Download - Butlletí 101

* Crisi econòmica i despesa militar* La pau també és possible al País Basc * Tornen les bombes de dispersió?

* Crisi econòmica i despesa militar* La pau també és possible al País Basc * Tornen les bombes de dispersió?

101Butlletí Hivern 2012

][Butlletí Hivern 2012

Per Començar

Notícies

2 Fundació per la Pau

La Fundació per la Pau és una ONG nascuda el 1983 que treballa per un món en pau. A través d’una opinió pública cada cop més informada i activa, impulsa tots aquells canvis culturals i estructurals que han de fer possible l’eradicació de la violència com a forma de relació entre les persones i els pobles.

Steve Goose, president de la Cluster Munition Coalition, va dir aquestes paraules el 25 de novembre de 2011. Aquell dia acabava a Ginebra la reunió de la Convenció sobre Certes Armes Convencionals (CCW per les sigles en anglès), amb el contundent rebuig de la proposta feta pels EUA d’aprovar un protocol que debilitaria el Tractat de prohibició de les bombes de dispersió.

“Si s’hagués aprovat -assegura Goose- aquest protocol hauria donat cobertura legal i política a aquells que volen continuar fent servir unes armes que ja han causat molt sofriment humà.”

La reunió de la CCW es va celebrar del 14 al 25 de novembre. Durant quinze dies, el tema que va centrar la polèmica va ser l’intent dels EUA, amb el suport

d’altres països, d’aprovar un protocol que permetés a la CCW regular l’ús de les bombes de dispersió, deslegitimant així la Convenció aprovada el 2008 i recolzada per 111 països, que prohibeix l’ús, la

producció, l’emmagatzematge i el comerç de totes les bombes de

dispersió.

Sortosament, més de 50 països van dir que no hi havia consens per adoptar aquest nou protocol.

Promogut pels Estats Units, Rússia, la Xina

l’Índia, Israel i alguns altres països, el protocol contemplava

la prohibició de les bombes de dispersió produïdes abans de 1980 i donava una autorització legal específica per usar totes les altres bombes de dispersió. Això hauria inclòs la gran majoria dels seus arsenals de molts milions d’unitats. Gairebé tots aquests tipus de bombes han provocat un gran dolor a civils en conflictes de la passada dècada a l’Afganistan, l’Iraq, el Líban i

Geòrgia i van ser prohibides el 2008 per la Convenció de bombes de dispersió.

L’aliança integrada per Noruega, Àustria, Mèxic i uns 50 països més, així com diverses agències de les Nacions Unides, el comitè internacional de la Creu Roja i la coalició d’ONG CMC, van combatre eficaçment la proposta del protocol de la CCW. A més de destacar el dany humanitari que podria haver provocat el protocol, l’aliança va expressar la seva preocupació pel que representava una regressió en la llei humanitària internacional que podia haver establert un precedent ja que, per primera vegada, les nacions haurien aprovat un instrument internacional amb normatives més febles que un altre sobre el mateix tema que s’havia adoptat amb anterioritat.

“És remarcable i gratificant que tants països hagin prioritzat les preocupacions humanitàries per davant d’altres interessos i que resistissin les pressions de les principals potències militars.” Conclou Goose.

La prohibició de les bombes de dispersió, fora de perill

La ciutadania rebelLes revoltes ciutadanes al nord d’Àfrica i a l’Orient Mitjà han marcat l’any que s’acaba. Totes diferents. Totes iguals. La ciutadania aixeca un mur de dignitat i de ràbia contra les dictadures i exigeix canvis profunds que miren cap a la democràcia. Al mateix temps les democràcies admeten sense cap embut, estar sotmeses a la dictadura dels mercats financers. El projecte europeu trontolla.

