ASPECTES SOBRE LA CULTURA ROMANA

OPTATIVA DE LLATÍ 4rt ESO curs MMX-MMXI

I

ÍNDEX

nata et Najerus Commenticius La Gastronomia romana per Bustosa Obsti

La Vestimenta romana per Sancha Loquax

Empúries per Petita Taedia et Salvadorus quietus

L’Amfiteatre per Fernandus Velox

L’ Habitatge romà per Reyesa Bona

La Medecina grega i romana per Sosa Urbana

II

La Gastronomia romana

Tothom, al sentir parlar de la gastronomia romana, automàticament pensa en les imatges vistes en pel·lícules, amb grans banquets i alcohol... Doncs no, més aviat era austera. Primer de tot cal destacar que els productes utilitzats a la cuina variaven depenent de les possibilitats econòmiques de cada persona. Per exemple, mentre que els “pobres” s’alimentaven a base de pa, formatge, llegums, cereals verdures i fruites, i també de l’anomenada pollenta que consistia en una mena de pasta a base d’aigua i farina. La gent que s’ho podia permetre, feia una dieta rica en carn, peix i vi aigualit. Amb tot això pot dir-se que la gastronomia romana ha deixat una bona herència a la cuina occidental. La dieta romana no té moltes variacions respecte a la dieta actual. Només mancaven productes com el tomàquet, les patates, el cafè, el te, el sucre i els licors. Això sí, el pa era abundant. Per aconseguir nous sabors s’acostumava a barrejar sabors forts amb d’altres més dolços, etc. Molts dels plats estaven acompanyats per una salsa anomenada garum* que era forta i àcida i el seu sabor intens ajudava a dissimular el gust de la carn o el peix, que no sempre eren frescos. El vi era la beguda per excel·lència i es conservava en ànfores. A l’hora de servir-lo, s’acostumava a barrejar-lo amb aigua o donar-li un toc dolç amb mel. No cal dir que per gaudir d’un banquet així calia tenir bastants diners a la butxaca. El primer àpat del dia fet pels romans era el Ientaculum (o esmorzar). Es prenia de peu i consistia normalment en una llesca de pa, un dent d’all i una mica de formatge. Cap a les dotze del migdia, feien el prandium que podia consistir en la combinació d’ ous, llegums, peix, bolets i fruita. L’últim menjar del dia era la cenae, que es produïa al final de l’ hora octava o nona (sopar), consistent en verdures en forma d’amanida o a la planxa, i carn o peix. No bevien mentre sopaven, ja que creien que el gust de la beguda desvirtuava el gust de l’aliment.

III

Normalment, solien fer els àpats en el triclinium, el que nosaltres anomenem menjador. En el cas de tenir convidats, el sopar es feia al oecus** on l’esclau dels amfitrions els indicava el seu lloc. Cada comensal portava el seu tovalló, que els serviria per emportar-se les restes del menjar. El gustus (aperitiu) es feia just abans de l’àpat i estava compost per productes com el meló, l’enciam, les croquetes, les ostres o peix salat, i per beure, una mica de mulsum*** La prima mensa**** estava formada per productes diversos (cabrit, pollastre, pernil, peixos variats, marisc i el garum). La secunda mensa (o postres) estava formada per fruites, dàtils, panses i dolços variats. Els romans també es netejaven, i si per casualitat es tacaven, agafaven la molla del pa i se la passaven per les mans, de manera que aquesta absorbia tot l’oli o restes de menjar que hi hagués. Posteriorment, aquesta molla la donaven a la mascota de la família que rondés per allà. Per a la conservació dels aliments es solien utilitzar diverses tècniques. La més comuna era la de salar l’aliment en qüestió (principalment carns i peixos), i per dessalar-lo, s’utilitzava llet o aigua. Aquesta era la manera principal de conservar-los, tot i que també es solia utilitzar la conservació amb vinagre, o fumejant l’aliment.

IV

Durant l’àpat es feia un espectacle amb ballarins, poetes i acròbates mentre que els convidats xerraven animadament. Les danses no eren usuals en aquestes celebracions, ja que es consideraven inapropiades a taula. L’hàbit d’aixecar-se per atendre necessitats biològiques estava mal vist, i aguantar-se era signe de respecte. Durant una pausa després de la secunda mensa, s’oferia una ofrena als Lars (esperits de la casa), que consistia en carn, vi o un pastís, el qual estava tenyit amb safrà.

