L’ORIGEN D’UNA LLEGENDA MEDIEVAL AGRAMUNTINA:L’ESCRIPTOR DEL SEGLE XVI FRA ESTEVE BARELLES

Virgínia Costafreda Puigpinós

URTX

138 URTX

Abstract

Aproximación a la obra del fraile franciscano Esteve Barelles, autor de una narración legendaria de los tiempos dela invasión musulmana, donde la heroína era una doncella de Agramunt. El libro, publicado el año 1600, fue muyconocido y polémico en su tiempo y en la historiografía posterior. Se analizan las posibles razones del autor paracrear esta leyenda y querer dar aires de verosimilitud a la narración.

Approach to the work of Franciscan friar Esteve Barelles, author of a legendary narrative from the time of de Musliminvasion, in which the heroine was a maiden from Agramunt. The book, published in 1600, was quite well know andcontroversial in its time and in the later historiography. The author’s reasons for creating this legend are analyzed to-gether with his attempts to make the story seem authentic.

Paraules clau

Llegenda medieval, Esteve Barelles, XVI, franciscans.

L’ORIGEN D’UNA LLEGENDA MEDIEVAL AGRAMUNTINA: L’ESCRIPTOR DEL SEGLE XVI FRA ESTEVE BARELLES

Introducció

La llegenda de La Delfina és una narraciótradicional de la vila d’Agramunt ambientadaen els anys en què els musulmans ocuparenaquesta zona de l’actual Catalunya. Es trac-tava d’una heroïna, filla dels senyors cris-tians d’Agramunt, però raptada i afillada perun rei musulmà, que es féu famosa per lesseves gestes guerreres i que acabà casant-se amb el que havia d’esdevenir futur comte.

La llegenda es troba especialment fixada enla memòria popular dels agramuntins en re-ferència a un indret dels afores de la vila, enel camí vell de Mafet, conegut com la Rocade la Delfina, on segons la tradició el rei mu-sulmà trobà el nadó en braços de la seva didamorta. El carro on viatjaven fugint del setgede la vila s’estavellà en aquest indret properal Rec Salat en ser atacats pels musulmans.

Al llarg del segle XX diferents escriptorsagramuntins hi van fer referència però encap cas no van aportar cap dada sobre l’o-rigen d’aquesta llegenda. El costum, pel quefa a aquestes narracions, seria pensar queforen fruit de la tradició i de la transmissióoral o bé, de la fabulosa fantasia del primerautor que les va escriure. Tot i que, molt pro-bablement, podrien deure’s a la conjuncióde les dues causes a la vegada. Així, pel quefa a aquesta obra en concret podem donarcom a bons aquests dos orígens, però l’autorfantasiós que hi va intervenir seria molt mésreculat en el temps del que en un principi

podíem imaginar i no es tractaria d’un per-sonatge anònim, sinó que va ser un autoridentificat i força polèmic al seu temps i enla historiografia posterior.

L’autor de la narració base de la llegenda nofou altre que el frare franciscà Esteve Bare-lles en la seva obra Centuria o historia de losfamosos hechos del gran conde de Barcelonadon Bernardo Barcino y de don Zinofré, suhijo, y otros caballeros de la provincia de Ca-thaluña que sortí a la llum l’any 1600.1

139URTX

1 BARELLES, Esteve: Centuria o historia de los famosos hechos del gran conde de Barcelona don BernardoBarcino, y de don Zinofré, su hijo, y otros cavalleros de la provincia de Cathaluña, Barcelona, Casa Sebastiánde Cormellas, 1600. Actualment es conserven exemplars d’aquesta obra a la Biblioteca de la Universitatde Barcelona i a la Biblioteca de Catalunya, encara que l’únic exemplar d’aquests que hem localitzat i quees trobi complet amb el pròleg és el d’aquesta última institució.

Portada de la Centuriadel franciscàEsteveBarelles publicada

l’any 1600.Al gravat hi apareix

l’escut d’armes que ellatribueix als comtes deBarcelona. (Biblioteca

de Catalunya)

140 URTX

L’obra de Barelles no hauria tingut méstranscendència sinó fos perquè aquest autorva voler donar aires de versemblança a lanarració i va atribuir el seu origen al manus-crit mal conservat d’un rabí contemporanidels fets narrats. De tota manera, el perso-natge de la Delfina no té cap base real i larelació que estableix Barelles amb els com-tes de Barcelona no té tampoc cap mena defonament. La narració cal considerar-la comun llibre de cavalleries sense valor històric.

La llegenda i els escriptors agramuntins

Tot i que a mitjan del segle XIX un lletraferitagramuntí Antoni Viladot i Sanuy li donàforma literària, no va aportar cap referènciad’on havia tret la notícia d’aquesta narracióque titulà Petronila de Agramunt o sea laDelfina. Fins i tot, aquest escrit estava des-tinat, i aprovat per la redacció, per inserir-loen el Diccionario de mujeres célebres que espublicava a Madrid l’any 1856, i del quenomés van veure la llum alguns pocs lliura-ments. Aquest fet dóna idea de la fama que

tenia el personatge de la nostra heroïna,que, fins i tot, la consideraven una celebritata nivell de l’estat.

En canvi, Frederic Renyé i Viladot en el seuestudi sobre Agramunt de l’any 1880 a l’Àl-bum històric, pintoresc i monumental deLleida i sa província2, ja mencionava que l’e-pisodi provenia de la novel·lesca obra de fraBarelles i d’alguns altres cronistes com Tur-pin. A més, també afegia que si l’episodi nohagués vingut en part confirmat per la tradi-ció no s’atreviria a mencionar-lo. Renyé jas’adonava que els personatges mencionatsen la narració no pogueren intervenir durantels anys de lluites amb els musulmans. Finsi tot, apuntava que potser la narració queconservaven els d’Agramunt hagués nascutd’haver-ho llegit en els cronistes esmentats.Renyé també mencionava una altra tradicióvinculada al mateix indret de la roca del RecSalat. Així, era fama que l’estimada d’uncabdill musulmà, que caigué presoner i morídins de la vila, al marxar vídua i sola, s’asse-gué damunt la roca i girant els ulls envers el

2 PLEYAN DE PORTA, Josep i altres: Album históric, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia,Lleida, Estampa de Josep Sol Torrens, 1880, pp. 21-22.

