental de

Calvo Sotelo es va realitzar

amb un par t fragmentat i en

un clima de gran inestabilitat,

per la qual cosa potser la seva

polí ca va fer de la necessitat

virtut i, per sobre d'altres con-

sideracions de par t, va optar

per solucionar alguns dels pro-

blemes claus que quedaven

pendents des de la Transició.

El govern de Felipe gonzález Després dels resultats ob nguts

per part del PSOE en

les eleccions del 28 d'octubre de

1982, en què Felipe González va

obtenir el 48,11% dels sufragis i

202 diputats, sent aquesta la pri-

mera majoria absoluta d'un par t

a la democràciaa Espanya, a més

d'ocupar la xifra més alta de dipu-

tats fins ara, va ser elegit presi-

dent del Govern espanyol pel Con-

grés dels Diputats, i va en-

capçalar un govern amb Alfon-

so Guerra de vicepresident.

Aquest èxit va suposar que per

primera vegada des de

les eleccions generals de 1936, un

par t d'esquerres havia de formar

govern. A més, segons

molts historiadors, va culminar el

período conegut com la transi-

ció espanyola iniciant-se

la II Legislatura.

Felipe González va guan-

yar també les eleccions de 1986,

1989 i 1993, i després de per-

dre per la mínima les de 1996 es

re ra de la primera línia polí ca:

En les eleccions de 1986 va man-

tenir la majoria absoluta amb

184 diputats. En les de 1989 el

PSOE es va quedar a un diputat de

la majoria absoluta, amb

175 escons. En les de 1993 va

aconseguir 159 escons, 16 menys

que en el 89, encara que va guan-

yar els comicis en obtenir 18

més que el PP.

En les eleccions de 1996 va per-

dre 18 diputats respecte a les

del 93, amb 141 dipu-

tats, sent aquesta vegada el

guanyador dels comicis del PP.

La diferència va ser de

poc més d'un 1%, sent d’aquesta

forma els resultats electorals

més ajustats de tots els que s’ha-

cien celebrat a Espanya fins

aquell moment.

Va seguir una polí ca econòmica

liberal, combinada amb nombro-

ses reformes socials. Entre les

seves decisions més cri cades va

estar l'expropiació de Rumasa.

També va ser molt contestat el

"pla d'ocupació juvenil" ideat

amb l'objec u que els joves n-

guessin una primera feina i ad-

quirissin experiència i que va ori-

ginar els contractes

"escombraries", anomenats així

per la seva baixa remuneració i

perquè la seva ex nció no dona-

va dret a prestacions socials.

Altres mesures molt controver -

des van ser la legalització de les

empreses de treball temporal

amb l'objec u de crear ocupació

encara que aquest fos precari i

en pitjors condicions; la retallada

de les prestacions per desocupa-

ció, i el primer "medicamentàs" l'obje-

c u va ser estalviar fons públics elimi-

nant la subvenció que rep la prescrip-

ció de certs medicaments per part de

la Seguretat Social. Com a conseqüèn-

cia d'aquesta polí ca va pa r les pri-

meres vagues generals de la demo-

cràcia, el que va portar al distancia-

ment del seu par t del sindicat Unió

General de Treballadors (UGT).

Els seus governs van dur a terme una

conflic va reconversió industrial, i la

modernització i universalització tant

del sistema educa u espanyol, com

del sistema sanitari i de seguretat so-

cial, així com una ampliació i moderni-

tzació de les infraestructures, fina-

nçada mitjançant un controver t aug-

ment de el deute públic i els Fons de

Desenvolupament de la Unió Europea

per al període de 1994-1999 amb els

quals la Unió Europea pretén enfor r

l'economia dels països més pobres

(Espanya, Irlanda, Grècia i Portu-

gal). Espanya va percebre mitjançant

aquest fet més de la meitat d'aquests

fons, a més serà el país de la UE que

més diners rebi del Fons de Cohesió i,

després de França, de la PAC.

