40 GRAN BARCELONA

CANONSEN DEFENSA DE LA CIUTAT

El turó de la Rovira ofereix als qui el visiten una panoràmica privilegiada de Barcelona. No és casualitat que l’emplaçament acollís

durant la Guerra Civil les bateries antiaèries que protegien el cel barceloní dels bombar-

dejos de l’aviació feixista, que a partir del 1937 van castigar severament la ciutat. La fi de la guerra va comportar l’abandonament i

l’oblit d’aquest racó desconegut per molts.

Els més desafavorits van trobar en el turó, però, una oportunitat per sobreviure. A partir dels anys 40 i durant gairebé cinc dècades l’indret s’omplí de barraques. Damunt els ca-nons es bastí la història de tots aquells veïns que van lluitar per unes condicions de vida dignes. Molts anys després, l’Ajuntament de Barcelona ha començat els treballs per obrir al públic tot aquest llegat històric.

Text i Fotos: Pau Dachs, Andrés González - Nandín i Irene Urango

GRAN BARCELONA 41

Vistes de la ciutat des de les bateries antiaèries del Turó de la Rovira

42 GRAN BARCELONA

L’any 1937, en plena guerra civil, Barcelo-na es trobava sota con-trol republicà. Mal-grat ser una ciutat a la

rereguarda allunyada del front, a partir del febrer d’aquell any va co-mençar a patir els atacs de l’aviació feixista italiana, que la bombarde-java indiscriminadament per tal de sembrar el terror i el desànim entre la població. Per aquest mo-tiu les autoritats republicanes van afanyar-se a organitzar un siste-ma de defensa activa per localit-zar i neutralitzar els bombardeigs enemics. Per primer cop a la his-tòria es bastia i es duia a terme la defensa d’una ciutat assetjada per-manentment des del cel.

Com a resultat d’aquesta ope-ració de defensa es van construir diverses bateries antiaèries, entres les quals destacava la del Turó de la Rovira. La DECA (Defensa Es-pecial contra Aeronaus) va consi-derar el turó com un lloc ideal per

cobrir el flanc nord de Barcelona, a causa de la seva vista privilegia-da de la ciutat. El maig de 1937 es va elaborar un primer projecte per construir les tres primeres bases i el març de l’any següent la bate-ria s’ampliaria amb quatre canons Vickers de 105mm.

Les armes antiaèries d’aquella època eren força escasses i precàri-es, fet que dificultava enormement la defensa. La lenta cadència de tir dels canons no podia res davant la velocitat mitjana dels avions bom-

GB

La revitalització de l’espai pretén recuperar la

memòria i el patrimoni històric que s’hi conserva

L’enrajolat que encara es conserva és testimoni del passat barraquista del Turó de la Rovira

GB

La vista privilegiada de Barcelona feia del turó un indret ideal per a les

defenses antiaèries

barders. Explica l’historiador Jo-an Roca, director del Museu d’His-tòria de Barcelona (MUHBA), que més que la capacitat real d’abatre

aeronaus, l’important era “la seva capacitat dissuasiva”. Un cop aca-bada la guerra, l’exèrcit franquis-ta va desmantellar les bateries, ja inservibles. Els canons van donar pas, a principis dels anys 40, a uns nous ocupants: els barraquistes.

EL BARRI DE “LOS CAñONES”Barcelona, en plena postguerra, patia una manca crònica d’habitat-ge. L’onada migratòria, provinent d’altres punts de l’estat a la recerca d’una vida millor, va trobar-se sen-se un lloc on viure. En poc temps, l’emplaçament militar abandonat del Turó va esdevenir un lloc ido-ni perquè s’hi instal·lessin els bar-raquistes. A més de ser un indret apartat i abandonat, els nous ha-bitants aprofitaven les estructu-res construïdes durant la guerra. En poc temps la zona passaria a ser coneguda popularment com a “barrio de los cañones”- posterior-ment es batejaria oficialment com a Marià Labèrnia, pel carrer que hi transcorre- i arribaria a comptar amb prop de 110 construccions.

L’indret esdevingué un nucli barraquista molt dinàmic. El di-rector destaca la capacitat d’ur-banitzar i construir en un territo-ri molt difícil, amb una gran eco-nomia de mitjans. “Hi havia a més una voluntat estètica. Tenien els seus patis, les seves places i fins i tot algun gronxador”. A partir dels anys 50 i 60 el fenomen barraquis-ta arribaria al seu clímax. Davant la manca de serveis de tot tipus, co-mençarien aleshores les primeres reivindicacions per l’accés a l’ai-gua i la recollida de les escombra-ries.

Les barraques del Turó de la Ro-vira es van prolongar gairebé cinc dècades. Segons Roca, aquest nu-cli de barraques dura tant no per-què fossin els ciutadans més pre-caris sinó tot el contrari: “es tracta-va d’un barri prou cohesionat com per demanar ser reallotjats en un

lloc adient, proper i podent mante-nir-se junts els qui ho volguessin. Com això no s’obtingué d’entrada, l’estada als canons es va perllongar fins que finalment van aconseguir el seu objectiu”.