Indret de l’antic camívell que va d’Agramunta Mafet anomenat laRoca de la Delfina.La tradició hi situael lloc on el rei morotrobà el nadó. (Autora:Virgínia Costafreda)

poble exclamà: Ja no seràs Agramunt, enendavant sols per a mi pots ser Agremont!És a dir, que aquest indret agramuntí con-servava com a mínim dues llegendes delstemps de l’ocupació musulmana.

Posteriorment, altres escriptors agramuntinstambé comentaren la llegenda de la Delfina,tot i que no mencionaren el seu origen, de-tall que segurament deurien desconèixer.Així, Joan Puig i Ball (1935)3 va publicar eltext íntegre d’Antoni Viladot, tot i voler deixarmolt clar que es tractava d’una narració que,per suposat, no era verídica. Més endavant,Joan Viladot i Puig (1961)4 també recollí unasíntesi de les planes escrites pel seu avi pa-tern Antoni Viladot.

L’autor fra Esteve Barelles

No tenim constància de gaires dades bio-gràfiques d’aquest autor, a excepció de lesque ell mateix ens dóna en la seva obra. Així,puntualitza en el seu text, que l’any 1553havia observat una tapisseria en el rerecorde l’església de Santa Maria del Mar de Bar-celona.5 Per tant, podem deduir que havianascut en la primera meitat del segle XVI.També sabem que fou frare predicador del’orde dels franciscans i que l’any 1597 teniael càrrec de guardià en el convent de Jesúsde Lleida. Segons ens informa el pareMarca, Barelles va destacar com a cèlebrepredicador.6 El pare Josep Martí ens aportala notícia que fa a aquest frare originari deGirona i que hauria mort a Barcelona entre1631 i 1635.7

El mateix autor ens explica que l’any 1576arribà a les seves mans el manuscrit del rabíCapdevila i fou després quan anà a l’Acadè-mia Complutense per acabar els seus estu-dis i on redactà la seva obra.

El seu únic llibre conegut i conservat és laCenturia o historia de los famosos hechos delgran conde de Barcelona don Bernardo Bar-cino y de don Zinofré, su hijo, y otros cavalle-ros de la provincia de Cathaluña que foupublicat a Barcelona l’any 1600 per la CasaSebastián de Cormellas. Aquesta obra foureeditada amb diversos canvis els anys1776-1777 per Pedro Ángel de Tarazona.

El convent de Jesús de Lleida

Una de les dades més significatives sobrel’escriptor Barelles la tenim en la seva perti-nència al convent de Jesús de frares fran-ciscans de la ciutat de Lleida.

El convent de frares franciscans de l’obser-vança, anomenat de Jesús, fou fundat aLleida l’any 1444. A partir de 1517 els obser-vants tingueren independència total, i enaquells anys ja hi havia més frares obser-vants que els primitius conventuals. Més en-davant, l’any 1567, els conventuals s’unirende forma forçada als observants en tota lacorona hispànica per una ordre papal arrande les pressions del rei Felip II. Per tant, esfusionaren els dos convents de franciscansde la ciutat de Lleida i l’antic convent de fra-menors, panteó del rei Alfons el Benigne, fouocupat per les monges clarisses. El col·legide teologia dels franciscans de Lleida, comtambé el dels dominics, no tenien caràcteruniversitari i eren simplement per als alum-nes dels seus convents.

Per tant, a finals del segle XVI, quan hi resi-dia el frare Esteve Barelles, els franciscansde Lleida es trobaven units en un sol con-vent, el de Jesús, proper a l’església de SantSalvador (avui, plaça de Mossèn Cinto). D’a-quest edifici, com dels altres convents de laciutat, en fou ordenada la demolició per lesautoritats franceses l’any 1644 durant laguerra dels Segadors. Després del conflictebèl·lic el van tornar a reconstruir però arrande la posterior guerra de Successió fou en-derrocat definitivament.8

141URTX

3 PUIG i BALL, Joan: Agramunt. Ensayo folklórico, histórico y artístico, Manresa, Imprenta y Encuaderna-ciones de San José, 1935, pp. 88-98.4 VILADOT i PUIG, Joan: De l’Agramunt pretèrit, Lleida, A.G. Ilerda- P. Guimet, 1961, pp. 155-158.5 BARELLES: op. cit., p. 7.6 MARCA, Francesc: Crónica de la provincia franciscana de Cataluña, Madrid, Editorial Cisneros, 1987, v. II,p. 311.7 Diccionari d’història eclesiàstica de Catalunya, Barcelona, Generalitat de Catalunya i Editorial Claret, 1998.8 SANAHUJA, Pere: Historia de la seráfica provincia de Cataluña, Barcelona, OFM, 1959, pp. 303-304.

Vista de la vilad’Agramunt a finals

del segle XIX.S’observa al marge

dret les restesdel convent de

franciscans de SantBonaventura.

(Autor: J. Manetes)

142 URTX

Les suposades fonts inèdites de Barelles

En el pròleg de la Centuria el mateix autorens informa de les seves suposades fonts.Així, l’any 1576 arribà a les seves mans elmanuscrit, molt deteriorat i trencat, que vaescriure el rabí Capdevila, fill de pares natiuscristians naturals del lloc de Duesaigües9, ique vivia a la vila de Montblanc. Capdevilafou afillat per un rabí anomenat Rubèn His-car, que se’l va emportar en la retirada a lesmuntanyes, tal com es van veure obligats elscristians davant la invasió musulmana.Aquest rabí el va ensenyar en lletres divinesi humanes i així Capdevila es va poder dedi-car a escriure en diverses llengües.

