VISITA UMANRESA.§ 2016...CFGS Pròtesis dentals GRAUS UNIVERSITARIS Infermeria Fisioteràpia...

CFGS Pròtesis dentals

GRAUS UNIVERSITARISInfermeriaFisioteràpiaPodologiaLogopèdiaPodologia - Fisioteràpia (doble grau)Educació infantilAdministració i Direcciód’Empreses (ADE)

VISITA UMANRESA.DESCOBREIX-LA.

JORNADA DE PORTES OBERTES A UMANRESA

Dissabte, 9 d’abril de 2016de 10 a 14 h

Inscriu-t’hi awww.umanresa.cat

er als fastigosament manresans, aquellsque no poden evitar rondinar a cada pasquan passegen per la ciutat, però quemolt difícilment sabrien viure enllocmés, l’estat del barri vell enerva. La majo-ria senten enveja de les solucions adop-tades per altres urbs mitjanes catalanesper conservar el patrimoni i es pregun-

ten què s’ha fet malament per anar sempre tard a l’horad’engegar una transformació decidida del centre histò-ric. Per acabar-ho d’adobar, en els últims anys, la desac-celeració econòmica ha liquidat bona part del comerç iha congelat les intervencions –fins i tot les de manteni-ment bàsic– en zones ja de per si degradades. Amb l’en-trada del primer govern tripartit el 1995 i la posada enmarxa de Fòrum, es van programar intervencions prousignificatives que han fructificat, anys després, en espaisque ara llueixen ben endreçats com el conjunt que con-formen l’antiga Fàbrica Balcells –l’actual Conservatori deMúsica– i l’edifici dels nous jutjats integrat a la plaça deMontserrat. Anys després, l’últim mandat de la mateixafórmula de govern, va hipotecar la ciutat amb unesobres a la Reforma que van acabar amb la paciència dela ciutadania. I, si seguim cronològicament, l’últim lustreha estat d’austeritat espartana i d’inversió mínima.Comptat i debatut, si ho mirem en perspectiva, hi hahagut encerts i nyaps ben considerables. Tot plegatsense oblidar que hi ha un pecat original que ha llastat larehabilitació del centre històric: quan a mitjans dels anysnoranta es va començar a plantejar seriosament,Manresa ja anava tard i havia començat la incessant fugade població des del centre cap a altres sectors o cap apoblacions veïnes. Com a conseqüència, la marginalitat il’increment de les bosses de pobresa i marginalitat es vainstal·lar, per quedar-s’hi, al cor de la ciutat.

Amb el boom immobiliari, Manresa va créixer desmesu-radament cap enfora, sense tenir poca o cap considera-ció pel patrimoni històric i la necessitat imperiosa derevitalitzar-lo –aprofitant l’embranzida– per fer-lo mésdigne, com la pedra de toc que ens singularitza. Ara, vintanys després de planificar grans línies mestres d’un pla-nejament urbanístic transformador, per fi, sembla quearriba el moment de girar full i, amb el darrer POUM coma marc més o menys consensuat, s’ha designat un comis-sionat per al Centre Històric amb l’objectiu de canalitzartotes les iniciatives i gestions destinades a recuperar-lo.Primer de tot, per als manresans que hi viuen i, de retruc,

per a la resta de visitants. Debats polítics a banda, AdamMajó entoma una responsabilitat important amb zeroeuros de pressupost propi, però amb l’autonomia –segons explica ell mateix– per navegar entre les regido-ries i estirar tots els fils i recursos possibles per revitalitzarel Barri Antic, les Escodines i part del sector de Vic-Remei.En algunes zones de l’entramat urbà, la situació ha arri-bat a límits vergonyants. Cal un pla de xoc o, com amínim, una pauta per revertir la tendència i el desencísque arrossega bona part de la ciutadania i, com una onaexpansiva demolidora, s’escampa per tots els racons ianiquila qualsevol iniciativa comercial o de rehabilitaciód’habitatge. El nou comissionat compta amb estudis idiagnòstics de tot tipus. d’una banda, de la potencialitatpatrimonial i, de l’altra, dels grans punts negres del barrivell. Cal, doncs, sense més demores, passar a l’acció icomençar a arrencar activitats, per petites que siguin,que contribueixin a encetar una dinàmica il·lusionantque propiciï altres iniciatives potser més potents. Perarribar a bon port, Majó parteix d’una motivació essen-cial a l’hora d’afrontar un pla de xoc enèrgic per al sector.A grosso modo, la pauta se centra a enderrocar o posarcap per avall tot allò que no serveixi i, amb tot tipus d’i-dees que il·lusionin a veïns, comerciants, entitats i insti-tucions, recuperarl’orgull debarri.

3

Orgull de barriedito

rial

P

EL POU · MARÇ 2016

4 EL POU · MARÇ 2016

Redacció, administració, publicitat i subscripcions:Associació cultural El Pou de la gallinaPresident: Jaume PuigVicepresident: Jordi SardansSecretària: Lourdes MuñozTresorer: Francesc GarcíaVocals: Joan Badia, Joan Cals, Carles Claret,Ramon Fontdevila, Lluís Matamala, Josep R. Mora, Joan Segon, Teresa Torra i Joan Vilamala

Carrer Sobrerroca 26, 1r 1aApartat de Correus 1 - ManresaTelèfon i fax: 93 872 50 18www.elpou.cat [email protected]

Membre de l’AssociacióCatalana de la Premsa ComarcalPremi Tasis Torrent 1991Coordinador: Jordi SardansCap de redacció: Carles Claret

Redacció: Ramon Aran, Sílvia Berengueras,Núria Closas, Laura Coletas, Jordi Estrada, XaviLópez, Josep M. Oliva, Anna Pujol, FerranSardans.

Disseny: Domènec ÒrritMaquetació: Jana FontdevilaPortada: Francesc Rubí (a la fotografia, PereAlier al saló vuitcentista de la casa Vallès).

Fotografia: Jordi Alavedra, Francesc Rubí,Gerard Oliva.Col·laboradors: Isaac Bosch, Lluís Calderer,Maria Camp, Llorenç Capdevila, Ignasi Cebrian,Cercle Artístic de Manresa, Ferran Climent, PepCorral, Anna Crespo, Laura Estrada, CèliaFíguls, Manel Fontdevila, Ramon Fontdevila,Joan M. Gabarró, El Galliner, Jaume Gubianas,Dani Hernández, Robert Martí, Josep M. Mata,Eduard Merly, Anna Navarro, Maria Picassó,Alba Piqué, Guillem Puig, Laia Puig, Quadernsde Taller, David Torras, Laura Vidal, Mireia Vila,Joan Vilamala, Marc Vilanova, Lluís Virós.

Administració: Sílvia BerenguerasExpansió publicitària: Publicitat Clarena C/ Urgell, 38. Tel. 93 872 43 86Impressió:INOM, SA. Era de l’Huguet, 7. Tel. 93 878 41 20Distribució:Sobrerroca Centre SL. Tel. 93 873 92 34Dipòsit Legal:B-13.528-1987ISSN: 2253-6647

Amb la col·laboració de:

Les col·laboracions que apareixen signades a la revista no representen, necessàriament, l’opinió d’El Pou de la gallina

notícies del pou

Taula rodona sobre cases singulars, al CasinoCoincidint amb la presentació de la revista del mes, eldia 3 de febrer es va fer al Centre Cultural del Casinouna nova taula rodona del cicle Temes del Pou, que vatractar sobre el tema: L’experiència de viure en una casasingular. El debat, moderat per Carles Claret, va comp-tar amb la presència de Pere Alier, de la casa Vallès;Francesc Santasusana, de la Buresa, i Enric Torres, de latorre d’en Vinyes.

Gerard Oliva s’incorpora com a fotògraf a la revistaEl jove fotògraf manresà Gerard Oliva debuta aquestmes a la revista, amb el reportatge central dedicat alCentre Històric. Des d’ara, doncs, Oliva col·laborarà enl’apartat d’imatge de la nostra publicació, conjunta-ment amb Jordi Alavedra i Francesc Rubí, que se n’en-carreguen des de fa anys.

5EL POU · MARÇ 2016

De mes a mes 6

D’aquí i d’allàVasile Vaydics. RomaniaLaura Coletas 8

Vides separadesJosep M. Oliva / Jordi Sardans 9

TEMA DEL MES: El nou comissionat vol fer revifar uncentre històric somortCarles Claret 10

EmprenedorsLaBastardaNúria Closas i Anna Pujol 19

ReportatgeDel dietari de Guillem Catà 20

Natura urbanaIgnasi Cebrian 24

IndretsL’estrany paratge dels MollonsF. Climent / J.M. Mata-Perelló 25

Vins del BagesPetit Bernat negre, 2015Marc Maldonado 26

Del tros al platDesenterrant la sardinaE. Merly/ G. Puig/ C.Fíguls 27

L’EntrevistaValentí Martínez EspinosaJordi Sardans 28

Patrimoni ciutadàCasa Padró RieraLluís Virós / Francesc Rubí 33

Fila culturalJoan-Daniel Bezsonoff rep el premiAmat-Piniella amb ‘Matar De Gaulle’Joan Badia 34

PropostesArt, cinema, música i teatre 36

Quadern obertEnric Casas 37

Fa 25 anys... Jaume Puig 38

Crònica social Mireia Vila 39

Fanal de cuaL. Capdevila / L. Calderer 40

el Cul del Pou 41

Número 318 - Març 2016

l’opinió del lector

Patrimoni trinxatÉs un fet lamentablement evident i pal-pable que hi ha gran part del nostrepatrimoni arquitectònic que no es trobaen les millors condicions. No em referei-xo només al que ja està legalment pro-tegit –que també– o al que rep o harebut algunes actuacions puntuals perla seva significació i valoració histori-coartística. Ara vull fer més aviat incís enaquell que podríem dir que no és de pri-mera divisió, però que conforma, és clar,la imatge de la nostra realitat cultural.Que és, de fet, el millor testimoni delpòsit de la nostra dilatada història.

A casa nostra ha estat el Centre d’Estudisdel Bages qui ha denunciat públicamenti de manera reiterada l’estat d’abandó dedeterminats espais, que han iniciat unaràpida decadència. Entre d’altres, als dar-rers temps, s’ha posat el focus, aManresa, en la Fàbrica Nova, la torreCarreras o la fàbrica dels Polvorers. Evi -dent ment cada cas és diferent, tant anivell de propietat com de projectes defutur. Però en tots ells, i en molts d’altresque ara deixo de banda, s’observa unanegligència i l’abandó per part dels pro-pietaris i una impotència i una manca derecursos per part de l’administraciópública a l’hora de fer-hi front. Tot i quela sensibilitat, almenys formal, per partdels responsables municipals ha milloraten gran manera, si la comparem endècades precedents, no és suficientencara per aturar aquesta realitat queposa en perill la nostra memòria.

La degradació ve donada per una dei-xadesa, acompanyada d’una falta deperspectives econòmiques que perme-

tin inversió acompanyada de noususos. Però també per l’acció incontrola-da de determinats individus que saque-gen sistemàticament aquestes edifica-cions. El cas recent més greu ha estat eldel complex fabril dels Polvorers, onuns lladres van robar les bigues i colum-nes de ferro, amb total tranquil·litat, iaixò va produir l’esfondrament de lacoberta de la nau principal.

Però aquí voldria lamentar que no estracta només de furts, on hi ha un inte- rès econòmic per part d’uns determinatsgrups, sinó també de trinxar i embrutarsistemàticament un edifici abandonat.Això ho hem pogut comprovar totsarreu. No entenc aquesta obsessiómalaltissa a trencar (no robar!) vidres iportes, com també pintar i guixar ambgrafits de significat estrany allí on esdetecta que no hi ha vida quotidiana.Qui són aquests trinxeraires? N’hi haalgun d’identificat? La manca de mante-niment pot produir patologies greus, abanda d’acumular pols i teranyines, peròres a veure amb la destrucció pura i durafeta només amb ànim destructiu.

Entenc que aquest és un problema difícilde reconduir a curt termini, però dema-naria almenys una certa consciència ciu-tadana que denunciés, quan els veiés,aquests casos d’espoli sistemàtic a lesautoritats que pertoquin. I a aquestes unseguiment dels actes delictius, encaraque es puguin considerar de baixa inten-sitat. I protegir, és clar, molt millor l’accésa aquest patrimoni mentre no en siguipossible econòmicament la rehabilita-ció. Resignar-nos a un paisatge dedegra dació no hauria de ser possible encap cas!

Antoni Daura i Jorba (article publicat alPou Digital –www.elpou.cat–)


de mes a mesLa FUB celebra 25 anys4 de febrer. El saló de sessions de l’Ajuntament deManresa acull l’acte institucional de celebració dels 25anys de la FUB, amb la presentació del llibre FUB25,d’Anna Vilajosana. Hi intervenen Valentí Martínez,vicerector de la UVic-UCC, l’alcalde Junyent, i el rectorde la UVic-UCC, Jordi Montaña, i la cloenda és a càrrecdel cor Lupulus Emsembla.

Moren Meritxell Guixé, Fina Sitjes i Miquel Asensio

4 de febrer. Mor als 38 anys Meritxell Guixé, mestrade l’escola La Font. L’endemà, mor als 59 anys la ges-tora cultural Fina Sitjes. I el dia 15, mor als 64 anysMiquel Asensio, empresari i activista polític de l’àm-bit independentista.

Arriba el Carnestoltes6 de febrer. La rua d’adults enceta la Carnavalada deManresa, que arriba al punt més àlgid amb el multitu-dinari Carnestoltes infantil de l’endemà al matí, queaquest any canvia l’itinerari per acabar a la plaça de laFont de les Oques.

S’instal·len 30 desfibril·ladors12 de febrer. La instal·lació de 30 desfibril·ladors d’úspúblic en diferents punts de la ciutat la converteixenen una de les més cardioprotegides de Catalunya,només darrere de Barcelona i Girona. El projecte éspossible gràcies a la col·laboració de l’Ajuntament deManresa, Rotary Club Manresa-Centre i MútuaGeneral de Catalunya.

Marcel Gros estrena ‘Universari’

14 de febrer. El pallasso Marcel Gros celebra el quartde segle de trajectòria en solitari amb l’estrena al tea-tre Kursaal de l’espectacle Universari, un muntatgeque juga amb les vocals i fusiona la poesia i el risc.

Detingut per falsificar obresde Tharrats

15 de febrer. Els Mossos d’Esquadra detenen elfillastre de Joan-Josep Tharrats, acusat de falsificar260 quadres de l’artista en una fàbrica abandonadade Manresa.

Xavier Obradors, premi Ciutat de Barcelona

15 de febrer. L’investigador manresà XavierObradors rep al Saló de Cent de l’Ajuntament deBarcelona, conjuntament amb Teresa Puig, el premiCiutat de Barcelona en la categoria de CiènciesExperimentals i Tecnologia, pel descobriment d’unprocediment de producció de materials supercon-ductors assequible i industrialitzable, basat en la cris-tal·lització ultraràpida, aplicable a la gestió sosteniblede l’energia elèctrica.

Manresa perd el rang de gran ciutat

17 de febrer. L’Ajuntament no aconsegueix els 345nous empadronaments que necessitava i nomésn’obté 120, per la qual cosa Manresa perd la catego-ria de gran ciutat, ja que l’INE havia rebaixat la xifraprovisional per al 2015 en 74.655 habitants. Malgrattot, el govern municipal demana al ministerid’Hisenda que tingui en compte la provisionalitat deldescens de població a la ciutat.

El tennis protagonitza la Festa de la Llum13 de febrer. Partits de tennis al Casino i la inau-guració d’una escultura per recordar els orígensd’aquest esport a la ciutat enceten la Festa de laLlum administrada pel Club Tennis Manresa,amb pregó institucional a càrrec de JosepAlabern i els punts forts dels 16 Jardins de Llumpromoguts per la Taula de les Arts Visuals il’Encesa de la Nova Llum coordinada perÒmnium, durant la vigília de la festa.

Foto: Ajuntament de Manresa


Llum verd per a una nova funerària

18 de febrer. El ple municipal aprova la nova orde-nança de serveis funeraris, que permet que pugui ope-rar a la ciutat l’empresa funerària Eternam, encara queno disposi de tanatori.

La ciutat recorda Muriel Casals

18 de febrer. Òmnium Bages promou una concentra-ció a la plaça Major, on es fan cinc minuts de silenci enrecord de Muriel Casals. Hi assisteixen unes tres-cen-tes persones i l’acte es clou amb la intervenció de lajove violoncel·lista Mireia Gómez, que hi interpreta elCant dels Ocells.

La Fira de l’Aixada pateix per la pluja

28 de febrer. Els actes de la Fira de l’Aixada quedensensiblement afectats per la pluja intensa que cau eldissabte, tot i que una gran gentada envaeix el barrivell l’endemà, en un diumenge força assolellat quepermet desenvolupar gairebé totes les activitats.

Bezsonoff guanya el setzèAmat-Piniella 25 de febrer. L’escriptor perpinyanès Joan-DanielBezsonoff obté el setzè premi Joaquim Amat-Piniella amb la novel·la Matar De Gaulle, al’Auditori de la Plana de l’Om, en un acte on tambées presenta el muntatge Lliures de tanques i filfer-rats, amb textos de Joaquim Amat-Piniella i HansKrassa, compositor txec d’origen jueu.

Una de freda...