En quant a la polí ca exterior, va de-

fensar l'obertura del país a l'exterior

i les relacions amb Europa, Estats

Units i Lla noamèrica. Va recolzar la

permanència d'Espanya a

l’OTAN convocant un referèndum el

1985. Va recolzar, amb l'enviament de

tropes (incloent a mariners de reem-

plaçament), a les Forces Aliades en la

primera Guerra del Golf de 1991. Tam-

bé, va donar suport logís c a les For-

ces Aliades.

No va abolir el servei mili-

tar obligatori, amb l'argument que un

Hipotè c exèrcit profesional

seria un exèrcit de mercenaris i

esta-

ria compost majoritàriament p

er persones procedents d'es-

trats socials humils. Aquesta

úl ma afirmació s'ha

vist confirmada posterior-

ment en haver estat ne-

cessària l'obertura del volun-

tariat als emigrants econòmi-

cament necessitat, davant la

falta de candidats espanyols.

Sota el seu govern, Espanya es

va unir a la Comuni-

tat Econòmica Europea el

1985, l'entrada efec va es va

produir l'1 de gener de 1986.

Durant la seva úl ma etapa de

govern es van succeir

els escàndols de corrupció

(casos de Mario Conde a Ba-

nesto, Flick, SEAT, Intelhorce,

etc).

A més,va sor r a la llum públi-

ca el terrorisme d'estat

(GAL), en què es van veure in-

volucrats membres del seu go-

vern.

La crisi económica i l’afarta-

ment de la población amb

aquests casos de corrupció van

portar a la derrota electo-

ral del PSOE de Feli-

pe González a 1996.

A més,va sor r a la llum públi-

ca el terrorisme d'estat

(GAL), en què es van veure

involucrats membres del seu

govern. La crisi ecònomi-

ca i l'afartament de la pobla-

ció amb aquests casos

de corrupció van portar a

la derrota electoral del

PSOE de Felipe González

a 1996.

Al final del seu mandat les

condicions de l’economia es-

panyola eren objec va-

ment dolentes: 3,5 milions

d'aturats, 5,5 % de déficit pú-

blic i un deute de 60 bilions de

pessetes.

A par r de 1994 el país ja ini-

ciava una recuperació econó-

mica, passant-se d'una reces-

sió del 1,1% del PIB l’any

1993 a un creixe-

ment econòmic del 2%. De la

mateixa manera, el nivel d'in-

flació, que va tancar 1993

al 4,9%, va passar entre 1994 i

1996 al 3,5%. Per la seva ban-

da, l'atur, que en el pri-

mer trimestre de 1994 acon-

seguia la taxa del 21,92%, va

passar a situar-se, en l’úl m

l'úl m trimestre complet de

la presidència de González, el

primer de 1996, al 20,04%.

EL govern de José María Aznar

En les eleccions generals del 3 de

març de 1996, el PP va esdevenir

el principal par t de l'hemici-

cle, encara que sense obtenir

majoria absoluta a la cam-

bra (156 diputats sobre un to-

tal de 350). Després de perllon-

gades negociacions amb les prin-

cipals formacions nacionalistes

de Catalunya (CiU), País Basc

(PNB) i Canàries (CC), va aconse-

guir el suport de les mateixes

en la sessió d'inves dura el 4 de

maig de 1996, pel que

al dia següent va jurar el

càrrec com a nou president del

Govern de Espanya.

En quant a l’economia, Espan-

ya va acabar l'any 1997

amb els deures fets per poder

accedir a la Unió Monetària l'1

de gener de 1999. Amb

una inflació a l'entorn del 2%, un

déficit públic per sota dels límits

de Maastricht i uns pus d’inte-

rés inferiors al 5%. Aquest pano-

rama econòmic i el bon compor-

tament dels sindicats, van fer

d’Espanya un dels països millor

col·locats en el compliment de

requisits per l’entrada en el siste-

ma de la moneda única euro-

pea (l'euro). I es va culmi-

nar amb la inclusió d'Espanya (2

de maig de 1998) en el grup ini-

cial de 11 països que van par ci-

par en la primera fase de la

Unió Econòmica Monetària amb

l'adopció de l'Euro.

En aquesta legislatura el PIB d'Es-

panya viu un creixement un 1.1%

superior a la mitjana de la Unió

Europea, tendència que es va

mantenir en els anys posteriors.

