A mesura que passaven els anys i que els ordinadors cada cop eren més ràpids, va sorgir la necessitat de comunicar els ordinadors de diferents departaments d’una empresa, per exemple, per poder unificar les dades.

Els fabricants d’ordinadors van començar a idear ordinadors van començar a idear ordinadors que ja no treballaven de manera autònoma, sinó que podien compartir la informació amb altres ordinadors. Això permetia tenir les dades compartides: tots els ordinadors d’una empresa podien consultar, actualitzar i modificar-les dades que desava cada un.

Aquest sistema de comunicació va rebre el nom de comunicació en xarxa. Quan els ordinadors estan connectats en el mateix edifici es parla de connexions de xarxa d’àrea local o LAN.

Les xarxes d’àrea local permeten connectar els ordinadors d’un mateix edifici i poder compartir els arxius de dades i els perifèrics, com les impressores.

La necessitat de connectar ordinadors va fer que els fabricants d’ordinadors comencessin a pensar en les línies telefòniques i les ones electromagnètiques com a mitjans de comunicació. Aquestes xarxes s'anomenen xarxes d’àrea geogràfica extensa WAN.

Per poder connectar un ordinador amb un altre,

cal que cada un tingui un dispositiu per

connectar-se a la xarxa.

L’altre element que es necessita és el medi de

transmissió, que pot ser un cable específic o les

ones electromagnètiques.

Hi ha tres tipus de cables:

Cable coaxial: Format per un conductor central,

de coure, envoltat per un aïllament dialèctic sobre

el qual hi ha una malla metàl·lica que serveis per

aïllar el conductor central d'interferències. Té el

nom de BNC.

Cable parell trenat (TP) : És un cable dins del

qual hi ha cables trenats. Cada parell de cables

són d’un color, cosa que permet fer les

connexions seguint unes pautes de colors.

Cable de fibra òptica : És el cable més fiable per

a les comunicacions, però també el més car.

Permet fer transmissions de senyals lluminosos a

alta velocitat i ni és afectada per les interferències

electromagnètiques externes.

Es compon d’un nucli de fibra, per on passa el

senyal lluminós, cobert per un revestiment aïllant

de la llum que el fa opac i garanteix la continuïtat

del senyal lumínic , i d’un nervi de fibra dur que

obliga el cable a fer corbes suaus per no perdre

la reflexió que fa el feix de llum dins del nucli.

Sistema d’ones sense fil: També s’utilitza per

connectar ordinadors dins de xarxes.

Aquestes permeten que els ordinadors es puguin

connectar des de qualsevol lloc de l'edifici. Són

molt útils per als ordinadors portàtils.

Concentrador (hub): És un perifèric de la xarxa

que agrupa un conjunt de dispositius per

compartir un mateix cable de transport de la

xarxa.

Punt d’accés ( AP, acces point): És un perifèric

concentrador que permet connectar dispositius

sense fil per formar una xarxa sense fil WLAN.

També pot connectar-se amb la xarxa amb fil

LAN.

La normativa estàndard de certificació de les

xarxes sense fil s’anomena WI-FI.

Les targetes de xarxa són les encarregades de

fer possible que un ordinador es pugui comunicar

amb els altres ordinadors d’una xarxa LAN.

Han de complir normatives estàndards de

comunicacions. Cada targeta ha de tenir un

número d’identificació, i no hi pot haver cap altra

targeta serveix perquè quan s’envia la informació

per la xarxa, aquesta pugui trobar la targeta de

l’ordinador a què va destinada.

Cada targeta ha de tenir un connector per al tipus

de cable on ha d’anar connectada.

Cada targeta ha de tenir una

antena

per poder emetre i rebre

ones del punt d’accés més pròxim.

Tipologia en bus: Són les més fàcils d’instal·lar.