Festa de la LlumEls manresans han viscut una altra Llum per oblidar.La resignació ha presidit la majoria d’actes, adreçatsfonamentalment a la gent gran. Seguint la tradicióhistòrica d’uns anys cap aquí, una bona part dels ciu-tadans van decidir anar-se’n. La Llum és una festa queno s’actualitza. Salven la festivitat alguns dels actesorganitzats directament per Aigües de Manresa –finsi tot el pregó institucional d’enguany ha anat a càrrecdel director gerent de l’esmentada empresa, JosepAlabern–, o bé el ja consolidat acte d’Òmnium sobrel’Encesa de la Nova Llum, que va il·luminar amb milersd’espelmes el centre històric i es va ajuntar amb l’artal carrer dels Jardins de Llum, sota l’organització de laTaula de les Arts Visuals de la Catalunya central. Elsadministradors del Club Tennis Manresa van donar uncert protagonisme a l’esport, amb una original escul-tura de Jaume Soldevila i amb la novetat de la cami-nada amb torxes des del parc de l’Agulla fins alCarme. Però no n’hi ha prou, ja que l’oferta és pocatractiva i ja seria hora que les entitats més dinàmi-ques de la ciutat fessin un pas endavant per revitalit-zar una festa massa conformista.

25 anys de la FUBDels 64 alumnes que hi havia matriculats l’octubre de1991, fa 25 anys, a l’Escola d’Infermeria, a l’aulari de lesSaleses, emparada jurídicament per la FundacióUniversitària del Bages (FUB), actualment s’ha assolit laxifra de gairebé 4.000. Durant aquests anys, s’ha anatconsolidant un equip docent, alhora que aquells pri-mers estudiants s’integraven dins del mercat laboral.Oferta i demanda han anat creixent en paral·lel, al llargd’aquests 25 anys fins a l’actualitat, en què s’impartei-xen sis graus: Administració i Direcció d’Empreses,Educació infantil, Fisioteràpia, Infermeria, Logopèdia iPodologia, i Pròtesis Dentals. També s’ofereixen màs-ters i postgraus per als professionals de l’educació,l’àmbit empresarial i la salut. Compta amb les facultatsde Ciències de la Salut i de Ciències Socials i actual-ment té tres edificis: FUB1, FUB2 i la Clínica Univer -sitària, amb l’objectiu de posar els coneixements direc-tament al servei de la societat. A més, innoven amb lacreació del Centre Internacional de Simulació i AltRendiment Clínic, que utilitzen com a mètode d’apre-nentatge i per a la seguretat dels pacients, i amb el Lab0_6. Avui la FUB té un acord de federació –Universitatde Vic, Universitat Central de Catalunya–, per continu-ar creixent i és el referent universitari de la ciutat.

Foto: Pere Culell

...I una de calenta


d’aq

uí i

d’al

là

m dic Vasile Vaydics i tinc 40 anys. Vaignéixer a Romania, a Baia Mare, unpoblet a més de mil quilòmetres delmar. Conservo records entranyables dela meva infantesa allà, especialmentquan érem canalla i anàvem a banyar-nos a la nostra platja, un rierol situat alcor dels Carpats. Al meu poble teníem

un negoci familiar no gaire gran, una petita botigaamb aliments bàsics. Amb els anys el negoci va anarcreixent i ens n’anàvem sortint, però finalment la vamhaver de tancar perquè no vam poder competir ambels grans supermercats. Llavors vam decidir encetar unnou repte: venir a Espanya.

D’això ja en fa deu anys. Deu anys des que vaig trepit-jar per primera vegada la península. La nostra primeraparada va ser Madrid. Inicialment tan sols teníem pre-vist una estada de tres mesos, però finalment n’hi vamestar onze. Malgrat que la meva dona va trobar feinade seguida, mai no ens hi vam sentir del tot acollits. Vaser aleshores quan vam decidir venir a Catalunya. Lameva primera impressió va ser realment bona. Una deles coses que recordo que més em va sorprendre va serel moment en què vaig arribar a Barcelona: el mar, lespalmeres dels passeigs... Aquí a Catalunya, teniu unesplantes que generen un aire especial a l’estiu; travessesel Pirineu i dius, ja sóc a casa!

Diferents circumstàncies ens van portar a Castellbell, elpoble on ens vam establir. Se’ns va fer estrany el fetque hi hagués gent amb horts, granges... tan a prop delpoble. D’altra banda, una de les coses que més ens vaimpactar va ser la muntanya de Montserrat. Aquestentorn ens va recordar Transilvània, amb l’única dife-rència que no parlaven el mateix idioma. Sant Vicençde Castellet va ser la nostra següent parada. És enaquesta població on visc amb la meva dona i els meusdos fills, el Marius i la Daniela. Inicialment, quan vamarribar a Catalunya, tan sols érem jo i la meva dona. Unmés després de començar a treballar a Sant Vicençvam llogar un pis i va ser el moment en què vam deci-dir portar els nostres dos fills cap aquí. Fins aleshores,els nens estaven a Transilvània amb els avis. Les condi-cions favorables en les quals ens trobàvem ens vanpermetre reagrupar la família.

Jo no havia escoltat mai gent parlant català; va ser enarribar a Barcelona quan vaig tenir el meu primer con-tacte amb l’idioma. El que més em va costar a l’horad’adaptar-me va ser, precisament, entendre aquestallengua. Sortosament, a Sant Vicenç hi havia un espai,el Centre de Normalització, on vam trucar i vam tenir lapossibilitat de fer un curs de català bàsic. Va durar treso quatre mesos i ens explicaven el català com als bebès;el vam fer juntament amb parelles d’altres nacionali-tats (anglesos, irlandesos..).

Actualment treballo de conserge a l’escola SantVicenç. Al centre m’hi he sentit molt ben acollit; sipogués ja m’hi jubilaria! Tornaria al meu país? Aramateix, tinc un sentiment dividit. Sóc romanès, la mevasang sempre serà romanesa. Però no sóc d’aquí perquèsóc d’allà i, allà, ja no hi pertanyo, perquè sóc d’aquí.Tenim la vida organitzada al Bages. Evidentment, nosempre és fàcil estar lluny de la teva terra, de la tevafamília, especialment en les dates més assenyalades.Però, si no hi ha res de nou, Catalunya serà casa nostrafins que ens deixin. Ja he menjat tants calçots que araseria difícil decidir entre Romania o Catalunya!

E

Vasile Vaydics. Romania

«Catalunya serà casa nostra... fins queens deixin!»

Laura Coletas

«Ja he menjat tants calçots que ara seria difícil decidir entre

Romania o Catalunya!»

vides separades

El tempsires un telenotícies, qualsevol telenotíciesde qualsevol canal. Uns són més seriosos,altres més lleugers, però tots són igual deparcials i de tendenciosos. I al final, elmateix: un empatx de notícies sense cap

reflexió i sense cap possibilitat de seguir-les perquè d’a-quí a una setmana ja se’n deixarà de parlar i seran sub-stituïdes per unes altres igual d’intenses i igual d’ur-gents. Es tracta tan sols d’omplir minuts, de saturar-nosde dades, d’imatges i, sobretot, d’impactes. Una desfila-da de guerres i corrupteles, de política, de més política,de desgràcies i de morts, de novetats tecnològiques, demodes passatgeres, de populisme, de declaracionsestúpides, de futbol, de més futbol, d’infantilisme, d’í-dols que duren dos dies, de cultura en minúscules. Peròvet aquí que, per fortuna, després de cada un d’aquellstelenotícies, també a tots els canals i cada dia d’unamanera més extensa, arriba la informació del temps.Tant si anuncien sol com xàfecs, fred com calor, aquellespai ens retorna la justa mesura de totes les coses i éscom si tot el que ens han dit abans quedés reduït a lamínima expressió de les misèries humanes.

Passi el que passi a la terra, el cel se’n desentén i se-gueix el seu ritme inexorable, indiferent a les notíciesque acabem de veure, als conflictes d’interessos, a lesguerres i a tot. Un dia neva sobre la capital del món itot es col·lapsa, un altre dia plou sobre la democràciamés arrelada i la meitat de votants es queda a casa.Miro els mapes de símbols, contemplo les fotografiesque envia la gent des del lloc on viuen i és com si totala resta deixés de tenir importància. M’imagino núvolsde cotó fluix enmig d’un blau intens i núvols foscoscarregats de pluja; la calma que arriba després d’unatempesta, l’arc de Sant Martí, una posta de sol. Pensoen el temps de la sembra i el temps de la collita; en lesfulles que cauen i en els brots que neixen, en les ausque emigren i els animals que hivernen, en mareesque pugen i baixen, en llunes creixents i llunes min-vants, en meteorits que solquen el cel, en astres lluny-ans, en pluges d’estels, en eclipsis de sol; en l’alter-nança dels dies i les nits i en totes aquelles coses queno canvien mai. I quan penso en tot allò sento unatranquil·litat infinita.

MMiquel Asensio

iquel Asensio Quiñonero va néixer a lesEscodines i es va instal·lar amb la família –provinent de Múrcia– al barri de la SagradaFamília. Es forma, com tants d’altres, sota lainfluència de l’escoltisme, i de jove entra en

contacte amb mossèn Junyent, que a més de responsabi-litzar-se dels Cursets de Cristiandat era tota una instituciódins dels corrents intel·lectuals de finals de la Dictadura idurant la Transició a Manresa. Políticament, Asensio va serun dels cinc fundadors del Partit Socialista d’AlliberamentNacional (PSAN) a la ciutat, on va militar fins a la pràcticadesaparició. Uns anys abans havia format part de laComissió per la Promoció Política, on convivien diversesformacions antifranquistes, no comunistes. Personalmentel vaig conèixer per primera vegada l’any 1977 quan for-mava part de la taula presidencial en un míting que elPSAN va fer al teatre dels Carlins. El gener de 1980, el par-tit, que ja s’havia separat en dos sectors, es va escindir defi-nitivament. Mentre la majoria de militants del Bages vanoptar pel sector moderat, d’altres, com Miquel Asensio,Miquel Cura o Daniel Díaz, es van mantenir en l’anomenatsector radical, que des dels inicis liderava el valencià JosepGuia. Independentista convençut, des de l’any 2001 mili-tava a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC). Haviacol·laborat en la formació de plataformes independentis-tes, com ara la Fundació Independència i Progrés. Tambéhavia estat un dels cofundadors de la Unió de Pagesos delBages, conjuntament amb Joan Tatjé.

La seva formació acadèmica, una Enginyeria Tècnica Agrí -cola, li va servir professionalment en diversos camps. Va serun dels cofundadors de Cal l’Arenys, on també va participarfins fa poc l’advocat Lluís Matamala, entre d’altres, i es vandedicar a la fabricació artesanal de cerveses, amb noms emi-nentment catalans, com la Guineu. Però, sobretot, els seusconeixements tècnics li van servir per associar-se amb l’em-presari Jordi Serra (director-gerent) de l’empresa InoxformaSL, dedicada a la fabricació de boles per a vàlvules d’acerinoxidable, on Asensio era el director financer i havia assu-mit la responsabilitat tècnica de la producció. Actualment,també era soci de l’entitat cultural Favets i Tremendos i desde feia anys formava part del patronat de la UniversitatPolitècnica de Catalunya. Ha mort als 64 anys a causa d’unagreu malaltia que als darrers mesos s’havia agreujat.

M

Josep M. Oliva Jordi Sardans



El nou comissionat vol fer revifar un centre històric somort

a inauguració del reno-vat carrer del Joc de laPilota i el seu enllaçamb la plaça d’Europael 19 de febrer, ha estatuna de les poquesobres importants en elcentre històric en l’úl-

tim lustre. L’obra enllaça amb l’actua-ció portada a terme al carrer deSobrerroca, que va anar acompanyadad’un embelliment del vial. El governJunyent, que va trobar unes financesmarcades per la desacceleració econò-mica i decisions poc encertades enobres de molta magnitud com la de laplaça de la Reforma, va protagonitzarun mandat (2011-2015) d’extrema aus-teritat en què les grans transforma-cions relacionades amb l’entorn histò-ric i patrimonial derivaven de projecteso obres engegades pel govern prece-dent en sectors com la façana sud i laribera del Cardener.

La paralització econòmica en el sectorimmobiliari va fer naufragar els nego-cis relacionats amb el totxo, tant en elsbarris perifèrics com en un ja molt cas-tigat nucli antic. De la progressivadegradació del barri vell ja en va parlarel Pou ara fa tot just un any, en l’edicióde febrer de 2015, que retratava lamanca de manteniment i la deixadesaen molts carrers i edificis, i donava veua veïns i comerciants molestos per lamanca de neteja, endreça i actuacionsdecidides per part de l’Ajuntament. Almarge de temes de promoció econò-mica i de suport a un comerç tradicio-nal tocat de mort i els estira-i-arronsade la circulació del trànsit rodat en car-

rers com el renovat Sobrerroca, d’a-quell reportatge se’n desprenia lanecessitat imperiosa d’un pla de xocque comencés per augmentar la quali-tat de vida del veïnat i, de retruc, de laresta de manresans i visitants foranscada dia més nombrosos.

El comissionatL’encàrrec que rep el comissionat quepren possessió el 2 de febrer es con-creta a «capgirar la tendència negativaal barri vell. Si la revertim, tot serà mésfàcil i entrarem en un cercle virtuós enquè diverses iniciatives evolucionaranen paral·lel per millorar el sector».Adam Majó Garriga ha estat un veí delcentre històric de Manresa.

Actualment viu a Berga on va néixerla seva filla. A la capital de la comarcaveïna forma part de l’assemblea localde la CUP que, a més, ostenta l’alcal-dia de després de les últimes munici-pals. A Manresa, va encapçalar les llis-tes de la formació durant dos man-dats i va formar part del Ple com aregidor de l’oposició.

Militant històric de l’esquerra inde-pendentista, va viure i treballar al cen-tre durant molts anys i va erigir-secom un ferm defensor del transportpúblic i l’ús de la bicicleta. La trajectò-ria i el bast coneixement del terrenyon ha d’actuar van justificar l’apostade l’Ajuntament per convertir-lo enpal de paller d’una feina transforma-dora, tot i que el repte no és gensfàcil. De fet, Majó reconeix que «larealitat al centre històric és complexa.Hi ha zones en les quals la tendèncianegativa ja ha canviat com al sectordels Quatre Cantons o al voltant delsnous jutjats, però, com a primer pas,al marge de les actuacions ens cal uncanvi general d’actitud respecte delnostre centre històric, posar-lo envalor i recuperar l’autoestima».

Coincidint amb la remodelació dels càrrecs municipals i l’entra-da d’ERC al govern, l’Ajuntament va nomenar Adam Majócomissionat del Centre Històric de Manresa amb l’objectiu d’ini-ciar actuacions destinades a revitalitzar-lo. En les primeres set-manes de treball, l’exregidor de la CUP recapta informació detots els àmbits amb la intenció d’engegar, tan aviat com siguipossible, actuacions al voltant de l’habitatge, l’activitat econò-mica, la situació social i l’espai urbà.

tem

a de

l mes

L

Carles ClaretFotos: Gerard Oliva

El govern Junyent, amb finances marcadesper la crisi, va protagonitzarun mandat (2011-2015)d’extrema austeritat sensegrans transformacions al centre històric

Fotografia: Francesc RubíFotografia: Francesc Rubí 11EL POU · MARÇ 2016

Transversalitat i autonomiaLa primera basa de Majó, doncs, ésben intangible i, d’entrada, no repre-senta cap inversió directa per part deles arques municipals. De fet, el càr-rec tampoc porta associada cap dota-ció econòmica. «Compto amb unpressupost propi de zero euros», diuMajó. Malgrat tot, considera queaquest plantejament no és pasdolent ja que, per força, la seva actua-ció ha d’anar «de la mà de les dife-rents regidories i comporta traçarestratègies i accions transversalsentre les diferents àrees de govern».En conseqüència, la feina del comis-sionat inclou la implicació de tothomi cerca teixir sinergies entre els dife-rents calaixos de l’administració local.Una opció lògica si tenim en compteque les problemàtiques al centre his-tòric també abasten àmbits variatsque van des de l’urbanisme als ser-veis socials, passant per temes rela-

cionats amb llicències d’activitat, cul-tura, joventut, comerç, etc.

De tota manera, continua exposant,«orgànicament, el meu càrrec penjadirectament d’Alcaldia». I subratlla queté «absoluta autonomia de treball,molta més de la que em pensava». Enun futur, però, caldrà veure «si rebosuport amb les propostes que faci tanta nivell municipal com en la resta desectors ciutadans». El comissionatreconeix que, des de l’Ajuntament, «hiha ganes de moure coses i, d’algunamanera, a algunes regidories, els va béque els faci encàrrecs i consultes i elsporti feina». En aquest últim aspecte hiha influït «la remodelació de governfeta a principis d’any. Ara molts regi-dors tenen competències més abasta-bles i poden dedicar-hi més temps».Per altra part, opina, la segmentaciódel cartipàs municipal entre diferentsmans, «és positiva, ja que queda molt

Adam Majó: «La meva feina ha d’anar de la mà de les regidories i comporta traçar estratègies i accionstransversals entre les diferents àrees de govern»

«Reivindico el nom de barri vell, precisament per-què l’adjectiu vell no ha de ser pejoratiu. Hem desentir-nos orgullosos del patrimoni que tenim»

«Hi ha pisos on no hi ha ningú ni hi viurà mai més.Pisos inhòspits, amb problemes constructius,molt poca llum i sense plaça d’aparcament»

«Des de l’equip de govern, amb l’ajuda de la restade grups municipals, caldria debat i consens perdonar una segona oportunitat a Fòrum»


més clar a qui dirigir-se quan cal trac-tar un tema o un altre».

