Vilafranca Un insòlit viatge de 500 quilòmetres · Però no se sap ben bé per quina raó, Carme...
2
SOCIETAT 36 el 3 de vuit DIVENDRES, 6 DE JULIOL DEL 2012 A vegades convé posar-se una mica intranscendent i intentar oblidar, ni que sigui per una estona, l’allau d’ad- versitats i catàstrofes que ens amenacen sense treva. El relat que segueix és ama- ble, difícilment s’inclourà en els llibres d’història i això que és veraç, original, fasci- nant, entranyable i, sobre- tot, oportú. S’assembla molt a la llegenda del missatge ocult dins una ampolla, que un nàufrag o un desesperat qualsevol pretén fer arribar a una idíl·lica destinació i que les ones imprevisibles arrosseguen des d’un indret precís a una platja descone- guda. El seu desenllaç també ens recorda un conte de fa- des amb final feliç, però en aquest cas no es tracta d’una fabulació sinó d’un fet real. Per explicar-lo, ens cal retro- cedir un segle enrere. El 30 d’agost de 1912, amb motiu de la inauguració del monument a Manuel Milà i Fontanals (Vilafranca 1818 – Barcelona 1884), es va orga- nitzar un concurs promogut per l’Ajuntament en el qual va participar tota la quit- xalla de Vilafranca. Es trac- tava de penjar una targeta manuscrita en un globus de làtex ─d’aquells que s’in- flaven amb hidrogen i així pesaven menys que l’aire─ i en la qual s’indicava que el nom de la nena o el nen que hi figurava amb la seva adre- ça postal corresponia a un participant en un concurs. El guanyarien aquella nena i aquell nen vilafranquins que poguessin acreditar que els seus globus havien arri- bat més lluny que els altres, per la qual cosa es demana- va que els qui eventualment els localitzessin, enviessin una carta a l’adreça que figu- rava a la targeta, indicant-hi molt bé l’indret on s’havi- en recollit els globus, a més dels noms i les adreces dels qui els havien trobat. La nena Carme Mascaró Rovira (Vilafranca 1907 – 2000), havia anat a la rambla de Sant Francesc aquella tar- da d’estiu -juntament amb els seus quatre germans més grans, Esperança, Antonie- ta, Joan i Maria-, i s’havien situat davant el monument que s’acabava d’inaugurar i al costat de centenars d’al- tres infants amb els seus familiars, proveïts tots dels seus globus de colors i dis- posats a guanyar els premis. Just en el moment indicat, els assistents més joves van deixar anar el cordill i els globus es van començar a enlairar. Costa poc d’ima- ginar-s’ho, perquè ho hem vist dotzenes de vegades, però va ser una llàstima que el fotògraf Adolf Lara, pre- sent a l’acte, no ho vagi im- mortalitzar. Com era fàcil de preveure, uns quants es van entortolligar malaura- dament als arbres de la ram- bla i allí es van acabar per a molts les seves il·lusions. Devien sentir la mateixa frustració que el protago- nista del curtmetratge fran- cès Le ballon rouge (1956), el nen Pascal Lamorisse, quan els seus companys d’escola li prenen i li destrueixen el seu globus vermell. (Els lec- tors poden veure l’escena a Youtube). Però no se sap ben bé per quina raó, Carme Mascaró no havia actuat com la res- ta de la quitxalla i seguia es- trenyent el seu cordill sense deixar-lo anar. Devia pensar que malaguanyat de tan bo- nic com era. ¿Qui no recorda la immensa frustració que va tenir de petit quan se n’hi va escapar un? Vist el fracàs dels globus atrapats als arbres, a algú de la seva família se li va ocór- rer la feliç idea d’escurçar el cordill al màxim de forma que evités enredar-se a les branques. I així, impulsat pel vent de migjorn, el glo- bus de la Carme amb la