BUTLLETÍ

1

ÍNDEXParaules del President (1)

Casal:

Reunió del Consell (2)

Aplec de Tardor (3)

Homenatge a Joan Comellas (5)

Cau de la Mainada (6)

Notícies (6)

Articles

L’11 de Setembre (7)

Epítom de la guerra civil (9)

Gaspar de Portolà (13)

F. C. Barcelona USA (16)

L. A. aprèn a estalviar aigua (18)

La veu de l’Andreu Fargas (20)

El Butlletí. Número 55. Edició de tardor. Novembre 2001PO Box 91142, Los Angeles, CA 90009 Tel (310) 640 88 47

Email 105333.325@compuserve.com - http://www.casalcalifornia.org

Paraules del President Words of the President

CASAL DELS CATALANS DE CALIFÒRNIA

Importància de l’onze de setembre del 2001. Per alsEstats Units i el món, l’onze de setembre seràrecordat com el dia en el qual Amèrica fou atacadapels terroristes, causant el major nombre de víctimesmortals per atemptat terrorista als Estats Units.

Pels Catalans, l’onze de setembre passa a significarla pèrdua dels drets i identitat que han gaudit durantsegles. Pels Americans, l’onze de setembre els hafet veure que el terrorisme és una enfermetatd’alguns membres de la societat que utilitzenaquests mètodes per reflectir la seva irritació, senseimportar qui resulta ferit. Aquests actes terroristesrarament donen resultats, especialment quan estracta d’una societat que crea un front comú i estàdisposada a sacrificar-se per superar les adversitats,com és el cas de la societat americana. Pels catalans,l’onze de setembre és un punt clau per mantenir laidentitat Catalana, la qual, tot i que ha estat reprimidadurant molts anys, ha sapigut créixer i prosperar enperíodes en que la llibertat era permesa. Això ésnomés possible quan la gent és persistent i aplicadaen mantenir els ideals, com és el cas del catalans.

Els esdeveniments que van tenir lloc a Nova York iWashington han de servir per portar un nou ordremundial, on aquells qui practiquin activitatssemblants contra gent innocent seran tractats deforma apropiada. Per altra banda, tractar ambpersones disposades a sacrificar les seves videsper una causa es extremadament difícil, i aquestcomportament no pot ser permès a la societatmoderna.

Fem que la justícia sigui el principi regidor per portarordre i prosperitat.

Pete BalsellsPresident del Casal

dels Catalans de Califòrnia

Significance of September 11, 2001. For the U.S.and the world, September 11 will be rememberedas a day when terrorists attacked the U.S., whichcaused the greatest loss of life that this countryhas experienced from terrorists.

For Catalans, September 11 comes to signify theloss of rights and identify that they have en-joyed over the centuries. For Americans, theycame to realize that terrorism is a sickness bycertain elements of the society who choose thesemethods to reflect the anger, no matter who theyhurt. Terrorism of this kind seldom gets results,especially when your dealing with a society thatcloses ranks and is willing to make sacrifices toovercome such difficulties, as is the case in theUnited States. For Catalans, September 11 is arallying point to maintain the Catalan identityand although it has been subdued for manyyears, in periods where freedom is allowed, itthrives and it continues, but only when thepeople persevere and are dedicated to maintainsuch ideals, which is the case of the Catalans.

The events that occurred in New York and Wash-ington D.C. hopefully will bring a new world or-der where those that commit such acts againstinnocent people will be dealt with appropriately.It is, however, extremely difficult to deal withpeople that are willing to sacrifice their lives fora cause, which in modern society cannot be per-mitted.

Let the rule of law be the guiding principle toorder and prosperity.

Pete BalsellsPresident del Casal

dels Catalans de Califòrnia

2

Des del Consell ...

Casal

Casal dels Catalans de CaliforniaReunió Consell

16 de setembre del 2001

Es va obrir aquesta reunió ordinària del consell a les 11:15 delmatí a la sala de reunions del Rancho Domínguez. Al començarel president va demanar un minut de silenci pels morts en elsactes terroristes de l’11 de setembre.

Van assistir a la reunió el president Balsells, el vicepresidentJoan Furné, el secretari Pere Garriga, la tresorera PatriciaPetherbridge, la vocal de relacions públiques Carme Roig, lad’activitats socials Teresa Wroblewski. Es van excusar: elsvocals Joan Bertran, Cristina Vargas, Anselm Bossacoma.Carme Pons, que havia de tornar de la visita a Europa l’11 desetembre, es trobava a Londres. Els becaris : Andreu Fargas,Jordi Amatller, Mari Cruz Villa i Jordi Ros Giralt van assistir.Els acompanyaven els nous becaris: Jasmina Casals de Berga,Natalia Galiana de Eivissa, Marc Carreras de Corbera deLlobregat , Cristian Casanova de Vinaros, i Laia Pages deBellaterra. El Miki Sainz i l’Alba Perez es van excusar. El JoanComellas també va assistir.

El secretari va llegir l’ordre del dia:

Correspondència,

Subvencions,

Calendari

Activitats

Tresoreria

Propostes.

Correspondència.

Entre la correspondència cap destacar:

- Del consulat d’Espanya en la que es despedeix l’antic con-sul Herminio Morales i es presenta el nou cónsul: José LuisDicenta Ballester.

- Es va renovar l’asseguranca de responsabilitats de DriscolInsurance. Es va demanar a Balsells que demanés a la

companyia si el Casal estava assegurada per les activitats delCau.

- Contracte de l’orquestra per la festa de Nadal del 15 dedesembre. Garriga ha de confirmar que es correcta aquestadata.

- Del FIEC en que Josep Maria Solé ens ofereix un folletóexplicatiu de la llei 18/96 pels catalans de California. Ens explicaque ens podem enviar 3461 noms d’adreces de catalans resi-dents al EUA. Garriga ja s’ha posat en contacte amb el FIECper demanar el llistat.

Subvencions.

La Generalitat ens ha informat que s’havia atorgat al Casal lasubvenció de 400 mil pessetes que la tresorera ha confirmathaver rebut al compte del Casal. El conseller laboral del’ambaixada d’Espanya a Washington ens ha informat que laseva oficina havia recomenat una subvenció al Casal peròque encara no havia estat confirmada a Madrid.

Calendari.

El calendari per l’any 2001/02 ha quedat de la seguent manera:

Aplec de Tardor: 23 setembre, 2001

Reunió de Consell: 2 desembre, 2001

Assemblea: 10 febrer, 2002

Aplec de Primavera: 28 d’abril, 2002

Festa Sant Joan: 22 de juny, 2002

Eleccions.

Les eleccions es convocaran després de l’assemblea percorreu. Es farà l’escrutini de vots el dia de l’Aplec de Primavera.

Activitats.

Cau Mainada. Carme Roig va informar que el Cau esperareanudar les seves trobades els dissabtes a partir d’octubredues vegades al mes. Els reptes del Cau ara són: trobar unmestre, tenir un local fixe on guardar les coses. Garriga vaexplicar que s’havia posat en contacte amb l’agregat

3

Casal

d’Educació del consulat sobre aquesta questió. L’agregat liva recomanar una professora catalana que viu a Los Angeles.S’està en vies de parlar amb ella. La subvenció es destinaria aajudar a pagar el sou de la mestre. S’ha recomenat que CarmeRoig composi un “job description” de la tasca. Sobre el localPatricia Petherbridge s’informarà de la disponibilitat de l’escolaon ensenya a West LA pel Cau. S’ha suggerit també que esbusqués entre les esglesies i parvularis de Santa Monica lapossibilitat de trobar un lloc. Carme Roig i Carme Pons hofaran.

Grup Dansaire. Joan Comellas, director del Grup Dansaire, vaanunciar que esta fent plans per a tornar a Berga després de lajubilació de la seva esposa. Creu que tindrà tota ladocumentació en regla a principis de marc.

Butlletí. Garriga va explicar la satisfacció que havia tingutaquest últim any treballant amb l’equip de editors del Butlletíi dels quatre butlletins que ha publicat. Jordi Amatller hasigut el cap de coordinació d’aquesta tasca. Els becarisnomenaran entre ells el nou coordinador del Butlletí.

Pagina Web. Mari Cruz Villa, webmaster del Casal, ha fetmoltes millores a la nostra pàgina web. Va indicar que nos’aprofita prou. Hi falten explicacions de la història i missiódel Casal. Garriga va quedar encarregat d’escriure-la. Comellasva comentar que la nostra pàgina no estava ben connectadaals buscadors. S’encarregara de donar a Mari Cruz els detalls.

Vilaweb LA. Andreu Fargas, que s’ocupa de renovar aquestapagina, diu que s’ha de concretar el tipus de noticies quevolem posar-hi. Es per informar als catalans de fora o els deCatalunya del que es fa a California. Cal valorar si val la penacontinuar aquesta tasca. Fargas ens dira quants han consultatla pagina en l’ultim any.

Balsells va suggerir que voldria veure que els mitjans decomunicació quedessin millor informats amb “Press Releases”de les activitats del Casal.

Duet Habaneres. El secretari va parlar de l’objectiu de portaral grup Duet d’Habaneres a Los Angeles. Aquesta activitates va acordar es suspendria aquest any per falta depressupost.

Cicle de Cinema Catala. El cicle de cinema català que s’haviacomencat l’any passat es va acordar es suspendria per faltade pressupost.

Comentaris Revetlla Sant Joan. Teresa Wroblewski va informarque li havia quedat pots de menjar de la revetlla ques’aprofitaran per la pròxima ocasió.