InformacióInstal·lat en un espai propietat deFòrum a l’oficina del POUM del carrerAmigant, a un minut de l’Ajuntament,Adam Majó ha basat les primeres set-manes de feina a impregnar-se del seuobjecte d’estudi i treball tant com li éspossible. «M’he dedicat, essencialmenta rebre molta informació. Tinc una mit-jana de tres o quatre reunions diàriestant amb veïns particulars com ambentitats, comerços i empreses. Aramateix puc dir que conec millor el cen-tre històric que l’Ajuntament». Durantla nostra trobada explica que téreunions pendents amb gent que tétallers de joieria a la zona antiga i queestan interessats a organitzar unamostra. «Són coses que desconeixia im’agrada saber».

El seu paper, en casos com aquest, ésel de mediació i assessorament perintentar agilitzar processos i fomentarla vitalitat del centre històric. El comis-sionat també parla de les queixes d’al-guns veïns i comerciants per la escassail·luminació d’alguns carrers i la volun-tat de molta gent de portar activitats alcentre. Aquesta primera etapa tambéestà servint al responsable del ressor-giment del barri vell per «descobrirtots els racons de la casa gran. Com aregidor a l’oposició, en tenia una visiómolt tangencial i hi ha portes que notraspasses mai». Aquest aprenentatgetambé li resultarà molt útil a l’horad’interlocutar amb tècnics, regidors iciutadans en general.

DegradacióEl comissionat té clar que l’estat decerts indrets de la ciutat és de degrada-ció evident i que cal actuar amb celeri-tat si es vol revertir la situació. «Lamalaltia», exemplifica, «està perfecta-ment diagnosticada. Hi ha hagut estu-dis de tot tipus i molts han quedat tan-cats en un calaix per manca de viabili-tat o de voluntat política». Majó, a més,apunta que la redacció de l’últim Plad’Ordenació Urbana Municipal (POUM),tancat a finals del mandat passat, ja vasuposar «un estudi i diagnòstic detallatdel que calia fer al centre històric i alconjunt de la ciutat». Aquestes són les

actuacions a nivell de planejament,però, mentrestant, el que determinacom a vital és atendre les necessitatsdel veïnat i, paral·lelament, fer-li veuretots els avantatges de viure o treballaren aquest sector de la ciutat.

D’acord amb aquesta premissa, elcomissionat reivindica «el nom de barrivell, precisament perquè l’adjectiu vellno ha de ser pejoratiu. Hem de sentir-nos orgullosos del patrimoni quetenim». Majó entén que la denomina-ció de centre històric «és la que s’ha deprojectar públicament, ja que comprèntot el barri Antic i sectors d’altres barris,com les Escodines i Vic-Remei». Enaquest sentit, explicita que un delsseus quatre grans eixos de treball és larecuperació «de l’orgull de barri. Hi haun problema general de percepcióque, fins i tot, contamina veïns del cen-tre històric que viuen raonablement béi que disposen del triple de serveis quemanresans d’altres zones».

Majó relata que hi ha persones quehan optat per l’opció d’adquirir unimmoble al barri Antic i hi han fet unainversió per adequar-lo a la moderni-tat i, a més, poder gaudir dels avantat-ges de viure en un centre on hi ha«tranquil·litat absoluta i taxes de delin-qüència baixíssimes». Malgrat tot,alguns veïns «estan acomplexats. Lagent no entén com poden viure en unentorn ple de prejudicis de tot tipus».En aquest sentit, continua dient, ésclau poder donar «arguments als veïnsperquè se sentin orgullosos del sectori puguin defensar les moltes virtutsque té poder-hi viure».

Motors d’activitatL’atractivitat del centre històric aug-mentarà si s’hi fan millores físiques il’entorn es torna més amable, peròsobretot si es generen punts motorsque garanteixin la circulació de gent.«En una part del centre històric», res-salta Adam Majó, «la que comprènl’entorn dels nous jutjats, la plaçaGispert, els Quatre Cantons, els vol-tants del carrer d’Alfons XII o les imme-diacions de la Seu, la ciutat ha fet bonafeina i això es nota». Però, el comissio-nat considera que aquest sector esde-vé només una part de l’extensió delcentre històric de Manresa. En queden

d’altres d’excessivament somortes.Majó parla del sector dels jutjats i de lafàbrica Balcells per ressaltar com n’ésd’important per al renaixement d’unazona urbana, la recuperació o reutilit-zació d’espais i edificis patrimonialsque comportin fluxos d’activitat i tràn-sit de persones.

Per tant, un dels objectius futurs seriaengranar altres motors dins del centrehistòric. «Hem de treballar per portaractivitat a edificis com el de l’Anònima,el dels antics jutjats, l’edifici de la plaçadel Pedregar que acollia la Cambra deComerç, l’Ateneu de les Piques... i revi-talitzar espais com el mercat dePuigmercadal». Aquesta és una estra-tègia basada a donar ús a immoblesque poden acollir activitats públiqueso privades». Amb aquesta intenció,Majó insta institucions com laDenominació d’Origen Pla de Bages aobrir una seu al centre de la capital i ainstitucions com la FundacióUniversitària del Bages a organitzar-hiactivitats de tot tipus. Al capdavall, elpla consisteix a revitalitzar el centreportant-hi noves atraccions. Tot plegat, però, no treu que el comis-sionat reconegui que es fa necessàrial’aplicació de «certa cirurgia en espais


L’edifici dels Quatre Cantons i la plaça contigua contrasten amb elsdeteriorats immobles dels carrers de les Barreres i de la Mel.


especialment deteriorats on calembellir el paisatge urbà o, directa-ment, esponjar-los obrint espais entrela trama urbana». Tornant als motorsde regeneració del centre històric,Adam Majó també considera indis-pensable portar-hi tantes activitatsculturals i festives com sigui possible.Una altra manera de revaloritzar elsector i fer que la ciutadania i els visi-tants en gaudeixin.

Mètode i calendariEl centre històric ha fet plantejar, desde ja fa molts anys, la necessitat d’unpla de xoc que enceti una nova etapade rehabilitació encara que faci molttemps que, en alguns indrets, noméss’hi visualitzi la deixadesa i la desídiatant de propietaris d’immobles comdel govern de la ciutat. Els programeselectorals dels partits en les últimesmunicipals eren plens de bones inten-cions en aquest àmbit, però la mancade projectes clars i viables i la nul·laactivitat d’empreses com Fòrummanté estancades les grans opera-cions de remodelació.

Ara per ara, però, i al marge d’actua-cions d’urgència, la tasca del comissio-nat és a mitjà i llarg termini. AdamMajó treballa sobre el supòsit que laseva responsabilitat acabarà coincidintamb la fi del mandat. És conscient, enconseqüència, que potser impulsarà«iniciatives que aniran més enllà de lameva etapa o no veuran mai la llum».Com a pas previ a l’assumpció del càr-rec, Majó va posar sobre la taula unbon llistat d’actuacions a partir de lesquals vol «elaborar certa calendaritza-ció, tenint en compte que hi ha inter-vencions prioritàries i idees més possi-bles que altres». La metodologia detreball que s’imposa és la «d’obrirmolts fronts i estirar dels filons quealbirin cert èxit, encara que estiguinrelacionats amb intervencions o inicia-tives considerades més secundàries».

Majó explica que té oberts «una tren-tena de fronts que van des dels usosde l’Anònima a la il·luminació d’algunscarrers que molta gent m’ha traslladatque considera deficient». I, per tirar-losendavant, té clar que necessita «com-plicitats dins i fora de l’Ajuntament».

A dalt, l’auditori de Sant Francesc, un espai queel comissionat vol recuperar com la fàbricaBalcells (a sota). L’actual edifici del Conservatoride Música, conjuntament amb els nous jutjats,ha renovat del tot la plaça de Montserrat.

Com que les problemàtiques al centrehistòric i la necessitat de revitalitzar-losón evidents, com apuntava anterior-ment, el comissionat considera que araés «moment d’actuar i no pas d’apro-fundir i perdre temps amb més estu-dis». De les actuacions que puguiimpulsar, en vol fer una memòria, undocument que determini, especial-ment, quines són prioritàries o estratè-gicament indispensables per obrir uncicle de canvi al barri vell.

Habitatge i veïnat Si el treball al voltant de la millora del’espai urbà, la qualitat de vida delsveïns o el suport a les iniciatives eco-nòmiques i comercials planteja idees isolucions més determinades, sensdubte, la tasca més complicada quepreveu Adam Majó és la relacionadaamb «la captació de nous veïns a partirde l’oferta d’habitatge dins del sector».Una empresa complicada si tenim encompte que, a nivell estrictamentimmobiliari, a Manresa «hi ha una ofer-ta de vivenda nova i seminova amplís-sima. Sobren pisos i perdem població».En conseqüència, Majó proposa unavisió radical respecte d’alguns immo-bles del centre històric on «hi ha viven-des on no hi ha ningú ni hi viurà maimés ningú. Són cases i pisos inhòspits,amb problemes constructius, moltpoca llum i sense plaça d’aparcament».Així, s’entén que aquesta sigui unaoferta molt poc atractiva per a quibusca habitatge.

Per aquest motiu, el comissionat pensaque «hi ha cases que s’han d’enderro-car per esponjar i donar claror a altreshabitatges que queden amagats entrela trama urbana». Per a altres immo-bles, Majó explica que «si bé no sónòptims per viure-hi, sí que poden serútils si se’ls donen altres usos com aoficines o comerços». L’exregidor de laCUP creu que, malgrat els inconve-nients que hi veu molta gent, el centrehistòric manresà té potencial i afirmaque, per altra banda, detecta que «hiha molta inquietud per dinamitzar elsector i aprofitar-ne l’atractiu. Gentamb ganes de fer coses des de l’àmbitcomercial, però també des d’altrescol·lectius amb voluntat explícita degenerar activitat al cor de la ciutat».


Marc Aloy

Noves eines per al Centre Històric

El dia 1 de febrer es configurava un nou govern a la ciutat, sorgit del’acord entre les dues forces majoritàries del consistori, CDC i ERC. Unpacte inèdit en 36 anys de democràcia, que ha de servir per donar unanova empenta a Manresa. En polítiques socials i per a la igualtat, enparticipació ciutadana i transparència, en la promoció econòmica i elfoment de l’ocupació, en la millora de la mobilitat i l’espai públic i,com no podia ser d’altra manera, en l’impuls al centre històric.

Seria un error pensar que comencem de zero. De feina se n’ha fet. Imolta! S’han invertit molts diners en la renovació de carrers i places,en la transformació de sectors fortament degradats com Barreres o elcarrer Montserrat. S’han implantat noves activitats que hi han donatun impuls important, tant a nivell econòmic com social. Però ni debon tros és suficient. Continuem amb un índex molt important d’edi-ficis desocupats i sense condicions per ser utilitzats, amb massa localstancats, amb grans equipaments que fa dècades que esperen quese’ls tregui la pols per ser útils per als ciutadans.

Cal, per tant, aplicar noves polítiques, i això només és possible ambnoves eines. La primera de les quals, el comissionat per al CentreHistòric, que va començar a caminar fa tot just un mes. Una figura cab-dal per proposar noves idees, per generar noves i imprescindiblescomplicitats. La segona és la creació d’una nova secció deRehabilitació Urbana a l’estructura municipal. Un equip tècnic i pluri-disciplinari que ha d’explorar noves fórmules per a la rehabilitaciód’habitatges fomentant cooperatives, convenis entre propietaris ipromotors, concessions d’ús i gestió o projectes de masoveria urbanacom els que duu a terme Càritas.

Perquè el repte és colossal i inassumible sense la complicitat del sec-tor privat, però l’administració té la responsabilitat de posar les einesnecessàries per fer-ho possible. Només omplint el centre històric denous habitants aconseguirem garantir-ne l’activitat, la conservació i laseva innegable atractivitat.

Marc Aloy i Guàrdia, regidor de Planejament, Projectes Urbans i Entorn Natural


FòrumUna de les eines creades pel primerAjuntament tripartit l’any 1995 va serla societat de rehabilitació urbanaFòrum, amb la idea d’impulsar la reha-bilitació d’edificis i contribuir a la ges-tió urbanística dins del centre històric.Dues dècades després, amb les conse-qüències de l’esclat de la bombollaimmobiliària, «l’empresa està atrapadapels deutes i té molt poc marge d’ac-tuació, més enllà de gestionar l’OficinaLocal d’Habitatge», exposa AdamMajó. No obstant això, continua, «crecque hauria de jugar un paper actiu enla rehabilitació del centre històric»,com en els seus inicis.

El comissionat opina que l’empresapodria fer bona feina «gestionantnoves línies d’ajut per a la rehabilita-ció, de façanes, per exemple, i buscantfinançament extern per emprendrerehabilitacions d’edificis d’habitatgesd’especial interès pel seu valor patri-monial o pel lloc on estan situats».Amb l’actual panorama, però, l’ús deFòrum com a canalitzadora de qualse-vol iniciativa destinada a fer reviure elnucli antic passa per recapitalitzar-laamb capital públic. En aquest sentit,Adam Majó planteja que «des de l’e-quip de govern i amb l’ajuda de laresta de grups municipals caldriadebat i consens per donar a Fòrum unasegona oportunitat».

A dalt, façanes molt deteriorades als carrers d’en Botíi de Serarols. Al mig, entrada al pàrquing de laReforma i el recuperat camí dels Corrals. A baix, lapassera que uneix el Barri Antic amb les Escodines i elrecentment inaugurat carrer del Joc de la Pilota.


C/ Urgell, 35 - Tel. 93 872 99 97MANRESA

Aromateràpia - Espelmes aromàtiquesObjectes de regal i decoració...

Objectes de decoració - Florsartificials - Moble auxiliar

FINANCEM LA SEVA COMPRA

FINS A 12 MESOS SENSE INTERÈS


Núria Closas i Anna Pujol

Un coixí en forma de peix o un peix en forma decoixí… Samarretes, bosses de roba... La JanaFontdevila i l’Erques Torres són una parella jove quedissenyen, elaboren i produeixen productes estam-pats amb serigrafia. Fan productes a petita escala i algust del client, en un taller que tenen a casa seva i quealhora els fa de laboratori per experimentar i treuresuc les seves necessitats artístiques.

er què el nom de LaBastarda?—Jana: És una tipogrfia gòtica. S’escriu i espronuncia igual en català i en castellà, cosaque ens interessava venint de Catalunya i deles Canàries.—Erques: I amb les tres primeres lletres enmajúscula del logo (LAB) donem importància a

l’experimentació, que el taller sigui també un laboratori.

—Com us va sorgir la idea de crear l’empresa?—Erques: Es tracta d’un segell que engloba tota la nostrafeina de serigrafia, a més d’un nom que ens permet fer cur-sos per a professionals que volen fer tallers amb altra gent.—Jana: Nosaltres tenim un taller de serigrafia a casa.Fèiem molts productes amb el nostre nom, però volíemanar més enllà i poder treballar per a empreses.

—Què heu estudiat?—Jana: Som dissenyadors gràfics. LaBastarda, en aquestsentit, ens permet desenvolupar idees que anem tenint delque ens agrada, i que la gent les pugui buscar i comprar.—Erques: Coses que ens surten de dins i poden acabaresdevenint font de treball i ingressos.

—Què és la serigrafia?—Jana: És una tècnica d’estampació en pla molt versàtil. Esfa a través d’una pantalla, un marc de fusta amb una tela, queper uns llocs deixa passar la tinta i per d’altres no. Hi podemjugar transferint les nostres idees en d’altres materials.

—Quins productes oferiu?—Erques: Productes tèxtils com ara samarretes o bosses.I intentem fer productes especials, que costin de trobar.Fa poc hem tret uns coixins en forma de peix, creats per

nosaltres des del principi fins al final: la idea, el disseny,l’estampació i el cosit.

—On és el vostre taller?—Jana: Tenim una casa molt petita, sembla la del Mickey:una furgoneta que es converteix en cuina (riu)... Però quanho muntem tot, ens queda un taller molt ben parit i complet.

—I com porteu el fet de treballar des de casa?—Erques: Ho tens tot a mà, tota l’estona. Si tens una ideai només dues hores lliures per portar-la a terme, el fetd’estar a casa hi ajuda molt. Però, si seguim creixent, hau-rem de buscar un altre lloc.

—Com veieu i viviu el futur dels joves formats que enshem topat amb la crisi?—Erques: Hem de buscar l’opció de poder-li dedicartemps complet a la nostra passió, però mentre no espugui aconseguir, s’hi ha de treballar paral·lelament.Tenir-la de més a més, anar-la desenvolupant, i a la vega-da anar-se desenvolupant també un mateix, sabent cadavegada millor el que es vol fer.

—Quins consells donaríeu a joves que volen començar?—Jana: És bàsic cuidar la part gràfica d’allò que ofereixes:una bona imatge, una bona comunicació... Si allò que fasés de qualitat, presenta-ho com es mereix.

Jana Fontdevila: «Si allò que fas és de qualitat, presenta-ho com es mereix, la part gràfica sempre serà important»em

pren

edor

s

Nom: LaBastarda. Data creació: 2014. Sector:Disseny. Definició:Empresa jove d’estampació en serigrafia. Contacte:https://www.facebook.com/labastarda.tallerEmprenedors: Jana Fontdevila i Erques Torres.

P


repo

rtat

ge

m dic Guillem Catà, sóc barce-loní i mestre d’obres. Vaig néi-xer el carrer dels Banys Vells isóc el fill gran de BerenguerCatà i Caterina del Mas. El meupare també era mestre d’obresi va treballar en la construcciód’algunes cases senyorials del

carrer de Montcada, del carrer Ample i al claustre de lacatedral de Barcelona.

