Vicent Andrés Estellés va nàixer el 4 de setembre de 1924, a Burjassot. El seu pare era forner i tenia una germana anomenada Carme. Al voltant dels anys 1935-1936 va començar a escriure poesia. Acabada la guerra civil, va començar a treballar de forner; després d’orfebre, de mecanògraf i d’ordenança.També va intentar estudiar contabilitat.El 1942 va publicar el seu primer article i va cursar la carrera com a becat a l’Escola Oficial de Periodisme de Madrid.

L’any 1945 va anar a fer el soldat a Navarra. Quan va tornar a València, el 1948 començà a treballar a ‘Las Provincias’.L’any 1955 es va casar amb Isabel Llorente i van tenir una filla que va morir als quatre mesos. Aquest fet li va afectar molt. El matrimoni va tenir dos fills més, Vicent i Carmina.L’any 1971, Vicent decideix publicar els seus versos i un any després l’editorial Tres i Quatre comença a publicar l’Obra completa.

Vicent Andrés es va jubilar als 54 anys, però va continuar escrivint, encara que estava malalt. A causa de la seua malaltia va perdre la memòria durant un any. Durant un temps va anar en cadira de rodes, i el mateix dia que va aconseguir alçar-se i caminar, va morir amb 69 anys.

Vicent Andrés Estellés era un home que treballava molt, però sempre trobava temps per a escriure i per a la seua família. Ell sempre estava preocupat perquè cap persona del seu voltant estiguera trista. Algunes persones que no el coneixien bé pensaven que ell era hipocondríac.

Estellés era un poeta que escrivia coses que li podien passar a qualsevol persona. I ho feia especialment tot per a la col·lectivitat.

Temàtica: el silenci, la fam, el sexe, la mort i l’amor.

Es poden distingir dos períodes en la seua poesia:

De 1953 fins al 1970 on només publica cinc poemaris: Ciutat a cau d’orella (1953), La Nit (1956), Donzell amarg (1959), L’amant de tota la vida (1965) i Lletres de canvi (1970).

Comença a l’any 1971 amb l’edició del Llibre de les meravelles, i de quatre llibres més: Primera audició, L’inventari clement, La clau que obri tots els panys i Llibre d’exilis. En aquest segon període l’editorial Tres i Quatre enceta l’Obra Completa.

 

 El Llibre de meravelles esta constituït en tres seccions:  · En la primera secció el poeta s'identifica amb els que comparteixen

amb ell unes determinades formes de vida, és a dir, amb els seus. D’aquesta parteix a fer un itinerari propi i vital.

 · En la segona secció del llibre, a més de ser la central, es

desenvolupen episodis i anècdotes que s’identifiquen quan l’autor tenia 12 i inicialment de la guerra civil, i en la seua trentena que era el moment en el que es va casar i tenia la responsabilitat d’una família.

 · A la darrera secció del llibre, el poeta, casat i responsable d'una

família, troba un destí.

Novel·la  més important El Coixinet (1988)

Obra de teatre més coneguda L’oratori del nostre temps

Memòries Tractat de les maduixes Quadern de Bonaire La parra boja

L’Obra Completa: Recomane tenebres (1972) Les pedres de l’àmfora (1974) Manual de conformitat (1977) Balanç de mar (1978) Cant temporal (1980) Les Homilíes d’Organyà (1981) Versos para Jackeley (1983) Vaixell de vidre (1984) La lluna de colors (1986) Sonata d’Isabel (1990)

Feia segles que, al País Valencià, no es feia sentir, en poesia, una veu tan intensa i tan potent“

Joan Fuster

"En els esforços d'aproximació a l'obra d’Andrés Estellés mai no s'insisteix suficientment en l'aspecte polític i cívic de tants de poemes; ni en el constant experimentalisme formal i lingüístic del poeta; ni en l'aspecte "novel·litazador" d'una època molt clarament delimitada, tot i que Fuster ja escrivia en la seua introducció que "és una poesia que podria haver estat novel·la: novel·la de Balzac". La seua obra té, en efecte, un caràcter totalitzador, ompli de realitat tot un llarguíssim període que va des de la guerra d'Espanya als nostres dies i arrela, al mateix temps, en el passat més significatiu, històricament i literàriament, del nostre poble [...] Com ha dit també Fuster, realitza tot un món en la seua poesia: l'horror de la guerra, la mort concreta i palpable de la seua infantesa i joventut, la fam, la degradació col·lectiva de tot un poble, les persecucions, la ràbia, la impotència, l'alienació, la incomunicació, però també l'esperança, la lluita gairebé constant, els moments fràgils d’alegria. Tot açò i més és la poesia d’Estellés. Una poesia -per acabar amb les paraules de Vicent Escrivà- que no és fàcilment abastable. La poesia d'un home que treballa i pateix entre els seus versos la realitat de la misèria quotidiana, i la malaltia que el fa morir un poc en cada intervenció quirúrgica. És la poesia militant -"que en facen les paraules servei concret de pedres"- d'un home que riu i plora amb el poble, que igual recita uns poemes en una associació de veïns que rep el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes o viu solidari la causa dels explotats."

(Jaume Pérez Montaner i Vicent Salvador. Una aproximació a Vicent Andrés Estellés. València:

Quaderns Tres i Quatre, 1981)