tar- geta d’identificació penja- da va poder emprendre un llarg viatge que devia durar unes quantes hores, fins que va aterrar a la ciutat france- sa de Bordeus, després d’ha- ver recorregut com a mínim gairebé 500 quilòmetres. L’itinerari precís que va se- guir travessant els Pirineus no el sabrem mai perquè, com ja ens va ensenyar Bob Dylan fa gairebé mig segle, “The answer, my friend,/ is blowing in the wind,/ the an- swer is blowing in the wind”. (Ja sé que no hi té res a veure però, ben mirat, ¡que en són d’absurds aquests tres ver- sos de Dylan si els despulles de l’èpica d’aleshores! Els in- tegrants d’aquella generació dels anys seixanta i setanta vàrem pecar molt, però molt d’ingenus... i encara seguim arrossegant una motxilla a l’esquena plena de pregun- tes que els vents no ens han aclarit ni ens aclariran mai). Qui va recollir el globus el dia 31 d’agost... o l’1 o el 2 de setembre, va saber in- terpretar perfectament el contingut de la targeta -tot i estar escrita molt probable- ment en català-, i seguint les instruccions va enviar una carta al domicili famili- ar de Carme Mascaró, expli- cant qui, on i quan l’havia localitzat. Embadalits a l’aparador dels Quatre Cantons Mentrestant, totes les nenes i els nens que havien vist allunyar-se els seus globus desfilaven per la botiga dels Quatre Cantons de Vilafran- ca, a la cruïlla del carrer de la Parellada amb el carrer de la Font, regentada aleshores per Ramon Tomàs Estalella, on s’exhibien els premis per als guanyadors d’aquell con- curs, entre els quals destaca- ven una nina, un cavall de cartró i una pilota de futbol. S’aturaven davant l’aparador i hi quedaven embadalits tot imaginant-se que serien ells els afortunats, com si Èol, el déu dels vents, ja els hagués assenyalat amb el dit. La fi- lla de Carme Mascaró, Rosa Maria Martorell Mascaró, explica que la seva mare no se’n movia i fins i tot s’ima- gina que devia somiar que era ella qui finalment estre- nyia aquella nina entre els seus braços. A la segona dècada del segle passat era molt popular al Penedès una cançó infantil que es titulava La nina tan fina. La lletra feia així: “La nina tan fina/ que més que Vilafranca | Centenari d’una bella història Un insòlit viatge de 500 quilòmetres // HISTÒRIC La nena Carme Mascaró va deixar anar un globus a la rambla de Sant Francesc que va anar a parar a Bordeus. Allí el van recollir, la van poder identificar i l’alcalde de Vilafranca la va premiar amb una nina Carles Querol Font-rubí Vilafranca La fotografia correspon al mo- ment en què el cardenal Sal- vador Casañas la va beneir. Aquest té a la seva esquerra l’alcalde, Pacià Amiguet Trius. La mateixa generació que va assistir a la col·locació de la pri- mera pedra va participar qua- tre anys després en la inaugu- ració del monument. | FOTO BRANGULÍ. FONS ARXIU NACIONAL DE CATALUNYA www.el3devuit.cat AUTOR Carles Querol carlesquerol.com Historiador Un reportatge inèdit sobre la Festa Major de 1912 Carme Mascaró Rovira asseguda al costat de la seva germana Esperança | FOTO CEDIDA PER ROSA MARIA MARTORELL MASCARÓ, AMB UNA RECREACIÓ VIRTUAL DE PERE CANTONS QUE HI HA AFEGIT EL GLOBUS El globus de Carme Mascaró va viatjar de Vilafranca a Bordeus (França) fent un recorregut d’uns 500 quilòmetres travessant els Pirineus. | FONS DE L’AUTOR, AMB RETOC GRÀFIC DE PERE CANTONS La primera pedra del monument a Milà i Fontanals es va col·locar el 10 de maig de 1908
Transcript of Vilafranca Un insòlit viatge de 500 quilòmetres · Però no se sap ben bé per quina raó, Carme...