Quan tenia tretze anys el meu pare va signar un contracted’aprenentatge amb Bernat del Coll per aprendre l’ofici delathonorum o mestre de pedra. En aquest contracte quevan signar els dos es deia que jo aprendria l’ofici, seriaobedient i bona persona i obeiria sempre al mestre, iaquest, a canvi, es comprometia a ensenyar-me l’ofici i emdonava menjar i allotjament. I, si al final dels anys m’haviaportat bé, em regalaria un parell de sabates. També deiaque si m’escapava havia de tornar a treballar el doble dedies que no ho hauria fet. I doncs, a casa del mestre hi vaig

viure quatre anys i només anava a veure la família perNadal i per la Mare de Déu d’Agost. Allà vaig començar aaprendre l’ofici; el primer any escombrava el taller, i alsegon ja em van deixar començar a treballar la pedra ambuna escarpa i un martell. Al tercer any ajudava els fadrinsa portar pedres, sorra i calç per fer el morter, i terra i pallaper aixecar parets, i l’últim any del meu aprenentatge japodia fer anar la politja per aixecar els materials de lesobres que feien servir els operaris del mestre Bernat.

Als disset anys vaig entrar d’oficial o manobre, cobravaun sou de jornal al taller de Raimon Vilella, on vaig estardeu anys i vaig aprendre a fer servir totes les eines i ins-truments dels mestres d’obres. Junt amb altres paletestreballàrem en els fonaments de Santa Maria del Mar,algunes cases a Barcelona, Girona, Vic, i encara un pontamb quatre arcs per passar el Llobregat.

Finalment, als quaranta anys vaig fer la meva obra mestra–un palauet– que vaig presentar davant dels prohoms delGremi i vaig obtenir el títol d’arquitecte o mestre major.

Vaig treballar a diferents ciutats i pobles de Catalunya finsque el 1339 el Comú de Manresa va demanar a arquitec-tes o liniadors, experts en l’art del nivell, que examinessinel terreny per fer un estudi per portar l’aigua des deBalsareny fins a Manresa a través d’un canal, la Sèquia.

Els consellers de la ciutat em varen nomenar mestremajor per a veure, reconèixer i dirigir les obres i perquèel canal es fes amb la deguda perfecció, juntament ambels germans Simó i Pere de Rodener. Cadascú de nosal-tres va cobrar dos-cents sous per la feina d’anivellar.

L’any a sobre vaig rebre un salari de cent sous mensualsper dirigir les obres que van començar aquell any i benaviat tinguérem feta la resclosa i avançàrem per les ter-res de Balsareny cap a Sallent.

Quan els mestres de la Sèquia van arribar a les terres queel senyor bisbe de Vic tenia a Sallent, un delegat delbisbe va prohibir que continuessin treballant en la cons-trucció del canal. M’avisaren i vaig anar a veure els con-sellers de Manresa per explicar-los el que passava.Enviàrem circulars i requeriments al bisbe, però aquestno deixava passar ni persones ni aliments i finalmentportàrem el litigi davant del rei.

E!

Del dietari de Guillem Catà


$


` Cada any els manresans cele-brem la Misteriosa Llum, que és lacelebració de la tossuderia i l’en-giny a l’hora de resoldre els proble-mes. La Llum, doncs, més enllàd’una misteriosa intervenció divi-na, és sobretot l’aigua de la Sèquiaal llarg del temps. I darrere laSèquia hi ha el nom d’en GuillemCatà, el seu arquitecte i responsa-ble. La qüestió és que, d’en GuillemCatà, en tenim molt poques notesbiogràfiques i, encara menys, capmena d’il·lustració coetània.L’historiador i col·laborador d’ElPou de la gallina, FrancescComas, n’ha simulat uns fulls dedietari, amb dibuixos de ManelFontdevila, per encàrrec del’Instititut Guillem Catà, queenguany celebra els seus 25 anys.Es tracta d’un document apòcrif, ésclar, però si bé la seva formacióprofessional és recreada, no ho sónels personatges i llocs que aparei-xen en el text, i que ens han permèsacostar una mica més aquest engi-nyer memorable a qui Manresahaurà d’estar sempre agraïda.

%

A finals de 1340 el bisbe de Vic va decretar l’entredit il’excomunió als consellers, a nosaltres els mestres dela Sèquia i als manresans, que va durar fins el febrer de1345, quan es va acabar la prohibició per la mort delbisbe de Vic. Durant aquests anys nosaltres continuà-rem les obres gràcies a la unió, l’esforç, la perfecció i laconstància en el treball. La unió o treball comunitaride tots els mestres d’obres i els obrers i els manresansens va permetre aixecar el 1344 el pont del Vilar ialtres construccions.

L’esforç diari ens va permetre avançar cada dia en laconstrucció del canal i cada vegada falta menys per

arribar a Manresa. La perfecció per l’obra ben feta faque els ponts i pontarrons que hem construït s’aguan-tin sòlids i forts. I finalment, estic convençut que laconstància en el treball ens permetrà assolir el nostreobjectiu, ço és, que l’aigua arribi a la ciutat i regui elscamps i generi riquesa a Manresa.

Avui, veig com les obres segueixen i penso que ara i enun futur molt llunyà les persones davant de l’adversitatsempre sabran sobreposar-se i treure el millor d’elles sitreballen unides, amb esforç, perfecció i constància.

Manresa, 7 idus octubre de 1345


Ruralitzar

Ignasi Cebrianna

tura

urb

ana

ls llocs fronterers entre els termes munici-pals no són de ningú. Són la perifèria aban-donada. En aquests espais és on pot haver-hi o la màxima creativitat urbanística o elmàxim desordre urbanístic. Són espais invi-sibles per als ciutadans. Això suposa unaperversió de les legalitats urbanístiques perpart de les administracions: urbanitzar

malament i sense legitimitat.

Aquests espais són mal anomenats periurbans, es tro-ben fora de la urbs, a la perifèria o envoltant la ciutat,però formen part del municipi. Ara bé, no estan urbanit-zats, no hi ha carrers, ni serveis per als ciutadans.L’etimologia de la paraula és ben curiosa. Urbanitzar vede la paraula urbà, que vol dir «relatiu a la ciutat, o per-sona educada i atenta». Urbanitzar, posant-hi una micad’imaginació, a partir d’aquest joc etimològic, és la ten-dència a educar un espai de la ciutat. Els espais periur-bans estan mal educats, se’ls ha d’humanitzar o culturit-zar. Sobretot per la deixadesa que sovint hi impera.

El periurbà ha tenir una cogestió entre municipis conti-gus en diàleg permanent. Ha d’esdevenir una fronterainvisible, un cinturó verd o rural, ambientalment sosteni-ble, que enllaci les poblacions i els ciutadans. Espais peron passejar, anar amb bicicleta i córrer. Espais sense fums

i sorolls de vehicles i camions. Espais enjardinats ambvegetació autòctona. Espais, al capdavall, saludables.

Al Pla de Bages hem de parlar d’espai rururbà en lloc deperiurbà. Hauríem de tenir una xarxa d’espais no urba-nitzats, però cuidats i no deixats, ni oblidats, maltractatso marginalitzats. Per mantenir una bona connectivitatentre ciutats i poblacions. Es tracta de ruralitzar, de civi-litzar, el pla de Bages i també la gent. Alguns s’han tor-nat tan urbanites que són capaços de posar sobre l’espairural infraestructures innecessàries: gasolineres, polí-gons, hotels de carretera... I altres, sovint els mateixosultraurbanites, es pensen que, com que no té propietari,tot hi té cabuda.

Els ajuntaments del Bages s’haurien de preocupar perruralitzar els espais perifèrics de manera creativa, soste-nible i humana. No es pot seguir el model de construir-hi infraestructures que no tenen cap repercussió positi-va sobre la salut dels ciutadans ni per al medi ambient.En ruralitzar, mantindrem el paisatge rural característicdel Pla de Bages. Aquest tapís o mosaic format de clapesagrícoles i de petits boscos. No cal gaire esforç per feraquesta feina, només cal posar una mica d’ordre, serconscients que aquests espais formen part de la ciutat icom a tals els hem de cuidar, si és que no volem perdreel territori i la gent.

EA la fotografia, paisatge ruralitzat del Pla de Bages.

quest estrany paratge geològic es situaprop de la Pobla de Claramunt –tot i quetambé s’estén pel terme de Castellolí,dintre de l’Anoia i de la CatalunyaCentral, als sectors centre-orientals de lacomarca, entre el riu Anoia i el port delsBrucs, fonamentalment. Geològicamentconstitueix una estructura no gaire cor-

rent i poc coneguda. Es troba situada plenament dintrede la denominada Conca Geològica de l’Ebre, tot i quemolt a prop del Sistema Mediterrani o Cadenes CosteresCatalanes, les quals es situen al seu marge meridional. Elsmaterials que s’hi troben pertanyen a l’Eocè (d’uns 42-37milions d’anys enrere), com els que hi ha prop d’Igualadai de Manresa; aquí tenen una composició margosa grisa–blavosa, la típica que hi ha pels voltants d’Igualada.Malgrat això, hi ha un conjunt d’altres materials molt mésantics, que pertanyen al Triàsic (d’uns 245-230 milionsd’anys enrere). I aquests es troben dintre dels més recentsi formen com un cos estrany. Això sí, destaquen, ja quesón més resistents a l’erosió.

Com és això? Ni es tracta d’un encavalcament tectònicni d’una fractura. És un fenomen molt diferent, extraor-dinàriament diferent. Es tracta d’una gran esllavissada,d’una caiguda cap al mar que hi havia aleshores pelsvoltants de la Pobla de Claramunt o d’Òdena, d’unagran massa de roques que actualment cal anar a trobara la Serralada Prelitoral, per causa d’una sacsejada enor-me, probablement relacionada amb un terratrèmol degran magnitud, succeït durant l’Eocè, mentre es diposi-taven els materials marins. Així, aquests materials cai-

guts es van incorporar als sediments marins, però enmassa, i van passar a formar-ne part, sense perdre el seuorigen. Aquest fenomen és el que es denomina olistos-troma. I, precisament, el dels Mollons és dels més impor-tants de les terres catalanes. La llàstima, donada la sevagrandesa, és que sigui poc conegut. És un dels indretsgeològics més importants de la comarca de l’Anoia i dela Catalunya Central, molt proper al nostre Geoparc.

Nom del paratge: Els Mollons. Situació geogràfica: Termesmunicipals de la Pobla de Claramunt i de Castellolí (Anoia).Situació geològica: Forma part de la Conca Geològica del’Ebre, tot i trobar-se topogràficament enlairat per ser constitu-ït per nivells carbonatats més resistents a l’erosió que no pas laresta de materials dels voltants. Procedència del nom:Possiblement fa referència a un promontori o a un esperó.Importància geològica: Element molt important de la geolo-gia de la Catalunya Central, tot i que la seva estructura és pocconeguda i menys encara divulgada en la literatura geològica.Aquí hi ha la seva importància, dins de la geologia de laCatalunya Central. Materials geològics: Són eminentmentmargosos –roca composta d’argila i de carbonat càlcic– de l’eraterciària (del Cenozoic), de l’Eocè, d’una edat d’uns 42-37milions. Tot i això, dintre seu hi ha un conjunt d’estrats moltmés antics, de l’era secundària (del Mesozoic); concretamentdel Triàsic, d’uns 245-230 milions d’anys enrere, caiguts al marper efecte d’un cataclisme, el que s’anomena olistostroma perpassar a formar part dels primers. Edat de formació: La caigu-da en bloc es va produir mentre es dipositaven els materialsmarins eocens, durant el Plegament Alpí, probablement.Curiositats: Hi han passat molts estudiants i professors, en elscursets de coneixement de la geologia que es fan des delMuseu de Geologia Valentí Masachs, de la UPC i del Geoparc dela Catalunya Central. En un projecte de fa anys, s’havia d’incor-porar a un possible Parc Geològic de la Comarca d’Anoia.D’altra banda, fa poc es va desestimar un projecte d’instal·laciód’una pedrera per explotar-hi les calcàries.


L’estrany paratge dels Mollons

Ferran Climent Costa / Josep M. Mata-Perelló(Geoparc de la Catalunya central)

indr

ets

A

Petit Bernatnegre, 2015

a matèria primera, el raïm,és el secret que hauríemde trobar en qualsevol vi.Aquest és el cas del quepresentem, el Petit Bernatnegre. Aquest producte ésun clar exemple del

màxim respecte a la fruita per aconse-guir un vi complex, de qualitat, a unpreu raonable, on es tenen en compteparàmetres com el paisatge, el clima il’entorn. Tots ells fan que sigui un viexpressiu i únic.

L’anyada a la qual ens referim, la 2015,ha estat elaborada amb les varietatsSyrah, Merlot, Cabernet Sauvignon iPicapoll Negre. El vi ha tingut un lleu-ger envelliment en bóta de roure fran-cès per aportar-li complexitat i estruc-tura. Pel que fa al tast, ens trobemdavant d’un vi fresc, afrui-tat, amb notes especiades itorrades provinents de lacriança. En boca és ampli iamb bon volum, cosa queprodueix una agradablepermanència.

El Petit Bernat és el pri-mer vi català certificatamb la Petjada deCarboni, que signifi-ca que s’han tinguten compte les emis-sions de CO2 envia-des a l’atmosfera perproduir-ne una am -polla. El resultat,molt satisfactori, elcol·loca en un delscinc vins amb menysemissió del món.

Marc Maldonado, sommelier del celler Oller del Mas


vins del BagesMarc Maldonado

LBar Jorsus

- ANTONIO DORADO -

Les millors tapes de ManresaCtra. de Vic, 185. MANRESA

93 875 72 76

CENTRE DE NORMALITZACIÓ LINGÜÍSTICAMONTSERRAT SLC Manresa – SCC Bages. Carrer de Jaume I, 8, 2n Tel. 93 872 17 07 [email protected] www.facebook.com/SLCdeManresa

Elaborat pel TERMCAT i el Centre deNormalització Lingüística Montserrat,amb la col·laboració del Club TennisManresa, inclou més de setanta termescatalans, amb equivalents en castellà,francès i anglès

El Diccionari del pàdel aplega 76 termesd’aquest esport, tan popular avui dia acasa nostra,com ara cop d’aproximació,globus, iguals, pala, piloteig, set, servidor orestador.

Cada article terminològic conté una odiverses denominacions en català, gene-ralment els equivalents en castellà, fran-cès i anglès, i una definició. També s’haninclòs notes explicatives quan s’ha consi-derat necessari. La consulta en línia delstermes es pot fer mitjançant l’accés alfa-bètic o el quadre de cerca.

Aquest diccionari és una versió ampliada iactualitzada del tríptic Vocabulari de pàdelelaborat l’any 2001 pel Consorci per a la

Normalització Lingüística. Centre deNormalització Lingüística Montserrat, ambla revisió del TERMCAT i la col·laboraciód’especialistes del Club Tennis Manresa.

L’obra forma part de la col·leccióDiccionaris en Línia, que recull un cente-nar de repertoris terminològics d’àmbitsespecialitzats, i la seva publicació s’em-marca en la celebració dels 50 anys delClub Tennis Manresa.

Us convidem a consultar-lo a:http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/214/

El Diccionari del pàdel, nova publicació en línia


del tros al platEduard Merly i Guillem Puig. Poema de Cèlia Fíguls

Desenterrant la sardinaEl banc de sardines amb escates platejades s’assembla a un miralljugant a fer onades.

s cert que tot just l’aca-bem d’enterrar, la sardi-na. I que ara comença unperíode d’abstinènciapoc recordat per la majo-ria de nosaltres, laQuaresma. Antigament, ien part encara ara, la tra-dició manava abstenir-se

de carn i limitar-se al consum de peixen dies concrets de la setmana, nor-malment el divendres. Evidentmentque aleshores no hi havia tanta ofertacom ara i que les possibilitats es que-daven en menjar bacallà o bé sardinesi arengades. Curiosament, i segura-ment no pas per casualitat, és precisa-ment ara, cap a finals de març i princi-pis d’abril, quan la sardina és mésabundant i mostra les millors virtuts.Segons Josep Pla, la sardina és el millorpeix que hi ha, si es respecten duescondicions: que sigui el moment ade-quat i que no se n’abusi!

De sardina n’hi ha tot l’any, però la quepodem comprar fora dels mesos debonança és sedentària, parasitària,que es queda quieta en una determi-nada zona, normalment als golfs. Laque interessa més als pescadors i anosaltres, els consumidors, és la queve de pas, la que neda alimentant-sedel plàncton de les aigües superficials,que quan puja de temperatura, aug-menta considerablement la quantitatd’aliment disponible. És aleshoresquan les sardines es fan grosses, lesmés petites acabades de néixer madu-ren exponencialment i acumulen ungreix que es traduirà en una carn sucu-lenta i oliosa, lluny de les sardines mésseques i escarransides de fora de tem-porada. La sardina de primavera rondael litoral mediterrani formant grans

bancs que naveguen fins a les costesd’Itàlia, tot i que té unes zones predi-lectes, com ara el golf de Roses, ric ennutrients gràcies a l’aportació de lesaigües dolces del Ter, el Fluvià i laMuga. Al llarg del dia la sardina fa undesplaçament vertical. En les hores desol, se situa al fons, en aigües pocil·luminades i fredes, i durant la nit, s’a-propa a la superfície per alimentar-se,on és capturada pels arts d’encercla-ment amb llum.

