Normalització II. C1- UD03.
Croquis i acotació.
L’esbós en pintura és un avançament
d’una imatge plana final.
El pintor fa, sobre dues dimensions, un
dibuix previ que podrà desenvolupar.
A diferència de l’esbós del
pintor (on l’artista avança el
que serà la imatge final de la
seva obra), l’escultor o
l’arquitecte han de resoldre en
2D allò que tindrà volum (3D).
L’esbós en dibuix tècnic no és
la representació gràfica d’un
dibuix posterior sinó les
característiques formals de
l’objecte que es vol crear.
Els esbossos en dibuix tècnic.
Esbós: apunt o idea sobre un
objecte o espai.
No ha de ser excessivament
precís ni coincidir amb el
resultat final
Forma part del procés del
disseny en una primera fase.
Vol plasmar les primeres
intuïcions al voltant d’una
proposta de disseny.
De vegades aquests esbossos
s’utilitzen en les presentacions
finals per expressar la gènesi de
la idea.
El croquis
Quan les idees sobre l’objecte del nostre
treball ja són més clares, llavors es
plasma en un dibuix més precís, tendent
a no sofrir modificacions; es tracta del
croquis.
El croquis pretén reflectir perfectament
les característiques de l’objecte que fem
amb estris de dibuix tècnic: portamines
de diferents gruixos, joc d’escaires,
escalímetres, compàs, transportador
d’angles, etc.
A més a més, per a la comprensió
de l’objecte, necessitem conèixer
les seves vistes ortogonals.
Les visions en planta, frontal i
laterals donen informació precisa
sobre les seves característiques.
Per tal de garantir la fidelitat del
dibuix amb les proporcions de
l’objecte, el croquis es realitza a
escala.
El croquis pot emprar altres
formes de representació a
més de les vistes ortogonals.
Es realitza a mà alçada i pot
incloure elements que donin
rellevància al dibuix i aportin
major informació: ombrejats,
color, textures, detalls, etc.
Altres formes d’expressar idees
En el terreny del disseny, tot i que
generalment a mà alçada, s’utilitzen
diferents modalitats dels sistemes de
representació i diferents tècniques
per donar expressivitat als dibuixos.
És freqüent el traçat de
croquis a mà alçada per a
l’aixecament de plànols
d’espais o d’edificis.
Serveixen per a l’anotació
de les cotes que els
defineixen i són un pas
previ per al posterior
croquis a escala.
Croquis acotat a mà alçada.
Els croquis no han de ser exactes,
però sí és necessari que siguin
proporcionats.
Cal que les acotacions siguin
exhaustives i completes, per no
trobar-nos que no podem
completar un dibuix.
Acotació.
Les cotes són un conjunt d’elements
que dibuixem sobre les vistes
ortogonals d’un croquis per indicar les
dimensions de les peces o dels
espais.
Aquestes anotacions permeten tenir
un coneixement definitiu de l’objecte
per damunt de possibles errors de
dibuix.
Es diu que: cota mata dibuix
que vol dir que el valor que indica la
cota preval sobre el que hom pugui
deduir del dibuix a escala.
Els elements de l’acotació.
L’acotació la formen diferents elements:
.- línies auxiliars de cota, perpendiculars a
l’aresta triada.
.- línies de cota, paral·leles a l’aresta en qüestió.
.- límits de cota, amb forma de punt, fletxa o
línia obliqua.
.- xifra numèrica que indica el valor en cm o
mm; se sol situar per sobre o tallant la línia de
cota (en cas de ser vertical pot mantenir-se el
sentit horitzontal de l’escriptura i situar la cota a
l’esquerra de la línia).
Hi ha diferents maneres d’indicar els límits
de la cota.
No se sol escriure al darrere de cada xifra
la unitat de medició, que s‘indica en el
caixetí del plànol (cotes en...).
Cotes parcials i cotes a l’origen.
Normalment, les cotes
defineixen cada un dels
trams lineals que configuren
un element.
Si acoten trams parcialment
es tracta de cotes parcials.
En determinats casos és
millor, però, anotar la
distància que hi ha des d’un
punt original fina a cada un
dels elements a acotar.
D’això s’anomena cotes a
l’origen.
Acotació d’espais irregulars; triangulació.
L’aixecament de plànols d’espais
regulars, amb parets formant angle
recte, és relativament senzilla.
Altra cosa és haver de fer el croquis
acotat d’un espai irregular per a
l’aixecament del plànol escala.
Si no hi ha garantia de que les parets
formen 90º (i fins i tot per al cas de voler
comprovar que sí ho fan), és necessari
procedir a la triangulació de l’espai.
D’una banda prenem mida de tots els
elements lineals que configuren l’espai.
Aquestes dades permetrien una infinitat
de solucions: diferents polígons amb els
mateixos costats però formant diferents
angles.
Atès que és difícil prendre la mida
exacta de l’angle que formen dues
parets, la solució passa per triangular
els espais; és a dir, imaginar la seva
descomposició en triangles.
Els triangles són els únics polígons que
podem construir donats només els
costats que les formen.
En el nostre croquis dibuixarem les
diagonals.
Sobre les diagonals situarem les cotes.
Aquests valors, juntament amb els
primers ens permetran construir la
seqüència de triangles que ens
representaran de manera fidel els
espais quan passem el croquis a net i a
escala.
Per a l’arquitectura, el disseny de
mobiliari o el d’interiors és comú emprar
les escales derivades de l’escala mètrica
decimal:
1/1, 1/2, 1/5, 1/10, 1/20, 1/50, 1/100, etc.
Podem treballar amb un regle graduat en
mil·límetres o bé amb escalímetre.
El dibuix a escala
Per al disseny de producte, la
enginyeria o la topografia, es
poden fer servir, a més a més, altres
escales que no s’obtenen
directament de l’escala mètrica
decimal:
1/25, 1/125, 1/300, 1/400, etc.
En aquest cas es fa imprescindible
l'ús de l’escalímetre.
C1-UD03. Normalització II.
Top Related