Organització Aplec de Tardor . Es va comentar la programacióque el secretari havia preparat. Es convoca als becaris i elsque han d’ajudar a muntar les taules i decoracions per les 10del matí.

Propostes:

Federació Internacional de Geganters. El secretari va informarsobre la invitació d’aquesta federació a que el Casal s’ajuntiamb ells per a fomentar la seva disseminació. El Casal vaacordar no ajuntar-se al moviment geganter de moment peròacollir la seva oferta d’ajudar al Cau amb la constucció d’ungegant.

Pere d’Alberní. El secretari va informar sobre el pròximbicentenari de la mort de l’explorador català Pere d’Alberníque tindrá lloc el marc del 2002. El consell va acordar que elsecretari ajudés a buscar suggeriments de com concelebraraquesta data.

Sense més coses a tractar la reunió es va tancar a la 1:30 de latarda.

Pere GarrigaSecretari

Aplec de Tardor

Com molts d’entre vosaltres sabeu, el passat diumenge 23d’octubre es va celebrar l’aplec de tardor al Ranxo Domínguez.El temps va ser magnífic i el sol ens va acompanyar tot el dia.Cap a les onze del mati varen arribar els primers voluntaris pera organitzar tot el que un aplec comporta.

Durant les dues següents hores es va viure una activitatfrenètica als jardins del Ranxo. Tothom estava ocupat: n’hihavia que netejaven les taules i les colocaven ordenadament,d’altres decoraven l’escenari amb senyeres i en últim lloc,però potser el mes important, hi havia el grup de cuiners que,dirigits per la Pepita Martínez, preparaven la paella. Caldestacar en aquest punt l’aferrissada baralla que es visqué ala cuina amb les abelles.

4

Casal

Montse Jason, Carlos Gonzalez i Pere Català durant lapresentació del Grup Dansaire

La paella va estar llesta força d’hora i es va tapar amb paperde plata per mantenir-la calenta fins que la majoria delsconvidats arribessin.

Es va començar a servir el dinar cap a la una, però no vadeixar d’arribar gent. Malauradament, els últims d’arribar esvan quedar sense paella. És molt important confirmarl’assistència als aplecs per a que no es tornin a repetirsituacions com aquesta.

Quan tothom va haver dinat i pres el cafè, l’esbart va fer unaactuació de balls típics catalans.

Seguidament el president dedicà unes paraules a JoanComellas ja que té previst tornar a Berga l’any vinent i, pertant, abandonarà les seves tasques de direcció de l’esbart.Se’l va obsequiar amb una placa d’agraïment del Casal delsCatalans a Califòrnia. Més tard hi varen haver activitats perals més menuts, com curses de sacs i jocs diversos. Els mésgrans també es van entretenir jugant a futbol i a beisbol pelsjardins del Ranxo.

Després de ballar unes quantes sardanes i petar la xerrada,els convidats varen anar marxant.

El balanç de l’aplec podríem dir que és molt positiu i esperemtornar-nos a retrobar per a l’aplec de primavera. Fins llavors!

Laia Pagès

El Grup Dansaire amb Berta Català

Teresa Wrobleski i Pepita Martínez repartint la paella

5

Casal Homenatge a Joan Comellas

Moltes vegades no ens adonem del que tenim fins que hodeixem de tenir. El director del Grup Dansaire Catalunya durantmes de sis anys al sud de Califòrnia, ha decidit tornar aCatalunya. En Joan Comellas , Berguedà de soca-rel, homedinàmic i jovial torna a Berga. Feia temps que deia que quan laseva muller, la Maria, es retires, tornarien a Berga, el poble onen Joan va néixer. Aquest moment ja quasi ha arribat. A finalsde desembre, La Maria es retirarà després de treballar més devint anys per American Airlines i tenen intencions de tornar aCatalunya el mes de març o abril. Tot i que sempre s’ha valoratmolt el fet de tenir un Esbart Dansaire a Califòrnia, és ara quande debò ens adonem del buit que quedarà. Alguns membres iamics del Casal es pregunten, ...i que fareu ara?,continuareu...quina llàstima....però la veritat és que ningús’atreveix a continuar. La tasca d’en Joan com a director,coreògraf, relacions públiques, etc. l’ha portat a la sang detota la vida i no és pas fàcil de continuar. En Comellas vanéixer a Berga fa més de setanta anys. Allà ja va ballar i dirigirun esbart dansaire, cap els vint anys ell i la seva família vanemigrar a Brasil on va viure durant vint anys més. A Sao Paulova conèixer a la seva muller, Maria, i va tenir dos fills l’Emilioi l’Alfons. També va ser membre actiu del Casal a Sao Paulo idirector d’un altre esbart dansaire. A mitjans dels anys setantaen Joan i la seva família van arribar a Estats Units, on resideixendes de llavors. A l’aplec de tardor passat, el director del Grup

Dansaire va anunciar que oficialment aquella ballada eral’última al Casal, tot i que si es presentés l’ocasió d’algunaactuació abans que ell tornés a Catalunya, i el grup hi estésd’acord, ell no tenia cap inconvenient. Com a membre delgrup he de dir que no em puc imaginar els aplecs sensel’actuació del Grup Dansaire. Sembla que els aplecs no seranel mateix i que hi faltarà alguna cosa. No crec que es podràomplir el buit que a l’esbart deixarà. Ara és quan més ensadonem de la gran riquesa cultural que en Joan a aportatdurant tots aquests anys , tot i vivint fora de Catalunya. Latasca que en Joan i el grup ha fet ha sigut totalment voluntària,hores i hores d’assaig i de pensar com es pot presentat aquesto un altre ball, qui el pot ballar, com formar les parelles, etc,etc... Per més que busquem la manera de agrair tot el que enJoan ha fet pel Casal i per Catalunya, és impossible de trobar!.Es va decidir però, que de moment se li dediqués una placaque se li va entregar a l’aplec de tardor. En Joan molt emocionati amb llàgrimes als ulls, no li sortien les paraules i finalment vadir: “moltes gràcies, moltes gràcies..” Tots sabem que és im-possible de trobar algú que faci el que en Joan ha fet, però detot cor li desitgem molts anys de vida i felicitat a la terra que elva veure néixer i créixer. Gràcies Joan, i des d’ara ja formespart no tan sols de la història del Casal de Califòrnia sinó, coma català que vivint fora de Catalunya has aportat una granriquesa cultural a través del ball.

Carme Roig

El President Balsells lliurant la placa a en Joan Comellas, director del GrupDansaire.

6

Casal/Notícies

CAU DE LA MAINADA

TROBADA DE NENS I NENES CATALANS A CALIFÒRNIA

APRENDRÀS CATALÀ TOT JUGANT I CANTANT!!!

JOCS CANCONS TEATRE I MOLTES COSES MES.....

VINE I VEURÀS QUE BE T’HO PASSARÀS!!!

LLOC: MARINE PARK, 1406 MARINE ST. SANTA MÒNICA TLFS. 310 374 49 52 310 399 31 94

QUAN? EL PRIMER I TERCER DISSABTE DE CADA MES

FEU CORRER LA VEU!!!

El Cau de la mainada es va tornar a trobar el mes d’octubredesprés d’unes llarges vacances d’estiu. El nens estaven moltcontents de tornar-se a veure i no cal dir que les mares i algunpare també. Tot i que vam començar seguint el que fèieml’any passat, llegint contes, treballs manuals o activitatsrelacionades amb el conte, jocs, i seguir les tradicionscatalanes, aquest any hi ha la intenció de polir-ho una micamés. Ens agradaria incrementar la part acadèmica on els nenscomencin a reconèixer les lletres i els sons de l’alfabet català,per que així mica a mica, puguin no tan sols llegir, sinó escriureel català correctament. Fins ara, el Cau ha sigut una tasca quehem preparat unes quantes mares, però creiem que seriafantàstic de trobar alguna persona jove, activa, dinàmica idedicada, que captivés l’atenció dels nens i nenes. Aquestany ens agradaria d’afegir algunes activitats diferents on elsnens poguessin participar com a grup. Estem entusiasmatsen seguir unes propostes de fer capgrossos, gegants o undrac per la llegenda de Sant Jordi. Sabem que això és de moltaenvergadura, sobretot perquè no tenim un lloc on podemdeixar tot el material, però amb bona voluntat i esforç sabemque podem arribar molt lluny. El Cau de la mainada volem quesigui un centre per el nens catalans a Califòrnia. Ara el Cau elformen uns deu nens però ens agradaria que se n’hi afegissinmés. Sabem que les distàncies són grans però, si pensem elbenefici que els nostres nens en poden treure en el futur, valla pena de fer l’esforç de portar-los dues vegades al mes alCau. Animeu-vos!!!

Carme Roig

La Montserrat Jason amb la seva néta Sophie.

Montserrat Jason, àvia

Us presentem a la nova néta de Montserrat Jason, sòcia delCasal. Es diu Sophia Rose Mancini i va néixer el dia 4 de maigdel 2001. Els afortunats pares per primer cop, son el Michael,el fiil petit de la Montserrat, i la seva esposa Kelly. La iaia i eliaio, el Rob Jason, estan molt satisfets.

Congrés Internacional d'Universitats iDesenvolupament Territorial en la Societatdel Coneixement

Organitzat per la Unesco i la Universitat Politècnica deCatalunya va tenir lloc del 12 al 14 de Novembre a Barcelona.El programa de Beques Balsells va ser presentat ,com a exemplede bona relacio entre les institucions universitàries deCalifòrnia i Catalunya, analitzant els resultats obtinguts durantels cinc anys d’existència de la beca.