Com a bon peix blau, té un alt contin-gut en greix, la majoria del qual ésinsaturat en forma d’omega-3, moltimportant per regular el colesterol ensang, reduir problemes inflamatoris ienfortir el sistema nerviós. A bandad’això, conté molt més calci que nopas la llet. A més, cal sumar-hi el fetque es un peix petit i que, per tant,acumula quantitats molt minses demetalls pesants. Tot plegat fa que con-sumir-ne habitualment, sense abusar-ne, sigui un autèntic regal per a la salutfísica i mental. Ah!, i les podeu menjarfetes a la planxa, en escabetx, enllau-nades o fregides, però la millor mane-ra, segons els experts, és a la brasaamb un bon raig d’oli d’oliva!

Coca de sardines(plat elaborat per Eduard Merly)Ingredients: (4 persones): un got defarina, un got d’oli d’oliva, un sobrede llevat, una mica de cervesa, sal, 8sardines, un pebrot verd, 2 tomà-quets, una ceba tendra, 2 grans d’all,oli d’oliva extra verge i vinagre.

Elaboració: Per a la massa, barregeu elsingredients fins que no s’enganxi alsdits i deixeu-ho reposar una mitja hora.Reserveu-ho. Netegeu les sardinesd’escates i extraieu-ne els filets.Reserveu-ho. Amb els tomàquets, par-tiu a un quart i extraieu-ne les llavors ila pell. Guardeu les llavors a part i ambla carn del tomàquet feu-ne uns daus iconserveu-ho en oli d’oliva. Peleu laceba tendra i talleu-la com més finamillor. Marineu-ho amb sal, oli i vina-gre. Talleu el pebrot verd a rodanxes.Reserveu-ho. Estireu la massa desprésde mitja hora i apliqueu unes punxadesamb una forquilla. Repartiu els ingre-dients pel damunt tret de les sardines iels cors. Coeu-ho a 185ºC durant uns 12minuts al forn. Traieu-ho del forn i afe-giu-hi els filets de sardina pel damunt.Coeu-ho 5 minuts més a la mateixatemperatura. Un cop fora, afegiu-hi elscors crus de tomàquet.

É


Valentí Martínez Espinosa

Jordi SardansFotos: Francesc Rubí

on sorgeix el teuinterès per lainfermeria?—A la farmàciaBuxó coincideixoamb el MauriciPerramon. Vaigveure que també

feia d’infermer i em va semblar que empodria agradar. De fet, inicialmenthauria volgut fer Medicina, però enaquells moments hi havia numerusclausus i no em podia permetre el luxede deixar de treballar. Infermeria erenuns estudis vinculats al camp de lasalut, però només de tres anys. Aixòem permetia desenvolupar l’activitatprofessional al món sanitari. Tot i això,com que em va quedar la recança,quan vaig tenir la possibilitat em vaigmatricular de primer de Medicina al’Autònoma, però quan vaig veure queho podia haver fet, ho vaig deixar per-què ja m’havia quedat tranquil.

Formació permanent—És imprescindible la formació per-manent?—Totalment. N’estic convençudíssim iaixí ho practico. La formació ha de sercontinuada al llarg de la vida, perquè totva amb una rapidesa extraordinària. Enscal estar al dia del que passa. En segonlloc, aquelles persones que assumim unnivell de responsabilitat, amb més raóhem d’estar en formació contínua per-què hem de ser capaços de liderar pro-jectes en aquest entorn tan canviant.

—Què és la Nit per la Recerca?—És una iniciativa del doctor Bona -ventura Clotet que assumeix la càtedrade la Sida de la UVIC-UCC, que va pro-

posar muntar una nit per la recercaamb l’objectiu de captar recursos perseguir investigant en el camp de lasida. La primera nit es va fer a Taradell,l’any passat a Manresa i el mes d’abrild’enguany a Olot.

—En què consisteix el vostre codi ètic?—Intenta definir la manera que la gentque treballa a la FUB té per desenvolu-par l’activitat professional, amb totauna sèrie de criteris vinculats a la trans-parència, el respecte, el rigor o la tole-rància. Tot el que forma part d’una rela-ció permeable entre la gent que hi tre-balla i la que fa ús de les instal·lacions.

—Estudiar a EADA va ser una necessi-tat professional?—L’Escola d’Alta Direcció i Admi nis -tració de Barcelona era la business schoolque aleshores tenia més prestigi des delpunt de vista de la gestió sanitària. Totala gent que arribàvem a tenir càrrecs deresponsabilitat en l’àmbit de la salut tardo d’hora hi passàvem perquè tenia unsproductes formatius orientats a les nos-tres necessitats professionals, per formardirectius hospitalaris.

Psicologia organitzativa—Professionalment t’has hagut derelacionar amb moltes persones, oi?—Efectivament. En el camp de la ges-tió tens molta relació amb persones,així com en el camp de la formació,sobretot pel que fa als recursoshumans. Tot i així, m’adonava que emfaltava un corpus teòric que m’expli-qués més bé per què passaven lescoses a la pràctica. Volia saber explicarcom es mouen les persones en lesorganitzacions i, això m’ho va donar laPsicologia organitzativa. Em va anarmolt bé tant en la trajectòria professio-nal com en la docent.

—D’aquí ve, doncs, el teu interès per laPsicologia?—Si, és clar, per un tema de coherèn-cia. Era un camp que m’interessava perla qüestió acadèmica. Moltes de lesassignatures de la Psicologia organit-zativa estan relacionades amb elstemes de recursos humans i comporta-ment organitzatiu. Coneixia la pràctica,aleshores era director de l’EscolaUniversitària de les Ciències de la Salut,però em faltava l’experiència teòrica.

Vicerector del Campus Manresa de la UVic, director general de laFUB –que enguany celebra els 25 anys–, membre deBarnaConsultors i dels patronats de la Fundació Althaia, del CTMi de la Fundació Rosa Oriol, també és al consell assessor deRegió7 i és vocal consultor de la Cambra de Comerç. Doctor enPsicologia per la Universitat Abat Oliba, és professor col·labora-dor de l’Escola Universitària d’Infermeria a Manresa i durant 21anys va ser professor associat del departament de Direcció dePersones de l’Escola d’Alta Direcció i Administració de Barcelona(EADA). Té dues passions professionals: la gestió i la docència.

l’ent

revi

sta

D’


Per tant, el curs 1996-97 començo elsestudis de Psicologia a la UniversitatRamon Llull i els acabo l’any 2000.Posteriorment vaig anar fent cursosfins acabar el doctorat l’any 2014.

—Sobre quin tema fas la tesi doctoral?—El títol és La diplomatura d’Infermeriaa Catalunya: Inici i final del títol universi-tari. perquè les diplomatures van aca-bar a Catalunya quan es va posar enpràctica el Pla Bolonya, amb els graus.Per tant, aquests diplomes van comen-çar el 1990 i han finalitzat fa ben poc. Hiestudio l’evolució arreu de Catalunyade l’oferta de diplomatures, la deman-da, el grau de satisfacció, les catorzeescoles universitàries i els plans d’estu-di des del començament fins al final.Ara ja no es poden estudiar perquès’han substituït pel grau d’Infermeria.

—Quines són les teves competènciescom a gestor i director?—Les persones que estem al davant dequalsevol organització hem de buscarla coherència. Hi ha d’haver un certordre entre el que es vol fer i el que esfa. Per tant, m’he de cuidar d’organitzaramb tot l’equip de direcció l’activitatacadèmica, definir clarament les líniesde funcionament futur, seguir el pressu-post fil per randa, fer visible l’organitza-ció no només en l’àmbit universitarisinó també en el social, tot intentantestar presents en l’àmbit territorial,(manresà i del nostre entorn) i aportant-hi uns valors, mirant que les 700 perso-nes que participen en la nostra organit-zació tinguin un entorn agradable perdesenvolupar l’activitat professional.

—Pots compaginar-ho bé amb ladocència?—Intento fer-ho. Faig una optativa aquart de direcció d’equips dins del graud’Infermeria. I tot el meu camp docent,que seria formació continuada, màs-ters, postgraus, etc., va vinculat al campde la gestió dels recursos humans, bàsi-cament: comportament organitzatiu,gestió d’equips i lideratge.

Fusió hospitalària—Quina és la teva valoració de la fusióhospitalària?—Va generar moltes tensions. Va seruna de les primeres fusions hospitalàriesde Catalunya. La fusió de Sant Andreuamb l’Hospital de Sant Joan de Déu vaconfigurar l’Hospital General entre el1986 i el 1989. Després, la Unitat

Coronària es van fusionar amb el CentreHospitalari el 1994-95. I, posteriorment,Althaia. La realitat és que en aquellsmoments no s’entenia gaire, però si nos’hagués fet, cap dels centres hauria tin-gut viabilitat. Amb la fusió es va demos-trar que un dels centres, Sant Joan deDéu, es va poder dedicar a fer activitatassistencial d’aguts, i l’hospital de SantAndreu va fer un recorregut extraordi-nari en el camp de l’atenció a la gentgran i es va convertir en un dels centresde referència a Catalunya. La fusió vapermetre aquesta dualitat d’assistència iva trencar amb una certa competènciaentre els cinc centres sanitaris de l’èpo-ca: Centre Hospitalari, Unitat Coronària,Clínica de Sant Josep, Hospital de SantAndreu i Sant Joan de Déu. Vist en pers-pectiva, la fusió era del tot necessària iva ser extraordinàriament ben feta.

—I ara, amb Althaia, com queda lasituació?—Althaia és una fundació assistencialpresidida per l’alcalde, de gestió priva-da, però d’orientació pública. Per tant,diria que en un 95% de l’activitat éspública i concertada amb el ServeiCatalà de la Salut i l’activitat privada imutual correspon a la Clínica de SantJosep. Queda la Fundació Sociosanitàriade Sant Andreu, que té un règim propi.Penso que aquests models fundacionalsvan força bé: Fundació AssistencialAlthaia, la Fundació Sociosanitària deManresa, són semblants a la FundacióUniversitària del Bages, en el sentit quesón models que funcionen bé perquèdonen molta fluïdesa.

FUB—Què és el més important dels 25anys de la FUB que celebreu enguany?—Hi ha hagut diferents momentsimportants. L’inici, el trasllat de tots elsestudis universitaris... Integrar-los dinsd’una única estructura ens va permetrefer un salt qualitatiu extraordinari ivisualitzar que teníem universitat a laciutat. Després, la construcció de l’es-tructura Campus, lligada al desenvolu-pament urbanístic de la zona nord deManresa, dinamitzada també per l’es-tructura de la FUB. La capitalització del’edifici de la FUB2, amb el creixementexponencial que hem tingut en l’ofertauniversitària de la ciutat; la visibilitat dela pròpia ciutat a fora, amb alumnes quevénen d’arreu: França, Itàlia o de la restade l’estat... És una munió de coses. I,sobretot, la gran quantitat de gent que

s’hi ha pogut formar, sense haver d’anara estudiar lluny. Tot plegat a cost zeroper a la ciutat i l’ entorn. Més aviat seriaal contrari, ja que suposa un actiu brutal.Enguany passaran gairebé 4.000 perso-nes per les diverses activitats de la FUB.

—Com valores la nova entitat federa-da amb la Universitat de Vic?—La creació el 25 d’abril de l’any passatde la nova estructura universitària fede-rada entre la FUB i la FundacióUniversitària Balmes, que ha donat lloc ala UVIC-UCC, és d’una importància moltsignificativa. Som dues entitats rectoresque creem la Universitat de Vic-Uni -versitat Central de Catalunya, amb doscampus: Vic i Manresa. Deixar de ser uncentre adscrit a la Universitat Autònomade Barcelona ens aporta ser una univer-sitat de facto. Això ens permet ser alsòrgans rectors, prendre decisions aca-dèmiques de primer nivell, implantarnous estudis, tenir un vicerectorat dintrede l’estructura del Campus, és a dir, sal-tar des d’un punt de vista qualitatiu a seruna universitat. La FUB és ara una insti-tució vinculada a una universitat de laqual formem part de ple dret.

—És compatible ser director general dela FUB i vicerector del Campus Manresa?—Totalment compatible i coherentamb l’evolució que hem fet en l’àmbitde l’entitat federada. Nosaltres vaminsistir molt que si passàvem a ser unauniversitat de facto, Manresa havia detenir una figura que acadèmicament


és molt reconeguda, com és el cas delvicerectorat. El rector actualment estàcavalcant entre els dos Campus, peròMan resa no tenia fins ara posiciona-ment universitari. Per això, la impor-tància de tenir un vicerector. És certque actualment està desenvolupadaper una direcció general, però és anec-dòtic, bàsicament perquè he estat elresponsable de coordinar-me i definiraquest model d’entitat federada. Peròés evident que no m’interessa tant elcul Va lentí Martínez –si em permetsl’expressió– sinó la cadira del vicerec-torat. Té data de caducitat. D’aquí a untemps s’estructurarà amb un directorgeneral per un cantó i el vicerectoratper un altre. Quedi clar que no m’inte-ressa agrupar càrrecs sinó que conjun-turalment en aquesta primera fase erainteressant que l’element vertebradorde l’entitat federada assumís aquestpaper, ja que tenia la formació que em

permetia fer-ho i que ens dóna moltatranquil·litat des d’un punt de vista derelació amb el rectorat de Vic. Però elmés important de tot és que, més enllàdel Va lentí Martínez, tenim una cadiraque es diu vicerectorat, qui l’ocupa araés una anècdota.

—Com es finança la FUB?—Ens financem exclusivament per l’ac-tivitat que desenvolupem. Vull incidirespecialment en aquest punt, ja que notenim cap via de finançament públic.Totes les infraestructures que observesal Campus s’han construït amb la nostracapacitat de generar recursos propis,que després ens permeten tornar ainvertir. La Clínica Universitària ha tingutun cost aproximat de 5 milions d’euros ipuc dir que aquest 2016 ja està pagada,i també tots els equipaments FUB: elsedificis 1 i 2, i la Clínica. Coparticipem enl’organització de la Biblioteca delCampus, conjuntament amb la UPC.

—La Residència d’Estudiants també ésvostra?—No. És una inversió de l’empresaVisoren, coparticipada amb Construc -tora d’Aro, i l’exploten a la seva maneradurant uns anys, amb una cessió d’úsde l’Ajuntament de Manresa.

—Hi ha diferències entre els edificis dela FUB1 i la FUB2?—A nivell de gestió i d’òrgans rectorsno, però sí en l’àmbit de les activitats. Ala FUB1 intentem fer totes les activitatsvinculades al camp dels graus; és a dir,els estudis vinculats a l’àmbit universi-tari pel que fa a la part teòrica del grau ipostgrau, de la formació continuada,dels màsters, d’idiomes... A la FUB2, elcicle formatiu de grau superior, a partird’aquest any oferim l’especialitat depròtesi dental. I, pel que fa a la ClínicaUniversitària, l’activitat teòrica i pràcticade l’àmbit de Ciències de la Salut, aixícom l’activitat assistencial a nivell pràc-tic. Hi fem visites especialitzades apacients, ja que tenim un conveni decol·laboració molt important amb elCatSalut per fer la Logopèdia pública,per cobrir una demanda existent aManresa. En aquest cas, la FUB cedeixels espais i els nostres logopedes fan la

feina finançats pel Servei Català de laSalut. Aquesta cobertura és una nove-tat a tot Catalunya, ja que cap altraàmbit universitari la té. Fins ara, les clí-niques universitàries sempre han estatvinculades a l’odontologia, a la veteri-nària i a la medicina. Nosaltres vam serla primera clínica universitària vincula-da a estudis de curta durada, primer endiplomatures i actualment en graus, pelque fa a la Infermeria, la Fisioteràpia, laPodologia i la Logopèdia. És un projec-te pioner des d’un punt de vista d’es-tructura universitària.

Centre Internacional de Simulació— A què es dedica el CentreInternacional de Simulació i AltRendiment Clínic?—Està vinculat a la Clínica Universitària iadreçat als professionals assistencials,com ara metges, infermers o fisiotera-peutes, per tal que puguin fer pràcti-ques preclíniques. És a dir, que treballinamb ninos i programes informàtics perfer pràctiques d’habilitats per augmen-tar la seguretat dels pacients, reduir elserrors i esdeveniments adversos i alhorapoder impulsar pràctiques clíniquesinnovadores. Està molt de moda enl’àmbit de la salut precisament per asso-lir aquesta seguretat en els pacients.També s’han començat a fer coses en

l’àmbit de l’empresa, per a selecció depersonal o en algunes assignatures vin-culades a l’economia o les finances.

—Què és Lab 0_6?—És un centre de descoberta, formació,documentació i recerca per a l’educaciócientífica des de les primeres edats queimpulsa l’Educació Infantil de la Facultatde Ciències Socials de Manresa, de laUniversitat de Vic, especialment adreçata professionals de l’educació que vul -guin reflexionar sobre la fonamentacióteòrica i també des del punt de vistapràctic. Per exemple, el grup de recercaExperimentació i Aprenentatge del Lab0_6 està format per investigadors diver-sos de disciplines com la Filosofia, laBiologia, la Psicologia, la Psico pe da -gogia o la Sociologia, que formen unequip interdisciplinari, per plantejar untipus de recerca aplicable a la pràcticapedagògica real.

—Teniu altres reptes de futur?—Dins del projecte de la FUB estemdefinint el Pla Estratègic 2016-2020.Hem de ser capaços de saber cap onhauríem d’anar. Ho hem de fer junta-ment amb el paraigua de la Uni ver sitatde Vic, Universitat Central de Cata lunya,de la qual formem part. Les línies de l’es-tratègia del futur han de passar per con-solidar els estudis universitaris i, si éspossible, incrementar l’oferta d’estudis;desenvolupar el projecte de formaciócontinuada, postgraus i màsters que ensposicionen bé en el mercat de formació;seguir desenvolupant nous projectespel que fa a la Clínica Universitària i anardesplegant més cicles formatius de grausuperior. El que històricament sempreha fet la FUB és fer un projecte, iniciar-loi consolidar-lo, pas a pas.

