Viatge al cor de la fam...2011/10/10 · Viatge al cor de la fam | Xavier Aldekoa 4 PRÒLEG El nom...

Viatge al cor de la fam

Xavier Aldekoa

Ebooks de Vanguardia

© Xavier Aldekoa, 2011© José Antich (capítol 1)© Rosa M. Bosch (capítol 12)

© D’aquesta edició:La Vanguardia Ediciones, S.L.Diagonal 477, 7ª planta08036 Barcelona

Primera edició, octubre 2011

Dipòsit legal: B-37531-2011

Disseny, maquetació i edició: Actividades Digital Media, S.L. (ADM)

Foto coberta: Xavier Aldekoa

EBOOKS DE VANGUARDIA: www.lavanguardia.com/ebooks

Contacte: [email protected]

http://www.lavanguardia.com/ebooks

mailto:ebooks%40lavanguardia.es?subject=

Índex

Pròleg

1. El camp de refugiats de Dadaab

2. Dadaab, el drama ignorat

3. “Ahir ens va atacar una hiena”

4. El drama dels altres oblidats

5. La lucidesa de la furaha – De Nairobi a Garbatulla

6. La ciutat de les pedres que es mengen – De Garbatulla a Kulamawe

7. El sol de Briatore i Winnie the Poo – De Kulamawe a Wajir

8. De fe, arracades daurades i panxes plenes – Wajir – Nairobi - Yibuti

9. L’infern oblidat més bonic del món – De Yibuti a Ali Addeh

10. Desmemòries d’Àfrica – De Adís Abeba a Nairobi

11. Somàlia, el país fantasma

12. Banya d’Àfrica. Una crisi que empitjora

13. Ja és octubre

14. Donacions per a la Banya d’Àfrica

L’autor: Xavier Aldekoa

Viatge al cor de la fam | Xavier Aldekoa 4

PRÒLEG

El nom dels anònims

Aquest pròleg va aparèixer del no-res. El nostre 4x4 portava diverses hores

travessant les muntanyes a la frontera de Djibuti amb Somàlia. Allò era el no-

res. Això ens havia quedat clar al company de viatge i amic Rodrigo Hernández,

corresponsal de TeleSur, i a mi. Només muntanyes de pedres, matolls secs i

una llengua de sorra per la qual avançava el cotxe que, de tant en tant, trencava

pel mig un riu mort. Hauria jurat que érem a la lluna de no ser perquè sempre

havia imaginat el satèl•lit menys sec i polsós, com si fos una pilota de vainilla.

Llavors la vam veure.

Era una dona de mitjana edat que caminava a poc a poc en direcció contrària a

la del nostre vehicle. Portava el rostre cobert amb un mocador de colors foscos,

tenia les cames primes i el cos corbat cap endavant. A l’esquena, carregava un

pesat farcell del qual treia el que semblava un bidó d’aigua groc. O potser era

una altra cosa. El cotxe va passar volant al costat d’ella i no ens va donar temps

a veure molt més.

Pròleg


- D’on dimonis vindrà aquesta dona?, va deixar anar a l’aire Rodrigo.

- I on diables anirà?, vaig dir jo.

Tot al nostre voltant eren quilòmetres i quilòmetres del no-res més absolut. El

poble més proper estava a gairebé un dia de camí i el sol jugava a fer ous ferrats

amb els valents que s’atrevien a caminar. El camp de refugiats d’Ali Addeh,

d’on suposàvem que venia aquella dona, estava a diverses hores a peu.

Aquesta dona venia del no-res. I anava al no-res?

En absolut. No.

Aquesta recopilació d’articles publicats a La Vanguardia prova d’equivocar-se

menys que aquell dia. O potser reparar una mica aquell error de no parar-se a

preguntar.

Aquella dona venia d’algun lloc, tenia un motiu per desafiar al sol i caminar.

Tenia un passat, un present i un futur. I sobretot, tenia nom i cognoms.

I no parem a preguntar.

Quan la banya de l’Àfrica s’enfronta a una de les pitjors tragèdies en diverses

dècades amb cara de gana i sequera però entranyes de violència, oblit i mala

gestió, és més necessari que mai posar-li rostre a les dificultats i al dolor, pro-

var d’entendre per què els nòmades de la banya africana estimen tant als seus

animals, s’aferren a una forma de vida canalla que sobreviu amb prou feines a

duresa del clima i per què ploren en sec o riuen encara que la sort els empenyi

en plorar.

Pròleg


L’altre món està a la cantonada. A tot just un click de ratolí. Però continuem

sense apropar-nos a l’altre per intentar comprendre.

Aquests reportatges des de Kènia, Etiòpia, Djibuti o Somàlia no canviaran el

món. Segurament cap reportatge no ho farà. Però rebel•lar-se a que el patiment

de tantes persones s’esvaeixi igual que aquella dona després del pas fugaç del

nostre cotxe, és una qüestió d’humanitat. De respecte per l’altre.

Més enllà de la finestreta del cotxe no pot ser massa lluny.

Canviar de canal no hauria de ser mai un punt i final.

Aquí van uns quants noms i cognoms.

Amb passat, present i, tant de bo, un futur millor.

1


ARTICLE DEL DIRECTOR

El camp de refugiats de Dadaab

José Antich. Director de La Vanguardia La Vanguardia | 4 de juliol del 2011

Occident, sempre preocupat pels seus propis problemes, tendeix massa so-

vint a oblidar les veritables dificultats del planeta. Els llocs on la falta d’aliment

mata les persones, la sequera obliga a migracions massives i els assentaments

per a refugiats són espais on s’amunteguen cossos humans i on distingir els

vius dels morts és una feina d’enorme dificultat.

El nostre corresponsal a Johannesburg, Xavier Aldekoa, s’ha desplaçat fins al

campament de Dadaab, a l’est de Kènia, a 60 quilòmetres de la frontera amb

Somàlia i obert fa més de 20 anys per acollir els refugiats de la guerra somali

que fugen del seu país pel conflicte armat i la fam. Encara que el 97% dels re-

fugiats són de Somàlia, la resta han arribat des d’Uganda, el Sudan, el Congo

i altres països africans. Malgrat que la seva fundació es remunta al 1991, uns

6.000 nens són néts dels primers refugiats que es van assentar a Dadaab.

El camp de refugiats de DadaabCapítol 1


El relat, que es publica a la secció de Tendències, reflecteix l’alta tensió que es

viu a la zona de la Banya d’Àfrica des de dins del camp de refugiats més gran del

món. Està preparat per allotjar unes 90.000 persones, però pot arribar d’aquí

a pocs dies a les 400.000. Les migracions massives que hi ha a la zona, que

representen l’arribada d’unes 2.000 persones al dia als tres assentaments de

Dadaab, han desbordat el que ja és el camp de refugiats més gran del món. Les

Nacions Unides consideren la situació d’extrema gravetat i reconeixen que fins

ara ni les visites de personalitats de talla mundial per cridar l’atenció sobre el

problema ni l’ajut econòmic no han aconseguit encarrilar el que pot ser un dra-

ma de conseqüències encara més grans.

2


Dadaab, el drama ignorat

Visita al camp de refugiats més gran del món, on arriben 2.000 persones cada dia | La sequera i la violència empenyen milers de somalis a refugiar-se a Dadaab | Preparat per a 90.000 per-sones, el camp ha assolit els 380.000 habitants

Xavier Aldekoa. Dadaab. Enviat especialLa Vanguardia | 4 de juliol del 2011

Embolicat en una estoreta no sembla de veritat. El cadàver d’un nadó de tot

just un any descansa sobre un banc de fusta en una habitació buida. La seva

mare s’asseu a la cantonada oposada, com si desitgés que l’assumpte no fes

amb ella, amb la mirada perduda. Els altres dos fills se li agafen a la túnica. El

més gran, d’uns cinc anys, porta uns pantalons gastats amb l’escut del Barça

brodat al camal. La mare plora sense vessar llàgrimes i torça el llavi inferior de

dolor. Els dos nens la miren curiosos sense fer soroll. Només beuen aigua, amb

ànsia, quan els n’ofereixen. Després tornen al seu silenci interrogador. Ningú

Dadaab, el drama ignoratCapítol 2


no s’adona dels rostres esgotats d’aquesta canalla ni de les seves cames afilades

per la fam i per gairebé 30 dies de travessia per arribar fins aquí. El més petit

ha mort a les portes del magatzem de menjar i una font amb aigua.

El centre d’acolliment de Dagahaley, un dels tres assentaments que conformen

Dadaab, el camp de refugiats més gran del món situat a la frontera de Somàlia

i Kènia, està desbordat. A la violència del conflicte somali, sumit en el caos des

de fa 20 anys, i l’abús sobre la població d’Al-Xabab, grup fonamentalista radi-

cal que controla gran part del país, s’hi uneix des de fa setmanes una severa se-

quera que colpeja la Banya de l’Àfrica i anuncia catàstrofe: és la pitjor sequera

dels últims 60 anys. L’Unicef dijous va advertir que nou milions de persones

estan en risc per la manca de pluja i necessiten ajuda humanitària urgent. La

setmana passada va ser la pitjor a Dadaab. Fundat el 1991 per allotjar 90.000

refugiats del conflicte somali, segons personal de l’ONU i diverses oenagés el

camp ha rebut els últims dies unes 2.000 persones cada dia, més del triple que

fa un mes. El drama oblidat dels refugiats de l’est africà ve de lluny i anirà en

augment. La població del camp ja ha atrapat els 380.000 habitants. Treballa-

dors humanitaris calculen que a finals d’any es pot superar el mig milió.

La situació és insostenible. Per això Isho Fillow, de 30 anys, converteix cada

una de les seves respostes en un punyal. “Vaig arribar fa dos dies amb tres fills.

Un se’n va anar al cel durant el viatge. Vam caminar 25 dies més o menys. Allà

la sequera ens va matar els animals, però aquí no tenim res. Si no plou, ens

morim tots. Hi ha poca aigua, poc menjar i som molts, cada vegada més”, diu.

Té els pòmuls marcats a la cara, està prim fins a l’extrem i té la pell seca pel sol

abrusador –fins a 50 graus–, com tots els nous refugiats.



A l’hospital: Molts nens arriben desnodrits als hospitals de Dabaab.

FOTOGRAFIA: Xavier Aldekoa

A Dadaab la dependència de les organitzacions humanitàries és gairebé total i

les proporcions de la crisi han agafat gairebé tothom desprevingut. Els hospi-

tals estan plens –hi ha molts casos de desnutrició severa en nens o malalties

relacionades amb la manca d’hidratació–, no hi ha prou aigua per a tothom i les

racions de menjar no arriben. Després de registrar-se tot just arribar, un refu-

giat va rebre fa uns dies una targeta per obtenir menjar el 4 d’agost. Quaranta-

dos dies després d’arribar.