7

Articles

AQUELL FATÍDIC DIMARTS DIA 11 DESETEMBRE...

... jo havia sortit de Los Angeles a les 7 del matí en un vol dela companyia Continental cap a Huston on havia de canviard’avió per anar a Londres i d’allí continuar amb la British finsa Barcelona per passar-hi tres setmanes de vacances. I heusaquí que quan més divertit estava jo amb les bestieses de lapel.lícula Doctor Dolittle s’imposa la veu del capità per fer-nos saber la gran animalada d’un fànatics islàmics enemicsdels Estats Units. Manaven aterrar inmediatament. I comsobrevolavem la capital d’Arizona, Phoenix, que allís’interromp el viatge. Els pobres empleats de la Continentales veien negres per trobar allotjament per tots els passatgers.Al cap d’una bona estona d’exercitar la pasciència em vandonar un doble taló per l’hotel Days Inn: Un per allotjament il’altre pel menjar.

En arribar a la meva habitació la primera cosa que vaig fer vaser engegar la televisió. I no podia creure allò que estavaveient. Em vaig passar la resta del dia veient les horriblesimatges i escoltant tota la informació. Quan m’en vaig cansari era hora de dormir, tot i apagada la televisió i la llum i tancatsels ulls seguia veient aquella tragèdia que marcaria l’històriade la humanitat. No vaig poder dormir. I em preguntava asoles que era molt fàcil que qualsevol mal nascut robar uncotxe; però com era possible robar quatre avions el mateix diai quasi a la mateixa hora per la mateixa bogeria?...

Tot semblava mentida i era una terrible veritat. Les dos torresde Nova York, tot un símbol i orgulll del país, s’enfonsarencom mantega desfeta perque les vigasses de l’estructura, perl’explosió de l’impacte i de tota la carga de combustible queva crear quasi instantàtniament altíssimes temperatures, esfonien com la cera.

Tots el aeroports de tot el país van quedar paralitzats. El celd’Estats Units, aquell dimcres dia 12 de septembre de 2001 eracom un cementiri blau. A les 50 estrelles blanques de la banderanacional unes mans més que criminals satàniques hi havienclavat un punyal i el país sangrava.

El dijous 13 em va despertar el soroll d’avions. Me’n vaiganar de bon matí a l’aeroport. Allò era una estampa del’abominable desolació. No s´hi veia ningú. Tots els taulellsbuits. Totes les botigues i restaurants tancats. Només hiabundaven els policies. La bossa va passar pel seu túnel. Ami em van fer posar braços en creu, donar la volta i desprésd’una inspecció electrònica, una inspecció manual de dalt abaix on poc va faltar per tocar-me on no cal dir... A la sala

d’espera corresponent es l’única que hi ha com una vintenade persones. Diuen que toca esperar fins a les 10 i mitja. A les12 unes empleades treuen del avió els desdejunis i ampollesd’aigua. I una gaveta de gel. A tres quarts d’una ens fan abordar.Amb dos hores exactes érem a Houston.La companyia ja nopaga per res ni per ningú. Pregunto, prego, insisteixo i quasiquasi ploro perquè em posin on vulguin en el primer avió capa Londres però no hi ha res a fer: Tindré lloc si tot va bé elpròxim dilluns a les 5:30 de la tarda.

Doncs cap a un hotel falta gent. Un dia m’apunto a una visitaal Centre Espacial. Em venen a buscar a les 9 del matí i emtornen a les 6 de la tarda. Val a dir que va ser el bo i millor detota la meva desgràcia. Sempre em preguntava jo a soles coms’ho feien els austronautes pel pipi i el desmenjar... I allí t´hoensenyen i ho veus bocabadat. Hi destaquen tres cines und’ellls amb una pantalla súpergegant on t´hi ensenyen com esfa un austronauta i com han fet l’hotel de l’espai on per aranomés hi poden anar els supermillonaris... Es passen unes 5 o6 hores més que distretes i enlloc més adecuadament dit que“volant”.

El diumenge dia 16 assisteixo a la Missa de les 5 de la tarda enl’església més propera de Santa Maria Magdalena. Un edificimodern molt maco, semicircular, amb una esplèndida font bap-tismal a l’entrada, amb 14 finestrals policromats que representenel Viacrucis i una capacitat de més de 500 persones. Es va benomplir. Em va impresionar que comencés la celebració ambl’entrada en silenci del Capellà i acompanyants. I l’himnenacional a continuació. Vam guardar agenollats un minut desilenci per pregar cadascú per les víctimes de la tragèdia. Elsermó va ser una carta dels Bisbes invitant al perdó i a l’oració.A l´hora de la pregària dels fidels la resposta del poble fou:Deliver us from evil, Lord (deslliura’ns del dimoni Senyor).Tots els cants van ser patriòtics. En una fulla d’informacióeconòmica viag veure amb ulls esbatanats que cada diumengerecaptaven de les colectes uns 20 MIL dòlars i automàticamentvaig pensar en la meva humil església de Santa Teresita- on elCasal hi va tenir al principi i per un temps la seva seu- que ni entot l’any arribaven a fer una collita igual...

Al presentar-me a l’aeroport el dilluns al matí tinc la sorpresade que em reconeix i recorda el meu cognom l’empleada a quepregava em posés on fos per sortir abans. Em passo el matí enl’últim pis d’una torre de l’hotel Marryot on hi ha un restau-rant que dona voltes. Allí desdijuno i escric una mica sobretota la gran desventura. Les Musses em bufen i em surt encastellà la que puc dir última producció poètica que aquí posoper acabar:

8

Articles

L’11 de setembre...

...em vaig llevar com cada dia feiner a 3/4 de 7 i vaig pensarque si visqués a Catalunya, hagués sigut un dia de festa.Mentre pensava quines serien les activitats que es feien aCatalunya degut a la diada, vaig engegar un petit televisorque tinc a la cuina i vaig veure, crec que ja era en directe,l’atac de la segona torre i el col·lapse de les dues torres. Vaighaver de fer un esforç per creure’m que el que estava veientera una realitat. Ben bé semblava una pel·lícula!!!Immediatament vaig pensar amb uns amics que treballen alEmpire State i en uns altres que viuen a New Jersey peròtreballen a Manhattan que per anar a treballar hi van en tren iel World Trade Center era la seva parada. Mica en mica vaigcomençar a sentir una angoixa, tristesa i ràbia de pensar quealgú (humà) hagués pogut planejar una cosa semblant. Vaiganar seguint les notícies (no feien altra cosa) i vaig quedarmeravellada de veure com de ràpid van actuar. Amb dueshores mes o menys havíem parat el tràfic aeri a tot el mon!!!Increïble!!! Els atacs de l’11 de setembre van succeir a Estats

DELIRIO I QUIMERA11 de setiembre de 2001- Sonetillo con esperanza -

De mi patria en la banderaUnas manos criminalesLe han clavado tres puñalesDe la forma más artera.

Fue delirio y fue quimeraVer la imágenes talesQue por todos los canalesImpactaban a cualquiera.

¡Oh, Dios! Tanto horror espanta.Lucifer y compañíaAndan sueltos por la tierra.

Mas mi pueblo se levanta.Y con alma y sangre fríaAl terror declara guerra

RAM MAR

P. Ramon Martí, Escolapi

Units però van ser atacs a la humanitat. Desafortunadament,haurà de passar molt de temps perquè tot torni a la “normalitat”o per sentir la tranquil·litat que sentíem quan viatjàvem ambavió i també que la gent torni a perdre la por. El què emtranquil·litza però és pensar que des de llavors hi hagi mésvigilància i control per la seguretat de tothom.

Carme Roig

11 de setembre 2001

Què estava fent? Quines són les mevesimpressions?

L’onze de setembre estava de camí a la feina mentre escoltavales notícies quan vaig sentir que un avió s’havia estavellatcontra el World Trade Center a Nova York. En primer momentno li vaig donar gaire importància perquè bastants anys enrereun avió havia xocat contra l’Empire State Building també aNova York. Em va saber molt greu perquè normalment elsaccidents aeris van acompanyats de pèrdues de vides, isempre és molt trist. M’acostava a la feina quan el segon avióva xocar contra l’altra torre i en aquell moment em vaig adonarque no es tractava d’una coincidència. És difícil entendreperquè algú utilitza mètodes tant diabòlics per exposar la sevacausa, fent que el que sembla impossible es torni realitat. Lameva impressió és que la justícia ha de ser el mitjà per obtenirresultats contra el terrorisme, ja que és l’únic mètode segur.Els fanàtics volen canviar les coses a expenses dels altres persatisfer les seves necessitats particulars, i això rarament permetobtenir resultats definitius. Aquests s’obtenen gràcies a laperseverància, treball dur, dedicació i passió pels objectiusdesitjats. No obstant, hem de garantir que els objectius sónpel benefici de la humanitat, i ser capaços de treballar en unfòrum on totes les idees són presentades, i respectar les deci-sions que s’hi prenen per concens. Tinc molta confianca enque una nova justícia sorgirà d’aquest tràgic esdeveniment ien el futur aquells qui s’esforcin per repetir-ho sabran que nopodran tenir èxit.