Més endavant, Barelles, també segons lesseves paraules, es va desterrar voluntària-ment de la província tarraconense catalanai es va traslladar a l’Acadèmia Complutense.Es tractava del centre universitari d’Alcalàd’Henares, fundat aquell mateix segle pelcardenal Cisneros. Amb aquest trasllat Bare-lles tenia la intenció de completar els seusestudis i acabar els seus treballs sobre laCenturia. En aquesta escola va conèixer elcatedràtic Hernando Díaz, expert en llenguahebrea i medecina, a qui va comunicar elseu treball i va oferir els papers manuscrits.A partir de les consultes amb aquest cate-dràtic, Barelles va poder concloure la sevaobra. Pel que fa al professor Hernando Díaz,amb qui, suposadament, consultà els papersdel rabí Capdevila, sabem que aquest cate-dràtic exercí el seu mestratge a l’AcadèmiaComplutense a mitjans del segle XVI.10 Elsfranciscans en aquells anys tenien assig-nada una plaça o col·legiatura en aquestauniversitat d’Alcalà d’Henares on enviavenels seus estudiants.

De cara a publicar la seva obra, Barelles nova creure necessari més que buscar el patro-cini i empara dels diputats de Catalunya alsque va dedicar la seva Centuria. De tota ma-nera, també va haver de seguir un llarg pro-cés de més de tres anys i mig fins a obtenir laautorització per poder-la publicar. Així, el fe-brer de 1597 ja tenia l’aprovació del seu supe-rior fra Guerau Jaubert,11 ministre provincial aCatalunya, i aquell mateix any també la del

prelector en teologia i guardià del conventde Jesús de Barcelona. Fins al cap de tresanys més no va obtenir l’autorització per laimpressió per part de fra Salvador Pons, del’orde dels predicadors, catedràtic de Sa-grada Escriptura a la Universitat de Barce-lona i comissionat pel bisbe. Aquest teòleg,més preocupat probablement per la moral iortodòxia catòlica del text que pel seu con-tingut històric, elogiava la labor de Barellesen aconseguir descobrir el que fins llavorsestava ocult i amagat. Finalment, va venir l’a-provació del mateix bisbe Alonso Coloma itambé la del virrei de Catalunya, el duc deFeria. Un llarg procés per obtenir l’autoritza-ció, on destacava sobretot la censura ecle-siàstica i finalment la reial, però on es troba afaltar l’opinió d’un expert en el tema que po-gués avalar el valor de l’obra de Barelles.

Pel que respecta al frare Salvador Ponssabem que també va intervenir pocs anysmés tard en la autorització per imprimir laCrònica de Jeroni Pujades. Aquest frare delspredicadors també va ser autor de diversesobres sobre vides de sants, un gènere moltcultivat pels autors eclesiàstics, on podemsospitar ben poc rigor històric. Potser Barelleses va veure obligat a inventar-se una font pera la seva narració per poder aconseguir supe-rar la fèrria censura tant de la seva pròpiaorde com la dels predicadors. Al tractar-sed’un eclesiàstic aquesta censura encaradevia ser més restrictiva. El mateix pare Sana-huja, també de l’orde dels franciscans, en laseva nòmina sobre els escriptors d’aquestorde cita quatre autors del segle XVI, perònomés Barelles va escriure sobre temàtica noreligiosa. Tampoc cap autor franciscà del XVIIno va escriure una obra profana.12

De tota manera, les fonts esgrimides per Ba-relles porten ràpidament a pensar que siaquest autor va aconseguir algun documentantic, aquest no seria ni molt menys de l’ex-tensió de la seva obra i que en tot cas nomésli hauria aportat algunes notícies sobre elsfets. Fins i tot, la suposada font de Barellessembla excessivament ingènua i fàcilment adescartar com a falsa per un historiador.Potser Barelles només pretenia enganyar elscensors eclesiàstics de l’època, que podem

9 Municipi de la zona muntanyosa del Baix Camp.10 PASQUAL BAREA, Joaquín: “Poema inédito de Arias Montano a don Hernando de su etapa complutenseinfluida por Marcial”, Revista Agustiniana, XXXIX, 120, 1981, pp. 1017-1027. Segons aquest estudiós Her-nando Díaz fou el professor a qui Arias Montano dedicà el seu poema. Arias Montano, sacerdot i granhebraista, col·laborà en l’edició de la Bíblia Políglota i va tenir problemes amb la Inquisició, per relació ambambients espiritualistes.11 Tenim documentat a fra Guerau Jaubert entre els anys 1596 i 1600 com a provincial de l’orde dels fran-ciscans. SANAHUJA, Pere: op. cit., p. 591.12 SANAHUJA, Pere: op. cit., p. 389.

pensar que tenien ben poca formació histò-rica, i poder així aconseguir la publicació dela seva obra. O bé, es tractava d’un altre ele-ment més de ficció.13

Les fonts conegudes de Barelles

Al costat de les estranyes invencions de Ba-relles també s’hi troba el coneixement d’al-guns personatges històrics que els autorsprecedents havien anat introduint en lesseves obres i que ell recull. Així, en la crò-nica titulada Flos mundi, redactada per unautor anònim el 1407, ja s’hi troba l’intent derelacionar els personatges comtals amb fi-gures il·lustres de la història europea i aixímagnificar la seva llegenda. En aquesta obras’hi descobreix el nom del pare de Guifré elPelós, a qui s’anomena com a Sinofré, i quetambé és el nom que li atribueix Barelles.Més endavant, Tarafa (1553) menciona ladona del Pelós, Guindelvindis que també uti-litza el nostre autor.

Per altra part, Barelles també utilitza crea-cions llegendàries d’autors anteriors, com ladescripció que el franciscà fa del Pelós, quepot procedir de Marineu Sícul (1509), quetambé qualificava al comte de bellíssim. Aixímateix, el nostre frare també fa nombrosesal·lusions als fets d’Otger i els Nou Barons,una llegenda que s’ha atribuït a Pere Tomici a la relació que aquest escriptor va teniramb la casa de Pinós, ja que en fou arxiver.14

Així, en la llista dels Nou Barons, el segonper ordre d’importància després del senes-cal Montcada és Galceran de Pinós, un lli-natge molt avesat a les llegendes. Tomictambé mencionava un comte Bara que errò-niament situava a l’època romana i quetambé es recollí a la Centuria.