Glossari *garum: salsa de vísceres de peix utilitzada per camuflar el gust d’aquell peix que no era fresc. Només l’utilitzaven els alts estaments socials.

**oecus: Gran sala tancada només per tres bandes , que a la casa romana estava destinada a la celebració de reunions i banquets.

***mulsum: vi jove romà compost per quatre parts de vi i una de mel per endolçar-lo. ****prima mensa: és l’àpat propiament dit.

V

La vestimenta romana 1. Introducció Les diferències socials en la època romana s'accentuaven sobretot en la roba. No només per una qüestió de materials i qualitat sinó també per una qüestió de simbologia implícita en les peces. Era la mateixa societat la que imposava aquestes regles de vestimenta que permetien veure el poder o classe de l'individu. Per exemple només els senadors podien utilitzar una túnica laticlavia amb dos amples línies verticals a cada costat des de les espatlles. És important remarcar l'esforç que es feia no només per mostrar riquesa amb la vestimenta, sinó també poder demostrar a primera vista el poder que tenia la persona i la classe social a la que pertanyia. Les distincions també es feien en la vida personal. Amb la stola es distingia una dona casada d'una soltera, i amb la stolae matronae a una dona que havia tingut més de tres fills, fet que li donava prestigi en la societat. La vestimenta habitual dels romans, des dels temps més antics, era la toga. Tots els ciutadans que naixien lliures la portaven, i, originàriament, tant les dones com els homes.Hi havia diferències en el color i l’ornamentació segons les edats, classe social i funcions, però la forma de la vestimenta era idèntica per a tots. Normalment, la toga era de llana blanca, els magistrats i-en la Roma dels primers temps-els reis, portaven una toga adornada amb una banda porpra teixida paral.lelament a la vora. Els nens es vestien amb la toga praetexta fins als setze anys, que canviaven per la toga viril fet que donava lloc a una cerimònia religiosa i familiar. Els esclaus i lliberts, així com els plebeus més pobres, no vestien toga. Els dos primers perquè no tenien dret a utilitzar-la, ja que com hem dit, era un distintiu romà que simbolitzava el poder adquisitiu,i la toga moltes vegades podia ser una peça costosa. Amb el temps es van afegir certs colors a les togues per remarcar la professió de la persona que la vestia. Per exemple, els filòsofs portaven detalls en color blau, els metges el verd i els teòlegs el negre. Això va ser més que res un motiu de decoració. 2. Vestimenta i complements 2.1 El material La llana era el tipus de material més utilitzat per a confeccionar les peces, atès a la seva abundància i ja que era fàcil de treballar. També s'utilitzaven altres materials com cotó, lli o seda, segons el poder adquisitiu de la persona.

VI

Les dones patrícies pràcticament utilitzaven exclusivament seda per a les seves chitón. Les joies de perles eren molt utilitzades per adornar, des dels fermalls en les túniques fins a les mateixes sandàlies o sabates. Diferents tints eren utilitzats per decorar la roba. 2.2 Roba interior No hi ha evidència d'un ús molt difós de roba interior-indumentària. Sabem que els treballadors utilitzaven un subligar o un subligaculum per a protegir els seus genitals, que era una peça rectangular de lli o llana que generalment cobria també el ventre. Posteriorment sorgeixen dos nous tipus de roba interior. La subucula, que sembla una samarreta, la qual era normalment feta de lli, i la camisia, que el seu nom ja ens deixa clar que era similar a una camisa. També veiem que aquestes peces podien tenir diferents models, trobem el campestre que era molt utilitzat en dies calorosos. D'altra banda podem trobar la mamillare en les dones i que consistia en una tira de cuir que sostenia el bust. 3.Complements 3.1 Barrets Algunes altres peces que val la pena esmentar breument, ja que la seva utilització era gairebé nul·la, són els barrets. Les dones de per si no els utilitzaven, excepte algunes esclaves. Els homes els utilitzaven però molt rarament i preferien no fer-ho. Trobem el cucullus, o gorra de viatge, i en els lliberts, com símbol de la seva llibertat, el pileus, un barret amb forma de caputxó. En els teatres oberts i també emprat pels viatgers, on el sol podia ser molest, es solia utilitzar un barret alat conegut com petasus. 3.2 Ornaments Els homes usaven exclusivament l'anell. Durant la República només portaven un, que utilitzaven també com a segell per a signar. En l'època imperial va ser freqüent afegir diversos més, fins i tot amb pedres precioses, fins a cobrir de vegades, tots els dits de les mans. Per a les dones hi havia una àmplia gamma de joies i ornaments com sivelles, forquilles, anells, braçalets, arracades, collarets, collarets i anells per als turmells, en metalls preciosos i amb incrustacions de pedres precioses de gran valor, que els romans utilitzaven amb abundància.

