Download - Crit solidari 08

Transcript

Número

Butlletí periòdic del’Equip de Pastoral Obrera

del Bisbat de Sant FeliuCrit Solidari

8any 3juliol2011

Sumari:2 La crisi al sistema

sanitari. M. Vidal

3 Les comunitats edu-catives preocupa-des, indignades i en resistència, gràcies a Déu. Ll. Mascaray

3 Com les retallades estan incidint en la prestació de serveis socials. O. Ortega

4 Marisa Melero: conviure amb dones maltractades. M. Solé

6 JOBAC-JOC-ACO. J. Voltes

7 Mirada espiritual sobre la pastoral social. M.A. Jiménez

8 Les conclusions del Secretariat de Mar-ginació de BCN.

10 Dues taules rodo-nes més. Aportació del bisbe Agustí.

12 La casa d’acollida de Càritas a Geli-da.

Estiu enmig de la crisiAl capítol 6, verset 31 i següents de l’evangeli segons sant Marc trobem aquests episodi: Els apòstols es reuniren amb Jesús i li van explicar tot el que havien fet i en-senyat. Ell els diu: -Veniu, ara vosaltres sols en un lloc despoblat i reposeu una mica. Perquè hi havia tanta gent que anava i venia, que no els quedava temps ni de menjar. Se n’anaren, doncs, amb la barca tots sols cap a un lloc despoblat. Però els veieren marxar i molts ho van saber; de totes les poblacions van córrer a peu fins allà i van arribar-hi abans que ells. Quan Jesús desembarcà, veié una gran gentada i se’n compadí, perquè eren com ovelles sense pastor; i es posà a instruir-los llargament.

És una bona font d’inspiració per aquest temps d’estiu en què, qui més qui menys, cerca uns dies i uns moments de repòs, de canvi d’activitats, de viatges i coneixences noves, en paisatges, en art, o simplement un prendre distància del treball or-dinari del curs. També és un temps molt apte per la lectura reposada, per a la mirada més a fons intentant comprendre més aquest món i aquest moment tan complicat que ens toca viure. I per a la pregària i la contemplació, aquest conversar amb Jesús mitjançant la seva paraula de tot allò que hem fet i viscut. És ben justificada la invita-ció d’aquest passatge evangèlic: veniu ara vosaltres sols en un lloc despoblat i reposeu una mica.

Alhora, però, es fa difícil oblidar que la crisi eco-nòmica i social i política que vivim continua fent estralls entre nosaltres, i que – sense amargar-nos o viure en la depressió – és ben cert que el pati-ment de moltes persones i famílies no fa pas vacances. Per això és ben il·lustratiu el pas següent de l’escena evangèlica que contemplàvem: Jesús veié una gran gentada i se’n compadí perquè eren com ovelles sense pastor, i es posà a instruir-los llargament. La dedicació de Jesús al sofriment de la gent amb prou feines admet descans. És el que ens trobem a tantes parròquies i comunitats i moviments, per camins molt diver-sos, en tot temps, també ara a l’estiu, ens arriba la sacsejada de tants patiments. Però tot i així, malgrat la tasca inacabable de la solidaritat, de Caritas, dels serveis socials, de la pastoral obrera, de l’atenció als immigrants, als presoners, als malalts...això no vol dir que les persones que s’hi dediquen amb tanta voluntat de generositat i encert hagin de quedar atrapades en una espiral de hiperesponsabilitat que podria esdevenir fins i tot nociva per a la tasca que caldrà reemprendre. Preveure ade-quadament els relleus, saber que ningú no és imprescindible, organitzar els serveis mínims necessaris, reconèixer que hi ha un temps per a cada cosa. tot això també contribueix al bon funcionament de la pastoral obrera i social.

Sempre ho han dit els grans mestres de la vida espiritual i de la salut psicològica: el més important és –en paraules de Sant Ignasi de Loiola– “que no se corrompa el sujeto”. Té un significat que va més enllà, però també inclou que allò més indis-pensable és que la persona trobi el seu equilibri, el seu desplegament compensat, per poder viure, treballar, servir, i també descansar, gaudir i agrair. Jesús de Nat-zaret també ho explicava en les seves sàvies paràboles: (Marc 4,26): Amb el Regne de Déu passa com quan un home sembra el gra a la terra. De nit i de dia, mentre ell dorm o està llevat, la llavor germina i creix sense que ell sàpiga com.

Pastoral Obrera del bisbat de Sant Feliu

2

Els professionals de la salut estem molt preocupats per com afecta i afectarà l’actual situació econòmica en l’exercici de la nostra professió i la repercussió directa en els usuaris i usuàries de la salut, que som, alhora, tots nosaltres.

Disposem d’un dels millors sistemes sanitaris del món, amb professionals altament qualificats i amb uns recur-sos sanitaris i sociosanitaris que garanteixen tot el procés assitencial. Disposem de la millor tecnologia, els tracta-ments més novedosos i un altíssim nivell quirúrgic amb intervencions pioneres. La cobertura sanitària és total, amb equitat per tot el territori, amb un accés públic i, sobretot, totalment gratuït. De vegades ens qüestionem si les persones que en fan ús són conscients del nivell del servei que estan rebent. Aquest sistema sanitari, però, s’emmarca en un Estat que no és dels més rics, tot i que ha estat capaç de gestionar els recursos prioritzant i fomen-tant un alt sistema de protecció social. Fins a l’actualitat, els professionals de la salut no hem escatimat en usar tots els recursos que estaven al nostre abast.

Ara, donada la situació de crisi econòmica, el govern pro-posa una retallada general que afectarà molt la qualitat del servei. Per una banda, la retallada és de pressupost, sense una clara concreció en allò que hem de fer o dei-xar de fer. Decidir per on retallem no pot recaure en els professionals que treballem directament amb el pacient, ni tampoc es poden comprometre actuacions que estan basades en les guies clíniques per un criteri econòmic. Aquesta mena de decisions han de venir des de dalt i han de ser iguals per a tothom. Alhora, es parla de tan-car unitats d’hospitalització, unitats de cures intensives, espaiar les visites de control, allargar el temps d’espera en intervencions quirúrgiques…, tot això afectarà molt directament en la qualitat de vida de les persones i en alguns casos posarà en compromís la salut del pacient. També sabem que hi ha altres interessos en joc: la indús-tria farmacèutica hi té un paper molt important, empre-ses de subcontractació, etc.