Pete Balsells

9

Articles

DE BARCELONA A BURGOS: A la tornada de Cuba el 1902, elcapità Batet fou nomenat cap dels Sometents Armats deCatalunya, càrrec que ocupà fins el 1909. El mot sometent ésuna contracció de so metent [el verb obsolet metre = posar], osia “posant remor/soroll”. Això descrivia al començament eltoc d’alarma i després alguns cossos o unitats de voluntariscivils cridats per aquell toc.

Quan el general Batet era el cap de la 4ta Divisió/Capitania aBarcelona del 1931 al 34, a conseqüència de l’amistat de lameva mare amb la família Batet quan vivien a Tarragona, lameva família fou invitada a visitar els Batet a la Capitania.Llavors jo deuria tenir com 6 anys. La meva impressió delgeneral [i ara, veure un general era per a mi com veure undéu!] fou la de un home seriós, però no espantador, com decara quadrada i cabell tallat com “crew-cut”, que a Catalunyaen dèiem a la parisienne. Em dirigí uns mots amables en català.A la seva muller, Doña Elvira, la meva família li havia posat elrenom afectuós de “la de seco”, l’expressió al·ludint als fetsque era una dona extremadament prima i que només parlavacastellà [era indígena basca]. Fou amable i em parlà en castellàque jo llavors no l’entenia [ a casa parlàvem el català, noteníem encara ràdio, jo intentava llegir el diari però no anavaencara a l’escola]. Em presentaren a llur filla Elvira i als netsdel general, Francisco i Maria-Jesús. Retrospectivament, m’hedonat compte de que a la Capitania hi devia haver una menade guarderia per als nens dels oficials de categoria, perquè emdugueren a una cambra plena de joguines, pilotes, trens,gronxadors, bicicletes, etc. Jo em pensava que allò eraxauxa…fins que després d’unes hores jo volia tornar a oneren els meus pares, però no em podia comunicar amb elsaltres nens ja que ells només parlaven castellà i jo nomésparlava/entenia català. Amb intensa desesperació vaig posar-me a plorar i això sí fou una senyal per a què em retornessinals meus pares. És una de les vivències fora de casa que haromàs més fixada a la meva ment. La meva mare i l’Elvira fillabescanviaven felicitacions per les onomàstiques i Nadal/Capd’any. Recordo també haver visitat dos o tres cops amb lameva mare l’elegant pis que l’Elvira Batet casada ambFrancesc Carbó tenien a la Diagonal. Amb la mort de la mevamare el 1949 cessà tota comunicació amb aquesta família.

Després del 6 d’octubre augmentà a tota Espanya l’odi enversCatalunya, impulsat per l’extrema dreta de la República que lapresentava com separatista al mateix temps que dirigia atacscontra la República de centre. Recordeu que el malaurat JoséCalvo Sotelo, assassinat per Guardias de Asalto el 13 de julioldel 1936 havia dit “prefiero una España roja a una España

EPÍTOM DE LA GUERRA CIVIL D’ESPANYAX. EL GENERAL BATET, Part 2

rota”. Àdhuc per molts anys el franquisme ha propagat latergiversació de que el President de la Generalitat LluísCompanys proclamà el 6 d’octubre del 1934 l’Estat Catalàindependentista, quan en realitat el proclamà dins la RepúblicaFederal Ibèrica. Strictu sensu fou culpable de intentar canviarla Constitució de l’establerta República, però no deseparatisme. Un estat federal a Espanya és una legítima actitudi molt desitjable.

El general Batet havia estat nomenat el març de 1935 Cap de laCasa Militar del President de la República Niceto AlcalàZamora, càrrec que durà com un any fins que el President foudestituït i Manuel Azaña ocuparia aquest lloc. Llavors Batetpresentà la seva dimissió i fou cessat el 18 de maig de 1936. El21 de desembre de 1935 havia mort la seva esposa Doña Elvira.

A les eleccions generals del 16 de febrer de 1936 els partitsesquerrans hi anàrem més units que mai formant el “FrontPopular” que cobria des de comunistes [dels que n’hi haviapoquíssims] passant pels socialistes de diversos graus finsels moderats republicans d’esquerra. Els anarquistes [FAI]teòricament no votaven.

El 13 de juny de 1936 - com unes cinc setmanes abans del’aixecament militar - Batet és nomenat Cap de la 6na DivisióOrgànica amb seu a Burgos, però estenent-se a Santander,Logroño, Palència, Navarra i el País Basc.

Una brigada d’infanteria a Pamplona estava a les ordres delgeneral Emilio Mola Vidal, qui el Govern de la República haviatransferit del comandament de les forces militars del Marroc.Aquest canvi, així com les destinacions del general Franco ales illes Canàries i de Goded a les Balears, foren motivades pera prevenir la rebel·lió, però en realitat l’ajudaren a ocórrer!.

EL CLIMA A BURGOS: És molt fred a l’hivern i calorós al’estiu, però ací em refereixo al clima polític: “Burgos és im-penetrable, inescrutable en la seva fortalesa de tradició”, escrivíVilaplana. Paradoxalment, el febrer de 1936 mitjançant unaintensa campanya educativa i propagandística sobre lesmasses, Burgos “tradicionalment una província clerical ireaccionària, per primer cop donà els seus vots a les esquerres”.Àdhuc hi hagué el que un exaltat feixista qualificà de “desfilemonstruo” dels socialistes a Burgos el 1er de maig del 1936“en que por primera vez iban uniformados hombres y mujeres,alguna de éstas airosa y guapa” entre elles la que portava unabandera: una remarca curiosa com si una dona socialista ocomunista no pogués ésser bonica!. Dos mesos després se li

10

Articles

rapà el cabell a la “guapa” i son pare [el Zapaterito] fouassassinat.

Aquesta escapada cap a les esquerres provocà una ben fortareacció en elements militars, terratinents dels latifundis,funcionaris, comerciants, etc. Això determinà que Burgos al’estiu de 1936 fos un brollador d’insurrecció no solamententre els militars sinó també en la població civil. El Governd’esquerres de la República havia encomanat al general Batetla missió de controlar els militars que agitaven la rebel·lió.

RELACIÓ BATET/MOLA: Molt s’ha escrit sobre la relacióentre Batet i el seu subordinat Mola. És revelador que Batetfou l’únic general que havia defensat Mola quan era acusatl’estiu del 1931 d’excessiva repressió d’avalots d’estudiantsa la Facultat de Medicina de Madrid a l’acabament de laDictadura. Mola encara li reconeix a Batet el seu agraïment encarta del 29 de juny de 1936 des de Pamplona, tres setmanesabans de l’aixecament. Malgrat això, els esdevenimentshistòrics havien desencadenat, si podem retrospectivamentaplicar aquest terme, una “guerra freda” entre Batet i Mola:l’un vigilava l’altre mitjançant subordinats.

Hi hagueren tres trobades personals entre ells durant lescinc setmanes abans del 18 de juliol. La darrera fou en elMonasterio de Irache, prop d’Estella, durant la qual Batet lidemanà la seva paraula d’honor que no es rebel·laria. Mola lidonà com resposta: “Le doy mi palabra de honor de que nome embarcaré en ninguna aventura”, el significat dèlfic de laqual només es pot entendre contemplant els esdevenimentsposteriors. Tot això es ben sabut per uns apunts publicatscom a llibre pel secretari de Mola, un tal J M Iribarren;aquestes notes eren tant càndides que àdhuc provocaren ladetenció temporal d’aquesta persona pels mateixos nacionalsi la confiscació dels exemplars publicats a un any delcomençament de la revolta. Els panegiristes de Mola hantractat de assuaujar aquest manca de paraula d’honor de Moladient que el “Glorioso Movimiento Nacional” no era pas unaaventura!!

El mateix 18 de juliol un subordinat de Batet, el coronel d’EstatMajor Fernando Moreno Calderón fent de mitjancer entre elsconspiradors i Batet, li digué a aquest que s’iniciava un copcontra el govern de Madrid. En Batet li respongué que allò“es una locura”. Després, una de les més greus acusacionscontra Batet en el seu procés fou haver qualificat de “locura”el Glorioso Movimiento Nacional. Moreno Calderón li proposàque es posés al cap de la revolta en aquella Divisió militar. EnBatet s’hi oposà enèrgicament esmentant la disciplina i el seu

jurament a la República, afirmant que qualsevol desviacióseria una taca sobre la creu de San Fernando que portava alpit.

A la matinada del 19 de juliol, Batet pogué parlar per telèfonamb Mola qui li confirmà que s’havia aixecat assumint elcomandament de la 6na Divisió i, conseqüentment, Batetromania destituït (!). Batet, abandonat pels caps i oficialsdels regiments de Burgos, tenia la intenció de morir defensantl’edifici de la Divisió amb uns pocs soldats de “destinos”,però un comandant traïdor li prengué la pistola i el detingué.

TERROR A BURGOS: El terror pels incontrolats a la zonarepublicana és ben conegut i ha estat explotat pel franquismedurant 40 anys. El que no se sabia gaire bé és que a la zonanacional hi hagué atrocitats comeses per les autoritats contralíders i molts afiliats de sindicats obrers, socis de partits re-publicans d’esquerra, subscriptors a periòdics d’orientacióesquerrana, persones que no anaven assíduament a l’esglésiao, simplement, per venjances personals. La perversitatd’aquestes accions adquireix un to suprem quan un se’n dónacompte que al costat de Franco les “autoritats” obtinguerencontrol absolut de l’ordre públic. Els crims foren duts a termeper ordres de les autoritats o amb el suport explícit d’aquestes,mentre que a la zona republicana les autoritats eren impotentsper a frenar les atrocitats dels incontrolats, malgrat lesexhortacions a moderació per ràdio i diaris.

