L'artèmia salina

La setmana que ve començarem el nostre "cultiu" d'artèmia al laboratori! L'artèmia salina és

un petit crustaci branquiòpode d'entre 1 i 1,4 centímetres.

L'artèmia té una sorprenent capacitat: els seus ous poden mantenir-se inactius durant 10 anys.

Aquests ous no tenen necessitat de cap nutrient, per tant el seu metabolisme basal es zero i

resisteixen tant l’absència d'aigua com l'alta salinitat.

Aquest és l'aspecte dels quists d'artèmia vistos des de ben

a prop.

Al laboratori durem l'experiment a terme de la següent manera:

• Abans que res haurem d'aconseguir aigua de mar en la mateixa concentració que la

trobaríem a la natura.

• Haurem d'elaborar un eclosionador.

• Per fer que els ous eclosionin haurem de mantenir la temperatura de l'aigua a

exactament 26 graus centígrads mitjançant un escalfador.

Primera jornada de l'experiment

Aquest dimarts hem realitzat la primera part de l'experiment: recrear l'aigua marina amb tots

els seus components tant bé com poguem (no ha de ser extremadament exacte). Per això hem

necessitat la llista amb els ingredients que la componen. La llista proporcionada pel professor

Jordi Carmona és la de la següent imatge:

Les substàncies en groc no les hem inclòs a la solució perquè no les tenim.

Per començar hem necessitat un litre d'aigua destil·lada que hem mesurat amb un matràs

aforat d'un litre.

Una vegada tenim el litre d'aigua destil·lada, dividim aquest litre en dos vasos de precipitats de

mig litre cada un per a més comoditat a l'hora de barrejar. Llavors pesem les substàncies i les

hi posem dins.

Aquest és el resultat sense batre:

Amb l'ajuda de dues varetes de vidre batem la barreja fins que quedi homogènia o gairebé

homogènia, a nosaltres ens va quedar amb una mínima part en suspensió.

Una vegada ho tenim enllestit, es posa dins una ampolla de dos litres i llestos. Aquesta dada no

té importància, però és un lloc pràctic on guardar l'aigua sense que s'evapori fins la setmana

que ve.

Segona jornada de l'experiment

Aquesta setmana, la feina que hem fet pel projecte ha estat bastant diferent. Aquest cop hen

hagut de montar l'eclosionador i les bombetes. Per fer-ho, hem decidir dividir-nos per parelles:

per una banda l'Anton i en Guillem han muntat les bombetes, ja que tenen més coneixements

de circuits i a més en Guillem ha pogut portar un soldador; i per altra banda l'Albert i jo, en

Marc, hem muntat el recipient d'aigua.

El muntatge elèctric consisteix en tres portalàmpades empalmats en paral·lel en una fusta.

El primer que han fet l'Anton i en Guillem ha estat pelar cables perquè es puguin tocar entre

ells.

Un cop enllestit, han dissenyat el circuit, que funciona amb bombetes de 100 W, i per últim ho

han soldat. Soldar cables consisteix en fondre amb el soldador estany per sobre de la zona on

els cables estan en contacte. Quan l'estany torna a ser sòlid, els cables estan enganxats i

continuen podent passar la corrent.

Per muntar el recipient d'aigua, l'Albert i jo hem començat tallant una ampolla per la meitat

amb un cúter i unes tisores.

Llavors, l'hem cobert amb paper de plata la fins al coll de l'ampolla. Amb això aconseguim que

només hi hagi llum en aquesta zona, i per tant l'artèmia es concentrarà allà.

Tercera jornada de l'experiment

Per tal d'acabar d'enllestir tot el sistema de circuits i per poder dedicar la següent setmana a la

cria de l’artèmia hem decidit de quedar aquest dissabte i avançar feina.

Primer hem acabat de muntar els portalàmpades amb el sistema de cables i ho hem acabat de

soldar per facilitar-nos la feina alhora de entrellaçar i connectar les bombetes.

També hem muntat l’endoll que estava separat per parts i dins del qual hem tingut que

introduir-hi els cables, pelats i preparats prèviament.

I aquí està el resultat, el sistema de circuits acabat amb els portalàmpades i l’endoll.

Introducció dels ous i evolució d’aquests

El següent pas que vàrem seguir va ser posar els ous als eclosionadors.

Ja que nosaltres vam escollir la variable de l’alimentació, en un eclosionador hi havia

una quantitat superior de llevat que a l’altre.

D’aquesta manera vàrem anar controlant els ous, la temperatura de l’aigua, el

bombolleig i la llum.

Resultats

Vam poder comprovar que si els hi augmentàvem l’alimentació el propi llevat es

menjava les artèmies de manera que, en l’eclosionador, quan sortien de l’ou eren

devorades pel llevat i no creixien.

En l’altre eclosionador van néixer però les artèmies no van sobreviure més d’uns dies

ja que potser no es trobaven en les condicions idònies per viure.

Per tant podríem dir que l’experiment no ha sortit ben bé com esperàvem però ens ha

servit per adquirir més coneixements tant en l’àmbit de l’electrònica com en el

biològic.

Els altres grups experimentaven amb altres variables però amb resultats semblats al

nostre, potser més satisfactoris en quant a aconseguir l’objectiu inicial de l’activitat.

Per exemple un grup utilitzava de variable el creixement en aigua de mar i en aigua

creada per nosaltres al laboratori, obtenint com a resultat que les artèmies van néixer

en els dos eclosionadors i van morir gairebé al mateix temps.

El grup que va experimentar amb la temperatura va observar que amb la variació de la

temperatura no els hi van créixer les artèmies i amb la temperatura suposadament

ideal pel seu creixement tampoc.

I l’últim grup va utilitzar com a variable l’absència de llum, trobant que en el

eclosionador que es trobava a les fosques van créixer les artèmies, un resultat

inesperat ja que les artèmies necessiten de la llum solar per créixer.