La desocupació es va reduir 7

punts percentuals en 4 anys. Men-

tre que els beneficis empresarials

creixien per sobre del 30%, els sa-

laris van augmentar per sota del

3% . L’augment dels salaris era me-

nor al dels preus fent que durant

el mandat d'Aznar el poder adqui-

si u dels treballadors es reduís un

1 %, sent Espanya l'únic país de

tota la Unió Europea on es produís

un retrocés. Els sectors que van

liderar el creixement de l'ac vitat

laboral van generar llocs de treball

poc produc us i conseqüentment

baixos salaris. Els contractes tem-

porals van augmentar fins arribar a

representar 1 de cada 3 llocs de

treball, sent aquesta xifra un 250%

superior a la mitjana europea.

Malgrat l'entrada en vigor de la

Llei de prevenció de riscos laborals

al febrer de 1996 els accidents la-

borals s'incrementen un 42% entre

1996 i 1999. L'índex de sinistralitat

va passar de 61 a 73 accidents per

cada 1000 treballadors. La UE re-

comana a La Carta Social Europea

que el salari mínim interprofessio-

nal (SMI) sigui igual o major al 60%

del salari mitjà del país, a Espan-

ja aconseguia el 34 % l'any 2000,

situant-se en 424 € mensuals

(742€ serien necessaris per

complir amb la recomanació de

la UE).

Una de les primeres mesures del

Govern d'Aznar va ser aprovar el

«Programa de modernització

del sector públic empresarial de

l'Estat». Algunes de les empre-

ses que van deixar de ser pro-

pietat de l'Estat en aquest perío-

de van ser Telefónica, Endesa,

Aceralia, Argentaria, Tabacalera,

Repsol i Gas Natural. Els ingres-

sos procedents de les priva tza-

cions van contribuir a reduir

ràpidament el deute públic del

68 al 63% 16 Els sindicats es van

mostrar contraris a una mesura

que consideraven «pa per avui i

fam per demà» .

El govern de José María Aznar va

signar el Protocol de Kyoto el

1998, tot i a la nega va del presi-

dent en alguns temes. Les emis-

sions de gasos d’efecte hiverna-

cle a ESpanya van augmentar,

incomplint així els pactes. Durant

aquest mandat, es va produir

la divisió en dos del Ministeri

d'Obres Públiques, Transportsi

Medi Ambient, donant lloc al Mi-

nisteri de Foment i al Ministeri

de Medi Ambient.

La seva segona legislatura co-

mençaria en la victoria en les

eleccions generals celebrades el

12 de març de 2000.

El Par t Popular va ser la fo-

rça més votada, aconseguint la

majoria absoluta a les dues cam-

bres. Tot i no haver assolit la

meitat dels vots (44.5%) va obte-

nir més de la meitat dels 350es-

cons del Parlament (183). Això li

va permetre a Aznar governar en

solitari, desfent el pacte de go-

vern que tenia amb CiU, PNB i

CC.

En 2001 es canvia el criteri per

considerar a una persona com a

parada, arran d'això mig mi-

lió d'aturats deixen de com-

ptar com a tals a causa del canvi-

metodològic. Entre el 1er trimes-

tre de 2001 i el de 2004 l'atur

augmenta en 300.000 perso-

nes, del 10,94% al 11,50%.

Aquest mateix any el govern va

decidir canviar la manera de

comptabilitzar l’índex d’inflació,

adequant-se a les normes euro-

pees, de manera que les dades

reflec des van desembocar

en una pèrdua de poder adquisi u

de la majoria de pensions fixes així

com del salari mínim interprofes-

sional i molts altres percep-

cions subjectes a barem estatal.

En les dades econòmiques corres-

ponents als 2 primers anys de la

legislatura s'ha de destacar que la

taxa de creixement econòmic es

mantenia en més d'un 3% en ter-

mes reals de l'economia espanyo-

la, el dèficit públic es va reduir fins

al 0,3% encara però la inflació es va

disparar en aquest any fins al 4%, la

taxa més altades de 1996, però el

més destacable de tot és que la

taxa d'atur va baixar fins al

13,6 %, ja que la creació d'ocupa-

ció va augmentar en 600.000 llocs

de treball nous.