Val a dir que en els darrers anys, igual que ha passat en altres àmbits de la societat, hem gastat més del que te-níem, amb poc control, pensant que la nostra economia ho podia suportar tot. Ens hem tornat més còmodes i exi-gents, tant els i les professionals com els mateixos usu-aris i usuàries. Però no tot s’hi val, cal fer un ús reflexiu dels recursos que tenim, cal fer servir alternatives que garanteixin iguals resultats però amb menor cost, potser a canvi de perdre altres avantatges. La crisi, en aquesta línia, pot ajudar a recuperar part del sentit comú que es perd quan no has de posar límits.

Els professionals sanitaris no estem d’acord en com s’han plantejat les solucions. No es pot posar en perill un sis-tema sanitari que ha costat tant esforç construir i de què ens sentim orgullosos. Cal valorar les retallades en altres pressupostos que no posin en perill el sistema de protec-ció social. També opino que els grans experts de totes les especialitats i els responsables de les diferents socie-tats científiques, haurien de fer una revisió de les guies clíniques per adequar-les a l’actual situació econòmica i als recursos que tenim, per garantir una assistència de qualitat. Tot i així, amb la retallada pressupostària, serà molt difícil mantenir aquest nivell de qualitat.

Marta Vidalmilitant de l’ACO, Castellbisbal

Metgessa, especialista en Medicina Interna

La crisi al sistema sanitari

3

En comptes de penalitzar el siste-ma financer, el govern ha destinat 230.000 milions d’euros al rescat de bancs i caixes. No es pot sortir de la crisi enfortint els instruments fi-nancers que l’han provocada.

En comptes de tallar amb les des-peses militars i la col·laboració en guerres, continua el discurs ofici-al segons el qual allò és el que ens proporciona seguretat.

Després d’aquest malbaratament de diner públic, el govern no té au-

toritat moral per demanar sacrificis en serveis bàsics com educació o sanitat. Serveis que ens proporcio-nen una seguretat real.

Als centres escolars estem assistint a un munt de despropòsits: reta-llades que afecten les nostres com-panyes del treball de la neteja, del personal d’administració i serveis, del professorat en general i sobre-tot en precari i, per descomptat, les famílies i l’alumnat.

Gràcies a Déu, la indignació ha

despertat les consciències. Hem comunicat aquesta injustícia al sín-dic de greuges i estem actuant amb creativitat: mares, pares, criatures, jovent, personal d’escoles i instituts ens vestim de groc (amb el lema SOS ensenyament públic de quali-tat) cada dimarts, i també difonem la situació en els mitjans i sortim al carrer.

Llum Mascaray Olivera,membre de la GOAC, Olesa, i membre

de la coordinadora “Olesa es mou”

Ja fa tres anys que sentim parlar de crisi a nivell mundial, provocada princi-palment per una expansió artificial dels crèdits per part dels bancs centrals que està afectant els ciutadans, especialment aquells més vulnerables. La manca de feina i l’ofegament de fer front als lloguers o hipoteques ha pro-vocat un creixement considerable del nombre de persones que s’adrecen als diversos serveis socials sol·licitant ajuda.

Tot i que en alguns casos s’ha augmentat la quantitat de diners destinats a ajudes socials, els recursos resulten insuficients ja que la demanda s’ha dis-parat i cal repartir entre més persones. La situació s’agreuja en els municipis o comunitats on s’han reduït els pressupostos per subvencionar els projectes que ofereixen les entitats del Tercer Sector Social per pal·liar aquestes situ-acions. En aquest cas, entitats com la nostra hem vist com van minvant les subvencions i en alguns casos, ni tant sols surten convocatòries. Això impli-ca una reducció dels serveis que podem oferir i de la quantitat de persones a les que podem atendre.

Quant a les persones que atenem, veiem situacions d’un alt grau de vulne-rabilitat que requereixen d’intervencions urgents que en molts casos no ar-riben. En el cas de les persones nouvingudes en situació administrativa irre-gular s’agreuja encara més la situació ja que no tenen accés a molts dels ajuts que ofereix l’administració. En aquest sentit els serveis socials associats a les parròquies ens estem veient desbordats ja que intentem atendre preferent-ment aquelles persones que no poden arribar a rebre altres tipus d’ajuts.

El nostre camí va en línia de promoció, és a dir, tractar de buscar solucions a mig termini a través de formació i inserció laboral. En definitiva, donar esperança per trobar una sortida estable a aquesta difícil situació.

Olívia Ortegamilitant de l’ACO, El Prat

Directora del centre de Promoció Social Francesc Palau

Les comunitats educatives preocupades, indignades i en resistència, gràcies a Déu

Com les retallades estan incidint en la prestació de serveis socials

4

parròquies i comunitats SOCIALMENT ATENTES

Marisa Melero em rep afablement a l’eixida de casa seva, que també és casa d’acollida per a dones maltractades pels seus companys, per la família o per la vida.

Comencem l’entrevista assaborint al-gunes cireres madures que nosaltres mateixes acabem de collir. Ens trobem, ben bé, en un espai agradable i acolli-dor. Hi viu amb la seva comunitat de mercedàries, formada per cinc dones. Comparteixen habitatge i vida amb al-tres dones i els seus fills que es troben en una situació provisional, fugint de la violència de casa. Una violència que de vegades és física o psíquica, causada per la família més propera, la parella o els pares. O una violència social o ins-titucional, per la pèrdua de la feina, de l’habitatge, dels mitjans de subsistència o per no disposar d’algú que se’n pugui fer càrrec a la sortida de l’hospital.

Fa sis anys que es va obrir aquest ser-vei. Perquè un amic va cedir l’habitatge gratuïtament per quinze anys. I perquè molta altra gent hi va aportar temps i es-forç de forma voluntària i compromesa. La casa és senzilla, però compleix tota la normativa legal, no sempre fàcil.

Com va sorgir aquesta iniciativa?