El 15-M, Occupy Wall Street, o les mobilitzacions a Rússia, sorgeixen com a reacció cívica que reclama més i veritable democràcia. A l’igual que Tahrir, tenen capacitat de crida i de propagació. Més i millor democràcia, demolició de l’entramat financer que ho impedeix. La denúncia és aplaudida i la metodologia noviolenta celebrada. És també senyal subtil d’una

revolució que s’està covant? Pronosticar és fàcil; tan com equivocar-se. Quan la ciutadania es mobilitza ho fa impulsada per un conjunt heterogeni de raons. Algunes

són d’aquelles que “el cor té i la raó no coneix”, com apunta Pascal. No sabem què passarà però el que

ja s’ha fet no passarà sinó que s’acumularà.

Els canvis històrics són conseqüència d’un procés. I sí, es perceben senyals que s’ha iniciat un procés contra la darrera (per ara) dictadura. Una dictadura sense rostre, anònima,

difícil de comprendre i de combatre. Una dictadura que, com totes, s’alimenta de silenci i

covardia i que, com totes, acabarà caient.

Alfons Banda, coordinador del Comitè Internacional de la Fundació per la Pau

“És un gran dia per aquells que es preocupen per la protecció dels civils.”

Foto: Gemima Harvey

Butlletí Hivern 2012

ConflictesLa pau també és possible al País Basc

Des del 2009 hem anat seguint amb interès i profunditat l’evolució del conflicte al País Basc.

Hem vist els gestos de l’esquerra abertzale que, després d’anys de submissió a una estratègia militarista, ha anat reafirmant-se en la voluntat d’actuar per vies estrictament polítiques.

Hem vist els comunicats i posicionaments d’ETA on, més enllà de la retòrica, ha anat confirmant l’adéu a la violència.

Hem vist el guiatge de Brian Currin i el suport de Lokarri en tot aquest procés. Ara es veu com la feina que hi ha hagut al darrere de la Declaració de Brussel·les, el Grup Internacional de Contacte o la Conferència de Sant Sebastià han estat ben útils: de fet, l’acompanyament internacional sempre és clau en un procés d’aquest tipus.

I en l’àmbit civil i personal, hem vist coses que, precisament per la seva enorme dificultat, són un bon germen de la necessària reconciliació que s’ha d’anar construint: les primeres converses entre exmembres d’ETA i víctimes o familiars de víctimes de la violència.

Durant tot aquest temps hem sentit a dir massa vegades que tot això no anava enlloc. A la Fundació per la Pau però estàvem convençudes i convençuts, per la informació que teníem, que aquesta vegada la cosa era seriosa. Si ara fa un any, al número 98 del butlletí, us anunciàvem novetats imminents que es van acabar produint, ara celebrem poder compartir amb totes i tots vosaltres que, efectivament, som davant de l’adéu definitiu de la violència al País Basc. I és que avui podem dir, no com a desig sinó com a descripció d’un inici, que la pau també és possible al País Basc.

Fundació per la Pau 3

Cronologia d’un segon any clau(continuació de la que va aparèixer al butlletí 98)

10 de gener de 2011: ETA fa un nou comuni-

cat on (esmentant l’Acord de Gernika, docu-

ment demanant la fi de la violència subscrit per

diverses forces polítiques abertzales) explicita

que l’alto el foc és ‘permanent, general i verifi-

cable’.

7 de febrer de 2011: Es presenten a Bilbao els

estatuts de Sortu, una nova força política de

l’esquerra abertzale on s’explicita el rebuig a

qualsevol acció violenta, també d’ETA.

26 d’abril de 2011: ETA comunica que posa fi

a l’extorsió econòmica de l’empresariat.

6 de maig de 2011: El Tribunal Constitucional

reconeix el dret de Bildu (coalició creada des-

prés de la il·legalització de Sortu) a presentar-

se a les Eleccions Municipals.

23 de setembre de 2011: El col·lectiu de pre-

sos d’ETA (EPPK) subscriu l’Acord de Gernika

i beneeix el procés i l’estratègia marcada per

l’esquerra abertzale.

30 de setembre de 2011: Ekin, l’organització

política d’ETA que participava a l’esquerra

abertzale, es dissol.

17 d’octubre de 2011: Sant Sebastià acull

una conferència internacional (amb Kofi Annan

i Gerry Adams, Gro Harlem Brutland i Jona-

than Powell entre d’altres) on es demana a

ETA la fi de la violència i als governs espanyol i

francès la disponibilitat al diàleg.