En juny de 2002 es duu a terme

una vaga general, segons UGT:

"La vaga general del 20 de juny

és lla necessària i inevitable ex-

pressió del contundent rebuig

dels treballadros d’aquest país a

les intencions del Govern, inquí-

vocament dirigides a la supressió

dels drets laborals i a la retallada

de les prestacions per desocupa-

ció. És una mobilització per exigir

ocupació estable, digne , segura i

amb drets. És també la manifes-

tació de la profunda repulsa que

mereixen les declaracions del Go-

vern i el seu President que culpa-

bilitza les persones en atur de la

seva situació’’.

EL govern de José Luís Rodríguez Zapatero L'octubre de 2002, Rodríguez Zapate-

ro va ser designat candidat del seu

par t a la presidencia del govern a

les eleccions generals del 14 de març

de 2004.

Durant la campanya electoral

per les eleccions generals, les en-

questes eren favorables al candidat

popular Mariano Rajoy, encara que hi

havia seriosos dubtes sobre si po-

dria revalidar la majoria absolu-

ta conquistada en 2000.

Tres dies després dels atemptats de

l'11 de març a Madrid el PSOE va

guanyar les eleccions generals. Exis-

teix encara avui desacord sobre

si van ser els atemptats terroristes o

els successos posteriors als mateixos

els que van provocar la bolca-

da electoral, ja que el govern del

PP al principi va atribuir l'autoria a

ETA malgrat les proves que apunta-

ven a terroristes islamistes.

El PSOE va obtenir la victoria

aconseguint 164 escons i un

43,27 % dels vots, enfront dels

146 escons i 37,81% dels vots ob-

nguts pel PP. En el senat, el PP

va perdre 25 sena-

dors, aconseguint una majoria

rela va malgrat el descens. Per la

seva banda, el PSOE va augmen-

tar la seva representació en 28

senadors.

Durant la presidència de Rodrí-

guez Zapatero, s’han abordat es-

pecialmente les polí ques socials.

S'ha legalitzat el matrimoni entre

persones del mateix sexe, la Llei

contra la violència de gènere, la

Llei de la Dependència, s'ha modi-

ficat la llei del divorci per elimi-

nar traves, s’han modificat dife-

rents estatuts d’autonomia. Tam-

bé s'ha realitzat la regulació

dels estudis universitaris per

adequar-los al procés Bolon-

ya. Cal destacar que s'ha incre-

mentat el salari mínim, s'ha esta-

blert la Llei per a la igualtat efec -

va entre dones i homes, la

Llei an tabac, ha hagut una

gran regularització dels immi-

grants, i s’ha pretès la reforma de

la Cons tució en 4 punts.

L'economia espanyola segueix

creixent a un ritme superior als

seus veïns europeus. En quest

sen t, s’ha acordat que durant

els propers anys decreixin consi-

Derablement les ajudes de

l’Unió Europea a Espanya,

després de la inclusió a la UE

de nous països.

Entre els reptes d’aquesta

legisltura destaquen la cares-

�a del petroli, la dependencia

de la construcción i el turismo

des de fa 40 anys. El dèfi-

cit exterior es va elevar el

2005 un 37,1% més, el que la

converteix en el 2 on país

amb major déficit exterior de

l’eurozona.

La segona legislatura de Zapa-

tero va començar l’1 d’abril

del 2008. Les eleccions gene-

rls ngueren una par cipació

del 73,85%, el resultat d’a-

questes va donar la majoria

simple al PSOE, que va obte-

nir 169 escons al Congrés dels

Diputats, cinc més que en les

anteriors eleccions. El PP es

va mantenir com el princi-

pal par t de l'oposició en ob-

tenir 154 diputats, sis més

que en la legislatura ante-

rior. Pel que fa a la resta de

par ts, van destacar les pèr-

dues d’escons d’ER , CiU i IU,

amb unes caigudes del

60%, que els van fer perdre

els seus grups parlamentaris

propis. Van deixar de tenir

representació al Parlament

CHA i EA, que van perdre el

el seu únic escó. D'altra banda,

l'exeuroparlamentària socialista

Rosa Díez va aconseguir el seu

primer escó al Congrés amb

UPyD, el seu nou par t.