SOCIETAT
36 el 3 de vuit DIVENDRES, 6 DE JULIOL DEL 2012
A vegades convé posar-se una mica intranscendent i intentar oblidar, ni que sigui per una estona, l’allau d’ad-versitats i catàstrofes que ens amenacen sense treva. El relat que segueix és ama-ble, difícilment s’inclourà en els llibres d’història i això que és veraç, original, fasci-nant, entranyable i, sobre-tot, oportú. S’assembla molt a la llegenda del missatge ocult dins una ampolla, que un nàufrag o un desesperat qualsevol pretén fer arribar a una idíl·lica destinació i que les ones imprevisibles arrosseguen des d’un indret precís a una platja descone-guda. El seu desenllaç també ens recorda un conte de fa-des amb final feliç, però en aquest cas no es tracta d’una fabulació sinó d’un fet real. Per explicar-lo, ens cal retro-cedir un segle enrere. El 30 d’agost de 1912, amb motiu de la inauguració del monument a Manuel Milà i Fontanals (Vilafranca 1818 – Barcelona 1884), es va orga-nitzar un concurs promogut per l’Ajuntament en el qual va participar tota la quit-xalla de Vilafranca. Es trac-tava de penjar una targeta manuscrita en un globus de làtex ─d’aquells que s’in-flaven amb hidrogen i així pesaven menys que l’aire─ i en la qual s’indicava que el nom de la nena o el nen que hi figurava amb la seva adre-ça postal corresponia a un participant en un concurs. El guanyarien aquella nena i aquell nen vilafranquins que poguessin acreditar que els seus globus havien arri-bat més lluny que els altres, per la qual cosa es demana-va que els qui eventualment els localitzessin, enviessin una carta a l’adreça que figu-rava a la targeta, indicant-hi molt bé l’indret on s’havi-en recollit els globus, a més dels noms i les adreces dels qui els havien trobat.La nena Carme Mascaró Rovira (Vilafranca 1907 – 2000), havia anat a la rambla
de Sant Francesc aquella tar-da d’estiu -juntament amb els seus quatre germans més grans, Esperança, Antonie-ta, Joan i Maria-, i s’havien situat davant el monument que s’acabava d’inaugurar i al costat de centenars d’al-tres infants amb els seus familiars, proveïts tots dels seus globus de colors i dis-posats a guanyar els premis. Just en el moment indicat, els assistents més joves van deixar anar el cordill i els globus es van començar a enlairar. Costa poc d’ima-ginar-s’ho, perquè ho hem vist dotzenes de vegades, però va ser una llàstima que el fotògraf Adolf Lara, pre-sent a l’acte, no ho vagi im-mortalitzar. Com era fàcil de preveure, uns quants es van entortolligar malaura-dament als arbres de la ram-bla i allí es van acabar per a molts les seves il·lusions. Devien sentir la mateixa frustració que el protago-nista del curtmetratge fran-cès Le ballon rouge (1956), el nen Pascal Lamorisse, quan els seus companys d’escola li prenen i li destrueixen el seu globus vermell. (Els lec-tors poden veure l’escena a Youtube).Però no se sap ben bé per quina raó, Carme Mascaró no havia actuat com la res-ta de la quitxalla i seguia es-trenyent el seu cordill sense deixar-lo anar. Devia pensar que malaguanyat de tan bo-nic com era. ¿Qui no recorda la immensa frustració que va tenir de petit quan se n’hi va escapar un?Vist el fracàs dels globus atrapats als arbres, a algú de la seva família se li va ocór-rer la feliç idea d’escurçar el cordill al màxim de forma que evités enredar-se a les branques. I així, impulsat pel vent de migjorn, el glo-bus de la Carme amb la tar-geta d’identificació penja-da va poder emprendre un llarg viatge que devia durar unes quantes hores, fins que va aterrar a la ciutat france-sa de Bordeus, després d’ha-ver recorregut com a mínim gairebé 500 quilòmetres. L’itinerari precís que va se-guir travessant els Pirineus
no el sabrem mai perquè, com ja ens va ensenyar Bob Dylan fa gairebé mig segle, “The answer, my friend,/ is blowing in the wind,/ the an-swer is blowing in the wind”. (Ja sé que no hi té res a veure però, ben mirat, ¡que en són d’absurds aquests tres ver-sos de Dylan si els despulles de l’èpica d’aleshores! Els in-tegrants d’aquella generació dels anys seixanta i setanta vàrem pecar molt, però molt d’ingenus... i encara seguim arrossegant una motxilla a l’esquena plena de pregun-tes que els vents no ens han aclarit ni ens aclariran mai). Qui va recollir el globus el dia 31 d’agost... o l’1 o el 2 de setembre, va saber in-terpretar perfectament el contingut de la targeta -tot i estar escrita molt probable-ment en català-, i seguint les instruccions va enviar una carta al domicili famili-ar de Carme Mascaró, expli-cant qui, on i quan l’havia localitzat.