Doncs quan la nostra comunitat ens plantejàvem què podíem fer, vam arribar a la conclusió que el millor que teníem per compartir és la prò-pia comunitat. Ens vam posar a bus-car un lloc per viure i, de mica en mica, se’ns van anar obrint portes. Ara la nostra casa s’ha configurat com una casa d’acollida d’urgència social. És a dir, les dones i els seus fills passen unes setmanes amb no-saltres –entre un i tres mesos- fins que la situació es canalitza d’alguna manera: hi ha dones que passen a un altre centre on poden rebre una atenció que els ajudi a trobar fei-na i després un habitatge; algunes reconsideren amb serenitat la seva situació i, un cop refetes, prenen

decisions de futur; d’altres poden recórrer a la família extensa

Particularment les dones que han estat objecte de violència arriben molt malament. Necessiten carícies: en forma d’escolta personal, de pas-sejades i de til·les. Tranquil·litzar-se i asserenar-se és el primer requisit per recompondre l’autoestima i per començar a pensar en el futur. Cal una feina molt personalitzada, que cada persona se senti escoltada. Cada una requereix un pla de tre-ball i uns objectius, d’acord amb la seva història, les seves necessitats i els seus propis recursos.

Com hi contacteu, qui us les envia?

Les demandes d’acollida es arriben a través dels Serveis Socials i de la xarxa pública. De vegades ja es veu clar d’entrada que faria falta un equipament residencial per a una estada llarga, però totes les places estan ocupades. Les dones i la cana-lla s’estan amb nosaltres fins que tro-ben plaça. Això vol dir que, com que l’estada és molt provisional, els nens són a la casa moltes hores, perquè no s’arriben a escolaritzar.

Heu tingut algun problema amb els ve-ïns?

Cap. Abans que nosaltres ens instal-léssim aquí es va plantejar de dedicar la casa a un equipament amb joves i

Marisa Melero: conviure amb dones maltractades

això va generar un cert rebuig. Però nosaltres no hem tingut cap proble-ma. Abans d’obrir, ens vam passar un any treballant per contrarestar aquesta imatge negativa. La gent, quan ens va conèixer i va veure que érem unes veïnes com qualssevol altres, que compràvem a les seves botigues, portàvem el cotxe als ma-teixos tallers, i anàvem a la mateixa parròquia, ens va perdre la por.

Vosaltres viviu i treballeu a la casa, doncs?

No. Llevat d’una persona, totes nosaltres tenim feina independent-ment de l’atenció a la casa: una és mestra, una altra treballa com a auxiliar de geriatria, una col·labora amb entitats d’Haití. I jo faig clas-ses de bíblia via internet a l’Institut Superior de Ciències Religioses de Barcelona.

Però fora del nostre horari laboral, estem per elles. És important el temps i l’espai, compartir la vida, dedicar-hi temps. Creure a fons que les persones són iguals que nosal-tres i no deixar-se endur pels pre-judicis. De fet, ens hem trobat amb dones de procedències i cultures molt diverses. Ens hem hagut d’es-pavilar per aprendre a entendre’ns amb nous llenguatges (xinès, àrab, alemany, anglès ), fins I tot el de signes per a persones sordes. Un

5

50 % de les dones que atenem són d’origen estranger.

Com ho porteu, això de compartir to-talment la vida i la fe en un context de laïcitat i de pluralitat religiosa?

La gent se sent ben acollida entre nosaltres i es mostra molt respectu-osa. No imposem signes religiosos, intentem que la gent se senti molt lliure. Les nostres pregàries són obertes i la parròquia juga un paper acollidor.

Com us financeu?

Al principi, vam començar sense res, posant en comú tot allò que guanyem. Després hem anat acce-dint a subvencions, però tot plegat no supera el 10 % del pressupost. Aspirem que la casa es pugui man-tenir amb diner públic, perquè això significarà que la xarxa pública s’acaba fent seu un recurs molt ne-cessari.

Hem anat fent camí pel que fa a la sensibilitat i a la lluita per la violèn-cia de gènere. S’han creat recursos. Hi ha voluntat política, però hi ha molts elements encara desatesos. La violència, si no és masclista no troba recursos, i de violència n’hi ha de moltes menes. I encara hi ha pendent el tema de certes minories ètniques, com les gitanes. Nosaltres hem viscut de vegades conflictes entre lleis, en un context, amb mol-tes dones estrangeres, en què poden ser d’aplicació codis legislatius de diversos països contradictoris entre sí.

La ubicació de la vostra casa s’ha de mantenir amb discreció

Ho intentem, per garantir la segu-retat de les dones que són acollides aquí. I ho aconseguim força, fins i tot tenint en compte que aquí hi ve-nen nens amb mòbil, que poden re-bre trucades dels seus pares.

Has parlat de sensibilització, però fa la sensació que com més es parla del tema, més casos de violència es produeixen

Cal fer una feina important de pre-venció. Nosaltres hi treballem força. Hem elaborat un material per treba-llar-ho amb adolescents, que anem oferint, amb èxit, a algunes escoles, amb nois i noies de batxillerat. És

una qüestió d’educació.

L’emancipació progressiva de les dones provoca el masclisme i el fa més virulent, perquè costa més de pair. L’etnocentrisme, el patriarcat, no suporta l’emancipació de les do-nes. Jo crec que no és només que els casos de violència es coneguin més. Crec que n’hi ha més.

En aquest sentit, la GOAC ha pu-blicat recentment un llibre de Lucía Ramon que es va presentar molt re-centment a Cristianisme i Justícia, Queremos el pan y las rosas, que trac-ta magníficament el tema.

La violència contra les dones s’atu-rarà quan tothom reconegui que les dones som persones igual que els homes. Una cosa que a l’Església li costa de reconèixer.

No fa gaire la Delegació de Pastoral Fa-miliar de Barcelona va organitzar unes jornades molt interessants sobre el tema

Sí, però l’Església si tingués el va-lor de denunciar tot això hauria de tenir l’honestedat de plantejar-se la igualtat de la dona en tots els àm-bits. Hi ha qui diu que al segle XIX l’Església va perdre el món obrer, al XX va perdre els joves, i al XXI pro-bablement perdrà les dones

I hi ha coses que són el futur i que no sempre es cuiden prou: la cate-quesi, per exemple. La catequesi, el lloc d’aprenentatge i el primer contacte de molts infants amb l’Es-glésia, sol estar en mans de dones. És una petjada que segur que deixa emprenta. Cal, doncs, que aquestes dones estiguin cuidades, formades, protegides i animades.