Tot sembla moure’s a un altre ritme a Dadaab. El calendari i el temps tenen un

significat diferent per als qui viuen allà. Fins i tot quan el vent aixeca un núvol

de pols, el campament de refugiats adquireix un aire irreal. Com si fos la lluna.

En una extensa planícia de sorra i arbustos s’escampen centenars de milers

d’iglús de palla i branques. Als barris vells, on viuen els qui van arribar fa anys,



hi ha cabanes de tova amb un cèrcol de branques seques al voltant. Els més

afortunats han posat plàstics blancs de l’ONU al sostre o s’han fet portes amb

les llaunes de menjar donat pels EUA.

Abdelaziz Jadar no va sobrat de sort. Va arribar fa deu dies amb les seves dues

dones, els seus tres fills i una germana. Van caminar durant 28 dies, van esqui-

var els abusos dels soldats i bandits de la frontera però el sofriment no va aca-

bar a Dadaab. “Teníem un burro però ens el van robar uns lladres. Volia vendre

fusta als altres refugiats, ara ja no podré”, lamenta. Per aconseguir aigua, han

de caminar tres quilòmetres fins a la font més propera i esperar. De vegades

una de les seves dones es posa a la fila al matí i torna a la tarda sense res a la

garrafa. Són massa. Amb prou feines hi ha divuit punts d’aigua a tot Dadaab.

Divuit fonts per a una població similar a la de la ciutat de Bilbao. I no sempre

funcionen. La dona de Jadar va aconseguir omplir 20 litres fa tres dies i d’això

viuen, d’un litre i mig per persona i dia.

Les males notícies tenen moltes cares a Dadaab. Des del rostre dels nens des-

nodrits o els ancians que amb prou feines s’aguanten drets fins a la dona vio-

lada durant la travessia que menteix quan li pregunten qui és el pare del seu

pròxim nadó. És difícil mentir als metges. D’altres arrosseguen una altra pena

diferent des de fa anys. Mohamud Jama és el cap dels refugiats de Dagahaley.

Va arribar el 1992, va créixer a Dadaab i hi va conèixer la seva dona. El seu fill

Abdulaye va néixer al camp fa onze anys.

El Govern kenià no permet que els refugiats s’integrin a la societat. Si la po-

licia els detecta fora de la zona de confinament, els multa, els deté o fins i tot

pot arribar a expulsar-los il•legalment. “La situació cada vegada és pitjor, però

encara que vulguem marxar no podem. Hem sacrificat la nostra llibertat per

sobreviure. I ara vivim en una presó amb el sostre blau del cel”, diu Mohamud.



Alta tensió entre els refugiats

Dijous passat la policia va disparar contra una manifestació de refugiats que

protestaven perquè unes excavadores havien arrasat les tendes que tenien vora

la carretera. El Programa Mundial dels Aliments necessitava obrir una via per-

què passessin els seus camions i el Govern kenià va actuar sense contempla-

cions. Hi va haver almenys tres morts per bales i una desena de ferits al costat

del camp de Dagahaley. Els incidents van provocar més dolor. Divendres les

agències de les Nacions Unides no van ajudar els refugiats per motius de segu-

retat.

Dissabte, tot i que es va obrir el centre de registre, no es va repartir menjar

de primera necessitat als nouvinguts. Una treballadora de l’agència s’encongia

d’espatlles: “No hi haurà menjar fins que tot s’arregli, potser dijous”, deia.



Un camp amb tres assentaments

Ubicació del camp de refugiats de Dadaab. Font: Google Earth

El camp de refugiats de Dadaab està compost per tres assentaments; Dagaha-

ley, Ifo i Pagadera. Cada un d’ells té una extensió equivalent a 900 camps de

futbol.

Història. El camp es va fundar el 1991 a l’est de Kènia per acollir persones que

fugen de la guerra civil de Somàlia.

Capacitat. Està preparat per allotjar 90.000 persones, però la setmana passa-

da va arribar a un total de més de 380.000.



Extraradi. En les últimes setmanes, més de 30.000 persones s’han instal•lat

als afores de cada assentament, i han ocupat una extensió equivalent a 460

camps de futbol.

Calor extrema. En el camp de Dadaab és habitual assolir els 50 grau de tem-

peratura durant el dia.

Nous camps: A Etiòpia

Etiòpia ha obert des del 2009 tres nous camps de refugiats al sud-est del país

per acollir les persones que fugen de Somàlia. Els camps de Bokolmanyo (obert

l’abril del 2009) i Malkadida (el febrer del 2010), amb capacitat per a 70.000

persones, ja estan complets. El 24 de juny del 2011 s’ha obert un nou camp a

Kobe per encabir el flux incessant de refugiats.

Aquests espais es sumen a tres camps més que Etiòpia havia obert anteriorment

per absorbir l’èxode somali. En aquests moments Etiòpia allotja uns 130.000

refugiats de Somàlia, dels quals uns 55.000 han arribat al país aquest 2011. El

60% dels nens (i el 26% de tots els refugiats) hi arriben desnodrits.



Els estralls de la sequera a l’est de l’Àfrica

Gràfic del consum diari d´aigua en la llar per persona. Font: Metges

Sense Fronteres

9 milions de persones. Nou milions de persones necessiten assistència hu-

manitària urgent per la sequera

Els nens, més vulnerables. Més d’un 20% dels afectats que necessiten aju-

da humanitària són nens menors de cinc anys

Cinc països afectats. La sequera actual afecta amb especial gravetat Somàlia,

Djibuti, Etiòpia, Kènia i parts d’Uganda

Sequera duradora. En alguns llocs no plou des de fa dos anys. És la pitjor

sequera a la zona dels últims 60 anys

3


“Ahir ens va atacar una hiena”

Els nouvinguts fugen de l’abús del grup islamista Al-Xabab, però la seva indefensió continua en arribar a Dadaab | 30.000 refugiats s’han instal·lat a l’extraradi de Dadaab i no tenen cap refugi on dormir

Xavier Aldekoa. Dadaab. Enviat especialLa Vanguardia | 4 de juliol del 2011

Abdi Aden és valent com un lleó. No hi ha cap altre remei. Mentre ajusta

les correteges de corda del seu ruc, es treu la por del cos a força d’explicar els

detalls de la seva història. La nit anterior una hiena va atacar un dels seus tres

fills i va destrossar part del seu refugi improvisat, una mitra esfera irregular

construïda amb arbustos sota un arbre mort. “Havíem sentit els udols les nits

anteriors, però fins ahir a la nit –dijous passat- no es va apropar. Va fer malbé

“Ahir ens va atacar una hiena”Capítol 3


casa nostra i va intentar mossegar el meu fill. Vaig haver de sortir i espantar-la

amb un bastó. És difícil perquè es tracta d’un animal gros, però la meva obliga-

ció és defensar la meva família”, explica.

Aden no va trigar gaire a adonar-se que arribar a Dadaab no solucionaria tots

els seus problemes. És un dels més de 30.000 refugiats que s’amunteguen a

l’extraradi de cada un dels tres assentaments del camp de refugiats i ni tan sols

no tenen un refugi on dormir tranquils.

La família atacada per les hienes, davant un refugi improvisat cons-

truït amb arbustos. FOTOGRAFIA: Xavier Aldekoa

Tot i que els atacs de hienes als refugiats que viuen als marges del camp no

són gaire freqüents, sí que són metàfora salvatge de la vulnerabilitat i falta de

protecció dels nouvinguts. “Molts tenen por que algun animal els ataqui, so-



bretot les dones que estan soles o els nens perquè no es poden defensar bé. Si

tinguéssim lloc dins del camp no hi hauria problema, però ens diuen que no hi

cabem”, comenta.

Malgrat les hienes, Aden no pensa tornar a casa seva a la ciutat somali de Sirko.

Va tenir bons motius per fugir del seu país. No és només la violència i el col•lapse

econòmic i social que fueteja Somàlia des de la caiguda del dictador Siad Barre

el 1991, i tampoc la sequera atroç que des de fa 24 mesos esquerda les seves te-

rres i mata el seu bestiar; també hi ha Al-Xabab. “Ens exigeixen el pagament de

taxes i una vegada va venir un grup dels seus homes i ens van robar tres cabres.

Les van cuinar i se les van menjar allà mateix. Si protestaves, t’amenaçaven de

matar-te. Per això ens en vam anar”, explica. L’extremisme del grup islamista i

els seus abusos continuats sobre una població ja castigada per la pobresa des-

perten crítiques cada vegada menys tímides entre la població.

Garad Kuktar Ahmed viu a una vintena de metres d’Aden i comparteix la seva

indignació. “Al-Xabab ens prohibeix fer moltes coses i has de complir tot el que

diuen; si no, és perillós. No volen que ballis ni cantis, volen que siguis silenciós

i que no protestis. Això no està bé”, afirma. Garad va arribar fa una setmana a

Dadaab amb la seva mare, dues dones i els seus vuit fills. Van caminar vint dies

i més d’una nit van sentir el grunyit d’animals salvatges. Ell tampoc no té cap

intenció de tornarà mai a Somàlia. “Mai, allà hi ha guerra i violència, no hi ha

aigua i hem perdut els nostres animals. Si he d’escollir entre les hienes o Al-

Xabab? Prefereixo les hienes, sens dubte”, diu.



Milícia radical: Prohibit veure futbol sota pena de mort

Diversos refugiats somalis denuncien que la milícia islamista radical Al-Xabab

augmenta la pressió sobre la població del país. I a més de prohibir cantar, ba-

llar, tallar-se la barba i fins i tot veure partits de futbol sota pena de mort, tam-

bé amenaça les organitzacions internacionals.

L’any passat, Al-Xabab va exigir a l’ONU que complís onze clàusules si volia

distribuir aliments a Somàlia. Entre les exigències, volien substituir les treba-

lladores humanitàries en terreny somali per homes; prohibien les pel·lícules i

l’alcohol, i no deixaven descansar els diumenges ni tampoc celebrar Cap d’Any.

4


El drama dels altres oblidats

Una fam atroç castiga 13 milions de persones a tota la Banya d’Àfrica | Les causes: la sequera, la violència a Somàlia, Al-Xa-bab i el menyspreu del món | Des del maig passat el nombre de persones necessitades ha passat de 9 a 12,4 milions | El preu del blat de moro ha pujat a Kènia un 85% i a Somàlia s’ha multipli-cat per dos

Xavier Aldekoa. Garbatulla (Kènia)La Vanguardia | 21 d’agost del 2011

A finals de maig, la lluna blanca de Dadaab es reconciliava amb el món. No-

més una estona. Més avall, sobre el desert de terra ocre i arbustos, s’escampava

un drama silenciós que va trigar a arribar a les oïdes del planeta. Centenars de

milers de refugiats de Somàlia fugien –i fugen– del desgovern instal•lat al país

des del 1991, del fanatisme d’Al-Xabab, considerada franquícia d’Al-Qaida, i de

El drama dels altres oblidatsCapítol 4


la pitjor sequera des dels anys 50. Els camps de refugiats a Etiòpia, Djibuti o

Kènia, com el de Dadaab, estaven desbordats. La setmana passada, dos mesos

i mig després, la lluna plena de Garbatulla, al nord de Kènia, tornava a oferir

un respir fugaç. I aquesta vegada, sota la seva llum, una cervesa calenta des-

encadenava el temor de Nicholas: “Si no plou aviat, serà terrible per a tothom.