Una de les primeres fonts d’informació que el món tinguésobre el terror blanc a la “capital” de la zona nacional foumitjançant el llibre de Antonio Ruiz Vilaplana publicat a Parísel 1937 quan cansat de la perversitat franquista pogué creuarla frontera cap a França. Vilaplana era Degà i President delCol·legi de Comissaris de Justícia a Burgos. Un Comissari deJustícia, lloc obtingut per oposició, tenia l’obligació d’atestar[“dar fe”] que qualsevol fet o procediment judicial es feiad’acord amb la llei, de la mateixa forma que un notari ho atestaper a procediments no judicials. Per això havia d’estar presenta l’aixecament dels cadàvers dels assassinats trobats pelscamins i camps de les rodalies de Burgos…i havia d’entrarcadascun als llibres com “mort a mans de personesdesconegudes”. Els parents del mort ni podien dir que elconeixien per por a que les autoritats franquistes nol’emprenguessin contra ells. En el seu llibre estanexquisidament documentats els noms de persones, oficis/pro-fessions i llocs on es cometeren les atrocitats a Burgos.

El secretari Iribarren ens ha transmès que Mola estavahorroritzat pel que ocorria a la reraguarda dels nacionals i

11

Articles

transcriví els mots de Mola: “Toda guerra civil es espantosa,pero ésta es de una violencia terrible”. Nogensmenys s’hianà acostumant ja que més tard digué: “Hace un año hubiesetemblado de firmar un fusilamiento. No hubiera podido dormirde pesadumbre. Hoy le firmo tres o cuatro todos los días alauditor, y ¡tan tranquilo!”.

Una raríssima protesta pública contra la pràctica d’occisionsfou una al·locució del bisbe de Pamplona, Marcelino Olaecheacriticant durament el “costum que, quan duien a un poble,procedent del front, el cadàver d’un soldat mort al front,després de l’enterrament mataven algú qualificat de rojillo”.El 15 de novembre de 1936 el bisbe Olaechea predicava:“¡Perdón, perdón!…No más sangre que la que quiere el Señorque se vierta, intercesora, en los campos de batalla”. Quanarribi un jove mort del front que hi hagi una persona quedigui: “¡Que a nadie se le toque por mi hijo!…Ni una gota desangre de venganza”. Ni cal dir que en l’ambient delsnacionals això fou com “vox clamantis in deserto”.

PROCESSAMENT I JUDICI DEL GENERAL BATET: De laSala de Banderas de la caserna d’infanteria Batet fou traslladatal Penal de Burgos com un delinqüent comú. Aviat Mola el famoure a Pamplona, diuen que per a evitar que liquidessinBatet per “passejada”. Però a mitjans d’agost Franco arriba aBurgos i el poder de Mola comença a declinar. El 1er desetembre s’obra el procés contra Batet, i -cosa curiosa- non’és un procés sumaríssim com l’instituït a altres militars aBurgos i altres llocs, sinó un procés ordinari. El Jutge In-structor ordena que Batet sigui retornat a Burgos.

Durant el procés hi ha testimoniatge de molts militars i decivils, incloent-hi telefonistes i tècnics de la Telefónica qui,actuant com espies aficionats, li havien escoltat totes lesconferències oficials i havien passat informació als conjurats.

Necessiten un defensor, però ningú gosa a defensar-lo! Untinent coronel, Ribas de Pina, mallorquí, accepta el càrrec,però “comet la relliscada inadmissible de sostenir que Batetno pot ésser acusat del delicte de rebel·lió, perquè no va serell qui es va rebel·lar”. Això jurídicament és absolutamentcorrecte, però naturalment no n’és d’acceptable a la justíciade Franco i, per tant, despatxen el defensor i en cerquen unmés adient a la “causa”.

Una de les absurditats jurídiques del règim de Franco fou elban general per la Junta de Defensa Nacional del 28 de juliolde 1936 en que es legalitzaven els delictes de rebel·lió comesospels militars mateixos mentre que es consideraven delictes

tots els actes d’obediència al govern legítimament constituïtde la República. Així resultaven “rebels” els que no s’havienvolgut o pogut rebel·lar-se. Aquesta disposició fou inclúscriticada pel prominent franquista i jurista Serrano Súñer a lesseves memòries el 1977. Però quan era ministre de laGovernació no semblà sentir cap escrúpol en aplicar-la.

Del procés en resulten dos delictes: un de traïció “por entregarfuerza a sus órdenes para favorecer al enemigo” [això esrefereix a la detenció de 4 militars a Burgos ordenada pelgovernador civil o un ministre de Madrid poc abans de larebel·lió] i un delicte de rebel·lió militar. L’acusador demanadues penes de mort, una per a cada delicte. Sense passar peldefensor la causa passa a l’auditor. El 26 de desembre de 1936un decret dóna Batet baixa a l’exèrcit, assabentant-lo que elmotiu de Franco per aquesta decisió “ha sido su desamor a laPatria demostrado en momentos transcendentales para la vidade ella”, una al·lusió clara a l’enfrontament dels dos generalsel 6 d’octubre quan Franco havia volgut l’assaltament de laGeneralitat a “sang i foc”.

El Consell General de Guerra té lloc el 8 de gener de 1937. Enla sentència es diu que hi ha només un sol delicte, i no derebel·lió, sinó d’adhesió a la rebel·lió, que d’acord amb elCódigo de Justicia Militar, com que Batet era Cap de la Divisió,mereix la pena de mort. Ací cal aclarir que algunes publicacionsencara esmenten la sentència de dues penes de mort: això éscert durant el procés de la causa, però no n’és el resultat delconsell de guerra. La sentència no fou comunicada oficialmenta l’acusat fins l’enterado de Franco. Només trigà com un mes.

A més de la pena capital Batet era condemnat a una reparacióper danys civils [com si hagués causat incendis o saquejos!]que es fixaren a 5 milions de pessetes [una quantitat exorbi-tant en aquell temps, com $500,000]. Era un venjança no totjust contra el general sinó contra la família, que perdria totesles possessions i romandria en deute per tota la vida. Acabadala guerra els fills del general obtingueren la reversió de lesresponsabilitats al·legant que eren “addictes al Movimiento”,especialment pels mèrits i sofriment del fill Domingo BatetMartínez.

Es paradoxal, però al mateix temps representatiu dels trasbalsosil·lògics d’aquella guerra, que mentre el general Batet sofria aBurgos com a “roig”, la família patia a Barcelona com a“blancs”. El fill Domingo, falangista, el juliol de 1936 anà alpoble de la seva muller a Múrcia on passà la guerra amagat.Per a la filla Elvira, el seu marit Francesc Carbó i els jovesFrancesc i Maria-Jesús fou possible, mitjançant l’amistat del

12

Articles

gendre Carbó amb Josep Terradellas i el capità Guarner a laGeneralitat, posar-los en un avió cap a Toulouse deLlanguedoc i d’allí en tren cap a París.

Carbó aconseguí anar a Burgos el novembre de 1936 i veureel seu sogre. Es posà en contacte amb el general Queipo deLlano, qui era amic de Batet; també amb el cardinal Gomà,Primat d’Espanya i conseller moral i gran entusiasta de Franco.Els dos demanaren clemència per a Batet.

L’extracte de la causa passà a un “Alto Tribunal de JusticiaMilitar” per a que determinés sobre la commutació de la penade mort. D’aquest organisme, creat per Franco, n’era presi-dent el general Gómez Jordana, el mateix qui havia estat ambBatet a Cuba i havia estat condeixeble a l’Escola Superior deGuerra. No hi hagué commutació i el 15 de febrer de 1937Franco donava el seu “enterado”. El 17 s’escriuen lesinstruccions per a l’execució de la sentència “que s’hauria decomplir segons un ritual molt solemne”.

EXECUCIÓ DEL GENERAL BATET: Els darrers momentssón sabuts per documents del Pare jesuïta Serapio Leturia[nacionalista basc pel qual motiu poc després fou desterrat aCanàries]. Aquest sacerdot, conegut de la família de la mullerde Batet -recordeu que Doña Elvira era del País Basc- elvisitava tant sovint com podia i el dia 17 de febrer li comunicàa Batet la mala notícia. Una trucada al darrer moment delcardinal Gomà a Franco no tingué succés malgrat l’autoritatmoral del cardinal.

El 18 de Febrer a la matinada, el jutge, el defensor i el P. Leturiadesperten Batet i li diuen que dues hores més tard seràafusellat. Comparteix els moments finals amb l’esmentatsacerdot, fa una confessió sacramental, oeix missa i repl’eucaristia. Després pren un cafè i encén una cigarreta. Enautomòbil el portaren al Campo de Tiro anomenat Vista Alegre.L’execució fou d’una “aparatosa i espectacular solemnitat”.Més a més del piquet propi d’execució format per una secció[30 homes] del regiment d’infanteria de San Marcial hi haviauna secció, presidida per un oficial, de cadascun dels altresregiments de Burgos formant un quadre. Tot això està d’acordamb el codi de justícia militar llavors vigent [del 1890]. L’únicque s’ometí fou que després de l’afusellada “tocarán marchatodas las bandas, desfilando las tropas delante del cadáver”.