Embadalits a l’aparador dels Quatre CantonsMentrestant, totes les nenes i els nens que havien vist allunyar-se els seus globus desfilaven per la botiga dels Quatre Cantons de Vilafran-ca, a la cruïlla del carrer de la Parellada amb el carrer de la Font, regentada aleshores per Ramon Tomàs Estalella, on s’exhibien els premis per als guanyadors d’aquell con-curs, entre els quals destaca-ven una nina, un cavall de cartró i una pilota de futbol. S’aturaven davant l’aparador i hi quedaven embadalits tot imaginant-se que serien ells els afortunats, com si Èol, el déu dels vents, ja els hagués assenyalat amb el dit. La fi-lla de Carme Mascaró, Rosa Maria Martorell Mascaró, explica que la seva mare no se’n movia i fins i tot s’ima-gina que devia somiar que era ella qui finalment estre-nyia aquella nina entre els seus braços.A la segona dècada del segle passat era molt popular al Penedès una cançó infantil que es titulava La nina tan fina. La lletra feia així: “La nina tan fina/ que més que
Vilafranca | Centenari d’una bella història
Un insòlit viatge de 500 quilòmetres// HISTÒRIC La nena Carme Mascaró va deixar anar un globus a la rambla de Sant Francesc que va anar a parar a Bordeus. Allí el van recollir, la van poder identificar i l’alcalde de Vilafranca la va premiar amb una nina
Carles QuerolFont-rubí
Vilafranca
La fotografia correspon al mo-ment en què el cardenal Sal-vador Casañas la va beneir. Aquest té a la seva esquerra l’alcalde, Pacià Amiguet Trius. La mateixa generació que va
assistir a la col·locació de la pri-mera pedra va participar qua-tre anys després en la inaugu-ració del monument. | FOTO BRANGULÍ. FONS ARXIU NACIONAL DE CATALUNYA
ww
w.e
l3de
vuit
.cat
AUTOR
Carles Querol
carlesquerol.com Historiador
Un reportatge inèdit sobre la Festa Major de 1912
Carme Mascaró Rovira asseguda al costat de la seva germana Esperança | FOTO CEDIDA PER ROSA MARIA
MARTORELL MASCARÓ, AMB UNA RECREACIÓ VIRTUAL DE PERE CANTONS QUE HI HA AFEGIT EL GLOBUS
El globus de Carme Mascaró va viatjar de Vilafranca a Bordeus (França) fent un recorregut d’uns 500 quilòmetres travessant els Pirineus. | FONS DE L’AUTOR, AMB RETOC GRÀFIC DE PERE CANTONS
La primera pedra del monument a Milà i Fontanals es va col·locar el 10 de maig de 1908
DIVENDRES, 6 DE JULIOL DEL 2012 el 3 de vuit 37
Vilafranca
Vilafranquí il·lustre
Manuel Milà i Fontanals va néixer a Vilafranca el 1818 i va ser professor de Josep Torras i Bages a la facultat de Dret de la Universitat de Barcelona. | FONS DE L’AUTOR