—Quina és la teva funció com a vocalconsultor de la Cambra de Comerç?—Participo en la dinàmica del funcio-nament de la Cambra en els plens,sense una feina concreta. Assisteixo alsplens i estic a disposició del presidentde la Cambra per si considera que enl’àmbit universitari hem de fer algunaaportació. Hem fet algun tipus d’activi-tat formativa conjunta. Es tracta dedues organitzacions molt permeables.Està bé que el director general de laFUB formi part del Ple, de la mateixamanera que el president de la Cambraés membre del patronat de la FUB.

—Com a membre del patronat de la

«Totes les infraestructures del Campus s’han construït

amb la nostra capacitat de generar recursos propis»


el perfilalentí Martínez Espinosa neix el 15 de febrerde 1960 a Villanueva del Arzobispo (Jaén),però al cap de tres mesos la família s’instal·laa Manresa, on el pare, Alfons, d’ofici paleta, jahi tenia un germà. La seva mare, Josefa, va fer

de mestressa de casa. Tenia dos germans, l’Alfons, que vamorir fa quatre anys, i l’Antoni. Viuen al carrer de SantBartomeu, a les Escodines: «M’he sentit escodinaire totala vida». Fa la primària a l’antic col·legi Sant Ignasi, on arahi ha l’Arxiu Comarcal i el Museu, del 1964 fins al 1970, enquè fa la preparatòria amb el senyor Vidal a l’institut Lluísde Peguera. Després del COU comença el 1978 els estu-dis d’Infermeria a l’Hospital Clínic de Barcelona i es diplo-ma el 1981 per la UB. Fa el servei militar a Gijón, «ciutatque em va atrapar i que després he visitat diverses vega-des». El curs 1974-75 comença a treballar d’aprenent a lafarmàcia Buxó, dirigida pel matrimoni Flora Buxó i JoanPradell. Acabat el servei militar, el 1982 entra a Sant Joande Déu amb plaça d’infermer a radiologia, amb el doctorPiulats, cap de servei, i amb J.A. Playà, cap de personal. Fatot un recorregut en l’àmbit: infermer al servei deRadiologia, supervisor del bloc quirúrgic i capd’Infermeria. El 1983 es casa amb Montserrat Rodríguez,amb qui tenen dues filles: Laura, fisioterapeuta, i Marta,infermera; totes dues, exestudiants de la FUB.

Des del 1988 passa a ser el director d’Infermeria del’Hospital General, inaugurat el 1989. Ho serà fins al 1994.A partir d’aquest moment complementa les activitatsacadèmiques i professionals per gestionar i dirigir, i alho-ra mantenir l’activitat docent. El 1989 es diploma enGestió Sanitària per l’EADA Business School de Barcelonai l’any següent, en Direcció Hospitalària per la mateixaescola. El 2000 es llicencia en Psicologia per la RamonLlull. El 2008 obté el diploma d’Estudis Avançats enGestió d’Institucions Universitàries per la UniversitatAbat Oliba i el 2014 és doctor en Psicologia per la matei-

xa Universitat, amb la tesi La diplomatura en Infermeria aCatalunya. Inici i final del títol universitari. Pel que fa a lesactivitats docents, del 1991 al 2012 és professor associatdel departament de Direcció de Persones de l’Escolad’Alta Direcció i Administració de Barcelona (EADA) i desdel 1993 fins a l’actualitat, professor col·laborador del’Escola Universitària d’Infermeria a Manresa, primerdependent de la Universitat Autònoma de Barcelona iara de la Universitat de Vic. Actualment té a càrrec seucom a professor graus i postgraus d’Infermeria, màstersd’empresa, etc. Del 1994 al 1996 és responsable delServei al Client del Servei Català de la Salut, de la RegióSanitària Centre. Del 1996 al 1997, director de l’EscolaUniversitària d’infermeria i del 1997 al 2000, director del’Escola Universitària de Ciències de la Salut a Manresa.Del 2000 fins a l’actualitat és director general de la FUB idel 2014 fins ara, vicerector del Campus Manresa de laUniversitat de Vic, Universitat Central de Catalunya. Desdel 2011 és membre de BarnaConsultors. Ha fet consul-toria internacional als hospitals de Mendoza iSchestakow de Sant Rafael a l’Argentina, al ministeri deSalut de Guatemala i també a Xile. Actualment també ésmembre dels patronats de la Fundació Althaia i delCentre Tecnològic (CTM), del Consell de Ciutat, que vaacabar el maig del 2015, i del patronat de la FundacióRosa Oriol. És membre del consell assessor de Regió7 ivocal consultor de la Cambra de Comerç de Manresa.

V

Fundació Althaia, quines responsabi-litats tens?—En general, els òrgans rectors de lesfundacions amb els patronats són elsmàxims responsables de la dinàmicade l’organització. Per tant, el patronatd’Alhaia que presideix l’alcalde, ha d’a-provar els pressupostos, marcar leslínies estratègiques, fer-se càrrec delfuncionament ordinari de la institució,aprovar els nous projectes, fer inver-sions. És el màxim òrgan de decisió deles fundacions, amb una funció igual aldel patronat de la FUB.

—També ho ets del Centre Tecnològic.S’han desinflat les expectatives delCTM?Funciona molt bé, però és cert que la

Generalitat va decidir fa uns dos anysfer una fusió de centres tecnològics i vacrear l’EURECAT. Com a CentreTecnològic també ens hem incorporat al’EURECAT, però amb una diferènciajurídica, perquè el nostre edifici es va feramb fons públics, i per tant, fins que nofinalitzi el finançament no ens hi podemincorporar de manera definitiva, ambles mateixes condicions que la resta.

—Veig que també formes part delPatronat de la Fundació Rosa Oriol?—M’ho va proposar sor Lucía Caramquan van començar a muntar la funda-ció d’ajuda i orientació. Em va demanarque m’hi incorporés a nivell personalper aportar el que pogués. Com a laresta de patronats, tenim un paper de

suport per fer el que ens demanen, peròl’alma mater de la fundació és sor Lucía.Això si, amb una gran quantitat devoluntaris que són els que fan possibleque la fundació funcioni. El paper delspatrons és secundari, perquè el protago-nisme és clarament de la família Tous,que hi aporta els recursos, sor Lucia i elsvoluntaris. El problema de la pobresa ésestructural i no depèn només d’una fun-dació, però està bé que hi hagi iniciati-ves des del camp privat que intentin aju-dar a resoldre els grans problemes quehem tingut i continuem tenint, encaraque només sigui posar un pedaç i nos’arribi a l’arrel. Serveix per generarsinergies i ajuda a sensibilitzar personesque, si no tinguessin aquesta evidència,no s’adonarien de com és la realitat.


patrimoni ciutadàLluís Virós. Foto: Francesc Rubí

Març 2016

Casa Padró Riera

quest mes presentemun edifici molt caracte-rístic per la manera deresoldre la cantonadaen angle entre el carrerGuimerà i el Passeig. Ésuna reforma de l’arqui-

tecte santvicentí Bernat Pejoan iSanmartí construïda entre 1914 i1918 en estil modernista. Es tractad’un edifici d’habitatges que presen-ta un gran xamfrà. Consta de soterra-ni –actualment es pot veure com aespai comercial–, planta baixa i dospisos. La composició de la façana ésunitària i simètrica. En la planta baixael ritme està marcat per oberturesseparades per columnes i pilastres depedra amb capitells florals. Als pisossuperiors destaquen les balconadesque giren a les cantonades formantdues tribunes rodones. En el xamfràes troba el portal d’entrada, que fad’eix vertical de simetria, potenciatamb un cos de coronament que origi-na una tercera planta, amb una sèried’obertures verticals i més estretes de certa influènciacentreeuropea. Tres capcers, el del mig ondulat i els delsextrems escalonats, coronen el cos central. També hidestaquen les decoracions en pedra i ferro forjat a lestribunes i balcons.

El catàleg de Manresa protegeix l’edifici de manera par-cial per la importància històrica, tipològica, compositivai artística, específicament per la capacitat de resoldre lacantonada a partir de la simetria compositiva, entredues vies referents de l’eixample de Manresa: el Passeigi el carrer d’Àngel Guimerà. Cal dir, però, que la placetatriangular del davant és un dels casos en què entren enconflicte l’enjardinament i l’arquitectura, perquè s’ha fetamb unes alzines que impedeixen la perspectiva sobrela façana que pretenia l’arquitecte, i que tots els manre-

sans d’una edat recordem, quan la farola era la protago-nista de la plaça creada en aquest encreuament. Calremarcar que els propietaris de la casa, els Padró, hanestat protagonistes en la història del comerç manresà,amb negocis de venda al major i al detall de combusti-bles, sucre i altres productes. També han participat en labanca i, finalment, són els propietaris dels cinemes de laciutat. Per tant, l’edifici ha estat al llarg del temps tant laresidència familiar com el local comercial més emble-màtic de l’empresa.

patrimoni ciutadà

A

PER SABER-NE MÉS:- BARAUT, Anton; BOVER, Imma, «El Modernisme al Bages», a Dovella, núm. 3, Manresa, desembre de 1981.


Joan-Daniel Bezsonoff rep el premi Amat-Piniella amb ‘Matar De Gaulle’

Joan Badia

a setzena edició del premiJoaquim Amat-Piniella,que atorguen l’Ajun -tament de Manresa iÒmnium Bages, va guar-donar la novel·la Matar DeGaulle, del rossellonès

Joan Daniel Bezsonoff, que ens narral’entramat que va envoltar un atemp-tat contra el president francès CharlesDe Gaulle, l’any 1962, a prop de lapoblació de Clamart, al punt del Petit-Clamart, al departament de l’Alt Sena.

El transfons polític i històric de l’obraés certament complex per a un lectordel segle XXI, especialment si norecorda o no coneix els avatars delcolonialisme francès. Explicat breu-ment: França tenia diverses colòniesal nord d’Àfrica. Una de les mésimportants era l’actual Algèria, on elsfrancesos van governar durant uns130 anys. Moltes famílies franceses, amés, s’hi havien instal·lat i hi viviencom a la metròpoli. També n’havienfet casa seva alguns catalans i valen-cians. La política colonial francesa,però, era àmpliament criticada tant aFrança mateix com a la resta d’Europaoccidental. Arran de la lluita contra ladominació colonial, a Algèria es vaconstituir el FLN (Front de LibérationNational), d’inspiració marxista i anti-colonialista, amb el mític Ahmed BenBella al capdavant. El FLN va fustigarl’exèrcit francès i la mateixa comuni-tat francòfona fins a assolir l’allibera-ment d’Algèria el 1962, quan DeGaulle va concedir la independènciade l’antiga colònia, després delsacords d’Évian, que incloïen un refe-rèndum d’autodeterminació.

El drama de la descolonitzacióUna part dels francesos algerians, jun-tament amb patriotes que es van sentirtraïts per De Gaulle, van crearl’Organisation de l’Armée Secrète,l’OAS, moviment clandestí que teniaper objectiu recuperar Algèria com acolònia francesa. L’OAS va actuar pri-mer a Algèria atemptant contra musul-mans partidaris del FLN o europeuspartidaris de De Gaulle; i, un cop signa-da la independència, van traslladar lesseves operacions a la metròpoli, espe-cialment al sud de França. Molts delsseus militants –ideològicament pro-pers al feixisme– van acabar a Espanya,sobretot als Països Catalans: des de laCosta Brava al País Valencià.

La història política, tanmateix, ésmassa superficial per explicar tot elque amaga la realitat. De fet, se sus-tenta sobre una base molt més com-plexa, sobre un entramat de perso-nes, sentiments i vivències, que enbona part són la trama i l’ordit a par-tir dels quals Bezsonoff elabora el tei-xit de la seva narració. Una narracióben construïda, que ens permetentreveure com de complexes i con-tradictòries devien ser les coses perals milers de persones que van viureel drama de la descolonització i vanhaver d’abandonar el país on haviennascut o viscut durant molts anys.Sentiments d’enyorança, de ressenti-ment, d’odi, de solitud, de frustració...formen una base novel·lesca que

intenta explicar la realitat i les reac-cions de les persones.

La família Vidal, d’ascendència rosse-llonesa, vivia a Algèria i se sentia fran-cesa. Estimava el paisatge i les perso-nes d’Alger, com a part de França. Decop, els va canviar la vida a causa deles decisions polítiques. El 26 de marçde 1961, a la Rue d’Isly, a Alger, en unamanifestació contra la política delgovern de París, «uns soldats france-sos van disparar a una multitud decivils francesos, desarmats». I aquí vacomençar el drama. Els Vidal, comcentenars de milers de francesos alge-rians, els coneguts com a pieds-noirs,es van adonar que el govern francèsels abandonava, els traïa i els lliuravaal FLN. Molts van decidir emigrar capa França, tot i que no se sentien tam-poc francesos de la metròpoli (algunses van exiliar al País Valencià, concre-tament a Alacant. Un llibre de 1968,avui introbable, d’Antoni Seva, endóna testimoniatge: Alacant, 30.000pieds-noirs.)

La família VidalEntre els retornats a la metròpoli,Bezsonoff hi situa la família Vidal,alguns membres de la qual passen deser gaullistes a enrolar-se a l’OAS, l’or-ganització clandestina oposada a ladescolonització, que considerava DeGaulle com un gran traïdor a França.En el fons, doncs, el ressentiment d’ungrup de persones que se sent traït per

L’escriptor rossellonès novel·la l’intent d’atemptat al general DeGaulle, l’agost de 1962, per part d’un grup de francesos alge-rians repatriats després de la independència d’Algèria.

fila

cultu

ral

L


un polític tingut fins aleshores pel«salvador de la pàtria». L’OAS va pro-moure diverses accions i atemptatscontra el govern francès i fins a duesvegades almenys contra el mateixpresident De Gaulle.

Un d’aquests atemptats va tenir llocl’agost de 1962. El dirigia un alt mili-tar, el coronel Jean-Marie Bastien-Thiry, el pare del qual havia estatcompany del mateix De Gaulle.L’atemptat, però, va resultar frustrat iel comando que l’havia portat aterme, empresonat. Bastien-Thiry vaser jutjat i condemnat a mort; la restadel grup van ser amnistiats.

Bezsonoff ens fa entrar de maneradecidida en el pensament i el cor delsprotagonistes d’aquests fets (excepteDe Gaulle). No podem pas dir que siguiun llibre polític. Ans al contrari: tant lapolítica com la història són l’excusa pernarrar drames humans de personesque veuen les seves perspectives vitalsestroncades a causa de les decisionspolítiques. Però no tenim cap dubteque la veritable història s’acosta més ales narracions novel·lesques –tot i serfictícies– que no pas a la narració ofi-cial dels fets, que sempre amaga bonapart de la realitat, molt més complexa.

L’estil de Bezsonoff, d’altra banda, ésamable, ple de detalls intel·ligents,divertit en molts fragments –perexemple, quan el protagonista AnatoleVidal decideix aprendre afrikaans, lallengua de Sud-àfrica– i sempre ele-gant. El llibre fa de bon llegir tambédes del punt de vista formal.

Potser cal destacar-ne, encara, l’ús ric iacolorit del català de la Catalunya delNord, amb tota mena d’expressions,girs i vocabulari posat en boca delspersonatges de la família Vidal i d’al-tres. Per a algunes persones tal voltaaquest aspecte pot ser una barrera pera la lectura. Però no hauria de ser així,ja que una llengua normalitzada ha de

poder fer servir el registre dialectal demanera eficaç en textos literaris, comfa Bezsonoff a Matar De Gaulle. És unamagnífica oportunitat per reivindicar, ialhora aprendre, mots i fraseologiaque fins no fa gaire eren ben vius.

Si algun retret li haguéssim de fer al’autor, diríem que alguns personat-ges són poc dibuixats, massa difumi-nats. Ara bé: això potser ja demanaria

una novel·la molt més extensa, senseel puntillisme estilístic que caracterit-za l’autor i amb més prolixitat dedetalls. Simplement, això vol dir queels fets narrats donen per molt i per-metrien treure’n molts arguments. Odit d’una altra manera: la novel·la deBezsonoff ens ha deixat amb la mel ala boca i en voldríem més... Caldràesperar la propera!

Born, 24 - 08241 Manresa - Tel. [email protected]

Àngel Guimerà, 74 08241 Manresa Tel. 93 873 38 82www.parcir.com [email protected]

Fotografia: Ajuntament de Manresa


propostesMÚSICA Marc Vilanova

Mes eclèctic i assossegatomençarem la recomanació musical peraquest mes de març amb la visita delsBarcelona Gospel Messengers al teatre Kursaal,dirigits per Ramon Escalé i presentant el seuespectacle Be here now (dissabte, 19 de març, a

les nou del vespre). Sense canviar d’espai, cal destacarel concert de l’Orquestra Simfònica del Vallès, junta-ment amb l’Orfeó Manresà (diumenge, 20 de març, ales sis de la tarda). I si ens movem cap a l’espai musicalVoilà!, Raül Benéitez ens hi presenta les cançons del seusegon disc: Quatre Llunes i una Arcada (diumenge, 6 demarç, a les set de la tarda).