Parròquies i moviments ens haurí-em de comprometre és per millorar el paper de les dones a l’Església. És al nostre abast, és el nostre deure i és el nostre dret. La tradició eclesi-al compta amb grups de dones que s’han autogestionat, que són capa-citades, que tenen idees i fan brollar iniciatives transformadores. Encara que sovint ho hem hagut de fer en reductes separats, perquè el conjunt no acceptava això. Jo diria que és la nostra obligació, ara i aquí, treballar aquesta qüestió.

Mercè Solé

Aquest llibre aborda la situació de les dones i els seus projec·tes d’emancipació davant de la feminització de la pobresa, l’ex·plotació laboral, la discrimina·ció, la violència i la dominació que viuen. I es parla també de la contribució del cristianisme i de les esglésies a l’allibera·ment de les dones.

Els moviments feministes cons·titueixen una innovació social, política i espiritual que està contribuint a canviar la realitat a molts llocs del món. L’autora reflexiona sobre la importància de l’emergència de les dones com a subjecte de transforma·ció social i dóna a conèixer els plantejaments de les teologies feministes, especialment de la proposta de l’ecofeminisme.

I el llibre compta amb un excel·lent pròleg de José Ignacio Gon·zález Faus.

6

La meva experiència en els movi-ments de pastoral obrera va comen-çar quan tenia 15 anys i just havia rebut la Confirmació. Llavors, a diferència d’ara, entrar en un mo-viment era habitual. Era la JOBAC, i vaig entrar a iniciació. Allà parlà-vem en grup sobre la nostra vida i de la quotidianitat, intentant, mica en mica, fer aparèixer la figura de Jesús.

D’aquells anys recordo les trobades a l’alberg de Matadapera, on, d’una manera sempre festiva, expressà-vem la nostra fe: Eucaristies amb molts cants, vivament participades, on els mes agosarats expressaven en veu alta les seves pregàries i els seus agraïments. De la JOBAC en recordo també les campanyes. Les campanyes representaven la mane-ra pedagògica d’empènyer els joves a tenir un paper actiu i transfor-mador vers la realitat que ens en-voltava. Cada curs es tancava amb la “Festa de l’acció”, un moment on tot el moviment es trobava per mostrar allò que, a cadascun dels pobles, s’havia dut a terme en el marc de la campanya. De la inicia-ció passàvem a la militància en pocs anys, i allí se’ns demanava que la nostra implicació fos cada cop més

JOBAC – JOC – ACOEl passat 16 de juny es va presentar a Barcelona el llibre La Jobac 1974-1992. Desencís i utopia de la joven-tut a Catalunya, publicat per Edicions Saragossa, de la historiadora Montser-rat Sintas. El llibre recull la història d’aquest moviment de joves des dels seus inicis fins a la seva integració dins la JOC.

La JOBAC va ser un moviment molt arrelat al Baix Llobregat, per això hem volgut recollir-ne aquí un testimoni.

Amb motiu de l’edició s’organitza igual-ment una trobada d’antics militants del moviment el proper 16 d’octubre a l’Es-cola del Salesians de Rocafort, a Barce-lona.

responsable i les revisions de vida cada cop més serioses. Recordo durant la celebració de la Setmana Santa a Tarragona, que escoltàvem el fragment d’una entrevista feta a un religiós d’El Salvador, on ell par-lava de Déu i d’implicació mentre de fons s’escoltaven trets.

A principis dels anys 90, la JOBAC es va fusionar amb la JOC, un movi-ment proper en ideari però diferent en les pràctiques. En la fusió vam adaptar les maneres de fer de la JOC i vam renunciar al nom de JO-BAC. Si d’una banda, la opció per la classe obrera era el tret comú entre JOC i JOBAC, sí que és cert que vam perdre la part més festiva, vivencial i personal de les nostres celebraci-ons. El llenguatge estava centrat en la figura dels testimonis i tota la orientació del moviment anava per enfortir la nostra implicació social. Es pot entendre molt fàcilment amb un exemple: l’any 1991, la celebració de la vetlla pasqual va omplir total-ment un pavelló d’esports. La músi-ca, com a camí no verbal d’expressió de fe, estava fortament representada i es podia veure dalt de l’entarimat, fent costat als celebrants i a l’altar. A partir de l’any següent, es va anar relegant la part musical, es va redu-

ir i es va treure de l’entarimat. Era una mostra que el moviment estava anant cap a unes expressions de la fe molt més racionals que no abans. Això, jo personalment, ho vaig viu-re com una pèrdua.

En passar el temps, els joves dei-xem de ser tant joves, les realitats canvien, tenim fills i el pas és anar a un moviment diferent. Aquest moviment és l’ACO. A l’ACO hi sóc des de finals dels 90. Allà m’he re-trobat amb persones que van estar a la JOBAC, amb pares com jo que es plantegen la vida des d’altres pa-ràmetres però intentant respondre les mateixes preguntes. M’he trobat un moviment on hi ha sensibilitats pròpies de la JOC i pròpies de la JO-BAC en convivència i entesa.

Al llarg d’aquests 25 anys he estat en diferents grups, amb diferents companys i amb diferents consilia-ris. He de dir, per tancar aquest ar-ticle, que la figura del consiliari ha estat essencial: el Jaume, el Quim, el Manel i ara la Maria i el Miquel Angel. Ells han estat, d’una mane-ra fidel i compromesa, els testimo-nis d’un camí de fe i de vida que, si Déu vol, ha de continuar creixent i avançant.

Jordi Voltes,ACO, Olesa de Montserrat

Presentació del Llibre, a la Casa del Llibre, a Barcelona

7

El treball de cara als marginats, de cara als pobres pot tenir lectures di-verses, l’econòmica, la social,... etc. Intentarem obrir una lectura espi-ritual, una mirada des de l’Esperit sobre el que estem fent. Ens mou la justícia i la caritat i ho fem amb persones concretes. Voldríem amb l’ajut de Déu descobrir la presen-cia del Senyor, que ens inspira i ens acompanya i que és present en les persones. La pastoral social és espai de trobada amb Déu.

Mirada a la vida concreta, social i políticaL’espiritualitat masses vegades vol començar des de dalt, des d’un principis i uns valors morals i ètics suprems. Però hi ha una espirituali-tat que neix a baix, que parteix de la realitat, del concret, que revela Déu en el dia a dia, entre les persones, a la societat.