El president José Luis Rodríguez

Zapatero, va remodelar el Go-

vern un any després d'estrenar

la seva segona legislatura per la

necessitat d'un "canvi de rit-

me", i amb el principal objec u

de reforçar el gabinet. Van des-

tacar la incorporació de José

Blanco López (ministre de Fo-

ment) i Manuel Chaves (com a

tercer vicepresident).

El 20 octubre 2010 Zapatero va

anunciar una nova remodelació

en el seu govern, amb canvis en

set dels disset ministeris. Alfre-

do Pérez Rubalcaba va succeir a

Maria Teresa Fernández de la

Vega a la vicepresidència prime-

ra i en la Portaveu, Rosa Aguilar

a Elena Espinosa en Medi Am-

bient, Ramón Jáuregui a Maria-

Teresa Fernández de la Vega

a Presidència, Trinidad Jimé-

nez a Miguel Ángel Mora nos a

Exteriors, Valeriano Gómez a

Celes no Corbacho a Treball i

Leire Pajín a Trinidad Jiménez

en Sanitat. Així mateix, es van

eliminar dos ministeris: Igualtat

i Habitatge.

En el pla econòmic, la

IX Legislatura ha quedat marca-

da per l'impacte de la crisi origi-

nada als Estats Units, que va

afectar greument a tot el

món desenvolupat. A Espan-

ya, aquest impacte va adquirir la

forma d'una crisi immobiliària.

En la campanya electoral, alhora

que s'anaven coneixent diversos indi-

cadors econòmics, el PP va començar

a parlar amb èmfasi de cri-

si económica. El final de les vacances

es vals, va estar marcat per l'es-

clat de la crisi financera internacional

i, al costat d'ella, pels cada vega-

da més alarmants símptomes

que oferia l'economia espanyola

(enfonsament del mercat immobilia-

ri i de l'automòbil, creixement de

l’atur, descens del creixement del

PIB, repunt de l’inflació).

Entre el 9 i el 15 de juny de 2008

es va produir una aturada

de transpor stes, que protesta-

ven per les conseqüències que per al

sector tenia la pujada del gasoil: un

20,1% en el que es porta-

va d'any. Aquest atur va ser convocat

per la Federació Nacional d'Associa-

cions de Transport d'Espanya i la

Confederació Nacional de Trans-

port per carretera, a més d'al-

tres organitzacions empresarials in-

dependents i gups locals i regionals

de tranpor stes.

José Luis Rodríguez Zapatero, en una

compareixença del 23 juny 2008 va

informar de diverses mesures del ga-

binet dirigides a pal·liar els efectes de

la crisi econòmica. Zapatero va ava-

nçar que el 2009 l'oferta pública

d'ocupació es reduirà un 30% respec-

te al 2008 i que congelarà els salaris

de tots els alts càrrecs de l'Adminis-

tració General de l'Estat.

Malgrat les mesures preses, el

cost de dur a terme les mateixes i la

crisie conòmica van esgotar el su-

peràvit de l'Estat. Des del 2003 l’Ad-

ministració Pública no registrava un

dèficit en els seus com-

ptes. L'Administració Central va

tancar el primer semestre del

2008 amb un dèficit moderat

del 0,42% del PIB. Per contra, la

Seguretat Social va seguir amb

bones dades davant la crisi,

amb un augment sostenible del

seu superàvit, que va millo-

rar el seu ritme de creixe-

meneins al 12,2% en els

sis primers mesos del

2008 enfront del 9% amb què

va tancar maig, el que va per-

metre a la Caixa única del siste-

ma acabar el 1er semestre

amb uns excedents de 16.734,3

milions d’euros, segons dades

del Ministeri de Treball

i Inmigració. El turisme va se-

guir sent un dels punts favora-

bles per a l’economia d’Espan-

ya durant l’any 2008. L'arriba-

da de turistes estrangers va

augmentar un 2,6% el pri-

mer semestre del 2008 en com-

paració del mateix període de

l'any anterior. Un total de

26,6 milions de visitants va te-

nir Espanya durant el pri-

mer semestre del 2008.