Un diari reportà que hi havia com 500 persones al’afusellament. Pogué assistir a l’acte el Sr. Amadeu Roura,viatjant de l’empresa de negocis del gendre Carbó, qui tambés’encarregà que el cadàver fos depositat en un taüt de caoba

i enterrat temporàniament al cementiri de Burgos. El 13 dedesembre de 1957, després dels nombrosos corresponents“permisos” foren inhumades les despulles del general Batetal panteó familiar de Tarragona prop de les de la seva muller.

És curiós i significatiu que Batet fou executat d’aquesta manerasolemne quan altres generals afusellats pels nacionals hoforen sense tanta aparatositat. També és curiós que per aBatet es seguí una causa ordinària, no sumaríssima, i quetampoc ocorregué la mort per “passejada”. Raguer creu que“segurament hi va haver una especial intenció d’exemplaritatde cara a l’exèrcit, amb el propòsit de deixar ben clar que no hihavia lloc per a les posicions moderades o intermèdies entreels dos bàndols en guerra” que era la posició personificadapel general Batet.

REFLEXIONS SOBRE EL CAS BATET: Malgrat que moltsmilitars de tots els rangs detinguts al bàndol nacional forenpassats per les armes, això no era inexorable. Per exemple elgeneral Nicolás Molero Lobo cap de la 7na Divisió (Valladolid)participà en una escaramussa en la que hi hagué alguns mortsi ferits, entre ells el mateix general Molero, en resistint elsmilitars aixecats. A desgrat que el seu rol havia estat més forti violent que el de Batet “no hi havia contra ell tantaanimositat”. Al consell de guerra celebrat a la fi d’agost de1937 fou condemnat a 3 anys i un dia de reclusió per undelicte de negligència. Però l’auditor dissentí, i l’Alto Tribu-nal de Justicia Militar anul·là la sentència i el condemnà a 30anys de reclusió per “adhesió a la rebel·lió”. El febrer de 1938Franco li commutà la pena per la de 12 anys i el novembre de1940 se li concedí llibertat condicional i tot seguit el generalMolero anà a viure a Barcelona.

Un altre exemple, el mateix 18 de juliol arribà a Burgos elgeneral Julio Mena Zueco, militar de confiança del governque havia sigut Sots-secretari de Guerra, per a reemplaçar elcap del regiment d’infanteria de San Marcial. Però tant aviatcom arribà a la caserna fou detingut pels caps i oficials delregiment. En judici sumaríssim no li trobaren “indiciosrazonables de culpabilidad” i fou posat en llibertat el març de1937, però sense modificar la seva baixa permanent a l’exèrcitel desembre de 1936. Sembla incongruent que un home delque tan emfàticament es proclama la seva innocència se’ltracti així. Això n’és típic dels embulls de la “justicia deFranco”.

En el cas del general Batet hi havia el desamor [per a usar elmateix mot que Franco quan donà Batet baixa a l’exèrcit] deFranco envers ell que havia començat a les campanyes

13

Articles

d’Àfrica i que culminà el 6 d’octubre.

El juny de l916 en una operació a l’Àfrica Franco fou ferit iintrigà per a que se li obrís expedient per a atorgar-li la creuLaureada de San Fernando. Després de vàries tentatives seli denegà, si bé obtingué -amb l’estranyesa general delscompanys militars- l’ascens a comandant [el més jove aEspanya]. L’atorgament de la Laureada a Batet el 1935 eldeuria irritar molt.

Un dels episodis més expressius dels disbarats del franquismeés l’autopremiació de la Laureada de San Fernando. El 19 demaig del “Año de la Victoria” [1939] Franco abandonà perunes hores les funcions de president del govern que forenexercides pel vice-president general Jordana, qui a propostadel ministre de Defensa, general Dávila, resolgué atorgar lacreu Laureada de San Fernando a Franco [com diríem “por lasbuenas”], 23 anys després que li fora denegada per manca deproves. Una cosa semblant fou feta dècades després pel reiBalduí dels belgues quan abdicà per un dia a fi de no haver defirmar una llei d’avortament. Però això fou per un motiu altruistai de consciència, no per autoservir-se.

En Raguer ha escrit: “La intervenció de Franco en la sort deBatet és personal, directa i descarada”. És possible que alprincipi la intenció de Mola era salvar-li la vida a Batet, peròel paper de Mola en el “Movimiento” minvà en favor de Francoa mida que passava el temps. Llavors ni els esforços delsgenerals Mola, Queipo de Llano, Cabanellas i del CardenalGomà no serviren de res. Franco era un home molt rancuniósque no s’oblidava de cap cosa passada; segurament sabiaque Batet a Àfrica havia criticat les intrigues de Franco per aobtenir la Laureada [vegeu el proppassat Epítom IX].

L’enigma no és que matessin el general Batet, “sinó quetriguessin set mesos a fer-ho”.

EPÍLOG: Raguer indica que al llarg de la seva vida resplendeixen Batet “un coratge serè, una capacitat de sacrifici, un sentitdel deure i de la justícia i un estoïcisme temperament que sónl’heretatge que Roma ha deixat en molta gent de les comarquestarragonines”.

Diversos historiadors, particularment els estrangers l’handescrit com a persona digna, cavallerosa, patriòtica. Era unmilitar com en els països avençats els volen: que no es fiquien política. La seva capacitat organitzadora era extraordinària.Les seves accions militars sempre foren prudents, eficaces iencarrilades a causar el mínim nombre de baixes tant a les

forces pròpies com a l’adversari. En aquest sentit era unavançament del nord-americà general Colin Powell.

Jo, amb pregona humilitat, em sento honorat d’haver conegutpersonalment i tractat, ni que sigui només un cop, aquestadistingida persona.

BIBLIOGRAFIA SUCCINTA:C Blanco. La incompetencia militar de Franco. Alianza editorial.Madrid 2000.H Raguer. El general Batet. Publicacions de l’Abadia deMontserrat. Barcelona 1995.A Ruiz Vilaplana. Burgos justice. Alfred A Knopf. New York 1938.Originalment publicat en castellà amb el títol Doy fe a Paris.

Josep G Llauradó

Searching for Evidence of Gaspar dePortolà’s Birthplace in California

It seems pretty odd that evidence of the famous Catalanexplorer’s birthplace may exist somewhere in the United Statesdoesn’t it. But, by some strange quirk of destiny that couldbe the case.

Gaspar de Portolà led the first Spanish land expedition toCalifornia in the second half of the 18th Century. After longneglect, the Spanish Crown was anxious to firmly establishits claim to Alta California before other Europeans powerswould create outposts there. So in 1769 it set into motion anambitious project to build permanent settlements at San Di-ego and Monterey, its two known natural harbors. Despitethe well planned effort and the considerable resources de-voted to the undertaking, the expedition met with much hard-ship and was close to failure at one point. Portolà, a seasonedofficer blessed with a capable staff, managed the crises welland returned to Mexico to receive the honors he was ac-corded for the most significant success of his career. He wassoon rewarded with the appointment of the governorship ofPuebla (1776), an important center of New Spain. He returnedto Spain in 1785 at 69, but died the following year in Lleida,close to his home town, holding the position of head of theroyal military forces stationed there.

After his death, Portolà’s singular achievement faded frommemory and he remained through much of the 19th century a

14

Articles

footnote to Spain’s colonial history. However, as luck wouldhave it, California’s rise to world prominence with its annex-ation to the US and its successive great booms brought abouta growing curiosity by the American settlers of its colonialroots. By the end of the 19th century a number of first ratehistorians were busy rescuing California’s origins and reha-bilitating the figure of Gaspar de Portolà. H. H. Bancroft hadsold his impressive collection of californiana to what was tobe the University of California at the beginning of the cen-tury. By 1910, San Francisco would promote it’s recoveryfrom the devastating 1904 earthquake with the celebration ofthe Portolà Festival.

The birthplace of Portolà has been assumed to be Balaguer, atown some 25 kilometers northeast of Lleida. Balaguer was,and continues to be, one of the most important agriculturalcenters of this region of occidental Catalonia. Balaguer iswhere the Portolà family, with its many nobility titles, had itstown house and where Gaspar spent a good deal of his youth.Most historians hold Balaguer to be his birthplace. Portolà’smilitary service record, a copy of which is in the Bancroftcollection, asserts:

“El teniente Don Gaspar de Portolà, de edad de 47 años, natu-ral de Balaguer en Cataluña, de salud robusta, de calidadnoble, soltero...” (1).

The date of this document is July 1st 1764 and would makePortolà’s year of birth 1717. No doubt the statement “naturalde Balaguer” comes from Portolà himself. But there someambiguity when such a statement is used to define his exactlocation of birth. The fact is there is no record of Portolà’s inthe baptismal registry of Balaguer’s church which dates backto before Portolà’s time. The first mention of Portolà inBalaguer is his confirmation in June of 1720.

The lack of a baptismal record of Portolà is perplexing and hasgiven rise to a number of other locations within the extensivedomains of the Portolà family to claim the honor of his birth:Arties, Ager, Castellnou de Montsec. There may be goodreasons why Portolà was not born in Balaguer.

The period immediately preceding Portolà’s birth was par-ticularly turbulent. 1714 had seen a long civil war, the War ofSuccession, come to an end. Catalonia had chosen the wrongside and with the fall of Barcelona the new Borbon king, PhilipV, abolished all of its autonomous rights and privileges.Portolà’s father Francesc like many, but not all, of Catalonia’s

nobility, sympathized with the archduke Charles, theHapbsburg pretender to the throne. In 1713 Francesc had beenaccused of being involved in an intrigue to free the wife of aCatalan patriot imprisoned in Balaguer (2). On account of hissupposed complicity Francesc was imprisoned in Lleida wherehe remained until 1716 well after the end of the war. The ques-tion is whether Francesc returned to Balaguer immediatelyfollowing his incarceration. The military governor who hadjailed him and confiscated his estate still resided in this town.Francesc may have instead sought refuge in one of his moredistant estates.