20 d’octubre de 2011: ETA aplaudeix les

conclusions de la Conferència Internacional

i anuncia ‘la fi definitiva de la seva activitat

armada’.

Novembre de 2011: En una entrevista a Gara,

ETA explicita que la seva decisió és de caràcter

unilateral, admet que el trencament de la treva

del 2006 no va ser ben rebut per la seva pròpia

base social i reconeix a l’esquerra abertzale

l’impuls de tot aquest procés.


Propostes de pau


Carta oberta al futur President del Govern, sobre la crisi econòmica i la despesa militar

Sr. President,

Som conscients que assumirà l’encàrrec de presidir el Govern central en un context de grans dificultats econòmiques, de distanciament entre la ciutadania i la política i en el qual haurà de donar respostes convincents als múltiples reptes actuals. La ciutadania viu perplexa davant la sensació que els governs del món democràtic s’acaben ple-gant a unes exigències que no emanen del sentir popular sinó d’uns interessos econòmics globals. Exigències que, enmig de l’opacitat i la desregulació, acaben beneficiant a uns pocs. Així, sembla difícil evitar que la gent pensi que paga els plats trencats d’una festa en què no va decidir ni el menjar ni els convidats. Una globalització econòmica sense regulació ens ha conduït a una democràcia acorralada pels mercats i de precària credibilitat. La comunitat internacional, més enllà de reaccionar amb mesures urgents davant el que esdevé, ha d’escometre una revisió a fons dels acords, mecanis-mes i estructures en què es fonamenta l’actual sistema econòmic. Si, com sembla, s’opta per reduir la despesa pública i les inversions, no podem assistir impas-sibles a la retallada de prestacions socials, sanitàries i educatives –totes elles sempre fonamen-tals però encara més en un context de crisi que comporta més precarietat a bona part de la població-, o a la inversió en ciència i innovació. És essencial generar un altre sistema econòmic que pugui ser més just, sostenible, productiu i sòlid. No assistirem impassibles a la reducció d’inversions i despeses crucials per al benestar i la pro-tecció de la qualitat de vida, mentre es continua mantenint una descomunal despesa militar.Sabem que no és un cas específic d’Espanya. Els principals països del món, encapçalats pels Estats Units, mantenen una immensa maquinària bèl·lica. Si tenim en compte les greus manques que afecten la majoria dels habitants del planeta, el desenvolupament d’aquest desmesurat arsenal constitueix un autèntic insult. Lamentablement, aquest model es projecta amb força i els països emergents s’esforcen a copiar els mateixos models. Per això, l’increment de la despesa militar, la producció de nous sistemes armamentístics o l’adquisició de noves armes en el mercat internacional són pautes habituals de molts països. Cal recordar que, tal com apuntava el recent Informe del SIPRI, la despesa militar mundial, malgrat els quatre anys de crisi econòmica, va pujar arreu del món un any més, fins arribar a l’escandalosa xifra d’1,6 bilions de dòlars. Mentre, els Objectius del Mil·lenni –que ens recorden les urgents necessitats que hauríem d’atendre si volem reduir les amenaces que la fam, la falta de salut o d’educació suposen per a la població mundial-, segueixen incomplint-se any rere any. Es tracta d’una política errònia propiciada pels grans productors d’armament, que confon seguretat amb militarisme. Com es pot aprovar que per plantar cara a suposades amenaces militars s’inverteixin tants diners i per evitar riscos reals que lleven la vida a milions de persones, acceptem impassibles que no existeixen mitjans? En el cas espanyol, vam comprovar amargament algunes decisions de successius governs, que sempre hem considerat errònies però que ara, a més, estan impactant greument sobre l’economia. S’ha decidit participar en grans projectes armamentístics (avió de combat europeu Eurofighter, carros de combat Leopard, etc.), sense valorar si eren realment necessaris i es cor-responien amb una visió global i moderna de la seguretat. En qualsevol cas, amb independència de la seva conveniència, han constituït un desastre financer.