Per tant, Barelles coneixia les obres dels au-tors precedents que havien tractat aquestsfets en general de forma molt llegendària,tot i que també hi introduïren algunes dadescertes. Així, durant el segle XVI, proliferarenmolt les llegendes dins dels textos historio-gràfics. També podia haver-ho llegit a travésde Beuter (1551), autor que recollí les apor-tacions mencionades de Flos mundi i deTomic. De tota manera, no deuria conèixer

la recent obra de Francesc Calça (1588)15, elprimer autor català que utilitzava directa-ment les fonts historiogràfiques franques ique va suposar un progrés a favor del millorconeixement de la història comtal. Tot i queCalça fou un dels primers detractors de laCenturia, també continuà amb el costumd’inventar llegendes. Així, ell és l’autor d’unafaula sobre un rei moro de Barcelona i sem-bla que també fou el primer que parlà delllemosí com a llengua dels antics catalans.

En la part final del llibre, Barelles dóna algu-nes referències cronològiques al voltant delnaixement de Guifré el Pelós i alguna altradada contemporània que són força encerta-des. No és el cas de l’adaptació que en faTarazona, el qual introdueix unes taules cro-nològiques al llarg del segle VIII i situa elnaixement del Pelós amb un error de gairebéun segle.

La reacció de Jeroni Pujades

Una vegada publicada la Centuria les reac-cions no es feren esperar. L’abast del terra-bastall el coneixem pels escrits del juristaJeroni Pujades.16 Així, segons aquest autor,tantes persones doctes i de lletres es vansentir incòmodes per aquesta publicació,que el mateix arquebisbe de Tarragona JoanTerés va escriure al bisbe de BarcelonaAlonso Coloma reprenent-li asprament haverdonat llicència per a imprimir el llibre. Teréstambé escrigué als diputats de Catalunyaperquè dissimulaven davant el fet. El por-tador d’aquestes cartes fou el professor ihistoriador Francesc Calça. Una vegada as-sabentat, el bisbe barceloní manà recollir itreure de circulació tots els llibres quepogué de la Centúria. Pujades expressavatambé el desig que el bisbe hagués lliuratels llibres al foc i que no renaixessin quanaquest fou promogut poc després al bisbatde Múrcia i hagué d’absentar-se.

L’arquebisbe Joan Terés fou nomenat virreide Catalunya l’any 1602 en ser destituït elduc de Feria a causa haver empresonat elsdiputats catalans. El nou virrei, nascut aVerdú, estaria més predisposat a vetllar pelrigor de les obres d’història catalana a dife-

143URTX

13 Encara avui en dia, els autors sovint fan referència a un manuscrit en que basen el seu relat, tot i que,naturalment, tothom el dóna per inexistent. Aquest és també el cas, per exemple, d’Umberto Eco en la sevanovel·la El nom de la rosa.14 COLL i ALENTORN, M: Llegendari, Barcelona, Curial, 1993, p. 44.15 Francesc Calça era autor d’una obra sobre història de Catalunya publicada en llatí l’any 1588, De Ca-thalonia liber primus.16 MIRALLES, Eulalia: “La Corónica Universal del Principado de Cataluña de Jeroni Pujades, una obra in-terpolada?”, Llengua i Literatura, núm. 13, 2002, pp. 223-272.

144 URTX

rència dels altres virreis d’origen castellàcom el duc de Feria. Malauradament, durantel segle XVI i XVII de virreis catalans n’hihagué en comptades ocasions.

En tot aquest afer s’hi veuen reflectides lescauses que contribuïren a la decadència li-terària a Catalunya tal com ho defineix Martíde Riquer: l’absència de la cort reial, la in-operància cultural de la petita cort virregnali la vida somorta d’una universitat que expli-cava en llatí. Això afegit a la manca de con-fiança en el català com a llengua literària.17

Pujades només en llegir el pròleg de Bare-lles i les seves suposades fonts ja les va

considerar sospitoses perquè coneixia do-cuments que provaven la fundació deMontblanc en el segle XII. Per tant, nopodia ser que el rabí Capdevila visqués enaquesta localitat durant la invasió musul-mana en el segle VIII. Així mateix, la filiacióque feia entre Bernardo Barcino i Zinofrétampoc era certa. D’aquesta manera, el ju-rista Pujades es va imposar com a obligacióposar en clar la història dels primers com-tes catalans per així poder postergar defini-tivament els escrits de Barelles al terreny deles faules.

Així, la primer part de la crònica de Pujadesva veure la llum l’any 1609 amb el títol deCorònica universal del Principat de Catalunya.Tot i el valor de l’obra de Pujades no es vapublicar la segona part. No fou fins a finalsdel set-cents, arran de la proliferació de cò-pies manuscrites, que Tarazona va ser elprimer a mirar d’emprendre una edició com-pleta de l’obra. Tot i la intenció inicial de Ta-razona, i malgrat l’interès que devia generarl’empresa, només es va publicar la traducciócastellana feta per ell sobre l’edició catalanade 1609. Més endavant, entre 1829 i 1832s’imprimí a Barcelona l’única edició com-pleta de la Crónica de Pujades.

El blasón de Cataluña de Tarazona

El desig de Pujades que la publicació de Ba-relles fos lliurada al foc i no renaixés no esva complir, ja que el mateix escriptor quetraduí la seva Corònica fou el que també re-edità de forma resumida la Centuria. Així, l’o-bra de Barelles va veure altre cop la llum pocabans de l’any 1780 en la publicació dePedro Ángel de Tarazona: Semanario curioso,histórico, erudito, comercial, público y econó-mico. El blasón de Cataluña.18

Tarazona fou redactor del Diario de Barce-lona19 i se l’ha considerat precursor del pe-riodisme a Catalunya. Va publicar el resumde l’obra de Barelles i, més endavant, la tra-ducció de la primera part de la Corònica dePujades en forma de lliuraments setmanalsen la seva publicació periòdica.

Aquest escriptor va emprendre la tasca dereeditar l’obra de Barelles amb la intenciód’oferir una narració amb un estil més planer

17 RIQUER, Martí de: Història de la literatura catalana, Barcelona, Ariel, 1983, v. III, p. 585.18 TARAZONA, Pedro Ángel: Semanario curioso, histórico, erudito, comercial, público y económico. El Blasónde Cataluña: deducido de los echos heroycos y memorables de los nobles cavalleros y otros nacionales enel siglo octavo y siguientes, en defensa de la fe catholica y libertad de la patria, contra la multitud horrososade africanos, que inundaron España, Barcelona, Carlos Gibert y Tutó, 1776-1777.19 El Diario de Barcelona fundat l’any 1792 és la publicació degana de la premsa continental europea. Sabemque Tarazona era redactor d’aquest diari pel pròleg de la Crónica de Jeroni Pujades en l’edició de 1829.