L’any 1984 van aconseguir la construcció dels coneguts com a “Blocs Verds”, del carer José Mi-llán González, uns pisos del Car-mel propers on van ser reubicats bona part dels barraquistes. L’en-derroc de les últimes barraques del Turó, a principis dels anys 90, va significar la fi del barraquisme a la ciutat. No obstant això, aquell teixit social ha perdurat i bona part dels qui antigament vivien i lluita-ven plegats per unes condicions de vida dignes encara avui es con-tinuen trobant al Local Social del Carmel.

DESENTERRAR LA hISTòRIAL’any 2006 l’Associació de Veïns de Can Baró va impulsar durant la primera quinzena del mes d’agost la fase inicial d’un projecte em-marcat en la revitalització i recu-peració de la memòria històrica del turó. En la iniciativa hi van par-ticipar una vintena de joves d’ar-reu del món que es van dedicar a tasques de desenrunament i nete-ja de les restes arqueològiques. To-ni Coll, director de participiació de l’Agència del Carmel, recorda en-cara “les pintades i brutícia que ca-racteritzaven la zona”.

Finalment, l’any 2009 l’Ajun-tament de Barcelona, des del Dis-tricte d’Horta-Guinardó, junta-ment amb l’Agència del Carmel i el Museu d’Història de la Ciutat (MUHBA) van apostar per aques-ta iniciativa i van engegar la recu-peració del llegat històric i patri-monial de l’espai.

El projecte museístic, desen-volupat en una primera fase, s’ha articulat al voltant de les excavaci-ons arqueològiques, encapçalades per Jordi Ramos, que han analitzat

el material i han recuperat tant les antigues estructures de les bateri-es antiaèries com de les barraques. “La intervenció ha sigut molt dis-creta. No volem que es converteixi en un espai forçat, el mostrem tal com és, les restes que se’n conser-ven i que encara es poden apreci-ar” assegura Roca. En la mateixa línia, Coll opina que “el turó ha de ser un espai obert als veïns de la ciutat. Forma part d’una història que cal conèixer i recuperar”. Tot i així, assegura que encara es produ-

eixen actes incívics que obliguen a un manteniment constant de l’es-pai. La intervenció també compte amb panells informatius que aju-den al visitant a reconstruir la me-mòria del turó a través d’explicai-cons i fotografies de l’època.

Actualment, el Museu d’His-tòria de la Ciutat és l’encarregat de gestionar l’espai. Dos vega-des al mes organitza visites guia-des que abracen la història del tu-ró des de les restes ibèriques que també s’hi han localitzat fins a la Barcelona metropolitana actual. Mònica Blasco, cap de programes del MUHBA, valora molt positia-ment la iniciativa d’obrir als visi-tants aquest trocet d’història de la ciutat: “hem aconseguit fer una periodització de les visites perquè la demanda ho permet”.

Tot i així reconeix que cal po-sar en marxa una segona fase de recuperació encarada a fixar un petit espai museístic al turó, així com millorar la senyalització de la zona perquè sigui més fàcil ac-cedir-hi. Voluntaris del camp de treball realitzant tasques de neteja i desenrunat p

GRAN BARCELONA 43

ENTREVISTACUSTODIA MORENOANTIGA BARRAQUISTA DEL BARRI DEL CARMEL

MOLT PERSONAL

Recorda com va anar a parar a una barraca?Quan vam arribar en tren a Barcelona ens espe-raven ns amics dels meus pares que ja vivien a la ciutat. Ens havien buscat un pis al barri de

Gràcia, però quan hi vam anar vam saber que l’hau-ríem de compartir amb quatre famílies més. Vam marxar i els nostres amics ens van portar a casa seva, que no era altra que una de les barraques del Sagrat Cor, situades aquí on som ara, al Carmel. Als meus pares se’ls va caure el món als peus, però vam acabar comprant una bar-raca ja feta per 500 pessetes.

Qui vivia a les barraques?Aquí al Carmel hi havia tres zones de barra-ques: les que anomenàvem del Sagrat Cor, on jo vivia, al carrer Ramón Casellas; les del Turó de la Rovira, conegudes com “Los cañones”, i les del carrer Francisco Alegre. A nosaltres se’ns co-neixia pels del Sagrat Cor perquè teníem una imatge religiosa, que encara avui mantenim i que hara s’ha de restaurar. En total érem més de 700 barraques i s’ha de pen-sar que a gairebé totes hi vivien famílies nombroses. Hi viví-em els immigrants fonamentalment andalusos, però també extremenys, castellano-manxegs i gallecs arribats des del 41 a Catalunya. El barraquisme va ser com una taca d’oli que es va estendre.