joguina/ semblava una dona/ que així feia nones/ tancant els ulls blaus/tan dolços i suaus/quan els entreobria/ mentre re-petia/ papa, mama../ La meva amigueta/ la meva il·lusió/ lai morta pobreta/ que Déu la per-dó!/ Jo un dia volia/ saber d’on venia/ que així enraonava/i els ulls aclucava/vaig fer-la bocins/ per veure-la per dins/prou la pago ara/ que ja no diu ara/ papa, mama.../ La meva amigueta /la meva il·lusió/ lai morta pobreta/ que Déu la perdó!/”. ¡Vés a saber si la Carme Mascaró la coneixia i ja la cantussejava! Per la seva part, els nens de l’època -i qui sap si el seu germà Joan- en sabien una altra que expli-cava una història molt simi-lar a l’anterior i que portava per títol El cavallet de cartró: “No hi ha al món/cavallet bon minyó/com el meu cavallet/ que és de cartró./ Té la crina estarrufada/l’ull alegre i el pèl roig/ no renilla ni s’enfada/ ni s’espanta ni fa el boig./Mos-segar? Mai de la vida!/ Tirar coses? Això mai!/Quan l’agafo per la brida,/segueix dòcil com un xai./ No hi ha al món/cava-llet bon minyó/com el meu ca-vallet/ que és de cartró./ L’al-tra tarda, quan jugava/fent-lo córrer massa fort/una roda li va caure/ i ara el pobre va de
tort./ Però com que es brau i és jove/vaig a dur-lo a cal ferrer/ ell que tants cavalls adoba/ que m’adobi el meu també./No hi ha al món/cavallet bon minyó/com el meu cavallet/ que és de cartró/”.(Un segle després les nenes i nens del nostre entorn no es planyen d’aquesta manera quan se’ls fa malbé el mòbil, l’ordina-dor, la Playstation o el vídeo-joc electrònic; senzillament, en demanen un de nou, més car i més modern). La carta enviada des de Bor-deus va arribar a la seva desti-nació del carrer Bonaire, nú-mero 5, de Vilafranca. Tot i que estava escrita en francès, els pares de la Carme (Joan Mascaró Ferret i Esperança Rovira Soler), se’n devien fer creus quan van adonar-se del que podria representar aque-lla missiva per a la més petita de les seves tres filles... si no n’arribava cap altra de més lluny, és clar. Després d’un temps d’espera prudencial, la van declarar guanyado-ra i l’alcalde, Silvestre Mata Bonet, la va premiar amb la nina de l’aparador dels Qua-tre Cantons. Per arrodonir la història aniria bé conèixer també el nom del nen afor-tunat que va triar una pilota de futbol; així doncs, si algú
el coneix li agrairem que ens el faciliti. Aquestes històries acostumen a romandre en la memòria familiar durant moltes generacions.
Una metàfora oportunaAl llarg del segle XX i el que portem del XXI el monu-ment a Milà i Fontanals ha esdevingut un dels refe-rents urbans més entranya-bles. Des del 1912 hi ha hagut quatre o cinc generacions de vilafranquines i vilafran-quins que l’han incorporat a la seva història personal, com si hagués format part de la seva vida. Però, malau-radament, és més conegut i popular el monument que la figura mateixa i l’obra de Milà i Fontanals.A la capital comarcal, però, a diferència d’altres ciutats més o menys similars, no han proliferat aquesta mena d’elements urbanístics. En canvi a Reus, per posar un exemple proper, a més dels memorials a dos dels seus fills il·lustres, el pintor Ma-rià Fortuny i el general Joan Prim, a cada plaça i a cada rotonda hi ha o bé un mo-nument o bé una escultura que embelleixen i prestigien l’entorn i que identifiquen i personalitzen cada indret.