Portada deEl Blasón de Cataluñade Pedro Àngelde Tarazona publicatel 1776.Es tracta d’unaversió de la Centuriade Barelles.(Biblioteca de laUniversitat deBarcelona)

i agradable per al lector. D’aquesta maneraho expressava en la nota final del primervolum de El blasón de Cataluña, on qualifi-cava a fra Esteve Barelles d’autor principalde l’obra. L’escriptor i editor Tarazona oferiaun resum de l’obra de Barelles publicant-laen cinc volums de petit format que serienmés fàcils de manejar com a eina de lecturaque el llibre únic i més voluminós del seuprimer autor. Respectava la divisió en capí-tols de Barelles però canviant algun dels tí-tols per fer-los més entenedors i introduinttambé subcapítols. Així mateix, afegia alfinal de cada llibre una taula on situava cro-nològicament alguns dels fets. A la vegadaactualitzava el text especialment en els to-pònims, eliminant les poques abreviaturesque encara es trobaven en el text de Bare-lles i utilitzant uns noms de personatges mésd’acord amb la llengua castellana.

L’obra de Tarazona representà la popularit-zació d’aquestes llegendes al voltant de lafigura dels primers comtes barcelonins, so-bretot pel que fa a la llegenda del drac deSant Llorenç del Munt o a la de la nostraDelfina.

Per tant, molt probablement, fou a partir dela publicació a finals del segle XVIII de Tara-zona que la narració arribà a les mans del’escriptor i apotecari agramuntí Antoni Vi-ladot, de qui sabem que tenia una remarca-ble cultura. El fet que el text confeccionatper Viladot i publicat per Puig indiqués dateserrònies però coincidents amb Tarazonaporta a pensar que es va inspirar en el textd’aquest autor i no en l’original de Barellesque no aportava cap d’aquestes dates. Amés, el personatge de la mare de l’heroïna,Anna de Querforadat, també és una creacióde Tarazona i no surt en la Centuria.

La Centuria de Barelles segons la críticahistoriogràfica

Durant aquest període caracteritzat per ladecadència de la literatura catalana sorgíuna abundosa historiografia apòcrifa. Podemcitar com a cas extrem el fals Boades delLibre dels feyts d’armes de Catalunya que ésuna falsificació de Joan Gaspar Roig i Jalpí,frare de l’orde dels mínims. A diferènciad’aquest pseudo-Boades que fins el segleXX enganyà els erudits, l’obra de Barellesja fou qualificada de fals històric des del

primer moment pels seus contemporanis. Acausa d’aquests historiadors mancats d’è-tica professional, que no dubtaven a inven-tar autors o obres antigues, calgué l’esforçde molts erudits per posar ordre i destriarel que era cert del fals en aquestes polèmi-ques obres. Així mateix, la introducció dellegendes dins de les obres de caire histò-ric era habitual. Així, el valencià Beuter(1538) fou el primer que mencionà la lle-genda de les Quatre Barres i el manuscriton diu que la trobà, probablement, no vaexistir mai.20

Des del punt de vista del valor històric, laCenturia de Barelles ja fou refutada moltaviat pel valencià Francesc Diago en la sevaHistoria de los victoriosísimos antiguos Con-des de Barcelona, publicada el 1603. Aquestautor tractava amb esperit crític un grancabal de fonts sobre els nostres primerscomtes i especialment el Pelós. També foudeixada de banda l’obra de Barelles pel ros-sellonès Andreu Bosch (1628), que la quali-ficava de faula que mereixia tenir-se com allibre de cavalleria. Ja hem comentat que lamateixa opinió li mereixia a Jeroni Pujadesque la incloïa amb altres llibres de cavalle-ries com Tirant lo Blanc. Pel que fa als bibliò-grafs com el castellà Nicolás Antonio,arquebisbe de Tarragona, en la seva obra Bi-bliotheca Hispana Nova (1672) ja qualificavala Centuria de pseudo-història i remetia alscomentaris d’Andreu Bosch.21

Més endavant, entre 1829 i 1832 s’imprimí aBarcelona l’única edició completa de la Crò-nica de Pujades impulsada per Torres Amat,Albert Pujol i Pròsper de Bofarull. En el prò-leg d’aquesta edició els editors comentavenla publicació de Tarazona sobre l’obra de Ba-relles amb aquestes paraules: Y como nomereció la estimación pública; porque la obrade Barrellas contiene mil patrañas e inconse-cuencias, siendo reputada mas como un te-jido de fábulas, que como una historia, porNicolás Antonio, el Marques de Mondejar,Bosch, Caresmar y otros muchos: a estoalude en lo que dice en la exhortación al lec-tor y en la nota al cap. 24 del libro primero dela Crónica, cuando se manifiesta quejoso delpoco aprecio que algunos hacían de sus tra-bajos literarios.22 A més, afegien que la veubarellada, potser venia de Barelles, que a Ca-talunya significava un judici fals i desbarrat.Un dels mateixos editors, Torres Amat, es re-

145URTX

20 COLL i ALENTORN, Miquel: Guifré el Pelós en la historiografia i en la llegenda, Barcelona, Institut d’Es-tudis Catalans, 1990, p. 39.21 ANTONIO, Nicolás: Biblioteca Hispana Nova, Madrid, 1788, tom II, p. 290.22 PUJADES, Jeroni: Crónica universal del Principado de Catalunya, Barcelona, Imprenta José Torner, 1829,tom I, p IV.