El retrat de Gaspar de Portolà de l'Hosteria Portolà d'Arties

15

Articles

Castellnou de Montsec would have been a good choice. It islocated some 50 kilometers north of Balaguer in a remote anddifficult area to access. This is where the castle (a fortifiedfarmhouse) of the Portolà family had been built by Gaspar’sgrandfather, also named Gaspar, and where the old gentlemanhad been buried in 1699 overlooking the foothills of thePyrenees. If Francesc moved to this location with his family,two of the Portolà children were born in it: Gaspar in 1717 andhis brother Francesc in 1719.

The political situation meanwhile was evolving in a favorablemanner for the Portolà cause. France which had been a staunchsupporter of the Borbon cause in the War of Succession wasnow upset at Philip V who had undertaken to recover theisles of Sardenia and Sicily by armed force. They had beenlost by the Treaties of Utrecht and Rastatt after the war. Inresponse, an allied army with combined French and Englishforces invaded northern Catalonia and threatened to unsettlethe entire region again. Philip backed down. Through theamnesty of 1719, ratified in Vienna in 1725, among other items,the estates and titles confiscated and abrogated during thewar were recovered. This allowed the Portolà family to returnto Balaguer in 1720 to claim their home and properties (2).

If Gaspar de Portolà was born in Castellnou he would havebeen baptized in the nearby parish church of Sant Esteve dela Sarga. A record of such an event would of course clear upthe matter of his birthplace. Unfortunately, this record doesnot exist as the parish archives of Sant Esteve perished in the1936 Spanish Civil War. There was however an oral traditionof its existence and a strange event that happened early in the20th century regarding it. The story was related by JesusCastells, a priest, in a sworn deposition in 1993. He testifiedthat his father Josep Castells, a well reputed school teacherwith family roots in the Sant Esteve countryside, was an ama-teur historian who wrote a column in a regional newspaperabout local history. He recalled seeing a letter that his fatherwrote to the parish priest of Sant Esteve, whom he knewpersonally, requesting he look up the birth date of Gaspar dePortolà. On the back of this letter was written the answer ofthe parish priest excusing himself of having to search throughthe old baptismal record books because they had no index.He invited Josep Castells on his next visit to the town toinspect the books himself. Jesus Castells seemed to recall thedate of this letter to have been around 1906.

Jesus Castells continued the story. Some time later when hisfather was able to personally consult the record book he dis-covered that the page that would have had the Portolà bap-

tism to have been cut. He found however on the followingpage the record of the baptism of Gaspar’s brother Francesc.When he told the parish priest about the missing page thepriest exclaimed: “It must have been that English gentleman,so amiable and of kind disposition, who asked me if he couldconsult that book not long ago!”

So, if this is true, the page with Portolà’s baptism was notdestroyed during the Spanish Civil War after all. Who couldthis mysterious “English gentleman” have been? We now goback to Balaguer where Josep Maria Pou, a Franciscan priestlived. He was a lecturer in ecclesiastical history and had pre-sented his award winning “Historia de la Ciutat de Balaguer”to the 1912 Jocs Florals (3). In the appendix of this work,published in 1913, we find the following statement under theheading of Gaspar dePortolà: “Some time ago, the tireless Mr.Isaac Starr Richards of San Francisco came to this town. Hehad undertaken such a long journey with the express pur-pose to collect information to write the biography of the re-nown Gaspar de Portolà, discoverer of the Gulf of California.To satisfy this gentleman I undertook an investigation andfound two persons with identical names belonging to thisfamily...” Pou continues to explain that the first was the founderof the Gaspar de Portolà dynasty who died in 1688 in Balaguer.Of the second however he says ...”I found no informationneither in the book of baptisms nor in our municipal archives...”

With some patience I have verified that a Mr. Richards indeedexisted and have fitted together pieces of his life. He wasborn in Pennsylvania in 1861 and died Redwood City, Califor-nia, in 1947. In 1902 we find him in Palo Alto and thevicepresident of a San Francisco food supply business. Hehad two stepdaughters (Irmagarde and Alice) the product ofhis wife’s earlier marriage and one daughter (Dorothy). In1905 he lived in Pasadena. He retired from business in 1911and in August of that year he embarked westward on a triparound the world with his wife and two youngest daughters.In the summer of 1912 he searched for Portolà information inSeville and Catalonia. Back in California he purchased a ranchin Calabasas and raises purebred cattle. In 1922 his youngestdaughter died at age 22 of tuberculosis. Dorothy’s daughter,the only grandchild of Mr. Richards, was adopted byIrmagarde. In 1926 he was back in Palo Alto living close to hiseldest daughter. In 1935, at 74, he moved to Daggett, a smalldesert town close to Barstow, California, where Alice lived. In1942 he moved back to Redwood City where five years laterhe died. His obituary states that he was an avid collector of“little known biographical details of Portolà”. We have noindication that Mr. Richards ever published anything. His

16

two daughters however, both graduates from Stanford Uni-versity, had published works, but none make reference to hisfather’s interest in Portolà.

Though Mr. Richards may fit the “English gentleman” de-scription, no evidence has turned up that suggests Mr.Richards had the missing page of the baptismal registry. Butit is exciting to think that perhaps this important piece of ofthe biography of California’s first explorer may rest quietlysomewhere in our state!

References:(1) Boneu Companys, Fernando, “Gaspar de Portolà Descubridor yPrimer Gobernador de California”, Diputació de Lleida, 1983(2) Baró Triquell, Salvador, “Llinatge dels Portolà”, Miscel.làniad’Estudis, Quaderns de El Pregoner d’Urgell, 13(3) Pou, Fra Josep Maria, “Historia de la Ciutat de Balaguer”,Impremta i Encuadernació de Sant Josep, Manresa, 1913

Pere Garriga

Articles

Estàtua de Gaspar de Portolà a City of Pacifica, California

The California F.C. Barcelona SoccerFoundation

The California F.C. Barcelona Soccer Foundation, a non-profitpublic benefit corporation, is the result of two individuals,Cherif Zein and Paul Walker, who had a vision to create apremiere soccer club, and were persistent enough to followthrough with it.

The club is trained by Cherif Zein, who has over 28 years ofexperience coaching and training soccer players at variouscolleges and high schools throughout the L. A. County. Cherifis a strict disciplinarian who demands and brings out the bestin his players, not only on the field, but in the classrooms andin life. His extraordinary commitment to youth, prep and colle-giate athletes is only outdone by his players’ performance onthe field.

It all began in March of 1999 in a hotel room in San Bernardinowhile they were attending a soccer tournament. What tran-spired from that night on is truly amazing. Over the next fourmonths they were able to recruit and assemble four premieresoccer teams comprised of mostly underprivileged youth.While they were building the club, they also were in search ofa prominent identity which would be their namesake. Thisnamesake needed to be associated with Nike because of

Visit the Official Website: www.barcelonausa.org

17

Articles

Cherif’s agreement with them, and it needed to be synony-mous with the sport of soccer throughout the world. Throughmany sleepless hours of research, phone calling and enter-taining, they were able to obtain permission to be the U. S.representative of one of the most well known ProfessionalSoccer Clubs in the world, F.C. Barcelona.

This year the club has over 130 youths and teenagers

In July of 1999 the club officially donned their new uniformsand namesake at one of the most prestigious Nike soccertournaments in the U.S. When it was all over they came awaywith a championship trophy and respect from the other note-worthy clubs in attendance. As representatives from Nike putit, “We were all surprised when we learned of this club andhonored by the way they represented and played soccer.”

Over the next seven months the club had a combined recordof 130 wins, 7 ties, and 12 losses. They won five tournaments,one League Cup title, and three State Cup titles. The latteraccomplishment had never occurred in the history of the CoastSoccer League. To win one State Cup title is a club’s dream,but to win three is unheard of, especially from a club in its firstyear of existence.

When the last whistle had blown and the dust had settled,Cherif and Paul waded through the throngs of people whowere celebrating the last of the three titles, and found eachother at midfield. As they embraced and the tears poured out,they reflected back to when it all began and could never intheir wildest dreams imagine that their vision could take themso far.

Paul WalkerPresident of F.C. Barcelona USA

The girls cellebrating a win Cherif Zein (right), current headcoach of F. C. BarcelonaUSA, with the F. C. Barcelona star Rivaldo.

18

Articles

Los Angeles aprèn a estalviar aigua

Després de decennis de malbaratament, la ciutat més pobladade l’oest nord-americà aprèn a estalviar aigua: una bonaexperiència aplicable a Catalunya

Les canonades de color morat s’estan estenent ràpidamentpels carrers de Los Angeles (Califòrnia) i la seva àreametropolitana, on viuen en total uns 17 milions de persones.Les canonades morades transporten un líquid que al sud-oest dels Estats Units és gairebé tan preuat com el petroli:l’aigua. El color d’aquestes canonades, però, indica que estracta d’una aigua especial. La seva qualitat fisicoquímica éspràcticament igual que la del subministrament d’aigua po-table, però l’origen és diferent. La xarxa de canonades decolor morat, que abastarà tota la regió de Los Angeles d’aquía 10-15 anys, distribueix aigua regenerada procedent de laxarxa de clavegueram; és a dir, aigua residual depurada.