Com eren les condicions de vida?Cal dir que el tracte que vam rebre els immigrants de l’època va ser el mateix que estan rebent els extracomunitaris avui dia: controls a les estacions de tren, expulsions...Pel que fa a les barraques, la vida era molt dura. Eren cases fetes amb materials del bosc: fang, troncs...Es construïen clandestina-ment, durant la nit, i de mitjana no feien més de 30 metres quadrats. A l’ hivern passàvem fred i a l’estiu dormíem al car-rer per la calor. Estàvem envoltats de fang, per anar a treba-llar baixàvem amb botes d’aigua i ens posàvem les sabates en tocar l’asfalt, i fins que no vam tenir aigua, les necessitats les fèiem en forats...vam ser pioners en els contenidors ecolò-gics! Tot i així tinc un record molt feliç d’un ambient familiar on cada barraques era un lloc de pas continu de gent.

Quan van començar la lluita per aconseguir millores?L’any 1969, els barraquistes més reivindicatius vam ens vam agrupar amb altra gent del Carmel. Molta gent del barri no vivia en barraques, però sí en condicions infrahumanes. Ai-xí va néixer el Centre Social del Carmel, emparat per l’Es-glésia, però només érem quatre gats. Fins que l’any 72 les associacions de veïns es van legalitzar i vam crear l’Associ-ació de Veïns del Carmel. Llavors va començar a venir gent. La primera manifestació va ser per aconseguir cubells d’es-combreries, el 1973. Vam tallar el trànsit fent una bona mun-tanya de bosses d’escombreries . Es va organitzar un bon merder, i cinc dies més tard ja teníem els cubells. Després vam aconseguir la llum i l’aigua.

Com van respondre les autoritats i l’opinió pública?Viure al bosc tenia l’avantatge que podíem despitar la po-

licia, era fins i tot divertit. La nostra estratègia era que les dones anéssim al davant, perquè a nosaltres no s’atrevien a

pegar-nos. A aquest barri hi vam tenir gent molt lluita-dora i amb gran visió de futur. Vam aconseguir l’es-

cola Tramuntana i un centre de salut. Crec que els barraquistes, dins l’anomenat cinturó vermell

de Barcelona, vam tenir un paper important en lla lluita per la fi del règim franquista. Al-tres barris no van tenir temps d’organitzar-se , els van tombar les barraques i els van portar on les autoritats van voler: a polí-gons a la Verneda, la Mina... Pel que fa a la premsa, ens va ajudar molt. Nosaltres muntàvem cristos i ells ens llençaven. A Huertas Clavería el consideràvem la nos-

tra veu, vaig assistir al seu enterrament.

Ser barraquista era un estigma?I tant. Vam rebre una doble marginació, l’ad-

ministrativa i la ciutadana. El primer que ens vam haver de treure va ser la por. Érem gent a la misèria,

la majoria havíem patit represàlies polítiques, teníem la consciència de classe reprimida. Pel que fa al tractament social, molts no dèiem que érem barraquistes. Jo em limita-va a dir que vivia al carrer Ramón Casellas 62. Una vegada, després que m’entrevistessin per la ràdio, la caixa a la qual pertanyia la clínica on treballava, que no en sabia res, em va oferir un pis. El vaig rebutjar perquè no volia abandonar la lluita de la que tots els barraquistes formàvem part. Sempre s’ha parlat de les vivendes dignes, però jo defenso que la dig-nitat és de les perones, no dels habitatges on viuen.

Finalment vàreu aconseguir els pisos que reclamàveu.Com érem a la muntanya i no els molestàvem, no van vo-len tirar-nos les barraques fins tard. Els primers enderro-caments van ser el 1977, per aquells que van voler marxar a pisos de protecció oficial a Canyelles, a Nou Barris. Vam en-tendre els seus motius per marxar, tot i que emocionalment fos dur separarn-os. Però nosaltres ens volíem quedar aquí, així que vam aguantar fins que el 1984 vam aconseguir els pisos on vivim avui. Els últims barraquistes van ser reubi-cats l’any 1990.

“La dignitat és de les persones, no dels habitatges on viuen”

Granadina de 66 anys la Custodia encara recorda aquell fred dos de novembre de 1947, quan amb dos anys va emprendre un viatge de tres dies en tren fins a Barcelona. Després que el seu pare perdés la feina a Renfe per mantenir-se fidel a la República, la família va decidir traslladar-se a la ciutat comtal en busca d’una nova oportunitat. Per 500 pessetes van comprar la barra-ca 62 del carrer Ramon Casellas, al barri del Carmel. Infermera de professió, a la dècada dels setanta funda, juntament amb el seu ma-rit, l’Associació de Veïns del Carmel i es converteix en la cara visible de la lluita per aconseguir vivendes i condicions de vida dignes al barri. L’any 1984, el patronat municipal de l’habitatge els va lliurar els coneguts com a “blocs verds”, al carrer José Millán González. La seva història personal ens acosta a una part de la ciutat que, durant anys, va romandre en l’oblit.

p

Moreno en una manifestació per la vivenda l’any 1976