146 URTX

afirmava en aquesta idea i qualificava Bare-lles de miserable historiador.23

L’expert llibreter Palau i Dulcet també esfeia ressò d’aquesta teoria. Així, opinavaque la narració fantàstica de Barelles foutan popular que arrel de la mateixa esformà el terme barellades, que designavauna exagerada falsedat. Per a aquest llibre-ter els forjadors de mentides i argumentsfantàstics sempre deien que transcrivientextos antics, que no havien existit mai. Elconsiderava un dels últims llibres de cava-lleries, produït per la ment extravagant delsescriptors de l’època.24

També fou qualificada per Miquel Coll i Alen-torn com absurda, quasi demencial i mostrad’invencions estranyíssimes. 25 Pel que fa ales seves fonts, apart de la seva desorbitadafantasia, Coll assenyala Marineu Sícul (1530)i Tarafa (1553), principalment, i també Beuter(1538), i més remotament, el Flos mundi(1407). També destaca que el text de Bare-lles és el que parla per primera vegadad’una altra llegenda relacionada amb la fa-mília de Guifré el Pelós. Es refereix a la lle-genda del drac de Sant Llorenç del Munt.Coll no sap si Barelles trobà formadaaquesta contalla o se la va inventar de nou,però, basant-se en les localitzacions con-cretes es decanta per pensar que es basàen una llegenda conservada entorn al mo-nestir de Sant Llorenç. Barelles l’hauria re-lacionat amb el pare del comte Guifré i aixíla posà en circulació amb tant d’èxit que s’hiha mantingut fins als nostres dies. Aquestèxit, però, no fou immediat. No fou fins elsanys 1776-1777 que Pedro Angel Tarazonapublicà en la seva obra El Blasón de Cata-luña una extensa versió de la llegenda deldrac, que era la de Barelles.

Per tant, es constata que la crítica historio-gràfica ha estat implacable amb l’obra deBarelles. Pel que fa a la crítica literàriaaquesta és inexistent. Barelles va tenir lamala fortuna de ser un escriptor català queva escriure en castellà. Així, la seva obra noha pogut ser valorada com a literatura cata-lana per no haver estat escrita en aquesta

llengua, però tampoc s’ha considerat mai enels estudis de la literatura castellana perquèla seva temàtica no seria d’interès o l’autorno dominaria adequadament aquest idioma.Aquest conflicte pel motiu de la llenguatambé el va haver de sofrir el mateix Pujadesen la seva Crònica. Així, aquest autor va volerescriure i publicar la primera part de la sevaobra l’any 1609 en català, tot i comentar enel pròleg les pressions que havia tingut perfer-ho en castellà. La segona part de la sevaobra ja la va escriure en castellà però no vapoder veure la llum en vida de l’autor. El ca-talà no deixà de tenir escriptors, però ben so-vint s’hagueren de resignar a la difusiómanuscrita, perquè no eren negoci editorial.A més de les múltiples pressions sobre elsautors que volien escriure en català, caldriaafegir la problemàtica de voler utilitzar unallengua que no disposava d’una ordenaciógramatical unitària. La manca d’aquesta gra-màtica va provocar una greu dislocació de laconsciència lingüística als Països Catalans.26

En canvi, la llengua castellana disposavad’una gramàtica des de finals del segle XV.

Actualment, la Centuria de Barelles és con-siderada com a obra literària dins de lesnovel·les de cavalleries en llengua castellana.27

Indrets d’Agramunt en la narració

Deixant de banda el nul rigor històric de l’obrade Barelles es pot intentar entreveure el pos-sible origen de la figura llegendària de l’he-roïna agramuntina. Potser un dels pocs puntsd’interès de l’obra està, precisament, en la cre-ació o divulgació d’aquesta i altres llegendes.

La localització i descripció correcta dels to-pònims referents a Agramunt i voltants ensporta a pensar que l’escriptor Barelles co-neixia la vila i s’hauria pogut basar en unallegenda que circulés per l’indret. De la ma-teixa manera, Coll i Alentorn, tal com ja hemcomentat, també feia la mateixa deducciórespecte a la llegenda del drac de Sant Llo-renç del Munt.

Tot i que Barelles utilitzava habitualment elnom d’Agamonte, en el títol del capítol X es-

23 TORRES i AMAT, Fèlix: Memorias para ayudar a formar un diccionario crítico de los escritores catalanesy dar alguna idea de la antigua y moderna literatura de Cataluña, Barcelona, Curial, 1973 [reimpressió facsímilde Barcelona, J. Verdaguer].24 PALAU i DULCET, Antoni: Manual del librero hispanoamericano, Barcelona, 1949, tom II B.25 COLL i ALENTORN, Miquel: op. cit., pp. 46-50.26 Aquesta és l’opinió expressada per J.M. Ainaud. Gran Enciclopèdia Catalana: veu “català”, Barcelona, En-ciclopèdia Catalana. 1973.27 LUCIA MEGÍAS, José Manuel (coord.): Antología de libros de caballerías castellanos, Alcalá de Henares,Centro de Estudios Cervantinos, 2001, pp.191-194. VALSALOBRE, Pep: “Llocs, formes i textos de la pro-tohistòria literària catalana. Segles XV-XVII: del marquès de Santillana a Nicolás Antonio (1676)”, EstudiGeneral, Revista de la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona, núm. 22, 2002, p. 19.

tablia l’equivalència amb la vila d’Agramunt.També podem concretar algunes descrip-cions força precises que dóna de la pobla-ció. Així, situava la vila a la ribera del riu Sió,de manera que el moros hi baixaven des deles serres d’Almenara. La fugida de la vilaen el moment del setge es feia per la portadel costat contrari en direcció cap a Artesa.Quan arribaven al Rec Salat, un lloc de re-gadiu ple de sèquies i pantans, eren atacatspels musulmans. La narració també explicaque per tal de distreure l’atenció dels as-setjants els agramuntins calarien foc a unailla de cases propera al castell i situada al’altre extrem de la vila. El mateix Barellescomentava que a aquest indret pel motiuesmentat li va quedar el nom de carrer Cre-mat. De tota manera, la correspondènciaque feren alguns autors agramuntins comPuig i Ball amb un carrer actual de la vilad’Agramunt ens porta a una trama urbanamolt posterior als fets narrats i que corres-pondria a la dels segles XIII al XVIII, perí-ode en el qual va escriure Barelles la sevanarració. Per aquesta raó, el carrer Crematmés actual no podria correspondre al del’època de la llegenda.

Per altra banda, el topònim del Rec o ReguerSalat té un origen molt antic i ja és mencio-nat en la documentació de 1105, el mateixany que la ciutat musulmana de Balaguercaigué en mans dels cristians. Per tant, seriapossible que d’aquest indret s’hagués con-servat alguna llegenda dels anys de la con-questa cristiana.