Dedicar més de 16.000 milions d’euros, el 2011, a la despesa militar –tenint en compte totes les

partides, no només el que gestiona el Ministeri de Defensa- ens sembla una desraó. Les possibles

missions internacionals, argument habitual per justificar una alta dotació en armes als exèrcits,

no precisen aquesta enorme despesa i, en concret, l’adquisició o fabricació d’armes, imposades

per la pertinença a l’OTAN –és increïble que la UE no sigui encara autònoma en matèria de

seguretat- i que, en bona mesura, són pròpies de conflictes pretèrits.

Quan fa 14 mesos publiquem en aquestes mateixes pàgines l’article ‘Crisi, despesa militar i

desarmament’ (El País, 2 d’agost de 2010) volíem alertar sobre la greu crisi econòmica i la

necessitat d’establir unes prioritats adequades a l’hora de plantejar-se retallades de la despesa

pública. Durant aquests mesos hem vist com la crisi econòmica s’aguditzava sense que les

mesures d’austeritat hagin arribat a la despesa militar.

Però alhora hem estat testimonis de dos fenòmens de gran transcendència.

D’una banda, milers i milers de dones i homes del món àrab han dit “Prou!” Han cridat al món

que també volen viure amb dignitat, aspirar a la justícia i gaudir de la llibertat. Han fet tronto-

llar, i caure en alguns casos, dictadors que lamentablement, contaven amb el suport interessat

de bona part de les democràcies occidentals. Amb les modernes tecnologies de la informació i la

comunicació, que permeten la lliure expressió i la participació no presencial, els ciutadans ja no

només seran contats en les eleccions. Haurien de contar també després. Poden influir i decidir. I

han de fer-ho.

D’altra banda, a Espanya irrompia amb força el moviment del 15 M, internacionalitzat mesos

després amb la mobilització del 15 0. Unes mobilitzacions sorgides de la disconformitat i la

indignació de moltes persones davant la degradació de la qualitat de vida, la pèrdua de capacitat

democràtica de dirigir l’economia i l’allunyament de la política de les seves autèntiques respon-

sabilitats.

Per tot el que hem dit, ens sembla que protegir la despesa social i dirigir les possibles retallades

cap a la despesa militar és una mesura que enforteix la democràcia, millora el benestar i envia a

la ciutadania un missatge positiu, al prioritzar l’agenda social en un context de crisi aguda.

Sr. President: li agrairem que tingui en compte aquestes reflexions i suggeriments.

Signen aquest article:

Federico Mayor Zaragoza, president Fundación

Cultura de Paz, i

Santiago Álvarez Cantalapiedra, director CIP-

EcosocialJordi Armadans, director Fundació per la Pau

Alfons Banda, coordinador Comitè Internacional

Fundació per la Pau

Manuel Dios Diz, president Seminario Galego de

Educación para a Paz (SGEP)

Vicenç Fisas, director Escola de Cultura de Pau

de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB)

Rafael Grasa, president Instituto Català

Internacional per la Pau (ICIP)

Carmen Magallón, vicepresidenta Asociación

Española de Investigación para la Paz (AIPAZ)

Manuel Manonelles, director UBUNTU i

Fundación Cultura de Paz Barcelona

Vicent Martínez Guzmán, director honorífic

Càtedra UNESCO Filosofia Pau de la Universitat

Jaume I de Castelló de la Plana

Xavier Masllorens, president Fundació per la Pau

Manuela Mesa, presidenta Asociación Española

de Investigación para la Paz (AIPAZ)

Beatriz Molina, directora Instituto de la Paz y

los Conflictos Universidad de Granada

Arcadi Oliveres, president Justícia i Pau

BarcelonaPere Ortega, president Federació Catalana

d’ONG per la Pau

Gorka Ruiz Santana, president Foro Asociaciones

de Educación en Derechos Humanos y por la Paz

del Pais Vasco

Just abans de les eleccions generals del mes de novembre, setze persones vinculades amb diverses associa-cions, entitats, universitats i institucions de pau van adreçar el següent article al futur president del Gov-ern espanyol. Es va publicar en diversos mitjans electrònics.