Des d’aquesta perspectiva veiem moltes persones que mai no han gaudit de la societat del benestar, que viuen lligades als marges.

Una gran multitud de nous pobres és el resultat de les crisis financeres que estem patint.

Tot plegat ens mou a un doble sen-timent. Per una banda a la compas-sió (com-passió). Per altra banda a la indignació: no hi ha dret, quina ver-gonya! sembla mentida! és injust!. Misericòrdia i set de justícia ja són els preàmbuls de l’espiritualitat del quart món, dels que esteu implicats amb els de baix, com a voluntaris o com a treballadors socials.

Mirada espiritual i procés d’estimacióLa compassió ens obre la porta de la persona humana que pateix. Ens si-tua en el seu món interior, profund, en el jo, que se sent molts cops des-graciat i amb una molt baixa autoes-

tima. Entre nosaltres i els que inten-tem ajudar moltes vegades es dóna certa connexió espiritual, fruit dels impactes, i del procés de coneixença del que volem ajudar.

Els pobres i els explotats, poden aju-dar a descobrir vitalment el signifi-cat del Regne de Déu. La compassió admirativa que a vegades ens sosté en la nostra acció, te una dimensió espiritual. És una experiència espiri-tual, ja que participa de l’Esperit de Jesús. Déu és en nosaltres, Déu és en totes les coses. Per tant des de la compassió a la Presència unitiva.

El segon preàmbul de la nostra es-piritualitat és la indignació que des-perta en nosaltres la injustícia perso-nal i estructural que provoca tanta misèria i mort. Les estructures del pecat social en el temps de Jesús es van sentir amenaçades i van reacci-onar, com sempre ho fan, en contra d’Ell, fins a la mort. Però aquella lla-vor va viure i per l’Esperit Sant s’ha anat estenent arreu del món.

L’Església ha parlat repetidament de les estructures de pecat que des-trossen persones i grups humans. Lleis, normes reglaments, pactes, etc ... que afavoreixen uns pocs a costa d’altres.

La set de justícia no sols mou a aten-

dre les persones en llurs precarietats, sinó que en front de les estructures injustes, intenta crear estructures de salvació i alliberament. En aquesta dimensió hi ha una trobada real amb el Senyor. En els evangelis, Jesús es mostra impressionat per les multi-tuds que estaven com ovelles sense pastor. El seu cor es deixava enten-drir pels leprosos, els malalts, els ex-plotats i marginats. Es fusiona amb ells, i per tant tot el que treballem i fem per canviar la seva situació, re-cuperar els seus drets i refer la seva dignitat, Ell ho situa en l’àmbit de la unió amb Ell, que és una dimensió espiritual i fins mística.

La relació amb els pobres i margi-nats té dues dimensions, la personal i la social. Des de la personal atenem les persones concretes. Des de la so-cial lluitem per unes estructures més justes, denunciant les injustícies i treballant per alternatives dignes de éssers humans. La compassió i la set de justícia són els motors del procés. I precisament la Paraula de Déu ens mostra que en el fons d’aquestes dues forces hi és Ell mateix, que no sols ho mou sinó que s’identifica amb els oprimits. La nostra espiritualitat ens uneix a Ell, consagra la nostra acció i els nostres desitjos com a espai sa-grat, i ens obre un camí interior vers Déu. Cal reflexionar-hi, cal prendre consciencia del do rebut, i cal cercar camins concrets per tal de que aques-tes realitats no quedin a nivell de teoria consoladora, però allunyada del dia a dia, sinó que esdevinguin sal i llum per a la nostra pastoral. I com en totes les coses hem de trobat aquells camins concrets que facilitin que aquesta llum donada per l’Es-perit arribi a penetrar el nostre cor i l’il·lumini de energia, goig, espe-rança i sobretot amor.

Miquel Àngel Jiménez

Mirada espiritual sobre la pastoral socialApunts d’una xerrada del pare Jesús Renau, jesuïta,

a voluntaris de la Pastoral Social de Barcelona el passat 15 de gener

8

El Secretariat de Marginació de l’Arquebisbat de Barcelona ha de-dicat part de les seves sessions d’es-tudis a examinar el fenomen de les desigualtats econòmiques, socials i culturals que hi ha en el nostre país. Al final del curs presenta les seves conclusions (a 11 de juliol de 2011)

Algunes realitats

1. La crisi que pateix el nostre país ha agreujat d’una manera

escandalosa les grans desigualtats econòmiques, socials i culturals de la societat catalana. Mentre que una part de la població no es veu afec-tada per l’actual situació i viu en el benestar, n’hi ha un altra —cada vegada més nombrosa— a la qual li manca el més elemental per viure amb dignitat; és un col·lectiu humà que es veu obligat a recórrer a insti-tucions benèfiques a la recerca d’ali-ments, de roba i d’ajuda econòmica per afrontar els lloguers, els rebuts de l’aigua i la llum, etc.

2. Especialment greu és la cronifi-cació de la pobresa i la margina-

litat de les persones que han perdut la feina, i que no tenen possibilitats de trobar una nova ocupació per di-versos motius: l’edat, la manca d’es-tudis qualificats... Molts, esgotats els terminis del subsidi d’atur, ja no poden afrontar ni els compromisos econòmics contrets amb anterioritat (hipoteques, compres a terminis...) ni el manteniment de la família. Tot plegat fa que aquestes persones cai-guin en un pendent de desànim, de pèrdua d’autoestima personal o de depressió que sovint desemboca en la marginalitat.

3. Augmenta el treball submer-git, que es nodreix de les grans

bosses de pobresa. Són feines més o menys esporàdiques, remunerades molt per sota del que es considera un salari just; es caracteritzen per la seva gran precarietat i sovint no compleixen els mínims requisits de

Les conclusions del Secretariat de Marginació de Barcelona: un bon diagnòstic social

seguretat i salut. Fins i tot, davant de les dificultats i de l’angoixa que suposa trobar a faltar els recursos necessaris, moltes persones es dedi-quen a activitats il·legals o que fre-guen la il·legalitat.