VII

4. La barba i els pentinats 4.1 La barba Els antics romans es deixaven créixer la barba i els cabells. Només a partir del segle III aC, per influència de les modes gregues, van començar a tallar-se els cabells o rasurar-se la barba. Hi va haver èpoques en què estava de moda afaitar-se, fins i tot el cap, i altres en les que per contra es portava la barba, més o menys retallada, i el cabell llarg. En qualsevol cas, no existien uns hàbits uniformes per a tot el món sinó tendències de la moda més o menys generalitzades. Es mantenien certs rituals com el costum dels joves d'oferir la seva primera barba a una divinitat o la de no afaitar-se ni tallar-se els cabells entre els que guardaven dol o els que havien de ser processats. En general, els joves solien dur barba fins que els neixien els primers cabells blancs, afaitar-se era un símptoma d'envelliment. 4.2 Els pentinats Els pentinats romans tenien molts detalls, dels que tenim referència gràcies a les estàtues, que ens mostren flocs amb els que envoltaven el front, o melenes llargues recollides i molt moviment expressat a través de l'ondulació dels cabells. Un impacte per a les dones romans va ocórrer quan van veure les captives que va portar Juli Cèsar de les Gàl·lies, que lluïen uns bonics cabells rossos, que van voler imitar. A partir d'aleshores , es van realitzar moltes proves per aclarir el to del cabell, predominant el compost de sèu de cabra i cendra de faig, tot i que no resultava massa saludable per al castigat cabell. Els pentinats van variant, i això és natural tenint en compte la llarga durada de l'imperi romà i la influència que va anar rebent al contacte amb els diferents pobles que anava conquerint. De tota manera, es poden agrupar els més habituals com el cabell envoltant el cap, la cabellera amb rissos i el cabell recollit i trenes.

VIII

5. La vestimenta de la dona romana La dona va arribar a un nivell de refinament especial tan remarcable que necessita una secció a part. Joies, ornaments en el calçat i la roba aconseguien distingir les dones patrícies de les plebees. Per descomptat la dona comptava amb peces exclusives per a ella com la stola. Aquesta peça indicava que una dona estava casada. Era un indicador que ens comunicava el seu estat civil. Una altra peça de la dona és la Palla, un vel o mantell que la dona utilitzava per cobrir les seves espatlles, o formar una caputxa quan es trobava al carrer. No estava ben vist per a la moral d'una dona de classe alta que aquesta caminés o viatgés pels carrers mostrant el seu pèl.

IX

6. El calçat No hi havia diferència entre el calçat de l'home i el de la dona excepte en la blanor de la pell i en la varietat de colors o d'ornaments. Els tipus de calçat eren tres: les sandàlies subjectes amb tiretes de cuir entre els dits i amb cintes a les cames, els esclops i els calcei, sabates del ciutadà romà, amb llengüeta i cordons, que cobrien el peu fins al turmell i eren complement de la toga. Les sabates eren confeccionats pel calceolarius -sabater-. Depenent l'habilitat d'aquest artesà en el seu treball, i així com la qualitat i acabament de la peça era el seu preu. Cada sabater escollia els seus materials i tenia els seus secrets de confecció guardats com tresors. Generalment s'utilitzava una forma, que era una peça de fusta amb la mesura del peu en la qual s'anava construint el calçat per parts que s’unien. Un cop aconseguida la forma bàsica, s'introduïa en una peça de ferro on amb un cisell i un martell s'anaven retocant les parts dures i donant forma o clavant les unions. Era un ofici ben vist en la comunitat i podia atorgar-li un bon futur a qui l’exercia amb habilitat. Les parts de la sabata eren les següents: Vinculae eren l'equivalent als nostres cordons, els corriagiae eren cordes utilitzades per sostenir el calçat al peu, també trobem la língula que era l'equivalent a les nostres llengüetes.