Avui ja sabem qui és el nou president però la carta manté la mateixa vigència.


Jornades


XX Trobada de Barcelona, Desmuntant el negoci de la guerraEls dies 29 i 30 de setembre i 1 d’octubre de 2011 es va cele-brar la XX Trobada de Barcelona, organitzada per la Fundació per la Pau i Justícia i Pau. Les sessions es van convocar sota

el títol Desmuntant el negoci de la guerra i es van fer al Cen-tre de Cultura Contemporània de Barcelona.

Conferència inaugural: Superar la guerra per construir la pau

Què, qui i com treu beneficis de la guerra?

Fer front al negoci de la guerra: campanyes internacionals

Federico Mayor Zaragoza, president de la Fundación Cultura de Paz, Espanya

Ens trobem en un moment en què, per primer cop, es

poden produir canvis molt importants. L’auge tecnolò-

gic que permet construir una democràcia més repre-

sentativa, l’increment de la participació femenina en

els discursos contra la guerra i el torrent d’informació

que dominen els joves que els permet apreciar el que

tenen i conèixer les precarietats que existeixen en

altres llocs. Es tracta de construir ciutadans del món.

Frida Berrigan, membre de la War Resisters Leage, USA

Malgrat la crisi, EUA no ha reduït el pressupost

militar. Però curiosament la inversió en educació i

sanitat sí que s’ha vist congelada. Qui rep aquests

diners? Empreses com Lockheed Martin, Boeing,

General Dynamics o Northrop Corporation es si-

tuen com les principals beneficiaries, entre d’altres.

Tot aquest entramat es reflecteix en la posterior

inversió d’aquestes corporacions en les campanyes

dels candidats al congrés dels EUA, assegurant-se

així el vot a favor dels seus interessos.

A Amèrica Llatina hi ha dues postures vers el militaris-me. Una visió tradicional, representada per Colòmbia, Xile o Mèxic, països que es vinculen als EUA en la seva política militar. I una altra visió com a conseqüència

dels canvis de governs cap a règims progressistes que han buscat noves formes d’entesa sense una reducció de la despesa militar i utilitzant l’antiimperialisme nord-americà com a excusa per seguir gastant en armes.

Lexys Rendón, activista i investigadora per la pau i els drets humans, Veneçuela

Colin Archer, secretari general de l’International Peace Bureau (IPB), Suïssa

La despesa militar anual és d’1,6 bilions de dòlars i

només un 20% d’aquesta quantitat seria suficient per

poder eradicar la pobresa mundial. Per què s’incrementa

la despesa militar, fins i tot en època de crisi? La pri-

mera justificació dels governs europeus i nord-americà

és la lluita contra el terrorisme, però el que realment es

percep és la concepció de la força militar com a forma

d’unió per part dels països, el que els dóna prestigi.

Wendela de Vries, membre de l’Stop Wapenhandel, Països BaixosEuropa practica dues tendències: la primera, amb motivacions polítiques, intenta consolidar la defen-sa de la seva pròpia indústria armamentística per

aconseguir formar un bloc fort, mentre que la sego-na, amb motivacions econòmiques, busca aproxi-mar-se al nivell de la indústria nord-americana.

Sabies que...Pau prové del nom llatí femení pax que deriva de l’arrel

pac que trobem en els verbs pacisco, paciscor (estar

d’acord, estipular), com també en el nom pactio que

significa acord, compromís, contracte.

De fet, originàriament, pax significava senzillament acord,

contracte, tractat; per tant, un “tractat de pau” era

l’entesa entre dues parts en desacord, especialment entre

dues parts bel·ligerants i, per tant, era la pau, l’absència

de guerra, la reconciliació després de la baralla pública o

privada.

També en la mitologia romana hi havia una deessa ano-

menada Pax que era justament la deessa de la pau durant

el regnat de

l’emperador

August. El

seu temple

es deia Ara

Pacis.