4. Es dóna la gran paradoxa que, mentre que hi ha un nombre

molt notable d’habitatges per llogar o vendre, van augmentant les perso-nes “sense sostre” i els usuaris d’al-bergs municipals o d’entitats priva-des. Aquest creixement ha fet que ara mateix estiguin saturades totes les places disponibles d’aquests ser-veis.

5. Els immigrants són víctimes d’una creixent xenofòbia entre

la nostra població. Els nouvinguts són vistos com a competidors des-lleials en el moment de buscar feina, de rebre prestacions socials... Resul-ta molt preocupant el nombre de vots que han rebut en les darreres eleccions municipals alguns partits polítics amb programes discrimina-toris envers els nouvinguts.

6. Les dones esdevenen un col-lectiu especialment vulnerable.

Sobretot les que han de mantenir elles soles la família, per motius di-versos: o bé perquè el seu company no té feina, o bé perquè són mares solteres, vídues o separades; o en-cara perquè la seva família viu en un país del tercer món. Moltes es veuen abocades a acceptar treballs precaris en el servei domèstic o en

el sector de la neteja. És preocupant l’augment del nombre de dones que exerceixen la prostitució perquè no han trobat cap altre mitjà per gua-nyar-se la vida.

7. Entre els infants, n’hi ha molts que viuen una situació de fra-

gilitat, quan provenen de famílies desestructurades o monoparentals, i que viuen sols a casa o al carrer, patint un gran índex de fracàs esco-lar. Entre aquests infants ens preo-cupen molt els que viuen situacions de violència domèstica.

8. Moltes persones grans cobren pensions mínimes, sense que

disposin de cap xarxa social ni fami-liar per donar-los suport. Aquesta situació contrasta força amb la desi-gualtat que suposen les pensions vi-talícies exagerades d’alguns càrrecs polítics.

A la llum de la Paraula de Déu

1. Els creients en Jesucrist no po-dem restar impassibles davant

de les desigualtats que hi ha a la nostra societat. El Senyor ens recor-da a la paràbola del “pobre Llàtzer” que no serem hereus del Regne de Déu si no ens compadim dels que malviuen al costat de la nostra porta (Cf Lc 16, 19-31).

2. Juntament amb la compassió hem de fer servir els nostres

talents, no només els personals sinó també els col·lectius, per construir una societat més justa, assumint cadascun de nosaltres la nostra res-ponsabilitat. El Senyor ens diu com va conduir-se davant de la multitud famolenca que el seguia: “doneu-los menjar vosaltres mateixos.” (Mc 6, multiplicació dels pans i peixos).

3. Al final de la vida serem jutjats en l’amor (Cf Mt 25). Un amor

que és incompatible amb l’actitud del sacerdot i el levita de la paràbo-la del bon samarità. El samarità, en

9

canvi no només es compadeix del que es troba al marge sinó que, amb fets i amor (li guareix les ferides, el munta a la seva cavalcadura, el por-ta a l’hostal), treballa per la seva re-inserció (Cf Lc 10, 25-37).

4. Sant Pau ens recorda que no podem celebrar dignament la

Cena del Senyor, si en la nostra as-semblea consentim les desigualtats (Cf 1 Cor 11, 17-31).

Denunciem

1. La insensibilitat davant de les desigualtats de gran part de la

població, que considera inevitable aquest fenomen.

2. Que les administracions publi-ques s’interessen més per qua-

drar pressupostos que no per posar mitjans de treball eficaços que pal-liïn els efectes de la crisi sobre les persones que la pateixen més.

3. Que es destinen molts més di-ners a rescatar entitats finance-

res que no pas a resoldre els sofri-ments dels més petits.

4. Les retallades que ja es fan i les que ja han estat anunciades en

l’àmbit de les prestacions socials.

5. La manca que hi ha d’albergs per acollir persones sense sos-

tre i transeünts.

6. El gran escàndol que suposen alguns sous de càrrecs polítics

o d’executius de multinacionals i d’entitats publiques i privades, mentre que hi ha pensions i ajudes molt per sota del que es necessita per gaudir d’una vida digna.

Demanem

1. Una política que tingui com a prioritat les persones que pa-

teixen dèficits econòmics, socials, culturals o de salut, en contrast amb

les polítiques que tenen com a prin-cipal objectiu satisfer les demandes dels mercats.

2. Una implicació més gran de la societat civil en general —i de

cadascun dels seus membres parti-cularment— en la construcció d’una societat en què es redueixin cada ve-gada més les desigualtats entre els seus membres.

3. Un replantejament de les reta-llades socials i que, contrària-

ment, les administracions destinin més persones, diners i mitjans a les capes més desfavorides de la nostra societat.

4. Als partits polítics, que treba-llin per la cohesió social i que

no fomentin amb les seves propos-tes els recels envers els immigrants.

5. A les comunitats cristianes i les parròquies, que portin a la

pràctica l’ensenyament del Papa Benet XVI a l’exhortació Apostòlica Sagrament de la Caritat: “Precisa-ment, gràcies al Misteri que celebrem, s’han de denunciar les circumstàncies que van contra la dignitat de l’home, per al qual Crist ha vessat la seva sang, afirmant així el valor elevat de cada per-sona” (SC n. 89).

Feliços...- Feliços els qui saben riure’s d’ells mateixos perquè s’ho passaran molt bé.

- Feliços els qui són capaços de reposar i de dormir sense buscar excuses; aquests arriba-ran a savis.

- Feliços els qui saben callar i escoltar, perquè aprendran coses noves.

- Feliços els qui són prou intel•ligents per no prendre’s tant seriosament, perquè tothom els apreciarà.

- Feliços els qui estan atents a la crida dels al-tres però sense creure’s indispensables, perquè seran sembradors d’alegria.

- Feliços vosaltres si sabeu mirar seriosament les coses petites i tranquil·lament les coses seri-oses, perquè arribareu lluny en la vida.

- Feliços vosaltres si sabeu admirar un somriure i oblidar una ganyota, perquè la vostra ruta serà assolellada.

- Feliços vosaltres si sou capaços d’interpretar sempre amb benvolença les actituds dels al-tres encara que les aparences siguin contrà-ries; passareu per ingenus però la caritat té aquest preu.

- Feliços els qui pensen abans d’actuar i pre-guen abans de pensar, perquè evitaran moltes bestieses.