Cada ordinador un cable coaxial i els connectors

BNC. Aquest tipus és utilitzar per fer xarxes de

poca longitud. El problema que presenta aquest

tipus de xarxes és que quan un node de les

connexions té una avaria, la sigui en el cable o en

la targeta, la resta dels ordinadors deixen e tenir

comunicació, per això de tenir comunicació, per

això actualment s’utilitza molt poc.

Tipologia en estrella: Són la majoria de

càmeres. El cable que s’utilitza en aquest trenat i

els connectors són RJ4. Tots quests cables surten

del concentrador o hub, que és un aparell

electrònic que commuta les connexions dels

cables per fer passar la informació d’un ordinador

a un altre de la xarxa.

Cada ordinador està connectat amb el

concentrador, i en cas que una

d’aquestes connexions tongui

una avaria,

els altres ordinadors poden continuar

treballant normalment.

Tipologia en anell: Tots els ordinadors de la

xarxa estan connectats al mateix cable i per poder

comunicar-se els uns amb els altres han d’esperar

el seu torn.

S’evita que la xarxa hi hagi col·lisions, és a dir,

que diversos ordinadors vulguin connectar-se al

mateix temps.

Per fer la instal·lació d’una xarxa d’àrea local (LAN) en un edifici, per exemple un institut o una escola, on hi haurà ordinadors a molts llocs, en el primer que s’ha de fer és planificar la instal·lació, i per fer-ho cal saber-ho cal saber quins ordinadors de l’edifici han d’estar connectats a la xarxa. Tots els ordinadors que es connectaran a la xarxa han de tenir la mateixa velocitat de transmissió. Després cal decidir la tipologia que s'utilitzarà per connectar els ordinadors i escollir el tipus de cable. El concentrador connecta els cables dels ordinadors i els perifèrics per poder rebre i enviar informació.

Per poder treballar per la xarxa, els ordinadors

s’han de configurar, en cada ordinador s’ha de

configurar el protocol de comunicacions

TCP/IP, el més utilitzar avui dia, i cal assignar a

cada ordinador un nom i un número

d’identificació.

Si es vol que tots els ordinadors connectats

d’una xarxa comparteixin programes i arxius,

caldrà que un dels ordinadors, normalment el

més ràpid i el que té més capacitat

d’emmagatzemar informació, controli tots els

serveis de la xarxa, aleshores aquest ordinador

s’anomena servidor de xarxa.

El concepte de xarxes descentralitzades va

començar a final dels anys 60.

Els científics van pensar en idear una xarxa en

què mai no s’aturés la circulació de la informació

per les diverses xarxes que la componien. La

informació no seguia un camí predeterminat, sinó

que cada ordinador fa avançar la informació a

qualsevol ordinador amb el qual tingui connexió.

Els científics es van adonar de moltes possibilitats

que té aquest sistema de xarxes i van començar

a desenvolupar la xarxa anomenada Internet.

Cada punt d’unió correspon a una empresa que

ofereix el servei de connexió a la xarxa Internet.

Aquestes empreses s’anomenen proveïdores de

serveis d’Internet i tenen com a clients altes

empreses, com els bancs i les caixes, les

universitats, les multinacionals, i fins i tot, els

usuaris particulars.

Per poder identificar les xarxes i els seus

ordinadors s’han assignat uns números a cada

xarxa i també s’han numerat les empreses que

pertanyen a cada xarxa i els ordinadors

d’aquestes que tenen accés a Internet.

Podem utilitzar el programa IPCONFIG.

Aquest programa ens informa del nom de la xarxa que ens dóna servei a Internet i el número IP que ens ha assignat.

Per saber si la connexió del nostre ordinador funcions bé amb la xarxa Internet, hem d’executar el programa PING que envia quatre paquets d’informació a l’ordinador de l’adreça electrònica que li escrivim.

Per saber per quin camí passen els paquets de la nostra connexió, fem servir el programa TRACERTi l’adreça on volem anar.

Correu electrònic: Permet enviar i rebre textos,

imatges, sons i vídeos a qualsevol lloc del món

amb molta rapidesa.

Llistes de correu: Són grups de persones que

mitjançant el correu electrònic envien informació

a tots els membres subscrits del grup.