Encara més”.

Des del maig el nombre de persones amb necessitat d’assistència humanitària

a la Banya d’Àfrica ha passat de 9 a 12,4 milions de persones. La desesperada

situació de famílies senceres que arribaven als camps des de Somàlia després

de setmanes de travessia pel desert va representar una bufetada a la conscièn-

cia des de portades de diaris o informatius de ràdio i televisió. Però no són les

úniques víctimes de l’absència de pluges, la mala gestió dels governs locals i

el desinterès internacional. En realitat, tota la regió s’esquerda. Més enllà de

Somàlia, amb molts desplaçats interns, a Etiòpia, Djibuti i Kènia només un de

cada quinze afectats per la sequera atroç i que necessita assistència humani-

tària és refugiat, la resta és gent local.

Que viu on ho feien els avis dels seus avis amb poca cosa o gairebé res. I ara ho

ha perdut tot.



A L’antesala de la mort. Bisharo Hurow, un nen de 10 anys, es debat entre la vida i la mort a un hospital de Mogadiscio mentre devora el seu cos una epidèmia de còlera que li causa fatals diarrees i vòmits.

FOTOGRAFIA: AFP

Una carretera de terra que s’acaba al nord-est de Kènia és el mirall d’aquest

oblit. Pel camí, difuminats entre milers de quilòmetres d’arbustos secs plens

de girafes primes i estruços poc acostumats al soroll d’un motor, es basteixen

centenars d’iglús de palla. Són pastors nòmades que han perdut tot el bestiar i

s’agrupen per resistir una mica més. I de passada, buscar ajuda d’alguna oena-

gé.

Hassan Elcano té un cognom d’aventures de mar i quan el 4x4 s’atura per arre-

glar un desajust també exerceix de pioner. Tot i que d’un altre tipus. És el cap

d’un llogarret proper i apareix del no-res amb una gorra fins a les celles. I de-



mana amb la mirada dels homes dignes. “Sisplau, veniu. Hem perdut tot el bes-

tiar, no hi ha aigua ni menjar. Ningú no ens ajuda, expliqueu-ho sisplau. Som a

només dos quilòmetres d’aquí. Un i mig potser. Sisplau”, diu.

La sequera, que anirà a pitjor –l’època de pluges Deyr dura d’octubre a des-

embre, i això si plou– ha ferit de mort una forma de vida mil•lenària. En cada

conversa, després de cada salutació, tots expliquen que han perdut deu, cent

o més caps de bestiar en els últims mesos. Que no els queda res. El cop ha fet

trontollar la fràgil economia local. En un any el preu del blat de moro ha pujat

a Kènia un 85% i a Somàlia s’ha multiplicat per dos. El sucre ha pujat un 62%.

A la Banya d’Àfrica aquestes xifres es tradueixen en fam. En una crisi molt bès-

tia i que va directa a la jugular.

El planeta ha reaccionat a mitges. Tal qual: segons l’Oficina de Coordinació

d’Afers Humanitaris (OCHA), els donants han aportat el 48% dels fons neces-

saris per fer front a la tragèdia. Encara falten 900 milions d’euros. Tretze mi-

lions de vides a preu d’equip de futbol: és la xifra que van pagar els Glazer pel

Manchester United o la despesa en fitxatges del Reial Madrid en les dues etapes

de Florentino (uns 820 milions d’euros en nou anys). Des que Pep Guardiola

és entrenador del Barça, els culers han gastat més d’un terç de la quantitat que

demana l’ONU. En només quatre anys.



Gràfics que reflecteixen la quantitat de persones sense ajuda humani-

tària a la zona i el seu nivell de malnutrició. Font: OCHA



La crisi és de fam per a l’Àfrica. De valors per a la resta. A l’informe de la prima-

vera del 2011, la consultora Bain & Company (B&C) va assenyalar que la venda

de productes de luxe –entengueu joies, cotxes descapotables, etcètera– havia

augmentat un 8% des del mes de març d’aquest any. La casualitat dóna un aire

tètric al calendari. També al març es va llançar una advertència global del que

s’acostava a la Banya d’Àfrica. B&C estimava que les vendes de Tiffany, BMW,

Gucci i companyia arribaran als 185.000 milions d’euros fins a final d’any.

El món es gasta en luxe a l’any 200 vegades del que es necessitaria per aturar la

pitjor crisi humanitària dels nostres dies i la pitjor fam des del 1992.

Nicholas G. Mwenda, responsable de seguretat alimentària d’Acció contra la

Fam al nord-est de Kènia, demana una altra ronda de cervesa tèbia abans de

tornar a casa. Però ara té un dard a la veu: “Saps el pitjor de tot plegat? –es pre-

gunta–. En algunes zones no plou des de fa gairebé quatre anys, el que passa

aquí era totalment previsible”.

5


VIATGE AL COR DE LA FAM / 1

La lucidesa de la furaha

Arrenca a Garbatulla, al nord-est de Kènia, el recorregut per la Banya d’Àfrica al voltant de la pitjor crisi viscuda a l’Àfrica | ‘La Vanguardia’ comença avui una sèrie de sis capítols

Xavier Aldekoa. Kènia. Enviat especialLa Vanguardia | 21 d’agost del 2011

Un emprenyament monumental trenca l’encanteri. Una caravana de cinc do-

nes, quatre camells i uns quinze burros amb bidons d’aigua a l’esquena talla la

carretera de sorra i avança amb l’ànim cansat. L’escena sembla l’anunci d’una

agència de viatges que publicita llocs exòtics amb piràmides a prop i un extra

de platja i para-sol després.

La lucidesa de la furahaCapítol 5


Mapa del dia 1: De Nairobi a Garbatulla. Font: Google Maps

Només que no hi ha mar a prop. Només que les tres dones no tenen la talla de

les models amb corbes. Només que, al món real, aquestes tres ombres es mo-

ren de set.

El 4x4 frena en sec i aixeca una polseguera exagerada. Baixem del cotxe amb

l’esperit ansiós del nouvingut i la voluntat estúpida de qui es precipita en mi-

rar. Tot molt a l’estil coronel Tapioca: accelerem el pas per atrapar-los i pre-

guntar-los què senten en haver de caminar 36 quilòmetres per treure aigua del

pou, com suporten 28 mesos sense una gota de pluja i si creuen que, quan a la

fi arribin al seu poblat, les hienes i els lleons hauran deixat en pau els ancians i

els nens que esperen allà perquè no poden caminar. I la resposta arriba abans

que obrin l’enorme boca. L’intent d’apropar-se a pas de camell, simulant lenti-

tud però forçant bessó, no té l’efecte esperat. Una de les dones ens veu arribar

de reüll, s’ajup, agafa una pedra i surt disparada cap a nosaltres. No la llança de

miracle, però escup per la boca mil dimonis en somali.



Halake, que farà de traductor, arriba a la cursa i impedeix amb un somriure i

tres paraules suaus que ens obrin el cap. Intuïm que els crits de la dona no eren

de benvinguda a Garbatulla, ciutat al nord-est de Kènia i un dels punts oblidats

de la pitjor sequera de la Banya d’Àfrica en els últims 60 anys.

“Estic farta que vinguin a preguntar-nos els nostres problemes i que després no

passi res, que ningú ens ajudi. Hem sortit a les quatre de la matinada a buscar

aigua, si teniu menjar en aquest cotxe, traieu-lo. Si no, marxeu”, ens tradueix

Halake sense estalviar-se ni una coma d’amargor.

Garbatulla (a la imatge) té un dels pitjors índexs de malnutrició de

l’est de l’Àfrica però pateix des de l’oblit. No són refugiats de Somàlia, sinó kenians de les ètnies borana i somali, gairebé tots nòmades o pas-

tors. FOTOGRAFIA: Xavier Aldekoa



El rellotge marca les quatre de la tarda. Passades. Mentre tornem al cotxe amb

la cua entre les cames, em plantejo si jo al seu lloc hauria llançat el roc. I no ho

acabo de tenir clar.

Al cap de poca estona (si vas amb cotxe…) emergeix del no-res la ciutat de Gar-

batulla.

Sorra, pols i edificis baixos. També una plaça de terra i cabanyes de palla. La

zona té un dels pitjors índexs de malnutrició de l’est de l’Àfrica però pateix des

de l’oblit. No són refugiats de Somàlia. En desencadenar l’alarma humanitària,

l’atenció mediàtica es va centrar –fins a generar fiblades en la moral del pri-

mer món?– a Dadaab, el camp de refugiats més gran del món, que acull unes

440.000 persones, la majoria somalis que fugen de la guerra, d’Al-Xabab i de

la fam ferotge. Un drama indiscutible que té un pati posterior.

A Kènia hi ha tres milions de persones més en risc per la sequera que no són

refugiats, simplement viuen des de sempre on la terra s’esquerda. A Garbatu-

lla, la majoria són kenians de les ètnies borana i somali. Gairebé tots nòmades

i pastors. Tots més pobres que fa un any i amb més fam.

Aisha, de tot just 20 anys, regenta un petit hostal buit a l’única plaça del lloc.

L’habitació a l’Al Udah costa un euro i mig.

Hi ha places. Aisha respon amb un deix de desil•lusió quan capta que el seu

primer i únic client només és un curiós que es fica on no el demanen. “La meva

família tenia 200 cabres i 50 vaques. Ara ens en queden 20 i 5. Estem mala-

ment”, diu com si li pesés l’ànima en cada síl•laba.

Ni la primera brisa de la tarda agita l’ànim a Garbatulla.



Fins que arriba Hassan. Es presenta i parla sense esperar resposta.

–No som pollastres, diu.

–Com?, responc desarmat.

–Et penses que només mengem blat de moro? No hi ha res més.

Li fa pudor l’alè de furaha des de la primera encaixada. No em deixarà anar la

mà durant dos minuts. Encara que els musulmans són majoria a la regió i estan

en ple Ramadà, Hassan està molt borratxo. L’ampolla de furaha, amb un 40 per

cent d’alcohol, és capaç de tombar un adult per 35 cèntims d’euro. Hassan és

jove i de complexió forta i, encara que trontolla i va de tort, aguanta força bé.

Perquè, a més, també s’ha ficat opi.

–No tinc mare ni pare. Visc aquí, diu. I assenyala uns cartrons al costat de

l’escorxador.

–Ho sento, li dic.

La seva resposta, encara banyada en furaha, balla entre la lucidesa i la cruesa

més afilada del món.

–Saps què? -xiuxiueja-. Tots nosaltres morirem abans que moriu vosaltres. No

plou, moltes gràcies.

I després se’n va.