- Feliços vosaltres si sabeu callar i somriure quan us tallen la paraula, quan us contradi-uen o us trepitgen; voldrà dir que l’Evangeli comença a penetrar el vostre cor.

- Feliços sobretot els qui sabeu reconèixer el Senyor en tots aquells que trobeu en el camí: la Llum i la veritable Saviesa.

10

Dues taules rodones mésLa veritat és que per part nostra hi ha voluntat de crear precedent. Primer van ser les taules de Viladecans i de Vilanova i la Geltrú, l’any 2009. Enguany el nostre equip va organitzar amb col·laboració amb l’Arxiprestat de Piera-Capellades i amb la parròquia de Sant Vicenç dels Horts, dues taules rodones més sobre la crisi, que han estat el marc on s’ha presentat la petita guia “Parròquies i comunitats socialment atentes”. Totes dues taules , que es van fer el 4 d’abril a Piera i el 26 de maig a Sant Vicenç, van obtenir una bona acollida i en totes dues es va poder comptar amb la participació del nostre bisbe.

A Piera, hi van participar Susi España, coordinadora de Càritas Piera, Raquel Avilés, treballadora social de Càritas, Miquel Àngel Jiménez, voluntari de presons, i Fermín Rodrigo, militant de la GOAC. Va moderar Pere Pujol. A Sant Vicenç dels Horts, José Luis Atienza, militant d’ICV-EUiA i regidor a Viladecans, Eduardo Ribes, religiòs i membre del centre Bayt-Al-Thaqafa de Sant Vicenç dels Horts, Conxa Marquès, responsable de l’Àrea Social de Càritas Diocesana i Ramiro Vega, membre de la GOAC. Va moderar Roger Marco, del Grup de Joves de Sant Vicenç.

Hem transcrit aquí, pel seu interès, part de la intervenció del bisbe Agustí, a Piera.

L’organització social també es regeix per uns valors morals

Un dels reptes amb què ens trobem en la visita pastoral que estem fent al Penedès és com respondre al pessimisme generalitzat de la gent, a la sensació de derrotisme, de no poder fer res. El problema és d’un abast molt més enllà de les nostres possibilitats. Estic parlant de la situ-ació social, de la sensació de la gent. Perquè des de 2007 els efectes de la crisi no han parat de créixer. En certa manera en qualitat i en pro-funditat, però sobretot en quantitat: més empreses tancades, més atur, més imposibilitat de trobar els jo-ves la primera feina. Són dades que ens colpegen i des del punt de vista cristià la pregunta és com integrar aquest patiment en el nostre itine-rari de fe.

Aquesta pregunta és molt important perquè una malaltia, un fracàs, una desil·lusió semblen més relacionats amb la fe. Però un problema social sembla més difícil d’integrar per-què hi ha la llibertat de les persones, les estructures, la política. Però tot això té molt a veure amb la fe, com a fenomen que ens fa patir i com a resposta nostra des de l’Evangeli que també té un relleu social fona-mental i importantíssim.

Des del primer document que vam publicar senzillament a la diòcesi al desembre de 2008 i des dels pri-mers documents oficials del Vaticà

sobre la crisi econòmica, la cons-ciència que ens hem equivocat ha anat creixent. La recuperació de la crisi econòmica ens demanava una revisió molt més a fons del nostre sistema econòmic i de la nostra re-lació social. O hem de sortir de la crisi sense canviar essencialment aquest sistema? Aquesta és la gran pregunta. El que sí sabem nosaltres, si més no ho sabem des de l’Esglé-sia, és que hi ha un desfasament entre l’economia financera i l’eco-nomia real. Aquest desfasament és símptoma d’un pecat social. Per-què l’economia financera, segons

la doctrina social està al servei de l’economia real.

Hi ha un plantejament que diu que una cosa són les estructures i una altra cosa és la persona. La persona ha de ser moral i les estructures són indiferents. Joan Pau II va insistir a la Laborem Excercens –ja ho havia dit Pau VI– que hi ha estructures que són de pecat. Perquè han produït tot un seguit d’injustícies, de margina-ció. És un deure de l’Església veure on hi ha pecat estructural igual que on hi ha pecat personal, que és l’ar-rel del menysteniment del proïsme, d’oblits del deure sobre la natura.

Piera, 4 d’abril. D’esquerra a dreta, Fermín Rodrigo, Miquel Àngel Jiménez, Pere Pujol, Agustí Cortès, Susi España y Raquel Avilés

11

Nosaltres considerem la persona en la seva globalitat; una persona que produeix estructures, cultura, orga-nitza els seus valors i en funció de tot el que produeix actua en l’àmbit econòmic i social. Crec que no cal repetir que la crisi econòmica té un marc moral evident.

És clar que la moral de la persona re-

geix pels seus valors d’organització. La realitat social i econòmica també obeeix a un sistema de valors, a una política, a unes qüestions tècniques. En aquest sentit estem comprome-sos amb Jesucrist a fer possible que la cultura, l’estructura, l’empresa, la convivència, la política, siguin acordes amb la moral evangèlica i social. I després, personalment.,

fins i tot individualment, cal portar endavant una vida, uns criteris de vida i unes decisions en l’actuar de sobrietat, de pagar impostos, de ser honrats en els negocis, de ser capaç d’organitzar-se amb altres germans per millorar la situació i, sobretot, l’atenció al més necessitat en allò més concret.

Un petit equip parroquial especialitzat en la Doctrina Social de l’Església

Seria molt interessant a partir d’aquesta guia i després de la reflexió que hem portat endavant aquesta nit, fer-se il·lusions.

Una comunitat parroquial que tingui un petit grup de persones sensibilitzades com petites antenes del que passa al poble, a la societat i al món. No estaria ma-lament tenir persones especialitzades en aquest camp

com n’hi ha en d’altres que s’especialitzen en el servei de la litúrgia, i unes altres que s’especialitzen en l’aten-ció econòmica de la pròpia comunitat i d’altres que te-nen vocació i fan el gran servei de la catequesi. Seria interessant que hi hagués sempre en una parròquia un petit grup de persones sensibles que no en nom seu sinó de la comunitat estiguessin atentes a la problemà-tica social.

L’Església ha produït moltíssima Doctrina Social, que té un contingut impressionant des del punt de vista de l’evangeli per aplicar criteris en situacions com ara la crisis econòmica. I de persones especialistes en Doctri-na Social no en tenim gaires. Seria molt interessant que les comunitats s’enriquissin d’aquesta manera.