X

L’amfiteatre Els amfiteatres van ser una creació típica romana, on tenien lloc les lluites entre gladiadors i feres. El primer amfiteatre es va construir l’any I a.C. Amb posterioritat es van erigir en quasi tots les ciutats importants ( Itàlica, Emerita Augusta, Tarraco...). En el Coliseu de Roma, a més de la lluita de gladiadors es celebraven les venationes o lluites de feres. Com l’espectacle durava tot el dia, els amfitreatres es cubrien amb un gran tendal o velum per evitar les insolacions als espectadors. Al principi, els jocs eren com una ofrena religiosa a algun déu o deessa. Va haver una època on els jocs es celebraven per fer que la gent desconectés dels problemes polítics i econòmics. Un emperador es va basar en aquesta forma de pensar al dir aquesta frase: Panem et circenses. (pa gratuït i organització de jocs). En un moment donat d’aquesta mateixa època,els jocs eren una manera d’atreure als ciutadans per tal que els votessin, ja que els magistrats pagaven els jocs de la seva butxaca. Era un edifici el·líptic , l’estructura del qual fa pensar en la unió de dos teatres. Constava de les següents parts: -L’arena (harena): lloc on es celebraven les lluites salvatges de gladiadors, i el seu nom fa referència a la sorra per absorbir la sang. -La càvea (cavea): Era l’espai on és situava el públic, el que seria ara una graderia d’un camp de futbol i es dividia per sectors anomenats (maeniana) mitjançant pasadissos concèntrics. A l’amfiteatre s’accedia per unes escales i s’arribaven a unes portes anomenades vomitoria. -El soterrani (subterraneus): Sota l’arena era el lloc on es guardaven els decorats i les gàbies de les feres, etc.

Els amfiteatres com eren descoberts es podien cobrir amb un tendal (velum).

XI

El primer amfiteatre que es va construir a Roma va ser l’any 29 aC. El més important dels amfiteatres és l’ amfiteatre Flavi o Colosseu, que tenia unes dimensions de 188 per 156 metres i una capacitat d’aforament de 45.000 espectadors. A la península Ibèrica tenim amfiteatres a: -Mèrida , Emerita Augusta

Italica Segòbriga

A Catalunya la única ciutat capaç de bastir un amfiteatre és Tarragona (Tarraco)

XII

En aquests amfiteatres es portaven a terme els següents jocs. Ø La lluita de Gladiadors: L’origen dels jocs es remunta als etruscs i formava

part de les cerimònies fúnebres d’aquell poble, costum que va perdurar molt temps.

Anaven amb una indumentària bastant pesada però que els cobria tot el cos. Estava formada per un elm que podia arribar a tenir una decoració molt elaborada i per un escut en cas que portessin. Els gladiadors samnitats eren els únics que acabaven portant un penall de plomes. Quan era el moment d’entrar en batalla entre ells, agafaven i es col·locaven davant la tribuna de l’emperador, i li dirigien una fatidica salutació: “ Ave Caesar, morituri te salutant”. Hi havia diferents tipus de gladiadors:

- Els samnita, el gal i el traci: Aquests duien casc, cuirassa, escut, espasa i punyal. Pel seu nom anaven vestits com alguns pobles que els romans havien aconseguit derrotar en batalla.

XIII

El reciari (Retiarius) lluitava sense casc i sense cuirassa, armat només amb un trident, un punyal i una xarxa (rete).

El mirmilló lluitava armat amb un escut i una espasa, i duia el casc gal. L ’essedarius lluitava muntat en un carro.

L’eques lluitava muntat a cavall. Ø Les Venationes que consitien en espectacles amb animals :

- De doma - D’exhibició d’animals estranys per als romans - De lluita entre animalsde diferentes espècies - De lluita entre animals i homes

Aquest últim espectacle va ser introduït quan el cristianisme va començar a estendre’s entre el poble romà, que no compartia aquesta religió.

XIV

La Medecina grega

La medecina grega es basava sobretot en una barreja entre màgia i religió, ja que

una part de la medecina grega estava lligada al voltant del déu Asclepi, fill d'Apol·lo i

déu de la medecina. Hi havia un home que era el sacerdot que retia culte al déu

Asclepi, i que s’encarregava de recollir les ofrenes que feia la gent del poble al seu

santuari , normalment els que estaven malalts.A la medicina grega hi havia la

creença que les malalties podien ser un càstig diví, o perquè un esperit maligne

hagués pres possessió del cos del malalt, o per la pèrdua de l'ànima, etc.

● ASCLEPI O ESCULAPI

Asclepi o Esculapi en la mitologia romana, era fill d’Apol·lo i Corònide, una bella

noia de Tessàlia. Un dia, disgustat, perquè la noia li havia estat infidel, li va llençar

una fletxa que la va matar, però va poder salvar el fill que portava en el seu si.