6



La ciutat de les pedres que es mengen

A Kulamawe, a uns 20 quilòmetres a l’oest de Garbatulla, al nord de Kenya, milers de famílies pateixen els efectes d’una se-quera que els mata el bestiar. Una forma de vida centenària està en perill

Xavier Aldekoa. Kènia. Enviat especialLa Vanguardia | 22 d’agost de 2011

No el veiem, però ell ens veu. Sabem que observa al darrere de les acàcies

seques o potser d’una duna baixa, qui sap. Davant nostre, mig centenar de ca-

mells amb les costelles marcades a la panxa cargolen les llengües per entre les

punxes d’un arbre tot buscant brots tendres que el sol encara no hagi rostit.

N’hi ha un que emet un bramul constant, gairebé un lament. Amb proa feines

té gepa. Serà el primer que es morirà.

La ciutat de les pedres que es mengenCapítol 6


Mapa del dia 2: De Garbatulla a Kulamawe. Font: Google Maps

Quan el tot terreny emprèn la ruta i aixeca un núvol de pols vermellosa, apa-

reix. Porta un turbant verd, un bastó al damunt de les espatlles i observa com

ens allunyem. Al final, gira cua i camina cap als seus camells. No es tornarà a

girar.

La sequera persistent de la banya d’Àfrica fins i tot mata els animals que sem-

blaven fets pel sol. I això, segons el cap d’un poblet veí, Osman Abdduba, és el

pitjor auguri. Si el camell es mort, ‘l’home es mor”.

El mode de vida dels pastors nòmades de la Banya d’Àfrica trontolla. Aquesta

zona no registra la tragèdia voraç que es viu més al nord, com al camp del sud

etíop de Dollo Ado, en què un de cada dos nens petits té una bomba de gana a

la panxa i se’n moren deu cada dia. Però Kulamawe és el rostre d’una fam que

no només mata, també destrueix futur. L’animal torna a servir d’instrument de

mesura. A l’abeurador de la ciutat es discuteixen les males notícies.



A buscar aigua. Un nen amb xancletes grogues mira la desesperació dels animals per fer-se un lloc per beure. L’aigua per a tot el ramat

costa al pastor l’equivalent a dis cèntims d’euro. FOTOGRAFIA: Xavier Aldekoa

Kulamawe, que significa pedres que es mengen, ja adverteix d’entrada que

l’escassetat d’aigua que hi ha no és pas cap novetat. Però cada detall mostra

que la situació no és normal. Un grup de cent cabres arriba a la cursa quan di-

visa l’aigua. Un nen amb xancletes grogues mira tot curiós la desesperació dels

animals per fer-se un lloc per beure. Que tot el ramat begui al pastor li costa

quatre xílings (dos cèntims d’euro). Una donació recent ha reduït els preus

de l’aigua –per cada vaca es paguen dos xílings i pels camells, tres–, i la zona

és un vaivé de peülles. Unes mans aspres que s’aferren a un bastó vell revelen

que el Wako Jillo fa molt de temps que és pastor. Quant?, pregunto. “Sóc vell”,

regala com a resposta. Sota la barba ataronjada per la henna apareix un petit

somriure d’orgull.



Aquí ser vell no és cap edat, és un estatus. Crida. El Wako ho fa per admetre

que s’ha arruïnat. Com tothom aquí. Fa un any, un animal “de cames curtes”

(cabra) costava prop de catorze euros. Ara, poc més d’un euro i mig. Avui una

vaca val deu vegades menys que a començaments d’any. Però el Wako no pensa

marxar. No és cap contradicció a la seva ànima nòmada; és afecció a la seva te-

rra. “Encara que els temps siguin durs no marxarem. Aquestes són les nostres

arrels, aquí viurem i morirem. Si ens toca morir…”. I no acaba la frase.

El terrabastall de bels i carreres precipitades cap a l’aigua del voltant nostre

és l’epicentre de la vida de Kulamawe. I descobreix un codi de connexió entre

l’home i el seu bestiar que descol•loca en la ment occidental.

Abdenasser Muhammad s’accelera per explicar la importància que el bestiar

té pel pastor. “És la nostra família. Si tinc aigua, la reparteixo amb els meus

animals i amb la meva família, en aquest ordre. Si perds la vaca, perds el pres-

tigi, l’essència. Si tens molts animals, et respecten, t’escolten i et pots casar”,

explica. A Abdenasser, el que és políticament correcte tant li fa. Vol sobreviure:

“Si la meva dona i els meus fills es moren, amb les meves vaques puc crear una

altra família, però si el meu bestiar desapareix, no en podré aconseguir cap al-

tra quan es mori. I sense vaques, es morirà”.

Un intent de trencar aquesta dependència dels núvols és darrere d’Abdenasser,

en un hortet d’una casa de tova que hi ha a prop. Un grapat d’oenagés ensen-

yen tècniques de cultiu noves per resistir les envestides seques del temps quan

el bestiar es mori. A Kulamawe, d’uns cinc mil habitants, hi ha vint jardinets

com aquest, alimentats amb sistemes de reg per degoteig, en què es planten

enciams, espinacs i patates.



Osman Abdud aplaudeix la iniciativa, però s’incomoda quan reflexiona si

aquesta crisi posarà fi a una forma de vida nòmada i ramadera centenària.

–Els animals són la nostra dignitat. Ara per ara, l’única sortida que tenim és

conrear o anar a la ciutat a fer feinetes. Després ens tornarem a centrar en els

nostres animals. –I si no plou?, pregunto. –Potser haurem de perdre part de la

nostra dignitat, contesta.

7



El sol de Briatore i Winnie the Poo

Wajir, al nord-est de Kènia, és la porta de la regió afectada de sequera més oblidada del país. “Dadaab és una alarma i li cal atenció. Però aquí estan deixats de la mà de Déu”, confessava una cooperant


El doctor Aleh agafa el tros de mànega vermell-i-negra, Acosta la boca al tub

i crida a ple pulmó: “Tens malària, necesites medicació! A l’altre costat del tros

de plàstic, un home vell amb l’orella enganxada al forat fa una cara tota difícil.

Els crits fan retrunyir les parets. Aleh repetirà dues vegades més el diagnòstic

fins que ho arribi a entendre. Llavors el vell enrotlla el tros de mànega que el

conecta amb el món i abandona poc a poc la sala amb la mirada trista.

El sol de Briatore y Winnie the PooCapítol 7


Mapa del dia 3: De Kulamawe a Wajir. Font: Google Maps

Wajir, ciutat al nord-est de Kènia a 150 quilòmetres de Somalia, talla de sobre

una llarga carretera de sorra blanca que ve del sud i té una fama un pèl exage-

rada d’estar farcida de bandits. Es triga un munt ple de pols, a arribar-hi. No és

estrany que l’hospital que hi ha també s’endinsi en l’oblit.

Un Winnie the Poo rabassut pintat al costat d’un tigre amb una nàpia i un bu-

rro somrient donen la benvinguda des de la paret de la sala de cures intensives.

Hi ha plats de menjar a l’ampit de la finestra i un bidó brut al peu de cada llit.

Se senten plors a l’habitació del costat. Una xeringa amb restes de llet és a punt

de caure del llit de Momina. Li estenc la mà a tall de salutació i me la nega.

Wajir és zona d’islam tancat, i les dones no toquen homes desconeguts.



Momina, que dubta si té 18 o 19 anys, fa un mes que no es desenganxa de Hus-

sain, d’un any i mig, i que va arribar amb malnutrició severa. “Els animals es van

morir, em vaig quedar sense menjar i sense llet, i es va posar malalt. La meva

mare cuida els meus altres fills. Vull tornar”, diu. Lidia Moange, que l’escolta,

discreta, des d’un racó, no vol donar-li l’alta. “Hi ha dones que no tenen res i es

parteixen el suplement alimentari amb els altres fills i els animals”, diu, sense

fer ni mica de retret. La vida és dura, aquí, company, diu amb la mirada.

Al passadís bufa una brisa feble i fa olor de flors. Malgrat la falta d’aigua, les

dones fan una flaire suau i amable que fabriquen elles mateixes amb una ba-

rreja de plantes del desert. Hibo Bishar és baixa d’estatura, però els seus ulls

negres de pestanyes arrissades desafiarien un gegant. Sovint des de la timide-

sa, o altres vegades des de l’astúcia desvergonyida, la dona somali o borana és

d’un caràcter volcànic. Treballen, es cuiden de la mainada, busquen aigua i, si

cal, tallen les preguntes massa llargues per contestar ras i curt. Com Hibo: “A

Wajir, els nòmades envien els fills a cases de familiars de la ciutat, que de vega-

des amb prou feines si en tenen per menjar. No s’hi poden pas negar”.



Ni tan sols una cabra. Barey Mohammed (de 35 anys) amb el seu fill Dekow Hussain, de dos. Fa un any tenia 300 cabres, però la sequera

les hi ha mort totes i no té res per donar de menjar als fills. FOTOGRA-FIA: Xavier Aldekoa

A casa d’Abdurahman Alasso, per aquesta responsabilitat familiar ja són 33, les

boques per alimentar. I un pou sec. Va vendre unes quantes vaques per obrir-

lo, i ara no té res. Abans vivia bé. Tenia 35 vaques i 50 cabres. Ara només en

queda una de viva, i dues cabres que gandulegen al jardí. “Fins a l’octubre no

plourà, suposo que es moriran aviat”, diu, resignat.

“Què farà després?”, pregunto. “Estaré molt trist”, respon. No tinc esma de

tornar-ho a preguntar.



Es fa tard. El vol cap a Nairobi surt d’aquí a tres hores i hem de passar per

l’oficina d’African Express per treure els bitllets. És en un edifici blanc amb

el logo de la companyia pintat a la façana. Però no hi ha oficina. A dins, en un

habitacle diminut, un colmado ven galetes, arròs i ungles postisses. En una

cantonada, una dona escriu a mà les targetes d’embarcament. Ens hem deixat

els passaports a l’hotel, però el món continua girant: diu que se’n refia; que ja

ens veurem després, abans de volar.

L’avió és petit però el motor rugeix, i enfila amb ràbia l’única pista de l’aeroport

de Wajir. Ens enlairem. Darrere nostre queda la zona ferida per la sequera més

oblidada del nord-est de Kènia. Reclino el seient i fullejo la revista de l’avió.

La portada obre amb un gran titular: “El pati d’esbarjo dels bilionaris”. Un re-

portatge explica que el magnat de la F-1 Flavio Briatore construeix un “ resort

fabulós” a Malindi, al sud-est de Kènia. Una setmana amb spa i massatges costa

3.700 euros per persona. Trec un mapa de butxaca i calculo a ull. Malindi és a

uns 600 quilòmetres al sud de Wajir.

Tot just unes hores abans, des de l’habitació de l’hospital de Winnie the Poo i

els seus amics, Hibo, la noia de mirada negra, feia comprendre la magnitud del

drama: “Imagina’t que perds la casa, la feina, i se’t moren els fills. No només els

cal menjar i aigua, aquesta gent necessita esperança”.