I formulo una pregunta, ja que som a quaresma, una

pregunta que ens preocupa a tots. L’altre dia vaig recu-perar per internet un document que va sortir després del nostre document sobre la crisi econòmica. I és un document avalat per la Secretaria d’Estat del Vaticà que es titula: Cap a una refundació del règim econòmic internaci-onal. La tesi del document era que no podem solucionar una crisi econòmica sense una regulació internacional de les relacions entre els països i les empreses multi-

nacionals, una regulació acceptada per tothom i que obeeixi a valors de justícia, humanisme, so-lidaritat per a tot el món. Perquè no n’hi ha prou amb solucions només tècniques, sense fonament del que és el destí de la persona, la convivència, els béns materials, la natura.

Els que som aquí no som grans polítics ni tenim a l’abast el sistema financer, però quan estem treballant per l’educació del fill, estem treballant per la solució de la crisi econòmica també. Si es que estem transmetem uns valors al fill d’honra-desa, de treball, de responsabilitat, de solidaritat i de caritat cristiana. Tots nosaltres, que tenim compromisos de tot tipus, si som conscients de la profunditat de la qüestió podem dintre del nostre àmbit i el nostre abast, anar fent quelcom per solucionar la crisi. A més a més de saber en-caixar des del punt de vista de la fe el sofriment que està portant el problema econòmic i social.

No fa gaire sortia per un canal de televisió el conseller de Benestar social dient aquesta frase: “la crisi econòmica ens ha portat una crisi social”. Jo, pensant-hi, dic que la crisi social produeix crisi econòmica. La crisi social, defectes de convivència, de valors, de fona-ments, de principis, està produint la crisi econòmica. I la crisi econòmica produeix crisi social: trencaments, pobresa, deshumanització. Hem de trencar aquest cer-cle viciós introduint per pròpia convicció i per voluntat de tots plegats, sobretot de tots els cristians, maneres de tractar els diners en l’empresa, el treball, la convivència, les relacions socials, la política. Hi hem d’anar introdu-int els valors de la persona sostinguda per la voluntat de Déu. Medítese. Jo també ho faré. Aquesta és la meva personal conclusió quan medito sobre la crisi econòmi-ca.

Sant Vicenç dels Horts, 26 de maig. D’esquerra a dreta, Agustí Cortés, Ramiro Vega, Eduardo Ribes, José Luis Atienza, Conxa Marqués i Roger Marco.

12

Número 8. Juliol 2011Edita: Bisbat de Sant Feliu. Equip de Pastoral ObreraArmenteres, 3508980 Sant Feliu de Llobregat

Membres de la redacció: Maria Bargalló, Paula Carrillo, Josep M. Domingo, Miquel Àngel Jiménez, Pere Pujol, Ramiro Vega i Mercè Solé.Adreça web: http://www.bisbatsantfeliu.orgCorreu electrònic: [email protected]: Multitext, S.L. Dipòsit legal: B-7823-2009

Si vols fer-nos arribar la teva opinió o algun article, o bé fer-nos algun sugge-riment, la teva aportació serà benvinguda! Igualment, si ho desitges, podem enviar-te periòdicament aquest butlletí per correu electrònic.

Experiència solidària

Finalment s’han iniciat a Gelida les obres d’una casa d’acollida per a persones sense llar, promoguda per Càritas.

La Casa d’Acollida de Càritas a Gelida

A primers de 2007 s’estableixen contactes amb Càritas Diocesana de Barcelona i l’Ajuntament de Gelida per dur a terme aquest projecte i es constitueix una Comis-sió Gestora. Es fa un primer estudi de les característi-ques que ha de reunir el nou edifici. Posteriorment es convoca un Concurs d’Idees per arribar a la elaboració del que serà el Projecte Definitiu que entre altres con-dicionants de tipus legal obliga a contemplar la con-servació de la façana i la construcció d’un pàrquing. El Projecte Definitiu recau en l’Arquitecte David Delgado i Vendrell.

A mitjans de 2009, se signa un Conveni entre Càritas Diocesana i Càritas de Gelida, amb dos acords princi-pals: Col·laboració econòmica important i la posterior gestió del funcionament i dels Serveis Socials de l’edifi-ci, amb la participació del Voluntariat de Gelida.

Cal dir que l’Ajuntament ha respost molt correctament a la petició de Càritas per aconseguir la signatura d’un Conveni entre el “Ministerio de la Vivienda”, Medi Am-bient i Habitatge de la Generalitat, l’Ajuntament i Cà-ritas Parroquial, que suposa la aportació d’uns 269.000 € (151.000€ el Ministerio i uns 117.800€ la Generalitat). Aquest ajut representa aproximadament un 20% del cost total de l’obra.

El desembre del 2010, es concedeix la Llicència d’obres corresponent. Finalment durant el mes d’abril de 2011 es comencen les obres. El dissabte 14 de maig el Bisbe Mons. Agustí Cortés procedeix a la benedicció de les obres en un acte en el que intervenen el Sr. Jordi Roglà, Director de Càritas Diocesana, el Sr. Lluís Valls, alcalde de Gelida i Mossèn Isidre Gras, Rector de la Parròquia de Gelida.

Per completar el finançament de l’obra i a través de Càritas Diocesana s’estableix contacta amb “Empreses amb cor”, organització que ajudarà a trobar ajudes lo-gístiques i econòmiques.

L’edifici disposarà de Casa d’Acollida, zona d’habitat-ge i aparcament.

- A la Casa d’Acollida, amb planta baixa al carrer Circumval·lació i planta semi soterrada al carrer Mos-sèn Jaume Via, hi haurà el magatzem d’aliments, tres sales polivalents, serveis, menjador, cuina i bugaderia.

- La zona habilitada per a habitatges, disposarà de nou allotjaments amb dormitoris, bany, menjador i cuina integrada, amb capacitat per a 25 persones.

Des d’aquí també fem una crida demanant ajut econò-mic tant a empreses com a particulars, per ajudar a co-brir els elevats costos de construcció. Qui ho vulgui pot fer la seva aportació a un compte obert en les diferents entitats bancàries de Gelida sota el títol de “Obres de Càritas Parroquial”.