El desenvolupament dels processos més avançats del mónper a la regeneració d’aigua i el seu ús per a reg de jardineria,neteja i indústria (refrigeració i producció de ciment, perexemple), són alguns dels exemples més evidents d’una novapolítica de gestió de l’aigua que s’està imposant al sud deCalifòrnia. Després de decennis de malbaratament isobreexplotació dels recursos, Los Angeles i moltes altresciutats de Califòrnia es veuen obligades a augmentar l’ús detecnologies i sistemes d’estalvi i reutilització de l’aigua.

L’increment de la població (220.000 habitants més cada any aldistricte de Los Angeles) i la reducció dels recursos que espoden captar des del riu Colorado i del California Aqueduct(transvasament procedent de la badia de San Francisco) sónels motius principals que han obligat a adoptar una políticade gestió més eficient.

Els avenços aconseguits a l’àrea de Los Angeles en matèriad’estalvi i reutilització de l’aigua van ocupar una partdestacada del Tour de l’aigua, organitzat la setmana passadaper la Universitat de Califòrnia per a una comitiva deCatalunya, en què participaven el conseller de Medi Ambient,Felip Puig, i la directora de l’Agència Catalana de l’Aigua,Marta Lacambra.

Abans de conèixer els aspectes positius i negatius de la gestióde l’aigua a l’àrea de Los Angeles, però, la delegació catalanava constatar que, també en aquesta matèria, els Estats Unitsestan molt lluny d’Europa. Així, tot i tractar-se d’una zonaamb una pluviometria insignificant i molt irregular, el sud de

Califòrnia continua imitant els consums d’aigua de tot nord-amèrica, unes tres vegades superior al consum mitjà deCatalunya. L’exemple més evident d’aquest malbaratament ésque les aixetes de les dutxes de Califòrnia no tenen reguladorde pressió. Si més no als hotels, si s’obre l’aixeta de la dutxal’aigua surt sempre a tota pressió.

Per mantenir aquest altíssim nivell de consum (que inclou elreg de centenars de camps de golf en una zona originalmentsemidesèrtica), el sud de Califòrnia, però, ha hagut d’aprendredels problemes causats per la sequera del 1989-92 i començara buscar fonts alternatives de subministrament i estalvi. Peraquest motiu s’han desenvolupat els sistemes més modernsdel món en regeneració d’aigua; amb microfiltres, llumultraviolada i plantes d’osmosi inversa que produeixen líquidpràcticament pur.

Per al consum humà, el recurs més important i més ben cuidates troba sota terra. Un dels programes estrella consisteix arecarregar els aqüífers amb aigua procedent dels rius i rierolsi dels aqueductes per incrementar la funció original del subsòlcom a magatzem d’aigua neta.

El Districte Metropolità del Sud-oest de Califòrnia i el Districted’Aigua del Comtat d’Orange han invertit molts anys de treballi milers de milions de dòlars a mantenir els nivells i la qualitatde les aigües subterrànies. Per aconseguir aquest objectiu,per exemple, s’han habilitat grans zones inundables i bassesque, en èpoques humides, acumulen l’aigua superficial perfacilitar la seva infiltració (que després es recupera des delspous). Un robot valorat en 190 milions de pessetes s’encarregade remoure el fons d’aquestes basses per evitar que el llot iles algues les facin impermeables.

L’increment de l’ús de l’aigua regenerada (o depurada) i l’úsdels aqüífers com a embassaments subterranis són dos delsexemples que Catalunya pot estudiar i posar en pràcticaaprenent de l’experiència californiana. Respecte al nivell deconsum d’aigua de Califòrnia, val més no deixar-se influir.

Joaquim ElcachoLOS ANGELES / BARCELONA

Extret del diari AVUI 2.6.01

19

Articles / Benvinguda

Recepta de cuina:

Patates al caliu amb gambes

Ingredients: 4 patates mitjanesMantega, llet i crema de llet16 gambes (mida 2)MaizenaBrandi½ litre de brou de peixSal i pebre blanc

Preparació:

Renteu les patates, poseu-les al forn amb una mica de mantegai embolicades amb paper d’alumini i deixeu-les fins que estiguintoves. Quan s’hagin refredat les buideu. Amb la part quen’extraieu i la llet, la mantega, la sal i el pebre blanc feu unpuré, amb el qual omplireu la patata. Rossegeu les gambespelades i col·loqueu-les a sobre de les patates. Per fer la salsa,rossegeu els caps i les pells de les gambes amb mantega. Elsuc d’això, el flamegeu amb brandi. Deixeu reduir i hi afegiu elbrou de peix i la nata líquida. Deixeu reduir de nou i tasteu desal i pebre. Ho espesseïu amb maizena i col·loqueu la salsa persobre de les patates després d’haver-les escalfat al forn.

Bon profit!

Nous i antics becaris Balsells despres del tradicional dinar a casa del Pete

Nous Becaris Balsells

Ja tenim entre nosaltres als nous becaris Balsells. Van arribaral setembre, tot just dos dies abans de l’atemptat. Aquest anysón un total de set joves estudiants, un grup ben nombrósamb molta empenta i amb ganes d’ajudar. Ells són:

Joan Carmona, de Barcelona

Marc Carreras, de Corbera de Llobregat

Jasmina Casals, de Berga

Cristian Casanova, de Vinaròs

Òscar Gargallo, de Tarragona

Natàlia Galiana, d’Eivissa

i Laia Pagès, de Bellaterra

Benvinguts!!!

20

El Butlletí som:Pere Garriga, editor en cap i redactor.Jordi Amatller, Marc Carreras, Joan Carmona i Òscar Gargallo,editors.

Les opinions expressades al Butlletí són les dels autors dels articles.

Aquest número ha comptat amb les col.laboracions de:

Pete Balsells, Carme Roig, Josep Llauradó, Montserrat Jason, elPare Escolapi Ram-Mar, Roger Rangel, Laia Pagès, CristianCasanova, Jasmina Casals, Natàlia Galiana, Daniel Gilden i AndreuFargas, qui ha fet sentir la seva Veu.

La Veu de l’Andreu Fargas

Bé, això d’Irvine s’ha acabat. Ja tornem a estar a Catalunya, tornem al ritme tranquil i al menjar bo (i barat). Tot just farà un mesque estic a casa, bon moment per fer un repàs a les experiències de tretze mesos a les amèriques.

La veritat és que sembla increïble que després de tants anys de voler anar als ‘Uniteds’, ja hagi passat. Però la veritat és queen queda un gran record, sobretot dels amics (i enemics) que un deixa enrera. I és que un any dóna per molt, encara que noho sembli!!! Només cal veure la pila de fotos que tinc per classificar, el problema de sempre.

Bé, està clar que trobo a faltar coses com el Pub dels dijous, on et podies fer la cerveseta i parlar de les experiències de lasetmana mentre jugaves en aquell futbolí horrible. Això si, com a mínim guanyava. O els productius divendres amb la trobadade becaris seguida pel partidets de futbol... qui diria que jugaria més a futbol als EEUU que a Catalunya!! Les festes catalanestambé estaven bé, amb les grans cantades al so de la guitarra de la Mari Cruz (Miki, no cantem bé, per si no ho sabies, peròpitjor és el Roger). En aquestes festes, demostrant la nostra sapiència culinària, el Jordi (l’Amatller, és clar, el meu alter ego)i jo sempre portàvem el pa amb tomàquet. Sens dubte l’única setmana on realment es pot dir que vam menjar bé va ser quanvan venir els meus pares.

La veritat és que a Irvine no hi ha gaire gresca (això és un avís, per si algú no se n’havia assabentat). Això fa que el recullespiritual per a l’estudi sigui més adequat (veieu, si vull ser seriós també en sé). Tot i això, els becaris, amb el seu deure diví,han intentat incorporar a la vida americana costums catalanes com el sortir de festa tocades les onze i acabar cap a les quatredel matí. Això ha suposat un esforç considerable, bàsicament perquè la policia té la mala costum d’aparèixer cap a la una i mitja(la mateixa hora a la que tanquen els locals de gresca). Això no ha impedit bones festes, així ràpidament podria recordar la deHalloween, la de casa el Dan, la primera que vam organitzar nosaltres, la del meu comiat... Ves, al final sembla que noestudiàvem!!!

Ahh, i m’oblido de la festa més carismàtica, l’Aplec del Casal! En realitat aquesta té un caràcter més pacífic. La diversió bàsicaper als becaris era fer mans i mànigues per produir una Paella que semblés i tingués gust de Paella. I dic era perquè en realitata mi només me la van deixar fer un cop, i cal dir que va ser la millor de les tres a les que he assistit (i crec que tothom estàd’acord amb aquesta afirmació). Ara ja només ens deixen fer feines poc creatives, amb el que la festa ha perdut encant.

I bé, ja m’he allargat prou. Només acomiadar-me de tothom, especialment de Los Angeles, Yosemite, San Francisco, Secuoya,... Ah, i de la gent que he conegut i amb qui hem compartit bons moments: la fredolica de l’Alba, el pirata del Miki, la patidorade la Mari Cruz i el ràpid del Jordi. Evidentment, també records a la resta dels becaris. I al Pete Balsells i al Roger Rangel unamenció especial, doncs després de tot ells han ajudat a que tota aquesta història fos veritat.

Andreu Fargas