O potser un món nou, penso.

8



De fe, arracades daurades

i panxes plenesDjibuti és el gran oblidat de la crisi que afecta la Banya d’Àfrica. Un de cada cinc habitants necessita assistència humanitària, però amb prou feines rep atenció mediàtica. Mentrestant, la ca-pital s’omple de desheretats

Xavier Aldekoa. Kènia. Enviat especialLa Vanguardia | 24 d’agost de 2011

De fe, arracades daurades i panxes plenesCapítol 8


Ser pobre és tenir pocs aliments per poder menjar. No tenir res és, a més a

més, que qualsevol imbècil cregui que no t’ha de respectar.

Mapa del dia 4: Wajir – Nairobi – Djibuti. Font: Google Maps

Faduma Ibrahim arrossega una bossa amb ampolles d’aigua buides pels ca-

rrers deserts de Djibuti i respon amb un somriure al dubte de si li podem fer

preguntes, L’estranya que algú s’interessi per una anciana que va abandonar la

seva Etiòpia natal fa dos mesos per fugir d’una sequera assassina. “Va matar

els meus veïns”, diu. Ara recull recipients de plàstic buits per vendre’ls al mer-

cat. Les arrugues de la cara i les durícies de la mà apunten a un passat al camp

no apte per a princeses. Si hagués volgut lamentar-se d’això, no hauria tingut

temps.

-¡¡Què fas!!?, li crida una dona grassa, que es planta amb els braços a la gerra

que du a dos metres de la dona.



Faduma posa una mirada d’interrogació.

-No supliquis per diners! –ordena l’entremetedora-. Això és perquè no tens fe

en Déu. Si hi tinguessis una fe total, no hauries de suplicar pel carrer. Ara vés-

te’n! Marxa!

La dona porta penjada del braç una bossa de pell, vesteix de seda i dues arraca-

des daurades li decoren les orelles. És pobra de totes les altres coses. Només es

calma quan algú d’entre el petit tumult que s’ha format aconsegueix dir la frase

clau: “L’anciana és estrangera”. La dona reacciona llavors. Llança un bufec de

menyspreu, es gira i se’n va.

“Li molestava que una djibutiana pidolés, quan ha sabut que és refugiada li ha

estat igual. Era una patriota”, opina Omar Hassan. A mi se m’ocorre una defi-

nició diferent.

Perseguida per la fam. Faduma Ibrahim va abandonar Etiòpia fa dos mesos per fugir de la sequera que assola la Banya d’Àfrica. Va veure

morir els seus veïns i va sortir de casa seva fins a arribar a la ciutat de Djibuti. FOTOGRAFIA Rodrigo Hernández



La principal ciutat del país, que acull dos terços dels 750.000 habitants, pateix

la sequera a la Banya d’Àfrica d’una altra manera. La majoria dels ciutadans de

la capital no tenen problemes de proveïment d’aigua, però en els últims mesos

hi han arribat milers de djibutians de les àrees rurals i refugiats de Somàlia o

Etiòpia. Hi ha captaires a gairebé cada cantonada. Un d’ells, amb rastes i roba

llardosa, mira amb temor un grup de gossos que aprofiten la solitud dels ca-

rrers durant el dia –som al Ramadà i la ciutat no explotarà de vida fins al ves-

pre– per ensumar a les escombraries i lladrar amb fanfarroneria a tothom. Per

Omar, la sequera està canviant la cara de Djibuti: “Hi ha gent molt rica i cada

vegada més pobres. Molts nòmades vénen a la ciutat perquè allà no tenen res”.

I puja l’atur...”. La taxa d’atur a les àrees urbanes ja és del 60%.

Amb pocs recursos naturals i amb prou feines indústria, Djibuti basa el seu

present en la seva estratègica localització geogràfica com a porta africana del

món àrab i el seu estatus de zona de comerç lliure (els negocis amb Etiòpia són

el 70% de l’activitat del port comercial). La seva amabilitat per permetre bases

militars estrangeres al seu territori no és naïf: necessita ajuda estrangera per

poder quadrar balanços.

“Hi ha molts estrangers, la vida és cara”, es queixa Omar. Per a alguns més que

altres. El suburbi de Balbala s’ha omplert de refugiats urbans que fugen de les

terres esquerdades. I en vindran més. Segons l’ONU, els pastors nòmades de

Djibuti han perdut el 70-80% del bestiar en els últims mesos i els preus han

pujat un 50%.



Si es furga una mica, a sota dels carrers asfaltats, els edificis nous pagats per

l’Iran o Kuwait i la frenètica vida de llum i color al capvespre, s’adverteix que

Djibuti està malalt: un de cada cinc djibutians necessiten ajuda humanitària.

Sense comptar els refugiats estrangers.

Tampoc no ho posa fàcil el govern. Acostumats a lligar curt la dissidència, ens

va d’un pèl que ens ensenyin la porta de sortida de l’aeroport fins i tot abans

d’entrar-hi. No agraden els periodistes. Idriss Moussa és el responsable del

control dels mitjans i de posar-te traves mentre somriu com si fos el teu amic

de tota la vida. Com que necessita dues hores per estampar un segell al nostre

permís, té temps per queixar-se dels captaires. “Som el país oblidat en la crisi

de la Banya d’Àfrica. Hi ha molts nens demanant almoina al carrer, però la ma-

joria no són djibutians”, precisa.

En advertir-lo que les traves als mitjans poden explicar alguna cosa d’aquest

oblit, apareix al seu rostre un somriure mesquí.

Quan enfilem la carretera cap a la frontera de Somàlia ens avisa que hem de

tornar perquè un oficial del govern viatgi amb nosaltres. Per seguretat, diu.

El nostre conductor ens llegeix el pensament –“ni de conya”– posa la cinquena

i pitja l’accelerador.

9



L’infern oblidat més bonic del món

Ali Addeh, a la frontera de Djibouti amb Somàlia, és el camp de refugiats més oblidat de la Banya d’Àfrica. Hi és des del 1990 i té aigua per a deu mil persones. Ja n’hi ha 17.000 | Entre muntan-yes, el camp d’Ali Addeh està totalment desbordat i encara ho estarà més | Milers de nens perduts viuen a les tendes d’Acnur sense notícies de la seva família


El camió fa tants bots que sembla que balla. El vehicle desballestat sua oli

per no desmuntar-se amb cada sot del camí. Fins que cau el primer bidó. Una

garrafa de color groc cridaner surt volant i aterra entre les pedres. Després una

altra i una altra més. Al cap de poca estona, el xofer atura el vehicle. Tornarà

L’infern oblidat més bonic del mónCapítol 9


enrere. Encara que estem en època de pluges a Djibouti, el paisatge de la ruta

que porta a Ali Addeh, camp de refugiats a la frontera amb Somàlia, és de color

gris i marró set. Només ha plogut vint minuts –un sol dia- en tres mesos. El

camió és la resposta a aquests núvols buits: l’Alt Comissionat de les Nacions

Unides per als Refugiats (Acnur) ha decidit enviar camions d’aigua per proveir

els milers de refugiats que fugen de la sequera i el violent desgovern somali.

Mapa del dia 5: De Djibuti a Ali Addeh. Font: Google Maps

Travessem fins a quatre rius morts. La imatge del curs eixut, quan fa uns anys

en aquest mateix lloc la riba es tenyia de verd, és el més semblant a un crit

d’auxili de la terra. “Desconcerta”, deixo escrit al meu bloc.

Fins que veiem aparèixer davant nosaltres Ali Addeh.



Segurament no hi ha un camp de refugiats més bonic a la banya d’Àfrica. En-

caixat entre muntanyes, enmig d’una vall àmplia, la imatge de centenars de

tendes blanques evoca un camp de muntanya de l’Himàlaia. Tot i que sense

una mica de neu a l’horitzó i sense que els cims siguin un repte per escalar.

Aquí més aviat són murs que deixen enrere el passat i bloquegen el futur.

Perquè, possiblement, tampoc no hi ha un camp de refugiats més oblidat que el

d’Ali Addeh. El Ministeri d’Informació ens va assegurar que des de l’any 2009

cap diari o televisió internacional no havia anat al campament. I la urgència no

és menor: fundat el 1990, té aigua per a 10.000 persones. I ja n’hi ha 17.000.

Està desbordat i ho estarà més. Només al juliol van arribar-hi mil refugiats, el

doble que durant el mes anterior. El govern ha acordat obrir un nou camp al

setembre a uns 40 quilòmetres al nord.

Ahmed Arta va arribar abans-d’ahir des de Mogadiscio amb la seva dona i els

dos fills. Mentre parla, allarga la mà dreta i la posa suaument al cap del seu fill

gran. Diu una frase que recull tot el temor acumulat durant deu dies de traves-

sia. “Ja sóc feliç, ens quedarem aquí a viure per sempre”, diu. Si la por, la gana

i l’amor són els motors més potents de l’home, Arta podria arribar al final del

món, penso.

A mesura que passegem entre les tendes i les cabanyes, creix un remolí de nens

al nostre voltant. Una adolescent amb dos bidons buits lligats al capdavant es

dirigeix a un pou que es mor: té deu vegades menys aigua que fa un any. La noia

amb prou feines ens dirigeix una mirada fugaç i segueix el seu camí.

Seriosa o trista, no ho sé ben bé.



Nens sense família. El camp d’Ali Addeh, en una vall entre muntanyes, va rebre, només al juliol, mil refugiats més, entre els quals hi ha nens i adolescents que es van perdre de les seves famílies mentre fugien. FO-

TOGRAFIA: Xavier Aldekoa

Encara que el 70% dels habitants del camp són dones, hi ha milers de nens

perduts. Adolescents que van arribar sols, sense família, en una fugida apres-

sada cap al nord. Awale Youssouf, de 17 anys i que en fa dos que va arribar a

Ali Addeh, té fresc en la memòria el dia que va haver de marxar. “Estava amb

uns amics i vaig anar a fer un encàrrec; en tornar vaig veure que un home d’Al-

Xabaab –milícia fonamentalista que rebutja tot el que és occidental menys els

seus diners– parlava amb els meus amics. Em vaig espantar”. L’home de barbes

llargues i kalàixnikov els exigia que s’enrolessin. No es va esperar a una segona

negativa. “Vaig veure com els va disparar i els va matar allà mateix. Vaig córrer

amb totes les meves forces, vaig pensar que el cor m’estava a punt d’explotar”.

Aquesta fugida consumeix la ment d’Awale cada nit.



–No tenia cap altra opció, veritat?

–Suposo que no, responc sense saber què dir.

–Vaig deixar la meva mare i les meves germanes. Ara no sé on són. Elles tam-

poc no saben que sóc aquí.

–Aniries a buscar-les?, replico.

–No puc, però m’agradaria anar a Escandinava, a Suècia, i treballar en una oe-

nagé. Així podria tornar i ajudar-les.