Aleshores el lliurà al centaure Quiró, per tal que el criés. Asclepi va aprendre tot el

que Quiró sabia sobre la medecina, i aviat es va convertir en un gran metge. Però,

com va cometre l’imperdonable pecat de tornar a la vida als morts, Zeus el va

fulminar amb un dels seus raigs. Els malalts anaven a visitar els nombrosos temples

construïts en el seu honor, i li oferien sacrificis i pregàries, ja que creien que durant la

nit, el déu se’ls apareixeria en somnis , i els prescriuria els remeis per a la seva

malaltia.

XV

● HIPÒCRATES

Va nèixer a l'illa de Cos al segle V aC, va intentar separar la màgia i la superstició del

tractament de les malalties amb l’ observació del pacient , intentant descobrir les

seves causes. Per això és el màxim representant de la medecina grega i considerat

el fundador de la ciència mèdica.

Va fer el descobriment més important de la història de

la medecina: que la malaltia és un fenòmen de la

natura. Des d’ aquell descobriment, la medecina ha

canviat a passar de tenir conclusions sobrenaturals a

tenir conclusions científiques. També va establir les

bases de la medicina, tal i com la coneixem avui en

dia, ja que va ser l’artífex del Jurament Hipocràtic, que

feien els metges de la antiguitat i que encara fan els

metges actuals. Hipòcrates tenia en compte a l'hora

de diagnosticar i tenir cura del pacient, la seva

psicologia, el medi i l'ambient social on vivia . Tot això

fa de la medecina hipocràtica un avanç de modernitat.

● HERÒFIL

Va ser el primer en dissecar animals i éssers humans. Era un professor molt popular

que va escriure llibres sobre anatomia , ulls i parpelles.

Va reconèixer que el cervell és el lloc de la intel·ligència, va distingir els nervis motors

dels sensorials, va separar el cervell del cerebel. També va donar nom a la pròstata i

al duodè, A més de diferenciar les artèries de les venes,va identificar el quart

ventricle , i va fer una descripció dels vasos quilífers.

XVI

● ERASÍSTRAT

Era més jove però contemporani d’ Heròfil. S’oposava a creure que la malaltia

tingués res a veure amb casos sobrenaturals.

Va traçar l'origen dels nervis, va nomenar la vàlvula tricúspide i senyalà amb tota

claredat la funció de les dues vàlvules aurícula-ventriculars i dels semilunars; També

va imaginar la comunicació entre venes i arteries. Va estar a punt de descobrir la

circulació sanguínia, fet que no va succeir fins al 1628.

La Medecina romana

La medicina romana també va tenir una iniciació religiosa. Aquest poble estava molt

avançat en cirurgia i odontologia, gràcies a la influència grega, però els romans van

fer tres contribucions fonamentals:

a. Els hospitals militars.

b. El sanejament ambiental, és a dir de les ciutats..

c.La legislació de la pràctica i de l'educació mèdica.

XVII

a. Els hospitals militars: valetudinaria es van crear com a resposta a una

necessitat imposada pel creixement de la República i de l'Imperi. Aquests hospitals

van ser les primeres institucions dissenyades per atendre els ferits i malalts.

XVIII

b. El sanejament ambiental

sobretot a la ciutat de Roma

amb la construcció de la clo

maxima, un sistema de drenatge

del clavegueram que data del

segle VI a. C. que duia les

aigües residuals fins al Tíber. A

més, per a preparar medecines es recollia

aca

l'aigua de la

luja. p

c.La legislació de la pràctica i de l'educació mèdica.

Durant la República els metges eren esclaus d’orogen grec, però en època de

l’Imperi, Juli Cèsar va concedir la ciutadania a tots aquells que exercien la medecina

a Roma. Els seus salaris eren posats pels consellers municipals, i el més important

s que es valorava l’experiència personal del metge i la relació amb el seu pacient.

GAL·LÈ

el cervell, etc. que va escriure en 130

obres, de les quals només es conserven 83.

é

●

És la gran figura de la medecina romana. Nascut a Pèrgam al segle II

metge dels emperadors Marc Aureli i Luci Ver i un investigador

incansable que arribà a tenir una base sòlida i uns coneixements molt

profunds, esforçant-se perquè la medecina fos considerada una

ciència. Els seus coneixements van tenir una gran influència fins al

segle XVII. Ell mateix va iniciar la tendència de que els metges de

diferents doctrines s'apropiessin del que els semblés més valuós de

la resta d'escoles.Va fer estudis sobre el sistema nerviós, la mecànica de la

respiració, el funcionament dels ronyons, d

d.C., va ser