Per contra, a Sant Sadurní, un que hi havia dedicat a Marc Mir i Capella va ser en-derrocat el 1936 a causa de la bel·ligerància del seu fill, Pere Mir Ràfols, contra la Llei de Contractes de Con-reu i les reivindicacions dels rabassaires. A Vilanova, que ara recordi, n’hi ha quatre o cinc: el dedicat al president Francesc Macià, el de la plaça de l’Ajuntament en honor a Tomàs Ventosa, les estàtues de l’arquebisbe Armanyà i de Manuel de Cabanyes a la fa-çana de la Biblioteca Museu Víctor Balaguer.... A Sitges, el del metge i polític Barto-meu Robert i el que Santiago Rusiñol va promoure en ho-menatge a Doménikos The-otokópoulos, el Greco; el de la puntaire a l’Arboç i al Ven-drell, el de Pau Casals, entre alguns d’altres.Aquesta història del globus que va viatjar 500 quilòme-tres ara fa un segle l’haurí-em d’explicar com un conte als nostres fills petits i als nostres néts ja que més en-llà de la seva originalitat i curiositat conté una metà-fora que en els temps que corren els podria ser molt útil. Un globus que es dei-xa anar a Vilafranca aterra a Bordeus i de rebot una nena
obté un premi a la població d’origen. L’efecte papallona, d’anada i de tornada, que no s’hauria produït si aquella criatura vilafranquina no hagués cregut en la remota possibilitat d’aconseguir un premi i no hagués participat en el concurs. O dit d’una altra manera: només es pot guanyar quan arrisques i participes. També es pot no guanyar, òbviament, però aleshores, senzillament, no hi perds, sinó que com a molt et quedes igual que abans. D’exemples com aquest n’hi ha a dotzenes en la literatura infantil i juvenil universal, però aquest té el valor afegit de la veracitat, de la proximi-tat i de la idoneïtat. I té finalment una altra interpretació: calia una cer-ta habilitat per esquivar els entrebancs (escurçar el cor-dill del globus en aquest cas) i calia també un aliat com el vent, sense el qual no hau-ria estat possible que el glo-bus viatgés fins a Bordeus.
Voluntat, perícia, participa-ció, treball en equip... són uns valors que mai sobren a l’hora d’enfrontar-se als rep-tes de la vida. N’hi ha que hi trobaran a faltar un comen-tari sobre la sort que va te-nir la nena Carme Mascaró. No hi crec en la sort com el recurs suprem que ho aca-ba justificant tot, perquè com afirmava Voltaire: “la sort és allò que només es-devé quan la preparació i l’oportunitat es troben i es fonen”. Vés per on, una història ben senzilla que dóna per molt. Del que no acabo d’estar se-gur del tot és de si, tot i ha-ver-ho intentat, he reeixit gaire en el meu intent d’em-bellir-la una mica per atreu-re l’interès dels lectors (fent cas a aquell consell de Char-les Baudelaire “Sois toujours poète, même en prose”) o el resultat no ha superat el llis-tó del pur i simple relat d’un esdeveniment. Confio, al-menys, no haver-los avorrit.
Vilafranca
Festa Major de 1912
El bisbe penedesenc Josep Torres i Bages durant el seu parlament un cop inaugurat el monument dedicat al seu professor vilafran-quí Manuel Milà i Fontanals | FOTO SAGARRA, DEL FONS DE L’AUTOR
Panoràmica de la rambla vilafranquina de Sant Francesc a primera hora de la tarda del 30 d’agost de 1912, just en el moment en què s’està inaugurant el monument. Entre els assistents hi veiem a la part dreta de la imatge les gorres d’alguns soldats de la caserna vilafranquina. | FOTO SAGARRA, DEL FONS DE L’AUTOR
El monument a Milà i Fontanals, projectat per Enric Monserdà Vidal, amb una alçada d’onze metres, poc abans de la seva inaugu-ració. El cost total va ser de 50.700 pessetes de l’època (xifra aquesta difícil de convertir amb precisió en euros de 2012, però que orien-tativament es podria situar en una forquilla d’entre un mínim de 250.000 i un màxim de 350.000 euros). Només el 14% del cost del projecte va anar a càrrec de la hisenda municipal. La Diputació de Barcelona va pagar el 6%; l’Estat, el 49%, el rei Alfons XIII, l’1%, i el 30% restant el van aportar particulars, comerços i empreses locals i foranes en forma de donatius. Al fons de la imatge, la caserna mi-litar de Vilafranca | FOTO ADOLF LARA. FONS VINSEUM