El somni del retorn a casa no es dilueix encara que es barregi amb la por. Ko-

raixa Ibrahim, embolicada amb un xal de mil colors, resa cada dia perquè a

Somàlia hi hagi pau. Té cinc fills a càrrec seu i n’acull dos més que van arribar

sense pares. A Mogadiscio, explica la Koraixa, tenia un jardí preciós i un hort

on conreaven verdures i hortalisses. “Era una vida impecable”, diu nostàlgica.

Un dia, n’està convençuda, ensenyarà aquest lloc als seus fills. “A la nit els ex-

plico contes somalis perquè estiguin preparats. Quan arribi la pau, tornaran”.

10


VIATGE AL COR DE LA FAM / I 6

Desmemòries d’Àfrica

Malgrat la gran extensió de terres fèrtils, Etiòpia és el país amb més persones afectades per la fam i la sequera a la Banya d’àfrica: 4,8 milions d’etíops necessiten assistència humanitària

Xavier Aldekoa. Etiòpia. Enviat especialLa Vanguardia | 28 d’agost de 2011

Sembla que Karen Blixen estigui a punt de sortir de darrere d’un camp de blat

de moro d’un moment a l’altre. I que Denys Finch Haton tallarà el cel blau amb

la seva avioneta en qualsevol moment. Però no. Al fins, tres camperols amb ba-

rrets de palla remouen la terra ocre i un burro que saltirona estira un carro ple

de sacs. No estem a començaments del segle XX, però gairebé.

Desmemòries d’ÀfricaCapítol 10


Mapa del dia 6: D’Addis Abeba a Nairobi. Font: Google Maps

A hora i mitra amb cotxe al sud d’Addis Abeba, la granja Genesis és un asterisc

verd en la realitat seca d’Etiòpia, el país amb més població necessitada d’ajuda

humanitària a causa de la fam que assola la Banya d’Àfrica. Més de 4,8 milions

d’etíops necessiten assistència. Però la situació extrema al sud-est del país –en

el camp de Dollo Ado moren deu nens al dia- sona llunyana a la capital. Allà els

joves juguen a futbol a la plaça Lenin, els gossos dormisquegen a les cantona-

des i de vegades plou. “A la frontera les coses estan malament. Aquí hi ha de tot.

No hi ha problemes”, opina Alexander, que si fos una mica més jove es llança-

ria a jugar amb la pilota. Ara es limita a observar les filigranes d’un noi amb la

samarreta de l’Arsenal mentre espera avorrit l’autobús. La pitjor sequera en

seixanta anys s’acarnissa amb Etiòpia i Addis Abeba juga a futbol. I la preocu-

pació és encara més de cartró pedra si apareixen les corbates i s’engrandeixen

els despatxos.



La política de l’Executiu etíop d’oferir lloguers avantatjosos de terres fèrtils

a companyies estrangeres crea paradisos com el de Genesis Farms, propietat

d’un nord-americà, un holandès i un etíop.

Oasis. Mentre el sud-est del país es mor de fam i pels efectes de la se-

quera, a Etiòpia hi ha terres fèrtils, com Genesis Farm, que pertany a empresaris dels Estats Units, Holanda i Etiòpia. FOTOGRAFIA: Xavier

Aldekoa

Getashew Gashowe, exmilitar de les forces aèries, arrodoneix una jubilació es-

cassa fent de guia a la granja. Al•lucina amb el que veu. “Aquí 650 treballadors

conreen 62 hectàrees. Això és bo per a Etiòpia”, assegura.

Es grata la barba grisa quan se li pregunta on va a parar el menjar de Genesis

Farm.

–No ho sé, a la capital o per a l’exportació, suposo, diu.



–S’envia alguna cosa al sud, on la gent es mor de fam?, pregunto amb segones.

–Això és business, no?, conclou.

El 2013 el Govern espera haver assignat 3 milions d’hectàrees, l’equivalent a

la superfície de Catalunya o Bèlgica. Addis Abeba al•lega que aquesta política

permetrà al país ser autosuficient i aportarà una inversió vital.

El problema és si els paradisos són buits. L’ONG Survival, enfrontada amb el

Govern etíop, denuncia que les terres més productives es venen a empreses

foranes per a l’exportació d’aliments en un país on milions de persones moren

de fam.

Un cable de l’ambaixada dels Estats Units destapat per Wikileaks advertia de

l’augment de terres llogades a països estrangers. I amb exemples punyents com

el d’una empresa sud-africana que va invertir 3,5 milions de dòlars en camps

per produir sucs i exportar-los a Europa i a l’Orient Mitjà. El cable s’endinsava

en aquesta contradicció: “Més enllà dels possibles danys als agricultors locals,

l’oposició i els crítics internacionals mostren la seva preocupació per l’exportació

d’aliments en un país que depèn en gran manera de l’ajuda alimentària i dels

baixos salaris que les companyies estrangeres paguen als seus treballadors”.

El nostre traductor –diu que és agent turístic però fa pudor a funcionari amb la

missió de lligar-nos curt– explica que Desagn cobra gairebé un euro per hora.

Ell s’asseca la suor amb l’aixada encara a la mà i assenteix amb el cap. Tímid.

Al cap de poca estona, hem de fer una finta a l’estil Messi per xerrar tot sol amb

l’Emebat, de 15 anys i que xampurreja l’anglès. “400-500 birr al mes”, diu.

Amb euros són menys de 17 al mes i una ganga per a tothom menys per a ella. Li

pregunto si sap que al sud-est la gent es mor de gana. “Sí, però en sé poc més”,

admet.



El Govern etíop sí que ho sap. Fa unes setmanes, suplicava una ajuda urgent

de 398 milions de dòlars per enviar al sud menjar, assistència sanitària i “man-

tenir els nens a l’escola”. Amb aquests diners es podria alimentar de juliol a

desembre 4,5 milions de persones. La hipocresia balla en aquestes xifres. Se-

gons el think tank Stockholm International Peace Research Institute, Etiòpia

va gastar l’any passat 338 milions de dòlars en armament militar. Prou diners

per alimentar 3,8 milions dels etíops que moren de fam.

Quan l’Emebat torna a recollir cebes amb les seves amigues, penso que de ve-

gades no fa falta disparar les bales per matar. De vegades n’hi ha prou amb

comprar-les.

Al cap de poca estona arriba, incòmode, el traductor. Diu que ens n’hem d’anar.

11


Somàlia, el país fantasma

La violència i el desgovern condemnen 3,7 milions de somalis a la fam | És difícil trobar una paret sense forats de bala o un ca-rrer sense edificis destrossats | La violència d’Al-Xabaab: “Van decapitar tres joves perquè se sàpiga que encara són forts”

Xavier Aldekoa. Mogadiscio. Enviat especialLa Vanguardia | 1 de setembre del 2011

Hi ha ciutats zombis. Mogadiscio n’és una. La capital de Somàlia devia ser

tan bonica fa vint anys, amb els seus carrers estrets amb olor de mar, les cases

baixes de traç àrab i la vida de carrer de pell morena, que fa mal veure-la mo-

ribunda. La benvinguda a la ciutat ja és un cop a l’estómac: una grua aparta

un enorme bloc de ciment que bloqueja l’entrada a l’aeroport per permetre la

sortida del comboi. “És perquè no s’encasti un cotxe bomba fins a dins i faci vo-

lar l’aeroport”, explica un soldat escocès de la força de pau africana (Amisom).

Somàlia, el país fantasmaCapítol 11


Darrere del ciment, s’obre Mogadiscio. O el que en queda. És difícil trobar una

paret sense forats de bala, una carretera sense impactes de morter o un carrer

sense edificis destrossats. Després hi ha les armes. Un xaval d’uns quinze anys

observa la vida –que n’hi ha, malgrat tot– des d’una cantonada. Porta un fusell

penjat de l’espatlla i una rastellera de bales cenyides al cinturó. Encén un ciga-

rret i somriu, amb un punt de fanfarroneria, quan creua la mirada amb la de

l’occidental. Du una samarreta del Barça.

Les bales, paisatge quotidià. Els nens a Mogadiscio estan acostumats a les armes i molts d’ells fins i tot les fan servir. Els cartutxos són ob-

jectes quotidians que no sorprenen en un país on la població està ame-naçada per la fam mentre grups fonamentalistes i clans intenten guan-yar posicions de poder en una terra devastada. FOTOGRAFIA: Rodrigo

Hernández

El caos i l’oblit en què Somàlia fa vint anys que està enfonsada han provocat

l’alarma humanitària més greu dels nostres temps: gairebé quatre milions de

somalis necessiten assistència urgent. Les Nacions Unides han declarat l’estat



de fam a cinc regions del sud, zona controlada per Al-Xabaab, grup fonamen-

talista agermanat amb Al-Qaida. Segons fonts d’organismes internacionals a la

zona, aviat es podria declarar l’alerta màxima en altres regions. El problema és

que no se sap gaire bé què passa al sud. “AlXabaab no permet l’accés a oena-

gés o institucions internacionals. Amb prou feines hi ha control. És molt difícil

portar-hi menjar”, assenyala Susannah Nicol, portaveu del Programa Mundial

dels Aliments. L’ONU va admetre fa dies que l’ajuda arribava al 20 per cent de

la gent que ho necessita.

A Mogadiscio la vida és difícil. Mohamed Hadi és un home jove amb mirada de

falcó. Callat, observa com li neguen el menjar a un nen al Jumbo Feeding Cen-

tre, centre de repartiment d’aliments a mig quilòmetre de l’aeroport, perquè

la seva galleda és massa gran. El nen plora i esquiva les empentes per tornar a

insistir. Quan una empenta sembla donar per vençut el xaval, Hadi fa un pas

endavant i li diu alguna cosa a l’ancià que reparteix el menjar. El vell protesta

però ofereix un cullerot de blat de moro bullit al petit.

Quan preguntem a Hadi si la gent respira millor després de l’anunci de retirada

d’Al-Xabaab de la major part de la ciutat el 6 d’agost passat, la seva respos-

ta glaça l’esperança. “Tornaran en qüestió d’hores o dies, quan vulguin”, diu.

Encara que el Govern Federal de Transició (GFT) va vendre com una victòria

l’abandonament de la banda radical, la ciutat és lluny de ser segura. “Fa tres

dies van decapitar tres nois joves, d’uns 19 anys, i van tirar els cossos al mercat.

Era un senyal d’Al-Xabaab perquè se sàpiga que encara són poderosos. La gent

està espantada”, explica. Des de principis de mes, la banda ha assassinat nou

persones, que va acusar de ser espies.



Preparats per al combat. En un paisatge de carrer desolat pels efectes de la violència, un grup d’homes exhibeix les armes. Als carrers de Mo-gadiscio és molt difícil trobar un sol edifici que no hagi rebut impactes d’armes de foc. La capital no està fora de perill. FOTOGRAFIA: Rodrigo

Hernández



En realitat, la població no té on protegir-se. L’informe de Human Rights Watch

No saps a qui culpar: crims de guerra a Somàlia, publicat fa dues setmanes, de-

nunciava que “Al-Xabaab ha llançat indiscriminadament foc de morter des de

zones densament poblades, i les forces del GFT i l’Amisom han respost sovint

de la mateixa manera amb contraatacs indiscriminats”.