Un gran concert!El dia 20 de novembre, 400 persones van omplir l’església del Sagrat Cor de Jesús de Barcelona per assistir al concert que els TwoCats pel Gospel van oferir a benefici de la Fundació per la Pau. Des d’aquestes planes volem agrair als TwoCats la seva generositat, al Col·legi Casp que ens cedís l’espai i a tots els que hi vareu assistir, la vostra col·laboració. Moltes gràcies!

Alcaldes per la PauDel 7 al 13 de novembre va tenir lloc a Granollers la 8a Con-ferència executiva de l’organització Alcaldes per la Pau. En el marc d’aquesta trobada, el dia 8, el director de la Fundació per la Pau, Jordi Armadans, juntament amb altres representats d’entitats de la societat civil, va participar en el diàleg Ciuta-dania i construcció de pau. Els ponents van exposar el treball que es fa des de les diferents organitzacions i des dels munici-pis en la construcció de pau.

Sessió per la pau al Parlament EuropeuEl 9 de novembre, va tenir lloc al Parlament Europeu, a Brussel·les, la taula rodona La Unió Europea com a força armamentística, organitzada pel Grup de l’Esquerra Unitària Europea i l’Esquerra Verda Nòrdica. Els participants van ana-litzar l’evolució del complex armamentístic i industrial europeu i el paper de la UE com a força militarista a l’exterior de les seves fronteres. El director de la Fundació per la Pau, Jordi Armadans, va fer una ponència sobre la manca de regulació del comerç d’armes a nivell mundial.

Edita: Fundació per la Pauc/ Casp, 31, 2n, 1a A08010 BarcelonaTel. 93 302 51 29www.fundacioperlapau.orgPresident: Xavier MasllorensDirector: Jordi ArmadansCoordinació: Lourdes Vergés

Consell de Redacció: Jordi Armadans, Lourdes Vergés, Toni ViaderMaquetació: Toni ViaderImpressió: Gràfiques AlpresFoto portada: WiroDipòsit Legal: B-50326-2007

Butlletí fet amb el suport de:Butlletí Hivern 2012

En breu


Ajuda’ns a construir una Cultura de Pau

> Nom i cognoms > NIF> Adreça > Codi postal > Població> Telèfon > Correu electrònic

Vull col·laborar amb la Fundació per la Pau, mitjançant les aportacions que indico a continuació(marca amb una x les teves aportacions o bé escriu la quantitat que desitgis) 12f 30f 60f _____ f

Cada mes per domiciliació bancària (omplir dades) Cada 2 mesos per domiciliació bancària (omplir dades) Cada 3 mesos per domiciliació bancària (omplir dades) Un cop l’any per domiciliació bancària (omplir dades) Una sola vegada per domiciliació bancària (omplir dades) Una sola vegada per taló adjunt Una sola vegada amb ingrés al compte* de la Fundació

Domiciliació bancària> Banc / Caixa > Titular del compte o llibreta

> Compte / llibreta Entitat Oficina Control Número compte

> Data

Aquestes aportacions desgraven un 25% en fer la declaració de la Renda. Estenem rebuts de tots els donatius. Envia aquesta butlleta a: Fundació per la Pau c/ Casp, 31, 2n 1a A. 08010 Barcelona*El número de compte de la Fundació per la Pau és: Caixa de Catalunya 2013-0616-88-0200477680

Abans de fer-me soci, vull rebre més informació Signatura del titular del compte / llibreta

Parlant de pau amb...


La Carme Suñe (Les Borges Blanques, 1961), és professora d’anglès de l’IES Brugués de Gavà i vicepresidenta de la Fundació per la Pau. És una bona conei-xedora del conflicte del Pròxim Orient i ha viatjat en diverses ocasions a Palesti-na. És autora del blog Ahimsa.

http://www.ahimsasempre.blogspot.com

Aquesta tardor, Palestina ha estat admesa com a membre de la UNESCO. Quin significat té per al poble palestí aquesta decisió? És una injecció d’espe-rança?