CINEMA Laura Vidal

Carollegant, delicada,subtil... així és Carol,la nova pel·lícula deTodd Haynes quesense fer gaire

soroll ha arribat a les nostrespantalles. No se’n parlamassa, no guanyarà premis,encara que tingui moltesnominacions, perquè Carolés silenci, el silenci de lespetites històries, de les mira-des fugisseres i dels instantsque, sense saber com, et canvien la vida. El film narra lahistòria d’amor de Therese i Carol, dues dones amb edatsi vides ben diferents que creuen la mirada en un instantprecís que a poc a poc les canviarà per sempre. Basadaen una novel·la de Patricia Highsmith, és l’única obra del’autora que no pertany al gènere negre i també la méspersonal, tant, que va ser publicada sota pseudònim.Haynes embolica la història amb l’aire gris de l’Amèricadels anys 50, cuidant fins a l’últim detall el vestuari, lallum i la música per acompanyar aquestes dues dones enel viatge vital de descoberta i coratge. Quan les paraulessobren els silencis parlen, i és així com els dos personat-ges van creixent en dimensió a mesura que avancen.Això no seria possible si no fos per les actrius que donenla cara i l’ànima a les dues amants: Rooney Mara en unexercici de fragilitat ple de detalls per a la jove Therese ila grandíssima Cate Blanchett, una sofisticada, potent iembriagadora Carol. Pot semblar un melodrama pesat ilent, i pot agradar més o menys, però som davant d’unfilm amb una factura impecable que va teixint els fils perfer una obra rodona, que acaba igual que comença: ele-gant, delicada i subtil.

TEATRE Joan Morros

Només són donesespectacle es basa en un text de CarmeDomingo escrit a partir d’històries reals dedones que van ser víctimes del terror fran-quista durant la Guerra Civil i la postguerra:mestres, sindicalistes, que sense participar

en la confrontació bèl·lica, van defensar la democràcia,analfabetes executades només perquè volien saber quèels havia passat als seus marits. El muntatge que dirigeixCarme Portaceli mostra la valentia i la dignitat d’aquellesdones torturades i afusellades, tant a presons militarscom a les voreres de les carreteres. L’actriu Míriam Iscladóna veu a aquestes dones silenciades i el muntatge escomplementa amb el toc musical que hi posa MaikaMakovski i les coreogràfiques de Sol Picó. Ens trobemdavant d’un espectacle pluridiscisplinari, on es combinala veu, la dansa, la músi-ca, l’audiovisual... quatreformes d’expressió permostrar-nos momentsde la nostra història iamb el qual El Galliner i elKursaal es volen sumarals actes al voltant del 8de març, dia de la Dona.

ART Maria Camp

Capturesovint alguns artistes volen capturar moments,o persones... Cadascú a la seva manera, amb elseu estil i tècniques, i amb diferents finalitats:per arribar a l’ànima d’algú, per preservar-ne lamemòria, per mostrar una evidència, per cata-

logar... Aquest mes podem visitar dues exposicions que,d’una manera o altra, ens remeten a aquesta recerca percapturar una essència. Una és Retrats, de FrancescCatalà-Roca, una de les figures cabdals de la història dela fotografia contemporània a Catalunya, pioner de lafotografia documental i del reportatge gràfic. L’exposicióes podrà visitar a la casa Lluvià i mostra el seu treball enel gènere dels retrats, que cultivà a l’inici de la seva tra-jectòria. L’altra exposició és Gyotaku,de Yolanda Esteve. Una exposicióque ens remet a la tècnica dels gyo-taku que fa uns 200 anys van inven-tar els pescadors japonesos perregistrar les seves captures. Una tèc-nica artística curiosa que consisteix apintar amb tinta xinesa els peixosacabats de pescar i imprimir per fric-ció la seva empremta sobre unpaper o tela. En aquesta exposi-ció, que es podrà visitar al’Escola d’Art de Manresa, se’nsproposa un joc similar utilitzanttècniques de ceràmica i gravat.

C

ES

L’


quadern obertEnric Casas


fa 25 anysEls partits d’esquerres es preparaven per tornar a l’Ajuntament

mb el títol en portada de: L’esquera davant lesmunicipals, el reportatge central de la revistade març, elaborat per Jordi Sardans i JosepTomàs, parlava amb representants dels quatrepartits que es disputaven l’espai a l’esquerra

dels socialistes. Ignasi Perramon, exmembre de la dissol-ta Entesa dels Nacionalistes d’Esquerra i cap de llistad’Esquerra Nacionalista de Manresa, coalició formadaper ERC, Alternativa Verda i independents; ToniCasserres i Ramon Majó, del Col·lectiu d’Unitat Popular,coalició formada per l’MDT, l’MCC i independents; JosepRamon Mora, provinent de l’Entesa dels Nacionalistesd’Esquerra i cap de llista d’Iniciativa per Catalunya, i JoanPlanas, del Partit dels Comunistes de Catalunya.

BombersAmb un reportatge de Lídia Gilabert i Alba Gros, la revis-ta entrava al parc de bombers de Manresa per conèixerles seves activitats. L’any 1990 havien efectuat 700 sorti-des i havien intervingut en 72 accidents amb rescat depersones i en 245 incendis, entre habitatges, indústries,forestals, de vehicles i falses alarmes. El cos havia passatde la Diputació a la Generalitat i havia estat traslladat dela plaça dels Infants a la barriada del Guix.

Perillava la sala de Caixa BarcelonaDes de les pàgines de Cultura de la revista, EudaldTomasa alertava de la probable desaparició de la salad’exposicions de la Caixa de Barcelona al carrer deGuimerà, arran de l’absorció d’aquesta entitat d’estalviper la Caixa de Pensions, que tenia una política culturalmolt més centralista. La sala s’havia caracteritzat peruna dinàmica positiva, amb exposicions ambicioses iunes dimensions aptes per a l’organització d’esdeveni-ments importants.

Canet i Datzira, condemnats a 17 i 12 anysEl dia 2 de març, el diari Regió7 encetava nova etapaamb la sortida diària de la publicació, de dilluns a dis-sabte, i la inserció de la revista Presència. El mateixdia, la Nit de l’Esportista homenatjava el locutorVicenç Comas. El dia 8, cal Jorba acollia les VI DiadesGastronòmiques del Bages. El dia 10, la Transèquiarebia uns 4.000 inscrits. El dia 15, l’Audiència Nacionalde Madrid feia pública la condemna de Marcel·líCanet i Sebastià Datzira a 17 anys i sis mesos i a 12anys i sis mesos, respectivament, per l’atemptat a lacaserna de Sant Just Desvern. Finalment, l’Orfeó cele-brava els 90 anys amb la interpretació de la cantataDavidde Penitente, de Mozart, al teatre Conservatori.

Quan faltaven dos mesos per a les eleccionsmunicipals, els partits situats a l’esquerra delPSC intentaven guanyar el terreny perdut elsdarrers anys, a causa de la divisió i l’atomit-zació. Les quatre candidatures que voliendisputar-se l’espai eren l’Esquerra Naciona -lista de Manresa (ENM), el Col·lectiu d’UnitatPopular (CUP), Iniciativa per Catalunya (IC) iel Partit dels Comunistes de Catalunya (PCC).

A

Reunió d’IC, amb Josep Ramon Mora, Daniel Gràcia i Emili Martínez,entre d’altres.


crònica social

l 10 de gener de 1943 es va disputar a Manresal’onzè campionat de Catalunya de marxa enruta. La prova va consistir en un recorreguturbà de 30 quilòmetres i l’atleta manresà EnricVillaplana va ser el més ràpid a completar-lo.

Ho va fer amb 2.35:34, que seria la seva millor marca per-sonal en aquest tipus de cursa. No cal dir la satisfaccióque va suposar per a l’opinió pública manresana i per alcorredor local el fet de proclamar-se vencedor a casa.Sens dubte aquest factor va contribuir a la victòria, peròel fet és que ja feia temps que el seu nom era conegut enel món de l’atletisme.

Nascut a Dènia (Marina Alta) el 1914, Enric Villaplana iVargas es va iniciar en la marxa atlètica a Barcelona l’any1930 i l’any següent ja era un dels millors corredorsd’Espanya en categoria juvenil. Després de la guerra, vatornar a la competició com a atleta del CE Manresa i aviates va situar entre els marxistes de primera línia, guanya-dor de moltes de les curses estatals més importantsdurant els anys 40. En el seu palmarès hi figuren els títolsde campió de Catalunya de marxa atlètica de 10 km enpista (1943) i de 30 km en ruta (1942, 1943, 1949, 1950).En els campionats d’Espanya va assolir el títol de 10 km(1943) i de 50 km (1946, 1947, 1948, 1950). També va par-ticipar als Jocs Olímpics de Londres –el primer manresàolímpic i el segon marxista estatal de tota la història queparticipava en el certamen mundial–, després que LuisMeléndez ho fes per primer cop el 1920. Les bones mar-ques obtingudes pel manresà aquell any el situaven coml’esperança de l’atletisme espanyol en els 50 quilòmetresmarxa, una de les proves més exigents de la disciplina.Finalment, però, les altes temperatures i un seguit defalles en l’avituallament van impedir que Villaplana dis-putés la cursa en bones condicions i es va haver de con-formar amb un discret novè lloc.

Els 40 van ser uns anys gloriosos per a la marxa atlètica al’estat espanyol i a Catalunya en particular. Molt dels

rècords assolits llavors no es tornarien a superar fins a ladècada dels 70, inclosos els de Villaplana en els 20 i 30quilòmetres marxa. Cap al 1950 el corredor va deixar lacarrera esportiva, que compaginava amb la tasca defotògraf de l’Ajuntament de Manresa. De fet, les sevesfotografies, una part de les quals es troben a l’ArxiuComarcal del Bages, constitueixen un important testi-moni de la ciutat entre les dècades de 1940 i 1960 i hanservit molt sovint de font per a aquesta secció de larevista. Va morir el 1983 a Manresa, un any més tard queel Club Atlètic Manresa li dediqués un monument i ins-taurés un memorial de marxa que duia el seu nom.

Mireia Vila

Enric Villaplana guanya l’onzè campionat de Catalunya de Marxa

E

Fotografia:Atletisme d’abans en imatges (Centre d’Esports Manresa)


fanal de cua

Polifonia postsovièticaovint he parlat del valor de la ficció narrativa coma eina de coneixement. Acostumo a defensarque la ficció és la millor manera d’aprofundir enla comprensió d’aquells racons de la naturalesahumana més difícils d’analitzar des del punt de

vista racional. En resum: acostumo a sostenir que allò queexplica una bona novel·la no es pot explicar de cap altramanera. Aquest principi, que fins ara només m’havia qües-tionat amb la lectura d’un bon dietari o d’unes sucosesmemòries, he vist ara com trontollava amb la lectura d’unllibre extraordinari. Es tracta de Temps de segona mà. La fide l’home roig, d’Svetlana Aleksiévitx. L’autora bielorussa,flamant guanyadora del Premi Nobel de literatura, demos-tra que en la classificació per gèneres encarano està tot dit i fa un pas més per desdibuixarla línia que separa la ficció de la no ficció.Temps de segona mà no s’assembla a cap lli-bre que hagi llegit abans. Presenta un com-plet mosaic de testimonis de l’etapa postso-viètica –fruit de centenars de converses queAleksiévitx ha mantingut al llarg dels anys– i,segons com, pot semblar un llibre d’història,o un exercici periodístic, o un assaig polític.Però no és res de tot això. És bona literatura,d’aquella que grata entre els plecs essencialsde l’ésser humà. De fet, es pot llegir com unamena de gran novel·la polifònica; perquèquan la no ficció es converteix, com passaaquí, en literatura d’alt voltatge, també potassolir la càrrega humana i artística d’unabona novel·la. Transcendint de llarg el seu paper de perio-dista, i amb un virtuosisme narratiu envejable, Aleksiévitx–que va créixer en un entorn rural on dominava l’oralitat–aconsegueix trencar els límits amb què sovint el testimonies troba davant del llenguatge, davant del fet d’haverd’expressar una realitat amb paraules. La vida es conver-teix en paraules i, alhora, les paraules prenen vida. Perseparat, els testimonis són colpidors. En conjunt, prenenuna força que penetra l’ànima del lector, el qual, quan n’a-caba la lectura, té la sensació d’haver assistit a l’únicaexperiència que li podia donar una idea més o menysaproximada de com és en realitat la societat postsoviètica.És, com s’apunta en l’epíleg de Marta Rebón i FerranMateo, «literatura que utilitza la realitat com a matèria pri-mera per descobrir sentits més profunds i perdurables».

SPlats del dia

a uns quinze dies vaig tenir l’avinentesa de parlaren públic sobre la novel·la Totes les bèsties de càrre-ga de Manuel de Pedrolo. Tracta de l’intent repe-tit, però sempre frustrat, d’una determinada gentper matar la mare d’uns altres. Escrita el 1965, i

publicada el 1967, és evident que només podia funcionaren clau al·legòrica. Però l’autor va ser prou hàbil per intro-duir-hi pistes més que suficients perquè els lectors identifi-quessin la mare amb Catalunya i, a partir d’aquí, escenaris,personatges i situacions amb altres també ben propers.

Com que el tema continua, per desgràcia, viu i irresolt,vaig remarcar algunes frases del llibre que, en els

moments que vivim, prenen un especialrelleu i significativa ressonància. Així,quan una de les víctimes constata: «Lallei no serveix la justícia, sinó la conve-niència». Per consegüent: «He sentitparlar tant de la llei que m’he vist obli-gada a escollir la justícia». Una altra cita:«–De manera que cap de nosaltres nopot cobrar... –No, vosaltres només podeu ingressar».I aquesta, que ara mateix em semblaespecialment rellevant per meditar-hi.Un dels ocupants diu a un dels ocupats:«...però teniu una tendència al pessimis-me... per això no podreu res contra nos-altres que no ens desanimem mai».

Ara fa una setmana que va morir Harper Lee, conegudasobretot per la seva excel·lent novel·la Matar un rossinyol(n’hi ha una magnífica versió cinematogràfica dirigida perRobert Mulligan). L’escriptora era descendent del generalconfederal Robert E. Lee. Nascuda, doncs, i havent viscutsempre en un país vençut, espoliat i humiliat, ella, comtants altres compatriotes (Faulkner, Caldwell, Robert PennWarren, Carson Mc Cullers, Truman Capote...) conreà almés alt nivell la literatura com a afirmació i defensa de ladignitat arrabassada. En la nota necrològica del diari ElPunt Avui, Lluís Llort recorda que H. Lee també va escriuredurant uns anys articles de premsa. I n’esmenta una fraseben digna també de ser coneguda i acceptada per totsnosaltres: «L’autèntica valentia és quan saps que ho tenstot en contra abans de començar i, tot i això, comences».

F

Llorenç Capdevila Lluís Calderer

Dani Hernández Massegú


uin flac favor que ha fet a l’autoestimamanresana assabentar-se que la ciutat noarriba als 75.000 habitants. I per poc! Lacosa ha estat tan pintoresca que fins i tot aTV3 els va fer gràcia la caça d’empadronatsengegada des de l’Ajuntament amb l’ines-

timable suport dels agents de la policia local. És el quediem sempre, ja és trist ser notícia només per incidentsde l’anomenat fet divers o per les misèries municipalshabituals relacionades amb marcar més o menyspaquet o quedar-se curt de mànigues. Algú hauria defer un estudi de la fatalitat manresana des de la PestaNegra i posterior excomunió del bisbat en temps delmiracle de la Llum. De fet, des d’aquest fenomen para-normal, no es recorda cap fita digna de menció aexcepció, això sí, de les Bases de Manresa que, com adeclaració d’intencions –no pas com a vial urbà delsegle XX– van estar força bé.

Ja ho va dir l’eficient Josep M. Sala, perdre la condicióde ciutat gran sap greu. Ara, el que en sap més és nocomptar amb les 878.000 cuques que deriva l’erariestatal per tenir la categoria de gran ciutat. Porcamisèria, oi Sala? Per acabar-ho d’adobar, l’alcalde diuque potser no es va tenir prou cura a l’hora de man-tenir el padró al dia. Home, que això ens costa calés!Encara que s’hagi de sucar algú perquè s’empadronitot és qüestió de fer números. Som desgraciats, sem-bla que no hi ha res a fer per canviar el signe i revertirla nostra dissort... Una bona idea potser seria incenti-var l’empadronament i, per variar, atorgar algunescontrapartides als ciutadans. Per pisos buits, aManresa, no quedarem. Amb quatre veïns d’aquí iquatre famílies d’allà ja faríem el fet. Potser la petjaignasiana ens servirà d’ajuda per recuperar el boncamí i, de passada, els 878.000 euros.

ELCULDELPOUREVISTA D’OPINIÓ I OPINIÓ MARÇ 2016 - NÚM. 225

QCiutat no tan gran

41

Il·lustració: Joan Manel Gabarró


BUGADA AL POUFeminisme o feminitat?Començo l’espolsada mensual amb und’aquells reflexos de la cultura popularque, com si es tractés del costumari deJoan Amades, revela idees i veritatscom temples encara que sigui a costad’anar embrutant parets arreu. Comdirien en un tràiler cinematogràfic, deles creadores de: «No volem Barbies,volem Barriguitas», «traieu els rosarisdels nostres ovaris» o, fins i tot «nosal-tres parim, nosaltres decidim» arriba, alcarrer del Pedregar, aquest com encastellà: «¡¡¡Chica, espabila!!! El cerebrono se depila». En una primera interpre-tació, servidor suposa que la reivindi-cació insta les noies massa preocupa-des per la façana a desenvolupar l’in-tel·lecte o, dit d’una altra manera, algu-na cosa més que la seva feminitat icapacitat per atraure mascles (dits)alfa. No podria estar-hi més d’acord.