El futur tampoc no reconforta. Un analista d’un organisme internacional que

treballa des de fa anys a Somàlia assenyala a aquest diari, amb la condició que

es mantingui el seu anonimat, una altra amenaça a punt d’esclatar. “La retirada

momentània d’Al-Xabaab ha fet que els clans lluitin per aquest buit de poder.

Hi ha senyors de la guerra que volen controlar el mercat de Bakara, d’altres

el port... La gent pensa que Mogadiscio ara està fora de perill. I no ho està en

absolut”, assegura.



Radiografia socioeconòmica de Somàlia. Font: Google Maps, OCHA



A Somàlia gairebé tota la població és de la mateixa ètnia i professa la mateixa

religió, l’islam. Però la cohesió ètnica i de fe ha sucumbit a les lluites pel poder

en nom del clan. Hi ha facilitats: un AK-47 es pot aconseguir al mercat per un

preu que amb prou feines arriba als 200 euros.

La violència enquistada en la realitat somali és el motor de la tragèdia. La pitjor

sequera en 60 anys castiga tota la Banya d’Àfrica –hi ha més de 13 milions de

persones en perill–, però a Somàlia les bales tenen més pes. També la pobresa.

Texas, als Estats Units, acaba de passar la pitjor temporada de pluges en 44

anys i els cowboys no es moren pas de gana.

Sense un govern real des del 1991 –l’Executiu somali, considerat el més co-

rrupte del món per Transparency International, és poca cosa més que un in-

tent fallit d’Occident de crear un interlocutor amb qui dialogar–, Somàlia està

abandonada a la seva sort des que el 1993 les milícies somalis van matar 18

soldats dels Estats Units als carrers de Mogadiscio, fet que va desembocar en

la retirada dels Estats Units i l’ONU del país. Els atemptats de l’11-S i la llui-

ta antiterrorista van tornar a posar Somàlia, situada estratègicament a quatre

passes del golf d’Aden i l’Orient Mitjà, al tauler del món.

Zino Mahmed mai no sentirà a parlar d’aquesta batalla. Fa un mes que va venir

desplaçada a la capital i alleta el seu fill mentre espera a la cua perquè li omplin

una bossa de menjar. “La vida és dura. Quan plogui vull tornar al meu poblet.

Potser podrem plantar-hi alguna cosa i viure”, diu. No diu viure bé.



Les xifres d’un drama humà

Fam. L’ONU ha declarat la fam en cinc regions del sud de Somàlia.

Malnutrició extrema. Es declara quan la ràtio d’infants amb malnutrició extre-

ma supera el 30%.

Falten 1.000 milions. Dels 2.500 milions que l’ONU va demanar per respondre

a la crisi a la Banya d’Àfrica, se n’han aconseguit només 1.400.

530 milions. Els EUA són el donant més gran per pal•liar la crisi de la Banya

d’Àfrica.

12


Banya d’Àfrica. Una crisi que empitjora

Tres mesos desprès de la declaració de fam a Somàlia | Uns 13 milions de persones necessiten ajuda pel veto terrorista a l’acció humanitària i la manca de mitjans contra la sequera | El món de la cooperació tem que la falta de resultats freni les donacions | Però encara que els fons arribin, com es poden distribuir a Somàlia?

Rosa M. Bosch. Barcelona. La Vanguardia | 19 d’octubre de 2011

La situació no ha parat d’empitjorar. Per què la feina humanitària no té im-

pacte a Somàlia? Perquè hi ha un Estat fallit, amb un govern tan feble que és

molt difícil que funcioni la cooperació”. D’aquesta manera resumeix Carmen

Molina, directora de Cooperació i Emergències d’Unicef, la situació a la Banya

d’Àfrica, quan es compleixen, demà mateix, tres mesos de la declaració de fam

a Somàlia. Les milícies terroristes d’Al-Xabaab, que probablement són darrere

Banya d’Àfrica. Una crisi que empitjoraCapítol 12


del segrest de les cooperants de MSF, han vetat el pas a l’ajuda. Només es per-

meten comptades incursions al sud de Somàlia, el territori més castigat, per la

qual cosa la població, tocada per la sequera i la guerra, no veu cap altra solució

que fugir i buscar empara en els camps habilitats als països de la regió, que ja

allotgen 934.793 refugiats.

La violència a Somàlia és un factor, el més greu i ara crònic, però no l’únic que

ha provocat que en tres mesos la xifra de persones que necessiten ajuda a la

Banya d’Àfrica hagi passat de 10 a 13,3 milions i que les previsions apuntin a

arribar als 15 milions a finals d’any; a més, 750.000 somalis corren el risc de

morir de fam. A l’extrema violència a Somàlia, cal sumar-hi altres factors que

han enfonsat en la misèria no només els somalis sinó també a poblacions de

Kènia, Etiòpia i Djibuti: “La sequera, que abans es produïa cada set anys, ara

ho fa cada dos, i provoca que les collites es redueixin a la meitat; el preu dels

aliments, que en alguns casos han pujat un 200%, i el fet que no es treballi en

les causes de fons, la inversió en desenvolupament i en agricultura.Amés, no

hi ha prou fons per afrontar l’emergència”, destaca Lara Contreras, del depar-

tament d’Estudis d’Intermón Oxfam. La crida realitzada per aquesta oenagé

per recaptar 100 milions de dòlars s’ha traduït en donacions per valor de 80

milions, xifra amb què s’atén 3,5 milions de persones. Unicef pràcticament ha

assolit els 363 milions sol•licitats.

Però el món de la cooperació tem que la falta de resultats, la sensació de fracàs

en la crisi humanitària més greu que s’està vivint actualment, faci retreure les

donacions. Una generació ha crescut veient en els telenotícies la imatge de nens

famèlics. Sempre el mateix. “Es parla del cansament del donant, perquè veu

que donar ajuda és un pou sense fons, a més de l’emergència, cal treballar la



cooperació al desenvolupament, la seguretat alimentària, que l’Àfrica no ven-

gui les millors terres a multinacionals... S’han d’establir les bases d’una coope-

ració a llarg termini”, afegeix Molina.

Però el paper de les oenagés és molt petit en aquest escenari: “Fem una feina

d’assistència i desenvolupament per salvar un petit nombre de vides. El que

demanem és un compromís global per frenar la fam, cosa que requereix tenir

uns mecanismes de resposta més àgils i controlar la volatilitat del preu dels

aliments”, apunta Contreras.

També a Acnur, l’Agència de Nacions Unides per als Refugiats, coincideixen en

aquest desgast del donant que comença a intuir que “Somàlia no té solució”.

Javier López Cifuentes, delegat d’Acnur a Kènia, opina que “ara que Somàlia

torna a estar en el punt de mira per la fam i pel segrest de les dues treballadors

de Metges Sense Fronteres, és el moment de demanar més ajuda per intentar

estabilitzar la situació, si no ho fem ara, com passi un altre any...”. Però en-

cara que els fons arribin abundosament, que no és el cas, com distribuir-los

a Somàlia?. Acnur ha aconseguit accedir en molt poques ocasions al sud de

Somàlia després d’assolir acords puntuals amb líders locals, però s’ha desatès

la petició d’assolir una treva, un alto el foc entre Al-Xabaab i el Govern de Tran-

sició, per tal de possibilitar el transport d’ajuda humanitària a les sis regions

on s’ha declarat la fam. “A Mogadiscio les forces de pau de l’ONU són escasses

i estan mal equipades i no es parla d’enviar més dotacions al sud del país”, afe-

geix López Cifuentes.

Després del segrest, dijous passat, de les dues cooperants de MSF a Ifo 2 s’ha

produït una mena de replegament de les agències de l’ONU i de les oenagés

als camps de refugiats de Dadaab (Kènia), que ja allotgen 460.000 persones.

Aquest segrest evidència que no només a Somàlia la situació és de molta inse-



guretat. “A Dadaab, s’han suspès les activitats que no són essencials per sal-

var vides; continuem distribuint aigua i aliments i registrant-ne els refugiats.

Aquestes feines es fan amb escortes i tenim toc de queda entre les 18 hores i les

6 del matí”, explica Sonia Aguilar, d’Acnur, que va arribar a Dadaab divendres

passat. Aguilar és una de les 2.000 persones que integren el personal humani-

tari desplaçat per oenagés i agències de l’ONU a Dadaab.

Els atacs, robatoris i violacions en el complex de Dadaab, que inclou uns 50

quilòmetres quadrats, ha portat Acnur a crear una mena de “policia interna”;

són els mateixos refugiats els que col·laboren per vetllar per la seguretat de la

població.

L’accés a Somàlia és una part de la pel•lícula; una altra és planificar accions

de llarg recorregut encaminades a minimitzar l’impacte de la sequera, que

destrueix collites i mata la ramaderia, i establir estratègies per lluitar contra

l’augment del preu dels aliments. “Demanem que hi hagi reserves de cereals

en l’àmbit local i regional per prevenir les crisis i controlar la volatilitat dels

preus –subratlla Contreras, d’Intermón–. I també que el Programa Mundial

d’Aliments (de l’ONU), que es nodreix principalment d’excedents dels Estats

Units, compri els estocs als productors africans per reactivar el mercat d’aquests

països i, alhora, invertir en desenvolupament”.

El nivell d’assistència es veu afectat pels atacs

“El nivell d’assistència a les poblacions es veu afectat per aquests atacs. És molt

alarmant”, va manifestar ahir el president de MSF Espanya, José Antonio Bas-

tos, en relació amb el segrest de les cooperants Montserrat Serra i Blanca Thie-

baut. L’oenagé ha suspès temporalment l’activitat al camp Ifo 2, on s’oferien

serveis bàsics, de salut reproductiva, atenció prenatal i vacunacions, i on es va



produir el segrest. Al camp de Dagahaley es mantenen les urgències en un hos-

pital amb 243 llits, però en uns altres cinc centres s’han interromput la feina.

Els equips mèdics esperen que les condicions de seguretat millorin.

Les persones que necessiten ajuda han augmentat en més de 3 milions

en 3 mesos. FONT: ONU



Mapa de la situació geogràfica de Somàlia al juny de 2011.

FONT: ONU

Mapa de la projecció geogràfica de Somàlia per els pròxims de 4 a 6

meses. FONT: ONU



Mapa actual de la situació geogràfica y demogràfica de Somàlia.

FONT: ONU



Desnutrició infantil

Nens somalis recullen aigua d’un toll en el camp de refugiats de Dada-

ab. FOTOGRAFIA: AFP Photo / Tony Karumba

2,5 milions

Aquesta és la xifra de nens que tenen desnutrició aguda i desnutrició moderada, a la Banya d’Àfrica, dels quals 1,3 milions viuen a Somàlia, segons dades d’Unicef. En aquest país, 750.000 persones, menors i adults, estan en risc de morir per la manca d’aliments i necessiten ajuda urgent.