Per tant, pels detalls de topònims i indretsdel terme d’Agramunt que Barelles dóna enla seva Centuria podem deduir que coneixiaforça bé aquesta localitat i potser, fins i tot,que hi havia residit, o bé coneixia algú quen’hi podia donar informació de forma pre-cisa. Fins i tot, l’haurien pogut informar d’al-guna llegenda de l’època de les lluites entremoros i cristians.

Els Peramola i la fundació del conventde franciscans d’Agramunt

Respecte a la relació de l’escriptor ambAgramunt, sabem que els franciscans inicia-ren l’edificació d’un convent a la vila a partirde la donació en testament de Ponç de Pera-mola. No tenim referències de la relació delsfrares amb aquesta població amb anterioritata la deixa testamentària. El contacte es po-dria haver establert fàcilment a partir de la

professió de predicadors dels frares francis-cans. I més, tenint en compte que Barellesconsta com un cèlebre predicador.

Així, l’any 1607 Ponç de Peramola atorgà tes-tament i deixà els seus béns al nebot Sa-durní d’Òdena i, si aquest moria tambésense fills, a la fundació d’obres pies i unconvent de franciscans de l’observança enla vila d’Agramunt.28 Oncle i nebot morirenaquell mateix any i els béns dels Peramolaforen subhastats per invertir l’import en cen-sos. Els rèdits corresponents havien de ser-vir per a la construcció d’una església i unmonestir per als frares franciscans. Per ladocumentació se sap que l’any 1614 elsconfrares de la Confraria de l’Esperit Sant javan cedir als pares franciscans l’indret de lacapella de Santa Llúcia per a edificar el mo-nestir.29 Més endavant, amb força entre-bancs es va anar construint l’església i elclaustre del convent.

L’exclaustració dels pares franciscans i ladestrucció del convent agramuntí arran dela desamortització implicà la pèrdua de larelació d’aquest orde amb la vila. A finals delsegle XIX encara quedaven restes de l’edificicom ara el campanar i una capella. Actual-ment, només es conserva la cisterna que hihavia al mig del claustre i el pou de gel.

El frare agramuntí Francesc Garganter

Per altra banda, també ens consta que enaquells anys un fill d’Agramunt era frarefranciscà. Es tractava de Francesc Garganterque es formà i va prendre l’hàbit al conventde Jesús de Barcelona. Pels seus mèrits iqualitats va arribar als càrrecs més alts dinsde l’orde i el 1615 fou elegit ministre provin-cial de Catalunya. Més endavant, el 1624,fou elegit per segon cop en aquest càrrec ien el mateix capítol provincial també s’insti-

147URTX

28 PUIG i BALL, op. cit. p. 100.29 BARRAQUER, Gaietà: Las casas de religiosos en Cataluña, Barcelona, Imprenta de Francisco J. Altés,1906, tom I, p. 556.

Gravat d’Agramuntdel segle XVIII.

Es pot observar lasituació dels portals

de la vila en l’època dela narració de Barelles.

148 URTX

tuí com a primer president del convent d’A-gramunt el frare Jaume Boris.30

Malauradament, el pare Garganter moríaquell mateix any, pocs dies abans que esfes la cerimònia de posar la primera pedra alconvent d’Agramunt, el mes d’octubre de1624. Podem tenir per cert que el pare Gar-ganter deuria influir notablement perquè elconvent de franciscans fos una realitat, tot iles dificultats que acompanyaren el projectedes de bon començament.

No tenim cap prova documental sobre lapossible relació entre el pare Francesc Gar-ganter i fra Esteve Barelles. Tot i així, pensoque deuria existir, ja que els dos foren con-temporanis com a frares dins de l’orde fran-ciscà i tenien connexió amb Agramunt. Hi hala possibilitat que les referències que fa Ba-relles a aquesta vila del Sió en la seva na-rració provinguessin del frare agramuntí.

Els Peramola i la Centúria

Desconeixem quina fou la raó de la deixa tes-tamentària dels Peramola i quina relació teniaaquesta família amb els franciscans, però po-dria tenir a veure amb el protagonisme queBarelles dedicà en la seva obra a la vila d’A-gramunt i a aquest llinatge. Així mateix, afinals del segle XVI, era baronessa de Pera-mola, Peronella de Sorita i de Peramola, ca-sada amb Pere Galceran de Pinós. Es tractad’una altra coincidència, ja que el nom cristiàde l’heroïna agramuntina de Barelles era Pe-ronella, que és el mateix nom de la baronessa.

Els mateixos Peramola, al costat de d’altresnissagues del comtat d’Urgell, també surtenmencionats en aquesta obra com a mostrade valerosos cavallers. Fins i tot, un Pera-mola era l’artífex de la victòria en una batallaal pla d’Urgell gràcies als seus enginyosos

invents. D’aquesta manera, tant els Pera-mola com els Pinós figuraven en la Centuriacom uns dels principals capitans.

La menció de determinats llinatges al voltantde figures llegendàries també succeí en elcas de la llegenda d’Otger Cataló i els NouBarons, que, com ja hem dit, s’ha vinculat al’escriptor Pere Tomic i a la seva relació ambla casa dels Pinós. Precisament, els principalscapitans mencionats per Barelles coincidei-xen amb els Nou Barons de la llegenda otge-riana. Fins i tot, l’autor crea com un delsprincipals cavallers del llibre, un que ano-mena Ot d’Àger Cataló i que el fa parent delssenyors d’Agramunt. Altres llinatges secun-daris vinculats als Pinós com els Querforadattambé tenen rellevància en la Centúria.

Per tant, l’obra de Barelles es podria tractard’un intent d’il·lustrar com les cases nobilià-ries, i entre altres les dels Peramola i delsPinós, descendien d’antics cavallers que jahavien lluitat contra els sarraïns al costatdels comtes durant la conquesta cristianadels territoris catalans. En la segona meitatdel segle XVI aquesta era una preocupaciófonamental, com frenar l’avanç turc al Medi-terrani. La defensa de Malta el 1565 i la vic-tòria a la batalla de Lepant el 1571, onparticiparen de forma destacada els cata-lans, haurien intentat frenar aquest avanç,tot i que sense aconseguir-ho. El clima d’a-nimadversió contra els moriscos s’accentua-ria fins arribar a la seva expulsió el 1609.