Pintada inacabadaContinuo amb les pintades. Aquest casuna que podeu contemplar al murexterior de l’escola Ítaca, al capdamuntde la carretera del Pont de Vilomara. Eltext és d’aquells que els manuals d’his-tòria atribueixen sovint a la nostraGuerra del Francès Se suposa, però,que els autors volien immortalitzar-la afavor d’una causa més contemporània.El cas és que mai no arribarem a saberquina: no ho van ni acabar d’intentar!(i, d’això, ja en fa alguns mesos).Només hi ha una cosa pitjor queembrutar les parets perquè sí, i ésembrutar-les amb missatges pendentsde conclusió. Bruts, i, alhora, carallots.

Carregar el mòbilI és que de carallots en corren per totarreu. Sembla que cada dia més. Lavigília de la Festa Major d’Hivern man-resana, Òmnium Bages va coordinarl’Encesa de la Nova Llum, que aquestany va dedicar a Muriel Casals, traspas-

sada pocs dies abans, amb la projecciód’imatges de l’expresidenta de l’entitati diputada al Parlament a la paret late-ral del teatre Conservatori.Sobtadament, la projecció es va inter-rompre. Els organitzadors, preocupats,van dirigir-se a l’endoll de l’aparell perveure què havia passat. La qüestió ésque un jove havia desconnectat el pro-jector per... carregar-hi el mòbil.Inaudit, però cert. Sembla que ho vatrobar la mar de natural!

‘Correduria de segurus’Durant uns quants dies del mes defebrer, el diari Regió7 va estar publi-cant un anunci de feina que cercava,com podem veure a les imatges, unapersona per la departament deSinistres. El cas és que l’anunci cridavaforça l’atenció per dos aspectes.Primer, perquè apareixia entre lespàgines d’informació amb la intencióde separar-lo dels anuncis per paraulesi fer-lo més visible i segon, perquè l’o-feridor de feina era una correduria d’as-segurances (ja hi podien haver posatsegurus per continuar amb la línia debarbarisme d’aquells d’abans).Després d’un parell o tres de diesreproduint el nyap lingüístic, algú se’ndevia adonar i, com també podeuveure a la foto, es va esmenar l’errada.Encara bo. Rectificar és tan de savi comtenir contractada una assegurança pera la llar en cas de sinistre.

QUINTÍ TORRA CORDONS


Absència justificadaHo va dir Andy Warhol i continua senttotalment cert i paradigmàtic. Hi hagent que pagaria per un minut de glò-ria a la televisió. El programa de TV3

Divendres va ser a Manresa per segonavegada la tercera setmana de febrer.Aquest cop, el programa va fer les con-nexions entre la plaça de Crist Rei i elpati del teatre Kursaal, on centenars deciutadans i badocs en general es vanatansar a treure el nas i veure si podiensortir un moment per la tele. La imatgeque reproduïm, la va fer un lector quesabia que la gent de La Casa del Bacallàdel carrer de Sant Miquel, no pas perpròpia iniciativa, havien estat convocatsper Espartac Peran i companyia per apa-rèixer al programa com un dels comer-ços més tradicionals de la ciutat. Enaquest cas, doncs, lluny de megaloma-nies i ganes de figurar, l’absència de lesbacallaneres aquella tarda era del totjustificada: pel nostre comerç tradicio-nal i per Manresa!

DES DE LA BUTACA D’EN VOLTAIREanresa ja no és ciutatgran, malgrat continuasent la muy noble, leal ybenéfica Ciudad deManresa. Ja no tenim

fabriques i alguna mig enrunada que

ens queda la vol una associació demusulmans, cosa que no em semblauna idea gaire dolenta; a veure si entraiem més profit que el macroprojec-te, o hauria d’anomenar-lo projecte vir-tual o fallit, de la Fàbrica Nova.

Dissabte, 27 de febrer d’enguany,vénen uns amics de fora, a visitarManresa. No són pixapins del tot,amb arrels a l’Espluga de Francolí,ells tenen Poblet al costat i nosal-tres la Cova i, no tan nostre,Montserrat. Per fi plou, bona notí-cia, no ha nevat com els encarre-

gats del programa del tempsde TV3 anunciaven; no s’ha

acabat el món!

La visita a la Cova enspermet descobrir quenomés hi ha una vintenade llocs d’aparcamentper a cotxes particulars itres llocs per autobusos.Apar quem al nou pàr-quing de la via de SantIgnasi (del torrent deSant Ignasi per als quetenim una edat). Allà,

en notar que està gairebé ple, l’encar-regat ens explica la causa, la Fira del’Aixada, i aquí és on plora la criatura!Fins llavors no havíem trobat cap car-tell o anunci prou clar per saber-ho. Ala Cova tampoc trobem cap indicadorque ho publiciti. Tan costa de fer siner-gies? Si no tenim fàbriques, ens abo-quem a voler fer possible una Manresaturísticament captivadora?

Me’n vaig a fer un tomb per les entra-des de la ciutat i hi trobo, al costat decal Trenca, al Guix, un rètol de laFiraStock del gremi de comerciants,per al dia 6 de març. Davant del monu-ment de la Pau, a costat de l’edifici delsMossos, el mateix cartell i un cartelluna mica més gran que ens ofereix untres en uno, anuncia la festa de la Llum,la Fira de l’Aixada i la Transèquia. Aixòsí, per poder-ho llegir bé s’ha de pararel cotxe. Si no ho fas t’estavelles ambun altre cotxe o et piten els que vénenper darrere. Trobem el mateix cartellper l’entrada del pont Vell, encarat alsque vénen de fora, però, ai las! A l’altrecostat de la carretera!

Quo Vadis, Manresa?

L’HOMENOT DE LA PIPA

MLa meva ciutat

43


TANTA ROBA I TAN POC SABÓ

VA COM VA

JAUME GUBIANAS

LLUM DEGÀS

n desquadrament de 508habitants entre el padróde l’Ajuntament i l’InstitutNacional d’Estadística faque Manresa deixi de ser

considerada una gran ciutat i de per-cebre 3,5 milions d’euros de l’estaten els propers quatre anys. La notíciasorprèn i no sorprèn. Sorprèn desco-brir que fins ara vivíem en una granciutat. Sempre s’ha dit que Manresaera un poble gran o una ciutat mésaviat petita. Ara resulta que el cor deCatalunya, que sempre havíem cre-gut petit, ha deixat de ser gros. I totpel mateix nombre de subscriptors delPou! Malaguanyades les llàgrimes

d’en Monzó, quan deia que passarper Manresa i posar-se a plorar eratot u, perquè el deprimeixen les ciu-tats petites. Pel que fa al diferencialdemogràfic, allò sorprenent seriaque les dades fossin coincidents.Seria la primera vegada en què dos idos fan quatre entre Madrid iCatalunya. És la història de sempre:com a ciutat contribuent continuaràsent gran, però com a ciutat exgranseguirà rebent engrunes. Potser éshora de començar a ser grans i deci-dir què voldrem ser després d’eman-cipar-nos, si no volem ser consideratsPeters Pans tota la vida.

UPer bategar no ens calen marcapassos


QUI NO CONEIX... LO GAITERDEL CALDERS

EL SENYOR RAMONIL·LUSTRACIÓ: MARIA PICASSÓ

Ara arriba el mes de marçi estem pendents de si nevaJa no plou el mes de maig ni neva per Sant Esteve.Ai, ves, ¿qui ho arreglaràsi cadascú va a la seva?

Que farà una gran nevada?Que plourà i no farà sol?Els manresans amb l’Aixadade bona hora alcem el vol.Com en Patufet, si nevasempre ens quedarà una colo anar a fer la cervesetamantenint el protocol.

Que no hi ha res que ens aturi,que una fira d’anys ençà,ni el mal temps ni el mal augurid’en Molina aturarà.Com si fóssim Carnestoltes,amb el paraigua a la mà,anirem a fer unes voltes,sortirem a passejar.

Aquest cop, ves quina gràcia!,tal com està programatamb resignació i audàciaentomarem el ruixat.Com la Llum, per verbigràcia,no ve pas de Montserrat?

A Madrid, no hi ha maneraque ningú ens vulgui escoltar.Rajoy, Sánchez i Riverasón d’allò més sord que hi ha.Pel davant o pel darreretots ens volen fotre mà i robar-nos la cartera;sort de l’Homs i d’en Tardà.Som la mosca colloneraque parla clar i català,que no accepta cap banderaque ens vulgui colonitzar.Governi en Pau o bé Peremolt difícil ho tindrà,que ja hem saltat la barreraamb què ens varen encerclari havent emprès la carreraara anem a Europa enllà,que ja no tenim esperai ens volem alliberar!

entre les personesinquietes a Manresa,destaca sens dubte enPius Cisa, el primer delsgermans Cisa-Camps,

amb el Francesc, l’Oriol, el Manel,l’Agustí i –a la fi– la Rosalina. És clar quenomés en Pius –Pius X!– portavaaquest nom de papa que, just l’anyabans que nasqués, el 1954, fou consa-grat sant. I doncs, amb aquesta plane-ta, el Pius va créixer directament enca-minat als altars. Escolà de la Seu, adotze anys s’incorporava als claretianscom a alumne de Sant Boi, i als catorzeja era a la Conreria. Però els designisdel senyor són inescrutables! I en Piustornà a Manresa a fer el 6è de batxille-rat, i amb tres dèries per bagatge: elcatalanisme, la música i un interèsvivíssim pel funcionament de qualse-vol artefacte. És aleshores que encetauna trajectòria feta de canvis i relleus,amb un perfil un punt hippie que noabandonarà mai més: no us l’imagineumés pelut encara i tocant la guitarra?És ell, i fou així que es quedà una vellataverna del carrer Magraner, que ambels amics transformà en el Bar laQuadra. I al mateix temps, la seva pas-sió musical l’acostava de primer com a

Pius X Cisa i Camps, l’emprenedor autodidacte

pipa i després tècnic de so d’una collade grups musicals, des dels Fusioonfins a –se n’hi va anar a fer lesEspanyes!– en Miquel Gallardo. En aca-bat vindrà la mili i, amb el parèntesi, elcomiat de la bohèmia: «Vaig tornar deBarbastre amb mil peles i una BultacoMatador. Calia fer alguna cosa!». I la vafer. La curiositat i una breu experiènciaprèvia el van animar a emprendre unacarrera de reparació d’electrodomès-tics de línia blanca que durant tresdècades li ha permès de visitar gairebétotes les llars manresanes. Casat i parede família, el retrobem divuit anys al’AMPA del Puigberenguer. I és allà on–emprenedor autodidacte!– en Piusdescobreix la informàtica, per voluntatde servei. I s’hi apassiona tant que espot ben dir que n’ha estat un pionerlocal: aviat va incorporar a la seva ofer-ta laboral la confecció de pàgines web–feu-hi un cop d’ull! Guiamanresa.cat. Icom que ser inquiet no vol dir poccompromís, el Pius forma part delProjecte Educatiu de Ciutat, i de la pla-taforma Manresa Decideix i, és clar, delsecretariat local de l’ANC. I aquí, i arreuon ha estat, tothom us ho sabrà dir: enPius, un pencaire de qui et pots refiar.Un tros de pa, vaja. Gairebé un sant.

D’


EPITAFI ELCULDELPOUMOSSÈN GUDIOL

stimadíssims germans i germanes, amb elscasos que han sortit a l’opinió pública en lesúltimes setmanes, no voldria embolicar la trocarelacionant educació i Església. Que Déu emperdoni, però una cosa és tenir fe i l’altre ser un

delinqüent depravat. Amb sotana, o sense. Fet aquestanguniós incís inicial, em voldria referir a la canalla i acom se l’acostuma a comportar-se en els espais públics oels de pública concurrència. De vegades observo i penso:per Déu, es pot ser més mal educat? I parlo d’educació enel sentit més convivencial i cívic del terme. Per pura eto-logia, si el comportament dels gossos reflecteix el delsamos, la manera de fer de la quitxalla traspua els valorsrebuts en l’àmbit familiar. I, a les escoles, que Déu elsagafi confessats, perquè una cosa és tenir capacitatpedagògica i l’altra haver-se de convertir en un doma-dor/a de lleons de nassos de mocs sobreprotegits pelspares i amb la llengua més llarga que les obres de laSagrada Família. Cada cop més sovint, quan sóc en unacafeteria prenent una tisana o llegint tranquil·lament lapremsa i veig entrar una criatura amb signes evidents dedescontrol, fujo cames ajudeu-me. L’Altíssim sap que lacanalla no em molesta: dóna alegria i vitalitat i, depèn decom, rejoveneix i enorgulleix, sobretot a mares i pares.Ara, quan els ulls d’un nen deixen entreveure el caos, lamaldat injustificada o algun problema no resolt en el sifamiliar, les situacions són enervants i he de marxar perno dir-ne una de grossa.

Als parcs públics i als patis de les escoles seria una idio-tesa prohibir que els nens juguin, saltin i corrin. Gràciesa Déu que ho fan i es desfoguen mentre aprenen a rela-cionar-se i descobreixen com és el món. Fins si xisclen iels timpans estan a punt d’explotar-nos. Ara bé, en boti-gues i, especialment, en bars i restaurants, els progeni-tors i els familiars haurien de ser conscients que els seusfills poden arribar a ser molestos. No pas perquè el quediguin o facin no entri dins de la normalitat d’un infant,sinó perquè hi ha altres clients que paguen per gaudird’un servei amb discrecionalitat i tranquil·litat. El xivar-ri, les corredisses, els coberts que cauen (tres, quatre iset cops) empipen. Empipen molt! Només de pensar-hiem senyo i demano el perdó de Nostre Senyor. Però, ésclar, és un error estratègic renyar-los. El que cal és ficardins del cap del pare o la mare que, a certes edats, tan-car una criatura en un menjador ple de gent més demitja hora és contraproduent. Per tant, i que Déu emperdoni aquesta dolorosa sinceritat, o es busquen esta-bliments amb possibilitats d’esbarjo per a la canalla oval més quedar-se a casa fins que siguin capaços decomportar-se. Encara no he trobat cap bar que, explíci-tament, prohibeixi l’entrada de mainada en benefici dela clientela. En seria un habitual fidelíssim. Però, és clar,els partidaris de la felicitat dels més petits el trobarienexcloent. Com excloent i conflictiu és envair la intimitati coaccionar la llibertat de la resta de persones per edu-car els fills com micos, vaja!

Pares mal educats

E

APRENEM TOT

FENTCAMÍ...

Col·legi

MARE DE DÉUDEL PILAR

C/ Sant Joan, 62 - ManresaTelèfon 938730404

ED.INFANTIL – ED.PRIMÀRIA – ESO

Anunci_43_Maquetación 1 28/02/2016 12:40 Página 1

Què faries si mai tens una vida a les teves mans?

COM ES FA SERVIR UN DEA?Quines passes cal seguir per ajudar algú que pot

haver patit una aturada cardíaca.

Esperar l’arribada de l’ambulància.Si la persona es recupera, el des�bril·lador deixarà d’actuar. Si no, l’aparell realitzarà més descàrregues. En aquests impassos -si entens nocions- practica les maniobres de reanimaciócardiopulmonar a la víctima.

Obrir la tapa del des�bril·lador i seguir lesinstruccions de veu que dóna. Agafar els pegats,els elèctrodes, i enganxar-los. Un qualsevol a la partdreta del pit; i l’altre, a la part esquerra sota el pita la zona de les costelles.

Si l’aparell decideix que és convenient ferla descarrega, avisarà per tal que no toquem lavíctima mentre la fa.

Veure si la víctima està conscient, si respirai si té pols. Demanar, si és possible, la col·laboraciód’algú.

Trucar al telèfon d’emergències 112 i córrer abuscar el des�bril·lador més proper. Portar-loal lloc dels fets.

Llegeix el codiamb el teu mòbilper accedir al plànol amb la localitzaciódels nous des�bril·ladorsinstal·lats a la ciutat.

C

M

Y

CM

MY

CY

CMY

K

C A SERVIR UN DEA?OM ES FC A SERVIR UN DEA?

C

M

uines passes cQ

emanarD. é polsi si ttima està consciente si la víceurV

ada cturtit una aer pavhaer ajudar algú que pal seguir puines passes c

al lloc dels fació ar el des�bril·lador més prbusc

ar al trucTol·labor, la c, si és possibleemanar

espira, si rtima està conscient

a.díacarada coter ajudar algú que p

.etsal lloc dels ftar-loor P.operar el des�bril·lador més pr

er agències 112 i córremer’’emeron delèfar al t

M

Y

CM

MY

CY

CMY

K

instruccions de vObrir la tapa del des�bril·lador i seguir les

, la desctsgafar els pegaAeu que dóna. instruccions de vObrir la tapa del des�bril·lador i seguir les apar’’apari lS

oquem laà per tal que no tvisaraega, arrla descerenient fvell decideix que és conapar

ona de les ca la z’eta del pit; i ldr

, i enganxar-losodestrels elèc

.

tima men

ellesostona de les ca sota el pitt esquerr, a la parealtr’

tol a la par. Un qualsev, i enganxar-losgafar els pegaeu que dóna.

víc e la fa.troquem laà per tal que no tega,

diopulmonar a la vícarcens nocions- prt

eguesàrrmés desctuarac’’acdeixarà d

i la persona es rSEsperar l

tima.diopulmonar a la víceanimacióes de ra les maniobrticacens nocions- pr

n aquests impassos -si enE. eguesealitzarà ell rapar’’apar, li no. Stuar

upera, el des�bril·lador eci la persona es rambulància.’’ambulància.arribada de l’’arribada de lEsperar l

VISITA UMANRESA.§ 2016...CFGS Pròtesis dentals GRAUS UNIVERSITARIS Infermeria Fisioteràpia...

Documents

Transcript of VISITA UMANRESA.§ 2016...CFGS Pròtesis dentals GRAUS UNIVERSITARIS Infermeria Fisioteràpia...