Quan es declara l’estat de fam?



A Somàlia, es compleixen tres d’un total de vuit indicadors per declarar l’estat

de fam, que afecta més del 20% de la població del país. Aquests tres indicadors

són: una taxa de desnutrició aguda de més del 30% en nens; la taxa de mortali-

tat associada a la desnutrició de més de dues morts al dia per cada 10.000 per-

sones, o de quatre morts infantils per cada 10.000 nens al dia, i l’accés a menys

de 2.100 calories diàries.

La pitjor crisi

Desplaçats interns. S’estima que dins de Somàlia s’han desplaçat 1,5 mi-

lions de persones

I fora del país. Acnur confirma que fins al moment 934.793 somalis han

hagut de refugiar-se en països veïns: Kènia, Etiòpia, Djibuti i Iemen

Les causes. La pitjor sequera a la regió en els últims 50 anys; l’augment del

preu dels aliments i el conflicte armat a Somàlia.

13


Ja és octubre“Hem sacrificat la nostra llibertat per sobreviure”, lamenta un somali | Els pastors nòmades veuen morir les vaques i les cabres i afronten un futur incert

Xavier Aldekoa. Johannesburgo. CorresponsalLa Vanguardia | 19 d’octubre de 2011

No hi cabia ni una agulla. A finals d’agost, els nens que esperaven la seva

ració de menjar en un centre de repartiment d’aliments de l’ONU a Mogadis-

cio (Somàlia) s’apinyaven els uns contra els altres en una fila índia perfecta.

Tenien el pit arrapat al de davant i alhora un altre nano enganxat a l’esquena.

De les mans, els penjaven olles, galledes o, perquè entre els pobres també hi ha

classes, bosses de plàstic foradades. A cinc metres, hi havia una filera de dones

amb cassons i la mateixa paciència reflectida en la mirada. Vaig preguntar a

Mohamed Hadi, coordinador del centre, per què hi havia dues files. “En realitat

separem homes i dones, la fila dels nens és la dels homes, però algunes famílies

hi envien els nens perquè és arriscat que hi vinguin els homes. Tenen por que

Al-Xabaab els recluti o que els disparin”, va contestar.

Ja és octubreCapítol 13


Desplaçats. Famílies del sud del país fan cua per aconseguir ajuda a

Mogadiscio. FOTOGRAFIA: AFP Photo / Abdurahid Abikar

La necessitat és aquesta desesperació que empeny alguns a enviar els seus fills

a buscar menjar perquè ofereixen un angle de tir menor. Encara que en algunes

zones ha començat a ploure, la banya de l’Àfrica pateix la pitjor sequera en més

de 50 anys. Però la fam no neix només de la manca de pluja. El desgovern, la

violència i l’oblit que viu Somàlia des de fa vint anys és l’arrel de tretze milions

d’estómacs buits. Com si tota la població de Catalunya i la Comunitat de Ma-

drid necessités ajuda humanitària.

El drama del sud de Somàlia, on l’exèrcit kenià va entrar diumenge a la recerca

d’Al-Xabaab, com si fos possible extirpar un càncer a tisorades, és cec perquè

és gairebé impossible saber què passa al sud de Mogadiscio, zona sota control

de la milícia radical. Però s’intueix en uns peus que s’arrosseguen. Al juny,

el camp de refugiats de Dadaab es va desbordar. Cada dia hi arribaven més

de 1.500 somalis que fugien de la guerra. Amb ingenuïtat, vaig preguntar per

Ja és octubreCapítol 13


on arribaven els refugiats. “Pertot arreu”, em van respondre. Al cap de poca

estona, va aparèixer un grup de nouvinguts. Dos homes ajudaven un ancià a

avançar. El vell amb prou feines fregava la sorra amb la punta dels peus. Un

altre home duia un nen inconscient en braços. Van entrar en el punt de registre

en silenci i sense fer gestos de sentir-se alleugerits. Dadaab es va crear fa 20

anys i hi ha refugiats que no coneixen res més que el campament. Alguns hi han

nascut. Mohamud Jama, cap d’una comunitat de Dadaab, home acostumat a

l’escassetat, tan sols va fer servir una frase per definir el seu futur. “Hem sa-

crificat la nostra llibertat per sobreviure”, deia. Aquesta setmana, quan el vaig

trucar per telèfon, en va tenir prou amb nou paraules per dibuixar la manera de

ser del poble somali. “La vida encara és difícil. I tu, com estàs?”, va dir.

Des del segrest de les cooperants espanyoles dijous passat, es van reduir les

activitats en aquest camp al mínim indispensable. Els centres de registre de

nous refugiats van tancar. El recompte es va quedar aturat en 462.000 habi-

tants a Dadaab. Des d’aleshores han arribat mil persones més cada dia. Demà

n’arribaran mil més.

Però la crisi humanitària a la banya de l’Àfrica no només castiga qui ha fugit de

la seva llar. El mode de vida dels pastors nòmades també té un futur incert. A

l’agost, Abdurahman Alasso explicava a la ciutat de Wajir, al nord-est de Kènia,

que havia perdut totes les vaques que tenia tret d’una i gairebé totes les cabres.

Havia arribat a tenir-ne cinquanta, però la sequera n’hi havia deixat dues. “A

l’octubre ja s’hauran mort, no tindré res i estaré molt trist”, deia. Ja és octubre.

14


Donacions per a la Banya d’Àfrica

• ACNUR

Telèfon donacions: 902 218 218

SANTANDER: 0049-0001-51-2710070009

BBVA: 0182-2325-09-0010001000

CAJA MADRID: 2038-1041-21-6000560098

LA CAIXA: 2100-2262-16-0200286870

• UNICEF

BBVA: 0182-2370-40-0208517159

BANESTO: 0030-8301-77-0000304271

Donacions per a la Banya d’ÀfricaCapítol 14


SANTANDER: 0049-1804-16-2610410756

ING Direct: 1465-0100-95-6000000000

BANKIA: 2038-1043-19-6000877505

LA CAIXA: 2100-5731-70-0200005001

POPULAR: 0075-0001-87-0606914075

BANKINTER: 0128-9404-02-0100010592

BARCLAYS: 0065-0100-15-0001581749

• ACCIÓ CONTRA LA FAM

LA CAIXA: 2100 3006 94 2200826398

BANCO SANTANDER: 0049 0001 59 2810090000

BANKIA: 2038 1052 44 6000741510

CAJAMAR: 3058 0963 45 2720055803

TELÈFON: 902 100 822

• MANS UNIDES

BANCO POPULAR: 0075-0001-85-0606786759



• CREU ROJA

CATALUNYA CAIXA: 2013-0500-14-0222222252

CAIXA DE PENEDÈS: 2081-0300-93-3300004041

UNNIM: 2074-0120-31-2111998805

BANCO BILBAO VIZCAYA ARGENTARIA: 0182-2370-46-0010022227

BANCO ESPAÑOL DE CRÉDITO: 0030-1001-35-0004707271

BANC SABADELL-ATLÁNTICO: 0081-0627-34-0001114312

BANKINTER: 0128-0010-97-0100121395

CAJA MADRID: 2038-0603-29-6006640085

C.E.C.A.: 2000-0002-28-9100510908

DEUTSCHE BANK y BANCORREOS: 0019-0631-22-4010202020

LA CAIXA: 2100-0600-85-0201960066

BANCO POPULAR: 0075-0001-89-0600222267

BANCO SANTANDER: 0049-0001-53-2110022225

TRIODOS BANK: 1491-0001-21-1008280321



• INTERMON-OXFAM

BBVA: 0182-6035-46-0201506422

BANC SABADELL: 0081-7011-10-0002179221

SANTANDER: 0049-1806-92-2012020321

CATALUNYA CAIXA: 2013-0500-12-0213849895

CAJA MADRID: 2038-8978-10-6000172112

CAN: 2054-0300-50-9156809805

CAJAMAR: 3058-3503-11-2720001722

CAJASOL: 2106-0935-90-0005034031

CAIXABANK: 2100-0765-83-0200213395

RURALCAJA: 3082-1019-55-4339753123

TRIODOS BANK: 1491-0001-23-2011072622

UNICAJA: 2103-0722-89-0030024676

• SAVE THE CHILDREN

SANTANDER: 0049-1837-58-2910344142



• METGES SENSE FRONTERES

BANC SABADELL: 0081-0052-00-0004400044

BANCAJA: 2077-0063-55-3102344504

BANCO SANTANDER: 0049-1806-95-2811869099

BANESTO: 0030-2001-56-0001277271

BARCLAYS: 0065-1007-11-0001002476

BBK: 2095-0264-60-9105878176

BBVA: 0182-6035-49-0000748708

CATALUNYA CAIXA: 2013-0500-15-0202770061

CAIXA GALICIA: 2091-0769-35-3040000478

CAIXA SABADELL: 2059-0660-44-8000174083

CAJASTUR: 2048-0000-27-3400106773

CAJAESPAÑA: 2096-0300-96-3383320504

CAJA GRANADA: 2031-0288-22-0116437100

CAJAMADRID: 2038-0603-29-6005700064

CAJA NAVARRA: 2054-0301-17-9155695767



CAM: 2090-6840-17-0200125489

KUTXA: 2101-0113-13-0012564621

LA CAIXA: 2100-3063-99-2200110010

TRIODOS BANK: 1491-0001-28-1008158220

UNICAJA: 2103-2034-25-0030003000


L’AUTOR

Xavier Aldekoa (Barcelona, 1981)

Des de 2009 sóc corresponsal per a l’Àfrica Subsahariana de La Vanguardia.

Tot i que, després de tot, potser Àfrica no existeixi.

M’agrada recórrer els seus països, parlar amb la seva gent i explicar el que veig

i el que aconsegueixo entendre. Miro de no ser massa pesat en aquest intent.

L’autor


Llicenciat en Periodisme i etern estudiant de Ciències Polítiques, vaig trepitjar

per primer cop La Vanguardia l’any 2004. He treballat també per a mitjans

com Magazine, RAC 1, Avui Diumenge, Cadena SER, Radio Euskadi, Revista

Capital, Deia y Mundo Deportivo, entre altres.

M’agraden els esports i la natura, així que la meva afició per l’alpinisme era

qüestió de sumar dos i dos. Tinc més aficions, però menys originals.

Contacte: [email protected]

Twitter: @xavieraldekoa

mailto:xaldekoa%40gmail.com?subject=Contacto

http://twitter.com/#!/xavieraldekoa

Viatge al cor de la fam...2011/10/10 · Viatge al cor de la fam | Xavier Aldekoa 4 PRÒLEG El nom...

Documents

Transcript of Viatge al cor de la fam...2011/10/10 · Viatge al cor de la fam | Xavier Aldekoa 4 PRÒLEG El nom...