A més, no seria un cas únic, els Montcadatambé van intentar provar durant el segleXVI que descendien d’un cavaller alemanyarribat amb Sant Jordi des d’Antioquia.31

També cal considerar que el llinatge dels Pera-mola era força antic i que havien destacat re-alment en la conquesta cristiana d’aquestes

30 MARCA, Francesc: op. cit., pp. 503-504.31 CORTADELLES i VALLÈS, Anna: Repertori de llegendes historiogràfiques de la Corona d’Aragó: seglesXIII-XVI, Barcelona, Curial- Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2001, p. 18.

Fragment d’una cartamanuscritade fra FrancescGarganter del’any 1622.Va ser ministreprovincial delsfranciscans quanes fundà el conventd’Agramunt.(Arxiu dels Franciscansde Catalunya)

terres al costat dels comtes d’Urgell. Així tenimdocumentat un Arnau de Peramola l’any 997al costat del comte Ermengol I, i un Ramon dePeramola fou nomenat marmessor del testa-ment del mateix comte. Més endavant, a finalsdel segle XI, el comte Ermengol IV lliurà a Ber-nat de Peramola els castells d’Oliana i Pera-mola, per l’ajut que n’havia rebut en la lluitacontra els sarraïns a la vall del Segre.32 A més,tant els Pinós com els Peramola també haviencol·laborat amb el comte de Barcelona i, peraixò, tenien la castlania de la vila de Tàrrega.

El personatge de Jordi d’Agramunt

Un personatge destacat de la narració és elcavaller Jordi d’Agramunt (en el text se l’a-nomena en anglès, George) que era fill del’antic senyor de la vila. Es tracta del germàde la nostra heroïna a qui Barelles també vafer protagonista d’un altre fet llegendari: elpatronímic de sant Jordi sobre els cavallerscatalans i el crit de batalla Sant Jordi, via feu,firan, firan! que va voler atribuir per primercop a aquest cavaller.33

Podem trobar un precedent en una altranovel·la de cavalleries, el Tirant lo Blanc de Jo-anot Martorell. Aquest autor també va crearel personatge del senyor d’Agramunt, cavallerdel seguici de Tirant, que al final de la narra-ció es casava amb la donzella de la princesai esdevenien reis de Fes. Aquest senyor d’A-gramunt creat per Martorell podria ser unprecedent del Jordi d’Agramunt de Barelles.

Les dades històriques sobre la con-questa cristiana d’Agramunt

Es poden donar algunes referències sobreles dades històriques que actualment tenimsobre la conquesta cristiana d’Agramunt. Notenim documents sobre la vila fins a la se-gona meitat del segle XI. Per tant, es desco-neixen els possibles intents de reconquerirl’indret amb anterioritat. La referència mésantiga és la donació del seu castell i termeper part d’Ermengol, comte d’Urgell, al seuvassall Pere Miró de Ponts l’any 1051.34 ElsPonts eren un important llinatge de veguerscomtals que més endavant s’anomenarenPuigverd, ja que foren també senyors d’a-quest poble. D’ells seria el mèrit d’haver re-conquerit definitivament aquest indret, jaque van ser uns actius lluitadors contra elssarrains. Precisament, el fill primogènit dePere Miró, Arnau, morí en una d’aquestes ac-

cions, defensant el castell de Barberà de laConca que havia rebut en féu del comte deBarcelona. Heretà els dominis l’altre fill ano-menat Bernat i, des de llavors, ell i els seusdescendents ja es cognominaren Puigverd.

Aquest llinatge dels Puigverd s’extingí a finalsdel segle XIII i moltes de les seves propietatspassaren al monestir de Poblet que tambéconservà part de la seva documentació. L’ex-tinció de la família Puigverd i la liquidació,més endavant, del comtat d’Urgell, arran delCompromís de Casp, explicaria que al segleXVI no es tingués cap referència concretad’aquests temps reculats i dels seus protago-nistes autèntics. Un llinatge fonamental comaquest dels Puigverd ni tan sols surt mencio-nat en la Centuria, ja que feia segles ques’havia extingit i no en quedava memòria. Finsel segle XVIII, amb els estudis del pare JaumeFinestres sobre la documentació del monestirde Poblet, no se’n va tenir notícia.

Les motivacions de l’autor

En la seva obra Barelles se’ns mostra ambuna desorbitada fantasia que fa difícil sepa-rar la ficció de d’altres dades que podentenir una base. Segurament, la finalitat deBarelles era escriure un relat cavalleresc icaldria deixar de banda en la seva valoracióqualsevol referència als personatges histò-rics. L’interès del llibre estaria en la difusióde fets llegendaris, com el del drac de SantLlorenç del Munt o el de la Delfina.

Ens queda però l’interrogant sobre la raó ori-ginària que li féu situar la seva heroïna aAgramunt. Es basà potser en una llegendaque ja circulava en la memòria de la gent dela vila i a la que ell intentà sobreposar uns per-sonatges com eren els comtes de Barcelona,fins llavors en ple segle XVI encara poc cone-guts. Seria la interpretació més probable.

Queden encara molts interrogants sobrel’autor i les seves motivacions en escriureaquesta narració que potser algun dia espodran continuar aclarint. De tota manera,la part més interessant de tota la qüestió enaquest moment es troba en la possibilitat derastrejar, encara que sigui en part, l’origende la llegenda i retornar-li a l’autor el mèritde la seva creació. I a la vegada, intentar de-duir la gènesi d’aquesta narració i poder va-lorar la divulgació i la crítica que ha generatuna obra tan controvertida.

149URTX

32 Catalunya Romànica, Barcelona, Editorial Enciclopèdia Catalana, v. Alt Urgell i Andorra, p. 83.33 Segons Amades el crit dels guerrers catalans era “Sant Jordi, firam! firam!”.34 ALTISENT, Agustí: Diplomatari de Santa Maria de Poblet (960-1177), Abadia de Poblet, Generalitat deCatalunya, 1993.