News: Són grups de noticies que estan

classificats per temes: automobilisme, escacs,

informàtica, cinema, teatre, ciència, etc. Són

com suros públics on tothom pot deixar notícies

informatives, preguntes o dubtes i altres usuaris

responen.

World Wide Web ( pàgines web): És el sistema

que ens permet visualitzar la informació en

format de pàgines multimèdia amb text,

imatges, sons i vídeos. Aquest, mitjançant

enllaços ens permet anar d’una pàgina a una

altra que estigui a qualsevol ordinador del món.

Comerç electrònic: Hi ha empreses que permeten que es

cmprinles seus productes des de la xarxa i que es puguin

pagar amb les targetes de crèdit.

IRC( Internet relay chat): Permet conversar amb moltes

persones d’arreu del món alhora, en temps real i sense

demores. Si la connexió té una gran velocitat, espot

conversar oralment i fins i tot es poden fer

videoconferències.

És un format per una xarxa de 27 satèl·lits que

envolten la Terra. Estan situats en una orbita

circular intermèdia a 20.200 Km de distància de la

superfície de la Terra. Des de qualsevol punt que

tingui visió directa al cel, un aparell GPS captarà

les ones dels satèl·lits que es troben des de

l’horitzó fins al zenit. Com més satèl·lits localitza

el GPS, més precisió té en les mesures.

Aquest programes, a més de donar la posició,

també representen els mapes de la zona per on

s’està viatjant. Aquests navegadors,disposen

d’unes memòries amb bases de dades molt

potents que van informant dels punts d’interès

(POI) com les benzineres que hi ha per les

autopistes o carreteres, els hotels, els càmpings,

els restaurants, els pàrquings, les farmàcies, els

museus, els hospitals, les clíniques, etc..

Navegador: La seva funció exclusiva és navegar. Disposa d’una pantalla tàctil i sempre que l’aparell tingui cobertura amb els satèl·lits ens donarà la posició on ens trobem sobre una imatge d’un plànol digital.

PDA: Molts models d’agendes electròniques porten incorporats els elements per capturar els senyals dels satèl·lits GPS. La agenda ens anirà guiant fins al destí que hàgim introduït en el programa de navegació.

Mòbil: Moltes companyies de mòbils ofereixen aparells amb GPS capaços d’ensenyar el mapa de la zona i el recorregut que cal fer per arribar al lloc de destí. Aquesta també permeten fer fotografies dels llocs que visites i desar-les o enviar-les per Internet.

Per fer la connexió per cable, cal utilitzar un

encaminador de parells trenats. Aquest es compon de

quatre parells de fils de coure recoberts per aïllants

plàstics de diferents colors. Cada parella de fils van

trenats, i cada fil és d’un color per poder distingir, en

cada extrem, el que s’ha de connectar en cada pin del

connector.

Segons el nombre de voltes del trenat s’obté un grau

d’aïllament més alt o més baix de les ones

electromagnètiques que circulen per l’aire. L’efecte

d’aïllament és causat per la poca superfície lineal que

presenta cada fil a la part externa del cable trenat.

Aquests sistemes formen grans xarxes de comunicacions, que ofereixen els serveis següents:

Telefonia mòbil.

Enviament i rebuda de missatges curts.

Enviament i rebuda de dades.

Serveis d’Internet ( correu electrònic, navegació, comerç electrònic).

Trucada amb vídeo.

TV digital.

El mòbil fa la petició a la cèl·lula que li dóna

cobertura i, en aquest moment, aquesta

transmet la informació a les altres cèl·lules

pròximes fins arribar a la central. La central

acceptarà la petició i anirà fent enllaços

necessaris fins a connectar amb la informació.

L’únic requisit indispensable és que tingui

cobertura per una companyia que accepti la

connexió. Si és en un altre país, les companyies

tenen convenis de cobertura als usuaris de les

altres companyies d’altres països amb un cost

que han pactat per a la seva utilització.