El govern de Mariano Rajoy En les eleccions generals del 20

de novembre de 2011 per

al Parlament de la XLegislatura, el

Par t Popular va resultar vence-

dor amb una majoria absoluta de

186 escons. El resultat va conver-

r a Rajoy, en president del Go-

vern d'Espanya, el sisè del perío-

de democrà c començat el 1977.

Va ser designat president

pel Congrés dels Diputats el dia 20

de desembre de 2011 i va pren-

dre possessió del càrrec l'endemà.

Immediatament després de ju-

rar el càrrec davant el rei Joan

Carles I, el president va anun-

ciar la composició del gabinet, els

membres van jurar o van prome-

tre els seus càrrecs al dia se-

güent. El 30 de desembre, el

nou Govern va aprobar les pri-

meres mesures an crisi i va

anunciar en dèficit públic del 8%

o superior. De les mesures an -

crisi, cal destacar, la pujada de

l'IRPF (d'una manera tempo-

ral, 2012-2013)entre un 0,75% i

un 7% i la de l'IBI, entre el 4% i el

10%. A més, també es man n-

dria l'increment del pagament

fraccionat de l’Impost de Socie-

tats per a grans empreses. Per

dur a terme una reducció de la

despesa.

Una de les mesures que ha près el

govern de Mariano Rajoy per fer

front a l’elevada tasa d’atur que

existeix a Espanya es una reforma

laboral que ha creat molta polèmi-

ca. Els sindicats de treballadros

diuen que atempta contra els drets

dels treballadors i, per això, han

convocat una vaga general el dia

29 de març del 2012.

El PSOE també ha cri cat molt

aquesta reforma amb la mateixa

opinió que els sindicats. Cosa que

fa que el PP els contes dient que

els que han dut a haver de fer una

reforma tan extrema ha estat a

causa de la polí ca que duia el

PSOE.

Opinió personal Aquest treball m’ha costat més fer-lo que els altres ja que havies de revisar tota la información un poc

més. De vegades he ngut que afegir jo coses que sabia com en el darrer ar cle i, en altres, he ngut que

resumir-ho molt perquè podria tenir quatre revistes parlant de, per exemple, el govern de Zapatero.

Amb aquest treball he comprovat el difcil que va ser per al nostre país arribar a ser com ara, és a dir, amb

democracia i llibertat. En els moments de la transició hi va haver molta gent a la que trob que els hi de-

vem moltes coses per lluitar pel que voliem tots.

Pel que he llegit, amb Aznar Espanya va assolir la seva máxima importància en quant a l’economia i altres

temes. M’ha sorprés una dada que no coneixia. Aquesta diu que durant la campanya electoral del 2004

Zapatero deia que construiria 180.000 cases cada any no sé molt bé per quina raó.

Bibliografia hgp://www.historiasiglo20.org/HE/16a-1.htm 12/03/2012

hgp://es.wikipedia.org/wiki/Transici%C3%B3n_Espa%C3%B1ola 12/03/2012

hgp://es.wikipedia.org/wiki/Historia_contempor%C3%A1nea_de_Espa%C3%

B1a#Transici.C3.B3n_y_democracia_.281975_-_actualidad.29 12/03/2012

hgp://www.ieslme.org/departamentos/dptogyh/historia_espana/transicion_democra ca_cg/file_05.htm

14/03/2012

hgp://es.wikipedia.org/wiki/Cons tuci%C3%B3n_espa%C3%B1ola_de_1978 14/03/2012

hgp://es.wikipedia.org/wiki/Golpe_de_Estado_en_Espa%C3%B1a_de_1981 16/03/2012

hgp://www.laverdad.es/murcia/20080505/opinion/gobierno-calvo-sotelo-20080505.html 16/03/2012

hgp://es.wikipedia.org/wiki/Felipe_Gonz%C3%A1lez 17/03/2012

hgp://es.wikipedia.org/wiki/Jos%C3%A9_Mar%C3%ADa_Aznar 17/03/2012

hgp://es.wikipedia.org/wiki/Jos%C3%A9_Luis_Rodr%C3%ADguez_Zapatero 18/03/2012

hgp://es.wikipedia.org/wiki/Mariano_Rajoy 18/03/2012