Des del meu punt de vista té un alt valor simbòlic que un organisme internacional hagi reconegut un país que de moment no és Estat com a membre de ple dret. Sobretot ha representat una injecció de moral per als palestins que tantes vega-des s’han sentit menystinguts pels orga-nismes internacionals. També és cert que el president de l’AP ha sabut jugar una carta important per recuperar prestigi com a líder davant del seu poble. Segu-rament molt palestins i palestines tenen l’esperança que aquest sigui només el primer pas de molts altres que seguiran.

Un proper pas podria ser l’admissió com a membre de ple dret a l’ONU?

Tot i l’esperança que ha despertat en molts palestins i palestines penso que formar part d’un organisme per a l’educació, la ciència i la cultura no com-promet gaire ningú, en canvi ser membre de ple dret de l’ONU ja és una altra

cosa. Mentre el Consell de Seguretat no sigui reformat i continuï el dret de vet per part de qualsevol dels seus membres, veig molt poques possibilitats que la sol·licitud de Mahmud Abbas arribi a bon port.

La reacció de l’Estat d’Israel de no transferir els impostos a l’Autoritat

Palestina i de tirar endavant nous assentaments a Cisjordània ha estat contundent. Però, i la reacció de la societat civil israeliana, quina ha estat?

La major part de societat israeliana viu d’esquena a la realitat quotidia-na del poble palestí. Em ve al cap aquella imatge dels tres micos: un es tapa els ulls, l’altre les orelles i el tercer la boca. Però, afortunadament, també hi ha una minoria sorollosa que demana posar fi a la política dels assentaments, que veu com el prin-cipal escull per aconseguir un acord de pau amb els palestins. És cert que molts israelians i israelianes protes-ten contra els assentaments no tant perquè estiguin contra l’ocupació sinó pel tracte de favor que reben per part del govern. No hi ha una veu unànime entre la societat civil israeliana però existeixen organitzacions com Gush

Shalom, ICHAD, La Coalició de Dones per la Pau, IPCRI i altres que denuncien el que passa

Quin hauria de ser el paper, la posició de la comunitat internacional per poder desencallar aquest conflicte?

Claríssimament deixar de fer servir una doble moral, que d’una banda reconeix el dret del poble palestí a tenir un estat propi i condemna segons quines accions del govern d’Israel, però d’una altra no s’atreveix a exigir-li que compleixi amb la legalitat internacional. Ho fa en altres parts del món on s’apliquen sancions econòmiques, per exemple. En el cas d’Israel, tot queda en una esbroncada. Una posició forta, valenta i coherent ajudaria a desencallar el conflicte. No oblidem que la Unió Europea és el primer soci comercial d’Israel.

Semblava que el president nord-ameri-cà, Barak Obama, insuflaria un aire nou que permetria apropar posicions, llimar diferències. Ha estat realment així?

Ho semblava sí, i segurament ho volia i ho vol, però mentre la política dels EU vers Israel no canviï i tenir-lo com a aliat,

costi el que costi, per raons estra-tègiques passi per davant de la voluntat d’exigir-li un gir en la seva política vers el poble palestí, no veig cap canvi substancial entre Barak Obama i els seus predecessors.

Quan un conflic-te és tan llarg, l’assetjament tant dur i les posicions tan enfrontades, creus que la no violència té cap pos-sibilitat de marcar el camí?

Crec que és l’únic camí que pot ajudar el poble palestí; l’ús de la violència no resol mai els conflictes i a nivell local els palestins estan utilitzant mètodes no violents com les mani-festacions setmanals que es duen a terme en molts pobles per denunciar el traçat del mur de separació o l’expropiació de terres. Alguns potser pensaran que això que diré és agosarat, però l’acció per part de l’AP de demanar ser membre de Nacions Unides va ser un acte de desobediència civil, tot i que Israel ho va qualificar d’acció unilateral.

Un desig...

Un canvi substancial de les políti-ques de la comunitat internacional vers Israel, així com una opinió pública israeliana més posicionada i activa a favor d’una resolució justa del conflicte.

Carme Suñé